La vint-i-dosena i la vint-i-tresena

22. (Faulona del trinitari rebordonit.)


«La coreografia del senescent misantrop és sobretot (i quaix exclusivament) de fer cares de fàstic pertot arreu on cau; amb irritants garranyics, el sílex prehistòric de ses ungles grata a contrapèl els esperits de tothom qui ragui pels seus voltants; puc garantir’ls que no és cap calúmnia dir que aquell cavernícola ultra-sorrut, sedentari i catafracte, és deleteri per a la societat; no és pas solament mon parer, és el parer de cada altra femella al món, sia núbil sia climatèrica, tant se val, les dones em pes el rebutgem, i el volem ostracitzat, i això si doncs no executat sumàriament, detestable enemic del poble, jull desastrós, metec repulsiu...» — deia na Cleòpatra Baules, de bracet amb la seua amant, na Tresa Caverna, filla de son molt famós pare, el mestre astrònom Nícola C., inventor i constructor del millor periscopi ni telescopi ni estetoscopi, i còpia rai d’instruments òptics.

En Procopi Lalanda, el promès de na Tresa, se li atansà part darrere, i sol·lícit, li acunçà la trena. Va dir: «Perdó, senyories, és que la trena de la Tresa sempre es destrena; és una treneta força insurrecteta, ha, ha.»

En Procopi, qui totjorn és vantava d’ésser una mosqueta morta qui a ningú mai no nou, era un pobre mec d’allò més odiat entre els plepes del tribunal constitucional, dotze jutges d’idees infernals.

Va dir el president, espolsant-se l’estalzí de les celles, i fent petar molt cacofònicament sos artells, de faisó que els de pus d’entre el públic ens embussàrem les orelles: «Qui més humil no pretén vúlguer’s, més soberg ni vanitós no demostra ésser!»

I fou en Procopi condemnat a l’expulsió del territori, i declarat ‘maiviu’, ‘nulens’, un no ningú de debò, una nul·litat sense cap dret ni un, i qui qualsevol pot matar instantàniament i impunement, si mai gosava atansar-se’ns a les fronteres, ni que ens vingués disfressat, per a compensar, del més vanitós dels egregis tifes, és a dir, l’irrisori pontífex romà.

I la Caverna i la Baules, en copsar el dictamen, contentes tanmateix d’allò més, car quin quitze més apegalós, vós.

Les dues malèvoles veïnes, molt criticaires, falses assistents per a feines innecessàries, ara esperaven que llur plet, que prenia tan bon carés, acabés encar més favorablement.

Ambtant, però, l’inútil procés contra el misantrop, és a dir, contra mi, amb el comentaris aquiescents del respectable, passava per ull, enfonsat d’empertostemps en els patracols, els mamotrectes, els baldufaris i la impaïble paperassa legal en general, oblidat de tothom. Ço que era natural. Com podien els jutges punir algú qui era com ells...?

Car què collons són els jutges sinó misantrops! No fotéssim. Tots els jutges, diplomats per les més altes instàncies, en són i n’han d’ésser... Misantrops, els qui odien la plebs. Els qui odien tothom. Si no odiessin els humans, per què es prestarien a jutjar’ls? I jutjar’ls, rai. Per què els condemnarien, a recer de malignes lleis aberrants i infames, fetes a mida per a afavorir els pitjors; lleis d’animals per a animals. I animals, rai. Animals eixits d’estranquis dels cràters sofrosos i infernals.

La vella Baules, no pas tant la Caverna, qui era molt jove i doncs força ingènua encar, em volien allò pitjor, només perquè no les anomenava al meu testament.

Llurs possibilitats de romandre-hi les ensorraren definitivament els afalacs (falsos, com tots els afalacs), on follament em sebolliren, sense adonar-se’n que, com més m’afalagaven, més punts perdien. Fins que, en un no re d’estona, els perdien tots.

I ara aixequen, revenjaires, carrinclons tol·le-tol·les contra l’intrèpid qui so, qualcú qui ha sobrades airosament mantes d’imponderables ordalies, i qui, fornada rere fornada, proeses acompleix que eclipsen els Solells i llurs singlots de ximples enlluernadores erupcions.

Fui molt reeixit marguiller del resplendent temple votat al Trimurti, i mos jorns, fossilitzats, eren tots dolços, lírics i idíl·lics, i tothom admirava (de lluny) el personatge. Un personatge, qui, mentre s’estavellen bòlids alats a gratacels i ziggurats, romania impàvid, vivint d'il·lusions. Poètic, i sobri i frugal (amb no re en té sempre prou), i qui molt il·lusionadament doncs, versificava, sobreeixint de gratitud, mentre li bullia interminablement, com dic, per tota teca, l’arrosset amb les safranòries a un potet cilíndric de modestes proporcions.

Feliç ell, qui tant se li’n fotia de fet tot. I a qui mai no li hauria presa la talent de ficar’s enlloc. Ridículs adelerats fidels arrelats fanàticament a causes sempre estúpides. Ells s’ho farien, fètids. Per què m’hi hauria de mesclar? Què se m’hi ha perdut?

No pas que no m’empassés, penitent, i contra l’excés d’hilarant atrabiliaritat que em pujava del fel, de lluny en lluny, un brou d’adob vòmic i nespres en saó. I que d’amagatotis, furtivament, no anés ficant-me en cap petit racó encar ara mig secret certes peces i pedres de vàlues immarcescibles que triava i subtilitzava de les donacions dels pelegrins més rics i malparits, i doncs més adeptes a comprar’s indulgències contra les penes acrescudes ran llurs repel·lents pecats.

Eren també, els petits ídols que veníem, i que, com a paborde de l’indret, em tocava exclusivament de mantindre ben nets, escurant-los els orificis, passant-los sovint part damunt la camussa, i traient-los la pols i el greix de les ditades, eren, dic, els xarons ídols petits, balmats, és a dir, tot buits part de dins, i quan havia reunit prou capital — trofeus com dic triats — trofeus autèntics, no pas peces estrafetes modernament per a ensarronar turistes, lluents objectes trobats per pàries camperols (qui nus i ignorants no n’endevinen la vàlua) entre la runa hipogea de qualque palau pretèrit sebollit pels terratrèmols, les guerres, i el pas de les eres, i ara immers en qualque vasta propietat de qualque ric rajà o paixà, qui el venia a cap altre ricàs, o el fa oferir als déus en remçó (o pus tost comprant-ne el perdó) de ses horribles malifetes — no gaires articles exclusius, però caríssims als mercats (legítims i no) mundials; monedes i amulets antics i únics — llepolies irresistibles per als esnobs col·leccionistes multimilionaris esbarriats pel miserable món — figuretes gairebé totes de mediocre factura — àdhuc alguns horrorosament grotescs — sovint, precisament per llur lletjor i mediocritat, i antigor, els més carots...

Aquest capital, doncs, el vaig embotir al foradet més privat i mai revelat d’un d’aqueixos ídols més grosset, i me’l vaig enviar a una adreça d’un país estrany, i al nom d’algú a qui vaig afanar-li la cartera, i qui vaig inscriure per telèfon a una cambra d’un vistós hotel vora la mar.

Cal dir que un altra de les meues tasques al templet era de trametre aquests objectes de culte virolats i innocus — tot el vulgar repertori d’estatuetes — ninotets de l’exímia sacrosanta tríada, comprats pels alhora necessitosos i àvids clients de la religió — així que jo rai.

Quant a les trinitats sacres, tothom sap (i si no, compassiu i commiseratiu, prou l’en declar sabedor) d’on surt la inaturable repetició de tres déus qualssevol reunits — trinitats simbolitzades en triangles equilàters (o el que jo en dic ‘triangles troglodites’).

Als anys petris, o cavernícoles, els primers dibuixos mai dibuixats damunt les roques eren triangulars, i eren (què altre podien ésser?) eròtics, lúbrics, sexuals, car representaven l’autèntic déu qui els primer homes no veien que de debò existís, car prou en sentien les obres, els miracles — i aquell déu era l’aparell del fotre, integrat pel parell de collons (a la base del triangle), i el cigalot trempadot enmig i amunt.

Aquest triangle màgic, fet de tres unitats fautores de prodigis, ha perdurat, i ha esdevingut, arreu, sagrat, i no cal dir que ha estat manllevat pràcticament per tota mena de secta supersticiosa (més tard apellada, tant se val, religiosa). Potser ni cal afegir, per massa evident, que els blanc-i-burells coloms — o àngels, o follets, o dimoniets benèfics — qui mig s’escapoleixen de l’àpex, o vèrtex dalt del triangle troglodita (o equilàter), és palès, dic, que representen la lleterada (de la mateixa color i substància) del cigalot originari que, estilitzadament, es convertia, doncs, muntat enmig dels dos collonassos, en la part alta del triangle.

Desapareixia (jo) una nit, monjo peripatètic qui és de viatge caritatiu qui sap vers on. I m’embarcava a un jonc. I la peripècia era vasta per oceans ingrats. I al capdavall feia cap a la costa on m’abillava com els locals, i anava al meu hotel a rembre-hi mon freturat paquet.

Com tots els exiliats, anant devers terres que hom assumeix erròniament que seran més lliures i acollidores, ens hi revenen sovint a la memòria els altres ardus viatges transatlàntics on, a coberta, exhausts, tractàvem de clapar, i les tempestes i els llamps i els durs objectes (cadenes, cordatges) que voltaven pertot ens percudien i esterrossaven.

Estranys remordiments ens mossegaven, i ens neguitejàvem amb les noves dificultats que l’esdevenidor no ens amania. I sabíem que cal sempre anar preparat, en aquest món d’ubiqües perfídies, per a la desil·lusió. No et vols pas lleixar sorprendre per la pobretat intrínseca a tota realitat, sobretot tantost s’hi barregen els humans, qui ja saps que tot ho fotran malbé, car per què altre hi foren, al món?

Mos malsons eren remoguts safareigs on es regolfaven, en abonyecs putrefactes, toves construccions en forma de ziggurats. Ziggurats i gratacels, ja ho he dit, sempre zigzaguejant, i prests a l’enderroc, disposats a l’arranament, sigui per causes ‘naturals’ de revenja del paisatge violat, o per motius també reivindicatius extrets del perenne inextricable odi que hi ha d’haver entre persones qui no s’han mai de poder encobeir, car per això són fetes, per a fer-ho malbé tot, com dic, i això inclou sempre (potser preferentment i tot) altri.

Fet i fet, a tothom, i als exiliats més de pressa encar, tot ens surt a la biorxa. Al cap de poca estona, tota esperança s’ha fosa. Se’ns allunya el fat, escarnint-nos i fent-nos pam i pipa, i llençant enrere un maliciós esguard, alhora amb un mig somriure dolent i podrit, de menyspreu i de fàstic.

Tant se val. La qüestió és saber-ho. Aquest univers escàs és tot un muntatge absurd que fou creat amb la meua naixença i que desapareixerà amb la meua mort. I prou. No hi ha re més. El romanent són merdegades sense interès. Pse.


(>>>)


23. (Faulona amb la mosca sublim.)


Urpes corrompudes emergeixen lentament de part de dins i obren els durs llavis esblaimats del sarcòfag.

Meteòrics, harmònics, coreografiats perfectament, eixams de mosques orquestrades hi fem cap, melòdiques, i, pròpiament gremials, no ens barallem mai. Per a totes n’hi haurà prou. És una mòmia damunt la qual milions d’ous no n’hem ja posts durant les innombrables èpoques on treu el nas i fa un volt pels voltants (i alhora n’extreu un bon bol, i l’arrossega, amb ses urpes de xarxa, amb unes quantes de verges, les quals consumeix més tard pausadament, ben enfonyat, durant setmanes).

El tap, el nyap horrorós, l’enuig majúscul, són els escamots vandàlics, és a dir, els esbarts anàrquics i egoistes (res a veure amb els eixams molt solidaris i magníficament coordinats) de certs titellencs ocells molt criminals, d’aquells qui hom apella (despectivament, com cal) “insectívors”. Llurs quequeigs i llurs grinyols i garranyics són infectes purgacions d’orquestra — allò no és cançoneta ni re, allò no són pas dolços arpegis d’arpa com els que jo mateixa, mosca sublim, no sé produir — el meu insigne brunzit, sense falsa modèstia, és (tothom ho reconeix) totalment celestial.

Tant se val. Mai no m’han feta por, els tifes (molt valents quan van arraïmats en armats boldrons dogmàtics). Sempre he rebuts els mitges merdes de presumptuosos ocellarres amb un badall morat i un esguard glaçat. Què altre es mereixerien, destructors de sublimitats?

Mes tornéssim a la nostra reverenda mòmia. Empesa pel seu instint de mòmia afamegada, imponderablement (de tan frèvola ni prima que no esdevenia) es fot, com en Pere Tarota (o en Pere dels Naps, o del déu Pan), es fot, dic, a volar, amb els seus pedaços solts de mortalla, les seues betes apedaçades de mòmia qui-sap-lo antigota, bo i fent-li d’efectives ales. I enmig les tèrboles tenebres de la més foscota nit (sempre en tria de semblants, ho sembla ensumar a l’aire), entra inoït per les finestres de les verges qui dormen el son pregon de les verges qui un instant abans amb el coixí se la pelaven i s’escorrien, i les abdueix, se les enduu, tantes com pot, vint o trenta cada nit de bona pesca.

Cal dir que al nostre aitan ben avingut orquestral eixam, els nostres dissabtes són de lleure; no hem de formar ni re; hom ens lliura l’honest i ben guanyat estipendi i, amb allò, i ben mudadets, amb llustrins i tot, amb ales delicades ivaçosos volem, qui més qui menys, a despendre’l. Anem cascú per lliure. Cascú a lliurar’s a la sòlita disbauxeta dissabtenca de la seua preferència.

Personalment, d’ençà de temps immemorial, sempre he fruït qui-sap-lo bo i ensumant draps d’entreforc de certs femelles adients (i especialment verges) — draps d’entreforcs, doncs, delitosament flairosos.

Confessaré que darrerement romania exuberantment enamorat de... Extremadament encaterinat amb... certa verge, de qui la sentoreta d’entrecuix, per a mi (de qui el tast odorífer tothom reconeix que és fabulós), per a mi particularment, dic, era distintivament sensacional, ultrapassant en deliciositat la vera ambrosia dels més fantàstics paradisos.

Si puc donar abans de partir definitivament un petit consell als meus hereus qui desclouran de l’agre del terreny tan ben adobat ni assaonat de la mòmia, feu-me cas, si voleu. Àdhuc tu, el caganiu, qui sempre em sortiu rebels. Davant el públic, abstén-te’n, si pots, de demostrar’t tan entusiasta, car prou saps que prendre plaer en re només et guanya els retrets dels envejosos, i això si doncs no llur ràbia assassina, i el de les malignes autoritats invasores.

És clar que no pas que t’hagin de neguitejar gens els retrets dels datspelcul, mentre no et vulguin la pell, com dic.

Això dels retrets, mentre no et guanyis els propis, rai. Car qui s’acusa de cap crim, desgraciat, no hi ha pas pitjor imbècil, ni al capdavall pitjor hipòcrita. Sòrdids personatges, adobats, ells, per al martiri mentider (els de debò amanits per al martiri de veritat, aqueixos són uns tocats sense remei i el manicomi és llur lloc), avui de sobte tacats extraordinàriament (car ordinàriament ja en van), esparracats, enteranyinats, plens de brians i nafres, es confessen públicament i es colpeixen el pit, i voldrien fer plorar les fleumes, mes (ens repulsius, emètics) què altre es mereixen, ells, que una bona puntada al cul, i la desatenció més despectiva? Més ens val no ocupar’ns-en més.

Aquella nit, on, com tants dissabtes em proposava d’anar a ca la meua verge, per a posar’m (i romandre-hi tan agradablement embadalit totes les meues hores de lleure) damunt els seus benaurats draps d’entreforc llençats no gaire lluny del mateix llit — on, tot i haver-se-la pelada tan deliciosament com cada nit, tanmateix, de vegades, els traïdorencs eruptius malsons que no saps mai de quin cràter no brollen, de cops, com dic, la fan gemegar... — i com llavors l’acaron, sense fer-li pessigolles, i li mormol a cau d’orella delectables melodies per a apaivagar-la! — doncs bé, aquella fatídica nit, és a dir, aquesta nit mateixa d’ara — ai, llas! — la nit atziaga on la mòmia s’havia escaiguda de desvetllar’s — malviatge! — com he cuitat d’arribar-hi abans!

Gosava, prop seu, prop la virginal poncella, mig marejat de plaer per les excepcionalment glorioses sentors que exhalava el rebregat coixí tan perfumat amb glorioses secrecions d’entrecuix, mes, així i tot, sobreposant-me, valent, ardit, ardu i estrenu, col·locant en extrem perill la meua vida, aquest cop em ficava, a cau d’orella, no pas a mormolar-li melodies excelses, ans estridentment dir-li que tanqués, per la mort de déu, la finestra; que s’aixequés i la tanqués, ara mateix!

I ensems, vull dir, al mateix temps, alhora, li trepitjava amb intenció la conquilla, i li picava el tragus, i li mossegava l’antitragus, i continuava cridant-li, esgaripant-li, que tanqués aquell collons de letal finestrota.

Tot d’una, bam! Es va etzibar una galtada, la qual embranzida colossal del mastegot que dic, tot i que se’l donava a ella mateix, em prenia de ple a mi, i em jaquia tota estamordida, tret que... Immensament contenta, me’n vaig adonar que es llevava! I que, mercès al meu suggestiu suggeriment, se n’anava, somnàmbula, vers la finestra, i la tancava ben tancada!

Quina felicitat no m’acollia, immensa, com dic, incommensurable, i encar pus tantost la mòmia — ha, ha —no s’estavellava espectacularment al vidre.

Malauradament, el soroll de la col·lisió eixorivia la virtuosa i fascinant donzella, la qual, en encendre el llum, i esguardar girientorn i albirar’m — ai, llas, sí! — veure’m allí, com una taqueta negra, amb llustrins i tot, qui ensumava fortament les odors curatives i guaridores, damunt precisament l’entreforc de les seues calcetes blanques, tretes abans d’anar-se’n a clapar, no feia encar ni mitja horeta, no sé d’on trobava una paleta matamosques i em fotia un batzac mortal.

Un cop batuda i ben batuda, romanc abatuda, tret que no pas per a gaires darrers instants. Cal aprofitar les precioses gotes d’essència vital que em gotegen de la sobtadament estroncadota aixeta.

Ara, esclafada per la proditòria paleta matamosques, en els meus darrers instants al món, els millors moments de la meua gloriosa vida musical i sensual — una mosca indiscutidament hedonista, com cal i déu mana, acomplida en totes ses admirables facultats — això he triat, molt lògicament ni filosòfica ni harmònica, d’anar-me’n, bo i recordant-les, les estones més meravelloses — de filar endavant suaument, de tocar pirandó amb la grata serenor d’haver fet el meu deure, i doncs en pau i somrient — d’acomiadar’m, en un mot, com joiosa animeta qui retorna fulgurant al resplendent castell... El castell dels més bells i transcendents elements al món, les mosques.

Pel romanent, aixecant amb un darrer espasme una poteta us saludaré i us desitjaré que ho passéssiu tots plegats d’allò milloret.

Au, au, magnífics, immillorables companys d’orquestra... La més gloriosa existent... Bona feina... Au.


(>>>)