incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dilluns, d’octubre 26, 2020

Sargint la boïga [j]



[Disfressat es vol (em vull) de clàssic instantani.]

De lluny en lluny el retruc retruny —
Crec que hi ha un homenic dins mon crani —
Si li dic “qui hi ha?” el cervell em funy
I vergonyós son truc mor espontani.

Ara tantost l’ignor creix repatani
Com si de fer’s conèixer té un insistent besuny
I crec que trepitja fort el supedani
Creuclavat massa vanitós qui l’afer muny
Perquè tothom de prop i de lluny s’hi aplani simultani.

Homenic pastat a manguis... a mi mateix...
Sol·licitat es panseix
I gens volgut trempat s’erigeix.

És ell qui em dicta mots i fulls
I qui sovint em neteja els ulls.

Homenic o cuc clafert de fosc orgull
Amb delers de descloure’s enllà del soterrani
Com policrom plomall del màgic cucurull.

Passat el metamorfitzant tribull
Ixent doncs sa i estalvi disfressat...
Disfressat de clàssic instantani.

(...)

(El llibret de les vuit taronges de la mort.)

Una vellarda de cabells tots blancs i nets, la qual cal dir que m’aprecia, segons diu, per la meua seriositat i gentilesa, l’altre dia em veu i em diu que em regala un Alpha-Romeo, que li ha tocada la loteria i que ha ingressada una fortuna amb la qual no sap què fer’n. Li dic que molt agraït, és clar, mes què en faré, no sé conduir, i no crec pas gens que em calgui per a re un automòbil, i li hauria afegit que sempre he considerat els automòbils pel que són realment rere llur façana, màquines infernals en tots els conceptes, tret que això darrer no li ho dic, per gentilesa, per a no ofendre-la ni treure-li la vana il·lusió que fent regalets és com s’agraeix la bonhomia dels amics, quan és clar que l’únic que això fot és engreixar les butxaques dels maleïts pol·luents productors de fòtils emprenyadors i d’andròmines destructores, encar que, una cosa que sí que afegeixc és demanar-li si de debò encar en fan, d’Alpha-Romeos, i em respon que prou que en deuen fer, que aquest meu és el tercer que ha hagut l’immens paler d’oferir, i els altres dos prou li fa l’efecte, ara que hi pensa, que ja els ha vists que els menen pels carrers ben cofois. Diu, Saps què? Si vols, et faig ara mateix un xec que hi digui pagueu al portador l’equivalent del que deu valdre un Alpha-Romeo, i li dic que no sé si això serà un xec vàlid, que em sembla (no ho sé pas de segur) que als xecs hi cal una xifra concreta o altra, em diu que quin món més complicat, renoi, i li dic que ací concorrem de totes totes en les nostres opinions, i que pel que fa a l’automòbil que no crec pas que valgui gaire, posem-hi quatre rals i au, tots contents, i a córrer.

La lleixava rient, mes tot és que, bo i arribant a casa, davant la porta hi ha un Alpha-Romeo (o pus tost un Beta-Juliet, vermell i lluent, i que sembla tot nou, siguem exactes) potser darrer model i tot. Musclejava, dient-me quina casualitat, i entrava a casa i, rere la porta, part de terra, llençades per l’escletxa de la bústia a la porta, hi havia les claus de l’automòbil del davant. Hi he pujat i l’he menat, a tot estrop, esbojarrat, d’una esgarrapada, tot avall del mapa, tant avall com he pogut, ja recorrent la costa, fins a Tampa.

A Tampa, o ben a prop, amb la calor apegalosa que feia, m’he aturat davant una platja, o pus tost davant allò que havia estat una platja, car, ara, amb l’augment dels llivells dels oceans la platja era tota sebollida i la gent prenia el Sol i s’esplaiava entre els clots de les roques. Allí, en acabat d’un petit remull, mentre també jeia, un xiquet se m’ha atansat i se m’ha fet tot seguit amic i m’ha volgut ensenyar com llençar i fer tornar un bumerang de joguina, i m’he aixecat i ho he intentat diverses vegades i hem rigut força, i aviat, amb l’aquiescència dels pares, ses dues soretes i àdhuc el fraret menut, encar nadó, i qui he hagut de prendre als braços, també s’han afegit a l’estret boldró amistós i hem davallat a l’aigua no gens pregona i ens hem somorgollats fins als genolls jo (arregussant-me el camals) i fins a la cintureta ells, i ens hem escatxigats ben escatxigats, i hem enraonat d’afers naturals i que concernien sobretot la natura. Tots molt amics, i al capdavall la mare també ha fet cap i m’ha ensenyada l’esgarrifosa umflaó produïda per unes picades al voltant del genoll dret i i m’ha mostrat, al cau d’una mà, els culpables, ben vius, i eren allò que en la terminologia dels tampins, ço és, segons el llenguatge dels locals, es veu que se’n diuen “cranquets”, tot i que una mica més amunt, cap a sant Agustí, em diu que es veu que en diuen “xufanquets” (potser perquè els abelleix d’amagar’s a les sofrages de la gent?). Doncs bé, els cranquets són crancs minúsculs, gairebé transparents, mes de malèfiques fiblades. Li he dit si s’hi ficava hidrocortisona o millor qualque esteroide adient, o si s’ho faria mirar, i m’ha dit que prou, i llavors li he demanat per què no els esclafava, aquells tres o quatre malignes cranquets qui em mostrava, i m’ha contestat que si veia aquells ulls encesos de fanatisme d’aquella gent asseguda allà dalt, que eren de l’associació per a la protecció de la fauna local, i que si fes allò la creuclavaven sense romanços, i li dic doncs fotrem goig, malament rai, hi ha estúpids integristes arreu i per a tot, no solament per a les extravagants ximpleries dels creguts crèduls “creients” cretins i d’altres il·luminats, obsedits i trastocats (baixúrria amb ànimes de caimans qui es rabegen en les penoses engrunes dels “pensadors ” més vils, de qui s’empassen senceres les boles més estúpidament fantàstiques), ara que sí ves, què voleu fer-hi, entomar amb prou ataràxia i circumspecció, i apa, que es feia tard, i calia guillar i fer’s esmunyedís, i per això, d’allò més afable, i esquitllant-me difícilment de l’agafatosa canalleta, altrament suau m’he acomiadat de l’excel·lent família tampina, i au, amunt cap a l’automòbil, tret que m’he repensat i he decidit lleixar el Beta-Juliet enrere, i fer cap al centre de la vila preferiblement caminant, ara que anava fresquet, tot i que trobant-me tot enganxifós de braços i mans per causa de la canalleta, i sobretot del nadó qui havia dut prou estona als braços, bo i passant llavors davant un prou important edifici on semblaven fer-hi una festa, he aprofitat que les portes hi eren obertes i m’hi he ficat a rentar’m, i, abans de trobar cap sala de banys, havent de passar entre els notables locals i entre les taules amb tota mena de llepolia i de recapte, els convidats (jo inclòs, bé que força fatigat), tots drets, i força xirois (ells), i una bona proporció un pèl pitofs i tot, com si celebressin quelcom o altre de prou upa i prestigi, algú s’ha ficat a enraonar amb mi, pel que semblava força respectat, segurament una figura de l’espectacle o de l’esport, i al cap d’una estona em diu que em troba l’únic personatge intel·ligent de tota la trepa, i volia encaixar-la i que dic que no puc, que vaig tot enganxifós i m’ha passat un tovalló gros com un llençol i m’ha dit que m’hi torqués a cor què vols i ha vessat, de més a més, damunt una cassola de vidre buida tot un tou d’aigua d’un pitxer verd i m’hi he netejades les mans i netejats els braços, i en acabat de torcar’m he somrigut i li que he dit que ara no se m’enganxava tot com si fos un magnet per a brutícies, i he volgut quelcom entre tanta de teca, i m’ha agafada basca, i ho he lleixat anar.

Quan m’he tombat, l’altre no sé què s’empatollava amb una altra figura qui també era retratat a les revistes que corrien per les taules, i, estort, he tornat a sortir.

A un aparador del centre de Tampa, al carrer diguéssim de les arts, hi he vists un parell de quadres que m’han semblats familiars. I efectivament, anaven signats al vèrtex de baix a la dreta amb el nom del meu collogater d’antanyasses, n’Oskar Kozka. Eren quadres cars. I he pensat que a les golfes de casa encar en dec tindre sis o set dels que va lleixar en morir’s. Són quadres sempre nocturns, amb verds i vermells, tot i que ennegrits, ben vius i relluents, inconfusibles, i és clar que em creia que no valien pas gran cosa, mes ara veig que, com a l’amable vellarda dels blancs cabells impol·luts, també m’ha tocada la loteria.

Com ho celebrarem? I pensava a ficar’m a beure quelcom d’alcohòlic (un estomacal, per exemple) per a treure’m la basca a qualsevol indret obert, i aquell patètic intent es veia estroncat d’arrel, car, reflectit al vidre del bar, l’home qui hi voldria entrar veig que és el mateix qui no es mereix mai més perdre la basca. És l’home qui no fa pas cinc anys o sis anys era al balcó, arrambat a la paret on espetegava el Sol, a escalfar-s’hi cofoiament l’esquena, quan va veure, a baix, al carrer, una vella ronyosa qui arrossegava un carretó molt llarg, negre, carregat fins al caramull de sacs carbassa també ben llargs, lligats els colls dels sacs amb cordes negres, i devien ésser feixucs car la vella arronyacada malament rai estrebant tot allò. Em demanava què traginava. Potser cadàvers, havia pensat. O llibres, potser en recollia de les mestresses. Les dones llur dèria de neteja sempre les duu a llençar els llibres, no les conec prou! Tret dels llibres de decoració, ep! Tots els altres, fora, donats, o llençats a les escombraries, o cremats.

I en aquell instant el nen també sortí al balcó. Vuit anyets havia llavors el bon marrec. I de primer se’n va adonar dels gossos al carrer, mesells, mandrosos, presos de nàusea, i també del bacó negre qui semblava llepar o grufar llangorosament qualque mena d’aixarop fastigós a l’asfalt, i ara a la vella raquítica i mal engiponada li cauen tres o quatre sacs de dalt de tot del munt, i com ens esguarda, amb dolorosos ulls, als del balcó, i com ens fa un petit signe amb la mà, com si ens implorés, i ara el fill quina pressa li agafa d’anar-la a ajudar, i jo esfereït al seu darrere dient que no, que de cap manera, que ho té prohibit de faisó terminal, vull dir, terminant, vull dir... Que bruixes d’aquelles qui sap les malalties, mes encar l’estic alliçonant i ja he sentida la porta de baix, i he tornat corrents al balcó, i veig que baix hi ha els gossos i el bacó i qualque altre animal d’espècie desconeguda, desmenjat i ensopit, narcotitzat (quelcom de podrit a l’aigua?), i hi ha, al carrer, damunt l’asfalt, més avall, molt més avall, abans de la cantonada, tres o quatre dels sacs llargueruts, abandonats, mes ni la vella ni el carretó ni l’infant enlloc. Enlloc. I sé que l’he perdut. Sé que l’he perdut per a l’eternitat.

I ara, atàctic, em roda el cap, i durant una estona no sé qui soc ni on. Ni si vaig enlloc on en vinc. I em dic, Als llimbs, vet ací, soc als llimbs. I els llimbs puden a florit, i a resclum, i a bernat pudent esclafat... Nas ozenós, gola de lleixiu... Rots agres... I a esvaït... Esvaït. I belleu m’aniria collonut un raig d’aigua freda, mes hom no hi troba per aquí una font ni per remei, i, a un altre aparador, el meu reflex, o, asíncron*, el reflex de l’home estrany, em duu a dubtar. I em dic, A veure, noi, si ens aclarim. I m’he tombat, despagat, enrere i he revisat el panorama. I ara, aplicant l’art combinatòria que solc emprar amb goig infinit, aquell tou de flors carbasses que m’he trobat als peus, no sé pas per què però m’ha trets del cap els sacs carbasses claferts de cadàvers i n’he preses, de flors, un grapat i me n’he fregades les temples.

[Asíncron, sempre asíncron, l’home reflectit a vidres i espills. O sempre fa tard, o ja hi és abans que jo no faci del tot cap. És clar que el mal sincronitzat reflex es deu pensar que l’asíncron, pitjor, l’asincronòtic, i el gnomònicament trastocat, l’horoptèricament deficient, i per epactes malmès, i amb els pius d’escapament segurament guerxats, soc jo. Aquest, però, és exclusivament el seu problema, no em fotrà pas. (...) Home! Jo tan simpàtic, i el meu mec reflectit, quin malaurat malapte! Sense cap mena d’empatia. Veus caure morts en sec els moixons quan els esguarda, i les màquines totes s’espatllen. I sovint pitjor, la cara de peix pla que em presenta, un escàndol! No l’he amenaçat prou vegades, tip de les seues constants crueltats, Encar em faré catoptrofòbic, datpelcul! Car és un visatge que esgarrifa, de debò, un visatge que, vist del davant, no fa pas més d’un centímetre d’ample, amb les orelles totes collades als costats, a tall de ganyes, i amb els ulls de peix un a cada cantó, i que només t’ensenya (te n’ensenya només un cada vegada) si mai es digna tombar el seu cap vagament triangular uns tres quarts cap a dreta o esquerra. Espantós. Inesborrable, tristament inesborrable.]

Tant se val, intercalat novament al present, no em podia creure els ulls inflamats per les flors de jusquiam. M’era tornat gegant o era que els animals gegantins s’empetitien? La confusió em volia abjecta desferra. Cloc els ulls i em dic, amb un ròssec o romanent de fermetat, Hi lluitaré... Hi lluitaré, o caure em cal sinó víctima dels estralls d’aital desminyonament: un cap que, esfigassat, fa figa. Prou és palès.

S’escau que anava a travessar el carrer i, rere la columna dels porxos, a la dreta, veig que també s’amaneixen a travessar’l hipopòtams i rinoceronts vairs i no pas més grossos que gossos faldillers.

I ara, d’afegitó, no em calia re més, em trobava que també certes (diguem-ne caritativament) persones havien esdevingudes vilteniblement esquifides. Per exemple, aquells maleïts nans empudegadors i pruents, i amb verins, els quals, ara que em fotia, a l’altre cantó de carrer, en foscs estrets atzucacs, fan cap tot d’una, quan menys te’ls esperaves, i els quals doncs havies d’escanyar o d’esclafar altrament, fins que, ara tombant una cantonada, què hi veig sinó l’ombra gegantina d’un altre nan qui perplexament sé doncs gegantí, i el qual sé que no el podré occir altre que a cops de mànec de paraigua, i sort que em diu, No, no, tu, que soc en Çonllop, el guia!, i que llavors doncs me n’estic, i allò li estalvia la vida, pobre gegant borrut i amorf. Ho fa sovint, això que fa ara que em surt de trascantó (no valc per a esglais), en Çonllop, aquest guia meu, espàstic, de tics prostètics, com si ha sofertes mantes d’intervencions ortopèdiques, i d’aspecte revera brutal, mes prou inofensiu (si més no per a manguis: em sosvé ara mateix que àdhuc em vol de gendre, vós!). Ses celles, que les cavorques dels ulls suara s’havien empassades, de sobte esdevenien allò que se’n diu ressuscitades. Banyut com en Lambert, com el depravat Lambert, de qui l’espinada, la pròstata, el cigalot i el cor, tots plegats, i d’altres òrgans que ara em no em volen vindre a l’esment, presentaven indicis de quitina, sinó, tot simplement i plana, àdhuc de queratina, en forma d’ungles ben fetes, sobretot una d’enorme al bec del cigalot, també ell, com prou dic, tot això. I llavors el veus adenoidal, limfàtic, esplenètic, hoc, i et dius, Aquest energumen, saps què, que de força, gens, i nogensmenys si t’atrapés, ja havies begut oli; una força, al contrari, com dic, colossal, vós. Ses mans grassonetes, vull dir, millor, sos dits grassonets i greixosos, de pedòfil, prou acostumats a acaronar panxetes i culets (sobretot els dels seus fills), en un tres i no res esdevenien cacoètics, i, orgiàstics, amb l’afegitó segurament del desdeny i la derisió, com si no re t’escanyaven. Així que, com dic, jo, ara, vigilar rai.

I, Venia, em diu, a advertir’t que bo i encaminant-te per on t’encamines veuràs molta de canalla als llits esmerçant-se de valent en jocs de pornografia infantil, i que no te’n curis pas, car, al cap d’això, et trobaràs, per escales i corredors estrets ineludibles, al llit amb tres negresses de molt bell veure, joliues; més: formoses, de debò, àdhuc autèntiques beutats, les quals llavors molt tendrament et convidaran al llit. Pots ficar-t’hi i assajar d’enforcar’n cap, si ho vols o et vaga; ara, tingues molt en compte que una de les beutats no és pas femella, i que s’hi pot tornar quan menys t’ho esperaràs, amb perill no pas solament per al teu instrument més o menys trempat, ans per a la teua vida i tot, car duu ben escondit xi esmolat o raor primet així com estilet; tant se val; ara ja ho saps; per a això hi som.

Ara, com prou sé que allò que en diuen el futur només existeix en potència, i que doncs com més plans te’n fots (de viure-hi), més de seguida no et pelen els déus naturals: un aneurisma al cervell, cap altra dissort, un accident qualsevol, i au, al pot... On és llavors el teu futur potencial? Més val doncs prendre’n ferma consciència i fer com si el futur, l’esdevenidor, anc no existirà; i encar, de tota manera, per molt de futur que et romangui, què? Quatre putes dies, no re. Tant se val. D’una revolada, ja ho veus tu, tombava enrere. Com dic sovint, ja s’ho fotran.

Així, bo i girant cua, el futur potencial (àdhuc predit) no s’esdevindrà; en realitat, àdhuc si de bellugar’t tampoc gens, s’esdevé molt, molt, rarament (segurament mai), és a dir, ja em faré entendre, romans estàtic, i el futur erra el fitó.

Llençant un instant l’esguard enrere, veia la tossa imponent del guia Çonllop minvar fins a límits d’invisibilitat, i allò, irònicament regraciant alhora els déus de l’enveja de bell nou romasos en porreta, m’omplia d’una certa joia.

Ara, amb els senys esmolats que em percebien alhora sentors d’artemísies i tasts de meló, i això amb, al rerefons, un minuet molt compassadet que em circulava mig d’amagatotis per les avingudes cerebrals, anava divertidament a estavellar’m màgicament a novells paranys ni novelles dissorts, quan de cop i volta qualque moviment espectral (un embalum irresistible d’atmosfèric ectoplasma) em fot un revés gairebé anorreador. Tot trontolla quan trontoll. Caic del tron i tot foren greuges imperatius, si no fos que, amb allò, tòrrid se’m sebolleix de bell nou a foscors sens fons el sotragat enteniment.

Algú o quelcom m’ha llençat (o potser queia tot sol?) de qualque vehicle esventat, i ara romanc paralitzat i nu damunt la densa neu al costat de la carretera, i només tinc esme d’aixecar l’esguard per a adonar’m que ve davant meu tot un exèrcit d’immensos camions blau fosc. Prou voldria bellugar’m cap a l’esquerra, on potser les rodes gegantesques només em fregaven, mes no puc de cap manera, clavat a la neu com si la neu fos ciment.

Ja em veia doncs esclafat com escarabat (o aranya bruna o peixet d’argent) damunt els llençols blancs, quan quelcom m’estreba la cama (quina?) i em treu lluny de les feixuguíssimes rodes que em volien puré.

Atuït, un altre camí bocaterrosa damunt la neu, mes ara entre reguitzells i reguitzells de gripaus grocvermells qui semblen no pas nedar en vigoria ans si fa no fa apregonats en àvol delit, és a dir, malalts de penes i dolors nombroses rai, i m’he trobat al costat de la carretera amb el mateix pom de flors carbasses d’autumne. I me n’he adonat per què les duia encar. Per a posar-les damunt la llosa del mort.

Un mort, qui, tantost les flors d’homenatge col·locades s’ha eixorivit. Ha ressuscitat. Sou vós...? Ets tu, Çonllop...? I el mort que no em respon, que continua creixent, enjòlit, translúcid, i veig, al capdarrer, que era el nen, el meu fill adés perdut eternitat avall!

Oh que t’has fet gros i monstruós! Obscè! Grotesc! — que li dic —. És clar, en acabat de tots aqueixos anys. Els anys furiosament traïdors...

Papa tinc molt mal, papa em trob malament, la panxa, el pit, tot em fa mal — em diu.

Li dic, Encar la mateixa cançó, nen; cruel! M’omples esborronadorament d’angoixosa culpabilitat! Anc no aturaràs de tornar-t’hi? Anc no hauré pagat el meu pecat? Pequí, ok...? Ho reconec, i prou saps com em reca, prou saps si em sap greu, i com duc el pes feixuc a l’ànima, l’ànima als peus, un pes que re mai no mitigarà, ferri, roent, promiscu, obsés, insistent, ratador. Per haver permès que la vella pellaire dels pollosos parracs se t’endugués, i encar no sé pas com, amb tots els seus xancres i xacres; d’on treia la força, per a empènyer el carro immens, per a endur’s tots aquells sacs amb cadàvers i ferros rovellats, per a prendre minyons i vendre’ls enjondre no gens cars! I potser els venia de sucosa teca per a cap molt gloriós tec d’aquells que fan els aristòcrates, els bilionaris, la gent molt important!

La vella pellaire no existeix, la vella pellaire mai no ha existit; ho somiaves aquella nit, papa. La nit del pou, la nit tètrica de les taronges, la nit del vestit de pallasso.

Calla, vols! — i assajava com ara d’esquitllèbit de sebollir’m a l’humus del costat; no planyia pas els grapats de terra que excavava amb nues ensagnades mans per a apregonar-m’hi fins a mai més. Fangant amb urpes nafrades, desesperat. No em faig pas pregar. Som-hi, com talp esparverat. Com qui per un excés insobrable de por vol engorgar’s a cap cau sense fons, per galeries hipogees infinites, laberint inescandallable, insoluble. Com qui s’hi abandona, com qui caòtic cau de cap a cap cau de cacofònica iniquitat... I llavors bona nit, bona nit viola, la pau del no re. Finalment.

I al capdavall què. He fet un míser muntet semblant a un formiguer despès, fet cendres, i hi soc tanmateix volent-m’hi endinsar amb les banyes davant, quan tot em torna si fa no fa a cient. Ara hi caic.

El pou, el pou. El nen vestit de pallasso en tornar de la festa d’aniversari d’un amiguet d’estudi. El llibret. Les taronges letals. L’aigua infecta. El tifus, la febre oclòtica.

Havíem tornat a ca nostra venint de la del xiquet qui vivia no pas gaire lluny. El nen encar portava la mateixa disfressa, i es planyia que es trobava tan malament. I li deia que no fora re, home, que el pastís li havia fet mal, que a casa, tot tranquil, es trobaria millor, i és que m’havia agafat por d’anar la nit a trobar el metge. No hi veig gens bé, la nit, els fars m’enlluernen, com l’element més agressiu, allò que no hi ha, el Sol, el Sol sempre traïdor, ullferidor, i tant se val, amb Sol o amb fars, el cotxe malament rai, el men, el duc, el port, tan malament...! Tan malament, i no em costa gens de perdre’m pels carrers i carreteres, i l’angoixa llavors, d’haver’m perdut, i d’haver perdut el vehicle, que mai no sé on para després que tan alleujat no en davalles... I de no portar mai un ral a la butxaca per a treure’t de destret.

I he confiat que potser era jo qui tenia raó, que allò era una petita indigestió, i li he dit al nen que jagués al llit, i que jo ja jauria al meu, i llegiríem cascú els nostres llibrets i la pau imperaria i tots ens trobaríem al capdavall collonudament.

Excuses de covard; excuses d’astènic, d’abúlic, d’acollonit, de volpell.

I el llibret que li donava per a llegir era el gran clàssic de les vuit tarongetes de la mort. Era un llibret tan horriblement fastigós que calia (era obligatori, per a no agafar nàusea, segons la coberta del llibre mateix, amb els gallons de taronja ben fresca fent d’antídot, de triaga), calia, dic, llegir’l, capítol per capítol, bo i menjant una taronja per capítol, i pel fet que consistia en vuit capítols, calia haver abans vuit taronges si hom el volia llegir tot d’un cop, cosa que no era gens recomanada (de fet, hom se’n desentenia de les conseqüències, si hom no era obeït!); valia molt més llegir’l en petites dosis, només un capítol de cop; normalment hom en tenia prou i trop, prou i massa: massa disgustat i alhora massa content d’haver poguda menjar una taronja tan miraculosa! I l’endemà això rai, ja hi tornaríem.

Em gitava al meu llit, i l’estoneta s’escolava i el nen de sobte, Papa, papa! I jo, d’ençà de la meua cambra, No re, home, no re... I continuava llegint, i el nen d’ençà d’aleshores un silenci sepulcral. Sepulcral.

No sé pas (ningú no ho ha sabut ni sabrà mai) si s’escanyava amb la taronja o la pell de la taronja, o si hom l’havia enverinat a la festa, o qui sap, quina altra malaltia salvatgement brutal no l’anorreava, potser havia forçada la portella del pou condemnat i n’havia presa aigua, esbrinar-ho impossible, mes, tant se val, abans d’anar a clapar, m’atansava a la seua cambra i anava a apagar el llum, i me n’he adonat. El nen no respira!

Embogit, amb un cervell que se m’inunda de sang roent, no sé què fer. Amunt i avall, tremolant, ensopegant amb portes i mobles i parets, com ara eixorbat, amb les antenes trencades.

I llavors, hores escolades, passada mitjanit, hi he tornat a pensar. El pou. El pou de rere casa. Ara condemnat per les aigües enverinades a causa de les fàbriques i el gasogen que els malparits han anat construint al voltant. Un pou adés d’aigua frescal, meravellosa. Un pou d’aquells que hom tancava d’antic amb una mena d’estreta cúpula de fusta forta, de qui el cercle de baix s’encastava, part davall doncs, damunt el coll o l’ampit del pou, amb una portella prop l’ampit per on sortia la galleda, una portella ara ben closa i assegurada amb cadenat. Clau que he pescada de rere la porta de darrere ca nostra, clau amb què he oberta la portella, portella per on he embotit enmig de la nit tot fosca el cos mort del desmanegat pallasset, pallasset que he assolit al capdavall de penjar dalt al vèrtex de l’estreta cúpula, al ganxo que serva la politja.

Nit que despenc en malsons. Un dels malsons, vívid, lúcid, viu, vivíssim, gravat, com ara amb esmolada xifla, al cervell — el de la bruixa drapaire. Tot mentides. Tu i els teus somnis, sempre te’n fas un embolic! Mentider, xaquiós. Estrafolla, camanduler. Tot nyepes, guatlles, monçònegues. Dites amb tanta de facúndia, d’eloqüència, de facilitat per a la falòrnia, i amb tant de patetisme, d’epidèictica, de dramatisme; hom es pretén més o menys reeixidament la gran xarona carrinclona adotzenada tràgica, els seus tòpics i típics ritus i rictus, i excèntrics bleixos, i vellutats esguards. Tanta de gallofa i farfalla tot plegat, que la dona, tornant de viatge, s’ho ha hagut de creure, i els padrins, i la bòfia, i tothom. Un nen raptat. No era pas el primer ni fora el darrer. Quelcom que s’esdevé tan sovint. I més tard, indeturablement, tot el procés, la separació, l’ostracisme, el continu viciós virulent vituperi veïnal, i els malsons, i els anys escolats, i el somni que es referma al caparró com “veritat” esculpida, amb mèrdics babaus angelets i tot, en llosa de cenotafi per a l’“heroic” mort.

Em cal tornar. Algú potser obrirà la portella, la forçarà. Se n’adonarà prop la rovellada galleda de les ridícules sabates acolorides del pallasset penjat, ara a mitges despenjat per la corrupció, se n’adonarà dels seus massa balderots pantalonots carbassa, i gosarà guaitar amunt i l’esglai, i el fàstic, i l’horror... Em cal tornar, reconèixer públicament el meu crim, la meua culpa. La meua culpa irredimible. Confessar... Fer bugada d’una puta vegada... Reconèixer que... Covard... Culpable... Patint... Penitent... Traumatitzat... I la basca, la basca obstinada, la basca que m’escanya, inestroncable... Perenne tast de runa... Amanida amb vòmit... Gatxull... Gargalls... Sucs d’escombraries... Païdor polsegós, tossegós, de sobte inundat... La revolta dels mocs.

Tret que com hi tornaré. Excuses... On para l’automòbil? On he anat a raure? A quina contrada sense retorn? I estimbat tan avall, com m’aixecaré? Tinc prou esme? Al fons d’un cràter mut, d’un avenc, d’un pou sense horitzons. I tota embranzida m’esbufega.

Tota embranzida... m’esbufega... I segur que... Confessar... Per què...? Qui en treu cap benefici...?

Escanyat... Astènic... Covard...

A misses dites em convides... Sempre és tard, trop tard.

No faré re. Potser em despertaré tot nou, tot blanc, en blanc... La neu... La neu... Taronges... Títols... Capítols... Vuit... Flors d’autumne... Carbassa... Sacs carbassa... Cadàvers... Els sabatots policroms del pallasset... Esglai.

(...)

—Ah sí, en Çonllop, el guia d’atletes de competició qui s’escauen d’ésser orbs, de no veure-hi de cap ull. I, crec que era ahir, quan havia tornat a casa, s’havia trobat al llit matrimonial els dos homosexuals amics de la dona. I els nens a la sala de jocs qui es planyien que la ràdio no rutllava, i els havia de prometre de vindre-hi a reparar-la d’ací un instant. I la por que li escanyava els budells quan pensava que aviat tornaria la dona de la feina, tota meravellosa, amb sabates altes, mitges lluents, faldilla estreta, flor al trau, llavis pintats, i tot ho trobaria a mig fer. I per això, sense fer cap cas dels dos homosexuals al llit, un dels quals, el qui sempre feia de femella, ploriquejava molt més que no pas de normal, i és que, pobre, havia après recentment que un càncer terminal a l’estómac se l’enduria aviat, i volia jugar a rols, i, entre sanglots incoherents, afirmava, somrient, que volia ésser na Maria Antonieta, pobrissona, segura que l’escapçaven l’endemà, sempre l’endemà, I tu seràs el marquès qui em consolarà, i em prometrà d’enfarinar’m bé la perruca, i les galtes, i afegir-hi coloret a l’hora de la veritat, que el meu cap presentat al públic sigui una sensació de beutat, un molt elegant memento mori inesborrable per a totes les generacions, i, ambtant, en Çonllop tot ocupat traient la pols a la capçalera del llit, i trobant-hi un tub antic de greix ranci que no sap per què pot haver mai servit (ni de lubricant rectal), i se l’ha ficat a la butxaca, i, bo i acabant de fer ben neta (com déu mana, amb el benentès que déu és evident que es disfressa de la seua dona) la fusta de cirerer fosc del llit matrimonial, corria corrents cap a fora a enlluentir també el vehicle, i en aquell moment, sortien els fastigosos petitburgesos sempre tips, i àdhuc tips de missa, suposem-ho, i una parella de vells panxuts, home i dona casats durant cinquanta anys, se li aturaven davant el vehicle, que trobaven que era una magnífica relíquia, un Mercury de l’any de la picaó, i l’homenot fotent-se a increpar en Çonllop (el qual amb el tub ranci ha engreixinat amb tot un gruix de greix el parabrisa i ara no sap pas com desengreixinar’l, i pensava ell ara mateix tornar a casa a cercar-hi els detergents), amb veu ronca, Aquest greix és explosiu, aquest vehicle esclatarà com una bomba tantost el Sol s’hi fiqui; més val que ho aprofiti, abans no sigui desferra tramesa als quatre vents, per a arrencar els escrits de ferro de decoració i d’anunci, que hi diuen, en elegant cursiva, “Mercury”, i que són collons els cars al mercat per als afeccionats als records antics, i alhora l’homenot missaire s’havia tret de la butxaca un tornavís i, animat i defensat per la donota, es ficava a robar-li descaradament els dos “Mercury”, i el pobre Çonllop incapaç de lluitar contra aquell colós armat, cretí, i hipòcrita com tots els cretins, i, de lluny, li diu de tot, de lladre, de malparit, de gens higiènic, de nazi, i a la seua dona de falsa i de verinosa, i de més emmerdissada sempre que no pas un esclop de corralina... Etcètera. I quin cas et penses així mateix que li’n foten? Gens, no cap.

(...)

(Jorn alhora gloriós i atziac on en Ciril, vull dir, en Camil, finalment estort, decideix que es vol decés.)

Engegava el televisor tot just arribar. Hi havia en Clemens, el seriós anunciant, i adverteix el públic que les escenes que se segueixen són molt crues. I de debò. Es veia, copsat per una càmera a un racó, un home geperut i emmascarat, vestit amb un vestit fosc, i el veies despenjar del trebol una destral de bomber, de mànec vermell, i el veies, tu, extremadament esgarrifat, començar llavors de toldre caps, cares, braços, cames, troncs, de gent inerme i paralitzada qui es trobaven a un local de festa. I tot seguit, la imatge es glaçava un instant abans de desaparèixer com el corrent mateix. La imatge glaçada havia estat la d’una mà enguantada de negre que recollia un cap escapçat. La veu d’en Clemens m’havia dit, amb les imatges esborronadores, que el geperut era el cap de l’escamot, que hom l’anomenava el Ranc car prou n’anava, ranc. Mes que no en sabien pas re més. Un “terrorista” incògnit, fins ara totalment desconegut.

En Clemens, l’únic anunciant de noves novelles a la televisió qui crec que mig em crec. Abans de desaparèixer d’empertostemps amb la mateix electricitat, en Clemens havia dit així mateix que l’aeroport havia volat. Que arreu volaven tots els edificis, que la gent es moria crebada pertot o amb ofecs incontrolables...

Justament era avui on era tornat a Çon Qiqu, ço és, a Çon Crisantem, on hi ha ca meua. Tornava de la vila nòrdica on ella viu, d’enllestir-hi definitivament els papers amb la dona. Separació total. Massa ràbies de boja, insuportables. Sempre he pensat, amb la dita, que «gent de ràbia, gent de gàbia». Els rabiosos, els fanàtics, al manicòmic, vull dir, al manicomi.

La dona, sobretot no li diguis mai la veritat. Sentir cap veritat la torna boja. Només vol que hom li sigui sotmès i sempre aquiescent, i que li digui que tota la raó és seua, sempre vantant-la, afalagant-la fadament.

Les seues exacerbacions espontànies, el seu tarannà salvatge, monstruós, com tanta de fementida femna, t’ha tingut tots aquests darrers anys restringit, esclavitzat.

Crec que les dones solen haver por de les malaurades aranyetes perquè creuen que, agressives, els pujaran cames i cuixes amunt, i se’ls enfonyaran al cony, i penetraran qualque òvul o altre i les prenyaran d’un altre organisme teratogènic, d’aquells qui míticament entrevenen molt sinistrament i angoixosa els malsons. Viure amb dona, doncs, és al capdavall com viure amb cap altra maleïda família, és doncs letal per a la intel·ligència. No cal dir res més. Qüestió resolta, vós.

Al vestíbul de l’hotelot on havia volgut que ens trobéssim per a signar els papers definitius, en acabat que sense cap discussió li donava la raó en tot, i que fossin per a ella cada atifell i vacu objecte, i cada il·lusòria propietat de cap vàlua, tret de la negligible barraqueta a Çon Qiqu (és a dir, més correctament i convencional, menys vernacular, la caseta escarransideta a Çon Crisantem), que em romania com a atot únic, t’havia dit que volia que te la cardessis un darrer pic, que et feia aquell immens favor, i que au, que pugessis al seu darrere cap a la cambra de dalt que havia reservada per a la cabdal avinentesa, i perquè amb aquell darrer gloriós ensopec amorós l’amarg enyor, més tard, i segurament la recança i el penediment insofribles pel que et romania de vida, no et rosegués molt cruelment el cor, mes, sí ves, tot pujant darrere seu, s’escau que te n’adonaves que, com solia, no s’havia aquell jorn tampoc torcat gens bé el cul, i no solament el cul i les natges li pudien massa, també una de les mans amb les qual belleu (qui sap) m’acaronaria la cara a tall (segons ella) de massa memorable, parasitari, comiat.

Cal dir que, per passatgera ventissa amor, anys ha, durant el que la malaltia durà, reneguí del català i em fiquí a garlar gavatx. (No pas cap gran treball, ep, el gavatx essent al capdavall no re altre que una mena de cosí pobre del català.) Llavors, més tardet, la cosa (la dèria conymaniàtica) es refredà i torní, estort, com dic, aquell jorn encar clar, a casa per a mai pus no moure-m’hi; mai més casat, mai més esclau, mai més traïdor a mi mateix.

Érets dalt i ara que se’t despullava i et despullaves, et demanaves si és que s’havia torcada massa a la babalà, com tant sovint, o si aquell pic havia oblidada de torcar’s gens. Tant se valia, és clar, car la fortor de merda era avui excessiva.

S’havia gitada al llit, i repetia, Au, au, una darrera clavadeta a tall de comiat definitiu; prou pots, punyeteret.

No em fotràs pas, jo mateix que em deia.

Car prou n’era acostumat i escamnat, al cap de tants de pics ultratjosament escarnit i humiliat. Car sempre que s’havia escaigut que m’havia mai trobat en màxima erecció, ple de verriny, submergit en arreçó, boig d’estre, amb la tita tota estarrufadeta doncs, la cigaleta erta, vibrant i bategant a tot estrop, i això, ep, com dic, d’ençà de la primera nit, tostemps, indefugiblement, ella aleshores rient-se’n molt injuriosament, m’havia tancada, amb cuixes hermètiques, la porta de vori i banya del seu cony anc per manguis ni molla foradat.

Aquest pic, però, rai; ajudat per la intensa pudor de merda, poc que hom gens no trempa, de cap manera, per molt que hi insisteixi. No m’escalfaràs pas mai més, prou, s’ha acabat; fred, gerd, eternament. Rosses monumentals i apassionades brunes, totes amb corbes i volums lascius, podran continuar a voler que els aconselli molt sàviament sobre els secrets del bon viure, i és clar que, com sempre, jo glacial, savi, això sí, però glacial, et dic que ni mica d’efecte, que cap no m’escalfarà pas. Punt final. Prou i amunt. Benauradament ací hem arribat. No hi ha més via crucis. Impàvid, impassible, marbrat.

Li mostr la tita morta.

Mais tu es impotent, mon ami!
—Hélas... tu vois bien...
—Mais ça doit t’agacer grave, mon p’tit Cyrille! Euh... que dis-je? Camille, mon p’tit Camille, plutôt, bien sûr, n’est-ce pas?
—Camille, Camille...
—Mon pauvre saint C., oui! Mais t’es donc baisé, saint C.! C’est la mort, ça; c’est l’imminence de la mort, ça!
—Euh... ben... disons...
—Quelle horreur! Quel gâchis!
—Et alors...?
—Et alors, mais c’est horrible! Aucun de mes hommes... Mais c’est humiliant...! Cache-moi ça, cache-moi ça, bah! C’est afreux!
—Comme tout dans la vie... Faut bien s’y faire
... [musclejant].
Non! Si...! Si...! C’est déjà criminel pour moi... mais pour un homme, ça doit être gros pour un homme, même pour un p’tit presqu’homme comme toi, sacré putain, saint C.!*

[*Ull viu que en aquest “saint C.” hi ha truc amagat; la gent es pensa que sent “sant C.”, per “sant Camil”, però és clar que es tracta (sona exactament igual) de “cinq c.”, i aquestes cinc “c” amaguen a llur torn la meua descripció (segons ella), ço és, “Camille le Cochon Châtré et Cocu bien Content”.]

Non, figure toi, pas du tout...
—Quoi! Tu m’étonnes, là!
—Au fait, j’suis bien tranquille; ça ne me turlipine ni la pine ni la glande pinéal!


I amb aquesta darrera frase en gavatx (frase memorable, verament!), agafava la porta i fotia, lliure, el camp.

Arrivederla! Agur!

Davallava les escales de l’hotel rient part dessota el nas, i amb l’ànima aerostàtica; car quin inoblidable desembaràs, vós!

L’avió em tornava aquell mateix vespre a Çon Qiqu.

Sortit de l’aeroport, te la trobes, nevada espessa, on tant no t’abelleix, soliu i de nits, de relliscar-hi a lleure, sense demanar’n comiat a ningú, la blancor essent com ara full en blanc on tot t’és llegut de fer-hi, escriure-hi, dibuixar-hi, patinar-hi. Taral·leges el Capritx Italià i et creus l’aïllat soldat sinistre qui erra, extraviat, alhora dubtós i decidit, per les inhospitalàries taigàs, entre llops en doina i gegantines pícees, i amb pins i avets alzinats a alçades on a l’aguait deuen ésser-hi, terriblement xerecs i sarcòfils, els ossos diabòlicament famolencs, i això fins a ensopegar amb les restes de l’heroic, desconfit, repetidament delmat, regiment teu qui passa, suïcida, al darrer postrem joiós esbojarrat atac, i, a l’acaç amb tos companys de caç, i cridant tots alhora, amb les vostres darreres forces, Som-hi, aür, oidà, sense gens pànic, amb les urpes esgarrapant, púgils, un horitzó d’anorreament, amb els darrers acords del furiós atac, el mareig et fa ensopegar i caure a la tova neu, i t’incorpores i passes a melodies més bucòliques i tranquil·les, i ets ara entre els cims enneguitats de rònegues estepes piemonteses, amb els arços florits, els gatsaules, els trèmols, els àlbers, els bedolls, o, aixeca els ulls al cel vermell, i ets ara per tundres sens fi, amb el goig o l’astorat esglai de clissar-hi potser, rere cap tanca de tuies, noies (puel·les camperoles d’una certa gerdor) qui munyen escarransides cabres, o, inversament, escarransides depredades pageroles rosegant, afamegades, rels de regalèssia, o qui barriguen com truges rere tòfones grosses com collons d’africà collonut...

Tant se val, soliu i independent, damunt el full en blanc de la neu on ton alliberat magí ara mateix epopeies hi ha escrit, cosac català qui mai no es ret, resistent, estoic, decidit, feies finalment cap a ca teua*.

[*Eu, i tant. El català mai no es ret; el català, estoic, resistent, tenaç, persevera, sempre endavant, a través de les eres, persevera sempre rere la vera veritat de la independència, sempre la independència, la independència de l’estoic, resistent, català, aquell qui, tenaç, irrefragable, mai no es ret, mai. Jo mateix, en tots els meus moments pel fort inhospitalari món, soc el català, soc l’individu individual qui resisteix, qui ho travessa tot, únic, incòlume, impertèrrit, duratiu, obdurat, constant, tens — un nervi viu, indoblegable; soc qui anc no amollarà en la seua irrefrangible lleialtat a la idea d’ésser independent, ço és, lliure, i arribar en acabat doncs com cal on cal.]

Nogensmenys, ai, desencant sobtat, car ai qui nyap, pany trencat, i dins tot damunt davall! Caseta un cop més envaïda en la meua absència!

Què hi farem, sòlita esdevinença, ves! Tant se val. La qüestió que ets lliure, que cap contratemps ambient ni dany possessor addicional no pot enterbolir la teua hodierna benaurança. Feliçment separat amb la dona, albíxeres, tira peixet, rumfa rumfa, sac i peres! Res a redir de part meua, muts i a la gàbia, pel que fa a cap qüestió ni detall jurídic ni financer, resolts ja a la bestreta per ella i el seu advocat. Tot s’ho ha guardat per a ella, ben desadet, pots ensumar-hi. Bon profit li foti. Tot és seu, tot, tot, tret la meua mísera barraqueta als més llunyans suburbis. Només et toca (ep i content) (prou pots, brivall!) aquesta deliciosa caseta on vius nogensmenys (qui és plany!) força a prop (només cal caminar uns quants de quilometrets de no re) de la gran vila de Çon Crisantem, on la multitud quin espectacle.

Ara a la penombra, car els llums s’apagaven tots alhora, amb el corrent elèctric doncs de sobte aturat, igualment com el corrent de tota mena d’aigua per les canonades, després de sentir l’ominós, ultra-seriós, Clemens (tot d’una tolt d’emissió), no sé pas què pensar.

Ni aigua ni llum. Potser sí que les coses s’han espatllades mentre, entre patinatges de fantasia, somiaves truites damunt la neu. Soc a la cuina. Ans sempre era jo qui netejava la vaixella bruta en acabat de les repel·lents festes i festetes de la dona i els seus incomptables amants i familiars. Una vegada en vaig tastar el cafè. Encar n’orxeg ara. D’ençà de llavors ja no he tastat mai més re d’allò que trobava per la cuina al meu retorn.

I avui, sense aigua doncs ni a l’aigüera ni enlloc de casa, no pas que tingui oportunitat de fer net; dels invasors, quina brutícia monumental no n’he heretada!

Vora l’aigüera, però, una pols blanca, llunàtica, misteriosa, que, malfiat, no tocaré pas. La pols blanca em duu a l’esment un instant les “sals litíniques” que durant uns anys mon pare afeccionava molt ritualment de transformar a taula en meravellosa i segurament panaceica aigua carbonada.*

[*Em sembla que hom en deia, telepàticament instruït el públic per la fina pronúncia dels més o menys il·lustrats apotecaris (com del purgant Leroy, prou feren que hom acabés dient-ne “la ruà”), i bo i adaptant l’original “sels lithinés” (que, venint en majúscules, a l’estil gavatx d’aleshores no s’accentuaven), en dèiem, dic, els “cels litins”, i encar més vulgarment “cels litrins”, car prou servia cada sobret per a fer’n un litre, d’aigua de bombolles — i les bombolles prou pugen al cel, ep.]

Abans de davallar al soterrani, he regirat pel calaix de la cuina fins que he trobada la lot. Hi soc, al soterrani, a roplegar-hi una ampolla d’aigua, i immediatament me n’adon de quelcom de nou que hi put fortament a sofre i valeriana; altrament, amb la llum de la lot veig que tot hi és daltabaix, gairebé impassable, amb quelcom de molt palès afegit, amuntegat, afetgegat, un emmagatzematge ultratjosament sospitós, i és clar que vull dir tots aquells sacs i sacs de qualque farina dolenta o altra. Sort que no he tastada la pols blanca. Aquests sacs en deuen anar plens, i segons m’ha semblat comprendre que en Clemens ha dit, aquesta precisament és la pols explosiva i letal que ha causada les destruccions i els enverinaments generalitzats.

Cert que els reconsagrats mals sorolls semblen darrerement haver esdevinguts més retrunyents, d’arreu t’arriben rebomboris de volcà enfollit, lluentors d’incendis, de focs, sobtades esbojarrades fogueres, i en la foscor ubiqua malgrat la neu, amb un cel tot ennuegat de fum, els nervis de la gent deuen trobar’s així mateix a frec d’esclat. És evident que tothom mig cuejant encar hauria tot d’una d’evacuar la zona. No crec que cap edifici pugui sobreviure, caldria que fossin edificis minúsculs i isolats per tal d’encabir’ls en cuirassades ampolles eixutes ficades cap per avall i degudament proporcionades. Mes em fa que desvariej...

I ara apaguéssim la lot de sobte, que em sembla haver sentit... Sí, ja hi som! Ja tornen! Per la finestreta del soterrani els veig arribar amb llur potent furgoneta negra, venen segurament a carregar una nova càrrega de llur letífer polsim. On? En aquella feixuga caixa reforçada, una mena de bagul potser de ferro o de quin metall encar més dur i tancat hermèticament, on, però, potser hi duen d’altres explosius encar més definitius; tret que, com ja he suputat, explosius i polsim en realitat no vagin doncs plegats, és a dir, amb cada esclat molt destructor, alhora, de necessitat, la pols mortífera s’esbarria pertot.

No sé ara pas si entraran al soterrani i tot. Segurament! Atès que els clis de baix a dalt, peus amunt damunt la neu, mentre s’atansen, encar em semblen més enormes, simiescs, pitjor, goril·lins. A què? A recollir-hi el romanent de matèria purulenta blanca que, com dic, veig que hi han estotjada, com avares garses (gralles? cornelles? el cap em roda entre còrvides pampallugues). I potser després, anant-se’n ara mateix, faran esclatar la caseta. I jo dins. Malament rai! Saps què? M’enfilaré fora, esmunyint-me per la finestreta damunt la neu, com un llangardaix de sang freda, calla, millor, esconillant-m’hi silent i inconspicu com el ptarmigà d’hivern, la invisible perdiu alpina. Eh? O potser... Potser t’esporugueixes massa, Ciril, vull dir, Camil! Asserena’t. Saps què? Potser els Ranc fan de forners...? I aquella assassina pols ensacada és de debò debò farina...?

No; els forners no fotem aqueixes carotes! Els maleïts invasors els he vists perfectament. Evidentment, es tracta del Ranc, tan ben descrit per en Clemens, escortat per dos dels seus esfereïdors sequaços. De tornada. A fer més mal encar. No n’han fet prou. Volen acabar la feina de destrucció total. Són lleigs, ferals! Sobretot el Ranc, guerxat, irredreçablement guerxat. Un esguerrat grotesc, monstruós, i alhora força ranc, doncs, i tot embolicat de negre, i “blaupell”, com n’ha dit en Clemens, “grocpell part dessota”, n’ha dit, però negrós, emblavit, segurament mascarat a propòsit, i amb gorra de ferroviari, blau fosca, enfonsada, i una màscara negra que li cobreix tostemps la meitat de baix del visatge, sorn, vull dir, no gens sorn ni esplenètic ni putifeina ni melsut, al contrari, sorrut, ronc, lacònic, irascible, insistint a fer anar tothom ben recte, i només bordant o grunyint certes curtes ordres molt directes.

Vindran a treure-hi la farina explosiva, els sacs i sacs atapeïts, i m’hi trobaran tot arronsadet, fet un paquetet de pors. No, no, massa cruels, fotéssim el camp. Ben lluny!

Esgarrapat pels bocins de vidre encastats als galzes, macat per l’extrema estretor de la finestreta, i tanmateix, au, al capdavallet, fora. I efectivament, crec que, bo i esbufegadament reptant, soc prou lluny... I ara em vaga de tombar els ulls i... La veig, ma caseta, ui! A can Pistraus per a l’eternitat. Quin espetec, pobrissona, nogensmenys, vós! Valenteta fins a la fi. Catalana. La catalana mai no es ret; sempre endavant, a despit de tot obstacle, fins a la fi.

Pels carrers, ningú absolutament. Hi deu només haver, molt de lluny en lluny (tot i que només n’he vist un), escarits equips d’emergència, tractant de recuperar o de fer recomençar generadors o d’altres aparells elèctrics estratègics... De fet no sé pas què fan, i de tota manera no m’hi atansaré pas. Que no em confonguin per un dels anarquistes, dels dretans, dels destructors.

Ho he somiat? Per la finestreta, he presenciat que un cop el Ranc s’apujava la gorra. Llavors he apercebuda la seua aranya de companyia, negra i enorme — li n’habitava, dalt de tot al cap, el suc. Ben nodrida, les potes de l’aranya li pentinaven llavors, sèdulament i sedosa, els quatre pèls boigs que portava, segurament postissos, a la clepsa... Més tard, en un instant també gloriós seré qui l’identificarà mundialment (glòria instantània); això, és clar, si...

Pel fet que no conec la fi d’en Clemens, tampoc no conec la meua, llas, segurament imminent. Mentre agonitz, prou hi veig visions estranyes, només mancaria, jotfot.

Així va el món. Arrenques de jorn excel·lent, de succés meravellós, de reeiximent il·limitat, i en un tres i no res, unes horetes de vol, t’estavelles al jorn atziac, el fort fracàs, la màxima desfeta. Buidat de tot. Sense barraqueta, sense Çon Qiqu, sense freixures altrament que malmeses a mort per aquest fum assassí de letífera farina explosiva... Fotrem doncs goig, et retreus; noi, quin paperet!

Saps què? Escriu-ho damunt la neu amb un ditet tot tremoloset i xetigós, incapaç de cap garguirot a cap cap de mosca balba, gens robust ni tendinós, amb menys força que un mosquit relinquit i infernat...

I àdhuc la neu crema. Tot crema. Peu amunt, m’encenc. Si caic, m’encenc tot.

Hora d’anar-se’n, existència... Escriu-los-ho... Què...? A qui...?

Passi-ho bé...? Arrivederla...? Bon vent...? Bon vent sideri per a aquesta altra fi de món...? Res, res. Signa els papers... Això rai... La teua llibertat...

(...)

Qui s’arrisca mai a néixer ja sap a què s’exposa.
Havent signada la pròpia condemna a mort, l’horitzó d’existència tothora l’esclafa.

(...)

(Cada cop més ponts i neus sovintegen als somnis.)

Pont al mai més
Sota sobtada nevada —
Full en blanc on s’inscriu la mort.

(...)

Tantost neix — l’ànima se li enfosqueix
Són els pecats que vénen a tort i a dret
I se li pengen com trofeus de cacera a la paret.

Vol deseixir-se’n i canviar de pell
Mes se n’adona massa tard que pell i ell era tot u.

Que dins de dins no hi ha ningú
Un odre buit asclat arnat escoixengut i escorxat.

Que qui de pecat no n’és ple
Es fon com veixiga de bou
Punxada amb un darrer esglai tot nou.

(...)

Llevat dels peixos, cap animal no reeixia a conquerir l’aire.
Surant enjòlit, entre dos llivells eteris, ens mantenim dies sencers tranquils i estables, sols bellugant lleugerament les aletes.
Davall, miserablement, rutinàriament, alhora devorant-se i acoblant-se rabiosament i desesperada, els homes i els rats compartien la bruta terra.
Dues races s’hi feien qui combatien sense repòs, la raça dels homes-rats i la dels rats-homes.
Dalt, els peixos tot ho compreníem.
Paradís per als falsaris.
De cada fulla d’arbre n’havíem fet full escrit on tot s’hi revelava, àdhuc l’efímer — la relació diària del canvi monetari, per exemple.
I, atès que no enraonem entre nosaltres gaire, car som més aviat contemplatius, és tanmateix cert que ens bescanviem, no pas sovint, mes per estacions, de temps en temps, bones receptes per a la cuina i la salut.
Quelcom que també escrivim als fulls són certs afers molt importants, segurament cabdals, és a dir, les efemèrides somiades.

(...)

(Habitant el somni.)

Ciutat portuària, 1950. Després de passar pel carrer estret amb tristes botigues, on tanmateix assolia el Sol de fer-hi mitja presència, de tal faisó que els bonics vestits de les dones qui hi tafanejaven, com flairoses i acolorides amples flors, hi relluïen, feia cap a l’esplanada del port, esplanada de llambordins atapeïts, deserta, i, llavors, com ara alliberat, em posava a patinar a tot espetec damunt els llambordins argentats pel rellent marítim, i en acabat, molt més pansits, hem anat, el fill i jo, a les dues oficines pintades de verd clar, amb baranes de fusta pintades de blanc a les escales, i allí, xiulant fluixet, i xiuxiuejant dubtosos, davallàvem i pujàvem sols i debades pels pisos, d’oficina a oficina, a haver-hi de fer és clar encar qualque paper que ens mancava, i els buròcrates enlloc, i el fill, massa enjogassat, tot davallant, aquest cop cap per avall, bocaterrosa, bo i relliscant pels vèrtex dels esglaons, i ensems havent-se de repenjar de trast en trast a les brèndoles del costat, n’ha fetes malbé tres o quatre (vull dir, d’entre les brèndoles mig corcades a la barana), i li he dit que parés compte, que potser hi havia càmeres amagades, i que fes l’homenet i no pas l’heretget, i les brèndoles espatllades, doncs, prou m’he afanyat llavors a tornar-les a col·locar ben acunçades, tot i que n’hi havia d’asclades, com dic, i tant se val, car allò millor encar vindria en acabat, quan, sortint de l’oficina, el fill ha tornat solet a casa i jo, mudadet i amb la cartera de buròcrata, m’he enfilat per una carretera, decidit a portar aquells papers on calgués, a instàncies més altes, al centre de la vila i tot, a l’imponent bastió del poder, i, feina feta, amb una eficiència exemplar, ara mateix, conformista, vestit de blau fosc, tot i l’estiu, tornant per carretera polsegosa, la mateixa d’abans, he vist alguns noiets embadocats pel guaret, sacsant ridículament el cul, dirigits per un sergent rabassut i glabre, vestit no pas de militar, de paisà, de civil, qui els deia malcarat que no ho fotien prou bé, que allò dels exercicis militars sagrat rai, i que quins soldats hauria el pobre dictador feixista xarnec de torn, i he passat enmig com si no re, amb la meua cartera ara, tot tornant doncs de l’oficina central, més feixuga, la cartera, com ara més plena de papers, com si els papers oficials fossin fecunds d’allò més i en generessin incessants al covador de la cartera oficial, i aleshores què, me n’adonava que, tanmateix distret, esguardant i alhora evitant aquells ximplets exercicis militars, m’he degut desviar, car ara la carretera no mena pas cap on tornava, ans devers la vila del costat, l’altra, on es veu que s’escau que hi celebrin qualque festa forta, car tot i que només hi soc als encontorns, prou me n’arriben els xirois signes, amb els carrers i els arbres tots decorats, i hom hi ensuma força d’ensucrada confecció, i se sent molta de joia, una joia suau, no pas debades som a 1950, en una ciutat portuària fort pròspera, i els cotxes, quina meravella, tot lluents, amb les delicades colors d’aleshores, i els vestits de les xalestes femelles, com dic, uà, amples i airosos, faldilles lleugeretes amb colors i estampats de joguines, quin plaer de veure tot plegat, i si el ventijol s’hi posa encar millor, cuixes fines i carnoses, i la gent en general amable, agradable, i àdhuc algú, un negret ancià, molt mudat, impol·luta camisa de batista, corbatí bru, jupetí ajustat d’impecable tern verd d’herba gerda i durable, qui anava a pujar al seu cotxet minúscul, potser perquè li semblava que anava una mica extraviat, i ben cert que no trobava pas novament les oficines, encar que no pas que fos gens angoixat pel fet d’haver-les perdudes, m’indicava tanmateix que endavant, endavant, que cap al centre de l’ou de la ciutat hi trobaria el rovell que em calia i cercava.

Abans, però, arribem-hi. Car si ens hem perdut, què hi venim a fer, en vila desconeguda? Serà aquesta diferent? Per què creure-ho? El perill sempre és imminent i potencialment letal. Car a cada vila on mai fiu cap, quan deien “festa”, fins ara només hi havia vists bòfies, militars, espies, bisbes i jutges en horrorosos aplecs feixistes. Església i sabre i llei de l’embut. I cada cop, tan sovint, un salt al cor. Els jutges, amb els bisbes i militars, són el cor del feixisme inquisitorial, segur que entre els papers que duc a la cartera en trobaran, bo i ells regirant-hi i escorcollant-hi i plantant-ne de furiosament clandestins, dignes de dur’m a tortura, com tanta de gent ara morta o tornada harpia o nan esguerrat pertot arreu. I jo pobre de mi, zero, gens versat en arcontologia, i cap desig d’aprendre’n. Uixer, veguer, batlle, bidell, i àdhuc “brigadier general” d’aquells qui et torquen el cul als canfelips, per mi tot és u, tot el mateix. Qui se n’entén ni vol mica entendre-se-n’hi! Tot és la mateixa merda, tot el merder i el femer de la jerarquia repressora, la mort podrida; tota la brutícia militar, clerical, bofienca, tot el mateix. Tot u, tot el mateix, ja ho he dit. No em cansaré mai de tornar-ho a dir.

Tant se val. A tomb de full, què fem? Tornem doncs enrere...? Ara que hi som, potser...

M’encaterinen les orelles les harmonies llunyanes; són musiques fortetes, però intel·ligents, no pas estúpides repulsives marxes de criminals... Certs viaranys, sota les jacarandes, damunt l’herba pelada del massa trescar-hi, menen a enormes cases privades i és clar que haig de tornar enrere lentament, amb precaució, no fos cas que ningú vigilant a cap finestra es pensés que vaig fugint i em fotés un tret al clatell... No he fet pas cap a la meua edat sense saber on peon. Mes adona-te’n, atura un instant, obre els ulls. Aquelles propietats i aquells casalots de ric dels afores prou han badades avui les barreres de ferro, el pas hi sembla excepcionalment franc, crec que pots tornar a emprendre el camí entre les herbes fressades, i així faràs drecera i et trobaràs al bell mig d’aquell poble que es vol tan atractiu. Eixarmat (això suputes) pels estranys eixarms de l’allò més plausiblement previsible bon i dolç acolliment i les mels de la dianoètica musica, t’hi enfiles, doncs, decidit. A les finestres dels baobabs, hi ha, traient el nas, epicaris nans i follets, millor, gnoms amb barretina i barbuts fins als turmells, i espontanis i subversius gombutzins imberbes i espatotxins, qui, tots plegats deferents, et somriuen, animant-t’hi.

Hi soc immers llongament, amb lentitud, m’ho prenc amb calma. Jorn de festa grossa (quina?) (qui sap!) (la llur, típica), calm enrenou, xivarri i rebombori, amb tothom al carrer, festejant, incipientment ballant, amb musica com cal que ix per les cantonades, no pas d’orquestra apocalíptica i cacofònica com en dècades més tardanes, deliciosa, “Són els sapients enderiats del ritme”, em diu una altra persona erasme, boniqueta i coinde, i hom, com dic, amb aire de benaurat, imitant tothom, passejant-hi a pleret, a lloure, amb pler de lleure, lliures rai, gens apressats, tots plegats mudadets, fent bona cara, admirant-se mútuament; i hi ha molt de benemèrit; i gairebé ningú no es creu gens nogut (és aparent) per la meua presència, i n’hi ha, al contrari, qui m’observen amb bondat, i àdhuc qualcun o altre se’l veu obert a ajudar’m; per exemple, passejant davant seu, aquell negret avançat d’edat i ja doncs no gaire cosa, abans de pujar al seu cotxet groc, s’atura i se m’ofereix, i sense que li demani, em comença de donar adequades indicacions d’on creu (encertadament) que vaig, i més o menys diàfanes informacions que fan al cas, el seu tern verd enciam de xeviot (és massa aviat per al tergal), la seua camisa de seda blanca en faldilleta, a tall d’efod, i amb el coll ample i obert, el seu capell beix també de seda, la grossa sivella lluent a l’empenya de la sabateta xarolada, el qual doncs tan polidet bonjan, incòngruament, em diu, a part...

Però m’he ficat a badar. És que una de les cases d’allí mateix duia una placa lluent. «Aquest fou el mas d’En Flix, N’Anatol.» Sota la placa els dos aparadors d’una botiga. I hi romania una estoneta aturat, oblidant el bonànima. I potser li hauria d’haver demanat, mes ja no hi és. El seu cotxet groguet, un fumet perfumat. I en romanc a les escapces. Car cap idea qui fos el conegut n’Anatol Flix.

Allò, es tractava d’una sabateria, els de dins de la qual s’anunciaven com a “especialistes de la pell tosa d’or”. I tot (o gairebé) hi eren als aparadors botes de ramader, i selles i xurriaques, i regnes i corretjam, i em demanava si el cèlebre Anatol no hagués doncs estat qualque glòria local dedicada al cuir i ses derivacions, quan un altre esperit cirenaic, caritatiu em diu, sense que tampoc li demanés re, No, no, mossèn, us equivoqueu; En Flix, N’Anatol, fou un pastisser internacionalment conegut, les seues construccions monumentals, amb murs i teules i taules de torrons blanquinosos, i xocolates barrejades amb confitures de colors porprats per als contorns dels seus castells, reproduïen, a magnífica, gegantesca, escala, els més importants palaus de les diferents contrades de l’univers; la seua Seu de Lleida, per exemple, molt merescudament, guanyà tots els premis imaginables del gremi dels flequers, pastissers i d’altres esclets ínclits preclars afaiçonadors de mones. On en romans d’allò més agraït. Tret que ara no recordes de què t’avisava l’altre company, segurament de quelcom molt més important.

Ça com lla, t’hi esplaies. Les enjoliuades dones, fines sentors de flors i espècies, de macís, i clau, i grana del paradís. No puden a avui a apotecària ni a desinfectant, ecs. I tan benvolents, les dones; tant que si fos marcolfa o fembra comuna part d’allí mateix, per les voreres o en aquella mateixa cantonada fort concorreguda, me’n planyia, que les dones no pas putanes són massa amoroses ni suaus ni caldes rai, i de pus en pus tostemps encantades amb la bagatel·la! Hum, ni llurs ensibornadors sabons d’olor no poden amagar les meravelloses fortoretes de tafarra, i d’arreçó i marmanya, de delit de cardera. Mes maregem’ns-n’hi, gaudents, fruents, seduïts. Som de festa, de festa. I les dones, mai no t’hi havies escunçat. Novetat, tu! T’acullen amb familiaritat. I tots els bons ciutadans, bons moltons qui moltonegen afeccionadament a benvolents intercanviables boldrons. I els de més d’entre ells, si et clissen, et somriuen!

O embadoca’t ara davant l’aparador amb tevés en blanc i negre que ensenyen a fer sopa amb tots els ingredients ben acunçats i titllats en petits atuells davant part davant. Tastívol. Encantador. Per enyorar-te’n interminablement.

Nota discordant de cop i volta, ep! Potser el propici negret t’advertia d’això. Ara que t’ho podies haver temut. Un món on hi ha tant d’avar i cobejós, de malfactor pertot, lladres, robadors, invasors, assaltants, piròmans, enverinadors, bòfies, jutges, botxins... I oidà, benaurada utopia, avui àdhuc ells són de festa, quin sant s’ha penjat! Un geperut amèlic, afoll monstruós de gep sortós, vestit fantàsticament, com el foll Rigolet, reparteix magistral i amb la boca bitllets de la loteria als seus, als del seu ram, els farsants oficialment condecorats, els dignitaris disfressats de dignitari, els únics qui es poden permetre el luxe — cada botxí reblert de vàcua prosàpia, cada sever areopagita del gens jurisprudent areòpag, li’n compra ostensiblement uns quants. Car àdhuc els repressors, jorn excepcional, jorn del bisbetó, són de festa i es poden permetre públicament tota caparrada. Aqueixos (et dius, meravellat) no són avui a llur desgraciada feina. Ni ells! S’han àdhuc tret el fastigós uniforme d’escarabat enervat, encar que el cervell d’escarabat el duran fins que no fotran el darrer pet, els malparits, i van, tibats com mestres-tites, plens d’urc, amb trets encarcarats, menyspreant a tort i a dret, fets cascun tot tres déus i mig, en llurs millors robes i decoracions, uniformats, i els qui els guarden embogits rai, car qui gosarà aprofitar l’avinentesa. Cal allunyar-se’n immediatament. On aqueixos bruts són, segur que tot de sobte s’hi escapen bales.

Torna-te’n entre les dones, únic port prou salubre, torna-te-n’hi, au, entre les gerdes glorioses refulgents regines, entre les belles blanes bledanes plebees... Entre les afectuoses negresses de generoses carns... T’accepten com ets... Prou pots, prou pots! Novament agraciat per llur divinal afabilitat... Dones de somni on això: l’afabilitat... L’afabilitat generalitzada comanda, triomfa damunt qualsevol altra vicissitud, és l’atot indiscutible que imposa una felicitat còsmica...

Dones... Amazones al·legoritzades, angelitzades — exòtics zumzeigs de músculs dins l’atzur... Voluptuoses vestals de venustat invencible clàssicament comeses a cardar devotament... Impúdiques, i doncs més que pures — puríssimes... O millor, ja dees... Dees, deesses... Deesses, doncs... Inexpugnable fascinació eròtica... Màgics volums...

Proficient, esmerçat-t’hi de valent... Somni, ara que hi ets, aprofita-te’n, no et saltis l’escaiença... I doncs, som-hi, fet... Com si m’han crescudes etèries ales, m’hi trob, hi err... Em veig pel cald tebi esponjós cosmos, rabejant-m’hi, enjòlit, immergit entre les sobergues rodonors de pilots i pilots de dones supersòniques.

Onades incessants de sòlides deesses sense blasme, de fermes femnes, de braves beutats, d’aitantes i aitantes d’avinents venus, i de toves afrodites escumoses, d’òptimes dames de formositat immarcescible, de fimbroses creacions contínues de perfecció inexhaurible... Brollen i pugen d’ençà de les eres més avials i reculades, per cràters d’umflaós delicadament erèctils com mugrons i clítoris, i justament a embolicar’t, i a molt manyagament somorgollar’t i sorollar’t, només perquè, així eternament bressolat, infinitament hi galvanegis... Benaurança!

Habitant del somni doncs qui, ara trobant-te (molt insòlitament!) habitant un somni tan suau, segur que penses seriosament que potser fora bo i potser de debò fora hora d’aprofitar-ho i morir-s’hi... Morir-s’hi dolçament, morir-s’hi en pau i felicitat... Som-hi, som-hi... Abans la cosa no s’espatlli del tot, abans no es faci malbé, abans no torni a ésser massa tard i l’endemà traïdor... L’endemà traïdor no s’hagi tornat a instal·lar, amb la seua tràgica consueta desil·lusió, i amb els mals, els sempre erronis, formularis i papers formals que et sobreïxen acusatòriament de la faduga malastruga cartera paraoficial. No demoris, no. (La veritat odia la demora. Ara que l’has trobada...) Mor-te, bah. Encar un petit esforç...

(...)

Davant l’uadi al-Aiguat, per la fosa de les neus força revingut, a l’indret apellat Gual dels Dos Verns, esperàvem el del camell, que ens ajudés a transferir nostres cossos i nostres bagatges, i en el cas del soldà també, en acabat, el seu feixuc bocí cul-bellugós de serrall que per dignitat ha de dur, el pobre, sempre sobre.

Entre els magraners a l’escarida mitjana, odalisques i hurís combatien cuïcs, els pulvills dels quals pessigolletes rai. Bromalls subtils de fins vels policroms els acompanyen sorolls somorts de carns tot gerdes.

Fou llavors on, bo i aprofitant que l’hec doncs a la voreta, li deman, “jornalístic”, com qui diu, al soldà, qüestions de geopolítica bàsica, i ell, vanitós, prou se n’ompl la boca, i en romanc fictament transfigurat, tret que em deu enxampar fotent cop d’ull al tou delitós de femelles, on la peroració rellisca llavors per cantons més emboirats i s’escau, un moment, que belleu per distracció o per bravata em confessa (confidències de vora uadi, vós — tot butllofes, i no sols les dels marfulls), em confessa, dic, també coses íntimes d’aquelles que hom diu i de les quals hom (l’altre) no se’n creu anc sinó en quantitats mínimes; així, tot d’una et revela que, A esbotzar himnes, vull dir, hímens, ningú no em bat. I tu què hi dius? Fas, Ah! I romans a l’expectativa. Segons ell mateix, es veu que, a hores d’ara, n’ha esbotzats trenta-tres mil. On, fingint curiositat i per murrieria, li demanes que quants de tendres prepucis, a tornajornals, la soldana no ha deguts destruir. Poc s’immuta gens, em diu que pel cap baix, amb les dents, uns catorze mil. Doncs quina parelleta que feu, renoi, dic, com si me n’admirés, i afegeixc que, Potser sou singulars!

Entre moros, diu, segur que sí. Ara, entre gent d’església, emperò, ni de lluny.

On, Guaita per on ens surt — un altre Ramonet Llull, mormolí.

Deies quelcom, féu el soldà.

M’espolsava el nas; si no són llagosts, se t’hi arraïmen tàvecs. És clar, amb les haveries amb bocatge i la propinqüitat de l’aigua... S’ho devia creure.

I llavors re. Pensiu silenci. Fins que el xiulet del cameller no ens tragué de l’ensonyament on ambdós no havíem tombat.

(...)

Diuen les filòsofes de més profund consir (i a puta fe que tenen tota la raó!) que, Un cony és un cony.

I que et trobes, oimés, que les meuques qui ofereixen llur cony de franc (o si fa no fa) no són malauradament gens apreciades per ningú (tret potser, i sovint només fugisserament i temporal, pels qui a la butxaca ni ral).

En contrasemble, sostenen amb totes les de la llei les pregones filòsofes que les meuques cares (i com més cares, pitjor), les qui es casen amb els més fanocs fastigosos espècimens, els avars voraços malparits de merda, com ara els banquers i d’altres absurdament cobejosos vampirs i sangoneres, i els plutòcrates i oligarques, i els patriarques i monarques, i en fi cada altre ridícul, molt sanguinari, dictador, són bandarres preses en alta consideració pels llepaculs de la premsa i pel públic pec.

I creuen les filòsofes, com creu tothom amb dos dits de xolla, que no s’ha vist mai enlloc que cap dels conys de les bandarres més cares i estúpidament cobejoses sigui pas millor que el cony de cap de les més humils, molt generoses, meuques.

«Al contrari,» diu una la de les filòsofes més versades en la qüestió. «Si em guiava pel nas, diria pus tost que els conys de les generoses i humils és d’una qualitat infinitament superior.»

I, força més memorablement (crec), deia així mateix una altra gran entesa en l’afer que ens ocupa, Les figues d’aquelles figues d’alt preu qui amb els monstres voraços repugnantment es mariden... Tornem-hi... Les figues fades, sonses, d’aquelles sonses, fades, figues són fades sonses insípides sòpites ensopides eixutes bordes fètides brutes llordes tèrboles sollades i impròpies figotes, ecs; ecs, vós, ecs! — figotes fungoses, descarnades, corcades, escarxofadotes, no pas solament disgustades, ni lloques, semes, sabateres — pitjor, molt pitjor — metzinoses, letals, mefítiques, deletèries cent per cent!

Així que ja ho sabem.

I millor doncs que ningú no la cagui encar, i que s’atengui doncs en canvi als fondament fonamentals, molt erudits, ensenyaments suara curosament exposats. Au.

(...)

dimarts, de setembre 29, 2020

Sargint la boïga [i]




(Mai no sabrem com s’acaba cap història.)

Hi ha arreu escamots de canalla fanàticament esbojarrada qui esborren finals. En neixen i en neixen sense aturall. I tallen i retallen, i pots despatxar’n tants com vulguis, sempre n’hi haurà tants o més; és com ara si l’aire mateix portés semen que prenyés incessantment les femelles, i enllà d’ara mateix jamai no sabrem com s’acaba cap història.

Reesdevinguts tots perennement prehistòria, i prehistòria de quin altre univers? De quin altre planeta inhabitat perdut a les pregoneses sempre escapçades de l’espai?

Romandrem sempre ignorants, desrengats, desequilibrats...

Mai omplerts ni acomplerts. No, mai no guarirem, ara. Zero catarsi. La pau de l’esperit és inassolible. Tot roman agressivament ambigu.

Cap fi de film. Cap acabament d’obra al món, ni d’art ni de filosofia ni de física, química, enginyeria...

Qui ho endevinarà? Mai no reeixim a escatir’n el desenllaç.

Les acaballes desaparegudes per sempre més; tractats i documents de tota mena, tot allò digitalitzat, malignes, maleïts, assidus, monomaniàtics, n’esporgaven fàcilment i eternament la fi.

Els més eixerits (desperts) prou ens n’hem adonat fa mesos. Aquestes darreres generacions de nounats semblen construïts d’origen per a eliminar els acabaments, els finals, les soltes i resolucions...

De les novel·les...

Les pel·lícules...

Les històries...

Les vides...

Semblen programats perquè el nombre vint sigui llur nombre clau.

Bé el 20% de quelcom, bé el nombre 20 pelat.

Tallen, estripen, i cremen, el vint per cent darrer de cada llibre, o en tenen prou fent-ne malbé irrecobrablement els darrers vint fulls...

I els darrers vint minuts dels films...

I esborren sense retorn el darrer 20% de les obres virtuals...

No podem fer-hi res més, són legions que no foten altre al món que destruir finals.

Aviat què hi haurà? Prou tost tot haurà estat definitivament escurçat, i justament pel cantó més revelatori. Cada relat escuat. Cada solució crestada. Tots banyuts.

I les vides. Vint anys de menys tothom.

Si havies de viure 50 anys, només en vius 30.

Si havies de viure’n 70 en vius 50.
Si havies de viure’n 90 en vius 70.

Si havies de viure’n 30 (com ells!) només en vius 10 (com ells!).

Ens tallen la vida i tallen tota vida.

Cap vida ni obra no arriba a terme, i re ara no assoleix dur’ns a cap sentiment d’acompliment, a cap plenitud.

I és clar que decidíem d’anorrear’ls per a assajar de conèixer el final de cada novel·la...

Llibre...

Història...

Film...

Vida...

Volíem apagar’ls ans no sortissin del cony, o tantost ho fessin, abans no fossin capaços d’anar estripant, tallant, esborrant, tots els finals. Abans el maleït afoll no comencés de retallar-ho i fer-ho malbé tot. Contínuament ratant la fi i les fins, totes les fins, que és com dir els fins mateixos de la nostra existència (car per què altre hi som que per a contar’ns què hi fotem?). I ells, llur fi, només el llur, ells prou l’acompleixen, sistemàtics, no hi són pas per a fotre altre.

I pelar’ls tots abans d’hora — galivances!

Prou ho voldríem, com dic, prou hi ens esdernegàvem com folls, tret que...

Ens és impossible. No donem mai l’abast. Tot el nostre molt noble esforç assassí, debades! Car tants com en matem, tants (o més!) que no en neixen.

Gestació ivaçosa, les femelles; disparen pel cony com amb metralladora. Llurs conys, cuques merderes, etern retorn, excrement-rebrot-excrement-rebrot, renovellament vertiginós.

És tan depriment! I hom es diu, ens diem...

I al capdarrer, per què lleixar-hi una ànima d’arrel condemnada? Esguarda l’espai. Qualsevol astre qui ans fulgeix, ara es decandeix, i de cadascun dels seus planetes quina història en romandrà ni mica mai llegible?

Fotuts del tot. Fetus fallits. Pleguéssim. Esgarriats en la confusió total, sense re de debò explicat, la mort, gola badada, s’amaneix a empassar-se’ns, nets.

(...)

(Vampiritzat pels descendents.)

La saba que perdies ha tornada letífera
T’entortolliga venes en ranera pestífera.

Mors podrit — tota llavor és verinosa
Malvolent occeix l’arbre — diu Prou oldana nosa.

(...)

Crisàlides constretes a fendre’s — ens ara a tornajornals tan verinosos — ixen mortificats per l’esperit de revenja.

(...)

(Corcons.)

Si és innegable que (també) «allò que et nodreix et destrueix», per què t’admiraries que allò que nodreixes et destrueixi?

(...)

Mos ulls que més s’estimen d’esguardar cap endins, de sobte horroritzats, es veuen compel·lits a esguardar enfora.

Al mirall te n’adones. Nafres palesament letals em brollen arreu del cos — el procés d’autodestrucció s’és engegat.

Cert que... El cos i eu — mai no fórem gaire amics.

(...)

(Simultaneïtat de certs miracles.)

(1)

La vida és una mena d’idiota concurs on miraculosament tens a l’abast per a tu sol certs mots escaients, molt convenients, que et caldria saber usar amb endevinatòria ciència, car són mots que un cop emprats no pots reprendre, i quan de vegades et toca de respondre a qüestions de “vida o mort”, o si més no cabdals, sovint te n’adones que no te’n romanen de prou bons, que per miracle cap dels mots adients no són ja d’empre, no n’has facultat d’ús, i llavors, és clar, allò que respons és erroni, mentider, o esfereïdorament perillós, i al capdavall, és clar, de totes totes fatal.

(...)

(2)

«Per miracle, contra les forces del destí nefari, el nostre exèrcit ha romàs al camp de batalla totalment desconfit, desaparegut, cap integrant dempeus, ni, ni cal dir, mica viu.

Hem de trametre-hi ara doncs, senyor, contra les forces del destí nefari — diu l’estrateg al príncep guerrer — tots els buròcrates ni cortesans ni aprofitats, i àdhuc, en una primera onada, tots els hospitalitzats ni prebendats i ensinecurats; enviem-hi, som-hi, i amb les darreres armes, tots els terminals, tots els rancs i amb crosses, i amb rodes, i els extremunciats, i els diferentment capats, i els boigs adés oblidats del primer exèrcit tan gloriosament ni absolutament desfet, en fi, senyor, totdeu qui miraculosament hagi romàs darrere, car per miracle, contra les forces del destí nefari, revertirem això; som-hi doncs, com dic, tothom al camp, ningú clavat al llit ni al cul de la cadira, cap dels desvalguts qui han perduda qualque cama, braç, coll, cap, i els qui hagin perdudes les dues, o el dos, o l’u, o l’altre, i el seny, i àdhuc els més vàlids cadàvers, vull dir, les més movibles, les encar més o menys senceres, de les carronyes als cementiris.

Molt bé, ja ho veieu, senyor, per miracle, totes dues onades complementàries, de palatins i d’inútils claupassats, han estades també exterminades contra les forces del destí nefari; ja em direu doncs què faríem, ca? — diu l’estrateg al príncep guerrer —. Sabeu què? Hi anirem àdhuc nosaltres! Miraculosament, contra les forces del destí nefari, serem el gra vós o jo que el curull fa vessar, i el vaixell de la proditòria malastrugança no fa capgirar.

Capgirar els resultats, ve-li per on! D’això es tracta, cavà?»

[Tret que per miracle aquell tan bèl·lic príncep i aquell estrateg tan estrateg també foren molt miraculosament anorreats.]

(...)

(3)

Som-hi anafòrics i recontéssim ara que...

Per miracle, un sant infant molt virtuós es passejava angèlicament per un parc i fou raptat per tot un escamot de bàrbars soldats qui ensems el violaren repetidament i massiva fins que, per miracle, amb violents dolors, pertot arreu trencat, el molt exemplar minyó no es morí.

Feren els barroers armats, tot sencer el miraculosament molt nombrós salvatge escamot de meravellosos soldats, molt divertits, de qualsevol manera, allí mateix un forat no gaire pregon i l’hi sebolliren, miraculosament rient i enjogassats, llençant-se xanxes i fang, car s’hi pixaven abans, i, en pic si fa no fa, riallers, la tant enrioladora tasca enllestida, ja se n’anaren a festejar tan marcialment enjondre.

Doncs bé, miraculosament, s’escaigué que els espasmes abans no s’imposés definitivament al cos del benauradíssim mort la sòlita rigiditat feren que l’infant bellugués involuntàriament el braç; allò irrità un talp qui per miracle en aquell instant veié el seu magnífic projecte de galeria abruptament interromput, i per miracle la força del seu musell enfellonit, empenyent empenyent, féu que el braç del minyonet suara a tesa torturat es desplacés una miqueta més amunt i que la mateixa mà del mort doncs ensopegués ara amb una pistola carregada, la qual havia estada al seu torn miraculosament sebollida per un gàngster el qual volgué el miracle que tot just, no devia fer pas tres o quatre horetes, hagués avui ben dejorn reeixit a assassinar totes les designades víctimes qui li romanien a l’agenda aquell dia gloriós; entretant, l’ardit musell de l’insistent talpet no pas gens que hagués flectit, i doncs per miracle, encar una empenteta al colze del braç de l’ara perit virtuós minyó, n’impel·lí la mà morta devers on raïa la pistoleta i, en un dels penúltims espasmes ans la definitiva rigiditat al seu cos no s’instal·lés, miraculosament s’hi clogué; s’hi cloïa al voltant de la no gaire pregonament, a corre-cuita, adés sebollida pistola, d’aital faisó que el canó, com brot d’exòtic arbre metàl·lic, àdhuc capllevés lleugerament, i heus llavors que encar en un altre espasme més endarrerit volgué el miracle que un dit, com dic, miraculosament convulsiu, espasmòdic, en premés, tret que encar no pas completament, el gallet, i en aquell instant per miracle una neneta, una minyoneta adorable qui corria pel prat plena de floretes, plena de colors, plena de vitalitat, la qual tot just no feia gens s’havia deseixit de la maneta del seu paret per a anar a recollir encar més floretes entre l’herbei, per miracle en aquell instant, com dic, la mà de l’infant virtuós, ara sí, en el darrer espasme de la programada rigiditat definitiva, es clogué tensament en la pistola, el canó de la qual capllevava, i n’eixí una lluent baleta que per miracle anà a espetegar al crani de la joiosa enjoliuada florida minyoneta qui miraculosament, cap esclatat, caigué morta entre les policromes floretes.

(...)

(Assumeix-te mort.)

Més et val. Ara mateix. Tothora. Assumeix-te mort. Feny-te si pots ja anorreat.

Llavors, això rai, re del que romangui no serà sinó calm navegar.

(...)

(Procedeix larvat.)

La vida serveix per a viure-la — i la mort per a no viure-la.

Fes-te doncs inconspicu, i no emprenyaràs ningú. Cap soroll, cap pudor, re de cridaner damunt. Silent, humil, frugal, abstinent. Inconspicu, podràs anar fent la viu-viu a qualsevol racó.

(...)

Al capdavall, hauràs lleixada enrere, tot seguit i tot, ans no hagin transcorreguts cap de les trilions i trilions d’èpoques venidores, la mateixa empremta que cap altre enfeinadet pardal de rumbós uropigi, com aqueix que ara ulles — ço és, nul·la.

Ara t’ho dic, d’ençà de nat davalles vers la duad, tu com tothom, d’antuvi camejant si fa no fa, més tardet (no gaire) enduts pel furient corrent, bens morts.

La duad que duu de bell nou al vell sòlit enlloc.

(...)

“There was a time, a very short time, when suddenly, delusionally, I thought I might become a human like any other of those simple humans you see around, but no, false alarm — too incompatible, unfit, odd piece, no place.”

(...)

Car m’esfereeix i escandalitza la brutícia, sempre m’empatoll enraonant de brutícia, sordiditat, corrupció, degenerescència, putrescència, malaltia, virons, pàtines, femtes, malignitat, podrimener i mort.

Neurastènicament net, pràcticament no sabent fer re més, esdevinc àdhuc escombriaire per a netejar-ho, sense mai reeixir-hi mica, tot.

(...)

(La veritat amagada.)

Terapèutic clavegueram.
M’hi passejava, salvat.

(...)

(Afegint a la farfutalla.)

Disciplinat aprenent, com sempre, els misteriosos nombres m’esguardava sense escatir’n cap significat. Els nombres eren minúsculs i segurament tampoc no volien dir re — una fórmula o altra per a qualque cosa, qui sap, i al capdavall tant se valia, car, em dic, amb tota la raó, no pas que cregui ja en re, ni en els somnis i llurs sorprenents (emperò falsos) desllorigadors; som en un univers on no hi ha de debò solució a re. I els nombres misteriosos, aquella altra fórmula màgica (una més!), els emmagatzemava, obedient i amb condícia, entre tants d’altres milions i milions ja emmagatzemats, que esperessin així mateix, coberts de la pàtina llorda de la pols i les cagarulletes dels insectes, la conflagració propvinent.

Vulpí querubí, llavors, en aquell taüt tan falaguer que sovint emprava de latrina, hi desembudellí.

Ben descansat, vaig voler fer un cop d’ull fora. Per l’espiell de l’espirall, m’encantí una estoneta distret amb les peripècies de l’estàtic bidell cruspit pels corcs; palplantat davant l’hermètica porta, semblava un món si fa no fot antropomòrfic sacsat constantment pels terratrèmols.

Hora d’anar a clapar, d’anar a matar l’araig, com deia fa qui sap els segles el pare.

Grosses pàl·lides escolopendres solquen el mur on em rau la capçalera del llit. Ni que jo hagués volgut, no crec pas que ningú hauria mai volgut jeure amb mi.

(...)

Som ventissament existents qui tot seguit serem ineluctablement no sols inexistents, ans mai existits.

En potència tots som morts ja fa una pila estratosfèrica d’eons. Bona nit.

(...)

(A trenc de desencant.)

«Els somnis i nosaltres som fets de la mateixa matèria, i de fet aquesta curta vida de no re un son sens fi se l’empassa», mots de l’actor que ara amb tenacitat se m’adherien al magí.

Durant un instant eufòric, tornava del somni magnífic on hom m’acomiadava, nadó, amb mots inspirats. «Tant de bo us sigui donat de viure en un món rescabalat.»

Me n’adonava. Per les farfolles del comú execrable llongament engalipat, de cops mos somnis es desenvolupaven encar en contrades aproximadament paradisíaques. Mes, despert, mon cervell finalment ja no gens crèdul, deia prou. Els meus jocs mentals, abans prou il·lusòriament descabestrats, ara s’havien establerts, i si coruscaven, si reflectien cap brillantor, eren com les tímides xàldigues de les escates del xanguet perdut al corrent del torrent que se l’enduu devers la fi, devers l’abís anorreador.

My thoughts, once flitting, now fixed, shone like scales on a minnow lost in a current always running faster and faster to its doom.

(...)

Petit dèspota, el cap dels arqueòlegs — qui nodreix tota la trepa d’aprenents, mes insisteix (per a “amanir-la com cal”, diu) de pixar’s a l’enorme olla, una caldera fosca, on fa coure fesols negres i un os de pernil, recapte que deu ésser deliciós segons tothom qui l’ha tastat, mes que rebel em refús de prendre’n mica, d’on que desnodrit rai, tot i els meus coneixements botànics — em neguiteja qui-sap-lo.

Molt presumptuós, fot el nas brut pertot arreu, i així, tantost veig que s’atansa vers on amb d’altres no soc, furtivament, subreptici, m’escapoleixc, me’n vaig a part, amb el meu platet de padellassos, a l’altra banda de forat, i enllà en remèn a mon lleure, lluny del seu fètid aflat, per a ensopegar-hi epígrafs en llengües mortes i de diferents èpoques, sovint distants rai.

Ans de lliurar’ls, cap dels padellassos epigrafiats, i encar millor els opistografiats, sempre en faig una còpia per a consum i gaudi personal. Els desxifr llavors, i els interpret, i els tradueixc, i llavors els barreig i sovint hi trob texts espaterrants, encar que segurament no gens exactes.

I alhora el dèspota és tan matusser que, voldràs-t’ho creure, tot de sobte l’altre dia, el forat on excavàvem es transformà en abís sens fons que en un tres i no res s’empassava no pas solament totes les troballes encar per trobar ans els de més dels súbdits i sobretot (victòria!) el fastigoset reietó.

(...)

Ara t’ho dic; érem hipogeus, dos homenets molt seriosos, two tiny men quite serious, bo i esperant tot drets el metro, en aquella tardana hora tan llangorós, quan ell i jo ens reconeguérem. Ens reconeguérem per la insígnia que mutus dúiem al trau. Les sengles insígnies representen una “u” d’ample cul, amb els dos pollegons respectivament coronats per puntes de fletxa. És una “u” com ara una caldera, com ara el contorns esquemàtics de la caldera d’en Banyeta, diguéssim, de més a més prou essent, el dimoni, com és sabut, i per causes òbvies, el sant patró dels cuguços i dels crestats.

Trencat el glaç, ens somrèiem, i ben naturalment llavors caiem en confidències. A part que segurament ja no ens veuríem mai més.

De bursada, me li declar expert tastaire en llets de drut de la dona. Li dic:

—«Pretty late, many an evening, upon the wife arriving home, before she’s going to toss her worn panties into the hamper, very discriminatory jism-taster and -connoisseur me, I often go, Wait, wait, let me guess, let me guess, please!

«And there, snakelike goes my tongue, so earnestly trying to taste of which one of her many current lovers the still wetly, gently stuck, jism at the narrow bottom of her dainty panties perchance could it have, not so long ago, belonged.

«And so very often do I get it right, it’s a miracle!»

Em diu:

—«T’enamores, mentalment i doncs freda, d’una calda noia qui t’és veïna de cambra i qui sembla d’allò més alliberada, perquè parla lliurement, i saps qui ama les arts, i has vist que, per tota biblioteca, posseeix, vora el matalàs, una vintena de llibrets de poesia de la més closa, i qui sents sovint com presumeix, en la seua conversa amb els homes i els nois estudiants del seu cercle ample de coneguts, de llibertat sexual absoluta, i qui regularment (collonut!) fa tremolar, amb els embats amorosos del seu cardar, amb el camioner qui la visita, la paret a l’altre costat de la qual no rac esmeperdudament interessat.

«S’esqueia que com dic vivíem (per sort per a mi!) en cambres adjacents en aquella casa de construcció banal i pobra, una casa promoguda pel consell metropolità de la ciutat universitària, i doncs condemnada a la destrucció periòdica per a fer’n tot al voltant de noves i de tan dolentes i de magres murs, la qual el patró rellogava peça per peça als estudiants.

«El camioner l’ha coneguda no fa gaire fent auto-stop. Era la noia tard de nit al costat de la carretera perpendicularment tibant el tènar cap endavant, i el camioner (el seu ajudant clapava darrere) se li aturava i la convidava amunt, i al cap de ben poc s’aturen a un lloc de repòs i de reembenzinament de l’autovia, i en un revolt fosc, amb el vell ajudant tramès fora a fer un cafetó, carden i s’escorren feliçment. Amb allò la relació ben encetada, i d’ací les visites de llavors on escoltant-me’ls molt emocionadament no soc.

«Tota aquella acció ja t’enamora, però alhora saps també, car no pas que se n’amagui gens i n’has sentit a parlar sovint quan conversa amb els seus amics, que el seu amant principal, o diguéssim de debò, és un important escriptor de rere el teló d’acer, un personatge vigilat per l’estat i doncs no pas gens lliure de desplaçar’s a agres indrets de llogrers i d’adelerats garrepes i de cobejosament molt destructors capitalistes.

«I així, anant fent, s’escau que un dia sortós quelcom se t’obre a l’ànima i, enlluernat, davant seu que no ets, tot sol, te li declares. I te’n declares per sempre pus devot, i al capdavall troba raons amagades, a part del convenient de la posició de veïnatge, i t’accepta. I t’accepta és clar que amb tota mena de condicions ineludibles. Diu que et continuarà ficant banyes a pler, allò inevitable i comprès, atès que prou és allò que se’n diu (i és allò que més t’enlluerna que sigui) una dona lliure.

«Mes ai que amb els anys que s’escolen, dilecte amic, com s’espatllen les coses! On ha anat a parar aquell esperit seu lliure i ferotge? A poc a poc esdevé una altra burgesa capficada a collons en les bestieses d’ètica reaccionària: la nefasta institució de la família, els deures tan repulsivament fats de la societat, el fàstic quotidià del comcalerisme més merdós.

«I com et sents llavors atrapat, com et sents enxampat (estafat!), i com te n’adones que se t’ha cruspit i se t’ha empassat, com el gat enganyador l’enganyada rateta, i que ja no ets sinó excrement sense vàlua.

«I et lamentes amb tants de companys de la nostra Sacra Fraternitat dels Cuguços [allò dit colpint apassionadament al pit la insígnia], On ha anada a parar aquella musa única, aquella venus sublim a la qual se li’n fotia un all tot allò que podien dir els repugnants ciutadans de seny?

«Where indeed? How far from where she’s been!

«Her erst lily feet now all soiled in filth! That earlier mystic tongue of hers now crumbling. And alas ready for disposal in the waste-bin!


«Prou ho veieu, tot se’n va en orris. Amb els anys certes deesses es descomponen, ja no relluen, s’escrostonen, van esdevenint pols, el daurat vernís els tomba, tornen al fang, i es pleguen al que diran els escanyadors del fecal cervell, a tota aquella brutícia mental que la llibertat malmet, a les falòrnies exterminadores de la maleïda moral de l’asfixiant eixut burgès.»

En acabat d’aquell conte tan trist, poc acostumat a les reunions de la fraternitat, no sabia pas com consolar’l, i quèiem llavors en fètida melangia. Sort que part de terra tot trontollava. Feia cap el metro i hi pujàvem, cadascú a un vagó diferent i amb el cap ben cot.

(...)

Li sobreeixien d’altri les sabes a l’esquerda
Rostava el bestiar al camp veces i userda.

Serenor que el llamp trenca amb fúria espontània
Esquerda espetegada per pluja repatània.

Saba d’altri a la seua sacra esberla
Crida crits d’esfereïment la merla.

S’esllangueix el tro i cessa la folla cerimònia
La nit duu estels al cel — dorm tauró sense enrònia.

(...)

Per la finestra gemega la nit tota negra com si l’espessa nit fos un infant qui s’ha cagat al llit, i els gemecs de la cagada nit m’estronca el malson justament on, com tantes de vegades, es troba a trenc d’irresolubilitat, afetgegat en qualque atzucac d’on no en surts, si en surts, sinó amb violència extrema contra tu mateix, o contra l’allò, o l’altre.

Només l’absurditat de l’invent nocturn duu a situacions tan angoixoses, i només les al·lucinacions auditives te’n trauen, si te’n trauen, i finalment no hi romans, d’una puta vegadeta boig o mort.

La punta molt penetrant del ganivet que la meua mà dreta molt tensament no serva gratava la gola del presoner que el meu braç esquerre doblega esquena avall. I ara qui decideix? L’hi enfons gola avall o què faig...?

Era la gola de l’impostor. La gola del carter nou, qui de primer no me n’adonava que pogués ésser un carter fals. Trucava a baix, guaitava per la terrassa i li deia que què volia? I em diu «documents a signar». I davallava i l’obria i el convidava dins, i es declarava ujat, i tota l’estona no li podies descobrir el vult de tot, se l’amagava acotant el cap i lleixant que la gorra ampla i baldera l’hi amagués, i m’ha demanat abans de voler’m donar els papers o les lletres a signar que li fes un entrepà de mantega i formatge, i s’ha assegut esbufegant, i li he dit que no mengem mantega, «et faré un entrepà de brie», i m’he tombat cap a l’aigüera de la cuina a rentar’m les mans abans de fer-li el tec, i he sentit que s’aixecava d’una revolada, com una serp qui ataqués, i he vist de cua d’ull que arrabassava de damunt el taulell rere meu un ganivet punxegut, i m’he tombat esborronat, ara cap a ell, «porta!», i li he arrabassat el ganivet que volia amagar a l’esquena, i amb el mateix braç de la mà amb què li prenia el ganivet el doblegava pel coll cap enrere, i he pres llavors el ganivet amb la dreta, i l’he apuntat a la seua gola, ell el servava de gairell i no podia fotre’m genollada als collons ni re, i ara la punta molt esmolada del ganivet li gratava la gola tota exposada, i llavors el gemec empudegador de l’infant de la cagada nit, m’ha tret de l’envitricoll i m’ha estalviada la repugnant realització de la matança.

(...)

Un blau al cor record del nostre amor
És verd encar el temps que ens retrobem
Blava l’estona on parlàvem de lletres
Verda la llum que entrava al paranimf.

Negres els hàbits dels filosofants
Blanques paraules dels desesperats
Mormols vermells de pesta retrunyen dels carrers
Grocs palimpsests mai es resolen en re.

(...)

Ací soc: com el crustaci Procust
Qui sempre dorm a un llit fet a la seua mida.

(...)

Tot allò que s’esdevé
Tot allò que s’esdevingué
Tot allò que s’esdevindrà
És fals.

Així mateix soc allò que esdevinc
I no puc doncs esdevindre altre que
Fals.

(...)

Si cap idea fixa se t’arrapa, i comença despietada de rosegar, i roman i hi rau, i rau i rata, et cal ras una altra idea, car només una idea pot treure’n una altra.

Les idees, prou ho saps, són virus mentals — àvidament sapròfags d’afegitó.

(...)

Contra la corrua diarreica d’automòbils totalitaris, maleïdes columnes de formigues feixistes, malson putrefacte, no travessaré avui mai devers l’entretinguda llum i les avinents o cridaneres colors, i les portes que llisquen o grinyolen, i els bastons dels orbs, i els petons de les conegudes, i els mots dels psitacistes setciències, i els llorers a les fornícules, i arreu en adients monticles les escombraries sovint ben vàlides, i els parrups dels valetudinaris, i els esguards de gairell dels repulsius envejosos, i les sonores histèriques rialles i riallades del ximples..., no travessaré doncs devers les diversions que em duen de cops les interaccions humanes, els distrets i distraients humans qui, sense rodes, amb dues cames, fan les mil i una en ridículs entreactes.

(...)

(Qüestió d’incomprensibles aixetes en exòtiques sales de bany de contrades llunyanes.)

Indonèsia, 1984. Som a un hotelet escarransit, i els homes hi han de clapar a una banda i les dones a una altra; on eu hi tinc el llitet (un llitet estretet), n’hi ha un altre de força ample ocupat per un altre home; a les primes hores de la matinada, quan la dona d’estranquis em ve a veure a ordenar’m qui sap quina tasca, se n’adona al llit del costat de l’home a l’altre llit i decideix seduir’l; és un home fort, no gaire més alt que jo (només d’un pam o dos) (mateixa alçada ell si fa no fa que ella), i força més vell (deu tindre vint anys més que no tinc; cap als cinquanta, cinquanta-cinc, doncs); aleshores, com la cosa sembla surar, per resguardar llur intimitat, m’enfil silentment fora.

Fora, pels corredors, hi cerc la sala de banys; he provades qualsque portes i per l’escletxa la foscor de dins cada vegada m’ha intimidat, i llavors heus-les doncs, les latrines, amb rajoletes blaves, i sorolls d’aigua, i llums fosforescents que fan pampallugues; tot i que amb les pudors un vague desig de desembudellar em pren, no hi gosaré pas, amb la por que algú altre no em sorprengui en la humiliant posició, i allò pitjor encar serà ara de desembullar com rutllen les aixetes, car he volgut rentar’m i no sé pas com fer’n anar els mànecs, el raig sempre ix on menys t’ho esperes.

Al capdavall, havent suputat que potser prou d’estona no s’escolava, tornava cautament a la meua cambra; he vist amb un cop d’ull ran de porta que la dona i el nou drut són molt estretets al meu llitet; no pas que cardin, mes el vell veia que li deia al coll mots d’amor; tot i que tant l’un com l’altre han degut veure que espiava, cap dels dos no en fot cap cas; al contrari, veig que el mascle, sota el llençol, la munta i pitja, i ella comença amb els bleixos duts per la penetració, on, és clar, em faig fonedís de bell nou i tant inconspícuament com abans.

Quina por ara que els guardians de la moral no apareguin de cop-sobte i amb la gracieta n’acabem tots torturats! Vigilaré els voltants, i si cap guardià apareix, diré que m’he aixecat amb còlic i si no em podrien adreçar devers cap cagadora amb aixetes, si us plau, no pas tan complicades, car soc estranger desgraciat turista, i no gaire perspicaç, i si alhora no vigilarien que ningú no m’espiés bo i doncs duent a terme la vergonyosa besunya, que n’Al·lah o qui fos els ho reconeixeria bontròs, a part la generosa propineta, és clar.

Tornant a les latrines i no fent-hi llavors altre, tot sol soleret, que d’aixecar una rajoleta fluixa, i a sota, caut, escriure-hi un vers escaient, per a en acabat tornar’l a tapar, tan curosament, amb la rajoleta ben falcada.

«Qui qui com Homer sempre arribés primer
I omplís qualque paper ans qui en pren el merder
No fes cap sense fre a endur’s el caixot ple a pler.»

(...)

Genocidi rere genocidi — només així rutlla el món. Cada genocidi una roda per al carro del progrés. Progrés cap on...? Cap a l’última, la total, destrucció.

(...)

A la piscina, des baix de tot on faig que llegeixc en Conrad (el seu sòpit Secret Agent), em plau qui-sap-lo d’esguardar, cap amunt i de biaix, la salvatriu a la trona com s’ha d’estireganyar de trast en trast a la carranxa el vestit de bany, i llavors (excel·lent situació la meua!) li veig, un cop i altre, el cony.

Mes ara, carallot, encar quelcom de més interessant que no el llibre ni els conys de les pudentetes puel·les, ca?

És palès (i estrany que ningú altre no se n’adoni!) que hi ha joc d’espies al terreny.

No sé pas en quin exòtic idioma ni encar menys en quin codi tan críptic com els que solen gastar els espies de preu, mes és palès, com dic, que el nedador aquell enraona (de ben lluny i sense dir re) amb aqueix pseudo-poeta assegut vora la dona qui fa que llegeix el diari, mentre ell compon vers rere vers, bo i esguardant, com qui no ho fes (com jo i el meu conyet), d’on li ve la inspiració, és a dir, li ve directa de la seua musa (no pas a la trona, la seua) a l’aigua.

Saps què et dic? És evident, salta als ulls, collons. Adona-te’n, gamarús. Cada camí que el nedador es fot panxa enlaire, el versaire ha enllestit un vers. I cada camí que el nedador torna a nedar, al full estès del poeta un vers novell pren forma. Cap braçada ha de representar la ratlla, una ratlla, i cap cabussada un punt.

Personalment, no pas que en sàpigui gens (pobre de manguis, prou d’altra feina tinc que d’aprendre’n), de morse, vull dir, el llenguatge dels espies, es veu, llevat potser allò de les tres llargues, tres curtes, tres llargues, que vol dir, em sembla, «Som Ofegant-z-ens, Sòmines!», mes oi que qui dubtés del ben trobada que no tinc la situació, fora un sapastre i un barrut i un curt de vista...? I tant!

(...)

Somriu — Toquen a la ràdio la segona simfonia d’en Txaikovskiï.
Somriu — Trobes finalment el nom no sols del teu hotel aquesta nit, també el nombre de pis i de cambra!
Somriu — Nom i nombres eren gravats a la clau que duus a la butxaca!
Somriu — Ara ja ho saps. Tot secret rau en l’escrit.

Somriu — Et rabeges amb esparsa gent de la teua nació a la plàcida bassa i ningú s’hi ofega.
Somriu — Amunt i avall per rasos i comes l’estany us rep entre xerrics de cigales.
Somriu — Ca vostra no hi entraran mai més lladres si sou fora o de nits dormint. Darrerement instal·làveu molt intel·ligentment reixes cadenes forrellats que asseguren fermament finestres i portes.

Somriu — Compres amb la família a l’assolellat mercat els queviures per al cap de setmana entre cares amigues. El qui toca el saxo una mosca li mossega la galta.
Somriu — Finor de netes mans de qui els dits alçats es belluguen com tubs d’ardits cnidaris.
Somriu — Toquen ara la quarta simfonia d’en Schumann. Tots quatre moviments incessantment coordinats.
Somriu — Somriu — La nit és productiva i el jorn promet claror.

(...)

Infant molt humil, modest, la seua esqueneta una mica doblegada cap endavant, assegudet a la taula dels deixebles. Dos altres deixebles de la mateixa classe i amb el mateix uniforme escolar, se li atansen i se li asseuen, molt més alts i forts i bandarres, un a cada costat. Els tres, els brutals i el sotmès, els veig d’esquena. Em fa por que li’n faran alguna de molt lletja. I tanmateix no. Sorprenentment, els dos brètols grandolassos, per comptes de pessigar’l o punxar’l o masegar’l, el comencen a petonejar, i hi continuen, cada cop més assíduament. Un clar somriure m’aflora, i llavors l’infant modest se’m tomba a fitar’m, i l’esglai...! Sangoses esfèrules fora d’òrbita, els seus dos ulls sobresurten de la carn crua de la seua cara mig menjada, i ara s’han tombats els dos infants monstres i m’esguarden, i llurs boques que masteguen, i potser alhora somriuen, són clafertes de la carn de l’altre.

(...)

Saps què am?

Am un colló persuadir’m furtivament que la meua tènue teranyina de matèria serva una certa densitat, és a dir, am doncs sentir’m fet d’una peça i pus tost intel·ligent, tot i que (part darrere) (rosec de tothora) (insuperable) prou sàpigui que no soc sinó un altre efímer idiota.

(...)

Am així mateix (i potser en conseqüència) la lectura.

Allí soc, entre pams, i alnes, i piramidals piràmides de fems i femta, jagut a la xamberga, i, per l’assídua lectura, vivint per procuració les vides i aventures més encantadores.

Vides i aventures d’ens ambiciosos qui es neguitegen (debades, ai!), pobrissons, a fer pler de cosetes.

Ai que divertits, sovint, tanmateix, aquells ridículs biografiats sempre fotent les mil i una. I tot al capdavall no treu a re.

(...)

Per energia cel·lular enfollida, som menats.

Sotmès et veus tothora i sense remei a la força estranya que impel·leix el cos ara a podrir’s, on ans li fotia creure qui sap què de tanoca i datpelcul.

(...)

Confessi’s! Confessi’s! — insisteixen els repulsius feixistes de tot pèl i de tot barret mongívol.

I dius, De què? Cap pecat, datspelsés!

Tot allò que el meu cos fa, ha fet i fotrà (pel que romangui) és inextricablement relacionat a l’instant on s’escau, s’escaigué o s’escaurà (toca ferro) que es faci — és la resposta calguda a una excitació, a un estímul o altre.

Re que un cos fa no és inadequat. On li pruu es grata. I au.

(...)

Has passat de centre de l’univers, i doncs de tot allò cognoscible, a, un cop desaparegut, fer’l desaparèixer amb tota altra aparent realitat.

(...)

No ets sinó una taqueta que s’esborra tota sola.
Et vols anul·lat. Nul.

Qui es vol anul·lat i es diu, Em vull anul·lat, i anul·lat, nul, alliberat, llavors, on viu encar...? Als mèdols entre ésser i no ésser, als llimbs entre arreu i enlloc. Taqueta incerta.

Taqueta que s’esborra tota sola, es fon. No re en el no re.

(...)

Sadolla’t de no re i confon-te al tot.

Abnegat, ab-nega’t.

Bub! Essència absent.

(...)

Fantàsticament reprimit, t’imagines immergit en les situacions més inversemblants.

(...)

Cardar, com tothom sap, és una merda, i tanmateix, hom hi insisteix, dominat per pulsions robòtiques sense raó d’ésser altre que en un món aliè, invasiu, contra el qual cal resistir, no pas amb l’objectiu teleològic d’anorrear’l (tot i que és cert que és antinatural de morir o matar o morfondre’s per cap tan merdosa rucadeta — llefiscosa activitat, entortolligaments d’anguiles que només duen sucs de fàstic), i tothom llavors millor, no pas, mes solament per a considerar’l pel que val — ço és, au bah, no gaire.

(...)

Saps què? És tot culpa dels microscòpics dimonis qui et pessigollegen la tita.

(...)

El ciri se t’encén
Un altre ciri per a sant Vicent

Erèctil vergançó
Portem-lo a la processó.

(...)

Apella’m vaixell que et port molt recapte
Malsons sobretot mes també paisatges
On tot es desfà com visió fantàstica
I l’escombra roplega residus d’esglai.

Cingles agònics en llangoroses orgies
Borborigmes volcànics de cacofònics garfis
Renats sobtadament a cossos endurits
On tot era tendre en harmònics dits.

Arriba el boquer a escorxar-ho tot
Aquesta boira és fum de maltractada carn.
Banyada de sang s’eixoriveix la fusta
I es refà del fang amb ciència vetusta.

Escaiences caòtiques es resolen en ploms
Que espeteguen trencats com catedrals per llamps
Vanitats faraòniques emportades pel temps

(...)

Somies paradís
I el meu dit assassí
T’hi duu instantani.

(...)

S’admira narcís i el cel s’estavella
Damunt l’aigua tèrbola on els peixos se’l mengen.

(...)

Neixes a la mort amb usat caftà negre
I fulleges les antigues mortes revistes
Dels milions d’anys d’adés amb els meravellosos
Sovint il·lustrats oblidats articles.

(...)

Lluitaven l’helvètic i el magiar
A mort per vastes platges
Havia l’helvètic un punxegut directe
Mes havia el magiar amples espatlles.

(...)

Em diu en Xi Boöm: «Soc el malaurat voltor qui perd, per vell, totes les plomes.»

I que: «Quan t’has fet vell, totes les malalties són com la teua canalla — tots volen de tu.»
«Ai, i aviat tots volen que et moris. Prou et toca.»

(...)

No la vagis espitxant a graus.
Declara’t ara mateix cadàver, i en paus.

(...)

«Pensar fa de rucs.»

I ara que hi pens, pens que només reeixiren a concebre’m quan, puta de mi, sense saber com la cagava, em vaig infiltrar, tort i tot, per camí fals, pels esfereïdors laberints ultravaginals, no pas menys analfabet ara que llavors, per la ruta ultravaginal per on tanmateix hi deia: «Inconcebible».

I en acabat, és clar, així sempre m’ha anat, com una merda.

(...)

Només qui, sol, pensa lliure és lliure — tothom qui pensi amb pensaments d’altri viu endogalat, enjovat — a qui..? — al datpelcul qui el mena.

(...)

En néixer, em vaig dir: «Jo ja he fet collons el més difícil — passar de mort a vida

I, savi, afegia: «Pel romanent, me n’estic

(...)

Massa d’interessos dispersos et duen, gos adés benaurat, a mareigs sens fi.

Ocupa’t del teu nas, i ja faràs prou.

(...)

(Interrogat al soterrani.) (Terrorisme burocràtic dels jutges canfelipútrids.) (Llur budellam, clavegueram.) (No hi ha animal més animal.)

Entre les espesses ombres del soterrani, l’àvol ull de l’inquisidor et fita. Ull d’irrisòria maledicció, desgraciat! Es deu creure segurament un altre datpelcul culdemeuca capdecony trosdequòniam de jutge xarnec, d’aquells qui pensen fotre un ull imbècil de babaua gorgona que t’hauria de petrificar, i en canvi saps que el carallot no és sinó un malaurat titella, un quasi esquelet amb miques de carnús rosegat per larves famèliques; fastigós moribund.

Això sí, al pregon rerefons, no fos cas, sempre voltat i assistit per l’angèlic escamot d’ineptes repel·lents saigs armats i boigs.

Els saigs t’estoven (és llur comesa) abans cada (fracassada!) funció.

Cada camí cada dia, de mastegots, un raig els saigs te’n foten.

Ara, l’interrogatori és tan ridícul! El brètol assumeix com a veres bajanades puerils esdevingudes doncs al seu cervell podrit dogmes intocables.

I et dius, vet ací collons un altre ressonant episodi d’atac a tot allò que és net i natural — atac com sempre molt violent, mes únicament provocat per qualsevol mítica, molt merdoseta, noció, és a dir, per quelcom d’eteri i vaporós, i coprolíticament fossilitzat i esdevingut, com se’n diu, legítim, propi, ritualment pur, i com si fos quelcom degut — com cal — regit pel fat — ep!

Un fat que mai no ha existit sinó com a idea al cap podrit dels atacants.

Cuc! La idea del fat és un cuc mort en un cervell podrit.

Els qui en fats creuen, ja saps qui dic, els betzols de monges i els tifetes il·luminats qui, amb carallotades de capellà, o capdecollonades de filosop feixista, lliguen atzaroses fantasies estúpides i en fan “realitats”, ço és, els fanàtics apofènics de la religió, i de l’imperialisme i la colonització, ja em direu quina altra definició de foll fora millor — els escau perfectament — el nom del foll paradigmàtic — el foll alhora molt ridícul i molt perillós.

Tot d’una, atura’t! L’inquisidor a les tenebres, ha perdut el cap? Car...

On el duu? Duu belleu una caputxa negra i dins l’espessa foscor la testa no l’hi endevín...?

Em permetré una qüestió. Li dic:

—On collons us para el cap, femtós togat...?

Respon amb una veu tota propera:

—Tu el duus, a les mans.

Esglai. Cert. Efectivament, heus-lo per on surt, repugnantment llefiscós entre les meues mans, el seu cap de cony de ridícula Medusa de qualitat ínfima. Un jutge xarnec, imagina’t! Res més infame; de quina qualitat vols que sigui...?

I ara...? Em trob en quina estranya situació. Com si soc cap altre astorat Perseu, qui, d’això, què cony en fotré...?

No pas gaire heroic. I encar menys creient en ximpleries de bruixeries. Amb això no petrificaré pas ningú. Tothom qui volgués petrificar de tota manera, ja n’és prou, pobrissó, petrificat per la seua intrínseca, inherent, com se’n diu, enduridament encastada, inarrencable, estupiditat de creient en bajanades.

Sort tanmateix que soc escombriaire.

Un cap inútil d’inquisidor a les mans. El llençaré als fems.

O calla, soterrani fosc, ca? A cap racó o altre hi deuen criar bolets. Al negre, tou, tou de l’agre on creixen, sebollim-l’hi; potser més tard, qui sap, vós, i qualcuns dels bolets seran i tot màgics!

Màgics? Ressona el meu riure, i acolloneix els saigs; vull dir, empitjora encar pus el pec acolloniment dels molt enzes saigs.

(...)

Bo i deixondint-me em veia surant, immens, i etèriament immers entre gegantins edificis en forma de fus de filosa prenys i prest a encaure, els quals de fet eren fets d’aquells traus tan acollidors de carn flairosa i calda, ço és, doncs, eren fets, efectivament, de conys — de conys superposats, lleugerament imbricats, com en cap pinya de magnoli abans no fes el gra, i és clar que em creia — què altre podia creure? — en paradís — en paradís de debò — l’únic possible i veritable, i que no fos ja miserable falòrnia d’humà infinitament il·lús.

(...)

(Xereca xarneca.) (Son marit un altre torturador buròcrata a l’orb servei de l’avarícia canfelipútrida?) (Probablement!)

«Més val que l’amaguis, el menyspreu», si fa no fa recomana en Xopi, un dels clàssics més clàssics. «Car el menyspreu que adreces a altri, dins seu es va covant encontinent en odi.»

Del teu vilteniment, tantost el viltingut se n’assabenta, l’odi l’infecta sense remei.

I d’ací, ep, l’odi dels canfelipútrids vers nosaltres.

Car els catalans mai no ens hem amagat que viltenim els castellufes.

Pobres castelladregots venen bonament a anorrear’ns, i és clar que volen, ai sí, benaventurats albats, santets, angelets, que els estimem, que els estiméssim força, i incondicionalment, molt agraïts, com si fóssim “indiets” o “negrets” (aquest és llur vocabulari, vós!), com si fóssim colonitzats molt agraïts per haver rebudes llurs (és clar que aprovadíssimes per llur església!) atrocitats, violacions, invasions, i esclavatges, i genocidis, i en canvi es troben que no dissimulem gens ni mica el fet que els tenim per la darrera merda, per la més pútrida de les estranyes espècies d’aparença quasi humana.

És clar que els canfelipútrids potser sempre ens han enviada la brivalla, la bretolalla, vull dir, els castellanuts més abominables, i s’han guardats i desats per a ells la crema de la castellardufada; no ho sé; en tot cas, pel que veiem, no sembla pas que n’hagin de millors, és a dir, qui no hi pertanyin, a aqueixa purrialla execrable; purrialla canfelipútrida, doncs, i invasiva, aversiva, repulsiva, brutalment ignorant i negada, barbàrica, borbònica, cretina, fanoca, xerraire, llagotera, papissota... Papissotegen arreu i pels descosits. La llur la xerrameca més lletja de l’univers, pobrissons! Perpetus estúpids, és clar (monolingües i amb prou feines).

(Malauradament, vós, on sojornàrem, ens fou ofert per casualitat de presenciar-hi llongament mantes d’atrocitats. Manta vegada, el rapaç xarnec hi tornava, a l’assalt. Ep, ep. Ja ho saps. Finestra avall... Atrocitat... Tantost sents mai xerrar en cagalló, tanca. Tanca i prou. Tanca, tanca. I au.)

I no cal dir ara, en acabat, que quan l’odiós esdevé de debò odiós, aquell qui rep l’odi d’una manera tan palesa com el rebem, atès que ens volen, i tampoc gens no se n’amaguen, inexistents, anorreats, esborrats d’arreu, l’odi a tornajornals se’ns fa nostre, i un odi de debò, com dic, cal per força que sigui orb, ço és, injust. També el nostre.

Així que malament rai en totes direccions. Només ens roman el suïcidi generalitzat. O tornar-s’hi amb totes les forces, car... O els anorreem o ens anorreen.

O, encar millor, trencar definitivament; ells a llur corralina, nosaltres a la nostra. I en paus. I prou.

Totes aqueixes ximpleries (vull dir, naturalment, acurades i intel·ligents observacions) em neixen de l’episodi d’avui.

Som-hi.

En estació hipogea, anava a prendre el tren fantasma cap al Gaió, quan això s’escau.

Davant meu, quan soc a la cua per a comprar el bitllet del tren, un home i el seu fill d’uns cinc o sis anys, i em fa que els dos es diuen Alfred, car així és com s’adrecen l’un a l’altre, enraonen d’afers força interessants, sobretot per al minyó, molt curiós de saber com explicar científicament tant de recapte incomprensible en aquest món absurd.

De sobte una donota prima, escarransidota, sorollosa, i molt lletja la pobra, carregada amb dues bosses plenes de queviures que acaba de prendre d’entre els tenderols de marmanyers de l’altra banda, on hi ha una mena de mercat amb, al capdavall, la seua pròpia cua per a pagar i eixir, passa esbufegada part dessota la corda vermella que marca al costat exterior els límits de la nostra cua, i es fica davant l’home, el qual no diu re, i els de darrere tampoc, i tothom com si re, assumint bonament que l’Alfred li guardava el lloc.

La xarneca, de sentor cal dir no gens aromàtica, extremadament perfumada per a ocultar la pudor de merda i podrit que fot (mes el perfum ofenós és clar que la pudor només accentua) (i estic pensant que potser quan aquell altre clàssic digué que “cada dona, sac de pets”, devia haver conegut un sòsia d’aquesta miserable paia), sembla ara mateix qui es fot força nerviosa.

I tot d’una, ep, ai, l’empatollament de la funesta papissota! Facunda arroplegada, amb típica rapacitat cretinopútrida, com una altra tenebrosa monja xarneca, desencadenant-se en penjaments envers el parellet de darrere seu.

Car, quan els Alfreds davant meu continuaven enraonant, i em semblava que ho feien més mesuradament, amb una veueta apagada potser per a no ofendre les orelles de la nouvinguda, aquesta, com dic, d’espetec, amb fúria espurnejant, se’ls tomba i, en el seu llenguatge ofensiu, aliè, aversiu, repta l’Alfred pel fet que parli al seu fill en català! El tracta molt injuriosament d’“Alfred-oh!”, com si el conegués, i veus que l’Alfred, gens “al freddo”, el carallot, més aviat “al caldo”, car es fot tot vermell, com a subordinat de la dona fastigosa i repel·lent, o potser, encar més segur, estiracordetes sotmès al seu marit, diguem-ne quelcom com ara saig o batlliu de barri, o buròcrata d’oficina d’invasor assassí, o, què ho sé, potser és la meuca “vídua de guerra” de ferotge feixista... A tots ops tant se val, l’escaguissat se li desfà en excuses, i, oh escàndol bestial, comença de garlar, fluixet i sense dir re, amb el seu fill en el patuès horrorós, l’algaraví fastigós, el llenguatge putrefacte de la xereca xarneca! Quina vergonya per al fill d’haver un pare tan esgarrifosament merdetes!

Com els ridiculitzem (de faisó prou fina, sense estridències) els de darrere la cua, ambdós, tant la “patriòtica” bledarra com el concagat botifler! I la repugnant es regira com escurçó i, en el seu castellefiscós més tancat, llavors com ens tracta, vós! Em sembla que ens diu d’antipatriòtics i de traïdors a l’imperi, i que ens denunciarà tots a l’autoritat competent. I és aleshores que li toca demanar bitllet a l’impertorbable home qui els lliura, tret és clar que l’horrible marcolfa no va enlloc, que el que vol és que hom li compti el que ha comprat, que ara espargeix banzim-banzam, molt matusserament, damunt el taulell. Hi veus estesos a la babalà peixos i verdures que vilipendia amb noms esborronadors, de grinyolant castellufosa lletjor.

L’home, immutable, li diu, ferm, que s’ha errat de cua. Que és a la cua dolenta. Que ací lliuren bitllets per al tren. Comentaris darrere meu: «Que li donin, collons, de franc i tot, un bitllet cap al seu pútrid “imperi” i que se’ns tregui de damunt d’una puta vegada.»

La vella bruixa, tornada mòmia vivent, avia un raig de mots abjectes, amanits amb copròlits i escíbals que li tomben de la tràgica astoradora destruïda boca i ressonen part de terra amb pudors metàl·liques.

Com segurament tothom altri, li volia fotre puntada al cul, o potser cridar-li qui soc. «Ep, amb els vituperis, tros de pútrid estront. Que tens ací davant un bon blennòfob mesquiter patriòtic. Patriòtic, car tota la merda és patriòtica, i serveix per a déu-n’hi-do, per a bastir pàtria (terreny patri i petri peti qui peti), i per a fer créixer els enciams, per exemple!» Tret que per què...? A part que del que dius, car mai no t’has disminuït a xerrar en l’irrisòriament xafallós castellefiscós, la fètida escarransida tampoc no en pescava borrall.

Mes és clar que si cal reptar algú és el botifler; els castellordíssims són irredimibles; en acabat de tants de segles sorrats, llastats, castellastats amb aquest molt feixuc pes de tanta de merdosa atrocitat, quan no podíem anar enlloc sinó al naufraig i a la desaparició; segles i segles impetrant debades, debatent-nos infructuosament en aquella fosca ultratjosa teranyina d’indesarrelable feixisme, sempiternament aürtats, ujats, rancuniosos, a tesa noguts pels constants torts rebuts, emmanillats, sense possibilitat de poder-nos-hi tornar, prou n’hem degut aprendre, prou n’hem après, no sols a viltindre’ls més astutament i d’estimar’ls encar en més pregona aversió, com cal, ans també a trobar que, esborrats, inexistents, mentalment elidits, no emprenyen tant, tret quan apunten i disparen o amb el garrot et volen trencar el crani; llavors t’hi tornes a ultrança, com se’n diu, ja m’entens. Altrament, repulsius, abjecta nosa innecessària, com si no hi fossin. Llur llengua tan lletja, cul de barrastral, caguerada de botxí; llurs mots podrits, qui els sent? Reacció zero. Absència absoluta. Invisibles. En zona opaca. On els veus? On són? Ni ací ni enlloc. Si de cas, només la pudor els denuncia. Pudor de merda, ja ho he dit. Pudor de socarrim i de sangassa. Només cal tapar-se’n el nas de tant en tant.

Davant, inacabable discussió de sorns i sords; veu escardalenca i oprobiosa de la putrefacta i veu encar del tot indiferent de l’home dels bitllets.

L’home: Cua equivocada.

La torracollons repel·lent: Estic en el meu dret! Soc cagallònica! Vull servei! Som a can Cagalló!

Part darrere, s’ha acabada la riota i s’ha acabada la paciència. Empentes ferotges de darrere la cua, cada camí més atapeïda, fins que, és clar, la pudent part de terra, replegant-se a bocins, ajudada pel botifler escaguissat.

Espectacle infernal cada camí més sovintejat.

I amb tot el trist xivarri mancaré de bell nou el tren fantasma al Gaió...? Fora cas, recony. Tip de tanta de merdegada, saps?

(...)

(Això va a la fi imminent — d’aquesta boïga irreparable.)

Me’n vaig de la vida més ruc que no hi entrava.

M’escap com un pet d’aquest cul de món.

Sencer, sublim vermina se’m cruspeix.

(...)

Sigueu amables — lleixeu-me morir.
No remenéssiu si us plau en aquest cos irremeiable.

(...)

Tant no haver sabut dir mai re, al capdavall, morint, exorcitzava al pou estantís de la gola un altre irrellevant lloc comú.

(...)

(Els dhissutes.)

Quan en Xi Boöm, el mai-mort sempre-morent, el perennement deteriorant-se Xi Boöm, bon conegut meu, és va voler associar a la secta dels dissoluts dhissutes, se n’adonà al cap de poc que aquells ens onírics, aquelles entitats somiades, eren massa fugitius per a aprehendre; tostemps se li esmunyien entre dits; totjorn romania mà buit, anc no els servava prou estona presents. I és clar que va abandonar l’ociós cosiment.

Una cosa havia après sobre els dhissutes. Que no sols eren uns dissoluts i uns assassins. Que els dhissutes, aquells molt ventissos (i ventolans) autòmats de carn, eren així mateix, més que fungibles, extremadament làbils, fàcilment dissolvents. Dissolts en un tres i no res.

Es dissolen de cop i volta en llurs àtoms del moment, i enjondre, qui sap on, es recomponen, es reconfiguren en d’altres formes, havent en el procés capturats pler dels àtoms de llurs víctimes assassinades d’espetec, com ara per llamp vingut d’enlloc.

Si escac per roc havia desaparegut, escac per roc, oidà, sac i peres, enllà, lluny o prop, el tens ara! Eixit de l’aire inconstant, ventolà i capriciós, un altre antic dhissuta qui s’acaba d’estrenar, novell de trinca, tu, i, après i tot que ja no surt, on, bo i prenent encontinent la iniciativa, heus-lo just ja encetant-se en sa demolidora besunya. Amb el cap a tres quarts de quinze, mes fix en l’objectiu, ara mateix fent malbé totalment el primer trobat.

Tothom sap que la vida ix de la no vida. Abiogènesi. Doncs bé, els dhissutes originalment naixien dels ambuts. Els ambuts, com és generalment sabut, són aquells cadàvers magnífics part de fora i part de dins absolutament podrits. I els dhissutes cal dir que què altre són sinó assassins escervellats. No solament escervellats, ans amb tots els òrgans podrits, i nogensmenys oi que prou són, d’arrencada, d’allò més bonics de veure? Corpentes i carcasses de superherois, vós, i químicament i electromagnètica, cibernètica, atòmica, regenerats, amb al començament pler de vestigis de l’ambut original, mes prou de pressa, per espontànies regeneracions d’àtoms alhora momentàniament llurs i d’altri, totalment diferents.

El dhissuta quan encar era ambut duia el paltruu, com dic, totalment podrit, i tanmateix llavors, injectat sobtadament amb formol i qui sap quines altres químiques de facultats glaçants, envidreïdores, cristal·litzadores, definitivament petrificants, vet-lo refet, ressuscitat, com es veu que ressusciten periòdicament tots els tirans més maleïts. Inestroncables. Món condemnat.

Llei de vida del dhissuta inaugural: no s’admeten retorns, ni per vici redhibitori. L’ambut esdevé dhissuta, i el dhissuta esdevé allò que els àtoms (els àtoms qui s’escauen doncs d’integrar’l durant aquell precís instant), en dissoldre’s i reconformar’s, volen i voldran, in sècula seculòrum, vós. Fes-te fotre, saps? Cada porc son sant Martí. Àdhuc per als dhissutes, hoc, àdhuc per a ells i per a llurs parents directes, els dictadors i assassins més fatxendes ni genocídics ni destructors de mons. Som-hi.

En Xi Boöm, últimament molt truculentament caquèctic, cadavèric, entrevingut el seu desnodrit enteniment tothora per brucolacs i d’altres zombis i no cal dir, com dic, per ambuts vampírics, aquests dies de deterioració accelerada, de més en més sovint, entra repetidament en nimfosi, i esguarda llavors enrere, i amb feixugues recances es ressegueix les cicatrius d’antanyasses. Escaientment elegíac, no veu inconvenient en enfonsar’s en clavegueres bo i cercant-hi ambuts tendres on caure-hi de corcoll, com assedegat en cristal·lina cadolla, i esdevenir-hi aleshores sobtat dhissuta.

De moment, tampoc ell, com jo, en aquesta tasca, sí ves, gens de sort. El nas ple de putrefacció, això també, garantit.

(...)

Els quatre estadis de la fugaç, nugatòria, vida dels dhissutes: Solució. Il·lusió. Desil·lusió. Dissolució.

Ep, i ara! Què dius? Quina casualitat! Llur vida doncs com la vida de qualsevol altre ens nascut enlloc!

I tant. Si fem abstracció que els dhissutes són assassins de rauxa irreprimible, i que d’una revolada et pelen quisvulla i sense cap raó... O ni això, vós, car tothom som assassins d’una cosa o altra.

Així que...

D’aquell desori extrem, la sopa caòtica d’àtoms de l’univers, heus-ne, tu, s’escau tot d’una que una certa combinació o solució pren forma sòlida, i apareix un nou-vell dhissuta, o apareix un nou-vell tu. Monstres a doll.

(...)

Vinc, li dic, ésser suspecte,
Prim com un espectre,
A canviar d’aspecte
Com qui amb el mateix plectre
Cap nou arpegi selecte
No toca amb dits d’electre
I amb instrument predilecte.

(...)

Els insectes són el cor de la nit
Ésser viu cada dia és més bonic
I si hi ha el neguit de qualque embolic
Que et vol treure la il·lusió del pit
[O pretén desmanegar-te l’esperit]

Pensa que lleu serà l’hora del llit
Faràs empre d’un cony jove o antic
I et sabràs llavors somiar a l’abric:
No et pot el fat atziac burxar l’ull amb un dit
[Ans tramets tot neguit vers el diable guit.]

(...)

Idea al cap et neix qui ara creix com zigot
Embrió reesdevens no pas millor que ou cloc.

T’albires xutant cranis pel camp desconegut
Àrbitre se t’agulla amb son trabuc.

Llangardaix al guaret serps t’hi donen xanguet
Ve l’ocell secretari a fotre-se’n un tec.

Quan tot ha espetegat surts il·lès del bugat
Com poliquet just nat treus el nas a l’alfac.

(...)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall