incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dilluns, d’abril 04, 2022

Hom els met a l'arxiu i així qui sap si li duren encar un bocí.





Espigolant pels guaitajorns, hom n'extreu qualsque volums que llavors inclou a aqueixa adreça:

FAULES (74)

on potser encar li duraran una estoneta.

dimecres, de març 09, 2022

Faules 32 -36



XXXII

(Faula de la remçó — i la redempció — d’en Jotavè.)

Pare i mare i filla passejaven matí assolellat dia de primavera. La nena, molt murrieta, se’ls desix de la maneta i es fica a córrer, s’entravanca en una rel a la garangola i cau, i el seu cap ha acabat caire avall de vorera, i heus que aleshores s’hi atansava justament un autobús, i amb una de les rodes li escarxofa la carbassa. L’espectacle és horrorós per a tothom qui passava i el veu, mes per als pares és molt pitjor — dues ànimes qui es trenquen, dos cossos que es desmaneguen, dues goles que s’esgargamellen i es van fonent incoherents fins a la catatonia. Esblaimats, submergits en el més fosc esbalaïment, què ni qui els en rembrà?

Irrecobrables.

L’home fou dut al cap de poc a la garjola. I en acabat, sense passar per cap mena d’anacrisi, veloçment jutjat per cap arcont de pas, fou condemnat a penjar en creu obliqua dalt d’un tossal amb aspecte de cap de mort. Màrtir de la fe del dret de l’individu a tornar-s’hi molt emprenyat davant el fanàtic cretinisme dels qui creuen en déus tan malparits, i sobre, per a més martiri, tot reglotant en proclamen la dretura. Massa de nyeu-nyeus presents, de rectes, farisaics, testimonis qui veien com a l’insolent intrús li entaferrava el pare irat un bon tàbac de bon púgil goni i pogoni amunt.

Efectivament, amb aquell cop, davant tothom, un fastigós preste qui, obès, ampul·lós, oracular, prometia per als pares el consol indiscutible de la massa estupenda bondat d’un déu qui, bavosament enamorat de llur filleta, se l’enduia abans d’hora a la glòria, l’havia empès cap a la carretera precisament l’instant on un altre autobús no s’atansava, i no solament el seu crani, també el cervell nul, la butza enorme i la gàbia rovellada del costellam del preste mentider foren, per a escàndol dels transeünts, esbarriats ruïnosament damunt l’asfalt.

«Sense cap provocació per part de l’altament virtuós interfecte, el vil acusat li ha cardat un mastegot que li ha causada una mort formidablement horrorosa per aixafament de roda d’autobús a caire de vorera, entrepà esborronador a collons

Ambtant, la mare, immersa en el desori, el seu fou un plor antològic, fou pluja epilèptica — llàgrimes grosses com argentat xanguet.

Peixos plovien, pensava en Jotavè Favacuc, pòtol poeta, absentat enmig de la gentada, en terapèutic oblit, del repel·lent espectacle sense flors ni ocells ni sàtirs ni lilàs ni lires.

Molt diferent a la rebel·lió del pare, la de la mare fou d’assumir com a pròpia el bunyol sencer de la religió. Crec (tots els presents ho assumírem en assumpció braquipneica, massa emocionats) que el poeta se n’enamorava esmeperdudament precisament llavors. Massa poètica, la mare, perquè en resistís l’atracció — imatge pictòrica d’uns blaus cels i uns roses sentimentals que et robaven el cor.

L’endemà la mare t’entrava a un convent de vora el riu. Hi esdevenia no pas monja, ans secular serventa de les monges i del llur déu tan misericordiós qui es veu que amb papissotes santimònies li desava la filleta com car joiell en un escriny tot vellutat fins que a ella mateixa no li toqués tocar el dos i al paradís pogués llavors obrir l’escriny i ficar-s’hi com qui es fica a la figa, i en estat fetal hi viu eternament.

Vagant pels abissos subaquàtics dels somieigs, encar en un altre dels seus íntims moròlegs quotidians, davant les portalades del convent, el poeta esdevenia de més en més encomiàstic quant a les qualitats físiques i espirituals de la santa mare. Addicte genuflecte, tendre i casolà, recitava, agomfi i xafallós, epinicis, peans, epitalamis, odes, epodes, i d’altres himnes de gaubança a la virginal presonera sense fer gens de soroll.

Quan les roïnes monges li trametien, armat amb una clava, un barroer groller ursí lacai anorc que l’ataconés i el fotés fugir, en Favacuc l’evitava com un bandit. Se n’acomiadava de lluny titllant l’eunuc de venut a les forces del mal, d’àvol inhigiènica carronya, fallida relíquia científica llençada a les clavegueres, putrefacció pestilent d’ogre promiscu qui amb les profanes paganes (adoradores de ninots) bruixes qui han raptada la immaculada princesa no sé pas quines brutícies tampoc no s’empescava.

Sens dubte trobaven les llordes monges molt inconvenient la presència d’aquell esparracat trobaire misteriós i desficiós.

«És un home prim de costums molt minsos
Només beu aigua clara i menja pinsos


Vora el riu toscós, l’home prim i impertinent, el suputaven amb certa raó ésser força amenaçador entre les boires i prop els verns, un altre reietó dels elfs, un massa lleig espantall qui esparveraria els qui oferirien, suara molt pecadors, i ara penitents i disfressats, suculents donatius a les egòlatres sors.

Profètic dictamina, fugint, en Jotavè, que un dia d’aquests farà ell heroica miraculosa aparició al cap d’un gloriós querúbic, santificat, exèrcit de pindàrics ans anacreòntics confrares qui, amb poms de canyaferla a tall d’ariets irresistibles, n’arranaran les inexpugnables fortificacions i en conqueriran sencer el castell on les fictament devotes, les malignes satàniques encaputxades, no serven de molt punyent ostatge la idònia donzella.

Cantaran llavors victoriosos ditirambes a llurs singulars exsangües proeses en la incruenta alliberació de la mai sollada amada de l’aede màxim.

Nartecòfors, ço és, portadors del tirs, el típic bastó fàl·lic dels iniciats en els misteris del déu del vi, els ínclits intrèpids rapsodes, constrets a l’èpica col·lisió, en ucronies impensables, amb enigmàtics paisatges ucrònics qui pul·lulen potser amb malèfics éssers invisibles, és a dir, amb ínfims i impertinents sigil·les, ço és, amb personatges del tot petitons, molt més insignificants que no els antics pigmeus d’Antares o de part enllà amunt, molt lluny d’arribar àdhuc a poder ésser follets i menairons diabòlics dels d’abans a les èpoques folklòriques, potser àdhuc són de mida del que els antics en deien (gens alliçonats en els futurs ingarfibles) microscòpica, tret que han tota mena de manies, neguits i propulsions, ai, llas, com els dels nostres ben tost retuts contrincants.

En Favacuc, aclaparat contemplatiu espectador de l’espectacular paisatge ciutadà, si, tot entufat, arriba nogensmenys viu a casa en acabat de la seua extremadament perillosa i particularment esbraonadora excursió diària al castell maleït, més tard, com a desgreuge olfactiu contra la fetor de l’eixam engabiat en aquells altres ruscs rucs de casotes o precàries caixes immensament altes, que llencen infectes vòmits, pútides viroses buidarades, pels ullsdebou de dalt de tot, aerodinàmic s’hi espargeix, arreu del cos nu, dels absurds peus a les humils natges, del xorc pipinet a les aixelles intergalàctiques, dels cridaners pèls sota el nas als crítics quatre cabells folls, de les acadèmiques orelles als amplis obstacles, a tall de dentetes de ràdula, presentats per l’extensió de la seua probòscide massa curiosa, que no fos, pobrissona, que s’hagués entecada i encomanada de les letals emanacions a les urpes extemporànies dels passants qui es mig llevaven el barret per a saludar-lo i tanmateix havien segurament gratades suara les errònies tòxiques teranyines a les figues de femnes qui rauen, sedentàries, pudents, al resclum mesquí mefític deleteri dels pitjors, més estantissos, cellers i gàbies, (s’hi aspergeix, sí!) aerosols de sucs accessoris extrets d’afal·lerades, obsedides, molt pruents, espècies exòtiques, que amb espontània elació tot allò potencialment infecciós no conculquen i immolen, i maquen i foragiten, i esberlen i vulneren, fins que no són sinó obsolescent oblidosa espora d’eteri ínfim record del tot ja inaprehensible.

Sagnia dels dies, pusil·lànime pagès tocat per l’agressiva musa qui s’embasardeix per no re, impotent davant tants de riscs, entabanat per tant d’enemic, en Favacuc exhibeix una habilitat extraordinària i unes fórmules guanyadores que, repetitives, acaben duent-lo quotidianament indemne al cau.

Cap dels fuliginosos dards vírics i bacterials no han reeixit fins ara d’afligir-li la candorosa carn. Els flagrants escarafalls del miratge hodiern no són mai diferents als escolats en un passat totalment desmemoriat. El tràngol estalviat ha estat sempre el mateix. Cap mena de malbargany no li ha calgut postular que vingués a fer-lo estimar-se més cap altre ahir ni per descomptat cap altre demà, tret d’aquell, imminent, vós, on amb la mare impol·luta tàlems talàmics sempre cast no comparteix!

Així morologant, el profètic Favacuc, molt cap al tard, fa cap al cau.

Es troba que el desnonaven. Massa setmanes sense pagar la cambreta a les golfes, traïdors de nit li entaferraven les quatre seues rucades al carrer. La guitarra desguitarrada, els fulls del diccionari estripats i escampats, volum arruïnat, sense remçó possible, i els manuscrits trepitjats i emmerdissats. Els venta quatre puntades i ho engega tot a dida.

Ferma resolució. S’ha acabat la fingida desesperació sense cap ni centener, ni norai ni agafador. Puja a clapar a un empit del volcà, vers llevant, per tal d’aixecar-se amb el Solell.

L’endemà, tantost dret, s’atansa a la plaça de l’estació; amb sort, s’hi farà llogar. Efectivament, un pagès adust amb la seua tartana apareix i, no havent-hi millor personal, se l’enduu amb quatre d’altres gitans com ell. Al tros, a arrencar-hi cebes.

En Jotavè s’atipà de cebes. Una eternitat que no s’atipava amb re. Una elació pregona. Bescanviava les seues etèries cebes somiades per sòlides autèntiques cebes!

I en acabat, quin goig, vós, de rebre argent comptant pels teus genuïns esforços! A les portes de l’extinció i ara — lloa’t sigui aquell! — es pot comprar una arengada i tot. Estalviant prou, aviat tornarà àdhuc a clapar en bon mendraig o sopluig, sota cobert, sense diccionaris ni guitarres ni d’altres trists impediments d’aquesta depressiva color.

Treballant i cobrant cada dia — oh nova benaurada aurora! — es veu home gras i feliç, i pròsper i podent doncs anar de trast en trast amb espaterrants putarrones!

«És un home gras de costums molt grassos
A llets i pernils prou se’ls fon als braços


La seua darrera composició volcànica. Què hi farem? Hom es desavesa de vells vicis no pas tampoc tan fàcilment.

(>>>)



XXXIII

(Faula sobre la vida amorosa d’en Nicolau Eimeric.)

Quan en Nicolau era estudiant es passejaven per un bosquet prop Besalú, ell i el seu mestre, en Dalmau Moner, fidedigne torsimany de les ximpleries de la bíblia, i li deia en Dalmau, molt sever:

—Besalú, noi, totes les dones hi són bruixes. Adona-te’n que el nom mateix del poble és maleït. Besa-l’U. I l’U per a les dones, com tothom sabem, no és pas nostre pare, el déu del cel eteri — és Satanàs, pare dels volcans i de tot allò que s’hi desprèn, car com saps tot al món es desprèn del foc. I besar l’U vol dir, palesament, besar-lo, i sobretot, és clar, besar-li el forat del cul.

En Nicolau ho anava aprenent molt acuradament i amatent. I vet ací que arribats a qualque quimèrica cruïlla del camí, on per ordre de la còsmica caòtica Kali totes les esferes al cel esdevingueren sobtadament efímeres, i tots els Sols hi esclataren, i on en Dalmau, com li passava sovint, queia en trànsit entre aquest món i qui sap quin altre — el mateix en Dalmau Moner, dic, qui esdevingué més tard un altre dels tocats del bolet sants del cretins, ell, per la seua admirabilíssima penetració pel que fa al caràcter veritable de l’entitat diabòlica anomenada “dona” — en Nicolau Eimeric, mentrestant, acostumat a les capdeconyades del seu mestre, es repenjà a un arbre i s’entretingué esguardant les papallones i els esquirols i els ocells, esperant que li passés al carallot l’atac estrany aquell, o com li havia dit que era més aviat, el “místic viatge”, on visitava la fi de tot allò existent, material, maleït, i s’instal·lava, finalment victoriós, el déu insubstancial, ço és, benauradament inexistent:

—El nostre, tu!

I com tanmateix la cosa durava, en Nicolau es va ficar potser pel branc equivocat i hi va fer qualsque passos, i, com qui no ho vol, s’hi troba una velleta mig empassada per un clot fangós qui amb els ulls li demanava la caritat de treure-l’hi, car a poc a poc es veu que s’hi enfonsava, i naturalment, en Nicolau, bon cor, anava a atansar-se a la voreta del clot, quan el tro apocalíptic d’una veu darrere seu l’aturà en sec.

—Què fots! Estàs-te’n! No la toquessis pas!

Era en Dalmau, és clar, qui, un cop passada la crisi epilèptica, o ves a saber quina altra estrambòtica malura no el prenia, condemnat bajà, l’havia interromput a temps. I ara li oferia, un cop més, el moll de l’os de la seua no gens complicada doctrina:

—Totes les dones són bruixes. Si en toques mai cap, és com si te n’encomanaves, de llur infecció infernal; és, oimés, com si toquessis el mateix Peret de Baix, en Boc de Biterna, el Gran Benguí en Cap, pare del món i de l’univers visible i material. El toques i malament rai! Tantost t’enlleeixis, tantost cremes pertot, tantost ets bullint en caldera amb sosa càustica. Les dones, fill meu, predestinades per llur natura a ésser prostitutes i a portar incessants pecadors al món, futurs soldats de les hosts infernals. De bruixes, de dones, qui més en destrueixi, més esglaons ha pujats vers la porta del cel.

—No la tocaré pas, mestre.

I en Nicolau es fornia amb un bastó de part de terra i l’hi allargava perquè la vella s’hi agafés, i llavors estrebava fort, i la vella assolia de poder eixir del fang golut.

—Llença la vara, Nicolau! Llença-ho tot! Sortim fugint! Toquem el dos!

La velleta es tragué tres taronges del sarró. Va dir:

—Un instant, si us plau, Nicolau. Ací teniu aquestes tarongetes per si de cas sentiu set bo i caminant. No us les faig pas a mans directament. Ja veig que el vostre amic avorreix la meua presència. Ací les teniu, vora el faig. I ara passeu-ho bé, la companyia. Encantada.

La vellarda lletjota desaparegué. I en Dalmau, qui reculava, féu:

—Altafulla i fumeral amunt, les bruixes, ja ho saps! Se t’apareixen i et desapareixen com angelets.

En Nicolau anava a plegar les taronges.

—No t’hi atansessis pas! Endimoniades! Esclataran! Comets una bogeria!

I aquesta vegada en Dalmau ho endevinava. Car heus que la primera taronja fotia un pet com un ou esclafat i s’espellia i en sortia un colomí deliciós, tot blanc com la meua barba.

—Un dimoni! Tots els coloms són agents del diable! — cridà en Dalmau, i es va treure una agulla de cap del cap i, bon espasa, travessà amb l’agulla el cor del colomí i l’estacà al tronc del faig mateix—. Uf! Sort que sempre port damunt agulles de cap perquè se’m servi la gorra de capellà. I ara fotem el camp ivaçosament, tu!

Mes aleshores s’esbadellava la segona taronja i també n’eixia un colomí meravellós, i el pobre, nyac! L’espasa d’una altra agulla de cap el fixava al tronc d’un bedoll mal pentinat.

Cap dels dos colomins no pogué dir re abans el colossal esgrimidor de les agulles no els agullonés, corclavats com papallones, als troncs més propers. Ara el tercer dels coloms, eixí més viu. I parlant! Deia, en veure que se li atansava el matador:

—Marieta Datpelcul! Marieta Culcagat!

Nerviós, ferit, esfereït, en Dalmau, li clavava l’agulla, això també, mes de gairell, mal ficada, sense atènyer-li cap òrgan clau. El colom lleugerament malmès l’abandonava fiblat al tronc d’un roure. I fugia, fugia esperitadament.

—Els dimonis saben tots els nostres secrets més amagats! Nicolau, no ho diguis a ningú.

En Nicolau romangué astorat una estoneta. I llavors sentí una harmoniosa veueta de senyoreta fina. Amb veu molt temptadora. Venia del cos del colom (o potser la coloma) blanc com neu resplendent.

—Nicolau, soc la Coloma de la Pau, vull dir, merda! Al contrari! La Coloma de l’Amor. (Pausa.) La de l’Amor, Nicolau. Arrenca’m l’agulla que em paralitza. En realitat soc una donzella d’allò pus voluptuosa, ja ho veuràs. Ja ho veuràs.

Amb aquella veueta i les coses que li deia, en Nicolau ja començava de trempar. Se li atansà amb dos dits tremolosos per a desenfitorar-la. Ara, tantost ho féu, ai! Allò no era cap virginal princesa de beutat espurnejant. Allò era una vellarda desdentegada, berrugosa, mostatxuda, geperuda, guerxada, grotesca. Potser era la mateixa vellarda d’adés, la del clot de fang i tot. L’antiga, doncs, esdevinguda traïdora? Ventríloqua? Màgica? En tot cas bruixa sí, segur. Qui sap si escamotejava l’ocell estacat, i al mateix temps eixia de rere el tronc del roure sense que l’enlluernat Nicolau se n’adonés. La vellarda se li arrapava molt estretament i se li fregava com gossa moguda.

—Oh, estimat, em dic Coloma i viure’m per sempre plegats, i veuràs com escrivim paràboles i comentaris meravellosos que duraran una eternitat; tothom ens n’estarà maleïdament agraïts, i quants de dolents no trametrem a l’infern sota dures tortures i fogueres i esquarteraments. Car oi que soc la teua musa indesencastable? Oi, oi? I tu el meu U? Ai, ruquet, vine’m, així, ben abraçadets!

I el petonejava pertot arreu, i, ai, llorda, li aixecava la sotana i li petonejava així mateix, molt afeccionadament, el cul.

(>>>)



XXXIV

(Faula d’en Bleix Bardaix.)

[Cal dir que al teatre del món és evident que només hi puc fer i dir aparts.

Així doncs, ull viu, via fora. Si bé és cert que com a fabulador soc fabulós, en persona soc extremadament pusil·lànime. Soc massa vergonyós per a ésser capaç de parlar amb ningú; tot contacte o confrontació m’empegueeix a mort. Esdevinc balbuç, caic en quequeig, i ningú no entén les quatre síl·labes inconnexes que assoleixc de treure.

Doncs bé, tant se val. Soc molt valent en mes remotes intricades galeries íntimes; podríem dir al ventre i vagina (úter cèrvix matriu) del meu magí. Això també.

Era al meu recambró, escrivint-hi un altre dels meus èpics poemes d’incomptables línies; un altre, un millor, Kàlevala; un romanç llong com d’ací a Istanbul, clafert d’accions tan ardides, sexualment (hi orquestrava i tot absurdes orgies) i política (predicant molt imprudent l’obliteració de l’ossificada oligarquia), i àdhuc molt coratjosament criticant l’òbvia corrupció de cert clergat (oposant-me amb prou sarcasme a llurs cagarrines metafísiques), que (tot i que ningú no l’havia llegit, ni n’havia tampoc llegit cap altre, que prou amagats que els desava), quan trucaven a baix, sempre em pujava el cor a la gola, que no fos la bòfia del control del pensament.

Aquest vegada fou pitjor. Car la cosa anà de debò. Trucaren a baix. Ma mare havia sortit al balcó per a veure qui era, i la vaig sentir que per comptes de tornar-se’n cap a la cuina, s’atansava al meu forat.]

—Bleix, els pares de la Beix Boix són a baix.
—Els Boix són a baix?
—Diuen que volen parlar amb tu?
—A... amb... amb mi...?
—Ves-hi, vols!

[Ma mare se’n tornava a la cuina tota emprenyada, signe premonitori del malament rai.

I ara què passaria? Tot i que els meus pecats només constaven als fulls del munt de llibretes guixades, sempre insegur, pobre de mi, que algú o altre no m’hagues nogensmenys clissat. Davallava ara fins a baix de tot, amb els genolls que se m’engrunaven. Badava la porta. I hi veia tota la família. Tret de na Beix, hi eren tots. Pare i Mare, en Bru i na Blau Boix, els germanets, en Blai i en Boi Boix, i àdhuc l’oncle conco, n’Eloi.]

—Hola, Bleix, vine que hem d’enraonar seriosament.
—S... sis... senyor...
—Venim de la part de la teua estimada amigueta, na Beix.
—Na B... Beixb... B... Boixb... boneta...? No està boneta?
—Boneta, murriet? (En Bru.)
—La tenim al llit. (Això de part de na Blau.)
—Pobrissona! (N’Eloi.)
—M... Mal... malalta?
—Escolta, prou! Seriosament. Es veu que d’amagatotis heu fet algunes brutícies...?
—Bru... bru...
—Què?
—Brutícies? No, jo...
—Diu que prou li has vist lo moix. (L’oncle.)
—Lolò... lo moix?
—Lo moix, lo marruix a l’entrecuix.
—Ai, marrinxó! (Em renyava la Boix.)
—Al cu... cu... cu...
—Na Beix i tu, eh, Bleix? Burxant-li l’uix. L’uix per on es neix. (El petit Blai, amb l’índex i el polze de l’esquerra fent un cercle i amb l’índex de la dreta entrant-hi i sortint-hi, rialler.)
[A part, jo: —Hi ixen cada lluna xemicats afolls.]
—Prou heu degut haver jagut junts. (Na Blau de nou.)
—J... ja... jagut?
—M’entens? I ara som a les conseqüències... (En Bru.)
—No... no... ja... jagut... jo...? No!
—Prou has degut haver ficat el moixó al seu moix...
(Intervingué, irrisori, fent amb la mà, boca de ganut tauró, el menut dels Boix, en Boi Boix...)
—El moix < < < el moixó... Nyam-nyam-nyam! (Féu com si se’n halés un, i s’endugué amb allò, de sa mare, un clatellotet enriallat.) (Canalleta de deu anys se’n riuen de mi i de la meua innocència sexual. Sempre ho he trobat tècnicament “obscè”, oníric, irreal, desconcertant.) (Hi responguí, ferit:)
—No... no... Ma... ma... mai!

[Jo, a part: —Quina mentidera, aquella Beix Boix! Als vint-i-dos anys, sempre arrupidet pertot, amb la meua vergonya que em fa vinclar el coll per a no veure ningú, i amb el meu quequeig empegueït si haig mai de respondre re, tot i que tothom, doncs, em pren naturalment per idiota, assumeixen que ja he vist i tot el moix d’una dona. De manta de dona. Greu error. N’he vistes moltes, de peladetes escletxetes de xiquetes; les gitanetes de vora la séquia abans de la via, per exemple, a l’estiu sempre anaven nues; la filleta de mon germà gran, na Meix Bardaix, li he canviats els bolquers manta vegada. Els de xicarroneta, doncs, rai, res a dir. Els de veritat, però. Els de dona, vull dir. Només n’havia vist de debò un. D’esquitllèbit, de lluny en lluny, cada cop que hi érem de visita. Estilitzat. Al llibre que tenien entre d’altres a un prestatge, a ca la tieta; un llibre petitet, una enciclopèdia d’un sol volum, on a l’entrada “vulva” hi havia, no pas un altre moixonet tot escarransidet com el meu, ans tot un senyor cony de dona complicadíssim, ple de noms estranys, amb sis o set forats, cascun amb un nom particular, i amb protuberàncies i plecs també catalogats, i, vós, quin mareig, tot plegat.

Ara bé, era cert i veritat, que na Beix Boix, que deu tindre catorze o quinze anys i és molt “eixerida”, de cops, quan em veia passejant el cotxet de na Meix Bardaix, sempre em demanava coses sobre la petita, i un després-dinar passat-migjorn que passejava la menuda, doncs, i ma mare s’esqueia que era a cal dentista, em va voler acompanyar dalt al pis. Era l’hora de la migdiada per a la nebodeta, i abans de ficar-la al bressol li donava un mig biberonet, i li canviava els bolquers, i na Beix al costat fent-li, molt simpàtica, momets.

I quan va veure na Beix que bé que ho feia, i llavors ja havia acotxadeta na Meix, se’m va llençar al llit de la mare, i s’arregussà les faldillotes, i es tragué les calcetes, i em va dir, —«Ara a mi, ara a mi!»

Volia que li posés també uns bolquers. Fou llavors quan anava a posar-los-hi que li vaig veure la cosa. Vaig comprendre perquè l’en deien “moix”, pels pèls moixins, suposava, tret que més que no un moix, uix! Allò immensament pelut semblava un rat amb la llengua llefiscosa fora, tot mort, i amb la pudor que deu fer un rat mort, i horroritzat me’n vaig anar a l’aigüera a perbocar-hi. Després he après que tampoc no soc l’únic al món tan espantat per l’aparició del rat ple de mocs sangosos. Pilots d’històrics homes il·lustres es veu que m’acompanyen.

(Afegiré que una altra tràgica conseqüència de la visió d’aquell miratge de malson és que tampoc mai més ja no he pogut fruir dels “sang al fang” que m’abellien tant, quan sortíem amb la mare i m’hi convidava a la pastisseria a tocar dels porxos, aquells “pastissets per al temps de guerra”, confegits en una forma, no ho sé, de tor boterut, o de con truncat i buit pel mig, amb flonja xocolata de llet solcada pertot per rials d’aixarop de maduixa.)

Aquella síndrome traumàtica que encar em rau ran d’aquell xoc anímic, no és gens estrany si hom considera que, havent gruat tants d’anys a veure un aparell de dona, i havent-ne sentit pel carrer el desig i la vanaglòria de tants de brètols i brivalls, m’havia feta la il·lusió de quelcom d’altament espiritual. Car, de fet, ben mirat, allò tan lleig no tenia res a veure amb la refinada imatge a la minúscula enciclopèdia. Aquella flor indesxifrable, aquella corol·la estrambòtica solcada de galeries críptiques que menen déu sap on. Un dibuix tot net, acuradament delineat, d’arquitectura educacional, de tal faisó que l’aparell semblava un laberint simètric, fet no pas amb vegetació — amb fustetes de joguina. Na Beix, quan em va veure tornar tot fet un drap brut, va petar a riure. De mantinent, se n’anava encar rient, fent espetegar fort la porta. Vaig recollir els seus bolquers tots pixats — (i què era allò altre que en rajava?). Pudien pitjor que no pas els de la neboda quan els omplia de caquetes. Aquesta era la veritable història del meu haver-li vist, a na Beix, el cony. I ara m’encolomaven un fill seu, un bord, un plançó aliè, il·legítim, parit per qui sap quins foscs tripijocs.]

—Fora! Fora! Poques vergonyes! (Això era ma mare, qui devia haver escoltada la conversa dalt el balcó i ara, tota esbufegada, irrompia a escena amb una escombra.)
—Ei, ei, la bruixa, la bruixa. (Els Boix xics.)
—Aquest xiquet és un tanoca i un badoc! I un faldilletes qui, santa innocència, no sap ni per què més li serviria la pirulineta, però no és cap cràpula purulent! I sobretot encar té una mare i un germà advocat! Un advocat com déu mana, en Marduix Bardaix, de l’eminentíssima firma Gargall i Garbuix, i no l’entabanareu pas amb tanta de facilitat! Boixar, ell, i amb una perduda com la vostra Boix! Hà!
—Perduda, vós! Mala pècora! (Lo conco, volent-li pispar l’escombra).
—Pècores, els Bardaix i Mardà! De pressa! Ves a cridar la bòfia, Bleix! Mou-t’hi, mou-t’hi! No et faços lo coix! Prou que els coneixen, a ca la bòfia, els Boix! Lladres, lladres! Bordissalla! (No em bellugava gaire.)
—Ep! Més respecte! Massa honrats som. Només veníem a endreçar un tort, com bons conciutadans, a assajar d’esborrar molt civilitzadament un greu greuge causat a un membre molt meritori de la nostra família. Una família molt recta, uns Boix sense biaixos. (Els Boix, reculant molt dignament.)
—Romanços! Apa, apa, au, aire! (Ma mare, ja mig pujant amunt, prenent-me pel braó per a endur-se-m’hi.) —Quina aranya! Descarada, insistent, les puces, pessigollosa... (Remugant, ells, oferint-nos l’esquena.)
—Prou. Més garbo. Ja trigueu massa. Aviat rebreu un esplet de batlliu que us convoqui als tribunals, si doncs tots plegats no em fugiu de pet, i fent mutis com bons minyons.

[Jo, a part: —Ço que al capdavall prou foteren, Boix rere Boix, i rere Boix, Boix. Muts... o a la gàbia. Amb les cames al cul. Prou que cascú devia tindre a l’esment l’ombra d’un candidat o altre, dels catorze mil amants de na Beix, a ésser el pare expectant, i cap dels números no pas que era el meu. A la loteria dels rols del teatre del món, per sort per una vegada, aquell no m’ha tocat.

Fugiren cames ajudeu-me, amb l’anunci de la vinguda de la bòfia, i això, doncs, que la història ja és vella de seixanta anys, quan aquelles rucadetes dels secrets de la genètica encar no s’eren ni ensumades, amb la catalogació dels gens que feia la glòria dels carallots qui aixequen inútils arbres genealògics, com si no volguessin reconèixer que, si tires prou enrere, el noranta-nou per cent pel cap baix dels humans no són mai fills de llurs pares.

Per això, amb paper d’idiota i tot, ja no cauré mai més al bertrol de les bones cares. No m’atraparan pas mai, les dones del sangonós rat pudent.]

(>>>)



XXXV

(Faula dels romanents d’un biquini esvellegat on ambdós ens la pelàrem prop la platja, als roquissars de dalt.)

Cal dir que també ens la pelàrem en trobar l’òstracon.

El cèlebre òstracon de tots els museus. On la noia dansa vinclada totalment enrere, amb el cap que reposa a terra, i doncs amb el cony tot endavant, alzinat i exposat, summitat supernal, amb la coma nemorosa del melic una mica més avall, i llavors la tendra serralada dels dos pitets dreçats — oi tu? — quina geografia incomparable!

Doncs bé, aqueixos per a mi força saborosos records, venen a tomb perquè avui m’he trobat pel carrer n’Èdip Rovell, i m’ha dit, murri, que caminava “així” perquè duia els collons escaldats. No li he demanat amb què ni com se’ls escaldava, i hom ha passat a d’altres temes.

De fet, jo qui com dic prou el coneixia quan érem ben marrecs encar, tampoc no n’estic gens segur, que originalment es digués Èdip ni de segon nom; només es deia Carlet, Carlet Rovell, i allò d’Èdip se’n féu dir ell mateix, amb el comprensible urc concomitant, el bon xicot, després que es pogués cardar sa preciosa mare. S’entengueren molt bé. Era una dona meravellosa — sempre que era a ca seua (fent abstracció de l’horror de son marit, un pobre home ferit abans dels quaranta, afàsic i mig paralític, arrossegant, de nits, molt lentament, els peus com una fantasma), em convidava a deliciós pastís casolà, i més tard (ella, eh, ella, no pas n’Èdip) fou qui m’invità al bateig de llur fillet. Un vailet molt trempat, eixeridet i feliç, ben paridet, qui ha esdevingut recentment, als seus vint anyets, pobrissó, mal aconsellat, un carallot col·laborador del règim, un reconegut il·lustrador de tristes bíblies i de tractats dogmàtics i d’altres ucasos i llibrots per a idiotes, tot un plegat verinós de fútils reculls escrits per taüls per a taüls on les follies fantàstiques d’aqueixa color tan agressiva, per a fer por als cagats de mena, sobreïxen de ximpleria i odi, és a dir, faig referència a tota la mèrdica patrística i casuística, amb terrors infernals rai, i sobretot, com dic, sense ni un argument que no sigui miserablement imbècil.

Èdip i la senyora sa mare van començar llur beneïda unió, ben jovenet ell, uns catorze anys, tard un vespre de neus glaçades, per a fer’s passar el fred, amb una abraçadeta tota innocent dins el llit, i la penetració s’esdevingué tota llisa i suau — una mena d’exercici espiritual que els plagué qui-sap-lo, i al qual, és clar, dolçament s’acostumaren.

No pas que me’l cregués sempre; crec que me’n deia, de veritats, ben poques, en Carlet Rovell.

Prou se’m declarà estiracordetes, aprenent de botxí, tothora al peu de la guillotina, escoltant els caps escapçats, havia conclòs, paradoxalment, com mant filòsof dels bons, que el temps no existeix.

[Ho havia après llavors, o ja instruït de petit, com na Galatea...?

Pulsions impressionistes ens marquen el sensori — anacoluts continus —proteics non-sequiturs — i en això consisteix l’abstracte inexistent que hom n’ha dit “temps” — percepcions a l’intel·lecte de les adaptacions del cos a les canviants circumstàncies on es banya — d’ècdisi a èndisi, i així anar fent — de fet, són peces esparses d’un trencaclosques caòtic, absurd, incongru — duracions d’un procés evolutiu o altre, generalment putrefactiu; també, però (fugaç com tot esdeveniment), molt provisionalment generatiu. I ací som. Cascú en el nostre trajecte sacsejat, fragmentari. On tota continuïtat, com més llonga, més irrisòria — que hom s’imagini: llonganissa infinita — debades — l’infinit no existeix.]

Els havia promès, als reus, com és natural, que els encendria un ciri per a llur animeta si li revelaven, tantost escapçats, què albiraven al més enllà. Es veu que qualsque creients molt acollonits acceptaven, d’altres, tot i que tanmateix incrèduls, creient en l’infern, i el trametien a pastar merda, car prou cremarien, i arreu i d’empertostemps.

Em digué que, per a servar la seua promesa, home d’honor qui era, amb l’encenedor els socarrimava la punta de la fava. I virolat virolet, queia el cap xisclant al cabasset al peu de la guillotineta.

Car què és al capdavall l’univers sinó un tot-ocupant virolat virolet qui, autoesquediàstic, es belluga repartint sort a tort i a dret?

Pujàvem un jorn pel bulevard Francesc Aragó, i als jardins de l’Observatori, asseguts a un banc del jardí de l’Observatori, meditàrem sobre l’enigmàtic virolet virolat, i ho descobrírem, plegadets, els dos marrecs, gairebé a tocar del perniciós edifici, la presó de la Salut. Descobrírem la veritat de l’univers.

Tret que, un cop comprès allò, és llavors on comprens, com a coda de la cosa, de sobte, atacat per la idea, que mai no has comprès re.

Per exemple, ens dèiem: —On se’n va l’aigua quan aixeques el tomanyí de la bonera de la banyera de l’oceà?

Car cert que l’univers és boterut com úter. I l’aigua alliberada hi esdevé, enjòlit, amfisbena agençada en cercle, com si fos uròbor qui es consum pels dos becs, larva circular qui es va autodevorant, larva en roda, amb un cap a cada fi, dos caps amb sengles boques d’esmolades dents que masteguen cascuna pel seu costat, i així tot resolt, el drac misteriós de tantes de cultures primitives, el déu dels antics, tot aigua, tot vapor, tot fum.

Quan el seu partit del feixisme clerical (branques o sectes del feixisme clerical s’entreanul·len incessants en guerres de superstició) perdia allò que se’n diu el poder, és a dir, la facultat de dictar la mort d’altri, en Carlet, car crec que n’Èdip foscament tornava enrere i es refeia la identitat, esdevenia, ell, tan clandestí i anònim, indeterminable, sense qualitats, que, en suau transició, sense que ningú es veu que mai no se n’adonés, anava àdhuc (com s’ho fotia?) canviant de color, es fonia en el to de qualsevol fons on es trobés. Només l’haurien traït els vestits (tret que sempre anava vestit de colors somortes) i, despullat, hauria esdevingut invisible i tot.

Al capdavall, n’Èdip Rovell, de qui els ganglis limfàtics s’eixamplaven fins a extrems d’horror, hom el declarà als diaris de l’altre règim d’assassins, hom el declarà, dic, l’assassí de l’espai. Hom li allevà que fou ell qui al seu laboratori inic s’empescà el temps — en realitat, és clar, s’empescà solament la vera noció del temps — car el temps prou que ja hi era, abans ell no s’hi fiqués — tret que fins llavors ningú no havia sabut què cony fos allò que semblava rosegar-ho despietadament tot.

El temps, ara ho sabem tots per a la nostra afegida desesperació, és la putrefacció de l’espai. Quan el temps haurà podrit l’espai del tot, l’espai s’haurà mort. Del podrimener i corrupció de l’espai, re altre no se n’exhala llavors que pútrid temps mort. Una eternitat on només, exclusius, suren els fems. I, al capdarrer, diu, ja em direu: —Qui haurà llavors mai, sinó ningú, per a enyorar-se del que fou quiet i estàtic, ço és, perfecte...?

Qui dirà (sinó tothom qui sobrevisqui): —Llas! I tan tranquil i sa i equilibrat que no romania l’espai sense el cranc voraç del temps qui tot ho podreix!

—El cosmos és un cos, l’espai és un cos. Car què és un cos sinó allò que ocupa un espai — i què és el cosmos sinó cos?

—I cada cos un mos del cos del cosmos?

—Tant se val. És evident. Com tot altre cos, l’espai s’ha de corrompre, s’ha de podrir. I això és el temps, el grau de degradació, de deterioració, de disgregació de l’espai. Un espai que sempre m’havia cregut (per quina adotzenada lògica?) que era si fa no fot esfèric i anal·lagmàtic, mes que palesament, pel mot incessantment repetit, pels qui en foten cop d’ull abans de no tornar a l’eternitat del no re, és virolat virolet, o potser virolet virolat (car qui sap de quina mena d’anal·lagmàtica propietat pot ésser encar impregnat), el qual, tant se val, encar és cos, encar es podreix, encar en el qual les èpoques es marquen per la dimensió de llur específica putrefacció
.

Si fa no fa això. Doncs bé. Un altre dels temes dels quals enraonàrem aquell dia amb n’Èdip me’n record que fou a propòsit de com li anava al nostre condeixeble en Galatea Pròixita, la qual, vull dir, el qual, increïblement es deia (quan el coneguérem de petit al barri i a estudi, abans no fos fitxat per l’escolania per a cantar al chor i se n’anés de la vila), es deia, originalment, dic, per ruc que sembli i per molt que costi de creure, Pigmalió. Pigmalionet Pròixita. I allà dalt a muntanya, entre els frares, s’autocastrà, i heus, apa, així és com es tornà la pròpia Galatea, com ell, en Pigmalió, metamorfosà el seu cos a tall de bocí de carn a esculpir. Car al chor, els capellans li deien que quina veueta més meravellosa la seua, i ell, molt provident, per a no perdre-la, d’esquitllèbit, una nit fosca, fosca, sacrileguet del cul estret, emblà un dels drapets de seda del sagrari, i d’amagatotis, a la comuna, n’estripà un fil ben fort, amb el qual s’escanyà molt estretament (molt, molt — tant com pogué) els collonets, fins que al cap d’una trentena se li havien pansit de tal faisó que amb un copet del mànec d’un tornavís no li caigueren part de terra com dues pansetes més que pansides, eixutes del tot i negres, gairebé carbonitzades.

De llavors ençà mai no perdia l’extraordinària veueta de molt melòdica virginal divinal marreca i, esdevingut, és clar, na Galatea, es guanyava prou bé les garrofes bo i cantant òpera, sobretot el magníficament exagerat paper de l’extraviada Violeta, amb les cançonetes de la qual enamorà el rotundament groller nabab Balena, el qual fastigós esnob, al seu torn, tot això, ja dic, segons n’Èdip, posà al seu nom, al nom de na Galatea, una soberga vil·la en una porciúncula d’Engolasters on quatre vaques lleteres i tot no hi peixien molt bucòlicament, i no cal dir que esdevingué el seu diguem-ne amant, i així, certs instants de vacances, els despenien junts — i altrament en Pigmalionet doncs, ell rai, car, a tot allò que ara li pertanyia, en Balena rai, el podia fer patir debò debò, bo i negant-l’en l’accés. El sarraí en Balena s’havia cregut que la tisi... que els tubercles... que si s’hi atansés atrapava l’entec... i... Ja et dic que en Pròixita havia fet carrera.

—El crestat, els seus espinguets esdevindrien al món famosos — li insinuava a cau d’orelleta frare Insidiós, en una de les seues lliçons de cant, mentre de sotamà, cuixeta amunt, li acaronava, i feia per sospesar-li, uns ouets gairebé imponderables, d’altra banda, escàpols, ascendents, poruguets, desapareguts entre els tegumentaris envitricolls del baix ventrell. Amb succés? I tant! Un succés esclatant, n’hi havia per a llogar-hi cadires a l’amfiteatre, perquè els monjos ben eixarrancadament asseguts no preguéssim, bo i pelant-nos-la, tots ensems: —Tumescències! Quin ultratge, déu meu!

Tot plegat, doncs, això. Que amb tot allò prou faria el marrec carrera.

Com li veu al bon menut deixeble una bona disposició, l’endemà, d’estranquis i d’amagat, frare Insidiós li fa a mans un llibret de la biblioteca que és fora de límits per als no pas monjos on hi ha tots els tractats i protocols secrets de satanologia, i també els pornogràfics i d’encanteris, i de domini dels imbècils parroquians d’arreu. És un llibret per a iniciar devots molt comesos a la causa de certes supersticions o religions (exactament el mateix), on hom t’ofereix tota mena de mètodes de castració, per exemple.

Li deien, en acabat, que ho fotia millor i tot que no la Cal·las (la Cal·les? La dels Calers?).

El zel d’en Zeus devers els sòpits deu déus qui li deuen deu sous. La deu de la seua rancúnia genocida essent tan poca coseta com deu sous, cap dubte que aquest cony de Zeus és el déu més fastigosament míser de tots.

Nasquérem nàquisses — deien els satanistes del monestir — ço és, menys de conys — ço és, no sols avaginades ans avúlviques, vós. Per la natura tèrmicament i terminalment entabanats. Per això som tan irascibles, com eixams larvaris de tàvecs qui a la userda ubèrrima som atiats per elegíacs jocs de brètola canalleta destinada al sacrifici. Foc pels queixals. Com si sempre tornéssim — enumerant afligidament els infinits errors dels déus creadors — enrabiats de (o per) l’infundibuliforme úter oníric de la realitat on totes les tàctils columnes s’estimbaven tantost te les esguardaven una mica detingudament. Com si, com tostemps, els fats de bell nou ens n’han fetes de l’alçada d’un cloquer arruïnat.

La deessa de la nit no s’atura mai de xerrar. A la deessa dels malsons no se li estronca mai la xerrera. Pels descosits, escolteu! Quines logorrees sense caps ni peus!

No en fotéssiu pas cabal — xerren per a no dir re. Nix i Melinoe, la deessa de la nit i la dels malsons.

Nix catalèptica, Melinoe macròloga — les dues deesses t’envaïen l’intel·lecte indefens — esdevingut ell mateix macròleg, ha esdevingut inundat per un devessall de mots, enverinades buates que emboliquen el malson.

A part les comunes salutacions de cortesia, doncs, no enraonéssiu mai que no sigui per a dir quelcom de pes (sospesat = pensat). Aprofitant sempre l’instant oportú on ton mot significarà, ço és, valdrà la pena d’escoltar.

L’instant oportú se’t revela tot sol, apotegmàtic, i en un clic de parpella. Pren-te l’estona. Abans de dir, llegeix-t’ho al magí, així ho pronunciaràs perfectament. La recta pensada et visita l’enteniment. Romans estàtic, ho sospeses, ho paeixes, ho dius, fas pausa de bell nou. No t’embalis pas!

Cal esperar l’instant precís on l’intrús conqueridor del mot idoni no se t’instal·la com iniqua violació. Se’t bada el cervell com un cony i, per la penetrant idea, concep llavors el discurs. Pel caire més esmolat un mot cairat, cairut, (“gorgiàsticament” “cairós”) no se t’infiltra — lleixa-te’n estuprar, idea cantelluda.

Els de la incessant xerrera, no és pas solament que no diguin re, és que al mateix temps ho diuen tot, i tard o d’hora ells mateixos tots sols s’han fotut al bertrol de les contradiccions, les bestieses i les apories. Com més loquaç més opac, és a dir, menys eloqüent.

Intel·lecte macròleg, ambtant, no pot ensopir-se ni dormir degut a un excés, una acumulació, una llau, una invasió... d’agressius eixams de mots en desori, i també de frases obsessivament mesurades, que entrecol·lideixen de continu.

Sota la maternal ombrel·la estàtica del no re, el vertigen es desferma, foll, de feixucs objectes enjòlit destinats (en la idiòcia del psitacisme) a col·lidir en l’autodestrucció total.

Fantasmes inexistents et penetrarien l’enteniment si creguessis que re existeix. Si quelcom existís enllà d’allò que toquessis (allò substancial, allò fet de substància) com collons t’ho demostraves que existia si insubstancial (sense substància) re no pot existir? Si quelcom d’intocable et passés pel meló que existia, com collons ho contaves a ningú qui, amb dos dits de front, no et tractés de tocat — hà! — d’orat de merda!

La mort no existeix. A tot estrebar, pots tocar un mort — ecs! La condició d’ésser mort és inconcebible per a un viu. Per a un mort re no existeix, car ell mateix no existeix, altre que com a objecte làbil i generalment pudent i fastigós.

Ara, minyons, us contaré un conte de fades — continuà frare Insidiós —. Dama Eduarda Barbablau abassegava herois màrtirs. Relativament bella (tret que com totes les dones, sota els oripells, no pas gran cosa), relativament rica (prou per a atreure cercadors d’aventures), segurament amb títols heretats (i un títol t’obre força portes), es volia (la vanitosa dama) sempre festejada per ardits combatius jovençans qui morissin pel seu “honor”. És a dir, feia col·lecció de xitxarel·los eixelebrats qui se sacrificarien per quelcom inexistent. Quants de xitxarel·los esbarriats arreu qui es lleixen matar per idees! Per collonades sense substància. Per paraulotes abstractes, els miserables carrinclons! Tota noció abstracta és inexistent. Qui s’hi fa perir és el pitjor dels mundanals entabanats.

[Allò que em contava en Carlet sobre en Pigmi, em duia a l’esment el conte de fades que em contà mon pare ans (jo) no agafés l’avió vers la Petròpoli per a no tornar mai més. Pel fet que amb aquella ardida iniciativa em titllava mentalment d’idealista somiatruites, sembla que, admonitori doncs, volia amonestar-me que potser que reconsiderés o acabaria com un fregall tot brut i mort, bo per a les escombraries.

Em va dir: —Para compte que et passarà com a aquell babau d’escultor-mecànic qui es deia en Perillós i qui treballava en els encàrrecs que li feia el dèspota en Phàlaris. Pel fet que en Perillós coneixia com trobava en Phàlaris de bons els ànecs rostits, li va fer d’amagatotis un retor d’aram, un retor amb un rotor a la cua [“rotor”, “retor” — em deia (jo mateix) — ans i tot de son arnat ratat retir, mon pare repapieja?], una mena de mànec doncs en forma de cua que podies fer rotar, girar, cua rotatòria, de tal faisó que, dins el retor, qui era buit, un ast (que en Perillós, hipocorístic, anomenava “obelisc”) pogués anar tombant, i així, amb el foc que feies a la panxa del bou, vull dir, a la panxa del retor d’aram, havent-hi enastats dins fins a mitja dotzeneta de retors, quina manera més collonuda tot plegat — no pas? — de coure’ls, i es veu que naturalment el dèspota va trobar que el mecànic-escultor volia anar massa lluny, havent fet una escultura sense permís, de pròpia iniciativa, i podia esdevenir doncs perillós en un futur proper, i el va voler cremar a ell dins el seu retor d’aram mateix. Sort que es veu que no hi cabia del tot, i el volien fer bocins a cops de destral, i en aquell instant caigué una pedregada claferta de llamps molt criminals, i tothom amagant-se, i en Perillós, en l’enrenou, greixinós, esmunyint-se’ls, i, anònim, d’incògnit ara, per comptes d’acabar rostit, tornar-se’n a ca seua a muntanya, amb les orelles penjant i sense patró que li pagués les xarones extravagàncies.

Com tots els consells que t’ofereixen els senils solemnes túrgids personatges qui es creuen amb una certa autoritat, vaig pensar que més val passar-te’ls pels qui no sonen. Ho vaig lleixar córrer. A part que tampoc no vaig entendre què volia dir aquell conte de fades. Cap conte de fades no vol dir al capdavall re. Com tampoc cap faula.

De primer, pel fet que havia confós “retor” per “rector”, entenia que en Phàlaris trobava cruel allò de rostir capellans, i que per això volia rostir el malparit d’en Perillós, car prou és sabut que en tota la història de la humanitat dèspotes i capellans sempre han estat cul i merda. Llavors vaig veure al diccionari que un retor no era ni un capellà ni sisvol un rètor, sinó que era un ànec d’ulls grocs (en Goldeneye, vós). I em vaig ficar a pensar si tot el secret del conte de fades no raïa al groc (dels ulls). El groc (altrament) de l’enveja de l’ictèric.

Tenen els pares, pobres desgraciats carregats de neguits, enveja de la joventut dels fills qui poden emprendre, si són prou valents, aventures per a ells (els pares) per l’edat vetades i per les obligacions adquirides vedades? Qui sap! I al capdavall què hi fa? Cal no perdre follament l’estoneta interpretant coses ininterpretables. Què hi vols interpretar?

Tota interpretació — desvagat afegitó de pellerofa. Moralitat — escarabat.]

Se li feia tard. Ans del comiat, semblà recordar-se’n (consells d’urbanitat dels monjos rectament educadors), se’m tombava per a demanar-me: —I tu, què fots?

—Jo? Com sempre, anar fent.

—Xeic, no faràs cap mai enlloc.

—Eh que no?


(>>>)



XXXVI

(Faula de l’amic Xamot.)

—Era (jo) un no ningú qualsevol abans d’esdevenir, amb mes gimnàstiques (atlètic com n’Atles, l’atlant, bo i aixecant mons) i mos règims (transformació proteica via proteïnes), un colós excepcional.

Ara que soc l’homenàs més bemparit de l’univers, no enyor pas ma pretèrita fador.

Horitzons d’ambigüitat, no en veig ni pensaments cap enlloc.

Hom amb zel excel·lent es metamorfosa en allò que no hi ha, i quina fascinació ni golafreria de la part de certes femelles — regiments indecents, qui fenyen gemecs d’anticipatori plaer.

Jo dic: —«No matter. I choose not to choose.»

No soc cap cagaelàstics, hesitant delicadament, i papissotejant, —«Ai no ho sé, ai no ho sé.»

Ben al contrari, soc jo mateix el més voluptuós, i amb un aflat sumptuós.

Soc l’enamorat de mi mateix. Gall de panses.

Per què em caldrien femelles, no fotem!

A part que allò em feia recordar el cas d’en Xamot. Érem a estudi tres amics, en Xani, n’Honorat i jo; i en acabat, sovint, ell se’ns hi afegia, en Xamot, quan son pare li ho permetia, car havia de treballar a llur bar, tot i que era tan jovenet; allò als tres ja ens anava bé, quan jugàvem al futbolonet o als naips o al billar; altrament, era un entravanc pel fet que en Xamot era un nan tot espatllat; s’assemblava de cos a en Steinmetz, el gran geni matemàtic molt seductorament solidari qui, patint de cifosi, una malaltia congènita qui et transforma l’espinada en un mena de serpeta tota rebregada, amb tendència a recargolar-se, tanmateix excel·lí — com si tota l’energia del cos l’hagués aprofitada el cervell — en les matèries científiques més intricades, especialment en l’electromagnetisme, bàsic per a tothom, i així fou admirat per tots els genis coetanis, en Tesla, en Marconi, n’Einstein, n’Edison... qui el volgueren d’amic, car, per quatre jorns i quatre nits que hi som, al món, qui és un geni de tendència progressiva tothom s’hi atansa a escalfar-s’hi, amb aquella nova esperança que se t’inaugura a l’ànima, que belleu tot no sigui per aventura ja perdut, que quelcom no pugui millorar fins a adobar la trista nostra condició, etcètera.

De fet, sense en Steinmetz, inventor de llamp artificial i doncs de la protecció dels fils d’alta tensió contra les malignes descàrregues del cel envejós, i mag del càlcul infinitesimal; sense en Steinmetz, dic, el nou Prometeu, desencadenador de la titànica energia elèctrica — descobridor de la fórmula que explica la histèresi, amb el retard típic del flux, on al cor d’un motor de funcionament ferromagnètic sotmès al corrent alternatiu hi ha un decalatge entre el corrent magnètic i el flux elèctric; sense ell, amb la seua fórmula que et permet d’ésser cert de la pèrdua calorífica de cada motor electromagnètic, es veu doncs que ni generadors, ni transformadors, ni en conseqüència pràcticament cap aparell de la revolució electrònica de principis del segle vint que canvià el món en una dinamo de producció accelerada de riquesa; re, vós, no en gaudiríem pas; ni de trens elèctrics, ni de neveres, ni de llums a casa ni als carrers; l’economia moderna sense les aplicacions electromagnètiques s’enfonsava, re no hi funcionava debò debò, tornats a la bestial economia del segle dinou, basada principalment en l’esclavatge...

Havien passats gairebé trenta anys i els tres companys vàrem decidir de celebrar quelcom o altre amb unes amicals retroballes.

En acabat d’haver-nos trucat i escrit, ens reunírem a un restaurant, i quan ens en foteren fora tard a la nit, com fora feia prou bo, romanguérem fins la matinada xerrant a un banc del parc, i més tard anàrem a un bordell, no pas a cardar-hi, a continuar-hi la conversa i els records, i alhora bevent-hi força, cal dir-ho, i llavors algú se’n recordà d’en Xamot — com son pare s’havia mort molt jove, més jove que tots nosaltres llavors mateix, i com el fill... En realitat, què se n’havia fet...?

Potser encar tenia el bar obert, el bar que havia heretat.

Com es feia de matí, ens hi atansàrem; l’establiment encar hi era, però te’l trobaves tancat amb una porta metàl·lica; entràrem per la porta de l’escala de l’edifici, i s’esqueia que doncs la porta lateral, més estreta, de baix al replà que tirava cap al bar, per casualitat no era tancada amb clau; ens hi ficàrem i tot hi era fosc; n’Honorat i en Xani, força beguts, foteren un crit i l’eco mateix els acolloní; fugiren sense guaitar enrere; jo, més serè, romanguí prop la porta, mormolí: —«Xamot?»

No fos cas que hi dormís, al bar mateix. I ho endevinava; un llum es filtrà de sota una altra porta a dins; hesitant, no fos cas que sortís algú altre amb una escopeta, vaig repetir el seu nom.

En Xamot va encendre el llum somort del bar; era un bar buit; no en devia fer pocs, d’anys, que no s’hi servia re; en Xamot aparegué, amb un barnús mig descordat.

—«Soc en Dallonses, el teu amic de fa molts d’anys a estudi», que faig.

Em va dir que entrés a la seua cambra; va obrir la finestra i va respirar-hi l’aire del matí; amb prou feines començava de clarejar.

Altrament, no em feia cap altre paper.

Vaig romandre alhora despagat i admirat; —«Ep, deus fer molta de gimnàstica tu també!»

Va dir que i tant, gimnàstica i règim molt estricte; durant més de vint anys, seguits.

La meua admiració era justificada; espectacularment, en Xamot havia passat, físicament, d’un més deteriorat Steinmetz, fet un gargot, a un enèrgic patufet força semblant al genial actor Danny DeVito.

Es va posar a mastegar uns forts matolls de verdura.

Eren porrapis o celerics (adaptació de l’americà celereek), un altre gran invent de la pagesia lleidatana; el porrapi, encreuament de l’api i el porro, és, com tothom hauria de sàpiguer, una incomparable font d’energia vegetal, bo per a tot — el fetge, la digestió; els músculs, sobretot.

No em deia res més, i jo romania com un carallot guaitant-lo com mastegava i feia les seues meditacions i respiracions.

Vaig voler tanmateix fer-lo reaccionar: —«És que saps potser com en diuen en alemany, del porrapi?»

Va mormolar quelcom amb veu tan baixa que no ho vaig copsar; no gosava emprenyar-lo més...

Comprenia que no se me n’hi havia perdut re... Me n’anava doncs sense fer més soroll; quan havia travessada la buida carcassa que vint o trenta anys abans havia estat un bar per a obrers i gent del barri, i era vora el colze que menava a la porta del replà de l’edifici, sota les escales, vaig tornar a sentir la seua veu: —«Guaita això.»

M’hi tombí; fiu unes quantes passes vers ell; sense entrar a la seua cambra, restant arrambat al passadís, on abans hi havia raguda la barra, el veia davant meu que jeia al seu petit llit, l’esquena repenjada en coixins, el barnús obert, la seua cigaleta tota eriçadeta...

Li deia, abans de girar cua de bell nou, —«D’aquestes n’he vistes moltes, noi, això rai...»

—«Espera’t!»

Em tombava novament; aquest cop el seu carallet s’havia transformat en un carallot molt desproporcionat si mirem la talla del portador, un cigalot grossot i tot roent, un cigalot de gegant...

Cridà: —«Ara veuràs la meua energia; el meu mètode físic funciona meravellosament; calla, calla... Ara... Ara!»

Gairebé no vaig tindre temps de separar-me del raig de lleterada que sortia d’aquell canó seu; la lleterada, a sacsades, a glopades, travessava tota la llargària del bar, uns quinze metres pel cap baix, i espetegava a la paret on hi havia el colze del passadís que duia a la porta estreta de fusta; aquell diluvi de peixets morts era esfereïdor, allò esborronava, volia fugir; esperava que el ruixat s’aturés...

Fastiguejat pels gargalls de lleterada, una lleterada aigualida i lleugerament sangonosa, me n’anava ara, parant força compte, i tanmateix mig relliscava i em repenjava amb un puny a terra i malauradament el puny anava a parar damunt un dels gargalls, i immensament disgustat, orxegant, tragitant, sacsava la mà per a deseixir-me de la repugnant lleterada, i bo i fent tentines, sense anar a les palpentes ni tocar doncs cap mur, tombava el colze i me n’adonava que els esclats de lleterada a la paret havien rebotut i tot, i els gargalls de semen havien també atès de retop àdhuc la porta — quin malson tot plegat més repulsiu i esgarrifós...!

El conte de por encar s’acaba pitjor. Abans no isquis al carrer i no se’t fongui la visió de l’espectacle esborronador, sent-ne el diabòlic cloqueig que glaça la sang.

D’aquell Danny DeVito d’esglai i malson, en sents, dic, abans no tanquessis la porta del seu infern, la ronca riota. D’aquella feta, mai més no he pogut descarregar; no he pogut ni volgut.

Per això, les dones, cap efecte, vós; és comprensible.

Al contrari, sempre he romàs ben faixat, i ben abrigat part de baix — com mon mai no molestat vitet mateix dins son capollet (quan té fred, o por) — mai no me’l trec a la finestreta dels pantalons sinó per a pixar...

Atlètic, ço és, cast, fins a la fi. Fins a la fi, vós.

(>>>)

dilluns, de febrer 14, 2022

Faules [31]



XXXI

(Faula de l’home i la dona de qui al castell se’ls escapolí la filla.)

Quan la filla havia fet els cinc anys, l’home i la dona, l’estiu, sortiren de vacances. Un dels indrets on anaren fou la vila on l’home havia nascut. S’allotjaren a un hotel a l’ombra del castell. Era un castell que el pare havia d’alguna manera arromançat per a ús de la seua filla. Abans d’anar a dormir, pare i filla es contaven un conte o altre. I un dels dos o tres preferits de la petita s’esdevenia a un castell màgic. N’aprenien ensems els bells noms dels diferents elements: matacans, revellins, merlets, ràfecs, baluards, verdesques, albacars, raiguers...

Fou llavors que el pare li contà també les altres vicissituds — les que s’esdevingueren «de veritat» al «seu» castell. El castell on anava de petit, els vespres a jugar-hi, i sobretot els diumenges, tot sol (clandestinament com qui diu, per comptes d’anar a missa, ben de matí, i hi romania fins l’hora de dinar), a investigar-hi, a recercar-hi, recacejar-hi, ficar-hi el nas. A trobar-hi esvorancs fets per bombardes i endinsar-s’hi, i pous ocults i enfonsar-s’hi, i recollir-hi ferros estranys, i secrets pedres escrites, i bocins de ceràmiques d’èpoques diverses, i minerals de joiells destrossats, i monedes antigues. Era un castell amb romanalles de civilitzacions mil·lenàries. Un castell que havia estat ocupat per invasors de moltes d’espècies, incloses recentment les clericals feixistes d’esperit anorreador, i més enllà les altrament bàrbares, i àdhuc molt rarament i breu potser les instruïdes i tot; ara bé, enemigues, totes enemigues — invasores, el nom ja ho diu.

Aquell castell tenia si fa no fa intacta una muralla molt sòlida, espessa d’uns quants de metres, i alta, molt alta. Era la cèlebre muralla dels suïcidis. Ja llavors costava d’atansar-s’hi, calia travessar barreres i reixats, car una part especial de la població s’hi sentia massa atreta. I els de baix, per comptes de treballar, s’encantaven en excés amb l’eventual espectacle.

Quant a la raó dels contes privats, confidencials, entre filla i pare, i per exemple no pas entre mare i filla, cal dir que les relacions a la família no eren d’allò que hom en podria dir perfectes. La dona era una dona «moderna», creguda, arrogant, despietada; sedega de desgreuges i revenges... Ambiciosa, casada, més que no pas amb el seu home, amb la feina. Enganyada, havent-se lleixat emmalaltir per les antigues malalties dels malalts d’adés, la cobejança i la golafreria, ara exacerbades per les noves animadversions del segle.

Àdhuc quan no és de viatge, incessant rep i fa trucades i tothom ha de callar imperativament i ha de paralitzar-se o fotre finament el camp de casa, car allò seu (la «conferència») era «molt important», i tot allò nostre molt negligible merdegadeta.

Ella, de continu, un malaveig infernal; amunt i avall, amb idees i obsessions glaçades. Bojament centrada en els seus treballs secrets per al govern. Secrets d’estat mai revelats ni pensaments al seu marit (qui de tota manera era un home de tarannà pacifista, antifanàtic, és a dir, antimilitarista i antisupersticiós, i tot a qui aquells ximplets estires-i-arronses entre espies els trobava jocs desgraciats de canalla maligna). La dona sovint agafava l’avió i desapareixia durant setmanes. Home i filla romanien sols i s’entenien d’allò millor. Llavors, al cap de qui sap l’estona, la dona tornava, i de més en més semblava trobar en la filla una fredor que la injuriava. Deia, —«Aquesta nena m’odia.» Les seues absències tan perllongades és cert i natural que generaven malfiança en la petita; quan la mare tornava tot d’una, havia esdevinguda una estranya, una desconeguda, una forastera.

La dona començà llavors d’acusar l’home d’atiar furtivament al cor de la petita la malvolença envers ella. Deia que si li manava re, ho feia de malgoig o s’hi negava en rodó. I allò l’embogia, i esclatava en crits i renecs, i de vegades es barallaven i es feien mal. I en acabat anaven a plànyer-se’n a l’home, com si ell fos qui hagués d’implantar dura justícia devers la culpable. L’home, tenia àdhuc por, inconfessadament, que en un dels seus atacs de bogeria la dona no fotés i tot la mà a la pistola de reglament. La sotjava molt amatentment, prest a intervindre molt seriosament si mai calgués.

Aquell dia que eren a les envistes del castell, que anaven molt favorablement predisposats a visitar, s’escaigué que caminaven i una dona amb brusa safrà i faldilla groga qui caminava vers ells féu un signe amb el nas gairebé inconspicu, i tot d’una la mare digué, —M’he de reunir amb una amiga. Ens veurem d’ací dues hores en aquest banc mateix. Aneu-hi dalt vosaltres dos. Ja hi pujaré un altre dia.

Es tombaren pare i filla i veieren les dues dones tanmateix abillades cridanerament anar-se’n devers la vila, bo i xerrant molt animadament, com si xerressin de ximpleries de dones qui se’n van «de compres pel món». La nena feia sense dissimulació una pronunciada carota de prunes agres. L’home la consolà; davant el banc a l’altre costat de carretera hi havia un petit bar. S’hi arribaren i veus que en acabat pujaren al castell llepant cascú un bon gelat.

Un cop dalt, feren un volt, passaren per uns patis tancats plens de columnes, veieren de lluny la muralla per on primitivament hom es desempallegava de les carronyes i ara els més ardits suïcides es desempallegaven d’ells mateixos. S’embadaliren davant qualsque estàtues viroladament envernissades. I l’imponent monòlit de la torre mestra l’ascendiren, esglaó a esglaó, amb contentació, fins dalt de tot.

Les dues hores de coll que els havia donat la dona s’escolaren, i es presentaren al banc acordat. La dona no hi havia encar fet cap. Passada una mica més de mitja hora d’esperar-la, tornaren al bar del davant, i el pare digué a l’home del bar si li podia fer el favor. Quan veiés una dona, o potser dues, abillades així i aixà, i evidentment esperant, llambregant amunt i avall, la presència d’algú, que els portés aquest paperet que hi deia «Ara tornem, ens trobem ací si fa no fa vers les cinc; després les cinc, a l’hotel.» Eren dos quarts de quatre. I l’home del bar calculà quant li hauria de pagar pel favor. Va dir, —Si venen abans de les quatre, em deureu tant; si després de les quatre, més abans de dos quarts de cinc, tant; i si més tard de les cinc...

El pare, bo i lliurant-li un bon bitllet, l’interrompé. —Lleixeu-vos de números. Aquí teniu això. Ningú no vindrà després de tan tard.

Pare i filla tornaren al banc vers les cinc, hi romangueren un altre quart, s’atansaren al bar i rembraren el paperot. L’home del bar, pretenent que l’havia perdut, el volia guardar qui sap per quina raó, i el pare encar va haver de despendre unes petites estrenes per a rembre’l. En acabat, tot sortint, estripà explícitament el paperot. Se’n desà els bocins per si de cas el gamarús del bar es fes encar l’interessat per la vàcua intriga, i rient-se’n se n’anaren a l’hotel.

Sense cap explicació, la dona no va aparèixer fins al cap de sis dies.

Llavors que els tres tornaven a ésser una família, se n’anaren un cop més a passejar prop el castell un dia després de dinar, i tot d’una la nena es deseixí de la mà de sa mare i s’escapolí per un dels caminets pedregosos que trencaven enllà del camp de Mart. Corria molt de pressa i tant el pare com la pare no la sabien enxampar, més que més que de sobte un destacament de sodats molt atapeïts qui semblaven de maniobres els barrà el pas.

Passats els mals sorges i estossegant en la polseguera, pare i mare reprengueren l’encalç. A un giravolt, els sortí, divertida i fent-los moms i mims, la xiqueta. La mare, enfellonida, la reprengué amb mots folls, i la castigà, sobre, amb tres o quatre mastegots molt maleïts. La petita no plorà gens. Esguardà sa mare amb un odi roent. A son pare ni se l’esguardà.

Caminaren pansits una estona més, i quan el pare assajà d’atenuar la tibantor comentant que bonic que feia retallat al cel tan blau la buada d’una de les portes de pedra que duien al castell, aixecaren els caps, i per segona i definitiva vegada la petita arrencà a córrer, i ara ja podien empaitar-la el dia sencer... Tot fou inútil. Pels revolts laberintins dels atansos al castell, tot esforç era debades. Corregueren fins a l’escruiximent. I ja no la van veure més. Mai més.

Quina desesperació, pare i mare! Per una intuïció de l’home, es plantaren sota la muralla dels suïcides. Hi romangueren hores i hores. Sense cap resultat. Home i dona es reprengueren recíprocament i amb crueltat. La dona embogia d’ira. La gent s’escandalitzava. L’home li deia, —Et faràs notar, vindrà la policia.

La policia és l’últim de recursos que mai no voldrien emprar. Ella per la seua condició d’agent secret de contrada estrangera. Ell perquè sap que, si la petita apareix morta, o no apareix de cap manera, tots els neulers i les sospites els carregaran a llurs esquenes. Tothom els veurà com a assassins, com a fillastres, els encolomaran el «mort», n’hi hagi o no, tant si el cadàver apareix com si fa fretura. Una solució temporal serà, durant els dies que calgui doncs, llegir acuradament la premsa local, i veure els morts qui hi apareixen notificats, sobretot els morts inidentificables.

Es compraren dos parells de binocles, i s’estacionaren a la finestra de l’hotel, i jorn i nit s’esguardaren el castell i els voltants del castell incessantment. Esperaran sense defallir que la xiqueta torni. I quan un resti a la cambra, que l’altre es bellugui, que escorcolli per tota la vila.

Mentrestant, amb les setmanes, els diaris, re; les observacions, re, tènues falses alarmes; fet i fet, sense novetat dia rere dia.

Home i dona s’aprimaven, no menjaven, no dormien, el rosec, el rau-rau, no els lleixava viure. I la dona temia per la seua feina, i segurament els serveis amagats ja conjuminaven qualque desenllaç aterridor. Se’n desempallegarien, se n’adonarien que el seu cap feia catúfols i tindrien por que divulgués secrets i posés en perills letals certs agents incrustats.

La dona, encar amb pitjor aspecte esgavellat de xipòtola, arribà a l’hotel un vespre tota esbufegada. Deia que havia vista la nena a l’estació, en un tren que partia instantani vers la costa est, que la filla al darrer moment se l’ha guaitada amb una ganyota sarcàstica, plena d’odi i de menyspreu. Que la nena anava acompanyada d’un home i potser, més endins, en la foscor, d’una dona.

Aleshores li va dir, —L’home qui se l’enduia era com tu, com tu, com tu!

El marit volgué tranquil·litzar-la, li assegurà que allò devia ésser una al·lucinació, produïda per l’estrès, el cansament, el neguit insofrible, que ell per la seua banda era segur de no tenir al món cap bessó... I llavors hi pensà, i li demanà:

—I la dona qui t’ha semblat veure amb l’home i la nena, és que s’assemblava a tu?

—No. No ho sé... Sí, era com jo... Era exactament com jo! Hi érem els tres! Érem tu i jo, i ella! Això vol dir que m’estima! M’estima, la filla, en realitat! I que som una família molt com déu mana, molt com cal, modèlica, meravellosa! Que en realitat només el tu que lleixa enrere, el tu dissortat, el tu menfotista... I també aquest jo maleït qui soc ara mateix... Un cop haurem fets desaparèixer aquests dos impostors qui són tu i jo... Els espècimens de veritat tornaran a aparèixer i a ésser sencers, totalment conscients d’ésser únics i magnífics, els autèntics i exemplars pares d’una nena fabulosa, una parella de pares enveja de tothom! Som-hi! Som-hi! Enllestim! Fem-ho ara mateix! Sense por!

Fou llavors que la dona es va treure l’arma, i l’home tingué prou esme, en aquell instant cabdal, de llençar-li damunt un feixuc gerro d’aigua gairebé curull. Amb el desori, li arrabassà la pistola, en buidà el carregador, sortí al corredor i tot plegat ho embolicà en una brusa groga i ho ficà calaix de l’incinerador avall.

La dona, amb el cop, romangué estamordida, esmorteïda, atuïda. Era part de terra, mig estesa, rebregada, gemegant sordament. Algú reclamà per la sorollada i pujaren els vigilants de l’hotel. L’home els convencé que tot era en ordre. Re de l’altre món. Tot havia tornat a mare. Un gerro ple d’aigua que havia caigut. Ni s’havia trencat. El líquid l’havien recollit amb unes tovalloles. Ja les ficarien l’endemà a rentar.

Entre els espies tot transcendeix, per vies abstruses, abstretes. S’assabenten dels tics més banals; cada espia és espiat per qui sap quants d’altres espies. Tot se sap. Repugnant xurma supèrflua.

En menys d’una setmana la dona, cada dia més fantasmal, s’havia esfumada; ni rastre. Esdevinguda inexistent, segurament de per de bo. Desapareix com es veu que desapareixen els agents qui l’agència estatal d’espionatge sospita de pèrdua de xaveta. Els escamotegen subtilment, hom els retira de la circulació. Els fiquen on? Qui sap. Al sanatori? Al cementiri? Tant se val. Mai més no se’n canta ni gall ni gallina. Obliterats. I podries anar a reclamar. Tota traça esborrada, delida definitivament, us prendrien per boig.

L’home ningú no l’acusà de re. Ni al país vell ni al nou. Prengué l’avió i tornà sol a llur residència normal d’abans de les malastrugues vacances. Llur remota residència de la Vall d’Avall. Encar ara roman a la finestra, amb els binocles, esguardant la carretera que mena a casa, amb la ceba que, ara que és sol, ara que l’objecte de la seua implacable aversió a la fi s’és fos, tard o d’hora hi albirarà la noia de retorn, però ja així mateix, de més en més, esguardant-se els ocells, els arbres, els núvols, els estels... Les pluges, els vents, els canvis de llums i colors... El pas natural dels jorns, les nits, les saons...

Llavors hi pensa, —I si fos ell qui havien fet desaparèixer? I si sa filla i la dona fossin enjondre...? Qui sap on...? Amb qui...?

—I si tot això «seu» fos simulacre...? Si l’home del tren fos l’«ell mateix» de veritat...?

—I allò del castell, aquella memòria evanescent...? Fantasies... Vaporoses esdevinences en castell encantat...?

Queia la nit, una nit més. Les ombres inaprehensibles s’havien anant instal·lant de bell nou al ponderós present.

—Món indesxifrable, resolgué. Tant se val. T’hi escarrassaràs sempre debades.

(>>>)

dimecres, de febrer 09, 2022

Faules d'en Jaume Çafont de Ses Bagasses [29 i 30]



XXIX

(Faula de na Mai Tipa i d’en Gos Negre.)

Abans no esdevingués un vell, raquític, arnat, gos negre apedregat per tothom, havia estat un jove força actiu, vull dir, treballadoret, tret que, és clar, físicament no gran cosa, més aviat merdoset i no ningú. I ai, sobretot, cruelment esclavitzat i perdent sempre l’esme per culpa de l’ínclita, mai no vençuda, embranzida del gran enemic interior — el sexe.

Durant el jorn, cada moment de lleure el despenia pelant-me-la, i la nit sortia als carrerons desolats de vora el riu, lluny del centre de la vila, i si mai hi trobava cap gossa jove me l’enduia al meu cau. Pujàvem al piset i la ficava tendrament al llit i em deslligava a fer-li tota mena de carícia més o menys sexual. I la gossa agraïda, crec. Tret que abans del matí, disgustat, bo i anant-me’n a la feina, la tornava a llençar al carrer amb una puntada al cul.

Això fins que una nit de boira, quina sort la meua, car em vaig trobar, perduda, no pas cap gossa — una nena. Una nena no gaire bruta d’uns vuit o deu anys. Me la vaig endur al cau, la vaig ficar al llitet, la vaig despullar, i li acariciava la pell del ventre, tot agraït, i amb extremada dolçor, i ella semblava així mateix molt contenta i marrucava i tot com cap mixeta acariciada, i se n’adonà, tombant el cap, que part de terra, a l’espona mateixa, hi jeia un bocinet de xocolata, una presa o presa i mitja, i allargà el braç i se n’emparà, i em vaig alarmar una miqueta, i li vaig dir que no se’l mengés pas, que qui sabia quants de dies no rondava part de terra, tota ple de pols i de brutícia, i em vaig aixecar i li vaig dir que si li agradava la xocolata ara li’n duia, i ja corria cap al rebost quan me n’adonava que el bocí de xocolata ja se l’havia cruspit i que la nena feia una cara alhora satisfeta i de voler-ne més.

Tornava del rebost amb les sis o set rajoles que hi desava i, sorprenentment, les desembolicà totes plegades i se les embotí senceres boca avall, i sense mastegar-les gaire, se les empassà. Tan magra, pobrissona. Ara feia goig veure com endrapava!

I vaig tornar al rebost i en acabat a la cuina, i li portí una botifarra i mitja, tres llaunes de sardines, i dues cols, i un meló, i un saquet de patates, i un altre de cebes i, sense netejar ni pelar re, molt goludament omnívora, s’ho empassà tot.

I l’endemà de matí havia d’anar a la feina, i la lleixí al llit crec que clapant.

A les hales i firals eren els llocs on treballava. La meua feina consistia a anar duent, amb el meu carretó vermell, els sacs de verdures diverses, del pagès al revenedor, o del pagès al pagès, o del marmanyer al marmanyer, segons llurs tractes i llurs indicacions. I en aquella avinentesa, vaig començar, d’amagat, d’aprofitar els viatges, per a, a poc a poc, arraconar, en un altre sac esvellegat sota una taula abandonada, teca i recapte que anava pispant dels sacs al carretó. O, si s’esqueia que fos dilluns de fira, al firal em llogava als firaires per a netejar-los els corralets improvisats, o menar les paques de palla i els sacs de farratge d’un costat a l’altre. (Prou en tenia la mà trencada, a netejar estables. Només cal pensar en l’afamegada noieta de casa — la meua petita “Cèlia”. Quin admirable metabolisme! Circulació idònia, sense gaures ni ensopegalls. Gens ni mica empedalega. Tot t’ho paeix. Òptima peristalsi, estronts divins, copioses celíaques meravelles!)

Al vespre, quan tothom, tret dels captaires i vagabunds, havien plegat, arrossegava el meu sac ple i me l’enduia, amb el carretó, al nostre cau — el nostre deliciós antre tenebrós.

Dia rere dia, ficava els sacs plens de xorrèstic robat prop la cetàcia minyoneta al llitet, i la minyoneta, tan refinada, ella, s’ho cruspia tot, no en lleixava ni molla.

Ocasionalment, ple d’urc, li havia ofert àdhuc el premi majúscul de cap rossa, o carronya de rossí («Cavall malmès, prou que l’enllesteixen d’un tret, cavà?») — o cos infecte de moltó o del que fos — qui el ramader havia llençada vora el riu, barranc avall. Cert que per les marjals també t’hi trobaves, de cops, escanyats o negats, cossos de marruixes, de mosteles... De guilles, llúdries, gripaus... Tot s’ho engoleix, tot s’ho fot. Tot ho troba tastívol i saborós d’allò pus — se’n llepa els oronells.

Conills i pollastres traspassats de la passa. Corcs i cucs concomitants. Rats de claveguera mig rosegats, heroics perdedors de fratricides batalles hipogees, eixits a la llum per a morir-hi llegendaris.

I de l’aromàtica hala del peix, pler de lluç i de rap, i de reig i calet; xanguet d’esc; seitons, barbs, carpes, albors; trobats part de terra o llençats als cossis, tot plegat no pas gaire fets malbé, amanits amb sargàs i varec, amb romanents de glaçons i tot. Tot s’hi val. «Suquet de peix.» Avall, avall, la paia... Pops, palaies... Fartana, sagristana. Que se n’apeixeixi ben apeixida. Prou de grat se n’ompl el pap! Una mui, la seua, insadollable, inexhaurible, i de ferramenta indestructible, vós. Sa llengua, ràdula altament eficaç. I la gana, gloriosa. Una fortíssima talent!

Llavors, inopinadament, aparentment d’espetec, com llamp en blava i calma, i nítida, atmosfera, aquella altra nit, segurament que molt més tard, encar que això sembli cap inversemblant mentida, no sols enraonà, em demanà, prou fineta, que li acariciés el ventre.

Com aquella altra benaurada nit de boira on no em trobares, ara fa setanta anys.

«Setanta anys!» Vaig pensar. «Incomprensible! Si semblava que era ahir!»

I me li atansí, i m’aventurí a posar-li amb cura la mà damunt aquell immens ventre seu, i volguí acariciar-l’hi amb la tota la tendresa del món, com me’n recordava agradablement que fiu la nit on la raptí, la nit on me la fiquí a casa, i... («I de mantinent, senyoreta, qui es desempallegarà de qui?»)

Tret que ara, som-hi, tant se val, som on som. El delicat massatge, l’amable afectuós gràcil sensual sensible lleuger eteri acaronament gàstric...

Ai, quina por! Els dits se m’hi enfonsaren, i la mà sencera, i el braç, i el tors, i l’abdomen, i les cames, i els peus, i tot plegat, i m’hi ofegava envoltat de greix, i ja em creia mort i negat, quan, es veu que escanyant-se miraculosament amb qualque os o pell o cotna, estossegà, i, amb aquell terratrèmol, el seu ventre es bombà de sobte, i m’expulsà tot cagadet, i caiguí i m’estavellí tot destarotadot part de terra.

I guaití al voltant i no hi reconeguí re. Setanta anys s’havien escolats sense lleixar empremta al meu molt defectuós sensori.

I on eren els quatre minsos mobles del piset? Semblava com ara si algú se’ls hagués cruspits.

I els quaranta o cinquanta llibres? Tot havia desaparegut. Potser era també que ja no se’n feien més, de llibres.

I el paisatge de cases a la finestra era tot diferent, i no hi reconeixia re. I banzim-banzam, com un zombi, havia davallat fora, i la vila mateixa havia esdevinguda una altra.

La feina? La feina, no en tenia. La nova llotja de contractació on deu parar? Les hales arreu desaparegudes. Els llibres enlloc. Tot allò adés tan joliuament imprès, ara inexistent. Tràgic.

Sense llibres, sense firals ni hales, què hi faig? Superflu, balder.

Vida brutal, batzolera, sense sentit ni raó. Inútil, dispensable. Car a què trau tot? Tot trau a re.

Dalt, la mai tipa balena rebentava el piset. Senties la casa cruixir i espetegar perillosament.

Tanmateix filopàtric, havent-hi doncs tornat, lentament, escales amunt, escales que s’esberlaven i, ruïnoses, perdien furfuracis bocins, i se li revinclaven els ferros de la barana, trobava, encavallades les esquerdes i ascles de la porta crebada, que ja no hi cabia pas. Que ja no hi cabia res més. Trenquívol, vaig caure, empès per la seua rebotida carn, finestra avall. Davall, tot em feia mal, els ossos, les articulacions, la gola, el pit, i hom començà, estranya canalla abillada estranyament, d’apedregar-me, de cridar rere meu, de ratar-me, com gossos rabiüts, les calces, i vaig córrer, ranquejant penosament, cap al riu, abís avall, tret que el riu havia també desaparegut — amb els batracis, les serps, els peixos i els ocells, amb tothom. Re no és com abans.

«I ara on m’amag?» Em deia, totalment desconcertat.

I m’enfonsava, escarransit, a camp obert. Un camp amb unes roques i una vegetació que no sabia ni em vagava pas d’identificar. I fatigat m’amag finalment. M’amag, amarg, entre misteriosos incatalogats punxents matolls, dins un cau tot rònec, antre impropi, abandonat per quina altra estrambòtica fera? No m’hi acostumaré pas!

Tremolant, hi esperava què, maleït sarnós gos negre?

Pregant com qui diu per què? Freturant, dic, què altre?

«L’alliberadora mort, és clar.»

De mantinent, prestament, tot s’anirà apagant... Temps accelerat... Constret al màxim escarransiment...

Agraït. La benaurada fi a tocar de mà.

(>>>)



XXX

(Faula del doble miracle per sempre més inassolible.)

Sapiéssiu que, xano-xano, hi feia cap cada dia a estudiar-hi força. Tret que aquell matí, doncs, tornava a ésser-hi, a la monumental Biblioteca de la Universitat, i de sobte, companys, quin esglai!

Havent comptat els diners que em restaven a la butxaca, hi he degut lleixar caure el carnet que m’identificava. Sense carnet no podré fer els exàmens per a la pensió del govern. Ara recentment feia els setanta-cinc anys i tenia doncs dret de demanar la pensió. Tret que em calia reeixir abans en els exàmens, i d’ací que vingués més sovint, com dic, a la Biblioteca.

I ara, desesperat, anava amunt i avall, capcot, cercant el carnet d’identificació, i àdhuc sortia als aparcaments, i al jardí i a la carretera, i als camins adjacents, i guaitava part de terra, i cada vegada esdevenia més angoixat, i el cor se m’esvalotava més, i la pell em cremava del destret, i m’ofegava de neguit, i tornava a la Biblioteca i, no gosant pas anar-hi per a no empudegar, romania palplantant, no gaire lluny dels taulells on els adjunts de bibliotecari de baix semblaven totjorn força enfeinats.

Al cap d’hores, quan tanta d’activitat semblava que minvava, que el tràfec davant els taulells dequeia, decandia, aflacava, m’he atansat a un dels més joves de rere els aparells, i li he demanat si no havien pas trobat, si us plau, un carnet d’identificació, el meu, que l’havia perdut i m’havia d’examinar, i no podia demostrar enlloc, altre que per la cara al carnet, qui era ni re. M’ha dit que no, força sec, aixecant un pèl els muscles, i ha tombat cua, com si tingués pressa a ocupar-se de matèries de més gravetat ni conseqüència.

Ja no sabia què fer. Em rodava el cap i tot. Era immers en el desori, als llimbs estranys de la distracció, el desconcert, la desconfitura. Anava doncs, tot pansit, a sortir de la monumental Biblioteca de la Universitat, que, oidà, damunt un pilot enorme i molt estès de llibres gruixuts, davant del vidre doble de la gran finestra del costat de la porta, hi he albirat el carnet!

Albíxeres. M’hi he llençat com ara a la piscina, de panxa, de planxa. I l’he assolit d’una esperançada urpada.

I oh, desil·lusió, tanmateix! De mantinent me n’adonava que no era el meu. Que era un carnet d’alguna dona o altra. Un carnet no pas sencer, atès que, a un dels cantons, era palès que havia rebuda una bona estisorada, i al mateix temps el plàstic, dehiscent, se li deseixia, i semblava, el carnet, tot plegat, d’allò que en podríem dir antic i tot, anacrònic, obsolet, fora de circulació.

Era encar estès que em va semblar sentir que, en veu normal, deien el meu nom. Em vaig tombar. Vora la porta, una dona tota mudada, m’havia cridat. Anava vestida a la moda, amb unes faldilles molt estretes que li arribaven a mitja cama, i tot i que no era ja jove, i per això potser anava una mica massa maquillada, tampoc no era d’allò que en diries gens granada; li feies uns trenta, trenta-cinc, anys, uns quaranta menys que no jo, pel cap baix.

I em somreia, superior, i llavors me’n vaig adonar. Anagnòrisi cabdal. La reconeixia — una de les importants bibliotecàries dels fantàstics pisos de dalt. La meua dona, qui de vegades, fa uns pocs anys, hi féu de voluntària, n’havia dutes algunes de trast en trast a sopar i me les havia presentades, i les coneixia doncs lleugerament, i ara, massa tímid, ja no pujava mai als pisos de les oficines més distingides de dalt, on les bibliotecàries s’ocupaven de papers molt delicats i de pes, perquè al mateix temps tenia la impressió que, si mai hi era, les elegantíssimes bibliotecàries, sempre abillades amb les modes més recent i escaients, se me’n reien no pas gaire dissimuladament. Havien segurament llegits alguns dels meus ridículs onírics escrits ficats a un meu indret secret a la xarxa, a part és clar que probablement la dona de més a més els havia revelat un altre detall, el fet coent que a la meua edat jo era encar verge.

La descarada dama vora la porta m’esperava. Me li vaig atansar, humilment. Volia explicar-li la meua situació i sobretot la posició irrisòria on m’havia trobat, abraçant excitadament (potser àdhuc eròticament) tots aquells volums amuntegats, com si a la vera fi havia atès l’orgasme somiat de qualque cim fins ara inaccessible d’erudició i de competència acadèmica.

Li deia tota la carrinclona tragèdia del carnet perdut, mentre caminàvem vers el seu vehicle estacionat a l’aparcament reservat per a les excel·lentíssimes bibliotecàries. No pas que em fes gens de cas. Quan callí, em digué que sabia que la mestressa tornava a ésser de viatge, i que em devia doncs trobar massa solet a casa, i li deia que no, que això rai, ja n’estava prou acostumat, i tant.

Abans d’obrir la porta del seu cotxe, em va dir si volia que em portés fins a casa? Vaig respondre que no, que no, que anava tot brut, pobre cotxe, i la pudor que dec fer, no, no, moltes gràcies.

I em va dir doncs si no la volia convidar a sopar, que així em faria companyia. Li vaig dir, tot empegueït, que no sopava mai, que no païa re de nits, que la dispèpsia nocturna era un mal inguarible, que...

Vols que vingui demà dissabte, a dinar, em va demanar aleshores. I me n’hi vaig excusar quequejant, de més en més escanyat, dient que no sabria què fer-li i que no tinc a casa gairebé re i que...

I pensava que qui fora prou boig de voler lleixar-li veure el meu racó permès, amb l’escarransit fogonet d’alcohol de cremar, i el pot mig rovellat — i per comptes de cap cullera, el calçador de plàstic. Amb, per tota teca, arròs, olives negres i prunes seques. (I és clar de més a més que de fer el disbauxat eixelebrament d’anc permetre-li a la desvergonyida de violar, en la seua absència, les luxoses impol·lutes estances de la muller, el dia que tot de sobte no tornés ja podia dir passi-ho bé al meu niuet, a part que en la seua inaturable iracúndia fort em perillaven coll i clepsa.)

Ja portaré jo uns entrepans, això rai, crec que llavors es va prestar ella. I jo... Perdut... Com dic, no sols era la por que em tenallava, car no sabia imaginar-me com al capdavall em defensava dels seus força probables avenços sexuals en privat, és que tampoc no volia pas que veiés, ja ho he dit, les miserables condicions on vivia... El meu estudi tot desordenat, amb el meu llitet desmanegat...

Tot nerviós, en un filet escardalenc de veu, se m’acabaven les excuses... Se n’atipà, em llambregà amb immens disgust.

Al moment d’entrar al seu cotxe es va treure les sabates. No volia conduir amb aquelles presumides sabates de taló tan altot. I doncs, car les lleixava a la vora de la tanca de l’aparcament, em vaig gentilment ajupir a retre-les per a ficar-les-hi dins, i li vaig demanar on era l’altra, car només n’hi havien tres.

Em va dir que quina altra? Que només tenia tres cames.

Tres cames! Li dic, tot esverat, perdoneu-me, mai no me n’havia adonat!

Estava desolat, com si m’havia caiguda la paella del cel al bescoll i a l’esquena. No sabia què dir. Se’n va riure. Una rialla infernal — encar ara em fa mal a l’ànima.

En puixconsir, a posteriori, se’m fa encar ara estrany que em digués allò de les tres potes. Devia ésser incontrovertiblement veritat, car...

Podria haver-me dit tantes d’altres coses! Que una de les sabates no era seua, que era una sabata perduda damunt l’asfalt, perduda no pas per ella, ans per cap altra bibliotecària, o per qualque convidada, o per cap lladra nocturna, o què ho sé jo. O que, de sabates, en duia dos parells (un de recanvi) al cotxe. Que s’esqueia que una de les sabates restava dintre i l’altra saltava fora.

De tota manera, també és veritat que quan s’ha ficades les espardenyes de conduir, m’ha semblat entrellucar-hi, vora els pedals, tres peus. Així que el dubte continua amb el seu constant rosec.

I ara, vejam, allò que digué llavors encar m’empegueeix ara — i em lleixa tot somiós i alhora destarotat.

Féu: Tros d’ase, no hauries volgut saber si amb tres cames i doncs amb tres cuixes, entre el parell de cuixes no hi tinc un parell de...

No finalitzà el susany, l’escarnuf que m’adreçava. Fou aleshores on tolgué, vull dir, tongué i estisorà la feridora frase amb aquella riallada ferotge. Tancà la porta del vehicle i engegà, encar rient diabòlicament.

Començava de fer-se fosc. Vaig enfilar cap a casa. Havia plogut, i el caminet que triava era tot fangós. No volia caminar entre el dens trànsit vespral. Mentre xipollava de valent trepitjant damunt el fang, la imatge dels seus dos entrecuixos m’entrevenia el sensori i el magí, i l’enteniment mateix, d’una manera fort dolorosa.

Al cap de mesos, em pruu i em cou i em nafra encar. D’ací que ho hagi escrit.

Massa fort, vós. Que hom s’ho afiguri una miqueta... Doble objecte de fascinació en una sola peça! Imatge tremolosament inaferrable. Miracle per sempre pus inaccessible. Hi rac llargues estones encantat ni que només sigui al reialme de la fantasia.

Assidu residu de recança. Per què soc tan vergonyós? Per què no li vaig permetre de pujar a ca nostra? I si llavors, (qui sap, prou hauria estat quelcom factible!) se m’hagués eixarrancada, divinal, de triple cuixa!

Un altre malaveig frustrat, una mancança més a afegir a una escarransidota vida de debò esguerrada.

(En fi, com a notes addicionals, potser diré que de la pensió del govern, re de re — ni ensum. I pel que fa a haver retrobat el galdós carnet — ai pobret, faràs goig, creu-t’ho!)

(>>>)

dimarts, de gener 04, 2022

Faules d'en Jaume Çafont de Çonjeroni [26, 27 i 28]





XXVI

(La faula d’en Dicterí Sibiuda.)

Què hi farem? Mon llambrec tan penetrant proditori prou les penetrava, i, pobres dones, tost les senties caure en l’excessiu orgasme.

Mes ella, n’Anfracta Cargolí, no pas que s’ho cregués gens. Em menyspreava, supernal, em viltenia.

—Tu? Buf! Fastigós coleòpter pitogènic, escapat de cap muntanya de fems! Què més voldries! D’entre totes les fimícoles ombres lletges i de mal borràs, la més seriosament carrinclona! No em fotis pessigolles! Teus són tots els coneguts ingredients per a fabricar, antropomorfitzant-les si fa no fot, d’ençà de munts d’escombraries, cap monstruós ni absurd ni malparit desguitarrat robot dels rebomboris, dels rebomboris de carraca! Seriosament, noi, tot plegat quin espaterrant ninot desmanegat!

I nogensmenys, al replà del mig de les escales que duien a ca seua, prou m’hi plantava de peücs i li’n feia qualque demostració. Només si passaven noies i dones prou boniques i presumides. Quina vergonya quan els penetrava la fufeta i, pobrissones, no sabien pas d’on els venia (tret que no vingués de mos ulls flamígers!), d’on els feia cap, dic, el vit diabòlic que espantosament no se les cardava.

—Convinguéssim — li deia — que qualque influència en dec tindre, no fa? Prou te les assenyal, i sens erra, cadascuna de les paietes triades, com mig s’atura d’espetec, i com s’estarrufa i envermelleix, i bleixa i panteixa i xiscla, esglaiadorament burxada amb extremada vigoria, sens dubte vagineta amunt. Aparentment, “virtualment i espontàniament, sense que ningú no em toqui”, tret de qualque geni maliciós transformat en boirina quasi tangible, qualque mena de nebulós gegantí infame coleòpter, com dius, eixit dels femers, qui li puja tanmateix cuixes amunt i, al bon tovet humit indret, no es fiqui, murriet i repatani, a mortificar-la.

Em tracta la Cargolí ara d’engalipador, de falsari, de venedor de bufes de bou, i prou.

—Un pobre desgraciat mag de firetes, magnetitzador de pa sucat amb oli, el qual, qui sap com, ni amb quins ridículs tripijocs, va ajornant quotidianament el retorn a la garjola, d’on no hauria d’haver eixit mai.

—De les diferents exegesis, rebudes a llivells de proporcions grotesques pel meu art molt acomplert, totes coalescents en críptiques quinta-essències — a saber, estranyes sobtades enrampades, mals averanys i prolepsis menats per atzars i concatenacions d’iridescències, o d’esborneiadores radiacions (d’electrons, fotons, muons, gluons... fot-li’n) — i afegim-hi, és clar, els hipnotismes, les ectoplasmàtiques desorientacions, les mosaiques banyes amb prou feines visibles, els enlluernaments excitants, les connexions paranoiques, i etcètera — ah i les propulsions nuclears, les inexplicables emissions dels vacúols oculars, nuvolets, evaporacions, evocacions, de làbils i fungibles partícules qui abans de no fondre’s del tot s’immisceixen, s’introdueixen a l’osqueta, al trauet, a la goleta del llop — cap de tan feble (exegesi, dic) com la teua.

—Dicterí Sibiuda! No vull que m’insultis més! Trucaré a la porta de ma mare i, si segueixes així, amb tu que hi surti cap altra víctima, saps? Prou de veure’ns! Tret que, qui sap, en un futur no gaire llunyà, potser a les novelles de la televisió, hi treuen el teu cap escapçat, vestigis d’un cos botxinejat per la justícia, com et mereixes!

—Per la “justícia”...? No siguis còmica. Quina...? No em deus pas parlar dels obedients criminals buròcrates sense cervell ni consciència? Servidors orbs dels paràsits malignes, els cobejosos plutòcrates, amb els maleïts armats sicaris i d’altres psicòpates infiltrats, i finalment l’afegitó dels pecs, el gros de l’horda ignara, els datspelcul naturals, nascuts imbècils, qui s’embadoquen, pelats, amb allò que hom apella poder, ço és, la constant i insistent espoliació i desposseïment de la generalitat? Tant se val, sí, bah; au, ves; torna amb ta mare, pren-te un bon paregòric amb cap ben cald brou ametllat de llet i ou i rom (“llet de polla de la padrina”, en dèiem a casa), i en acabat fica-te’ns ben acotxadeta al llit i, si hi clapes prou de gust, somia-m’hi, si us plau, èpic, estoic, xorc i erecte, silent i creixent com la sobreïxent bromera, oh, magnífic fascinant corb rosat perxat rere les fulles, elusiu, inconspicu (més: inaccessible, misteriós, enigmàtic!), qui, de cop-descuit, ai, com a totes, també a tu t’ataca i te l’enforca fort, i molt fort, i de més en més fort, quan menys (ai carallot!), quan menys, quan menys no t’ho esperaves!

—Ai que és brut!

—Intrèpid, robust, sense mancances! Les dones l’adoren! Si mai sabessin qui fos, se’l rifaven a embats i combats, a ganivetades i pitjant-hi de valent, sense compassió, egoistes, deleroses de com se’n diu? Ah, sí, d’amor!

—Patètic. Tos furtius trists esplets els mateixos de cap salaç sollada bubota de tètrica cantonada de cementiri, en nit atziaga i de freda pluja. Allò que exhales quan te’n vantes, fums infectes.

—Uix! Això fa mal. Rocs roents m’espetegaven al front i a la clepsa sencera. Corb al torb, caigut, no trob ara enlloc on trepitjar ni trepollar, ni a cap dels gaiatells ans tan segurs, per no dir al brancam més elevat dels roures. Me’n record que hi descabdellava amb deseiximent l’enorme carcassa enmig de l’aigua, i aquell tsunami de vituperis, com em destarota! Gràcies, nogensmenys, deessa, car així és com n’aprenc! A sobreviure.

—Fuig! Les teues agressions... Em fas vindre al cap aquells incests als eucaliptus.

—Quins incests?

—Oh, terribles actes espintrians damunt els morrissans bords a una clariana del bosquet de dellà el barri.

—Espintrians, eh? Descobriren mai el diguéssim-ne “criminal”?

—N’Evarist Pedres de la Capçalera? I tant.

—I el penjaren? I els setze jutges, fent ferum de truges, amb sentors de sutges, se l’en menjaren prou el fetge?

—El gran comediògraf lleidatà, en Jaume Çafont de Çonjeroni, heroi de la resistència, pujà a la trona de la catedral...

—El fetge cru, com el de na Marieta...

—Pujà a la trona de la catedral...

—Fa la fi de la historieta: «Si el penjat es despengés, qui fora llavors qui setze fetges es mengés?» Revenja, revenja!

—En Çafont de Çonjeroni... Vols callar? En aquell ambient exòtic d’oasi resclosit, castigà, suant d’aixelles, còmic, plaent, empàtic, i no cal dir amb son llengut verb d’excel·lent lingüista i molt eminent lletraferit, tots els coribants massa avariciosos qui no jaqueixen lleguts orificis de vestals per als altres. Volia fer en acabat, envejós, la seua al·locució el del bàcul, tret que amb lumbago portava aquell vespre crosses. El bisbe, camell lletós, bo i pujant els esglaons, va caure de cul, amb les faldilles fins a la barbeta, quan les ragudes corroïdes crosses, corcades per corcs del diable i diversos altres rellotges de la mort, encontinent se li tornaren pols. Aquell fou el discurs, com se’n diu, el sermó més eloqüent que mai no fou capaç de produir. Com riguérem amb rialletes de conill, fins i tot les vellardes més fanoques! En canvi, com si fos d’un trampolí, ensems, al mateix temps, saltà atlètic, sense malmetre faristol ni regala de la vorada de la trona, en Çafont de Çonjeroni, i tothom l’aplaudí.

—Quin figurí!

—Enveja tu també, malastruc?

—Ca! Ni mica. En Jaume (en Çafont de Çonjeroni), abans no fos pseudofamós (som del mateix any i escrivíem les mateixes rucades, i ell tocà les bones tecles i jo les equivocades, i ara qui em coneix, ni ma mare), doncs bé, tant se val, sortírem junts a ballar, vespre de sant Joan, a la revetlla, on era permès i llegut, com dius, pràcticament obligat, per a les treballadores, de poder (i gairebé haver de) cardar amb els companys de la sempre tanmateix ajornada revolució. Així que ara el coneixes millor també tu.

—Que ets...!

—Però això tant se val. Et dic que, noia, amb el que em contes de l’incest segurament imaginat, no saps quina fibra no m’has tocada. Em venen ombres iròniques al sensori. Mos pares amanint-s’hi abans de la tradicional anada al camp salutífer. Ma mare, “Muda’t, nen, i som-hi; amb tanta de gentada i coneguts, avui cal sortir ben endreçadet, amb un vestidet de la teua germaneta, quin goig ni quina patxoqueta no fas!” Dia d’anar a menjar la mona, i berenàvem al prat, no gaire lluny de la font de sant Jeroni, i hom, caganiu encar en condició com qui diu altrícia, ja se sap tanmateix fer ressò de la peguesa generalitzada de les flàccides catèrvoles. Al començament, abans el vi no faci efecte, incessant bonior sibilant de colltorts, com a l’església. Entre la bertrolada, a la llarga, com si, havent mastegat alls, em ve la basca, i hom es demana què més hi voldria pelar — entre aquells nicis qui et tracten de nena només perquè en vas vestit. Viure-hi, conviure-hi, ja llavors, hom en palesa la impossibilitat de gaire reeixir-hi, i allò (massa jovenet, sense recursos) em petrifica en la desesperació. Aire! Arrupidet, com sargantana, he davallat a la vora del riu. L’oncle Joaquim hi era, secret, rere els canyissos. De tarannà epicuri, jagut i sovint pelant-se-la, només em moc — diu que diu — quan no hi ha més remei. I de sobte, ara, “Què fots al nostre oasi, tanasi?”. Se m’atansaven enemics, uns galifardeus forasters, ja d’uns nou o deu anys, qui, sense la intervenció de l’oncle Joaquim, em fotien a l’aigua entre els remolins (i aquell dia de març encar feia massa fred per a remullar-hi altre que el porró, d’on que una pulmonia, potser letal, qui se la treia en acabat de damunt?). Tituléssim l’episodi «L’impromptu deturpat del pobre invertebrat». Car els galifardeus, pel garrot de l’oncle brutalment ostats, ens llençaven odiosos còdols. Ens queien meteorits i ens oscaven. “Agulla-t’hi bé, Jacint!” Una pedra d’en Jacint m’encertava el clatell devers l’occípit. “Ai, ai, ai!” Esgaldinys de porcell assassinat. Fan cap, atrets pels crits, els irats nassuts. Els galifardeus acusen l’oncle Joaquim de voler violar-me. Si no paràvem compte ja el linxaven. “Si a qualcú se li atribueix cap blasme és al Jacint i a la seua canilla de brètols. L’oncle Joaquim, al contrari, m’ha salvat”, que dic sense que ningú no m’escolti. L’hipòcrita capellà de la parròquia s’aixeca i, se’ns atansa, ponderós. Estrany així mateix que l’oncle fes olor de santedat i el capella pudor de peix fet malbé! No el coneixíem els marrecs prou! Dogmàtic, vora meu, bo i havent lleixat anar un clatellot on la plaga em pruu i batega, ja jutja i condemna, i dictamina, “Nen, ets massa gentil i faldilletes, no siguis estruç ni passerell, i calla. Si algú et volia adormit i sense coneixement per a millor no tocar-te els collonets era l’oncle, qui anc no fou, com prou en corr la brama que sempre té raó, la raó del poble, anc no fou altre, l’oncle, dic, que un maleït degenerat pervertit qui perverteix i corromp la canalla, bord i sord pianista a les palpentes, apàtic i gastrònom, adonat al vudú i a la rifa, endut per l’esllavissada moral fins a boga de l’avern. Prou! Vull amb això exhortar tothom a afollar-lo d’una vegada. Pengeu-lo per la mort de déu!” Gosa piular l’oncle Joaquim, “Només reptava els agressors...” “No et tany a tu reptar ningú!” “A qui hauria tangut? No hi havia ningú altre que el protegís, desvalgut butzac!” “De les teues proteccions, déu ens en protegeixi! Molt d’insà culat entre els qui insaculares, pobres infants!” Etcètera. Pàssim. Massa marejat, em desmaiava. Totes aquelles acusacions falses! Vaig caure en profunditats de sangs, estalzins i icors. L’endemà, els familiars, vidus, grinyolant, amb el carro curull, havíem arrodonit el trasllat, havíem fugida la pandèmia, volíem oblidar l’horrorós miratge. Un corb perxat al meu escut cuita a recordar-m’ho cada nit. Al·ludeix a allò que mos ulls clucs, després de la meua albaïna, nogensmenys massa clarament no atalaiaren. Amb impunitat, i total immunitat, com es rabejaven, luxuriants, els sentinelles execrables; colpien amb l’acostumada fredor, i el fang es tornava nafra i gangrena, i l’escarranxada belitralla, sobre, com hi gaudien. Espectacle viciós. Trompes i trempant i, de la sinistra tronada berenada, alhora paint-ne els fastigosos pasts o repassos llurs.

—Ai, patidoret! Fill meu, mare meua! Vine’m que t’agomboli la mama.

—Potser d’aquella feta que em ve la força als ulls. Car, oi, carona? No pots pas negar l’evidència. Tos ulls t’enganyarien? Tos ulls, meravella, uns ulls de totes totes prou sensats i equànimes, uns ulls molt comcals! D’altra banda, ai, és clar que no són pas tos ulls que em fan eixorivir de baix tota l’estona.

—I els teus uns ulls de poca-vergonya!

—Per a convèncer’t del tot, vols que ho assagi amb tu? «No hi ha pas caça per al qui no fita.» [J.V.] Et sotjaré ben de fit a fit i me’n tornaràs contesta.

—Mai, mai!

—Romandràs virginal pel que et roman? No et lleixaràs penetrar ni pel llambrec d’ulls ulls enamorats? Modesta, honesta, constreta, soliua, hom llogarà cadires per a observar, ulls dissectius, mòmia tan excel·lentment mai no encetada, com qui observa, desglaçat, ou de dinosaure part de dins (llas!) ara tot podrit. Qui acabarà a les firetes seràs tu. Quin destí deplorable! Com si ho veiés. Cap bon agaliu. Els averanys, de malson. O pitjor, macabres circumstàncies t’hauran duta a l’abjecta obediència. Mal maridada. L’aiguamort on distretament no et vas enfonsant...

—Que ets dolentot! I no vull que em miris tan fixament!

—No cal que etzibis totes aqueixes ganyotes ni carotes. No tinguis por; no et tocaré pas els tendrums peri-inguinals. No soc cap gos. Només vull veure-te’ls i ensumar-te’ls. T’hi faig un bon massatge, ets estesa panxa avall, cap perill, al clatell no hi duus els ulls. No ets en Janus, l’home dels nassos, ni som a la nit de cap d’any.

—Home, si és així, prou. D’esquena. O ho podem fer de nit, finestres closes, sense ni un llum d’acetilè amb fortors de carbur, com mon pare al forn, quan se li’n va la llum. Ja te n’hauràs adonat. Em fan por tos ulls.

—Mos ulls de mag de firetes, rere les ulleres de Sol, quina devastació de fufes satisfetes davant meu. Darrere, totes les femelles, una sensació d’immens acompliment. Deuetó molt benèfic ton protector. Prou pots.

—Tot benaurances, doncs. I ca nostra, Dicterinet, un altar.

—Amb tu d’única imperfectible vestal, n’Anfractona. I els coribants, “k lièixamu” (amb els altres trols i follets, a fer la mà).

—Com tots els inútils “patriaques”. Exacte.





XXVII

(La faula d’en Mamuri Çapera, o triomf de la tragèdia del pollós pansit titella.)

Na Melpomena Viladomat i Gruixdegreix, quan viatja, dona finíssima, sempre duu el lluent bordaló prest per a ficar-se’l molt modestament i conspícua sots les faldilles — sempre molt elegants, a la moda, d’organdí amb voravius brocats, per exemple, com avui. Car no pas que per re al món la veiéssiu (ella!) embrutant-se el cul (un cul totjorn immaculadament mal torcat!) a la cagadora pública del vagó, ni que sigui de proto-primera per a aristòcrates i merdosa reialesa, on és clar que la brutícia n’és tothora inescandallable, i per tant les letals infeccions (cocs, microbis, virus, bacteris, tots sedecs de penetrar-t’hi!) ubiqües.

En Mamuri Çapera, pòtol pansit pollós perdut pel món — un món que amb raó ell es figura pus tost com a baló desumflat o globus corcat — se n’adonava, ans no saltés, com tostemps, furtivament i clandestina, i amb doloroses xacres rai, la tanca que separava la carretera de la via, bo i esguardant-se de prop un pobre tartrany, al qual era massa tard poder-li salvar la vida, se n’adonava, dic, que el seu fat era el del tartrany (qualsevol dels milions de tartranys qui contínuament erren la via), qui, sense saber-ho, s’aventura, enllà del fresc herbei, vers la letal ariditat del desert de l’asfalt infinit de l’autovia. Mai més no hi trobarà, i això benauradament prou tost, que la més tràgica mort. Trepitjat, o cremat i dissecat, o altrament perit per causa d’inanició i d’intempèrie... L’herbei humit, terra promesa, sempre enyorat i mai més atès.

Cal afegir (llas!) que en Çapera acabava de rebre, d’urpes de molt fastigosos racistes invasors, un enorme tacó. Greument colpit i ple de blaus i nafres, el malastruc, al cap de poc, ja queia mort vora la via.

S’esqueia ara mateix que un tren passés veloç amb una dona finíssima dintre, la qual s’esqueia així mateix que obria discretament la finestra i el bordaló hi buidava.

A la vora de la via, doncs, en Mamuri Çapera, molt fet malbé cadàver nogensmenys nou de trinca, hi rep de ple la buidarada del bordaló de la deessa, vull dir musa, na Viladomat Melpomena.

No sap pas per què, molt afalagat cadàver, quelcom l’inspira a remembrar el dístic ranc confegit pel propietari de la funerària “Pompes a Doll”, l’altrament molt celebrat poeta lleidatà en Simfori Fortbregós. «Ma musa, ma musa, ma musa Melpomena/ Em fa l’immens favor, son xantre m’anomena./»

—Quin delit de melit, de dolcíssim aixarop de pixats i merda de dona (vull dir musa, vull dir deessa) finíssima! — s’exclama, així mateix ell també exquisit aede, embrancat perdudament en l’excelsitud, el benaurat cadàver.

Car si allò no és bateig devers la glòria, vós! Triomf de la tragèdia, hi puges esventat. Sant Pere, sublim senyor de les claus, t’ensuma embadalit, i t’obre encontinent ses portasses amb unció i un nas d’allò pus agraït i allongat.

—Benvingut al cel, ungit senyoret!

—Soc al cel, soc al cel. Mercès, deessa, pel teu bitllet de dona finíssima, vull dir, amb calers i pells i perfums, i títols i accions, i propietats amb vaquetes i cavallots. I...

—Tots hi sereu, noi, al port, amb la ben coneguda. I al cel — de prova — amb el ben conegut emfiteuta delegat i mestre encarregat de cerimònies i de tot el romanent de la tresca i la verdesca, el rector en Pere, servidor. A manar, diguem-ne.

—Per totes les atencions, us en regracii enormement i monstruosament, pobre de manguis, yes.

—Això, com veus — car eventual llogater — és un paradís.

—El paradís, crec!

—Creu el que vulguis, per tu fotràs. En dius, si vols, més encertadament, una celestial masia. O poséssim-hi, pus acuradament encar, una excel·lent residència per a ànimes. Per a ànimes amb possibles. El cel, com ho entendràs? El cel (és escrit a totes les cèdules acceptades dogmàticament!) és de moment el predi o feu d’en Pere, un indret molt adequat per als qui poden permetre-se’l, un oasi molt comcalerament apellat “Çon Pere”.

—Eh? No entenc re. Ja em perdonareu...

—Endavant, per ací... Veus? Això, aqueixa cambra per a tu tot sol! Hi encens l’encens i hi jeus, ample com vols, festa cada jorn i cada nit, i teca sublim, i tots els luxes que no t’esmaries, i au, rabeja-t’hi, company, tot hi és tous matalassos, i airejol sempre condicionat a les millors condicions, i finors i cuixes de donzelles tothora puríssimes, i les innombrables televisions en relleu i hologramàtiques, hologràfiques, i millor i tot, amb les quals espies i xafardeges damunt tots els planetes habitats amb els diferents capsdecony qui hi penen i pateixen exorbitantment, i amb prou feines si hi sobreviuen, i tanmateix s’hi deleixen per tal d’acomplir fites ridícules, enduts fanàticament per llurs molt esborneiadores vanitats.

—Òndia, voleu dir, no us en rieu part dessota la tarota?

—Xst, orella, noi! La cosa no et costarà pas gaire, un preu de lloguer força mòdic. Fàcilment assolible, assequible, per als trilionaris, i tant, per als trilionaris pel cap baix. I prou. Molt exclusius som, oi, és clar. Comprens. Ho has comprès tota la vida. Tot plegat, què hi dius. Ep, un vaitot, noi, la cosa es recomana sola. De més a més, tu rai, segurament, car prou ensumava suara que prou hi vens magníficament recomanat. Un atot afegit a la màniga. Per a tu sens dubte, doncs, que un esforç no pas massa grosset. Els trilionaris qui us ho he guanyar com déu mana, acumulant desficiosament, prou sabeu i coneixeu — prou heu el nas pel que fa a allò que s’ho val!

—Home, pagar, però! Pagar...? Pensava que el cel, si te’l mereixies, venia de franc! Pobre de mi, escolteu, bon senyor sant Pere! Amb qui us penseu que parleu. Soc només en Mamuri. En Mamuri Çapera, perdulari perdut per òrbites imprecises. Quant a calers... Guaitéssiu, les butxaques buides, i amb forats grossos com punys, ni borra ni engrunes, encar menys ni pèmpins ni escrupolet de moneda, vós! Centimets, qui els tocaria! Se t’escapoleixen com les mosques mateixes. No hauria pas anat tan afamegat i malalt altrament! Si us podia pagar amb polls i puces i paparres, rai!

—Xe! Quina manca d’etiqueta! A part que collons si n’ets, de ximple, noi! Car... Cal ésser carallot, xe! No m’hi puc avesar, l’estupiditat d’alguna gent! A quin univers vius! A quin univers vius! No has sentida mai la màxima infal·lible? “Pagant, sant Pere canta?” Doncs no és pas solament que canti, és que, pagant, la teua cambra personal de meravellós benaurat és segur llavors que sant Pere prou que et llogui, tu! Sense més qüestions ni noses ni empudegaments. Aclarit? Entesos? Doncs em fots el camp avall amb aquesta guitza al budell culà (mariot o budellol), carrincló de merda! Avall, avall, avall al foc apagat de l’abís on només les espetegaires flames del baf dels dracs fan llum — i de lluny en lluny, encar. I a les breus clarors aviat hi veus que allò que hi trepitges no pas que sigui cap mena de pudent fang al xup-xup — albira-te’ls, els desmesuradíssims dracs, com no els han pas gens clucs, els ulls (del cul)! On, tret que no siguis un altre sant Jordi, farsant histrió, com cap tossut o ludió mecànic, sens fi ocupat a la revoltant matança del drac, ai fillet, allí, ja et dic, tu, malament rai. Nedant en femta i pixats, i eternament cruspit pels dracs.

Quin albardà més murri, en Peret de Dalt, quin foteta irrisori, quin plaga més maliciós qui es mofa dels infernats! Hom qui havia sucumbit de jovenet a la plèiade podrida dels irrisoris mestres-tites ensotanats (qui ells mateixos, adoctrinadors despòtics i mentiders, es deien d’educats i àdhuc d’il·lustrats), i a llurs repugnants bé que titàniques pruïges de bruixot! Què hi fotrem! De què em servia cap fervent denúncia? I a qui? Si tots van conxorxats! Som-hi avall, sense por, no pas que ja no n’hagis passades prou, de magres, amb el que portes carregat, carcassa punida i vexada fins al moll tot rebregat! Au, doncs, som-hi, sant tornem-hi, de bell nou, que no ha estat re. Quest tenebrós. Fent un tomb per les ruïnes encantades, continuant sempre perdut, pel cel com adés dins la gàbia asfixiant de l’esfera maleïda, pilota abominablement malastruga de l’olla barrejada més banalment mal intencionada. Apa, re, arri, reu, una altra estona sempiterna pels cismàtics caminets del més avall, que, per molt cismàtics que apareguin, al capdavall no et duran tanmateix sinó sempre al mateix lloc, al bell mig de l’angoixa del no re marejador.

Com no n’enyores d’adés el torturador vertigen, no és pas que te’n deleixis aitampoc ara gens per allò abans pels de dalt (ah traïdors!) vilment promès. Sempre la mateixa escanyadora historieta. Ens la sabem fins al pitjor de l’embafament. Tira, ves!

(>>>)



I

XXVIII

(Faula de l’homaranya i les sogres de l’ogre.)

Si les sogres han, entre totes plegades, totes les altres claus del castell-palau, eu hec la de la cambra, per a elles maleïda, amb les mortes maridades, llur filles d’adés, en un nombre com més anem més considerable (a hores d’ara pel cap baix ultrant una vintena), mortes amb els mel·liflus sucs de les quals el meu sistema digestiu, minúscul i extremadament simplificat (bellament instal·lat a la cruïlla on el coll fallit, atrofiat, veus que prou reïx a articular-se enginyosament amb els braços i les cames) n’ha prou per a distribuir tota l’energia calguda per a un cos tan meravellosament especial com el meu.

El comte i senyor del castell, l’ogre n’Apel·les Barbablau, s’havia llegits els clàssics, i les noietes amb les quals es mullerava, totjorn tan tendretes com podia (vuit, nou... dotze, tretze, anyets), les triava, al llarg i ample de son predi immens, de son vast reialme, com qui diu, amb milions de vassalls esgarriats i esbarriats qui li pertanyien, les triava, dic, quan vivien soletes amb llur mare, i sobretot no havien ni germans, ni (tan primmirat en certes qüestions, ell) cosins ni oncles potencialment i idiotament venjatius. Llurs mares sempre les acollia, en acabat de la feliç cerimònia, al castell, on esdevenien mig mestresses i tot, encar que, de fet, a mesura que llur nombre creixia, les sogres, molt envejosa cascuna vers totes les altres, només esdevenien mestresses de la part del castell que els corresponia per molt savi decret de llur gendre i amant.

He dit amant, car per això sobretot no es mullerava ell amb les noietes tendres. Per a accedir a lloure a llurs mares.

Era un ogre, el comte n’Apel·les Barbablau, al qual sovint senties bramar. «—Quina sentor de cony urgent que olc!» I com es llençava llavors a un dels a hores de llavors tretze o catorze llits (i més tard molts més) on no senyorejaven les per a ell molt magnífiques, molt amades, sogres!

Em deia l’ogre l’altra nit, un pilot de llunes ça-enrere, «—So el vell ogre qui ol de moltes de milles lluny les sentors dels conys qui demanen urgent atenció. Saps que havia fets els set anys, i un veí nostre, amic meu, em va convidar a dormir a ca seua. Mon pare ho permeté. Allò que no devia saber mon pare, tan estricte i dogmàtic, i coent i rònec i cretí, era que n’Arquimbau, el noiet amic meu, encar dormia amb sa mare. Sa mare (grassoneta i boniqueta) ens ficà un a cada costat seu, ella, dominant, majestàtica, enmig. Durant la nit, no sé si ho saps (tu, qui de vit, no cap), però als mascles se’ns aixeca la titola, bo i dormint, de trast en trast. És el cos adormit qui va comprovant com cada mecanisme corporal que l’integra no es porta (si es porta gaire bé o si més no com déu mana). Doncs bé. Durant una d’aquelles ereccions inconscients, mon vitet entrà en paradís! Quelcom de molt tou, que, tot cremós, cremava; quelcom de bla i tendre, i roent i mullat, quelcom d’inescrutablement meravellós, l’embolicava pruent i flairós. I aquella flaire, oh, aquella flaire, ja anc pus no me n’he pogut estar! Sentor de cony urgent, fill meu, et duu a cardar-te encontinent àdhuc els més furients dels vents! Per això viatj tant, per això les sogres han prou lleure per a cercar-te i trepitjar-te. Totes (castratrius com s’escau sempre amb les mares de filles úniques de sobte privades de poder sobre llurs filles) (a part és clar del lleig i esgarrifós que ja no ets, pobrissó) volen odiosament la teua mort. Totes et volen mort i més que mort. Ai, mon car Arquimbau, et volen esclafat i fet una coca de repulsives limfes i gargalls part de terra. Filustrar allò, aquella samfaina repel·lent de carn i sang, les duria al cel. Hi fruïen, hi gojaven, hi suraven nebuloses! Ull viu, doncs, noi. No n’hi ha pas ni una que no et vulgui tot seguit desaparegut del castell. Ets llur única nosa. La molt temuda cuca qui guarda la cambra on rauen els cadàvers qui enlloc no troben, els cadàvers (per tu excel·lentment dissecats) de llurs tretze o catorze o quinze filles... Quantes? Saps que me n’he descomptat? Tant se val. Les filles qui molt ridículament elles creuen encar vives. Galdoses galivances d’entrompades nyeu-nyeus

Els conys de les sogres han, es veu, doncs, si fa no fa la mateixa paradisíaca sentor on l’ogre Barbablau va romandre, als set anyets, totalment eixarmat, encantat, sotmès, pres, captivat, enredat d’empertostemps com en teranyina psicològica. És, poséssim, una miqueta el seu cas com el meu. Eu so, diguéssim, l’enamorat idealment corprès per na Kali, la deessa renegrida, la deessa delicadament engarlandada amb tants i tants de caps sangosos d’homes escapçats. Per a manguis, cadascuna de les adés tendres i ara tot marcides verges penjades a la cambra prohibida, són una Kali qui colc i ador, cada jorn i cada nit un poc pus. Si no fos que el meu deure em vol, dalt o baix o arrecerat dins qualsevol esquerda al mur, totjorn davant la porta, sotjant, vigilant que cap de les sogres no vulgui violar-la, quasi anc no em mouria pas de dins, damunt un renegrit cos o altre, rabejant-m’hi, amorós. Només caldria que mon pare, l’ogre, em llencés de trast en trast un llop, una hiena, una lleona, una gossa, tant se val, qualsevol bèstia morta amb prou suc per a anar fent.

La dèria de l’ogre pels conys banyats, segons ell, de sentors embruixadores, no s’adiu gaire, cal dir, amb la meua modesta experiència. L’ogre, suputéssim, és probablement tristament paròsmic, car, com dic, a manguis per exemple els conys de les vídues no pas que em semblin ni tan aromàtics, ni tan gran cosa, ni aitampoc especialment pudents; em semblen uns conys corrents, uns conys tau-tau, i no pas que no m’hi conegui, ca? No n’he ensumats pas pocs! És clar, nogensmenys, que a les mares (com adés a les filles) no els faci gens de gràcia de saber-me de cop-sobte sota llurs faldilles. Recollons els esgaldinys horroritzats! I esguardéssim, si volem riure, la cuca qui so còmicament llavors esmunyir-se’ls ivaçosament lluny i zigzagant de valent, com si ho fotés, no pas amb quatre, amb sis o vuit potes!

Car d’això es tracta, cavà? De sobreviure, de saber o poder veure l’endemà. Re altre no compta a la vida. Ni a la vida d’un homaranya, ni a la de cap ogre, ni a la de cap sogra, ni a la de cap altre no ningú. Tota altra intenció empal·lideix davant la de l’animal viu qui es vol tostemps amb un futur sòlid davant si més no de vint-i-quatre hores. I prou.

Nat només amb un caparró força grosset, àdhuc gegantí, un caparrot amb, ran d’orelles, dues cames i dos braços prims, però forts, plens de negres músculs, i nervis i venes, i tendons estireganyats. Exagerant, doncs, diguem-ne, una aberració, anava a dir còsmica, tret que, més aviat, és clar, simplement genètica, una anomalia del procés generatiu, una incompatibilitat entre els generadors qui em generaren i em pariren, fossin qui fossin, ep; tot plegat, un antic monstre de firetes massa semblant a una aranyota perquè hom no el nomenés, gairebé tantost nat, molt lògicament, “homaranya”.

Cert que l’ogre m’ha dit, de cops molt escarsers, d’Arquimbau, com adés, quan ell era petit, es veu que se’n deia son amic i veí, amb la mare del qual s’entengué molt enyoradament. I cert així mateix que les sogres, en horda, quan són de conxorxa, i m’albiren ni que sigui d’esquitllèbit, com s’estarrufen, i esfereeixen i esgavellen, i esborifen i esborneien, i com xisclen, clafertes de fàstic i de por, i com criden, gens sol·lícites, «—Que ve la Cuca! Que ve la Cuca!» D’on que prou m’és llegut, crec, de deduir que mon nom de veritat pugui ésser quelcom com ara el de n’Arquimbau Cuca, geni molt prestigiós de les lletres lleidatanes.

Aprocte, sense forat de cul, només em puc nodrir amb sucs que extrec (degudament podridets) de tota mena d’animal (de gos i gat, i ieti i iac, i vedell i bou, i bèstia grossa i petita, i garrí i pollí, i infant, i verge tendra) qui puc, o bé (molt rarament!) atrapar, o bé que mon pare, l’ogre, no em lliura qui sap si agraït pels meus serveis, o per atracció sanguínia. Amb cap víctima llavors enxampada (ara sotmesa i emmetzinada), diguem-ne la teranyina de les meues bavoses abraçades amb la qual l’embolic és àcida, de tal faisó que els músculs i els òrgans de mantinent se li desfan, i llavors no em cal sinó fer-hi, a la teranyina, o corrosiva mortalla de mes cristal·litzades bavalles, una clarícia, i aplicar-hi els llavis, i xarrupar ben de grat, content i satisfet, celestial.

Si l’ogre em diu de fill, puc inferir, crec, que és mon pare. I si és mon pare, quina de ses sogres és ma mare? No crec pas haver-li-ho demanat mai. Ni de per riure. No pas que gosi gens, no fos cas, car un ogre essent un ogre, si s’enfelloneix, malament rai. Secrets, tothom ama prear-se’n de desar-ne; un ogre, emperò, per sa gruixària mateixa, en vol per a ell tot sol molts més i tot. I més ocults. I si el burxàveu... Enfellonit, irat, rabiüt, aneu llavors a sabre. No podem pas dir que eu sigui cap mena de cuca indestructible. Pus tost al contrari. I sobretot per cap mastegot escapolit per cap massa distret o incoordinat ogre totpoderós.

Parlant de les sogres, tractant d’escatir quina fos ma mare, cal dir que, ben alfarrassades, totes han prou un aspecte fosc i aràcnid. Ja he dit que no sé pas d’on treu mon pare que llurs conys siguin tan extraordinàriament embaumats, perfumats, delitosos. Potser ha un nas, ell, especial, molt més fi i llefec, poséssim. Tant se val. La qüestió ara que, atès que cap de les sogres fos ma mare, em deman, curiós i curós, m’hauria ofert, mon pare putatiu, una mitja germana perquè me la mengés? Home, un ogre és capaç de tot. Segurament que hò, doncs. Un ogre no mira gaire prim.

Hauré, crec, de tastar les sogres per tal d’esbrinar si n’hi ha cap de qui el tast sigui la meitat (o belleu millor, una quarta part) del que tastí en menjar-me la meua putativa mitja germana. En aquest palau sens fi, cascuna de les sogres clapa senyorial a la seua palatina cambra. Puc anar-m’hi introduint enmig de la nit i, damunt la nova dorment, fotre-hi una mossadeta, i una xucladeta i una xarrupadeta a la cuixeta, i comprovar-ho. No pas que sigui tot plegat fàcil. No sé quina de les tendres verges fou ma mitja germana ni sé si cap de les sogres és de debò ma mare. Tota aqueixa combinació de tasts em mareja una mica. Mes, atès que de feina l’homaranya anc no gaire (sobretot un homaranya tan privilegiat com eu, a qui son pare o protector prou llença prou sovint carcasses a raure), estona rai.

«L’indolent contra les difidents.» «Contra les nervioses receloses, l’amplament relaxat pacient.» «L’innocent Homaranya contra les atroces detestables Erínies.» Títols del proper capítol de la meua vida...

On tard o d’hora (tant se val, car tots els pèndols del castell no en fa pas poques, de centúries, que es desferen, es fongueren, i l’espai, en conseqüència, hi creix sense pausa ni repòs) hi faré la troballa sensacional (i que tampoc no servirà de re a ningú, a part l’estona inconcreta d’entreteniment que dic). Tret que llavors, als llimbs del nirvana, badant badant, badoc, massa encantat, fetal, disbauxat de joia en el triomf... Ep, manel, què fots! Hec por ara mateix, enmig la nit, abans d’iniciar l’èpica empresa, que al capdavall no em traeixi eu mateix. Amb l’amor filial desvetllada tan sorprenentment, segur que, carallot de manguis, ma mare, m’hi atansaré a tocar-la tantost haver-la tastada, i quin esglai quan la deixondiré.

Mama! Mama!

Pobra dona! M’haurà esborronadorament damunt, com un tangible grotesc dimoni de malson, i de bell nou som-hi, cames ajudeu-me, em sembla! Car ai la imminent fi del món!

Crec que caldrà força vigilar doncs llavors (no sé pas si me’n recordaré prou, amb l’emoció de l’instant magnètic i tot allò) a fugir fort, abans no obri del tot, finalment, ma flamant mare, els ulls horroritzats, no fos cas que, ja, amb la sola d’un sabatot seu, massa astorada, morta de por, sense sentir-se gens maternal envers meu, no m’esclafi definitivament...

On, és clar que molt poèticament, s’hauran acabades així totes mes sublims ans solemnials aventures. Com altrament era de preveure d’ençà del començament.

Cada figura son destí, vós. Cada rol son fat. Cada tec son rot. Cada rot son pet. Cada pet son pot.

Tant se val. I així anar fent.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall