Dinovena i Vintena Faulones

19. (Faulona feta d’allò que es deien el Tit i el Mec.)


[Recorda-te’n que el Tit soc eu, i el Mec és l’altre. Amb això ja en tens prou.]

—Doncs sí, ves, què? Encar soc donzell.
—Em vols fer beure a galet? Tu verge encar, amb noranta-tres anys? Saps que no són cosa de riure, noranta-tres...
—No pas que no tinguis part de raó... Darrerement me n’adonava que no sols em descarnava, que també sovint, sense pensar-hi, la carn se me n’anava cap un cantó i l’esquelet nu cap a l’altre. Les feinades eren meues per a fer’ls tornar a coincidir a cap cantonada en un cos si fa no fa senceret — o faríem goig, malament rai, és clar.
—Ho veus? Aviat no hi ets ni a temps. Malaguanyat. Una experiència que et perdies. Qui s’ho hagués pensat de tu, amb aquella dona qui tenies abans...!
—Abans no se’m morís, vols dir... Em portava vint-i-dos anys — vull dir, confessats — probablement uns quants més i tot.
—Una dona a tots ops extremadament ardent... Li plaïa molt, moltíssim, això de boixar... Me’n record que fins i tot a mi em va jaquir una vegada que me la... Només una vegada, eh...?
—Saps què? No ets l’únic qui es treia de sobre, creu-me; probablement milers com tu... Et devia trobar no pas a la seua alçada; massa bon noi; li agradava que la cosa fos molt ferotge... S’hi acarnissava... Una crueltat de caldeu... Ep. Per això mateix la meua assenyada renúncia a cardar mai... Ja us ho fotreu.
—Vols dir? Vols dir?
—Son cony un trencaclosques... Pel que veig, que tant te n’estranyes, la devies agafar un jorn, o nit, no ho sé, on el cansament, o la desgana, l’enfit, l’empatx, del massa fer-ho pels descosits, del massa fer-se cosir el trau amb agulles de tota mida, l’atuïa poc o molt, l’esbalandrava, destarotava... Normalment... Normalment... He vists amants seus que surten del llit mig morts... D’altres que s’hi tornen, defensius, esvalotats, atabalats, i l’estomaquen, i la giquen (ella aquest camí) mig morta... Quants de cops he hagut de fer-li de metge... I després, amb les macadures, els blaus, les nafres... S’ha d’amagar unes setmanes... I encar la gent segur que es deu pensar que soc un criminal qui la bat de mala manera...
—Carall, no ho sabia pas.
—Oi que no?
—Quina sort d’estalviar’m el tacó, potser un mal cop de trascantó que em dugués al clot i tot...
—El clot rai. Son cony, ja ho he dit... Unes tenalles, inexorables... Quants de druts perden part de l’instrument, de l’ormeig sencer... Els ous, mitja titola...
—Quina furient gorgona! Recordills, tu! I com és que t’hi casares...?
—Home, què vols? Fou ella qui em prengué i em convencé...
—T’untava...
—En tots els sentits. Me n’hauria d’haver oposat moralment. Però, com saps, qui creu en morals, tantost creix una miqueta, i veu com tot està muntat i trontolla i carranqueja vers l’abís? Ja m’entens. Els untets hi ajudaren, molt, qui-sap-lo, del tot...
—Cert que fan que la vida llisqui més suaument, els unts...
—Era prenyada i volia cometre el crim d’heure l’infant... I li calia un pare qui li fes d’escut... I jo era un home molt fi, delicat, malaltís, tendre, amable... Encar ho soc... Sempre ho he estat... Totalment insignificant. De fiar. Qualcú qui muts i a la gàbia, qui mai no dirà re.
—Un confident mafiós... Un d’allò que no hi ha, una garsa blanca, no gens eloqüent, aglòssica del tot.
—El món és un parany. Tot hi són verins, trampes, hams parats. Cal fer com diuen les padrines, anar-hi amb xolla, i amb molt de compte. Esmunyir’s sense fer’s veure gaire... No fos cas que s’escapi cap objecte contundent... I... Eu rai. Sempre m’he comptat entre els infrahumans... Enlloc no hi he fet mai cap paper...
—Sí, home, sí; no diguis això... Me’n record quan érets l’únic qui no s’aixecava mai amb les pregàries molt llefiscoses dels hipòcrites, i amb les aixecades de banderes i himnes i juraments patriòtics — totes aquelles fastigoses cerimònies de rèptils idòlatres...
—No... No...
—I érets també l’únic qui apostòlic i apostàtic gosava dir les paraulotes... Aquell discurs davant les ridícules autoritats de la “Lliga del Mot Impol·lut”: «—M’inaugur d’àugur i predic (de “predir”) i predic (de “predicar”) que qui no diu “merda” perquè es pensa que ell és l’únic al món qui no caga, és perquè ja treu la merda per la boca i allò l’engargussa i l’incapacita de dir mai re de profit.» Quelcom de similar.
—Que et dic que t’etivoques... Que no era eu...
—No érets tu?
—No faria mai d’heroi... El camí més segur de no anar enlloc d’espetec.
—Ara em giques tot confús.
—Dons no... On érem...? Què volia dir, abans tu no...
—La mancança de les converses. Si la nostra taba d’avui fos en un paper escrit, podríem tornar enrere i reprendre el fil...
—Calla, una cosa em corsecava l’altre dia... Un camí has estudiat una mica, i has vists els grans homes qui es morien... Llurs biografies espaterrants, esbalaïdores, tot de proeses, gestes, acompliments... Eren de tot, bo i dolent, en dosis sublims, prodigioses, preternaturals, superlatives... I feien tots els papers meravellosament... Eren pirates, i alhora poetes, i alhora polítics, i alhora homes de negocis... I inventaven instruments conclusius, determinatius, definitius... I proposaven teories científiques astoradorament reeixides... Quan hi penses... I t’hi veus al costat... Saps que morir’t et pots morir tranquil... Ningú no hi perdrà re... Ningú no em plorarà... Com eu no he plorat mai ningú... Em fonc amb un gemec... I au...
—Tot això que dius... Esper... Esper que no m’inclogui... Mentre no m’inclogui, rai... Car és clar que et ploraré... Si et mors abans meu, vull dir...
—Una cosa que em trau una mica la por... Em fot a pensar seriosament en tots els homes molt millors que no eu qui s’han mort abans meu, vull dir, no sols abans en el temps, també abans en la durada de vida... Una vida, per molt excepcional que siguis, de condemnat a l’extinció per sempre més... Com qualsevol altre desgraciat qui roda pel món sense solta ni volta... I ni per molt que estrebis la goma... La fuetada del contracop, l’espetec, el pet és segur... I l’anorreament tràgic i definitiu... Gairebé comprens aleshores tots els imbècils qui creuen que la cosa de viure és massa cruel, massa impossible de suportar, i alguna vegada han estimat algú molt emotivament, i se’ls ha mort i l’enyoren esmeperdudament i el voldrien tornar a veure... O pensen que no pot ésser, que tot s’acabi amb una trepitjada, l’univers sencer, amb llur pròpia miserable mort... I les imbecil·litats que es veuen obligats llavors a creure... I a practicar ritus repugnants i adoracions repulsives... I l’assistència fastigosa a esglésies, temples, sermons... I les manifestacions emètiques de llurs idolatries... Ninots, lamentacions, inquisicions... La merda infinita que creuen per a assuaujar la terror de viure... I viure rai... La terror de morir per sempre... Sense possibilitat de mai sentir’s viu, ni de veure més el món, i les coses, i tocar... I ésser... Quina desesperació... ! I quin crim d’ésser nat... Ni de fer néixer ningú i condemnar’l a tant d’horrible excrement i extermini...! Això! Això desespera! No saps què fer! S’agafen on poden... Prefereixen no fer servir el cervell... Trameten la raó, la facultat de raonar, als collons i apa... Només la desraó la veuen raonable... La bogeria s’imposa... És més fàcil quan ets boig, alienat, creient aquelles falòrnies que esgarrifarien (i el farien morir de riure o de pena) algú qui no en fos, que no fos tan desesperadament pallús, i covard...
—Si pensaves així, quan la dona et va proposar que us caséssiu, sabies que et casaves amb una criminal, car era prenys...
—Sí... Ja t’ho he dit, ja ho he reconegut. Però què vols? La tria és òbvia, com en diuen. Viure amb una criminal qui m’assegurava la teca i la teulada... O viure amb l’afegitó de l’angoixa vital, i a més a més passant fam! Això és botxinejar’s un mateix. Innecessàriament. Un món que ja és un femer i, damunt, t’enfonsaries al pou negre de la dolor i la fam? Al contrari, és clar que eu content i satisfet! Una proposició avantatjosa. Això s’aprofita, i au. Car no sols sabia que ella esperava un nyec; abans i tot que no ens caséssim, l’havia vista cardant amb un seu amant qui potser era el pare i tot. Aquell episodi em va marcar. T’ho deia tantost suara... Traumàtic. Quin esfereïment! Em vaig dir allí mateix... Això de les dones... Quines bèsties... Cap bèstia no és més bestial... L’home n’acabà tot esgarrapat i mossegat... Completament desfet... El vam tindre al llit una setmana... Malalt que se’ns moria i tot... Amb allò en vaig tindre prou... D’ací la meua virginitat, com carrinclonament en dius tu...
—Una mena de monjo cast i sobri i frugal i prudent, prou pots; per això portes els anys tan dolçament, un home tan finet, als teus anys...
—També perquè sé que no soc ningú... Un cagallonet sense importància... Cap ambició, altra que d’arribar més o menys senceret a l’endemà. I que no es fica mai en cap mena d’estúpid aldarull ni discussió... Un cas et contaré... Saps que era cagant a l’excusat de vora l’hort, quan, abans de torcar’m, una veueta oïa que semblava pujar del fons del forat de la comuna, del lloc on es congriaven, massisses, les merdes.... No sé què em pensava tot de sobte, que un dels meus estronts, potser per les estranyes vies del somni fet realitat, havia esdevingut persona, i em deia de rembre’l, car se’m volia fill meu, atès que prou que allò que oïa, força feblement, era: «Papa, papa...»
—Aquesta és bona! No me l’havies contada mai...

—Hi queia l’altra nit... Un somni tangible... Ensumable, sobretot. Que cap ferm estront, o àdhuc qualque frévol cagallonet esdevingui humà, això pertany al reialme fantàstic, i doncs, per comptes de creure-ho així com així, car, abans de casar’m magnífic mesquiter qui era (la feina que vaig fer amb més de gust mentre calia que em guanyés les garrofes) i doncs només em creia la realitat de la merda, és clar que me’n volia encertir debò debò... Vaig encendre un llumí, i enfonsava el braç i, efectivament, llavors hi veia un caparró d’allò que hom prou n’hauria dit un ninotet de xocolata... Amb el cercapous que per la meua antiga feina encar guardava a l’estatger del rebost de dalt, vaig tornar-hi i el vaig pescar... Era un al·lotell qui s’havia escolat pel forat.
—Ah, això ho explica! M’havies feta por... I en canvi, un cas no pas tan rar, al capdavall... Qualque verge innocent qui cagant, fent forcetes, deslliurava, sense adonar-se’n ni re...
—«Papa, papa...» Deia ell, tot brut, i flairós com un pom de les millors floriaines, com et pots pensar... «No gosis pas tocar’m, marrec!» Que li dic, i, penjant i regalimant al bec del croc, gairebé ran de terra, duc el llord tribulet a la plaça, a veure quina mare no s’atrevia a reconèixer’l... Saltaven al voltant els gossos, bestiotes sempre repulsives, per a llepar’l, i em cansava de fotre’ls a tort i a dret irades guitzes...
—Qui te’l va prendre...?
—Ningú, m’agafava vergonyeta i geperudament el vaig abandonar a la paperera d’un parc on, no pas gaire lluny, això sí, hi vagaven dides i infants de buròcrates obsedits, la mateixa xurma vomitiva de sempre... Obsedits, dic, a abassegar i lladreguejar un màxim de béns... Per tal que els en toqués molts menys als altres...
—Uf, per un moment, suara, m’havies feta de debò por que el marrec no fos un cagalló transformat en persona.
—Res, home. Per a cagalló transformat en persona ja n’era prou eu... I no pas que no me’n considerés de ferm, amb tota la raó, com ara...
—Tornem-hi. Ets massa dur amb tu mateix...
—No, home, no! Massa poc, vols dir. Massa egoista, soc.
—Per un instant m’havia dit, personalment, això del Tit sembla una mica el Dickens. Gicaves el fètid orfenet a la curosa mercè i al bon cor (o dolent) de qui passés i s’hi interessés... Entre les bruixes dels astoradors eixarms i passa-passes, ço és, les dides i llevadores, i d’altres esotèrics monges i frares, tots putes i salvatges, perquè, amb llurs sinistres mètodes d’adoctrinament, el pugessin com cal. Com cal i llurs irrisoris déus no manen, és a dir, segons les opressives normes de llurs societats bàrbares... Bon començament de novel·la, em deia ara mateix...
—«Putes i salvatges...» Saps què em va dir, la dona, ara que en parlàvem. No gaires mesos abans no ens caséssim... Em va dir, «No saps que fui puta?»
—«Què vol dir “fui”, que li demanava, fent-me l’innocent, com sempre.
—«Vol dir que fiu de puta», diu.
—Dic, «Això ja ho sé, dona; em referia a aquest “fui”... Si és un “fui” molt estès, o poc o gens... Ço és, si fores puta enllà de l’horitzó del temps, o ho fores fins fa poc, o ho fores fins diguem-ne de tan a prop com ara demà... És a dir, si encar n’ets... Si encar en fas... Si és amb aquest treball que has poguda fer fortuna...»
—Fa, «Puta ho fui efectivament fins ahir, fins ahir on benauradament no et coneguí», menteix.
—«Ah», que faig, incrèdul.
—«Què te’n sembla», fa. «T’avergonyeixes de mi?»
—«Gens!», emfàtic que dic. «Al contrari, vós!»
—«No ho faré més, si no ho vols», em diu, el seu alè prop l’orella encetant-me delitosos tremolins.
—I trempant responc, «No, no; ho faràs tant com voldràs, i és clar que sí! És així com et veig més activa i meravellosa, superior i desitjable, escultural i muscular, coratjosa i enèrgica... Com més d’homes et vulguin cardar, i encar pagant fort, més vàlua com a dona adorable, vull dir, que això vol dir que tothom se n’adona, del que vals, com a beutat extraordinària, única, sensacional...»
—Això vol dir que aleshores encar trempaves... Pensava que deies que érets donzell i assumia que...
—Erròniament, company... Sempre he trempat i sempre me l’he pelada... Potser no pas sempre... Però diguem-ne assíduament i sovintejada... Això... És molt dolent per a la salut no pelar-se-la mai... Això ho saben els monjos i tots els qui fan vots de castedat... Si doncs no es volen morir massa aviat, és clar...
—Vas molt ben informat...
—Prou cal, per poc que vulguis durar al món... Però saps què? Ara que hi pens... Tornem al vailet abandonat... A l’estront trobat al fons de la cagadora...
—Ah, i tant, el cagallonet desvalgut... Pobrissó, qui sap a les eriçades urpes de quin maleït torturador no espetegarà...
—Desvalgut, re. Molt espavilat, molt murri, molt garneu... Un noiàs qui era un goig de veure... Un Eros de Praxíteles fet carn... Una carn bruna i dura... Llambresc ballarí qui llisqués pels orificis...
—El vailet féu sort, aür, oidà, tira xanguet! Un Dickens com déu mana.
—Un matí em passejava pel veïnatge... I un jove elegant i ben format... Qui no sé pas què venia... Quina enganyifa per als supersticiosos... Imatges sagrades... O ninots d’ídols per als ximples, com dèiem... I relíquies i remeis de bruixot... Em semblà reconèixer’l... Li vaig dir... «Oi que ens coneixem?»
—Em va dir, «Oi tant!», mes era segur que no, que només ho feia per a fer-se’m fictament amic i vendre’m alguna de les seues porqueries religioses...
—Li vaig demanar, «Com et va anar? Saps que et vaig trobar abandonat i et vaig lliurar a unes dides i llevadores qui eren al parc infantil, i segur que et van tractar d’allò més amorosament?»
—«Oi tant, hi havien cavalls blancs al prat verd, me’n record, perfectament encantat... Imatges bucòliques així, cada dida ni llevadora una altra Io en la meua imaginació d’infant superdotat. Com sabeu, Io fou la nimfa qui en Jou transformava en vedella, si la seua malcarada donota Juno se’ls atansava d’esquitllèbit mentre, lúbrics, es rabejaven (la nimfa i ell, molt cardador, com tots els déus antics) vora el riuet. I aquelles vaques al parc duien a les pells, només descoberts per jo mateix, arcans mapes de tresors abscosos a les selves malaies... Tret que llavors, enmig de la felicitat més pregona, una crisi existencial m’arrapava la gola...!
—N’hi ha qui no ens n’hem desempallegat mai; la crisi que dius ens dura tota la vida...
—Em demanava esmeperdudament què hi feia tanmateix enmig d’aquella gernació suada i estrident! Amb el mateix neguit de la llevadora qui desesperadament, algun camí angoixós, no fos capaç de trobar entre els plecs de qualque panxa superlativa els plecs enigmàtics del cony de la qui fora imminentment partera, m’havia insubordinat com cap prou transgressiu capsigrany, i un cop fugit pels ben trepitjats horitzons del cossi d’escombraries on els humans vivim, sense lleixar pels ergs cap traça argentada de llimac, ni entre gebres i rosades empremta que em traís, com ara sospites d’oïssos ni d’estufits o pedretes d’espinada, o escrúpols de cap altra turbulència fisiològica més o menys diarreica, llucava al lluny, entre tintes d’arxipèlag, bo i tractant encar d’escatir on hauríem de plantar l’estaca, compreneu?»
—Una biografia força típica la teua, minyó.
—Una biografia de geni polifacètic i crismat pels poders celestials... Un original ja nat, per la gràcia del senyor dels dons i les gràcies, sense pecat original ni re de lleig, tot net i pur, i impol·lut i verge, com ara, com sempre... Un miracle, pràcticament, no diríeu?
—Home! — li deia, i me n’estava d’afegir allò que de debò pensava: Que comprenia que algú nat al fons d’una comuna plena de merda era natural que tingues ambicions i il·lusions de grandeses; sí ves, som així, els imbècils humans, però aquell xicot, a poc a poc, entre poc i massa! Car continuava...
—«Veig que a cada cantó hi ha, banyats per llums grogues, un aiguabarreig d’espectacles oberts; que hi ha, a la dreta, aquella dona massa vella, amb la seua cara tota degenerada per dues màcules brunes, la qual s’amaneix al suïcidi, això segons ens assegura la veu ronca del repel·lent anunciant, el qual ens diu així mateix que és “metge” i que doncs serà ell mateix qui vigilarà que el suïcidi de la vella sigui prou com cal, ço és, prou espectacular com cal. La vella, una de les dides a qui li toca el retir, ho té tot a l’hora: Una cadira de braços tota embolicada amb un fi vel negre serà el seu indret de mort: S’hi asseurà, i amb una cordeta a la mà estrebarà el gallet d’una escopeta que hi ha falcada davant seu i el canó de la qual, a uns cinc o sis metres de distància, precisament se li encara: El tret esclatarà, i llavors el projectil li foradaria el front si tot rutllés com hom ha doncs pretès, tret que el grotesc “metge” hi fica ara l’emoció: “Ull viu!”, criden els altaveus, “que el projectil, senyores i senyors, es pot desviar, i per comptes d’assassinar la molt negligible nugatòria anciana, pot fer-li només això o allò, un dallonses qualsevol, nafrar-la lletjament rai, esguerrar-la, eixorbar-la, desfigurar-li encar pus la carota, oi ca? — ha-hà! — car què en sap hom! — o fer-li un melic nou, projectar-la belleu a tres quarts de quinze, vós! Així que ull viu el venerable del darrere, que qui rep, rep — i qui rep, projectil o vella, per rebre, i pel fet d’haver rebut, li passarem el rebut d’un enterrament de trucalembut, sense més tribut ni tururut!” El públic, escàs, tanmateix s’esclafeix, on el “metge” sembla que amb allò rai que hi frueix, que hi frueix tant que potser se li embrutarà la lluent carranxa de sobtada fumosa lleterada, on la gent encar se’n riurà pus descordadament. Aquells ridículs pantalons rosa, de llustrins claferts, un projector de fortes llums ara blanques adés vermelles, acompanyat d’uns molt irritants grinyols de la dissonant orquestra, se li haurà estampat a la taca que creix i creix desmesuradament...
—Tot això hi veies al parc?
—I més, molt més, sempre de la màgica maneta de la molt santa llevadora qui benignament em roplegà...
—Ah, una altra bona dona amb un cor d’or...
—Petit i tot, ja era (sempre ho he estat) molt pudibund, com el senyor mana. Quan vaig veure allò, aquell inici de disbauxa, disgustat, he tombats els ulls a l’altre cantó, a la meua esquerra, on una colla d’esvalotadors mig trompes, i molt acolorits i fastigosos de roba, bo i etzibant una cridòria de caldeu, anaven darrere un pobre escarransit vedell xurmer: El torturaven de les formes més cruels, a la faisó “of those dirty cowardly creeps, whose asses are always in an uproar of terrible pain”, diuen (érem a Saint Louis, al Missouri), enmig de les riallades, els altaveus, els quals llavors avisen que, vist que el jònec no pot ja dir ni fava, hom haurà de burxar-lo amb punxons fins que no es mori d’una puta vegada, i que qui li foradi primer un ull i el mostri al públic al bec del seu punxó, s’enduu un petit premi, on ací la podrida gentada exulta i s’atansa encar més al ròdol... Són espectacles repulsius, i les musiques i les cançons cacofòniques m’eixorden; el cuquet de l’orella em vomita malvestats, i la pudor insuportable de la voluda m’ofega, i ara a l’angúnia s’hi afegeix l’angoixa: El cos tot afetgegat per cossos i cossos repugnants qui cuiden escanyar-me (cordons, només soc un nadó...!). Com un boig, amb totes les forces, un altre Hèrcules al bressol, m’he ficat a empènyer a tort i a dret, fins que per sort m’he trobat darrere les esquenes massisses d’uns homenots gegantins (uniformats, no cal dir): M’hi arrecer i hi he empès amb tota la fúria, com si són (ells) mur que, movible, avançarà a repèl, i llavors, ei, efectivament, de sobte el tap de gentota contrària del nostre davant es desbota, i sortim els homenots i un bon grapat de nosaltres (inclosa la benemèrita llevadora) disparats cap on es pot finalment respirar, i com cridem de joia, alhora que, com ara estorts de cap càrrega imponent, continuem corrent, corrent, i cada cop, com més anem, menys som: Qualsque boldrons escadussers es dispersen per foscs carrerons laterals d’avinguda altrament atapeïda i plena de llums, la qual, nogensmenys, amb l’embranzida que hom porta, la inèrcia del fugir, a poc a poc s’ha anada tornant carrer pedregós, aombrat i tèrbol... Veig aleshores que certs escamots d’escàpols s’han anat reunint en colles semi-secretes. Si n’hi ha qui només, bo i rient i fent tabola, fumen i ensumen negres substàncies prohibides estranyament flairoses, d’altres, greus, comploten revolucions. Isnells i brutals, de racons oblidats, n’ixen saigs qui, amb baldric i buirac, i armats fins al plomall, o bé tantost els ensibornaves o se t’enduien d’ostatge lleu mort; lleu et tapaven els ulls amb un drap negre, lleu et lligaven de peus i de mans, i no saps on t’emmenen, si a cap tàvega o a quin camp de martiri (com fidel cristià sempre martiritzat injustament), i au, mentre dubtes, lleu ja t’han etzibat un tret al cap, lleu ja t’han llençat a cap clot, lleu ja s’espolsen les grapes... Arrapat al molt poderós coll de l’animal, tot de tendons i de músculs, sobtat cavall bru (no pas blanc en prat verd aquest camí, car mentrestant, en la vida desèrtica i selvàtica, he crescut de valent), en sobtat cavall bru, doncs, en desert de nit, tombes rabent la cantonada i hi ha finestres reixades a ambdós costats del carreró estret. Hi han mans esquelètiques, blanques de fòsfor, agafades fermament als barrots, com si ets avançant en passadís de presó. Hi carranqueges tan arrupit com pots, enmig clavat perquè cap espectre no t’enllordi. Fas veure que ni hi ets. No participaràs mai més en re de satànic ni diabòlic. Tard o d’hora, fent prou bondat, seràs víctima molt agraïda del miracle. A cap aplec, ni convocació, ni conxorxa, ni timba, amb saigs de lleure qui juguen als daus amb els ossos dels morts, ni enlloc on siguis o no siguis mai convidat, no hi faràs cap. Romandré ombra qui s’esmuny, equidistant, esperant belleu que es llevi el jorn i pugui fotre encar el camp, i llavors, cordills, vós, com me n’allunyaré, no m’hi enxampareu mai pus, malparits!
—T’havies emancipat heroicament, comprenc, i et felicit, bon bordegàs.
—Ara que hi som, i ens entenem tan bé, no em compraríeu un d’aqueixos amulets de la bona sort, beneïts per l’infal·lible pare sant, no cal dir. Operen miracles a balquena.
—De vudús i de tòtems i de ximpleries d’aqueixes, com comprendràs, ja n’estic ben de tornada, i francament tip. A part que és un insult que hom se’m pensi que soc tan ruc. Hauràs d’enganyar’n un altre. És veritablement insultant que m’ho vulguis fer a manguis, algú qui t’estalvià que, buderol desvalgut, et neguessis en les circumstàncies més metafísiques, vull dir, mefítiques ni adverses. Prou sé que no serveix de gaire dir la veritat al món. Que és més fàcil viure com si t’has jaquit enganyar i així pots tu mateix anar enganyant, trampejant la vida pel que romangui de distància. Però eu crec que més val callar que no pas esbombar mentides tan injurioses. Per al bé del teu esperit i per al del proïsme. D’acord, entesos. Admès, que ningú no et pagarà per dir la veritat. Et pegarà, això sí, i àdhuc t’occirà, i et vilipendiarà i et tractarà de maligne i de drap brut, i de font de putrefacció... Però també potser algun dia un moviment heroic s’hi ficarà i... Prou caldrà tard o d’hora estroncar la tràgica pantomima...
—No em confonguéssiu ni em temptéssiu maliciosament, bon home, no us servirà de re; soc un creient autèntic, ho duc a la sang, m’ho diu l’ànima, soc un dels elegits, hec i haig lloc reservat al paradís, segur. I si em dieu que el meu talismà sacrosant és una enganyifa, qui insulteu sou vós — a mi!
—No perdis el cul, minyó, calma i ensenya-me’ls, bah, si vols, els teus jujús... Vejam quin aspecte no presenten, els meravellosos objectes... A quant dius que no els vens...?
—La llevadora qui m’assistí, ella qui coneixia com ningú el miracle de la vida, car prou deslliurava infantons a tentipotenti, i sabia que la vida és el regal més soberg ni esplendorós que el senyor no ens fa, que néixer és el miracle del senyor més espectacular ni meravellós...
—Senyor, senyor... Quin senyor? El senyor de les mosques, i els escarabats i les larves de la corrupció inapel·lable dels cossos?
—El senyor del miracles, no tergiverseu! Sou malvolent!
—Parla’m dels escruixidors amulets, o jaquim-ho córrer, minyó.
—Són uns anyells del senyor, vull dir, uns anells que ajuden a viure molts anys i així mateix asseguren al portador les portes franques del paradís a l’hora benaurada de la mort. Són fets, per mans angèliques i doncs divines, del budellol i el mariot, el budell culà i entrevins circumdants, incorruptes de sant Tortu Ós i sant Viri At.
—Els budells culans, és a dir els rectes, del senyor Ós i el del senyor At, ja ho veig.
—No, no pas els budells culans — el budell culà. Car per un altre miracle potentíssim del senyor, compartien, sant Tortu i sant Viri, el mateix budell darrer. Eren, per un cas extraordinari de la bondat divina, “siamesos” solament d’aquell òrgan molt essencial. Potser (segons els metges més eminents) el més essencial de tots. El recte de la recta vida.
—Ara sí que em voldria... Només ens mancava això! Un recte compartit. Un altre monstre únic de la natura!
—Ni monstre ni natura! Sigueu respectuós com cal amb les coses sagrades, us dic! Voleu dir, en realitat, i molt respectuosament... Un altre grandíssim miracle del senyor.
—El senyor Nat. El senyor Nat Ura.
—No sabeu re de la història sagrada. D’ignorants, el món n’és encar ple. Amb el nostre devot apostolicisme sacre, ja hi arribarem. Si ho vol el senyor, rai. Ben lleu fet. Xst! Escolteu-me, calleu un segon, si us plau... Ara ho entendreu tot. Si mai aneu a Mortimer, a l’Ohio, hi ha una esglesiola amb el quadre molt venerat pels pelegrins de tot el món. El mestre Mortimer Alclott, qui signava les seues obres mestres Morty Alclott, és clar, va pintar-hi la gran aventura volguda pel senyor. Hi ha les dues mares verges, de fresc arribades a una rònega establia al voltant del vilatge petitíssim, el llogarret negligible de Nappuq, al reialme del mitjà orient que es deia bíblicament Pepparia. Hi convergien una nit fosquíssima, l’una verge joveníssima vinguda del nord, l’altra del sud... I vejats miracle únic! Fou aleshores que pogueren ensems donar a llum, ficar al món, tant el sant, pre-ungit, fill de l’una com de l’altra...
—Sant At i sant Ós.
—Precisament! Sou bon deixeble! Sant Viri i sant Tortu, els quals, per les inescandallables voluntat i saviesa divines, no hagueren mai poguts néixer separats, car eren, com dic, i diuen les infal·libles — car revelades — cròniques sagrades, bessons “siamesos”! Oi? Si hom no se’n fa creus! Si hom no cau de jonollons... Si hom no té l’ànima empedreïda i potser ja no hi ha remei...
—Compartien el mateix budell culà, tot i que venien de verges diferents qui no s’havien vistes mai, i... Tens raó. Admirable de totes totes, tu... Per a caure-hi d’esfínter, com dius!
—Oi que sí? Fins vós mateix, un miserable incrèdul, condemnat segur a l’infern ben lleu, no podeu sinó retre’us al poder invencible de la meravella del senyor omnipotent! Reconegueu-ho d’una vegada i compreu l’anell beneïdament eixarreït! Encar hi sou potser a temps! I us faig a vós un preu i tot! I atureu, si us plau, de riure-vos-en! Sapiguéssiu, dissortat, que el mal ensabonat Savon Àrola i l’esborronat Boro Nat, el cavaller rovellat, refusaren, tant l’un com l’altre, els anells divinals, i en feren befa, i s’esclafiren cridaners, en sabre com els feien — ni de quin objecte incorrupte, i doncs diví — els àngels al cel, i és clar que de mantinent el senyor (com fa amb tots els malastrucs qui no respecten degudament i prou dogmàtica les imatges, i els llibres i texts, i sobretot els objectes sagrats) els castigà; fulgurant, els fulminà. Sense saber com, tot d’una es guaitaren tombats en amor tràgica, se saberen malfadats amants, sense possibilitat d’unió sacra, i s’entengueren encontinent per a suïcidar’s ensems. Prenguérem ambdós la mateixa quantitat de píndoles contra el cor (una grossa de píndoles si més no cascú), i es begueren senceres sengles ampolles de conyac, i jagueren junts damunt la vànova del mateix llit, nus i enllaçats, fent obscenes manetes, amb carones de beneits, atenent, endreçadets com bons minyons, l’arribada de la gruada mort. La mort arribà i s’endugué en Boro Nat, i en Savon Àrola es desvetllà i veié son companyó difunt, i se sentí, com ho diré, quiti d’aquell flagell angoixant, anguniós, piramidal... I volgué, diabòlic, esquitllar’s de l’entesa, i tanmateix rebé un llamp del senyor a la coroneta mateixa... I ací els texts sacres divergeixen lleugerament... El dogma encar una mica estrafet, vull dir, no prou pastat, ni acceptat doncs per cap dels sínodes, dels com se’n diu, concilis... N’hi ha qui relaten que la benaurada mort arribà i s’endugué en Savon, i en Boro Nat es desvetllà tot solet i plorant... O àdhuc que la mort s’absentà aquell moment per causa major, i es desvetllaren intactes ambdós, i, penedits, compraren immediatament l’anell miraculós... O àdhuc, vós, que ambdós moriren d’espetec... O...
—Saps què, Mec? Veia que se’n cansava, ell i tot, amb la brètola xerrameca. I que de vendre’m, a manguis, re. Essent com soc de tarannà immensament generós, compadint-me’n, me’l vaig treure del damunt dient-li, en l’educat comiat meu, que records a la llevadora màgica, si encar era viva, és clar, i que passi-ho bé, que no podia ajornar més la meua pecaminosa visita a la concubina de torn.
—Doncs, carall, noi, Tit, no sé què dir-t’hi... Ara, sí que et sortia al capdavall bordet, el fill cagalló — un fill tan “especial”, d’un verge i tot!
—Oi? Ni que te’n fotis. Ara que... Què se’n podia esperar, atesos els seus preliminars...? De la clandestinitat de les clavegueres, no n’ixen mai gaires de bones, d’emancipacions individuals, ans al contrari, pler de malaptes concepcions en resulten, qui continuen, com veus, d’omplir el món amb llurs falòrnies del dimoni...
—Per tangents i d’altres diverticles rai, sempre acabem fent indefectiblement cap als mateixos acostumats bordells. En fi, si encar hi som, ja ens veurem demà, que avui, com deies, ja es fa tard i vol ploure, Tit; au.
—Au, au.
—Au.


(>>>)


20. (Faulona que s’esdevé a Nappuq, Pepparia, reialme del mitjà orient.)


No gaires jorns ans el monstruós daltabaix que quaix ho extingí tot, passats els garatges-bar i els altres mercats, on, sots amples pudents ombrel·les, aquelles llordes donotes hi venien peix i marisc de tota mena, a l’estadi, o belleu vull dir l’amfiteatre, on hi havia els actors (o gladiadors? o consciències?) qui hi feien llurs rucadetes de cosons ximplets, els de pus enrere entre la terregada assistent, qui no filustràvem de l’acció com qui diu res, allargàvem el coll o fèiem veure que l’allargàvem, car allò que hi havia sobretot eren tocaments més o menys d’estranquis, amb l’afegitó neguitós dels infames lladregots de tostemps, bo i ficant urpa on menys calia, i rebent per comptes, si hom els enxampava, un parell de braços trencats, sots la feliç aprovació si més no local dels qui presenciàvem el cas.

—Qui hi pica de peus?
—Ara t’ho dic: ningú. Tots ho trobem aplaudible ni plausible d’allò pus.

Amb els seus disset anyets, hi havia anat acompanyat de sos dispesers, l’homenot bast i incongruent, la seua dona esquelètica i minúscula, qui l’homenot brutal ataconava de valent cada nit, i la petitona de llurs trenta-sis filles, una noieta d’amb prou feinetes vuit anys, amb la qual com qui diu el protagonista s’entenia força bé, car tot just aixecar’s ja li venia al llit, i sovint se li masturbava, fregant-se-li (sondrollant-se-l’hi) la flairoseta fufeta al nas.

Son nas, pobrissó, beneit, ella se’n repleveix cada matí; i el reu tostemps amb la seua carona de cony, el nas tan ensinistrat prenent aparença indubtable de pipeta de xona, o àdhuc de no gens erèctil i doncs fal·laciosa xil·la. Mal despert, creu que somia truites de cony, vull dir, cony de truites: «—Die Zimmer in meinen Träumen sind nicht zugänglich. Ni qui gosés entrar-hi, al misteri ominós de les cambres dels meus somnis, com se’n tacava tant que cuidava engolir-se’l la ubiqua amèbica llefiscositat.»

S’escau que en aquella avinentesa també sa provinciana mare, qui el visitava de lluny, no hi fos, a l’esdeveniment esportiu (o teatral? o què? mortuori?).

Aleshores (me’n record rient) s’esdevingué una diversió diguem-ne espectacular, molt més espectacular que no allò (la funció? l’esplai? el partit? la guerra?) que hi devia tindre lloc lla baix, a l’escenari (o a la gespa? el fang? la sorra?).

Tant se val. Un acte teatral que hom podria anomenar: N’hi ha per a sucar-hi conys.

Els protagonistes de la peça hi serem la noieta (sucoseta), ma mare (balbota, de fadesa tothoreta reu), el tit (ço és, el criminal!), el (típic, repel·lent) cap gros de la bòfia, i el jutge (excepcionalment, per un cop) imparcial. Comparses a manta, això rai, no miréssim prim.

Es veu que, per coses de tirada habitual, com qui diu gairebé d’esme, avesat a acaronar-l’hi, acaronava doncs distretament el conyet de la noieta.

Un cap gros de la bòfia em clissà i començà d’esgargamellar’s que:

—Quin crim, quin crim, quin crim més imponent, jotflic, manoi, oidà, i tant!

Com tots els maleïts espietes oficials, amb uniforme o sense, acostumats a plantar d’esquitllèbit propagandes cruament mentideres, i llavors són ells qui se les creuen, sovint escaient-se que són ells mateixos els únics a caure a llur propi parany, ço és, a creure-se-les, com dic, fil per randa, mes no pas per això ells menys tretze són tretze, aferrant-s’hi com a ferros roents, i volent fer pagar a tothom, sigui qui sigui, el primer o el darrer, tant se val, la duríssima, sovint terminal, mai condonable pena; el gros de la bòfia començà d’acusar’m d’actes contraris a la constitució, i a l’honor i a la moral i a la pàtria, i a tota altra merda militar del moment.

Va dir que m’enxampava en flagrant delicte bo i ficant la mà al cony d’una menor molt menor, ui, molt, molt!

Tothom encontinent amanit a com se’n diu, a linxar’m, espectacle encar pus collonut, vós!

Tret que de primer calia demostrar la cosa, va dir un jutge imparcial qui s’esqueia (una altra bona casualitat teatral!) de trobar’s pel veïnatge, pels environs, cavà? Es va treure la carrinclona coroça (o com se’n digui d’aquell barret ridícul i fastigoset de jutge, amb farbalans i ruixes, i brodats xarons), i a sota, cosida, hi havia efectivament l’etiqueta que l’acreditava, i tothom de l’astorat veïnat caigué de molts breus genollons, no fos cas.

No fos cas que els caigués cap dictamen que els incriminés més que ja no n’eren pel fet d’haver fotut el pecat inexpiable de néixer.

—Em cag en l’olla; ho demostraré fàcilment, va dir el cap gros, —Porta la mà, criminal!

M’engrapà la flasca mà qui adés joiosament furgava la fufeta de la petitona i es ficà a ensumar-me-la.

—Ah, digué, de triomf farcit com de llardons, —Pudor de conyet d’infantona calenteta, vull dir, d’infanteta calentona!

Vaig pujar llavors a les taules, on piulí: —Senyor jutge, est hom... est foll... Est hom n’és, foll! Afoll... Son cervell, afoll!

I el jutge dictaminà: —Redeu, el reu raó rai!

I el tit: —Quines poca-soltades de congriar-hi, cavà?

I el bòfia: —Ara ho demostraré, reputa, collons! Nena, porta!

I li anava a ficar els dits al conyet, pobrissona, un homenot fastigós i groller, no pas finet i curós, i accepte i comcaleret com el tit, i ans no s’hi llencés, que crid: —Mos dits puden a cony, prou ho reconec, mes només els ficava al de ma mare, ací present, molt honorífica senyoria! Veu?

Ma mare cap plany. Només féu un somriure leporí.

Qualcuns datspelsés entre la massa ignara, remugaren, on intervinguí: —Cap escàndol, ep, vós. Recordeu d’on vinc tot sencer; què és una mà burxant el cony de ta mare quan no fa així mateix poc gaire hi has eixit de cap i tot? No fotéssim. De cap, senyories, de cap! I amb tot l’aparell genital penjant! No cardéssim cagarel·la, ca, vós? Prou romanços, cavà? Que ja ens coneixem.

Cap perill, nogensmenys, car llavors, per a comprovar si fos de debò cert el meu àlibi, la meua excusa extemporània, el bòfia matusser què feu? I molt matusserament? Doncs enfonsà els dits de la mateixa mà d’abans també al cony de ma mare. I digué que no, que no, que no era la mateixa pudoreta; que aquesta pudor era molt més fortota que no havia estat abans aqueixa.

Mes els jutge jutjà, després d’ensumar’m la mà i ensumar la del pelut bul, i la seua pròpia, per a ésser més segur, en acabat que també l’enfonsà al cony de ma mare, que ara calia per a ésser segur del tot, enfonsar les mans de tots tres al conyet de la menuda, on tothom (els assistents molt meravellats per l’enigmàtica pregonesa de la laberíntica ciència judiciària) féu: —Oh! Oh! Oh!

Els tres ens ensumàrem ensems els dits mútuament i recíproca, ara tu la meua, ara la seua, ara la nostra, ara la de no cap diguem-ne jurat qui hagi comprat peix recentment o menjat un entrepà de pegellida o cap altre marisc — i el resultat fou que allò dels conys i llurs pudoretes no hi havia déu qui ho destriés, i que davant el dubte irrefragable hom m’alliberava unànimement de tot retret.

Així amoroseix la clientela limítrofa el molt deny senyor jutge: —Un reu condonat sense pus aparat teratomatós. Apreciéssiu el miracle, capsdecony! No durarà... Anc no dura, cap miracle... Ai no, malaguanyats, merda!

On el públic es des-esbalaeix, i es desembalbeix i ens aclamava tots plegats, l’elenc sencer, i als jugadors (o actors) (d’allà baix) (qui sap on paren ni que hi foten) no gens.

És clar que cap plany així mateix poc de part del tit. I ma mare la farta leporinament somrient, i la moribunda dispesera redubtant l’atans inexorable del tacó més gros de tots, i la noieta escaldadeta demanant a cau d’orella (totes aquelles tèrboles suspectes insercions!) que li fiqués sots les faldilletes pomadeta d’aquella desinfectant que totjorn duc no fos cas a la butxaca, i el bòfia empegueït anant-se’n escuat a suïcidar amb un tret a la coroneta a cap rònec racó de barri de bandarretes.

Car carallot no havia pensat prou ni havia estudiat a la facultat (i així cap bordellevat de metge inic no l’albardà) i no patí doncs la facècia del maleït metjarra de torn qui, típic, t’ensarrona, com dic, alhora que et diu que “cal haver bon païdor a part de bon ull”, i, bo i endinsant un dit al bací infecciós i clafert de merda de cap malalt molt malalt, es llepa l’altre davant els ingenus aprenents, qui llavors fem (fan, fan!) el mateix, és clar, car no volen pas cap mala nota, mes amb la cagada, llas, que ho fan tot llepant-se (ells!) el dit putrefacte, ecs!

Ho resumia el jutge amb carota saberuda per a enlluernament general: —Si l’inepte ans fal·laç inspector hagués ficada de primer una mà a un cony, i llavors l’altra a l’altre, encar com aquell, vós; hom hauria belleu volgut fer’n mig cas. Mes quin tros de bul més dissortat, ell mateix enredava la troca, embotint la mateixa mà a cada cony. Xut, xut, xut; xut, xut, xut! — tocant l’ase mant camí, enllestia i explicitava palesament la sentència.

A part, és clar, que el jutge d’imparcial no pas gaire; a l’inspector d’anys que d’amagatotis es veu que l’hi portava votada, i avui verament de quina faisó més elefantinament elegant no el trametia a fer’s repicar definitivament.

—Un argument jurídic, diu ell mateix com a llevants de taula, en acabat del magnífic tec retòric de què ens fotia gaudir, dels pus tremends enlloc anc oïts.

I entre els assistents, els més vius ja en copiàvem crosses de paperet que duríem d’estranquis enganxades sota la màniga per si de cas mai fos cas que les vel·leïtoses autoritats del moment no ens volguessin interrogar de qüestions així mateix si més no tan arcanes com aquella.

Impudent esteta, l’home qui llig crida a l’aplec amb un rot, no li feien gaire profit els cogombres, i troba que la saba de l’atmosfèric califa (un arrière-goût de sperme chaud) és verament verí.

Vultúrids hi estrafan els crits dels corns, i els caçadors anem de bòlit — ara sí que l’hem cagada tots plegats. No sabem d’on vindrà el tret que ens occirà.

Mentrestant, més ençà, el bon estruç, no li costava gaire de pair, ben a poc a poc, mos a mos, el metge, ara ben trinxat a cops de falcata i de ganivetàs, i adés idolatrat per tant de salvatge pel seu esoterisme funerari que els jaquia atuïts, i claferts alhora de melangia i de vaga esperança que, tanmateix, qui sap com, el desclòs misteri irrompria amb gran to, en llurs esperits enderiats, aprés múltiples assaigs durant mil·lennis, i la llum així encesa els duria amunt i d’espetec, si fa no fa, ascendien a una realitat més impossiblement entenedora, pobra gent.

I llavors pel cel ominosos hi volen, voltant, els voltors, i senten sentors de podriment i s’hi atansen adelerats...

Dejús, la molt encetada carronya del metge els saluda complaguda... Ara adquirirà nova carn... Ara ressuscitarà amb ales!

L’estruç no ama gaire allò corromput o fètid, així que rai, car de tota manera ja se n’anava, saps? Espectres elusius, les ombres dels voltors li fan una certa angúnia; hom albirava doncs que potser calia fugir dels imminents epicaricacs (els trinxeraires a l’aguait). Així, pausadament, ell qui sí, xapescava enllà, desert avall...

Paint, paint, al bell mig de les distàncies del desert aparentment infinit, s’ha ficat a discórrer. Es diu: —Confegeix, noi, mots inèdits per a dir coses que són incomprensibles amb els mots que duen ara, mots que han esdevinguts putrefactes i ossificats, i no poden doncs donar idea de la cosa, tret que la cosa sigui totalment incopsable, en el qual cas no hauria de portar cap nom, car el nom que porta és façana que amaga una mentida i una impossibilitat, és a dir, és una impostura que només et rosega i fa malbé el pensament, i que cal rebutjar de totes totes. Anorreéssim doncs el mot inútil d’“infinit”; no pot haver-hi re “infinit”, és un cercle viciós generat per un cervell envaït per una força maligna. Com en direm doncs del concepte buit dit erròniament “infinit”...? En direm... Anava a dir el mot, i tanmateix me n’he estat. Car l’hauria d’explicar. I quina mandra ara, mig endormiscadet, haver d’explicar què hi ha dins un mot que és buit! Hauria d’explicar què és el buit, i allò em portaria a explicar una infinitat de mots buits. Una infinitat...? Quantes d’infinitats fan l’infinit? Vet ací una definició: «L’infinit és una infinitat d’infinitats». Ara ens entenem. Una infinitat té principi i fi. Si l’infinit el fem amb una infinitat d’infinitats, vol dir que l’infinit és una cadena constituïda per un nombre de baules de mai no acabar, mes que s’acaben cascuna d’elles individualment, això sí, on l’infinit no fora sinó un període de quelcom a l’univers, quelcom que, com l’univers mateix, no és pas que no comenci ni s’acabi mai, sinó quelcom que es va repetint de maneres diverses, sempre naixent i morint, i mai idèntic a ell mateix, i doncs l’infinit no existeix; existeixen els infinits, i això sí que ho comprenem. Tot ha un inici com tot ha una fi. I au, per a avui plegarem. I ens quedarem tan tranquils.

Tot això és alta filosofia, es diu. Ha pensat si potser, si encar se’n recorda d’ací una estoneta, no ho hauria d’escriure a qualcuna part. S’asseu a l’ombra de cap duna, i es trau tinter, paper, ploma, i os de sípia de la butxaca. De sobte, ara que s’amania a escriure... Sents esborronat que del seu bec impiu s’estimba damunt la sorra bullent un gros renec! La consciència encontinent el repta: «—No pots pas blasmar la sípia, gamarús, si la ploma cal·ligràfica és rovellada i bruta! La sípia (pensa-hi!) se sacrificà justament perquè la teua ploma fos ben lluent i neta. Tota la culpa és doncs teua! T’hauràs de suïcidar... per a reparar el pecat que li foties suara... T’hauràs de suïcidar com es suïcidà ella per tu, això si de debò vols rescabalar-la, reivindicar-la, dignificar-la, desagreujar-la... Fes-ho, fes-ho, ara mateix! Per tal que, en acabat que tan injustament no la vilipendiessis, pogués doncs replevir-se’n, de la seua dignitat per tu tan volpellament nafrada, pobrissona!»

I la sípia al cel de les sípies assenteix. «—Les sípies no som pas menys persones ni sobretot pitjors que no sou els estruços!» diu.

“Noia, fas molt bon teatre”, l’estruç li diu a sa consciència. I llavors li recomana que s’ho prengui amb calma, que no s’escarrassi dellà d’allò que és raonable, per tal que no s’espatlli en quatre dies, i que, per tant, per a dosificar-se, que despatxi cada vegada només unes unces de desig i prou, sense excedir-se’n gaire, ni desficiar-s’hi, i doncs fer-se malbé, pobrissona, massa. Car durar és guanyar. Car la seua consciència verament és molt puta.

Puta i comediant. “Molt agraït, molt agraït”, deia a tothom acabada la funció, i massa haver-ho dit, o potser perquè se n’adona que hom la victoreja de per riure, acaba dient, amb més raó, “molt agrit, molt agrit, molt agrit...”

Tant se val. Un sord esclat d’aplaudiments l’acompanyava pertot d’on se n’anava. Tret que no volgués dir allò, potser, evidentment, que quisvulla que l’aplaudís, l’immens goig era seu de veure que la seua fètida presència a la fi s’absentava.

Cal dir que fou un cony rebregadot, el seu, sempre refusat pel qaïd, per l’emir, pel soldà, pel califa...

En canvi... Cent conys iridescents de clítoris titil·lants penjaven (recorda-te’n) de l’arbre de nadal del nefand emperaire barbamec i fofo. L’emperaire Sensoli, el del sensori malmès i la maquineta morta. No pas que mai l’hagués tinguda gaire viva, la maquineta del fotre, sempre espatllada, incapaç de fendre un himen per tendret que fos. S’ho feia fer per l’especialista trenca-hímens de torn, i llavors, més malament que no bé, ell continuava l’àrdua fatigosa tasca del cardar. Llavors la maquineta se li moria del tot, i les cent verges qui els vassalls li trametíem per les festes del solstici, prou son sapastre cirurgià n’Obstreperí, s’encarregava d’extreure’ls sencerets els conys (a les verges), i aquella era la decoració més admirada per la plebs de tot el reialme qui aquell any la sort els queia de poder assistir a l’enllumenament arbori de l’arbre mestre de la cort, car cert que certs nobles havien així mateix dret d’encendre més tardet els llurs amb un nombre de conys corresponent a llur grau aristocràtic, tret que és clar sempre molt inferior als cent pelats de l’emperaire impotent.

Cal afegir potser que, en societat, el cirurgia palatí n’Obstreperí esdevenia un clown horrorós, de qui l’especialitat era de tallar’s certes estratègiques artèries enmig de la gentada, ficada encontinent en ficte pànic; es tallava ivaçosament les artèries al coll i al ventre, i als braços i a les cames, perquè a glopades la sang no ho escatxigués tot i tothom, i com se’n reia roncament llavors! Res no els era tan divertit, ni a ell ni a l’agraït emperaire, d’on és clar que rigorosament ho fos també per a la plebs en pes.

I ara moixoni, nois, que ací comença el bo de la història. Una vegada, un dels anys on l’emperaire i els seus comptables àulics comptaven les verges, es trobaren astorats que n’havien al calaix no pas cent — cent-una!

Qui s’havia descomptat? Que llurs caps no rodin encontinent! Maleïts, entre el nombre de les sortoses triades cent, se’ls n’havia esmunyit, sense que ningú la copsés, una òrfena grasseta i lletgeta qui, tanmateix emprenedora, també volia per a ella els benifets del sacrifici de la virginitat a l’ídol al qual enguany li tocava el benefici.

La noieta, una consciència encar del tot immatura, havia composta i tot una pregària adreçada alhora a l’ídol i a l’emperaire, que començava, si ens estrenyem gaire la memòria, així: “Ton capritx és mon desig/ Ton trepig mon fetitx/ I així fent en l’endemig/ Sitges i tremuges/ Grimpen ximpanzés/ Sense fastig ni escarritx/ I l’embut si se t’encalla/ Príncep te’l desenferritj/ Com Rasputin el tsarèvitx.”

Agrament, els envejosos inútils poetes de palau la criticaren a mort, i son cony fou adverat inhàbil i sobretot indigne del sacrifici.

I al capdavall, exiliada, anatematitzada, execrada, heus. Ací la tens. Ací mateix l’han portada, enmig del maleït desert, els roents corrents del viure (die heißen Ströme des Lebens, en dèiem a la cort els més poètics i esnobs).

Espontània, transcorr la monstressa, amb una llàntia encesa, pel rocallós atzucac. La monstressa és tan lletja i emètica que només ix en nits ben closes i de boira espessa. La monstressa i l’estruç filòsof són estrets amics.

«Quan érem joves, te’n recordes, noia?» Són abraçadets al jaç de pells de fennec, i se n’enyoren, dels anys de la picaó, on potser s’imaginen ara que foren mig feliços i tot.

Jaguts, eren les nostres incòlumes tites estalagmites titil·lants, i damunt nostre titil·laven els vostres indemnes clítoris com estalactites de glaç.

En acabat dels coits, ens trencàvem tots plegats com cristalls. Ens anàvem esvaint, nostres substàncies fugien com fumets, emanàvem vaporosament les ànimes qui prenien les formes silents de pinsans, mallerengues, gaigs, qui, curosos, per a no despertar’ns, partissin de puntetes corriols d’aire envant, vers les maragdines fosforescències d’enjondre, amb vults adolorits, tanmateix, com si sabessin, calmament i equànimes, que aquell comiat era el definitiu.

Amb goles eixutes glopejàvem ofecs.

Impulsius, ens havíem venut el garatge-bar de la cantonada i n’havíem comprat aquell, el nou, més atansat al mig del bulevard — en parlava amb els vells clients del nostre nou bar — res, els assegurava, no haurà canviat — els serviríem com us servíem; si fos possible, millor i tot...

En canvi, als quatre gats de l’antic no els dèiem ni piu; tant de bo, ens dèiem, no fóssim per ells mai trobats, peples maleïts, sarraïns de poble!

Prou els coneixíem. S’havien arruïnats, cascun d’ells, els mostatxos alhora fumant cigars pudents, xarrupant absenta, i jugant als escacs. Hom els detectaria de lluny, i s’amaniria una careta especial per a ignorar’ls completament.

«Perdoneu, no us conec de re; no servim d’això que demaneu; som molt triats i exigents amb el públic; haureu de tornar vestits de gala i ben raguts; la nostra clientela és molt selecta; la finor impera; renecs i mots barroers són interdits; la conversa és altament filosòfica, de matèries extremadament obscures; cal heure atès un cert nivell, potser si us aveníeu a passar un examen...?»

Componia la poetessa del cony rebutjat adients codolades recitades amb sorollets de còdols que rodolen: «Remuguen i reneguen els daus al gobelet/ I a la taverna els brètols bevíem a galet/ No ens aixecareu pus velles camises amb sets/ Ara es paga al comptat no fiem ni als stàrets.»

Cantaven passant els dulers en caravanes polsegoses. «.» Somien truites i es perceben vàgils per esteses cespitoses, ensumen la mar hermètica i ses saxàtils saboroses pegellides. Puden a cony les pegellides, es diuen, paral·lels i ensems, grollers i irreverents.

I s’arrisquen a dir-ne a barrisc i àdhuc de llarg abast. Elefantins, somiem-hi, cetacis, conys, que grimpen, i mosseguen i roseguen i rosten, i n’hi ha pertot arreu, i de les roques n’arrenques cap, i per cascun qui en desarrelis cinquanta-quatre es fiquen ensems a menstruar, tots a una, unànimes.

Fa la grotesca gargòlica poetessa, de lluny, mormolant a l’orella de l’estruç, son amant. «Món de goludams, món de podrides goludams/ Cada bestiota només hi és per a omplir el pap/ I anar fotent els altres tant com pot.»

Els vidres del mur del garatge-bar que s’abocava a l’avinguda eren disposats en escaquer — diagonalment, et trobaves vidres que alternaven amb blocs de ciment. Si a través dels menuts espessos vidres en guaitaves l’avinguda, veies que el paisatge era tot nevat, i que els innombrables vianants i vehicles de l’hora de dinar d’aquell jorn feiner anaven tots de blanc o de negre damunt el fons del paisatge, com dic, tot nevat. Ara, tantost ullaves la mateixa escena no pas a través dels vidres, ans per la porta del garatge-bar te n’adonaves que la realitat era la d’un jorn bellament assolellat i de festa, on tothom anava vestit prou acoloridament i on cada vehicle rumbejava, ben lluent, la seua pròpia color sovint ben llampant, i que d’ubiqua neu i que de figures en blanc i negre, gens, vós, gens.

Braços i cames com circells envolupant emparrats. Enllaçats com amfisbenes en lluna de mel, èxtasis de peus i caps que ixen d’espetec pertot arreu com menys t’ho esperaves, els nostres monòlegs continuen, fidels i sèduls, d’espigolar còmiques elegies. Els diversos pecaminosos delits ni oblectacions ni fal·leres dels necròfils no cal dir si en són, de font impertinent de greus gelosies entre els soferts ressentits estadants al cementiri. Llur frivolitat, bo i massillant lloses tombals o sargint mortalles, no ens lleixen gens indiferents. Les hercúlies falenes de les nostres ànimes en pena ululen tendinoses i els acusen, sorrudes i ben lleu en agonies d’afonies, de transgressions ni turpituds libèrrimes.

«Sabeu qui se’m caga també damunt? Gossos malignes. Gossos bares i proditoris. Cagant i mossegant, traïdors, caragirats, colltorts. Gossos botiflers, amb la mateixa malignitat del verminós xarnec. Gossos malignes de saigs, sicaris, bòfies, a qui, encertat, de vegades prou reeixia de trencar’ls les maixelles a puntades furioses. Escalfador plaer d’haver fet quelcom ben fet. Un dia no pas buit. Osca-me’n una de bona per a avui, si et plau! La bèstia ferotge ensumava distretament pixats i cagades, i de sobte, singlot de llamborda, puntada espectral, ningú no sap d’on ha vingut! Una merda de gos malparit qui ja no mossegarà mai més ningú.»

Ascètic, soliu, amb llengua de llamp, l’home qui llig, l’eremita de les temptacions, pocavergonya fos en bàrbares luxúries amb els monstres desèrtics (estruços, voltors, poetesses, sarraïns, fennecs, mares i filles, cirurgians), creu desconfir tots els altres conqueridors (entomòlegs, epidemiòlegs, egiptòlegs) qui progressen badocament pel seu caòtic arremolinat entorn. Brúfol i rúfol com malson els assalta tot al·lucinant. Sotmesos, sense hesitació, insà, els sacrifica i els incinera i s’hi calfa les nits on només la seua mortalla de setí l’abriga gens. Ha cremats els darrers fulls del poemari abstrús (filagarses de decandit guaitajorns). El darrer full abans de prendre foc li diu, angoixat: «—A la tardor de la vida/ Nie tylko liście opadają/ No sols s’estavellen les fulles/ També ens estavellem sencers/ Som embrions amb crosses/ Qui al capdavall clocpius/ No en sortirem sinó al no re.»

Impàvids, ens n’acomiadem. A tota esdevinença, el plectre de la lluentor la tèrbola tenebror, de regalims de creosotatge i olors de badiella atrofiada, esguerren la clamor de foscor nocturna que ens volia vulpecles (guineuetes) qui fluíem, llisquents i llambrescs, vers el no re del tot.

La matinada tanca el buirac, el matí s’aixeca amb esques d’incendi, i per clons de les mateixes circumval·lacions d’ahir (a rehash of ancient chesnuts), ens adrecem (adreça equivocada) vers la nostra cantonada, a fer córrer amunt les portes metàl·liques del garatge-bar.

Car oblidàvem que ara vivíem enjondre. I això que ens ho havíem jurat manta vegada. Pels invasors assetjats, tanmateix no serem moguts. Tothom altri qui vulgui envair’ns vendrem cara la pell. Els invasors, n’hi ha qui neixen àvols — són els malparits; n’hi ha qui n’esdevenen — són els degenerats. Els tenien ben catalogats. Malparits i degenerats ens aculaven al desert. Car abans de perir potser ens mourem. No fos cas que tot se’ns empitjorés, i és clar que hi ha, o pot haver-hi, si sabem què fem, més dies que llonganisses, on qui tindrà l’alta mà en un futur inescandallable serem nosaltres — i com ens n’aprofitarem llavors!

Futilitat dels tentacles que no hi arriben ni passat-demà. Borinots de sol·lícits sensoris, amb bovins monòlegs, per fressats corriols, sulls i xorolls (uni-orelluts) per solls infinites, amb infal·libles cactus i profilàctics greixos rostits, amb quin capteny nogensmenys no ens captenim! Car som seriosos croats en terra esdevinguda herètica, i pudim a cabra, ceba, i estront. I xiulem misteriosament i secreta com sol·leretes o cruixidells per a congriar ni comonir els massa anys reprimits col·legues, bojament àvids per desbotar, quan l’avinentesa (per una vegada!) se’ns presenta on l’escac serà (molt cruelment ni genocida) mat.


(>>>)