incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dilluns, de juliol 27, 2020

Sargint la boïga [h]



Capiculades cardem les dues papallones amb l’extremada tendresa que ens caracteritza. Llongues hores passat migdia en aquella calor de juliol, sota les fulles de l’ample faig, la femella blau fosc, dalt, de trast en trast ventalla amb ses decorades ales, mentre davall, mascle groc més petit, tot estret, aletes plegades, em solquen sovint espasmes d’orgasme.

Quants de cops no t’escorrs, murriet?

Cul enlaire, la femella tanmateix, tot el tendrament que vulguis, m’aplançona zelosament. Fent-me pagar quina desconeguda relliscada? Duia el virolat mallot (res de massa cridaner, ep), pobre de manguis, innocentment, de tal faisó que revelava massa de ma ceba a d’altres papallones a la platja? Com em faré ara condonar? Esdevindré mai absolt per un pecat nogensmenys incomès?

En acabat, pròpiament insaculada, quan aquesta nit m’abandonarà in secula seculorum, i m’alliberarà d’aqueix amarg captiveri, tindré encar esme per a cap tiberi? A boca de quina moribunda flor, del tot gastat, no em moriré?

(...)

Esdevingut carronya, qui t’acarona tret les sarcòfagues cuques?

Amb sort (amb sort, dic), potser t’acaronen més perennement ni amable també els dits de les rels de l’arbre on esdevens, nat potser de cap llavor que ans de morir no t’empassaves.

(...)

Tàlem cismàtic, en acabat de certes desavinences al vesper.

Als llençols d’esquitllentes ensuma’n tu ara, i tasta’n, àcides cendres de llurs seguides cardades.

(...)

Se t’atansen imperials les cames engrescadores de l’escarcellera. En la intimitat impenitent, insolent, sense concessions, se t’asseu al cap i t’asfixia. T’hi fa enfonsar la grufa, et fa llepar-li esmeperdudament el cony. Ara, tantost s’escorr, ses cuixes hercúlies et fan petar el cap com un ou.

Les closques del crani crebat, entre les colors cridaneres de l’abrupció, reble i rocalla, àntraxs i col·lapses, escombrats devers les fosques del mai més.

(...)

(Seeing her & at once falling flat
Nose agroof upon her twat
.)

Cony que albires
cony on et somorgolles
grufant-hi grufant-hi.

Hi vas grufant fotjant
llepant i xarrupant.

Herpes universalis.

(...)

No ha estat pas gaire fàcil d’esdevenir tan humiliat que saps que no vals re. La ment, l’enteniment, ho sap, que no ets sinó cap petita misèria efímerament llençada a l’ésser, la qual, a frec de darrer pas vers la inexistència eterna, desaparèixer, anorreada, no pas que costi gens.

En vana introspecció, el cos, tanmateix, sempre ha servada la mateixa ceba, sempre s’ha pensat qui sap què, l’il·lús.

Cos malaurat, que la mort va rostant, corcat part de dins, vulguis no vulguis, apresta’t a fer amb mi aquest darrer pas.

(...)

Humil, immodulat, camandulaire, la saludes pèndul, i, entre doladures madures ondulant a la dula, l’adules i adules, i ella per torna, t’humilia més assíduament ni goluda.

(...)

Allí era, bo i recitant-li de bell nou mentideres meravelles a propòsit la seua única, vull dir, última, creació, ço és, ximpletament i múrria novament nodrint la seua vanitat, quan...

Prou la conec. Se t’eixarrancarà, ofensiva, perquè la llengua hi mullis, pila baptismal.

She puts out a lot, shows off her pussy’s fine hairs for anyone to take a good sniff at.

(...)

Haig d’agrair de tot cor els qui m’humiliaren. Sobretot, ni cal dir, la dona.

Tota humiliació disminueix l’angoixa.

Car com menys ets (com més a prop d’ésser cuc d’humus, de fang, de terra, confós en l’humus, en el fang, en l’agre), menys por de desaparèixer en l’anorreament, atès que, enfonsat en la terra, què altre ets gairebé que terra, ço és, no pas re particular, ni menys tan particular, ans un altre efímer amàs de partícules que es fonen en el tot, és a dir, el re.

(...)

Per una d’aquelles casualitats, del no re caplleves. Per cap raó, esdevingut llavors si fa no fa organisme, si pots et particularitzes. No dic pas que t’omplis de coloraines. Sobretot, com deia, res de massa cridaner. N’hi ha prou que cometis l’error letal d’imaginar’t mica sencer.

Amb això, malament rai.

Car ai que queies pla al bertrol on tots els organismes qui es particularitzaven mica o gens, prou no queien així mateix!

Car a l’instant mateix on et reconeixies il·lusòriament fora de context, tota mena de neguits, pegats i penes de debò en reguitzell ineluctablement damunt no se t’abaten.

(...)

Enveja envers l’objecte.

Amb quin ressentiment hom es deleix a esdevenir’n — objecte sense sentiments, neutre, observador impassible, molt superior a totes les pobres essències movents, amb desigs i opinions, cabòries i impulsions, pellerofa.

(...)

Què és viure sinó unes xicotetes vacances després del molt cansat ofici de raure en el no ésser durant una eternitat, per a tot seguit haver de tornar-hi, en el no re, una altra eternitat?

Una altra eternitat a no ésser-hi, en el no re infinit. Quin avorriment, vós.

Per això, a la terra, descanséssim-hi. Descanséssim-hi, i prou.

(...)

Els àvids, ço és, els qui es desficien, els qui “treballen”, no saben re, no saben ni que han vingut al món de vacances, malaurats!

Massa curtetes vacances que caldria aprofitar, sobretot no lleixant-se enganyar per tant de desficiós professional de l’engany. (Llur fatxenderia, ecs!)

(...)

Glory be, I’m your exemplary shirker, and proud of it, of course; I find all duty execrable; all tasks deadly; all work putrefactive, as soon as I hear there’s something to do, I get too sick to be able to even think about doing it; or anything else, for that matter; “Hey, look, I can’t lift a finger, work would kill me...” And worse if we are talking about something “fun”; I hate fun more than anything alive, let others have all the fun they can and more; only don’t mix me in it nor (awful!) with them... And the fairs, the amusements, the holidays..., and the trips, the companionable hours of leisure and conversation, the feasts and parties, and dinners, and barbecues... Celebrations, junkets... Plus the wife, hey, ok, fine, let the fuckers fuck her, only not me, couldn’t face that one onus, too fucking heavy... My doctor, let me alone, I say, let others take the silly trouble to be sick and die, too onerous, too much worrying and fretting and bothering; too boring also; let the worriers worry, let the ill-minded get ill; let the dutiful be heroic and die, but soon; the sooner the better, good riddance; let the others, let me, be; let me float with the rocking earth as it takes it easy, just getting round and round, and round, its routine. There will always be crazy pricks dying to amass, to show off, to get ahead; to get ahead, where...? wanting to reach their point of extinction faster, surely.

(...)

Som els capellans qui ens adonàrem, vius de mena, ciència infusa, miracle del cel, llamp injectat de sagacitat sobtada per al xicarronet eixerit, que allò del treball era la pitjor maledicció.

El déu dels cretins mateix descobrí que aquell ninot seu, n’Adam, volia ésser savi, és a dir, viure sense treballar, on el déu dels cretins, cretí i déu, i doncs malparit a collons, s’emprenyà com un simi amb una fístula roent al recte, i quin súbdit impropi no es trobava doncs, d’on que el condemnés; diu, «A treballar sense descans, fins que, totalment fastiguejat, ja no l’espitxis».

Els creguts, Adams sense respit, irrespitables; malauradament ningú anc no els agraciarà, gens.

(...)

Capellà a qui no li cal confessar, mes qui es confessa, en article de mort, per a dir la veritat.

Que al cap i a la fi què altre fou que un home, una totalment insignificant cuqueta anònima més, perduda en el temps etern, i que llavors, veient la cosa, calia viure — i doncs, posats a triar, quina millor vida que enganyant els imbècils?

Gens de pena ni recança ni cap ximpleria d’aqueixes de consciència — d’enganyar imbècils no és cap pecat. Els imbècils hi són per a ésser enganyats. Llei de vida, res més natural.

Els qui es creuen amb ànima immortal i divina, viltenibles vanitosos qui troben místics llurs borborigmes i tot. Quantes d’atzagaiades no es mereixeran?

(...)

Això diem els savis de totes les èpoques. «Wei wu wei.» Com el tao, vós. «Fer sens fer.» Això cal, anar fent tot anant fent.

Car som, som-hi!

Només els morts de cervell es poden afegir a les estrambòtiques construccions dels datspelcul qui s’empescaren les sectes per a tindre els ignorants endogalats, i els boigs boigs, els cagats cagats, i el pobres pobres i inermes. Ni fe ni esperança ni caritat.

És de boig la fe en l’absurd, és de cagat l’esperança en cap carallotada ulterior, és de lladre assassí la caritat... Etc.

(...)

Segons el lavatívic levític, un dels “llibres” més eixelebradament ni datpelculament divertits de la salvatge bíbula, els hebreus (ai, perdó, els llevantins), sempre plens d’eixuta (i somalla) merda, es passaven bona part de la vida fornicant amb dimonis.

Dimonis disfressats en bocs i querrines. Amb les conseqüències que hom es podia esperar: Bona part de la població feta de capricorns, sàtirs, faunes, caprotines i egipans.

El mòmia Moisès, sedec de genocidis, en veure llavors que s’estimaven més, hircins, sollats, no gens higiènics, i això tant les dones com els homes, “comerciar carnalment” amb les sempre lascives cabres, pobrissones, i no cal dir els luxuriosos bocs —les tragos i els aïcs — s’empescà, diu l’“èxode”, ço és, el boc emissari, per a desacostumar’ls, en veure’ls, tràgicament ans sacrificadament cremats, com els fugia entre les putes flames, el dimoni.

(...)

«Al bon capellà/ No li cal cardar/ Prou es carda sol/ Molt més que no vol/ Duu membre i membrana/ Sota la sotana.»

Malarmat, se sacsa el pistil, el molt migrat suquet del qual llavors es torca a la llorda sotana.

Als «Secrets del Celibat Eclesiàstic», s’hi revela que, originalment, només els hermafrodites esdeveníem capellans.

No pas com ara, llas, on només ens en foten els pederastes i els feixistes, i els aprofitats.

Sota les faldilles negres, lluents, i pudents de boc, sempre pelant-me-la. Capellà, tu i la dona sou u.

Disbauxes de confessor: avarícia i odi, cobejança i rancúnia.

(...)

I must say there are days when I’m very bobby.
Here. I confess that I find the word “bob” very congenial to my nature. I have a tendency to burp with a certain explosive emphasis where the word “bob” always comes very handy.
I’m everlastingly calling Bob, my presumptive friend, my implied pal, the very one I just need right now. Bob, that’s him, the one that’s needed, the one who’s often called...
As others, also more or less disguising the sound, and for who knows how many reasons, and more or less dire necessities, you hear them all the time, or also often enough, call for the aid of sundry other phantoms of their own imaginations: Be it gods, moms, angels, demons..., as I was saying, sundry monsters sans end...
Me also then, ok? I’m just only always calling Bob, my man, my faithful Bob, saintly fellow he, always so ready to help, though true that nobody else seems ever to see him answer the sudden summons (just as it happens to the others, unless as one suspects they hear voices in their crazy brains).
Which after all it must be slightly odd.

(...)

Ara me n’assabent.

Avui fa vint-i-sis anys que et vas morir i, en sentir-ho per la televisió, corcrebat, les llàgrimes em brollaren, i vaig sortir i vaig córrer per tot el poble de la costa amb el pit tot bategós, cercant-hi la biblioteca municipal, la qual ningú, cap vellard a la plaça ni assegut davant els bars, em va saber dir on parava ni tan sols si n’hi havia cap.

Al capdavall, vaig trobar per comptes una llibreria rònega en un racó d’un carreró, i per sort, entre tot de llibres estranys, en llengües turístiques, en vaig trobar un de teu, tot primet i rebregat.

Quin consol tornar a sentir els teus mots. Llibre talismà que sempre he guardat.

(Pel que fa a aquell poble de plepes, és clar que ja no hi he tornat mai més.)

(...)

Ja ho sé que només comptava tretze anys al món, mes tothom em coneixia pertot per l’home de la gavardina (alternativament, l’home de la gavardina blava).

Havia estat no feia gaire l’únic qui havia reeixit, incòlume i frescal, a travessar, nu i a peu, el desert, i a l’hora del lliurament de l’inútil trofeu, m’hi havia presentat embolicat en l’enorme gavardina blava, i les fotos es dispararen ubiques i la meua imatge anònima aparegué als aparadors dels fotògrafs i als fulls dels diaris i revistes locals, i tot i que ningú no em coneixia de re altre, ni per descomptat pel nom, tothom sabia qui era. L’home de la gavardina (blava).

Els molt deteriorats puretes i antanyassos qui s’asseien pels bancs del sinofòs, finalment guarits de tota estúpida esperança, se’n fotien de tothom. Deien, Tothom es desficia, tothom anant de cul rere ximpleries de ridícula “vida o mort”, tret l’home de la gavardina blava. Només ell passa com si no hi fos i com si no vingués ni anés enlloc. Prou sap de ben marrec que re no serveix de re, que ans i en acabat d’això, aquest brevíssim interludi idiota, tot roman en re, en absolut no re, en buidor infinita.

I sovint fotent distretament cap cop d’ull pels cementiris, els qui sebollien llurs morts es demanaven que hi venia a fotre l’home de la gavardina, i es demanaven si l’anònim no hi fos no pas a tafanejar sense ulteriors propòsits ans si no fos cas que voldria en acabat heretar quelcom, qualque misèria material, i tornaven a desficiar’s per rucades inexistents, a neguitejar’s per banalitats sense cap pes. Car només hi era per casualitat, havent-m’hi dut l’incessant immotivat passeig.

Trens i ascensors inevitables sempre m’han dut arreu, llocs desconeguts que anc no han volgut dir re, car tot lloc desconegut és sempre el mirall exacte de tot altre lloc conegut.

Algú ha gosat mai llençar qualque atemorida admonició a l’home anònim de la gavardina blava? Si ho ha fet, no l’he sentit. I de tota manera, el seu repulsiu insignificant crit de pudent fava s’ha perdut sense cap retorn pels abissos sens fi del buits eterns.

(...)

Morts glutinosos de cementiri amb gàrgoles
D’estranquis n’hi ha qui de nit indistints i fètids
Al cul ens hi encolomen aixarops estranys.

Crec que deu tractar-se del clàssic vell remei
L’adés molt vantada “Resurrectina!

Mes ai que llavors només se’ns aixeca
(Upa-là tanmateix!) vós l’orfeneta tita.

(...)

Me n’adonava tot d’una que cada còdol era un ull. Un ull qui tot ho vigilava. I que no volia re fora de reng. L’ull cada còdol d’un ens autocausat qui viu imaginàriament dirigint l’univers com qui se la pela — ara sacsant-lo sense pietat, ara descarregant-lo, i llavors ben destrempador anihilant-lo, i ara mateix, qui sap al cap de quant, fent-lo renéixer amb un inici, més o menys sobtat, de trempada.

Me n’adonava perfectament. I me n’adonava així mateix que trepitjava ulls.

Què faràs? Lleugerament angoixat. Cal dissimular, cal fer veure que no ens n’adonem, que els trepitjàvem per badoqueria, que continuàvem en la crassa ignorància, pobrissons.

I per això tanmateix, sense fer soroll, com qui no hi és, com qui va amb el cap a tres-quarts de quinze, me n’allunyava discretament.

Per a anar aquest cop a trepitjar, tan falsament ignorant com sempre, els pèls de la bèstia: els irritats brins d’herba.

(...)

Part damunt i part davall
M’endollaven per vies elèctriques
Sémens de cavalls.

I part del mig
Incessant en paria d’enormes:
Cavalls tots blancs
De crines al vent.

(En procés infinit i circular
Hi soc el conducte.)

(...)

Cos que es desmanega, te’n desixes com d’embogit vehicle en marxa, vehicle que creies menar i ara enfollit saps que només vol estavellar’s sense remei.

Partíssim peres, saps?

El cos (el vehicle esbojarrat, l’esventat automòbil beix) cap a una banda. Jo (qui em creia menar’l) (ara davallant-ne perillosament) cap a una altra.

Acomiada-te’n, bah. «Ja t’ho fotràs.»

(...)

Els catalans pel sol fet que no existim, no som; sense existència, no podem ésser, no podem esdevenir re, ni merda.

Esborrats arreu pels ressentits xarnecs, és clar que amb l’assistència inestimable dels xovins de merda.

(...)

Com els ho explicaràs, als forasters nou-arribats. És una miqueta marejador.

Qui són els castelladres? Qui són els xarnecs?

Els castelladres parlen xarnec, com els xarnecs parlen castelladre, els dius. És fàcil.

(...)

Els vells, els puretes i antanyassos, escorrialles qui ens escolem pel forat de l’aigüera; més gràfic, cagallons al remolí de la cagadora.

I el moribund d’ençà de néixer i qui no acaba de morir’s mai, què? Cagalló sense pes, d’aquells que el remolí de la cagadora es nega a engolir’s i que doncs roman surant i surant, i surant.

(...)

(Del meu «Emili» company qui em fou de cambra.)

Havia un amic bestial i atlètic
Gran campió dels vuit cents metres tanques
Qui (com tot hom perfectament estètic)
Una por que tant de bellugueig d’anques
Sovint el garfia com puny hermètic:

Que en cap d’aquelles insomnes nits blanques
No fóssim víctimes d’ardat pirètic
Qui ens violés amb vits grossos com branques.

Li deia (poeta sense ressorts
Minso i degenerat i amb els ulls torts)
Que cap escamot patètic no el trauca
Que es fiï de mi qui soc qui escriu l’auca.

I que ningú no el donarà pel cul
(Tret que em vulgui «actiu» com en Catul).

(...)

(Record de minyoneta eixarrancadeta.)

M’he volgut un instant estrafent en Catul
Qui tothom si pot donava pel cul
I veig clarament que això no és possible
Altrament que de faisó metafòrica
Car bon proctòleg romanc impassible
Davant cap anus ni roseta eufòrica.

L’única excepció que magnífic taül
Anc davant dels de cap minyona en recul
M’enllamineixen prou i els els adul
I ni de llepar’ls-els soc gens gandul.

Si hi accedien entre frecs de tuls
Ben eixarrancadetes damunt baguls
Potser hi anava gos de llengua sensible
Amb deler animal i intraduïble
Perquè llavors amb joia meteòrica
Indeleble proesa estrambòtica
Se’m marqui etern secret de paradís factible.

(...)

Babuí anorc, i tanmateix delerós de còpula amb femella adient, roman repenjat a l’incert pleixell i, amb ull clínic, i pler d’aplom, el còsmic foc d’encenalls (ço és, el món que el temps podreix) alfarrassa.

Un instant, no sap per què (petita al·lucinació mental a la bromera del consirer), mes, molt carallotament, es vol exempt.

I ep. Rebutja l’anorreament. Es creu alció arriscat enmig dels maremàgnums qui la gelosia de tothom tanmateix no gens no afligeix ni altera.

Termes d’entendriment l’acovardeixen. Sense cap raó, bàlsams fuls d’un pòstum prestigi el gombolden.

I ara? Se sobreïx de fel subreptici, dispèptic misantrop qui pedestre es palpa l’espinada i ja es veu com se li escorren avall, duad avall, els ossets. Separats espòndils, tornats individus, com ilis i isquis, diguéssim, cascú amb el foll deler d’esdevenir fòssil. Record anònim i si fa no fot perenne en la insoluble nit.

Ossi eixam guerrer endut avall. Esbojarrat mentisme, les imatges cerebrals caòtiques al consirer, entre les quals, impresa, memorable, la representació o imatge al sensori del boig torrent tornat més boja torrentada que tot s’ho emporta. Enlloc, enlloc.

Com cloca que no covés re, ha romàs arraconat i sepulcral, enrampat com fulgòrid barrufell qui, davant el pirotècnic malson de l’espurneig infernal dels llampecs oculars que li fulgeixen amb corruix, de demble obscurament lletraferit, desconfit i avergonyit, es colga encar sota capes de bruts xaragalls, i escabroses clavegueres, i circs esquerdats, la bistre bita amunt, a l’aguait, com esperançat bolet, que l’era del vell mandarinat finalment no es clogui. I li toqui també sucar miqueta a ell.

Al podrimener plutòcrata el greix se’ls enagreix. Afolls virosos, vescosos, vírics. Llurs empelts prepòsters.

Mentre la maleïda precària esfera, tost feta fum, carbonitzada o, si ho vols (tria), bombolleta de sabó que amb cap espeteguet es fon, desapareix de l’univers. Un univers o altre (el qual de tota manera tost desapareixerà, si ho vols com bombolla de sabonet — paf).

Se’ls estronquen les galivances (prou n’era hora). Rucs com apofènics coloms. Veuen (i creuen!) el que no hi ha. S’havien cregut que re servava cap lògica. I ara, natura esventrada, n’esbrinen les tripes i brutícies. Tothom cau del ruc. Apocalíptics esborraments. Els monstruosos destruïts, els teratoides trits, i els alienistes barroers, rara facilitat de buida facunditat, encar inanitats bramant. Tothom els coneix. Vanta’t, ruc, que a vendre et duc. (I el babuí, astorat: Per què...? Per què...?)

Oh, i tal, no ens n’oblidéssim. I cal jutjar els jutges. Tots rucs, tots venuts. I condemnar’ls a mort tots. I tant. Llur propi verí. Morta la bèstia.

(...)

Bombolla, cruany, enjòlit i a trenc de pet. O ou de capellà (aquesta condemnada esfera).

[Ou de capellà. Això ve de l’anècdota del capellà convidat a sopar a cal bisbe. Li ofereixen un ou tot podrit. I el bisbe se n’adona i li demana si ja és prou bo, l’ou. Per por de l’autoritat, el capellà diu que no és pas del tot dolent.]

Aquest món, el pitjor i més tràgic bunyol possible. Parasític infern. Invent atroç del “creador” més maligne imaginable. I els capellans, i els cretins de tota entusiasta mida, dient-ne (apotropaics, per acolloniment supersticiós, no fos cas que encar els caigués vingut d’enlloc un altre llamp al cap) que no, que no, que és cosa d’un mític paio al cel collonut d’allò pus.

Mateixa merda davant el mort pudent en blanca (hipòcrita) mortalla, quan comencen amb les falòrnies i les ximpleries més barroeres: de perdons, de paradisos i de molt penosos, vull dir, gloriosos, déus. Ecs, i encar, ecs.

(...)

Hom s’ho demana.

Què collons hi dec fotre al món si no se m’hi ha perdut re?

Com més hi dures, més el ridícul no hi fots.

(...)

Com ells (per estranyes raons diguem-ne tanmateix aquest cop «llegues»), et fas més minúscul que ja no ets.

I vius en minúscula — la més minúscula de les minúscules més minúscules. Perquè belleu així els déus, ço és, la mort, potser no se n’adonarà ni que (si fa no fa) hi ets, perquè és clar que quan se n’adoni et farà, com a tota altra cosa, de cop sobte no re.

(...)

Vehicles s’estimben i estavellen. Casa de ma mare, on els invasors, com cuques (o gossos) amb la part de darrere esclafada (i que nogensmenys, amb les potetes del davant, encar progressen) (devers l’extinció?). Duen el propi cos com si el pengés, encarcarat afoll, de l’eixorca vidiella.

Trist embalum, funeral sens fi. I llurs laments de fanocs, elegíacs grinyols. Falòrnies de fúnebres èlitres.

S’estripa el vel o conopeu verd que formen les capçades dels arbres vistes (vertiginosament rai) de dalt de tot. Casa buida.

Arribant-hi una mica com el nedador d’en Cheever, amb un pam de nas (molt més tràgic, ells, el llur) de trobar-s’ho tot fet una merda.

No ho sabíem. Capellans, agents feixistes.

Va aparèixer mort del tacó que li foteren. Digueren que va morir ataconat pel fet que era homosexual, però és clar que no n’era.

Fou ma mare qui em va dir que no digués re als capellans, que tot ho revelaven a la bòfia.

(...)

Tot bòfia i uniformat posseeix la mateixa vocació — d’assassí.

Què hi vols fer? — deia la padrina —. Si el fa feliç!

(...)

Sí ves, tant se val. Tothom el neixen esguerrat. I ulteriorment amb l’educació l’esguerren pitjor.

Ara, tot el que cregui cap cretí, ha d’ésser per força merda. Qui diu «déu», enraona de rucades.

Tot concepte ni idea que ja ve mastegat (i sovint àdhuc d’allò més malpaït) per altri, ha d’induir encontinent al propi rebuig de preventiu vòmit.

(...)

Era com si digués «Hi soc i no hi soc». Un drap vermell que s’amagava pertot: a la neu, al fang, al bosc.

Al cel? No, al cel no. Era un drap vermell sense ales. Un drap vermell amb l’ànima d’un llangardaix.

No pas que el volgués acaçar ni heure’l (com abans no em fiblés cap malfaent formiga-vespa tancada amb mi a la mateixa hermètica cambra). Només volia que quan jugava al futbol no em distragués, ni quan lúcid trempava al llit no em distragués de l’àrdua tasca tampoc.

Drap vermell sempre escàpol. Només el fixaràs al text. Fora, continuarà amb el seu enganyós bellugueig.

(...)

Si a enfonys arcans incursions de dits
Volen i cacen els musclos de nit
...

(...)

Joc d’endevinalles entre la parròquia, on cal endevinar quin animal alat diries que caça la nit?

De mantinent et ve a l’esment, és clar, el mussol, i doncs respons, ans ningú altre, “mussel!

Tothom molt estranyat.

Només tu, en un atac sobtat, t’esclafeixes. Et pixes llargament de riure.

Uix! (“Ouch!”) T’havia vingut al cap abans el nom català que no el de la parròquia: “owl!

Sort que prou saben que ets mig tocat.

(...)

Tothom s’anava suïcidant
Tothom adormia l’elefant.

Els suïcidats ens anàvem succeint
Seduïts pels qui ho feien més sovint.

Ens suïcidàvem tants de cops com calgués
Amb duresa o embolicats amb papers.

Cantàvem les sòlites cançons dels suïcides blans.

Suïcidats ens suïcidarem de nou
I altra vegada, i altra, i vint-i-nou.
I tant se val som-hi som-hi!
Minyones i minyons cascú la seua nou!


No cal que trinis
Era el nostre un suïcidi a terminis.

Mentrestant els ignoràvem
Els ignoràvem pla
Ignoràvem els elefants
Els quals esdevenien més i més grossos
I grassos
I grans.

(...)

Corrent per la carretera
Ens trobem una pantera.

És una pantera groga
Com el teulat d’una pagoda.

I si fos ara un gat ben groc
Com llimona o albercoc?

Era una pantera o un gat
Allò que corrent ens hem trobat?


(...)

Te’m mullerí amb cara de bacó
Te’m maridares amb cara de truja
Quan el pec qui ens casà diu la cançó
Tempesta cau amb irritada pluja.

Un matrimoni que propici puja:

Encar no jau a la soll el lletó
Marit i muller els fibla l’escurçó
Del cru fastig i cascun ja se n’uja.

Ja et dic que no arribarem gaire lluny
Allò no fou pas plugeta de juny
Fou molt esfereïdor huracà
Que tot l’esdevenidor subratllà
Amb el roent vermell del greu perill.

Hi esgüella el vent com si ens veia a l’espill.

(...)

Perdut com sempre en cabòries, no me n’adonava on parava.

Sota la pluja constant, sort que som a l’estiu, i em dic que reconec la passarel·la damunt la via del tren. El mateix pontet estret, amb forats rodons de trast en trast, on minyons, quan s’esqueia que la locomotriu passava part dessota, no hi ficàvem, molt carallotament, la boca. Eren uns forats fets perquè s’hi escorregués l’aigua de pluja, però per on també pujava el blanc agre evanescent vapor, i un fum burell i dens, amb gust d’estalzins i de cremat, i per als estossegosos pulmons no gens fugitiu ans cancerígenament indeleble.

I hi haig consirat. Vet ací doncs, em deia, que em trobi segurament anant a la botigueta de ma mare.

Tret que no ho faig pel bon camí, que hi vaig per costers i tarters, i canarons marrats, per tàlvegs amb cards i eixordigues i cadells, i sobtats esbarzerams, que qui acobitia ni carda ni penetra...? I tot allò, entre d’altres raons, a causa de les firetes que s’escau que hi fan pel camp que abans prou no travessava bo i fent drecera, ara rere tanques, i amb pler de casetes on quincallaires i regatons voldrien que els compressis llurs galindaines i ximpleries, casetes al capdavall cap de les quals potser per culpa del temps no gens concorregudes.

I bo i ficant-me les mans a les butxaques, encar me n’adonava llavors que eren absolutament buides. No, a les butxaques, ni mocador no hi duc. Calla, només hi sé trobar, arraconats als vèrtexs de la borra, dos minúsculs bocinets de llapis. Els llapis sols, sense el paper que sempre hi duc acompanyant-los; el paper on prenc notes, i creia recordar que aquell jorn precisament n’havia preses no pas poques...

I bo i caminant, feia memòria. Com és que ho perdia tot? Soc tornant d’un llarg viatge per contrada irrisòria, i nogensmenys vet ací que de bagatge, zero.

I m’he vist cagant. L’ops m’impel·leix a entrar en una d’aquelles execrables comunes públiques. Sense cabines ni trons, vull dir, sense les típiques cagadores de ceràmica aixecades i si fa no fot higièniques, embotides en recambrons on serves tanmateix un mínim de privacitat. No pas els llurs; llurs indrets on desembudellar són inadmissibles. Una sèrie de deu o quinze forats pudents on et podries potser asseure si no fos que vessen merda pertot arreu i on tothom caga alhora i com pot.

Assajava de fer-ho massa dret, de tal faisó que el palter en espetegar es fragmenta, i els escatxics m’embruten pertot, amb (pitjor!) bocins llenegosos de cagallons d’altri que rebotent se m’han ficats pels camals!

Quina desesperació! On hi ha l’aigua, on hi ha l’aixeta, on hi ha l’aigüera, on són els papers? Res. Enlloc.

Bo i servant-me els pantalons, sense cordar-me’ls, he corregut cap a la font que me’n recordava que hi havia a una cantonada no gaire lluny...

Font estroncada. Ni gota. Algú ha passat, un altre ignar obrer desvagat, aquest presumint molt bajanament que fan «vaga a la japonesa». Tallem l’aigua, i la merda s’acumula arreu, i ningú no es pot rentar re, ni el cul, i hom s’irrita encar pus, i allò esdevé ràpidament inhabitable, i els cleptòcrates amollen una miqueta la bossa, i l’aigua torna i els gossos s’han morts de set, i tothom exulta.

Ara em ve a l’esment com perdia el paper amb les notes. L’havia emprat, és clar, per a torcar’m micoia. I el mocador igualment.

I els documents? Toc, sac i peres, ja ho tinc!

Tot llord i repel·lent, sense saber on tombar, segurament tractant d’ensumar on parés cap esbós de riu, per escarransit que fos, tombava tot d’una una cantonada per aquell barri suburbial moderadament benestant, i què t’hi trobes, feliç? Vora la vorera, al costat d’una casa amb parets blanques i jardinet atapeït, un gibrellet providencial amb força aigua no pas gaire bruta.

Era rentant-m’hi apassionat de valent, i qui tomba la infausta cantonada? Dues xicotelles de quatre o cinc anys qui, tantost em perceben, es foten esglaiades a esgaldinyar esborronadorament.

Qui ve a llur darrere? Llur meravellosa mare, un dona de figura perfecta, magnífica, molt autoritària – tant, que només de guipar-la ja m’he ficat bledament a trempar. Duu, molt cenyit, un vestit verd amb flors liles de gitam i grogues de tanarida. I s’esguarda amb fàstic l’aigua no gens neta.

Sembla que, molt ventissament, s’enfolleix; en tot cas, s’enfelloneix; en re no m’afavoreix; s’enforteix, treu els músculs; quatre mastegots em forneix; he romàs mut i baldat. Durament indignada, diu, Tota aqueixa aigua preciosa! I ordena, Buida això al canaló, i vine al bidó que ho tornaràs a omplir!

Anava a demanar-li perdó, però no pas que m’ho permet. Prou! Qui mana ací? La decisió és feta. A obeir, i s’ha acabat, sense romanços ni peròs. Ah, glòria, nogensmenys. Escoltar-la enraonar era com ara benauradament amorriar’s al rabeig de ses salives. M’eixoriveix amb un carxot d’afegitó. Allò em fica oli als molinets i coixinets de les articulacions. Vós direu, l’haig d’obeir orbament, i en tot; no admet discussions ni estossecs.

Documentació? – ha fet ara, i li dones, força empegueït, la cartera. Cartera que ja no veuràs mai més.

En llurs escassos vestidets de bany blaus i negres, a l’estil de les cuques rosalies, les dues petitones, qui ara gosaven atansar-se’m, troben que faig massa de pudor. Ecs, ecs!

Cert que, mesquiter qui fui, jo rai, diries, prou avesat a totes les pudors, i tanmateix no puc negar que dec pudir encar pitjor que re de molt putrefacte ja no put normalment.

La dictatriu re no l’ablaneix. Es veu que he incorregut en un pecat encar més gros, car impúdic he provat de treure’m i llençar qualque peça de les més cagades. Les ingènues putetes, llurs rialletes reeixiren a encetar’m calfreds. Contret i contrit, fat, insípid, vaig tornant a replegar les peces descartades, quan una guitza al cul de sa superba majestat em tramet de trompis al canaló.

I ara fot el camp immediatament, s’ha acabat el bròquil, prou, au! No t’hem de veure mai més!

Fugitiu, hidròfan tornat a la realitat opaca, no em vantaré de re, amb un apendicle bategós i umfladet de cua-espès megateri, sinó d’haver borinotejat efímerament en arcàdies estrangeres.

(...)

«Com més esclau, més lliure.» Més lliure per a crebar-ho tot d’espetec.

L’esclau esclata sublim al cor de la malignitat del poder, on tanmateix molt estúpidament hom no li donava accés com a servidor ignorat, com a súbdit negligit, i aporrinat i ataconat.

Humiliat molt mòrbidament i repugnant, els “senyors” pujant-li a lleure a cavall i sotmetent-lo a les crueltats més vils. Omplint-li els voltants de les orelles amb llurs lletanies obscenes que nogensmenys no el penetren pas mai. El tracten a baqueta, sense cap mena d’higiene, i el cobreixen de llurs secrecions més fastigoses, mocs i merda i infecte pus.

I ell es diu, Això rai!
Comunes rucadetes de ximplet, no passareu pas pel sever sedàs de la meua orella.
Només paraules i mots prou ardits i doncs prou substancials seran acceptades. Ni tautologies, doncs, ni clixés, ni psitacismes, ni peudebancades. Cap d’aitantes ridícules obvietats. Paraules i mots sense collons.

En canvi, els mots i paraules que vull dubtaran una miqueta al saltador del tragus abans de no llençar’s a la pregona, intimidatòria, foscor de la piscina del timpà, per tal de somorgollar’s aigües tèrboles avall de la consciència, per a finalment inscriure-s’hi
.

(...)

(Copromàntic.)

Torcar’m el cul amb paper on d’altres en altres temps es torcaren els llurs, i ara la merda seca, mig fossilitzada, s’escrostona; tret que dessota el crostam hom aprofita el paper doncs ben aprofitat.

Palimpsests de merda.

Ço és, els texts més autèntics, sense les rucadetes dels maleïts moralistes ni sermonejaires de merda qui gosen escriure per a un públic de morts ambulants; llegir i cagar sempre han anat junts en la mentalitat dels qui no hem tingut d’altre paper per a torcar’ns el cul que l’imprès en forma de molt fragmentaris llibres llençats a les escombraries; d’ací els texts escatològics, coprolàlics.

Res més fàcil: «Car tot escrit és merda, tota merda és escrit.»

Només cal veure què diuen els qui llegeixen paperots, amb carota de tres déus botiflers i mig, els fastigosos de tota mena, caps d’estudi, bòfies, polítics, militars, jutges, capellans! Només perboquen merda. Els manaments, els dogmes, la moral benentesa dels collstort, les honors repulsives, les sanes doctrines, l’ordre públic, la propaganda asfixiant de la criminal cúria mercantil en pro dels verins i malignes mecanismes sorollosos.

Els papers adients, hom els subdivideix en dues subdivisions. Els torcaires i els llegibles. Els papers torcaires són els que són si fa no fa verges de merda. Tot i que anc no aprenies de llegir, és clar, no vols pas llegir merda que no és de debò merda, ço és, que és només presumptuosa, ultracuidada, vàcua, fastigosa, xerrameca. En aqueixos, no gaire o gens cagats, doncs, el cul t’hi torques, i àdhuc, cal dir, amb aleteigs i aires de revenja.

En canvi, beatíficament distret, en els que ja t’arriben multicagats, hi llegeixes mentre cagues. Són els papers llegibles, car només llegeixes merda genuïna. No val pas la pena, món de misèries i esfereïdorament fugaç, de perdre l’estona llegint altre.

(...)

Una meravellosa minyoneta de set o vuit anys.
Em fa la figa, rient. Ai bagasseta! Rient grollerament.
Fa la figuereta, i veig que no porta calcetes.
Ai, quin salt al cor! Li veia la figueta!
Putarreta, putarreta! Li veia la figueta i faig figa.

Una escalfor final.
Tot em fa figa, els genolls em fan figa; el cor em fa figa, embalat fins a la bogeria; el cap em roda; tot roda; i el cervell se m’acomiada...
Ai, que caic; el vertigen, el darrer vertigen, rodant, rodant, definitivament avall, mareig, fins al fons de l’abís sense fi.

Repenjat al mur d’un jardí qualsevol, l’ànima em fuig, vull dir, l’esperit, vull dir, l’alè. Bona nit, s’ha acabat.
Vell pedòfil qui tothom apedrega, i per això quantes de vegades ha de canviar de dispesa, anant de més en més lluny devers els camps que volten la metròpoli.

«Der alte Pädophile wird diesmal nicht ins Gefängnis gehen.» «Le vieux monsieur pédophile n’ira pas cette fois mourir en prison.»

Prou es morirà al carrer mateix.

(...)

Pren-te la vida com el que és — una merda.

Tost tot ho has de perdre.
Pèrdua final, total, imminent, concloent.

Som-hi. Ja hi som.
La por de perdre et fa cínic.
El cinisme atenua la cruesa de la fallida on tantost tanmateix t’estavellaràs.
Per això t’ho va repetint, no pas ressentit, més aviat al contrari, amb delers exorcistes.

Res del que tens ni res del que hi ha no val una merda.
I au.

(...)

Natura sempre malèvola. Per poc que pogués, tothom anorreava tothom.

Car tot hi és menjable — sobretot tu.
Quin mos més suculent no fots per a milions de boques afamegades, salivoses, goludes.

(...)

(Història de l’eternitat.)

Fulletó infinit on el passiu Fernand hi és el fat, fadíssim, protagonista únic.

Lliurament rere lliurament, interminablement, per sempre pus, sense fi, el carallotet Fernand hi contempla la malèvola natura i la veu estúpidament bella i contemplable. I s’hi extasia. S’extasia davant un toll, una font, un estany. Un còdol, una flor, la dent d’un peix. Ulls, ulls.

I així anar fent: fulls i fulls; una eternitat de fulls que no et llegiràs al capdavall mai.

Ambtant, a l’altre costat de la cambra, joguina monstruosa, ninotet pelut, qui esdevé posseït de maligna activitat i ara em diu les veritats — que els miracles existeixen i que tot el que percebia fins ara no era sinó la pell peluda, la façana de joguina rere la qual s’amagava la realitat — m’aüca, restrident i reganyós, fent-me entenent que no he vist encar l’allò cru, la pell pelada, ni la carn sangosa, ni encar menys el cor nu, esclatat d’incompressible terror, que serà la seua imminent confessió on tot serà dut a enderroc irremissible en trau de buidor infinita.

(...)

No hi ha argument en la vida de ningú. Per curta ni llarga que sigui, tota vida no pot embolicar sinó unes poques anècdotes sense il·lació altra que pretesa.

(...)

Ningú, ni el Sol, no pot fer el que vol
Ni el Sol pot sortir quan vol.

(...)

Derivacions de la realitat, i la realitat mateixa derivació de què? D’una casualitat de concatenacions de partícules que arreu i enlloc deriven sense cap ni centener.

(...)

La vida és la noia
Qui amaga la toia.

Sense escarrassar’ns
Que suri el romanç.

Conreada amiga
Ens obre la figa.

Quan pongui el piupiu
Amb l’ou fem l’ull viu.

(...)

Al capdarrer, trobem la casa fosca.
Amb més gust hi romanc fora.
No entraré pas a la casa de la festa.

La festa és al cel, un cel de fina pluja. Llàgrimes de silent rialla.
No afegiré xorc xorrèstic a la insípida xerrameca.

Entre tantes de tan vanes sortides assortides no immisciré pas les molt viltenibles meues.
Fullaraca tost eixuta, tost encesa.

(...)

Algú ha llegit aquest llibre amb desesperació. S’hi arrencava a cada pàgina els fins cabells blancs. Era un llibre desesperant.

Que què hi deia el llibre? No hi deia altre sinó que et mors.
I què més? Doncs que et mors. I que et mors, i et mors, i et mors...
No hi deia res més. Que et mors, i mors, i mors. Indefinidament. Eternament. I prou.

(Italics mine.)

(...)

Són totes les mares meucarres?

I pitjor que meucarres. Prou han cardades, i a sobre han gosades cometre el crim capital de parir un altre desgraciat per a nodrir la mai prou sadolla mort.

Són les mares religioses les més meucarres de totes?

Jotfot, i tant! Les més maleïdament criminal de totes. Llurs excuses pèssimes, infectes.

(...)

Us me n’estalvieu. Deseu-vos-ho. Prou de vindre’m esparverats que els capellans només s’obsedeixen, molt impúdics, amb les parts pudendes.

Què voleu que fotin? Sense sexe, no hi hauria relectura del cos, és a dir, no hi hauria religió. Car religió és rellegir’s, rellegir’s el cos, veure-se’l i tornar-se’l a crear en clau sexual. Transformació cabdal, anagramàtica. On érets home (o dona) (o qualcú ambigu), esdevens en acabat altre, altri, sublimat. Tot ens religiós el veus “sexualitzar” amunt i avall com el monstre on en acabat no es metamorfosava.

(...)

Car et plouen del cel magmes i cendres
Seràs encar entre sogres i gendres
Si fa no fa immortal
A l’oceà abissal.

Esdevingueres roca.
T’has mort com cal: quan toca.

(...)

Baixant les escales verticals de frèjoles baranetes cuidava caure de mareig, i de rodacaps i de vertigen, i ara, glaçat d’esglai, ni em moc — no podré mai més ni pujar ni davallar. L’únic que puc fer és tard o d’hora caure i estavellar’m al terra de ciment del pati interior on, expectants, els pers d’escombraries de la casa i els veïns no rauen.

(...)

Pensa sempre, company, en el vertigen.
Quan caus en vertigen adona-te’n
Que el cos piadós t’enganya
Si et fa creure de cops que re no es mou.

Que re no es mou, tret de tu mateix per la teua voluntat, quan de fet l’univers és rodes dins rodes on re no és mica estable.

Tot és inestabilitat, i bellugueig sense solta ni volta.

Són instants revelats de l’única realitat:
Que tot roda, que tot és rodes dins rodes dins rodes... i que rodis caòtic on tot ensems roda al teu voltant és natural; és l’única veritat.

(...)

Ombra soc qui va passant sempre envant
sense recances ni cues de panses
ombra burella qui passa la rella
trenca el terròs llaura el seu tros
i amb cada escull reflectit a l’ull
sense aclucalls hi guipa els badalls
per on s’esmuny i no gaire lluny
guaita a l’entorn llums de nou jorn
sap que a cap born no hi ha retorn
que en aquest pot de cucs molt rucs
que és el món rovellat no haurà trobat
millor racó que on l’ombra rau
fa dringar la clau i se li obre el cau
pel forat on cau un forat s’escau
que se li obre i com colobra
a clarors emergeix llisquent com peix
ombra burella qui hi passa la rella
nova contrada d’acurada amplada
hi creix arbre furtiu qui per terra escriu
branques d’argent-viu hi fem la viu-viu
muts ocells de nit ja ho tenim tot dit.

(...)

Entre febles fanals amb baixa gonella blanca
amb passos d’elegància finals
com un altre dels millors estoics
despès davallava a la mort.

Davallava d’esme cap al fons darrer
i devers els darrers graons ai com em sabia ara greu
rebut al darrer replà
pels crits enjogassats de les tres venus en flor
avui mateix convidades a casa.

Com em sabia greu ni amb quin cor més feixuc no em recava ara
d’haver fetes malbé tantes de manyagues
com encar potser no estotjava en aqueixes suaus mans.

Mans suaus d’home greu
dut al món a no fer-hi altre a la vida que d’amoixar-hi joveníssimes venus.

Fadat a fer-ho
acaronar-les acaronar-les
per això
per això m’havia mès hom al món.

Prou llambresc encar
sense carranqueigs ni rellisqueigs
davallava
davallava dic entre febles fanals
i rebut al darrer replà
per les tres enjogassades mai encetades venus
esperonadors eren ara llurs crits de joia
crits de joia que es desfilaven fatalment
fatalment
en fumets de venustes formes.

(...)

(Amb cullera de boix remenes el recapte
Ho tastaràs amb cura ans declarar-ho apte.)

La dona i el drut són al dormitori
Cuguç servent els duc tec supletori
.)

Eren en ple simplegma amorós
I no m’havien pas sentit entrar
A l’espona amb peu ben cautelós
Els lleix força estimulant berenar.

(...)

El ros el negre i el bru
Troben de cardar-se-la força escrú.

Vinc d’Evarist Gal·lès
A fer-m’hi avui el sorprès.

Són al llit ella i els tres
Rebregat cascú i empès
Bavós per un sexe encès.

Voldria resoldre’ls l’estrès
Geòmetra inoportú
No gaire astut ni madur
Qui hi entra com un confès.

On ficar el cuc de cascú
A quin trau o cau o fo-
rat la cua no escau dur.

N’eixiré pepet il·lès?
Diré descobert i pres
Sí ves de bou em disfrès
De bou mesell i dejú
Amb banyes de fluix cautxú.

I a dur la pau hom m’ha mès
En aquest món malaprès.

Cal voler tothom distès
És a dir distès i tes
(Ben tes on calgui és clar tu!).

Que hom cardi és ben palès
Que no ho trob lleig ni cru
De cardar tothom n’és remès
I prou d’arguments sobrers.

Hi soc testimoni nu
Ullar cardar és “nombre u”.

Poueu-hi de ferm i fers
Miraculosos plaers
I tots verges o ningú.

(...)

Som qui som per la gràcia dels altres — són els altres qui ens creen com a persones i qui ens menen com a titelles — els altres t’anomenen, et donen un rol, i esperen que, ara que t’han donada una identitat, et captinguis exactament com hom ha decretat que facis, fins a les darreres conseqüències. Desvia-te’n i esdevens buit de contingut. Un no ningú.

Només vull anar passant com si ni he passat, sense aixecar mai la més mínima polseguera, com un airet tan tènue que ni la mort no el nota. Passat per alt àdhuc per la puta Seca.

El teu cos és un bomba que a qualsevol instant pot esclatar en letal malaltia.

El cruix hipnòtic dels fòssils quan s’eixuguen; l’eixarm dut pel mormol episòdic dels fòssils qui nogensmenys pertanyeren a carcasses de qui, bo i vivint, les iniquitats foren descominals, i ara, anòmals, emmetzinen l’aire de l’àrea on abstret romanc de molt burxaires punxeguts patògens. I em veig transportat als atàvics caòtics abans. A l’adés de l’esplèndida horror. Angoixat, desesperadament pul·lulant als malignes eixams dels immediatament extints.

En la foscor, monstres glaucs i enfebrosits es desencasten dels murs, monstres avials, qui a ramalades t’envesteixen, envaeixen, cruspeixen.

(...)

De jovenet, amb vocació llavors de monstre fosc qui es desprèn, plàstic, del mur, m’arronsava tant com sabia a les parets.

Tant arronsat, m’hi volia fondre. Millor fat. Fat preferencial. Me’n record perfectament.

(...)

Mai no m’ha feta cap gràcia l’inframon.
Tot i ésser casat amb el dimoni l’he visitat molt rarament.
Tot m’hi és estrany i malgrat la xafogor la humitat la trob encar més emprenyadora.

Mes m’ha vingut a veure un fill meu d’un previ matrimoni.
Un noi molt entenimentat i molt intel·ligent i molt assabentat havent anat a les millors universitats.

L’ha volgut veure i aprofitant que com sempre el banyut de dalt es trobés molt enfeinat entretenint molt repel·lent gent important l’hi he menat.
Té un ull d’arquitecte i ha anat sospesant com si l’entengués gaire l’estranya distribució de tot allò.
Vastes cambres i interminables corredors i ubiques i sobtades escales que qui sap on duen en aquell fosc laberint que m’alça calfreds només de reveure’l en imaginació.
Les sorollades hi eren màximes.
Allò era encar pitjor que la xafogor i la humitat.

L’infern sempre hi fa fer reparacions de tota mena i d’ací l’estrèpit continu que n’emergeix i potser per això així mateix el tràfec i les recepcions inútils als pisos de dalt.
El dimoni mai content amb el que hi té.
La vanitat el rosega.

Li he dit al fill que tot ho trob estrany que no hi reconec re que no hi vinc mai que prou feina tinc dalt amagant-me pels racons més tranquils.
Que em fan fàstic les novetats.
Que tot el que hom fa que no sigui l’essencial per a anar fent és en efecte molt repulsiva i fútil vanitat.

Per exemple per què serveix això?
I he premut una espècie de lluent botó quadrat tot vermell roent que sobresortia d’un mur a mig fer.
I amb allò havia apagats tots els focs de l’infern.
He fet sí ves mig aixecant l’espatlla.
I pugem pugem empenyent-lo li he dit que el capdecony si ens hi veu es tornarà a ficar com una histèrica.

(...)

Havent perdut algú, o quelcom, o àdhuc, com suara, ai, un manuscrit on has anat treballant-hi tots aqueixos darrers dos anys, això rai. Tard o d’hora te n’adones que...

Perdre, perds molt; mes mai no ho perds tot.

Fins que et mors.

(...)

Érets a la clínica malalt i s’escaigué, aprés qualsque jorns, que vingués nadal, i un migdia passada l’hora de dinar, quin esfereïdor desastre no veus que se t’atansa molt amenaçador? Un parell d’odioses monges qui van repartint una ampolleta de xampany dolent i mitja rajoleta de torrons merdosos per cap, i comprens de mantinent que per a rebre aital miserable teca, et caldrà abans petonejar els peus d’un ídol que porten damunt, un ninotet fastigós que en diuen, en xarnec, és clar, car les fastigoses feixistes naturalment n’eren, “Khetsutsito”. Veig que els malalts jaguts als llits previs tots s’hi han avinguts, i ara t’arriba a tu decidir, i quina idea més higiènica fotre els llavis on els altres repulsius malalts no vénen pas de fotre els llurs, ca? I tanmateix què fots? Fas veure que també t’hi sotmets, car de bursada què has pensat?

Que si París prou valia una podrida missa...

Uns torrons i un xampany ínfims també valen potser prou (de fer continent de fer) (amb el subtil estratagema d’un copet de mentó) un petonet a un ídol per a cretins, sostingut per les mans d’una cretina monja de qui els dits puden, és clar, a cul maltorcat.

Humiliació, humiliació. De mínimes autobausies el món n’és fet.

(...)

Era la moda per al si fa no fot mascle jovent d’anar pel carrer fent bellugar un dit per la bragueta. Hom ficava el braç sots el cinyell i els pantalons i hi treia com dic un dit. I amb allò érem d’allò més elegants ni dandis patorrats.

Tret que, encar més audaç que no ningú en la teua timidesa, treies no pas el dit, ans la titoleta.

Per exhibicionista fastigoset, et duien davant justícia.

Vejam, ens l’ensenyes, feia la geperuda ans molt mentidera jutgessa.

Ningú se n’esgarrifa gens. Per comptes comenta la repel·lent paia togada, Ens fots el camp i no ho fas mai més. Com diu el límerick, “de minimis non curat lex”. Amb aqueix tan minúscul òrgan de “sex”, qui gosa anar enlloc? Mills amagar’l d’empertostemp.

Prou feina hem. No es fica la llei en coses sense importància
.

(...)

Vit abreujat, esperit capat.

(...)

Com la dona del cuguç, l’artista fa el que vol amb el seu cony, vull dir, amb el seu art.

Els qui anem vestits de pell de bou riem i cacem pels paisatges verges on tot animal és alhora amic i enemic, segons les circumstàncies, i riu o caça com nosaltres, els aventurers dels temps on l’aire encar era respirable.

Ara, llas, les màquines tot ho han dut a la merda, i sobretot l’aire enverinat, fosc, deleteri, putrefacte.

(...)

El cony de sor Desiderata
És el proverbial casalot del pirata
I el casalot del pirata
Una desclosa flor escarlata
Que cull a cops de gaiata
La meua cua de rata.

(...)

N’Hug Al-padrí, llegidor de mans.

No pas que fos quiròleg, que en llegís de les mans les incisures a les voles, les faitisses trajectòries als palmells.

Era, però, això sí, intèrpret per a sord-muts, i, quan somiava, el seu teatre oníric era recitat només per mans.

(...)

—Li fa mal el maluc a n’Hug
Caquètic indocte caduc.

(...)

Arriba “ekhpana”! — s’esgargamellava, bavós, el pobre xarnec.

I tothom pensàvem, On vols que arribi? Ni a la sola de la sabata — una altra merda de gos.

(...)

N’Aristarc Verdura, cap de guerrers, cardava quan volia i amb qui volia.

Els guerrers sempre ho fotérem així.

Romanços de bardaixí cosó, carrinclonades de pàmfiles femelles, xaronades de ximplets romàntics i de cagats trobadors, no és pas mai cosa nostra.

«Així que a la merda les lleterades. Cuixes en V de victòria i som-hi, la truja, que prou haig després molt millor a fotre.»

(...)

Havíem guanyat i exultants ejaculàvem, Aür! Aür! Aür! Som els campions d’ara, d’ahir i del futur!

I, ennuegats i rogallosos, encorcobits, els verinosos enemics nostres expectoraven, tolits i a la fosca, un seguit molt inharmònic de juraments d’odi.

En allò que tu penses, hom s’hi caga — havíem dit. Et vessa santòrum pels intersticis de la carcanada. Oi que m’entens, talòs? Per les esquerdes de l’espatllada carcassa, llords regalims de sang, merda i lleterada, barrejats amb gelees lubricants, bo i reglotant, et brollen a llefres glops que en llur horrorosa fastigositat tothom esglaien.

Inics enemics col·lidien llavors ells amb ells entre els enderrocs.

(...)

Distorsions de l’ofici, es veu que dius merda “massa sovint” i n’hi ha qui t’ho retreu: «Monòtona matèria fecal!»

Home vergonyós, i de classe ínfima, saps que el millor que pots fer quan hom et repta és callar. Tanmateix, barrines: La matèria fecal no és mai monòtona. N’hi ha de totes colors, odors, sabors, textures i musicals aventures.

Demaneu-li-ho sinó als peixos del Carib.

(...)

Sobtat un cop de fibló s’enduu el iot a tres quarts de quinze i romanc a mercè dels taurons.

Per a distreure’m me’n record que un moment àdhuc sanglotava d’emoció estudiant a lloc la complexa química de les matèries fecals en contacte alhora amb els llavis dels peixos goluts qui les tastaven enderiats, i adelitats les consumien, i per la segurament miraculosa substància aquàtica que embolicava el Carib.

Salvat doncs pel caixot providencial.

Una de mes principals comeses al iot hi és cada migjorn de buidar’n el caixot, i això ben lluny rere els aups o ròssecs del vaixell.

Allò em duu estranyament a l’esment...

També providencialment salvats per cap fustota enduts per l’esbojarrada marea enmig d’enlloc, i l’abundosa barba de mon oncle l’elèctric (qui aquells dies feia teatre d’afeccionats) iridescent als raigs del Sol despietat.

Amb veu greu i estossegada i escanyada em diu que s’ha cruspit el besnet qui duia a la panxota.

Ens hem adormits cremats i a mercè dels corrents marítims d’un oceà estúpidament exaltat.

En estrany lloc i en estranya contrada hom pren conhort que el món no és sinó escorça bé que en els de més dels indrets tristament massa mullada.

Estultífera nau vaixell dels folls entre trontolls de fulletó i abominacions diverses, quina embranzida no prens vel·leïtós devers aquells llimbs d’aspecte d’encenall?

Era un pla pla — pla com l’oceà calm és pla — mes qui es fia del monstre qui es pretén adormit?

(...)

Era un llogarret que es veu que en deien Ca la Rossa, i llavors demanant-me que de quina dona rossa avial no volien dir, quan bo i adonant-me on parava, al capdavall d’un espadat remot, ara hi caic, i em dic segur que antigament ho empraven de canyet, i la rossa (encar es devia escriure amb accent: ròssa) no fou sinó cadàver de més o menys coneguda mula qui s’hi podrí a pleret.

(...)

Canyet que fou...
Quina rossa avial...?
Tret que no fos fa cadàver de mula.

I aquell ros llarguerut i prim qui s’entenia amb ma mare?
Venia de Cal Ros
La botigueta al peu del penya-segat tallat dret i en sec per l’espasa d’un tità prehistòric.

Tot daltabaix
Davallen llordes catifes mobles esquerdats màquines espatllades
Descarregant d’estranquis
Anells de diamants d’amants o de casades histèriques
Els brètols hi llencen torxes i d’altres objectes incandescents
Tota mena d’endergues i rebuigs i immundícies
Folcs sencers de bens
Penya-segat avall
Intensament malodorós.

Ton pare ataconat i lleixat per mort
Somera al gorg.

Feien córrer que hom l’havia ataconat i mort per homosexual
Com era la moda de fer entre els invasors feixistes
Quan eren ells la bòfia invasora els qui n’eren de debò d’homosexuals.

Una galdosa...
Una galant...
Bella persona ta mare.

Recitant bestieses al capellà
Car qui en rebia la penitència més forta aquell guanyava.

Mon oncle l’elèctric i jo
Adormits panxotes amunt fent el mort
Ens allunyem de la platja
Quatre o cinc jorns i nits a alta mar
Meravellós per al sistema digestiu.

Em diu que s’ha menjat el besnet
Una fustota ens permet descansar drets dins l’aigua.

M’havia anat alliçonant
Entre els 21 i els 25 les noies veuen el futur molt problemàtic
Cerquen posicions i amb això es volen arrapar on puguin
S’arrapen a tot i confien que aquell ham serà el bo.

A la platja mon oncle l’elèctric ensenyava de nedar xiquetes
Jo massa vergonyós aprenia a estar-me’n per sempre més.

Les ensenyava a nedar tot i que veies que prou n’hi havia que en sabien pler.

Ses dues mans fan feina alhora — la dels pits i la del cony
Aqueixa es desprèn un instant per a amb un polze aixecat dir “òptim!”
Mentre aquesta els dits maseguen sots el mallot de bany de l’aprenent.

Per sant Joan l’hora de la revetlla l’oncle n’havia trobades dues qui volien cardar
Nit del jorn on tot és permès
Mes com ara pres de fàstic fugia esgarrifat i el lleixava sol.

Al bar un vespre havia pensat reconèixer una amiga d’estudi en dues dones qui assegudes xerraven
Me’ls atansava barroerament i se’m trauen de damunt
On l’elèctric llavors els diu totes les veritats ben clares
On en el meu empegueïment elles ho reconeixen.
Hi són per a veure quin calet ni quin altre peix ben carallot no prenen fent el bol.

Em diu Què impel·leix les dones a voler cardar sense arrest?

Respon Un cuquet maligne i insolent qui se’ls mig amaga al cau encès, i, com culet en finestra, hi trau tostemps el nas amb esbojarrada curiositat i desfermada fam.

Empegueïdora reacció
Magí el meu descordat
L’oncle esguarda polze aixecat dient “òptim!” la tosseta que em fa el titot
«He’s risen!».

(...)

dilluns, de maig 25, 2020

Treballant la boïga [g]




(Zumzeigs de cortesà capat.)

Lacai d’un milionari, lloguí quatre-centes putarrones i haguí, a llur davant, de besar’ls a cascuna els ullets del culs. Si no els besava l’ullet del cul a cascuna durant un minut si més no sencer, potser, diguéssim, pel fet que aquella hi duia massa de merda enganxada, o perquè s’havia fotut un pet particularment podrit, em feia el patró tornar a començar. Hi despenguí, besant culs de bruta putarreta, pel cap baix set horetes seguides. On, en acabat, el patró, qui sap si finalment excitat (impossible d’escatir-ho, car extremadament atelosexuat, mai no sabies si el negligible, quasi invisible, ravenet li trempava o no, em besà el cul fins que tant ell com jo no ens adormírem.

Les putarrotes, esplèndidament pagades, se n’havien anades abans. Ultraseriós, amb el meu visatge més saturn ni culcosit, i amb un tirs d’herbes flairoses a la mà, les acomiadí a la porta amb greus i obsequioses reverències individuals. Les meues sedes escarnien, salades, l’oneig.

(...)

Nat amorrat a un cony, a partir de llavors, malencertat objecte gitat al món, tot havia estat davallada infernal, i li havia dit que per això res no em fora més abellidor que de poder espitxar-la amorrat a un altre cony. Llavors, quan l’amable infermera em veié dificultosament endinsat en la meua darrera ranera, se m’encavallà.

Em moria amorrat a un cony flairosament mullat.

Última felicitat.

(...)

Bo i jugaves, meditabund, amb la teua joguina, rèptil erèctil de qui el joc d’engranatges et fascina, i (perquè sí, i sense esperancetes que ningú de cas te’n fotés pas mai gens gaire) fou llavors que estatuïres aital principi sobre què caldria segurament que tothom altri (a part tu, qui prou ja ho feies) no fes.

Dius: «Juguéssim amb la joguina a la carranxa i no jutgéssim el proïsme, encar que siguin idiotes datspelcul qui ni de jugar amb llurs joguinetes, ai capsdecony, prou saps que gens no saben

(...)

Festejant tímidament amb la caixera on he comprada a mig preu una banana massa madura; tot i que sé que tantost hauré tombada l’esquena se’n fotrà de mi amb les companyes, no puc estar-me’n. Me’n vaig, amb les humiliants riallades i comentaris d’estruç i de merdós vellard verd encar retrunyint-me a les orelles, a pleret, devers el parc, a cruspir-m’hi assegudet la dilecta bananeta, quan, davant un aparador a la plaça de la República, veig que hi ha engegat un televisor magnífic on en aquell instant fan el resum de la lliga de futbol alemanya; no m’hi entenc pas gens de coses de la pilota; ara, allò que m’abelleix és veure-hi les meravelloses combinacions de colors de les samarretes de jugadorets; al mateix temps, no sé quin atàvic (avial!) instint em fa inclinar les preferències per l’equip qui va de blau marí i magrana, el qual veig que, amb l’estoneta que hi pas, ha fet i tot una mà de golets; llavors amunt, que els arbres, i les flors i els ocells, em criden, vós.

(...)

Les lleis maritals que t’impòs unilateralment, em diu la dona, són com taquets encallats en arbre de lleves, com fiadors enferritjats i inamovibles, o si vols, millor, com osques en roda de cadell, osques sense retorn. Un pic t’he prohibit l’accés al sexe, per exemple, reservat exclusivament als vers homes, als mascles alfa legítims, ço és, mos druts molt benparits, la interdicció és de debò i de per debò, ço és, d’empertostemps, fins a mai més. Les lleis doncs només poden anar endavant, cap amunt, i esdevenir més restrictives; mai anar cap enrere, en el sentit de la distensió o relaxació. Cap llei no admet mai cap mena de rèplica ni dubte, i menys d’exempció ni d’empetitiment Cada llei que et faig és lliçó de per vida. Tot hi és abassegadorament clar. Raus enjovat eternament a cada llei per mi mai emesa. Sotmès sense fissures a qui t’és sense remei poder absolut. El teu destí fins a la mort és obediència i servei d’eunuc esclau, sense accés a cap cony ni cul, ni a cap centimet extraviat part de terra. Fes-t’hi amb obcecació, obsés en la tasca. I au, prou, torna-te’n; de moment s’ha acabat.

(...) «Dona, drut i marit — tres cossos en òrbites enxarxades — se’n segueixen normalment segures (mes incalculables) col·lisions per causa d’atraccions gravitacionals sempre encontrades — tret que tu, supèrflua carúncula, hi ets com la mosca a la paret — o com cap escata del gens lepidí, psilodèrmic, congre — o encar com et tercer ull dels tuatares — no hi pintes res — no hi fas ni bonic — ets un marit capat de qui els altres dos quin cas en fotem...? — Cap!»

(...)

Bo i passant uns dies a la vila pairal, i visitant-hi doncs ma mare, aquesta, un bell jorn d’hivern, se m’enduu a l’enorme nou edifici que hom anomena centre comercial, el qual, part de dins, resultarà en acabat ésser un laberint de llivells i corredors on les botigues, generalment de luxe, s’arrenguen, satisfetes i àdhuc per al meu tast un pèl massa sobergues. Tant se val. Som arribant-hi, i ma mare accelera el pas no pas cap a la majestuosa entrada principal, ans cap a una d’un costat a un carreró assolellat. Em diu, abans d’entrar-hi, que vol veure-hi una companya que treballa al magatzem dels empaquetaments i rebudes de camions, i que, si al cap de cinc minuts no torna, vol dir que s’ha ficat a l’edifici a comprar-hi per una de les portes dels treballadors, i que m’hi fiqui jo també que segurament ens hi trobarem al cap de no gaire.

Així, al cap d’un quart d’horeta, com me n’adonava que no volia sortir, hi he entrat, doncs, i per una escaleta de servei també m’he vist en acabat al bell mig de l’activitat, entre les botigues plenes de lluminàries i d’objectes generalment superflus. Ma mare, entre la gentada, de veure-la, però, enlloc. En canvi me n’he anat fins a un extrem d’un dels llivells, em sembla que el de més amunt de tots, i hi havien els grans mobles, i els pianos, i les andròmines de més embalum, i encar més endins, a un racó sense finestres, hi havien ara uns venedors d’objectes de segona mà, i m’ha semblat reconèixer-hi algú, i a ell li ha degut semblar que em reconeixia, i ens hem saludats, francament, com a vells coneguts, essent com era, l’estrany, al capdavall crec que un dels marrecs amb els quals havia anat a estudi quan era ben petit. I ens hem dites les coses que hom es diu en casos semblants, i llavors m’ha recomanat de no comprar-li re, a ell, ni comprar-hi aitampoc re als altres, car tot el que hi tenien per a vendre, «No valia re».

Li he dit, plagueta, mostrant-li els folres capgirats de les butxaques, vull dir, les butxaques en eversió, evaginades, dels pantalons burell que duc, Si res no val re, tot deu valdre quelcom. Ara, si les coses que els venedors duen, per comptes de no valdre re, valguessin re, llavors sí que els en podria comprar algunes, car com veus això és tot el que port a les butxaques, re.
—De què fas? Deus fer de mestre d’escola?
—No, no.
—Doncs què has estudiat? Filosofia, ca?
—No he estudiat re.
—Si no has estudiat re, has estudiat quelcom.
—Home, d’aprofitar el que la gent es pensa que no val re.
—I val alguna cosa?
—I tant. Soc escombriaire.
—Prou pots. Bona feina!
—Content de reveure’t. Perdona, cal que torni a davallar, estic cercant ma mare i no la trob aumon
.

Tornant avall, carranquejant-hi mecànicament i ja una mica marejat, sentint-me, com em sent sovint entre la gent, com un impostor; un impostor qui, si mai obre la boca, només diu justament el que diria un impostor; tot d’una, al revolt d’una cantonada extremament il·luminada, algú se’m tomba i em diu, «So? What the fuck are you doing here!»

M’he endut un esglai. Romanc tot parat. La meua molt poderosa dona ací!

Em desfaig en impetracions, i en súpliques, i en penediments, i en precs i imploracions de perdó, i li dic, amb la veueta més filagarsosa ni ploramicaire, com em reca, vós, i com me’n sap, de greu, i àdhuc com em voldria morir ara mateix, de no haver-la rebuda a l’aeroport, ni saber-li fer encar més blana la farineta..., fins que la donassa, amb cara ara de menyspreu, m’impreca, en un lleidatà d’allò més florit, «Prou, carallot!»

Qui...? Qui...? What...? Què...?
—Que no ho veus que soc ta mare? Ruc, més que ruc!


Ma mare, efectivament, la qual, en entrar al com se’n diu, al polimagatzem gegantí, i en acabat que l’havia llongament i angoixosament perduda pels aquells envitricolls, s’havia ficada, puteta, a caus adients, i s’havia feta ficar aquella perruca rossa, i s’havia fet ficar aquell vestit verd molt cenyit, i s’havia feta pintar i maquillar tan suggestivament ni seductora, i s’havia feta calçar amb aquelles sabates tan libidinoses, i havia reeixida al capdavall a donar un rampeu tan exacte a la meua dona que en romania, d’escarransidet que no estava ja parlant amb la qui em pensava que vos la mestressa, de sobte palplantat i ert, i enfonsat alhora en cabòries, tractant d’escatir, tot volant, que què collons devia voler dir tot allò...

Sense reeixir-hi tampoc gens, és clar.

(...)

Corrent la marató i havent al cap d’estona lleixat totdeu ben enrere, sense guies apostats més lluny qui m’indiquessin vers on anar, m’he vist perdut en contrada exòtica on he trobat tanmateix un conegut. Enraonàvem de la contrada i de la rosàcia i lanuginosa població i de llurs botigues tan delicadament i estranya acunçades i de llur confiança mútua, oblidant les claus a les portes part defora, o àdhuc lleixant les claus de tots els llogaters d’una mateixa casa penjades en claus damunt la porta principal i a l’abast de qualsevol dels passejants, i llavors de l’herba grassa i lluent, d’un verd fosc, i a les clarianetes de la qual, entre pentenills atapeïts, com qui diu, fitant-te, atentes a cap badada teua, segurament per a fuetejar’t a cop de dents, les serps; les àglifes serps blaves, sobretot, mes també qualcunes de molt més grosses i brunes, amb ullals retràctils i amb intencions molt àvols i malignes, i aquestes, ai, llur mossada llavors malament rai, i per això, acomiadant-me, he arrencat novament, i ara me n’anava corrent, la por que em feien, com els conys. Com els conys, li he dit al company, els conys que són exactament com caps de serps, o diguem-ne si vols el contrari, les serps amb llurs caps sempre parions als conys de les dones, i de tota manera, ja em perdonaràs, mes prou haig d’acabar la marató; potser amb tantes de distraccions i tot, aquest camí no acabaré tampoc davant totdeu, saps?

(...)

Passejava vora el riu i havia romàs a badar-hi un instant. Havia eixit a treure’m el nerviosisme i cercava als irisats horitzons silenci i solitud, volent-me potser reconciliar a la idea tanmateix inassumible de l’enganyosa existència de les camandulaires constel·lacions en un firmament insegur i fals, totalment fals, quan, per comptes de cap tranquil·litat, heus ací que t’hi ensopegues de cop-sobte l’horrorosa sorollosa aberració de la codolenca, calapetenca, massa segura, voluda idiota.

Per què la cretinada colltorta, la colltortada cretina, amb tant de deler, i amb desficiosos braços, s’ofereixen al religiós xarlatà de torn? I què es deu empatollar ara el cretí predicador davant la ignara cretinitat qui tant devotament no se l’escolta? Quina altra de les ridícules faules espúries dels cretins no els deu anar contant ara que tots foten, com dic, aquell paper d’encantats, ulls com taronges, com si mai no havien vist cul en finestra? Veig que ha fet presentar pels seus grotescament lleigs ajudants un gran cossi blau que deu ésser força feixuc. I ara es fa aparèixer un altre cossi (verd) més petit i menys pesant, el qual un dels assistents prou és prou per a poder-li dur al costat. Ara pararé si fa no fot l’orella i veuré què diu.

Diu, En aquest cossi blau aquest matí hi he feta cagar la meua dona, i mes catorzes filles, i per a bona mesura la meua anciana mare, de senilitat incontrovertible, la qual tanmateix m’ha comprès i els seus sacres cagallons hi he poguts afegir gràcies a déu. Ara us n’ensenyaré la pudentíssima merda. N’hi ha de bruna, i de negra, i àdhuc de blanca i de groga; podríem dir que és tot plegat un pou de merda multiracial. Tant se val. Som-hi. En aquest altre cossi hi han, en aigua neta i certs còdols amb molsa, setze granotetes en excel·lent salut. Què passarà si aqueixes granotes tan xiroies les llenç sense miraments al cossi merdós? Vosaltres mateixos en sou testimonis. Vejats doncs miracle!

I observ, tot i que soc força lluny de l’acció, com, amb carrinclona teatralitat, va ficant les mans al cossi verd i com n’extreu a mans besades verdes granotes bellugoses i com les llença amb fúria al cossi blau. La repulsiva cretinitat qui se l’escolta fa oh i oh. I oh.

Havent ficades totes les granotes al cossi merdós, el predicador cretí adquireix ara un visatge ploramicós d’allò pus. Els seus trets de beneït beneit datpelcul esdevenen marcadament tràgics, i tot el vult seu envermelleix fins assolir una color de menstru, i el seu cos sencer el solquen tremolins de rèptil qui mudés, i cau llavors de genolls i, com cap caragol hostilitzat, treu bromera i alhora invoca la bruixa Medea i en conseqüència qualque déu o altre ressuscitat, i embolica que fa fort, i me n’estic ujant, i ja vull anar-me’n, i potser llavors ha acabat d’embolicar inútilment la troca, i fot un crit endiablat, d’aquells que et glacen el moll, i per això m’he tornat a tombar només per a veure com s’acaba d’empatollar.

I comença a treure del cossi blau llefiscoses granotes inertes, i diu, Totes mortes! Totes mortes...!! Car hom, un déu o altre, en aquest cas jo mateix, el déu impecable qui soc, les ha llençades al món... Com a nosaltres el déu del cel! El déu del cel ens llençava al merder del món, perquè hi moríssim enverinats de merda...! Car de quina altra faisó creieu que mai podríem esglaonar cap amunt l’escala eterna que ens mena al paròdic paradís sinó relliscant en contínua merda? Amunt, amunt, peti qui peti, som-hi, au, amb prou feines, amb feines i treballs, ací caic, ací m’aixec... Concepció meteòrica...! Vides culpables...!Món redhibitori...! Qui en vol mai l’ús, cossi de merda...! Millor que t’escanyin amb la mateixa puta vidiella...!

La cretinitat, excitada, l’aplaudien; amb l’escalfor apassionada de llur deler fanàtic, no si se n’adonaven d’allò que els deia.

Continuà, Caiem llençats al cossi de la merda i quin esforç no fotem ans d’espitxar-la...! Ens hi afirmem quelcom o altre, granotetes ineluctablement cruspides i recruspides per indeturables forces irreals de massives onades incessants...! En realitat, hom s’afirma negant-se...! Es nega en negació...! Es nega a l’oceà absent del no re! I se n’adona palesament que tot hi són falòrnies fètides, pallussades sense cap ni centener... Que hom no va enlloc, que només rodem ritualment com idòlatres missaires al voltant de la pega il·lusió d’allò que hi deu haver ben tancat, clos i reclòs, al pútrid taüt del miracle abominable, de la màgica fructificació del desig vaporós...! Un anhel sense armadura, sense ferro ni fusta, sense foc ni roc, només fet de fem i del fum estossegós d’un cul parat...! Al contrari...! Em diré granota enmig del sidral excrementici...! Abocat al gatxull de la soll...! Clos irrespirablement virós on hom em cloïa, això faig, passejar-m’hi cul-remenós sota ombrel·la rosa...! Sota ombrel·la rosa...! [Els grotescs acòlits li n’han duta una de molt xaroneta. S’hi exhibeix.] I ran els barrotets de la cleda, desclòs passejant-m’hi...! Clos en closa, feliçment celebrant-m’hi...! Per a enveja dels escarcellers orbs...!

Involuntàriament, sense ficar-hi re, la cretinitat hi trempàvem. Ara comprenia l’atractiu de les absurdes prèdiques. Tot hi era, amagadament i palès, sexe. Sexe suegós. Sexe vora el riu rebatejós, el qual, per cert, davallava, no pas gràcies a cap déu altre que els déus malignes de les verinoses industrialitzacions, ple de merda, i de química i peixos morts.

(...)

Anit recol·lecció d’insomnis amb ídoles immaculades qui, tornades urpents harpies clafertes de pruents i llefiscosos intersticis, et conviden tanmateix a plantar tes orelles a llurs sofrages que puden a boc en verriny, i llavors a cop d’ungles al clatell et provoquen que amb tes banyes els burxos els conys que mimen prou acuradament les boques dels repulsius bufons reials abans hom (el fosc botxí) no els tolgo el cap amb un cop de destral. I, escapçat, amb el sagnant meló servat a l’aixella dreta, et perds, espectre de geòmetra qui, bo i escaujant per llocs ignots, adés s’estimbava, i ara reneix, només armat amb erecta arma fumejant i doncs benauradament calda, per negrors infinites de pous de roent infecció. Confrontat a l’abominació propera, buit aberrant que teixeixen fleixos de mòrbids tendrums, ous allí mateix, pels punxents ossets, als laberints del cervell, la veu imperant de Mestra Tortura (de menuda volia ésser mongeta, i ara havia doncs ineluctablement esdevinguda emèrita Incontrovertible Mare Superiora) que t’ordena, Prem amb prou traça el gallet de la xona fins que no dispari, canó estrepitós, els trets tots molls ans magmàtics de la vaginal lleterada i, emfiteuta embacinat, hauràs aleshores, tret que molt provisionalment, és clar, poquinada la remçó deguda que et rembrà, fins a la propera escala, d’obligat remença pels esglaons eternament repetits d’aquest hipogeu predi mortífer. On, amb aquell respit, tot fluixament i molt alleujadament bleixant, bo i sentint-la ara roncar com drac exhaust, tot i que sempre a frec de letal recaiguda, tu rai, car la gruada condició fetal interinament prou recobraves.

(...)

Tornant de l’empori de dalt de tot, em veig (imatge memorable per a tots els bolluts qui hauran la fortuna de contemplar’m) al capdamunt de les escales, heroicament retallat de fúcsia al cel turquesa, carregat amb quatre bosses de prim plàstic blanques (dues per mà) clafertes de policroms queviures. Tret que ara em toca davallar, i, vós, quina por del mareig!

Ridículament, m’haig de seure al replà de dalt de tot, i davallar el primer esglaó així, assegut, com dic, un primer peu, amb les bosses del mateix cantó al mateix esglaó, i llavors el segon peu, amb les bosses que li toquen, i au, fins ara que, bo i mancant-me’n pocs, d’esglaons, gosaré tornar a ficar’m dret.

Assegut al darrer esglaó, hi ha el molt conegut (famosíssim per als educats com jo) ancià pintor. Ens coneixem i ens saludem. Al capdavall, els dos prou som artistes. Em va felicitar el primer jorn que parlàrem. I no sabia de què em felicitava. I em va dir que, collons, de la meua darrera obra de teatre, car prou se n’havia assabentat, que n’escrivia. I li vaig dir que efectivament havia estrenades, cada cop a una vila diferent, d’Europa i Amèrica, quatre peces diferents, mes que, ai, tot en tot, només setze gats hi assistiren, quatre gats per obreta, d’on que quin fracàs més gros, aitant cada vegada, com in toto.

Va passar una noieta cul-remenosa amb un vestidet viola de bruixa que no la tapava gaire, i em va dir, M’han dit que és ta germana. No li podries dir que em vingués a veure a casa. Em morc per amar poder-la, si m’entens què vull dir.

Ara comprenia la falsa amistat entre artistes abismalment desiguals. Atès que encar romania encantat amb la noieta, haguí prou lleure per a esguardar-me’l amb porfídia. Era lleig i arronyacat. Corquims raïen part de terra. Eren corquims de corcons qui el corcaven i rostaven. Qui el corcaven i rostaven, i qui rostaven i corcaven els seus pinzells, i la paleta, i el cavallet, i el quadre mateix, i les pròpies colors totes eixarreïdes.

Li vaig dir que ja n’enraonaria amb ma germana. I me n’aní totalment descolorit. Correguí rere la noia, la qual no coneixia de re. Tot esbufegat, li vaig dir que em perdonés.

Sorry, ma’am. Now, as if starvation weren’t enough, a malignant pestilence came to perch itself on the eager cantilevers of our worried brows. Know that the ancient painter over there (as of today believe it or not the fucker’s still alive) vows to paint you, with your most kind acquiescence, as the new Venus. Gloriously naked. What do I tell him?

Em volia fotre puntada als eixuts collons, mes, havent viu ficades les bosses blanques davant, s’hagué de conformar fotent guitza a les bosses, que s’esbotzaren i es vessaren en abracadabrants distribucions de colors esglaiadament gebrades. Amb prou feines mai cap quadre astorat de cap pintor ancià o novell hi reeixia més admirablement.

(...)

Tal com us ho dic. A part que crec que és més coherent de dir’n l’endemà d’ahir, cavà? Car “avui” no és re, és un col·lapse inestable, és alhora projecte i aspiració, i efímer instant ja transcorregut.

L’endemà d’ahir, doncs, estrany jorn de grogors. Passant per la biblioteca on els de més dels llibres duen etiquetes grogues, i fent un cop d’ull a l’entrenament de bàsquet, on els minyons juguen amb pilota groga, i saludant de lluny els monuments públics a les lletres, a les arts, als salutaris mites pagans, on cada estàtua ha esdevinguda grogota rai. I al capdavall prou m’haig de dir, Quin jorn més groc!

I potser, és clar, no cal parlar ni de la boira groga ni de la color del Sol. I em jugava quelcom o altre que faig cap a la platja (de roques i sorres grogues) i el geni qui em surt del naufragat llum d’oli que vols enlluentir és un geni groc, tot groc. I que llavors, en acabat, me’n torn cap a dins i, sota la marquesina amb un anunci groc, amb dents grogues (de nicotina?) hi ha una paieta qui demana un tast al badall de truita amb ceba al seu company tot abillat de rovell.

Pràcticament tot hi és groc, doncs, i això que les ulleres que duc no són pas de vidre groc; són de vidre incolor. Ara que, home, teniu raó, tot groc, tampoc. Si alcem els ulls a les alçades més sobergues, llavors... Som-hi! I tant! Que hom n’exclogui, doncs, si us plau, certes estàtues de bronze (únicament, com s’escau, sobre subjectes clàssics!) que hi ha al capdamunt dels més gegantescs edificis, ço és, els que contenen les Ciències i la Cultura, que han adquirides (les clàssiques estàtues totes dignes d’ecfràstica peroració) (honor i aürs de llaors a Neró, a Herodes, a Escipió!) han adquirides, dic, llurs colors naturals de bronze a l’estiribel.

I ara (ull viu i orella neta!) que ens passa pel costat mateix l’arrupit marit amb el fel òbviament sobreeixit qui, quan parla amb la gent, es veu que crida massa, i ella, la seua rotunda dona rossa, colrada, i amb samarreta blanca, la qual alhora passeja el gossot ros, sentim (divertits) que l’arruca, Que crides tant, carallot!

I a la platja que dèiem les noietes amb biquinet groc? Golden lads and girls all must as chimney-sweepers come to dust, que a hom li ve al cap, sense més ni més, pàmfilament i trista. Tant se val; no et faços cas; no, ni a tu mateix; sovint (massa sovint) desbarres.

Ara, àdhuc. Ja m’ho diràs. Què hi ha a la teua ampolla groga? Un líquid groc, llimonada? I tornem-hi. Quants de vestidets de les xiquetes, totes rossetes (moltes segurament tenyides), tret que, força, muntadetes en formidables cavalls negres (cavalls negres, ah, una altra excepció!). I les rajoles? Les rajoles dels camins molt propicis que duen pertot; esgrogueïdes, ni cal dir.

I les pometes ben grogues (verdes foren verí, vós!) dels podofils als jardins. I rumiem-hi: Això ja sembla un d’aquells contefaules que et contaven a la prehistòrica infantesa, fa? Quan encar vivies a la Torre Llora, on tots els ciutadans havien esdevinguts llors, de mitjana color, groguencs, la benaurada color de tothom, car s’havien acabades les ridícules colors malignament discriminatòries. Prou de negres, prou de blancs i prou de sarraïns! Ara tots vivíem d’una puta vegada feliçment mesclats. I de guerres, en conseqüència, cap. Tret que no fossin amb formatges tous i pomes lloques, és clar.

Car els maleïts patibularis militars, tots arranats d’arrel. Tantost cap infant assenyalava en la seua estúpida personalitat tendències militars, indicis de l’atàvica bestialitat dels dinosaures, neutralitzat i prou, com abans havíem prou sabut neutralitzar el quintacolumnisme del xarnequisme irredempt, i havíem pròpiament instituïda així mateix la implacable eliminació sistemàtica del botiflerisme. Com cal.

I au, en fi, no us ho diré pas dos cops. Endavant. Endavant, i groga, la color vital.

(...)

I llavors, enfilats pel laberint amb ruixes de flors mantegues a les vores, entre els arbres enllaçats amb cintes grogues (per al retorn dels presoners encormats als sofres de l’infern), bo i fent que hi caçàvem no pas bolets (ni sisvol els rossos alzinois a les soques), ans polsims de safrà als safranets, tot d’una l’orella paréssim, car, d’ençà de les llunyàries, potser emergint dels remots agres sepulcres dels exterminats, prou semblaria que s’alcen mendaços mormols, monçonegueres boniors... O, qui sap... Remors de rems moguts pel corrent... Com ara si... While waking up with yourself... Adrift on a tiny rolling riverboat... O calla, no, encar millor, i si érets enmig de molt pregona tanatopsi, quan d’un foscant rerefons de núvols i boires, els súcubes se’t formen, tàctils, tangibles, substancials, acurats, delimitats, detallats, perfectament humans en llur esvelta femenina beutat, i llur irrupció i ton erupció llavors gairebé tot fou u? Una simultaneïtat esveradora...? I ara el rum-rum prové pus tost dels qui no sonen, ço és, de tos batalls muts, per la sortillera insistentment remenats, no pas contenta, tot i el guèiser exorbitant de suara...?

Ça com lla, tothora això hi entens... Veus del destí... I què diu, eh, què dius que diu, el destí?

Diu, ventríloc, en veu poderosa com la dels nans grocs, i lluminosa com la de les nanes grogues, en veu alhora doncs d’en Pompeu Fabra, gloriós, i del seu magnífic àlies, en Dick Tracy, ambdós vestits sempre molt nítidament tot de groc (amb l’excepció és clar que la corbata duu les colors del Barça), diu, dic, el destí, la sort, el fat, t’ho pots imaginar, diu, diu...

Ja ho trobarem. Ja ho trobarem. Tard o d’hora, i segurament sempre abans d’hora que no pas tard, ja ho trobarem.

(...)

(D’un guaitajorns abandonat.)

Lleida, 10-III-1970. Avui he visitat al “Lliri Màgic” les cinc meuques. Les cinc meuques qui hi covaven, llobes qui llavors no m’alletaven pas, i així. I així, d’heroi que n’hauria pogut sortir, en surto. En surto esfereït, desolat, i, cos endins, escanyo. Escanyo (bo i esperelligant-me els nítols) la boira prenys qui s’eixampla del més enorme no ningú. Qui soc? On soc? Ací. Oh. Prop del “Lliri”, a la boira, indesitjat. Evadint-me, talús amunt, aixapeïdament. I demà. Demà, ja estort de l’horda repatània dels invasors nocturns, amarg. Amarg, tolit, sota el mateix fanal de nit on he soferta la pluja corrosiva de la son, sobreviuré. Sobreviuré per als follets cruels de cada cop, i les albes. Les albes expiades d’un sendemà increïble. I prou. Car si al principi fou la llum. Què era la llum sinó un contagi febrós? Ja pots córrer-hi, doncs. Tampoc no vas pas mai enlloc. Com l’escarabat en ampolla tancada i llençada a l’infinit. Hom corre i què. Corre amunt i avall del mateix vagó hermèticament tancat (Terra) del mateix tren esventat (Galàxia) que es belluga boig per la via morta (Univers) que enlloc mai no et durà, ni re.

(...)

En acabat de les hores de jazz al fosc xibiu, assegut entre les donasses suades qui ixen a ballar i en tornen esbufegades, i un pic reprès el buf, hi retornen, posseïdes pel ritme, he eixit al capdavall al carrer desolat de la matinada; un vent pluig no anunciava re de bo, i he anat a amagar’m, enfredorit, al nou museu.

Mira que t’ho diuen ben clar a l’entrada: Només al pis de baix hi ha re a guipar. Als altres pisos encar hi fem les obres, i hi organitzem la disposició general, i no és gens assenyat de pujar-hi, car re no hi rutlla encar i hi ha perill que hom força mal no s’hi foti, pobrissó.

I tanmateix, què faig tantost no obren sinó pujar dalt de tot? Hi ha oficines i oficinistes qui hi penquen. I mercès al meu posat d’intel·lectual puc fer veure que hi pertanyc, que, o bé soc un d’ells, o bé un qui fa recerca artística de la més pregona; de tant en tant, plantej de trascantó una qüestió prenyada, i l’home o la dona em diuen, amorfs, de cercar a cap altra cambra o de demanar-ho a cap altre mostatxut mostassaf qui en sàpigui pus.

Quan me n’he cansat, i naturalment no he trobat re del que hi cercava, no sabent-ho de fet ni jo mateix, amb les meues esparses notes escrites als marges d’un diari, i amb la cartera amb tots els carnets que m’acrediten d’intel·lectual amb tots els ets i uts, em disposava doncs ara a davallar, i no era pas l’únic, car carallots com jo, rai.

Hi havia doncs una gentada pujant per les escales normals, de tal faisó que triaré de baixar per les escales metàl·liques automàtiques, tret que és clar, com deien a baix, de funcionar, gens. I així i tot, passant la barrera, assajaré de fotre-m’hi, i què? Doncs que, aixecant les potes i ficant-les a l’espai que separa les escales que haurien de pujar de les que baixen, i escaient-se alhora que hi ha força gent que puja per les escales que no roden, i, amb les empentes, han empetitit l’espai, la qüestió que ara haig les cames clavades, i no em puc bellugar altrament que assenyalant amb els braços que he caigut al parany, on un bon home vell se n’adona i ve, molt caritatiu, crec que a extricar’m, cosa que no pot fer de cap manera, i això que m’ha alleujat (diguem-ne), o alleugerit, de la càrrega, bo i encarregant-se de prendre’m el diari amb les notes i la cartera amb els carnets i els quatre rals, i ara s’ha atansat al públic i va demanant-los si cap d’ells no és pas metge. I vol la meua bona astrugança que un home meravellosament fort digui que ho és, on el vell lladre li diu on soc i què em succeeix, on a força de braços el metge gentil, de tremp tan entenimentat, m’allibera del cep.

I ara després de desfer-me-li en agraïments (metge com cal), m’he trobat nu.

I he cercat pertot el vell, i ver ací que era assegut part de terra en un racó rere la gentada qui encar pujava, i me li he ficat davant i li dic, No serà pas meu aquest diari que feu veure que llegiu?

Fa que no, el malparit. I les notes? — li dic. I l’hi prenc d’una estrebada. I es fot a cridar, Lladre! Lladre!

I qui en fa cas? Per sort, el metge forçut. Ha ficada encontinent pau amb un parell de mastegots, un dels quals (percussió còsmica) (encar ara em dringuen les orelles) és per a manguis. I ara vol que li expliquem el cas.

Els dos carallots diem alhora, cascú els seu plany. M’ha emblada la cartera! M’ha emblat lo diari!

Incendiàries impressions, iridescents cristal·litzacions, rampelludes espurnes màgiques als seus ulls de diví saberut, el metge bruscament s’encabrita i s’empara de les crosses d’algú i, com si fóssim (el decrèpit lladre i jo) un parell de llúpies o abscessos que calgués elidir abans la infecció no es propagués, barroer atia la voluda i àdhuc (guillotina folla) en bat integrants a tort i a dret tot al voltant, així que, havent-se tornat, amb aquell parell de rudes batutes, coreògraf de qui tots els dansaires pateixen d’esparveranys, amb el cisell rovellat de mon ganivet de butxaca, egoistament fugint em veig de l’improvisat camp de batalla, obrint, com qui el seu taüt obr, la finestra que em duu, d’un salt, enfora.

Sempre dic el mateix. Ja s’ho fotran. Mentre adorin, els embordeïts, pútrids cadàvers als trons, prou llavors les esporàdiques espontànies guillotines contínues cauran.

(...)

Tan bé que hauria estat a casa sense moure’m i heus-me novament sense sàpiguer on fotre’m amb aquest camió totalment desorientat — camió nocturn que sempre es perd i, a peu, aleshores l’haig d’empènyer, desfrenat — l’haig d’arrossegar com ase monstruós qui es nega a continuar — a part és clar que de nit què hi veig? — enlluernaments angoixadors de malignes sobtades llums i sobtats camins que no van enlloc.

I on collons acab? — a indrets totalment degenerats.

Hi ha, fugaços, homes a cavall qui castiguen, com ara hordes bàrbares, els qui els surten davant o els qui troben enfonyats en indrets malsans. Esquelètiques Melpòmenes entre tràgics estarlocs d’arbres podrits (zas!), migpartides daltabaix amb un cop de sabre, talment fusta eixuta.

Avulsos, llavors, qualcuns dels degenerats sobrevivents se m’enganxarien si eu així mateix no me’ls tragués de damunt a fuetades i a cops de gat.

Vet ací ara mateix aquest pollós purulent Èdip diminut, amb les cavorques buides i sagnants, i les mans pansides i endenyades lligades darrere seu amb ferros rovellats, i em demana ajut, i me l’haig de treure de prop, horroritzat, a cops de sola de sabata — no voldria pas tocar’l amb re altre.

I on passaré el romanent de la puta nit? — quin desig boig d’embarrancar el vehicle maleït, i assajar el retorn a casa, per a llavors ja no bellugar-m’hi mai pus — si no fos és clar que, sense propietats, les hordes anorreadores em prendrien segurament per un altre degenerat vagant per llocs podrits i inconvenients i em tolien arran en un tres i no res — el camió incomprensible i eu som doncs una mateixa unitat, possessió inalienable cascú de l’altre, i mutus ens salvem, tot i que (com dic) som tan incompatibles que tant l’un com l’altre, si mai trobés cap alternativa, així mateix com si enganxava, vós! — accelerant-hi sense por — no pas pensant-s’hi gens — no s’ho feia pas dir dos camins — prenent la directa — i au — anant, aquest cop sí, fos jorn o nit, tant se val, ardidament i reeixidament directe — directe a l’objectiu calgut.

(...)

Cercant l’arcà dels arcans pels amagatalls més sacres, ara, al capdavall, darrere cap altre altar, n’obries, amb adient eina fèrria, el recòndit tabernacle — n’eixia, estrident, un estol d’escarabatots copròfags, necròfags, estercoraris, deleteris, detritívors, adversos, encar estúpidament absorts, inútils, en l’exasperada tasca.

(...)

Venint del reialme afortunat de Cornellàndia (conegut per d’altres amb el nom més lletjot de Cuckoldom); hi soc, a l’infecta terra dels cobejosos caparruts, enumerat eunuc, qui, als qui molt gamarussament em tracten de banyut, els dic que de banyes gens, que són antenes com ara les dels insectes superiors, coneixedors de les autèntiques realitats per als malaurats humans sempre ignorades.

Són antenes, els dic, amb les quals el nostre sisè seny entén en un instant molt més que el comú dels moribunds no comprenia per cent cinquanta anys que hagués vanament viscut, mesquí bajà, ximplet datpelcul.

(...)

Els salvatges no n’eren prou a parer dels cretins — per això anaren a “evangelitzar’ls”, ço és, a fer’ls molt més salvatges i ignorants, i malparits i datspelcul, i olímpicament betzols, ço és, crèduls “creients” de les bestieses més porugues i fastigoses, perquè alhora es caguessin, i anihilessin sense recances ni restriccions tots els qui no s’adeien a llur nova, molt més imbècil, imbecil·litat.

(...)

Al diari del matí, hi havia apresa (entomada graciosament) la mort del meu enemic jurat, i sortia en conseqüència al carrer amb més bones impressions que no mai.

I que content de més a més, que, en acabat de la gran mortaldat, els automòbils (aquella repugnant andròmina en rodes) fossin tots abandonats i posseïts per la curiosa gossada qui encar voltava.

I també que, per comptes, les sobrevivents (sobretot nosaltres les dones) féssim ara, d’aquell món adés estúpidament bastit només de cobejança i d’enveja, un món calmament llisquent, ple de bondat i d’apaivagament.

Sense mascles ni gallimarsots, a ningú no li passaria pel meló corcat de cremar petrolis ni de balafiar la llum que pol·lueix vespres i nits.

Soc enmig l’adés letal cruïlla, transformada tranquil·lament ara en plaça per a tothom, i on, assegudes en cadires de boga, fem les nostres delicades feines, les nostres pausades obres manuals, amb ninotets i vestidets, i joiells i petites escultures, que duen, tant a la quitxalla com a la gent gran, grans delectances. I, al costadet nostre, les excel·lents marmanyeres hi venen, sempre a bon preu, gairebé donat, llur deliciós casolà producte, mai enverinat (àdhuc els rebordalls en són, de boníssims), de llurs hortets i els nostres.

El meu enemic era un enemic autoproclamat, a self-appointed foe. No sé què es pensava que li havia fet. Crec que el molt ruquet es creia que li volia prendre la seua posició de bufó públic, d’albardà del xumet — de qui els actes i gracietes, ecs, vós. No soc pas sol a dir ben sovint, vilia miretur vulgus — que la plebs admiri la merda (i nosaltres, mentrestant, rai, callant i anar fent).

És que no podia anar més lluny d’osques, ximplet! Sempre m’han fet un fàstic insubornable les posicions oficials, i els malaurats miserables qui, voluntàriament i tot, es veuen obligats a fotre-hi el paperet, i no cal dir, aprofitant el càrrec, el malparit i el lladre.

Així que, com en la incòngrua historieta de la grua i el pigmeu, el qual, beüt i cobejós, estruç i fictament viril, bo i plomant-la, la va tornar carcassa d’una esgarrapada, es veu només perquè volia emblar-li el frac que es pensava que la grua portava — un frac que es veu que volia ficar’s damunt (amb l’afegitó segurament d’un barret de copa) per tal d’en acabat enfonsar’s (així, abillat més típicament, segons les grotesques convencions fílmiques i teatrals) al sofre i al brac roent del volcans, com a bon escurafumerals qui es veu que ja no era (el pigmeu), i així, amb allò, amb aquella proesa de beüt i beneit, acomplir una tasca encar més heroica que no la que ja feia sobri, car és clar que el qui contava la història havia aglutinat, oblidós, els mots “grua” i “pigmeu”, per a fer’n el mot “pingüí”, i d’ací tot el malentès amb el frac i el brac roent i pruent, i llavors, tant se val, tot i que ningú no li entengué la historieta, l’historiador prou fou prou aplaudit, i com dic, com això, imaginem’ns-e, quants d’altres malentesos pel món, vós!

Malentesos, rai, i en canvi, carallots qui no entenen re, pler.

(...)

Per què no els donem de menjar a les gallines?

Malaguanyats els qui hom llença a les lentes fumoses fastigoses pires; prou engreixarien l’aviram, i els ous foren encara més nutritius.

Tan bé que se n’aprofitaven les putes gallines! Amb la talent que duen, vós, una talent atàvica d’àvid dinosaure mai tip!

(...)

[Un esbart d’ocells negres de belles lluentors
I no me n’estenc més — no vull fer’m tediós.]

(...)

(Tout coule et le pigeon roucoule.)

Tout coule, et le pigeon...
Tout roule, et le pigeon...
Tout coule et roule et le pigeon
Pont Mirabeau
Et le pigeon roucoule.

Et maintenant pont Mirabeau
Une ligne suit
Une ligne très longue... longue... longue... très longue...
Une ligne qui coule, et roule, et s’allonge...
Pont Mirabeau
Jusqu’à son dernier roucoulement...
Roucoulement...
De râle.

(...)

(Re roman.)

Pourquoi écrivez-vous?
C’est plus facile que de ne rien foutre.
Que era més fàcil d’escriure que de re no fotre — li vaig dir, sense afegir — : I encar més fàcil que de fotre re altre.

(...)

Les velles (totes vídues) se’n foten de tothom
Aquesta és casa meua (ningú no hi porta dol)
Hi vinc vestit vermell i sign amb sang mon nom
Hi cerc per a mes nafres desinfectants i alcohol.

Ara en sents les rialles (coristes en redol)
Llurs conys pudents que canten tonades de renom
A doll t’han dit de foll (i anarquista i betzol)
I et volen terrorista (mants penjaments n’entom).

Voraç de llum falena (sempre ho he dit ben clar)
Només armat et guanyes la cara llibertat.

Ninot bibliòfil (borden) totes tes armes fulls
Que el foc dels assassins aviat devorarà:
Exèrcits de pecs bàrbars sense cervells ni ulls
Esborren de per sempre que mai fores ni nat.

(...)

Quants de camins, massa excitat, empaitant secretament la dona devers les seues reunions amb druts benparits, no caic de corcoll, o m’atrapa i m’escuixa un cotxe o un autobús, o m’enfons en qualque pou, o rellisc cap als inferns de qualque riu glaçat...!

Aquella nit, mig indemne, faig cap tanmateix fins al motel; el meu nas alabatent em mena infal·lible a la finestra on hi cardaria la meua dona — res que m’escalfi tant com veure-la fent (amb sorprenent perfecció) tot allò altre, amb selectes d’altri, que a manguis expressament i sovint molt alçurada li prohibeix...

Mes ai collons que m’errava de finestra. En aquesta un assassinat hi té lloc.

Un assassinat? Hum, això també és excitant, també fa trempar (tot el que és prohibit, furtiu i clandestí, “pecaminós!”, fa trempar) — tret que... no tant com veure la dona, és clar! — veure-la cardant i alhora jaquint-los fer tot allò que a mi em veda amb desdeny... — Ah, salivetes! Salivetes, vós!

Mes... tant se val, el cas és que l’endemà m’entrarà a la caseta l’assassí. Anava a dir-li esfereït que no havia en realitat pas vist re, quan me n’adon que no ve a acusar-me de re, que ve a consultar’m en la meua qualitat d’entès en mantes de matèries, com és de general coneixement al barri.

Què faig? Truc encontinent i d’amagat la puta bòfia...? No.

Per comptes, faig l’inspirat i li predic, cretí ell, cretí jo, que aviat l’atraparà la cretina policia per crim comès al motel. Esgarrifat, collons com admira ara la meua ciència! No pensa pas ni a matar’m, tret que la tossa d’una pistola a una de les butxaques és palesa a la seua falda, car no és pas que trempi, no.

Sort que la bòfia no l’ha trucava pas. Segur que (ell) deia als buls què cony de merda es podien mai creure, d’un comediant, algú conegut a tot el barri com l’adust ximplet...? I si els buls han desig de perdre tanmateix l’estoneta i s’atansen a la cambra que xafagosament els deia, i hi troben el mateix material genètic...? Quin material...? A l’escena de l’assassinat...? O a la finestra...? El seu...? O el meu...?

I si trucaven ara mateix i venien a demanar’m cap parer o altre, amb la fama que hec de sàpiguer tants de secrets, i els deia d’estranquis (a cau d’orella en un dels racons) que el qui em consultava suara ha confessat...? Que amb la confiança que inspir s’ha pensat que era confessor i/o metge, i és clar que els metges i confessors han jurat de servar el secret, tret que en realitat només soc un trist carrinclonet màgic de firetes...?

No anirem enlloc. Estalvia’t les cabòries. Qui vols que vingui? Massa acollonit.

Per això, de bell nou, sobtadament, nyac, no hi soc; un cop més anònim i desaparegut. Havent fugit per la finestra. Que truqui qui vulgui. No hi soc. No hi soc.

(...) L’havia vist quan en acabat que sentia trucar lleument a la porta, havia esguardat per la finestra. Havia estat mon amic i company, el poeta de Sabadell, qui amb son germà, ambdós vestits amb granotes verdes, m’havien gicat al llindar un paquetet, i segurament urgits o empesos pels encàrrecs, giraven cua i tornaven a pujar a llur camionet repartidor.

Al paper d’embolicar que embolicava el bell pa hipnagògic que mon amic em regalava, hi deia que, No hi ha pas millor poema que un pa ben fet i ben bo. I és clar que tota la raó era seua, vós.

De fet, el pa que llavors m’oferia és quelcom que en acabat he colt tota ma vida.

(...)

El sojorn del greu pencaire al Partenó. Àdhuc les cariàtides al davant hi fotien trempar les pedres. Triboelèctriques beutats — bruixadament enrampat per les xàldigues de llurs ulls.

(...)

Al prostíbul que se’n deia el Partenó (o Casa de les Verges), el frenesí de les noies públiques el tenien encantat. Na Tisífone, n’Al·lecto, na Megera, i les altres, totes plegades, els ditets de llurs fascinants peuets passaven rosaris de vehement fruïció.

«Car sàpigues que només les empestades aristòcrates han peus de griu!

«I quan se’ls guipen, ai! Com ara, clàssicament, els paons. Prou és conegut que el paó ha paor de sos peus. Per molt d’urc ni de pompa i ufana que no posi a esbaldir sa cua enjoiellada i immensa, tantost de casualitat sos peus no ulla, quin esfereïment i quina vergonya! “L’horror, l’horror!” — sents llavors que sa veu tan gutural ni ronyosa no exclama.

«Oh, execració, elles i ells, doncs, pitjor àdhuc (diria hom) que no els egipans! I amb esperons i garfis i urpes d’opinics i cutibuts!

«Mentre que naltres, rai; els tenim alats — com totjorn lleugeríssimes aloges.»

(...)

Al bell bordell era fet rebedor del simbòlic anell, car es casava, durant el seu beneït sojorn, amb totes i cascuna alhora.

La flairosa bafor de forn de llurs fornícules — «Amb ton piuet de formiga, ferm fornica-hi. Fornica-hi!»

(...)

Tot hi eren conys, com segells de filatèlic, i n’havia triats i escodrinyats fins a l’exhaustió.

El seu dilecte calvari, les dones — llurs culs nus — infranquejables glúties serralades.

(...)

Els conys de la noies — un higròmetre qui va com qui diu a repèl — es mulla en temps delitós.

(...)

Entrava al bar i pretenia cercar-hi qualcú qui l’esperés. Mentrestant, d’esquitllèbit, s’anava bevent els culs de les copes i gots de licors i cerveses abandonats a la barra pels qui se n’anaven, tot això és clar un pèl abans el geniüt bàrman, potser ocupat o àdhuc dient-los suaument siau, no se n’adonés que els escurava.

(...)

Esdevé l’únic senyor del seu univers mental i el fa rodar entre boires cataclísmiques fins que no el resol, de sobte aturat, en espectacles sublims de volguda precisió.

(...)

A les forges hipogees de l’esperit artístic, hi neixen hefèstiques flames que al rerefons del magí hi dibuixen formes, iconografies hipnopòmpiques, on la força de la imaginació hi veu relacions de fantàstiques imatges.

(...)

Car els predictors al capdavall no predeien, en força artísticament acolorits plecs o lligalls d’espès paperam, sinó banals aproximacions d’allò que mai s’hauria d’esdevindre.

(...)

Amava tant el tren que quan era a trenc de passar el tren que més amava, sortí a rebre’l. L’abraçada fou èpica. No en restaren, d’ell ni del tren, sinó ruïna i ferralla.

(...)

Hom hauria volgut convertir el gran rapsode en gran cantor, mes les paraules se li censuraven soles — l’home era incapaç de cantar-les — dir-les, recitar-les, rai — mes cantar-les li semblaven (sense cap raó) obscenes.

No hi hagué res a fotre. No en cantà cap.

(...)

L’amic Sànders feia els vuitanta anys, i li dèiem que no es desanimés sobretot pas gens ni mica, que — com prou havíem somiat — davant seu se li estenien encar, pel cap baix, cinquanta anyets d’afegitó.

(...)

Anònimament barrejat, un poeta admirat, guipat al metro atapeït per dues noietes vergonyoses, se sentia estarrufar.

Després, per carrerons estrets i buits, en cases totes fosques, assolia gairebé de fregar-hi els llibres prohibits.

(...)

Com efímeres, fent zeros a l’aire, i fent-hi vuits, i fent-hi llaços, fent-hi nusos, sempre debades, sense cap ni centener... Així ell, enjòlit prop els llibres prohibits. Sempre a l’abast, i tanmateix tan lluny.

(...)

Que la divisa sigui, Ambire, non ire, ço és, Anar de cul, cal, i no pas anar de dret, car on aniràs sinó enlloc; i doncs, com més de dret vas enlloc, més dejorn et trobes en buidedat.

I, en contrasemble, com més de cul no vas, més trigues a anar enlloc, i doncs més divertit el merdós viatge, vós.

(...) Aitan accepte ni suau com sap, assistia sovint femelles a sebollir, ben endins entre les més immundes escombraries, els grotescs subproductes de llurs (indiscrecions?) (pecats?) (relliscades?) (nits d’amor?) (oblits passionals?), saps què? De llurs cardades. I prou.

No dic pas que ho fessin amb gaire estil ni lluïssor; pus tost semblaven, amb les presses i esgarrapades, pirates pecs enfonsant a la gola hermètica de la terra ingrata, ineptament rai i amb garfis i pegats per comptes de mans i ulls, i potes de fusta en tost de cames, llurs molt mesquins tresors.

(...)

Tot i no ésser hitita, m’hi mesclava.
El gatet burell fosc n’era, i esdevenia, al començament, el meu introductor, i encar millor, el meu torsimany.
I llavors entrava amb tranquil·litat a un bar hitita, i que bé que m’hi trobava.
Feia el president de l’entitat, After all, it ain’t that different from the bars for whities or even for blackies.
I el meu llit en acabat esponerós floria d’hitites.
Un llit d’hitites és un llit proveït d’allò millor.
Àdhuc ma tita habitava en cony hitita, de trast en trast.
I esdevingut soldat hitita, en buits llogarrets transfronterers, ombres premonitòries, vós.
Mals senyals ens feien decidir de tornar-nos-en.
Hora de fotre el camp cap enjondre.
Hora de pocs hurres ni aürs.
Hora de tocar el dos lluny, devers esferes més pròpies.
Pròspers hitites, per què bellugar’ns, si ens hi trobàvem tan bé?


(...)

(Nothing but the dregs.)

Atès que cada cas possible ha estat viscut en vida o en ficció, només roman (debades rai) anar dient.
Per això em feia escombriaire. (La gran carrera.)

(...)

(Ai, carallot! Suspèn la teua incredulitat, i ja que hi ets, beu alhora oli; força, força oli.)

Car comprova-ho, ca?
Prou cal somorgollar’s a les més espaordidores ni angoixoses pregoneses per a heure’n la més sublim ni percaçada perla.
I al fons del fons més esglaiador ni fosc, tot hi és cony.
Cony hi és tot.
I prou.

(...)

(Arrapat a sos peus, mentre sucs de son cony
El cervell em penetren, em va dient la dona
.)

Si entra pertot el drut conqueridor
El conquerit roman amorrat a la gleva
I enlloc entrar no entra, ni d’entrar mai no ha.

(...)

Ets al balcó on rentes samarretes
Tomba l’aigua devers carrers malsans.
Ets al parc hi estalvies els mainatges
Que rebin damunt la pedra vermella.

A la cuina de l’alta dama ara hi occies
Dificultosament els sapròfits aràcnids.
I al cresp oliós hi assassinaves
Els glots menjadors de braços i cames.

A les aigües negres del port hi suren
Encar dits i mans grotescs d’antropòfags
De qui les sangonoses ferramentes
Totes soles se’n riuen hegemòniques.

Vas llavors a raure hores i hores
A la cua de les frustracions.
Inexplicablement hi perds el torn
Mentre sords t’hi rellisquen els sabons.

Tomben dels ambons bavalles mefítiques
En païdors sintètics guaitem les digestions
Hi ha tot de gimnastes collats a les parets
Voltors hi entrevenen els horitzons.

I els flocs de grues dalt els paralitza l’ambre
Mentre t’empoixevoleix l’insistent
Helicòpter del ratador mareig:
Amenaça bubònica t’ha ben umflats tendrums.

Apareguts espectres en vescs verdencs de gàrgoles
Grotescs miracles amb llimacs qui s’esclafeixen
Per les pessigolles dels mocs que els ragen:
Tot esgomats els teguments ja pleguen.

Ànimes càndies d’ennegrits paisatges
Blasmen titelles a arranats hipòdroms
Qui puerils com acròbates Bartlebys es voldrien:
Escrivents exhausts qui ometen la fi.

Falques irrellevants ensaginen la resta
I hem arribats limítrofs al buit qui com colom
Com el no re parrupa colgat en la taronja
Que rebenta el condó que re no protegeix.

Fàl·lica absència estrepitós esclat
Espasmòdica illa enmig del toll
De les serps peremptòries com dreçats olifants:
Que ejaculin que ejaculi totdeu!

Que ejaculi el penjat de qui l’ull es perdé
Esglaiat pels malsons al cataclísmic cel:
Ordalies de la sulfurosa nit
On fètids fetus et rosten sinapsis.

I tot fineix en son etern i en blanc.

(...)

(Re no fineix.)

Car tota continuació (factible) es perd en la destrucció (actual).

(...)

Les cases eren com ara daus. Daus blancs, en forma de cubs, doncs, i plantats a frec de cingle, i semblaven de lluny que podrien trontollar, si hom els empenyia amb dits de gegant de part darrere, cap avall. Llavors, mentre esguardàvem dalt la serralada estant, el cel s’enfosqueí tot d’una i una negra tromba d’aigua eixí de la mar com pota de monstre de magnituds esbojarradores, i ho escombrà tot; com ara llençats pel cornet del colós, els daus blancs rodolaren estocàsticament, alguns cap enrere, d’altres cap al costat, un parell cap avall, vessant, com si eren els punts negres dels dau, alhora dones i canalla, de qui els aücs mentre queien, amb la sorollada, eren per a nosaltres muts, com els aücs que llencessin unes formigues caigudes amb els daus mateixos d’un gobelet sacsat i empès com dic per mà de colós o pota salvatge de cap de fibló. Ara, en un tres i no res, el torb cessà, i novament eixí, esclatant, el Sol, i aleshores vàrem veure el darrer dels daus, mig equilibrat, si caic no caic ran de precipici; un home gras era estès al cap darrer del dau, on hi havia la piscina, i servava amb un braç la seua dona, també grassa, també granada, com ell, la qual penjava a un parell de pams de terra, i així, en aquella posició precària ambdós semblaven tanmateix fer de contrapès, i que si reeixissin a desprendre’s alhora del darrere del dau i caure definitivament a terra, el dau bascularia part davant, i de leri-leri que no era, s’estamparia així mateix damunt les roques que brodaven com blanc i verd guipur l’ambre de la platja.

(...)

Petrificat, còdol inconspicu, impassible veig estendre’s les edats, on cada catastròfic esdeveniment me’l prenc pel que val — exactament zero.

Presos en llur intrínseca neutralitat, què són doncs sinó molt ventissos ventets innocus, efímers ciclons, vanes onades...?

Passatgeres històries (historietes!) de rucs, enfarfegaments de fades dates, son inútil de reis visigots, taules i taules de nul significat...?

(...)

(U de maig, bateig de sang.)

El bon Roc Falcó era un noi qui coneixia de viure a la mateixa dispesa. Mai no m’havia fet la impressió que fos gaire diferent de tothom, és a dir, que no fos sinó qualcú (un de més) qui va fent dins les possibilitats ofertes per l’espai que el circumscriu.

Doncs bé, tant se val. La qüestió que aquella nit, amb la cambra a les fosques, so repenjat a la finestra, desmenjadament picant a un plat que descansa a l’ampit. Picant-hi, dic, insuls recapte de teca que fa poc m’he feta al pot i al fogonet que tinc amagats a un racó de l’armari. Crònicament frugal, prou hi estic habituat.

I me n’adon que el meu automòbil impedeix, a baix de tot, al carreró estret, que un altre automòbil molt més gros es pugui esmunyir del tot. Per això he baixat tan de pressa com he pogut, abans no me’l fessin malbé, i el frèvol vehicle meu l’he empès a força de braços, perquè l’altre home passés. Ha passat i ha davallat i m’ha demanat on era la festa? Hi havia, a diferents pisos, i fins i tot al terrat de la casota del davant, festes diferents, i li he dit que ell mateix, que triés.

Uns embriacs en sortien (d’una de les festes, suposem) i, bo i aviant renecs i rodant en miscel·lànies circumferències, temia que els arpellots, en llur feble estat de ctòniques, arcaiques, caricatures, no cometessin l’absurditat afegida de voler trencar’m o embrutar’m la pobra màquina. I, amorf i ubic, i amb cara d’enfellonit, amb alacritat m’he ficat a defensar-la, com cigne colossal que la seua valquíria empara. No pas que en sotgés cap, només em feia, cronològicament olímpic, el molt seriosament papu qui, reflectiu, alat o no, reprova, damna i condemna tothom qui sap que s’ho mereix, justament com portentosa estàtua de marbre al cementiri.

Havent salvat el vehicle de moment, he volgut tornar en acabat a pujar a la dispesa i me n’adonava, dinamitat, que no duia la clau. Que amb les presses, l’oblidava dalt. Quin trontoll al cervell. Matusser que so!

I ara? Hauré d’esperar fins al matí que qualcú de la dispesa ixi, o hauré de fer guàrdia vora el vehicle que qualcú torni de matinada, i pugui jo llavors accedir a l’interior, tret que amb quin resultat, atès que també he oblidada la clau del meu indret autòcton unilocular, o sia, de la meua menuda cel·la? No aniré pas (qui gosaria, vós?) a emprenyar el molt desagradable dispeser a aquelles altes hores de foscor!

Així doncs, resolt. Només cal que m’introdueixi a cap de les festes, d’antuvi, amb aspecte d’enganyosa vulnerabilitat (de qualcú ja a mitja festa, si fa no fa torrat, i qui potser vol tornar-hi), bo i ficant-me repenjat desmanegadament al cancell de cap de les cases que als pisos de dalt en celebren. I així és com he anat pujant escales no gaire darrere d’uns tocatardans qui tanmateix no pujaven, com jo, dalt de tot. S’aturaven a un pis de pel mig. I jo amunt, car m’ha semblat que la festa al terrat oferia menys entravancs de mesclar-s’hi.

Hi feien una pel·lícula i he pensat que amb sort hi sortiria, si, com aquell qui hi passa de casualitat, el director, més tard, en veure la meua prestància, la faisó meravellosa del meu atlètic amblar, com un ver mascle clafert d’urc i alambor, troba que allò ullprendrà manta femella, i doncs no m’extingeix capriciosament, tallat d’empertostemps del cel·luloide (o del que sigui).

Hi era doncs passejant-me immergit en la delusió que hi soc heroic i apitrant com cal, quan, quina por, vós, car me n’adon, aquest camí, que el terrat no el circumda re, ni barana ni mur! I són vint o més pisos avall. Un esfereïdor vertigen em pren de mantinent. Amb el cervell inundat sobtadament de sang, tot ho veig tort, i que es belluga follament, leri-leri d’ensorrar’s irremissiblement.

Tret que encontinent haig de fer el cor fort i assajar de tornar el somriure a una rosseta de tènue i esventat gris qui em somriu i és (sense cap mena de por!) molt més a prop del caire a l’infern de baix. Me n’he adonat nogensmenys, vós, que tantost m’ha passada pel costat, el seu somriure s’ha tornat ganyota de fàstic; ha degut ensumar el meu cagat acolloniment.

Ep, i ara pitjor! Una dona de blau, no sols no mostra tampoc cap mena de por; de fet, la veig (i el cor se’m vol morir d’esglai) passar de pla.

Passar de pla? Què cony vull dir?

La veig continuar caminant com ara si baixés un esglaó, com si la superfície de dalt de tot fos un replà d’una altra superfície que un pèl més avall hom pogués calcigar fàcilment, tret que, amb el mareig que m’ho fa veure tot destarotat, veig tot seguit, sense més solució de continuïtat, la dona de blau caminant amb el mateix ritme part de baix de tot, al carrer estret, il·luminada palesament per un dels fanals.

La suor em xopa. Com ara solcat pels mocs de pler de llimacs, calfreds em volen tremolant. Car puc esguardar girientorn, enlloc no hi veig ni plans ni replans mòbils, ni superfícies alternatives, ni diferents (més o menys translúcids) llivells d’accés avall. No hi veig altre que l’estimbada mortal.

I ara espera’t. Aqueixa xiqueta de groc qui, per comptes d’anar-se’n avall com la dona de blau amb una gambadeta i prou, davalla tanmateix com ara qui davallés molt perillosament per un penya-segat, tot ficant molt cautament, ara un peu a una lleixa de pedra escorredissa, ara un altre peu a un clotet imperceptible, mes també sense cap por, ella, amb l’esquena a la paret del precipitós abís, poquet a poquet, pausadament mes sens arrest. Fins que d’esguardar-la caic de genollons, car el vertigen em vol avall, i m’estic arrapant part de terra com llangardaix.

I aqueix eixelebrat ara? Passa com una exhalació. I fa un bot decidit, com si pren encar més embranzida, abans de llençar’s al buit! És qualcú de bru. Ah, el reconec. El meu veí de cau, el bon i molt normal Roc Falcó.

Ha espetegat immediatament baix de tot. Segur que mort. No; no pas del tot; sembla que es vol incorporar. Allò és massa per a manguis. Prou. Ja en tinc prou. El sé totalment trencat, com se’n diu? Esbotifarrat.

Horroritzat, el cor em vol plegar. Cloc els ulls, recul com un cuc espaordit. Bocaterrós, bo i reptant enrere, quin paper dec fer!

I és clar que me n’adon que faig el ridícul. Massa carrinclonament sensitiu. Un conegut qui se’m mor. Sí ves! La gran cosa. Que xaró, oi, pobrissó, qualcú de la vella generació! Un dels antics degenerats!

Car és evident que no so pas l’únic que l’ha vist abocar’s, i fer’s malbé a baix de tot.

Mes els disbauxats, els carnals, els ujats, els artístics, els moderns, els foguejats, els impassibles, els triats, nosaltres, rai. Acostumats als miratges. Als esdeveniments diguem-ne (molt caritativament) rars. Els de més (ecs!) saben molt menys que no sabem els de menys. Bah! I au, tal dia fotrà un any. El mort al clot i el viu on pot.

Com si el cos bru d’en Roc Falcó no fos sinó un altre cagalló de gos abandonat al carreró estret.

Encar arrossegant-me panxa avall durant un bon tros, em vehiculava lentament cap a l’eixida.

Estiguin bonets, responia amb un filet de veu.

I no ajornava pas l’oprobiosa fugida. M’espolsava la pols i l’estalzí de davant, i davallava tentinejant per les escales. Una despulla ambulant, la meua apergaminada pell de vellard lluint com cos dèbilment fosforescent, cos obsolescent d’un extraterrestre massa antic per a caminar encar per aqueixos innombrables mons fet i fet al capdavall del tot incomprensibles, vós.

(...)

«D’enyor se li n’hi omplien amb llàgrimes els ulls

A la descàrrega de les andròmines espatllades recobrava una guitarra sense cordes. Quan passava davant les dones d’aspecte molt casolà qui feien cua davant la botiga, n’hi havia qui em deien, «Toca’ns quelcom, toca’ns quelcom», i llavors responia, «No puc; la duc a un amic; no és pas meua; no en sé, no en sé».

Dalles i falçs segaven gramínies al Sol del capvespre. Prop d’una cantonada, una prostituta melangiosa m’esguardava adoloridament. Com tantes de dones amb instint premonitori, ja me la creia potser plorant la meua mort qui sap si imminent. Aprofitant l’avinentesa em sembla que vaig construir un bon vers: D’enyor se li n’hi omplien amb llàgrimes els ulls. El qual potser faria seguir (qui sap) amb: Ull viu doncs car només qui no sembra recull.

I ara me n’adonava que la porta petita del museu no era tancada. Que a la part pública del museu hi devien haver els còmics qui assajaven llur funció del dissabte en directe a la televisió. No era pas la primera vegada que els hi veia, bo i entrant de puntetes i fent-me a un raconet l’invisible. Avui ja acabaven. I acabaven amb un acudit segurament molt agut sobre banderes i himnes. Els tres o quatre altres convidats de pedra com jo se’n rigueren bon tros i àdhuc aplaudiren escadusserament abans d’aixecar’s de les cadires i anar-se’n com bons minyons. Els tres actors negres, qui portaven perruques molt llargues de cabells lluents negres i eren darrere una taula com si hi llegissin noves novelles molt candents, també se’n rigueren i comentaren llavors que era un bon gag. Personalment, llas, no podia pas escatir on fos la gràcia; segurament havia mancat la introducció de la meravellosa xanxa, i per això romania amb un pam de nas. Ça com lla, per què capficar-m’hi? Davallava les escales del museu, la part pública, com dic, car les galeries és clar que eren ben closes i segurament plenes d’alarmes, i em sentia tan content que davallava mig cantant i tot. No pas que hi veiés pràcticament gens, davallant les escales. Els llums eren tots apagats i la nit ja havia caiguda. Però cert que, davallar, davallava content com un gínjol. No sé pas per què.

Per les escales, lleument m’he fregat amb algú només notat, car de veure’l gens, com dic, el qual es veu que pujava, i potser ell ha hagut por, però no pas jo, gens, massa content, massa content.

I fora havia plogut una mica i el carrer relluïa i m’he ficat a caminar pel bell mig d’allò que a pleret s’havia convertit, no pas ja més en carrer, en carretera, ara. I si no hi havia gens de trànsit, de sobte veies que sí. Ai, faduc! Tots els vehicles em venien de cara, i per les traces rabents. I, ja mig enlluernat pels cada camí més ferotges fars, m’he ficat enmig on semblava que hi havia una illa que els vehicles farien per evitar. Però no. La illa no existia. I ells, a tot estrop, se’m fotien damunt. I em veia mort, i veia alhora la vident, sibil·lítica, prostituta qui melangiosa m’havia llongament atalaiat mentre amb la meua pansida guitarra sense cordes li havia passat pel costat, i la qual, contrastant amb les caramaseres adotzenades, no m’havia demanat, com les putes, de tocar-li quelcom. Prou veia, ella, que, mesquí, prou anava sense cordes.

El cert en acabat és que, no sé pas com, mes el cas és que encar soc ací. Més o menys sencer. Sense gaires cordes, però prou fi. Mes ella? La duc fixada al cap. Tènue i melangiosa, lligada d’empertostemps a qui sap quina altra cantonada del cervell. I no pas enlloc més. I he pensat, Quina més trista història d’amor! I què? Re. D’enyor se me n’hi omplien, amb llàgrimes, els ulls.

(...)

(Mestra Natura No Conta Mentides.)

Fuig-me a les neus lluny d’on s’escanya la voluda
Puja’m als cims i atalaia’m les esteses.

Figura’t de bell nou estort marrec
Esconillant-te camps a través
No pas trepitjant dreceres tenebroses
Cap a la carrinclona turpitud del repulsiu comú.

Amb entrepà i cervesa fes-me vida bucòlica
I guaita’t amb eufòria als miralls del cel
On fuetegen orenetes gavines borinots
Per cap mèdol ni partició mai neguitejats.

Al capvespre se t’encenen els caquis
Vora la runa de la cabana on s’amaguen
Grasses i secardins les serps i els escorpins.

Egregi i de nit llavors davalla’m a la vall
Gaudeix-hi amb tu mateix de lúnules i aigües.

Salvatge i selvós que la pluja hi esclati
I s’aclofin els astres i que estels
Llampecs i ulls de llop l’estona suspenguin.

I l’atans de la llum paladeja epicuri
I assegura’t tranquil que no hi hagi demà
Que tothora sigui ara que tothora sigui ara.

(...)

(Mercès adés als meus esclatants poemes, adés al meu reguanyat anonimat prosaic, per llurs buides vides així hi deambul.)

Esdevinc el vantat mercès als meus esclatants poemes, i allò (en realitat, aquelles dones voluptuoses vestides amb vestits estrets que mostren llurs formes trempívoles) m’esperona a millorar’ls. Car poder entrar a cap família convidat (no pas menys!) pel pare criptomarieta, i llavors poder-m’hi cardar tant la mareta com les filletes, jaquint tot despagat el pobre parinyó, car marieta jo gens, i assistint en acabat a les lluites diguem-ne legals de la desavinguda família, no pas entrant per la porta de cal notari, ans per la finestra, car allò és clar que és molt més poètic, i posant-hi, patrici, amb la meua autoritat autorial, pau, jaquint aquest cop despagat el sorrut i molt lleig notari (no sé pas si marieta o el contrari, tant me fot), allò em satisfà de faisó enorme, per a de mantinent, de bell nou, és clar, desaparèixer de llurs històries enrevessades (ara, mercès al meu traçut i bondadós estil, una mica menys desendreçades), i tornar doncs a esdevindre anònim i prosaic, fins a la propera, si mai arriba, ep, i amb un altre nom, de bell nou ben poètic, fins a la propera; fins a la propera, faig.

(...)

(—«Aür, carona!»)

Aür, carona! — li dic, amb falsa animació, tanmateix content de la fi de l’amarga buidor (la buida amargor) de les vacances.

Recollíem tots els jocs que havíem pàmfilament cregut com cada any que desempaquetaríem, i que és clar que incòlumes els havíem traginats amunt i avall, com d’empertostemps, i doncs, debades.

La veia pansida, i la filosòfica cançó d’en Dutronc se’m fixava de bell nou al crani. «El més difícil no és pas de fer-la trempar; el que més costa és de se’n desempallegar (sense fer-li massa mal)

Com qui ou, santament inspirat, els refilets dels pardals al predi vora el xalet del prohom prop d’on ens permetien (pagant!) d’haver-hi la cabana — el prohom, a qui, segons te n’adones per la tortor cada cop més pronunciada del seu bec, no pot trigar-li gaire l’hora del ragnarök — em repenjava, com faig sovint, a l’ampit de la finestreta i m’abandonava al somieig, i m’hi veia lliure, novament, com de jove, anònim i espontani, esporàdicament parlant únicament i molt lleugerament amb estranys, sense obligacions ni interessos personals que vindrien a marejar ma perpètua comunió amb allò que els meus cinc senys perceben sense respit i que prou se m’afetgeguen al meló, ja curull de sensacions, i que doncs rucades d’altri afeixugarien fins a la bogeria, ínfimes tabes o ventisses converses doncs si calia encetades amb noms inventats i oblidats tantost (Bob és sovint el primer pseudònim que em ve a l’esment), i on enraonàvem de coses quotidianes, com ara dels idiotes pasquins (redactats per renocs ideòlegs amb els paltruus altrament repodrits) que serveixen per a orquestrar la pega plebs, totjorn desorientada, o fustigàvem misericordes les misèries ambient, o escorxàvem enrioladament els qui excel·leixen en matèries sense importància, com ara la religió, l’economia, la política, o, més vulgarment, escaujàvem la preciositat dels diferents espantalls qui copsàvem transitar, o criticàvem el mal ritme dels fars, i ens en fotíem de les banyes del duaner, o...

Un bleix colpidor es descús d’ençà del llit. Amb aplom de beata, amb els trets carregats, visatge tronat i domèstic, m’hi atansava, ximplet peó qui, encapçalat pels dissortats uniformats de torn, comès a l’assassinat, escomet endavant, i, de mantinent, bo i acaronant-li cuixes i plecs del taboll, li mormolava ben a prop més o menys prístines lloances.

Pèrfid, covard, novament trempant, repetia, Aür, carona, aür, que no ha estat res, veus?

(...)

«Vinc amb la dalla i la falç/ No pas a toldre l’aufals», o els Països Catalans a sang i fetge.

Durant l’encesa albada, ajagut al llit, ensumant la flaire del seu cony als dits, romania immers en aquell privilegi dels autèntics dissidents, els qui no ens pleguem mai a cap feina, els qui mengem dels camps salvatges i bevem de fonts i pluges; i cardem sense recances i au amb la primera.

Hi soc, hi soc; escatint-hi els símptomes psicòtics dels cosmos, horitzons ignominiosos de dimensions desconegudes i inescandallables, arbitràries unitats patològiques segurament de totes totes irredimibles, on quelcom d’aitan fabulosament ni fastuosament ni prodigiosament complex com ara un conill blanc, de qui les orelles pots dir que són gonfanons nàutics, els senyals de les quals probablement decideixen en acabat futurs de mants d’estels, i no cal dir de miserables planetes, hi han perfectament cabuda, mes així mateix, bo i llavors juxtaposant a l’adotzenat plebeu paisatge contemporani el de les molt carrinclonament farsants constel·lacions, el vi glaçat on es rabegen les galàxies i aquells odiós tempestuós darrer replà abans la porta on la morbiditat és absoluta, i això, de més a més, sense esmentar els ocults senils sortillers, de qui els sémens, pencant de faisó totjorn incremental, esdevenen eines calamitoses de corrupció invasiva quan els lucratius actes dels diarreics cirurgians obren nafres al cos social.

I ara que oïc l’aquiló assotar amb vents de justícia d’una puta vegada alhora els mefítics xibius a la platja i els deleteris tuguris al port, és natural que em vegi enllaçant amb els herculis treballs de la descontaminació. Sociòpates a les cantonades, d’aspectes degenerats, dignes successors de les xarones inestètiques hosts dels barbàrics invasors. Emmalanyats per les espiroquetes violades pels promiscus ètics cetacis qui s’esmunyiren per les esquerdes als adés sacres penetrals de çon Sovint.

Xoren i xurimangen pels descosits. Ecs. Me n’emmalalteixen. I m’emmalalteixen la ferum insalubre i l’esfereïdor aixarnecament dels encanfeliputridits, dels infectats pel “morbus canfelipútridum”, erugues en carruatge damunt catifes de carnatge entrellucats als magatzems ara foscs ara policroms de les infinites avingudes delineades fins a trenc de paper blanc, on, ninots esquemàtics, aixafats, ujats, aixapeïts, fent mania, en plena descomposició, maleitament cansats de pensar’ns-en de bones i florides, ja només cal que ens en pensem d’esborronadorament ben dolentes — segur segur que rutllaran millor. Car fes, obsessiu, memòria, ca? Immarcescible: 2017, when the hopes and tropes of millennia seemed so close to fulfillment, that... Mes abans lleixa’m espolsar aqueixa merda seca de simi poixeule a la panxa de la bella dorment, qui bo i adés somiant en el cavaller servent, i mentre el cavall blanc d’aquest esfereït s’irrita fins a l’assassinat a cops de ferradura del brut jocós antropomorf ninot pelut qui damunt se li caga, tot esdevé panorama xorc, amb pilots i pilots d’infraccions, a tomb i sense; cert, cert; a çon Sovint en sovintegen els casos, inspector; què penseu fotre-hi? A sang i fetge, oi?

És palesament i ordinària sabut que tota fraternitat cova malalties; a la casa d’orats sé que troben eròtics els bubons i els carboncles, i que el paroxisme del foc i el devessall ciclopi dels afusellaments estocàstics i a nòduls afetgegats, o els daltabaixos i tràngols més túrgids, atapeïts, absoluts i barrejats, els duen orbs, i a esmeperduts orgasmes. On se n’ha anat l’oreig que ens portava l’encant plàcid de les escèniques escates? I les senyoretes a l’empait de qualque idiota pels ponts del carrer Avinyó? Ai, ai. Al sòrdid rabeig de l’àcid continu que corroeix el sollat paradís de les nines en flor, encar ensumant la flaire de l’esvaït esquer (a la molsa gebrada havia tret tendre el nas esvelt escurçó), corpodrit d’angoixa (velluts de molsa als raigs del Sol qui es colgava), la vareta de saüc del meu saurí, o la barnilla de faixa, o la virolla d’ombrel·la, o àdhuc, més a propòsit, el capçal de cordill, d’esotèrics assedegats vaivens i amb afal·lerats delers de troballa, allò massa encasellat vol amb enardiment de bat a bat...

Ah bon dia, gràcies.

Enllestit el tec, esguardava tanmateix la piràmide de llevants de tota guisa, i anava a l’empait aquest camí de qualque anòmal capítol per a endrapar de bon matí, quan en aquell món espectral de simulacres irreversibles, les llefiscoses teranyines al cony de l’esportista, les violentes habilitats de la qual, tot i que prou n’estava avesat, i a les de tota la fauna nadiua, i és clar així mateix que a la hilaritat que em provocaven, cada camí que m’assolien, les noves efímeres de llurs ininterromputs simposis d’erudits, cascun dels presents a les pantalles llavors talment un taüt obtús i pretensiós, amb tots els símptomes de no saber dir altre que badomies, em menaven a l’oblit no sols de les circumstàncies ans a la pròpia subjectivitat, ço és, a la intolerant absència del meu jo propi, i bé, tant se val, doncs això, les teranyines que en trec, repetiré, del cony de l’estoica esportista, tothora estrènuament exacerbada, i la qual ara pretenia, abans la dutxa, d’embolicar’s en la tovallola, mes parant molt de compte, ben a prop meu, a fer-s’hi alhora un parèntesi que emmarqués sumptuosament son cony altrament opac i il·lògic, del qual com metzinós escurçó qui tragués higiènic el nas ran l’aterridor dèdal, aitambé treia banyes i foc pels queixals un diminut orfe enigmàtic gland balb i calb qui, amb careta de préssec o millor d’albercoc, devia causar-li qualque caricaturesc pessigolleig o altre, car prou se’l gratava com si li fos epicentre d’allò que més nou i pruu, on noguda i amb prou pruïja, com dic, mecànica i sèdula, amb dits actius tots ensems, qui, en chor discordant, bo i garranyigant-li damunt pentenill i plecs intercrurals, li cercaven solaç, havia instal·lat, neuràlgic, i tanmateix, ai, esdevingut vagament un camí més obscè idiota, els llefres dits de la meua mà, com ara indecent nefròleg qui gorjut, no gaire llefec, i molt llépol de suardes i bromidrosis, de prou hermètic no troba re, els quals m’havia així mateix rucament enllefernats.

Sense cap altra raó fort disgustat, etzibava llavors cap garguirot al vergonyós capciró bo i recitant-li, sense gens d’èmfasi ni vehemència, a tall de disfressa que ocultés aital frustració, la primera implausible lliçó que em passava pel sensori:

Em dic «flictena» i soc una entelèquia; ço és, em dic «butllofa a la pell per culpa de manxiula o de cremada» i soc potencialment quelcom que es resoldrà en un pet: duc eternament l’efimereïtat al cor... duc efímerament l’eternitat al cor... soc no re bo i essent... ço és, bombolla buida qui esclata en no re.

Vaccí contra la sodomia, la corrupta atleta es tapà el rerefons; els dits del seu invulnerable escut de revulsiu acer escarnien els meus:

Us hem ben embacinats, datspelcul! Talossos, sòmines de solemnitat!

Ensinistrats retroactivament, amb ferotgia se m’eclipsaren; algú m’ha presos els tentacles en ostatge, confabulava, i, esparverat i paranoide, em qüestionava:

Qui em desarrelava els peus de cabra qui ans prou duia bellament tasconats als punys? Quina pèrfida ocultació dels meus llambrescs dàtils, els qual adés, col·lectivistes, s’entenien meravellosament, em tramet ara, en successives onades de declivi, a escruixidor enyor? Efímeres ombres, lleugers ectoplasmes, gàrgoles espúries de l’avior fantàstica, en perdia memòria! Us vull renadius! Ganimedes, la plàtera! Xorrèstic! Gemmes! Daus!

Als clots i xamfrans de les mans, m’hi bullien per les incisures els escamots d’aleatoris ònixs qui crec que tost reeixirien en llur mosaic; passarien de bell nou d’ésser cascun un altre negligible còdol vora mar, absurd i sense objecte, a reviure com fantasmagòrics pops qui, d’ataràctics, letàrgics i taciturns, ensopits al blau camafeu en la son de les eixorques catarsis, entren en òrbites de rancúnia i ixen de polleguera, assedegats de revenja i extermini, si llur artístic esperit, per l’esporàdica musa espontàniament desfermat, malda llavors, com gos nihilista, devers la deficiència, el nyap, el gargall infecciós, el morb elegíac, pol·luït, de la mofa i la derisió perverses, carnisseres, que els tifes peguissers pestífers reparteixen.

Escarràs conreant mentalment les meues obres, amb sal a la llengua, pres per cap vellutada galivança de marítima fal·lera, havia brutalment enxampada la mort (de qui els pebrotets i l’atzeb eren com sengles pansetes) en l’acte inic de voler tondre’m els ressorts interiors, quan, bo i metent en mecanisme l’infal·lible recurs de recobrar, com dic, els íntims ressorts amb l’estratagema gloriós d’un ardit cop de pit sensacional, i encontinent, en un altre dels meus molt sonats gestes i reeiximents, i proeses i esplets, i, ventríloc, alhora bo i a lloure esventant i aviant lletanies de prestigi provat, què volíeu que fotés, Àiax esquinçat qui aitants d’altres camins monarques i eclesiàstics he volguts fotre a forca i guillotina, sinó metre-la en vitrina en formol onejant, amb, a sota, la llegenda següent:

—«Vinc amb la dalla i la falç/ No pas a toldre l’aufals

I en petitet, en un requadret, dalt a l’esquerra:

—«Mes (horrorós pas en fals!)/ De l’enemic a l’encalç/ Em desconfeixen bogals/ Sublims cèl·lules glials

I calla, car llavors, interromput en l’ociosa tasca, biògraf anguniosament imaginatiu, submarí pels oceans de sofre on se’m rabegen les cròniques falòrnies, per la finestra que tancaré se m’infiltren, com penjolls d’arracades i joiells portats per monstres dels anys del juràssic, els sorolls d’en Bellsollel, el veí, amb el seu gruixut molt reganyós tractor, industriós i fidel pagès qui sega i tol, com endurits caluixos i d’altres empedreïdes soques viltingudes, els irrellevants tribunals d’espectres disfressats d’espúria mort, els atrofiats integrants dels quals, amb virosa fantasmal roba de seu fastigós, em condemnarien a ordalies la il·lesa virginitat de cada closca dels autòctons encar beneïts per la perla de la autoimmunitat a llurs estúpides, cretines, virulències “pàtries”, i al desorbitat esmerç de les malaltes corcades usureres i avares (ço és, carrinclonament àvides) directrius que ens volen de totes totes definitivament desconfits i àdhuc increats, i a tots ops coralment estimbats pou avall últim, on ensems és clar que a tot el que mai decreten contestéssim, ara que de més a més prou ve a tomb:

I els collons d’en Vamba, feixistes de merda!

I prou. Recolzat a la capçalera que encapçala l’estesa cranial d’on els coets espirituals s’enlairen sobirans com òrgans cromàtics que es resolen en xafardeigs als quals d’antuvi dones autèntica vàlua, i aproves — magnífica conducta, en aquell perfecte reialme de goles descordades, ah meravelloses antigues bugaderes qui (culs i cuixes) rentàveu als safareigs i eixamoràveu llavors la bugada a l’oreig que us aixecava encar pus amuntet les faldilles — com titllen d’allò pitjor els costums fratricides de clergues i camperols, veig que al cap i a la fi prou assoleixes tanmateix de reeixir com un xinès eximi, i que signes amb qualque inconspícua xeix (car de què serveix?) aquesta altra ben fresca obra d’art, on que calgui dir allò d’albíxeres, matinet ben aprofitat, o quelcom de si fa no fa.

(...)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall