incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

divendres, de novembre 19, 2021

Oblidats tantost (5, 6, 7)


Oblidats tantost. (5)

(Egregi, un dels podrits indígenes ens sorprengué mentre cantàvem.)

En una de mes sovint extenuants caminades pel bosc, em trobí aquell jorn, en una clariana, tot un chor virginal de femelletes sordes i mudes qui cantaven quelcom o altre amb un envitricollat enrenou de signes. Anava a passar sense dir re, quan se’m llençaren damunt. Com ens barallàvem llavors, amb totes les armes de la guerra desarmada! Carxots, esgarrapades, pinyacs, i mastegots i guitzes de tota mena, de tot estil i qualitat, dels inventats i per inventar. Em guanyarien, brutals, salvatges, apassionades, tret que llur granada mamelluda mestressa aparegué. Potser era cagant rere un roure. Fos com fos, les apaivagava en sec amb quatre signes imperiosos. Llavors (ho copsí molt perceptiu per enllumenada intuïció) els recitava, sense mots, els mots de la preclara poetessa. «Les dones tenim dret/ A ésser violades/ Per piadoses ànimes

—Moltes gràcies, senyora, però no seré pas jo qui farà aqueix tristíssim paperot — li dic, i tothom crec que així mateix em llegia els llavis —. Veuran. Prou sé, he llegits els clàssics... Prou conec que les femelles de tota era, edat, eó, i condició, heu el dret inalienable d’ésser violades per les ànimes caritatives, mes, veureu... Jo de caritat, ecs, mai; soc esquerp, adust, rònec, i insolidari; i de més a més, pitjor, sempre em fa mal la ronyonada: al mínim esforç, i haig de portar constantment faixa, i no me la trauria pas (negra i llorda) davant tantes de puríssimes verges, quina vergonya; i no pas solament els ronyons, el fetge i el cor, i les freixures, un mal horrible; i tot plegat, patir-hi rai; per això soc així, per això soc com soc, tranquil, bosquetà, boletaire, entomòleg, herpetòleg, ofiosauròleg, botànic; i no em barrej mai amb la gent, i menys amb les violables, de fet, les violables em foteu una por mefistofèlica; per elles (per vosaltres, ja em perdonareu), la temptació infernal i la condemnació eterna no s’imposen i s’instal·len; i a més, em put l’aflat, no pas tant com els put l’aflat a totes les dones, qui tanmateix, si mai els ho diguessis, et mataven a manès, ço és, a lloc i encontinent, sense pus miraments...

Havent dit mon trèmul discurs mentre, quasi imperceptiblement, anava reculant, tantost abruptament conclòs, em fotia a córrer com un esperitat. I la por que em feia, d’ençà d’aquell jorn maleït, de tornar al mateix bosc veí, on el chor d’altament disbauxades mènades virginals, en cap de llurs molt rampelludes dionisíaques orgies de ferotgíssimes cantaires sordes i mudes qui se’t llencen damunt a fer-te’n bocins, no et voldria, com dic, sobtadament mort i escorxat, com qualsevol, molt més banal, miserable, Màrsies.

Ara, de recanvi, em passejava, sempre a hores buides, per la vila. Tret que ací et sotja pertot (a cada vidre de finestra i d’aparador, i de taulell i de vidre de vehicle) la lluent calcomania d’un ull omnituent, un ull incessantment fitant-te i qui sap tot el que deus pensar, tret que, pel fet que l’ull qui tothora et fita et fiti, què hauries de pensar, tot anguniat, altre que cony, carall, redéu, peus de plom, i tant; i que has doncs de collons vigilar i parar compte, a tot instant i a tot estrop, amb atenció màxima, no fos cas... No fos cas. Immensament acollonit. Arreu i tothora, doncs, per l’ull ubic del robot, robotitzat.

Acabes que només et pots passejar a la teua cambra i a les fosques, com un ‘conservador’ eticista, i elitista i moralista, i hipòcrita i homilètic, un restret escarransit cagalló qualsevol, qui fomenta la violació sistemàtica de tot cony tant se val l’estat de maduresa assolit. Tu qui no podries ni que ho volguessis. Tu qui sempre foteres tard, qui mancares cada tren dels que esperaves o creies que esperaves voler pujar. Tu, the scum of the universe, qualcú abocat perennement a la perpètua mort, on hi desapareixes eternament. Rabejant-te en el no re d’empertostemps. Eternament mort. Quina merda de molt fotut futur. Això t’ha esperat tota la vida, aquest és el tren que segur que agafaràs ara mateix com qui diu tota l’estona. Amb aqueix panorama davant, mai! Mai no et jaquiries pas embruixar molla per cap ull de cony, ni per cap cony d’ull — òrgans ambdós superflus, innecessaris, per a la vida de la precària ment, l’única que, si més no una mica i mentrestant, creus, il·lús, que si fa no fa encar s’ho val.

):::(


Oblidats tantost. (6)

(L’ull del melic de l’alme.)

Sotjat per l’ull hipnòtic del bell melic de l’alme
Em veig endut magnèticament enllà dels més alts núvols
On tota angúnia ni ansietat se’m calma.

L’impuls instintiu fent-me estranys catúfols
Se m’adorm finalment i ara en òptim reialme
Lleix passar de les passions els brúfols
Per a atènyer l’indret on hom feliç la palma:
Gloriosa planúria on mai els vents són rúfols.

Hom hi gaudeix sempiterna durada
D’una vida sense seriositats.
Tot hi és beatitud de beutat molt gruada
Qui neda tota sola pels almucantarats.

Tragèdies no n’hi haurà — tot hi serà aura
La nova edat s’instaura — enlloc no hi sura gaura.

):::(


Oblidats tantost. (7)

(Episodi suburbà sense que hi regni l’enveja.)

Entre llençols i flassades, zap! L’atleta intrusiu amb una irresistible (diu) pruïja per a penetrar carn tendra.

Perdoni, li diu ella, però ja ho veu, no solament soc verge, abans-d’ahir fiu els setanta-sis anys; així que feinada, rai. Per a vós, vull dir. Per què no aniríeu al llit d’una nebodeta qui viu no gaire lluny? Ja us en donaré l’adreça, ca?

Mes atès que ja em trob ací, per què no ho intentaria? Un forat o altre força adient hi deveu tindre per a la tasca en funció?

Si entenc què dieu, si fa no fa, el que voleu és què...? Ficar què a quin forat...?

Teniu raó, padrina. Amb tantes de disquisicions, totalment destrempat, i au.

Pobre atleta sense prou salut ni embranzida! Compadí ella.

I ara l’atleta (qui es deia Blums Bori, de mal nom Borinot Bumbum), qui fins avui s’havia sentit no pas poc civilitzat, i ara se n’adonava que era un pobre desgraciat barbàric, qui de més a més volia violar vellardes quan dormien dalt de tot, al catorzè pis pel cap baix, assolit bo i escalant com talla-robes en la foscor l’escrostonada façana del trist edifici als mèdols més llunyans de la mediocre provinciana vila, on l’escarit enllumenat municipal no pas que hi arribés sinó molt escadusserament.

Anant d’esme (no hi arribarà mai, tombarà cap a un altre carreró polsegós força abans de les envistes) vers ca la nebodeta fresca, cogita en Borinot, bo i xutant pedres del camí, que els fòssils del soler no són sinó pedres presumides, i la raó que té, no cal dir.

Al marge d’un tros del camí, ara, sanguini i ganut, voldrà pescar-hi una mora d’esbarzer, o potser un gerdó o riber qualsevol, no ho sé, en tot cas heus que arestes punxents trenquen el silenci de la nit; el crit d’esglai ha despertat els gossos, els vigilants, les serps, les guineus, els mussols... I alguns paons, els esgarips esfereïdors dels quals, també deunhidoneret.

Escondeix-te a l’ombra més densa, Borinot, i no te’m belluguessis pas fins que la clamor no s’extingís, ca? Cel brom, vent pluig, llampucs, nit sense lluna; ni averanys ni agalius no gens bons, vós. Calmem-nos a un receret tranquil...

Mes vet ací que de l’ombra afòtica li ix de sobte la visió de la rosseta no pas vestida sinó amb una samarreteta de tul finíssim, vaporós. Lleugerament colrada per les nits de lluna plena, duu un collar de garrofins i un pomet de resedes a un cantó dels cabells fosforescents. Va peu nua, i els noranta-nou fòssils ambrats del soler dels voltants se li entortolliguen fins als turmells com llenguts i queixaluts escurçons.

Li llença en Bumbum un penós esguard d’anèmic camàlic qui, tronat, feny qualque mal al cor molt perniciós, de tal faisó que ni l’esquelet no pot portar.

Li diu, arruïnant-se la rombal estructura, mig desmanegat pertot, No em féssiu mal, senyoreta, ja no valc per a re; guaiteu, àdhuc l’atzeb em duu crosses. Se li desbraguetava, i efectivament, el seu atzeb no pas que fos destrempat, és que ara havia pràcticament desaparegut del món dels existents, cruspit de viu en viu pels ferotges budells d’un paltruu tot agitat.

La visió fantàstica de la tampoc mai encetada donzella de les tenebroses nits, la qual, ara, més que no pas de samitell, sembla embolicada per fastigosos ftalats, se li’n riu, estrident, i sarcàstica, al nas. Un atleta com tu, no em facis riure! I li fa l’immens favor d’explicar-se-li una mica, car prou es temia en Bumbum que no revisqués l’episodi tan traumàtic de la seua joventut, quan, volent, vint-i-tres anys tocats, haver finalment relacions sexuals amb el sexe oposat, llogà una prostituta anciana, qui li deia, amb veus sibil·lines, Això rai, només et costarà un pèmpim, i que més tard descobrí que li havia entecat el cos amb mantes de xacres i brians i malalties, a part d’una legió gairebé indesencastable de cabres qui s’hagué nogensmenys d’occir al llarg dels mesos a raigs i fregues insistents de DDT.

Continuà la sinistra poncella d’urpes i ungles esmolades fins fer-ne bisturís que d’una esgarrapada (te’ls tonc i tolc, Torquat!) et tonen i tolen artèries i tendons, No fa gaire rebia una trucada enmig de la nit. La tieta em contava, des son llit sollat, com, amb dits i artells, escalaves, simiesc com cap eunuc qui en serrall interdit entrevé clandestí les esclaves qui s’entrenen d’excelses almes (tota alme engrescadora dansaire de ventre fimbradís, mai no gens gaire velada, amb tuls espantadissos, vaporosos, ca?), escalaves, diu, no pas entre esclaves, ara, llavors, ans al bell mig de la negra nit, per murs inhospitalaris, els vint-i-quatre pisos plans de la façana, per a envair-li, finestra endins, subtil i furtiu, subreptici, la intimitat, i em burxava doncs l’orella que t’assassinés rere la cantonada més fosca.

Aquesta? féu l’atleta.

Justament aquesta, i tant, li respon.

Perdoneu-me, beutat, alme delicada, no us m’enfaristoléssiu pas més; mes prou deveu saber que els atletes d’excepció som tots altament depressius; quan ens agafa l’escanyadora melangia som capaços dels pitjors suïcidis. Som bancarroters de naixença, perdedors de mena, i, un pic amb aquell estat anímic, malament rai. Malament rai. Com qui diu, apodícticament dignes de commiseració. Cada goig de colós idiotament triomfant, ens esquitxa de mancances; i ens reconeixem insignificants; com més guanyadors, més destrossats. Ens és totalment idiosincràtic. Res no ens consola, cap garrafó d’estupefaent, cap verí ni cuinat ni cru. L’ànima llavors no és tota sinó un vernís ratat, darrere no hi ha sinó afegitons, pedaços, parracs, de desesperació. Hom guilla. Hom guilla sempre, lluny, enllà. Hom es fuig. I es fica en les pitjors vicissituds. Car com et fuigs? Maleïda perdició de l’haver nascut no pas insecte, ans això que indesencastablement no ets! Tothora condemnadament clavat a tu mateix!

Molts de fatus, asinins, paralipòmens servits d’excusa, company, féu, seriosa, l’alme perillosa. I l’eunuc tremolà.

I si... Digué, en un balbuceig acollonit. I si la delitosa tietarrona vostra, la vostra molt devotament benvolguda tieta, ho hagués somiat? Si fos estat un meteorit negre que li hagués caigut al llit? Un meteorit hauria despertat qualsevol. Els meteorits són molt alarmants. I duen nocturns somnis terribles. N’hi ha pel cel, per l’empiri, esbojarrades fonts còsmiques qui en ragen esmeperdudes, junt amb les misteriosos partícules apellades difícils; tremolen com àleps i quelcom d’embrionari les embolica...

Quelcom com ara fastigoses pells de ftalats...? replicà l’ominosa erta dansaire, amb el coltellàs a la mà.

De ftalats? M’ho trèieu del pensament! Sou pitonissa, ja ho he dit.

No pas, tanoca, que sovint penses en veu alta.

Ah. Ho veieu? La depressió et fa fer coses... Tens el cap a tres-quarts de quinze, i et fiques a pujar com astorat llangardaix trenta-quatre pisos amunt...

Amb prou feines dotze...

Oi que sí? Exageracions, un altre símptoma. Pitjor que anar pitof. Que portar cap trompa. Un cervellot capgirat. Tot ho pensa a la biorxa. Camines adormit, com se’n diu, somnàmbul. Perdut al malson. Ca que amb els somnis i malsons hom torna, com ara arqueològicament, a la més pregona memòria de l’espècie? Quan els perills personals eren més immediats, amanosos, i per això possibles de rebutjar, de lluitar-hi, o de fugir-hi? Ço és, d’eixir-se’n doncs, sinó incòlume, viu? Els perills que correm ara són massius i no podem fer-hi re. Bombes atòmiques, guerres, exèrcits, passes, infeccions, climes fets malbé, terra mare agressivament putejada... Tot al món ens vol morts, i tanmateix ens trobem indefensos. Tot depèn de la voluntat dels qui (la merda del món, els maleïts qui suren dalt de tot, els lladres assassins) ens condemnaren, amb llur avarícia, llur cobejança, llur mania genocida, a ésser víctimes sense remei... Lleixeu-me per caritat tornar a mon cau... Us me n’apiadeu, si us plau. Si us dic que no ho faré mai pus. Que vigilaré la façana de l’estimadíssima tieta que cap altre atleta deprimit no gosi, malaconsellat, assajar de mica grimpar-hi... Què us penseu que puc fer? Altre que anar a escorxar el gat, i no pas a ca meua, que no en tinc...

Ah no? I on mateu l’araig? A cap racó del carrer? Pels esglaons dels cancells? Al llit de qualque altra vellarda indefensa, a la seua voreta escaguissadeta?

No pas, no pas. He descobert un indret idíl·lic. De somni. Potser el descobria somiant i tot... Un viarany inconspicu, a la vora de la carretera, endinsant-se a un bosquet... Rere les entortolligadotes soques dels magnífics roures centenaris... Els bons i millors nòmades i cercamons, de moment sense sort, ens hi arribem, a poc a poc, com qui no ho vol, vespre avençat, quan la llum minva, sense que ho sembli, a clapar-hi... Només a clapar-hi. Damunt els nostres clots ja hi hem lleixades les flassades verdes i blaves, castanyes, colors fosques... I quins sons llavors més famosos, senyoreta! Les escorces magnètiques dels roures protectors, les flors espurnejants com joiells elèctrics, llurs sublimment oferts calzes joiosament espetegants, les espectacularment somrients rels enrampades, els clots calorífics... Enlloc s’hi està millor... Els companys silents, anònims, quiets com molt amables serpents... Ningú no hi ordeix, irascible, com es veu que s’escau tothora a la vila, episodis molt repugnants on la merdosa gelosia és la que regna...

Em descrius un mitreu? Un pritaneu? O és tracta d’un altre panteó de celebritats ignorades? Hi triomfa la sola invencibilitat del clandestí clostridi? És un supermercat, amb canalla poixèvola, exigent i emprenyadora, altrament mancat de tota mena de queviures? No s’hi ven de franc altre que paràsits i microbis, pestes selectes i escollides?

No us em creieu...? Gens...? Ni molla...?

Zero. I puts.

D’aflat? De baix? És la por, deessa!

Fila! Toca!

Mani?

Desa’t! Fot el camp! Osta! Corr! Corr! Corr, atleta, corr!

Mercès. Agraït. Gràcies! Gràcies! Esbufegant-me! Esbú... fegant... mmm...

(Se li aprimava la veu, lluny.)

):::(


dissabte, de novembre 13, 2021

(3 i 4 d') Oblidats tantost




Oblidats tantost. (3)

(Closca coruscant i bombolla de llet.)

La fi, la fi s’atansa
S’ha enferritjada la balança.

Per irritats torrents en foll vaivé
Embriac endut ocell de paper.

Endut embriac per sobtats embuts
Paper d’ocell glopejat pels assuts.

La set dels assuts
Ens té tots beguts.

Írrits i rats
Tots retratats.

Errats i no
Som al retrò malbò.

(—>)

Pèrdues excelses de llefiscosos líquids de les nafres balderes:
Icors i sangs i limfes n’ixen, a lloure se’n sobreïxen, de llurs lleres.

(—>)

Navegant pòstums en bioluminescents i coruscants closques de nou, per llimbs afòtics en rius de gasos, en bombolles de llet rutilant se’ns presenten, al zenit de la nit, d’aspecte equívoc, amb amble desmanegat, surant en la buidor, esbarts d’enterramorts i roba-tombes, estireganyadament lents i a tentines, com ara tristament emmanillats a les poètiques mucoses de la saba dels fosforescents arbres funeraris. Vaporosos genis són de dimensions tanmateix serioses, logicistes estrictes qui reneixen oceànics a pruents seqüències botàniques.

De llet, en bombolles eròtiques surant, que ens pessigollejarien els qui no sonen, si encar ens en pengessin. Tant se val, tampoc no se’n segueixen tubulades seqüències.

Eren nostres closques taüts, la pell dels quals emet, tot al voltant, llums espectrals, a propòsit fetes per a acollonir precisament els espectres qui ens voldrien envair per a cardar-s’hi, cementiri selecte, l’estàtic nou llogater. Tan estàtic, ell, com un enze, i doncs vulnerable, violentable, rai.

Els morts tots l’espifiàrem, i àdhuc l’espifià ella, ma mare; i, en la darrera empastifada, quan s’escau que l’espifia, i perquè no vol que l’espifiï, prou me n’adverteix, del greu perill, i tanmateix, si ves, l’espifií; com ella hi aní i hi queia, tomba oberta, nova ànima en pena.

I és que els advertiments perquè no et moris, ni mai en cap temptació letal no et fiquis, no han servits mai de re.

A les fosques les fulles s’hi tornaven mans, i les mans clarejants assajaven infructuosament, preses pels prims punys, d’envolar-se en la bufetejant tempesta, per a esdevenir-hi, en l’esbojarrada llibertat, pallussos papallons o elegants i delicats rats penats.

No és cap rellotge, el dalt al·ludit mecanisme; és un contrarellotge; no mesura els temps, és a dir, els eixamplaments de l’espai, els desmesura, els malmesura, gens res no en mesura, diu sempre exactament allò que li passa a l’instant pels mecànics collons. A la babalà. Si l’encert, l’endevín. I segurament, atesa la infinitat dels espais infinits, ni d’encertar ni d’endevinar, mai res gens. Només en puixconsir, com tothom, creu mai endevinar res mica. En avantconsir ningú, ni ell, mecanisme últim, cap mena de merdeta no encerta.

Fragments de recorregut corregut, sostingut assaja, mecanisme emfàtic, de sentenciar; debades. Concebut amb atributs de guerrer incendiari, marcat al ferro roent amb acadèmiques entabanades, hauria pogut, tret que com tot jutge és boig, oferir veredictes de condemna exacta, per comptes de què es perd, entusiasmat, en el xivarri de les fungibles, tantost esfumades, xerrameques fades.

Mecanisme inútil, el trobàrem rere els monuments, cardant-se amb les dents (els queixals li paraven massa lluny) forassenyats individus qui es debatien sobiranament etzibant inservibles guitzes. «Quin galdós debut!» — vàrem dir.

«Rere els grans monuments a les fictes glòries diverses dedicats, sempre hi pots nà a pixar. Ningú t’hi emprenyarà. Hi pots nà a cagar, hi pots nà a cardar. Hi pots nà a te la pelar. Bo i esperant, si ho vols, que els efímers badocs del davant, amb la bona tranquil·la nit, pirandó tocat no hagin. I llavors, omissió movible, buf negatiu, arronsat, arrimat estretament a tota pedra, tornes, larvàtic, a la teua polsegosa capseta de somort racó de museu, on ets eixut espècimen qui ningú mai no guaita.»

Pertangueres adés, temps de regalat oblit, a les larvàtiques excrecions del llegendari hedonista, excrecions qui esdevingueren lucratives, car sovint, qui les comprava, hi trobava, de cops, bucòlics reialmes de dimensions microscòpiques tanmateix molt apreciades.

Mon cor, un rau-rau de bales que es deleixen per col·lidir, somiava, capseta del taüt amunt, que, sortós bordegàs, aquesta vegada cabut hi havia. Hi cabia, tendra capseta.

La capseta de tou tendrum on les dones hi desaven alhora tota l’abundància de la molt benèfica Banya, i ai, totes les dolenteries, malalties i brutícies del Gerro de l’altra putarreta, na Pandora.

«Ètic, el mort s’etivocava un cop més» — escriuré en el meu diari. «Diari Sexual de l’Abstinent radical.»

Capseta de meretriu amb cara de monstre i cos de quimera. Amb ardor em vimeteja. Em diu de truà, rufià, ceballot, dictàmens gens abstractes d’exemples domèstics. Tot tremola i hi tremoles.

Fica-t’hi bé, agafa-t’hi fort. El tel·lúric globus sencer trontolla llunàtic amb els divins sotracs del swing. Àdhuc els creuclavats a les icones belluguen els endurits tendrums. I als cementiris dels rics cada àvol despulla sacsa els diamants com als tolls els renocs d’ulls adamantins. Pobra canalla, poc s’esmen gens que tost se’ls abatrà damunt la molt maligna crueltat dels maleïts criminals qui envers els orquestrals batracis ja drets i fets, de cobejances, en coven de molt horribles; batracis joiosos i enjogassats de sobte robats de l’innegable luxe de llurs bons verins a llurs ben mullades llars mateixes. Món dels invasius esclafadors qui t’esclafen i t’espremen com molt tou coixí.

Coixí de capseta de taüt bioluminescent.

Impràctic poeta, de femer a femer, no sé pas si te’n recordes, anaves saltironant; n’hi havia pertot un fotimer, i hi saltironaves a betzef; cada femer t’era un roman à clef; cada romanç en clau te’ls clavava com un clau; un clau absent car era espiritual com l’aigua del meu canal que no rega sinó no re amb tota la mala fe.

I ara m’estintol com saltamartí per a caure de morros al marro del vi.

):::(


Oblidats tantost. (4)

(Se’m moria el sòsia fa unes nits.)

Se m’ha mort el sòsia. No pas el soci, el sòsia. L’edat que portàvem era si fa no fa la mateixa, fotíem la mateixa cara, els nostres cossos eren pareguts del tot. Tothom ens confonia. Els seus amics (força) venien a contar-me llurs penes i goigs, i els meus (ben pocs) a ell els llurs. Érem, això també, de tarannàs ben diferents. Ell molt sociable, eu molt adust.

Això en sé d’un poc amb ell parlar-hi: Espàstica dolor se li espelleix sovint al païdor, com a mi. Tràgica panxa. Llavors d’això es morí, i aviat d’això em moriré.

El coneguí, doncs? Com a conegut i prou. Passant pel carrer, ens saludàvem (no pas sempre, però; de vegades, ell o eu, fèiem veure de no veure’ns). Encapsulats cascú en el propi ordinari masoquisme psíquic, mai no connectàrem sinó molt superficialment.

Vaig descobrir el seu nom sencer anant a veure-hi la placa de la seua tomba. Una plaqueta minúscula, una tomba negligible. Home al capdavall humil. M’hi emmirall.

Hi deia:

«Em dic Carles i em dic Reig
Raguí al món en forma humana
Tot és la sort del sorteig
I el que hi fiu la sort ho mana


I darrere hi deia (la curiositat em féu tombar la pedra i hi trobí l’altre escrit, cursiu, que es veia ésser un resum de sa vida):

«Vaig perdre un ull i em lobotomitzaren
Pintí amb colors molt vives miniatures delicades
Home ardit no gosí tanmateix de nits defensar-me
Per comptes de què m’amagava o fugia
No fos cas que encar perdés l’altre


Evidentment, mercès al fet que fugís o s’amagués, amenaçat de nits per àvols fantasmes, invasors o bòfies o brètols o boigs, reeixí si més no a no perdre ni l’altre ull ni l’altre lòbul al cervell. Fou, cal concloure, un home aproximadament intel·ligent. Com eu.

Si l’enyor, dius? Home, lleugerament.

):::(


divendres, de novembre 12, 2021

[1 i 2 d'] Oblidats Tantost




Oblidat tantost. (1)

(Sorry, don’t speak sharnekian.)

Cada matí, davant el seu suquet a la taula de la cuina, fa un torcebraç amb el crònic trofeu, un vella pistola, i prem el gallet, i espera el millor, ço és, el tret que el torna a la perfecció de l’abans néixer, mes fins ara no ha fet sinó figa. Es trau la serp de la natgera on se li rabejava de sòlita gatzara i se la remet a can seixanta, ço és, a la collonada, on presa de vertigen es voldria esborrar de les cartes marítimes com certes antigues heroiques nissagues qui en degenerar’s balafiaren els coneixements adquirits en ridícules disbauxes i percaces d’honors, ço és, misèries fastigoses. Amenaçat letalment per qualque revelació o altra — tret que què és una “revelació” sinó carrinclona logorrea, ço és, incoherent diarrea mental típica del boig, del fanàtic, del cretí, de l’ignar més cras? — sospita sense cap raó que la matèria fosca de l’univers, que es veu que compta com a pes pel vint-i-set per cent de tot el que hi ha enlloc, i és la pega negra que fa que les galàxies mateixes siguin capaces de guardar durant un cert temps un cert equilibri ans tot, desajustat, no se’n vagi a l’infern, no és sinó el moc del cony a les ungles d’una fetillera enorme com allò que no hi ha. I qui el convenç que no és gens decent de demanar que el prostitut us torni l’emolument setmanal si comet el pecat apellat jurídicament “regurgitació de lleterada”? I ara davallarà al vivari i, d’entre els maleïts, n’ensumarà el grau de gregarisme i belleu en premiarà qualcú amb qualque cacauet que duu a la butxaca, i dropejant pel pedruscall, n’escruta ara doncs la flaire i conjectura que el plany d’un dels condemnats s’assembla massa al crit d’esglai del cauet qui, misteriós astrònom, dropeja com ell pel cel horrorosament expansible, i llavors, com fa sovint davant els desgraciats, que digui: Sorry, don’t speak sharnekian, i escampi en acabat les teranyines a garrotades força versàtils, ço que alhora és clar li serveix per a fotre una mica d’exercici, car encarcarat ell rai.

Pujant del soterrani es transforma en bisbe qui, a tall d’idiota, tingués coll avall la veritat i doncs, de tot, en sabés més i tot que qualsevol altra formiga. La formiga passa pel crivell tota mena d’ignomínia pol·luent, ço és, colonial, i nòmada i col·lectiva troba sempre a qui titllar de culpable, on, llavors, el glaça espontània amb productes heterogenis que expel·leix per l’espiracle. I en eixam perfectament coordinat renega de tot déu i s’erigeix en conqueridora de l’espai latent entre la lluna i Mart, i això no és re, mentre un bisbe què és, qualcú qui s’ofega totjorn en bassiols de merda.

Se li aixeca devers el clatell qualque vagament catàrtic vent de penell, i hi insisteix, rebec, dient-se que no es vol pas retut a l’atmosfera, fera infame i afamegada. Afamegada fera infame com l’erràtica serp qui li empaita tothora el ses i qui en la neu pixada de la pell sovint va esvaint-se-li en un desdibuixament espectral, de tal faisó que llavors no sap del cert on li rau, i prou li cal alfarrassar i escatir on troba que el bec i la llengua, no pas bífida ans denticulada com la ràdula del pop, l’enceta i l’escorxa, per a llavors, sí, interrompre’n si pot l’estrall.

Mentre de la foscor cimmèria de la claveguera del vivari, emergeix, aquest cop fet cíborg, el clàssic gloriós macip qui adés fa una eternitat per aquest mateix albelló no acomplia la més prestigiosa encar de les evasions. Com un pont apoplèctic qui avancés a les palpentes, xipolleja a pleret i matusser damunt la sopa de femtes i se t’atansa. Ja pots tremolar, com piròman als vudús i a d’altres clínics potineigs al·lèrgic, car quiets coets és possible que pugui llençar o, si això doncs no, d’altres abominacions i afliccions com ara la pesta qui s’estén per contacte — quin acudit macabre per al teu vivari atapeït — amb úlceres gàstriques i quelcom consumptiu que ix onsevol i a l’encop, o àdhuc, amb el zel i l’eloqüència de l’automanumès esclau, la llavor de la revulsió envers tot idil·li ni paradís artificial, i en canvi la bondat del deler fugitiu.

Absort o hipnotitzat pel foc follet de l’abdicació, temptació perenne, cau a la tomba i malda per a deseixir’s de tantes de noses i brosses com se li abaten plogudes de la selva, i no n’omet cap, candi com el lleig i geperut Tersites qui, volpell i empobrit, i tanmateix ric i armat per l’angúnia mateixa que desperta la seua repel·lent aparença, gatxó de tremp provat en tota dificultat, pot, no gens ficte, tot tabú trencar, i com qui s’arrapa a allò que roman del naufraig, es vol simbiòtic, i se sap doncs presoner, com tot propietari, del mateix vivari on la seua rebel·lia duria al mateix enlloc on no durà la dels il·lusos alçurats.

Osmòtics els tentacles del cosmos atenyen els atzucacs més amagats, àdhuc, entre els altres monstres violents, esguerrats i escarransits qui hi repul·lulen epidèmics, ell mateix, la seua figura disgustada i tranquil·la que cap patiment no oprimeix, al xibiu on tant les andròmines com les crosses i pròtesis s’envolen i entretopen. Havent sortit, s’havia aturat un instant per a escriure amb un bocinet de llapis qualque nota científica en un tros de paperot, i un ens fantasmal vestit de groc ha aparegut com un malparit sense emocions al seu darrere i li ha fotut cop de barra de ferro, i ha romàs estès sota la pluja roent qui sap els eons.

Estrany llàtzer, amb els colzes ratats i treps pertot, pòtol nafrat mudat amb pestilents parracs, torna al seu vivari per via ell mateix de claveguera (massa obstacles novells a la sòlita entrada), i hi troba que tots els estats, institucions i individus, obscens, avui el prohibeixen. Qualcú, corruptiu i profà, li ha llençat al nas un formatge, no pas fet de llet ans de lleterada, i en canta abominablement peans, i ell el consumeix, lent i fruint-hi, com si fos microscòpic corc de gargantuesc monument. S’ha ficat, pel que pogués esdevindre’s en acabat, en una gàbia si fa no fa intacta, i s’hi tanca hermèticament, o diguem-ne s’hi desa tan inconspícuament i inabordablement com pot. Així quasi invisibilitzat, inaprehensible, en la seua gàbia d’or s’hi masturba i s’hi exhibeix, ocell aristocràtic, ximpanzé neuròtic, fins que no es mor.

Arbitrària remembrança del distòpic univers vist d’una finestreta que orbita qualque desconegut objecte hipogeu, i llavors, boig eixorbat, s’hi veu: Estatuesc antropòleg qui excava amb xàvega a les latrines on adés els disquèzics penaren, llurs sollats atapeïts diverticles sovint se’ls suïcidaven bo i esclatant, i en qualque desviament impensat del trajecte cap supersònic mainatge se li apareix un instant, brillant i impol·lut, per a guiar’l al laberint verge i ignot, on paradoxalment es perd per a trobar’s tot nou, ço és, transformat en altri, aquell qui no és pas que no hi sigui tot, és que no hi és gens.

Què fa el novell en aquell coet esventat? Crec, es diu, que m’he empetitit fins a desaparèixer; dec ésser microbi arrapat als pèls del cul de qualque quimèrica entitat. I una pudor narcòtica se l’enduu a clapar. Eternament? Probable, vós, probable...

No. No. Car s’ha desvetllat al capoll. Ah. I s’espellirà bell efemeròpter, fastigós lepidòpter, trist escarabat? No. No. Afoll endurit, petri. S’espelleix robí de rellotge que marca tostemps jamai, jamai, jamai...

I és l’hora blana del fungible esmorzar, premerà el rovellat gallet, la rovellada bala dirà si aquella altra son esdevé o no l’altre son del gran descans on re no torna a començar.

):::(


Oblidats tantost. (2)

(L’U.U.)

L’escriptor gruà tota l’estona rebre no re, qualsque pistrincs per a menjar; emprenyat, a la fi, fent figa el jorn, la nit damunt, i havent rebut de part del nyicris ordinari no re altre que l’irrisori mot «nyiclis», urpí el tinter i se’l begué sencer. (Era un tinter amb tinta d’època, un tinter del dinou, ara de fer bonic, i havia pertangut, li havien dit, qui sap si de per riure, al seu triat patró, el gloriós Comte de Laltremon.)

Que collons, en temps de gana tot s’hi val! — ejaculà.

L’ordinari se’n rigué grollerament. Per a pagar-li la vil comèdia, li llençà un parell de rals. Se n’anà rient — i, no gaire estona després, darrere, el geni incomprès, a comprar-se un panet.

A cal beco, hi demanà per a acompanyar el panet, mitja canya. Ho aprofità per a esguardar al televisor del racó un simulacre estrany: Amb el zel de l’ham, la mà d’una beutat o altra hi arrapava, d’espetec, d’arrencada, pel carrer, braguetes, i el sorprès mascle reaccionava sempre esgarrifosament, com si la mà de la voluntària fos gola de cocodril, o de serp. Allò es veu que també feia riure un ou tothom qui s’ho guaitava.

L’ordinari ordinari et retorna, com d’ordinari, el paquet amb l’original i a tu quina festa et val? La de sempre, la del fes-te fotre.

Dècades que no menj com déu mana, redéu, un pària autèntic, i amb el cul pelat de tant d’escriure peces de museu per als catàlegs de mil·lennis vinents, molt més tard que dels temps enyorats per les generacions molt esdevenidores de l’any on el gran Borriana F.C. va guanyar molt gloriosament la SUPCA (la millor lliga del món, la Superlliga dels Països Catalans), en fi, tants de mil·lennis com no romanguin fins que la total fosa planetària no s’esdevingui, ni sigui d’obligació per motius de natural desenvolupament universal, i clàssics els meus escrits doncs esdevinguts així mateix per a una eternitat ben entesa... I ambtant, què? Ambtant, ai, els qui escriuen els guions d’aqueixes ximpleries a la televisió i arreu, es desfan en despeses, tots milionaris, segurament; o si més no, prou tipets; permetent-se deliberadament de donar desdenyoses propines i tot, amb les quals tants de nosaltres, heroics genis maleïts, qui només mengem (de franc) quan trobem re edul part de terra, vora el born quan les marmanyeres ja han fotut el camp, o a les escombraries rere els supermercats, prou que, amb només una de llurs dispendioses gratificacions, ens fotríem, durant un mes i mig cada dia si més no, un tec opípar, ja et dic.

Ara, ullant sorneguer cap al veí de barra, després d’haver-se escanyat amb un bocinet del badall de pa amb no re que es menjava, «He perdut el costum de menjar!» — li diu, a tall d’acudit, amb la gola encar mig engargussada.

On s’hi fica na Sílvia, la cambrera lleugerament lasciva, trufejant, «Patètic com pitó amb tonsil·litis, renoi!»

Respon l’escriptor unànime, «Profètica te’ns atanses i quina aura de puritat alhora no desprens, Silvieta, Selvatana Amor! Estranys averanys ens desvetllen galivances!»

Flegmàtica l’escarnufa amb: «Com la font polsegosa a l’oasi és galiva pólvores cosmètiques, no pas a les galtes cendroses del moribund, ans a les dels membres més selectes del club de senyorassos més exclusiu, xeic!»

Conspicu, l’E.A, l’escriptor anònim se l’apunta, amb el «xeic» i tot.

Notes fragmentàries com aquesta, pescades al vol, omplen el seu calaix altrament rònec, i qui sap quan les sacrificarà bo i situant-les, a tall d’esdeveniment ver i sincer, entre els altres mormols de la musa, a la seua narració corrent.

I en acabat diu, bo i agafant el pom de la porta: «Font d’oasi, Sílvia, de debò n’ets tu!»

La Sílvia, efectivament, n’és un dels brocs d’on en ragen més... Una mena de musa de xibiu en indret no gaire accessible i doncs poc freqüentat ni entrevingut. Com l’altra musa, la de debò, la qui quan es passeja amb bastó i barret pels viaranys més allunyats i abruptes del parc, li sura a la vora, pels núvols ensonyats, i l’acompanya sempre, aparentment soliu, ell, mes de fet, mercès a ella, mai tot sol i pelat, mai!

Amb això se’n torna vers el cau. S’instal·la davant la màquina d’escriure. D’espetec, amb el suggeriment de l’oasi d’adés, es veu (en imaginació, és clar) transportat al desert. És un desert groc i blau, i verd, no oblidéssim pas el verd, ple de llum i vivor. Amb camells? I hi ha potser llangardaixos, serps, fennecs? Què me’n dius dels ocells? Estruços? Els estruços més estruços, de vigilants, és clar, amb el cap ben al fons de la duna més a tocar de mà (de bec). Ah, i qualque esbart reduït de cueretes? Pardals de bardissa? Moixonets d’aquells tan escarrabillats qui escarneixen tota mena de fressa — xiulets i piulades, i també instruments i màquines? Qui sap. I potser, entre les flonges dunes, lleons i tot? Famèlics, amb ullals esmolats? Els escorpins ensorrats? Els àspids cleopatrians? Els cucs quilomètrics dels traus eixuts i amagats, que són paranys naturals d’arena bellugadissa, els quals cucs et trauen de sobte dels traus uns becs infundibuliformes que et xuclen sencer, ni que no siguis gens aganyit? I en acabat, oh, els com se’n diu...?

La imaginació de l’I.A., l’inconegut autor, jaqueix anar ses regnes; se li desboca una mica. Hi veu microscòpics titans amb gegantines tites. Ha llegit trossos sencers de les mil nits — i una d’afegitó. Va ben encaminat.

A la terrassa de la casa del davant, entre les torretes d’alfàbrega i begònia, s’hi passejaven dues parelles de tudons. Esdevindran aqueixos tímids tudons de terrat urbà agres i repelencs ocells Roc...? Veurem. Qui sap. A tots ops, som-hi a omplir fulls, xeic!

L’A.O., l’artista ocult, continua fantasiant... A Egipte... Prou és on no devem pas ésser de debò, fa? Què en sabem més? No gaire. Mes prou segurament per tal d’amanir una mica la narració... Els escandalosos déus egipcians, les mòmies vivents, els sacerdots necròfils... Ui, ui, ui, para el carro, tu... Objectes i subjectes de malson! De greu malson, nós que ja prou la fam, amb ses dentetes inexhauribles de ratolí, prou insomnes i mal païdors ja no ens vol! Massa cavil·lar-hi, en aqueixos objectes i subjectes mòrbids, àvols, malalts i feridors, tanmateix t’hi adormiries a la llarga i... Quina nit no passaries, capgròs. Una de molt fotudota terror, una de les pitjors de tota la sèrie...

No fotéssim, musa, potser que canviéssim de tresc...

Només cal introduir-hi... El ball dels vels... La inventada espiritual hurí, l’alme qui et magnetitza, la sílfide etèria, l’odalisca celestial, voluptuosa a desfer... Una altra Sílvia fantasmal, cambrera de fantasmal barri xinès de caravanserrall... On cada comboi no combat cobejances i complits complots...

Car altrament, amb els malsons i sense pèmpins... Sense pèmpins ja ni per al lloguer ni per a la teca, com és que mai podria, el bon I.I., l’intel·lectual ignot, sortir ara mateix i llogar-se cap noia com na Sílvia, ningú qui el gomboldés, i a poc a poc li esborrés, amb l’agombol constant, les espaordidores atziagues obsessions...

Som-hi doncs, en canvi, es diu, amb les bones vibracions magnètiques de la seua ardent i molt lúbrica musa de suara; musa de bon trobador... Trobador insigne qui troba, sortós i hàbil, hurís, odalisques i d’altres venustes cambreres de barri xinès... Això és allò que et cal, aquest consol, aquest amanyagament gentil i generós de les beutats inaprehensibles...

Pensiu, meditatiu, relaxat... Ullprès utopista, tàctic universalista únic, entra doncs lliurement a la zona del somieig productiu... Que rutlli, que rutlli... Que rutlli el secret mecanisme de la inspiració... Lleixa’t conduir a lloure per l’etèria maneta de l’adorable musa dels muntanyencs camins i de les automàtiques excursions pels divins territoris límbics...

I passéssim sense pus als personatges... El protagonista n’és... És... És un ordinari! Havia de lliurar essencials queviures per a la supervivència d’uns assetjats ens casa senyorial que rau força lluny, devers l’invasiu desert... Amb el seu trastocadet tricicle, l’heroic ordinari anava afeixugat amb munts i munts de caixes i sacs i capses, i ara... Anava rere un autobús (un autobús disfressat en autobús per a infants, mes en realitat ple de bòfia soi-disant antiterrorista...?) i, vols-t’ho creure, essent de nit, l’ha perdut de vista (l’autobús hipotèticament protector!) en un tombant molt polsegós... És clar, un tombant agut entre dunes altes, i llavors... Llavors no sap on recony s’enfonya... Perdut!

Perdut al desert infinit sense vies ni dreceres, ni ombres de frescs fullatges, ni ombrívols passatges arbrats amb moixons i plegamans i cigales i murris quadrumans... Ni fonts ni peixets... Ni tresqueres de bosc... Ni oasis, no, ni oasis ni caravanserralls...

S’ensuma l’I.E., l’inventiu exegeta, un text segurament aquest cop vendible! Vendible, vós!

S’embala... I s’imagina ara allò que cap autoritat sobre els deserts i les aventures que s’hi escauen prou deu dir-hi, a un o altre dels plecs de texts que té desats per a llegir-los eventualment... Hi toquen, a tall d’arpa, molt melòdiques, llurs teranyines, les simfòniques aranyes negres... Del desert. Sí. Bon ambient.

I els genets embolicats en moltes de flassades i llençols... Hi cavalquen com embriacs... Els desconfeix l’arret (amb el vit en arreçó, ço és, trempant) que se’ls dreça ben amunt (passat el melic) i de continu, a temps i a avinenteses, vós, del tot extemporanis, inesperats... I, ai, per osmosi típica dels desèrtics ambients, a llurs muntures i tot (vits descomunals, monumentals, aquests darrers, comparats als llurs molt més discrets tanmateix)... L’explicació, és clar... Que, a la rítmica gropa, pell a pell, i tan embolicats en llençols, se somien (mig desperts) al llit... I cauen de cul de trast en trast damunt la no pas gens dura sorra... I els aràbics cavalls se’ls en deuen riure com conills... Encar rai que, trempant, no se’ls pixin sobre... I llavors... El dol de la decepció, perdó, vull dir, del desencant, ço és, la desil·lusió, dels genets...

I si substituíem cavall per camell...? Potser un camell, més dramàtic, i millor trempaire que no un cavall...? Nota per a la deguda ulterior revisió...

I ep, l’aparició de qualque geni! Genial! Un foc colgat de rancúnia i set de revenja de sobte se li deixondirà... Quina fugissera impressió més impressionat! Fugissera que tanmateix no fuig, que insisteix i urpeja i es manté. Que fotja i grufa i barriga amb alè de bacó de fems fart. De xaró vaporós ninot de guix de miracle indiscret entre pampallugueigs d’incertes espelmes. Cop d’efecte en tot cas, vós. Dibuixa’n, de la fumejant aberració, enjòlit i ambulant, els geps i els monstruosos aücs! Tan lleig és que els miralls esmicola... I el cresp de l’estanyol a l’oasi esvalota i, esvalotat, anuncia, amb averanys ominosos, la revolució... Com tothom sap, «de la carronya putrefacta dels colons, els colonitzats, gloriosament lliures, n’emergeixen llavors...» Així que... Abans cap suïcidi col·lectiu, cars autòctons, penseu-hi... Només cal contribuir per tots els mitjans a la putrefacció de l’invasor... Mai no l’estintoléssiu ni doncs obeíssiu! L’invasor cap mena de reconeixement, no pas, mai! Escorxa-rosses reputat, hom el coneix només de veure’l pel carrer, de capcinada i prou, pel cap alt, i a córrer... No el tractéssim pas... Les brutícies que fot/ a la taula i al llit/ et demostren que/ no té el seny complit...

En un escaient apart transcendental, l’I.I., l’incomparable intèrpret de tota veritat, assajava ara d’entrelluscar a través l’ambre trist del molt remot passat on l’espècie havia esdevinguda tan idiota qui s’havia lleixada envair... Li sap molt de greu que, crèduls, atenyessin aquell grau de mala higiene... Cert que plàcids i inarticulats no aniran pas enlloc... Els cal una empenteta dels imponderables meteors i d’altres capricis atmosfèrics, amb qui sap els infectes microbis i les deletèries emanacions que fatalment alhora no se t’hi encomanen... Simbiosis de ninot cobert d’oprobi qui no en treu altre, ell, que santimònies i jeremiades d’assassí de part dels fictes anòmals merdosos «virtuosos» qui els espleten, i en acabat els maten sense miraments... Genocidis fèrvids a canvi de què? De viure ensorrat i frustrat, sense poder filustrar ni com s’atansa la tardor de llur poble i l’extermini tan proper... Hivern perenne entre el foc... No! No, vós, no! Per comptes... Que esclatin en paral·lel i de biaix els esbarts molt irritats dels foscs ocells dels trons tramesos per llurs sanguinaris déus d’antany... Això!

Tot animal (es diu, introspectiu, el perdut ordinari...) Tot animal és individu, és a dir, ell sol, i doncs individualista i solitari; neix sol, viu sol, mor sol... Mon destí no és pas tan dolent... No pas més que el de tot altre quídam.

L’espectacle irreversible de sorra interminable que t’engargullaria... Ja te’l pots fitar de qualsevol angle o caire, tant se val, intrusiu i contundent et disciplina... Perquè esdevinguis més coherent i resistent... No pas més pec ni empegueït, ni com qui, il·lús gelós, traeix i abjura... I es plega a llepar el ses del vil deixuplinaire.

Eh..? Què...? On...?

Es perd pel desert l’inventor com el seu mateix personatge... Hi haurem de tornar demà... La musa, potser massa generosa fins ara, triava de moment d’amorriar pels amorosívols herbeis dels seus llimbs molt particulars...

Començà doncs, per a distreure’s, un dels seus tothora defectuosos sonets...

«Me’n vaig de presseta al barri xinès
Caldrà treure dinerets del calaix
Mal de queixals té mon peret de baix
Bona dentista m’hi toldrà l’abscés...
»

Mes, com un beneit molt agraït i esgotat, s’ensopí abans no l’acabà (s’adormí com el qui eventualment mai no el llegís, segurament).

Bon profit no els faci a tots dos. I, pel que fa a la historieta, la continuarà demà...? Un altre dia...? Jamai...? Quan...?

):::(


dimecres, de novembre 03, 2021

Les Faules [XXIII]



XXIII

(Fosca faula de la fula folla.)

La formosa actriu circense dels estripa-drapets tan gimnàstics es deia Imma Korolenka. (Es feia dir oimés na Culada Aknelorok de nom d’artista quan n’era al teatre de varietats, on feia papers de folla, i, de més a més, segons els costums de l’indret, es despullava de més o menys roba en les seues escenes, com dic, de folla còmica). Na Culada A., monument de l’antic vodevil, encar hom recorda ses molt cèlebres i libidinoses aixelles rosses. Als circs ambulants, de ben petita hi aprèn, provocatriu i fragant, d’acròbata, d’equilibrista, de malabarista, de contorsionista...

Llavors, als dotze anys (on cert que és ja prou ben feta, tret que ni brot de pits al brot de pit encar no li brosten ni borronen), supèrflua virginitat, en defuig a cient; en qualque terapèutic psicodrama, esdevé abruptament violada.

L’estuprador, el senyoret propietari d’un dels teatres de poble on aleshores no són. El prohom en Toni Moltó, esvelt i dolç, calb, luxuriós, sovint espontàniament líric, i quan recita se li umflen sos pectorals de glauc trencapins, un altre sorge intoxicat, entecat d’empertostemps d’inguarible avolesa. Aviciat miquetes, als dotze anys ja occí sa padrina. Tres o quatre vegades l’any fa cap d’amagat al cementiri. Nits de fred amb els morts als nínxols, recordant-hi totes les altres vellardes qui en cadira de rodes foren llençades escales avall per a pretendre més tard que caigueren soles.

Si hom espigolés, estupefacte, entre ses llegendàries aventures, o plomés ses fetes, gestes i proeses, veritables o falses, macabres i aberrants, o simplement un pom de galindaines, hauria d’esmentar el seu viatge al fons de l’Àfrica. Un viatge que tampoc no fou tan dramàtic com hom diuen que són generalment. Hi anà, per a entendre’ns, de griot, i alhora de versat adobant, d’erudit senyalador, de gint o gentil bruixot, mudat a l’europea, en les darreres modes. Entre les tèrboles teranyines i les polpes fragmentades de la seua perjurada memòria, sobresurten, entre d’altres històries de venja i revenja, rengs i rengs d’episodis, on, desamarrat, el seu coratge (segons son parer) incisivament no s’aferma.

Fent massatge al cap de tribu nu dins el seu palauet o la seua cabana, no ho sé. El cap, bocaterrosa, ha violat un minyó d’uns sis o set anys. En Moltó amb un cotó fluix i desinfectant, li ha netejat el visatge, tot fet malbé, amb unes dents perdudes a la maixella de baix, i llavors li ha fet entendre, amb qualsque lliçons elementals d’higiene, que caldria que el minyó fes per a conservar la salut, car al capdavall, tot allò, tot aquell desgast físic d’avui, no esdevindria tampoc gran cosa, si hom aplicava les regles higièniques. El cap de tribu se l’escolta encantat, mentre, bocaterrosa, com dic, va rebent el massatge recuperatiu que li administra en Moltó. El cap és un homenàs magníficament bastit. Quin gust de massatjar aquells músculs. El seu vit desproporcionadament i astoradorament gros, gruixut i llarg, tot i destrempat, i bocaterrosa el mascle, s’estén i estén entrecuix avall. Allò és una cobra, vull dir, una anaconda, vós. En Moltó l’adverteix amb cura que, com és de rigor, també li massatjarà aquell vit d’ase majestuós. Ho aprecia el cap de tribu. En Moltó es guanya la confiança del cap. Canvia d’aires amb joiells de força vàlua a la butxaca. Va a parar a una colònia de xinesos. S’ha fet amic del coc principal, un home flonjo. Ha pogut de bracet del sobrecoc de la colònia entrar al sànctum sanctòrum. Allí els ha ensenyat, amb veu persuasiva de mestre amable per a canalleta idiota, ioga macedònic. Sovint rient-se’n part dessota el nas, els murris xinesos li han ensenyat a ell d’altres tècniques d’absurdament distorsionades metamorfosis ensems físiques i íntimes, ensems somàtiques i anímiques; xineses, és clar, les millors del món. Fet i fet, s’entenien tots plegats collonudament. N’ix al cap de sis mesos si fa no fa amb un cabal extraordinari de coneixences guaridores. És un metge famós a mig continent, diu, exagerant, com sempre.

Retroballes prop Harare entre n’Imma Korolenka i el seu antic violador Toni Moltó. Ella ve amb una companyia de teatre terminal, ell és doctor en mantes ciències. Polits i lívids, d’espetec no es reconeixen. Ambdós han envellit. Aleshores, ja gens enferritjats, s’abraonen, es petonegen. Què fots per ací? I tu? Etc. Calfreds d’atàxia àdhuc. Declaracions maldestres al començament d’amor inextingible. Un bedoll de pell llebrosa amb tres besses de mesures idèntiques, trinitat de ciris de flamejants fulles enceses pel Sol, ou llurs precs, i pres a lloure també d’emotiu vertigen, fa al capdavall un somrís de benaurança. La seua espurnejant capçana plora llàgrimes no pas gens afligides, de felicitat.

Imma Culada Korolenka Aknelorok!
—Encar us en recordeu!
—Noms i caps se m’incrusten al cervell com bales al cor de l’afusellat.
—Doncs prou podeu, ca? Quin malson!
—Què voleu dir?
—Galdós!
—No; al contrari. Molt útil m’ha estat. Mon cervell és un museu de caps i noms. Bons i dolents. Mon cervell és l’ídol o déu dels puerils primitius, qui separava els qui podien sense morir-se de fàstic perpètuament ensumar-li el flairós trau del cul i els qui contràriament s’havien de fer fotre per l’eternitat. Hà...!
—Què?
—Re, que duc imprès a l’esment, a la memòria, si voleu, un cas semblant. Imatge tàntrica, enigmàticament voluptuosa. Matisse, Mondrian. La platja.
—Quin embolic!
—Érem de ben joves els déus dels llimbs a la platja. Ens hi esplaiàvem hores de lleure i esgambi. Llavors, inspirats pels territs, còmicament saltironant amb un sola pota vora l’aigua, també separàrem les femelles qui hi clissàvem en dos fatídics boldrons, ergo, el de les garrelles i el de llurs contràries, les sancalloses. Ambdues menes de paies, indesitjables, bones només per a llivells inferiors de l’infern del mai més, on ningú les vol de debò muntar, marrir. Car ben poques femelles, oi? I és clar que no parlem pas d’aquelles fàtues fastigoses donotes qui, panxotes envant, enfonsant a l’apagada cendra (entost de la lluminosa sorra) llurs feixugues petges genocides, com qui conquereix grollerament el món, hi passegen llurs conyots molt repel·lents. Envaeixen els xibius, ara aquest, ara aqueix. Com s’atipen amb els típics nauseabunds xorrèstics de xibiu de platja! Aqueixes, ni cal dir, ni pensar-hi. Fora per sempre de cap vida ulterior. Són les triades, diguéssim, pels qui no compten. Pels pigres grisos fent-hi, a l’aigüeta més tímida, el mort; burgesos conformats, gent sense vàlua, a la vida hi fan el mort, no pas doncs solament a la platja, pertot arreu. Ara, ben poques, com dic, les eidòlons, les formes ideals, les femelles prou com cal, prou belles ni ben parides, amb les columnes de les cames prou monumentals, aqueixes prou són les triades a passar pel purgatori de la tortura de l’estupre, i com més jovenetes, millor. Car oi? Purgatori, què altre deu poder voler dir? Són les úniques destinades a la glòria dels mascles de veritat!
—«Ensangonada Simfonia.» Un nostre compositor a l’aeroport li emblaven la partitura d’una «Simfonia Dolorosa». I qui l’hi emblava es punxava el panxell d’un dit qui sap amb quina grapa mal collada, i en fullejar els fulls, gotes rodones de sang hi afegien notes, i com de tota manera el lladre no hi capia re, llençava els fulls a la paperera, d’on el nostre compositor els recobrava, alleujat, i alhora permetent l’atzar d’afermar-se, i doncs jaquint les vermelles notes novelles romandre-hi, sols aleshores canviant el títol de la simfonia, que nosaltres, els artistes, apreciàrem bon tros, i el públic tanoca gairebé gens.
—Com es deia, el patètic fenomen?
—Mestre Groc Barbullit.
—L’hi tinc, l’hi tinc. A l’eidètic museu de noms i caps. Entre els neutres desgraciats, és clar. I ni que fos entre els qui em fotien torts o en rebien. Tant se val. La qüestió que així, tan ben organitzat, ni de recances ni de malsons doncs a qui l’en pertoca? A manguis, personalment, cap. Car per què concentrar-me, més i menys culpabilitzat, en les tragèdies d’un sol cos nebulós, només amb cap i nom...? Per comptes de poder triar sense límit al món, horitzó estireganyat de caps i noms, perspectiva sens fi...? I doncs no haver mai temps, ni de son ni de vetlla, on despendre’l en un sol cas, luctuós per a manguis... o per a l’altre, no fa? No n’acabàvem mai. El temps de l’ara mateix és més preciós.
—Sofismes, me n’ugeu un no dir.
—Ah sí?
—Ecs! Carrinclones excuses de mal pagador.
—Saps què, noia? Encar no has madurat. Vellarda esfoirada i tot, i ets tan infantil i restreteta com quan et coneguí.
—Malhaja l’hora, malparit!


S’atuparien? S’esguerraven? S’ataconaran? Li deia de “mòmia”, i ell molt pitjor. La seua faç era màsquera mortuòria de cadavre. Màsquera oimés esquerdada, potser pels nombrosos incongrus espasmes que sovint la sondrollaven.

Com escarabats neuròtics, els nogensmenys íntegres i molt honests minyons del poble, els voltàvem eixamenats com cuïcs o rantells. Ni ardits ni acollonits, ni gaire prop ni gaire lluny, ni imperiosos i greus, ni pixamandúrries ni massa humils. Tots volíem veure el duel a ultrança. L’execució de qui per qui. Qui s’ho volia perdre? No pas els marrecs desvagats. Espectacle singular; dos altres ridículs colonitzadors fotent-se-les a mort, qui ho mancava?

No és pas que ens amarés cap torçut sentiment de compersió (ço és, la joia de veure gaudir qualcú estimat). No érem gens epicaris, doncs. Al contrari, menuts i tot, acabant com qui diu de sàller de l’ou, sense saber gaire de re, doncs, érem allò que se’n diu uns epicaricacs de veritat. Avesats als càstigs, practicàvem naturalment l’epicaricàcia, on hom (lleugerament fdònic, o phthònic, ço és, sentint melangia i fàstic pel reeiximent d’altri) se’n fot del mort, però sobretot dels qui en acabat no el vetllen.

Trempant desesperadament, com gossets davant l’assassinat i el desmembrament de la presa, la canalla tanmateix encar esperem les formidables morts dels dos protagonistes, ai, llas, ara.

Gens canallers i gens gossers, tant ell (el marrà rancall) com ella (la querrina recanella), d’escac per roc se’ns giraren i començaren d’encolomar-nos àvols cops de puny i poderoses guitzes. I encar rai (tot i que prou ens n’amenaçaren) que no traguessin fuets ni armes, car ambdós en portaven a les corretges, ferotges. Gossos i canalla doncs, tant se val, ensems, barrim-barram, collons com fugírem!

Crec, guipant-los de més lluny, que al cap de poc s’amagaren a cap cabana de palla i hi marriren com cal de valent, havent fetes allò que se’n diu les paus, o si més no havent signada tàcitament una treva que mai no veuríem trencada, car no pas que ens romangués ni tan sols prou vida per a atendar-nos-hi i no despacientar-nos per a poder-nos-en encertir, cridats que fórem de mantinent pel capellà o bruixot de la tribu que novella batalla prou se’ns atansava i calia doncs, de l’enemic de tot just al costat, estalviar el vilatge.

Morírem com efímers herois, duent a la recent memòria la glòria i el miracle de les folles cabrioles que, damunt la pols ocre de la plaça, no ens féu, d’obsequi i salut, i potser de comiat i tot, per als “morituri” del moment, la meravellosa contorsionista, blanca com atzabó, o llisó o llegany pur del bon temps.

La prodigiosa ballarina, per comptes de despullar-se’ns davant (tots anàvem si fa no fot nus), repetidament se’ns vestí i revestí, esdevenia globular, alhora que nogensmenys molt llambrescament no torniolava, omplint-se llavors el cos tanmateix tan fi amb els parracs més virolats ni sensacionals, hàbits i abillaments de teatre del dinou, abracadabrescs, complicadíssims, capitosos, fascinants... per a recordar-se’n d’empertostemps.

Juràvem, encantats, en orfeó: «Si anar vestit amb tota aqueixa abstrusa maquinària no és màgia, jotflic!» Petrificats en imaginari monument als herois adés inútilment caiguts, és la imatge (o pus tost el filmet) que ens roman imprès a la pedra de rere el front. Per això un somriure ens amaneix lleugerament els vults incoherents.

(>>>)

dissabte, d’octubre 30, 2021

Les Faules (XX - XXI - XXII)



XX

(Faula de la mare i son fill el babuïhom.)

—En prostració abjecta, com una espurna de fosfè en l’eterna foscor, inversemblants, els escarcellers qui tan bestialment no la torturaven se li cristal·litzen a la cel·la. L’exigua cel·la n’és ara plena de gom a gom. Hi put a bòfia, abominabilíssima fetor de carnisser qui fa centúries que gens no s’ha rentat. Esguarda’n les estúpides faces enemigues, d’erugues afamegades, àvides i sense quest.

—Balenoide, se’ls peta la mare molt flairosament, car com es sabut prou caga ambre gris. I els cagats escarcellers horroritzats (àdhuc de la bona olor?).

—Cap recança la mare a servar secrets. Secrets arrelats a l’ànima. Trepitjats pels esdeveniments viscuts i nogensmenys reapareguts sencers, sense mancances, si mai calgués.

—Si mai pogués eixir de la gàbia i pogués aleshores tornar a albirar els fars que menen als aixoplucs els ardits desvalguts qui foren abans torturats com ella sense que mai no revelessin tampoc re d’autèntic! La bòfia repulsiva no n’extragué mai sinó baboiades, que es cregueren, perquè què altre podien fotre, i, damunt, essent com són uns impedits imbècils, amb uns cervells excrementicis sovint petrificats en fòssils d’aparença monstruosa. Tothom qui ha vist llurs cervells en cap mena d’autòpsia s’hi trobava hemorroides on els no pas bòfies hi tenim entortolligats magatzems de nocions més o menys potables.

—«Si (amb nas anòsmic!) sotges de fit a fit llurs cervells en forma de caguerada, te n’adones que tots aquells fastigosos giravolts tous són hemorroides,» digué als estudiants un dels cirurgians professors qui els ho mostrava.

—Ambtant, embriònic, lluny dalt de tot del punt de partida de la voraç vagínula, i com qui diu d’enceb engreixat amb escreix (vol sortir com un tret, en escruix), ventríloc, ja es demanava el potencial infant quins podien ésser els perquès de l’existència de les mamelles, sobretot de les mamelles astronòmicament enormes; les donotes qui les han de traginar amunt i avall, es deia, pagarien de grat un parell de vigorosos lacais qui els les transportessin, amb una post ben plantada, i corrent o caminant o ballant o asseguts o dormint o cardant, sempre davant, sempre davant. Imatge risible, cavà?

—Sense fer cap cas de les mudes cavil·lacions de l’infant paràsit, la mare, la qual no s’ha d’amagar de re físicament, i que, per tota panòplia, al seu pit, a banda i banda de post, no hi duu sinó dues dunes (conspícues en llur enormitat) que canvien de posició, no solament segons els moviments de l’individu, així mateix evidentment segons els huracans del viscut.

—Pertany, el nyec innat, amb molt d’urc, a la colla, anava a dir dels ximpanzhomes, mes sos pares (car foren múltiples) foren tots babuïns. La mare humana, fa?

—M’anomenareu, fa el fetus, babuïhom.

—Hom neix com neix. Viure és tot casualitat. Hom prou n’albira ulls clucs l’arbitrarietat (de néixer i amb quins atots dins). “Ulls clucs” (car en tenim prou amb les vibrisses i els pelets rictals — rictals, no pas rectals, car no és pas que ensuméssim — ni doncs “veiéssim” — amb el cul).

—Pusil·lànimes i volpells qui es complauen en ramat a la destrucció del proïsme, i llavors que els malignes trossos de merda qui els manen de fer malbé persones i béns els lloïn i els omplin de medalles de llauna rovellada, els bòfies, cristal·litzats màgicament cascú en individu egregi en presència de la mare, i tanmateix atapeïts tots plegats en la mateixa infame gàbia ínfima, s’arrambaven com mesquines gosses castigades als murs morts on es volien fondre com cadàvers sotmesos a putrefacció acceleradíssima.

—«Moments lírics, d’inspiració forta. Apagaré la ciutat i encendre els fars,» s’ha dit, poètic, algú (ell!) amb la potestat de fer-ho. Cent-mil anys d’acolloniment i d’agemoliment, i també de verí contra l’intrús — l’atacant sobtat, el drac petit o gros, potser sents o t’esmes que sents com li estridulen ominosament les escates a la carn mentre se t’atansa, altrament silenciós com qui et surt davant, i amb una destral et migparteix o t’escapça o t’ascla daltabaix — reneixen sense avís a la memòria de tothom.

—Centelleja la nit com cua de gall, i els arabescs dels budells de cascú s’arrenguen en creus gammades. Els trists betzols de cervell podrit qui, per exemple, cremen llibres “bruts”, “perillosos fullets de virulent masturbació”, alhora i sempre sembrant jull, sègol banyut, vergonya i antipatia, veuen arribat llur dia de fi del món i d’expiació d’idiotes culpes empescades, i exulten com datspelcul pels camins de baix, tot aixecant els braços al cel, no fos cas que manquessin l’ascensor de fum pudent. Que ningú no passi pena ni angúnia, però; prou aviat seran anorreats per carrincló rapte “místic”, ço és, infernal, o ja per deguda abducció sàdica entre mutants si fos possible encar més lleigs que no pas ells.

—Car, a la presó dels atapeïments letals, la veu novella del nounat qui s’ha torcat el llepís sense basques ni vomituricions, i alhora s’ha treta d’una revolada la benastruga capa de guspirejant tel àmnic, ventríloc, com dic, anuncia, greu i amb veu d’aguerrit explorador del cosmos, que no s’apunta pas al malbargany del món, i que, únic en la seua generació, car no naixerà ja ningú més fins a la Renovació (ço que tant pot voler dir mil anys com, segons, cent-mil o més), ell, darrer dels nascuts, farà d’una puta vegada, collons, net.

Com qui rau al mesenteri vivim al castell aeri.

—Només podrem subsistir amb un president pollós/ I amb una dona absolutament puta.

—Pels espais sideris amb cony tronat/ Cada elector es carda qui a la mà li tomba.

—Tot fet que hom fes és feta per al nostre mentisme/ De desbocats consirs: fumets de metopi:/ Idees esvaïdes tantost desconfit el son/ Dèries indelebles al capdavall fungibles.

—Recança i regust de somni indesxifrat/ Tasts de prunes agres de castell que es fon
.

—Va ploure jorn i nit. Llavors anacreòntic s’esmunyia entre les reixes. Podia volar, crec! Car no pas que s’estimbés. Com ara un vent furient de baix se l’enduia amunt. Més tard, mai antic ni pansit, vivia bastint ciutadelles a l’espai. Àdhuc, en acabat de qualque col·lisió, amb crosses, com ranc cosmonauta, el veies passejant per l’espai, vestit amb mortalla i fumant el calumet.

—Amb els segles que s’escolen, el sotraga la monotonia que li forneixen les constel·lacions, esguards emmudits, reduïts al silenci ran el clima somort de les messions eixutes, sordament proposades per un cel fatu que no aposta sinó buidedats tòtiles al joc de les significacions, inanitats sense solta ni volta.

—Per als de baix encar amb prou feines sobreviscuts els queien els estels a nombres inoïts:

Queien estels a nombres inoïts/ La lluna esclatava com testa afetgegada/ La nit era la capa arnada de la mort.

—Cercàvem esmeperduts cap forat on amagar-nos: Un forat un forat...

Mentre la carn em passejava l’esquelet/ Se me n’anava en pensaments el cap:/ Soc fill d’un malefici/ Soc del no res encarnat el fútil sacrifici/ I de les cigales dels gegants llurs lleterades/ Que tothora esclaten en enlluernadors focs d’artifici/ Astorat n’enregistr aitants com puc/ I amb greu desfici.

—Com tot macip qui reïx a transformar la corralina on li hauria tocat de viure en indret ultranet al cap de no gaire, allà soc, com ara benaurat ascètic en imaginades pagodes albes on, en diàlegs de prodigiós nihilisme gens tintats de follia ni de sofres ni d’abstrusitats, hom rau en rabeig assenyat, en casa oberta per tot de vidres antibales a cada costat, d’on claror immensa no en neix, i, dins, lluny del fred, vapors constants d’aigua calda als fogons solars. Amb, fora, sempre vist, un pati amb flors; un pati ordenat i harmònic que dona un rampeu al pati del petit Stendhal a Grenoble.

—Efectivament, car tot allò vist al mirall del magí somiador era adés ben burinat a la paret tenebrosa de la cel·la on ens podrírem, eons ha, la mare i jo. Ça enrere, tot era més clar. Ara et trobes tant d’indesxifrables. I resta tantíssim per escrutar!

—I roda, tot roda... I fins que de rodar no dirà prou, corroït, rodant, tot roda... Em roda, romput...

—Babuïhom, acontenta’t; ton passatge jaquí petja; feres del cel paella; tot es fongué després que tantes no et ponguessin...! Traumatonàstic d’ençà de pinyol, gelós pujares fins on les sedoses hèlixs de tos vaixells no volgueren. Què altre hauries volgut?

—Oi que tot és prou, arribat a una certa distància? Al capdavall, què som sinó simis?

—I els gregaris espectadors d’aquell egregi tort què gosaren mai fotre? Constipats, delicats, de color de rovell com espinel·les, llurs fluctuacions al buit, mutilats, no significaven al capdavall mai sinó que hom retut, i no feia pas poc, potser d’ençà del punt d’arrencada i tot, prou s’havia.

(>>>)



XXI

(Faula de la marastra i son fillastre.)

Damunt les llambordes, abans d’eixir del tot del poblat, per la finestra, rere els cortinatges, fórem testimonis de la banal ocurrència. Dues conques (dos letàrgics llangardaixos) es passejaven sota l’aiguat, i sengles llamps les virolles dels paraigües els els fonen, amb l’afegitó menys espectacular de llurs morts concomitants. Romanen part de terra, negres escarabats socarrimats.

Enmig d’enlloc, més tardet, s’havia mig aturada la pluja, i quan el nostre postilló rebia un altre llamp no sé pas si a la coroneta o al capdamunt del fuet alçat, son cavall i ell romanien estoneta atuïts i ma marastra i eu ho aprofitàrem. Davallàrem del carruatge i en aquell indret solitari assolírem fàcilment d’arrecerar-nos vora el camí, rere unes roques amb crespinells i herbes de sant Segimon, i ens ficàrem a cardar. Als meus tretze anys i als seus cinquanta cardàvem aquell estiu pels descosits. Ens enteníem d’allò milloret. Fou solament més tard, durant la meua inquieta adolescència, que ens desavinguérem filosòficament i les nostres relacions s’estroncaren d’espetec.

Me’n record de la desafortunada avinentesa. Enraonàvem de què fora un home lliure, i quan li vaig dir molt sincerament que era poder anar a cagar a l’hort, i sobretot si l’hort era teu, car només qui pot anar a cagar a l’hort tot sol i qual vol és ésser lliure, tot d’una, tigressa i heroïna, em canta ferotgement les quatre caterines. Em va dir que era un poca-substància (i subversiu, i doncs denunciatori) i que la sola lícita i possible llibertat és la que, com qui diu per ucàs natural i diví, pertany a qui, per ric, pot permetre-se-la.

Quant al poble servent (hom ho segella a casual cop d’ull cada dia), la llorda xurma servent (si no serveix, es panseix i mor encontinent), l’eixam de bípedes tuixegosos, amb llur zumzeig marejador i llur zum-zum irritant i pestilent (gregaris infames i infamants, totjorn se t’agrumollen arreu, com estronts, com boldrons de femta), és palès que deuen amar molt coralment llur jou, i que en gaudeixen de continu com de dolç perpetu cony, individualment i estretament cargolat i amb molt d’urc i benaurança, dut de talismànica i amulètica baga o joiell al coll...

I amb allò (amb aquell discurs banal) em descobria que era una marastra ordinària, de pensa convencional, no pas gens poètica ni pregonament elevada com la pensa del tit.

Quan ets tit i et foten anar a escola, ja no ets tu, ets un escolar. I al quarter ets un soldat. A la presó un presoner. Al manicomi, un boig. Al monestir, un monjo. A l’oficina un desgraciat buròcrata. A la fàbrica un obrer, a l’asil un altre fètid vellard, amb la família un familiar, etc. Mai no ets tu-tu. I mai no pots cagar en pau. Has de cagar en comunes, i, pitjor, en canfelips comunals, en latrines, en cagadores més o menys municipals, sempre en companyia, sempre emprenyat pels veïns i llurs emprenyadors cagars, llurs pets, llurs pudors, llurs xerreres, llurs sorolls, llurs hostilitats, llurs fustigacions. A l’hort, a l’hort! Única llibertat. Cagant lliure i sol, sense presses, sense nassos, sense ulls, sense llengües, sense dents, sense vigilants, sense amenaces, sense cops d’esperó als flancs, sense investigadors de merdes ni comptadors de temps de cagaments, sense infiltracions, sense delators, sense admonicions, sense directors, sense censors.

Dura separació que representà tanmateix ma manumissió. No m’hi estendré. No fa al cas de la present situació. Mes diré que fugia l’escanyadora satrapia i, epeòlatra, em metamorfosava, com tot literat, en llepaculs, o en llepafigues, en afalagador sicofant (cal guanyar-se les garrofes) dels imbècils qui et publicarien (només viuen de les treballades prestacions d’altri). Qui vol descendir dels núvols sempre rosats, d’on divertit albirava, independent, com es reprodueixen eternament les mateixes forassenyades miserables malalties mentals apellades relacions humanes, per a malmetre’s perdudament nafrat entre sorres i cendres, abandonat en el desert xorc de la perfecció honorable on de menjar, per a no dir no gens, no gaire?

I en acabat com els ho expliques? Als bòfies i d’altres sospitosos elements qui pertot on vaig quan tinc vint anys i pocs més em prenen per pederasta, per pedòfil? I haig de fotre el camp ben lluny abans no em vulguin engarjolar o àdhuc ja occir a lloc. Car a part que qui es defensa de la difamació entre l’enfalorniada plebs òlim inculcada en les creences més repugnants, tothom prou coneix la bòfia. Cas rutinari: la matusseria i el vilipendi bofiesc engegant un esgavell general entre l’esparracada rampoina. Així que som-hi. A trobar fills hipotètics, putatius plançons, enjondre, tothora enjondre. Això rai, arreu en creixen. Fins que no serà massa tard, és clar.

Em demanava quants de fills li feia a ma marastra els dos o tres anys del nostre intens afer amorós. Mon pare, dinosaure tip i petaner, se li’n fotia tot (que no fossin els negocis, i quin negoci més gros que el de la guerra entre servents?) (som ella i eu sos enviats al consell). I on els ficava (els fills ma marastra) quan se n’anava a la masia de sa tieta a la Dordonya? A què fer-hi sinó a donar a llum a un altre petit meu, del qual mai no n’he hagut notícia fins que, més assentat, no hi he pensat. Per això, doncs, quan me n’adonava, guanyant enteniment en els anys posteriors a la idiota adolescència, havent estudiat filosofia, i filòsof de tarannà que ja nasquí, que fos tan amic dels minyons i minyones, del jovent més tendre del lloc on em trobés. No fos cas (ca?) que fossin mos fills?

Tant se val. Ja ho sé que tinc raó. Tornem al tema que ens ocupava.

Aquell jorn enllestírem la nostra estreta i ens n’adonàrem que tant el cavall com el postilló, esdevinguts nadiuament escopòfils per llur pobretat i doncs per llur condició de súbdits, no pas d’actors lliures i estorts, amb guanys molt segurament desats, i doncs a qui es llegut de cardar amb qui vol quan i on vol, ens esguardaven, com qui diu totalment refets de l’electrocució, bo i miraculosament trempant rere les roques, el postilló amb la faldilla aixecada i en postura de sacrificada esfinx, lliurant-li a son eqüestre muntura (eqüestre muntura, car sa muntura el muntava) sa roseta, és a dir, son esfínter jussà de cavaller, ample i franc, avesat no solament a anar assegut hores i hores damunt la trontollaire enselladura o àdhuc la valsaire gropa, sinó així mateix, com tot gran presumptuós noble personatge, a ésser privadament percudit repetidament per vit equí.

Espontània com flamarada d’infern, la marastra, sense mica de compassió, com farmacèutic qui abans la cicatriu no es tanqui t’hi aboca a trompons terribles corrosius, quin escàndol estel·lar no es manega llavors! Com prestigiosa hidra lliurada a la batalla, els suggereix ans esperona amb la punxeguda mangala de platí i diamants que s’arrauleixin, endins del bosquet d’allà baix, justament a una silenciosa clariana, car ara simbòlicament els endollarà, esfínters jussans amunt, no pas cap dolç tendrum de vit equí, ans el ferro vil de sa tirànica mangala que espurneja amb els iracunds electrificats vectors de son natural indiscutit privilegi.

Car si tot al món és joc de daus. I a qui toca, toca. I si li (si ens!) tocava aristòcrata, què hi fareu! Fotre-us i prou. Si som un dels oligoelements, vull dir, un dels extremadament rars elements afortunats pels daus del fat (als quals doncs ens ha tocada la bona en perpetuïtat, la bella per a la puta eternitat, vós!), què hi pelareu? Re! I vosaltres, hom us clissa d’una hora lluny. Bàrbars ignars i virulents, remintolant idiotesa per cada porus, contaminant-vos-en mútuament. I quines antenes més anèmiques, atrofiades, grotesques en llur deformació! Curiositat anatòmica que prou us “insectifica” com cal. Signe de molt mesquina intel·ligència! I d’instintiva obediència! Així que per força que us hagués de tocar sempiternament la lletja i la dolenta! Prou sou al lloc que us pertoca! Són els febles filferrets que denuncien quins microscòpics opacs cervells no heretàveu per força dels vostres avantpassats! De tal buc tal eixam. La superba comtessa qui us puneix amb totes les de la llei, és clar que en deu conèixer molt més que no pas els rudiments que amb prou feines no sé pas si mai us n’ensumareu. D’on no n’hi ha no en pot rajar. Tot ric ho sap tot i més, dels seus servents. A endurar doncs el despietat tacó, i més tard, si sou encar vius, a fer la mà.

Pútridament esguerrats per la superstició, aitant el cavall com son postilló se sotmeten ras a sos dictats. Mentre els atacona, la severa mestressa no tolera cap mal gest ni piaf. A cops de molt preciosa (i precisa) mangala, turments a les turmes d’ambdós rai. Batzac rere batzac. D’ençà d’aquell migdia, quants de mesos de forçada castedat per als amants! Dos parells de passius collons durament castigats, i això per a no insistir en l’escumosa aplàsia dels esfínters jussans durant pel cap baix sis mesos o pus. Un cagar llavors d’orquestrals gemecs, i aïnades i eguins.

Ostentós carruatge amunt, com els senyorassos qui som, ens asseguérem com déus, i anant on anàvem, sense por de cap bandit, abassegadorament armats que sempre anem, crec que ens endormiscàrem. I què somiàrem? Re. Els rics de debò no somiem. Vull dir, no somiem de debò. Somiar no ens cal pas. Tot els somnis se’ns tornen immediatament realitat a còpia de pistrincs, de patacons, de calers, de parnors (perquè m’entengueu).

Fantasies, sí, veus? Ni somnis ni somieigs, mes fantasies, oi, i tant! Per exemple, tota persona altra, tothom altri, els veiem com els veiem, ço és, com els volem veure al moment que ens dignem mirar-nos-els. Metamorfosats. Transformats en miracles. I llurs metamorfosis són instantànies i varien interminablement. Postillons i cavalls, tant se val, tots els animals al món hi som per a jugar-hi. Com naips, com atots. Només restem persones els qui manem als jocs i els menem. I sempre guanyem els mateixos. I ull viu. Si mai perdéssim (impossible, ja ho sé), malament rai per a tothom. Tendríem molt mal perdre!

Ells juguen a llurs jocs, nosaltres en els nostres, tret que en els nostres ells són joguines dels nostres jocs. I no són persones, són cocodrils, rats, espiadimonis, muriacs, aranyes, paparres, centpeus... Cada animal, tant persona com no pas persona, té si fa no fa de tota manera, és conegut, els mateixos atributs i els mateixos detalls pel que fa als trets i a l’organització general del cos. Tothom tenen (els animals-animals i els animals-persones) ulls, nas, boca, potes, sexe... Cap dificultat doncs a veure en cada animal una persona, com en cada persona un animal. Només nosaltres, si de cas, ben mirat, som diferents. Superiors. Àngels. Espirituals. Benaurats per tots els déus dels innombrables catàlegs sacres, com sabeu! No caguem. Ni rotem; ni petem; ni sagnem, ni bacteris ni saprobis enlloc no ens ocupen ni ens ocuparan. No fem mai pudor. No ens corrompem pas. No ens morim gens. Ascendim com fum a diferents reialmes en trànsfugues òrbites. Som els propietaris del secret-secret. El secret més secret. El secret que mai no trobaríeu ni que tinguéssiu prou pesquis per a cercar de cercar-lo.

«—En Lleir Sükon i la comtessa Cuntcumagan!» Anuncià l’enrancit lacai quan férem cap a palau i entràrem. Tothom, reis i prínceps, cartilaginosos, se’ns apropinqüen. Bútxares qui som tots plegats, només fictament amables guatlles, estrafolles, diu tothom a tothom altri. Repulsives ganyes les dels nostres col·legues al nou consell de guerra. Indiferents, sense neuròtics escrúpols, cascú persuadeix el veí que els més espaordidors mitjans d’anihilació general són necessaris per a la robòtica host. Capciosa resolució aprovada unànimement. Ni molla de frustració entròpica. Pels finestrons badats s’insinuava, esglaiador, el Sol.

Com erupció de pus infecciós en madura butllofa a la tensa pell de la bombolla on ens rabejàvem, les buides converses esclataren. Era l’hora del descans ben guanyat. Embolicats en capes i capes de sucre, hom es complau, per tota musica, en el disseny rapsòdic dels aürts damunt l’enclusa.

—Qui no descansa, més de pressa a la mort s’atansa — remarcà, viu, l’hereu d’un monopoli.
—Els impulsos i llurs emocions, heus on rau el pinyol per a l’entesa del comportament de les puces i els polls qui integren allò que en diem sàviament el vulgar — féu el duc.
—Tantost arribi mon gendre, partiré — apuntà la duquessa.
—Cronologia ininterrompuda de contingut espuri, la història. Baralles de psicòpates. Ah, l’enyor! La nostra horda d’idiotes diarreics nans, fulgents homuncles sarraïns, llurs deplorables sabres que insadollables trossegen carns de cossos fins ara drets i vivents, mes qui es veu que no colien el maligne príncep prou com cal — comentà un, a tall d’arxigeneral un altre arcà arcàdic arcont.
—L’esclat fantasmagòric és immanent a tot distant horitzó. Els fils perniciosos de la pluja còsmica... Hom s’hi amusa un ou. Cru i apàtic, l’oceà subversiu s’engoleix tota mena de vilatges i llogarrets... — sentíem quiratar de prop, en veu mel·líflua.
—En l’opulència hi ha tota la ciència — féu, togat, un doctor exquisit.
—En precària salut, esdevé una altra destructible joguina dels terroristes a l’hospital; plens de menyspreu i fellonia, criden que cal salvar-li, no pas la vida, l’ànima! Quin tip de riure tots plegats! — respongué un altre.
—Per a viure com cal, cal sobretot fer cas d’allò que t’aconsella el clítoris — alliçonà na Cuntcumagan, ma marastra.
—Tantost acabada la infantesa, tot és balb sòpit epíleg — vaig afegir, disgustat.

(>>>)



XXII

(Faula de l’anagnost orb.)

L’anagnost orb s’havia après mant de text de cor, i pel toc del volum sabia què hi ficava; confiava que pogués així conservar la feina pler de jorns i nits de lectura memoritzada.

L’anagnost del palau es tornà orb no pas de sobte, ans gradualment. De primer a l’ull esquerre, una taca rodona i tota blanca se li avantposava davant cada lletra, de tal faisó que, per molt que tombés el cap o l’ull mateix, la taca sempre es col·locava fent nosa al centre del text, fos el que fos, i tots els li desmanegava.

Amb l’ull dret, doncs, llavors, molt sèdulament, l’anagnost llegí tot sol jorns i nits, i es desà a la memòria d’altres clàssics a part dels que ja coneixia d’haver-los recitats tantes de vegades.

Més endavant, com prou era de témer, a l’ull dret aparegué una altra taca idèntica a la primera. Ara no pas que fos orb, mes cert que de llegir, gens no podia. Llavors, quan a palau li ordenaven de llegir davant els qui dinaven, o durant certes nits vora el llit del sàtrapa, o el llit de cap de les odalisques principals, tantost podia, proposava volums, que en triessin, i en triaven un dels seus, o el triava ell mateix, i feia com ara si el llegís. Ningú se n’adonava que no llegia, que només bellugava els ulls de cantó a cantó.

Allò durà tant com durà.

Aleshores, passats els mesos, un jorn nefast, aparegué un ministrer qui pretenia saber de lletra, i com se n’adonà que el vellard llegidor anava de tant en tant a les palpentes, cobejà el seu lloc vora el dictador i volgué demostrar que l’anagnost ja no llegia re. Li ficà davant llibres desconeguts, i escrits en llengües estranyes. I és clar que l’anagnost se n’adonà (eren llibres de toc nou), i tanmateix els llegí com si els sabés. Volgué llavors el bare arribista demostrar que mentia, que al llibre no hi deia allò. Però qui se’l creia? Només qui sabés llegir la llengua estranya; a part és clar que, llegir-llegir, ben poca gent, per a no dir cap, vull dir, ningú, entre els de la casta guerrera qui voltaven el fastigós representant del podrit llunyà monarca.

A més a més, l’anagnost, quan no llegia els texts clàssics que tant (i sobretot als principals de la cort, amb dret a manar-li d’esmerçar-se a la tasca) no els abellia de sentir repetir de continu (com s’escau amb els infants, i amb d’altres cervells puerils i fanatitzats, com són els dels pecs esperits bèl·lics i religiosos), llegia, als llibres nous, unes històries tan emocionants, tan plenes de passió i d’eloqüència, que qui se’n planyeria?

Car això havia descobert el veterà anagnost, que si no sabia el text, això rai, podia explicar, fent veure que eren als fulls de davant seu, algun dels seus somnis i malsons més recurrents. I allò (de tornar-los a veure mentre els contava) li feia reviure totes les colors i tots els sentiments (les pors, les joies, els plaers artístics) que havia ja sentits en viure la vida autèntica del somni. Els explicava les aventures dels herois a les biblioteques infinites on cada volum era tan meravellosament il·lustrat. I com l’heroi i l’heroïna havien de cops perdut el quest de l’altre i es cercaven per viles gegantesques amb gratacels i zigurats que escalaven l’empiri i eixien àdhuc d’òrbita. I entraven a monuments immensos d’esclatants estances amb incomparables quadres, que descrivia, extravagant i entusiàstic, amb tots els ets i uts. I hi excel·lia, doncs, com dic, en les descripcions de tots els miracles perfectament vists mentre dormia. Els vehicles, l’arquitectura, la pintura, les cerimònies, els espectaculars sacrificis... Car tot text i tota il·lustració, tard o d’hora, hauran habitat al somni. I del somni n’hauran eixit per a tornar-hi. Per molts de mil·lennis que mai no s’escolessin.

Sovint, la narració esdevenia anguniada, angoixosa. Hom era a la mateixa vila d’altíssims, sobergs, edificis, però no pas enlloc cèntric, ans als indrets miserables, i hom se n’adonava de sobte que no sabia on parava l’hotel, i de tota manera tant se valia, car n’havia perdudes les claus, i no recordava ni a quin pis es trobava, i pitjor, havia àdhuc perduts els documents que l’identificaven, i es veia limitat a viure molt temorosament i amb resguard entre malmirrosos i ominosos indigents; llur malignitat sovint palpable, llurs mans i armes tostemps a frec d’esgarrifada pell.

I s’esqueia llavors, efectivament, que un gàngster de la seua coneixença assolia d’enxampar-lo en un dels atzucacs més infectes. I li apuntava la ballesta al cap. Volia la seua comissió de totes les vendes i intercanvis de llibres, quadres, cases, i vehicles... Vehicles supersònics, rosats i daurats, esplèndidament lluents i espurnejants... I l’heroi, esdevingut, per culpa del malson, víctima, li volia fer veure al gàngster que quin argent volia que li donés?

Que tot l’argent que li donaria fora argent ja no pas ful ni fals, pitjor, eteri, inventat, fumós, inexistent... I així mateix que el dard amb què l’occiria per tot pagament fora il·lusori, car al capdavall tot era somni. Un somni més d’aquells on ens perdíem al malson del viure.

Què en volia saber el maleït sicari? Tanta d’obscura filosofia certament l’embogia. El desesperava. Tremolant, disparava doncs nogensmenys. I hom es despertava cridant d’esglai...

I que content de tindre a la vora del llit una calda carn de dolç amant molt comprensiu, no pas?

Car així és com abans de la fi no es retrobaven, bella heroïna i molt ardit heroi, vells èpics companys perduts un instant dins la inacabable aventura del viure bo i somiant guerxat, per a somiar o viure, d’ací endavant, dins del que fos possible, molt dretament i com cal... I no cal dir, molt benauradament.

I les odalisques, vós, és clar, amb quins fins setins ni samitells policroms no ens eixugàvem llavors (saps?) les llagrimetes!

(>>>)

dijous, d’octubre 28, 2021

Les Faules [XVIII]



XVIII

(Faula de l’ogre perpetu i de l’abans mai desminyonada.)

Regirant entre les eines, l’ogre hi trobà la forca de la fortuna; llavors l’enforcà doblement, un esmolat pollegó cony amunt i l’altre esmolat pollegó cul amunt; la verge així enforcada per l’angèlic monstre llençà hosannes d’orgiàstic plaer. —«Quin cony de sort que tinc,» crec que digué, no pas orgàstica, només fonamentalment feliç que l’ogre la triés, car el lletgíssim fenomen, l’aristocràtic espècimen de malparidot animal aquell, hauria pogut agafar del seu calaix d’eines qui sap quina altra eina que de fortuna de la bona no en portés gens; i en aquest cas ara a la noieta tot li sortiria, no pas com li surt tan collonudament, ans a la biorxa, i quin conte més trist no fora llavors el seu.

Un conte el seu llavors on la protagonista, massa putejada, es suïcida, i diu, fonent-se, —«Quina merda, tu, de món ni d’historiadors que m’ha tocat.» Car s’ensuma apropiadament que existeix, on sigui, lla dalt o lla baix o lla pertot al voltant, de l’univers, un continu diàleg entre globus planetaris; conversa acadèmica de recòndites disciplines, on si llunes i satèl·lits ja no hi pesquen re, esmem-nos-en un sol individu entre el formigueig del planetoide que diem (què cony hi entén).

Un sol individu i no re tot és u. Siguem clars. Així que no es planyerà ella pas.

Petonejà doncs l’ogre i soparen junts, i tan amics. Ella agraïda, com dic, per la gran sort de la doble violació, car, segons consira, amb raó, —«Prou m’hauria pogut perforar amb la forca de l’infortuni, no fotéssim,» i ell (agraït així mateix) per haver-se estalviat la feinada d’haver-se-la de menjar, crua i tot, per comptes de l’àpat sumptuós que l’ex-verge, traçuda i obsequiosa, no li cuinava. És una noieta bona per a tot. No pas en el sentit simbòlic, en el sentit pràctic. Per exemple, ara mateix, on l’hivern s’atansa, li teixeix un jersei ben tofut i tot.

—Amb aquesta minyona jo progrès, es diu l’ogre, i el meu progrés durà el progrés de la humanitat, car és bo que el violador i la violada s’entenguin com bons humans, entitats rigorosament marginades en aquest univers de mesures de capir incapaces per a entiments com els nostres, tan penosament limitats.

El grotesc ens, adés eixit de les nocives perspiracions de les clavegueres, fins llavors reu irredimible dels pitjors flagells que les patums histèriques del cel no trameten (amb colls erts d’estúpids jutges del dinou, els qui anaven, i potser encar van en certs indrets canfelipútrids, i doncs feixistes i xarnecs, amb un coll de camisa que amb l’empesa els garrota a perpetuïtat) als hesitants querubins qui vivim, orfes, abandonats en aquest conflictiu planetoide votat a l’extinció, i on només hi sura, es veu, la bretolada i l’excrement, i on, damunt, només el més extravagant vudú no sembla funcionar-hi mica, oblidant-se ara, l’ens grotesc eixit dels deleteris albellons, i amb teatral enginy usant de les més fines metàfores, de tots els hipocondríacs greuges (rodaments, rebomboris, tombarelles, borborigmes) que dilemàtics el metien en dificultats i indignacions sens fi, llença a les estratègiques escombraries els celebrats halters amb les quals músculs no conreava incessant, i s’ofereix, nu i inerme, a les harmonies d’en Cupidó, l’alat menairó del buirac bruixat i els viratons vibràtils.

Ella i ell, de jocs, al parc, nus, s’hi veu, havent-se-la enduta, adoptada molt coralment. I fa, —Noia, ja hi som; som-hi, no fa? Havent inspirat a plenes freixures l’aire puríssim on cap mortal no hi emmerdissa, oi que creus tu també que per això prou calia haver agafat el coet i fotut el camp ben lluny, per a trobar-hi cap bon racó a l’immens univers dels collons on la petja del corrupte no s’hi havia mai mesa?

I ella, esportiva i a l’hamaca, gens atabuixada, passat aquell trasllat electrificat entre infinitesimals àlibis, per òrbites d’estranys arpegis, ara enlluernadores, ara tèrboles, què vols que digui, copernicana, sinó que, —Cert que la cambra d’abans pudia a resclum i pitjor, a ogre dels qui carn no gens fresca desen al rebost per a un dia trist on donzella ni donzell no hauran poguda ni pogut robar entre fronteres, i llavors duta o dut al talec, per valls i monts, fins haver-lo o haver-la descarregada o descarregat, viu o viva, sense aitampoc gaire pèrdua de saba, al seu llordíssim matalassot.

Ah, felicitat de família meravellosament avinguda! I els fantotxes ètics i morals de merda (ha-hà) què hi dirien?

Quin altre jutge fastigós, acostumat al veredicte inic, ho resolia? Conte de por. Tot hi és horror. L’horror de l’adoptat qui, carallot, tradicionalment s’hauria de pensar, molt il·lusament, que, a part que com dic és un pobre capdecony, ha d’ésser per força (ell! la gran cosa!) fill d’algú tan merdosament superior, car es veu que troba els heroics pares (l’heroic ogre qui el pujava) qui el pujaven ésser de nèxia esclava, quan és clar que és cert el contrari, el seu cabal genètic (i el de son pare i sa mare “naturals”, qui l’únic que foten és boixar a les cegues i aportar la vulgaritat pedestre i animal de semen i ou) essent molt inferior al llur — el dels pares (en aquest cas, pare-ogre) adoptius, qui, com sempre tothom qui es fot un intrús a casa, la cagaven tanmateix fort, car no sols foten el cuguç, i això rai, sinó que (i aquesta és llur horror) qui sap com els surt llavors de boig, o de maligne i dolent i destructor, o de malalt i infecciós, el monstruosament estúpid nou-vingut.

Car quin perill astorador (miratge recurrent!) sotmetre’s mai al vernís domèstic del domini femení! Onades de barroeres faltes tècniques monòtones t’enxampen, ogre venut a les pudendes parts molt enfellonides, iracundes, si mai assages, cuscament, d’empènyer-les a contradicció. Dol execrable se’n segueix. I estrenyiment del jou prevalent. Capitula i complau-te morós a l’amputació i a l’esborrament... A la, d’ençà d’ara, més i més introbable identitat teua, estavellada entre els aglans sebollits per eixelebrats esquirols sense memòria ni desllorigador ni sentit del lloc on mai no rauen, ogre cadavèric, xaruc com en Titó, qui, encepegant pertot, i foragitat a cops de garguirot, com bernat pudent o moscard caganer qui per descuit de sollaments te n’esguita, qui te’n canta, sinó jo (m’escruix pensar-hi, just com soc i doncs sincer), llavors la lletgíssima elegia que efímerament (com per a tothom) et pertoca?

S’ha acabat menjar verges crues! Les femelles som ara ídoles. Cèsar abdicat, traït, acoltellat (amb ganivet casolà, de cuina). En pocs mesos, de cèsar per la gràcia, a cèsar graciós, a cèsar desgraciat.

Quin viratge cap a les cerúlies glaceres de la frigiditat! No et durava gaire, l’abortiu període de la recalcitrança. Petrificat davant aquelles absurditats, de tantes de laberíntiques febleses reu, demanaries debades treva. Tot d’una se t’aigualeixen sense remei les guitzes, que al capdavall, invariablement mal adreçades, sempre es torçaven vers tes pròpies natges, subtils al·lels de llufes que només ensumaràs tu, amb obstinació d’aviciat ploramiques qui, sotjat per l’ull diví, s’empal·lideix com melangiosa butllofa que perd gruix i medul·la, entre pànics i espasmes, de massa embarumar-se abans, lasciu, irreflexiu, al magma perniciós que sempre regalima dels bruts botris de la intrusa, borda fillastra de qui l’inherent enteniment, eruditament estableix on i què toca el cacofònic arquet del porós violí esdevingut xorc, poruc i escarit. Galdós conegut insidiós àvol paisatge per a un conte de por fet i fet ben ordinari, llas!

(>>>)

Les Faules [XIX]



XIX

(Fauleta de la bella dorment al bosc de llur propietat.)

Com petit rat ratat, en Brunet Estront cercava arreu bolets dels bons pel bosquet propietat de la seua dona (i per extensió tàcita, també, provisionalment, del seu nou amant).

Autodidacte, expert en art, sap, en Bru Estront, apreciar justament cada situació.

No és el primer cop que es diu, un bri si més no cofoi, que només un autodidacte pot ésser mai un geni; tothom altri qui aprenia amb instructors, professors, mestres... pot únicament ambicionar a arribar a imitador; a imitador més o menys dotat, això també. Cal doncs només anar-hi de si mateix, i veure on hom fa cap; arribis on arribis, tot el mèrit és teu, tot i que no excel·leixis al capdavall gaire en la disciplina triada, car altrament sens dubte (si és prou intel·ligent) sap (ni que només fos interiorment) l’instruït per altri que és una mica un farsant solament repetint recapte après.

Doncs bé, s’escau que, caçant bolets en aquell autumne deliciós de bon temps, de sobte es troba, sota un roure majestuós, l’aparició magnífica d’una meravellosa beutat qui dorm a l’ombreta. Allò és un quadre, vós!

Idòlatra, en roman extasiat. Se li reforma a l’enteniment, vacil·lant entre el magí i el sensori, la vella coneguda frase, «Ací el sacre cos jau de l’única nostra Regina».

I es xiuxiueja amb urc a cua d’orella, «Suat càndid humil boletaire, esdevinc als ulls que prenen nota al firmament per a les cròniques còsmiques, ara mateix mític. Soc, ficat al dia, un altre pobre bon heroic pagerol qui innocentment casaren (reis assassins, perquè no parís prínceps) amb Na... (com es deia? N’Ambrada...? N’Elèctrica...?), la qual és clar que en acabat ell mai no gosés, indigne, d’assajar de penetrar-hi molla.»

Car és clar que la bella dorment, en aquell lloc encantat, no era altra que la seua molt esplèndida dona. La qual somiava miraculosament eixarrancada, i a la qual li regalava de l’encar roent fufa una abundant molt recent lleterada. Segurament pertanyent al seu drut de torn.

Trempant com un maleït (caragol treu banya), en Brunet subtilment, en acabat de fer un volt amb pas clandestí, al voltant del roure, se’n tornava, part darrere, com si no és aquell qui ha vist l’espectacle interdit, ans un altre enderiat boletaire molt afanyadet, car cert que hom li encarregava de bon matí de portar força bolets a la cuina per a dinar, i no pas de romandre badant davant el quadre admirabilíssim que li oferia la natura on l’excelsa beutat clapava bo i remintolant copiosos sémens (amb emocionants emanacions de glorioses aromes de mesc, com els bolets mateixos). Girava cua, doncs, silent i embarumant-se al fragós paisatge, mes no pas sense abans haver-se fregat amb quatre vigoroses sacsades el microscòpic atzeb (l’espotzim dretet, l’ínfim umbó, el vil estaminodi) fins a un isnell i molt modest alleujament.

Misteriós com cap fi esperit, s’escapolia encontinent, amb peus de llorigó, no fos cas, així mateix, que el drut tornés, i de fortes garrotades llavors qui se n’estorcia? Segur que el bon drut l’arrucava i l’ataconava molt fellonament, i amb tota la raó, és clar.

—Així és com fas els deures? Espiant i vagarejant?

La dona li havia manat d’obeir, en tot, el drut del moment. I de no badar boca sinó per a regraciar-lo cada cop que li ordenés qualque feina. Qualsevol feina, per feixuga que fos. Li havia dit la dona, sense romanços:

—Cada cop que soc amb un ver home, és ell qui, després de jo mateixa, mana. I prou.

Mai no li ha sabut greu d’haver caigut a les delitosament esmolades urpes d’una deessa. Sempre ha estat el cuguç perfecte, ço és, el masoquista quiet i efectiu en acomplir totes les tasques que hom li encomana, i en complaure’s infinitament d’ésser aitan dolçament complaent. El masoquista quiet i dependent, incapaç de viure sol, sense el seu arbre immortal on s’arrapa superficialment com amorós bolet.

És a dir, cuguç en cos i ànima, dedicat a l’obediència, res no li dona raó de viure altre que d’ésser útil a la directora, benauradament amb ell sempre molt severa, i sovint molt enjogassada i joiosa (i inventiva) amb els brutals, tan lúbrics, estellons qui incessantment no es carda.

Es diu, «Prou pots. Re altre no et trau, ni que només fos lleugerament, la insuportable angoixa del repatani esfereïment ontològic, de l’eterna inexistència a la qual ets condemnat (culpable!) tantost no et moris (com qui diu ara mateix). Tantost àdhuc, així mateix, tot no es mori. La fi del món tothora imminent en un univers al capdavall tan fràgil.»

I s’ho reitera, «Si mai m’erigia, erroni, en altre que en allò que soc en la pregona realitat, un cuguç sotmès d’arrel fins a capçana, un cuguç qui obeeix incessant en submissió molt afrodisíaca, pobre de mi, infeliç... Infeliç rai! Sempre. Mai haig de caure en la maligna temptació de no obeir-la ni en el detall més humiliant ni ultratjós ni mínim. Només seré feliç (efímerament, ja ho sé, mes poc hi ha re altre) en l’acció d’ésser-li l’ase de tots els cops que vulgui per caritat etzibar-me (ja fos directament, o bé empoderant-ne cada drut qui al moment s’escaigui, ver home, de dominar el paisatge).»

Fou llavors on, solivern, sense flota, únic aparentment en la seua espècie (no pas adotzenat i negligible com un beneït cuguç qualsevol, atrapat en cap cercle embruixat, ans, aquesta vegada, pels ventissos déus oblidats, assenyalat — l’insignificant cuguç — amb una troballa esborronadora), trobà un gros bolet semblant al reig foll, mes, damunt el barret vermell, sembrat, no pas de volves blanques, de diamants dels quirats més idonis.

Que contents que n’estarien el drut i la dona!

Molt extravagantment iridescent, i no cal dir clafert de benaurança, corria a portar-los-hi!

«Troballa astoradora, ausades,» es deia, «veurem quants de mastegots no em costarà?»

Allò el féu aturar-se un instant. Veia el drut, o ambdós, el drut i la directora, exacerbats, retributius, i en orrupte tot seguit àdhuc haver-li rompuda la maixella (o pitjor) amb qualsque mastegots ben adreçats.

«Malament rai. I les garrotades encar com aquell, tu, prou n’haig l’habitud, de rebre’n aitantes com calgui, o com déu — vull dir, la deessa, és clar (es digué, fent-se una guerxineta) — no mani. Allò que m’acolloneix són les seqüeles, les conseqüències, del galdós present que, molt il·lusionat, no els duc.

«“Cal no despertar la bèstia carnissera,” diu la dita. Sobretot si la tens a prop. Si dorms al mateix sopluig i tot. Qui sap si la meravellosa cariàtide qui sosté la immensa soca del roure més noblement massiu del bosc (ni l’atlant qui de cops s’hi posa), darrere llur marbre impàvid, no amaguen la bèstia furibunda qui s’eixorivirà plena d’una brutal bojal pruïja cobejosa de posseir i d’arrambar encar més de superfluïtat merdosa!

«Els portaré, pobrissons, tants de maldecaps de cobejances boges! Car són humans guanyadors, l’avarícia els regeix, assedegats esmeperdudament per a heure encar pus. Em demanaran que els digui urgentment on trobava aquell prodigi. A quin esparpall esplèndid no trobava l’espècimen.»

—On ho has trobat? On ho has trobat! D’on ho has tret? D’on ho has tret!

«Amanint i esperonant la qüestió amb la plugeta concomitant de clatellots. Què els respondré? Amb vaguetats.»

—Pel bosquet, pel bosquet.

«I si els revelava que em prenia un pànic distant, quan, pels volts d’un patètic oasi boscà, havia perdudes les llisquents lentícules? Què me’n dius? Se m’apiaden? Màgicament emblanquinat, i ells tot d’una penedits, amenitzats, vull dir, aromatitzats, amb el dolç perfum de la contrició!»

—Ai, el nostre estrontet, cagallonet preciós de la mama, ha perdudes les lentícules...!

«Què dic? Creu-t’ho, no hi ha perill, carallet! Un metrallat afegitó de cops per haver-les perdudes, és clar. Carxots de part de la meravellosa i, més fortets, els del darrer Mirabell, qui sé que es deleja privadament per a fotre-li un altre fill per a encolomar-me’l, benauradament sacrificat novament, tan beneït que no em volen, pobrissons.

«Calla. O se n’adonaran que duc les cames totes escoixengudes i faig llavors veure que me’ls estic confessant.»

—Passats uns esbarzers, per allà endins. No ho sé...

—Mentider, monçonegaire! Fantasista, fal·laciós, falorniaire, fetiller! Flautista, fabulista! Bàrbar! Prestidigitador!

«Com ho negaré? Qui se’m creurà? Me’n pervindrà la mort? Massa enfurismats, pagaré les meues vaguetats amb la trista vida? M’esdevindrà com s’escaigué que li esdevingués a l’anegueta lletja qui ponia els ous d’or, i al capdavall no era sinó un cigne mascle qui només ponia caquetes normals?

«Saps què? Tant se val. Esbarriaré, com qui eixerit gita daus trucats, els diamants, i així, ben sembrats pels voltants, qui sap si mai, de reigs folls tan especials, no en pujaran d’altres, i llavors, au, que els esdevingui a d’altri la pega inexhaurible de rebre la maledicció de la divina troballa. Hom se’n renta les peülles, una altra víctima trivial. De néixer s’ho porta.»

Ço que al capdavall es veu que prou féu (espargir les gemmes arreu), espiat només pels ridículs faunes, o millor (car s’esqueia de més a més que, encastats a la soca del vell rouràs, darrere el davant on la bella dorment amb tot luxe no jeia, o raïa, hi havia trobats quatre o cinc bolets, blancs impol·luts i de tofuda cabellera, dels apellats «barbes de sàtir»), o millor, doncs, els sàtirs barbats, qui tots plegats, follets de forest encantada, li havien per començar potser fotuda la putada de plantar-li l’esquer adamantí amb l’ham de mal picar-hi, i en acabat d’on tots els maleïts damnatges de la letal avarícia no supuren, àvols malparits humans. Sí ves.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall