incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dijous, de febrer 28, 2019

7 i 4/5





—Quin bell tarannà i quina pronúncia meravellosa i quin lèxic exacte, i sobretot tot plegat quina parla inoblidable, del tot tan òptimament emprada, tan eufònicament mesurada, ai, i tan ultratjosament diferent de la dels de més habitants (carrinclons mesells bordadors pel que fa a llur abandonat, pobríssim, garlar) d’aquella capital botiflera, els del poeta nonagenari qui (beneït jo, pobre de mi, per quina delitosa fantasia hipnopòmpica feta realitat) em convidava a dinar al restaurant vora ca seua, pujant la dolça carena arbrada guaitant l’ampla badia.
—Em deia, en aquella somiada avinentesa, que certs diumenges li feia patxoca de poder enraonar una miqueta amb poetes joves, de qui els tènues prometedors assaigs ell copsava que podien contenir petites fulgències.
—Crec que hi he anat amb un mainatge fort penetrant (se li veu als ulls intel·ligents), el qual, probablement (no dic pas que ho fos segur segur, dic només que m’ho semblava), és fill meu, car el duc al costat tota l’estona, tant quan som asseguts a taula com bo i sortint del tranquil restaurant.
—Així, en acabat d’haver despeses un parell d’horetes (per a mi) històriques, bo i escoltant el molt deny poeta, qui a les portes molt imminents de la mort encara servava l’esperança de fer, per a la superlativa causa nostra, diguem-ne una aproximació de deixeble no pas completament bord i gord (xorc), i qui, per la seua generositat, àdhuc em permetia sense reptar’m que amollés qui sap si gaire escaientment qualque parer meu en la conversa, com ara si érem col·legues ambdós molt capaços, en esguard al diguem-ne cabal cultural universal, me n’estava (molt a desgrat íntim) d’assenyalar a mon fill certes eufòrbies qui creixien, segurament a propòsit, com a decoració campestre, gairebé a la porta del restaurant del qual eixíem, ço és, les lleterasses, les més benignes lleteroles, i, fora de categoria, i enyorant els conills albins de la meua infantesa, els lletsons, sense, com dic, gosar tanmateix dir re de tan presumit ni tifeta, no fos cas que el geni present hagués oblidades o desades al mal calaix les fineses de les classificacions botàniques, i es cregués, com m’havia cregut jo fins ahir mateix, que eufòrbies i el·lèbors anessin en tàndem, de bracet, i fou aleshores, ai, que el gloriós aede, volent, vinclant-se, també mostrar-li (a l’estudiós vailet) unes fulles molt flairoses de menta, ja no es pogué aixecar. S’havia enfonsat, repenjat d’esquena al mur, i no el vaig poder ajudar a llevar-se; el seu braç era molt més poderós que no el meu, i tanmateix, tot i la vigoria servada fins a edat tan provecta, la senectut, millor, la senescència, ara finalment l’ensorrava, el desconfia, l’anorreava (desesperadament, per a mi) allí mateix on érem.
—Em tombí per a fer avinent al mainatge que entrés a demanar ajut i vaig veure que qui m’esguardava, no sé pas del cert si gaire compadidament, eren els ulls vermells d’un majestuós conill albí, gros com un os polar, ciclopi, impàvid, paorós, i amb les altes orelles totes alertades de qui vol copsar al vol els darrers agònics prenyadíssims mots mormolats per cap figura verament cabdal, cap semideu magistral, cap etern molt gruat ans colt miratge que se t’imprimeix inesborrable, de per de bo, a la consciència, com s’imprimeix, retroactivament avial, a la consciència de tot poble qui renaix com alat angèlic llanut dinosaure qui retornés, triomfant, a l’agre immemorial...
—De fet, crec que, tant sorrat d’emocions, així mateix jo queia en pregona defallior. No sé pas llavors qui, ni si ningú, ens plegava, tant a ell com a mi.

(/=\)

—I ara, qui ho hauria dit, segon jorn seguit de ressonàncies immarcescibles...
—L’endemà, com dic, en canvi, ací so, vivint l’instant, i davallant, i esdevenint alegrement hipogeu, i ara agafant el metro, el qual és d’una certa bona qualitat i on em puc asseure en lloc ben triat (un seient separat on, com en balancí, hom es pot suaument gronxar), so encontinent i benauradament de camí. De camí cap on? Cap on dec anar; ara me’n recordaré, segurament.
—Mentrestant, gentades pugen i baixen a estacions intermèdies i diferents entretocs i interrelacions s’estableixen entre els viatgers, inclòs per a mi el petó vora la boca d’una bonhomiosa negra carregada d’infants i molt popuda i falaguera, i de més a més, per una d’aquelles bondats de la casualitat, tot i les munions qui s’intercanvien, he pogut conservar el meu seient preferent sense que em calgués lliurar’l a ningú amb més drets o necessitats.
—Tret que és clar no sembli pas que arribi mai a la meua estació, car de fet encara no he sabut esbrinar a quina haig de davallar. No sé per què, però com més anem més em fa l’efecte que no m’haig d’aturar fins a la fi.
—És una mica estrany, nogensmenys, d’adonar’s que amb la multiplicació de les estacions jaquides enrere, el vagó on so es vagi fent malbé notòriament. I el públic mateix ha baixat gradualment de categoria; ara només hi pugen i romanen, escadussers, entre d’altres totalment acabats, de físics abatuts, rosegats terminalment per malalties i vicis, homes forts i amenaçadors; tots plegats, fluixos i forts, foscs i toscs, bruns i bruts, llors i llords.
—Tant se val. Un dels homes forts i foscs m’ha desallotjat ben fàcilment del balancí, i ara he romàs dret i sense saber on ficar’m. I me n’he adonat alhora que al vagó, que tampoc no sembla anar enlloc, pler de portes laterals hi han aparegudes; segur que hi eren abans, tret que, per causa del fet que esguardés preferentment la gentada, i l’obstacle mateix de la gentada, no les hagués vistes o no les hagués pogudes veure fins ara.
—Són portes, quan esbrinant-me de més a més lleixat de banda, he gosat al capdavall d’anar obrint-ne, que només duen a indrets profligats, arruïnats; són petites cambres on cada instrument i moble i objecte s’ha vist qui sap de quants d’anys agredit i trencat.
—Tornant finalment a l’espai principal del vagó, em veig aquest cop l’únic passatger. He esguardat, dret i sull i sense moure’m, cap a totes bandes... I ningú no m’acompanya. No.
—Tot sol i pelat, doncs, i entre les portes amb els continguts xemicats i mig podrits, i tampoc tot plegat no anant enlloc, tot i que de cops notis (tret que no sigui la imaginació) com si la cosa es bellugués sobre vies potser irregulars.
—I llavors potser has pesades figues, mes ara com ara et desvetlles tot d’una, i sents veus llunyanes, i obres els ulls, i veus eixir de rere i de sota els mobles desfets que vessen de qualcunes de les portes mig badades uns quants de soldats blancs vestits de camuflatge i força armats. I sents que diuen, raucs, declarar’s atrapats. On provaries de demanar’ls que et donessin si us plau referències sobre el lloc i l’instant, mes no sembla que ni et vegin, car per molt que estosseguis ni facis cap signe tampoc no et fan cap cas. I ara recacegen entorn i obren capsetes encastades a les parets on deu haver-hi interruptors i circuits cabdals i hi monegen amb dits espantats...
—I de tant en tant, de sobte semblen atacar amb porres negres voltants de cos, propi o aliè. I ara un dels soldats se m’ha llençat amb la porra i me l’enfonsa a l’engonal. I allò fa força mal. I ara em sembla que comprenc què s’empatollen quan grunyen entre dents. Diuen lluitar contra invasors invisibles, eteris, quelcom que anomenen “gars”, gars grocs; i “gars” comprenc al cap d’estona que deu anar per garfis-arxi-ruptors, i que la coloració d’allò invisible deu veure-la només la porra. Els ulls de les porres se n’adonen de la multiplicació dels invasors. Ben tost els cossos de tothom envaïts pels gars grocs, i d’ací els cops de porra, no solament contra el meu cos envaït, també, ells amb ells, contra els cossos dels companys, porres sàvies que acabaran jaquint’ns-e ben baldats.
—I no sé pas si ni gens vius a la dubtosa arribada.

(/=\)

—No conec altre fat que el de sempre perdre, i llavors, beatíficament i benaurada, perdre’m.
—Havent, bravament i nogensmenys molt cusca, reconegut la formidable desconfita suara soferta, me n’haig d’anar a esgarriar’m, i com més lluny millor.
—Tothora, en tota discussió, i com més ridícula amb més esclat, indiscutiblement posat en vergonyosa vençó, romanc en acabat eixorellat.
—Car dialècticament absolutament batut, i amb totes les de la carrinclona llei, com dic. Ficat en evidència, alhora que estrepitosament desfet per les molt poderoses raons de la dogmàtica autoritat. Hà!
—Fotent llavors doncs cada vegada el camp, i au, som-hi, xiquet, amunt, camp enllà, on l’aire (respira’n!) és net i fresc.
—Haig d’anar-me’n a escampar la boira, uf, i això rai, alleujat, allerat, llambresc, si fa no fa ivaçós, isnell; això sí, ai, fent-me el geperudet, l’abatudet, recós i contorbat.
—No m’haig de plànyer pas. Prou hom, el vencedor (els vencedors), m’ha (m’han) demostrat a bastament i palesament, carallot, que no en sé gens, i de re.
—Ara, per tant, endavant, toca perdre’s. Vés-te’n a plorar (riallós) la molt greu desfeta.
—Com el meu secret heroi, l’estrenu Marieta Culcagat, com ens xalem llavors amb la benastruga avinentesa que ens toqui girar cua, i amb la cua entre les cames, sempre deixat amb el cul pudent enlaire, hàgim de desfilar, hàgim sortosament, extàtica, de tocar el dos...
—Hò i tant, fora, tu, fora! Tresca, tira! Via, via! Aquí què se’ns perdia?
—Re de bo.

(/=\)

—Vida invivible de qui viu als aiguamorts
Sense cels ni vols d’ocs
A cient de la futilitat de cap llambrec enlloc
Que no sigui l’entorn immediat:
Massius gossos negres i ossos blancs
Mòrbida futilitat
Flagells de serps incomptables
Qui com gruixudes sogues blanques
Se t’emboliquessin i no et lleixessin bellugar
Altrament que a còmiques estrebades
I el tigre tigrat de la ferramenta sempre sangosa
I tu i la teua escombra traient
Fútilment i perpetu traient la pols
La pols a l’entrada del cau
I els cucs i cuques qui se t’amunteguen a la boca
A xarrupar-hi a abeurar-s’hi
A tastar-t’hi premonitòriament
I els robusts rats negres i els monstres sobtats
Damunt llacors i bromeres
O mig aflorats ençà d’embromats atapeïments
Boques enormes xup-xups de xarops
Xauxineigs de cues arestades
Ah i els ulls vermells estacats a durs visatges criminals
Dels llunyans ominosos humans
Tots de negre i amb llur instint salvatge esmolat
Com si encar trepitgessin quitrans a llur percaça
A la percaça dels escapats.

(/=\)

—Avui res de ras. Al contrari, havent trobat cap recer prou escalfadet, i doncs adormint-m’hi angèlic, sense saber-ho, ai, indret privat, ni haver’n abans escatida, per obstaculitzacions naturals, com ara eren la foscor absoluta de la nit i la densa pluja mentre caminava per enlloc, la prohibició expressa de raure-hi, llavors, en matinar, tanmateix, amb les clarors i clarícies filtrant-se per les clarianes, i doncs llevar’m i veure’m davant els quatre o cinc seriosos buròcrates rere un taulell, prou que em temés que em cauria allò pitjor, quan, tot d’una, pum, de sobte enjogassats, llencen amunt la paperassa, els patracols que espapissaven, els fal·laços formularis, les preteses pòlisses, els tufejants baldufaris, i qui-sap-les les perjures imputacions, i em diuen, riallers, que escampi, que foti el camp, au, que no ha estat re, cap plat trencat.
—Tothom s’asseu a taula i rep un bon tall de pastís de mel.
Cascú son destí, fem plegats, si fa no fa musclejant.
—Saps què et dic? Fou llavors, bonhomiosament esguardant enrere de cua d’ull, que m’absentí definitivament del cald indret, l’ideal mendraig al cementiri on hom es veu que havia col·locat el forn on els jovials (encara se me’n deuen riure ara!), els trempats funcionaris, no cremaven cada jorn de bon matí bells assortiments de ben descansats cadàvers.

(/=\)

—Me n’adon que tan vellard so ara com ho fou l’amable prostituta qui em desminyonà.
—Per què doncs, en harmònica simetria potser deguda, cap gerda verge de cap als vint anyets no se m’atansa també tímidament que la desminyoni?
—Món injust, vós.
—Les dones sempre guanyen.

(/=\)

—So qui infant li corria darrere
Demanant-li un autògraf.

—De sobte girà cua
M’entaferrava un mastegot sonor.

—Queia desconfit damunt la sorra
Als divins peus nus de la deessa.

—Havia menjat mon visatge platja.

—Mastegot m’acaroní de palmària
Umflària i correguí a admirar-me’l.

—Amb il·lusió pugí les escales.

—M’esguardí a cap mirallot del carrer
I albíxeres car duia un ull vellutat.

—Allò era prou millor que no cap autògraf!

—Com l’hi faries signar l’obra d’art...?

—Decep-te’n gamarús! Qui sap qui la resguarda.
Tant a l’abast mai més no l’has.

—Penyora de deessa com el conservaràs?

—No me’n trauré mai més l’entec
Mai més deixaré d’estar’n fascinat
Astruc ull gloriosament embruixat
De qui les astronòmiques visions són impúdiques
Divinament impúdiques.

—Cada matí en aixecar’m m’endiny
Subrogatori a l’ull un mastegot.

—I hi veig de bell nou l’avial paradís
Enmig de cels ara albs ara falbs
I festius estels i peus gegantins
D’ungles fosforescents
Que amb el meu cap com amb pilota juguen.

(/=\)

—He despeses hom diria que hores, dies, mesos, en aquest vàter públic, fosc i gairebé vast, on hi ha un safareig, una cagadora, i una galleda d’aquelles que permeten que hom hi emboteixi una baieta al capdavall d’un pal i hi suqui i l’hi escorri.
—Ara que, havent crec que acabat, em disposava a sortir, he oberta la porta i m’hi he trobada una dona molt ben feta, una miqueta grassoneta, completament despullada, delerosa de ficar’s al vàter a cagar-hi, i en aquell mateix instant me n’he adonat que oblidava desempallegar’m del que cagava. Quina vergonya que ho descobrís aquella magnífica femella!
—Per això immediatament, Entschuldigung! que dic, i he tancada la porta i m’he tornat a endinsar al vàter ombrívol i he començat a esguardar-hi el trist, enigmàtic, complicat, panorama.
—Car veiéssim on som. Què cagava i on? Cagava dos palters enormes i, segurament per les meues molt lògiques raons, no els cagava pas a la tassa ni al safareig; els cagava a la galleda.
—I ara com dic me’ls esguard amb atenció, el palterot a l’esquerra, el palteràs a la dreta. Són verament majúsculs, densos, piramidals. Estronts formidables, amuntegats meravellosament. Babels de màxima categoria, sensacionals. I veig que, si de càpiguer hi cabran, amb prou feines, mes els hi encabiré, això no obstant, en acabat, tant la bunera del safareig, com així mateix el forat serpentí de la tassa faran fatxida, seran incapaços, impotents...
—No, no els veig pas amb prou gola ni amplada ni goludam per a poder-se’ls empassar.
—I ací és on m’haig de capficar esfereïdorament.
Com fer-la passar? Com fer passar tota aqueixa doble monstruosa merda? La merda de tots aquests anys que despenia cagant?
—Aquest és el maleït dilema. Que només em resoldrà la mort.
—Un dia d’aquests hauran d’enfonsar la porta i què s’hi trobaran? Només de pensar-hi em voldria morir.
—Encar un cop ha romàs ben palesat que no puc viure amb el comú. Ara que ben mirat mai de fet no vivia de debò al món dels altres, només a les desfiles, on llur món molt més sòlid i doncs mentider no començava d’esfilagarsar’s, de desfer’s, de desnuar’s, i es tornava tènue, s’extenuava, esdevenia nu, tan nu, s’evaporava, com invisible mefítica fetor, com polsim de fugitiu angelet, adés, en somnis, tan petoner ni petaner.
—Prou, resolt; no n’hi ha d’altra. Em cal anar, quiti i esclet, per cabal, ben lluny, em cal ésser enjondre, enjondre. Massa repugnant, som-hi, a muntanya, entre eternes soledats. Egregi, com totjorn.
—A fer-hi què?
—Què altre? Cagar-hi a lloure, amb els altres simples ínfims animals de bé?
—Pobre d’idees... Epilític, monòton mol·lusc, amb goig tenaç, lentament terebrant, arrapat al lacòlit, al gep molsut de qualque fiter amb una berla fonda, un bon bei amb un niu d’abelles dintre; amorrat a la bresca, llavicollat al cony del rusc, veient passar de biaix els núvols i els ocells. Res, res.
—Bah, i ni això. Al capdavall massa pusil·lànime. Gens àfob, no. Miserable natura de merda. Imprans, nudibranqui, escarot, mútic, afracte, estacat, hi despendria l’estona cagat de por. Car l’horrible basarda que et deuen fotre a l’atzereta, com qui diu al costell, i entre llaus i tempestes, i en les bares nits fantàstiques, i cuit pel Sol, les ombres angunioses dels afamegats voltors, els becs de les àligues, les urpes dels úrsids, els ullals dels llops, les serps de l’abominable Abraxes, els trets dels lleganyosos caçadors, tanta de maligna bestiota qui t’ulla i ronda, per a heure’t, i tu exposat, exhibit, a l’estiribel, a cop de queix de qualssevol, no pas com ara, confós en la ronyosa voluda ciutadana, la boja busnada gregària, tothora tan infantilment afal·lerada amb rucades, a betzef enfonsada en falòrnies, aqueferada rere buidors i fal·làcies (posicions, possessions, nissagues, triomfs), enfaristolada per nefandes beceroles que la volen estretament i perenne vigilada per estratosfèriques babarotes i d’altres birimboies de carrinclonet esglai, on, aprofita-te’n, tu, un carallot més, t’hi pots fondre impunement en el sacre anonimat, si fa no fa segur sinuós i poc pudent entre l’inútil formigueig.
—El millor gest és sempre estar-se’n, la millor acció pedratornar-te. No em bellugaré. Se n’anirà encendrada la beutat nua. Aquesta porta esdevindrà tard o d’hora marbre. Dins, jo i la merda ens compenetrarem. Perfectament.
—O trobaré un forat de rata, cap finestrella o regató on regalimar-m’hi...? Tant se val. Tot es resol no fent-hi re. Adiàfor. Els misteris, llurs diferents llivells de durabilitat, això rai, amb el temps prou es desllorigaran (com aquell qui diu) sols.

(/=\)

—Era sol a casa i he aprofitat per a ficar’m a la comuna. Era doncs tranquil·lament assegut a la tassa del vàter, quan he sentit amb esgarrifaó que hom obria la porta. Veus nombroses envaeixen l’espai. Llavors me n’he recordat. La dona m’havia dit que es proposava de fer una festa de bateig. Volia batejar la nova tassa del vàter, reemplaçada ahir, i que m’havia expressament interdit d’emprar fins l’hora del bateig. No me’n recordava fins ara, massa tard. Només he tingut temps de descollar la bombeta perquè hom no em descobrís a plena llum en aquella posició tan compromesa. I ara algú entra a reculons dins la comuna. És una dona qui duu un vestit molt lleuger, grogós, estampat amb tombes i magnòlies. Continua xerrant molt enjogassadament tot i reculant cap on so. Vol encendre el llum, però no se li encén i es caga en remuc en mant de déu, alhora que per la llum que entra de la sala, veig que el vestit se li colla al cos esvelt, àgil, meravellós, i que sense tancar la porta ja s’aixeca les faldilles; sota el vestit lleuger no hi duu cap mena de roba. Ara que s’asseia a batejar la tassa entra en contacte amb mi i fa un ai, un petit panteix d’esglai, i abans no comenci de cridar el personal em reconeix.
Ni et mogos ni et remogos ni remugos! — amenaça. I se m’asseu damunt i comença de defecar amb expressions (vull dir, exclamacions) molt joioses de bateig acomplert. La gent de la sala aplaudeix rudement, barroera. Ara que ha acabat no li cal torcar’s, és clar, atansa el cul a la meua llengua i prou sé el meu deure. Ix i la sents enraonar amb els convidats. Me n’adon que amb les parts pudendes ara clafertes de la seua femta, nogensmenys estic furiosament trempant. Potser m’escorreria i tot, si no fos que quelcom de mantinent em destremparà completament.
—Què ha degut dir’ls perquè ara, un darrere l’altre, els personatges qui són amb ella (qui crec que en conec més d’un, homes forçuts, pels braçots dels quals no hi ha deguda passar la (meua) dona pas poques de vegades, i les gegantesques pintes de cap a llurs engonals no han degudes pas poc tampoc de pentinar-li el pentenill amb brillantines de denses lleterades) no entrin ara doncs a la comuna i se’m pixin damunt, i amb l’excusa d’abaixar en acabat la tapa, no m’entaferrin cascun un majúscul cop de barra al cap?
—Els ha dit una mica cacofònica i redundant que so negligible, que so espectral, que hi so sempre absent per molt present que il·lusament em pensi, i que fessin doncs com si no hi fos, i que al capdavall pensi el que pensi qui se’n curaria un all? —No m’estranyaria gens, car prou la conec, ella també.
—He romàs el romanent de la festa del bateig sol i pudent, i molt adoloridament abonyegat per les robustes barrades, i, no cal dir, múltiplement, excessivament, batejat. I allò, pansidament, m’ha dut a l’esment l’altre bateig reculat immensament en la distància d’un temps esclafat irremissiblement sota capes i capes d’erosions massives, de duads sens fi que el sebolliren rere no res acumulats, davall taules rases apilades a l’atzar, com si entre l’existent i l’inexistent, cap diferència: frèvoles memòries esborrades pels continus atacs. Palimpsests reduïts repetidament a cendres de volcans nats de sobte i sense cap altra raó que la de néixer per l’espetec de químiques tòrpidament contràries, inconscientment rivals.
—(...)

(/=\)

A l’hora atziaga del bateig/
Amb els trets del dimoni nat tan lleig/
El capellanufota mateix/
Entre llatinòrums que buixeix/
Flatulent i amb bleix de clavegueram/
Prou assajava vilment d’escanyar’m
.

(/=\)

Encar una darrera impotència.
—Ans de sebollir’m de qualsevol manera, amb un drapot brut mig embolicat al cos nu, i au, so conscient que en això i tot faré fallida. Per això em volia aixecar i corregir’ls els paperots.
—Els oblics enterramorts no miraven prim, tantost foradaven el terra dur com em clavaven (per sapastreria?) qualque cop de pala, i els paperots marejats pel vent a la mà del balb parrot del cementiri semblaven allunyar’s del meu abast, i com més anàvem, pitjor.
—Els volia assolir en un darrer esforç. En volia, com dic, esmenar les dades i la data de la meua defunció. Tants d’errors finals, quin nyap definitiu!
—Car tot als papers hi era fals. No n’endevinaven cap. No n’encerteu ni una! (que dic, mut).
—L’indret de la meua mort (un sobtat atzucac entre hermètiques portes blanques), l’objecte que em travessava el cor (un tornavís d’assassí en sèrie a l’aguait dels qui solen badoquejar i perdre’s), i, no cal dir, el meu nom, la meua edat, el meu gènere... Aquells paperots, entapissats rigorosament d’abstruses bestiades.
—Quan la terra ha començada de caure’m damunt, ho he jaquit anar. Per què matar-s’hi?
—Ja s’ho fotran, matussers.

(/=\)

—Amb el sexe ambigu i gentils maneres
Em ficaren a un internat per a nenes.
—Hi entrí al curs més baix i ai vós les grans com les admirava.
—Aviat endeviní on eren els amagatalls
On desaven els paperets de llurs missatges clandestins.
Eren dibuixets obscens que mai gosí trastocar
Mes que tantost els llençaven estripats i rebregats en lloc dissimulat
Desplegava i reunia per a assabentar’m de l’única realitat.
—Els miralls de l’internat eren estranys
En el sentit que no ens tornaven mai les nostres imatges
Ho mostraven tot tret la persona
Com si allò fos una lliçó d’humilitat:
De la pregona irrealitat de la nostra existència.
—També més endavant vaig descobrir el secret essencial
D’alguna de les més grandetes qui pobretes
Volien fer desaparèixer desesperadament
Els drapets ensangonats de llurs primeres menstruacions.
—(Les noies essent encontinent expulsades
Al primer senyal astorador de menstru
D’aquell paradís on les il·lusions ens servaven vives.)
—Els els pispava perquè ningú els els descobrís
I els els rentava assidu perquè misteriosament
Poguessin recobrar’ls tots nets l’endemà
No fos cas que mai llavors les eixutes inspectores no els els exigissin.
—Així retardí el traïdor abocament al fred de l’infern
De les admirables condeixebles
Qui si un jorn en l’escalforeta curullaven d’il·lusions
A manès la nit horrorosa del món despullat se’ls llençava damunt.
—(Ai ploroses cert que si tot el que apreneu al viu de la vida
Què n’heu de fotre en acabat
Si més no mentre innocentment anàveu fent oi que us divertíreu?
Quins maleïts els qui us empenyien a la tortura del defora!)
(...)
—Quant a jo mateix pel fet que sense taca de menstru
Mai no m’expulsaven les seques inquisidores
Encara hi fora al dolç internat per a nenes
Si no fos que prou assabentat i ja un pèl ujat
Nit de tempesta (ala-estès com aquell qui diu)
Finestra avall no m’envolés decidit a res.

(/=\)

—Regirant en casa aliena
M’he trobat dins una capsa
Un rat molt gros i gras
Qui em pensava que no fos i tot de goma
Mes era de fet viu i maligne
I em somreia queixalut amb menyspreu i amenaça.
—D’on que d’espetec no tanqués la capsa
Abans el malparit no em saltés al nas.
—La capsa que tancava era una vulgar capsa de sabates
No pas cap caixa de fusta ni forta
D’on que la por no m’agafés que (ell volent-ho)
El rat no en sortís tot d’una disparat
D’on és clar que esperitat fotés jo el camp
Ara això també discorrent tot fonent-me
Sobre l’enigmàtica color de lluent carbassa
Que a tall de pollastre rostit
De la carn blanca del qual hom sovint no veus fer entrepans
No lluïa doncs aquell rat gegantí destrament encapsulat
I qui verinós m’havia llençats com dic
Estranys esguards jotfot d’esquírria enorme.

(/=\)

La seua cara esdevé sobtat volcà.
—La destrempadota pistola, fins ara mateix romasa frustrat ostatge de la dona toixa, és trobada, sota el matalàs de la mare ruca, per l’infant mocós i verinós.
—La pistola tot d’una com trempa! Oi que li manca estona per a descarregar letal lleterada?
—Prem el gallet l’infant ximplet a un pam de distància de sa fava de mare qui se n’adona massa tard de la joguina a les mans del pudent marrec.
—Ix el tret i espetega a la cara de l’eruptiva dona. Volcà rabiós.

(/=\)

—Veus els braços d’aquell bon pagès qui al tros planta plançons?
No són dos braços; són dues serps, i es nodreixen de llets.
Si se li esguerrés un braç, ço és, si una serp se li espatllés
Expedita l’altra la mossegava i masegava fins que no la guarís.
—Quin espectacle llavors més amorós, gens despitós!
—I quan ambdues xuclen al vit les llets de la guarició?
Ara sí que el cor se’t fon! Quina meravellosa devoció!
Quina simbiosi més superba ni doblement bífida, vós!

(/=\)

A l’armariet del rovellats.
—En aquell gamadiu convent o residència on m’havien tramès de jovenet abans no m’admetessin a l’estudi de les matèries, hi havia aquella uixera qui fa anar tothom de cul, tothora dominant i imperant, i de qui la voluntat doncs sempre s’imposa sense discussions. Et vol idíl·lic, idòlatra, acollonit, arrossegat, apotropaic, supersticiós, i intimidat de totes totes.
—La veus? Te la imagines? La deessa indiscutible. Una d’aquelles repel·lents, autoritàries, dictatorials, maelleres, militaroides, tiràniques, mares superiors, repetides infinitament per tants d’asfixiants locals closos, on llur aberrant deler de domini i de control no rep cap mena de rebuig de part de ningú, massa enjovats i ataconats tothom, massa esporuguits, com dic, de les catastròfiques conseqüències que cap intent de rebel·lió per ínfim que fos no comportaria.
—I llavors hi hagué aquell jorn benaurat on, la carallot havent sentit un sorollet i esmant-se enxampar-hi algú en flagrant delicte, volgué obrir d’una revolada la porta de l’armariet dels mals endreços, i representeu-vos-em la seua corglaçadora perplexitat quan s’hi va guipar copiada manta de vegada, i en un amuntegament horriblement desordenat!
—Ara queia del ruc, ara copsava qui era de debò, i copsava així mateix on anaven a parar totes les uixeres anteriors, de les quals ella era la vera clavada, replicada, imatge.
—Damunt davall, tots els seus jo-mateix hi romanien en diferents estadis de rovell i de deterioració. I capia (hò i més) que ella mateixa no fora doncs prou aviat sinó una altra de tantes de les seues rèpliques, esdevinguda obsoleta; un titella pastat als altres, un de més, idèntic a ella mateixa, ara espatllat i desmanegat, descartat per sempre pus, i el qual, inútilment i lenta, i a l’ombra, en la foscor i en la pudor de resclum de l’armariet, no es va polsegosament rovellant, ferralla infecta.
—No era allò doncs cap amuntegament d’alter-egos; eren ipse-egos; eren de fet facsímils seus; eren màquines com dic idèntiques, copiades, replicades, sortides eternament de la mateixa fàbrica, amb tots els mateixos brutals detalls físics i el mateix caràcter sempre d’uixera imperiosa i abjecta, d’ésser aberrant i corromput; un combinat mecànic estàndard, doncs, amb un tarannà típic de bòfia maligna, assassina, cruel, sense cor ni coratge...
—I què féu la uixera llavors? Tancà la porta d’una espetegada, i sense veure-hi de cap ull, començà a manar i a dictaminar.
—És a dir, no féu altre que esdevenir encara més malparidament agressiva, punitiva, esbojarrada en la seua crueltat, just exacte com quan cap bòfia se n’adona, traucat part de dins, se n’adona, dic, de la seua esborronadora buidedat, de l’embalbiment, vacuïtat, absència, d’esperit, i creu llavors, encara més rancuniós, que tanta de buidor no la pot omplir sinó amb més i més sang d’altri, sobretot d’innocent, i de distret i d’inofensiu passavolant.

(/=\)

—A uix clos, en règim absolutista, la uixera uixeressa despòtica regna. I de sobte, ella sense ni assabentar-se’n, comença de fer figa, el seu mecanisme periclita, s’esguerra, es gangrena, toca el dos, acceleradament. Com més anem més remor no fa de trencat, de cosa que no rutlla, pregonament esbordellat, xorca oradura, rellotgeria caiguda en desori, desús i deshora.
—I sents alhora un altre sorollet, molt més lleu i fi, harmònic, prosòdic, de màquina ben reeixida que parrupa feliçment. Deu ésser que l’autòmat següent, la rèplica seua copiada en tot a ella mateixa i a totes les qui la precediren, deu trobar’s com qui diu rere la porta, mossegant i mastegant nerviosament el mos, xautant-se’n de valent per a aparèixer a escena, amanida a entrar en acció de mantinent, presta a aprofitar l’avinentesa. Triomfant i aplaudida tantost la claupassadota vellarda no es vegi irremissiblement llençada, i per sempre pus, a l’armariet dels rovellats.
—Ens n’adonàrem, els deixebles més botxinejats i àdhuc els més fluixets d’eixos i tot, que la paia malament rai, organisme desorganitzat, carranquejant carraca de forrellats i engranatges enferritjats, batibull tecnològic per llei interna metòdicament mes en oblit, i que no, que enlloc no apareixeria cap pare pedaç qui allò mai ho apariés.
—Carrincle derelicte, nau com qui diu ja feta amb fusta fesa i corcada perquè el naufraig prou s’escaigui amb l’onzena onada, la uixera la filustraves palesament flaquejar, repapiejar, mancar-li un bull pel cap baix, que no hi era ben bé tota, i això sobretot quan va començar de transposar les inicials de cada mot.
—Es veu que a la maquinària més íntima qualque piu o altre li relliscava lleugerament, i es descomptava de trau al carruatge del coixinet adient, i així doncs cada començament de mot la seua ànima mecànica triava automàticament la mala lletra; per comptes de la lletra bona, hi ficava la que venia en acabat, la propera tirant cap avall.
—El gallet, o el senyal electrònic, o qui sap què, havent fet un primer fatídic saltiró; i au, ara trametent-ho tot a fer la mà; tot de bòlit, interiorment, tot en doina, de mal borràs, a la biorxa, vós. Els cubs de les beceroles desrengats, els tipus d’impremta amb l’empremta ranca, sempre maliciosament empesos pels de darrere, mancant l’osca; i tot plegat doncs damunt davall, davant darrere, l’inici d’un caos generalitzat.
—Així, ja ho explicaré, si el mot calia que comencés amb una “a”, ella el canviava sense poder-hi fer altre, sense ni heure-hi esment, per una “b”.
—“Anéssim a aixecar alguns arguments” es tornava “Bnéssim b bixecar blguns brguments”. O “Ximples xurimangaires xumen xarops” “Aimples aurimangaires aumen aarops”. Irrisori.
—Parlant de “bledes”, ens deia de “cledes”. I volia, tretze són tretze, sota pena major ni tortura intricadota, que de les bledes en diguéssim cledes. I, és clar, de les cledes dledes; i així anar fent; mes tant se val, lleixem-ho córrer, prou se’ns entén.
—(...)
[—Faré un incís, car, amb allò de les bledes, em deia personalment que era com si tornàvem (com de fet ens hi fan tornar cíclicament) als anys on els escarransits i repulsius mestres castrenses canfelipútrids volien que de les pobres bledes en diguéssim quelcom de massa impossiblement bàrbar, monstruós, com ara, ecs, vós, “aferga”.
Aferga!
—És clar que ens hi engargusséssim, i llavors, de càstig, més d’un havíem de tornar a rebre de valent, amb mètodes salvatges, de feixista, de xarnec; jo mateix, infantó de cinc anys, un cigarret encès que el fètid malparit m’apagava al bell mig de la llengua. (Maleïdes bledes, ja us dic, qui en menjarà mai pus! No pas! Abstén-te’n de per vida, ca?)]
—(...)
—I llavors, tornant amb la mare superiora, en acabat de cap neguitosa, angoixadora, silent, trigança, de tal faisó que prostètics panys inguinals ens haguéssim mentalment de plantificar els qui ens pixàvem o cagàvem a les calces per manca de poder distreure-la, on la terror sobtadament s’instal·lava, ella, dic, es fotia potser a parlar de qualque puta “verge” màgicament prenys, i si volia dir que resplendia com si fos plena d’electrons, i en lloava la lluïssor o la lluor...
—Tret que, per comptes d’electrons, en digués flectrons, que podria ésser quelcom o altre si fa no fa venidor de flectre (on flectre fora potser un plectre que es flectís massa?), i de lluor en deia muó, i muó sí que no podia pas venir d’enlloc, tret que vingués de vaca... Sobretot que, ep, per casualitat, aquells electrons escaientment obesos i àdhuc ells sí prenyats (els muons), carall sí en mancaven encara, d’anys, que hom no se’ls empesqués.
—(...)
Sa santedat, què vol dir muó?
—Rè wol eí nuó? Ouó wol eí puó!
—Puó?
—Tí! Quó! Ruó wol eí suor!
—Suor! Uf! Gràcies, sa santedat!


(/=\)

—Guaitàvem l’heroi qui, bo i de tornada d’Antares, havia caigut com un plom; el seu vaixell interestel·lar durant milles i milles de buit espai estimbant-se com blau lluent afuat roc balç avall. Tots els qui esguardàvem les pantalles, el món sencer, servàvem el bleix, amb el cor a la gola. I començàvem àdhuc de llagrimejar. Car l’ensulsiada fora la fi d’un mite colt per tothom. Un heroi tan admirable, tan atlètic, impecable mentalment i física, qualcú fet i fet totalment imperfectible; codonys, vós, el més admirat de tots, robust i llambresc, com dic, de figura adorable, i d’intel·ligència única, tan viu d’idees; jove, vell, i savi, incomparable, i justament...
—Sanglotàvem, justament en haver enllestida aital inimaginablement reeixida proesa, ara, oh, no, ja ho veieu, destí amarguíssim, anant-se a estavellar irremissiblement en qualque malastruc racó de món; quin batzac estratosfèric, vós, quin estrall més dolorós, de retrunys planetaris, segurament perennes.
—I llavors quin prodigi de canvi sobtat, quin alleujament universal; la nau, tot just travessada l’atmosfera, s’estabilitza i pren l’horitzontal, i ara entra al món, i com jubilem, món afortunat, i què fa...?
—Meravellós pilot, es fica enjòlit, angèlica, a rodar al voltant del capitoli, les sempre serioses columnes del qual semblen tot d’una miraculosament enriolades, i ara se sent la seua veu per tots els altaveus de tots els aparells de l’esfera, i què ens diu...?
—Ens tramet un missatge cabdal, per a tots, diu, per a tothom sense excepció, car prou tots som fills del mateix Sol, i tots som prou a la mateixa gàbia, i que tots plegats no fem sinó una sola nació, i doncs que poséssim, codonys, companys, seny, i que estiguéssim disposats d’una vegada per totes a mai més matar’ns els uns als altres, sobretot per tota mena d’irrisòries falòrnies, de vacus catralls, ja em perdonareu, d’abjectes datpelculades, com fins ara, car calia romandre poble únic, sols contra els enemics, fossin gegantins o d’allò més nans, eixits per nefasta casualitat de les forces aleatòries de l’univers i de les malignes matèries allí incloses, qui mai ens volguessin, a dretes o per defecte, anorreats, quan llavors escollí justament l’insolent atzar que ella, la meua parella, amb qui romaníem de bracet, tan emocionats com la resta, es planyés desesperadament que una abella es despenjava del tell on ens ombràvem i l’havia fiblada al cap.
—On (atès que tampoc, tota la vida, jo també no n’havia sofertes pas poques, de xeringades, per part d’esfexos, i vespes i abelles, eixams sencers, i què, re; allò pruu i s’umfla una miqueta, i au), tant se val, per això, davant la seua desesperació eixelebrada i els seus escarafalls, que em fiqués a riure com un ninot.
Per què te’n rius? — que, ronca, em reprenia ella, amb vult tràgic, un instant ans d’espitxar-la, car de mantinent molt angoixadament s’ofegava, pobrissona, i s’esbaldregava, com bou acorat, allí mateix, d’una maleïda, letal, reacció anafilàctica.
—On que de celebrar la màgica tornada del meu admiradíssim heroi llavors ja no pas gaire. Amb cara de pallassot, retirava, i me n’adonava, trist, que hi havia gent del voltant qui m’ullava un pèl desconfiada, com si ja hi trobaven un primer traïdor contra la finalment establerta total solidaritat terrícola.
Veiéssiu, per què aquell infame carallot arraconat rere l’arbre llampat es fotria ara a voler deslluir l’esclat de la triomfant, clamorosa, unanimitat humana? Descregut de merda! Què subverteix? Esclafem-lo!

(/=\)

—Esllomat se m’enduia l’ambulància. Sempre he volgut descansar en hospital. Hom et porta aquells menjars tan ben escollits, i les infermeres et tracten amb tant d’afecte. L’hospital per a mi és el paradís.
—És que la dona m’havia donat vint-i-cinc cèntims per al metro i m’havia enviat a l’altra banda de vila a recollir-hi el pianet.
—El pianet que es veu que havia comprat als encants, ço és, de subhastes, dient una mica més que no el veí, era de fet un pianot. Un pianot tot pintat de blanc, molt antic, d’aquells plantats a terra, armats de ferro. Una feixuguíssima andròmina d’aquelles que costa tant de desempallegar-se’n.
—Com se’n fotia tothom pel carrer mentre l’arrossegava. Un altre damnat de l’avern tot vestit de plom. Qui sap les tones, pobrissó de manguis. No hi arribaré mai.
—Al capdavall, entrant al metro, la dona dels bitllets fa barrila amb el meu “paquetet” i em dona àdhuc qualsque preses de la seua xocolata per a apujar’m les forces, diu, car prou que em veu per a aital desferra desneridot rai.
—Ens en riem no pas poc, jo amb careta de ruc, és clar. I efectivament, és la seua amabilitat més que no pas la seua xocolata, la que em dona de debò forces, d’aital faisó que ara empenyc el pianot amb més animació, sense comptar, ai, amb les escales. Per dissort, el penós trastot se m’escapa i quin terrabastall, quin xurriburri, esglaiador d’allò pus, vós!
—I les cridòries dels envestits. Horrífiques. Atapeïts de gent que anaven els ardus esglaons de les escales cap a l’infern de les vies, el pianot-panjandrum, el mamotrecte, com juggernaut, o papu, o tarasca, o butoni, o mucamuc, pitjor, com marraco desbocat, avall avall, com qui diu, pel carrer Cavallers, i tot ho trepitja, arreu s’estavella, els morts un pilot: pel cap baix vint o trenta.
—Engreixat de greix i sang dels recents cadàvers, ara, el malparit aparell es bellugava amb més alegria. I jo duent-lo, calvari endavant.
—Tret que, carallot, en acabat hi caic, fer’l entrar al vagó serà un suplici, a part que tot d’una sé que els ronyons fa estona que m’havien petat i fins ara, amb el fort de l’acció, no me n’adonava. El mal a la ronyonada és insostenible.
—I en arribar, si mai arribés (a l’estació nostra, vull dir), com en pujaria les escales? Quants de morts més no es cobrava aquell fòtil tràgic, aquella maquinota infernal?
—D’on, llampat pels déus de la inspiració, quina empescada, vós. Ara mateix que veia davallar les botes dels bombers, els apotecaris, els pseudometges, la bòfia... I tot ple de sangota que ja vaig, i que amb prou feines si em puc moure, de mal a pelvis, a malucs i a espinada, aprofitant doncs la confusió, m’he afegit als morts i moribunds, m’hi he barrejat, un més entre les víctimes de l’esbojarrada esfinx.
—No pas que cacés bolets, senyoreta, ni era cercant part de terra apotropaics ous (o ossos) d’en Xiva, com certs devots qui al cel sien (vull dir, que al cel són, segurament); era només bonament tractant d’arribar a la feina a l’hora, i de sobte el càstig dels olímpics se m’abat, i encara sort de sorts que so mig viu, com veieu. Quina deessa m’hi vol de bé? A l’olimp, vull dir. On no em sorprendria gens que algun llunyà jorn vós mateix, senyoreta, no féssiu cap, atesa la vostra bondat i aquest ou ferrat amb pastanagues i aquest bocí de torronet de mel ambrada que no em porteu, sense oblidar l’essencial got de lleteta, mercès!
—Això, ja us ho ben dic, és el paradís. Un dels millors paradisos inventats, jotflic, ni pels trilobits. Qui hi pogués restar el romanent i tot!

(/=\)

—El tercer o quart dia que romanc al paradís, i la senyoreta em diu que han identificat “l’homenot del genocida pianot blanc, el catafracte embalum qui teclejà prematur tantes d’absoltes”.
—Ah sí? Qui? Qui?
—Un pobre desgraciat, és clar! I que segurament, de tan desgraciat, “es suïcidava en un atac sobtat de pietat pròpia”, amb “l’estúpida malaptesa de fer-ho entre la pàmfila gentada”.
—Amb allò, em faig amb les notícies que puc. Girant full o ullant imatges, me n’assabentí, del cas, de bon tros, o en tot cas de tot això...
—Que el dissortat criminal havia estat un molt mal pagat treballador d’un immens negoci monopolista, l’edifici del qual era tan portentós que comptava amb trenta mil tres centes vuitanta-cinc finestres. (No ho sé, potser com solen fer els indigents periodistes, per a vendre més torcaculs, exageraven.) Tant se val, a tota esdevinença el treballador aqueix només servia per a netejar-les, les finestres, sense descans, cada jorn i nit de l’any, car tantost acabava de netejar la trenta mil tres centes vuitanta-cinquena prou li tocava recomençar amb la primera, tret que...
—La nit d’un cap d’any fatídic, pitjor, faduc, en descobrí, en un racó de l’edifici monstruós, dues de “noves”, ço és, de més velles, d’antigues, perdudes en l’antigor, les quals semblava, de tan polsegoses, que feia anys i panys, centúries, que hom no n’havia rentat ni un bocinet. Potser provenien dels temps prehistòrics, on hom no coneixia pas ni l’art de rentar-ne, ni qui sap si l’art de fer vidres i tot. A tots ops eren unes finestres més petites i més estretes que no pas totes les altres, i els barroers vidres en duien no pas solament un pam de brutícia, ço és, pols, estalzí, cagades d’ocells, teranyines, nius de muricecs, i així anar fent, ans no permetien, es veu, que les travessés pràcticament mica de claror.
—Què féu el bon neteja-vidres? Intrigat, emportat per una misteriosa fal·lera, es ficà a netejar com un desesperat. A pleret li fou donat de mig filustrar endins. Ragut per la curiositat, estampà l’ull a un indret del vidre on havia treballat hores i hores maldant per a toldre-hi el rebec engrut. Allò que hi veié no fou sinó escalaborns molt primitius del quadre. Decretà que es tractava d’una finestra perifèrica, i es ficà amb tota l’embranzida a llaurar l’altra. La segona li aportà el premi. Ja érem ben bé endinsats a l’endemà i la claror s’havia feta. I ara la imatge es dibuixava a l’interior glaçat. Al·lucinava el bon operador?
—Qui érem en aquella cambra oblidada? Hi érem jo i les dues cosinetes. Les nostres sengles padrines havien mortes no feia tampoc gaire l’una un dia de reis i l’altra un de nadal, i els presents se’ns donaven com ara estrenes de cap d’any. I aquell cap d’any tan llunyà on obrírem els paquets i ens retiràrem a gaudir’n la novetat a aquella cambra dels mals endreços, i ens hi tancàrem, es veu, es deia el neteja-vidres, que ja no n’eixírem mai més.
—Que què hi feien, ell de petitet, i les dues petites mòmies, fruint de valent de l’any nou i de les bones coses que els portava, mentre la totalitat del món dormien pregonament, escorxant el gat, en acabat de la llarga revetlla...?
—Els tres cosins s’havien aixecat duran la nit i s’amagaven amb els paquetets al lloc més inaccessible, a aquell sostremort on ningú mai no es perdia. Ai, i com jugaven, com jugaven! Jugaven llavors i jugaven l’eternitat sencera. Tret que...
—L’eternitat, l’eternitat... Això t’eixuga, això t’eixuga completament... Les dues jovenetes eren mortes i fetes carronya, fetes immòbil apergaminat esquelet, i jo... I jo...?
—Fou llavors que el dissortat neteja-vidres, massa esglaiat de gairebé veure-s’hi també en aquell tragitiu estat, perdé l’equilibri i s’estimbà. S’estimbà aproximadament cent cinquanta pisos avall. Es va trencar pertot arreu. Cap os sa. Potser només el crani, que romangué quasi intacte. Hom el menava al paradís on l’arraconen mesos i mesos a l’enfonyall dels impossibles, i on intermitents les angelicals infermeres el refonen, el refan, i l’empresa, els farts i goluts propietaris del monolític palau administratiu, massa esplèndids, no fotem, li confereixen molt esbombadament una mísera pensió amb la qual malviure pel que li romangui, que tothom suputa que tot plegat serà no re.
—Per les imatges que en veig, cal reconèixer que se m’assemblava a bastança, com si som idèntics, ambdós el mateix aspecte típic de perenne perdedor marginal, pitjor, abissal; cascú un altre norris, desrengat, capat i tristot. Dos caps del mateix bestiar dut resignadament a estossinar.
—Com més me l’esguard, més m’hi reconec, més reconec que devem ésser el mateix. M’hi identific, com tothom l’ha identificat, sobretot la dona dels bitllets a la porta del metro, qui hi puja de peus, que aquell és el malastruc de l’aparell obscenament grotesc i imbellugable, l’arrossegador estrenu d’aquella mena de submarí fora d’element, sense potes ni rodes, segur, vós, per aquestes! I ho pot garantir, autenticar, sense cap mena de dubte, no solament pel posat inconfusible de desconfit que tragina, mort i tot, el mesquí difunt, o per les ungles amb les restes de pintura blanca que se li veuen d’una hora lluny, ans, sobretot, amb la prova que a la butxaca del malaguanyat assassí generalitzat hi ragui encara una de les tres o quatre preses de la xocolata que li donava, i recacegin-li la ferramenta, volen? Oi que hi romanen residus a la ferramenta de la presa o les preses que s’ha cruspides...?
—Àdhuc la senyoreta ho remarca, L’home mort del pianot blanc i vós, com bessons, i que veig que es moren, punyeterets gormands, per la mateixa xocolata.

(/=\)

—Rere rauran cosines
Amblès cuixes gens primes.
—De batabà tesbrines
Llurs conyets fet zestrall
For thibat ton batall.
—Oin tel zoboès
Totsè nanae norris.
—Pels quiet volen confès
Icà linfer net torris
Enlloc permolt cacorris
Novàs perdut brivall:
Cau zescale zavall
Al zous thifot zun tall
Iet romp zosso za pler.
—Cendra et zal cendrer.

(/=\)

—De totes les fins romàntiques de dos amants ensems, la fi més romàntica que he coneguda és la següent. Així és com periren ells dos, en Josuè Sabatella i en Grac Llimerols, sense cap dolor ni angoixa, al bell mig, al sancta sanctòrum com qui diu, de la descàrrega d’escombraries. Es veu que un capvespre fosc de cruel hivern, enfredorits, trobaren un femer fumoset; s’hi enfilaren i s’hi abrigaren, i amb l’escalforeta i abraçadets, àdhuc tremparen i cardaren, i cardant, a pleret anaren enfonsant-se al clot, i el sulfuret d’hidrogen, és clar, els embolicava com caritatiu piadós embolicament de mòmia, com mortalla amable, d’on que hom no els trobés morts fins al cap d’uns dies.

(/=\)

—Ara es pot dir. Aqueix Sabatella havia estat, de més jove, abans doncs no esdevingués un altre pòtol esparracadet com tots nosaltres, un bon i ben nodrit atleta. Havia conegut al seu ambient d’inútils i esforçats paladins un tal Aristarc Verdura, qui s’esqueia d’ésser majordom dels halters del rei. Pretengué en Sabatella fer-se amic d’en Verdura. Àdhuc arribaren a intimar sexualment. Llavors, a poc a poc, en Sabatella, confidències de coixí, anà pouant i extraient els secrets del seu amant. Aprengué d’ensabonar i de fer reverències com els altres desgraciats cortesans. També es féu convidar d’estranquis al gimnàs del rei. Estudià i es desà ben desades a la closca les consignes per a les diverses avinenteses fins passant part davant les diferents guàrdies de palau ja no li eixien d’esme, i observà acuradament on amagaven les claus. Un bon dia en Josuè drogà n’Aristarc, i el deixà que dormís la droga al llit. Es disfressà de majordom d’halters i entrà al gimnàs amb tota familiaritat com si ell no fos ell, com si fos l’altre. Arribà el rei al gimnàs; un rei repugnant, presumit i pudent, com tots els reis, i de més a més molt merdetes i escanyolit, borbònic, degenerat, i en demanar els halters amb rotllanes de ferro prim, de quatre quilets pel cap alt a cada bec de barra, en Sabatella li encolomava sengles rotllanes de cent i mig. Llavors en Sabatella apujà ell com si fos un escuradents la feixuga barra i l’oferí al rei tot estiradot part de terra. El rei, amb un feble bleix d’esglai, encontinent deixà caure la barra, la qual, molt escaientment, el guillotinà de mig a mig. En Sabatella fugí del gimnàs com si li calgués anar a la comuna, i fet i fet, giravoltant per cantonades de palau, ja en foté el camp. Mentrestant, el pobre Aristarc, llepabaves professional, en despertar’s tot sol, tornà a casa seua, on àvols inspectors de la bòfia l’esperaven entre les ombres bo i disfressats de gossos rabiüts. En acabat de fer’l patir de valent, sense dir-li ni les raons, el pelaren allí mateix per tal d’estalviar’s ulteriorment cap pantomima judiciària.

(/=\)

—Quant a en Grac Llimerols crec que posseïa, entre d’altres atributs brillants d’allò pus, la, la com se’n diu, la facultat que caracteritza els ubics. Vull dir, te’l trobaves al lloc més impensat. Fossis on fossis sovint hi era. El cop més sonat fou quan jo tornava d’un centre d’estudis privat, molt llunyà, diguem cap a migdia, amb un Sol que espetegava, i duia a l’esquena el caixot tot carregat de les molt serioses i prosopopeiques merdes acadèmiques, de tal manera que les merdes gairebé sobreeixien del caixot i àdhuc en rebia els escatxics al clatell, i tot d’una com n’anava, d’ujat, tractant de pujar amb la bicicleta una pujada abrupta d’allò pus, i fou aleshores que un camionàs esbufegós em féu perdre l’equilibri i au, cau el caixot, cau la bicicleta i caic.
—I caic tan malastrugament, vós, que ara em veig penjant a frec de fotre-me-la avall, i de prou lluny, tentinejant a caire de frau, i els blocs de marbre mal destralejats que eren arrenglerats ran de carretera, els grenys irregulars on pensava arrapar’m per a no relliscar cap al forat immens de baix, no eren sinó soques d’arbres arrencades i pintades de blanc, i si t’hi agafaves, ai malaurat, es bellugaven perillosament i s’haurien despreses i se t’haurien afegides de llast, avall, com un plom, devers aquell avern de frau ja prou enlluernadora de blanc i de ciment mig pres. S’esqueia (hò i més) que el camió gegantesc que apuntava el seu canó enorme vers el fons de la fondalada per a omplir’l encara més de ciment fresc ofegava, amb la seua sorollada, els meus crits de socors. Tanta de blancor, pensava, potser hi construiran qui sap si un altre Taj Mahal i tot. Mentrestant me n’adonava que per comptes d’arrapar-m’hi, em calia empènyer fort i devers la carretera qualsque de les soques blanques, o ja queia (o quèiem), i el ciment em sebollia i m’esborrava definitivament.
—Fou aleshores, ep, on un braç prim, tot de tendons, em salvà de l’esfereïdor daltabaix.
—D’on surts (li dic a en Grac Llimerol), caigueres de cap aeroplà?
—En caiguí (fa), però no pas avui.
—Doncs de la lluna. De campar-te-la pels alous selènics on els selenites molt epicaricacs els panxots qui es deuen fotre, veient com en som, de barroers i matricides, els diguem-ne terrícoles. Cagaires i pitjor, destructors generalitzats, del niu on covem, pouataires de verins, cleptòcrates de la mare, qui ja grinyola apocalípticament d’agonia. Addictes al fútil consum ostentós, només per a provocar infamement l’enveja d’altri. Astoradora nul·litat, fètid ramat de fats i fatus, sense cap gràcia i tan buidament tifes, oi cavà?
—No és pas ell qualcú qui faci gaire cas a rucs exabruptes d’aquella mena. M’assenyala per comptes aquell cotxet verd (no pas verd ampolla, verd paraigua, molt més claret) d’on ara emergien, ells també prou xiroiets, els infants adés hipotèticament segrestats.
—Segrestats segons perjuraven els risibles i carrinclons babuïns qui amb llurs xarons jutipiris titellencs de banals putxinel·lis i sanguinaris guinyols empastifaven, a través finestres de carrers per on, carregat amb el caixot o no, de cops tampoc no passes, les pantalles enceses dels ignorants qui les guipaven embadalits.
—Et convidava molt cusquet, prístin i a ca meua, a te i galetes; i a la canalleta a galetes i llet —li deia ara—, si no fos que, com em veus, no em trob sinó enlloc i prou brut de merda. D’acadèmic. La catipèn, cavà? No pas tanta com en fot la dels de la bòfia, és clar. Mes deunhidoneret. Els de la bòfia, ja ho saps, excrements que surten sempre carbassa; virulents a collons, ni per a femar gens no serveixen...
—Mes ara, com adés ell, tu callaves, i a mitja explicació, car, sorprès bon tros, adonant-te com te n’adonaves que, segurament més fascinador que mai no et creies, oidà!
—Ensems et venien damunt les catàrtiques minyonetes, les sis amb cabellets blaus i vestidets blancs, i, tira peixet, mills encar, veies que totes flairosetes i afectuosetes se t’encastaven a les cuixes, en acabat que, només percebre-les, tot d’una, tu tan íntimament satisfet...
—Car els sis sonets que maldaves per enllestir, màgicament, per concatenació afortunada d’acunços cerebrals, elles lligaven a la perfecció!
—Els sis sonets penjats, irresolts, mancant-los als sis un o dos versos finals, molt estratègics, doncs, cabdals. Els sis sonets que confegies mentalment mentre pujaves l’espadada pujada amb la malaguanyada bicicleta de l’aparatós accident, au, ep, doncs com dic, les fetilleretes quatre o cinc o sis o set suposadament segrestades, d’espetec, què feien? Astrals, sílfides d’inspiració, te’ls afixaven benauradament a l’esment.
Els triatletes llurs jupetins grocs!
—(Cridava una, i les altres en cridaven d’altres de perfectament escaients, i això aparentment a la babalà.)
Pigmeu safrà opalitzat pel Sol!
—Latrines de valkíries llurs peristàltics hímens!
—Muó a l’ozó pontífexs al sabó!

—(Com el gran heroi en Carallot d’Antares, creies tot d’una comprendre-ho tot. Que tot lligava. Observaves al descobert l’univers merdós. Ai, de debò: xicotelles màgiques!)
Embrió fòssil monòton es dissol!
—(Justa la fusta, famosa; el vers m’hi va d’allò milloret.)
—(...)
—I et somiaves sobrevivent d’innombrables retorns. I et deies, a cua de cervell, som-hi, doncs, que tot torni a començar, i tants de milions de cops com no calgui. Això rai. No em mouré pas, amb candeletes esperant... Que qui ens guarirà dels fil·lidis i flagels d’adelerat arqueà? Co zautònom, vull dir, cos autònom, afligit de cenestèsies contradictòries, sovint prou en simbiosi còsmica, allerat per l’amabilitat de l’animalitat, trobant entre els bambús d’aquell altre conglomerat planetari cornucòpies diverses, prou suraré. Com en aquest trobes astruc entre els panicals múrgoles, en aquell, l’exacte, l’adequat, millor, l’idoni, no pas miscel·lanis sofres càustics, ans l’anagnòrisi erògena que et vol emmirallat en sublim estany de fidedigne paradís.
—Cagadubtes! Que quan vindrà el bo a tomb? Que no n’hi haurà cap de debò convenient que et permetés aqueixa petita llibertat, vull dir, disbauxa? Mai?
—Que a quin altre univers adient no s’escaurà perfectament que, nacrat, anacrònic, embriac de goig, tricrom i sense geps, cada sibil·la no et pots fotre amb rude rebel·lia? Despulla qui oscil·la i vacil·la repetidament planxada pel teu ferret molt roent. Sempre la mateixa fava als vòlvuls de cascun dels sis tortells. I elles llurs fruïcions agraïdes transformades en amusadors mussitats gens esmussats entretocs de muses?
—Cert que, com papallones entre assolellades flors, les noietes qui, adés entotsolades ens esguardàvem al mirall, ens hi xalàvem solcats els maginets per totes les ximpleries del món, i no ens adonàvem ni a quin univers no havíem anades a raure suara.
—(No els ho diguis. Adoneu-vos-en: —Si l’infern és repetició infinita, l’univers mateix és sempre l’infern.)
—(Qui so encar? Què hi diu, llosa asclada? —Naix pet i peix, i mor poètic, de joia curull, cardant-se les sis muses ni de bon tros encar mica núbils.)
—En l’endemig, quanta de naixença contundent no atapeeixes sorneguer a la lleixa dels cossos no gens volguts? Culs de babuïns, nassos de mandrils, vasts masseters que masteguen durs tendrums mentre voltors dimorfs alhora clericals i carronyaires sens vergonya bramen carrinclons himnes esportius en gespes xaronament verdes?
Què hi feia a Mònegue àgraf granot?
—(Aviava llavors la darrera.)
—Sac i peres, noia sisena! Que content no em fas! Els sis sonets resolts!

(/=\)

—(...)
—Grac! Grac Llimerols! I les xicoies, i les xicoies?
—Quines xicoies...?

(/=\)

—Havia estat construint un poema que em semblava immens, cabdal, collonut. Tret que, desesperat, m’hi mancava el darrer vers. Havia romàs el dia sencer al llit, enfredorit, sense haver tastat re, i ara s’atansava la puta nit i encar romania dejú, d’idees sobretot. El vers, el vers, se m’esquitllava sempre dels dits, relliscós com cagalló de follet ventís. Al cap d’estona, ens colgava, plena de fel, la nit. Panxuda, la dona vingué a gitar’s. Se’m llençà nua al costat. Havia vinguda satisfeta, tipa, i somreia, potser una mica trompa i tot. Li vaig ullar aquell ventre tot blanc. Platxeriós, comencí amb el llapis a dibuixar-hi lleument, com qui assaja d’escriure-hi el darrer vers maleït. A la seua pell, que el traç del llapis solcava en rosa, s’hi aixecaven cuscs tremolins. El cresp oceànic de la seua panxa de trast en trast un oneig el sacsava. Es veu que li feia pessigolles amb el carbonet de la punta del llapis. I de sobte, ai, un espasme letal. Letal per a ella. Al seu ventre blanc on hi escrivia de per riure el vers mancant, el llapis s’hi havia enfonsat gairebé sencer. Brollador vermell. Sangada al llit.
—“M’has mort, m’has mort,” amb un fil de veu, dona qui es rebrega com paper cremat. “No, no, em pensava que només et feia pessigolles,” esverat. “Pessigolles mortals,” el darrer que digué.
You’ve killed me.
—But I was only tickling you.
—Tickled to death. Ha ha
.
—Quelcom o qualcú trucava a la porta. Trucs ominosos que em maten d’esglai.
Mà morta mà morta truca a la porta.
—Em suavitzen tentacles innocus... qui em neixen com pensaments de carícies. Brises de bes de flor.
Cos assassí presenta-te’m ací!
—Congriat en l’ambre de quallada sang, al sostre creia veure-hi, reflectit de quin toll roent de fresca lava, ara que çassús el Sol esclatava, el vers: el vers!
—La nua beutat qui potser encar romania plantada fora, ara fora tota arronyacada, cor-rosegada pels aspres elements suscitats per tantes de malaguanyades revolucions al voltant d’astres qui amb els eons s’esmorteïen com flames d’espelmes sense prou ble.
—Ara que l’espitxava, ullava avall. Çajús els arbres rebrollaven en la viva vermellor. Se m’encenia alhora el ble amb el foc conyal de l’ecplèctica meravellosa morta.
Somiós Dionís, que l’araig perduri!

(/=\)

—Segons sents dir de trast en trast en Colom era tan tanoca que, nat només amb un sol ou, se l’acabà trencant, fent malbé completament. Desgraciat. És cosa coneguda arreu: una altra rucada de les que t’ensenyaven, em sembla, que de ben marrec i tot.
—Que com se’l va aixafar i destrossar d’aquella manera tan definitiva...?
—Doncs de vegades hi he pensat. Potser se la pelava massa bàrbarament, i crec!. I plaf!. L’ou a parir parteres, fa?
—Doncs no; era massa betzol per a que li passés pel caparró de pelar-se-la. Més imbècil que cap dels tres mil bilions d’organismes qui em rauen de gatzara pels budells. Almenys ells saben què hi han vingut a fotre, al món.
—Tant se val. Després, últimament, s’ha anat sabent. Els investigadors, els tècnics en la qüestió, s’hi ficaven de ferm i... —Es veu que és que volia canviar-se’l de lloc. Volia, capdecony datpelcul, posar-se’l “en ariet”, com diuen els historiadors especialistes qui com dic escatien la veritat, ço és, el volia que li apuntés cap endavant, no pas cap avall; el volia que li fes com si li trempés, car amb la seua pobra xil·la ni a trempar com els altres noiets, el tros d’ase, no havia encara après.
—Bestieta, com tot bon cretí, tant monejar-hi, se l’esclafà.
—Doncs bé.
—Com un altre Colom històric, i sobretot histèric, hi havia també el merdissaire Ferran Monacal qui es veu que havia sentida l’expressió “tread on eggs” (feta servir per a dir “potser que vagis amb peus de plom” o “belleu que paressis ara compte a fer com cal”, com un qui “caminés damunt ous”, “per por de fer cap error potser fatal”), i, fatalment equivocat, ell es cregué, estaquirot, que no es tractés pas de qualque bona figura de ioga, i atès que no podia, per manca de pèmpins, llogar cap dona primeta que li ho fes, provà de fer-s’ho ell mateix, trepitjar’s els ous, amb la malastrugança concomitant que acabà esguerrat i amb l’escrot regalimant-li lletja truita.


(/=\)

dimecres, de novembre 28, 2018

lliurament ínfim 7 i 3/4










Rerialles d’escorrialles de lleterades ínfimes[7 i 3/4]



—Avui, fent cua a correus, una cua horitzontal, que corr no pas cap a la porta ans de costat, repenjats els cuaires doncs al taulell on només una finestreta és oberta, la dona de darrere meu, com qui diu distretament, em toca la mà amb la seua, i em somriu, i tot i que vull treure-la gentilment tan aviat com puc, ella me la pren i me la prem, i començ de trempar; m’havia treta la cartera anticipant de furgar-hi tantost per tal de pagar els segells per a la lletra que duc, i la magnífica femella, la bella madona, bo i dient-me molt a prop paraules simpàtiques amb cald alè deliciós, ara que alhora se’m refrega els pits al braç i, rere la faldilla roent, el cony a la cuixa, no hi veig de cap ull, i així no és fins que és el meu torn de demanar els segells al sorrut capdecony de la finestreta que me n’adon que la cartera m’ha desapareguda del costat; la magnífica donassa fa cara de tristor, —Oh, pobrissó, li han robada la cartera; l’home ruc del taulell de correus em diu que desempallegui el lloc del davant si no hi vull re, i ja crida el següent, on la dona se li presenta fent-li un somriure angèlic; la lletra sense segells me l’haig d’embotir a la butxaca, vencent alhora l’impuls de ficar-me-la a la carranxa, part davant la corretja, sota els pantalons, per a eixugar-m’hi la lleterada; tret que per a això, és clar, hi ha el mocador que duc a la butxaca; un home ben plantat se me’n riu, quan he sortit de correus torcant-me dissimuladament el baix ventre; és un home qui sembla saber-la llarga, i què he dit passant-li pel costat...? Doncs re, no re; balb i balbuç (amb una llengua ara frustrada i pansida, ella, la llengua, qui suara s’havia amanida, disposada, a llepar esquenes i geps de segells), només li he relliscat pel costat com si no hi soc, com ara submergit en capes insondables de riu fangós; amb ulls embromallats, un instant després, m’he vist al vidre de l’aparador de la botiga del costat; hi era jo, pintat dolorosament en tota la meua desastrosa desconfita; —Aquest soc jo, em dic, sobtat per la claredat de la imatge; un conillet menyspreable, tímid, somicaire, necessitós, efeminat, amb els ulls molls, epifòric, llàgrima fàcil, i escarransidot, i tan malfet, a frec totjorn de desfer’m, un altre comptagotes del príncep Rupert, en fi, un espècimen de debò espatllat, amb les orelles que em creixien part davall el cap, com si em naixien a les articulacions posteriors de les maixelles; —Conillets a amagar, he dit, accelerant el pas; les aigües fangoses s’anaven aclarint, aviat veuria el cel; de moment ja veia les capses de sabates que s’amuntegaven pels prestatges de cal sabater; em feia l’efecte que només calia que algú badés una miqueta perquè totes aquelles precàries torres babèliques se’ls esbalcessin damunt; —Quin daltabaix sabatós, em dic, i em consol tot sol, i me’n desentenc, com d’habitud, —Ara que... Ja s’ho faran, mes soc tornant a la feina un pèl malfiat, com si, confusament, damunt davall, balandrim-balandram, totes aquelles sabates em vinguessin darrere, deleroses de fotre’m puntades al cul, quan què faig amb la lletra...? Doncs ja ho veus; me la vaig menjant (sort que no l’amania de lleterada, vós), penant-hi ans rosegant-la assíduament, com cap xiclet enverinat, —For it was a letter of resignation addressed to my boss, and in the lost wallet I’d had all my savings and my spanking new passport and my one-way ticket to the Amazonian jungle, and... tots mos estalvis que duia a la cartera i el passaport nou de trinca, i el bitllet de tren per a l’Amazones, on pretenia fer-hi de conill assassí, un altre “Perla de la Vall”, aquell pou de saviesa transformat en Rabid Avenger, el meu heroi, a assassinar-hi panteres i d’altres bestiotes repulsives abillades horrorosament a tall de bòfia canfelipútrida, i la lletra, és clar, anava adreçada al meu groller talòs de cap d’empresa, presentant-li sinuosament la meua dimissió, ço és, enviant-lo a cagar, car, com qui, finalment i molt dolçament, sucumbeix al seu pregon deler de llunyàries, me n’anava enjondre, estort, alliberat, joiós, gens elegíac, directe devers el mai més, aventurer sense manies, el qual, com més amunt, millor, enfilat, sempre enfilat, tantost te l’ensopegues cardant concoidal damunt les neus del cims més elevats, com entre els pàmpols més celestials de les palmeres, a escorcollar-hi tresors entre els nius dels psítacs gegantins o les joques dels simis aücadors més lladres ni miners, i als cloquers, sord com cloc o seny o esquellot o gong o campana, aprenent jocs de cigonyes, o dient —Desperta ferro! al capdamunt de cap sínia per sempre pus estancada, i d’oci, de tendre oci arreu on s’escaigui que hom s’esllangoreix sense dols ni cabòries, jagut, gomboldat ans bressolat en hamaques si fa no fot estratosfèriques, i bé... I ara...? Doncs sí ves, què vols...? Em caldrà esperar fins a la mort perquè el meu one-way ticket no em dugui de debò a la darrera aventura, on ja no imaginaré sinó merda.

(/=\)

—El carter, al qual vull lliurar-li la lletra, quan el veig passar per la vorera davant ca meua, és japonès i marieta, i, molt bellugós de cul, i molt despitat, sense cap raó que jo sàpiga, m’arrenca els segells del sobre de la lletra, i alhora em diu, presumptuós, que haig de tornar a fer-la, la lletra, i que l’haig d’embolicar en el bon sobre, és a dir, “en un sobre dels bons”, i ficar-hi els bons segells, és a dir, “els segells jurídicament adients”.
—Esper que afegeixi llavors quin sobre, doncs, ni quins segells, mes no em diu re més; només s’inflama pel fet que encara li so davant.
—Venta la mà amb fatuïtat per a assenyalar que és hora que foti el camp, i li dic, —What? What?
—Car, de fet, encara no he acabat de capir’l; no sé pas que l’hagi entès gaire; la seua pronúncia és agudament defectuosa, empitjorada per l’accent exageradament efeminat, amb repel·lent afectació, diguem-ne carrinclonament líric, com qui, itinerant i culbellugaire, com dic, juga a aquell joc irrisori del bastonet i la piloteta que cal ficar al foradet.
—I aleshores, estrident, respon, —You think that because I’m a girl you can bully me!
—Ara me n’adon de mon error; no és el japonès, és la japonesa, la seua filla, i on ell serva l’aparença i les maneres del bardaix, ella és fet i fet un cavallot, —I apologize, but wouldn’t you be so kind as to tell me, now that you’ve told me I’ve done wrong, how to amend my blunder, I mean, in relation to stamps and envelope?
—Who am I, your mother? — això m’ho diu, tota refistolada, bo i traient-se’m de sobre.
—He romàs a les escapces. Tant pare com filla, quin parell! Amb prou feines els capeixes, i a sobre insultants.
—No els conec pas d’ahir. Un cald principis de vespre tardoral em passejava pel camp no pas gaire lluny de la caseta on faig vida d’ermità, i pres de sobte d’un paroxisme peristàltic m’he ficat a cagar rere uns arbres mig despulladets, al peu d’un terraplè molt habitat de flairosa vegetació, i al capdamunt del qual hi devia raure una piscina camperola, car fantasmals en descendien les joioses cridòries de noietes (potser de cap internat?) qui s’hi rabejaven.
—Era cagant-hi idíl·licament o potser vull dir, pastoral, bucòlica, umbràtica, geòrgica, nemoral, quan un ocellàs immens semblava voler’s abatre-se’m damunt. Quin esglai, vós; si no fos que ja era cagant, potser m’hauria cagat i tot.
—Tret que no era cap ocell gegantí i ganut, era una mena d’estel de volar immens, gairebé tan gros, em feia l’efecte, per l’ombra amenaçadora que projectava, com cap zepelí d’aquells qui suren de cops damunt els estadis per a portar-hi propaganda comercial, i periodistes i fotògrafs i càmeres per a la retransmissió televisada d’allò que s’hi juga.
—Tant se val, la qüestió que ara aquell estel massiu cuidava estavellar-se’m damunt, d’on que m’arrupís tan arrupit com sabia. El catacrac s’esdevingué nogensmenys a mig talús, i jo, com dic, que m’hi trobava com qui diu gairebé a baix de tot, il·lès, vaig poder veure com es desenvolupava el romanent de l’episodi, sense que ningú (mai millor dit) m’ensumés.
—Nausíquees de pa sucat amb oli, en haver sentit l’espetec, les noietes de l’internat qui es remullaven a la piscina de dalt, davallaren, nuetes, a veure què collons.
—El japonès, car d’ell es tractava, només s’havia gratat el cul en aterrar magistralment de costat, sota el seu virolat giny si fa no fot aeronàutic. Les cruels noietes se li’n fotien com si fos un estaquirot tombat del cel, un titella tramès per cap canó de circ, una marioneta amb els fils tallats, ja em faig entendre, un ninot desmanegat.
—I ara aparegué, vestida d’aviador, no pas ara de carter, d’ací que al començament no la reconegués, la filla. La filla, enraonant i ganyolant i gemint mig en japonès i esgaripant alhora qui sap en quina barreja de dialectes vernacles, va començar a ventar mastegots i les nausíquees s’escarotaren i partiren escatainant com gallines davant els urticants exabruptes i el devessall d’esgarrapades. Així aüixades, encara amb quins escarafalls, s’allunyaren fins al relleix de dalt d’on tanmateix encara (com jo, de part de davall), pogueren esguardar què s’esdevenia a l’indret pelat on l’avionet aürtava i on s’estrompava doncs l’acròbata dissortat.
—La filla despullà parcialment el pare, li abaixà els pantalons espentolats i els calçotets ridículs, i, sota els aplaudiments i les burles de les noietes de dalt, es pixà al seu cul; era el mètode més segur de calmar ans probablement de desinfectar l’indret tot cru on l’ensopegada havia fet més mal.
—Arrossegant-me de panxa, com cap caimà a frec de queixalada, m’atansí a l’artefacte, o diguem-ne l’aparell volador, o la maquinota qui, tot i son considerable volum i son aspecte groller, lliscava, surava i se servava enjòlit, planant entre les cumulatives capes del cel com el més elegant ni lletjot dels carronyaires voltors encaperullats. En realitat, vist de prop, era revera com ara un avionet, tret que molt panxut, amb ales curtes com aletes de tauró, i pintat de vermell, amb pler de taques blaves i blanques rodones i romboidals, i era evidentment fet de plàstic, un plàstic lleuger i nogensmenys resistent, car tot i l’aparatós de l’ensopegada no semblava pas haver rebut ni bony ni osca.
—Així mateix te n’adonaves que portava cua, una cua llarguíssima, quilomètrica, vós. Una cua primeta i durable. Una cua que de fet era un cable o coble afaiçonat amb l’addició i trenat de qualsque fibres d’aquelles que no es trenquen mai. I ara, curós, reculí, encara bocaterrós, fins que a caire de camí, sense l’entrebanc de la vegetació, poguí ullar a lloure devers el camp que s’obria en la distància. I allà, tanmateix diminut, hi copsaves l’origen. L’argue d’on la cua, pròpiament encapellada, no naixia ni es cargolava i descargolava a tall d’elàstic allí molt estretament dujat o molat qui, lleixat anar, eixelebradament es desfà en esventadot molinet.
—Era un argue automàtic, mecànic, energitzat per qualque font generadora d’electricitat autònoma, el qual, amb una gran força centrífuga, com dic, rodava de més a més poderosament, i així trametia lluny, a tall de fona, com un fuet accelerat, allò que duia al capdavall, és a dir, l’avionet de l’extremadet, molt culejaire, japonès.
—Fuet... Xurriaques, deixuplines, vits de bou...
—Com més constret a torsió, més gros el moment de força; a pitjor coerció rotatòria, més esbojarrat ni vàgil a l’instant on hom no l’estorç, no el manumet, macip sense lligams i amb quatre rals i un condó a la butxaca...
—Et somiaves entre la xurma flingada pels assots del sotscòmit, atordit pels hegemònics brams del barroer mestre de galiots, i tu un altre cagot sortosament sense més feines ni cabòries, i el cervell amb aquelles melopees se t’adormia bo i remant entre melses i letargies, i utòpiques calmes i invents meravellosos, esplèndids, fantàstics, a molt científics ni perfectes paradisos venusians...
—I estic doncs mentalment tan embegut, amarat, emmarat, mammotrepteficat, en l’estudi psicològic de la matriarcal màquina miraculosa que no he sentit, llas, que se m’atansessin part darrere aquell parell d’esparracats kamikazes de nyigui-nyogui.
—I quin salt no em fa el cor, pobrissó! I escaientment afegeix (el meu cor), prou formulista, i no pas poc exclamatori, “i kokoromotxi!
—Imperials, amb veu de samurai ell, i amb veu d’onna-bugeixa ella, o a l’inrevés, és clar, car macari bujarró l’un i gallimarsot l’altra rai, tots dos m’aporrinen prenent reves.
Wrong stamps!
—Wrong address!
—Wrong wrap!
—Wrong wrap, wrong wrap!

—Llurs visatges molt greus ruixen capellans; els mig entenc, xafallosos, i tanmateix semblen tindre tota la raó del món. I ara, l’ària final amb ascles de mots molt acerats, càustics, qui esclaten de llurs glotis enferritjades, rogalloses, roents.
Rewrite!
—Rewrite!
—Rewrite!
—Els veig allunyant-se amb la màquina a coll, i a les orelles em ressonen reguitzells estridents de —Rewrites! als quals automàticament, tot perdut, què altre responc mudament que amb un altre reguitzell de —Banzais!
—Dalt de tot, dominants, ran de lleixa sense barana, el conyets... Els conyets encara desdentegats de les xiquetes... Com se me’n reien, com se me’n fotien, sense defectes de fonètica, els conyets, altament vituperatius, ignominiosos, humiliants; anorreadors.
—Malaguanyat xi, dic... Malaguanyat xifarot que no duc enlloc, o, tan despagat, ja em feia ací mateix el seppuku que em pertocava.
—Destralada al ventre i au, vós; honor reguanyada en pòstum enlloc.

(/=\)

[—I ara que deies “ermità”, ermità terminal ermat per tèrmits ventruts i d’altres vermitxols voraços... Què me’n dius de les temptacions típiques del sant? Totes aqueixes minyonetes amb el conyet a la intempèrie? Et deuen fer trempar bon tros!
—Gens! Prou soc prou gran per haver-me’n adonat del detall anatòmic al capdavall sense gaire significat (res de prodigiós, vós) que un cony i un parell de collons són imatges intercanviables; belleu l’única petita discrepància fos que a la diguem-ne divisòria collonera un forat de qui sap quina fondària sembla raure-hi, havent-hi sovint aparegut de forma natural, si allò... Vull dir, si aquell cos qui porta el cony... és si fa no fa quelcom com ara allò que en diuen femella.]

(/=\)

[—Ara que hi som, enraonant d’aqueixes matèries...
—Al llong d’una llonga vida, per merdeta que siguis, deunhidoneret el nombre de femelles que se’t llencen damunt. Les lletges, les grasses, les pobres d’esperit. Perquè te les cardos, perquè els faços gracietes, perquè els remogos els plecs.
—Maleïdes! Sempre agredint! Com si s’ensumessin que mai no gosaré descordar’m. Que la vergonya que endurava llongs i llongs anys de la meua més indefensa infantesa i primera joventut em vedava tota iniciativa. Ahontat dissortat malaurat... Totes les parentes qui se’n fotien desesperadament, fins a pixar’s a les cuixes, en veure’m que la llongària que faig és tan irrisòriament negligible. I ara aqueixes lleones disfressades de monstruosos anyells qui voldrien que em descordi perquè les riotes i els vituperis m’empegueèixon a mort.
—No, no! Els meus dos centímetres de miserable vitet no són per a ensenyar a la primera rabiüda truja qui llavors s’esclafirà caient de cul i cama-bicicletejant com si li pruen les puces i paparres a la hirsuta esquena.
—A la merda, vós!]

(/=\)

—Sacs de merda amb potes, els humans, de tram a tram cansats d’un viatge que no mena enlloc, a aquest esglaó o a aqueix replà, diem prou, i ens anem morint, ens anem suicidant, ens anem recíprocament destruint.
—Quan el darrer sac de merda es veurà anorreat, el bleix que fotrà la terra mateixa serà com l’acumulació de tots els bleixos que, bleix a bleix, i de pregon alleujament, avien els sacs de merda, un per un, quan el cansat viatge que no mena enlloc se’ls estronca. Serà, vós, un bleix d’allò que no n’hi ha; un bleix astronòmic que estranyarà, que farà àdhuc llevar les celles, a d’altres cossos còsmics si fa no fa esfèrics, també perduts pels vastíssims enllocs del no re.

(/=\)

—Soc tan capdecony. M’he ficat a remenar la cassola damunt els fogons, i oblidós, pensant en altri i altre, he continuat remenant la barreja, una d’aquelles barreges que tant no m’abellia de fer’m durant les nits de fred, assenyaladament, aqueixa s’esqueia llavors que feta de faves, carxofes, arròs i civada, amb all i herbes i curri i gingebre i pebre i pàprika i...
—I, ben distretament, anava remenant, remenant, i alhora em rodava el cap, i la barreja rodava, rodava, rodava...
—Fins que no me n’adon que, remenant remenant, remenava el món; i el món remenat, per quins coixinets ni engranatges que mai no endevinaràs, remenava l’univers; i l’univers remenat, remenava el romanent; i el romanent què era sinó buidedat, on el caos, ço és, el remenament indeturable, esbojarrat, sens fi i esberla-ho tot, absolutament triomfant..., definitivament no imperava.
—L’univers i allò que deu penjar-hi, quina entitat més mocosa, quin vailet més eixelebradotet, quin belluguet, quin cul de mal seure...

(/=\)

—Cada mes hom el dedica a un sol favorit compositor, i només doncs hom de continu n’escolta pels aires eteris misteriosament menades les seues musiques.
—I aquell doncs esdevé el mes d’en Wagner, o el d’en Debussy, o el d’en Berlioz, vós...
—O el de n’Eixnitke, o el d’en Txaikovskiï, o el d’en Prokòfiev, el d’en Martinů, el d’en... pler, pler de bons i de molt bons. —Hom fou nat esclau i esclau morirà, mes això no m’impedeix d’amarar’m de musiques sublims.
—Àdhuc a la cuina em moc amb la sensacional vigoria que els acords dels genis no m’encomanen, demiürgs qui a través dels espais concatenats el miracle no reïxen a fer avinent, com ara si em prenyessin amb llurs insidiosos invisibles llamps carregats de les serioses estructures de so que l’ànima t’eleva com torre amb què conquereixes les harmonies secretes de les esferes astronòmiques.
—Cànticles a l’humil potatge et brollen com arpegiades fonts que només s’estroncaven si t’escanyaves, ficant-te re (un tastet) pel mal canó.
—Simetries i asimetries ecoiques, orquestrals, t’infonen a l’esperit forces crípticament derivades de les energies universals; les arestes de l’espinada, de sobte no gens decrèpites, et crepiten com enceses en focs embruixats, i, remenant pots als fogons, et bellugues com ara esporgat de tota rampoina, i et veus alhora transportat, en nits màgiques, Tigris avall en coracles o cuirasses que, com el teu cos mateix, que salla pels quimèrics espais, àncores de feltre els ancoren en feltres del fons joiós d’un riu argentat.

(/=\)

—Tot aquell reguitzell de donotes, deu o dotze, em constrenyeren, eixarrancades, que, molt assíduament ni sèdula, els popés ans xarrupés, un per un, el mugró del cony, ço que fiu, com si soc oc qui hom engavatxa ni engargulla, les orelles esclafades per molt durs músculs de cuixes, i amb allò escanyant-me sovint i pler, tot i que dissimulant-ho a contracorrent, ço és, ficant-hi encara més unció ni agre, com si el tragit o l’arcada o l’intent d’orxegar mateix fos fet i fet devoció.
—I així les hores. Som-hi amb la feina. Mugró de cony rere mugró de cony; dotze o tretze, o més.
—Quan totes, les quinze o setze, n’estigueren tipetes, quan cascuna s’havia ficada la mà davant el cony perquè me n’estigués d’una vegada, les divuit o dinou romangueren amatents i expectants, amb cares somrients.
—Allí enmig, part de terra, tot arrupidet, no sé pas què esperaven ni què volien, pobrissó de manguis, que fes ara. Què deuen voler que faci? No manen pas res!
—I llavors, molt trempada, la idea em penetrà l’esperit: Volen que etzibis el rotet, carallot!
—I doncs això és el que fiu. Fiu, molt cusquet i colltortet, el rotet. Ah, i llavors quin esclat de satisfacció general. Que contentes totes les donotes, les vint o trenta; ai, sí, que esvalotadetes, bo i fent mamballetes, i ganyotetes molt manyagues, i exclamant-se si en soc, si en soc, si en soc, de precioset i de bufó, i que quin minyó més comcaleret, collons, redeu, i que quina coseta més simpàtica i més adorable, i que ai, no sé pas què em fas dir, però em sembla que te’m menjaré tot senceret i tot!
—Allò fou bany. Amb aquell copiós bany de dona, del qual no assoliré de reeixir a rentar-me’n anc pas prou, fui batejat com a terraqüi amb totes les de la llei, ver assabentat habitant de l’esfèrula. Un bateig que em féu de la confraria dels entesos de debò. Allò era el que hi havia; i enllà d’allò, re.

(/=\)

—Llimac ran d’abís
Com cap altre ardit Empèdocles ran de cràter
Ran de bàratre
Ran d’olla bullent
Agulla-t’hi bé!
—Aqueixa era la por
T’hi havies atendat i ara et tocava
Som-hi valent.
—Tesat tibat tendint atent devers el foc
Com si esdevenies atiadoret per a remoure-hi les brases
Ara se’t panseix ara et ressuscita
Vareta de saurí de qui la mal magnetitzada virolla es confon
Li roda constant la closca
Esglaiada davant l’aterridora infinitud
Del flamejant pou sens fons inexhaurible.
—Por de caure-hi i bleir-t’hi de per vida
Aboca-hi encontinent la lleteradeta ínfima:
L’escreix de baveta
De bromereta
I potser tost trauràs bleixant d’alleujament faves d’olla!

(/=\)

—Por de caure-hi por de caure-hi
I tanmateix només hi ets a un metre de distància
I d’alt ni pregon no crec que pas gaire
A despit de les esfereïdores aparences
—I tanmateix i tanmateix...

(/=\)

—Deler d’anomenada pòstuma
Herostratisme
M’he cregut durant un episodi somiat president.
—Hi era el mesquiter Heròstrat
I hom m’havia robada la roba
Tota la meua roba s’esqueia que duia darrere l’etiqueta adient
Una etiqueta que hi deia president.
—Només pot haver-me-la robada qui tot ho roba
Qualsevol avariciós cagalló surant
D’aquells que es foten dir de president.
—Hi era el president
Contrada contrafeta
Només (feliços) hi vivim els contrafets.

(/=\)

—Uf!
Al benguistanó esbufegós
Traguérem faves de nauseabunda caldera.
—Enorme fantàstic formidable fenomenal poder de succió d’aquells conys
Potser els hauries de llogar per a xuclar-t’hi amb maquineta xucladora
Quisques de mosquees de temples d’esglésies de sinagogues...
De tots els indrets on els cagats “fidels” no aturen de cagar-hi veta.
—Les molt repugnants latrines llurs
De quisca curulles
Quisques putrefactes fràcides lloques sabateres
Quisques jotfot infernals.

(/=\)

—Vídua compulsiva una altra Medea ma mare
En epopeies trivials se m’enduia lluny
On amb baves d’aspecte loquial
Truculents aücaven els adips.
—Romàs poncell tanmateix temptatriu
Amb àvols arts de bare actriu
Irrompent rere els ventalls
Em portava a veure els animals.
—Esmunyit en gàbies
Prest per a la deglutició
M’encoratjava que les muntés
Que hi muntés l’estranya fauna pestilent.
—Romàs poncell no pas no cap muntar-ne
Per molt moguda que anés
Ans perquè llur ferotgia llur hermeticisme esfinterial
Llurs deletèries armadures
Les fa immuntables incavalcables.
—“Si no la pots enfilar fes-te irrumar!
A recer rere les planxes on l’acció s’acompleix
Insisteix xisclant la temptadriu
Perquè se’m cruspissin de viu en viu...
—Les osses i lleones
Les cocodriles i rinoceronts
Les hipopòtames les serps
Les lleopardes les llangardaixes...
—Romàs poncell ara conec perfectament
Tot allò que fa a les femelles
Llurs conys i mamelles
Mes sobretot conec llurs ferramentes
Llurs urpes i carúncules i verins
Llurs fiblons i esperons
Belonòfob llurs espines
Blennòfob llurs mucositats.
—Romàs poncell romàs poncell
Llurs exhalacions
Llurs corrosius suquets
Mefítiques secrecions
Petrificants esguards
Narcòtics mots escopinats
Que nuen i estellen llengües
Llurs fàl·lics dards
Llurs astoradors osteoderms
Llurs closques berrugues tubercles carnots
Pinces cotnes escates corns
I llurs virulents embrions.

(/=\)

—Li he dit a la dona que si us plau no em doni mai més cap bitllet més gros d’un dòlar. Car sempre, àdhuc els de cinc, els haig de fer canviar per màquina, car ningú no es creu, vist el meu aspecte, que pugui ésser capaç de posseir cap bitllet mig gros que no sigui fals. I no me’l volen canviar mai, ni vendre’m la poqueta cosa que em caldria. I encara m’amenacen de cridar la bòfia.

(/=\)

—Que tot el que diuen els metges és engany ho sabia perquè me n’adonava que metge on anés, ell i la infermera sempre se’n fotien, més o menys subtilment o barroerament, de mi.
—Exactament com sempre feien la dona i el seu amant de torn, els quals, segons l’humor del moment, se’n fotien de mi, adés finament, adés grollera.

(/=\)

—Soc de curtes vacances al Riu de Gener, justament dalt de tot del Meridià, davant la platjota, i esguardava amb astorament tota la badiota, i m’anava nogensmenys mentalment orientant.
—Demà, mentre la dona, com si no fos solament de vacances, ans, esversada mènada o bacant, de bacanal, i de festa major i de firetes ensems, romania ella al Meridià amb els seus dos druts, els quals es “feia” cada nit, car s’esqueia que havien ells sengles cambres a bec i bec del mateix corredor, i a ella doncs només li calia esperar que un dels amants, escruixit de la feina de cardar-se-la, s’adormís, per a fotre-li literalment el salt i ficar’s al llit de l’altre, doncs bé, l’endemà, dic, salparia cap a l’espectacle per al qual m’havien dit que valia prou la pena de lleixar-s’hi mig caure, que no?
—En acabat, l’endemà, doncs, a l’illa de Pler de Paques, així mateix anomenada de Paques Rai, on hom, segons el meu comunicant, d’allò pus habitualment, parelles, instantment enamorades, màgicament, com ara per fades tocades, copulaven en conseqüència allí mateix, en públic, i en excitant espectacle sovint doncs es veia que la meua dona i tot, em parlaren del poblet del Malarmat de les Bústies, crec, i del miratge casolà qui hi covava, ço és, l’enlluernadora estàtua de na Mrigitte.
—Na Mrigitte, la nova Isis dels temps presents, deessa incessant, com és palès.
—M’hi fiu en barqueta de rems, i en arribar-hi, i veure-la, reconeguí que aquella presència de la gran personalitat (qui tant, i tan delitosament, no em féu somiar durant la vida sencera) hauria estada, com cap altra imatge de n’Isis en estratègic templet de l’antigor, testimoni de mant de bon esdeveniment.
—I, en contrasemble, què (de meravellós) no ha degut atalaiar l’estàtua de na Mrigitte durant tots els anys de la seua vida, d’ençà de concebuda fins a la seua instal·lació, i llavors durant la seua fidel permanència! — em diguí, crec, força enraonadament.

(/=\)

—Lliçó inoblidable n’extraus com n’extrau el cosmos mateix.
—Tornem-hi.
—Esguardava l’estàtua de la meravellosa Mrigitte Mardot, deessa homenatjada; i li deia, L’odi que sents, deessa, et vivifica, et fa tan perfecta de cos, i doncs d’esperit, car l’odi, efectivament, què faries sense el miracle de l’odi?
—Ni què faria sense l’odi? Sense l’odi no fora sinó un estront amb potes.
—Tota la meua vida la meua passió ha estat l’odi. I com més visc, més odii.
—L’odi, font de vida! L’odi, res no t’energitza tant.
—Odi inexhaurible, vós!
—Tants de borbons encara per guillotinar! Tant d’enemic a anihilar!
—Tant de goig a sentir en veure’ls esborrats!
—Tantes d’injustícies a venjar; tants de repulsius bípedes a escombrar!
—Tanta de terra, tant d’aire, tanta d’aigua, a netejar; tant de foc a calar!
—Tanta de bòfia i de botifler a esbotifarrar; tanta d’exterminació a acomplir!
—Tant de capellanufa a infernar; tant de jutgerri a ajusticiar!
—Tants i tants i tants de monuments a dinamitar!
—I encara millor dit, Mrigitte. El peà a l’odi d’en Hazlitt.
Ah the pleasure of hating, hating is utterly enjoyable, féu en Hazlitt, i tota la raó és seua. Without something to hate, we should lose the very spring of thought and action.
—Odiéssim doncs, i a betzef; l’enemic, anorreéssim-lo; no descanséssim mai fins que no l’hàgim totalment destrossat. Car fet i fet només una glòria existeix: la que neix amb la total destrucció de l’odiat.
—I encara allò més collonut és que, per regla natural absoluta, la destrucció total és l’únic que espera els mitgesmerda de tota estofa, ço és, els odiats. Els veuràs sebollits tard o d’hora. I en xales allerat.
—Prou que aquest mateix univers de merda se sap condemnat. Quia chaos es et in chaos reverteris, car ets caos i al caos tornes.

(/=\)

[—Escaient ací aquest mot d’en Ducasse, en subtítol: Aux Prêtres, aux Soldats, aux Juges, aux Hommes, qui éduquent, dirigent, gouvernent les hommes, ces pages de Meurtre et de Sang.]

—I, essencialment, això:
https://granota.blogspot.com/2009/02/un-altre-assaig-den-hazlitt.html

(/=\)

—Cada matí ens llevàvem i vèiem que els enderrocs se’ns atansaven ineluctablement. Fins que aquell matí la casa del veí també era un munt de runa i calçobre.
—La llum de fora entrava, novella, per les jubilants finestres, els mainells semblaven ballar de contents, i els miralls doncs com es xalaven, vós, tanta de llum els feia batre el cor de tal mou que la pell els refulgia.
—Apolàustics, els bells elements arquitectònics del nostre habitacle qui sobrevivent endurà tantes d’incrustacions malignes girientorn, semblaven abandonar’s, amples i a lloure, m’ho imagín, als festeigs i als balls de xaranga més amens ni afranquits.
—Tret que, colagog, tot d’una vaig sentir un fort soroll de cop de porta. La porta del darrere, que ara, al capdavall, sense entrebancs d’altres monstruoses construccions veïnes, s’obria gairebé sola.
—Quin esglai, però. Car, carallot, ja redubtava, tan acostumat a les sovintejades atzagaiades de les avaricioses hordes assassines de bòfies canfelipútrids, que no ens envaïssin encara aquells deplorables subhumans. Brutals enemics qui a casa t’entraven en orrupte, per a treure-te’n amb llur ferum de corrupte.
—Vaig esgaripar, Papa!
—Mon pare havia pogut tornar a accedir l’indret en acabat de tants d’anys barrat.
—Sense adonar-me’n, un glop de fel em pujava, pudent, verd, i, bo i servant-lo al cau de la mà, vaig córrer cap a la font qui havia brollada entre les runes, a beure-hi i a rentar-m’hi.
—Com m’abellia d’abeurar-m’hi de bell nou, deu de la Deessa, deu d’aigua novament pura, te’n recordes, papa? Ben a prop d’on abans de les construccions extemporànies, ara benauradament ensorrades, no exhumàvem tartranys abans no anéssim a pescar al riu qui ara tornaria, sense els odiats invasors, a davallar net.
—La república ens renovellava. Exultàvem cada matí en veure el progrés de la destrucció que ens tornava la dignitat adés perduda.
—I avui, amb la nostra casa qui es tornava a aixecar, única, el deler de continuar vivint ens omplia el cor.
—Anorreats els intrusius escamots bàrbars del covard enemic, llurs repulsives barracotes ara romanien esborrades per sempre més, i amb allò ens dèiem, Prou rebre, vós!
—Car ara tocava fotre garrotada, aquest cop definitivament, car la llibertat i la llum sense entrebancs, poc hi havia re més joiós ni preciós.

(/=\)

—Sota els fulls blaus de pluja els gats:
L’un amb paraigua l’altre sense.
A l’ampit el gerro i els plats
Amb flors ocres a la boira densa.
—El vidre té els ulls irritats
Rere hi ha l’hom sorrut qui es pensa
Que presenten realitats
Façana de falsa aparença
—Que tot és sinistre i secret
Que cal trencar cada paret
I veure si rere hi rau re
Car no creu en tints ni colors.
—Només en un desert sencer
Petjat per ell: ferm com colós.

(/=\)

—Tots plegats som naips.
—Som naips i les pintes als vèrtexs ens plouen del cel cada vegada que el joc és barrejat.
L’atzar i la necessitat. L’atzar de les pintes que ens toquen cada cop, la necessitat d’haver’n per tal de poder seguir essent naips.
—Fins que el naip no es trenca o és trencat. O àdhuc el joc mateix no és anorreat. Cremat. Evaporat.

(/=\)

—Tots acabem amb el mateix premi. Els bons i els dolents, els pobres i els rics, els rucs i els vius.
—Els estrafolles i els qui juguem net i dret. I els ben i mal triats. I els sans i els malats. I els qui anem amb pler de gràcia i gens. I amb pler de traça i gens. I amb gens de beutat i pler.
—I els qui amb raó i sense, si fa no fa maldem.
—Tots...
—Tots acabem amb el petó al front i el julivert a l’orella, bo i dient adeu-siau damunt rodes.
—Trets als darrers instants encara uns pocs negligibles obstacles qui ens barraven de recular, rodem.
—Rodem, rodem, vehicle blanc, i amb el premi, ep, amb el premi.
—El premi de la mort.
—El premi de la mort, triomf palès i tanmateix sense que calgui fer-ne un cas gens sorollós — tot plegat un trofeu força conspicu, nogensmenys descurosament lleixat al seient del costat.
—La mà al volant, l’altra voleiant finament i lenta en dolç comiat.

(/=\)

—Veus que so ara tot carallotament passant davant un banc i que hi veig, part de terra, davant mateix la porta esplèndida d’aquest banc, una cartera de cuir claferta de bitllets grossos; d’esme, la prenc i la duc a l’interior, i m’enfil devers una de les finestretes, i s’escau que no hi ha ningú rere la finestreta, i doncs, què faig, re, enfons la cartera curulla de pèmpins, un bilió pel cap baix de dòlars, i gir cua i me’n torn cap a fora, tret que m’he degut errar de corredor, car aquest sembla d’aquells d’anc no acabar’s, tot enllustradet i relluent, això sí, amb marbres i ambres per trespols i parets, fins que no ensopec amb cap succint enlloc, ço és, amb cap uix clos, amb cap mariot, o budell nuat, o culdesac, cavà que m’entens, cap atzucac, on hi sorprenc tres noietes d’uns onze o dotze anys, les quals ja em diràs tu què s’hi manegaven, coses habitualment sospitoses, de pocavergonyetes, i ara què faig, doncs tampoc re, vull excusar’m i anar enrere, mes com les noietes se n’adonen de qui so, el ruc del poble, codonys com se n’aprofiten, les putetes; en un tres i no res m’han abaixats els calçotets i me les haig de cardar una darrere l’altra; i en acabat com se’n van rient, havent-se abans eixugades les lleterades de llurs sengles molt llefiscosos conyets a la meua pobra barbota, com si és peludeta tovallola; i ara em vull llevar i fotre el camp, car segurament hi ha càmeres pertot arreu, mes el cansament de tres cardades seguides amb aquelles mocosetes, allò em té tot retut, vós, i, bocaterrosa, em dic faré una migdiadeta, i no sé pas quantes d’hores duc clapant que tot de sobte una gentada tota mudada se m’enduu, segur que a la cangrí, mes nyiclis, vós, no, no, no pas, que em duen al bell centre del banc, on es desfan d’algun discurs o altre i exclamen que quin guardó pus merescut, codonys, i al capdavall, carrinclones autoritats, em claven al pit una xarona medalla de cartró, en honor, crec que xafallegen, a l’honorabilitat, i a la subnormalitat, la sordiditat, i, no cal dir, la fidelitat, la fiabilitat, l’honestedat, la castedat, la servilitat, i qui sap encar les foteses ni estupiditats que incumbeixen ni doncs escauen i pertanyen al necessari cabal moral d’un ciutadà d’allò pus alloret, ni comcaleret, ni amb careta de ximplet; així que ara, llavors, una puntadeta al cul, i au, tothom content.

(/=\)

—Escric Imperi de l’Amor, una altra cagarrina semblant al Finnegans Wake, i aquell foraster, veí meu de cambra, ho llegeix a la japonesa, i ho trastoca tot, cada línia llegida a l’inrevés, començant amb el títol, que en fa Amor a l’Imperi, i, és clar, amb aquell títol i les imperials i fanàtiques rucades concomitants, ha guanyats tots els premis.
—I jo què he guanyat? Què voleu que guanyi? Ni molla. El buit merdós de sempre.

(/=\)

—Sentors de parrufs embaumen l’empiri on el paradís per força no rau. Hi rac, nu d’idees, foscant ludió, marejadot tossut, i mon pletge, mon pliu, com mon fat i ma planeta, és de fer-m’hi enxampar com naïf (vull dir, il·lús) borinot en paper engomat. Ah fascinació! Re, cap voluntat, m’hi adargarà.
—Hipnòtics clotets i tollets qui bo i fent la viu-viu espontanis em picaven l’ullet. Esguarda’n extasiat els ambres liquats, els loquis ambregrisats, els opobàlsams prismàtics, envidrats.
—Atret com il·lús borinot a les flairosíssimes mels dels parrufs, cada cop, bo i fatalment voltant-hi amb gros zel ni neguit, prou em feia electrocutar pels sobtats voltatges que se’n deseixien.
—Rebutjat i estabornit, lluny dels voltatges dels elèctrics parrufs, prou et cal reorbitar, la situació alfarrassar, cap desllorigador potser assestar.
—Mesmeritzat, a mig pair, t’enfonses, il·limitat, en benaurança, en encantada galvana.
—Galvanitzat, engoleixes glops electrificats, àcids, aspres, acres. Et perds pels núvols, cendrot esventat.
—I hi tornes, damnat, paralític.
—Força repel·lent insuperable de negre forat qui, cop aprés cop, et demoleix. Fins que, ja tost, fet pols de vidre, aquell altre cop, ja no et degluteix, tip.

(/=\)

[—Proteïnes per al mort.]

—Homenic sense encants ni recursos, tot ho haig de fer d’amagat; tot el que menj sembla que ho hagi robat, haig d’anar-me’n a mastegar la cosa a un raconet ben solitari ni fosc; només allò trobat part de terra, sobretot allò llençat per altri, allò sense propietari, em sembla que n’hec mica de dret.
—Remenant rebuigs, tresors pler, mes, ai, a quin preu, car així mateix malalties rai, nervioses, cerebrals, infeccioses, degut als verins i corrosius, l’argent viu, i els altres gasos i feixucs metalls ratadors dels teixits; eretisme, mercurialisme... i flogosis, flagel·losis, shigel·losis, aspergil·losis... i lepres, gangrenes, i tak dàlie, vós; si hom hagués accés al dimercaprol i d’altres injeccions d’ajut encara com aquell, mes hom és què? No re, màxim un molt dedicat ni qui sap si de debò útil mesquiter.
—Mesquiter. Inexorable com el destí, a quin altre ofici no m’estavellava mai sinó? Funcionari altament especialitzat, recullc només merda; prou hi diu darrere meu, a l’esquena de la meua granota caqui, cosit en lletres escaientment d’or —Sewage Only.
—Escarser, enigmàtic, esdevingut oceà, per ariditats de pòrfir, l’ombra qui soc, mòrbid, sinistre, ominós geperut amb l’àmnic caixot, inescrutable em duc devers on tot, extàtica visió, no és sinó aixarop magmàtic, germinal, procreatiu, tectogenètic.
—D’on tornareu a néixer, desgraciats.

(/=\)

—Prou la conec.
—La ciclòpia dona torna de la biblioteca amb un volum enorme, el qual, davall el bec d’una seua mà, sacsat, es buida en pols, en tota la pols del temps.
—I ara fa el mateix amb cada altre llibrot. Cada exemplar que extreu del prestatge, només cal que el posi de costat i el bellugui gens, i de mantinent s’ha liquat en fi polsim de sorra, en l’infinit desert dels dies escolats. Cada història, doncs, ni, encara pitjor, cada tom d’Història, tornat encontinent en polsim cendrós, en cendra delicada, en la cendra segurament de tant de “protagonista heroic” mort sense lleixar d’altra traça que aqueixa pols que el vent de les èpoques, l’huracà dels caos galàctics (quin cagat experiment sense cap mestre ni pla directiu) no s’enduu definitivament vers enllocs totalment inensumables.

(/=\)

—Mancança i provisionalitat, això essencialment és un hom.
—Només això? Què altre, què altre?
—Tot plegat això és tot, això i prou, no cal que t’enganyis; mai complert, mai sencer, sempre primparat, sempre ran trompada, a caire d’abís, a frec de pou sens fons, mai gens estable. Com ara tantost nat mès en oró al fi flum de l’oblit. Per a mai tocar vora.
—Només la generosa mort...
—Si estrebem el fil conductor d’allò més planament lògic, al capdavall només la generosa mort t’ofereix alhora plenitud i permanència.
—A la fi, satisfet.
—De cop quiti de tot això, tanta de feixuguesa ni de malastrugança; prou de viure angoixosament en la imminència de la destralada; tota amenaça estroncada d’espetec.
—Sents el bleix d’alleujament...? El millor el lleixàvem per a la fi.

(/=\)

—Quan el meu padrí es moria (sobretot de fàstic, com ens morim tots), hom el ficà a una petita clínica llunyana, on les meselles pseudo-infermeres eren quatre cruels beates pudents qui, en xarnec, per a més martiri, li deien, putament insistents, que es confessés, que es confessés, ai, que es confessés, que les portes de l’infern, amb totes aquelles collonades de turments que no aturaven mai d’empescar’s els criminals de la religió, se li obrien de bat a bat per a tancar’l dins hermèticament i no jaquir-l’en sortir mai pus.
—S’escau que, com no es fiava gens dels remeis que tan poc fiable rampoina fanoca i mixorrera li haurien embotit tretze són tretze, així com pel fet que se n’adonessin les cruels rosegaaltars que encar trempava i que encar els dits se li n’anaven sovint d’esme a pessigar culs, ni que fossin de dones tan fastigoses com elles, la brillant idea els vingué de ficar’s endins el cony els aixarops i comprimits que mon padrí s’havia d’empassar, i on ell es negava en rodó a donar’ls aquell podrit plaer, i llavors, doncs, què foteren? Doncs, amb ficta subrepció, ço és, molt misteriosament ni niga ni ombrívola, presentant-se-li una paia sola, sota capa de nit, com dic, i amb tot el secret del món, ara l’una ara l’altra, se li aixecaven llavors de faldilles, se li eixarrancaven al cap, i es lleixaven llepar i xarrupar i àdhuc fotjar el trau molt crestat del cony, on, és clar, mon padrí, molt agraït, trempant magníficament, sense adonar-se’n, s’enduia els maleïts letals pretesos remeis gola avall.
—Per llur enginy es feren felicitar molt efusivament, les repugnants pseudo-infermeres, pel capellà qui no havia pogut ni entrar a la cambra de mon padrí, el qual capellà que veiés l’hauria escorxat.
—El capellà digué llavors que si elles sabien donar-li la medecina, potser ell sabria donar-li l’hòstia reconsagrada; ficant-se-la al cul ben afetgegada, llavors també aixecant-se les faldilles, eixarrancant-se damunt el pacient, i quan li llepés el cagat esfínter culà, ell, amb un pet beneït, li enfilés l’hòstia aitambé de trascantó.
—Les pseudo-infermeres protestaren molt respectuosament davant el mossèn qui tothom prou veia que pel fet que fos (el capellà) un pedòfil marieta, com era normal, no pas que el padrí fos aitampoc tan ruc de jaquir’s ensarronar, i que vigilés que la seua molt santa vida de servidor del senyor llavors perillava a collons, car el padrí forceta encar als dits, rai. I li digueren que allò de l’hòstia només rutllaria pel que fa a mon padrí si cap d’elles no se la ficava al cony, amb permís molt especial de l’església papal i bisbal, és clar, que altrament la idea d’ell de protagonista només rutllava amb els moribunds marietes reconsagradament ateus.
—Al capdavall no sé pas quantes d’hòsties no li feren empassar a mon padrí abans no és morí de fàstic.
—Mes què és, vós, què és, una merdeta d’hòstia ara i adés, comparat al plaer de llepar llongament i pausada un cony delitós, ni que fos subreptíciament ni putament empastillat amb aquells trists verins? Sobretot quan com ara tots plegats prou no som (ca?) a les últimes.

(/=\)

—Deia que es deia Felip; Felip Femta, el capellà qui me’l volia assassinar a darrera hora.
—El mateix esfereïdor capellà qui quan l’altra padrina em portava a missa els amollava, pobres bledes, aquelles blefarostàtiques carallotades; que “la” verge era tota bona com el porc; res a llençar’n; tot a aprofitar-hi, car llur déu els havia (garrins i verges) fets perfectes, i que tot, tant en el puríssim bacó com en la puríssima i prou, servia per al seu (llur “déu”) enaltiment molt agraït.
[—I jo qui em deia: —I el cony? per què fotre-li un cony tan perfecte si la puta verge no se’n serveix mai? i si no se’n serveix, per què cony serveix?]
—I passava (ell) a la perfecció en general del cos humà, sempre que sigui incorrupte per culpa del pecat. Per exemple, deia en Femta, el nas! Com portaríem ulleres, pobrets de nosaltres, si el bonjan del nostre molt imperfectible déu no ens hagués volgut plantificar aquest magnífic apendicle al bell mig del visatge, perquè s’hi servessin sense caure, és clar, les banyes i els pontets de les ulleres?
[—I jo pensant: —Si tant en sap, llur merdós déu dels collons, per què en comptes de plantificar’ls aquella tarota no els donava uns ulls amb prou bona visió que no els calguessin mai ulleres, dissortats.]
—Ja el calava de ben menut. Palès, palès, cada dia pus. Et pour cause. Malfeiner d’allò pitjor, vós, el déu dels cretins.

(/=\)

—La nit on partia per a anar-me’n a Europa i no tornar-me’n mai més, mon pare, admonitori, —Et passarà com al Tirant, moltes de batalletes i merdetes, i al capdavall, sobtadament malalt, et demanes: —I tot això, per què? Sense ni com va ni com ve, sense solta ni volta, l’espitxes d’un cadarn, i au, qüestió resolta, qüestió tolta.

(/=\)

[—Reguitzell de malsons policarps.]

—Amb pretensioses banalitats
Multituds enverinades per l’avarícia.
—Nusos i més nusos els era la vida
I s’ensumaven que mai no en desnuaven ni un
Fins que cap salaç pare pedaç
No aparia a apariar’ls-ho tot.

(/=\)

—Qui amolla la garrofa enfilat al capdamunt d’on pot?
A caire de balcó amb barana escotiflada com ferroviari estossegós
O dalt cap caixa mig asclada a cap cantonada d’atzucac fosc
O encar pensant-se amb pus prosàpia molt circumspecte dalt cap cadafal davant la cobla
O dalt un talaiot ratat
O escenari atziac
O ran de seix relliscós si caic no caic a mitjan d’eternitat
A mig pujar o baixar del ziggurat o cingle i insistint-hi foll
O a frec de cap encimbellat corriol que dominés la boirosa vall
Qui sap si al capdavall farcida de badocs o amb ningú gens amatent...
—La qüestió tant se val: Què ens serveix?
—Abjecte guisofi d’agra boca
Invariablement manta trivialitat que enfita.
—Hom se’n paira i au.

(/=\)

—De conflictives bertranades el cap un bací
I em calia coratge per als nocius veïns
Amb llurs xerreres buides
Llurs doxàstiques barbaritats
Del badaluc estant eruptiu no abocar’ls
Cap anorreador molt higiènic.

(/=\)

—Què hi fot tant d’imbècil pel món? Milionzimilionzimilions. Repetits.
—Per què cony hi són?
—Només per a enganyar’m ni enruquir’m amb llurs repel·lents ni estupefaents moròlegs.
—Només al cap i a la fi per a veure si m’empassaré cap de llurs inengolibles merdegadetes: creences, passions, fanatismes, fites. Ètiques, honors, morals, deures. Tanta de ridícula brutícia: déus, miracles, patriotismes, heroismes, corretges...
—Energies, indústries, riqueses.
—Progrés, finalitat, senderi.
—Esperances. Genialitats. Meravelles.
—Només per a enganyar’m, malparits!
—Tret que qui en fot cap cas?
Ecs.

(/=\)

—Tota conversa que no vagi immediatament al viu
I sigui doncs curta
És estèril i atuïdora
És la mort de l’esperit.
—Quan l’altre (l’altra sobretot) parla
Només pots pensar:
Quan callaràs? Quan callaràs?
—Fot el camp! Fot el camp!


(/=\)

—Més que casar’s, hom sovint el que fot, ai dissortat, és kamikazar’s.
—Guaitava ahir per la finestra i vaig veure la dona embogidament ataconant un arbre. Pel que deia devia tractar’s d’un roure.
Je suis vierge! Je suis vierge! Je veux dire je l’étais, vierge, je l’étais! Vilain vicieux! Violeur vipérin! Vide voleur de voiles de veuve! V... v...!
—Veia la folla batent l’arbre i, quan la sentia, creia comprendre-ho. L’arbre li havia deixat caure al cap una gla, i, a tall gairebé d’en Chicken Little, l’esfereïment la prenia.
—El seu cervell mig tocat confonia gla i gland, i es creia, d’una manera o altra, finalment penetrada.
—M’hauríeu vist desencantadament brandar el cap dalt la finestra.
—D’incredulitat.

(/=\)

—Un home és un home. Una dona és un home.
—Una dona és un home amb cony.
—Un home amb cony és una dona.
—Una dona és un home qui per comptes de cap moixó hi duu una cuca.
—Man is man. Woman is man. No difference. Save for the paltry one of the fucking implement.
—Instead of the rickety poke, an enormous gash — a splashy enough and ajar door to a deep deep unfathomable (hellish?) hole.

(/=\)

—Què fora, et dius, dona? What else do you imagine that women be?
—Voltat de carn i ossos, una foradot on metre-hi la cigala. Surrounded by flesh and bones, a garish cynosure wherein to plant for a while that whimsical eager blundering flimsy sapling of yours.

(/=\)

—Què és cony sinó boca de serp verinosa
Esfereïdora boca de bat a bat badada
Amb ullals i verins i llengües bífides?
—Àvol serp de cos llarguíssim amplíssim
On tota desferra hi cap i hi desfila
S’hi insereix a (rostat!) tost perir-hi.

(/=\)

[—Que t’ensaquin, Marie, a qualque part de prou a prop i som-hi.]

—Cos mort; somni esvaït.
Fum emboirat; font aturada.
Odi despès; deler aturat.
Esborrat neguit; grua esguerrada.
—Tolta la tria, re l’apedaça.
S’escarrassa hom i passa.
D’enlloc a enlloc i apa.
Romasa carcassa.
In sàcculo, in sàcculo!
—In sècula seculòrum!
Consciència, insaculada.

(/=\)

—That’s my lap
A lap alas brimming with seed
Seed, or what you might call chickenfeed.
—Why should I go to the insufferable bother
Of feeding any cunt with it?
—A cunt, what the fellow
Who had once also “a lap full of seed”
Dubbed just “some stinking weed”?

(/=\)

—Me la pelava
I fructificava la sorra
Amb les perles esclatants
De la meua llavor.
—Lluny rere meu
La pudent mala herba
Del seu cony assedegat
Maleïa abassegadorament la mala saó.

(/=\)

—Transformat en torsimany
La palterada damunt la neu
Havies d’escatir a qui pertangués.
—L’aire hi era rar i encar filtrable
Per caretes que t’havies d’engiponar
Amb els mitjans trobats a lloc
Car tot i escàs pol·luït rai.
—Laberint amb per tota teulada
Un cel sempre embromat
Qui fos tanmateix qui es cagà
A la sacra gairebé introbable cambra secreta
Aquell devia ésser qui calia
Entronitzar com pinyol en préssec.
—Entre diamants i orquídies
I paons i òpals i verins i ambrosies
Per necròlatra de nauseabunds sepulcres
Ni a frec de cap altre bàratre
Que no es trobés el seu esguerrat ambulacre.
—Ni que els seus instints reptilians
No ens el presentessin sota el formulari enigmàtic
De cap escarabat panxa enlaire
O àdhuc aferrissadament cardant damunt els femers.
—Eclèctics en claques sens cleques
N’acceptaríem aquiescents
Les dimensions que ens fornís.
—Fos qui fos li assignàvem el tron
Fos com fos era el triat.
—Per escanyolit ni llagrimós
Ni gambirot ni amb fimosi
Entronitzar’l calia i prou
Com pinyol en préssec corcat
Damunt la neu tan groga.
—I imprès amb àcid l’impressionant
Ceptre o arjau maragde
Miracle metal·lúrgic
D’escòries aparionat i d’efervescències vàries
Li plantificàvem en mà
Perquè durant l’enfervorit sojorn
Com a zelós monarca
En fes d’apanatge potser un ús condigne
A tall doncs de zing-zing segurament
O millor de carrau
I ens fos per tant al capdavall polida nosa
Com mòmia en sarcòfag
D’on un pic de la ujant carcassa
Adientment alliberats
En desxifraves els colgats gravats
Que et descobrissin els drets i torts del simulacre.
—Ara les incertes formes
De tots sos vans projectes d’abans
Ferrenyament ni cruament esborrades
Si jeu oblidós ni dicòtic en la reial civera
Hom li administra ensopidorament litúrgic
Qualque ruà en lluent cibori
Res prou catàrtic o exipòtic
Oli de càdec i cagaferro
Que l’empetiteix cifòtic
Fins a límits de nimietat elidible.
—Somiant en lentes copulacions
De mol·luscs de qui els vits tendeixen
Vers les depravacions dels vímets indòmits
O vers les arrencades protèrvies
Dels ariets gitats
Amb embranzides de viratons indeflectibles
Rei antitètic surava.
—De palterada cònica damunt la neu
Pel bateig de la meua pixarada
Transfigurada en l’icònic cap de l’escollit
Com ara el Sol qui a l’horitzó tot blanc
El monstre de l’aiguamort infecte
Vençut i esventrat no regurgita
El rei enemic és malson qui el malson agita.
—Ell qui fou nat de pudent palter anònim
Qui llavors bategí sagaç
Amb pletòrica pixarada lútia
Perquè d’on ragués la merda hi nasqués el cap
El cap de l’escollit!
—Íncube feixuc ans asfixiant
Tan feixuc ni asfixiant íncube
Qui tantost com s’asseu al tron
Tron i íncube s’enfonsen
Com s’enfonsà adés l’astre de la llum
Qui s’embarumà en les ogresques
Nuvolades negres
Perquè se’l cruspissin com cucs de cadàver
Els dracs qui s’hi amaguen.
—Somia en cambres de laberint nevat
On feres s’amanseixen quan se li han atansades
Com ara dones i poncelles de cony inflamat
I de nuvolades negres
Pixats l’hi plouen.
—Pixats i reneix
Cap coronat que la falç arrana.
—Bon segador d’hivern
Qui el ver escatires
I l’enigma resolgueres
Del palter horrorós qui s’empitjora ans corromp
En esdevindre capot
D’escapçat monarca.

(/=\)

—De la closca del cos qui es podreix
I en podrir’s s’esbadella
L’ànima en sura
Com pollet groc i frèvol
Perquè la serp de la mort
Se l’empassi d’un glop.

(/=\)

—Jardiner japonès
Excel·lent cantaire d’úniques melodies
Pastor ans duler ans ramader excels
Hagué un fill peix
Amb una hamadríada de l’estany on abeurava querrines i ovelles.
—Una vaca negra li feia de gos molt fidel
I brau qui atalaiava (jardiner japonès molt eficaç)
Brau qui amb un tall precís amb el falçó que duia a la faixa
Tornava (instantani) bou.
—I el fillet peix se li morí als braços ofegat d’aire
I molt angoixat i sanglotant aparatosament
A cap replà d’anguniosa serralada
Pretengué penjar-s’hi
Fins que fou tancat en manicomi
On ara cantussejant meravellosament
L’enganya (la mort) l’enganya.
—Fotent-se el foll l’enganya
Enganya la mort cantant per a elleix
Úniques melodies a l’instant creades i destruïdes.
—Negra vaca fidel se’n tornà al ramat
On els bous qui havien estats braus
L’hostilitzaren durant quatre dies
Fins que amb les seus banyes
Estergides del falçó d’adés son mestre
Hi ficà pau duradora.

(/=\)

—Esquiar rai
Amb una facilitat sublim
Pels lleus blaus de les zones prohibides
A les neus dels cims.
—Ara, davallar pels ocres sorrals ran de precipici
Allò molt més pelut
Calia cercar cap depressió oscada a la roca sots les sorres
I amorrar-hi el cul a terra esquiant doncs de cul
Amb els braços per bastons i els glutis per esquís.
—Altrament, només estalvi a l’arribada
Esguardaràs les vives esparpellades colors.
—Ah les colors dels cossos esclafats
Els ventres espetegats
Els cadàvers mòlts.
—Les colors essencials
Al rampeu dels cingles on l’herbei verd fosc
No és més suau
En què han reduïts els cossos els fauvistes.
—Puritat de les colors
Envernissades pel fi glaç
On molta de canalla mòlta
Estàtica no rau.

(/=\)

—De bon matí havent-te aixecat
Fotent cap cop d’ull des la finestra de dalt
Te n’adonaves que encastat al mur interior del jardí
Hi havia un cotxet blau cel.
—El cotxet blau cel que durant la nit
T’envaïa el jardí per a encastar’s al muret
Te’l trobaves ple de sabates
I d’ampolles de vi negre.
—També hi veies un home mort.
—Cony quin mareig vares pensar
I amb el càvec i ple de paciència començares
De fer-hi ben a la voreta
Un forat ben gros.
—Que més tard només et calgués (oi?)
Empènyer una miqueta
Perquè tot no s’hi esbalcés
Per a després encar no sebollir-ho ben sebollit.
—I tot plegat perquè (fantasiejares)
Al cap de les centúries
Cap nova espècie de diguem-ne íncola de l’indret
Amb prou delits de paleontòleg
(Mig admirat?) no ho descolgués.
—O (qui sap) ja no fos la terra mateixa
Qui com un ou podrit no esclatés
I tot no sortís
A fer-hi (què?) de bell nou un ben fútil paperet.

(/=\)

—Al plec intercrural
Hi veníem a morir totes les mosques.
—Fètida ascla on la mort s’aposta.

(/=\)

—Agh, vós! Tots els canfelips ocupats.
—Ocupats, ocupats! Ocupats!!
—I arribarà un dia que ja no podrem més, i llavors...
—I llavors, ui, llavors...!
—Llavors...
—Llavors, no res; llavors la caguerada que ens fotrem als calçotets serà abassegadora d’allò més, i monstruosa, i ultramesura, i monumental d’allò pus, ai, i gargantuesca, i patumesca rai, i del tot bestial, i de riure i plorar. Serà... Serà...
—Serà una tiferada per a la història, vós, i tant, per a la història.
—I tant, i tant. Agh!

(/=\)

—En acabat del meu atac de feridura, quan al cap dels dos mesos vaig tornar a la feina, i hom em felicitava pel meu recobrament i per la meua tenacitat i m’encoratjava gentilment a mantindre’m fort, aquell malparit, en veure’m la boca torta i com ara enraonava xafallós, car el restabliment havia estat naturalment parcial i és clar que mai més no guanyaria de bell nou les habilitats d’abans, em va dir que, a part de la boca i el demble, si també la tita la duia torta, i que ja demanaria a la meua dona si li feia gaire goig que molt de lluny en lluny l’hi endinyés de gairell.
—El malparit se’n va anar de la botiga rient escandalosament.
—Magre ninot qui rep retrets, romanc impàvid, tiqui lleig, qui ofès ja es quitarà quan voldran les circumstàncies. Abstinent, ni amorronir no pot.
—Que em dic, A cada porc son sant Martí. Tu impassible, i prou. Que la processó sempre vagi part de dins. Una processó tota torta, cert; guerxa, en biaix, obliqua, un bri embriaga, mes què hi fotrem. Tu rai; ets gàrgola faitissa qui els grotescs monstres de baix impertorbablement s’esguarda com ridículament ni faduga no van desfilant cap a la destral i la pastera; això ets, això et vols, gàrgola qui observa.
—I ara? Ara això: ni ric ni no ric; mai. I el que hom em veu al visatge (allò dubtós) és just una ganyota. Involuntària.
—Pel que fa a la dona, així mateix, rai; no en fa pas pocs, d’anys, que de burxar-hi, gens. Car de què serveix? Condemnada lubricitat, bromeres viscerals entre els sollats parracs. La basca.
—Així que au, res, endavant. Continuaré arrengant les cols, les bledes-rave, els carbassons, les pastanagues... als prestatges de la botiga, i si algú em diu que em vol de bé, faré una capcinada i engegaré un mormol que hom fàcilment confondrà amb cap ordinari agraïment.
—I així fins que la torta del tot no s’haurà romput.

(/=\)

—Havia decidit de pelar-me-la sense remissió. La meua dona m’havia dit “use it or loose it”, i allò m’havia fet pensar. Havia vist que la feia tan minúscula, i allò d’usar-la o perdre-la, com qualsevol traça o do o cervell o llengua o qualsevol altra qualitat, la qual si no la conrees es torna xorca, l’oblides, s’oblida, s’atrofia, es panseix, potser el contrari, o sense potser, segurament, conreant-la s’enforteix, com quan et muscules, o creix i tot, com quan gomboldes l’hortalissa, i per això ara me la pelava sense remissió, ço és, sense parar.
—Sense remei.

(/=\) —L’enorme estadi, lleugerament oval, era voltat per unes vies per on transitava, molt lentament i durant tot el partit de futbol, el nostre tren de privilegiats espectadors.
—El tren, cada vagó del qual acollia, com dic, els ben triats espectadors d’acord a llurs mèrits, era continu i tan llarg que gairebé es mossegava la cua. El cantó de dins, ço és, el cantó de cada vagó i àdhuc del tren en general, car la connexió entre vagons no permetia cap mena de trencament, altrament que quan havies de passar de porta a porta, i el passatge entre portes era hermèticament clos a banda i banda, de tal faisó que no poguessis mai caure daltabaix, el cantó de dins, el que s’enfrontava al camp de futbol, doncs, era tot de vidre sempre límpid, un vidre intrencable, d’ací que per molt que caminessis dins el teu vagó, com quan passessis (si mai et vagués) a un vagó veí, la teua visió de l’acció al camp mai no es veiés interrompuda. Quant al cantó de fora, el cantó exterior a l’acció, era totalment opac, de tal faisó que ningú no es distreia mai esguardant cap al cantó equivocat. Els seients, individualitzats i tots molt còmodes, s’adreçaven tots davant, vull dir, de cara al camp, amb el respatller donant l’esquena al cantó opac, per on ronsejaven monitors, credences, llibreries i armariets de licors.
—Els allerats espectadors anàvem veient el partit instal·lats d’allò milloret. Hom esguardava el partit amb més o menys interès alhora que enraonava discretament o més apassionada, i, en tot cas, endrapava ostres i formatges blaus de la millor qualitat, i fumava haixix i bevia tes asiàtics preparats amb perícia extrema. Hom llescava pans de pagès a cops de sabre i en sucava les llesques als celestials suquets.
—Hom animava l’equip de casa amb més o menys escalf, segons els tarannàs i l’humor del dia de cascú, és clar. Ara, quan el nostre equip marcava i els jugadors ho celebraven fent una volta a l’estadi, com obríem les finestres tallades al vidre altrament inconsútil i els llençàvem les deliciosament acolorides flors que en poms magnífics decoraven les nostres taules: jacints, gessamins, genivells, lliris de neu, camèlies...
—Si mai marqués l’equip enemic i, llonzes, brètols, bajans, volguessin borinotejar mica celebrant re, rebien closques d’ostres, i nous del Brasil sense trencar; i porrons i setrills i ascs simiescs; i volutes de violes i arquets de violí; i julls i acònits; i urticàries rai, veròniques, santetes, formigueres... Bombes de mà.
—Expectàvem que s’atansessin, i llavors, esparverada esbandida, larves larvàtiques per lavatives lavatíviques levíticament pel cul donades, com somatitzaven llurs angoixes! Se’ls embogien les cèl·lules; en galdós piloteig, ganglionars, bategoses, autòfagues, fotien goig: es feien autogols incessantment, cos qui es desfà, cada tret per la culata.
—Pedant i pretensiós, com sempre, soc avui, mig pet, dels qui més fort no se’n riu. De l’aixopluc estant, implosiu, expansiu, espletant, els endollava un reguitzell espetegós d’expletives anadiplosis. Ara esgarip, —Se us infiltren com clostridis! Estralls de la lloca, sema, simmàquia qui sola se us guerxa, al·lucinat cautxú!

(/=\)

—De nit soc tornant al cau amb la meua pala d’escombriaire, i me n’adon que, perquè vinc, obligat, d’ajudar d’altres escombriaires com jo a sebollir tota aquella gernació d’ínfims nocturnament assassinada per la bòfia de la raça òptima, me n’adon, dic, que romanen encastades al ferro de la pala pelleringues i ossets i ulls i brutícies, i doncs, alhora vaig fent espetegar el ferro de la pala a llambordes, voreres i cantonades que s’escantellen al contacte, tan furiosa és la meua embranzida i tan impactants els estavellaments.
—Havia caiguda ahir la neu, mes durant la nit un front tebi l’ha endolcida. Per tal d’acabar de netejar el ferro, el vaig banyant ara doncs a la capa de neu, fins que hi caic que més que netejar’l, l’embrut. L’embrut de merda de gos. La capa de neu, havent-se parcialment fos, jaqueix al descobert les innombrables cagades dels gossos òptims esteses arreu i sobretot als marges de l’avinguda.
—Al capdavall he trobat un clot prop un mur, on, havent-hi llevada la capa prima de neu mig glaçada, hi ha aigua més clara. Hi soc banyant el ferro de la pala, quan un parell d’adolescents de la raça òptima passen corrent, desultoris, si fa no fot atlètics, engegant guitzetes a tort i a dret, i un d’ells, el més groller, s’atura en veure’m i diu (a l’altre), Aigua neta i clara com la de la font, tu!
—I es vincla cap on soc netejant la pala, i comença a xarrupar-hi l’aigua. Horroritzat, coralment, vull dir, humana, xautant-me’n pler, l’he reptat. Que ho no veus que beus aigua barrejada amb cagades de gos?
—És clar que quin cas farà ningú com ell d’algú d’una raça ínfima? Ha continuat xarrupant encara més adeleradament.
—En aixecar’s, ha fet continent de ventar’m un mastegot. I, com m’he arrupit, desjecte titella espatllat qui cuida trencar’s amb l’airet del gest, s’ha esclafit i, sense aturar de fer els seus saltets, amb un altre gest encar més despectiu, sense tanmateix ni veure’m, ja se n’ha desentès. Se n’anaven tots dos, puntejant de ferradures com si re.
—Ara, cap al cau, tot i que la pala era força neta, continuava escantellant llambordes, cantonades, voreres.

(/=\)

—Tantost veus que ells s’enfilen decidits cap a un cantó, tu, qui ambtant t’has ressagat com qui badés, enfiles ara, i d’allò més esventadament ni esbufegada, devers un altre cantó; com qui diu, t’esbiaixes (prens un biaix, ca?), enfiles drecera, talles el formatge, t’esmunys de gairell per cap altra via, esperitat, rabent.
—La teua tan sovintejada condició de perdut — tostemps doncs més o menys volguda — car, un cop perdut, ho veus tot nou — sotges més acuradament cada detall del paisatge urbà, marí, muntanyenc o camperol. I no hi ha re més vivificant.
—Ep. Sense perdre’t, sovint, per massa de vist, re no veus.
—Les colors, oi? Les colors sobretot. Molt més vives, molt. Les colors de la roba estesa als balcons, les pells als tampanys, les figues i els tomàquets als arns; i les colors llavors dels anuncis a les marquesines, les dels barrets de les dames, les de les faldilles de les suculentes noietes repenjades a les cantonades.
—I quan t’afegires a la colla de tiradors? Prou anaves vestit tot de blau, com ells. I tiràveu de tot. Tot endavant, tot amunt, tot enllà, ben lluny. Tant hi feia que fos a sests i a espirals, o de bolla, a l’atzar, on toqués. Botxes bitlles viratons. Discs llances martells. Ep, i semences i tot a les dones qui es llencen al verd. Apassionades femelles sense calces i amb les faldilles arregussades qui envaeixen els estadis totes il·lusionadetes i tòrrides a felicitar’ns. Qui sinó el perdut pot fruir impecablement i impunement de llurs tan saborosos fruits?
—I aquella vegada on prengueres la barqueta i t’endinsares a l’oceà fins que érets enmig d’enlloc? Només desert aquós als quatre punts. I et temies que qualsevol vaixell enorme, o balena, o cap cap de fibló no et dugués al mai més. I tanmateix, per sort, la sort dels perduts, els corrents et duien a cap costa on ara, llas, tampoc no saps què hi fots. No saps ni si sabràs entendre’ls (què es xamullen, pobrissons).
—I quan hom et confon per altri? I hom ara mateix i per menys de no res ja et linxava? O, al contrari, hom celebrava el teu molt astruc adveniment? I tu començaves a voler demostrar que no, que tu, que es tractava d’un altre...
—I millor, molt millor, quan, de lluny en lluny, caus, benaurat, en alguna d’aquelles tendres aventures amb càlides i tan acollidores, caritatives i caldes, mestresses?
—Car, com dic, perdut, ets lliure. No hi ha més alta llibertat que la d’anar perdut. De ningú no depens ni a cap deure et deus. Cap altre neguit ni compromís ni obligació que el de trobar’t. Per això que ho esguardis i ho vegis tot amb tant de deteniment i amb tanta de claredat.
—Perdut, soc de debò, sense adulteracions, ja t’ho diré, jo mateix.

(/=\)

—Cel groc, només ataronjat a l’horitzó. Em descargolava l’orella dreta i l’abandonava al capdavall de cap estarloc perquè em sentís, quan jo ja no era sinó ben calentet clapant a casa, els sorolls, les cançons, els eixarms i les angúnies de la nit a la jungla. L’endemà la plegaria, me la cargolaria i amb ella en sentiria els enyorats crits del meu origen arborícola. Ara, si llavors s’esqueia com s’escaigué, que un os golafre se me la mengés, millor, l’atiava bo i mostrant-li l’altra, l’esquerra.
Ossot golut, guaita, capgròs! Elis, elis! Prou en tinc una altra. You galoot, come and get it!
—On, si ve embalat, afal·lerat, enderiat, boig, com malastruc marraco o patum catastròfica, us dic que rai, que no em bellugaré pas de lloc. Fins que ben a prop el feixuc animalot gormand no trepitjarà el parany i caurà al pou, al fons del qual les punxes dretes l’acoraran ben acorat.
—I ara què en faré? El faré a bons bocins i els ficaré al rebost, no pas sense abans haver-li descargolades ambdues orelles, la dreta de les quals em cargolaré a manca de la que se’m menjà, i l’altra la netejaré i la desaré banyada en mel, per al dia on em calgui.
I ara què sents? — em dic.
—Ara... Ah, delitosament! El bosc, la jungla, les muntanyes, els ganyols i els grunys i el rebombori i la bonior, i els brogits i els terrabastalls salvatges d’on no vinc i on en somnis encara no visc... I on pel que em roman no viuré, car on altre he viscut ni viuria més intensament ni perspícua, ni entenedorament ni prístina?

(/=\)

—Soc el malparit datpelcul qui es cregué necessari, mes ara que a la fi amb tota la raó em crec superflu, la duad se m’enduu, i panxa amunt m’hi rabeig, banyat, al·lubescent, i amb letícia, en delitós blau infinit de cel.
—Valetudinari, amb les alcandores esvellegades, m’acomiadava del món. Tret que de debò, vós, mai ningú...
Ningú no endevinava que arribava tan lluny.

(/=\)

—Ara que m’estic morint, els meus somnis fan tots referència a la merda. La duad és la riuada darrera, la definitiva, la que s’enduu el món finalment a la merda; la veus (hom l’ha vista d’ençà de mil·lennis i mil·lennis) que s’enduu d’antuvi tots els cadàvers (ínfims i òptims) mai existits, i això fins que només en roman la merda, la merda, les tones incommensurables, infinites, que tots aqueixos cadàvers no han produïda durant llurs vides. I quan hom es mor (i això que dic és quelcom així mateix vist sovint pels psicòlegs), hom passa de somiar-se mort i de somiar en morts, a somiar en merdes i a somiar-se merda.
—Aquesta darrera nit, m’he vist en presó, entre homes brutals, i quan els dic que he decidit passar a l’altre costat de la presó, on els homes són encara molt més brutals, són tots boigs i assassins, els “meus” homes brutals s’han mostrats força benèvols i alhora se n’han adonat qui era de debò. Era el mesquiter guanyador de vuit Orlovs en nou anys. L’Orlov és el premi que la sagrada confraria, el gremi de mesquiters, ofereix cada any al millor mesquiter.
—I tanmateix hom m’han ficat a la presó. Per què? Els ho dic: Per causa de no haver sabut entomar la merda esbarriada de la fecal batllessa.
—Car en somnis m’he vist transportat als anys antics on els mesquiters anàvem pels carrers amb el caixot a l’esquena, i de cops gent diguem-ne amb ganes de gresca o per a fer gràcia, et deien —Entoma, mesquiter!
—I havies de maniobrar, bon jan, per a entomar la cagada. De vegades et cau al cap, la cagada; d’altres vegades no ets prou destre per a entomar-la; mes quan l’entomes, tothom t’aplaudeix — cert que d’una manera prou vexatòria, d’una manera que alhora et ridiculitza, mes què hi farem.
—El segon somni em troba al jardí on soc amb una pala fent clots per als arbrets, i un conegut alt i fort arriba corrents amb ganes de cagar, i em diu que no pot més, i se’m fica a la barraqueta i se’n va a la comuna; al cap d’una estona surt i em vol prendre la pala; li dic que se n’agafi una altra, i que per què la deu voler? Diu que per a desencastar els cagallons a la comuna, i efectivament hi faig un cop d’ull i hi ha dos cagallons entravessats a la boca de la cagadora i ho embussen tot. Són dos cagallons gegantins, són cagallons d’ogre, de colós, de deu déus. I no me’n puc estar: he d’admirar-li els estronts. Me’n record que el felicit per la salut que deu traginar, car amb aquells estronts cal pair d’allò més collonut. La qüestió, però, també, que aquella comuna l’haurem de condemnar. Els estronts hi esdevindran petris. Hom els trobarà fossilitzats. Copròlits per a l’esdevenidor inimaginable. Diran que efectivament el passat era habitat per titans, grossos com els dinosaures més grossos.
—I ara vivim, jo i els companys, en casa sense aigua, i tots doncs caguem finestra avall. Molta de merda roman naturalment a ampits i façana. La casa put execrablement. Així mateix, la condemnaran.
—I llavors hi faig de pintor, i la merda a la finestra és una merda blava, d’un blau somort, i per això em ve a l’esment de pintar-la de verd, d’un verd molt viu; aquelles merdes verdes són molt més presentables, com ara lacades, envernissades, menys pudents. Potser guanyaré, no pas un Orlov, ans un com se’n diu? Un o més Othons i tot, ço és, premis de pintura a betzef, vós.
—I ara novament el darrer somni, on estranyament he tornat als anys antics, on els meus avantpassats anaven pel carrer recollint les merdes. I tothom traient el cul per la finestra. I els mesquiters no ens estranyem mai de res; res no ens ve de nou; sabem la veritat última de tot, i aquesta veritat és cul i és merda, i prou. No hi ha res més. Hem vists massa de culs en finestra. Culs de filòsof, de dictador, de general, de bisbe, de jutge i botxí, de batllessa. Només els ingenus i els pobres tòtils i cretins s’esparveren o cauen de cul d’admiració davant coses ben banals, i hom els ha dit, arrucant-los, i de temps immemorial, —Babau, que no has vist mai cul en finestra!
—I hom m’ha tancat a la garjola. De fet, a l’ergàstul més tètric, on, cacoquímics, a les últimes, ja fem prou mig sobrevivint, prou som a frec de no espitxar-la, d’inanició i d’infecció, i de fred i de por; qui? qui cony!; els destarotats, els destarotadament imputats, els inapel·lablement condemnats a la bestreta. Condemnats a tortura i mort. I que de què t’acusa l’inquisidor en cap? Collons, del crim més greu. D’haver fatalment ofesa la fecal dona del batlle.
—Es veu que, a banda de no haver sabut encertar-la, no he sabut aitampoc, encara menys, llepar, part de terra, ni prou adeleradament ni perfecta, la sobreeixida merda molt colta de la santíssima batllessa.
—I ara, mentre em destrenyen a la roda, m’increpa, cruel, dient-me de gos, de moro i d’esclau. I de... I aquest és un tort encara potser més gros — em diu que soc fora de lloc: molt pretensiós i pedant, tornem-hi, àdhuc gosant emprar mots rars, com si fos un miserable criminal advocat pro bono qualsevol, quan l’únic que em toca és callar. Callar i llepar, i portar, cada cop més geperudet, la incalculable mesquita a la immensa fàbrica, temple fastuós que pertany als purs de puta sang, als prohoms, als batlles, als torturadors, ço és, als molt seriosos ni flairosos inquisidors, els molt seriosament cagaires, els molt flairosament infectes de putrefacta merda, els inics únics, els inquisidors; els inquisidors sempre tan ben triats per llur molt diarreic déu.

(/=\)

—Merdeta miraculosa, tantost l’ejaculí es ficà, autònoma, a caminar.
On vas?
—Angèlic, el prim estront qui em donava un rampeu, tocà l’ase, raucà com granota; estraféu el degoteig de l’aixeta del safareig; amollà uns quants seguits xut, xut, xut de mestre-tites desaprovador; llavors giravoltà entre l’esbart, no gens sorollós, d’ocells mitjanament exòtics, belleu com cerimoniós pica-soques cresta-vermell qui llagotegés, o millor, fotés la cort en comú a d’altres de sa elegant nissaga; i encar romancejà una miqueta bo i fent veure que emprava d’ulleres les volutes de cap trempat ocell-lira qui pel mig s’envania tot sol, i es ficà a mimar les tricotaires, qui, xafogoses al xaloc, al rampeu elles de cap sangonós cadafal, exprimien vanament llurs delers il·lusoris; i ara, després, es veu que una pregona recança l’envaïa, el filustraves entristit, retret, a un raconet, pensiu davant la lluita entre bòfies disfressats de lladres, i de lladres disfressats de bòfies, qui, silents i forçuts, a tall de bells estronts ells, com cogombres de bona mida, davallant les escalinates, s’imposaven ara els uns, adés els altres, fins que, tots plegats, sobtadament, i responent qui sap a quina muda indicació, en estripats calçotets i en balderotes jaquetes de pijama, ja es començaren ara no sabria dir si a polir’s ells amb ells, o (pitjor?) a cardar’s...
—I altrament, re.
—L’estront qui fui, pansidot, pansidot, se n’estigué, de tot altre sorollet. I, sense acomiadar-se ni amb cap perfuntori arreveure, tocà el dos, amb en Coriolis mateix, sí ves, sense respondre tampoc a cap de les meues mudes carregades qüestions.

(/=\)

—Per pont impassable damunt riu brogidor, haig tanmateix de jurcar a travessar-hi, tot i el trànsit atapeïdíssim que em ve, massiu, davant, contrari al meu pas. Són camions, autobusos i àdhuc vasts carretons arrossegats per lleigs elefants d’un blau viu esclatant.

(/=\)

—Prop els pous infernals on els peixos radioactius s’encenen i s’apaguen com esclatants bombetes de llum infecta i glauca, com ara si cridaven a tot vent la mort roent al mer toc, hi ha les platges. Les platges sempre fosques. I en les més fosques, hi rau sovint el xiquet qui s’hi passeja; s’hi passeja bo i cantant les seues operístiques àries com ningú (de tan perfectes) no les ha mai sentides cantar.
—Era palès que en feien una de por. Hipopòtam de pell ambre, el director del film decreta que tallin. I que els actors descansin. Que no racionalitzin gaire el desastrós escenari. Que encara que al món tot té explicació, vol que el dubte romangui, no sols als caps dels artistes, també als dels espectadors.
—I ara assenyala l’ambrat hipopòtam qui potser té una estoneta per a fer’m mig cas.
—Tots els papers m’escauen, tant el de fràgil senyoreta molt espaviladeta com el de l’atleta vigorós, baronívol, mascle.
—Aquesta és l’acció. El riu s’ha sobreeixit, ha inundada tota la plana, l’aigua s’atansa i tot a la casa. Soc la mare heroica a qui àdhuc costa un colló descollar del fangot la sabata, mentre va cercant, per l’estesa toixa i xorca d’aquella desolació redundant de tolls interminables, el petit de la família. I ara veu darrere seu el desconegut qui camina vers la casa, i es tem desesperadament que hi entrarà, car és oberta, i s’endurà el que voldrà, i quin mal no farà a la canalleta? Per això veieu-me tornant tan de pressa, xipollejant, relliscant, llençant-me, ínclita, projectada, bocaterrosa damunt el fang. I com he guanyat el malvat, i com l’infant l’he trobat prop de casa, i com ha entrat de seguida, i s’ha ficat a jugar xiroi amb joguines adients prop la xemeneia on els tions flamegen.
—Soc un artista, i puc fer perfectament el paper de mare jove.
—El director, diversos agents representatius amb els cartipassos plens de paperam, i certs tècnics de quelcom o altre, tots plegats atents a la decisió dels director. Tothom certament força tocats, neurastènics, com pertany a gent del gènere cinematogràfic, i en general al món de l’espectacle, on tot és alhora ficte i pres com si no ho fos pas. L’espectacle, una religió com les altres, tot el que hom hi fa, pensa i diu és de mentides, és per tal de fer veure i prou; qui s’ho cregués de debò, mereixedor de manicomi, vós.
—Acollonits davant la meua avidesa que m’oferissin el rol; convençuts que podia fer-ho magníficament, tret que calia discutir-ho, i alguns, els més elevats, s’han apartat una miqueta, i ara el director se n’ha anat sol a ca seua, que rau justament davant els estudis mateixos, que són un magatzems mastodòntics, amb petites finestres, i un aspecte trist de derelicte part de fora; part de dins, tot hi és decorats, i Sols artificials, i paisatges i palaus fets de façanes i cambres ambientades per a com qui diu totes les ocasions.
—I ara, atenció, car un dels tècnics qui són fora veu que surt fum d’una de les petites altes finestres rodones, —Foc, foc! Ai, collons!
—Tothom doncs prou esfereït, i ningú no sap què fotre. Prenc doncs la iniciativa d’anar a cridar el director; vaig a ca seua, allí mateix. He anat pujant les escales, tot sentint moltes de veus, però no veient ningú enlloc, fins que no soc al mateix dormitori i tot, i el director el sentia enraonar amb la seua dona rere uns cortinatges basts que tapaven llur llit. L’he cridat, —Ep, director, ep! L’he fet sortir, li he dit del foc. Al mot “foc”, tota la seua canalla quina festa llavors, que esvalotats!
Foc, foc!
—Molt dotats artísticament, aquella canalla, saben fer de tot; ja he parlat del xiquet operístic davant el pou infernal, però les noietes també, hò i tant, saben tocar el violí, dansar meravellosament, fer de pallassetes excel·lents, de malabaristes, de contorsionistes, del que vulguis.
—Davallem les escales plegats, unes escales amples i plenes de flors pertot arreu, poms i poms esbarriats, sense gaires forats on ficar-hi el peu.
—Les xicotetes, com dic, molt contentes de tenir un home a casa, car elles se n’adonen perfectament que d’estrènua femella alhora agradable i simpàtica, re; que soc un mascle jove i fort i puc cardar-me-les totes en cadena sens fi, i allò encara les eixoriveix més, i així, per tal d’evitar les apegalosetes xiquetes ni de relliscar amb les flors, he fotut un bot d’allò més acrobàtic, he saltada la barana i he anat a espetegar a baix de tot, plegat de cames, sense fer’m gens de mal, i tota la canalla, xiquets i xiquetes, han vist si puc fer papers ni paperets ni paperots; el pare no ho sé si s’ha adonat de re, va molt lent, com si sabés que al capdavall el foc, i doncs l’assegurança que se’n seguirà, li resolen d’espetec tots els maldecaps. De primer, tots els escenaris cremats; llavors cap film a fotre, quin descans, vós; i tercer, amb prou calers, hom pot començar de bell nou, amb millors idees i millors actors.
—I aquest al capdavall era el meu rol, per a això m’havien volgut, i per a res més. Tot era de per riure, com sempre. Hi soc, només, segurament, per a certificar que, quan el foc ha començat, el director era a ca seua, i els altres directius eren fora esperant la seua decisió. D’on que el foc a l’interior dels monumentals magatzems fos iniciat per gent sense interessos, o s’iniciés, encara millor, tot sol. No pas provocat per ningú, ep. Amb els bombers cridats, i tard que arriben, i ningú no prenent cap mal gaire greu, tot collonut, ves.

(/=\)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall