incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, d’abril 28, 2021

Sargint la boïga [o]



(El divuit de setembre, C.A.D.)

El divuit de setembre, Cunt Appreciation Day
És de tots els jorns el meu preferit.

Com tothom sap, és quan, manat per dreta llei
Totes les femelles, ja eixint del llit
El conyet es destapen i surten de servei:

Obren carranxes perquè jo eixerit
Els faci que l’han millor que no OK
Bé dient-los txipèn, o aixecant el gros dit.

El divuit de setembre, jorn on faig els anys
Mos ulls se’m maregen com voltors i aufranys.

Soc-hi arreu preant, de gerdes minyones
El present que em fan, oferint bufones
Llurs figues flairoses, pessigolles al nas:

Si això no és el cel, no em vull morir pas.

(...)

(Havent somiat sobre el neguit, el neguiteja el somni.)

Hom s’acotxa de neguits clafert
Hom en somia fins a l’esglai
Hom es diu que cal restar en pau
Hom fa això i res de bo no en trau.

El cel ras se li ompl de gnoms irisats:
Apòstols tòfols gallòfols proixòvols xipòtols
Molt necròfils, transgressors:
Simforofílicament trempen fort
Davant accidents de proporcions
Èpiques, hipotàctics ejaculen
Voris elèctricament helicoides
Fins que, com les casetes dels petits
Crancs-bombolla, se li ensorra el cel ras
Al plomall i reneix, del tot dessonillat.

Vehicles efervescents encar romanen
En glòria asfixiant rere les retines.

Coincidentalment, el bon Beelzebub
Qui sinecdòquic representa tots els gnoms
Avui va molt mogut i amb brevetat sobirana
Apareix i escombra sencer el quadre
Amb son cataclísmic corrent espermàtic.

Cada espermatozou palleja i doncs el llenç
Esdevingut canyella, par ara estany balsàmic
On l’ombra s’emmiralla del vol furtiu al cel
De l’àngel fosc amb ales de muriac acrobàtic.

La nit i sos brums irrellevants
Hom se’ls pren com facècia de tort tast.

On cadires etèries hauria llogades
Ara hom se n’absté, tret que troba el sostre
Esfondrat i gens ambigu el pixum
De la insalubre pluja que a crus trets rep al cap.

Tamborinat, hom amb il·lusió exulta:
Ha retrobats els molt menys angoixants
Llufes, noses i neguits del nou jorn.

(...)

(A la recerca de les caquetes de les odalisques.)

Mesquiter, amb mon caixot em present a l’harem del baixà a recollir-hi les aromàtiques caquetes de les hurís meravelloses. Químicament castrat per crims molt greus que de jovencell (on condicionat per les desastroses vicissituds ambients es veu que esdevinc damnat) cometí llavors contra la castedat, i ara doncs totalment inofensiu, soc benauradament l’únic mesquiter de la vila amb permís de ficar-m’hi, vós, acanéssiu si us plau la bondat que no em fan!

Amb quina il·lusió no m’atansava llavors a la terra promesa! I que m’ho feia escaure, ca? Car sabia l’estona on tenia lloc l’espectacle celestial. Efectivament, hi vaig, murriet de manguis, a l’horeta que sé que foten el ioga, tot just abans dinar. Sota la pèrgola areòstila d’un pati sense boga a cap horitzó, entre una munió de carrolls de flors de càssies, glicines, lilàs i buguenvíl·lies, tots doncs delitosament florits, elles com s’hi posen... i com ens posen!

Car sovint hi esguardàvem (personalment, és clar, sempre que puc, amb companyia o — encar més d’estranquis — sense). Hi érem doncs ahir mateix, badant, bavejant, “extasiats”, jo i dos altres efeminadets eunucs al gineceu del palau, fetillats davant el conys oberts en posicions adients, com dic, de ioga, que les superlatives hurís del serrall feien amb fam i nuetes, a les ordres d’un faquir qui em donava un rampeu gairebé exacte, car també era prim, lleig, capat i renegrit com jo, i, ai, vós, baiaderes sempre verges (el ioga reforçant llurs músculs vaginals i anals), femelles models, dones precioses mostrant llurs esquers, llurs furioses vagines, bufa, sap què...? Què altre! Que hi has de coldre! Que t’hi has d’agenollar, tocat per la “gloriosa gràcia”!

Com aquell, cap temple més adequat, amb sos soldanes sublims qui són vivífiques deesses verament sempiternament verges — mes, ep, vós, verges de debò — no pas de mena merdosa, com les faves cretines de falsos temples repel·lentment burocratitzats, les quals, de verges, vós, re: flasques, bledes, fades, com sabem, prou sovint no representant sinó les amants de l’artista (pintor, escultor) qui les concep.

Encantadores, ullpresos per llurs coruscants eixarms, resplendents encisos, i els tres delerosos de cardar (només de faisó abstracta, vós! Car qui hi gosaria! No pas naltres, no fotem!). La disbauxa (sempre imaginària) dels devots!

Morosos i amorosos, amb nyonya i conya, marabuts partenòfils, aquells conys foramidats, esvorancs per on, “extàtics”, rabits, no espiàvem, otacusts de paradís, les veritats últimes de la benaurança definitiva, de cops, com ara, histèrics, rient a cor què vols (de felicitat!), com dic, per molt capats que fóssim, re no ens impedia que, bo i admirant com dic tanta de beutat irrefragable, no ens trobéssim amb els ravenets, de l’emmeravellament, tots dretets. A despit de l’anorquisme, es manegaven, els putetes maneguets, d’aixecar-se’ns prou... (Fenomen per al qual aitampoc no cal tampoc capficar-se-n’hi ara tant; és com el fet que no cal pas ésser pintor de quadres per a admirar’n ans apreciar’n i gaudir’n tants com vulguis al museu, ni cal ésser cap gallina ponedora per a admirar i fruir del tast d’una bona truita de recapte, no fotem! Cert que sense ous no podem fer cap mena de diguem-ne truita, però prou que amb la nostra glabra i molt poc desenvolupada coseta sempre podem, efusivament i emfàtica rai, trempar d’admiració!) A part que trobàvem els tres, estetes com cal, que cap obra d’art al món no és pas comparable, en pura i escleta (i esclatant!) sublimitat, als conys de les deesses!

Allí érem ara, lil·liputencs, aspirant fins a l’ascensió (en ascensor sense fils, espectral, màgic, veient-nos “raptats”, com els quatre fastigosos il·lusos egoistes gats, “elets” o escollits entre les milionades incomptables altrament — fes-te fotre! — irredemptament destinades a l’infern etern), a mig aire suspesos, en joli, aspirant, dic, les sacres emanacions de llurs fonts d’etern goig i de joia persistent. De més a més ecfràstics, els cantàvem mudament les gaubances on ens sumia l’acte cabdal d’esguardar’ls els bells conys, els més selectes, “excelsos”, del món! Engir o girientorn de 400,000 conys tots badats i llurs corresponents 400,000 pocavergonyetes coprodeus, o foradets de les caquetes, alhora picant-nos l’ullet, ah delícies inassumibles! Miracle dels conys multiplicats! Allò que no hi ha! El més singular dels miracles! És clar que hom en frueix pregonament... Els conys de les quatre-centes mil més caldes paies de l’islam... i enjondre... núbies i circassianes i tot, jotfot!

Si allò... si allò no era incomparable, supereminent, visió miraculosa mai millorable enlloc a l’efímer univers present ni a cap altre! No fotem, escolteu, vós, impossible!

Al capdavall, enlluernats i àdhuc eixorbats pels Sols dels conys, pels conys solars, romaníem aterrats, part de terra, runa i calçobre d’enderroc, totalment desconfits, bo i reptant, palpejant, orbs i balbs, rajoles i catifes, i no pas que ens en planyéssim ni ens en penedíssim gens; al contrari, sense veure’ns-hi de cap ull, joiosament ab òculus i tot, què altre podíem tots tres gruar que d’ésser cruspits, sencers, com cuquets, pels conys sensacionals... I allò fins que el baixà no s’escaigués de baixar tot d’una i no ens eixorivia tots tres plegats a guitzes i mastegots. Baixà el baixà i el sortilegi xemicà. Drac onanista amb aspecte i maneres de gallimarsot tostemps molt despagat, tots li fotérem encontinent les catorze reverències de rigor, mes ell, nogensmenys, el baixà, ni cas. Duríssim:

A la feina, a la feina, gossos, quitzes, gotzons! Inútils, taral·lirots, bandarres, rebuigs!

Així que escarrabilladets rai, ja ens veus de dret i amatents cascú a la tasqueta, eu devers les delitosament flairoses defecacionetes de les princesetes, ells cap a fotre allò que es veu que collons deuen fotre els molt sortosos eunucs residents. Ai llas, doncs, glòria no pas gens infinita, vós, ans passatgera, ventissa, fugaç, transitòria... impermanent... com tot.

Pensava un instant de maleir el malparit... (Ah, baixà qui ens tols la visió suprema! Així qualque jorn no gaire llunyà et trobis tu també jugant al futbol amb tos ulls extraviats pels fangars d’un oasi infecte on entre les verinoses herbes les orbes serps verinoses mosseguen sens arrest!) Mes, si hi pares esment, demana’t per què serveixen les malediccions...? Per què sinó perquè se’t podreixi doncs una miqueta més el fetge, fa?

Com deia en Proust (en un altre paràgraf censurat — la imbecil·litat dels censors, és conegut, no hi ha imbecil·litat més imbecil — de la cabdal “Recerca”, que tanmateix em féu llegir per amistat, sabent-me humil lletraferit, a despit d’ésser alhora no re altre que molt baix escombriaire), deia, en Proust, l’altre, mon amic molt encertat ni perceptiu, vull dir, perspicaç, allò de: Esguardàvem conys ací baix amb el mateix “entusiasme” que els doxòpates cretins al cel no diuen que esguardaran el cony encar pus superlatiu ni tothora relluent de llur “déu”.

Mentrestant, els tres benaurats, com adés fórem i hi fórem, sabíem tanmateix que tornaríem i hi tornaríem. Car no hi ha re més addictiu, com sabeu!

Fent la feina, vaig cavil·lant... Personalment, gloriós, només vull no voler re... en presència del cony sempitern. Car si (com bé diu en Xopi), Qui mata es mata, i Qui odia s’odia, és palès que Qui contempla es contempla! I doncs, tot i eunuc impotent, qui se sap al seu lloc, no pas (com tothora altrament) perdut, bo i contemplant, albirant l’obra mestra de la creació, felicet rai!

Val a dir, en efecte, que el que cal és no voler i prou. Cal no voler i au. Cal tot just (i prou) afluixar-ho tot (nervis, músculs, cobejances, desigs, rucades d’aqueixes) i trametre ulls i ment endavant... Què altre pots fotre un pic ja ets al paradís! Acte de contemplació sense contemplacions. I apa! Tot tira cap envant, i re cap enrere. Un pic has vist el cony, ideal estètic, saps que cap idea (o forma) més ideal (ni doncs formosa) no pot al món existir. D’ací el plaer intel·lectual de, fascinat, ullar ulls de conys! Embegut en la contemplació, tota pena ni dolor de sobte se’t declaren absents!

Hom s’autodeclara ple d’un urc tanmateix modest, capdecony! Capdecony de referència, el més gros de l’univers, àdhuc més que no el capdecony més gros de Lleida, ço és, el qui duu la geganta, la dona d’en Solimà, el soldà, ço és, ella, na soldana Rocçolana...

En aquelles llunyanes (remotes!) belles saons de ma infantesa, si fem memòria, el capdecony més gros de Lleida, el qui portava la geganta, es deia Esteve Lluïseta, i sos ullets rere el tul tenyit i reixat davant el cony de la geganta ardentment ho penetraven tot. De tal faisó que, quan les dones el vèiem desfilar pels carrers, dies cèlebres i potser coledors, acompanyat del mal recós Marraco i dels Nans del cap gros, amb d’altres enfaldillats dignitaris pareguts, les dones, dic, no podíem evitar de gratar’ns efusivament els conys; és que teníem la impressió indomtable que també, tot volent veure millor l’altre món, un follet maliciós ens anava badant les cortinetes roses dels conys i filustrava enfora, com qui diu per la molt escaient finestra del cony, quin fora ara l’estat (segurament cada dia més fastigós) del (nostre) món.

Potser hauré d’aclarir que l’altre Proust és el qui ara mateix escriu “naútxnaia fantàstika”. En Dionís Proust de la Capçalera, de qui l’obra més potent, i per ara única feta pública, és, com tothom prou deu sabre, «A la Recerca d’Allò Pus Collonut».

Tal volta més conegut encar que no ell, ara que ve a tomb, caldria qui sap si esmentar son germà de mare, en Joanet Pedres de la Capçalera, el qual, amb un nom predestinat, un nom benastruc, de bons presagis i averanys, esdevingué l’ínclit inventor qui immortalitzà el capçal llamborda. El capçal llamborda, sí. Per comptes de cap coixí per capçalera, imposà, per als més místics i estoics i espartans, com nosaltres, bufs il·lusoris claferts de gas (un gas molt semblant a la llufa), i obstinadament impotents, als quals doncs no ens llegué (no ens fou llegut) (i contents i feliços que re altre no ens fos llevent) altre que contemplar... I què cony vols contemplar millor que cap vastíssim serrall ple de gimnastes càrnies i nues i atlètiques, carallot...? Imposà, dic, en Pedres de la Capçalera, la llamborda lleugerament encoixinada per capçal, amb la qual nocturnament cofat, rai si collonudament no dorms i somies.

I ara tant se val, plegarem d’aquest coloret. Car ens hi esteníem qui sap si debadetes... I qui molt abassega esdevé bagassa cardada per tots. Qui molt acunça poc escunça. Qui molt abraça poc estreny. Qui molt deleja es mor d’enveja. Qui molt diu (com qui ompl massa pap i niu) poc viu. Etc. Etc. Uf.

(...)

(Endurança caldrà fins la imminent desfeta on del tot desfets no som.)

Intrusiva, se’ns entremet una llamborda forastera qui sobre volia cantar en xerec! Pudia massa, i totes les llambordes del voltant patíem per a treure’ns-la i treure’ns-la... fins que, amb els anys i panys, ens n’acostumàrem. Sí ves. Què podíem altre fotre-hi...? Potser fer’ns escàpols per via de mort — única vera eixida a tota l’estranyesa que ens envaeix i ens nou... i (quin remei...!) ens nourà de continu... i pel que ens resti... com és d’altra banda a hores d’ara totalment i irrebatiblement palès.

(...)

Viarany de retorn al no re, vaig fressant-lo sense fressa ni pressa, mes seguret; això sí, això també, seguret, seguret; sense desviaments ni distraccions, seguret, cap endavant, a trenc ja d’arribar-hi, de fer-hi cap, i fer-hi festa. Quina festa...? La festa de la paradisíaca insensibilitat en el silenci sens fi, de la clara ataràxia definitivament atesa; pura bafarada que es fongué, petit buf que s’esfumà. Per sempre més. D’empertostemps. I au.

(...)

I amb la samarreta suada arribes a Samarra, on saps que la mort amb candeletes i bavejant no t’esperava.

Ací em tens, trosdemerda, li dius.

I ella què fa? Diu, What? Saps què? Per què no n’emprenyes una altra? Prou sé que tu no duus ni un pèmpim a la butxaca.

La mort, doncs, una altra puta qualsevol — de bon preu, si vols — mes d’allò pus lletja i infecta.

Ja s’ho fotran. Que no m’hi comptin (entre els pustulosos postulants) (qui se la cardarien).

(...)

(Nistagmàtics retrets.)

Monja o bruixa de les fosques Espanyes
Jo qui soc savi i metge amb cucurull
Em gita llambregades d’àvol ull
I li faig la figa i li faig les banyes

Molt assíduament i apotropaica
I de més a més de la llei hebraica
N’extrec malediccions per al futur
D’antiga collita i d’impossible atur.

Car com et bats contra el misòleg i obscur
Sinó amb lògica claredat pirenaica
Que la ignara desèrtica duu a embull?

Li endinyes traçut enmig les lletges ganyes
A tornajornals tot un bon recull
De pecs dogmes o afegides buanyes.

(...)

(Certes sensacionals accions de n’Anastasi — de malnom Tanasi — Verderol.)

Tothom al món, com és collons sabut, han el gust al cul. Xarons i carrinclons, només compren allò que és anunciat, propaganditzat, és a dir, allò que és una merda, sense cap qualitat, i que doncs per a vendre-ho cal que sigui esbombat i martellejat pels repel·lents mitjans (d’arrucament general), car és clar que (no fotem, vós) que si fos bo, en un món com cal, el producte, la idea, l’objecte, es vendria sol.

Així veus, doncs, que els desgraciats (els enganyats, els decebuts pels camandulaires “periodístics”) compren només els pitjors productes, els productes més xerecs i excrementicis, els més dolents, els que no valen re i són molt cars, els que s’espatllen de seguida, i només foten nosa, els que no serveixen sinó per a maldecaps i per a l’enfonsament moral i el tedi, i el deler imbecil (autodestructiu) d’heure’n de nous!

No cal dir que la cosa també s’aplica als productes anomenats culturals. Pel que fa als llibres, als quadres, a la musica, a totes les arts, quins són els llibres més venuts, els pintors més exalçats, les cançonetes i simfonies més repulsivament escoltats? Els més merdes, és clar! És a dir, els més venuts. Guaita’t les llistes. Els més dolents sempre els veus amunt, suren i suren, desesperadament, com els cagallons buits, vacus, que són.

Es com si els tirànics, despòtics, “salvadors” qui dicten les modes i maneres de “consumir(-se)”, s’han llegida la merdegosa “abúlia”. Prou hom diu que hi diu, es veu, que els dolents seran els bons, els pitjors els millors, els pèssims els òptims. És doncs com si tots plegats, segons l’abúlia, ja som al cel. Tothom content.

Tant se val.

Així que ja ho saps, es digué, inspirat, en Tanasi, de sobte tan bon agnotòleg, ell. Això rai. La qüestió: si vols vendre re, ven merda. Això cal.

I això féu, jotfot. Se n’anà a Mèxic, on la gent, a part d’ésser tan tanàsia com pertot, és d’allò més supersticiosa; cal comptar’ls entre els campions mundials de la superstició. En Verderol, abans d’anar-hi cal dir que, un vespre fosc, per casualitat, en acabat de cagar i torcar’s, en guaitar quin carés ni quins agalius no presentaven la seua caguerada aquell dia, se n’adonà que el dibuix merdós al paper, hom podia fàcilment interpretar’l com la carota d’algú. És conegut que els humans hem aquest instint, una altra mania cerebral que ara no sé com se’n diu (antropoquelcom? prosopoquisap?), una facultat gairebé universal de reconèixer fesomies, i anguiformes perills i felines temptacions, en formes determinades; un instint, doncs, de veure-hi pertot arreu, als núvols, per exemple, a les goteres al sostre, a les taques d’oli, o de cafè, o del que sigui, a les ombres, a les estranyes siluetes aombrades o entre tenebres, als conglomerats enigmàtics, heteròclits, qualssevol, de guipar-hi, dic, volums entenedors, i sobretot vults, figures, visatges, carotes, com en dic, d’humans i de monstres.

A Mèxic, i a pler d’altres indrets si fa no fot víctimes de l’horrorós adoctrinament canfelipútrid, es veu que hom veu les carotes de llurs ídols pertot arreu (cal suposar que a cada indret on adoren ídols, els ídols que el cervell embacinat els fa veure són els ídols de l’indret, no fotem, és clar). Tant se val. La qüestió que, llavors, allò ho troben miraculós a collons, i ho honoren i ho colen, i ho duen en processons i ho paguen carot, els carallots.

Amb mans i dits traçuts, fent pressió ací i fent relliscar el paper (i més tard el mocador) aixà, n’Anastasi lleu aprengué a reproduir la carota del rei dels cretins tantost torcar’s la merda al cul. A tall veroniquesc, llavors aprengué davant l’espill d’exhibir el mocador amb la merdosa obra d’art.

I se’n va anar a vendre la seua merda als mexicans. Es féu així milions. Es torcava el cul amb tanta d’habilitat que el vult estult del barbat “crist” apareixia inconfusible. On «Miracle», cridava tothom, hieròduls, i estabornits, esborneiats, esbalaïts, petrificats. De genolls. I ep, vós, com volien llavors tots pagar pel mocador miraculós! Tots llurs estalvis, els del poblet sencer, despesos per a adquirir la peça màgica (el mocador cagat) per a fotre’n una sacrosanta, molt reverenda, relíquia a l’altar de llur templet.

I així, de poblet en poblet, escurant les butxaques de tots els datspelcul. I sense donar garses per perdius, sense escamotejar, ni fer veure visions. Car no pas que fotés com d’altres mags, amb trucs idiotes, prepreparats, no, no pas, gens. En Tanasi cagava davant tothom, despullat de pèl a pèl (anava capat per al negoci, per a l’avinentesa — de missió evangelitzadora, com qui diu — i, això rai, ja es faria remetre, reficar, l’aparell cardaire quan fos ric, i es pogués permetre tanta de femella i tant de luxe — i anava al mateix temps vestit només de jesuïta fastigós, i sols li calia llevar’s l’uniforme de monjo ximplet, i amb no re entrecuixes, no escandalitzava pas ningú; al contrari, el trobaven, amb raó, màrtir per a la causa) i demanava llavors un mocador net (el de la dona del cacic de l’indret, especialment, si era possible, o el de la seua amant, o, el que era el mateix, el del seu capellà) i, ja, havent cagat, s’hi torcava, i el resultat sempre era el mateix. Un “crist” llepat!

Al capdavall, hi esdevenia tan famós, es veu, segons ell, que sovint les dones, entusiasmades, li llençaven les calces brutes perquè els hi fes també un “crist” privat.

(...)

Em deia força anys més tard, en Tanasi, que ara ell rai, havent-se prou ja establert de capitost de la indústria i la banca, i essent doncs un altre imprescindible atot de la política i l’economia, i es veu que, amb els mitjans policíacs al seu abast, havia assolit de localitzar’m, i em convocava, digué, nosaltres que havíem estat “íntims” (mentida!), per a proposar’m un “gran afer molt favorable”, el qual afer consistia en la ridícula obligació que li escrigués “fantasmalment” (“tu qui no ets sinó un literat fracassat, empobrit, pelacanyes”) un primer esborrany (“en acabat, els altres esborranys, i no cal dir el resultat final, prou me’ls escriuran fantasmes més falaguerament brillats ni hàbil ni saviets”), un esborrany inicial, doncs, de ses “extraordinàries” memòries, ço és, la seua “incomparabilíssima” autobiografia... Hom es pot imaginar quina mena d’“autobiografia”... L’elitisme sempre fot proselitisme. L’antic venedor de merda (física), en ven encar (teòrica); no pot fotre altre; en vendrà sempre.

No siguis ruc, mon amic. Els atacanyats, els conxorxats de veritat som els rics i poderosos, i perquè podem, això rai, ens empesquem — i fem disseminar pels nostres mitjans de comunicació — els nostres essent els únics permesos! — conxorxes i conspiracions i confabulacions molt més absurdes, i com més absurdes millor, car és llavors que la plebs tostemps ignara no s’ho creu encar amb pus de força i convicció, de faisó que, fascinada (la plebs) amb les conxorxes impossibles, ignori l’existència de la bona, l’autèntica, conxorxa, i, amb la dolenta, amb la repetició de la dolenta, amb la multiplicació de les dolentes, les falses, les extremadament violentes i visionàries, i sense cap toc de possible realitat, s’hi capfiqui de continu i de valent, i sovint tant, tant, que no surti (la ignara plebs) embogida i destralejant a tort i a dret, i sempre contra els falsos atacanyats, els ingenus oferidors de floretes i merdetes, pobrissons, hahahà.

Als rics totes els ponen; per als rics tot és possible. Són el meravellós espill on ens envejosets ens volem en somnis reflectir.

(...)

(M’assec ben assegut i això escric ben escrigut.)

M’assec ben assegut i això escric ben escrigut...
(!)
Ep, no sé pas què m’he cregut (!)
Gairebé m’he morigut
Quan he vist que, enlloc d’“escrit”, he escrit escrigut
(!)
Versificant, bon espai de lleure a lloure he despengut
I per això clos he romangut
I me n’he adonat que com menys m’he mai mogut ni bellugut
Més m’ha succeïgut
Vull dir, ocorregut
(!)
Ai, i ara sobre, per a més martiri, veig que, enlloc de “mort”, deia morigut
I que hauria hagut d’escriure he “despès” a lloure, i no pas despengut
I, com per tothom és sapigut, cal dir havent “romàs” clos, i tampoc romangut
(!)
Què tinc? (!) Hom em diria de begut (!)
Potser un bon clatellot prou m’hauria calgut
D’enlloc plogut, prou m’hauria plagut
(!)
Mes ara, commogut vers mi mateix, me n’he enrigut
I he discorregut que potser poèticament tot és llegut
No crec pas que no res hi sigui defengut
(!)
Amb allò m’he vist, com és degut, agudament socorregut
Prou com qui diu esmoladament bigotut, i envigorigut i forcegut
Gens enllangorigut ni estamordigut ni adolorigut
(!)
Justificat i sostengut, benavingut
Car prou és conegut que com més va, més fot figa el contingut
Més es desencén allò encengut
Més s’escoixén l’escoixengut
No sé per què estic doncs tan sorprengut
Que gairebé tot l’après hagi desaprengut
(!)
Fer les paus doncs s’ha escaigut
M’he petonejada cada galteta tot complagut
Què hi farem si em veig atragut per allò més bonyegut
(!)
I en acabat, au, m’he doncs desassegut
I ja re de pus d’escriure no he volgut ni escrigut
I m’he ajagut, i així, tal com raja, he ragut
Fins que la soneta ben tost també no ha comparegut
(!)
Llavors, és clar, no fotem, com un santet m’he adormigut.
(!)

(...)

(Tollet de gaubances. Font de jovença. Pou d’oblit.)

M’han tramès a una altra clínica. Per sort, aquesta n’és una amb metges es veu que no pas hipòcrites com els altres. Els cartells als corredors i a les cambres no et donen cap mena d’estúpida esperança. Et diuen (albíxeres!) la puta veritat.

[Die already! Never too soon!] [Rather be dead and be done with it! Did you know that you have a hundred percent chance of dying... when you are alive?]

[Viure: Breu incís de constant desencís.][No hi ha paradís.] [I si mai cap te’n sortís, rodoladís, per un magí que massa se t’esporuguís ni se’t descosís, això rai, obrint els ulls de l’enteniment tantost se’t fotia fonedís.]

[No hi ha paradís sinó despès en mentiders il·lusoris temps llunyans.][Goethe: Man denkt an das, was man verließ/ Was man gewohnt war, bleibt ein Paradies.][Allò perdut, allò acostumat, hom, enyoradís/ Es creu ara que fou el paradís.][Vens tot trencadís d’un fosc i infinit abís, i te n’hi tornes encar més trencat ni estantís.]

[Only Cynicism Saves!][Happiness will never arrive. Ineradicable is one’s sorrow.]

[Precs eixoïts per quin déu?][Ai, avorrible plepa, et dic, carallot a qui li pengen les àvols fètides repel·lents candeles! Eixoïda ta fàtua preguera, ve-te’m ací: m’hi fic de valent, i, amb ales cacodemòniques, només per a tu, te n’inaugur estocàstic, tal qual, tal com ragi, a vol de xarpa, pler pertot d’altres volàtils cosmologies, on prou deu cabre-hi, besunyós, qualque paradís o altre, perquè en cap potser lloc no t’hi vulguin també fotre]

[Quan ets a les últimes (i sempre n’ets, tot i que sovint et pensis que no), tot el poc que pots fer, prou et semblarà collonut.][Siné, a les últimes: Fer “cacà” és “nirvanà”, fer pipí el “paradí”.]

[Cal viure l’instant que et toca bo i albirant tranquil·lament com capdeconyegen fútilment els titelles de la història. Divertides sapastrades les llurs!][Tot aquell espectacle carrincló de brills, enzes i ninots qui es pensaven qui sap què! La gran cosa, pobrissons datspelsés! Car què eren i què són de debò i de fet? Ombres ridícules fetes de no re.]

[Exerceix-te en el sa exercici de la cataplexia: la facultat de fer-te veure molt versemblantment mort.][I en tot hauràs reeixit.]

Es palesava doncs el benaurat fet que ja no érem al reialme xarlatà. Que cap malaltia hi fora criptogenètica ni idiopàtica. Ni me n’empeltaven de iatrogèniques ni nosocomials. Que allò era un oasi d’autenticitat. Que ja no ens trobàvem doncs a l’imperi de l’embacinament mèdic. On, del tron avall, tot és esgrogueïment de clavegueres, on els flagells són sobretot mentals. Rucs fal·leres, delusions, desvarieigs, que mai podràs eixir-te’n, que mai faràs cap enlloc.

Un parell de còmplices (en Gombau i en Mateu) abillats molt clínicament amb vestes cendroses, tantost els explicava què, se me’n fotien, i em responien justament com sempre (molt acollonidorament, mes al capdavall molt encertadament) m’havien dit de petitó a casa, si mai, nosofòbic, em planyia de cap mal.

[Això només passa tres dies abans de morir!]

Com he dit enjondre a un altre dels meus escrits apòcrifs, precisament la dita pot esdevindre, al cervell fantàstic, la fórmula de la fula immortalitat, la falsa font de l’eterna jovença.

[Qui no es consola és que ha un magí defectuós.]

Hom ha trobat el vaccí màgic. Hom es vaccina contra la mort. Només us cal un mal nou cada dos dies i això us ajorna la mort indefinidament.

No us cal ni moure d’on sou. Benifets de la civilització. [Dial a Doctor.] Truqueu a «Truqueu un Metge» i us l’en planyeu d’un nou sangprès o alifac o xacra qualsevol. I us ho dirà: Això només passa tres dies abans de...

I sempre han raó, no fotem. Tothom al món som perennement i literalment a uns pocs dies abans de morir.

I en Mateu (qui es pretén alhora mig obstetre, mig psiquiatre, i no feia gaire m’havia dit privadament que, contràriament a la desastrosa fauna qui veia quotidianament, qui no n’eren gens, jo sí; que jo era un geni, doncs, i que només infantaria genis... si mai ensopegava cap ventre adient) reprèn: [Sabeu que pixeu platí? Que cagueu or? Auris palters, ausades!][I que els ronyons us fan pedres? Que tots plegats som, en potència, petrolis, adobs i cendres?][Renoi, quin tresor no amagueu al cos! Prou podeu! Sortireu content de ca nostra, fa?][El cos és un mausoleu vivent, amb un esquelet, per exemple, de qui les facultats calcàries fan feredat.][És una caixa forta dels tresors, hermètica, de la qual només vós heu la clau?][Vós i nosaltres, és clar, els agonòtetes, els campions!]

I les veus burletes retrunyen per les enllumenades parets. En filustres les llustroses ben enllustrades il·lustracions il·lustres, i raus un instant (a l’evanescent rabeig) en tollet de gaubances.

[Pertanys als campions. Als qui no s’han cregut (ensinistrats com viltenibles gossos) els catralls i farfolles de tantes de sinistres llumeneres qui ens volien competint (vols-t’ho creure? sovint a ultrança, per a llur cruel gaudiment).][Brívies emmetzinades, que encroquen els dedins.][Car a qui li cal a la fi cap papissota elegia?][Tot s’ha escolat en un tres i no res. Alhora hi ets i ja no. Et poden venir amb un flabiol. Tes orelles són pols.][Pou de l’oblit. Gall i gallina. Foscor, claror, foscor.][I prou.]

Saps, pàmfil, que tot d’inorgànics elements fan l’orgànic del teu organisme? Durant l’estoneta de no re que despens al món, què ets sinó un empastifament de minerals; una samfaina, una escudella, un lleixiu, de laves; amalgama més o menys abonyegada de matèries inorgàniques qui s’organitzen efímerament en si fa no fa matèries orgàniques? Ets fill de la casualitat inorgànica. Organisme el teu doncs qui també va processant (transformant) els elements inorgànics en molècules biològiques, i alhora enrere, vull dir, a l’inrevés, en marxa contrària. Orgànic i inorgànic, mateix combat, tu, l’un es val l’altre, tot el mateix, i au.

D’això ets fet, això ets. Matèria inorgànica ja mantes vegades utilitzada — i reutilitzable. Reutilitzable passat tu, i generacions gairebé interminables de tus, fins a extreure’n (mai?) tot el suquet.

Enraona amb les pedres — prova-ho! — amb pedres particulars, reconegudes, de la teua coneixença — potser àdhuc íntimes — enraona’n de greus temes filosòfics, i veuràs que les respostes que reps són immensament millors. Car les pedres, els ambres, els éssers d’adés ara esdevinguts serens ammonits, no saben mentir. I els qui ens n’assumim (pedra) tampoc.

Només la veritat. Ni ostietes ni carallotades. Ni tan sols adiàfors no proposem. Cap engany, cap decepció. No ens sentireu proferir ni pies mentides, ni us hi acompanyaran mai els repel·lents ensotanats amb llurs fètids, fats, espoderaments imprecatoris envers qualque ennuvolat ninot. Per als crèduls, el virus imaginatiu, l’excés d’esperançada fantasia, és un paràsit que els va rostant i fent malbé el malastruc cervell. I llavors prou és palès (mèdicament parlant) que no hi ha ningú que faci més mal ni que sigui més enemic que els qui (camandulaires, maçons, mafiosos, idòlatres, fetitxistes) s’aprofiten de la mort per a vendre fum enverinat, vendre merdoses bajanades: cels, inferns, purgatoris, màgies, fames pòstumes, glòries, monuments... O el ridícul invent que en diuen “déu”, albardà assassí, perniciós habitant dels núvols, com dic; nefelobiont limícola i selenomàntic; fantasma fastigós qui entrevé territoris tètrics on les abominables perversions, les tristes manies cultuals, cultuals (amb l’acompanyament marejador de les bogeries instantànies, les visions ideològiques, els ritus ximplets, les litúrgies faves, les cerimònies tan tocades del bolet, les adoracions esclaves de repulsives quimeres...) l’en fan, molt despietadament, fotre el merdeta, el carrincló tifeta, i cruel, cruel, això rai, monstruosament, il·limitadament cruel, sotjador mocós, castigador molt subornable i exclusiu, perennement només a sou dels rics.

Batòfils, limívors, els despietats són (som?) els mateixos qui, de cops — estranyament, car com poden (podem?) ésser tan dolents altrament? — amen (amem?) les plantes, els minerals, les cuques, els cucs, i en són (som?) amics, i els amoroseixen (amorosim?), i en gombolden (gomboldem?), i ejaculen (ejaculem?), amb carota de ninot (si!), que tots són (ells!) també prou “valuosos”, al món, existents. I què vols que fotéssim amb els dits amb el temps superflu? Hi deu haver més teca a fotre que no prémer el gallet a tot instant. O potser no.

Entre dos foscants, no t’has demanat mai què fora altrament la cèlebre matèria fosca? Ni què recony enllumena (pretén enllumenar) cada estel? Falòrnies, repapieigs, imatgeria enfollidora. Pleguem. El món és un batibull. Un envitricoll. Un guirigall. Àvol cabdell. Olla de grills.

[Què els dec? O què els dec deure?] Abans d’anar-me’n. Per la lleugerament esclaridora visita.

[Al contrari. Bentrobat.][Som (qui sap) com les fabuloses, inversemblants, inexistents, meuques qui us són tan agraïdes pel servei, pel bé que els ho fèieu (i amb quin hàbil i planturós instrument!) que us fan pagar zero!][Igual serem. Més fotuts ens hem de veure.][Per quatre dies que... Vull dir, per tres dies que...][Regraciant-vos, doncs, dient-vos mercès. Potser per tots aqueixos vostres forcs de símptomes tan collonudament mortals!][Qui no té un all, una ceba.][I vós, d’alls, com dic, pel cap baix un rast, un forc ben nodrit.][I com ens hem divertits!][Ja tornareu!][O no.][Segurament, no. Recordeu. Això vostre només passa tres dies abans de morir.]

[Bona nit.]

[Bona nit.]

I tant. Hi ha un galló riallós de lluna al cel. Cel sense avions. Plàcid, solacívol, un vol d’ocs torna al nord.

Silent, hom se solaça sol.

(...)

(Hom i el seu llibre del món.) Cada vida escriu el seu llibre del món. Hom s’escarrassa potser a entendre-hi re. Al llibre del món, els personatges s’hi esvaeixen vertiginosament. Cada figureta isnellament neix, creix, pereix... S’hi esvaeix. Tantost apareix, desapareix. Hom perd el quest espigolant pútrides capdeconyades a les cròniques dels ventissos imperis. Tota mena de deceptius, enganyadors, escrits. I assaja de fer millor. Canvis. Canvis incessants. Bales i bacs de raimes amunt i avall, intercalats pertot. Taxonòmicament, topològicament, històricament, genèticament... Cada recapte on sembla que correspon. I de sobte tot es fon. Tan transposar ací i allà, per boldrons, per fragments, per plecs, i embalums i grops, i tot d’una hom se n’adona que tot rau esborrat, que no hi roman re. Cada escrit, full tot blanc. Cada imatge, full tot negre. Enorme volum buit.

(...)

(Sharpest among the sharp, even I came undone: What is it you want me to do? I wondered.)

—Què em vols fer fer?
Em fonc en ta presència
.

Fiu devers l’altre déu
Qui tocat de follia
Ineluctable s’atansava
Amb un Sol traïdor a la mà dreta.

Se’m desenguanta desfeta i molta
La carn de l’esquelet
Bullents els ulls m’espeteguen i salten
Flamívors heliotropis
.

Admirat de sa malignitat
Sa boca una O de foc solar:

Fou el que féreu sempre fems
Féu ell.

I ara els que férem foren encesos
Encesos fems
Que tost tot s’ho menjaren.

Què em vols fer fer?
Còsmica encar retruny la qüestió.

Fins que el darrer carbó es desféu
I en l’eterna nit insomne
Què n’havia de romandre sinó re?

(...)

(Annex Xeix.)

Reprenent mes joves proeses nocturnes on m’enfilava perillosament per terrats i teulades a assistir, sovint adeleradament, a esdeveniments cabdals, a tota avinentesa prest tothora a qualsevol escaiença per rebeca, bròfega, i peluda que semblés, recobrava anit l’antiga agilitat on, encar infant, grimpava caquis figueres moreres cirerers amunt, ben amunt, amunt, per a heure’n els fruits més ferms, sucosets i sencers.

Amb la corda ben embrancada, em vaig hissant llambrescament com bon curador d’arbres. Heus-me de bell nou tot musculat! Ni caquèctic ara, avui, ni epilèptic, ni convulsiu ni ja espassss... mòdic! Mai més per l’anul·latriu anul·lat, em gitava cor obert cap a totes les palpables temptacions propvinents. Som-hi, malèfics esperits nocturns, fa cap qui no sols us fa la competència, us desconfeix palesament i amb esclafadora contundència.

Lleixaves la dona al barranc, la barroera s’estimbava amb el seu cotxet escarransit. Xe, quin descans!

D’incògnit, he reeixit a desempallegar’m de les carronyes repapiejants qui en aplec se m’encastaven, i amb un capteniment exemplar he ascendit incòlume una xifra de quilòmetres que si la deia hom em deia de faroner. Ascensió inajornable mentre bufava el xaloc i de brosses se me n’omplien els ulls. Brosses, dic, àtoms gens simfònics de llicorella, engrunes d’agressiu llautó vingut de les cremades càpsules d’ampolles alcohòliques, i insectes. Insectes oftalmòfags.

Havia estat un dia de festa. I aquelles menes de festa, qui es panseix a mort, igni Prometeu?

Cantaven els zombis per al seu aniversari aquella tan carregosa fada cançoneta que repeteix fins que t’hi caguis, Per molts anys per a tu, per molts anys per a tu... Queixals escalivats per l’àvol vent de llurs emètiques podrides paraules. Fastiguejat, qui fot llavors el camp sempre és davant meu la meua iracunda ombrota. I allò em salva. Car entrompats han pres els cotxet mentre no hi era, i no n’he vist el fum al fons del fou fins al cap d’hores.

Hi davallava xalant i cofoi. A baix grollers organismes fets mocs. Cap mena d’unts no els guarirà. Totes llurs resurreccions... No es ressuscitaran ara pas mai ells mateixos, jotfot!

Amb zel titànic, entre la ronca bordadissa de gossos encadarnats, castigat com totjorn pels elements, reprenc via amunt per la vora tota perpendicular del frau, on flors de virolat violer, color sobretot d’albercoc, usurpen sovint l’indret boterut on m’arraparia. Els meus dits llavors presenten prou despietats llurs solgudes sinistres insurreccions; se’m vessen, sense cap voluntat de part meua, del tou de la mà, i anorreen tota collita, garfis acèrrims d’opressió. Què hi farem, floretes!

I així anar fent, amunt, amunt, hores i hores. I els tèrbols tremolins de la melangiosa aurora barrinen a pleret la boirina, i ara potser fora hora de llençar un cop d’ullet al desgavell metal·lúrgic damunt el marbrat corrosiu paisatge de tot avall. I amb allò, hoc! Excelsos llivells de gaubança m’omplen, obseqüent i agraït, el cor. Morta i ben morta la fètida danesa qui em rompia, amb ses arpes d’harpia, de casa, la insubornable condícia!

Seiem? — es deien ella i els seus. I seien al voltant de la taula de roure espessa com corpenta d’hipopòtam, voltats de llurs decors pestilencials d’eines brutes, i d’adobs i ciments, i d’altres polsims miraculosos arreu mal emmagatzemats... I llavors, entre mormols de claveguera, ressuscitaven, escac per roc, els pitjors insurgents ni proditoris ans cacoètics malfactors de la història amagada, ostatges massa de segles resclosits, tota mena d’incorporis empresonats, trofeus d’oblit sacsats per sobtades malignes riotes, cossos vaporosos insubstancials ectoplasmàtics, als quals nogensmenys es veu que, gràcies a la diabòlica acuïtat òptica dels convocants, hom podia comptar’ls àdhuc les infectes berrugues al nas i d’altres nodes insurrectes molt més podrits i purulents, idees al·lucinants tot plegat que feien esvair els més sensibles, i sovint vomitar, presos de vertigen, uns quants dels vandàlics maimons reunits.

Em lleixaven la casa en orris, i feinada per a l’escarràs llavors rai. Punyent mut rebuig el meu a tot aquell engranatge de desconsideracions envers el proïsme indefens, és a dir, envers el patidoret jo mateix. Qui, amb embalbiments a ambdós braços en acabat d’haver’s vist constret a emprar tot aquell embolic de feixucs i llords ormeigs i adminicles de neteja, entre prou nocives bromeres, es pensa, amb raó, en risc d’haver alhora atrapat cap calipàndria letal o si més no de les extremadament fortes.

I prop al capdavall de dalt de tot, un petit atac d’enyor me la fa veure per primer cop de bell nou.

Érem a Europa, a la Residència Sanitària de Westfàlia, a l’Annex Xeix precisament, on, no sé pas com s’ho feien, mes a les finestres del davant tothora hi feia sol, i a les de darrere sempre nit. I no sé, com dic, quina de les dues situacions era l’artificial, tret que ho fossin totes dues, o potser només una de les dues alternativament, mes, fos com fos, allò era així. Era tothora assolellat davant, i sempre nocturn darrere.

I com les meues preferències tostemps han estat nocturnes, havia entrat un jorn (o una nit) a una de les sales, i m’hi creia sol, i havia anat directament a la finestra del davant i l’havia closa totalment, amb els finestrons ben collats i fermats, i llavors, tot i que les cadires de braços, com en la platea d’un teatre, eren de cara a la finestra diürna, m’havia assegut i, tostemps, com dic, atret per la foscor i altrament neguitosament enlluernat per la claror, havia tombat cap enrere, repenjat de panxa al respatller, i m’havia mès a gaudir de l’espectacle nocturn, totjorn tan interessant!

Els arbres lleixant tanmateix clarianes aclarides per la lluna constant on sovint apareixien parells de bèsties ocupades en llurs meravelloses encantadores fascinants caceres i depredacions, i actes brutals i amorosos, i sovint no sabies quin, si amorós o devorador; en fi, tota aquella fauna salvatge, linxs, llops, llames... i estranys rats i conills i simis... i camaleons i cocodrils i cangurs... i els ullassos esgarrifats dels esgarrifosos lèmurs... hi badaves hores i hores.... I llavors vaig sentir una tosseta, i em vaig esglaiar, i em vaig aixecar a obrir els finestrons del davant i m’exclamí, «Collons, perdó! Poc sabia tota aquesta estona que hi hagués ningú darrere meu! Perdoneu! Perdoneu!»

I hi veies darrere teu, quatre o cinc noies molt retretes i inconspícues, i semblaven no gosar fer’t ni cas, tret belleu de la més boniqueta de les altrament força lletges daneses allí arrengades, la bufona xicotella qui seu al bec de l’esquerra més a prop meu de tot el reng... Per què no les ulles de cua d’ull una segona vegada...? Quatre grofolludes pallangues tot plegat, doncs, i la petita, més fineta, la més joveneta i gracioseta, ep, i l’única que no s’ha pintada gens, ni els llavis (“Ni toc de kutxibeni”, com deia adés la casta modesta verecunda muller del gramàtic Verdú), la qual, tot i que es fa l’humil i la lligamosquetes i l’amaneradeta, la no gens grollereta, no, prou li copses a l’ull una lluentoreta múrria molt atractiva... Oi que et sembla que et vol fer delir, que potser et mig pica l’ullet i tot — un incipient assaig de guerxineta...? Què fas...? Mig t’hi arrapes? Mig li somrius...? Doncs i tant. Tot i que te’n malfies bontròs, és clar, li mig somrius com si l’entens, i a poc a poc t’aixeques i surts al corredor, i exacte: la xicarrona darrere!

Quinze anyets, és clar, i jo, comparat, un ancià. Quina gerda jovencella en faria cas, d’un vellard com jo, si no fos que un interès molt íntimament amagat no la fes bellugar! (En els meus somieigs d’opi potser. Fragments estripats de crònica rosada on eixams de femelles em fan la farina blana, benvolents tothora envers l’inepte garneu malvolent qui so.)

De tot el boldronet de daneses, ella la més eixorivideta. Xerrava l’anglès com els Hàmlets del West End, i jo, a part que ens enteníem sense cap mena de dubte, pel meu més sa i franc accent americà perfectament traït es veu que me li despullava totalment: era evident d’on feia cap, i ella a aprofitar-ho, car volia entrar a Amèrica fos com fos. (Amèrica, vós, contrada on les religions més singularment estúpides són acceptades amb babau respecte; principalment l’horror “evangèlic”. Les religions — o sinistres supersticions, cap diferència — aquell malson excrementici de les molt fosques èpoques reculades — hi són encar feixugament ratant-hi. Hi ha franges de la lúgubre societat pregonament clafertes d’individus no gens intel·ligents contínuament enverinats per repulsius bavosos personatges qui no aturen d’injectar’ls les mateixes insuportablement betzols supersticions dels vells imbècils llevantins, esfereïdores carallotades cregudes universalment, lúgubres franges, dic, que, si t’hi atanses i bades gaire, i s’ensumen que no te les empasses senceres per fastigoses que siguin, ja pots tremolar, car encontinent hom et castiga bíblicament, ço és, de les faisons més salvatges.) I ella, doncs, llas! Aitan humil, la nina, i no podies pas reconèixer ni adonar-te’n, així, a primer cop d’ull, que, de fet, era una altra fleuma plena (pobres de nosaltres!) de delers amb tirats místics! (Qui s’ho anava ausades a esmar, tot i que el xeic espia prou semblava que ens ho denunciava anys arrere, que rere la frescal façana, hi havia doncs quelcom de massa lloca, de fràcid i de podrit, també en certes daneses.)

Ara, jo eixarmat. A la meua edat una joveneta tan rosseta i natural! Natural, vós. I òrfena i verge, oidà, deliciós! I tota peludeta de baix, com convé, per a conservar-hi les bones sentors! Qui hi diu més! Què vols més!

No m’hi estendré. Ha volgut vindre amb mi a la meua cambra, i al cap de ben poc (!) ja em donava permís per a esbotzar-li la cirereta. Primera i única qui anc m’ho ha permès, no fotem. Un ancià al qual la pansidota yilingia li ix sovint pel distret trau de la bragueta descordada i li goteja i tot damunt la sabata. (Em pensava que el mot yilingia no fos pas el nom de la cigala en danès, mes no, estratosfèricament lluny d’osques, pobre de manguis, car — llegida, la nena, més que no tu, qui te n’assabentes més tard i de casualitat — la yilingia es veu que no és pas altre que un força parsimoniós cuc xinès tampoc no gaire llarguet ni doblet, només existent als anys de la quica, ni ho sé, extingit fa una mar de milions de centúries, de mil·lennis, d’això..., tant se val, qui sap, els de debò enamorats som tan fàcils d’enganyar!)

Al cap de quatre dies, com qui diu, ens veus la parelleta pujant el rost coster que duu al consolat, i fets els paperets i les anàlisis de compatibilitat sanguínia, sense entravancs, servidor, qui més diu, antic veterà de cos de marins, el cònsol mateix, entre, al rerefons, no gens eloqüents ni convincents engrunes d’himnes irreparablement mendaços, ens ha casats. I ella feliç, i jo pots comptar.

Poques setmanes d’arribar a Amèrica, com n’aprèn (tret que ja hi vingués ensenyada), la vivaç esqual! De Solveig qui diu que es deia, als meus ulls tristament enlluernats, passa a dir-se’m Solraig. En un mot, se m’autonomitza de totes totes. Adquireix un cercle de tocats com ella, amb els quals es reuneix, ja ho he dit, en remoroses i sovint espetegaries sessions metafísiques. Malament rai. I pitjor. I s’ha comprat no sé pas on l’estranyament espiritualista home-cap. I ha adquirits per mitjans rarets els peixets màgics, els moixos arxiembruixats, els lloros ultrasaberuts... I jo què hi faig, a ca meua? Hi soc de massa? Estic rumiant d’enamorar’m de na Dorotea, la vella veïna (em pens que vídua i tot, un atot de més, a part que ben conegut del seu gos beix qui cada camí que soc a l’hort ve a ensumar assíduament l’aixada), i és boniqueta tot i la seua edat, la veïna, i prou que he remarcat que, quan coincidim a la botiga i enraonem tres segons, m’esguarda tota l’estoneta amb ulls ben tendres, i ensems els tres (beneit gos inclòs) i d’incògnit llavors fugir a la pollosa Arizona, ben lluny de les pobletanes boires i penombres i humitats del purità Vermont...

Mes, calla, ara on som...?

Ara mateix, només som a la matinada en acabat de l’alliberador accident (que versemblantment tot ho resol), i furtivament, com boletaire qui ha fet porreta, força estripadet (i sense cove buit, perdut en qualque relliscada esllavissada avall), enllestida l’àrdua ascensió, he pogut nogensmenys tornar a casa sa i estalvi.

Damunt la meua taula a l’estretet estudi a les golfes hi he tornat a veure el full blau cel. És un dels seus fulls d’instruccions, aquest, el més recent, cafit d’ordres sense ordre, destil·lades al full aital com li vénen a l’esment i amb inscripcions, tintes i llapis diferents, segons l’ormeig o l’instrument a mà, ni que fos un estilet d’escriba egipcià o de sabata alta.

Comença el full: «Seré fora del vuit de novembre al nou de desembre...»

Em dic, Això rai; pel fet que només som al trenta-u d’octubre, prou tinc prou temps de ficar ordre a tot aquest sobtat batibull d’idees abans no em calgui d’anar a cal bòfia a comunicar’ls l’estranya desaparició de la paia, i llavors fica’t a jeure, fins que, al cap d’anys o mesos de recerca capdecony típica de bòfia barroer, no m’ofereixin matusser condol. Així que aprofitem-ho per a respirar ben a fons, car la cosa s’ho val, no fotem, havent lleixat de cop i volta d’haver de sofrir sota el seu molt sever i estret marcatge.

Continua el full, «Durant la meua absència, a part de les feines consuetudinàries que et corresponen, obtempera com sempre, sense desviacions, i fots això: Pren acurada cura dels peixets a la peixera, dels gatets, dels llorets, i de n’Huguetell. Tothom la seua teca prescrita, i per a n’Huguetell les gotetes quotidianes, que ja saps que, pobrissó, aprocte, i sense cap altre trau emuntori, re altre no pot pair ni menjar.»

N’Huguetell, és clar, és l’home-cap. És un home (hom suputa, car de sexe, gens) de cervell molt limitat (podem ben dir que no hi és tot, o que, de mancar-li re, rai, com ara que li manquen, segur, pler de bulls), un home, doncs, diguéssim, a part de curt de gambals, tot plegat constituït d’un cap i quatre membres — dos braços, dues cames — que li surten del cap. El cap blavós, els quatre membres vermellosos, i força atrofiats, tot i que poc o molt pot servir-se’n, una mica, com dic, com ara per a espantar els gats, i que tenen — els membres — la particularitat mai no vista, o no gaire, es veu, que els dits, aitant de mans com de peus, són retràctils, ço és, poden retreure’s endins, formant llavors mans o/i peus tornats monyons. N’Huguetell, la danesa l’havia comprat no sé pas on, i la qüestió és que li era d’allò més en avinença per a les seues sessions de resurrecció. N’Huguetell no diu mai re. Encar menys expressiu doncs que no pas jo mateix, qui tinc permís d’enraonar curt i fluixet, tret que sense que anc, digui allò que digui, servi cap mena d’importància ni pes.

Fa el full encar: «Per al tretze esper un paquetàs molt important. De mida considerable, eh? Si vers el catorze, o a tot estrebar el quinze, no ha fet cap, vull que telefonis la meua cosina Francine i l’alarmis del fet tan alarmant.»

Feines rai, fins després de morta. Amant de controlar, i sobretot de controlar’m, la dona, mon destí. (Jo qui controlar no he volgut fer-ho anc amb ningú. Com si no m’escarrassés ja prou assajant de mig controlar’m jo mateix, i al capdavall no reeixint-n’hi gens gaires vegades, de més!)

La qüestió, que, au, del paper amb els ucasos, un rebrec i al foc. Car si, remot i deprimit, fins suara, clafert d’angúnia se n’anava a la merda el món, tot d’una, el món es reenvigoreix, alhora que quelcom em reenvigoreix, revera com si haig presa cap collonuda píndola que alleuja, assuauja, calma i tempera els nervis, i quina transformació, vós! Ni rabiüt ni crestat ni endolat ni amnèsic ni prematurament mort. Al contrari, com qui, segat per cap caiguda que no li hauria d’haver lleixat cap os sa, ix tanmateix de la tomba on tombava, llosa enlairada, llambresc, amb agilitat simiesca, i, on abans tot era desert angoixant, troba, entre frescs ximecs i ruixim, i escatxics a betzef, escatxics virolats d’un quasi oasi, troba, dic, que tot fa brou, i entoma, noi: dàtils i bananes, i escorpins fregits, i ous ferrats d’estruços i escurçons, pots triar!

I, efectivament, de la nevera a la cuina, quin tip, banyat amb xampany del més car, no em faig de tota mena de teca sublim... Teca de luxe, en temps per a mi molt magres, reservada per al molt capdecony cercle ressuscitaire, tots farts com repulsius dignitaris, i jo primet com el foraster macip qui amargament mes sobri els servia. Sense haver oblidat abans de fer net pel que fot als altres invasius llogaters qui també en voldrien part. Psítacs ronyosos qui tothora em corregirien, i els altres molt nocius infiltrats, malvinguts residents paràsits. I així, moixos, peixos, psítacs, com dic, i, no cal dir, l’obtús capgròs, quatre puntades... i gol! Al carrer! Residu oníric ara benauradament descartat. Som-hi. Car qui mana a ca meua ara so eu! Eu! I he arrencats els camafeus satànics o cretins: tot el mateix. I els afuats ciris policroms. I els segells amb caps de mort cafits de drogues i verins. Totes les poca-soltades dels pocavergonyes histèrics, fanocs, religiosos... Amb els meus dots pirotècnics, rai. Incandescent, es fon tanta de ximpleria i de xorc amulet; i de xurria i de brutícia, i d’escorrialles, màgiques. Tantes de falsament enceses espases angèliques i fantàstiques, tantes de vanes delusions, tant de florilegi del dement.

I m’he retirat, i mai més ningú no em trobarà. On pari ni ragui, ni jo mateix no ho voldré saber.

(...)

On és...?

Deu ésser aquest. Aqueix qui veus, lluny (en Jeroboam Merluix es fa dir ara). Ferotgement antipàtic. Sòlitament clandestí. Esguarda el cel i veu volar-hi, no pas entre pols comuna, no, ans, miraculosament, entre espurnejants pólvores de litargiri, no pas fulles mortes ni ocells esborifats... (Adeu-siau per sempre pus a les adés bel·licoses gralles i als adés acollonits astors, això s’ha acabat del tot.) No. Al seu cel hi volen truges, llibres, llebres, llebrers, llibreters, boxadors... Amb l’embranzida d’un mamut, cada elefant hi passa xiulant com un coet... Tothom hi tornen i roden quiets, enduts pels vents dels esdeveniments, i caurien tant se valia, on els tombessin.

El degut extermini no era gaire remot; aviat els tocaria, segur. Onades incessants d’angoixosa ans xafogosa vergonya general... Apotropaic, hom més val que esperi sempre allò pitjor, i potser al capdavall tampoc no ho endevinarà del tot, on hom llavors pot àdhuc adelitar-se’n pler!

Car és de rucs, de rucs certificats, això de desil·lusionar’s, car prou era ja de rucs d’il·lusionar’s; ni il·lusió ni desil·lusió, doncs, no calen; cal per comptes comprendre la neutra realitat on només hi ha allò que hi ha; i d’allò que hi ha sempre n’hi haurà menys del bo, i en conseqüència més del dolent; ara, doncs, amb calma; amb calma i anar fent, cor fort.

(...)

(Llambordí brillant.)

En la meua genial clarividència, tantost vaig ésser llençat vers el crani de n’Eberard Montardit, el bòfia qui amb el seu brutal escamot hostilitzava els mal munits manifestants, vaig copsar’n, com qui diu amb un cop d’ull mental, sa trista vida ulterior.

Cal dir que sempre he pertangut a la classe de llambordins brillants. Brillants car radioactius, portant traces de plutoni en la nostra constitució, i brillants així mateix, i sobretot doncs, per la nostra immensa intel·ligència.

Quan vaig asclar el crani de n’Eberard Montardit, aquest caigué rodó. Se l’endugueren a l’hospital i el cosiren com pogueren. Tret que ell mai no recobrà ni la parla ni diguem-ne el seny, tot i que d’això, el taral·lirot, mai no n’havia hagut ja gaire.

Va acabar de rentador a un convent. Les monges li portaven la roba bruta i ell la rentava a mà, a l’estil antic dels retardats convents. Les monges, tot i que sabien que en Montardit havia estat bòfia, potser es creien, erròniament, que, tot i que tarumba, encar servava al seu malmès esperit instints diguem-ne mascles. I, cascuna si fa no fot privadament, li feien ensumar llurs robes brutes, sobretot els draps de pit i de cony i cul. Les monges, personatges ignorants per designi del dogmàtic cretinisme que les regia, no sabien que tots els bòfies, pel fet de fer-se’n, són homosexuals i odien les dones. Però, qui sap, potser no anaven tan errades les ximples mongetes, i, gràcies a la meua brillant (!) intervenció, no sols n’Eberard perdia el poc enteniment i la massa parla, ans també, pel costat bo, es guaria de la terriblement greu malaltia del marietisme bofiesc (el datpelculisme guripoide, la homosexualitat feixista), i guanyava així limitat accés als humils delits duts per les diguem-ne tendreses de femella.

La qüestió que les monges, tantost podien, li treien la cigala i hi jugaven apassionadament, i les més murrietes (i alhora menys perverses) li fotien llepar el cony, i netejar’ls amb la llengua el forat del ses (benèfiques mongetes, li deien, Si els pets de monja són tan bons, esma’t, Eberandet, les merdes de monja; re més excel·lent!), i així en Montardit (i allò sí que era miraculós) hi trempava i s’hi escorria prou sovint... I ai llavors els adelitats escarafalls i la taral·la mongívola, vós!

I que content i satisfet i orgullós no n’estava personalment de tot plegat. Una altra obra bona per a la invicta secta dels llambordins brillants.

(...)

[En Bordaló, un pagà (relativament) sa.]

En Teofraste Bordaló, pel fet que es deia com l’instigador del bordaló, ço és, l’orinal o bací de viatge per a les dones, on se’l fiquen sota les faldilles, i hi pixen i caguen i hi descarreguen menstrus, i tot allò que hi fan, i al fons de la gibrelleta un ull dibuixat, abrasiu i sorprès, s’exclama, Monsènyer, què ens cal veure!, i ell, doncs, en Teofraste, no fos cas, cautelós, per aquest fet i perquè era molt sanament malfiat, sempre portava funda per a la llengua. Amb allò xafallosejava i papissotejava, i què? La qüestió que, quan hom li demanava de tastar re, d’antuvi ho tastava amb la llengua ben enfundada, i només d’amagatotis se la desenfundava quan allò que li feien tastar, ell presumia que fos prou sa.

Era en Teofraste un sa pagà. I un pagà entre els cretins de l’hegemònic cretinisme ambient és evident que és l’espècimen més sa que hi ha.

I els caníbals cretins sempre volien que tastés bocins del merdós cos de llur déu i d’altres hòsties d’aqueixes, i d’ací la funda o glossobeina per al seu car atxip, la seua estimada tova, que duia ben estotjadeta dins sa sana (i lacònica, molt concisa) mui.

Fins que els cretins li descobriren el truc. L’acusaren de bruixot i de jueu i de kurd i de català, i l’atuparen i el torturaren i se l’enduien a cremar en foguera, quan, ans d’arribar a la pira mateixa i tot, pel camí, tan mortificat i exsangüe, pobrissó, amb sa vida pagà.

I el sa pagà s’apagà.

(...)

(En Tul·li Gratulls, el de les feinetes sense gaire, pràcticament nul·la, remuneració i ensems portadores de no gens de goig.)

En Tul·li Gratulls s’espera pacientment baix, al carrer, ben amagat rere cap cantonada, i només entra furtivament i escopetejada al gratacels quan veu que sos tres enemics ixen a dinar. Puja esbufegat al pis de dalt, i es fica al piset on hi ha les oficines de l’editorial, on només s’hi troba doncs ara la bellíssima Mait, la secretària extremadament voluptuosa, sublimment superior, deessa resplendent, típica beutat inabastable, inatenyible (inassolible) (inassequible — fat malaurat del pobre, no gens pecador, pencador), mes, ui, tan afable i compassiva, i caritativa amb ell, carallot, l’única meravellosa persona a l’altrament damnat indret qui li ofereix, molt de lluny en lluny, quan pot, trists treballets. Per exemple, feinetes editorials, com ara trasllats de llengües desesperadament críptiques, conegudes exactament per no ningú altre, i no cal dir encar menys per ell mateix, qui, ajudat per munts de diccionaris, tot solet, en un racó polsegós de la biblioteca de Catalunya, al cap de mesos sencers només per a quatre pàgines, no s’empesca sinó un altre impaïble, indesxifrable, pastitx.

Freturós i tafaner com un titella, avui li demana, a na Mait, si pot emprar el telescopi de l’oficina per a mirar per la finestra devers el castell i les altres construccions històriques de baix, les quals és cert que, ara voltades d’altíssims edificis, només es poden veure bé vistes des de dalt de tot. Es tracta d’un telescopi que pertany als maleïts directors, els quals, si ara enxampessin en Tul·li amb l’objecte prohibit, malament rai. Les bufes i cridòries ventant-se-li a betzef.

Abans, aprés dinar, no pugin doncs sos tres enemics, ço és, la lletja i nerviosa altra secretària, la qui el denuncia de continu, i és clar els dos tirànics directors de l’editorial merdosa, abans devots falangistes, i ara, seguint les modes, socialistes, és a dir, falangistes bis, i els quals rarament (i mai després d’un primer cop i veure el resultat, els malparits!) li encomanen feinetes que ningú altre no vol fer, com ara correccions a fulls rebregats, amb manuscrits tots enrevessats i incomprensibles, o petites traduccions de texts letalment tediosos, o cerques de referències amagadíssimes en llibrots oblidats i florits a les golfes ronyoses de les biblioteques, vol impressionar vanament na Mait, bo i pretenent interessos diversos en l’esponerós arbre antropològic, per exemple ara en l’erudita bessa arquitectònica de la sacra història nostrada, i alhora mostrant-li doncs el telescopi espectacularment ultrafàl·lic (per a compensar a la infra-realitat del seu piuet), un cilindre de blanc metall que fa metre i mig de llargada i mig metre de diàmetre, l’afrodítica, afrodisíaca, molt fascinant, Mait, tanmateix sense dedicar-li altre que un petit somrís indiferent, li diu que ok, que s’entretingui sobretot sense fer malbé re.

Pobre Tul·liet Gratulls, qui cada camí que la veia solet a l’oficina, i especialment les seues cuixes colossals, amb la faldilleta trossada fins l’engonal, el cor li feia bum-bum i el sotaventre rum-rum, i es deia que gratulls com aquell, és a dir, quelcom de tan grat als ulls que te’ls has de gratar, no fos cas que allò no fos al capdavall sinó gloriosa visió qui s’esvaeix amb un frec de plecs, vull dir, de pestanyes, gratulls de debò com aquell, dic, enlloc altre cap ni un.

I, déu ens en guard, com havia de córrer en acabat al barri xinès, a desfogar’s com qui diu. Esperant amb candeletes de trobar-s’hi el seu amic en Çapont, el constructor, el qual, com és sabut, tot i que és casat i afillat, despèn tot el que guanya en dones als prostíbuls. És en Çapont, el conegut d’adés no en fotia pocs, d’anys, quan va construir al millor preu la torreta als seus pares, qui, cor-generós, molt magnànim, de cops, se n’adona, percep si en Tul·liet, ai, si se’n deleix de baix, i el veu doncs aleshores tan penosament necessitat ni besunyós que se’n compadeix un colló i li enfila al butxacó de dalt la camisa esfilagarsada les cent peles necessàries per a la bona extremadeta meuca, i les divuit per al llit concomitant.

I quan, com s’escau la majoria (gairebé la totalitat) de vegades, en Çapont no s’hi troba, què? Que en Tul·li emigra vivament vers el riu. Rere la verneda, s’asseu sobre el vellut de l’herbei com un sibarita desdentegat i sense sou, i entre les calitges pudents que s’aixequen de la cínica claveguera que desemboca just davall, conquereix mentalment totes aquelles aristòcrates esfinxs del barri ambigu, i se les carda meravellosament i sense obstacles, fins que no ruixa de vescosa rosada qualsque brins, i àdhuc si s’escau tulipes, dels voltants.

(...)

(Violat per l’hongareseta.)

Només m’havia ficat a la cambra que hi havia oberta a l’hotel mentre caminava pel corredor, per a fer un cop d’ull per la finestra. Nogensmenys, ja ho veus tu que, tantost no sortia, la joveneta entrava. Me li disculp, Perdoneu, només volia guaitar per la finestra. La jovencella aixeca la cama i no em lleixa anar endavant, em bloca el corredor amb la cama estesa, mentre es repenja amb l’esquena a la paret. La llum que entra pel gran finestral de la seua cambra ens enllumena perfectament. És una rosseta no gaire alteta; va despulladeta, només porta unes calcetes balderes; té un cos magnífic, amb uns pits de solemnitat. Se me’n riu. I belluga el nasset com ara dient, Ara m’ho crec. Ja ens coneixem.

[Com la desdic?] Lleixeu-me passar, si us plau.

[Em fa amb el cap,] Cap dins.

[Em faig el sorn. I ara ho diu,] Cap dins, o cridaré, i veuràs l’escàndol.

Serà més escandalós, senyoreta, si em veuen dins.

Qui t’hi veurà? Tancarem la porta. Som-hi
. [I m’hi empeny. I tanca la porta. I es treu les calcetes. I s’estén al llit. I qui gosaria fitar-li el secret ni comptar-li els pelets rossos al voltant del trauet tot rosa per a encertir’s si més no de la seua vera edat aproximada? No pas jo, és clar. Incapaç tota la vida de mai haver sabut fitar cuixes endins i amunt a cap de les dones (no gaires!) qui (massa amables, malaguanyat envit el llur!) amb qui sap les expectatives, pobrissones, al capdavall no se m’eixarrancaven.] Ja ho saps què has de fer.

De cap manera, senyoreta. Estic casat, sabeu?

I jo soc verge. No t’ho creus? Atansa-te’m i destria’m els llavis de baix. Hi veus el tel?


[Ho semblava. No pas que m’hi conegui gens, a part dels llibres.] És clar, sou jove. És natural. Quants d’anys deveu haver fets? Quinze? Setze?

Dotze. Puja’m amunt i treballa-hi. No val a badar.

Home, com voleu que...? Dotze! Quina barbaritat! Totalment destrempat! Ni que em fotéssiu una pistola al clatell. Sabeu què? Soc massatgista afeccionat. La dona, per exemple, em fa fer-li el massatge cada nit abans d’anar-se’n a clapar. Ho voleu provar?

Quants de fills li has fet?

A qui? A la dona? Sis. Tot i que...

Què?

Alguns d’ells no dic pas que siguin totalment meus.

Et fot banyes, eh? Quina millor avinentesa per a rescabalar-te’n, carallot!

No em quitaré pas així. No soc gens de mena venjatiu. Soc un home de conformitat; poques angúnies, sabeu? Un cor massa, no dic delicat, anguniós, neguitós, sí, inofensiu; inofensiu per força.

Un homenic esclau, oi? M’hauràs doncs d’obeir, o ja saps quina te n’espera. Et denunciaré que em vols violar.

I a canvi em violaríeu vós a mi.

Prou en deus estar acostumat. Esclau d’un poble esclau. Qui vol la independència sense violència? Qui tip de riure!

No soc gens polític, senyoreta, on vol anar a parar? Soc un cagadet; no gosaria enviar ningú a la guerra; ara, entre això i lleixar’s atupar de continu... oi que em capeix? Té tota la raó del món!

Saps qui era n’Àttila?
[I és ací, amb aquest clixé, on endevinava que era hongaresa, i no pas noruega, com al començament havia cregut.]

Home, i en Neró i en Julià... i tots els anticretins! Són els meus herois! No he maldat prou perquè els meus fills se’n diguin! Amb no gaire èxit, cal dir! Mes... ara me n’adon on voleu anar a parar... El gran Àttila i nosaltres... No volguéssiu pas revenjar-vos-ens ara, dona... I en la meua humil, insignificant, persona! Els catalans al capdavall no n’hi érem tampoc pas gaires, als Catalonian Fields!

Els Catalaunumi Csata, vols dir!

Els catalans no som mai gaires enlloc. Ni a ca nostra... O potser que esmenés... Encar som menys a ca nostra mateix, com podeu veure pels voltants. Envaïts fins als racons més íntims...

Pobres Catalonians! Encar ara mateix oferint floretes als botxins! Penedits de no lleixar’s anorrear prou, d’encar ésser mig vius! Quina vergonya!

Doncs, com dic, ja ho veieu. I ara sigueu boneta, i em lleixeu escampar la boira, cavà cassí?

Cavà canò?

Home!

Dona! (...) I...? Encar estic esperant el famós massatge...!

Ara mateix. A la vostra disposició... Ben esteseta. Perdoneu, estic una mica nerviós. Si no ho faig prou bé, em toqueu el crostó... Segur que amb les hores em tranquil·litzaré i ho faré collonudet, veureu
...

En aquell instant, la porta s’obr. No l’havia doncs tancada amb clau. Només ho havia fet veure. I entren la parella de noruecs. Vull, dir, és clar, la parella d’hongaresos. Els pares de la minyona sense escrúpols. I els pares tampoc no gaires. Sortosament. Car em pensava que ja venien a fotre’m de cap a la presó.

Violant! [Crida sa mare, com si de debò la reptés.] Quines manies, filla!

És el massatgista de l’hotel, mare
. [Em sembla entendre. Llas, el meu hongarès, penós, molt penós, penosíssim. I llavors li diu quatre mots de no res, i els pares mirant-me i fotent-se’n alhora. Qui sap si l’hongarès és tan concís com el xinès. I si li digués...?, He trobat aquest pobre desgraciat i s’ho lleixarà fer tot i de franc. És clar, és català.]

Ah! En aquest cas, som-hi
. [Fa la mare bo i despullant-se a pèl amb quatre esgarrapades. I què fot el pare? Es fot a riure encar més fort. Tinc ara molta por que també no es despulli ell, i entre tots tres no em fotin pel cul. Barbàrics.]

[Bo i preparant-ho tot, la nena ha continuat, quatre parauletes més, que han impel·lit els pares a esguardar’m amb repugnància i pietat alhora. I segur que si fa no fa els ho deia,] Diu que es conforma; s’acolloneix davant el feixisme monstruós de l’opressor; «amb foll oblit, car la raó sembla mancar-li, sots el fuet s’ajup», un altre eunuc de la sucursal de la cort dels estrangers enemics qui amb extrema esquírria els ocupen; per via d’abstenció, d’inacció, demostra sense voler una desastrosa lleialtat vers el dinàstic anorreador en cap instal·lat a l’escorxador central i vers el lladre i assassí clergat (àulica quisca, maligna, pèrfida) qui sosté (amb toga i uniforme del fàstic casernari més repel·lent) la fètida crueltat i sangosa disbauxa contínues que se sobreïx de l’escorxador central i nega i deleix tothom fins als mèdols últims i avulsos del podrit imperi. L’únic erèctil seu potser que siguin els mugrons, i encar! Poble de capats! Retrospectivament, que bé que els hauria anat que els magnífics huns (i no pas la llorda xereca horda xarneca, tan malèvola i putrefactiva) els haguéssim convertits a la vida impertèrrita dels altres animals intel·ligents, ço és, ocells i insectes, mes ja ho veieu, estòlids titelles, ases de tots els cops, víctimes pansidetes i totalment satisfetes.]

[Quan he tornat tot esvellegat a la nostra cambra a l’altre costat del mateix corredor, la meua santa dona ja havia tornat de fora, de la seua reunió de savis secrets, per a la qual, disfressats de parelleta com cal, es veu que havíem fet el viatge. Veies entrar els savis a un prostíbul privat i molt guardat, on només hi volen gent d’upa i amb carnet especial, i rere les sales luxoses amb meuques de preu inabastable, hi havia, es veu, qui sap de fet, quelcom com ara la sala de reunions, on tots els savis de les forces milionàries, s’instal·laven a revisar les darreres troballes i a decidir-hi les decisions adients.] On t’havies ficat?

[Què li havia de dir? Li deia que passejant pel carrer, esperant que tornés, havia entrat a una llibreria i havia plegat un llibre d’història dels prestatges i m’he ficat, a peu dret, de llegir’l amb tant d’entusiasme i tan embegut en els cabdals esdeveniments històrics que no me n’he adonat com passava el temps. I tantost me n’he adonat, he vingut corrent com un boget. Si m’hagués demanat quina història era aquella història, és clar que li hauria dit d’Hongria, tret que naturalment, tots els meus interessos, per a ella com si no existissin; els ignora santament, com dic. Així que ni ella ha insistit més, ni a mi m’ha calgut donar més explicacions.]

Renta’t, que baixarem a sopar. [Ha manat, concisa, com qui parla també en hongarès (potser).]

(...)

(En Cristòfor Voltor, descobridor, civilitzador, i nomoteta insigne.)

Capítol XIIIè.

[Cristòfor Voltor (més tard, Cristòfor Colom), metge rialler, nauxer del bergantí “L’Impotent” (més tard, vaixell empestiferat), llavors sol mascle no pas impotent a l’illa Coloma, al capdavall emperaire de l’illa i restablidor molt meritori de les meravelloses lleis antigues que aitan bé no rutllaren, vós, durant els segles més fantàstics.]

Bastit com un voltor, mans com garfis, cos quadrat, massiu i fort, i al capdamunt un capet petit i tot pelat, metge a l’hospital de la vila de Çonçaconca, en Cristòfor Voltor, hi és, malgrat el seu aspecte lleugerament repulsiu, força respectat; fins que fortuïtament, gairebé alhora, son pare, i llavors el germà petit d’aquest (l’oncle amat d’en Cristòfor), cauen malalts de càncers diferents. Al cap de pocs mesos, ambdós havent empitjorat perillosament, són, amb pocs dies de diferència, naturalment tramesos a l’hospital de la vila...

Ara els germans es morien, allò era esgarrifadorament corprenedorament definitiu. En Cristòfor hi tenia doncs son pare al pis de dalt i son oncle al de baix. Tant l’un com l’altre els veies a frec d’aviar el darrer piu. I allò ficava de debò nerviós el nostre metge. I el nerviosisme, sobretot quan entrava a una cambra o a l’altra, i ataüllava els ens estimats tan vergassejats i fets malbé pel maleït destí d’ésser presos per una tan cruel malaltia, el fotia a parir de riure, s’esclafia pels quatre costats. No hi podia fer més. Les riallades, unes riallades de voltor (segons no maldeien i injuriaven de seguida els envejosos infermers i d’altres subalterns nosocomials), eixordaven llavors l’hospital sencer. De l’esglai es veu que pler de desnonats l’espitxaven cada camí.

Llavors, és clar, pare i oncle morien, l’un el diumenge, l’altre dimarts vinent. Ambdues vegades, per comptes de plors, les rialles d’en Cristòfor espetegaren i retrunyiren volcànicament. Avergonyit, per tothom malmirat, plegà de l’hospital. Fugí de Çonçaconca. Emigrà a les mars mogudes del migjorn asiàtic. S’havia, durant el viatge que travessà oceans, on s’havia allistat de simple mariner a un enorme vaixell mercant, canviat de nom. Ara ja no es deia de Voltor. Volia oblidar les rialles vultúrides que tant no l’havien fet empegueir. Que com a metge no li havien costats tants de morts. I ara es deia Colom. Els coloms no riuen així. Els coloms són més humils. A tot estrebar, emprenyen per les finestres amb llurs ridículs parrupeigs. I se’t caguen a la coroneta, és conegut.

En Cristòfor Colom s’habituà tantost als excel·lents costums dels pobles de l’arxipèlag indonesi. Amb tantes d’illes i d’illots, qualcuns dels quals sovint d’avui a l’endemà desapareixen engolits, alhora que, a tornajornals, de novells no n’ixen a l’oceànic cresp. I la gent, meravellosa en tots els sentits. Preciosos idiomes. Teca deliciosa, tecs sublims. Intel·ligències palpables. Hi aprengué de fer de mariner de debò, bo i anant d’embarcació a embarcació, tota mena de closca que si fa no fot surés. Excel·lents mariners del migjorn asiàtic, i ell llavors un de més.

S’escaigué que salpant de Malàisia, de cap a Brunei concretament, hi havia un vaixell de dones, un bergantí indonesi, la capitana del qual, na Melquíada, no tenint-les pas totes, essent aquell el seu primer comandament de nau, havia menester de cercar i trobar abans no fos massa tard cap nauxer prou experimentat i reconegudament coneixedor de tots els secrets del navegar, sabent doncs llegir mapes i tota mena d’instruments nàutics, i havent bon nas quant als agalius dels temps, i no cal dir essent força adequadament destre en el maneig del velam, les eixàrcies, els ormeigs i tota la tresca i la verdesca que duu a no enfondrar’t ni en trist i tràgic naufraig tombar, i hom llavors li recomanava aquell home de seny, espartà i molt com cal, és a dir, el nostre Cristòfor Colom, el qual, un pic conegut per la neguitosa capitana, fou doncs de mantinent engatjat de salvador nauxer d’aquell bergantí indonesi que se’n deia, per un altra de les grotesques ironies del destí capdecony, “Lemah Zakar” (literalment, “Fluixa pixa”), és a dir, més normalment, entre nosaltres, “L’Impotent”. El bergantí portava d’estranquis a un port petit d’Austràlia dues centes setanta-sis prostitutes tais, malaies i birmanes. Una selecció magnífica.

Malauradament, s’escaigué llavors que els traïdors vents tempestuosos desviaren el no gens important “L’Impotent” i el desmantellaren com qui diu completament. Un bon plec de belles senyores foren endutes per les ones malignes. Hom tot plegat ara es perdé, sense instruments, pel vast Pacífic. Ambtant, un morb antidona, una mortífera pesta femellenca, o (com crec que en digué, si fa no fa parlant en metge, l’antic Voltor) cap mena de “flagèl·lum pèstium muliebritàtibus” s’instal·lava insidiosa i isnella al damnat bergantí; totes les dones, inclosa na Melquíada, al capdavall mortes de porca mort. I el pobre nauxer tot solet, arrapat amb cap calabrot a un pal escapçat, com un altre xut atrèptic, i sobre mig marejat, a la deriva potser per sempre pus...?

No pas, no pas. Només fins que no descobreix una illeta estranya. Qui sap si és a cap mapa. Potser és nova. Potser és tan anciana, arrugada i blava, que ha passat per alt a tots els cartògrafs.

En Cristòfor hi arribava de nit. Abans de davallar del vaixell, el cremava. No fos cas que el microbi de la pesta encar hi fotés la viu-viu.

L’endemà, descobert pels íncoles bo i encar clapant d’extenuació a la platgeta d’una calancota de sorra borruda, al peu d’un espadat titànicament tallat per cap tel·lúric ganivet brut de pega, o de fel o de despesa lava, tothom llavors quin goig i quina joia, sobretot les femelles. Tot i que cap no pas gens jove, les paies, com saltironen i l’afalaguen, i li toquen extasiades els que no sonen! Massius! I els mascles, diguem-ne els mascles, quins espècimens més lletjots, amb el nas sempre repugnantment tot ratat i concatenadament totalment acollonits, què dic?, millor, anorcs, doncs això, ells igualment fent-li rai les festetes. S’escau que vés a endevinar per quina patologia endèmica, tots els qui havien de néixer homes ho feien escarransidots i impotents, i doncs consubstancialment esclaus. Incapaços de fer servir la cigala. Per qüestions endogàmiques, poble primitiu, sense visitants tantes de saons, és clar que en Cristòfor el galivaven, sense saber encar ben bé com, de prospectiu salvador de la raça. Car ells, els homes, dic, tots borbònics, tots incestuosos, tots degenerats, pitjor que no lemahs zakars (diguem-ne, indegudament, vull dir, no pas gens com cal gramaticalment, però per a entendre’ns), pitjor, molt pitjor doncs que de fluixa pixa. Afligits de la tràgica malaltia que en diuen koro (desaparició de vit). Koro autèntic, ep, no pas psicològic; llur piuet de fet només embrionari, una mena de didalet que ni foradet per a pixar no duu; pixen per un altre foradet adventici, molt a prop del forat del cagar. D’ací que fotés una eternitat (exagerant) que a l’illa no hi fos nat nideu.

En conseqüència, l’exnauxer de “L’Impotent”, guaitem-lo com s’ho fot. Trempant imperialment i endinyant-la a tort i a dret. Infinit harem. Conys innombrables. Bombolleig seqüencial de ventres al toll generacional. Au, doncs som-hi. Totes a la cua. Rere la cua espectacular del nostre senyor rei. Diuen les femelles, Quina pena que ens manquin veïnes, merda d’illa perduda en la immensitat còsmica, car quina enveja, no fot? I ell tranquil, a poc a poc i bona lleterada. Aprofiteu-la. Cardant-se-les totes, no ens n’oblidem ni d’una. A fer’ls fills a betzef, fills amb cigala gegantina, catalana. En no gaires anyets, fills nostres n’hi ha a munts i munts.

Els (no gens) mascles aborígens, en Cristòfor els fot treballar de valent. Construeix una capital del seu imperi nova de trinca. Una preciositat de vila, imitada de les grans capitals a la Grècia clàssica, amb una acròpolis meravellosa, tota rectangular i amb pilots de columnes, edifici que esdevé el palau i temple on en Colom no viu.

Entre els seus fills, no cal dir, segons la sort de la bolla o casualitat genètica, on ara et toca geni, ara et toca idiota, n’hi ha doncs qui ixen intel·ligents, i d’altres molt rucs. Aqueixos darrers, l’illa Coloma, car ara es diu així, com qui diu l’illa d’en Colom, voltada arreu d’abruptes penya-segats, es suïciden fàcilment. No sé pas què els impel·leix a voler fer com els herois grecs, qui en això no eren gaire esparpillats, a fer proeses d’estil de n’Ícar, n’Hèrcules, en Menelau, en Manelic, i companyia, i es llençaven, des dalt de tot, a l’oceà, per a estavellar’s als niells i farallons de baix, o, si doncs no això, on s’ofegaven o on eren deliciosament menjats per taurons i d’altres monstres marins.

A l’illa Coloma, en Cristòfor Colom hi restableix l’ordre antic, al qual mai no hauríem d’haver renunciat com a espècie, no fotem, i tant, és clar! L’ordre, vull dir, de senyors i d’esclaus; on tot rutlla a cop de fuet; cascú on li toca; els intel·ligents i educats hi som els senyors; els imbecils, és a dir, els maldestres i malignes, és a dir, no cal dir, la gairebé absoluta majoria, esclaus. I prou. S’ha acabat.

El fuet sempre al garfi, i si amb el fuet no n’hi ha prou, això rai: una bona panòplia a la nostra disposició de càstigs molt severs, inclòs sense manies el càstig capital. Sense manies, i tant, no fotem, mancaria pus!

Un esclau només pot vindre a balàfia, és a dir, ésser-li llegut d’esdevenir lliure i alhora aleshores poder postular a senyor, si demostra haver adquirit prou saber fer, ço és, intel·ligència, o si ja en neix, d’intel·ligent, ço és, senyor en potència. Car, en efecte, si per cap caprici contingencial, un infant nascut d’esclaus, hom en reconeix immediatament el pesquis, ja l’educa hom de senyor. És natural.

Contràriament, de senyors (hom ho constata diàriament) igualment en pot néixer un betzol, un brètol, un xerec, és a dir, un maligne, d’on que hom el faci (sense cap recança ni falsa pietat, ni re d’aqueixes mel·líflues i absurdes ximpleries “morals”) encontinent esclau, com s’ho mereix i li pertoca.

I ara, amb tanta de lata exposició de ciència de la governació, me n’he cansat un ou, i doncs la continuació l’haurem de lleixar per al capítol... quin? Catorzè. Sí, catorzè. Apa, bons nois.

(...)

dilluns, de març 29, 2021

Sargint la boïga [n]



(Encar qualsque extractes sense importància.)

Li deia que no, que no el reconeixia de re, que no me’n recordava pas d’haver’l mai vist abans, ni de lluny, i, poixeule, ell hi insistia; volia ésser reconegut caigui qui caigui, i m’assegurava que m’errava, que me n’oblidava, que fes un esforç de memòria, que ell era ell, home, ell era aquell quídam qui...

Llavors, tip, l’interrompia, Prou!

I es metamorfosava en gàrgola, sobreïxent grotescament d’odi.

Què altre calia? El matava abans no em matés. Instint de supervivència. Sort de l’arbre amic sota el qual ens trobàvem. Un arbre de justícia, de la vera. Lleixà caure una branca enorme. Eixuta, morta. El maleït desconegut ragué esclafat.

Tustava afectuosament mon amic l’arbre, n’acaronava l’epidermis, les seues joioses decoracions tot al voltant del tronc, les crostes de seriosa escorça ametista i carmí que allotjaven, generoses, simbiòtics líquens i molses, i els clotets cosmètics, com ara coquetes pigues, que són els cops de bec dels ocells passavolants, com ara picots, pica-soques i raspinells (alguns dels quals prou jovenets i encar amb no gaire traça, pobrissons).

(...)

I ara vaccinaven contra la imbecil·litat (tant la nadiua com l’adquirida) i encontinent és clar que em ficava a la cua. Mai no lleixaria passar una avinentesa com aquella!

Per dissort, alhora, com sempre, els més imbècils eren contraris als vaccins i a les vaccinacions. Anem de mal borràs, i sempre n’anirem. Car la imbecil·litat, no hi ha re més resistent a l’esmena.

(...)

Val a dir ací i ara que aleshores posseïa encar les claus per a ficar’m a lloure, i sobretot d’incògnit, i de més a més invisibilitzat per la meua humilitat radical, la meua insignificança i negligibilitat intrínseques a la meua esborradissa persona, que em feien inapercebut, o millor, inútil de despendre-hi la pena o l’estona de fer cap cas del tit, per a ficar’m, dic, a lloure, i d’amagatotis, al palau on vivia la meua mare, un palau d’allò més modern i voluptuós, entre jardins versallescs, i no gaire lluny de la mar escleta, puríssima, i verda; un palau, tornem-hi, amb enormes estances dins les quals, en un racó estratègic, totes hi lluïen un esplendorós televisor gegantesc on només s’hi veien, de continu, excel·lents, sublims, films pornogràfics; essent aquells dies un noiet jove, i alhora un gloriós trempaire, cal dir així mateix que m’abellia un ou, quan era sol, amb els lacais i els senyors a les corregudes de cavall per a gent qui fa goig, o a qualque altre acte aristocràtic per a pixavins i per a cosons tifetes, m’abellia a uf, dic, d’anar-me-la pelant, ample com jo sol, d’estança a estança, jagut en llits sensacionals, i amb la dolça perversitat afegida de mai no descarregar-hi cap lleterada. Car què altre de millor perllonga el plaer de poder veure film rere film que estalviar’t la despesa de vim i de moll d’os concomitants, jotfot, i tant! Ara, però, per a acabar la descripció del palau on vivia aleshores ma mare, diré, tot passant, que exhibia (en annex, com qui diu) un supermercat al soterrani, curullat de teca de tota mena, inclosa la més cara i rara; pels corredors sobreïxents àdhuc t’hi perdies, els ulls nodrits de marques i productes exòtics fins a l’enfit. I no me n’estaré pas de dir (encar menys) que, dalt les vastes esplèndides golfes, el palau ostentava així mateix una universitat decisiva, un centre d’erudició incomparable, car què millor que la ciència*, i com t’alliberaries altrament de totes les supersticions d’esperits i de déus malignes qui et tenallen i t’angoixen i et fan veure arreu conspiracions còsmiques de les quals ets predeterminada joguina de titellaires reconsagrats, a la bestreta condemnada a rebre de valent, i a fer’s malbé de seguida, per molt que s’escarrassi a implorar’n pietat? En fi, una universitat totalment restringida, només adequada per a genis, per als llumeners de cada ram, i per tant la de més anomenada (entre els justament afalagats quatre gats escollits qui en coneixen el secret) de tot l’univers, amb els millors acadèmics, ja ho he dit, estratosfèrics, i (a part que et servissis, vull dir, que empressis, d’estranquis, i com qui diu subversiu, furtiu, amb coratge i fortitud — com ací el tit feia sovint — un tit qui mai no ha rebuda cap altra educació que la que li ha ploguda del cel o la que ha anat ensopegant llençada pels descampats — un tit així mateix transformat per a l’avinentesa en un altre mític xeic espia, i encar millor, xeic espieta — grimpant llavors ell aquella escaleta ascendent, una escaleta precària, retràctil, de fusta mig corcada, trobada en un racó quasi inaccessible, i llavors molt estreta, fosca, i del tot oculta als ulls dels no pas assabentats), doncs això... que a aqueixa excel·lentíssima universitat (com sap el tit, qui s’hi perd, subreptici i infiltrat, manta vegada), cal dir, d’essencial afegitó, que només s’hi podia accedir altrament en un tren especial, privat i exclusiu, i molt luxós (també molt vigilat per bidells molt agressius amb els qui es pretendrien intrusius), un tren obert i permès només a individus degudament ormejats amb pler de “gràvitas”, de ponderació, de soberg cervell, de superlativa categoria i distinció, a part, és clar, com dic, que sabent de lletra a bastament i amb un colló curull de seriositat científica, és clar, no fotéssim, mancaria pus, vós; ara, un pic dins, vull dir, llavors què? Doncs què vols fer-hi? Naturalment, com dic, irremissiblement t’hi perds, allà dalt, massa lluny, un lloc tan reservat i alzinat, extraordinari, noble, supernal, apocatàstic; t’hi perds com et perdies a baix entre els excessius aliments i els tan innecessàriament luxuriants objectes (i tu, espellifat, no podent, és clar, sortir-n’hi sinó mà-buit); ningú, de tu, doncs, enlloc volent-ne saber pet; negant-se rodonament a fer-hi ni el cas més mínim... Un tu esdevingut nul. El tibat, massa primfilat, bafaner, dilecte i oligolèctic personal, ignorant-lo absolutament (car prou tenim feines i tasques molt més substancials ni dignes, vós!), ni albirant-lo (tret que, temerari, el capdecony es volgués mai endur re), com si no hi és, espectral, un buf fètid qui passa fútilment de llarg, qualcú que al capdavall què pinta? Un zero. Del tot invisible, negligible, sense cap interès... Tot això prou que ho deia més amunt; no cal així mateix poc doncs que ens hi rabegéssim fins a aquest punt... Ara, és que hom se n’atipa, de dir-ho, i llavors que se’l creguin mica? Doncs no, gens; no se’l creu nideu. Ara que a hom rai. Els qui no se’l vulguin creure per ells fotran. Tornaré als televisors, i en paus. I m’aventuraré als reialmes de dalt i de baix? Doncs no ho sé, segurament cada cop més escadusserament. Fins que no n’enyor gens les visites d’antanyasses. Fumets esvaïts. Escumes, sensacions ventisses, impressions fugaces, que et farien creure en una cadena sòlida d’allò pus... Una cadena inexistent que t’encadenava al no res. La vida, sí ves!

(...)

[*Uns granets màgics.]

Els imbècils, abassegats per estranys presagis, per acollonidores providències, per diverses falòrnies d’aquest coll tan tort, i sobretot per les repel·lents insinuacions a cau d’orella del mormolaire mut qui (regi d’allò pus, podrit antropòfag), es veu que viu molt amunt, entre núvols llunyans, i tanmateix assoleix d’implantar-t’hi idees implacables de basarda escanyadora i de pansidor i desesperançador automenyspreu, els imbècils, dic, els idòlatres de fantasmes, els cretins, és a dir, els qui no es fien de la ciència, encar es troben a les èpoques fosques i idiotes, encar creuen en esperits malignes, i en déus doncs encar pus brètols ni destructors, i en ectoplasmàtiques presències arbitràries i en forces amagades, i en apofèniques conspiracions còsquimes, vull dir, còsmiques, i prenen els esdeveniments més vulgars i naturals pel mal cantó, pel cantó supersticiós, com si fossin avisos per a ells tot sols, signes reguardosos, portentosos, reprensius, amenaçadors, de la part dels poders malignes del cel, qui cal assuaujar amb els més bèsties remeis apotropaics, amb sacrificis, amb encanteris, amb eixarms i xivarris i amb pregàries, processons, guerres, genocidis... amb tota mena d’odi i d’assassinat... tot s’hi val contra les intencions sempre maleïdes i tortuoses dels monstres celestials... quan, ull viu! Quan, amb uns granets de ciència, oidà, inscrutable no longer, baby! Se’ls esfumava de cop i volta la ruca presumpció d’inescrutabilitat; tant de misteri bord, tant de misteri sense misteri! Amb unes gotetes màgiques de ciència, ausades, prou en tindrien prou per a alliberar’s de tanta d’estúpida, il·lògica, angoixa... i en conseqüència de tantes de seqüencials tortures, injustícies, homeis.

(...)

Diu el cadàver: Manduqueu
Cada lleial ocell maniqueu:
Àliga voltor trencalòs:
Visca qui se n’enduu el tros més gros!
»)

Malgirbat, espentolat, com un aligot esplomatgegat, amb el mateix posat de desconfit indefugible, adquirit ja només haver nascut... Quan ara què dec tindre? Ja cap als quaranta anys. I fora es fa fosc, i veus-me al carrer davant el gruix (tots plegats fent força goig, sobretot les altes i rosses, deu ésser diumenge, mudades amb vestits negres molt elegants), el gruix del veïnatge esguardant-me amb vults disgustats; en boldrons separats, les renegrides portafarcells xiuxiuejant entre elles amb llavis de fàstic. I em fa l’efecte que soc la fita única de llurs malignes ulls fits. Em deuen veure, tothom, com em veig. Cassigall baldragues, afeblit físicament, un ninotet flasc i anèmic, blanquet, finet, i psíquicament pitjor, molt pitjor, un pusil·lànime emblemàtic, sempre dubtant a frec del pou encès de la depressió final que duu al reeixit suïcidi. Ningú per qui no apostaves que fos encar viu l’endemà mateix.

Hi som tota la família, mon pare, ma mare, els meus germans (tots més petits que no jo, i ja molt més escarrabillats, amb oficis i beneficis, ells), i jo, ecs, poètic, i doncs inútil per a la societat. Som davant el cotxe, carregant quelcom de molt feixuc. És una caixa de morts. I ara hem reeixit a carregar-la darrere, i mos pares són prests a partir, tret que ma mare se n’adona que el seu cel·lular no funciona, i vol el meu, i quan soc traient-me’l de la butxaca em cau a terra, i veig que un cantó s’ha ratllat o enllordat i el vull netejar i me n’adon que se’m desfà com rajola de xocolata massa escalfada pels meus dits enfebrosits, i li dic a ma mare, perdó, però se m’ha trencat tot, potser s’ha espatllat, desolat; diu, emprenyada, porta, encar s’hi veu prou (vol dir a través el vidre tot esquerdat), i soc amb la maneta dient adeu a mos germans, i me n’adon que, ara que han closa la porta de darrere, hi he romàs, darrere, carregat al costat de l’immens taüt. I que per això m’acomiadava d’ells, qui romanien rient-se’n, de la putada que em feien, una més.

Hem arribat al castell, i ma mare a l’esplanada de baix hi ha muntada la taula desplegable i hi ha col·locats plats i gots per al petit obscè repàs de l’en acabat de l’enterrament, supòs. I li vaig darrere, ara que travessa el corredor que mena al restaurant del castell, i s’ha aturada perquè l’agafi, i es veu que ha ficat el peu en lloc prohibit, en el replà d’unes escaletes laterals, i un cambrer li diu que el lloc on reposa el peu és lloc que pertany al restaurant i els qui vénen al castell a menjar-hi per llur compte no hi són permesos. Ma mare, tot retirant el peu, li diu que se la fiqui al lloc que ell ja sap (la llengua? on li càpigo?), que no li ha de vindre pas a reptar, a ella, tota una senyora, un pobre no ningú com ell, i ara ja he fet cap a la seua alçada, i caminem pel corredor públic, i el cambrer arrucat es revenja o assuauja la seua ràbia bo i etzibant-me una puntada al cul sense que ma mare, la qual va davant, se n’adoni. I ara pugem a la torre més alta del castell. Em sembla que hem (la família) subornat el senyor Jeroni, qui en guarda l’accés. Dalt de tot de la torre més alta, doncs, ara que ja hi he arribat tot marejat pels incomptables (sis mil tres cents!) esglaons, gairebé no s’hi cap, i tanmateix hi ha el fèretre enmig, cobert no pas amb cap senyera ni estelada, ans amb una vànova immensa i sense altre detall o dibuix que quelcom com ara un atauric banal (banal per a aquell qui no sàpigui llegir’l, car qui sap què hi diu, de secret, de fet). De sobte, ja hi som, em pren de bell nou un vertigen insuperable. Estic segur que cauré. Caic, caic, mama, mama. Quin cadàver més lleig no faré, tot esclafat part de terra i tot escabelladot pels vents dels dalts!

Veig ambtant mon pare i ma mare qui, tot i que més vells (naturalment!), hi són tan tranquils, a frec d’octogonal precipici, i sense immutar’s. No sols això. Veig que no es repengen enlloc, ni als merlets, ni al taüt, com jo faig, tot acollonit, de tal faisó que mon pare m’ho retreu, repugnat. Encar faràs caure el cofí i tot!

I veig que criden, fent-li signes, a un nou-arribat, un altre vigorós vell com ells. Li diuen que s’atansi, que en Lleial és dins. Qui és en Lleial? Tampoc no ho sé. Calcul que un conegut de la guerra. Tots són coneguts de la guerra. Sobrevivents. Gent dura, qui em veuen tan afeblit i merdetes que els faig vindre basca. Em sembla que si gosessin em fotrien ells mateixos daltabaix. Good riddance. Bon desembaràs, collons. El que no comprenc és per què el taüt tot amunt. Impossible de sebollir’l ací. El terra no és de terra, és de ciment, amb un bony al bell mig. Un bony (ara tapat per la caixa i d’ací que tremoli si t’hi repenges), un bony, dic, amb un foradet enmig (és la segona vegada que hi puj; la primera havia fet el sis anys i portava pantalonets de golf i mon oncle Jofre celebrava dalt de tot les seues noces, vull dir, es mullerava amb n’Iris Punxet, a qui mostrava la plana feraç, dient-li diabòlic, si fas prou bonda potser qualque jorn això serà tot teu).

I el foradet, però? Per què serveix? Doncs no ho sé. Per a falcar-hi millor un canó (rotatori?)? Qui sap. Durant el jorn (ara som a l’espessa foscor de la nit), record que, com dic, hom hi pot veure d’ací estant l’estesa incomparable de la benaurada plana, les muntanyes nevades, els meandres dels rius, i recs i canals. Les línies més dretes de les vies fèrries. Les casetes de joguina. Els bancals amb acolorits conreus. I el foradet, hom hi deu clavar qualque instrument de mesurament, o d’observació, o, com dic, qui sap.

Potser mos pares, els quals crec saber tanmateix que no són pas cretins ni de cap altra superstició, al capdavall, per motius de germanor de guerra, s’inclinen a honorar els desigs del mort, aquell Lleial Dallonses, de qui abans d’avui no n’he sabut borrall. Un Lleial mesopotàmic, com se’n diu, d’aquells d’un parell de déus (qui diu pus!), un de bo i un de dolent, els quals es barallen durant l’eternitat, i els morts (una mania com una altra) millor exposats als elements al capdamunt de la torre més alta dels encontorns, menjats pels alats rapinyaires i carronyaires, no pas enlloc podrits. Zoroastrians, crec que en diuen. Maniqueus. Whatever.

El vòmit em puja a la gola. Orxegant com un ocell qui s’escanya amb els pèls o les pues d’un mos rebec, el vent fuetejant com doble gonfanó la sàvena vermella (amb què per respecte al mort en l’hora del seu estrany sebolliment ma mare s’ha embolicats els cabells), fent-me veure d’altres pampallugues, i el fèretre que cuida estimbar-se’m als peus...

Algú (potser l’amic nou arribat dalt de tot) m’ha agafat pel bescoll, o per la pell més flonja de darrere el coll, pessigant-me-la, com si fos cap gatet tinyós. I m’ha dut mig penjat fins a les escales, i m’hi ha empès, i he anat caient, i rebotent als murs de la torre, i tanmateix rai, car conscient (i parcialment content) que tocava sòlid, que al capdavall no he caigut a l’infinit amb el feixuguíssim taüt d’en Lleial damunt.

I ara, arrossegant-me, fent-me tan imperceptible com puc, ran de terra, en la foscor, evitant, si puc, el nerviós Joaquim, el cambrer insultat, davallaré, serpeta, fins al riu, a envejar-hi les rates d’aigua, poètics ens, qui no crec pas que em vulguin, tampoc, de company.

Mes, i si em prenen, al cap dels anys i les centúries, per un element del paisatge? Immòbil. Incòlume. Invulnerable. Codolenc. Petrificat...? Lapidari? Adamantí? Fragós? Rubefacte? Epilític? Litogen? Saxàtil... ? Totalment empedreït, exacte. Amb els meus ullets de porc fragments de lamel·libranquis a la lumaquel·la que esdevinc...? Ah llavors! Tira peixet, oidà, prou puc!

Instal·lat definitivament ran corrent, indistingible, gens diferent (roqueta anònima) a la resta del rupestre litoral. Ben arreladet al terra inassetjable.

Arreladet, arreladet. A prova de terratrèmol.

Igni, però salamandrí, a prova de fi del món.

(...)

(No hi reconec re.)

De bon matí, quan només començava de clarejar, m’he deixondit, tot enfredorit. Pel fet que no havia reeixit a esdevenir cap mena de roca, per modesta que fos, i pel fet que els tremolins de fred per si sols no m’escalfaven gaire, m’he aixecat, he fet un riuet al riu, i m’he ficat a caminar per la voreta, camí de sirga amunt. He vist, tot anant amunt, pler de cases esfondrades. I llavors, més tard, només he vists camps i ocells, i llebrots i guineus, i m’he ensopegat amb un altre riu, un aiguabarreig, i he agafat la voreta del riu afluent, menys forçut que el principal, és clar, i he continuat amunt. Conec algunes herbes i alguns bolets i plantes. Així, essent com soc un homenet molt estudiós, sempre amb el nas entre fulls, un homenet qui, davant cada entravanc trobat, qüestiona mentalment no sols les eminències de la ciència, ans també, és clar, els mestres de la lletra dura, i sovint, si doncs no uns, els altres, prou que em responen bo i oferint-me solucions, és clar, genials, un homenet, doncs, en fi, qui aprèn teòricament molt de recapte als llibres, recapte que qui sap quan pot esdevenir útil... Com avui, ara mateix... Tot això per a dir que amb allò, aquelles fulles i rels, i aquell bolet gros, un carlet sensacional, es pot dir que fam no gaire. Amb l’aigua del riu, set, gens. Si de cas la fam em prengués de debò més tard, això rai, ja m’endinsaria a cap terreny amb arbres fruiters o a cap camp amb qualsevol mastegós gra o farratge que hi cresqués o s’hi fes.

Ara, però, he trobat un pont intacte, i m’he reposat sota, i damunt hi passaven trens. Un sol tren, en realitat. En tota l’estona només ha passat un tren, un tren molt llarg i molt lent. I llavors, havent el tren passat completament, he emergit i he guaitat de dalt estant el panorama. No reconeixia re. Si tombaves els ulls tot als voltants, hi havia, ran d’horitzó, fums de diverses fogueres, o focs, volguts o no.

I llavors caminava i he vist encar la llera d’un altre riu, tot avall, entre boteruts espadats. Més que no pas la llera d’un riu, doncs, era la d’un torrent, car d’aigua no en duia. He pensat que allò duria també amunt i vers un indret o altre. I amb molt de compte, he reeixit a arribar sencer a baix de tot. I m’he ficat a caminar, esguardant les petjades (no gaires) de quins animals. I amb tot allò, no me n’havia adonat que hi havien vies colgades pels fangs gairebé eixuts. Dues veus d’homes qui passaven part de dalt me n’alertaven sense que sabessin que m’hi trobava. Per aquest baixant els trens hi passen sobtadament esvalotats d’allò més, havia dit si fa no fa l’home qui enraonava, explicant-li-ho a l’altre.

En aquell instant, com ara convocat per l’home, un tren feia cap i m’arrambava pla a l’espadat boterut. Era un tren llarguíssim, de color vermell brut, amb un pilot de vagons, i que tenia la particularitat que podia, amb un canvi de cop de mànec a la màquina locomotriu, fer’s sortir rodes, i així estar-se’n de les vies. Allò el feia extremadament perillós. Com si m’hagués llegida la por al pensament, tot d’una s’ha desviat. I s’ha fotut a serpentejar esfereïdorament. Em fregava de molt a prop. Els darrers vagons sens dubte m’esclafarien. Així que, arrapant-me als bonys de l’espadat, fent peu pels caus i relleixos, he grimpat esmeperdudament fins la berma de dalt de tot. El tren embogit encar passava part de baix, estrepitós i interminable.

El cor em feia figa. La terra s’esquerda tota, els trens s’esbojarren sols... Cal fugir enjondre, a qualsevol lloc i ben solitari. Tanta de por passada suara a la gola del llop. Atrapat pel tren famolenc dels empestats cadàvers. Car, segons havia pogut entendre d’un altre bocí de la conversa dels dos homes d’abans, es veu que hi havia hagut durant la nit un terratrèmol devastador. S’ensulsiaven indiscriminadament no pas solament els blocs dels crims, com ara bancs, palaus i gratacels, ans així mateix els edificis més nobles i les torres mestres dels castells. I així, que tothom, en arraïmar’s hores i hores lluny de les construccions, a poc a poc, els malalts empestaven els altres, i la femta i el morb ho envaïen tot, i els assassinats rabiosos sovintejaven, i era llavors que els complotats feixistes, ço és, els militars, sempre preparats a fotre el cop d’estat, a aprofitar tota eventualitat per a imposar llur fèrria llei del malparit radical, la coneguda llei dels armats, car per això s’entrenen de continu, i és l’únic que mai foten, entrenar’s a assassinar i destruir millor. Car ja em direu, oimés, qui són els qui creuen sempre en complots i conspiracions i conxorxes, sovint implicant-hi forces màgiques, diabòliques, divines, satàniques, bíbliques, i d’altres vòmics texts d’aqueix coll tortíssim... Qui són, dic, aqueixos pobres deplorables mesquins sinó solament els qui ja comploten i conxorxen de faisó natural, perquè són de natura feixista, és a dir, conxorxaire, complotista, militar, crèdula, poruga, cretina, acollonida, i només desitgen la pau i la seguretat dels cementiris, doncs això... Els militars, dic, segons els dos homes de dalt, havien pres el poder absolut i ho organitzaven tot a llur faisó; ja se sap doncs com, a cop de fusell, de metralladora, de bomba, de mort generalitzada, de desastre absolut, de puta infecció total. Rauen els concentrats, els amuntegats, per força, vigilats pels saigs i botxins uniformats, rauen, dic, en sangassa i podrimener fins a la coroneta. Què se’n pot esperar d’altre?

M’havia d’amagar fins que aquesta nova nit, que duraria qui sap els segles, no finís i tot tornés a l’altre ordre sempre inestable de quan els feixistes, ço és, els militars i els qui rumien a la faisó militar, ço és, els nihilistes, els anorreadors, els capitalistes, els imperialistes, els colonitzadors, es pansissin o s’escarransissin lleugerament, fins a la nova rebrotada on podrien tornar a imposar llur fúria assassina i tot-destructora. Cicle conegut, habitual, indispensable. Món esguerrat, ara asclat i fes pertot arreu, i amb els trens, damunt, arranant-t’ho tot a llur pas. I pitjor, com tostemps en les mateixes circumstàncies, els espectres del mal, els ectoplasmes armats, manant-hi pertot.

Quan retut de tant endinsar’m a la part àrida, s’esdevingué que em lleixés caure a un clot d’un roquissar i m’hi adormís, i tot d’una s’escaigués que tornava a obrir els ulls, tot hi era totalment fosc, negra nit sense lluna ni celístia. Em temia orb i tot. Ara bé, sentia trepigs i m’hi atansava. Eren segurament trescaires amatents, delerosos de trobar aixopluc, gent menuda qui com jo fugien els assassinats massius de la merda armada. Tots semblaven anar al mateix lloc. Jo, per comptes, caminava contra corrent. Deia perdó, perdó... tot caminant, perquè ningú no se m’ensopegués, i si se m’ensopegava que se n’adonés que no era enemic, que era algú perdut, totalment perdut, i que era algú qui potser cercava algú estimat de part d’arrere, i llavors, una dona, al capdavall, només una dona de tota la gernació silent, compadida, segurament, se m’ha adreçat, amb un mormol.

On aneu? m’ha dit, què heu perdut?

No hi reconec re. Quin indret més estrany, oi? Som on?

Ets a çon Carlet.

I és gaire lluny?

Depèn d’on.

Volia tornar a ciutat.

Quina? Totes són en estat de setge. Amb camps de concentració pertot.

No puc sobreviure amb el que duc. Em calen llibres, em calen murs, em cal escalfor de ciència. Soc un noiet poeta. Sense llibres no visc.

A ciutat és ple de soldats qui maten sense cap mena de raó, a llur estil de sempre, com sabeu. Per què morir per quatre llibres, per quatre lletres, per quatre coneixements?

Sense coneixements no em reconec. Soc buit. Una buidor angoixosa, anguniosa, escanyadora, letal. Què és un ésser buit? Un soldat, un feixista. Tinc por que aviat em faria dels seus.

Et convidaria a la torreta, però em fas por. Massa tocat del bolet. Vine amb mi, tanmateix, et donaré una ampolla de conyac. I un rosegó de pa i un bon bocí de formatge. Tot allò t’aixecarà els esperits.

Ara vinc, li deia, fluixet, ara vinc.

Però feia el contrari, em fonia en la foscor tan lluny com podia de la pobra dona compassiva.

On sou? On sou? sentia al començament que ella xiuxiuejava.

I en acabat no re. M’havia mesclat entre la gent. Tret que pudien massa. I me’n separava com si era ombra dins l’ombra. M’esmunyia del caminet estret i llavors tan fressat. I a les palpentes, entre les pedres, m’endinsava al camp, on qui sap si parant l’orella, al capdavall, tard o d’hora, hi sentiria la remor de l’aigua. I l’escoltaria encantat. Car ara enyorava el riu. M’enyorava novament roca a la vora de l’aigua. A la vora d’un corrent que transportés fragments o llavors de vida, en forma de llavors, de peixos, d’aus aquàtiques, de reg per als sembrats...

Encar que ara, tot ben debatut, què transportaria? Què transportaria ara...? Sinó cadàvers...? Cadàvers sens fi...?

De sobte, sorolls de ràfegues de metralladores prop. Han descobert els maleïts soldats el tresc dels evadits? És encar en vida l’egoista dona qui em volia reanimar?

Qui es lliga al desesper?

(...)

(Vint-i-quatre hores de la vida d’un cuguç.)

Na Castratriu, quan sos druts em veuen crestat d’aquella manera tan extrema, començaven es veu de dubtar. I llur dubte, molt natural, era el següent: I si na Castratriu em castra també a mi...?

Per això la dona l’altre dia em bandejava: Quan soc amb cap amant, que no t’ensuméssim ni a tres quilòmetres i mig, em sents!

Sí, Deessa, és clar! Perdó!


Avui rebia (ella!) un drut qui feia mesos que es veu que no veia, i l’enyor i el desig, imaginables, i tant se val, tantost he vist que el seu taxi s’atansava, a mig esmorzar, ja he fugit esperitat, amb foc a la cua.

Se m’obr la perspectiva d’un altre dia bord. Vint-i-quatre hores (pel cap baix!) a la intempèrie. I segur (més segur que figues seques!) d’altra banda que seran unes vint-i-quatre hores molt nàquisses d’aventures. No em dic ni Ulisses ni Odisseu, ni re. Em dic Dídac de la Carpineda, i au, ni ocell matiner qui endrapa el cuc, ni el cuc (antonomàstic) mai gens ben nodrit, ni gaire gras i estirat.

Així que, aventures, no cal que n’esperi gaires (gens!). No cal que ningú es forneixi contra la son amb cap mena de blefaròstat per a poder no pas perdre’s l’aventura màxima que deslloriga el dia únic. Si hi hec cap aventura serà segur, com sempre, tímida i casolana, cusca, dèbil, negligible i sense importància... A menys, ep, a menys que... el pol magnètic no decideixi de fer cap sobtada capitomba, o cap sot devers els inferns hipogeus, i espectrals i catatòcnics, d’ultrason i d’inframon, als peus tot d’una no se’m badi, èpic badall de mort molt pirotècnica, per tal, d’heroic, engolir-m’hi.

Cert que al carrer, i lluny de casa, no sabia llavors pas on anar. Sense ni virolla a la butxaca, encar menys possibilitats de passar l’estona, a part que fa un dia massa bonic per a despendre’l a la biblioteca. A la biblioteca només m’hi adreçaré avui si mai em cal cagar. Els covards som covards sobretot perquè ens veiem afligits per un païdor feble. Apunta-te’l, adagi axiomàtic, d’allò més sòlid, infrangible. Hi pots pujar a cavall.

I ara que hi caic, millor. Tasca acomplerta per endavant. Et sents de més a més d’allò pus virtuós. Satisfet de tu, cofoi, prou pots. Si et diuen (els savis de la història) que et caldrà restrènyer les avinenteses de pecat, anar pel món pelat és un bon començament de solució per a reeixir en la (no gens àrdua) comesa.

En canvi, somiar no costa sinó l’estona que hi perds. I et dius que: Qui pogués fer com l’arquitecte Çapont! Com n’hi ha qui despenen mitja vida a la cangrí, ell rai, despèn mitja vida al bordell, i feliç i content, no cal dir, eufòric. Ell, qui totes les hores que no treballa les viu al bordell, per força li calen calers a la butxaca i, amb les begudes que hi consumeix, li cal així mateix un bon païdor. I uns oronells fins com la seda, per a absorbir-hi les feromones! Poder immortal de les femelles i llurs feromones, vós! Vidiella amunt, qui en fos capaç! Per a residir-hi d’empertostemps, paradís. Ah, delícies de cony actiu, de qui la flairosa elasticitat enlloc altre, a l’univers, no és ensopegable! I generós com la mateixa terra! Delícies doncs de sines i culs, i d’engonals i d’aixelles, i de melics i de peus de putarres ben- i malhumorades! Això rai, totes (llurs ferums, d’eixauc!) (i tu, nyam-nyam, nyam-nyam) (aire trèptic, nodrisser!) (empapussa-te’n!).

Podria haver eixit de casa si més no lleugerament begut. Podria dir, poètic: Pels corrents del món pet va mon vaixell. Tret que tampoc no soc en, com se’n diu, aquell xiquet amic meu, en Rimbau. L’africà, l’amazònic, el piromàntic, Rimbau, expert en jocs de tòtems i culs. Juet (joguina) de les ones i els eclipsis. Què em sé?

O me n’hauria anat al cine. Memòria d’infància: Nen de pit. Marrec encar mamerri. Ma mare se m’enduu al cine. S’ha barallada amb mon pare, i mon pare se n’ha anat tot sol. I ara som al cine i veus que deman popar. L’home de davant nostre es tomba. Què hi foteu, ací? Era mon pare. No havia tampoc sabut on ficar’s. Tret que ell pencava i duia andoles a la butxaca, saps?

I llavors (marrucant, parrupant, rauc-raucant, corruquejant, entre cabòries) un pensament gens ingrat m’ha violada la ja ben asclada ni corcada ni esquerdada conquilla del cervell. Si no pot ésser bordell, què me’n dius del cementiri? Com diu, metafòric, en Donne: Una tomba és un cony. Ambdós prou s’obren de continu i donen la benvinguda al nou arribat. L’única minúscula diferència: El cony rep, no pas vits, morts.

Així que, ben mirat, som-hi, palès que un cementiri equival si fa no fa a un bordell; amb tot de conys tancats qui tanmateix prou es baden de bat a bat, si certes condicions són acomplertes, per a rebre nous vits ben trempats, o nous morts ben fets (ben podrits?) (ben cuinats?) (ben acabats?) (ben a punt de caramel?); una cosa o altra d’aqueixes.

I ara què fem? Les inscripcions a les tombes gens no inspiren; són ridícules, repel·lents, cretines; fan cagar. Què hi aniria escaient...? Uns bons rims (remotament) rimbaldians, com dic. Precisament en portava, crec, a un lloc o altre. On els he ficats? Pistrincs, cap; ara, versots, rai. Cert que no deuen ésser gran cosa. Jo essent jo. No pas aquell. Lleugers, mínims: Nimietats.

Tot un món de coloms impregnaven el cel
Tot un món de cornelles impregnaven les ones.
D’hordes de brètols, n’hem de tastar el fel
Ans no perdem les darreres estones.

Tot un vol d’ebris vaixells vers l’estel
Ales avancen, com les papallones
Vers flors de matallops i belladones
I de julivertasses, o com la infidel
Vers les tiges tan túrgides de què sempre enraones.

Immòbil foc qui mai no mor, beu-te’l
Atipa-te’n, i idòlatra t’hi afones.

Lluerna calidoscòpica, vel
Guspirejant on ton vult s’esborrona
Com rere finestres els vults s’esborronen
Dels qui us creieu regenerats com rèptils
I ara anacrònics hom us diu: accepti’ls
Els fatídics flamareigs, fútil corruix
D’un Ull envejós qui us romp en escruix.

I ara callaré, car veig que s’atansa no pas gaire lluny d’on rac, la vídua patètica. Oh, la conec. N’Èdipa Mas, la marmanyera d’antany. Famosa al barri veí. Filustrava arreu banyes. Son malaguanyat marit, en Masllorenç de l’Ontocom, feia de carter. I n’Èdipa, com digué en Pynchon, com més banyes, més corns no veia; i els corns prou representen correus, i correus, tothom ho sap, són l’enemic, monopoli d’estat, controlen la vida dels qui es comunicarien, i ho fan sota el sotjar incessant dels censors, els imaginats i autèntics censors, els podrits del darrere, i el seu home, qui sap, duent a les caramaseres missives d’amor, a part d’ésser un maleït col·laborador del règim, quantes de banyes no li fot, pobra immaculada verdulaire. Els corns (cu-cut! cu-cut!) prou són la insígnia dels banyuts. N’Èdipa, apofènica, a la fi confon banyuts i banyegaires. Els banyuts els qui en foten pus, de banyes? Escandallava a les revistes de dones faves, sexuals escàndols. El pusil·lànime carter qui enlletgeix ses il·lusions, el veu herculi i casanòvic. I ara quin greu no li sap. Potser ha comprès que tot era rucada. Que per què donar tanta d’importància a idiotades del cul? Sanglota com sangloten les balenes qui peixen pels arxipèlags enjoiellats d’harmònics emmirallaments. I ara, fluixet, s’ha ficada a cantar. There’s a lull in my life (is a void and empty space when you are not in my embrace; the moment that you go away, there’s no light, there’s no day...). Ha davallada al born i la descavalca la foscor del jorn. Moltes de vídues, llas, esdevenim folles. I les penedides, pitjor. Voldries estalviar-li a la dona, ara que et mors, tanta de ruc contrició. Qui sap. Morta la cuca, tot és possible. Mor-te doncs anònimament. Fica’t al trau tu mateix, d’esquitllèbit, imperceptible, sense fer soroll, cony de la terra qui s’obr magnànimament per a tothom. I es tanca dolçament i elàstica. I au.

Cal no capficar’s en banyes antigues. Al contrari, si hi penses, les assaboreixes com ossos de vell pernil. Si hagués estudiat una miqueta d’història xinesa (com eu fiu quan era a la botiga rere el taulell i lleure, pler, car clientes sovint no gaires), se’n recordava (i aprenia), n’Èdipa, la pobra, d’en Zhang Jue (o Jiao), i els seus adeptes clandestins guerrers dels mocadors groc al cap. El nom del jerarca (Jiao) els era interdit de pronunciar’l (massa diví). Jiao es tradueix en corn (de caça, de correus). Un corn és una banya, originalment. Mot tabú. Un xibolet. Un Setze Jutges d’un Jutjat denunciador de camuflats invasors nyeu-nyeus. I els lacais de l’emperador els feien dir banya, i com si negaven a dir-ho, o s’empescaven pseudònims, es veien enxampats i ajusticiats.

Sí ves, tant se val. De savi gens, em dic, bo i assegut, damunt qualque llosa ben espolsada, i ensumant l’humus amorós i aromàtic. Ara, àdhuc eu, un no ningú, podria, si qualcú m’escoltava (no pas mon cunyat, de qui els vilipendis que de sofrir n’haig si mai ens guipem, tret que ell ben poc, amb les seues ulleres glauques i lletoses, de cul d’ampolla, i damunt sollades tothora amb els excrements de la quadra), podria, dic, a aqueix hipotètic, molt improbable, qualcú, donar-li cuscs consells, la saviesa dels quals ve guanyada únicament per l’experiència.

Si soc sol, a qui dic re? Ficcions, fantasies, de mig mort. Potser atesos pels borborigmes, les remors, de ma apagada veu, pararan mica l’orella. No crec pas! Gamarús!

Si mai us caseu, companys (dic, com qui enraona amb els enterrats) (cal dir que els sebollits, efectivament, són de debò marcolfes aquiescents, molt més amables, crec, que les encar animades amb el – diguem-ne – esperit vital).

Si mai cometíeu la nupcial relliscada, i si mai llavors volíeu tanmateix tindre bones relacions amb la dona, recordeu-vos-en de donar-li sempre la raó (per molta de bestiesa que sostingui), vull dir, la raó en qüestions sense importància (mes a les quals ella tanta en dona), com ara les opinions. Les opinions (servar’n de qualsevol color) és clar que només serveixen per a decebre el servador que sap re. Quan en realitat opinar de re que tracti de política, de moral, de filosofia, d’economia, de temes pàmfils i xarons com aquests, és balafiar energia i adquirir migranyes. La dona la raó sempre per a ella, i prou, i au, la tindreu contenta, i vosaltres de debò, al vostre fur, rai, anireu fent, i creureu el que voldreu.

Nogensmenys, what! Em respon, ronc, ventríloc, rere meu, qui no havia vist ni ensumat. Tan espectral, i de so així mateix atuït, esmorteït. Quelcom que bonia qui sap on. Una bonior sorda. Cuïcs despenjats, els sents qui canten rèquiems barrocs espigolant entre flors mortes. O ho confonia amb el meu tinnit habitual, els acúfens del moribund, la vella tintinabulació companya del repapieig.

Em pensava que no fos un mort. I gairebé, vós. Car resulta que és un altre carallot català. Ha comprès per aventura allò de què m’empatollava: Banalitats, ximpleries; bobanys, catralls, meus. Catalans no en romanem pas gaires. A dying breed. On our last legs. Nèxia evanescent; pitjor: Putrescent, obsolescent.

Soc l’antic hieròdul Coriolà, diu, si fa no fa. Sotmès adés a un poder aliè, nyeu-nyeu, i de totes totes criminal. Transformat pels anys i les penalitats. I ara doncs fet una desfeta, com veieu. Massa obeir, massa rebre, això fan d’hom.

Fanàtics xarnecs malalts d’odi ens volen anorrear i res no els aturarà. Decisió final. Fal·lera esbojarrada, secular. Dogmàtics, llurs ignars genocidis només duien, duen i duran dolor. Cal desenganyar-se’n. L’avarícia dels invasors és un pou de merda i gatxull sens fi. Ja hem begut oli. No els donéssim pas aquest plaer! Només caldria! Només mancaria això! Satisfer’ls la còbea dèria assassina! Abans ens suïcidem. I au. Fet. Tothom feliç. Tertium non datur. No hi ha altre. No hi ha ops tercer. Decebem-nos-en definitivament! Morim perquè volem. No pas perquè ens maten amb tortura.

Direu, què hi faig? Vull dir, viu. Encar no m’he suïcidat? Predicant al desert?

No. Hec el cos enverinat, desconfit, desastrat, defenestrat, fet un femer. Massa disgusts. I ací soc: Esperant la mort, mai desesperat que no farà cap, pobrissona. Hom no es declara pas vençut. Hom confia, nemètic, en la victòria final! I espera, hom espera, espera... Solament, que, massa cansat, massa sense esme, hom l’espera assegut. Tampoc no la voldria hom insultar proixolant-la, empoixevolint-la, amb sos fútils, superflus, insignífics, precs. I al capdavall, esperar, a quin millor lloc que al cementiri?

Perdoneu el badall. Esvaït.

Car ara s’atansa la nit, i què he menjat? Si me’n record bé, només sentors. Sentors de bordell imaginat per un esme estrut i cald. I prou. Feromones de serrall. I eu d’eunuc. La sort! A totes els ponc. Servidoret. Prou puc! Tret que potser és poc. Pel que fa a l’energia somàtica, a l’embranzida corporal. Entès.

Així que caldrà de tota manera anar a joc abans no es faci gaire tard. A clapar amb els morts. Ells sí qui no emprenyen ningú mai. Faig continent d’anar-me’n a gitar. El meu amic català, el suïcida pausat, damunt una tomba no pas gaire llunyana, ha vingut carranquejant a portar’m una flassada pollosa i esvellegada. Agraït, li dic, i bontròs. I ara, tant se val, som-hi, a roncar. Roncarem fins a l’alba novella on no crec (cel de celístia clara), mentrestant, que plogut gens abans no hagi.

Finalment, ben acotxadet, m’ajec a la llosa. Benaurat, somiaré, delirós, sinestètic, que oïc els mormols molt interessants de les converses dels morts. Els morts ebris de terra i cendres.

Lluna romàntica rere els lleugers lleganys, desdentegats, esmaixellats, que poc podrien, ni que ho volguessin, cruspir-se’ns-la. Firmament, avui toll somnolent on el tro infant es cova, flasc, a qualque trau fosc, per fer’s gran, i, esquerat, vindre, sorollós i sorollant, al nostre penible, petitó, món esglaiat.

Rítmica, la neu de la son em cau a les parpelles i m’asserena els ulls; tènues floretes, mannà; ennuegats, se’m neguen de dolcíssims prolèptics plors. Quin mort vetlles? A hores d’ara (saps?) tants!

No soc reu de cap crim. De cap crim gros. Comunicant, combregant, amb allò que hi ha. No havent-hi fet malbé re. Tot virtualment intocat. Com si mai no hi era, ni hi soc. Com no hi seré. Pels segles dels segles.

Homenet calm, accepte, conformat. Consentit. Consentit, no hi ha heroi més bla ni com cal. Exemplar. Pau. De pau, en pau. Acadèmic. Ortodox. Ni cavernícola ni malcarat. No havent manyuclada cap connexió. Moltó. Llanut i tos. Com m’hi pos? Com m’hi voleu? Posat així? Aixà? Foteu-me’n una altra; no ve d’aquesta.

Se n’adonarà la dona (com en deia? na Castratriu!) de la meua absència? M’hauré mort, i quantes de setmanes hauran d’escolar’s perquè es desinflami de corruix i ràbia per la meua deserció, i reconegui que m’he degut haver mort de veritat?

Aviat, hom s’ensopeix, i clapa. Dormint, ens enfonsem lentament i suau. I ja som a l’altre costat de l’aspre cresp, delicadament pedregós, del cementiri. Tots els morts hi cabem, això rai. De bell nou, cony endins de la mare, la mare terra.

L’aspre cresp, prim trespol que ens separa temporalment, una molt curta estona, veïns íntims, morts corals. Uns al replà de baix, eu al de dalt. O al contrari. El vostre sostre mon soler, o a la inversa, mon sostre vostre soler. Germanor última, fratria establerta d’empertostemps. Que bé ens coneixem ara! Ens reconeixem definitivament No ens sabíem pas tan idèntics, cavà?

Agradable companyia. Mentrestant, no discutim pas de re. Tots totalment d’acord. Ens entenem perfectament. Tot tan clar. Única utopia factible. Plegats fem un arbre. Un sol arbre, vosaltres les rels, jo tronc i capçana. O a l’inrevés. Car què és, aquest sord meu deler d’esdevenir rel? Rel, rel, rel...

I així anar fent. Ja en parlarem demà si hi arribem (si fa no fot encar intactes).

(...)

(Savi català, vull dir, maleït.)

Nictalop com tots els somiadors, i com totes les noctiluques (les prostitutes de cementiri), el savi maleït, jagut a la seua tomba, no gaire lluny de la meua, em deia, inspirat: Caguem el que mengem.

Vaig demanar: Això vol dir que mengem merda?

Digué: Exacte.

(...)

Féu aleshores el savi maleït: Tot el que ocupa lloc existeix. Re no pot ocupar el mateix lloc que un altre existent. Allò que re no ocupa no existeix. Qui ho ocupés tot no ocuparia re, ço és, fóra inexistent, ço és, no fóra sinó re. I, ara que hi somii, com m’hi rabeig novament! En la meua millor vida. Quan ocupava fermament l’indret a tot altre objecte prohibit! Que fou, sens dubte (lleixant a part l’estació benaurada on fui bri; efímer bri d’herba vulgar i corrent, vora mar, escoltant els gemecs que nodreixen el malastruc oceà, i rient-me’n dels vertígens del vent sempre carrinclonament ofès), fou l’època, dic, enormement perllongada, on so sòlida llamborda. Millor vida que no cap altra. Cairat, com cal, perfectament situat al món. Era llambordí entre llambordins. Milers i milers d’idèntics llambordins entapissant el paviment de la interminable avinguda. I com relluíem sots la pluja, adornats pels fanals escadussers i els fars dels infames automòbils nocturns! Érem idèntics, érem anònims, érem inconspicus. I tanmateix era personalment conscient que, pel que la condició durés, era únic llambordí qui ocupava el seu únic indret. Meravellosa sensació!

De vegades aixecava els ulls plens de purificadora pluja i hi clissava (i els planyia!), rere els vidres de les finestres, a contrallum, els glaucs ulls envejosos de gent solitària qui, enmig de la fada clamor i el vulgar xivarri, i les patètiques desesperades rialles disparades a la babalà, de les festes on rucament s’arraïmaven i eixamenaven els humans sempre desarrelats, pitjor, sense rels, i enyorosos, delerosos de col·locació segura, indestructible i definitiva, es delien per a gosar d’esbatanar els finestrons i llençar-se’m damunt, esclafats, abraçant-se’m, havent volguts àdhuc fondre-se’m, esdevenir un amb el meu solidíssim jo
.

(...)

Ens mancava, a l’exagerat pati o quadrangle central, un llambordí, i davant el boldró d’amics qui eren, com jo, no re altre que aprenents de teòrics de la ciència (un boldró per cert molt atapeït, on mai no m’han volgut, per petaner, per empedalec, per pudent), al buit lleixat pel llambordí (jo) hi havia colgada una taronja.

Què fots? — la sòlita riota ja començava, i en Witty Guerstany, el cap del boldró dels sis companys, asseguts, molt afetgegats, com figues en cofí, dins llur carretó vermell de vora el pati, em demanava en un to carregat de derisió.

Els dic la veritat, que mai no som al cap del camí, com tots els teòrics de la ciència prou sabem. Que l’instant on descobríssim el darrer bri d’enigma universal, l’univers mateix fotria així mateix el darrer pet (per descomptat així mateix pudent a mort). I que qui sap per quin motiu, de moment inescrutable, els aparentment immutables llambordins, tan estretament i acunçadament ficats en reng pels quatre cantons, nogensmenys així mateix era palès que podien absentar’s sense cap raó temporalment escatible. I doncs que pel fet que un dels llambordins havia fugit (tret que qualque bare enemic nocturn ens l’hagués pispat), i pel fet addicional que ara doncs hi havia un clotet lleig que trencava l’harmonia de l’escaquer, i el defecte en la regularitat i atapeïment del pla paviment es veia compromesa, personalment ho aprofitava per a plantar-hi una taronja.

I que, qui sap, potser en l’ignot futur d’altres llambordes triarien de fugir (o lladres espectrals ens les emblaven), i nosaltres, plantant- hi d’altres taronges, podríem al capdavall obtenir, per a la nostra colta facultat, un altre mític adorable pati dels tarongers.

Com se’n reien tots plegats! Llurs jutipiris espaordidors!

Llavors els dic que sí ves, home, que què hi havia de tan estrany. Personalment havia pogut veure, com segurament tothom altri, adés no feia gaire, que tant en Brett com en Matt, ací presents, havien també plantades taronges pelades.

Que ets ruc! — em diu en Witty —. Les taronges colgades pels eminents condeixebles, en Brett Lyppynsbby i en Matt Guersbaix, eren per a assajar de canviar el règim alimentari dels estranys cucs dels substrats. Els cucs dels substrats, qui viuen doncs sots els paviments enllambordits i qui altrament es nodreixen de sang de suïcides i d’infants qui cauen dels pisos de dalt dels autobusos, i dels alums repulsius i les brutícies horripilants de gossos i vehicles, i de les revoltants perbocades dels embriacs. En Lyppynsbby i en Guersbaix, molt científicament ni filosòfica, s’esqueien d’estudiar, molt sèdulament aquells dies, els cucs singulars. I una taronja colgada sense més objectiu, l’únic que fot és podrir’s, desgraciat!

Doncs vet ací, tot això que aprenc
— els dic —. Moltes gràcies, molt brillants i amables condeixebles meus — si els dic de condeixebles, allò els irrita qui-sap-lo; era com si em ficava a llur mateix llivell —. M’havia captingut com un estruç: No ho faré pas pus! M’havia captingut com un cabàs: No ho faré pus pas!

I afegia, per a atiar llur desig de veure’m mort no pas menys colgat que la podrida taronja: Llambordí escàpol. Llambordí desrengat i fugitiu. Llambordí estort i desertor. Llambordí qui ix, relliscós com peix. Aniré a consultar el professor patidoret com jo, mestre Cagonlou, i serenament i assuaujada, assajarem d’atènyer, molt humils davant els misteris, la raó de la sobtada perversió.

(...)

Havent arribat tard a la meua cambra de la dispesa per a estudiants, em sorprenc lleugerament en veure’m que ja soc gitat al llit. Collons. La confusió em fa pensar, per descomptat, un munt de coses estranyes; si ja era a casa, què fotia encar fora?

I què faig ara? Torn enrere? Al carrer de bell nou? Soc un espectre? Ho és ell? Faig un vaitot i em fonc, no sé pas com, amb el qui jeu? De debò, no sabia pas què fotre, repenjat com un perplex estaquirot a la porta mig badada. Per sort, fou llavors que, del llit estant, em fiquí a parlar: T’he vingut a veure, i m’he trobat malalt i m’he ficat al llit.

I llavors em (el!) reconeixia: Ah, ets tu! — vaig dir.
Qui vols que sigui? Ja m’aixecaré, si vols; encar que estic tan feble, avui, que m’estimaria més passar-hi la nit.
—És clar, és clar! T’hi estàs, t’hi estàs; no et mogos, això rai; de fet, tinc d’altres coses a fer fora; tornaré al matí. Vols abans una aspirina o que passi per la farmàcia?


L’explicació de tot això, és clar, és que mon germà i eu fotem la mateixa cara.

Anant-me’n, he lleixada la porta de la meua (ara, de moment seua) cambra oberta a propòsit; entre la llum del corredor i la llum de la finestra, car tot i que era tard, tanmateix encar s’hi veia, i qualsevol qui passés davant, pel corredor, per a anar a pixar o pel que fos, em veuria jagut al llit, repenjat als coixins i llegint...

Tots són testimonis que he despesa l’entera nit al llit amb raneres al pit.

Ideal tot plegat allò per a aprofitar-ho i assassinar algú; lleixant entre les pistes per als recacejaires d’en acabat, un rellotge o qualsevol altre aparell aturat, bo i assenyalant l’hora de la mort del mort.

L’únic problema, llas, que no trobava, per molt que cerqués meló endins, cap enemic qui volgués (i encar menys que pogués) matar. Els qui voldria de debò pelar, segur que de càmeres al voltant i saigs criminals carregats de metralladores, rai. I dels altres, doncs no, res. No n’hi havia cap que el volia fos. I allò de l’assassinat gratuït, quina ximpleria.

Així que, me’n vaig agraïdament deambulant pel barri de les meuques. Sempre m’hi complac. Sempre m’hi he complagut. Sempre m’hi complauré. Enlloc no soc millor al món. Cel groc amb finestres vermelles.

I de mantinent pensava facetes de la conversa amb mon germà que haurien potser pogut fer més gràcia a cap impossible lector. Per exemple...

Malalt... — diu mon germà.
What’s new? Life’s a crock of shit — responc.

I l’endemà de bon matí, cansat d’anar amunt i avall debades tota la nit, t’hi presentes, i què et diu, d’allò més xiroi?

Malalt, m’he dit, i en acabat d’haver’m empassat el got d’aigua calda amb vinagre, me n’he anat a desembudellar, tu. I llavors esguardava allò dipositat... I ah gloriosa merda! I m’he dit: Sick? Are you kidding me? This is the shit of a healthy man!
—Prou pots!
—I ja em veus. Was ich scheisse ist immer noch besser als was du je gedacht.
—Campió cagaire, veus-me’n fort envejós.
—M’he guaitat al mirall, i he aprovat i acceptat l’autoretret amb un optimisme gairebé perniciós... Car ara, com no pots mancar d’adonar-te’n, tot i els ulls de son, clafert d’il·lusions, bye, bye, em llenç del cap al jorn.
—Espera’t, carallot, encar no m’has dit per què em venies a veure!
—Ja t’ho diré un altre dia. Clapa, clapa, deus estar retut!


Letàrgic com el cavall de tornada de cap cromàtica ràtzia contra uns bàrbars, qui, no gens anicònics, crònicament s’acarnissaven a encendre eròtiques parpelles en ambigus teatres, constret oimés per una anatomia singular, m’ajec, bleixant d’extenuació, amb les quatre potes magnèticament orbitant enlaire. Bona nit. Bon jorn, perdó. Tant se val. Tornem-hi. Whatever.

(...)

(Retrats íntims: En Silvestrell i en Coromines.)

De visita a una cambreta a les golfes, rònega, freda, ronyosa. A cal poeta maleït. Tan jove i tan pelacanyes. I tan ingenu.

—Em dius quants d’anys has?
—Onze.
—Vols que col·laborem, doncs...? Tu onze, jo vuitanta-onze. Què són vuitanta anyets de no re? Una diferència mínima. Quan en faràs vuitanta-onze, jo n’hauré què? Només quatre i quatre, vuit; vuit i vuit, setze. Setze-vuit. Un buf. La major part l’haurem passada a la mateixa centúria i tot. Contemporanis molt propers. No parlem de mil·lennis, ni d’eres, ni d’èpoques, ni d’allò, de glaciacions, i d’eons. Rucades. El temps és infinit. Tot compta merda. Tota hora és alhora present i no mai. Re no existeix de debò, altre que com a transició envers el no re pròxim. Cadena amb cada baula feta de no re. Venint del no re, i justament anant-hi. Davallada ineluctable. Ascensió simultània i concomitant. En realitat, re no es mou. Il·lusió.*
—Els poemes...
—Saps que als vuitanta-vuit anys encar no havia vist mai un cony viu i feral, ço és, com cal, i diguéssim així com el de na Pereta mateixa. L’eixerida, llegendària, Pereta Perera, de can Çafont (la conec, la conec). Bo i aixecant-se les faldilles i ensenyant l’esborronadora, natural, púbica, plaga a la carn (no dic pas que alhora no sagnés amb el menstru horrorós), i és clar, féu llavors una por cervina al mateix diable. Doncs com a en Peret de les Calderes mateix, a mi, en guipar’l (el primer cony), em féu tornar salvatge babuí. Babuí, tal com ho sents. Car, com devia esdevindre-li al pipioli diabló pregonament esborronat, prou m’havia de demanar (eu), angoixosament, quin podia haver estat el sanguinari — pitjor, i més fastigós — sanguinolent — carnífex qui cardà al sotaventre de la pobra minyona aquella esgarrifosa nafrota. I encar rai, t’ho dic, que cap fetus monstruós no s’escaigués aleshores d’eixir’n!
—(?)
—L’avinentesa fou aquesta. Ja em perdonaràs. El tuf de tofa! Algú em fotia de cop sobte un cony execrat al nas! Em trobava a l’hospital, mig mort, i la infermerota, veient-me bleixar el darrer bleix, se’m va fotre a coll-i-be damunt la pobra tarota, vull dir, amb l’uniforme arregussat fins a la barbeta... Se’m fot a la gatzoneta damunt el vult asmàtic, cul ras a l’ull, segurament, dic, per a escanyar’m del tot. I astorat... Seductriu caníbal de bell antuvi ja m’havia prou sorprès que s’esmolés la ferramenta vaginal davant meu... I atabalat, i balb d’estupefacció... Com volies belleu que em captingués... Glaçat... L’esglai! Car què era allò tan espantós? M’esmava a trenc d’ésser engolit per afamegada bestiota! I l’olor, la flaire, la sentor, l’estrany aroma, alhora fètid i no pas, sublim i pèssim, la confusió... Si allò no em reviscolava, malament rai! I sobre, manoi, què és això! No sabia pas que els clítoris haguessin un cap de tse-tse, de tàvec, de gegantina vespa-xana... I què m’hi fot...? Insistent rossegar! Em rosta! Em rosta el nas! Em rostarà els ulls! Insofrible! Quin esfereïment! Esborronat per aquell descosit de carn roent, oidà, perdia l’oremus, anava de cul... Doblement agonitzant, lluitava doncs ara, no pas contra la natural, ans contra l’altra mort: la mort qui se’t cruspeix de viu en viu. I quines forces no em venien tanmateix! Renaixia babuí... Esplèndid, rapsòdic, babuí! Amb unes forces de déu-n’hi-doneret! Amb el ceptre renat i tot. Amb en peret de baix ressuscitat! Com em dic, creu-t’ho! El pollegó a l’entreforc esdevingut columnari, monolític, ja no pas gens escarransit! Me l’esguardava, emmedusadet, vull dir, tot encantat: Tu qui érets l’enfonsat, fill meu, quin llevat t’ha revifat? Lletovaris de figa! Màgics vescs de xona! Sucs essencials de fufa! Panacees de cotxó! Del parruf opopònacs! Benjuïns de petxina!
—(?)
—Son cony s’obria ausades com ocell qui esponerós ales desplega. Solemne cony al·lucinogènic! Ominós abís! Mes si la titola em reneix, rai, això vol dir que no estic tan malalt! Amunt i fora! D’espetec, el perillós opinic me’l treia del damunt, i amb tanta d’embranzida — ai, harpia! ai, pecadriu! — que la fosca ocella al capdavall ens queia finestra avall. Una sensació d’ales minerals, pobra dona, abans no s’estavellés al paviment de baix (damunt la llamborda més faduga, condemnada, predestinada, a rebre morts) i es convertís (la infermera diabòlica), cornucòpia rompuda, en mil bocins... Al contrari, les meues ales de babuí alat, les meues fantàstiques, imaginades, ales, semblants a les del muricec, amb golfos i pollegueres no pas de metall, de tendrum (de tendrum millor que no pas amfiartròtic, flonjo, lleuger, espectral i ultraelàstic), ja em duien enjòlit, a frec de sostre, com qui diu, i pensava escapolir’m i tot per la tarja de la cambra a l’hospital, quan, babuí adés camforat i plàcid, i ara fort engronyat i rascanyós, ni em cal. N’eixia, bo i fent abstracció de noses rai: bromes i calitges, i tentacles i titelles, i consternades, desdentegades, erugues qui ans es volgueren afamegades tènies i se’m rabejaren a l’ànima, consumint-me-la com budells; n’eixia, dic, papu enigmàtic, fent por a totdeu qui-sap-la, només caminant a quatre potes...
—(?)
—Si poguessis escatir, escaujar, apamar, els mecanismes de l’envitricollat itinerari babuïnesc, enllà d’ultratges a ultrança, d’experiències ciclòpies, de tants de repetits mil·lennis espontanis que ens cauen al carbassot i obsessius ens volen la pell...
—Les meues poesies... Ja em perdonareu. Això de les fantasies... Només escric sobre subjectes transcendentals.
—Com qualsevol sòmines qui no sap re del món. Carallot, només la fantasia assaja de mig abolir la desolació hegemònica, d’estalviar engrunes de sanitat, del que fora altrament l’absoluta malastrugança, la total malaurança, d’heure un cervell pensant. Sense fantasia, tot és impossibilitat de continuar, tot és impossibilitat de poder ni voler encar anar, anar-hi, anar fent. Creus que hauria ateses aqueixes exaltades edats fotent-me el realista, el remenador de merda i malaltia? Ni fotent-me de més a més el tifeta i el carrinclonet valent i decidit, l’andròbol, i mascle, i viril, i baronívol... I entreprenedor, progressista, surant... Esperançat amb el fum cofoi del miratge... Crèdul, pitregós, heroic... El ciutadà exemplar? Les forces malèfiques qui regeixen el món et volen brau, et volen valent. Prest al martiri, al sacrifici, al patiment, al condol i al consol. A produir profit, capital. Capital que anirà a parar on anirà a parar. On va a parar sempre. A la butxaca dels malèfics cleptòcrates, els del tron i la trona, els jerarques, els aprofitats, els qui la saben llarga (l’han sabuda d’ençà dels neanderthals), els qui paren no pas la mà, el sac, què dic, l’abís sens fons sencer de la corporació dels antropòfags anorreadors. El guardó et farà cap, això segur. Tard o d’hora. Sens dubte. Creu-t’ho. Litúrgies, lletanies, llanternes, vull dir, màgies: Plens de “fe” (els de la merdosa “fe”, fastigosos egoistes qui volen “salvar” llur “ànima”, per així, en estranya quàntica vida futura, poder-se’n fotre dels infernats, qui de fe només en l’anar fent i no embrutar gaire re), i plens de “fe”, dic, ells, els cretinitzats, en qualsevol capdeconyada, místiques cagarrines: Religious shit. Deliris metafísics. Cobejances dels rics. Bestieses pseudofilosòfiques. Política fanàtica. Enfangats en teories assassines. Cal de mantinent que siguis patriòtic, religiós, moral, virtuós. Fanoc, embogit, ardu, frenètic... ardit. I tu, qui ets viu, i un viu, et vols covard. Et volen home, ecs! I ets dona, no; molt pitjor (vull dir, molt millor), ets doneta. El desig d’odiar és humà, les forces malignes se n’adonen perfectament. No són tan rucs. I què foten? Per tots els mitjans (i els posseeixen tots, els mitjans de comunicació) atien aquest desig d’odi, de fàstic, de menyspreu. I tu què fots? Et lleixaràs endur, com un altre ximplet ninot més? Et fas el propòsit d’odiar el desig. Saps què em passa cada cop que vaig a qualque indret ple de gent? Les firetes? Els circs si són gratis? Els estadis? Els mercats? Se m’eixoriveix un desig, és veritat. El mateix desig. Un desig boig de cagar! I on ho faré? Enlloc no és prou bo. D’antuvi cal trobar-lo, el lloc permès, i en acabat quina pudor, quin fàstic, quina manca de privacitat, de tranquil·litat. Més val no moure’s d’enlloc. Sempre és millor romandre a lloc. Mai no hi seràs tan feliç. Amb una bona cagadora a la vora. Una bona comuna. Un bon forat per a tu sol on deposar el teu producte. El teu poema de merda.
—No; els meus...
—Falòrnies! Creu-t’ho, hà, els teus... Tot el que faràs, quants de cops ha estat fet? Et repeteixes, ens repetim, debades.
—No; original, únic, epistocràtic, soc... Quan l’estre em viola el sensori i m’envaeix doncs la inspiració, genial, soc, tot i que ningú no ho vol reconèixer, no sé pas per què.
—Lloa’t ruc que a vendre et duc. Tots som repetits nombroses vegades (quantes? on?) a través de les eres i els espais. Quants de “jos” no em precedeixen? Quants de “tus” no et precediren? Com es deien? Havien tan sols, tots ells, noms? I ara, vull dir, en aquest precís moment, tots els teus “tus”? Anònims. Com tothom. Formigues de formiguer. La terra, solament (no res altre que) un formiguer. I cada formiga, sempre la mateixa, a desgrat de les insignificants esmenes somàtiques, psíquiques, maniàtiques, d’adés i ara. De qui te’n recordes? Tots aquells avantpassats d’on fas cap? De cap. O de tres o quatre. No re. I de tu? Qui se’n recordarà mai? Inapercebut. Com si mai no has nascut. De què serveix? De què serveix re? Cercle viciós. Viciós. Cercle. Mai no s’acaba. On es podreix es despodreix, i on s’ha despodrit, s’ha podrit. Viciós.
—Quina perversitat us impel·leix a descoratjar’m així? Ja ho sé que la perplexitat davant la inescandallable existència és teca poètica, com ho és la damnació mateixa, i la follia, no cal dir, o què ho sé, les bisbètiques cebes de les glàndules pineals en els diferents personatges, mes... Potser, home, potser... Podríeu...
—Per què vols que et decebi? Ja ets prou grandet! Gloriós poeta, hà! Saps què? Tots somiem. Les bèsties erròniament dites inferiors també. No et pensis pas! I cada somni, què? Decepció, enganyifa. Delusió passatgera i generalitzada. I al capdavall qui somia? Somies tu? jo? ells? (estranya sil·lepsi!) en Coromines? en Silvestrell? I què? Què somia hom? I qui el somia? És el meu somni, el teu, el d’altri? Els somnis van d’un cap a l’altre, fan escales al port d’aquest cervell, o d’aqueix, o de l’altre... A la babalà... Va com va. I com el liró més betzol troba avellanes, així el poeta. En troba, i content, i endavant, tant se val. Vanitosos conreadors d’arbitràries lletres, meaningless signs... I llavors els interpretadors de texts, de les banalitats interminables als texts. Texts triats així com així, caigui com caigui, a la mercè del vocabulari... I triats per qui? Per borinots desvagats i al·lucinats, emmetzinats per la fantàstica il·lusió que cap estocàstica col·lisió neuronal o altra és divinalment inspirada... Casualitats de la somàtica abocada irremissiblement a la destrucció.
—Soc jove, escolteu; no em convencereu pas mai que perquè sou un fracassat, també jo hi estic abocat, com si tot fos matemà...
—Res, home. En pic nat, ja hi ets. Pou avall. Degradació del cos.
—...tic. M’hi dedic de ferm. Hi vaig aferrissadament. M’hi lleix la vida. M’hi mat.
—I escac. Carallot, no et lleixis vendre el món, tret de tal com és: tal qual, as is.
—Del vell el consell, diuen els vells.
—Més val espitxar-la amb un cos tot despès que no voler’s poeta maleït per a morir jovenet (als dotze, tretze anys?) amb tots els cabells al cap. Saps què? Quan vaig emprendre el meu darrer viatge, el meu definitiu viatge, l’últim, perquè ja no en faré mai més cap més, tret, ben aviat, és clar, el de la mort, me n’anava d’allò més lleuger...
—Això de morir-vos aviat és inconsistent (potser és el contrari i tot), amb el que m’heu dit adés, ara no fa gaire.
—Adés? Qui se’n recorda? Tot s’escola i res no val re al cap de no re. No em facis cas. Com deia, doncs... De tots els milions de llibres abassegats, me n’enduia a la butxaca dos o tres, i de les meravelloses plantes, quina, cap altra que un petit plançó de cactus. Res més. Els llibres qui sap qui me’ls cremarà per darrera vegada? Les plantes, potser les més emprenedores, lleixades a la vorera, s’escapoleixen, com jo; potser la pluja salvadora se’ls torna torrentada i es lleixen endur també cap a camps de llibertat, enjondre, lluny dels destructors. Tot el que fem és letal. Fer poemes és letal. Tres minuts despesos amb un sonet, i au, tres minuts que has perdut de vida. Tota activitat duu a la mort. Si t’estàs tres hores assegut preparant un poema, tres hores que ets més a prop de la mort. Fessis el que fessis, l’activitat de jeure, l’activitat d’ésser assegut, tot això mata. Només qui ja és mort no es mor.
—Hi ha la immortalitat del poeta fonamental, patriòtic, sempre ho he sentit a dir; àdhuc de cops n’anomenen un carrer, com si el poeta fos fins i tot un bisbe, un beat, un general...
—Quin paperet! Et vols amb bisbes, amb generals, amb púrria, amb xurma així...? A l’inrevés, home, a l’inrevés. No pas fer-te de la colla dels malignes, ans... Ara que... Hm... On vaig...? Hi ha res més imbècil que voler’s oposar a una força major o a un ésser superior? Prou cal sotmetre’s si hom vol sobreviure, car només havent sobreviscut podria hom (qui sap, eventualment), acabar damunt. Espera’t, calla! Hm... Tens raó... Ara que ho he dit, tot fent córrer a lloure l’enteniment... M’ho deman jo mateix: Això que vol dir? Que cal vèncer la mort? Quines bestieses penses quan t’hi fiques! Encar que no ho vulguis, soles s’imposen. Bacinades, badomies.
—Consoleu-vos, oi? Res no és definitiu fins que ho corregeixes. Esborranys...
—Em diràs que qui no es consola sol és perquè no ho vol. Mentida! Inconsolables! Tots patim sols (ningú no pot patir per tu!) entre la irrespirable pudor i el continu eixordador esclat del cos qui una altra vegada sense remei es destrueix. Com li pertoca. Ineludible. Quan fou? Abans-d’ahir? L’altre? Em tornen a l’esment. Els revenedors de nous, d’avellanes, d’ametlles. Lirons*. Les portaven al remolcador. Anaven de porta en porta. Quan els he vists, els he reconeguts. Eren els mateixos, sí! Les dues parelles qui tanta d’enveja abans no volien provocar en tothom pel carrer, i a la platja encar pus. Gairebé despulladots. Tots quatre rossos i colrats; alts i esvelts i asalts. Gloriosos. Ells autèntics Apol·los, Adonis... Veres Venus, com se’n diu, Afrodites, elles... I què. Es creien, amb força raó aparent, angèlics, divins, tan ben parits... De guipar’ls ja era humiliació per als ulls, insultant miratge. Llur presumpció, llur vanitat i tafarreria, galls de panses, amb crestes alzinades, supèrflues, roents. I ara? Ara que s’han escolats uns quants d’anyets...? On cony ha anada a parar tanta d’idiota beutat? Molt d’insà culat. Insaculant, reensacant, avellanes, ametlles, nous... Qualsevol truc de ruc per a anar sobrevivint, bufant cullera... I tan envellits! Esfereïdor! Desconfits, destarotats. Elles, les rosses, adés tan sobergues, ara totes arrugadotes. Quantes de vegades abans, calladament, somiant somnis impossibles, no m’havia somiat, espectre transformat en heroic cardador, cardar-me-les, acotxadet al llit, sacsant-me el trist adminicle (i apendicle, és clar). I ara...? Qui se les cardaria...? Qui se les carda ara? A part servidor, hà! Servidor, qui gràcies precisament als llibres (car, assidu llegidor, com saps, molta de teòrica, eu, i gens de pràctica, pel que fa al cardar... pel que fa al cardar, i per que fa al viure en general), gràcies als llibres, dic, aprenc que, tot i que el cos es descompon naturalment, pateix una descomposició general i horrorosa, les figues, nogensmenys, rai, car romanen sempre figues fresques! Qui sap si és veritat. Els llibres monçònegues, rai, puja-hi a cavall, t’ho dic, experiència de vuitanta anys afegits. Amb vuitanta anys més de molta de pena i poca de joia, tot això que vas ficant al calaix dels desenganys. Calaix curull, sobreïxent. I no et dic pas que no hi ha haguts períodes que de cardar, m’hauria cardat la qui fos. Per provar-ho una vegada, ca...? O potser no. Potser estic millor així. Somiant que val mica la pena. Mes... Et veig melangiós. Pateixes ara per les vulves obsolescents, o és fascinació pels meus ullets de rèptil maliciós mentre t’enraon de l’arcaica roda del temps on tot és breu repetició, suor, eufòria, disbauxa, naufraig, i daltabaix?
—No, de fet fa estona que ni us escoltava. Crec que m’he ensopit i tot.
—Ben fet! Així és com s’aprèn dels vells. Som-hi. Després d’aqueix colossal preàmbul, podem entrar en matèria, com se’n diu, anar al gra, fer net, trametre tret al fitó, gens catamargs. Si hom no transgredeix, enfolleix, és conegut. A la teua edat... No; molt més tard, fa quatre dies, com qui diu... Decidia esdevenir, com n’has dit? Pervers. Deia a tothom (sense dir re, és clar): Quan penseu “viciós”, penseu en muà: El maniàtic més enjòdol ni estaquirot del món. Soc el viciós qui no se n’amaga, car... Res com el vici per a experimentar l’ésser. Altrament, això... Quan no perd l’estona pelant-se-la al llit, hom s’esclafeix. Hom s’esclafeix davant l’absurditat merdosa de tot plegat. I hom només troba sentit a fer el contrari d’allò que els maleïts conformistes proclamen què cal fotre. La coneixes...?

M’ajec, cos mort, desconfit,
I a feinejar em fic
Amb el meu mànec escollit
.

—Això de qui és...?
—Eh...? Mon pare fou científic i veia doncs el món com és, sense il·lusions ni fantasies, i d’ací que quan es morí, ara fa no re, es morís content. En canvi jo, wrong choice, als onze anys esdevinguí decidit poeta. Poeta! Poeta maleït, el pitjor del món. Pensant-me com tu qui sap què. I ja ho veus: ni content ni sabent merda. Al contrari, cínic, amarg, guanyant-me les minses garrofes fent d’escombrariaire i vivint exiliat al cementiri, amb els exquisits cadàvers. Els exquisits cadàvers, mai millor, ni més agradable, companyia, però, això també. Els dermèstids i els íncoles habituals, en sentim de bones.
—Virolais dels voltors? Harmonies d’hienes? Cançonetes ni romanços de quines menes de detritívors ni estercoraris?
—Converses, converses. Platòniques i de les altres. De debò. Cal parar l’orella i haver un enteniment prou dispost, absorbent, receptiu. Hom n’aprèn encar força, al cementiri, de la interessant xerrameca entre cadàvers veïns (diem-ne, entre col·legues duradors), veïns de fa anys i panys, també (com jo mateix) morts i ben morts. Sovint els sents plànyer’s dels catius, roïns, ínfims lladregots, els ridículs sapastres Coromines i Silvestrell, trencant-los la tranquil·litat i envaint-los el territori, i escorcollant-hi i violant-hi foscament i barroera, no prou avesats tanmateix a tasques dures...
—(?)
—Com deia mon pare: Els científics tothora asimptòticament atansant-nos-hi, i això fins que la colléssim d’una puta vegada, la vera realitat. Els supersticiosos, davant el terratrèmol intel·lectual assolit en esfondrar la soca del nucli dur, se’ls van fonent alhora els fonaments i les cosmètiques crosses de la grollera indecència de la credulitat, i, presos de pànic, veuen com, mil·límetre a mil·límetre, se’ls esfuma, se’ls anul·la, la parcel·la que els separa de l’abís. Com al cel una constel·lació en desallotja una altra, al bordell saba novella ens desallotja la massa potinejada. De les idees gastades hom se’n desempallega amb colpidora rauxa i en lloc d’esdevenir orfes, trobem que un estrany orgull se’ns instal·la, joiós. I així, on abans els supersticiosos s’esplaiaven en els espais caòtics plens de pol·lució i d’enrenou, nosaltres fem la viu-viu, o millor, ens rabegem o si més no ens plaem bo i esplaiant-nos en espais infal·liblement harmònics i geomètrics. T’he contat que mon pare i eu érem de la mateixa edat? Nats el mateix dia i any, a només minuts, o a tots ops menys d’una hora de diferència. Mon pare fa poques setmanes qui es rabeja al ventre de la nostra mare i la seua cigaleta embrionària* li passa pels ouets d’ejacular llavors un únic espermatozou. Un espermatozou amb pressa, precursor, molt determinat a batre rècords i a imposar’s en la lluita a mort per l’existència... I nyac! Un òvul perdut, extraviat, pràcticament obsolet, mes ronsejaire, mandrós, inhàbil a espitxar-la i a ésser despatxat, darrera resta de sèrie d’una àmplia producció de la nostra mare, esdevingué fertilitzat, per bolla estupenda, per casualitat bestial, per quin entortolligament de quarks, quina cosa rara, i au, una altra de tantes particularitats de la sempre grotesca natura a afegir a la nòmina. I així ací som. Mon pare, al cap dels mesos que calgui, ix del trau. I hom se n’encarrega. I re. I en acabat de l’afterbirth, la bufa placentària, i totes les altres merdegades que ixen del trau, com una mena d’afegitó impensat, d’un afterthought, un puixconsir, un escarransit penjoll encar els apareix, els fa cap. Era jo, com aquell qui tampoc no ho vol, allí plantat, naixent com un altre carallot datpelcul.
—I...?
—Oh... Potser no veus de quin bordell enraon. Enraon del bordell on nasquí.
—Ah...
—Hi faig de fútil marmitó, a la cuina, i m’hi trobava una fulla de col desmesuradament colossal, d’allò que se’n diu o se n’hauria de dir patufètica — Patufet? on soc? — ets a la cuina, com un coquí* — la duc (la fulla) al menjador per a mostrar-la faceciosament a la neneta (adormida, ai) — i doncs a sa mare o a sa tia — una altra puta com ma mare, gegantesca negressa de molt mal gènit (si més no envers mi, faldilletes ximplet) — l’he volguda tocar molt lleugerament al muscle mentre xafardeja amb la resta de dominants mestresses, i com s’emprenya! — per a fregar-la o tustar-la tan suaument és clar que no gosava emprar mes mans indignes, havia per comptes plegat un ganivet i el servava pel tall i la tocava molt finament amb el mànec, només per a fer-li avinent que la neneta dormia i volia mostrar-li per a fer-li gracieta aquella fullota de col immensa, molt més grossa que no pas ella, mes la mare (o la tia) m’ulla dogmàtica i superlativa, amb ulls enrabiats que em cremen i em fan, a l’esperit meu tan pusil·lànime, indelebles boïgues, i no pas que es digni mica respondre’m, com si soc arna o insignificant insecte qui, amb aquell terrible esguard seu, en té prou per a cagar’s als calçotets o espontàniament consumir’s en instantània combustió o conflagració efímera, i amb allò, amb la cua encesa, fotia el camp cap a la cuina, com el faldilletes no ningú qui so, com dic, a fer-hi un entrepà de truita sucosa, i hi veig mon pare qui hi treu el nas, a la cuina, i l’hi vull oferir, però no em fot tampoc cap cas, i lleix el segurament deliciós entrepà menyspreat per tothom a la voreta del taulell i em fic a esgranar carrolls de raïm ben rentats per si algú altre, més tard, vagament vol picar-hi... Em trobava de sobte tan buit... Sensació recurrent... Sí, home! Et penses que no ho sé, que no serveixc de re. Mai no he servit de re... Doncs... Amb això, doncs, mon pare... sempre hem tinguda la mateixa edat... Nats alhora... Quan érem al ventre de la mare, un òvul perdut rebé la seua primera molt primerenca llavor i d’allò, començava a formar’m... Un fill i un pare al capdavall nats ensems, bestieses de la bisbètica natura.
—Tornem-hi!
—Eh...? Ah, m’estic repetint. Sòlit repapieig distret i deliciós, els anys s’ho porten. Sorry, entschuldigung. Però és que... Els abominables miops de cervell no volen comprendre que mon pare sigui no sols mon germà, mon bessó. Mon pare, sa mare, és ma mare i ma padrina alhora, tret que mon pare es mullerava, d’on que la seua muller sigui la meua altra mare, la mare jove, mentre la mare de debò és a hores d’ara, què hi farem, la vella. La vella abillada ara, no pas com abans, en tons foscs, com ara el lila ratllat de les flors de verònica. Abans, quan mon pare i eu érem petits, era força voraç sexualment i mental (la nostra mare vera, no pas la meua adquirida). Qualsevol vespre tornant de classes de musica, te la trobaves molt capficadament cercant patològiques etimologies per a les nimfes de son cony. Mes ara sos ulls espurnegen oint (sos ulls oint? tanmateix meravella!), oint clandestines arengues de pàmfils predicadors qui escorcollen les escletxes entre les morenes als budells culans bo i cercant-hi doncs cap altre déu adient. No sols ens degenerem de cos. De cervell també, tret que què és el cervell sinó cos? No em facis cas. Mon pare, hà. Ell, amb el seu carall moby-dickenc (el meu pipinet, en canvi, sí, ha romàs molt sortosament embrionari*). I ara no sé pas per quina raó, una esdevinença com una altra. Soc al llit de mon pare, m’hi he degut gitar i m’hi he adormit, i ara mon pare, en la penombra s’hi ha ficat, car deu ésser hora d’anar a clapar, i al seu llit ma mare (la dona amb la qual s’ha casat, la qual dorm a l’altre llit) tanmateix s’hi arriba només quan vol cardar o vol consols i carícies, i ara no vull pas doncs que en adonar-se’n de la meua presència no es pensi que és la seua dona (ma mare, l’altra, que en diem) i què faig, m’esmuny avall... Em lleix caure com catalèptic escarabat i romanc, fent-me encar el mort, a l’espona fins que no el sentiré roncar, tret que llavors arriba la seua (nostra?) dona (no, ma mare de mentides) i m’empra d’escambell (d’escó, d’estrep) sense pensar-hi, i se li fica al llit i li comença a masegar l’aparell magnífic i esperaré que facin els sorolls del cardar per a lliscar com cap altra freda serp sense cascavells vers a la porta ajustada... Per què et parlava del pare...?
—Indeed, per què?
—Potser volia dir... Ja em veus tu ara. On han acabats els somnis poètics. Com abans mon pare... i els mestres... i els patrons... també la dona... La seua dona... M’ha fotut fora de casa.* I au. Al cementiri hi manques, company, amb la bona gent qui ningú no vol. I t’hi rabeges. Collonut. Enlloc com allí no hi ha aixopluc. Si mai plogués, llavors, com rat o muricec, som-hi, anguilejant, viperins, cercant recer a cap cenotafi, o cripta, o mausoleu. Te n’he parlat, oi? Te’n recordes? Com en Burke i en Hare (tan ben retratats per en Schwob), sovint, mentre hi ets, al cementiri, t’apareixen fantasmalment en la foscor, gairebé tan inapercebuts, vull dir, inapercebibles, com hom mateix. O com qui altre? Com tu. I com el savi català de qui t’enraon (li’n dic Doctor Llamborda) (ara mateix n’oblidava la raó per què), ells dos també tan bons emuladors del nostre perenne: Hom hi és, mes com si mai no hi fos — divisa, emblema, com se’n diu, ensenya, dels qui hom vol llençats a la claveguera del maipús.
—Si endevinés a qui us referíeu, encar...
—Mani? No em facis cas! Tornem-hi. Pensava (pensar fa de rucs) que te n’havia parlat. D’en Silvestrell i en Coromines, home, no fotem! Casolans lladres de cementiri (cada episodi d’allò que et dic que fui i d’allò que et dic que fou a la meua panxa del bou, viu sempre molt precàriament instal·lat en l’estoneta esvaívola de l’endemà casolà), ja ho saps qui vull dir, ells (els lladres) típics robatombes; àdhuc necròfags, em fa; en tot cas, segur, somacleptòmans (lladres de cossos), sarcolèptics (posseïts pel desig de carn). Aixequen les tombes i... Les tombes, vull dir, les lloses dels sepulcres, són de granit i no pas de marbre, prou deus saber per què. Perquè el marbre és més fràgil, i els qui venim al cementiri a fer-hi benauradament les berenades, els humils entrepans, o ganyips, o petits àpats, i hi amanim els enciams i ens hi cau el vinagre, el marbre es taca, i el granit no; i hi ha els qui encenem brases per a escalfar el cafè o torrar-hi castanyes, oh, i pitjor, molt pitjor, els qui sobre les lloses (els bruts, les donotes vulgars, els matussers analfabets, els vitracs — els nyecs i vailets — nyafegosos) s’hi pixen i hi descarreguen menstrus, i s’hi caguen — dejeccions de vegades massa càustiques, o àcides, corrosives, de malvat, i qui vol alabastres ni marbres tots tacats, tot vestit (diguéssim) d’eternitat? En canvi, el granit, rai; amb la pluja net, i au. Doncs bé, tant se val, la diferència entre en Burke i en Hare, d’en Schwob, i els desgraciats Silvestrell i Coromines nostres, eren que els clàssics robaven cadàvers per a vendre’ls als metges (tret que els metges d’ara, cadàvers els en surten per tot trau i descosit), i els nostres sangonosos, pestilents, successors els cadàvers els roben de re que hagin, segons ells, de cap vàlua. Misèries. Degeneració de la societat, entre rics i pobres, entre els maleïts exhibicionistes de la respectabilitat, i els qui només podem exhibir, ecoics, les nafres.
—Potser que pleguem... Es fa tard...
—Com les dones sempre m’han bandejat d’accés a llurs multifacètics conys, la mare terra me n’obr arreu, perquè hi caigui, àdhuc si cal mort — orgasme definitiu.
—I tant...
—Mort de fresc, acabat d’arribar-hi pel teu propi molt ranc peu, què altre pots fotre-hi sinó entaforar’t barroerament al primer forat buit, o mig buit, que trobes? Afer d’infern: A quin t’emboteixes?
—Bé...
—Al cementiri...
—Ja ho trobarem. Bona nit.

Grinyola la porta de la pollosa cambreta a les golfes, i sobtadament, encar amb el mot moll i vescós a la boca, a l’altre cantó ja n’ets.

—Al cementiri...

(Oh... i ara me n’adon... Estertidament... Tot plegat... ni te n’he pogut assabentar encar, sobre els esquena-romputs, els anca-rossegants... En Silvestrell... I en Coromines... Llurs escuixades, aberrants... Vides imaginàries...)

(...)

[*Xil·la embrionària — De minimis non curat lex — L’altra versió.]

Saps que aquell cop on m’enxamparen i em dugueren al jutjat, recony, noi, com se’n foté la jutgessa qui al capdavall em sentencià per exhibicionisme al parc de les nenes! Diu: Et condemnem a la multa mínima (o ni això), car... «the item exhibited is also minimal, not to say microscopic; actually, you should even go scot-free, as what you got there and nothing at all is all one and the same».

L’imbècil matusser gegantesc bòfia de sempre, el qui aquest cop se m’enduia a pagar la (no-)multa, se’n fotia creus: Galdós! Fotrem goig! The little loathsome fart walks away scot-free from his fascinating crime! Que malparit que ets! Prou pots; no ho havia mai vist! Que et lleixessin sortir així, com si re! Com collons t’ho fots? Com te la fas desaparèixer tan completament?

No se’n sabia avenir. No comprenia (no essent català, i encar menys savi, el talòs), no comprenia, dic, que d’on no n’hi ha no en pot rajar.

(...)

[*Anagnòrisis a balquena.]

Davant els auto-evidents científics dels quanta, hom, qui malauradament el nasqueren curt, ximplet i fantasiós, se n’adona tants de cops, de certes amagades clarors, i astoradament, enlluernada, hi cau de cul, i, encar cruelment mastegotejat mentalment, badabadoc hi bada. Xoc rere xoc. Anagnòrisis a manta.

Batibull en batibull, reconec on rac. Agnició sobtada. Em retrobava? Sí, hi soc. I no. Soc ell? És jo? Imatge plena i buida alhora. Joc de miralls fuls, asclats, sens fons, inexistents. Soc pertot i enlloc. Tot és ara i mai. Batibull en batibull. Reconec on rac. Sí, sí... O no. No hi rac. Projecció. Hi rac sense raure-hi. Ficte. Ficta moció.

Potser que em saludés. Potser em retornaré el salut. I què...?

Em reconec? Sí. No. Quants de cops?

Anagnòrisis a balquena. Agnicions a manta.

I en acabat? Son.

(...)

(*Lirons.)

Ara que som a l’estiu del liró
I toca la lireta el pastor
Rere l’esponerosa troanella
Veus que es carda el faune la pastorella.

(...)

(*N’Ip l’entomòleg més fi
I amb fur propi el coquí
.)

Ixc de casa ben coquet
Amb salacot i salabret
A la percaça de les cuquetes
Tant les adotzenadotes
Com les més singularetes.

Se me’n foten unes donotes
Com em veuen tan mudat.

Amb el salabret els he demostrat
Que també sé caçar un muricec
El qual un cop capgirat
Sots llurs estampades faldilles d’estiu
S’escapoleix amb gran desassossec
I els puja a amar’ls el tendre voraviu.

Recoi quin noiet més malparit!
Diuen que hom m’ha degut parir a Pratdip
Que no soc sinó un altre dimoni — o ip.

El faraó u fou n’Ip el Maleït
També els vampirs de Pratdip
Són fills del primer vampir caní — n’Ip.

Dic som-hi doncs i que Ip Ip... Aür!
Car amb la unicitat de mon genotip
Prou em toca el premi d’un propi fur.

(...)

[*Expulsat sense em calguin les paraules.]

Era com aquell matí, on, després de passar-hi una nit estranya, sense somnis ni memòries, com si m’he gitat drogat per qualque verí administrat d’estranquis, en voler’m aixecar, trobava que els peus i les cames es resistien, com si quelcom de vescós els servés a lloc.

Amb un esforç, al capdavall podia desbloquejar’ls. Durant la nit el llit havia estat sabotejat. Era ara emmerdissat, ple d’escombraries; algú hi havia abocats els orinals, o les merdes dels gossos, i els cossis de les brutícies... I ara que treia els peus i els cames veia horroritzat que em regalaven tota mena de femtes i detritus; i em fregava, orxegós, amb els llençols i les flassades, amb llurs indrets menys tacats ni infecciosos, i així i tot, anava fet un cagalló, pudint terriblement, regalimant vèrnixs i tota mena d’escorrialles fastigoses.

Havia ficades totes mes aponeurosis en moviment constant. I correguí cap a la dutxa. Si hagués plogut fora m’hauria llençat per la finestra. I ara sota el raig cridava, Got the hint, got the hint! Car quina indirecta més directa!

Si allò no volia dir, Fot el camp i no tornis!, no sabia pas què.

Mig net, recollia a la babalà quatre coses meues, i au, cap al camp d’olles hi mancava gent!

(...)

La pluja hom l’espera delerós
L’eixut ofega el camp
La bassa toca fons, cap peix no hi lluita amb l’ham
Al cel l’ull odiós
S’ho menjaria tot, i ens vol famèlics
Rostant ossos solsits
O bevent el fum màgic de vells fongs psicodèlics
I a la pols sebollits.

(...)

Em cau el moc i em pix a la sabata...
(Potser fora hora de plegar del món)

...no puc anar enlloc sense crossa o gaiata
(Hò, potser és hora de plegar del món.)

Mes am encar arbres, ocells i flors...
(Potser no em toca encar plegar del món)

... i vaig, davant cap cony, trempant com un talòs
(Qui vol llavors encar plegar del món...?)

(...)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall