La vint-i-dosena i la vint-i-tresena

22. (Faulona del trinitari rebordonit.)


«La coreografia del senescent misantrop és sobretot (i quaix exclusivament) de fer cares de fàstic pertot arreu on cau; amb irritants garranyics, el sílex prehistòric de ses ungles grata a contrapèl els esperits de tothom qui ragui pels seus voltants; puc garantir’ls que no és cap calúmnia dir que aquell cavernícola ultra-sorrut, sedentari i catafracte, és deleteri per a la societat; no és pas solament mon parer, és el parer de cada altra femella al món, sia núbil sia climatèrica, tant se val, les dones em pes el rebutgem, i el volem ostracitzat, i això si doncs no executat sumàriament, detestable enemic del poble, jull desastrós, metec repulsiu...» — deia na Cleòpatra Baules, de bracet amb la seua amant, na Tresa Caverna, filla de son molt famós pare, el mestre astrònom Nícola C., inventor i constructor del millor periscopi ni telescopi ni estetoscopi, i còpia rai d’instruments òptics.

En Procopi Lalanda, el promès de na Tresa, se li atansà part darrere, i sol·lícit, li acunçà la trena. Va dir: «Perdó, senyories, és que la trena de la Tresa sempre es destrena; és una treneta força insurrecteta, ha, ha.»

En Procopi, qui totjorn és vantava d’ésser una mosqueta morta qui a ningú mai no nou, era un pobre mec d’allò més odiat entre els plepes del tribunal constitucional, dotze jutges d’idees infernals.

Va dir el president, espolsant-se l’estalzí de les celles, i fent petar molt cacofònicament sos artells, de faisó que els de pus d’entre el públic ens embussàrem les orelles: «Qui més humil no pretén vúlguer’s, més soberg ni vanitós no demostra ésser!»

I fou en Procopi condemnat a l’expulsió del territori, i declarat ‘maiviu’, ‘nulens’, un no ningú de debò, una nul·litat sense cap dret ni un, i qui qualsevol pot matar instantàniament i impunement, si mai gosava atansar-se’ns a les fronteres, ni que ens vingués disfressat, per a compensar, del més vanitós dels egregis tifes, és a dir, l’irrisori pontífex romà.

I la Caverna i la Baules, en copsar el dictamen, contentes tanmateix d’allò més, car quin quitze més apegalós, vós.

Les dues malèvoles veïnes, molt criticaires, falses assistents per a feines innecessàries, ara esperaven que llur plet, que prenia tan bon carés, acabés encar més favorablement.

Ambtant, però, l’inútil procés contra el misantrop, és a dir, contra mi, amb el comentaris aquiescents del respectable, passava per ull, enfonsat d’empertostemps en els patracols, els mamotrectes, els baldufaris i la impaïble paperassa legal en general, oblidat de tothom. Ço que era natural. Com podien els jutges punir algú qui era com ells...?

Car què collons són els jutges sinó misantrops! No fotéssim. Tots els jutges, diplomats per les més altes instàncies, en són i n’han d’ésser... Misantrops, els qui odien la plebs. Els qui odien tothom. Si no odiessin els humans, per què es prestarien a jutjar’ls? I jutjar’ls, rai. Per què els condemnarien, a recer de malignes lleis aberrants i infames, fetes a mida per a afavorir els pitjors; lleis d’animals per a animals. I animals, rai. Animals eixits d’estranquis dels cràters sofrosos i infernals.

La vella Baules, no pas tant la Caverna, qui era molt jove i doncs força ingènua encar, em volien allò pitjor, només perquè no les anomenava al meu testament.

Llurs possibilitats de romandre-hi les ensorraren definitivament els afalacs (falsos, com tots els afalacs), on follament em sebolliren, sense adonar-se’n que, com més m’afalagaven, més punts perdien. Fins que, en un no re d’estona, els perdien tots.

I ara aixequen, revenjaires, carrinclons tol·le-tol·les contra l’intrèpid qui so, qualcú qui ha sobrades airosament mantes d’imponderables ordalies, i qui, fornada rere fornada, proeses acompleix que eclipsen els Solells i llurs singlots de ximples enlluernadores erupcions.

Fui molt reeixit marguiller del resplendent temple votat al Trimurti, i mos jorns, fossilitzats, eren tots dolços, lírics i idíl·lics, i tothom admirava (de lluny) el personatge. Un personatge, qui, mentre s’estavellen bòlids alats a gratacels i ziggurats, romania impàvid, vivint d'il·lusions. Poètic, i sobri i frugal (amb no re en té sempre prou), i qui molt il·lusionadament doncs, versificava, sobreeixint de gratitud, mentre li bullia interminablement, com dic, per tota teca, l’arrosset amb les safranòries a un potet cilíndric de modestes proporcions.

Feliç ell, qui tant se li’n fotia de fet tot. I a qui mai no li hauria presa la talent de ficar’s enlloc. Ridículs adelerats fidels arrelats fanàticament a causes sempre estúpides. Ells s’ho farien, fètids. Per què m’hi hauria de mesclar? Què se m’hi ha perdut?

No pas que no m’empassés, penitent, i contra l’excés d’hilarant atrabiliaritat que em pujava del fel, de lluny en lluny, un brou d’adob vòmic i nespres en saó. I que d’amagatotis, furtivament, no anés ficant-me en cap petit racó encar ara mig secret certes peces i pedres de vàlues immarcescibles que triava i subtilitzava de les donacions dels pelegrins més rics i malparits, i doncs més adeptes a comprar’s indulgències contra les penes acrescudes ran llurs repel·lents pecats.

Eren també, els petits ídols que veníem, i que, com a paborde de l’indret, em tocava exclusivament de mantindre ben nets, escurant-los els orificis, passant-los sovint part damunt la camussa, i traient-los la pols i el greix de les ditades, eren, dic, els xarons ídols petits, balmats, és a dir, tot buits part de dins, i quan havia reunit prou capital — trofeus com dic triats — trofeus autèntics, no pas peces estrafetes modernament per a ensarronar turistes, lluents objectes trobats per pàries camperols (qui nus i ignorants no n’endevinen la vàlua) entre la runa hipogea de qualque palau pretèrit sebollit pels terratrèmols, les guerres, i el pas de les eres, i ara immers en qualque vasta propietat de qualque ric rajà o paixà, qui el venia a cap altre ricàs, o el fa oferir als déus en remçó (o pus tost comprant-ne el perdó) de ses horribles malifetes — no gaires articles exclusius, però caríssims als mercats (legítims i no) mundials; monedes i amulets antics i únics — llepolies irresistibles per als esnobs col·leccionistes multimilionaris esbarriats pel miserable món — figuretes gairebé totes de mediocre factura — àdhuc alguns horrorosament grotescs — sovint, precisament per llur lletjor i mediocritat, i antigor, els més carots...

Aquest capital, doncs, el vaig embotir al foradet més privat i mai revelat d’un d’aqueixos ídols més grosset, i me’l vaig enviar a una adreça d’un país estrany, i al nom d’algú a qui vaig afanar-li la cartera, i qui vaig inscriure per telèfon a una cambra d’un vistós hotel vora la mar.

Cal dir que un altra de les meues tasques al templet era de trametre aquests objectes de culte virolats i innocus — tot el vulgar repertori d’estatuetes — ninotets de l’exímia sacrosanta tríada, comprats pels alhora necessitosos i àvids clients de la religió — així que jo rai.

Quant a les trinitats sacres, tothom sap (i si no, compassiu i commiseratiu, prou l’en declar sabedor) d’on surt la inaturable repetició de tres déus qualssevol reunits — trinitats simbolitzades en triangles equilàters (o el que jo en dic ‘triangles troglodites’).

Als anys petris, o cavernícoles, els primers dibuixos mai dibuixats damunt les roques eren triangulars, i eren (què altre podien ésser?) eròtics, lúbrics, sexuals, car representaven l’autèntic déu qui els primer homes no veien que de debò existís, car prou en sentien les obres, els miracles — i aquell déu era l’aparell del fotre, integrat pel parell de collons (a la base del triangle), i el cigalot trempadot enmig i amunt.

Aquest triangle màgic, fet de tres unitats fautores de prodigis, ha perdurat, i ha esdevingut, arreu, sagrat, i no cal dir que ha estat manllevat pràcticament per tota mena de secta supersticiosa (més tard apellada, tant se val, religiosa). Potser ni cal afegir, per massa evident, que els blanc-i-burells coloms — o àngels, o follets, o dimoniets benèfics — qui mig s’escapoleixen de l’àpex, o vèrtex dalt del triangle troglodita (o equilàter), és palès, dic, que representen la lleterada (de la mateixa color i substància) del cigalot originari que, estilitzadament, es convertia, doncs, muntat enmig dels dos collonassos, en la part alta del triangle.

Desapareixia (jo) una nit, monjo peripatètic qui és de viatge caritatiu qui sap vers on. I m’embarcava a un jonc. I la peripècia era vasta per oceans ingrats. I al capdavall feia cap a la costa on m’abillava com els locals, i anava al meu hotel a rembre-hi mon freturat paquet.

Com tots els exiliats, anant devers terres que hom assumeix erròniament que seran més lliures i acollidores, ens hi revenen sovint a la memòria els altres ardus viatges transatlàntics on, a coberta, exhausts, tractàvem de clapar, i les tempestes i els llamps i els durs objectes (cadenes, cordatges) que voltaven pertot ens percudien i esterrossaven.

Estranys remordiments ens mossegaven, i ens neguitejàvem amb les noves dificultats que l’esdevenidor no ens amania. I sabíem que cal sempre anar preparat, en aquest món d’ubiqües perfídies, per a la desil·lusió. No et vols pas lleixar sorprendre per la pobretat intrínseca a tota realitat, sobretot tantost s’hi barregen els humans, qui ja saps que tot ho fotran malbé, car per què altre hi foren, al món?

Mos malsons eren remoguts safareigs on es regolfaven, en abonyecs putrefactes, toves construccions en forma de ziggurats. Ziggurats i gratacels, ja ho he dit, sempre zigzaguejant, i prests a l’enderroc, disposats a l’arranament, sigui per causes ‘naturals’ de revenja del paisatge violat, o per motius també reivindicatius extrets del perenne inextricable odi que hi ha d’haver entre persones qui no s’han mai de poder encobeir, car per això són fetes, per a fer-ho malbé tot, com dic, i això inclou sempre (potser preferentment i tot) altri.

Fet i fet, a tothom, i als exiliats més de pressa encar, tot ens surt a la biorxa. Al cap de poca estona, tota esperança s’ha fosa. Se’ns allunya el fat, escarnint-nos i fent-nos pam i pipa, i llençant enrere un maliciós esguard, alhora amb un mig somriure dolent i podrit, de menyspreu i de fàstic.

Tant se val. La qüestió és saber-ho. Aquest univers escàs és tot un muntatge absurd que fou creat amb la meua naixença i que desapareixerà amb la meua mort. I prou. No hi ha re més. El romanent són merdegades sense interès. Pse.


(>>>)


23. (Faulona amb la mosca sublim.)


Urpes corrompudes emergeixen lentament de part de dins i obren els durs llavis esblaimats del sarcòfag.

Meteòrics, harmònics, coreografiats perfectament, eixams de mosques orquestrades hi fem cap, melòdiques, i, pròpiament gremials, no ens barallem mai. Per a totes n’hi haurà prou. És una mòmia damunt la qual milions d’ous no n’hem ja posts durant les innombrables èpoques on treu el nas i fa un volt pels voltants (i alhora n’extreu un bon bol, i l’arrossega, amb ses urpes de xarxa, amb unes quantes de verges, les quals consumeix més tard pausadament, ben enfonyat, durant setmanes).

El tap, el nyap horrorós, l’enuig majúscul, són els escamots vandàlics, és a dir, els esbarts anàrquics i egoistes (res a veure amb els eixams molt solidaris i magníficament coordinats) de certs titellencs ocells molt criminals, d’aquells qui hom apella (despectivament, com cal) “insectívors”. Llurs quequeigs i llurs grinyols i garranyics són infectes purgacions d’orquestra — allò no és cançoneta ni re, allò no són pas dolços arpegis d’arpa com els que jo mateixa, mosca sublim, no sé produir — el meu insigne brunzit, sense falsa modèstia, és (tothom ho reconeix) totalment celestial.

Tant se val. Mai no m’han feta por, els tifes (molt valents quan van arraïmats en armats boldrons dogmàtics). Sempre he rebuts els mitges merdes de presumptuosos ocellarres amb un badall morat i un esguard glaçat. Què altre es mereixerien, destructors de sublimitats?

Mes tornéssim a la nostra reverenda mòmia. Empesa pel seu instint de mòmia afamegada, imponderablement (de tan frèvola ni prima que no esdevenia) es fot, com en Pere Tarota (o en Pere dels Naps, o del déu Pan), es fot, dic, a volar, amb els seus pedaços solts de mortalla, les seues betes apedaçades de mòmia qui-sap-lo antigota, bo i fent-li d’efectives ales. I enmig les tèrboles tenebres de la més foscota nit (sempre en tria de semblants, ho sembla ensumar a l’aire), entra inoït per les finestres de les verges qui dormen el son pregon de les verges qui un instant abans amb el coixí se la pelaven i s’escorrien, i les abdueix, se les enduu, tantes com pot, vint o trenta cada nit de bona pesca.

Cal dir que al nostre aitan ben avingut orquestral eixam, els nostres dissabtes són de lleure; no hem de formar ni re; hom ens lliura l’honest i ben guanyat estipendi i, amb allò, i ben mudadets, amb llustrins i tot, amb ales delicades ivaçosos volem, qui més qui menys, a despendre’l. Anem cascú per lliure. Cascú a lliurar’s a la sòlita disbauxeta dissabtenca de la seua preferència.

Personalment, d’ençà de temps immemorial, sempre he fruït qui-sap-lo bo i ensumant draps d’entreforc de certs femelles adients (i especialment verges) — draps d’entreforcs, doncs, delitosament flairosos.

Confessaré que darrerement romania exuberantment enamorat de... Extremadament encaterinat amb... certa verge, de qui la sentoreta d’entrecuix, per a mi (de qui el tast odorífer tothom reconeix que és fabulós), per a mi particularment, dic, era distintivament sensacional, ultrapassant en deliciositat la vera ambrosia dels més fantàstics paradisos.

Si puc donar abans de partir definitivament un petit consell als meus hereus qui desclouran de l’agre del terreny tan ben adobat ni assaonat de la mòmia, feu-me cas, si voleu. Àdhuc tu, el caganiu, qui sempre em sortiu rebels. Davant el públic, abstén-te’n, si pots, de demostrar’t tan entusiasta, car prou saps que prendre plaer en re només et guanya els retrets dels envejosos, i això si doncs no llur ràbia assassina, i el de les malignes autoritats invasores.

És clar que no pas que t’hagin de neguitejar gens els retrets dels datspelcul, mentre no et vulguin la pell, com dic.

Això dels retrets, mentre no et guanyis els propis, rai. Car qui s’acusa de cap crim, desgraciat, no hi ha pas pitjor imbècil, ni al capdavall pitjor hipòcrita. Sòrdids personatges, adobats, ells, per al martiri mentider (els de debò amanits per al martiri de veritat, aqueixos són uns tocats sense remei i el manicomi és llur lloc), avui de sobte tacats extraordinàriament (car ordinàriament ja en van), esparracats, enteranyinats, plens de brians i nafres, es confessen públicament i es colpeixen el pit, i voldrien fer plorar les fleumes, mes (ens repulsius, emètics) què altre es mereixen, ells, que una bona puntada al cul, i la desatenció més despectiva? Més ens val no ocupar’ns-en més.

Aquella nit, on, com tants dissabtes em proposava d’anar a ca la meua verge, per a posar’m (i romandre-hi tan agradablement embadalit totes les meues hores de lleure) damunt els seus benaurats draps d’entreforc llençats no gaire lluny del mateix llit — on, tot i haver-se-la pelada tan deliciosament com cada nit, tanmateix, de vegades, els traïdorencs eruptius malsons que no saps mai de quin cràter no brollen, de cops, com dic, la fan gemegar... — i com llavors l’acaron, sense fer-li pessigolles, i li mormol a cau d’orella delectables melodies per a apaivagar-la! — doncs bé, aquella fatídica nit, és a dir, aquesta nit mateixa d’ara — ai, llas! — la nit atziaga on la mòmia s’havia escaiguda de desvetllar’s — malviatge! — com he cuitat d’arribar-hi abans!

Gosava, prop seu, prop la virginal poncella, mig marejat de plaer per les excepcionalment glorioses sentors que exhalava el rebregat coixí tan perfumat amb glorioses secrecions d’entrecuix, mes, així i tot, sobreposant-me, valent, ardit, ardu i estrenu, col·locant en extrem perill la meua vida, aquest cop em ficava, a cau d’orella, no pas a mormolar-li melodies excelses, ans estridentment dir-li que tanqués, per la mort de déu, la finestra; que s’aixequés i la tanqués, ara mateix!

I ensems, vull dir, al mateix temps, alhora, li trepitjava amb intenció la conquilla, i li picava el tragus, i li mossegava l’antitragus, i continuava cridant-li, esgaripant-li, que tanqués aquell collons de letal finestrota.

Tot d’una, bam! Es va etzibar una galtada, la qual embranzida colossal del mastegot que dic, tot i que se’l donava a ella mateix, em prenia de ple a mi, i em jaquia tota estamordida, tret que... Immensament contenta, me’n vaig adonar que es llevava! I que, mercès al meu suggestiu suggeriment, se n’anava, somnàmbula, vers la finestra, i la tancava ben tancada!

Quina felicitat no m’acollia, immensa, com dic, incommensurable, i encar pus tantost la mòmia — ha, ha —no s’estavellava espectacularment al vidre.

Malauradament, el soroll de la col·lisió eixorivia la virtuosa i fascinant donzella, la qual, en encendre el llum, i esguardar girientorn i albirar’m — ai, llas, sí! — veure’m allí, com una taqueta negra, amb llustrins i tot, qui ensumava fortament les odors curatives i guaridores, damunt precisament l’entreforc de les seues calcetes blanques, tretes abans d’anar-se’n a clapar, no feia encar ni mitja horeta, no sé d’on trobava una paleta matamosques i em fotia un batzac mortal.

Un cop batuda i ben batuda, romanc abatuda, tret que no pas per a gaires darrers instants. Cal aprofitar les precioses gotes d’essència vital que em gotegen de la sobtadament estroncadota aixeta.

Ara, esclafada per la proditòria paleta matamosques, en els meus darrers instants al món, els millors moments de la meua gloriosa vida musical i sensual — una mosca indiscutidament hedonista, com cal i déu mana, acomplida en totes ses admirables facultats — això he triat, molt lògicament ni filosòfica ni harmònica, d’anar-me’n, bo i recordant-les, les estones més meravelloses — de filar endavant suaument, de tocar pirandó amb la grata serenor d’haver fet el meu deure, i doncs en pau i somrient — d’acomiadar’m, en un mot, com joiosa animeta qui retorna fulgurant al resplendent castell... El castell dels més bells i transcendents elements al món, les mosques.

Pel romanent, aixecant amb un darrer espasme una poteta us saludaré i us desitjaré que ho passéssiu tots plegats d’allò milloret.

Au, au, magnífics, immillorables companys d’orquestra... La més gloriosa existent... Bona feina... Au.


(>>>)

Dinovena i Vintena Faulones

19. (Faulona feta d’allò que es deien el Tit i el Mec.)


[Recorda-te’n que el Tit soc eu, i el Mec és l’altre. Amb això ja en tens prou.]

—Doncs sí, ves, què? Encar soc donzell.
—Em vols fer beure a galet? Tu verge encar, amb noranta-tres anys? Saps que no són cosa de riure, noranta-tres...
—No pas que no tinguis part de raó... Darrerement me n’adonava que no sols em descarnava, que també sovint, sense pensar-hi, la carn se me n’anava cap un cantó i l’esquelet nu cap a l’altre. Les feinades eren meues per a fer’ls tornar a coincidir a cap cantonada en un cos si fa no fa senceret — o faríem goig, malament rai, és clar.
—Ho veus? Aviat no hi ets ni a temps. Malaguanyat. Una experiència que et perdies. Qui s’ho hagués pensat de tu, amb aquella dona qui tenies abans...!
—Abans no se’m morís, vols dir... Em portava vint-i-dos anys — vull dir, confessats — probablement uns quants més i tot.
—Una dona a tots ops extremadament ardent... Li plaïa molt, moltíssim, això de boixar... Me’n record que fins i tot a mi em va jaquir una vegada que me la... Només una vegada, eh...?
—Saps què? No ets l’únic qui es treia de sobre, creu-me; probablement milers com tu... Et devia trobar no pas a la seua alçada; massa bon noi; li agradava que la cosa fos molt ferotge... S’hi acarnissava... Una crueltat de caldeu... Ep. Per això mateix la meua assenyada renúncia a cardar mai... Ja us ho fotreu.
—Vols dir? Vols dir?
—Son cony un trencaclosques... Pel que veig, que tant te n’estranyes, la devies agafar un jorn, o nit, no ho sé, on el cansament, o la desgana, l’enfit, l’empatx, del massa fer-ho pels descosits, del massa fer-se cosir el trau amb agulles de tota mida, l’atuïa poc o molt, l’esbalandrava, destarotava... Normalment... Normalment... He vists amants seus que surten del llit mig morts... D’altres que s’hi tornen, defensius, esvalotats, atabalats, i l’estomaquen, i la giquen (ella aquest camí) mig morta... Quants de cops he hagut de fer-li de metge... I després, amb les macadures, els blaus, les nafres... S’ha d’amagar unes setmanes... I encar la gent segur que es deu pensar que soc un criminal qui la bat de mala manera...
—Carall, no ho sabia pas.
—Oi que no?
—Quina sort d’estalviar’m el tacó, potser un mal cop de trascantó que em dugués al clot i tot...
—El clot rai. Son cony, ja ho he dit... Unes tenalles, inexorables... Quants de druts perden part de l’instrument, de l’ormeig sencer... Els ous, mitja titola...
—Quina furient gorgona! Recordills, tu! I com és que t’hi casares...?
—Home, què vols? Fou ella qui em prengué i em convencé...
—T’untava...
—En tots els sentits. Me n’hauria d’haver oposat moralment. Però, com saps, qui creu en morals, tantost creix una miqueta, i veu com tot està muntat i trontolla i carranqueja vers l’abís? Ja m’entens. Els untets hi ajudaren, molt, qui-sap-lo, del tot...
—Cert que fan que la vida llisqui més suaument, els unts...
—Era prenyada i volia cometre el crim d’heure l’infant... I li calia un pare qui li fes d’escut... I jo era un home molt fi, delicat, malaltís, tendre, amable... Encar ho soc... Sempre ho he estat... Totalment insignificant. De fiar. Qualcú qui muts i a la gàbia, qui mai no dirà re.
—Un confident mafiós... Un d’allò que no hi ha, una garsa blanca, no gens eloqüent, aglòssica del tot.
—El món és un parany. Tot hi són verins, trampes, hams parats. Cal fer com diuen les padrines, anar-hi amb xolla, i amb molt de compte. Esmunyir’s sense fer’s veure gaire... No fos cas que s’escapi cap objecte contundent... I... Eu rai. Sempre m’he comptat entre els infrahumans... Enlloc no hi he fet mai cap paper...
—Sí, home, sí; no diguis això... Me’n record quan érets l’únic qui no s’aixecava mai amb les pregàries molt llefiscoses dels hipòcrites, i amb les aixecades de banderes i himnes i juraments patriòtics — totes aquelles fastigoses cerimònies de rèptils idòlatres...
—No... No...
—I érets també l’únic qui apostòlic i apostàtic gosava dir les paraulotes... Aquell discurs davant les ridícules autoritats de la “Lliga del Mot Impol·lut”: «—M’inaugur d’àugur i predic (de “predir”) i predic (de “predicar”) que qui no diu “merda” perquè es pensa que ell és l’únic al món qui no caga, és perquè ja treu la merda per la boca i allò l’engargussa i l’incapacita de dir mai re de profit.» Quelcom de similar.
—Que et dic que t’etivoques... Que no era eu...
—No érets tu?
—No faria mai d’heroi... El camí més segur de no anar enlloc d’espetec.
—Ara em giques tot confús.
—Dons no... On érem...? Què volia dir, abans tu no...
—La mancança de les converses. Si la nostra taba d’avui fos en un paper escrit, podríem tornar enrere i reprendre el fil...
—Calla, una cosa em corsecava l’altre dia... Un camí has estudiat una mica, i has vists els grans homes qui es morien... Llurs biografies espaterrants, esbalaïdores, tot de proeses, gestes, acompliments... Eren de tot, bo i dolent, en dosis sublims, prodigioses, preternaturals, superlatives... I feien tots els papers meravellosament... Eren pirates, i alhora poetes, i alhora polítics, i alhora homes de negocis... I inventaven instruments conclusius, determinatius, definitius... I proposaven teories científiques astoradorament reeixides... Quan hi penses... I t’hi veus al costat... Saps que morir’t et pots morir tranquil... Ningú no hi perdrà re... Ningú no em plorarà... Com eu no he plorat mai ningú... Em fonc amb un gemec... I au...
—Tot això que dius... Esper... Esper que no m’inclogui... Mentre no m’inclogui, rai... Car és clar que et ploraré... Si et mors abans meu, vull dir...
—Una cosa que em trau una mica la por... Em fot a pensar seriosament en tots els homes molt millors que no eu qui s’han mort abans meu, vull dir, no sols abans en el temps, també abans en la durada de vida... Una vida, per molt excepcional que siguis, de condemnat a l’extinció per sempre més... Com qualsevol altre desgraciat qui roda pel món sense solta ni volta... I ni per molt que estrebis la goma... La fuetada del contracop, l’espetec, el pet és segur... I l’anorreament tràgic i definitiu... Gairebé comprens aleshores tots els imbècils qui creuen que la cosa de viure és massa cruel, massa impossible de suportar, i alguna vegada han estimat algú molt emotivament, i se’ls ha mort i l’enyoren esmeperdudament i el voldrien tornar a veure... O pensen que no pot ésser, que tot s’acabi amb una trepitjada, l’univers sencer, amb llur pròpia miserable mort... I les imbecil·litats que es veuen obligats llavors a creure... I a practicar ritus repugnants i adoracions repulsives... I l’assistència fastigosa a esglésies, temples, sermons... I les manifestacions emètiques de llurs idolatries... Ninots, lamentacions, inquisicions... La merda infinita que creuen per a assuaujar la terror de viure... I viure rai... La terror de morir per sempre... Sense possibilitat de mai sentir’s viu, ni de veure més el món, i les coses, i tocar... I ésser... Quina desesperació... ! I quin crim d’ésser nat... Ni de fer néixer ningú i condemnar’l a tant d’horrible excrement i extermini...! Això! Això desespera! No saps què fer! S’agafen on poden... Prefereixen no fer servir el cervell... Trameten la raó, la facultat de raonar, als collons i apa... Només la desraó la veuen raonable... La bogeria s’imposa... És més fàcil quan ets boig, alienat, creient aquelles falòrnies que esgarrifarien (i el farien morir de riure o de pena) algú qui no en fos, que no fos tan desesperadament pallús, i covard...
—Si pensaves així, quan la dona et va proposar que us caséssiu, sabies que et casaves amb una criminal, car era prenys...
—Sí... Ja t’ho he dit, ja ho he reconegut. Però què vols? La tria és òbvia, com en diuen. Viure amb una criminal qui m’assegurava la teca i la teulada... O viure amb l’afegitó de l’angoixa vital, i a més a més passant fam! Això és botxinejar’s un mateix. Innecessàriament. Un món que ja és un femer i, damunt, t’enfonsaries al pou negre de la dolor i la fam? Al contrari, és clar que eu content i satisfet! Una proposició avantatjosa. Això s’aprofita, i au. Car no sols sabia que ella esperava un nyec; abans i tot que no ens caséssim, l’havia vista cardant amb un seu amant qui potser era el pare i tot. Aquell episodi em va marcar. T’ho deia tantost suara... Traumàtic. Quin esfereïment! Em vaig dir allí mateix... Això de les dones... Quines bèsties... Cap bèstia no és més bestial... L’home n’acabà tot esgarrapat i mossegat... Completament desfet... El vam tindre al llit una setmana... Malalt que se’ns moria i tot... Amb allò en vaig tindre prou... D’ací la meua virginitat, com carrinclonament en dius tu...
—Una mena de monjo cast i sobri i frugal i prudent, prou pots; per això portes els anys tan dolçament, un home tan finet, als teus anys...
—També perquè sé que no soc ningú... Un cagallonet sense importància... Cap ambició, altra que d’arribar més o menys senceret a l’endemà. I que no es fica mai en cap mena d’estúpid aldarull ni discussió... Un cas et contaré... Saps que era cagant a l’excusat de vora l’hort, quan, abans de torcar’m, una veueta oïa que semblava pujar del fons del forat de la comuna, del lloc on es congriaven, massisses, les merdes.... No sé què em pensava tot de sobte, que un dels meus estronts, potser per les estranyes vies del somni fet realitat, havia esdevingut persona, i em deia de rembre’l, car se’m volia fill meu, atès que prou que allò que oïa, força feblement, era: «Papa, papa...»
—Aquesta és bona! No me l’havies contada mai...

—Hi queia l’altra nit... Un somni tangible... Ensumable, sobretot. Que cap ferm estront, o àdhuc qualque frévol cagallonet esdevingui humà, això pertany al reialme fantàstic, i doncs, per comptes de creure-ho així com així, car, abans de casar’m magnífic mesquiter qui era (la feina que vaig fer amb més de gust mentre calia que em guanyés les garrofes) i doncs només em creia la realitat de la merda, és clar que me’n volia encertir debò debò... Vaig encendre un llumí, i enfonsava el braç i, efectivament, llavors hi veia un caparró d’allò que hom prou n’hauria dit un ninotet de xocolata... Amb el cercapous que per la meua antiga feina encar guardava a l’estatger del rebost de dalt, vaig tornar-hi i el vaig pescar... Era un al·lotell qui s’havia escolat pel forat.
—Ah, això ho explica! M’havies feta por... I en canvi, un cas no pas tan rar, al capdavall... Qualque verge innocent qui cagant, fent forcetes, deslliurava, sense adonar-se’n ni re...
—«Papa, papa...» Deia ell, tot brut, i flairós com un pom de les millors floriaines, com et pots pensar... «No gosis pas tocar’m, marrec!» Que li dic, i, penjant i regalimant al bec del croc, gairebé ran de terra, duc el llord tribulet a la plaça, a veure quina mare no s’atrevia a reconèixer’l... Saltaven al voltant els gossos, bestiotes sempre repulsives, per a llepar’l, i em cansava de fotre’ls a tort i a dret irades guitzes...
—Qui te’l va prendre...?
—Ningú, m’agafava vergonyeta i geperudament el vaig abandonar a la paperera d’un parc on, no pas gaire lluny, això sí, hi vagaven dides i infants de buròcrates obsedits, la mateixa xurma vomitiva de sempre... Obsedits, dic, a abassegar i lladreguejar un màxim de béns... Per tal que els en toqués molts menys als altres...
—Uf, per un moment, suara, m’havies feta de debò por que el marrec no fos un cagalló transformat en persona.
—Res, home. Per a cagalló transformat en persona ja n’era prou eu... I no pas que no me’n considerés de ferm, amb tota la raó, com ara...
—Tornem-hi. Ets massa dur amb tu mateix...
—No, home, no! Massa poc, vols dir. Massa egoista, soc.
—Per un instant m’havia dit, personalment, això del Tit sembla una mica el Dickens. Gicaves el fètid orfenet a la curosa mercè i al bon cor (o dolent) de qui passés i s’hi interessés... Entre les bruixes dels astoradors eixarms i passa-passes, ço és, les dides i llevadores, i d’altres esotèrics monges i frares, tots putes i salvatges, perquè, amb llurs sinistres mètodes d’adoctrinament, el pugessin com cal. Com cal i llurs irrisoris déus no manen, és a dir, segons les opressives normes de llurs societats bàrbares... Bon començament de novel·la, em deia ara mateix...
—«Putes i salvatges...» Saps què em va dir, la dona, ara que en parlàvem. No gaires mesos abans no ens caséssim... Em va dir, «No saps que fui puta?»
—«Què vol dir “fui”, que li demanava, fent-me l’innocent, com sempre.
—«Vol dir que fiu de puta», diu.
—Dic, «Això ja ho sé, dona; em referia a aquest “fui”... Si és un “fui” molt estès, o poc o gens... Ço és, si fores puta enllà de l’horitzó del temps, o ho fores fins fa poc, o ho fores fins diguem-ne de tan a prop com ara demà... És a dir, si encar n’ets... Si encar en fas... Si és amb aquest treball que has poguda fer fortuna...»
—Fa, «Puta ho fui efectivament fins ahir, fins ahir on benauradament no et coneguí», menteix.
—«Ah», que faig, incrèdul.
—«Què te’n sembla», fa. «T’avergonyeixes de mi?»
—«Gens!», emfàtic que dic. «Al contrari, vós!»
—«No ho faré més, si no ho vols», em diu, el seu alè prop l’orella encetant-me delitosos tremolins.
—I trempant responc, «No, no; ho faràs tant com voldràs, i és clar que sí! És així com et veig més activa i meravellosa, superior i desitjable, escultural i muscular, coratjosa i enèrgica... Com més d’homes et vulguin cardar, i encar pagant fort, més vàlua com a dona adorable, vull dir, que això vol dir que tothom se n’adona, del que vals, com a beutat extraordinària, única, sensacional...»
—Això vol dir que aleshores encar trempaves... Pensava que deies que érets donzell i assumia que...
—Erròniament, company... Sempre he trempat i sempre me l’he pelada... Potser no pas sempre... Però diguem-ne assíduament i sovintejada... Això... És molt dolent per a la salut no pelar-se-la mai... Això ho saben els monjos i tots els qui fan vots de castedat... Si doncs no es volen morir massa aviat, és clar...
—Vas molt ben informat...
—Prou cal, per poc que vulguis durar al món... Però saps què? Ara que hi pens... Tornem al vailet abandonat... A l’estront trobat al fons de la cagadora...
—Ah, i tant, el cagallonet desvalgut... Pobrissó, qui sap a les eriçades urpes de quin maleït torturador no espetegarà...
—Desvalgut, re. Molt espavilat, molt murri, molt garneu... Un noiàs qui era un goig de veure... Un Eros de Praxíteles fet carn... Una carn bruna i dura... Llambresc ballarí qui llisqués pels orificis...
—El vailet féu sort, aür, oidà, tira xanguet! Un Dickens com déu mana.
—Un matí em passejava pel veïnatge... I un jove elegant i ben format... Qui no sé pas què venia... Quina enganyifa per als supersticiosos... Imatges sagrades... O ninots d’ídols per als ximples, com dèiem... I relíquies i remeis de bruixot... Em semblà reconèixer’l... Li vaig dir... «Oi que ens coneixem?»
—Em va dir, «Oi tant!», mes era segur que no, que només ho feia per a fer-se’m fictament amic i vendre’m alguna de les seues porqueries religioses...
—Li vaig demanar, «Com et va anar? Saps que et vaig trobar abandonat i et vaig lliurar a unes dides i llevadores qui eren al parc infantil, i segur que et van tractar d’allò més amorosament?»
—«Oi tant, hi havien cavalls blancs al prat verd, me’n record, perfectament encantat... Imatges bucòliques així, cada dida ni llevadora una altra Io en la meua imaginació d’infant superdotat. Com sabeu, Io fou la nimfa qui en Jou transformava en vedella, si la seua malcarada donota Juno se’ls atansava d’esquitllèbit mentre, lúbrics, es rabejaven (la nimfa i ell, molt cardador, com tots els déus antics) vora el riuet. I aquelles vaques al parc duien a les pells, només descoberts per jo mateix, arcans mapes de tresors abscosos a les selves malaies... Tret que llavors, enmig de la felicitat més pregona, una crisi existencial m’arrapava la gola...!
—N’hi ha qui no ens n’hem desempallegat mai; la crisi que dius ens dura tota la vida...
—Em demanava esmeperdudament què hi feia tanmateix enmig d’aquella gernació suada i estrident! Amb el mateix neguit de la llevadora qui desesperadament, algun camí angoixós, no fos capaç de trobar entre els plecs de qualque panxa superlativa els plecs enigmàtics del cony de la qui fora imminentment partera, m’havia insubordinat com cap prou transgressiu capsigrany, i un cop fugit pels ben trepitjats horitzons del cossi d’escombraries on els humans vivim, sense lleixar pels ergs cap traça argentada de llimac, ni entre gebres i rosades empremta que em traís, com ara sospites d’oïssos ni d’estufits o pedretes d’espinada, o escrúpols de cap altra turbulència fisiològica més o menys diarreica, llucava al lluny, entre tintes d’arxipèlag, bo i tractant encar d’escatir on hauríem de plantar l’estaca, compreneu?»
—Una biografia força típica la teua, minyó.
—Una biografia de geni polifacètic i crismat pels poders celestials... Un original ja nat, per la gràcia del senyor dels dons i les gràcies, sense pecat original ni re de lleig, tot net i pur, i impol·lut i verge, com ara, com sempre... Un miracle, pràcticament, no diríeu?
—Home! — li deia, i me n’estava d’afegir allò que de debò pensava: Que comprenia que algú nat al fons d’una comuna plena de merda era natural que tingues ambicions i il·lusions de grandeses; sí ves, som així, els imbècils humans, però aquell xicot, a poc a poc, entre poc i massa! Car continuava...
—«Veig que a cada cantó hi ha, banyats per llums grogues, un aiguabarreig d’espectacles oberts; que hi ha, a la dreta, aquella dona massa vella, amb la seua cara tota degenerada per dues màcules brunes, la qual s’amaneix al suïcidi, això segons ens assegura la veu ronca del repel·lent anunciant, el qual ens diu així mateix que és “metge” i que doncs serà ell mateix qui vigilarà que el suïcidi de la vella sigui prou com cal, ço és, prou espectacular com cal. La vella, una de les dides a qui li toca el retir, ho té tot a l’hora: Una cadira de braços tota embolicada amb un fi vel negre serà el seu indret de mort: S’hi asseurà, i amb una cordeta a la mà estrebarà el gallet d’una escopeta que hi ha falcada davant seu i el canó de la qual, a uns cinc o sis metres de distància, precisament se li encara: El tret esclatarà, i llavors el projectil li foradaria el front si tot rutllés com hom ha doncs pretès, tret que el grotesc “metge” hi fica ara l’emoció: “Ull viu!”, criden els altaveus, “que el projectil, senyores i senyors, es pot desviar, i per comptes d’assassinar la molt negligible nugatòria anciana, pot fer-li només això o allò, un dallonses qualsevol, nafrar-la lletjament rai, esguerrar-la, eixorbar-la, desfigurar-li encar pus la carota, oi ca? — ha-hà! — car què en sap hom! — o fer-li un melic nou, projectar-la belleu a tres quarts de quinze, vós! Així que ull viu el venerable del darrere, que qui rep, rep — i qui rep, projectil o vella, per rebre, i pel fet d’haver rebut, li passarem el rebut d’un enterrament de trucalembut, sense més tribut ni tururut!” El públic, escàs, tanmateix s’esclafeix, on el “metge” sembla que amb allò rai que hi frueix, que hi frueix tant que potser se li embrutarà la lluent carranxa de sobtada fumosa lleterada, on la gent encar se’n riurà pus descordadament. Aquells ridículs pantalons rosa, de llustrins claferts, un projector de fortes llums ara blanques adés vermelles, acompanyat d’uns molt irritants grinyols de la dissonant orquestra, se li haurà estampat a la taca que creix i creix desmesuradament...
—Tot això hi veies al parc?
—I més, molt més, sempre de la màgica maneta de la molt santa llevadora qui benignament em roplegà...
—Ah, una altra bona dona amb un cor d’or...
—Petit i tot, ja era (sempre ho he estat) molt pudibund, com el senyor mana. Quan vaig veure allò, aquell inici de disbauxa, disgustat, he tombats els ulls a l’altre cantó, a la meua esquerra, on una colla d’esvalotadors mig trompes, i molt acolorits i fastigosos de roba, bo i etzibant una cridòria de caldeu, anaven darrere un pobre escarransit vedell xurmer: El torturaven de les formes més cruels, a la faisó “of those dirty cowardly creeps, whose asses are always in an uproar of terrible pain”, diuen (érem a Saint Louis, al Missouri), enmig de les riallades, els altaveus, els quals llavors avisen que, vist que el jònec no pot ja dir ni fava, hom haurà de burxar-lo amb punxons fins que no es mori d’una puta vegada, i que qui li foradi primer un ull i el mostri al públic al bec del seu punxó, s’enduu un petit premi, on ací la podrida gentada exulta i s’atansa encar més al ròdol... Són espectacles repulsius, i les musiques i les cançons cacofòniques m’eixorden; el cuquet de l’orella em vomita malvestats, i la pudor insuportable de la voluda m’ofega, i ara a l’angúnia s’hi afegeix l’angoixa: El cos tot afetgegat per cossos i cossos repugnants qui cuiden escanyar-me (cordons, només soc un nadó...!). Com un boig, amb totes les forces, un altre Hèrcules al bressol, m’he ficat a empènyer a tort i a dret, fins que per sort m’he trobat darrere les esquenes massisses d’uns homenots gegantins (uniformats, no cal dir): M’hi arrecer i hi he empès amb tota la fúria, com si són (ells) mur que, movible, avançarà a repèl, i llavors, ei, efectivament, de sobte el tap de gentota contrària del nostre davant es desbota, i sortim els homenots i un bon grapat de nosaltres (inclosa la benemèrita llevadora) disparats cap on es pot finalment respirar, i com cridem de joia, alhora que, com ara estorts de cap càrrega imponent, continuem corrent, corrent, i cada cop, com més anem, menys som: Qualsque boldrons escadussers es dispersen per foscs carrerons laterals d’avinguda altrament atapeïda i plena de llums, la qual, nogensmenys, amb l’embranzida que hom porta, la inèrcia del fugir, a poc a poc s’ha anada tornant carrer pedregós, aombrat i tèrbol... Veig aleshores que certs escamots d’escàpols s’han anat reunint en colles semi-secretes. Si n’hi ha qui només, bo i rient i fent tabola, fumen i ensumen negres substàncies prohibides estranyament flairoses, d’altres, greus, comploten revolucions. Isnells i brutals, de racons oblidats, n’ixen saigs qui, amb baldric i buirac, i armats fins al plomall, o bé tantost els ensibornaves o se t’enduien d’ostatge lleu mort; lleu et tapaven els ulls amb un drap negre, lleu et lligaven de peus i de mans, i no saps on t’emmenen, si a cap tàvega o a quin camp de martiri (com fidel cristià sempre martiritzat injustament), i au, mentre dubtes, lleu ja t’han etzibat un tret al cap, lleu ja t’han llençat a cap clot, lleu ja s’espolsen les grapes... Arrapat al molt poderós coll de l’animal, tot de tendons i de músculs, sobtat cavall bru (no pas blanc en prat verd aquest camí, car mentrestant, en la vida desèrtica i selvàtica, he crescut de valent), en sobtat cavall bru, doncs, en desert de nit, tombes rabent la cantonada i hi ha finestres reixades a ambdós costats del carreró estret. Hi han mans esquelètiques, blanques de fòsfor, agafades fermament als barrots, com si ets avançant en passadís de presó. Hi carranqueges tan arrupit com pots, enmig clavat perquè cap espectre no t’enllordi. Fas veure que ni hi ets. No participaràs mai més en re de satànic ni diabòlic. Tard o d’hora, fent prou bondat, seràs víctima molt agraïda del miracle. A cap aplec, ni convocació, ni conxorxa, ni timba, amb saigs de lleure qui juguen als daus amb els ossos dels morts, ni enlloc on siguis o no siguis mai convidat, no hi faràs cap. Romandré ombra qui s’esmuny, equidistant, esperant belleu que es llevi el jorn i pugui fotre encar el camp, i llavors, cordills, vós, com me n’allunyaré, no m’hi enxampareu mai pus, malparits!
—T’havies emancipat heroicament, comprenc, i et felicit, bon bordegàs.
—Ara que hi som, i ens entenem tan bé, no em compraríeu un d’aqueixos amulets de la bona sort, beneïts per l’infal·lible pare sant, no cal dir. Operen miracles a balquena.
—De vudús i de tòtems i de ximpleries d’aqueixes, com comprendràs, ja n’estic ben de tornada, i francament tip. A part que és un insult que hom se’m pensi que soc tan ruc. Hauràs d’enganyar’n un altre. És veritablement insultant que m’ho vulguis fer a manguis, algú qui t’estalvià que, buderol desvalgut, et neguessis en les circumstàncies més metafísiques, vull dir, mefítiques ni adverses. Prou sé que no serveix de gaire dir la veritat al món. Que és més fàcil viure com si t’has jaquit enganyar i així pots tu mateix anar enganyant, trampejant la vida pel que romangui de distància. Però eu crec que més val callar que no pas esbombar mentides tan injurioses. Per al bé del teu esperit i per al del proïsme. D’acord, entesos. Admès, que ningú no et pagarà per dir la veritat. Et pegarà, això sí, i àdhuc t’occirà, i et vilipendiarà i et tractarà de maligne i de drap brut, i de font de putrefacció... Però també potser algun dia un moviment heroic s’hi ficarà i... Prou caldrà tard o d’hora estroncar la tràgica pantomima...
—No em confonguéssiu ni em temptéssiu maliciosament, bon home, no us servirà de re; soc un creient autèntic, ho duc a la sang, m’ho diu l’ànima, soc un dels elegits, hec i haig lloc reservat al paradís, segur. I si em dieu que el meu talismà sacrosant és una enganyifa, qui insulteu sou vós — a mi!
—No perdis el cul, minyó, calma i ensenya-me’ls, bah, si vols, els teus jujús... Vejam quin aspecte no presenten, els meravellosos objectes... A quant dius que no els vens...?
—La llevadora qui m’assistí, ella qui coneixia com ningú el miracle de la vida, car prou deslliurava infantons a tentipotenti, i sabia que la vida és el regal més soberg ni esplendorós que el senyor no ens fa, que néixer és el miracle del senyor més espectacular ni meravellós...
—Senyor, senyor... Quin senyor? El senyor de les mosques, i els escarabats i les larves de la corrupció inapel·lable dels cossos?
—El senyor del miracles, no tergiverseu! Sou malvolent!
—Parla’m dels escruixidors amulets, o jaquim-ho córrer, minyó.
—Són uns anyells del senyor, vull dir, uns anells que ajuden a viure molts anys i així mateix asseguren al portador les portes franques del paradís a l’hora benaurada de la mort. Són fets, per mans angèliques i doncs divines, del budellol i el mariot, el budell culà i entrevins circumdants, incorruptes de sant Tortu Ós i sant Viri At.
—Els budells culans, és a dir els rectes, del senyor Ós i el del senyor At, ja ho veig.
—No, no pas els budells culans — el budell culà. Car per un altre miracle potentíssim del senyor, compartien, sant Tortu i sant Viri, el mateix budell darrer. Eren, per un cas extraordinari de la bondat divina, “siamesos” solament d’aquell òrgan molt essencial. Potser (segons els metges més eminents) el més essencial de tots. El recte de la recta vida.
—Ara sí que em voldria... Només ens mancava això! Un recte compartit. Un altre monstre únic de la natura!
—Ni monstre ni natura! Sigueu respectuós com cal amb les coses sagrades, us dic! Voleu dir, en realitat, i molt respectuosament... Un altre grandíssim miracle del senyor.
—El senyor Nat. El senyor Nat Ura.
—No sabeu re de la història sagrada. D’ignorants, el món n’és encar ple. Amb el nostre devot apostolicisme sacre, ja hi arribarem. Si ho vol el senyor, rai. Ben lleu fet. Xst! Escolteu-me, calleu un segon, si us plau... Ara ho entendreu tot. Si mai aneu a Mortimer, a l’Ohio, hi ha una esglesiola amb el quadre molt venerat pels pelegrins de tot el món. El mestre Mortimer Alclott, qui signava les seues obres mestres Morty Alclott, és clar, va pintar-hi la gran aventura volguda pel senyor. Hi ha les dues mares verges, de fresc arribades a una rònega establia al voltant del vilatge petitíssim, el llogarret negligible de Nappuq, al reialme del mitjà orient que es deia bíblicament Pepparia. Hi convergien una nit fosquíssima, l’una verge joveníssima vinguda del nord, l’altra del sud... I vejats miracle únic! Fou aleshores que pogueren ensems donar a llum, ficar al món, tant el sant, pre-ungit, fill de l’una com de l’altra...
—Sant At i sant Ós.
—Precisament! Sou bon deixeble! Sant Viri i sant Tortu, els quals, per les inescandallables voluntat i saviesa divines, no hagueren mai poguts néixer separats, car eren, com dic, i diuen les infal·libles — car revelades — cròniques sagrades, bessons “siamesos”! Oi? Si hom no se’n fa creus! Si hom no cau de jonollons... Si hom no té l’ànima empedreïda i potser ja no hi ha remei...
—Compartien el mateix budell culà, tot i que venien de verges diferents qui no s’havien vistes mai, i... Tens raó. Admirable de totes totes, tu... Per a caure-hi d’esfínter, com dius!
—Oi que sí? Fins vós mateix, un miserable incrèdul, condemnat segur a l’infern ben lleu, no podeu sinó retre’us al poder invencible de la meravella del senyor omnipotent! Reconegueu-ho d’una vegada i compreu l’anell beneïdament eixarreït! Encar hi sou potser a temps! I us faig a vós un preu i tot! I atureu, si us plau, de riure-vos-en! Sapiguéssiu, dissortat, que el mal ensabonat Savon Àrola i l’esborronat Boro Nat, el cavaller rovellat, refusaren, tant l’un com l’altre, els anells divinals, i en feren befa, i s’esclafiren cridaners, en sabre com els feien — ni de quin objecte incorrupte, i doncs diví — els àngels al cel, i és clar que de mantinent el senyor (com fa amb tots els malastrucs qui no respecten degudament i prou dogmàtica les imatges, i els llibres i texts, i sobretot els objectes sagrats) els castigà; fulgurant, els fulminà. Sense saber com, tot d’una es guaitaren tombats en amor tràgica, se saberen malfadats amants, sense possibilitat d’unió sacra, i s’entengueren encontinent per a suïcidar’s ensems. Prenguérem ambdós la mateixa quantitat de píndoles contra el cor (una grossa de píndoles si més no cascú), i es begueren senceres sengles ampolles de conyac, i jagueren junts damunt la vànova del mateix llit, nus i enllaçats, fent obscenes manetes, amb carones de beneits, atenent, endreçadets com bons minyons, l’arribada de la gruada mort. La mort arribà i s’endugué en Boro Nat, i en Savon Àrola es desvetllà i veié son companyó difunt, i se sentí, com ho diré, quiti d’aquell flagell angoixant, anguniós, piramidal... I volgué, diabòlic, esquitllar’s de l’entesa, i tanmateix rebé un llamp del senyor a la coroneta mateixa... I ací els texts sacres divergeixen lleugerament... El dogma encar una mica estrafet, vull dir, no prou pastat, ni acceptat doncs per cap dels sínodes, dels com se’n diu, concilis... N’hi ha qui relaten que la benaurada mort arribà i s’endugué en Savon, i en Boro Nat es desvetllà tot solet i plorant... O àdhuc que la mort s’absentà aquell moment per causa major, i es desvetllaren intactes ambdós, i, penedits, compraren immediatament l’anell miraculós... O àdhuc, vós, que ambdós moriren d’espetec... O...
—Saps què, Mec? Veia que se’n cansava, ell i tot, amb la brètola xerrameca. I que de vendre’m, a manguis, re. Essent com soc de tarannà immensament generós, compadint-me’n, me’l vaig treure del damunt dient-li, en l’educat comiat meu, que records a la llevadora màgica, si encar era viva, és clar, i que passi-ho bé, que no podia ajornar més la meua pecaminosa visita a la concubina de torn.
—Doncs, carall, noi, Tit, no sé què dir-t’hi... Ara, sí que et sortia al capdavall bordet, el fill cagalló — un fill tan “especial”, d’un verge i tot!
—Oi? Ni que te’n fotis. Ara que... Què se’n podia esperar, atesos els seus preliminars...? De la clandestinitat de les clavegueres, no n’ixen mai gaires de bones, d’emancipacions individuals, ans al contrari, pler de malaptes concepcions en resulten, qui continuen, com veus, d’omplir el món amb llurs falòrnies del dimoni...
—Per tangents i d’altres diverticles rai, sempre acabem fent indefectiblement cap als mateixos acostumats bordells. En fi, si encar hi som, ja ens veurem demà, que avui, com deies, ja es fa tard i vol ploure, Tit; au.
—Au, au.
—Au.


(>>>)


20. (Faulona que s’esdevé a Nappuq, Pepparia, reialme del mitjà orient.)


No gaires jorns ans el monstruós daltabaix que quaix ho extingí tot, passats els garatges-bar i els altres mercats, on, sots amples pudents ombrel·les, aquelles llordes donotes hi venien peix i marisc de tota mena, a l’estadi, o belleu vull dir l’amfiteatre, on hi havia els actors (o gladiadors? o consciències?) qui hi feien llurs rucadetes de cosons ximplets, els de pus enrere entre la terregada assistent, qui no filustràvem de l’acció com qui diu res, allargàvem el coll o fèiem veure que l’allargàvem, car allò que hi havia sobretot eren tocaments més o menys d’estranquis, amb l’afegitó neguitós dels infames lladregots de tostemps, bo i ficant urpa on menys calia, i rebent per comptes, si hom els enxampava, un parell de braços trencats, sots la feliç aprovació si més no local dels qui presenciàvem el cas.

—Qui hi pica de peus?
—Ara t’ho dic: ningú. Tots ho trobem aplaudible ni plausible d’allò pus.

Amb els seus disset anyets, hi havia anat acompanyat de sos dispesers, l’homenot bast i incongruent, la seua dona esquelètica i minúscula, qui l’homenot brutal ataconava de valent cada nit, i la petitona de llurs trenta-sis filles, una noieta d’amb prou feinetes vuit anys, amb la qual com qui diu el protagonista s’entenia força bé, car tot just aixecar’s ja li venia al llit, i sovint se li masturbava, fregant-se-li (sondrollant-se-l’hi) la flairoseta fufeta al nas.

Son nas, pobrissó, beneit, ella se’n repleveix cada matí; i el reu tostemps amb la seua carona de cony, el nas tan ensinistrat prenent aparença indubtable de pipeta de xona, o àdhuc de no gens erèctil i doncs fal·laciosa xil·la. Mal despert, creu que somia truites de cony, vull dir, cony de truites: «—Die Zimmer in meinen Träumen sind nicht zugänglich. Ni qui gosés entrar-hi, al misteri ominós de les cambres dels meus somnis, com se’n tacava tant que cuidava engolir-se’l la ubiqua amèbica llefiscositat.»

S’escau que en aquella avinentesa també sa provinciana mare, qui el visitava de lluny, no hi fos, a l’esdeveniment esportiu (o teatral? o què? mortuori?).

Aleshores (me’n record rient) s’esdevingué una diversió diguem-ne espectacular, molt més espectacular que no allò (la funció? l’esplai? el partit? la guerra?) que hi devia tindre lloc lla baix, a l’escenari (o a la gespa? el fang? la sorra?).

Tant se val. Un acte teatral que hom podria anomenar: N’hi ha per a sucar-hi conys.

Els protagonistes de la peça hi serem la noieta (sucoseta), ma mare (balbota, de fadesa tothoreta reu), el tit (ço és, el criminal!), el (típic, repel·lent) cap gros de la bòfia, i el jutge (excepcionalment, per un cop) imparcial. Comparses a manta, això rai, no miréssim prim.

Es veu que, per coses de tirada habitual, com qui diu gairebé d’esme, avesat a acaronar-l’hi, acaronava doncs distretament el conyet de la noieta.

Un cap gros de la bòfia em clissà i començà d’esgargamellar’s que:

—Quin crim, quin crim, quin crim més imponent, jotflic, manoi, oidà, i tant!

Com tots els maleïts espietes oficials, amb uniforme o sense, acostumats a plantar d’esquitllèbit propagandes cruament mentideres, i llavors són ells qui se les creuen, sovint escaient-se que són ells mateixos els únics a caure a llur propi parany, ço és, a creure-se-les, com dic, fil per randa, mes no pas per això ells menys tretze són tretze, aferrant-s’hi com a ferros roents, i volent fer pagar a tothom, sigui qui sigui, el primer o el darrer, tant se val, la duríssima, sovint terminal, mai condonable pena; el gros de la bòfia començà d’acusar’m d’actes contraris a la constitució, i a l’honor i a la moral i a la pàtria, i a tota altra merda militar del moment.

Va dir que m’enxampava en flagrant delicte bo i ficant la mà al cony d’una menor molt menor, ui, molt, molt!

Tothom encontinent amanit a com se’n diu, a linxar’m, espectacle encar pus collonut, vós!

Tret que de primer calia demostrar la cosa, va dir un jutge imparcial qui s’esqueia (una altra bona casualitat teatral!) de trobar’s pel veïnatge, pels environs, cavà? Es va treure la carrinclona coroça (o com se’n digui d’aquell barret ridícul i fastigoset de jutge, amb farbalans i ruixes, i brodats xarons), i a sota, cosida, hi havia efectivament l’etiqueta que l’acreditava, i tothom de l’astorat veïnat caigué de molts breus genollons, no fos cas.

No fos cas que els caigués cap dictamen que els incriminés més que ja no n’eren pel fet d’haver fotut el pecat inexpiable de néixer.

—Em cag en l’olla; ho demostraré fàcilment, va dir el cap gros, —Porta la mà, criminal!

M’engrapà la flasca mà qui adés joiosament furgava la fufeta de la petitona i es ficà a ensumar-me-la.

—Ah, digué, de triomf farcit com de llardons, —Pudor de conyet d’infantona calenteta, vull dir, d’infanteta calentona!

Vaig pujar llavors a les taules, on piulí: —Senyor jutge, est hom... est foll... Est hom n’és, foll! Afoll... Son cervell, afoll!

I el jutge dictaminà: —Redeu, el reu raó rai!

I el tit: —Quines poca-soltades de congriar-hi, cavà?

I el bòfia: —Ara ho demostraré, reputa, collons! Nena, porta!

I li anava a ficar els dits al conyet, pobrissona, un homenot fastigós i groller, no pas finet i curós, i accepte i comcaleret com el tit, i ans no s’hi llencés, que crid: —Mos dits puden a cony, prou ho reconec, mes només els ficava al de ma mare, ací present, molt honorífica senyoria! Veu?

Ma mare cap plany. Només féu un somriure leporí.

Qualcuns datspelsés entre la massa ignara, remugaren, on intervinguí: —Cap escàndol, ep, vós. Recordeu d’on vinc tot sencer; què és una mà burxant el cony de ta mare quan no fa així mateix poc gaire hi has eixit de cap i tot? No fotéssim. De cap, senyories, de cap! I amb tot l’aparell genital penjant! No cardéssim cagarel·la, ca, vós? Prou romanços, cavà? Que ja ens coneixem.

Cap perill, nogensmenys, car llavors, per a comprovar si fos de debò cert el meu àlibi, la meua excusa extemporània, el bòfia matusser què feu? I molt matusserament? Doncs enfonsà els dits de la mateixa mà d’abans també al cony de ma mare. I digué que no, que no, que no era la mateixa pudoreta; que aquesta pudor era molt més fortota que no havia estat abans aqueixa.

Mes els jutge jutjà, després d’ensumar’m la mà i ensumar la del pelut bul, i la seua pròpia, per a ésser més segur, en acabat que també l’enfonsà al cony de ma mare, que ara calia per a ésser segur del tot, enfonsar les mans de tots tres al conyet de la menuda, on tothom (els assistents molt meravellats per l’enigmàtica pregonesa de la laberíntica ciència judiciària) féu: —Oh! Oh! Oh!

Els tres ens ensumàrem ensems els dits mútuament i recíproca, ara tu la meua, ara la seua, ara la nostra, ara la de no cap diguem-ne jurat qui hagi comprat peix recentment o menjat un entrepà de pegellida o cap altre marisc — i el resultat fou que allò dels conys i llurs pudoretes no hi havia déu qui ho destriés, i que davant el dubte irrefragable hom m’alliberava unànimement de tot retret.

Així amoroseix la clientela limítrofa el molt deny senyor jutge: —Un reu condonat sense pus aparat teratomatós. Apreciéssiu el miracle, capsdecony! No durarà... Anc no dura, cap miracle... Ai no, malaguanyats, merda!

On el públic es des-esbalaeix, i es desembalbeix i ens aclamava tots plegats, l’elenc sencer, i als jugadors (o actors) (d’allà baix) (qui sap on paren ni que hi foten) no gens.

És clar que cap plany així mateix poc de part del tit. I ma mare la farta leporinament somrient, i la moribunda dispesera redubtant l’atans inexorable del tacó més gros de tots, i la noieta escaldadeta demanant a cau d’orella (totes aquelles tèrboles suspectes insercions!) que li fiqués sots les faldilletes pomadeta d’aquella desinfectant que totjorn duc no fos cas a la butxaca, i el bòfia empegueït anant-se’n escuat a suïcidar amb un tret a la coroneta a cap rònec racó de barri de bandarretes.

Car carallot no havia pensat prou ni havia estudiat a la facultat (i així cap bordellevat de metge inic no l’albardà) i no patí doncs la facècia del maleït metjarra de torn qui, típic, t’ensarrona, com dic, alhora que et diu que “cal haver bon païdor a part de bon ull”, i, bo i endinsant un dit al bací infecciós i clafert de merda de cap malalt molt malalt, es llepa l’altre davant els ingenus aprenents, qui llavors fem (fan, fan!) el mateix, és clar, car no volen pas cap mala nota, mes amb la cagada, llas, que ho fan tot llepant-se (ells!) el dit putrefacte, ecs!

Ho resumia el jutge amb carota saberuda per a enlluernament general: —Si l’inepte ans fal·laç inspector hagués ficada de primer una mà a un cony, i llavors l’altra a l’altre, encar com aquell, vós; hom hauria belleu volgut fer’n mig cas. Mes quin tros de bul més dissortat, ell mateix enredava la troca, embotint la mateixa mà a cada cony. Xut, xut, xut; xut, xut, xut! — tocant l’ase mant camí, enllestia i explicitava palesament la sentència.

A part, és clar, que el jutge d’imparcial no pas gaire; a l’inspector d’anys que d’amagatotis es veu que l’hi portava votada, i avui verament de quina faisó més elefantinament elegant no el trametia a fer’s repicar definitivament.

—Un argument jurídic, diu ell mateix com a llevants de taula, en acabat del magnífic tec retòric de què ens fotia gaudir, dels pus tremends enlloc anc oïts.

I entre els assistents, els més vius ja en copiàvem crosses de paperet que duríem d’estranquis enganxades sota la màniga per si de cas mai fos cas que les vel·leïtoses autoritats del moment no ens volguessin interrogar de qüestions així mateix si més no tan arcanes com aquella.

Impudent esteta, l’home qui llig crida a l’aplec amb un rot, no li feien gaire profit els cogombres, i troba que la saba de l’atmosfèric califa (un arrière-goût de sperme chaud) és verament verí.

Vultúrids hi estrafan els crits dels corns, i els caçadors anem de bòlit — ara sí que l’hem cagada tots plegats. No sabem d’on vindrà el tret que ens occirà.

Mentrestant, més ençà, el bon estruç, no li costava gaire de pair, ben a poc a poc, mos a mos, el metge, ara ben trinxat a cops de falcata i de ganivetàs, i adés idolatrat per tant de salvatge pel seu esoterisme funerari que els jaquia atuïts, i claferts alhora de melangia i de vaga esperança que, tanmateix, qui sap com, el desclòs misteri irrompria amb gran to, en llurs esperits enderiats, aprés múltiples assaigs durant mil·lennis, i la llum així encesa els duria amunt i d’espetec, si fa no fa, ascendien a una realitat més impossiblement entenedora, pobra gent.

I llavors pel cel ominosos hi volen, voltant, els voltors, i senten sentors de podriment i s’hi atansen adelerats...

Dejús, la molt encetada carronya del metge els saluda complaguda... Ara adquirirà nova carn... Ara ressuscitarà amb ales!

L’estruç no ama gaire allò corromput o fètid, així que rai, car de tota manera ja se n’anava, saps? Espectres elusius, les ombres dels voltors li fan una certa angúnia; hom albirava doncs que potser calia fugir dels imminents epicaricacs (els trinxeraires a l’aguait). Així, pausadament, ell qui sí, xapescava enllà, desert avall...

Paint, paint, al bell mig de les distàncies del desert aparentment infinit, s’ha ficat a discórrer. Es diu: —Confegeix, noi, mots inèdits per a dir coses que són incomprensibles amb els mots que duen ara, mots que han esdevinguts putrefactes i ossificats, i no poden doncs donar idea de la cosa, tret que la cosa sigui totalment incopsable, en el qual cas no hauria de portar cap nom, car el nom que porta és façana que amaga una mentida i una impossibilitat, és a dir, és una impostura que només et rosega i fa malbé el pensament, i que cal rebutjar de totes totes. Anorreéssim doncs el mot inútil d’“infinit”; no pot haver-hi re “infinit”, és un cercle viciós generat per un cervell envaït per una força maligna. Com en direm doncs del concepte buit dit erròniament “infinit”...? En direm... Anava a dir el mot, i tanmateix me n’he estat. Car l’hauria d’explicar. I quina mandra ara, mig endormiscadet, haver d’explicar què hi ha dins un mot que és buit! Hauria d’explicar què és el buit, i allò em portaria a explicar una infinitat de mots buits. Una infinitat...? Quantes d’infinitats fan l’infinit? Vet ací una definició: «L’infinit és una infinitat d’infinitats». Ara ens entenem. Una infinitat té principi i fi. Si l’infinit el fem amb una infinitat d’infinitats, vol dir que l’infinit és una cadena constituïda per un nombre de baules de mai no acabar, mes que s’acaben cascuna d’elles individualment, això sí, on l’infinit no fora sinó un període de quelcom a l’univers, quelcom que, com l’univers mateix, no és pas que no comenci ni s’acabi mai, sinó quelcom que es va repetint de maneres diverses, sempre naixent i morint, i mai idèntic a ell mateix, i doncs l’infinit no existeix; existeixen els infinits, i això sí que ho comprenem. Tot ha un inici com tot ha una fi. I au, per a avui plegarem. I ens quedarem tan tranquils.

Tot això és alta filosofia, es diu. Ha pensat si potser, si encar se’n recorda d’ací una estoneta, no ho hauria d’escriure a qualcuna part. S’asseu a l’ombra de cap duna, i es trau tinter, paper, ploma, i os de sípia de la butxaca. De sobte, ara que s’amania a escriure... Sents esborronat que del seu bec impiu s’estimba damunt la sorra bullent un gros renec! La consciència encontinent el repta: «—No pots pas blasmar la sípia, gamarús, si la ploma cal·ligràfica és rovellada i bruta! La sípia (pensa-hi!) se sacrificà justament perquè la teua ploma fos ben lluent i neta. Tota la culpa és doncs teua! T’hauràs de suïcidar... per a reparar el pecat que li foties suara... T’hauràs de suïcidar com es suïcidà ella per tu, això si de debò vols rescabalar-la, reivindicar-la, dignificar-la, desagreujar-la... Fes-ho, fes-ho, ara mateix! Per tal que, en acabat que tan injustament no la vilipendiessis, pogués doncs replevir-se’n, de la seua dignitat per tu tan volpellament nafrada, pobrissona!»

I la sípia al cel de les sípies assenteix. «—Les sípies no som pas menys persones ni sobretot pitjors que no sou els estruços!» diu.

“Noia, fas molt bon teatre”, l’estruç li diu a sa consciència. I llavors li recomana que s’ho prengui amb calma, que no s’escarrassi dellà d’allò que és raonable, per tal que no s’espatlli en quatre dies, i que, per tant, per a dosificar-se, que despatxi cada vegada només unes unces de desig i prou, sense excedir-se’n gaire, ni desficiar-s’hi, i doncs fer-se malbé, pobrissona, massa. Car durar és guanyar. Car la seua consciència verament és molt puta.

Puta i comediant. “Molt agraït, molt agraït”, deia a tothom acabada la funció, i massa haver-ho dit, o potser perquè se n’adona que hom la victoreja de per riure, acaba dient, amb més raó, “molt agrit, molt agrit, molt agrit...”

Tant se val. Un sord esclat d’aplaudiments l’acompanyava pertot d’on se n’anava. Tret que no volgués dir allò, potser, evidentment, que quisvulla que l’aplaudís, l’immens goig era seu de veure que la seua fètida presència a la fi s’absentava.

Cal dir que fou un cony rebregadot, el seu, sempre refusat pel qaïd, per l’emir, pel soldà, pel califa...

En canvi... Cent conys iridescents de clítoris titil·lants penjaven (recorda-te’n) de l’arbre de nadal del nefand emperaire barbamec i fofo. L’emperaire Sensoli, el del sensori malmès i la maquineta morta. No pas que mai l’hagués tinguda gaire viva, la maquineta del fotre, sempre espatllada, incapaç de fendre un himen per tendret que fos. S’ho feia fer per l’especialista trenca-hímens de torn, i llavors, més malament que no bé, ell continuava l’àrdua fatigosa tasca del cardar. Llavors la maquineta se li moria del tot, i les cent verges qui els vassalls li trametíem per les festes del solstici, prou son sapastre cirurgià n’Obstreperí, s’encarregava d’extreure’ls sencerets els conys (a les verges), i aquella era la decoració més admirada per la plebs de tot el reialme qui aquell any la sort els queia de poder assistir a l’enllumenament arbori de l’arbre mestre de la cort, car cert que certs nobles havien així mateix dret d’encendre més tardet els llurs amb un nombre de conys corresponent a llur grau aristocràtic, tret que és clar sempre molt inferior als cent pelats de l’emperaire impotent.

Cal afegir potser que, en societat, el cirurgia palatí n’Obstreperí esdevenia un clown horrorós, de qui l’especialitat era de tallar’s certes estratègiques artèries enmig de la gentada, ficada encontinent en ficte pànic; es tallava ivaçosament les artèries al coll i al ventre, i als braços i a les cames, perquè a glopades la sang no ho escatxigués tot i tothom, i com se’n reia roncament llavors! Res no els era tan divertit, ni a ell ni a l’agraït emperaire, d’on és clar que rigorosament ho fos també per a la plebs en pes.

I ara moixoni, nois, que ací comença el bo de la història. Una vegada, un dels anys on l’emperaire i els seus comptables àulics comptaven les verges, es trobaren astorats que n’havien al calaix no pas cent — cent-una!

Qui s’havia descomptat? Que llurs caps no rodin encontinent! Maleïts, entre el nombre de les sortoses triades cent, se’ls n’havia esmunyit, sense que ningú la copsés, una òrfena grasseta i lletgeta qui, tanmateix emprenedora, també volia per a ella els benifets del sacrifici de la virginitat a l’ídol al qual enguany li tocava el benefici.

La noieta, una consciència encar del tot immatura, havia composta i tot una pregària adreçada alhora a l’ídol i a l’emperaire, que començava, si ens estrenyem gaire la memòria, així: “Ton capritx és mon desig/ Ton trepig mon fetitx/ I així fent en l’endemig/ Sitges i tremuges/ Grimpen ximpanzés/ Sense fastig ni escarritx/ I l’embut si se t’encalla/ Príncep te’l desenferritj/ Com Rasputin el tsarèvitx.”

Agrament, els envejosos inútils poetes de palau la criticaren a mort, i son cony fou adverat inhàbil i sobretot indigne del sacrifici.

I al capdavall, exiliada, anatematitzada, execrada, heus. Ací la tens. Ací mateix l’han portada, enmig del maleït desert, els roents corrents del viure (die heißen Ströme des Lebens, en dèiem a la cort els més poètics i esnobs).

Espontània, transcorr la monstressa, amb una llàntia encesa, pel rocallós atzucac. La monstressa és tan lletja i emètica que només ix en nits ben closes i de boira espessa. La monstressa i l’estruç filòsof són estrets amics.

«Quan érem joves, te’n recordes, noia?» Són abraçadets al jaç de pells de fennec, i se n’enyoren, dels anys de la picaó, on potser s’imaginen ara que foren mig feliços i tot.

Jaguts, eren les nostres incòlumes tites estalagmites titil·lants, i damunt nostre titil·laven els vostres indemnes clítoris com estalactites de glaç.

En acabat dels coits, ens trencàvem tots plegats com cristalls. Ens anàvem esvaint, nostres substàncies fugien com fumets, emanàvem vaporosament les ànimes qui prenien les formes silents de pinsans, mallerengues, gaigs, qui, curosos, per a no despertar’ns, partissin de puntetes corriols d’aire envant, vers les maragdines fosforescències d’enjondre, amb vults adolorits, tanmateix, com si sabessin, calmament i equànimes, que aquell comiat era el definitiu.

Amb goles eixutes glopejàvem ofecs.

Impulsius, ens havíem venut el garatge-bar de la cantonada i n’havíem comprat aquell, el nou, més atansat al mig del bulevard — en parlava amb els vells clients del nostre nou bar — res, els assegurava, no haurà canviat — els serviríem com us servíem; si fos possible, millor i tot...

En canvi, als quatre gats de l’antic no els dèiem ni piu; tant de bo, ens dèiem, no fóssim per ells mai trobats, peples maleïts, sarraïns de poble!

Prou els coneixíem. S’havien arruïnats, cascun d’ells, els mostatxos alhora fumant cigars pudents, xarrupant absenta, i jugant als escacs. Hom els detectaria de lluny, i s’amaniria una careta especial per a ignorar’ls completament.

«Perdoneu, no us conec de re; no servim d’això que demaneu; som molt triats i exigents amb el públic; haureu de tornar vestits de gala i ben raguts; la nostra clientela és molt selecta; la finor impera; renecs i mots barroers són interdits; la conversa és altament filosòfica, de matèries extremadament obscures; cal heure atès un cert nivell, potser si us aveníeu a passar un examen...?»

Componia la poetessa del cony rebutjat adients codolades recitades amb sorollets de còdols que rodolen: «Remuguen i reneguen els daus al gobelet/ I a la taverna els brètols bevíem a galet/ No ens aixecareu pus velles camises amb sets/ Ara es paga al comptat no fiem ni als stàrets.»

Cantaven passant els dulers en caravanes polsegoses. «.» Somien truites i es perceben vàgils per esteses cespitoses, ensumen la mar hermètica i ses saxàtils saboroses pegellides. Puden a cony les pegellides, es diuen, paral·lels i ensems, grollers i irreverents.

I s’arrisquen a dir-ne a barrisc i àdhuc de llarg abast. Elefantins, somiem-hi, cetacis, conys, que grimpen, i mosseguen i roseguen i rosten, i n’hi ha pertot arreu, i de les roques n’arrenques cap, i per cascun qui en desarrelis cinquanta-quatre es fiquen ensems a menstruar, tots a una, unànimes.

Fa la grotesca gargòlica poetessa, de lluny, mormolant a l’orella de l’estruç, son amant. «Món de goludams, món de podrides goludams/ Cada bestiota només hi és per a omplir el pap/ I anar fotent els altres tant com pot.»

Els vidres del mur del garatge-bar que s’abocava a l’avinguda eren disposats en escaquer — diagonalment, et trobaves vidres que alternaven amb blocs de ciment. Si a través dels menuts espessos vidres en guaitaves l’avinguda, veies que el paisatge era tot nevat, i que els innombrables vianants i vehicles de l’hora de dinar d’aquell jorn feiner anaven tots de blanc o de negre damunt el fons del paisatge, com dic, tot nevat. Ara, tantost ullaves la mateixa escena no pas a través dels vidres, ans per la porta del garatge-bar te n’adonaves que la realitat era la d’un jorn bellament assolellat i de festa, on tothom anava vestit prou acoloridament i on cada vehicle rumbejava, ben lluent, la seua pròpia color sovint ben llampant, i que d’ubiqua neu i que de figures en blanc i negre, gens, vós, gens.

Braços i cames com circells envolupant emparrats. Enllaçats com amfisbenes en lluna de mel, èxtasis de peus i caps que ixen d’espetec pertot arreu com menys t’ho esperaves, els nostres monòlegs continuen, fidels i sèduls, d’espigolar còmiques elegies. Els diversos pecaminosos delits ni oblectacions ni fal·leres dels necròfils no cal dir si en són, de font impertinent de greus gelosies entre els soferts ressentits estadants al cementiri. Llur frivolitat, bo i massillant lloses tombals o sargint mortalles, no ens lleixen gens indiferents. Les hercúlies falenes de les nostres ànimes en pena ululen tendinoses i els acusen, sorrudes i ben lleu en agonies d’afonies, de transgressions ni turpituds libèrrimes.

«Sabeu qui se’m caga també damunt? Gossos malignes. Gossos bares i proditoris. Cagant i mossegant, traïdors, caragirats, colltorts. Gossos botiflers, amb la mateixa malignitat del verminós xarnec. Gossos malignes de saigs, sicaris, bòfies, a qui, encertat, de vegades prou reeixia de trencar’ls les maixelles a puntades furioses. Escalfador plaer d’haver fet quelcom ben fet. Un dia no pas buit. Osca-me’n una de bona per a avui, si et plau! La bèstia ferotge ensumava distretament pixats i cagades, i de sobte, singlot de llamborda, puntada espectral, ningú no sap d’on ha vingut! Una merda de gos malparit qui ja no mossegarà mai més ningú.»

Ascètic, soliu, amb llengua de llamp, l’home qui llig, l’eremita de les temptacions, pocavergonya fos en bàrbares luxúries amb els monstres desèrtics (estruços, voltors, poetesses, sarraïns, fennecs, mares i filles, cirurgians), creu desconfir tots els altres conqueridors (entomòlegs, epidemiòlegs, egiptòlegs) qui progressen badocament pel seu caòtic arremolinat entorn. Brúfol i rúfol com malson els assalta tot al·lucinant. Sotmesos, sense hesitació, insà, els sacrifica i els incinera i s’hi calfa les nits on només la seua mortalla de setí l’abriga gens. Ha cremats els darrers fulls del poemari abstrús (filagarses de decandit guaitajorns). El darrer full abans de prendre foc li diu, angoixat: «—A la tardor de la vida/ Nie tylko liście opadają/ No sols s’estavellen les fulles/ També ens estavellem sencers/ Som embrions amb crosses/ Qui al capdavall clocpius/ No en sortirem sinó al no re.»

Impàvids, ens n’acomiadem. A tota esdevinença, el plectre de la lluentor la tèrbola tenebror, de regalims de creosotatge i olors de badiella atrofiada, esguerren la clamor de foscor nocturna que ens volia vulpecles (guineuetes) qui fluíem, llisquents i llambrescs, vers el no re del tot.

La matinada tanca el buirac, el matí s’aixeca amb esques d’incendi, i per clons de les mateixes circumval·lacions d’ahir (a rehash of ancient chesnuts), ens adrecem (adreça equivocada) vers la nostra cantonada, a fer córrer amunt les portes metàl·liques del garatge-bar.

Car oblidàvem que ara vivíem enjondre. I això que ens ho havíem jurat manta vegada. Pels invasors assetjats, tanmateix no serem moguts. Tothom altri qui vulgui envair’ns vendrem cara la pell. Els invasors, n’hi ha qui neixen àvols — són els malparits; n’hi ha qui n’esdevenen — són els degenerats. Els tenien ben catalogats. Malparits i degenerats ens aculaven al desert. Car abans de perir potser ens mourem. No fos cas que tot se’ns empitjorés, i és clar que hi ha, o pot haver-hi, si sabem què fem, més dies que llonganisses, on qui tindrà l’alta mà en un futur inescandallable serem nosaltres — i com ens n’aprofitarem llavors!

Futilitat dels tentacles que no hi arriben ni passat-demà. Borinots de sol·lícits sensoris, amb bovins monòlegs, per fressats corriols, sulls i xorolls (uni-orelluts) per solls infinites, amb infal·libles cactus i profilàctics greixos rostits, amb quin capteny nogensmenys no ens captenim! Car som seriosos croats en terra esdevinguda herètica, i pudim a cabra, ceba, i estront. I xiulem misteriosament i secreta com sol·leretes o cruixidells per a congriar ni comonir els massa anys reprimits col·legues, bojament àvids per desbotar, quan l’avinentesa (per una vegada!) se’ns presenta on l’escac serà (molt cruelment ni genocida) mat.


(>>>)

La setzena, la dissetena, la divuitena.

16. (Faulona d’en Freixinet Panxeta, proxeneta.)


En borda derelicta, obres un restaurant per a impecables vagabunds com tu, i l’anomenes Cebes, Pebrots i Rats d’Abocador, car no hi serveixes re altre, i no hi fas pagar gaire, gairebé gens, i més que res amb objectes de no gaire vàlua també trobats a les escombraries del costat, i a manducar no hi ve gairebé ningú, i t’has trobada una pistola rovellada i la portes mig servada a la corretja dels pantalons davant el ventre, i amb allò fas una certa por, i no tens mai gaires entrebancs al teu establiment.

Ja em diràs si hi imparteixes gaires gemmes de saviesa, ullant de cua d’ull l’obituari on allistes els antics clients suara traspassats, com ara el vell escarransidet paraiguaire qui, de cops, amb ímpetu ombrívol, a tall d’ínia mascla, gràcil i indòcil, et prenia la pistoleta i se’t deia de Díl·linger Dinguilla, petitet mes pistolut, i escrivia, amb el rovell del canó rovellat, damunt cap bocí de full, jubilants parauletes, com ara Ronyó, Capmall, Magnitud, Hemorràgic, o Arquitecte, sense cap nyap ortogràfic, tu, i et va contar que, com la roba roïna, quan bevia, s’embevia, ço és, s’empetitia encar pus, i que per això no bevia mai re, d’on que al final, tan eixut, semblés crisàlide espatllada, amb el cuquet mort dintre, pobrissó.

O l’oliaire sempre tan obsequiós, ell, amb conspecte de conteste, qui quan sent les destrals de la tamborinada damunt la teulada de llauna que hi truquen i retruquen paronomàsticament a mort, s’amaga sota el paraigua i prega talment com insecte qui es rentés el vult.

I llavors hi havien els conysferits qui ens reuníem en diferents associacions conyístiques on discutíem temes cònyics d’essencial ressonància per a la més rellevant salut del poble universal.

I allò t’oferí en safata d’alum la idea de fer-te proxeneta, atès l’atracció irresistible del sòpit ramat per aquell forat fetillat pels malignes espectres de la procreació esmeperduda.

«El món és una merda, el món és cagarrina. El món no es val un rot, ni el cony de la veïna. El món és un barreig de boques que devoren. El món, quin safareig de monstres qui s’hi moren.

«La terra és l’infern, i els humans uns pobres diables. Abandoneu tota esperança, els maleïts dissortats qui hi feu cap. Per què no us distrauríeu amb els conys escollits pel vostre proxeneta de superlativa qualitat?»

I així, com tot es transforma (evolueix) tan de pressa que hom (qualsevol) esdevé obsolet tantost neix, i tot acte fet és oblidat tantost, car embarassaria el pas de l’acte que hom vol fer a continuació, en Freixinet, víctima de tantes de sobtades clarors al cervell, de llampecs de ventisses idees, patèticament reiteratiu, cantava la mateixa nostàlgica cançó, A fuck is just a fuck, a cada client que trametia amunt, que es cardés, a bon preu, sa mare, sa germana, sa filla, la dona, tant se val. I si se’ls escapava, als cardaires, cap mastegot, i les femelles se’n planyien gaire els responia és clar que massa poc, i presentava d’afegitó l’excusa que el seu revòlver era rovellat, i que ell, amb panxeta i no gaire fort, només caldria que, a sobre, també rebés, com si no feia prou per a proveir pel negoci, pobrissó.

«Pas cap peix no soc – ni cap ganya m’engavanya. Ara, però, amb ulls de rap, prou veig que venen els peixos del món a perir-hi: Oceà tèrbol del teu ample cony.» I us convidava a un xarrupet de xampany, i tothom amics.

Llavors el calendari feia figa, érem a les acaballes de desembre, i saturnàlies rai. Pare Saturn era a punt de cagar tots els mesos que s’havia cruspits durant l’any, i s’aprestava així mateix segurament a cagar-la definitivament en el coratjós intent. El déu Mithras (o déu Sol), tanmateix, no reeixia mai a menjar-se’l ningú, ni amb torrons i xampany ni amb cafè ni amb ratafia. I les truges hostils persistien en llur obsessió de demanar-li raons.

Llargues orelles d’ase les meues banyes. Car cuguç per força, un cop casat amb algú tan superior en tot — amb una dona, comprens? Qualcú dotat amb un pou dels desigs en el qual hom pot, pagant, pouar i repouar inexhauriblement i pels segles dels segles. On vas a parar? No desbarris, capdecony.

Més em val disfressar-me totalment de ruc. Un ruc rep menys que un banyut. No s’ha de barallar pas amb ningú, només de trast en trast l’enrònia el pren que està malalt i doncs no farà avui les feines que li toquin per molt que l’emmerdin, ep. I llavors manquen els calers i tothom l’encoratja al guariment.

Tot en tot, sense gosar fer-me amb una pistola de veritat, car qui en sap de debò llavors les conseqüències (no gaire galdoses, ca?), quins tants per cents no em toquen d’iniciativa, de decisió, de diners, de sexe...? La dominació pertany en aquest cas al drut, per pòtol que sigui, qui, poc o molt, paga de la butxaca. I amb tant de drut, pujant i baixant incessantment, inconscientment o conscient potser algú amagadament voldria que gosés piular amb petites intencions de divorci? Per a llavors què? Destruir-me aitambé físicament? Amb el negoci a can pistraus! Tan bé que s’hi està, cuguç a la barra i la caixa sonant — escadusserament, nogensmenys però sonant.

Segons el clown Dalí, les banyes (exemplarment la del rinoceront) signifiquen castedat; i és cert que ell mateix en portava (molt de grat) tota la vida. Com al cap no li sortien per força natural de la carn, se les feia sortir a la cara amb la formació del mostatxo, que palesava per a tot el món les dues banyes que hauria d’haver dutes al front. Ell rai. I jo, menys genial, no pas que no m’hagi espavilat (si més no una miqueta, a llivells modests d’homenet corrent).

Una de les filles més verdes l’hem haguda de foragitar del nostre humil paradís pollós. Folla fembra qui, miraculosament, quan cardà prou s’hi llençà. S’hi llençà, perduda, com al cràter del volcà de sofre candent, i ara, il·lusa, encara s’esmava que podia impunement manar part damunt els designis imposats al seu cos tan efímerament emmanllevat al creador molt avar. Creador innocent, culpable ella, com tothom comprèn, naturalment (és a dir, artificialment) enganyada. Diu que no li calen arlots, que, lliure, haurà millors clients, clients no pas entre els arroplegats de la societat, ans de classe, finets i tot, amb pèmpims, i que així ella calaix, fer-ne, rai.

I hem hagut de trobar-li substituta, tan jove si més no com ella. Vinc d’ictiòleg a recacejar el llor (híbrid) nou espècimen per a la nostrada peixera.

Amb la categoria màxim de mínim individu perdut entre els infinits ens al plàncton, ió d’eó, s’enfrontarà també a les sortoses escaiences, les escaients esdevinences, les astrugues aventures, les avinenteses faustes, per gèlides descomposicions d’obsessius volers de folcs inconscients, sense objectiu.

Recaceig al xanguet i esgaldiny d’esglai — tot u. Car és com si em reveig de jove llençat al món. No veig la vida què cony fos altre que una altra mena de merda apareguda per casualitat cul enfora de l’univers indiferent. Infinitèsim trosset de cap xifra m’hi negava i no endevinava agafatall enlloc. Fins que assolia el lloc on buidaven les escombraries. Parracs a desdir, i teca que tries.

Per a sobreviure sense cabòries addicionals, em depenyia (disfressava) tan excel·lentment de perdut, que, perdut, em perdia. Em perdia de debò; de debò perdut. Encara pitjor, m’esvaïa en la distància, ja ni m’hi veia. I me n’adonava finalment que ja mai més no reeixiria a retrobar-me doncs enlloc.

Tret que amb els jorns i les nits toqués de xiripa qualque tecla que sonés com cal.

Em deia, Ja hi som, noi; on ets? On ets? Car, si fa no fa, ans prou sabies on érets. Mes ara; ara ja pots esguardar amunt i avall tant com vulguis — debades!

Ai, carallot. On havies d’anar a parar sinó on anem tots els perduts, els bibliotecaris i els altres botiguers fracassats? On, dius...?

Doncs al cementiri, home! Segona opció, en acabat que has despesa la de fer feliçment cap entre les immundícies, on hom, per tal de no fer-se remarcar gens, es disfressa perfectament de deixalla sense cap mena de vàlua. I allò li estalvia d’haver de sacrificar la vida als anorreadors qui passen, degenerats militars, en escamots assassins ben sovint. Així us moríssiu, trapelles! Qui gosés i us matés. Quin descans li advenia!

Introversió per introversió: de les clavegueres de l’esperit a les de la desbocada metròpoli. Laberint sens fi de les clavegueres, caminant damunt caps negres d’ofegats, fins que per un foradet no ixes al vastíssim abocador.

Entre les immundícies, doncs, sense abluents, sollat com cal, i encara amb petulància rabejant-te en la contaminació, impassible... Què fas? Com se’n diu? Bescanvies? Interverteixes? Transvalues? Intravases? Tergiverses? A tots ops, això: De tota non-vàlua en fas vàlua, de tota vàlua non-vàlua. I així anar fent.

Quin escarn de bicicleta torta, manca, ranca, de rodes quadrades, sense raigs, bicicletaire absurd, no recobres i barates (o permutes) per escàs peculi bo i havent-la adreçada més o menys a cops de pedra?

I al cementiri? Amb tapaconys i servapits, i sobretot unes molt nàquisses calcetes antiatòmiques fetes d’excedències de material tèxtil radioactiu trobat a l’abocador, salvaguardaràs conys i culs per als nocturns qui vulguin violar-los sense manies. Car que les persones fossin mortes sense remei, no els privava de les bondats a les parts privades, tan flexibles com les de les molt preuades orèades.

Passeu-les per la pedra, companys. No triguéssiu a moldre. Rasts i rengs n’hec amb capricioses osques que demanen a aücs que hom les esberli impunement.

Una tos rauca en la foscor se m’empara. «Estossina el de la tossida!» Era l’escamot de vigilants qui em volien la pell. Tots els integrants, invasors, s’esvaloten alhora. Què diuen els brams de llur bramadissa? No se’ls n’entén merda.

Bohemi bonhome, xiroi i de safari, doncs, estercorari, detritívor, entre muntanyes de fems, brutícies i rebuigs, caçant teca, i paint amb ferramenta prou sana i païdor de ferro el que va trobant arreu, i sobretot, és clar, part de terra, tot allò l’anava mantenint viu. Corria com un esperitat. Les bales xiulaven i, providencial, un clot obert on es llença com si son cap duu elm boterut, i ara, amb la llosa al costat que es fa relliscar damunt, s’hi adormirà fins que no s’escaigui que és hora de sebollir-hi una altra germana de la caritat.

Es pretén suïcida maliciós i es lliura a la pietat dels vells coneguts, els enterramorts de servei. S’aixeca el tapabruts, i els mostra el ravenet enravenat, i alhora murri els fa l’ullet. Enfufat, enxonat, com bugiot o pitecoide, mormola, «Llenceu-m’hi la monja, companys».

La vida és meravellosa. La solidaritat de la xurma més ínfima sovint rutlla finíssima. Com aleshores. Quin despertar més agraït, mercès, confrares!

Tota falòrnia molt generalment acceptada i respectada no és mai res més que una carrinclona piràmide de fal·làcies lògiques, i amb els crèduls cretins qui creuen doncs en tals irrisòries supersticions, no val mai la pena discutir-hi ni un segon; qui creu en imbecil·litats tals s’ha guanyat d’entrada el meu desdeny, i el meu silenci apressat, ep, que d’altres feines tinc.

Antiesnob per natura, de re que vantin els esnobs no en faré cap cas, no esguardaré ni escoltaré ni veuré ni llegiré el que recomanen; ara que no em cal esperar que els esnobs vantin re de nou; només cal anar a llur font primigènia, el broc extremadament obtús d’on beuen que encontinent els idiotitza — em referesc als els crítics, és a dir, als esnobs més esnobs de tots. Si un crític diu que un llibre és un palter, heus per on un llibre que voldré pispar i llegir; si et diuen que un film és una cagada enorme, segur que deu valer molt més que el gatxull que recomanen normalment, i així anar fent; tot el que vantin, ni cop d’ull, ni cop d’orella, ni cop de nas, ni cop de re.

Tranquil·litzat, llogava la xiqueta. Els parroquians feien aquell vespre cua. Una cueta modesta i simpàtica. Tres o quatre malastrucs foten brometa.

Albíxeres, minsa felicitat que cal abraçar mentre duri. La bona vida llur transforma la nostra en si més no si fa no fot boneta. Tot s’aprofita. Bon bargany és el que cal a les catacumbes d’aquest món de baix. Honest bescanvi, vós; som tots homes de déu (o de quelcom o altre de paregut).


(>>>)


17. (Faulona de les tretes de roba de les diferents femelles del món.)


Tornàvem malalts de Kàtmandu, amb una greu grip que, de fet, havent feta escala a Dubai, resultava més tard que era conseqüència d’un enverinament produït per l’altament gamadiva cassoleta qatariana que ens donaven per a dinar. La dispesera i ses gerdes assistents ja ens amortallaven maternalment, tret que no érem morts del tot, i en la febre roent divagàvem.

Les carenes al lluny estergeixen al cel figures d’animals característics, sovint d’aquells de qui els rituals autumnals o vernals astoren l’observador. Valls i muntanyes encara prístines ens entusiasmen. Tot i que la principal tasca de tota odissea és d’abassegar greuges contra el paisatge, on el bravíssim expedicionari, en la tenaç travessa al voltant de l’esfèrula, en ambients geogràfics tan variats, esdevé l’hermètic antòleg qui redueix tanta d’atuïdora quantitat de recapte plumbi, sublima tanta de vèrbola, en unes poques avares gotetes càustiques, corrosives, gangrenoses, extremadament doloroses, naltres, ben al contrari, acomboiats per tendres mestres de les arts clàssiques qui per les illes de sàndals i girofles en aromàtics vespres ens ensinistren a primfilar entre obres immarcescibles dels artistes més gloriosos, només (cert que entre paràgrafs on hom, febrós, s’empatolla i barreja oripells i ulls de poll) només lloances excelses en destil·làvem.

Per camins mai fressats, altrament que per cabres i cabrits, de la vall dels Tsum, tot d’espontànies irisades fonts clares generades per les neus, i a les tofes lluents dels rododendres, xerradisses i xivarris d’ardits pardalets blancs.

No sé pas què veien els altres estimbats a llurs comes i febrades, mes nosaltres... Nosaltres hi vèiem ramadets de gerdes formoses noietes abillades només en àvols calcetes de crespó blavet. Les quals, ai, vides fugaces les de certes bagasses! Car a l’hora sobtada de la si fa no fa solemne cerimònia del guardonament general, eren dissortadament i barroerament esbarriades iracundament per les tropes dels sorges ubics i tremebunds qui promiscus i inverecunds se les volien endur a jeure damunt els durs líquens mateix de ran de terra, on paixien i brostejaven els iacs, qui a re dels estúpids humans no prestaven cap banya ni orella.

Amb les nostres presències i captinences que ni captivaven ni esfereïen ningú, ningú no ens trobava prou mereixedors d’heure’ns estabornits ni ensibornats — d’on que, generalment doncs ignorats, més tard, durant la mateixa sòpita cerimònia del guardonatge on tothom era victorejat i premiat amb una negligible coseta o altra, pobrissons, trobàvem ben estrany que, qui sap per què tanmateix, un dels més inflamats (anàvem a dir-li, encar oraculars, Vigila, noi, de congestionat a estiomenat, un pas, mes és clar que callàrem, car volíem sobreviure com fos), un dels més enrogits areòpags entre els xerpes ens oferís gratuïtament el premi irritat de retreure’ns públicament que no respectàvem prou el femellam de l’espècie.

Els diguérem (a ell i a la resta dels pansits arconts dels collons) que pus tost el contrari, manel.

I reblàvem, com sempre, alegrement (no pas gens feixugament) oraculars: «Això de les dones...

«Això de les dones, manel, és clar que hi ha de tot, mes les de més és evident que volen un home dur, un home qui sàpigui guiar i sobretot que guanyi prou perquè a elles els permeti viure una vida de lloca. De lloca, hò, covant nadons o tant se val què altre. Això d’una banda. De l’altra, cal dir que, com és palès pertot lo món, les dones només es troben de debò bé en companyia d’elles mateixes i dels marietes, si més no en certs marietes si fa no fa delicats.

«Pel fet que, ai, no som ni marietes ni homes prou durs qui siguin capaços de mai guanyar enllà d’un ral, i això molt rarament, ara veieu clarament per què el femellam de l’espècie ens respecta assenyaladament allò que ens respecta, és a dir, no pas gens, o sia, exacte, absolutament gens.»

Hauríem pogut afegir, tret que no ens venia llavors a l’esment, el fet dolçament recordat que, quan érem menuts, res no ens feia tant de goig com d’assistir «innocentment» a les tretes de roba de les diferents minyones.

D’ençà de llavors un dolç enyor per a veure’n, mai del tot no ens abandonava. Sempre hem adorats, hauríem pogut reblar encar davant la impertinent indistinta multitud, els cossos de les dones joves un pic benauradament alliberats del molt engavanyador robam.

Allò no s’ha acabat, però. Allevaments i imputacions n’han en reserva, es veu, un cop s’hi fiquen a trobar-ne.

Solcs superlatius damunt la sorra sangosa els dels seus trepigs, mentre se’ns atansa ponderosament l’arcont principal, o aquell qui ho sembla... Car som de tot allò que voldreu, però no pas massa circumspectes ni somnífers escoliastes. Ara, cal reconèixer que, en l’estranya cerimònia, si hi ha qualcú qui de debò s’hi enderia és malauradament ell, el més saberut de la tribu, si més no en aparença...

Ecos claustrofòbics de solemnes abstraccions imprecatòries en la bonior de rebregades sofrences mig abscoses, al quimèric reialme de les anagnòrisis i agnicions, i les consegüents bledes peripècies de les ensopegades emotives entre parents o fills pròdigs tot d’una tornats per a la funció (transcendental per al pedigrí de la nissaga). Malgrat les distàncies dels anys que tot ho rauen, raten i arruguen, les reconeixences finalment s’esdevenien, i s’esdevenien precisament a l’hora de la treta de roba última que era la de l’ànima qui es treia l’arnada esvellegada roba que és el cos, i pitjor el cos malalt i massa d’estona torturat. Perquè després, amb total aquiescència del personal adjacent, les abjectes despulles dels tèrbols brètols aquell vespre sacrificats, qui sap si molt volenterosament o a contracor, no aixequessin, com molt fecunds llevats de subversives possibilitats de devastacions que tanmateix mai no tenien lloc del tot, no aixequessin, dic, lla baix, enmig de la impertorbable perifèria, simulacres tètrics amb actors tots coberts amb drapots — o àdhuc els mateixos parracs dels supliciats, de tal manera que llurs suspectes aspectes d’espectres fessin tanta por com calgués en aquell cel sinistre que noliejava treballosament (amb l’efecte de les flames, els fums i les incòngrues tremoloses ombres del garbuix de baix) llunyans trons de propinqua disbauxa.

I ara el teníem damunt, l’arcont sacríleg dels tabús i els embut compulsius, i ens penjava un excedent d’esquellots d’oprobi, com prou han per costum de fer, supersticiosos a collons, els més malparits dels malignants indígenes — i exclusivament a tothom més febles que no pas ells.

Estupefacció la nostra, qui nogensmenys, amb lúgubre polidesa, ens sobreposàvem a la peluda situació, no pas amb lamentacions ni mastegant litúrgies celestials com qui mastega corquim, pinyols i d’altres carquinyolis, ans vivament anagramàtics i hiperbatònics, granats viatgers i rodamons qui n’han covades de pitjors arreu de la sòpita claustrada gàbia d’aqueixa sempre idèntica geografia, tastaolletes qui abassegàvem cultureta de pertot — al cap i a la fi absorbíem així no pas gaire més que les solemnitats de la xafarderia de cada banal repetitiu indret (i en conseqüència esdeveníem, crec, com tothom al món, cada dia més rucs), seguint el rumb i a remolc de l’instint, a la mercè d’ocultes forces psíquiques, ens llençàvem braços badats devers el fiscal espasmòdic, i tot i que la púrria armada és tothora a l’aguait de cap excusa per a escabetxar algú o altre, ara mateix, maladreçats pel massa esverat rancuniós, qui massa astorat ni esparverat, com dic, fotia gests incoherents, sense solta ni volta, s’extraviaven, esborneiats (els pallussos deixebles armats), fent diferents marrades i, per comptes de nosaltres, els qui queien foradats per piques rovellades, com s’escau sovint, eren pilots d’«innocents» espectadors, qui tanmateix, ara que l’ancià més poderós de la secta — al qual (en l’instant àlgid ni neuràlgic de la present contalla), amb braços oberts, havíem solament tot plegat només dites les paraules més màgicament efectives, es veu, del qatalònic necronomiconet, i qui sap de quines altres gramàtiques arcanes dels mags i bruixots més imbuïts de poders determinants, ço és, «Dem’ns-e les mans i ballem sardanes!», clafert de basarda, pobre desgraciat, pres hermèticament de les nostres urpes forasteres, impotents fuites revoltants de part de les parts baixes de son tronc no n’ensumaves ferotgement marejadores, i ens advertien, en veu baixa i breu, els rars espècimens d’un cert bon biaix intel·lectual d’entre el públic més vivaç, que, «No l’afalaguéssiu gaire, que, quan hom l’afalaga massa, se li encén el greix, i amb el greix flagrant la por que ens agafa que no se’ns torni a autoconsumir; combustió espontània per culpa d’una vanitat massa engreixinada que després jaqueix mitja població morta de la pudor. Sí, sí! Micelis de la idea se li escampen per l’enteniment on indefectiblement floreixen en el bolet nuclear d’un pet d’escàndol! Fotéssim el camp tots plegats! On van aqueixos boigs? Aqueixos ximples estrangers s’han begut l’enteniment! La fetor acolloneix tot l’aviram al barrastral! Sentinelles! Atureu els al·lucinats alienígenes i atureu encar pus el bestial petaner! Infringeix totes les lleis de la decència ben entesa!»

I l’espaordida gent, per comptes de fer pinya i rodar i botar joiosament i mesuradament amb la sardana que ja ballàvem molt fantàsticament ni màgica, massa obsedits amb les immundícies del xaman i l’irreverent embrutiment de l’escorxador ritual, escombraven la pols de l’era perquè balléssim millor. Ells, acostumats a encaterinar-se babaument i desesperadament amb ídols obsolets, què no fotrien, en matèria de reconeixença, devoció i reverència, davant el meravellós espectacle? Els aplaudiments estentoris no podien trigar.

Eren els aplaudiments de les gerdes filles de la ufanosa masovera, vull dir, dispesera, ara que la febre se n’havia anada, fimbradissa, cul-remenosa, tota sencera a un altre barri.

I era llavors on, esperonades pel rent de la salut retrobada, les belles imatges rebrollaven; les memòries ens assetjaven sobtoses dels actes, per aventura mig somnàmbuls, que ens obligaven, fins i tot enmig dels deliris de la infecció, a aixecar-nos com fantasmes i a anar a espiar les noietes com es treien les robetes.

Com quèiem agenollats en la foscor davant les enlluernadores ídoles banyades de llum!

Una afinitat respectiva i recíproca es devia teixir en la tenebra, car ara que ens congratulaven per la proesa d’haver sobreviscut, d’allò més naturalment, com platerets de balança de fulcre amorós, sengles embranzides ens dictaven d’abocar-nos mútuament als braços. Nosaltres als llurs, elles als nostres. I ara naltres descansàvem, excels, els caps entre llurs popes que bategaven amb recances delitoses de passades estretes de vàlues encar pus substancials.

Una àvol idea ens neguitejava aleshores. I aturàvem, o més aviat rebaixàvem, l’escalfor de l’estreta. S’havien les tres garneuetes afrodites aprofitades de la nostra alienació febril per a fer-se’ns cardar hores senceres amb els nostres carallots, per l’acció dels estaquirots microbis infectes duts a dimensions colossalment extravagants...?

Massa primmirats, la sospita trencava l’encant. Tot tornava a ésser merdosament normal. Les jovencelles es retiraren, la mare tornà. Li diguérem que demà ens n’anàvem. Que es desembabaiés. No ens hi casaríem pas.

Despagada, ens féu pagar un escreix gegantesc per la cura tan sol·lícita, amb rars casolans enantiopàtics aixarops, i les hores sens fi, que hagueren de despendre, ella i les nenes, durant els mesos (o lustres o centúries o eons) que covàrem o colguérem el mal qatarià, la pitjor, més malastruga, gamadura de l’univers.

Ço que al cap i a la fi, òbviament, salvava un cop més el món de no haver de perir tots plegats pel novell darrer flagell per ella (heroica) i sos treballs (estrenus) només formidablement estroncat.

No li dàrem, emperò, ni pèmpim de propina.


(>>>)


18. (Faulona del ver amic.)


Què havia hagut de fer, carallot de manguis? Per quina raó, altre que per cap rauxa d’inservible pietat o commiseració, havia espetegat a tota erra fora de casa, a defensar el gos del veí del davant, un amant ferotge i brutal, pel qual crec que gruaven d’amagatotis les de més de les femelles del veïnat.

Maleït energumen, ell i les seues ramalades de corruix assassí, avui covardament atzufava el gos amb tanta de fermesa ni fervor que, d’ací no re, amb un altre cop, l’hauria pelat del tot, i, ficant-ne on ningú no em demanava, m’arrencava a enraonar, i li feia, al veí boig, la sempre inútil lliçó d’ètica i moral, com si no hagués après dels filòsofs més intel·ligents que, si hi ha tres plepes destructores al món, tres plepes lletges i fastigoses i verinoses qui cal anorrear (debades, car absents de tota realitat rai, car basades en els invents visionari de certs tocats del bolet, i que no es recolzen doncs sinó en el buit més balmat, de tal faisó que llur existència, com dic, és només viable als carbassots mateixos d’aquells ximples estarrufats bufanúvols qui pels aires hi lluquen barrufets; i dimonis cucarells per les fosques i les bromes i tenebres), les tres menyspreables plepes de peples obscenes qui caldria anorrear, doncs, si existissin, és a dir, una, dues, tres, l’ètica, la superstició (o religió), i la filosofia (moral) (precisament la falsa filosofia dels qui s’empesquen l’existència de les plepes repugnants), i en fi greu error el meu, com dic.

Car tot seguit me’n penedia. Girava cua, espiritualment atuït; sentia part d’arrere com el gos, finalment occit, amb un darrer espasme, ni gemec primet, estrebava la pota; i, de sobte esfereït, em fotia ridículament a córrer i tot per a tancar-me a caseta ben tancat i barrat.

I ara és clar la por i l’angúnia. Que no arribés la nit, que és clar que arribaria, la puta, ineluctablement. L’escanyadora basarda em venia, en acabat d’haver-me ara mateix exposat sense solta ni volta a totes les ignomíes, al fet que, és clar, prou coneixia les rancúnies i les violències que se’n seguien indefectiblement amb aquell home despietat, tan pugnaç i explosiu i fàcilment irritable. I qui ara, amb la seua típica voluptuosa implacabilitat, prou devia covar, més i més calfat, la revenja més atroç ni catastròfica.

I m’havia gitat la nit, i encar hi era (mig) viu, tret que enmig de la foscor, havia sentit un sorollet i m’havia aixecat tremolant d’aquell llit esdevingut avui gèlid i de faquir, i cercava part de baix, pertot, on fos que hom m’havia violada l’hermètica gabieta, i no trobava re fora de lloc, i ja me’n tornava dalt al dormitori que, anant a obrir una porta prop les escales, encar no n’havia tocat el pom i la porta s’havia oberta de bat a bat d’una furiosa revolada, i sabia doncs que l’home era darrere qui sap amb quin punyal de trinxar carn, i ja m’encomanava al diable, i he caigut de genolls davant la porta i me l’imaginava, l’enemic qui m’occiria salvatgement, culivat dins del safareig que hi havia rere la porta, i el pregava, en una veueta de gosseta ataconada, que si us plau m’estalviés la vida, i que me li retia ben retut, i li deia de senyor i cappare molt respectat, i em comprometia per la mort de déu per sempre més a fer tot allò que em manés, fos el que fos, i, ni cal dir, que fora son lacai (o més precisament, son icoglan) per a la resta d’eternitat que ens romangués... Carrinclonetes coses així, en un longilini reguitzell gemegós ni ploramicós rai...

La resposta trigava a arribar, les hores s’escolaven i ara tremolava ja més del fred de la nit que no pas de por, i al capdavall, amb miraments rai, molt lentament, gosava d’aturar les reverències i d’aixecar-me de terra on feia estona que jeia fent incòngrues gimnàstiques, i gosava àdhuc de fotre un poruc cop d’ull rere la porta. El safareig era buit. El monstre no hi era, tot ajupit ni amb l’arma amanida a la tràgica darrera escabetxada.

Tornava doncs dalt al llit, tractant-me de ruc, i ara caic de cul, que l’home bestial hi era, al llit, roncant. I la por ara que tenia d’eixorivir-lo, i reculava com un malparit, i la seua veu de tro em llampava.

«Ah, icoglan, lacai! Porta’m un got de llet calda, saps? I agenolla’t després al meu costat, amb un paper net i un punxó, que vull que signem el contracte, amb sang.»

«Sí senyor, i tant, ara mateix.» Diguí, tanmateix de joia ple. Car es veu que ell havia sentida la meua humil proposta de baix i l’havia acceptada! Magnífic bargany! Barata excelsa excel·lent excepcional! La meua vida pel seu perdó. Qui hi surt guanyant? Ambdós, certament! Els dos nous perennes amants qui sucumbeixen delicadament cascú a les augustes pulcrituds cerebrals de l’altre.

Ai, de debò, vós quin home més generós! Me n’adonava content que trempava i tot, pensant doncs que sempre fora al seu costat, i si reeixia a no emprenyar-lo mai, m’estalviaria de morir mai de mort no natural. Car protegit per ell a canvi del meu servei sempre fidel d’allò pus, qui em faria mal? Amb un boig furibund com ell, poca gent gosaria jugar-hi ni jugar-se-la, la preciosa vida, l’únic do preciós que els vius de debò no tenim.

De fet n’era tant, de feliç, que la por m’agafava que, de massa felicitat, no m’esvaís a mig camí cap a la cuina. Sortia un instant a la galeria, i aixecava el visatge vers la pluja fina perquè el bateig de la natura m’imbuís, car era ara un home nou de trinca. Aquesta nit beneïda i benaurada m’havia inaugurat finalment al món com cal.

Ara ja no em calia cercar una raó de viure. D’ésser lacai era allò que em convenia. L’únic. El meu propòsit vital ara omplert i acomplert. Seré lacai, màxima glòria. Això vol dir obeir, obeir i prou, obeir i viure doncs sense les angúnies del per què visc ni què cony haig de fotre demà, o a continuació, o mai. És el senyor qui mana i decideix, i es rebrega el superdotat cervell per a resoldre els enigmes de l’absurda existència, i jo ja ho tinc tot fet seguint-li les precises ordres. Albíxeres, noi, prou pots.

Recorda-te’n dels llibres d’història. Féssim sempre solemne i molt deferent eulogia de l’antigor, cosins! Les hordes de bàrbars es carden amb quin delit les vestals, indefenses màrtirs carallots, i s’afanyen al mateix temps a abatre els templets rodons que, de fet, ja s’esquerden tots sols amb els mateixos exabruptes que profereixen, homes lliures, no pas esclaus de cap idiota delusió. «Som els bàrbars homenets fets i drets, i prou tenim dret a tot. L’únic dret que val. El de la força, és clar, no fotéssim, confrares!»

O com clàssicament hi diuen els clàssics a llurs clàssics volums. «Davant lo poder del comte, retut se n’era lo castell.»

Cal retre’s al poderós i la resta són romanços. A la merda tots els somnis de llibertat. Llibertat per què? Per a fer-te occir per l’home robust i sense manies qui amb una abraçadeta ja et trenca cada os ni símfisi, i et parteix per la meitat? No em fotis riure, gamarús!

Això de la llibertat, un mite merdegós com tants d’altres. En aquest món, i no crec pas que n’hi hagi cap d’altre, la llibertat no existeix. Mai. Tothom el neixen condemnat a l’angoixa i a la mort. [Amb l’incís esfereïdor de la malaltia i el suïcidi concomitant que, tot d’una, ben sovint, se us afegeixen, mals amics, sense demanar permís. I llavors com gaudiu gens de re? Com podríeu pas, betzols, amb la presència d’aquells maleïts malignes emprenyadors? La dolor no se’n va mai, sempre hi mossega, rancuniosa, criminal. Calla, escorcolléssim el calaix. On és el ganivet de cuina més punxegut? Som-hi, d’una puta vegada, diguéssim prou. Fort. Ventre endins. I au.]

Tornem-hi. És, el de la llibertat, un mite datpelcul que només sembla existir per a bastir taujanes contalles de la vora del foc. Només serveix per a empescar-te faules d’herois cruels i d’éssers fantàstics qui viuen, com penjolls mal esporgats d’entrecuix, pels núvols i pels perversos paradisos enjòlit, i, més prosaicament, per a confegir novel·letes d’aventures on el dolent, ai pobrissó, a la fi, perd. Perd la putarreta, perd l’imperi, perd el tresor. Tot ximpleries per a fer adormir la canalleta, i els ingenus i les histèriques. Tot plegat, misèries.

I mentrestant, no te n’adones, quan t’identifiques al bo (al xic!), que, tantost no has desconfit el dolent, el dolent n’ets ara tu! Has esdevingut el dolent, car ets qui guanyes i domines el rebost, ets qui rep i abassega la putarreta, l’imperi, el tresor, l’oasi, qualsevol mandanga dels collons. I cal tornar a començar. Cal anorrear el dolent. Un dolent consecutiu; hereu, successor, de la mateixa dolenteria.

Mai millor amic no tindràs que el teu cappare i senyor, el qual, home dur d’aquells qui enduren rai, abassega ben volenter totes les responsabilitats; tot ho ha de resoldre personalment, i doncs al qual tu, llavors lliure de tot neguit, i pràcticament silent, allerat, ras, sense cabòries, sempre impàvid, aquiescent, la possessió de tota la raó li alleves d’una faisó absoluta. I au, així, moderadament i distretament aqueferat, la vida t’és modestament passable. Prou pots tu, et tornaré a dir, més i més convençut.

L’enemic, el tronat contrincant, és la repatània idea paràsita, és a dir, quan una porqueria, una brutalitat, d’idea, com la de la llibertat a tot petar, se t’insereix al cervell. Sobretot quan no es tracta solament de tu (la gran cosa). Quan, a part el no ningú qui ets tu, la mentida s’inseria així mateix als de més de la cretina societat qui irremeiablement et volta. Els de més d’aqueixa societat d’estòlids mai no els sobra estona per a raonar (remuguen renegant: «De què et serveix? Què hi guanyes? Et fa més acabalat, més viu, més milionari?»), i amb una idea o dues en tenen prou, i àdhuc, com dic, sovint massa. Malament. Els de menys, qui són capaços d’adonar-se que les idees paràsites són l’enemic, car s’escau que són per tarannà gent qui pensa (i pensen que de pensar no és de rucs ni de fer el ruc, ni de balafiar l’estona, ni de llençar els diners), i pensen llongament sense fatigar-se’n gaire, no són al capdavall prou per a contrarestar l’estupiditat del ramat. Un ramat qui s’aboca esbojarradament a l’anihilament de les espècies, del paisatge, i d’ells mateixos per tal de fer net, de posar la cirereta a llur pastís de merda, a llur fastigós cadàver podrit, que és com han lleixada la maleita esfèrula on ens perdíem.

Les còbees humanitats, amb capteniments de ximple visionari, de boig inveterat, van burxant i burxant, afegint, a l’aire més i més llord, tota mena de verí ni pol·lució, fins que llur seu zel de boig es veu premiat: Aboleixen el zoo sencer. Ja no hi roman al torturat món que els ha tocat cap altre animal que el més animal de tots, l’home, un malastruc estaquirot qui, ara que abassega totes les riqueses robades als altres habitants del planeta i sobretot al planeta assassinat mateix, s’ha penjat, no pas a cap arbre, car també els abolia tots, s’ha suïcidat, dic, penjat-se a qualsevol projecció tentacular de maquinària letal, una de tantes maquinàries boges com omplen, sense que en càpiguen més, un territori absolutament mort.

És aquest un planeta desesperadament maleït, d’inapel·lables cícliques sacsades on la mort és ineluctablement diària, per tal només de donar naixença a algú o alguna cosa sols destinat a viure un dia, car cada dia, efectivament, prou ve vergonyosament prenyat amb l’endemà; si al matí el prenyat no sembla gaire remarcable, a mesura que el jorn avença, i hom es veu transportat per força del migdia al vespre, i del vespre a la prima nit, la tràgica vergonya esdevé massa òbvia, aviat el nou deplorable condemnat traurà, irremissiblement i prou esporuguida, el nas, i aviat es veurà així mateix violat i prenyat per la irresistible mort. Res a fotre-hi d’altre. Destí ben galdós. Potser el pitjor imaginable, d’una efimereïtat desastrosament descoratjadora.

Per comptes del neguiteig i la tensió, i l’angoixa i l’angúnia i l’agonia, per què no us dediqueu pus tost a l’immens tranquil plaer del desenllaç, el desentrellaçament, el desentrellament, el descabdellament, la descosida, i l’ulterior recosida i recabdellament, dels fils de la teranyina? Més val que us asseguéssim a filar plàcidament, foteu com la santa vella qui mai no piula, i sempre va fent, i a l’estiu fa vent? Viureu molts d’anys, i així tindreu l’oportunitat afegida de veure com les bestiades que ininterrompudament foten la gent ignara s’acceleren horriblement, un bell espectacle de terror última — potser hi sereu a temps i tot — de presenciar (quina honor a les vostres darreries!) l’espaterrant fi del món i tot, vull dir.

Prou. No m’he de justificar de re. Tinc temps per a perdre’m delitosament en reflexions de tot matís, amb un cap i un cervell desocupats, estorts de tota preocupació. Hi ha algú altre qui benauradament de tot se n’ocupa. A la perfecció, cal dir. I així anar fent. Fins que la cosa peti. Llavors moriré com gos mai desobedient, com gos qui a complert amb la darrera tasca que li encomanaven. Destí meravellós comparat al de tothom altri, desgraciats, au bah.


(>>>)