incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, de setembre 22, 2021

Les faules d’en Cuca [XI - XVII]

XI

(Faula de la trompada impertinent i el tàvec rialler.)

Amb qualque cosmètic a bon mercat, davant un bocí de mirall trobat al roquissar, na Pepa Fricà, estrafent amb estil l’astut costum de certs colibrís (femelles), es metamorfosà en Pep Africà, i amb faldilla virolada d’africà mascle, a tall potser de primitiu caçador i tot, amb imaginaris rifle i colobrina, i a tots ops doncs amb l’autoritat del mascle, ara li semblava que en vendria més. Que de què? Cony, de betum.

Davallava cap a les platgetes on, força avorrits, esperant-hi morts i carronyes, boldrons d’elegants voltors hi prenien el Solell.

—Enuigs a raigs als rabeigs dels roigs fastigs — compongué, tot parant compte entre les roques.

Vet ací però que, mentre anava a vendre per la platgeta eivissenca llaunetes de betum, tot d’una li vingué un rodament (potser causat per la fam, o, si això no, per l’alta tensió apujada pel Solell infernal) i damunt una roca s’asclà el crani.

Una lletgíssima nigromàntica de bot-i-fora jeia prop, també ensenyant el cul com les millors vulturines marqueses de fireta, a la perifèria de la platgeta, i artrítica es va aixecar, i se li acostà. Li fità al cap les noves supurants incisures, els solcs, les osques de la caiguda, i volgué llegir-les-hi (de franc i tot).

Llavors, mentre esperaven potser l’ambulància que mai no arribà, li va predir que, ran d’allò, patiria metamorfosis diverses.

—Ran de la trompada en patiràs, de metamorfosis, un colló; prou pots; grans aventures!

El venedor ambulant de betum a Eivissa, encar tingué esme d’obrir els ulls. Exsangüe argüeix que, —Home, i tant! Per què no em dius quelcom que ignor?

Car en Pep, vull dir, na Pepa, era de qualque o altre religió hindú, i creia perfectament i lògica (lògic si copses naturalment que tot animal visible rumbeja si fa no fa els mateixos elements al cos, només metamorfosats en diferents invencions — ulls, boca, forat de cul, tothom — i en acabat petites modificacions — braços per ales, o a l’inrevés — etc.), creia, dic, com els déus manen, doncs, en la metempsicosi. Res de nou sota el Solell comburent i ustori.

On, amb un somriure fi, allí mateix lliurava l’ànima. Per a encontinent, és clar, renéixer. Renaixia en tirànic tàvec que poixèvol, insistent, xuclava amb la trompeta i ponia ouets a les irritadíssimes orelles de l’enfurismada harpia.

Era un tàvec rialler i triomfant qui pels laberints de les orelles t’hi dipositava, penjats a les rostes cantonades, rast rere rast de ressons malbons.

(>>>)

XII

(Faula de l’abissini Sunifred i la salaç i inassimilable aparició inassolible.)

Al serrall, a cercar-hi amb el caixot les fines femtes de les deesses, havia sorpresa, tota despulladeta, eixint del bany, n’Aïxa Pelets, una de les sibil·lines odalisques júnior, i ara que soc al carrer, nocturn caminant extraviadet, per parpelles impactades, en constant fantasia, defecació d’imatge puríssima, l’hi veig i reveig, encantat.

Cert que m’havia bleixat, en un mormol cald, ans no s’emboliqués en la tovallola, —Si ho sabés el soldà, els ulls et desarrelava.

Pensava, sense parlar, tot tornant-me’n al carrer, —Em parles en futur, i sempre dic, pel que fa al que toca a la Seca i sa Dalla, que: Que no pas ahir, millor demà.

Verge arlot meuca bòfia brètol lladre vampir
Groc i frustrat universitari egòlatra i tartuf:
La tenebrosa fauna de la nit
Hom se n’atipa a l’uf.

Amb ulls de rat mesquer
Cerquen tots malfotre què.

Entre els subversius tuaregs catalans
Hi soc, abillat en púdica mortalla
Errabund, sense suar mica, sicari indolent
En Nicaló, Sunifred
L’abissini pudent i lent.

Mon tast estètic és pus tost xaró
No pas gaire potable, no.

Sunifred, àlies, l’Aliè, estudiant d’abissals sofres
I de vaires geologies volcàniques
On, si goses i hi llofres
De traus secrets i cràters
Tentacles erèctils hi germinen múltiples.

Ai, burlot, enze malcisellat, vell xaruc
No et lleixis abraonar per cap altra rutilant fatuïtat
Que la que ja t’entrevé.

Fita només el fitó que et vol de bé
Avesat a estampar-hi truc i retruc.

Hom no gens s’hi fia, si t’arrapessin les cames
Tot se n’anava a la pífia.

I ara m’albir lla baix projectada manifestació:
El meu altre cos bo i passant l’horitzó
Vers el geomètric sarcòfag que em fa de mansió
On rauré genuflecte, en ancoratge
A port segur de la falda de la visió.

I el gruix de la meua commiseració llavors
Serà sideri, i farà espetegar els galfons
Que dempeus servaven el mirall esquerdat.

I es vessaran, embornal avall, pregons
Els ardus tripijocs de l’epidèmic atzucac.

Ah Aïxa, Aïxa, caixeta dels joiells maleïts!

Estruç atroç, hi sebolliria mon cap
Cony de l’angoixa existencial on ens lleuen
Als més passius o impassius esclaus
D’amagat i en fantàstic, d’estranquis fotjar.

I així anar fent. Pansit i pensiu, component poemes d’inversemblant contingut, esquivant relles de llamps, i entravancs i embarassaments rai (com ara vòmits poblats amb feixucs components de segell qui sap si conegut, i sanguinaris i ensangonats còmplices, i a tentipotenti una riquesa de marrameus malnuats), llavors, tasca enllestida, a les fosques havent buidada la càrrega dels bons rebuigs al lloc adient, rere la pedrera on es congriava el vent pluig, corria discretament cap al cau, abans no em toqués doncs rebre, curós masover pel tro empaitat.

Eren tocades les dotze, amb escreix escolada mitjanit, i he rosegada alguna cosota, i em rentava una micoia, i me n’anava a jeure tranquil. Tanmateix llavors quina barrija-barreja, quina heteròclita recol·lecció de semblances arriscades, on, entre d’altres críptiques endevinalles, hi aparec titllat de lladre, o pitjor de bòfia i assassí. O hi aparec d’eixerida meuca, o de delicada odalisca prepòsterament mal acostumada al lleure i, més implausiblement encar, de rum-rums i maldiences malfiada, i m’apar que, al tèrbol rerefons, el fosc desdibuixat sidral causat pel soldà quan se n’assabenta, aneu a sabre de quin crim, és tot un arreplec de nyaps que, fet a fet, me la porten fluixa.

El matí feia cap força serè. La feina, temptadriu perfecta, m’encaterinava. De presseta, caixot al saltador, en avinentesa, i d’acció desitjós, oblidada, com pudor d’antanyasses, tota obsedida antigalla de l’ahir immatur, sortíem, ell i jo, a la resplendent claror.

(>>>)

XIII

(Faula de l’astrònom entre teranyines.)

L’astrònom Cecili Lalanda una delicada menjaó al centre de l’ésser com ara l’esterrossava. Una sensació d’ensopiment, d’entranyable son amanyagadora, l’envoltava. S’havia estès llavors de sobines part de terra damunt un matalasset individual que tenia a l’observatori per a descansar-hi de trast en trast.

Crec que li havien entrades pels ulls. Deesses molt calmes. Situació plaent. I de fotre fàcil. Se li apujaven les lleugeres faldilles blanques i, esparses com núvols del bon temps, i se li eixarrancaven sobre, i dolçament el cavalcaven. No pesaven gaire. Etèries. Evocatives, vaporoses. Venien per parelles. Una deessa més veterana, l’altra jove. Quan la més granada acabava, la jove s’hi ficava. Sense xerrameques, immerses en molt suau silenci. Com cal. Cap esforç, ni de llur part ni de part de l’astrònom. Situació plaent, ja ho he dit. Un somni. Verament.

Quan es despertà, tornà al telescopi. S’havia de cop-sobte tornat creient. Creia en les deesses al cel, paradís llunyà, en calma inaudible platxèria, esperant-hi l’aparició de l’home adient, a qualque part o altra del vast univers. Qui sap si les tornarà mai més a agullar. No pas que, molt apaivagadament, com sempre, no ho provarà pas. Ho provarà sense provar-ho, agullant-se adés a aqueix fragment d’empiri estelat, adés a aqueix altre. De tota manera, sovint, sorpreses, rai.

Ara, una experiència com aqueixa? Inoblidable. Hom ha reminiscències de força pretèrites saons on les experiències no es valien figa. Aquesta, en canvi, cabdal. De totes totes, cabdal. Incorpòries perfectes figures amb figues de tenuïtats dolcíssimes. Veríssimes. Vigorosament subtils se t’hi aferren. Delícies.

I si no les troba mai més? Què? Tant se val.

La folla ullera del telescopi qui sap si mai trobarà millor.

No, no. Impossible. Millor que no la màgica pau de les deesses silents qui pausadament et cavalquen la tita? Impossible.

Segons on fiques l’ull, les deesses salten. Les deesses t’hi salten. Les deesses del fotre suauet i fàcil. I mut. Això sí, això és allò millor, mut.

Fictes deesses qui en vanes xerreres se’t perden i tot ho malmeten? Mai!

Aqueixes meues són les bones. Van per feina. Fan, fan, i endavant...

I ara, benauradament reposat, l’astrònom Cecili s’ha ficat a cogitar sobre les possibilitats de redescoberta.

És una inevitable fatalitat com una altra que la substància del cervell sigui tan fastigosa i ensems tan mundana i prosaica, i doncs tan poc interessant; el subconscient s’hi amaga negat en un pudent aiguamort de brutícia i ximpleria. Insanes bromeres. Hi viatgen instantanis els imbècils electrons i et fan creure les més catastròficament ridícules rucades. Dogmatismes. Rivalitats. Trivialitats. Puerilitats. Tribalismes.

Passada la façana enganyosa de matèries espúries, com ara banya i cuir, ambre i vori, i els esclatants metalls, què hi rauria?

Si canviessis d’agullament. Si fiquessis la ullera del telescopi al bon, a l’altre, indret?

En Cecili clou els ulls, i esguarda enrere, vers la capseta secreta del crani. Ben endins. Rere el rebuig de les malignes idees engendrades per les envejoses xerrameques...

Car... I si fos, l’il·limitat univers esfèric, la noosfera? Si tot hi romangués segur? Estels i pous? Cel i empiri? I, sobretot, de les inodores deesses, en qualque indret dels més recòndits, el puríssim habitatge?

Ah, gran descobridor, astrònom Lalanda! A la fi has comprès on no calia potser efectivament anar mai doncs a retrobar les gegantines animetes de sexe amansit i amorosidor, i llarg i durador, i incomparablement tènue i lleugeret, com filamentós nuvolet del bon temps!

Si mai te les ensopeguessis de bell nou, gaudeix-ne ara en eternitats prou sovintejades, si us plau.

(>>>)

XIV

(Faula de la vampiressa* desdentegada i l’home sense atributs.)

(*Caldria segurament, per comptes de vampiressa, dir-ne mosquitessa. La mosquitessa, com els contemporanis a la fi sabem, no solament, a cop de fibló, et pren sang; a canvi, t’hi injecta tota mena de letífera toxina. El mosquit, re; el mosquit, poètic ell, només xucla nèctar, i envant. Mosquitessa, doncs, fora un terme més acurat de dir-l’en, a l’hematòfaga femella, tret que pel fet que encar no s’empra generalment, la plebs ignara no ho entendria, ca?)

El matrimoni format per en Policarp Xiclet i na Xuclina Xiulet n’era un d’aquells tan rars qui feien enveja als veïns. Una parella tan ben avinguda que tothom deien que eren al cel fets l’un per l’altre.

En Policarp es volia jove poeta exaltat per la primavera. Amb dos modests diccionaris s’asseia a la biblioteca i hi traduïa Gautier i Baudelaire, i Byron i Keats.

Un vespre de maig, allí mateix, la va veure per primer cop. La qui estava destinada a esdevindre la seua dona anava amb esclops i portava uns pantalons de cuir cru (o en tot cas mig curat, amb prou feines passat per colga, noc i batan; diguem-ne doncs que curat a casa, cosit a mà amb agulla saquera), i caminava, damunt les fustes de l’estreta bastida de vora el reguitzell infinit de llibres, bo i fent-ho subversivament ressonar tot. A cara franca i descoberta, sense cap por (ella, aparentment, dic).

Amb el sensori força excitat, alhora a en Policarp li va vindre a l’enteniment el mot que, ça enrere, es veu que pronuncià un altre antic savi xinès: «Casa’t amb un cavallot... I sempre aniràs a cavall... Encar que només sigui transformat en bast.»

Quina raó la del savi! I no pas altrament que en Policarp Xiclet, tingués cap raó de mai plànyer-se’n en acabat.

Volgué el rigorós voler del fat que el trepig dominant de la gegantina valquíria s’atansés llavors devers on, de més en més arrupidet, en Xiclet no era; una sentor de salvatgina ho embaumava tot; fent espetegar el cul a la cadira, se li va asseure davant. Traginava la cavallot tres o quatre immensos volums de medicina que en caure damunt la taula ho feren tremolar tot.

En acabat d’una estona, s’escaigué un instant que, a través la taula, sense l’embaràs de cap melangiós llum de peu amb el pàmpol verd, aixequessin ambdós els ulls alhora. En Policarp, aquells meravellosos ulls blaus de la bruixa davallada de les tèrboles tenebres de ça enrere i de molt lluny, el trasbalsaren absolutament. En romangué esmeperdudament fetillat.

Aquella nit, a dispesa, al vàter del corredor, amb la llum brument del fluorescent, li escrigué poemes encesos que comptava oferir-li l’endemà, quan tornés a veure-la a la biblioteca.

L’endemà, nogensmenys, la divinal femella hi mancava. Hi mancà mesos. En Policarp es migrà. Les seues traduccions esdevingueren folles. Se les rellegia i n’augmentava l’horror.

Cal dir que en Policarp, ja abans que es migrés d’amor, era, hom podria dir, a tall d’ell mateix, ço és, poèticament, l’home dels molts de fruits. Fruits, però, tots flonjos, lloques o podrits.

Car hipocondríac, ell, pels descosits. Era el qui put. El qui put de totes les malalties secretes i degeneratives. L’home doncs amb totes les particularitats, peculiaritats, idioteses.

Mot ací adient del mateix savi desconegut: «Qui tots els mals té, tots els papers fa.»

I ara, re. Com si en aquest verge llibre li hagués agafada qualque oculta inexplicable greu esgarrifaó interna o terrorífic vessament, i hagués perduda no pas sang ni limfa, ni coses fastigoses d’aqueixes que en el mec Policarp li garanteixen de mantinent l’angoixa i el tremolí, i el crit esglaiat, i el pànic agònic, ans només hagués perduts uns quants de fulls, sobretot de pel mig, i també una mica de pertot, hom passa al bo de llur llarga vida de casats bellament compenetrats.

Na Xuclina Xiulet, com tothom sap, i sobretot els gossos qui segresta o rapta, es prea d’ésser (tot i que només amb el títol d’afeccionada, car li manca el títol de la facultat, a la qual el primer any prou hi assistia, com a visitant introduït d’estranquis per un petit amant seu tost traspassat, i doncs, tant se val, la qüestió era que un vernís de iàtrics coneixements, ella, i tant que els té), es creu, na Xuclina, doncs, com dic, cofoiament d’ésser d’allò milloret pel que fa a l’ofici que foten, de carnisser sublimat, i sobretot molt millor pagat, els cirurgians.

Cirurgiana afeccionada, qui talla, extirpa, cus i desinfecta amb una perícia i una expertesa, i àdhuc ja a hores d’ara amb una inveterada pràctica, provades. S’estudia de nits el seu volum adés robat, un dia on era a la biblioteca i hi hagué una alarma terrorista, en forma d’una trucada d’avís, d’esclat imminent, i tothom hagué de fotre el camp encontinent i sense que ningú els vigilés a la sortida.

El volum que llegeix constantment, de tal faisó que gairebé se l’ha après de cor, es diu «Manual del Coratjós Cirurgià Empedreït».

Amb allò, i un pols segur i ferm al puny, hordes de gossos de tota raça i tot pelatge són ara sebollits al seu jardinet del darrere, intervinguts de tots els mals imaginats amb perfecta lògica i succés.

I al cap dels anys, quan, força sovint, el seu fascinat, eixarmat, marit, totjorn tan hipocondríac, pobrissó, s’ha anat planyent d’aquest càncer d’ací, o d’aqueix càncer d’aquí, ella, rai.

Sempre ha respost: «Hi llofréssim, dic.»

I en acabat de llofrar-hi, doncs, indefectiblement, ha afegit: «En efecte, xiquet, caldrà operar-ho. Som-hi, saps què? Fiquem-nos-hi, noi, mànigues amunt.»

Quants d’òrgans no se li han anats acomiadant, sofert Policarp Xiclet! No pesa ni la meitat d’allò que pesava abans. Se li’n van tonsil·les, mamil·les, apèndixs, esfínters, veixigues diverses, lòbuls a l’uf, la melsa, un ronyonet, una freixureta, milles i milles de budells, els dos ouets, la cigalona... (En aquella sonada saó li confessava, molt agraït, els ullets mollets d’emoció, «Sempre tinguí vocació d’eunuc.»)

Tant se val, vós, com dic, símptoma detectat, tantost operat. I a poc a poc partien cap al jardinet dels gossos difunts, dits de mans i peus, i en acabat, això rai, endavant... Hi feien cap l’ull dolent, la cama bona... Mitja espinada... (Sos molt efectius ullals els exactes bisturís, la vigorosa vampiressa cirurgiana, en aqueixa avinentesa, hi remarcava, «Tants d’espòndils, collons! La meitat massegen!»)

Tant de recapte inútil extraviat pel dedins del cos quimèric, relíquies i noses vestigials de vides protohistòriques, de quan aqueix cosmos era mamerri i anava a quatre potes. Tants de romanents romanços dels temps on els homes no eren sinó quimeres, fets de peixos i d’ocells, de serps, de granotes, de milers de monstres subterranis, i muricecs, sangonelles, sangartilles, tartranys, batracis, hipogrius, vull dir, i hipocamps, hipopòtams, barreges d’aqueixes, dracs, mantícores, mandràgores, madrèpores... Tots antropomorfitzant-se amb antropomorfismes (o millor amb processos antropomorfitzadors) més o menys reeixits.

I ell, un homenet abans amb tantes d’inquietants i estranyament peculiars particularitats, i per a la seua satisfacció, mercès a la seua meravellosa muller, va esdevenint ara homenet qui ni homenet no és. És estàtua de marbre. Incòlume, immunitzat, un clàssic. Un exemplar... Un perfecte espècimen per a l’esdevenidor.

Ell qui de tota manera no havia estat mai sinó homenet ful. Falsejat. D’antuvi, per començar, sense atributs verament masculins, algú com, a l’altre jardí tancat, la luxuriosa grassoneta Plaerdemavida, qui, sapastrement disfressada d’en Lauseta, el bon hortolà, en maliciós complot de la nimfòmana Vídua, fou ficada a la feina perquè el carrincló assassí, en Tirant, filustrant per la finestreta, cregués que la rosàcia seua Xicota amb cap foscant Etíop no fos fotent-li, al baterell del Solell mateix, banyes. Un home qui és dona, tret que ni dona del tot, dona disfressada d’espantall. Espantall increïble per a ningú amb cap ull, una disfressa tan mal girbada no porta.

No, calia netejar tot allò. Fora, fora! Tant de repulsiu aneurisma i de repel·lent embòlia a l’aguait!

Amb cada metamorfosi addicional, un atribut menys, una estalvi d’ominosa malaltia que ara roman en terra de ningú amb un pam de nas... Que s’arrapi si pot al cos sense netejar o mal netejat d’altri, tu!

I en acabat, els càncers, els trombes, no sabien on agafar-se; el seu cos ben esporgat, els esdevenia territori impossible. I, com dic, ell rai; al contrari, ple de gratitud i de benaurança; es troba lleuger, llambresc; millor que no mai...!

I així anar fent; i així fins ara.

A mesura que l’entesa s’apregonava, els lligams afectius esdevenien més i més estrets. Operant i operat, un sincer reconeixement mutu. Tanmateix, en conservar un cos sencer, car gens egoista, ella, amb ni una sola operació de millorament, essent en Xiclet poeta i prou, i prou feina que té versificant...! I fent de satisfeta víctima, tot allò que fer sap... La muller, doncs, em referesc, pobrissona, s’envellia més de pressa que no el sortós i benaurat maridet. Molt menys de cos per a deteriorar-se-li, ell. Més equilibrat. Com menys a podrir, més durador.

I així és com, companys, on, amb el pas imperdonable del temps indiferent, la vampiressa Xiulet, llas, passats els setanta anys, amb pàrkinson, i doncs amb puny dolorós i tremolós, ha esdevinguda com qui diu vampiressa desdentegada. Vampiressa desdentegada (desfiblonada?) qui ni d’operar no pot. Passió frustrada. Trista vellúria.

És el llibret del bon xinès sabut que l’homenet consola, i l’homenet qui amb el mateix mot en consola sa xarugueta aimada. Fa el verset: «Car tard o d’hora prou també et mories/ Qui s’empudega encar amb inútils follies?»

Si ella ja no opera, magnífic, car ell tampoc ja no es plany de cap terminal malura. Massa poc terreny per a la traïdora gangrena on arrapar-se.

«No pas, però, que tots dos no visquin, tan vellets, feliços», diuen, amb renovellada enveja, pel veïnat. Un veïnat on, si més no (tot això que hi hem guanyat), els desagraïts gossos no semblen ja desertar tan sovint, segons conten les antigues generacions, com no feien abans.

És trist de pensar, tanmateix, que, barrat un pacte pel suïcidi, o un doble accident que se’ls endugui alhora, aquell qui, dels dos, si l’homenet sense atributs o la vampiressa desdentegada, sobreviu l’altre, que com s’ho manegarà, tan avesats l’un a l’altre?

Que respongui encar un cop el mateix savi del llibret vermell a la tauleta de nit del finalment xiroi Policarp: «Hom fa allò que pot, i allò que pot és el millor que fa; i allò que no ha fet és perquè com ho faria, si ni desig ni talent per a fer-ho no té?»

Així que au. Ningú no es morirà debades. Morir, rai. Viure. Viure és allò que no serveix de re.

Bona nit, doncs, bella idònia parelleta!

(>>>)

XV

(Faula de l’home qui put i l’home qui pot.)

D’ençà dels temps més primitius, encar més lluny que no els recents temps de la picaó... Qui put, tothom qui pot a l’aigua el fot.

Creixien ara els oceans a glops voraços, i les cases, progressivament rosegades per les dents de rat de les rostadores aigües, se’ls podrien les rels i s’ensorraven, i tothom més o menys viable encar assajava d’aprendre de sobreviure com qui diu aqüàticament, bo submarinant sol o amb instructor veterà i experimentat. Així, quan les cases es vinclaven cap a l’oceà i els qui érem als terrats hi anàvem a caure, els gloriosament ensinistrats ja ens hi llençàvem a tall d’olímpic saltador de palanca. I si ningú s’ofegava, doncs que s’ofegués, vós, què hi voleu fer.

Així és com vaig perdre el meu instructor. Caiguérem ensems. I ell romangué al fons, i jo reeixia de nedar amunt i surar. Me’n record que un moment, sempre estoic, el vaig voler salvar. Li vaig estirar la mà, i l’esperonava, «Allarga’m la puta mà, ningú no es vol suïcidar». Tret que ell potser sí, aneu a escatir.

Si fa no fa immergits, ara en acabat, hi érem tots els qui havíem sobreviscuts, i cada vegada érem més, car ens reproduíem, es veu, ivaçosament. Hi som els qui pudim i els qui poden, i els qui podem pudir i els qui puden poder, i els qui no podem pas poder, i els qui no podem no pas pudir... I així anar fent. Hi érem tots, els d’un cantó, i els de l’altre. Com tostemps al món conegut.

Tant se val. Amb els anys, afeccionats submarinistes i homes-peix, això rai, tothom i cascú qui pogués. I les millors, més sanes, dones, llurs conys, qui adés semblaven haver la meravellosa flaire dels excel·lents bolets frescs, ara els menys pudents pudien tanmateix com pudien abans els de les dones brutes, o malaltes amb llevats vaginals estranys, és a dir, com els musclos, i a peix mal escatat.

Trobàvem que tot era doncs entabanada. No pas que pudíssim, dones, i potser homes i tot, a truges i a bacons, i el món a soll mai no netejada, com prou sempre ja havien pudides les sòrdides ciutats, clafertes de llord xurriburri nedant com qui diu en clavegueres, i encar nogensmenys faronejant de presumits i pudibunds, tot i sollats amb asfixiants perfums... És que ara pudíem a rap i a lluç “frescs” exposats en mísera peixateria de barri baix.

Amb tota terra encar mig emergida feta un maleït cremall, refusar-se al bany sempitern era no solament follia, era impossibilitat patent.

Aviat t’hi aveses. Ara, submarinant en aerodinàmic submarí, batiscaf disparat, tant de peixum abissal i de l’altre pertot arreu, em parien espargits lluentins qui assolissin, enfonsats, tanmateix de fer llum en les molt pregones foscors.

Eh que ja ho he dit? T’acostumes sense gaire pena a tot ambient, sols puguis sobreviure-hi, és clar. Amb prou teca a l’abast, i bones armes per a rebutjar qui se’t menjaria, rai.

I una altra bona nit, com qui no ho vol, a baix de tot, al més pregon dels inferns dels oceans, el victoriós reialme! Ho hauria d’escriure en lletres grosses. Victoriós Reialme. T’hi pots bellugar, lluminós, sense escafandre!

—On soc? On soc? — em vaig dient.

—Ets dins l’infinit peix hermètic. És un peix de construcció impecable voltat de ganyes monstruoses on tot l’oxigen filtrat és més que puríssim — em diu la veu harmònica d’algú qui no sé clissar.

I llavors la veig, és translúcida, gairebé transparent en aquelles aigües sense màcula. L’estòlid ectoplasma d’una estatuesca circassiana. Pletòrica vandàlica valquíria, beutat indubtable per tots els cantons, amb pàtina grisenca... Com si el seu infal·lible cos d’humanal femella fos fet de matèria de medusa.

—Benvingut — ha dit, abans de fondre-se’m del tot.

I ara què? Vols-t’ho creure? El veig a ell! Ectoplasmàtic i tot, veig en Ralph. Perfectament. Inconfusible. En Ralph Beranui, el meu vell instructor! «Què fots ací!» — que li dic, immensament estranyat.

—Què vols que hi faci? Allò mateix que tu hi faràs. Raure-hi.

—Raure-hi? T’havies ofegat fa un colló de nits!

—I heus-me ara al paradís dels suïcides. No en trobaràs pas de millor!

—Tret que jo no m’he suïcidat mai.

—Sí, home, sí! T’has suïcidat; no diguis rucades! Tria triomf, carallot! Fàcil! Caiem a plom a les cendres espesses del fons, i el nostre peix mecànic la boca obre i ens rep, indret del somni més meravellós, on cap perill no hi pot viure, ni mosquits ni enemics, ni putrefaccions ni deterioracions somàtiques per cap mena de bare ni sediciosa malaltia. Prou podem, carallot. Fica-t’hi ample. I no te’ns amaguis. Som els qui ens n’entenem indefectiblement de tot.

—Deu haver-hi un greu error. No soc cap suïcida, et dic. Vull tornar a la mar normal!

—Només et respondré amb mots irrebatibles, com ara els del nostre catecisme. Com s’hi diu a la Saga de l’Home Sagaç, «Per comptes de plegar-se, reposadament, on els bons vents el volen, s’obstina l’obstinat en la seua obstinació d’imbècil.»

—I jo et responc amb el meu, el meu més sagaç catecisme, besuc de la taca! «Re no nou tant com d’ésser nogut pels qui fan nosa; els qui de bell antuvi ja fan nosa, qui es fiquin, damunt, a tocar-te els collons, ja masseja fins a punts d’esclat.»

—No s’hi valen al reialme ni clandestins ni entotsolats!

—Emprenya’t debades, cocotxa. Car com...? Amb quin...?

—No hi ha lloc per a caducs ni matalots. Tot hi és bla i lila, sublim indret de suau vida social per als triats i beneïts.

—I, això vull dir, quin...? Quin és el càstig per als qui perpetréssim aitals fellonies? Ens fotreu fora? Si només demanem això!

—Com arreu, hom hi anihila els nihilistes, i au.

—Psè. Vols que et digui allò que pens de veritat? No crec que ets sinó malson. Com els catalans, sé que els espectres també sou inexistents. Potser he rebut un cop al cap, un cop de martell del martell del peix martell, fiquem per cas. Un parent meu, cas conegut, com tants d’altres, tornava de ballar jazz i cardar-se bandarres, i, en acabat que una teula d’un edifici de set o vuit pisos li caigués al cap, perdé la xaveta, i com a conseqüència de perdre-la, esdevingué, com a bon boig idiota qui ara era, ferotgement religiós. Procés conegut, com et dic, el d’aquell lúgubre geperut, l’oncle Simplici — o potser es deia Sulpici, no em fessis cas; detalls d’aqueixos tan remots, de vida pretèrita, ja et pugen necessàriament molt boirosament a l’esment. Tant se val; a tota esdevinença, perds la xaveta i trobes pertot i a balquena déus i figures infernals i paradisíaques (mateixa collonada) qui llavors et cal coldre com l’enfú qui ets. Una nit que aquell suplici d’en Suplici, el parent afal·lerat, em volia convertir a la seua ridícula falòrnia, li vaig dir que s’estalviés el sermó, que feia tard, que ja m’havia fet adepte de totes les religions. I és veritat. No hi havia millor recepta per al món d’abans. Fes-te adepte de totes les religions, i tu rai, ara faràs festa set dies sencers a la setmana!

On, rient pel nas i tot, girí cua i toquí el dos.

Tret que m’aturà l’arpa d’un desconegut. No era en Beranui, no. Era un ectoplasma amb cara de treballador obsedit. Dels qui volen que treballis també tu, com ells, capsdecony, que et sacrifiquis, que penquis de valent, pels descosits, fins que hi lleixis la puta pell, ni que només sigui la pell de medusa.

Digué quelcom com ara, «Amfitrió sempitern, només puc viure caminant, cap amunt preferentment, sempre amunt, tret que de cops cal davallar per a llavors poder tornar a pujar; i ambtant, jo qui si mai, molt rarament, adreç lloances, ho faig molt adustament i lacònica, al contrari, efusivament ara, vaig tirant lloances a la tempesta, vaig enamorant-me de ses nits totalment closes. Roques i vents i la mar furient fora finestra, orquestra supernal i prodigiosa, fan tostemps la millor musica. Benvingut, nou-arribat. Com prou deus veure, soc allò que no hi ha, soc la conya, soc suprem, preeminent, soc llegendari i prodigiós, un crac. La meua esplèndida, inversemblant, hospitalitat devers el Promontori Alzinadíssim, raent com saps al pinacle del Reialme Victoriós, on tot hoste prou hi cap... Hi cap fins que... Fins que, amb cap empententa, no li hagi calgut caure a l’altre abís, una miqueta més definitiu, d’oblit assegurat... I, mentre s’ofega angoixosament baix, i hi esdevé carcassa tost cruspida, i meravellosament anorreada, entre la formidable musica espetegant dels turbulents esculls, niells, i farallons, pot així feliçment, acomplit hoste empentegat, lleixar lloc al sortós hoste propvinent. Ara et donaré el teu nombret, i el teu nombret dictarà ans dictaminarà el teu fat. Fet, no fot? Fit al fit, fut-fut!»

Volia que el seguís, per vies tortes, ell fent soroll de locomotriu de l’antiga escola. I veig que m’ha encarranquinat, gravat no sé com (amb quin àcid, vull dir), un nombre amb xifres d’un altre món.

Reprèn, «Oi que aquest cos teu no s’anomena com cal? Qui li empastifava a l’esquena o al clatell aqueix nom tan fals i tan comú i vulgar, trivial? Un cos tan collonut, no fotéssim, tu! Un cos qui es mereix molt més! Saps què? Afalaga el teu cos, pren-lo com el ninot més estimat, com ludió innegable, vull dir, inofegable, i esborra-li al clatell, i arrenca-li de l’esquena, el nom equivocat. Homenet verge ara, te n’endollem un de molt millor. Ninotet adorable, fas ben fet. Accepta’l. Canvia’n encontinent el nom, tria’n un de superlatiu, com el meu... Ah, has triat el que triàvem, oi? Fantàstic! I llavors...? Ara, amb el bon nom, som-hi, aprofita-te’n, extorqueix, d’un en un, els qui porten encar el teu vell exclòs nom d’abans, tan nefast. Per fraudulents i usurpadors i contrafaedors. Assassina pels camins tots el qui no siguem pas ja ectoplasmes fets i refets, indestructibles, beneïts, glorificats. Saps què? Tu seràs n’Àgata, ardida femella, i jo el teu marit n’Àgat, insobrable campió, així destinats, de moment, pels segles dels segles. Som l’heroic, estoic, estrenu, parellet qui dona exemple a l’eternitat perquè l’eternitat s’esmeni i ho faci d’ara endavant millor i millor. La bella Àgata tu, i el bell Àgat jo, monumentals aristòcrates entre els científics de l’únic reialme que compta de tots els reialmes efímers i excrementicis qui hi ha mai haguts. Cosmos... Ens hi aboquem i entrem en òrbita, l’òrbita bona, l’única que val. Diem als del planetoide condemnat: Us trametem tots els nostres adolorits comiats, miríades d’insofribles irracionalitats. Entre els brètols qui s’esbravaven i els sibil·lins sicaris, aviat hi sou; malament rai, tot fotrà un gros espetec, i apa. Prou, la fi, s’ha acabat. Sort que no us cal esperar gaire.»

L’ectoplasma de les feines, lleig i grofollut com ell sol, granellut, pitjor, pigotós, tota la pell del visatge i del pit i l’esquena, i les cames, arreu, com ara clapada de lluents granets d’afrosiderita, em va passar tot d’una la bimba. Era allò si fa no fot rodó que hom n’havia, llong temps ha, anomenat, amb majúscula i tot, impudents, la Terra.

Vam romandre bo i bombejant la bimba fins que la bombàvem cap a la porta, o nínxol foradat a la roca viva de la muntanya a l’horitzó de l’infinit, on vam albirar aleshores el prodigiós bot al buit de l’ídol de pedra gegantí que s’hi desava bo i fent-hi guàrdia. N’atrapà la bimba...? Nyeclis, no crec. S’esmicolà en estimbar-se per a fer l’aturada...? I tant. Aparatosament i tot. Ara sojorna curosament a la metròpoli d’enjondre, em diuen, on assagen de tornar-lo a fer esdevenir si fa no fa sencer. Qui...? Precisament, ells dos, la parelleta dels immillorables científics, en Ralph i jo, renat i renada, els amants molt promiscus, n’Àgat i n’Àgata, en Renat i na Renada, els qui no pudim a re. A re. A re. A re, vós, a re.

Fora, el xaloc inexhaurible esperonava encar pus els focs i les fogueres; l’oceà bullia de més en més furiós; el gruix de les ardents ones amenaçava, cada cop més, amb pitjors atzagaiades; cada tenell als arbres vomitava inestroncable flama... Els trucs al buit s’incrementaven; el gegantí, monumental, planetari, immensament èpic, pica-soques de la fi del món arribava finalment... A foradar-nos, creuclavats, de primer els ulls... Després...

Encar trucant insistentment, com en fusta podrida, la mare, rere la porta, ara cridava una mica massa per a no fer-l’en cas. «Nen, un s’hi va morir! Què hi fas, tanta d’estona! Aviat ens semblarà que hi cagues veta; palaia, més que palaia!»

(>>>)

XVI

[Faula de l’home brillant (ço és, man) i els homes opacs (ço és, valtres, és clar)]

El còmic laberint on el botànic fa d’exòtic espia bosquetà amb fístules, vull dir, amb ínfules, bo i cercant-hi indicis, diu, per al fotut futur, l’ambiciós neuròleg troba (amb raó) que, tan badoc, s’hi perdrà. Per això li fotia de companyó. Tothom neix amb el trauma d’un ADN mal cardat, d’on, de cada pífia, en neix tard o d’hora un càncer o altre, i si doncs no un càncer, tant se val, una altra malaltia arrenca-collons. Així que vigilar cal, i rai, no pas poc. «Fos com fos, jo et guiaré,» li diu, «si per de cas perds el senderi entre tant de paràsit fiblallós, gros i petit, a l’aguait. I això que no soc gens hiperbòlic, com saps.»

I és aleshores on van trobar aquell ultratge al paisatge. «Quin ultratge al paisatge,» va dir el botànic, «un satèl·lit estintolat en palafits!»

El neuròleg (home prim i de caràcter) ni cal dir que llavors el trobava (l’altre, el grassonet tirant a eixelebrat) erràtic i excessiu, convulsiu, amb símptomes caòtics, d’insadollable sumptuositat. «Massa l’histèric uranista et fas avui, noi, només per un objecte qualsevol que els ufòlegs com cal considerem perfectament negligible. Sigues pragmàtic i cosmopolita, home, i per comptes de veure’l com contumeliós atemptat a la teua enyoradissa i fàtua visió de la fada cosa bucòlica, consumit pel mite ruc de les nereides, ulla’l a tall de científic. No et jaquissis pas enganyar per les falses idees adquirides. Coses de capellans són totes merda. Com deien els pocs bons clàssics d’adés en la llunyària, els místics tots cagats hi veuen al cel les nuus, i es pensen veure-hi monstres i déus. Déus qui llavors cal coldre i propiciar, fantasmes malparits! I, ni cal dir, potser un altre jorn de tempesta hi foten un nou cop d’ull, babaus, i ara hi guipen enormes mamelles de vaques lleteres, amb en Jou trempant pel mig... Per exemple. Tants de mites que venen directament dels núvols, recony! (Hi venen i més tard, recollits de l’aire, te’ls venen a preu de submissió i calerets.) O et fan creure típicament que el cel de la nit és traucada paella d’aram, i que són les veixigues llanternes. Tot mite i religió, fill bord directe de la puta ignorància, i au. Tot això a banda. En canvi, què cal fer...? Fàcil. T’ho esguardes del costat de l’hoste, pobrissó. Pondera que si això és satèl·lit vingut de debò del més enllà de les òrbites conegudes, esma’t l’estat psíquic del mesquí capdecony atrapat dins. Eixint tot marejat de l’estretet passadís central al seu submarí estratosfèric, el seu nautilus espatllat, el seu titànic col·lapsat, sense la bona búixula, sumit en un naufraig dels pitjors imaginables. Què hi respirarà? Ni què l’infectarà...? I potser surt, i l’atmosfera enemiga el creba, i ell esclata fet xixines. Malament rai, malament rai. En quina despietada ratera no s’ha ficat! I ni que el nostre aire podrit no el matés, ni els nostres microbis particularment bestials... Així i tot, quin xoc! Redeu, favanfiga, tu! Posa-t’hi, si et plau. Imagina’t perdut en planetoide de brutals individus exclusivament tocats del bolet, adoctrinats en les nocions més horroroses, de religions i ideologies per a agressius i cobejosos idiotes. Home, hom s’hi sent gord i maldestre, desplaçat, aliè. Aliè, hom s’hi sent aliè. Aquest és el mot. Estranys, esfereïts, sos trets angoixats, com ara quan camines tranquil·lament i pus tost distreta per cap viarany selvàtic i els sobtes enmig, el boldró de diversos escurçons qui et fiten, amb llurs fiblons evidents, i alhora t’eixarmen, bruixots, amb entranyabilíssims, enyorívols, càntics tradicionals catalans, com chor de rapsòdics minyonets, tu qui tanmateix et pensaves, erròniament, que els escurçons érem muts i sords. Et canten com sirenes “Les Sílfides i els Turbots” o “La Lleida Llangardaix”. I tu què hi fots? Fugir? No pots. Les cames no et responen. Goses treure l’arma de la butxaca abans no et fiblin quaranta cops arreu del cos condemnat? Pobre de tu, pobre aliè al món dels escurçons traïdors! Imagina-t’hi, et dic. Tot et surt a la biorxa i, sobre, caus al pitjor dels pitjors mons possibles; favanfiga, tu, no diguis pas que no és pega! O, calla, potser... Potser... Potser no hi ha ningú dins? I si hi truquéssim?»

Mes amb allò, aleshores, esmeperdudament acollonit, el botànic corregué d’espetec cap enrere, i una branca o un clot l’entravancava, i va caure i es va fer mal, i gemegava rere un matoll de nicotiana glauca.

Fou llavors on em vaig aixecar i, a pleret, fiu continent d’anar a obrir la porta. Car és clar que el lleig satèl·lit, estintolat en palafits a tall de potes articulades de metall, era ca meua. M’hi plac amb allò que sempre m’ha plagut. Soc lliure d’estudiar-hi, en el lleure del meu retir, el llibre que vull. (Tots els que guardava, triats hi són de llonga data. Amorosit, idoni, solatge dels anys de les millors intel·lectuals veremes.) Car, no fotéssim, vós, si hom no sap el plaer que li convé, més val que es mori. Per a manguis, i crec que per a tothom qui no siguin ximples, no hi ha plaer més gros que el de l’aprehensió del que és, és a dir, el coneixement de les coses; el plaer intel·lectual és serenament gloriós, no pas nerviós ni gastador del cos; no fa malbé els teixits, i en canvi afegeix vitalitat.

Per amor a acollonir-los, de xanxa, en la penombra de la boscúria, vaig encendre i apagar, a ritmes irregulars, els grans reflectors de fora. Eren de llum negra, de llum antillum. Creava així episòdics eclipsis on el cel safir esdevenia d’antracita, i a l’inrevés. A continuació, amb cerimònies de morena quan al llarg de les edats es va depositant, és a dir, molt quitze i agafa-sopes, amb els emprenyadors xerrics i grinyols adients, anava badant la porta metàl·lica, i amb peuades que retrunyien, anava fent veure que el monstre gegantí no s’hi atansava, belleu a fulminar-los, carbonitzar-los, fer-los ozenós fumet.

El fatal desenllaç serà imminent. Davallada d’escala ara de suspens esfereïdor. Em sap greu que no tingui cap bona musica de por preparada per a amanir la cosa. Múçorgskiï, la seua “Nit Esborronadora al Turó dels Cranis Descarnats”, per exemple, on deu parar? Tret que la musica emprenya la lectura, i sense la lectura què sabria hom de la merda del món?

«Soc en Xentap, de l’Imperi Interplanetari de la Galàxia Z.» — faig, amb veu tan imperiosa com sé estrafer, i bo i brandant la llecadora que he recollida al racó i que segurament, amb el nerviosisme i la por, prendran per l’ominosa simitarra del víric i horrible aliè qui els fondrà instantanis.

Però no, res de tot això. Sí ves. Amb cara i posat d’un altre capdecony com tants al món no decebré pas mai ningú.

Oblidós, esterrossat entre botges i borratges, el botànic s’ha exclamat tot content. Se n’adona, després del cop al suc, que, vista amb ulls novells, tota la natura és museu superlativament estrany; reconèixer-hi re és heroic, ultraheroic; sobrar el mareig de l’abundància de manifestacions de la vida és guardó únic, i per a la persona humana capaç de distinció i anomenament entre tanta d’anàrquica barreja, reeiximent suprem, sublim, inconquerible, incomparable. Tantes de contingències, simetries, paral·lelismes, equivalències euclidianes, i nogensmenys escatir-hi petites diferències i saber metre cada detallet en un boldronet familiar o altre. N’hi ha per a retre’s al geni miraculós dels qui van fotent titllets i d’altres remarques a les plantes, perquè sabéssim qui són, quin mal farien, o quin bé, i en general per a conèixer els nostres companys de viatge i de joc a tots els llivells, pels fonaments de la, de moment inesbrinable completament, graella electromagnètica. Al mirall fugaç de l’horitzó fictes figures de grans superherois, tots vells científics que la mentidera història oblidava, aombren amb ombres joioses els xagrinats taulells dels hodierns alquimistes. Per a ells, els d’ara i els de sempre, totes les honors veritables. La resta dels mal anomenats herois, adulterada femta.

I hom, aliè qui cau del ruc, se n’adona que el planetoide al capdavall, mercès als científics, tampoc no es mereix la destrucció. Heus ací la convergència fortuïta en un petit espai asserenat d’un botànic, un neuròleg, i un filòsof diletant. S’hi haurien pogut afegir, si les circumstàncies ho volien, entomòlegs, herpetòlegs, químics, etc. Tant se val. Tres salvables llegidors. Amb això n’hi hauria prou. Tres homes bons. Tres homes intel·ligents. Quina raritat, i tanmateix... Un llegidor de llibres, un llegidor de trets de tarannà, un llegidor de les sempre sorprenents noves aparicions a la natura...

—Qui us ha dissenyada la caseta bosquetana? — et demana el neuròleg.

Respons, «Oi? Arquitectura de tast contemporani! Us fa peça? Dissenyada, ara us ho diré, no us creuríeu mai. No pas per cap boníssim arquitecte de cap molt novella escola, ans per un afeccionat qualsevol, fins llavors quiropràctic sense feina.»

—Voleu dir, vós mateix? M’ho pensava.

—Fotia de quiropràctic, però un vespre, a la sala de balls, on cascú dels meus amics, son Carles el Calb conquereix mants de traus peluts i glabres, si veieu què vull dir, em veig rebutjat per cada paieta, arraconat a un raconet, i comprenc perfectament que els quiropràctics són aitan mal vists ara com els homeòpates (en llur cas amb raó, escolteu, no dic pas que no). M’hauria d’haver fet quiropràctic com cal, ço és, amb un títol científic d’osteòpata afegit, com féu al seu temps el gloriós mestre Panxeta. Tret que no soc prou bo per a l’estudi sistemàtic; autodidacte, man, triant com borinot de flor en flor llibresca, llegidor qui depèn absolutament de les dèries de la casualitat. Llibre trobat en circumstàncies inversemblants, com ara surant rierol avall, llibre llegit supersticiosament, com si fos ara tramès per les ocultes forces benvolents del no val a badar. Hom reivindica ses pròpies dèries, ningú no fa fàcilment el trist tomb de la renúncia.

—Favanfiga, collons, redeu, que se m’escapa! Ponç! Ponç!

Fugia, cridant, el neuròleg rere el botànic, qui, amb vitri esguard, se li embarumava enllà. Embruixat en Ponç, doncs, per la visió de la descoberta enlloc, segons ell, catalogada, li havien minvats tot d’una els greuges a l’engranatge, i accelerava gairebé llambresc i tot. Es veu que es tractava d’un altre d’aquells rars, xiripescs, encontres que en podríem doncs dir revera no gens adotzenats, ans de debò terminals, determinants, dels qui fan tremolar els mons científics, i àdhuc, més comunament i irrellevant, els mons còsmics. Sempre s’esqueia, en la història del progrés científic, que les descobertes per xiripa fossin al capdavall les més decisives en la comprensió del maleïdament enrevessadot univers. Així que som-hi, acceptéssim que el cas s’ho valia, vull dir, tot xivarri i commoció.

Sense clàxon ni xiulet, ni a través de cap altre avís, ens sorprengué, com dic, amb un agut àgil viratge enllà del fangar on era, apaivagat ara, investigant tiges i estils, i corol·les, estigmes, fil·lidis, tot allò. Havia emprès a córrer fascinat, com dic, i s’exhauria, benauradament ell, rere un matoll o planta qui estrafeia el paraigua. Les branquetes n’eren barnilles, i el capdamunt la virolla; sota, el mànec duia potetes (o si més no peuets), i ara pirandó tocava. Li penjaven campanetes que tanmateix feien tènues sorollets de cascavell. Alhora, semblava sanglotar amb llàgrimes d’elixir, i l’emmenava, fèrvida, furtiva, furibunda, i pèrfida, vers el tòrrid guaret on tots els cargolins eren blancs i eixuts, com ara calcinats de llonga data, mes sabies que amb les primeres pluges de tardor els de més ressuscitarien, lúbricament i feliços.

Uns espiadimonis coneguts meus se me’n reien sense malícia, romàs amb un pam de nas, tot sol, i amb brou d’inútil esput que ara se’m feia malbé a la boca. Vaig aixecar la mà com qui diu arreveure, mes debades, tothom havent desaparegut rere dreceres impossibles, on no creia pas que hi havien altre que marrades, laberints, paranys i atzucacs, amb serps, llops, panteres, precipicis.

Vaig mormolar els versets apresos de minyó. «Al precipici on s’estimben les serps/ Fiblons d’insectes mòmia vivent em desitgen/ Cadàver qui respirés amb roncs de ranera/ Empeny-los amb l’empenya/ Escurça’n escurçons/ La vida és una pera/ El cel escorxador/ La mort caragolera/ Simbomba, simbomba, tambora, trombó.»

Cloguí la porta de l’enigmàtic satèl·lit, i aliè i lleugerament despagat, a mos afers tornava. De mantinent, de bell nou gaudia amb texts inspirats que l’esperit a alçades èbries m’aixecaven.

(>>>)

XVII

(Faula de la cigala i la creu.)

Entre la cigala i la creu: hi ha el bocí de l’àncora anomenat “canya”.» (Dels diccionaris.)]

En Canya: «Hauré d’anar a cal metge? El metge del cervell? Les idees? La lògica? La raó? El metjarra de quina ximpleria inventada? Que per què? Per què què? Per què m’ho hauria de fer guaitar? Guarir? No diguis rucades. Guarir, re. Guaitar, potser. Segur que com jo n’hi ha milions, tret que no gosen dir-ho. Por als fillsdeputa qui controlen la vida del pensament, les autoritats feixistes i assassines d’arreu. Que de quina pseudomalaltia no parl? Collons, del fet, supòs que força natural, que tantost veig cap creu em fot a trempar com cap energumen de ves a esbrinar quina sinistra fantasia a quin atles ni cosmografia dels anys més irracionals i allunyats.

«Saps on trobes moltes de creus? Als cementiris cretins. Allà remarca’n la flaire de cony moll de les vídues qui aitant hi abunda. Cal considerar en acabat la viduïtat (o el viduatge) dels enterramorts i la de les vídues mateixes.

«Eh que tothom sap la historieta de la vídua d’Efes? Doncs a la vídua d’Efes devien xiular-li sovint les orelles. Els enterramorts en parlàvem sovint, si ens referíem a les sucoses vídues qui de cops vèiem pels fossars. Enviduar i tindre un cony repatàniament mogut, ço és, humit i pruent, coent, tot u. Ociós cony de vídua qui pateix, per absència de vit, un imperatiu formigueig, coronat per la fascinació hilarant de la terra, flairosa d’humus i doncs d’humanitat, i feta alhora enorme cony qui s’empassa sencers mants de fàl·lics erts cadàvers.

«Impàvids servidors, allà érem, drets i amb les pales, tret que la trempamenta anava part de dintre. Bragueta endins. Com es deia aquell centurió convertit? Sí, home, el qui per a distreure’s de ses hores de guàrdia sota les creus, cansat de coldre el seu tòtem, descobria de cops, naturista d’afecció, què ho sé jo... Les diferències fenomenals (o fonamentals?) entre opilions i típules? Ara. En Jordi Gradordi. Ell.

«Doncs això. En Jordi es corprèn, prou sensitiu, davant les faraòniques exhibicions necrològiques de certs mausoleus i criptes, pitjor encar, vull dir, encar més amb aquells estranys cenotafis cridaners qui només hi són per a tancar-hi (malament rai, car els inexistents llogaters hi són eteris i s’escapolirien per qualsevol cleta per primeta que no fos), tancar-hi no pas cap mort, doncs, ans son esperit, diguem-ne, son fantasma, son “ànima”, i així un respecte ganxut d’oncle rònec, d’aquells qui a cada família pertany com un ximple al clergat, el posseïa, i nou qui era entre els vigilants al cementiri o camp d’olles, li semblava, sobretot la nit, és clar, sentir les cacofonies de les orquestres de cadàvers dissidents, i, com si llavors l’ataqués l’esclatat apèndix, sovint s’arrapava el ventre i es rebregava esfereït en els tenebres. Fotia de debò riure. Acollonit rai, els dedicava (als morts estridents) disbauxa rere disbauxa d’estrafolàries elegies. Esdevenia aleshores com qualsevol altre d’aquells mitjans d’ara, que només desbarren, que només excel·leixen en dir bestiades i datpelculades de bàrbar capitalista. Car qui et creus que els paga? Els rics són tan rucs (a part de lladres, és clar)! Qui es deuen pensar que se’ls creu? Només un imbècil sense dos dits de cervell pot creure-se’ls.

«Ja ho saps. Com diu la dita vera: “Creure fa de rucs.”

«Ens ho deia adés en Petroni, crec, que el centurió sense centúria, degradat ves a sàpiguer per quin crim estrany, pobrissó, crec que perquè no s’agenollava davant un ninot o estàtua qui calia es veu coldre, en Jordi Gradordi, guardià ara al turó efervescent on les creus i els creuclavats (viduals o no), amb els terratrèmols constants de fi del món, de pel·lícula d’horror o religiosa, envides s’aguanten drets, víctima ell d’eretisme (o d’excessiva vigoria al vit), degut a les temptacions constants de la luxuriosa mort i el fastigós simbolisme de les putes creus cardant-se els déus del cel, d’on que sovint els déus (en Jou en particular) s’hi caguessin, de trast en trast, com dic, a cops de llamp, i la por, tu diràs, llavors encar pus agressiva, i ui, amb els morts de vegades enrampats de tal faisó que creuries que els vol (en Jou, malparit) fer ressuscitar i tot, va sentir, allà baix, a Efes, diguem, els sanglots de la ploramiques vídua Dorotea (o Doloretes) Saltirons.

«La Saltirons havia pretès en vida de l’home d’estimar-lo molt (tot i que ella li fotia força banyes). I ara (perquè feia bonic) es feia la màrtir, jaient amb ell a tomba oberta, dient que mai més no se’n separaria, que s’hi moriria de set i de fam (tret que plogués aigua i tombés irrebutjable mannà, és clar; a part que cert que prou amb miques s’és valguda, aqueixos dies de calor, miques trobades als butxacots, molletes, crostetes, avellanes), car més s’estimava la mort que no romandre al món cruel sense l’home qui tant li fou de barricada i baluard contra la cobejosa i poixeule societat.

«En Gradordi es passejava desvagat pel guaret entre l’àrid tossal amb les creus i l’enclotat cementiri, filosofant com sol, aquest cop crec que del significat dels gemecs i renecs de certes tempestes, i un altre petit, més fi, gemec el sobtà i prou por que li féu. Un mort qui es despertava...? Escatí amb el nas el lloc d’on podria haver eixit i, amb molt de compte, amb peus de plom, amb una mà de visera contra el seu enemic, el Solell, que l’enlluerna, i li encoloma migranyes, i doncs malsdecap i dispèpsies, i no el lleixa llegir, ni jeure, sempre l’ull massa lluent, insistent, insolent, emprenyador... S’hi atansà. Si algú em demana què hi faig, pensà, diré que, havent sentits sorolls estranys, feia un tomb de reconeixement pels voltants.

«Era ella. Qui sinó? La trobà, potser ni caldria dir-ho, espitregada i amb les faldilles arregussades, i, damunt, amb les sensacionals cames encreuades (com qui diu amb la creu dels analfabets, egagròpiles d’ignorant), les quals, com ara sorpresa per l’ombra pretoriana, desencreuà diguéssim innocentment... I ell, què? Trempant que ja hi anava, encar trempà pus. És clar. Una ploranera mig despullada i ferma de carns, no fotéssim, qui ho resisteix! Immediatament, ficà en Gradordi mà al sarró.

«—Què voleu? (Féu la Doloretes.)
«—Home, dona, re. No prendríeu pas un pessic de mon tec i de mon mam per a sopar? Si us plau?
«—Em vull morir.
«—Qualsque ganyips, ca? Un glopet d’escudella de la carmanyola, un rajolí del vinet a la cantimplora?
«—Molt devota i fidel a la memòria del finat.
«—Us voldria consolar. El cor se’m parteix a bocinets de veure-us tan desconsoladeta, Doloretes.
«—Sabeu com me dic i tot!
«—Home, ho diu a la pedra (pedra tabú) d’identificació davant l’esvoranc, ca? El nom del marit amb la data benauradament sencera, i el vostre nom, ço és, el de la seua “fidel muller”, amb la data de naixença (sou joveneta, carall, per a lleixar-vos perdre així, oi?) i el guionet darrere, amb la data encar més benauradament de la vostra sentida defunció absent.
«—De debò em trobeu joveneta?
«—Joveneta i fresqueta, i boniqueta. I la beutat més fascinant que mai mos ulls no assolien de trobar enlloc, ni entre els més meravellosos, miraculosos, tòtems qui pertot al món cascú, abrandat, no col. Ni tampoc, ni cal dir, entre les icones i les divinals estàtues de les deesses més enlairades (amb parts pudendes de caus ben cisellats) qui fins i tot els poca-soltes iconoclastes prou es delien per cardar-se, si no fos que la revolucionària vergonya fal·laçment els empedreeix.
«—Ai, punyeteret, pretorià meu. M’infligeixes pler d’afalacs. Mal senyal, car qualque favor o altre deus voler.
«—Veig que m’heu clissat perfectament. Tret que esguardeu, si us plau, l’efecte que em feu. M’aixec la faldilleta? Amb permís...
«—Apa, noi! Tens raó. Quin monòlit! Ni cap d’aquells aixecat pels carallots egipcians!
«—De tots els milers i milers de senyoretes fent el centcames ballant cancan qui prou he vists als enterraments de certs excèntrics difunts, sou la qui millors cuixes no pot presentar de magnífics atots a tots els escenaris del món astorat.
«—De debò que no em trobes desmilloradeta, sense pentinar ni clenxinar ni re, havent-me passades ja dues nits seguides en aquest foradot, sota l’ombra dels voltors, i espantant-hi pestilents cuques i formigotes, i l’escarabat intrús de colossals testicles, per a no esmentar havent-me de torcar amb parracs de faldilla el verí de qui sap quines serps fredoliques?
«—Preciosa, preciosa...
«—Ui, i les nits on t’embarques en la quietud i la solitud dels sanglots assuaujadors, i, llunàticament banyada en atorrolladors enigmes òptics, sobre, les hienes qui t’ensumen criden més que, desert ençà, no criden, planyívols, els corns dels furtius caçadors nocturns a acorralar el ferotge lleopard per als circs dels gladiadors.
«—Els bel·luaris.
«—Ve-li, tornem-hi, ells.
«—Re, dona, re. Sou massa ben parida perquè tres o quatre dies de deficient higiene poguessin tacar molla la vostra excelsitud corporal — i ni cal dir espiritual, car prou som al cementiri, i pitjor, al calvari dels collons. Al contrari, trob que la vostra flaire, amb aquest dràstic tractament, ha esdevinguda segurament més aromàticament captivadora, vós! Nyam-nyam! I els pelets tan perfumats de les vostres més íntimes sentors, hm, nyam!
«—Oh, te n’adonaves que no m’he raguda tots aquests jorns i nits! N’estic tota empegueïdeta.
«—Al contrari, us dic. Us en recordeu de la celebèrrima vídua qui, tan carallot, ella, pren adés arsènic de depilar i de seguida es troba que perpereix? Les perfeccions de la natura són imperfectibles. Les dones, com més peludetes, més fragants i doncs més llepables de pertot. La vostra pell vel·lutina, on els diferents tricomes alzinats ens trameten les més lúbriques pudors ni pruïges; foscors de misteri, hom s’hi agaliva ans embadoca davant!
«—Vols dir? Vejam si és veritat. Féssim treballar aqueixa llengua d’or que tens en d’altres tasques més adients!

«I així anar fent. Festeig roent. Amb la vidueta igual ficant-s’hi encar més com cal..

«L’hauria avisat, si no fos que fóssim tan asíncrons, vull dir, d’anacrònics períodes o fragments d’espai desgraciadament malmès en incopsables, i no cal dir molt enutjosament innecessaris i insulsos luxes i llargàries — la vida massa curta per a tants de balafiaments i merdegades — ja quan, seduït de bon principi, ficava mà al sarró, “Vigila, vigilant Jordiet, les dones, els donaràs la màniga i tost t’hauran pispat el braç.”

«Tants d’afalacs, efectivament, la Saltirons s’humitejava excessivament. Se li abraçava damunt el cadàver del (també pòstum) banyut. Fou llavors on amb unció en Gradordi la penetrà.

«Ai, com gaudiren! Com cornacs marietes agotnats ans arrupits sota les cames de l’elefant de vit extremadament sumptuós. O com cap altra truja amb cap altre bergant, de qui l’albergínia sobreïx amb escumes afrodítiques de sèmens i gèrmens d’intensíssim goig. Eròtic sacrifici, tortura sexual, que tot plor de cocodril eixuga, car prou feines han les altres secrecions a rajar bojalment.

«Audaç seducció la del Jordi a la Doloretes. O a l’inrevés.

«Ça com lla, tant se val. I ara ull viu. De joguina de les dones a joguina de les circumstàncies. Pobre Jordiet.

«Per què us penseu que fiquem guardians de creus al calvaris? Perquè els familiars volen desenclavar l’enclavat i sebollir-lo com les conformitats del moment no manen. I això és el que s’escaigué. Un dels cadàvers creuclavats, mentre els amants clapaven pregonament, al bell i a l’agre de la nit, en acabat d’innombrables cardades, havia romàs de bon matí robat.

«Ai, la desesperació del centurió sense cintura ni cinyell! S’escaguissava prou.

«—Noia, m’han robat un mort! M’esguerraran, m’esquarteraran, m’obturaran tots els traus, em trauran de processó perquè tothom m’apedregui i em punxi amb les llances, ep, i no soc gens estoic, com saps! Millor que em creuclavi jo mateix i s’ha acabat.
«—Carallotet, no diguis disbarats. Agafa el cos del marit i entronitza’l a la creu buida (baldera insolència!), i en paus. Façana per façana, tota creu si fa no fa. El fruit una miqueta més fet malbé, això és tot.
«—Però tu precisament qui te l’estimaves tant!
«—No siguis abstrús ni estruç. Et vols comparar a un mort? Una té febleses, ho reconeix, i fragmentàries inclinacions, més o menys fugaces. No cal ésser gaire perspicu, ni haver preternaturals poders, per a adonar-se’n que una, malgrat tot, és com tothom. Sense goll ni d’altres lletjors de dona amb el cabal genètic pervertit, és veritat, i a tornajornals amb aqueixes trenes argentades que tota bandarra sempre m’ha envejades. Coratge, pinçà meu. Penja, si encar et romanen forcetes, ni que sigui amb estrenu panteix rai, aquest repugnant cadàver insignificant a la creu mancada, i veuràs com riurem davant l’astorament dels ximplets turistes i visitants de sempre. N’hi ha qui cauen de cul, i d’altres la paràlisi els pren, davant el nou fenomen que hom els exhibeix. Quin cataclisme de mortalles multicolors! En fan fotos a betzef.

«La Dorotea era una dona com les qui de debò no caldria sinó que n’hi hagués milions al món. Tot s’arreglava. Les dones fortes sempre guanyem. No cal dir que l’escàndol no anà enlloc. Que la castració a l’engròs entre els enterramorts mai no tingué lloc. Que en Jordiet i na Doloretes es casaren i tot. Que el marit novell, com adés el d’antanyasses, esdevingué banyut. És llei de vídua, vull dir, de vida, que en diuen.

«Qui es deleixi de confusos vòrtexs amb tràgiques boires que guaiti de trobar-les enjondre, en qualque altra faula on per comptes de gent intel·ligent només hi surtin imbècils histèrics i passionals, de tarannà flatulent i balb discórrer, recony. No pas entre naltres, fa?» Féu en Canya, qui, com tot altre ben ancorat enterramorts, trempava amb aquella carrinclona collonada — les creus.

(>>>)

dilluns, d’agost 23, 2021

Les faules de n'Arquimbau Cuca



Sir Tyrant and the Nymphomaniac Nymphs [i d’altres faules per a anar tirant.]

I

(Faula d’en Tirant i les nimfes nimfòmanes.)

A dispesa i a disposició de la dispesera, en Tirant oeix, entre espaordidors sorolls metàl·lics que entren pel fumeral o per la finestra, barbàriques enraonies d’indígena intrusiu. Llavors amb l’ull bo de bell nou malauradament tot enlluernat, com li esdevé sovint, l’ull dolent se li ullprèn, entre pampallugues, de les sòlites absurdes aparicions i adoracions i resurreccions, que l’ataquen a l’improvís, quan, com ara, es desensopeix, aparentment desvetllat pels crits i aücs que venien, això li sembla, no pas del carrer, ans dels taüts a les novelles tombes als força mal allivellats esglaons del cementiri.

Símptomes tot plegat d’un cervell balb i emboirinat que li restitueix, enigmàtic, episodis anecdòtics, no pas de cap vida anterior, mes prou d’un període oblidat de la seua infantesa traumàtica — ep, potser, qui sap.

Ix al carrer pengim-penjam, com qui diu amb potes espatulades de leptoglòssid, i encar ressonant-li al fur no pas interdit de l’orella bona interna, els planys, sanglots, gemecs, i aürs i hurres, dels morts del seu espectacle hipnopòmpic, llurs restes òssies i romanents carnis ballant-li encar al rere-ull, macabres i grotescs, quan, cavaller prou ínclit, es fot a reguardar pels voltants.

Una miqueta més tard, assegut a un banc del parc proper, hom podria veure’l ben tranquil i àdhuc un bri divertit, car prou somriu, bo i tafanejant obituaris.

Obituaris com els de sempre... De mediocritats a doll, d’hipòcrites a betzef, de datspelcul a bastança... I no cal dir de lladres rics (i com més rics, més lladres, com tothom sap)... I, pitjor encar i sobretot, d’assassins de veire medalleig...

En efecte, conqueridors i saltejadors sempre hi proliferen, botxins a raig, diligents botxins qui en les atrocitats que desplegaren, per llur extrema bestialitat, esdevingueren, a ulls del públic i la premsa enemiga, és a dir, la del règim totalitari, estrènues proeses mereixedores de reconeixement oficial i no cal dir pler de prebendes i premis, en metàl·lic i de lluentors metàl·liques. Hom és cert que tota aquella púrria avorreix, i doncs que sense remei el fastigueja gros, tret que atès que cap remei la cosa no té, menfotista, al capdavall, hom, rai, és clar.

Tant se val, amb allò, hom, vull dir, en Tirant, de cop ja s’ha proveït d’un ideal farratge, d’una magnífica ruà, d’un meravellós purgant, i així mateix d’un perfecte vomitiu, i tot a força bon preu, car només calia que hom fes un cop d’ull amunt i avall, i albirar si qualsevol full de diari adient no el trobava si fa no fa mig volant pels immediats carrers i viaranys.

Mentre, bo i somiejant, és encar al banc, tot d’una veu tornar de missa la dispesera. Vol fondre’s, pro és massa tard.

—Ah, Tirant. No sabeu l’última? Aquest matí, quan ja havíeu partit supòs que cap al vostre temple a oir-hi el vostre ofici, i aleshores jo, una miqueta tocatardana, anava també a eixir per a anar a la meua molt més noble cerimònia eclesiàstica, us ho voldreu creure? Teledirigit com espermatozou, com ara quelcom desconegut que se’t llença inoportunament damunt, l’inescrutable ordinari sense nom, amb fang a les botes i un capell com ara un ridícul capoll de baldufa al seu cap abaldufat, feia cap i em llençava al cap, sense amagar el seu sobtat atac de sinistres riallades, quelcom, un missatge, un paquetet, ominosos rai, nosaltres qui, ni vós ni servidora, mai no rebem re, car no pas que coneguéssim enlloc ningú, ca?

—Ah, collons, em lleixeu parat! I què era doncs l’enigmàtic quelcom?

—M’he ficats guants i, delicadament i tendra, ho he llençat directament al cossi de les escombraries del darrere, no fos cas que, com diu la televisió, no siguin càrregues de verins a l’engròs, d’una nocivitat extrema, és a dir, que nouen formidablement. Com sabeu, duts per misteriosos ordinaris, molta de gent altrament prou com cal en mor, com a conseqüència dels lliuraments terroristes, molt atroçment.

—Cagada-roc, em sembla, ja em perdonareu. Potser heretàvem quelcom? Una milionada o dues? Tira peixet, prou podem, mestressa! Com va dir en Properci, crec, «Avui fèiem cala plena, company!»

—Si voleu rembre el paquet el remeu, pro ho fareu lluny de casa, man. Casa meua us esdevé per a aqueixos tripijocs zona prohibida. Posseïdora en soc de l’exclusivitat. No us acull pas, ma ca, per als vostres excèntrics experiments, i no em manllevareu pas ni el molinet. Si us ho voleu moldre, us ho moleu enjondre. Amb esplets de terrorista no hi vull res a pelar.

—Ouquei, ouquei. Ni molc ni rem re que no sigui fora. Ja m’ho emportaré tot al parc, a un raconet ben remot i tot.

—Vós tant me fot, és clar; al capdarrer, no sou gaire bon pagador. Ara, parareu compte que no enverinéssiu gaire canalleta de la qui hi fan festeta, eixelebradament saltant i corrent, entre els jocs, i els laberints i grataculs, i els diversos insòlits aparells que fan girar la testa.

S’acomiadaren allí mateix, la dispesera ajustant-se coquetament la mantellina (la capellina?), i en Tirant cavalcant heroicament (històrica) (novel·lesca) devers el cossi d’escombraries de darrere la casa.

No cal dir que en Tirant ja es veia hereu d’una fortuna. I es veia ardit i ple de gosadies, fitant els ulls, i sense gens de vergonya, de les més belles hurís, i de les nimfes nimfòmanes, de les límpides bacants, totes mig despullades, i en palaus esplèndids i sumptuosos, amb tot de quadres i d’estàtues, despulles dels saqueigs del seu parent fins ara ignorat, vull dir, desconegut, qui bé que sovint amb el rumb esbocinat, acabava tanmateix, pirata reeixit, més ric que no... Com se’n diu aquell altre ceballot d’on parlen les cròniques? En Mides? En Cresus? N’Amfitrió? En Plutó...? En Roc Fel·lah...?

Troba el paquet tremolós que la dispesera balafiadora amb força menyspreu, suara no aboleix dels seus obtusos pensaments, i se l’enduu, prou secretívol, ell, vers un indret on el parc s’enfosqueix no pas poc.

En Tirant es troba tan emocionat que el cor amenaça d’estroncar-se-li allí mateix, i si no el cor, el corrent sanguini, o quelcom d’aquest coll... A tots ops, li batega fortament la totalitat de la pretesament molt aguerrida anatomia. I llavors estripa el paper, i un bri massa entusiàstic i tot, obre d’una revolada la caixeta de cartró, i d’espetec...

Les veu i les sent, dellà els vels ondulants de les capçanes i els núvols, atziac chor burlaner de deesses de foc!

—Deesses de foc — s’increpa tot sol, fregant-se els ulls —. Llurs llengües de glaç em condemnen de nou als constants naufraigs!

Car...

Quin odiós malparit els podia haver tramès allò? Pilots i pilots de molt atrafegades cuques carronyaires!

—Cuques carronyaires qui em deshabilitarien abans d’hora! Tot un paquetot ple, collons!

Es ficava a voler trepitjar-les, ineptament, amb ses cames espatulades, tret que les de més ja havien fet forat, ja li havien envaïts i li penetraven sense manies tots i cadascun dels traus del cos.

Part de dins, crec que creu que ja comencen de cruspir-se’l i tot. De viu en viu, us dic.

(>>>)

II

(Faula de l’enorme i el subnormal.)

L’enorme i el subnormal anàvem a robar una casa, on, alta, una finestra havia romasa, per oblit, mig oberta.

L’enorme carregava la feixuga escala, i lluny, com si no en formés parella, distretament, ambulava el subnormal. Arribats al punt sota la finestra, al jardí molt arbrat de rere la casa, l’enorme, ràpidament, col·locava i servava fort l’escala i, ràpidament, el subnormal hi pujava, entrava a la casa, i hi recacejava ràpidament, i ràpidament s’embutxacava allò que trobava de més vàlua, llavors s’atansava novament a la finestra, esguardava cap avall que tot fos com cal, i, veient l’enorme que l’esperonava que s’afanyés a davallar, davallava ràpidament, i l’enorme i el subnormal se n’anaven immediatament, ara per rutes diferents, no fos cas que l’escala els delatés, elevés les sospites de qualque autoritat qui els demanés què cony fotien passejant-se amb una escala per aquells verals, tot i que sempre podien haver dit, i segur que ho tenien pensat, que eren pintors o que instal·laven finestres, o que acunçaven teulades i netejaven canaleres, això rai, car havien triades hores de treball intens per als treballadors, i el Sol de migdia justament espetegava.

L’enorme ara anava carregat doncs amb la carregosa escala, i el subnormal carregava els joiells ben amagats i atapeïts tant a les butxaques com sota el barret.

Més tard, com convingut, al punt on es retrobaven, l’enorme volgué, i obtingué, en honor a la seua prodigiosa força, tres quarts del botí.

Tret que el subnormal només havia dut al punt de la retrobada la meitat del recollit en ocasió del robatori.

Davant la placiditat del subnormal, una mica malfiat, l’enorme d’antuvi ensenyà el múscul, i el subnormal, gens sollevat, l’hi preà.

—Sort n’hem tingut de la teua força! — el vantà —. Una escala tan feixuga, noi, deunhidò.

—Estic content que respectis la força, i vegis perfectament on són les prioritats — féu l’enorme, més confiat.

—Cal respectar la força, company. Cal tindre seny. Cal retre’s a l’evidència. On fórem sense la força?

Cap dels dos no va respondre a la qüestió retòrica posada pel subnormal. Cap no digué, tot i que ambdós ho pensaren: —Que on fórem? A la cangrí!

Sobtadament, s’ullaren enllorats. Un cald sentiment els envaïa. Ens abraçàrem. Ens digueren: —Amics per sempre; amics per sempre, sí.

Personalment, el rol del subnormal (cinc a tres al meu favor) sempre m’ha escaigut d’allò pus.

(>>>)

III

(Faula de l’infermer i el vellard.)

Al jardinet, el vellard anar-hi sol, i tantost les floretes ol, espetega de baix repetidament, i les floretes l’olen, i un cop olt l’han, com han solgudes sempre fer, més esponeroses no es declaren, i ell, com sempre, sol així mateix llavors tornar més lleuger, descarregat de penes, escanyolit pit eixamplat, a la seua ombrívola cambra sense finestres.

Vist de dalt el panòptic, el rosat escàs reialme dels plaers bucòlics del vellard, dòcil subjecte, de qui els eròtics i fecals idil·lis amb les flors n’eren els cims sensuals, em duia al cor groc, al cap de les dècades de conviure-hi, virolades onades de sentimental escalfor.

Quan el sentia tornar, el plat li enllestia, i un cop dut l’hi havia, l’esperonava, car es feia el reticent; prou li abellia de fer-se el desmenjat, tot i que secretament el sabia que tornava de debò afamegat.

—Endrapa, endrapa, noi — li anava dient.

—Per què? — responia, malenconiós.

Perquè, si sé re, sé que has tornat de debò afamegat; i si vols encar gaire oldre les flors que cols, i vols continuar convivint amb les pedretes que ames i cerns amb tos dits com llibants pels viaranys del jardinet, més val que endrapis, i tan fort com no et permeti l’escarida ferramenta; així que, au, amunt i endrapa, noi, i me’n tornaràs contesta.

El veia que s’esguardava el plat redubtant-ne de valent.

—Ol-lo, ol-lo. Ol-lo com sols, i oi que sembla deliciós? Oi que espurneja de delit? Fes-ne un tastet i, si poc et plau, desengoleix ara mateix el redubtable plat; desengoleix-lo en aqueix altre plat; seguit li ho donarem al gat, qui, com sol, prou t’ho agrairà; no és pas un disgustat ni, com sols ésser, un trist llamenc de solemnitat.

Avui, pretenent-se un cop més verge de degradants apetits, el vellard aixeca noblement el plat i, amb dits com llibants n’arrossega, al plat que hi ha a terra, el contingut. El gat, de qui també el soldre oldre redubtables plats és característic, deu trobar que és de doldre que aquests dies finals, hom sembli, amb la imminència concomitant de l’anihilament, haver perdudes, oblidades, les apropiades egipcianes cerimònies de centúries d’abans; ara cal dir que romanen pregonament deteriorades les relacions entre humans i fèlids; divinal ja no hi ha re, noi.

El vellard arronsa les espatlles. Fa com qui diu — I a mi què em dius? Es pretén enfredorit, i li dic — És clar, com que no menges. Despagat, el jaquia que s’abrigués i es gités.

Tornant-me’n al capdamunt de la torre, m’he ficat a meditar que — i si per malaurança fos aquesta la nit on el vell companyó no la dinyés? L’espontaneïtat del buit, qui quan menys t’ho penses, com un cop de martell al crani — nyec! — s’imposa, incontestable.

I demà què faria, tot solet? Potser escriure un memorial? Una faula? No fos cas — qui sap, vós! — que enllà de com se’n diu — de mil·lennis — de milions de mil·lennis, oi? — la terra, un pic menys calda, i la mar menys boja, ja no pas bullint com cassola en foc, i amb menys de virus letals arreu, animals capaços de llegir, tornin a fotre-hi, com nosaltres adés, el ximple... El com se’n diu — l’innatural? — l’antinatural? — l’anatural? — el contranatural...?Vull dir, tornin a esdevenir-hi, com nosaltres, el pitjor animal mai inventat... El qui son propi habitatge no solla fins a límits absolutament, anguniosament, escanyadors.

«L’infermer i el vellard, dels quinze infermers i els quaranta-set ancians d’abans, érem ara els únics sobrevivents al destarotat asil; i allò, entre nosaltres dos, com qui no vol la cosa, havia nogensmenys, al capdavall, esdevinguda una contesa (això sí, jugada per tothom amb joc net!) per a veure qui restava a la fi enrialladament tot sol.»

Enrialladament? Només un instant, fiquem-hi pel cap alt tres o quatre horetes. I després? Les pirotècnies de la fútil victòria despeses, ai capsigrany, i les noces i els confits trepitjats i estrangulades, el flagell de l’abundància (ben mirat, idèntic al flagell de l’absència) declarat i certificat, l’esplet de fulls de les meues memòries repetitiu i indesxifrable, el meu cervell, sense estímuls de cap companyia, esdevingut eixut.

Les converses amb el gat, soliloquis rucs. Els batecs del món ferit, com més anem més esmorteïts; l’espectacle de les haques i els haquets desfermats i desbocats, amb crines en foc, fent-se escàs; el presseguer qui tant esperàrem que espletés d’una vegada, i el bord es feia el ronsa, i ara és arbre mort i n’enyores si més no la viva presència, i el melangiós crit del soliu pitoliu en la llunyària, ara fos, i els quídams qui al rabeig de les tèbies ones de l’estany tant d’inútil xivarri no feien, ara emmudits, i...

Ai, malament! No farem cap enlloc. I així m’adormia.

L’endemà, fent un cop d’ull de dalt el panòptic, com solia, el vellard olia les floretes sobrevivents, i em vaig ficar a saltar de joia, i li volia amanir un àpat de campionat, i amb les presses i la il·lusió, em vaig oscar un dit. No vaig renegar, no vaig maleir cap divinitat, em vaig xarrupar la sang enriolat i la sang em pintava els llavis de vermell i vaig besar el mirall, i no cabia a l’uniforme de content, creia que m’anava a envolar, ai carallot, i em creixien ales, o escates, no ho sé, i bicornuat, amb banyes de nyigui-nyogui, m’encastava tanmateix a les parets, i aquell amorós vessant nou de germanor m’eixamplava l’horitzó...

És un horitzó esplendorós que s’engoleix senceres totes les cròniques i totes les altres abominacions escrites pels extints tribals humans, car el meu vellard era viu. Viu! Quin escàndol de felicitat!

Del meu cloquer estant, en feia esclatar els senys, a batallades molt joioses, i li deia per l’espitllera — Ai punyeter, quin tiberi no t’espera! Permanent, esporgues la fam! Amb quiet vellut, llicència de paradís terrenal et mereixes. Creuràs que estic tocat, que, agònic, garl amb opacitat, que cap insidiós, massa dolorós, rosec em rosega, que penedit i curull de plom, plumbi, esquifit d’altres mitjans, vull fer colla de firetes, i que anéssim de bracet, ja mai pus ni malavinguts ni decaiguts, pels pus bells recorreguts, en constant i molt pertinent esgambi, tu i jo, sense noses ni enuigs, amb clavells als traus, ben mudats i amb binocles. Qui s’ensopeix amb el delitós vertigen del darrer espectacle!

Diràs que se’ns acaba la teca, que se’ns buidàvem els prestatges, que, al rebost, resclum de rasclums i no gaire pus, que fa mesos que saps que n’escur els racons i que amb les mans n’agran part de terra. Diràs que, descosit i ensorrat, desvariej i que només pens a coure el gat. Que ens afebleix el desnodriment i la paràlisi, que tot ha estat un malentès, que tot ha estat bromera biològica, i que un pic esbandida, s’esvaneix i re no hi resta. Diràs que, destraler, xarrupava amb massa de delit de la nafra al dit, i ara en vaig ebri, i que, sense saber què faig, un d’aqueixos vespres tancaré la porta, i hi trucaràs fins a mai més, debades. I redubtaràs que la de la zelosa dalla no hagi passat abans per a collir-me amb acolliment perfecte. I diràs que per l’espitllera, abans tot no es cremi, se n’arrossegarà la flaire. I hauràs enllestit d’oldre les flors, i n’oldràs el postrem tec que es cou i de cul cauràs. Diràs el que voldràs i sempre ho endevinaràs, capdetrons, sempre! Car oi que ens coneixem — oi? — oi? — oi?

El vellard féu el paper del flamenc, ocell sovint rosat. Romangué hores i hores, immòbil, només damunt una pota.

Dalt el panòptic, creia veure visions. Mentrestant, com dic, se’m cremava el dinar. Era un arròs amb ossos i herbes.

A la fi, el vellard fa un giravolt, i màgic, es torna a tornar bípede. S’atansa lentament a la porta. Per primer cop en centúries la troba closa. Quina aixecada de camisa! Amb el garrot hi truca. Quin terrabastall! El conec. Titànic intel·lectual, serà capaç d’esfondrar-la. El desori quotidià. Davall les escales de sis en sis graons. Impertinent — li dic, ple de tendresa.

Li duc, ben ornat, el plat d’avui. Fa un mos. Belluga els queixos. Gens no remuga! I llavors es demora...

Ai ai. Tinc por que... Es fa el desmenjat?

—Pleveix-te’n! Pliu-te’n, home, bah, sense vergonya! Ja ho sé que és bo. Res a veure amb el desori quotidià dut pels plats redubtables!

Ben tipets, amb cors enjogassats, els dos Dmitris, el vell, en Dimitri Mur, i el menys vell, en Dmitri CorGroc, xipollejàvem més tard pels tolls amb estranys renocs. Altrament, pels cantons, l’escalfor de les despulles habitades pels eixams incommensurables de paràsits ens amusaven el trajecte.

La veritat s’ha de dir immediatament; si te la deses, es podreix. Un cel sempre vermell. I tot un panorama, davant, de tragèdies exacerbades per manca en acabat d’aixopluc i teca.

I llavors olíem el paisatge. Ens hi atenyien cacofòniques musiques.

Ferotgement, per la llibertat, cada infant de chor, armat amb l’argument dels violents queixals, de llurs verinoses mossades ningú se n’estalviava.

Tornàrem, hermètics, a la torre.

(>>>)

IV

(Faula del bel·luari i la batlliua.)

Festejant l’esquinçada herbolària, na Lletgina Lleig, al caravanserrall, on, grollerament escorxats, pestífers feixistes, amb xivarri insolent, entre palmes datileres, adés hi havien penjats i creuclavats els qui havien adjutjats ésser mutants de sexe inconcret, o pus tost incorrecte, amb l’afegitó casual de quatre adúlteres, i amb quinze o setze infidels d’escreix, li vaig dir, —Oh quin cel més bonic, i les floretes vora l’aigua, quina encantadora flaire!

Tendrums de cariàtides, entre mosques, crisantems i tèrmits, cruixien com primes llonzes de cansalada fregides a la paella. Na Lletgina em va dir, —Per què faria cap cas de qui he vist tan sovint fent actes obscens lluny dels saigs?

—Jo? Pobre de mi! — li vaig dir.

—Algú tan lluny d’osques qui massa freqüentment s’hi aboca descordat, i sedueix sense discrimini tota mena d’estàtues, i d’esfinxs i de gàrgoles, a les més diverses façanes, tot i que mai cap ni una de les quals figures no sucumbeix (ni és clar que pot sucumbir) ni a sos eixarms ni a sos encants de no gaire subtil pixaví — em va dir, accentuant el blasme.

—No sucumbiré tampoc eu; no soc cap sucumbent ni subcumbent, ni súcube suculent, carallot — afegí.

L’havia convidada a crancs. Pagant a escot, escàs de metralla. Crancs de uadi o d’oasi, un dels dos, no ho sé.

Em va dir, —Pagant a escot. Em convides doncs a no re?

—Manca de mitjans — adduïa.

—Et dius?

—Konitxiua, Ismael.

—Fas de...?

—Bel·luari (gladiador de bèl·lues) — precisí, i ho paí, ella, arrufant un pèl les celles.

En acabat d’una estoneta, no gaire, — Vós? Us dieu? Feu de...?

—Sondra Xoi (ço és, Scheu), batlliu — s’havia canviat de nom i de feina en un tres i no res.

—Batlliu, ve-li un nom sense equivalent femení, no fa? — vaig dir, per a distreure-la, que, amb la distracció, no se n’adonés que me n’havia adonat.

—Batlliua?

M’endollí dos dits als oronells, amb un gest de ferotge bel·luari, indicatiu gest molt violent de desgrat propi, alhora que em calumniava, —Borinot grillat, mai no hi sé veure els gramàtics lligams!

—Aqueixos crancs no són gaire ben cuits, cridaré el cuiner.

Féu cap el cuiner, en Boirini Futil·la, tot escaguissat; s’excusava efusivament, —Perdó, batlliua! Sabeu, el desori quotidià; tots aqueixos beduïns qui cal fer feliços, sexualment i tròfica; avui volien rossinyols sense senyals (queixals?) i ben guisats; us en serviré amb el més espesseït del suquet; pleviu-vos-en a lloure, i àdhuc el vostre molt adret company.

—És un bel·luari dels més aclamats als circs dels encontorns — presumí, com si fos el seu babuí o la seua cacatua, com si em posseís.

—Tètriques, llur goles efervescents amb glavi igni, hom, ínclit, hi percut, no pas, capità? — cagà-la en Boirini.

—Pas. Les meues armes contra les més ferotges de les feres són un barrastral ben relliscós i unes pedres no gens romes de vedruna — aspriu intervenguí.

—Quin espectacle encar més gloriós! — vantà el mocós.

Bèl·lica, belleu un poc envejosa, la batlliua l’envià, com cap altre esclau, cap a la cuina, —Vitalitat, capdecony!

Mig escanyat, com si caigués pels escanyalls de l’Atles, el cuiner cuità.

Els rossinyols no valien tampoc re, ni un rotet.

Sortírem, na Lletgina (o na Sondra) i n’Ismael, angèlic, musculat bel·luari nubi, és a dir, servidor, i les dunes s’enfellonien contra la ventegada. Polseguera enrevessada arreu. Vàrem entrar, força apressats, a la meua tenda.

Fumàrem en acabat del jeure plegats (res amb prou mèrit narratiu) quelcom que es tragué de la butxaca. Hipnagògiques imatges, amb escarritxoses sínies davant, i darrere sopluigs entrevinguts per senglars, llurs noctàmbuls musells barrigant pels seients i cadufs enfangats... Amb ulls tèrbols, me n’adonava que em vola capar.

Romania ert, incapaç d’aturar-la, hiena monomaníaca. Estronca-li la maleïda intencionalitat, em cridava l’enteniment. Em queia un braç balb, la seua mà balba hi trobava, sota la màrfega, un ganivet. Robòtic esdevinc. Ganivet contra ganivet. El ganivet que em capava i el ganivet que l’escapçava. El bel·luari la batlliua desconfia, conqueria, anorreava. Vaig fotre el camp corrents.

N’havia oblidats els noms. Avui em tornaven a l’esment, per no cap raó, sense ni com va ni com ve, de franc. N’havia de consignar les vicissituds. Ací, en aquest paper. Per què? Cap raó. Així com així. Bah.

(>>>)

V

(Faula de l’home, la dona... i el marit.)

Li diu la dona, —Corr a fer cua, i compra dos bitllets a platea per a nosaltres, i un bitllet al galliner per a tu.

Com corregué ell doncs a fer cua a l’Òpera. És clar, hi estrenaven aquella obra de tant de renom, que tanta d’expectació no havia aixecat, i la cua, magnífica, serpentejant per dues cantonades.

Tanmateix, al cap de força estona, quan era davant la finestreta i comprava els bitllets, els de la platea, rai; ara, per al seu, per al del galliner, no creia pas haver-ne prou de caler. Va començar a calcular i a suputar i a alfarrassar, i a escaujar xifres llunyanes i properes, i en feia fraccions i més fraccions, i la dona de la finestreta s’impacientava, i els de la cua darrere seu encar més. I es volia fer passar per estudiant molt jovenet perquè li rebaixessin el preu, i com la proposició no era acceptada, es volia llavors fer passar per vellet, molt vellet, digne de mig preu i tot, i tampoc la seua operació no reeixia gens, i feren aleshores cap l’home i la dona, i l’home se li atansà, i li digué: —Has els bitllets? I ell acollí la qüestió amb deferència i féu: —Sí senyor, i li va lliurar els dos bitllets de platea, i no gosà demanar una mica de canvi a l’home, mes en acabat que hagués abandonat el seu precari lloc davant la finestreta, se n’anà darrere l’home i la dona, i la dona tombà el cap i li demanà: —Ja has el teu bitllet del galliner? I fou llavors que gosà: —Em manquen quatre cèntims. I l’home, en sentir-ho, els li lliurà. En realitat, li’n lliurà, molt generós, cinc i tot.

Llavors es tornà a ficar a la cua, darrere de tot. A punt d’arribar a l’indret gruat, l’hora del començament de la gran peça ja havia sonada i tot. No cal dir (o potser sí) que quan li tocà el torn davant la finestreta, de bitllets per al galliner, cap ni un — exhaurits, vós.

Empegueïdet, me’n vaig anar al parc, a pelar-me-la sota un noble i ample roure de peu estratègicament traucat.

Imaginant imatges molt caldes, discretament me la pelí una estoneta, alhora fent dringar a la butxaca els benèvols centimets — amulets molt benvinguts.

(>>>)

VI

(la qui corr i el qui, rere, se n’escorr. Faula de)

Pel carrer paies emborrossades em feien basarda.

Quines esborronadores monstruositats no s’amagaven darrere els negres drapots?

Me n’allunyava, urbs pervertida.

A l’avinguda sots els carpins — de qui les capçanes feien tofa dalt de tot, com qui diu una mena de pont verd de cap al cel — els cal·licarps, mitjans agost, encar duien escarides floretes, amb els nous petits fruits encar tots verds.

Pel viarany estret i poc fressat, penetrants sentors de ginebrons no feia pas gaire (per qui?) esclafats.

Enmig de la forest, faig glops d’aire fresc.

Esplèndida troballa, manel. Mà prènsil al pany de cel·les curulles de mel. Curosos dits tanmateix enfonsats a l’atapeïda bresca, amortallats amb pròpolis i ceruts, i amb brossetes preses de les flors, de vegades brutes per l’ambient amb cendres i estalzins.

I ara ella passà. Harmònicament corrent, com fa sovint, noieta de cap als disset, divuit. Sempre em somriu, quan per a saludar-la aixec la mà, la mà que no duc amagada sots la samarreta llarga.

Ah, sílfide perfecta, embadocadament admirada pel silf banyut i escarransit, pel malicós satiret (el satiret de pa sucat... amb mantega d’impotència) (satiret dels qui n’han prou amb veure-ho) (potser per necessitat, s’ho estimen prou més que no de fer-ho).

Cuixes, culet, pitets... Les dues trenes batzim-batzam damunt la seua espatlleta... La glòria en compassat moviment. No crec pas que al món hi hagi espectacle més delitós...

Certs simfònics ocells, dalt al rafal, crec que llavors em donaven la raó.

(>>>)

VII

(Faula del ciutadà ingenu i els hostes aberrants.)

En Duesaigües Çacirera, ingenu ciutadà, puja al tramvia i els sent, hostes aberrants en sabates enfangades de fang i merda, i molt vilipendiosos, i virulents, i a crits iracunds insultant doncs els absents qui, ja minoritaris, els donen nogensmenys sopluig i nodriment, i pensa:

—Sí, ves! Cada xarnequet, hitleret de pa sucat. Sòlita escena.

I insta a la pau suau, amb les dues mans bombejant dolçament una pilota invisible. Com si els digués:

—A poc a poc i bona lletra.

O:

—Calma, nois, calma, no us alçuréssiu ni esvalotéssiu, que no serveix sinó perquè tard o d’hora us peti al cos cap vena.

I llavors se’n recorda de la recomanació del jutge Jackson el 1953: «Els qui comencen agressivament bandejant els qui no es declaren a gust amb el sistema, no poden sinó avençar devers l’anorreament dels malcontents. L’obligatòria unificació d’opinions, l’únic que assoleix és la unanimitat dels cementiris.»

I tem que potser el seu gint gest serà pres pel mal cantó pels agressors verbals, i, esdevinguts violents, assajaran llavors allí mateix de fàcilment anorrear-lo.

On què fa?

Fa veure que bombeja una pilota invisible, tret que ara se’ls ha tombat d’esquena. I bombeja encar, com si allò fos un tic o una mania, o fos que estigués lleugerament tocat, o que seguís al seu cap cap melodia, i ell en fos, simfònic, una miqueta el conductor orquestral.

Per què?

Perquè no es vol anorreat tantost.

Ja l’anorrearan més tard, això rai, home caduc de poble derrotat.

Lleure per a la tasca d’unificació assassina, ells, majoritaris, tot el del món.

(>>>)

VIII

(Faula del cony perdut i del cosí Zep.)

La truja era tan grassa que només se li cardava sacsons. I en Zep es creia xorc.

N’Hug Cardaclots, son cosí — el cosí d’en Zep Carda-sacsons — el trobava, cada dia que el veia, de més a més agemolit, desmilloradot.

Li deia, —Què tens, home? Tan greu és la cosa?

I en Zep responia, estranyament cusc, ell qui de més jove era tan platxeriós, —Em sembla que dec estar malalt.

Llavors n’Hug tot d’una es féu pescador, i el convidà. I aleshores els diumenges de matí prenien llurs barrets groc safrà (“s’envolen si fa vent – com papallones grogues”), llurs bicicletes i ormeigs, i se n’anaven a pescar.

S’instal·laven damunt els còdols, vora l’aigua del riu, plantaven les canyes, i es ficaven a xerrar, i a fumar, i menjar els entrepans, i beure del porró, i a ensopir-se i a perdre’s en somieigs, feliçment lluny de les aclaparadores feines, i sobretot d’aquella cosota tan emprenyadora que en diuen “dones”, les quals sempre t’empenyen al suïcidi del “triomfar”, ço és, a pelar-te encar pus els collons per a portar-los més calerons. Mentre elles què foten? A part d’endrapar pels descosits, i gratar-se el cony?

El cony si se’l troben, ha-hà.

En lliça exòtica i llunyana (o llas, molt casolana!), hom juny en born sempre ajustat. Hom, la seua llança es trenca, mes també la del contrincant. I la femella mentrestant? Home, com sempre, fora de perill, guaitant-s’ho, i gratant-se tu ja saps què. I et dius si n’ets de ruc! Ens agemolim com idiotes davant una natura tan traïdora i datpelcul.

I aquell altre diumenge s’escaigué que li ho va dir, en Zep a n’Hug, —Dec ésser xorc; tant que no m’hauria abellit jaquir qualque mena de descendència; com tothom de la família abans meu... Sense parlar de tu, perdona.

Car n’Hug, és clar, tenia, segons ell mateix, —Catorze o quinze fills amb tres o quatre dones diferents.

En Zep doncs parlava envaït qui sap de què, de quelcom com ara enveja i desesperació alhora.

I n’Hug li deia, —Em sembla que t’envaeix un sentiment barrejat d’empegueïment i d’autofàstic, quelcom que et durà ineluctablement al suïcidi — la solució més fidel ans honorífica — i nogensmenys, Zep, seriosament. Has pensat que potser no te li cardes sinó sacsons?

Féu en Zep, —Què vols dir?

Féu n’Hug, —Home, ben clar, ja em perdonàs; tu i la dona, cardeu a les fosques?

—No ha volguda mai cardar amb llum; ni al començament...

—Vols dir quan per comptes de pesar dues tones, com ara, només en pesava una i mitja? Saps què? Aquesta nit, imposa’t una mica, home; i encens un llum, o una lot amagada, i li cerques el cony abans d’enfilar-li-la, i quan l’hi trobis, amunt; fes-ho per mi, home; em tens tot angoixat.

L’endemà es trucaren.

—L’has trobat?
—El cony?
—El cony, el cony.
—No.
—No? No fotis! Perdut entre greix i carn?
—No se’l troba ni ella sola; hem tinguda una gran discussió; li he dit que se’l cerqui amb un mirall, i li he dit que ja em compraré un barret d’espeleòleg, i ja l’hi cercaré jo.
—Perfecte!
—I m’ha contestat que si faig això em denunciarà a les autoritats; crueltat i abús, i no sé quants de collons de crims més.
—Has pensat en el divorci?
—Mai no ho acceptarà.
—Ja ho sé!
—Què saps?
—La solució!
—La solució?
—L’harem, les noies; estalviarem plegats, clandestinament...
—Quin harem? Quines noies?
—Les noies del llatzeret; de més jove, abans de casar-me, fatu de manguis, m’arriscava d’allò més abominablement; era un dels integrants del ramat dels joves dissoluts — la meitat hi jaquírem la pell — malalties venèries els de més — l’altra meitat, per un d’aquells capricis quàntics, n’acabarem amb més salut que no mai, i això que les noies de l’harem, noi, n’he sofertes rai, de llurs brutalitats...
—Què em contes? No entenc a què trau...
—Ara t’ho dic... Llogarem una amant.
—No ho sé pas si...
—No! Millor! A millor preu! Diré a la dona que només vull cardar a les fosques i...
—Vols fer-me cardar d’amagatotis amb la teua dona per a demostrar que jo, de xorc, gens?
—Exacte!
—I el fillet eventual?
—Ja te’l donarem.
—I com sabrem de segur que...
—Abstinent, jo, tants de mesos com no calgui...
—Quines complicacions!
—Tot sigui per a demostrar-te efectivament que el primer cony que trobis de debò, prenyes la paia!

Etcètera. En un mot: N’Hug d’en Zep la vida en salvà. Car en Zep se’l cregué. I s’imaginà a la fi autèntic pare d’un món alternatiu. Potencialment acomplert parot d’una canallada impossible.

I degué continuar cardant, hom es demana?

—És clar, és clar — hom es respon — tret que només sacsons.

(>>>)

IX

(Faula de la dolenteria personificada i la rectitud justiciera del drac venusià.)

L’estetoscopi el psicòpata el veia vaginal — doblement vaginal — o vaginal i rectal — doble conducte flexible on embotir-hi de valent la seua primeta cigalona de no res.

El metge féu un esgarip terroritzat; les infermeres, n’hi havia qui romanien atuïdes, d’altres qui entraven en basca, les darreres qui sanglotaven esmeperdudament.

Una figureta de vori, diria, era l’únic de tots els presents qui servava una actitud com cal, freda, del tot impassible.

L’ídol, la figureta, si te la miraves bé, no era del tot femella, és a dir, una venus o altra; part davant, ho era, una beutat; ara, part d’arrere era un drac ben drac. Una estatueta mig drac, mig femella, doncs, de tall oriental, diguem-ne, representant certa divinitat incerta — de pous i cisternes? — de llúpies, brians i nafres? — qui sap. I potser, més que no oriental, era un ninotet indi, o indonesi, o etc. I és possible àdhuc que no ho fos gens, de vori. Jo què em sé? Potser era d’alabastre — o de jade — deu haver-hi jade si fa no fa de color cremosa, oi?

Tant se val. La qüestió que tot just al moment de la ultratjosament maligna violació de l’arrauxat psicòpata, on tothom ens queien els collons part de terra, i ell hi burxava, i el pobre estetoscopi prou patia la tortura de l’enforcament, fou llavors on...

Com en deien els bons racistes d’adés en llurs capdeconyenques narracions? Orientals tètrics, tenebrosos — d’esguard pèrfid, opac, furtiu, ambigu, traïdor, desviat, de falsari... Esquerps com serps. Pèrfids, pèrfids. Sobretot, pèrfids. Pèrfids com certs lloros, qui denuncien al marit les banyes que li ha fotut la dona. Amb el desenvolupament tràgic concomitant llavors.

Un desenllaç no pas còmic, com en avinentesa del psítac clàssic, qui visqué entre monges, i durant una estona entre barquers, i tornat a les monges, saludava de continu, tret que dient ara, «Avemaria Emcaguendeu.» Etc.

Doncs això. On érem? El dolent ja començava d’endinyar, d’endollar, tubets de goma endins, la seua cigalona microscòpica, una cigalona molt semblant a una d’aquelles espelmetes diminutes, vermelletes, fràgils, trencadisses, portades a l’església a beneir per les fèrvides devotes caramaseres, amb bosses i coixineres plenes de recapte comprat a ca l’adroguer, i a la plaça i al mercat, el dia de sant... Quin ídol o ídola deien qui era? (sant Roc? Blai?) (santa Cecília? Cristina? Martineta...?) (Qui sap! Un o altre! Tant se val, tant se val, tant se val, tant se val. Quatre vegades. Tant se val. Cinc. La qüestió, una espelmeta beneïda per sant Dallonses.) Una d’aquelles mateixes delicadetes espelmetes en acabat utilitzades per a marcar els anys damunt els pastissos d’aniversari. I que, si érets un infant prou ben ensinistrat, en portaves alguna, de cara a la sempre peremptòriament propera fi del món, fins que no n’acabés també tota esmicolada (fi del món sempre molt desencantadorament ajornada) de tant no dur-la a la butxaca.

Fou aleshores que l’estatueta caigué de dalt la lleixa vora el llum del sostre. Inescrutable destral de la justícia. Revenja xinesa? Era l’estetoscopi un estetoscopi xinès? Són els xinesos (els japonesos, etc.) venjatius? Més que no pas els altres? No ens hi enfangarem pas pus. Tant se val. Novament.

I doncs. Fou aleshores, deia, on l’estatueta impassible no caigué — caigué justament damunt la primeta cigalona de l’àvol violador, el damnat psicòpata qui volia estuprar l’innocent i virginal estetoscopi — i l’hi esmicolà. Cigalona a bocins, a estellicons, a brosses, a brins. Engrunes de cera i metxa en esclat pertot, cor rebentat pel llamp.

L’enigmàtica estatueta? L’enigmàtica estatueta, incòlume, vós. Cap paper. Sense riure-se’n ni re. Al contrari, metges i infermeres, infermers i metgesses, encar ens en rèiem ara.

Per a la figureta, feina de cada dia, com qui digués. Un altre genuí miracle per a la críptica ídola, doncs, per a l’esotèric ninotet... Fèrvids, reptilians, devots... Què esperem? Volem més proves? Beatifiquem-lo prest, tost, som-hi, gens mandrosos, ara mateix!

(>>>)

X

(Faula dels tres o quatre cavernícoles.)

Na Xuga Tutiï prengué la drecera que corria a frec de precipici. Una ventada la dugué providencialment avall.

En Marc Poll, qui, en acabat de mantes òrbites exòtiques, des l’inici més precoç fins a la gairebé granada maduresa, s’encarnava finalment arquitecte; arquitecte, a tall de certs força ardits ocells, dels més procel·losos penya-segats, mal esgaiats, esbiaixats, tots rosegats part de sota, exposats als més furients fenòmens.

Feia de bon principi, a les perilloses lleixes de pedra i als quers boteruts, les més càndies carícies, i a còpia d’eixems, pams i alnes, dit i fet, entre pluges torrencials, presumptius llampecs, i llamps festaires, triomfalment els duia mesuradament a reng.

En capeix llavors, entre els xiulets oprobiosos dels huracans i les folles ballarugues del baròmetre, la idònia distribució on bastir-hi a lloure ses fantàstiques construccions.

Doncs bé, queia na Xuga i en Marc estirà el braç i n’impedí la mort per molt rude estavellament i total aixafament.

Aquesta era la història que l’enamorat Rol·ló els volia contar.

En Rol·ló Ça-riera, qui d’embranzida aquell matí havia davallat al poble, saltava impulsiu i prematur cap al micròfon del soporífic predicador.

En veu llunyana de tronat mol·lusc, no el sent ni el coll de la camisa i el rigorós públic l’escridassa. Es treu de la butxaca qualque poció o altra per a hipocondríacs, i se n’endolla coll avall un glop o dos. Ulla de gairó la seua imatge reflectida a un dels vidres del costat, i justament llavors damunt el vidre que modestament l’emmirallava s’hi esclafen, podrits, un tomàquet i un ou. Ell qui s’esperava que el neguessin amb tarongines i d’altres poncelles de flaires d’eixarm! S’afebleix llavors davant la lluita que se li acosta i es penedeix d’haver pujat. Li reca un colló l’atreviment. De mica en mica, en essència, la seua pèrdua de presència es converteix en desaparició.

Enmig de tanta de gent, fetiller, se’ls fonia com un fum; un fumet no pas menys mefític que el que exhalaven ells.

Vivia en Rol·ló presentment a una cova veïna d’on vivien na Xuga i en Marc. Veïna segons com. Una cova que en l’orca, rònega, rebeca, cala raïa al penya-segat del davant. En Rol·ló tenia bons ulls; i és així com se n’enamorava, no pas d’en Marc, de na Xuga. L’havia albirada caient al buit, quan les faldilles li pujaven fins a la coroneta, i les destarotades calcetes no li amagaven re.

Fins aquell migdia gloriós, a part la teca, a base d’ous i caganius d’alcions, petrells, frarets, i de peixos, de petits rosegadors, d’algues i fitoplàncton, de llangardaixos i caragols, de certs líquens i bolets, de mel, en Rol·ló només es capficava, no pas en fútils i banals coses de cul, ans en pensades filosòfiques de pregonesa òbvia.

(Els penya-segats, palaus dels savis, vós, com és conegut. I com més exagerats ni excessius els penya-segats, més pregons llurs palatins savis.)

El preocupaven el remot xiuxiueig dels conreus quan la nit els fa créixer. L’ubic formigueig de callades bèsties de tota mena, els ressons que te’n pervenen, concordes o discordes, fos com fos indistingibles. I sobretot com mitigar el maleït mormol del soroll còsmic!

Amb tendror n’enyora sovint els abstinents guarets, i la dolça pau dels cementiris, quan els acerbs, molt carrinclons, insurgents, ara tot dòcils, dúctils, es lleixen finalment destrènyer i torturar a mort, i hom els sebolleix fets mòmies de somriure fat. De fet, en Rol·ló, pel que fa als sons, només l’encaterinen les harmonioses simfonies de les terribles tempestes a la mar, i això ben lluny del poble, on els penells ferruginosos s’esglaien i grinyolen cacofònics i embogits.

I és clar, últimament, el so més encantador, el compost pels esgarips de na Xuga cada cop que a l’abís infernal no cau i recau. I l’arquitecte inútil fa, com un ximplet, d’heroi.

Quina poètica gossa, na Xuga, vós. Quan vivia a ciutat, sovint, amb estroncadota vocació de monja molt dedicada, s’atansava als més pollosos i pestilents xipòtols, i mentre fotien la migdiada, o clapaven tot cargolats vingut el capvespre, se’ls atansava arrossegant-se part de terra, i els esbraguetava i els xuclava el cigalot fins que no s’escorrien. Aquells actes de caritat extrema l’angelitzaven un colló. Quan tornava a casa, a frec de precipici, semblava anar-hi enjòlit, surant enlaire, suaument papilionàcia, com si ça i lla no voleiés.

En Rol·ló la volia. La considerava d’allò pus virtuosa, celestial, seràfica. I l’emprenyava enormement albirar amb sos ulls de lèmur, de prou lluny, com l’arquitecte li dibuixava impunement amb ditades de carbó construccions molt temeràries a la pell nua d’un cos despulladot de verge de frisona església. Era llavors, la seua, la ràbia de l’insurrecte cuguç en corma, incapaç i impotent de re fotre-hi, la ràbia dels esclaus, de qui les dones, mares i filles eren per força tothora cony badat, cony allerat, permès i exposat de bat a bat per als patrons, malignes tita-tòtils, amb uns collonets minúsculs, mòrbids i blavosos, i uns alens esfereïdors de visceral podrimener.

Tant d’anar ataüllant fixament, com estàtic espieta, esdevingué en Rol·ló al cap dels segles pètria esfinx, qui en Poll intentava ara d’escarnir, en repetits assaigs, amb sílexs d’escarpra i martell, com a monstruosa decoració a la façana de la seua caverna, domicili matrimonial d’entesa mútua, casolans estadants, dins, perennement envejats per l’irrisòriament solidificat veí.

Ràpida lapidificació la d’en Rol·ló Ça-riera qui ara cap foll cap de fibló, en un dels seus salvatges torniols, segurament col·lapsarà un d’aqueixos massa moguts dies de cald temporal de llevant. Avall de tot hi hauran rossolats bocins de pedra de força adotzenada figura antropomòrfica, estàtua que fou no gaire ben parida, afaiçonada per no gaire aptes imatgers per començar.

Na Xuga Tutiï, quan se n’adonà que el seu assidu admirador havia caigut esmicolat al fons del balç, es trobà mig buida durant unes setmanes crítiques, on, a sobre, en Marc Poll s’esqueia que era absent, de cacera o de pesca, com a bon proveïdor, part de baix o de dalt, grimpador eficaç malgrat els anys que ja portava damunt.

Aqueixos dies on era tota sola, i el seu admirador tot xemicat, de qui fora molt perillós esquer la bleda Xuga? Ara us ho diré, d’un escalador qualsevol qui, afeccionat espeleòleg, fotia el nas per cada sòrdida gruta que s’ensopegués, i s’ensopegà que s’ensopegués també la de na Xuga.

Eh? Que com es deia el pipioli espeleòleg? En Quiteri Bru, crec que es deia, sí. I de feina al poble feia alhora de químic i quiropràctic.

Doncs bé, el quiropràctic Quiteri, no pas poc coratjós, pren sovint humils riscs, bo i pujant i baixant, amb peus i cames ara valgs, ara vars, per roques molt llisquents de molsa i pluja. Com avui.

Avui, on fa cap, de casualitat, davant la gruta més monumental, tot i que prou modesta de mides, mai no trobada pels encontorns dominicals on s’escapoleix, alpinista egregi, de la grisor pobletana. Monumental en el sentit de les hores i estones esmerçades en el treball de la pedra tant de part de fora com de dins.

S’hi fica amb prou de compte, comptant que no hi ha porta i que no hi pot trucar, i doncs dient, mig fort, «Puc entrar-hi? Hi ha algú?» Silenci l’acull.

I es troba en la foscor absoluta. Eixorbat per l’enlluernament del Sol del migdia, la fresca caverna se li torna avern, i ell mateix es torna ogre, orb polifem, qui hi ensuma a plena freixura, i, fabulós i grandiloqüent, es diu, «Quina maror de carn nua i crua que sent!»

De mica en mica comença de distingir re. I la visió del cos nu i cru de na Xugueta, estès a l’ombra, en un racó amb els murs pintats d’estalzí, un indret on a l’hivern es veu que els habitants hi rostien el xorrèstic, el fa trempar.

Cavalleresc, se la cardarà. Pro és clar que no pas d’espetec. Estossega. Nogensmenys, només es belluga la beutat una miqueta. Se n’adona en Quiteri, vora la caprina amazona, d’una copa afaiçonada d’un cocó. Un cocó de calze meravellosament llis, febrit pel degoteig dels segles, amb un solatge no pas d’aigua de font ni de pluja, de quelcom que, bon químic, ell, s’encerteix que prou fa oloreta de vi. Prou poden. I se n’adona de tot d’ossets i espinades... De què? De sól·leres i de llamprees, especula. Calia deduir oimés que no feia gaire que na Xuga se n’havia fet un tipet, i ara clapava i roncava, cos nu i cru estès a l’ombra, sense cap mena de preocupació.

Jaquim-la clapar una estoneta més. No crec que sigui tanmateix gaire bo per a la digestió. Com digué l’antic troglodita, mestre Clitemnestre Adob, de tanta anomenada, «És un martiri gàstric que duu a desconsol, tot just havent endrapat, amb en Morfeu ara emplegar-te en abraçada de mort: Sovint se’n segueix son eternal.» Així que la desvetllarem, amb una suavíssima introducció de cigalona principesca, això també.

Dit i fet, on la nua orèada lleixà anar un bleix agraït de gaudi. S’escorregué no gaire més tard, bo i dient, «Oh, ja ets de tornada, mon Pollet?» I fou llavors que badà els ulls i que en Quiteri va clissar. «No sou vós pas l’arquitecte Marc! Ai, ai, ai, què dirà? I si ens sorprèn? Jo qui no fa pas gaire llegia no sé pas on que els cavernícoles, ai, els pobres, primitius rai! S’obnubilen amb sangs, i els cal encontinent beure oli tots plegats!»

—No és pas tan greu. Us en féssiu pas gens. Un lleuger follet qui passava com el zèfir. Vet ací. Una ventissa visiteta. Inaprehensible... Car ara mateix fotia el camp. No pas sense abans regraciar-vos per la immillorable acollença, és clar!

—Li diria que una etivocació la fa tothom. Que com tots sou homes de bona barba, i la vostra, tàctilment, cal reconèixer, fineta com l’ermini... Senyal de salut. Veniu.

La nua i crua l’agafà de la maneta. Sortiren al replà davant la cova.

—Hi ha una bufona balma buida a la timba del davant... Veieu aquell foradet...? Una balmeta molt adient, pens, per a un bordegàs celibatari com vós... El barbut qui s’hi estava abans, traspassava, ves... Ai, filla, prou que n’enyor encar la fidel presència... Us hi podríeu instal·lar, cavà? I així ens veuríem de trast en trast... Què me’n dieu, eh? Quan el meu Pollet és fora, atrapant queviures, vindria, o més aviat, ja us faria signe i vindríeu, i hi faríeu de molt acomplit contrasemble.

En Quiteri Bru degudament féu, a l’altre extrem de cala, un copet d’ull d’esquitllèbit. Digué: «Voleu dir? Allà lluny, de reserva m’hi voleu? Com qui diu en conserva, ca? En cas de penúria, diguéssim. De com se’n diu? De carestia.»

—I tant, i tant. Collonut que fora, cavà? Tothom content.

Fou aleshores que, per sort, del replà estant, atalaiaren a baix de tot l’arquitecte Marc esbufegant amunt. L’alpinista féu un pessiguet a la galta de l’amant d’un migdia d’estiu i partí de gairell. Féu: «Ja ho trobarem. Ja en parlarem.»

Tot i que els penya-segats, com tothom qui no sigui ximple sap, són, com dic, on els palaus del savis no rauen, de vegades la saviesa hi fa fretura. Com aquest cop, potser? Qui sap.

A tots ops, és palès que cal tostemps evitar les confrontacions idiotes.

Car això de les banyes pot acabar de qualsevol manera. Mai no se sap. Pot acabar en carrinclona tragèdia (assassinats massius, suïcidis, trencaments i esgarrinxaments esgarrifadors), o, si hom és mica savi, al contrari, en gaubança afegida. A part que qualcú altre prengui responsabilitat durant una estona de tindre-te-la satisfeta (i què voleu més, tant ella com tu?), amb les vacances per al teu treball de veritat que les vacances (és a dir, la tranquil·la solitud) no representen, que la dona et foti banyes, si ets savi, és quelcom que no te la fa pas gens més fementida ni taral·lirot que ja no era abans. És, si t’ho examines com cal, que, amb els seus actes claferts de generositat, et fa obsequi d’un preciós adorn que et tindrà moltes de nits plàcid i assuaujat, àdhuc joiós, i sobretot mentalment molt relaxadament entretingut, sense angoixes, ni sospites, ni psíquics entravancs d’aqueixos que, com dic, la feina del savi tant no estronquen ni eixuguen.

I això només ho dic porta endins de la meua caverneta cranial. No vull proclamar-ho gens fort (pensa en Quiteri), car és de savis saber una mica com és que rutlla l’espatllat mecanisme que és la pega humanitat. Tantost dius una veritat, per fluixet que no la diguis, se t’apleguen al voltant els ferotges datspelcul de sempre, abrasius, a portar-te de cap i de cul a la pira, supersticiosos piròmans descordats que ni borrall de la vida no entenen. L’aplec esgarrapat de sanguinaris imbècils, i sobretot llurs merdosos predicadors, repel·lents idiòcrates, llurs horroroses datpelculades, com més hi insisteixin a dir-les, i com més fort no les cridin ni prediquin ni proclamin, ja saps que més podrida mentida no han d’ésser.

I un químic totjorn s’arrapa a la realitat. Allò que és real, nu i cru, per bru ni brut que tampoc no es desclogui. Així que això.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall