Parany per a piranyes. (Extractes
de texts execrables.)
Un altre llibret d'en Jimmy Butsènit.
(Parany per a piranyes.)
Ningú no en surt, ni mort ni viu.
Ningú no en surt.
Desinteresseu-vos-en totalment.
No en fotéssiu absolutament cap cas.
«Not interested.
No soliciting.
No way.
Thanks. Bye.»
«Cap interés.
Cap interés ni un.
Gens interessat.»
«No em crec res.
No em crec res.
Res no em crec.»
(No em vingueu amb merdes. Ecs.)
U////1
(Som rats enxampats al parany.)
L'horrorosa gàbia del temps on som continguts es diu
existència.
És diu existència, i és efímera.
És efímera, i voltada pertot arreu del no res.
Enmig de no res per tots costats, a l'horrorosa gàbia del
temps, hi som els rats.
Som rats enxampats al parany.
Hi som els rats, on (sempre encobeits i acomboiats pels rats
més ignorants i idiotitzats) els rats més malignes i despietats
comanden la resta i els infecten amb llurs invents nefasts 1
virals — religions, constitucions, lleis, autoritats.
Invents nefasts.
Carrinclons ninots de rònec circ transformats en jutges
violents us els lliuren, amanits amb sinistres anatemes, i us
trameten, agres, per ardus gratuits laberints.
Cal fer-hi cua hores i hores per a tornar de buit, havent
oblidada, al moment d'arribar-hi, la raó per la qual hi érets.
I tornes enrere a endreçar-ho tot.
Debades.
I et trameten novament a la cua.
Hi tornaràs de buit.
O no en tornaràs pas. Mort.
L]
Vol d'ocs m'ensenya al cel assenyalada adreça — aniré on
van, si doncs no d'ales, bategant d'aletes de nas.
L]
Per què m'ha semblat sempre que em romanien encar tantes
de vides2
Perquè viure és sempre fer-ho enganyat.
L]
(L'home qui hi és.)
En tota ocasió ni avinentesa, soc l'home qui hi és. Em deman
qui soc, i em responc l'home qui hi és.
A continuació, em deman dues question més: On soc2 i Què
hi faig?
Per exemple.
On soc? Soc al llit, al més fosc de la nit.
Què hi faig2 Faig texts mentals extrets de situacions del
passat o de l'enlloc.
////1
(L'esfèrula o la Terra: Immens cenotafi.)
Immens cenotafi on rauen, barrejats, els àtoms dels
innombrables milions, trilions, etc. qui ens morírem
anònims i inèdits.
Si el cenotafi és la tomba buida, és a dir, la tomba de no
ningú, tots els altres no ningús hi cabem.
U////1
(Compost.)
Desconfit, em desfiu en tants d'àtoms com no m'havien
compost.
Efectivament, companys, al capdavall tots no som sinó fems.
I els fems fan.
////1
(Llig amb tenacitat un molt mediocre assaig on els
missatges, tot i que sovint subratllats, cauen en instantani
oblit. Tot això són només petits avant-tasts de tota l'aigua
d'oblit que m'hauré d'empassar un pic ben aviat llençat de
bell nou a l'oceà enfollit.)
Que esclatin, perverses, les ombres dels maleits orígens, i
que llur destarotada titànica empremta, com esbojarrada
escuma de pregon oceà, ens dugui, trontollant i vessant
avall, al recurrent naufraig, on, engolits pel gruix
inescandallable del fosc fons, no tornaríem, tronat
gastament, corcada entranya, si fa no fot reestructurats, al
mateix condemnat batibull d’on no serem encar vomitats
per a fotre-hi el mateix trist paperet en la mateixa tragica
infame farsa del mai no acabar.
Silent, ençà del boig vortex de l'enganxifosa retòrica,
demana't, minyó:
—Què hi fotem al mónP
Respon-te.
—Tantost nats, ens foten a la cua. La cua de la tortura i
guillotina de la mort. La mort és el botxí qui va dient,
inexhaurible: «Endavant, endavant... I nyecl I nyecl I au.»
Érem a marc, marcot (que mata l'ovella i el mardà si pot), i
ell també volia comptar-s’hi, jorn atziac del seu cap d’any.
Els trets al visatge del desnerit convalescent pupil traien la
fascinació tantost sos ulls perceberen el carallot del
truculent lacai qui li portava la tòxica frugal pitança del
matí. Amb lapidari aplom, el lacai, esbraguetat, li jaqueix
l'atrotinat esmorzaret, i, un bri temerari, se'n fot un tastet i
tot. Tantost no s'ha fotut el tastet gola avall, fa veure que en
sucumbeix, i que la mort el projecta endavant damunt el llit,
amb son immens carallot esdevingut serp pitó al mateix
coixí on suara raïa el cap de l'emocionat malalt. Aquella era
la millor medecina. Afalagat per la propinquitat de la
meravellosa serp del metge molt fatxenda, el xiquet
n'accepta, joiós, no sols el guiatge, ans àdhuc se li sotmet en
esclavatge, i això és poc, car tot seguit, en acabat, una
fortament enderiada adoració el duu, irresistiblement, a
llepar-li-la amunt i avall. Allò acompleix gairebé la seua
guarició instantània. Era palesament allò que li calia. Allò
evità el traspàs imminent de l'enfollit marrec. Va tornar amb
allò a trobar el ple plaer de la vida. De pàl-lid a rosat tot fou
u.
Com deien també, no fa tampoc gaire, les padrines: «Llet de
serp reviscola un mort.»
El jorn del seu cap d'any, doncs, havia reeixit
clandestinament a emascular’s amb unes estenalles que
desava a la capçalera, esperava que mentre es dessagnava,
els parents se li asseurien pels voltants per tal de gaudir de
l'espectacle garantit ran la seua deliciosa malifeta.
Es deia, entre tenebres i bromes fosques d'enranerada
agonia:
Prou veig com l'estúpid australopitec, mossèn Pelfa exerceix,
flaminal, de bruixot molt capdecony, i m'amaneix i beneeix
amb olis bruts, i teixeix, amb mans de llord i glot, els seus
màgics primitius molt datspelcul litúrgics jocs, insípids 1
sense cap mena de contingut consolidat ni (encar menys)
mica coherent. Qui se l'escolta, sent parlar descordada
putrefacta excrementícia mòmia.
El metge castrense, un faldilletes qui a ningú no fa gaire
peça ni gens de gràcia, féu cap a la fi.
Li cremava horriblement el perineu. Al lloc on suara suraren
els ous, només un desgavell de truita i una pudor de porc
rostit.
Pensi:
A redos dels mil-lennis, es forja la historia, és a dir, les
ximples contarelles de matances a doll, i de petits descans
entretant on la sang s’estronca un pèl, i llavors s'ompl, la
repel-lent crònica, de bròfecs col-lotges entre taujans
"herois.
I ara els parents m'havien portat, en reconeixement del
divertiment i distracció oferts per la meua intrèpida pèrdua
dels testimoniatges qui m'havien d'acompanyar fins a la
conclusió de mon sacre periple, un altre "heroi de pa sucat
amb oli.
Com a conseqüència del funest instint del barroer eunuc
maldestre militat, que li fot cometre tota mena d'estralls ni
destrets, tot de torts mòrbids, i que al seu ànim li fomenta
automàticament flagells, i que li dona ruc coratge on caldria
serena precaució, i li fa veure abstracte on hi ha la sòlida
realitat que ho contradiu, allò que en resultà és que el meu
perineu, quin garbuix! Ja no podré mai més retirar m al
delicat aixopluc de la solitària disbauxa.
Tornàvem a ésser a un vuit de març, jorn doblement luctuós
de mon cap d'any, com he anat dient, i només amb el gros
remei de la molt salubre llet del monstruós pitó del fàmul,
reconqueria (i prou n'era hora) vestigis d'embranzida i
vitalitat. I sobretot un cert autèntic l'apetit de tornar a viure,
segurament per a arribar amb prou bona disposició fins a la
reestructuració de la vida propvinent, on potser (toca ferro)
assoliria d'esdevenir la seua molt legítima dona, o ell, el
preciós fàmul detenidor de l'única famosa panacea, la meua
molt preuada padrina.
Ho demanaríem als divins uixers d'entrevides, els qui
assidus sotgen pel bon funcionament dels dos uixos — el bo
fet de banya, el dolent fet d'ivori — que com és sabut prou
duen et duen a tota tesa de l'una vida a l'altra.
U////1
(Només hi soc per a aprendre.)
No se n'adonen qui soc. Els sents sempre com et veuen. Es
diuen ells amb ells, «I aquest estaquirot què hi fot?»
Faig sovint continent d'anar'ls a dir, «Estaquirot, prou, per a
aprendre-hi, només hi soc per això,» mes me n'estic, car qui
voldria afegir esca al foc de la tanoqueria, ni remenar el
batibull de l'estupiditat2
////1
(La finestra: Cony al món: Hi neixen els espectacles.)
Finestra enfora ha vist que tothom es fotia el viu part
l'agora.
Tothom semblava creure-s'hi observat com un altre heroic
graciós de pel-lícula.
Mentre l'obscur llogater era part de terra arrossegant-se
emprenyat per estrets passadissos i enrevessats racons
cercant-hi les ínfimes clauetes de les caixetes dels secrets.
U////1
(Per exemple.)
Soc qui hi és. On2 Al meu consultori. Què hi faig2 Hi faig de
ginecòleg i doncs la meua feina.
Ginecòleg contemplatiu, soc qui contempla figues i en
general cossos si fa no fot lutis.
Les figues són mos objectes astronòmics d'astrònom assidu.
Les banyes vaig ficant, tantost a la pitrera, tantost al cony.
Guipant de na Glòria la gloriosa fufa, n'oig, ecoics, com ara
planyívols samarlics un capvespre tempestuós.
Ja soc qui es neteja els guants.
L'eixidiu de l’aiguera s’enduu la novella emètica collita de
microbis (virus i bacteris).
Sinuosos engonals ara mig nets.
Amb tota franquesa li dic a la meua dona (o a ma mare) (oa
una de mes filles):
4Vesteix-te, vols? T hi fregaràs això (una pomada) cada cop
que hauràs acabat de fer caca o pipí. O que entres i surts
d'acció amb cap dels teus druts — tant si el subjecte és
suspecte, com no.»
L]
(De meretrice magna.)
Devoradora meretriu qui fornica pels descosits i, com les
dorífores rosten trumfes, així per les vísceres dels penitents
qui per ella mai cardats no foren, els microbis vaginals qui a
tort i a dret no encomana.
Uxor mea est meretrix.
Amb això ja ho hem contat tot. I ara quina son.
Bona nit, doncs. Me’n vaig a fer non-non.
[7]
(Faig millor que en Filostrat.)
Faig millor que en Filostrat
Qui, com tothom sap,
Sos llavis aplica on els teus s'han ficats.
A tasses gots calzes plats
A pintallavis, i a galtes o fronts d'infants...
Pertot on els teus, els seus.
Així mateix eu, car prou fic mos llavis
On els llavis de ton cony no han estats.
Calces, tovalloletes i d'altres draps
Vores de cagadora, culs de cadira...
Adhuc la titola si puc del darrer drut
Qui suara no sé que se t'ha cardat.
L]
(Nit de martror i heus el retorn dels lèmurs.)
El zel a la medul-la m'ho fa tot superar
M'assec a la gandula i endrap un entrepà.
L'impuls veneri em duu a llençar-m'hi de cap
Bella com l'urubú ditiràmbic l'engrap.
Voluptuós ferment tranquil-litats fractura
Incoherent carnifex a quin calaix no hi fura?
Havent espellifat el tel diràs ‘banzai!
Cos qui boig es disgrega t'ennuega l'esglai.
Sentors de soll i fems pels llimbs de l'acrimònia
Quimera santimònia retret i querimònia.
Fibló de l'escorpí en l'oníric flagell
Només qui transgredeix fuig l'escènic bordell.
Ignars fanocs dels soles ressecs i impertinents
S'han mocat al condó amb òrbites inherents.
Bucòlic muricec intrús al tovalló
S'ondula en el vertigen satèl-lit al carpó.
Muricec anecoic sanglota amb aclucalls
En va s'esgargamella nafrat per mants ventalls.
Paparres salamandres amb babuins i lèmurs
Als tropics les idees et roseguen els fèmurs.
Eixides massa d'hora són embrions d'idees
Bastits no pas de sòlids més aviat de gelees.
Nit de martror i els àugurs del xampany del nimfeu
Trobem que cascú als tròpics nits de lèmurs en veu.
L]
(La reversibilitat de tot ideal servat abans.)
Allò que fins ara t' havia potser semblat negre, esdevé de
cop-sobte blanc.
Es el blanc enlluernador de l'esglai.
L'esglai inevitable davant la desesperada realitat.
Espasmat per l'eclipsi sobtat.
Per l'espelma palindròmica.
Triomf del malson que et duu a l'embarassament, a la
distracció, a l'absoluta perplexitat, a la pèrdua de tot quest.
Dues deus brollen enantiòdromes — el corrent d'una
t empenyeria avall i el corrent de l'altra t'ho impedeix, i
romans doncs com qui diu estàtic, incòmodament rabejant-
te al tèrbol aiguabarreig del dubte irresoluble.
L]
(Bifurcació dislèxica, degenerada dicotomia.)
Hom rectifica tot allò que suposadament hauria dit — si hom
l'hagués mai sentit — l'altre, bo i invertint els termes del seu
discurs.
Són ambdós al capdavall no re altre que un parell de mecs
qui diuen el mateix — tret que a l'inrevés.
Perfectament emmirallats.
U////1
(Una puntada al cul, i a córrer!)
Com tothom sap, per definició, el mot de 'Xarnec és, i
sempre ha estat, exclusivament un terme comú emprat per a
caracteritzar el personatge odiós qui parla, contra el
català (repetim-ho perquè resti clar: parla contra el català)
la llengua de l'enemic.
Parla, el repel-lent el condemnat, contra el català, en la
llengua de l'enemic, amb la voluntat i intenció genocida,
sovint, damunt, no gens dissimulades, d'esborrar tot ço del
nostre, en exclusiu benefici del castelladrisme feixista.
Amb la llengua, indefectiblement, s'impregna de la ideologia
que, de fa segles, comporta, i n'adopta el sistema, que no és
altre que l'avariciós, abassegador i genocida sistema del
feixisme.
Els furibunds fanàtics qui es dien ‘fofialittah’, els repugnants
i doncs molt feixistes "progressistes (cap al nostre
extermini)’, foren els covards encanfeliputreits qui s'hi
llençaren de primer (i amb quin adeleradament, els
malparits!), a l’aixarnegament absolut — un aixarnegament
que duu ineluctablement al botiflerisme i a la traidoria.
I llavors, més tard, si apuntava la degenerada (i a hores d'ara
molt mal anomenada) ‘esquerra republicana’, car ells també,
no volent pas ésser menys en el daltabaix i l'esllavissada
devers l'infern de l'última infàmia i l'agressió nacionals,
anaren passant (i amb quina facilitat, els estúpids
datspelcul!) de maleits aixarnegats a repulsius botiflers — i
d'infectes botiflers a anorreables traidors.
Tot plegat, no hi ha remei. No ens roman cap altra opció.
Amb tota aqueixa pudent brutícia, no s'hi pot viure. Tots, no
hi cabem.
Cal fotre’ls fora. I au.
////1
(Hem passats pels convents per a veure quants
d'obsequiosos pingúins no es prestaven per a tondre
bàrbars.)
Parlant el grotesc dialecte de l'invasor, els bàrbars hom els
ofereix el gasofi que només ells coneixen i, tips, els bajans es
foten a rotar i petar, i a dir riallers i plorosos llurs repel-lents
bajanades. I s'entrematen alegrement.
Les monges, obsequiosos pingúins, els fan de mainadera
assequible, i ells les munten amb esmolats esperons. Tots
plegats, barreja de ramats anòmals, rebuigs de la més
pútrida humanitat, fauna de mecanismes bastits
exclusivament amb nyaps. Caldria esclafir-se’n.
Solemnials, despòtics, sagnants, ah, llonganissa, es vanten
de llur estupiditat! I cascú volent-se més estúpid, co és,
fanàtic, que no el veí. Quanta de tinguda isarda entre els
lladregots i assassins! L'abús a betzef. Pots comptar, no re,
sòlita merdegada.
Tots els brètols inexorablement maladaptats a la confusió
dels universos, on, com a individus intranscendents, què
cony poden fotre-hi sinó el cruel sanguinari desgraciat
acollonit per conjurs, malediccions, eixarms, i totes les altres
brutícies de la religió, és a dir, del senderi diluit fins a
l'evaporació per la roentor de la carallotada.
Els més lladregots i assassins, ço és, els rics (i com més rics
més lladregots), i els paràsits militars i capellanescs de la
burocràcia (la pitjor la canfelipútrida), defineixen com a
“crim” (abans, als segles on tot el poder residia a can pingúí,
en deien “pecat”) tot allò que els fa nosa en llurs
depredacions.
Les pingúines han irrompudes, fictament claudicant i
peripatèticament ensopides i, com vermina en nafra
hemorroidal i supurant, s'han entretingudes, amb zel i fel, a
intimidar els més abaltits i angoixats amb tot un mosaic
d'incisius acusfens, on, incrustats de nous geps, els pacients
sentien ara molt íntimament insinuacions que els menaven
(amanits anticipadament al càstig i al sacrifici que els
cauria) a esdevenir eròticament atrets per altrament molt
elusives figures prohibides. Les figures prohibides de
l'omnipotent impacte i l'inconsumat conflicte.
Empesos per la confusió dels conceptes incomplets, els
brètols entren en pànic. Les omissions que endevinen en les
noves ordres, incapaços de raonar on lògicament atenyerien,
els subjecta a una pèrdua total d'inútils atots, com ara
honor, coratge, prestigi, i els sumeix en brusca ans
instantània amnèsia.
Descarrilats, anòmals, absents i descosits, quallats en aquell
simulacre de tràgica comèdia, porucs, presos de feblesa,
irrisòriament poixèvols, impetrant clemència, llongues cues
els creixen i amb els queixals de cada queix tot ho esqueixen.
Pànic a les cansalades dels palatins. Curulls de greixos es
commouen massa, allò és una cafarnatim tota desarrengada.
Colla nodrida, amb sobreixent comburent suc seminal,
s'engresca en acabat pels foscs calls amb delers d'anomalia,
a l'encalç i percaça dels gèrmens, les noses i els erminis.
Llurs brams d'ase, ignominiosa futilitat que no aritjola ni
afecta els fenòmens meteorològics. Les disbauxes als sòrdids
Xibius es fonen en d'altres excedents impenetrables
escàndols cosmopolites que enlluernen més tard els epitafis.
Bracegen vimeters per les lleres amb cabassos, i emergeixen
amb les violències permanents depentes a les àmfores
antigues. Apujats amb fecunds clemàstecs, n'esbrinem,
entre les ganyes dels caiguts, vòrtexs de foscors fantàstiques.
Com retre comptes de tanta de lúgubre impudicícial No es
mereixen ni el pòstum guardó del dol més mínim.
Enjorn esquitxs de memòria guixaran esfilagarsades horrors
d'adés i venidores. Ans tot de sobte tot no fineixi, encar
Xarruparan cucs crus homes bestials, llurs llengües
colposcòpiques atiara oòlits dels mateixos xuclats cucs,
tornats ara mateix empedreits monòlits.
////1
Asspain: «Qui sembra, tot cagant, per sempre sang i merda,
no collirà mai sinó pútrids cagallons llargueruts
adeleradament afeccionats al repugnant feixisme
castelladre. »
////1
(Perdia tots els trens. Ara no me'n romania cap, ni a
l'estació ni enlloc. Per sort, no n'havia demanat bitllet
tampoc per a cap.)
L'endemà, a l'hora de l'esmorzar, l'urçol, son zumzeig, duu
en orris tot el bon regust de la nata i la xocolata.
Llavors l'aflat de l'asfalt s’alcura sol, i la carretera mateixa
comença de fotre figa.
Recòndites tempestes ja escriuen epitafis a més de tres-
centes hores lluny.
Esma't doncs la joia que sentiràs: tantes de líriques
escombraries que volaran pertot.
Una més dins les vastíssimes olàmiques extensions (eó rere
eó), on les sempre oblidades extincions s'han seguides
multitudinàries i ininterrompudes.
El neguit de vertigen, com si viatjaves en vaixell refusat
constantment per les flames d'un oceà podrit al fons del més
exacerbat dels forns.
Pengim-penjam, un altre pòtol s'atansa pels empedrats del
pel poble d'Ultramort. La primera qui troba li tol la flor de la
figa, pobra figa-flor!
Tant se val. Al darrer instant de vida d'aquest altre univers,
tot prou s'hi val.
Amb l'obliteració generalitzada, ningú no és mai reu de re.
Lloses i papers, tot de bell nou fos i refós. Cada univers trist
palimpsest. La mateixa merda tretze són tretze. Quin enuig!
Jaguéssim doncs eternament. No tornéssim pas a
despertar ns ni que cap pseudoinfinit reguitzell de Grossos
Espetecs hi insistís fins que àdhuc el ferro primordial del
trucador, massa usat, de bell nou no desaparegués.
Desarrapa't del maleit derelicte. Que se'n vagi als collons.
Perpetra, amb urc sarcastic, el darrer crim.
[7]
(Només qui mor matant pot dir que no ha viscut debades.)
Als agonistes els ragen punyents hemorràgies.
Confusament, en espetegar part de terra, la sang se'ls torna,
damunt l'arena, vestigis lluents i globulars, a la manera de
petits ulls.
Àdhuc a les cariàtides, les pètries tiares se'ns foten de gairell
ran el cop d'efecte sofert pels nostre cossos a causa d'aital
estupefacció.
Les nostres esquenes, al llarg de l'espinada, esdevenen, amb
el batzac anímic, un rast de pruents arestes com les dels
galls de sant Pere.
Puta i viu com el cobalt, el moribund no mor pas sol.
Radiant, se'n riu, mentre l'altre, atès, gemegant s'arrossega,
larval, vers el seu no re eternal.
Pels rengs d'esglaons durs d'asseure-s'hi, els qui restem
dempeus ara al paradís gladiatorial, un rar neguit ens crema
els tots plegats nervis.
Part de terra, els ullets intercanvien esguards. Són llambrecs
que us desconfeixen. T’arranen de rel tota embranzida, tot
zel ni ànim ni anhel, ni desig de viure. Són llambrecs de pec
assassí, de qui l'odi sobreix. Un odi projectat envers tu
precisament.
Qualsevol fugiria, si cascun dels incandescents ullets que us
fiten amb immensa malignitat tot d'una trobessin llur cos
corresponent.
Esmeu-vos cada ullet esdevenint ullàs i incorporant el cos
d'un altre polifem. Polifems a betzef, i tothom en perill de
perir encontinentl
No temptéssim pas el pervers fat, i amb testes de trets
adolorits oferíssim per comptes condolences a les sangs dels
caiguts. Caigueren com hienes hostilitzades, bons guerrers,
per a qui l'exercici bèl-lic és l'única teràpia.
El desert i el seu inexhaurible tresor amalgamat. Ens n'hi
tornaríem, vençuts. Anacoretes. Patètics.
D'ací hi venen totes les sorres de les glorioses arenes als
circs. On adés (fa uns quants d'eons de no re) balenes hi
gambaren, i ara què2 Hi gambem solament els humils
arrupits fennecs. Ens arronsem i hi fem el ronsa fàcilment. I
jaquim fer els vents que tot ho ensorren de bell nou. És així,
i no podria pas ésser altrament.
Tot hi és desert, tot sorra que incessantment balla i reballa.
Cap dels nostres passatges no jaqueix cap mena de petja.
Aquesta nit, exclusivament, els ulls del cel se'ns fixen
damunt. Ahir Venus era més avall que no Júpiter, demà serà
més amunt. Mes avui van observant de per debò debò, en
paral-lel.
Fitant-hi, prou ho tol-len. A llur dessota tot s'hi belluga.
Debades. Car res de re cap petja, ni una, enlloc no jaqueix.
Bovins, amb senilitat monàstica, per què bellugar un dit2
Que bufi el xaloc i que, esdevinguts brins, ens bellugui ell, si
així li rota.
Bri a la sorra cascú, que la sang dels agonistes ens arrosi
amb gotes transformades en petits ulls humits de dejectes
irremeiables llàgrimes.
U////1
(Melodrama bistre protagonitzat pels ninots del règim
canfelipútrid.)
Hom no es fa pas mai amb invasors. Encar menys amb
botiflers. Hi ha en totes les societats del món, dos únics
problemes contra la convivialitat. El problema invasor i el
problema botifler.
Al tenebrós «Cercle Infernal dels Psicòtics Quadrúpedes
(Rucs, sobretot) Botiflers», els vils borbònics s'hi senten
ostatges del poble. Cada fètid podrit disentèric cagalló
llarguerut, el supersticiós canfelipesc de torn hi ha servil
cabuda. I el poble vomita encar més fort.
Viuen cagats. Tots els del títol heretat, fills de les repel.lents
reputes del règim de sempre, incrustat immemorialment
com merda més i més resseca. El tron és tothora cobert de
merda i sang antigues i modernes. Contemporànies.
La fortor de llurs cossos podrits marejaria un elefant, una
balena, un pobre dimoni qualsevol. Mes ells hi xauxinen i
s'hi rabegen, mòmies repugnants.
Oprobiosos coprobis, endeguen interminables cerimònies de
rufians per a rufians. Els repulsius paràsits de sempre,
buròcrates, capellans i militars, funcionaris del verí continu
contra tothom.
I hi pugen, al tron, i hi rellisquen i tanmateix s'apresten a
discursejar. Només hi obren la boca per a perbocar merda.
Un devessall de merdes putrefactes els raja avall cada cop
que l'obren.
Preen i exalcen aquella farsa sanguinària que els grotescs
feixistes en diuen "canfelipútria". Són part dels criminals
imbècils qui la proclamen.
Són els fictes “canfeliputrids”, purrialla i pistolers;
trinxeraires sense cap atot intel-lectual: tifes i
presumptuosos, i culcagats.
Hom, tothom, prou els coneix, pertot arreu, pagats amb els
estalvis de llur condició de llepaculs infames, hi esventen els
pudents discursos. Són discursos extremadament feixistes
per a enardir la merdosa guàrdia canfelipútrida.
No saben dir altre. Amb nebodisme i simonia, els botiflers,
els qui dels qui els envaeixen en llepen i en netegen, amb la
corrupta llengua, assíduament, els sessos i budells, es
multipliquen, i esdevenen, de fet, els fems que nodreixen
l'enemic.
Obren aquella comuna pestilent que duen a la cara i som-hi.
“Guardia canfelipútridal Presents! Sou els millors. Collonuts
a collons. Sempre teniu raó. Mateu com cal. Mateu, mateu,
mateu. Mateu per les essències patries!”
Sempre la mateixa maligna cançó.
Els encanfeliputreits ens encanfeliputreirien tots si hom els
ho permetés. Es la desesperada ambició del podrit traidor.
La tirania canfelipútrida efectivament cossolada pels
botiflers, covards lacais dels qui ens anorrearien.
Preant les hordes llordes dels invasors, ara mascles militars,
gent molt desesperadament marieta, sempre tots plegats,
descordats de la bragueta, i adés els altres miserables
cretinitzats pútrids idòlatres de llur estat sempre feixista,
esperonats per repulsius apetits de fútils fatuitats.
Quan tothom amb dos dits de cervell prou veu que...
Esser cruel i imbècil és tot u;
Esser bòfia i criminal, tot u;
Anar més armat i doncs ésser el més covard de tots, tot u.
Púrria fastigosa. Oradura ignara.
Llur llengua, incomparablement lletja, és caguerada de
botxí.
Carrinclons nous canfelipútrids, sempre servant la
superstició invasora que la repulsiva llengua de l'enemic, ço
és, aquell algaraví tan fastigós que adopten i xamullen,
papissots, és quelcom més que irritant cacofònic llatí
macarrònic pregonament i corrompudament empeltat de
fanatisme racista.
O que llur avariciosa "nació" sigui res més que l'extrema
crueltat cretina, menada a límits obscens per la crueltat
genocida dels obtusos militars, d'imbecil-litat arxiprovada.
Orgies de sang i merda, quan els invasors, la xurma, llur
bòfia paràsita, massacren a tentipotenti.
Els canfelipútrids potser sempre ens han enviat la brivatalla,
qui sap: en tot cas, pel que hom veu, no sembla pas que
n'hagin de millors, és a dir, qui no hi pertanyin, de grat o per
força, a aqueixa púrria abominable.
Quan l'odiós qui ens odia esdevé de debò odiós a mort, cal
que el nostre odi recíproc sigui per força orb, ço és,
momentàniament injust.
En quina merdegada no ens han fotut els del maleit «Cercle
Infernal»!
////1
(Som-hi.)
Esperonats per la manca de temps que ens roman, la llei
obliga ara tothom a cruspir-se els infants tantost nats.
Imitant els animals més intel-ligents quan han comprès que
cal posar fi a la maleida historieta llur. A part que tothom
qui neix, cal convenir que fotut rai. Fatalment condemnat,
no sols a viure, a morir. També els humans ho sabrem
acomplir, amb disciplina inapel-lable.
Quan hom es cruspeix el nounat, no el maleeix a viure ni a
morir, i bon profit li fa, tant al qui mai no hagué consciència
del seu fat desesperat, com a qui se n'atipa, i guanya la bona
consciència alhora d'haver estalviat qualcú tant de patir.
Amb tots els nadons cruspits sistemàticament, sabem que
l'extinció de l'espècie haurà esdevinguda segura cosa feta,
abans l'extermini planetari que ens espera no s'haurà
produit.
Serà una fi del món gloriosament sense nosaltres. Mercès a
l'aplicació lògica i doncs sàvia dels nostres aquest cop
totalment encertats legisladors.
L]
(Incommovible.)
No hi discutiré pas, ni m'afiguraré trops lògics per a
redargüir cap mena d'argument, ni em cal explicar re a
ningú, ni em vull carregar amb cap altre neguit. Tot neguit
m'hi és de més. Inútil angúnia. Mai.
Al cap de no gaire estona, del dins el cap (de l'esperit qui hi
deu raure) em reverbera a la consciència la mateixa cançó de
sempre:
—A què treu cap cap discussió2
—Cap figuració2
—Cap explicació?
—Cap preocupació2
—Al cap i a la fi, la mort, la mort, la mort... Dos ulls, dos ulls
morts... Llur esguard... Incessant, incommovible,
epalpebrat, blefaroectomat... Definitiu.
EA
(Fills de l'atzar.)
Drings d'esquelets qui se'ns atansen només acolloneixen els
bords i els impius (ço és els estúpids espuris, i els doblement
estúpids, els “creients”).
Tots aquells esquelets fosforescents qui s'evaporaven amb la
nostra presència d'éssers racionals només podien haver
estat els "déus" de totes les èpoques, eres, edats, eons.
Els carrinclons omnipotents inventats pels més sanguinaris,
criminals, cobejosos, envejosos, avariciosos, lladres i
menyspreables dels organismes apellats “humans”.
Capellans de totes les sotanes i turbants i circumcisions i
martiris i sacrificis i merdegades semblants.
L'únic "déu" de debò no cal inventar’l. Prou s'ha inventat tot
sol des del començament. Es diu atzar. I tots i tot en som
fills. I prou.
U////1
(Mentrestant.)
Ld 33
Només hi ha un "déu"- l'atzar.
2
Quan sentíssiu cap imbècil anomenar cap “déu” ho
substituiu mentalment per “atzar”, i au, viureu més feliços.
El món lleixarà d'ésser tan insuportablement absurd.
Absurd continuarà essent-ho, però menys.
(La fórmula rutlla gairebé sempre, tret amb bestiades de
l'estil “mare” de "déu", on llavors haureu de substituir-ho
per quelcom com ara "mare" d'un "maleit (sovint molt boig)
impostor o altre".)
Tant se val.
Ds
(Greu? Gens. Per què vols que me'n sdpigo?)
Pobre d'esperit, amb ànima d'esclau
El meu desenvolupament diguem-ne mental
S'arrestava devers els tretze-catorze anys.
Massa aidèmon modest esborradís
Tendent a desaparèixer a esfumar-te esvair-te
A passar desapercebut com si no hi ets
De fet l'estona s'escola i no n'ets gens segur
Gens segur d'haver estat ni allí ni enlloc
Només on soc solet foscant ara mateix
I això amb prou feines.
Sempre m'he comptat entre els infrahumans
Man of fiction fictional man
A la percaça de cap paper adient
I incapaç d'enlloc fer-n'hi cap.
En aquest aparatós damuntdavall de món
Mai no hi trobava cossol ni altre suport.
Hom son pare sa mare se n'atipa
De sos sequaços virginals
Hom tampoc no en treu cap suc
Sol llunyà desolat.
Solament embrancat constantment
A l'arbre mort del no re
Ni batecs ni matitats a l'escabra pell
Ratada orella a l'escorça
Re.
Es
Em guardaré prou de criticar cap escrit.
Car només un escriptor de debò en pot mai apreciar d'una
faisó prou justa cap altre.
Personalment, ai, com un de tants i tants escrivents
geperudament vinclats com dromedaris damunt llurs
tauletes, no arrib tampoc sinó a trist escriptoret amb
ridicules i carrinclones pretensions.
////1
Parafrasejant en Bartes, diré que el pútrid llibret (allò que
ells en diuen, ignars, abúlics, bibulosos, la bíblia), el pueril
cruel llibret dels carrinclons cretins, a les safaroses mans de
qualsevol predicador, és com ara un altre obrellaunes
anunciat per cap altre ridícul banal camandulaire de firetes.
Un obrellaunes, és clar, bo només per a obrir llaunes que
contiguin exclusivament merda.
U////1
En sotmetre-me-li totalment, esdevenia objecte totalment
seu: li pertanyia com qualsevol altre objecte (un rellotge
espatllat de joguina, per exemple), del qual en podia fer allò
que volgués, diguem-ne, guardar'l a cap calaix, o ja llençar
a les escombraries.
EA
(Mot rere mot, com moc de llimac qui roda perdut cap a la
mort.)
Circumval-lava el cervell tractant de cercar a quin abrupte
jaç no hi trobaria on s'amagava l'incident que volia recobrar,
fins que me n'adonava que la meua percaça fora sempre
infructuosa.
Cada cop que recordava que tot ho havia oblidat, lleixava
d'insistir-hi.
////1
(De la vora del foc.)
Voltat de xorrèstic inacunçable, escrits amuntegats sense
cap ni centener sobre diversos subjectes. Re no vol dir re.
Cada concepte totalment balmat.
////1
Puja mig artrític a les golfes, a recollir-hi ous d'aranya per a
fer-se'n una truita, molt bona per a l'elasticitat.
U////1
Amb en Xi Pòtol ningú no hi juga.
Amb Xi gens esmussat, o amb raor faitís, d'esmolat llos, et
talla la romeguera monçonegaire pels volts del cert.
Ausades, té l'atuell jugulaire a la pingueressa, i se te me'l
treu en un tres i no res, i allavòrens te me l'escapça, la
rampoina baldera, ep, i tant, d'una esgarrapada.
////1
Els gossos la nit, tot ens acolloneix.
Tota ombra ens esfereeix.
Som els animals més cagats del món.
U////1
Tàvec llimac sargantana llangardaix
Tu tostemps a dalt i jo sempre a baix
////1
En Laocoó Ferralles i en Jou Veig es fotien tàbacs a manès,
per l'honor (co és, el cony) de na Xènia Catalutxi. S’aurten i
empenyen com aviram al galliner.
////1
El faig, en veure passar un dia un elefant, també es volgué
paquiderm, i d'ací son escorça, sa pell.
////1
(Viure en societat és viure al circ.)
No hi ha millor faisó de fruir del circ del món que a través de
finestra discreta en llotja elevada.
Damunt l'extravagant, cridaner, batibull, si pots, sense dir
res o no gaire, i sense que et vegin gens o el menys possible,
sempre fosc, no fos cas que la llum et toqués mica, i, vist,
t interpel-lessin perquè entressis dins la farsa, perquè
t'afegissis, per molt que et sabés greu, a la corrent
pallassada.
U////)J
(Un excés de carxots rebuts m’arrucaven de per de bo.)
Pixant tintes, i amb tremolencs tentacles d'argonauta, els
febles ancians savis, ui, les baralles, tul
Els tous mastegotets pels miserables guardons que els
imbècils acadèmics, crics, no desembutxaquessin.
Trofeu al repapieig més ultratjant ni al quequeig més bavós
de flasc agraiment pregon.
////1
(eTant de botifler amb carota de jutge/ Tot n'és ple/»)
Com sempre els jutges — corifeus bocamerdosos dels
botxins qui de debò els manen.
Cal recusar, confutar sense contemplacions (i despatxar/ls
per poc que puguis), els qui enraonen greu per a condemnar
allò molt com cal que ells en diuen nogensmenys vicis i
crims, quan ells, amb llurs condemnes, assassinen i torturen
seguit i impunement.
Tothom els coneix — flagell vomitori, vermina verinosa.
Mentre, amb femellenca coqueteria, els brutals concagats
bòfies mostren llurs menyspreables xarneques insígnies.
EA
(El pec massiu eternament s'imposarà al sempre minoritari
aciençat. Estupiditat i ignorància sempre trumfaran
ciència i intel-ligència.)
Es conegut que, per aquests verals, l'oasi l'envaeixen els
pútrids. Assassinaven l'encarregat, el vigilant nocturn, i tot
ho enverinen abans no fotran el camp.
Tornaran si de cas quan ningú no hi romangui viu, o quan
els qui ho facin siguin del tot impotents, inermes i malalts.
Tornant de nit a casa, veig que tot allò que havia estat meu
— mobles i roba, i llibres i paperots — en capses esventrades
m'ho han llençat al carrer. Desnonat, doncs.
De fora ens han vingut i fora de ca nostra ens han fotut.
D'esquitllèbit, en llur maleida habitud de malparits
desposseidors.
Quan troben que hom no hi és, o maliqueja i no se sabria
defensar, t'envaeixen traidors, i rapaços, depredadors,
t’espolien, i de tot t'han pelat.
Força emprenyat, començava d'etzibar puntades a aquella
exposada misèria meua. Tots els mobles i les capses vorera
avall, estimbades, vessades, fetes malbé, i, sense prendre'n
mica, cap mena d'objecte ni petit ni gros, ni l'estríjol mateix
per a gratar’m les puces, tornant-me'n per on venia, doncs,
amb les mans a les butxaques — ara t'ho dic, tot d'una
alleujat d'un altre pes — som-hi vers el desert.
Només sa i armat, despullat i incendiari, de bell nou anc no
hi faré mica cap.
Artista declarat — la meua obra d'art més duradora és
aqueix malson de destrucció que se'ls atansa.
L]
(Com tothom sap...)
La feina dels capellans és de dir bestieses i fer bestiades.
Prop d'on vivim, hi ha un poble que en diuen Bethesda.
L'altre dia, llegint en Ruskin, m'assabentava d'això, que
Bethesda vol dir (segons |’«evangeli» del «Joan», 5:2-9]
«casa de la mercè».
I la gràcia és al mot «merce».
Es veu que l'edificació, amb cinc porxos que rauen al voltant
d'una d'aquelles piscines o basses retallades apellades
probàtiques (on hom es veu que rentava ritualment els ovins
destinats al sacrifici), els desgraciats dels encontorns i de qui
sap on de lluny, és a dir, els esguerrats, els orbs, els rancs,
els llebrosos, etc., s'hi esperaven amb candeletes, com
camàlics estaquirots, tots apilats i contaminant-se
recíprocament, i allò que esperaven tan neguitosament i
emprenyadora era que, no sé pas quan, es veu que en certs
moments dictats per l'estació o el temps de saó, els davallés
(del cel?) un àngel (em sembla que invisible, és clar!) i
bellugués (amb què2 amb l'ala2 el dit petit2 la titoleta2) el
cresp de l'aigua, i llavors totdeu s'hi llençava com un boig
malparit, i el primer qui tocava l'aigua miraculosament es
guaria completament — i tots els altres, la repulsiva
promíscua multitud, no cal dir, merda rai, car es fotien fotre.
Recony, quines putades s'han empescades els capellans de
totes les èpoques per a tindre ben enganyada la sòpita
clientela!
I (costa de creure, ca?) les masses de créduls datspelcul qui
se'ls creuen fil per randa les merdegades!
Tots aquells ximples de la bíblia qui fotien miracles i
t’endevinaven les fantasmades que s'escaurien al futur —
histèrics carallots plens d'enrònies i curolles — eren més o
menys com són ara els ‘mags’ a les firetes i als escenaris,
amb llurs trucs de passa-passa i pebrotades semblants,
itinerants pallassos qui, amb enganyifes, ensarronant
badocs, es guanyaven si fa no fot les garrofes.
Només cal imaginar-se, en el cas de la «casa de la garrepa i
molt escarransida mercès (no fos cas que algun incrèdul es
barrejava entre els malastrucs mig fets malbé) que aquell qui
espetegués el primer a l'aigua, bo i fotent salvatges empentes
a tort i a dret, no fos sinó qualsevol atleta disfressat de
moribund, fotent veure que llúpies i malalties rai se'l
rosegaven, i que en acabat de la pútrida mullena sortís tot
lluent i boiant.
Els capellans d'abans i els d'ara, qui se'n fii mica és un pobre
tanoca o capsigrany.
Tantost en cap història t hi trobes espectres, esperits, morts
qui fan de vius, tanques.
La veritat és allò que és lògicament correcte. Tot allò il-lògic,
és a dir, lògicament incorrecte, no pot mai ésser cap mena
de veritat.
I si no hi ha veritat — és a dir, si t'insulta l'intel-lecte — o bé
la cosa és escrita per un ignorant, o bé per cap rufià
estrafolla, i, llavors, per què balafiar-hi l'estona2
////1
(L'univers, o sia la depravació, l'obscenitat.)
Ben sotjat, només caldria aturar-s'hi un instant per a veure-
ho tot clar. Un mite ver, no pas un mite inventat per cagats
per a cagats, prou ho hauria establert fa milers d'anys.
Ara ho tenim encar més fàcil per a emetre la veritat.
—L’ Univers?
—Si mai hi hagués hagut cap «creador», havia d'ésser
extremadament àvol, i depravat a tota tesa, per a (en un
moment d'estúpida iracúndia) haver emesa aital
ultramerdosa obscenitat.
////1
(Depravitat inescrutable.)
Perspectives còsmiques.
Perspectives còsmiques on cada imminent horitzó ens salta
al vult — horitzons de més en més tristament atrofiats.
Qui s'hi voldria que no l'hi haguessin enxampat i tancat els
pitjors, més maleits, impossiblement podrits, integrants de
l'existència...2
////1
(En la dòcil atmosfera, els pornògrafs, amb delusions
d'ofiòfils, descriviem, ofiògrafs, titoles.)
Els pornògrafs — els únics historiadors no pas hipòcrites ni
d'interessades mentides curulls. Llurs veritats flueixen més
fàcilment, ocultes i disfressades amb unes façanes de joliu
divertiment.
Som els benaurats, i del tot benèfics, piròmans. Som els
piròmans de l'amor, la pau i la prosperitat somàtica. Som els
bons piròmans qui apaguen els àvols malaurats focs de les
podrides passions.
Som salaços, ço és, naturals. No pas encarcarats, és a dir,
morts.
El pornògraf és el més meravellós pedagog. Tots els infants
aprenen les secretes litúrgies de la vida a les nostres misses
en nom de l'única divinitat — la Realitat.
El nostre tim és un tim de socis superiors. El nostre lema:
«Som més que no pas un tim qualsevol. Som els de la vera
veri — els de la veri veritat. I au.»
Els dogmàtics zelotes ens veuen, amb llurs ulls de mort i
enterrat, com a molt simforosos, mefestifolets, obsequiosos
dimoniets, emissaris del cap gros de llur avern — el molt
repugnant, obscè, avern dels cretins.
Cascu de naltres, què els som? Crec que ens albiren potser
com ara un dimoniet en forma de vit — un vit que, als ulls
envejosos i purulents del devot, se li eixoriveix i li trempa a
la més mínima al-lusió (per al ‘dimoni’, o per al seu
enteniment de boig) trempívola.
Un joc d'engranatges noètics, doxàstics, mentals, dins la
capseta de son crani el té sempre disposat (el dimoni) a
l'entra-i-surt més enèrgic.
I, no cal dir com, tothora obscens, se'ns afiguren de més a
més. Com a molt malastrucs degenerats, amb vits per l'excés
d'ús adolorits — vits empedreits, estalagmítics.
I tanmateix, oi que son vit endimoniat (el del benemèrit
pornògraf) alegra el text? Son vit és el bon dimoniet de tots
els bons consells a cau d’orella!
Quan l'infernal bon barrufet aixeca les banyes, el pornògraf
li fa tot el cas del món. Visca el vit de dalt (a manca o millor
en ajut del de baix). Només vol el teu bé, minyó estimat. El
bé de ton cos, ton cap, ton cor.
Altrament, és conegut universalment que allò que hom (no
pas el diví pornògrafl) diu o escriu, com més seriós és, més
fastigós (ni il-legible) al full. Com més greu, més filisteu.
Com més devot, més misantrop. I més fals i criminal, i
destructor de tots els delicats teixits del cos humà, sobretot
els del crani endins.
El vitet és una mena de pigot pigotet qui, picar, picaria amb
deler gairebé cada instant de sa vida tan angèlica ni alada. I
ací el bon pornògraf esdevé ornitòleg, i l'infant aprèn amb
fruició així mateix d'una altra branca essencial del bell
sàpiguer.
Amb el vit encès, hi veus més clar, i si hi veus més clar, tot
tema millor no entens ni aprens, deliberàvem, jaguts.
Avui, quec i exhaust de tant d'escriure, migdia assolellat, em
trac la gramalla i romanc en gonella, i sots la gonella, re.
Només la meua enorme cua, que, com s'esdevé amb els
esciúrids, trempant trempant, em faig ombra fins la
coroneta 1 tot.
Imatge la meua del sa pornògraf qui es sotmet, relaxat, al
rabeig de l'oneig vora la platja...
Qualque animal, com nua glabra larva, se li atansa... Abans
no li arribi damunt, qualque devot qui, vestit de dalt a baix
de negre, caminava censurant a tort i a dret damunt la sorra,
potser àdhuc sense ni pensar-hi, automàticament fot
d'antropòfag i se l'enduu a la ferramenta. El mastega i amb
quatre mossades, se l'ha cruspit sencer.
Hemorràgia dels vasos, col-lapse dels ossos, de la petita
víctima. La víctima, la presa, era un nadó qui, a tall de talp,
avencava inconspicuament pel sorramoll, i s'ha trobat tot de
sobte a la superfície2
L'erosió causada no és pas menor — un talp de debò l'hauria
feta de segur més petitona. Una incerta angúnia s'instal-la
entre els presents. Què cony ha degut menjar-se el
desgraciat fanàtic2
«Pels penetrals de l'hipocondri, m'hi rau qualque malèfic
impostor qui em guillotina els nítolss — digué en veu alta el
pornògraf.
I els de més de la platja, còmplices, digueren: «Sentim de dir
‘rel... príncep... princesa... comte... marquès... etc.’ — ja ho
saps, tot la mateixa infame merda ungida pel feixisme — i a
l'instant ens salta a l'esment l'acompanyament ineludible:
«—Guillotina guillotina guillotina, sempre espontània
immediata guillotina...!»
Tothom a riure. Els de més ho fèiem força discretament,
encar amb el dubte si l'altrament sempre molt lloat cagot
local suara mateix no s'havia, en el seu entusiasme, engolit
cap nadó d'aquells qui els diguem-ne humans massivament
no produeixen.
Els de menys, però, res, home, rèiem amb brutal estridència.
Menjar nadons, anorrear la púrria monàrquica, ho vèiem tot
en la més sana perspectiva. Cascú com és, vós. Sense
mentides.
De marrecs, prop certs monuments, com sentíem els batecs
de la saba que, collons amunt i vit endavant, no se'ns
sollevava quan vèiem a tocar de mà els pitrams erigits de les
cariatides! Calia historiar tot allò. Era vital. Cal aprendre de
tota la fauna, dels ocells, dels rosegadors, i no pas menys
dels bípedes pelats.
Amb el vit encès, hi veus més clar, i si hi veus més clar, tot
tema millor no entens ni aprens, repetíem, meditabunds.
Els millors pornògrafs som segurament els més estudiosos.
Possiblement també sovint força cuguços, masoquistes i (si
fa no fa) impotents; en tot cas, més o menys emasculats.
I, amb l'afegitó exquisit, belleu, d'ésser tita-curts, com si ens
havien nascut amb l'anell d'en Giges a la meninina. I els més
excel-lents segurament encar els qui només (o sobretot)
sabem trempar mentalment, i qui, bo i sorollant-nos-la
força, podem així doncs exagerar el fet sense cap mena de
prevenció ni distracció, atès que coneixem perfectament les
reaccions autèntiques d'un joc tan banal realment com
l'eròtic.
Adults amb ments molt joves, adults adulterats per
l'adúltera qui ens fa benauradament cuguços. Productes al
capdavall venturosament adulterats, eunucs, muts, mútics.
I les adúlteres qui ens adulteren, divinament adulades.
I ara, meditant meditant, ens havíem adormits... I què era
allò2 Un malson2
Un home molt fort, tot vestit de blau, qui ens increpava a les
escales, on davallàvem de buit, havent fet cala buida de bell
nou, el mercat massa envait i atapeit sobtadament de gent, i
naltres doncs no cabent-hi pas, i no havent pogut recobrar
cap ni una de les nostres bosses de queviures.
L'agressor, bo i pujant, se'ns atansava, amb intencions
assassines. Ens havia confós per cap sòsia2 Segurament,
segurament. Aquest és el perill de servar davant el món un
mateix cos, posat, visatge... Tothom pot confondre't amb
horror per un altre, al qual es veu que li vol amb
desesperació la pell.
El cor ens bategava com un martell picat per l'orb pigot
damunt l'enclusa.
Eren segurament les petjades d'algun de tant altre pornògraf
qui volia sorprendre'ns cagant patriòtiques merdes?
Deslligat pel son, l'esperit al cervell ens demana: «Saps que
la merda sempre ha valguda son pes en or? Saps que, de la
merda, ve la bona aigua que beus2 Saps que, sense la merda
reciclada, pler de rius no portarien gota potable2 Saps així
mateix que d'ençà de temps immemorials no hi ha hagut
mai més excel-lent adob?»
Sexeferits, a quins refinaments voluptuosos no haurien el
nostres somnis d'enfonsar-se per comptes d'esdevenir
massa sovint malson on tot hi és intransigent balast de mort
imminent2
Inexhauribles, inestroncables garlaires de xafardeig infinit,
m'hi presentaven, per a fer-me rodar el cap encar pitjor,
llurs oblacions en forma de bombolla rodona com l'hòstia.
Hòsties que m'orbitaven, sagnants com dolences d'injusts
vassalls, i només volíem esquitllar-nos-en, i al capdavall
eixir, ressuscitats, d'aquella altra opressiva història.
L'esforç pagà. Badàvem els ulls, estorts. Havíem salvada la
pell, i això que no anàvem mai armats sinó amb nostres
glavis o glàvits de dues glans i un vit tot eixerit. Vit
vituperatiu — tot ho rosega i rau de viu en viu. Així que ull
viu, rufians qui graviteu vers els qui, d'arreu, massa savis, en
tornem.
La platja s'havia buidada. Els desafortunats sinistres
apagallums de sempre s'havien endut el Solell devers on
viuen els elfs de les manies fàl-liques, als plecs peluts dels
conys o dels caus del cervell, a les cavorques humides crani
endins, on les estalactites (les tites) prou s'eixoriveixen,
encar més, de nits.
Tornàrem, simbiòtics i meteorics, i carrinclonament
escridassats pels ensotanats còrvids i voltúrids, havent d'oir
també els ridiculs raucs de les granotes beates, enllà de les
omnipresents clavegueres on els cretins no sojornen
perennes, devers el cau anònim on ens plau de raure.
Com tot bon pornògraf, per inspiració vitenca, prenia pel
camí, damunt cap paperet de les butxaques, precisos 1
assertius hipomnemes (ço és, notetes fetes a corrent de
llapis), palimpsests de sant tornem-hi. Indelebles,
reinventats amb cada dedicat heroic pornograf. Palimpsests
adés esborrants per la molt ignorant secta del capellanum
creti que ara, amb tècniques novelles, podem tornar a llegir.
Amb la tenacitat de l'il-lús, neofit romanc a la llinda de
l'indret clar on breument tot no neix. No em cal trucar, és
casa meua.
L]
(Nissaga extinta, segurament, vós.)
Al cap de tantes d'eres ni èpoques, cal suposar que els fills
dels fills dels fills, i refills i refills (i etc. etc. etc.) del ‘fill de
déu', cal suposar, dic, que ja han perdut tot grau de parentiu
amb el brètol original, aquell ficte avantpassat llur, el qual,
si cal ésser prou imbècil i creure's els ensarronaires de
sempre, enllà cap a l'any de la picaó, on àdhuc la Quica
s'havia de gratar, escabiosa, com tothom, lo cony, s'erigí en
el ximplet general Bum-Bum de llavors, contra tothom altri,
inclòs son collons de fill, en vida molt ultratjat.
////1
(Extractes de texts execrables.) (Engrunes filosòfiques del
merdacaner polivalent Jim Butsènit.)
Es
(—Somni d'en Jim Butsènit, mesquiter multidimensional.)
Mos avatars feinegen als llambreigs dels miralls
Avatars a l'ombra en duc a betzef
Sempre acompanyat amb aitals brivalls
De tota melangia ni solitud me'n bef.
////1
(—Les escales sense fi.)
Les dolces noies nues dels somnis ens encoratgen molt
amatents i curoses: «Moriu-vos, moriu-vos, totes les vostres
question rebran resposta.
«Els qui som rere les portes inviolables de la mort som
benèvols i ho sabem tot.
«Els morts som immergits suaument al món nebulós dels
somnis. On les questions reben resposta en forma d'ouet que
cau pausadament, i només fent un tènue sorollet de buit,
pels tovets esglaons de les escales sense fi on, a qualque
replanet o altre, s'escau que molt tendrament no s'asclen i
esberlen i la resposta ix en forma d'esponjós nuvolet que es
va engreixant i engruixint dolçament i suaument, i, com en
els cúmuls als cels, dels cúmuls més grassos ni grossos en
van naixent cúmuls més joves, que van a llur torn creixent i
creixent dolçament i suaument, i finament van engendrant
nous cúmuls, així mateix s'esdevé amb els núvols de les
enigmàtiques respostes, nous núvols al cel nuvolós i
ennuvolat n'emergeixen que demanen questions que
demanaran respostes enigmàtiques que generaran ouets fins
i flongets com boletes de cotó fluix que davallaran per les
nebuloses escales d'esglaons innombrables que, tot tendres i
tovets, s'estenen avall avall avall, sense fi, fins que els fins
ouets no es desclouran en nuvolets en forma de cúmuls, on
la resposta és una il-luminació molt suau de l'esment ara
encoratjat a demanar les novelles questions que la contesta
no els suscitarà...
«Moriu-vos, moriu-vos, estimadets minyons... I obtindreu
les tan merescudes respostes a totes les questions, mentre
popeu tranquil-lament i pausada, ben acollidets,
acobitiadets, a les cabaloses popes de la mare, qui, amb
esmolades ungles d'una finor admirable, alhora us acaricia,
amunt i avall, molt dolçament, la pell del minúscul carallet
tot enreveixinadet, i, així alhora, mig ensopidets, somieu,
somieu en les suaus escales infinites on davallen els ouets
blanquets i flongets com pilotetes de cotó fluix que
s'espelliran i es desfaran cascú en un núvol boterut de
virolats i amorosits somnis de suaus contestes... I de
novelles enigmàtiques questions que espiguen com nus
pecíols de fums impol-luts dels cúmuls tofuts i esponjats als
cels d'horitzons tan propicis...
«Molt acollidorets cels nuvolosos del món nebulós dels
somnis... On us immergireu lentament embolicats en una
tendror d'amorosa abraçada de molt popudeta mare.
«Som-hi...? Som-hi...?»
[7]
(—Jim Butsènit sota sospita.)
— Per casualitat, el joc que es menaren els electrons amb
d'altres massa minúscules elementals ximpleries perdudes
per l'univers, crearen això i allò, i qui sap què cony?
—Camps magnètics de concentració on tota mena de crim
(ecoics i inescandallables) no s'esqueia i s'escau: Els festeigs,
les cardades, els parts, els canibalismes, les violacions, les
guerres i baralles, els anorreaments, les congregacions i les
disgregacions contínues i discontínues...
—I doncs? Què en conclous?
—Amb tota confortabilitat i tan simpàticament com puc, que
tot això no té ni cap ni centener, no serva cap mena de sentit
— rellotge espatllat — fàbrica de destarotament serial — tot
fet a la més puta biorxa — pregon com el cosmos, amb
infinitats de jerarquies, i tot en doina, tot damunt davall —
en efecte, rellotge malparit a collons.
—No hi ha doncs re que rutlli, sinó molt efimerament i per
una d'aquelles casualitats. Què hi aprofitaríem2 Prou
quelcom de bo hi deu raure amagat qui sap on.
—No, home, no: saps qué? Aquest univers només és de per
riure — i tot hi és de per riure — tot el que hi ha, de per riure
— tot hi és fals, i fet de prova — fet de prova. Ep, i el resultat
és horrorós.
—Creus que caldria tornar-hi fins que la cosa reeixís si més
no mica?
—Quan a hom se li exhaureixen els arguments, què li
roman?
—L’abséncia. Es fon vers enlloc. Per bala. Per soga. Per
bogeria. Per oblit de si mateix. Per abstenció total.
—Fi de joc. Hom ja no se'n va a querre què li donaran. Hom
cessa de fotre el simi. Ara hom no querr sinó no re. Fil a la fi.
Fil vital tot d'una espetegat.
—Quan les possibilitats que la cosa al capdavall mai gens no
reixi són nul-les absolutament, és clar que més val saber
plegar i jaquir-ho córrer per sempre pus.
—Món episòdic, xiripenc, com cul de gallina que, ample i
estret, cern i cern, i els ous que pon, n'hi ha de tota mena —
de bords, d'esclatants en estranys esplets, de moixos i
d'assolellats, glomèruls tot plegat perniciosos, patològics,
asmàtics, contrafets...
—l així anar fent, ca?
////1
—Sou molt ruquet
—Fins ara no us n'heu adonat?
—Guaiteu
—Queé?
—Un paper que a la butxaca duc sempre:
(«Per a mon epitafi aquest distic si us plau.»)
«Amb hipocratic ull — tots els simptomes not.
I arrib al diagnostic — que soc un carallot.»
— Escalent.
—No fa?
U////1
(—La meua primera corneta d'escombriaire, de no pas
poques que sen seguiren.)
«Te’n vas anar a dormir sense saber tocar la teua primera
corneta de reis, per manca de saber bufar. No pas que no t'hi
escarrassessis, et dèiem, “Fes buf! buf!” I tu, per comptes de
fer buf, feies, “Up, up,” com un singlot. I com ens en rèiem. I
tu escarrassant-t hi, no pas que no thi dediquessis, però
debades. Era l'hora d'anar a dormir, i et vas jeure capficat,
però d'adormir-te no et va costar gens, és clar, el dia de reis
sempre va molt mogut. Llavors, abans d'anar-me'n a dormir,
vaig entrar a la teua cambra, a veure com t' anava, i vols-t'ho
creure, tot dormint feies buf! buf! buf! amb el llavis ben
botidets, tot decidit i tossudet, i l'endemà de bon matí, ai
punyeteret, era diumenge, i ens vares despertar a toc de
corneta. Bledà com tu sol, fet tot un soldadet de plom! Mai
tan felic! I ep, tocant-la ja que ni en Harry James o en
Satxmo; carall de carallet, quina embranzida no portaves
llavors per als teus dos anyets i migl Crec que fou aquell
matí que va néixer la llegenda d'en Jim Butsènit, el millor
cornetista simfònic de tots els carros de les escombraries de
Lleida. Àdhuc muls i someres davant, pel teu so fets uns
amors, s'hi retien, ja mai gens guits.»
(Això segons mot de ma mare.) (I afegiré, mare, que crec
que és cert que és dormint on de debò s'aprèn.)
U////1
(—Això extret de quina ‘biblia’...?
«Then I dreamed that I was sitting alone in a large theater
with the lights all dimmed to their minimal level, and in
where it was possible, now that the stage was empty, as was
the place underneath where some public should as well have
been sitting as was I, solitary and apart, as I say, aside
perhaps from a dark body or two far away, seemingly
looking also around, though keeping absolutely quiet, it was
possible, I mean, to move about and take the rolling runway
for one’s amusement. The chute or slide ran along the whole
vast locale, and, while running and skying atop of it, you
went through a varied scenery that became mostly an
assortment of ramps more thickly snowed as you went
along, and where you advanced at strong speeds until
arriving not far from the stage, where you were stopped by
an impassable accumulation of snow. Atop of which,
standing there, you took a respite in your hardy efforts, and
could admire, if you wished, the rear of a block of houses
adjacent to the building. The short balconies were all
apotropaically protected by idols of all religions, some
worthy of the their artisans, others rubbishy enough. Then
the light went completely off, and I was again seated and
waiting at the same chair, rather at the rear of the precinct.
Then the spectacle seemed to start. The entire playhouse
shook with the introductory music, bombastic,
obstreperous. And then the spectacle per se. There was the
cosmos, black as black could be, and yet, look, by and by
there it was, manifest, the god of this cosmos. The name of
the god was striking, at least for me, for she was called
Inutila Rot, and she was a middle-sized rectangle, of a black
much blacker than the black of the rest of the cosmos.
Inutila Rot said something or other purportedly portentous.
It resounded in the empty playhouse. It was something,
what she said, extremely pretentious, as I say, like
everything gods ever said anywhere. And yet, anyway,
whatever she said, as happens to be the case so often with
the word of gods, nobody really understood. For the voice of
god sounded exactly as would the sound of a cheap toy
cornet played by a three year old that just happened to
have gotten it for christmas. Such an ugly cacophony.
There, almost of a sudden, the spectacle stopped. The
weighty piece was apparently done. As it was to be expected,
the meaning of the whole package escaped one’s grasp, one’s
cognizance, yeah, one found with some disquiet that nothing
in it made sense, no cogency, and with nary any kind of
purport present; in fine, the totally of it all, another of those
absurdities life is rich in freely providing. No matter. One
tried now to disentangle himself from his chair, and scram
from the idiotic place. It proved to be rather difficult, but
then luckily I woke up.»
[7]
—Tota la família érem musics, mon pare tocava la campana,
ma mare la flauta, ma germaneta el violí, i jo doncs el
cornetí. (Sense que vingui gaire a tomb, afegiré que, pel que
en sé, àdhuc membres llunyans s'hi devien ficar. Per
exemple, un oncle del pare havia estat àrbitre, i prou devia
tocar el xiulet.)
Ma mare, na Nausica Musica, de nom doncs no solament
rítmic, nom que de més a més rimava — rimava com cap
molt exquisida cançó lírica — flautejava en tàndem amb el
primer flautista qui li fes goig (les rodes de la bicicleta
dibuixant, l'estoneta, preciosos seixanta-nous). Mon pare
mentrestant tocava la campana com escolanet bon noi. Ma
germaneta era envejada per canaris i rossinyols, i cantava
alhora millor que no en Simfònic i tot — en Simfònic, el
lloret qui, a la finestra del costat, la sorda veina no
acobitiava molt pàmfilament.
U////1
— Havíem tocat mon pare i jo a la cantonada, davant
companyia. I en enllestir ens aplaudien alguns. Un home alt
i seriós, i amb presència, molt més vell, li vaig demanar,
passant, i amb l'humilitat que calia, què li havia semblat.
Només va dir: —Amb son so, ca? I amb ton to, ca? Ja esta
tot dit.
Vaig somriure agrait, tot i que no havia entès re del que deia.
Romanguí una estoneta perplex i més tard me'n vaig
oblidar. Fou només més de trenta anys en acabat que de nit i
a les fosques, insomne, hi vaig tornar a pensar. Me n'adoní
llavors que malament que ens havia tractat, dient-nos de tot,
amb la seua rancuniosa frase. (Que si l'un toca 'tonto', l'altre
és soca i sonso.)
Em vaig fotre a riure al llit.
U////1
—Al mirall ennitat de l'estany, es reflectia tot ximplejant la
lluna. Eclipsi fat i fatu, hom viltenia. Impressió nul-la.
Tornàvem de batalla. L'home del sac el donàvem pel sac.
Era en Jimmy Butsènit, cornetista concertant de la trepa,
qui n'anunciava els bans arreu (pels camps de panís, i els de
bleda-rave, pels volts de les vaques de la torre blanca, a la
cantonada de la torrefactora, al pont del tren quan el tren
passava, al del riu quan rabent i hòrrid el riu corria), els
bans de prometatge, a toc de corneta: 4L'home del sac se'ns
ha molt faustament promès, i doncs, complidament
esperitats, ja l'hem desminyonat, i qui sap si prenyat i tot.
Adelitem-nos-en plegats! Gaubances s’escauen! Pler! »
////1
—L'espectacle del món em va vindre depent (és a dir,
acolorit) per les enraonies de les dones. A la botiga, sempre
fent companyia a ma mare, en senties, com dic, de totes les
colors. I tot s'aprofitava, ben desat al magi. Les dones, elles
amb elles, te n'adones que se les saben totes, que en saben
molt més que no fan veure que saben. Hi ha una excepció.
Aquelles gàrgoles catastròfiques qui, per a no perdre's mai
cap detall prou tètric ni revoltant, es pengen, com la canalla
a la cua dels camions, als vehicles funeraris com
esbalandrada bruixa de vespre de tots-sants. Les típiques
ennegrides bustuàries (meuques de cementiri), qui se
t apunten a tots els silicernis (àpats d'enterrament:
problablement no mengen sinó allí) i escolten envejoses,
transformades en cruel dimoni de tortures desitjós, els
tanmateix molt mentiders epicedis (odes al mort), vull dir,
tothom les coneix, les pures i virtuoses, les cretines
"religioses", sempre malignes, sempre amb ganes de dir
dolenteries i fer torts a totdeu, i qui no saben re, sinó qui es
mor i s'ha mort i es morirà, i això sí, ho saben tot sobre la
perenne imminència de la fi del món. No n'aprenies re de
bo, l'únic, si de cas, d'evitar-les perpètuament. Ara, quan no
hi eren, aquelles repulsives, molt fastigoses, putes i
putrefactes rates de sacristia, la informació rajava a doll. I
sobretot, ep, quan senties mormolar, "Hi ha roba estesa..."
Aleshores és quan feies el posat més banal i innocent, i on
tanmateix més amples no se't badaven les orelles. Car ara
venia... Ara venia la teca bona de debò. Històries de
flingaires i quitèries, i és clar de llurs inherents cuguços
irrisoris...
////1
—Mercès a una memòria gairebé eidètica, reproduint-ne
més tard, al paper, els inestroncables xafardeigs sentits a la
fleca de ma mare — on, per cert, perquè hi veníem manró,
moltes de belles i honrades gitanes catalanes eren clientes
(una d'elles ens va dir, quan érem sols, que una altra manera
de dir-ne “manro” era “khimar’”, “khúmar per al bon
khalar”, d'això me'n record i tot). Tornem-hi, tant se val.
Mercès a les dones de la botiga, llurs converses i
explicacions, la meua novel-la s'escrigué tota sola.
La
(—Retrat d'ara mateix.)
Aci so, present al món. Cofoi rai.
I ningú més elegant. Mon exquisit equipatge (diguem-ne de
vestiment) consisteix com tothom sap en els parracs de tota
mida i mena, de cops prou virolats, de cops sobris, burells o
franciscans, recobrats a les piles de recollida de la brossa
quotidiana, tot plegat, peces precioses, vós, a balquena.
Intel-lectual de pa sucat amb oli (oli del preu més mòdic),
ranc i espellifadot heroi d'entreson, fresc com un cogombre,
pelegrí d'impudicícia exuberant, et veies transportat adés,
als anys on tothom escriu memòries.
En efecte, just cent noranta anys abans no fossis nat, els
afers a Europa moguts rai. Hom aclucava un cop l'ull i, en
desclucar'l, tot hi era damunt davall. Qui manava obeeix, qui
obeia mana. La gran cosa d'abans ara no és re. Allò que
semblava no gaire o no re ha crescut fins a l'absolut.
La mateixa atmosfera, vagarosa, no sap on encaminar s.
Si l'objectiu cíclic del mateix cosmos és de perir, havent-ho
esborrat tot, per a, tot destapant com mag merdós el prestigi
d'allò més estúpid de, renéixer nou de trinca, quin objectiu
per al meu cos, ínfim a més no púguer2
Esguarda't al mirallet orlat de blonda. El molt humil mirallet
davant el qual ton pare els matins molt tard, devers migdia,
es raia la barba. Vanta’n per un moment els avantatges
hiperbòlics. De pare a fill, ambdós anònimes figures
extremadament reeixides.
I tot seguit, és clar, com ell, som-hi, per feina. Havent
escarnit tot succés.
El succés només et duu a l'atzucac de l'absurd.
Tot allò que et dirien, fora per a engreixar ta vanitat, perquè
quan t’estimbessis, t'estimbessis més ridiculament, més
fastigosament, més tristament i deplorable.
Te n'estalvies, apilant. No pas riqueses, brutícies rebutjades.
Felicitats doncs més candoroses, càlides. Prou pots.
////1
[—L’urc del mesquiter és justificat. El mesquiter és l'home
més útil del món, recull la merda per a tornar-ne a nodrir la
terra, abans, pels nostres cobejosos apetits, desposseida dels
seus generosos fruits. ]
////1
—El senyal més concret de l'existència mateixa de
civilització és si la faisó com hom hi tracta la merda humana
és prou intel-ligent d'acord amb les circumstàncies.
La merda sempre s'ha vista avaluada a un preu equivalent o
més alt que no l'or. Mantes de lleis, en períodes escolats,
havien estades decretades contra el furt de merda d'altri. La
vàlua mateixa de cada civilització pot ésser mesurada per la
faisó com assoleix de reciclar la merda: Com més intel-ligent
— és a dir, net i higiènic — n'és l'aprofitament (especialment
a les urbs més poblades i doncs complicades), més la
civilització és reeixida.
Per això sol, una civilització que reix a fer-ho, és una
civilització que cal afavorir, car va palesament pel bon camí.
Pensem-hi. Els escombriaires, i sobretot els escombriaires
especialitzats en la recollida de merda — els primers herois
de la baula d'aital essencial recobrament. Podem amb tota la
raó omplir-nos-en d'urce.
////1
— Adés...
Només cal rumiar-hi una mica. I adonar-nos-en com de
necessaris hauríem sempre estats! Exemples que et venen de
cop-sobte.
— El mariner Simbad, de lacai i esclau del vell gegant
repugnant de l'illa on ha anat a parar. L'ha de portar a coll-i-
be pertot arreu. I l'home se li va pixant i cagant damunt
sense cap mena de mirament. És un gegant salvatge, va nu
com cap cuc, i es capté com l'animal que és.
—La merda dels galiots condemnats a galera, encadenats
perennement a llurs bancs de rem. Sempre cagats, pudint
com l'infern.
—I la merda en crostes amuntegades als culs i cuixes, 1
cames i sabates, dels guerrilles i dels altres soldats en temps
de guerra. Havent-se de concagar damunt, senceres
setmanes i mesos.
— Els hospitals de guerra amb tots els amputats o mig
amputats per les gangrenes qui es caguen al llit mateix
—A les presons i a les cases d'orats. Tants de cagats, tants
qui viuen rabejant-se en merda.
Què no hauríem tostemps millorat amb la nostra presèncial
////1
(—Un poema força adient al tema que toquem.)
Tothora estimulat pels llibres estimulants
Recollia pel món les cacones (de tan "fetes") ja ambulants.
Eren cacones de nans i cacones de gegants
De gossos, de gats, de muricecs, de coloms i d'elefants.
De budistes i xintoistes, de catòlics i de protestants.
Les cacones ambulants fugien botant i cantant.
Cantaven amb sentors de totes les colors
I totes les fortors, pudors i marors.
Les acaçava assidu i les caçava amb un cossi vidu.
(Era vidu perquè havia perduda sa "còssia"
Qui per idiòcia es féu menjar a Escòcia
Pel drac del llac Ness recollint-hi massa a prop la cacona.)
Com deia n'Aristòtil a «De Somnis (i de Sòmnies de
Somines)»:
E 3 2 e e
Qui no s’adona que els dracs no son ni barrufs ni
andròmines
Ans de debò cascú autèntic monstre qui no perdona
I doncs (diu n'Aristòtil) qui en sa presència és persona
Qui massa s'emociona i, per mala jugada de neurona,
Prou no raona i pren potser per inofensiva papallona
L'agressiva cacona, cal que no confongui i miri més prim
I ixi sublim del tarquim bo i llegint
Llibres de filosofia que amb gran mestria
I molt estimulants li diuen quines cacones ambulants
No ha de recollir amb força cossis i guants
I quines més val lleixar-les fer llur via
Perquè es morin d'inanició i inatenció i no cal dir melangia
Desateses per cap escombriaire
Qui com tothom sap és del món el campió
I per descomptat l'únic salvaire.
////1
(—I ara una altra novel-la instantània del fill de la
flequera.)
Descripció: 2.400 pàgines (1.200 fulls! Aviat és ditl).
Títol: "Les darreres vint-i-quatre dècades de la vida d'una
dona."
Contingut (i alhora subtítol): "Campiona Universal de la
Xerrameca. "
Critica: «Amb el subtítol n'hi ha prou. 240 anys,
deunhidoneret! I ni que fossin dos mil quatre-cents
mil-lennis. El resultat sempre el mateix. Xerrameca infinita.
Uf.»
////1
—Tornant la dona de cardar, i doncs de cardar-me al front
un altre clamorós embanyament, em diu, com si hagués
descorbert res:
—Et fan els homes banyut, perquè no saps defensar el teu
territori.
Que li dic, vell exiliat:
—Quin territori? D'ençà de nat, en apatridia rac.
[////]
—A la pell de la carn que li volta el fèmur,
S'hi ha fet tatuar, curiós, un lèmur.
Aquest lèmur soc jo, testimoni clar.
Cada embat d'un drut seu, tatuatges m'hi fa.
U////1
—Rac net intacte 1 pur
Als bars de Singapur
Quant als d'Andhra Pradesh
Mai se m'hi enteca el peix.
Als llords harems del Caire
De trempar no pas gaire
Ni bagasseig a Tànger
Ni hi soc cap porc de granja.
Ni a cap de les Moluques
No em tasta el moixó cuques
I als bordells de Calaf
Mai caic al matalaf.
Pels serralls de Bagdad
To hi és foc apagat
Ni n'endolles pas cap
Pels calls d’Islamabad.
D’etzigori cap mai
Pels xibius de Bombai
Ni als caus d’en Beelzebub
El vit no em fa zub-zub
Ni se'm mou a Tel-Aviv
L'espotzim de l'atzebib.
Ja ho veus que de cardar
Ni enlloc ni a l'Aquisgrà.
////1
—Quan ous cantar les aus i gallines pondre ous
Saps que tot al corral hi és com ésser prou cal.
I quan desclous la porta i fas dringar les claus
I ixes a la cort amb les vaques i els bous
I reclaves els claus a les bardes dels fraus
Saps que tot al món blau hi és com ésser prou cal.
I si les haveries somriuen amb els jous
I amb la cingla i la xàquima s'esplaien gens esclaus
Els dius sens dir-los mot qui sap per quins cinc sous
Per l'esbarjosa era llur jocs foren menys braus
Que els que gastem els homs en estadis babaus.
Amb prou feines rapsòdics som ocells insolents
Que cridem com bogets on se'n foten silents
Les remeieres plantes per on roden les bèsties
On cascuna en gaudeix sense gaires molèsties.
L'odre de la natura qui afebleix o aboleix
Monstre és qui ni de viure-hi no es mereix.
U////1
—Amb esplendor papilionàcia
Inveterat hipocondríac
M'he ficat a la farmàcia
Que per al psoes ilíac
Ja sense pus burocràcia
Em lliuri el polit austríac
Cap píndola violàcia.
Amb fesomia elegíaca
Em lliura un trist crustaci
Cosa es veu afrodisiaca
Que per a mi és quelcom porraci
Amb ferum policíaca
I basca de fem gallinaci.
Malalt de gam cardíac
Qui cardaria amb cap gràcia2
Es moria com en Ciríac
Qui enculat es morí a Croàcia.
////1
—A tret d'energúmens empaitat pels saigs
Em voldria amagat entre els roures i els faigs.
Què els desvetllava aquests desigs tan lleigs2
Com boligs als alfacs m'omplen de mareigs.
Dec ésser un subversiu disfressat amb escaigs
Robats pels endemigs dels ximecs i zumzeigs
Als indrets prohibits on et trobes naufraigs.
Hi fas feixucs trepigs estalviant-te els basqueigs
Davant tant de cadàver perdut en malaveigs
Rescatant amb fastigs dels queixals dels solraigs
Parracs amb rars tritlleigs que et fiques fent assaigs
Sense boigs escaruís rodant pel bromereig.
Només vols semblar privat de més enuigs
Altri qui el condemnat a tortura i rebuigs.
////1
(—Exorbitantment honest.)
L'exorbitantment honest verdeguer n'Avel-lí Brossalles,
company del diable, és assegut al parc i, als setanta-quatre
anys, Sap prou bé que tothom el vol mort. Tothom se
l'esguarda amb odi i malfiança, i li diuen sense dir-li re que,
amb els setanta-quatre, ja ha traspassats els límits mitjans
de supervivència, de la com se'n diu, l'esperança de vida, i
que més val doncs que es mori, collons, d'una condemnada
vegada, car el territori que ocupa pertoca, per qui sap quin
dret de propietat, a la terriblement ignara joventut".
Xurma repulsiva aparentment orgullosos de llurs merdosos
marrecs, marrecs qui presenten arreu com maleits trofeus
de guerra — quan cada cagat mamerri què cony és sinó un
altre desgraciat datpelcul de més? Com si no en raguessin
prou arreu! Tot en curulla, tot en sobreix, supérflua
brutícia...
Infecta canallota, de fet, claferta de novelles malalties, per a
les quals els miserables vellards prou som sense defensa. La
por que foten, no pas? Ens apeguen passes qui no acaben
mai de passar, absolutament letíferes i contra les quals cap
recurs gens no s'hi val. Ens passen per la vora ells, i era el
pitjor flagell. Darrere ens han afollats del tot.
Oh i espera't gaire, però, i pecs com els “eduquen”, ja ho
veuràs on paren. Farta xurma, negligits monstres folls d'ací
que hagin passats cosa de mesos. Grotescs idiotes tan
“intel-ligents” com llurs adés tan triomfants predecessors.
Pre... decessors — pren-ne nota.
I (parlant d'aquells incomparables triomís" qui són els molt
emmerdissats marrecs), oi que has llegit, a qualque indret o
altre, sobre aquelles cèl-lules esparses o escarseres (de pell
de rat o de granot, per començar) (oblidades al suc del cultiu
llefiscós en cap racó de laboratori), qui es tornen totes soles,
en bestioles amb potes i antenes, i qui sap si ja amb ulls i tot,
ep, i potser, xemics hirsuts esdevinguts silentment individus
diferenciats, amb un cervellot més viu que no el de ningú —
i, si bé t'hi fixes, amb millors gens a llur genètic entrellat,
jotfot!
I aci qui sap si... Caldria potser remarcar (anacronicament
parlant!) sobre el greu error del gran Lucreci de pensar (0 de
pretendre pensar) que tot venia al capdarrer del poder
engendrador del VENTRE, és a dir, de la MARE.
No, vos, no. Tot ve de certes cél-lules, qui per la casualitat
del batibulls dels elements a l'univers, de trast en trast es
consideren VIVES.
Cascú quelcom de reciclat. Ja ho he dit. Ni segona mà, ni
tercera, ni cap altra imaginable folla mà. No, qui sap quina
trilionésima mòrbida manotal I en dec restar curt. Les
mateixes banals casolanes quallades molècules ronyosament
arramassades a la babalà encar en un altre cos.
Tant se val. Tota la xurma intencionalment assassina qui el
volen soterrat ignominiosament d'una damnada volta,
l'exorbitantment honest Avel-lí sap que, sense sebollir-los,
més d'hora que no pas tard, els sebollirà tots.
Sap en Brossallles que, àdhuc mort, continuaria sebollint-
los, generació rere generació , pels segles dels segles, amén.
Amén i merda.
I merda a l'orella, mossèn.
////1
—Mon heroi literari. El protagonista més heroic. Aquell qui
millor m'inspiraria.
L'escrivent Bàrtleby.
Aquell qui et denega sos serveis. Qui pensa: «Doncs no,
malparit.» Qui fa: «M’estimaria més estar-me’n.»
«Agenolla’t davant l'estúpid sanguinari ídol on jo
m'agenollx, li ordena el cretiníssim religiós.
«No em ve pas de gust.» Respon. I pensa, «Prou me n'estic,
datpelcul.»
I apareix el repulsiu militar qui li mana: «A la guerra! A
assassinar-hi d’altres pobres treballadors com tu, per al
benefici dels aprofitats qui en construeixen les armes i ens
paguen (paguen els venuts brutals taúls professionalment
uniformats).»
«No pas que em vagul gens.» Respon. I pensa: «Que et
bombi d'altri, tros d'infecte estront.»
I se n'està. Se n'està sempre. I prou.
U////1
—Cap miratge t'extasia, ans onerós t'escanya. Te n'abstens.
Tot miratge per definició és falsedat. I tot allò que et volen
fer veure els maleits propagandistes és buit miratge, miracle,
ficció, parany, ultratge. No patiràs mai la ignomínia de la
fascinació. Ets, eximi, el gran incrèdul. L'horror evangelista,
flagell més ofenós, en fuigs com de la puta pesta.
////1
— Hi ha carallots qui cauen en la temptació de no caure-hi.
Són els més dissortats dels carallots del món.
Amb bon nas i amb bon ull, tota temptació és promesa
meravella. Cal agafar-s'hi. Sovint resulta.
I si no resultés, això rai, passaves ultra, a altre, a altra.
////1
—Amb els darrers anys 60 del segle XX, i sobretot de ple als
70, tota la cultura que als anys 50 havia arribada gairebé a la
perfecció — una cultura doncs tan humana, intel-ligent,
educada — és a dir, anant per la bona via — tan exempta de
grolleria i de xarnequismes — se n'anà en orris. S'establí el
caos, i amb les generacions posteriors, tot esdevingué
fastigosament, grotescament, dolent — films, literatura,
musica, pintura, tot.
— Potser t'excedeixes en el ditirambe, massa limitat a un
aspecte de la (diguem-ne) civilització. Car, d'altra banda,
company, no sé si te'n recordes prou. Pres tot l'arc del
capteniment humà ensems, no crec que les coses siguin tan
sanguinàries ara. Cert que la crueltat, a través de les
màquines ficades al servei dels malparits, foten les mateixes
matances de sempre. Mes, com dic, crec que, en societat, de
cara a fora, certes relacions s'han esmenades, lleugerament
o pregona.
A la ràdio els capellans del règim aconsellaven els pares com
pujar llurs plançons. Te’n recordes2 «La llei i la lletra (i la
lletra de la llei), a mastegots i a raigs de sang és com
entren.» Els pares t'estimaven, i és així com t’estimaven.
Alhora, amb la corretja, et fotien tacons impressionants. I
tothom ho aprovava. Massa poc, deien.
Els treballadors qui gosaven planyer’s de llurs condicions,
hom els assassinava més declaradament, i els diaris tot
contents i xirois que s'apaguessin així de fàcilment llurs veus
esclavitzades.
Els capellans te la pelaven esmeperduts, i alhora t'enviaven,
angelets, a la postrema glòria del cel.
Els mestres havien d'ensenyar-te la religió dels cretins més
feixistes, i, pitjor i tot, t' havien de “formar” en l'esperit
militar perquè et tornessis un perfecte adorador dels
invasors. Et tornessis, com ells, un bon croat qui converteix
el salvatge (tanmateix molt més intel-ligent que no ell) al seu
fanatisme extremadament estúpid.
U////1
— Fa, si fa no fa, en un dels seus texts més execrables, en
Kafka: «Ets la feina d'escola, i cap escolar no se t’atansa.»
No se t’atansa a provar de fer-te (de fer-la, la feina qui ets).
És a dir, ets un full amb questions i problemes a assajar de
contestar. Ets un enigma, o uns quants d'enigmes, i ningú
no sembla que el vulgui, o els vulgui, resoldre. De fet, no és
que no vulgui, és que no pot.
No pot pas, per la simple raó que no hi és. O no hi és sinó
absent. Hi manca. No hi ha fet cap. N'ignorava la via. No pas
que demanés l'adreça. A manca de contesta, no hi gosaria.
Ens fa defalt, ens fa fretura, segurament perquè cascú (cada
possible erudit) qui potencialment et resoldria, encar ningú
no l'ha resolt (a ell).
I només un irrisori il-lús pensaria que és possible
solucionar-se tot sol, per si sol. Com pot un full de paper
pensar això2
La solució no és enlloc. Ni al full, ni a l'univers sencer.
Gs)
—E] trist paperet qui ets és irresoluble de totes totes. Els
enredaires dels inexistents mons espectrals, els remenaires
de la merda metafísica, amb seriós pudent aflat, t'esperonen
a la moderació en la demorança, te la recomanen
«vivament», volen que urgentment a resoldre't t'hi esmercis,
i t'hi esmercis en «cos i Anima», i ara mateix, «sense perdre
un instanto, et burxen i burxen, reconsagrat flagell,
extremadament irritants, «modera la demora, i afanya’t de
valent; et condemnaràs si no fas!».
I en canvi què cal2 Fer el contrari. Demorar-ho fins a la fi,
lleixant fins a mai més trobar-ne la solució.
Posa't el lleure (i l'afecció al joc més estimat per tota feina)
com a tasca més important a endegar tothora, només que
vagis més o menys tip, abrigat i tinguis cap racó on et reculls
de nits, el romanent ha d'ésser lleure i esgambi. Lliurement.
Temps ben ocupat. Cos ben ocupat. Ocupat per algú qui se
sap al món. I prou. Sense absurdes distraccions d'ambicions,
avaricies, enveges, devocions, delusions, cobejances.
No et capfiquis, carallet, ningú no et castigarà. Només els
qui es castiguen són castigats.
Al capdavall, l'única solució és coneguda des del
començament mateix. La solució és que no n'hi ha. La
irresolubilitat de la cosa és inherent al viure. I doncs, no
balafiaràs pas la pobra durada de la precària estada en
percaces il-lusòries. Fora d'enorme capdecony fer-ho. I
d'enormes capsdecony, vós, quants de milions i milions!
Eren i són «savis» qui queien i cauen, ai desgraciats, al
parany. I, amargs, volen que hi caiguis, per tal potser de no
sentir-s hi tan sols.
////1
—Sense enemic ens trobem orfes. Què ens esperonarà2 La
vida esdevé massa pansida. Sort que com tots els animals,
som territorials. Ens cal sentir incontestablement envaits
pels nous barbars. Per que fa a la dolenteria dels invasors,
l'explicació raonable no serveix de re. Hom és sempre el
bàrbar en territori d'altri. Hom hi és el cagot, el metec,
l'intrús, el xarnec... Pensa-t’hi pel cap baix dues (millor dues
mil) vegades abans de trepitjar en predi d'altri (si no vols
ésser-hi qui pagarà els plats romputs tantost vagin mal
dades).
U////1
—N’embaumava la Taula:
Tuf molt greu de Parruf
d'eixancada Barjaula.
Li dèiem amb Rebuf
que potser se'l tanqués
amb Draps Taps o Papers.
(Amb Agror s'estarrufa
m'escarnufa amb la Llufa:
mos Escrits abortius
molt agressiva atzufa.
I amb Ganyots despectius
prou se'n torca la Fufa.)
////1
— De vertígens presos tots els rellotges,
Les dones m'esguardaven des llurs llotges:
Eren totes beutats, no n'hi havien de lletges:
Badaven llurs cames com les heretges.
Sota les faldilles nues llurs natges
Els ulls llunàtics et prenen d'ostatges.
Dalt l'escenari ja no saps on pitges:
No hi porten tapaconys ni tampoc mitges.
Els traus et llagrimegen negres sutges,
Se t'escrosten a la pell les llimutges.
Per fi tasseus com s'asseuen els fetges;
Creus endevinar que corren els patges
A collir ton cos fent anar politges.
Ets mort suspès qui ja no re no sotges:
Ni conys ni culs: ja no tempaiten jutges.
EA
—Soc l'astrònom qui guaita només cels
Sempre diferents sempre en moviment.
De nits solells evasius de volcans efusius
De jorns estranys enginys volàtils i d'altres pterodàctils.
Des que precoç embriac de gelea
Amb zel sobrehumà m'enfilava a la tartana
I pujava al turó més alzinat per a ull nu
Viatjar a l'orbe rodó argentat com un espill
Atret irremissiblement per l'eròtica
Dimensió de l'antisèptica imatge manifesta
I ja ho crec que no pas gens de l'autèntica
Viroladament celada imatge de putrefacció canviant
Em transportava ferm al firmament
Recer poètic per als més sardònics
Sense il-lusions antropocèntriques
Estorts doncs de les escanyadores convencions.
Mai no m'he volgut sinó objecte astronòmic
Qui fora tan boig2 Qui mai es voldria home2
Putrefacció diferida2 Extinció molt lleugerament diferida2
Falornies! Putrefacció incessant inestroncablel
Entre els estels qui creben i es formen
Al rerefons del canemàs o costellam de l'impermanent
paisatge
Retruny encar per horitzons i òrbites
El darrer udol de dolor i pànic de tribus i necròpolis
infectades.
////1
—Et pertoca un nombre qualsevol.
Un nombre sense cap importància.
On? En cap llista estadística o altra.
I prou. Una llista negligible qualsevol.
I tot plegat en acabat fum.
Un polsim un fumet. Insignificant i prou.
D'insigne a insignificant només una insignificància.
Hi passaves osmòtic. Sense adonar-te'n.
El baluard que duu a la cleda de la conformitat i la
convenció
És fet de paper de ceba.
T'hi trobes atrapat. Atac instantani.
U////1
(—Món maleit — aprés ma mort — tot sia en cendra
convertit.)
Amb mos ulls magnètics, de serp, esguardava, abans tot no
s'empitjorés ineluctablement, el món ja força podrit que
jaquia enrere, i ara fugia cap al món molt millor de la
inexistència, on ni la nit ni el jorn no se t’ajeuen damunt
com pesta i corrupció, on el clima no et corroeix i t'escorxa
mentre ets viu, on la sorollada dels bípedes més o menys
glabres, innombrables munts de coquins garlaires, no
t empeny el cervell cap a la claveguera del dogmatisme
idiota, l'apassionament datpelcul, el psitacisme plumbi, on
el completament balafiat paisatge, ja impossible de rembre,
t’entristeix, i el joc de les esferes solars enemigues, en llur
zelós delit d'anorrear-se entre elles, i més triomfalment
l'univers sencer, en conxorxa còsmica inevitable, ja no
exerceixen cap poder damunt teu... I deies doncs a la merda
tota l'angoixa i l'angúnia de rigor. Viure, és a dir, morir, s'ha
acabat.
No em calen antenes ni escandalls psíquics per a sentir
mentalment els quatre gats qui creuen que em coneixen,
seriosament i carrinclonament exegètics, explicar-se la meua
heroica fugida. Cascun d'ells, dient: "Moltes de galtes, el
paiet; se'n va de conya, i jaquelx per a manguis tota la feina!”
Quines feines els jaqueixes? Pler! Es veritatl Mes qué? Prou
s'ho mereixen. Els redargúiria: «Massa poc! Tanta de merda
no en cagaveu que la terra n’ofegaveu! »
Haver de veure surar tant de palter, d'estront, de cagalló,
buit, als exèrcits, als governs, pertot, i haver de sentir sense
descans les falòrnies de tant d'il-luminat, collons, ecs, cert,
les falòrnies dels místics — els místics, els éssers talossos per
excel-lència C talossos i molt sovint d'allò més malignes...
L'única revelació ni il-luminació que val és que tota creença
és cerebral defallença.
Només qui en re no creu, sempre l'encerta.
////1
—Tartuf, misantrop, i avar
Aixi és com el món m'apar:
Vist amb ulleres de fel
Sé que és maleit estel
Negre o d'un verd molt brut
Que roda amb el cap begut.
U////1
(—Espècie maleida. S'hi conxorxen sempre brètols i babaus,
i tot se'n va a la merda.)
Espècie maleida; com sempre, es conxorxen brètols i
babaus. Els brètols, tothom els coneix — els predicadors, els
militaristes, els dictadors, els dogmàtics — i tothom sap qui
són els babaus: la massa massa idiota, els qui se'ls escolten,
en fan cas, i els segueixen — els addictes, els fanàtics, els
obedients.
Sempre, doncs, espècie maleida, es conxorxen brètols i
babaus contra els vers babuins i (i Avel-lins). Els babuins no
pas abúlics ni embibliats. Els babuins lliures, els qui ens
volem inconduits, ço és, no pas endogalats i menats a la
uniformitat, l'adoctrinament, la paràlisi, l'aclaparament, el
desfici, i la mort per inanició mental. Els qui no ens volem
abúlics ni embibliats per cap de les bíblies inventades — els
qui no ens volem privats de voluntat ni de llibertat de pensa,
els qui no ens volem militaritzats, ço és, condicionats a
l'agressió... Agressió que, si fos que l'inventat enemic
manqués, es torna contra si mateix.
////1
—Llegim-ho, minyons, al diari del mai més:
«Durant la història aparentment sencera de l'home-simi al
món, els cervells infantils dels militars els obligaven per
força a jugar, com uns ruquets, a jocs de guerra — i,
darrerement, més que no mai ajudats per savis imbecils qui
els oferien vanitosament joguines encar més esgarrifadores
— assenyaladament, ginys i bombes d'anorreament
assegurat — al capdavall, en llurs jocs de datspelcul
betzols, assolien de trametre el món a l'altre món —
assenyaladament, al món del no re.»
[L/F]
(—L'esquelet de Na Mort mai no vol perdre.)
Davant el clot o lloriguera de la meua tomba prevista o
potencial es veu que hi soc si caic no caic. Se t apareix llavors
l'esquelet de Na Mort.
—Vols-t' hi jugar? — diu.
Dic, —Què, si hi caic o no hi caic2 Si em toca de caure-hi2
—Una juguesca, fa? — diu.
—Som-hi — dic.
—Parells o escarsers2 — fa.
—Parells o escarsers, som-hi. Escarsers per a mi. Un dos
tres!
Trec un dit, i tot i que l'esquelet de Na mort veig que n'ha
trets quatre, li'n cauen tres, o li'n cau un, i sempre surt
parells. I si dic “Revenja”. I ara dic “Parells”, i trec cinc dits, i
ell en treia un, o en treia tres, fa porra amb un dit
casualement caigut, o se'n fa caure dos, i, amb aqueixa
fórmula, sempre sortirà escarsers.
Sempre tens les de perdre. Saps que fa trampa, però cert que
té totes les excuses, la seua mà és feta d'ossos mal collats, un
accident el pot tindre qualsevol.
Diré, irat, "Trampós, trampos!” però és clar que ho diré des
del fons del cau mentre les palades de terra em cauen a la
boca i als ulls, i no cal dir al romanent del cos.
////1
(—Utilitat de la guàrdia reial.)
—Per questions d'edat — respon el rei a un dels seus
cortisans canfelipútrids — és clar que haig de cagar
dempeus, i de vegades se'm perd un cagalló. Sé que cau, això
també. Allò que no sé és onl Car no pas que hagi sentit el
típic xup que fa en col-lidir al cresp tranquil de l'aigua que
voldria aflorar dalt el forat rodó de l'àuria comuna. Així que
desoris rai. No sé pas ara si m'ha caigut calces avall, o pels
camals del pantalons. Quin paper no faré davant la cort,
amb merda que em raja a les sabates, al capdamunt de les
sabates, al com se'n diu, l'empenya, gràcies. I si doncs no
això, on ha anat a parar, díscol cagalló2 Potser s'ha ficat,
com un altre ratolinet, al cony de la reginal No et pensis, no
fora pas el primer cop. En tot cas, cerca'll Qui sap on, tul
Quin laberintí mareigl Què altre pot fer hom que cridar
ràpidament tota la guàrdia, per què altre servirien, amb tots
llurs uniformes i alabardes i collonades, pobrissons2 De
quina altra faisó se sacrificarien, com els és manat, per llur
molt meritori monarca? I com s'hi dediquen, a fel Amb
quina precisió sistemàtica, amb quin socialisme devotíssim,
amb quin fanatisme patriotic! Prou ho saben. Potser el qui el
trobi, pujarà de grau i tot. A part la medalla, és clar!
Convençut2
—Senyorial — respon, besant-li ans xarrupant-li, no pas sols
l'empenya, la sola de les sabates, tot d'una estirat de sobines
part de terra, el molt reverencial cortesà canfelipútrid.
U////1
—Mot de na Hazzard Fanguet (trobat a «Plain Stupid
Tyrannies»):
“Waving their always handy white flag of the cowards, the
scumbag bigots of Asspain had again surrendered, only that
that time, in the subsequent wreckage, one of the worse
shitted of the asspained generals had his hemorrhoidal
asshole wiped on the same white flag of their abject
surrender. A sickening yellow stripe (or streak) left by his
shit decorated the middle of the flag now fringed by the
blood red of his hemorrhoids. Exulted then the groveling
asspained troops: Hurrah! Our new forever flag!”
////1
(—El plaer d'escriure historietes que distreuen de
l'imminent horitzó malèfic, poc o molt losten i l'allunyen
amb paravent de bell llucar-hi.)
En Jimmy, com tot mortal amb un mínim de lletra, escriure
el diverteix. El diverteix un ou. El diverteix tant escriure, que
gairebé no viu intel-lectualment sinó per a això.
Tret que escriu sobretot per a les generacions mortes i ben
mortes, les úniques qui li desperten cap bri de confiança.
Ara, pugem-hi dempeus — el seu divertiment és ferm. Car
no fotéssim, vós — no solament d'escombraries i el plaer de
reciclar-les — ni de les delicioses melodies de mitjans segle
passat — ha de viure un marrec.
////1
(—Escombriaire escriptor esdevé escriptor escombraria.)
Escriptor i merdiatre, co és, loguiatre i metge de les merdes.
Els seus "llibres" (aprenia que en rus en deien “nyigui-
nyoguis” i s'hi apuntava), els seus "nyigui-nyoguis" doncs,
pudien a merda i a podrimener. Per força. Escrits en fulls
cagats, és clar.
Em puc vantar, consira en Jimmy, bo i arramassant
brutícies, d'ésser el més merdós dels escriptors.
I claim the title: «Shittiest writer ever.»
Bon reclam. Com ça enrere també l'anís: «Pitjor del Món».
////1
(—Viure en l'angúnia per a perir llibert.)
Per espirals inconsútils de prepòstera teranyina
On rauen els enderrocs remots de tot el viscut
En cursius esglais darrer declivi avall
Amb les facultats que declinen ruinosament
Ajornaries debades amb exabruptes trepitjats
El sumptuós abís d'on t'has d'estavellar
Fins al massa farcit cementiri on unànimes
Deploren enfitats el maleit sojorn
Els qui daus llençats de dalt el penya-segat
Encar es cerquen entre claus i anells perduts
I conquilles i còdols i derelictes i esquelets
Naufrags de l'adés mai pus en clima ulcerat
Per a conèixer-ne quin nombre no els tocava.
Activitat inútil com inútil no fou l'ascensió.
T’havia calgut ardu sobrar molt difícilment
Els embats del mortifer vertigen per a atènyer el cim
I definitivament comprendre en astoradora anagnòrisi
La irresoluble absurditat de tot plegat.
Recorda la por al darrer tenebrós desert revolt
De l'assalt de tant de boig arreu qui recula emfàtic
Als primitius impulsos dels més remots ahirs
Ahirs on tot a la pell hi és podrimener
I purulència de paràsit i brià
I de nafra i llúpia, i d'infecta butllofa.
Dissolt finalment el terrabastall darrer
Folla puerilitat d'una tempesta ambigua
També tu rere la conflagració de les rels
Pels colgats tresors als llots enganxifosos
Hi escorcollaves no pas sedec de vanes troballes
Com ara de joiells ni de lluents metalls
Ans d'escrits de pergamins fins ara secrets
Dels molt solemnes mes gens perspicaços oracles
De la trista antigor qui eixelada trontollava.
Descendires titubant i l'alleujament no arribà
Fins que la inclinació no et portà a l'indret segur
D'on abans no partires i ara romàs anònim
A la perifèria de l'ordinària festa cruel
On pretenen els irreflexius d'esplaiar-se
Pretenies mimètic tu mateix avesat al caos
D'escaient mesclar-t’hi i que així s'escolés l'anguniada
estona
Abans admirat no et toqués nombre aleatori
Que se t'obrís l'abís on andròmina ordinària
Tu qui no insinuares oradura sinó molt lleugerament
(I d'ací que t'estalviessin) així mateix no hi tombessis
Objecte balder que l'estavellament llavors totalment
xemicava.
[///7]
—Tots els qui ens morim/ Ens veiem incòlumes
Sobrevivents pòstums/ En amples paisatges
I això ens apaivaga/ Entre dolors critics.
Pertot on fem cap/ Amb claus implausibles
Se'ns baden opercles/ D'estances hermètiques
Amb nits sense fi/ D'escenes pretèrites.
Ombres fantasmals/ Lívides hi petgen
Visatges afables/ Sense peus ni mans.
U////1
(—Amb una certa facilitat per al diàleg escrit, per això
escrivia doncs peces.)
En Jimmy, el gran escatòleg, havia escrit per als companys
del flairós indret monumental de descàrrega d'escombraries
una peceta que feia innocentment riure, i tanmateix se
n'assabentaren unes feministes (de les dogmàtiques, no pas
de les filosòfiques) (i els dogmàtics de tota religió, com la
religió liberal, o marxista, o freudiana, o, ecs, les religions
bessones, la hitleriana i la xarneca, són uns pobres
desgraciats amb el cervell podrit), i aquelles feministes fules
m'escridassaren, no havien comprès que (socialment!) al
món tot és culpa de l'anatomia.
////1
—A les veres democràcies, no solament els corrents idiotes
hi votàvem, també (parlem d'una democràcia de debòl) hi
votaven tots els altres animals (idiotes o no), i llurs paràsits
(animals també al cap i a la fi). Els paràsits guanyaven
sempre (majoria, és clar). S'asseien llavors els paràsits a
llurs poltrones i esdevenien grassos (de paparra a rènec en
un tres i no res, posem per cas), i els petits (molt més
primets) paràsits els continuaven votant fins que esclataven
de massa grassos, i era llavors que un petit i prim paràsit
esdevenia gloriosament electe, i esdevenia gras, 1... així anar
fent.
Car això rai. Car res no podia amenaçar les democràcies
autèntiques. En les democràcies, on sempre dictava la
majoria, només els dretans podien ésser revolucionaris. Car
els revolucionaris de dreta tenien assegurat el suport
incondicional dels qui de debò no manaven: Els militars, els
bòfies, els industrials d'alta volada, les esglésies, els mitjans
de desinformació... I els paràsits en la politica poltrona... I
qui més2 Doncs els sempre salvatges i insolents indígenes,
com més rebels més addictes assassins a l'engròs, com ha
estat cosa sabuda d'ençà dels temps immemorials, on tot no
era molt trista falòrnia.
U////1
—M anava dient «Cogita, manel, com una puta.» Si ara que
ets a les portes de la mort, gaudeixes justament del mateix
que no gaudires tot just passada la porta vers la vida —
llimones, taronges, nous, ametlles, mel, xocolata, formatge,
areng — totes aquelles victories i meravelles — imatges,
contes, lletres, trompetes, guerretes, maquinetes
(mecàniques: sense fums ni sorolls) — ara que ja tampoc no
has de comprendre re — car tot et ve comprès per altri — te
n'adones que viure no val re, tret quan ho fas vora les portes
— tot eixint-ne, com qui diu, i entrant-hi — hom es podria
estalviar tot l'endemig — tediós, angoixós, dolorós — això
prou fora el més intel-ligent de fer — ep, si fos possible.
Hom es projecta cap endavant i cap endarrere, car què2 — el
present essent tan esborradís, oblidadís, inestable, incert,
inconcret, irreal, inexistent — si no existeix el present,
perquè tantost el vols prendre o aprehendre t'ha fugit, per
què collons l'utilitzem sinó per motius decoratius, és a dir,
retòrics? — no puc dir «ara dic», sinó «diré» o «vaig dir»;
no puc dir «escric», sinó «escriuré, escrigui» — etc. — i
tanmateix hi ha tot de gurus i místics i desgraciats
semblants que sempre et volen ara i aci — aci encar com
aquell — mes ara? — ara no, home; ara no existeix — només
existeix l'espai, sempre ho he dit, el temps és una ficció — el
temps, si és re, és una dilatació de l'espai — dilatació
diguem-ne positiva o negativa — quan es dilata endavant
som al futur, quan es dilata cap enrere som al passat — això
anava cogitant ara mateix...
M és vijares que ésser vell abans del que et toca no és pas tan
ridícul ni carrinclo (ni xaról) com voldre's jove de vell.
Per als rucs, pensar fa de rucs — car massa pensar prou és
cert que fa cagar — on ardit hauries avençat, ara cagat, per
massa pensar, has reculat.
El present sempre és vell, sempre se n'ha fet, vulguis no
vulguis, i de vegades i tot és vell com el món mateix — quan
les idees et venen calcades de les ja hagudes pels primers
pensaires.
Com els àtoms i els invisibles constituents dels àtoms
mateixos, les idees són coses incessantment reciclades.
Així que cogita tant com vulguis, manel — i què?
////1
—Errares la via per qualque motiu banal (probablement, si
és que érets encar jove, aqueix quelcom feia, ai, ferum de
cony).
Caotic llavors anar fotent.
Torçat juí per tèrboles ruines amb urnes esquerdades 1
trofeus rovellats.
Cendres cerebrals que se't rabejaven en l'irracional.
Et calia seguit l'empelt urgent d'un port segur (i com més
arcà i solitari millor).
Crec que t'enfeixugueix un imaginari exaltat.
Ajornes l'ús dels atots, i te n'adones, més tard, que, tard,
prou se n'ha fet massa. Ràpidament fungibles, ep. Atots ara
inútils.
La raó raonable es baralla amb la natura esventada: el
conflicte, la raó sap que el perdrà, i tanmateix s'hi posa,
som-hi, diu, i perdrem amb una certa gràcia: l'única gràcia
de viure és perdre amb gràcia. Només allò (ben mínim) que
de debò comprens compta a la vida.
Posseit (com ara per cap penetrant apercepció) (o
aprehensió fàl-lica) (com ara quan succumbeixes a la
immensa claredat enlluernadora de l'evidència: el Sol ha
fami), posseit, dic, per un nou impactant coneixement, que
esdevé llavors (repetidament) reconeixement, això (la
possessió del fermament reconegut) et fa: i allò que et fa, et
fa ésser com ets: i sense, a l'horitzó, possibilitat de canvis
posteriors (tret, pel cap alt, de tits retocs).
Al capdavall, tant se val, ací baix romans, tractant
Únicament (i vanament) d'acunçar en la foscor infinita el
pam de troca tota destrossadota que per casualitat no t'ha
tocat.
I això és viure.
////1
—Aquella dona era una patata. Li queia la bava, part de dalt i
hom suposa que part de baix també, amb les “proeses
increibles" (si són increibles qui cony se les creuria?)
d'hipòcrites pseudoatletes (qui arribaven sempre discutint
falsament al telèfon de "grans oportunitats a frec de
madurar", i de negocis inexistents, vanagloriós fastigós,
mentrestant és clar que mai no fotent brot, perquè de més a
més s'havien "d'entrenar" hores i hores, ben lluny, qui sap
On, i els anys s'escolaven, i ells continuaven essent totalment
mèrdics i ineptes, com a atletes, i no cal dir com a persones),
i, la patata ara, es lleixava cardar pels altres “excel-lents
mascles triomfants”, qui a la babala li assenyalaves que
potser li abelliria un ou de cardar-se, llavors tornava
l'endemà ranquejant i mig morta, amb el cos ple de verdancs
i els traus desfets i desconfits, i amb cara de puta figa et
demanava sense dir re que tu i tothom la felicités, la felicités
per qué? Per les “proeses increibles”, a les quals tot cardant
amb aquells brètols s'havia molt bledament sotmesa el dia
d'abans sencer, i part del d'avui mateix i tot.
La
—Presos de vertigen, tot just eixits de cada exigua cel-la, els
nounats carranquejàvem incertament, i quéiem i requèiem, i
els rèquiems per als qui ja no ens aixecàvem retrunyien per
les estranyes valls. Eren rèquiems de felicitació — se'ls
acabava als definitivament caiguts el patiment més aviat que
no ens tocava als dissortats qui encar gambàvem — amb
prou feines, és clar, mes qué vols? És prou sabut que en
totes avinenteses hom fa allò que pot.
U////1
(—Per si de cas, apotropaicament, hom triava d'apellar-se
Infaust.)
N'Infaust fou fastuosament faust: No s'enamorava mai de
cap nefasta fava.
Cap nefasta fava qui li espatllés, amb sa favetat o favesa, la
misera existència.
Ara, tan savi qui es volia, i tan ruc que ha esdevingut.
Tant que es volia saberut, i a la fi només aprèn que el cervell
és un embut.
Tantost l'has omplert, es va buidant molt arrelut.
No l'omples del tot mai, i al capdavall sempre és buit buit
buit.
I més buit que no mai, quan per darrer cop és ton ull del tot
cluc cluc cluc.
Ton cap havia estat claferta biblioteca, ara esfumada amb el
foc que el cos corseca.
////1
(—Planeteta mérdic — qui en portava el pòndol de l'ozó)
Amb un fur intern dissolut, monòton, descolorit, i amb uns
ulls esborradissos i narcolèptics, gairebé a les palpentes,
tentinejava entre feltres pestilents que embolicaven, com
tendres i refinats fetitxes, les orquídies i els pterodàctils
d'adés.
No pas que no ho sabessin. Prou se n'havien adonat, no
gaires, els més perspicaços, o intel-ligents, abans no fossin
els primers a ésser anorreats per les multituds ignares.
Diu una dels rovellats bocins de cròniques trobats a gairebé
inaccessibles craters: «No aixequis mai la vista. Sagna
l'empiri amb antigues secretes nafres i en davallen gotes
d'àcid qui et destrueixen els ulls. El cel és on els maleits es
dessagnen ran d'homicidis, violacions i esmicolaments
constants. La buada hermètica del cel és tothora a frec
d'estimbar-se't a l'estúpid visatge, un visatge tot boterut,
arcimboldesc, ja prest a esclatar en mil bocins de fruit
llongament malmès.»
I els corroits serveis mèdics, avesats i aviciats, empedreits,
davant la destrucció ràpida i repetitiva de tota carn que
tractessin, cohonestaren i esperonaren tota terapèutica
mental, generalment barbàrica, i tota higiènica violència. I
ells amb ells tan satisfets i molt pagats, amb llurs esplets i
proeses. En consequència, despietada agressió constant
contra el malalt (ver o imaginat) era llur enriolat crit
d'imperdonable guerra.
Amb la terror fosforescent instaurada pels cirurgians
radioactius, maellers sense miraments. Ah, i per si romania
ningú mig dret, això rai, per què altre servirien els exércits?
No ens hi estendrem pas. Sabut i resabut. Què altre sabrien
fotre? Destrucció, anihilació, massives: tothom altri
ipsofacte al pot.
Ça com lla, tant se val. Inarrelables passes: no s'hi haurien
valguts pas pactes ni vaccins de cap mena.
Els més assenyats ens fem fotre, i au. L'inexorable pas del
temps, a la merda ho duu tot. Res a fer-hi. Com tot animal
com cal, malalt de mort, hom s'arracona, lleixa de menjar i
silent l'espitxa, crec.
Cossos pels carrers aviat usurpats per infames carronyes,
víctima cascú de la morbiditat urbana, suburbial, camperola
i muntanyenca, morbiditat feta doncs general. S'engegava
llavors l'engranatge nictinàstic i s'encenien pertot els
tapetum lucidum dels afamegats de metzines: car qui mai es
mengés les carronyes, carronya esdevenia.
I ara em trobava a un museu programat tot sol per les
circumstàncies casuals, un diguem-ne doncs museu suspès
en el temps mort de l'aprés catàstrofe. Tot al corromput
planeteta havia romàs paralitzat, arrebossat en cendra clara.
Personalment és clar que portava un respirador, el qual de
cops nogensmenys semblava que volia fer fatxida, s'obturava
de trast en trast i aleshores m'asfixiava. No volia doncs
romandre-hi gaire, museu al capdavall força tediós.
Ara, en arribar a un dels arcans ergàstuls on s'havien
arrecerats certs bípedes supervivents (per un període cal
suputar que força curtet), les diguem-ne obres d'art,
degenerades rai. Obres fet i fet com les que havien de
pertànyer al saber fer dels somàticament massa degenerats
“artistes” del món, per irrespirable, moribund.
Aquell últim ergàstul, cal convenir, bertrol doncs on es
podriren al capdavall els darrers diguem-ne heroics
troglodites.
És clar que tots els herois són substituibles, i prou cal fer-ho
(substituir-los) al més aviat possible. Heroi per heroi; i per
heroi, heroi. No fos cas. Ben aviat. Abans cap d'ells no s'ho
cregui gaire. Com ens han ensenyat.
El darrer heroi amb diguem-ne lletra, segons podem
desxifrar a la inscripció, o pus tost gargoteig, rupestre,
doncs, es veu que prou els ho deia, agònic, ans no fondre's
per sempre pus: «Pesta i putrefacció per als qui encar, prou
rucs, hi romandreu!»
Amb força raó, ben mirat. Car n'hi havia qualcuns qui encar
s'aferraven a un existir tanmateix invivible.
////1
—Aquells supersticiosos desgraciats qui, públicament, als
camps d'esports, en avinentesa de fotre qualsevol golet de
merda, perden el cul tot seguit, i es foten a fotre totes
aquelles simiesques manifestacions de ‘religiositat’, totes
aquelles ridicules ximpleries d'estúpidament enverinat devot
fanatitzat, amb les quals, obscens, volen ensenyar a tothom
que agraeixen l'ajuda que han obtinguda de les ocultes
forces del mal, els suposats àvols poders del més enllà,
caldria, no solament bandejar’ls i empresonar’ls, perquè
pol-lueixen amb llurs repel-lents creences els infants qui els
esguarden, caldria així mateix penalitzar’ls, perquè, d'acord
amb les regles de l'esport mateix, un pic empesos pels tòxics
contagiosos malignes fantasmes, factualment (de fet) han
feta trampa. I qui fa la trampa, i una trampa tan fastigosa i
presumida, no té dret al gol ni a ésser al camp — ni potser
enlloc sinó tancat en asil d'orats.
////1
—Amb les bones bagasses hom en paga l'arrambatge, i
d'ençà de llavors, en cambra closa, damunt matalàs o entre
coixins, com mostra mestre Llucià, de tot pot esdevindre's. I
especialment, segons el preu, tabes intel-ligents o de les
altres.
Ni cal dir, és clar, que, no pas solament amb les bagasses (i
les bagasses, rai, mai no pas tan hipòcrites com el fastigós
romanent de dues potes!), si no vols acabar rebent, o haver
cap enuig tensional, t'has de ficar a l'alçada de l'interlocutor.
Això vol dir fer-te el capdecony les de més (potser un
noranta-cinc per cent i tot) de les vegades.
Cas excepcional: Ocasionalment et cal prou fer potser més
viu que no ets, davant la dona qui et fa de mecenes. Tothom
qui no és imbècil sap d'on li ve sopluig i tec — ço és, l'únic
essencial.
////1
—Gens inhibit, discurseja prou incoherentment sobre sos
ulls. Sos ulls augmentatius, que se li ficaven tots sols a
esguardar la imponent façana del molt antic edifici de pedra
groga. Un edifici monumental que el desert nogensmenys ja
començava de rosegar de ferm. Amb sos ulls augmentatius
que se li fiquen a fitar, es veu, justament devers el mig de la
façana, una finestra rectangular, no gaire grossa, comparada
sobretot amb la resta de les innombrables finestres de
l'ampla façana del vast edifici. És una finestra endinsada,
emmarcada per uns sortints o ampits que en diries
triangulars, si la base rectilínia del triangle de debò existís,
car manca: una finestra doncs força semblant a l'entrant
d'un nínxol, tret que amb un ràfec angular al capdamunt, i
tot, com dic, es veu, en pedra groga, un groc una mica més
accentuat que no pas el groc de les dunes. Es veu, ara, que
hauria volgut que, mercès a la força de sos ulls
augmentatius, l'estreta finestra enmig del monumental
edifici de pedra s'obrís o, si això no, que la seua visió
atansadora assolís de penetrar-hi per tal de repassar-hi, amb
enorme curiositat, les possibles riqueses de l'interior. No hi
reexia, segons ell mateix, pas gens. La finestra, tancada
hermèticament, se li resistia. Potser no era sinó una finestra
condemnada, o de decoració, amb només pedra emmarcada.
Diu ara que llavors aixecà els muscles i va desistir-hi. Qui
se'n cura? — féu. I es veu que es demanava, filosòfic, per
què, amb tants d'altres misteris que a hom li poden brollar
com qui diu gairebé a cada cantonada mentre emprèn
distretament aquesta o aqueixa via, s'hauria de capficar
precisament en aquell2
Tant de preparar-nos per a qui sap què, i al capdavall la
historieta, com totes les historietes, també feia figa.
Si ves, ens diguérem, públic displicent, d'on no n'hi ha no en
pot rajar, i ens ficàrem, qualcuns, ben pocs, quatre gats (car
els de més, despesa la borda conferència, desfilaven
pansidament enfora), ben enfonsats a les cadires, mentre
s'apagaven els llums del local, i per les finestres entrava la
claror morent d'un capvespre un bri endredorit, ens ficàrem,
dic, prou astènics somàticament, repenjades peresosament
les esquenes als respatllers, i estiradotes les camotes cap
endavant, culs aclofats, ulls mig closos, o closos del tot, a
prear tanmateix, taxativament i molt íntima, cascú per
cabal, dic jo, a prear, doncs, l'energia dels ocults fantasmes
al cervell, molt enfeinats, es veia, llavors, qui sap per què, a
filar i a teixir i trenar fantasiosament llurs fantasies damunt
el canemàs espectral, on tot l'espectre de coloraines
cerebralment produides prou semblava cabre-hi de manera
natural, si hom no venia doncs pas a fotre-hi emprenyadora
cullerada, i fluia, dic, sense d'altres problemes ni entravancs
ni caires.
I cal reconèixer que allò era molt més interessant i emotiu, i
què ho sé jo, agrait, espectacular, que no pas el que aquell
carallot rere el faristol amb sos ulls idiotes no hauria mai
vist rere la finestra del primitiu edifici mut.
U////1
—La raspa, avui, dia de la fi del món, sense cap altra tasca a
mà, portant encar el tutú i anant sense calces, cul enlaire,
treia el nas per la finestra i hi esguardava les erupcions i les
erosions de pertot, els cims es desfeien, els núvols es
desfermaven, els llamps queien arreu, la terra s'obria pel
mig, els planetes al cel anaven de corcoll... i llavors la
desil-lusió. La desil-lusió, dic, car l'anorreament tan esperat
no es produí. Home, una atròfia general, prou, això rai, 1
ensems la veu comminatòria de la natura que ens garanteix
una trencada definitiva si no ens esmenem, això també, però
en realitat no gaire re més. L'exterminació total havia feta
figa. Encar romanien vius i boiants molta de merdosa gent,
massa, i àdhuc força d'edificis només els veies mig destruits.
La raspa, la cantinera, amb un humor putrefacte, ella qui
sempre semblava tan joguissera, i sorneguera, 1
omnímodament insolent, sa bellor tan atractiva, diguem-ne,
que portava molt de dròpol encaterinat al taulell de sa
cantina, apalleronats com gripaus (molt fragants per la part
del vòmit), tornaren, a gotetes, a aparèixer, i tots que
acollonits! Esborronats d'allò pus amb els aeròlits, i els
trontolls, i els tràngols, de totes totes inassumibles, i quins
escarafalls no feien tot contant-ho, ja som al darrer termini,
quin potent esfilagarsament, quin anorreament més
imminent, que el cel s'enfosquís d'aquella faisó catastròfica,
colossal dinamita natural, quin fracàs de vida fràgil, quins
envitricollats estralls! I intentaven col-lectivament de bastir
ponts de rovellat solidari lligam, greixosos gnoms, llunàtics i
autoritaris, llurs barbes llordes polloses usnees, llurs
frustracions i desencants explanats encar amb més
patetisme als veins de taulell, els quals, creixent en llur
pròpia commiseració, ara estalviats per l'avinent sotrac
quasi anihilador del món suara molt escaguissadament
experimentat, lleixats deplorablement gairebé indemnes per
l'escaient flagell que de l'opressió finalment segurament no
els estorcia, en un sacrifici d'exterminació generalitzat, una
joia immensa de pira total de màrtirs, on no pas solament
tota l'espècie ans àdhuc l'esfera mateixa esdevenia nul-la, i
tant que ens basquejàrem per l'adveniment del col-lapse
definitiu i els torrents de foc esbatanats i d'abruptes
llambordes que tanta d'iniquitat i d'injustícia no esborraven
de cop sobte, o s'emportaven (jutges, militars, capellans,
mestres, polítics, tota la repodrida eixancarrada espaterrant
i espernetegant púrria morta de por) cràters avall, i ja ho
veus tu, encar som vius, i els nerviosos defensor dels lladres
assassins, els saigs i els botxins, llurs letals projectils encar
més propensos ara a produir ignomínies i estralls a la nostra
es veu que no prou putejada pell. La rialla viril robusta
brutal de la salaç cantinera esclatava llavors. Se'ls esmava
esporgats com branquillons de fruits bords i silentment
abocats pels novells penya-segats on, a baix de tot, boques
de monstres taciturns obertes com mecànics paranys no
triguen mica a moldrells, i mòlts, cascun de llurs bocins
potser esdevenen procaços òstracons, impecable patrimoni
per a les generacions qui mai no faran cap, món de totes
totes gastat.
////1
—No gaires jorns ans el monstruós daltabaix que quaix ho
extingi tot, passats els mercats, on sots amples pudents
ombrel-les aquelles llordes donotes no hi venien peix i
marisc de tota mena, a l'estadi, o belleu vull dir l'amfiteatre,
on hi havia els actors (o gladiadors?) qui hi feien llurs
rucadetes de cosons ximplets, els de pus enrere entre la
terregada assistent, qui no filustràvem de l'acció com qui diu
res, allargàvem el coll o fèiem veure que l'allargàvem, car
allò que allí hi havia sobretot eren tocaments més o menys
d'estranquis, a l'afegitó neguitós dels infames lladregots de
tostemps, bo i ficant urpa on menys calia, i rebent per
comptes, si hom els enxampava, un parell de braços
trencats, o pitjor, un esbudellament qualsevol, sots la feliç
aprovació si més no local dels qui presenciàvem el cas.
—Qui hi pica de peus?
—Ara t'ho dic: ningú. Tots ho trobem aplaudible ni
plausible d'allò pus.
Amb els meus disset anyets, hi havia anat amb els meus
dispesers, l'homenot bast i incongruent, la seua dona
esquelètica i minúscula qui l'homenot brutal ataconava de
valent cada nit, i la petitona de llurs trenta-sis filles, una
noieta d'amb prou feinetes vuit anys amb la qual com qui
diu m'entenia força bé, car tot just aixecar-se, els dies de
festa, ja em venia al llit i sovint sem masturbava, fregant-
se'm (sondrollant-se-l'hi) la flairoseta fufeta al nas. S'escau
que en aquella avinentesa també ma proviciana mare, qui
em visitava de lluny, no hi fos, a l'esdeveniment esportiu (o
teatral2).
Aleshores (me'n record rient) s'esdevingué una diversió
diguem-ne espectacular, molt més espectacular que no allò
(la funció2 l'esplai2 el partit2 la guerra2) que hi devia tindre
lloc lla baix, a l'escenari (o a la gespa? el fang? la sorra2).
Tant se val. Un acte teatral que hom podria anomenar: —
Nhi ha per a sucar-hi conys.
Els protagonistes de la peça hi serem la noieta (sucoseta),
ma mare (balbota, de fadesa tothoreta reu), el tit (co és, el
criminal!), el (típic, repel-lent) cap gros de la bòfia, i el jutge
(excepcionalment, per un cop) imparcial. Comparses a
manta, no miréssim prim.
Es veu que, per coses de tirada habitual, com qui diu gairebé
d'esme, avesat a acaronar-l'hi, acaronava doncs
distretament el conyet de la noieta. Un cap gros de la bòfia
em clissà i començà d'esgargamellars que —Quin crim, quin
crim, quin crim més imponent, jotflic, manoi, oidà, i tant!
Com tots els maleits espietes oficials, amb uniforme o sense,
acostumats a plantar d'esquitllèbit propagandes cruament
mentideres, i llavors són ells qui se les creuen, sovint
escaient-se que són ells mateixos els únics a caure a llur
propi parany, co és, a creure-se-les, com dic, fil per randa,
mes no pas per això ells menys tretze són tretze, aferrant-
s'hi com a ferros roents, i volent fer a pagar a tothom, sigui
qui sigui, el primer o el darrer, tant se val, la duríssima,
sovint terminal, mai condonable pena, el gros de la bòfia
començà d'acusar-me d'actes contraris a la constitució, i a
l'honor i a la moral i a tota altra merda militar del moment.
Va dir que m'enxampava en flagrant delicte bo i ficant la mà
al cony d'una menor molt menor, ui, molt, molt!
Tothom encontinent amanit a com se'n diu, a linxar-me, a
trenc de fotre’m bocins, espectacle encar pus collonut, vos!
Tret que de primer calia demostrar la cosa, va dir un jutge
imparcial qui s'esqueia (una altra bona casualitat teatrall) de
trobar-se pel veinatge, pels environs, cava? Es va treure la
carrinclona coroça (o com se'n digui d'aquell barret ridícul i
fastigoset de jutge, amb farbalans i ruixes, i brodats xarons),
i a sota, cosida, hi havia efectivament l'etiqueta que
l'acreditava, i tothom de l'astorat veinat caigué de molts
breus genollons, no fos cas.
No fos cas que els caigués cap dictamen que els incriminés
més que ja no n'eren pel fet d'haver fotut el pecat inexpiable
de néixer.
—Em cag en l'olla, ho demostraré fàcilment, va dir el cap
gros, —Porta la mà, criminall
M'engrapà la flasca mà qui adés joiosament furgava la fufeta
de la petitona i es ficà a ensumar-me-la.
—Ah, digué, de triomf farcit com de llardons, —Pudor de
conyet d'infantona calenteta, vull dir, d'infanteta
calentonal
Vaig piular llavors, —Senyor jutge, est hom... est foll... Est
hom n'és, foll! Afoll... Son cervell, afoll!
I el jutge dictaminà, —Redeu, el reu raó rail
I el tit, Quines poca-soltades de congriar-hi, cavà?
I el bòfia, —Ara ho demostraré, reputa, collons! Nena,
portal
I li anava a ficar els dits al conyet, pobrissona, un homenot
fastigós i groller, no pas finet i curós, i accepte i comcaleret
com el tit, i ans no s'hi llencés, que crid, —Mos dits puden a
cony, prou ho reconec, mes només els ficava al de ma mare,
ací present, molt honorífica senyorial VeuP
Ma mare cap plany. Només féu un somriure leporí.
Qualcuns datspelsés entre la massa ignara, remugaren, on
intervinguí, —Cap escàndol, vós. Recordeu d'on vinc tot
sencer, què és una mà burxant el cony de ta mare quan no
fa així mateix poc gaire hi has eixit de cap2 De cap,
senyories, de cap! I amb tot l'aparell genital penjant! No
fotéssim, vós, prou cagarel-la, cavà?
Cap perill, nogensmenys, car llavors, per a comprovar si fos
de debò cert el meu àlibi, la meua excusa extemporània, el
bòfia matusser qué feu? I molt matusserament2 Doncs
enfonsà els dits de la mateixa mà d'abans també al cony de
ma mare. I digué que no, que no, que no era la mateixa
pudoreta, que aquesta pudor era molt més fortota que no
havia estat abans aqueixa.
Mes els jutge jutjà, després d'ensumar-me la mà i ensumar
la del pelut bul, i la seua pròpia, per a ésser més segur, en
acabat que també l'enfonsà al cony de ma mare, que ara
calia per a ésser segur del tot, enfonsar les mans de tots tres
al conyet de la menuda, on tothom (els assistents molt
meravellats per l'enigmàtica pregonesa de la laberíntica
ciència judiciària) feren, —Oh! Oh! Oh!
Els tres ens ensumàrem ensems els dits mútuament i
recíproca, ara tu la meua, ara la seua, ara la nostra, ara la de
cap diguem-ne jurat qui hagi comprat peix recentment o
menjat un entrepà de marisc, i el resultat fou que allò dels
conys i llurs pudoretes no hi havia déu qui ho destriés, i que
davant el dubte irrefragable hom m'alliberava unànimement
de tot retret.
Així amoroseix la clientela limítrofa el molt deny senyor
jutge, —Un reu condonat sense pus aparat teratomatós.
Apreciéssiu el miracle, capsdeconyl No durarà: anc no
dura, cap miracle, ai no!
On el públic es desesbalaeix, i ens aclamava tots plegats,
l'elenc sencer, i als Jugadors (o actors) (d'allà baix) (qui sap
on paren ni què hi refoten encar, oi?) no gens.
És clar que cap plany així mateix poc de part del tit. I ma
mare la farta leporinament somrient, i la moribunda
dispesera redubtant l'atans inexorable del tacó més gros de
tots, i la noieta escaldadeta demanant a cau d'orella (totes
aquelles tèrboles suspectes insercions!) que li fiqués sots les
faldilletes pomadeta d'aquella desinfectant que totjorn duc
no fos cas a la butxaca, i el bòfia empegueit anant-se'n
escuat a suicidar amb un tret a la coroneta a cap rònec racó
de barri de bandarretes.
Car carallot no havia pensat prou ni havia estudiat a la
facultat (cap bordellevat de metge inic no l'albardà) i no patí
doncs la facècia del maleit metjarra de torn qui, típic,
t'ensarrona, com dic, alhora que et diu que cal haver bon
paidor a part de bon ull, i, bo i endinsant un dit al bací
infecciós i clafert de merda de cap malalt molt malalt, es
llepa l'altre davant els ingenus aprenents, qui llavors fem
(fan, fan!) el mateix, és clar, car no volen pas cap mala nota,
mes amb la cagada, llas, que ho fan tot llepant-se (ells!) el
dit molt infecciós i putrefacte, ecs!
Ho resumia el jutge amb carota saberuda per a
enlluernament general. —Si l'inepte ans fal-laç inspector
hagués ficada de primer una mà a un cony, i llavors l'altra
a l'altre, encar com aquell, vós, hom hauria belleu volgut
fer-ne mig cas. Mes quin tros de bul més dissortat, ell
mateix enredava la troca, embotint la mateixa mà a cada
cony. Xut, xut, xut, xut, xut, xut.
A part, és clar, que el jutge d'imparcial no pas gaire, a
l'inspector d'anys que d'amagatotis es veu que l'hi portava
votada, i avui verament de quina faisó més elefantinament
elegant no el trametia a fer-se repicar definitivament.
—Un argument jurídic, diu ell mateix, dels pus tremends
enlloc anc oits. Entre els assistents els més vius ja en
copiàvem crosses de paperet que duríem d'estranquis
enganxades sota la màniga per si de cas mai fos cas que les
vel-leitoses autoritats del moment no ens volguessin
interrogar de questions així mateix si més no tan arcanes
com aquella.
(Die Zimmer in meinen Tràumen sind nicht zugànglich. —
Qui gosa, dic, entrar al misteri ominós de les cambres dels
meus somnis?
Son nas, pobrissó, beneit, ella se'n repleveix cada mati; i el
reu tostemps amb la seua carona de cony, el nas tan
ensinistrat prenent aparença indubtable de pipeta de xona, o
àdhuc de no gens erèctil i doncs fal-laciosa xil-la...
Encar decumbent, tornant a veure els pretèrits
esdevenidors... Car el futur és el passat... El somni i el
malson prestigiosament i indefinidament represos, com pels
corredors sens fi als reguitzells interminables d'acolorides
altes coruscants pantalles on sense atur tot no es reesdevé...
tot no es reesdevé... tot no es reesdevé...)
L]
—Es evident que l'única vida de debò important és la meua.
Al costat de la meua, les altres vides tenen una importància
molt relativa. Car sense la meua vida, què?
Sense la meua vida no hi hauria món. El Sol no sortiria a
il-luminar el cel i a nodrir les plantes. Les constel-lacions no
rodarien pel firmament. Re no existiria. Ni animals de cap
mena: ni joies ni tristors: ni aire ni aigua. Ni foc ni glaç. Ni
cap mena de soroll. Ni, ai, l'element més estimat per a mi: El
benaurat silenci. Re.
Re.
////1
— Els dic: «—A la festa, què vols que hi faci? No puc sinó
destorbar-hi. Si hi venia, que el colló d'un déu o altre us
emparil
«No hi ha ningú que més destorbi — so qui tothom empreny
urbe et orbi.
4La nosa: immensa. Hi soc pertot com el cos d'un mort que
ningú no sap què fotre’n.»
////1
—Qui es vol ridiculament convidat? Ecs! Em fastigueja tot
convival amuntegament. Idiotes superficials remarques a
doll. Entretocs i xafardeigs, i acudits i paradoxes,
còmicament ineptes. Pitjor, sòpites falòrnies repetides en un
ubic anorreador psitacisme anorreador.
Per què balafiaries la puta estona amb imbècils
xerrameques? Quan — prou pots! — per comptes, excel.lents
llibres d'escriptors i filòsofs — i àdhuc, sovint, i molt millor,
fulls en blanc amb quelcom per a guixar-hil — a part, és clar,
quan convé, de l'acompanyament esporàdic de mant prou
harmònic compositor — són a ta disposició!
U////1
—I llavors...
Tant de text, tant de llibre, tant de nyac-nyac-nyac. Es fa
collons tan llarg! Tanta d'inútil xerrameca. Xerrameca de
mai no acabar’s. Hom se n'atipa, hom diu prou.
EA
—Al món tot hi és xerrameca. Lleixa dir. Que s'empatollin
les gentades.
Caòtiques, cacofòniques, cacatues. Amb inferiors mentals,
mai no hi discuteixes.
Fes que ‘ho i tant a totes llurs bestials capdeconyades. Així
escurces collonudament el sòpit empatoll, la inútil cantilena,
el fútil pretès intercanvi.
Com diu en Xopi: «—Dona sempre immediatament tota la
raó als desgraciats qui, infectats amb tota mena de biaixos
disparats per les més estúpides influències, bo i parlant,
només la caguen.
«Llavors, de tindre TOTA la raó, els mata.
«N'acaben al cap d'estoneta fets una merda. x
La
«—Imbuit tot d'una pel bon karma carminatiu — petarrera
astral, aèria, incorpòrea, gloriosa — sublim.»
U////1
—Tots els datspelcul qui empren el mot ‘sublim’ altrament
que de riure, com l'emprem els qui hem comprès com tot no
es desplega, la caguen esmeperdudament.
Els fètids finets qui vanten allò que en diuen el ‘sublim’, i
blasmen i menyspreen allò que en diuen el "ridícul, no saben
capir que en aquest univers de merda, com més creus que re
és ‘sublim’, més ridícul en realitat no és.
I com més et fots el sublim, més el ridícul no fots.
Car què hi ha de sublim en re2 No hi ha re sublim. Tot és
horrorosament ridícul. A l'univers tot hi existeix per negar-
te l'existència.
Es immensament ridícul i irrisori com tot allò vivent es
deteriora i degenera — i a una velocitat escruixidora.
ps
—Gent de no gaire pesquis ens han demanat sovint per què
ens fem fustigar per dones fortes. No comprenen re,
gamarussos. No saben que com més intel-ligents ni doncs
poderosos més ops no hem de prendre'ns periòdicament
banys d'humilitat.
En una necessitat imperativa per a reguanyar el preuat
suprem equilibri zen.
Som els homes dels terrats, som els homes del dalt de tot,
som els homes superiors. Les àligues no cacem mosques. Ni
les mosques àligues. Mes, de cops, a una àliga li va bé de
prendre un bany de mosques — saber que hi ha de tot al
món — comptar-se tranqul-lament entre els objectes
qualssevol condemnats últimament al mateix tràgic destí.
Zen, bany d'humilitat. Per això ens fem fustigar
periòdicament per dones fortes.
////1
—Humilitat. Cascú, al capdavall, què? Xifra infinitesimal. Ni
això. En realitat, xifra de tan merdosament minúscula, per a
tots els efectes, inexistent. Encar menys important enlloc
que no pas cap instantània espurna, de tan breu, invisible,
totalment negligible. Sense comptar per a re. Absolutament
per a no re.
U////)J
(—Vides extraordinàries.) (Ho són totes. Adhuc les
ordinàries.)
L'únic mèrit que hi ha per a justificar una ben farcida
biografia (tant per als ens — els cossos — amb anomenada
com per als anònims) és, al capdavall, el mèrit d'haver
sobreviscut durant prou estona.
Mentre som vius, tant se val que ens belluguem o
romanguem estàtics, sempre ens esdevé (ens passa, ens cau i
escau) quelcom o altre.
I en la teua (de tota manera efímera) estada al món dels
Vius, com més d'hores no hi dures, més de coses (de
‘quelcoms’, d'esdevinences) no endures (et passen). Això és
del tot natural (lògic). Constants ions se t'estavellen damunt,
t hi espeteguen part dedins, i et travessen. I com més
d'estona no hi passis plantat (com un espantaocells o com
un maleit belluguet de mal seure) a més d'ocurrències no et
sotmets.
Que sobrevisquis més o menys de temps depèn és clar dels
daus de la natura" que t'han atorgat (o t'han negat) un cos
durador. I depèn així mateix (potser encar més) dels daus
accidentals del viure mateix.
En acabat, és evident que com més longevitat atenyi un cos,
més de ‘quelcoms’ que li han d'anar caient sobre. Per força.
S'esdevé com amb els meteorits que s'esbalcen damunt
l'esftèrula. Els que s'estimben als oceans són molts més que
no pas els que espeteguen damunt la terra ferma. Questió
d'extensió.
Així mateix, en aquest cas, figuradament diguem-ne,
l'amplada d'un cos (per a rebre-hi els meteorits de les
esdevinences) depèn de la llargada (la durada) del viure.
Com més viu aquest cos, més ample no esdevé. I com més
ample, més ha d'anar rebent (sensacions, situacions,
fenòmens, incidències, experiències, casos, coses).
Res d'estrany en tot això, tot i que tot (tret Justament d'això)
sigui alhora tan estrany.
Gs)
*—Els autoesquediastics daus de la natura que reparteixen
privilegis — de naixenca, de riquesa, de taranna, de cervell —
que a pleret duran més tard el cos (segons ha estat dotat)
(cascú adoptant una mesura de succés o altra) tant se val, a
proeses o a conformitats.
Quants de milions i milions al món de joves genis ignorats i
sense cap mena de biografia esbombada perquè s'han morts
a deshora en guerres, accidents i malalties2
////1
—Hom procedeix larvat i, si de cops s'abandona a l'onada
fosca del desig, els vents crus i agres, sovint embafadors, de
la lògica i de l'alta seriositat, sempre li rauen rere la virolada
façana del seu coratge aventurer. I el manté tothora segur
deçà el mur corrosiu de la disbauxa on es debaten les
promíscues carcasses.
U////1
(—Infant amb fam esdevé infame.)
Veina meua, a la cambra del costat mateix, al pis de dalt, a la
casa d'estudiants a la vila provincial i tanmateix ricament
universitària, la dona (en realitat una noia força jove), tot i
que cardava amb certa regularitat amb amants diferents, la
seua idea era d'esdevenir, acabada la carrera, monja. Monja
per a ésser destacada a l'Africa a servir-hi catòlicament els
africans més desvalguts.
Era una dona com les qui sempre m'han abellides, alta i
forta, intel-ligent, decidida, en tot superior a la meua
inferioritat congènita.
Que el seu esperit de sacrifici s'impliqués en la vocació de
monja només es comprenia si hom se n'adonava que en
aquells temps de maleida dictadura religiosa, on els
malparits dogmàtics imposaven pertot llur visió tètricament
bel-licosa del món, no hi havia (que no fossin amagats,
pràcticament invisibles, i de més a més considerats si fa no
fa subversius) d'altres mitjans o opcions on comprometre's
per a esdevenir-hi potser declaradament efectiu.
Quan, després de fer-li dramàticament la cort, m’acceptava
prop seu, i àdhuc al cap d'estona ens casàvem i tot, sense cap
inútil cerimònia, continuava ella amb tota llibertat les seues
experiències diguem-ne romàntiques. A poc a poc,
tanmateix, mercès a certes lectures filosòfiques de la meua
tria, on la lògica naturalment hi imperava, abandonava ella
també la idea que d'ésser catòlic fos molla bo. Al contrari.
Com dic i sostinc, una doctrina absolutament maligna,
corrupta, corrosiva, infecta, antivital, i absolutament
estúpida, creient en imbecil-litats de paradisos celestials i
fantasmes encarnats i ninots amb poders màgics.
Això no vol dir pas, però, que la seua magnanimitat, la seua
natural generositat, minvessin gens. Sense dogmes que
l'encarcaressin, s'eixamplaven, guanyaven mires, horitzons.
Així, quan li confessava que res no em feia tan feliç com
quan em contava amb qui anava al llit, i amb qui se n'anava
de viatge, de vegades per setmanes i setmanes senceres i tot,
de vegades només cada nit, per a tornar al matí o a la
matinada, segons la distància, i que si em volia contar les
coses més íntimes encar en fora més, de feliç, generosament
i bondadosa em féu les lliçons. Meravellós signe de
compassió per al cuguç. M'emocionen fàcilment i pregona
els fets compasius i les compassions de les persones
compassives.
Lliçons les seues, doncs, que escoltava delint-m'hi, sobretot
quan era absent i la sabia de segur amb mascles de nota.
Lliçons, vós, on, en la seua imperiosa, immensament eròtica,
veu, establia les lleis d'ordenació del territori matrimonial i
les normes del capteniment i repartiment de tasques per al
cuguç i esclau. Essencialment, obediència total, servei
immediat, i agraiment constant, zero accés a sexe i argent,
amb força optimisme davant la situació.
Així, eren enregistraments, per exemple, on em declarava
capat, com dic, sense cap accés a cap mena de penetració per
sempre més, i m'hi contava com, contràriament a la meua
posició sotmesa, els homes de veritat, no pas cap merdeta
com jo, se la cardaven, i sovint amb quina molt admirable
brutalitat, i com llurs sexes eren enormement més
importants que no el meu, negligiblement microscòpic, i
com no m'ataconarien de fort, ells, els superdotats, si els
plagués de fer-ho, amb ella, és clar, present i rient, i com
havia de servir-los com l'eunuc del palau, on ella era, és clar,
la princesa totpoderosa.
I amb aquelles lliçons la meua felicitat sexual com dic
esdevingué total. Sobretot quan, rere la façana d'aparent
exageració, me n'adonava que no, que tot era tanmateix cert.
Fil per randa. Tot el que ella hi deia a les lliçons esdevenia
l'autèntica única realitat. No n'hi havia cap altra. Allò que
ella hi diu (i cada dia diu) només pot fer u amb la veritat.
Com més em fereix, més em complau, li dic. I, efectivament,
com més vulnerable me li present, més se n'aprofita, i les
llicons (de veu i de fets) esdevenen més meravellosament
esmolades. El verí de la gelosia que escanya els imbècils s'ha
tornat en al meu cor devoció envers els druts entronitzats.
Llur immensa superioritat és per a mi un desitjat bàlsam per
a les nafres causades per la perenne angoixa d'haver de
viure. Amb els druts fets ídols al meu enteniment, en el
mateix procés de propinquitat i adoració, àdhuc me
n'empelt una mica, de llur gran coratge.
I així, llavors, més i més pregonament, aquella generositat
seua en donar-me un paper a omplir en el món dels vius, ha
fet de mi a la fi un ésser mitjanament reeixit, un ésser amb
cara i ulls, acomplert, de qui l'estada al món, si més no
finalment, adquireix un sentit. Veig que ara sí, de veritat, hi
tinc lloc.
Era ara algú qui al capdavall comptava, existia, concret,
complet, finit, com una estàtua imperfectible. Un jo exacte. I
(com prou li dic en acabat eternament, i a ella li agrada que
li digui tan sovint com calgui) no li'n podia estar més agrait.
Agraidíssim. Absolutament retut i exalçat. Amb urc tot ple
de la seua glòria.
ps
(—Operats bufonament.)
Les dones — sol-licitats per l'escalfor de llurs cossos, ens
avesàvem a la rutina, i així se'ns escolaven, indistintes, les
hores perdudes. Fins que, amb prou feines, mig ens
eixorivíem, i ens crèiem que aviat fórem capaços de
moure'ns. Ara eixiríem, amb alacritat palpable, de la
immobilitat que ens encarcarava, que ens retenia, que ens
restrenyia com amb congrenys ferris. I preteníem doncs
d'aixecar ns d'una vegada, de més a més que així mateix
crèiem recordar vagament que potser ens tocava a naltres de
fer de guàrdia a la solitària torreta de fort.
Les dones, però, sàtrapes, ens ho retreien, disgustades. Llurs
festeigs d'aranyes implicaven, llavors com sempre, de ficar-
hi, a les nostres resolucions, els obstacles consuetudinaris.
«Quines manies, quines delusions (quines il-lusions
fal-laces) les vostresi Cascú les seues, es veu. I totes i
cadascuna idiotes fantasies errònies.»
«Viure, companys, no és altre que trista collonada. Per què
bellugar-vos mica? La llibertat no existeix. La llibertat és
trofeu inacceptable.»
«Fora de la nostra coneguda mar, cap de valtres altre que
carraca de vaixell gens sumptuós que, a la vana ziga-zaga del
no anar enlloc, posaria tot seguit rumb vers el tenebrós abís
on el món s'acaba. x
«Monstruoses larves, capgrossos de la bassa llorda i
estantissa, on us ensopegarieu, extraviats, lluny de la falda
de la mare2 Les insòlites impressions se succeirien i,
precaris, quèieu i requèieu a cada bertrol inextricable. Car
tot hi és tabú lluny de nosaltres.»
«Al della del sirgar de l'esdernec, sempre hi rau el comiat del
mai més on t'enfonses. Rere cascun de sos esplets ni
proeses, la penúria d'un retorn dubtós i encatifat de nafres. I
l'afegitó ineludible dels esborronadors malsons. D'ençà de
llavors, els ensopecs macabres s'escauen en una continuitat
desesperant. Vehements cops de becs d'esbarts inextingibles
d'ocells enormes com baluernes i horribles com gargoles.»
Les dones, doncs, ben disciplinats, ben ensinistrats,
subtilment polits magníficament de tota inútil dignitat, les
nostres ridicules idiosincràsies jamai més atòpiques, simis
escuats, els romaníem totalment servents. Tan estètics com
ens volen, a l'anècdota ens retem. Mestres deipnosofistes,
apreciem de valent un bon tec. Xarlatans, entremetedors
fotims qui de continu mormolem amb malignes apunts, les
divertim un no dir.
Havent aprovat al cap de milions d'èpoques, hom ens lliura
a la botxinessa de torn. Hom ens tol la pell de viu en viu, i
aprés, molt graciosament, ens ton el coll i tot.
Bona nit.
L]
(—Volia nostra felicitat, i no me'n sortia,
Fotia cara de prunes agres, i m’arrucava ma tia.)
Nyec sense mare em pujava ma tia.
De natura criminal, sovint m'ha de renyar.
Ahir he comès el més gruixut pecat.
Ma tia em veu al bany que vaig escigalat.
«—Ai cabàs! Què se'n féu de ta cigala?»
«—Home, dona, el Jovent, hom s’embala...»
«—Pobre Manfred, greu càstig per quin crim?
Greu, dius? O prim?»
«—Sacrileg, amb l'epíleg que escuat, sense cua,
D'ençà d'avui és com si visc a Esparta.
La cua al caul Atroç adeu-siaul
Ací és on tot el misteri no rau:
Sabràs que el cony de la frígida Astarte
És totalment glaçat.
Cigala qui s'hi fica, la mortifica.
La cigala, quan surt del set o el trau...»
«—Quin trau? Quin set? No vols pas dir el del dau?»
«—NOo, no, cap set a un dau estampat a la roba!
Vull dir el trau a l'entrecuix de la lloba!»
«—Un set a la cruilla de sota la faldilla?
Ara t'entenc, som-hi, tot s'hi escau!
Crua cruel cruilla on l'innocent s’avenca.»
«—Com deia, quan la tita surt del trau,
Com vidre cilíndric que a terra cau,
En mil bocins es trenca.
Així que del cony glaçat de n'Astarte
Es clar que hom encontinent se n'afarta.
Ja no ho faré mai més!»
«—Ai carallot, ara patint d'afàl-lia,
Amb què ho fotries2
D'ara envant fes cas de la didascàlia:
No hi ha lloc, sense tita, per a cap represalia.»
«—I tant! Sempre teniu raó, les ties!
Tot ho veieu tan clar! El set al dau,
I d’en Dali la dalia.»
////1
(—Tota història no pot acabar-se sinó malament.)
— És la fi del món, i te la guaites amb serenor total.
Sempre havies sabut que la cosa no podia durar.
Nu sota la tovallola blanca surts cap al pont alt a veure-hi
millor el cel.
El cel és cel-luloide que es crema en mil indrets.
Nuus pregonament negres densament curulles d'estalzins
en remolí.
Nous Solells que arreu esclaten en taques expansives de foc
roent i de grocs enlluernadors.
Explosions blanques d'objectes enjòlit.
L'espectacle no pas que s'ho valgui tampoc gaire, mes què
voleu?
D'on no n'hi ha no en pot rajar.
La fi del món no dona pas per a més.
////1
—En el sacsejat trajecte fragmentari que és viure, què t hi
roman a la consciència si ets mica sincer2
Petites memòries de fets que mai no s'esdevingueren.
Mai res no s'escaigué exactament com ho descric.
La veritat no existeix, tantost escrit o dit, tot és afegitó, tot hi
és fantasia.
////1
—A la nit, les ombres dels objectes més enganyadorament
vulgars són de monstres de malson.
Són, destil-lades, les formes de l'autèntica realitat.
Radiografies de sinistres tosses qualssevol. Esquelets,
tendons, nervis, podrimener. Processos degeneratius.
Testimonis hostils de la teua mort.
Com et vas convertint en un objecte enganyadorament
vulgar, i tanmateix, rere l'estúpida façana, l'autèntica
monstruosa composició qui, sotjant foscor, lentament es
desfà.
Bo i presenciant la nostra mort, a tots ens és doncs ofert el
molt esplèndid obsequi d'alhora presenciar la fi del món.
No hi ha més grandiós ni espectacular esdevenimentl
Renoi, amb tu, tot s'acabal Punyeter, prou pots!
Teatralment epistemològic, ens informa que, segons dades
objectives, sortosament, la molt tràgicament burlesca
espècie homínida, aqueix clafert merder genètic, aqueix
femer, aqueix sobreixent pous negres — au, som-hi, tant se
val, definitivament — a fer la mà, als collons, a la merda en
tramvia — al canyet, al darrer podrimener i prou — s'ha
acabat — massa poc — quin descans!
////1
(—Girant i tombant anem de nit encesos per l'angoixa.)
Sota les pàl-lides ombrel-les plàcids espectres recullen
ànimes.
Noctàmbul mesquiter, cossos als cossis, crisàlides que
s'espelleixen debades.
Morts minúsculs i morts enormes mes trossejats.
Cap retret, cap mot amarg.
Qui ha mort el mort? La mort.
////1
—Soc un home d'inacció. Soc un filòsof. És clar que me
n'estic, de fotre mai re que re malmeti. El món no es toca,
altre que quan és absolutament necessari. No l'espletes, no li
robes la substància. Cap energia balafieges. Estàtic et
mantens.
I si mai se'm desvetlla a l'esperit cap opinió, no la dic pas
mai. Me la fic encontinent ben desadeta al cul. No fos cas
que per haver enraonat, esdevingués d'espetec cap maleit
heretget mereixedor d'extinció instantània. Ara, que no la
digui, no vol dir pas que potser no l'escrigui, això sí,
dissimuladament, en cap paper amagat, que si ha d'eixir ja
eixirà quan soc ben mort, és a dir, del tot inassolible pels
desgraciats empaitadors.
Un filòsof veu el món, no pas idealitzat en cap excusa de
metafísica falòrnia, sigui econòmica, o religiosa, o política.
El veu com allò que prou és, el veu com a poma putrescent a
hores d'ara gairebé totalment destruida per les cobejoses
larves qui l'habiten. I quan hom diu larves molt repel-lents
és clar que diu homes d'acció, homes de decisió, homes
d'iniciativa, de confrontació i de mort, homes de la
anorreadora banya endavant i merda per a tothom altri,
bah, vàndals tifes i rucs, qui es vanten perquè van venuts.
EA
(—Sense presses.)
Crec que cal salvar tothora tant de recapte com puguis —
l'arbre, la casa, l'hortet, l'equilibri ecològic, els mobles, la
situació (si s'ho val).
I la pell. La pell, és clar, la pell.
Car sense pell, tot és no re.
////1
—Espletant la saó a lagre de la terra, pagès diletant, com
m'ompl de joia l'esparsa escarsera escassa collital Car cert
que no n'esplet sinó allò que, en acabat que el buf dels vents,
i el cul dels ocells, i la boca de qualque colgador mamífer,
com ara l'esquirol, no hi sembraren — i en acabat la saó duta
pels elements i l'agre mateix de la terra — com dic,
benèvolament no desenvoluparen.
ps
—Re no vol dir re — tret que hi ha qui ho diuen amb gràcia i
ho llegeixes o ho sents de grat, i d'altres, cacofònics, t'ho
diuen sense cap mena de gràcia, t'ho diuen amb grinyols i
garranyics, i sense que mai valgui la pena desxifrar-ho, t'ho
diuen com qui aboca cap buidarada, com snobs de merda,
com xarons i carrinclons, com tifetes, només per a
emprenyar.
////1
—Com la famosa merda de l'antiga faula, la que el camell
oblidós cagà al riu, i llavors adonant-se'n de ses estranyes
contorsions damunt el cresp que xarbotava, es va haver de
demanar: —Què cony era això que anava tan de pressa2
Tantost ho havia darrera com ho hec davant, i escapolint-
se'm tot sol i esmeperdudament.
Li hauríem d'haver explicat que és que tot allò que no va
enlloc passa endavant.
Es cagalló surenc qui sempre sura. I com de substància no
gaire, bo i surant, lluny se'n va.
Tot tifeta datpelcul creu que hauria de manar. Que hom li
deu tothora un delirant succés. I tot i que tot el que sap
pensar és buidor merdosa, sempre al davant se'ns fot.
U////1
—A l'avior, les fàtues «fatues» les decretaven els datspelcul
muftis, ara les decreten els molt més datspelcul tifetes, co és,
els predicadors de merda.
Els predicadors, és conegut, un horrorós arroplec tots
plegats d'estrafolles i de monçonegaires psicopàtics.
Fictament vehements, esbombant les falsedats i farfolles de
llurs fraudulent guisofis. Sollats trompafaves qui venen llurs
pèrfides cagarrines com si fossin miraculoses panacees.
I els pecs pagerols de tota condició, molt llaminers de femta,
se les empassen senceres, com a l'avior, i re no traurà la
ruquedat del rucs.
Els malparits venedors de falòrnies fètides sempre hauran
(com convé als armats qui manen) la via badada per a
decretar’n, i decretar’n impunement, ço és, a mansalva.
Massa poc. No hi ha remei.
////1
«—Per a un bou tot és prou, ara, el somni n'és de lleó.»
De petit cometia el pitjor pecat: de creure’m suficient a jo
mateix. Quelcom d'incomparablement sublim. I a re no
trobava digne d’agafar’m. Creia sempre ésser segurament
superior, sovint infinitament superior, tot i que ara mateix
continués ignorat per la massa pega i idiota.
Massa conscient de mi mateix (massa apassionadament
enyorós de la gàbia tanmateix angoixant de la consciència), i
massa amanerat, tibat, tancat, present, sense descans,
massa desficiós, neguitejat, solipsista. Com si era la gran
cosa, com si cap altra cosa no fos més important, potser com
si només existís jo, i la resta d'allò visible no fossin sinó
imatges imaginades, imatges que sovint m'eren contràries,
no fos cas que, si tot m'hagués anat collonut, em pogués
pensar que m'enganyava jo mateix, que només existia jo, 1
quina horror no hagués estat allò en realitat, tret que és clar
que de tota manera, d'enganyar m'enganyava, fes el que fes,
únicament que d'una faisó una mica més torta.
Car de viure i d'ésser enganyat és el mateix.
Mentrestant, com és natural, no comprenia re d'allò que els
altres s'empatollaven assegurant que era cert, tret que cal dir
que a estones de claror instantània, també trobava d'allò
més estrany i àdhuc força ruquet el meu discurs adreçat a mi
mateix.
////1
—Hi soc alhora de trop i mai de trop:
—Soc un filosop.)
////1
(—Em vull sempre prop les fonts.)
Em vull sempre prop les fonts
Del beure i del menjar
De l'escalfor i de la teulada
De la paret i la finestra
Del llibre i de l'escut.
És llavors que heroic puc
No creure'm gens malastruc.
Tots els torts puc redreçar
Les indagacions dur a bon terme
Allò palès amb equanimitat acceptar
De tota maltempsada sortir-ne indemne.
////1
—A l'agre de la pandèmia, benaurat silenci.
S'hi estroncava el malson. El sorolls es fonien.
Ni màquines ni vehicles ni avions ni horribles merdes
d'aqueixes no empastifaven el món.
Ai, si durés! Com el món fora viviblel
////1
«—Roman enfeinat», tothom recomana. És la histèria del
viure i la por de la cessació immediata de tot que la mort et
duu.
Més val, al contrari, badoc i mandrós, fotre el gos. Un gos
molt fidel a no fotre altre que no re.
«Rabeja’t en la inactivitat.» No hi ha pas treball més ardit ni
ardu.
U////1
—No hi ha pas benaurança com la d'enfonsar-se a cogitar al
bosquet contemplatiu on venim a meditar.
Ningú no hi diu ni piu.
Dir-hi re és prohibit.
Fer-hi cap pet — greu anatema.
(Rots, oissos, estossecs, singlots i sanglots, i crits per picada
d'escorpí o mossada de llop amagats a la vegetació —
penalitzats segons el grau de la gravetat de la interrupció.)
Cagar-hi — la mort.
Únic soroll de daltabaix de fi del món.
Místicament, encontinent que hi cagares, et cau damunt un
arbre mil-lenari i et sebolleix com un clau, cabota inclosa.
No cal que ens vinguis a recordar, dissortat ninot dels ous
Xarbots, que els molt fastigosament repugnants déus, sens
cessació venjatius, amb l'acte del cagar volgueren la nostra
eterna humiliació, la nostra eterna culpabilitat, la nostra
eterna vergonya, el nostre etern autoblasme.
És clar que es veu que a la història dels humiliats humans hi
ha hagudes ardides individualitats qui, potser per a
enfellonir i agredir greument els maleits déus, s'han
rabejades dolçament en merda i en vòmit i en d'altres
repel-lents escòries tretes del cos (tant el cos propi com
l'aliè), mes hom no hi subscriu pas, hom troba llur mètode
contraproductiu. Hom ho veu com ara una altra mena
d'adoració als déus, una cerimònia litúrgica com cap altra de
totes aquelles que els més desgraciats dels humans no
despenen inútilment energia per a coldre llurs enemics més
ferotges i tramposos i cruels: els ultramerdosos déus.
A part que no deu ésser gens bo per a la salut. Cal abstindre-
se'n de totes totes. Anéssiu pus tost a meditar i a fer anar
pregonament les freixures dins l'aire pur al bosquet de les
benaurades contemplacions, carallots!
U////1
—Cap cos, per molt lliure que sigui, no pot alliberar-ne un
altre, si abans aquest altre no s'allibera per ell mateix, per si
sol, l'adoració mateixa al capità (al líder, al diví) és una
manca de llibertat, tota adoració és esclavatge.
////1
—M’aclaparen el biaixos adversos inherents a la societat
sempre injusta.
Es l'època on mon parer i el parer de mon pare divergeixen
radicalment.
De jove idealista, un llevat d'amor propi, d'on creix la set de
justícia, se't solidifica quan et fas més grandet, i se't sembra
a l'esperit com si és una llavor de rancúnia contra la
injustícia, on llavors germina el coratge per a la lluita
contínua.
Ds
—Després del vertigen el col-lapse, després del col-lapse, la
bèstia brutal qui emergeix del podrimener del teu cos.
Som els ridiculs simis impermanents solemnement i
delicadament (com qui ambla entre els hibiscs) amblant per
l'incomprensible còsmic abstracte. Abstracte cosmos on res
ni ningú no hi entra íntegre ni en surt.
Part de dintre tot cor-estripats i selvàtics, part de fora
nogensmenys continuem amb la nostra seriosa pantomima
de les greus confidències sobre questions carnals i les
admiracions més o menys confessades devers els esplèndids
heretges, pròspers i estoics, qui assenyalen, heroics, en
l'efimera mundanal estada, camins més justs cap una curta
durada d'equitativa, no gens envejosa, felicitat.
////1
—Cert que rossins i pollins tots fem rucades. Ara, havent
tombat daltabaix al mateix obscè abís del néixer, fa de ruc
demanar-me per què estic deprimit.
L'obscè abís és el foradot del cul, tot negre i fastigós, que és
el cosmos.
U////1
—En el conreu de la filosofia, hom proposa (sempre
desesperades) solucions (o respostes) a la situació (sempre
desesperada) que és viure.
Esser abocat a una situació desesperada, sense solució ni
resposta, això és viure. I el filòsof assaja tostemps d'anar
trobant petits enginys (enganys) per a explicar no re.
Tot allò que et diguin, creu-t’ho, però no gaire. Aprova-ho
feblement, comprova-ho fermament.
Ara, sobretot hom recomana, amb raó, el plàcid
esmorteiment abans la sobtada desintegració.
I com cada vida que es fon, tot roman inconclòs.
Ens en tornem enlloc. Back to nowhere.
////1
(—Inutilitat d'un sordid morbid clergat i dels voraços
cagats qui els afalaguen.)
Per al déu omnipotent dels cretins som les seues larves en
un formiguer que desa a un dels molts milions d'escrinys
que posseeix allà dalt qui sap on, i amb els quals es veu que
s'entreté, com a ca seua cap altre infant idiota. Això som. Les
seues larves al seu formiguer, engabiades en la tenebra.
Un déu doncs qui és un immens malparit. Coneixent això,
com poden els cretins imaginar pitjor2 Doncs, ep, no pas
que no es deficiin a intentar-ho. I així s'inventen encar cels i
inferns.
Coneixent això, tornem-hi. Quina mena d'infern ni de
paradís pot ofererir-te en acabat aquest ximplet infant tan
repulsiu2 No ha emprenyades prou les pobres larves
atrapades al seu sinistre formiguer2 Es pot ésser encar més
cruel i criminal2
Doncs sí, a parer dels cretins. En acabat d'un formiguer tan
merdós, te n'etziben de més torts i retorts, més follament
desesperats, més desperadament folls.
Esfereidora estupiditat la llur.
////1
(—Oeix involuntàriament sovint, i molt disgustadament i
fastiguejat, els carrincloníssims sanglots del pobre
desgraciat cretí penedit i confés.)
I demana’t un cop més: «Qui beu i creu, creu perquè beu, o
beu perquè creu?»
Tant se val, és clar. Desgraciat pels dos cantons.
////1
—Anem a pams, home: no acceleris, només t'estavellaràs.
Un cop consideres que davant l'horror màxim que és
l'eternitat (sub specie aeternitatis), tota magnífica acció ni
bestial assoliment és cagarrineta. En realitat, no és ni això.
És comprensible que per mandra mental (i per íntima
amagada desesperació) hi hagi ànimes mínimes qui trobin
que tota resposta rau a les àvols urpes dels déus. Hom
s'arrapa on pot. En esfonsar’s, s'agafa a un ferro roent i tot.
Davant l'extrema violència còsmica, complaguts en llur
virtuosa mandra, moralment acomplits, havent absorbides
les datpelculades dels fuls saberuts del pútrid antany.
Tot aqueix desastre generalitzat — l'anorreament dels
individus, per molt que s'hi escarrassin a persistir — les
col-lisions heterogènies pertot arreu al firmament enfollit —
és doncs quelcom inventat pels déus, i si ho han organitzat
així, llurs raons tindran, car prou en saben molt més no
nosaltres, pobrisson, i apa, au, res, tranquils, tireu envant;
no hi ha re a comprendre, bah, fora, osta, prou emprenyarl
L'espantós cretinisme, l'esfereidora credulitat, dels fanocs,
els lleixa — de moment! — ben tranquils. Prou poden!
Pastors i pagesos vigilen constantment els horts i ramats,
normal doncs que, dalt al cel, n'hi hagués un altre, de molt
superior que els no ningús de ‘baix’, qui sotgés tothora què
fotia el ramat humà. Gossos guardians i ramaders = els
àngels. Els llops i d'altres sinistres feres ferotges qui s'ho
menjaven o ho destruien tot = els hipogeus dimonis. Per què
no2 Ximpleries per als ximples. I au. Anar fent.
////1
—Tota convicció — i com més ferma, pitjor — és desconfita i
desfeta de l'esperit propi.
Hom hi ha vençuda la facultat crítica del propi cervell,
pobrissó.
Cal romandre convençut d'absolutament no re.
Tota crítica és farsa — tot crític un farsant.
U////1
«—Era la fi del món i per això trempàem a més no poder.
Queien bombes atòmiques a tort i a dret, i nostres
lleterades esclataen.
Era com si ens cardàem el món.
Com si el món que s'escardae pertot arreu,
Cada esquerda hi fos un cony badat.
Un cony llefiscós de foc que per una vegada no destruia re.
A l'inrevés, ho netejae tot.»
////1
— Pren foc el món — cada cua de be — ble.
Pren pluja el món — cada ull d'orb corb — curull.
Un món sens flors — cada pas de nas — oclòs.
Tot hi és verí — boques plenes d'estalzí.
Pet infinit — tot timpà d'avern ampit.
////1
—Amb floretes no et guanyes mai la llibertat. Al contrari,
amb floretes només pots anar a l'enterrament de la llibertat.
Una revolució amb floretes i sense morts no arriba ni a
truita d'un ou i totalment mancada, no gens reeixida, una
fastigosa empastifada.
////1
(—L única veritat.)
Angoixat per l'estranya nova atmosfera
D'un cosmos de sobte extremadament neguitós
Que amenaça de fer una terrible bogeria
Un esclat de vertigen em duu sense pietat
Com qui multiplica per «i» eternament
A la metàl.lica xarxa visceral de l'oradura.
On com el mateix peix espiralment enxarxat
Mon itinerari és el del ribot entre les ones
Un equilibri viciós una infinita pantomima
Que va tolent els pèls a la pobra enganyada
Guineu qui sempre roman a les escapces.
Solet i obsolet esguardant si el Solet surt
Una ampolla de vi mig plena
Que com talòs esporuguit
I amb el vit fora de la bragueta
Com pròtesi maldestra que mostrés
La magror i la tortesa de la falç
M'ha caiguda talús avall.
Dibuixa el raig de vi en el foc de la ceràmica
I en un llenguatge mai més no conegut
L'única veritat amb les lletres indesxifrables
D'una frase que transgredeix totes les lleis
De l'esvaida ficció que en dèiem
Pregonament autodecebuts «lògica».
La
—Erem marrecs jugant al carrer, i tot d'una, trencant la
cantonada, apareixien les tres formosissimes minyones! Les
tres glorioses deesses. Les tres glòries supernals. Colossals
jovencanes de resplendent perfecció. I llavors ens
n'adonàvem. Massa tard. Se'ns volien menjar els ulls, tret
que la visió que encar en posseiem, si més no durant uns
segons, n'anul-lava la crua innocència. La innocència que,
per llur beutat, hom erròniament creia irreversible — trio
atroç qui ara ens agredia amb esmolats maúixos a les urpes,
per a eixorbar-nos. La nostra innocència, en canvi, era
genuina. Eixorbats i tot, continuàvem essent innocents.
Tantost fetes cap, se'ns havien agenollades davant, damunt
un genoll, i ens havien desbraguetats, i tendrament ens
acaronaven les cireretes — i tot d'una es treien les eines dels
butxacons del darrere, i encontinent perdíem els ulls. Els
perdíem fins a mai pus. Per sempre més ensarronats. Encar
bavejant, encar agraits per llurs acaronaments tan dolcets,
llur crueltat un atot de pus, car prou podrien haver fet,
volent-ho, molt pitjor. Adorem-les doncs, ens dèiem, fins a
la fi. Prou s'ho mereixen, deesses tangibles de toc tan fi.
////1
—Tothom qui, petit o molt jove, hagués estat prou conscient
que era si fa no fot viu al món, se n'hauria adonat, com jo
me'n vaig adonar (i no pas que sigui cap mena de monstre
massa perceptiu), que el mots alhora et salven i et
condemnem, sovint de per vida.
Els mots dels religiosos i dels amuntegats al bloc bel-licós
t'endogalen i anorreen.
Els mots dels ateus i els pacifistes t'alliberen i tobren la
porta a un viure amb possibilitats harmòniques.
Els del bloc religiós i bel-licista (feixistes de tot mal pèl,
polítics, moralistes, armats, jutges, mestres...) no solament
et neguen la bona vida, et neguen en la merda impaible de
l'escanyadora filosofia dogmàtica.
EA
—El vermell sufocat rabassut capellà romangué tot d'una
empedreit, paralitzat per qualque malatia, amb la copa amb
les fades fulloles de pa de torrons amunt.
Llavors, la cosa durava hores, vells i dones tot doblegats, i hi
havia paies qui ofegades s'esbalçaven d'esvaiment.
— 4 Escolta, que un s'hi va morir!»
Cridí, emprenyat.
Cap reacció, altra que qualsque “xst, xst!” dels amants més
acarnissats de la dolor.
Aleshores hi torní. Pugí a l'empostissat. Fiu, a tall del ridícul
uniformat ara immòbil:
— 4 Exordi. Foteu el camp. La datpelculada s'ha acabat!»
I ara fui obeit. Tothom complagut d'haver nogensmenys
complert.
U////1
—Hi havia molt de valent, per això hi notaves tanta pudor de
merda.
A l'hora de la veritat, els més valents els més cagats — i força
sovint a l'inrevés.
EA
Si totes les «veritats» dels manaires menjamerdes són
mentida, això no vol pas dir que tota mentida no continui
eternament essent mentida.
La veritat, com diu si fa no fa en Xopi, no és cap bagassa qui
es jaqueix haver per quatre rals, és poncelleta càndia i
d'aparença inviolable qui no es ret del tot ni quan fa l'efecte
que potser ho faria, aparentment seduida pel més
espaviladet dels festejadors.
////1
—De petit, em calia passar sovint davant «La Punyalada»,
sempre hi senties els sorolls (ploc...! ploc...!) dels desvagats
ignorants qui hi jugaven a la granota, jo em deia que no hi
jugaria pas mai, ni a bajoquins a la paret, ni a flèndit, ni a
cap altre joc de perdre-hi l'estona, quan, per comptes d'allò,
prou et podies dedicar a estudiar, com jo, n'Aristòtil —
l'esplèndid.
////1
—« Déjà chié trois-quarts de ma merde», li vaig dir.
Havia fets els setanta-cinc i la idea de l'hora mística [co és,
els "tres quarts de pixa, i gotejant encar l, em percudia
l'esment com si volgués dir-me quelcom de si fa no fa
determinant.
I ara algú em felicitava per la meua insospitada longevitat.
— 4 JO qui reunia bocins de tos papers perquè quan et
morissin jove poeta maleits hagués pogut escriure'n qualque
articlet o àdhuc, qui sap, un petit llibret per a afegir, no pas a
la teua glòria, és clar, a la meua», em deia el carallot, qui era
més vell que no jo i tot. Soberga supèrbial
— 4 Despite my limping, I'll yet try», li dic, car em sembla
d'haver sentit que m'ha desitjat quelcom, com ara que atenyi
ca meua (em deu veure marejat, i no pas que no me'n trobi,
a part que parlar amb ell me n'ha posat prou més — avorrit i
avorrible plom — i sort del bastó que no oblid pas mai si ixc
al carrer) amb prou salut (ço és, sense haver caigut davant
les rodes d'un autobús — per exemple).
U////1
—La teua set d'absolut se sadolla bo i morint-te — l'absolut
l'atenys l'instant on et somorgolles doncs al no re perfecte.
La
—Creure en un mateix, no hi ha pitjor auto-enganyifa.
—Car què altre és hom que buida bombolla2 Que frèvol
ninot omplert de la pallerofa que davalla i s'escola del
moment on s'escau que li toca de representar la seua efímera
funció?
EA
—Fenyia escoltar el feixuc tautològic monòleg del saurí molt
rancuniós qui es veia que només trobava vi, petroli, obusos
antics, i pous d'antiga merda, i mai, vareta maleida, aigua, i
tot d'una quin esglail Un pardal se m'ha plantat al nas! M'he
pensat d'espetec que no fos un muricec rabiút a xuclar-me
un ull! Me l'he tret a mastegots eixelebrats! N’acabava tot
atuit pels cops que em fotia jo mateix i amb un visatge fet
malbé a collonsi El suarí carregós continuava el monòleg.
Me n'anava sagnant del nas i la boca a esguardar-me al
mirall i a fer-me una miqueta presentable, quan encar
m'arribava la inestroncable remor del capdecony, com si fos
un helicòpter al cel advers que s'entretingués, enjòlit, a fotre
l'esperit sant només per a emprenyar. Davant el mirall,
esborronat, car quins estranys verins no fermenten
minuciosament a l'ull bornil Semblava un cony infecte, un
cony de carronya, massa "fet", massa passat, massa colgat.
Da
(—Expiacions. Això ens cal a tots, expiar els torts fets a altri i
a si mateix. Car tot criminal pateix de mateix mal — el mal
del viure.)
EA
—Ridículs mascles qui us ens atanseu.
Com més potents més impotents.
Car no podeu lleixar d'ésser potents fins quan menys us
convé.
D'on que com cuques forassenyades qui s'aventuren a la
babalà sigueu sempre llavors sobtadament trepitjats.
////1
—Molt aplaudit, em volen i colen mos alumnes.
D'enigmàtic xufanc amagat en residus
Dels mestres esdevinc entre els pus summes.
Amb pinces sàvies d'accents assidus
Convencia el gruix dels individus.
Cascun es penedeix rere columnes
Picant-se els pits tots pansits i decidus
Amb punys podrits com fruits de pecadors autumnes.
Insomnes per les condemnes perennes
On les sacres sunnes ara els abismen
S'inclinen a lloure a mos jous i regnes
Amb què el men a l'única recta ruta.
No prou ben obeit fort m'enfurismen
Dic: Noi, sap greu, ta mare és la gran puta.
U////1
—Immens mercat a l'aire lliure, atapeit de gent. Sempre
m'ha abellit de perdre-m’hi. Molt oclòfil, això de rabejar’m
en les anònimes multituds, quin mester, quina feina, més
absorbent! Ni àdhuc quin dolç plaer. I això, tot i que sé que
no hi compraré re, és clar, car de pecúnia, a la butxaca, zero.
Ara bé, això aitambé, mai no oblidant-me de llençar l'ull
sovint-sovint part de terra, car qui sap què t'hi trobes, un
pebrot, un cogombre... Tot fa brou.
Damnat, socoltre, castrat, evadit, indetectable, per les fires,
com dic, i tant, a tot duc l'ull. Meravellat. Les mercaderies,
ni cal dir, els queviures, els fruits exòtics, i els atuells, la
requincalla, les Joguines, la tumbaga.
Quan les casetes i els tenderols i els xibius s'acaben, quan no
hi roman re sinó la pols bruta de les romanalles, allí hi ha els
folls, els malignes, els bruts, aqueix home molt mudat, amb
complet blau cel, qui s'hi arrossega, màrtir, per exemple. Car
és l'indret preferit dels penitents. Re no els estronca la
preguera. Verinosos, insolents, els feixistes militars sovint
com s'hi acarnissen. El feixisme militar d'on procedeix tota
la xurma. Miasmes pitjors que no ixen mai del més pol-luit
dels zoos els ixen si diuen re, si bleixen, si badallen. En
canvi, els qui es voldrien redimits, els qui s'arrosseguen
damunt la pols i la merda, la pútrida, pecaminosa, llordesa,
hom els bat, hom els ganiveteja, hom els tortura. Hom els
lleixa per abatuts, atuits, morts. I tanmateix n'hi ha que
reviscolen, i continuen llur via crucis, sobris, amb agònics
espasmes.
////1
—Malèfics, corrosius, paràsits qui cal anorrear. Nocius, ens
voldrien corcar l'ànima fent-nos enraonar la llengua dels
malignes invasors. No hi ha perdó. A mort. I prou. Esclafats
com verinosa vermina qui se'ns infiltrava als teguments.
////1
—El plec de paper que rebregava i llencava part de terra, al
cap d'hores, en desplegar-se lleugerament, fa un sorollet de
fantasma que d'espetec m'astora. Feia llonga estona que no
hi pensava més, plec descartat, i ara el malparit s'aferma en
l'existent.
No sé pas quina atenció reclama.
Mes, com amb tot altre fantasma, me'n desentenc. No
m'aixecaré pas del llit per tu, prou que li dic, mudament.
U////1
— Els repulsius malèfics dissortats qui creuen de debò en
aquells follets espectrals o barrufets intangibles que en
diuen ‘animes’ s'asseguren la comoditat pòstuma fent veure
que es foten fotre, però sobretot dedicats a llur plaer
criminal d'anar fotent els altres tant com poden perquè
aqueixos es fotin fotre de veritat.
Pretesament amarguen llur pròpia vida per tal d'amargar de
debò les vides de tants d'altres com sota llur maligne poder
no assoleixen de controlar.
Creure en imbecil-litats només produeix crims. Cal
arraconar, bandejar, esborrar, mai no fotre cap cas, dels
malparits (dolents o malalts) qui creuen en infectes
mentides com aqueixes. Especialment si, damunt, ens les
volen encomanar, injectar, tacar, entecar. Si, traidors,
corruptors, a llurs creences de boig perillós (o de nefand
enemic) ens en volen ‘convertir.
////1
—O escatíem quin fora l'indret on van a raure les inexistents
ànimes.
I al capdarrer ens hi ficàvem, fantàstics.
Prístina necròpolis on els imaginaris protoplasmes es
consumeixen en consumpció totalment etèria. Incopsables,
incapibles, entitats aèries incoherentment figurades són
sebollides al nostre magí, carraca quequejant que només
serveix per a decebre'ns que som quelcom més que ossos i
carns, com qualsevol altre animalot (un rat2) o animalet
(àdhuc desossat — una ameba2), ni que els qui se'ns moriren
són a qualque altre lloc en terreny vedat i fins i tot qui sap si
platxeriós i tot, car prou semblen de cops solacar-s’hi...
esplaiar-s'hi — prou — oi? — punyeterets.
La
—Els ho veus als ulls, els ho sents a les veus.
L'odi que ens duen els eixorba.
Ens esborrarien, ens anorrearien...
Cal esborrar, anorrear, qui ho provés.
Sense recances, no fotem.
////1
—Tot tron — taut.
I qui l'ocupa un mort tot corromput.
U////1
—Soc com en Xabert — concebut (dut al quelcom) per
desconeguda, mort (redut al no re) per desconeguda.
És a dir — de zero a zero.
Amb molts de fútils escarafalls per l'endemig.
U////1
(—Carrinclona situació.)
Hi ha poetes qui escriuen (literalment) quatre merdetes i es
moren tot de sobte ben jovenets, i en acabat certs xarons
desvagats propagandistes pecs els tracten de genis
immensos de potencial infinit. Això mentre els bons poetes
de debò, és a dir, els poetes de llarg treball i llarga vida, són
tractats tot plegat com a éssers fallits (prou han viscut prou
per a marrar la via de tant en tant com tothom), o en tot cas
de mancances plens, i tot això també perquè (els
esbombadors buits) et volen vendre un sòpit llibre acadèmic
qualsevol, i del merdetes n'exageren els molt minsos atots
fins a magnituds colossals. Irrisòriament lamentable, ja et
dic.
////1
—Un capellà és un capellà i se'n pot anar a cagar.
Tot el bé o el mal que no fot, algú altre sempre el fotrà
millor.
Que desaparegui, collons, i un pic fos, fos qui fos molt millor
tot no ho fot.
I sense embacinar la gent amb fastigoses falòrnies de
carrinclons monstres celestials, vós.
U////1
—Invasiu enginyós erotic text m'encanta i afal-lera, fòssil
rescalfat.
Car sempre he anat fotent tard — la meua apoteosi a l'hora
del ragnarok.
Condoneu-me, condemnadors.
Qui mal vol a ca, rabia li alleva.
Déspota atzeb el meu, mes vaporoses fantasies al capdavall
innocents ral.
Mon millor atot no l'he tret mai — sempre me'l desava fins
que no es presentés la bona avinentesa (la qual, llas, mai no
féu cap).
Tot allò era lluny de la presó i ses foscors — ací, a mon recer,
històrics i prehistòrics, solitaris o en esbarts de formacions
més o menys fantàstiques, els ocells fascinaven un cel clar,
net i vast, sense horitzons.
EA
—Les cigales s'exciten soles — un ocell diu latament bona nit
— és el lent capvespre d'agost de llum groga i serrells o celles
de nuvolets roses, ocres i vermells — i aquest és el darrer dia
que vius — i demà hauràs nascut un altre zero.
L]
— Els creixen a mos ulls dits qui pertot es foten a fotre.
Els creixen a mos dits ulls qui pertot forat es foten a fotre.
Cobejós concupiscent — tocar diners era tocar-me-la — com
més en tenia per a tocar més m'escorria — em ficava
centimets a la boca, i llurs lleterades em regalimaven de les
comissures dels relleposos llavis.
EA
—L'estre poètic se'm desferma i em fot a cagar com un
desesperat.
Líricament vaig perbocant penjaments i renecs contra
quisvulla diví i llec.
U////J
—Sempre m'ha plagut d'enraonar en hongarès
On tot gènere sovint periclita fort compromès
I és llavors que em dic renoi prou pots
Car tot l'inconcret que amb ell n'has après
T’eixampla els horitzons fins a límits de món insà.
Cap fre ara a les llavors amb innat deler d'esclatar
Perplexes carcasses en gegantines rebel-lions
Llurs libèrrims tentacles goluts d'espai
(Pel pou al cel) blanques cornelles desemmascarades
Paradís de coits aleatoris i èxtasis brutals
Amb no gens xorques truges de figues impúdiques
Vellutades reptilianes i olímpiques vestals cobejoses
d'incests.
Llamps i llampucs psicodèlics d'espectres gelosos de priaps
Simbòliques quimeres que al cosmos cofoi li roseguen el
fetge.
Desnona'm doncs metjarra nega’m tot accés al triomf
Que la inquieta ombra de l'insecte creixi en fatuitat
I pròsper cadàver en ple privilegi de la saponificació
Arrelat negoci en nit d'umbracle al gloriós carreró
Que se m'hi atrofiin escrupolosament totes les argúcies
I que ma llavor corniculada hi escanyi crescuda
Les enceses obeses teranyines d'aquell atzucac de l'oblit.
Car es lluitant on hom més influeix i col-labora al col-lapse
Som-hi hongarès prou saps que la reciprocitat i l'altruisme
Nodreixen les més mundanes ximpleries
Parany indecent hi sotgen les patologies més bares.
Cal pus tost la monògama via de la tinta amb instint de
coratjosa sípia
(Com el ventre d'una dona envait per un embrió
Hom vol anorrear el paràsit sense rebre'n mal).
A les diferents saons de la terra badat escriny de Pandora
Nit pomonal (posobra del jorn on hom coldrà na Pomona)
Hi plantaves buidant baldrics i buiracs eixams de queixals
Descordat corn de l'abundància del no res absolut.
Ta despulla de gnom nigromant ton dimoni tutelar
Sos ulls estràbics fotent mudres i piruetes a corquèvols
Amb les crosses de la ingenuitat i el jou de la seducció
La persuadeix a retre's a son fat d'esdevenir d'una puta
vegada
I del tot tendenciosament abstracta (i prou).
////1
—Sota el gambuix irisat de la lluna
Els ulls en foc de l'esquirol albí
Assenyalaren on s'amagarien
Ambdós espectrals amants.
Àrtemis amb el pastor
Nit d'orgia li botxineja el cos
Matí d'esglai desori i estupor
Pastor cruspit per precís bestiari.
Àrtemis a l'escenari
Artemis amb pell d'ivori
Embolicada com anyell mai tos
Amb llanes folles i amb escates d'or.
EA
— Per a tot sempre he estat un incapaç —
El duc tostemps buit — el mateix cabàs —
L'omplia a manès però té un forat —
I al cap de cap estona rau balmat.
////1
(—D'Igual Serem a Iguals Serem.)
Quan era a la botiga servint clients, romania de cops
encantat pel tarannà, pel capteniment, de dues menes de
persones — les bones i com cal — i les dolentes, les
constantment donades pel cul.
Els bons eren equànimes i lògics, amb una visió justa d'un
cosmos boig i sense cap ni peus, on l'únic ordre que pots
posar és al teu enteniment durant l'efímera duració de la
teua reposada vida. Mai gens empeltats de la bogeria
còsmica mateixa, esmeperduts, histèrics, espetegant,
planyent-se, poixeules i exigents, creguts i repel-lents.
Per cap petit error en el producte o en el qui els serveix, els
bons diuen «Tant se vals, diuen «Igual serem», diuen «Més
trencat s'ha de veure», diuen «Ja ho trobarem.»
Els dolents, és a dir, els estúpids, per cap imaginat defecte,
es foten a parir i s'escridassen i esgargamellen, i aixequen
tota mena de teoria conspiratorial, i demanen l'arribada del
botxí i les destrals
Caigui allò que ens caigui, igual serem, és clar...
Fins que al capdavall iguals serem... De debò... Tots morts.
////1
—Sembla un angelet, vestit arreu amb pells
enlluernadorament arnades de xai, mes si bada la pútrida
boca ses dents i queixals esfereeixen. Ambtant, van creixent
acollonidament les ombres ominoses dels foscs gegants,
monstres deceptius de negres salives. Monstres llanuts qui
és evident que pateixen de ràbia. S'asseia als graons
d'enmig, tota ujada, una dona de lleuger vestit blau cel.
Monstres i gossos, de colors contràries, són al replà de baix
de tot. Hi ha part de terra un platet amb un tollet de llet i
bocinets de pa xop. Cel d'impol-luta llana negra, de pèl llis. A
l'horitzó cel de pell nua. Cel mort de fam, boca sangosa.
Musant sobre la mort de l'erecció interminable
Perllongada xanxa entre els corromputs qui només se'n
recordaven encara de pelar-se-la una mica
Eina flonja qui s'adreçava a diferents captures
Tanmateix enxampada per la teranyina de la justiciera
Anava mormolant pel desert:
No re
No rel
Just sols una innòcua amistat romàntica...
I nogensmenys si mai ningú l'hagués vist despullat...
Ai llavors
Les innombrables marques de martiril
////1
— Pell de xagrí de la masturbació. Cada cop que me la
pelava, més se m'escarransia la cigala. Un metge
(assenyaladament, un ginecòleg) em va recomar de cardar
fort.
Així hi deia la prescripció que em féu: «Per a la regeneració
cigalesca, vit al cony (xil-la en xona) — i força!»
Fàcil de dir, difícil de reeixir a fer-ho. Car amb qui cardaria2
Les de més de les dones (heu vist mai on duen el trau2) i la
totalitat del homes, i els altres animals, em fan fàstic del
tocar ls micoia. Encar pitjor esmar-me cardant-mel'ls. Mail
Em va demanar el ginecòleg quan el vaig tornar a veure. «I
quan te la peles tant, doncs, què cony fas servir?»
«Imatges pures. Angelicals. Soc un místic, no sabeu? Un
altre sant Antoni, el dels rucs.»
«Sant Antoni se la pelava?»
«Com un ruc.»
«Saps molt de la biblia.»
«Oi que sí?»
«No crec que tinguis remei.»
«No em descoratgéssiulx
«Al contrari, pela-te-la desesperadament. Aquesta és la
solució. Quan se t'haurà esfumada completament, la xil-la,
pobrissona, trobaràs la llibertat. En absència de xil-la, amb
què te la pelaves?»
«Teniu tota la raó! Sou molt llest. Enllestíssim. Quant us
dec deure?»
«Em deus el prepuci. Potser serà incorrupte, com el d'aquell
qui tenen així mateix per molt reverend.»
«Voleu dir Jesús?»
«Atxum!»
////1
(—Ofec.) L'enemic és sempre qui et subjecta, qui t'oprimeix,
qui et mana. Qui t'enjova, que et lliga l'eixanguer al coll. Qui,
per al seu exclusiu benefici, t'obliga a fer mal a altri. Qui et fa
canviar de vida, de llengua, de sentit al món. Qui t'esborra i
esborra d'on vens i de qui vens. Net. Fins que no hi ets, i mai
no hi has estat. Enlloc.
Així amb els invasors, enemics per excel-lència. "Fes-li de bo
a en Bertran, t'ho pagarà cagant." Expulsats pels malignes
directors de llur indret perquè vagin a fer mal enjondre,
arribats a l'indret envait i sovint d'acollida, llur odi a llurs
malignes directors qui els manaven és gira vers els
acollidors, i sobretot vers els petits directorets dels envaits,
als quals, amb raó, odien amb més força que no odien els
propis directors. Pobres desgraciats petits directorets,
malalts amb la típica botifleresca malaltia dels envaits —
l'autoodi.
Tot allò que aprenien els miserables invasors els era
ensenyat per criminals pagats pels malignes directors. Tots
els mestres — fanàtics del règim — a les capes altes del qual
pretenien il-lusament de pertànyer. Llavors, és clar,
ensenyaments imbecil-litzadors sense fissures els llurs.
Filòsofs capsdecony, religiosos, titelletes. Historiadors
dastpelcul, militaritzats. Experts en cagarel-les sense
substància. Mòmies putrefactes tots. Miasmes
antonomàstiques. Puta pudor de podrimener indesarrelable
llurs aflats. Ments enverinades les dels miserables invasors.
////1
—Als magatzems oceànics, a hom l'atordeix la perpètua
complicitat de tanta de turbulenta turba partidària de
l'andròmina destructora i del verí impaible, a hom el
pertorba tota la panoràmica, sinistra i sanguinària, de tanta
d'inanitat, encapçalada pels qui, àdhuc pagant es veu diners,
manlleven a tort i a dret objectes d'una efimereitat
insostenible, que no serveixen de re i es trencaran de
seguida o trencaran la vida mateixa del qui, engalipat,
l'assumia: trista humanitat.
El suicidi exultant del misantrop qui escalava fins a
l'aixopluc cavernós, on, de mil-lennis ençà, el gruix de les
carcasses creixia obsedidament. Es vol egregi, catamònic, sol
i vern heroicament apitrant contra el món, claferts
d'estupiditat i malignitat.
De sempre afectat per la dèria autòtoma, sense haver gosat
mai anar gaire lluny, fins ara, on la fi ja tocava, d'antuvi, dalt
de tot, s'hi castrava. S'hauria eixalat, cas que encar fos cap
pterosaure, aflicte amb la molt improbable dèria o mania de
la pterotomia. Llas! Allò dels pterosaures, ja no n'hauria mai
pus. Una espècia no pas com nècia i autodestructora com la
humana — intel-ligent, sobrevivent, amb la natura ben
acordada.
Llavors, d'espetec, es fotia a riure tot sol. Estentòries
riallades.
Què en dirien «les intel-lectuals» amb les quals li calgué de
vegades traficar per culpa del seu tirat filosòfic que el
portava a fer-se amb buida gent amb certes infules? Què en
dirien aquelles caricatures ambulants2 Cregudes, lletges,
saberudes, poixèvoles. Molt irritants, ausades. Manaires,
entremetedores, ignares. Rematadament insistents a voler
inútilment astorar totdeu bo i rajant llurs enderiades
falòrnies sense cap mena d'interès. Falòrnies d'espantall
aviant planys sense raó ni fonament, i alhora fotent-se
furtius glops d'essències molt intoxicants, etiquetades amb
noms insubstancials, com ara «equitat, moralitat, justícia,
superioritat, deessa, honor, virginitat, virtut, coratge,
matriu...» Paraulotes vanes. Una dona intel-lectual, quina
contradicció cabdal!
Abans el fet definitiu, no pas ara que es cagués de por. És
que es cagava perquè la natura volia que buidés. Budells
emprenyadors. Prou se'ls acabaria aviat llur repatani
reganyós anar burxant, llur maleit ressentiment d'esclaus
farcits de menges impaibles.
Una darrera caguerada, doncs. Esplèndida, opípara,
magnànima. Què altre és mereix el futur2
Paradigma de l'honestedat, la merda, vós. Res tan honest
com la merda.
I en acabat2 Pressent que la benaurança és tot a prop. Un
cop de cap i endavant.
Amb teatral insolència, bruixot amb una forta bona
reputació masturbatòria, per la qual en rebia adés,
indiscriminada, l'admiració de propis i estranys, vol
demostrar als ulls orbs del cosmos que morirà trempant i
pelant-se-la.
Impossible! Desastrés! Una dolor terrifica. Impotència.
A conseqüència de l'acte autòtom (un acte de prohomenia, i
de decisiva autonomia sobre el cos propi, predi on l'únic
senyor és aquell qui hi viu), en conseqüència d'aquell acte
emasculatori de llibertat doncs, on es tolia els innocents
testimonis de baix, prou terriblement adolorit indret ara, fa?
Com tota closca enyora sa perduda nou, d'on els collons
haurien d'haver romasos, un enyor pregon en pujava,
acompanyats del turment de les fiblades que t anaven
minant i dinamitant part dedintre, i et delien d'energia i de
puixança.
No podré partir amb cap burlanera lleterada darrera. Veig
que mon vitet, quiescent cuic, ja ni pixar no sap.
Es dessagnava de part de baix. A hores de llavors no en feia
poca, d'estona, que n'era, mort. I tot allò que encar creia
pensar, ho pensava, com més anàvem més feblement, un
mort. Mortalment nafrat, sa nafra esdevé formiguer
exuberant. Cada queixal una formiga autònoma pels zodíacs
de qui sap quins universos hipogeus. Indígena indigent s'hi
troba, barrejat amb d'altres indistints espectres en incerts
viaranys de nit que mai enlloc no menaran, ésser un
mirmecòleg qui estudia vermines de malson, els tèrmits
maixants, els escarabats bum-bum, llurs cacauets, o caques,
o ouets. Llur bolletes de xerri que tasta tustant-hi, i més tard
trucant-hi, no fos cas que s'hi trobés, íntim, la seua rèplica
amanida novellament a la naixença.
Letal desafiament, potser amb prestigi rai, mes que fineix
amb tu fastigosament amortallat per mossades de carnívors.
Esdevingut, al fons de l'atri de l'alta abscosa cova fins la
qual, ardidament, amb un propòsit fix, no escalaves, un nimi
afegitó més al gruix, on de mil-lennis ençà no s'anaven
agrumollant les altres antigues tot-rostades carcasses.
////1
(—Esbufegat.) Pujant llambrescament damunt els ben
cairats llambordins del costerut carrer, em sobten els rucs
aucs d'ecs i d'ois de dues presumides meuques de conys
pregonament pudents, de dues favotes maliciosament
fastiguejades, es veu, perquè els fot l'efecte, reconsagrats
ninots, que, bo i bleixant fort, vaig tot xop de suor, quan
l'únic que feia, una miqueta més avall de la pujada, era
mullar-me a la font d'aigua nítida, no fotem.
I ara, tant se val. Novament, a les acaballes, i tant, som-hi.
Cal fènyer coratge si barroer assages de pujar més endavant,
més amunt, al cap de les dècades vanes, els tucs esquerps
qui d'altres, concisos i robusts, ridícula jovenalla,
ascendeixen sense balafiar ni un pèl de llurs pells
prepubescents, dinamos d'anomenada, jovent daurat
(cridaner vernís dels que no duren gens), qui obsequiosos et
diuen de superflu i d'eixalat, o et calumnien finament
tractant-te de bòlid exaltat, i et pararien travetes i
t humiliarien enviant-te al trencat taüt endut per les
clavegueres.
I tanmateix cal fènyer, com dic, i endollar amunt, fent
abstracció de tota dolor i tota pena, sabent que et nou un no-
dir l'esforç. Un esforç que per als titellescs espècimens qui et
van precedint en la comesa allò ni a contesa no arriba, ans, a
tot estrebar, d'insubstancial fàcil etapa per a ells no passa.
Els obstacles a la natura, vívides catastròfiques noses,
curioses andròmines per al teu turment i naufraig ginyades.
Les proves per a conquerir-les, desdenyable abominació
emprada com a quica teràpia per a l'avorrible multitud — la
balba voluda inconsolablement despitada.
La mortaldat expectant, única per a ells versemblant
revolució, els barbàrics espectadors només hi són per a
tastar-hi de més a més la sangassa i el moll d'os, els sollats
residus del terrabastall.
Lànguids laments s'encimbellen momentanis damunt els
cranis caquergues de la gernació, uns cranis com melons
lloques, boixats, amoixats, fràcids, sabaters, d'on se n'exhala
la pudor clandestina de llurs escarransidots cervells, on els
astrocits rauen inservibles i a trossets, i on, com sorollós
impermanent vesper, només hi bateguen els sempre
inassolibles capricis de l'heroica prevaricació, on per
procuració la grandesa i la magnificiència del victoriós
esdevé fantàsticament adherida a llur persona, tot i asseguts
i no fotent verament re altre que patir, i àdhuc els trets de
mateixos efímers herois es van metamorfosant en els
mòrbids, babaus, fofos, cofois, deliquescents, trets dels
transportats al camp màgic, els trets carrinclons, abissals,
dels emmagatzemats enjovats espectadors.
Garranyics escanyats m'ixen de la gola. Hauré fet el cim. Els
ulls se m'esborren. Sé que vaig com una pioixa, amortallat
amb els èpics bucòlics parracs (hom s'embolica en la seua
mortalla per a mantindre l'homeoestasis, el perfecte
equilibri ectoplasmàtic), esdevingut també en el meu magi
fàtuament mític, un altre Cviatogor, colós vell i esvellegat
damunt el seu imaginat cavall rocallós i gegantí.
////1
—Jugant jugant, sense ni voler-ho, havia fet cap dalt de tot.
L'atmosfera a desgrat del cim per a tothom altri inabastable,
hi era exactament la mateixa, no em fotia cap efecte.
D'ésser, pels capritxs de la fortuna, el campió del món, o
d'ésser /n un altre escombriare, trobava que al capdavall
s'equivalia de totes totes.
U////1
—Avials fragments cinemàtics amb els quals hom ja no naix,
m'entrevenien a la vista tèrbola quan magnetitzat fitava els
brillants ulls de vidre del mussol empallat damunt l'estatger.
Et creus que segurament és sel déu del qual repapiegen certs
adults, i sobretot els farfallosos xafallosos sàdics marietes,
maristes i capellans. Es a dir, et penses que deu ésser ell, el
perenne espieta, senyor de l'infern, el més maligne déu
imaginable, avui disfressat d'ignar mussol.
U////1
—Un altra bicoca de l'ofici, vós.
Plecs i plecs de fulls trobats a les escombraries, que
segurament era el bon indret on pertanyien des el
començament.
I tanmateix heus que els esbomb, subversiu, com si fossin
meus.
////1
—Soc un qui sempre ha pensat
Que hom ja ens neix embacinat.
Ds
— De guaitar’m al mirall mai no ho he pogut encobeir.
L'ensopegada de l'ideal qui em pens il-lús ésser
I la realitat que hi albir és massa escandalosament
espetegosa.
El trencava, el mirall, si no fos que tot sol ja es trenca.
En feia mil bocins, ausades, si doncs de l'esglai no
s'esmicolés d'ell mateix.
EA
—Les dones apassionades
Només lleixen darrere
Tota mena de cagades.
////1
(—Per llurs natges les coneixereu.)
Com va dir el llibre de la vida. De la vida dels vius, no pas
dels morts (els maleits espectres) de les fotudes religions.
«Només per llurs natges les coneixereu de veritat, vós.»
Únic indret on les dones no tenen mai fred; i doncs aquesta
és la moda: Ben cobertes pertot, tret del cul, el cul de les
dones sempre enlaire, vet ací la meua, la nostra, la nova,
l'obligatòria, total religió.
Natjam a betzef, natgera fins al tupè.
De què els serveix la cara2 Les dones només existeixen
cames amunt (pernes enlaire) (cuixes i cull).
////1
—Ullí els lliris que hom em lliurava. —Per a qui són els
lliris?
—Per al mort, respongué l'ordinari.
— Quin mort?
—L'ordinari musclejà. —A mi què m'expliqueu.
—Llavors hi pensí. Havia errada la questió. Li havia d'haver
demanat, —De qui són els lliris?
—Ja se n'havia anat, l'ordinari. Esguardí si hi havia cap
targeta al pom.
—No, cap.
////1
—(La tita lila.)
Abans d'enforcar-li-la un primer cop
Prou li etziba (grotesc) (grotesc) (grotesc!)
La sòlita merda...
De dl'eterna amor».
U////1
—Em demanava on fos anada ma frescor de ça enrere.
Em lleví de bon mati i l'espill se m’alcava en despietat
enemic.
Car l'altre Jo meu era monstre de lletjor i de decrepitud, i
d'aixafament i d'esfigassada.
////1
—Mon cos és un rem d'on mon vit el mànec
De qui el gran deler és trobar els escàlems
Més llisquents ni elàstics ni estrets com coll d'ànec
Qui dels oceans com alció en fes tàlems.
EA
—Res de tan beneficiós per a la societat com les guerres.
Ningú no ho diem, però tots els qui no som mica rucs, prou
ho pensem: «Visca les guerres, tu!»
On fotríem altrament (sense guerres) tots aqueixos
desgraciats tifes covards2 Tants de buits barrals, de
milhomes cruels i bestials, qui només es complauen en
companyia de llurs semblants, animals com ells, essent com
és llur més gran, llur irresistible, plaer d’entrematar’s.
«Que s'entremàton, vós. Massa poc. Bon desembaras.»
Les guerres aprimen, ens treuen de sobre força del greix
cancerós que són els mitges merdes. La societat en sortim
guanyant.
Ds
—Aprés la nimietat aclaparadora de faramalla buida, aprés
de tants de brams d'ase proferits pels qui compten treure'n
bona nyapa...
Ací la teniu. La guerral
U////1
—Riu-te’n:
Sorges espaordidorament atrocos esdevenen a gavadals
sorges a trossos.
////1
—Dear diary:
I’m still reeling with pride. What a bloody victory. I’m still
amazed. The turd I shat today, just an hour or less ago —
man, it was a beauty. As I say, made me immensely proud.
The best thing I did today, indeed this week — wait, this
month, surely the length of several months — are you
kidding? — years, decades; so seldom an actual fact that I
had despaired that such a miracle would ever happen again.
Not even in my wildest dreams awake. I never thought that I
was still capable of such a prowess. How many of those did I
ever produce in my too long a life? Three? Four? And at my
age! I should’ve photographed it. Or perhaps no need.
Probably, surely, unless my life’s become a disgusting
prodigy indeed, it will be, alas, the last of its kind. So
satisfying, so perfectly proportioned, and well formed. Let’s
say it was veruly my last hurrah. Undeserved gift, though,
never expected. Now, imprinted on my mind... Its sacred
image... Yes. I'll wear it inextricably attached to my memory
for the remaining of my sorry days. Prove (impalpable but
oh so true after all) of my precious ability while I was yet just
stupidly passing through this grotesque meaningless
tragicomedy called living. Now I can almost die in peace.
////1
—La sorollada dels timbals de guerra desmantella les idees:
no es pot pensar amb prou sindèresi. El senderi de cascú a
parir parteres. Tothom sembla haver-se begut l'enteniment.
Hom gaudeix únicament del vernís insuls de l'abstracció
pseudoheroica del suicidi col-lectiu.
////1
—Dones alcofollades, pudents de greus perfums
A l'indret es congreguen on s'esqueien els crims.
Els guanyadors s'enduen per alts camins de llums
Que jeguin nafrats als núvols dels cims.
Són glòries perennes per als herois dels brums
Els xerren llops i àligues himnes i rims
I les bruixes, amb llurs deleteris ensums
A les plagues infectes hi remenen amb vims.
Ni quants de ganivets porten clavats als lloms
Mai no esbrinaven fent cap als alts trams.
I ara els llencen avall i a cada quer els ploms
Se'ls fonen als dedins, guerrers sense més hams
Amb què conquerir enemics blans i sems.
Ja heu fet el deure brut, i els rics riem ensems.
L]
— Els decadents, ço és, els intel-ligents, esbrinàrem quins
foren els gens de la brutalitat, de tal faisó que, en acabat,
havent enginyat un mètode intern d'eliminació mecànica,
automàtica, de cada embrió ni fetus entecat amb els gens de
la brutalitat — on així, doncs, assoliem que tots els
latentment o potencialment brutals romanguessin morts a
lloc, ans de néixer i tot — 1 esdevenia possible finalment que
ens desempalleguéssim dels brutals qui abans sempre
enllordaven irremissiblement el viure.
////1
— Els morts ho perdonem tot. Prou comprenem que
d'emprenyar els vius ja ho fan prou (i massa i totl) els altres
vius.
Mon pare, durant la guerra, una nit de molta de por, amb
l'invasor voltant, s'amagà a un nínxol.
En sentir-ho que ens ho explicava, li demanava, marrec de
pocs anyets, si no havia tingut por dels morts.
Se'n rigué és clar de la meua innocència.
«Els morts, rai» — va dir, amb tota la raó —. «Els vius, són
el perill!»
Afegí: «Com tampoc no deien els romans: —De mòrtibus,
disputem-ne tant com vulguem, això rai. Cal només els vius
van armats.»
////1
— Els intolerants i llurs prejudicis, insadollables en llur fam
occidora. Els qui a la vida han fet el malbargany d'emprar
tota llur ardidesa i tot llur esforç a fer-s'hi un — sempre molt
efímer — lloc. Sense adonar-se'n que el millor lloc rau on la
passió de l'odi descordat no hi pot atènyer.
La passió més irreprimible de l'individu és la de l'esperit de
cacera. És l'instint més bàsic ni dones constitutiu dels
humans. Caçar altri. Caçar un altre individa, amb qualsevol
excusa.
Addictes a les guerres, les revenges, les enveges, les
llibertats".
En realitat, sempre pel mateix motiu. L'odi a l'altre.
ps
—Trobem que la més dinàmica activitat que cap ens qui
respira pot realitzar és la de la meditació.
Exhilarant oceà dels enllumenaments. Visitacions dels
rutilants ocells de la inspiració sobtada.
U////1
—Tret que, perdut en mos entotsolades elucubracions, quin
esglai quan algú pel carrer m'ha abruptament interpel-lat i
increpat.
«Ja no saludes els amics!»
Tipic, No el coneixia de re.
////1
—Dissortat passavolant.
Incoherents cruilles en tota altra taleia, ocupació ni dèria.
Evisceració en acceleracions més o menys esbojarrades.
Entrevingut pels trols poixèvols dels vertigen.
Ruflant amunt com ujat o com enutjat cavall.
Les espines a l'espinada agòniques i corrosives se li
enfronten.
Per l'esglai com ara llampat — mort instantània.
U////1
Carreró amb resclum de rancis bordells.
Crits extemporanis; apòcrifes suputacions de mala puta.
Formigueigs de mals presagis.
Cassigalls de vòrtex.
Lívids gargots a la llosarda de la nit.
Vestigis berrugosos, ganyotes que osquen la carota del cel.
Aviat serà el mati.
U////1
—N’hi ha qui ens neixen pòstums.
Morts, però amb una estranya història darrere feta
exclusivament d'etern no re.
////1
—Vius nogensmenys, no trobem agafador enlloc. Tota
realitat és il-lusòria. Re no dura ni mai no ha durat.
L'univers, el tot, és una cruel enganyifa.
Ds
—Vocació d'ombra la nostra.
L'ombra no altera l'objecte.
Només la manera com el veus.
U////1
—Res de re al món no hem acunçat
Tot ho lleixem com ho hem trobat.
////1
—Som neutres en tot — com la natura mateixa. Ni bo ni
dolent no existeixen. Tot són falòrnies. Cada concepte, de
riure.
L'esfereidora natura sempre sotja impassiblement perversa.
Per què no hauríem d'imitar-la2
Res no serveix de re. Ni res no vol dir re. Tot hi és de per
riure. Rere quelcom, sempre buidor.
No m'emprenyéssiu doncs mai més amb ‘certituds’ falses —
encar menys, desgraciats, amb maleits dogmes ni repulsives
fes — és a dir, amb els sols recursos dels imbècils sense
remei.
Ara, atès que prou som ja al ventre de l'horror. Ventre tot
podrit, per què ens serviria fer el mal?
Més val abans no fotre re. Estar-se'n. Saber-se'n estar. Fer
mal només serveix per a empitjorar (si fos possible) la cosa.
Afegir horror a l'horror. Aneu-vos-en a la merda.
La
—Natura altament perversa. No hi ha re més pervers. Ens
engalipa amb plaers que es tornen dolors de mort. Cada
instant duu prenys son contrari. Com més grossa la joia ara,
més horrible adés la terror. Cal confondre, decebre,
enganyar, la puta natura. Cal prendre'n exclusivament els
plaers, refusar-ne les penes. Sense cap mena de recança ni
restricció. A la merda també per sempre la natura.
////1
—Una questió cabdal és saber com s'equilibraria de faisó
natural l’esférula Terra els malparits emprenyadors qui la
desequilibren, pitjor, que la foten feta una merda.
La natura tendeix a l'equilibri, i quan l'equilibri se li trenca,
fa tot allò que sap fer (i és moltíssim, és clar) per tal de
restablir-lo.
Tret que el seu pitjor error, la seua pitjor cagada (que és
haver parit aquella carrinclona monstruositat ambulant, de
dues potes i amb un meló corcat per barret, qui només jurca
a destruir-la, a fotre-la petar, a fer-ne miques tan
microscòpiques com no sembla pas capaç de fotre, el brètol,
perquè odia la terra, odia la natura, ho odia tot, i sobretot ell
mateix, un maleit afoll a qui mai ningú no hauria d'haver
donat permís de néixer), l'empudega tant que no sembla
poder púguer.
La seua segona cagada fou d'haver-li permès, un cop
aparegut com tètrica ombra verinosa, de continuar
endavant, d'anar surant, presència putrefacta.
Juguesca catastròficament perduda, terra fastigosament
innocent.
EA
—Tots portem el nostre pitjor, més inexorable, enemic
plantificat a la cara mateixa.
Ens acolloneix tant que tantost no esternuda o vol que el
moquem de mantinent traiem, retuts, la bandera blanca.
////1
La justícia i la llei.
Ja ho veus tu quin parell més malavingut.
Un tot pla i l'altre tot boterut.
Les doctes conductes i les pandectes.
S'odien mútuament
I s'assassinen eternament.
U////1
«—Qui serva les regnes del diner, serva les del poder. »
El diner ho compra tot. I els malparits de tota espècie els
primers i més fàcils d'adquirir, automàticament, com aquell
qui diu. Capellans i militars, llepaculs dels mèdia, i
oligarques i aristòcrates de tota mena de feixisme o de
pseudo-democràcia.
Els plutòcrates els (ens!) menen pel nas.
U////1
«—Com més venut, més benvingut. o
Tot manaire, menyspreable púrria.
Sense passar la vigilància del drac de tres caps no hi ha mai
cap buròcrata que pugui pujar a manar ni que no sigui gaire.
Tot buròcrata no pas gaire ben vist pel drac de tres caps
romandrà avall. I prou. De manar de debò no manarà gens.
En certes situacions, si obtingués el vistiplau d'un o de dos
dels caps, trobaria segurament quelcom o altre durant un
període més o menys gros, però a manar de debò debò dalt
de tot li cal l'aquiescència de tots tres.
Els tres caps del drac pertanyen als militars, als clergues i als
rics.
Co és, als teòcrates, els estratòcrates i els plutòcrates (o
cleptòcrates).
Són els tres caps qui ordenen, paguen i executen tots els
crims (injustícies, assassinats, genocidis) d'estat.
Qui l’escapcara ni que només sigui d'un o dos caps...? Es
veritat que, si li tols un dels caps, al cap de poc li ha tornat a
créixer...2
En fi, vós, qui occirà del tot i ben occit aqueix absolutament
malèfic drac2
Fes-me riure. Abans esclatarà l'esfèrula.
////1
—La lletjor de la cosa fastigosa, o el fàstic que inspira la cosa
massa fastigosa, no són sinó emmirallaments, en miralls
projectats a l'esdevenidor, de quelcom d'altre. Que qui sap si
no havia estat bell i tot.
Tot allò ara bell i formós serà tard o d'hora lleig. Tot allò sa,
podrit.
Com fer-s'ho doncs2 Com ignorar sense perdre els estreps
aquella horror que ens caurà damunt2
Cal veure-ho tot com si fos fixat a l'instant. Un nombre de
fotografies desades al cervell equivalent al nombre d'instants
viscuts.
És clar que donant preferència als instants escollits, on la
beutat fou colpidora. L'instant venidor qui sap quina carota
no fotrà la cosa. Amb ulls fotògrafs faríem molt millor que
no fotem.
Si mai et trobes re estructuralment o anatòmicament
perfecte, aprofita l'instant de beutat efímera.
Enregistra-te’l ben endins, gaudeix-ne ara per a gaudir-ne
després un cop i altre, tot quietament, o als somnis.
Esguarda. Un darrer clic al reialme del magí. El món s'acaba
en aquest altre instant precís. La terra crema, es fon. Clic.
Terra encesa, fosa. Tota aquitectura capgirada per la
turbulència. Clic.
Els trets sobris de ton visatge denuncien una absència
escandalosa. Cap esglail
Cap esgarrifaó, no. Sols un altre fotograma afegit.
////1
—La legió sens nombre de somnis oblidats...
Tot somni oblidat és una altra vida llençada al crematori.
Justament la vida de debò, la vida de l'enyor incopsable. En
qualque paradís on la benaurança roman sempre assolible,
aferrable, concreta i clara.
////1
«—Com més he conegut, més ruc he esdevingut. »
No hi ha sobergueria més grossa ni aguda que de voler
comprendre l'incomprensible.
U////1
—Car de quina merda pastosa no som fets2
Si el re i el no re ningú no sabrà mai d'on collons surten!
I nosaltres què hi fem enmig d'aital merder2
Més val no pensar-hi.
«Pensar fa de rucs.»
////1
Tots els agalius vers l'esdevenidor són eminentment
incoherents. Els furibunds aiguabarreigs de les nèbules. Els
daltabaixos superlatius de les plaques tectòniques quan
s’encepeguen...
L’absurda aventura de l'evolució còsmica dona un bon
rampeu a allo que surt d’un forat de cul. Un anus original
lliurant massiu podrimener directe a allò que no pot fer altre
que esdevindre acumulatiu femer. Llavors, tothom sap que
d'un femer ben maduret pot sortir-ne qualsevol cosa.
Sobretot barbaritats rai.
Ds
—Per què continua havent-hi quelcom per comptes de no
haver-hi re? Eh? Eh?!
—Quants d’universos ara absolutament despesos i
substituits abans d’aquest? Eh? Eh?!
—Qui ens ajudava (a caure), sense que ho sabéssim, perquè
poguéssim fracassar a mai entendre-ho2 — Es demanen els
pobres tan badocs supersticiosos mitomans.*
—No cal que t'hi escarrassis. No hi haurà mai contesta.
Ningú enlloc qui et pogués ajudar a desajudar per a
entendre allò que no s'ha fet pas tot sol per a ésser entès —
els respondries —. Calmament, rabeja't al batibull sense
bellugar-t hi massa. Ningú no vol afegir al desori del gorg on
maldem. Ja es belluga prou tot sol, el malparit.
[*Els mitòmans, és a dir, els qui sil-logitzen
entimemàticament, és a dir, escapçadament, i viuen en una
realitat feta completament desenraonada ficció, i hi
perceben mons i doncs déus que només existeixen a llur
cervell, enverinat per estúpides nocions: per a ells, tot és
teatret amb una façana de cartró-pedra com a decorat més
important, impressionant, i darrere, ocult, un director
totpoderós, qui, a despit del caos palpable i palès, a ells els
apar absurdament que no, que el director tot ho té ordenant
perfectament.)
////1
«—Lleu ho sabrem i esclarirem els equivocs.»
Sobretot, no us cregueu mai els els impostors — són uns
desgraciats “metafisics”.
Em recorda allò que deia el savi (un altrel), «Cal cagar-la
tantes de vegades com calgui, i cagar-la millor cada cop;
aquest és el programa.»
Per què cagar-la tantes de vegades? No serveix de re.
Més val jaquir-ho estar. I ocupar’s de coses de més profit i
satisfacció.
////1
«—Tot es resol doncs en re?
—Tot torna a comencar?»
Els cogitaires hi cogitem llongament.
I què en traiem2
Fum!
////1
—Mai no podràs endevinar
Tot plegat on anirà.
U////1
—Cascú (mestre o esclau) fa (sempre dins les seues
possibilitats) allò que li convé.
U////1
—Tots els imposats conceptes (morals ètics estètics...) són
falòrnies. Ni amor ni honor no existeixen altre que com a
verinosos paràsits de l'endoctrinada ment.
Una ment lliure només fa allò que al cos que la tragina li
convé. Tota honor ni amor (ni cap altra datpelculada
semblant) només pot ésser basada en la fugissera
coveniència.
(Sense comptar els boigs, qui són ens qui no saben allò que
fan, i qui per tant tot allò que facin ni desfacin no té cap
mena de vàlua), tothom altri (inclosos l'embalum sencer
dels animals prou eixerits per a sobreviure) no fem sinó allò
que creiem que ens convé, sense excepcions. Àdhuc quan,
vist de fora estant, semblaria que allò que fem ho fem mal
fet. Ningú, altre que un mateix, no pot saber mai què convé
de debò a altri.
////1
—Tots som súbdits.
Del re de primer.
I en acabat del no re.
Ds
—A la plenitud de la felicitat
Completament t'has estroncat.
Com més feliç ni idil-lic
Al capdavall més paralític.
U////1
—(Sincera’t amb tu mateix:) «Si de manguis no se'n canta
mai ni gall ni gallina és pel fet què al corral de fora prou hi
deu tostemps córrer qualque mena de flagell en forma de
febre estranya — una malaltia que anomenarem ‘estupiditat
congènita’ — que ha fet tornar tot l'aviram afonic.»
////1
—Que la dona sigui rica i vagi enjoiellada i tothom li foti la
gara-gara no vol pas dir, pus tost el contrari, que son cony
sigui millor que el de cap molt humil sana pastora.
////1
—El genuí coratge és el dels covards qui vivim per
procuració, parasitàriament, com qui diu, dels fets i proeses
(sovint tan ridiculament divertits) dels falsos coratjosos, és a
dir, els qui suren al món — com suren als cresps de les olles
a la cuina, i als atuells i safareigs on hom fa la bugada, les
més fastigoses bromeres — co és, els galtuts, els herois, els
victoriosos, els lluitadors, els eixelebrats, els del mecanisme
espatllat, els tocats del bolet, els psicòtics, els homeiers més
despietats, els desesperats, els apassionats —
els revolucionaris, els belluguets, els tribulets, els culs-de-
mal-seure... qui porten la merda pertot arreu. Els aguerrits
titelles menats pel nas de les idees més ximpletes ni
emètiques.
EA
—Lluny, sempre lluny, dels perills de l'acció. D'on pots
observar, quan això et rota, el trist o joiós espectacle,
l'exposat teatre — incloses totes, les més sanguinàries,
obscenitats.
Tornem-hi. Els llunyans silents covards som els autèntics
(els genuins) coratjosos. No ens hem mai cregudes cap de les
falòrnies incessantment proferides (ni encar de cops
perpetrades) pels llords disseminadors de tals cagarulles,
pútrids productes de llurs imaginacions malaltes.
Desapassionats, sabem, sense enganyifes, quina és la
realitat. Hem comprès quin indestriable femer no és de debò
l'univers, quin esfereidor femer no és de debò la vida. No ens
han enganyats. Hem sabut trobar un equilibri viable
(vivible) per tal d'anar fent, de continuar fent la viu-viu, en
aquesta molt mesquina, tota destarotada, esfèrula.
Sabem que tant per als enverinats per les propagandes, com
per als estorts com nosaltres, tot allò que és "bo" i "dolent"
es refereix al fet que s'adigui bé o malalment a la manera
com hom (cascú) no viu.
Es bo allò que s'adiu a la meua manera d'ésser i de
comprendre la vida. Es dolent tot allò que contradiu o
amenaça la meua concepció d'allò que és viure.
Per als qui no som víctimes d'haver caigut al bertrol infecte
on bullen les fastigoses “moralitats” propagades per les
propagandes pagades pels rics i propietaris, allò bo i dolent
és, és clar, molt diferent que no allò (aquelles estranyes
incomprensibles ficcions) que els enveritats no pateixen,
parasitats per les baves emètiques dels llords disseminadors
de falòrnies, de l'estil de totes les religions i sistemes
polítics.
EA
Els més “decents’ ni ‘morals’ som els qui més ens n'aprofitem
de la ‘indecéncia’ i ‘amoralitat’ dels altres. En traiem esplets,
en traiem nyapa, ens en plevim bestialment.
I en fem política, i ens en beneficiem amb l'afegitó
magníficament remunerat de llocs molt feixistes d'influència
i de poder, i som, és clar, no cal dir, en privat, i d'amagatotis,
i amb la complicitat assegurada i secular de la premsa
oficial, els qui més putes indecències ni brutals amoralitats
no perpetrem pertot i a tota tesa.
C////]
La toxicitat dels desigs passionalment i fanaticament
somiats (les emfatiques descordades ambicions) que et
duran indefectiblement a la malaltia de la dolenteria — car
el teu somni no pot ‘realitzar-se’ (inutilment) sinó molt
agressivament imposant-se als qui el teu ‘somn? els la duu
totalment fluixa.
////1
—Mon coratge és nul. Nul. Com escau a un viu. A un viu, és
a dir, no pas a qualcú perennement o momentàniament
mentalment mort.
U////1
(«—Contra el cretinisme dels crèduls "creients" )
S'escau que escriguérem un cop aquest tractat força innocu
(som massa educadetsl), i fillets de déu, com se'ns llençaren
damunt els més cretins dels voltors!
Articulat de faisó fina, eufònica, i sobretot eufemística,
tanmateix, enmig del militarisme catòlico-feixista nacional-
socialista dels maleits invasors, patir rai, ens hagués tocat, si
no fos que ens foníem de cop i volta, abans l'enrenou, en el
no re de la llunyedat més anònima.
I tot per no res, o a tots ops no gaire. Car al cap ia la fi
només hi dèiem quatre veritats massa enllernadorament
evidents (si més no per a qui tingués un dit de front), com
ara que...
Per a tots els idiomes que hom sent enraonar pel voltant
(boge moi! mein gott!), el déu de cadascú és l'invocat (déu
meu! mon dieu!), el ‘déw’ privat.
En canvi, ningú ja no diu (mon dimoni, devil mine), car el
‘dimoni’, gairebé tothom sap qui és (el qui d'amagatotis et
fot sempre la traveta). El qui, en realitat, és el ‘déu’ qui la
gent pensa, car és totpoderós, i si alguna putada et cau de
trascantó és ell (ton déu, your god) qui té la fa, tret que per
acolloniment, no fos cas que encar s'emprenyés pus, fas
veure que el malparit qui et fotia era un altre, un ‘dolent’, el
‘dolent’.
No hi ha dues persones al mon qui, adhuc endoctrinades
severament pels mateixos uniformats datspelcul, tinguin
mai la mateixa concepció de llur ‘déu’. No pas si els ho
demanaveu en privat, cascun aillat de l'altre, i si podia ésser
per escrit i tot. Els carrinclons sengles dogmes, per força
completament diferents.
De riure. Com ara quan sents qualsevol boca de bocamoll
que s'omple del mot buit: ‘déu’. I penses: Qui collons deu
voler dir? Quin és el seu concepte equivocat de ‘déu’ — de
tants de milions i milions de ‘déus’ — quin és el seu exclusiu?
Nombre incomptable de teories tocades del bolet. No
n'acabaríem mai.
No cal adduir l'exemple més proper, ai. Absurdament, i tan
supersticiosament que fa cagar, els crèduls cretins veuen llur
“déu” com un infant carallot qui es troba un formiguer, i s'hi
distreu bo i tiranitzant-hi els habitants, és a dir, les
perplexes formigues o persones, ara a la seua puta mercè.
Tant se val. Ara, fotéssim tanmateix un cop d'ull, molt
superficial, als primitius de què es té notícia. Què troben,
pobrissons, que deu ésser el tal monstre2
És déu l'espinosa natura mateixa? (El bon Xopi hi estaria si
fa no fa d'acord. Va dir que al meló florit de tots els qui tant
en parlen, ‘déu’ n'és un «sinònim superflu». Superflu. Del
món. I qui diu el món, diu les coses. I al capdavall ‘déu’ què
és sinó la matèria mateixal I els maleits qui s'omplen el pap
de déu', la matèria (res de màgies, ni genis, ni d'altres
inanitats ‘espirituals’), la matèria, dic, allò que d'una faisó o
altra és ponderable, les coses, la vida, és precisament allò
que menys respecten.] És déu l'incomprensible esfereidor
univers mateix, com sembla que feia n'Heràclit2 És l'aire que
hom respira, com, segons diuen, deia el vell Anaximenes2 I
potser ho repetia en Diògenes més tard2
O viu tancat en una esfèrula com qualsevol altre cosmonauta
i així viatja pertot on li fa gràcia, com es veu que deia l'altre
antic, en Xenofanes?
Per a Parmènides, llegim que déu era "la deessa", la
personificació de l'enteniment. Per a Tales és ubic, quin
colós! Protàgores diu que no ho sap, és quelcom impossible
de saber, així que per què perdre-hi l'estoneta2
Era en Leibnitz qui potser deia, és clar, que era un mònada2
Un altra mònada qualsevol2 Com tu. Com jo. Soc déu2 Ets
déu2 Es déu2
I els més nous? Aquell qui es deia la Nit, xe! diu a un indret
o altre que déu és mort. Quin déu? Em sembla que volia dir
(o potser no) que déu és la mort. La mort, això sí que és
totpoderós.
I així anar fent.
Al món res (ni els congres a cap congrés) no hi és prou
congru.
Cert que hom no pot evitar de creure’s (vists arreu de
Vesférula els devots cagots fanàtics fanocs beguins colltorts
nyeu-nyeus) que un noranta per cent dels qui diuen ‘déw’
veuen damunt d’ells un capdecony les de més de vegades
invisible (ha! — invisibles, altre que en les xarones
estampetes de certs indrets particularment endarrerits),
(invisibles com cap altre malèfic traidor qui s'amaga per a
llençar l'esclat que t'anorrea o ho anorrea tot), un capdecony
molt enlairat i invisible doncs qui tanmateix, de lluny o de
prop, qui sap, prou els guipa (amb quins ulls si és invisible2
deuen ésser màgics), i no solament els guipa, els sotja i vigila
que no fotin cap carallot ‘errada’ que li permeti (i sovint, tant
se val, fins i tot amb absència de cap ‘errada’, només per
caprici) fotre't sobtada garrotada (a tu i als teus, quin job ni
quina feina més galdós el seu, ca2). I això a cada instant de
la dissortada vida, car és quelcom d'allò més malparit, un
brètol reconsagrat qui, més que no a cap església hauria de
parar, si no directement al patíbul, si més no perpètuament
a la cangrí.
Hi ha res més maligne ni depravat que el déu inventat pels
capellans? I qui diu els capellans, diu l'aprofitada perenne
jerarquia de frenètics zelots i ximplets mixorrers, i
d'estruços opulents... I els profetes, els pontifexs, els oracles,
els estafadors de la mística idiotada, els boigs, els intrigants,
els apòstols i d'altres glossolàlics datspelcul... Els venedors
de déu", és a dir, de fum, d'arquetípiques supersticions que
només sedueixen i intoxiquen els més limitats... Amb aquells
ridiculs auspicis d'àuspexs i àugurs, i vaticinis d'harúspexs,
els uns extraient ximpleries de les faisons de cantar ni volar
dels innocents ocells, els altres de fotre la tarota als pudents
paltruus de les pobres bèsties sacrificades.
En fi, tots plegats, els qui, sense que hi siguin, fan veure, als
més desgraciats carallots, és a dir, als qui tampoc no hi
deuen ésser tots, què...2
Visions! Ombres vivents, espectres, mòmies, esperits,
fantasmes, gombutzims, misteris inventats, enigmes que no
en són gens, resurreccions, ascensions celestials, vaques qui
volen amb ales de drac, porcs i elefants amb totes les colors
iridiscents i qui es passegen pels arcs de pluja dibuixats per
la senyala del Sol a la llosarda o encerat de la humitat...
Sants" i angelets qui pixen pluja i caguen calamarsa, o qui
fan tronar bo i canviant els mobles de l'infern, o el paradís,
tant se val, o llampants, jugant a la petanca i al trinquet, o al
golf, amb pilotes fetes de pasta de núvol i de miraculosos
elàstics de cabell d'àngel. Qualsevol animalada que et passés
pel cap, els passa abans a ells, i la traspassen tal qual als
fastigosament crèduls i babaus devots.
I s'ho creuenl I àdhuc ho veuen, n'han la prova, llurs ulls
han vista “la llum”! Mitjançant un magi exacerbat. O millor,
com dèiem, imprès en estampetes degudament beneides,
pintades carrinclonament per afamegats força sapastres
ninotaires, qui els ho dibuixaven perquè ingenus s'ho
creguessin.
Tots els humans envaits per tals imbecil-litats no s’aixequen
pas del llivell més primitiu ni brutal de militars, i de trists
cretins, 1 d’altres tifetes i nens aviciats.
Ras i curt, tots els addictes a qualsevol pueril ximpleria, és a
dir, els màrtirs i sacrificats, i llavors els salvadors i totes les
altres abominacions, "gents d'armes", "homes d'honor", els
qui depenen del ninot al cel, qui us sotja amb el seu ull fix de
foll impertinent — un ull que segurament és l'ull del cul, si
consideres quina merda de feina no fot.
Hom percep que amb els “parinyolis de l'esglesiola" no ens
hi ficàvem pas gens. A propòsit. Massa lamentables llurs
irrisòries parides. Animes de càntir sense ni puta idea de re.
Hom es demana què dirien ara? Què dirien ara tots aquells
savis de pa sucat amb merda qui, perquè sabien si fa no fa
escriure, tots llurs escrits es tornaven, en un món
d'analfabets, màgicament "paraula de déu".
Amb la ineluctable presència del forat negre' al bell mig de
la galàxia, per exemple. Un ull perfecte. Pus tost, un ull del
cul perfecte, és clar! Caga matèria i llavors l'aspira. Un ull
del cul viu, un ull que respira. És un cul-manxa.
Tot allò cagat s'ho empassa, potser ho paeix, qui sap, i en
acabat, què? Ho torna a cagar. Etern retorn de la cagada.
En fi, re.
Un carallot qui creu que hi ha un ninot al cel qui regeix el
seu "destí" és capaç de creure's les més grotesques
ximpleries. Qui fora prou boig de voler ni enraonar-hi, ni
molt menys raonar-hi.
Els cretins i llurs ninots al cel, tant els obesos i disbauxats
com els ascètics esprimatxats, hàl Inexistents sempre
fal-lacioses veritats! S'han empassades les gruixudes
bestieses, de vegades sembla que quasi-universals i tot.
////1
—A part d'uns quants qui potser han balafiada estona
estudiant la questió, els qui es caguen en déu no saben en
qui es caguen altre que d'una manera boirosa. Saben, però,
això sí, que es caguen en l'autoritat. L'autoritat, el monstre
totalitari qui decreta les escanyadores lleis (i tots sabem o
intuim què són de debò les lleis, com ens va dir l'espinós
amb tota la raó: «Cada llei = flagell»). L'autoritat sempre
cruel i plena de manies. L'autoritat criminal i capriciosa qui
només els vol sotmesos, i àdhuc ben sovint inexistents,
anorreats, només perquè hi són de massa i fan nosa, o
potser, en aquell moment, perquè llur eliminació constitueix
un divertiment per a una autoritat que es troba ensopidota.
En consequència, aquells qui quan et cagues en déu, t'ho
prohibeixen, o s'enfurismen bojament, i et matarien, són
orbament súbdits de l'autoritat. Una autoritat qui qualsevol
bon dia també els despatxarà del món, si pot ser de la faisó
més repel-lent i sanguinària.
[2]
—(Quidproquo defecatori, o la historieta universal de les
cagarullades recurrents.)
Bo i imaginant-se que eren una cagueradeta de ‘déu’, els
humans foteren la gran cagada de cagar ‘déu’.
Després digueren: «Car tens cagues, noi, te'ns caguem. Elis,
elis. Què et pensaves?»
«Es el món una caguerada de déu? Prou ho sembla! Com és
segur que déu és una altra cagada de les moltes que foten els
humans.» — deia si fa no fa el xe.
Ara, si considerem que el xe creia allò que abans no havia dit
l'espinós, ço és, que allò que hom en diu de ‘déw’ no és pas
cap pueril criminal barbut a cavall d'un núvol, ans és
l'univers sencer, ço és, tot allò que existeix com a cosa,
caldria segurament inferir que l'univers és també una
cagueradeta qualsevol — o potser no, no pas una qualsevol
—ans una amb la unicitat que... és molt més grossa —
l'univers, la caguerada en realitat, ara com ara, més
universal.
////1
—El pare — animalot gegantí i amenaçador — idea original
del ‘déu’. La por de l'infant davant el brutal personatge
estranger. La repulsiva figura de la divinitat — res més
fastigós és concebible que un déu merdós, l'autoritat del
qual és abassegadora, aixafadora, asfixiant, irrespirable.
////1
—Ai, els cretins qui creuen en miracles i merdes semblants
— amb dimonis i àngels, i sacrificats amb tres caps —
monstres qui són alhora víctima i botxí — i un colom qui els
roda pel cap — car boigs rail
Els cretins els pots enganyar de qualsevol manera, amb els
exorcismes, per exemple, amb el comonir de la cuca, com en
dèiem abans.
////1
—I quina possessió demoniaca més grossa i malèfica que la
de l'infant paràsit al ventre de sa pobra mare2
«Quantes no n'he fetes afollar? Quants de pobres
desgraciats no he salvats de néixer a un món de desesperació
de mort eterna?»
Com deia aquell datpelcul tant miracler, un altre sant
Merdet.
Anava amb la careta d'un dimoni de firetes, i et fotia ma
cony amunt i t'arrencava el paràsit. I feia un capgirell, i ep,
ara amb careta d'angelet de firetes, i et beneia, et perdonava
els pecats, i au, lliure del pes feixuc qui com cap càncer se't
cruspia ivaçosament.
«Les tinc magnetitzades, anava proclamant; en faig el que
em plau en nom de ‘déw’.»
Com el magnetitzador Albà, els dic, marits cretins, que...
«Sie durch meine magnetische Kur in wenigen Wochen
geheilt wurde», i que allò que troben al llit no és lleterada —
és tapioca.
ee
—El bon banyut va amb aclucalls, i benauradament sent
sempre cantar cucales, cornelles, i cuques cucarelles.
////1
—La deessa Fama, deessa és clar doncs de la fama — i de
l'anomenada, de la reconeixença pública — és sempre
simbolitzada bo i portant amb una trompeta anunciadora.
Els cuguços hem estats famosos sempre. Beneits per la
deessa Fama, la nostra patrona.
L'herald del poble, els fantasiosos uniformats custodis de
l'autoritat pobletana, els menadors de caça, i àdhuc
l'escombriare — tots els qui per llur feina portem corneta —
tantost ens n'adonem que cap famós cuguç o cornut avença
pel carrer, tornant del tros, o d'haver anat a caminar, o de
qualsevol altra feina que fos que fes, vers ca seua,
emboquem corns, cornetes i olifants, i fem «tu-tut, tu-tut»,
perquè tothom molt divertidament se n’assabenti.
(De tu-tut, a cu-cut, no re. De cu-cut, a coguç, tampoc.)
////1
—I és clar que no hi parlàvem (al nostre tractat) dels
miraclers de merda. Aquells invasors qui ens envià el
feixisme per a liquidar per dissolució els catalans.
‘Asseifes’ a betzef — expedicions militars de setge i saqueig
fetes a l'estiu pels andalusins en territoris catalans. Onades
incessants, voludes successives, ventalls totalitaris de
vàndals qui ens envaeixen i terroritzen, i anorreen
progressivament tota la creació dels adés tan creatius
catalans.
////1
—Sobretot no treballar, no fotre re en aqueixa vida de merda
i martiri, només caldria sacrificar-se pelant-se els collons
pencant, quan al capdavall per qué? Igual thas de morir, a
què collons treu cap d'esdernegar't, carallot!
«Nic jiného neni lidský zivot než bytí k smrti», com deia en
Ladislau, viure no és pas re altre que anar de pet a la puta
mort.
Oi que treballar és la pitjor pena que ens endinyava aquell
‘déw’ tan filldeputament cruel, el pitjor, més malèfic, qui et
condemna al malefici de tal suplici?
Prou és el que diu, es veu, tot començant i tot, aquell llibrot
putrefacte, que tant no pretenem de llegir sovint els
hipòcrites de merda qui som els capellans i afins, quan en
realitat privadament ens en torquem el cul. Aquell llibrot tan
infame i maligne, i tan mal escrit (per arcaics molt rucs
cretins) per als cretins de tots els temps venidors — ai,
increiblement encar n'hi ha a ramats — en veus cada dia
bavejant davant les datpelculades que els perboquem,
tanoques de merda.
Ep, no pas? Les ganes que t' agafen, per comptes de servir-
los la puta hòstia, d’embotir’ls, havent fet saltar abans el piu
o l'espoleta, una bomba de mà al pap!
4Desa't, fantasma! Tu i tes capbuidades. »
I allo de les darreres rucades! Com se’n diu? Apocalipsi —
ridícul ‘comic’ d'horror, amb monstres banyuts i d'altres
bestieses per a retardats del bolet, per als més curts de
gambals, infantilitzats, ignorants.
Ai, les merdegadetes de l'apocalipsil Plagasitats d'un plaga
amb ous d'hipopòtam, per a acollonir la més estúpida de les
sectes, la secta dels cretins, qui tot s'ho empassen, per
merdós que sigui. Creences absolutament falses — és dur
que siguin tan duradores.
////1
—Lamentàvem la barbàrica xarnequització (i doncs
cretinització) dels mitjans, i un xarnec xarnecant xarnecà
(en xarnec) quelcom d'inintel.ligible.
Naturalment, ningú no en foté cap cas.
(Ocupa't del teu nas, xarnec, que prou brut el portes.)
U////1
—Qui no s'arma contra els feixistes, esdevé feixista.
Per contaminació.
Ds
(—Lletges fesomies dels invasors.)
Curtes són les harmonies
Dels moments de treva i pau
Lletges són les fesomies
Dels qui irrompen sense clau.
EA
—Ficant-hi força cura, recollíem, arreu del món, tots els
fràgils boletets que en dèiem matacans, només amb la ben
sana intenció de matar tots els cans del món.
I qué? Hi reeixírem gens, en la nostra tasca d'alliberament2
Ai llas, no pas. Ni així.
(‘Mataca’, ha! Novament provat que el nom, en un món
d'impostors, NO fa la cosa.)
U////1
—Per als cretins i d'altres feixistes, tot allò que es refereix a
la tortura i mort, a la guerra i al genocidi, com vol llur bíblia
(«silliest bumpf ever concocted; non-stop crap for the
feeble-minded»), és acceptable i preferible, ara, tot allò que
ha a veure amb el sexe i les funcions si fa no fot excretories
del cos (no de la cosa inexistent, del concepte imbècil, de
l'ànima', és clar), cal censurar-ho — i prou que ho censuren,
collons.
Per als cretins, per exemple, no hi ha ni cagadubtes ni
cagaelàstics (tots tan segurs de llurs imbècils dogmes). Anar
nu, cagar, pixar, cardar, etc, és "pecat" (un altre concepte
absurd, que fa al-lusió a certes estúpides lleis inventades per
un ésser fantàstic, eixit dels ous de qualque boig).
U////1
—Aixi, quan ens n'adonaríem, per exemple, que els
‘matacans’ eren en realitat els pixacans, les nostres dèries de
neteja canina, segurament causades d'haver hagut de
trepitjar un seguit de massa de caguerades de gos (bèsties
‘artificials’ inoculades amb l'esperit del bòfia), i haver hagut
de fugir, com sempre, de llurs agressius lladrucs i rabitides
mossegades, ja s'havien belleu (amb l'edat) apaivagades.
Igualment amb d'altres noms, on d'un nom que no fa la
cosa, car no te'l pots prendre al peu de la lletra, en feien un
nom encar si s'escau més absurd.
Exemple, dels ‘pets de monja’ que no eren pets ni de monja
ni de ningú, ni àdhuc del pastisser mateix, ens en feien dir,
sense cap raó acceptable, el nom extremadament fastigós de
let de mosca’, que tampoc no era ni l'un ni l'altre.
U////1
—A cap persona que meresqui cap respecte de part meua,
poc li cal el llord consol de cap penjoll d'estúpides falòrnies
— ens va dir en Bernat.
—Puta boja monja bòrnia
tot el que diu és falòrnia.
L]
—Parlant de les cretinades dels feixistes i cretins, cal fotre-
s'hi de ferm.
Per definició, un imbècil és qui creu en imbecil-litats. Tot
dogma és imbècil.
U////1
—Tot dogma val exactament merda. Equival a un pilot de
merda.
Merda i dogma = idèntic combat = combat per llur destí
final o paradis somiat: Una totalitat de merda que tot ho
submergeix = submergeix el tot. Un sol univers = una sola
merda = victoria de la fe = la fe en la merda = la merda
ultima = el merder únic = déu el cagat = la caguerada
maxima = etc.
(I ara no memprenyéssiu més amb merdegades
pseudofilosofiques.)
[7]
—Hom escriu allà on pot. Si no ho escriu, en roman a les
escapces, o no ho capeix gaire, o no ho copsa pas de debò
gens.
Hom diria que també serveix per a reviure. Reviure-ho,
literalment.
Aqueixa cirereta... La veieu? Rodoneta, de la preciosa color
de cirera al punt dolç.
Sucoseta. Me la mengi.
I tantes de vegades com algú (jo mateix, vós mateix),
llegiríem eix text ens la menjaríem (mentalment), cirereta
doncs destinada (car apuntada a un lloc o altre) a ésser
menjada una xifra indeterminada de cops.
I així amb tot allò que hom ha escrit i si fa no fa esbombat
mitjançant l'acte de voler comprendre el moviment, ço és,
un instant viscut.
////1
—És clar que hom pot creure'n allò que vulgui, d'hom. Ara,
és evident que hom pot ésser tan ruc com aquest altre hom
qui dic no vulgui.
Mes, amb prou anys als bessacs, i havent estudiada (i àdhuc
viscuda) prou història, és cosa segura que cal lleixar anar
tota mena de vel-leitat d'atènyer allò que en deien (i potser
encar en diuen) l'utopia', és a dir, els afanys d'arribar a un
món millor, un món idoni, no fotem, un món impossible.
La natura humana és incanviable.
Potser quan manaran els sinistres ninots de la "intel-ligència
artificial podran les societats ésser diferents.
En quin sentit, diferents2 Hi ficaria messions que encar
pitjor que ja no som ni ens trobem immemorialment.
Pensem-hi. Els nínxols o caselles de la societat sempre
s'omplen sols. Si un dels nínxols cuida buidar-se perquè la
classe que l'ocupava l'abandona, una altra classe entra a
ocupar-lo.
Els de dalt, els del mig, els de baix, els de fora: i els
criminals.
Els criminals, subdividits ens els de dalt, els del mig, i els de
baix.
Com si els nínxols ja vinguessin predeterminats, sigui quin
sigui els sistema polític.
Els nínxols o caselles reproduint-se i subdividint-se en
bellugueig continu.
////1
—Tota vida duu incorporada — de fàbrica mateix, com qui
diu — en avinentesa doncs que a hom el neixin — una metxa
encesa com a cua. La metxa és curta o llarga. I quan el foc a
la fi la fa esclatar, rere el fum, per comptes de la vida, s'hi ha
instal-lada irrevocablement la mort. No te la hi treu ningú.
La
—Només som culpables de néixer — maleits condemnats!
No som culpables de cap altre tort ni pecat ni nelet ni llufa ni
nyap contrari a cap poder metafísic, ni cap altra bertranada
semblant.
Tot ve condicionat pel fet exorbitantment traidor d'haver
estat gitat enmig d'aquest inextricable merder.
Tothom destinat, doncs.
Destinat a fer-se fotre.
////1
—Quan ineluctablement el cercle se'ns tanca, ens delim un
moment per a refer camí vers enrere, ens escarrassem,
infructuosament, a anar de recules. Debades. Cercle
irreversible.
I aleshores el cercle s'esfigassa. Col-lapse necessari. Tot allò
que s'umfíla, es desumfla. I au.
Apa, noi, ja ho saps. Fer-se fotre, com et dèiem abans.
////1
[—Per què es pensen que tenim un nas sinó per a
alfarrassar (calibrar) la qualitat de cada cony? |
Com els gossos cada matí llegeixen el diari del jorn bo i
ensumant gespes i cantonades, així jo de jove, ensumant
pertot calces i mitges, i draps si fa no fot íntims de dones, i
és clar les molt reveladores tovalloletes menstruals.
Prou vols saber què passa al veinat. Com més sabràs menys
ruc no seràs. Ni menys esglais no t'enduràs.
Prou saps que ets un acollonit. L'acollonit més collonut. Qui
com més s'acolloneix, més collonut. És llei de vida (i no pas
de mort, carallots).
U////1
(—Un nas ens fou donat per a ensumar floretes i d'altres
opercles.
—VegetalsP
—Sexuals, carallot.)
U////)J
—A onades (o àdhuc a batzegades) de vaivé, ve i va la
història.
Al rabeig de l'oneig de l'oceà del viure ens bressolem sens
ànsies.
La
—Ah, i de més a més els qui som del signe «Peixos» mai no
sabem quin dels dos peixos no som de debò — si som el peix
qui ve o el qui se'n va.
EA
(—Amb això, un parell de mantres meditatius, dits en
demòtic, i per a qualque mena de catarsi o altra.)
Rabejant-m'hi a l'oneig...
L'oceà del viure...
Dolçament...
M'hi bressola.
[Wallowing in a wave of being...
The sea of life...
Softly...
Rocks your cradle. |
C...)
Heus ací, mirall
L'home qui
Mai
No hi entengué
Futil-la.
[That is
The man
Who never
Knew
Nothing. ]
U////1
(—Iambe al repulsiu tifeta antiindependentista.)
Tu qui tens el cap pelat
I duus el cul cagat
Pretens consell donar
A qui tostemps pencà
Pel bon camí del poble
Vers l'èxit més nou i noble.
////1
—El naufraig de cada civilització et diu que, encontinent, tot
allò que creus ara s'haurà estavellat damunt la còmica
muralla d'un altre trist atzucac.
U////1
—Quan encar no existies, totes aquelles passions i
mortaldats, i cridòries i escorxaments, per quatre
ximpleries! Per quatre ridicules (històriques!) animalades
sense suc ni bruc.
Vols-t’ho creure que els breus estadants a l'esfèrula eren
llavors encar més rucs que no ara2
No m'ho creuré pas, no. Les passions per les ximpleries d'ara
(i les d'ara no són pas ximpleries menys ximples que les de
llavors) a qualsevol moment poden incrementar la violència
concomitant segurament fins a llivells molt més bestials, qui
sap si definitius d'una puta vegada.
Bon desembaràs, espècie nada estúpida, i en acabat, per si
no era prou, adoctrinada en més estupiditat encar.
Per què escoltar ningú2 Millor passar fent bona cara i
assentint ara i adés, sense tanmateix no fer-ne gens de cas,
sense creure-te’n cap, de les tan (per a ells estranyament i
incrèdulament apassionants) bajanades.
////1
—Et corregeixen xitxarel-los qui mai no han ensumades cap
de les pregoneses científiques on tu, molt sèdul, no et
somorgollaves.
— Hi ha quelcom que t'indigni més encar que no que et
corregeixinP
—No. O... Potser sí. Que em refusin l'accés a la ciència i a la
cultura. (Al sexe, me'n fot, un forat de carn és exactament
igual de bo, o dolent, que no un altre.)
U////1
—Quan feia de cirurgià a l'hospital, tantost feien vaga els de
la neteja, tots els vàters s'omplien de merda. Hom es cagava
pertot, àdhuc a les fontetes dels corredors, i als rentamans.
Part de terra veies els infants dels visitants com jugaven a fer
esfèrules de merda tova, i com de vegades se n'apedregaven
bo i rient, per a escàndol de qualsque hipòcrites. Me'n
record, havent plegat d'haver operat qualcú amb qualque
maniobra molt difícil, que veies, de tant en tant, els
professors cirurgians més dignificats i veterans qui es
desesperaven per a trobar un racó si fa no fa menys brut on
evacuar-hi. Jo no tenia tantes de manies, cagava si calia
davant les infermeres i els moribunds, enmig mateix de la
sala d'operacions o entre els llits. Al capdavall operàvem
sobretot del ventre, i què són els budells sinó laberints de
merda amb els sòpits divertiments de diverticles i
intussuscepcions, i d'altres bonys estranys que sovint cal
extirpar? Excisions, ablacions? A manta. I on llençar-ho
quan totes les bosses i caixes de rebuigs infecciosos
sobreixen? Hom somiava llavòrens en fer-se pastor.
////1
(—Els visitants esperaven amb candeletes.
—Que els moquéssimP
—Hàl Que els diguéssim si el pacient se n'era mort entre els
palters. Entre les sòlites merdes molt nosocomials ni
iatrogèniques. De tot idiopàtiques, ha-hà.
—Tothom ben dosificats amb variades matèries fecals, i
amb les consuetudinàries falòrnies dels grecs encanteris. I
tant. I el mort, ell rat.
—No es podia pas dir, oidà, que no partis, ell, amb l'olor de
santedat ben adossada.)
U////1
—Els budells són els qui manen. Llur divinitat —
indiscutible.
Només hi ha un déu, i són ells.
Cagar o no cagar — cagar bé o cagar malament. Pair com cal
O pair com una merda. Merda sana o merda malalta.
Aqueixes són les questions.
U////)
—Serpentines passaven
Corrent les cul-i-pits.
I trempàvem els vells
Rosegant cacauets.
Ens renyaven les velles
(Si ens entraven als caps).
Tret que trempant
Se'ns en foten els retrets.
—De qui te n'enfoties adés2
(Cada vella a cada casa vol saber).
—No me n'enfotia de ningú
(Es a dir, me n'enfotia de tu).
EA
—Per extremadament sana horror als infernals vehicles i els
pol-luents motors, no vaig mai sinó a peu.
A peu, acompanyat per la meua escombra.
No és pas cap escombra voladora. No soc cap bruixot.
Soc, amb molt d'orgull, honor i glòria, simplement, un
escombriaire.
////1
—Havent patit modestament de fam i de l'inquisitorial
racionament, on el més enorme pecat era de fer malbé
menjar, en acabat sempre he romàs seduit pel reialme
fantàstic de la teca. Exacte. I per tant, tothora, més o menys
astoradament admirat, i molt molt molt agrait, de poder-me
endur un mos al pap.
I quan puc triar entre mossos de bona teca, massa clafert de
delit, el remordiment m'aombra una mica la delícia, car...
Quin dret tinc avui a tant de bon tec? Qui s'ho mereix? Prou
podem!
Si per això serveix la civilització, encar que només sigui per
això, som-hi, m'hi apunt de grat, i àdhuc amb un cert
entusiasme, ho reconec, car...
Si et fiques una miqueta a estudiar el panorama on raus...
Un cos desvalgut... Enmig de l'univers advers que no et pots
prendre seriosament, per massa criminal... Amb tanta de
terror incommensurable que et volta pertot... I que puguis
estalviar-te de despendre la breu estona on vius havent de
cercar esbojarradament part de terra què dur-te al pap... Si
això no és bo...!
El generós favor d'un miracle beneficiós, la realitat del qual
no pot sinó lleixar-te, com dic, de debò molt agradablement
astorat.
////1
—La careta que has de portar, i doncs el paperot que has de
fotre, depèn de com vagin dades.
De tant en tant, i àdhuc força sovint, les caretes, de sobte,
totes plegades, van fotent bots i caramboles, i en acabat
gairebé sempre te'n toca una de diferent.
El teu paperot, consequentment, ara ha d'escaure-li.
T'hi escarrasses com pots. Et surt bé o malament. I llavors
res a fer-hi, car au, te'n cau una altra, de careta, i ara què hi
pintes2 Érets jove, ets vell, i el paperot, amb la careta,
oscil-la, va d'un costat a l'altre, barrim-barram, i quin
mareig! Quin mareig de viure.
I no respires tranquil fins que ets mort, i ara si que ja t'han
doncs caigudes totes les caretes. Ara no en portes cap, totes
s'esfumaren: ara ets finalment lliure.
Quin descans! Quin descans de veritat.
////1
—Com havia tan curosament fet clar en la meua primera
novel.la, l'escriptor fa el que vol amb les seues creatures —
és ell qui les ha creades i en serva doncs les claus de llurs
destins.
L'únic fat que no domina és el seu propi — ell és reu dels
daus, sempre insubornables i imprevisibles, de la natura —
quin virus ni accident ni mania no en decretarà
l'esdevenidor2 — ni els daus no ho saben — només un cop
gitats ho sabrà qui ho hagi de sàpiguer.
U////1
—Periféric, marginal, ignorat, esguerrat i críptic, anàrquic,
co és, confús; un no ningú; un penjat. Tothora ençà dels
límits de cap mena d'acompliment. Sempre mancant de
saber finir cap trajecte. Tot encaminament degenerant-se’m
en un fum.
U////1
—Sempre he estat tan penosament adust. Pel carrer
m'arronsava per les parets. Ma mare m'ho retreia
constantment.
No volia participar en l'inútil bellugueig ni el redundant
xafardeig del ramat. Un fàstic immens.
A escola, la manera com els companys se m'adreçaven ja ho
deia tot: el Vell.
Havia nascut vell. He set sempre un esqueixagrues, un
espatllafestes. A wetblanket. Adust, orc, agre, sec, egregi,
vergonyós, capficat. Idiota autodidacte. Espigolant idees i
mots a la babalà.
En una de les meues primeres peces, el protagonista era un
pobre noi amb progèria, és a dir, ancià a una acceleració
relativament encar pitjor que no en el meu cas. Tret que
m'hi identificava plenament. La sensació que, per molt que
visquis no vius gens, que tot allò que fotràs, per molt que
fotis, s'esborra tantost ho fots. Res no va enlloc, tot és
debades.
Què hi fotrem.
U////1
(—Petit, m'havia trobat, a la voreta del pont, un pèmpim.)
Tot ben garbellat, amb un sou n'hi ha prou.
Duc sempre a la butxaca el mateix ral:
L'òbol per a Caront, nauxer infernal.
////1
(«—Mama! Mama!» Esgaldinys que retrunyen buits.)
Perpètua trepitjada d'infinita mort
Cuquet qui soc sota la bota de l'eternitat.
Esmeperdudament esfereit demanava ma mare
Arraulidet que em vingués a abraçar.
I ara on t'abraces, ara on t'emboliques2
A les parets.
////1
—Existeixes, i n'has d'oir i entomar de tota mena.
A la babalà van ploient les assercions.
De llur versemblança, qui se n'encertirà2
Val la pena perdre-hi l'estona esbrinant-les, esclarint-les2
No. Definitivament, no.
U////1
—Noieta qui pretenia clapar, havent-se amanit perfectament
per a l'estupre.
(Passava de llarg com si no li havia vist el conyet exposat.)
(Per què perdria el temps cardant quan podria — pel mateix
preu — en realitat a molt millor preu — estar estudiant
filosofia?)
—D'etèria a deletéria només hi ha el delta d'un cony.
EA
—El cony, font de tota saviesa, com heure'ls no puc dic que
són verds.
EA
—Cascuna de mes dues mans, put a cony, semblen conys,
fan de conys, són (esdevenien) conys.
—Cony de mans, de què us em metamorfoseu2
— De cony! de cony!
U////1
—Mai depenent ara del sexe invasiu de cap dona.
I doncs... Sempre independentl
Despeses mínimes — només les essencials. Allò de la dona,
vos, és luxe inútil.
L]
—Oi que és conegut?
Les dones i el cardar se tenduen debades els pocs cabals
que mai no has obtinguts.
EA
—Who knew? Semblava que tots els conys eren ocupats, 1
llavors, albixeres, atir, en trobava un, només un — un cony
lliure en tota l'estesa de paies eixarrancades en l'orgia, i, em
dic, —Doncs som-hi, tu, que per això portaves el tap.
— Mec! Vaig dir, i era un tap de xampany d'ampolla monstre,
i l'hi embotia, i la paia no sé què es devia pensar, si allò era
majúscul carall o què, mes va fotre un bleix d'agraiment gros
com cap catedral de mants de bisbes petaires.
Pobre de mi, ara: un cor tan tendre (el meu), no sabia si hi
havia de romandre i sacsar-li el tapot una miqueta,
pobrissona, també, o anar-hi pus tost amb prudència rai i
dir-li allò que feia al cas.
I llavors em dic, —Soc un intuitiu. Millor que no cap vareta
de saurí, d'aquelles fetes per a trobar or, i tresors, i fonts
d'elixir d'immortalitat, lleixa't de brocs, car això altre cal —
un tap. Un bon tap. Un tap de xampany per a trobar conys
en llibertat.
L]
—Soc el sandalier qui calla, l'ataconador silent, qui amb un
tap de xampany tapa el forat del pany — i ocult fa el que vol.
Amb circumspecció se solaçava l'ataconador com ho fa al
seu raconet l'escombriaire o netejaire.
EA
—Recollint i traginant merda, heus ací la meua activitat. No
en conec d'altra de més mística.
Mesquiter impol-lut gravita lacònic devers els llimbs
benaurats on rau i peix l'estre poètic...
L]
—Soc el mesquiter forçut
Mistica activitat — duc
Merda en barrals granelluts
Enjondre a conreus caducs
Perquè el plaer del menjar
S'enllaci amb el del cagar
On així més feina em duc
Perquè duri tant com puc
D'ésser mesquiter cairut
Esquenut tossut tracut...
L]
—Si de cops el temps sembra llavors que no s'esbadellen
gens, d'altres cops ho fan en monstruoses inconvenients
intempestivitats.
Acrobatics incidents subversius s’esdevenien pertot, i,
amenacats per armes de mort, no podiem fotre altre que
romandre’n erts
—Te’n recordes?
—Amb horror!
—Reialme el nostre arruinat. Tot se n’ana a mal borras, tot
se n'anà en orris, quan els rufians ens envairen els territoris.
—Tot ens feia mal. Impotents. Els membres, el pit, el cap, el
ventre. Ens maliciàvem, claferts de raó, un imminent final
atac, i és clar que no ens volíem pas morir tan espellifats ni
mal polits.
—Molt assenyadament, en Pompeu ens havia compel-lits a
ésser en tota avinentesa si més no correctes.
—Redactarem amb tots els ets i uts els nostres epitafis...
[L/L]
«—Poc importa quins calçotets no portis
A l'hora de la mort o in hora mortis.»
«—Dormirem al ras fiblats a betzef
Els infectes llavors els teníem al nas
Llurs ullals n'eren tallants com cutxef. x
«—Ple de corruix i ben buit de pecúnia
Lleuger d'argent, carregat de rancúnia
M'acomiad tot amarg de tanta angunia.»
EA
—(Les lletres.)
Ho havia perdut tot, mes...
Com encontinent d'haver-ho tot perdut, retrobava les
lletres...
Debò debò no perdia re.
L]
—En Butsènit, mesquiter eximi, sos sistemes són com els
dels càncers i les altres metastàsiques putrefaccions. Mafiós,
tramet filaments als quatre punts, i espera que surin i
progressin, i com més progressen ni suren, més bon suc que
no els tramet perquè més fortament no s'hi instal-lin ni
estableixin.
—Soc el pop qui arreu els mons et crea, diu. Taurons,
rajades, crancs, escamarlans, tortugues, peixos espasa,
dugongs, muricecs, balenes... Tots mos representants, i
cascun fent sa feina, que és la meua.
Pop bicèfal, cantant en lleidatà, en Butsènit, de tarannà
fugisser, de tombant escabrós, s'abandona a la vena
histèrica, a la dèria vandàlica, com son padrí, antic
autobusaire coneixedor de secretes adreces.
L'automòbil que l'empaitava s'ha perdut en acabat que ha
tombada una cantonada cap aqueixos passadissos estrets
entre esmolades parets llises.
Ha trucat a la coneguda porta, i la jutgessa benigna li permet
l'ingrés.
— Vinc a recollir-hi la merda.
Ara enfonsada en la subversiva clandestinitat, la qui adés
arreglà tantes d'injustícies pretèrites, fou ella qui es tragué la
corretja i corregí perns i galfons a les portes que abans es
cloien hermèticament i a l'inrevés.
Ella, purgada pel poder enemic, el seu benèfic pas pels
tribunals (llas!) enllestit, els deleteris penetraren, els
malèfics s'infiltraren, els qui d'envair tants d'anys no es
deliren en hordes bordes ara arreu es ramificaren.
L]
—Davant l'autoritària buròcrata qui em demanava el nom
rere el taulell — Nom! — me n'adonava tot nerviós que me
n'havia oblidat.
De mantinent em calia trobar-ne un o altre a la babalà.
M'empescava doncs el següent, que deia ben fort — Roth! —
tret que a l'instant que el deia, em venia a l'esment el nom de
veritat (que no s'assemblava gens a Roth), Ramp.
I doncs encontinent li deia, — Roth, pronunciat Ramp, vull
dir, perdó, Ramp, pronunciat Roth!
I amb això ja tornava a la lletja rere la finestrella a
sobreeixir-li el mal gènit — Ens aclarirem!
Ramp, Ramp, pronunciat Roth, Roth — hi tornava
I ara es veu que ho corregia — Ramp, entre parèntesi Roth;
bé asseieu-vos, ja us cridarem.
L]
—I veig que sense preludi ni engrony
Forts embats li fot de bon vit al cony
L]
—No s'ho podia creure.
— You are here? — deia.
I al cap dels dies, —You are still here2
Massa acostumada que els cardadors seus se li esquitllessin.
Innombrables cardaires li passaren part damunt. I cap no li
durava gaire. Pel cap alt, potser algun, entre els de menys, se
li quedés setmaneta, setmaneta i mitja, pel cap curt, molts,
amb una nit de cardar-se-la sis o set vegades en tenien prou:
ara, el més sovint és que li duressin un parell o tres de dies.
Per això que trobés tan estrany que al cap del mes encara hi
fos.
— Encara hi ets? — em deia.
I si al començament, car abans tantost un cardaire li
desapareixia, se'n pescava un altre, i doncs que per costum
vingués acompanyada amb un nou cardador, car prou es
pensava que a hores de llavors jo ja hauria, com tothom
abans, fotut el camp, al capdavall va veure que
probablement, a despit de veure-la continuar cardant amb
tothom, tampoc no m'hi mouria.
Es així com s'escriuen les autèntiques victòries.
L]
—El seu discurs analític era tan carismàtic, autoritàriament
convincent, que sentir-la donar-me lliçons esdevenia
catàrtic.
L]
—Maleit neguit constant!
Quin treball, quina feinada, vós! Car em veia sempre
esmeperdudament impel-lit a ficar-la a cada forat de carn de
cada femella...
Fins que la dona no m'interdí, alhora benauradament
capant-me, de mai ficar-la enlloc.
Quin descans! Soc-l'en pregonament agrait!
L]
—Si per comptes d'ésser plàcid cuguç, era agressiu gelós,
més que més que, per por, sempre vaig armat, a hores d'ara
era un dels quantitativament més eficients matadors en
sèrie, Vós.
EA
—Me n'he rigut molt.
—Això deia la dona, quan l'escanyador qui la violava volia
escorrer’s alhora que ella moria escanyada. Era conegut que
aquest era el seu mètode, arrapava una dona part darrere pel
coll tot de sobte, i premia, li enfonsava o trencava el hioide i
tot, i la dona era a frec de perdre el coneixement, i llavors
l'enfilava, i continuava prement bo i tractant de lliurar la
maleida lleterada a l'instant on ella peria. La dona qui se'n
rigué, per comptes de fer com feien les altres, les qui
moriren escanyades, pretengué no pas morir s de por, ans de
fruir-hi d'allò més. Allò confongué l'assassí. Que per
comptes de témer’l, hom en fruís, quina inconsistèncial Els
seus paràmetres mentals ensulsiant-se doncs, fets malbé.
Ensems es destrempava i afluixava la pressió de les mans.
Fou llavors que l'ardida dona se'n rigué.
EA
—Life's a joke — you better be a jocker.
La vida, broma de malgust — tu, objecte de riota, t'hi
adaptes fent-hi sempre, notfot, de jòquer.
EA
—Good calculation is the name of my nation.
Que sigui la teua millor nació la millor calculació.
L]
—Cal fer la pau amb el propi cos.
La pell del cos és el molt limitat horitzó (feltre, tauler) on es
juga, tan ventissament ni atzarosa, la teua existència.
L]
«—El poble armat
mai no perd
la llibertat. »
Cantàvem els del SMINFAC [Som Milions I N’estem Fins Als
Collons].
L]
—Surant magníficament a les clavegueres, abissals,
demoniacs, convictes promiscus escapats dels escorxadors,
els nostres coits només es veuen interromputs quan les
sobtades torrentades, que sovint davallen sorolloses, massa
d'esbocinats i tanmateix botits cadàvers no hi porten.
Els ensopecs ens fan nosa, ens impedeixen els sacres
moviments que duen al gaudi.
EA
—Perdona’m si et plau per confondre mamuts i mastodonts,
és com si confonia Esop i Sòcrates.
Què hi fotrem. Pòstumament tothom rep.
Els malparits qui titlles i etiquetes adjudiquen als ninots qui
anomenen amb noms d'algú qui fou no s'estan de re.
Si no vols que al futur els malparits no et pengin els més
repulsius escarns no els lleguis cap nom ni cap fet que, en
llur inescandallable estupiditat, puguin mai considerar més
o menys memorable.
LA
(—Dones cagaires benaurat palter.)
Dones cagaires veniu-me a l'hortet
On els espàrrecs aombren les cebes
I insectes broden llurs sòrdides sèries
De mòrbids nius amb pletòriques proles.
Cagant pels descosits m'hi esborreu els soles:
Desinfecta la merda dels flagells que patim
Sublim reialme on luxuriant tot creix
I les mosques hi ponen perquè els naps guanyin ales.
Oh culs, beutats etèries de cels idonis!
Com pels penya-segats s'estimben les glaceres
Així les natges, perfectes esferes.
Mai no es trop tard per a un vostre pastís:
Que les femtes s'esbalcin com els bòlids vivífics
I que l'hortet es torni restaurat paradís.
////1
—A defalt d'aquest cosmos tan absurdament maligne, on
altre no podríem debatre'ns2 A quina altra peixera, o a quina
altra petita gàbia, d'on, tràgicament és clar, cap peix, ni cap
ocell — per bon cantaire ni bellament plomat qui sigui — no
en surt viu?
Cal pensar-hi seriosament. Segur que hom ha de poder
trobar cap altre contenidor molt més lògic i bonhomiós on
no fer-hi la joiosa viu-viu.
Hom s'hi perd fantasiejant-hi i n'esdevé feliç si més no per
l'instant que no dura la delitosa fantasia.
////1
—Les estúpides enraonies que sentim pertot (i sembla que
cada dia que passa més extensament) ens enriqueixen a les
nostres darreries de genis subversius i sense esmena. Això
ens assegura que en acabat de morts el mateix espectacle
hòrrid dels miserables humans continuarà anodinament i
sense apaivagar mica.
Quant trigarà aqueixa tràgica comèdia a acabar-se amb un
espetec alliberador, això no pas que goséssim predir-ho amb
cap altre exabrupte divertit. Ara bé, és palès que els agalius
no són gens bons.
Ens imaginem de moment tot altre ens viu al món com,
esfereit, acollonit fins a l'horror darrer, agafa el portant i
tracta de fotre el camp, tothom amb els ambulacres sirgant a
cremadent, vers qualque altra mare nodridora, ara que
aquesta esfèrula els ha traits no havent escanyat tantost
néixer l'espècie més cruament maligna ni destructora mai
eixida a totes les altres esfèrules del firmament.
És com si els sentíssim que ens ho diuen, monstres invàlids
qui les famolenques graules espicossen: «Terriblement
angoixats, tombàrem d'acord que calia que ens n'anéssim
tots ensems. I així ben acordats, doncs, guilla-guillàrem vers
els límits de l'esfèrula, prests a abocar’ns abís avall del buit
tenebrós. Fou llavors que a caire del no re final trobàrem el
saurí optimista. Es desendollava el saurí del camal dret sa
vareta i furgant féu un cràter d'on què diríeu que en surt2
Renegant de tota eina, ara s'hi fica a aprofundir cràter avall.
Excava, gens mandrós, amb ses ígnies mans. Enamorat
evidentment del cràter li fa petarrufetes al coll i tot, i de ses
ungles sallen enèrgiques xàldigues contra la pestilència. Ens
crèiem salvats al darrer instant. Esperàvem que n'eixís el
drac de foc, enorme com l'esfèrula mateixa, de qui la terra i
l'oceà no pas encar encès només eren sa pell, per a pujar-hi a
cavall, arca de Noè de debò, sense Noè ni altra merda de
capita bipede, arca per a tothom qui es vulgui colcant entre
els astres qui ens piquen l'ullet perquè els en poblem
esfèrules de son domini desertes de maleits humans,
benauradament absents d'arreu, i sobretot dels vasts horts
serens i equilibrats on, sense patir dels fastigosos àvids
pudents tothora disparats a fotre-ho malbé tot, la vida torna
a trobar sentit. »
////1
—Sense llogar-hi cadires a cap dels boldrons de falsament
interessats estults, ni oferir a ningú cap mòrbid espectacle,
pensàvem, mentre ens suicidàvem en la serenor del soliu
crepuscle:
«—Atés que la meta és exactament la mateixa que hi
arribéssim tard o d'hora, per què no pas ara mateix2 Feina
enllestida. Sòlit recorregut resolt de cop i volta.»
U////1
—Has arribat a una edat on tindre al cos re que rutlli
normalment és d'allò més anormal.
De cops t'enfonses al passat, i en acabat has de tornar per
força on ets, i et trobes tots els trets del teu tarannà
trastocats.
Ja no ets aquell, esventadament vers davant; ets aquest,
exhaustament anant fotent.
Cap botí de cap motí. Només albires rere les bromes d'avui
si veuràs les crestes al cresp del demà.
Això fora prou. I au.
////1
—Prolífic epistolograf, m/escric, de pler de fictícies
admiradrius, emblemàtiques lletres, on, amb casts tremolins
i fluixes de nervis, m'adrecen, faves, tot un gruix de garbuix
poètic, farcit, ci i lla, de tocs força emètics. Esclatants
florilegis, tot plegat, que bullen sobreixents en les calderes
de llur passió, i que ara, al meu llit de mort, la meua
tremolosa ma_ servant catatOnicament un ventall
matamosques verd, m'aixequen al pit rogallós esgarrifadores
riallades darreres.
////1
(—Quadre 15 i 3/4 al «Teatret del Suicida».)
Dues noietes qui, capiculades, damunt una plataformeta que
giratòria, es besaven, llepaven, xarrupaven, les figones. I al
voltant els ulls dels sis o set espectadors que els feien
ballarugues.
Que què hi feia jo, prohom al món més preclar, entre aquella
menyspreable xurma? No re. Volia pelar-me-la una mica
entre viatges i m'havia ficat al sòrdid local vora l'estació.
Me la peli? No. Trobí més interessants les ballarugues que
dic a aquells ulls d'aquells que no pas les xarrupades i cops
de llengua a les figones d'elles dues. Coreògraf latent,
n'idealitzava els moviments, me'ls imaginava idòniament
transformats en ingredients de porprada dansa de
corprenedora importància.
Melòdica locomotriu, volcànica melopea nocturna i ferotge,
competent i secretívola, estossecs incipients per a l'erupció
que s'atansa.
Adventícies, en joia i follia embolcallades, les monges, llurs
figones, fumoses com els oronells del drac amb tot d'esperits
flamífers, venen a pagar llur tribut hebdomadari als dràstics
severíssims jerarques del monestir. Damunt els feltres verds
se les cardaran magmàtics. Més a prop, el sojorn microbial
de certs arronyacats renocs d'espermatozou entre la lava
vaginal és al capdavall d'allò pus distorsionat ans convulsiu.
Proditòriament, pèrfidament, així engabiats, amb exageració
esmolen tots sos apendicles. I el coreògraf complagut rai, car
tot això que el transcendental ballet no hi guanya.
I llavors satori, companys. La claror sobtada de qualque idea
arbitrària que sembla aclarir-ho totl
Car deu ésser veritat que xiuli al lluny el meu tren. De sobte
mig angoixat, he entès perfectament que el perdré. Hauré de
prendre'n si de cas un altre que potser em dugui pere l'altre
cantó a l'altre indret. Ambtant, no balafiaré pas el preciós
oportú instant on a l'esplendorós escenari del meu magi haig
el goig de percebre, si fa no fa harmoniosament eixamenats,
els irrisoris paràsits, de moment cert que, pel malaurat
xiulet de les perverses adreces, malaltussament fragmentats.
Tren contra tren. A l'estació. Sota els projectors a banda i
banda, l'un ombra de l'altre. I a despit dels falsos fars
encesos, enlluernats, «orbs ambdós» i, és clar, «qui orb cec
guia...»
Erraran cada cop la puta via. Àdhuc si a tota cruïlla o
bifurcació de viaranys l'un en pren un i laltre l'altre, o fins i
tot si es tombem de cul i un parteix amunt i l'altre avall.
Llavors, en una esdevinença aital, quina opció se'ls
presenta2 Lúcidament persuasius, es trameten els sòlits
ultimàtums dels batallers. Cascun el seu vers l'altre. Mentre
que, indolents, enganxats per la mateixa teranyina, com
pretesament zelosos extremunciats, en realitat no belluguem
ni un dit. Només bleixen i rebufen, altrament inerts,
estancats.
Davant, a l'andana mateixa, líricament acoltellada amb
motius aberrants (immunds contrafaiments d’arpegis
cacofònics) pel xiulaire mag (un mag curt de traça, força
adotzenat, posseit d'un pueril entusiasme pels trucs de
passa-passa) qui entre cortines esperava el seu torn a
escena, la violinista impúber es metamorfosava en turc amb
simitarra de doble fulla i amb l'arquet el forada.
Entre eloquents abruptes canoneigs dels qui aplaudeixen, o
qui aplaudiments prou caguen, lliura sos orgullosos oronells
a les flaires que dels clots no en pugen. «No deus tindre
gaire bon nas», li diu, estès de part de terra, entre
enrogallats singlots de ranera. «No te n'adones, ruqueta, que
la flaire de la honor que reps és, tot dit i fet, de molt
fastigosament pudent universal palterada?»
Amb el mateix zel del tèrmit rosegant fustetes, son frèvol cos
hostatjava ja familiars voltors qui se li mengen l'enclosa
carronya. Empresonat cascú (tant els pensats com el
pensaire qui els pensa) al seu cos respectiu — un cos, els
límits del qual són els horitzons del sol univers que aqueix
cos pot assajar de mai mig desxifrar — els vults indistints
dels foscs passatgers dels trens enfrontats que aleshores
arrencaven a sirgar en direccions contràries esborraven,
com raspall d'esborrar sacsat de costat a costat pel
mestretites a la llosarda de l'aula carrinclona on ensenyava
(exhibia) la nostra història sagrada, on ensems, amb l'acte
esborrat, en consequència, les noietes es fongueren, i els ulls
tots plegats dels qui tan atentament no les guaitàrem,
feixugament palpebrats, s'apagaren.
////1
(—Rabegeu-vos-hi idil-lics, intrigants drapaires.)
Oi que quan som sols anem lliurement pertot i enlloc2
Lliurement, oi, lliurement2
En contrasemble, quan som en assemblea amb els nostres
contrasembles, bo i confegint camins de llibertat —
bonament concordant camins de llibertat — oi? — camins de
llibertat — arriba un moment on tot allò que no fem és
posar-nos obstacles els uns als altres.
Cal ficar-hi, companys, remei.
Potser que anéssim cascú del seu costat, i en tornar a ésser
ensems, poséssim damunt la taula les sengles resolucions,
on, segurament, trobaríem més punts de contacte. Car allò
que ens juny, la nostra fam de llibertat, no hi ha re més
poderós. Màxima polidesa davant tota adversitat i ens
entendrem, car on ens pruu ens gratem, i a tots ens pruu al
mateix indret més íntim de l'ànima.
Per què, embolcallats en el gruix confortable de la quietud,
no endeguem plegats i silents a fer un volt molt respectuós
per les lloses del cementiri dels nostres sacrificats2 Cascú de
naltres s'hi erigeix llavors, màgic no ningú, on la joguina
abjecta de son taüt l'esperona, elegiac indigent, a adoptar
una actitud de progrés esperançat. Ens diem, rabejant-nos
en la nostra retrobada vitalitat, que d'ací sempre endavant.
Abandonant ben lluny les fites banals, com fins ara, no en
tindrem prou fins atènyer aquest darrer cop la victòria final.
Som la irascible constel-lació que batega en el triomf enllà
del canemàs tràgic on les onades de tempesta s'enduen al no
re del fons de l'oceà els adolorits juganers de les nostres
tristes reminiscències del procel-lós hostil ahir, on què hi
feien, punyents perdedors, a part de sanglotar davant els
més aparentment caritatius dels brutals ociosos enemics,
qui per a tot bàlsam els donaven a besar absurdes relíquies
dels antics traidors i venuts del país.
País de pagesos pagans, en l'eclipsi febles i negligits,
tanmateix llur enginy surava silenciós i entre els conills i la
flora circumdant llurs feraços soles marcaven la pàtria amb
els signes ocults de la història mil-lenaria; veraços en la
solitud, llaurant a tort i a dret, perquè de l'absència de veu
en brostés el crit eixordador del fruit palpable del treball,
que durant èpoques i èpoques amargues els era robat en la
seua millor part pels ocupants, fosca amenaça que la claror
del nostre contraatac ara despulla en esquelet rostat per cucs
i cuques repel-lents.
Diu un dels cucs: "Sents cruixir, avui que vaig mudat de
debò, els tuls tan nets de mon vestit2 Dec enlluernar de
valent tota la resta dels presumidots insectes." Car cada cuc
sap també, com nosaltres, que
son cos forma els límits del seu món. No n'hi ha cap altre.
Un món que hem d'endreçar, estòrcer, de totes totes.
Som a l'aurora de la insurrecció darrera, on torrents
derivatius de —yconsistentment ignorats, clandestins,
perennes, lluitadors per la llibertat, convergim en una
inaturable riuada que tot s'ho enduu.
Abans ens cosíem prepòsters, mes ara, aprés tantes
d'ordalies, apreníem d'esdevenir, catàrtics, prou congrus. I
ens cosim harmònics, com centó, o millor vànova
d'escapçalls, no pas anòmala, amb òrbites de barliqui-
barloqui per tundres sense vedrunes que el bon camí no ens
marquin, ans artística i proliferant, i sobretot aplicable a la
indefugible actualitat.
Assoliment enllunat servit en safata. Propiament astorat,
hom a la fi altament en gaudeix.
////1
(—Dos petits records de mon inexplicable jovenesa.)
—Grandíssimes mercès per l'enculada — em va dir,
versemblantment mentint, car prou havia gemegat força
durant l'acció no feia ni cinc minuts.
—Tota la satisfacció fou meva — vaig mentir al meu torn, i
segurament que se'm notava a la cara, pel somrís mig amarg
mig irònic, supòs, alhora que, escorregut i fastiguejat, corria
al rentamans a rentar-me la cigalona tota llorda
d'enganxifosa merda.
U////1
—Havent anat un moment amb mon amic, n'Epaminondes
Rublertidis, a ca seua, hi havíem vists sos pares parasitats,
esguardant fixament la televisió.
Em diu: —Mira que els ho havia dit vegades i vegades!
Es fica a cridar devers l'aparell en gris i gris.
—Menyspreable borbonalla canfelipútrida, i tota la
catèrvola de feixistes canfelipútrids qui els recolza — els
fofialitah canfelipútrids, la xarnecada canfelipútrida, els
epanueloh canfeliputrids... Tot la mateixa merda.
Canfelipútrids, canfeliputrids!
Sos pares, cap cas, cap paper, com qui sent petar la gossa.
Com si no hi fossin, com si ni hi fóssim.
I n'Epaminondes llençava l'espardenya a la pantalla.
— Voleu callar? Xerrameca inútil. Parenceria fútil. Tanta de
matràfola i de presumpció 1, al cap de no re, què collíeu ni
espletaveu? Pútrids espectres de mort!
I sos pares, closques subterrànies qui prenien asil entre les
ombres, ni cas. Com si no hi fos. Com si ells fossin ja al cel
del beneits.
////1
(—Professió de fe.)
—Davant l'aparentment inextingible instint imbècil dels
humans de creure en impossibles idiotades, jo també em
referm molt devotament en ma creença, ma fe, ma molt
dogmàtica vocació espiritual, ma..., ma... Tant se val, vós.
Ara no me'n record del cert de quantes d'altres buides
cretinades més per a definir les ximpleries esclatants dels
qui les creuen... Així que això faig — em fic seriosament a
establir ben clarament quina és i no és la meua religió molt
més digna de respecte.
La meua religió em constreny, en sos magníficament
ineludibles manaments (que he obeit i obeiré molt de grat
pels segles dels segles), m'obliga, dic (i ho faig i ho faré molt
de gust sempre que calgui), a cagar-me en tots els déus, en
totes les religions, en totes les cerimònies, en totes les
banderes, en tots els pomposos personatges, i, en resum, en
totes les autoritats, és a dir, en tots els criminals, en tots els
malalts del cervell, és a dir, en tots els qui es moren per tal
de manar més que no els altres, és a dir, per a poder així
assassinar a betzef i millor des de llurs trons fets
exclusivament de merda tova, malparits!
I em declar així mateix doncs ferm contra els mites, els
instints, la natura. I no cal dir contra tota teologia (quin
terme més absurd — la ciència dels fumets fètids dels
dispèptics flatulents cervells d'uns repel-lents malalts!).
Tota teologia, de fet, què altre que xafardeig i xerrameca
sobre els virulents fumets que dic2 Fumets maleidament
aprofitats pels —yrepulsius —aprofitadors. — Proveint-los
emfàtiques justificacions de tota indecent mena. Perquè el
poderós pugui torturar i agressivament inquirir amb tota
facilitat i perdó anticipat. Proveint-los així mateix excuses
per als robatoris generalitzats i per a tota mena de força
convenient genocidi.
Horrorós, horrorós, tot plegat. Horrorós.
////1
(—De grans ambicions i d'altres desigs aberrants.)
La meua sola ambició ha estat de no tindre'n cap.
I el desig més aberrant (totalment perdonable) ha estat de
voler posseir un racó on em pogués tancar prou
hermèticament per a eixivernar-hi com cal.
U////1
(—Si soc capaç de raonar tantost em neixen, què hi dic?)
Ritu espinós que haig de patir.
Tantost hom m'engendra, pràcticament m’acomiada, car
hom em vol fer néixer per al sacrifici, bo i llençant-me,
darrer dels rebuigs, en una altra molt recargoladament
vesànica cerimònia, abís avall, mentre tot just acab
d'estrenar el bres que esdevé doncs també taút.
Tot crema alhora, forat de ferotge foc.
Em rosteixen de viu en viu.
Galdós comencament!
Ara que potser més valgui. Què2 Això: Patir la mort tot just
havent estat nat que no pas haver d'esperar-la violentat
torturat botxinejat durant anys i anys, com els de més dels
mortals.
Mortals, eh2
Mortals.
////1
(—Secret de tocòleg.)
En el conreu de les escletxes d'entrecuix, colpeix que l'espill
(que els especialistes en diem espèculum) reflecteixi massa
sovint petites ombres, siluetes inconfusibles de follets
diabòlics qui hi corren amoR per laberints aparentment
inextricables.
////1
(—Tot fot lo camp eternament vers el vòrtex que tot ho
trinxa i estifolla.)
Esbufegadament traginant mon caixot, ple a vessar, pels
carrerons costeruts.
Abrandat banderer — em cauen les merdes de totes les
finestres. «Toca a qui toca!» — dic, sense por, mentre les
bales i els bocins de metralla xiulen arreu, com si soc al més
roent de la batalla, car allò per a manguis és la quotidiana
guerra.
La guerra que patim tota la nostra vida professional els
mesquiters. Guerra on encar només valem els valents. Tret
que ja comencem tots plegats (els veterans) de fer atots. La
recollida de les merdes (més cares que no pas l'or per a certs
industrials agraris, com en temps primitius per a tot bon
pagès), cada cop més mecanitzada, robòtica.
Els esguerrats qui ens vinguin darrere, simples gripaus i
granotes qui es creuran dracs abominables, només ens
mereixerien, si encar fóssim vius, atics de derisió.
«Amb quina jeia més impertorbable no jeus, afí fidel, aclofat
dins l’infal-lible! Ni de quin cul no traus aqueix magre ambre
gris?»
Bah. I tal dia fotrà un any. Tot se'n va en orris de continu.
Com sap tothom qui s'ha tornat prou vell, ho saps també tu
quan el temps et rosega desdentegadament la darrera eixuta
endurida cotna.
Sòpita sòlita història.
////1
(—Sòrdids retaules a esglesioles lúgubres.)
Som atlètics els cucs i cuques necròfags
Qui en sòlit congrés ens congreguem de bòlit
En càlids reialmes d'atmosferes tèbies
On d'ambrosies sàpides ens n'omplim els paps
Sense pagar nòlits en insòlites aigües
De pàl-lides llums i d'hàlits esplèndids
Que ens duen estòlids a sestes ben vàlides.
Hi esperem impropis que com bòlids ens vinguin
Els sòlids copròfags a menjar-se'ns merdes.
Als mons subterranis de festes contínues
Tothom va content — les teques hi abunden
Els tecs són opípars fins a límits onírics.
D’abalides carcasses bons mossecs catabòlits
Als acolits empenyen vers lloances fort liriques.
Amb euforics visatges en gotzes gatzares
Massa tips s'engatgen fins que no s'agotzonen
Com nyaps gonorreics — abaltits agonotetes
En visigòtics tríptics d'al-legòriques guises.
U////1
(—El somni de la perplexitat irresoluble.)
Tothom sap, car no és pas el primer cop que ho dec dir, que
els meus millors escrits es desprenen de mos somnis, i
assenyaladament del somnis, o millor mig somnis,
engendrats al somnolent interludi o estadi intermediari que
hi ha entre el son i la son, la son considerada com el moment
on encar no dorms o, per extensió, aquell on ja t'has mig
deixondit.
Avui, entre raonaments sempre harmoniosos en benaurades
circumstàncies, en perfectament organitzades calmes
biblioteques, i en Jardins d'ordenació modèlica i melòdica,
m'assaltava d'esquitllentes el somni de la perplexitat
irresoluble.
Somiava, i en el somni somiava que no podia adormir-me, i
la raó per la qual no podia agafar el son i somiar (això
somiava), es devia precisament al fet que no somiava, car si
somiés fora evident que dormia.
I fou llavors on, bo i somiant (sense creure’m que somiava),
trobava potser una solució a l'enigma que m'impedia de
dormir. No podia dormir, ni per tant somiar, perquè la
proposició del somni no era prou ben adreçada, plantejada,
construida, presentada. Li mancava palesament precisió,
perspicuitat.
Calia canviar l'ordre dels mots de la proposició del somni.
Car és evident que, tot somni, abans de no desenvolupar-se,
ha ops d'una premissa ben formulada.
En efecte, decidia tot sol somiant el meu (no-)somni, que la
questió que posava la questió a resoldre no era prou ben
formulada. Calia anar-hi millor, adoperar-hi cap hàbil joc de
passa-passa amb els mots implicats, aplicar-hi el tripijoc de
qualque destre hipèrbaton. Calia bescanviar-hi
enginyosament els termes de la proposició perquè s'esclarís
quin tema, quina temàtica, de debò no es demanava al
(no-)dorment de desplegar amb l'onírica saviesa, ans
mantes de vegades prou resplendentment exhibida.
Amb un petit (o gros) canvi d'elements (de mots i conceptes)
en la formulació de la proposta, el somni llavors es
realitzaria, i demostraria al dorment que, somiant, dormia,
co que segurament el faria feliç si més no durant aquell
preciós moment.
I, allò que són les coses, veus que en aquell curt moment de
felicitat dut per l'aparent resolució del dilema, irònicament,
és a dir, Justament quan, segons el meu somni mateix, fora
ara quan el somni ben plantejat hauria pogut prendre lloc,
m'he eixorivit.
Convençut que, tot i que evidentment feia un instant
fermament somiava, no havia nogensmenys somiat allò que
en el somni m'havia proposat de somiar, i doncs ni la
dormida no era prou reeixida ni el repòs de debò assolit de
cap manera que hom pogués titllar de prou com cal.
Desplagut incomprensiblement.
Ara, aventuretes, ral.
////1
(—Odorifer jardí d'on mai no et mogueres.)
Les sentors — ah delicies! — fenen els tebis aires i ens
penetren amablement els oronells, i els tarannàs ens alteren
devers la bonesa i la benignitat — oh arbres perfumats de
paradís excels!
Tanmateix, ombrivola, d'ençà de les tenebres lluny del jardí
meravellós, se'ns atansa ominosa la remor pèrfida d'una veu
malèfica.
« Dessonilla’t en sec! Atura’t de clapar!» L'aspra veu àvol,
diabòlica, m'urgeix.
«No m’enganyara pas!» Responc cada vegada.
Al contrari, és la meua veu harmoniosa i cordial, que
m'esperona dolcament a rebutjar la maligna temptació de
l'enemic aspre.
4Fica-t hi a viure per sempre més! Paradís dels arbres dels
fruits perennement a punt.
«Prou disfressar-te de viu! Prou de fènyer que ets viu! Mai
no et nasquerenl Tret que molt traidorencs ja ho veus que
prou volen ara fer-t’ho fer! Bare barbaritat dels criminals qui
todien amb una rancúnia monstruosament pruentl
«Et volen nat a l'horror més horrorosa que enlloc no hi pot
haver. L'horror del viure!
«Horror del foc roent, el foc que rata sense arrest els
teguments d'un cos precàriament sotmès a un equilibri
incessant entre dos fragorosos precipicis vers el mateix abís
del foc volcànic que tanmateix, mentre no hi caus, et va
cremant la pell, et va escorxant sense pietat, fins que només
ets dolor inendurable.
«Fes-te enrere! Roman a lloc! Arrela’t arbre embaumat tu
tambél Arbre de les sentors de fruits a la flor de llur millor
tastl Arbre de paradís mai no abocat a la terror contínua de
l'existir en cap mena d'univers infernall
«Mantén-te’n ferm. Tu no naixeras. No ets pas tan crèdul ni
cabàs. Tu ets l'arbre sempre bo i exquisidament odorifer del
jardí hermètic d'on, de sortir-ne, no pas ni somiant en cap
massa esborronador malson!
«Les rels! Les rels! Ferm! Ningú no t' arrencarà per a llençar-
te al foc roent i etern del viure enlla, on tot és podrimener,
de l'instant on t’hi foten fer cap, fins a l'instant on te
n'expulsen, i no pas vers cap jardí de les delectables sentors,
no, vers l'infinit no re... Vers l'infinit no re d'allò
irrevocablement tot cremat.»
////1
—Com diu en Jonson a «N’Epicé o la dona silent»:
Tot discurs que no sigui el meu m'afligeix:
estentori em sembla, i irritant i impertinent.
I hi he pensat i ho diré concís i clar:
No puc sofrir sentir parlar
Un jutge un metge un capellà
Una dona un mestre un militar
Ni tampoc és clar cap polític
Ni cap altre venedor de martingala.
Tots plegats no et serveixen
Sinó safates d'alts turons de merdegada.
Ed
(—Les claus del magatzem.)
Entrada al somni etern també per al ‘meu’ magatzem. Que
baixos que hem caiguts. A trenc del no re inacabable. O de la
destrucció i la reconstrucció. Car per a les pedres, malgrat
tot, rai. Ara, per als sistemes d'organització si fa no fa
orgànica, irreproduibles del tot.
Tot això ve a tomb a causa del cas d'avui. Divendres. I te
n'adones com tot a degenerat amb uns pocs anys.
El ‘mew’ magatzem on tant sovint hi havien baralles, els
divendres, de tanta gentada com no érem. Les cues, les
presses, les empentes, els lladres... Els (o, gairebé sempre,
les) lladres, hò. Car, tantost badaves una mica, tot allò que
havies abassegat al teu cistell, desaparegut, fos, ni rastre.
I les vegades que vigilava com un fanàtic que no em robessin
re, arribat a la fi a la caixa, me n'adonava que duia les
butxaques buides, que havia oblidats els pèmpims estalviats
tota la setmana al raconet de casa.
Eren el que jo en deia els divendres de la gana. Al magatzem
posaven, a l'ala més ampla, i a mig preu, tot el recapte que
tot just arribava o sobretot passava de la data de caducitat.
I avui, divendres, com dic, quin esglai i quina pena, de veure
totes les lleixes buides i ningú no comprant-hi rel Només hi
ha aquell xiquet qui no comptava abans per a re, i ara és a la
caixa, tot sol com un xut arnat. I què hi compraré si com dic
no hi ha re2 Calla, potser sí. Unes prunes no gaire fresques.
En prenc un grapat i abans de dur-les a caixa, per tal
d’assegurar-me que no van podrides part de dins, en tolc
una mica la pell, i en arribar davant el xiquet se'm plany que,
espellades, les prunes pesaran menys, i li responc que què
vol que faci, que li compri prunes podrides? Li dic que, com
prou sap, no és pas que nedi en or. I em diu que tinc raó. I
ara que som amics li dic que què ha passat amb el
magatzem, abans tan pròsper i ara ja ho veus, una misèria
de no re. I em diu que tampoc no ho sap, que les coses van
com van. I li deman si en sap re de la gloriosa patrona
d’antany. I em diu que no en fa pas poc, de temps, que ni li
veu ni un pèl.
I llavors m'ha vingut a l'esment el benaurat dimecres, cap a
migdia, on l'he anada a veure l'oficina, tot i que no sabia que
hi fos ella, només hi anava per a veure si d'un bocí de
formatge que devia haver caigut part de terra i l'havien
trepitjat, me'n farien un millor preu, i, ara, ep, això m'ho
imagin, car com puc saber què pensava la patrona, que és
com en dèiem (o almenys en deia jo i algun dels verdulaires
amb els quals xerrava sovint) de la dona del mànager, i com
dic aquell jorn cap a migdia, em devia haver vist anar vers
l'oficia a una de les pantalletes que tenien dins que reflectien
allò que veien les càmeres esbarriades pel magatzem, i quan
he trucat i ha dit endavant, he entrat i m'ha dit, segui’s que
m'acab de vestir en una esgarrapada. I per comptes de
vestir-se es desvesteix. I sé per què ho fa, o si més no m'ho
imagin, com dic. Sap que soc poeta i més pobret que no un
jesuset als parracs, entre puces i polls, i m'ha volgut fer
veure la realitat del què és de debò una venus, una nimfa,
una orèada, una deessa, etc. de què es pensa ella que encar
no parlen els poemes, i despullant-se i tornant-se a abillar
ràpidament, ella, amb la carona de la Gina, els pits magnífics
de la Sofia, el culet de la Silvana, m'ha demostrat com hauré
d'escriure sobre les dones de veritat a partir d'ara mateix, i,
en acabat que les fulguracions del seu cos s'han foses
novament sota els seus vestits sempre provocadors, de
passada m'ha dit que no, i doncs no m'ha volgut rebaixar el
formatge malmès, i m'ha dit, de més a més, que toqués el
dos.
I ara mateix el xiquet a la caixa em diu que, atès que estic
tan interessat en la salut del magatzem, que ací tinc les
claus, que ja tancaré quan hagi acabat, car, meditant sobre
aquella remembrança amanida deliciosament amb el cos
paradisíac de la divinal patrona, s'ha cansat d'esperar. Li dic
que entesos, però que abans d'anar-se'n potser que buidés el
calaix. I em diu que ja n'ha agafat prou per a pagar-se avui,
el seu darrer dia. I ha dit passi-ho bé. I ja no l'he vist més.
I ara he romàs amb les claus del magatzem, i he tancada la
porta principal amb cadena i cadenat, i he fet un tomb total
per tots els corredors i rebosts i cambres de banys, i tot hi és
buit i brut, i he eixit per la porta del darrere, tancant bé la
porta de ferro, i no sabent pas on lleixar les claus, tret de
ficar-me-les a la butxaca i tornar a casa amb les prunes
espellades, també he partit.
Són unes claus que em desaré prop dels pèmpims, al
raconet, com a record del dia meravellós on posseia la clau
de tota la felicitat.
Car segur que demà, si em vaga de lleixar-m hi caure, veuré
que el ‘mew’ antic gegantesc magatzem ha esdevingut tota
una catedral al sant (tan poderós) dels enderrocs.
Ds
—Eteri com fi aroma m'evapor
Molla de petja no jaqueix mon pas
Xiulant com ocellet qualque cançó
M'enduc qualque pedreta al cabàs.
Molts de xiulets analitz amb ardor
Manta pedreta em diu son embaràs
La natura del so em crida a l'acció
La de la matèria al dormir ras.
Mai no tornaré a la terra on nasquí
Cal que m'hi fixi i l'escorcolli a fons
Només tocant-la n'aprendré l'adí
L'autèntic tast de totes les raons.
Penedit de totes mes prèvies vides
Me'n desdic i humil em bec les adives.
////1
(—Al vaixell pres per la roda inexorable del darrer vortex.)
Érem al vaixell rodant i rodant al voltant del darrer remoli
vers el no re definitiu, i tots els passatgers hi caminàvem si
fa no fa tan calmament com sabem, amb les crosses fetes del
mateix arbre únic.
Tantes de totalment esfumades ànimes al nostre arbre
mil-lenaril I això sense prendre en gaire seriosa consideració
(per qué? perquè som uns desagraits i uns egoistes
insolidaris...), sense parar esment, doncs, de les ànimes de
cada insecte o larva qui ventissament també se n'aprofitava,
de l'arbre, de la fusta, la fulla, la saba...
O, com naltres, se'n fotia crosses. Crosses, com ara ací
mateix, amb les quals anem fent, anem ‘avencant’
il-lusament ‘endavant’, mes, de fet, rodant i rodant com
carallots al voltant del mateix tràgic forat.
Gx)
Bella horeta fa que pel cami camin
Quan me n’adon que avui tampoc no vaig enlloc.
Leviten siluetes als trists núvols d’esplin
I als eixorcs orificis hi xum, negat becgroc
O caganiu qui encar no sap que llana o crin
Al clatell resten fins l'atans del foc.
De cap pètria vagina neixen (per què m'hi obstín2)
Com de cap altra font, savieses d'albercoc.
Del cel a la clariana orquestres amb deesses
I amb d'altres pterodàctils les ombres clandestines
Espurnegen titàniques en un triomf de peces
D'esclatant trencaclosques i lluites intestines.
Enigmes fenomènics... que l'agònic silenci
Tràgics esgarrinxeu... que el desenllaç comenci.
////1
—Com amagaries que havies estat tu qui, mentre tothom
escoltava les arengues i pregàries dels voluntaris qui
s'avençaven davant els reunits per a encoratjar ls, com
amagaries que fórets tu qui s'havia cagat al raconet2
Sobretot ara que l'Esteve (el famós còmic molt seriós) no se
tatansava, precisament a tu, perquè fossis tu qui
comuniqués a tothom la feliç naixença del teu fill Adrià.
Li vaig dir «Què, el meu fill? Amb aquella dona, jo... Ni
tocar-la mai.». «Es la seua versió contra la teua», féu
l'Esteve i se'n va anar.
Tothom em voltava expectant. Vaig dir «Es veu que el nen
tan esperadet ha nascut: ara, no sé per què m'ho contava a
mi perquè us ho comuniqués. Estranyes manies. Potser és
un metge timid.»
Es felicitaven ells amb ells, i els cagallons darrere meu
s'irritaven, vull dir, semblaven irritar’s, car em feia l'efecte
que pudien de més en més fort. Sort que, distrets, amb la
bona nova, els reunits, alleujats, feien xivarri i bevien
xampany.
L'atzar inabolible regeix mos somnis. Tots els personatges
qui mai no he coneguts (íntimament o a distància, àdhuc per
mitjans remots, com fotos i televisors), o he vists pel carrer,
o he oits a la ràdio o a qualsevol altre indret, tots els ens
doncs qui han visitada si fa no fa ma vida, i, no cal dir, els
personatges totalment imaginats, fets de bocins trobats ací i
allà, construits per un cervell a lloure qui (per què colpit per
certes personalitats i no pas per altres?) va triant entre un
amuntegament indefinit de trets diferents d'ens diferents
qui, en acabat, tots plegats, com dic, hi van apareixent fent-
hi els papers més diversos, segons les sequències i els
episodis de cada somni, que generalment es desenvolupa per
etapes: ara adormit, ara despert, l'acció, modificada,
continua, i jo hi soc, cert, tret que sovint, gairebé sempre,
més aviat que no pas de protagonista, de comparsa.
Ara, també, moltes de vegades, com al somni d'avui, hi soc,
segons l'episodi, alhora un no ningú, qui es caga al racó,
d'amagatotis, i un dels protagonistes instantanis, en el meu
cas el pare de la criatura i tot.
En demanar m els reunits explicacions, com si encar fóssim
al segle dinou, que és on semblen escaure's la majoria de
mos somnis, i no pas al vint-i-u, on, amb els avenços
científics, fora ben fàcil d'escatir qui fos el pare de debò i
desfer el tràgic malentès... Tràgic, dic, car què en pots
esperar d'un desenvolupament així2 Un desenllaç, una
conclusió terrible, tret que el pare nominal no s'avingui a
acceptar el nyec com a seu, o no vulgui creure's la dona, i
se'm cregui a mi, jo qui personalment, li ho puc ben
assegurar, no he fet mai banyut ningú, o sigui (ell, el pare)
un home ple de culpabilitats, i creu que ja li va bé una mica
de càstig... No ho sé.
De tendre a espasmòdic, en demanar m els reunits (una
mica trompes amb la joia llur i el xampany begut) que
m'expliqués, els dic... Què els dic2 Tot d'atabalats indicis
espontanis i d'entretocs dits mig en broma que desvien les
sospites vers d'altres possibles candidats, tant entre els
estrictes i seriosos, com els degenerats i grollers... I faig
alhora riure i plorar.
I se'm creuen? No gaire. De fet, és clar, jo mateix dubtava
(tota l'estona de mon discurs) de mos propis arguments,
basats en fets fictes, sortits sobtadament de la màniga.
S'aixequen entre els oidors eloquents protestes. Els de pus
dels reunits, sarcàstics, em troben incongru. Sort que entre
tots em donen ben aviat les dimissòries, em destronen, i
d'altres protagonistes prenen dramàticament el
protagonisme, i romanc de ma banda ben alleujat.
Més persuasius, els nous, molt més entenimentats,
enraonadors, llurs argumentatius raonaments no presenten
prou obstacles per a les creences dels reunits, i, tanmateix
emmanillats, els aplaudeixen.
I jo, mentrestant, en el meu naufraig absolut, ignorat per
tothom, em crec finalment absolt, i endegant el mormol
adormidor de cap monòleg innocu, em vaig fonent a les més
boiroses perifèries, sense haver atretes les sospites ni les
males mirades dels presents.
A esquena meua, una commoció esclata al pinyol de la
reunió. Crec que se'ls enduu, o millor vol endur-sells, la
bòfia. Torbats i destorbats, reneguen amb raó de tota fula
autoritat. Exasperats, els corseca que hom els assetgi,
precisament a ells, els esdevinguts grans protagonistes de la
història.
Cal dir que un qui no ha caigut pas al parany i qui s'esmuny,
vaporos com un fum, sense haver pagat per la cagada al racó
ni re, soc jo, qui, cofoi i àdhuc amb un cert urc, troba el
formós simulacre, amb aquell extens repertori de coneguts,
d'una irrisorietat palmària. Encar em pixaré al llit.
I ara que un bòfia lleig com un pallasso m'interpel-la, li dic
«Nié panimàiu, noi. No m’emprenyis.» I, essent un invasor,
no m'entén, és clar, i ran d'aquella pèrdua onerosa (no
comprendre l'enemic, quin perboc, quin cop de maça a
l'amor propi, quina reconeixença d'inferioritat, al capdavall,
quina tragèdial). El disgust li provoca perbocs de basques.
Amb vòmits bateja la cagada, i àdhuc es pensa (un bàrbar
dels més rucs, com tot els qui els poders enemics no ens
envien) que vomitava merdes!
Es ací on aixec el dit i, estrident, l'acús de vomitar merda!
Elegíacs, aquells furtius lladregots de companyons seus (tan
brutalment botxins i betzols com la "víctima') ploren denses
llefiscoses pluges de llàgrimes. I els reunits, engegantits,
trenquen cadenes, i sense angúnies ni embuts, ens me'ls
trauen de casa a puntades.
Exhilarants, envigoridores, puntades als pòdexs pudents i
impúdics dels poders imperials, de les carrinclones forces de
l'estat merdós.
Empès per una empenta, tomb el cap i veig que les
excel-lents arestes de la dona-peix (la fins ara absent
partera) em mostra, un pèl petulant, les conspícues
despulles, esplendorosament exposades, dels rebecs
enfarfecs que al seu ventre es veu que nodrien són fill
polièdric.
Són unes molt fastigoses enormes secundines qui encar
bateguen com si són vives. Un puixant impuls vol que les
trepitgi, tret que tinc por que, a l'hora on hi estamparé les
més fantàstiques empremtes, no em facin traidorenques la
traveta, i no espetegui al capdavall, ben barroerament ni
bocaterrosa, al rerefons.
Al rerefons dels infinits solcs i cavallons de perfecte acunç,
on precisament els enriolats reunits riallerament no conreen
(per encàrrec de qui?) arcaics col-loides embrions per a qui
sap quins altres patètics irreverents futurs enxarxats com
sempre de biaixos i sospites no gens entenimentats,
totalment folls.
Arrossegant-me entre caselles, soc el peó qui no va enlloc.
Algú m'encolomava un dorsal amb un nombre ambigu al
dors, com ara si sóc en cap correguda de desgreuge pels
pecats del món.
En arribar, ningú (i menys l'anunciant qui esbombaria els
resultats) no podrà anomenar /m, essent com és el nombre
que duc a l'esquena indestriable, i pens que tant se val.
Tot nombre és simbòlic, sobretot pel que fa als calers.
Calers, cal tenir-ne i com més, millor, després la resta són
xifres sense cap realitat. Ara, si en tens zero, com jo, en zero
romandràs per a l'eternitat. La injustícia es ubiqua, no hi ha
re més omnipresent que la injustícia. Hom es fa fotre, i
endavant... Hom es contenta amb els somnis... Amb els
somnis prou en té prou.
O hom es fa fotre, i es mor, i se li ha acabat aquest cagalló de
vida mèrdica.
I au.
////1
—El neguit del lletraferit és que sos paràgrafs siguin força
hermètics. No pas que siguin bonics ni entenedors.
Hermètics.
Hermètics com els cràters dels volcans qui sap al capdavall
si de debò morts.
Vol que el lector, posat que mai n'hegui cap, se senti
respectat com a lector d'un paràgraf únic, i oimés se'n senti
àdhuc aclaparat, per cada paràgraf, i que no pugui alliberar-
se'n Si no s'aferra com un malparit a comprendre-hi cada
trop, pobre bon home delitosament atrapat.
Aquesta és la seua joia incomparable. D'anar desllorigant
paràgraf rere paràgraf, com prou ha de desllorigar cap
somni qui el desmengés. No ha més remei que fer-ho,
benaurat ell. No hi ha millor ocupació a l'univers.
Tret que, com féu en Jim Butsènit amb els seus texts ni
musiques que ningú no volgué mai ni tocar ni llegir, el molt
dedicat lletraferit no prengui la resolució de fotre-hi (amb
tots els patracols que ha escrits) un bon acte de fe.
A una bona foguera els llençava sense mica de pietat.
Se n'envolaren les cendres perquè les llegissin àngels i
dimonis, molt més perspicaços lectors, i doncs capaços de
discernir entre bo i dolent, que no pas els simiescs animals
de carn i ossos, qui roden pel món, i qui mai, dissortats, no
aprendran re de debò bo.
////1
(Fui maleit heroi, d'on ara fort me'n rancur tristament.)
Cerquí incansable pel món l'exòtic arcà cirerer, on cada
pinyol de cada cirera és ovalada perla que, nua, pot a
qualsevol instant espellar-se com ver ouet i donar naixença
al petit verm verd de l'enveja qui, si l'empaites, et mena a
l'indret precís on rau l'esplèndid tresor dels pirates, on se't
sebolleix per a no veure'l mai més, tret potser que
t'esperessis a lloc, anys i panys, per a algun dia gloriós
presenciar com el petit verm verd reemergeix, transformat
ara en drac magnífic immens colossal catastròfic,
superbament aterridor.
Para compte, company, si mai et tornes a trobar el cirerer.
No facis pas com algú qui conec qui, molt malastruc, fou la
font de l'extinció de la vida al planeta precedent.
Si, cansat d'esperar vora l'indret, de cap màgic excàlibur del
mal vici que portessis cenyit al cinyell de la cintura,
n'haguessis llavors, felló, enfonsada pregonament la fulla
assassina, hauries sentit pujar-ne el amargs planys del
terriblement ultratjat drac immatur, i les seues llàgrimes de
foc haurien miraculosament plogut cap per avall, de baix a
dalt, i a bots i barrals, del més profund de les entranyes de la
Terra, i a un ritme furiós, fins que, escandalitzat, i agredit
per la causticitat de les llàgrimes, hauries de fugir d'aquell
esfereidor diluvi invertit, de llàgrimes, doncs, que ara ho
malmetien i cremaven tot, i tornaven els voltants eixuts 1
eixorcs, devastats, fins que potser la total destrucció de
l'ambient no arribava de mantinent fins als límits mateixos
de l'esfera aparentment indefectiblement condemnada a
l'escarransiment i a l'esmicolament, i a la desaparició
relativament immediates.
Ds
(És clar, home.)
Com diu implícitament Stendhal quan afirma, de ‘déu’, que
dl'única excusa que l'assisteix és la seua inexistència», és
evident que déu" no és sinó aquell ninot fastigós inventat pel
magí malalt del simi irrisori autoanomenat quelcom com ara
‘homo datpelculatum’, i en conseqüència no cal pas que es
declari culpable de tota l'horrorosa merda que és l'univers,
precisament pel fet que no existeix, i doncs, amb això,
tranquil, que s'estalvii tota la mandanga idiota, car no cal ni
que vagi a cap confessionari a fotre's cretinament perdonar
per un altre ‘datpelcul6rum’ qualsevol.
Essent com ‘déw’ és trista i maldestra falòrnia imaginada pel
caps podrits de certs escollits il-lògics animals, malpagats
per les bèl-liques classes paràsites per a tindrells (ells, i la
resta dels vassalls) constantment enruquits amb ximpleries
d'aqueixes, i de qui les animalades (i les de llurs barroers
seguidors) són extremadament àvols i sapastres, i els quals,
per a justificar llur maldat, diuen, capsdecony, que (llur
malèfica contínua actuació) els la inspira el ninot omni-
ignorant que ells apellen pel nom ridícul i carrincló, i per
tothom amb dos dits de front molt viltingut, de ‘déu’, saps
què2
Que no el condemnarem pas a re. Es clar, home. Fora
d'immens carallot sense remei de voler emprenyar-se i voler
punir quelcom que no és literalment sinó no re.
////1
(El prodigiós xiclet, o La més higiènica medecina mai
trobada.)
Tot rient i fent xerinola, dues noietes mastegaven el mateix
xiclet, ara l'una, ara l'altra, i, dissimuladament, i no cal dir
que trempant de valent, els anava darrere, i me les
esguardava assíduament, endut per llurs encants. Només
esperava que, alternativament, traguessin tot el gust de llur
xiclet, i el llencessin perquè pogués abocar-m'hi i rembrell, i
dur-me'l a la boca, tot fresquet i calentet, i ple de llurs
delitoses salivetes, perquè llavors la meua trempera
esdevingués insostenible, i m'escorregués ple de felicitat.
D'ençà d'aquell descobriment del prodigiós xiclet de totes les
guaricions, quan cap noieta prohibida la veia mastegant el
seu xiclet, li era, sense que generalment ni se n'adonés,
massa divertidament enfeinada, el seu gosset més fidel.
Tantost no llençava l'enganxifosa panacea, o l'adossava a
cap cul de cadira o qui sap on, allí hi anava com un llamp, i,
glop!, al calaix de mes dents i ma llengua i mos paladars, i la
trempera es resolia encontinent en meravellosa, molt sana,
lleterada.
Aquell era mon més gran plaer. Després, jamai no n'he
tingut un de tan gros. La memòria d'aquells anys de
benaurança és de debò encoratjadora. Ma vida no ha estada
al capdavall tan desgraciada, si episodis com aquells han,
per mi, verament estats viscuts.
No fotéssim, sortós que dec ésser, cal convenir, al capdarrer,
no pas?
[7]
(L'enigma de l’escorxat.)
En aquell racó fosc que put a pixats, a la vora del mur massís
de l'estació, mon pare encatifa amb llesques de pa tot just
torrades els esglaons de les escales que pugen a la passarel-la
damunt la via. No sé com s'ha enderiat en la comesa, ni per
què hi besunya tan distret, amb un cert forçut
apassionament.
Per això no li dic re. Que vagi fent, ell rai, amb la seua
torradora autònoma que rutlla amb bateries, i amb les
panistres adés plenes de llesques sense torrar, i ara ja
gairebé buides.
La poca gent nocturna i cansada qui voldria anar dalt,
s'esperen que acabi potser d’emprenyar; no gosen com jo
mateix, l'atlètic del boldró, d’enfilar’s a l'ampla barana encar
no pas envaida. Acrobàtic, silent, desafiant l'estimbada i la
segura mort, m'esmunyia amunt, gens basofòbic, fent
equilibris a l'estreta barana.
Amb això, havent passat a l'altre cantó de via, enfilava
lliurement cap a casa.
Del llit estant, ma mare crida: «Has vist ton pare?»
«No.»
«Malament rai; va perdent la xaveta, i els nyaps que
s'empesca, cada dia pitjor! »
Durant la nit, la casa misteriosament se'ns enderroca tota
sola. I no sabem escatir què ens hi va caient damunt — si el
fumeral fet a trossos per qui sap quina ventada inexistent, o
cap arbre que se'ns va esbocinant damunt, o els mateixos
estels que s'esmicolen d'un cel fet, segons em diu la finestra,
molt anòmalament i ominosa, de malignes ulls de cua
estarrufada de paó.
S’aurten els estel-lars dansaires mentre es cabdellen i
descabdellen com cebes en sotragat cabassot.
L'univers — dansa macabra que, infernal, cada cop que
semblava desfer-se definitivament, es reprèn i recomença en
l'horror més insofrible i absurd.
Caos fugaços a senallades. La violència extrema dels Rots de
Raigs Gamma. Les espaordidores col-lisions d'estels de
neutrons...
Des del «Centre dels Ventissos Fenomens» on hom detallava
tots (o a tots ops, tants com ens es possible de trobar-ne
arreu) els interminables casos molt efímers on, per maligna
catàstrofe, la terra es transforma, me n'arribaven sens fi —
noves novelles que em lleixaven cagat.
Les darreres hordes qui ens envaeixen ens fracturen
totalment l'evolució. No serem mai com hagués (ni hauria)
calgut.
M'ofegava, engargussat, ennuegat per múltiples blanes
esferes d'encesos budells geomètrics, me n'escanyava. No
podia respirar. Hom, barbàric, en escamots brutals, me
n'engavatxava, engargullava. Esferes glaçades que es
resolien en cubs roents que es resolien a llur torn en les
glaçades esferes.
En romania altament deteriorat, deteriorat sense remei,
terminalment, definitiva. I oia remotament la veu, una veu
molt lletja, de pudent foraster assassí, que em feia ballar el
cap i em duia al vertigen i a la nàusea.
«No me's ressuscitéssiu, no me'n ressuscitéssiu cap ni un.»
Encar entrevingut pels regusts acids dels maleits malsons,
analeg al boc, pres d’ensopiment, havent just ara amarrit,
amb l'entrecuix tot sollat, m'he despertat de mala jeia.
L'alba d'avui exhibeix hàbilment la irrellevant angúnia d'un
nebulós matí.
Allò, tanmateix, era, gairebé incanviat, el meu vell
Vilaquelcom.
I aquell s'esqueia ésser el jorn, si fa no fa, on, en l'antiguitat,
també es veu que s'hi esdevingué quelcom (ningú no sap del
cert ja què) d'estrany, i molt.
Ara mateix, hom hi posa en òrbita episodis roents de
traidoria infame.
Hom gosa, vigilant, triomfar d'adés i d'enjondre, i romandre
a lloc, incòlume a desgrat de les múltiples simultànies
esllavissades de la catàstrofe general imposada per les
caòtiques circumstàncies.
L'enigma de l'escorxat ha passat, sempre irresolt, a la incerta
història. Hom ha mès en oblit l'arquitecte supliciat per
traidors irresistiblement obscens.
Personalment, era conegut molt afectuosament pel
lletraferit del poble, un lletraferit molt innocentment
pedòfil, qui, transcendent, amb l'ajut d'una lent platiscòpica,
despenia l'autumne sencer sojornant, molt ficat doncs en
estudis, en rònegues tavernes embolcallades per flaires
delitoses de vins avials.
La facció dels maleits usurpadors em voldria fer tombar en
la ignomínia. Em voldria endut en tombarell, abolit, després
d'un gros carnatge, vers la fossa comuna enmig del bosc,
lluny del cementiri com déu mana. Per això cada jorn era
amagat, abscòs, en un indret diferent.
A les lleixes dels diversos estatgers de les antigues tavernes,
t hi trobaves de tot, medecines, jocs de naips i daus, papers
rai, llibretes de contes i ninots, fullets i prospectes
enciclopèdics i d'instruccions bàsiques per a la
supervivència...
Jo, l'estoic, hi afegia, gairebé clandestinament i força furtiva,
curts i molt precisos manuscrits numerats successivament i
sempre amb el títol principal de «Hom hi fa, avui i sempre,
allò que pot».
Mai no sabies quan les hordes invasores no colpirien. Havies
de tindre’t tothora preparat.
Tot d'una, al so apocaliptic i caustic del clarí de merda,
s'aplegaven, convocats, els babuins de la bòfia.
Ara, a cop de xiulet estrident, marxaven com robots
datspelcul vers la indefensa gent i els anorreaven adelerats.
Sempre la mateixa imatge dels dos costats de la humanitat:
El cantó pamfil i mútic, qui creu il-lusament en bondats i
harmòniques enteses. I el cantó brutal i ignar, és a dir, el
cantó bestialment armat.
Jo el lletraferit silent, ja ho he dit. Em deia: Tu no. No
discuteixes mai amb cap dogmatic. Els teus informes i molt
erudits tractats, no els signes pas debades amb el nom d'en
Harpòcrates, déu del silenci.
A part que, és clar, què són els dogmes sinó com ara les
pedres fites per les quals es guien exclusivament els qui, del
cervell, no n'han altre ús que el d'endrapar, cagar i fer mal2
Les hordes passen, foten ragnarok de tota la porcellana, i
miques dels cristalls, i els vidres i la vaixella, com
terratrèmol o volcà o esclat de meteorit traidor, i darrere hi
jaqueixen, és clar, la runa i els cadàvers. Els escapçats.
Embornals amunt els caps dels carnívors, embornals avall
els caps escapçats.
Ah, i l'escorxat. Sempre l'escorxat. Un màrsies qualsevol
abandonat enmig d'enlloc perquè tothom el vegi i el toqui, si
ho vol, i el reconegui, i perquè ningú no es cregui al-lucinant
o cefaloangnòsic.
L'abominable guaita nocturna, feta de ressentits moribunds,
sedecs de revenja contra el món sencer, i sobretot, amb els
índexs tremolosos sempre mig prement els gallets, les
ridicules formigues qui hi vivim encar amb esperancetes de
futur.
Tret que aquella vegada l'escorxat havia estat l'arquitecte. Ja
no tindríem mai més al poble cap altra construcció original.
Reduits a un estricte empresonament sense possibilitat de
cap mena de renovació ni de gradual bon anar fent, què ens
romandria, acceleradament degenerats2
Acorralats, ens lleparíem, recíprocs, en l'atziaga penombra
d'una perenne foscor encelada, les purulentes secrecions de
llúpies, berrugues, pigues i brians, sempre sotjats pels
mesquins barroers sentinelles de l'enemic.
Cap de mes idees no pot treure mai cap a re. Bo i esguardant
els resultats, haig d'arribar a la conclusió que totes mes
idees, tant de jove com de gran, eren errònies.
No les canviaré pas. Totes en són. Tant les que he tingudes
com les no tingudes. Una idea es val una altra. Cap
d'ambdues no val re. Ben mirat, aquest és l'autèntic resultat.
Ple d'estigmes tatuat, guaiteu-vos l'anodí lletraferit, brosses
amb potetes se li mengen els ulls, i embruneix com ancià
beduí amb pell que sembla de pruna eixuta (o pitjor, molt
pitjor, exacerbada badana, la seua, escarransida com escorça
d'olivera mil-lenària).
Es veu que ara ja només escriu a òstracons, padellassos
d'esmicolat inútil selló. Inútil, car només si mai plou bevem.
El truculent enemic ens enverinava, contundent, els pous.
Al foc encès la cassola bull amb tots els ingredients pescats a
la claveguera.
U////1
(Escruixidora síndrome on esdevinc el darrer parlaire de
mon altament magnífica llengua.)
Put a romàtic. El moribund hi fa de violinista. Un violinista
totalment inepte qui, rancuniós, amb l'arquet mateix
estupraria qui pogués (i sobretot qui el vanta perquè toqui).
«Malviatge! Amb tu de cap al xeol!» Increpa.
En canvi, un tast d'estiu se li inaugura a la llengua quan
nens malarecs el tracten a baqueta.
Els diu, «Escolteu! No sentiu el clam planyívol dels didals
qui s'amarien molt més embuts?»
Cal heure totjorn les orelles ben netes i polides. Mai no saps
quan hi sentiràs les prodigioses glaceres desplegar llur
patrimoni funerari. Ni espetegar-hi un pomet de boixacs, o
els xarrups dels assedegats senglars a les molses. Ni cap dels
precaris moixons — sos collons, gerdons — perdre l'esmalt
de les eròtiques llàgrimes de ses ereccions. O la vèrnix a
l'ampul-lós nounat de la cantatriu decorticar’s a rasposes
escates.
Només et cal ésser prou perceptiu.
Recita-ho. Seràs perceptiu com l'estruç a l'oceà de cendres.
O, entre volves, el rènec desprès de les rugues de la pell de
xagri del rossi del xaman.
I percebras doncs com crema la cua de palla de na Sofrosiné
Consafra, de molt llefiscosa humanitat, i doncs molt
fascinant, fastijosa, maniàtica i neuròtica doxòpata (ço és,
una altra malastruga qui serva creences de boig), de qui la
gelosia incendiària li ix àdhuc per les flairoses finestres de
baix.
No siguis pusil-lànime, malda per acomplir la tremenda
dèria, i, amb nul-la angoixa, creu-te alhora estel-lar i plantós,
i sobretot prou carallot, perquè el teu carallotisme
s'encomani a l'anguniosa plebs.
Hom no es caga davant els tifes. No afegeix mai tifa a la tifa.
Hom els tifes els nega en brou bullent de baules, i n'estimula
la disgregació amb mants remolins i espirals, causats pels
més adients catalitzadors trobats a l'abast.
No pas sols els organismes gemeguen, també els objectes
llurs gemecs els perceps pertot arreu. Incessants.
Vivint, vas dibuixant l'esbós secret de l'arquitecte. I els
altres. Esbós seriós rere esbós seriós, on l'abís hi és sempre
implícit. Bleix rere bleix, baules al buit.
Para l'orella, bada els ulls, afina les mans. Esmola't el nas.
Permet la teua llengua de serp que t'escrigui cascuna de ses
cròniques de sos viatges memorables. No et vulguis ni obtús
ni mus ni camús: no gens punxegut ni agut ni puntut. Al
contrari.
I que t'hi bullin les baules amb tot allò que et romangui
encar d'allò altre que pescares per les infectes clavegueres.
«Ebries cutimanyes pertot arreu m'hi picaven, i ara tot em
pruu i em grat molt a desgrat, amb ungles de qui les
mateixes cuticules damunt les lúnules s'esgarrifen, com si al
magi hi veuen i reveuen, com en mortificat espill, els
aterridors traspassos dels adés ja traspassats monstres
insurreccionals qui, en mal orquestrats escamots, premuts
contra el mur d'espès acer per la força irresistible de l'altre
mur d'espès acer que sels estreny damunt ineluctablement,
de tal faisó que, contrets sense remei, esclafats i rebentats,
només incòlumes en romanen les baules de les cadenes
psicòtiques que els conformaven — car llurs cossos què
tornen a ésser sinó samfaines d'entranyes, rudiments de
virulents budells esclatats2 — i tot allò fa por. D'ací els
esbufecs, els esglais, els ofecs, les angoixes, no sols de les
cuticules — dels dits tots plegats, i de les mans, i amunt,
anéssim pujant, qui sap si fins a les orelles.»
Fou llavors que sentires enraonar na Sofrosinè Consafra. Un
altre de sos molt eròtics recitatius papissots, xafallosos,
quecs. Purés de rucades heteròclites. Tanmateix que en
aquell moment, ple de verriny, et fotien trempar.
«Molt seductriu la paia, i tant.» Digueres, encantat.
I et responguí, «Quant costa, diu! Ja pots anar ficant-hi
mancús rere mancús, mancusos a gavadals. Costa un colló,
pel cap baix.»
Espia-la, i potser en tindràs prou. Com feia jo de petit.
Fascinat, espiant les minyones cagant a la gatzoneta damunt
la tassa del canfelip de la galeria. Visions sacres, vós. Res a
veure amb les ridicules al-lucinacions del mal ensabonat
Savonàrola, exemple de mediocritat perfecta per al pudent
xarlata.
Ho féu, ximplet violinista. I na Sofrosinè el sorprèn i li fot un
moc de caldeu.
Li dic, «No ens aterríssim pas per tan poc. Tot para en
atzabó, i au.»
Mes és cert que, ran el mastegot, rau moribund.
I reveu, lligat al tòtem, les plomes policromes a les orelles
dels salvatges, dels quals en prea les proeses ara que el
cremaran.
«No hi veig de cap ull, amb el de vidre, gens; amb l'altre
amb prou feines. Ixc del merder i caic al vesper. Qui ho
hauria dit ahir mateix que em tocaria la tasca de patir també
el molt colt martiri secular del boc2
«Em desficiaré mica que em mancarà un seguici mortuori
com déu mana? No! Me'n fot, me'n fot!
«Mon, dic: mentre hi soc, soc; si no hi soc, no soc.»
Pobre presumit, amb un sol mastegot, hom li ensorrava tot
postís i xurrimpàmpol.
«Era preciós, i ara què soc? Adhuc la llagosta i el musclo
se'm fan a les ruines que esdevinc un pic llençat entre
esculls. Violinista seriós com ballarí, jo qui, gens suspicaç,
lloes i prees li adreçava, la dona amb qui em casí se'm
transformava en un tres i no res en cavallot, i llavors per
sempre pus haguí de caminar de puntetes com si ballés el
Vals de les Flors, al Trencanous.»
La Consafra, la dona de les sensacions, pel seu cantó, prou
s'espavilà a trobar la via que li convenia. Donà seguicis al
gloriós veí, en Bermon Camppollancreda, l'home de les
idees, l'home de les sensibilitats, l'home dels greuges a
desempenyorar, químic excels qui, al cel, hi matisava i hi
destriava epiteliomes episòdics, i enganyant-lo amb ses
aparences de santinyola, li deia que sabia on parava l'aixeta
d'elixir de jovença i, li deia, carn de xinxa, 4 Fes-me
confiança», i, amb un somriure dols, li féu i beure d'aquell
elixir metzinós, i l'embruixava.
Xinxes d'aigua li vivien orgies als aiguamorts i als estanys
d’aigues somortes del seu sensori, remogut ara com merda i
pixats en bací.
«Tothom al vivent naixem ensenyats, i com la gossa amb el
gos, i la cuca amb el cuc, serem inseparables per a
l'eternitats, es declarava, i es veia bellament mort i
estretament abracat a la companya en taut de pedra i reial, a
Poblet, i no pas ells tan sols, exquisits, ans tota la resta d'un
món destruit ran la planetària escalada inaturable del
datpelculisme cretí, un món moribund, atacat unànimement
per la reacció, un món abans meravellador, enlluernador,
com el cel al matí quan el Solell es lleva, i ara amb grops
sinistres 1 ominosos pertot arreu...
«Morts, morts, duad... Sofrosinè estimada... Davallen a la
babalà, barrim-barram, cap a l'abís de l'esbós secret de
l'arquitecte teopnèustic, il-luminat.»
«Ai, Bremonet, prou saps que el sol mort que valgui ets tu.»
Quan el sebollí, tota solaçada, vídua indulgent, gairebé
dignament agraida, car de tota la barrija-barreja n'eixia molt
millor col-locada, comentà, «Si ves, prou n'hem extret tot el
suc que hem pogut.»
I ara, a casa, vídua interessant, em suc de suc d'hamamelis.
Amb la delicada loció d'hamamelis, els plecs de les celles i
els rulls del parruf i perineu en general suren celestials. I
com me'n ric. Com me'n ric!
I del violinista moribund? Qui se'n recorda?
Saps què2 Que el sorrut, l'esquerp, l'idiota ple de seriositat,
esborrat romangui, que el sever, sense tebieses, el
capdecony no gens subtil, no ressusciti per res del món, que
el presumptuós, el buit invectivador, calli per sempre.
En romanc esbalaida, davant el recompte, el conte recontat,
dels seus soporífics esplets si fa no fot militars...
Presa de basca (qui m'ha prenyada?), les reminiscències em
duen a massa neguitoses al-lodínies.
Prou. Sigues, noia, esparsa, escassa, exigua i frugal pel que
fa a tes pensives excursions. No fos cas que et perdessis en
glaceres i trencacolls d'estranys galimaties portats per les
parapraxis, pels sobtats equívocs mentals del massa
cavil-lar.
No siguis ruc. Jaqueix-ho estar ara mateix. Au.
BA
Res no és consequència de re. Tot són bombolles que neixen
i moren a la babalà.
L]
(Pobres pallussos.)
En flagrants delits, vull dir, neguits, fent tothora xup-xup,
lladres, captaires, meuques, buròcrates, bòfies, i brètols i
miseriosos en general, anem, com més anem, de mal i pitjor
borràs.
Gens subtils titelles, rondinaires constants, servem
l'equilibri tan malament com sabem, incompetents de mena,
amb bonys i nafres arreu, i nassos i titoles de gairell, amb el
rebost, ni cal dir, tot buit, i encar estrompant-nos ribassos
avall.
Cada dia per a nosaltres comporta suportar la brutalitat
d'una altra lluna de mel entre diabòlics decadents, tot hi són
riscs, pànics, pífies, ventres rovellats, verdancs indelebles i
estancats, sempre en tes, tibat, parèntesi, sotjats per
l'insidiós sequac, a mercè tothora de cap suspès cop de
coltell al cor.
No podem clapar sinó havent entrat en coma o en tendra
pèrdua de consciència. Quin triomf de l'amagada harmonia
llavors!
Emancipats d'un món on ens escanyàvem a mort cada
instant del dia, volves de neu i plomissol d'emancipades
cigonyes ens plouen ara al cervell, i els afalacs i bàlsams de
les larves de les mosques i formigues ens acaronen la
guarida pell en tota sa estesa, i als instints somorts els
pengen els joiells simfònics d'una benaurança i una
concòrdia ideals.
Tornem a ésser al cel de la delitosa beneiteria, on tot és
rosats horitzons i enormes magnituds i sous opulents, i d'on
mai no hauríem degut davallar, com verds carallots
defenestrats, metamorfosats en víctimes inesborrablement
estigmatitzades, mereixedors de totes les sempiternes, més
cruels, topades, atzagaiades, destrets, putades...
EA
«Com tot massa astorat cosmòleg, davant l'entortolligament
horrorós de l'univers, i abans de suicidar’m, caic també de
sobte en el misticisme més datpelcul, i em dic si tot plegat
(vull dir, els innombrables horrorosos inferns que conté) no
són sinó pecs simulacres d'aldarulls còsmics, i si a la fi tot no
serà re, i tot pararà en simpàtic atzabó, i si darrere tota la
immensa, inentomable, terror de continu desastre
descordat, no apareixerà màgicament, per una enorme
espectacular esquerda al teixit de la ficta tela del teatre de
l'univers, bo i esclafint-se barroerament, i gratant-se
llordament la panxota, el Grossíssim Benefactor, dient, ep,
que tot allò, que no re, home, no re, que tot ho havia ‘creat’
per a riure-se'n una miqueta de nosaltres, pobres pallussos, i
que s'hi ha divertit molt, el desgraciat brètol suprem,
malparit de merda.
EA
L'art més val que sigui breu, i la vida llonga. Car quan l'art és
llonga, t'hi mors fastiguejat d’avorriment.
////1
(Ninots qui, massa monstruosos, tampoc no sobreviuran
gaire.)
Amb la prosopopeia del sempre seriós filosòfic gripau, i per
a fer-los, amb el meu meravellosament molt perfectament
geomètric llapis, la lliçó d'avui (o de qualsevol altre jorn),
prou m'afanyava, mig jagut, mig segut, mai sense mica de
soliditat ni solidaritat, a estrebar llavors, molt brutalment,
els penjolls dels nus.
L'erudició de mos ‘artístics’ deixebles en acabat m'hauria
d'haver belleu avergonyit pregonament, si no fos que, guarit
d'esglais, rai.
A tots ops, els carallots, no sé pas d'on s'ho treuen. Deu ésser
mon enigmàtic magnetisme que se'ls ha encomanat, a part
que han degut, garneus, fer estudis enjondre, qui sap, i al
capdavall qui se'n cura un all.
A tots ops, com dic, les quatre ximples guixades llurs, llur
grotesca consolidació en paper o en llenç, és a dir, llurs nus,
cal dir, de penjolls arxiestrebats — estrebats fins a
dimensions siderals — nassos, palpebres, llavis, ullals,
llengües, pits, mugrons, conys, collons, vits — prou astoren
les ignares multituds, i àdhuc reben a betzef tota mena de va
inútil carrincló guardó allerat, oficialment i oficiosa, pels
dissortats ridículs merdosos ‘especialistes’ del ram.
No ploraré pas. Encar que ho sembli, estaquirots.
////
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada