incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

diumenge, de juliol 25, 2021

Empudegant la boïga [q] (Worrying the little burnt Hole.)



(Rares Orquídies: Gaudeix-ne.)

Iogui dels bons, sé prou com Respirar
Sé com enfortir el Pubococcigi
I tot altre Múscul ni Òrgan més bla.

Trempar em puc fer com si fos un Prodigi
I transformar el Feixista en Esquerrà:
Del Cavernícola es tol tot Vestigi:
Ja ni Malalt ni Dolent, ara és Sa:
S’alliberava de tot pec Litigi:

Al Jardí trobarà rares Orquídies
I veurà que tot Animal hi és Bo
Que ben respirats, tothom ha qualque Do
Que no es pot viure amb Odis i Esquírries.

L’Agressió que no és per a la Teca

Et marca agent del Mal i de la Seca.

(...)

(Els més profunds pares de l’església filosòfica sempre ho hem recomanat: Pela-te-la!)

Com em fa que deia en Bertran Rossell: «Les dones, llur desig més fosc i amagat és d’escapçar de mans tot mascle — les mans són d’allò més útils per a tot — de fet, res més útil que les mans, vós — demaneu-ho als muricecs, qui tanta de por no els fan, i els quals, si exagerem, podríem dir que gairebé no són sinó mans — en realitat, però, la utilitat que molt ocultament les dones els retreuen a les mans (dels mascles de veritat) és que puguin tothora fer de cony — un cony faitís, en avinentesa; en un mot, que hom ha a mà sense haver de perdre el lleixiu amunt i avall — un cony, oimés, molt més efectiu, sa i bon mercat — tan bon mercat que sempre surt gratis, vós! — què voleu més? — mentre que, com és sabut, els conys sempre surten cars — força sovint, llas! — força sovint mortalment cars, com malauradament prou veiem cada dia, fa?»

(...)

(Rebuigs a pler per al presumpte ballarí, adés prou ha molt efímerament fetillat per aquell invent pútrid apellat amor.)

Es desvetlla antelucà, ço és, encar de fosca matinada, n’Ignasi Fungusfighter, i sent per la finestra oberta remors de remota orquestra de morent festa major. Evocatiu, es desfà en rialles. És que se’n recorda de la mateixa tonada, frustrat ballarí enjovat per l’absenta, i una furor intangible l’omplia d’acrimònia i vidriol, i romania ert, petrificat, com espantall, amb visatge d’enze, d’estaquirot, car només en rebia rebuigs, tot això és clar fa tantes de dècades, quan estudiava, molt sèdulament, i no cap dir amb precisió maniàtica, la dura disciplina de les matemàtiques, i llavors abordaren el d’antuvi difícil i en acabat tan palès ni fàcil teorema de les noietes, on al capdavall què són les gojates altre que atòmiques entitats? Nuvolades de vapors de partícules químiques endurides en banals anatomies molt ventissament? Cada noieta resultat de certes sobtades, precioses, equacions amb què pots bastir boniques fórmules, que, despectiu, amb gola no gens onerosa, diria d’esme car prou se les sap de cor, i a les quals així mateix cap importància, carregat d’anys, i doncs diguen-ne guarit de tot esfereïment, ja no confereix.

M’encarabasseixen les gojates, es diu, mes el pas del temps les encarabasseix, i tost les encabasseix, encar pus esborronadorament. Tanta de malaltia i de decrepitud! Ah, tristor i enyor i melangia, oh! Tothom de cap, i au, al cabàs esfilagarsat o a la carabassa buida i traucada dels rebuigs.

De ben minyó... Potser us penseu que no us conec prou! Les dones sou totes putes. Tret de les putes de veritat, que són les úniques dones honestes, ço és, com cal, detentores doncs de la veritat.

Entre les altres, les no pas bones putes de veritat, tot hi és xantatge i tripijoc, menyspreable enganyifa, amb un invent pútrid apellat amor.

Els homes? La majoria pitjors que no les més dolentes dones. Una feram feral. Hostilitats sense arrests. A fotre-ho malbé tot gratuïtament i molt vergonyosa, sense pietat. Nocturnes maquinàries d’anorreament.

Car són (els homes) males putes, tret que encar pus agressives, barbàriques, dimoniesses posseïdes per l’avarícia, ço és, la cobejança, i qui doncs faran (i fan, i sempre han fets) tota mena de torts massa sovint letals, tret que amb salvatgeria i primitivisme, sense gaire puteria, els repulsius ignorants, per a assolir llur merdós orb objectiu.

Saps que m’enfosquia, i foscant, enfosquit, me n’anava al desert. I era constantment temptat per visions eròtiques d’extrema gravetat. Bordells galopants. I trempava; com trempava! Trempava agonitzant i tot. Trempava entre les pitjors angúnies ni angoixes, trempava a les últimes i autoextremunciat. I les dones no ho sé pas, mes els homes cal dir, puc dir, per experiència, que sovint, àdhuc passats els cent, ens morim trempant. Som-hi, a punt. Ens n’anem tot xirois a cardar’ns la puta mort.

Mes us parlava, visions, de l’intrínsec salvatgisme dels homes. Tots els homes unes putes bestials. Sedegues de sangs, afamegades de fetges. Llur salvatgia acolloneix àdhuc un pobre anacoreta inveterat, molt llamenc i agafa-sopes i lligamosques, i no cal dir abstinent, dejú, sobri i frugal, només gormand de puta tranquil·litat i prou.

Al desert i tot, els lladres i assassins dels deserts hi fosquegen així mateix, encar més lliures de represàlies. I tothora els és llegut de llençar-se’t damunt. I et depreden a llur lloure. Amb salvatgeria. Barbàries descordades. Mai més brutalment que llavors. Car ningú altre (ni sovint la mateixa víctima, perduda en somnis de conys alats, que són els vers i únics angelets) no en guipa ni testimonia el crim.

Els putes bàrbars. Monstres d’aflat letalment pudent qui t’ensumen l’espinada i t’esborronen amb calfreds i tremolins, i no saps mai quan llurs ullals et penetren fins al bessó de l’os. Et batega el pols esbojarradament. El vertigen llavors de la vivisecció per tu mateix soferta, mentre els panteixos i els fums contagiosos de l’enemic no se’t van inoculant.

“Si en vols fugir, portar no et poden cames.”

Aventurer solitari i prou. Aventures en companyia sonen a fals. En sents la veu sollada, infecta, del ramat repulsivament aflotonat. Saps que no ets tu, egregi, qui, ardit, valent, en gaudeix. Que només és agressió orba d’horda alienada.

Només els cagats van en patrulla: els soldats, els bòfies, els gàngsters, els brètols i els tifetes, és a dir, els malparits en general.

Tots els soldats van drogats i cagats (i per això van vestits de merda).

Ara, és universalment conegut, car a la llarga mai no en tenen prou, ni amb la droga, i la sang i la beguda, que als soldats sempre els manca més al·licient (com la pega canalla, són elements massa rucs i puerils per a no avorrir’s, i els has d’entretindre tothora), i els cal doncs molt més, i per això hom (els cagallons assassins qui els paguen i comanden) els obren les glorioses possibilitats de la depredació generalitzada, de l’apropiació de tot objecte d’altri, i de la impune violació de tot trau de conyet i culet vençut. No fotéssim cagarel·la, vós, és evidència palpable.

Ecs, però. Per què continuar parlant de subjectes tan degradats i repugnants? Saps què? A la merda, vós.

(...)

Els datspelcul soldats pugnen pugnaços
Mentre els rics ens gratem collons i nassos.

“Em grat ben de grat els collons i el nas
Mentre en fàstic moren els militars.”

(...)

(No és pas la processó; és la rialla, que va per dins.)

No és pas cert que sigui millor riure el darrer. Riu millor qui se n’ha rigut tota l’estona, del començament a la fi.

(...)

La finestra em tenia per casualitat passejant al costat del jardí, i aquella xicotella malcaradota, avui emprenyada rai, més emprenyada que no mai, la putarreta; car es veu que sa germaneta gran s’havia passada la santa nit cardant amb tres o quatre mecs, i sense descans com qui diu, fotent és clar alhora força sorollada, i ara sa ben cardada germaneta (cap als catorze anys, crec) clapava estesa, tota nua i cuixa badada, i la nena (uns sis anys, em fot) d’una revolada feia córrer oberts els feixucs cortinatges verds, i lleixava, claferta de rancúnia, que el Sol acusador li espetegués de ple, no pas al seu damunt de follet boget, ans al cos voluptuós de la verge pura i tanmateix múltiples pics cardada no feia ni tres o quatre hores; car és clar que de molt cardar, ve la puresa bona, car hom aleshores, amb l’esperit apaivagat, pot de debò espiritual esdevindre. I la xiqueta idiota, què cony en trau? Ni què altre de podrit es congriava al seu cervellet mesquí? Què collons es pensava haver acomplert amb aquell malparit acte de revenja? Car la sacra germaneta ni cas, vós, continuava roncant com un lironet sense penes ni pecats.

Good for her, anava pensant, llevant-me les calidoscòpiques escates dels ulls, i, a la llarga, bo i passant de llarg i lleixant enrere la meravellosa visió qui, aquell tot just encetat matí, prou engrescava a l’optimisme.

(...)

Hom, prou perceptiu, es fa escopòfil per a benefici de la seua autèntica educació. Ço és, per la instrucció que l’exercici aporta sobre el gènere humà. És a dir, doncs, per causes de debò honorífiques.

No fa pas com fa el repugnant maleït traïdor bòfia, enemic del poble. Boig i imbècil assassí, sàdic, desgraciat, i traïdor, ja ho he dit, traïdor. Bòfia maleït, repugnant i traïdor.

No confonguéssim, si us plau. Hi ha l’escopòfil bo i el malparit.

(...)

(Finestres i fenelles endins.)

Els escopòfils urbans som (degeneradament transformats per l’adotzenadora civilització) els antics, molt nobles i preats, batedors i pioners, els recacejaires, els escaujadors, qui, avists, trobaven on la presa no raïa, perquè els caçadors i àdhuc ells mateixos no reeixissin en l’essencial captura, i els qui foren després els heroics naturalistes, ardits exploradors i fantàstics descobridors de totes (les innombrables) espècies d’ocells i cuques al món.

I els d’ara, ai, què voleu que descobrim entre carrers d’asfíxia amb només mosquits, gossos, muricecs i rates?

Sí ves. Reduïts a desniar subreptíciament cuques i moixons ens llurs caus més íntims i nocturns.

(...)

(Texts inoblidables.)

I llavors com em puc conèixer sinó a través del que diuen que en pensen en secret els altres?

Malauradament, tot i que soc com dic un espieta, i un escopòfil, sempre ficant l’ull pels foradets i estampant les orelles a les parets, es veu que soc al capdavall tan insignificant que ningú mai enlloc no en parla, i menys n’escriu (ço que sap encar més greu, car cert que allò parlat s’esborra sol, i l’escrit perdura prou).

Com el fet de dir que en pens jo, de jo mateix, fora tot una mentida, per defecte de punt d’arrencada, he pensat a dir què en pens d’altri, d’entre els qui conec — i qui conec millor que no els amants de la dona?

N’escriuré llurs memòries. Car, a despit del fet que un parell foren escriptors i dels bons, i en llegia tot el que en trobava, llas, mai no hi havia a llurs obres ni un mot a manguis dedicat, ço que era desolador, no fotem.

Dec ésser rancuniós, supòs, com tothom, però no és pas d’ençà de la rancúnia que n’escric les falsedats que se’ls apliquen.

Vivint en la barreja del viure, en aquest horrorós poti-poti, on t’ho trobes tot revolt, i te n’adones que re no hi és sòlida veritat, i que tot hi són mentides revoltes per a marejar l’enlluernat escopòfil qui no hi entendrà mai re, com m’entretindré sinó pretenent nogensmenys, com dic, entendre-hi re?

Creu el carallot que entendrà si més no allò que ell mateix diu. Què diu però sinó mentides, falses memòries, aproximacions perifèriques, cròniques de l’ultrason inquiet i inestable, fumós, boirós, efímer, ventís, del tot incomprensible, i tanmateix en acabat sovint sotmès (quan hi ha prou lleure i afecció a trobar quids a la cosa) sotmès, dic, a la mentidera, fantasiosa, raó?

(...)

La meua és una dona amb un cor d’or i un bell esperit de sacrifici. Qualque molt exemplar no pas Comare Coratge, ans Mare Generosa. No diu mai no. Cascun de sos amants han via lliure, han total llibertat de penetrar-la per cada ascla i osca.

(...)

Diu favament la dona: Els milers d’amants només em posseeixin efímerament el cos.

Li dic sense dir re (com sempre, car no vull pas discutir sobre conceptes que només existeixen com a conceptes inventats, imaginats, pel magí tocat, i no pas gens en cap altra realitat): Què altre hi ha per a posseir? Rere la façana, no hi ha absolutament re.

Et dius: Jo ja m’entenc.

Com quan hom diu de dos qui carden d’amagat que s’entenen. Què hi ha a entendre, però? Una atracció si fa no fa mútua els impel·leix (els impulsa) a jeure plegats. No hi ha misteri. Que d’on ve l’atracció? És la mateixa atracció de tot altre animal petit i gros qui ha sobreviscut fins on som en aquest planeta.

Una fufa humida i bategosa desitja xil·la dreta. I s’ha acabat. Enlloc no hi ha culpabilitat en l’entesa. La sempre culpable natura ho manava. Tu no hi ets per re. Ximple instrument.

(...)

Segons tots els signes, toca aturar l’inútil element, vull dir, això tan tediós d’anar escorxant l’accident per a assolir l’essència, ço és, com en la ceba, per a accedir al capdavall a un nucli fet de no re, un pinyol absent.

L’accident és l’essència; no hi ha essència — un altre nom per al mateix element.

(...)

Ja ho deia si fa no fa en Xopi. El món què és tot plegat sinó impulsió i idea? És a dir, aplicat a aqueix subproducte animal anomenat humà, desig (de cardar) i il·lusió (d’inconcret paradís) (paradís sempre inassolible, car inexistent).

És a dir, tot falòrnia. Falòrnia perpetrada per l’orba, involuntària, natura.

I tu i jo, tan agraïts. Sobreeixint de gratitud. Creu-t’ho.

(...)

Hom es carda l’homo, i pensa: “Supositori Pepet al papallona.”

No gaire més tard, mentre es torca, pensa: “Com hom lasca a l’escar, així quan t’has escorregut al trau.”

(I entretant el papalló, què?) (Què voleu? Com el flautista d’en Llucià qui li tocà tocar la flauta amb les cigales dels bestials sorges qui li trencaren la flauta i ataconaren qui el llogà, roman ben desmanegat, mústic, cardat.)

(...)

Escumes, benaurança. I de sobte, el boig del ganivet. Home estrany.

Li diries, si no et manqués llengua: “Per què matar a la platja en lloc de cardar-hi com faria la meua dona, cuixabadada damunt la sorra calda al Sol clar i l’aigua blava?”

(...)

La rossa estesa a la gandula es colrava al Sol i en aquella xafogor s’havia ensopida. Vestit i ençà de la ratlla de l’ombra, bo i assaborint la caipirinha, aprofitava l’avinentesa i en veu baixa, finament inquisitiu, li demanava, Amb qui t’esbaties tan fort durant la nit, car quin xafarnat, filla.

Sense esme, com ara automàticament, amb son hàl·lux var esquerre la rossa assenyala cap a la dreta devers un home dur i atlètic, alhora turbulent i falaguer, qui dret i musculat sembla festejar amb una altra ximpleta, fàcilment entabanable, casada com la rossa, la meua dona.

La rossa s’havia suara rabejada en la lleterada de n’Urà i venusta i tota somalla s’havia atansada on l’esperava amb la tovallola badada.

M’he aixecat i passejava, i la sort ha volgut (ajudada per la meua intenció) que gairebé em topés amb l’amant d’anit; m’excusava lleugerament i el saludava: Com anem?

M’astora amb una resposta filosòfica, com si parlés per boca meua: Tau-tau; sotmesos tots plegats als capricis de l’atzar, hi ha prou astrugància o no n’hi ha; i això és tot el que es pot dir a la qüestió.

Responc al meu torn: Paraula de pescador — o piquen o no.

Vós ho heu dit.

Compliments per la rossa d’anit; en soc el marit; feia bon tros que no la sentia gaudir tan fort; sempre li ho dic: Noia, te’ls saps triar.

I ella què hi diu?

Home, platxeriosa en acabat d’un bon fet com el vostre. Ara, si l’afalagues massa, malament rai; es torna umflada i presumida com aquelles carallots qui veus sovint passejant llurs fastigosos gossots llepaconys. Si les guipàveu per un foradet, totes llordes putarres qui caguen i es furguen i freguen i torquen, i el cony tan a la vora, us ho podeu imaginar, tot podrit de merda, com el romanent del perineu, un cony que sempre els pruu i que sempre cal gratar, amb els dits, amb les immundes unglotes, o amb qualque altre objecte, el primer que els tombi a mà, una mà que encar put a...

Merda?

Exacte. Ara, moixoni, ca? La discreció és mare de manta oportunitat.

I ara on aneu? A avisar, vull dir, a descoratjar i fastiguejar, cap altre prospectiu, vull dir, potencial, drut?

Qui sap? La meua animeta de pusil·lànime, el meu esperit curtet i vel·leïtós, vós que sou filòsof ho capireu, no sap si, com deien els antics, és de debò minúscula falena eixelebrada, atreta ara per aqueixa flama, ara per aqueixa altra, o (mot dels antics encar, sempre cagadubtes i qui-sap-lo barrija-barreges) és mòrbid muricec qui sinistre i disfressat de dimoni, en la perenne foscor, empaita el que no hi ha.

Ahà — digué, ullant enjondre.

A propòsit, sabeu què? No hi heu pensat mai? A part l’invent de l’oceà, que és la més sana cagadora del món, voleu que us digui quin és l’invent més important de la història de la bruta humanitat? El bidet. Sense bidet, t’has d’enfilar al rentamans; sense rentamans (és a dir, més apropiadament, sense rentaculs) on netejar’t on més cal, més val que et suïcidis, saps? El suïcidi, vet ací, vós! Quan la rossa se t’enrabia com cap volcà que sobreïx de fel perquè quelcom suara la frustrava, qualque drut malaltís qui no la vantava prou, posem per cas, car tot té límits, com sabeu, qui ho paga sinó tu? I què us penseu que li dic, sense dir re? Li dic: Som-hi, fot-li’n, noia, sense por, tant se val; descarrega tos greuges damunt meu, com si no fos prou desgraciat, sempre m’hi cap un retret de pus, vós, i al capdavall què, tant me fot, això rai; jo rai, qui tinc les claus de la presó.

Mes és clar que llavors el mascle feculent ja feia estona que havia tocat el dos, per a fer’s d’ençà de llavors l’orc desconegut, el sorrut estranger — un de més de dret cap al femer dels incomptables.

(...)

(I’m a mumbler.)

No em faig entendre mai.
(De manguis, si mai se’n sent, sisvol
Amb prou feines, un incomprensible mormol
Gràcies, ja n’hi ha prou.)

On, doncs, beneït per l’astruga circumstància
Que no em calgui tampoc mai
Perdre l’estona discutint amb cap
Dels milions interminables
D’imbècils al món.

(...)

(Li dic sense dir re*)

Per a no haver de parlar m’he pretès mut mants de cops; parlar és activitat inútil i sovint àdhuc nociva; les de més de les vegades plúmbia llosa de mortal tedi. Psitacisme fastigós. Tot plegat tales told by idiots. Per què insistir-hi?

Soc assegut davant uns jutges boigs.

Què fa hom amb els boigs? Què vols que faci? Es diu: “Roman on raguis, mai pas no t’hi moguis. Fes-te el boig mesell, fins que la dèria els passi.”

[* Bo i dient-li sobre l’invent millor (el bidet!), pas que li parlava, perquè no tombava a tomb ni a tomba, de l’invent pitjor. L’invent més malèfic i terrorista. És clar, el de la més repulsiva ídola, l’apellada “déu”. Car a totes les èpoques la bromera més infecciosa i repel·lent ha pujada a la societat a aprofitar-se’n despietadament. Els reprimits, els oprimits, els frustrats, i els capats i cretins en general, en efecte, aprofiten el maligne invent d’un (o dos, o dos mil, tant se val) merdós déu inexistent, per a interdir i i maleir i condemnar amb les pitjors sevícies els inexistents “vicis” que ells són incapaços, pel fastigosos qui són, o diguem-ne pels defectes mentals i somàtics (monstruosos pels dos costats), de fotre, ni potser ja de gosar fotre (per acolloniment general, i escarransiment del podrit cervell). Saps què. Que es facin fotre. Millor. Car qui en fot ja mai cas, tret dels malparits, els sanguinolents estronts buits qui sempre suren a voler manar? Bons altres qui també caldria eliminar, evacuar, defecar!]

(...)

Al manicomi s’atansà la dona abillada amb els vestits aproximats i el posat exacte de cap monja llega i molt nyeu-nyeu, i digué al director que el seu bon cor li deia que hauria d’adoptar un boig inofensiu, pacífic, tan innocent que no faria mal a donzella ans la defensaria a mort. I és clar que, ase dels cops, em triaren, i és encar més clar que només em volia (no pas per a joguina sexual, com tant de gos triat per tantes de dones, ans) per a totalment sotmès servent; la fiabilitat del que dic és inexpugnable, car (passat un cert temps de prova) amb ella em va fer casar-m’hi i tot.

Home abstinent i hipnotitzat, mai transgressor (home qui no gosa), la dona li clava a betzef banyes. A la línia o duana del cony la polla roman, i no n’eixirà fins que la línia no se’n vagi (esvaeixi, esdueixi) — ai, estúpida polla hipnotitzada pel cony linear! Això segons el cèlebre experiment.

Tot és qüestió de polles, com tothom sap. Ho diem ajudats potser per un altre cèlebre experiment. (O potser caldria dir millor que no polles i prou, gallines ponedores...?) Es veu que les més agressives gallines són també les més ponedores, les més cardadores, i les més assassines. Matant a cops de bec les gallines qui els farien la competència.

Els amants de la dona són les polles alfa. Les polles neixen instintivament apreses a témer el falcó i a no témer el colom; els beta sabem que els alfes ens han de sotmetre naturalment, i ens n’adaptem abstenint-nos de tot enfrontament.

La dona (qui de ruc re) devia saber tot allò quan em va triar de cuguç ben complaent i obsequiós; més que això, lacai; lacai i fidel servidor; al servei no solament pas d’ella, ans així mateix de cascun de sos druts. Car és palès i demostrat que al món hi ha d’haver de tot. Si hom al món fotia l’error fatal de suprimir els perdedors naturals, aviat només hi hauria guanyadors psicopàtics, i de seguida no hi hauria ningú, car, naturals destructors, tots s’haurien entretrencats. Un món de guanyadors és un món buit. Un de perdedors (amb el guanyadors ben afalagats i contents), rai, gairebé el paradís.

(...)

I no diguem mai fava. Quan tot hagi esdevingut massa merdós, sempre ens podem escapolir per la meravellosa secreta finestreta anomenada: Mort.

(...)

Si de debò vols fer de bo ni de bé, el millor que pots fotre és re no fotre. Abstén-te’n. Abstén-te’n. Sempre. Hi surts guanyant — i aquell o allò que hauria rebut el teu suposat bo ni bé.

Car tot allò que hom mai fot empitjora allò que ja no hi ha, per dolent que sembli.

La via bona, la via que dicta el senderi és la que duu a l’abstenció, a la inactivitat. I doncs, abstén-te’n. Tot s’endreçarà sol. I si no s’endreça, tant se val. Tu si més no has, sense ni moure’t, tothora la bona via emprès. Res no has empitjorat. En pots romandre satisfet.

(...)

Bombolles de paranys t’esclaten pel camí si mai et bellugues, i així rumies mai més no bellugar’t i llavors prou cal fer-ho, car les bombolles amb trampes no és pas sols que t’esperin que et moguis, ans es belluguen totes soles i te les trobes davant, tantost obres els ulls, tot i que dejú i inactiu a lloc tota l’estona prou hagis romàs, i els esclats enganyosos et foten partir a la cerca i percaça de quelcom essencial que ara et manca, i au, envant, amb cura, parant tot el compte del món, tret que, rere la darrera inútil cantonada, la misèria afegida de la patètica cruïlla, tots els camins de la qual menen a les bombolles, de paranys farcides.

(...)

La dona sempre ha sostingut que això meu no és ni minúscula cigaleta, que és pus tost patològica degeneració d’embrionari clítoris, sòrdid circell ressec, i encar! Procliu a rompre’s amb el més prim dels bufs.

I tanmateix, renoi, saps què? Tota dona a qui m’esdernegava per a endollar-l’hi, ai, pobrissona, els abruptes mals, i planyent-se’n vivament. Que mai de cap manera no els cap ni se’ls endinsa gens, per massa enorme. No n’han vista, jotfot, ni les més experimentades de les vestals i ventafocs, sacres hieròdules, acostumades com tothom sap a xil·les de tota grandària (incloses les dels devotíssims poblats més bàrbars ni exòtics, mau-maus, i trols i titans), mai de tan exageradament grossota. “Te l’envejaria déu-lo-pare, si això existís. Car, fill meu, si mai et cardessis la terra, rebentaves el món.”

En mot del molt reconegut, i, ai, adés malauradament sobtadament liqüefacte, mestre Herrod Boll: «Se n’era un home tot llarg i prim, descarnat, angular com cavall de faves, cada artrítica boteruda articulació seua ofensivament punxeguda, tret que si mai la xil·la es desembraguetava, sabies llavors palesament on totes les carns no se li n’hi anaven. I allò era esglai de totes les dames, sobretot, efectivament, les més faves, car ni cap elefant ni, menys, ase, mamut, cavall o girafa, mica rampeu no li’n donaven.»

El deshonest desgraciat humor hiperbòlic de la dona quan, tirànica, mon tanmateix tot esterilitzat òrgan tant escatològicament, ni pública, no desacredita, m’hauria de fer tornar paranoic i actuar com el qui al·lucina i rebotega epidèmic, voraçment renegant, i amb cada tentacle, de tant remenar-hi desesperat en sangs d’esmat genocidi, osmòticament prest a les estrangulacions més zeloses ni fenomenals. Tret que, benauradament beneït per un bell tarannà recuperatiu, només em cal anar mai d’esquitllentes a cap temple ni bordell i amb el mateix zel i la mateixa fenomenalitat demostrar que ni d’inquietar’s mica per aital fotesa, xeic, pas que calia. Car les altres dones, les a la veritat per vocació votades, llur discurs és així mateix ben altre; de fet, l’invers.

(...)

Prop les exposades meuques, tèrbols arlots s’arreceren sinistres entre ombres. Al fons, horitzons d’aberrants eclipsis.

Amb melangia meretrícia, un prohom enlluernat i bonhomiós se us insinua, cultivat i decadent, i bleixa. I bleixa i bleixa. I s’esbaldeix potser tot d’una l’aire pansidot i malmirrós, i, sobtant-vos de valent, rebla: Miri, miri, oi? Oi? Escaients! Modèliques! Les figues mirífiques! La tomàtigues automàtiques! Nyam-nyam. S’ho menjarien tot. Cuques polièdriques! Oh, i les cèrvixs, com vits d’ogre, escolti, fa? Ah, i aqueixos colzes rodonets amb els ossets de la molt harmònica musica! Còsmics! Celestials! I les mamelles! Panadons d’espinacs, panses i pinyons! Animi-s’hi, prohom meu, si us plau, que som en temps de penitència, i tothom hauria de metre-hi son obolet!

I us esgarrifeu amb la seua proximitat. Com si temeu l’abraçada d’un pollós. I davant se us presenta ara l’estrènua tasca de provar de fer-li veure que allò (allò de les dones) ni fred ni calor, vós. Vós sou fet d’una altra matèria, noble, excel·lent. Sou qualcú de categoria, àdhuc qualque mena de guripoide superheroi, avui de casualitat perdut intencionalment per indrets de malaltia i formigueig.

I vingut d’enlloc, el vostre sobtat llagrimeig — de marieta reprimit — o només de qualcú tan sexualment reprimit, tan inhibit davant el sexe autèntic, que només gosaria, si es trobés ben amagadet entre ramat de brètols, agredir femelles, no pas fer-hi re com a persona sola i aïllada, car, sol, sempre massa cagadet.

I al capdavall, oi? Les seues accions equivalen (que sigui marieta o no) a les d’un marieta bord qui es troba tan ferotgement inacceptable que s’odia a mort. I és només llavors, quan és entre el ramat, que desvia l’odi contra el seu propi cos en el cos de dones soles i indefenses.

Tòxic, com tots els superherois, el vaig occir. La primera avinentesa que se m’oferí, prou l’aprofití. No podia fer altre. I em vaig dir, ultrasatisfet: Tots els superherois que se’m fotran per les vores, àdhuc les més llunyanes, els occiré. Car llur toxicitat empastifa el ja prou limitat enteniment de la pega plebs.

Havia comprès de ben jovenet que els superherois només eren bons per a anorrear’ls tantost no fos factible. Calia aprofitar sempre tota avinentesa. Quan al món no en romandrà cap, em deia, la pau haurà a la fi trobat qualque aixopluc.

(...)

Just a la mateixa hora on em llev
Ja els tinc damunt — ulls ulls — ulls a betzef.

No soc pas com l’oncle Jeff ni li emmanllev
Ço que diu davant tot mal: “Prou me’n bef!”

A tall de cap novel·la d’en Tolstoi Lev
Pestífers intrusius si en sabia els aglev
Covards assassins invasors i en capbrev
Torts i bombes (com a Skiet Sidi Iussef)
I ensems ara els eixorb amb cap cutxef.

(...)

En llims de cony em neg
I llimbs no és, ni cel
Ans molt absurd infern.

Hom s’hi rabeja a pèl
Fins que s’hi veu etern —
Llavors tot hi és renec.

(...)

Al recer de les joguines, hi ha activitat. Omnipresent, cru i nocturn, l’adés atlètic (i ara pel desús artrític) titellam ix, nit tenebrosa, dels cistells mal regirats de la botiga i, com a bons veïns qui tot d’una recobraven la parla, s’encolomen penjaments de tota mena, de tal faisó que tot diàleg és sempre incoherent, i qui volgués trobar-hi mai seny ni sentit de mig a mig la cagava. Nois i avis, com aviram famolenc, s’espicossaven salvatges, si no fos per les cordes del fred. Certament, pel prat glaçat del trespol se’ls glaçaven nassos, orelles, i pitjor, xiulets. Embalbits, ni per a escalfar’s a mastegots no trobaven haver prou tremp. Tot esme físic els mancava.

Pel tarter del cel, al trebol, els estels de les pampallugues, rancs i buit de galtes, atuïts, hi traçaven línies contrastades, cruïlles, que n’alteraven la fesomia. Tots els titelles ens pensàvem que fos eclipsi sobtat, germen de manta por, de manta fluïditat de moll d’os, de manta pudor de lloc baix, i cuscs ens esguardàvem els uns als altres, astorats i sense esmena, car tot i que hauríem fugits de la presència dels ulls incriminatoris dels altres, els caòtics engranatges qui es haguessin moguts treien espurnes i pixaven nugatòries cendres. Romaníem glaçats sense remei.

Esforços hilarants allò que fèiem amb els nostres esquelets de mecanismes palesament pertot arreu esberlats. Semblaven eixams de tàvecs emprenyadors les constel·lacions d’esclats que ens eixien de les avariades articulacions.

Galdosos, fèiem de debò goig.

(...)

(La por del pont desert en nit de boirós fred.)

Hom tem sempre la mateixa trobada sinistra al pont de mai no acabar, fosc i solitari, tret la sobtada furtiva presència de l’enemic mortal.

Petjades se t’hi atansaven, misterioses, al malson de la nit. Qualcun de tants d’esguerrats i pestilents gatxons, qui andròmines grotesques, desmanegades endergues anònimes, entrevenen les tremoloses nits.

De ben petits, només de ben petits, innats orífexs, és possible servar oberts els daurats orificis on la intel·ligència no penetra, intrusiva, car en acabat es tanquen d’empertostemps. Com els hauríem més tard d’assajar d’obrir sinó amb violència?

Violència contra nosaltres mateixos. Arbre guerxat qui vols endreçar. Debades. La por ha esdevinguda inextricable.

(...)

(Viure al capdavall s’adverava ésser no pas gran cosa.)

L’univers — ubèrrima maquinària on tot allò feculent, ranci, putrefacte, no retorna a la puresa i al nou de trinca, i al que roman encar per a encetar (i, per descomptat, alhora ben tost així mateix fer malbé).

L’univers — la font dels cossos; en surten de totes menes, ara nets, ara bruts, adés perfectes, adés gàrgoles, i així anar fent.

(...)

(Objecte defectuós amb data d’expiració.)

La vida sempre es fa pagar — amb la vida.
Tota vida és per definició suïcida.

(...)

Ni arramadat ni arraïmat, sempre egregi i recol·lecte, savi rabadà, ara que el pastor és mort, es pispa sense gos cap a la incògnita d’un món desconfit i fangós. Puja vers les neus i, autòcton (nat a la terra i de la terra), autòcton de debò, s’hi sebolleix per a tastar a lloure i a pleret sa quimèrica i perniciosa mare, oh terra implacable, qui irritada obr llavors els cràters dels precs perquè els folls amb espases de foc s’esderneguin a fondre-s’hi.

Estort, a lloure, sense aclucalls ni cobles, noi fer, llop sull, per cims i valls, i fonts i clots, i rius i caus, i glaç i foc, s’enfonsa i enfonsa, assidu excavador, fins que colgat al permagel se li descongelava un món desconegut.

Hi ha una porteta inconspícua que no conduïa un cop esberlada a cap canfelip per a l’encarregat de les claus del castell, ans a les escales interminables que duien, món capgirat, dalt de tot de la torre més alta, d’on albira, sencer, el reialme subterrani.

Pluralitat d’universos hipogeus, somnis visitats pels astoradors éssers altrament inaccessibles. Territoris infernals entrevinguts per estranys habitants, com més pregons i abissals, per les fondàries dels onírics estrats, més abominables i execrables, monstres gangrenats, avantpassats, únics vers aborígens, del temps horrorós quan les ànimes eren muricecs amb carotes de dimoni i les llavors eren rocs amb líquens feraços qui es transformaven en entitats autònomes.

Lleigs ells, i lleig tu, i cascun de llurs àtoms, i cascun de tos àtoms. Els àtoms sempre són els mateixos. I qui ets? Ets qui són. Narigut, orellut, etcètera. Fats grumolls en garbuix. I a la superfície, al cresp salvatge de l’emergència impossible, hom s’escarrassa debades a millorar. Hà! Fútil i no gens sàpida regeneració. Car som com éreu. Pitjor. Per què trencar-s’hi les barres? Ens irregenerables, irrecobrablement degenerats.

Rabadà sense il·lusions, no crec que a la intempèrie duri encar, tot desmenjadot i savi, tampoc gaire.

(...)

Aquest era eu, el rodamon, n’Aristarc Verdura. Arreu hi feia un tomb, no pas corrent ni caminant, ep, passejant, només passejant, a les esteses roents dels deserts, a les neus perennes de les serralades més alzinades, als oceans més plans o furients, sense cap rosec a les entranyes, més eixerit que no un gínjol, més viu que una centella...

Soc una merda, i ho dic i reconec ben fort tostemps: Mots apotropaics, és el que cal. Hi ha pertot arreu orelles de déus malignes, envejosos, gelosos, rancuniosos, qui no volen que ningú sigui vantat ni menys que es vanti com cap merdeta de barri idiota...

Volia meditar de ferm, buidar el cervell, volia ésser com qui, ascètic, no pensa absolutament en re. Mes soc llavors aquell qui cern idees, imatges, mots, de tota mena, que li envaeixen l’enteniment...

Panorama fosc a tots cantons. El trist llumí de l’enginy en treu tanmateix de trast en trast colors. No els balafiessis, ca?

(...)

Al colomar la deflagració del llamp. Amb contundent ferocitat tot se n’anà en orris.

Bo i pixavagant per cap camí de sirga, m’havia trobat part de terra un llibret de llumins pus tost llordet; obert, veia que hi duia, rere la tapa, on no hi havia, potser massa humits, els llumins que restaven, escrit en tinta d’argent, un críptic missatge.

L’havia dut a cals savis. Madurs esclaridors qui al colomar en desxifraven les estructures, en patiren espurnes que els emboïgaven les capellines. L’emboïgament de llurs capellines els obsediren llavors prou més que no pas mon missatge en tinta de mercuri. Se n’obsedeixen, com dic, i hi llangueixen hores i hores, sospesant l’abstrusa anècdota del per què el llamp els triava.

Entre cranis de monstruosos insectes, els estruços savis, amb budellam flatulent i pudent suarda, amb cares de truges fades, culpaven el missatge al llibret de llumins per l’atracció inesperadament fuliginosa en aquell cel blau viola.

Ells, qui, faci el temps que faci, eixivernen amb melangia entre l’ivori de llur recer, els atueixen els riscs que saben que se’ls atapeixen enllà dels murs tacats del calci dels coloms qui, quan cal, per tota manutenció alimentària, no consumeixen ben guisats, això també, amb sofregits de pebrot, tomàquet, ceba i julivert, de llur humil, mes és clar que prou savi, hortet, al mateix terrat ben assentat.

Quins remolins instintius, neuroquímics, d’estatures espectrals, no se’ls engegaren llavors que, quan m’hi presentava despreocupadament l’endemà, ensems, unànimes, no assajaven, malparits, de defenestrar’m?

Noi natural, amb dentetes de muricec, poc sabien tanmateix amb qui se les heien.

Sou mecs massa emocionals; humilitat zen és allò que us cal, els deia.

S’estimbaven amb crits esglaiadors d’aufranys, i de ducs i xuts. Mes mans de falcó en llençaven, del grapat, gra a gra, balustrada avall, aitants com en trobava, fins que a les urpes, ensangonades, només m’hi romanien, enganxifades, unes quantes d’argentades plometes. De mal avisats coloms.

(...)

(Ninota de les neus/ A qui totdéu li endinya.)

Nit tota d’espesses bromes, i no s’hi veia collons gens.

Miasmes de desesperació qui enjòlit enigmàtiques i tenebroses hi roden, sobtadament, se li empeltaven, llurs rels com garfis, i, a bastança, saxífragues, ben rompuda no la volen.

Tot allò còsmic és magre i transitori; espasmòdic, irrisori; nugatori i trampós — amb tota la raó sé que decideix.

(...)

Per tothom violada
Ninota de les neus
Na Quiona no creu
En cap mena de déu.

—Cada déu és vil enze
Amb malèfica veu.
Prest cal apagar-l’hi
Som-hi valents hi aneu.

(Fa, Ninota de Foc
Na Quiona roent.)

Macabra crueltat
Luxúria ferotge
Encanteri i fideu
Tinta d’argent.

(...)

Calaveres de gripaus/
Ara jugàvem a daus/
Ningú qui en prengui el timó/
Vaixell a perdició/
Queien daus entre el serrill/
N’oíem remot renill/
Som els quatre genets morts/
Qui colquem esquelets torts/
Ens juguem qui es menjarà/
Els altres: Darrer sopar.

(...)

Assolida la dedició dels nostres penibles trols, el més petit de tots aquells malparits monstres, de més a més ran la contesa escapçat d’ambdues cametes i doncs encar pus menut, demanà al compacte ans cohesiu aplec de titànics tirans, vull dir, als tirànics titans, tant se val, d’aquells exoplanetes més reeixits que esborressin d’una puta vegada aquest món que només servia per a pol·luir els voltants amb gasos letífers i sorolls abracadabrantment malèfics.

Tant se val. Ara que tot crema, ara que els planetes cremen, ara que crema l’univers, ara que som verament a la crema de la crema, som-hi, agafem el guitarrot i cantem-hi, escardalencs, els nostres bords poemarres (epinicis i peans).

Ara que et mors, ara que tot l’excés babuïnesc del viure s’esfigassa definitivament, que l’enèrgica punxada de batuta final et foradarà ulls i cervell, rellisca impàvid corrent avall cap al vòrtex que tot ho draga i endrapa, tot s’ho empassa, xuclant esbojarradament, i a ritme de colossal sangonera, mentre els voltors de plomes enceses, energúmens circumstancials, sobreïxents d’odi i renecs, t’espicossen insistents com si ets monstruosa pansa.

Vinguts d’enlloc, encar els darrers distants mastegots t’aterren al clatell, déus invisibles te’n venten com més anem més forts encar. El trau negre se t’eixampla, aixopluc d’aixarop boirós, esvaeix-t’hi sense escàndol. O encar rebràs segurament pitjor. Els sílexs t’esgarrapen i s’esgargamellen, mentre t’escriuen a la botxinejada pell rucs rèquiems. Rèquiems tan rucs com els poemarres d’adés — els peans, els epinicis. Tanta de vacuïtat i de mentida.

T’has de retre a l’evidència. Ets innombrablement repetit empastifament que davalla engolit brutalment per la mateixa bruta bunera de sempre. Bunera que deu dur a l’eternitat on es deu reempastifar la mateixa barreja. De sempre. Panorama obtús. Quina entabanada.

(...)

(Confós massa sovint.)

Confós massa sovint
Ja no sé com disfressar’m.

Si en sabia m’abillava
Amb els estranys conspectes
(Preferentment amb els boirosos
Procel·losos
Dels diferents lepidòpters existents).

No hi ha res a fer
Foto cara de tothom
Foto el cap de qualsevol
(Algun dia ben aviat em prendran
Pel criminal més cercat pels criminals
I abans no aixecaré l’altre peu per a caminar
Ja seré collons mort).

No hi veig la solució
Altre que potser no moure’m
(Sempre no vist) de lloc.

(...)

M’hauria de trencar completament la cara a cops de pedra per a no ésser reconegut ni doncs acusat. Destruir la carota, indeed, tal com feien, tampoc no fa encar gaire, amb els suïcides i amb d’altres “criminals” “ajusticiats” pels “civilitzats” cretins, no fos cas (hà!) que tornessin, transformats en espectrals “dobles”, a emprenyar els “justs”, és a dir, els podrits malparits de debò.

El suïcida se sap lliure en potència. Té la clau de la gàbia on som, sovint massa escanyadora, irrespirable.

I qui no té cap por de sortir quan vol, pel propi peu, de la fotuda gàbia, és invencible.

(...)

(Somieig de nit d’estiu entre kamikazes mosquits.)

Tot això em duu a l’esment el fet que a la meua extrema, molt espatotxina, jovenesa ja m’havia pensada la solució del suïcidi. Un suïcidi col·lectiu, massiu, absolut, de tots els catalans. No vaig convèncer gaires dels meus contemporanis, bé que alguns n’han lleixat testimoni a llurs endolcits, temorencs, escrits privats.

Els irredempts sense solucions vàlides, prou que atemptaven contra les garjoles i les catastes. Allí els hi tenien, entre congrenys, donant-los pel cul. I tot i guits, no pas que sabessin (ni poguessin) (amb fórmules ineptes, inaptes) deseixir-se’n.

Reconec, sense pèls ja sabeu on, que no haig pas gens el do ni de la retòrica ni de l’eloqüència, subjectes per al tit mai no estudiats, trobant-ho ell (el tit, ço és, jo) tot plegat tasca inútil, inaplicable, per a un tarannà orc i adust com el seu, qualcú qui s’estima més callar que parlar, i si mai parla, només mormola, gairebé inaudible, i a tots ops majorment d’inarticulada faisó. No el sent, com aquell qui repeteix la dita, ni el coll de l’esfilagarsada samarreta.

Què hi farem. Me n’adonava ben tost que, si mai intervenia espontàniament en cap conversa, i àcid i cínic com soc, aviava cap comentari de minyó vergonyós i reprimit, qualque sarcasme inepte i pretesament humorístic, és clar que ningú no l’apreciava. Allò em féu pràcticament emmudir per sempre pus.

Els proposava rucament, de vegades, les menes de suïcidi més carallots. Autoescapçat amb lluent destral damunt l’escassa terrassa de dalt de tot de l’obelisc (o àdhuc el minaret) més altot. Per exemple.

Ara, era tanmateix evident que tenia raó. Corcats pels sanguinaris invasors qui ens destrueixen de dins estant; hostes o corcs qui incansables ens corquen fins que ens aboleixen...

Amb un destí aparent d’acabar esdevenint canfelipútrids — quelcom molt pitjor que la mort — tot s’hi valia. Qui és vol víctima passiva de la maledicció de caure (més d’hora que no pas tard) al verinós parany letal del veí avariciós, cobejós, genocida i putrefacte? Cap de naltres! No pas!

I doncs prou que aquella era la solució perfecta. Car érem posseïdors de la clau!

Amenaçats d’ésser absorbits a la soll repel·lent dels castelladres, abjectes infectes monstres d’avarícia, de feixisme, de cretinisme, d’estupiditat palmària, d’ésser menjats i païts i cagats per l’ECS (l’erupció del canfeliputridisme supuratiu), i obligats aleshores, maleïts, a bordar en HAP (l’horrorós algaraví papissot), bandejat i esborrat definitivament el meravellós intel·ligent i eufònic parlar nostre... Quin altre remei hi veieu vosaltres, companys!

Més grandet, i veient que entre els milions de catalans com cal hi ha (com hi ha hagut totjorn) mecs brillantíssims... Ja en acabat de petites preparacions secretes conduïdes amb èxit, proposava l’esclat anunciat pertot, esbombat internacionalment i molt seriosament — els catalans, tothom sap que seriosos, quan volem, rai, que hi anem de debò debò, que ens hi fotem de cap, que no juguem mai per a jugar, que en lleixem de collonades, que anem al gra, al pinyol, al nucli fred de la roent qüestió final — proposava, dic, amb tot l’esbombament que ens proporcionen els diferents mitjans actuals, l’anunci definitiu de l’esclat imminent d’una bomba atòmica catalana (la catalana la millor que no hi ha), l’esclat de la bomba tot-anorreadora al cor mateix de la nostra pàtria (no pas la llur, no pas la pútrida empastifada que a ells els pertany).

I collons, com corrien llavors fora, i com piraven i guillaven, i fugien i es desaven ben lluny, i filaven esgaripant esglaiats, i fotien el camp cagats a les calces, i com s’elidien, eunucs, i com s’erigien de sobte absents, i ostats i arruixats, com rats amb la passa, com se n’anaven tots els botiflers i els traïdors ocupants infiltrats, com gambaven esbufegats cap a llur merda fastigosa de repugnant cagalló de contrada escarransida, avariciosa, feixista, ignorant i miserable.

I llavors ja no ens calia, vós, oidà, ni suïcidar’ns.

(...)

Hora de canviar de mantra, no fotéssim, i tant!

Per comptes de l’antic, obsolet, rosegador, ratador, corrosiu, corruptor, depriment, castrador: «Invasors vingueren/ I fora ens foteren.»

El nou victoriós, gloriós, orgullós, sublim i acomplert: «Invasors vingueren/ I fora ELS FOTÉREM.»

Som-hi. Som-hi, catalans!

Desterreu el neguit, eina errònia per a assolir cap mena de delit!

(...)

(Suïcidi vergonyant.)

Tothom ho sap. La història és clara. Castellàdria (d’altre nom Canfelipútria), la campiona indiscutible dels genocidis al món; tots els rècords de l’anorreament de les nacions li pertanyen. (Tantes de nacions esborrades de la història, anorreades com ara mateix els maleïts damnats il·lusos catalans!) Basades en el racisme més hiperbòlic i en la brutalitat més cretina, les innombrables croades de destrucció total i de lladronici absolut són els punts àlgids i sempre colts de llur deplorable, miserable, repugnant, història.

Cert que no pas solament mercès a la seua crueltat, a la seua aviditat, a la seua avarícia, certament les més desesperades del món; també immensament ajudada pel suïcidi de les seues víctimes sorpreses per tanta d’aparentment impossible brutalitat. I no cal dir que, adoradors seculars del cretinisme, també ajudada per la religió més odiosa mai inventada — on quatre gats escollits (ells, és clar) van al paradís, per a fotre-se’n de la resta de la humanitat condemnada a les pitjors tortures mai imaginades per cervells podrits, amb tortures sense fi, i eternament, sense cap pietat mai, i sense possibilitat de remissió. La merda màxima. El feixisme castelladre intrínsec convertit en dogma infal·lible i inamovible.

Les nacions qui sobrevisqueren i es tragueren el jou de la tortura canfelipútrida, com els Països Baixos, immediatament esdevingueren allò que l’avarícia traïdora dels castelladres no els haurien mai permès d’ésser, és a dir, lliures i pròspers, els millors naviliers, navegants i mercaders del món.

En Benzoni mateix ens ho diu ben clar. El suïcidi dels taïns, dels asteques, dels inques, la passa sinistra del suïcidi de totdéu qui viu per on el castelladre no gosa trepitjar...

I els datspelcul catalans? Llur suïcidi inaturable, és clar, sempre s’ha vist a l’horitzó, mes no pas pres a la valenta, no; en canvi, limfàtics, els catalans, un suïcidi lent, de segles i segles, sense pressa, botifler a botifler, de mica en mica, bri a bri d’invasor ocupant... Fins ara... Ara, on el suïcidi s’accelera, un suïcidi declarat, ja menys vergonyant. Desconfits. Retuts definitivament. I perquè el canfelipútrid acabi d’aixafar-ho tot d’una puta vegada. Tant d’esperar inútilment! Som-hi, nois, uf! Ja hem arribat al darrer atzucac. Bona nit.

Els pobles qui anaren anorreant, quina opció els donaven? Trieu, infern o infern! Ni el suïcidi us salvarà, perquè a l’altra banda qui us penseu qui hi ha, controlant molt cruelment tots els turments i instruments diabòlics! Nosaltres, that’s who!

Aqueixa és la tria que t’ofereix el pútrid, l’infern de la mort, o l’infern i mig d’ésser a la terra un convertit, és a dir, un altre castelladre com ells (càstig molt més greu i infamant), tret que ni això, no pas un castelladre amb drets, un castelladre d’ínfima categoria, un esclau, car ells, els pútrids (estranyament racistes, sense raó, car els més imbècils del món) són els únics qui hi caben, al paradís, els únics qui són a la gàbia de tots (en nom del déu dels cretins i de llur sempre cretí rei) per a robar i assassinar impunement tothom altri qui poden, i com a premi poder en acabat fotre-se’n dels torturats eternament a l’infern. Un infern on de moment tots els suïcidats, impotents davant tanta de bestialitat, ja no s’estimaven més d’anar (car hi havia la molt probable possibilitat que, a part d’avars, boigs, cretins, i franquistes, fossin mentiders) que no pas d’esdevenir feixistes aixarnecats ja a la mateixa puta, condemnada, terra.

(...)

Ei, és l’hora de glòria per als caragirats!
Un instant il·luminen el cel dels guanyadors!

Cel que solia ésser dels eclipsats
Dels inexistents, dels fagocitats...
I ara pertany als bons violadors!

El nucli dur dels nous propietaris
Pestífers i amb crits esglaiadors
En decretaven, sense embuts, nefaris
La infernalització total.

Esborrats els qui abans hi maldaren
Llurs pedres i escrits obra de falsaris
Dir cal que tots solets s’invalidaren
Si mai ningú els retreu amb ànim fantasmal.

Cel ara esdevingut cremat cul d’orinal
Tot de la merda ple dels qui els acomiadaren.

(...)

(Somieigs del qui es passeja entre escurçons pels olivets.)

Desarrelada fa cinquanta anys, amb un tremp seductiu, i sobretot amb un calze de tot miracle, ço és, una sublim heroica vagina, qui sempre m’ha guanyat un sou sensacional. Admirablement ecdisiasta, només despullar’m, les cigales corren a amagar-se-m’hi, a l’anell meravellós, l’anell d’en Giges de debò, on els reis dels cossos es tornen invisibles. I amb els reis, la resta de la societat d’allò que un moment abans havia estat un home, ara estrangulat i desaparegut. Ningú no el veurà mai més, i en tot cas no pas com era, car ha esdevingut, com dic, insignificant — més: Invisible. Car sap la veritat, ha vist i tastat el cel de ple i sap que re altre no s’ho val. Va pel món com si re no veiés — i ningú a ell.

(...)

Hom s’adorm i comença l’espectacle de la creació (aquest cop la bona, vós).

És als somnis on hom sent les més grandioses musiques, on veu els millors, més acurats, artísticament acolorits i dibuixats, films, i no cal dir, on viu les més vives i significatives i memorables experiències.

Érem fent cua a l’escorxador i a l’uníson i ad nauseam tota la colla d’animals heterogenis cridàrem: Enganyifa, enganyifa, vós! Quina merda de món malinventat!

Calia trobar entretant un modus vivendi o altre, un cop tancats per a l’eternitat al parany hermètic del viure. O més aviat calia trobar un ràpid i millor modus moriendi que no el d’ésser traïdorencament assassinats al ple de la vigoria.

Llavors mig nu i a mig podrir, apareix ell. Parlem del poeta reptilià, en Naüm R. Boom. Cassandra emprenyada, a frec de riu darrer, l’Estix, el polímat Naüm, esguerrat de guerra, ara derelicte, sense sostre i sarnós, pollós i afamegat, romàs nogensmenys cèlebre entre els altres il·luminats com ell.

Les insidioses rels de les floridures a la pell (com ara vellut de falena verdosa) se li havien (prou era palès) introduïdes fins al fons (el cor o el pinyol) dels òrgans cabdals.

A les aigües pudents del túnel del fotre, infestat d’afolls, d’avortons, llampecs d’última horror. Aiguamorts infectes voltats de ribes deletèries empedrades de feixistes a mig podrir.

No, no, it ain’t at all so very rare... That often I’ve had to cope with a nightmare!

Com tota maquinària, la dels somnis pateix abruptes avaries.

I ara aquesta. Algolàgnic fetus qui tot i no haver mai vist (i això molt remotament i part de dins) altre cony que el de sa mare, ja en trempa entre les doloroses contraccions com renoc qui assagés son pirulí de gran granot.

Car força de somnis semblen prou ésser esquinços o estrips de records o memòries ancestrals de terribles perills endurats pels més reculats avantpassats de l’espècie, en temps tan primitius àdhuc que devien ésser encar com qui diu d’embrionària formació, gestació.

(...)

(Quin altre ventís pensament d’aire no pensava avui el pec pensaire?)

Hom es demana, vel·leïtós i perquè sí, si el món d’aquella llorda vermina roda encar, ni si al seu subsòl en cruanys hi rau re que es bellugui amb voler propi.

Llur cel se’ls havia tornat tot negre, i al cel tot negre un Sol encès, irritat, vermell, supremament emprenyat, era palès que volia fotre foc arreu. Mentre es fregien, acollonidament se l’esguardaven, çassús. Perplexos, estabornits, com totjorn, sense entendre-hi re. Tot ho havien trobat sempre d’allò més patològicament enigmàtic, incapaços d’extreure’n cap coneixement amb cara i ulls.

Babuïns impotents, grollers, eruptius; mal clenxinats, emocionals, sentimentals, ecs, execrables... Havíem vist que, com gallines de galliner en flames, flamígers fugien desrengats, fotien el camp vers enlloc, tantost cap al migjorn incendiat, tantost, prepòsterament, tombant tot d’una cua, vers l’altra banda, i qui era davant, llavors darrere, sense que allò fos solució de re.

Nit incandescent, tot hi ix de llera, i assagen, tanmateix sense ponts, encesos i ensorrats, de passar a gual tants de novells rius de lava. N’acaben instantàniament mutats en un esclat de llum breu com llampec.

Per llurs venes i artèries i vasos limfàtics, vescosament hi feia via només sutge, i, amb els excessius esgarips s’havien empassades les genives, i ara ni pair-les no podien, havent païts ja abans els torrats budells.
De part de l’astre embogit, nogensmenys, zero pietat. Cremaven. Irremissiblement. Infern accelerat. Hi fotien el paper de torxes esvalotades qui ensopegaven arreu per l’escenari tenebrós. Plegats donaven un rampeu a la reina dolenta, obligats a ballar-hi, fúnebres, amb sabates de ferro roent, fins a no esdevindre-hi així mateix carbó polsegós, luctuós estalzí dispers ben tost.

Incinerats. Mossades de cendra per a la sedegosa, frustrada, mort. Massa poc.

(...)

D’aquell indret condemnat, adés estudiant-ne la fauna, vèiem que l’animalot on ens agullem ara és dels pitjors i més capsigranys que mai enlloc no hi hem trobats.

Els homes són els éssers anormals per definició, les bèl·lues betzoles qui, en tost d’heure dos forats del cul (apellats en científic “conys”), només en rumbegen, desgraciats, un. No són pas doncs com les dones, qui, si més no doblement higièniques i com cal, n’heuen, com és de reglament, el mínim decent, el parellet de rigor.

En tost de l’altre, és a dir, en tost del cony que els manca, dels dos més normalets (amb tres, quatre, o quaranta, conys, tot això que hi haurien guanyat, però ara ja no hi arribaran mai), els homes hi heuen un penjollet estrany i fastigós, una mena de circell superflu, com ara una aixeteta minúscula d’on de cops raja suc. Un suc cal pensar, lògicament, que deleteri, nociu per a tothom, inclosos ells mateixos, car no pas que durin gaire gens, es moren com flametes sotmeses als més tímids bleixos de cap descordadet huracà. Animalots talossos, com n’hem dit.

Un suc, un moquet, no pas nutritiu ni bo per a cap mena de feracitat per a l’estrafolari, estrambòtic, terreny cremat on rauen; un suc no pas gens, doncs, com ara el lamentablement malaguanyat dels dos conys de l’altre animal, força més perfeccionat. Oi que ens en fèiem un fart mentre hi érem? Aprofitats, tots al convit, com hi xumàvem! Bòtimes i pòtimes. Orgíacs, esplèndids, tips!

(...)

Cada cop que un humà mitjanament raonable mor, el món mor — el món (l’univers) de la seua concepció mor amb ell. Als ulls boirosos de la raó dels humans no hi ha re més ivaçosament fungible que l’univers. D’ací que totes les constants que en diuen els científics sobre llurs universos no calgui sinó creure que siguin ni esdevinguin al capdarrer altre que erronis bunyols (de vent) (de vent endut vers el no re).

En canvi (n’hi ha per a riure). Res més sòlit (i tanmateix doncs sempre estrany d’albirar-ho nou de trinca, com qui diu, no pas perquè sigui doncs gens nou — al contrari! — ans perquè els ulls que l’esguarden en són); res més passat de moda, doncs, mes per al qui neix, per a l’infant, i àdhuc sovint per al jovencell del primer vol i tot, aquest món, com diem, per al caduc també tan caduc i a frec d’anorreament, un món tot malmès, cruiat, atrotinat, moribund i extremunciat, és, es veu, sovint, d’allò més collonut.

Inútilment, els mig corcats i tronats volien dir-li, a crits esfereïts: —No, meravellós, no, gens! Res no n’és! Tot és fet malbé, tot és obsolet, tot és rebuig immund, i a frec de destrucció final!

Debades, com diem, car el nadó, el pipioli, el caganiu, no se’ls creu mai molla. Caldrà doncs que ho aprengui amb allò que en deien experiència, és a dir, li cal abans anar tastant, ben aviat, i a de més en més ràpids glops, el verí molt amarg del viure.

(...)

(Font de jovença.)

Volia tornar com qui diu a la seua molt fastigosament trista jovenesa, és a dir, volia viure cap enrere, i per això s’entrenà tota la vida fins que no reeixí de ficar el cap sencer al forat del cul; se’n va adonar, aleshores solament, que viure reculant no era sinó immergir’s en merda.

(...)

El teu cos és cigalot, i la mort és mà qui el cos et masturba perquè el darrer, suprem, orgasme no esdevingui (no es resolgui en) escorreguda, no pas de simple banal lleterada, ans de la més essencial escorreguda, ço és, la lleterada etèria que és el va suquet de vida.

(...)

(Al reialme de les dèries sense eixida, el ludió, sos esforços sempre infructuosos per a treure el nas bromera amunt.)

Posseïda per un dèmon de pregadeu, impertèrrita, com qui mastega fulles eixutes de coca, amb parsimònia, mes sense arrest, la mort triomfa arreu i tostemps. Si li dius, Afanya’t, collons! Et fita amb ulls glaçats d’insecte indiferent, i el cas que et fot és nul.

No sé pas si es demana per què el teu cos tot solcat d’infàmies, ni el teu vult, boterut amb tot de llúpies i berrugues de vell, amb fador inescandallable, tant com l’altre, independents, ambdós amb obnubilada determinació, insisteixen a viure, i existeixen, i perduren i persisteixen, sense cap raó, només per esperit de continuança, de no perdre el fit de l’infinit on creuen que els menen les paral·leles del pentagrama de llur viure pec i atziac. Deludits il·lusos, s’amusen tots sols, esguardant l’immòbil no re amb fleuma complaença, com qui hi veu, diria, marejades sempiternes espirals d’op-art blanc-i-negre.

(...)

(Assassins pagats i de franc. N’hi ha per a tots els tasts.)

Veí teu, aquell granat unicrural, el monogambista qui es veu que perdia tota una cama, cuixa inclosa, al Vietnam, i ara gambeja molt desmanegadament, coixim-coixam, amb una pota artificial feta amb un metall buit i negre, i mal collat a collons, amb les articulacions que grinyolen, i va sempre acompanyat pel seu gosset tot pollós, burell i brut, silent i mandrós, i quan fas la caminada del matí, veterà com ell, te’ls trobes gairebé diàriament, l’home sempre escoltant la ràdio amb auriculars, i segons el que hi sent, si ho creu prou agradable o divertit, et saluda amb un gest amistós i un visatge il·luminat de joia, i si la xerrameca a l’aparell el vexa, no et saluda gens, i amb un vult tot emprenyat, passa de llarg, a l’altra banda de carretera.

No li he dit mai re, i a ell no li ha calgut mai respondre’m. Tot això que ens hem estalviat.

Ahir tanmateix, amb trets al vult particularment claferts d’odi, ha aturat el seu ciclopi caminar, ha ficat fre en sec als seus retorts andamis de carregat carboner, i em sembla que se m’ha adreçat, que m’ha dit quelcom. Ara no me’n record pas què.

Soc l’idiota de veïnatge, el pensaire pec, sempre pensiu i meditant, i fotent cara de fava, àdhuc hom diria ornat amb gambuix i tot, com la lluna quan se n’orna també, amb el seu gambuix de boira iridescent i irisada, cada cop que tria, la cretina lluna, de creure’s sacra, sacra no pas com el sacre, l’os del cul, ans com els altres reconsagrats, els idiotes dels cretins, universalment homologats, ells.

Què li he respost? No re, és clar. M’he ficat a cantussejar, a tall d’idiota homologat, també.

Tot allò que haig a tret d’esguard
M’esdevé quadre quadrat
D’on n’ixc força amusat.

Perdut al dolç somieig
A girs de coll sincopats
A tall d’ocell o d’insecte
A batecs fit i veig
I n’he capit i copsat
Breu o perllongat
Enriquit cada detall
Com fa el xut la nit
De cada missa del gall.

Esperonat per l’instant musical, l’esguerrat fot una visita fulgurant al seu rebost de trucs i enganys desats a l’àtic, i en surt amb tot un barret ple de quimèrics precs. Fa, poixeule: —Sé que et suïcidares i que ara, com a lògica conseqüència, ets feliç. Conta’m com es fot. Si et plau?

Li notava al ulls de psicòpata sincopat que era evident que em volia occir, em volia mort allí mateix, com si fossin culpa meua les noves novelles, particularment execrables, que avui no oïa al fatídic aparell, i em demanava si anava armat, i veia que probablement, pel bony estrany, metàl·lic, a la sina, i ja anava a fotre urpada a la meua arma, quan se’n tragué un carrau lluent, o potser era un calidoscopi, per a enlluernar l’idiota, qualsevol objecte inútil, que em presentà de graciosa penyora per a la meua confessió.

La cançoneta mormolada de faisó gairebé inaudible fou aleshores represa per l’idioteta.

So esdevingut l’home sense solucions
Jo qui n’era abans l’home de les millors.

(Sic transit doctor mirabilis
Amb una idea fixa al seu cerebri inhabilis.)

Volent-me suïcidar, m’operí prou reeixidament, bo i fotent-me enlaire, amb un bon tret, pel cap baix lòbul i mig. I és així, pròpiament lobotomitzat, que finalment no atenyí la felicitat. Ja no volia occir’m, ni d’altri occir. Al contrari, ran de llavors, trobava que la vida, collonuda rai, vós.

Em faig ficar feblement a cantussejar de bell nou.

De quan n’era n’Orfeu me’n recordava
Que quelet quiti de re, per pec i pot de la pega
Per a delit de les padrines
Tocava arreu del barri la bandurrieta.

Ara per les vellúries tot desmanegat
Llenceu-me als peixos que em facin, bufaires, bocinets
I tampoc no cal que em canteu cap gori-gori
Car mine is now the power and the glory.

Els parell de rancs tinyosos se’n tornen derrotats al llur tut tot capcots.

Aquest matí me n’assabentava. Sentia que en xerraven els altres bruts vells de l’asil. El sedegós indígena, l’indigne indigent, el mal aparellat “vietnamita”, fins en això la cagava. El tret li sortia guerxat i el gosset sarnós durant la nit, tot perplex, primament glapia i roncament aücava. No els veuré mai més passejant enlloc, altre que entre les ben enquadrades procel·loses negres nuvolades alhora pels meus ulls i pel vent pluig rítmicament, estacadament, sincopadament, empeses. En tost d’atènyer la meua felicitat, en Sapastre no atenyé sinó nirvana, ço és, la plenitud de l’oblit, dut per la pietosa mort.

(...)

(Entre les confessions del nan idiota de na Blancaneu, això.)

Ara fa qualsque decennis, altrament oblidosament esventats, assabentada que era pec poeta de barriada, inepte trobaire de suburbi, se m’atansà, en carreró ombrejat i solitari, una veïneta, amb ampla i estampada minifaldilla de fil i giponet verd fosc molt cenyit, que l’assessorés, fent-se la hipòcrita vergonyoseta, sobre uns “humils” poemes seus.

Molt atent, amb obsequiosa cara d’idiota, atenguí com un estaquirot, amb la carcassa a repèl de com la fotria tothom altri qui gaudís d’un dit de seny, a cascun de sos mots florits i florits (alhora de floridures i de floridura).

La primera resposta que et ve llavors a l’esment, és clar, és: —Who the hell cares for your fucking stupid shit?

Tot seguit, però, l’hi copses possibilitats de Blancaneu, la fava figatova (la figa favatova?), i li deies, amb paraules i arguments bizantins, ço és, d’idiota, crec, si ara mateix molt m’estreny el crani i assaig de fer memòria, i la memòria no em fa la guitza, i ambdós no fem llavors buida cala, li deia, dic:

—Dear, I can’t penetrate your poetic soul, unless I penetrate first the shell wherein it ensconces, namely, your poetic body. Let’s abscond to your tiny snuggly den, then, and see about it (and them!) all.

Car no podia pas portar-la al rònec hospici on aparentment no diuen que visc.

—But my husband... — replicà.

—Banish the ugly sordid thought! Poetry must be courageous, strenuous, daring, gutsy, bold! Epochal, epical; typical, topical; a bang! Poetry is bohemian, and hardy and staunch, or it ain’t worth a blob, sad and stinky as a fit of farting against the wind.

—Ok.

—True poetry don’t honor nobody nohow! At the most it humors proudly and supernally them, the anomalous nobodies.

—I’ve said ok, ok; walk this way...

No cal dir (o per què me’n recordaria encar?) que se’m sotmeté (una vegada!).

Pensant-se segurament que qui es creuria mai un idiota, se sotmeté com dic al fotre, i és cert que a ningú no ho revelava (ni menys me’n vantava, car qui se’m creuria, paraula d’idiota, a part que un idiota és patent que tot ho oblida isnellament tantost) (i a part que com el setè nan, el nan superlativament idiota, de la Blancaneu, el qui per totes aqueixes raons és qui més carda, soc en públic mut, i només esdevinc molt romàntic i apassionat a l’hora del fotre, a l’hora del debò debò), i no ho revelava, dic, fins ara, que m’ha vingut així com així al batzegós consirer.

No cal dir que els seus poemes, com els meus, eren una merda. Com d’altra banda també ho són gairebé tots els poemes del món; no fotéssim, quants se’n salven de la crema? Ben poquets, un grapat! Un trist grapadet i prou.

Paraula sincera, i vera... de trist cap bord qui es va tocant la pera.

(...)

(El depredadors hi són, a l’aguait, perennes.)

Fas bé de fer com tothom, de fer veure el que no ets. Rere màsqueres més o menys mascarades, tothom fotent la viu-viu i prou.

Imagina’t tothora espiat.

No pas per déus — tret que, si ens hi mirem bé, el déu dels cretins, deunhidò, oi? — el bòfia suprem, de feixisme xop; el bòfia paradigmàtic, de referència; el bòfia en cap, el més pervers, fanàtic i degenerat. Tant se val. Allò que deia: No cal que t’esmis espiat pels déus, inútil empresa, ni per cap altra de les ídoles arrencades com podrida panna de tantes de les supersticions fastigoses apellades religions, ni per espectres, doncs, ni esperits, ni menairons, ni per d’altres xarons ridículs fantasmes, ep, ni per cap altra d’aqueixes tocades merdegades inexistents.

Rituals màgics de mera fantasia. No hi ha màgia enlloc que valgui pet ni llufa.

Fantasia i somieig. Tan fàcil que esdevé als somieigs endinyar-hi conys a la babalà, tal com ragen, sense entrevancs, ni manies, ni recances ni neguitejadores conseqüències! Per què fer malbé ni balafiar doncs els somieigs en ximpleries repugnants, com ara inferns, i cels, i déus, i dimonis, en merdegades metafísiques inexistents, inconcebibles, altre que per cervells corromputs o del tot desmanegats, inservibles?

Tant se val. A tots ops, fes-ho. Imagina’t tanmateix tothora espiat per altri.

Per altri, un carallot sòlid i actual, qualcú d’ara mateix, amb os i cos, qualcú com tu mateix.

Sovint, si doncs no sempre, prou ho endevinaràs.

D’ací que calgui sempre parèixer, semblar, aparentar, allò que hom no és.

Món en gàbia de vidre transparent. Enlloc no hi ha lloc prou segur.

Cal fotre’s. Cal fer-se fotre fins a la darrera síl·laba del temps.

I així anar fent — tan tranquil·lament ni equànime com manegar no et sàpigues.

(...)

(Irredempts Ostatges.)

Que res no aturi la roda; no vull alteracions en la tela contínua del temps.

Alceu-vos com titelles de cartró una vegada i milions de vegades fins que la màquina de l’univers no foti el darrer pet.

Res no és inevitable, tret la mort si ets viu.

Tot allò que ho sembla, és il·lusió.

No hi ha fat. No hi ha destí. No hi ha predeterminació. No hi ha futur.

Només hi ha l’espai on passes, l’espai que et passa. I au. Bon vent.

(...)

[Llibres lliures llambrescament i a lloure lliurats als llits per lliberts i lleials (mai gens lligamosques, ni lleigs ni llords, ni amb llémenes i lleganyes) lleugerament llagoters llegidors qui de llis us els llegeixen amb llavis lluents i, quan els és llevent, amb la lluminosa llúpia, a llossades us lleguen tot de lletoses, llepissoses, llavors, per a les llépols llepolia.] [“Llevat que sens llevat llavors les llavors no lleven.”]

La literatura és un refugi per a aquells qui n’hem besunya.

Qui ama la literatura mai no és sol; al contrari, és més acompanyat que no mai, car amb molt millor companyia, i això sense que li calgui ni escoltar ni dir re, és a dir, no li calgui mai ni sentir ni dir cap bestiesa ni estupiditat com és de regla, de reglament i de règim, quan s’escau de trobar’s entre bípedes de carn i ossos, i no pas amb figurades figures. La muda conversa és menada amb els cervells més ben dotats d’aquesta per força tanmateix força limitada esfèrula.

En mot encertat de savis filòsofs: «Com hi ha sentors que no sabem ensumar, ni colors que no sabem veure ni destriar, ni sons (sonoritats) que som incapaços de sentir... així idees (qui sap quantes, belleu infinites) que no podem de cap manera concebre.»

Un cervell doncs amb pler de mancances, força defectuós. I tanmateix d’alguna cosa ha de servir. Serveix per a raonar, per a fer anar la lògica, per a trobar vies que no siguin potser tan errònies i forassenyades com les que hom, molt idiotament, et presenta normalment. És palès (llas!) que tothom qui és viu ha estat víctima ineluctable, i d’ençà de la més tendra infantesa, de les mentides i falòrnies de mestres i família, i al carrer de les capdeconyades de xamfrà, de les banalitats d’obelisc, de les carallotades al voltant del calumet, de les datpelculades de conclave i convenció, i no cal dir, si l’empenyien, indefens, dins cap dels temples on les falòrnies fanàticament més s’exacerben, de les caguerades bucals de trona i sermó!

(En un incís diré que per a fruir encar pus de la literatura, és bo potser de començar com jo mateix no ho fiu, d’autodidacte i de força ruquet, molt limitadet en les capacitats cerebrals, i qui sap si com més limitadet, millor. Més marge, més terreny ignot, més recapte nou, per a l’expedicionària troballa.)

Com diu si fa no fa en Boltzmann, si hi fiques de debò l’ull de la raó, és molt més lògic de pensar que, posat que calgui un déu, que no pas que calgui gens, és clar; tant se val, la qüestió que si vols déu, déu ets tu; a tu et toca irrevocablement de fer’n, de fer’n el trist paperot.

Déu només n’hi ha un, i vulguis no vulguis (condemnat!) ets tu. Tu! Cagada l’hem! Coratge, noi, vull dir, cervellatge! Pitjors tots els altres déus. Mi-te’ls! Forat pudent de la definitiva comuna avall!

Cal acceptar l’esgarrifador veredicte, xiquet, què hi fotrem? Mala cara quan... Potser — horror rere horror, i rere horror, horror! — potser no et moriràs mai! Calla, que ets omnipotent, carallot. El suïcidi.

Fes-t’hi, doncs, entretant. Que déu, doncs, que l’únic got (víking? bàrbar?), no, que l’únic “gott” ets tu. Du bist gott. Der einzige! Ets el gott; i millor encar, el got. El got tot ple de tot allò que hi ha i hi deu haver, clafert d’una samfaina... gens simfònica, ni harmònica, ni melòdica, no, una samfainota tota cagada i mal remenada, un àvol guisat sobreeixint d’absurditats, de bogeries, en merdabarreig inescandallable.

Car és això; no és pas que siguis déu, és que ets molt més, ets l’univers sencer. O calla. Tret que... Tret que no. Que no n’hi ha prou. Que en realitat tot es genera al (i ho genera el) teu cervell; que tot hi és, al teu cervell esventat... I ni això. Car tu no hi ets, enlloc. Tu no ets, no ets re, ni déu, ni got, ni univers; re. El fet és que no hi ha sinó aqueix cervell qui t’imagina com imagina tot el romanent del que sembla existir. Existeix el cervell. I prou. Un cervell qui per caprici troba que li faria patxoca de generar un personatge qui creu que viu tot el que viu, i això en tot un atapeïdot espai màgicament i espontània tret d’un barret inexistent, un espai que tampoc no és enlloc i on tota la fantasia existent (existent només al mateix cervell i prou, amb sobtades memòries falses — a l’Alabama, batzim-batzam, on amb el vent plovien matalassos? — al badall de la sípia, parany per al colós, s’hi arraïmaven els malentesos? — i amb atzars i amb estranyes relacions, evocacions, concomitàncies, concatenacions, i amb tibantors i afluixaments, i amb tota la tresca i la verdesca... ens hi estendríem eternament) no és sinó això, un fumet de pensament efímer.

Així, diu, o dic, tota aqueixa fantasia, aqueix somieig continu d’un tu immergit en un univers tanmateix tan confús i complicat, tan imaginativament barrejat, tan eternament reciclat amb tot d’àtoms i partícules esbojarradament acunçant-se novament, rearrengant-se sense arrest, és produït per tu tot solet, pobrissó, solipsista desgraciat, i això, dic, diu, cert, és molt més raonable que no pas pensar que aqueix univers tan poca-solta pugui mai atènyer un equilibri instantani de tants d’ingredients subatòmics i pitjors, només per a crear’t — a tu! I encar menys, és clar, moltíssim més raonable que no pas que cap datpelcul assegut qui sap on, tot amagadot, gratant-se el melic i la panxota i els collons, i fotent el corruptiu esguard alhora arreu, ho hagi parit perquè sí, per cap raó, perquè efectivament no sap on té el cap. Un cap inexistent, un cap sense cervell.

Déus incopsables i insondablement malignes qui juguen amb vides i esfèrules. Quina horror! Les idees dels crèduls cretins i creients de tota creença! Aqueixa gentota, disbarats rai!

Et demanes, cada cop que sents hom enraonar’n de cap altre: I aqueix altre capdecony d’on ha sortit, eh? No em fotis fer espetegar la rialla sardònica. Car el quadre no pot ésser més fastigós. Sobretot quan te l’esmes, el tan sagrat maligne, arrecerat com fera, tipa de sangassa i gangrena, i femta i infecció. I per què romandria en acabat tan satisfet d’una feina tan mal feta? Car fotéssim un cop d’ull, i un cop de raó, i no fotéssim. Un univers mal fotut a collons, inepte per tots cantons, fet a la biorxa, una calamitat. Pèrdua rere pèrdua, i rere pèrdua, pèrdua. Cap de tots els possibles universos de tan malcardat! Galdós! Quin paperot! Vergonya, recony!

Tanmateix, tornéssim al llibret. On... Tu (el cervell qui ets) molt convenientment convertit, no solament en “déu”, ans àdhuc en sola entitat pensant, tot això, cal reconèixer-ho, és molt més fàcil de creure, en efecte...

Tret que amb això què en trec? Amb això no vaig enlloc, com amb l’estúpida idea dels déus creadors. Res no explica re. Atzucac. I ara, posem que amb el meu suïcidi... Què? Amb el meu suïcidi l’univers sencer a fer la mà? Tot desapareix? L’univers es fon? Ho he fotut tot a rodar? Doncs sí que soc poc de fiar! Ai, ruquet! Quin panorama! I tu quin capdetrons! Malagraït! Tant que no m’heu fet riure i gaudir! Tan distret i encantat que no em volíeu de trast en trast, equànime espectador qui nogensmenys amb irrellevant aplom prou se n’està d’aplaudiments, tot i que sovint l’aplaudiment (no us n’anguniegeu) prou va per dins! En fi, tant que no m’hi esplaiava, collons; desagraït, ja ho he dit. I ara despatxant barrim-barram totdéu i tota cosa al no re infinit! Tracteu-me a baqueta, prou m’ho he merescut!

Per això llegia i vantava els llibres? Per a esborrar-ho tot de cop? Per això amava tant la literatura, més que no pas la musica simfònica, més àdhuc que l’òpera completa que de cops són els films? Per això m’armava amb mots tota la vida contra l’angoixa? Contra l’angúnia i l’agonia, i contra la temptació de beure’m el senderi amb qualsevol fotesa? Per això? Pobrissons, per això, mos inermes, indefensos, titelles...!

Sí ves. Què vols? Si més no, com vinc dient, en trec idees noves. I al capdavall cap ni una de tan tocada del bolet com les adotzenades de la ignara, gens llegida, en llur perillosa estupiditat tanmateix tan divertida, plebs.

Cert que la molt enraonada idea del Boltzmann, tots els solipsistes ja ens hi havíem (esborronadament) perdut. Sobretot quan a la vida sembla que hi ha sort, i cal per tant vigilar molt més, car no pot pas durar. I les malastrugances són a l’aguait, urpes i ullals prests. Tant se val. Tanmateix, tot dit i fet, eh que sí? Sempre afalaga un ou veure que cervells més vius que no el teu també en la rebeca qüestió hi rumiaven. Ep, per això així mateix serveix llegir. Si més no. Un altre petit consol.

Soc bastant adust i malparit
Astruc, astut, auster
I prou em cal de més a més
L’amorosiment, la carícia
La mà dolça de la literatura.

Soc el saurí, no pas el saurí taral·lirot qui cerca ximpletament deus, aiguaneixos, fonts, ans el qui sap trobar, als llibres, la bona teca que li cal i el satisfà.

Sense llibres intel·ligents
Se t’estronca la deu, i et fas fotre
Et fas fotre fins que la deu no es torni
(Si li plau) a omplir
De fulls claferts d’idees.

Com en els dibuixos d’en Cazà, és cert que un cony pot ésser un llibre — bo o dolent — tancat, ajustat o obert de bat a bat — el que cal és saber llegir’l; i això pren massa estona, i te n’adones que la majoria de vegades, si doncs no totes, és, en acabat, llibret fet i fet tot fat.

Un llibre de veritat, en canvi, sempre bat el llibre d’un cony qualsevol. No ens enganyéssim.

Segur que vaig d’allò més lluny d’osques, mes diguem-ne que em sembla recordar (inexhauribles, les sobtades memòries, vingudes a rampells, corruptes i escorregudes com corrípies, se t’espargeixen pel cervell), crec recordar, dic, que les dríades eren tríbades qui, simbiòtiques, col·laboratives, com els líquens, s’entrecardaven intermitents per tot el bosc. I que, al mateix temps, a tornajornals, els druides eren tots del ram de l’aigua, com els tothora ben culivats fontaners.

Pel fet que no n’estic segur, cal allargar la mà vers la biblioteca i triar el bon llibre, que t’ho certifiqui o et tregui de mal viarany.

Per això serveix, per això, per a ésser una miqueta menys talòs.

T’erraves de volum? No hi fa re. És així com descobreixes les fonts, saurí enlluernat qui a les palpentes no vas, carranquejant, tentinejant, extraviat.

Per exemple, a cop de full, ep, què! Què!

De sobte tot es capgirava. Ja no saps on pares ni raus. Et roda el cap? Si el cap et roda, tot roda, tot se’n va a rodar.

Oi que passaves d’ésser la darrera merdeta de l’incomprensible batibull universal a ésser’n exclusivament tu el creador? Havies ensopegat en Hume dient (parlem-ne!) (una altra de les seues perles de saviesa!) quelcom com ara que: «Als ulls de l’univers, un home i una ostra valen el mateix: No re, o amb prou feines el que val un gra de sorra.» Et venen a l’esment la morsa i el fuster plorant i sanglotant pel pilot d’ostres qui es cruspeixen. Plorant com els homes ploren per la vida de llurs contemporanis, inútil gest.

Tant se val. La qüestió: Fotrem goig, car... Com ho compares? El savi Hume i el savi Boltzmann, llurs lliçons divergents, ca? I tu com més savi, més ruc. I viceversa.

No érets pas tu el creador d’un univers idiota? Idiota, mes únic, vós! L’únic. Tot el que hi ha de debò. Acana. I fes-te fotre. Enveja. Tot ficat al teu caparró, ei, ben afetgegat. Ton caparró ho és tot. Oidà, aür, etcètera.

Cert, som-hi. Ho érets. Érets doncs tot l’univers. I ara? La darrera merdeta del que molt efímerament pertot no hi ha? Renoi, quina remoció, quin defenestrament! Em sembla que per aquest cantó tampoc no ens n’aclarirem mai. Mai no en traurem l’aigua neta. N’acabàvem amb vertigen i tot. Sense remei.

I al capdavall (el mateix atzucac de sempre!) d’on surt aquest cervell tan bèstia i ignorant? Creador únic de tot, i nogensmenys amb llocs i indrets ignots a balquena. Per què? Perquè fet i fet no és sinó un cervell molt ruc, tan ruc que s’empatolla sol.

Potser ja llegies prou per avui. Pleguem?

(...)

dimecres, de juny 30, 2021

Sargint la boïga [p]



(Vetllant en Figa.)

Havent anat a visitar mon company en Figa, érem els quatre, ell, sa mare, jo, i la dona d’ell, xerrant de no re (o a tots ops de quelcom que ara mateix m’ha fugit d’esment), quan tot d’una ens n’adonem que en Figa sembla que fa estona que ni respon ni fot re altre; rau tot aclofat a la cadira de braços d’una manera no gens estètica; feia, de fet, angúnia de veure’l; blavós, malmès, terroritzat.

Figa! Figa! — els crits alarmats, com més anàvem més desesperats, de les dues dones, les quals al capdavall s’havien aixecades totes dues amb els solcs del neguit més greu i pregon encreuant-los els trets altrament dolços dels vults, continences obliqües, se’m clavaven a l’ànima. Car no pas que en Figa se’ls fos adormit; era que en Figa se’ns havia mort i ben mort.

No podia pas ara dir quatre banalitats a les dues pobres dones i anar-me’n a escampar la boira. Havia doncs romàs a casa llur per a acompanyar-les durant la vetlla de la nit. I amb allò, el fumet de les espelmes, la penombra, el silenci, és clar que m’havia ensopit...

De sobte, les dues dones qui em criden pel nom amb la mateixa angoixa que abans no record que cridaren en Figa.

Boïga! Boïga! — i agonitz per a desvetllar’m, sense reeixir-hi.

Boïga! Boïga! — continuen els crits, tret que cada vegada més febles i allunyats...

Fins que he oberts els ulls i me n’adonava que jeia a la mateixa fusta enmig de la cambra, entre espelmes ara gairebé exhaurides, on adés no havia jagut en Figa.

M’he mig aixecat, repenjat en un colze, i he esguardat girientorn. En Figa no era enlloc. Les dues dones, sí, eren allí, tret que eren ambdues de sobines part de terra, mig despullades, amb les goles tallades i plenes de sang, i les carranxes obertes i sucoses de mocs.

Llavors me n’adonava, anant avall del colze on em repenjava, la mà m’hi duia un ganivet de cuina tot ensangonat, i si esguardava llavors cos avall em veia que mon sexe era tot ple d’eixarreïda lleterada. Trobava que tot allò no havia ni cap ni centener. Massa marejat, em lleixí caure damunt la fusta, perdut pels laberints alhora hipnopòmpics i hipnagògics.

I fou aleshores, damunt, que el meu nom tornà a retrúnyer.

Boïga! Boïga! — tret que aquest camí no eren veus de dones dolces. Eren veuarres fastigoses de bòfia.

A la cambra del quarter on m’interrogaven, els ho repetia per milena vegada.

Vetllàvem en Figa i m’he ensopit... I això és tot, el cap no m’hi desa re altre. La clau és en Figa. La figa és el clau. Què...? No, no! Vull dir, cal trobar en Figa, cal trobar el seu cadàver! El seu cadàver no es pot haver esfumat.

Fins que un dels bòfies més grossos no es dignà d’aclarir una mica la cosa.

En Figa fot una pila d’anys que fou declarat decés a l’Havana, on jau sebollit.

Ara vaig respondre: Quantes de figues, vull dir, quants de Figues, no hi deu haver al món! I si hagués estat, el mort, una figa, vull dir, un Figa diferent? Jo diria, senyoria, que el Figa qui diem, vitenc rai, ell, campant-se-les a qualque indret si fa no fa meravellós, amb drudes i begudes, i platges i ventijols suaus.

Féu el jutge: Hi ha de més a més el testimoni de la minyona. Segons ha relatat, tot ho filustrava, i amb estupor rai, per un foradet.

I és clar, senyoria, que les minyones, de mentir, no mai
— ironitzí, com un carallot.

Ho ha explicat, fil per randa, molt masturbatòriament, a estil de les minyones cinemàtiques més eloqüents, àdhuc amb un vernís d’erudició que dugués afegida una supèrflua riquesa de matisos.

Doncs prou pot, aquell collons de minyona adés tot inconspícua, i ja ho veieu ara, déu en màquina.

Prou assevera ella que entrelluscava en la nacrada atmosfera com en feies, amb el ben llossat ganivet, de llurs colls, dall i redall, i com, de llurs budells, en dibuixaves encar pus envitricollats arabescs...

Collons, la paia, eloqüent i loquaç.

...i a la seua deposició adduïa que...

Deposition indeed!

...adduïa com, a tall d’en Simbad mateix, un Simbad en el teu cas val a dir que molt més fabulosament malastruc i faduc, manta vegada, tu i el teu instrument frèvol i brèvol, i nogensmenys àvol malèvol, patíeu naufraig aparatós als tanmateix totjorn harmònics estanys de llurs conys, on en el reialme dels nèctars extrems, ton verí no ho empastifava horrorosament tot, com d’altra banda no comprovàvem llavors els assíduament subtils forenses del cos...

Doncs no entenc re. El fat mot molt convençut de qualque untada rossa (o ruca rònega), amb llorda còfia cofada, contra la meua vaga apreciació de la vaporosa realitat. Ara sí que em voldria morir
.

Fa qui m’acusa: Ton desig és eixoït. Cop de maça i au, condemnat a mort.

Així és com en Boïga qui fui no devia passar, ben lliscosament i fàcil, de «Agiop Boïga, l’infrahome»... a «Agiop Boïga, l’inexistent».

Un instant abans l’espetec que damunt el roll no m’escapçava, encar em rabejava en la carrinclona gloriola d’haver sabut reeixir en la lleugerament complexa tasca d’haver espatllada la meua vida d’una faisó aitan esplèndidament total — i això, ep, sense aitampoc matar-m’hi gaire, amb poc mèrit, eixint-me de fet, la feta, com qui diu de fonteta qui neix tota natural dels penetrals de mon tan faduc parvànime jo mateix...

(...)

(Cuc en clotell novament s’encoltella.)

Treu el nas cuc en clotell per a veure tot com va.
Satisfet que tot va com va de bell nou s’encoltella.

Del clotell no em desencoltellaré (es diu oceànic)
Fins que el buixir de la xurma ni llurs sòrdids insults
(Insolents subterfugis per a esquitllar’s de la feina)
No em garanteixin l’absència de cap altre biaix calamitós
Ni l’afegiment de rèmores incisives de plagues ferals
De nafres fecals d’intenses xacres i vacuïtats i frustracions diverses.

Amb luciditat admirable i habilitat sublim es catapulta
Esmolat coltell devers pregons laberints subterranis
On els miralls als murs sorprenen no pas d’estranquis
Meravellosament il·lícits fenòmens i exhauridors simulacres.

Cert que dromòman son constant deler de fotre el camp
L’ha dut sovint a la benaurada descoberta de bells i nous amagatalls...

De moment exhaust els declara escruixidorament extraordinaris
Que es desclotelli ara (es diu cosmòleg perspicu) qui vulgui esnarigar’s
A un món que es desfà com xaruc enlleït paltruu empastifat d’infecció i merda
I no hi perdis el lleixiu — ans instintiu torna a bombolla.

(...)

(Bocinets de diàleg amb mi mateix, ço és, amb el mateix carallot de sempre.)

Ens passem la vida acunçant i endreçant els voltants perquè hi siguin ben visibles i investigables, tant els miracles de la natura com els de la ciència.

Única raó per què vius.

(Avingudes netes on s’hi esdevinguin diguem-ne meravelles.)

(...)

Cert que sempre m’havia volgut pintor de quadres, i tanmateix mai m’he pogut pagar tot el material que cal. Llenços, pinzells, pintures. No fotem. Car, car; carot, massa. D’on, és clar, que de pintar, gens. En canvi, escriure rucadetes i idiotades, rai. Un tros de llapis qualsevol i cap paper si fa no fa en blanc, i au, som-hi.

Ja ho saps, omple’l de betzolades – inspirades, és clar!

(...)

Nedava en records i em venien a l’esment cossos de qui els noms s’havien evaporats.

Swimming in memories, how many people dropped like useless objects! Their bodies, worse than the (roughly) non-organic objects — which after all are durable concepts made of solid matter and imbued with some type of value. While bodies of people, what are they but objects subject to corruption?

Objectes subjectes a corrupció, els cossos et cauen pertot i com més lluny no vas, més no en perds. Els objectes inorgànics, en canvi, són si fa no fa perdurables i s’esperen tranquil·lament que l’objecte que és el teu cos s’hagi desfet per a qui sap si llavors fotre-se’n finament — ara, sense gaires escarafalls; no, escarafalls, ells, mai. Prou poden.

[D’ací, de llur impassibilitat de cops interpretada com a posseïdora de força oracular, que gent imbecil (idòlatra) sovint molt devotament (fetitxista) no els colgui (reverenciï, veneri).]

(...)

És llavors que se’m desvetllaren els instints assassins. Maleïts samaritans qui fotien el nas on ningú no els l’hi volia.

No era pas com quan cridava “tites, tites!” i les gallines m’acollien agraïdes. Ells (cretins de tota ideologia) cercaven la teua humiliació, com els qui et “convertirien” a llur repulsiva superstició.

Amb els amables emprenyadors, la rancúnia m’asfixiava. Cuidava asclar’m.

Esclatí. “Quin tip, tu! La gent em mareja! Arruix! Osta! Mal vent!”

(...)

Ets a l’aeroport i sents la dona de l’altaveu que crida: —Figa! Figa!

I com se’t drecen les orelles! En Figa, et dius, el que et va encolomar el mort i va fugir!

I corries cap on la veu de la dona devia sortir, i esguardaves a dreta i esquerra, i és clar que no trobaves on, i guaitaves amunt i avall, no fos cas que els altaveus portessin un fil prim o altre, seguint el qual en trobessis l’origen, i llavors hi trobessis en flagrant en Figa bo i presentant-s’hi, urgentment sol·licitat, així mateix...

I en aquell moment hi has caigut. Figues en deu haver milions al món. I el Figa teu, qui et diu que encar se’n diu? Qui amb més raons que no pas ell per a canviar’s el nom? Segur que es diu Cigala, o Godall, o Forcípula, o Titola, ara; o qui sap.

I plegaves de fer el ruc enmig de l’aeroport, i tornaves a la calma, i no en feies més cas. Cacera inútil. I et venia a l’esment quan érets a l’INI buidant les papereres, i passaren dos dels professors enraonant.

I era l’un en Pere Reig, l’andorrà qui es canvià el nom per Peristil, perquè n’hi havia tants que el prenien per capellà, i l’encar més improbablement anomenant Abelard Lanorc, l’alsacià.

I en aquell moment la dona de l’altaveu a l’Institut de Cabòries Indestriables (o potser l’Institut de Ciències Indemostrables) cridà: —Lard! Lard!

I en Lanorc com si no ho sentís, continuava dissertant. I en Peristil li tocà el colze. —Em sembla que us criden.

—Quants de milers no us creieu que en deu haver, de Llards i de Llords i de Llardons i de Llardufes? Si no en diu el nom sencer no en faig cap cas. No soc pas com el tifeta qui només espera vibracions a l’aire, i llavors s’exhibeix a la platja, sinistre i ètnic, rumbejant, pit amunt i pitjant la panxota, fotent veure que l’han cridat.

Aleshores cridà la dona de l’altaveu: —Wretch! Wretch!

—Veieu? Ja en criden un altre. Això vol dir que el Llord o Llard cridat abans era un altre. Tret que aquest Wretch em sembla que sou vós.

—Nothing doing. Likewise, there must be, goofing about, for sure, no doubt (you only need to look around!), thousands and thousands of Wretches and Wrecks.

La dona, ecoica, cridà: —Wreck! Wreck!

Digué l’andorrà, satisfet: —You see?

Tret que al cap de no gaire, la dona insistí: —Peristyle, please, Peristyle!

Féu l’alsacià: —There you are; it’s for you, after all!

—Right you are!

I ací la banal, no gens tràgica escena expirà. (Cap de tantes seqüències catastròfiques com hi hauries, fals, pogut incloure.) Fou llavors colgada sense més musiques ni cançons a un estrat o altre de la teua memòria i no ressuscitava sinó ara, força atrofiada, val a dir, que senties el nom d’en Figa a l’aeroport.

(...)

Aquell estiu on feies de substitut del mestre tites, quan natjaves les xiquetes més boniques, algolàgniques se t’escorrien, car els copets a les natges prou devien fer mal, tret que alhora amb el dit del mig de la mateixa mà el conyet els acaronaves.

Era de debò fill de mon pare. Un fill una mica més finet ni delicat, avesat a les circumstàncies novelles, on parar compte prou més rai que calia.

Cal dir que mon pare al seu temps era music i tocava el triangle. Preferentment l’esglaiat triangle pelut de manta de presumida meuca, la qual llavors eh que cantava sovint espinguets i bocinets escardalencs d’escarritxosa òpera...?

(...) (Tot és culpa meua, i au.)

Algú m’ha regirades calces i mitges; tots els calaixos íntims a la babalà!
—Tot és culpa meua.

Algú em fa tostemps la guitza d’amagat, àdhuc l’impermeable m’ha perduda la impermeabilitat!
—Tot és culpa meua.

Algú ha degut maleir els jutges de la pàtria, veig que tots fan una horrible flaire de merdosa putrefacció!
—Tot és culpa meua.

Algú moneja amb el meu ull quan faig non-non; cada matí m’hi trob tot un femer de residus exorbitants a l’escleròtica!
—Tot és culpa meua.

Algú ha volgut debades ajornar el conflicte, car prou el parany li sortia a la biorxa. Hi sembl una bruixa. M’és vijares que m’hi veig harpia. O grogota gorgona. Hò, maleït espill espatllat, m’era ausades vijares que entrava en constrictor malson!
—Tot és culpa meua.

Moixoni que no he acabat! Amorrada al bidet per a l’esfínter anal desestroncar, l’esporàdic mirall irracional damunt la banyera, quina ofenosa omissió no comet quan, sots la calitja, no em pispa d’esquitllèbit tota beutat somàtica! Hi era electrocutada Electra!
—Tot és culpa meua.

Algú amb zel delirós i motilitat d’orat em tol l’onada quan a cabussar’m hi anava!
—Tot és culpa meua.

Algú em desposseïa ignominiosament de parallamps perquè, com ell, tot altre mecanisme instal·lat no se’m descoratgi i doncs plegui. Faré goig amb no re que de debò m’hi rutlli!
—Tot és culpa meua.

Algú, adés, quan era tranquil·lament i ai, delusòria, rostant el frust d’un cucurull dolcet encar, m’hi havia infiltrat un vesper d’insistents bestioles — qui, amb palps i antenes, i garfis de fèrries maixelles, fetillats se t’hi afal·leren. A les nafres bucals t’hi ponen gruixàries d’ous com bunyols. Ep, i hom s’hi ennuega!
—Tot és culpa meua.

Algú ara mateix ix del recambró lasciu amb un xi tot punxegut, i, tot i que habitualment esplenètic i marrit rai, amb quina voracitat ni goludam avui cor endins no te l’enfila! Pels llimbs de les adorables ruralies carolíngies lúcida, ans d’espitxar-la, prou crec reveure-m’hi, acomplerta i expansiva.
—Culpa meua n’és, tot.

Era un individu groller, amb la piula somalla traient el nas corcat pel xap, i una taca de greixum sumptuosa que se li eixamplava cuir cabellut avall. Tenebra ençà, guspireigs esfereïdors d’esferes sanguinàries. Amb l’agressivitat del monstre paranoic, elegíac, sobre, tanmateix, no sé pas què collons es plany. Ell!
—Meua n’és, tota la culpa.

Anava empenyent la carcanada enmig de la senilitat més pronunciada, i nogensmenys segur que somiant apocatàstasis on cascuna de les xacres, i cascuns dels mals, a pleret no se li resolen en graus de salut cada cop més resplendent.
—Guilty, I say!

Diftèric, apneic, prop l’òbit, carcassa a frec d’abís, grasses larves qui se li cruspeixen les crosses, el presoner histèric, nogensmenys apropiadament lobotomitzat, havent lleixades al llord terliç del galter tot de cucades llefiscoses bavalles, amb delicadura de hiena la tenacitat de la verge obliteraria amb fruïció, tret que la porta de la cagadora d’una revolada se li clou de cop amb condemnat estrèpit! Qui sap que en roman!
—No feia tort a ningú, i tanmateix s’autoinculpa. Ho reconeix, moribund: Tot ho era ni fou, culpa seua.

(...)

I en paus.

Perfecte estratagema. La pau i treva de retorn al si familiar.

El culpable castigat a fer carota de pena durant una estoneta més o menys llarga, i envant, noi, que no ha estat re.

(...)

Els déus de la repartició
M’han condemnat a tindre sempre raó.

Amb una explosiva intel·ligència
Només hi veig milers de milions
D’imbècils al món.

I em volen fer la pell
I només puc callar.

(...)

Dying, what for?

In order to restore
The order we had before.

(...)

(Home tancat i malfiat, mai per ningú no m’he vist desil·lusionat.)

Malfia-te’n perennement. De tothom i de tot. Així, mai ningú no m’ha mica desencantat. Sempre he pensat que ningú no pot mai fer sinó el pitjor. Ni que cap màquina no farà figa. Ni que cap element al cel i a la terra no se’t girarà de través. Quan algú m’ha traït, això rai, era quelcom previst, i ho he trobat d’allò més natural; cap mena de xoc ni de recança; no n’esperava pas altra cosa.

I si per excepció la cosa surt pel bon costat, doncs millor, què hi farem? No et contorsionaràs pas perquè de lluny en lluny n’endevinis cap o cap et surti no pas borda. És el joc. Duus les de perdre, tret que ocasionalment de cops per casualitat no guanyes quelcom, no pas mai gran cosa. Foteses.

I els jocs d’amor? Te’ls esguardes amb una fredor estòlida. No m’hi caben (i els trobes risibles i menyspreables) ni gelosies ni enveges. Ni passions ni emocions. Ni “cors”, ni d’altres òrgans interns rucament ratats. Fastigós i incomprensible.

Cossos qui juguen. Per què, si són cossos qui juguen, de vegades es marfonen i es maten? Per l’estupiditat del ramat? Ja ho he dit: Incomprensible.

(...)

Escumes, benaurança. I de sobte, el boig del ganivet. Home estrany.

Li diries, si no et manqués llengua: “Per què matar a la platja en lloc de cardar-hi com faria la meua dona, cuixabadada damunt la sorra calda al Sol clar i l’aigua blava?”

(...)

Dec pertànyer als benaurats “faule Leute” de la cèlebre dita.

Car no hi veig pas la gràcia (don’t see the point) de fotre gairebé re. Un noranta per cent del que veig la gent fotre, o desmenjar’s per fotre, em lleixa del tot indiferent.

Amb les tres tes en tinc prou. Teulat, teca, tranquil·litat.

(...)

(Les religions:)

Imbecil·litats inventades per hordes interminables d’imbècils per a ús, reús, i martiri, d’altres hordes d’imbècils, no pas més rucs, però sí més innocents.

Un immens esforç del tot malaguanyat. Molt de desfici per a acabar amb una llufa pudent de buidor.

La primera llufa del primer ignorant inventor equival si fa no fa a la darrera llufa del darrer tristament engalipat creient.

(...)

(Destí el meu d’encucutit.) o (Bona gent, fem-ho tot per als orfes!)

De ben petit, un pic haver conegut a cap llibre de natura que els cucuts (de fet, les putes “cucutes”) ponien llurs ous al niu d’altri, preferentment el modest, verecund, còlit, i que, ja de nyec, de nadó, amb el seu instint assassí, el petit cucut, en acabat que el còlit i la “còlita” el covessin com cal, amorosament, és a dir, un cop l’ouàs (per comparació amb els ouets) assolia doncs d’espellir’s alhora que s’espellien els germanastres, l’ocupant, el colon, el xerec XRC, el monstruós intrús, tantost desclòs, doncs, malèvol empenyia a cop d’esquena fora del niu tots els petits còlits, de tal faisó que, a partir de llavors, la parella “còlita”, la feinada rai per a nodrir exclusivament aquell gegant... Doncs això deia, que, de ben petit, aquella cruel història, m’encucuteix per sempre pus. Car m’identificava (no pas amb el maleït racista invasor, ans) amb el còlit expulsat.

Em veia i em veig còlit llençat fora del niu, i morint-me ràpidament d’inanició. I somiant en el meu deliri de les hores moribundes. Tot això de petit, car de gran, de somnis, mai de grandesa, ans totjorn de petitesa.

Ara, de petit, com dic, encar prou ingenu, i somiant doncs que, d’una manera o altra, assoleixc de sobreviure. (Em sosvé que posava als diaris – tret que amb quins calers? – trets d’estranquis del calaix de la botiga – aquest anunci: “Orfenet gens ofès s’ofereix a la protecció i àdhuc a l’adopció de quisvulla qui vol fer prou mèrits de misericòrdia” – i qualque dama molt milionària hi respon, i vida regalada que rai adés ja no en raja.) I alhora esdevinc fort i heroic. I em dic àdhuc de superocell, de supercòlit, el qui es revenja i deleix (sense odi ni fel, només és clar sedec de justícia), i deleix, vull dir, destrueix del tot i a tort i a dret, tot allò que pertany a la vida conqueridora dels condemnats cucuts colonitzadors, abjectes ocupants.

Tret que...

I com escateixes quin de tants de milions de cucuts no és el qui t’ha expel·lit? Un o altre. Són tots culpables? Segurament, rau en llur tarannà d’ésser-ho. Ara, i el més culpable de tots? Jo mateix! Per lleixar’m encucutir, i per no haver sabut néixer com cal, a l’ombra d’un astre menys dolent i a qualque lloc més adient, un lloc amb una certa manca de cucutam malparit.

I, en acabat, com arribes a superquelcom? I al capdavall, atès que hi atenyies, què en treus? Ni per què cony serveix, tot això d’ésser un superquelcom o altre? Per què, dic, sinó perquè, quan et mors, caure encar de més alt i de més gros, i doncs de presentar una molt més repugnant carronya? Per això – oi? – i per a res més.

Cavil·la-hi. El cadàver del qui, per causa de mort, s’estrompa i s’estimba i al capdavall s’estavella d’ençà del pis més alt, el pis catorze mil de la pagoda, val a dir que fa molt més fàstic i és molt més lleig de veure que no pas el del qui, pobret, queia només de l’esglaonet més baix de l’escaleta.

(...)

(“Et detreus tant com pots sense vantar’t/ Perquè et passi la mort sense ensumar’t”)

Allí soc, paradet, com un estaquirot, fent sempre el paperot del godomassí (objecte si fa no fot obscè que hom només empra doncs per pura necessitat i si pot ésser força d’amagat); hi soc sense pretendre ésser-hi, fonent-me a la paret, al rerefons, escarransidet camaleó; ah, i capat (només químicament; així que ni perfectament — ço és, de vit i ous – ni imperfecta — ço és, de vit i un ou, o només dels ous, o només del vit, o — tret que això no és de debò anar capat del tot i doncs no compta– només d’un sol ouet), i bo i fingint (no fos cas), fent veure que tinc com qui diu un peu a l’estrep, un peu al darrer esglaó de baix de tot d’una escala de fusta corcada repenjada efímerament al replà més baix del primer pis de baix de tot de la pagoda de catorze mil llivells on habiten els il·lusos habitants de la vanitosa, faduga, damnada, esfera perduda en el pànic nebulós d’un univers sense solta ni volta, sense cap mena de raó ni justificació.

(...)

Veieu-me espectre qui carranqueja pel carrer. Massa pelar-me-la, em fot ésser geperut. Un geperut sense cap sort i qui arronsa el gep per les parets. Deler força frustrat d’esdevenir, sinó invisible, si més no inconspicu, imperceptible... (millor, inapercebut).

(...)

Condolences per a tots els vivents. Només qui neix ja mort es pot dir de sortós i feliç.

(...)

Cal aprendre d’odiar’s. Un cop saps odiar’t (ni que ni sigui gaire massa), els múltiples odis d’altri et rellisquen com plugeta per l’esquena d’un bon ànec vigorós i rialler.

Car cada triomf t’afebleix, com cada desfeta t’enforteix.

(...)

Ombra dins l’ombra, desaparèixer sense morir: Ideal de vida per a l’egregi observador.

(...)

Un cop reeixidament desmanegat, desempallegat de tant de llast feixuc, ço és, de tota individualitat, morir costa molt menys; esdevingut vaixell a la deriva, desmantellat, el naufraig últim se t’instal·la ara amb prou suavitat.

(...)

(Fatídic encontre.)

Temptà i seduí el pobre, cusc, cast, i abstinent faune la malèvola, molt bandarra, verge qui prou pels viaranys agrests de la forest tot mascle letalment tostemps no temptava i seduïa.

(...)

Miraculosa heroïna
Fueteja’m el culet
Trobaràs el gros bitllet
Al butxacó de la sina.

(...)

Llurs conys em somreien, benauradament agomfis, desdentegats. Si m’haguessin mostrats ullals i queixals, com hauria fugit!

Mes no. Creguí que farien bondat i per xo hi restí.

Greu cagada. Car les tres, na Bereniça Llampuga, n’Apol·lònia Pèl·let i na Loli Lallúdria, mèliques se’m foteren a cantar de baix. I em deien, sirenes, que m’hi atansés. Apa, en Fístula, em deien, bernadet pudent, vine’ns al llit amb ton minúscul tornavís, que et lleixarem arreu esbarriar’ns les brutícies.

I romanien amb aquells escruixidors envitricolls de budellam esfigassats, escaguitxats, vessats, i allò era un llenegall on suraven pler d’enjogassats condons a trenc de putrefacció.

I em deia, esdevingut progressivament estultificat camafeu cianòtic, com eixia a tot estrop d’aquell letal trencaclosques.

Eixorcs, grofolluts, goluts, llurs conys jurcaven a empassar-se’m, no pas gaire rosegat ni mastegat i tot. Martiritzat sense fe, a qui no servia doncs per a re guanyar indulgències, si es volguessin mica indulgents, em deia, potser no em corsecaven del tot, i se’n reien en acabat de la facècia, i se’m desdeien. No en volem pas pus, de tu, ecs! I me n’anava broix i mig cuejant, només, això rai, una miqueta més ridiculitzat, vicissitud habitual.

Mes no, ai, car, enxampat d’empertostemps a llur òrbita, mon destí era com el de cada altre planeta d’ésser absorbit pels Sols que em donaven vida. I de què em servia plànyer’m. Qui gemega ja ha rebut. I per xo muts i a la gàbia. I esperar que tost de manguis dolçament re no romangui.

Ínterim, l’estona s’escolava. I al capdavall el tedi impera. I hom se n’oblida. La situació s’estanca. No sé pas si en l’endemig elles en gojaren gaire. Ara, en gogí un colló. Car m’hi havia acostumat. A l’oreig, millor, al rabeig, de la gloriola del mutant atleta, era serp farta. Quin bleix de satisfacció no m’omplia llavors fins a rompre’m! Aquell idil·li a la petxina duraria qui-sap-lo. I em veia saludant el públic atapeït als rengs de l’estadi.

Mercès a tothom, i som-hi, els deia, benauradament desdentegat, agomfi.

(...)

Car si doncs no pots atènyer les fites cabdals, n’hauràs de tindre prou atenyent-ne d’accessòries; això rai, no t’hi capfiquis.

(...)

Les putes qui treballàvem al punt mort de la carretera, entre les dues jurisdiccions, pujàvem pel talús i cagàvem i pixàvem al replà herbós de dalt.

El pixum s’aixaragallava als marges fangosos de baix, i més amunt s’hi agrumollava, aromàtica, la merda.

Quan arribava, esbufegat, l’èpic mesquiter, carregat amb el seu caixot a l’esquena, a fer sacra collita de les caguerades, totes si fa no fa l’injuriàvem malignament, tret d’algunes qui ho fèiem sovint només de per riure, i ell, martiritzat delitosament, com ens ho agraïa!

Deia que érem les millors de les dones, adorables, fastuoses, sumptuàries, llegendàries, màgiques.

Fastigós espècimen no es pot pas dir que del tot humà. Fins al punt que algunes, més irritades que les altres per la seua presència, alguna nit havien conxorxades de clavar-li als collons el xi. Cal suposar que ell, llavors, rebent aquell càstig paradisíac, encar ens hauria coltes pus afeccionadament. Prou que el coneixíem.

(...)

(“Fes de bo a en Bertran, t’ho pagarà cagant.”)

La coneguda dita s’adiu a això que trobava adés n’Ambrose Bierce: «As always and everywhere, the oppressed are unworthy of asylum, avenging upon those who gave them sanctuary the wrongs from which they fled.»

O posa’t enemics a casa i ja l’has cagada. Tot prendran tot. T’assassinaran. Seràs delit.

Els corrosius infiltrats del feixisme totalitari castelladre a Catalònia – els xerecs, els XRCs, els encastelladrits, els canfelipútrids – es revengen, dels torts soferts al lloc miserable d’on fugiren, sobre els babaus catalans qui els donaren refugi. Ultratjosos fellons, garlant en XRC, puden inestroncablement a traïdors. Greu traïdoria de lesa catalanitat, tot a llur voltant en put.

Tot de quilis qui ens volen aniquilats. No solament ens claven proditoris el xi a l’esquena, ens humilien constantment, i nosaltres a callar, i quan parlem ho hem de fer no pas en la nostra meravellosa llengua, ans en l’algaraví fastigós que és el castelladre. Papissots empedalecs, engrinyaires, destorbs; roïns impediments vers la llibertat.

(...)

—Els XRCs, però?
—I tant.
—Els xeixerrcès, doncs?
—Exacte. Els xarnecs. Els Xerecs Racistes Canfelipútrids.
—Ah, és clar.

(...)

(Parlant de presències arbitràries, només vingudes a emprenyar, ens apareix intercalat un nou anunci “nafional” canfelipútrid.)

«asspain is a flaming turd —
if you are a sordid dirty little shitty fly that loves a turd —
you deserve asspain —

(otherwise, you deserve much better)


(...)

(L’intrínsec feixisme dels “fofialitah epanyueloh” ve de lluny.)

Els “fofialitah”, com tots els evangelistes, no són sinó venedors d’horrorosa merda.

En un article de l’antitotalitari J.V. Foix del dotze de setembre de 1931: «(Som) a l’hora precisa que els socialistes espanyols proposen de substituir del projecte de Constitució el mot Espanya, genèric i geogràfic, pel de “nació espanyola”. I l’expressió “llengua castellana” per la de “llengua espanyola”.»

S’ha escolada gairebé una centúria i el somni totalitari dels “fofialitah” ha esdevingut realitat pertot. Àdhuc la majoria de mitjans “catalans” (que al capdavall només esbomben botiflera merda i revomiten sense descans l’adoctrinament lladre) en diuen “epanyol” del fastigós algaraví de l’enemic, i la “nafion epanyuela” és a tots els llavis dels feixistes actius i passius.

Castellà i espanyol. Confondre-ho és de sapastres!

Adoptar el discurs de l’enemic és haver perduda la guerra.

El castelladre ho vol tot per a ell. L’avarícia l’escanya. Disparada cobejança la seua del colon assassí, assedegat de mort, de domini, de destrucció, d’anorreament.

Quan Espanya era un terme geogràfic que incloïa Portugal i Catalònia (sencera) i d’altres nacions, ara s’ha tornat (i aparentment acceptat per tothom) un repel·lent corral on només els feixistes totalitaris hi han cabuda, i quan abans “espanyol” era qualsevol de tants d’idiomes parlats a Espanya, ara només és el castellufa. Monopoli del lladre maniàtic.

Els tifes invasors els sentiu buixir en llur repulsiu llenguatge, i la pell us pruu i la solquen arreu tremolins de fàstic.

I llavors...

«—Quants botiflers amb carota de jutge!
«—Tot n’és ple!»


I...

«—Quants homenots qui escriuen el que els paguen!
«—Tot n’és ple!»


Els pobres datspelcul “catalans” – indignes del nom de català – els qui semblen, de llurs tribunes tutelades, demanar encar un petit esforç, als extraviats “catalans” qui se’ls escolten, per a poder a la fi esdevenir “epanyueloh” cent per cent, car per a ells no hi ha, es veu, millor, és a dir, més repugnant, destí – els qui, a imitació del castelladre totalitari, en diuen, de tot allò que és purament castelladre (o castellà, si voleu), com ara quan diuen el “govern”, l’“economia”, la “justícia”, la “constitució”... “espanyol” i “espanyola”... la caguen de mig a mig, car cal dir allò que de debò tot allò no és. És a dir, govern castellà, economia i justícia i constitució (i monarquia!), castellufes. I etc. I esport castellufa, i prou. (I ací és on us trobeu que tot esportista que “jugui” a favor de l’equip enemic és un traïdor, sense excuses; i s’ha acabat) Hom els ha enverinats a mort. Autoodi, el llur, que sembla que no té remei. Ací hem arribat. Només traiem mig oronell de la bassa de corruptora femta on ens han negat. Lleu no serem sinó una altra fastigosa putrefacció més, ço és, exactament com ells.

La fúria cleptòmana de l’avarícia castelladra no té aturador. Voracitat esbojarrada. I tot el que canfelipútrid s’empassa, tantost ja ho ha cagat: No hi lleixa enrere sinó destrucció i caos excrementicis. És conegut. No hi ha excepcions.

(...)

Amb la nació a la darrera ratlla de la desaparició. A frec de caure a l’abís de la foscor absoluta de l’oblit.

Quin despit haver d’albirar encar arreu tants de traïdors qui s’imaginen que som una nació “normal”, la qual es pot permetre “partidets polítics” i merdetes d’aqueixes, sense voler’s adonar que som a la darrera fase d’una guerra d’exterminació, i que doncs és ara o mai, que cal ficar tots els mitjans a la lluita a mort per la supervivència. Que altrament la nostra desaparició és imminent. Que pràcticament ja hi som: Al pou de no res.

(...)

(Aquest món és una merda; només cal obrir els ulls de l’enteniment, i prou clar que es veu.)

Els jutges a sou del govern depredador de l’invasor han esdevinguts els soldats qui ens fan la guerra d’anorreament definitiu des de primera línia, i són en conseqüència els qui haurien d’ésser eliminats els primers.

(...)

Ben lluny! Savi rat ple de bon consell. No pas írrit ruc ruc, ans rat autodeclarat rat, autentificat, i doncs corrent pertot, escapolint-me, sense cerimònies ni contorsions írrites i doncs vanes, el meu únic neguit: Com trobar millor aixopluc davant l’extremat, tan heroic, coratge de les hordes de bòfies abassegadorament armades davant els nus i inermes? Llaors, i llorers i llagots, i lloances i gaubances, per a vosaltres, bòfies ultraheroics, colossals, herculis, coratjosos fins a l’extermini: Merda covarda!

(...)

Me’n record ara que no vaig fotre cop de barrot damunt la taula fins que enmig de la nit em vaig aixecar i vaig veure que totes les cagadores sobreeixien com volcans de merda. Vaig anar a desvetllar el jardiner, un misantrop, un home molt adust, odiat per tothom, i li vaig donar ordres que expulsés sense romanços, de baix el vestíbul estant, tothom sense excepció. Que digués si calia que la patrona era a l’hospital i que jo havia pres el comandament general i que allò era el que jo manava, i prou.

Mentrestant, tornant al dormitori, m’atansí al llit on la dona clapava pregonament, després de tant haver devorat i begut, i li vaig injectar si fa no fa delicadament un fort somnífer al cul bombat. No es llevaria fins l’endemà o l’altre.

I llavors, quan se n’adoni, que algú amb molta més autoritat s’ha fet càrrec de la situació i hi ha ficada radical esmena, havent pres el ferm comandament de la nau, algú, un adult qui veu el món com roda, i no pas una altra pueril monja lasciva com ella, el xoc que s’endurà potser (baldament!) que la lleixi de debò estesa.

En acabat, començava de córrer els corredors i trucava fortament a totes les portes. S’han acabades les celebracions. Tothom a casa. Fora i ràpid. Foc! Foc! Som-hi.

I quan els desgraciats baixaven es trobaven el malcarat jardiner qui els deia, si el burxaven gaire, i en una veu d’ogre enrogallat, que la dona era finalment a l’hospital d’un atac al cervell i que jo no hi volia ningú. Que tancàvem el castell. Que era massa rònec, que queia per tots els cantons. Que ens el veníem. Que hi fèiem reparacions d’una manera general. Que allò era una soll. Que calia purificar la cosa, que massa de putrefacció... Qualsevol raó. Explicacions sumàries i sense accents ni escarafalls...

Tot allò, de més a més, acompanyat d’empentes sense contemplacions i de clatellots sonors a la fastigosa canallota de tots aquells infames golafres consumidors. Aprofitats de merda. Maleïts invasors.

Com ens costaria en acabat desinfectar la propietat, ara que els tindríem lluny. Lluny, això sí, per sempre més. Car, mentre fos viu, segur que cap d’ells no tornava. Repugnants, vomitius. Car qui sap al capdavall si la dona es despertaria de debò jamai, i, si es despertava, tant se val, nova regla: Hom obeeix o rep.

Car quan la merda vessa, saps que ha arribada l’hora que cal fer net. Tallar d’arrel. Escarransir els collons. Fotre cop de barrot. Prendre les regnes. Imposar la puta llei. Canviar-ho tot.

(...)

«—Tanta arreu de xereca merda espessa!
«—Tot en vessa!»


(...)

Havia anat a cals buròcrates perquè m’identifiquessin. Els dic, M’han fotut un cop al cap i m’han presos els documents. Ara ni puc demostrar qui soc; ni ho sé jo mateix. Ja sé que diu l’assedegat prohom que “Sempre és millor treure que no pas heure”, mes m’he dit que entre poc i massa, i llavors també em deman, si en un lloc així, no és pas perillós d’anar sense saber qui ets ni poder-ho mai dir, si d’un cas, a les autoritats.

D’antuvi em respongueren que ni m’entenien. I els vaig dir, Potser el meu accent els donarà una idea si més no d’on no vinc.

Amb allò, em trameteren a l’oficina de l’expert. Era un home d’un aspecte sorrut qui sovint nogensmenys es fotia a somriure d’una faisó molt amable i (per a ell, interiorment) divertida, i allò et tranquil·litzava i pensaves que potser un home així, gran, cap a la setantena, llarguerut, ossut, feixuc, no gaire gras, una mica de panxota, lletjot, molt arrugat de visatge, de mans enormes, amb dits com tentacles de pop, i de nas potent, i cigar cremant als llavis, i whisky a la vora, t’esbrinarà la identitat i podràs tornar a sirgar pel teu bon marge, com abans de l’amnèsic cop. Car de moment malament rai; no saps ni on vius ni què menjaràs.

S’atansa en Tòfor Manxiula (almenys aquest és el nom al ferro febrit ran d’escriptori) tot un embolcall de plecs i carpetes (la taula n’és plena, de cèdules esparses i gruixuts fitxers, i tres de les parets també en van farcides fins al trebol), i em diu, Vés-te’n i torna d’ací a unes quantes horetes; em fa que fas cara de sociòpata, i per tant és força probable que ja et tinguem fitxat.

He doncs eixit i m’he passejat pels voltants suburbials, i feia bo i m’he allunyat una mica, devers els camps (vents breus, prats blaus, cels grocs) i he davallat per un tarter humit, i hi havia baix de tot una riera, i m’hi he banyat, i m’he eixugat amb la samarreta i l’he lleixada que s’eixamorés al Sol, i en acabat, com encar era somalla, la duia com bandera derrotada, i així, a pleret, me n’he tornat, i he dit als bòfies de baix que pujava a can Tòfor, i he trucat a la seua porta i m’he ficat endins, i en Tòfor no era pas ara sol, que hi havia allí d’altres criminals i d’altres perduts qui s’esperaven blanament i morosa en unes cadires, i en Tòfor ha aixecat el cap i m’ha reconegut (un altre de tants i tants no ningús, per sempre més incomptable, i doncs incomptats), i m’ha dit amb indiferència que tornés dimarts.

I ja he vist que, com sempre, més valia que m’espavilés tot sol. Tornava de moment doncs a la riera i hi esperava la nit.

(...)

Qui ets, deia, narcís, a la imatge capvespral damunt el cresp de l’aigua entollada. I es ficava (la imatge) a descriure’m, ecoica. Espantall desdentegat amb mostatxo triomfal, diu, mocs de caragol t’ixen de les nafres.

No, li dic, em veig enderiat gimnasta antipodista qui còmicament atia el paralític aborigen, de qui els peus esdevindran rels d’un arbrot només mai mogut pel biaix patològic de l’erosionat atzar de la versatilitat tectònica.

Tens tendència, com veig, i deus ara mateix veure àdhuc tu, a recórrer adesiara tot l’espectre de la perversitat. Et deu espontàniament sortir de l’escrot formar sobergament orquestrals barreges de mots sense il·lació. Personalment, pudors sincròniques, les teues i les del paralític, és el que ensum. Ambdós presoners; ell físic, tu psíquic, i doncs per desídia tothora mal torcats. A part que, víctima propícia de tantes de delusions excel·lents, romans tostemps procliu a delir’t pels impúdics suplicis de les imminents apocalipsis d’absoluta horror.

Hò, i això no és res. M’has sentit mai parlar amb d’altri? Has sentit llavors mon verb (i pitjor mon vers!)...? Sempre extremadament barroers. No gens polit matalot. I el meu tracte, doncs? Esquerp! I els meus senys? Hipersensibles. Quant al meu enteniment, contràriament, no gens esmolat. Cal dir la veritat, sobretot de si mateix. Com el gos s’assumeix gos, per lleig, grotesc, ximplet, fastigós i monstruós que sigui, així jo, bèstia inferior.

Ja ets prou esquifit, no cal que t’esquifeixis encar.

Sí, si us plau! Refrega-m’ho! Això aprenc de qualque filòsof dels meus: «Detreu-te en lloc de vantar’t i et passarà la mort pel costat.»

“Ad verecundiam”, típic de tu, amb crosses. Retreus les suposades dites de fictes filòsofs perquè t’assisteixin en les absurditats.

Cert! A propòsit, soc el senyor Cert. En Petroni Cert. Pretenia córrer una “altra” marató — no n’havia correguda mai cap — i només ho feia per a sentir les commiseracions i menyspreances que m’adreçava la xurma dels costats — On va, aquest desgraciat? Si perd la freixura pels descosits! Si aquest extremunciat no pot ni arrossegar els parracs! Ei, aquest repulsiu miserable es mor! Claudicant de sortida, hi lleixa el fetge! Oix, quin fàstic fot! Fètid espantall cadavèric, collons, quina indecència; obscè, quina indignitat! Fora aquest merdós camàlic! Oi que és lleig i geperut, mama! Quin prèmit guanyarà? El del ridícul més esgarrifós? Si sembla un zombi! Papa, papa, por! Quin espectacle, com hi gosen? Vergonya se n’haurien de donar! Permetre de participar un espècimen tan depriment; quin exemple d’oferir a la canalla! — i també per a prendre’m qualsque refrescs de franc. Petroni, em dic, ull viu, via fora, para compte que els obstacles se’t travessen molt més farcits i sovintejats. Aquesta és una via que a part de no anar enlloc s’enfeixugueix gradualment amb destorbs hirsuts, i gaures i traves com més anem més perilloses, ferotges i gruixudes. Com va dir en Dallonses, la Mort Omnipotent, vet ací l’únic “déu” existent. La M.O.

I de la M.O. el seu “modus operandi” no és doncs sinó d’obrar irremissiblement i assídua, constant, destralejant a tort i a dret, tothora a la feina. Esferes o gàbies on som, ens hi té ben atrapadots, i només en sortim morts — és a dir, fets miques — àtoms — menys — partícules, les quals què fotran? Què vols que fotin? Qui se’n cura un all? Que fotin el que puguin, tant se val; igual ho fotran. Paraula de déu (la M.O.): Fes-te fotre! I prou.

Cert.

Bo i nedant entre pàmpols i empelts, ets pinyolet escamnat i aïnant. Ai carona!

(...)

Tot i mancar’m tota mena d’aplom (tret com ara quan soc sol o en companyia de jo mateix), a plom caic de cap a l’aigua. Una certa afinitat amb el meu bessó aquós em duia a voler’l potser àdhuc besar (o a mossegar-li el nas?).

Un peix argentat se’m barallava amb la ferramenta. Amb dents d’argent, somreia ell (mon bessó), i crec que em deia siau car la nit, lúgubre, queia, i se’n devia anar a clapar, sortós ell, entre les nàiades.

Caramoll, veig com se’m fon, camí sense retorn de l’oblit, amat enemic, odiat amic.

(...)

Qui s’odia odia els qui l’amarien... o pretendrien fer-ho.

No soc pas cap vanitosa dona. Mai no he pogut encobeir els repulsius llausangers. Tot el que desemboquen — verinoses mentides.

Tota mena de banal falagueria m’alçura i repugna, i m’insubordina els budells.

Per això en soc ple, de compliments, llagoteries, reptacions, abaixaments, i de iambes i d’altres rítmics síncopes... Tots els estratagemes d’un cos poruc i malaltís, i mal païdor. Perquè m’avorreixin. Perquè em gitin ben lluny. Perquè no em vulguin ni m’insultin preant-me hipòcritament.

I així viure bandejat, ara ja respirant tranquil·lament per indrets impol·luts, lluny de llurs pudors i sorolls. Sorolls embogidors de màquines — exèrcits cacofònics de fastigosa ferralla, tortura i infern. Fora!

Sabré qui soc amb comptagotes, amb els batecs del renoc al xipoll. Car tothora, malgrat el meu constant humiliant agemoliment, val a dir que només el cos se m’envileix — no pas jo mateix; mai. Jo mateix romanc, crec, immune, incòlume, il·lès.

(...)

Aquella dona es gratava el cony.
Trobava agradable que se’l gratés.
Potser volia que la preés?
I després? Què més?
Ni per què? Perquè se me n’enamorés?
O perquè m’assassinés?
Car segur que si no fot l’un fot l’inrevés.
Boges femelles qui es graten el pudent
Vistes de lluny, rai; de prop, malament!

(...)

Les qui et veuen incapaç de caure de cul a llurs lloselles, se’t fiquen, trampistes, com gosses perquè te les cardis ensems totes alhora, i doncs perquè exhaust tost t’hagis mort. Sessos i conys, ulls enigmàtics, els de baix amb sengles petits enzes trempadets i rosetes al capdavall del plec de seductora pell, enzes qui van fent la viu-viu i oscil·len com delitosos esquers, batalls tous de campanetes flonges, fent-te ganyotes, llengotes, guerxines, vaivens...

I les teues ganyotes, llavors? Les ganyotes del boc emissari, calvari amunt, són les del clown (l’histrió) qui escandalla llivells al seu gresol de disfresses per a escatir quina li convindria millor per a l’avinentesa. D’aparença solemne, el desagradable personatge pateix tanmateix un còmic col·lapse. Es troba ridículament tràgic.

Estendard desconfit. Se li deteriorava isnellament la seminal fluïditat. I ara? Hom panteixa de valent, bo i febrint-se la caramella, basquejant-se per a ostar-li tot el rovell, pobrissona. Tot el rovell i tot el florit d’aqueixos quatre (cinc? sis?) mesos on hom anava pioc. Forçant-la debades. El risc sembla impalpable, i tanmateix hi és. Em fa que se’m trencarà, i romandré una miqueta més orfe!

Em duc a l’esment la voluptuosa figura en celadont de l’ogressa na Fortitud, la qual quan era petitet tant no m’engrescava, i em feia atènyer orgasmes encar majorment tots eixutets.

«Oh mànec, mànec! Per què te’m desentens?
No em facis plorar sol. Per què no plorem ensems?»

No cometré cap fellonia, no empitjoraré una situació atzucac. Malarec, hom es resisteix a tombar, a estimbar’s, vici avall. Còsmic, no li abelleix sinó comunicar amb la salvatge natura. Se n’esquitlla, despagat. Torna al verd. Renegant.

(...)

Allí érem, emanacions efímeres d’un trau aitantost badat com de bell nou clos. Quant de botifler amb carota de bisbe! S’enfurisma de sobte com llet que se sobreeixís. Esdevingut volcà, es desfogava.

És que, entre una sorollada irresistible, queien les darreres bombes de la fi del món, i es veu que els pocs sobrevivents cridaven com qui es volgués crebar els lleus; volien morir cridant. Per quina raó? Morir cridant o callant, és exactament el mateix. Anihilat pels dos cantons.

Moriré com he viscut, fent amb mon pare (a cal Copernicà, o a cal Copacabana) un bon vermut.

(...)

Aquesta vegada, m’he aixecat després d’una llarga malaltia i he baixat al jardí cap la bústia per a veure què hi havia, i tot m’ha molt agradablement sorprès. Tant l’entrada al garatge com la mateixa carretera que passa davant ca nostra, com les que veus a través els arbres tot al voltant, són totes negres i llises i perfectes, amb un quitrà nou, i no hi veus ni un automòbil ni hi sents cap maquinota ni hi veus cap empastifador de jardins, tots taxativament interdits, ni hi ha al paviment, com dic, cap esquerda ni cap clot, i allò és meravellós, i l’aire hi és pur i esclet, i el silenci apaivagador, i el cel sense ni un avionot assassí, i les cigales i els ocells qui canten sense emprenyaments, i puges novament cap a la porta de ca teua i te n’adones ara que tota la façana és de vidre, i la porta mateixa és del mateix vidre impol·lut i transparent, antibales, intrencable, i encar millor, car es veu que t’has aixecat guardonat pels senys amb una nou geni per a la l’apreciació de les superfícies, els volums, les colors; els matisos, les essències, les conspícues equilibrades variacions. Com comprens els quadres doncs ara! L’art autèntic i l’artista ver. I àdhuc l’harmònica faisó com són pintades les mateixes parets! Tot ho copses i capeixes; tens un ull impecable, com se’n diu, infal·lible. I et trobes de més a més que tens un novell amant. És un noiet molt fi, un poeta encar menys important que no jo, qui si soc gens estimat per ningú, només ho soc, ara bé, força escalfadament, per tanta poca gent com ara les dues granadetes germanes de la merceria, les quals àdhuc em guardonen a llur torn i de lluny en lluny, amb caldes abraçades on em fonc entre llurs flonges mamelles (assortides mamelles i tovoretes que ja les voldria més d’un bordell dels bons) i un parell de mitjons (supòs que calçotets no gosen), únic guany que mai m’han dut els meus estrenus treballs (poètics). Com diuen sovint, parroquieres (psitacistes) (a tall de lloret): Sou, Jaumet, el millor poeta de la parròquia! I ara un altre fervent admirador, el noiet, és clar, el qual prou diu que m’adora, i me n’adon que àdhuc hem dormit plegats algun cop. El seu vitet és encar més petit que no el meu. Dos centímetres, el seu. He vistes a bordells selectes clauetes de conys tres o quatre cops més desenvolupades. I ell rai que és un natural, glabre del tot, tret del cap, ep. De debò, sense dròpaxs ni afaits ni potingues, ell, sense ni un sol pelet damunt la pell de tot el cos, tan llis i fi, com dic, amb un culet tot rodonet que se’m posa bé perquè hi faci el que pugui. No l’he penetrat mai, això no, això jo no ho faig amb ningú, déu me’n guard, vós, quina grotesca immundícia, quina sufocació, són excessos, vós, que ni les irreverents granotes! I el poètic efeb, com dic, tot i que pèl cap, cabells força rai, i tots negres i lluents, gairebé amb tonalitats de blau irisat, de tan, com se’n diu, atzabegencs, com els colls de certs còrvids qui veus sovint pel jardí; un jardí ple de flors de totes les colors, un oasi feraç i obedient. L’únic qui no sembla ensopegar-s’hi content, amb tota la meua nova trobada comprensió de la melòdica harmonia del món és, sense sorpresa ací, vós, la dona, amb la mateixa irritació de sempre, neguitejada qui sap per quina altra collonada encar — diners, segurament. Mes qui se’n cura? Ensuméssim. Sentors de pinassa i ginebró... Soc feliç. I és com si he ressuscitat tot nou. I la dona se m’atansa, i se m’ofereix per si em cal re, avinagrada tanmateix, i li dic que tot és tan perfecte i meravellós, i em diu que continuï somiant, capdecony.

(...)

Dues faves ambulen davant meu. Dues faves amb llurs gossos faves, és clar. I les portes falses que, amb pler de grinyolaire artificialitat, se’ls esbatanen un instant – i amb quins canins esglaiats escarafalls ara! – per a fer’ls palesos certs altres “misteris” que no volen tampoc dir re. Car cap “misteri” no significa mai al capdavall sinó merda.

(...)

Us els aprov clamorós
Rosses de cony ros.
Me n’enamor de cascú
Brunes de cony bru.

(...)

Com el camàlic me’n ric
Qui porta endergues de ric.

(...)

Vaig sol pel món recollint-hi maduixes
I cireretes i figues i roses
De les que creixen als prats i entre cuixes
I vaig així aprenent moltes de coses.

I et cauen llamps i tanmateix no afluixes
I has après que arreu hom plaers i noses
Cerquen i obvien, i verges i bruixes
Destrien ells com tu mateix no goses.

Per dins me’n ric i tot em sembla idiota
Món d’asos ple, em causen la riota.
Asos són ases i fan pudor els tifes:

Patètics, amb atots i tot fan la patota
Jagut damunt les mars que em són catifes
Els dic ben clar: Fuig-me que m’empastifes.

(...)

Se n’eren tres germans qui anaven a la guerra, i la varen perdre.

I llavors res. Llavors se n’eren quatre gats qui encar gosaven amb impudència treure la llengua, i el repulsiu pistoler fosc arribà i en féu impunement una mortaldat perfecta.

Si n’estava llavors, de cofoi, pobre desgraciat! Li donaren medalles. N’apujaren monuments. Eliminà heroicament el darrer dels catalans, supèrflua escòria.

(...)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall