Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • diumenge, de maig 28, 2023

    Parany per a piranyes. Vol. II





    Tot això es veu millor ací :





    Llibres lliures (Pitgeu-hi, si voleu)







     



    Full text of Parany Per A Piranyes Volum II
    Parany per a piranyes.
    Volum segon.


    (Molt pitjor que no ens crèiem.)


    pat. Pi UNE RAL PDE SLOCATS


    Faules interessades a semblar que vulguin dir re.
    Recull de contarelles, pecetes, poemarres i d'altres
    impressions impressionants del notori en J.B. Fill de
    la Pastissera.


    lJ.B. és en Jim Butsènit, en Jimmy de la Corneta,
    trompetaire excels, i no cal dir virtuós del corn, la corneta,
    l'anafil, l'olifant, la trompa, el trombó, el fiscorn, i d'altres
    menes rai d'instruments de bufera.../


    (Relacions oníriques.)


    Tot i que no hi soc artista, el de la porta de l'escola del
    Svvarthmore local, em gica entrar i sortir a voluntat, inclòs a
    les hores de classes d'arts variades que hi fan. Tant ell com
    jo som 'experts' afeccionats al jazz gloriós dels anys
    cinquanta, i ens sabem els intèrprets, les cançons i les
    orquestres com ens coneixem la carota que no fotem pels
    matins als miralls.


    Avui m'he aventurat a baix de tot. Al soterrani fosc. Talment
    com cap falena de les apellades 'carathis', qui són, es veu,
    uns lepidòpters de la família dels erèbids, qui es volen
    d'espeleòlegs per les esplugues més inaccessibles. Aviat,
    tacat d'estalzí i lleugerament embarassat pel desavantatge
    que suposava portar uns pantalons i una camisa clars, hi he
    pogut nogensmenys veure un espectacle vergonyós. Tètric,
    tenebrós.


    Un mestre amb un bastó i un assistent amb un fuet,
    alliconaven uns emigrant renegrits en les lleis de la
    mineralogia.


    Durant l'estona que hi era, hi presenciava fets molt
    condemnables. De trast en trast, si el mestre o l'assistent se
    n'adonaven que cap dels tanmateix ben dignes emigrants,
    destinats, es veu, a esdevenir esclaus miners, es fotia a badar
    gaire, com espetegava llavors en la buada subterrània, la
    vergassada del mestre o el cop de fuet encar més dolorós
    etzibat pel brutal assistent. I els de la galeria de dalt, qui ens
    ho guaitàvem, no pas que ens escarafalléssim gens. Ho
    devíem trobar natural. Al capdavall, potser sabíem
    íntimament que al món hi ha d'haver de tot, i sobretot
    sempre un excés descoratjador de malparits.


    He desfilat avergonyit, com dic, i havent pujat, enfilava el
    corredor cap a la sortida i una dona lletja i sa filla petita
    m'aturen i se'm volien amigues, i volen que les ajudi a
    comptar i a endreçar en capsetes amb paperets de colors
    llurs obres o les obres d'altri, no ho sé, consistents tot plegat
    en ous, cigars i pastanagues de faiança, però, trobant la feina
    massa repetitiva, els dic que ja em perdonaran, que
    s'equivoquen, i em deuen prendre per altri, i que doncs no
    les conec pas de re, i ja sortint, sense ni saludar el meu amic
    l'expert, massa disgustat amb tothom de l'edifici, ja soc al
    jardí de la placeta de davant el Svvarthmore, i una dona
    rossa, uns trenta anys més jove que no jo i qui ha sortit
    davant meu, se'm tomba i se m'adreça molt americanament,
    com si ens coneguéssim de tota la vida, i, efervescent,
    sobreeixint d'entusiasme, em mostra un plateret oblong,
    beix i castany, que acaba d'adquirir d'entre els terrissaires de
    l'escola, i li dic que sí, que té raó, que n'és prou, de bonic, i
    afegeixc, erròniament, que s'assembla molt a uns platerets
    que feia fa anys la meua dona quan també feia d'artista
    terrissaire, i no li ha degut fer gaire gràcia el comentari, i
    precisament, quina casualitat, s'ha trobada una amiga seua i
    es foten a xerrar, i m'ha jaquit allí plantat, i no sé què fer, i
    haig de cometre un altre error.


    Abans d'anar-me'n les interromp i li dic que frueixi ella amb
    el plateret i que s'ho passin les dues senyores bé, i que
    estiguin bonetes, i que ja ens veurem.


    I mentre me'n vaig, a l'esquena meua les sent com se me'n
    foten, vellet pretensiós, tret que ja fa estona que ni hi pens i
    soc a punt de passar pel pontet de la séquia, i la rossa vet ací
    que la tornava a tindre, una mica esbufegada, al costat, i se
    m'excusa lleugerament, i vol que l'acompanyi a ca seua, on
    m'hi convida perquè vegi com llueix damunt la tauleta del


    bufet, o àdhuc que potser l'aconselli de metre'l a un altre
    lloc, el plateret de terrissa, perquè faci un millor efecte, i me
    n'he d'excusar per aquest cop, que avui no pot ésser, que em
    cal ésser necessàriament a un altre costat.


    En un món ideal, les dents prou em pruirien d'anar-hi, car
    qui sabia si allò no era un instant màgic que calia aprofitar.


    Això havia llegit al diari d'avui mateix o d'ahir, que després
    de cap gran catàstrofe planetària o infortuni local, aprofitant
    aquella finestra d'oportunitat, en la història universal, una
    novella espècie emergeix i copa durant un segles el territori.


    Qui sap si la trobada i el coit ferotge que se'n seguia no em
    canviaven la vida pedestre que duia per una vida de marcià
    esventat pels espais interestel-lars.


    I tanmateix, gat vell, me n'estic. Els somnis són sempre
    engany i falòrnia.


    Cansat i amb ganes de ficar"/m a ca meua, la jaquia plantada
    com una babau, ella i el seu carrincló plateret beix amb una


    mena de cullereta castanya sobre, que semblava un cagalló
    maleit de gos.


    Jess(


    (Calen càstigs adients per als goluts.)


    De bon matí, aquell fou el primer indici.


    4eMorgen, vielliebchenls Li vaig dir, mostrant-li tot cofoi ans
    Xiroi el meu Rem. I ella havia fins i tot oblidat el seu Ròmul
    a la tauleta de nit.


    I així, per a rembre la penyora, li exigia un potó ben
    espetegós. Què has menjat2 Puts a peixto


    A peix...2 Em cou i em crema estranyament l'aspra gola. Allò
    que em convindria potser fora un bon brou ben cald de polla
    vella...


    I no, ecs. Pres d'una nàusea nàutica.


    Em trobava, com més anàvem, empatxat, i al capdavall me'n
    vaig a la feina sense esmorzar.


    La meua tieta (la dona casada amb mon oncle Frederic) era
    rossa i avinent, i anit, mentre, eutrapèlics, trencàvem, a la
    taula de la cuina del seu pis, tot xerrant, closques d'ametlles,
    li'n sortiren dues de besades. Bessones, doncs.


    Immediatament, li deia, 4Part en vullls I de la bessonada en
    prenia la segona ametlla, apellada, segons les lleis de la
    illuminada catalana del segle vuit, na Romualda
    Camàndules, Rem, mentre que l'altra era, és clar, en Ròmul.


    Les lleis de la Camàndules establien, si fa no fa, que tant
    aquell qui servava en Rem com en Ròmul s'empenyorava a
    pagar una penyora a l'altre, si aquest altre, l'endemà, era el
    primer a dir-li, 4Bon dia, bessó) ((Bessó' o 'bessona',
    segons, és clar.)


    Aquest joc casolà i innocent, la Camàndules l'emprava, al
    seu temps, per a robar rics. Prou sabem tots com en són, de
    camandulaires, les il-luminades.


    En segles més civilitzats, els bàrbars germànics i els bàrbars
    gals refinaren el joc, i si els germànics en deien, pels matins,
    4Guten morgen, vielliebchenls És a dir, eBon dia, estimat (o
    estimadals, els gals ho convertiren en 4Bonjour,
    philippinelx Car cascuna de les dues ametlles besades se'n
    deia, 'philippina'. I per a ells, molt escaientment, famande'
    (ametlla) i amende' (multa, o pagament de penyora), es
    pronunciaven exactament.


    Era doncs aquell, a l'origen, un joc que es podia fer amb tot
    objecte natural besat a un altre, pans besats, ametlles o
    avellanes bessones, pèsols o cigrons d'una mateixa petita
    tavella, etc.


    Que se sàpiga, mon padrí fou el primer de la família a qui
    enxamparen en el joc. Fou a França, on la seua sogra
    l'enganyà amb el joc per a robar-li així mateix un potó ben
    gros l'endemà.


    4 Per veterans encanteris de bruixa
    Caic presoner al seu carçre d'amor.x


    No sé pas a què pudia l'alè de sa sogra. El padrí no m'ho va
    pas dir mai.


    Ara, jo, com dic, pudia a peix, tot i no haver-ne menjat gens.
    Aquest era l'enigma. I la col-lateral agror de treballosa basca.


    Llavors, al cap d'hores de malestar molt íntim, el mateix
    matí, és clar, cap a migdia, tornava a casa de la feina, a
    dinar-hi, i esperant a la cantonada que es tornés verd el


    semàfor, aviava tot d'una un senyor badall, i uns marrecs del
    carrer em feren avinent, aparentment esborronats, que,
    quan badallava, es veia ben bé que portava el vast oceà a la
    boca.


    Ventegades d'estentoris rots s'hi congrien, de qui el fatu
    soliloqui, espasmòdic, suscita i ressuscita naufraigs a dojo.


    No pas tanmateix que en fes gaire cas. 4Poques-vergonyes,
    calleul Mocosos, brètols, galifardeusi Per les forces ocultes
    sereu degudament punitsls,, que els vaig dir. I em deia,
    4dL'oceà a la boca, hà, fuig d'aquí, bestiesests


    Així i tot, arribat al meu apartament damunt el pis de la
    tieta, no pas que em fiqués a dinar. Me n'anava a la sala de
    banys i hi esperava davant l'espill que em vingués cap
    badall.


    Cap badall que em fes veure l'oceà. El badall delator trigava.
    Ni de gana ni de son, no feia pas cap. I passava l'hora de
    berenar, i àdhuc la de sopar, i la nit s'anava instal-lant
    definitivament, i em cansava d'esperar, esguardant-me
    fixament a l'espill, i ja em devia tocar...


    I llavors, albíxeres, badallíl Badallí'
    I, efectivament, l'oceà hi era, sencer, boca endins, i les
    onades i llurs bromeres esclataven, bategant, a la fràgil


    barrera de les dents de baix.


    Vaig romandre una llarga estona bocabadat, o badabocat,
    tant se val.


    Al de l'espill, blanc com ciri de negre taút, l'encoratjava que
    no s'esfereís. 4Què hi ha de tan raro, li deia, tot decebent-


    me, etard o d'hora, passa l'oceà sencer pel cos de qualsevol.
    Si avui jo, demà tu2s


    I llavors quelcom s'esdevingué. Ran d'un ferotge singlot, una
    terrible tempesta oceànica se'm desencadenà part de dins.


    L'oceà començava de vessar lavabo avall. Cascades
    irreprimibles d'aigua oceànica, plenes de rots estrepitosos
    com trons de fi del món, regurgitaven, estómac tempestuós
    meu amunt, i sobreeixien la pica i tot.


    Il em demanava on aniria a parar tota aquella aiguota. A les
    canonades, és clar, i de les canonades a les clavegueres, i de
    les clavegueres a mar. Tot aniria bé, doncs: l'oceà es
    rescabalaria: no fora pas jo, pobrissó, culpable de la fi de tot
    plegat...


    Tret que me n'adonava del xanguet argentat atrapat a
    l'eixidiu massa estret del lavabo, i, abans no l'espitxessin, els
    ficava a sarpades al vàter, i alhora que hi llençava les
    sardinetes, l'oceà mateix el perbocava al vàter, i ben aviat
    començaren a davallar-hi peixos més gruixudets...


    Peixos i pops i crancs... Il em temia que les balenes i els
    taurons i els mariners (vius i morts) no trigarien pas a
    passar-hi, car segur que l'oceà es buidava, i vaig sortir al
    carrer, i sort que era fosc i de nit, i jaquia rajar l'aigua
    inexhaurible que m'eixia de la boca embornals avall, i no
    n'hi havia prou, i vaig aixecar una tapa de la claveguera
    enmig de la carretera, i ara podrien davallar-hi els vaixells
    arruinats als fons abissals i tot, si així ho volien, o podien...


    Tret que si amb tot allò tan gros n'embussava la claveguera,
    ai, pobre de mi, i n'inundava la vila, quèP Malament rail Reu
    de tant de crim addicional:


    No pas, és clar, que trobés que fos possible que de debò
    buidés, jo tot solet, l'oceà...


    A mesura que el buidava, es devia anar omplint per
    l'exorreisme de les clavegueres, i així els objectes més
    feixues (bucs de ferro, balenes, manatís, i d'altres monstres
    colossals, i els peixots abissals dels més punxeguts i
    terrorífics...) segurament que no els caldria patir totes
    aquelles tortures ni ordalies que per culpa meua, sense
    haver-hi posat tanmateix cap mala intenció, avui patirien....
    Unes aterridores proves mai abans patides per cap dels
    estranys estadants oceànics.


    I llavors, no deu pas ésser tan fàcil com això, beure's tot
    l'oceà. Me n'havia empassat, més modestament, diguéssim,
    uns cinc o sis metres del cresp cap avall. I prou. Tret que,
    ben mirat, amb això sol, déu-n'hi-doneret.


    I qui sap. Potser allò no s'acabava. Potser no s'acabaria mai.
    Potser sí, que en bescanviava la totalitat. N'hi havia per a no
    creure-s'ho, ni vivint-ho un mateix ara mateix.


    Allò era què2P Un malefici, o què altre2 Com en diries2 Una
    maledicció, una condemna, un càstig, sí, quèP Què2 Un
    embruixament, un acte de déu 2 Quin malparit al cel o on
    sigui t'ho podia desitjar


    O no es tractava sinó d'una altra casualitat, una casualitat
    com una altra. Un "ves què hi farem'2 Si no et passés a tu, li
    passaria a un altre. Toca a qui toca. Coses del món.


    Com me'n record vagament que deia ahir (o abans d'ahir) el
    meu tot just vomitat home-peix (no pas en Nicolau)
    n'Eusebi.


    Deia, amb tota la raó, passant com lava de mos llavis de
    cràter, fins a estavellar-se, mig mort, claveguera avall:


    4Claveguera avall em veig infibulat amfibi
    Dut ivaçosament a greu declivi
    Toca a qui toca: hodie mihi, cras tibi.,


    I en acabat, passades hores i hores buidant el pap
    escabrosament procel-lós, a poc a poc, vet ací, oi que sí2 Les
    escorrialles, les escorrialles...


    I trobava que prou era ja hora. Car no sabia on caure mort,
    de fatiga i de son.


    Amb singlots, i baveigs de rerialles, tornava dalt al vàter, i
    llavors al lavabo, i llavors, amb una tovallola a la boca, em
    lleixava, tot retut, caure damunt el llit...


    Quina sort que l'endemà (aMorgen, vielliebchents em dic a
    mi mateix) tot romangués si fa no fa com cal. La ràdio a
    força tard del matí no en deia re. L'oceà no devia haver
    perdut gaire (no dic pas gens) del seu cabal habitual.


    L'únic (i en parlaven alguns dels diaris l'endemà de
    l'endemà) que semblava haver canviat, al voltant de tot el
    món, no dic pas de gust (tan salat com sempre), de sentor.


    Es veu que ara pudia ben sensiblement a esvait.


    M'havia temut molt, mentre dormia i el cervell m'ho deia,
    terriblement neguitejat, que el vaivé de l'aigua de
    pràcticament tot l'oceà trascolat (ara ple, ara buit, ara ple de
    bell nou), no hagués fotut el planeta sencer a rodar en un
    mareig bestial.


    Amb les consequències concomitants de veure's amb els
    gratacels d'arreu ensorrant-se... I els temples, les pagodes,
    les catedrals, els minarets, tots els edificis insultants,
    orgullosos, repel-lents, antihumans, i les rampes dels
    fastigosos coets, i les instal-lacions militars amb bombes
    terminals...


    I, a part el greu que em sabia, a l'entreson, per les pèrdues
    de les vides dels qui no hi tenien re a pelar, en les vanitats
    dels malparits qui emmerdaven el món, em veia, tanmateix,
    l'endemà, bo i esmorzant, assabentant-me'n de tantes de
    catàstrofes i bleixant d'alleujament, i dient que "massa poc.
    Que els excessos s'han de pagar. No hi ha escapatòria. Calen
    càstigs si volem de debò fer cap enlloc.


    Amb això, estranyament acomplert, em despertava.


    I tot i que cercava (no fos cas) l'ametlla bessona a la tauleta
    de nit, no, no hi era. Car s'esqueia verament, doncs, que
    érem de debò l'endemà, i que me la devia haver menjada
    ahir (i que em devia haver fet, devia ésser una ametlla
    amarga), i era l'únic que menjava el dia de l'oceà trasbalsat...
    Il em trobava naturalment al meu petit apartament, i no em
    calia avui entrar amb l'ametlla a la mà al pis de baix de la
    pobra tieta...


    Així que, com dic, tot havia estat veritat.


    I que de somnis, re. Re, tu, re.


    dies (


    (Fos com fos, i fos on fos, segur que fos fos.)


    Immergits érem en l'aventureta d'enguany, i de sobte,
    malament rai. Rots esventats del maleit volcàl


    Mentre assajàvem de fugir de dalt de tot, en Xeic havia
    ensopegat i havia caigut cràter avall. No ens n'adonàrem, o
    no ens en volguérem adonar, fins que no érem a baix de tot, i
    encar ens allunyàvem, cagats, de les roents escopinades
    d'aquell desgraciat de volcà desesperat.


    Nogensmenys, quan els rots s'apaivagaren, bon minyons,
    tornàrem a pujar molt cautelosament amunt.
    Cautelosament, com qui diu, amb peus de plom, i cal dir
    que, amb l'escalfor del terra abrupte, el plom se'ns anava
    fonent al peus. Sobretot a mi, qui era el qui, sense vergonya,
    se'n planyia més.


    Els deia, 4 Nois, no soc pas dels qui s'aventuren gaire. O de
    fet, sí. M'aventur a mai no aventurarím.' Vet ací, podria
    ésser la meua consigna, la com se'n diu, el meu lema i tema,
    la meua divisa.s


    Els altres, quin cas em feien2 El mateix de sempre. Cap.


    Rebreguí, vull dir, reblí, aCrec (oi, nois2) que ja estem prou
    bé on som, si hi som si fa no fa estalvis.x


    Continuaven pujant, tret que no gens acuitats. I jo darrere,
    silent.


    I ominosament silent romania el volcà, i fúnebrement silent
    romania la ronyosa boca del cràter. En Xeic tampoc no sell
    sentia pas piular, ni d'esme.


    Confiàvem, sense dir-nos-ho. eTant de bo encar hi fos: no
    fos cas que ja fos fos.v


    I de pujar, amb els peus en flames, costava un colló. I, dalt,
    no hi fèiem mai cap.


    4Xeic, responl Ets encar viu2 T'has fos2 T'has fosPs Vaig
    cridar.


    I respongué el volcà. Tam-tams de pressentida horror. Un
    enrenou de roncs. Molts de molt acollonidors borborigmes. I
    agres discursos de predicador furibund i datpelcul. I
    capellans de foc, i d'espurnejants engrunes de magma encès
    i policrom.


    I ens veies cagant ostes ('ostal ostal fuigl fuigl ens urgíem, i
    ens empenyíem) tornant tots plegats a baix.


    I el pobre company caigut, sí ves. Fos com fos, i fos on fos,
    segur que fos fos.


    Jeii(


    (Volcans empipats em fan el mateix efecte que veure les
    bestialitzades gentades agregades en folls ramats.)


    Ve la polifònica plebs de desficiats i neguitosos lacais,
    adotzenats titelles, armada amb torxes i atxes a calar foc a
    totes les universitats, i també a penjar pels carrers els
    acadèmics i els hermeneutes qui, abnegats, potser els
    haurien fet entendre, com astrònoms, que en l'horrorsa
    foscúria de llurs trists cervells, podria potser encar
    espetegar-hi el ble d'una espelmeta de raó i de coneixement.


    Els estúpids 'creients' en la conxorxa universal viuen o
    moren segons els pecs capricis dels talismans en els quals
    cegament es veu que, fantàsticament imbècils, no creuen.


    Atiats, maleits, per l'evangèlica merda podrida de sempre.
    Que ens voldria tots enverinats, i condemnats a l'altre món.


    Predicadors furibunds i sempre parant, malparits, el
    plateret.


    L'amàs de merdegades que repixen... I aquells qui s'ho
    creuen de debò (o assoleixen de fer creure que s'ho creuen),
    són els qui més reixen a fer-ho creure (per extra-imbècil que
    sigui la sempre imbècil creença) no sols als pecs crèduls
    devots qui perquè ja senten, datspelcul, les veus dels
    fantasmes a llurs sensoris, convençuts rai, ans als dubitatius
    fins llavors mig descreguts i tot.


    És així, de més a més, com el fanàtic fanatitza (a favor de les
    collonades més greus) el flasc veí de més a prop.


    Jan


    (Angelets.)


    Tallant el dens resclum del sinistre dormitori
    Passa volant, meteòric, l'esplèndid vampir

    Feny llavors que hi escorcolla calaixos i armaris...
    I magnètics, sos ulls, estètics com culs de mandrils


    Cremen succintes boigues a les franel-les masculines
    I als flotants molt elegants samitells femenins.


    bbeció


    (Sallant vers els llimbs.)


    Tancat a la càpsula de les astronautes depravades, les
    amorfes contorsionistes, i les espurnejants acròbates,
    t'acaronen, macabres, amb didals roents als dits.


    Jess(


    (Una mica d'opi, si us plau.)


    Al paper d'empaperar parets de ca nostra, tot de cascalls
    madurs dibuixats molt ultrarealistícament, de tal faisó que,
    amb fi raor fent-los, als capolls, talls esbiaixats, la lleteta que
    en raja, deliciosa rai.


    Juii(


    (Espanya el pany i fica't a l'estany estrany.)


    T'aixeques d'un còmic malson on depenyies l'elèctrica
    gelosia que fa néixer al voltant xàldigues abundants de
    càustica maledicció.


    Hi havia, en aquell aspriu reialme cinemàtic, sanglotant en
    la indolència, aquella donota qui amb sos sanglots semblava
    trametre estridents telegrames claferts de simfòniques
    atrocitats, mentre tu, camaleònic, anaves recollint les
    contemporànies escombraries, on les més fastigoses, és clar,
    eren els paperots xops de les llàgrimes acerbes (de cocodril)
    i els endèmics mocs, que, episòdicament, la truja, mentre es
    bellugava aparentment histèrica, no anava llençant part de
    pertot arreu.


    Redeu si senties tronar llavors molt ominós ton intel-lectel
    Tret que s'escolava l'estona, i tot plegat, què2 Re.
    Somorgollat en tristes rucades. Un altre episodi de
    benaurada compenetració matrimonial2


    Tornaves, però, als paratges perfectament coneguts en
    somnis sovintejats i recurrents, i On no saps pas mai perdre't
    com et perds, no pas gens rarament, als pansits paisatges
    urbans de l'apagada irrealitat.


    Lleterades d'Afrodita em besaven els peus. Gantes, branxets
    i grues ballaven a la platja. Crec que celebraven les noces de

    milans i llebres. En acabat de l'extermini de les temptadrius,
    en aquell utòpic paratge ningú ja no acaçava ningú.


    Tant se val, tot això tampoc no volia dir re. Clivelles,
    foscament despert, per on la bona realitat es filtrava.


    La bona realitat, és a dir, un paratge (amb prats, tanques,
    esbarzers, la universitat i els seus patis, i la immensa, ben
    poblada, biblioteca on despenc les de més de mes hores) que
    em conec com em conec la carota del reputat incrèdul bessó
    qui sardònic em maltracta d'inexistent si enlloc amb prou
    reflexos mai no coincidim.


    És un indret, la realitat recurrent del somni, on només
    l'acció que s'hi escau, canvia. Mai el lloc. Mai l'indret, només
    l'acció.


    I els qui hi vivim, sempre els mateixos, en diferents
    situacions... Còsmica nissaga qui encoratja el lirisme en les
    idees i missatges.


    Irritats pels transgressius indígenes quan, abillats amb llurs
    pelfetes de porcs crespins, voldrien, massa repulsius,
    entecar-nos a besets els nus cranis, i omplir-nos-els d'obvis
    mal averanys. I ens cobririen amb escapularis i d'altres molt
    nocives relíquies de capdecony.


    Sots llurs sivelles virolades i cridaneres, llurs brutes cebes, o
    enjoiellades figues (si són dones), sagnant amb tota
    versemblança com ara vaixells on la disenteria hi feia
    estralls absoluts.


    Amb nàusees i rebuigs exacerbats, els ho dius al nas, i
    tanmateix, febrils, no es creuen al-ludits. Tòrpids, ço és,
    estúpids, se'ns enfilen, grimpaires, arribistes, com si els som
    magnets d'atracció irresistible, o com si despreníem
    químiques, llefiscoses com mels, i ells hi han d'ésser,
    pletòrics, com metòdics eixams de mosques carronyaires.


    4 No us ens atanseu més, collonsi Tot put on sou, tot ho
    corqueu si re no toqueu: torneu-vos-en al vostre tut rònec i
    esdernegat, caps de carbassal Prou contorsions ni
    escarafallsi O, irreverents, no responem pas de nosls


    I ens trameten, per comptes, bisbètics, llurs nimfes, perquè
    les prenyéssim. I llurs nimfes, escamots clandestins de
    granotes armades amb falçs, ens escapçaven de dalt i de
    baix, si no ens les cardàvem, ecs, o no fotíem el camp, com
    fèiem, esguerrats i tot, o ni com ara talps, pels guarets.


    Esdevinguts omesos i absents, només molt esporàdics,
    traiem un ull per un forat, com escorpins entre el rocam, i
    alfarrassem, per les distàncies i horitzons, si el paratge no
    torna a ésser en derg, o si, contràriament, se li annexaven, ja
    de per sempre més, les hordes de tifes i ignars invasors,
    genocides inquisidors i croats convertidors. Convertidors de
    la mitja merda en merda i mitja, pel cap baix (de les ximples
    religions aborígens en la religió dels indissimulats assassins
    de les creus i els martiris).


    Us en recordeu2 Malignes convertidors d'ànimes'. Quines
    animalades les llursi Sòrdids mestres i capellans invasors i


    botiflers, còmplices dels feixistes buròcrates i militars qui
    perpetraven, molt cruelment i sanguinària, el nostre
    genocidi. Hores de foscor, sempre et venen part darrere, i,
    tot i que et defenses fotent guitzes a tort i a dret, et violen o,
    ja, t'escanyen. Fes bondat, això manaven. I mai no saps quan
    t'atacaran i et voldran mort.


    Llur malèfic anorreador sojorn s'eternitzava, doncs, i com
    no volíem recaigudes, oblidant solaços i llenguatges, ens
    esmunyirem, treballosos, vers cap flumicell on hom es
    sumeix i hi sucumbeix, i s'assumeix, fèrtil en òptics
    camuflatges, indesxifrable i quasi invisible renoc.


    Renocs, ens acostàvem finalment a la seguretat del vast
    estany.


    Ens dèiem, cascú, al fur intern, amunt, valent, i, sense por,
    espanya'n el pany, i fica-t'hi, a l'estany estrany.


    I si em demaneu qui era ara, en Carlet Popets, us responc
    que era el seu professor d'història silvestre.


    4VeusPv (Li deia.) 4A la gatzoneta rere el sòpit paravent,
    vull dir, aquell llençol burell del cel, els angelets caguen llur
    merda, i llur merda és la neu.x


    Amb esclops rovellats de gatxull i d'altra merda de la cort,
    trepitjant mortalles (amb les carronyes dins), hi era, als
    environs del conegut paisatge, el tempsut pagès Carlet
    Popets, i hi alliçonava la filla, qui als vuit anys havia escrit
    un llibre amat per tothom. La Teodòsia Popets hi contava les
    seues experiències fent de venedoreta de cigarrets, llumins,
    xiclets i llavoretes, a un cinema.


    I hi érem. A l'estany de rere la biblioteca. Biblioteca, amb les


    hordes ignares qui l'envaien, ara mancada de tot sentit. No
    hi romanen llibres, convertits en fogueres, salvats com
    'ànimes' qui també pugen al cel. I ara tot hi és faramalla
    carrinclona, xaronades, joiells, bombons, cintes, floretes,
    ximpleries així...


    Estany plàcid i límpid, clar i acollidor, abans, sense taca ni
    entec, ni verdet ni fangada, ni llimacs ni sanguinyoles, ni
    sabaters ni senyoretes, ni nimfes ni damisel-les, ni peixos ni
    renocs, ni rates ni, pitjor, banyistes, ni re. Només, al fons
    inescandallable, els presumptes molt assidus escriptors i
    escrivents.


    Estany màgic on els millors llibres no emergien tots sols,
    escrits (qui sap, doncs) per quins autors subaquàtics. Allí
    trobàrem, per exemple el llibre de la Popets. Escrit per força
    en contrapet, com tots els altres. La censura que imposen els
    invasors és de maleits tocats de l'ala, tots els coneixem, tots
    els patim.


    I els qui els pesquem, els llibres, som els primers, potser els
    únics, qui els llegim, i els desxifrem, i coneixem què vol dir
    escriure de debò i de què és feta de debò la realitat, 1
    sobretot la realitat que més importa, la que ix, malgrat tot,
    del pregon silenci i la raó assentada.


    Renocs omniscients, doncs, nedàvem llavors en la infinitud
    del fel a l'estany corromput. L'atmosfera hi era insultant,
    l'aire que duia era pútrid. Tota una panòplia de fètids
    ondulants cadàvers qui els oronells t acoltellaven, suraven al
    nostre voltant. Eren els morts qui defensaren, quan eren
    vius i de tarannà prou sanguini, i patriòtic i assenyat, els
    nostres llibres. Meravellosos exemplars espècimens foren
    per a l'emancipació que obsessius mai no hauríem d'oblidar
    voler.


    Tot creix o decreix, i re no s'estanca. Tard o d'hora, serà
    l'hora nostra, i els direm, 4És hora de retre comptes,
    malparits-, i ens traurem de les butxaques, tots rebregadots,
    escrits en lletra antiga, els nostres, a hores d'ara,
    prehistòrics memorials de greuges.


    I pagaran.


    4Pagaran... pagaran...x Dèiem, caricaturescament agònics,
    emmerdissats fins les coronetes, ofegant-nos-hi.


    de

    (Tot és falòrnia, tot és matràfola, diu.)


    Soc qui sempre fot allò que li plau, i prou, cap mena de
    mirament vers la pega comunitat. Ja es fotran fotre — com
    em faig fotre constantment, sense descans, quan no pas
    totes em ponen, ni l'atzar vol que els daus de mos desigs
    caiguin com collons caldria que caiguessin.


    Je


    (Memorable visita a l'hospital.)


    Hi ha carallots qui són contra la Intel-ligència Artificial.
    Adhuc eu fins no fa gaire n'era un, de malfiat carallot.


    I tanmateix ahir mateix, m'havien de fer uns 'tests' físics a
    l'hospital i vaig arribar-hi tot acollonit, i em van fer esperar
    molta d'estona amb els papers, i llavors, em van fer entrar a
    una altra sala amb d'altres moribunds, i esperar encar rai, i
    llavors la pantalla que havia penjada al meu racó, tot d'una
    va presentar les imatges més collonudes del món — em feren
    trempar bojalment, i m'havia abaixat els pantalons i els
    calçotets i me la pelava àrduament, amb una titola que em
    pujava melic amunt, i mig segut, mig jagut, a la meua cadira
    de braços, continuava bo i manxant i pensava, ai, i si algú
    em sorprèn — mes aleshores me n'adonava que era a les
    fosques, i que només de la pantalla amb els cardaires
    meravellosos emanava la llum...


    I encar més, encar millor... Car me n'adonava que era sota la
    fèrula sempre dolça i amable (lògica, intel-ligent) de la
    Intel-ligència Artificial, i que no solament eu, ans totdeu a
    l'hospital era encantat bo i esguardant a la seua pantalla, fos
    de la mida que fos, les imatges trempadores més adaptades a
    les dèries eròtiques del seu cervellot, i pelant-se-la doncs
    molt adequadament i aferrissada.


    Se la pelaven els metges i metgesses, els infermers i
    infermeres, els netejadors de passadissos 1 les netejadores, i
    els canviadors de paper de vàter, mascles i femelles, i els
    moribunds ens la pelàvem, tant els cagats extremunciats
    com els ardits ateus: i se la pelaven fastigoses monges, i els
    malparits capellans, au, sotanes ben amunt: i els operats 1


    els mig operats, i els cirurgians a la feina i de descans, i així
    mateix els i les anestesistes, i ep, la tripulació sencera...


    Totdeu sense excepció, igualtat, fraternitat, llibertat, pelant-
    se-la enfurismadament i molt com cal, eixarrancats i
    rebufant, sense inhibicions psíquiques ni destorbs neuròtics,
    manxant, manxant, orgiàstics... La millor màquina del món,
    un hospital que bategava, sacsa, sacsa, sacsa, com el motor
    de la vera història...


    Il així anar fent, allò era un d'allò que no hi ha... Quina passió
    ni emoció no hi ficàvem tots plegats en la gloriosa
    solidaritatl El món i la història i la còsmica harmonia
    finalment en pau. El partit antibèl.lic i anti-religiós
    finalment havent sortit absolutament victoriós. Fora per
    sempre, anorreats per a mai més no ressuscitar el partit de
    la classe paràsita i deletèria dels militars i els capellans. Ja
    era recollons horal


    I només quan tothom plegat assolí l'orgasme, i tota llum es
    fongué, i l'hospital féu un sospir que féu tremolar l'univers,
    durant una bona estona, on els vius, car cert que alguns dels
    moribunds i alguns dels mig operats, hi Jaquírem
    benauradament la vida, tothom content.


    Al capdavall, prou que els qui hi perírem (o hi periren),
    feliços a més no púguer, com dic... I, en fi, així anar fent,
    cascú, viu i mig viu, restablint-se, tornant a la pansida agra
    ombrivola realitat. Això amb el sentiment d'haver acomplit
    quelcom d'immensament important.


    Doncs això.


    En acabat d'una estoneta de foscor, on tots els vius, com
    anava dient, haguérem prou temps de fregar ns les lleterades


    i tornar ns-e a vestir i, vits i clits ara balbs, a tornar a fer el
    més sociable paper del xut (un xut amb un somriure però
    mig amagat), la llum tornà, i tot hi era com sempre, tret que
    ara els neguits i les angoixes i les pors mortals, i els
    atrafegaments i les irritacions concomitants, s'havien fosos.


    Els morts feliços foren feliçment retirats, i els altres érem
    molt més amables i dolços, i lògics i intel-ligents, i tot


    rutllava deliciosament, com la Intel-ligència molt
    generosament no havia volgut.


    bbeció


    (Tanca els ulls.)


    Diu, cTanca els ulls.x I m'hi embolica al voltant una bena
    ben estreta perquè no hi vegi gens, i en acabat em pren la mà
    i me la fa ficar damunt quelcom d'horrorosament llefiscós i
    ple de tendrums estranys. El toc que tél Ecsl Una mà brutal
    La trac, tot esglaiatl


    —Què és això2 Ecs, noial
    —No ho reconeixes2


    —Nol Em lleixes desfer-me'n, si us plaul (Car m'hi aferra,
    prenent-me fort pel puny.)


    —Ets astereognòsicl


    —Què és això


    —Quan has perduda l'habilitat de saber reconèixer les coses
    amb el tacte.


    —No, quina barbaritat. El tacte, noial Com me'l putegesi Car
    quina esgarrifaó més esborronadoral Com si toquessis
    quelcom d'horrorós, el moc al ventre de cap monstre eixit
    dels inferns còmics, més tenebrosos ni luctuosos ni
    terrorífics. D'on ho has tret2 No juguis amb coses
    d'aqueixes. Em moriré del cor.


    —Es un cony, homel


    —Un conye És clar que no n'he tocat mai cap. No n'he vist
    tampoc mai cap. No sabia ni que existissin de debò. Em
    pensava que era una mena d'exabrupte, d'estirabot
    admiratiu, o de flastomia o injúria sense cap ni peus, ni solta
    ni volta. Què ho sé, jo2 Com ara quan dius pebrotsi o déu
    meul o maleitl Ecs, quin xoc, peròl Permets2 Em puc treure
    la bena2 On és2


    —QUè2


    —La cosa, el cony que dius. On ho amagues2 Es menja2 És
    com les ostres, 012 O els cargols crus2 Quelcom de fastigós
    així. No em diguis que en mengesl Deu ésser com de menjar
    orelles de porc sucades en qualque salsa vescosa. Menjusses
    d'obscens i pervertits.


    —No, no. No és un plat. No em diguis que no n'has vists mai
    capi N'hi ha pertot arreu. Totes les dones, les xiquetes, el
    primer que t'ensenyen pels carrers, per les platges, als
    ordinadors, el cony, el cony.


    —Doncs deus tindre raó. L'únic que mai no he associada la
    cosa amb el nom. Sigui el que sigui, mai no he sabut que la
    cosa que dius, i que encar no sé què és portava un nom que
    en realitat en el pitjor dels casos és un greu insult, com quan
    dius a algú capdecony.

    —Es un objecte, un òrgan individual, allò de les dones, un
    trau per on surten la canalla. Prou et deuen fer impressió
    quan els veus.

    —Doncs si sabia de què parles... Altrament ni fred ni calor...
    No em puc imaginar... Un trau... Això dels traus, em pensava
    que era per als botons i prou. Una nafra, vols dir2 Car quin
    perboc tocar-la, oi, encara en tremol aral

    —Doncs sí, treu sang...

    —Ui, no m'esgarrifis, et dicl Quina porl


    —,..de vegades. Normalment és un trau de carn molt afable i
    tendre, que t'escalfa delicadament...


    —Has dit canalla... Quina canalla2
    —Els fills, collons.

    —Collons, un altre exabrupte, veus2
    —També existeixen, no et pensisi
    —Qui2 Ah, es mengen2


    —Supòs. Si en compres a cal boquer o maeller.


    —De fills2
    —De collons, de testiclesi
    —Pots comprar-hi collons a cal maeller, però no pas conys2


    —A mi què m'expliques2 No sé si en venen. Potser també en
    venen. No n'he vists mai d'exposats especialment.


    —Perquè si és que no, quina injustícia, oil I cal coure'ls2
    —Qui2P Què2

    —Allò altre, els collons.

    —Els cous, sí, i tant: no es mengen pas crus, no crec pas, no.


    —Si tenen gust de peix, l'aladroc i tot allò, no m'agradaran
    gens.


    —No sé pas quin gust tenen.

    —Tu tampoc, quina malaltia tens2 La de la ingustativitis 2
    —Vols dir si soc anorganolèptica2 Més exactament agèusica2
    —Suposéssim.

    — No, no en soc.

    —AiXxÍí que tu tampoc no ho has tastat tot. Per molta de
    medicina que hagis estudiada. Hàl I això que metges i
    farmacèutics i químics, i gentussa de laboratori en general,


    les porqueries que els fan tastar, crec, o12 Investigació, en
    diuen, crec, recerca, ciència, psel Com més savi més porc en


    el menjar. Com si de menjar fastigositats et fes més
    intel-ligent, hàl Què fas2 Em traus de casa teua2 On aniré
    Tot un diumenge per a matar. M'angoixa passar-lo sol, entre
    gent enemiga. I on aniré a dinar2 Em fa vergonya entrar a
    un restaurant estrany, entre gent que no conec de rel No
    puc, m'agafa diarrea i totl Una por mortall Fes-me el favor.
    Tothom em vol fer mal. Et penses que no els conec2


    —Fora, osta, au, avial Com tot altre esgarrifós animàlcul,
    portes l'ànima al cul, malanatl


    —L'ànima al cul2 Sí, síl L'ànima al cul, l'ànima al cul. Que no
    som de déu, els... Com n'has dit2 Els ànima al cul2 Obre'm,
    obre'm. No ho faré més. Menjaré de tot. Amb moderació...
    No hi ets2 On ets2 Potser no em veuràs mai més2 Em
    condemnes a una mort trista i solitària. A un diumenge
    assassí. Assassina, no te'n dones vergonya2 Quin crim més
    grosi Portaràs la culpa... Com se'n diu...2 La culpabilitat, la
    responsabilitat, la recança, el rau-rau... Fins... Fins... Fins a
    la fi del món... L'eternitat... La... El... No tindràs perdó de
    déu... Ni de l'altre... Encara menys... L'altre et rostirà... Els
    beneits... Vull dir, els beneits, els benaurats al reialme... Al
    reialme... De cel. Del cel. Us ens menjarem, els rostits, amb
    quina goludam, ni amb quin apetit... Ja ho veuràs. Ja ho
    veuràs2 M'obres...2 M'obres...2


    (Me n'anava sanglotant devers la ruina d'un altre maleit
    diumenge bord.)


    Jess(


    (Semblàreu molt i què éreu2)


    L'aparença és el sarcòfag.
    Rere l'aparença la carronya.


    Hom es flairava des de l'inici la desconfita.
    El temps havia passada la rella pels trets entranyables dels


    qui no feia re foren gerds i joves.
    Ara llurs visatges eren flors marcides, eixutes.


    (Atès que hi som, som-hi.) (Dum vivimus, vivamus.)


    Je


    (A mort tota la puta raça de repulsius predicadors.)
    De rabiúda melangia empastifada, la seua fesomia
    d'hipòcrita capsigrany esdevenia màsquera de foc.


    Els bramava, als folls imbècils del pudent auditori qui se
    l'escoltaven embadalits, que si es volien "salvar...


    —Salvar de què2 — esgaripàrem —. Un cop nat no hi ha
    nideu que sigui salvable. Tots som insalvables del moment


    On som vius.


    Car el mot "salvar" no té mai sentit, altrament que aplicat,


    en termes molt passatgers, on hom assaja de rembre (de cap
    perill imminent o de cap malaltia galopant o més furtiva)
    altri, qui altrament peria encontinent, o al cap de tampoc no
    gaire.


    Cal retre a cada mot un sentit on tota metafísica (que només
    tracta, com tothom sap, de ximpleries inexistents en cap
    realitat) n'estigui taxativament exclosa.


    Je


    (Més politeistes que no els pagans i tot.)


    Car és evident que cascú de nosaltres és un déu.


    Com tots els déus, som mortals i — en la carrinclona
    historieta d'aquest degenerat univers particular on
    Xauxinem — de debò hi som d'allò pus efímers.


    Així mateix, com tots els déus, som els creadors únics del
    món on vivim. Ningú altre no hi pot viure. És un món que
    hem fet cascú de naltres, amb tots els detalls. I quan dic
    naltres no parl pas solament dels presumits bípedes — parl
    de tots els altres, els insectes, els ocells, els quadrúpedes...
    Tothom prou cabut i marrà per a construirs naturalment el
    seu món exclusiu.


    I no pas que, més o menys ningú, ens hi trobéssim (en el
    nostre món) tampoc tan perfectament com potser voldríem,
    car així mateix, com li ha passat sempre a cada altre déu, la
    perfecció — ep, vós, això és un no-no, això és quelcom que


    no és mai possible d'atènyer. I prou. Tots els universos
    neixen amb aquest nyap de construcció.


    En fi, així mateix, tots som fills de déus, tots som pares de
    déus...


    Tots concebem mons diferents. Tots hi som el déu més déu
    de tots. De fet, tots hi som el déu únic del nostre món privat
    1 restringit.


    Així que... Això.


    Jet


    (Confosos, els ximples al-lucinats, per les confuses veus.)


    Els quatre desgraciats qui paraven boigs amb les veus
    confuses dels cinquanta-mil déus corrents qui hi havia
    aleshores, i al capdavall, en un intent desesperat per a eixir
    de la confusió que els embogia, en triaren un de sol, foren,
    com tothom sap, els quatre gats més dissortats i més
    sapastres (fins ara) de la humanitat.


    Car, perquè llavors no els fos sinó l'únic (o si més no el
    principal) déu qui els manés, triaren, com diem, el més
    malparit i assassí dels cinquanta-mil (pel cap baix) qui els
    ralen a l'abast.


    Es clar que només podien triar un déu malparit i assassí,
    això ja és sabut: al capdavall, què altre eren ni són els déus i


    llurs garranyigoses veus de comandament que la sublimació
    de les ànsies rapaces i assassines dels qui les sentien i les
    senten


    Ara, que triessin el pitjor de tots, això ja era ésser pec a
    l'ultima potència.


    D'ençà d'aleshores totes les hordes invasores senten ara la
    veu del mateix déu més malparit, i en llurs precs, àdhuc hi
    parleni Cal ésser esquizofrènic i tocat del bolet.


    Ara, això també, segur que llur déu els diu que tenen tota la
    raó, i que endavant en llurs cagades i maleses.


    bbeció


    (Mongetes tendres.)


    Petit record de quan era boig.


    Al mateix asil per a llunàtics, al nostre rogle, el legionari
    Fulgent ens contava que es cardava als pútrids canfelips dels
    trens mongetes tendres... N'havia collides, aquests darrers
    quinze anys, pel cap baix cinc o sis...


    Les agulla mentre es desplacen de convent a convent o tenen
    permís de quatre dies per a assistir a l'enterrament de
    qualque membre de la família molt proper... i se'ls atansa
    amb respecte gros i se'ls asseu a la voreta i comença de fer-la
    petar, i llavors d'anar-les fregant, amb la cuixa, la cuixa, i al


    capdavall, diu, les escalfa talment que el segueixen, bo i
    escorrent-se, al canfelip on els aixeca el faldillam i els
    descobreix les blanquíssimes cuixes, i finíssimes, i les natges
    suavíssimes, i els etziba l'atzeb al cony mentre els masega els
    pits...


    I llavors els etziba l'atzeb al forat del cul... i llavors novament
    al cony... un cony agraidíssim de despertar a la vigoria i la
    tovor, i alhora l'elasticitat de l'atzeb, i no pas com fins ara a
    la duresa ans rigidesa del rude ans aspre, esgarrinxÓs,
    collons de crucifix que s'havien d'anar embotint, pobres
    monges, cony endins tots aquests anys de jovenesa feta
    malbé, miserablement tancades a les escarransides
    corralines dels misògins repulsius marietes pedòfils
    capellans...


    Je


    (Xones o caragols bovers.)


    Els caragols sempre van plens de lleterada.


    Les dones amen un ou d'ensumari'ls, de flairarils,
    d'assaborir n la sentor.


    Amb això ja ho veus com van d'eixides, clafertes de verriny.


    Quan els flairen, llurs xones probablement llefiscoses com
    els caragols mateixos.


    Je


    lCon(y)stret a fer-me punta a la titola.l


    El seu cinyell de castedat és pitjor que no trencacolls que
    obstaculitzés el lent progrés de ma titola. Es, més
    pròpiament, trencacollons.


    Solució2 Amagar els ous panxa amunt.

    I en acabat2 En acabat, cony estret em con(y)streny a fer-me
    punta a la titola. Salta el prepuci, salta el gland: petita i
    primeta que la feia, ara és un llapis, ni això.

    I araP Ara, em sembla que hi soc.


    On2 Dins. Hi escric, amb tinta vermella, un breu poema.


    Que parla2 Parla de les dificultats de l'amor. Quin invent de
    la natura més criminal:


    Criminal2 I tant. T'obliga a esmolar-te, a malmetre't, a
    escapçar-te espiritualment i física.


    Et rebaixa2 T'empetiteix, et redueix, el fa perdre el temps i
    l'energia...


    Fas referència a la dita catalana "Amb força paciència i
    saliva, enculava l'elefant la formiga"P Això anava a dir, et
    distreu d'allò important amb la ximpleria d'haver de ficar la
    titola en infern danyós.


    Danyós2 Es clar. No em veus la sang


    La sang2 La sang, la sang. No em veus patir2 Dessagnant-
    me, perint... bona nit...


    Viure és una passió2 Tota passió és merda. No ho saps2


    Encar ets viu2 Amb prou feines...


    Je


    (La metaforització del mot.)


    Entomàrem molt agraidament l'esguard enamorós de la
    noieta qui pujava pel carreró de la font d'en Gençana.


    Bo i davallant, ens adonàrem volenters a la metaforització
    del mot. L'esguard enamorós de l'agradosa noieta és
    transformava al nostre si en qualque força abellidora
    metàfora.


    De sos ulls s'alçaren, furients i riallers, sengles caps de fibló
    que se'ns endugueren el cor devers remotes dimensions
    celestials on es rabejava ans delectava en les tèbies onades
    de la benaurança i la tendra joia.


    ets


    (Parlant de noietes amb el conyet enlaire...)


    L'emprenyament que agafàvem els empedreits distòpics
    quan ens n'adonàvem que no, que no teníem gens de raó.
    Que al món tot hi filava d'allò més com call


    I que, meravellosament i excepcionalment, no re al cos no
    ens feia mal. Cada òrgan ben engreixinat, com ben lubricada
    cada articulació. Tothom, part dedins, se'ns declarava, en un
    mot, satisfet.


    I que el nostre jardí era un oasi de pau, i tot ple d'insectes i
    d'ocells, d'admirable varietat... Eixams d'eixarm, rai.


    I com ens abellia llavors d'observar'ls (els ocells, i els
    elegantíssims rèptils) amb els binocles. I amb microscopis,
    els sempre perfectes insectes. I amb telescopis, les noietes
    (només abilladetes amb molt escarits tapaconyets) qui
    s'entretenien, deliciosetes, a la platgeta de no gaire lluny.


    I el bon temps com hi ajudaval Gairebé mai no feia figa.

    I de teca i man, això rai, sempre n'hi havia prou al rebost.

    I tant de guipar-les, les donzelles a la platgeta, la perdiu a la
    carranxa, molt xiroiament, i volent-se promíscua, ens
    cantava. I bo i cantant, ja començava de llençar capellans i


    tot.


    I era el nostre emprenyament, doncs, un emprenyament no
    pas gens emprenyat. Un emprenyament de molt bon portar.


    I no hi convidàvem mai ningú, al nostre oasi. Sobretot ningú
    del gènere femella. No calia. La perdiu ja ens cantava prou
    sense llur presència immediata.


    I llavors, ai, les lúgubres ramificacions, a consequència de la
    multiplicació molt magnànima de benastrucs insectes i
    aràcnids qui es dignaven poblar l'esponerós jardí.


    Quina donota ens visità, i ens foté la vida impossible
    criticant-nos-ho tot2


    I te'n recordes com deia, esbojarradament esfereida, i amb
    les mans embotides entre cuixes, 4.Ara comprens per què no
    ens foten aquesta irreprimible por, els aràcnids i els
    insectes2 La molt raonable horror que no se'ns arrosseguin
    cuixes amunt i se'ns esmunyin cony endins... Hò, i espera'tl
    AiXÒ rai, però, tot i l'horror... Pitjor, encar, l'horror que se
    segueix... si reixen a penetrar/ns cap òvul... i després no
    paríssim cap home-grilll O home-aranyal O home-vespal O
    home-mosquitl O...2 O...2 O...2 Epl I no pas que no se'n
    vegin pas pocs pel món, d'homes malparitsi Les hordes
    invasores en van plenes. No hi duen res més. Homes-tritól
    Homes-llangardaixt Homes-camaleó, homes-rat, homes-gat,
    homes-peix, homes-lluç, homes-rap... Sense comptar tots els
    altres monstres de la batisfera... Ara que, ells rai, al món
    fosc, ningú no veu com n'ets, de lleig. Potser això caldria per
    a viure-hi verament feliç, en aquesta terra de monstres
    pertot, que tothom ja hi nasqués orb de trinca...x


    Qui era, la donota2 No ens feia pas cantar la perdiu ni
    pensaments, això també. Era ta mare2 La teua...2 La
    meua...P


    Te'n recordes, tanmateix, com tots els homes-perdiu en
    acabat ens en rèiem, de les ridícules pors i les supersticions


    avials que encar arrosseguen certes dones antigues2


    Je


    (El meu nebot, en Hàmlet Einstein, veia que li demanava
    com un ruc a la bombeta.)


    —Noia, t'encens o no t'encens2

    —Això depèn, com tu en depens.

    —De quina mena de collons2

    —De la força dels electrons.

    —No premia prou la pereta2

    —Si la premies, potser soc fosa.

    —Segur que era el corrent que petal
    —Farem goig, no hi ha pitjor nosal
    —Llamp de llampl Quin món més mal fetl


    —Poc n'hi ha cap altre, senyoretl


    Je


    (Poema d'en Jaume Çafont de Ses Bagasses estrafent una
    miqueta el d'en Jacob Clement.)


    —Minyones de dotze anys/ esteu-vos-en si us plau/ de
    tornar a la font/ de sota el pont. /


    —Envieu-m'hi les comares xafarderes / les comares informes
    i malfargades/ amb els pitots caiguts / les llengúes ofenoses /
    les fufes pudents/ les panxes enormes / i el cul rebotegós. /


    —Minyones si us plau/ us prec que us n'estigueu/ no
    vingueu més a la font/ de sota el pont/ amb uns cors
    d'enjogassades marruixetes/ ulls seductors/ pitets eixerits /
    llavis riallers/ simpàtics i elàstics conyets/ que em fan
    ganyotes i gara-gares. /


    —Tot plegat per a mi és massa / i em sembla que tant de


    trempar-hi/ i trempar-hi i trempar-hi/ la pell hi
    abandonaré./


    Jess(


    (L'atzar de l'ésser ens anorrearà tots.)


    Si hi ha uns malastrucs qui et volen anorrear, pots fer dues
    coses, jaquir-los fer, o anorrear-los tu.


    Si tant et fot, car al capdavall el pas natural de les coses
    t anorrearà de tota manera tard o d'hora, els jaqueixes anar
    endavant, que t'anorrein, i au.


    Si has una mica d'esperit, si serves encar qualque energia
    vital, pots fer el contrari, atacar tu amb tota la força, encar
    que sembli suicida, i els anorrees, o si més no, ho has provat.


    bbeció


    Em diu: e4Com tant d'antisemita, soc antisemita.x


    Allò què vol dir2 Ho pots dir de tot. Aquest és el secret.
    4Com tant de cagaire qui es caga als calçotes, també en soc
    un. Com tant de feixista, soc feixista. Com tant de datpelcul,
    ídem. Com tant d'assassí, i tant. Com tant de boig, ja ho
    tens.x


    Potser volia dir: eCom tant de racista, també soc antisemita.


    Com tant de pro-lsrael, soc antisemita. Com tant
    d'anarquista de dretes, soc antisemita.x


    ets


    (Un pic arribat a aquest pregona vellesa, tot per a mi és
    darrera fornada.)


    A la darrera fornada, vas traient feblement, amb la
    tremolosa pala, ben cuits, tants de morts teus com vas
    recordant encar.


    ds


    (Salaços i solaçants solecismes.)


    —SÍ, en soc soci, saps2

    —Soci assidu2 Tossut2 Sumari2
    —Sovint. Sovint hi soc. Com un sòmines.
    —Satisfet2 Sempre com ça2


    —No sé. Si de cas, sense sorpreses. Sorpreses, no em
    semblen sanes.


    —Un soci sobri, gens fressós ni parençós.


    —Sols un soci silent i sense ínfules. Seriós. Esser soci de la
    societat oceànica n'ha d'esser per força.


    —Sense salaços ni solaçants solecismes, doncs2
    —Solecismes2 Me'ls empàs sencers, i sense espècies.

    —Rest espasmat.

    —Espasmat2 Havia l'esperançada confiança que potser
    essent tan precís te n'adonessis que solecismes de mon
    costat, gens.

    —Es que et penses que "solecismes' són begudes, o menges
    — Es clar. Quassevol objectes ho poden ésser, 'solecismes'.
    Són transgressions a les regles sintàctiques. Llavors, tot s'hi
    val.

    —No et segueixce...

    —Patuès és com son, i com la hac no sona, hec força son.
    —Heus son2 Ací semblant... ment.

    —No ment qui vol, ans qui en sap.

    —Tant se val si en sé o no en sé.


    —Tant se val si en saps o no en saps, precisa...


    —Ment.


    Jasi(


    (Em vull arbre.)


    Vull ésser l'arbre amb els ulls fits als llamps
    Quan la tronada dalt es desencadena.


    Vull ésser l'arbre amb els braços desplegats
    Quan l'huracà bufant s'esgargamella.


    Vull ésser l'arbre quan crema el Solell
    I enfellonit fa espetegar les pedres.


    Així mateix quan terratrèmols i volcans
    Ensorren muntanyes.


    I àdhuc quan el bon temps tot ho fa efímerament renèixer.
    Vull ésser l'arbre i poder dir ací soc, ací soc.


    Ací soc, inert i comprensiu
    Indiferent testimoni d'un caos sense fi.


    Je


    (O em vull pedra.)


    Tot s'hi corromp acceleradament
    Les exterminacions s'hi segueixen vertiginoses
    Tot cau daltabaix, tot va damuntdavall, davantdarrere.


    Els monòlegs dels abjectes fracassats se succeeixen
    recurrents

    En un instant tots els renegats hi ha passats

    Per les barroerament histèriques ordalies.


    Roí cor corroit qui em corroexes i arruines.


    Al racó pies harpies, arpes, n'urpien, n'arpien, arpes
    I tinnits xerricosos, acusfens de garranyincs
    En violí descordat els convidats prou en sentíem.


    Allò eren encar les altres ordalies
    Se t'escalfaven els ossos com en brases roents.


    Recordar-me'n2 No, no.
    Feia molts d'anys que havia oblidat de recordar-me'n.


    Predicatrius de qui el sojorn, a lloure enjogassades
    T'erosionen líriques àdhuc les lleganyes.


    Amb la impudència del meconi
    La salaç fardassa em sollava i m'embolcallava.


    Estatuesc, pompós, fastuós, gorjut com un imbècil
    Li deies En tinc els collons pelats que em toquis.


    Aflicte, acràtic, amb el molt malfiat reguard

    Que rumbeges d'ancià patriarca trabucaire

    Ujat en vaig, de percebre'ls pel monocle

    Noibles monòlits que no vull filustrar ni amb binocles.


    Quina gelosia la meua envers el còdol
    Sempre gerd i joliu
    En cap saó no perdent pas l'eminent prestància


    Mai podrit com cap cotxó, infaust nefast invent
    Que els voltants va noent amb sos efluvis contagiosos.


    Perdra, pedra.
    Pedra orba, car per la força dels ulls no vas enlloc sinó a
    perdició.


    Com més desitges, més no has, fins que acunçar-ho enlloc
    no pots.


    Clou els ulls, que cessin les pareidolies
    Res no és com sembla.


    Darrere tot hi és buit.

    Tot s'hi podreix sense remissió, i què en roman2

    Re. Només soc prou sòlid fet pedra

    La qual àdhuc si el volcà ve a dissoldre, al fred es restitueix.


    No pas ton cos, aberració, abominació inescandallable.


    Je


    Amb delicadesa i ductilitat
    M'he menjat l'escarabat.
    La meua mare m'ha renyat.


    —Què has fet, desgraciatl
    L'escarabat qui t'has menjat

    Era el sopar de ton parel

    Quan se n'assabenti, déu t'emparil
    Et fotrà un tacó de déu lo parel


    —Papa m'he menjat el teu escarabat.
    —El meu escarabat de la nit2
    —Exactament, un escarabat no gens amanit.
    —Era negre o daurat2

    —Negre com la mateixa nit.

    —AVUui em tocava el daurat.

    De quin tacó no t'has lliuratl

    Però no ho facis mai mési

    —Ho faré quan em passarà pel ses.
    —Maleducatl Qui t'ha educat2

    —Les monges de Montserrat.

    —Em cag en la puta qui et va parirl


    —Mamal El papa diu que ets una putal

    —Prou s'hi coneix, sa mare n'era un no dir.

    —La padrina n'era2

    —Li'n sortia encar pel forat de baix la llorda sabonera.
    —D'on li venia la seua mania dissoluta2

    —L'educaven capellans i monges.

    —Maleides monges dures i flongesi

    Saps què2 Capellans i escarabats, mateix combat.

    Un altre dia em menjaré taronges.


    —On vas2 Te'n vas de casa2 Nenl Nen...l


    —El nen ha fotut lo camp:

    —Tant se val, datpelcul, mal llamp'

    —Se n'anava enjondre o allèn.

    —Haurem de cridar l'almugatèn2

    —No, ell rai. Prou se sap atipar d'escarabats.
    —Honor a les mares qui ens han educatsi
    —Cal reconèixer-ho, ens enfortien l'esquelet.
    — 4 De l'escarabat, la millor llet.s

    Com diu l'anunci.


    I no és renunci.

    —Tu ho has dit.

    —Bona nit.

    —Tothom satisfet.

    —I amb un magnífic esquelet.
    —Ronca bé.

    —I tu també.


    Je


    (El miracle de les inexhauribles verges.)


    Millor que no pas féu el lladre que pispà els joiells al serrall
    del soldà, soc el testimoni de milers de caques i pixarrades
    de les verges de sis o set generacions.


    Vaig rebre de part d'arrere una garrotada que em jaquí lelo.
    Ara, pres de paràlisi, esdevingut doncs quasi pedra, em
    ficava al Sol i, bon beneit sortós detritus, gaudia de la
    corresponent escalfor pètria, i rememorava ensems el
    període feliç on meus eren els miracles de les cagades i
    pixades de les verges.


    Escolta què et dic. Hi havia un temps gloriós, fa molts de
    segles, on respirant per ganyes, de tan emocionat pels
    miracles, presenciava devotament cada jorn múltiples de
    vegades cagar i pixar verges.


    Cagar i pixar verges sense descans, i a munts, a muntsl


    Molt humil i cusc, ombrívol, imperceptible, retardat, abillat
    sempre amb el mateix hàbit anònim de franciscà, era el
    merdacaner d'aquell internat dut per monges boges qui,
    segons elles, instruien (ben criminalment) nobles
    minyonetes, i era l'encarregat, no cal dir, de tindre sempre
    ben netes les latrines, i, mut i subtil i rèptil, m'havia apresos
    tots els trucs per a espiar-hi sense que ningú mai ni
    m'ensumés. Hi havia dissimulats foradets tant al trespol
    com als murs com al sostre, i llavors era tot ulls, un
    poliplacòfor panòptic molt agut ni esmolat.


    Fins que en un singlot en el discret fluid discórrer del temps,
    enmig d'una tempesta molt eloquent, la demolició sobtada
    del meu invisible reducte s'escaigué.


    El meu reeixit setge multisecular fou dut a desastrós terme
    en un tres i no res. L'etern combat finit de cop i volta. I mai
    no endeviní qui m'assetà el cop al clatell, si cap verge
    mateixa, o cap nèmesi entre els rangs de folles mòmies qui
    regien la presó on les crues minyonetes eren transformades
    en bagatge per a senyors assassins. Per als bordells a les
    catacumbes, exclusius per als aristòcrates de la cort.


    O per als serralls dels sants barons i d'altres prohoms de
    l'alta pagesia. Sempre es vanten que, de seduir minyones,
    prou n'han la pixa trencada.


    La pluja m'escopinava a l'ull. Era llençat al fons del canyet.
    Segurament m'havien cregut mort.


    Que m'haguessin mort, més m'hauria valgut. El cop al cap
    m'havia privat de visió. El miracle de les verges qui se'm
    caguen i pixen damunt és un miracle clos definitivament,
    remot i perdut per a mai més no tornar.


    Sense ulls, cap de nosaltres, els qui en presenciàrem els
    miracles, no ens podien els estrafolaris estrafolles de
    l'església paràsita cosagrar a la santedat. Com se'n diu2 Fer-
    nos sants. Ara qui soc2 No soc ningú. Qui se'm creuria que
    les meues aparicions de verges eren les Verges de les
    Merdegades i d'altres Deposicions molt aromàtiques2


    Je


    (Morta tots els intel-lectuals de merda")


    S'han acabades les lluites de cervells. Ara només són
    permeses les lluites de cranis. Ara manem definitivament els
    qui, del cervell, n'hem fotut un fregall d'aiguera de cuina.


    I només compta al món la duresa dels cranis. Això vol dir
    que capellans i militars hem triomfat esclafadorament. Visca
    els capellans i els militarsi


    El cervell no servia per a rel Encar rai que el sabem aprofitar
    de fregall de banyera i de cagadora.


    Ja sabeu com va la lluita certificada oficialment.


    Un entra al ring i es llença (o cau) damunt la lona i

    s'arrossega devers el contrincant, i el contrincant se t'està
    arrossegant devers tu, i Xoqueu, i us agafeu, bocaterrosos,
    pels clatells i us foteu tota mena d'estossegades, i us aneu


    asclant i esquerdant els fronts i els polsos (les temples), i
    aquell qui mor al capdavall primer, perd.


    I el guanyador el celebrem tots plegats amb festes porques. I
    en rep, collons, de medalles a l'honor i a déu i a la pàtria, un
    gavadal.


    Quina felicitat cada vegada, en acabat d'un tal acompliment,
    (o campionat)l Tant se val.


    Jecil


    (Els maleits invasors del reialme Genocida ens han entrat
    d'estranquis al corral, i ens ho han robat tot — pollam i
    conillam — i no ens hi ha jaquits sinó saprògens.)


    L'intrús se'm demora a les aixelles. Què cony m'hi deu
    cercar2 Em sembla que cerca punts d'incisió per a una
    eventual dissecció.


    Soc tan dissortat, malsortós, que he caigut a les urpes d'un
    dissector afeccionat. M'ha destarotat de cop sobte amb
    qualque verí, i ara, petrificat, i tanmateix evidentment viu,
    car soc capaç de pensar encar que no em pugui doncs
    moure, escateix, intrèpid, per on fotrà el ganivet esmolat i
    m'hi tallarà finament, per a penetrar-me vers les entranyes
    sobreres, i a cops de cullereta i de lliurador, les anirà
    extralent i llençant als gossos o a les escombraries.


    Ha degut estudiar, encar que només sigui
    autodidàcticament, car prou sembla que ha nocions
    aritmètiques, i àdhuc que el seu fort no sigui la
    trigonometria, i que faria doncs de bon espeleòleg i
    troglodita, coneixent-ne, de les cavitats, per on no s'escolen
    els tremolins aeris, i, de llurs aigues captives, on rauen els
    corrents epilimnis i hipolimnis de les termoclines.


    AiXÍ que encar rai, doncs, car, si en sap de debò, ara mateix,
    quan furgui i s'endugui queixalades d'elements balders dins
    el meu cos, dels forats buits que en faci, els quals llavors
    caldrà, supòs, que ompli de palla, o no sé pas ara de quin
    reble o enfarfec o farciment més artificial i modern, ho
    deurà fer, cas esperar, amb prou zel, i doncs amb prou
    lenitat, i que, de patir, patiré menys.


    Atret per cert lúgubres monòtons sorolls de neteja, m'he
    tornat a despertar.


    Amb indolència, el meu incorruptible cervell, lentament i
    fortuita, comprèn de vers on no se li atansen els ominosos
    cops de crosses, els sinistres tic-tacs dels rellotges
    contundents, de la cullereta dentada que, gratant i escurant,
    se l'endurà ara mateix completament del seu aixopluc
    cranial on tan repatàniament ni afeccionadament no havia
    fins avui tan xaronament ni engreixadament arrelada.


    Què farà, pobrissó, vagant entre les flames infernals del llord
    clavegueram, ni a quin pudent aiguamort o corrompuda
    rada no anirà a parar perquè se l'empassi, sencer o a bocins,
    cap peix indegudament delerós, massa golut, el qual,
    havent-se-mell engolit, es veurà transmès qui sap a quin no
    gens reconegut recorregut al capdavall de qual, a tesa
    esgarriat, no n'acabarà així mateix desaparegut per a ell


    mateix2


    Fragments de mes idees irrompran al seu sensori, i mes
    bròfegues aprensions i pusil-lanimitats, i mos prodigiosos
    impetus i embranzides, tots plegats engarjolats en les
    intricacitats i les circumval-lacions neuronals fins ara, i ara
    estorts i trobant nou aixopluc, me'l faran, peix vidu
    malastruc i rèprobe, anar de bòlit.


    Què n'entendrà després del món2 Si fa no fa, allò que
    n'entendré eu mateix sense el cervell — suputaré ara mateix
    — mentre la cullereta dentada no continua el seu
    anguniejant atans, un atans que traspua una hostilitat
    insuportable, enderiada, ella, rasposa, a esborrar-ne per
    sempre pus l'estada mil-lenària al món de la consciència.


    Car el meu cervell hauria estat el sequoia del meu ésser. Ell,
    tan fiable, serè, robust, amb el qual ens hem avinguts
    sempre tan meravellosament, sense mai haver incorregudes
    en baralles, ni en moixos i afligit instants, ni encar menys en
    irritades i deletèries col-lisions.


    Me n'acomiadaré, prou malmès i amb llàgrimes de sang
    freda a mos ulls d'obsidiana, convulsos, erronis, gegantins,
    lliurats a l'ultim rebuig, com commogut mandarí, qui
    empaitat per l'huracà de les calúmnies, les difamacions i les
    rancúnies, es capbussa, sòbriament i sense fer ganyotes, a
    l'endeví, per a la seua indubtable absorció, cràter avall del
    volcà català (sempre prest a esclatar), on el ventall
    ascendent de cendres i vespers no el durà, ingent i triomfal,
    pels suaus vessants de l'oblit, on, esclet i escarit, sense
    necessitat de retre comptes pel seu succés (de tant palès i
    enlluernador, inconspicu), fotent espentes a les tèbies brases
    del fons, s'hi farà, imperial, un niu on re altre no hi arreli.


    Esdevingut més tard ninot immortal, amb ulls remots de
    vidre, observaré, enjogassat, els xacrosos quatre bessons de
    l'apocalipsi passant a gual el darrer riu de foc, com, a les
    meues portentoses envistes (gairebé davant meu i tot), no
    cauen tots quatre de cul i es trenquen, ells i llurs esquelètics
    prehistòrics camells, en mil irrisoris bocins.


    Je


    (Excuses perquè tothom pugui feliçment assassinar tothom
    altri.)


    Totes les lleis i religions,

    Totes els veredictes de jutges,

    Totes les sobtades resolucions assassines dels bòfies,
    botxins, inquisidors i torturaires,

    Totes les decisions de congressos, senats i parlaments al
    món,

    Tots els invents de nous crims afegits als vells crims,
    Tots els crims, vells i nous,

    Són invents...


    Invents inventats,

    Esdevinguts excuses per a l'assassinat,

    Única intenció de cada humà més o menys reprimida ca i lla,
    i de tant en tant,

    Però desencadenada sovint sense més ni més.


    Per què us penseu que serveixen les guerres2

    I les persecucions2

    I els odis i les rancúnies2

    I les conversions

    I les prèdiques2

    Lles arangues2

    I les exclusions2

    I les discriminacions2

    I els títols i titlles que et posen gratuitament perquè et volen
    tantost eliminat


    Jet


    Us en heu adonat que tots el llibres "sagrats" que esclafen
    (com tomàquets trepitjats per elefants) les putes vides dels
    malaurats devots qui se'ls creuen, es diuen, tots, si fa no fa,
    4La Xerramecas, i són plens de carallotades sense solta ni
    volta, insultants a la intel-ligència de la més microscòpica de
    les formigues, i tanmateix empassada sencera (com cap
    metzina letal, amb tassa i cullereta i tot) pels miserables
    infames merdissers qui, enverinats d'avançada, no poden
    passar-se'n2 O es moririen.


    Jess(


    Irrevocablement insoluble, sols em moc a les fosques.


    Estones de claror em mantinc immòbil com estàtua
    d'obsidiana.


    Titànic sentinella muntat damunt el tètric faetó d'un
    metàl:-lic caiman.


    Ma pell és negra com la nit més fosca.


    Un taút oblong que hom pot magnetitzar a voluntat per una
    de les puntes fèrries, i així mateix ell (l'heroi penjat amb les
    mans al mànec, vull dir, la nansa, d'un costat) pot ascendir,
    pescant amunt de cap de biga o boquet de ferro, d'aquells
    utilitzats per a hissar, ben eslingats, carregosos objectes,
    com ara cap carrincló piano, i, com dic, així pot ascendir fins
    dalt de tot, tocant al mateix ràfec de la casa objecte dels seus
    clandestins objectius, on, entrant llavors dempeus per la
    finestra, no pot també llavors assassinar son astorat enemic,
    el qual llavors ell fica al fèretre mateix, ara desmagnetitzat, i,
    rebaixant la corriola a poc a poc, un cop a baix al carrer, rai,
    pot endur-se'l tranquil-lament a coll, com si ell (prou en
    porta l'uniforme lúgubre) també pertangués a les pompes
    fúnebres.


    Vetllant el mort, gemeix ella, i gemeix el mort.


    Jo no gemeixc gens. Soc enjondre, ombra introbable.


    Jess(


    (Tota mort és vanitat.)


    Davant tota coincidència, la ganyota del disgust és obligada.


    Les singulars trobades de bruixes i calabruixes enjòlit
    damunt les cales.


    O, quan encantats misteriosament per l'ull de la peixera, les
    ganyes ens creixen com aclucalls i així no ens és donat de
    veure les perilloses escates del peix més gros ni golut,
    transformat en huracà, qui se'ns enduu al naufraig, i a l'ofec
    definitiu damunt la pols de la runa.


    Els emmirallats col-lapses de Sols separats per diàmetres
    que van d'un cantó a l'altre de l'imaginat esferoide universal.
    I doncs la coincidència de la imatge del desconegut quan
    m'esguard de cops al mirall. Quin és aquest capdecony2 Per
    què esclata tot sol aquell Sol al mateix temps que em
    passava pels pebrots de fer-me esclatar tot sol el cervell de la
    meua testa solar2


    Tot l'inexplicable s'explica explicant-ho, car re que sigui de
    debò inexplicable no pot existir, i allò que no existeix no pot
    ésser explicat.


    Així i tot, per molt que expliquis, sempre ets al mateix lloc. I


    això no és cap coincidència. S'escau solament que sigui el
    lloc al capdavall del tant hi fot.


    Jasi(


    (Extincions arreu a doll i a betzef.)


    Col-lapse continu pertot arreu. Només cap obrir els ulls,
    esgardar girientorn, i meditar-hi una mica.


    Tot cavita.


    Cada esfèrula, per grosseta que sigui (tot al llarg del més
    aviat vast univers), hi creix i es pobla, i la població s'hi
    extingeix, i la bombolla peta, i au.


    Tot en un tres i no res, com la bombolleta de plugeta al
    tollet. O les adventícies berruguetes i butllofetes que
    supuren a la balabà, ací i allà, de casualitat, a la pell de
    l'existent.


    Jet


    (Els catalans, la vida ens fot el camp a una velocitat
    extrema.)


    (Gloriosos fórem, com, per exemple, fou el reialme granadí,
    abans els ignars bàrbars xarnecs no ho emmerdessin tot
    amb llurs martiris de merda.)


    (Iara2)


    (És totalment justificada l'hostilitat que servem contra
    l'hoste imposat qui put, abassega i anorrea.)


    Recorda-te'n qui érets. Érets que enmig de la tranquil-la nit
    d'hivern, atacat, de cop i sense més ni més, per un parell de
    Xarnecs de merda, vestits de bòfia invasora, i vas rebre uns
    quants de mastegots a sant de no re, per part del més
    agressiu de dos uniformats xarnecs de merda, mentra l'altre
    Xxarnec de merda et burxava el ventre amb el canó del seu
    fusell, i llur maleit gos xarnec et mossegava arbitràriament
    els turmells.


    L'odi se't revifa cada cop que el mal record et rauta.


    Jet


    (Llurs insidiosos mormols.)


    Llurs mormols, mos tremolins.
    I doncs l'orella dreta, lliure i a lloure.


    L'esquerra no pateix el mateix mal.
    Però per això soc un colltort.


    Tothom qui em mormolaria

    Delators, confessors, capdeconys amb secretets,
    Rep l'orella mesella, no pas l'orella massa sensible
    Impressionada, ingènua, sensitiva, i casta.


    Je


    (Somiàrem durant eons.)


    Molt ominosos mormols pugen de les no gens propícies
    criptes durant els totals eclipsis.


    Amb voluminosos pòlips als oronells, assaig nogensmenys
    d'ensumar on soc.


    Amb molt musculats tènars de barretinaire, m'estic servant
    a un arbre de ferro trobat a les palpentes de casualitat. Si no
    m'hi arrapés, se m'emduria qui sap on el fort vent que s'ha
    girat, un vent que put a mort i corrupció.


    Irònicament, en aquella saó tan adversa, allò que em fa
    l'efecte que siguin flonges natges i mamelles, endutes com
    mal eixalats coloms i xoriguers pel sinistre corrent que
    s'aixeca enllà de l'altre bec de la maleida cripta, em
    colpeixen amorosament el visatge.


    Parracs encesos, fotent salts com pallagostins, crec veure,
    efímers, pertot arreu.


    Sent, astorat, mos budells fotent els mateixos sorolls que
    milers de sitges carregant i descarregant alhora.


    Afegiré pudor de merda a la cripta on els morts antics es
    desperten2


    O tornarà mai a néixer el Sol novell després del llarg
    turment, i sabré on collons soc, i per on puc en acabat
    transcórrer, per tal d'emergir a l'aire cremat de la superfície2


    A l'aire cremat de la superfície on el Sol vell no s'ha
    estrompat 1 extingit2


    No era pas per això que m'enfonsava fosca cripta avall2
    Perquè l'aire cremava2 Perquè el Sol havia vingut a morir
    estavellant-se precisament on havia volgut l'atzar que em
    toqués de raure2


    Qui remenava l'olla barrejada que és l'univers2 Qui el
    sacsava vigorosament, com qui bat i munta nata amb cap
    còsmic enganyamarits2 Car tot oi que s'hi bellugava
    esmeperdudament2 Feia anys que ja no deia més 4Quin
    mareiglx, ni 4Quin rodament de capls. Deia, més
    acuradament, 4Quin rodament d'univers, tut


    I llavors, això. En acabat d'una carrinclona i molt desastrosa
    coreografia, l'estavellament estrepitós de l'astre moribund.
    Tot hi ha tremolat encar més fort. Els adips i Jo hem
    corregut sense por vers la cripta de totes les antigues pors.
    La cripta on ningú, de quatre ni de dues potes, mai no
    gosàvem entrar. I ací hi som ara, cagats.


    Erts com estàtues de voltors, ecos de cripta ens feien
    tanmateix vibrar com cordes de contrabaix.


    4Qui ha lleixada oberta la porta de la cripta2o demana la veu
    d'un dels cucs blancs qui viuen fora d'ençà que el Sol no
    s'estavellava.


    4Se n'escapoliran els horribles morts sense carnis afegeix la
    mateix veu rogallosa de fastigosa nua grassa larva de boca


    peluda i baveig constant.
    Esquelets de marbre, adips, voltors, i jo, callem, inexistents.


    Mobles moguts. Fora, els cucs blancs, llurs feixucs trepigs
    s'allunyen.


    Muricecs, xiuxiuejant, ens xiulen a les orelles, 4Us haureu
    d'habituar a veure-hi en l'absoluta foscor, o ja heu beguda
    una tassa de massa d'oli tuixegós-.


    Llurs rialles ofenoses ens penetren fins a eixordirns els
    cuquets del cor.


    Llavors s'escolaven les hores lentíssimes, i com l'ambre i
    l'ivori, i el marbre mateix on se'ns empedreien els ossos, ens
    adormírem.


    Somiàrem durant eons.


    Durant eons, on, gradualment, amb les novelles condicions
    de foscor quasi absoluta, els monstres grossos
    esdevinguérem petits, i els monstres petits esdevingueren
    grossos.


    Els diferents bacteris i insectes microscòpics qui per bilions
    adés entrevingueren nostres cossos es feren ara immensos, i
    nosaltres, microscòpics, n'esdevinguérem els paràsits.


    La vida continuava essent una horrible estada, tret que ara
    per a mi entesa des d'unes perspectives totalment alterades.


    De fet, la història de la vida podria ésser resumida com ara
    una mena d'alternança entre monstres.


    Monstres qui esdevenim, ara petits, ara grossos. Cada
    monstre un altre objecte francament ridícul.


    I en l'alternança de l'esdevindre una cosa o l'altra, quelcom
    s'altera, la còpia és imperfecta, i el monstre, a part la mida,
    esdevé amenaçadorament altre — molt més lleig,
    segurament, per als predessors — més monstruós encar.


    Car la vida és sempre monstruosa, i envoltada
    indefectiblement d'excrement, d'excedentària brutícia que
    cal anar tostemps gitant enrere.


    Amb el creiximent dels teguments amb les èpoques
    escolades, ara que les criptes romanien enterrades per
    innombrables torrentades, calgué inventar cert mots per a
    anomenar les variants que depravadament transformaven
    els nostres cossos.


    Podíem passar-hi els mil-lennis que ens vagués per a
    perfeccionar-nos en la nostra imperfecció o monstruositat
    novella. Cap curador de les criptes no fora inventat encar
    durant un gran enfilall de revolucions universals, una
    processó de cataclismes estel-lars, un desastre total darrere
    l'altre.


    Jess(


    (Només cal sembrar, insidiós, el dubte — i tota idea
    trontolla.)


    Per la meua inconspicuitat (gairebé invisibilitat) natural,
    m'infiltr ombrívol per territoris enemics.


    Allò que hi veig em convenç que l'enemic no hi és tot, i que
    això de mancar-li un bull, no és tampoc pas que sigui un bull
    qualsevol, és un bull essencial: li manca el bull que, a
    l'animalitat fonamental, t'hi afegeix l'enteniment.


    En un mot, saps ara que l'enemic és totalment boig. És lleig,
    primitiu, és brut, va cagat, i es creu les bestieses més
    sonades. És un animal molt pec, i per la seua mateixa
    peguesa, perillós de tractar. Més val no voler-hi mai saber
    re. Tantost se'ns atansi, l'anorreem. Si se'ns infiltrava, ens
    anorreava.


    Jet


    (Ventres maleits.)


    Quina maledicció d'haver estada nada donal

    Cobejada per salvatges a causa del seu forat de carn, i
    torturada durant nou mesos pel paràsit de creixença
    inexorable qui li rosega el ventre, i al capdavall, per què
    Perquè el paràsit li surti mort.


    La dona la natura l'ha maleida.


    La verge qui tot allò ho veia, no és volia dona. S'espuntava la


    pipeta amb un ganivet ben esmolat de la cuina, i amb una
    agulla saquera es cosia aquell podrit trau del cony.


    Com li costava llavors al paràsit infiltrat entre els intersticis
    del cosit, com li costava de néixerl Havia de travessar un
    himen tan dur de penetrar com si fos teló d'acer, i havia
    d'arrencar tots els lligaments que li barraven l'emergència.


    Quan assolí de néixer, la verge, destrossada, el volgué matar,
    tret que, en no poder enxampar'l, per a no haver de patir el
    mateix martiri una segona vegada, féu net, i, sense
    esperances, es matà ella mateixa.


    Sense mare qui el volgués elidir, estalvi i llibert, el paràsit
    esdevingué gegantesc. Un colós.


    Observà ben aviat amb quin zel patriòtic, els militars, tots
    uns invertits, no s'hi posaven, i com els agradava de torturar
    les haveries qui els portaven els canons. I es cardaven les
    mules i masturbaven els muls, o més apropiadament,
    invertidament, ferotgement es cardaven el muls i
    masturbaven les mules.


    Així, el paràsit, ara magnífic magnètic polifem, s'apuntava a
    l'exèrcit, i feliç i únic entre els molt més merdetes altres
    sorges i conserges del règim, estuprava, amb ple permís, a
    tort i a dret.


    No jaquia verge enlloc. Els conys de les estuprades eren així
    mateix incosibles, massa fets malbé. Massa de teguments
    implicats en la destrucció. Figues esclafades,
    irreconstituibles.


    Les guerres, meravelloses excuses perquè s'hi impliquin els
    més malparits dels éssers brutals. Els criminals més


    depravats sempre les hem aprofitades. No pas que ens en
    manquin. Això rai, prou frequents.


    Quan els malparits aprofitats, delerosos de més calers, fan
    declarar guerres, repulsiva humanitat, quants de guerrers
    sobtats no ixen de les clavegueresi


    Desgraciats de merda, com s'hi apunten, sedecs de sangl
    Sang, sang, només veuen sang, i quina avarícia de sang, i
    com abassegar-ne tanta com podran, i amb quina joia no
    Xopar-se'n, i tant se val, al front, al front, o, preferentment,
    és clar, més descansat, i més sang assegurada i més fàcil
    d'obtenir, a la rereguarda, on prou troben pertot arreu
    'traidors' de llur gust, és a dir 'pacifistes' i d'altra gent
    intel-ligent qui cal estossinar amb santa delectació.


    I el fill de la verge, què2 És clar, no cal dir, el fill de la verge
    el campió del món en el còmput general i oficial (d'ací les
    medalles obtingudesl) de les verges acarnissadament
    violades i sovint, amb la mateixa proesa ni astoradora
    heroicitat, afortunadament mortes.


    I amb cada violada i morta, la resta dels marietes militars,
    les llurs, quines estentòries sarcàstiques rialladesi


    Jess(


    (Afegitó al llibre lliure d'en Llibert Estort.)


    Al bucòlic paisatge, començà de tocar el violinista el seu
    pregonament nostàlgic concert, i és clar, novament, ho
    aprofitàrem els ànecs per a ballar-hi ben rítmicament
    aparionats.


    A la nit, els rellotges de la mort dels vells mobles corcats
    timbalejaven perquè ens adormíssim prou suaument.


    Tot era musica al món deliciós.


    Dolces amors d'innombrables dones dolces que es
    perllongaven en la duradora immensitat.


    I llavors, esdevinguts de sobte els vells.


    Els vells ens prorrogàvem en un temps mort. Un temps mort
    molt rebregat i eixarrelt.


    Erem els salmons, d'àrdua tornada al no re.


    Pertot on no tornàvem, tats impertinents: com prostitutes,
    ens eixien al pas.


    Bellugaven les tapes i ens mormolaven si volíem... 4Vols2
    Som-hi2 Entres2 Puges2 Vens...Px


    Aspre cos fent la viu viu, ja ultratjosament cadavèric, i amb
    veu supuleral, rumiant (per plecs bruts llords sollats
    desgastats) extingits episodis d'un passat qualsevol.


    Tossint abundantment i moribunda, guaita envers dalt si
    gota no cau, i cau al cau.


    El clot s'ompl de pluja. El clot s'ompl de pluja incessant. El
    clot...


    Suràrem. Sabèrem surar.


    Ara ens n'adonàvem. Des del començament, érem tothom
    només fent un viatge. Sempre el mateix. El viatge final vers
    la mort.


    Els abnegats sagnàvem debades. Els asteroides foradaven el
    cel i els sexes dels àngels no cessaven, indiscriminatoris, ni
    mica de mai pixar avall. Pàrvuls quant als pàbuls que ens
    pertocaven, l'espurna d'una idea ens féu creure per un
    moment que allò que queia fos mannà fluid, mes no, eren
    pixats, i encar rai que no fos pitjor. Tothom sap els àngels
    com les despenen, ni de què es desprenen.


    En l'endemig, la inundació era ja total: només el capdamunt
    de les torres més altes, i certs monòlits, en llur altrament
    irrellevant hipertrofia, et salvaven de l'aigua si prou sabies,
    llangardaix, enfilar-t hi.


    Els qui molt inconvenientment ens hi manteníem
    precàriament penjats, hesitàvem a jaquir-nos tombar a
    l'anonimat definitiu de la mort.


    Clandestins, contraris a totes les lleis físiques, trobàvem
    incentius perquè se'ns esmolés l'enginy devers cap acció que
    ens menés a més seguretat de no pas caure, i de mantinent,
    aquest cop debò debò, negar ns.


    Pragmàtics, valoràvem l'eficiència damunt tota altra
    consideració, així, malgrat els riscs catastròfics, afavoríem
    les lleis de la jungla. Qui millor jutge per a apamar les
    possibilitats de salvament que la pròpia activitat mental, la
    pròpia traça a surar com fos2


    Esdeveníem fictament gais, plens de goig, i imitàvem els
    parlars dels ocells. El nostre psitacisme ornitològic
    encantava certes àligues, qui convulsives se'ns volien
    aparellar o, potser, endur-se'n a llurs nius dels pics més
    inaccessibles.


    Aquella fora bona idea. Papissotejàrem com escarser meix
    indefens, abandonat enmig del prat, i una àliga de
    dimensions extraordinàriament insòlites pel que fa a la
    grandària, efectivament, ens prengué i se'ns endugué. Ens
    dipositava amb prou cura entre els ous colossals que havia
    suara posts — o potser, més aviat, els paria feia èpoques
    senceres, i fins ara no semblaven tremolar. Els caldria teca
    tantost no descloguessin. Calia que sos petits trobessin
    quelcom per a dur's al bec. Érem llur taula ben parada.


    Érem dalt de tot del cim més alt del món.


    Subversius actuàrem. Debades. Aquell ous eren
    intrencables. Quan l'àliga partí, a tornajornals, prou ens
    n'hauríem servit.


    Calia, per comptes, fer-se invisible. Reptàrem vers cap
    badall rupestre a qualque de les moltes entrecuixes del cim,
    vers cap orogràfica svagina estretíssima on només naltres
    poguéssim esmunyir ns.


    Desoiem l'advertència paterna que calia no mai ficar el cul al
    primer forat, car prou hi havia pertot forats amb malalties
    molt dolorosament letals.


    Ens hi ensopegàvem, vult a vult, amb una serp enorme. Era
    una serp llisa i groga, presonera del seu forat. Li recava molt
    a la serp qui es rebregava inútilment en la pols que, per
    manca d'impotència (d'impotència, hò), s'hagués fotut en


    tan escanyadora estretor.


    Car és clar que més li hauria valguda la impotència que et
    manté viu, que no pas l'eixelebrada vigoria que, en acabat,
    captiu, et fotria asfixiadorament al clot darrer.


    Serp ingloriosa de trista continença, serà hom el teu
    agosarat campió i et traurà d'aquesta situació gens
    afalagadora2 Qui sap.


    Al ventre d'aqueixa nova illa, la il-lustre societat hi anem tots
    de bòlit, bo i tractant d'establir cascun dels individus el
    nostre minúscul lloc. Hi som, plegades, com qui diu totes les
    bèsties del món. Gallines, guineus: opinics, cutibuts:,
    giocondes, anacondes:, i el maniquí, i l'escorpí i el colibrí, i
    hidres i bantús, òrixs i orixassos, i els hipnòrixs (els òrixs
    hipnòtics), i fènixs i colomes, i àddaxs i bixes, i amfisbenes 1
    uròbors, i vidriols, i ardus i ombrívols àglifs de tasques
    extintes, amb ullals que els serveixen pus tost de xiulets,
    amb els quals desengrunen, lírics, llurs enyors i anhels, o,
    així mateix, si mai, via llebeig, ensumen sopes o albiren en
    cap aixopluc que el brou hi fa xup-xup, l'avinentesa
    aprofiten, per a, assídues, remenar-hi. Una varietat
    admirable, avesada a fer-se favors. Tots barrejats, no s'hi
    valen doncs jocs bruts, ni fondre's en plors o estendre un cop
    de mà a contracor, tot ha d'ésser clar i sincer. Hom paga tot
    tort, crim, pirateria i dació de destret amb la instantània
    mort. Com cal que sigui, i com sempre hagués calgut que fos
    als mòrbids escaquers dels fraticides mons apagats, on
    fulguraven les immundícies, i ens hi enfonsàvem fins que hi
    esdeveníem immòbils, els nostres peus àncores intansigents
    collades a les goles voraces de tanta de pregona brutícia.


    Ací hom ara, de cua d'ull hi copsa, per contra, en la netedat
    de no cap construcció artificial, astoradores revelacions.


    Hom roman eixarmat per tantes d'ídoles diabòlicament
    científiques com apareixen pels revolts, ratetes marsupials
    incloses, amb un sentit d'entendre el món físic
    abracabradant. Fenòmens quotidians, si hi rumiaves, et
    segregaven solucions màgiques als problemes ni entravancs
    més comuns.


    Al capdavall, verament admirable l'equilibri edènic de les
    espècies. Sense insurrectes, ni sorolls ni noses. Tots
    científics molt enfeinats en la descoberta de les meravelles.


    La serp grossa llisa groga, robusta i sinuosa qui salví
    esdevingué nostra muller.


    Hom diu nostra. Tothom sap que un cos no existeix. Un cos
    és sempre milions de cossos, vermina rai, si hom ha un ull
    amb facultats microscòpiques. Doncs bé, la nostra muller, de
    baciva, res, d'eixorca, gens.


    Tinguérem un nombre innombrable de serpetes. Aviat no
    s'hi cabria. Cada estalagmita ni puixant estela amb grafits
    transcendentals ocupada per son simiesc Simonet lestilita.


    I aviat no s'hi capigué. Espluga claferta.
    Partírem d'aquell paradís imperfecte.


    Fora tots els calds pixats angèlics que havien submergit el
    glomèrul s'havien escolat per un forat vers el firmament
    golafre. Tot hi era absolutament eixut. El glomèrul, és a dir,
    l'aproximació planetoide que anomenàrem en eres
    primitives "terra", i que fou anomenat, més pròpiament, més
    tard, 'aigua', ara era anomenat 'pols', i epocalment, en un
    tres i no res, fora anomenat 'cendra', i popularment
    'cendrer.


    Com el nom assenyala, trobàrem, tantost no hi trepitjàrem,
    que, efectivament, era fet tot de cendra i prou. L'adés trist
    solell al voltant del qual, tentinejant, adés el glomèrul o
    cendrer no rodava havia esdevingut ferotgement més roent.


    Per si no n'hi havia prou, un reguitzell horrorós de
    terratrèmols majúsculs ho refoté tot damunt davall. En
    l'estupefaent daltabaix, totes les muntanyes es foteren a fer
    capitombes, per a acabar les de més (gairebé totes)
    capgirades, és a dir, cap per avall.


    Escorcollant entre l'enfarfec de tanta d'estossegosa
    fuliginosa runa, remugàrem contra l'horripilant labilitat
    d'un univers tan inacceptablement sotmès als fatus fats i a
    llurs tenebroses abstraccions covardament reificades perquè
    les patíssim.


    Culpables d'incerts mancaments en els quals, gens crèduls,
    no pas que gens hi creguéssim, mes que prou semblaven
    existir al feixuc i carregat ambient, ara cercàvem, sense altra
    cerimònia, la pròpia redempció. Sempre darrere el perpetu
    plaer, cascú de naltres una altra dallonses de petulant
    fesomia i flatulent protèrvia, bo i fent càustica exhibició de
    sa tria dement devers un espectacularíssim capgirament aixi
    mateix, no pas ara del paisatge, de la truita. El cendrer
    convertit en peixera on el col-lectiu sura, és a dir, prospera.


    Falenes atrotinades, amb totes les pròtesis esdevingudes,
    amb l'ús abusiu i les pedres caigudes, menyspreable
    pellerofa, furtives i febles, amb l'albir retallat, eixelat,
    buixíem d'angoixa, monstràvem tots els símptomes d'un
    trasbals de solemnitat.


    Nous badalls als plecs o entrecuixes del cendrer se'ns obrien


    arreu i tot hi eren esglais pel voltant. Sonaven batalls de
    guerra entre els farsants elements atmosfèrics. Amb
    estranys crits de rogall, i com esbojarrats cadàvers
    espontànament vomitats, sospites d'irrellevants ombres
    bèl-liques coetàniament se'ns quallaven davant, darrere,
    arreu, i sense ajornament, efímeres, ens paraven rotunds
    paranys perquè hi tombéssim.


    El sofre dels badalls o tabolls ens impregnaven també de
    sutge i rovell. Per dissort rellisquem avall, en cel-la de sostre
    sollat de femta, i terra fèrtil d'herbes i bolets. La cel-la és un
    món novell. Ni el tell ni el teix, ni el bedoll ni el noguer, mai
    no s'hi marceix.


    Abans tot semblava llunyà, i ara el temps de l'espai i l'espai
    del temps s'han estretits, com ara terreny atapeit, congregat,
    comprimit, i aquesta compressió és molt més fàcil de
    navegar. Els anys s'han empetitits, i tot és molt més a
    l'abast, l'antediluvià esdevé gairebé present, els avantpassats
    gairebé contemporanis. Les armes que a llurs urpes
    mil-lenàries branden i esgrimeixen els mostatxuts són tan
    eloquents com si, a tall d'enyoradisses barrusques qui es
    volguessin novament carroll de raim, els requés, a ells, tanta
    d'orba violència i potser ens volguessin novament no pas
    gens escapçats.


    On ens esbrinàvem contorns del cap. I efectivament, era llis i
    sucós com gra de xarel-lo. I ara cascun, ingenu, negant son
    ego, cercava i encertava racons a recer de les ubiques
    calamitats. Confinats, nafrats d'oblit, damunt el nostre petit,
    adés esmorteit, desert, on irrompen, amb la font,
    espècimens de qui en ploràrem l'absència, com ara pixallits i
    alfàbrega, i d'altres Joguines de la natura totalment
    desitjables, ens lliuràvem a l'escàndol de la fruició i la
    disbauxa entre edules hortalisses.


    Que lluny romaníem ara dels delictes i les indignacions, i les
    inacabables frustracions i deformitats dutes per les armes i
    els arsenals, i les forces d'un clima anarquitzat. I de les
    balbes anècdotes dels taurons fuetejants. Aplegàvem els
    foles de bons amics i només enraonàvem d'un futur mogut
    vers l'idoni novament.


    Aràcnid lúcid, vívid, el sempre absort violinista tocava
    melòdic de bell nou, i al reialme dels enciclopedistes, els
    arquitectes mutilats, els titelles gens constrets per cap biaix,
    i els ànecs equànimes (quac-quac, quac-quac, quac-quac)
    dansàvem plausiblement i no gens eixelebrats.


    Reeixits intrús a la impenetrabilitat de l'irresolut real,
    pràctics pragmàtics, resolíem que la sola moralitat permesa
    era la que demostra la seua utilitat. És a dir, només val si val
    per a viure amb un cervell alliberat.


    Cada animal, en la seua especial espècie ni gènere, és
    sempre prou savi per a la pròpia utilitat, sobretot mirant
    vers la conservació del cos en les millors condicions
    possibles. Més encar: Tota perversió, si és utilitària, no n'és
    pas cap, de perversió: al contrari, és capteniment d'allò pus
    intel-ligent.


    I llavors no pas que hom es pogués estalviar absolutament
    les tragèdies.


    Ens trobàrem amb el malson de l'elefant confinat. Pobre
    animal, portava, pintats als dos cantons de l'embalum de
    son cos, anuncis de la nostra pròxima peça. Ara bé, era un
    elefant malparit. Després, no pas amb intenció que hi
    caigués del tot, l'havíem tanmateix aculat al clot, i hi havia
    caigut de quatre potes, i el clot era ple d'aigua, i era com si el


    clot fos fossa exacta de mides per al cos de l'elefant, qui ara,
    al cap de dies immers en aigua infecta, i sota un Sol cruel
    que li cremava els ulls, i sobretot de no poder-s'hi moure
    mica, deperia. Tabescent, minvava. No entenia prou, pobra
    bèstia, de veure's constreta, confinada estretament, pel cos.
    Ara n'era, damunt, així mateix pel clot implacable. La
    implacabilitat de les lleis, no hi ha flagell més maligne. I ens
    feia gran pena i ens desesperava. No volíem ningú pas que
    se'ns morís. Ens sentíem absolutament culpable. No sabíem
    a qui demanar ajut. Ens calia una grua prou forta que
    l'extragués del clot. Calia doncs inventar-la. No hi fórem pas
    a temps, per molt que ens hi esderneguéssim. No. No. Cors
    afligits, ens banyàvem en cendres.


    Allò, aquell trauma inguarible, culpabilitzà, sencera, la
    societat amical.


    Entre el cop d'ull i l'esguard, tot un món, tota una vida. Un
    cop d'ull lleuger s'agraeix, un esguard sostingut ofèn. Hom
    se sent reconegut. Hom se n'adona esfereit que ara caldrà
    pagar per tots sos crims.


    Calia que no ens miréssim mútuament mai més.
    Emmirallats cascú en sa eixordadora i catastròfica melangia
    als ulls esguerrats del veí, ens segmentàvem i ens
    metamorfosàvem en infal-libles i fútils assassins. Per això
    tothom, ronyosament i a cop de crossa, emigràrem
    enjondre.


    Muntats a les crosses, hi viatjaven insectes perfeccionats,
    assenyaladament, cavalls de serps i cavalls de faves, i allò,
    llur companyia, ens consolava en alt grau. Els lliuràvem, bo i
    caminant, pilots d'idees que després, ells (els cavalls qui
    colcaven les crosses), a llur albir, per a llur ús, ja
    mal-leabilitzarien.


    Els dèiem. Això dels 'posseits', nois, quina paridal Els
    posseits són uns datspelcul. Els datspelcul es creuen
    posseits, mes re no els posseeix. Ximpleriest Només són uns
    datspelcul. Literalment.


    De nits els acaronàvem els fronts, i ens revelàvem llurs
    noms. Llur faisons de veure el món era, cada vegada que ens
    en feien cinc sous, inoblidables lliçons molt adreçadores,
    acunçadores, de l'esperit. En romaníem humilment
    illuminats.


    Llurs confidències ens feren entesos en moltes de seccions
    del saber.


    Entesos en lletradura, compreníem texts que abans ens eren
    pitjor que no enigmàtics, críptics.


    Tot allò de bo que deien els "greels', ara calia dir-ho a "crits,
    i encar ningú no pas que ho sentís mai gaire.


    I com més sabíem, més sols no ens trobàvem entre les
    diverses societats bípedes.


    Poble sobirà — tronat i molt bajà. Bledes i figaflors, sorges
    ignars, Òptims assassins.


    Els qui en sabem, no hi cabem. En un món de gamarussos
    supersticiosos, els astrofísics malalment rai. El sàpiguer ens
    tragué del càpiguer. Ens embotíem, món repetit, per badalls
    0 tabolls als plecs sexuats del paisatge per a establir-hi encar
    novelles societats on el llevat de l'enginy llevés lliurement.


    Als fangars de les grans pluges, s'hi rabejaren les truges. A
    l'agre dels laberints, s'hi grataren pruiges amb ungles


    d'harpies. Carcasses d'idees, amb llisquents calçadors, saigs
    els embotiren. Llur botides carcanades en curullaren. Els
    mateixos saigs els recomanaren per força que ho
    s'escorxessin tots sols per tal de millor púguer estudiar-s'hi
    el programa.


    El cranc Nicolau n'era el suprem capità manaies, qui no
    admetia esmenes, i qui, amb membres embalbits, embalbia
    els membres dels reialme.


    Tots els prohoms entre els saigs, envegeta rai. Muntat en
    Nicolau en estelló magnífic, de ferradures de platí i diamant,
    màgic quadrúpede, qui pixava nèctar i cagava ambrosia,
    amb un vit que avergonyeix el coll d'una girafa, o la trompa
    d'un elefant, magnànim feia pujar, nua, la padrina.


    —Munta, padrinal
    —A1, fillet follet, futilitat de la vanitat, si sabies com em fa
    partir amb tant de luxe i totl


    Miserables mig nus canviaven, agenollats, les rajoles que
    ornaven els terres de sos palaus. Hi treballen per força
    contents, bo i cantant i cridant que que contents que hi
    estan.


    Per ordre del saig delegat pel capità manaies, allò és allò que
    fan, cridar i cantar. I això a despit que han insistit vegades i
    vegades, en veus inoibles, que: eNomés gaudim d'una
    passió. La passió per la depressió. x


    No n'hi havia cap que fes menys de tres pams d'alçada. Les
    figues encar menys.


    Quant a les figues, se'ls veia que havien estudiada filosofia.
    Quan ningú amb mig dit de vit d'entre el poble bajà els deia


    que se les estimava, o que volia allò millor per a elles,
    responien: 4O ens dieu la veritat o no ens en traureu pas re.
    Si el cos, en un atac de verriny, us demanava de cardar, no
    ens vinguéssiu pas amb ridículs eufemismes. De tota
    manera, cardar no cardareu pas, que no sigui que un
    semblant verriny sobtat no ens fiqués així mateix en derg
    concupiscent.x


    Aqueixa caòtic nosa a l'entrecuix, punxent com aresta
    d'argelagó, esmolat vitet sovint martiritzat, qui segrega
    amargues llàgrimes i esmegmes dolorosos.


    Allò, tot plegat, augmentava el corruix dels esclavitzats. A
    part d'això, pertot d'altres signes ominosos de matança i
    rebel-lió.


    Amb una altra empenta de greuge ultratjant, qui sap si, amb
    embranzida, no obeien l'instint, i espetegaven a córrer com
    almogàvers.


    De dol s'agreixen, fins que egregis s'erigeixen.


    D'afegitó, cert que als cims de les serralades, les alimares
    (que violentament malencòniques accentuaven els relleus
    ingrats damunt la neu trepitjada ni llordament sollada pels
    saigs invasors, indecents i geperuts, sarcàstics i
    desdenyosos) hi fumejaven adés més tenebrosament
    esventades.


    Amb fictes energies de carrinclons superherois, bo i
    davallant molt amenaçadorament, es guerxinaven entre ells,
    vigorosos voltors qui vinguessin a presenciar els sacrificis
    imminents.


    Per això sorgien les veus dels traidors enfaldillats, els


    cassandres de rigor en situacions semblants de preparatòria
    resistència.


    Els millors se'ls treien del damunt amb armes parades.


    eMiserablesi De misteris, oracles, espectres, talismans...
    D'immindícies estúpides d'aqueix pobre calibre, us n'esteu
    de bavejar-nos-hi.


    LA quin paradís de merda no ens voldríeu veure
    verinosament injectats2


    4Som no re empeltats de no re per a l'eternitat.


    4És com ara cap arbre mil-lenari al capdavall perit. No
    fórem pas tan pàmfils mai de cogitar que mai fos possible
    que se'n recordés, i menys ara que és mort, d'allò que no
    se'n recordava ni viu, com ara de cada ocell qui hi hagués
    feta estada una estoneta potser per a cruspir-se-l'hi
    qualque insecte o larva.


    4Moralitat de cervell taratl Tarat tarat, tararat tararatl


    Amb palpebres batzoleres com cortines d'escenari, els ulls
    se'ns embromaven.


    No guipàvem ben bé les tortes busques als rellotges
    atmosfèrics. Dels cims cimmerians s'esbalçaven a betzef
    micos betzols. Ignars boldrons salvatges, de qui el plaer
    màxim ha estat sempre d'escorxar, amb eines lentes, el pres.


    Episòdiques penyores recobrades d'antigues saturnàlies, ara
    redutes damunt amb dues unces més d'aplom que no mai,
    apotropaiques ens asserenaven els visatges. Aviat ens
    veuríem venjats. La deletèria opressió que temíem que no


    fos perenne fins al trapàs, i ens volia de continu balbs i blans
    com ara fiblats per tàvecs gegantins, qui sap si, amb el nou
    daltabaix imminent, tot no tornava a capgirar s en un altre
    damunt davall momentàniament transcendental.


    I ara sonaven les tres, i qualcú havia calat foc a l'establia, les
    flames fort hi llepaven, pertot.


    Per urgents estrips rosegats als boquers, els conillets
    tanmateix ens n'escapolíem. Anàvem primers, cinc pedretes
    si més no part damunt dels patètics segons.


    Lligats i presos per les llordes ínfules mateixes de la nostra
    ruc vanitat, ens enronquíem celebrant-ho amb rudes
    cançons en vulgar. 4El plaer que em dona la mà/ Cap dona
    me'l podrà donar.x


    Érem els asos ases. Enmig de cap bosc fosc, ens havíem trets
    els pixapius i n'havíem fet, amb unció, dil-ling-dil-ling,
    dil-ling-dil-ling.


    Més tard, a la llarga, n'havíem perdut el gust i el but, i ens
    esquitllàvem, destrempats, per les esquerdes, on, al cap de
    no re, llebres, i d'altres dels nostres peluts perseguidors,
    dantescs, al voltant de fulminants fogueres, prou haurien
    avergonyides les fetilleres mateixes d'en Mac Bleda-rave,
    ensangonat, ell, fins al leucèmic bessó.


    Inviolats, mai no pas tolts encar del cald niu del nostre cos,
    ens aturàvem a veure atansar-se'ns el foll torb.


    Començaven de llevar s, quaix com frévoles bombolles,
    endutes per les bufades, les gespes que adés encatifaven els
    cresps dels prats ondulats.


    Llenços amb els raims i les pomes, els codonys i les llebres
    mortes, penjaven als murs vora el finestral.


    Els vidres, les cumulatives opacitats els eixorbien.
    Cogitàrem: 42 No hi ha delits com els duts pels gambits.x I
    eixírem d'una esgarrapada abans la casa no ens fos tolta
    sencera pels molt agressius mastegots del temporal enemic.


    Érem ara vímets vinclats indiferentment pels elements.


    D'estreps i d'esperons ben calçats, muntats a les crosses mig
    corcades d'uns semidéus gegantins i moribunds, ninots
    enfarinats qui, a despit de la tempesta, exempts entre els
    difunts, per tot remei, enduts per la dolça fal-lera, repetíem
    rutines teatrals, o no hauríem tret a cap sinó pel caminoi del
    suicidi.


    Hi havia peces sense prou accent ni claredat, i declamar-les
    era estrepitós fracàs. Els sorolls del torb encar més ens ho
    empastifaven.


    Fèiem: 4 No pas sol ans amb prou venusta ovella/ Anem
    sovint entre grans multituds/ On s'hi barreja l'ànec i el
    trapella/ I el ful qui ens ompl de rucs sol-licituds.s


    I repreníem: 4On és el graP Hi ha ací només clovella./ T'ho
    has menjat tot com un ganut mamut2/ Calla, no sentsP
    Prou que dringa l'esquella./ Som-hi doncs, noia, nem a fer
    el vermut...v


    I al cap d'una estoneta, com si hem pait cap bon tec,
    afegíem: aQuina son tincl Claparem al garatge/ Com fem
    cada any celebrant el cap d'any./ No trobes que és un
    costum prou estrany...Px


    I en responíem: aMillor que en llit a palau amb cap patge/
    Qui el colló et toca, l'àvol capsigrany./ So bon pastor, poc
    em cal clau ni pany.v


    Redubtables miratges en inversemblants contrades ens
    assetjaven magí i sensori, els vescosos efluvis que se'n
    despreníen, atenyien, depriments, els nostres oronells.


    Mormolàvem: eMassa vells som, i hora és de fotre a mar
    tots els engavanyaments/ Jaquint que forces novelles ara
    s'hi enfeinin/ Mentre zigzagant ens arrosseguem fins la
    mar morta de la mort.x


    Els dèiem: 44 l'endemà, un altre endemà segueix/ Amb peu
    cansat, sense cansar-se del tot mai... / I així fins al darrer
    bleix de l'estada.x

    I ens deien: dI durant l'ahir, i cascun dels passats dies/
    S'encenia l'espelma perquè cada foll/ Trobés el segur camí
    de la mort.x


    —Millor fora bufar la curta flama.


    —Car què és la vida, vós, sinó l'ombra d'un farsant/ Qui
    puja pit envant a l'escenari a fer-hi el trist paper2


    —l au, mai més, d'ell, no en sent ningú a dir re.


    — És una faula que baveja l'imbècil/ Amb tot de ximplets
    escarafalls/ Que volen dir menys que els rots dels alls.


    —O que els pets dels galls.


    —O dels enterradors brivalls els banals badalls.
    Per l'àrida platja còsmica, llepafils com n'Ariadna, hi anem
    sobris i inconspicus, primitius, com ara pòstums,


    xafallejant-hi encaparradament l'eterna tragèdia.


    O ens errem de mig a mig narrant-hi, en un barreig senil,
    peces dispars.


    Ens deien: 4És al pou que hi vaig de dol/ A pouar-hi l'ou
    que esclata.s


    Els dèiem: 4Al brocal hi rau la col/ Que s'escau que rata
    rata.x


    —Tinc un cor que tot ho absol/ I m'ajust sols la corbata.
    —Corre lluny ara al gresol/ A rostar-s'hi el tec la rata.


    —És al pou que hi vaig de dol/ A pouar-hi l'ou que esclata.


    —Quan escric sencer m'hi implic/ Foll d'una dolça fal-lera.
    —Tanc amb clau l'astut melic/ I escolt només la trempera.
    —Esdevinc cap d'astre inic/ I vidret de capterrera.

    —O matèria d'ull oblic/ Transparent com peix d'aiguera.


    —Quan escric sencer m'hi implic/ Foll d'una dolça fal-lera.


    — Es quan clap que re no és clar/ El malson em rau la sina.


    —L ou esclata, el rat se'n va/ M'aclapara un dit l'espina.


    —L'ull oblic no hi veu la mà/ Del nan bord qui mort
    maquina.


    —Soc al pou i aspre metà/ A la gola se m'atzina.


    — Es quan clap que re no és clar/ El malson em rau la sina.


    Texts deturpats, si doncs no obliterats, per les inclements
    centúries. Peces, pecelles i peçasses, d'estranyes dimensions
    ni diapasons ni espases. Espasmes no pas petris (si fossin
    estats petris, rai).


    Hipnagògics esdeveniments ens van retrunyint en la
    reverberant introspectibilitat d'unes urnes cranials de murs
    rebotents. Si tan sols haguéssim estats capaços d'escriure-hi
    jJeroglíficsi


    Car les pedres avorreixen els palimpsests. I els empedreits
    jeroglífics per força empaqueten els significats. Menes de
    fórmules on químics com cal la nostra encantadora química
    no comprimim, màgics.


    Cisellat, gravat, inscrit, enfonsat a la pedra, el jJeroglífic
    roman incanviat.


    Per exemple, aquest. Això és un hort, que només pot ésser
    irrigat per font o aiguaneix que brolla rere l'encanteri del
    saurí o el bruixot. Dins l'hort, hi som els arbres, les gàrgoles,
    la pols, els grills, els pleixells, els claus i les claus. Amb
    aquest primer cartutx ja hem explicat exorbitantment
    l'indret i els personatges on tota la història no es


    desenvoluparà. Per certes esquerdes arquitectòniques en la
    construcció del vagament quadrat jeroglífic hi endevinem
    futurs terrabastalls, blasmes i retrets, i pler d'indelicades
    extravagàncies. Quines iniquitats de la sempre massa
    combativa carn no es coven al net i clar calaix2 Quins
    rebuigs ni què impel-leix els esguards adversarials dels
    protagonistes2 Per això caldrà esperar que hi esculpíssim el
    molt prenyat quadre segúent.


    I mentre en parlàvem, ec-lo, de bell nou, el darrer diluvi que
    ens tocava.


    Replogué i, procel-làrids, en el procel-lós vaivé, ens
    replegàrem vers les coves.


    L'arestut violí de vent i la pluja ens apunyalava les orelles.


    Alguns obesos s'obsedeixen, banyuts i còmics, a romandre a
    lloc, incòlumes. Blaus i verdancs comencen a eixir ls d'arreu
    el cresp fi de la pell. Vents i pluja, puixants i punxents, els
    etziben llurs atzebs (els atziben llurs etzebs2). Massa
    adeleradament els albirem, abans no ens amaguéssim, com,
    enlairats, pengen dels núvols, balons abnegadament enduts.


    Quan replogué, replegats que fórem a les coves, no ens
    n'abstinguérem pas. Ni ens hi fonguérem mica. Escriguérem
    tot seguit les nostres peces als murs fets de roca. Guarits i
    amb salut, a recer, no ens n'estiguérem pas.


    Jeroglífics caigueren, estampats, amb assiduitat heroica. Per
    força eren curtes les nostres peces. Les sobrecarregàrem de
    significats en poc espai. Sapiguérem formar els quadres
    perquè tot s'entengués amb poc espai. I guanyaren misteri,
    misticisme, intrigant secret. Hom es diu que hi ha
    palesament rat, o gat, o mag, amagat. El benaurat qui els


    desxifrés n'esdevindria co-creador.


    Car escriure en pedra pren estona, i durant l'estona que
    burxem i burinem la dura pedra de la rude cova, les idees
    fugen, les més lleugeres i frèvoles, i adventícies i superficials,
    i només romanen les més dures, les més duradores,
    pregones, arreludes.


    Un dia atziac ens sorprenguérem de valent. S'esqueia que
    fóssim força ran de món exterior i, bo i venint de fora,
    sentíem, ben a prop, els escataineigs de qualsque
    prevaricadors residents, il-lògics i amb eloquència nul-la,
    estret de mires, i no gens tolerants, fent diversos elogis i
    lloances, alhora, es veu, que sebollien les cendres de qualque
    espantall, de llonga data minvat mecànicament del terrat, el
    qual es veia que, Justament perquè se'l trobaven enmig
    altrament emprenyant els vianants, amb poixèvols precs que
    hom l'assistís monetàriament, pecuniària, s'havia vist
    estamordit a cop de clava, i, de més, escapçat d'espetec per
    les simitarres d'un petit escamot de fastiguejats gàngsters o
    bandolers camperols, qui havent jaquint enrere llurs ramats
    d'ovelles, embogits pels opis qui eixien dels fumerals de les
    fàbriques, i marejats pels semàfors folls de la vila, bo i
    dansant, no gens atlètics, a retaló, tips de viure en aquelles
    estupefaents condicions, se'l treien de sobre orgànicament i
    com qui s'entafora, lenitiu, cap supositori amunt.


    4Amb llavis arrufadets, com qui fa empastifadores
    magarrufes, ens inflamava i ens insuflava amb furients
    esgarrifances de fàsticl No ens sabérem servarlx


    Llavors, aprés la bella feta, tothom podia transitar més
    serenament per la tanmateix prou congestionada via, sense
    que 'ningú' l'empudegués amb peticions reiteratives. És a
    dir, ningú', o almenys aquell grinyolant ganyotaire qui amb


    sees procaces expostulacions ofenia tant els fàcilment
    esvalotats filisteus.


    4Siau, oncle Vània: records a la tiota Idiota.v Gens agraits
    envers els gàngsters netejadors, gemegaven alguns dels
    erronis panegírics. O, àdhuc plorosament: 4 Tothom se'n
    recorda amb dolç enyor quan es treia l'atzeb, pobrissó, el
    seu atzebib pansit, idèntic a una cueta de pansa, i pixava
    damunt les formigues, i tothom duu sortosament a la
    memòria els entranyables episodis quan es ficava a cagar
    com els gossos enmig de la carretera, i els autobusos amb
    les monges i llur immensament arruquida canalla s'havien
    d'esperar que enllestís, i com, en acabat, cul cagat
    presentat espectacularment a les bocabadades col-legiales i
    a llurs mocoses, i sovint qui sap si rajant de baix i tot,
    mestresses, s'arrupia encar a ensumar, i àdhuc tastar, el
    seu producte natural, i el llepava sovint com qui llepa un
    gelat de pomes silvestres, o de corunyes, o de serves, o de
    moixes, o de cireretes de pastor...x I: 4Amb quina recança
    no enyorem ara el gran delit que ens prenia sovint de voler
    menjar-nos' el seu atzebibet, la seua cueta de pansa
    pansida, potser, segurament, per a recordar-nos-en més
    efusivament ni afectiva ni afeccionada, el jorn atziac de son
    traspàs molt deplorable. Sempre ens ha sapigut molt de
    greu no haver-hi fet cap mossadeta (molt atractiva
    temptadorota "mèntula màrcida et marculenta'), a tall de
    tast urgent de tartrany al bosc o de sàlpid a la platja.s
    (Molt bé. I ara caldrà fer-li un monument enmig la plaça
    mateixa, i un monument ben fet, amb estàtua precisa i tot,
    no pas feta a xil-la de ca, i per a l'efimereitat més
    vilipendiosa, com la de cap altre plutòcrata o assassí en
    massa molt guardonat ni honorat. Som-hi, qui comença a
    excavar amb mi devers la solemne construcció d'un
    indestructible fonamentPx


    Ens adonàvem doncs, horroritzats, que la fantasmagòrica
    civilització havia tornada i represa.


    Ens enfonsàvem molt més pregonament grutes avall. Ens
    volíem inassoliblement proscrits, havent ajornada
    eternament la prosperitat, que indefectiblement es resolia
    (com si no n'estiguéssim prou escamnatsl) infectant-ho,
    pol-luint-ho i anorreant-ho tot.


    En el nostre sojorn extàtic, hipogeus romanguérem una altra
    eternitat.


    O potser no. La ignominiosa, nauseabunda plebs de dalt,
    feta tota de sòrdids ogres afamegats, invasius, tot d'una, què
    CONny, profusos, perforaven2 Què collons de merda ens
    injectaven2 Miscel-lànies metzines, és clar. Química
    mortificadorament traidora. Estossegàvem, ens ofegàvem,
    deperíem. Haguérem d'eixir a respirar per un altre
    estretíssim fumeral de sofre de l'altre cantó de món.


    Jaquíem enrere en la foscor les patètiques prolífiques
    adultes, invisibles i il-legible, peces per a llur exterminació
    esporàdica segons els extremats humors dels climes
    espelúnquics, aviat no en romandrien sinó molt escassos
    vestigis d'agenollades misèries.


    Totes les peces, tota la història troglodita, esborrada pels
    terratrèmols, i encar pitjor, anorreada per les letals activitats
    industrials, que, no sols ens anorreen, ho anorreen tot pertot
    arreu.


    I ara tant se val, amunt i fora. I tant. Recomençaríem.


    Ni calia que ens aturéssim a sentir n els trets de gràcia. Al
    contrari, goséssim (fugitius, enardits clàssics retrògrads)


    anar vers un proper triomf.


    Com va dir la sàvia Lluiseta Enriquet, el primer que cal
    sempre és trobar una font d'aigua sana. A la darrera de les
    selves sobrevivents, hi ensopegàrem el safareig de baix que
    escatxigava.


    Dalt, lla lluny, el nodreix, amb un "amnis perennis', un fresc
    ruix constant d'aigua bona, el qual ruix ix del colós, de sa
    Xxil-la monumental, astorament molt apreciada per les
    orèades qui jeuen a sos peus. Era segurament la imatge d'un
    déu antic de cap tribu desapareguda, anorreada per hordes
    invasores, sense gicar d'altra traça que la del déu balmat qui,
    rere la densa vegetació muntanyenca, aquell bé de déu no
    rajava.


    Dit i fet, allà ens acampàrem. Com sempre, de moment i pel
    que la cosa durés, pel que volguessin les ulteriors
    circumstàncies.


    Trobàrem, entre les dàlies, unes sarbatanes arcaiques no
    gaire deteriorades amb un sec verí groc adossat. Devien
    ésser les pobres armes dels exterminats, mai no prou bones
    contra les onades irrefrenables dels invasors armats amb les
    últimes, més pèrfides, artilleries de maniàtics assassins.


    Què devien pensar en veure aquelles intruses hordes
    destructores els bons aborígens tan sobtadament i
    malginament interromputs2


    Hem sempre concebudes estranyes concepcions d'un món
    inconcebible. Segons la qualitat del vocabulari, les peces que
    se't representen al magí (la teua concepció del món) són
    com són.


    Si l'infant (és a dir, etimològicament, l'ens o l'ésser qui no
    sap parlar) concep el món, ha d'ésser un món sense mots,
    indescriptible, impossible de comunicar. Quina peça
    n'escriuríeml En som capaços...2


    No. Car voler escriure allò que no té mots amb els quals
    escriure-ho és absurd. Allò millor que podem fer, és reunir a
    l'atzar sèries de mots que entenem, exclusivament amb els
    quals descrivim situacions i avinenteses que perllonguem,
    més tard, si s'escau, i sempre exclusivament, amb nous mots
    que, triats també a la babalà, ens tornem a posar a l'abast. I
    així anar fent, fins que, tot d'una tips, no decidim que, amb
    allò, aquell món ja en deu tindre prou.


    Serà sempre un món miserablement escàs, mancat,
    assenyaladament, naquis, ço és, que no fa la mesura ni el
    pes.


    Mes de quina millor manera no aproximaríem òptiques
    novelles de concebre l'existència d'un ésser si fa no fa
    raonable (segons pròpia definició) en un indret (un diminut
    món perdut irremissiblement al cosmos indesxifrable) al
    capdavall (inclòs idealment, amb tots els vocabularis
    existents) tan totalment incomprensible2


    Allò viscut adquireix noms i noms, mots aproximats a
    sensacions insostenibles, actualment incopsables, intuides i
    prou, ensumades. I allò somiat2 És un viscut encar més
    volàtil...2


    Qui s'hi aferrarà2 Qui s'hi jaquirà endur2 On...2 On...2
    De vegades el malson esdevé cinta sens fi, cinta que es


    replega en ella mateixa. La proposició recomença
    infinitament i sempre va a la fi. Una fi que enllaça amb el


    començament. I allò és l'infern. Allò no porta enlloc. Altre
    que al mateix obsessiu martelleig cerebral. I allò és tornar-se
    boig.


    Hi hagué aleshores quelcom (mai el pervers 'quelcom' no
    pot mancar-hi gaire estona en la vida de ningú) que ens
    empitjorava durament la situació. L'experiència que vivíem
    no era no re en esguard del que viuríem ara. Malament rai.


    cFaixem'íns-el Faixem'ns-elx


    bbeció


    (Hi queien tothom espontàniament escapçats, com si llurs
    colls eren pecíols i llurs caps massa madurs.)


    Quan als disset anys m'escapolia vers el Brasil, el meu
    moribund padrí em va dir: 4Ara que te'n vas d'aventura per
    aqueixos mons inhospitalaris, sàpigues que un lloc vitand de
    totes totes és, recorda-te'n bé, l'illa Paradís.


    4A l'illa Paradís hi ha, endèmic, un fastigós insecte
    anomenat "predicador qui, sistemàticament, fibla tota la
    població instal-lada de poc, enganyada per la buidor
    d'humans, i doncs per la temptació de tot aquell lloc lliure
    on surar-hi, amb família i terra, i prou felicitat d'ésser qui
    mana a ca seua, i un cop, doncs, el predicador ha injectat el
    seu verí a la població sencera, i, com et dic, de sobte s'hi
    esdevé el mateix fenomen de sempre: Un escapçament


    espontani universal.


    4El cap de cada persona a l'illa paradís es desprèn de
    l'individu, sigui petit o gran, mascle o femella, i espetega
    part de terra com una pilota, i del forat al coll tallat n'ix, en
    eixam, un del boldrons de la nova generació de predicadors
    qui fiblaran els nous desgraciats qui s'establiran a l'illa en
    acabat que passi un temps i no sigui estúpidament
    redescoberta'.


    4Els escapçats es belluguen mecànicament alguns dies en
    acabat de llur sobtada decapitació, i amb això provaven la
    teoria que, un cop infectada per cap predicador, la persona
    atesa el cap ja no li serveix per a re.

    41 al cap d'aquell dies rutinaris sense cap, els cossos
    tanmateix s'anaven pansint de no haver menjat re, i Villa
    romania de bell nou buida, perquè la novella generació de
    malaurats s'hi instal-lés.


    4 No caiguis mai al malèfic parany.x


    Jesi(


    (Superhomenics.)


    —Saps amb què estupren els nassuts2


    —Amb el nas2


    —Com ho has endevinat2
    —Prou he treballat al museu patològic.


    —Ah, tens raó, amb pler de monstres que, al lloc del nas, els
    creixia ja d'embrió la titola2 I al lloc de la titola, qui sap què2
    Una altra orella2 Ca2


    —Exacte.
    —He après l'atre dia quelcom de força útil per als nassuts.
    —ARh sí2


    —Diu que l'encant a què et sotmeten les fascinants femelles
    qui et jaqueixen de pedra de tan collonudes, és similar a
    l'encant exercit pel borinot, el borinot va brunzint i
    borinotejant, i tu hi vas badant i bandant, i malament rai,
    amb perill de ta vida i tot, pots caure penya-segat avall, per
    exemple, però, de faisó més pedestre, sobretot si
    l'encantadora era un borinot femella (una borinota), el seu
    home, enfellonit, engelosit, sovint ve i et fibla al nas.


    —Amb això vols dir que mai no ens hauríem de jaquir
    fascinar per certes femelles2 I fer què2 Dur una espasa al
    costat, i fer com en Perseu, zasl I presentar al públic el cap
    d'aquella mala puta qui te me'l volia empedreir2

    —Potser només te me'l volia nassut.


    —Perquè l'estuprés amb més efectivitat2


    —Qui sap. Saps que ara que s'atansa la fi, oi tanmateix que
    som més felicets que no mai2


    —Hom2e, si tu ho dius.

    —Es que, abans la nostra imminent extinció, com adés els
    esdevingué als quaggues i als aurocs i als auhs, i a tantes i
    tantes d'espècies sensacionals, ara lamentablement també
    desaparegudes, caiem en la benaurança infinita d'ésser
    presents als meravellosos somnis que somien els ultra-
    sensitius insectes i d'altres invertebrats quan fan un petit
    son, ben acobitiats a llurs trauets i niuets, llurs aixopluguets
    tan ben endreçadets.

    —T has tornat entomòleg, ja ho veig.

    —Com tu antropòleg, noi.

    —Calia especialitzar-se o fotre's de fam.


    —Fotre's de fam. Quin panoramal


    —Hauríem de demanar la caritat d'uns cacauets al vellard
    ancel-lari i tot.


    —Ep, en Vellard, com anem2 Cardem gaire2


    —Jas, noi, agafa, uns quants de cacauets. Fas cara d'anar
    afamegat.


    —Malalt d'un mal lleig, en Vellard, guaiteu, dits com circells.
    —Cal banyars al toll de sang del drac.


    —No tothom ha una mare tan valenta com la d'aquell heroi
    de trucalembut de qui ara no em ve el nom.


    —qEm banyaren al toll de la sang del drac/ I esdevenguí
    incòlume a tot atac.x


    —Viure tant2 Per què voleu tant viure2 Quan viure no val re.


    —No val gran cosa, entesos. O val la vàlua que vulguis
    donar-li. Depèn del comprador.


    —Quin comprador2 Ningú no compra, en néixer, la seua
    vida. Ve regalada. Un regal mortífer. Una bomba de temps.
    Un petit temps que acaba en bomba, on et desintegres, sense
    memòria de tu, ni per a tu, ni enlloc, a cap altre contenidor
    sinó efímer com cap altra fètida llufa. Hom la dinya, i au.


    —Res no val re, en Vellard.
    —Ja us ho trobareu.
    —Tot és falòrnia. Tot és fal-làcia.


    —En un univers sense cap explicació possible, tot, a escala
    humana, és explicable. Explicable, és a dir, raonable.
    Raonable, és a dir, falsament explicat per qualque
    estratagema o altre de la raó, la puta, astuta (es creu que
    lògica i tot, la presumptuosal), raó.


    —Esdevingut vellard ancil-lari, tentinejant pel món en un
    vaivé fúnebre, que no l'allunya tanmateix gaire del runam de
    ses antigues vàlues, a les quals es pretén encar ancorat, haig
    d'anar fent veure que mon servei pot ésser desitjable,
    sobretot aconsellant discretament joves eixelebrats i massa
    angoixats per la tortura del viure en civilització.


    —Som els bessons n'Idrís i en Jibril Consamarreta, sempre
    ben clenxinats, sostinguts enjòlit pels telamons marietes del


    sarcasme i la desil-lusió, ens embranquem, sovint i
    digressius rai, en discussions de cap de suro.


    —Tots els herois "clàssics" són boigs, de sobte les ramalades
    de bogeria els posseeixen i comencen a matar i a destruir a
    tort i a dret. Jo qui mai no he cercada l'aventura, minyons,
    l'aventura m'ha trobat moltes més de vegades no m'hagués
    estimat. De fet, m'hauria estimat molt més que, d'aventura,
    cap ni una no se m'hagués mai creuat pel tranquil camí. Car
    tota aventura és, pel cap baix, daltabaix neguitós, o, pel cap
    alt, boig greu destarotament, massa sovint definitiu.


    —Tot falòrnia, en Vellard, tot fal-làcia.

    —Xstl La malastrugança qui passa, nois. Bòfies botxins amb
    ganyes de castanyoles, llavis inferiors prominents, fronts
    esmunyedissos, ulls molt badocs... Parléssim pus tost de
    faldilles...

    —Ha hàl Ha hàl I aleshores...2

    —Aleshores, escridassat en ídix per la grollera veina, qui
    sovint, com sabeu, se m'acarnissa com volcà descosit, i
    m'amolla a la cara la seua torrentada d'injúries i perjuris...


    —Ah i tant, quin enyorl I tanmateix ho veiem cada dia, 0i2


    —Les femelles qui se'ns esgargamellen amb el mamellam tot
    batzim-batzam.


    —I la veina, què2 Em retreu els suicidis fallits... Em diu de
    suicida oportú...


    —Suicida oportú, hàl


    —Qui només, cada cop, se suicidava davant l'epidèmica
    columna de fulminants correctors qui eren al món per a
    corregir com cal els suicidesi


    —No els coneixem pas poci Pecs columnistes qui
    persisteixen, insolents carrinclonots, a reptar-lo i rereptar-
    lo, tot i que no en fa poques, d'hores, que el pobre suicida és
    mort.


    —Al-lucinacions les llurs, marrecs. Ergots del blat els
    trameten a estratosfèrics pessimismes.


    —Demanen el martiri per a tothom. Un martiri dedicat
    exclusivament a llur déu Mammó, o a l'altre, el del perenne
    moscallam, a causa del podrimener de tants de continus
    cadàvers de sacrificats que li rau tothora al voltant... Com es
    diu2


    —En Beelzebub, crec. Quan l'adoràvem, hi anàvem amb una
    ombrel-la perquè sempre hi havia batusses i polsegueres (a
    parts els espessos eixams de mosques vironeres), amb la
    qual colpir els veins, qui no trobaven tampoc per a
    engreixar-se seriosament altrament que anar robant recapte
    a les divines mosques, és a dir, ací una cama, ací un braç, un
    peu, un colló, el que extraguessin d'esquillètbit per les
    costures del cos podrit d'una víctima o altra, tant se valia, el
    que fos, tot fos omplir l'olla, vós. Te'n recordes, tu2


    —Home, i tant, com si fos d'ahir.
    —Es conegut: Tots els déus han sempre set — de sangassa.
    —El, sabeu qui és el déu mai escamnat2 Persisteix, per molt


    que en dubtis, i té raó. Ell rai. Teca a rosegar (i a arrossegar)
    tothora rai. N'Escamandre, home, el mai escamnat, déu de


    la duad — la rierada esbojarrada que s'enduu tots els cossos
    dels morts vers el cràter del vòrtex infinit del no re.


    —SÍ ves, què voleu2 Hom existeix, i no li roman cap altre
    remei que continuar existint fins que la poruga flamèl-lula
    no se li extingueix per si sola, o bufada per altri, o per ell
    mateix.


    —Hom se les heu amb les àncores molt feixugues de l'instint
    de supervivència i de la vana esperança de mai poder a la fi
    entendre quelcom de bàsic i de debò cert, esperonat tothora,
    mentre ha salut, per la fascinació estranyota que els vius
    objectes esgarriadots per tot l'univers no exerceixen sobre
    nosaltres, malaurats ingenus.


    —L'univers fineix justament a l'anus de l'univers, i és clar
    que, de l'anus de l'univers, neix l'univers.


    —Aquell oncle nostre, n'Idrís Cataracte, qui feia de savi, ens
    recomanava tractar de no mai cagar cap per avall, ni de
    donar pel cul cap cocodril ni hòrrid heloderma.


    — Els qui es caguen en déus, deuen cagar una merda
    abstracta. Car no pots pas cagar damunt no re. Tret que no
    caguis sinó això — no re. Tant se val. No val a perdre-hi
    temps. Tot allò abstracte és inferior, negligible, descartable.


    —Profà, portà una vida massa escandalosa, amb idil-lis a
    betzef amb gent de la purrialla, rere glacials dunes, flagrant,
    inconfusible, els senties, avergonyit: n'eixien contundents
    renecs, i segurament mantes de falses exculpatòries excuses.


    —Aquells dies pertanyíem a les rastelleres inexhauribles de
    merdissaires qui érem demanats a mig netejar els palaus, on
    cap mena d'opulència ni de perfum a raig no en podran mai


    amagar tanta de podrida merda acumulada.


    —És l'avarícia dels entronitzats. L'avarícia, ço és, la
    cobejança, la goludam de posseir, d'abassegar, d'ofegar-se
    en la maleida superfluitat. Això (la repel-lent avarícia) és ara
    el dolent, el fastigós, el repugnant, el lladre, el ric, l'oligarca,
    el plutòcrata, el baró, el borbó, el tifa, el feixista nazi i el
    feixista fofialittah". I no pas la dèria d'estalviar i de desar, i
    d'ésser prou previsor, bo i preparant-se per a demà (no fos
    cas que de debò existís), cobertes les necessitats previstes
    per a sobreviure.


    —Només els peixos morts es lleixen endur pel corrent, els
    vius fotem allò que volem dins l'estretor del riuet de merda
    que és viure.


    —Raça maleida dels massa insconscients (incoherents)
    bípedes qui s'apellen conscients, amb llurs inextricables
    indesarrelables manies intrigants, i llurs obres destructives,
    i llur rancúnia entre ells, i, pitjor, contra les altres races,
    siguin minerals, vegetals, animals o tant se val.


    —I tanmateix, nois, herois" ho som tots. Màrtirs i patidors
    de la tortura del viure ho som tots.


    — El, jo també soc un superhomenic qualsevol, doncsi Per tal
    de minvar ni que només sigui una mica l'atac continu de
    l'existent damunt el meu cos, al capdavall no pas tant
    indemne com el d'aquell Sigfrid, pel carrer, tantost xarnec
    no ensum, gir cua i me n'alluny. I qui diu xarnec, ja se
    m'entén, tot damnat personatge damnós.


    —El superhomenic, com volia el Xe de Nits, és l'homenic qui
    pren les regnes de l'evolució ell mateix, i es declara estort, i
    esdevé allò que vol, sense veure's sotmès a les ordres de cap


    invasor ni agressor ni tifeta passatger.


    —Antics esmerdissaires de palaus, a tot estrebar pel que fa a
    les nostres "heroicitats', cal dir que som, rere els cortinatges,
    els banyuts qui fem sonar els corns del merdós
    'harmaguedon' que sonen tothora a les orelles dels sonats.


    —I al museu patològic, mos estrenus col-legues i jo, com ens
    hi immergíem. Dedicats a collons. Una meravella
    d'homenics enfeinadets. Micòlegs esmeperduts entre els
    birbilleigs de les glossopetres, en quest insistent doncs dels
    frenètics patògens, amb múltiples ullets (mai patint de
    ptosis, 012) d'escarbuny i carboncle i maragda, qui
    s'obsedeixen en colpir letalment els espècimens més
    desimbolts de la recollida.


    —Qui esmerdissarà mai els palaus i els cervells dels perduts
    qui s'hi encanten2 És allà on es coven les estúpides cretines
    croades dels epilèptics bel-ligerants qui maten totes les
    ambicions i esperances, i desigs i anhels, dels gratuitament
    esclafats. Mentre de molt fastigoses escombraries van
    engreixant violentament els nuls i tanmateix ja prou
    colossals monòlits en celebració de llurs àvols massacres.


    —La història es repeteix sens fi. I no hi ha possibilitat que re
    canvii de debò mai. Els maleits malparits de la classes
    paràsites et venen amb (i te les venen mortalment cares)
    confabulacions sobre els amples horitzons de qui sap on,
    mentre et constrenyen a viure en gàbies asfixiants que, com
    més anem, més estreteixen amb fleixos fets de virals
    ideologies d'imbècil.


    —Al cel, tots els merdufais (angelets pipiolis i aprenents), els
    granats i disgustats, ens fotien crits, amb una altra puntada
    al cul, i bramaven: aJas/ Porta aquesta missatge al bordell


    de baixls I quèiem, pixant-se de por, a aquest encar més
    horrible món.


    —El cel2 Si fos cap entitat amb cara i ulls, n'hauria d'estar
    tip. Massa d'home arruinat per les rucades sexuals.
    Suposéssim, doncs, que com és de justícia, ara, venjatiu, el
    cel, doncs, es foti a arruinar les dones massa adverses,
    odioses, reíractàries. 4Figues, figues, figuesl (...) Figuesls
    Plouen figues, i els mascles en recollim a cabassadesIi I les
    dones es planyen que, de llurs horribles paranys, ai, qui en
    voldrà ara2 El cel les arruinal aMaleit cel, cel maleit, qui
    s'ho creuriaP Quines putades no ens fa, aquest cel traidor,
    nosaltres, pobrissones, que en fèiem tant de casl (...) Això,
    ho veus2 Ens passa per ésser massa crèdulesl Cretinesls


    —Un fals debat cal que sigui combatut com hom bati
    combat el blat perquè en romangui el gra.


    —La feblesa de l'artefacte es palesa quan hom se n'adona
    que cada tomb que emprèn s'estavella estrepitosament
    contra un ferm objecte lògic o altre.


    —Submarí ressuscitat es fot, tanmateix despectiu, a engegar
    embats molt malgirbats, tossant-tossant, com bou sense
    banyes, i ens fot riure tothom amplament, car poques
    vegades ens és regalat de veure un espectacle tan ridícul.


    —Ja no esmerdissem palaus. Som al cas típic on no és el gos
    qui fa ballar la cua, ans la cua el gos.


    —Autors confusos d'una obra per força confusa. Presos del
    zel virtuós de les divinitats nafrades, amb mals lleigs i


    ferides inguaribles, ens encomanem al cel venjatiu.


    —Una bomba cau del cel al congrés dels diputats, on hi han


    tants de titelles rebentats que els encenalls embussen ara les
    clavegueres.


    —I el sant greal és mon orinal.


    —I cap metzinós salpàs no es pot comparar amb mon
    matràs.


    —És un d'allò que no hi ha.


    —I m'hi torc, del morte, la mà.


    (Rialletes de conill. I au. Prou.)


    bbeció


    (I ara certes coses que em contava, les hores de visita, mon
    oncle l'Elèctric, durant els anys on era boig i l'havíem
    tancat a can Pigem.)


    Com aquell mestre nostre, el senyor Esteve
    Qui era molt estricte i no gens eclèctic
    Sempre sortia de puteig al parasceve

    El meu ara enyorat oncle l'Elèctric.


    Em deia, sovint rapsòdic i tot, els seus remeis més
    terapèutics per a un món tan recollons mal parit, mal
    generat, que havia menester immediatament d'un geni únic
    com ell per a ficar-hi una mica de seny, d'ordre lògic i
    sensat.


    —Qui sap què vol, i sap que pot, es diu 4Pucl, i si vol, ho fa.
    Si sap que no pot, tot i que vol, es diu 4No pucl, i doncs fot
    bé si no pas no re no fa.


    Aquest és el secret, noi. Se n'està. Plega. S'ho guaita tot des
    de la barana, dalt de tot de l'escala.


    I amb joia sobreixint se'n fot de tota la gent.


    —M havien recomanat de llegir un llibre o altre pel meu
    nerviosisme, i vaig entrar a una llibreria, i hi havia una
    estesa infinita de llibres, i me'n vaig anar de seguida
    completament descoratjat, i em vaig plànyer a casa, i em van
    dir (quin escàndol, tul) que a les biblioteques encar n'hi
    havia més, que si em marejava amb els llibres d'una
    llibreria, carallot, ja em podia cordar perquè amb el vertigen
    cauria de cul, i pitjor encar si era pujant les escales per a
    fotre un cop d'ull als toms i toms, i toms i toms i toms, dels
    prestatges de més amunt. I efectivament, qui s'ho creia2 I
    nogensmenys l'endemà o l'altre, crec, m'hi lleixava caure, i,
    horroritzat, en vaig fotre el camp immediatament. Quin
    infern, quina bogeria, quin caosi Allò calia fotre-hi remei. I
    el millor remei havia d'ésser el foc. I vaig voler dedicar la
    meua vida d'electricista a la tasca sacra de cremar tots els
    llibres del món.


    Car perxò els humans no ens podíem entendre, perxò la vida
    era una merda, perxò tot eren guerres i malentesos i


    violències i atacs, perquè tothom qui sabia de lletra (milions
    i milions, i milions milions milions, per a dissort de la
    humanitat) escrivien volums i més volums de ximpleries, i
    cada dia que passava en més llengies ni idiomes ni
    vernacles ni dialectes, tot de llengúes estrambòtiques,
    diferents, mútuament incomprensibles, llengúes tècniques,
    llengues inventades, quin desastre, quina desorganització.


    Foc, foc, pertot arreu. Això calia. Que no romangués ni un
    llibre viu. Malparitsi Quina manera més criminal
    d'ompliríns el cap. Nol Calia començar de bell nou. Amb una
    sola llengua lògica i amb només quatre o cinc llibres
    essencials, que tothom amb la maleida brevetat d'una puta
    vida pogués llegir-se'ls sense perdre la xaveta. No pas com
    ara. On no pots llegir ni un pessic insignificant de tota la
    teca que hi ha, ni un bri que valgui mig la pena entre el bosc
    illimitat de volums inútils.


    Car com trobar en tal caòtic aiguabarreig o maremàgnum els
    toms que s'ho valdrien, que et valdrien mínimament. Només
    perds l'estona cercant els bons, els que et convenen, els que
    són per a tu, per a tu sobretot, i quan et penses que potser
    n'has trobat cap, et mors, la vida se t'ha acabada, bona nit, i
    has romàs més ruc, molt més ruc que no al començament,
    enverinat per la malignitat de tanta de merdosa lletra.


    —Era a la platja, estès com un cranc, i també trobava,
    sobtadament inspirat, que l'oceà era massa ple d'aigua i que
    fora doncs una bona pensada d'omplir l amb una mica de
    terra. I creia que calia que el govern (un govern ideal, format
    per jo mateix i els qui personalment no em triava) decretés
    que tothom qui no tirés uns quants milers de pedres (el
    nombre exacte a decidir pel consell de ministres) per any, li
    cauria un paquet de cent anys si fa no fa de cangrí, de presó,
    engarjolat, a l'ergàstul, incomunicat. No en sortiria mai més,


    no l'en treien pas viu, tu.


    —Oceans de sang per comptes d'aigua salada que no es pot
    beure, i si la beus et fot els ronyons a parir parteres, la
    solució ací és, com dic, amb punyal de tallar i trinxar carn,
    toldre els ous dels mascles de la competència i de les dones
    massa lletges i no gaire tendres — ah, i les lesbianes (als
    taúits per a les lesbianes, els espectrals orixàs hi ballen
    damunt molt acrobàtics, i com si són fatus follets
    fosforescents).


    I així tant se val, gairebé tothom alhora, bo i sagnant dels
    pebrots, i de les figues, substitueixen l'aigua dolenta que
    hem desplaçada omplint de pedres l'oceà, per l'oceà més
    bonic ni útil: De sang generativa.


    Qui sap més tard que en sortirà, d'aquest altre suc amniòtic
    més com cal. Hom en roman a l'expectativa, amb candeletes,
    de debò interessat, ara, en l'espectacle del món.


    Per a recordar a les generacions esdevenidores, que
    romanguin en llocs clau qualsque albuferes, prístines com
    pútrids aiguamorts — és a dir, no gens.


    Això era l'oceà abans, els direm, els diran. El màxim enemic
    de la humanitat. Lleig, sorollós, tempestuós, assassí, verinós.
    Amb ocells desoladorament empastifats.


    Fou la mar qui ens va parir, i si en fugírem és perquè sabíem
    la mar era una mare totalment maligna, perversa,
    desnaturalitzada, pèrfida.


    —La terra, l'esfera, caldria anomenar-la la prenys. Car no és
    sinó un ventre. I prenyat.


    Car l'oceà segurament — un suc amniòtic on es deu covar
    l'heroi darrer qui rebentarà el planeta qui el va parir, i qui
    sap quants d'altres del voltant — segurament anirà a popar
    al Sol. Car és evident — si la terra, la prenys, és ventre, el Sol
    és mamella, que raja electrons per comptes de llet.


    Veig que em demanes amb els ulls on és el cony, o, més
    assenyaladament ni acurada, qui. El cony és déu. Quin déu2,
    diràs. Home, això ja no ho sé. La com se'n diu, teologia, mai
    no m'ha interessada: els capellans em foten massa de fàstic.


    —Fetal, l'embrió del macabre impostor, la cuca qui ens
    envaeix en ingrés furtiu, com ranca erràtica esparavanyada
    mula al caòtic galop, ja rebutja l'hospitalitat del ventre
    nerviosament tectònic...


    —I parlant de figues que sagnen, parlem de figues d'un altre
    paner. Indiscutible. Hi ha massa dones al món. Saps que
    sempre he volgut cardar-me-les totes. Impossible. No en
    donaré mai l'abast. Més val no cardar-te'n cap. No cal
    començar. Caldria destruir-les sense pietat, pel bé dels
    mascles normals. O això. Solució més plausible i allò que en
    diuen humana. Destruir tots els mascles normals. Que
    només romanguin els marietes. 1 jo. Un harem, com se'n
    diu, un serrall, il-limitat, per a manguis tot sol... Però no. No
    és solució, tampoc. El problema és el que no puc donar-ne
    l'abast.


    Els aromes de les latrines i els que eixien dels bordells que
    servien als alumnes o deixebles, o com se'n diu, els adeptes,
    els encaterinats per certs irrisoris tasts eròtics de tall un pèl
    macabre, vull dir, els bordells amb alts llivells de
    podrimener segons el llivell o pis on et facin pujar segons tos
    tasts lascius, ço és, les cadàvers, les mòmies, les larvàtiques 1
    extremadament pudents a dalt de tot, al pis paradís, car cal


    afegir que totes les meuques de servei eren excavades dels
    cementiris amb excedents de morts, cementiris, els directors
    dels quals contents d'allò pus que algú els en tregui per a fer
    lloc a clients de més pes, ço és, calers.


    Una de les molt rares recòndites harmonies entre les
    altrament sempre angunioses 4arcana mundi-. Al pis més
    baix, és a dir, al celler, les mòmies cellardes qui es venen el
    cony encar a millor preu, són alhora tanmateix les més
    afables, afectuoses, embolcalladores, dolces, suaus, golafres,
    se us engoleixen sencer.


    Mòmies i tant, ara, esquelets, malament rai. Sempre sembla
    que hi ha de pitjor.


    —Tornem enrere (una petita analèpsia).


    L'abolició de les totes les gorgones, prolífics monstres del
    cony roent. I tot vit amputat. Millor encar — que les
    abominables escolopendres hagin pres el lloc de cada vit, en
    acabat de raure'l i rostar/l molt dolorosament. Perquè hom
    aprengui a mai pus no fotre fills a l'infern del món.


    —I enraonant de les utilíssimes pedres. Vaig arribar al burg
    antic de Malpertot quan apredegaven na Fedra. La
    lapidaven, l'alabeaven com dèiem abans, per sos inexistents
    pecats (és natural que, així com una de massa jove vulgui un
    vell, una de vella vulgui un jove). I els pecs fanàtics
    apedregadors cridaven i corejaven, 4Una pedra, una pedra,
    una altra pedra, una altra pedra per a na Fedra, una pedra
    que esborri tot el mal — la pedra és clar filosofalls


    Era assegut darrere un vidre antibales d'un cafè, en una
    tauleta rodona d'un racó, on amb el meu bec de tètol era
    ensumant mon tec nu, mos braços empebrats amb


    esmolades dentetes com les dels tentacles dels grans
    calamarsos, i la son em podia i queia en el prim son, només
    mig adormit com els cetacis, i l'enteniment em fou usurpat
    per l'errònia al-lucinació que els pocs humans ja reeixits
    (única esperança d'un futur molt pelut) érem carismàtics
    geòfags qui declaràvem la guerra a la terra, i ens la
    menjàvem per a mutar-la, alquímics, en l'or de la merda.


    On, si la terra ara era una merda de mal averany, només
    beneida de més en més rarament per qualsque gotes de rou,
    i l'oceà proditori — aquell parany massiu on els deludits
    emmarats de la mamella amarga i deletèria de la mar, no
    podien pas ésser preats per ningú ni d'un all — car què hi
    fotien, pitofs de solemnitat (drogaddictes de competició), a
    les barques làbils i ustòries2 — allò era com ficar en feble
    canoa un altre elefantí elefantó — el naufraig hi era tostemps
    assegurat... massa poc, capsdecony — havia estat (l'oceà
    proditori, dic) benauradament anorreat, del destí tràgic dels
    heterogenis hortolans marítims, fugaços com volva
    castigada per la furibunda tronada, la lamentable història de
    la humanitat d'ara endavant se n'estalviava.


    Pels trets llaurats de polsegosa pedregosa tristor a ton
    visatge veig que recordes els antics mariners, espantaocells
    amb crosses, rememorant el silenci absolut dels ressuscitats.
    4 No tenim re a dir,y fan, brandant lleugerament un cap
    ratat que cuida estrompar-se a cada instant, 4A l'altra
    banda, re, tot enigma hi és absent. Solució no n'hi ha cap.o


    I fou llavors on, enmig d'un caòtic encavallament de
    disbauxes atmosfèriques contrarestades i barrejades amb les
    pompositats esclatants dels pèrfids submarins nuclears, un
    cap de fibló eixit d'enlloc no s'endugué tot l'escenari. No sé
    com encar soc viu. Em vaig despertar lluny, enmig la via,
    batejat de fuliginoses pluges i d'adversos sortilegis i rars


    remeis espagírics de tall anafrodisíac administrats per
    estranys ocells, ibis i emús. I sempre més he fet bondat. Tot
    sigui, noi, apaivagar els sorges matalots, tothora amoltonats,
    eixamenats, fastigosament íntims, com els sarcoptes. No
    te'ls treus mai de damunt, altrament que boig.


    On els qui ara et manen pretenen el teu bé, tot i que de fer-
    te'n, nyiclis, company.


    —Anit, me n'he tornat a recordar amb dolç plaer d'una altra
    etapa feliç, el curt període abans del greu ram de depressió i
    l'atuidora estada al sanatori, on era, als disset anys, fotògraf
    pedòfil, i les noietes de set a dotze anys em demanaven que
    les fotografiés nuetes, i per això se m'enduien de la maneta
    vers els prats florits, lluny de tothom, on es despullaven
    rient i se m'ensenyaven delitosament, amb llurs conyets
    estretets i llurs pits amb embrionàries mamelletes de no re, i
    llurs rialles malicioses, i com corrien i s'esplaiaven, i com
    combregaven (amb quina ficta molt divertida devoció) amb
    flairosos calzes de floretes, i m'escalfaven la inofensiva
    bragueta dient-me així mateix precoces procacitats que
    potser haurien esgarrifat un escombriaire amb simple
    corneta i tartana com tu. Volien, per exemple, que els hi
    comptés els invisibles pelets: tot i que no en veies cap ni un,
    deies a barrisc, a la babalà, un nombre qualsevol, cincl sisi
    setzel dotzel uni


    Després em vaig dir, amb els vells clàssics: 4 No siguis
    carallot i no donis tant de tu que en acabat hagis a querre."


    Car t'imagines la irracional magnitud de la imputació si els
    dogmàtics de merda se n'assabentaven2 Engelosits fins a
    l'atac de cor i de freixura, llur execrable infal-lible
    ressentiment és conegut que fa estralls entre nosaltres, els
    com cal, acordats amb el viure natural. Tota llur saliva


    acusatòria és funerari fluid mortuori, romanents d'horror
    primigeni sembrant teratogèniques evolucions de fi del món
    més caòtic ni acollonidor.


    —Vaig ensopegar i caiguí dins un clot que de fora estant no
    semblava gran cosa, no re, gens pregon, i tanmateix, Òspima,
    mentre hi queies hauries dit que no s'acabava mai, que era
    sens fi, que sortiries potser pel mateix forat després d'haver
    travessat l'univers i l'antiunivers que l'acompanya de bracet.


    I adés me n'adonava on era. A la cova de les anamnesis,
    escorcollant-hi gèrmens fòssils amb tota una civilització
    exploradora.


    Hi anàvem amb calma. Relaxats rai. Ni suar-hi, ens juràvem,
    ni fer re de bòlit. La pressa i el cuitar massa corquen i
    esclafen. Les frisances són letals.


    I trenàvem els instants plàcidament com qui flaira denes
    fetes d'espècies perfumades d'un rosari per a epicuris.


    Lànguides lívides ondines eren jagudes vora els glaucs
    miralls dels estanys sempre estàtics. Hi eren i no hi eren
    alhora. Tan etèries, pobrissones.


    I llavors, de casualitat, l'episodi estrany dels ossos gruixuts,
    eixuts i ben febrits (enlluentits, brunyits), com si fossin
    encar usats per pobladors hipogeus i troglodites, trobats
    quan fèiem, com dic, d'arquitectes (jo un dels instal-ladors
    de la xarxa elèctrica) pels pertot humits subterranis de les
    cavernes enfonsades al cor de la més remota serralada.


    Potser amb el moll encar viu, eren ossos inidentificats.
    Pertanyents a quin ens2 I qui sap d'on provenia. Del foc del
    centre de la terra2 De qualque astre esclatat2 No hauríem


    gosat ficar-los a l'olla, això segur.


    Truculent, de cops, en el silenci del nostre descans ben
    merescut, com la mateixa nimfa Aetna al fons del seu volcà,
    qualcú se'n reia, una rialla que retruny tètrica per tot el
    sebollit reialme. Qui era2 Un dels primitius2 Un dels nostres
    epígons2 Un dels qui ens substituiran ara que som a punt
    d'extingiríns per la nostra estupiditat2


    Com sempre, alhora ho sabíem tot, i no sabíem re. I ens
    dèiem, tant se val. Prou som a la cova de les anamnesis.
    (Anamnesi — allò que recorda ton ànima del reialme

    cendrós de les experiències dels cossos on residí abans).


    Anamnesi, això vol dir, cal convèncer-se'n, que: 4No cal
    aprendre mai re. Tot el que cal de debò saber ja ho sabem bo
    i naixent. Es allò que hom anomena un do.s


    — Doncs això mateix. Com tu vas néixer amb el do d'ésser un
    virtuós de la trompeta, jo vaig néixer amb el do de
    l'organització sistemàtica dels diferents mons lògics. De
    comprendre, mercès a la meva innata apercepció tècnica, el
    funcionament de les maquinàries de les màquines amagades
    que fan rodar mons i universos, com dic, i aparences i
    realitats, substàncies i essències, façanes i rerebotigues, del
    polimorf existent, i les eternitats efímeres i les efemèrides
    redundants, repetitives.


    Un altre do meu indisputable és el del domini del procés
    poètic que em duu indefectiblement a la glòria si més no
    pòstuma. Dic pòstuma, car la societat no és
    contemporàniament prou madura, i si mai em senten en
    mínim boldró, els saps, dic, els pocs valents qui venien a fer-
    te cap cas, els saps i veus atuits de badalls, aclaparats
    d'irritades melses, i de melangies, enuigs, fastigs, esplins...


    No et poden encobeir, per bona voluntat que volguessin
    ficar-hi. Ja no hi vindran mai pus.


    Quant a la teua trompeta... Que no saps això... Que per això
    ens anomenen cornuts, perquè ens anuncien amb corns de
    caça i cornetes de soldat tantost fem cap al poble. I per això
    ens anomenen cuguços, perquè el so dels instruments amb
    què ens anuncien sona així, cu-cut, cu-cut, i el cucut és el
    cogul, i del pacte cucut-cogul en surt cuguç. Als cuguços, n'hi
    ha molts qui d'amagat els n'envegen l'anomenada. Voldrien
    privadament esdevenir-ne, però és clar que depenen de la
    predisposició i beutat de la dona. És conegut: 4No tothom
    qui vol, pot.s En fi, tant se val, tu corneta i jo cornut. Hahà.
    Tanmateix, no n'hi ha per a riure tant com sembla. Cornut
    vol dir que d'altres et fan l'immens favor de fer-te la pitjor
    feina.


    Quan, nomenat pel govern, car se n'adonaven de mos
    atributs magnètics, feia de 'servavits" a un hospici per a
    invidents, per a orbs, per a cecs. I quan els casats o
    promesos o amistançats havien menester de mos serveis
    tocaven una campaneta i deien aviseu l'Elèctric. I una de les
    monges venia a avisar/m. I anava a la meva feina. A servar el
    vit de l'home, per a adreçar l com cal, vers el bell mig del
    cony de la dona. Com dic, mercès a les meves virtuts
    magnètiques (d'un magnetisme que més que no pas raure en
    l'esguard, com en els magnetitzadors d'abans, se centrava
    més naturalment en el toc), era el preferit servavits de tota la
    nació. Amb les petites descàrregues elèctriques als becs dels
    dits, vit que tocava trempava a mort. I els clítoris de les paies
    es disparaven enrampats, esdevenien tots drets tentacles de
    pop, ullals retràctils d'escurçó, fiblons de la vespa-drac,
    llengues de picot o de porc formiguer... Doncs bé, ja allí, ben
    jove i tot, comprenguí que els pobres homes casats amb les
    dones amb més necessitats cardaires (de vegades,


    formidablement i extravagantment extremades), eren els qui
    tenien un futur més fotut. No durarien gaire. Amb les dones
    de verriny clafertes, les verres incontenibles, després de les
    breus contorsions preliminars de sempre, temeràriament
    precipites el prepuci al precipici. La cèrvix al fons del tètric
    precipici, és l'ull de la serp àvol que de letal verí et xeringa.
    Els homes, com més cardar, és axiomàtic, més aviat
    espitxar-la.


    Per comptes de dinyar-la tan de pressa, els normals
    normalment havien una llargada de vida si fa no fa normal.
    Els abstinents no es morien mai. A tots ops, els abstinents i
    d'altres capats vivien molt més (i més feliços, menys afligits
    d'angúnies crepusculars, i de tota mena de malaltia, i no pas
    aviat fatigats fins a l'exhaustió cada jorn ni nit de llur molt
    putejada vida — cada dia immergits en l'angoixa de les
    truges i els bacons per sant Martí.


    Mentre que elles és clar rai. Pròsperes, boiants, surant. I qui
    sap si mogudes pels més abjectes incentius, l'efiímera
    mortalla de carn que era el cos de llurs marits la volien
    sebollida com més aviat millor. Perquè legítimament un
    altre home més jove no ocupés el mateix lloc.


    Abstén-te'n, àvid, Jim. Límpids ofidis qui llencem la pròpia
    pell tantost se'ls enllorda mica, els nets ens n'evadim.
    Evadeix-te de tota fula virtut matrimonial on els ensotanats
    cronòlegs de la mort compten, enrioladament cruels, els
    singlots letals de ta cigala cada dia més ensopida, ajupida,
    vers el clot on t'acabaràs de podrir.


    Un home intel-ligent, de tota això del cardar, se n'està tant
    com pot. Recorda la dita del mestre: 4De cap agra Xantipa,
    hom aviat se n'atipa.o Ergo, que altri se n'ocupi, i au.
    Qualque altre carallot, o avariciós, o tifeta, o barroer


    manefla, o barralbuit, ells rai, adotzenats, n'hi ha pertot,
    profusament, com xanguet en les moles de xanguet, qui
    illusament se'n moren, per a ocupar el teu lloc.
    Incomprensible. Un misteri per als filòsofs més educats,
    com Jo.


    —Quan et casis, i la dona, com em va passar a mi, t'obligui a
    beure allò que, com en dèiem a les glorioses èpoques
    lul-lianes, podríem apellar el licor vital" (vital quan el mot
    ve de vit, és clar), el licor vital d'altri, i justament ran de la
    tendra font on el seu drut del moment l'ha dipositat, què
    penses fer2 Tingues en consideració que els corpuscles del
    licor (o del miraculós "mannà de cigala", com en diuen als
    seminaris) poden noure't qui-sap-lo. Qui sap on ha ficat el
    drut el broc per on el suc del licor no raja2 Més que no suc
    vital podria ésser que fos suc vitand. Fora potser enraonat
    que te n'estiguessis. T'estalviaries la infecció lingual que
    recorda que em va dur a veure carallots especialistes glòssics
    arreu de la planeta.


    Tard o d'hora, més o menys sovint, tots caiem a un clot o
    altre i del darrer ja no n'eixim.


    Prou me'n record (érets tu, no pas2) com et creies tan
    valentet tu aleshores. De petit. Un nen sempre tan filòsof,
    intel-lectualoide, apartadet. I com t' havies après de cor el
    Prometeu. I com parlaves aquells dies. Deies a.mon coratge
    és mon destíx. Coses així. Soc tot allò a què mon coratge
    m'empeny. Mon coratge — és ell exclusivament qui m'obre
    tota la immensa amplitud ans vastitud de mires.
    Ximpleries immadures. I llavors què tenies2 Dotze anys.
    Massa jove per a tanta de tragèdia. Això li deia a ta mare. I
    tanmateix t'ho va permetre. Et va permetre que llegissis el
    Xanghai Hotel, tot i les meves objeccions. Em sembla que ta
    mare es pensava que tractava d'embolics sentimentals en un


    hotel, com en els films d'aleshores que tenien lloc als hotels.
    Ton imaginari coratge a can pistraus. Tot, tanta de vida en
    tantes de vides, tot, tot, tot d'una... Tot esdevé no re en un
    sol mínim instant d'esclat. Com et marcà el camí futur. Car
    és clar que l'esdevenidor és construit, quasi exclusivament.
    de l'ombra del passat que se'ns abat ominosa. Ets producte
    (i sempre en seràs, fins a la desaparició tostemps imminent)
    de la teva infantesa. Com en deien2 4L'home és fill de
    l'infant.s


    Les teves puerils elucubracions, que Goethe optimitzà, la
    Baum te les pessimitzava. De sobte esdevingueren fúnebres,
    funestes, pessimistes, depressives, pèssimes. I en Prometeu
    esdevenia un mentider, o pitjor, un il-lús. Tot s'acaba de cop.
    No hi ha punició eterna. No hi ha eternitat. Darrere teu,
    penjat al teu clatell pel que et romangui de vida, hi sents
    tothora, d'ara endavant, la ganyota insultant de l'insolent
    paràsit qui et fa pessigolles amb les tisores amb les quals et
    tallarà el fil fungible que et serva viu. I seràs mort. No calen
    forenses per a investigar per què. A què trauria cap2 Una
    comèdia inútil. La maièutica farsa entre molt fictament
    seriosos farsants. Mort és mort. No ressuscitaràs pas en la
    teva formosor més autèntica. Decep-te'n. Desenganya-te'n.
    Tot cos mort és escombraria. Qui els plany2 Debades. Prou
    poden.


    En què es reencarnaran (en quina mena de carn, sí) els
    boscs petrificats el dia gloriós de la resurrecció universal.
    Aqueixa és la faula que m'abelliria que els pudents farsants
    barbuts i grotescs, amb llurs carotes de tres déus,
    m'escatissin.


    No re, home. Com et deia, pugem dels cellers els polsegosos
    espantalls i cremem-los en fogueres de nou llivells. Fotéssim
    a l'olla tots els bocs expiatoris, el brou serà més saborós.


    Afegim-hi apòfisis i epífisis de verges i d'altres ossos de
    truges i de toisses. Tant d'enganyl Que no resti re de vell i
    arnat i ratat, tot mentida, tot insuportable fetiditat, és que el
    públic abans era encar més enze que no ara, cal començar de
    nou, de zero, de ran no re, sempre t'ho dic, prou ho saps. I
    tant, i tant. Tu ho saps millor qu no ningú, no pas per no re
    ets el més eximi dels escombriaires ni drapaires de pel cap
    baix aqueixes últimes 40 generacions.


    —Si la teva vocació per a l'escombraria no fos tan gran, amb
    tots els teus atots per a l'harmònic triomf, hauries pogut
    tocar i tot a l'àpex i súmmum de l'art eutèrpica i la creació
    musical, vull dir, destacat en qualque svving big band, amb
    els Maniàtics del Ritme' pel cap baix, ja no dic amb en
    Benny Goodman o amb en Jimmy Dorsey o son germà. Un
    paper meravellós. Fent felices milions de persones com
    només les grans orquestres poden fer.


    —Ara, els qui xiulen caminant no. Saps quèP Són massa
    feliços, il-lusos desgraciats. Els fotria un moc quan em
    passessin pel costat si no m'ensinistrés jo mateix a exhaurir
    ni que fos a contrapèl un màxim de paciència. Llurs
    'carderòliques' vibracions ni reverberacions insulten la
    natura.


    Alhora, sota els ràfecs, prenent amb levitat i amb una palleta
    sucós Xorrèstic, massa felices igualment, oceàniques,
    orgulloses de llurs merdoses panxes, qui2 Les prenys. Les
    prenys, amb llurs succintes assumpcions de falses idees que
    escanyen i tot l'inescrutable. Cap enigma filosòfic per a elles,
    no.


    Amb quin rebuig no en trabuc les tauletes, i és aleshores on
    llurs defensors, nissagues senceres d'enrogits ans embrunits
    ans ennegrits salvatges, aturen de xiular i m'ataconen.


    Una mena de rara osmosi, amb llur contacte, ja ho veus tu,
    m'envalenteix. N'esdevinc el remarcable botxí. Amb còrnies
    coriàcies urpes, apegalós voltor, desenterr, d'entre més
    somiades peripècies jovenívoles, els mastegots més
    dinàmics, i em defens dels defensors amb admirable traça.


    M'han dut uniformats falorniaires camandulaires a pregon
    ergàstul on em netegen de tota mania amb el ritu de sempre.
    Ulls de vellut, melses perforades, onades rere onades de
    garrotades que no pairé mai.


    En el meu coma m'enfons en la luxúria i el delit dels
    zumzeigs sarcàstics on em reben als llimbs els esperits de
    tots mos germans, els genis històrics, amb qui d'ençà de
    llavors col-labor en l'amaniment de l'apocatàstasi.
    L'apocatàstasi — el retorn al perfecte origen, on restaurem el
    món lògic com al principi no fou — ço és, impol-lut, verge,
    immaculat.


    Jet


    (—Caigué psicòticament mut i durant unes setmanes em
    donà uns quants eSobrets del Moribund-.)


    4cPrimer sobret del moribund.x


    (—Resumit i esmeperdudament millorat per l'oncle d'en
    Butsènit.)


    Fàcilment distrets, els habitants d'aquell llogarret, badant
    badant, es lleixaven fotre pel tafanari pels carrers, i no se
    n'adonaven fins arribats a ca llur, on, en fer llambregada al
    mirall del rebedor, es deien, Què collons és això2 Ah, com
    totjorn, només qualsque lleterades.


    Lleterades a doll, Ignasil Et bombaven a lloure encar un copl
    N'esdevindràs aquesta vegada prenys2 La cosa haurà
    finalment atès un llivell d'esclat d'indignació, i de rebel-lió, i
    de destrucció de l'enemic datpelculista2


    T'ho prens molt a la valenta, Agnès: cal prendre-s'ho tot com
    qui balla.


    Ai, Ignasi, totjorn dius el mateixi Molt de rumiar i remugar
    amb tu mateix, i de resolució, mai no cap.


    El molt optimista coreògraf n'I. RoRoromotxi, bo i pujant les
    escales vers el dormitori, sucumbeix (se sotmet) a un
    indeturable foll riure.


    D'ençà del peu de l'escala, la pessimista n'Agnès Julivert,
    ronyosa nabab abillada amb arreu tacats i mig esqueixats
    samitells, el repta de baix estant encar un bon tros.


    Respon, inaudible, en RoRoromotxi:
    —Lleixa't d'orgies lacrimals, victimitzada inútilment, els


    datspelculaires datspelculadors, saps què2 Que els bombin a
    ells. Hom s'adapta aital com venen a tots els processos


    estocàstics. Hom s'ho manega: hom, com n'Anton, tant com
    pot es compon. Amenitzat pel ritme eufòric dels llufaires
    aldufers, i el luctuós contrapunt de les dolçaines dels
    bavosos turiferaris i d'altres aplegapets, hom balla com
    baldufa que bellugués l'escaldufat baldufari. Fora bestieses, 1
    pujaràs, ma prístina marcolfa, i de cap al llitl Consilients,
    ambdós alhora dinsi Entre els llençols i les flonges flassades.
    Planejant l'endemà resplendent, carall.


    I cogita:


    —Despens la vida toquejant el mateix text de ton viure,
    perfeccionant-lo, sublimant-lo, fins que no esdevingui, és
    clar, integrat únicament per un evanescent efímer zero. És
    evident tanmateix que per a cada cuca al món, viure és
    experiment individual, cada cuca ha de viure per força el seu
    experiment amb la pròpia traça. I au. Arqueòlegs del futur,
    patòlegs de l'esdevenidor, tots humils cuques d'adés
    esdevingudes molt més intel-ligents que no els sapastres
    imbècils humans, se'n fotran creus, tanta de superstició
    idiota, tant de cretinisme indesencastable, reconyl Plegats,
    formigues som, ara adorant certs déus, ara enamorats del no
    re, ara vivint a tot estrop, ara embadalits en la foscor d'un
    futur esborrat. Sols, som cascú una il-lusa formiga qui perdia
    la sentor de la comuna ruta, i doncs pren camins no pas
    fressats que tampoc no menen enlloc, l'única diferència
    essent que la solitària se n'adona força abans, que el seu
    camí no mena enlloc, força abans que no el grup, el massiu
    boldró de formigues ortodoxes, no se n'adoni que el llur
    tampoc no fa cap enlloc, tret que molt més tard i havent
    perdut en puerils ximpleries una estona a bastament
    enorme.


    Quan n'Agnès fa cap, encar enfurrunyada sense cap raó,
    n'Ignasi fa hores que ronca, feliç.


    Somia avui que s'ha somiat a un bar, on observava les
    rotacions i circumval-lacions i frequentacions dels clients,
    sense dir re, fins que la dona qui seia al costat se li ha
    tombat i li ha oferts els seus (magníficament dibuixats)
    llavis.


    Es diu, aixecant-se:


    —Me'n record oimés que m'he aixecat recitant dolçament en
    Foix. No pas que amb allò la rebutgés, no crec que s'hagi
    ofès gaire. Crec que, dins de dins, ho ha comprès. Que jo era
    un home diguem-ne artístic, espiritual. La realitat és que no
    me'n fiava gens. Amb un desconegut, que et doni pel cul, rai,
    ara que et besi, vós, ecsl Sovint, el bes dels pseudoamics
    fanàticament enemics (dus-te al magí ara mateix els molt
    repulsius i avariciosos canfelipútrids i llur bare i àvida
    manera de fotre't), llur bes només és maligne truc per a
    arrencar-te traidorament la llengua de soca-rel.


    La Julivert cal dir que ja no surt de casa. Car no són pas
    incidents episòdics en fantasmagòrics esparsos interludis,
    ans és a hores d'ara segur de totes totes, cada cop que de
    cop-descuit se la carden a cap cantonada els diabòlics
    brètols prou esdevé prenys, i allò la fa paranoica, i llavors
    troba amb raó que d'ésser cardat és perniciós.


    Tret que (afinéssim, car prou) fins suara mateix, que
    esdevenia una mica més curta de gambals que no abans,
    ella, qui era una autèntica beutat no gens cara de preu, i era
    de més amés meuca col-legiada qui es prostituia per gust als
    llocs més desgraciats i salvatges i barroers, d'on que allò
    prou l'hauria hagut (0i2) d'haver fotuda en un dilemma
    d'allò més problemàtic, tret que, per molt que es negués a la
    penetració, un cop ella i el client acceptat eren a la cambra i


    al llit, qui voleu que l'en fotés cap cas2 Ningú, ço que
    d'alguna manera li resolia l'estranya situació, tret que no pas
    la dificultat més pregona que era la del ver fet que amb allò
    segur que, com dic, n'esdevenia prenys.


    Amb quin narcòtic descoratjament, doncs, no se li adorm la
    Julivert a la vora, i n'Ignasi, què voleu2P Prou sap els riscs
    contundents inherents al sarcasme, i per això què diu2 No
    gaire, tret que no sigui cap a si mateix.


    —Rere l'ambigúitat legal de mai no gaires obstacles, i
    emparats pels assassins mecanismes oligàrquics, els mai
    avergonyits megalòmans abassegadors de merdes (o d'ors,
    tant se val), els funests posseidors de tot (absolutament tot)
    el seny del món (o sia, del contrari de la intel-ligència), han
    establert pertot l'imperi carrincló de la xaronada, i així, per
    exemple, l'arquitectura adotzenadament molt lletja i
    fastigosa i presumptuosa de llurs perversos capricis veus
    esfereit que arreu s'aixeca. I llurs barroeres dolenteries, tan
    admirades pels imbècils negats de cervell qui les esbomben
    encantats als diversos mitjans d'encar més pregona
    imbecil-lització de masses, posseits pels mateixos
    abassegadors malfactors. Instal-lacions tot plegat filles del
    retrocés, la pusil-lanimitat, i la tebior, per a entaforar-hi tant
    de quintacolumnista, i de botifler, i de sicari. Qui vagi pel
    món dotat amb el privilegi extraordinari d'haver un
    intel-lecte prou desenvolupat s'escanya, esquerdat, davant
    tant de vici i tant de capteniment despitat i inharmònic, i
    fuig extramurs, a la percaça potser d'emancipatoris
    al-lucinògens i sense més contemplacions, dejecte, se
    sacrifica les turmes i reprimeix tot deler d'exprimir ni cap
    desig de sexe, ni, silent, cap acte de vocalització, el ressò del
    qual pogués ésser interpretat com comès per tal d'atiar cap
    vesper d'adults perquè s'esberlin bo i estavellant-se contra la
    rigiditat catafracta del maleit invasor. No soc, es diu, cap


    capdavanter qui prediqui l'art combinatòria de l'aldarull i el
    col-lapse, no soc cap altaveu ni cap germen convuls qui gosi
    proclamar l'hegemonia de la veritat per amor a l'estrenu
    alliberament del proisme encadenat. No soc cimbell bellugós
    que fos ham de mant d'ardit ocell còrvid o aguilenc qui ran
    de bassals i cims, viscerals Ramiltazes, es llencen a l'atac.
    Només soc un pobre ballarí.


    —No són pas llàgrimes d'impotència, Ignasi2


    —Ai, Agneseta, el neguit pels destrets que s'atansen, de cops
    em petrifiquen en capficada estàtua sota la perenne pluja,
    plorosa esfinx per ningú mai observada, arraconada al fons
    d'un atzucac per ningú mai entrevingut, no s'hi atansen,
    duts pel vent, ni els residus lleixats damunt el sauló per la
    Xurria. Sovint, aviat s'enyora i hi poua al rebost de son
    resclosit sensori imatges d'èpics ballets. Valent, sense
    recances, havent-se ell mateix absolt d'haver transgredir
    greument, havent donat pel cul amb la broca de l'esperó
    mants de tòtems qui ara rauen estellats, l'heroi del poble, el
    campió universal dels malignes estúpids qui formen el gruix
    de les hordes esbojarrades qui arreu ho destrueixen de trast
    en trast tot, en Fofa Lítah, no se n'absté pas, d'ulteriors
    pitjors atzagaiades. L'orquestra s'embala. En una erudició
    que traspua lucidesa, n'Alac Oeaoea, venerat viling
    enigmàtic, es reconeix perxer de la unitat, tots els resistents
    s'hi emparen, pagesos i setciències, maniqueistes i serp-
    muricecs, addictes a l'observança de les lleis naturals i
    entesos en astrofísiques matèries, tots plegats vinguts de les
    pols de les eres, i d'entre els gladiols i ençà dels bedollars...


    —Qui guanyarà, Ignasi2


    —Heroica, sacrificada, per la llibertat i la independència,
    l'esfinx adés ignorada i ara esdevinguda de carn molt


    harmònica, s'exerceix assíduament en la disenteria i en la
    tramesa molt encertada de ses dejeccions devers fitons de
    més en més llunyans i reduits. Es diu (em dic) Alac Oeaoea
    (ço és, A Les Armes Catalans O Els Anorreem O Ens
    Anorreen). Cau totalment emmerdat el repulsiu
    canfelipútrid coronat Fofa Lítah. Massa poc. Lloances sien
    dades al ben encertat. No hi ha més grossa felicitat.
    Sincrèticament enamorats, aplaudeixen, força coercitius, els
    espectadors. Esqueixen totes les noses, assoleixen l'escenari,
    la nua estàtua l'engrunen i esvorellen, tots en volen penyores
    que coldran amb llum d'oli i tot. La benaurada creença
    s'escampa de tot cor arreu, inclòs pels braçals i pels corriols
    que duen al paradís sempiternament ajornat... Fins aral


    —I llavors, aprés les morts i les matances, i els anorreaments
    i les altres garrotades2


    —Escolta'm el veredicte, Agnès: és el veredicte no pas dels
    energúmens catalogats, és el dels europeus, el dels humans,
    el dels qui es diuen (cada mentider dia del món) civilitzats.
    4Ha romàs establert que el reu no sap re — ni d'això ni de re
    altre. Que era i sempre ha estat no re altre que un actor, ço
    és, un titella repetidor, afectat de psitacisme, qui en aquest
    cas només representava qualque dansa bèl-lica en una altra
    trivial peça tragicòmica on, antropomorfitzades, la pau i la
    guerra hi anaven a torns.x


    —Repetició onerosa, Ignasi, no en sortiràs viu. Màrtir de la
    coreografia compromesa, en acabat d'unes poques
    circumval-lacions a escena, com les del dit al melic, quina
    seguretat hauràs trobada2 La dels morts. Quan (com deia en
    Villó) del bec d'una corda tesa, sabrà ton coll ton cul com
    pesa. O quelcom de paregut.


    —Bon anatomista, Agnès, sé on cada vas ni nervi no rau, i


    per això, davant el públic incrèdul, com Barrabàs, tothom
    convençc. Tot ballant llambrescament, a despit dels
    lligaments, m'acoltell arreu del cos, i sobretot al voltant de la
    ceba (la part més difícil i perillosa, amb la veixiga, la
    pròstata, etc.), sense toldre'm mai enllà de qualsque
    capil-lars superficials. Màrtir ausades. Esdevint un sant
    Sebastià d'immediat monument.


    —Ets un pobre somiatruites.


    —I tu una tètrica aixafaguitarres. Diu el tribunal de la
    història: eHom conclou que tota fantasia agreuja la realitat,
    la qual ja és prou dolenta a la bestreta. El que hauria calgut
    des del començament és oblidar tot empantanec còmic de
    tast corrupte, i anar-hi de tot cor, amb l'ull ficat al guardó
    darrer de l'alliberament. x


    —Hom s'ho pinta a l'oli, vols dir, i amb això, satisfet, es fica
    a Jeure de bell nou. Bona nit, romancer.


    De matinot rondinaire... a francament dolent. De bell inici,
    llamps i trons... i tot seguit l'huracà. N'I. RoRoromotxi no es
    bellugava, tot arrupidet al racó del cancell.


    Ara, més tard, tantost la brutal tempesta no feia figa, molt
    pitjor suplici no els cau, car han reapareguts, de cop-descuit,
    amb horrorós aparat estrident, els tancs dels ocupants.


    Fugint sense sabates, car encar és fosc, uns brins abans no
    fes cap la xup-xupejant aurora, en RoRoromotxi havia comès
    el greu error de sortir del cau amb xancletes, i és clar que les
    havia de llençar car llavors l'impedien córrer, amb les
    llambordes mal tallades que ara li punxen terriblement les
    plantes. Calla, que ha assolit tanmateix de pispar les sabates
    del mascle d'una parella qui cardaven al parc tot moll i


    assolellat. Rere seu, a sobre, els opressors els sorprenien i
    atupant-los els castigaven a lloc, per a de mantinent, bo i
    arrossegant-los per robes i cabells, i duts a la carretera,
    sotmetre'ls (per bruts2 per sorpresos2 per existents) a
    instantània mort per aixafament de rodes de tanc.


    Lluny de la megàpoli en Rox arribava nogensmenys viu a un
    migdia clar i ple de Solell, amb un prat tot verd i humit, i, de
    més a més, amb un cavall qui hi peix, un cavall sense sella ni
    regnes ni cap mena d'aparell, el qual tanmateix en RoR
    reeixia de muntar. Amb allò, més lluny no se'n va encar.
    Únic resistent, crec, contra l'anorreadora invasió.


    —Tot i que sap on viu ni roman n'Ag Julivert, el fins ara
    força abnegat cavall es refusa de dur-m'hi. No s'ha fet mai
    amb els pessimistes, els desconfitistes, els desfetistes, S'ha
    ficat, ganut i golut, oligolèctic, a brostar tendres brostades
    de certs arbres escollits, mentre ubics insectes, simfònics i
    efervescents, quina supèrflua exhibició d'arts barrejades
    (musica, pintura, dansa) no ens oferien.


    Enmig les floretes i les altes herbes, n'Ig, mastegant fulles de
    pixallits, sesteja. No es desmorriarà fins que el repòs no ho
    dicti. De moment, enraona amb els tartranys.


    —Repetitiu, llas, sempre he compartides impressions amb
    les bestioles menys agressives: amb les agressives mai no hi
    he volgut tindre res a pelar: tots els animalots agressius,
    amb mentalitat feixista, com els gossos, mai no hi tinc res a
    dir, prou feina haig fotent el camp, esquitllant-me'n com puc
    — així mateix, en general, llurs posseidors, homes brutals,
    ofensius, com te'n desixes2 — no en fas cap cas — ja els
    evites abans no te'ls ensumes d'hores lluny — puden a
    sangota, vós. Amb tant de malparit al món que et vol mort,
    afegint-hi bacteris, virus, criminals paparres ínfimes, pler de


    plagues infectades, i de flagells assortits, de sobtats mals
    lleigs d'un cos anat en doina (bonys i bonyets de corrupció
    somàtica, com ara cassanelles on l'hoste paràsit
    esbojarradament es reprodueix...) Què m'haig d'embolicar
    damunt amb desgraciats qui ja de bon començament

    t amenacen, et mostren arpes, ungles, fiblons, banyes,
    armes, ullals... Ara, en canvi, veus2 Home, i tant... Talla-
    robes, sangartilles, llimacs, sangonelles, espiadimonis...
    Voliaines, falenes, marietes, tisoretes, sabaters... Xanguet de
    tota mena, i xufancs, i cavalls de faves, cavalls bernats,
    bernats pudents, bernats pescaires... Tritons, tòtils, grills-
    talps... Escarabats, caragols, erugues, cucs... Noies de vidre,
    àdhuc certes diminutes, mútiques, afractes, gens verinudes,
    serps... Tots ells rai, amics rai. I bons escoltadors, bons
    contestadors aitambé, això rai. Monòlegs i diàlegs a betzef,
    sempre raonats, sempre compassats, equilibrats, equànimes.
    Algun cop fins i tot s'ha escaigut que amb vaques o amb
    eugues prou no m'entengués, així mateix. Ara, amb tot, cap
    amic tan estret com amb els tartranys. Potser per la raó
    segiient — que sempre m'hi he identificat. Gràcils bestioles
    qui poden subdividir-se, silents, anònimes, hipogees. A llur
    món pertanyc.


    Benaurada irrupció de l'absent. Al seu costa, damunt el
    matalàs, es repenjava al colze n'Agnès i li deia:


    —Doncs jo no. Jo n'era el testimoni. Se sentien falsament
    segurs. Sense roba estesa pels environs — no hi havia perill
    — totes les intrèpides putetes dels bordells eclesiàstics i
    governamentals, entraven en acció. Clandestí embalum de
    trols fetals crònicament obesos, els veies jugar a billar, no
    pas amb tacs i esfèrules, ans amb stradivàrius i caps de
    mort. I conreaven el consens en l'aprovació dels
    capteniments distòpics. Presumien, així, i amb el to més
    groller, de posseir l'estereotípic irrellevant mestratge sobre


    els efectes ruminatius. I perduts en vanes abstraccions,
    esborraven, heterodròmics i nihilistes, els grinyolants
    espais, on calia, doncs, allisar-ho tot, fossin simples papil-les
    O immenses serralades. Rufians, amb aberrant virulència, bo
    i enraonant mudament, com els peixos, no lleixaven re per
    verd, i els cels, adés tenebrosament tempestuosos i cruels,
    ara ens els garantien tronadament desvalguts, en un
    environament estagnant, pansit, sense fonts ni bares gorgs
    ni irats regolfs. Rere l'indret murat d'on els albiraves,
    convocats llavors que fórem els Boques Inútils (els BIS), crec
    que ràpidament ens conjuràrem a exterminar tots els
    malparits, els banals malignes, qui es volien fútilment
    boques útils (els BUS), és a dir, els repel-lents sempre
    suicides adoradors dels zeconomistes-, els despietats
    abassegadors qui tothom altri qui no fos ells tractaven de
    nombre superflu i dispensable. Me'n record que entre els
    congregats hi reconeixia els Impins (els dos germans, en
    Penetral i n'Epirnuç Impí), els Matocs (ço és, el dos
    germans, en Caim i n'Efraim Matoc Elscollons), i pitjor,
    molt pitjor, les femelles, deadlier than the males...


    —Per això sobrevivim, diuen les dones, perquè la nostra
    revenja no trobi mai fi. Exemple. Les Desllamps (les dues
    germanes, na Medea i na Nèmesi Desllamp), i les Dracs
    (n'Ofèlia i sa germana n'Onòfria Drac, aquesta darrera
    acompanyada del seu cavaller servent, en Tirant Lofosc,
    aldufer de la quirra enfora), i no m'hi veies2 Hi era jo, sol
    com un mussol, ah, i també, no l'oblidéssim pas, hi era, soli
    tibat, en Pafnuç, qui adés, en les seues famoses heroiques
    expedicions, cercà (i reeixí a trobar'll) el cony de l'esfinx.


    —No. Hi havia en Pàl-lades i en Rol-ló Màstec, aquests sí. I
    altrament el sèdul masturbaire, el poeta Marcial Rossell, qui
    badoquejava, bavoset, pertot arreu. I arreu hom (ell, en
    aquest cas) s'esqueia de poder guipar-hi, per insignificant


    que fos, com ara cap "prodigi" de mag de firetes, mantes de
    meravelles", on se'ns declara, invariablement i oberta,
    robustament esborneiat: i quins brams d'ase no avia llavors,
    capdecony, preant-ne, túrgid, la fenomenal singularitat",
    l''astoradora sobrenaturalitat", l''estupefaent estranyesa", i,
    si m'estrenyeu prou les gònades, àdhuc la "taumatúrgia'",
    oidà, el "miracle". Amb prou feines, mes nogensmenys vius
    encar, allí rauen, pels encontorns, en Nicanor Notinc, na
    Nepenthes i n'Opúntia, na Sícoris Sucrí i n'Aglà Vibòlit. En
    Macrobi Vlit, ses sentències de set-ciències. En Boig Pigem
    qui sempre ha estat boig.


    —En Macrobi Vilit, vols dir el cerebròleg arestut2 Qui
    escorcollà el cervell del frígid carallot, el frigi en Dares, i
    prou trobà que el seu malaguanyat pesquis (com deia en
    Griboièdov), era d'allò més malastruc, no gens bullur, molt
    desafortunat. Se li va ocórrer de disfressar-se de xalesta
    canèfora per tal d'assistir d'estranquis a la festa
    (exclusivament per a femelles) de na Dèmeter Miravall. En
    aquelles penombres tesmofòriques, usurpava l'infeliç el lloc
    sagrat de les matrones, i el gruix de poixèvoles meduses se li
    foté damunt tantost el descobriren, frígid i tot, trempantl El
    clavaren a una estaca i el bonic carallot en Dares
    l'immolaren, carregat de cormes i cadenes i tot, i xollat a la
    xinxola, balancejant desagradablement damunt roents
    carbons i cendres, a la llinda de l'extinció, llavors (vols-t'ho
    creure2) encar els feia la guerxina i, amb llengua de flames,
    els servia, com si es pensés que sobreviuria a l'execució,
    podrides retòriques d'enamorat.


    —Crec que aquella era l'avinentesa on cantaven
    cerimoniosament les dones: 4 Per a l'home més cagat/ la
    religió hem inventat./ La religió no és cap misteri/ tot hi és
    producte del clisteri./ Per a aquell de cervell nul/ putes
    hòsties li embotim pel cul. fo


    —Rituals tocats del bolet, pel món rai. Com va dir el sempre
    primaveral en Ribànano RurinsàRura, didacta incorrupte,
    farcidor de càpsules sàvies, com ara, ben apropiadament,
    aquella que fa: 4Als rebosts de nostres purs cors
    emmagatzéssim d'empertostemps els esplets de la
    revolució. x


    —Poètic, eh2 I parlant de rebosts, n'Ig. Oi que no hi ha més
    grossa felicitat que de conèixers amb un rebost amb prou
    recapte2 Em deman si baix a la cuina el lacai ja ha fetes
    (n'ensumes tu la delitosa flaire2) les truites de serp amb ous
    de serp2 En una apoteosi pirotècnica, als cantons dels
    fogons, cap delicte flagrant amb esclat no n'il-lumina, amb
    lúgubres clarobscurs, el molt degudament burgès paisatge.


    —Em trac la bena a la nafra, em trac oimés el pijama, i em
    prenc un bany d'un minut, i a esmorzar com un paixà,
    n'Agnès.


    —Ho veus2 Sempre t'ho deia. Cal no burxar i sempre jugar
    d'on toca. Sense forçar la cosa.


    —No, sense forçar, sense...

    —Disregard all other utases. Instead eating drinhing talling
    and fucxing are nov. perennially in order. Let the cheaply
    saddened unfold at the fringes of novvhere into a lost mob.


    Meanvvhile, looR, the Acropolis is so attractivel


    —You said it, dear.


    Je


    4Segon sobret del moribund.o (Amb línclit oncle
    resumint-ne i esclafidorament millorant-ne la represa.)


    A cap i cap de la taula de la cuina, amb porró i setrilleres,
    estalvis de suro i estovalles de xintz, tot sopant, n'Ag i n'1g.


    —Que per què no anem enlloc. Que per què no em moc mai
    de casa, dius2 Com a cada bugada hi perds un llençol, a cada
    òrbita hi perds una altra facultat i potser en guanyes (ço que
    no és mai segur) una de diferent, una altra que què en faig2
    Car quan soc en aquest altre món, on ara visc amb tu (una
    donal), no em serveix absolutament de re.


    —Què vols dir2 Tan esfereit2 Una donal


    —Puc recular a la precisa estoneta on no soc sinó un esbós
    d'embrió, i hi soc perdut, confús, marejat, m'hi estavell
    pertot. Car... Què em decideix a no voler esdevenir l'aliè, vull
    dir, la dona2 Quin caprici de la casualitat2 En tot cas, ja ho
    veus, trob inimaginable de poder-ho ésser, una dona. Quines
    són llavors les faisons de lluitar2 D'acceptar i de denegar2
    De navegar2 Sobretot, de tindre un ventre paridor2 Com
    s'ho manega hom2 El món encar més sòrdid, molt més,
    segurament. A hom li deu trigar massa, molt més, l'arribada
    del son etern.


    —Què t'empatolles2


    —L'estat impensable d'haver acabat essent dona. Hom s'hi
    vol ficar i, anguniat, s'ofega, hom, destarotat, trontolla, hom


    s'estimba abís espaordidor avall. Ésser dona deu ésser com
    ara ésser un estranyot habitant d'un altre firmament, d'un
    altre univers. Inconcebible. Inabordable. D'ens a ens, cap
    mena de pont no hi menal Tot això m'angoixa qui-sap-lo,
    saps


    —Sempre em surts amb les mateixes.


    —Callal Sents2 Ara mateixi Aquest exorbitant "tinc a
    l'orella dreta. Un eixelebrat projectil hi impacta, estrident,
    contundent, tot el crani se'm remou, hi reverbera. Tots els
    universos en anàrquica efervescència. El desori en perpetua
    la falòrnial Eixams amunt i avall, en aiguabarreigs
    guspirejants. Tot acunç desfet, ja no hi ha res endreça, tot
    rau a la xamberga. Bogeria dels habitants. Borinots
    borinotejant incessantment. Amb tant de trontoll és evident
    que tot es faci a la babalà, que tot no vagi en doina. S'hi
    esdevé naturalment l'abolició de tota òrbita. Te n'adones2
    Cada globus, esporuguit, s'escapça sol per tal de fugir i
    instal-lar-se a cap òrbita novella, més ràpida, més directa,
    devers el fit de l'extinció, ço és, de la definitiva pau.


    —El son etern que tant no ens triga a les donesP Carallotl


    — Tincl Tincl" De cops els impactes se sovintegen, hi
    insisteixen. I mon cap canvia d'òrbita, és bola de billar qui
    rep simultàniament de totes bandes. Un cervell trastocat
    salvatgement i indefinida. Mos fills hi esdevenen mos frares.
    Mos frares mos fills.


    —Quins frares2 Quins fills2
    — Els espais, les esfèrules, les sòrdides gàbies, tot daltabaix,


    tot damunt davall, tot davant darrere, tot... Col-lisions a doll,
    mixtures a balquena. Tothom de cul. I els firmaments i els


    universos. I aquells mots tan estranys, paraules, grunys,
    llengues diverses, i àdhuc pler d'éssers muts, qui es
    comuniquen mentalment, amb antenes, amb vibracions.
    Confús. Caic. Cauria. On vols que vagi2 A casa si més no
    m'hi reconec. El cap se m'escapa sol. Ja em viatja prou ell:


    —Pobrissó, un cap ben putejat. Que veu fills i germans on
    mai no n'hi ha haguts, per exemple.


    —Vols dir2 Com ho saps2 Com pots ser-ne segura2 Si els
    veigl Deuen haver tots mort abans. Absolts i colgats, i au.
    Damunt les lloses mal tancades de llurs tombes hi singloten
    els voltors, no pas com si s'escanyessin, ans com si hi
    fotessin joioses riallades.


    —Repapieges, pocatraça. Ni fills ni germans, et dic.


    —Feliços morts, quina envejal Fills i frares, sense enyors ni
    recances, si us plau, m'obriu ombrívols de bat a bat, apa, ja
    hi soc, aquest és el darrer bleix que llenç, ja era hora, quin
    descans, amb vosaltres per sempre pus, vinc a fer-hi
    perpètua estada, estimats. Hi viurem morts
    d'empertostempsi Prou renous, prou confusions, prou
    romanços, prou incomprensibilitatl Un cervell fet d'olla
    barrejada, a foc lent.


    —Sempre et mors, i no et mors mai.


    —Me'n record que li ho deia, a qui2 A un d'ells, a un dels
    meus parents més propers. Ja me'n recordaré. Te'n recordes
    quan no se'ns n'esmuny una, ni una que ens passi per ull, ni
    ens llisqui per la vora2 La meua més gentil persuasiva
    infal-libilitat, i la teua deguda aquiescència...


    —Què diusP2 Infal-lible2 El contrari. Sempre fores delirós de


    jornades irreparables, adverses a la perfecció. Sempre tan
    optimista tu. Amb patètics afeccionats i prou, cap dels teus
    rucament ambiciosos espectacles no reeixiren. Massa
    inacabats. Massa poc professional. Sempre deies a les
    ballarines, —Ai, la pobra, ja n'hi ha prou, no et cansis més,
    ja ho fas prou bé." Una carrera puntuada de desastres.
    Mentra la meua... Déu meu, me'ls cardí tots, i amb un
    immens profitl Dels més pollosos i escarrutxats als més
    embarretats i àgils de verb. Si en passaven, tots innocus.
    Aquell borni arnat, amb l'angúnia que feia, desant secrets
    sense importància, secrets de cul, amb fills i cosins i
    germans, i oncles, i re, secrets d'herències i d'altres crims,
    d'assassinats i lladronicis. Pse.


    —Li deia, —No hi ha vells heroics. Un vell és un vell i prou.
    Els cal morir joves, com certs poetes, qui així roben el cul del
    cul, vull dir, el cult del..., el culte inútil del posterior, vull dir,
    de la posteritat."


    —Verge indestructible, no se'n disculpa pas. Brutalitat
    indefugible del viure. Cal trampejar-hi ferotgement. Tant
    d'objecte menyspreable que t'has de passar per la carranxal
    Els bàrbars, bofiescs, els enemics a mort, pertot on es
    desplacen hi esbarrien patògens. Tant se val. I les pruents
    aversives llémenes dels detestables bruts2 Avall. Fent
    guàrdia a l'atzucac per on ningú no hi pot anar enllà de vuit
    passos: peripècies doncs de debò no cap: només si de cas
    qualque ensurt: t'aixeques les faldilles i et repenges al mur.
    Potser t'hi cau un gat mort. Una cossiada de merda. O
    rebries belleu una ganivetada, si doncs no fossis experta en
    descol-locar amb la llengua la ganiveta de raure que duus
    encastada al paladar, i llavors, tot és immediat, te l'atanses
    als llavis, amb els quals la prems i en fot mossada,
    directament, a la caròtida. De l'enemic mortal. Ja ho veus.
    Fàcil. I amb els polítics assassins i corruptes, els datspelcul


    del peculat2 Mestres i senyors de les infecte clavegueres
    confidencials. Histriònics, grotescs. Lamentables. Llustrins
    daurats, boiants prosperitats. Els llits de luxe Tot plegat, no
    pas gaire millor, ni pitjor. Re.


    —" Per tant, som-hi, ja ho saps què has de fer. I si vols
    reeixir-hi, si vols reeixir en el suicidi, et cal un pla bèl-lic
    d'acció estratègicament ben rumiada." Quelcom d'aquest
    coll. Espera. Relíquies del que fou, en una sèrie de
    circumstàncies incoherents, bombolles de records i
    pensament fetes espetegar i espellir per les ungles de l'ocell
    foll qui hi salta sense quest, perquè sí, i només s'atura de
    saltar, fent-hi esclatar la darrera imatge, l'instant on se li
    atura la màquina del cos. En qualsevol situació,
    l'arbitrarietat dels afectes ocasionats als esperits dels
    diversos personatges per cap novella escaiença, obre a tot
    moment tota mena d'atzarosa perspectiva per al
    desenvolupament d'allò que per força llavors no seguirà.
    Tret que abans no hi posis, o quelcom casualment o
    fatalment no hi posi, el mot que tot ho tol, tot ho estronca,
    d'espetec. "Fi


    —Què no haguessis donat per a ésser dona, i així poder-te
    llavors guanyar la vida honestamentl Com tota exquisida
    marcolfal En canvi... Què et cardares mai tu2


    —Mani2


    —La teua ombra, potser. No. Ni això, segurament. Sempre a
    remolc, sempre content amb les deixalles, sempre amb el
    que trobes de franc, sempre escarransit, recollit dins l'àrida
    closca, mai no esminyonant el tel polsegós de la buida
    butxaca.


    —lI ara què anava a dir2 Hec l'embrió d'una idea brillant


    molt coll avall, quan interromput desastrosament, ho
    oblidaré tot. Deshonest i funest, és ell mateix (ell mateix)
    qui se m'atansa, enfonsant la porta amb les banyes,
    agenollat, eriçat, falaguer, fent dringar les baules d'unes
    cadenes que li garroten les cames. Els senyals químics que
    tramet no em foten cap gràcia. Sempre vaig completament
    desorientat. De vegades, crec que només sé pensar amb les
    quatre neurones perdudes al remot sector on em rauen les
    papil-les anals. Perdc la memòria, perdc el quest, enyor la
    mort... Tren final, estació terminal, les vies divergeixen per a
    mai més no coincideixen ni rodant al voltant de cascun dels
    universos, els intel-ligentíssims rats fa anys que se
    n'esmunyiren, no els hi atrapareu pas.


    —Els en deia sempre de boníssimes. Sempre els tindré
    agraits. "Per les escletxes assoleixes el cim, fill meu. " "Si
    massa et collen, amb prou recança, cedeix: el temps és llarg,
    sempre te n'hi tornes, això rai. Si encar t'interessa. Que no

    39


    crec pas." "Com les àligues no en fan cap cas dels moscards,
    tampoc els elefants no ens entretenim amb musaranyes."


    —Plançons2 Ni magres ni grassos. Inexistents, ximplet. De
    fet, no crec que hagis mai allò que pretens hajar. Com aquell
    cop que pretenies hajar un vehicle. Cert que n'hajaves un.
    Un o altre. Tret que no crec pas que, com pretenies, fos un
    submarí nuclear. Pus tost un patinet, hàl


    —Tendra vídua meua, estavia-te'm els sanglots de pena i de
    descoratjament. I en ton sentit confíteor de cinèfila, bo i
    botxinejant-te potser la carn pecadriu, això t'encoman:
    Saviesa, saviesa. I sobretot cap mena d'elogi pòstum. Ja saps
    l'animadversió dels despitosos insans entronitzats allà dalt,
    d'allà amunt, part dessús i dejús, i arreu i pertot.


    —On2 Oblidaves i tot com rutlla el cosmos2


    —Un odi immediat m'envaeix devers aquell qui de mi
    qualsevol cosa gosa prear. Com si no sabés, maleit datpelcul,
    que els envejosos déus totjorn rauen a l'aguait, no fos cas
    que sentissin qualsevol preança adreçada a quisvol. Per si
    cal de mantinent castigar cap presumpció, collons com
    escolten i tol-len i espien i nassegenl I doncs. No et preis
    mai, m'he dit, ni permetis mai que ningú et prei. Tanca'ls el
    llavis d'un mastegot, si cal. Envejosos de la mort dels
    mortals, el do que més preciós i preuat que als déus els és
    negat, tantost se n'adonen de cap preança, amb quina
    esquírria no actuen encontinent. Algú et deia diguem-ne
    innocentment que tes ungles són admirable, d'immediat
    horrible paroníquia" t'hi apareix, i si et hom molt
    malparidament et preava el nas, l'endemà el tens tot
    destarotat, etc. Ad infinitum. Tota preança significa
    condemnació. Guarda-te'n com dels déusIi


    —T imagines imaginant, mes tot al teu cervell és ficció, tot hi
    és decebre't tu mateix, com cap fleuma qui veu un ou en un
    mirall i espera amb candeletes que tot de cop no s'esbadelli.
    L'únic mag és el magí. El magí fa tota la feina. Enllardufats
    déus ultratjats. Bèl-lics idil-lis tèrbols. Baboiades.


    —Amb les consuetes sòrdides desavinences dels esposats no
    reeixirem de fer cap enlloc. Tothom coneix les múrries
    receptes més comunes del gènere femella. Una agilitat
    mental molt estranya els confereix a la llengua una
    astoradora eslasticitat. A l'apogeu de la fira de les vanitats
    apareixen, provocatrius, embolcallades amb setins i blondes,
    i no se n'adonen d'un món que s'apaga irremeiablement. Les
    dones...


    —Encar en desaves municions2


    —Com deia als nois. —Les dones són totes boges, mai no
    t hi emboliquis, fill meu. Només les prostitutes són si fa no
    fa mentalment estables, no sempre, però sovint. Les altres,
    les normals, anormals a collons. Les sents braire i
    t'assassinen els cuquets de l'orella. Tenen unes arrencades,
    uns histerismes, quan s'escau que les hormones mica no
    se'ls alçurin que... uns paroxismes... unes erupcions... unes
    destrempades... unes descàrregues... L'agressivitat...
    l'impacte... els espetecs... Agafa't, noi... No hi ha pitjor
    maltempsada... ni bufarut ni maremàgnum... L'infern...
    descordat... en ebullició sobreixent... Tot plegat, quina
    mortaldat, quin desori, quin desastrel"


    —Quins nois2 Quins fills2 Quins nets2 Quins padrins2
    Cerca-hi bé, enlloc, no són enlloc. No hi ha re. No hi ha re.
    Com després de mi, no hi ha re, ni tu: després de tu, no hi ha
    re, re: nijo.


    —The ingredients are nonetheless still all there. A haunting
    veil obscures the imaginal chronicles that must be yet
    hidden deep into the sediments inside the old crumbling
    coffins.


    —Tornem-hi. Un cap el teu... en désarroi. Oú y sont passées,
    les tantes d'antan2 Soudain tout y est allé toilette.


    —Through the flavrs in the stone, though, peep the quaint
    quirRy squirming (oh stalled bliss of such an insightl) snail
    eyesi Tall about transmigrations, metempsychoses, and
    suchl Am I happy of seeing you bacXi


    —Tu i jo, en vida, gongs tribals que avencen contrariats.
    Onar anti oneiratos. O somni contra somni. Somnis
    enigmàtics que es contradiuen.


    —Squinting at the lightning. Enigmatic vvebs indeed. Them
    and I. Stabbed, calmly vvaiting on the vvalls of dead
    museums. Doomed, compelled, to vvate up, circulatory
    arrays Of residual grovrths once more.


    —Quelcom ens fossilitzava. Hec la impressió ara mateix que
    no fos que qualque lepidoreptòleg solipsista, pres fins ara de
    malarega agrípnia, no s'hagi de sobte deixondit al somni on
    d'inerts estaquirots no passàvem a no gens recalcitrants
    formiguetes, armes exorcitzades, ectoplàsmicament
    sentenciades a cometre les pitjors atrocitats, mentre chors
    de pegellides, cogombres, bufaforats, garrotxes, prunes,
    muricecs d'escampanat cloquer, exhilarants rèquiems molt
    telepàticament no lliuren...


    —Boig malson. Abans de no fer del tot l'ànec, catanòdrom
    com el salmó, amb prou feines, vull dir, amb feines rai, us
    vinc, us Vinc... us Vinc...


    —... per a l'alliberament dels altres descarnats tabescents
    cucs quasi resurrectes qui hauran d'amenitzar el mateix món
    on no som llençats.


    —... a... a... tràgic lepidoreptòleg empixonat, a pitjar-vos-hi,
    empènyer-vos-la, una ceba amb sorpresa a través les reixes
    de la presó.


    —Ah, la coneguda proesa de l'abrupta bombolla que eufòrica
    esclata. Tothom amb la seua ceba fins que el cor no li creba,
    tothom amb la seua dèria fins que no se l'enduu l'histèria.


    —Cada cuquet en cunç de d'endreçar la cosa. "—Lleva't,
    llava't, i lleuger davalla'ns al lloc on llanguíem."


    — Ells, els descendents, t' hauran enterrat de qualsevol


    manera, ad mentulam canis. No se si se n'adonaran, car
    prou se te'n fotien, com tothom se'n fot del mort, àdhuc els
    piocs i pitofs qui el vetllen, mes prou així mateix que qui més
    se'n fotia... érets tu, era ell mateix, el mort.


    —Estirar la pota, tu, soberga bertranada. Més val estar-se'n,
    saps


    del


    X(A cal metge per causa de la paroníquia crònica a l'anular
    de l'esquerra.)


    —Líssen, rimemba, iú gora stop uaixin iò xit uid iò left
    Rhand: uaix it uid de rait one from nau on, gòrit2

    —Gòritl

    —Stop uaixin iò xit uid iò leít Rhand.

    —Fain, fain, ai uill Ai xal stop uaixin mai xit uid mai left
    andl Gòrit, gòrit.

    —An iúz ounli and òluais cliin uora. Cliin uora.

    —Gòrit, cliin uora. Uat elss2

    —That zol.

    —Gòrit.

    —Uaitl And if iú uant Rhelfi neils from nau on, dount iú ever
    dear pout ior fínguers into nou cunt. Cunts ar uerse den
    assthouls. Uai du iú fint dòctors put on glouvs uen mèssing
    uid cunts2

    —ÒuLei.


    jecte


    4Tercer sobret del moribund.o (Amb lVinspirat
    l'Elèctric resumint-ne i no cal dir que molt millorant-ne la
    rerepresa.)


    —Sol davant les hordes bàrbares/ Omplertes he de llet les
    tenalles tàrtares/ Àmfores impúdiques d'olis i càmfores/ De
    mels i pròpolis i cúbiques píl-lules/ Que guareixen tòraxs de
    les espècies vàries./

    Amb virtuts de bòmbixs d'agudes sensílies/ Que ensumen
    pedres i ous i llunyaníssimes químiques/ M'erigia heroi qui
    queia a la fi en glòria i martiri./

    Tots mos guerrers de tòraxs invictes/ Consilients s'aixequen
    i l'horda rebutgen/ Entre ridícules pantomimis bàrbars
    l'espitxen/ Bàrbars invasors d'hordes ridícules/ Qui ens
    envairen debades i a un cost fortíssim./

    Volgut m'he totjorn home d'acció/ Qui prou en rebutjava
    l'àvida invasió./


    —On ho trobes2


    —Al fullet clandestí que algú hi havia incrustat d'estranquis
    a un dels dogmàtics paperots del règim maligne. Ho
    redimiat de qualque paperera de l'aeroport. Com saps, hi
    havia anat anit a rebre en Cerdana Groguet.


    —Què diu de què fa, en Cerdana Groguet, aquests dies2


    —De moribund, com sempre. Li he dit, — VVelcome to the
    club. Sí ves. Com més vells ens fem, més carregats d'història
    (i doncs d'històries) no anem. Fèiem un cafè a l'aeroport
    mateix. Cal dir que ell només hi feia escala per a veure'm,
    antics companys d'estudi, no s'aturava ell pas per a
    aprofitar-se dels serveis fornits pen Manxiula. Amb el qual
    per cert ens ensopegàvem de casualitat mentre fèiem petar


    la xerrada.


    —N'Evarist Manxiula, el celebèrrim director de l'aeroport de
    Pollancreda City, hè.


    —Ha guanyada aquests darrers temps una clientela
    immensa.


    —Amb la seua idea de les prostitutes d'aeroport. Tothom,
    com dius, fent-hi escala, per a fotre-hi no pas una clau, un
    clau de pas.


    —Cardades llampec entre escales per al viatger qui se sent
    naturalment alhora luxuriós i defraudat, després de veure's
    assegut en llarg viatge vora o prop alguna desconeguda (o
    desconegutl) molt trempafaent, molt calenta, roent. Com,
    palesos i alhora subrepticis, hi diuen els cartells a un parell
    d'entrades alhora discretes i llampants. 4Girls.x 4Boys.s I
    sota, e—Tualetes selectes per a l'alleujament del viatger
    estressat. Conserveu la vostra energia per a la resta del
    viatge. Irrumat o cardat ràpidament. 4Adults only.x


    —Molt eloquent n'Evarist, com sempre. T ha ensenyades les
    instal-lacions especials per dins2


    —Una miqueta, una meuca (xintoista, deia) qui semblava
    força degenerada, una noia de la teua edat, si fa no fa, em
    mostrava sos mugrons, esmolats com mucrons. Altrament,
    força deficients, cal dir. M'ha dit, i m'ha fet gràcia: 4Què et
    semblen mos pits2 Els trobes mills o pits que no els de la
    teua donaP-


    —Què has contestat2


    —No re. eNi pits ni mills. No em fic en popes ni pits. Mai


    m'hi fixava gens. D'ençà de mamerri, vull dir.x
    —lI així, en Groguet, què2


    —Mentre ens les hajàvem, lleixant anar qualsque jocundes
    juxtaposicions, com sempre, s'ha tret un dels seus Assaigs
    Crítics de la butxaca.


    —Farem goigl


    —Era quelcom sobre la ruà d'en Pitarra i el benguí de
    n'Espriu. Descobertes etimològiques seues (segons ell,
    aquell assaig datava dels anys vuitanta de la centúria
    darrera). La ruà, la pseudopanacea quasi letal. Ve del
    purgant Le Roy. Panacea en el sentit que si en sorties viu, en
    sorties nou. Totalment buit de tota malaltia i embaràs,
    buidant-te de baix i de dalt, vòmit i diarrea. Pel que fa al
    benguí (el bengué original a França, i el bengay entre el món
    anglès), el benguí de 4 Dels meus nítols el llefec/ Del benguí
    n'és ben sedec/ Com m'embroca l'abonyec/ Del batzac del
    catacrecls és exactament això, la ben coneguda embrocació
    (o unt o liniment) contra els mals musculars (magníficament
    i divertidament representats als anuncis antics per un molt
    dolent, maligne, dimoni qui et punxava amb el seu trident o
    forca infernal). A la República dels PPCC els propagandistes
    ho teníem fàcil: 4Against the most disgusting sort of filthy
    pain of a violently nazi state lo aAgainst Asspain, Use
    Benguí ls


    —Un altre dels seus assaigs tan erudits, dels quals sembla
    que mai ningú ni cas.


    —Diu que li costa publicar-los perquè 4Als independents ens
    torpedinen per totes bandes.s Li he dit que cal ésser com els
    catalans, a tall de l'almirall. 4.A la merda els torpedesI


    Endavant a tot vaporl, M'ha dit 4Oi que també ho penses2
    Et dius que sovint totes les cabòries dels món és com si et
    volguessin de fitó. Et veus ésser-ne el vèrtex. Com ara Si...
    Equidistants, tres cossos reblerts i assortits d'exèrcit van
    avençant devers el punt on, estoic, no romans.x I ara tu dius
    4Se'n xauta hom gaire2o


    —Dic doncs eSe'n xauta hom gairePs

    —Mínimament.

    —Mínimament.

    —Gens.

    —GensP

    —Gens, car sap hom que abans no se li fumin i amb quina
    esquírria tots tres damunt (tots tres exèrcits), ja s'haurà
    mort.


    —Mort2


    —Desaparegut, doncs. Mort per als irritants exèrcits.
    Desaparegut de tot mapa.


    —Mes ell on2


    —AR elll Ah tul Ell, tu, entre esferes, entre llimbs, entre
    estats permanents de presència espiritual, equidistant, com
    dic, harmònic, mai no gaire besunyós, amb una eternitat
    per a triar: 4Aqueix estat de benaurançaP Aqueix altre
    estat de benaurança2 Vull una benauranç més mogudeta2
    En vull una altra de més estàticaPs


    — Doncs que bél
    —Oi2
    —I tant.


    —l estic gaire avui per a romançosP Aquests llimbs ensum
    que ja se'm corquenP Belleu m'estimaria molt més un llit de
    núvols roses amb brises estivals Començ de sentir el
    resclum d'aquest estat on socP Quina frisançal És l'horeta
    d'un trasllat M'abelliria amb avantatge un paisatge amb
    agrons, oques garseres, martinets2 Cigonyes i granotes2
    Ballets de marabús i esplugabous2P Amb un rerefons de
    faunes eterisP De cranis bioluminescents2 I què me'n dius
    de prats molt verds on peixen serpsP Escurçons i pomeresP
    On ningú mai no rep No rep cap cop, cap dolor artrítica ni
    muscular Indrets d'un cert exoticisme on ni els fiblons no
    fiblen2 Amb cabres i olis d'argàniaP Olis finets per a la
    meua no-pell d'escorxat2 Res no em fica en perillós escacl
    Oh que bé que hi jecl Se m'apareixen tènues intangibles
    dames qui dolces m'acaronarien: lluen de llurs ulls les
    magnífiques obsidianes a la claror del celestial migdia: els
    espolsaria a polit, ço és, amb cura immensa, com si la meua
    maneta fos ala de papallona, divins llustrins daurats a
    plecs i farbalans de llurs místiques faldilletes: em diuen,
    amb veus angèliques aVeníem, noi, part de per ací i és
    aleshores que ens diem que quin furor uterí, on, veient-te'n,
    conscient com escorpí, del teu feble fibló, el freturós tremolí,
    de qui les belles sentors de formatge garrotxí farien salivar
    les més hercúlies de les deesses, ens hem dites, dic, Pobre
    bugre ni puput/ Bujot destrempat i fotut/ davalléssim a
    ajudar-lo a aviar el seu esternutls


    —(2) (Haig d'arrufar-hi les celles.)


    —Oh, perdona, tens raól Què dicl Ai, Ignasi, quin greu que
    no em sap tot això meu, aquest esventat perdre'm en el meu
    zel suvedenborgià per inspiracions guspirejants on al cel de
    les muses fan retrúnyer ensems senys, esquelles i
    borrombes, disculpa'ml Disculpeu-me'n, si voleu,
    condottierol Condonéssiu molt generosament aquest fluix
    blanc on se'm sobreeixia el meu massa abundant estre
    poèticl Ara, amb estrebades rai, embranzida presa,
    reculant revinc a tot reixuclar-ho: som-hi: no passéssiu pus
    desfici, tot aquest regust de cendra us l'esborraré amb mels
    de silenci, on tot llavors tornarà a ésser harmònic com sota
    teosòfic pinzell de cap mestre pneumatòleg.


    —No, prou ho comprenc: són visions polifacètiques,
    multiflorents, del paradís del mestre, com dieu, car
    Cerdana.


    —Exactel
    —Al contrari, les vostres mantres em transporten.


    —De debò2 Mercèsl Sou... Sou en la meues visions Venus
    venusta, afrodisíaca Afrodita. Hi sou ondina i meravella"
    Com hi onduleu a l'oreig dels purs airesl Per això, no sé pas
    si ho haureu notat, que em pessigui com un boget de trast
    en trast, car crec veure-us-hi en somnis delicadament
    homogenis, on no hi neva pas neu, hi neven fulls amb
    excelsos poemes, i on els vostres rulls són circells de les
    vinyes d'en com se'n diu, en Dionís Eleuteri, o l'altre, en
    Bac, o en Silè, i en Narcís Catòptric, i en Tàntal Dipsodí i en
    Vulcà Cuguç, i n'Orfeu, i en Morfeu, i la vostra crossa és
    tirs, i és batuta, i hesicàstica dirigiu al cel les orquestres
    sordes i els chors dels muts. I no hi ha al nostre cel dones
    despitoses. Tot i que apareguessin grasses i exhaurides a
    l'aberrant abjecte femer terraqui, o fins i tot si eren lletges


    com guivres o grius o calcatrius, encar, assumptes, a
    l'empiri revingut, llurs formes espirituals adquireixen
    dimensions de perfecció inabastablel Ens trobàvem a
    l'execrable terra tothora sota cua de moltó maltòs, i ara,
    exaudits, com ens xaleml Hi som borrallons de pura neu
    ingràvidament gambant-hil


    —Certl

    —Jo mateix, ara us ho dic, guaiteu-mel Parec, què2 Amb els
    trets descosits, assajant d'eixir, esgarrapant els murs inics
    dels sots emporprats on sempre caicP Doncs, au, elisl Hi soc
    també beat i sobirà, i us vinc darrere amb un ventall de
    cues d'estruçl

    —D estruçl

    —Estruçl

    —Estre d'estruç el vostre.

    —El meu, el meul

    —O de gatl

    —Benedictus something somethingl

    —Indeed/

    —In sàccula datpelsàculol

    —A1 síl Ai síl


    —I així, tant amics, no ens hem acomiadats.


    —Quin parell de pallassos, mare meual


    Jesal


    cQuart sobret del moribund.s (Nou lliurament resumit
    i realçat pel genial oncle, i tant.)


    Aquella carronya vestida de bòfia, n'Eusebi Urocordat, de
    visita a ca llur.


    —A què hi vens


    —Com em veus, hi vinc de llambresc clavegueròleg, amb
    mon tombarell mig ple rere el taf-taf que endavant no ens
    mena. I escarneixc, ultratjós, alhora el titella rialler de qui
    els parers són com els del monolític piròman:
    extremadament incendiaris. Tret que qui em fa cas2 El més
    baix dels quasi-humans.


    — Puts enormement.


    —Carronyaire em feien recentment: recollint-les sense que
    se'm remogui excessivament el ventrell. Fètides i repel-lents,
    en acabat del tumult dut per la lúgubre horda dels xarnecs,
    les carronyes, filial, bo i alhora cantant himnes patriòtics,
    titubant pel pes, les duc, com veus, lànguides, vers buades
    prodigioses, amb ecos inoits, on les nuus de cendra
    s'aixequen sollevades i s'obsedeixen fútilment en
    l'omnipotència, enyorant segurament invasions


    tempestuoses on cada llamp havia de caure al camp de
    l'envait nu enemic.


    —Creia que les duies només a l'altre barri, a qualsevol balcell
    disfressat de canyet, on si mai t'hi perds, sobtats, amb crits
    esglaiats de gaigs, irrompen esquelets, sostinguts en
    equilibri per les crestes de certes onades termonuclears que
    ixen de roents graelles amagades.


    — Per això portem màsqueres al-lucinogèniques. Us en veig
    fort versat. Fóreu també ara o adés clavegueròleg2


    — En fui exterminador.
    — Per què2 No en compreníeu la puta utilitat2


    —Tots els funcionaris som manats i doncs no mai culpables
    de re.


    —I tant. Sempre ho he dit: Fora botiflers. Per què ens
    hauríem de plegar a les lleis de l'ocupant2 Només hem de
    seguir les lleis fetes pels catalans per als catalans. I prou.


    —Qui us demanava que inventéssiu ara quelcom de molt
    rosat i lluent que reflectís la definitiva extinció de la terror,
    el patir, i la mort2P Prou són desarrelables.


    —Aprés la remoció de tota nosa, tastarem possiblement el
    primer tast d'allò que voldria potser ésser una primera petita
    aproximació a la felicitat.


    —Foteses. De tot cal fotre-se'n: Millor medecina.


    —Blasmat reialme on els fars qui ardits cremen flamígers
    estableixen, monòtons, quins niells resurrectes no són encar


    dignes d'estranya carícia, i no pas ja evasiva peripècia.
    3


    —Exacerbadament perspicu, trob que trobeu tot enigma,
    sinó gairebé pre-resolt, en tot cas força accessible.


    —Bromera enganxifosa de va turiferari, no em lleixaré pas
    fer.


    —Diu la dita: Si et pruu, grata't.


    —A qui li ho diríeu2 Amb carronyes despenc les de més de
    les vint-i-quatre quotidianes. Demés, mai no he demès de
    mes funcions per cap mena de paràsit qui em pugés
    meteòric pels escambells de genolls, malucs, costelles,
    muscles, queixos, i se m'agafés al porró del nas, com si
    pertany a la fatria dels qui sovint prou m'hi grufen i
    engripen.

    — Funestes coalescents insinuacions les dels insectes
    fúnebres, sarcòfags i estercoraris. Detrívors, sapròfits. Se'ns
    fiquen per les boques dels cinc senys i ens hi xiuxiuegen:
    Períreu, períreu.

    —Cal, amb la força del voler imblegable, encastar-s'hi i fer-
    s'hi créixer, per totes les fòvees del cos, fragrants orquídies.
    Hom cobeja d'esborrar-s'hi, amb l'esmat aroma, tant
    d'aiguabarreig sufocant de patiments inoblidables,
    d'orfenesa i de buidor, de terror i de tristor, d'hostilitat,
    d'absència i de malson, de pèrdua i de fiblada.

    —Llivells i llivells dels esparracats papallons de l'angúnia qui
    aUúquen i udolen i urpen. Tot revulsiu és invàlid. Re no ens
    guareix. Per molt que fotéssim, tota iniciativa és innocent.
    —Clavegueram amunt i avall, cotxs, rabejant-nos, amb certa
    intensitat, entre tendrums i carboncles, exhilarants trofeus,
    sense melangia ni d'altres brosses, per òrbites i apendicles
    inèdits, aventurers de llong abast pels cresps dels
    daltabaixos, recobrant-hi cabassos i cabassos, tirallongues,


    senallons, de llordes tòfones de plom, de sangonoses boires
    de jazz, de mocoses pelleringues d'escorxat... Morbós
    espectacle, recargolaments de xarones crueses, ergàstuls de
    bòfia xarneca... Com més estona hi romanguéssim, més ens
    n'acostumàvem. Tost no ens semblava ni re de l'altre món.
    Esdevigut amb tots els ets i uts àdhuc ca nostra: Doctrinària
    horror, qui ens n'osta2 Qui ens en fa fugir2 Ni esme ni desig.
    Romasos, hi esdeveníem íncoles, autòctons, oriunds.
    —Purgat, el duler esdevé ple d'urc, com erudit qui,
    esperançat, creient conèixer totes les males deletèries
    herbes, es fica nogensmenys laberint selvàtic endins, on
    segur que hi lleixarà la pell, les barres dels senglars i llurs
    escumoses banyes, els mostatxuts tigres amb queixals de
    sabre, els sicaris simiescs futurísticament i nogensmenys
    inquisitorialment fotent-hi els maleits bòfies dels turments:
    els hipnòtics serpents qui ixen afamegats dels caus
    verinosos: i, és clar, les monstruosament gegantesques
    apocalíptiques atzavares carnívores...

    —Paisatge mai vist. Qui gosa encar somiar-hi2 Va
    resplendent desig de sedós paisatge, que exigeix els jocs
    insinuants on hi ha força de marro paròdic, qualcú, apol-lini,
    amb son vit punxegut com una agulla, pessigolleja mant
    d'ull (o boqueta) de cèrvix: d'ací que les dones qui es carda
    es pixin de riure per comptes d'atènyer cap mena d'orgasme,
    aquell triomf pervers seu als altres quina envejetal
    —Naltres, la mànega curta que no hi arriba. Quan hi arribarà
    serà passat-demà.

    —Tothora mon àvol sòsia es fa passar per dement.

    —Qui2

    —Vós.

    —Desvarieu. Pobre de manguis, un angelet.

    —Xitxarel-lo d'anguiló quilomètric, estratosfèric, qui sap.
    —Em voleu ara monstre ofídic, serpentí, un més dels qui han
    tothora, eternament, entrevinguts els racons als estretalls de
    l'infern, on cap llum sinó el tremolenc llostre amarg del


    constant flamareig no absorbeix la suor inarrelable,
    persistent i sense fi.

    —Lívides cagadetes d'ocells malalts ens plouen, denses, d'un
    fúnebre convulsiu cel.

    —Són, d'enllà del sostremort, els bullents pul-lulants
    gargalls dels justs, els pàmfils, els salvats, els quals, com és
    conegut, no han cap altre entreteniment que aquest d'anar
    torturant els qui fórem adés sobtadament i robustament
    arrabassats del món de dalt i transformats d'empertostemps
    en subterranis.

    — Ui quina por.

    —Al contrari, enlloc hi estaríem millor. Desatès l'esquer de
    la dubtosa glòria, xauxinant per comptes en la foscor,
    paréssim, tot dolçament pencant, el cul als peus forcats dels
    celat dimonis. Car les guitzes dels contratemps prou
    encoratgen el desequilibri somàtic, i això segurament
    indueix hormesi, la qual al seu torn harmonitzarà la cosa,
    d'on haurem ara retrobat, millorat i tot, l'equilibri.
    L'homeoestasi. Capiu2 Capireu.

    —Una d'aqueixes turbulentes nits on, en l'ombra espessa,
    què hi esbrinaries sinó l'alè incorrecte de la vida qui
    angoixada pira, voleu dir2 Quan l'oxímetre coincideix a
    confiar-te que l'ull maligne del vèrtex definitiu et sotja molt
    seriosament, i, arrapat desesperadament a les cordes,
    perdent força a graus forçats, et veus ja trepitjat
    desdenyosament vers l'oblit infinit com raimot de massa
    antiga verema.

    —La lubricitat de l'ameba en excés enamorada d'ella
    mateixa, l'ull del no re definitiu (insostenible horror de
    tràgic encès esguard) li infligeix alifacs a tesa. Aquest trasllat
    col-lectiu al negre paradís engrunat del darrer orgasme
    anorreadorl Quin bateig de paúra que t'esclafal Us
    comprenc. Cops perfectament l'estrangulador desfici que us
    petrifica

    — Ho copseu perquè (com tothom) sou vós mateix


    incessantment ran del mateix terror. Inescandallablement
    avall, ull de negre foc etern.

    —Esqueixos cascú del mateix arbre maleit, llampat per
    l'efemereitat més insignificant entre dues eternitats de
    inexistència. Tot fou i tot serà, sense vós, sense vós, sense,
    sense.

    —De la còfia de l'amni... a l'elm amb llum, l'escafandre
    sencer, de l'espeleòleg clavegueresc... fins tantost ara
    mateix... al barret de dol del mort...

    — De la carronya.

    —... fins al barret espellifat de la carronya, doncs, si ho
    voleu, i tant... I doncs, això, tants de caps i tants de barrets,
    per a portar-ne de mantinent el de cendra i pols en un crani
    ell mateix transformat en perniciós fumet i en brutes
    engrunes de negligible terra... Tot havent-se'n anat tan
    ràpidament en orris. Tot plegat catapultat, telescopat,
    encontinent, al zero. Absolut. Nèbules, galàxies, ònixs...
    Vaporós, s'esvaeix. Per a mai tornar-hi. Anamnesi nul-la.
    Retorn no pas ni negatiu. Nul, nul.

    —Magra collita...

    —Magríssima. Tothora, al capdavall, collita de no re. Re.
    —Re, i au. Xirols.

    —Galdosos.

    —I ara...2

    —Ara, claveguera amunt. Això, i au. Bona nit.

    —Bona nit, bona nit.

    —NIit.

    —NIit.


    jecte


    4Cinquè sobret del moribund.o (Encar un altre
    lliurament, amb la intervenció inestimable del conegut
    avuncular anònim lleidatà.)


    Qualque atita taba entre naltress. N'Ig i n'Ag, en acabat
    d'un altre darrer sopar.


    —Què és la realitat 2

    —La realitat és quelcom o altre, i s'ha acabat.
    —Quin quelcom o altre2

    —Si1 ho sabés, em donaven...

    —Pel cul2

    —La medalleta del premi nobel, pel cap baix.
    —De física2

    —De física-ficció.

    —Física-ficció2

    —Si ho sabés...

    —Què us donaven2


    —No re, si ho sabés, ho diria, pèls a la llengua, mai: soc com
    en vveinberg, la veritat i prou.


    —No ho sabeu, doncs2


    —Ho haig d'escatir pacientment.

    —Pacientment, ens hi morirem2

    —Esperant2

    —És clar.

    —No, si de cas, us hi morireu quan us n'assabentareu.
    — De l'ensurt2


    —Yes, de l'esglai, de l'astorament, de la sorpresa, de la
    implausibilitat.


    —Doncs sí que fotrem goigl
    —Qi2


    —Hem trobat un obstacle impossible2 És aquest l'atzucac
    proverbial2


    —Quin se'n fia2

    —Dels proverbis2

    —És clar.

    —Tornant a la realitat...

    —És possible que no n'hi ha, vull dir, que no n'hi hagi.
    —De realitat2 Menjada per l'anti-realitat2


    —La matèria per l'antimatèria, efectivament.


    —El món per l'antimon, els universos pels antiuniversos,
    etc. 2


    —Etc., quelcom o altre d'aquest coll.


    —Si tot té un antitot o altre, hi ha un jo i un antijò, un tu i un
    antitú, etc.2


    —Hi ha la ficció del qui veu el seu doble perfecte i se n'adona
    que és a punt de mort — cascú (tothom), naturalment, s'hi
    ha de trobar, tard o d'hora, i si s'hi troba, sap llavors la
    realitat o la irrealitat d'aqueixa assumpció.


    —Si matèria i antimatèria es confonen i desapareixen, vol dir
    que tot desapareix2


    —No, els fotons apareixen...


    —Les aparicionsi Tornem a la metafísica: pensava que un
    científic abominava la metafísica.


    —D'on heu tret que soc científic, una mica afeccionat i a
    córrer, i de feina més productiva, escombriaire, tot i que no
    cal ésser científic per a veure que és evident que al capdavall,
    tots els "esperits" i "aparicions", què són altre que malalties
    del sensoriP — defectes de funcionament dels diferents
    mecanismes sensorials: els acufens, els fosfens, els
    osmofens, els gueusofens, els psauofens — tots cinc sentits
    esguerrats, i pitjor, la pensa, els nousfens de les fantasies,
    les al-lucionacions mentals...


    —I...2 feu cara d'haver trobada una idea d'allò pus
    encertada, adient, escaient, ideal per a la circumstàcia.


    —Una idea ideal2
    —Idònia.


    —Volia dir, de més a més, que els bons veterans
    escombriaires, prou som capaços d'adquirir (al més sovint,
    és clar que autodidàcticament) els coneixements dels
    enginyers químics, i, per a segons quines avinenteses,
    podem fins i tot aplicar-ne, si cal, i com qui diu de cops
    intuitivament, les millors tècniques.


    —Enginyers químics, oi2 — segur que malgrat el nom, com
    amb tants d'oficis fuls — us pagaven el mateix.


    — Els escombriaires i el nitrogen: no heu sentit mai a
    enraonar de les explosions a les descàrregues
    d'escombraries, els àtoms de nitrogen, llurs difícils divorcis,
    la rancúnia i el despit acumulats en forma d'energia
    reprimida, i llavors, ah, la romàntica passió de certs
    elements per a reunir-se... 4ai, perdona 'm, noia, ja ho veus
    tu, he estat un capsigrany — i tu, noi, quin malentès,
    perdona'm a mi, ca2 car on fora mai millor que no amb
    tuP...v — festeig reprès... — i amb el casament del bell nou,
    tanta de joia en les felices retroballes, amunt, som-hi, i
    l'esclat que se segueix, l'esclat: l'explosió — als
    amuntegaments d'escombraries, fortuits nous polímers rai,
    elements de tota mena entrexoquen per atzar, i potser la
    natura s'hi reinventa...


    —Interessantl no ens podeu oferir un petit indici d'on creieu
    que no fareu cap, o si més, cap on us encamineu, amb les
    vostres investigacions i el vostre pregon estudi de la realitat2


    —Home, bo i escaujant els bosons vv i z, hom arribava a la
    conclusió primerenca que els x i y, l'enveja els rosegava part


    de dins, d'on, així mateix, un fumet se'n fugia que potser...
    potser...


    —Serà la clau de tot2
    —De tot2 de quelcom o altre, i amb prou feines.
    —Preguem que ens tregui de...


    —Preguem2 no sabeu re d'en veinberg ni de cap científic
    amb cara i ulls2 — ala contribució més important d'un home
    de ciència (i per la meua part afegiré, o de qualsevol home
    de bé) és de destruir aquest nosa enutjosa i fastigosa,
    aqueixa màquina d'ignorància agressiva, que en diuen
    religió — aitanta d'estupiditat i de poca-soltada, el sensori
    hi ensuma la farsa, vós — i, més seriós, l'intel-lecte es
    rebel-la, sulfurat...


    —Un intel-lecte sulfurat, correm-hi tots, quina poretal


    —Tota religió, baboiades, ximpleries puerils, que no
    expliquen re, les explicacions de les religions no són sinó
    bestieses: la ciència, en canvi, dona un nom, no pas a
    qualsevol rucada sorgida a un cap calent de cap quídam
    sobergament ignorant, ans a les diferents realitats trobades,
    per petites que semblin — cada bocí de realitat felicment
    anomenat, esdevé passatgera veritat...


    —Només passatgera2 No pas definitiva2


    —La veritat no existeix, existeix només la veritat-ficció que
    s'adapta a les passatgeres normes acceptades en un moment
    precís de qualsevol societat, reduida o ampla: i definitiu no
    hi ha re, heràclit: apanta rheix: tot se la pela de continu (se
    la sacsa sense descans) (se la sondrolla com qui diu


    indesinenter) (sense arrest) — re no rau, a la llargueta, inert.
    —indesinenter, l'inert quelcom el mou: l'univers dubtós
    feltre de billar, on cada bola rep — i rep no pas que sàpigui
    quan, mes si fa no fa com qui diu a cada instant...

    —i cada instant compta, i vol comptar i prou s'ho fa valdre:
    amb un truc de passa-passa de la seua invenció, sap
    transformar allò que rebia de l'instant previ, per tal d'oferir
    a l'instant posterior quelcom de diferent, quelcom marcat
    amb el seu segell ventissament únic, de vegades, cert,
    quelcom no gaire diferent d'allò d'abans, i d'altres vegades,
    en canvi, vastament, irreconeixiblement, diferent, tan
    diferent que no era pas que ho semblés, és que ho era: un
    altre.


    —Es allò de les engrunes de l'altre, el previ — en ressusciten
    les forces bàsiques de l'univers.


    —On2

    —Al present univers.

    —No és pas que ressuscitin ni les forces bàsiques ni les mal
    anomenades constants: si l'univers és nou, per força, forces i
    constants, si mai ateny cap equilibri — que és del que es
    tracta si sou un univers amb cara i ulls — per força seran
    unes altres.

    —Inestabilitat constant.


    —Ve-li.


    —I tornant a la catàstrofe de les religions, i què en faríeu de
    tots tots els malignes datspelcul qui s'hi amaguen darrere2


    —Us referiu...2


    —Hò, al pecs religiosos — malaurats i maleits idòlatres —
    idòlatres de les atzaroses coses de la capritxosa natura
    antropomorfitzades en personatges fantàsticament ximplets,
    qui, sobre, els acolloneixen horriblement.


    —Cert que no hi ha espècimens més talossos ni betzols... — 1
    que l'estupiditat dels "creients" els impedeixi viure, hom se'n
    fot, ara, que n'impedeixin els altres, demana anorreament.


    —Bons per a l'eliminació, o0i2


    —Home, dona, per a la neutralització2 — a poc a poc, ca —
    com dic, no destruíssim ningú (ni que poguéssim, hàl) que
    no ens vulgui destruir materialment, orelles sordes, que
    prediqui per als tanoques.


    —Però oi que si destrueix el món amb les seues
    datpelculades i les dels exacerbats tanoques qui convenç,
    també us destrueix a vós i a tot altre home de bé2

    —La lògica és impecable.

    —Aleshores cal també...

    — Ésser lògic2

    —És clar.

    —Cal suposar que hom farà el que podrà — al capi a la fi, rai
    — Com a excusa, potser, us puc dir que... — tot es resol sol —
    tot es resol en dissolució: paradís de la llibertat absoluta —


    cada àtom i cada subpartícula i cada fotó (fotut o no), a
    lloure, pel seu costat: al vol, fent el que vol: i proul


    —La realitat vista d'un altre cantó...


    —I això (la dissolució) ho relativitza tot — albíxeres, caP —
    emolt més lleig es dissol un gros suprem colossal manaire,
    que no pas un petit no ningú escombriaire...x — un
    escombriairet de pa sucat: i amunt: i au: que no ha estat re.


    — Haver viscut no ha estat re2

    —Exacte, és clar, i això després d'haver, per força, mentre
    ets viu, retut constant homenatge i molt devot pliu (o pletge)
    de sentenciada i fatídica fidelitat, a la feble, tremolosa,
    acollonideta, sempre amenaçada d'extinció sobtada, esfèrula
    (gàbial), on no raem — cert que quasi totjorn fent-nos fotre
    de valent, lentament o ràpida.

    —Panorama, panorama...

    —Galdós2

    —Qui diu dissolució, diu desil-lusió2

    —Més val viure no gaire il-lusionat, poc en val la pena.
    —Il-lusió en moderació2

    —La fórmula.

    —De fet, per això mateix us ho demanava a vós, interès
    periodístic: potser confiant que ens responíeu quelcom com
    ara: dla realitat és l'escombrariao — (escombraria en
    singular, per excepció) — o qualque colpidora metàfora


    d'aquest gènere, com ara que...


    —4eAquesta escombraria és tangible, visible, real2 — i la


    realitat només fantasia2x


    —No, que la realitat és (de totes totesl) (efectivament)
    (sense l'article) escombraria... és escombraria la realitat atès
    que cada bocí de matèria existent i inexistent (tot allò que
    constituiria la realitat) constantment es deteriora — cada
    àtom, partícula, subpartícula, en activitat constant es
    desgasta, i d'ací el rebuig, el rebuig total que constitueix
    l'univers, sigui singular o plural.


    —Sortillera, d'on sortiu2 en sabeu més que menda, manel:
    vós i el reialme escatològic del futur'


    —Tot es deteriora en quelcom d'altre, en quelcom de
    diferent, la realitat fora doncs a tota hora incopsable,
    insurrecta, per massa vel-leitosa, bellugadissa, canviant...


    —l és ací on entren les escombraries: les escombraries són
    productives, llavor de tot allò que vindrà: són com ara
    femers, on tanta de nova substància no es fermenta, es
    gesta, i emergeix, i fructifica, la qual novetat, si fa no fot
    vivent, qui sap si no ens ho explicarà, o en tot cas qui sap
    què explicarà — l'astoradora sorpresa de què us parlava, no
    fa2


    —Voleu dir el monstre... els monstres explosius i expletius
    qui s'hi creen i qui tot d'una ixen victoriosos, per cabal, o
    pitjor, per cominal... ai ai ai ai ai... companys, aqueixa és
    grossa... cridem els teratòlegs... que els desconjuminin al
    més aviat... — 0 n'acabarem tots cruspitsl


    —Qui sap... dins aquella estranya sordor que retruny, dins
    aquells efluvis adormidors... apozematosos... metzinosos...
    quelcom d'ànguid i d'una pal-lidesa fosforescent,
    reverberant, qui, al seu torn, fos capaç d'emanar una


    substància deletèria, pestilencial, sense antídot, molt
    ràpida...


    —La natura juga constantment a escacs amb la realitat — ara
    guanya aquesta, ara aqueixa...


    —Damunt la pila d'escombraries que és el tot... però m'ha
    semblat que amb l'incís escombriaire perdíem de vista el
    misteriós "fumet"... — els definitius fotons, l'energia que ix
    de tota deterioració — hom es demana, un bri astorat: aj, i
    qui se'n fot dels fotons2


    —Pobra de mil Qui hi gosaria2 No pas jo, qui de jove feia de
    fotògrafa i tot.


    —Sense fotons, no hi hauria mons — voleu realitat2 el món.
    —AIiXÒ no explica re.

    —OQOi que no2 i si dic ala realitat és la matèriax 2

    —I la matèria2

    —La matèria les partícules que la constitueixen — i l'activitat
    incessant i inaturable, d'aqueixes partícules, la realitat
    escaujable, és a dir, mesurable.

    —Potser allò que enfosqueix la realitat de la realitat és la
    fosquedat (millor que no la foscor) de la matèria fosca, què
    me'n dieu2 La clau de tot podria ésser l'existència, o no,


    d'antimatèria fosca.


    —L'antimatèria clara2 — no em féssiu riure — clar no hi ha
    re.


    —Que no vol pas dir que res no sigui clar.

    —NIi que sigui clar que re no hi hagi...

    —És clar.

    —De fet, mentre hi hagi cap miqueta d'aigua clara al món,
    rai: s'hi pot desenvolupar qualque ameba qui arribi a pensar
    i a esclarir les coses, reals o irreals, fosques o paleses,
    amagades o exposades.

    —Per a fer cap on2

    —Si ho sabés, em donaven...

    —Què2 Una altra feina2

    —Un tret al clatell: els destructors...

    —La veritat és la realitat2

    —La realitat és perillosa...

    —En un món on tot es deteriora...

    —Incansablement i prou isnella, sobretot els cervells...

    —ai ai ai, que dieu, bon home2 Us aixecàveu aqueix matinot


    tant de mala jeia2


    —No, cansadot, cansadot.


    Je


    Escombriaire astruc
    Mai m'assetja besuny.


    Reb el caixot truc i retruc
    I com ceba que hom espuny
    De bo sempre sempre me n'ha rajat.


    Ah tant de tec escollit
    Que hom llavors no ha menjatl


    I allò millor que he llegit
    Trobat a les escombraries.


    I tot m'ho han donat
    Senderi beutat
    Salut i sort.


    I la feliç capacitat

    De ficar dret tot allò tort

    De no fer a ningú altri cap tort
    Ni a cap bèstia cap maldat.


    Escombriaire astruc
    Explorador ardit

    Entre muntanyes de brutícies
    Mai no desconfit.


    Pels déus immensament afavorit
    I doncs poc soc qui es plany.


    Ran terra arreu enguany
    Les aigues primitives


    Esvalotades brollen a doll.


    Saurí infal-lible i gens foll
    Ni albardà...


    Totes em ponenl (s'exclamà)
    Lles deus li esclataven als peus.


    Tothora espien i espien els déus
    I qui (com eul) és prou curós, el propicien.


    Els déus (prou ho saps) amen els escombriaires
    I fort es carden els arrogants i bruts grimpaires
    Qui bramant es lloen com el ruc

    (Lloa't lloa't que a vendre et ducl)


    Escombriaire astruc

    De ben endreçat sensori
    Tot ho lleix arrengat

    On adés era un desori.


    Jet


    (Trob a enyor el teu sosteniment.)


    El seu cul immens em covava el cap com ou
    Il em demanava, pregonament perdut en mes cabòries
    Què n'eixiria en acabat, en espellirs.


    Doncs bé, ara ja ho sé, per mot de despitada Deessa:
    4Trob a enyor el teu sosteniment, diu.


    4Ans, quan te m'asseia a l'ou del cap per a covarl
    El trobava, diu, 4prou ajustable a mon cul immens.


    4Mes ara-, diu, del trob tot tou i llefiscós.

    41 és clar que de tu es pot creure tots, afegeix.
    4Què altre en podíem esperar2

    4Sabut és que sempre fotries pitjor que les gallines


    4 Car crec que, com era de preveure, ton cap, vull dir, ton ou
    4 Prou s'espellia en cagarrines.x


    Je


    (Bestioles impel-lides.)

    Cada bestiola de les qui parasitem aquesta condemnada
    esfèrula n'estem irremeiablement programats a anar-hi:
    On2

    Rere la teca.

    Rere el recer.

    Rere els conys (diguem-ne, per metonímia).


    Aqueixes tres percaces s'entenen, són prou raonables.


    Ara, allò que no s'entén, és el quart molt podrit acaçament.


    Per a molts, es veu que res a fer-hi per a estalviar-se'n.
    Empesos per delusió, o qui sap per quines avials forces
    ocultes d'un cervell immatur, rere aquest darrer merder.


    Amb absurda i imbècil goludam, cobejança, avarícia..., per
    raons totalment inútils, abstractes, s'hi llencen, rapaços,
    astoradament, com qui es llencés abís avall.


    Rere on2 Només cal esguardar amunt i avall. Ho veiem
    arreu.


    Rere el luxe, la superfluitat, la faramalla, la pretensió, la
    presumpció, tot allò que per a res no serveix. Quelcom al
    capdavall d'afegit, ço és, de tot innecessari. I que fa de la
    vida una enveja cancerosa entre desgraciats.


    Je



    (Entre veins.)


    D'on surt2 Del casalici de més avall, cap a la dreta.


    Veí napbuí, pertinaç petbaf, amb el seu automòbil llampant i
    la seua insalvable presumpció de mitja merda entronitzat, es
    veu que s'ha jurat de feríns la pell. La família sencera, ens
    Vol tots morts. Quants de cops no s'ha llençat amb son
    vehicle a arranar ns en sec2 Quants de cops no ens ha calgut
    caure pels vessants i esdevenir-hi estonetes senceres saxàtils


    llangardaixos2


    Caldrà ficar-s'hi de debò, ens hem dit. Caldrà que sigui
    primer ell qui caigui, i no pas cap de naltres. Això és cosa
    establerta, sense discussions.


    Per això anava, a la caseta del costat, devers l'esquerra, a
    visitar-hi mon veí tan modest i amable. I savi i tot. Sempre
    abillat molt humilment, sempre desplaçant-se a cop de cama
    i prou. Mai vehicle ni per a ell ni per a naltres. Mai cap
    parenceria. I un cervell molt inventiu.


    Era obra d'ell aquella antiga motocicleta anònima penjada al
    cel que havia apareguda feia uns mesets i ningú no sabia
    d'on venia, i hom es creia, es veu, que es tractava de no res
    altre que qualque figura xocant de tall publicitari.


    Una motocicleta suspesa a l'aire, de quina marca deu
    ésser...2 I les autoritats la volen fora, i no saben com treure-
    la, i se n'adonen que va pujant amunt lentament, i que aviat
    desapareixerà a l'espai interestel-lar, i mentrestant el perill
    per a l'aviació (artefactes horrorosos de guerra i pol-lució),
    malament rai... I si atrapem la casa constructora que
    l'anuncia els destruirem, no s'aixecaran mai més, i es
    podriran a les presons.


    Tret que jo sí que ho sabia. D'on venia. D'ell, d'en XX (no en
    diré el nom, no soc pas un dels qui, maleits, denuncien: ni
    després de mort, car això qui ho llegirà, segur que ningú en
    milers d'anys, i segurament ni així).


    Era un invent de l'inventor conegut meu. La solidificació de
    Vaire.


    Introduint a l'aire certes partícules químiques que


    n'alteraven l'equilibri dels setze gasos, la bombolla creada
    era definitiva, un bloc hermètic, totalment impenetrable,
    sòlid com no re altre a l'univers.


    Via fora, vós. Això de la solidificació (la pneumaticolització)
    no és pas facècia lleugera. Al contrari, és matèria d'allò més
    greu, no fotéssim, 0i2 És gros, eh2 On l'atmosfera mateixa
    sucumbeix a l'empedreiment.


    Volem doncs, els assenyats mai fanàtics, tothora una
    solidificació absolutament controlada.


    Si la fórmula de la solidificació caigués mai a les mans d'un
    incontrolat — un incontrolat com ara el malèfic tifeta del
    bigarrat i molt mèrdic vehicle i les irreprimibles ganes de
    ficar ns tots al clot, de fer mans i mànigues perquè patíssim
    un malaurat accident" — la fi del món, vós, i segurament la
    del present univers i tot. Una immobilitat total, sense poder,
    mai més (l'univers aquest), ni pujar ni davallar, per manca
    d'espai no pas solidificat.


    Món que, amb els molt repulsius avenços tècnics' de les
    darreres dècades, s'enfosqueix ràpidament, pertot ens
    surten de trascantó pilots de dèspotes convulsos (votats per
    'tothom'l) (per les hordes tan "ben informades' pels "molt
    fiables "mitjans electrònics'), dèspotes qui de sotamà, o ja
    ben clarament, esperonen menors tirans subterranis i
    subsidiaris, els quals, a llur torn, només es desficien per a
    treure el nas a la superfície i destronar amb unció els
    dèspotes corrents, i d'esborrar/n tota traça per a esdevenir-
    ne ells els dèspotes seguents i ja irreversibles — imagineu-
    vos-els tota aqueixa púrria feixista fotent les llordes urpes a
    una eina anihiladora de tanta de provada vàlua. L'univers a
    can pistraus en un tres i no res.


    Ecs, ecs... Tant se val. Les meues preocupacions aleshores
    molt més, diguem-ne, terrenals.


    Li demanava (a en XX) si no podia solidificar aquell
    malastruc napbuf, tan palesament i delerosament boig i
    desitjós d'occir vilment la família plegada amb un atac
    traidor amb el seu aparell assassí, que prou era el seu molt
    pretensiós automòbil2


    I, com també al savi li repugnava un no dir l'aparell assassí,
    estridentment sorollós i emprenyador de tothom, es veu que
    s'hi atansà una nit fosca que el malparit no tornava de fer
    dolenteries pel món i l'endemà al cel hi havia el cotxe, i
    tothom tornava a dir que quin escàndol amb les
    propagandes d'ara, i les autoritats ni puta idea, és clar.


    I en XX era com jo un pacifista i un anti-bel-licista, i prou
    que sabia, com tothom amb un dit de front, que les guerres
    són màquines establertes pels rics i els malparits per a robar
    les fades i fadugues poblacions, i volia aturar-les (les
    guerres), i tot i que no es desplaçava, com nosaltres, sinó a
    peu, car prou pensàvem que tot vehicle amb motor és arma
    assassina, assolia, per mitjans inventius eixits del seu magí
    privilegiat, de solidificar l'aire al voltant de tota horda
    invasora i, amb llurs mecànics mamotrectes d'anorreament,
    trametre-la encontinent al cel infinit (què dic, cel2 paradís,
    home, paradís), perquè hi romanguin sense emprenyar mai
    més, eternament.


    Lla pau tornava als nostres jardins. I hi fèiem la nostra via
    com l'enteniment entén.


    Joel


    (Sempre som a les 11:11.)


    Amb les distàncies recorregudes més i més emaciats, els
    quatre àtoms qui constituíem el nostre escamot, ens
    trobàvem perdent aflat, i en consequència terreny.


    Quina psicòtica força empenyia els agressors "defensors de la
    fe', és a dir, els fanàtics assassins2 Eren els invasors qui tot
    ho anorreaven. Ningú no romania viu darrere d'ells, re no
    romania intacte, tot hi era ruina i carronya.


    Saviesa és veure la realitat sense enganyifes. I ells eren uns
    ignars i uns covards, i la realitat els acollonia i els
    destarotava, i sense enganyifes no eren re, i havien, doncs,
    Ops de les crosses corcades de la religió. I se'n creien molt
    pregonament, i per força, les bestieses, les irracionalitats, les
    datpelculades molt evidents.


    No calia ésser gaire viu per a endevinar per què s'ho creien.
    Com tot malparit sap, com més sovint no els repeteixes (als
    capsdecony de la plebs) una bestiesa, més creguda no
    esdevé: i com més bestialment bèstia, més bestialment
    creguda.


    S'han empassades, senceres, totes les merdegades
    repetidament servides. N'han esdevinguts psicòtics esclaus.
    Sense les crosses corcades, no foren sinó pells buides i
    penjades d'un clau perquè s'acabessin d'eixugar i se les
    endugués el pellaire.


    Una realitat sense les enganyifes empescades pels malparits,


    quina por per als desgraciatsi


    Com els dius que la realitat no és sinó l'aparença, i que,
    doncs, tranquils, nois, que tot és veritat, i darrere l'aparent
    veritat no hi ha absolutament re2 Cap misteri ni expectant
    colós enjòlit rere les tempestuoses nuvolades, prest a guiar-
    vos devers sempiterns o0asis estratosfèrics, o a qui sap quina
    altra capdeconyada pareguda.


    És clar (afegeixes), sempre comptant, però, també, que
    l'aparença posseeix un rerefons que cal ésser prou fi, i saber
    penetrar, amb prou d'esperit, doncs, d'enginy,
    d'enraonament, de calma i de cervell.


    I on t arribin esventats i espasmòdics, naltres sobris i serens
    (àdhuc, aparentment, letàrgics), com qui jaqueix que
    l'huracà es desplaci o es cansi de bufar.


    Per això, per comptes de continuar fugint, decidírem, com
    dic, de profunditzar. En lloc de l'horitzontalitat, la
    verticalitat.


    Com més endins i avall, més guardats contra els desastres a
    la superfície. Tota passa, passa. I la passa dels invasors, com
    un foc esbojarrat, també tard o d'hora hauria despesa tota
    l'energia, i nosaltres, o la nostra brostada, tornaríem a poder
    emergir.


    Guarets cremats ens veuran de bell nou, esponerosos,
    Créixer.


    Llavors, al reialme hipogeu, si l'invasor canfelipútrid hi
    hagués pogut mai fotre un cop d'ull, potser se n'hauria
    adonat que a ca nostra, no sols tots els llibres eren escrits en
    la llengua inexistent, sinó que, damunt, tots els rellotges


    marcaven perennement les 11:11.


    Imaginem-nos-el si se'n fotria, de nerviós. Molt nerviós.
    Mastegaria qualsque incomprensibles renecs en el seu
    papissot repulsiu, i potser es trauria el trabuc, i tan, tan
    nerviós, pobre fanàtic assassí, amb sort, es fotria volar el
    crani.


    Davant la biblioteca, el seu minúscul, sempre inservible,
    cervell, fotria un tollet fastigós, de molt pudent putrefacta
    merda.


    No hauríem pas en acabat d'haver-la de desinfectar poc, la
    biblioteca. Sovint encar hi som.


    I poséssim que, si hagués mai sobreviscut aquell primer
    màxim disgust, esmeu-vos-en l'esglai mortal de sentir que
    només en la llengua inexistent enraonàvem amb nets i
    besnets, fent abstracció si ens entenien prou bé, o no. Car
    tant se valia, a ells els tocava llavors de viure llur vida.


    Jet


    4Sisè sobret del moribund.x (Lliurament novell,


    elaborat amb les mateixes eines de fins llavors mateix.)


    Llur veí, n'Eusebi Urocordat treia la neu del seu caminet.
    N'Agnès Julivert, antiga amant, eixí, cristal-lina, i l'emboscà.


    Ans, fa una eternitat, quan encar havia quelcom a dir, n'I.
    RoRloromotxi, d'ençà de la finestra del recambró de baix on
    dormia, potser hauria gosat plànyers de quelcom, una cosa
    0 altra, com feia debades, diu la faula, el llegendari cuguç
    n'Innocenci Rafa.


    Tombaven borrallons. Per comptes de què, n'Ignasi R. es
    ficà, abaixant les banyes, i somrient com un babau,
    imaginant-se preciosos pomets de flors de clitòries navegant
    pel cel, a fer la seua habitual merditació matinal.


    Els dos de baix a la neu semblava que es tornaven a
    entendre. Com la dona, entrant amb n'Eusebi, el trobà encar
    al llit, l'expulsà de casa. Ben abrigat, n'Ignasi se n'anà al
    parc.


    Al cap d'un altre mig pam de neu, es ficà a escoltar com
    enraonaven, rient sovint, i àdhuc esclafint-se, caquinant, dos
    altres companys de banc.


    —Dinàvem a can Pi quan la bagassa qui tots plegats, inclosos
    mon amic i jo, manta de vegada no ens havíem prou cardada
    féu cap. Anava acompanyada pel nostre molt cruel mestre
    d'antany, ara provecte i pollós, i què volíeu, magnànims, ens
    n'estàrem plegats de saludar-la gens. Com si no la
    coneixíem, i a ell tampoc, no fos cas, ens diguérem, savis,
    que fossin a hores de llavors (mestre i bandarra) casats — ço
    que sabérem (més tard) que així era, efectivamentl


    Quan l'havien vist arribar l'ignoraren.
    — Ací ve n'I.


    —N'I, n'Inexistent. Una altra petita aberració de la creació.


    —No en fotis cas.


    —Em rau i em roman un rau-rau de recança quan tractem
    un compare, assidu soci de la fallida i el fracàs, com si fos un
    altre tumefacte burgès de qui els tentacles ens infectarien.


    —És massa llord i obscè, i llengut i ultracrepidari, la seua
    truculenta efígie perniciosament facunda i de feixuc solfeig.
    Sempre et surt amb la mateixa. Que la seua felicitat de fàmul
    és d'esser felicment humiliat. Per dones desvergonyides amb
    popotes llençades envant, i natjotes llençades enrere, i qui,
    amb els fuets feridors de llurs llengúes, l'omplen moralment
    de blaus.


    —Més raó perquè els mascles no ens li n'afegíssim, al
    martiri. No som pas donotes cruels i xafarderes.


    Fou llavors on n'I. no gosà despegar la mui.


    —Tostemps feliç amb les meues llanudes orelles d'ase, cuguç
    obsequiós, prou tanmateix ben sovint de casa expulsat per la
    dona, s'esqueia que avui, per a no fer-ho diferent, i de força
    males maneres, me n'havia de tornar a anar, això sí, més
    assenyat, tranquil-lament, a prendre doncs pel cul al parc.
    No pas com abans-d'ahir, ail Abans d'ahir, de primer que no
    re, com gairebé de costum, és clar, m'encaminava vers la
    biblioteca municipal, on pler de bona teca intel-lectual prou
    n'hi ha, i no et costa ni un pèmpim, i el porter de la
    finestreta qui vigila que ningú no s'endugui cap volum
    d'estranquis, em fa hola amb el cap, vell conegut, car soc,
    com dic, diguem-ne un assidu al seu local, i què faig, doncs
    com totjorn, de cap als prestatges de les novetats, i cop d'ull
    feliç, als estudis crítics, car oi que estic de sort, i me


    n'ensopeg dos o tres sobre autors qui s'escau que aquests
    dies com qui diu me la portin força forta, amb un que parla
    de la "Disharmònica Inescandallibilitat" d'en Cristòfol Mar
    L'Ou, un altre de la "Vel-leitosa Volubilitat Paracientífica'",
    de l'enyorada senyoreta EusXadiTaAsRatasuna Hoffmà, i
    quelcom d'allò pus engrescador sobre d'aquell bon parell, en
    Gota i en Xil-la, molt comparables, vós (i encar més
    escaientment en catalàl), un llibre grosset que se'n diu
    Comparació Sensacional Entre en G. i en X." M'enduc els
    tres volums nous de trinca a consultar-los a un dels pupitres
    buit d'estudiants, i em fic molt benauradament a prendre
    notes en bocinets de paper aprofitat que tothora prenc cura
    a dur, ben nombrosos, per les butxaques, quan, bo i encar
    apuntant cosetes, m'aixec d'esme, i m'encamín devers les
    comunes, i així, tot distret, al cap de mig minut me n'adon
    que m'he ficat al petit vestíbul que duu al vàter de les
    petitesi Ai quin salt al corl Ai quin acollonimentl Ai quina
    por mortal, no foteml Fotia mitja volta com un esguerrat,
    com un guerrer tocat de l'ala, sangonós, grangrenat,
    morent... I tant, que de pressa que n'estic fotent el campl
    Car són tan putes les petitesi És tan puta tota la canalla,
    animals sense civilitzari Ep, com si no les coneguésI
    T'acusen dels pitjors crims quan ets el més innocent dels
    innocents, ara mateix badant amb el títols dels pamflets i les
    revistes especialitzades exposats a les prestatgeries quasi
    planes que arrambades a les parets dels corredors que
    menaven a les cagadores et feien pensar en coses qui-sap-lo
    intel-ligents. M'estava jo mateix com dic fotent fortes
    puntades al cul, tot escagarrinat, i el bidell m'ha retingut.
    4e—On vas, tu, sempre un espectre tan cerimoniós, i avui
    fugint com un escarabatls Li assenyal isnellament el
    rellotge al puny. e—Faig tard, perdoneul A cal metge, a cal
    metgel Greu, greuls a—Ahls He corregut doncs fins al
    carrer, i ara, mig assossegat, potser només m'estic com si
    passegés, i me n'adon, horroritzat, que davant l'antic Museu


    Infantil, amb les cèlebres exposicions molt esbombades per
    tots els mitjans, on hi ha un gran desplegament per a
    explicar-t hi molt detalladament i espectacular tot de bugies
    sobre la suposada vida dels covrboys de merda, mentre (tant
    a la canalla com als grans) els és amagada la veritat
    esborronadora dels gàngsters, i les màfies, i no cal dir, molt
    pitjor, els militars, polítics i banquers, doncs això, davant el
    mentider museu, dic, tots aquells monuments de ruines
    pseudo-romanes, els veig avui enderrocatsi Malaguanyats,
    car hom els lleixava relativament en repòs, sense gernacions
    ni tràfec, i hi vivien força d'ocells, canors i no pas. Tret, qui
    sap, que el municipi no hagi aprofitades les columnes i
    temples més reeixits i els hagin desats qui sap on, per a
    tornar-los a col-locar més tard, quan no facin una renovació
    de les falses ruines de la fula i ficta antiguitat romana i
    israelita que pretenen haver hagut, impostorsl I, així
    rumiant, de sobte, us ho voldreu creure2 L'esglail Car, part
    darrere, m'assalten els saigs, i ves a saber per què un cop
    més em duen, a castanyots, vituperis i d'altres execracions,
    no pas a cap cal metge, a cal jutge, és clar. e—Jutge — li
    diuen — vet ací un altre qui se n'anava a prendre pel cul, i
    això és província de la vostra jurisdicció i exclusiva
    competència ans pertinença, no fa2s Fot el jutge, a—I tantl
    Fiqueu-me'll ací. Estoveu-me'l una micoia més abans de
    partir. Ço que els saig foteren no gens gasius, ni amb les
    garrotades ni amb les annexes grasses riallades. Dictamina
    el jutge, e—Maleits abjectes tribulets dels baixos fons. Font
    de tots els plors de l'altrament prou idil-lica societat, i
    alhora esquella cacofònica de planys injustificats. La
    perversitat hodierna no ha límits, senyorsl I com més
    inofensius, més corrosiusl Com aquestls En canvi, tantost
    els saigs s'han fosos, començà el jutge a bavejar sos mots
    d'amor, 4—Ai, carona, zíngara, oreneta...x No cal potser
    estendre-s'hi, ara. Al cap d'hores de suplici, hom és part de
    terra, bocaterrosa, tot despulladet i batut, pòstum gairebé.


    Heroi desconfit. Què congrià aleshores de resoldre2 Com
    estraféu la veu, com es revinclà, com s'anà adreçant2 Estoicl
    I se sotjà equànime. Excoriacions i equimosis a la dermis de
    les zones inguinal i pectínia. Què en dirà la donal Com se
    n'haurà ell ara d'amagarl Laberíntici Admirable, no gens
    menys, ací el teniu, damunt la neu, ardu, ardit, intrèpid,
    estrenu, de bell nou expulsatl


    Els dos pòtols ja no hi eren. Absents.


    Desolació enmig la blanca jungla. Re no contrista ni
    entristeix tant. Marmessor sense herències ni patracols ni
    sisvol morts. Faraó sense mausoleus. Erupcions sense
    cràters. Miscel-lanis llambrecs d'ulls orbs.


    Els desertors havien represa la conversa a un banc veí.


    —Escolta què et dic. La veu d'un expert. Re. Re a la vida no
    és més important que el cagar. Els bencagats anem Xirois i
    alegres. Els malcagats aneu literalment fets una merda.


    —Acrobàtic apèndix el meu, molt llarg i serpentí, i sempre
    empudegant els budells del voltant, creant malicioses
    dispèpsies, el malparit. Ha desenvolupades paral-leles potes
    per son reconegut cervell molt encoratjades que emprenguin
    coratjoses el recorregut genial i geniút de llur itinerari que,
    per qualque esvoranc o altre d'un cos ben avinentment
    esbotzat, qualque finestra on no és mai perillós de recolzar-
    hi, no les dugui (i a elll) a la llibertat, a la independència de
    la més insolent ni desorbitada autonomia mai per altri gens
    vigilada. I així som, en perennes bèl-lics tràngols, preludis de
    deliris encar més exuberants.


    —Tothom al món, les dones amb gairebé universal
    preferència, adoren les defecacionetes de les princesetes.


    —Me'n record amb enyor dels anys, tu, on jo era qui era. En
    acabat, vaig lleixar d'ésser-ho, i ja no fiu altre que perdre'm.


    —Hom ens diu d'idiotes els qui dormim en llits de pedres.
    Re de mills per a la salut.


    —Quan el monsó mulla, massa xop i neguitós, a cremadent,
    amb la moto, m'estavellava al plataner.


    —Amb el voraviu del gipó em torc una llagrimeta.


    Viaranys de retorn al no re, anaven fressant-los sense fressa
    ni pressa, mes seguret: això Sí, això també, seguret, seguret:
    sense desviaments ni distraccions, seguret, cap endavant, a
    trenc ja, tant l'un com l'altre, d'arribar-hi, de fer-hi cap, i fer-
    hi festa. Quina festa2 La festa de la paradisíaca insensibilitat
    en el silenci sens fi, de la clara ataràxia definitivament atesa:
    pura bafarada qui es fongué, petit buí qui s'esfumà. Yes sir.
    Per sempre més. Hò, mestre. Rubricat. D'empertostemps.
    Forever. Fet.


    N'Ig es guaità el rellotge. S'afebleixen els rellotges, els manca
    oxigen. Caldrà no despacientar-se. Si ens fiquem a badar pel
    parc. Les plantes marcides. Els animalets estarrufats. Lleu
    serà l'hora de poder tornar. Les femelles geloses foten foc a
    la casa sencera. El savi Grineu. Ningú més inic que l'indocte.
    Merditació vespral. Cal ésser l'intel-ligent entre tant
    d'eixelebrat ignar.


    De tornada a casa, rebufant perquè el fred se li arrapava més


    fort encar, n'Ig s'esmà heroic (per què no pas2) damunt
    l'Everest o part d'allà dalt.


    —Amb llurs sengles copilots, duplicats, copulen, pàl-lids, els
    pilots, i l'artefacte, cada vegada més sorollós, desmanegat,
    vagaria afeblit per rares estrastoferes i fora tost enxampat i
    empresonat per òrbites severes que el tractaven d'objecte
    tou i fonedís, si lleu no s'encomanés a la providència d'un
    salvador qualsevol qui, exasperat, no s'aixequés a fotre-ho
    tot en ordre i com cal, ben acunçat, i dirigit. Un home qui
    desafiava el fred, un muntanyer que tot cim havia mants de
    cop conquerit... Dalt de tot dels solitaris cims, s'escau que,
    per cap estranya coincidència, les sempres embrutides deus 1
    fonts de tots els ultratges, ço és, el prestigi moral de la
    brutalitat al món dels maleits carallots tothora violentament
    fascinats per les dones mortes pels culpables datspelcul qui,
    bèl-lics, ço és, tifetament covards, no paguen mai per llurs
    crims, ans en reben recomanacions i guardons, prou
    semblen, durant aquell preciós instant, haver-se
    estroncades, com qui diu molt durament glaçades. No les
    senties pas bategar ni rajar damunt la immensa bassa de
    sangota i plors, i hi érets el savi de la muntanya qui, sense
    idiotes galivances, imbuit del zen, havent atès el satori,
    esdevingut esquelet molt sa i llambresc, de tornada de tot,
    comprèn, únic, el tot.


    Amb aquells alts pensaments que l'escalfaven, s'atansava,
    afamegat, barba blanca, peus balbs, al fit. I efectivament, fou
    aleshores on se n'adonà que era davant casa seua i que
    n'Eusebi Urocordat justament en sortia.


    —Sempre fugiu, Ignasi. Molt maniàtic veig que sou.


    —Home, maniàtic. Més que no maniàtic, poner.


    —Poner2 De què teniu por2 De la dona2 Heu sentit el poema
    de n'Edgar Sensepor quan finalment adquiria prou collons
    per a abandonar la dona2


    In deinem Rleinen Loch ins Hirn
    Nimm diesen Schuh so gelb und grúin


    Tahe a hicE upon the ass
    As lm leaving silly lass
    And do harR (do as good as).


    Stiny cunt your vvere quite right
    My stupid life's been a blight.


    Let me confess at a pinch

    Life uvith you vvasn't a cinch

    Nary a dream rather a nightmare
    Pretty boring damned square.


    LooR at the blades and the sand
    Each of them lives in dreamland
    VVhile I... tell me vvhere lve lived
    Hag-ridden and pussy-uvhipped2


    As I die let me repeat
    It uvas all a fucRing shit:


    Itavas all a fucheing shit.


    —Desbarreu. Quins disbaratsi Heu vist enjòlit si dansen
    bonic les volves, les volves2 Harmòniques. Com harmònica


    és la nostra unió. Un matrimoni molt ben avingut...
    —Descomptant les pors2


    —Harmònic com l'angelical coreografia de les dones a la
    frontera.


    —Quines dones


    —Les heroines de la pàtria. Ara que declaràvem d'una puta
    vegada la independència, eren elles qui ens guardaven de les
    horroroses hordes invasores de ponent. És que no us llegiu
    les bones publicacions científiques2 Per cap adventícia
    avinentesa, per miraculosa esdevinença, tripijocs
    estocàstics, impredictibles, del genoma, sos vast poders de
    transformació que tria de triar-nos, doncs això, per
    provident concatenació de circumstàncies no pas gens
    adverses, ens trobem amb un meravellós resultat sembla
    que força localitzat, Pollancreda City i environs. De cops,
    prou sovint, darrerement el codi genètic, a fi de bé
    sortosament, s'altera entre nosaltres, del tot espontàniament
    i arbitrària, de sobte i imperceptiblement, i de faisó
    permanent, i crea, totipotent, i fa créixer de mantinent,
    ivaçosament, sobretot tanmateix, tret que no pas
    exclusivament, en milers de dones treballadores i
    esforçades, cuirasses disfressades perfectament de
    suavíssima pell, especialment al pit i a l'abdomen,
    duríssimes, invulnerables, impenetrables, indestructibles.
    Hom les ha trameses (les heroines) a les fronteres, on
    enllaçades s'arrengleren. Res no pot ni enderrocar-les ni
    retre-les. No hi ha combinació de metalls ni esclats de
    malignes municions que puguin comparar-se a llur
    inconquerible genètica cuirassa. Mercès a elles (cascuna
    millor que no cap Sigírid ni Aquil-les, car sens blasme),
    mercès a llur divinal essència, poble el nostre lliure i segur.


    Guardat per barreres inexpugnables d'omnipotents deesses.
    —Un neguit de menys, doncs. Ja era hora, vós, si això és
    veritat. Però dèieu que amb la llibertat no pas totes les pors
    perdíeu2 Com ara...2


    —Fòbies diverses, si voleu, les màquines, els vehicles, els
    despotismes, les apories...2


    — Els atzucacs2

    —Les vies mortes, sí. I atès que en parlem...

    —De vies mortes

    —De vies mortes. Els conys suats.

    —Quèll

    — Els vehicles, les apories, els despotismes, els conys suats...
    —Això és molt ofensiul

    —Ofensiu2 Contumeliós2 Per a qui2 Les màquines, els
    vehicles, tots aquells mecanismes de mort, de soroll i de


    pol-lució2 Els tancs, els avions, les bombes


    —Ja sabeu a què em referesc. I sobretot envers les
    omnipotents heroines.


    —Oh, les amazones, les heroines. Elles no els cal cap mascle,
    elles victorioses, elles a part: elles, llur trau, metàl.lic,
    incollable. No hi ha cargol de carn que mai s'hi collés, ni el
    més petits dels anfractes se n'hi roscaven sense perir-hi
    abans com cuquet a tesa trepitjat.


    —No comptes com a dones2


    —Han ultrapassat aquell estadi primitiu. On havien ops
    d'un... D'un... Ja em perdonareu. Dient la veritat, en
    profanava la màgica joguina2 Potser no n'endevinava abans
    el nom. Les fufes, les xones...2 No, no. Com en diuen les
    dones comunesP Vagines, 012 Ah, vulvesi Les vulves que
    perspiren. Perspiren. No suen, nol Suar no pas. Tret que allò
    que cal demanar-se és... Vulves que perspiren... que
    segreguen... que secreten... que supuren... què...1 Eh, quèl
    L'origen de totes les malaties del mónl Empantanegat de
    sarcòfagues cucarresli Xinxes, rènecs, brians. Paparres
    d'esmolades ferramentes.


    —Més que maniàtic ni poner, sou un pobre tocat.


    —Prou cuidava estar-me'n, de dir-ho, però atès que vós sou
    tan "contemporani", que exigiu de totes totes... sinceritat,
    veracitat, coratge... i no sé què més... I el meu coratge, molt
    exigu, com sabeu. Ara, com m'esperonàveu a ficar-m'hi
    clar...


    Se n'adonà que feia estona que el veí Urocordat ja no hi era.
    Devia passar fred i per això s'havia ficat a ca seua.
    Romangué mormolant i tremolant tot sol n'I. Rohò.


    —Amb qui enraonaves2
    —El senyor Eusebi. L'advertia dels perills sexuals. Els meus
    poders de persuasió, nogensmenys, no gaire esmolats, es


    veu. S'acomiadava a la gavatxa.


    —Encar rai que no t'endinyava un mastegot, carallot. Fes-te
    una tisana i amaneix-te un entrepà. Has passat el jorn


    sencer sota la neu.


    —Enjòlit dansaven bonic les volves, les volves... Una
    coreografia harmònica... Li anava a dir...


    Calla perquè, il-luminada per una bombeta de vint-i-cinc,
    s'ha trobat ben sull a la cuina. Muscleja, remenant la
    xocolata. Doncs tant se val. Saps què2 Continuaré la "tita
    taba" amb l'ombra del meu gat qui en diré gata. Soc un gat
    negre amb l'ombra blanca. Soc un gat blanc amb l'ombra
    negra. Gat, ombra, ombra, gata.


    —Greu error de part meua, tanmateix, senyoreta Ombra. Car
    cert que quan hom parla clar, malament rai. Hipòcrita
    senyoreta, us diria, si em fos llegut gosar dir-vos-ho, és clar.
    Quantes no en veus com vós de pel mónl Es graten
    l'estratègica plaga llur, la plaga empudegadora, peluda i
    suada del bell mig. Els pruu com si hi han d'addictes
    residents gripaus de paradís: Com certs fulgurants bacteris
    de la fermentació, d'efimera vida, morts aviat per llurs
    pròpies secrecions.


    —I vós, quèl Purpuri afoll, aviador foll, erràtica puça, avortí
    salaçi Besa'm, besa'ml Em fas rodar el cap, em trasbalses, és
    esgarrifósi Perversi Abominaciól Guaita com sanglotl
    Histèrical


    —Ui, ui, quin dol ni quina dolor, commòs m'heu, quins
    tremolins ni quin cloqueig que em duen a can seixantal
    Perniciós exhibicionisme.


    — Perniciós exhibicionisme tul


    —Amb tornavís primíssim m'escandalleu el moll, m'hi
    punxeu el clatell — i soc pell, pelleringa de conill penjada al


    mur sempre assolellat de l'eixida del darrere — l'adés
    tranquil-la terrassa.


    —Estronca't d'aixeta, frèvol cabàs. Qui te'n fa cas, rajant
    debades i molt corrosivament. Fraudulent com els letals olis
    fòssilsi Larva al-lucinada qui no sap on viu ni què diu.
    Alienada aranya penjada con fantasmagòric titella, vull dir,
    alienat titella penjat com espurnejant aranya... Ahontament
    de nan lligat de peus i mans amb soga rosegada... Repel-lent
    microbi malparitl


    —Ep, manela, així m'agradeul Quina sublim continença
    quan us enrabieul


    —Hilarant bestiola, mutilat ninot, deleteri gnom, qui
    malastruc engega ràfegues de xivarri xemicat i
    incomprensible, xerrameca incoherent, com li cal i li és
    escaient a l'inútil tòtil qui sou, qui etsi


    —Fotem-li'n, fotem-mini' Peculiar polsegueral No us
    n'estigueul Com hom més es guarneix de vilipendis, més en
    gaudeix, ni de tot mal no es guareixi Guaiteu-me, no pas
    Petant foc, amb galtes cinabrines, epítome de la deessa
    Salutl


    —Me'n vaig)


    —Meravellós comiat. Antològic. Hom, abjecta vermina, el
    persuadeix i estordeix el vostre esmerilat estil. Tret que
    potser advertiria de no pas partir peres de faisó tan
    rancuniosa ni agreujada, ans, havent guanyada patentment i
    gloriosa la mítica contesa amb el mínim mosquit, magnífica
    lleona, ostar-vos d'escena laxa i relaxada, i ufanosa com baló
    qui escopetejat pugés dretament, com molt desficiosa bala,
    cap a empiris de segura benaurança.


    —No hi soc, absurda gàrgola, malson hostil, per què parles
    encar, si ja me n'he anat2


    —Tothom se'n va. Àdhuc, sense llum, l'ombra. Saps què2
    Tant se val, doncs. Adreçant-me al corrent frígid de sota la
    porta... No sé pas si gaire convindria que injectés rucament
    encar ara, massa tard, potser com a banal apendicle si fa no
    fa oracular, cap interjecció del gènere "Tota ira contra tu
    s'aira". En tot cas, a tots ops, vigileu-vos la tensió, ca2


    —Estruçi Mussoll


    —Victoriosa, ausades. Passeu-ho bé, i gara-gara si eixiu al
    carrer, pèrfids vehicles que rellisquen al gel.


    bbeció


    cSetè sobret del moribund.s (L'anònim lleidatà torna a
    salar-la.)


    —Vaig tot de blanc, com si soc (abans no fos cuitl) mon
    oncle el pastisser, qui, de per riure, i per a fer por als altres
    del forn, es va esmunyir en un dels calaixos de la màquina
    de coure pa, i es va embotir dins la pasta preparada, i com
    els altres trigaven, s'hi adormí (devia anar una mica pet), i
    s'ofegà en la pasta ja apujada, i, sense que els altres se
    n'adonessin de re, llavors, sí ves, com dic doncs, cuit fou.


    —Doncs això. Amb samarreta primeta blanca i pantalons del
    pijama primets i blancs, tanmateix, eh, ara mateix Què hi
    vinc a fer, tot sufocat, diaforètic, sota la lleugera pluja2


    —Veig que soc al pati, millor dit, al prat força extens que hi
    ha rere la casa, i m'hi haig de sentir per força tot estrany,
    amb ulls erràtics, fora de lloc, neguitosament conscient que
    entre els boldronets de gent si fa no fa tranquil-la i com cal
    qui s'hi passegen, havent sortit del menjador un cop
    acabaven de dinar, hi soc de més.


    —Prou sé d'on em ve tot aquest empegueiment meu. Em cou
    encar la vergonya d'haver trempat (encar ara veig que la
    pluja m'humiteja els pantalons fins del pijama i la cigala se
    m'hi marca tota grosseta, de tal faisó que no sé pas com
    oferir l'esquena a tothom), d'haver trempat, dic, ara mateix,
    a despit meu, mes sense poder-hi fer altre, massa excitat
    eròticament, en veure, tot baixant de dalt, a la cuina,
    l'espectacle força impressionant del pare de família
    altrament tan digne i reeixit a la vida, bon negociant i amb
    una anomenada important, petonejant els colls dels dos
    Xiquets qui abraçava amb cada braç un a cada banda, amb
    un dels xiquets que no devia haver fets els dotze anys, l'altre
    potser els vuit, i els dos menuts, petonejats tan
    amatòriament en indret tan sensible, sense vergonyeta,
    desbraguetadets, i pelant-se els deliciosos vitets trempadets,
    com s'hi rabejaven, luxuriosets, pobrissons, com gatetes qui
    acaronadetes ronquen de felicitat, i ho feien els tres, l'home
    granat i il-lustre i benestant, i els noiets desvergonyidets,
    davant els qui encar eren xerrant postprandialment al
    menjador, els quals tanmateix no en fotien cap cas, trobant-
    ho tot ben natural, no pas com jo, carallot, qui he fugit, part
    darrere, per la porta de la cuina, al prat, sense pensar que
    queien gotes ni com anava vestit, havent-me tot just llevat
    de la migdiada i havent baixat a la cuina ara ni me'n


    recordava per què.


    —Ep, vósl — em sobta una veuarra d'homenot rude i
    barroer, i m'he tombat tot aprensiu, i ara hi queia, el qui
    bramava era n'Ananies (oi que m'havia dit Ananies2 A tots
    OPS, UN nom o altre que aleshores m'havia sonat a fase"),
    n'Ananies, el rude garatgista de vora l'hostal, on anit
    m'havia aturat pel fet que l'automòbil començava, molt
    amenaçador, de ferím figa a la carretera. Ara em venia tot a
    l'esment. M'havia dit n'Ananies que caldria esperar
    l'endemà, que li calien certes peces que hauria d'anar a
    cercar enjondre.


    —Ah, digueu, digueu. Com anem2

    —Haureu de vindre amb mi: us vull ensenyar quelcom.

    Li vaig darrere. Em duu al seu garatge on, ficat cap per avall,
    el meu automòbil rau enlaire, suportat per dos amples i
    cepats pilons de ferro. Em diu que s'hi coneix un ou i afirma
    que: —Veieu2

    —Veig, veig — responc, sense veure re.

    — EIX eix ix.

    —Elix eix2 IXP

    —IX, ix.

    —Ix2P D'on2

    —De l'uix, collons. De l'uix rodó on hauria d'enfilar/s. Eix eix


    ix d'uix. Ara us ho mostr. Ull viu. D'antuvi, i això si mai
    reeixia a penetrar-hi d'ell mateix, sense que jo l'ajudés, com


    ara, el pobre ho feia ballant-hi, ballant-hi, caP Hi boquejava,
    balder rai. Balder, batzoler. Batzoler, eix eix, a l'uix, hi ix, hi
    ix, ho veieu I llavors és clar. Un eix no pas prou règeu. I les
    ballestes, què me'n dieu2 No pas prou règees. Gens règees,
    no. De fet, tot, tot hi massa tou, bla, flàccid, destrempat, en
    aqueix cony de màquina vostra.


    —Això mateix em diu sempre la dona — li confès.
    —HÀà, tothom la deu plànyer.
    —Al contrari, ja em perdonareu.


    —Amb una màquina feta de què2 Hom diria que de gelees,
    de mocs, de qualque immunda matèria emètica, tot plegat
    de res prou sòlid ni mascle ni consistent, veieu això2 I això2
    I això2 Massa moll, mass flonjo, massa tovet, massa anèmic,
    massa desmaiat.


    —I ara m'ompl de confusió, car cada cop que dic que diu
    això", en realitat diu un nom o altre, molt abstrús,
    indesxifrable, d'element diuem-ne de tall o de coll
    motorístic: de fet, n'avia un reguitzell esborronador, de mots
    tècnics d'oculta mecànica, i el cap ja em curulla
    d'interrogants, i em sembla que els interrogants se'n
    sobreixin i m'hi facin banyes i tot.


    —Al contrari, al contrari. Maniveles de molt erecte acer
    sempre la trameten a paradisos, com se'n diu, orgàsmics,


    dona, ella, de molt bon coratge i bell tarannà. Podeu ficar-hi
    messions sense por.


    —Qui2


    —Qui2


    —Hò. Qui2 Ah, la vostra dona. Això rai, no cal que me'n feu
    cap dibuix. Amb el posat pagueu, i amb allò que hom pot ja
    guipar amb el vostre pijama tot xop. Messions, ficar-hi, i el
    que ragi, dic jo, per cabalós que fos, supòs.


    —I tant, i tant. Suposeu ver. Em volia agenollar davant els
    dos vitets tan eix..., tan eix..., eix... eixeridets.


    —sSi sols fos l'eixl Aqueix automòbil l'haurem de llençar. Tot
    sencer, no pas millor que cap garbó de fems.


    —Prou ho sé, prou, prou.

    —Me'n tornava capcot, i pensiu. Com n'Hèrcules,
    feixugament heroic, devers la cuina, com qui diu
    distretament, no fos cas que encar hi fossin.

    —La fantasia de l'ungla fesa que per la fatídica fenedura va
    lleixar-hi entrar uns fongs delerosos de viure i s'imaginà
    encontinent que aviat se li transformaria en un bellíssim
    jardí exòtic amb pler d'esplèndides criatures.

    —A què trau tot aquest jurcar2 Cada mínima cuqueta 1
    monstruós leviatà, han la mateixa voluntat de viure en la
    fastuositat.

    —On va tanta set de viure

    — Es la matèria que es vol altra2


    —Altra, però quèP


    —Gran misteri, vós. Vós i jo, què en som sinó ínfims
    elements guiats vers una fi que mai no coneixerem sinó


    potser com a partícules vulguis no vulguis sobreviscudes
    enllà de tant de foll tumult.


    —Doncs quina merda.
    —No fa2
    —I tantl


    —Sabeu què us dic, la canalla són tots artistes. Són ocells
    albins, són hortènsies, són nimfees. Són endolls
    substanciosos de fatalitat. A la cuina, tots els minyons
    esdevenen faldilletes, femelletes. I oi que semblen tots qui
    ballen al ritme de qualque director misteriós2 Com ara
    coreografiats. Com hom deia de mi de petitet, mentre em
    guipaven amb mos grollers ditots recacejant les cavitats de
    les cosinetes, fonyegades a fons per la meua molt digna ni
    honorable fesomia d'autoritat, deien: —Aquest xiquet serà
    capellà o mestre o bòfia de màxima possibilitat. Arribarà ai
    recony lluny, pobrissó.


    —És clar, us clissaven. Us veien furgar en cos d'altri com
    foten pertot arreu bòfies de tot pèl, i capellanufes de tot pet i
    grau, i, a feixines i garbons, mestres-tites geperuts, ep, i una
    mà als collons d'"oncles" de por, mentre vós cadaa camí us la
    pelàveu per un foradet a la butxaqueta.


    —Que ben informat, cavà2

    —Som contemporanis, ca2 Tots hi hem passat.

    —Quan era força jovenet, i a mancança de ma germana,
    ocupada a fer la mateixa feina a una altra casa, em pregaven,


    no havent trobat enlloc ningú millor, que fes de nocturn
    mainader per als plançons dels burgesos qui sortien


    d'etzigori o gatzara. De vegades, entre els minyons i
    minyones, em confiaven àdhuc qualque mamerri.


    —Qualque mamerri2


    —Un mamerri. La mare del nyec, abans d'anar-se'n, em deia
    que si el menut plorava gaire, li donés és clar una mica el
    mugró del biberó, i que el bressolés i li cantés fluixet
    repetitives cançonetes. I li responia que no es preocupés,
    pobra dona, que, ja dels anys dels homínids, era urbi et orbi
    conegut que, a manca de mugró de mamella, els mascles
    prou hi tenim quelcom de molt millor. Que, en tot cas, era la
    meua experiència que els mamerris s'hi amorraven amb
    vehemència, i hi xuclaven amb goluda dedicació. D'altra
    banda per a mutu benefici, no ho negaré pas — li afegia. I
    em sembla que cada dona, pensant sobretot a sucar durant
    la nit, ho comprenia, si doncs no immediatament, al cap de
    les edats, les èpoques, quan era massa tard ni per a re
    penedir-se'n.


    —Sovint, la dona, per qualque petit tort que es veu que li feia
    sense pas voler gens, quin odi ferotge llavors no em duu, i
    com les ungles seues m'esgarrapen. I la sentiríeu
    escridassar-se, rajolins de sang em davallen de les orelles.
    M'ofec, davant seu no gos pas bleixar.


    —De la imatge que al cervell em faig de mi mateix, els mots
    cruels de la deessa n'han fet un ésser mític. Mític en la
    dejecció, submissió, anihilació. Un ninot fet de draps bruts,
    un microscòpic heroi qui rau al fons tot fosc de la més
    Ínfima insignificància, l'absoluta nul-litat. No hi ha indret al
    món més dolç.


    —En tot cas, tanmateix, aquesta que li faig avui és massa
    grossa. No. Vagaré eternament, a peu o a marrameus, per


    boscúries i foscúries, per planures i serralades, lluny de
    tothom. No puc tornar pas a la seua presència sense el seu
    automòbil.


    —Pansit, hi soc com al museu. Tots els museus, hom s'hi
    mor d'angúnia i de fastig. Cap objecte no et lleva ni mica el
    pansiment. Llavors, és clar, gens interessat pel que s'hi
    esdevenia, m'hi absentí. M'esmunyia fora com ombra
    relliscosa, i ningú no em trobaria pas a mancar. Que hi fos o
    no hi fos no canviava re entre els reunits qui admiraven això
    O allò, o s'admiraven (o ho deien) ells amb ells.


    —Fora hi ha herbes i còdols, cels i horitzons, hom hi respira,
    bufetejat pels vents i, ara i adés, millor encar, ventissament
    humiliat per les gegantines dones nues, amazones
    imponents, de força suprema i d'esplèndid to, qui corren
    Imperioses per comes i prats.


    —I badant badant caiguérem penya-segat avall.


    Neil


    Vuitè sobret del moribund.o


    —Perdoneu, encar perdré l'autobús blau a la gran plaça
    central que hi ha a la confluència de les tres o quatre
    principals avingudes, les més concorregudes a tota hora, de
    l'abassegadora metròpoli. Em sembla que sé quin és ni on
    rau el meu autobús blau entre tants i tants que n'hi ha


    d'arrambats pertot arreu a les voreres, la majoria dels quals
    a hores d'ara ja han començat a escalfar motors, car, com el
    nostre, surten també a les tres passat migdia, i què deu
    mancar per a les tres en punt, cinc o sis minuts...2


    Quina gernació per les vies estretes.

    I ningú no volíem perdre pas l'autobús.
    Tots hi cabíem — catalans i estetes

    I filipins i bonobos i urubús.


    Vaig tant o més carregat que la dona, mes ella on ésP Sembla
    creure que l'autobús rau a un indret diferent, car ha creuada
    la calçada i és a l'altre cantó, molt enrere meu, allà baix, a
    l'esquerra, i és palès ara mateix que, o ella o jo, perdrem el
    nostre blau i tot s'haurà acabat. Ambdós escruixits pel temps
    sempre assassí. L'un enrere per sempre pus, l'altre enllà
    dellà, perdut pels negres núvols de l'encar més fosc
    esdevenidor.


    Un dels dos mancarà el blau i... Per epistèmica dissort, no
    n'endevinem mai ni una, ni l'un ni l'altra.


    Dos catalans catacrèstics més, catafractes dins llurs
    catacumbes, i amb estatut d'estetes, filustrant, fora,
    fúnebres filipins, qui bo i ensabonant bonobos, enrubinen
    ruboritzats urubús.


    A trenc d'alba, al fort inexpugnable del meu racó al blau,
    esguard girientorn, als altres seients, tot de ninots amb
    aclucalls. Esguard per la finestra. Els restobles i quintans
    per on volen al vent sollats fascicles.


    On somP2 Vizdié i nigdié. Arreu i enlloc. Quan hi haurem fet
    cap2 Veigdà i nixagdà. Sempre i mai.


    La llar, la llar d'adés, d'antany, mantinguda per episodis
    claferts de bestieses, trontolls, atzagaiades, enlletgits per
    enfitades i entifades. Tiferies apoplèctiques, tothom té raó, i
    ningú. Les ofenses, lleus i greus. Les rancúnies i els
    espasmes. Retrunys d'antigues ignomínies. Els objectes
    contundents, acerats, de coure i de llautó. Desficis,
    malvolences, que agullonen. I la pau relativa dels
    anestèsics...


    Queien flocs de pam. Calfreds histèrics em solcaven. Ja m'hi
    veig. Tots els blaus, l'un darrere l'altre. Sota una forta
    tempesta de neu, anàvem vers el cementiri, amb, davant, la
    tirallonga fúnebre de tots els cadàvers morts adés no feia
    gaire, sobtadament, tot d'una, ran de quin altre atac de
    Vaire...2


    Amb barretines de dol musques i fulves (d'un carbassa
    esgrogueit), a la foscor del capvespre, certs peixos grossos
    eixien de les aigiies i caminaven pels viaranys més abruptes,
    i llurs jocs xifrats, amb patums glaçades i meuques molt
    cerebrals, enlluernaven els transgressors de l'antològic
    cercle eròtic qui ens reuníem tampoc no gaire lluny


    Abans havia visitat, sense dir re a ningú, ficant-m'hi
    calmament, com si fos un dels professors, els aquaris
    d'investigació marina (piscícola, halièutica, cefalopòdica,
    conquiliològica, etc.). A dins, sales amples i en general ben
    il-luminades. Curiós, l'hort excel-lent on — entre arbres
    fruiters d'esponera magnífica i esplet meravellós, dels més
    exòtics als més casolans, peres, prunes, mangos, alvocats,
    fruits dels arbres del pa, etc., en lluent i suculent estat — hi
    han, destrament col.locats, els cossis, basses i vitrines
    d'aigua netíssima, amb, és clar, el plat fort de les
    instal-lacions, ço és, els peixos i la resta de vida marina qui
    els investigadors estudiaven acuradament i assídua.


    I el que hi sobta, la beutat dels animals, llurs perfectes
    adaptacions a les necessitats ambientals, emprant de la
    millor manera llurs atots corporals. Els pops i companyia, i
    les petxines i companys, i els abissals i els esquàlids, quina
    varietat gairebé inefable — i que xirois, o en tot cas que
    saludables, tots plegatsi


    Ben omplert, n'he sortit amb la mateixa facilitat i
    familiaritat com ja no n'havia entrat, tot i que pel carrer
    corria la brama que aquell era un indret tan misteriós i dur
    de penetrar, i on ves a saber els experiments que s'hi devien
    fotre, vósi


    I ara era fora, i volia fer cap a l'estació, i en lloc de trobar-la,
    es veu que me n'allunyava: me n'adonava al capdavall que
    era totalment perdut. I no solament perdut per indrets
    ignots, amb molt de mur massís, de pedra forta, de carreu
    ciclopi pertot arreu, mes fins i tot atrapat. Atrapat en una
    espècie de pati interior, quadrat, voltat d'edificis, com dic,
    monumentals.


    Hi havien portes (d'arrere2) que devien dur dins pisos
    d'algú. Com cap accés que em tregui del bertrol no sé veure
    enlloc, delicadament trucava a una porta per a demanar
    ajut.


    Allò era benastrugança. Car la parella de vells són ben
    amables. Que no es pensessin, com els putes Baucis i
    Filemó, que era cap malparit déu disfressat de no ningú.


    M'assenyalen el forat d'eixida, tranquil-litzant-me que no
    soc pas el primer qui es perd ni qui rau llavors
    esmeperdudament enxampat a aquella fastuosa, piramidal,
    ratera.


    I encara millor, me n'anava, i s'esqueia que alhora feia cap
    una família obrera (pare, mare, un parellet d'infants), i hom
    els rep amb prou gràcies socials, i hom els convida dins, car
    es veu que el pare de la família obrera ve a apariar qualque
    cosa espatllada, no sé pas si és fontaner o electricista, o què,
    i em diuen que només em cal esperar una miqueta que la
    reparació sigui feta, i la petita família mateixa
    m'acompanyarà lluny del desert laberíntic d'edificis
    acollonidors i carrers estrets.


    Dit i fet, a cap de deu quinze minuts l'home ha enllestit i ara
    ens n'anem els cinc plegats, la canalleta tan ben pujadeta i
    fent tanta de bonda com jo mateix, immensament agrait.


    Hem fet cap a un gran parc. M'he pogut reposar al caire d'un
    jardinet, respirant de gust, molt alleujat. I àdhuc hom m'ha
    admès a la conversa. La majoria eren vells amb mangala, i
    sobretot bones dones qui vigilaven llurs cries sovint tan
    esvalotadetes.


    Aprofitant qualque hiat entre les xerrades, he demanades
    coordenades que menessin a l'estació (gdiè vagzal2 gdiè
    vagzal, pajal-xta2), i tothom ha fet ui, i que era llunyíssim, i
    que de segur que em perdria. Tanmateix, he vist que
    unànimement assenyalaven cap a una direcció, i m'he
    aixecat i els he regraciats força efusiu, i m'he disposat a
    emprendre el viatge.


    Eixia de la placeta, deixava enrere tota aquella gent humil, i
    prou xiroieta, i amb força bon estat de salut, i amb força
    d'humor tots ells, ço que m'omplia el cor, car tot i la
    humilitat llur, no pas que cap d'ells se'l veiés verament
    necessitat, suraven prou i gaudien de la vida en llur modesta
    manera, pacífica, tranquil-la, adaptada.


    I ara tenia por que aviat es fes de nit, així que els dic passeu-
    ho bé, i me n'he anat, caminant, devers si fa no fa el punt
    llunyà que m'havien amablement assenyalat. Cap a l'estació,
    més o menys. Ja ho trobarem. Amb paciència, amb calma,
    sense neguits ni esveraments...


    Tret que, bo i sortint doncs de la placeta, unes casetes prou
    bufones, baixetes, modernes, amb jardinets individuals i tot,
    em barraven el pas. I hi havia asseguda al llindar davant una
    de les portes una noia amb un llibre a la falda, i en veure'm
    perplex, sense camí, em diu, On vasP


    S'ha aixecat, se m'ha atansat i m'ha acompanyat una
    miqueta per a dir-me com podia sortir d'aquest altre petit
    envitricoll engalzant alhora la direcció que volia. M'ha
    indicat entre quines cases de quins veins podria trobar
    caminet de sortida, o potser millor travessant alguna de les
    cases i tot. I manava a fer entrar a una de les cases i se n'ha
    adonat que hi tenien convidats i no els ha volguts
    incomodar, i en una altra s'ha ensumat que s'hi estaven en
    situacions íntimes, i ha dit rient una miqueta que no era cas
    que els estronquéssim el plaer, fins que m'ha dit, Saps quèP
    Tant se val, vine, passa per aquí...


    I m'ha dut a través ca seua. I quan passàvem per la seua
    alcova, s'ha ajagut sospirant al seu llit (un llit
    indubtablement matrimonial) i em sembla que s'esperava
    que m'ajagués amb ella.


    Era una noieta no gaire alta. Ara, jove, i boniqueta, molt ben
    propocionada. Amb poca robeta. I li dic, Perdoneu, he
    despès el dia caminant, anant amunt i avall, perdut pertot
    arreu, i imagineu-vos com dec pudir de peus, d'aixelles,
    l'angúnia d'haver/m perdut, el cansament, les ganes de fer


    cap a l'estació i trencar el son al vagó...


    M'ha assenyalat llavors una porta i em creia que fos per on
    podria anar-me, i era una cambra petita, i he encès el llum i
    era la sala de banys, i és clar, volia que m'hi netegés els peus,
    les aixelles, l'entrecuix, la cara... I era assajant de fer rajar
    les aixetes, i he sentit soroll a la seua cambra i es veu que
    havien arribats coneguts seus, un escamot d'homosexuals
    (homosexuals del gènere lleig, molt deformats, boteruts,
    geperuts, mocosos, curts de gambals en general) qui
    pertanyien qui sap si al seu cercle de lectura o d'activitats
    anarquistes o de secta i superstició, o del que fos, i he vist
    que no valia ni la pena que em rentés, que més em valia fotre
    el camp per l'eixida del darrere...


    I els homosexuals començaven de fer fotos pertot arreu, i ho
    he trobat tan estrany que entressin a sac fotografiant a tort i
    a dret que he romàs una estoneta aturat i me n'adonava que
    hom m'havia atrapat d'alguna manera, si més no en les fotos
    (gens compromeses, he cregut al mateix temps)...


    Eixiren les incriminatrius fototes en un article en una
    revisteta inculta amb aquest text si fa no fa.


    eInfructifera tasca de l'epicatarat n'Infructe Rampell.


    4A Perpinyà, l'any 1859, en un edifici desocupat del carrer
    del bisbe Solraig, es veu que cada nit s'hi esdevenien
    fenòmens oldans que aixecaven, en part del públic "entès",
    no pas escassos escarafalls — al contrari, pus lleu, de fet,
    escarafalls esgarrifosos rai. Car els sorolls i les llums etèries
    (si fa no fa) que es veu que no eixien d'aquell casull (això
    segons els avesats en les "ocultes matèries" qui s'esqueien de
    viure pels voltants o en tot cas no gaire lluny) (car la brama
    encar no havia correguda com havia de córrer pus tard) era


    quelcom que no podia admetre cap altra hipòtesi que la que
    postulava que el casull era a urpes ronyoses dels tectònics
    monstres ocults — subjacents dimonis encantats, malèfics
    esperits...


    4Un d'aqueixos amortallats espectres es deia Infructe.
    N'Iníructe Rampell, si parem prou de compte a no escapçar-
    li el nom, no fos cas. El maleit o (per dir-ho pus fi encar)
    l'epicatarat n'Inf. Ram. (com s'estimava prou pus d'oir-se
    dir).


    4N'Aristarc Verdura, qui ran d'un duel havia mort un tal
    Anfracte Carderola no gaire lluny de Lleida i havia doncs
    hagut de fugir gregal enllà, era un periodista qui ara
    treballava per a la Veu de la Verneda:'.


    4Entre les "grosses dames" de Perpinyà hi havia, molt
    prominent, aquell tràgic personatge, a qui sovint hom havia
    fetes veure garses per perdius, hom havia fet beure a galet, i
    hom havia àdhuc aixecada la camisa, la preada marquesa
    Alça-Manela Probòscide de Babuí, les rels nobiliàries de la
    qual no ens cal esbombar gaire, amb el nom prou paga.


    4 Doncs bé. S'escau que el fill de n'Alça-Manela, en Marietta
    Rooltaggatt P. de B., aquella fatídica nit sortia de la cangrí, i
    ho feia tranquil-lament i prou toiana, i badallava i tot, buit
    de neguits.


    4Caminant-caminant, amb el mangalí tustant els
    llambordins, tot d'una, encar pensant en el culet del capellà,
    i com l'hi hauria embotida una de les espelmes encar
    enceses per a fer-lo esgaripar de delit, li agafà pixera.


    4Sense adonar-se'n ni d'on era, es va traure el cogombrí per
    a orinar rere el roure de davant el casull posseit pels


    monstres espirituals. Allò (bada/) prou ho aprofità
    l'epicatarat (a la foto de l'esquerra)...


    4De rampell se li aparegué, i en Marietta es pixà de l'esglai a
    la sabata. A cops de mangalí volia aperussar n'Infructe,
    invicte espectre, qui se'n reia i se'n reia, car el mangalí li
    feia, tot al pus, pessigolletes, i a tornajornals, llavors,
    l'efimer dimoni (o era, pitjor, dimoniessa per les
    escardalenques molt burletes rialletes...2) amb les dentetes
    magnètiques li volia alhora mossegar el cogombrí que encar
    li penjava (a en Marietta), i amb el tènue eteri contacte
    l'esgarrifava tot, i, damunt (ail) les dententes de l'espectre
    l'hi resolien esborronadores guspiretes. "Osta, osta, tu" feia
    en Culcagat, burxant amb la virolla del mangalí l'aparició
    d'ambre resplendent i volent-se ensems amagar el cogombrí
    per onadetes elèctriques molt enrampadament mossegat.


    d'IT ui quin esperit més fosforescent ni infernal, encar fa pus
    de por que no pas els invisibles" — ja deia doncs finalment
    bo i fugint i cridant-ho als veins, noble Marietta qui
    s'esventa no gaire circumspecte entre la plebs.


    4Adu, un homenot malcarat d'un cancell malsà traient
    alhora el nas li va dir que es cordés la bragueta, que l'hi
    fotria sinó un cop d'escombra, car allò poc era prou decent i
    la seva dona era una mala barjaula qui si mai veia un
    cogombrí com el seu (el d'en Marietta) voldria part la nit el
    seu (el de l'homenot ferotge), i allò (aquella fotuda feinota
    de l'escardassar) era cansat i fastigós, i me l'havia
    d'atonyinar (la donota) i l'endemà pencava (ella,
    espatlladota) bon grau menys.


    4Ha corregut encar pus ivaçós ara enjondre l'esparverat.
    Un dels àvols menairons del casalot del bisbe odiós em
    volia mossegar la titaY Se n'ha anat a trucar a les vidrieres


    de la Veu". "Anunciem-ho al diari per a demà — li diu,
    esverat, al linotipista de guàrdia — un nan vell i
    embarretinat, amb uns ulls reumàtics i un gep fort
    pronunciat al cantó dret de l'esquena.


    4'Us volia mossegar la tita, quina casualitat" — vol
    ironitzar el nan mocós, mes llavors li sosvé al consir que
    justament el fill de la marquesa allí present solia (venturosa
    coneixençal) donar pel sés el seu fill, en Cosó Marió, qui ara
    ha fet carrera a la cort de París, mercès a les recomanacions
    de dama Alça-Manela, i diu, a canvi molt respectuós:


    4e—Com ho ficarem, senyoria2 Belleu aixís...


    d'El molt honorable hereu del marquesat, en Marietta
    Roollaggatt i Probòscide de Babuí, ha vist també un dels
    ectoplasmàtics follets mentre era en plena salutífera
    micturició, i l'abstrusa aparició volia encar engrapar-li
    l'ham: n'am l'ham, n'am l'ham, n'am molt l'ham, deu-me
    l'ham de mam', es veu que deia el terrible dimoni banyut,
    autocomonit de les bromes mefítiques del capaltard
    adormit, i amb queixals d'iridescències i pampallugues
    alternatives, guitant de valent i guaitant girientorn, amb
    peus de cabrum i ulls de patum, encar l'hi volia mossegar,
    belleu cruspir-se-li, i tot...v


    e—QuUè en penseu, del textP Això mateix, cavàP Quelcom
    així de poètic, fa2 O un poc pus líric, belleu...2


    4d'Amb potes ans coll d'estruç i pintoresc pit obert a tall
    d'asclada síndria on cada lluent negra llavor bat com cor
    esvalotat, no gens higiènic se li ha llençat l'àvol canviot i,
    ensems gratant-se el pelut ans hirsut botó d'enrere, dient-li,
    en esgarrifada veu que esgarrifa: "El puu, el puu, m'hi pruu
    el puu//, es treu llavors del trau no pas cap puu petit, ans un


    perfectament inhibitori drac encar pus ganutl Com un
    tetrarca de posat ombrívol, met la mà al niu del drac on
    floreixen escates i fiblons de verins instantanis, l'heroic
    hereu, i hi escanya colls que destil-len safarosos sucs... Hoc,
    hoc, ça, cal Els riscs correguts per l'heroic ans astruc hereu
    fora terapèutic d'ensenyar-los molt exemplarment als
    menuts perduts per totes les escoles del Reialme Imperial,
    perquè d'admiració i fortitud el magí pus lleu se'ls omplís, 1
    no pas ja de les bestieses atees ans republicanes amb què
    hom per comptes no ens els l'estifolla, pobrissons tendrals
    tendrets."


    4—Aixís, eh, marquesí... 2
    4e—Donces collons, si ho voleu, si fa no fa.


    4—Llavors puc afegir-hi, afusellats, tous de trams molt èpics
    i nogensmenys sensitius de delicades faules "mig-evals", de
    prolixitats dolcíssimes i desmais mel-liflus, com a vós,


    senyoria, i a mi i al noi prou ens abelleixen, ca, ca, ca...2 A
    tall de...


    4'Car l'hereu... l'hereu, rai. Cavaller d'antigues odissees
    castes, hauria pogut estar, si els temps presents s'hi
    prestaven micoia, i salvant com aquell qui no ho vol, i sense
    mai sollar-los amb dits impúdics cap voraviu carnal,
    donzelles a cabassos: car, obscè en l'obsessió, obsessiu en
    l'obscenitat de l'abstenció i l'abstinència, l'agudíssim hereu
    Marietta mai no es lleixaria, ni sots pena de mort, rovellar
    l'ham burxant-lo a cap niu de drac a deshora. No, no, al
    contrari. Molt auster ans purità, polit ans sedat, el cavaller
    (quan prou cal, resolt, resolut i masclíssim, qui cap esperit ni
    follet doncs, per molt autòcton d'orcs de foscors i mestre de
    catàleg de tortures interminables que fos, pas que gens no
    acolloniria) a cap puu fètid de botó ni trau roent no hi


    grataria l'ham, adu l'autor d'aquesta crònica efervescent hi
    ficaria per xo la mà al mal foc ans trepollaria peunú, a la
    faquir, les brases vives d'aqueix mateix foc, i adu hi ballava,
    destre rai, cap masurca. Pus, el, ja a tot altre conte tètric
    aquest humil fautor del cavaller qui ectoplasmes deboleix
    alleva ara mateix, i totjorn allevarà, la titlla rèproba de bola i
    calúmnia, de guineu i falòrnia, sense por de represàlia cap,
    ni d'ultratomba ni de pus ençà, car pas que l'escriptor és
    aitampoc d'aquells qui..."


    4—Ep, prou. Bé, bé. Ompliu-ho de reble, feu com ca, així,
    així, Sis o set pàgines del diari...


    4e—D'una publicació que només en té quatre2


    4e—Calculeu-vos-ho, ca2 Us ho alfarrasseu. M'atiparíeu pas
    amb vacus detallsi


    4Fatigat de sentir el geperut, i fastiguejat d'haver hagut
    d'ensumar-ne tanta d'estoneta el repel-lent aflat, ja se'n
    tornava a palau en Culcagat.


    4L'endemà l'articlet (quatre ratlles i no pas catorze planes)
    el signava tampoc no pas el sòrdid linotipista tort, ans ho
    feia l'atlètic ans apol-lini assassí lleidatà.


    4Els dolents esperits, n'Aristarc Verdura (qui era, en més
    d'un concepte, "home llegit") a la per aquelles dates fort
    escarida Veu de la Verneda', els anomenava (com ho haig
    anat suggerint un pèl amunt) (i només per presumir-hi, de
    llegit", o d''especial") els epicatarats.


    4 Al full tercer, per un d'aquells matins, com dic, n'Aristarc
    ho explanava perfectament (no ho hauria pas fet millor eu,
    eil). "Totes aquelles aparicions no eren sinó eidòlons del


    magí reificats pel cosiment" (el cosiment és també la
    maquinació del cervell quan treballa de valent), i hi afegia,
    clarós: "Com l'enteniment entén, i el sensori sent, així el
    magí imagina, i imagina eidòlons (de cops esfereidors, com
    avui els cosons epicatarats del casull lletjot al carrer rònec
    del bisbe Solraig). "


    4e—HumlI En Marietta Roollaggatt, qui també llegia doncs la
    premsa parroquial no fos cas que hom l'hi esmentés (famós,
    rai, i ara encar pus), no en romangué gens convençut. "Em
    dirà que veig visions, aquell pixatinters de trucalembut,
    com gosa, el vilà2" — i, fort enfellonidet, ja es rellepà el
    Xurrimpàmpol amb gest efeminat, i, damunt, se n'anà a
    l'espill a esponjar-s'hi un bri pus de farineta d'arròs davall el
    nas, al sobrellavi nu, que la passió de l'enuig feia transpirar
    (un pèl pus i gairebé, horrorosament, suarl). En acabat va
    anar a veure sa mare n'Alça-Manela que engegués les ben
    untades corretjoles de la seva vasta influència perquè si pus
    no el director de la 'Veu' despatxés sense pus romanços
    l'ingrat plebeu massa atrevit.


    4—Nen, pas que em romanen estones per a aqueixes
    ximpleries, ves a veure el director de part meva, i li dius el
    que li has de dir, eu demà de nit tinc un ball a Montpeller,
    ara mateix em venen amb els cavalls i la carrossa: hi davalla
    l'emperadriu mateixa: aquella concupiscent, molt pútrida
    barjaula, a la mà, no pas el ceptre ni cap vitet de drut, ans
    qualque impúdic flagell... I al ball belleu hi veuré el teu Cosó
    Marió (ah, esma't l'inventori de ventalls, plomalls, voris,
    joiells, coralls, magranes... plètores de plàteres, lluminàries,
    lacais...), mes belleu no hi serà... Pas que hi ve l'emperaire...
    (gats inics, pentinats colossals, nimfes encantades,
    exonerades, extàtiques, teranyines lluents de faldillams,
    lluentins, canelobres dringant, espasmes a doll, vins, pires
    on bacons es couen esgargamelladament, xirimbergues


    gegantines de cortesans africans per a les dames, rabeigs als
    fangs amb sangs, l'estany que reflecteix gambuixos en caps
    d'angelets i, dejús, les banyes recargolades de bocs malarecs,
    sàtirs esclafits, glavis mig màgics extrets de cossos mínims
    de lleigs cossatges i d'altres malbarganys a les deesses
    totèmiques dels boscatges sacrificats...) i així mateix m'han
    dit que mantes de vegades l'emperaire ha sollades les
    flonges mussolines que mai maltapen el cul ambrat i molt
    fressat d'en Cosó Marió, àvid deixeble... Verd tendre que el
    madur cobreix... (poètica imatge...) dos culs glaucs en camp
    ondulant de porpres... Em demani llavors si te n'ha escrits
    qualcuns, dels picantíssims detalls...


    4e—Mare, bon viatge, i au, pas puc sofrir que hom malparli
    d'en Cosó Marió Napcrú, efeb totjorn impol-lut, per molt
    que hom se'l fotgi ni botgi, fa2


    4e—Bo0. Ets com ton pare. Quin geni, vergel Veurem com et
    faràs tractar per la dona qui tampoc mai pas sabràs com fer-
    li-hol Encar en riure'm, com amb la sogra. Morros de zuzú i
    roseta, 1 apal


    4En Marietta, esfereit, tot infiltrant-se els tomanyins dels
    sengles polzes als atris de les orelles, s'escapolia ja de la
    cambra atapeida d'odors ni sentors (suspectes).


    4Ara, abans de dinar, s'ha arribat a les oficines del diari i ha
    exigit d'haver un mot amb el director.


    4Al cap d'estona seran en rat col-lotge, on tot es veurà
    aparentment resolt a gust de l'aristòcrata, és clar. Car
    l'assabentava el director del fat tràgic patit per n'Anfracte
    Carderola, el difunt poeta simpàtic i grassonet adés mort en
    molt desequilibrat duel per l'atlètic n'Aristarc Verdura,
    aquell qui fugí tan lluny, només tanmateix lleidatà, tot i que


    es pretén del sud més incert del domini, el migjorn extrem,
    ignot, remot, com qui diu inaprehensible. "Tots els bons som
    de la ceba — soc valencià: per això parle i escric només en
    català, mai en gavatx."

    4—Tant se val, el que us dic, feu això, vireu-me el bord
    lleidatà i que les meves molt ardides cròniques de lluita fera
    contra les forces infernals me les escrigui el degenerat
    geperut.

    4—El linotipistal

    4d—AiXÒ.

    4—L'Opinic, doncs.

    4e—Opinic, es diu2

    4e—Opinic Naperú.


    4e—Quin nom ridícul a pus no púguerl


    e—SÍ Ves, no pas tothom podem escollir, eu, per exemple,
    em dic Teodoric, Teodoric Dorimpatacs.


    4—Ah dels Doripatacs de la Fontblaval

    4—No, no: dels Doripatacs i Pi, i pou, vull dir, i prou.
    4—Ah, no els conec pas.

    4—No: Si a casa no sem ningú.


    4—S'assemblava molt a vós... l'espectre... lletjot... amb gep...
    mocós... dents de talp... No us sé pas ni el nom.


    4e—Teodoric Dorimpatacs i Pi, en discutíem suara,
    marquès...


    e—Què us m'empatolleul: No enraonava pas amb vós. Ho
    feia amb aquell altre ninot espiant darrere el vidre. Tret que
    no sigui així mateix eidòlon, vaporosa ídola imaginada, com
    digué no sé pas qui. Ai doncsi Maleida casualitat dels
    tremolins a l'espinada i les pampallugues als ulls que em fan
    veure repetit el mateix nan inic qui em xuclaria els sucs fins
    a lleixar-me exhaust, exsangúe, exhaurit, nul, anihilat... Ni
    inert fustany pruent d'un cos altrament fosi Totjorn, ja us
    dic, entrevingut per barroeres rèpliques barroques de
    sinistra ubiqua apariciól


    4e—USs em referíeu, senyoria2 Només só en Naperú, hoc.
    4(—Hoc. Napcrú, marquès, Naperú, veníem de parlar-nel)
    4e—Napcrú, quin nom pus ridicull Napcerú us dieu, i re pus2


    4e—Ah, Opinic, per a servir-lo, senyoria. I de cognom... ben
    ridiculament, ah, llas... doncs Napcrú. Napcrú, doncs, com el
    meu fill qui benauradament coneguéreu bé... En Cosó Marió
    Napcrú2 Ara, com deveu saber, felicment instal-lat a... hoc,
    hoc... ara fent l'alta viu-viu a la... a la... Eubiòtic rai ell,
    coprobi, proctobi, campant-se-les meravellosament, ara ell a
    la cort mateixa de l'emperaire i tot, fa2


    4e—Nol Nol Com hauria pogut sortir del piu esguerrat d'un
    sospitós deforme dimoni com vós un cortesà amb totes les
    de la llei com en Marió, finet i tocadet, i tan joliu i bonicoi, i
    amb el qual tantes de bones hores de gaudi no despenguí a
    la cangrí2


    e—Què maneu, senyoria2
    4—Incomprensiblel


    4e—Segurament coses de l'evolució, marquès, si em
    permeteu. Per exemple, els de la secta cretina dels
    festercoranistes" creuen (heretgetsl) que el déu en l'hòstia
    esdevé merda quan hom el paeix d'ençà d'haguer-se'l
    empassat a missa. Si déu pot tornar-se merda (al capdavall
    per al déu dels llevantins, com sabeu, re no és impossiblel),
    per què doncs no pot pas la merda tornar-se déu, o, pel
    mateix procés, un simiot de diguem-ne home, o un nan lleig
    i fet de bonys, com sem al cas, tornar-se un cortesà diví i
    flairós, blanquet i delicat, a la cort del sacre emperaire
    nostre...2 Els ben parits venint dels malparits, i al contrari —
    aqueixa sembla darrerament la regla, marquès, ca2


    4—Pas que hi estic gens d'acord, geni.


    4—Les noves teories cièntifiques... Els periodistes... els
    guaitajornistes... n'estem ben informats, és clar, sempre a la
    darrera, l'orella al bruit del temps. Sem font de tota saviesa.


    4—Prou, prou, m'ho aniré creient... belleu demà. Ha ha hàl
    Quin ramat de llunàtics no esteu fetsl


    4—Sem pas nosaltres qui veiem aparicions de verges i
    d'unicorns ben trempats, marquès, amb permís.


    4e—Teodoric del Pi, us conec la dona, crec. Per cantonades
    apareix, ensenyant el que cap dona decent no hauria pas
    d'ensenyar mail


    4—El cony2 Sabeu quèP La meva dona sap fer de tot,
    n'Adriana Fang. La tinc de viatge — de viatge de negocis, a


    ca una tieta seva, propietària d'un bordell, efectivament, a
    VVinnipeg.


    4e—Bordelll Ha ha hà. I si no la visiteu vós, visites pas que
    lin deuen mancarl


    4—Puc pas visitar-la, no. Em lleixen pas sortir sense
    autorització escrita i segellada de la vostra egrègia mare, o, a
    defecte d'això, de la seva certificada presència a l'hora de
    treure'm el bitllet.


    4—La seva presència vora vostral No em féssiu esclafir. La
    meva senyora mare rebaixar-se talment, davallant a les
    clavegueres impúdiques del vostre entecat veinatge, agh, els
    tremolinsi


    4e—Tothom es coneix el que es coneix. Vós coneixeu les
    cantonades de la meva dona, potser jo les de la vostra mare.
    No sem guaitajornistes per no rel Napcrúl Porteu-me
    n'Aristarc Verdural


    4—Vull pas que me'ls escrigui l'indigne ans ofenós lleidatà —
    a hores d'ara virat Eata to Ehreon — els fragments
    illegítims, els caòtics excessos, les molt brutalitzadores
    renegaires acrobàtiques aventures que malauradament
    haguí amb el monstre patumaire, el papus papissot, la cuca
    fera superlletja, el marracós gargot qui aquella nit contra
    meu s'irruí — de tal faisó, a propòsit, que el tódol dret (o
    l'esquerre2) em luxí — i si doncs no el tódol, qualque
    mal-lèol o altre de pels voltants...


    4—Fregues de càmfora, em fa, senyoret, remei ideal.


    4—Nol Al contrari, els escunços èpics, les esdeveninces
    heroiques, les avinenteses abracabradants, vull que me'ls


    escrigui l'irrisori cigronet, elll El llenegós bruixot, el gargall
    amb potes tortes, aquell voraç teratoma fugisser, l'acèrbic
    babuí, el grotesc gripau de linotipista amb el nas tumefacte i
    doncs inspiratl El seu vernacle bàrbar, sorotàptic, és el
    mateix (o molt paregut) al de l'aparegutl I portava un
    talismà o potser vull dir amulet semblantl Figurava un
    minúscul manganell, el covenet del qual era ple de
    metzinosos conyets o llenegosos ullets de càustiques
    lleganyes i malvolents llambrecsi Ara que hi caicl Potser
    parlem del mateix personatge. L'àvol follet i l'infecte
    linotipista — graus o projeccions de la mateixa entitatl Ah,
    dubte rosegósl


    4e—Ah, Verdural (Ací hem el nostre personatge, marquès.)
    T'hem cridat per a acomiadar-te. De tu n'estem tips.


    4e—Quin etzigori més mal plaçat — prou fora de follsi No
    fotríeu mai pasi Fals pas a collons, si em perdoneul Só
    enmig de l'article per a demà. Fa referència a l'aparició,
    eh...2


    4I ací, ans no bleixessin, esveradament, l'assassí replevit els
    ventallava amb un feix de papers tots guixats... Els en llegia
    cuitós, abans no l'aturessin, adu un bell tros.


    4e—'Títol : Possibilitats d'ésser-hi (enlloc).


    4'Teca : 1) Hi ha (quelcom) en lloc de no haver-hi re, 2) No
    hi ha re en lloc d'haver-hi quelcom, 3) Hi ha alhora i no hi
    ha: 4) No hi ha re en lloc d'haver-hi tot, 5) Hi ha tot en lloc
    de no haver-hi re, i 6) Ni hi ha ni no hi ha.


    4'Som-hi, docns. Pel fet que hi soc — i soc doncs quelcom
    lcar no crec que solipsísticament pugui de debò creure que
    soc tot (encar que sempre me'n romandrà un rerefons de


    dubte) (i tanmateix per què no hauria de creure'm que sigui
    l'únic ésser o cosa que ho conté tot, diem-ne el déu únic:
    aquell qui pensa tot l'existent, és a dir, tot el pensat...2 Per
    seny, no m'ho puc creure (per senyl — ço que caldria definir,
    i llavors ens trobaríem potser que "seny" és mot buit —
    sense seny ni sentit, mes tirem, ca, que no acabaríem mail).


    4'Caldria que fos (en el cas del solipsisme, on soc el déu qui
    tot s'ho empesca ran d'un cap efervescent), caldria que fos,
    dic, llavors, un déu únic encar més ruc que no els altres:
    enganyant-me de tal faisó que no sabés ni que em soc
    enganyant, i alhora omplint-me de tortures, d'angoixes, de
    dolors i malalties. Quin truc d'emprarl Segur que per a
    desesperar-me menys podria pensar-me'n de molt millors:
    Què me'n dius de fer servir aquell sonso estratagema dels
    déus plens de tedi qui s'empesquen mons i criatures, i els
    barregen en esgarrifoses tensions només per a llur
    divertiment (els dels cruels, maleits, vull dir, epicatarats,
    déus, per a llur divertiment exclusiu)2 Quin déu més fastigós
    no fora (jo) llavorsi Com em suicidava, amb quina celeritatl
    Tret que... no podria ni suicidar-me2 Car soc tot el que hi ha,
    i sempre ho seré, peti qui peti. Quin destí més galdós, sí que
    fotríem goig, frares i germansi No, nol No voldria pas mai
    ésser aquell repel-lent personatge maquinat ni empescat pels
    religiosos terraquis, és a dir, malparit segons llur imatge per
    tal de justificar només llur crueltat i llur pregona peguesa.)


    4'Ara, com ésser-ne segur del tot, de debò, que no soc l'únic
    que hi ha, és a dir, com diu la "saviesa" popular, realment
    allò que no hi ha"I M'hauria de morir. Un cop mort sé segur
    si el soc o no el soc, aquest déu únic on tot és inclòs. Tret
    que, és clar, un cop mort, una de dues: O no era déu, i en
    ésser mort ja no soc re (i doncs no sé re) — o en tot cas soc
    matèria dispersa sense consciència, que és el més probable...
    O per força haig d'arrapar-me a qualque altre truc


    ràpidament, car l'angoixa se'm menja de viu en viu. Car hi
    ha càstig més horrible que ésser únic i etern...2 (No)


    4'Potser trobi certa solta tot entrant en una nova realitat on
    el món que ara em pensi és molt més plaent, molt millorat
    (car prou guanyava experiència després del patafi
    esborronador d'abans).


    4'Tret que tant d'enganyar-me personalment em repugna.
    Per això haig d'acceptar que no soc el tot — que hi ha
    quelcom o altre fora meu. Segur no en seré mai, ja ho he dit.
    Mes cal fer abstracció de la possibilitat d'aqueixa enganyifa
    que m'entaferraria jo mateix per excés de por en
    comprendre el fet que no solament soc únic ans, per a més
    martiri, etern.


    4'En fi, cal, dic, posar-s'hi seriosament i veure que atès que
    (hi) soc, hi ha quelcom.


    4'D'on que, amb això, les possibilitats 2) i 4) siguin falses. I
    que la possibilitat 6) esdevingui així mateix falsa, car és
    palès que jo essent-hi, hi ha quelcom (contradient doncs la
    primera part: ni hi ha) — i la segona part (ni no hi ha) no hi
    veig ara que vulgui dir re. (Això darrer s'atansa massa a certs
    embolics de la mecànica "quantificada (2) on s'empatollen
    recentment qualsque científics estranyots, i és quelcom on
    de moment poc que hi lluqui gaire, o, més sincerament,
    gens.)


    4'Endavant. Ara me'n romanen (de possibilitats) tres que
    podrien belleu ésser vàlides. La 1) hi ha (quelcom) per
    comptes de no haver-hi (re), la 5) hi ha tot per comptes de
    no re, ila 3) hi ha alhora i no hi ha — tot i que aquesta
    darrera proposta em put a tautològica — i doncs diria, així
    part de sobre ni damunt, invàlida.


    4'La questió que em preocupa en plantejar les 6 possibilitats
    és de fet la seguent: Per què hi ha per comptes de no haver-
    hi, és a dir, d'on conyets surt allò que hi ha...


    41 en el cas que la resposta sigui..."
    4e—Proul — manava tothom gairebé ensems.


    4N'Aristarc Verdura, incomprès criptògraf, els seus lents
    latents lluents ulls negres parions a un parell de grossets
    nòduls de manganès, de fet polimetàl-lics, d'aquells que hom
    troba als abissos oceànics, congriats, confegits, amb els eons,
    a còpia de mol-luscs i d'altres anòmals animalots
    bestialment morts i ara petrificats, i misteriosament reblerts
    doncs d'ànsies revenjaires, de sobte fuliginosos, segurament
    magnètics, com sideròlits plens de poixeules radioactivitats
    bategant a cadascun dels ultratjosos irregulars hemisferis,
    d'on mefítiques nuus ivaçoses se'n desixen, que entelen de
    tothom els intel-lectes, i doncs semblaven voler (els ulls
    malèvols), a tall d'esmolat marrassà (el pont del nas de
    mànec), doblement acorar (una fiblada letal a cada ventricle
    alhora per a cadascun dels confabulats) la tríada de traidors
    qui me l'expulsaven sense ni lleixar-li acabar la
    interessantíssima exposició del seu brillant consir.


    eSangglaçat, la terebrant dolor al pit tolent-li el bleix i tot,
    l'aristocràtic mammotrepte (nin aviciat qui s'estimaria mil
    milions de vegades en aquest moment veure's escampant la
    boira per les esglésies que sol frequentar, on ensinistrades
    gallines, i barbamecs aprenents, i putrefactes actrius i tísics
    excarcerats amb moltes d'historiades cicatrius, es venen les
    estranyes flors) un llampurneig mental me l'esterrossa.


    4La meva molt extraordinària visió... potser al capdavall era


    la de l'incandescent fantasma de n'Anfracte, mort per l'inic
    lleidatà, i ara segurament la seva ombra a l'infern, d'ací la