https://archive.org/details/@cr_morell
L’Inici
[Relats de lladres i vigilants de nit, escrits per un pureta desvagat en els vells avorriments dels diumenges.]
Carles Reig.
Inquirí l’indi: «“L’Inici” — l’inquilí, qui?» L’hi indiquí, l’hi invití...
«Filtri infinits indicis; psíquic, fili-hi prim...»
Cínic, s’hi feu. L’ínclit inquilí inicial de l’Operatiu L’Inici era indi com ell. Quan coincidiren, garlaren en llurs críptics idiomes respectius, i n’arribaren, difícils, al límit.
Els fití: El vici pírric dels inics qui es piquen... se’ls deixondia...
Hi intervinguí: «Segui, i sigui... Segui i sigui... sensitiu...» Fight didn’t finish with this. Al contrari, no finí fins que m’ompliren de blaus.
N’acabaren garratibats en l’ambre de la vespertina llum. No s’entengueren mica. Immersos en el magma de sengles carrinclones ràbies, a la llum dels llamps novells, llurs ulls eren sinistres telescopis. Els diguí, íntim, que potser que s’afluixessin les cotilles. «Disciplini’s, disciplini’s» els diguí, ara a l’un, adés a l’altre, híbrids, d’un físic semblant. I que segurament no n’hi havia per a tant. Assagí de fer-los de mitjancer, amb el resultat que en rebí del tots dos cantons.
Més tard, assegut a l’espona, tremolenc romanc, contemplatiu, encantat amb els verdancs d’orfebreria a les cuixes i panxells de les cames.
Hi pensí.
El cor m’havia fet el ruc tota la nit, les artèries al coll se m’esgargamellaven sobtadament de dolor...
Engrunes d’un coàgul em suprimeixen tot el lleure que despenc en el somieig, i de retop, també l’ambigu benefici del viure.
M’aixecava un minut tard del dia que probablement era doncs el meu darrer. Ja anava abillat amb el llençol que, segons la nostra religió atea, prou servia a tall de mortalla.
Aquella nit, abans d’anar a dormir a l’hotel dels finits i aviat finats, havia vist d’altres vells, per exemple, dues matrones qui endogalaven, com si fos un gos, un home més aviat curt de gambals; els tres abillats pròpiament amb llurs mortalles o llençols foradats enmig, per a enfilar-hi el cap. Ja desfilaven (car llur nit definitiva feia cap) vers on el Sol es pon, i la nit d’ahir que esdevingué jorn, havia avui tornada debò debò.
Mentre caminaven, s’aturaven de trast en trast. Les dues dones es divertien qui-sap-lo fent-lo trempar màgicament, i quan veien que se’ls anava a escórrer, li fotien puntada als collons; crec que volien avesar-lo perquè, l’hora fatídica arribada, es morís donant pel cul a la mort. Favor que li feien, doncs, volent que se’ls morís en ple orgasme. I elles darrere rient.
«Tots fèiem cuïc satisfets d’haver viscut prou.» Em deia, insidiosa, una veu interior.
El rellotge que marcava -17:50:00 me l’havia donat un vailet d’uns deu o onze anys qui no sé què hi feia, a l’hotel; veia son pare a la porta mal ajustada de la sala de banys com es raïa la barba i com s’anava quillant: Es volia elegant; un home fort, i jove, qui, suputava jo, que fos potser un dels guardians qui, amb pica o forca, ens empenyien, a la fi del dia assenyalat, al foc terminal.
Es mirava molt al mirall. Llavors ens va veure. El vailet buidava les butxaques i em regalava les seues preuades possessions: Una bala de vidre, una xapa de cervesa de l’altre món... I el rellotge de la mort, que ell mateix havia construït amb peces electròniques. Marcava el dia en negatiu. Començava amb -24:00:00, i continuava -23:60:59, i així anar fent, fins que et toqués...
«Lleixa l’ancià tranquil!» — comandà son pare, i el vailet simpàtic em feu adeu amb un somriure d’encoratjament.
Son pare, encantador espantall... Esdevingut en la meua imaginació ninot escapçat, qui, cada cop que singlota, li cau el cap part de terra.
Un lladregot esporuguit, quan sent el cap demanar ajuda, per comptes d’endur-se el cap, doncs, no fos cas que contingués queixals d’or i tot, acollonit, l’hi torna a cargolar entre clavícules, esdevenint doncs, el lladre, la seua més recent llevadora, car deun’hidoneret, noi, el nombre d’ànimes benèvoles, bondadoses, qui no passen davant l’espantall del cap qui fàcilment es descargola, i li recargolen de bell nou! I ell no crec pas que gaire agraït, tot plegat.
Ardu dimoni de l’ànima qui, amb ales de muricec gegantesc, a l’hora del naufraig, és quan ix de la closca (o més aviat crisàlide) on, cap per avall, es reposa normalment, bo i esperant el moment idoni per a salvar la situació aparentment desesperada.
Budells abnegats els de la meua ànima, que només es caga i la caga en moments decisius. Abrupte ressentiment envers els meus budells, doncs, que s’enduen totes les culpes que li engega el meu estricte tarannà, que no perdona cagades com aquelles — no les perdona fins al pròxim episodi, on ja ho ha tot oblidat, perdut a cap dipòsit o rebost del soterrani de les memòries desagradables, a les quals no els és permès de mai surar a superfície de la consciència.
Els matins de la tardor, les daines són espectres impacients qui diríeu que es cremen, corrent, els lleus. La userda capcineja, pesa figues. Un raor rovellat rau negat al peu de la fonteta. Bunyols de vent bufen de ponent.
Evitem els avorriments dominicals quan ens amaguem als boscs, on els vòrtexs plens d’energia dels nostres estorts cervells es desenvolupen singularment i ens resolen les (provisionals) cabòries setmanals que més no ens neguitejaven.
Camús com el muricec, el lletjot protagonista havia sortit a passejar; era diumenge, com dèiem, i al còsmic sanatori (o casa d’orats) on raíem i on la teràpia consistia sobretot en el privat intent de cascú en la resolució de les paradoxes de l’existir, cascú (cascú qui prou valgués), de retruc, es prenia el jorn d’esgambi i d’absència d’estudi, per a, contràriament, immergir-se encar més pregonament en les llisquents, esquitlladisses, (possibles) resolucions, aixoplugant-se per a això en la solitud, i en el silenci com més absolut millor. Car qui no es resol els neguits tot sol, no té remei. Cau en urpes dels explotadors dels cervells sotmesos, i després malament rai. De mal en pitjor. Les patologies se li congrien i se li afetgeguen damunt, i se li claven fort, com àncores, al roquissar del fons de l’ànima.
La farsa del viure corrosiu duu tothom de paradoxa a paradoxa, laberint on, cada porta, porta a un nou enrevessament. Com les lloques qui covem ous de fusta, no escatim mai re, no ens aclarim, altrament que quan ens enganyes. Amb l’angoixa de la terminació imminent, i per a l’eternitat, ens rebreguem, molt violents, a tall d’escorpins hostilitzats.
A les parets de la nit, els monstres de goles espasmòdiques, erràtiques, mig obturades pels tels arnats d’hímens extemporanis. Són els visatges dels qui perpetraren les més horroroses atrocitats, durant les intrusions dels fanocs i cretins, els fanàtics en horda armada.
Misterioses ditades de sang a la paret, al bastiment de la finestra. Fora, a la platja, el mestre d’aixa, deia «aixa!» (cap enrere, ase!) cada vegada que fotia destralada a la fusta, no volia pas que cap ascla buidés l’ull de ningú. Passava, mansoi, el rodamon de la bicicleta desdentegada; ell no ancora mai enlloc.
Les pescateres s’atipaven. Llur gelosies d’ogresses, cascuna amb sa formidable caldera omplerta a palades, equilibrada precàriament a la capçana.
Havia sortit a cercar queviures a ca l’adroguer. Mon rebost pintat de beix escrostonat, una grotesca paròdia de rebost. Buit, i a tots ops ple de teranyines, i part de terra amb diaris antics sollats amb rancis greixos immunds. Noses xereques arreu.
Fal·lible com tot muftí, de qui la ruca vanitat li fa creure que sap re, el calafetós maeller estossega damunt el meu os de pernil per a la sopa, i encar gens higiènic, gloriós m’obsequia, amb esbufecs inconclusius, amb tot un plec de greuges on les agreses al·lucinades sobre indecents entreteixits entre els déus de milers de religions totes confoses, demostren conspícuament, que som no sols a l’infern, mes, alhora que cascú de naltres en som els infernals inquilins. I que allò no és sinó l’inici. Que les probabilitats d’esquerdes es desenvolupin opulentament perquè l’àrida roent terra en rebi, de més a més, les flames que s’hi covaven tan llongament, són immenses. Els inquilins o llogaters, diablons de parlars obscurs i mútuament incomprensibles, patint les asperitats del setge, com més anàvem més flamíger, ja ens podíem enguantar els monyons, perquè ens caldria, sense les noses dels punyals de carnisser penjant-nos als cinyells, arrapar brases enceses per a llençar-les als invasors infernals, envejosos i emprenyats que els prendríem la situació, en un combat a ultrança. Car només el foc pot matar el foc. Subtileses que hom aprèn dalt el taulat, rere el taulell.
Els qui es rabegen en carns alienes, serven els millors atots per a comprendre de què és feta precisament la nostra presumpta ànima.
Cascun dels operatius de l’Operatiu L’Inici ens fotem un embolic quan escatim els misteris i cap de naltres mai no resolem cap cas; ens morim abans. I això a despit de l’emblema de l’agència: La cigonya fetitxe que et fa longeu. Qui no duu el carnet, altrament impossible de reproduir, amb la cigonya mítica, no és un operatiu legítim.
Embarassant enceb còmic, n’hi ha qui, falsos, es veu qui es fan passar per nosaltres, i tothom els omple d’escarns, i els titlla d’espectrals pantomims i els crema al crematori més proper, o onsevol, al carrer mateix, com foguera de sant Joan, o foguera de purgar les eixorques bruixes. Muricecs només disfressats de muricec albí. La mortalla blanca que duen per a semblar més ‘cigonyesos’ s’evapora exhalant mefítiques i deletèries sentors, que en les estretors de certs carrerons s’enduen a l’altre barri bona part de la població.
Cal ésser longànime amb els escriptors, espècimens impudents, exhibicionistes... Com qui diu, tothora revelant-ho tot, i, amb l’afegitó de dur tostemps, bragueta enfora, la cigala dura i erecta com un os rosat. Cadascun dels infausts delictes declarats, sovint amb polsims d’exageració i tot...
Tant se val, tot compta. No amaguem re, ni l’escaigut de debò, ni allò somiat, ni àdhuc allò que podria haver-nos esdevingut, amb més malastrugança, portant virosta arreu on anem, o al contrari, amb un bri més de sort, benastrucs.
Quan trobem un personatge que sonseja, fent-se l’invàlid, i no vol participar en la narració, això rai, hom se’n desempallega com d’un xai massa apegalós. Cuit a les graelles. Un accident el pot patir qualsevol a qualsevol moment.
Parlant de coure, guisava vits. Vits d’ase, de cavall, de bou, d’anyell, de boc, àdhuc d’home — ai, llas, aquests darrers generalment, degut a la manca d’os, menys delitosament gelatinosos (a tall de peus de porc ben cuits), dels altres vits...
Vici criminal de certes sectes semites i d’altres de tondre i toldre els prepucis... Oi? Quina estúpida salvatjada! Pixes imbècilment invalidades de per vida! Merda de religions qui només fan malbé!
Com si amb els vits tosos i tolts, tothom content: Amb passaport aprovat per a entrar als fantàstics paradisos inexistents: Quan, de fet, et condemnen, de ben petit, mutilat, a un purgatori de privacions sense cap ni centener. Vits atrofiats i obsolets, on aneu pel món? Totalment disgustats, esdevinguts uns agressius, bèl·lics, datspelcul. Cossos escapçats, tot el que feu és espatllar allò que ja anava naturalment rutllant bé.
Sinuositats i vicissituds d’un paisatge de boira i eclipsi, on els col·lapses i les col·lisions s’hi inscriuen com emblemes.
Calúmnies i santimònies a doll, tot barrejat, com circells de ferro en la foscor que, obsessius, t’escanyessin...
Precisament, una mena d’aquells mutants baldragues, personatge lleig, esborronadorament monstruós, armat amb un escalpel, prenia el tren vers el cementiri... El seient de fusta trontollava esgarrifosament amb les pedres, i les esquerdes i els ferros de les vies.
Vies polsegoses; pols de totes colors i mides, de tants d’avantpassats qui abans no hi passaren, trastejant. I dins els plecs i sots les pedres, al cap de mants de diferents horòscops, el gra de pols germinava i es desenvolupava en monstruós nou habitant, del qual, si encar fóssim mig vius, només en voldríem l’extinció. Com adés ells ens extingiren a nosaltres. Desapareguts tothom, i perquè la pols maleïda mai pus no grani...
S’havia somiat aquella nit una altra vegada entre anàbasis i catàbasis (entre repetits progressos amunt vers el paradís, i sobtats descensos vertiginosos als orcs).
Trencant (com qui opera, tallant el forat rodó amb l’escalpel) el sostre de la seua cambra per a progressar vers el cel, i trencant (alhora o si fa no fa) el terra per a penetrar reialme dels morts endins. Per això ara es volia al cementiri, on, víctima de la tirania degradant de la passió, posaria després un preu exorbitant als bocins de carn, i als òrgans més o menys deteriorats, que duria d’amagat al carnisser de la cantonada. Li’n queien de les farcides butxaques. Davallen llavors per la claveguera sublims cerebels de genis qui foren...
Persistència de la sospita entre el veïnat que qualcunes de les carns venudes eren d’estranquis; els bòfies subornats arrucaven i ridiculitzaven els descreguts, i els acusaven de sostenir creences falses que feien tufs antigovernamentals i que els fotria de primer a la presó i tot seguit a l’infern eternal.
«Si compraves quelcom que creus que et nou, potser et nou perquè no tens un cos prou apropiat per a pair certs miscel·lanis àpats de qualitat per a tu massa prodigiosa, els quals, de més a més, la teua constitució espúria tria de tractar erròniament com a rebuig.» I amb allò que deien, treuen llurs llengües mentideres, les quals, a tall de sípia, o granota, o camaleó, tot d’una es veuen sorprenentment propel·lides, i enganxen, i es duen al pap rats sencers, qui eixien llavors de caus dels racons mal nets de l’establiment.
Depravats oficials de sanitat qui violen amb aplom tostemps reguitzells de normes higièniques de força significant vàlua i propietat, en el paper, si més no.
Qui rondina, ja ha rebut. Als del poble ras, més els val viure en la pura ataràxia, amb coratge nul, i mut i exigu en les exigències, benaurats en la pobretat i immunes a tota salvatjada de les autoritats qui suporten com plints de pedra dura els monuments de carn que són els més rics i fal·laços dels dictadors encimbellats als trons de les piràmides socials, infal·libles instauradors alhora de les conveniències que els convenen als pacífics ciutadans.
A callar doncs, i prou paireu millor.
Silenci. Part de terra, i al voltant de la finestra, les esquenes dels negres coleòpters gegantescs llampants relluïen... Com ara si ‘algú’ les hagués febrides curosament i destra.
I llavors era fora. A la mateixa terra, on el sojorn hi és sempre cronològicament absurd. Guaitava xanguet de colors a la bassa, i tot d’una l’ull em trobava el joiell dins un lotus orellut. Cal dir que era mon temps jove, d’escopòfil, i els preciosos precisos sexes se’m descobrien pertot on anés; tothom semblava despullar-se’m fins al pinyol i el rovell més punyents de l’ànima, perquè al capdavall aprengués de viure en un món emfàticament incomprensible.
Coincidències arbitràries, fugia de la bòfia indecent, i em ficava a un temple qualsevol. Aixopluc dels pobres. Un ensuperbit ensotanat desimboltament empenyia amb un martell, cranis avall, elegíaques falòrnies de rucs enquiridions, a un cercle estret de petits vailets. O més aviat un quincunci (amb el mestre del martell enmig), i els quatre ensangonats deixebles romanents als vèrtexs. A un altre racó del sinistre recinte, per a estroncar la sang de la nafra que ell mateix al minyó li havia feta, un altre capellà assassí emprava boca i saliva com a pudents estíptics...!
Els de L’Inici resolem els casos per implicació. «On convergeixen les culpes, trobareu el culpable.»
El culpable del desori de l’existència no és altre que la casualitat. Imprevisibles vel·leïtats... Capricis arbitraris, fortuïts, de la morta matèria.
Tot altre afegitó d’indagació ni perquisició esdevé superflu, balder: La casualitat inconscient és la culpable. Culpable de la fugacitat de l’existència, del cos tantost nat abolit, dels trets tantost adquirits perduts, de la societat tantost creada extingida, de les fantasies tantost tingudes frustrades, en fi, del comiat continu i inexorable, i del mai no s’assoleix re... Absolutament re. O re és tot allò que és possible de mai assolir.
Hom es ret doncs a la casualitat i lleixa el ‘món’ (en el sentit ample d’univers) que pateixi tot els naufraigs que ha de patir. Hom tard o d’hora s’hi acostuma. Quin remei. S’hi acostuma tant que ja no se n’esglaia mica, ni compadeix ningú. I es refugia prop la font de jovença, i riu finament quan les patums qui l’abassegaven i delimitaven per a ells tots sols, s’hi rabegen i n’ixen, no pas gens renovellats i fets cascú un mos excel·lent de persona amb un cos rutilant, ans lamentablement espatllats, fets malbé i sofregits. I barallant-se carrinclonament. Qui no pega, rep. I per molt que peguis, a la fi (una fi que sempre ha d’arribar com qui diu immediatament) reps, i allò que reps, de més a més, és el mastegot definitiu.
Hom es demana: Què fer-ne dels malaurats aflictes del funest, execrable, entecament amb les abstruses i absurdes devocions per déus o ‘esperits’ inexistents? Lleixar-los per irremissibles dements condemnats en vida, és clar. Cal els voldràs redreçar i esdevindran perillosos, i agafant el primer objecte contundent, t’odiaran a mort.
I llavors, és clar, amb les recerques, hom esdevé més assenyat, de fet prenys de lloances envers les malalties catastròfiques al cervell, que justifiquen totes les imbecil·litats corrents i concurrents que veiem i sentim a dir cada dia esparpallades pel món.
Allò treu per força culpabilitat als erronis i cacodoxos: Ho fan perquè van tocats; cal doncs més aviat plànyer’ls — i, no cal dir, perdonar’ls.
La pèrdua de cognició és un artefacte letal. El teu cervell és una bomba que, en la boirina de l’ésser viu, et fa fer ridícules tombarelles de pallasso, i damunt, quan menys t’ho penses, t’esclata al nas, i et duu al pot — vull dir, ignominiosament al clot.
«Consoleu-vos, vosaltres, els vilipendiats per una societat injusta, on sou anomenats culpables. Eventualment, tothom hi passa, cervell esdevingut, per disgregació implícita, innocent. Això no vol pas dir que, d’una faisó o altra, llavors no us executin. Què hi vols fer, com demanàvem abans.»
—Vols beure i bufar estrènuament alhora?
—El qui subtil absorbeix l’impossible, ho fa; per què no pas també jo, heroic? — crec que parlava sol.
I que qualcú o quelcom em rosteix lentament a l’ast. Els terrenys de pertot arreu són impregnats amb els hegemònics fòssils qui ens feren aprendre, amb l’exemple, l’art de viure, o si més no, el de durar.
Esperonat per la inherent melangia, a l’altre cantó de la desesperació, llavors em veia, provisionalment alliberat, sota el roure immens, on em llepava les cremades.
No. Era, en realitat, al vestíbul de l’hotel, entre llargs miralls, sota la jacaranda empotada, al Brasil.
Dones de dol comentaven, ardides, com llurs fills i marits morien, ínclits, per la revolució. Assegut a la confortable cadira de braços, hi llegia el ‘Manchete’ de la setmana.
—Senyores, què els diré? — faig, sense adonar-me’n —. Hom fa bé de transformar les escombraries en adob (o lixo em estrume). Aplicable als morts, és clar.
Qualcunes de les òrfenes i vídues allarguen les orelles, com si creguessin que me’ls adreçava.
—Oh, perdonin; confegia en mitjana veu per a mi mateix.
No els podia pas dir que llurs cossos tan bells sots les robes negres, i els de llurs herois abans no fossin desfets, no eren sinó ineludibles sarcomes de la matèria. Inevitables casuals creixences cel·lulars ensopegades, a través dels eons, i per casualitat, com dic, per la totalment idiota matèria...
Allò no hauria estat prou respectuós, sobretot venint d’un foraster.
Veia que era l’hora on em tocava d’ajaure’m a la platja, a admirar-hi els culs de les donzelles. Els miralls em deien de sarcopènic i que cada dia era un esquelet més tètric. Mòrbid, gosava àdhuc fer passets de decrèpita dansa macabra. O puc ballar claqué amb els peus nus: Ressons de renossos...
Car els ossos em semblaven tocar, per bé que desafinadament, el xilòfon. Els felicitava si més no per l’esforç, i que prenguessin, valents, sense que ningú els ho demanés, tal temerària iniciativa. M’hauria complagut veure llavors ballar, aixecant-se les faldilles, les pobrissones vídues i òrfenes. Mes quant a allò, en romanguí a les escapces. La qüestió, nogensmenys, que prou podia, que havia al magre cos uns ossos més atrevits que no era jo, qui els bruns culets només els fitava quan les noietes m’eren d’esquena. Abans només els entrellucava capjup, part damunt les ulleres de sol. La visera em tapava llavors l’esguard a llurs ulls. I els solcs d’entre les cuixes m’encaterinaven.
El Sol em rostia lentament, com ara si l’ast em fes rodar, al seu davant (simpàtic murri Sol del Brasil, somrient i calent), l’ossada dels mal rostats tendrums.
Havent-me naturalment escorregut, com solc, em tombo d’esquena al Sol damunt la tovallola. I fent-me, estranyament i íntima, ressò, pels murs escrostonats al rònec crani, de les solemnes oracions fúnebres segurament tot just entonades enjondre, en honor als caiguts, m’adormo com ara fantàsticament gronxat i acomodat entre pitreres i ventres de les molt naturals, no gens pintades, dones de dol.
Albíxeres, benastruc. Tot això d’eixauc. No t’ho mereixes.
Dones de dol, les més atraients. Atret per les quals, mos ulls sempre a tret, em transmeten, vivament, quines deesses de vestals no hi ha sota. Estàlvies de xinxams i de sarcoptes, afigura’t llurs conys sadolls de flairosa suoreta, i llurs pells fines a les caldes cuixes, sots el voluminós robam negrós.
«Vals el que vals si saps ballar el vals»— em deien a cau d’orella, subterràniament, mentre dormia, les dones, rítmiques. I amb les mans voladores esborraven, com fantasmes de vent i de pols, tot allò que els grinyolés o els esborronés en la meua tanmateix intranscendent biografia.
Crec que em volien hereu dels herois, llurs homes o pares, perduts, morts, en l’esplendor enlluernadora del melic d’un laberint altrament inassolible d’ànima escorcolladora.
I rebel de mena com soc, rebutjo aquella futilitat de fada glòria. «Que sigui heroi ton pare, noia!» — m’he despertat cridant.
Embolicant-me cintura avall amb l’ampla tovallola, tornava a l’hotel. La lleterada encar no és eixuta. Moquets em ragen fins a les sofrages. Les ombrel·les assortides de colors llampants i bigarrades són flors damunt la sorra. El vent sovint en cull un pomet, i és bonic de contemplar llavors com, galant, els duu als peus de la beutat matronal més venusta, com era de justícia.
Una de les dones no portava mai calces. Ho sabíem tothom. Ara, havia cagat a la platja. De petita, va agafar el costum natural de fer com tot animal. Cagar quan natura ho demanés. Per molt que tothom l’atupés perquè es corregís, impossible d’ensinistrar-la. Hagués estat com voler ensinistrar bous, cavalls, gats, llops... que no caguessin quan els tocava. O pollastres i gallines... Ens mereixíem que ens piquessin la creta, o cap cop de banya al ventre, o cap guitza als collons, o uns ulls esgarrapats, o un parell de mossades a les natges que no ens hi romangués sinó l’os... Per portar la contrària a la mare.
Ça com lla, cal reconèixer que no hi ha millor indret per a cagar-s’hi que damunt la sorra de la platja.
Doncs bé. Visitat en somnis per mon pare abans no conegués ma mare i eu fos concebut, me n’adonava que rere seu, en l’estrany paisatge, els ocells del futur, on ara vivia mon pare, eren metàl·lics, i llur xerrameca era totalment comprensible. Una xerrameca molt semblant al perenne xafardeig de les dones de tots els temps. I me’n recordava oimés que una de les vídues (no pas la caganera, una altra) col·leccionava caps i part dels colls d’ocells morts en forma d’esquelet, o calavera. Es veu que, plomats, els bullia i rebullia fins que perdien gairebé tota la carn, i la carn que els romangués, l’arrencava amb unes pinces. Tots els seus coneguts, quan trobàvem un ocell mort, el ficàvem a congelar a la nevera fins que tinguéssim ocasió de fer-l’en present. Alguns imbècils li lleixaven l’ocell mort (ni que fos enorme com un voltor) davant la porta de ca seua. Allò les nits fosques que tornava de la feina li fotia un bon esglai. La vaig anar a veure, sense cap ocell, perquè no n’havia trobada cap (cap gavina a la platja, per exemple), i trucava, i hi era, i m’obria, i li deia que aviat la seua col·lecció valdria milions. Que tots els ocells del món desapareixerien de sobte , i que els substituiríem, per enyor, per ocells metàl·lics molt parlers i discutidors d’arcanes filosofies. I mai traïdors, ep. Com aquells que revelaven secrets adulteris de dones valentes, i malparits, llavors es delien amb les revenges assassines que se’n seguien. Massa poc, diem, que tots plegats la natura els eliminés, per xerretes, per acusadors maleïts!
«—Què dius! Pobrissons! Flors cantaires dels aires, com dèiem els poetes. Futurs bútxares on els animals de quatre i dues potes som extingits...»
«—I els insectes suràvem com mai abans. Eixams ubics de fascinants rum-rums.»
Els temps innombrables culminaren en un miratge candorós on els escollits, paradisíacs, ens passegem eternament, tocant-nos la pera, sense cap mena d’impossible neguit ni d’irredimible greuge, car tot ho tenim fet pels ocells màgics i d’altres màquines qui mai no grinyolen. Cada desig omplert i complert de seguida. Oblidats tots els pecats de tendra jovença, quan la mala maror abundava, i l’escarn dels competidors, acadèmics o no, ens empetitia, i sobretot quan el fastigós impuls sexual ens feia fúmer tantes de llordíssimes bestieses. Rosegadores de consciències, amb rau-raus insistents. Bah! Càpsules irreverents que mai no desenterraríem, altre que per a riure’ns-en de nosaltres mateixos, i dels nostres temps, com dic, extremadament merdívols.
I ara, prou, que sobtadament, a tomb de re, un episodi foscament recordat (de cap somni o de cap realitat, una de dues — ep, o potser de no cap).
A trenc de tèrbol abís. Constret pels murs de l’estretall, un cavall rebec i suïcida...
Cavall desbocat qui colc per estreta lleixa, doncs, damunt el pregon espantós congost, enmig de la tempesta...
Vols callar? Al darrer segon, el cavall blanc hesita, amb pota i mitja abalançada a l’abís...
Què creus que s’esdevindrà?
Tant de córrer i tan perillosament, i al capdavall tanta d’elasticitat, i aventura salvatge, i relat emocionant, s’estronquen, com tan sovint a la vida, en no gaire.
Car s’escau que al capdavall només era per a fer una costellada al camp amb el veïns, els quals, més segurs, menys temeraris, per comptes del cavall, empraven la moto.
Tant se val. Hora de llevar’s.
Els qui ens fem pregar per a posar’ns a treballar, d’agra rància matinada, paraires entre tenebres, preguem també perquè na Lamaixtu se’ns hagi menjat tot el ramat. Sort que els masovers encar clapen, i no ens senten pensar contra la propietat. Malament ens aniria altrament. Qui ens llegeix els pensaments es deu escandalitzar a cada instant, tret que se n’adoni que allò que pensa elleix no és pas, ni de bon tros, millor.
Plouen urnes de cendres fumoses. Són fumoses de la fam de fama dels famosos morts qui hi ha dins.
Els pagesos diem: «—Escolta, no haig vista mai pitjor calamarsada.»
«—I tant, noi, hora d’encomanar’ns a la lloba màgica Lamaixtu, mare de tots els monstres qui naixem a cada escletxa ni clot, pertot arreu on la matèria abundi.»
«—O aviat el caos se’ns menja. Sinecdòquiques, les cendres (saps?) són els cossos de tant els genuïnament cèlebres com els pretesament tals.»
«—Tant se val, tot és bo per a la terra, si doncs no l’encén (la cendra), i ho crema tot.»
I llavors què. Supersticiosos, poden portar i ditejar rosaris, escapularis, mans de fàtimes, crucifixos, com les dones de negre, tant se val, quantitats esborronadores de talismans apotropaics — tot plegat, abjectes objectes que no serveixen sinó per a mantenir-te enganyat.
Quan vol tronar, tronarà; i quan el llamp vol caure’t al cap, ho fa... Com anàvem dient, res no impedeix la natura de servir justícia. I si volies impedir-li-ho, pitjor; plena de rancúnia, se’t revenja castigant-te a cent per u. Massa poc, tornaré a dir.
Marrec balb com llangardaix qui no ha vist el Sol no en fa pas poques, d’èpoques. Expectatiu muscleja, morós, i les rugues d’esquelètica tortuga llavors li tremolen al cos prim com ara enfredorides. És un assassí mantes de vegades reeixit. Cap sortilegi que empressis contra ses tendències no fora prou conciliatori. Com sa mare adés, sega-tendons, tol-collons, anorreadora de tota voluntat mascla, ell també ha sortit homicida. Ves què hi farem. I ací rau la llebre, què hauria de fer son pare? Només salvarà tanta de víctima prospectiva bo i cometent ell mateix l’assassinat inicial. Allò és un altre atzucac de laberint, de qui només els de l’Inici resoldríem potser d’escatir, desllorigar... És clar, si ens lloguessin per a resoldre’l, car tampoc no treballem debades.
Si m’ho encomanaven a mi, no hi agonitzava ni un minut. Pelava alhora mare i fill. Sense manies.
Sort en tinc que, en la vida personal, sempre em faig el sorn, l’orni. Si la cosa s’espatlla, foto el camp. Això us recomano privadament a tots. Fuig de tota complicació. Cal ésser prou valent d’ésser covard. Allò que compta és viure al marge de tota dificultat. Quan hi ha cap pudent riuada de morts, puja tan alt com puguis. Evident.
Tret que en el meu cas, no soc sinó un pobre cru operatiu del més baix llivell operatori. Mai no jurcava sinó per a mantindre’m ben baix. Moltes menys de responsabilitats, fa?
Vocació de vell del dia que em nasqueren, vós.
Encar dolgut després de tantes de dècades, li dic, al missatger, el qual crec que m’ha dit que el meu enemic l’havia palmada:
—De quin gam no perí?
—De cap; és ben viu, però el cas és que es veu que, tantost no eixí d’entec, es retractà, es begué les adives... Ara podeu tornar del vostre exili...
—No em mouré pas del meu sofà entatxat amb tatxes d’or. El meu deler continua intacte per a continuar resolent, bo i a assegut a casa, i amb l’olfacte del més consirós gos rastrejador, els casos més mentalment intractables.
No pas que hom vogui tampoc a pler; massa de xacres li ho impedeixen.
Mentre l’horitzó eròtic s’estreteix irreparablement i accelerada, la brutalitat visceral esbufegant-se crida per la supremacia i exigeix l’hegemonia.
Devoció als budells, únic panteó, doncs, per a l’afamegat, amb cada budell esdevingut un déu particular, qui cal coldre com cal. Com dic, amb inexorable reverència. Car a fi de comptes, quan les coses atenyen les postremitats de les possibilitats accessibles, les complexitats estomacals i ventrals regeixen, de cascú, i de tothom, allò que els roman dels destins.
Cert que tots els òrgans clamen pel protagonismes. Tot va de mal borràs. Més qui bé paeix, senyal segura de salut.
I el cor què? El cor comanda.
I el cervell? També.
Cascú, son reialme compta. El fetge. Les freixures. La melsa. La pròstata. El pàncrees.
Bogeria per al qui tost serà pell.
Calma, calma... I a poc a poquet, i qui sap si demà encar matinarà... I un jorn que segurament serà l’últim, car a hores d’ara cada dia n’és, el palparàs, incrèdul.
I diràs, no pas amb elació ni resignació, ans neutralment: «Hi és, hi és».
Car no pas que sigui gens crèdul. Ja de menut, falòrnies, no me’n plantaven d’estranquis gaires...
Reialme de les creences irracionals, i doncs dels miracles absurds, sense solta ni volta, advinguts perquè sí, adaptats per força a l’ambient imperant.
Al campament dels gitans de vora les vies, tornant a casa, unes làmies s’atipaven, a la llum de la foguera, amb un àpat de muricecs i rèptils, i potser, amb més sort, de gallines i conills amb la passa.
Els homes, vampiritzats, tornarien vers la matinada, carregats amb llurs depredacions nocturnes. Males reputacions les llurs, quan l’únic que assagen de fer, com cap altra bèstia, és adaptar-se, com dic, i així sobreviure en un món de saigs i batllius armats fins a la coroneta, i brutals i depredadors com el pitjor dels velociraptors.
A part del bestials armats, on els autòmats despietats hi fa forrolla, se’ls abraona la plebs ignara. «Si arribem enlloc ja haurem fet prou» — es diuen.
Per curiositat, l’espectacularment nafrada mòmia, amb ses supèrflues crosses de ferro, ix de la sinistra caverna on romangué edats senceres. El soroll ritmat que les crosses fan al terra s’atansa, i la canalla fa veure que la basarda els abassega. Amb els circells de les manetes, amb els quals es tapaven els ulls, per a no veure-li el trets horrorosos (a la fellona cara de carn mig arrencada a penjolls), ara que imminentment se’ls llençaria damunt, li feien mig d’amagatotis pam i pipa. Com vers deixebles avençats de primària, sabien que les mòmies no eren sinó talossos subversius qui, en edats inimaginablement antigues, foren, per llurs desviacions societàries, fetes difuntes, i això pel mètode més cruel que els impecables directors dels castells no trobessin cada vegada per a la subtil ocasió...
Panoràmica calidoscòpica cinemàtica irrealitat quan el silenci i la pau impera. Una irrealitat etèria, inacceptable, impalpable... mes agraïda, no cal dir. Només quan el bàrbar envaeix i es rabeja en la mortaldat que causa, no torna la maleïda realitat a imposar-se. La vida és mortificació contínua. I tanmateix, què? No hi ha re més.
Quant duraràs en aqueixa casa isolada, i entre parets revestides de suro? Per què no resols el dilema de la fi?
Hauries d’ésser un operatiu, no pas de l’Inici, de La Fi, efectivament. Car ja has atès la darrera estació. Hora de plegar, oblidant darrere, això també, les maletes, els objectes inútils abassegats per a una efímera distracció. Llibres i petites col·leccions de curiositats.
Comiat suau i definitiu.
Que el tren parteixi. Tu romans, finalment estalvi, enlloc. El darrer dilema resolt. Absoluta buidor. Merda, doncs.
Em satisfaria qui-sap-lo de poder ésser tan clar com en Lucreci.
Les causalitats són sempre subsidiàries a les casualitats. A l’inici fou la casualitat aleatòria de la inestabilitat de la matèria.
Llavors, sempre per casualitat, els sistemes solars interplanetaris, efímerament (car tot és efímer en un univers casual), s’estabilitzaren, i perquè l’esfèrula no era impactada per casualitat per cap altre cos estratosfèric, ni el Sol s’apagava, ni l’univers sencer no desapareixia per implosió... Hi hagué prou temps balder perquè aleatòriament sortíssim els sortosos i els dissortats.
Els sortosos érem freqüentment benèvols i benignes i causàvem boneses i benaurances. Els dissortats, malignes i malèvols, causaven malaurances i malvestats. Tendien incessantment a exterminar el proïsme...
Tret que per una d’aquelles casualitats cerebrals o altrament corpòries, de vegades els malèvols dissortats ens tornàvem benèvols sortosos, i a l’inrevés.
Si cal mai culpabilitzar algú debò debò, ja ho he dit, cal fer-ho amb els daus de la sort i la dissort. Mentrestant, ací som per un instant al llivell extremadament reduït de l’existència conscient, esperant...
Esperant que l’esfèrula fos de sobte esmicolada, que el sol plegués de cremar, que l’univers implosionés...
Que tot fos tombar full, que tot allò d’abans al capdavall no havia estat re.
I que allò que vindria qui sap... En mans de la casualitat i la matèria inestable, que són els qui fan saltar el daus providencials...
Ningú ni re no pot presumir de re. Cal calmar-se, veure’ls tombar, fins que no tombarem, i, tombats, tot continuarà de tombar a la babalà, com sempre ha fet, i no pot sinó fer.
Doncs així ens trobem.
Inconsolable, horroritzat per la constant violència, esguardant oimés els cims nus de neus, hom, si pogués, se n’abstendria, de considerar-se humà. Per un àtom de decència, per un bri de vergonya.
I tanmateix qui pot creure en els fantàsticament bigarrats escenaris de les metempsicosis (i adoptar llavors el cos d’un animal qualsevol, i és clar que de tota manera menys cruel), i d’altres folls subproductes de les religions, on si més no hi hauria possibilitats de canviar, com dic, d’espècie, i d’encalçar i atènyer així mateix d’altres cels, inferns, ximpleries d’aqueixes, només amb el petit esforç de perir, així fugint d’un món de carnissers embogits, de criminals i assassins ubics, omnipresents, tapats o, més desvergonyits encar, patètics, a cara descoberta, tret que aleshores uniformats, com si l’uniforme els eximís de re... Irrisori; desolats, ens esclafírem.
Mes què? La incorregible casualitat ha volgut que ens toqués la pitjor de les esfèrules, amb els dissortadament esdevinguts dominants, els més imbècils i monstruosos de totes les espècies, inclosos escorpins, escurçons, cocodrils... ferotges d’allò pus si troben llurs petites cledes envaïdes, i la gana els rosega els nítols, inexorables en l’atac, tret que sense l’odi banal i incomprensible que els humans porten, sense que calgui, perquè sí, a llurs germans.
Inescrutable paradoxa, quan més ens assemblem, més ens volem destruir. Suïcidi per procuració.
O al contrari, una metempsicosi invertida quan... Com ara si poguéssim canviar de resident al mateix cos. I així hauríem canviat, no pas de cos, ans d’esperit, de mentalitat. I fórem, no pas del tot humans; fórem, en els de més dels casos, millors. Un cos amb una ‘ànima’ de papallona dintre, per exemple, ha d’ésser divertit de tindre, oimés que cap ocell, qui no sigui en Roc o cap altra àliga boja, no se’ns cruspia d’un glop.
La realitat és massa trista i grisa, comparada amb la fantasia onírica, o allò que podem imaginar bo i somiant truites i tot.
Preludi a la catàstrofe; l’astrolabi assenyala que ens hem perduts per l’univers; el nauxer, qui adés no feia pas gaire gaudia ataüllant dues elegants grues qui festejaven a la platja, troba la nova escandalosa, tret que, tantost esguarda el cel, se n’adona que no hi ha re — ni estels qui ja apuntin, ara que comença de fosquejar, ni tampoc la lluna, tot i que hauria d’ésser-hi, lleugerament geperuda i tot, segons el dia que som...
Mentre el nauxer tractava d’escatir per què tots els innombrables jocs d’astres de sobte s’havien fosos o havien desapareguts, en una nit absoluta a l’univers, esdevingut desconeguda contrada, eixorca i desmantellada, i es deia que quina altra fi del món no era allò...
O potser la nau o l’esfèrula havia, per una altra d’aquelles casualitats, naufragada a territori ignot per als astrònoms de tot pèl...
Ha degut potser anar a rebotre a qualque nu univers paral·lel o altre, on cap altra bola suspesa al firmament pel làbil fil de les circumstàncies no feia encar acte de presència
Mentre la seua volàtil ment no es sadollava d’especulacions, jo davallava els amples esglaons de les escalinates del depredat museu on havia clapat ben abrigat amb cortinatges plens de boïgues de diversos focs... Caminava llambrescs pels carrers polsegosos i deserts... Davallava ara amb agilitat extraordinària les escales de la passarel·la que m’atansaven per darrer camí a la tan enyorada casa meua de la infantesa i més tendra jovenesa...
La casa, no m’esperava pas cal altra cosa, complia com tothom i tot plegat. Havia desistit d’existir encar. Era ara una ruïna irrecobrable. Havia es veu estat darrerement ocupada per brètols qui la feien malbé part de dins, i part de fora se n’havien encarregat de demolir-la els terratrèmols.
Passat el bosc, adés tan nemorós, i ara cremat arran, les rels i tot, una devastació; el paisatge era tot de vastituds eixutes, guarets estroncats, eixorcs. Immòbil i glaçat per sempre més, el Sol romania penjat a l’horitzó de ponent. Caramells nevats el voltaven amb blancs blens matusserament trenats. Era una carota immensament rodona de lívida bruixa avial. Els insectes hi érem tots morts, massa impressionats, petrificats de por i de fred.
«Àrida nit de paisatge despès/ Amb sentinelles qui s’insinuen arreu/ Com enrenous, atzimboris, embalums/ Que enfosqueixen la fosca i la celístia amaguen./ Hoplites amb baionetes apagades/ I fins als ulls voltats de negres mortalles./ La desfeta la tenim per segura/ I els desconfits desconfiem de la pau/ Farcida de mines com coca de llardons/ Que ens esclaten sobtats a la gola/ Fins que no n’acabarem desdentegats/ De totes totes; i quan menjarem/ Creurem que allò és ferre rovellat.»
Tot s’havia d’acabar, i a fe que s’acabava... Ja ho sabia, com ho devia saber el nauxer, i cada insecte nat mai al món. Calia esperar-ho per a un dia o altre.
Un món que ha dit prou. I qui sap si el que vindrà, si ve, després, serà millor, que no crec pas. Cal avenir-se amb la realitat amb tanta d’equanimitat com siguem capaços d’involucrar-hi.
Aprés aquella altra petita supressió d’un altre superflu univers de no re, me’n record que m’admiraven, mentre era a la sala d’espera del dentista, quan als dotze anys, els dimecres de cada setmana, m’hi havia de presentar, per uns queixals corcats, que el torturador dentista prengué anys a voler ‘salvar-me’ls’, sense reeixir-hi gens, m’admiraven, deia, els mormols misteriosos que sortien — no pas ben bé d’un abjecte subjecte, qui en vida demostrà a bastament un descordat apetit pel cru, una fal·lera pel cos que batega, de tal faisó que devorava els seus ben lligats presoners de viu en viu — no ben bé ell, doncs, mort de centúries, com dic, car allò que em colpia d’ell era la seua estàtua.
La inestabilitat de l’escultura albiraves, si t’hi fixaves, que treia un mena de llorda escuma per la boca, com si aquella porqueria vingués del merder sanguinari de son ventre de bronze.
Em sembla que, per sos imperdonables torts comesos quan fou emperaire a cap reialme africà, es trobava llavors condemnat eternament a l’infern si fa no fot dantesc d’anar paint les carns gens higièniques, massa fetes, potser gangrenades i tot, de ses nombrosíssimes víctimes, i allò per a la duració d’una eternitat si més no. Massa poc, capdecony.
Un dimecres, esperant amb tres o quatre dones pobletanes, premut per una besunya inajornable, m’esmunyí tràgicament a la comuna. Les sentia rere la porta. Exuberants insinuacions.
Com lloques, escatainen, quan riuen, les dones xafarderes. Em criticaven. Em trobaven ésser una abominació, i un pixamandúrries, i un xuquel petaner qualsevol. Res de bo.
I segurament que em trobaven pudent. Cert que...
No ho podia impedir. Havia oimés, a cal mestre, on feia alhora mitja dispesa, menjades per dinar mongetes. Abjecta botifarra negra amb col i seques. Sense safranòries. Les safranòries es veu que ajuden a fer menys de pets.
«Perdó pels licopèrdons.» — demanes als altres llops.
Ambtant, elles llordes, salaces rai...
«S’ho fa amb la dispesera? L’home es ferí i ara no hi és tot. No hi veu de cap ull. La casa a la xamberga. Tot s’hi val... I la nena petita, quins traumes, quins com se’n diu, estigmes, estigmes psicològics, no pas, cavà?»
«Escolta, preciós, au, que no ha estat re. Només m’ha fetes, tot passant, pessigolles a l’entrecuixa. Si hi ha lleixats estigmes és perquè ses mans deuen ésser diabòliques. I els diables porten banyes, acontenta’t.»
Encar enraonaven de manguis? Que potser em veuen el futur...?
En llur contínua xerrameca, les dones per força esdevenen, de trast en trast, oraculars, com se’n diu, sibil·lines, profètiques. Per força, com dic, car en diuen tantes i tan eixelebrades que prou en deuen encertar un bon percentatge.
I de l’estàtua, què se n’ha feta? Per què no acusaven de la pudorota l’emperaire? El cruel emperaire africà dels temps dels romans i tot. Li coneixia el nom, tret que no el recordava llavors. El mestre el tenia d’exemple per a la classe, amb els altres idiotes herois de la bíblia (tots els herois han estat sempre repugnants idiotes, qui parlaven el fastigós algaraví dels invasors, i han ops o necessitat d’esbirros múltiples: O sia, a part de la ferotge multitud idòlatra, un bon escamot armat de llepaculs sevirs augustals, tots (els herois, doncs) emmarcats en fotografia projectada damunt la meitat interior d’una col sencera tallada pel mig, amb el nom de l’adorat, i sota, en mots daurats, l’expressió «Mon Chou».
Per exemple, «Pepet Heliogàbal, Mon Chou.»
És clar que fos possible que les dones si se n’adonessin, de la seua presència. No gens propenses a apreciar les ‘obres d’art’. O a creure’s les ximpleries dels professors de pseudo-història — ‘sagrada’ o de les les altres. En això ben fet que foten, tu.
Una rossa esprimatxada obrí d’una revolada la porta de la comuna. Em va fer sortir amb una puntada, es veu que no s’aguantava la caguera. Escatainaren les altres lloques en veure’m mig cordat, amb la ceba fora. M’embotia tot enrojolat el tros de camisa blau cel bragueta endins, i m’asseia a la ‘meua’ cadira, no pas abans que aprofités que passava part darrer l’ídol per a fotre-li un bon garguirot a una de les natges — nues, com tot ell — amb una cigaleta minúscula, que tanmateix (estrany!) no feia riure les lloques.
El soroll metàl·lic que feu fou sòlid, inequívoc: Existia!
L’estàtua era pràcticament buida part de dins. Qui sap què s’hi podria? Potser el tètric dentista hi llençava els múltiples queixals corcats i fragmentats (amb les purulentes secrecions dels abscessos corresponents) que extreia a terminis, bocí a bocí, els dimecres de tortura, tornant d’estudi — l’un dimecres sí, el següent no — i així anar fent, eternament.
I les nits, d’insomni. Amb mal de queixals, àdhuc absents. Els manes nocturns qui se t’acarnissen; tots els monstres qui eixien de les negres parets amb forques roents t’hostilitzaven el crani... Era per a ells com un coixinet de cosir...
Anaves a cal dentista sense dolor i n’eixies com ara escorxat. I ta mare, cada mes, damunt, pagant-lo. Els metges, engalipades rai. En això sí que en són experts.
I ara m’hi trobava... A l’hortet del padrí esdevingut breument el meu...
Pels intersticis de l’eclèctic elèctric fangar, els daus del destí et duen a estrats insospitats, on els col·loquis entre savis insectes, qui escriuen les erràtiques cròniques de la ‘insectitud’, et sedueixen per llur seny excels.
Em trobaríeu llavors intensament embarassat, avergonyit, d’ésser només un home, un individu perennement frustrat, amb massa de cobejances i enveges barallant-se-li ensems, i parsimoniós d’allò pus en secretar cap bona idea, mentre ells, quines meravelles d’elocució, els aforismes brillantíssims irrompen com laves de volcans qui giten fel, emprenyats per l’estat lamentable on els bípedes no hem transformada i estuprada la innocent esfèrula.
La venjança de l’insectitud damunt la humanitat farà estralls irreversibles en aquesta. I massa poc, direm, els afeccionats a aqueixa. Si allò fos un partit, quin tacó no rebíem! Com cal. Tot i que no n’aprendrem mai. L’ànima corcada de naixença. Els nostres instints, els pitjors.
A quantes fins del món no resistirem encar? Hom sospita que la darrera serà la bona... Tothom amb dos dits de senderi la tem, se n’adona que s’atansa, ponderosa, ominosa, inexorable...
Per les palatines galeries dels escarabats hi farem, els quatre efímers sobrevivents, gaire de nosa...? Potser hi passarem, xino-xanet, desapercebuts... Tant de bo...
Distants, remots, obstacles, vinguts de mons abstrusos, reapareixen i ens entrebanquen la cursiva correguda que adés (ans els obstacles) no ens costava pas tant ni pensaments d’acomplir. Tasca com més anem més àrdua. Les llàgrimes i els fums acres no ens lleixen albirar la ruta. Els abissos i cràters de les vores, voraços ensenyen les negres dents.
És com si l'energia em fes figa, com quan el doll del broc de l’aixeta es veu estroncat pel tur de l’aglomeració d’idees. Igual. Un assortiment d’adotzenades casolanes tenebroses memòries m’obturen tot impuls. Les implicacions subjectives esdevenen catedralícies. Allò em sumeix en una consternació que, al seu torn, em vol tremolós, si doncs no convuls i tot.
Amb allò, d’amagat, el melic, com quan sanglotes de pena, estic segur que fa guerxines... (a qui?) (a la samarreta; a qui altre? no hi ha pas ningú més, no les farà pas als microbis de la pell, li caldrien millors ulls) (a qui? al melic...?).
Em feia l’efecte que només donàvem voltes. El món, l’univers, l’esfèrula, els esments, els sentiments, la farsa del viure... Sempre caiem al mateix bertrol. Mai no traiem l’entrellat.
I això que li n’havia dissuadit. Que no s’inscrivís mai pas per re del món a cap mena de secta idiota. La vàcua fatuïtat dels ritualistes, prou hi caiem sense ni pensar-hi un segon. Condemnats de natura. Rodant, rodant... I llavors ens planyem que ens roda el cap. Tot roda. Quan s’aturarà aqueixa maleïda roda...?
M’he hagut de seure. Marejat. Cada objecte, ninot tossut, ludió, girant, reverenciant a la babalà. I jo agemolit, coulrofòbic (amb una aversió als histrions i pallassets, als dandis patorrats, i als petimetres i a d’altres pantomims, i pitxirrilis i nyigui-nyoguis, i barliqui-barloquis. I els baldufa, i a tot allò que es belluga massa).
Per la finestra, mainada empastifada de colomassa; un titella que se sotraga la butxaca per a sentir-hi dringar la ferralla; al port, aplecs de vaixells que espatllen la qualitat de l’aigua. A les portes, drames trivials. La veritat és que quan els fills ens volem fora, els pares ens hi empenyen. Per a tothom quin descans.
Com en gairebé tota distòpia, el territori sencer hi és un ermot, un ermot que esguardes per força de faisó molt pessimista.
Parrups i remors de vesper t’hi atracallen el son. Irritant ecolàlies eclesiàstiques que t’atenyen el pinyol del cervell i t’hi fan concebre les més vexatòries idees. Provenen, els solemnes xerrics i brogits, de les màquines vives qui et volten com insistents cacodimonis intersiderals. I no s’hi val pas a pujar a coets per a fotre el camp enjondre, on t’hi trobis per casualitat qualque calma, qualque pau... Qualque oci.... Amb aigües cristal·lines i figueres feraces. I on, aprofitant l’autoritat i les foscors, els malaurats batllius de nit no siguin ells mateixos els lladres i assassins qui pretenen d’enxampar. (És a dir, t’hi trobis el mateix. Hom fuig i es troba que de què li ha servit. L’ermot semblava anar per dins. I el projectaves...) Les ombres qui per llurs carrers negres transitem, somnàmbules, hem, al fons del cor, un perenne pressentiment de pèrdua total, d’una desferma general de la brutalitat atàvica, i encar, doncs, d’una altra fi del món. I de sobte, la parella uniformada i densament armada, ens assalten i estupren, i ens lleixen per morts.
Ens aixequem potser amb l’aurora, bo llepant-nos els alifacs, o, si són en llocs inaccessibles, torcant-nos-els amb braços artificials, empescats traçudament aleshores, amb els objectes si fa no fa llargueruts (rumbois, dalins, i crosses, i llençats membres metàl·lics) part de terra ensopegats.
L’escenari on ara s’escau l’acció s’ha vist, amb els anys, alterat: És com ara si s’escaigués a un congost quadriculat: Els quatre precipicis que el delimiten s’han incrementats en fondària, amb quatre fontanelles ara, enmig dels quatre abruptes murs, que ragen, es veu, llet, mel, fel i sofre...
Escenes al·legòriques se segueixen. Tret que no val pas a caure per cap dels penya-segats, ni que fossin el de la llet ni el de la mel. La mort és segura.
I tanmateix els actors de dalt, quelcom, un deler irrebatible, els ha atiat a patir conflictes continus, i s’etziben unes píndoles que déunhidò...
I això tothora a frec d’abís. On tard o d’hora tots han d’estimbar-s’hi.
Rampellut, un llamp s’és fos, i amb la mateixa pressa que suara s’havia encès. Quants de morts daltabaix pel perillós esglai?
Ineluctable brevetat del viure. I ineluctable inductivitat: Una cosa en porta aleatòriament una altra. A part, i per començar, totes les atrocitats perpetrades pels eritròcits i companyia...
Som-hi, tant se val, recacegéssim l’estat deplorable dels interfectes, si sabem on són. Car massa sovint són amagats a llocs del tot inescrutables. Tots els indicis dels incidents més aparentment enigmàtics són, nogensmenys, fàcils d’escatir: Car només cal suputar que un monstre inexistent de beutat, en temps arcaics apellat Nèmesi, n’ha d’ésser gairebé sempre a l’embrionari origen. Tots els orígens no són embrionaris?
Nèmesi se’t presenta a l’esment perquè sí, tot d’una, casualment, en forma d’idea idiota i flonja que se t’insereix pels intersticis i replecs del cervell, i llavors hi creix com inaturable tumor maligne i hiperbòlic, pleonàstic... Fins que vol i exigeix, com sigui, peti qui peti, retribució; retribució immediata — o esclataria.
I abans el crani no els esclati, els assassins passen a l’acte irredimible. I occeixen l’adversari, massa sovint imaginari.
La treva del tramvia (que fa tranquil·lament la seua via) retorna a llur consciència...
Fins que no hi desenvolupin potser el tumor pròxim, i se’ls consolidi i els esdevingui prou vehement i ditiràmbic per a empènyer’ls de bell nou a l’execrable acció... Set insadollable de càstig (per als altres.)
Quin alliberament per a tots els assassins en flor (en flor boja per a espellir-se), amb l’adveniment de les guerres que els justifiquen, alhora atipant-los. «Guerres, us esperàvem amb candeletes!» Nimfomaníacs del folgar amb la Mort.
«Folguem?» — dic.
«Folguéssim!» — diu.
De fet, els sàtrapes de l’avior ja havíem el pressentiment, coincident com segur ariet, sòlid, robust, no gens dispers ni disseminat, que tornaríem a la vida: Que refaríem a reculons el cerimoniós seguici que ressegueix les vedrunes que emmarquen els llocs sagrats. De sebollits a insepults, d’adob antic a arbre florit, i que ens repetiríem a la història fins que els humans en sabéssim prou, de destruir altri, que ens poguéssim a la fi destruir ensems. Tots plegats. Ningú viu. Deler de mort mai prou assuaujat...
Fins ara, ah, quin descans! Si pogués ésser, eternal.
I doncs, ran d’un altre serial de despropòsits, en tot el batibull de la preparació per als sacrificis multitudinaris, contràriament, a la pell dels acollonits com jo (amb el dubte d’haver de sospesar cada segon la perillositat de cada acte, dient-me: «Quantes de grosses d’ous m’encabiria a les butxaques...? I si llavors caigués?»), calamitosos cromatòfors s’hi exclamen vivament, i desfermen totes les alarmes. No. A les guerres dels altres no se’ns hi perdia re, vós!
Amb les cordes de l’emoció, els tendons de la passió, tocant, estridents i cacofònics, himnes idiotes, els imbècils volien la guerra amb tota la ràbia. L’odi que els ofegava fora sadollat potser per alguns mesos. Com més enormes les matances, més benaurances per als bàrbars.
Així, mentre ells febrosament i fervorosa s’allisten, els nostres amb ficta febre s’alliten. Criminals, com corren a engruixir els rengs brutals, ja veient-se, amb totes les barbaritats justificades, autoritzades per llurs déus i autoritats, bevent fins al marro munions de nèctars d’immenses abundoses cornucòpies, amb riqueses robades i amb donzelles estuprades incloses, i, pel cantó oposat, els pacífics cantant, fluixet, fluixet, llaors al Sol Soleret, vine’m a veure que tinc fred, ben abrigadets, lluny de tota obtusa obscura mirada.
Una feina o altra has de fer per a sobreviure. Esdevenies esborrador d’esbossos en un estudi on ensenyaven de dibuixar i pintar els minyons. Com el paper bo anava car en temps de guerra, m’havien llogat, malaltís i tot, per a esborrar les proves, a cop de goma, hores i hores, com qui en fes palimpsests, per a aprofitar l’espai i dibuixar-hi el nou croquis o assaig.
D’estranquis, te’n deses algun a la butxaca. Per exemple aquest. El del marraco a la finestra, tot trist, amb una llàgrima a la galta verd fosca, quan esguarda, part de baix, al carrer, passar la processó sense ell, car certs ‘patriotes’ principals l’acusaven d’ésser segurament un element clandestí i subversiu, qui portava malsons als llurs fills (els dels invasors), car rugia en llengua prohibida... I qui sap quines bares consignes no amollava.
Per carrers bestialment militaritzats, ma mare m’hi acompanyava, tots dos ranquejant com veterans, i de bracet.
Goludes carícies eòliques trameses pel ventijol: Se te n’estavellen els petons, adés al front, ara al clatell,
i la boca, famolenca, et llença flames.
Ets a muntanya on els bàrbars parviscients (pobres tant de coneixement com de coneixements), no semblen interessar-s’hi. Hi deu mancar carn a botxinejar.
Sostinguda glòria de vora el cel inaccessible. Meteòrica estada la teua, tot i que hi fores ben rebut: Àdhuc els líquens a les roques hi arboraven les tricolors: Amb el groc, el vermell i l’estel blau: És la natura mateixa que fita ton reialme. T’hi trobes a pler, tot i que l’aliment hi és escàs.
I llavors sentires sons llunyans: T’imaginares els savis ratolins parits pels puigs qui tocaven els clarins de la pau.
Paisatge torpedinat arbitràriament. I com si no en tinguéssim prou amb les bombes i els aparells voladors, les muntanyes són també les amades dels llamps i els asteroides — un parell de molt gelosos elements. Mònades enteranyinades, cascú de naltres romanem a l’aguait, traient el nas al trau del seu cau, atalaiem la profètica irrupció dels asteroides i ens semblen anuncis personals, avisos clars de la nostra extinció imminent.
Com més serem, més hi lleixaran la pell, i potser l’Ombra Espellifada Amb La Dalla A L’Espatlla se'n satisfarà abans d'arribar on som. Si més no, els triats sempre seran els veïns. No pas nosaltres. Il·lusos, pobrissons. Car si hem sobreviscut, ho fèiem de casualitat. El darrer viatge a l’enlloc breument ajornat.
Davallares de bell nou. La població era pràcticament extingida. Els indis sempre perdem. Vida onírica la nostra confiant en la bona fe dels altres. Sempre frustrada.
Ocupats doncs en minúcies, oblidem la defensa amb els armaments de les darreres promocions posades al mercat pels molt enriquits fàmuls de la Mort. La Mort paga fort. Negoci segur. Tothom es deleix per matar tant se val qui. La qüestió és l’eliminació del qui hom s’afigura que és entrebanc a la seua impossible felicitat. Impossible. Empresa enterament vana. Misèries palpables.
Aquesta vida, nois, quin desastre. La terrible irreversibilitat de cada fet.
En Cronos descarnat mateix et fita la via. No ets pas cap vehicle amb les velocitats reversibles. Ets un cos fàcilment fet malbé, qui, s’hi mai ateny els vuitanta, no pot tornar als setanta; només pot anar per força als noranta — sols es pot estavellar, i llavors benauradament estroncar la malvolguda bogeria.
Sense parlar de la humanitat idòlatra i supersticiosa, a la qual voldries no mai haver-hi pertangut. Amb la repugnant ràbia de la multitud — amb energia nerviosa per a donar i vendre, els multitudinaris capsigranys, maleses rai — un deler inaturable el llur de voler que els fotin d’una puta vegada al clot de l’oblit total. I que per això porta (la ràbia sense objectiu) l’esfèrula de catàstrofe a catàstrofe — i ben tost al caos terminal.
I tu, l’eixalat, qui t’has sovint esmeperdudament plangut, qui et feies l’epilèptic i el desclenxinat. Quan el creies l’únic a qui tot mal afligeix. I et titllen, com dic, d’hipocondríac, quan, en realitat, deus patir d’un sistema immunològic que tot ho troba, amb raó, invasiu.
Nen hipocondríac, hipersensible a les dolors.
Quan em planyia del cor, el fetge o la freixura, ma mare sempre em deia el mateix: «Això només passa tres dies abans de morir» — i quantes de vegades, neguitós i angoixat, no me la creia, capdecony qui soc!
Al cap de tres dies, obedient, la palmava. I immòbil al llit, em tenia, al cap del dia, per sebollit i tot.
Fetal com en bressol, sojorn tèbiament a l’espai mòrbid de l’ominós entreson. Frugal i glacial, hi usurp els enigmàtics sintagmes del dialèctic mutant — samfaina de mots insignificants que evoquen imatges transposades a la babalà.
Somieig el meu de crisàlide qui es fa un embull: No encerteix d’esbrinar si de debò s’espelleix o no s’espelleix — o encar si ho lleixarà córrer tot.
Aspiracions i expectacions d’insecte, de qui el zel per acomplir la seua missió l’impel·leix a seguir amb abnegació les estrictes i severes lleis de la natura.
No si val pas ni a abandonar’s al cinisme inexpiable, ni a perdre l’oremus, i llavors eixir mal fet. Cal eixir perfecte. La magnètica natura s’emprenya quan balafies les teues possibilitats d’ésser... Tempestes destarotades de les quals no n’estàs pas segur que, passades, encar hi seràs, perceptiu.
I l’endemà de matí em ressonaven de bell nou les conegudes tonadetes de les carderoles, i els tallarols, o al vespre les dels rossinyols... I em sentia renéixer.
Afeccionat naturalment a l’oci, i a la composició doncs de sublims poesies... Els hiverns eixivernava, a l’escalforeta d’una espelma. Els estius estivava, ventant-me de trast en trast, molt lentament, amb un cartró.
Eixia d’entec, m’eixorivia, i faig com els peixos qui ressusciten de fresc quan plou, i es rabegen al fang amb els ulls esbatanadament sorpresos...
Talment meravellats, peixos il·lusos, qui, cada vegada, no poden sinó esbombar el crit joiós (que jo afectuosament llavors, fluixet, escarnia):
«—Incípit! Incípit!
«—Incípit Vita Nova!»
