L'onzena.

11. (Faulona que s’escau a l’Hostal dels Poetes, o el de les Ulleres de Sol Embrancades Màgicament Dalt de Tot.)

Fill de la casa, poeta jo mateix, era assegut a una de les taules més sol·licitades, la llarguíssima taula més a la vora del generalment molt admirat pollancre gegantí. Hi era, dic, amb la meua màquina d’escriure, assajant de posar en net uns poemes guixats a la babalà en bocins de paper que duia a les butxaques. Tenia al meu costat, en un petit moble biblioteca uns quants d’exemplars únics comprats o trobats recentment en mes idíl·liques visites pels poblets del voltant, llibres fets a mà, escrits sense màquina, plens de gràfics i dibuixos, cosits a casa segurament pels autors mateixos qui els havien confegits, cadascun dels artistes a hores d’ara ja traspassats (o alguns, qui sap si encar vius i tancats en institucions), tots plegats eximis lletraferits molt humils, i molt afeccionats a la lírica i a l’exuberància creadora.

El nostre hostal es deia dels poetes perquè havia correguda, al cap dels decennis, la brama que foren els poetes d’antanyasses, en societat bohèmia, els qui, qui sap per quins mètodes arcans i és clar poètics, penjaren totes aquelles ulleres de sol a les branques del pollancre. Un pollancre que havia crescut, com dic, formidablement, d’una faisó espectacular, duent alhora les ulleres de sol encavallades prop les arrels de mantes de branques cada vegada més lluny les unes de les altres. Humanament impossible, especulaven els erudits més pregons. Car hi havien hagudes, naturalment, àdhuc publicades en revistes especialitzades, mantes de teories per a explicar la miraculosa distribució d’ulleres amunt i amunt, i més amunt encar, a distàncies fenomenals, com més anàvem, les unes de les altres. N’hi havia (d’estudiosos molt filosòfics i palesament, com gairebé sempre, totalment lluny d’osques) qui afavorien la teoria dels ximpanzés ensinistrats, qui les haurien plantades on ara són. D’altres, més de peus enterra, proposaven que el pollancre havia estat tan jove que els poetes, fent bots o pujant cordes i escales, les havien pogudes anar penjant ells mateixos, a preu força car de lleixar-hi alguna vida o altra, i això també, detall cabdal, posant-hi a sota, al pont de les ulleres, unes gotes de «pegaboja», aquella perillosa pega (avui com avui estrictament prohibida) que enganxava tan fort que cap ventada ni tempesta no ha assolit mai encar de desbancar-les, ni de moure-les un àtom.

Tot això tant se val. Tret que és l’atracció que mena tota aquella gent estranya, vull dir, més aviat singular, a l’hostal. Un hostal lluny d’arreu on els espies dels diferents estats s’hi apleguen, amenaçadors, armats, emètics, menyspreables. Per això si mai em demanen re, els responc sempre el mateix, que jo no sé re, ni vull sabre mai re, perquè, collons, tampoc no vull pas que em matin. Com si no els conegués prou, botxins despietats.

I de més a més, res, desenganya-te’n, gamarús, no puc fer d’espia teu ni seu ni de ningú altre. Jo soc poeta, jo líric, pastoral, idíl·lic, eteri, vaporós, angèlic. Visc als núvols. Als núvols hi ets com a xauxa; si tinguéssiu ànima o consciència, us hi recomanava l’estada.

Els actors arxiconeguts també s’hi lleixen caure, sobretot els qui han arribats a edats avançades i tanmateix sempre se’t presenten, anònimament, amb paies joves, altes, fortes, extremadament popudes i culudes. Sempre has de fer veure que ni els reconeixes. Car allò que s’estimen més és la ficció que es poden bellugar sense que ningú no els vingui a remenar els pebrots. Tot i que si mai troben que de debò no saps qui collons són, llur vanitat de típics pusil·lànimes se sent tan nafrada que t’escanyaven per poc que podien. A ca nostra, coneguts però no pas reconeguts obertament, es troben segurs, saben que els respectem, i que sobretot respectem llur ficta intimitat. Tots ens coneixem. Cascú per la seua banda. I al capdavall tothom reguardejar rai. Discret, malfiat. Car el món és ple d’àvols datspelcul terriblement mèrdics, és a dir, de delators, d’espies.

Allò pitjor és l’aparició dels periodistes. Amb quin desesme no els veus fotre el nas pertot, i inquirint i demanant i fotografiant, i els has d’aquissar els gossos, i llavors, amb els culs ben mossegats, allò que escriuen, poetes fracassats, claferts de rancúnies, quins disbarats maldestres, vós, ja es veu d’una hora lluny que mai no seran clàssics, com jo i encar més els meus molt il·lustrats anònims trobats pels poblets, que en el molt llunyedà futur pòstum serem la plèiade perennement recordada, quan la gent, a la fi, qui sap per quina vareta màgica de la ciència genètica, no hauran esdevinguts intel·ligents, i no hi haurà al món ni espies ni actors ni periodistes, adotzenada púrria ignorant qui la plebs ignara, ara extingida, rucament molt adorava (i es creia, massa enverinats d’ençà de petitons per la terror religiosa, on els ‘creients’ es deien així perquè molt estúpidament s’empassaven les bajanades més horroroses mai empescades).

Altrament, només cal asseure-s’hi i anar ficant en net, a la màquina d’escriure, mos poemes i els llurs, en antologies antològiques. Mentre espies i actors es relluquen malfiats, i consumeixen, carrinclons, amb l’auricular ben dretet, llurs cafetons i cigalons, i roms amb llets i nates.

(>>>)