q.q. lxxxvi

Qrim Qatalà 86

La pretesa insolència del marrec



Pobre Aristarcó, tanmateix! Son pare, en Roc Verdura, quan hi havia roba estesa (i qui més roba estesa sempre a la seua vida que no el pobrissó Aristarquet, qui només va viure sis anys!), i s’esqueia que trempés i doncs que tingués enveja de cardar, son pare en Roc, dic, no deia pas que trempava i volia doncs endinyar la cigala, no, deia que tenia “mal de queixals”. I feia doncs a la seua dona, na Quimeta, mare de n’Aristarcó: “Noia, pugem, que tinc mal de queixals.”

Una mala vesprada de començos de l’any 54, amb el fred que feia, i tota la família arrupits al voltant de l’estufa, al petit Aristarc li feien de debò mal els queixals, i què sabia ell, és clar: se’n va plànyer; va dir a sa mare: “Mama, pugem? És que em fan molt de mal els queixals.” Encontinent son pare en Roc va fotre un bot de la cadira i li va ventar un mastegot d’allò més salvatge. N’Aristarcó son cap va anar a espetegar damunt la panxa roent de l’estufa. Quines cridòries llavors! Mes no hi havia res a fer. Entre el cop al cap del mastegot de son pare i el cop al cap de l’anar a rebotre al rovell encès del ferro de l’estufa, n’Aristarcó s’hi va quedar. Després digueren que l’infant havia relliscat i s’havia esgalabrat en estavellar-se a l’estufa. Mes en realitat l’espitxà per culpa d’un malastruc mal de queixals impertinent.


~0~0~


Em vull el colom qui eixorbia el monstre


Sóc el colom qui al cap d’en Colom es caga
i al seu dit gegantí es frega allò fecal;
sóc el qui li vola pels ulls i l’encega
perquè l’índex seu, adés fal·lus cruel,
ara assenyali qualque mala figa
de puta antiga del pujol hostil,
on el soldat assassí sempre es relloga
que no canviéssim gaire de rol.

Sóc qui alè dóna al català qui es centrifuga
fent que re no en “descobreixi” el datpelcul.


~0~0~


Mort de l’endocrinòleg Verdura



—I doncs? Vidu de bell nou, Emili?

—Vidu, vidu. Vidu aquest cop de l’eminent endocrinòleg Verdura, n’Aristarc Verdura, n’haureu sentit a parlar.

—També se us cardava la dona?

—També, també.

—No sabia que l’eminent endocrinòleg s’havia mort.

—N’havíeu doncs sentit a parlar.

—I tant. Era jove?

—Ves, potser no tant a hores d’ara.

—I això?

—I això què?

—Com l’espitxava? Suïcidi?

—No. Es veu que l’altre cap de setmana era a Londres per a un simposi d’endocrinologia selecta i assortida, i encetada la nit, a l’hotel, li van agafar ganes de cagar. Va sortir al corredor, i hi havia tot de gent qui acabaven d’arribar. Va anar davallant pisos, car l’havien emplastrat al pis de dalt de tot, i al pis penúltim hi havien aprenents d’assassí – tot de soldadets de dotze o tretze anys: eren aquells noiets molt marietes qui en diuen escoltes i aprenen d’obeir ordres marcials per a poder esdevenir de grandets assassins soldats, i s’escau doncs que també acabaven d’arribar i no sabien a quines cambres instal·lar-se, just com els passava a la gent del pis de dalt, els quals semblava que celebraven qualsque noces o enterraments. N’Aristarc no pot cagar si no és en total tranquil·litat i en solitud immaculada. Les seues glàndules cagatòries no accepten cap distracció. Qui sap, qualque pífia epifisial o patatum tímic. Molt maniàtic, molt maniàtic, doncs, sobretot en això de l’evacuar; cosa de les glàndules i les múltiples manies que s’insinuen al cervell... I per això continuà, es veu, davallant pisos, a la percaça d’un canfelip tranquil, allunyat, silent i desocupat. Els pisos esdevenien fangosos i estranys. En algun pis hi havien només jugadors de rugbi. En d’altres jugadors de naips i lluitadors. En aquell hotel s’hi feien, es veu, molts de congressos i aplecs simultanis. I tothom romania pels corredors xerrant encara o fent cua a les sales de bany, o discutint-se o rient i fent xanxa. I el pobre Aristarc cagant-se als calçotets i no trobant el bon indret. Ni a la recepció ni a les cuines no trobà canfelip lliure ni prou apartat. Al capdavall, féu cap al pis de baix de tot, al soterrani, i va començar a perdre’s pels corredors bo i cercant-hi encara cap reducte on li fos factible de culivar-se i lleixar anar. Ara caminar rai, amb una mà al cul fotent-li d’estopa i de tap. De sobte se n’adonà que era a una estació de metro que devia comunicar amb el soterrani de l’hotel. Tret que els signes eren en xinès i deien que allò era el metro de Taipeh i no pas ja el de Londres! N’Aristarc se’n fotia creus, i tanmateix havia d’esperar doncs el metro com els altres quinze o setze xinesos qui també se l’esperaven. Tot d’una, molt embalat, passà el tren. Sense aturar-se. Com se’n planyeren els xinesos! Qualsque hi corrien darrere damunt les fosques vies tractant infructuosament d’atrapar-lo. Car va comprendre n’Aristarc pel que deien els qui no corregueren que aquell era el darrer tren de la nit. Les cadenes de les portes començaren a grinyolar i les alarmes que advertien que les portes es tancarien soles en deu minuts xerricaren amb llurs xerrics i espinguets. Tothom eixia doncs al carrer, i n’Aristarc darrere. Fora, la pluja queia forta. El carrer era fosc i a banda i banda només hi havien murs de fàbriques abandonades durant la nit. Potser hauria pogut cagar en cap cantonada llavors, mes la pluja era gèlida, i de tant en tant corria la gent pel costat. La caca li pujava a la gola. Un mal gust l’ennuegava. Va decidir lleixar anar la cosa. Llavors va sentir els trepigs esfereïdors: els punxeguts talons n’ataconaven molt decidits el relliscós paviment. Una dona s’atansava, petita, maligna, amb un ganivet que pampalluguejava com si tragués espurnes. Aqueixa paia em matarà, va deure pensar. No pas que tingués por de morir. Els endocrinòlegs són els qui menys en tenen. N’Aristarc no gens. Sabia, com tots els endocrinòlegs, que l’individu no existeix altre que com a instantània ficció, i que qui mor no és pas doncs mai l’individu inexistent; és només la ficció de l’instant, la ficció producte sempre de les glàndules que disparen ruques secrecions sense solta ni volta i ho canvien tot, canvien de dalt a baix en un daltabaix constant el pilotet si fa no fot antropomòrfic que hom en diu, per sobergueria i per superba supinació, individu. No, no. No va tindre, diuen, gens de por. Mes és cert que llavors damunt el fang l’atacà un atac de cor, les glàndules paratiroïdals o les altres li lliuraren una mala mà i au, un embús merdós me’l clavà. Un cos corrupte s’enfangava en la foscor. Un cos qui segons els papers havia tinguda la vanitat d’anomenar-se amb un nom. N’Aristarc Verdura (el nom, car d’individu mai no n’havia hagut cap) desaparegué del món dels qui encara belluguen inútilment la cua. Alhora, la noieta qui s’atansava em sembla que tampoc no portava cap ganivet monitori; allò que relluïa eren les seues arrecadetes. Sí ves!


(...)

Em morc pertot arreu


Em morc pertot arreu
i pertot arreu els lleix el mort!

Sóc al bar bevent cridaner copa rere copa
i de sobte tinc un atac i caic mort.
Replegueu-me, desgraciats!

Sóc al restaurant i m’hi atip com un lladre llord
i tinc un atac de cor i caic mort.
Us feu fotre; vomiteu-hi, capsdecony!

Sóc al teatre i em pos a aplaudir i a fer nosa com un boig
a l’hora on tothom callava reverent
i tinc un atac i caic mort.
Escarafalleu-vos-me’n molt ridículs, malparits!

Sóc a l’església dels cretins i aixequen la puta hòstia
i renec i enfons i desbanc bancs i ninots
i tramet els platerets amb els pistrincs a parir panteres
i caic mort i allí hi tenen el meu cadàver qui put a podrit,
Merdosos babaus, ací hi teniu aqueixa altra hòstia de cos corromput!

Grateu-vos-em la infecciosa carronya de part de terra, datspelcul!

I me’n vaig a l’avió... i en ple vol...

I me’n vaig al tren atapeït...

I a les firetes, i al circ, i a l’estadi, i...

el mort...
el mort...
el mort...

El mort!
Ací us el lleix, foteu’s-e! I foteu-ne el que vulgueu, paràsits dels collons!

Car on tots els altres s’hi lleixen la merda,
jo més humilment hi lleix el mort.

On polítics, empresaris, herois, soldats i assassins,
mitgesmerdes, botxins i borreus,
per les glàndules ultracagaires i en llur cas ultracagants
(descordades en llurs secrecions) sempre determinats,
pertot el món la caguen i s’hi caguen, sobergs...

Llurs gònades boges d’epidídim pudent i pudegós
pugen a escórrer-se’ls per les cruïlles del sensori;
els hi etziben càustica lleterada,
els hi endinyen la semença enverinada...
i els fan fer tot de bestiades!

Jo només hi cag mon cos fet malbé!
Què hi farem! Tinc les glàndules vanitoses, narcises, exhibicionistes!

Sóc una màquina de mort, foteu-me el camp o rebreu!
Pitjor: em rebreu, pampanes, car pertot arreu on pas hi morc!


(...)

—És endocrinòleg; no té por de la mort, no. Els endocrinòlegs bons saben que tot tret de la personalitat, tota mania del caràcter, totes les característiques i minúcies que defineixen cap entitat, depenen i són funcions de les enrònies i fal·leres de les glàndules, de les follies suprarenals i pancreàtiques, dels fels i els humors i les hipòfisis... Els sucs i secrecions de part dedins determinen el que fem i pensem. Ningú no és mestre de les seues glàndules; tot al contrari: mestresses tiràniques, titàniques, d’un voler que aixafa en escruix el miserable voler de l’home més arrogant i doncs més enganyat. Les merdegadetes que segreguen et marquen els angoixants corredors dels hotels esgarriats on t’extravies i les vies fosques que descarrilen sempre cap a la propera estació mai no atesa.

—Per què hauria de tindre por, es devia dir abans de morir d’un atac o altre... Per què tindre por si en realitat no sóc ningú, si fet i fet no sóc sinó un pilotet de cèl·lules mal aplegades en societat molt temporal sota les deixuplines abassegadores d’unes glàndules disparades a la babalà?

—I vós, rai, Emili, que no us perdeu mai enlloc.

—Car no sóc pas qui mana ni qui em mana. Només segueixc les direccions de la deessa. On m’adreça ni m’atraça, som-hi, de pet. On em diu de fer cap, de cap. On fot l’ull, disparat. Sóc el seu virató clavat.

—Prou podeu, vós, sota un poder més poderós que no les mateixes glàndules.

—També hi ajuda que no sóc endocrinòleg. Hi ajuda que sóc poeta.

—I vidu de repetició.

—Sobrevisc mil amants.

—Qui us fica mai banyes, n’acaba difunt.

—No, no, no fotem; no hi sóc per a re. Són les glàndules, les glàndules.


~0~0~


—Morts, rai; amb tota la raó, pacífics, acomplits; uns angelets, pobrissons. Ara, vius, sovint, si en van, lluny d’osques, els amants! Bufats, arrogants... i erronis! Creguts, tots plegats, i cadascú per la seua banda, que és ell qui m’ha ficades les magnífiques banyes... quan és clar que són cosa de gota a gota... lentament petrificades lleterades innombrables, estalagmites de generacions de gernacions de molt feraços druts qui al front com ara se m’escorregueren, escarificant-me, roents, apassionats, amb el millor de llur saba; concrecions molt saboroses, marítimes, d’avials esmegmes per excelsos degotalls artísticament acrescuts.

—I parlant de secrecions, encara que no pas de les de fetges, ni melses ni freixures ara, oi que dieu que no us costen gaire, els viatges de viudetat? Car ara que tothom es va fent vell i doncs apa que us en ragen, de morts de qui us dieu vidu, viatjar, vós, rai.

—Home, com se’n diu? Un forfet fortet tinc. La dona em dóna un forfet curosament alfarrassat d’acord amb el que amollen les estadístiques econòmiques dels darrers guaitajorns financers, i sempre segons les dades adients a la contrada on haig d’anar a petar. I llavors li tornc el canvi sense mai no haver feta la mínima patota. No sóc dels de la sonsa cisa dels sis asos o els sis sous a la màniga ni dels del coll tort qui si preguen reneguen. A l’inrevés: home rectíssim, obedient, complint els ritus, àdhuc quan la viudetat em colpeix i podria tindre l’excusa que, amb el vaivé emotiu, el cap m’ha volat enjondre i m’he ficat d’oblidosa sotamà qualsque virolles a l’infern o qualssevol altres butxacons amagats. I al capdarrer de què em servirien quatre rals? No tinc “necessitats” fora de les que la dona m’ordena de tindre. I les que vol que tingui, com ara que em passi xampú o desodorant pel cap baix cada dos o tres dies als indrets més pudents del cos (on les glàndules més rebels ni desbocades a llur lloure no fan prou més malifetes, sabeu?), prou me’n dóna prou perquè me’n pugui comprar prou els flascons calguts. I mai no els compr gens cars. Car si n’eren mica, prou que ella de mantinent em deia prou; i niga, irada, enfellonida, corruixada, empoixevolida rai! I qui voldria revoltar-la ni de futris fotre-la, jotfot! No pas man, vós, que quan surt de polleguera, rebre rai!

—Veig per la vostra faç rectilínia que sou seriós. Gens no dubt tampoc que diplomàtic ni decorós no representeu magníficament la magnificència de la vostra magnífica. Mes potser negligiu de fer’m avinent que pel fet que, com el de l’adés regitat geni n’Èdip, teniu un riure acadèmic que us deu fer sovint sospitós.

—Exacte. Quina intuïció la vostra! La gent no poden pair que els sigui, tot i la retòrica que em volta de pòtol sense ambicions, un eminent cínic qui ambiciona la revolució de tot el sistema còsmic. Ah, quines seqüències ni conseqüències més flexibles ni carismàtiques mentre, opípar, l’espectacle durés!

—Doncs sí que farem goig. Galdosos.

—Prou sabeu, misteris.

—Molt gata moixa us veig.

—Misteris glandulars.

—També?


~0~0~


Misteris lleidatans



Havia vist a la tv que existeix una Agència per a la Defensa dels Dramaturgs Sense Defensa (l’ADDSD); ni ho sabia.

Si afegim aquest fet al fet que veig sovint (o més acuradament, hi veig de vegades), que a la mateixa tv hom hi empra els meus texts sense cap mena de permís ni (ni cal dir) pagament... No solament doncs com si (com pretenia “tothom”) ja feia anys que era mort, sinó que de més a més en feia tants que ningú no em devia re, ni a cap dels més eventuals successors (cas que en tingués, que no en tenia, mes això no trau que ningú pensés de debò a quitar-me – o a quitar els meus – dels deutes incorreguts, com si el que jo havia escrit ho hagués escrit “tothom”...), doncs... doncs...

Tant se val, el cas és que veig a la tv l’edifici de l’Agència i ja no estic gens tranquil. I algú al bar canviava de canal, i som-hi... allà el tenim... un altre carallot declamant un text meu...! I tampoc d’eix text, és clar, no n’he vist mai pistrinc... ni cap ral anc no en veuré. Car ni existeixc, ca? No tinc dret a re del que ha sortit del meu carbassó, car deu ésser que és que eix carbassó que dic ja fa anys que es podrí, i qui pagaria mai re a cap carbassó podrit, podrit de llonga data i doncs ignorat, com si mai no hagués estat carbassó viu i amb prou esme ni seny, i pensant doncs ni re?

Per xo dic: Ja n’estic tip.

Pujava a l’autobús. Capficat, ni me n’adonava gaire dels paisatges ni dels passatgers. Llavors en davallava a l’indret assenyalat on (segons el programa seriós que molt d’esquitllentes no havia vist a l’aparell del bar) hi devia haver l’ADDSD... que es veu que tant em defensaria i em reclamaria el degut.

Doncs sí. El curt carrer on hi havia l’ADDSD era l’únic carrer amb cara i ulls de tot el poblet; i era luxós, tot i que d’un luxe esmorteït, o potser vull dir xaró, o ni això, insípid, disgustat; a banda i banda, tot hi eren bancs i oficines; edificis d’oficines bancàries i d’oficines administratives, lluents i quadrats i nets – tot molt llepat, nas tibat, i molt impersonal. I (n’estic parat) tots duen un aspecte tallat i sever, massa prohibitiu per a un no-ningú sense títols ni credencials com jo. En això i en cap altra amenitat no consisteix, com dic, el poblet on l’autobús m’ha abandonat. Un carrer molt mantingut pel qual tanmateix no hi passa nidéu. Jo hi sóc l’únic badoc.

Reconec el “meu” edifici, el record d’haver-lo vist al televisor del bar; part de fora, té la forma d’un martell – un corredor-mànec molt llarg i una triple cambra boteruda al capdavall (el bocí de mànec que passa per l’ull, i, a dreta i esquerra, la pena i el cap del martell). Com si digués, o simbòlicament volgués dir: Dramaturgs per greuges i torts molt injustament afligits, prou de neguits: us defensem a batzacs molt violents!

Dos vigilants recorrien l’entrada, solitaris, sense fer gens de soroll – llur discreció no amagava el fet que anessin palesament armats. No m’hi aventuraria pas sense fer-me jo mateix palès d’allò pus. No fos cas que tinguessin el gallet nerviós i em farcissin de trets.

Trepidant, hesitant, m’hi atansava, fent veure que guaitava els vidres dels aparadors rere els quals no s’hi veia re, car eren opacs de part del carrer...

He passat davant l’edifici, per la vorera oposada. He fet com si anava a creuar cap a llur vorera i tot. Nogensmenys, me n’estava; no, no gosaria entrar-hi; massa por – i com explicar (ni a qui) que sóc de debò viu... i com demostrar-los que hom, entre els buròcrates enlairats a les oficines de l’ens televisiu, em crivella els texts sense cap vergonya, hom me’ls destrossa i esbocina i apedaça de qualsevol manera i sense cap mena de reconeixement ni encar menys pagament... i en acabat... aquells vigilants... potser hi són per a matar-me i tot, i així, llavors... heus-t’ho... tot arreglat... cap problema... fora complicacions... Qui protestarà que li roben la matèria ni qui se’l creurà, pobre fantasma! Què valen els seus gemeguets pòstums i inoïts contra les cridòries criminals i les imposicions estentòries de les autoritats qui destralegen ça i lla i a llur caprici i antull? Car, oi, el món... sempre el mateix... qui no se’t menja cru de sobte, és que, més delicadament i oculta, ja ha començat de coure’t sense avís, sense que te n’adonis, amb argúcies de sotamà, amb legalitats inintel·ligibles on tot tort els és permès, i a tu cap espinguet... Maleïda burocràcia, tots plegats, assassins i lladregots!

Me’n torn, cot, jup, buit, desconfit... Au, cap als afores més pobres de la petita vila... On hi deuen viure els mantenidors dels edificis, els qui en netegen les oficines, els canfelips, les escales, els ascensors, i els qui tenen cura dels forns de baix, dels ventiladors de dalt... De les finestres, la seguretat, els accessos, les comunicacions... Ara tinc gana... Hi deuran haver botigues normals. M’hi volia comprar pa, cervesa, potser una arengadeta...

M’he fet un entrepà. (Reflexió ontològica mentre masteg a pleret: Sóc un cos qui es veu reflectit al vidre opac de l’aparador, un cos en perill; darrere hi té els armats, sempre els armats imminents amanits a l’agressió preponderant. Més val no guaitar-se mai enlloc, altre que als miralls del cervell – és clar, sempre que no hi tinguis malignes paràsits residents de forces d’ocupació: ni déus ni pàtries ni reis... ni fes ni esperances ni devocions... ni mestres ni autoritats... ni senyors ni exemples ni herois... ni màrtirs ni influències... ni ortodòxies ni zens... ni ètiques ni morals... ni catralls ni camàndules, ni bogeries de decebut i quinat pels fastigosos esquers, tot mirallets part de fora, i cor de verí.) Quelcom em distreu, un traüll, un brogit.

Una família de rossos nòrdics... la bella senyora majora ostant a puntades i a renecs un ocell i un gos – es veu que se’n volen desempallegar... La família és rossa i massa rica per als voltants... Me’ls he trobats mentre davallava per un carreró estret i molt rost... Per la barana els veig, són a punt de pujar a un vehicle... No volen pas els animals... Gos i ocell no fan joc amb la família esvelta i adonosa... Tant l’un com l’altre són negrots i han deguda patir força misèria... ni pèl ni ploma ni prou lluents ni pentinats...

Ara que la família han partit, altívols, despectius... el gos m’esguarda amablement... Pel fet que encar estic mastegant, arrenc de les dues llesques qualque bocí de pa sense arestes i l’hi donc que en rosegui una mica si vol; alhora, damunt la capterrera de la barana, li llenç a l’ocell unes pellucalles també saboroses i flairoses de peix... El gos acaba, agraït, al meu costat – i no sé què em diu... Em fa l’efecte que sap d’enraonar... De primer, només li’n cops mormols... lentes incertes paraules d’infant... papa... mama... pipí...

Me li assec a la vora... i aviat li ho comprenc tot – disserta molt saberudament.

L’ocell així mateix. L’ocell – que veig que no és del tot negre, que té a la gropa una viva taca d’un vermell carbassa viu i molt ben delimitat – una decoració al plomatge d’exquisida elegància – també sap argüir com el filòsof més clar, més orfe doncs el seu discurs de falòrnies ni de merdosencs moralismes de capdecony transcendental ni metafísic.

Quina sort de tindre de companys gos i ocell qui enraonen tan educadament, i assenyada i conseqüent!

Llas, tanmateix, car prou sé que els animals d’aqueixes dues espècies es moren molt més de pressa que no gent com jo, d’ací que, tot i que siguin més joves que no jo, també, alhora, siguin més vells... D’ací alhora llur saviesa i llur energia combinades...

Digueu, digueu, companys, m’apuntaré tot el em direu... les vostres apercepcions dins les clarianes de la jungla horrorosa de la vida em duran tota mena de serens estoics consols...

Escoltant-los em ve a l’esment el concepte de “frònesi”, que és la mònita i la sagacitat que emboliquen el qui de debò sap re, i que li permeten de no caure doncs al parany de cap mite ni falòrnia ni rucada precuinada (dins cap superstició).

Diu el ca: –Hom accepta només allò que descobreix sense cap altre ajut que el del pla fenomen repetit amb el mateix resultat.

I l’estranya grua afegeix: –Tot és natura i tant tu com el gos heu menjat ocells, com jo, ocell cuquívor, he menjats cucs qui menjaren qui sap què. L’única veritat és que tot es cruspeix, ço és, que tot s’ho cruspeix tot, o que el tot es cruspeix elleix. El territori on l’univers s’amaga, acollonidet, és un petit pudent reducte on tot el que hi ha és alhora farratge i excrement... Tot el que ara és farratge fou excrement, tot el que s’escau d’ésser ara mateix excrement serà farratge més tard com ho fou abans, i ambdós, farratge (o teca, o recapte) i excrement, foren i seran alhora els qui se’ls cruspiren. L’univers és un animaló qui s’autocruspeix i s’autocaga sense cessament.

Dic: –Us deman, doncs, car ocell, si sabeu quan l’univers, animaló acollonidet reduït dins els seu espai clos molt petit, de tan manera que es veu limitat a cruspir-se ell mateix i a cagar-se ell mateix per a continuar vivint, podrà... vull dir, l’univers... quan podrà esmunyir-se d’aquest espai qui l’engabia... Si anc, doncs, podrà jaquir d’ésser aitan poruc i assajar de fugir de la presó... O no podrà mai... o potser, si fugia, es dispersava en nul·litat... O què... car jo... ni puta idea... O potser vós, mestre gos, ens ajudaríeu, més pragmàtic, ensumaire, a resoldre la qüestió... O...?

Han degut copsar un cert to meu molt lleig que tinc, santimoníac. Els dos ens carismàtics m’esguarden amb ninetes que exhalen picants guspires. Em transfixen amb dards de sofre i artifici. Tinc les anques incandescents, les amèbiques mamelles alçurades com geodes esclatades que cuidessin esdevindre guèisers de petulant inútil trofeu. Mos ulls de mol·lusc s’esclosquen sols, al·lucinen humectats amb les mels de les ècdisis i despulles, i a llurs nacres hi filustren el fatigós setge de les absències. Em sembla que m’ha fet mal l’areng mal confit. Heus-me’n tragitant de valent. I els animals, fent ganyotes, esquitllant-se’m.

—Trist hermeneuta tanocament posseït per un anhel vehement d’insistent plectre poixeule amb què tocar els collons d’altri rai (glapien, a l’altra banda de baranot).

Què hi fotrem. Girem full. Els dos brillants copròlegs, o s’han cansat de discutir, de filosofar amb un martell més ofenós que no el del vedat edifici perillós, o no em romanen ni molletes ni bocins de pa amb sentors i salabrors d’arengadeta; per allò o per això se’n van, el gos volant, l’ocell reganyant i amb la cua entre les cuixes.

Romanc amb un pam de nas; a l’il·lícit suburbi embrancat i sense contactes, com adotzenat cetaci. Rere l’esquer favot de l’esperança, sempre s’hi amaga l’ham esmolat de la cruel realitat. Sedec ara, i me n’adon que cap font no hi ha a la plaça. Ni cap arbre esponerós que m’oferís glopadetes de cap fruit ni xarrupadetes de saba.

Esperaré l’autobús de tornada. Tant de bo no es fes, abans, de nit, ni rebés ambtant cap galtada ni coltellada. Tot i tothom em vol mort i cagat, i nat i menjant i menjat.

Seràfics zíngars innocus i rítmics em passen part la vora; com sé que els zíngars són esfereïdorament supersticiosos, em disfrès de ratada pell de conill penjada de gairell al ferro dret on hi ha el senyal que marca enlluernadorament i xarona l’arrest de l’autobús. D’esquitllèbit em fan veure llurs xuris immaculats i tanmateix misteriosament codificats amb els subtils gargots dels meus sucs convalescents. M’escarranseixc fins a l’abolició de tota presència; mercès a la meua sumptuosa habilitat cleptomaníaca, reïxc a robar’m jo mateix. No sé què voldrien fer’m, belleu escurçar’m més curt i negligible que no sóc, mes poc sabrien trobar’m enlloc. Les pantomimes feixistes del malparits nocturns mai no m’han acollonit gaire. Car els desapareixc, com dic, no jaquint rere meu altre enllà que qualque lleu osca estigmàtica en la boirosa atmosfera on feblement i somorta feia semblant de bellugar’m.

Ara les hores s’escolen com filtrades per pelleny oclús. Quan me n’adonaré, de la proximitat de l’autobús, em dignaré a tornar’m a contemplar al ridícul espill de les formes tàctils. Les virtuoses fembres de la prostitució potser llavors interpretaran que torna de cop i volta a manifestar’s el tirànic món alternatiu on els candidats més rebels qui s’hi rabegen (no gens opacs, mes empenyent-te sempre a actes horrorosos) de cops viciosament es resumeixen reassumits. I reben, les mal venudes, sotracs de trascantó i colze eteris de valent les aürten i es pensen, si doncs no típicament els garneus follets, que no fos aquest cop doncs que la volpella policia o els volpells psicòpates qui tan agressivament les avorreixen han adquirits també ara potències religioses, i que llurs aparicions miraculoses les segellen amb sobtats sangtraïts. Car tot ens sembla als malfiats marginats reialme hostil i massa tendre per a tant de sarcasme natural.

Engallinat a un dels seients més foscs del nidorós vehicle, les desagraïdes interjeccions del trànsit em fan malbé cada tel de l’ou de serp on vull encabir’m per a més tard com qui diu intacte esbadellar’m a casa si fa no fot doncs encar sencer. Hipòtesis hologràfiques m’escorcollen els protons qui col·lidint se’m trenquen emetent alhora anàlogues onades circulars que em trameten el tinard del crani (i tota la brutícia que com morca s’hi enganxifava) cap al forat del cul del no res. Els trontolls, sobre, m’hi esbalcen de les lleixes del damunt artefactes que en estavellar-se’m em fan veure les mil-i-una. Per la finestra se m’aboquen espurnes crues evadides de la tecnologia descordada d’un món convertit en rusc menjat per les flames i a frec d’esclatar, i d’on l’eixam caòtic debades, car cada pota roman presa en càustic vesc, només somia a esbarriar’s.

No poden tanmateix caure’m tants d’objectes heteròclits al carbassó que ja tinc tot abonyegat; no gos aixecar el ulls i, si al capdarrer ho faig, el jovent de rere meu es fa l’adormit i colguen badalls; són ells qui em tiraven els paquets d’altri; voldria treure-me’ls del cap com del meu tenebrós camp d’operacions i faig un signe despectiu amb una mà. Llurs iròniques gracietes culminen llavors en un autumne sobtat no pas de fulles qui s’estrompen del arbres ventats i esventats, ans de farcells i capses i caixes més grossos que no els d’abans, i estronts tot justs cagats, i burilles enceses.

Precoços ciutadans de qui el capteniment demostra el fracàs d’una societat qui falleix sense remei. Calia haver-se’n desempallegat quan encar eren mal·leables. Els senyals de la dolenteria indesencastable apareixen aviat. Tret que és clar qui no és dolent no sobreviu. I malden a pertànyer-hi, en aquest món de malparits qui sempre s’ho enginyen per a reeixir, peti qui peti.

Paradoxal collita: entre les llepies dels cagallons i les boïgues de les cremades, em trob, en davallar, amb un cert estri damunt la falda. La llengua d’algú, nou ingredient per a la intriga. A qui deu pertànyer? Vull esguardar cap enrere per tal de veure si hi ha cap passatger qui roman mort al seu seient mentre tots els altres desembarquem, mes a força de blasmes, de moment només mormolats, els matalots de darrere meu no em permeten guipar’ls sinó els pits quadrats i gegantins. I ara hom m’empeny fins que cuid caure i tot damunt el paviment. Ara amb dues llengües doncs, i nogensmenys tan mut com sempre, catric-catrac, fent caminet. Quina llençaré d’amagatotis, la meua o la de recanvi? Objecte recriminatori, de dos n’hi ha un de massa. Caldria no marrar-la, recorda-te’n de llençar l’adventici i mai tampoc del tot no empeltat. No pas aquest qui com furot se’t mou moll entre caus de genives.

Remor de discussions ara que m’alluny de l’autobús mortífer. Hom discuteix, em sembla, com sempre, de paraules inútils, trivials, sense-substància: lleialtat, fidelitat, seriositat, moralitat, i d’altres codolencs principis que només serveixen per a sorrar’t al brac fètid i sangonós. M’haig d’abrigar, rigors de matinada es lleixen sentir. Imitant qualque conca molt granada qui conec i qui salud sovint amb una lleu capcinada mentre passeja el gos, m’apuig la jaca clatell amunt fins que me la pos de fosca caperulla com si esdevinc també la musa dels misteris.

I ara sóc a les envistes de ca meua. La platja és plena de velles immòbils, moribundes. No els dic re ni re no em diuen. I amb els veïns pitjor. Pels vuit costats, els nostres veïns són tots uns grotescs sotshumans: homínids gords i estopencs, sense parla ni cervell, qui, grunyint i geperuts, ens llencen totes llurs brutícies al nostre jardí; damunt un munt de llenya balladora, els veig com agafen les pells i carcasses de llurs animals consumits i els palters de llur gossos salvatges i ens els llencen cap a naltres amb braços llargueruts i molt musculats; sort en tenim tots plegats de la dispesera i els seus fills, qui tantost reben les escombraries, les tornen a llençar vers on sortien, i així la merda tothora vola pertot.

El cor violent em percudeix les orelles, només n’oïc el seu gong eixordador. Sóc jo qui fa tentines o és ca nostra qui sondrolla...? Ambdós! Car tantost fer’m dins, me n’adon que grossos padellassos de guix i calçobre s’estimben pertot; pitjor: com penetrants aeròlits cauen qualsque més massisses pedrotes, amb terrabastall rai, esgallades es veu de sostre i terrat; i els enfollits projectils espeteguen pertot, damunt mobles i atuells, aigüeres i safareigs, ormeigs i màquines... millor doncs (hom decideix) despendre tothom la nit fora...

La forta dispesera coordina l’evacuació. De la platja estant, esguardarem astorats la destrucció. Romanc quiet, amb el cervell estantís, per tant d’esclat de mort paralitzat. Només qualsque tics epilèptics em desvetllen braços i mans qui esciatèrics (volent enxampar ombres fugisseres) no enxampen sinó elfs i berruguets escorxats de qui els ulls lluen carmins com per dinamos de bicicletes pixavagants activats... o són, reflectits, els llavis pintats amb pintallavis fosforescents de desvergonyides i corrompudes pubescents... o adu les ulleres pirates de marrecs mentalment atesos les quals nocturnament guspiregen i fan pampallugues com miratges i aurores boreals de desert defectiu... o encar carboncles als aparadors dels apotecaris de qui les híbrides químiques ultratgen fanocs i zelots qui les cremarien amb torxes microscòpiques... o insectes malvolents de qui l’energia es resol en isolats robusts sobtats sabotatges... o tòtems pedagogs de qui les pitjors excentricitats són d’encendre’s a deshora... o nius d’angoixats pterodàctils d’ales espatllades qui hi coven secrets molt llords...

—Pensar fa de rucs! Avia’t, avia’t!... —m’eixoriveix el pessic de la dispesera al coll.

I ara heus-ens ivaçosament fugitius, a l’avantguarda de tots els manecs i desmanecs que reeixidament se’ns tiren darrere, duts per l’invers tsunami on si l’oceà es buida els cims s’omplen. Per les orelles (nanses o mànecs), desmanegat em mena la dispesera al pou, on amb la seua canalla ens amagarem que tot el desastre ni cataclisme no s’escoli.

Voltats pels gemecs dels ostatges, pels crits opressius dels qui es pengen i els qui s’esbudellen perquè no poden endurar una fi aitan errònia, la qüestió que musclegéssim... car, tot i que a tothom ens pruu el solipsisme ara que som a l’estómac de la mare terra, com hipnotitzats embrions lentament consumits pels enzims i pepsines de la nostra culpabilitat, l’esfera ventral roda que roda.

Per la boca del pou les flames. M’he adormit pensat en l’etimologia dels meus pernils tan magres. El do ocult del son es manifesta, remota arqueologia on ens arrelem, matèria. Quan ens haurà passat part damunt la guerra, tots trobarem fragments d’antics subjectes qui jutjarem luctuosos i sinistres alhora que els colgarem ben al fons de l’oblit amb no gens adolorides pales i amb tot just estrenades neurones.

Ningú no suggereix que calgui riure gaire ni davant cap apocalipsi ni davant cap nou solell ixent. Pansit narcís, sempre romanc idèntic. Dins el pou no sé quina emperadriu m’ha segellat els llavis amb el seu carmí que en la foscor relluu. A la meua edat, violat per una xicotella d’estructura nàquissa no sé pas què vol dir. Una de les filles de la dispesera s’havia comprades als magatzems “Tokyo” unes arracades de qui les notòries ombres afiguraven un pistoler de polpes rares, com ara si fóra cap cadàver qui caminés. A les parets del pou recòndit hi havia un mosaic abjurat on, a l’escenari, uns quants de prohoms psicòpates feien equilibris sexuals. Llurs esplets molt sucosos haurien animats qualssevol minyonetes. D’ací belleu l’actitud de la marreca. Tot circuit és viciós. I quin circuit més estret ni inevitable que el del cul d’un pou. Sotmesos allí dins a no cap restricció, la bestialitat ens temptava tots plegats, i l’únic qui no era de la família era eu; la por a l’incest s’esvaeix en la foscor; així i tot, atrapats a l’atzucac subterrani, turpituds i mendacitats rai eixiren a flor. No sé pas qui se’m cardà, probablement tots i mant de cop.

Amb potes de guineu mascles i femelles em mastegotegen com adversaris desmenjats. Jo qui avorreixc la violència no hi intervinc sinó per a aportar-hi la solució del qui rep. Feia l’ànec abans els torns no anessin de mal borràs en letal. Que res més no sortís de polleguera; el pou ple de gom a gom i heus el so d’un flabiol mentre hissem el cove qui escosirà l’horitzó per veure si a la costa ja no hi ha cap clepsa amb turbant. Quan cada ignorant se n’hagi tornat cap al seu cau pollós, el foc ens tornarà així mateix a entrar als queixals, els nostres fetges en sabran més de set sous i tot, i gara-gares i viu-vius, i bous i esquelles, i cireres i orquídies, tords i coloms, veraços, re-esdevindran molt preuats atots. S’esvairan a pleret els damnables al·lels, i llurs missatges incorrectes i perillosos perdran virulència. Cada crua versió de les múltiples mutacions qui descarregaven adesiara deletèries metzines les anirem tolerant millor. I tot argument esdevindrà neutral, amb cada intercalat apunt accessible i restaurat, amb cap seqüència il·lògica no pas imposada com adés per les classes abassegadores de datspelcul plepament i pega entronitzats. Tot allò que els maleïts avantpassats ara esvaïts fins i tot del record al·legaren serà benauradament capgirat.

Tret que m’erri a l’engròs de lectura quan veig dades i aparat adjunt. La muda i boirosa veracitat del que ara se m’esfilagarsa davant els ulls lleganyosos m’esbotza com la mà closa d’un gegant fins al puny cul amunt. El resultat m’impel·leix a l’escarn. Rutinàriament absolutista, continui sabent que no tinc re, i menys raó. Ara, formular els riscs del surar roman tanmateix preeminent: cal sempre prendre mesures per a no lleixar’s heure gens. Sóc aquell qui jamai no va enlloc. Ni pensa re de bo. I qui guanya pràcticament no re. El metge que aconducta la dispesera em diu, preocupat, que quasi he fet el cim. No sap què accentuar: si els ossos, les febres, les inflamacions, els tumors... Qui li’n fotria retret!

La platja se la veu neguitosa, afeblida, a frec d’esclat i desfeta, com si se li rebel·lessin els turmentats elements íntims. La platja, com les ficcions dels meus texts i la vida que em duu, agonitza, en ones constants perbocant els nítols emmalaltits. Tossia al bar i veia a la tv que hom deia escòries i rudiments d’un text meu. I volia, és cert, anar a l’hermètic edifici on (essent altri) m’ho deurien haver resolt. Mes sabia que tot el que fes ni llavors ni més tard fóra inútil, tan fugaçment transitori com els tres dies que em resten per a morir.


~0~0~


M’han dit que l’obrer de la dispesa de la cantonada l’han trobat penjat.

M’ho ha dit un conegut qui es fa amb una veïna de la cambra que l’obrer ocupava a la rònega dispesa.

Moltes de vesprades me l’havia trobat al mateix xibiu escarransit, on, entre les polsegoses revistes de l’any de la picaó, s’asseia a beure-s’hi un vinet dolç. No parlava mai amb ningú. Només et responia amb monosíl·labs si mai li deies re. Una nit fa uns pocs anys menava sa filla i sa dona lluny de la nostra ciutat cap a una altra de llunyana on les possibilitats pintaven millor i es va perdre al volant del seu cotxet. Van acabar molt lluny de la carretera, en un pla vora el riu, les rodes embarrancades, tots confits en la foscor. Feia fred. Com qui diu a les palpentes, trobaren una borda d’on no cap gos no eixí a abuixir’ls. La xiqueta i la dona s’arrupiren a un raconet, i ell anà a escosir els voltants. Les llums de la ciutat llunyana feien pampallugues cap a un cantó de l’horitzó, o potser eren els fars dels automòbils d’una carretera torta. Tanmateix, tantost s’hi adreçava, qualque bosquet de malesa punxent o qualque terraplè inaccessible o qualque aiguamort li’n barrava la progressió. Al capdavall, enfangat, va tornar cap a la borda de l’estuari. No sabia trobar-la. Es perdia pel pansit inert areny sens fi. I quan li semblà amb les primeres clarors de trobar-la no gaire lluny del cotxe embarrancat, dins la borda no hi havia ningú. El que en romania del cotxe també era buit; a poc a poc s’havia anat colgant i, tot el que hi havia dins, les llenegoses mans subterrànies s’ho havien mig apropiat, com si els fos tresor que, més avall d’ocults soterranis i oblidats claveguerams, els follets del pinyol de foc a flames nodririen. Desesmat vagarejà encara damunt la relliscosa pell de serp de la serp adormida en el malson de l’esfera esventada al buit de l’univers. La dona i la filla s’havien esfumades. No les trobà mai més. No sabia si se les havia endutes el riu, o una bèstia nocturna se les havia cruspides, o si una bona ànima les rescatava i les tenia dormint ben acotxadetes a ca seua, o si, a poc a poc, enfredorides, havien reeixit a trobar el bon camí que menava a la carretera i, preses per cap vehicle caritatiu, havien fet via amunt, reprenent de mantinent llur camí enjondre i en millors condicions, ben enllà doncs de la seua pollosa vida d’etern perdedor.

El taciturn obrer es deia Aristarc; Aristarc Verdura. Ho sé perquè els seus papers eren a les escombraries i amb el vent n’hi havia per terra i n’he roplegats alguns. Car és cert que ningú altre enlloc no n’ha dit ni piu, de la seua mort.


~0~0~


L’hedonístic copròfag Mili Guç contempla al raconet paradisos



—Esverat pel firmament irònic, estacat a la soll on ragen i s’afegeixen al gatxull els gotims enfitadors de l’escarnidor tebi pus de la massa madura cosmologia... exposat nu ni inerme a l’astorador fenomen de les magnituds dels polítops de manta dimensió... avergonyit per les xàldigues arítmiques; nogut pels àvols averanys, enlluernat pels vèrtexs paradoxals dels vòrtexs embalats, corprès per l’angúnia de tantes d’optacions irreflexives... per les repulsives façanes qui s’ensulsien soles com joguines sabateres; pregonament repel·lit pels tentacles dels veïns... encès de pors davant de tantes d’absurdes criminals creences ni sacrificis, per tanta de despulla emmudit; corruixat per les culminacions estèticament monstruoses; amb enfelloniment ni ira davant les casualitats de la dinàmica de les distincions sense distinció... irritat per l’atmosfera de les cerimònies lletjament decoratives; esgarrifat per les cíniques mullers qui exposen banyams opulents ni exuberants de feres desconfites a cada paret de casa llur... embasardit per la ràtio d’encantaments davant els escaguitxosos segments jeràrquics... pel volum ingent d’estimets als ombrívols fats discs dels seients dels qui intuïtivament els veus, sempiterns efedres, patint accelerats irreversibles apagaments; sense arguments contra l’envestides constants de l’atzarós opositor qui com ovopositor desfermat em bombardeja les nafres; a l’engròs malaurat si tot prové dels acords irrefragables del veïnat sencer... dut a menyscapte pel podrit maleït malastruc insignificant torpede de l’orgasme que evitaries com els raigs gamma, si doncs no fos que l’esfera on et condemnen ja curulla com mugró de condó just emprat; condemnat al ferment fervent d’enlluernant lucidesa; sucumbint doncs a les esvaïdes vàlues de les escolades sessions, tanmateix ensordit pels peans cacofònics, els eixordaments a betzef, els anònims eixorbaments engegats per l’adotzenat esdeveniment... tip de les punxents implications, les allevances gratuïtes; geòmetra furtiu guipant rere la gelosia... feixuc de queixos, irat i ferm, què, tip que no en trec, crec, cap avantatge d’ésser a l’avantguarda celestial... tret belleu d’haver desenvolupat una certa resistència a l’escàndol, assumpció sublim que em duria, si me la cregués del tot, a la somnolència de la tasca assolida, tret que mon discerniment m’empeny encar a surar enllà del torrent de greixosa brutícia com alfarrassaria que davallés i em negués si encar, magre, penuriós, minúscul, sense renom i totalment contemptible, romangués, pàmfil, a lloc, ço que no faig tampoc pas, car tantost l’aporia ni l’atzucac no fiten... m’hi moc... em moc cap...

—Petit Qarlets Qalbet!

—Deessa?

—Em sembla que tornes a parlar sol.

—Perdó, deessa; no ho faré més!

—Vés-te’n al racó i la cara a la paret.

—(M’ho diuen sempre, i poc s’afiguren què hi veig.)


Paradisos

amb quina merda no em vénen avui?
com en diuen, diu...?
en diuen al·licient, incentiu, estimulant...

en diuen la consciència càustica
el dimoni annex qui els rosega...

el nic ni inic castigadoret
incorporat al redós sobtat de les timbes i capitombes
del més ocult abrupte escabrós cervell...

mes el meu l’he mort una nit on queia el glaç
rere el qual l’horitzó s’eixamplava
en freds colors de polars aurores...

i ara estort em desfaig del cim
lleuger com volva

surant per neus on els ulls m’hi dibuixen
esteses impol·lutes
on les bombolles es desclouen
en selves ventisses
de poblacions exòtiques
qui exactament duren
com m’hi dura el llambrec.


—Reprès cabdell. De tornada doncs als mons fantàstics, hi faig de paixà herculi qui compassiu s’embeu dels adelerats paisatges si la boira es dissipa.

—Ja repeteixes la lliçó, Qarlets? No n’oïc pas la musica.

—“Avi Qarlets Qatalà, qalb qriminal, només anirà al cel abissal on l’ungla esgarrapi.”

—Així m’agrada.

—(Mes m’hi moc... m’hi moc... cap al somni... on rere el glaç tibat... l’altra etapa té lloc... on en flor m’esbadell... qui pòl·lens escampa.)


~0~0~


N’Hèctor Herculí s’hi fa perdonar la petita erecció



–Perdonin si els plau la petita erecció; és clar, amb el contacte i la proximitat de tants de bells cossos mig nus...

Entre perfums i ferums d’amor, al rabeig de les sentors marejadores de culs i conys, ara un pèl empegueïdet això els deia... tot i que poc hi hagués manera que pogués amagar com trempava si, de les dones de dalt, llurs gropes i cuixes les tingués encastades a llavis i nas i, de les dues o tres dones de baix, llurs mans i pits a cames i cuixes els tingués que com ara esclafats se m’hi besaven.

Pujàvem tots plegats, i una mica a la babalà, per bastides força precàries de fustes i barrots, fent equilibris i àdhuc acrobàcies, per tal de poder emergir a la llum.

Havíem, colles, anyocs o boldrons de mansuets badocaires visitants, amb cossos que per a veure-ho tot se’ns perllongaven a segments tanmateix imbricats... com si cascú de naltres esdeveníem allargavistes o prismàtics d’antic almirall de vaixell bataller... I havíem, dic... Havíem, doncs, anat admirant els detalls arquitectònics i àdhuc pictòrics i escultòrics d’aquella catedral subterrània... enfonsada ça enrere, llong ha, en quin sap quin altre període trasbalsat... mes ara de sobte, au, greu sacsada tel·lúrica amenaçava de fer’n pitjor, i qui sap si absoluta, runa... i, doncs, de mantinent volíem fotre el camp... som-hi... cuita-corrents mes encar educats, n’eixíem com podíem, els nostres boldrons – d’altres potser per portalades més convenients ni faitisses – els nostres, però, precisament per molt estretes, belleu adés clandestines, galeries... i hi érem afetgegats com verms qui, entrellaçats, ells amb ells es remunten estretall de budell amunt... (corprenedor espai hàptic carregat de sentors excitants i tocs esgarrifadors que al millor delit no duen... de certs volums semiesfèrics de finíssima pell que els més efusius expletius incessants es mereixen) i llavors pou amunt per una bastimentada improvisada, on davant i darrere les dones s’esforçaven com jo m’esforçava, vigorosament mes, com dic, força com cal.

Car volia la sort que els boldrons fossin de dones – llurs tovors ni embogidoretes aromes! – tret meu, qui sóc d’allò més endurit i herculi... com si volgués, idoni, el fat jogasser i sovint ple d’encert instal·lar la mascla sòlida busca bruna a l’alb femellenc rellotge mòrbid, voluble i mel·liflu.

I hi érem, enderiant’ns-hi. I hi reeixiríem amb prou traça, endurança i virior. A això jurcàvem il·lusionats: de mantinent apareixeríem renaixents al cresp lluminós com gloriós griu o enlluernant opinic qui de l’ou sinistre i colgat es desclou, i la closca angoixant i fangosa ardit esbaldeix i esbadia.

Del llivell marítim al qual aspiràvem ja en sentíem l’escalfor; i en percebíem l’assolellada claror, n’ensumàvem la platja, i n’oíem les tendres onades. Per això ens afanyàvem i ens anàvem despullant d’engavanyaments; la xafogor i l’angúnia de l’estretor, amb la precarietat de les bastides, ens tenien una mica ofegats i ens desempallegàvem doncs d’abillaments fins que tots anàvem si fa no fa, si no pas doncs amb vestits de bany, en calçotets i robetes interiors.

I escaient-se com s’esqueia que, delitosament entrepanat damunt i davall per formoses i molt avinents femelles, tot i que fos perdonable que mon pipí s’hagués eixorivit, tanmateix el decor imperant m’impel·lia a implorar’ls la caritat de llur comprensió. Ço que totes plegades feien amb rialletes de conill, i àdhuc qualsque de les qui tenia per sota amb esgarrapadetes crurals o estrebadetes de collonets.

El nas en divinal fal·lera em flairava el triomf, l’assoliment de l’èxtasi somiat, la irrupció celestial. Ja em veia fora, amb totes les fembres colent-me, a lloure gaudint.

–L’herculi alacantí Hèctor Herculí, el darrer català de la terra, repoblarà l’espai.

Em deia, ja tastant-ne les gràcies, sense tanmateix, al rerefons del sensori, voler oblidar’m tampoc gaire... no fos cas que llavors rellisqués bastida avall i fes doncs que tot esdevingués nul, per qualque intrús “massa tard” l’anhelat tripijoc aixafat... amb el terratrèmol, damunt, empassant-se’ns irremeiablement, ah, llas, i com gola incansable.

–Ull viu doncs ans no traguis la desitjosa trompa a les dolceses costaneres on tu i elles us rabejareu en bonhomioses copulacions interminables.

Em reptava, posant seny.

–Una miqueta més i el paradís se’t bada, Hèctor sortós. Darrer català a existir sota la capa de la melangiosa malastruga lluna, ets l’herculi alacantí qui en acabat de l’atroç naufraig de la impia terra... la carallot no gens recalcitrant a jaquir’s engolir pels traus negres per folles supernoves qui encar s’estavellen en càbits fortuïts causats... l’entera galàxia domines, car a part tu no hi roman sinó dones.

Em dic, i em tust a l’esquena. Car prou sóc el tècnic qui, pus excel·lent expert en spintrònica, l’únic mètode adient de generar el vector ocular ambivalent... millor que ambivalent, és clar... car pot valer alhora zero i u... i ensems ambdós de cop.

Els quàntics bits (els qubits) ja triats els excit amb cap llambregada de corrents carregada i es posen a baldufejar cap ençà i cap enllà i fan això en positiu i allò en negatiu i les dues coses a l’encop. I tot ho veig com vull, ideal albir. El qubit excitat llavors les amplituds òptiques de tal manera que la llibertat matemàtica al capdavall s’enfarfega o desenfarfega a voluntat. Els ingredients del plèroma oscil·laven en quieta contradicció seguint les seleccions emeses per mos ulls qui harmònics ballen ordenant el firmament.

Escaients simultaneïtats es desenvoluparan prou tost en rutines burocràtiques que em duran a extàtiques reeixides també sexuals. Pavimentades amb llambordes i enllumenades amb fanals, les platges veuran sense antipatia com cada dona esdevé ma muller. Mentre el cel impolit serà espectacular pilot de fungibles escombraries on incessants s’acceleren els salvatges entortolligaments que s’ho empassaran tost tot. Inclòs el darrer català qui haurà aleshores tanmateix indeleblement poblat la constel·lació apropiada a l’altre univers.

Adés fotògraf només de forats, descobria la immensa força del zero... el zero atapeït fins a l’ofec de matèria fosca.

Tant se val. Ara emergíem, fent bots de joia damunt les darreres tanques, i valsant en tirallongues esvalotades com trens descarrilats. Al·lotejàvem ara que érem doncs fora, i ens banyàvem, i ens netejàvem, i jugàvem entre bromeres. I cardàvem pels descosits i, amorosits pel postrem bon temps, musàvem i jaquíem que s’escolessin les benaurades hores ans els martells del Solell esclatat no esclafessin sense altres traumes ni neurosis les umflades mànigues on amagàvem els darrers naips del salvament.

Car, en el meu triomf domèstic de la tecnologia del zero... tot afetgegat de matèria fosca, i llavors hostilitzat fins que no esclati en energia il·limitada, gloriosament i molt reeixida assoliríem... ans no fos de mantinent massa tard... d’enlairar’ns enllà d’aquell planeta podrit.

–Som-hi.

Els dic. I au, amunt, profètic fuselatge que com capoll que salvatgement esgaripa s’endinsa dins el no re de l’espai negre i infinit.

L’herculi Herculí i el seu fecundíssim harem d’isotòniques alacantines fan nas de cera a aqueix univers malparit i, beiners màgics, s’embeinen criptolectes en crisàlide finífuga, i cap a cap univers nou de trinca n’esdevenen teleportats per les coherències intrínseques dels estrenus paladins de la matèria. Del no re al re – clic!– i del re al tot.

Bressolats pels melòdics baveigs, xarrupeigs, rufleigs, dels electrons qui per llurs allerats, menfotistes, spins capriciosament baldufejats incorporaven, seguit seguit, noves realitats, ens propagàvem cap a l’esdevenidor promès... en accelerada expansió còsmica, tots plegats confosos en grumoll de festucaris qui eufòrics guirigalleguessin... pels sotracs dels espoderaments adherits a les roses tendres parets del budell culà d’un altre déu mític disposat a cagar el proper univers... no pas aqueix pertorbat que jaquíem d’empertostemps enrere, tan vell i revell, caducat, i tan tediosament pla, sense culs ni malucs ni mamelles.

Pels espais sense temps com beneits ximplets sallàvem, escatainant, rient i mutus tocant’ns-ens els erògens indrets. Psicodèlic projectil projectat com, per via òptica i doncs instantània, els ulls es projecten del mort qui, al·lucinat eunuc, ressuscitarà cap al relat immortal de la mortalla on hi han pintats els aspectes del seu guardó merescut.

Pels laberints de l’oblit, amb rítmics esclats, tot codi esborràvem. Al cel molibdè cadascuna de les llindes extradimensional de lluny superàvem. I per peculiaritats de la balística i els voltatges paral·lels que ens duien les òrbites a esgarriar’s en boterudes rotacions, alhora ens trobàvem al·locrònics... ensems al vell i al nou, esdeveníem un perill punxegut que rebentaria cada esfera.

En acabat d’un altre episodi convuls, ens esvaírem en qualque somnolència impecable.

Encontinent, l’escena ens encaterinava. Ah, amable fortuna que els nòmades prosaics despertes als estireganyats fenòmens de les paganes romàntiques ruïnes galàctiques que els epígons de massa usats genitals ara seminals cobrim amb l’ample llençol del perdó que s’eixamorarà amb el solell perfecte de l’assolida assumpció de tots els nostres delers ni fal·leres.

Car ver és, i sense retop, que som els catalans el millor equip de la Història.

–Ja hi som. Davalléssim-hi, prenyades deesses.

Els dic bo i endinsant-les als Camps Catalònics, on constantment les àvols forces fosques són en escruix desconfites.


~0~0~


The Catalans – best team in History



The Catalonians (from katu- ‘battle’ and wal-naa-mon- ‘ruler, boss’) are universally acknowledged tops among warriors.

At the Catalonian Pitches, where the dark forces of evil are constantly defeated, a phenomenon pillows and bellows... Abreast bursts often enough an eerie terrifying chuckling... and with it anyone that dares feign absorption feels indicted and doomed... as though he had signed his candidacy to falling forthwith carved asunder as suddenly then as on the counter an innocent carrot.

“With a stroke of their broadsword, the Catalans could cleave a horseman and a horse.”

During the afterlife of the caliphates of each of the realms then gone with the gradual extinctions of the four suns, the always mystifying priestly class invented truculent mysticisms, still crazier than those they replaced, and all of which only earned, at each of the chances, the Catalans’ scorn. With the waning of each of the worlds, the vile rumors swirled and throve, and the worst idiocies echoed anew, only worse, in foul reverberations and silly presumptions that choked all resource. Belief in obtuse metaphors weakened all jaws. On the wake of excess hubris, the crucibles, up until then boiling with rotten inseminations and periods of monstrous cunts from beetles segmented, enormous as moons, quit producing their deleterious soaps. The mandrakes agonized anchored in filth. Disillusioned, wounded by the persistent knives of those defective ecclesiastical knaves, sacrificing to some disgusting nonsense or other the virgins less wrecked, from whose guillotining pussies the embryonic leeches collectively pointed with angry grimaces and monotonous, grotesque symphonies that enthralled the vomiting circle of vultures attending, the others, the faithful at church, mired in the constant perversities of such futile decapitations, feeling at last swindled and rejected, scattered, ashamed and burned. Random sequences of disasters followed. Every exile felt as good as slain, and wished he had been also a less ugly virgin also sacrificed, for at least the lucky trophy victims proffered to the obscure exceptions of some bulbous gods plus to the annoying lame-ass Bourbon with its bottom by shit perennially stuck to the throne, had had an instant of reflected brilliancy.

“All parties agree in praising the skill and boldness of the Catalans, who, with many wounds, sustained the brunt of the action.” [Gibbon.]

At the end, the decadent territories surrendered to the Catalans’ strategical genius. Taciturn, the heinous predestinators, with their own poison intoxicated, cynically offered them their useless, dilapidated kingdom.

“Fucking fleeced morons!” The brave Catalonians answered, riding into the intricacies of the protracted twilight, while the blurred eyes of the few throwaway zombies left behind hypnotically persecuted their shapes adored, with nosopoetic slavering inconsistently singing, feeble as aging lunatics melting into entropy, their praises, their initial strengths, their schemes and distillations, and above all their ultimate triumphs, plus ardently pledging to always desire for them quite sound and successful repopulations of many universes to come.


~0~0~


La nit dels capitans


Oh, capitans, a quin cony ficarem la vèrgula?

Amb tècnica faraònica del pílor la fèrula
fica la fècula a l’ergàstul
mentre els genitals plebeus
mortificats somriuen (com voltors muts)
(flòculs de pèmfig pènduls)
i en entre el jejú i el cec, l’ili o...

O el lliri bru qui fotré damunt ta llosa
amb tot el que m’isqui de prop l’isqui.


~0~0~


Peà al català


De la ceba sem
i espinyant la ceba
el puny aixequem.


~0~0~


Eleuteri Q. Qatalà, almugatèn d’almogàvers


Si sóc almugatèn d’almogàvers
trob prou que tot és comptades faves
que de la traucada paella del cel
a tombarelles cauen pèl-mel;
rabegem-nos al miratge, atlants,
que per això hem nascuts qatalans!


~0~0~


No ets ni el catlà dels castells
ni el gotolà dels gots furros...

Ets qatalà, com et digueren, molt honorant-te,
tos ardits enemics els àrabs
per als qui mercès a tu qatalà és verb
qui torsimany ver et diu que també vol dir
vèncer totalment, convèncer totalment
amb un argument intel·lectual més poderós.

Amb la rel qtl, el nom altrament fa: combatent a mort
i el verb fa: matar en combat, esforçant-s’hi pler.

Som-hi, doncs, car com tot qatalà ets ferm i fer
i Qatalònia és la pàtria dels combatents
qui combaten amb ferotgia inoïda
(ei, i qui s’hi enfronta perd) (i la vida).

Al-Qatalunia, doncs!
on els més coratjosos combatents
qui al món no sien som
i eleuteris ens volem, o morts.


~0~0~

q.q. lxxxv

Alhora conegut i incògnit per clarors i boires







El copròfag Emili fa cara de vell professor esgarrapat

d’Universitat.



Coneix els llangardaixos exòtics

les orquídies exuberants

els minerals auris

els insectes ambrats

bon tros de peixos (àdhuc un pic escatats)

els maragdes dels prats

les bromeres dels oceans

els rovells dels ganivets

els verdets dels resclosits

els fissípedes afamegats.



Coneix les implicacions de la sociologia aplicada

i els resultats palesos i amagats de tortures i batzacs.



Coneix com amorosir-se al rabeig del paradís micològic

i com calibrar les exhibicions setinades dels escarabats.



Pot fer veure que exerceix en qualssevol especialitats

per dures que pintin (car un pic havia pispat

en un supermercat

un diccionari de totes les ciències

i llavors al llit se l’havia estudiat).



Les dues ciències on més excel·leix són és clar

la coprologia (car ha tastades totes les merdes

d’un món merdós i emmerdat)

i la necrologia o ciència d’ensumar-se segur l’atans del darrer fat.



Pot declarar mort el viu més estritllat

només esguardant-se-li els trets més o menys estripats

i d’altres detalls de la disposició i el posat.



Quan veu dos qui es barallen

tant se val si uniformats amb uniforme llampant o cagat

sap de mantinent si estan marcats

per a una mort a rellotge accelerat...

i això tant si només ho feien veure

com si hi anaven de veritat

car sap així mateix que fer veure i ésser

és el mateix tot plegat.



El copròfag Emili es passeja pels paranimfs i jardins tancats

de les Universitats i ningú no l’hi troba descol·locat.



Hi és com el xufanc qui sojorna en closca d’altri

mentre les cendres de l’anorreament universal plouen al voltant.



L’angoixa de no ésser ningú dins la closca llogada hi ha covat

amb els trets tot seriosos figurant-se a frec d’abís o cràter de volcà

mes part de dintre rient estalvi i amb instint de saltamartí

amb ulls d’àgata filustrant horitzons opalins

còmicament tentinejant a caire del penya-segat

que s’esbadella en il·limitat oceà de mòrbids sangtraïts

damunt els quals pengen del cel trapezis

de fum que es gronxen líquids perquè gosés volar-hi a baldar-s’hi

(destre llambresc àvid silent intrèpid...)

amb ales amples i oronells esventats

ell qui ha tastades totes les merdes del món

lluny de la pul·lulant brutícia

amplament alat ala-bategant

escèptic alquimista o epígon lul·lià

qui es cus ans s’encavalla serpentí als almucantarats

d’un atrotinadet bastidor molt casolà.



De tot en sap tant com els altres i si cal perorarà

com la noia molt comcalereta del terrat

qui alhora estén la roba i amoixa i enraona amb el gat.



Amb tanta de raó va carregat

com la que traginen qualssevol dels altres feixucs lletrats

camàlics set-ciències a betzef informats

quan formen rotllana i fan coudineta (amb porronet inclòs)

i ell intervé i apunta que les malastrugances de la paràsita impedància

es guareixen amb la refrigeració

o que li apar ans li és vijares

que el darrer carallot d’Antares

és només el darrer déu entre la munió d’altres déus adotzenats

ço és... ficció casualment espurnejada

pels voltatges estàtics atrapats al bertrol del circuit

uròbor

uròfag

com elèctrica serp qui es rosega guspirejant la cua

cercle encallat

autodatpelcul contrapuntejant

misteris de l’electrònica neuronal

circuits entrevinguts per fantasmals voltatges qui boigs torniolen a lloc...



Shit’s been always so overrated!

la merda no és altre que del món biològic

l’aliatge del plom amb l’estany i amb la pega grega

de cada ítem soldat.



Les creacions i destruccions dels mons

o la matèria jugant a ping-pong amb ous i fongs...

esguardem-nos-ho (diu) tot al gairell o d’esbiaix.



L’existent rai

sempre d’òptimes se n’ha pensat

(collons car tampoc hi pot pas fer altre

això o el pastís universal se’n va al carat).



I ara dóna la molt instructiva lliçó per enllestida

i si s’adorm després és només

perquè continuï per millors viaranys la mateixa vida.



Llavors el seu cap de merdes estort

l’habiten sobtats habitants esporàdics

i cada habitant esponjós eteri esotèric espectral espuri vaporós

li parla ben ple la raó

de cada absurditat.



Content doncs s’ha aixecat

al somni cap camió no l’ha envestit ni aixafat

ni llavors s’ha estavellat a cap benzinera ni la fi de cap món

no ha anunciat amb neguitoses suors ni angoixosos ofecs.



La lliçó del matí tindrà tants de caps ni de peus

com la dels altres galifardeus

tan assenyats ni togats

celebrats diplomats sinecurats ni prebendats

i cascun dels mots de tots plegats

s’escolarà com grumollosa brutícia gola glota del bonó avall

amb la llosa sepulcral tap que tot ho oclou ni clou al capdavall.






~0~0~






Caminant caminant

posseint no re

mes posseït per l’esperit de l’etern trescar

només menjant ni bevent d’allò que pler espleten les agreres muntanyes.



Conec tots els camins i els vers noms dels indrets

(no pas els adotzenats ni els oficials ni menys els molt repulsius turístics)

i conec els vers noms dels ens i minerals qui em nodririen

(ni cal dir-ho

duler i aluder qui m’he fet de cada escarot qui mai anés en orri

ni de cada querrina qui el llop esterraqués).



M’immol parcialment a l’ara de cada templet de deessa muntanyana.



La meua semença s’hi esponcellarà en aces de faunes qui jolius enjoiellaran

els inviolats perlins paisatges.



Ah, vall de rialles on tot hi són budells

rovells

estranys esclats i merdes aixafades!

Crec que tots hi estem cridats a morir rient!



En lluna plena amoll aücs ànec enyorat

la meua boca calze el meu cos buirac.



Damunt cada amuntec m’he plantat

disparant trets d’ensalivats penjaments

que em cauran al cap.



Tornaré a casa fent cara de pansidet

mes de fet força elet ni xalest.






~0~0~






Al castell del Ribagorça han pujat a visitar la dona el milionari Jaume i la seua dona. Quan surten de casa, en acabat de llurs parlaments tan importants dels quals sempre sóc justament exclòs, s’escau que sóc de tornada del corral, i humilment i molt com cal m’atur a saludar en Jaume. Com veig que carrega una cadireta per a infant a dins el seu cotxe molt sumptuós, d’una marca segurament molt exclusiva, tret que no me n’entenc gens, li dic, rient com un conill empegueït, que ­_sí que creix poc el seu infant, car recordava que no feia gaires anys, també l’acomiadava amb el mateix incident d’ell carregant una cadireta semblant en un altre cotxe no menys sumptuós que aquest, i em respon que _ja ho veig, quinze anys de casat amb la seua dona i el tercer infant qui tenen, un cada cinc anys. I ara apareix davallant les escales del castell la seua dona, qui es de nacionalitat líbia i és d’allò més escultural; l’únic que té uns llavis una miqueta mostatxuts, i de vegades xafalloteja per un excés de saliveig; ara, la resta del cos, magnífic, magnífic... exquisit; uns bells pits grossos, un darrere sensacional, una figura excelsa; tot plegat fa un goig de caldéu. Me li inclín i la salud doncs també molt humilment, i m’estira les orelles, com sol fer, i em diu que l’acompanyi davall el cirerer del jardí, que xerrarem. Vaig corrents a rentar-me les mans al raig de l’aixeta on nodrim la mànega i torn amb ella, a tot estrop i fent saltironets; i repenjada a la soca del cirerer, tota desabrigada, amb les faldilles més amunt de mitja cuixa, i espitregada del tot, quina joia de veure-la donant de popar a la xicotelleta, qui deu tindre un o dos anys. Vora el cotxe, veig el milionari Jaume esperant i esguardant-me amb disgust, tot i que prou sap que no faré re amb la seua dona; de fet, vaig amb calces de dona, car m’he tret els pantalons d’anar al corral per a no embrutar ni la milionària ni la seua xicarroneta, i car el que port són unes velles calces de dona llençades per la dona i que sempre aprofit abans no s’esfilagarsin del tot, i doncs, car són molt poc de no re, prou pot veure perfectament que no tremp gens; que la mateixa por de trempar no em permet trempar, car tampoc, és clar, no vull ofendre ningú, i en tot cas la dona no em dóna permís per a cap iniciativa “clandestina” (ni “interlope”, com diu ella), a part que no pas que em passés mai pel cap, és clar. Ara, amb la formidable líbia, enraonem de coses de femelles, i el milionari Jaume a callar; és com si la líbia el tingués pels collons, car sap que en Jaume l’enganyava amb la meua dona. De fet la meua dona carda amb tothom qui li sembla, sobretot si és algú prou ben parit ni guanyador, i el milionari Jaume rai per tots dos cantons. Els he portats taronges i d’altres fruits per si volen passar l’estona mastegant cosa fresca, de l’hort, i se’n pleveixen, i veig que llencen i escopinen peles i llavors per terra i m’aixec a recollir-les i dur-les de pellucalles a l’aviram que hi espipellin a pleret. En acabat em torn a rentar les mans... i ja hi sóc, vora la milionària; me l’hi ajec, embadalit, i ella, qui sap tots els meus secrets, car són amigues amb la dona i es conten els sengles amants llurs, i ens tenim doncs molta de franquesa, sabent-me com em sap totalment feminitzat, com si sóc una altra de les seues amigues, tret que menys elegant ni intel·ligent, és clar, doncs ella ara demanant-me quants de fills tenim amb la dona, i jo dient-li tres, com ells. I ella dient-me _ però no en deu haver pas cap de teu, car sap, com dic, que la meua dona es tria sempre druts meravellosos, i es deu pensar que els fills qui tenim vénen doncs d’ells, i li responc que no, li dic que _doncs estranyament m’ha dit que sí, que són meus, que, entre els càstigs, en un moment de tendresa i potser recança, m’ha dit que ho eren _tret que, és clar, que no ho feia pas per mi; ho feia per als infants, no volia pas enganyar-los, donar-los malsdecap quan fossin grans; els respecta per a això massa, els propis fills... I veig que la formosa líbia branda el cap com si un nou respecte per a la dona s’afegís al que ja li duu, i ara, jagut vora seu, m’he posat el braç rere el cap i me n’adon horroritzat que hi tinc cascàrries o xerri enganxats als cabells del clatell! Sort tanmateix que havent acabat de donar de popar a la xicarronella, la plantosa ans fenomenal Jauma em diu que la pentini, que la meua dona li ha dit que a ella, quan m’ho ordena, la pentín tan bé... S’hi posa ben asseguda, doncs, i alhora lleixa anar la xicotellona que es passegi, i veig que mentre li explic a sa mare la manera com la pentinaré, la filleta es caga per terra mentre va caminant... Aprofit cuita-corrents l’avinentesa; m’aixec rient, i m’atans a la galleda d’aigua neta sota el raig de l’aixeta de la mànega de regar, i aprofit, com dic, per a rentar-me el cap i eixugar-me’l, i alhora, amb la tovallola somalla, vinc a netejar el culet de la minyoneta, i ara amb una pala i un raspall en recull totes les caquetes i les duc al femer, i ara torn sense perdre gens l’estona en més noses ni rucades, i, amb les mans de bell nou ben netes doncs, em pos a pentinar la delitosa dona del milionari, qui és un antic amant de la meua dona... Ah, ègloga sàfica, s’hi està collonut!



I ara se’n van i els ofereixc afectuós comiat, i quan han desaparegut pel darrer revolt, faig una capitomba en fred, en sec. I sé que és hora de tornar a fer-me fonedís. S’atansen tumescents i de mescs massa flairosos els escamots de mascles pobletans. I pròpiament endiumenjats, jo et flic!



Car tots els minyons en tenen, de frac, no fos cas; atès que sovint la dona prou hi té luxuriosa festota al castell, i cal anar-hi, amb frac, tot i qui els de més dels minyons, pagesívols, s’hi sentin engavanyadots.



Tant se val, ep, ja s’ho fotran. Prenc les quatre recanelles i el ranegoll i, enllà del Turbó, hi manca bon pastor.







~0~0~







Naturalment







És trist d’haver de sortir de la feina tot brut i no tindre ni casa ni hostal on anar-s’hi a canviar els pantalons i la camisa i a rentar-s’hi una mica la cara, i de fet no tindre ni altra camisa ni altres pantalons amb què mai semblar alguna cosa i potser ésser persona amb les noietes i entre l’altra gent qui no són camàlics de fems i qui ara se me n’esquitllen ofesos per la pudor i l’aspecte malgirbat i engavanyat que faig.



A ningú no engany amb el feble patètic tritlleig de la minsa virolla a la butxaca. Amb això no en tinc sinó per al panet i la pastanaga, i en acabat per a la copeta de barreja al xibiu de la cantonada.



No fa gaire encara en tenia, de cau; hi tornava, doncs, en acabat de traginar tota la nit feixos de brutícia, xino-xano cap a caseta, de bon matí, i, prop que hi sóc, la xicotella de la veïna jugava amb la seua llúdria; l’he saludada de lluny i volia veure ni que fos d’esquitllentes sa mare, qui té una figura delitosa, mes no l’he vista, què hi farem, i tanmateix m’anava a ficar a ca meua, com dic, i ara la veig qui surt de ca meua llambresca com una serp!



_Home, com és això, anava a dir, com si m’hagués oblidat de tancar ca meua, i ella ho hagués aprofitat, però la dona se’m tomba i em diu: _És la llei; m’han fet que els l’obrís, i s’esquitlla empegueïda i com si no volgués saber res més de mi. I ara me n’adon que ca meua és plena d’operaris desfent-ho tot. Davant llurs cares rialleres i burletes els compt: un, dos, tres... fins a quinze, són... i ara els deman que em diguin si els plau què hi fan, i continuen fotent-se’n, i els deman doncs que em diguin si els plau qui és el qui mana... i un amb la barbeta em fa signe que guipi cap a l’altre costat... i llavors veig que n’hi ha dos més enfilats a una escala... que desmunten els sistemes electrònics de la casa... i m’hi adreç i dic que quin dels dos és el qui mana a l’escamot, el negre o el blanc, i el de dalt de tot de l’escala plegable m’esguarda amb no gaires bones vibracions, com si l’haig ofès, i llavors me n’adon oimés que tampoc no és blanc, que també és negre, tret que al costat de l’altre, molt més negre, i enfilat dalt de tot, no sé per què l’he pres per blanc i se m’ha ofès, com si me li’n fotia, o el tractava de menys, i davalla i diu que l’hospital els ha enviat que, de la casa, m’ho substituïssin tot... que tot deu ésser infectat per qualque malaltia que adquiria en la meua feina de bastaix de merda... i per dir-me tot això, tret que més delicadament, em duu a fora... i quan anava a criticar-li la manera d’envair-me massivament la casa, i això quan no hi sóc i tot... em diu, amb veu flèbil, que ha perdut el seu marit, que se li ha mort l’home, i ara me n’adon que és un homosexual molt adolorit, i els ulls se m’omplen de llàgrimes i li deman perdó i li dic que tot em sap molt de greu.



A poc a poc ens fem una mica amics... En tot cas, se’n torna a la feina, i amb respecte i discret, i molt agraït, he romàs al carrer.



Al capdavall, quan plegaven i se n’han anat, i la casa era totalment renovada, substituïda en cadascun dels seus elements, es veu que ja no hi tenia cap dret. Ni claus ni permís; al contrari, la veïna i la seua xicotella i la llúdria i els gossos dels voltants em veien d’intrús, i em guaitaven malament o m’abuixien, i m’he volgut doncs allunyar... quan de sobte els de l’hospital m’han tornat a prendre (_puja, pudent!), i se m’han endut a substituir-me, os per os, cada part de l’esquelet, i tendrum per tendrum, i ormeig per ormeig dels altres aplecs del cos... i així, au, anar fent, maquinària per maquinària, i organisme per organisme, i amb cada cama o braç nou els dic, molt reconegut, _mercès, mercès, i ells rai, a la feina, ni cas, i ara em tolen això i me’n col·loquen un de millor (segons llur parer), i veig que amb crosses i encrics, i amb mals i rialletes rai, vaig esdevenint un altre...



Si mai cerc que m’ho expliquin si us plau... em diuen que no fos, el que tinc, flagell que s’encomanaria al poble innocent... o que per qüestions per a mi incomprensibles d’electrodinàmica quàntica més valdria que ho ignorés... i així, despreocupadament, continuen operant damunt els meus cossos successiu... sovint reeixint-hi al primer assaig i tot... i em recacegen pels budells com si m’hi volguessin trobar perles o joiells... i jo els ho vaig agraint...



Amb ulladetes de recança i meloses rialletes per fer-me perdonar cada vegada que torn al carrer, brut i rebutjat... sense casa ni cos mai com cal...



I sempre brut, això també... car tantost sóc fora, reprenc la feina... o què menjaria?



I tanmateix poc em planyeré... Em toca com em toca; conformitat; tothom els seus penjolls... Ah, i reconegut rai, així mateix... car si mai em trob pel carrer, tot i que ell fenyerà que ni em coneix, algú dels qui mai m’ha intervingut... com me li inclín, fent-li tot d’agraïdes reverències... I a tothom qui un cop o altre hi participés, en la meua transició cap a llurs desitjades quimeres o ideals avatars, els dec un deute immens... Car oi? Pobrissons, generosos! Que s’hagin neguitejat perquè sigui tanmateix sempre nou i diferent, i tanmateix igual (com s’ho fan? quins genis!)... això val molt!



Tot i que, és clar, com dic, nou i tot, encara romanc sol, i abandonat, i sense casa, i rebutjat pel comú. Però això, és clar, és normal i natural. Ontològic i fenomenal, una mica esgarrifador, mes, ves, t’hi acostumes...



El bo així mateix és quan plou. Quan plou la brutícia del damunt se’m desfà. Ah, i l’espectacle i la reconeixença de les coses netes!



Tantost plou me’n vaig pels camins, a veure-hi com cada còdol adquireix personalitat, i a veure-hi així mateix com tots es veu que com ara volen la meua humil admiració, que agraït els lliur, naturalment, i a cascun personalment li lliur un breu panegíric i una cusca recomanació que continuï si li plau jurcant per a ésser qui és, un còdol particular, pler de famoses peculiaritats que la pròdiga misericordiosa pluja farà lluir.



I ara era diumenge i em passejava desvagadament i davant la casa que havia set casa meua, ara totalment desconeguda, veig que hi ha uns globus de colors d’aqueixos qui s’envolarien al cel i tot si doncs no fossin fermats a la bústia de fora, i que hi han també, i més a propòsit, cartells virolats que n’anuncien la venda, de la casa, i s’escau que sigui el jorn de portes obertes per a visitar-la... d’on que m’hi esmunyi amb d’altra gent qui s’escau així mateix de voler-la visitar.



Tot i que m’hi faig l’empetitit i l’ultradiscret, i doncs el no gens conspicu, veig que n’hi ha qui m’ullen amb palès desgrat, d’on que acabi amagadet a un raconet de la cuina, entre armaris i rebosts més o menys portàtils, mes allà i tot m’ateny una de les més formidables figures d’autoritat qui vigilen la venda. I tantost m’heu, _et reconec! esgaripa com un boig, i esdevé tot vermell, pitjor, porprat, i l’icor i el fel li vessen pels oronells i les orelles, i irat i agressiu no sap ni què té, i de sobte, tocat de feridura, es veu, cau rodó, mort de ràbia de tornar-m’hi a veure, en aquella casota on no hi tinc res a pelar.



Malament rai! Quin altre nyap d’haver fotut! Ni quin ultratge que no els faig, ni quin destret ni anticor que no els duc! Afegim-lo al memorial de greuges; subratllem-lo al capbreu dels pitjors criminals! Retrets coents que em mereixc; i estigmes roents a la pell, entre les nafres vives a les costures de les sutures recents, que hi marquin el nou pecat que hom em retraurà a lloure fins que no sigui pelleringa malmesa que fins el gos més afamegat tanmateix vilté; car prou rebre em toca, i fort... i que diguin exaltats que déu m’ha castigat!



En tot cas com m’escridassen mentre em foten de morros al carrer! Àdhuc llurs lloros vénen molt poixeules a cagar-se’m al cap.



I passant pels carrers hi havien aparadors i miralls i reflectit m’hi anava doncs esguardant esdevenint això i allò, i tota l’estona en romania badoc — car que plàstic ni elàstic no sóc! Vejats-me de tantes de formes diferents i nogensmenys idèntiques! Exacte mes irrecognoscible! Jo mateix i estrany! Conegut i incògnit! Casolà i exòtic! Íncola i aliè! Collons, despesa inútil, gamarussos, doctors! Tantes de transformacions per a assolir la forma única del mateix bastaix brut de sempre.



Me’n tornava cap cot, disgustat, un mica buit, cap als indrets més remots del parc. Les nuus s’escaguitxaven carena avall com carronyes exhaustes. Densos eixams de vermina enjòlita: esgarrifaons, picaons. Em gratava pertot arreu, com si hi tinc arnes a l’apedaçat arnès: era l’escàndol contra els destralers cirurgians de les antigues nafres resurrectes i les noves a mig guarir. I on la pell és inconsútil els bunyols cuinats pels metges xapots i destralers hi són part de dins. Els centells i romballs cibernètics que m’hi sargeixen hi són ficats a la biorxa, barroerament transposats, talment (com el que ara relataré) hipèrbatons, tret que infiltrats ni emplastrats en llocs absurds.



On anava sabeu-ho ja: als, dels darrers moros, palauet, aprés llur desfeta ni expulsió en catedral virat. Pujant doncs rostes interminables escalinates, fems duent per als catedralicis jardinets de darrere els merlets. I com costava! La gota negra suant-hi; fetge i freixures traient, i, amb ganyotes i tragits escarnint-me, els “fidels” mudats i petulants, despietadament fotent-se’n de valent... fotent-se-me’n molt fidelment ni abrasiva, càustica, natural, com si un altre “negret” no els sóc qui cal convertir, transformar, metamorfosar, cap a la “veritat” de la pitjor monçònega llur.



Catric-catrac, doncs, i anar fent, pitjant-pitjant, cloc-cloc d’esclop, escarabat merdisser totjorn amb el meu únic propòsit de descarregar la meua piloteta de femta, amunt i avall, pujant-baixant, per palanques i voreres i, lluny, ranc, bategós, eclogal, per tàlvegs frondosos i precaris carenats, per infernals vessants de volcans i per frescs paradisos selvàtics, succés rere succés, per rostolls remots i a tret, ai, dels canons qui treuen mocosos el nas per espitlleres i osques i ascles, i traus i colzats d’entre merlets... O fracàs rere fracàs... com ara quan les cues darrere les finestrelles fluctuaven com rosacis, mastegats, xiclets... _Faquí, faquí! — perquè m’obrissin pas, calm, anava clamant, i empenyent i esguitant, entre el formigueig dels boldrons patògens i cul-i-merdencs dels qui feien cues per a entrar a l’Òpera, i ningú ni molla no volia cedir gens; al contrari, molt agressius són sempre els guaitaires ni escoltaires d’òpera. Malparits, i em voldrien trepitjar com tothora trepitgen tota cuca llorda i paràsita, o esclau de colònies de raça inferior i vida sense vàlua. Atupat ni malmès arreu, pels cops de colze i de sabatot sumptuós, he hagut al capdavall de renunciar-hi. Maleïts degenerats urbícoles, no saben pas el que és bo. Ni enlloc com on es pensen més fins no em passen tant la xàvega rovellada per cada pany de pell. Ja s’ho fotran, que es morin sense prou adob, això rai!



Paint no gaire bé, de l’atapeïda vila, els estalzins, una tos seca m’ix del pit; esfereïts, un fum de coloms s’estavella contra els mèdols invisibles de l’esfera on som tancats; se m’esbaldreguen pels voltants com pluja de lleixiu. Sots les escates, els tendrums se m’esmen ferits per cardons de paraire i àdhuc per prims ganivets qui inauguressin les noses dins meu d’embrions i fetus qui no crec pas que l’endocrinòleg guardonés tampoc amb cap imprimàtur. El neguit em torna àpode. No puc pus.



Assegut i llavors ajagut part de terra, amb el baldufari fètid sempre avinent i a l’abast, m’hi adormiré, llonga nit freda, cap entre fumosos fems, fins que els trontolls i ennuecs del comiat de la foscor repatània no garranyiguin ja enlluny, enjondre i au, i, a canvi, pel mateix horitzó ficte, els fúlvids encesos encenalls de l’impudent matí amb rancúnia no avarin amunt, amb el carro de foc i dels trons qui sempre de bòlit s’esgarria part enllà del cel de la gàbia, els sòlits torniols ni les ràtzies i esvalots sense solta ni volta dels maquinals ni mecànics “negociants”. Joc lleig, discordant, i sempre espatllat, de ridículs i inútils ninots dins la perduda esfera dels boigs, on jo qui hi sóc sinó el pegat qui a contracorrent tragina la merda autèntica (car em conec) i no pas un altre merdós d’il·lús qui es fa veure quelcom.



Anava a fer un altre pas cansat entre els enemics qui fastiguejats em reprenen perquè els destarot, amb el doble perboc de la meua presència i pudor, el trajecte reprès... I de sobte, zap, l’ambulància sempre reapareixent em reprengué.



Desmuntat i remuntat amb noves molles, fluixes i teses, i amb nou trau de pany al cul i amb nova clau i corda que hi corresponguin per a en acabat fer-me rutllar. Doncs, tant se val, vós! Tants de cops com em posen en sec que em calafatin o m’apariïn o m’hi monegin, i així i tot sempre sé on sóc, i àdhuc si fa no fa qui sóc. Canviat i refet, i jo mateix tanmateix!



Tot se n’anirà en orris nogensmenys demà. Vejats-m’hi. Qui hi sóc sinó aqueix no ningú qui es passeja per la platja arrossegant un feixuc sac de fems? I hi és i no hi és: sobtada desapareixença!



Per la platja de les dunes i tous turons, on, per por o reguard de les brises fredes, se n’arreceren, a les balbes lleixes, cossos (nus o mig nus; estesos o mig estesos) qui així doncs resguardats baldament s’hi assolellen... Per toves carenes, hò, vaig doncs passant, parant compte a no ensopegar en cap pedra ni ferro ni humà; i un cul enorme de dona tota vestida de lluent negre m’interromp el pas; per l’estretall no hi puc arrossegar el feix que darrere meu vaig arrossegant; he de demanar al cul de la dona o a la dona del cul mants de cops si, si us plau, no es podria bellugar cap a un costat, que duc un feix ben carregós. Al capdavall, sense ni voler-me veure, empesa pel marit ferotge qui se’m voldria menjar, em fa cas. La banal esdevinença s’estronca allà, no duu a cap avinentesa que faci rajar sangs ni merdes; millor. Jo rai. Vaig fent el meu caminet, evitant si puc cap embalum, embolic ni entrebanc, com dic, i allò pitjor que vaig trobant són les espesses tovalloles blanques i boterudes, car no sé si davall hi ha cap cos que trepitjaria o aplanaria amb el feixuc sac de fems...



Llavors...



Sense que tampoc no vingués a tomb (només anava carranquejant, una mica esbufegat, cusc nauxer de molt estret, fimbrós, filamentós, vaixell qui, atraçat pels bons vents, es permet portat pels cresps saulosos suaument)... sense cap avís, doncs, zap, m’han desaparegut!



Tantost hi sóc com hi manc!



On sóc? on sóc? (cercant-me). Enlloc!



On sóc! on sóc! (angoixadament cercant-m’hi). Enlloc! enlloc!







~0~0~







Osques del temps





Quan era jove m’escanyava la dèria de la intocabilitat del viscut. Quan algú escrivia cap pròleg a les meues obres, o publicava cap estudi dels meus escrits, o treia la tarota pels mitjans de comunicació difosos en ones i hi deia, de mi o de ço del meu, falsedats o mitges veritats (tot i que de vegades fossin “falagueres”), em posava, com dic, a parir. _Com pot ningú prendre’s tan poc a la valenta els alts fets de la meua vida? Quin ultratge, vós! Renoi, aitan difícil és fer la feina i assabentar-se dels fets, i amollar llavors una acurada representació del que fou? Malparits! Vull cada atribució completament provada i confirmada o més val que calleu. Car m’escalaborneu la identitat, criminals! Em feu rebotre fora de la centralitat on em m’he ficat! I on aniré a parar? On aniré a parar!



Quina angoixa passava, pobrissó!



A pleret m’he fet grandet i he llegides pler de biografies d’eminències bestials i àdhuc autobiografies encara més virtuoses, i... _home, ves!



Tota vida és ficció. Tot el que se n’escriu (o se’n diu) és construït a posteriori, àdhuc pel mateix “interessat”.



No hi ha identitat ni precisió en les coses viscudes. No hi ha individualitat — tot hi és, com dic, construcció posterior. La versemblança, ja no dic l’impossible exactitud ni la idònia “veritat”, dels esdeveniment escunçats, és allò que voldries atènyer si més no. I tanmateix les de més de les vegades... ni això, bon tros lluny.



Tota vida, mentre vivim, és ficció que ens empesquem; tota vida, en acabat de morts, és ficció que els altres s’empesquen.



Els fets a la vida són osques al còdol — el còdol és sempre el mateix o diferent? Diferent, diferent. Un còdol llis o sense osques no pot ésser el mateix còdol amb osques i bast. Els fets, doncs, ens osquen com al còdol — de tal faisó que l’oscat i el llis són diferents. No som mai el mateix. Sense la ficció que som el mateix no el fórem ni pensaments.



Esmem-nos gerro. Un gerro qui passa per les vicissituds banals del jorn a jorn. Cascú és com qui diu un gerro nou a cada minut — o potser és el mateix amb les osques del temps? Car un gerro no és sinó un gerro; no es menteix dient-se que és el centre de l’univers, per moltes de cendres d’eminències bestials que fos servit de servar avui ni mai.



Tot és invent. Qui pensa inventa, s’enganya, es decep. Qui no pensa, és; i au.



I el gerro roman oscat fins que es trenca — ja no és gerro — és un pilotet de padellassos — dels padellassos hom pretendria reformar-ne un gerro sense osques — absurd!



I una vida, és clar, és pitjor que no un gerro — molt més complexa una vida. Així, la vida del qui és mort — quan el vols reconstruir... quin dels gerros no et surt?



El temps osca les veritats fins que totes són falses. Hi ha il·lusos qui de l’antiguitat ençà continuen de dir que “la veritat és duta a la llum pel temps”. I no. El temps només et va donant, mentre passa, “almoines per a l’oblit”. De fet, et va escalabornant la “veritat” fins que no en roman ni polsim.







~0~0~

42 Aclucallades

Aclucallades 42








Ningú no dóna un all per les meues cabòries;

el mateix all que jo don a les llurs;

el món i jo som dos mons paral·lels destinats a mai no ensopegar.





(~0~) (~0~)





Secret del viure i de la felicitat: –El secret del bon viure rau en saber sempre escapolir-se prou a temps – i felicitat és reeixir-hi.



T’escapoleixes de la fama, la policia, la malaltia, la mort, la convenció, els “deures”, el fariseisme, els filisteus. T’escapes incessantment, i ets feliç cada cop que veus que hi has reeixit – t’has escapolit d’un altre perill imminent: no hi ha més sana mesurada eufòria del moment (és a dir, felicitat). Sempre sotjat pels malignes i traïdors qui voldrien endogalar-te a llurs “obligacions”: la bòfia, els xafarders i inquisidors, els hipòcrites i religiosos, els salvadors de pàtries, societats, civilitzacions, ànimes, els burgesos, els flagells episòdics, els gossos, les epidèmies, la mort, ah, i els assenyats.




Pregària: –Obsessió que es congria en matèria, en grumoll encès de carn, irritant tumoret – és l’instint del cos (ínfim) que vol guerxar (doblegar) els poders (immensos) de l’univers – (debades).





Corregudes de bous a la castelladra: –Espectacle repugnant, hereu directe del vil espectacle de la Inquisició castelladra – (sempre tan bons inventors els canfelipútrids!) Com en la Inquisició, en el corregudes de bous a la castellana l’espectacle consisteix en la llarga tortura i la cruel execució de l’innocent per a gaudi d’uns quants maleïts psicòpates covards qui encara engresquen els acarnissats botxins perquè la tortura s’empitjori.





Pol·lució i emmerdegament general produïts pels criminals qui s’aprofiten de la peguesa dels addictes a l’energia robada a la natura: –Per què no et cagues al got d’aigua que et beuries quan et mors de set? Ara també em diràs que els teus subproductes no embruten ni fan malbé res...?



Això mateix fas (cagar-te a l’aigua que beuries) quan vesses a rierols, flumissells, rius, estanys i oceans els fastigosos subproductes de les teues boges alteracions químiques només perquè ets avariciós i maligne com verinosa cuca. Si a la terra només t’hi caguessis rai. Com cuca verinosa caldria que hom et trepitgés abans no fessis tant de mal com fas (per comptes de què, llas, hom t’altreja premis i allera més “concessions”, i vius doncs no pas en cadenes com gos rabiós, ans festejat i vantant-te’n; els venuts “economistes”, en llurs revistes i programes àdhuc et posaran d’exemple a la menudalla: “això”, diran religiosament, “és un home qui produeix riquesa”, quan en realitat només produeixes corrosió que assassina la terra).





(~0~) (~0~)






Coses.



Ni el qui les conjumina, ni menys el qui les posa en acció; el qui les contempla és l’home ple.



Per llurs somnis els coneixereu.



Què somia el qui se les pensa? més alteracions a la folla realitat;

i el qui les fa? sang i budells;

el contemplatiu veu amb tots els detalls l’hipnòtic oníric escorregut recorregut de la processó que, com començà, s’acabarà: amb el trip-trap incansable dels mateixos caràcters qui silents s’escolen cap enlloc.



Només en l’immòbil observació la coneixença rau.




(~0~) (~0~)





Hi ha pseudo-ocupació més inútil a la vida que l’estudiar teologia, és a dir, fantasiejar ridículament sobre invents fantasmals d’ésser impossibles...?



Lliçó de teologia:



—“Qui es vulgui morir, que fiqui el nas ací, va dir déu, assenyalant el seu forat del cul...” desenvolupeu-hi carallotades rai... vint fulls mínim.





(~0~) (~0~)





Què fa un general sense guerra?: –Ai, pobrissó, el neguit! Correu-hi tots! Encontinent ha d’empescar-se’n una altra!





(~0~) (~0~)





Totes les bestiotes emprem el mateix mòdul de gèns per a bastir’ns molècules sensitives a la llum; allò que apellem ulls.





(~0~) (~0~)





Was will das weib? què vol la dona...?



Vol fer trempar – una dona qui veu que no fa trempar – que no fa trempar NINGÚ – ha esdevinguda monstre.



Els ulls de la dona, adoneu-vos-en, tot de sobte adquireixen una intenció (una intensitat) fàl·lica – et guaiten la carranxa...



Respon, som-hi!



Fes-les felices! No fossis escarransit!





(~0~) (~0~)




Qui sembla, és: –Ningú no es disfressa – què més voldríeu...? Tots sou com sou.


Els més caritatius sou els més cruels, els més cruels els més acollonits, els més acollonits els més aguts, els més valents els més covards, els més jutges els més criminals, els més panxacontents el més corromputs.


Qui et fas veure, esdevens.


(Idea vol dir forma.) La forma és l’essència.




(~0~) (~0~)




Anarquisme ja no sé què collons deu voler dir ara, mes abans (als primers anys del segle vint) només volia dir la destrucció de l’invent recent dels “estats”— la destrucció dels estats, que en realitat no són altre que màquines de guerra a favor dels instal·lats qui, amb les guerres, es desfan dels joves de qui les energies els podrien desbancar i alhora abasseguen més diners car posseeixen les factories on hom fabrica els armaments.




El soldat l’ésser més covard – abans encara com aquell, quan el combat era urta a urta, cos a cos; mes ara no, ara el contrari obté – les guerres d’agressió imperialista van contra la gent, mai contra els “combatents” – així, els més volpells i cagats s’apunten a l’exèrcit – quan tornen a casa, troben tots els veïns morts per bombardeigs de bombes llençades molt covardament de milles enlluny pels covards soldats.




L’univers només pot ésser il·limitat – si fos limitat fóra doncs com ara qualque mena de grossa capsa o contenidor – un contenidor primigeni hauria d’ésser ple de no-res, mentre que com hem conclòs abans només de tot pot sortir re. (Tret que res no vulgui dir alhora tot, en el qual cas tot tant se val.) Altrament, podria ésser fornit amb tot ja a dins? Rebent injeccions de matèria d’un altre univers qui el parís, com ou post? Mes sempre hi hauria l’obstacle de l’univers u. Què fer amb l’univers u? D’on no n’hi ha no en raja.




Democràcia: Els savis (sovint malignes com els “déus” d’arreu) proposen, i els folls (sempre crèduls) (fan veure que) disposen. Sempre en triaves el qui no hi és (ni anc el compten, és clar).




(~0~) (~0~)




Pertot el món, quan et volen conèixer, àdhuc les bòfies més repel·lents d’arreu, et demanen el nom... i els el dius, els dius em dic Aliret Cançons, i, car ningú no t’imagina culpable, un somriure perfuntori signa el ventís intercanvi, i au, tirem envant... Tret...



Tret que, ah, si ets prou dissortat de perdre’t per Castellàdria (allò que ells, vomitius, en diuen “epana”! Allí els canfelipútrids et demanen pel nombre! Com si fossin incapaços de comprendre que podria ésser que no fossis, com tots ells, un esclau en presó feixista. Que no fossis cap presoner autèntic o virtual, latent o patent, en camp de concentració, amb el nombre tatuat, perquè al capdavall no ets sinó carn de crematori destinat a l’arbitrari anihilament.



Ah, aquella púrria, foll qui s’hi fes! No ens hi atanséssim pas mai!



I, ah, si poguessis respondre, nombre? 666! I ésser de debò la irrisòria Bèstia Darrera qui nogensmenys tots els destrueix perquè no empudeguessin mai pus el món!



(~0~) (~0~)

I tothom content.



–Per què? per què? –hi deien els epitafis de cada mort.

–Perquè cua! –hi reepitafiàrem, tornant-los contesta, sense aquest cop fer-hi cap pífia ni patafi.




(~0~) (~0~)






La gent pallussa i dadapelcul veuen pertot arreu ninots fantasmagòrics qui màgicament influirien llur sort. Aqueixos ninots carrinclons i merdosets es dirien, entre els més coneguts, “la mort”, “la verge”, “el diable”, “l’àngel”, “el déu”, i “el fat”. Cap d’aqueixos ninots fantasmagòrics amb màgiques propietats no existeixen, és clar, sinó als magins escarransits dels pecs capdeconys qui allí els conreen, en uns cervells del tot erms o en tot cas només fèrtils en parides de peu de banc. Per tota autoritat només esmenten les ridícules delusions de qualsque boigs megalòmans qui els “revelaren” llurs tristes “visions” de mitjamerda xuclacagallons. Fotrem goig!



Senderi, cal, i no pas collonades sense suc ni bruc!



“La mort” no és cap ninot amb qui puguis raonar ni enraonar de re; és simplement un esfigassament lent o sobtat del mecanisme del cos. “La verge” ni cal dir que no és noieta si fa no fot fava i amb el tel encar per esbotzar; és a llur cap malaltís la imatge de la mare amb qui és pecat d’anc pensar a cardar-hi. “El diable” és l’excusa per a fer mal; i “l’àngel” la casualitat de les forces de flaquesa eixorivides per la por de rebre. “El déu” és la por als tacons de l’autoritat repressiva, i “el fat” l’explicació en acabat del fet que, de fet, no explica re.






(~0~) (~0~)






Infantilismes assemblats i diferents, o els tions nadalencs i els déus innombrables







Un infant de mitjana intel·ligència comprèn cap als quatre o cinc anys que qui “caga” llepolies i joguinetes no és pas de debò aquell generós tronc ben amoixat, ans els pares o gent gran qui, tantost la quitxalla distreta, sota la flassada d’abric hi fiquen les boneses.



Per què aqueix mateix infant de mitjana intel·ligència perd (o fa veure que perd?) aquest pesquis mòdic i ara es creu (o diu que es creu?) que hi ha rere els núvols, assegut i sempre a l’aguait, qualque déu o altre, malparit rai, fotent putades i d’altres jocs màgics de mans i de peus i de boca i d’anus, on tothom fet i fet acaba rebent... un déu ferotge, doncs, ei, qui tanmateix, si hom li ho demana molts de cops i amb prou d’acolloniment ni baixesa, us allera, si mai li passés de casualitat pels collons, prou benifets i bonicors?



S’estima més perllongar l’infantilisme fins al moment de la mort — car ves, anguniós, la nua veritat li desplau fins al grau més alt d’una desesperació que el duria potser a fons. El vaccí persuasiu de la delusió el manté si fa no fot surant. Il·lusionat. Com l’infant qui es deu creure les meravelles del màgic de la barraqueta. Tret que aqueix altre màgic apellat “déu” en fa de més grosses i tot. Fa trucs de passa-passa i entona, pretensiós, qualsque abracadabres, i au, produeix els prestigis espectaculars de móns i llunes, i bledes i prunes, i vides i morts, i peixos i porcs, i paradisos i orcs, amb la facilitat del mateix màgic ximplet a les firetes del poblet. (I, abillats xaronament com al circ, els capellans imitatius, amb llurs hòsties i falòrnies, fotent també jocs pseudo-alquimistes de màgia, amb tot de mots confusos (i sense gens de ciència), au que et pseudo-transmuten ells també la matèria.) Tothom hi badaria, i qui fos curt de gambals o pagerol encara més.



Com en el cas del tió, l’única autoritat de l’existència de la màgia d’aqueixos déus ve de la paraula dels “pares” — i així es fan dir també els capellans, i els altres “pares” tirànics: els “pares” de la pàtries, els “pares” de les esglésies, els “pares” de les constitucions... Ningú no enganya millor ni amb més facilitat el babau infantilitzat qui es sotmet (sense qüestions doncs, ni sospites, ni dubtes adventicis) a l’autoritat de qui es fa dir amb el nom fastigós de “pare”. Cada “pare”, dictador garrotaire, pengem-lo pels collons al primer fanal.



I els “pares” de cada tipus, què hi guanyen amb llur “paternitat”, la qual hom ha de coldre... o malament rai? Els pares de debò hi guanyen la fidelitat dels fills “deutors”, garneuament i martellejada culpabilitzats durant tot l’aprenentatge que és la infància: una assegurança per a més tard, no fos cas que amb les velleses esdevinguessin impotents. Ara, els altres pares, els pares àvols i impostors, els pares de la mentida, capellans i vils capitosts, es guanyen per a llur ús exclusiu un reconeixement indiscutible i sobretot un manteniment pecuniari; es guanyen la vida, i se la guanyen bé, com bons paràsits de letals verins (xuclant vida i cabals a adolorits i necessitats), no pas fent altre que amenaçant llurs infants i “creients” amb encara pitjors caos infernals i inferns caòtics, si hom no els col prou, ni compleix els manaments per ells lliurats per a llur propi benefici i prou.



Què hi guanyen els fills i els “fills” en pretendre que en llur infantilisme es creuen les màgies del tió i les màgies del déu de torn? Home, mirat amb benignitat, tot anant bé, els fills de debò hi guanyen una festa nocturna, una complicitat implícita amb els pares de debò, i sobretot unes llepolies i unes joguinetes ben tangibles.



Ara, els “fills” enganyats, cretinitzats, hi “guanyen” viure en fals, en la mentida, en l’abjecció, i espletats a cient pels mitgesmerda i els vividors. Guanyar de debò no hi guanyen re. Hi perden humanitat, hi perden llibertat, hi perden intel·ligència, hi perden diners. Viuen en l’esclavatge del cos, i sobretot de la ment, usurpat l’un i posseïda l’altra; hostes enverinats per les urpes i els ullals del paràsit autoritari i doncs maligne qui corretjós se’ls arrapa. En pic infantilitzats, han esdevinguts desgraciats patentats. Sense remei ni redempció possibles altre que per la rebel·lió i el desempallegar-se doncs del maleït depredador qui els buida no solament les butxaques, els buida de vigoria i, pitjor, de tot seny.







(~0~) (~0~)