Positrons

 Cal anar-hi, per a trobar-hi més i millor:

https://archive.org/details/@cr_morell

Positrons.

Carles Reig.

(Ens misteriosos d’enlloc vinguts.)

Tota mena de viure és mer entreteniment. La qualitat depèn del tarannà amb el qual t’hi fiquis, t’hi impliquis. Hom s’entreté tràgicament o còmica. Hom ho fa inconscientment o a consciència. Satisfet o angoixat. Destrempat o amb tremp provat. Cerimoniós o amb menfotisme. Ple de lloances o de retrets. Amb sobergueria o humilitat. Trobant-ho tot prou benigne o a l’inrevés. Aprofitant les avinenteses o desaprofitant-les. Gelós o generós. Fantàstic o terrenal. Parcial als sinònims o als antònims. Nòmada o sedentari. Apitrant o arrupit. Serf o estort. Solidari i orquestral o egregi i adust. Simfònic o cacofònic. De lleures golafre o enfeinat com el diable. A tall de suro o de plom... I sa o malalt. Rectament o torta... En fi, tu ja m’entens.

Si no t’hi entretens ni mica és perquè ets mort. Les ordalies i desencants del viure t’han retut del tot.

A aquest nostre minso destacament d’enlloquins d’enlloc ens entreté d’estudiar-vos, esferulins d’aquesta esfèrula, molt complicats. Complicats gens seriosament ni sòbria, i molt innecessàriament i túrgida, plens d’absurdes abstraccions i assumpcions sortides d’un magí follament descordat, amb la flàccida tirallonga de la ceba fora.

Detectem gatades i destralades incomptables i ubiques. Pertot on enforquéssim ni enfoquéssim les rels aèries del sensori, ens en salten com a la foguera les espurnes.

Malastrucs esferulins, cada titella el seu rol o paperet — no se’n desvia, que no el matin o el tanquin a l’instant. Ningú no hi és lliure d’ésser ell mateix — la societat no n’hi ha cap que no escanyi.

N’hi ha qui, hipotèticament emancipats, es creuen megalòmans, possessors d’arcans coneixements i de tasts excepcionals, i fan, engalipadors professionals, molta de pecúnia, i s’eixamplen com granotes qui aguantessin la respiració, i en acabat no re, tot era llauna, tot era rot. Cascun dels espoderaments els resultava pejoratiu. La merda els era intrínseca. Sacs de caca. Tants de titànics esforços que no menaven mai a re — a la mort, i doncs al fracàs més estrepitós.

Segons les versemblances, cada il·lús titella o ninot, s’enxarxa i enteranyina, fàcilment i tot sol, en l’estúpida casuística per provar-se a si mateix que es mereix més (i sovint molt més) que cap altre ninot. Debades, és clar. Al capdavall, aqueixa ànsia idiota de sobrepassar l’altre, només representa que ha davallat, si hi reïx, més de pressa un esglaó més. Vers l’inevitable oprobi definitiu.

Mesells pensadors qui no poden aturar de pensar (llur flagell) i llavors dropegen destil·lant a bombolles deliris granulars d’inexistents realitats (de fet, doncs, d’irrealitats, tot i que no semblen adonar-se’n, de la diferència).

Tot plegat, vanitats irrisòries a betzef. Les ferums de carn tendra que els assalten tostemps i de cop-descuit, carrinclonament delerosos...

I la ferotge goludam que se’ls menja. La goludam de conquerir-ho tot — i tot allò que conqueririen, què fora? — un bocí o altre de precària terra, tothora amenaçada i assetjada pels terratrèmols i els cataclismes, i la pròpia inexhaurible goludam de l’oceà mateix, o la del foc intensament roent al traïdor cor, o nucli, esferulí.

No hi ha cas ni raó per a la ignició de cap conflicte bèl·lic, i, desvagats i anhelosos d’acció, se’n trauen un d’absurd de la màniga. Llavors, fent abstracció de tota realitat, s’assumeixen triomfadors d’aquella competició, com de tota altra que només es jugava a llur ment, i, efusius i amb ostentació, es guardonaven copiosament.

Futilitat dels somnis obsessius de voler alentir, ni que fos oníricament, doncs, amb fenòmens colpidors que brollen sense avís i sovint sense connexió ni lligam, el descens al no re del tan descontroladament actiu (jorn i nit) marc mental.

Mentrestant, en un altre pla simultani, (tot s’escau com si s’escaigués en cap incomprensible il·lusòria pagoda de molts de pisos), llurs padrines els treien les brosses de carbó que se’ls incrustaven als ulls, i quan dequeien els feien beure un ou cru remenat i ben barrejat en un got amb ‘calisay’, alhora que dellà la finestra, sacsejaven els bons pagesos les falçs i les dalles, i n’hi havia qui esbudellaven bestioles per al necessari nodriment de la família.

I en aquella esfèrula tan embolcallada d’aberracions planetàries i estel·lars que els calumnien a tot moment, trametent-los a la babalà incessants tràngols i ordalies que els cal sobrar amb tot els ets i uts, aprovats per invisibles jutges castigadors, n’hi ha qui van fent modestament, i amb nostre evident beneplàcit. Endavant, nois, així us volem. Amb vosaltres ens hi entendríem. Car sou plans i no amagueu les veritats de la rude dura vida. Estoics, no eleveu vostre pensament part damunt del ras de terra, com cal.

A l’altre cantó hi ha els més imbècils individus — els eclesiàstics de tota falòrnia. Hom se’n recorda que primitivament porta cons estelats als cap, i per llurs bestieses hom el anomenava ‘caps de con’, ço que és degenerà en el més justificat ‘caps de cony’. Justificat i correcte, perquè precisament el cervell és el cony. El cony que deslliura totes les extravagants i nefastes fantasies que segreguen.

Cal pensar que de la invenció mental, de les coses imaginades, en diuen vida espiritual, o simplement esperit — no hi ha esperits que valguin — són enganys generats pel cervell — i el cervell és carn — i n’hi ha que en fan truites i tot.

Tot pensament és subproducte de la carn — sense carn no n’hi ha — la definició més elemental d’esperit és que és quelcom sense carn, sense cos, sense substància — i doncs, com pot pensar...?

No pot, i prou.

I en els malastrucs qui no poden fer sinó pensar, les interferències d’intencions simultànies, dins llurs cranis maleïts, són ubiques i caòtiques — uns enteniments els llurs doncs fets expressament per a no entendre-s’hi mai gens.

Cascú esdevingut esquizoide de naixença, amb manies immanents i idiosincràtiques, de tota maner, però, malalt irremissiblement tothom, món desastrós, inhabitable. Inhabitable i tanmateix habitats per rars misteriosos ens exiliat d’altres galàxies, la púrria expel·lida de nàcsies com cal, és a dir, sense repel·lents fantasies, segregades per òrgans degenerats, molt millor adaptades doncs a l’absurditat d’un univers cagat de casualitat en un buit fet d’absència. Absència de presència. Presència de seny, i doncs de claredat, amb cada objecte que hi ha perfectament conegut i a son lloc. Sempre a son lloc. Sempre conegut, per polièdric que vulgui presentar-se. Sense ones ni batecs, ni components inestables, ni carallotades així, amb partícules i subpartícules, i invencions de cap de cony qui es diu, ximpletament, ‘científic’. Un univers completament possible d’entendre per a un enteniment simplement normal.

Els ens rars ens diuen, si mai creuen detectar-nos, de rars ens. I és que la mona sempre diu mona, i veu el món com a mona, i prou. No s’hi pot fer altre en una esfèrula que esdevenia camp de retenció i càstig per als elements universals dels voltants més mal girbats ni més mal manegats, segurament immanegables, auto-ensarronats constantment per les atenalladores fantasies que els ixen del magí com del cul els pets. Fetidíssims. És de molt valents de part nostra de gosar, ni de lluny, atansar-nos-hi gaire...

Segur que, seguts i drets, ens deien de lleig si mai fossin mig capaços de guipar-nos mica. Ells qui, de lleigs, en són, recony, amb escreix, en escruix! Per començar, afectats, del primer al darrer, amb l’acromegàlia aquella, ço és, la repulsiva malformació del crani, per culpa del funcionament espatllat de la glàndula pituïtària — i tot només per a encabir-hi, malaurats, la màquina infernal que és el cervell...

Tots es volen privadament un altre Anteu, aquell qui pujà un temple sencer, en honor de son pare, el déu Poseidó, fet amb les calaveres dels qui anava guanyant, bo i lluitant mans nues — és clar que, com tot cretí pel seu déu, endeutat i posseït (posseït com amb tots els ‘ídols de la tribu’, és a dir, les idees errònies incrustades com la closca a la tortuga a l’enteniment mateix de cada trampós), els guanyava fent trampes, bo i ficant els peus nus a la terra, de sobte electrificada per sa mare, la deessa Terra, i allò era el que feia invencible, a part que tantost no et tocava, t’enrampa i en perdies l’oremus...

Cal així mateix aturar-se potser un instant a guaitar llurs abstruses vides sexuals. Te n’adones que són ens recíprocs com els caragols, amb el dominant fent sortir l’agressiva punxa del vit i enforcant cruelment l’altre, en una mena d’imperiosa premonició de l’escuradents que el desclourà un pic cuit a la llauna. La llauna, el seu cementiri; i qui se'l cruspeix, la larva goluda especialitzada a consumir cadàvers... Al·lucinant. Difícil de creure — i més d’empassar-t’ho.

Les infames delusions dels sexes, malastrucs ninots, quines innecessàries tortures no els foten endurar durant tota la mesquina existència llur!

No cal dir que som palesament molt més tènues i refinats, senyorívols i encantadors.

A canvi, les revulsives peripècies sexuals dels titelles terraqüis, ensopeix fatalment totes i cadascuna de les innombrables tribus d’extraterrestres espargits per l’espaiós silenci del firmament pregon.

Surant, ens situem, per sistema, a la cruïlla i esperem fins al darrer instant, per a fugir per cap de les pel cap baix quatre vies. Com els qui estudiem viuen només a base d’esglais; d’esglai a esglai com si fossin escales del vol fugisser de llur existència, volem ésser presents (sense ésser-hi en llur manera de comprendre la matèria) quan l’esdeveniment traumàtic no es consolida.

Damunt les urbs, qualcunes de sublimment atroces (amb tothom qui s’hi belluga, zombi vergonyosament asservit a les immensament sorolloses màquines qui manen pertot), surant-hi durant mil·lennis, ens ha estat dat fins ara, d’assolir a emmagatzemar-nos en indeleble memòria, les anomalies de tantes vides sacrificades sense solta ni volta, i nogensmenys aparentment emprant quelcom que en diuen ‘lliure albir’, on n’hi ha qui, per comptes de gaudir, com aquell qui diu, amb els dolls dels dos brocs d’un porró ple, de la poca estona d’estança a l’existència que les circumstàncies els permeten, arrufats romanen, espartans exsangües, mal encabits en cap esvoranc, com inerme bestioleta aterrada qui al fons del cau, trèmula no es quadra, a poc a poc a la fi petrificada, fossilitzada.

Bestiola carallot. No et sacrifiquis mai per ningú altre, però no et lleixis tampoc que altri vulgui que et sacrifiquis per ell. Sense armes i sense arriscar la pell quan calgui, no aniràs enlloc. Supersessió de tu mateix, creació d’un altre jo millorat, més individualista, és a dir, més respectuós del que ets, això et cal. Ets un ens en vida. Ningú te la pot condicionar que no li ho permetis, és a dir, que, si te la vol heure, que no tu llavors no el matis, directament i instantània, o, esclau com tothom de les circumstàncies transitòries, ho demoris per a quan una oportunitat més propícia no es presenti, i llavors sense mirar prim, i tot el traïdorencament que et calgui. No hi ha traïdoria en qüestions de llibertat i supervivència.

Ninot subversiu, no et lleixis constrènyer ni afetgegar mai — per ningú ni per re. Tot allò que posseeixes, et posseeix. Món esferulí — atmosfèric i ambigu. El teu paper hi és el d’heroi de la teua particular odissea.

El teu microcosmos és l’únic cosmos que ocupes, i doncs del qual t’has d’ocupar. Els altres cosmos, són fantàstics — és a dir, inexistents, rerialles o subproductes d’un magí (probablement el teu mateix) fantasiós, i doncs bo per a no re. Les fantasies són el teatre dolent. El bo és el de la realitat. La realitat molt més policroma, polièdrica, calidoscòpica. No t’hi maregis, això és tot. No t’hi abandonis altrament que havent-te molt acuradament preparat a envestir-la de ple.

Rabeja’t en la invulnerabilitat del teu tu. Que ningú no violi, sense permís, la privacitat on t’embolcalles, auto-suficient. Tot ens intrusiu, sigui prístin o invisible, s’ha de trobar impossiblement claustrofòbic tantost no s’infiltre entre els teus polsos, dins la caverna altament inhospitalària del teu crani.

Vívides manifestacions de furients gelosies envaeixen les planúries, i la teua pell entra en perill. Als oclusos refugis de les abruptes muntanyes amb pas vigorós t’hi encamines.

Als canfelips, les trones hi sobreïxen. Només, si de cas, els massius imaginaris monuments als còrvids, els ens més vius de l’esfèrula que ens concerneix, reïxen d’emergir damunt la líquida merda totalment estesa, com toll incommensurable, on nedar-hi fa basca.

De la història dels ninotets, trobàrem una eixarmant delícia i un joiell l’episodi del «Retorn a l’Harmonia».

Els dos bessonets, ell i ella, qui amb cossets força formosos, és a dir, ben formats, ja de petitets, portaven sense erra llur harmoniosa rutina... S’aixecaven ensems, se n’anaven a fet caqueta en sengles trones paral·leles, es netejaven els culets en sengles paral·lels bidets de gits tebiets, es banyaven ensems, es mudaven, de blanc impol·lut, amb uniformes idèntics, i se n’anaven agafadets de la maneta, a missa de set a la catedral, on el bisbe cardenalici els donava l’hostieta.

Després se’n tornaven a llur palauet, el Palauet de can Çafont, i hi prenien l’esmorzaret, te amb torrades i ous ferrats.

D’ençà dels quatre anyets, que el noiet penetrava la noieta cada matí que es desvetllaven alhora abraçadets. Ara havien fets els vuit anyets, i tornant de combregar aquell matí un xitxarel·lo pudent, vestits amb parracs i sense calçat, sense més ni més acoltellà el noiet. El complet de blanc impol·lut del noiet anà esdevenint d’un lluent vermell de sang. Fou dut per un dels lacais del palauet a cap clínica privada adient, i la noieta mai més no tornà a missa de set. No es vestí mai més de blanc, i sempre portava, a la jaqueta, groga d’ou rovellat ara, una pistoleta negra carregada.

Els anys passaren i ben aviat es prostituí, però no es lleixà penetrar mai, de les tres mil vegades que el client no ho volgué fer; si l’imprudent espantall hi insistia massa i esdevenia perillós, com si volgués tot d’una etzibar-li coltellada, era ella qui li fotia abans un tret al front i en paus.

Dels vuit anys, passàrem als nou, als deu, als onze, als dotze, als tretze, catorze, quinze, setze, disset, divuit... Dels divuit, passàrem als disset, dels disset als setze, dels setze als quinze, als catorze, als tretze, als dotze, als onze, als deu, als nou...

Als vuit, quan els dos bessonets encantadors tornaven de combregar aquell mateix matí, la noieta es tragué la pistoleta de la butxaca esquerra de la jaqueta d’un blanc impol·lut, i enfonsà d’un tret una bala roent al cor de l’envejós indigent qui ja es treia el coltell de la faixa vermella...

Tornà llavors l’harmonia. Els dos bessonets arribaren com cal i incòlumes al palauet, i, ben combregats, com déu mana, amb gana endraparen llur torrades i ous ferrats, i es begueren llurs tes.

L’endemà, de bon matí, la parelleta, agafadets de la maneta, tornaven a la catedral a oir-hi missa.

S’instaurava de bell nou el miracle de la rutina. Allò era meravellós. Ens ho esguardàvem amb apaivagat deler.

Si tot fos tan fàcil. Si sempre hagués estat tan feliç, el sotragat esdevenir de llur història, titelles atrapats incessantment en la tragèdia!

Enjondre, vaques bacants hi fan pena, popudes i panxarrudes, s’estenen pertot arreu i de qualsevol manera part l’herbada terra, i s’espluguen fregant-s’hi, obscenes.

Olivets i vinyes que davallen a la mar. Queviures vivents amables onades a la platja descarreguen. Tu t’hi aboques...

El cel esclata a glopades d’aigües d’immortalitat, assegurada per a un moment. Car, quan l’avial pluja cessa, així l’assegurat moment...

Ignora obstacles i malastrugances inevitables. El teu cos tristament fàl·lic és el vehicle rogallós que, al mateix ritme de les onades, et duu de l’orgullosa transcendència a la humiliant reculada. Tot torna a mare, és a dir, a zero...

Al llit, t’endinses ambtant en l’antiga escalforeta mentre, estort, hi consires.

Hiperbòlic solipsisme al sensori de l’heroi, a l’horitzó, impecable, com sempre, la guerra se li dibuixava. Tot somni li ratifica la situació, que cal racionalitzar tothora com a tendent a la necessitat d’apagar la mortal animositat de l’altre, s’escaigui d’ésser qui fos, sobretot si és més feble, encar que tingui una aparença, o presumeixi d’una façana, imponent.

Es creu xiulant sense embaràs, mentre el desconfeix. I fa, quan acaba, com si cridés ‘el següent’.

Ecos de renills de cavalls l’atrauen, tomba el cap cap a l’altre costat. Una altra horda invasora? No l’havia pas guipada fins al darrer instant! L’onada de salvatges amb simitarres desembeinades se li llença damunt...

Allò faria plorar la padrina i tot. No vols morir, escapçat i mutilat, sense pietat ni commiseració, ni llet de polla, amb un ou cru remenat en llet i un xerric de conyac.

Embasta i sargeix de bell nou, i reteixeix el teixit mal lligat d’aquest somni excessivament i supèrfluament generós. O estronca’l d'arrel. I retorna a la realitat on ets dret i la cua s’acaba, i et trobes davant l’inquisidor de l’instant. Deu ésser-ne un de nou, no l’havies vist mai al seu xibiu de burot mal arreglat.

La interrogació és breu i burxant. De sobte, l’inquisidor treu raigs de sang pels diversos orificis de son visatge lletjot. Et cau als peus la seua corpenta com si has desconfit un altre adversari, només medusant-lo, esdevinguda (la víctima novella) estàtua de pedra qui sagna, doncs.

Còsmica seducció la teua que tota autoritat lleixa obsedidament parada a lloc, incapaç de tractar amb tu, massa superior en tot, car no creus en re, a part de l’univers que és el teu cos (tot pla, fet d’aigua calma i terra intacta) il·limitat.

Monstres d’iniquitat, els enemics se les mereixen totes; zeladors de les incoherències més sapastres, d’extingir-ne la memòria, no n’hi ha mai prou; per això, un cop desconfits, no serven nom, i mai no en servaran, altre, potser, que el nom de ‘cendra’ i el nom de ‘pols’, que pertot es fot i s’infiltra, i et fa eixavuirar.

El ferotge drac a l’estany enmig del poblet, espectacular residu primitiu, ix de nits i es cruspeix els infants massa adormits. Per això hom els recomana religiosament de dormir només amb un ull i una meitat de cervell a la vegada, i tantost no sentin cap sorollet d’atans, que es desvetllin ben desvetllats, fins que l’ombra esborronadora no se’n cansi i es fongui, i llavors puguin canviar d’ull i de meitat. Els somnis de cada meitat són totalment divergents. Consecutivament, un somni n’esborra un altre, alternativament i sens fi.

Petita verge enigmàtica, qui estigmatitzarà i exorcitzarà el drac. Es llença a nit colgada dins l’estany i hi cerca l’enemic amagat; les verges sempre l’han acollonit; les verges armades les veu com a criminals assassines amb molt males intencions. Per això, dins la por de morir, trempa fastuosament. Fou aquell drac creiem que esdevingué sense saber-ho l’inventor del masoquisme.

—Quan t’agafaré, verge enigmàtica, et travessaré per cada trau; i àdhuc te’n faré de nous, i n’acabaràs tan traucada que l’endemà de matí els pobletans trobaran l’aigua tornada sang, i no gosaran beure’n, i s’acolloniran aitant a llur torn, que emigraran directament vers indrets on, maleïts, ningú no els vol, fets malastrucs malalts embruixats per les malediccions, sempre veres, del drac mal tip.

Durant una treva colossal (durà quatre dies sencers) a l’esfèrula, només uns quants d’acoltellaments tingueren lloc.

(—Marrec capsigrany i imprudent, no pares compte i el teu destí ineluctable se’t clourà instantàniament. Quan ja has patits un de cascú, infart i feridura, l’excitació de l’acoltellament és un ‘mai-mai’ per a tu.)

(—Guaita-te’l, obstinat tanmateix com talp qui s’estavella a la intolerable roca sense adonar-se’n que roman a lloc, fins que n’acaba estès. Aigües ruboritzades, tren esventat cap al mai més.)

Sis noiets vestits impol·lutament de blanc foren foradats per bruts indecents galifardeus envejosos. Llavors les guerres recomençaren, i a ningú no li féu cap efecte que les mortaldats i els genocidis fossin innombrables; cadàvers que brollaven com rares flors per totes les planúries, i que davallaven a la babalà per tots els enrogits corrents...

Els eclipsis i d’altres apocalipsis sobtats aquieten tot déu. En la quietud de l’instant, tanmateix els paranys es disparen, i els més subtils dels ‘voluptuaris’ de tots les espècies, qui en les foscors i els grans desastres es desencadenen, esdevenen esgarrifosament esguerrats. Fora piadós de terminar-los com els cavalls incapacitats, o donar-los la bola com als gossos massa emprenyadors. Els de més, però, llurs sexes botxinejats fora de tota horror, ja es moren tots sols, dessagnats i abandonats per quiscú ni quisvulla. No serem pas nosaltres que ens embrutarem els tentacles insollables.

Quan com rabassaires farts fins a la coroneta, haurem esquinçades de llurs terres les de més de les nèxies esferulines, els moribunds romanents hauran temps de sorprendre-se’n granment d’albirar, bo i ocupant els llocs suara vacats, tants de famosos personatges nous, amb interessantíssimes cares d’insecte.

Serem nosaltres, els nous de trinca plenipotenciaris amb facultats brutalment superiors a les llurs, tan vastament mediocres i primitives.

Com cap altre suspecte perniciós escarabat qui s’amaga durant el jorn per les fissures de ton habitacle, eixim a nits fosques a donar-te espaioses abraçades mentre clapes en l’oblit del paradís on no et cal ni respirar-hi i tot, segurament pel fet excel·lent del tan agraït que no esdevens amb les angunioses, asfixiants, gratuïtes estretes que et lliurem.

Els escarabats, prominents acadèmics, fabulistes tots, xuclem fins a les escorrialles cervells d’anònims amnèsics, i n’adquirim, sense esforç, com delicats vampirs, tots els coneixements altrament, per als xuclats afectats, perduts irremissiblement. Quin gran servei no els fem, tot que, ah, llas, no els ho podem revelar. No entendrien pas mai les nostres miraculoses, perfectament alienes, delicioses faisons de parlar. Llengües bífides les nostres afaiçonades massa expertament per a ésser mai compresa per cap altra espècie de cap altra galàxia. Que es faci fotre tothom, aquest és el nostre lema principal.

Ens adreçarem a tu personalment. Tu, glabre i barbamec vergonyoset qui t’arrupeixes per les parets i occeixes de cop-descuit, sense que no t’hagin fet cap mal, cuques molt educades, incomparablement, 50 milions de vegades, més educades que no tu; sàpigues que l’hora de l’escruixidora revenja n’és arribada!

Un altre petit episodi que em emmagatzemat a un lloc o altre de la inextingible memòria nostra: «La nit del cassolet de l’homosexual Alexandre.»

La nit de l’òpera a la piscina s’atansava i si, per cap porteta amagada de rere la façana del teatre, hom hi feia cua una hora i mitja abans del començament de l’espectacle, amb els vestits de bany prests, hom els ficaria una titlla de verificació, que acreditava el portant com a públic autoritzat, i tu hi anares amb el teu i un altre vestit de bany d’home, i darrere teu l’homosexual Alexandre vingué amb dos vestits de bany de dona. Tinguérem el vist-i-plau que desitjàvem, i ens en tornàrem contents com gínjols. Les dues noies, qui en realitat eren l’homosexual Alexandre i un company seu, hi arribaren vestides de bany, just a l’hora de l'obertura, i nosaltres dos, mon cosí Emmanuel i jo, hi entràrem alhora. Com tots quatre havíem pagat només una dècima part del preu, ens tocaven llocs ben allunyats de l’escenari, enfonsats darrere de tot de la immensa piscina, on a l’altre bec s’aixecaven les bastides per a l’orquestra i per a l’acció mateixa de l’òpera, on bocins s’esqueien d’esdevenir-se a la piscina on els cantants no queien, l’un, homosexual, perquè, massa esmeperdut i passional, es volia suïcidar, i el seu company perquè patia qui-sap-lo per a salvar-lo de l’aigua que llavors es remenava com torniol ferotge que dugués de dret a l’infern. Musica aleshores altament romàntica i descordada. Tanmateix, aquella escena feia plorar de goig i de patiment anímic l’homosexual Alexandre. El poder catàrtic de l’espectacle, jotfot, i tant! Ell aquell poder era innegable que el sentia pregonament. No havia vist mai patir ningú tant en cap teatre. Ens va convidar tots plegats, quan ja érem fora i ens pelàvem de fred, l’Alexandre, al seu curiós piset, i ens va donar per sopar, mal reescalfat, un cassolet infecte.

Aquella nit fou la darrera per als quatre. Els patiments terribles provocats carcassa endins, inefables de tan horrorosos com no eren. Es veu que cadascun dels verins qui s’havien covats llongament al cassolet, fora de la nevera, et torturaven un òrgan diferent, fins que no en lleixaven cap per verd. Els ulls, el cap, els sentits tots, i el ventrell i el fetge, i els ronyons, tot et sagnava i et burxava de mala manera. Desitjaves la Mort a cridòries i rebrecs. No va arribar, la mala puta, fins al cap d’hores i hores eternes.

Com goril·les puçosos ens debatíem als llits, i lluitàvem, agònics, amb grotescs exemplars diversos de la mal disfressada Mort, emprant, per a increpar-los, estranyes arcaiques diccions que no sabíem pas que coneguéssim.

Ajornava la Mort la darrera visita que mai més no ens faria, com dic, i n’hi havia que ens volíem llençar a la piscina del carrer on la fúnebre pluja s’arremolinava, i ens mancaven forces per a obrir els finestrons. Llavors ens fèiem esclatar els cranis als murs, i perquè no trobàvem martells ens els batíem amb estatuetes de dimonis totalment inefectives.

La Mort accedí a la fi a fer la seua feina, quan gairebé, de tan fets malbé com no anàvem, ni calia, vós.

Ninots amb manies, costen de comprendre. Il·lògics. Il·lògics en tot allò que fan i, encar pitjor, pensen fer...

Algú sentíem contar, per a ben fer adormir qualque canalla, la rondalla del bou i el ratolí, i llurs batalles sempre guanyades, gràcies a la seua petitesa, pel ratolí, el qual sempre s’esquitllava del massa feixuc bou, i qui, de més a més, quan el ratolí, escapolint-se-li, es ficava al seu trau, o a cap altre trau adient, i el bou hi embotia rabiós la banya, ben endins, sense atènyer’l mai, el ratolí, amb fi pinzell i amb tinta de sèpia, hi escrivia, a la banya, anatemes coents que provocaven les més inútils ànsies de revenja al cor corsecat del sempre desconfit bou.

I pensàvem: Millor encar nosaltres, car... Òptimament lleugers i llambrescs, els invertebrats arreu hi cabem. No exagerem pas gens quan us diem que en les arts dramàtiques hi excel·lim com ningú altre a l’univers.

Com a exemple, ens fa gràcia quan, indetectables, ens fem, de per riure, detectables just als indrets més recòndits i fragrants dels cossos de les nimfes més albes o ingènues, o diguem-ne, en un mot, de les noietes més verges. Els escarafalls, el xisclets! Espeteguem llavors en bogetes rialles. I amb brotxes gegantesques, com adés el ratolí amb sos pinzellets fins, els pintàvem els visatges amb vermelloses tintes indelebles. Les havíem, com qui diu (tret que no pas que poguéssim mai creure en llurs romanços), ‘deshonorades’, es veu, tot penetrant-les pels orificis a tothom altri ferotgement prohibits.

Cuques desvergonyides, n’hi hauria per a sentir-se’n culpable, tret que, com no crèiem en honors, ni en morals, ni en diners, ni en pecats, ni en deures, en un mot, en cap de les imaginades falòrnies dels condemnats esferulins qui només diuen mentides, tampoc no crèiem en la culpabilitat, un altre invent per a fer-te la curta efímera vida una maleïda merda.

Xst! Hi hagué aleshores una unànime erupció de joia entre els integrants arramassats a l’estadi, quan, seguint la pròpia narrativa prodigiosa dels pretensiosos privilegiats, ells mateixos, els narradors, recargolaren els ganyots dels abans triats peons qui, com tothom sap, quan es malfereixen, prou cal sacrificar, per inservibles per a la causa de l’enriquiment dels presents. Toquen a silenci, i els peons sacrificats s’exclamen mudament mentre hom els escanya amb una lentitud anguniosa i per a tothom (àdhuc per als escanyats, molt complidors) delectable...

Xagnes sacrificades — així és com sempre hem guanyades les partides. Entràvem llavors en èxtasi, com els gladiadors qui obtenien el vist-i-plau per a enfonsar el trident entre costelles. O quan no ens agafava per la gola la furor del rearmament en l’escaquer, durant la pau i treva...

En acabat, sovint, les hores feien resclosida sentor de rellotge, en un mot, pudien a vell. Hom romania tanmateix inhibit a tot instant per obsessions de mort instantània, carn sapròfaga a frec de fallida general i buit etern. Massa de lleure i de pausa, sense acció positiva es portava sobre un tedi immens...

Si de cas, opacs estetes som qui escaugem especulatius la platea, no fos cas que s’hi arrupissin sobtats assassins potencials, i (fóssim sincers!) encar més, per a acanar qui fora interessant de veure en la intimitat, com quan ens ajuntàrem els escassos, molt llefecs dements xiquets, en l’espectacle astronòmic que no arribava ni a estel·lar, es limitava a ‘satel·lètic’.

Per les escletxes a les finestres, entre cortinatges mal tancats, espiem llavors, cuixes amunt de les espectatrius, assegudes davant els televisors, vestides elles només amb camises de nit, els voravius de les quals els pugen fins als genolls plegats amunt, de tal faisó que, part de sota, el cony se’ls obre i els somica d’emoció (i aquella era la nostra apoteosi), quan són tan interessades davant la pantalla, de la qual només naltres en veiem l’esquena, ço que ja ens va bé, i a la merda els sapastres astronautes!

Excitacions finides, feien cap aleshores, com massius flagells de saltamartins, les hordes dels sarabandistes amb els xilòfons penjats als pits, amb els quals estrafeien les rítmiques sorollades de moltes de convergents locomotrius qui, a esventada vapor, múltiples s’estavellarien en impacte de molts de nuclis rebentats ensems...

Regusts del fel que ens supuraven fins a les comissures... I, subtils com positrons, imperceptibles com miasmes d’antimatèria, empreníem l’èxode.

I ací som. Tornats a les esquerdes, om covem els ouets...

Eixits, en tot cas, de lluny en lluny, les nits, especialitzats espiadimonis qui espiem les erupcions dels dimonis qui, en foc, ixen a singlots dels roents cràters dels conys.

Ho descobrim tot en les tempestuoses, més íntimes i nocturnes, relacions familiars, on es desencadenen, dels efímers, aviat esborrats, gargots qui sou al món, les rancúnies i els biaixos i animadversions, com ara de desesperats voltors i rèptils alhora obnubilats i clarividents. Amollant les més crues veritats arrebossades de feridores invencions que se us immisceixen com espurnejants esperits del mal.

Sovint, entre les tenebres que volten les fonts verinoses dels cínics i els desconfits, hi mostreu aploms de monstres deslligats de tot calabrot que us controlés, per exemple quan (enmig de les carrinclones pantomimes de les raneres dels qui, guerxos com llagostes, són a trenc de tombar abís definitiu avall) us foteu amb veus d’espinguet a cantar ditirambes a la vida, puerilment i cretinament instal·lats als llimbs del més hiperbòlic deliri estercorari.

(Hi érets la quarta de les germanes.)

A la primera dispesa, et trobes molt més tard que serà la més rendible sexualment. Recança!

Car, als disset anys, ara que comences a la universitat, i el pis hi és a prop, entres en la casa de les tres germanes; les tres, dels cinc als quinze, en la intimitat, als cims del desig sexual més o menys reprimit, amb una qui refregant-se’t, damunt la cuixa, el cony mentre balleu, o ho feu veure, i que et diu a cau d’orella (Calfreds!) que només per a ballar a les sales de ball és prou decent de viure en aquella urbs tan cruel, i l’altra germana, la gran, qui més seriosament et confessa que si no troba feina aviat fora de casa, es farà monja, i, amb les confidències, ran de finestra, mirant alhora el paorós paisatge urbà, tan aqueferat, se t’obre de boca molt a prop (Mels de moltes flors!), de tal faisó que compartiu les flaires de ses entranyes, esdevinguts doncs, a memorables moments, de sobte amics molt entrellaçats; pel que fa a la més petita, la més desinhibida, qui et ve de bon matí a fregar-se’t al visatge (Bons agalius dels temps que vindran!) el seu conyet completament ras, mes amb aquella sentoreta de pipí tan deliciosa que et fa trempar escandalosament sota els llençols, et declares, com dic, íntimament convençut que amb les tres, al cap de pocs dies, aniràs força lluny, car prou hi ets el sol dispeser ‘resident’, havent pagat la teua tieta, amb els diners de ta mare, cada nou mes, automàticament, la ‘pensió completa’.

Després et trobes que la dispesera, qui fa alhora de portera de l’edifici (el marit, estranger i criminal, roman el dia sencer a l’escorxador i no compta per a re) s’hi accepta, al llit buit de costat del teu, dins la ‘teua’ cambra, de tant en tant un transeünt dispeser, perquè hi vingui a dormir, d’una normalment, fins rarament a tres o quatre nits.

I allò t’hi tragué. En vingué un qui, al cap de les quatre o cinc nits, t’havia seduït i convençut que viuríeu molt millor en una altra adreça, independents, sense lligams ni estretors falsament familiars... i l’hi anares darrere, i romangueres de sobte sense caldes germanes, i et migrares i t’amagrires ràpidament, fins que la depressió t’incapacitava, i n’acabaves a cal boig.

Amb família potser és estret de viure — mes sense no és pas ni possible. Sense lligams, ets nàufrag en oceà infinit d’on ningú no et vindrà mai a rembre, a treure-t’hi. Enyoraràs per sempre les teues perdudes oportunitats, i sobretot les germanes. Seràs maleït llogater de tantes d’absències...

I si vius gaire, pitjor. Tots tos records són llavors pertinença, a l’apaivagat reialme marmori, dels ambiciosos espectres de les buides butxaques qui, entre les més punxegudes atrocitats dels malsons, tot d’una s’endollen màgicament en un ascens vertiginós vers la constant desaparició. Com baldufa presa per sempre en el mateix convuls solc que no pot menar sinó al zero absolut de la dissolució sense retorn. Del tot ‘irresuscitable’, per moltes de bàrbares cerimònies de bruixots esgarrapats, ni de fuls afalacs, que escagarrinat no llencis als barroers imaginats poders qui mai no reïxen ni reeixiran de fer a dretcient esborronadora irrupció...

Tot bull a la babalà enguany com en cada altra època, on, coetànies, només les rabiüdes gosses qui surten en ferotge defensa de vostres espúries castedats, senyores, existeixen. I els gossos en dejú, en dejú romanem, i només estuprem fantasmes, amb imaginaris supositoris antihemorroidals.

Veredicte doncs dels positrons totjorn positius: «Miserables gargots/ Màrtirs de la inconsciència que mena el món a un altre enlloc/ Sou feliçment destinats!/ Enjogasséssiu-vos-ens!/ En l’ara mateix/ Car prou tots plegats al reialme del No Re/ Sucosos i eixuts, de reaparèixer-hi sou deguts!»

De jove te n’assabentares. Sabies què esdevindries a la vida. No et lleixaries engalipar pels adoctrinadors de cap falòrnia ni una.

Pòtol seràs qui sota la florida xicranda i, sentint-se benastruc, desfà el nus del farcell i en trau el rosegó i el formatge i l’ampolla de cervesa, i, ai, quan se n’adona tot d’una que el Solell se li apaga per darrera vegada, avia la mateixa lúgubre ganyota que foté de fetus quan se n’adonà també que era víctima de sinistra conxorxa per a fer-lo néixer a un món absurd on ja d’inici portaria les maleïdes osques inesborrables del condemnat, irremissiblement, a ésser sacrificat a l’infern del no re.

Li sap, aleshores, a l’instant de l’horrífica partida, un greu enorme d’haver-se, sense aturar-s’hi, arrauxadament, portat voluntari a tan estrambòtica aventura. Amorf grumoll de matèria, rumiava apàtic damunt la llosa dilapidada d’un mort, antic botxí qui es feu sebollir amb, al fardell, les fèrules, i unes setrilleres amb àcids molt càustics, i d’altres virulents catalitzadors de sarcòfags efectes, els quals impel·lien els de més dels cossos, per a donar per enllestides les insuportables tortures, a les exactes confessions, les precises impresentables guatlles i butllofes, que els inquisidors els exigien.

Endinsant-te, de ben marrec, individu únic, per camins de guineu, cercant sempre, amb esmolat instint, els més aristocràtics racons de monòtona existència, on rumiar-hi sense interrupció, bo i fent glopets de cervesa, i mossos mandrosos als rosegons i als bocins eixuts de formatge de pastor... En forma de bavosa ferramenta de rabiós quadrúpede, l’horror nogensmenys pren tot d’una part.

Enlloc no et trobaràs de debò segur fora de l’Enlloc de Veritat. Llavors la vida, havent mort, et semblaria perfecta, tret que, per la maledicció constant de l’ésser, d’aital benifet consciència no n’hauràs.

La benaurança mai no és completa per a cap bocí de matèria en aquest univers fet a l’atzar per forces totalment impotents. Aquest és el panorama. I no es pot mai canviar. És fix, i caldria esperar eternitats perquè es desfés, i quelcom de millor no aparegués. I àdhuc això prou saps com és d’improbable. El més natural és que allò que s’estableixi, per comptes de l’allò altre desastrós que no hi havia, sigui encar pitjor. Consol, cap. Que més voldríem!

Saps què? (Enlloquins de tota gamma, i mesquins esferulins), servéssim, unànimes l’esperança. Car al capdavall qui sap si, amb zel inimaginable, alguna vegada, l’esventada, eixelebrada, matèria, atenyerà el triomf únic d’endevinar-la, amb l’establiment d’un univers tan ben fet que esdevindrà, gairebé d’arrencada, un Clàssic.

El nostre misteriós encant, d’assistents predisposats, i benèvolament somrients, a la vostra prodigiosament perllongada agonia, és allò que us endureu, última imatge per a l’últim viatge, al millor instant del vostre viure, ço és, l’instant on ineluctablement no us ens foneu. Puf! Ostats i trets de la nostra enjogassada imaginació, com massa tristes tites.

Ens en recordem com t’esglaiares i esgaripares tantost no caigueres al clot d’escurçons (Consternació!), i llurs queixals en foc et trencaren d’empertostemps totes les harmonies i quietuds bosquetanes; fou com ara si el màgic estany del teu privat jardí de les delícies aparegués, un jorn de bon matí, amb, per comptes del plàcid xanguet acolorit, tot enterbolit amb estronts frescs.

Pertinaç, assoleixes de sortir-ne, tot fet malbé, és veritat, mes viu encar. Heroicament subreptici, les serps notant alhora que l’absent els havia lleixat un maleït mal gust a la boca i perint del verí de la seua demoníaca sang, el dimoni qui has esdevingut llença displicent un darrer esguard al clot que el destí (frustrat!) havia decidit que fora el seu darrer habitacle, i hi escopina, altiu, recreat (pel totpoderós desig nostre) en venjador del damnat gènere humà, qui tants d’enemics ubics i ferotges no ha.

La teua imploració en forma de confessió que et surt sobtadament del cor, ens arriba al nostre, cor-rient, cor: “—El meu paradís sempre ha estat mesclar-me entre marcolfes. Llur solidaritat, no hi ha re més reposant. Si de cops he tingut algun malentès amb cap arlot arribat en mal moment, sempre m'he fos, donant-li, alhora i fluixet, tota la raó. Els insults no nafren sinó els idiotes. La meua presència ha d'ésser sempre imperceptible, de faldilletes acomodat entre casolanes beutats...

Així és com he despesa ma carrera. A visatge descobert. Sense maniobres amagades, ni intencions falses. Amb la bondat dels innocents. Ja tenim prou tortura sabent-nos, i sabent totes les generoses marcolfes, molt malauradament moridors.”

Potser ens confons per àngels, aquelles entelèquies carrinclones per a infants acollonits; som nogensmenys totalment incapaços de canviar, per cap mínim clinamen, el vostre destí d’efímers gargots d’esfèrula condemnada. Us haureu de fer fotre malgrat els vostres precs que ningú no hi ha enlloc altre per a escoltar. Us veiem ben fotuts, gargots equivocats de totes totes... Malament, malament... On hem anat a parar? Hora potser de fotre el camp, nois...?

—No em lleixeu sol, si us plau; la vostra presència m’acompanya... Si us plau, si us plau...!

—T’hauràs d’acontentar abraçant-te al coixí que amb els teus braços i ulls clucs adquireix la forma adorada de maternal marcolfa. Ai, dissortat! Qui no s’acontenta amb nimietats, és perquè no ho vol, o és perquè és ranc d’imaginació.

—Positrons, positrons...! Sou la meua darrera esperança...!

—Positrons... rima amb recollons; pensa-hi... Versifica-hi, se’t farà més lleu la nostra absència... De tota manera, la teua estada esferulina aviat tocarà a sa fi. Qui no es consola és perquè no ho vol o perquè té la imaginació greument amputada per tantes de guerres que ocupen el buf ventís del viure... O potser ens repetim...? Hora de partir vers millors paisatges...

—No, no! Es em preneu amb vosaltres...!

—Al sarró...? Amb els rosegons, els bocins de formatge, l’ampolla de cervesa...? Somies...! Somni redundant... Més val que tornis a caure d’improvís al clot on es remenen, a centenars, els àvids escurçons... Allò et despertarà a la trista realitat... On ja no hi som, pobrissó...

Cal creure que, inconscientment o conscient, tothom es deu íntimament voler membre del molt aristocràtic cercle positroní, no pas perquè sigui cap garbuix salaç mantingut al caliu de les eixelebrades, libèrrimes, partícules, sinó al contrari, perquè hom suputa, amb força raó, que som la massa encefàlica (que deu raure a qualque lloc o altre de l’univers) sana i assenyada, i que doncs som els únics que sabem de què cony no es tracta tot. I potser no... Potser tampoc...

De moment, un consell. No t’esventis. Retarda’t, aquest és el mot: retarda’t. Fes-ho tot a pleret, ben a pleret. Estàtic és estètic, com estètic estàtic. Tot allò que es belluga mareja, i emmerda el panorama, com si no estigués ja prou emmerdat naturalment.

Prolífica natura que tant te’n fots de re que enlloc passa, i, horriblement pugnaç, només procures per tu mateixa, amb tot de veïns enemistats qui tothora es fan la guitza. Ningú no porta la incòngrua batuta que dirigiria re, ni cap cos enjòlit no hi segueix cap de les solfes, que no fossin totalment arbitràries, inventades segons les coses s’esdevenen casualment.

T’asseies doncs sota el roure robust a meditar-hi, prístina lluna fotent de far de rude vora oceànica, sempre tan incoherent i tanmateix maternal receptora a tota mena de naufraig, per al seu gust com més aparatós millor...

Des de dalt les lleixes abruptes als grotescs penya-segats de la nit les sirenes hi somicaven, com acostumen, amb llavis sinistres que adesiara encetaven mitges rialles.

Éreu a l’autumne i en Zòpir portava pàmfilament a la butxaca el cap del rei escapçat; els llops de la nit l’ensumaren, i mentre et passava el pàmfil part davant se li llençaren damunt. No volies ésser testimoni de tanta de violència (la violència et fa cosa), i tombant la soca del roure te n’allunyaves per l’altre cantó, entre les denses ombres. ‘No soc cap llunàtic’, et deies. ‘Clandestí, circumscrit per les tenebres, la lluna m’ha llegat un disgust per als lluents i les lluentors. Per això mai no esguardo el cel, per a no ésser mai testimoni de la mort atroç de tants d’estels ni mons.’ Als freds astrònoms no els fa por cap violència. Fascinats pels focs més catastròfics, assassins de mons — i d’universos, si s’escau. Amb la violència del cel n’estan tan tips i en tenen prou, que, hora d’omplir el pap, ja no re altre els trau la gana. Sopen opíparament, mentre saben que les galàxies entrexoquen i els Solells Inclements esclaten, i boques de dracs negres qui només són tot plegat esdentegada boca els endrapen sencers. Més els en caiguessin damunt! De les esfèrules més o menys poblades, i amb boges o sensates natures, no cal ni parlar-ne. Cap dels cossos monstruosos, al firmament no gens ferm — en realitat arruïnat — tampoc no en foten cap cas. Ni un.

Amb assiduïtat, pertot a l’univers, l’atmosfera prospera en crueltat. Coincidentment, tots els ens i éssers qui han ops o necessitat de l’atmosfèric compostament estan obligats, per a sobreviure gens, a defensar-se, amb crueltat, de la crueltat que els cau de tots cantons.

Això rai, tot crim serà perdonat pel pas, com més anirem més destructor (esborrador), del que hom apella ‘temps’ — i és l’envelliment del Tot i prou.

Caigué llavòrens un sobtat aiguat al bosc, i el graciós moment fou aprofitat per les tanmateix cusques, càndies, i molt escassament abillades, amb un vel translúcid, donzelles qui ballaven per les clarianes al so de desguitarrats violins tocats per minúsculs gnoms (l’instrument els relliscava de continu de les manetes), mentre t’atansaves al foc de safrans i sofres del mareig sense raó d’existir, mes existent gràcies a l’estupiditat inextirpable de l’espècie.

Quan aviat entraves, després de lleixar enrere les rares i tortuoses endreçúries, als encontorns de la massa peculiarment pol·luïda ‘civilització’, t’anaves a retre al deler poderós de pispar una poma i tanmateix te n’estaves, escanyaves el desig de prendre-la (de servir-te’n), cap de les pomes de discòrdia qui raïen aparentment (si més no de moment) abandonades en espatllera, enormes com els constants maldecaps que porta la servitud envers una societat abocada a l’abís, on les ordres per a mantenir l’absurd engranatge de l’ordre (en el sentit més restringit) són desproporcionades, i no gens munificents. Pispes una poma, una magrana, un codony, i irrevocablement t’ajusticien tantost no et calen (si et calen; i si doncs no, se t’inventen de reu i de culpable, sols pel fet d’haver caigut malastrugament entre llurs urpes sempre de sangs sollades).

Si vius gaire, hauràs, abans no et moris, com tothom, lleixa’t de creure que re té solució. Cal esperar el bon temps, de més en més escàs a mesura que el rellotge s’esvalota i esventa, per a de bell nou no trobar l’indret al bosc (fins ara màgicament estort de tota altra violència) on el teu roure, estrenu, no rau. I meditar-hi, bo i lleixant-te endur per les onades benèvoles d’una solfa pròpia, per a ús personal i prou. El roure l’asclarà i engrunarà el llamp el jorn on no traspassis. Tot i que ho saps, pretens ignorar-ho. El ritme del cos sempre em perill t’ho agraeix, i s’apaivaga amablement...

Ja ens perdonaràs, però la teua vida, a aqueixa altes hores, fa badallar. La llotja imperial, d’on adés no ha gaire prou amàvem admirar-te, tu i tos fútils treballs, comença també d’asclar-se — d’engrunar-se també i tot...

Dèiem ‘admirar’, perquè (com ens confessem secretament) sou admirables. Ningú no torna sinó a l’enlloc d’on el tragueren a la força. Hermèticament ressentit, com els de més dels altres vianants, ara, el no ningú qui tornaria a l'enlloc, ho fa majorment sense pensar-hi, tret que n’hi ha qui alenteixen tant com poden l’obligat anar d’avui a l’endemà — punició horrorosa que tot ens mitjanament conscient ha d’endurar, i alhora veure de fer-ho sense parar boig ni cagar-se vergonyosament pel camí tothora als calçotets.

Som de l’opinió que, de cops, tan quiet i silent, no meditaves pas; que, de fet, allò que feies era depènyer’t, és a dir, pintar-te a tu mateix, com ens veuries si ens poguessis veure; ens depenyies espectrals (I quan ens dius d’‘espectres’, ens n’adonem prou que ens imagines a tall també de, si fa no fa simètriques, tèrboles emanacions emocionals — o potser fantasiosament pertinents evocacions — amb permís de perpetrar — com qualsevol altre déu inventat — els pitjors crims — déus qui, en les mòrbides sòrdides penombres dels aplecs eclesiàstics, assumeixen els rols tràgics d’ens inassolibles, inabastablement superiors, qui, bo i insinuant alhora prometences de fatigants disbauxes en paradisos tan abruptament col·locats que de reeixir a atènyer’ls fora d’animals immensament baixos i bruts qui arrosseguessin oronells i musells per les pols indissolubles de serralades impassables, on, per al vostre més refinat sacrifici, els blasmes i els càstigs més brutals us queien com calamarsades de foc implacables i que us calia tanmateix feliçment coronar...), d’un tarannà, per molt que dissimuléssim, aspre com el del tauró; amb un aspecte felí; amb arcaics cranis; amb antenes en forma de crosses; amb cabells de circells qui ranquegen deliqüescents, i... (una cosa fas bé de lleixar-nos-en sense; la inexorabilitat dels genitals — fastigoses parts vergonyoses, com embuts en lloc de nassos — exposats per la Mort; només els esquelets ens n’estalviem — amb això tindràs una millor idea de com som i no som) ...i amb garfis balbs, secretament remenant, debades, els fems policroms, i les amuntegades ruïnes, dels mons que visitàvem, com si en féssim recerca; de què...? De llur raó d’existir. Cosa insondable per molt que ningú s’hi pelés la pixa o la pituïtària. Ningú no pot donar resposta a qüestions absurdes. Tot és casual i tothom som causats d’actuar casualment, si l’encerto l’endevino, i, si doncs això no, tant se val, em faig fotre, i a l’hora de la mort, bona nit, uf, de quin perllongat malson no m’estorcia, tu, si sabessis...!

Desenganya’t. Ets molt lluny d’osques. (Xst, no ho diguis a ningú; et prendrien per més boig que ja no et prenen... Som... Som delitosament amorfs i amb totes les possibilitats de formació obertes, ço és, som metempsicòtics, com pasta tallada al taulell del forner qui se les pensa totes i pot formar el pa de la faisó ni figura que llavors, arbitràriament, més no li roti.)

Saps què? Lleixa’t de carallotades, i pensa, en lloc de tot allò, en sexes, en luxes, en luxacions, en petites i enormes victòries, com tothom altri... (Tothom qui hom suputa més o menys unànimement sa.) (Te’n recordes? Sense prou recursos per a permetre’t cap luxe, algunes dones qui tocaves d’estranquis...? Com es giraven, com se’n tornaven, amb quina fúria, i com havies de córrer! Tocar-les era com fer pessigolles a cap cariàtide — et lleixava caure enmig del crani, ja prou boterut, tot el pes del frontó!)

La lliçó és lleixéssim en pau les ponderoses matrones, i a recer i en companyia (aqueferat vesper de sàtirs qui romanen al llindar fins que no veuen passar cap sílfide molt convenient; i llavors s’hi llencen en tropell, i del tot l’espatllen) agredíssim només les víctimes propícies. Atès que ho volen, favor que els fem — i elles a naltres.

Fes com t’aconsellem, encar que ens creguis ficcions impotents. Sigues ‘normal’, per molt que pretenguis abominar la normalitat. Altrament, tot allò que fots, bo i cavil·lant, immers en abissal profunditat, és perniciós... Et deprimeix, i et fa perdre el poc d’estona que hom t’allera de merdosa vida — i en esfèrula inestable, per a més inri.

De fet, només ens veus, o creus veure’ns, quan, somnàmbul, et passeges, nu, sense arnès, per les cornises... I quan ens veuràs de debò cauràs irremissiblement daltabaix i et rompràs la crisma.

Cal parar compte. Tot es tan fràgil, i es trenca tot sol, sense esforç, fàcilment rai... El fil de la vida mateix... Res, tothom en neix amb el seu ja mortalment esfilagarsat a pler de cantons...

Sucumbeixes, desesperadament, a cada faceta de les polièdriques iniquitats cosmopolites, i en acabat, retut, inertament i frustrada, esdevenies moderat i equànime; potser havies atrapada qualque malaltia venèria, i era l’hora de penedir-te’n, de tant de passat abús sensori, i cercar-hi remei mèdic. Malament rai. Qui es posa a mercè dels metges, torna al bressol, i a la immanent puerilitat que el fet no es duu...

Introspectius, indicis i minúcies esguarden a complicades bitàcoles; els minuts s’escolen i els jorns i les nits; tanta de burocràcia, al coll, els escalens se t’han tornats tots balbs; no pots llavors bellugar gens el coll; i enlluernat i marejat, xifres i mots que no comprens, hipnotitzadors, et ballen davant; a cap signe d’algú rere un taulell, infermers o agents de tanatori se t’enduen petrificat i et llencen en cap presó, on amb rictus despectius homes de blanc et fan beure per força un remei irreversible, cianur. Estàtua al cementiri, caus a engrunes.

Amb les catàstrofes inevitables d’un cel precari, fortuïtes mutacions alteren tot paisatge, del mental a l’estratosfèric. No hi ha res a fer-hi. Tot és altre. D’esguard a esguard, l’escaquer tot sol canvia. Per molt que premeditis, sempre fas curt. De cop d’ull a cop d’ull, la lluna no és lluna, és un dels nombrosos queixals del drac negre. Res no casa on tan sols tantost tot casava. Fes-t’hi miques, debades. Tot és com és. Ara ací, ara enlloc. Ara sòlid, ara abstracte. Ara idea, ara buidor. Ara uberosos glutis, ara isquis corcats. Tot s’ha substituït. Tot es substitueix. Només hi ha substituts al lloc dels qui per un instant semblaven els titulars. Els titulars ens destitulen com qui passa amb un raor, i et destitola. Zas! Qui trempava, no té amb què. Qui un instant visqué, xiroi i eixerit com un pardal, perí d’empertostemps com morta fulla. Un de més a l’amuntec infinit.

Tot allò que cascú escrigué, hi era amb tinta indeleble, i àdhuc els palimpsests mateixos on adés es convertia són irreconciliable cendra. Tot avença al mateix pas, de zero a un, i tornem-hi, que no ha estat... Re!

Aquest era el poema, en essència mínim:

«Avinguts trets astrals de ton visatge

Quina conflagració els esbarria?»

“Gargot qui cueges, et rabeges en quisca fins que t’hi negues.” Petit resum d’història. Saps això i ho saps tot. Benvingut a la colla, savi novell.

Guaita! Adelita-te’n. De les fètides escombraries, en reneix el fènix. No, perdó, és només una puput. Una puputeta nascuda fa poc. El món fa pudor, es diu. Una pudor de mort, però el concepte ‘mort’ encar l’ignora. Això rai, aviat, aviat...

Entrarà de sàvia. Ho sabrà tot. Món que trau el nas, món que cap cop que li cau ja ha desnarigat. Arrínies sobtades. Fins dels món en rengleres sens fi. Com si re els afusellés. L’univers, camp d’exterminació. Els cels mortalles. Els estels, forats de paella de rostir castanyes. Rere el forats, el foc, el foc. Tenien raó els savis antics. Savis antics, savis novells, tots plegats fregirem tanmateix, com sardines.

És fum o bromera? Tot allò que hi roman. De moment.

Feia estona que els xerraires astrofísics havien esdevinguts muts.

Car havia estat aleshores on tot era silenci en el sublim adveniment de la totpoderosa Mort en persona, amb la falç relluent qui cull, d’un en un, i a feixos fets, els estels; els cels doncs es tornen orfes; roman-hi (rere les òrbites monumentals que li fan els substituts petròglifs que ocupen, afamats fàmuls, els llocs de les apagades llunes) tan sols (lúcid, clarivident, succés cerebral!) el radiant paradís dels falsaris ‘salvats’, és a dir, dels arraixos gàngsters desdenyosos de la vida de tothom altri. Car qui altre ‘salvaria’ un déu mort qui creà el més cruel dels universos...?

Els déus, allí on es caguen, lleixen llur merda. Magnes palters, gargantuesques palterades — perquè llurs cretins hi niïn...

Tot això està molt bé, noi, totes aqueixes pensades i antipensades, però vigila... Prou t’ho deia ta padrina, quan li amollaves les teues estrambòtiques pensades (de fet, per casualitat, esdevingudes algunes ja antipensades, car ets un ‘natural’), i esgarrifada, tot i que gens renegaire, et titllava de ‘poca-substància’. I que si doncs no vigilaves, malament rai, pausadament passaves de ‘poca’ a ‘gens’, és a dir, a ‘ni bri’. Ni bri de substància. Bo per a sant Boi.

Tanta de ‘vida espiritual’, la teua, que t’amagreixes esborronadorament de pressa; perds tanta de substància, que, una mica més, i bascularàs vers l’antimatèria. Què faràs llavors al nostre món, més perdut que no pas ara? Ja sabràs halar antimenjar? Cagar antimerda? Sabràs somiar antisomnis? Tindràs prou anticollons per a, quan l’hora et soni, suïcidar-te, bo i fent-te espetegar contra cap altre suïcida electró?

Hi seràs un habitant bord, híbrid, ni figa ni raïm, ni cuca ni moixó, no volgut per cap dels mons coneguts... N’hauràs de ‘descobrir’ un de ‘nou’. Faràs el més espantós ridícul. Com aquells imbècils d’antany, pobres cretins desgraciats qui ‘descobriren’ un ‘món’ descobert feia milers i milers d’anys per pler de pobles molt més intel·ligents, i sobretot molt menys fanàtics, amb ‘déus’ més pròpiament civilitzats, que no pas ells.

Endrapa fort i engreixa’t, aquest és el consell dels teus follets d’entre les boires. No et vulguis pas (quin destí malaurats!) perdut per aquells laberints, on no hi entendrà re. Menys encar que no entens aquest. Solemnement complicats. Per exemple... Els nèctars que els supuren, als fatxendes antigripaus qui t’hi trobaves, aprés que en tastessis, esdevingut sense saber-ho addicte, i et torquessis l’antiboca, t’esfereïes d’oir el devessall d’obscenitats...! Què diria la teua padrina? Allò fora el col·lapse. La teua vida espiritual a perir parteres. Indigent. Mal adaptat. Hom t’expulsava d’aquell altre món. A quin hauries cabuda? A cap, creiem fermament que a cap. A cap. Ni a l’horrible paradís dels cretins t’hi volen. Fotràs goig.

D’ençà d’aleshores, el presoner s’esdernega, ja curull d’ignominioses nafres, a ensinistrar delicadament els inguaribles co-condemnats...

Els quals, els de més, se li tornen i se li rebreguen perquè els aconsella de prendre-s’ho, no pas enganyant-se miserablement i cretina, ni desesperant-se ‘existencialment’, ans amb prou calma i equanimitat. “Atès que condemnats som, assumim-ho i gaudíssim ambtant de l’instant fugisser. Mes gaudíssim-ne moderadament. Perquè així després poguéssim gaudir del fer d’haver-ne gaudit abans.”

Ben pocs ho entenen, i els mastegots plouen. I tanmateix es manté, heroic, dret.

—Per què, potser et demanes, Catul, ho faig? I no ho sé, quelcom m’embruixa. La sensació em pren que em cal fer-ho. La cosa alhora m’embolcalla i m’escruix.

Ions (positrons?) d’afabilitat vinguts d’enlloc qui em travessen els occípits i em desvien pel bon camí l’ànima.

Arcaics texts m’impel·leixen a sàviament renovellar-me tostemps. Tasca formidable, direu. Hom es recrea mentre creix (en vellúries de vell). O pereix. Prou és sabut.

Ets, somnàmbul, el funàmbul qui difícilment ‘fun’-ambula per pèls de figa... Figues irreprimiblement túrgides (que estreben pus fortament que no maromes, com fa la dita). Assumeix-te punxegut i forqueja-hi, diabló. Allò de moment et toldrà manta cabòria, et traurà tot trauma que tantost l’impressionat sensori degradava...

I ara amb un matí d’alt voltatge, la cosa se’ns engega de valent. El camp s’eixampla. Prats ondulants, suaument sinuosos, a pèrdua de visió... El saurins màgics, de lluny fan cap, i assidus munyen llurs vares, i dels becs vescosos de les vares fonts de llet dolça eruptivament de rajar no inicien. Abstractes, eixuts, filosos testimonis es badaboquen. Tasten d’estranquis i d’amagatotis les lletetes. Esdevenen pols, cèl·lules mortes, cristal·lines com pedretes aproximadament precioses, que ara de les fonts en seran els decoratius apèndixs per on les serps no es descargolaran, tipes de llets que en re no les perjudiquen; al contrari, els donen tanta de força que tornen, com adés, a desenvolupar robustes vigorosos cames... I alhora, oh miracle, han apreses misteriosament de parlar. Que què diuen? Poemes són que els selectes integrants de tot plàncton amb passió artística adorem. Heu esdevingudes totes resplendents poetesses, temptadores virginals serps, de qui els conys i llurs sentors aitant no ens captiven. Venim-hi de pertot en tropell. Només a admirar-vos, i a ensumar-vos, si ens és mica llegut, tot i que de lletetes no en beure’m pas gens, per molt que ens hi atanséssim, en l’apoteòtica iniciativa. Prou hem vista l’aberrant transformació dels qui en la temptació de tastar-les no cauen. Tràgica endemesa. Hom negligeix tanmateix d’accentuar-ne la inherent malignitat... Hi ha gusts qui allò pitjor no cerquen. I de morir, ni de pedretes tornar-se, gens no temen, ans al contrari... Per les llets se senten dolçament temptats i amb allò prou s’hi embranquen, peti qui peti. Anatomies llavors que s’engrunen de sobte. Les lluents pedretes on les serps camegen, llur circular volum tostemps incrementen. Com més no n’absorbiu, edulcorats viciosos, més absortament ni extasiada les serps no hi ens rabegem, amb cames tentaculars que fan enveja als pops més vius ni eixerits. Singularitats de les evolucions als mons dispersos, com més hi som, més no hi som. Cada vegada diferents... Creuant els horitzons on els esdeveniments no s’esdevenen, esdevenim alterats lluny de tot reconeixement. Ni naltres no ens coneixíem, món on els emmirallaments trenquen els esperits com les barroeres ensopegades els flascons de delicat cristall... Res no resisteix a la força de l’impuls metamòrfic... Ploren llet les vestals quan els pares ataconen els infants qui esdevindríem, si ans no ens assassinessin, els creatius bastidors dels benèfics imperis per tothom preferits, on les fonts destrament inaugurades per a nodriment dels reeixidament bescanviats, no s’enceten al capdamunt de cascun dels sinuosos seductius turons. Pits de madones amb eriçats mugrons que independents no sobreïxen, ragen, borbollegen... I els herbeis es metamorfosen en pèls erèctils. El paisatge sencer sembla ara el cul estès d’un gegant adormit. Plus... Detalls fragmentaris banyen els prats, i els saurins ens hem tornats talps. Tornaran mai els talps a traure el nas, a les dentetes les vares...? Depèn de tants d’atzars, ai, depèn, depèn... De tants de giravolts dels remolins dels capriciosos vents aixecats per les faldilles de les anàrquiques balladores serps qui roden al voltant de les addictives fonts... S’aturaran potser quan tots els rellotges s’hagin extingits a l’ensems i sense d’altres intervencions ni provocacions que les dels efectes de l’haver fet del món, el temps disgustat, un món indesitjat, foragitat del domini del temps sempre angoixats, perquè, estort, el món sigui lliure de lliurar-se a les vastituds d’un espai infinit i glaçat, immòbil, inalterable, immortal...

I tots nosaltres dins.

—Prou t’ho dic. Fora bonic. Ah, llas, somni inic.

(Fi.)