La Dotzena i la Tretzena

12. (Faulona del bell conqueridor i de la nosa que mortalment l’ennuega de la noia qui fou la seua darrera conquesta.)


Ermità mocós — el seu ventre ben mediocre — de la boca li sobreïxen fètides bromeres, escumes pútides. Sovint sembla mormolar quelcom... Quelcom d’inarticulat. Què deu doncs voler...?

Que què vol...? La qüestió no li feia pas rodar gens el cap. Obseqüent de totes totes amb totes les circumstàncies, esdevinences i accidents que la puta vida ja no li clava, què cony se li ha d’ocórrer de demanar re. No, home, no! O...

Home, potser si de cas s’estimaria, només per dir una cosa, no ho sé, no ho sap, potser... Que hom volgués explanar-li mica d’on collons devien aparèixer les inversemblants i, reconeguem-ho, al capdavall ben rares escaiences, on gimnastes gegants venien a congoixar-li el son ja prou incert d’ell mateix.

Són els nus gegants qui fan gimnàstica, atletes hiperbúlics i hiperbílics — tantost s’omplen de mútues abraçades i encaixades com s’agafen enfellonits com si lluitessin a ultrança, i crec que, com ell mateix, confonen xarlatanisme amb iconoclasme, i es pensen doncs màrtirs i herois, i com tots els herois culcagats només saben, com sap, dir bajanades; són doncs — com d’altra banda tots els herois — herois irrisoris, carrinclonament exhibicionistes, provincians – pitjor, imbuïts de parroquialisme, i llurs datpelculades, tot i que irrellevants, les suputen estel·lars; car discorren com anyells, com petulants infantons — ep, i això que tots prou barben, i al cap del jorn tan atrafegat, la nit, amb membres lassos, ni prou forces no han ni per a pelar-se-la (no pas que mai els calgui, és clar; d’altra banda els rats cellards de l’esperit llavors com els castigaven!).

I tot allò — la inherent impotència i el penediment d’haver-se’n rancurat — pecadors per recar’ls de no pecar — els fa llagrimejar, amb sanglots espectaculars, antològics.

«Al meu infame racó rac
I de l’infame racó on rac
Esguard els gimnastes castrats
Abans l’hipnopòmpic llamp no es desfà.»

Hauria dit, potser amb una certa molt sapastre harmonia, l’ermità berrugós, apegalós, si abans podia desapegar la boca.

«Tanca-te’m l’ombrel·la, sepulcral vagina!»

Li ordena, ai préssec, amb un cloqueig ronc, i la boca no lleixa anar cap vers mig melòdic, ans miols — pler de miols — o millor titllar’ls de grinyols i garranyics de gat enrabiat.

Com esporgar-ne l’ultratge, es demana, esgarrapant-se, el primitiu desesperat, arrencant-se inesborrables trencaments a la carn, i assaja en acabat d’escanyar-se, en realitat d’escanyar aquell gola que sempre darrerement tant no el desobeeix.

Amb allò, als arbres, els ocells qui s’hi posen, negres i irats, i irritats pels incisius filandres, quin rabeig al rebuig el llur!

Car prejutgen amb concisió ornitològica l’arribada particularment perillosa dels posseïts masoquistes i llurs metafòriques i eufòriques abraçades de mort quan retroben el vell conegut encar viu.

Se n’adonen que va creixent novament l’ombra dels foscs gegants, amb els claus clavats a les pixes, per tal de conservar-hi la castedat, i les claus que hi tritllegen. Les claus dels sinistres estatges on allotgen els confiem que de moment desendollats rudiments d’instruments que els guarden de la sempre imminent desconfita dels músculs — catàstrofe terminal, no hi volem ni pensar!

«Entre els timons i crisantems, per a estalviar, veig que també es nodreixen — com les llambresques gaseles qui, atàvic, somii de vegades — de cireretes de pastor, i d’altres silvestres romanents que afegeixen força xorrèstic a llurs samfaines.

«Passaré amb la plàtera que em farà d’escut contra les mortíferes abraçades, com si hi soc l’invisibilitzat cambrer qui va esquivant llambrescament gents massa indesitjables, i alhora pescant-hi, disgustat, fragments de variades, totalment banals, converses.»

Car la realitat tangible del somni — no hi ha re de més sòlid.

«Més val dormir que no pas viure», la consigna de l’ermità per quan no se li atansa cap perill com aquest — ja ho saps, indesconfible.

Contràriament als gegantins atletes, imbècils sense remei, ell, el crismat, el beneit sacrosant, es veu atret poderosament pels pits i culs de femella — alhora, doncs, com els gripaus, pels pits, i com els muricecs pels culs. «Què et pensaves? Per això tocava pirandó fins a tan lluny, car de pecar amb la carn, no hi més pecaminós pecat — pesques l’infern i aviat hi ets peix qui hi fregirà per l’eternitat.»

Certament, en una vida prèvia, en Darwin Cellard, l’ermità pollós d’ara, vivia encantat.

Aquell bon jorn de tardor s’esguardava a l’espill i s’hi trobava collonut. Una mena d’adonis cobejat pels dos mons, el femení i l’efeminat.

Allò que és més. La seua aparent beutat no devia absolutament re ni als tripijocs ni als empelts de cap obtús alquimista fascinat pels enigmes que manquen (i d’empertostemps mancaran) de tota solta. No. Era totalment natural. Una benedicció, diguéssim, dels daus de la natura, que caigueren tots plegats del bon cantó.

Això si fa no fa rumiava, mentre es quillava aquell matí oblidat ben quillat. Car cal dir potser que quan en Cató es veu que va dir: «Mai no era menys sol que quan era sol. Ni mai no semblava fotre brot, justament quan de debò era que més pencava», en realitat enraonava d’en Cellard.

Se n’anà al teatre, i s’inflamà per l’actriu qui fotia de princesa. Se la volia cardar encontinent. Es prometia: «Princesa encesa, ara us l’endiny a la represa.»

La setinada pell d’en Cellard, sense rugues ni petèquies, ni bonys ni nyaps, de gripau, com la meua — pensa l’ermità anònim — s’enganxifà en la nosa infame de la noia quan se li tirà sobre, al recambró mateix on la imperfectible noia es canviava de vestits.

Amb el mal gènit de certs embriacs, espasmòdic, ell qui només havia volgut ficar la flauta al tron pelut i flairós de la regina verge, s’hi trobà, no pas roses de foc que l’hi cremessin, amb un plaer reminiscent dels antulls i bateroles de què els benaurats no gaudien als paradisos més genuïns, ans, com dic, l’enganxifosa pols d’una successió infinita de succedanis viscerals esdevinguts extravagantment, si doncs no eixuts, amb prou feines somalls. Aquella estrambòtica dona era feta de llefiscosos corquims i serradures que qualsevol xàldiga potser no encendria de mantinent en foguera omnipresent.

Altament esgarrifat, amb dits coents de pegalloses filagarses, se n’adonava que havia vessada debades la insípida saba seua damunt la solemnement sobtadament espellifada roba de l’eminent actriu.

«Princesa, quin xoc! No sabia pas que fóssiu feta de palla, heroïna fetillera qui condemnem al foc espontani de la combustió, interminable com l’etern retorn dels collons, malefici per als estruços i per als altres pardals, com ara jo mateix i la mare qui em parí en aquella humil caseta de torba, i cada sorge de casamata, i cada altre somrientment xiroi encantador del món — i cap consol mai per a ningú — com vol, infal·lible, el fat. Així que merda, i adeu-siau fins a mai pus, món criminal.»

Fou llavors que, ja mastegant tatxes, aquell mec de mal raure, aquella guixa de mal coure, aquell desgraciat amb la flauta carbonitzada, havent-se així doncs autodegradat a contracor, s’ho guaità tot de reüll, d’incrèdul biaix, i emprengué el camí, fent tentines, hesitant, vers els abruptes agrests enllocs on tota mancança en vida corrent els ermitans la paguem mancant en acabat de tot. Penitència idiota mes prou necessària per a purgar quelcom — una onada contínua de fàstic pel cos propi i de tot altri, esdevingut inencobeïble estrany. Car esdevinguts similarment estranys nosaltres mateixos, només podem avorrir allò que ni som ni no som.

D’ençà d’aquell dia sempre he maldat vanament a encertar una fórmula per a assuaujar l’horror d’allò que cada ens no és — allò que cada ens, per a la seua malaurança, sense remei no ha d’ésser — i se’m representa, grotescament, llavors a l’enteniment.

I l’he trobada, la fórmula? No. Gens.

Els boigs atletes es fonien enllà, encar esbufegant, i l’ermità llebrós ix del cau.

S’aconhorta el llebrós qui, ara que cap maleït datpelcul no li ve doncs a trencar el fil lògic del pensament, i d’ençà que és gaf (és a dir, d’ençà que sortosament adquirí la malaltia), comprèn tanmateix — això li sembla, il·lusament — molt millor tot com carbura.

A quins petits illots de la màquina del món (pertot arreu altrament tan escandalosament ni estrepitosament espatllada) no hi ha l’honesta harmonia natural, i, contràriament, on rauen, part darrere l’ostentosa façana, tant d’inherent desordre cacofònic, ni tanta d’enganyifa creada pels malparits cervells dels enverinadors (i els de les legions de babaus pels malparits aquiescentment enverinats).

S’hi absorbeix, rabit.

Vestigis i fragments esotèrics de texts aberrants, afegits suplementaris (parergs i paralipòmens) a ximpleries més dogmàtiques ni de rigor, els quals havia llegits per a suplementar les seues indagacions sobre la veritat sempre inassolible, només li havien omplert el crani de redundants caguerades.

El record de la noia d’encenalls qui havia regada a l’improvís amb la seua saba d’àngel, el seu fruit blanc de l’arbre del coneixement (bíblic), quan encar li’n rajava, el desenganya, com tostemps.

En Cellard, se li han acabats, davant l’horror del viure, els estabeigs i els escarafalls. Ara l’accepta per esguard del fet que no hi ha ni hi pot haver re més. Que allò és tot, i prou. Ja m’hi he acostumat. Ningú no em demana si també tinc la cua de palla. No cal. Prou és evident.

Si a algú altre, tret dels maleïts atletes, enzes virulents, i els ocellots negres qui esperen amb candeletes que acabi de dinyar-la, no me li feia perceptible, i encar, bo i tapant-se el nas i la boca, no gosava encuriosit assabentar-se’n, amb la pudor i la tristor pagava. No soc cap merdós santó estúpidament comunicatiu.

Tothom amb dos dits de cervell deu saber quan estar-se’n. I de demanar-me, re. I alhora horroritzat, fotre el camp ben lluny d’aqueixa repugnant nosa, nyap, espantall — pestilent purulència — al rude rònec ronyós paisatge.

(>>>)


13. (Faulona amb l’impressionant artista Braveman Kingskiller.)


En Braveman Kingskiller, el quasi mundialment conegut pintor nanticoke, com tothom sap, lloà concisament, car era home de poques paraules, aquell dia on les exhibia pel carrer, les meves pintures; en lloava sobretot la vivaç color i el lloc escaient on ficar-la, i la intenció visible als visatges dels escarsers personatges — en general, amb un de sol en tenia prou, col·locat adientment dins una cambra perfectament arrengada, amb la particularitat quasi universal que, en totes les peces, per la finestra sempre hi percebies, vívids, un cel groc de fulla de faig quan a la tardor ja ha perdut tot el verd, mes encar no ha començat a assecar-se, i un pany de clara mar sempre color magrana.

En Kingskiller, no dic pas en imitació meva, mes emulant-me magistralment, ha començat darrerement d’incloure-hi ell també, a les seves peces incomparables, curts mots (una o dues paraules, en lletres blanques i fons negre) molt significatius, molt carregats d’idees cabdals, sobretot sospesades amb l’acompanyament de la representació de la imatge. Per exemple, un aborigen qui molt dignament i seriosa esguardant per la finestra el seu paisatge ara pels malignes invasors tot fet malbé, sembla pensar en la revenja que deu covar la terra violada. El mot diu: «Ressort Ressurt!»

Són doncs mots de lluita contra els repel·lents criminals qui pugen incessants a sotmetre els qui guardaríem la terra de maleïts malparits com ells, qui, assassins i lladregots, s’arroguen per a ells, com a tràgics trofeus individuals, aquells béns que naturalment haurien només d’ésser propietat de tothom.

El prohom Braveman Kingskiller, artista impressionant d’imponent espatllam, creus que és ver bruixot, si alguns dels seus quadres te’ls esguardes amb gaire estupefacció i prou llongament, i no cal dir amb el previst entusiasme que ja duus d’antelació, car per què et marejaries amb més o menys durs desplaçaments vers la sala d’exposicions si ja no portaves al cor un deler d’èxtasi? L’èxtasi que envolupa els ungits i els inspirats, qui de vegades es veuen imbuïts dels èxtasis dels esperits coincidents. Els esperits qui en antigues diferents corpentes prou es veu que compartiren ànima.

Parem lelos. Esdevenim badocs enlluernats, fetillats, davant les seves atrevides quadratures. Ens hi encantem hores i hores. Embruixats potser per nímies, evanescents, gairebé inconspícues, meravelles espargides pel gloriós canemàs.

Qui sap si pel bellugueig gairebé estàtic, la fràgil i subtil tremolor, d’una fulla seca damunt l’herbei. O per l’hesitant vibració que sembla pujar d’una minúscula cuqueta qui diries que s’enderia a confegir damunt un full de llibre antic a la suau brisa de la finestra obert.

O, més sòlidament, com ara això que segueix.

Un nocturn incert. L’intrèpid sentinella a l’aguait.

Veient espectres, va fluix (de ventre i de cames). Es fot, doncs, a sobre, a tremolar, no pas de fred, de por, pobre capdecony.

En la llum morta de la nit, creu apercebre, albirar, entrellucar, qualque cosa o altra de molt estrany, frèvol figura mig esborrada, qui sap si translúcida, la sotja, absort, captivat, qui fa cap devers on ell no rau. I la cosa qui l’embasardeix es va, lentament, afermant en l’aparentment mig fosforescent mortalla que suara no m’embolicava tan estretament, mes, la qual, pel fet que en la meva metamorfosi em vaig empetitint, mentre tanmateix em moc, tret que a trepigs més curts a mesura que se m’escurcen les cametes, es va desfent doncs (la mortalla) a filagarses de mòmia, qui ella mateixa es desfà abans no se li abalança damunt i el mossega ben mossegat.

Glaçat, cagadet sentinella, em veu insecte enorme i estort de tot constreny, bernat pudent gegantí i afamegat, i lasciu, molt lasciu, car prou s’escau que és per a mi l’època del verriny bernardí.

Sap l’adés intrèpid i ara sollat i enllordat que me l’encularé a mig cruspir-me’l (o que me’l cruspiré a mig encular-me’l?) (ara no sé pas què pensa, ni si pensa re) (ara, que ho sap, sé instintivament que ho sap instintivament).

Paralitzat ell doncs pel meu esguard de magnetisme hipnòtic, el fusell carregat que suara no duia, no en fa poques, d’hores, ai, nois, que ha caigut a la bassa de baix de tot.

Era un sentinella segurament una mica addicte a les arts. I ara el fenomenal quadre del prohom Braveman Kingskiller, ai, llas, me’l despatxa del tot.

Les arestes de les lletres el lletrafereixen, i les nafres i cicatrius amb què el fenen i el subdivideixen esdevenen les insígnies sempiternes de son erudició incommensurable.

Com en presumirà, si nogensmenys sobreviu a la destarotadora impressió, més tard, a les repugnants barraques de l’esparracadot regiment; regiment integrat totalment per imbècils molt curts de gambals!

Crec que l’encoratjaven. Som homes de guerra. «Get back in there, champ!»

I fes-te finalment assassinar. «No hi ha millor plaer.»

I, al costat d’aqueixa tela emblemàtica, companys, què us en sembla d’aquest altre quadre, amb la inscripció (en una bombolleta com sempre, blanc en negre) «Instant Karma» ?

[I «Instant karma» és clar que us ha de dur a «Instant coffee» i aquest a «Smell the coffee, and fuck yourself», és a dir, a «Fes-te fotre, noi.»]

[«Car al capdavall això és viure: Veure’t de continu batejat en gatxulls — i, com més de temps no ets viu, és clar que més sovint no rebràs les ignomínies dels immunds bateigs.»]

Es tracta de l’episodi irrisori dels «Bateigs als Gatxulls», on el solemne bisbe no rebia damunt una solemne pluja d’escatxics de merda de porc sobreeixida de la soll a la illeta. I de com, quan el carrincló enfaldillat se’n planyia bo i renegant horrorosament, el divertit porcairol li feia avinent que ull viu, carallot, que, com a tots els prelats, qui com més parlessin, no solament més merda no els sortia de la boca, sinó que també, en casos singulars com aquell, més merda així mateix no els n’entrava, encar es posà a cagar ostes (i hòsties, ell) més furibundament.

Un cas com un cabàs, doncs, de què el jove Eiximèn en fou testimoni acurat. El jove era a la cantonada, i hi esperava que uns «amics» el recollissin amb llur vehicle per a dur-lo, li havien promès, a una festa amb dones avinents a la cardera, i tanmateix, com sempre, es trobà traït, i esperà debades, fins que no se’n cansà i tornà a ca seva.

Pel que fa al porcairol, cal dir que era mecanòfob. «Enfitat d’Atifells.» Odiava tots els vehicles i mecanismes, les màquines de tota condició, sorolloses, pestilents, vomitant verins, transportant microbis virulents. Per això aquell dia, cada automòbil ni autobús ni camió qui, passant a tot estrop damunt el toll de gatxull no escatxigava el bisbe, trobà molt escaient que fos un dels culpables de la mecanització de la terra, és a dir un altre dels propagandistes més ferotges, un eclesiàstic, de nodrir la cobejança destructora dels simis nus amb aparells ni atifells de més ràpid anihilament de la natura, qui en rebés, emprenyadíssim, els repetits bateigs.

Mentrestant, a la tela de què tractem, plantat com un estaquirotet a la cantonada, no pots pas dir que el jove Eiximèn no fos un bon observador. Ni s’hi bellugava, marmori. Només bellugava els ulls omnituents. Era, com dic, testimoni imparcial de tot l’episodi, i segurament era ell qui més tard el podria plasmar, diguem-ne, en llenç o en paper.

Cal dir, ara, després d’aquests dos exemples de no re, que l’amic Braveman s’inspirava sovint en l’inici memorable, immarcescible, de qualque obra mestra. Si el primer quadre descrit ací semblava palesament inspirat per l’inici de «Hamlet», el segon ben ho era, probablement, pel de l’excepcional, tret que menys conegut, opuscle anomenant «Darrera Corranda del Jove Eiximèn».

De tota manera, oi que quan, gairebé sense alè, et desvetlles d’immergir-te a una qualsevol de les sublims pintures d’en Kingskiller, en acabat d’haver-hi viscut intensament, car hi has romàs enjòlit, sumit en trànsit, te n’adones que a la insabuda t’has cremat al canemàs de la memòria un tatuatge inesborrable?

Inesborrable per a no gaire, ai, llas, podrits! Car la vida a l’esfèrula s’extingeix a tot estrop. Tot és provisional i efímer. Tot és digne de penediment i de refeta. I aquesta maleïda civilització ho és de faisó superlativament accelerada. Ara és hora, humans (d’anar-vos-en a prendre pel cul perpètuament).

Així, com els ‘penediments’ en pintura, on, per exemple, vós, diguéssim, pintàreu una Diana cardant-se un boc, si llavors l’església es presentava al vostre taller i us encarregava per a ells una pintura exprés, això rai, pensàveu, i damunt la Diana cardant, hi pintàveu una ben fava ‘verge’ bo i pregant, no pas a un boc, ara, a un angelet collint bolets, o quelcom de si fa no fa...

Doncs igualment s’escau darrerement amb l’insigne artista Braveman, amic meu. Com més anem més sovint, es penedeix de massa optimisme, i les teles que troba les esmena. On hi havia un cel clar, per exemple, ara, amb les guerres suïcides que s’atansen a tot gas, hi repinta un cel sinistre, un cel encès, un cel de molt horrorosa mort total.

És evident pertot que, com a conseqüència ineluctable de la destrucció de l’ambient i el paisatge, l’enzim suïcida que rau al cervell de cascú, s’ha disparat, s’ha posat en roent funcionament, i ara les guerres definitives són inevitables.

En Braveman, i ací present el seu deixeble, i molt humilment més avantatjat emulador, som els darrers pintors de la ben enjorn anihilada civilització dels immerescuts, il·limitadament llords i matussers, bípedes nus, els quals, amb tota raó, es veuen avui rebutjats per totes les forces constructives d’un univers ja d’entrada prou guerxat, pobrissó. No calia fer-lo malbé encar pus. Au bah!


(>>>)