Les que fan Catorze i Quinze

14. (Faulona amb el pop emblemàtic qui la xona xucla de l’esqueixada gueixa.)


S’esqueia que mon ventre diamantí esdevingués, una nit qualsevol, evidentment ventríloc. M’emprenyava llavors diàriament amb ses xerreres de ninot, ses veus carrinclonament escardalenques de ninot, i fent segurament (com si el veiés i les veiés), mentre garlava, carotes de ximplet ninot.

Volia cometre un petit quirúrgic molt valent suïcidi definitiu. Car allò fora allò més digne de fúmer, ca, no pas? Allò que en diuen, als incommensurablement transcendentals contes per a la canalla, com els que m’abellien de llegir, seppuku, o harakiri. «Esbudella’t, cordons, com de petit esbudellares ratolins», deia, crec, la conscienciosa veu.

Com ara desesperat, m’esperonava tot sol a agafar el matxet penjat rere la porta, i plantar’l a terra pel mànec, ben arrapat amb les dues mans que segurament començaven de mantinent de sagnar, i, amb un cop de cap molt determinat fer un vaitot i amb mon ventre, de tan dur, com ara laminat i esmaltat doblement d’acer inoxidable, lleixar-m’hi caure decidit damunt.

Esdevinc momentàniament centurió romà qui, havent estat desconfit, fa allò que escau i és honorable. Gloriós instant. Entrant a la mort per la porta triomfal de vori i or per a qui ha acomplert perfectament amb les estoiques necessitats del seu vast amor propi.

El pensament hagut m’estarrufava qui-sap-lo. El ninot al ventre ventríloc esdevenia, avergonyidament, desconfit ell mateix, tot d’una molt menys loquaç.

Llavors, tanmateix, assuaujat, m’agafava mandra d’aixecar’m. Em trobava massa calentet tot acotxadet. Tot plegat, allò d’estripar’m el ventre amb un ganivetàs, ho lleixava per a l’endemà.

Ara, força orgullós amb la meua heroica resolució, això també.

L’endemà, en trobar’m al coixí mateix on el meu cap no ha dormit tan pregonament — un coixí, cal dir, que l’altra nit, on feia de drapaire menystingut, qui, quan torna a casa es fica sense haver pas sopat ni re al llit, i rota agrament i acre al coixí ratat que algú li ha llençat damunt, de dalt de tot d’una finestra fosca — en trobar-m’hi, dic, un martell encar humectat de recent sang cranial, em demanava de qui pebrots no fos, la sang, i no fossin, les inxes d’ossos occipitals encastades a l’ull, al cap i al pern de l’impressionant nou instrument.

I llavors ho he sabut, o diguéssim més humilment, endevinat. Pertanyien, és clar, al samurai mandrós qui s’estimava pus de clapar i somiar que no d’acomplir un deure sacre — i doncs d’esventrar’s coratjosament i sense més noses, com déu mana.

Els traïdors a les lleis heroiques de la vida prou cal castigar’ls de valent. I ell no s’havia quitat de son pecat, i ens desil·lusionava qui-sap-lo, i els rigorosament dreturers volíem, fellons, replevir-nos-en com calia — que ens tornés allò degut, com tot protagonista de debò no hauria hagut de fer sense pensar-s’ho dues vegades, braument, abrivadament, baronívolament... Santament i coratjosa, i tant, com som coratjosos tots els qui tant no n’esperàvem, pobrissons, d’ell i del seu protagonisme ara immerescut.

Aleshores, una altra cosa important... Que també, durant la profitosa clapada, prou semblava haver resolt. Un altre enigma. A saber, d’on podrien vindre’m aquells ventrílocs de profusa xerrameca qui em raïen a la panxa?

I em deia que, naturalment, de massa haver xuclades xones roents de gueixes tantes i tantes de nits seguides! Vols-t’hi jugar, em deia, que m’empassava, en la dura, àrdua, tasca, de trast en trast, qualque embrió o altre qui, allotjats d’estranquis a mon ventre, llavors se m’anaven desenvolupant, i així, amb el temps, els escarsers fetus fets i drets, ja començaven d’enraonar, pentecostals, o com se’n diu, poliglots, en mants de molt erudits parlars, ni, ara ja sense esgargamellar’s caòticament com quan eren més jovenets, en filosòfics diàlegs que aviat qui gosarà escandallar’ls, de tan inabastablement pregons que no devien, crec, ésser?

Car no pas que no conegués, no som tan carallots, l’emblemàtica imatge (la vaig tornar a guipar l’altre dia mateix) del pop golut qui, amb goludam, goludament xarrupava la xona de l’adorable pescadriu gens pecadriu, mentre amb sos tentacles acarona encar ara carns vibrants i boiants, i dúctils i àgils, i d’allò pus glorioses de masegar...

Benaurat ell, com jo mateix, esdevingut darrerement, reconeguem-ho, també un pop lasciu, un pop amb deu sedecs tentacles, fent cosetes inexplicables amb les gueixes guixades al meu magí... Oi que no hi ha al món res de més gentil, ni excels, ni bo, ni feliçment portador de felicitat, que una noieta sana...?

Sempre amanida a ésser xingada en qualsevol ocasió. Innombrablement estimada (penetrada, foradada) per cada cantó. Tothora nogensmenys immergida en joia sublim. Àdhuc rient de plaer. Això és ésser sa, cordons!

Sa saliva és gebre de gespa o molsa al bosc a l’estiu, en saó d’eixut, quan bufa el llebeig, i amenaça el garbí... I és mel de maduixes, sa saliva, quan a l’hivern bufa la tramuntana i el gregal fa el mandrós.

Noieta sana qui sempre fa bona oloreta, fins i tot quan caga.

Son alè és mannà, és ambrosia, és l’altra cosa — nèctar, és clar. Noieta sense blasme ni defecte, ni malaltota mai, heroïna formosa com estàtua d’en Praxíteles, o com es deia aquell altre qui també en sabia tant? Fídies, crec. El de la Galatea? No. Pigmalió.

I la molt gaudent noia del pop? Aquella mon amic íntim, en Hokusai Tothosaus, n’és el benefactor culpable.

En Hokusai Tothosaus i jo, els vespres vora mar, de vegades, ens preníem un respit, i ens eximíem d’anar de meuques, i estalviats per una nit o dues de les vanitats fatigoses de les seductrius, i de moment exhausts de llurs embafadores mullenes, sense voler patir pus del pútrid depravat soroll de llurs moixaines i manyagueries, i embruixaments i magarrufes, i d’altres de llurs ximpleries de dona massa molla, com dic, ens atansàvem, calms, vora el peixos muts i els calamarsos i els pops, i hi escoltàvem, per comptes, llunyanes, les harmòniques notes de la xunga. I, en pau, ara i adés, ens en contàvem de bones.

Ambdós artistes consumats, ens prestàvem, esperits oberts, a anamnèstiques transferències, i així ell sabia mes incomparables heroïcitats, com jo ses més madures proeses. Tot ens sortia extremadament fi, sense exagerar, ni l’un ni l’altre, gens; res no ens eixia guerxat ni pel broc gros.

Llavors, romania ell astorat, en veure’m tan pacífic, quan li contava que jo, bufa, noi, si ho sabessis! Jo qui fui astut i enginyós, un argent-viu, un íncub, qui se us presentava tot d’una com un estrany formigueig, una fornicació instantània, un pànic anorreador que seqüeles de vertigen rosegador rai no us lleixaven, ai, donzelles i pubilles esculturals, a una ànima vostra ara feta parracs inapedaçables...

I llavors, però, què...? Tot pren tot d’una mal carés, company! Un terrible atac de melsa em descompon. La inevitable fatalitat em desconfeix, i... Esdevinc poeta. Ara, epic, és clar, no fotem!

Restablert, al cap de lustres oblidats per llur inactivitat de caire mític, com si ja no se m’ha mort ningú, ara ja no vaig més de negre. Ara, xiroi, vaig de dol com en van el mongol i el congol quan van de dol.

Que com...? Doncs, és clar, amb ombrel·la i para-sol de llampants colors arc-irisades, per a fer por als garneus fantasmes qui podrien pensar’s que allò era un enterrament de debò on festejar-hi i atipar’s de carnús de mort. No senyor; no la caguessis; aixanta la mui, tanca la boca, car provar-ho (provar de fer-hi un mos) fora per a tu atriboladora errada!

Refet, com dic, ara «Som-hi, som-hi», jo qui m’engresc i m’agullon.

De bell nou doncs de salut ple, armat de cap a peus amb tots els ets i uts de l’arnès i el pavès. És a dir, mudat amb l’armadura de festa, la de la celebració de la glòria i el triomf, bo i eixint feixugament de casa, què m’havia empescat, molt ardit, de fúmer?

Havia muntat el primer desgraciat qui se’m posava a l’abast.

Gambant a botets com l’unigambista qui era, al meu penós muntat li deia d’ollaó perquè virés és clar a la dreta. I cap on us penseu que el capdefufa tingué els cordons de virar!

Amb peus de plom, i a cop de broques d’esperons, a poc a poc no pas poc que no li n’embroc, pler d’apòcopes, als òrgans més clau. Perquè s’esmeni, és clar. I fins que no cessés de sagnar, car sagnava un desdir, no cuidava pas d’estroncar’n el martelleig.

Lleu oïes remor de sinistres xiu-xius i de ximplement planyívols mormols, i de lúgubres lletanies, i de misèries sens fi, i de maldiences dels malignants i malfiats de sempre entre la xurmàtica plebs, la plebea xurma.

Una implosió retòrica la llur, la qual, com tostemps, tot plegat era extremadament malsonant. Ara, negligibles, el lot, el munt, la totalitat. Pas que en faig realment cap cas.

«Guaiteu-vos l’indecent gran cavaller com tortura el pobre vianant. Un vianantet tot esguerrat, ço que és pus, com si només li mancava això.» «I braquicèfal, per a pus pena! Les angúnies mai no venen soles; se’ls amunteguen, així com les malvestats i les malaurances, als putejats per la vida, com als dissortats de sempre, ço és, els qui hom ja els neix pots de la pega, o gafs, o portallatzèries.» «Cert! Ni un argenç de bona sort, per a ells, mai. Retrògrads qui tothora retrogradessin a velocitats esgarrifoses.» «Per a estalviar’s tanta de pena, prou caldria haver’ls eliminats tots, tantost eixits de l’ou, tantost descloure. Així que esberlaven la closqueta, garrotada, i au!» «O mesos, instal·lats, curosament, tot petitets, dins el bou d’aram d’en Phàlaris, on els condemnats érem, amb totes les de la llei, no fa tampoc pas gaire, rostits vius!» «Ara que no sé si te n’has adonat, mes és evident que tot això dels esguerrats... És esguerrada conseqüència de la maleïda promiscuïtat que arreu impera, i el bou d’aram és la metàfora dels condemnats pel molt maligne cony banyut, amb les malalties venèries que, en acabat de tant maldar-hi com un esclau — cony dictatorial — et cremen i recremen llongament i de viu en viu! Com si no ho conegués, escolteu! Mon cosí mateix, el pobre, com el planyíem tots plegats!»

En aquestes avinenteses, mentrestant, no gaire més lluny, l’objecte de tantes de fútils pietats, se’m mor, exhaurit, extenuat, exsangüe — excel·lent muntura mentre m’ha durat.

I així anar fent. Tot previst. A cada acabament, sa catàstrofe. Mai cap apocatàstasi (o autèntic restabliment), mai cap restauració ni restitució, mai cap mena d’anamnesi, no. Memòria esborrada, irrecobrable. El records es fonen, com es fonen els metalls, com es fon tot allò que fou.

Allò que fou, i tot allò altre que és i serà — car allò que és i serà en un tres i no res prou s’ha tornat així mateix tot allò que fou — i un cop ha estat, al cap de no res s’ha fos.

Tot comença en excrement, i en excrement fineix. Paronomàstic, vull dir, paradigmàtic, prototípic, irreprensible.

Quin ludibri continu, el món i aquest microbi qui so — qui, així mateix, com tots els altres, hi feineja en va!

I mes contalles d’avui, què? «Pse. Mig figa, mig raïm. Ni això. En tot cas, tot plegat, no gran cosa; millor que no gran cosa, no re. No re, tot comptat i debatut.» Crec que deien, rere núvols d’estosegosa pols, d’ençà d’arcans racons abdominals, els embrionaris ventrílocs qui desava dins.

Restava sense contesta, esbalaït enmig del carrer. Com tot heroi ridículament ensinistrat per la societat que m’oprimeix amb nocions d’imbècil, i això tant a estudi mateix com a totes les historietes per a la canalleta, perquè m’hi sacrifiqui — monstre de mil caps i un cos enorme fet d’emmerdats esclaus — i m’hi impliqui (jo també, què hi farem, cap remei, la societat mana, i prou hi has de cabre), m’impliqui ineluctablement, dic, tard o d’horeta, en cap molt pertinent contesa per a continuar enriquint inútilment els rics, i distreure no menys inútilment la resta de miserables.

I llavors ai que em calia córrer vorera amunt, o el perdia.

«Ara vinc, ara vinc!» Li dic a l’autobús, cridant, abans no foti el camp de bo de bo, bo i lleixant enrere un ròssec groc. «Ara vinc, cordons!» Perquè, si us plau, m’esperés, o, esbufegadet, un altre maleït matinot que arribaria a classe qui sap quan... Qui sap quan.


(>>>)


15. (Faulona entre pagerolet Obduri i la noble Fineta dels incomptables parents de molt antiga degenerada prosàpia.)


Jo qui només soc un putrefacte pagerolet de Lleida, em manquen les paraules fines; només en sé de bastes, paraules amb què prou ens entenem jo i les haveries, així que quan els coneguts aristòcrates Dingleberry compraren per no re els predis del voltant, i de cops me’ls trobava i els sentia que deien coses molt feixugues, dites en llur molt finet vernacle d’aristòcrata, mots apodíctics que en acabat, pobre de mi, tractava, qui sap l’infructuosament, de virar al meu miserable, molt més planer, llenguatge, en treia tot plegat conclusions prou satisfaents per al meu limitat enteniment.

I de veïns, quan els vagava de lleixar-s’hi caure, pels voltants, no pas, cascú entenent de l’altre allò que entenia, no pas que ens baralléssim mai gens. De cops em volien llogar per a treballs mínims que implicaven sobretot extraccions de brutícies. Entrant a una de les cases llurs, em sobtaren una miqueta que es desessin, qui sap per a quines activitats, reguitzells i reguitzells, milers i milers, d’abominables gerros de fetus en formol — fetus humans, cavà?

Qui els els portava i els els venia? Cert que coneixia els regiments, si fa no fa oficials, de quatre o cinc o sis siluetes de caps i prou, sense faç ni façana ni visatge ni trets, cinc o sis o set, i qui sap quants d’altres pertot arreu més enllà, els quals, mercès a les lots enceses dutes pels cossos endevinats qui per força els devien contenir (aqueixos caps sense faccions), suraven tremolencament damunt les denses boires, entre les ombres tenebroses de les més fosques nits... Els reconeixia, dic, els grupets de bugres engrutats qui, deglutits per la baixa boira, no et trobaves sovint, tot tornant massa tard de la vila o dels camps tan allunyats, recobrant (ells, segurament), pels solius cementiris, cadàvers selectes i assortits.

Tothom amb dos dits de front sap què foten de debò els Dingleberries, els homes (car de mascle, no cap; ara, caçadors exquisits i rudes marietes, rai;) pensant-se-les totes per a anar afegint acres a llurs dominis, fins a fer-ne genuïns reialmes on ningú ja no hi pot fotre el nas sense permís exprés. I les femelles, què? Les femelles re; cardant pels descosits, amb gossos o pas.

Una de les Dingleberries es féu fictament amiga meua. Amb brutal impunitat, es fotia rotundament a cardar amb tot un rast de proletaris qui anava arroplegant per les seues propietats. Volia de mi que li’n portés de nous, reclutats amb la tartana pels predis de més enllà.

No li’n portava cap. Li hauria dit, si hi gosava, que jo, qui ja no em fiava mai gaire de la gent diguem-ne normal, és clar que de l’obscena patuleia llur encar menys. Allò que sí que havia fet era fer-li entendre, en el meu vernacle de pagès, que, com és sabut d’ençà de temps immemorial, els incompetents en general (i com jo en particular) som massa incompetents per a adonar-nos-en que en som, i no pas poc — un munt, una serralada, un pirineu, un everest — que en som. De què...? D’incompetents, estúpids, nuls, colltorts; enzes, llondros, trompellots; ximplets, datspelcul, capsdefava, taral·lirots; badocs, beneits, taujans i ceballots, i ruquets i sabatots... Ep, i així anar fent, no paris mai de comptar. I li confessava encar que no sabia ben bé què em volia. A part, que no coneixia gaire ningú, i que vergonyós rai. Així que d’on no n’hi havia no en rajaria, milady, pas gens.

Tractant de fer-me-li capir la cosa, li proposava, com devien haver fet tots els altres bescantats cardaires pobletans tantost havien rebut (quin remei, amb bona cara, bons jans) el blasme, l’acusació del defecte, i també doncs li proposaven (segons el grau de familiaritat, ben tranquils o nerviosets), que, si doncs no n’estava prou satisfeta, s’ho fes ella mateixa...

(Si no n’està prou satisfeta, faci-s’ho vostè mateixa. Si no n’esteu prou satisfeta, feu-vos-ho vós mateixa. Si n’estàs prou satisfeta, fes-t’ho tu mateixa.)

I afegia, com probablement havien afegit, que potser es comprés un gos més conformat, allò que en diuen, un ca d’íntima companyia, ca?

Ella rai, amb el luxe i el bon preu a què estava acostumada que hom li fes per la influència i les bones cèl·lules i la sang blava, i les veremes d’època, i les ceràmiques de retrospectiu pedigrí (i ja no sé què dic, car la finor i jo, incompatibles rai), de què gaudia i tota sa vida havia gaudit, s’ho podia permetre com ningú. Un gos de raça, no fotem.

(O compri’s un gos. O compreu-vos un gos. O compra’t un gos, mastodòntic o pas; de gruix ridículament horrorós, o aberrantment mil·limètric, mes sempre monstruós.)

Llavors ho féu, i es passejava amb la bèstia repugnant. I jo, pagerolet bast, pensava amb tota la raó, com cada cop que anava amb la tartana, a l’hivern, a vendre-hi els naps i cols de la darrera collita, a la capital, i en veies, bledes repel·lents amb llur criminal insolent mastí ple d’urc i suficiència, a gavadals.

«Puta burgesa qui veig amb un gos. Prou sé que et fas llepar el cony fastigós pel maligne monstre envejós i gelós, qui m’abuixeix com si es pensés, malastruc, que li vull prendre el lloc. De tota faisó, repulsives figafaves, no us m’atanseu gaire. I sobretot menys pretensions ni hipocresies, cavà? Que ja ens coneixem!»

Partint de la premissa coneguda de tothom que els aristòcrates, com els mateixos monarques, són tots ximples de necessitat, degut segurament a l’excés de sang dolenta abassegada durant segles d’anar-se-la intercanviant, com plepes, entre ells mateixos, sense anar ara a enfonsant’ns-e en els més sòrdids detalls, podríem esmentar com a curiositat tanmateix això que humilment segueix.

La meua Dingleberry, entre d’altres «malapropismes» típics dels capsdecony de tot endalt, deia, quan volia dir que les coses anaven totes de mal cantó (com la societat, l’economia, la política, el món, etc.), deia que tot «is astir and turning topsy-turdy», ço és, pobra dona, volent dir, que tot anava prou malament, de mal carés, damunt davall, guerxadament rai, en aiguabarreig, en doina, capiculat...

Tret que ull viu. Car deia doncs «turdy» per comptes de dir, com manen els diccionaris, «turvy». El mot és «topsy-turvy», ço és, «de qualsevol manera», «tot tort i capgirat», etc.

Tothom, «entre les millors companyies», és a dir, tothom entre ells amb ells, qui la sentia, i se n’adonava, apagava un somriure amagat, car «turdy» és clar que ve del mot (tabú entre els fins) «turd». I «turd» vol dir estront, és a dir, cagalló.

Ara, qui no se’n reia gens era jo. Ja prou fastiguejat de natural, la idea em disgustava enormement. Car si la seua distorsió de pronúncia l’aplicaves al sexe (com en totes les femelles, la seua màxima preocupació), veus que topsy-«turdy» hi escau perfectament, car, en el sexe capiculat (en el «seixanta-nou», em sembla que en deien els més matemàtics d’entre els degenerats), els caps (els «tops») és troben precisament on surten els podrits estronts, així que, poc o molt, tothom tenia raó — com sempre.

A l’estiu, les naixences celestials en la dolor més esgarrifosa representades per les erupcions còsmiques del solstici, les reproduíem, a la plaça del poble, cremant-hi esplèndides rèpliques de celebrades patums, de coneguts personatges «de tota la vida», emperadors i bisbes i merdegadeta d’aqueixa, i molts dels quals s’esqueien que fossin avantpassats dels nostres aristòcrates, qui, amb unes quantes llepades de llengües de foc, els pobres, lleu raïen ara, diabòlicament esquelètiques (vull dir, les ja naturalment grotesques rèpliques), esbalçades de qualsevol manera a les brases de les adés, no feia gaire, força enrabiades fogueres.

L’espectacle va deure tocar vivament el voraviu de l’ànima de la marquesa. «Obduri», em va dir, «les gestes de la malastrugança m’obstrueixen el viure. Ara me n’adon que també nosaltres no som re. L’horreur de vivre, mon pote! L’horreur de vivre entre terribles vibres, i serps de cascavell, i peixos elèctrics, i queixos d’ase, i queixals de llops, i banyes de senglar, i ferramentes inextingibles d’ivaçosos taurons. Ai que hi fotrem, my god! Les premonicions, com les previsions, ben malastrugues, com dic, i els agalius més atansats així mateix prou dolents. Tot plegat, un firmament de foscor i buidor, i el món no essent sinó un pànic íntegre que n’hi ha per a penjar’s, vivint com vivim en la pitjor de les situacions, enfonsats al grumoll de merda sencera que en diem cosmos, un forat penjat enlloc i completament clafert d’un oceà vescós, insalvable, de la mateixa substància irrespirablement excrementícia. Obduri, saps? Tornat del tresc ara mateix, mon cony esdevingué eixut tot de cop sobte. Car entre els foscants ombratges nemorosos, hi haig vistes les restes autèntiques dels qui fórem enfilats al tron en un temps gloriós que, ja ho veus, sic trànsit, company!»

Li responc, «A què treu a cap esfereir-se’n tant? Això és viure, Fineta. Sobreposeu-vos-hi, cavà? Les fulles mortes! Les fulles mortes són innombrables, com els condemnats ja executats. Les molt maleïdament bares, traïdores, serps d’aigua, ni poc ni gaire mai no ens en sentíem concernits, cavà? Per què ho hauríem de fer ara? Cavà? Cavà? I si als cims molt violents, els cims on més fort no aüquen els vents, els pelegrins se sacrifiquen, massa angoixats ni deprimits per llur religió de cretí, estimbant-se doncs abís avall, què ens fa, ni ens ha de fer, això als qui cada matí de bon matí ens cal anar a vinclar l’esquena al tros? Tothom el neixen condemnat a mort. Un univers concebut per la concatenació més imbècil d’elements datspelcul, però, penseu-hi bé, i trobareu que al capdavall és el millor univers possible de tots els universos que hom es pogués, molt inspirat, empescar. Proveu-ho, Fineta; no en trobareu mai pas cap altre que, malparit i cruel i aberrant i abominable, i d’allò més fastigós, com prou és el nostre, no en trobareu cap altre; no, trobareu, al contrari, que no n’hi ha ni en pot haver cap altre que ho fos menys, d’horrorós. Tots els altres pitjors; pitjors. Les nits d’hivern, a la voreta del foc, rumieu-hi una miqueta. Veureu. El problema és un altre; el problema és existir, saber existir, fer-s’hi. Hom s’hi fa o no s’hi fa pas. I s’ha acabat.»

Em va voler donar un petó i tot, potser pel carallot consol, i la vaig haver de rebutjar. «M’haureu de perdonar, Fineta. No solament mon carall, escuat, ha caducat, també mon curtet crèdit d’amor ha vençut, i allò més greu, amb els anys, les defenses i anticossos a la sang se me n’han anat fonent, la immunitat antimicrobiana ja anava fotent figa de bella horeta ençà, i ara la por (immensa, gens raonable, mes por nogensmenys) és d’entecar’m amb quelcom de definitiu i letal, i no puc ni vull morir’m, tinc feina a pilots amb a la sembra d’aviat. Si molt convé, em dieu de cagat, i que em lleix engaltar pel mortal esglai amb ben poca cosa. Tant se val. De tot vituperi, me’n desix sense rebre’n cap greuge ni cicatriu ni llepia ni xuclet ni traça. Així que jo rai. Ara, no m’aquisséssiu el gos, això tampoc, que allò primer que faig és fotre-li una bala entre les celles, fa?»

Amb ulls encesos com becs de cauteris, sanglota ara com fràgil ombrel·la sota la cabalosa pluja, i, en recordar-se’n, em recorda (com? si ho sentia per primera vegada) que: «No feia gens, i era jove i rica i joiosa, i festes rai, i ens reuníem a mitja nit sota l’ègida amable de n’Eros o Harpòcrates, al cercle de Piccadilly mateix, i veies, al voltant meu, corrues d’Heliogàbals de pa sucat amb oli qui em pretenien assíduament i passionals... I ara què cony estic fotent, encaramel·lant-me amb un pagerol lleig, pudent, pureta, ignorant i bast? Redéu, on hem anat a parar! On hem anat a petar! On hem anat a raure! Incredible! Unbelievable! Quin món més absurd, quin món més incongruent ni vandàlic, quin món més topsy-turdy, indeed, no et fot! Els diré als homes de casa que, abans no em matis n’Hèctor Teratosi, pobrissó, el millor llepaire de conys, n’Hèctor Teratosi, en aquest món teu tan preciós com dius; abans no me’l matis, dic, els diré que et matin, i au; és clar, això també, en un accident de caça qualsevol. Prou són incidents sense importància. Casos corrents. Poden passar a tothom. Un món perfecte. Fet totalment com cal.»

Per això emigrava del poble. Sí ves. Com sempre, al capdarrer, el més gos i més rabiós s’emporta la sortilla, el premi gros, el tron més capaç i merdós.


(>>>)