Fragments del llibre que ens rota de fer ara. (Apellat “Mitges fetes a mitges, o faules inconcluses.”)

 

[Faules inconcluses i mitges fetes a mitges.]

Tothom viu la seua vida fins que se li estronca o trenca, sempre inconclusa.

Havia anat a veure un amic de mon pare qui havia estat expulsat de l’ajuntament (on havia treballat tots aqueixos anys) per massa corrupte. Ara tenia una petita factoria de mitges.

Tret que quan hi arribava (per a demanar-li si coneixia, ell qui coneixia tanta de gent amb la qual havia fet corruptes negocis d’influència, si coneixia, dic, algú que pogués oferir-me cap feina, car jo aquells dies, com sempre, misèria rai), quan hi arribava dic, em diu, sulfurat, «Ja ens perdonaràs, avui anem de bòlit; quina catàstrofe! Les màquines espatllades, i fan les mitges a mitges; s’acaben no pas a la cintura, a mitja cuixa!»

Les noies qui empaquetaven les mitges quan sortien eren totes nervioses, sense saber què fer-hi, guaitant-se entre elles.

Les màquines, inaturables, continuaven de teixir-ne, com robots rebels. Teixien mitges i només les teixien a mitges.

Ningú no en voldria; te les posaves i et queien, instantànies, al garró.»

Me’n vaig tornar.

Tret que, com sempre, seguint l’impuls de la meua natura, o les instruccions del meu tarannà, de cada acte fet, i sobretot de cada absència d’acte, és a dir, cada acte no fet, n’he fet, més tard, un examen gairebé obsessiu...

[Seguint així, sense saber-ho llavors, la màxima, es veu, d’en Sòcrates, de, si fa no fa (no em feu cas): «Odè anexétastos bios/ Ou biotòs anthròpoi.»

(Virat això per en Russell com a: «The unexamined life/ Is not worth living.»)

(I per jo mateix ara mateix per: «Vida inexaminada/ No val la pena viure-la.») (Amb ‘anthròpoi’ «Per als homes», sobreentès, és clar. O en oposició a qui...? Els àngels? Els dimonis? Els marcians? Les mosques?]

I així, examinant a posteriori l’escena, com dic, em veia contestant-lo:

—Tant se val. Ben embolicades, les podeu anunciar com a «Mitges filosòfiques.» No sé si les vendreu totes. No us dic pas que cada paquetet ben presentat us fuig dels dits. Potser no en veneu gaires. Depèn de la propaganda. Per als col·leccionistes de raritats, sobretot. A dintre, a tall dels missatges idiotes que duen dintre aquells pastissets dels restaurants xinesos (dins la coqueta seca, quadrada i buida t’hi trobes el paperet escrit), hi fiqueu també clixés optimistes d’aqueixa tenor. Jo mateix us en puc escriure. En tinc la mà trencada. Per exemple, ca? «Tothom viu la seua vida fins que se li estronca o trenca, sempre inconclusa.»

(...)

O: «Aprofita-te’n! Espleta-hi! Fruits rai. Treu-ne suc fins que...

«Fins que no te l’han tret tot.

«Car tu també (no ho sabies?) n’ets fruit, d’aqueix hortet, el món.»

(...)

O: «Us enganyaren (sempre us han enganyats).

«Eva no collí cap fruit de l’arbre del saber.

En collí una fulla. Una fulla transformada en full on escriure-hi les veritats.»

(...)

O:

«No venim d’enlloc.

No anem d’enlloc.

El nostre cervell callarà.

El nostre cos es podrirà.

Les nostres obres s’afegiran al femer immens.

Treu-te les il·lusions.

Ja n’hauries de néixer sense, per a anar bé.

Anar on?

Enlloc.

Aquesta és la gràcia.

I més val que te’n faci.»

(...)

O...

«The struggle naught availeth.» «No serveix de re batallar.» (Tres que no sigui per un bocí de pa?)

Al capdavall tot s’encalla, s’aquieta, es marceix, es dissol, es fon. No en roman ni fum ni flaire.

On hi havia, no hi ha. Re. Tothom ha perdut.

I s’ha perdut. Enlloc.

(I el pa? El pa es floreix, es descompon, desapareix.)

(...)

O...

«T’has de voler no-faedor (‘a non-doer’). Com ara si pertot arreu on no has passat, hi has passat com si no hi has passat.»

(...)

«Ulla (i aprèn-ne) els vells desil·lusionats qui empudeguen malcarats pels carrers.

Arribats a les portes de la mort, desenganyats (perquè, molt enzes, es lleixaren enganyar pels enganys que et promet l’enganyosa societat quan ets jove), han esdevinguts com ara pansides crisàlides, qui entren sovint (i segurament sempre de nits) en deliri, en llur deliri inconnex amollen llavors tota mena de malvestats contra la ‘providència’.

La inexistent providència que els ha enganyats, els ha fets veure garses per perdius. Piles de fems per esplendorosos tresors.

Com el primer bordell on il·lusionats no feren cap, el món se’ls tornava, sense avís, en el mateix bordell, tret que només ple ara dels mateixos conys molt més arruïnats. Arruïnats com tantes de ruïnes còsmiques a l’univers més ruïnós que no mai.

Qui es vol il·lús, per ell fa. Cagada roc, tot el que en treu.»

(...)

«Fins ara n’havies eixit sempre si fa no fa guanyador, als teus duels d’infant que tenien lloc al Castell, al Prat, a les Pedres, Rere el Vinyes... Mai de perdedor.

Els ‘jocs de mastegots’, els ‘gecs d’hòsties’, les ‘pinyes’ que ens fotíem, eren al cap i a la fi prou satisfactoris. La nit dormies millor.

Aquell dia, però, tornant d’estudi, he sortit a defensar els dos bessons companys meus, tant d’estudi com de barriada, i en un matx de boxa espontani, a la placeta de la Sal, de sobte transformat en ring per tot de cruels badocs encantats, qui ens volten adelerats (cridaven, tots contra mi, crec, «Mossega-li l’ull! Escapça-li el nas! Trenca-li el meló!»), i n’acabes fet i fet amb un ull de vellut.

No es pensarà pas ningú que els bessons volguessin en acabat agrair-m’ho mica. No hi havia perill. De cap manera. Ni pensaments. Ni que n’hagués sortit guanyador. Segurament encar menys.»

(...)

«Mai més no m’he volgut en públic. Mai més per a mi cap mena de ridícul paperet (per ‘gloriós’ que vulguin que sigui).

Tot és buidor tantost despesa la trista parenceria.»

(...)

«Mai no m’engavanyen les banyes, m’hi moc (per experiència) d’allò més isnellament ni llambresca.»

(...)

«Saps què?

T’encantes amb una dona i et surt bruixa;

amb una muntanya i tot d’una es torna volcà;

amb una mar i d’espetec et ve transformada en cicló;

amb una bèstia i és llop rabiós;

amb el llibre que potser escrigueres en llonga dormició, i llavors et despertes;

amb el teu equip, i perd escandalosament;

amb el teu futur i esdevé un malson...

I així anar fent.

Desencanta-te’n de tot d’entrada, a la bestreta, i hi sortiràs sempre guanyant.»

(...)

«Qui il·lusions es fa, si viu prou estona, no en recollirà sinó desil·lusions.

Més val, com dic, sortir sense, i que caigui allò que caigui.»

[≡≡≡]

[Un trep al cap em vol simiesc.]

A trenc de tresc, em trenquí el cap. El trep que m’hi fiu em féu esdevenir simiesc. M’aixequí i, amb la pal·liditat del tremponema, em viu a l’espill d’un tollet a la voreta del riu. Hi bufava, tocat a mort, com si bufés a la meua corneta d’escombriaire. Recordí com tantost no soc nat, vaticinava, adient, la llevadora mateixa: «Aquest xiquet serà un magnífic bufador de conys.»

«J.B., t’has fet mal?» S’escaigué que demanés llavors mon àngel de la guarda (en realitat, qualque mongeta angèlica qui es veu que passava pel mateix camí).

«Soc un magnífic bufador de conys.» Responguí. I: «Eixia peripatètic, bon entomòleg ni viròleg afeccionat, amb preferències lepidopteròlegues ans mirmecòlegues, i, de sobte, m’he fotut de trompis no sé pas com. En romanc, com aprecieu, panteixant de valent, i no veient-ne gaire de cap ull, i mancat a causa de l’estroncada font de mos ans sempre admirables aforismes.»

«Vine amb mi, au, i tot això guanyaràs. T’amagaré en lloc segur fins que no et restableixis, no fos cas.»

«No pas; mercès. Menyspreant, com un home qui es prea com cal, el vertigen que m’ho fot veure tot damunt davall, seguiré el solc, i no pas que, aquest cop, tampoc no em perdré gens...»

«Quin solc?»

«Eh? Solc? El de la recta via, collons!»

«Vine amb mi, et dic, o rebràs, pobre de tu! No pas de part meua, pobrissona. De les infernals hordes invasores...»

«Tornem-hi! Maleïdes hordes! Sempre elles!»

«Estretament eixamenats com gregaris marietes, maellers forasters, i foresters associats, pugnaços com conills i amb aplom boví, a la runa del nostre negligit cementiri ja han començat de remenar-hi de valent. Què hi cerquen esmeperdudament, ningú no ho sap. Ara, noi, quin vil sotragueig general el llur, en l’estireganyada buidor del pollós fossar! Tres cents anys pel cap baix que ningú no hi passava, i ara, ja ho veus, l’abominable xacra d’uns simiescs volàtils brètols, amb ulleres de mascarells, i tosques destrals de bàrbars, qui enfonsen sense més miraments les vetustes lloses. Potser llur llorda por és que els nostres fòssils al capdavall no s’hi tornin (ja fora hora, cavà?), i no acabin envaint-los a tornajornals, exèrcits horrorosos de místiques litúrgiques aparicions bíbliques. Massa poc. Des l’ultratomba mateixa, tètricament aücant, com cantàvem, més tard, llavors, els quatre esguerradots catalans romanents, les auques del més adient desgreuge!»

«Efectivament, hi toqueu; i per això mateix hi deuen ésser, furgant lloses avall. Com els merdosos lladres de tombes que els invasors d’empertostemps ja no han estat, prou hi deuen voler robar els hipotètics tresors que els nostres avantpassats, secretívols, no hi sebollien.»

«Vols dir? Si tu n’has la resposta, et demanaria jo ara quins eren els tresors que cercaven, doncs? Som com a poble més pobres que no rates, assenyaladament, rates de cementiri. Les successives xarneques invasions de brètols ignars ens jaquien ben pelats. No hi ha rasclum a rascar ni rostar. Llur molt repugnant actitud els ha denunciat durant totes les èpoques d’ingrata memòria que la lamentable història no ens ha llegades. Molt abassegadors, només ens ho volen arrabassar tot, i alhora, perquè no ens hi revengéssim mai més, com deia, ni en la generació que farà mil tres-cents, anorrear-nos ben anorreats. Prou sé de quin pèl hirsut ni pollós no es pentinen, si es pentinen mai, els lleigs i llords atacants dels fimbrosos malucs i les esquàlides escomeses de tocats taurons. Jo, qui, adés no feia gaire, fui infermera, o si més no hi fiu d’infermera, entre els soldats durant la guerra proppassada, et dic que no són sinó molt típics, és a dir, estúpids, soldats. Soldats amb treps als caps i capteniments del tot simiescs.»

«Per qui em prens, mala puta? Soldat, dius? No em convertiràs pas!»

«On t’esmunys? Recauràs!»

Recaiguí. Amb el trep al cap, el perdia en rodaments helicoidals. Se m’enfugia vers els caos estratosfèrics de lla dalt. La vomitiva pal·liditat de les perles i les larves tornava a ésser la meua.

L’esbalaïdora riallada de la mongeta retrunyí pel bosc de fresc talat. Els condemnats arboricides hi havien, de més a més, suara calat foc.

«Àngel de la guarda, on te m’has fotut?» Cridí, necessitant-lo.

Se’m tornà a presentar. Ara sense la feixuga disfressa. Taujà i cuanú, amb una cua de divuit polzades pel cap baix, em convidava, sense que jo hi aquiescés ni hi accedís mica, a orgies monstruoses. Intrús, l’àngel m’envaïa. I, com els peixos envaeixen, sanguinaris, els oceans, els seus treponemes i tòxics espermatozous, molt delictius, així mateix.

Fugia amb la carronya de la seua cua al cul. L’havia tallada amb el raor que duc ben esmolat si mai isc de tresc, a admirar-hi formiguetes i escarabatets. Petjades enutjades ennuegaven àdhuc les bèsties més ronques de la selva. L’escapçat de cua, l’escuat, fotent esgarips de gàrgola, el duia darrere. L’encalç, sota la pluja insistent, es perllongava...

Manlleví els millors viaranys abscosos, camuflats. Per a no recaure, si mai relliscava mica, mes maixelles es fermaven als sortints dels arbres més arestuts. Amb llavis umflats i ensangonats, xiulava suaument tonades molt melòdiques, per a apaivagar-me, és clar.

I llavors, horror, l’anguila al cul revisqué. Malèfica, es tornava ràpidament verinosa serp. De genolls, m’infiltrí a un cau ignominiosament petit, i seguidament assagí de toldre-la, d’arrencar-la, extirpar-la... Si podia ésser sense bona part del meus budells alhora...

Sort d’un escamot de fascinats científics de laboratori qui es veu que, atrets pel cas no sé pas com, els intueixc de cua d’ull que ardidament ara mateix escateixen les millors faiçons ni possibilitats de treure’m de sobre (i de dins) el gruixut paràsit, qui a poc a poc, molt insidiós, se m’integrava al cos com a òrgan subsidiari, i de moment inútil, car en ple aprenentatge encar de ses funcions. Se’n feren càrrec, els molt sèduls investigadors mèdics, que si no paraven compte, n’acabava fet una truita excessivament sucosa de sang i d’altres fastigosos, molt fètids, productes somàtics.

Fou llavors on me n’adoní que, simiesc, i amb cua, m’havien tanmateix pres per simi, i qui millor per a fer-hi, malparits, tota mena d’experiments malignes? Altament vulnerable en la meua situació, el ramat repel·lent de clínics m’infligeixen tots els cruels flagells que els altius, datspelcul, decebuts (deludits), vanitosos, humans són capaços de fer entomar i patir als altre animals — gent, els animals, en re diferents a ells mateixos, amb els mateixos òrgans i les mateixes funcions, la mateixa carn i els mateixos ossos, tret que amb uns cervells molt menys abjectes ni criminals.

Al cap de milers de tortures traumàtiques a més no púguer, on hom m’esculpeix de grotesc ninot horrorosament apedaçat per cada cantó, ja prenent-me ara, amb força raó, per mort i més que mort, per a no balafiar espai, o ves a sabre per quin altre motiu de malparit, m’embotien en sarcòfag ja aparentment de moment molt passivament usat per d’altres polsegoses mòmies.

Uns frescs ximecs i un airet marítim m’han despertat. Les sis o set mòmies qui som al sarcòfag flotant, hi ballem, simiesques, al ritme plàcid de l’oneig. Amb el coratge dels nòmades a la percaça de santuari en acabat d’ésser envaïts, som, es veu, en la vasta solitud del mig del mar.

Coincidència, vós: Els agònics trets enigmàtics de les tres lívides ans musques mòmies més atansades són idèntics al meus. Fenòmens subseqüents em faran adonar-me’n que som, de més a més, al·lèrgics mútuament i recíproca.

Amb perspicàcia de viròleg, endeviní gairebé immediatament que ens ficàvem en escac i mat tots contra tots bo i maldant en l’estretíssima propinqüitat. Atrocitats innominades se’n seguirien, tret que ens desféssim de l’envitricoll on ens trobem. Hom s’emmagreix encontinent a velocitats admirables, i, llambresc, s’esmuny enllà per les esquerdes, ni que només siguin d’un gruix hiperbòlicament esquifit.

Pensí no pas qui era, ans qui no havia certament esdevingut. Em dic, ja hi som. Soc el totalment desconfit n’Orestes, qui ja no fuig les fúries, les quals, com és palès, aquesta vegada, l’han ben enxampadot. Se li abracen i tot, vehements com el mateix xaloc, i el tracten de titelleta, dins el mateix fèretre on, ell vergonyosament segrestat, viuen tots plegats, com bons germanets. Ai dissortat, si mai gosés moure’s, com s’estavellava en les despulles densament parasitades per microscòpics elements molt deleteris!

Falenes, fongs, coneguts coleòpters i pruents algues s’afegien a la fètida festa. Les crosses invertebrades amb les quals potser em volia incorporar, empenyent-me amunt, repenjat àrduament i ardida en les dues mòmies més arrapades al meu cos, resulten irrellevants. Se’m trenquen en mil bocins, i desprenen alhora milions de viroides qui, estorts de l’hermètica gàbia de llurs viroplasmes, m’embussen, repatanis, els diversos conductes.

Un llamp, no dic pas providencial (no soc pas tan fava), un llamp com qualsevol altre espetegà damunt el curiós objecte que surava al bell mig de l’oceà. Objecte que s’esqueia, és clar, que fos, per una de tantes casualitats, l’armat sarcòfag on, residents malsoferts, érem ferotgement atrapats.

I de mantinent la llibertat!

La llibertat, merda, vós. Quina gran putada, la llibertat! Com em sabia greu! Com me’n penedia de seguida, de tornar a patir pel món. Tan bé que, per comparança, no em trobava mort i fent-hi de mòmia! Mai no havia estat tan tranquil ni feliç! La pau somiada!

Ara, frenèticament pòstum, malament rai!

Com me n’enyorava, del benaurat estat de tantost! Amb la companyia dels companys, ara desastrosament espargits per l’element catastròficament subversiu que ens expulsava, tots destarotats ni desmanegats, vers els quatre cantons de l’estesa aquosa!

Quina gran satisfacció abans, la d’haver mort, i per sempre! S’havien acabats d'una maleïda vegada els empudegaments i emprenyaments que, confitats en el suquet viciat de la vida, ens assetgen de continu i ens trameten a parir cos i ment, sense un instant de ver descans. Quin mal bargany no fotíem, amb l’alliberament sobtat, i ben de debò indesitjat. Pletòrica melsa, tot el nostre incisiu optimisme, parteix enjondre sense lleixar l’adreça.

Capgirat triomf; triomf per la part del cul. Ens n’hauríem abstingut tots plegats, si algú ens ho demanava per endavant. Quin tomb més nefast! Quina peripècia més pel cul dada! Una davallada sensacional. No ens en refaríem mai pus! Robats traïdorencament del futur feliç suara molt tantàlicament tastat. Rabits dorments qui dormíem als llimbs de la insensibilitat total. Prou podíem, vull dir, prou havíem pogut!

No pas sols que hi perdéssim ara bous i esquelles, hi perdíem (exacte!) l’única felicitat mai assolible, la de la benaurada mort.

Ja durant les febles guspires de les acaballes, nens consentits, aviciats, i per la delectable halitosi de la nostra molt amada autèntica mare, mentre ens bressolava, meravellosament apaivagats, prou sentíem que finalment ens jaquia popar-la lliurement, a les innombrables mamelles de la bona mortífera llet, i amb això delitosament endormiscats, ensopits, en coma perenne, com qui diu.

La nostra mare adoptiva qui adoptàvem molt a gratcient, la vídua del déu mort, la mort, paer en cap de la mitològica paeria a l’olimp, on tots els altres trempats déus d’adés, impertèrrits, no se suïcidaven, com la verinosa casta bancària d’ara mateix prou no hauria de fer, massa tips d’emprenyar, a tall de condemnats feixistes, sense cap raó tothom altri, per pobre i desgraciat que ja no fos per acte de maleïda naixença.

Ara, vius i orfes de bell nou, empaitant molt doloroses trompades a cada relliscós vessant del viure, cascú, com pateix novament les antigues abstruses malalties del maldar rere quelcom o altre al capdavall del tot incomprès!

I així anar fent...

Mal que us dolgui, plantificats oients

Com més odiats, més estimats

A les nits viatgem rabents, rabents

On se’ns enduguin les ales dels vents.

Dels paps d’orques balenes perbocats

En pregons fangars llavors enfonsats

A les platges dels pirates latents

Coleopteròlegs força com cals

Hi emprenem, fèrvids, els vols nupcials.

Contra el rellotge mort d’un cloquer espatllat, hi bufava, gèlid, el cerç. Volia dir allò que érem prop de ca nostra novament? Amb ulls de falcó ens esforçàvem de valent d’atalaiar-hi tan lluny com no poguéssim, no fos cas que assolíssim de percebre-hi els punts més alts de les antigues ruïnes de temples, mosquees, catedrals, i d’altres coliseus obsolets.

Jaquint a part els múltiples torts que ens féreu, i els riscs que prenguérem per a esquitllar-nos-en, nosaltres, els incompresos entesos per tot local idiota arrucats, unes pessigolletes de benvolent escalforeta pels nervis se’ns difonen.

Badí la porta (qui es planyé amb els grinyols no pas acostumats, ans amb d’altres de novells encar més planyívols), i fui rebut com sempre. Silenci absolut. Ni cas.

Diguí: «Soc jo, tothom; soc qui de continu es pixa, sabeu on?» On? On? Féu l'eco de les buides estances, o potser feren, de llurs racons i esquerdes estant (n’ensumava llurs mescs enyorats), grills, aranyes, lepismes i escarabats. Continuí: «A la sabata, és clar.»

Oïa aplaudiments? No; a tant no arribàvem. Benvingut, rai, mes sense exageracions, eh?

Ho havia comprès. Amb mes falses aventures, no havia ensarronat ningú.

Callí, collons, callí. Mercès.

[≡≡≡]

[Llegidor d’ombres.]

Damunt la tauleta del rebedor, una florera amb flòrides florides flors, i, rebut, es veu, avui mateix, de l’Asil dels Gafs, on a en J.B. li rau el romanent de la família, una mena de cru camafeu — de fet, una postal amb postulants plens de pústules.

Tot repapiejant, sentint al seu sensori les ovacions de sempre, el simiesc J.B. ajorna per un instant ses fermes intencions de sortir de casa, i amb llegidora convicció, es fot a escandir ans lletrejar i confegir la quasi críptica missiva. Aquells quatre o cinc traços cursius no són pas tan fàcils d’esbrinar. La samfaina de tortes lletres, ja et dic, em marejaria a mi i tot.

Amb sublimitat conspícua, crida la minyona i n’inquireix si ella podria potser escatir què cony... Mes la vella minyona (vuitanta-tants anys de servei) ni puta de lletra. No pas que li calgui, és clar. I ara, amb la salvatgeria del furot, el mossegava i tot. «No te’n recordes que no n’aprenia mai, de llegir, carallot? I és clar que ni ganes. Totes les lletres, tothom ho sap, falòrnies, començant per les dels capellans i capatassos de tota maldat al món. Car qui mana, caca.»

Alhora, amb asincronicitat també esgarrifadora, a l’Illot de la Llebra, on rau l’Asil dels Gafs, la directriu n’Elevatrix Bastaix i l’infermer en cap, l’infernal bàrbar en Lameuc Kilkagà, es veu que tampoc no entenien les instruccions guixades pel palmàriament molt idiota jutge del districte.

Els deia, si fa no fot, que en un règim d’evidents miracles, ells (els dirigents de l’asil) qui prenen, ahem, delicada cura d’una terrible malaltia altament encomanadissa, on les carns i les pells són devastades en estabornidores magnituds, fotrien bé, estarrufats tots plegats en mòrbides esbudelladores vesprades, d’engegar tots els medicaments ni untets a rodar, i d’afegir’s per comptes, mentalment, a la sísmica onada de les pregàries per ell, el jutge, atiades devers la bondat insoldable del nostre déu esplèndidament fabulós. Al cap de no re, per la seua mercè com tothom sap inaturable, tothom guarit i prou — i au, cap a casa, i tot això que el districte no s’estalvia, ca?

I que, si això no, la infracció que no cometrien (ells, els dirigents qui s’embadaleixen segurament massa pecaminosament en aquells cinemàtics símptomes crònics a les pel·lícules (o pells petites i negligibles) de llurs malalts, i perden així la visió del paisatge del salvament de l’ànima), la penalitat deguda no fora pas cap mera sotragada, ans molt virulent cataclisme. I que ell (el jutge totpoderós) ja tenia amanits el seu escamot d’eterns feixistes, i no cal dir la benzina (per a fotre foc a l’asil), i les orelles ben espolsades per a gaudir dels enrenous i els aücs i les cridòries d’adotzenada fireta, i de la ranera llavors dels tancats repel·lents gripaus, qui perllongadament no es rostien, quan l’edifici i el maleït illot sencer no s’enfonsaven com un altre Krakatau, sebollit en acabat per la purificadora tefra — pluja del bon déu sempre rancuniós, odiós i justicier.

El greument amenaçat Illot de la Llebra (nom d’on es derivaria (?) l’adjectiu llebrós, i per la plebs confós generalment i ben natural en llebre) (i amb allò, és clar, a tothom ens venen a l’esment les conegudes estrofes del clàssic, especialment aquella que, si hom fa memòria, fa, «Avui mateix que torn a anar ben pet/ A cop de llebre caç alguna ganta/ Com amb força milans qualque branxet./»), l’amenaçat illot, dic, acollonit rai, és clar que llavors, a tall de vaixell fugisser, com ara teleportat per onades escaients de terratrèmols aigualits, ficà rumb, lluny de l’ominós esguard del jutge boig (tots en són), vers les mars opaques de la terra ignota, on parlen, es veu, llengües per ningú mai estudiades, d’ací que en J.B. fos incapaç de desxifrar la postal tramesa per qui sap, després de tot — verament quin membre de sa benauradament ara raptada família?

Se n’anà amb el document a consultar els dos o tres homes de ciència de qui havia notícia, pensant, amb tota la raó, que els homes de ciència (no pas els acadèmics, qui no saben re, i només bavegen somníferes bestieses) són al món els únics conqueridors com déu mana, dignes, com cal, amb cara i ulls. Conqueridors de debò, conqueridors reconeguts, bons conductors qui assuaveixen les tortures d’un món malèfic per a uns cossos com els nostres — exposats a tots els treballs i les agressions.

Als conqueridors científics els deurem, tard o d’hora, totes les benaurances d’un món ressuscitat. Toca ferro. Sort d’ells, qui són tot el contrari dels assassins depredadors qui menen les hordes lladres. La merda i la carronya dels pseudo-conqueridors — els fastigosos militars qui envaeixen i destrueixen pobles molt millors que no els llurs — els conqueridors de veritat ja haurien (hauríem?) a hores d’ara d’haver inventat un sistema de no permetre’ls mai ni néixer. Ni néixer, collons, ni néixer! Maleïdes aberracions cromosòmiques!

Mes de moment què hi farem? Anar fent, pobrissons, és clar.

I les respostes dels tres o quatre científics, què me’n dius? La postal, diuen, és un palimpsest, on el darrer qui l’esgarrapava, per a guixar-hi ell, era, sense discussió, un analfabet qui no hi clissava enllà del nas, i qui, allò d’escriure, potser s’ho prenia a joc, com tants d’imbècils pertot (només cal veure què publiquen, els mercaders de la lletra carrinclona, ara). Afegien, els de més, que tot plegat aquells gargots no eren doncs sinó les contingents defecacions cal·ligràfiques d’un ignorant — qualcú de tremp particularment pervers i visionari.

Amb allò, en J.B., de la postal, què? Re, se’n desempallega, i au. L’estripa i la llença. Com deia la Quitèria, «Falòrnies d’arlequí — trites, i a córrer.»

Mentrestant, ha oberta la porta i és fora, i se n’adona que, sots l’òptica de l’espectador atmosfèric, l’hostilitat climàtica que patim ens hauria de treure tots de polleguera. Amb cames tremoloses, en J.B., vellard voluntariós, aboleix, amb llenguts vituperis, inoïts altre que per ell mateix, tota la casta maligna dels còmplices molt obsequiosos del totalitarisme corporatiu. Pseudo-periodistes corromputs, comprats pel poder. Banyem, així, en una bassa de merda pol·luïda. I, a sobre, avui fot vent. El llebeig porta fums i estalzins dels focs d’allà baix — insuportables contrades sense control. Em sembla que cauré ofegat, i aniré a parar, joguina espatllada, com fulla de tardor.

Fent un cop d’ull de simi als lleigs núvols de dalt, llisca porta de l’apotecari endins. El lúgubre guru de la regalèssia i del tondre’s les turmes i fregar-se-les vigorosament cada matí amb aigua glaçada, el rep oferint-li un cigar. «Això us provarà, J.B.; meravellós per a la tos; on em veieu, no he tossit mai; tots els paràsits noïbles foten lo camp tantost lo fum no els ateny. Remei irreemplaçable.»

«Sí, ja ho sé, i gràcies, s’agraeix; la Quitèria i jo en fumem sis o set la jornada, pipant ara jo, ara ella.»

«La Quitèria, rai, J.B.; quin espècimen, vós! Viurà cent-cinquanta anys pel cap baix. Quina dona!»

«Pagesa.»

«La millor raça del món. En què us puc servir?»

«Si teníeu unes gotes científiques? Unes gotetes per als ulls, un col·liri fet exprés, que fes veure amb més clarividència. Not que em costa darrerement una mica més que no abans de llegir rars manuscrits.»

«Quin hermeneuta no esteu fet, J.B.! Això dels texts obscurs us té pel bescoll. Quina dependència! Els texts antics, a parer meu, ja em perdonareu, és perdre el temps i prou. Rucades prehistòriques.»

«No; no són pas els antics, els que no entenc. Són els més d’ara. El món ha esdevingut un envitricoll indestriable. Les generacions degenerades d’ara — els prehistòrics de l’abans de l’extinció.»

«Això és allò que en diuen entropia. Hi anem de clatell. Com si, dormint en taüts, se’ns hi enduu inexorablement el ràpid torrent. No hi ha re a fer. Lo món arruïnat; les noves generacions, raó que teniu, no han apreses les lliçons de les anihilacions planetàries precedents. Massa de gent, massa d’idiotes, massa de sorolls, de fums, de gossos, massa de màquines, de motors, d’avions, massa de balafi, de pol·lució — la cançó de sempre.»

«Obtundents a collons, com sempre, les vostres paraules, Melcior. Quant us dec?»

Amb un parells de raigs del col·liri màgic, en J.B., d’amagatotis de la Quitèria, a qui ha regalat el cigar per a apaivagar-la, hi clissa molt millor. Es torna de cop i volta un magnífic llegidor d’ombres. Prou pot, qui pogués! Envegeta, vós, i tot.

Rere les cortinetes amb flors, a la lleixa més alta de l’estatger dels enzes remeis, hi desa el flascó amb la resta de les gustoses gotetes, i s’asseu a dinar. A taula no hi ha re. Se’n va al rebost. Les lleixes hi són, ací, una disbauxa de fràcides, enrancides, vitualles de l’any de picor.

Ara s’ha emprenyat. Quin gènit, vós!

«No fotéssim cagarel·la!» Diu. «Soc el cap de taula! Servents servant safates per al senyoret m’haurien, assidus, d’ésser servint. Primparats porters esportellant les portes perquè passés m’haurien d’haver procurat passatge. Sabaters sabatejant amb sapastres sabates per a no sabotejar cap de mos sàbats ni dissabtes, resoludament solucionen la sòlita condició d’un rebost sense past ni bast...

«I si, amb burxegós rebuig, disgustat, dolgut i damnat com dues dotzenes de déus datspelcul, amb cap sobtada sabatada els fot, als servents qui les serven, les safates per corbata, vull, que, en llur molt convençuda vençó ni desconfita, es vinclin vers l’invicte, encar pròpiament encorbatats, i tanmateix totalment talment tolits i talats, vull, dic, que corbats, es descordin en implosives imploracions d’aital tall: “De grat i altament agraït, hom agraeix l’agradosa i molt graciosa gratificació amb la qual hom ha estat molt gratament agraciat.”»

I llavors, provisionalment satisfet, calla.

De sobte, molt millor no se li torna tot! Sense necessitat d’anar a la paperera, o fins i tot ja al per de les escombraries, o àdhuc a la descàrrega de fora vila, a reconstituir-hi penosament la postal familiar ran dels minúsculs bocinets on, irritadament i atrabiliària, no l’havia reduïda, sap perfectament, visionari, mercès a les miraculoses gotetes que li esmolaven la visió, què hi deia.

I què hi deia? Què vols que hi digués? Com si fa no fa sempre, les mateixes mentides: «Gloriosa glòria ens glorifica en aquesta Glorificant Institució instituïda per molts instruïts instructors. T’estimem amb estimació estimable. Amb medul·les ben modulades voldríem que t’inclinessis, emol·lient mol·lificador, a incloure’t entre nosaltres. Escriu no pas gens aspriu, amb, si més no, inscripcions no pas gaire críptiques. Amén.»

Ardit, animat amb el succés de suara, trontollant entre els trèmols, obstinat J.B., i per al fricandó de llebre del vespre, excel·lent micòleg d’afegitó, ha sortit a herboritzar-hi, per les boixedes i grevoledes del baix bosc dels voltants.

Cau el vespre de mantinent, i, distret, sense saber on para, creu un cop més haver-se extraviat. La fosca imperava arreu quan es demanava. «Són mos ulls que m’enganyen, o una contumaç guspira porten al bec del bastó de cascú els rovellats eidòlons de la nit...? Si mai som reconeguts com a tals, intel·lectuals i gossos, hom ens parla amb veus d’imbècil, com si fóssim infants de pit qui l’únic que esperem és de créixer per a anar a les nostres guerres i esdevenir-hi deguts degenerats drogats desgraciats assassins. Tret que si mai gosàvem rebel·lar-nos i ens declaràvem per un instant estorts del pensament totalitari, i doncs bordàvem d’acord amb el nostre lliure albir, com ens imprecaven llavors, i ens tractaven espaordidorament d’espantalls, a qui caldria encontinent fotre en foguera! Són els llurs doncs els bastons del darrer tacó a mort que, tota aquesta estona al món, de tota manera no ens pertocava de rebre?»

I aleshores estàtiques síl·labes combustibles, on el mateix grinyolant encadenament de dir-les, les impel·leix a la conflagració, li venen a l’esment. És, allò, com ara si encanteris li brollessin d’un cervell efervescent. Encanteris que congreguessin (o congriessin o comonissin) eudimonis assistents, qui el portessin de la maneta pel bon camí vers la comprensió del tot.

Després de l’execrable caos del viure, entrant doncs a un més asserenat postbèl·lum, on endevina gairebé on no s’esgarriava, volent adés, tants de dies com no ha viscut, determinar de quins claus ni de quins cargols no era de debò feta la totalitària màquina, oprimit tothora per un desig molt poderós de bricolatge, obeint entabanadament a cap impulsiu instint, i doncs ficant llavors les autònomes grapes a merders interdits, i amb dits enllordats escorcollant a les palpentes, en les tenebres, a quin altre tèrbol avenc no era, doncs, on, al fons tot fosc del qual, no havia perduda la clau del lleure ni la tranquil·litat.

Pres de vertigen, s’agemoleix al peu d’un roure, crec. Aixeca, d’esquitllentes i amb el coll tot tort, un ull.

Dutes per les insospitades distàncies, espectrals ombres ominoses se t’apareixen, vingudes d’enlloc, i et demanes aprensiu què cony deuen voler-te? Ombres mandroses d’ectoplasmàtics organismes forasters, onírics, de quin reialme sebollit a quina necròpolis de quin altre estel podrit? Oi que semblen escarrassar-se a convidar-te al lloc llur?

Ep, no se m’hi ha perdut re, a casa vostra!

Els músculs se’t revolten, i, revulsius, se t’entrellacen, cordes teses, a tall de cuirassa impenetrable. No es volen sobretot tocats per les ombres aparentment agressores.

Et repeteixen que ets precisament en el teu darrer viatge. Que la fi és imminent.

Els respons, automàtic, però, que quin viatge no és el darrer? Tothom qui neix l’inicia, un curt efímer viatge de no re vers la desaparició total.

I tot d’una es refà. S’escridassa. «No!» Un no que ressona basardós pel bosc. Un bosc ressentit, com ara si el seu ventre buit, omplert dels encenalls i les flames del futur imminent que l’espera, volgués esclatar-li, com massa d’anys ja no ha amenaçat de fotre. Un bosc que se sap també, com tot allò mortal, a caire de no re.

I afegeix, ferm. «No, no. Els torsimanys d’ombres pretèrites no ens podem pas morir mai. Sense naltres, tot fora pandemònium. Tot es degenerava ràpidament. Sense naltres, qui comprendria mai re? Ni l’univers mateix no es comprèn... Fugiu... Fugiu...»

La domèstica, tendra i polida com si parlés amb cap fantasma d’upa en lloc de fer-ho amb mi, em porta una tisana fumejant. Mentre el meu cos ivaçosament no esdevenia, es veu, ombra entre les ombres, ha foragitats, es veu, els perspicus diables esportius qui, divertits, ja m’amortallaven i tot.

«Els tonc ben tosos, els tolc ben tolts. Els ventava guitzes als carpons... Els haguessis vists fugir...! Recances, dius? Cap ni una. Remordiments? Encar menys! Massa poc! Qui els demanava de vindre a emprenyar?»

«Què dec tindre, Quitèria, que...?»

«No re, home, febres; un toc de malària; beu-te això... Pots caminar? Repenja-te’m fort, i som-hi. A poc a poquet. Tornem-nos-en. Una mica de xipolleig en bany cald al cossi gros de la cuina, i llavors un bon tiberi, i au, com nou. No creus que nosaltres ja hem fet prou? No creus que ja tenim dret al repòs? A jaquir que les generacions d’ara llaurin i lliurin com cal. Qui sap. Prou, però (oi?) que sembli que són més degenerats encar, que dilapidin i malmetin, i pol·lueixin i s’esvalotin, i amin (ecs!) els gossos, com més repugnants millor, i sembla així mateix que només vulguin immergir-se en una darrera total disbauxa i bogeria, i que el món, amb allò, acabi de petar, justament a l’hora del màxim gaudi... Amb nosaltres, això rai, benignament i benauradament morts...»

"Sí, sí, som-hi, noia... ‘Nem-hi, ‘nem-hi...»

[≡≡≡]

[L’ull, amaga-te-me’l dels malignes esguards oblics.]

Que no saps la darrera?

Era a la part del centre de la vila del comtat i no en feien pas pocs, i tant, els anys i anys, que no hi fotia els peus, i abans tant que no hi anava, sobretot a la biblioteca i als festivals de filatèlia, i ara, aquests darrers vint anys, amb l’internet i tots els llibres i segells del món en línia, com et dic, com ho trobava tot canviat!

Hi havien uns grans magatzems i m’hi he ficat per a distreure-m’hi, i anant d’un cantó a l’altre es veu que m’he ficat llavors a dues cambres on pràcticament només hi havia dones, amb algun marieta o home grotesc presumint de musculets.

I em deia què hi fotien i no semblaven fer altra cosa que mostrar’s. I me n’adonava, i no sabia ni que n’existís la moda, que era l’indret reservat per als presumits i exhibicionistes.

I les dones se'm posaven davant, vestides (amb prou feines) amb roba de llenceria, i sense dir-me re, es feien veure, i jo brandava el cap, i continuava caminant, i cercava la sortida de les dues cambres, i l’he trobada, i, fora, no sé pas per què he pensat que, si tothom s’exhibia, també podia exhibir-me una mica, i m’he ficat a caminar a tall de granota, o pitjor, es veu, de gripau, al meu estil que aprenia tot solet d’infantó, ben petitet, abans d’aprendre de xerrar i tot.

Caminat amb les orelles i apujant les cames vinclades ben amunt, sota els braços i tot, i amb els braços, o pus tost amb les mans, tractant tanmateix de tapar’m infructuosament l’ull del cul amb les voretes de baix de la gavardina d’exhibicionista que es veu que avui no portava en record potser del fet del qual se m’acusava...

Car es veu que d’allò precisament se m’acusava. No me’n tornava a recordar fins que, després de passar així pels corredors dels grans magatzems, i sortir, al cap d’una estona, a l’estesa on els automòbils i els autobusos no eren aparcats, dos vells jueus abillats grotescament a l’antiga, bo i llençant-me malignes esguards oblics, m’han assenyalat, amb ungles negres, on em calia anar. I era justament al palau de justícia. I ara començava, com dic, a recordar-me’n per què era al centre vila del comtat.

Dins el palau de justícia, immens, diferent del que no recordava de feia vint anys o més, la part de baix l’empraven ara per a vendre-hi tota mena de queviures, i no trobava com anar a cals jutges, i he trobat finalment un dels recepcionistes no pas lluny d’una de les portes principals, i m’ha dit que per als afers de justícia lleugera, em tocava pujar al pis quinzè.

Allò que em costava de trobar ara era cap ascensor. Només trobava als marges del pis de baix vàters bruts i escales rònegues que potser no duien enlloc, i per sort hi havia, a l’entrada d’una d'aquestes escales fosques, un electricista, i li he demanat si no hi havien ascensors, i sense dir mot, m’ha indicada una càpsula encastada a l’altre cantó de paret, i li he dit gràcies, home, i m’hi anava a ficar, i el terra de la càpsula era plena de fruits i verdures, i dues dones immigrades, malxerrades, amb llurs cistells, m’han preses les dues bossetes d’avajons que hi havia, i que pensava anar picant mentre pujava, i se n’han anades sense dir mot, i encar rai que hi havia a un racó una bosseta de cireres, i menjant-ne, he anat lentament pujant fins al pis quinzè.

He demanat a un guàrdia brutal on era el jutge dels exhibicionismes, i, amb carota emprenyada, m’ho ha assenyalat, i hi he entrat, i encar no em tocava, i no era pas un sol jutge, qui em tocava, n’eren tres, una vella jutgessa enmig, i dos encar més vells jutges a cada costat seu.

I al cap d’estoneta, doncs, m’ha tocat, i he sabut de què se m’acusava justament, i qui m’acusava eren, es veu, els lleigs jueus estereotipats de baix, i la jutgessa m’ha dit fil per randa quin gènere de crim en realitat no havia comès.

Es veu que havia insultades les tres religions cretines, bo i mostrant públicament l’ull del cul. Un ull del cul que, segons algunes de llurs religions, vol dir l’ull de déu, i segons d’altres l’ull del cony, i etc. I ara naps, i ara cols. Tant hi fot. Un fotimer extremadament estúpid i lamentable de vandàliques assumpcions. Una lliçó al capdavall força marejadora.

Diu en acabat la saberuda vella: «Exhibint-te a tall de granota, o, pitjor, de gripau, ofenies, es veu, els ulls del déu dels tres cretins. Llur déu es veu que veu l’ull del cul com ara un escarniment de l’hòstia. Saps què és l’hòstia, oi? Si més no aproximadament?»

«Molt aproximadament, molt honorable ma dama.»

«I no hi has pensat mai, gamarús? No t’has demanat mai per què els cretins de la religió cretina per antonomàsia es rauen una hòstia ben rodoneta a la coroneta? Ho fan per a pensar tothora en l’hòstia, i no pas en l’ull rodó del cul, en el qual es veu que altrament no pensarien cada minut de cada dia. I per què els jueus porten sempre aquell barretet negre tan ridícul tapant-se la coroneta? Al contrari, per a no pensar en l’hòstia, i perquè ningú no els confongui amb els cretins qui només pensen en l’hòstia, o...»

«Perdoneu, molt senyoria i honorable, no, no hi havia pensat mai. Sabia que els cretins, això sí, moros, jueus i cretins, això del cul els ha preocupat sempre un ou; què dic, catorze mil grosses d’ous. En excés, en una molt insana malsana monomania. Ara, allò que no sabia era que l’hòstia representava l’ull del cul. Jo hauria dit, pobre de mi, que l’ull del cul, per comptes de representar l’hòstia, representava la glòria de la la figa borda de la dona xorca, i que era allò l’abominació més abominable per a llur déu (o déus, si no servaven el mateix, què ho sé jo), car els tres cretins, si quelcom no abominen amb extraordinària ferotgia és les dones, com prou sabeu, honorable senyoria, i només les dones serven figues, les quals com tothom sap, són, vaginalment (la part més interessant), d’entrada rodona com qualsevol altre tub, o, pel que fa al forat del cul, qualsevol altre recte... Ai, la mania dels cretins contra figues i figueres! Llurs ridículs llibres dogmàtics, escrits per infames curts de gambals, us n’heu adonat, senyoria, la meitat de l’insípid text pràcticament ocupat per l’odi irresistible que es veu que els causen les figues... Les figues maleïdes pel papus de dalt amb els menstrus de corrompuda sang; les figueres (absurdament, per a ells l’arbre dels penjats, amb ses trencadisses branques), les figueres, dic, perquè en produeixen, vull dir, figues (amb això ja en tenen prou per a condemnar-les) i l’arbre així mateix que tant no emprenyava aquell pobre desgraciat aviciat profeta, fill del pare qui el va parir (el pare, ep, el pare), perquè era figuera borda i no en produïa! Bestieses inempassables, honorable... Eh? No us m’impacienteu, si us plau. Demà em sabrà greu de no haver sabut fer-ho prou explícit. Ara que els torts de senderi ja s’ho trobaran, no fa? No dic pas, senyoria, que la meua interpretació sigui l’única bona; ci i ça hi ha d’ésser errònia per força, vós, l’honorabilíssima, ni al capdavall què ho sé jo, dona, si ni so sinó un pobre idiota, ja em perdonareu, qui sempre ha estat, pels tres cretins, tractat de dona, perquè, com tota dona com cal i lliure (i doncs insultada eternament pels puríssims cretins), per força cap de llurs falòrnies mai no s’ha empassada. Una dona, dic, o qualcú qui sempre s’ha volguda dona, i exhibicionista, és clar, car què hi ha al món, o a l’univers fins i tot, de més formós d’esguardar atentament, senyoria, que no una dona? La dona, única glòria, ben pensat. I precisament per això les volen, els tres cretins i llurs déus molt repugnantment envejosos, totes les glorioses dones, amagades, putejades, amputades, perverses, impures, maltractades, enjovades, màrtirs, sacrificades, supèrflues, monges, hò, i espera’t, constantment envaïdes pels malignes pinyols que esdevenen de mantinent enormes paràsits, qui els éssers superiors i amb ànima immortal (no em foteu riure, cavà?) no els endollen de continu, i que ells anomenen, plens de flonja vanitat, fills, fills, fills... Mai filles, és clar, quina horror, vós, quin oprobi ni quina horror, no fotéssim!»

«Ei, n’Orellut! Som-hi, prou xerrameca!» M’aturava amb la mà plana, pus tost que amb el martellet de fusta la bona presidenta del tribunal. «Apa, ens dius quant portes a la butxaca, oi?»

«Cinc lliures pelades, senyoria molt honorable.»

«Doncs som-hi, ja fa. Au ves i paga a caixa. Quatre lliures i cinquanta penics, que en tinguis prou per a tornar a casa en tramvia, això sí, amb l’ull ben desat dins la llorda gavardina d’exhibicionista bord que ens portes. I, apa, i que de tu, no en veiéssim, en sis mesos pel cap baix, molla. O la multa déu-n’hi-doneret, llavors. Fa, carallot?"

«Iu bet, iur honor. Òquei, doc. Dancs, dancs.»

En un parèntesi et diré que em va sabre greu que la presidenta m’estronqués abruptament la xerrera, justament quan, per a il·lustrar el meu argument, li volia fer avinent precisament l’exemple d’aquell film on els americans llencen una bomba atòmica per error (!) enmig de Moscou, i l’Henry Fonda, bo i pelant-se el cul per tal de saber com s’ho fotrà, i excusant-se i denigrant-se, i fustigant-se i cagant-se en ell mateix, li diu, pel telèfon vermell, al rus en cap, que perdoni, que ja ho veu, una equivocacioneta la pot tindre tothom, i que sigui bo i (per una coseta així, de no re, com la d’assassinar amb els seus covards militars de merda milions de persones d’espetec) que no comenci la fi del món, si us plau, home, que, en signe de bona voluntat (!), ja farà llençar ell mateix, el president americà, una altra bomba atòmica encar més malparida, ‘per error volgut’, al bell mig de Nova York. I el pobre rus li diu, vessant commiseració, però oi que hi tens la dona, a Nova York? I l’Henry diu, plorós, i tant, noi, i tant... Tret que, en un final alternatiu, hi havia la resolució de debò, especial per als països cretins, aquella que doncs s’acordava amb les religions de déus cretins... I és que, quan el rus li deia, hi tens la dona, home, què fots! L’americà respon, punyeteret, precisament, noi, precisament. I el rus comprèn, i diu, home, ja t’he calat, molt bé, perfecte, però espera’t a demà, que ara mateix (quina bona pensada, oi, noi?) donaré ordre que la meua dona rebi un passatge immediat de viatge de vacances a Nova York.

Hà, ja ho veus. Malaguanyada contalla que no poguí contar, no et sembla?

Tant se val. Per a tornar al fet acomplit dalt als jutjats, llavors, havent sortit triomfador de la sala, acompanyat pel guàrdia brutal, qui em deia, remugant, brutalment amarg i emprenyat, que la jutgessa la cagava de mig a mig (i que dona havia d’ésser, pobra dona!), i que ell rai, que ell m’hauria condemnat a mort instantània i molt vilipendiosa, això sí, després que tot el maleït regiment del seu quarter d’homes tan ben parits, en cua interminable, no m’hagués donat pel cul, hem arribats a la finestreta de la caixa.

Havent pagat, he sortit disparat i tot xiroi; i parant compte, això també, i per portes falses, i part darrere, per viaranys selvàtics.

Car no volia pas que m’apedreguessin com a cap pecadriu a cap cantonada les gernacions de condemnats cretins molt despitats (ni, com sempre, despietats).

En fi, doncs, ja ho veus tu amb quins panorames no ens trobem encar avui com avui.

Ara, com a anècdota, pus tost curiosa, no creus pas?

[≡≡≡]

[L’abducció del crani.]

A cal metge, m’han fet entrar al seu despatx, i m’han dit que ara vindrà, i que segui i que m’esperi que de moment ui, la feinada que té.

Soc el pacient fotent de pacient amb pler de pacient paciència, i al capdavall entra un home molt elegant, vestit tot de blanc, amb un plomall impol·lut a la mà.

Diu, perfuntori: Com anem?

Dic: Mercès, doctor, perfectament.

Com no fa cap altre paper, li dic: I ara, doctor, si us podia manllevar per un instant mitja orella, us ho suplic...

S’asseu gentilment a una cadira arrambada a la mateixa paret que no la meua, i fa, amb bondat infinita: Digueu, digueu...

Aquell home m’enamora; quina tendresa, vós, quina amabilitat, qui s’ho creuria, mai no m’hi he trobat! Idò, tira peixat, quina bona sort la meua! Se’l veia d’una hora lluny que era un dels molt rars metges dels qui en sabien, dels qui amb llur ciència ben apresa i desenvolupada fan de debò de bo al sortós malalt qui cau a llurs grapes. Com me li embalava!

—Veureu, doctor, ja em perdonareu, no n’estic gens acostumat... A cal metge, ja ho veureu, presentant-m’hi així, tan neulit, i inhibit i pusil·lànime com sempre i pertot, i amb l’agreujant detall que em put l’aflat com al malalt més greu, i així, doncs, vist que em veuen tot plegat amb la meua cara de ruc, i el meu posat d’idiota, tots els metges sempre se me n’han fotut.

«Idò, doctor, ui, si se’n foten, de panxots, quan jo només voldria que escatissin, si pogués ésser, ni que no fos una mica part damunt, els pitjors de mos mals, de mes malvestats, de mos desconsols. I molt important, de mos malsons, sí, sí.

«Doncs ells, al contrari, com dic, metjarres de trucalembut, se’n foten de la virolla, i amb les putes infermeres qui sempre s’han afegides al ludibri i a la riota, em fan beure a galet, em fan veure garses per perdius, prenent-me pel més babau del poble, i en acabat m’aixequen la camisa, i em donen pel cul.

«I au, ja ho veieu. Amb quatre mots en grecs (es deuen pensar que no en sé), se’m trauen de sobre. Havent cobrat, em trameten a la merda. No hi tornes més, sabeu?

«Oh, i aquests rai. Hi ha els qui prou se t’acarnissen, ai, aqueixos, si sabéssiu! Llurs animadversions, llurs lletjors d’ànima, incalculables; uns misantrops i perpetus fatxendes, un col·lectiu qui esporugueix de valent, qui a la mínima t’amenacen amb operacions on hi lleixaràs, segur, la puta pell.

«Estupendament obtusos, sumptuosament immunds (no pas com vós, tan polit i com cal), en un tres i no res ja te l’han arrabassat, el teu crani galdosíssim; t’han jaquit tràgica mòrbida desferra perduda per les descàrregues i abocadors més fètids i abandonats...

«Només de pensar-hi, guaiteu! Quins abruptes esclatants tremolins...! Ni quina pell anserina! Quines osques espontànies! Ja us dic, m’estim més d’aquesta merda de vida toldre’m, que no pas de continuar passant indefinidament pels mateixos turments!

«Adoneu-vos-en, doctor, jo soc un qui, persona seriosa, no he donat xanguet mai a ningú, ni a dones, ni a infants, ni a gossos, ni a d’altres simis similars... No els vists mai com a prou inferiors per a donar’ls xanguet, ja us ho diré.

«I nogensmenys, contràriament a l’efecte desitjat (i per d’altres nimietats que ara no fan al cas, és clar), com menys de xanguet no els donava, menys no em feien la farina blana.

«Al contrari, ja us dic, quina rancúnia, vós, quin ull més dolent no em llençaven llavors! No ho he entès mai, doctor; és evident que si els dones xanguet i els fas la gara-gara, i així els tractes de curts d’esment o d’infantils, i els lliures acaronaments a betzef i els curulles d’innecessàries magarrufes, i els embafes amb marrofins i d’altres llepolies per l’estil, és evident, dic, que els fots un greu ultratge, que els veus com a inferiors, ai, i potser això els plau... Allò els entendreix, que els siguis tendre i amorós, i molt sentimental, i un colló d’afectuós, però és només, sempre s’ha vist, per a tindre’t tot seguit ben atrapat... I un cop et tenen sots llurs urpes, ja has begut oli... Com no corren llavors a tornar les taules, a fotre’t el món cap per avall! On els tractaves d’inferiors, tantost no afluixes, com se’t revengen, amb quina rancúnia, i com et trepitgen i t’esclavitzen, i no pots sinó acabar de veure’t encadenat per sempre més de perenne lacai llur.

«Un pic s’imposaven, malament rai, et tractaven encontinent d’inferior, a tu... En canvi, si no donant-los mai xanguet (em seguiu, doctor?), si els tractaves de superiors al començament, se’ls acabaven els arguments, i per això et miren amb fàstic...

«No us sembla? Es com jo ho comprenc, doctor.

«Si, fixeu-vos-hi bé, si fins al meus somnis, quan em trob que haig de parlar-hi, urta a urta, amb cap femella si fa no fa seductora, no vaig enlloc; de tan empegueït, no em surten sinó molt ensalivades farfutalles, papissotades, xafalloseries, i només cal que la dona se m’insinuï gens, no res, una miqueta, i apa, ja m’he escorregut als calçotets, així que pleguem, oi? Ai, carallot, i tant! Estroncada frenesia, nèctar despès infructuosament; agafa la teua aleta dorsal i torna-te’n a mar, dissortat tauró desdentegat.

«Els somnis ho diuen tot, no creieu, doctor? Només cal saber esguardar’ls pel bon costat.»

Molt comprensiu, el meu metge, a tot allò que li dic, hi fa una capcinada i es grata, pensiu, el mentó, i mormola que: I tant, i tant...

És aleshores on la porta s’obre d'una revolada i un homenot vestit d’anar pel carrer, sense uniforme ni re, entra al despatx i, sense dir tampoc re, se’ns asseu darrere la gran taula del despatx, com si fos el president del món.

Don un cop d’ull interrogatiu al meu metge, esperant que el foti fora, l’intrús absurd i boterut. El meu metge tan esvelt i fi, el meu heroi, expulsant l’extemporani invasor borrallut i mitjamerdós.

Encar esperaria ara. Al contrari, el bon metge no hi diu ni piu, i el maleït clandestí infiltrat fotent-se el pudent príncep del reialme.

—Què dius, malalt? On dius que no et pruu? (Se m’adreça bramant, i d’allò més barroerament. Un carallot encar més barroer que no pas jo, qui, pobre de mi, vinc d’on vinc. Quina és la seua excusa?)

—Doncs...

—Bah, bah, sense mentides, fem via, ca? No badem!

Quina bestiota més rude ni més desgraciada! No sé pas com començar...

—Doncs, com li deia al doctor...

—Quin doctor?

—Al doctor aquí present... (Assenyalant discretament el meu bon metge de suara ara mateix.)

—Aquest és el senyor encarregat de la neteja...

—What! Don’t fuck with my cranium! Judging by looks and attitude, I guess he’s more of a kind and responsible doctor, and you more of an uncouth and unworthy janitor, or worse! (Amb quina furieta de merdeta no esclatava, pobre de mi.)

—Hà! Digues-li qui ets.

—I’m the janitor indeed... of the whole premises. (Se’n vanta, amb cru urc, i amb tota la raó, car quines tasques hi ha al món més nobles que no les seues, ben a l’inrevés de les tasques vils on se’ns enfeina, destraler, l’altre; i al capdavall, què? Un mal escombriaire no fa cap mal, mentre que un mal metge... les esfereïdores barbaritats que no comet!)

—And me, who am I?

—You are indeed the doctor, doctor.

—Ho veus?

Li dic, incrèdul, gosant guaitar-lo als ulls, al meu metge assegudet a la cadira a la meua esquerra, tan bonifaci i tan perfecte, tan interessat com semblava en sentir tots els meus símptomes: No em diguis que... No pots pas...

Diu: No puc pas poc, babau!

I s’aixeca mig rient, i passant, tan perfuntori com sempre, el plomall per la taula del despatx, es fot a vessar un raig de riallades amb el metge putrefacte de la taula, i gira cua i obre la porta i el sents convocant les infermeres...

—Consagrat pacient! S’escorr tantost no ensuma femella! Se somia seduït per beutats abrandades, i es vol ‘conegut mossegaire d’hams de femella’, i, havent-ne eixit providencialment tostemps incòlume, es vol així mateix llavors percudint-les amb ‘l'impacte del borinot damunt l’orquídia’, i tanmateix, tantost no se li atansen gens, ni en sent mica la flaire, als calçotets descarrega!

Cercava pertot arreu l’escombra de l’encarregat de la neteja per a tornar-m’hi. Una escombra que no era enlloc, malaguanyada.

Maleït mancament! Tan bo com no soc amb una escombra, ni en Tirant Loblanc amb son muntant de trenta lliures magnèticament ben arrapat a les lluents manyoples.

Desconfit en tots els camps, l’empegueïment em cremava les orelles, n’ensumava el fumet que treien i tot...

Fou llavors on (empaitat per les xarones, qui volien que, damunt, encar els pagués la farsa), rebotegant pels esglaons, no queia escales avall, i així, per sort, encar feia cap al carrer més de pressa, i corria aleshores de dret cap al bosquet i ‘m’acobitiava a l’ombra submergida de cap soca’ i ‘la nit no s’hi acabava mai; esdevenia eterna’.

[≡≡≡]

[Oig els refilets del matí.]

Oig els refilets del matí i faig el llit d’una revolada, i tot ho pos en cunç.

Pobre de mi, casolà, i tanmateix secretament embriagat de lluny en lluny amb impulsos neurològics força poderosos, esdevinc molt llefre, vull dir, molt golut, a cometre els mal anomenats vicis i pecats més durament prohibits pels impunes criminals qui ens regeixen.

(Cal dir, al capdavall vicis inexistents. Amb denunciar-los i castigar-ne durament els pobre éssers existents a qui els plau de conrear’ls, és el poder repressor que en treu nyapa. Car amb l’exemple traïdor i antihumà exercit cruelment en l’enxampat, tothom altri el tenen ben acollonit i obedient, esclavitzat.) (Deia en Proust, ‘Els més cruels dels nostres adversaris no són pas els qui ens contradiuen i proven de persuadir’ns, ans els qui engreixen i inventen les notícies que més no ens desolarien’.) (I més clar, en Fourier, qui diu, ‘Els rosegaaltars i les colltortes totjorn s’insurgeixen, i amb quina esclatant faramalla, contra els vicis que secretament els aporten guany. Tots els bons vicis dominants, llur enemic aparatós i ficte és sempre aquell qui secretament en treu benefici.)

Tant se val. Jorn avui doncs on anit no m’havia lliurat a una activitat privada (ja em perdonareu, indivulgable) d’aquelles que, com dic, les malignes forces repressores anomenen vicis o pecats (la mateixa merda inexistent), i em temia tanmateix que aquest cop no m’haguessin clissat de debò.

De fet, àdhuc eu me’n penedia. No pas del pretès pecat o suposat vici, ans de no prendre-m’ho amb prou compte, i curant de fer-ho de més amagat, així havent-me tristament arriscat a la descoberta pel poder assassí. (Malauradament, n’hi ha prou que em prohibeixin quelcom, perquè ho faci. En tots els manaments de les lleis dogmàtiques sempre m’hi he cagat.)(Les soles lleis que obeeixc són les de la natura. La natura cal obeir-la, sola manera de fer-s’hi niu.) (Non, nisi parendo, vincitur, diu en Francis Bacon)

En fi, entre allò i el cansament de l’exercici, em trobava pansidet. Una desfeta considerable. Desconfit fins al mànec. Folles despeses somàtiques que ja no em podia permetre. Les meues perspectives d’un brillant futur del temps llunyà on era jove, ja ho veus tu fins a quin execrable arnat abís no han anades a raure.

Me n’havia assabentat recentment que els veïns volien denunciar una ronyosa camioneta blava qui es passejava molt sospitosament de nits... I és clar que era de la bòfia... d’aquest simulacre fastigós que en diem la nostra molt colta bòfia, culpable sempre de les pitjors, més bestials, atzagaiades.

Romangueren, els estòlids innocents del veïnatge, amb un pam de nas. De tots els trets dels visatge, el nas és, com tothom sap, on millor no s’arreceren el refinament o l’animalitat dels personatges. En els casos pitjors, ens trobem que, de dalt de tot del cim més alt ni estirat del nas, els oronells sotgen, amples, amb mostres inconfusibles de llur estupiditat, l’estesa de llurs preteses pretensioses extensions.

No pas que no els conegués, els de la bòfia, sempre els havia portada sospita. Per un fètid pessigolleig neguitós al nas, sempre els havia allevat un deix palpable de mala intenció... En fi, que em devien tindre el dit ficat a l’ull...

L’únic que, fins ara, sortós rai. No hi ha com tindre sort, al món. Clau de la supervivència. Entre la sort i la dissort, tothom ens juguem incessantment la vida. Entre benastrucs i malastrucs, el món es divideix. No hi ha enlloc ni d’altre remei ni d’altra llei.

Una camioneta nocturna espiant pels carrers... Prou saps amb quins mètodes no treballa la bòfia en aquest país. Enmig de la nit, t’entren en folla turbamulta, bo i enfonsant-te la porta, i matant-hi totdeu sense contemplacions a cops de metralladora.

I amb aqueixes cases nostres espargides estretament per connexes barriades; cases amb adreces, on el nom del carrer és diferent, i tanmateix contigües pel cantó d’arrere o del costat, o a tots ops no gaire separades, en carrers encreuats, de cases semblants que duen el mateix nombre al capdamunt... Per a qui no s’hi coneix, el panorama és espantosament confús. Tot ben garbellat, malament rai, com prou dic.

Era normal que m’hagués agafada força por que... Que, pels crims possibles d’una de les cases de la vora, o de no gaire lluny, amb el mateix nombre de casa meua, tret que amb un nom de carrer diferent, a la nit, i tractant-se de la bòfia, qui mai no mira prim, qualsevol nit, no me’ls trobava envaint-me-la (horda del pitjor malson) i omplint-me el cos de bales.

Doncs bé, no; aquell matí al contrari, buf!

Era a la finestra i me n’assabentava. Les veïnes n’enraonaven. Durant la nit, una casa, amb el mateix nombre al capdamunt de la porta que no pas la meua, havia rebuda la luctuosa visita... Es veu que, efectivament, la bòfia m’havien clissat, i aquella nit mateixa, com dic, vingueren a exterminar-me, tret que exterminaren un dels veïns més anodins i complidors, amb tota la família d’escreix, sense deixar res per verd, gossos inclosos.

Prou dic, tots qui som, al món, sinó atziacs titelles. Uns, els titelles amb el bastó; els altres, els titelles bastonejats. Tot plegat, quin paperet més ruc per a cascú!

Què hi farem! Sí ves, fins a la propera.

[≡≡≡]

[Només quan no és cap festa no ens toca aquesta orquestra.]

Com sap tothom, allò que apellem ‘cervell’ el constitueix de fet una bessonada. Els dos bessons, si fa no fa, meitat i meitat de la mateixa massa, són, de cops, o àdhuc sovint, contradictoris. Com a conseqüència, de cops (o sovint en el cas d’alguns) anem confusos; no sabem on parem ni on volem anar a parar. El bessó ‘bo’ sent les veus del bessó ‘dolent’ i, si no vigilés, el desencaminaria. Li cal, com a tothom altri, en aquest món no badar gaire. Car, al cap i a la fi, les de més de les vegades els dos bessons, llurs llivells atàvics inflamats, juguen a occir’s recíprocament.

De cops, així mateix, tips de sentir’s engabiats en aquell extravagantment estret indret (el crani) els dos íntims germans cerquen a veure qui aboleix d’una vegada l’altre.

Me’n record ara mateix que era amb uns companys jagut panxa amunt a la platja, i tot d’una...

I tant. Érem a la platja estirats, el cosmetòleg Petroni, el neuròleg Ptolomeu, el ginecòleg Tit Miràndola, els dos bessons Flos (n’Amadeu Flodejorn i n’Adalbert Flodenit), i jo. Testimonis de la dídim-màquia, rai.

Tot i que de petits érem inseparables, anant de la maneta o de bracet a la mateixa escola primària, i llavors plegats pertot arreu, sempre bons amics, als jocs, a les firetes, d’expedició al castell, als partits d’afeccionats... A pleret, mentre ens fèiem grans, les distàncies naturals de dues perspectives vitals que per força havien de divergir, tot i que al començament encar en contacte epistolar, o a cops de qualque trucada, més tard ens havíem allunyat tant que n’ignoràvem mútuament les trajectòries ulteriors, o si més no n’ignorava la seua...

Tret que ara, com un llamp que et caigués tot d’una d’un cel ras, després de més de quaranta o cinquanta anys, no sé què devia tenir o què es pensava que li havia fet, mes es veu que havia esdevingut el seu pitjor enemic del moment.

Mania persecutòria. Paranoia. O aquella ruca dèria on es veu que confons qualcú amb qualcú d’altri, i l’identifiques amb aquell qui, d’entre les teues colles de brètols (colles aliades o colles enfrontades, tant se val; la via del brètol, tothom ho sap, quin martiri incessant!), qualcú, dic, qui (maltempsada) te n’havia feta qualque de grossa... O ni això... On tot plegat s’ho imaginava... Tant se val. Tocat del bolet totalment.

En Ptolomeu neuròleg me n’hauria pogut donar raons i noms específics, de les malalties fàcilment sospitables de l’atacant, tret que l’envestida fou tan peremptòria que no hi va haver estona sinó per a defensar’s cascú com pogués contra la brutalíssima agressió d’aquell homenot forçut i altament drogat, el qual, al començament, com dic, no havia estat capaç de reconèixer.

Quin ulls ferotges els seus, quina bromera li cau dels queixals i els ullals, quines ganyades més enceses al vult! Era un altre condemnat llop amb la mortífera ràbia. Em vol pelar allí mateix, jo estès, i ell com un colós damunt meu.

Com m’insulta i com es neteja i es refrega (i amb quines trepitjades més esclafadores) les sabatotes totes brutes de merda de gos damunt el meu pit i la meua carranxa.

Tot seguit estavella un dels seu genollots damunt el meu coll. No puc respirar. D’aquesta no n’ixc pas viu...

Tret que... Aparició miraculosa, irrupció providencial, fulgurant presència del rat curiós!

Com el ratolí al lleó, allò em salvava de moment,.

Els espills sollats de mos ulls el reflectiren; estupefacte davant aquell miratge (un bestial posseït com el meu projectat assassí tot d’una esglaiat a mort per la materialització d’un rat qualsevol qui tanmateix s’alzina gloriós com gegantesc àngel de la llum — tot i que és no gaire gros i força fosc).

N’hi havia per a llogar-hi cadires (gandules de la platja), com em van dir els companys més tard, els quals s’hi asseien de debò, es veu, per a gaudir millor del grotesc espectacle.

Rabits en exuberants raptes emocionals, en trànsit vers esferes de sentiments sublims d’allò pus, tots cinc, dic, es veu, n’Amadeu i n’Adalbert, en Tit Miràndola, en Ptolomeu i en Petroni, diuen que allò els divertia d’allò pus. Car cert que no veníem pas a la platja (com els de més dels mesquins mascles) a veure-hi conys, sobretot el nostre pobre ginecòleg, el qual n’estava tip de veure’n de massa a prop i tot. Sabut és que per a certa gent, com per a mi mateix quan era menut, i encar pitjor, quan era jove (fins que cap als trenta, trenta-cinc anys, no en vaig veure tres o quatre de cop i em vaig desenganyar), allò de veure els primers conys era com veure, immensament acollonit, l’ull del déu miserable i fill de puta, l’infeliç capdecony qui t’ensenyaven a estudi que calia molt vigilar de no esguerrar-li la guitarra. Car, si ho foties, com es fotia ell! Les bestiades que no fotia, pobre merdós!

Ara, un cop fas anar el seny, rai. Et deslliures de la imatge del malparit omnipotent de dalt, i, absents a partir d’aleshores al teu magí, tant el maligne sacrificador com els repulsius sacrificats qui el segueixen, i, a canvi, guanyant-hi un colló pel cap baix, romans fascinat, si ho vols, per la natura mateixa (aquesta és el ver déu, vull dir, deessa), com amb els arbres i els bolets, i els oceans i les tempestes, i la userda d’avui mateix tot venint i les brillants cuquetes qui meravellosament no hi sojornaven...

A la primavera, quan els llevats als sialoquents conys de les bagassetes bombollegen de valent, i els macips a les puntes de llurs faves experimenten els mateixos formigueigs i les mateixes activitats, atacar conys (conys qui es baden com boques de balenes qui tot ho deglutien), no hi ha millor religió al món, ni més gran felicitat, ni paradís que se li pugui igualar. Hom s’acontenta amb allò que hi ha. I d’on no n’hi ha, rajar’n no pot.

Sentíem mormols d’estoliditat. El nostre heroi romania tremolant entre la sorra com damisel·la espaordida qui s’aixeca les faldilles i puja al tamboret perquè ha albirat, horroritzada, l’aranya o el ratolí o l’escarabat qui es passeja tranquil·lament, pobrissó, pel soler.

Tothom sap que l’únic heroi és l’antiheroi. Tot heroi projectat per la propaganda criminal no és sinó ca maleït i llepaculs lacai del bel·licós poder. I el meu rat curiós, és a dir, el meu antiheroi, era l’únic que en aquella avinentesa no es mereixia un monument. Un panteó. Un olimp. I tant.

El meu enemic tan tifa, qui adés se’ns atansava com presumit pollastre qui, envejós de les femelles, pretén pondre i no pon sinó merda, i qui amb els trets tensats com en cap àpat funerari, es volia aparatosa careta d’esperit maligne japonès en qualsevol carrinclona opereta de les llurs, ara arrossegant-se com rèptil maldestre i ranc, se’n tornà cap als seus racons immunds dels baixos fons.

Un desgraciat menyspreable més qui, a llur suc infecte, hi torna llefiscós, a xauxinar-hi. Com tots els altres perdedors del seu ambient aberrant i repel·lent — a evitar de totes totes.

Que s’hi afegeixi, no sap fotre res més. Entre els murris de disbauxa pels xibius, on ingurgiten, sense parar prim, xorrèstic i mam del pitjor malseure-hi més tard a l’excusat, tret que, abans, encar, en qualsque etzigoris sagnants, ebris i batallers, no s’han també capbussats — i en ridícules altercacions heteròclitament armades, d’on, qui poc qui molt, tothom no n’eixia ben nafrat.

I llavors, banzim-banzam, catric-catrac, ara caic, ara m’aixec, au, cap al cau, on, engavanyats amb tantes de molèsties, com dic, sanglots rai a l’hora de l’estòrcer’s del metzinós excedent. No els és pas cap idil·li, no pas, no, llavors, cagar. Ni és tampoc pas cap ganga, d’ésser tot plegat un brètol.

Per a sortir de tantes de cabòries, jo de sobrevivent, ja em convenia un bon ensurt que em tragués del pec circuit de l’obsessió. Al cap i a la fi, salvem la vida cada dia que sobrevivim fins l’endemà.

Sense ni com ve ni com va, quin buf ultrapoderós no se’ns immiscia ara a l’escenari!

Per cap sobtat prester iradament presos, si fa no fa tothom volàvem — i cadires i ombrel·les, i canalla i guinguetes, i potingues i bosses i tovalloles — i quin mareig! Un món rodant rodant, com a cap ball esvalotat de caòtiques galàxies.

I quines musiques celestials, vós, al mateix temps! Cavà? Prou podíem.

Car prou és veritat allò que diuen...

Només quan no és cap festa no ens toca aquesta orquestra.

[≡≡≡]

[L’horrorós escàndol.]

No ens n’amaguéssim pas més!

L’horrorós escàndol és que ens calgui cagar. Mai no he pogut treure-m’ho del cap.

Enderiat amb la brutícia. La brutícia que suposa viure.

Quin mecanisme més merdós (literalment), això de viure, vós!

Sempre m’he somiat angèlic. Per això m’emprenya tant la realitat.

Ningú no pot haver inventat mai un món tan desgraciat. Ha d’ésser per força una xiripa infausta d’allò pus. La més sapastre de les combinacions. No hem feta sort.

Ens fotrem fotre. I prou.

[≡≡≡]

[Dues figures sàfiques. Na Clit Alcel, cusca i casta, i na Cal·líop Sil·lepsi, qui es perdé pel Parnàs .]

Obliqües reverberen per l’aire estantís les escandaloses dites de les padrines molt pietoses, qui, esteses sublimment com no gaire lacòniques meduses, te’n contaven, on, ninots de drap qui debades es volen prou tibats, impertinents personatges, pol·luïts per les impúdiques pudors dels palaus, hi passen qui-sap-les penes, tot lamentant-se, vehements, i al mode hel·lènic, com si els cremessin en efígie ans no els cremessin encontinent de veritat, que «Ai, vós, i tant, i tant; només tantost mort, pot ningú creure’s amb cap mena de sort».

Vells antics ambigus demiürgs, amb delers frustrats de mai esdevenir epònims, i qui adés cercaren esporàdicament tant la nostra il·luminació com bolets màgics. Llurs quests foren quests de piròmans i de milhomes, obscens i equívocs.

Són gripaus. Cascú la grotesca paròdia d’un altre gripau; estèticament, irrisoris malastres, tothora bruts, socarrimats, inrentables. Amb crostes, a les rugues, d’engrut i estalzí.

Gargots desdentegats, què se m’empatollen? Se m’adrecen?

M’és vijares que em tenen el dit ficat a l’ull. Què m’hi deuen vúlguer, desgraciats?

Me n’alluny com isnella papallona blava i groga. Tost, havent tombat xiprers avall, vijares m’és que no cal pensar-hi més.

I nogensmenys, no. Te’n trobes de novells. Això dels homes... Morts i vius, llàtzers i narcisos, tots et volen el cony, flor irresistible.

Cercle viciós. Davall per espirals vers grutes afòtiques. Tornaré al ventre prehistòric de ma mare, la terra infernal on, sola, l’harmonia hi regeix, i hi albira hom la llum promesa. Com més fosc no és, millor no l’albires.

Çajús, forces irracionals melòdiques s’hi entenen, i en l’entesa t’hi entens, i t’hi rabeges i hi sures, feliç. Judiques tota cosa, animada o estàtica, ben endergada, a son lloc, i tu enmig. Tu enmig sempre de tot allò que mai no hi cabrà. Ets testimoni instintiu que aquest ha d’ésser per collons el millor món dels possibles, el millor acunçat.

Tot en equilibri. Versemblantment, la barreja global quaix exerceix de forma acadèmica, en el bon sentit de l’endreçament (sempre com cal segons les circumstàncies) de les matèries.

Així que tot en derg, a cunç, amb cap (gros) problema.

Adapta-t’hi (mot cabdal). Si et volen la disruptiva flor, l’encens. Cremada, no put a la injuriosa flaire que atrau els esvalotats i vacus, trastocats i robòtics, borinots humans.

(...)

Què hi faig, alzinada, al bell indret? I entre qui...?

Putarres mortes, llurs epitafis tots en variacions d’aquest d’ací: «Quan en Tal te’l tol, el tel/ Te l’estripa sense estil/ Com qui esqueixa tul/ I en acabat t’hi fa entrar l’estol.»

Putarres vives rai, totes alhora arribant-hi: Vénen al funeral del lleig arlot. Les sents bleixar per a amor a la pujada. Cementiri a Montbell.

«Tot ha d’anar mig de conya, o ens asfixiem d’angoixa.» «Totes sabem al capdarrer què fotrem. Suïcidi col·lectiu.» «I mala (o bona) cara quan morirem.»

—Al capdavall, què? La “nostra” escarransideta esfèrula a l’univers — de fet, una mena de quelcom equivalent a un sol (un únic qualsevol individu) radiolari al “nostre” zooplàncton. Totalment negligible, excepte si de cas per a si mateix. Com sempre. Com tothom.

Nada avui mateix, si doncs no l’endemà, tant se val, se n’adonarà (si mai instantàniament se n’adona, sortosa) que viure és únicament contemplació de l’espectacle: les cuques, les tempestes, i els miralls, li serven d’empertostemps l’esguard. L’evolució persistent del món: bombolla irisada.

(...)

I jo? Versificant. Contra el clergat. I contra els cagallons llargueruts i coronats, i contra llurs clercs copròfagament compromesos amb la capitulació de les capacitats i facultats mentals de la població.

Exacte. Quan fotia de poeta maleït, Apol·lo pollós, al ranci sostremort on malvivia, hi havia una lluerna tota esbiaixada i de vidres bruts i esquerdats.

Sovint, enmig de la nit, per la lluerna m’espiaven, melsuts, flegmàtics, éssers quimèrics, fantasmagòrics. Llurs escarides dents enriolades disparaven, per les osques grogues, múltiples balbes llengües forcades de les quals sovint penjaven teranyines de condescendents sèptics estirabots.

Llurs ulls roents eren semblants als dels seriosos marcians... De malenconia ploraven les bromes i els paraigües cercaven recer entre els seriosos marcians, de qui els ullets guspirejaven bo i acceptant els adients monstres qui se’ls ficaven sots les faldilles. Eren paraigües avesats a planar lliurement; per comptes de virolla, llurs caps eren els d’homes balbs. Homes amb cap de virolla i braços de paraigua i budells de barnilla.

Dels boscs dels encontorns en feien cap, semblants als ulls dels tot-envolupants marcians, els focs de fades que calàvem les guineus quan ens pixàvem damunt certes motes o flotes de bolets bioluminescents.

I al millor de la fantasmagoria encar, na somiada Cal·líop se m’apareixia.

Sos ulls emetien raigs paral·lels de desmenjada displicència. En canvi, de sos llavis abjectes, d’una roentor que esborronava, n’eixien alhora uns ullals com les pues del tràmec, i una llengua que escopinava, com el ressentit cigne qui mor, un verí verd que entabanava tant la quitxalla com les hordes infinites dels inil·luminables, ço és, els qui ja estan prou bé rabejant-se al gatxull de la beneita ignorància.

La trobaves sovint fascinada per les indentacions i incrustacions i incisures als cossos de la gent, s’hi acarnissava sotjant-les i, onírica, es veu que hi percebia tota mena de feses i cises, i de muses i cases, i de roses i noses i coses.

Era llavors on se li engegava l’engranatge eixarreït de la frisança, i es moria per tocar-vos-les. Paréssiu compte, car les ungles de ses urpes cremen i et marquen de per (curta, ben curta a partir d’ara) vida.

Per la via lasciva de la bíblia ho saps, que a les línies tot destí hi és.

A Àttica mateix, hi ha llegides, professoral, les esteses de llors metecs assassinats per la bòfia, de llurs palmells les línies, les incisures, les osques... Llurs rius de vida tan sobtadament estroncats, tan clars i pregons al fons fosc!

Havent llegides, a les presons, les mans dels morts dels quals hom en coneix així llavors tota la biografia —no pas solament l’esdevenidor — també el passat, l’abans-passat, la història prehistòrica.

Han estats a tesa estudiats per llurs crims comesos ans hom no els hagués punits a execució, i encar millor (car els tenien tancats) fins a l’instant on hom no els ajusticiés, o es morissin sols, o fossin morts per d’altres pretesos criminals, d’on que les línies i grops a la vola o palmell, dades inconfusibles, llur significat ja no pogués patir alteració, i així hom, estudiós, en podia extreure tot plegat un coneixement diguem-ne exhaustiu, quant a la validesa doncs de la distribució lineal i ondulatòria, i espiraloide i torniolaire, a l’anvers de les mans — i així mateix què ha de seguir-se’n — què pots esperar-ne ineluctablement — i, en fi, allò li ha permès, se’n vana en acabat, de poder predir ara mateix, com ningú enlloc, el destí de cascú al món.

Pels matins, de dalt del cim de ma improvisada lluerna, còsmic contempl la ridículament enfeinada irrupció dels insignificants ardus erudits escarrassant-se rampes del Parnàs amunt. Perden el buf, paràsits prenyats d’anorreament immediat.

Tantost no clissaven el poeta maleït indolentment sotjant-los d’ençà del forat al sostremort, tan industriosos com sempre, implosionaven d’insostenible ràbia.

Tombant el cap vers la costa, en qualque caleta, vescositats sàfiques. Amb això, el (meu) baveig (afegit).

Al jardí de Citera, el temple d’Afrodita, ço és, el cony, hi aguaita. Marejadors efluvis d’osques tendres n’ixen. —Com ens hi arrapàrem, oi, Clit?

—Sí, Cal·líop, o a l’abominable abís irremissiblement no quèiem.

Mentre, esfereïdors, a les lleixes dels penya-segats, damunt pedres girelles, gegants s’hi tenen. Tanmateix precaris.

Res no s’ha esdevingut de gens traumàtic; relaxa’t; afluixa les maixelles, condeixeble.

No hi ha, ni mai hi ha hagut, ni hi haurà, dos déus bessons, parells, iguals, idèntics, per molt que els de la falòrnia divinal s’hi encaparrin ni capfiquin.

Tot crèdul ha el seu déu particular. Del més ridículament casolà al més carrinclonament complicat.

Car cascú concep el seu déu segons els llums cerebrals (sempre prou minsos, ai) que posseeix (o el posseeixen)

—Casscú sse ssap el sseu...

Fa la Sibil·la sibil·lina, siulant com serp. I:

—Per llurss ganyotess elss coneixereu.

Subterrània Sibil·la, na Clio, brandant son ceptre sibil·lí, com el del proditori tàvec, profanant a gratcient el temple, s’acobla amb son Bel·ló, na Cal·líop, llambresca com llangardaix.

«Sàpigues. Pugí dalt de tot del Parnàs, i torní finalment al mas. En efecte. Així com en acabat de voltar el món, hom es veu que torna sovint al born, també menda. Aprés vagar entre tota mena de desoris (desoris vegetals, desori animals, desori còsmics), tornava doncs al cau pairal. Les aspiracions que teníem quan érem joves i portàvem clàmides i coturns, i ens crèiem alhora tràgiques i còmiques, preparades tothora per a la bona nova de la mort, i la bonança, enllà l’estix, de l’erèbic reialme de les ombres, on ningú no vindria pas a emprenyar’ns per a treure’ns-hi, darrer indret on meditar-hi eternament, eren aspiracions del tot bordes.

«El fracàs, per cap nombre incomptable de pics que no pugessis el Parnàs, sempre, com les ruïnes de l’atrotinat cervell deteriorat, per força t’ha de rajar pel nas.»

(...)

Som fosques entitats empentejades arreu i a tort i a dret, i, sobre, caigudes i empantanegades dins un món incert de culpes i recances, i sempre leri-leri de fotre el darrer pet.

Quan jo n’era jovenet, i festejava i presumia, el savi de la tv, estranyament entusiasta, com si fos la gran cosa, prou el senties dir, gairebé cada setmana, —Som fets de pols d’estels!

Instrument d’inquisició contínua, fent rajar a doll tortures inefables.

T’hi trobaves indefectiblement tots els col·laboradors de l’anorreament del sentit lògic i raonat. El clergat, els uniformats clercs copròfags, el cagalló llarguerut i coronat cantant-hi cagallonades. I el porc fart falorniaire senador qui venia, per “caritat”, en anuncis cridaners, caramels virolats prèviament llepats per ell, ficats per ell mateix en petites bossetes de plàstic davant les càmeres de la tv.

Bo i meditant repenjat a l’ampit de la lluerna, sovint m’he somiada espadel·la cefalòptera caçant copèpodes i alhora copulant-hi capicuadament. Die freilebenden Copepoden, ai, pobrets! Espietes enxampats i molt cruelment llavors tractats.

Prou soc un espieta, ho reconec, mes no pas un xerreta. Us veia manta vegada, sàfiques incandescents, cardar il·legítimament (i de quines maneres i amb quines coses i animals, filles meues), i us he vist assassinar d’estranquis i a la valenta, i us he vist putejar i torturar i brutalitzar tota mena d’espècimen indefens, fos viu, fos mort...

Mes què n’he dit? Re!

De poeta maleït a maleït poeta el trajecte pot ésser no gaire (i fins no gens) llarg.

M’ho he apuntat, això també, mes tots hi heu romasos anònims, i cada acte diguem-ne criminal vostre ha passat a anècdota (molt foscament doncs ècdota). I prou. Versos maleïts.

Receptacle sens fons — re no conté.

Ja em perdonareu, el greu que em sap, noies. D’ésser tan malparit, sempre me n’he penedit... Massa tard, i sols fins a la propera avinentesa.

(...)

Servant el petit mirall de raure’m amb uns dits afligits amb hiperbòliques, parabòliques, ditiràmbiques, paroníquies, hi endevín, amb ulls enteranyinats, que hi lluu tèrbolament una faç d’esporuguida escórpora, amb encar pitjors abscessos ni flegmons d’encès carbó, i alhora un aire esmeperdut de tocat, d’eixorat, d’extravagantment enfollit.

A què dec pudir avui? Duc la testa voltada de pròsperes gruixudes falenes fotent el paper de n’Hermes Murmur, i duent-me doncs missatges de mort imminent. Escumes i bromeres dels xafallosament enunciats molt bisbètics conjurs que semblen rajar’ls disfressats d’arrítmica remor, els sobreïxen de les comissures. No em planyen pas de farcir'm amb tota mena de plors ni d’esgarips, ni de blasmes ni d’amargues demostracions de desafeccions exagerades.

A les palpentes, vull fotre mà a quelcom de mínimament apotropaic (qualque talismà, qualque cuirassa imaginària, qualque contraconjur molt efectiu), no fos cas que la por que em foten que, furtives com un tornado, no irrompin de sobte i tot ho ensorrin amb mi dintre, és a dir, que l’amenaça que duen implícita en llur giravoltar-me cada cop en més densos eixams, no es converteixi de mantinent en la realitat, com dic, de llur atac massiu amb fiblons de definitiu desenllaç.

Ja ho sé que tot esforç de fugir a la mort és va. Que fotis allò que fotis, inapel·lable, el zugzwang se’n segueix, pobre de tu, és a dir, un terrabastall generalitzat, i en acabat el brusc cessament de tot.

Fastigós personatge (com em digueren alternatives les noies qui assaltí) ara fastiguejat d’ell mateix, disgustat, el mirallet el pos curosament, i llavors m’espols sense escarafalls les falenes, i em mantinc immòbil. Peus ben arrelats. Que em transiti l’huracà. Potser així sobreviuré. Sense bellugar’m. De què serveix mai bellugar’s?

En el silenci. Tot xiuxiueig m’agredeix el nervi auditiu. Ventre ventríloc, sos sons s’estavellaven en els de ta boca, i al capdavall mai sempre només t’empatollaves en un famós envitricoll de cacofonies.

Com cap arbre discret em dic, —Si no et belluguessis mai de lloc, duraries molt més.

Al el coll surant el marc irregular de la lluerna, allí romanc.

Rumiant densament la teca diversa que hauria d’anar discretament pertanyent a les meues propvinents obres mestres. Esparracades vinyetes anecdòtiques enfilades (fent-hi els ulls grossos) si fa no fa endreçadament.

«Estampa la cara a l’aiguaneix esclet/ Sigues net, com cal, acaba’n tot net.»

Espiant-les, componguí peans adients per als pins, xiprers i murtres a Citera, per als escorpins i i d’altres perfectament ensinistrats adorables animals del circ romà que al lluny s’hi trobava.

—Sofort, ara mateix, senyor Fortbraç — li deia al gladiador qui lleons i molt més ferotges llebrers i conillers no conqueria només amb una agulla de cap amb cabota d’ametista manllevat d’estranquis i d’esquitllèbit aquell mateix matí a la meua (o a la seua) àvia.

Cada animal val el que val. Escorpins, murtres, xiprers, carderoles, gladiadors, puces... Tret que, en realitat, tots valen si fa no fa.

Encalçat certes nits pels ferotges espectres dels indígenes sacrificats, assolia finalment d’enlairar’m, esdevingut espectre eu mateix, tantost no em somiava jagut a la dutxa, bo i dutxant-m'hi, i rebent de l’endolla on ficava, massa ensopit, el cap, una descàrrega elèctrica letal.

Em duien en taxi groc a sebollir'’m d'amagatotis, i els fulls estripats de tots els llibres que ja no llegiria mai més anaven plovent damunt la tomba oberta.

La tomba oberta del somni figura, en la realitat, el preciós espiell de la lluerna. Hom hi aprèn un niu. Sense la procurada finestrella, esdevingut, com dic, molt avantatjós punt d’observació, l’esquifiditat de la trista i apagada, sòlidament estòlida, estreta llotja on no m’estotj ni visc, no fora sinó mesquina cel·la en angoixadora presó.

Hi observ un cel que, de gom a gom, és clafert d’estels ivaçosament fets malbé. Ningú (vull dir, a cap llibre) no em forneix clarícies sobre el cas de la demolició contínua dels estels al cel, la competició extravagant i descordada entre galàxies, i els milions de simultanis impactes, efraccions, insercions, implosions, explosions, forats negres no pas gens fàcilment sadollables, i aquella fastigosa batalla generalitzada que no pot acabar sinó malament.

Qui és qui posa terme a la vida de tothom altri? Es diu ‘temps’? Qui posarà terme a la seua vida? O se suïcidarà? Se suïcidarà els temps? Segurament. Tard o d’hora tothom se n’atipa, de viure. Què et diu la intuïció? Que el temps és de fet l’espai, oi? L’espai quan s’espaia i s’esplaia, és a dir, quan s’estén. Lleixarà d’estendre’s mai l’espai (i doncs el temps)? Probablement. Tothom se’n deu atipar, tard o d’hora, d’estendre’s. No serà pas llavors on tot no cessa? Qui sap, vós. Especulació vana, de badoc a la finestra.

I així, amb la pluja de les llàgrimes dels estels desvalguts, i els aviat desapareguts d’empertostemps, n’acab ben xop i escardalenc, arbre de pampolatge plorós.

Tost oblidats, els estels pels quals ni en portàvem dol al cap de no res. Cap rastreig no en retrobava signe que mai hagués ni tan sols existit. Ni traça.

Tu (qui, en estat de gastrulació, o fet ja tot un senyor solenoide ventral), tu qui potser voldries encar néixer, assoleix d’assabentar-te’n abans de l’hora tètrica. L’adjectiu més clar que encapçala el mot ‘vida’, en tot cas només pot ésser, ‘emmmerdissada’, molt, ‘molt emmerdissada’.

Per tu faràs. Fotràs goig. Tràgic esdevenidor. Home, no fotis! Si ni cap estel se n’esquitlla!

[≡≡≡]

[Tant si és mineral com imaginat, tot és veritat.]

Amb bicicleta, m’entretenia fotografiant els intermitents alienígenes (els qui mentalment en deia, sense ànim d’insult, ‘els marcians’).

Me’n publicaven una (de foto, no gaire clara), i alhora hi esmentaven, en lletra gòtica, al diari local, quaix endevinant-lo sencer, mon nom. I tot i la deplorable petita inexactitud a l’esment, em sentia omplert d’allò pus.

Ja em puc morir. Seré sempre a la història. Glòria cultural, si més no bona per a emprar mai en cap minúscula nota a peu de full.

Els feia fer ganyotes — els trets a les faccions escrivien llavors llurs indelebles caràcters. Fruit madur incanviable, a part la inevitable degenerescència ulterior, cada visatge al món. Miralls de l’ànima, etc., amb les ganyotes, sobretot.

Car les ganyotes no enganyen mai. Hom és sempre el mateix. Tarannà incanviable denunciat pel posat de la cara quan esdevé extrem.

Eren els fotografiats petitons i vermells i drets, com certs peons d’escacs, o peces del món del fongs, com ara les apellades clavàries o fal·làcies i fal·loides.

—Per les ganyotes els coneixereu.

—Per la via lasciva de la bíblia ho saps.

Que a les pregones línies de la continença del visatge, tota veritat, quant a l’ésser íntim de la persona, no rau.

Tramvia a l’estació — incansable moviment. Voraç clicaves i clicaves. Inapel·lables al·licients.

I a la barberia rara — alhora buida i plena. Simis i lleons. Tos clics apaivagaven momentàniament el conflicte. Tothom volia sortir-hi bé. Amb llurs millors ganyotes.

Matèria exemplar.

[≡≡≡]

[A Àttica.]

Pels cavallons i solcs de la gola molt romancer m’hi transitava el fel.

Crits estridents se’m perdien pels vertiginosos grataculs de la còclea.

Com falarops remenant sorres, els vel·licants presoners desencadenats pels patis, s’eixamenaven segons llurs predileccions.

Se’m planyien les còclees cada matí hora d’esgambi. Era l’hora on tothom esdevenia boig.

Arbre escorxat, d’escorces orfe, on em repenjava amb el fusell a punt, m’ajudava a no caure.

Ells i jo, si fa no fa.

Llur odi més gros ni poderós pel fet de l’acumulació de volers, és a dir, de malvolers.

Altrament, ells i jo no som sinó...

—Fosques entitats empentejades arreu i a tort i a dret, i, sobre, caigudes i empantanegades dins un món incert de culpes i recances, i sempre leri-leri de fotre el darrer pet.

Se m’atansava un fardassa amb ulls vermells que s’estremien i bategaven inhumanament. Aquell calet descentrat em volia la pell.

Hauria d’heure la seua.

Heus ací un altre que no vindrà mai a balàfia (no es veurà mai perdonat). No calia ésser pegòman (endeví de les fonts) per a profetitzat aleshores que els brolladors de negra sang del seu pit no anunciassin que era irrecobrablement mort.

De tota degenerescència, ma padrina, na Nèmesi, en gaudeix i hi frueix bon tros.

Ses gaubances es manifesten bo i esplaiant-se tot escarbotant a les nafres.

Tots els zombis amb fusell ens té encantats, gojats.

L’esca és l’avarícia, compendi dels pecats que menen a l’extinció.

Tot allò orgànic malament rai; una apoteosi breu a collons.

Tant d’estalviar per a morir-te igual.

Rucades, els qui més en diem som precisament aquells qui més por no tenim de dir-ne.

Fóssim valents.

[≡≡≡]

[Dues o tres notes als marges.]

1. [Això vist als esborranys d’en Proust. Les ‘gousses’ com a dones qui s’entenen (sexualment) elles amb elles.]

Les gosses afectuoses... (‘Gousses’ venint del català-occità gossa, gosses).

O, més poèticament (que és exactament com jo ho vull veure), les esbajocadoretes.

Les esbajocadoretes foren les qui, amb raó, veurien el cony com a delitosa tavella que (com rosa desclosa) desclous delicadament per tal de tendrament descobrir-hi el tendret pesolet (o àdhuc la tendrata faveta) que no sés el clítoris meravellós.

(...)

2. [Això vist a Faulkner. Al Soroll i la Fúria. Quatre germans, una nena, tres nens, tancats fora de casa quan l’àvia l’espitxa. Exiliats perquè no vegin el cadàver ni quins emprenyaments no rep.]

Dels quatre (inclòs un dels nens qui no hi és tot — i doncs, qui, sense voluntat, altra que animal, no hauria pogut sospesar si n’era prou, de valent, o no), només la nena és prou ardida de pujar a un arbre i, d’ençà d’una de les branques, espiar què cony no foten (quines obscenitats ni quines indecents pallassades litúrgiques no foten) els ‘grans’ amb el cos de la morta.

Mentre va pujant l’arbre per a arribar al ‘fruit prohibit’ de la finestra, la germaneta va mostrant les seues calcetes totes brutes de fang.

Dues coses salten immediatament al consirer. Finestra = Poma. Fang = Sang.

Una dona, l’única qui té ‘prou collons’ de fotre mà al fruit interdit per l’autoritat. Com la celebèrrima Eva aquella dels mites cretins.

I llavors el fang a les calcetes. De fang a sang, ben poc.

Parlant en termes generals, la meua molt limitada experiència amb les dones em diu que tinc raó. Les dones són més valentes.

Per què? No ho sé.

Qui sap si perquè pensen (és a dir, sospesen) menys. ‘Pensar fa de rucs.’ Penses molt, i al capdavall ja és massa tard. L’oportunitat ha fotuda el camp. Qui pensa menys, ha actuat quan ha calgut. [Hamlet: «For there is nothing either good or bad, but thinking makes it so.»]

És clar que de dones (com de qualsevol altre gènere ni raça ni espècie) n’hi ha de totes les menes. Ara, preses en general, com dic, això en dic. I au.

El fang pressuposa la sang dels menstrus.

Acostumades al fang/sang, les fa ésser més valentes. Sospesen menys, acostumades a haver de recollir la cosa que cau. La nafra oberta. Foten un cop de cap, i endavant, som-hi. Ho arreglarem.

(I raó que tenen, segons el meu parer, com dic.)

(I això de sospesar massa la qüestió on cauen (certs!) homes, és com jo, vull dir, com algú altre, posem-hi un home qui conec. Pensa tant en cardar que no ha cardat mai; parlant o romancejant amb cap femella, només hi veu maneres on podria potser convèncer-la que li permetés de travessar-li el trau, i mentrestant allò el distreu a mort, de tal faisó que encontinent no sap ni de què enraonaven, perdut en idiotes cabòries. Quan al capdarrer se n’adona, roman tot sol, amb l’avinentesa de bell nou fosa.)

(...)

3. [«El qui diu no és pas el qui escriu.», trivialitat dita si fa no fa per molts, inclòs en Proust.]

L’escriptor i l’home corrent, fora de la feina, tot i formant el mateix cos, no són la mateixa persona.

Són com ara dos bessons, ‘doble’ cascú de l’altre, i separats segons la tasca que foten.

Ara, quina compenetració, tanmateix!

Quins dos bessons, oi, vós? Us hi heu fixat...?

Allò que un menja, l’altre ho caga. I si mai un carda, és l’altre qui despèn i s’escorr...

Ep, i així anar fent, ca?

Per exemple, l’un escriu i l’altre, pobrissó, va a les festes mortificants dels sapastres buròcrates de les lletres.

Jaquim-ho córrer. Ecs. Per què ens hi estendríem?

L’anècdota: Vivíem ensems, i car s’esqueia que aquell dies llegia, per a distreure’m, força de llibres ‘criminals’, on algú rebia de valent i amb traïdoria, i calia escatir si fa no fa cap al final qui havia estat el maligne occidor, i alhora assajava, més seriosament, personalment d’escriure’n, em va dir, amb basarda, es veu, rai: —Crec que em vols matar!

Què ha a veure una cosa amb l’altra? No pas que aqueixos llibres foren vademècums, amb instruccions detallades de com cometre’n amb tota seguretat d’ulterior impunitat. I ni que ho fossin, vós.

Quan els metges estudiem anatomia damunt cadàvers, hem d’estar molt tocats del bolet per a voler-ho fer en cossos vius encar.

A part que qui et vol matar no fotrà tantes de ximpleries com els assassins de certes novel·les, els quals, pel fet que l’escriptor ha d’omplir un mínim de fulls si es vol fer publicar, sofistiquen i compliquen l’acte fins que n’hi ha per a cagar-s’hi de riure. Qui et vol la pell, l’haurà (molt fàcilment). Sense necessitat d’embrancar’ns en envitricollats laberints de mai no trobar-ne l’uix.

[≡≡≡]

[Cascú 1 i 2.]

1.

Al circ del viure

Cascú son paperet

Més o menys rebregat.

(...)

2.

Això és la vida.

Cascú es rabeja a son gatxull.

Tantost se’ns rabeja al gatxull d’altri

Malament rai.

Els malentesos, les pugnes

Les iracúndies, les salvatjades

Les rebequeries...

En qüestió de gatxulls

L’harmonia hi és sempre absent

(O a tot estrebar força breu).

En el cas dels gatxulls insípids

(Que qui sap si de debò n’hi ha)

La pretesa harmonia

(Al capdavall inharmònica de tan fada)

Es deu poder allargar

(No dic pas que no).

[≡≡≡]

[Qui molt abraça poc estreny

I qui molt acunça poc escunça.]

Escuncí i acuncí

És a dir, aprenguí i desí

I havent ben acunçadament desat

Tot allò que no havia trobat

L’espitxí.

Llavors com havia demanat

Al meu darrer paper

M’enterraren a qualsevol forat

Si fa no fa embolicat

En cap llençol esvellegat.

[≡≡≡]

[Enquiridió per al benésser.]

Quan quelcom et passa pels ouets

Més val que ho facis mantinent

Més val que no te n’estigos gaire

No fos cas que els ouets en patísson

Que se'n ressentísson de valent...

I tu amb ells rai i ensems.

[≡≡≡]

[Quan te m’atanses.]

Ni tast ni toc ni olc ni veig ni oig

Quan te m’atanses i esdevinc tot roig

Per un excés aterridor de goig

Que àdhuc tinc por que m’he tornat ben boig.

Malalt estic i prest al llit m’acotx

Amb dits de febre el cervell fort em brotx

Mes pens en tu i la tita m’espanotx

Ah i no cal dir que més tard m’ho reprotx.

[≡≡≡]

[Camafeu a Xicago.]

Érem a Xicago, i cada cop que la veia a la porta, dient adéu a la canalla qui pujaven a l’autobús de l’escola, me l’imaginava, adelitat, amb un cony pelut, suat i flairós.

Com m’hi rabeig, després d’haver passat el nas cobejós per ses poblades aixelles i túrgids pits (ensumant-hi ací, en ressonants carícies, els fragants degoteigs de sos mugrons), finalment immers al niu gruat.

Ah llas, mesos avall, quan vaig tindre la mala sort que me l’ensenyés, el desencant de sempre. La realitat fou un cony pelat, eixut i pudent.

La meua vida en un corifeu, vull dir, en un camafeu:

«Conys pelats, eixuts i fètids, on els volies ben suats, peluts, i amb saborosos efluvis de sentors exquisides.»

—Què hi farem.

—Res, no hi ha mai res a fer.

Durant una infinitud d’anys en acabat de la tràgica avinentesa, cada cop que cap dona em deia, massa generosament: —Em vols veure el cony?

Li deia, gentilment: —No, gràcies.

—Ni de lluny?

—De lluny potser sí.

—Et fan por?

—Me’n fan, me’n fan.

[≡≡≡]

[Ens escorreguérem somiant.]

Fosforescent escorpí, de qui els prolegòmens del somni enrampen els carnussos dels personatges qui n’eixiran per a indentificar’ls abans de desempallegar-se’n perquè ells continuïn llurs deliberades activitats, a les quals l’escorpí només hi assistirà com a espectador, de qui el letal fibló s’enfila, expectant i prest a anihilar qui hi serà de massa, car no vol pas l’escorpí que el seu son es torni (pels capricis d’un personatge o altre massa fastigós) fastigós malson.

Febrint les setrilleres, orgasme ajornat, elleix condemnat al càstig ulterior, mentrestant entretingut al lent aguait de l’instant on el suc fosc de l’ombra grotesca, fetus incorporat, afoll imminent, no s’escaurà...

Tus. Assabentat íntimament de la seua predestinació, el nelet de qualque tort previ tostemps ens l’escanya.

Deslliurat finalment, havent vessada la lleterada, purgat del seu home fosc al cor de l’ànima, li escauria ara perfectament a l’escorpí llavors renéixer.

La lleterada és l’ectoplasma rebregat de son espectral doble violent.

Que es desvetlli doncs pacificat, adotzenat, apaivagat, ensinistrat, disfressat novament d’homenet com cal. No fos que xoqués socialment, i tothom, molt irrisòriament ni carrinclona, se n’esborronés.

[≡≡≡]

[Tot és fals. Tot mentida.]

De vailet, sol davant la lluna de la cambra de mos pares, amb ma falcata d’ilerget, matava romans a tort i a dret. I tanmateix, vós, si n’era de sensitiu i espiritual (= covard)!

En temps d’huracà, agenollat desesperadament davant els ninots qui representaven ‘déus’ penjats per les parets, em fotia cops al pit i pregava:

—Mateu-me, però no em feu patir!

I em demanava:

—Què hi faig, aquí? Per què haig de viure condemnat? Qui em demanà mai permís per a néixer’m!

Tot és fals. Tot mentida.

Els únics ‘déus’ eren monstres monstruosament horribles d’aspecte — eren la més infernal terror personificada, altrament mai no vista que pels meus ulls esbatanats en la completa inconsútil foscor.

No pas que ara sigui gaire millor, mes de vailet, ja ho he dit, era excepcionalment poner (= poruc), i ininterrompudament i irremeiablement ‘nerviós’. Al ninotet qui so, ja ho he dit, li fan por els mosquits, les papallones i falenes, les nuvolades negres, sobretot els llamps, els trons i les ventades de les tronades... És un ninotet tothora cagat del tot.

Per mos pecats de vailet (i no crec que calgui afegir que mos pecats no eren sinó mes pors), em trobava sovint condemnat la nit sencera a raure en cambra interior, sense finestres, negra, tancada amb clau, hermèticament, privada doncs de tota mena de llum en afòtiques tenebres.

Total foscor, on, de l’ara invisible paret de la dreta, eixiren, una decisiva nit, silents (o cridant esmeperdudament en veus imperceptibles per a les meues incapaces orelles), els monstres. Els monstres.

Vaig poder veure’ls, horroritzat, els monstres (de quina dimensió, de quin darrere molt més sòlid i vertader), els quals, per una escletxa a l’espai espatllat, dins la cambra totalment negra i afòtica eixiren de la paret opaca tots aplegats en horda inimaginable.

L’esglai em petrificà. Petrificà definitivament. Com ara reproduint el trop massa mastegat del qui és assassinat pel llamp traïdor mentre romania, innòcuament i innocent, assegut a la finestra del darrere. Se’t mor el ‘tu’ com se’t mor tota esperança. Per sempre.

No sé pas què feren amb mi ni quan es tornaren a amagar. Si allò durà eons o només un bleix evanescent. Només sé que, d’ençà d’aquella enfollidora avinentesa, tothora he sabut que la veritat no té res a veure amb allò que els maleïts (probablement ultratjosament imbècils) predicadors de mentides al món proclamen pels altaveus de pertot arreu.

Mai no he tornat a veure, en cap imaginació pictòrica, cinematogràfica, gràfica o escenogràfica, ni en cap descripció ecfràstica o literària, cap mena d’aproximació a l’horror dels monstres qui existeixen amagats rere aquesta façana, la qual n’hi ha qui, totalment idiotes, anomenen ‘la realitat’.

Tot és fals. Tot mentida.

[≡≡≡]

[Bada: ara mateix.]

Tot petarà tot petarà tot petarà

Petarà ta vida

Petarà ton món

Petarà ton univers

Tot petarà, tot.

Tot penja d’un fil

D’un fil prim

Tot penja tothora d’un fil prim

Com més anem més primet

Més esfilegarsadot

D’una fungibilitat accelerada

Més usat i a frec d’ésser abolit.

Tot petarà tost lleu adés aviat.

Bada: ara mateix.

[≡≡≡]

[Massa d’anys enganyats pels mestre-tites, els lligamosques i els llepafils.]

Només hi ha una mena d’escrit.

El mateix escrit, escrit en vers fa el poema. Escrit sense vers fa la prosa. Escrit en forma de diàleg o de gent qui enraona es fa teatre. I au.

Escriure i viure no tenen res a veure. Ara, viure és semblant a l’escriure, en el sentit que tothom fot un paper o altre.

Hi ha qui viu xerrant pels descosits.

Hi ha qui ho fa ridículament declamant com si tingués cap raó, el carallot.

Hi ha qui pus tost calla i la processó li va part de dintre.

N’hi ha qui se n’expliquen, d’envitricolls ben marejadors, i d’altres caganallonades sens fi.

La poesia i el poeta són essencialment i inalterablement elements carrinclons i ridículs.

El teatre i els actors i actrius són ‘teatrals’ per definició, és a dir, tot artifici, aparat, parenceria, tot façana i decoració, res de sòlid darrere.

La prosa, tret que no sigui benauradament breu i sucosa, és altrament sempre fastigosament i fatigosament feixuga i carregosa.

‘Silence, exile and cunning.’ Prou pesquis, birbant pels marges, i muts i a la gàbia.

Ah, i, si pots, ‘non serviam’. Te n’estàs, de creure’t re del que diguin els qui es pretenen savis, o amb qui sap quina força agressiva, i doncs maligna.

I prou.

[≡≡≡]

[Hom escriu per tal d’assajar tothora d’assassinar la melangia duta per la forta empremta que et jaqueix de continu la impressió de mort imminent. L’escriptura et porta de cops agalius de joia, i et permet, si més no, d’endurar la pena de viure, i assenyaladament de viure en constant consciència de mortalitat, i et permet doncs de durar una merdeta d’estoneta més. Què més es pot demanar?]

Tot hi és estrany.

Estranys cossos d’animals de tota mena ni varietat.

Llurs formes esfereïdores.

Les infinites transformacions d’ulls, antenes, cues, llengües, pinces, cranis, pells, cervells, budells, ganyes.

L’esbojarrada disbauxa de la matèria.

L’atorniolat huracà del viure.

La intoxicació exorbitant de la basarda universal.

I l’estrany inconcebible firmament.

Amb astres i astres, i astres i astres, innombrables.

Tot hi és por.

Tot hi és estrany.

Què hi fotem, ací?

Quina error maleïda no ens ha dut enmig d’aqueix caos?

Calleu!

Inexplicable.

Tot mentides!

[≡≡≡]

[Una mica de teatre: monòleg.]

—Soc conscient que a cada instant soc el fulcre del qual depèn l’univers sencer — darrere meu s’hi sospesen els eons despesos — davant els eons romasos.

—Amb mi l’equilibri es manté. Amb mi l’equilibri es perdria.

—Més val que pari compte.

—Davant i darrere meu, universos paral·lels que amb la meua mort, univers i antiunivers, ai, llas, s’anul·larien.

[≡≡≡]

[Ens estimaríem més d’estar-nos-en.]

Ens estimaríem més d’estar-nos-en... Tant de viure-hi, com de fotre-hi re, a un món condemnat a no ésser sinó ínfim buf inconspicu o xàldiga efímera en la dissortada història d’un univers elleix condemnat a esdevindre no re en un no re.

[≡≡≡]

[Que ho canti perenne el chor.]

Qui fuig del foc, de flaquesa treu forces

Com Andròmaca i Hèctor, al fat s’ajusta.

Quan no pot pus, com fan heures i escorces

O qui cau en naufraig, abraçat a la fusta

Atleta atabalat, trontolla i va amb les orses

Fins que acarat al fons sent que al clatell hi tusta

(Ni tu no te n’estorces)

La de la rovellada dalla i les buides borses

Qui tot ho pot i dubta dels tous, i se’n disgusta.

Insidiós oneig, diable sens sindèresi

Perdut al fel i mel de la colèresi

El naufragat treu forces de flaquesa.

L’orgia de l’origen, maleïda endemesa

A tot mode de salvament el nega.

Morirà negat, prou de néixer és pega.

[≡≡≡]

Quarts de tres de la matinada i matàvem

Pregonament l’araig

Quan a les finestres de baix hi sentírem

Esbojarrats batzacs.

Ens eixorivírem amb canguelis rai:

Un cop més era l’hora dolorosa

L’hora desastrosa de llur irrupció:

Molt malauradament les hordes invasores

De bell nou mou havien fet cap.

[≡≡≡]

[L’única màquina que de debò no ens cal.]

Món totalment envescat de merda i sangassa.

Aquesta és la manera de fer neteja.

Tothom armat, sia amb pistoles o amb bombes atòmiques (i tota la fastigositat compresa entre aqueixes dues màquines infernals), una maquineta inventada pel benefactor més gran qui mai no ha existit fa que s’encallin irremeiablement i irremissible, i que de mantinent esclatin a la tarota mateixa dels maleïts inhumans qui haurien volgut engegar-les o engaltar-les o llençar-les vers altri.

Quan ho veurem ens ho creurem.

Mentrestant, no creurem sinó en l’imperi de la malignitat que infecta l’esfèrula maleïda.

[≡≡≡]

[Quan cec orb guia.]

—Acarats a l’eternitat, cada acte que fem és del tot insignificant.

Això em dic cada cop que faig les coses les més significatives del món, que són menjar i cagar. Tanmateix les faig perquè visc. I si no puc fer-les em desfaig per a fer-les.

A part de les dues activitats bàsiques, la més important és la de dormir. Només dormint em sé. I tot allò que al somni hi veig, compta, car és viscut plenament. I cada acte, amb cada protagonista qui entrevé cada acte, és perfectament definit, i s’actua (es realitza ell mateix) sense cap mena de rere-neguit que allò és del tot insignificant acarat a la infinitud.

A allò borrós que en diuen ‘realitat’, res no és establert, tot trontolla, tot es desdibuixa sol, es desfila, s’esfilagarsa, es fon en la insignificança immediata.

I les relacions entre individuals, quina flonjor, com de fantasmes qui es barregessin fins que la substància etèria de l’un no saps si es fon en la de l’altre i de tota manera tant se val, car al cap de no re tota l’escena s’ha fos en l’oblit total d’allò que no compta per a re.

[≡≡≡]

[Per molt que molts diguin el contrari, l’u és l’únic qui ho sap.]

—Per què compta l’u?

—Compta perquè l’u és precisament aquell qui compta.

—Sap l’u qui compta, i es compta, i compta que compta, que s’erra comptant, i que, per molt que compti, no compta re?

—Que la mort t’assassini i t’anorreï de cop-descuit no treu que, mentre l’u és viu, compta.

—Insípida noció.

—El qui se suïcida es descompta ell sol abans d’ésser descomptat per la mort. És un acte, el seu, propi no pas de l’u desafiador, ans d’un altre ens abocat al descompte, d’algú degradat, disgregat, degenerat, a frec d’esmicolament, de dissolució. L’u, és a dir, aquell qui compta, es vol comptat.

—Tret que la degeneració tampoc no perdona ningú. També l’u serà dissolt. Per molt que hagi comptat mentre comptava, no compta, eternalment, re.

—Hom feia la viu-viu i, ep, d’espetec, un ensopec, i el doll s’estronca, i s’atura de tot, i au, hom, fos en les tenebres del maipús, ha desaparegut de l’estrany efervescent panorama on, amb més o menys bombolleig, xauxinava.

—Ningú no el desniarà del massa envitricollat laberint on s’ha fotut.

—Ningú.

[≡≡≡]

[Fórem nats al somni i hi somiàrem fins que amb la mort n’eixírem.]

—Per a tornar a començar?

—Eh?

—És mort naixença?

—On?

—A un altre somni.

—Quin luxe! No! No hi ha cap carrincló cercle viciós ni irrisori embrió repetitiu. De totes les ximpleries metafísiques, dissuadeix-te’n. No duen sinó a follia.

—Voldria prendre’m el coratge a dues mans, tret que, massa acollonit, ni a les palpentes me’l puc pas trobar. En una rara espurna de luciditat, reconec que, com més viu em crec, més mort em sé. Eternament mort.

—Com l’infeliç qui negligeix àdhuc de rentar’s, car, al cap i a la fi, això rai, aviat serem tots morts per molt que t’hi escarrassis (a no morir-te), malament rai. Mals agalius presenta el teu aspecte general. Ets estel qui feblement pampallugueja, moribund.

—Fills del desordre i de l’escàndol, recargolant-nos en la grolleria, som els humoristes destralers. Cridaners, exhibicionistes, davant els provocadors tritlleigs i llambreigs dels ventalls virolats dels polsegosos esquelets de les mortes espectadores d’adés, amb la destral rovellada del nostre verb ens mutilem totalment. Cascun dels nostres membres que vessen i percolen brutícies, es fot a volar i a tacar les robes i els ofensius ventalls dels podrits esquelets.

—Irrellevant. Parlem d’altre. D’escenografia tètrica. Dels alcavots de la guerra. La guerra és diners per als aprofitats malèfics. Quan hi pens, pels budells em transita, oprobiós i sense impediment, un huracà glaçat. Maleïts tots els emmerdegadors qui només diuen (i fan!) merdegades! Els criminals abassegadors qui foten forrolla entre les cròniques de la premsa i a les pantalles (amb tots aquells solemnes cassigalls xaronament enfarinats qui no propaguen sinó falsies), tots els monçoneguers mitjans comprats pels avariciosos abassegadors mateixos — els assassins, militars, oligarques, capellans, polítics, i, com dic, els altres puerils avariciosos, ancorats per sempre a l’estadi anal.

—La irreverent natura se’ns caga constantment al cap; portem tothora la merda natural per barret. De vegades (la natura) se’ns insinua, nua, rere el translúcid samitell, i ens fa l’efecte, àdhuc, d’albirar-l’hi, cuixes amunt, davant i darrere, part la carranxa, les pròpiament humectades perilloses osques. Osques que són buits d’hostilitat sobtada, com ara nius de monstres i escurçons — o paràsits immensos qui et tolen, d’un mos, els membres, o que la gola et foten a can pistraus.

—Sorolls fastigosos de les sonses escumes excretades pels no ningús diabòlics — diplomàtics negociadors de guerres (molt profitoses per als hipòcrites animals qui els lloguen).

—Mort i tot, pòstum, ton deute superflu prosseguix son destructiu perniciós passar — com religiós flagell. Tota religió — a llenya atia i esperona. Llenya en forma de deixuplines que l’esclau rep a l’esquena — llenya per a la pira — llenya com a càrrega insuportable per als teus qui et venien, pecs i extraviats, darrere.

—Astoradors bruels (de bàrbar coratge balafiat) pugen del soterrani, on hi ha, es veu, els desgraciats abnegats treballadors i la resta dels corsecats llepaculs puritans qui els menen o comanden a cops de xurriaques, i als quals inútils obrers, cada dissabte, sempre he vist que més o menys d’amagatotis hom els ofereix, pregonament infectades, onades incessants d’heroïnes orfes, ofertes en safata, macades, marcades, amb verdancs a tesa, i amb pler de cicatrius causades pel fet d’haver soferts massa violents desminyonaments. Lluny de tot allò, indefugiblement escàpol, sensitiu com l'acer, el ressò d’aitanta d'infàmia tanmateix m’ateny. Soc qui sap que tot guany prové del lleure. Que només com més de lleure no has, res hi guanyes. Altrament, ferotgement caçat parany avall, tot hi és per a tu corcada crossa i contínua perpètua pèrdua brutal.

—Constrets a les vicissituds terràqüies i marítimes (de quines mars? a quins astres?), no fotem sinó anar naufragant sense cap ni centener.

—Els promiscus instints insisteixen a desmantellar tanta de repressió. Quan l’angoixa t’amenaça, frenètica, de sobtada mort, pels resplendents esglaons davallen, acorriolades, neuròtiques beutats amb llurs esquetxos i esquitxos de nostàlgiques interpolacions.

—Beutats, deesses, muses, somnis! Tens raó!

—(Carallot!)

[≡≡≡]

[Venus venustes.]

Venus venusta qui la testa em tusta

Com si mon crani fos fèretre de fusta

On m’ha forjada la idea perfecta

Que només amb beutat és la vida correcta.

(...)

Venus venusta qui la tita em tusta...

Amb la vareta màgica potser ressuscitava

La flàccida andròmina molt sòmines i adusta

Que per a pixar només mai emprava.

(...)

Un nus se’fa a la gola vetusta

Si Venus venusta el muscle no em tusta.

De sobte el Sol mateix tot sol s’aombra:

Fred instantani el món sencer escombra.

[≡≡≡]

Fer-se el valent massa feina demana

Et gasta, el coratge i les energies.

Fes-te el covard si no et vols pas pampana

Fet i fet tot això que t’estalvies.

[≡≡≡]

[Si fins fictament i tot n’ets prou valent, desenganya-te’n.]

Ficció projectada per l’espectre

Espectre presumit amb una identitat:

Trista quimera amb cap de nap i un ull d’electre

Qui bla gargot de cèl·lules, perquè sí, ha engendrat.

Falòrnia inharmònica tocada amb asclat plectre

Em pensava existir i no era veritat:

Era projecció d’inexistent espectre

Al seu torn pel gargot molt mòrbid projectat.

[≡≡≡]

[L’eternitat. L’infinit.]

Vailet amb molta d’imaginació, això és allò que de jove em portà al manicomi:

—La incapacitat total de comprendre dues coses. L’eternitat. L’infinit.

Per a un vailet capaç d’imaginar, per exemple, exactament què hi feien les parelles, quan les espiava o en sentia les batalles als llits, l’eternitat i l’infinit eren inconcebibles de totes totes.

Pel que fa a aqueixes nocions que potser són matemàtiques, ara, fins i tot de vell, no n’he comprès re — incapibles, incopsables, inaprehensibles, per al meu magí, centrat, es veu, en els fenòmens observats, no pas en les bestieses metafísiques.

Car, oi? Quines ximpleries d’inventar! Abstractes incomprensibles animalades de molt mal empassar. Els sòpits inventors qui inventaven aqueixos noms que en realitat no volen dir re. No poden voler dir re, car són inconcebibles. Inconcebibles per a mi, potser no pas per a ells. Per ells fotran!

Desgraciats, deuen anar tocats, segur; qualque part del cervell amb infeccions, mancances, tumors, o amb estranys bonys, ran malaurades col·lisions rebudes de petits. Aneu a saber. Eternitats, inferns, infinits! Us l’imagineu? Quin desastre, pobre home!

Impactat intel·lecte — hom esdevé cada dia més ruc — cada dia se t’empesca idees més cretines. Els íncubs de l’estupiditat troben sempre mendraig als cossos així posseïts dels tocats per la ‘religió’. Com ja va dir fa un pilot d’anys la clàssica remeiera na Remei Jonqueres d’Oriola, «En tot cervell malmès — allà s’hi troben bé, allò els és refugi, als mesquins íncubs de la imbecil·litat i la idiotesa sense remei.»

Pel que fa a jo mateix, com dic, no puc creure’m re de tot allò, de tot això. A la merda, tu. I al capdavall què? Tant se val. Creuré en allò que crec. L’efímer i el finit. Això. I és dolorós, hò, sí, i tant. Tret que menys, vós, molt menys que aquells monstres inconcebiblement terribles. La infinitud. L’eternitat.

El qui s’empescà aquells conceptes absurds, potser fins i tot fou el mateix abjecte malastruc qui s’empescà, perquè anessin junts i es fessin llagots i es toquessin la pera, i fessin d’altres obscenitats entre ells, qui s’empescà, dic, l’infern.

L’infern, ep, etern i infinit, és clar.

Ah, i pitjor encar, el paradís! Etern i d’escreix immensament merdós.

Quin món, vós. Fotrem goig.

[≡≡≡]

[Vailet, en perdre’t, te’ns mous, o ni et bellugues, segons s’escaigui.]

—Si et perds, rau on raus; no t’hi mogos. No t’hi mogos pas!

Calma, noi, que ja et trobarem.

Això, si abans tu, aprés pròpia meditació, no et retrobes i no tornes ben a pleret a mare.

Rau on ets, doncs, roman a lloc... Tret...

Tret, és clar, que et trobis en cap atzucac i hagis de recular, o a frec de cap penya-segat i...

O tantost no te n’adones que t’arriben damunt els bàrbars genocides, o els ramats i les tropes de buròcrates ultratjosament merdosos — llur sola tasca la de fracturar o de facturar, tant hi fot — o les hordes dels gossos amb les bromeres de la ràbia, o les monges boges amb llurs metralladores, o els vells malcarats i irats, i qui es creuen amb prou autoritat i prou armats amb preceptes morals que és clar que n’hi ha per a cagar-s’hi...

Llavors et mous. Sobretot mou-te, perd-te pertot. No fos cas.

[≡≡≡]

[Somnis de l’ingenu geperut Francesc, ajudats pels de l’encarregat del moment.]

El severament i desenraonadament ennitat i esguerrat Francesc no reïx de passar per l’estreta escletxa.

Tant se val (es diu), de tota faisó l’escletxa aqueixa, com tota escletxa que suposadament no mena al ‘secret’ i al ‘misteri’, tampoc no treu mai cap ni a re, ni a no re.

Ben lògicament, doncs, ho lleixà córrer.

Tot seguit s’anità al llit. S’allità per a la nit.

A nit morta i colgada, hi somià llongament, crec, i, entre sovintejats gemecs, sos oníriques impressions foren al capdavall de campionat, d’aquelles que esborronarien un troglodita. No sé pas si se’n recordarà de gaires (d’aquelles excel·lents impressions, les primeres imatges hipnagògiques). Si aquest fos cas, potser l’ajudaré i tot.

La historieta començà un jorn clar, a la tranquil·la mitjana, vora el riu gros, no gaire lluny del firal, amb la trobada amb el vell paler de casa.

En Sebastià, ara gaudint d’un merescut retir, i en Francesc se’n rigueren pel mer plaer de l’encontre.

Com quan era petit, i el paler era un home forçut qui fumava com una locomotriu, el mateix intercanvi jocós s’escaigué de bell nou.

—Sebastià, com va el bestiar?

—Ni amb rodes.

—No val a badar, Sebastià.

Bo i somiant, guaitem’ns-el com riu, el dorment. Com si cap borinot no li anés contant divertides farses a cau d’orella.

—Crec, Sebastià, que ens esperen simultanis esdevenidors.

—T’ho creguis pas. T’has mai demanat quin cul va deure eternament covar la buidor universal?

—Per què en dius ‘cul’? Vols dir que creus que l’univers és fet de merda? És una mena d’ou fet de merda?

—I quan desclogui què creus que desclourà? Sàpigues que...

—M’encanta quan comences amb ‘sàpigues que...’

— Com tota la història (totes les històries d’aquells falorniairies qui es fan dir d’historiadors), la realitat mateixa no és sinó una successió de sacs de merda. Del mateix sac de merda de l’univers (que és el sac més gros) fins al sacs de merda que són les puces, i més avall els microbis, i... Tant se val. Tot ho és: de merda, sacs. I com més petit, el sac de merda, menys merda, i doncs menys brut. Teca per a la reflexió. No vulguis mai pintar pas massa.

Ara me’n recordava (com se’n devia recordar l’infeliç dorment) que en Sebastià era força traçudet. D’un embut qualsevol, te’n fotia un telescopi ultra-penetrant — que foradava àdhuc els límits altrament ‘impenetrables’ d’aquest bestial univers i tot.

—Sàpigues que ultrapassats els límits, tot hi rau en pau — res no hi menja ni hi caga — l’horror de l’existència no hi existeix — ni tampoc el de la no-existència — allò és collonut.

—Els límits, les vores (com les vores esfereïdores a l’anap sollat per vells llefiscosos llavis de meucarres amb què de cops als xibius no et serveixen llur verí) del sac de merda de l’univers, vols dir?

—Vull.

—Doncs qui hi ateny, tu?

—T’ho pots imaginar.

—Ningú?

Sembla com ara si de vegades el buròcrates del somni es fotin a fer qualque mena de vaga de zel — on tot aplicant estrictament i doncs zelosament els preceptes administratius, tot ho encallen.

I nogensmenys, com qui té desat a qualque soterrani de la ment sempre un pa de més a la post, el bell dorment reïx tanmateix a enxampar, com qui diu de l’aire mort del no re, novelles impressions que li alteren el son.

Put de sobte a peix podrit. Als rangs arranjats i arrengats en rengs, tot papu mudat, pertanyent a la cohort letàrgica d’umflats presumits qui assisteixen a l’espectacle, es veu ara torpedinat pel petòman catabàtic a l’escenari, i n’ha d’ensumar doncs les fragants onades fètides que se li esqueixen incessants als molt injuriats oronelles, els quals s’arronsen, sobergs, superlatius, bo i reprovant el rèprobe. Al qual, tanmateix, tantost no fa la seua darrera reverència, civilitzadament han d’aplaudir, no fos cas que els veïns diguessin que no és prou com cal.

Érets indubtablement entre el públic. Tret que sense saber com te n’has deseixit. Cusc i estoic, navegant entre les incessants onades de tediosa boira, t’obsedeix la meravellosa musicalitat del tot just estrenat, primigeni, silenci, abans l’existència de l’univers absurd. Amb les arpes a tall d’astor qui caça, n’esfereeixes, en lluita beatífica, les volutes invisibles. Operàtica, la boira fa continent de voler encetar-se, mes abans ja ha engendrat de pertot tota mena de sargits.

S’hi aixopluguen els esperits. Quan la boira, tot d’una s’esvaeix, et demana la veu interior si no havies sentits mai mai llurs tímids bleixos, és a dir, llurs panteixos de ranera? Expulsats de la boira pels bares (o traïdors) àngels del vent, els esperits l’espitxen plegats de soca-rel.

Alces els ulls. Còmics cadàvers pels calvaris concupiscents. Les vídues i els soldats. Els tàvecs qui et voldrien fotre niu forat del cul amunt. I els refrescant bons brous de pixaconills.

Llavors se’t planten a les aixelles rares llavors dutes per un vent pudent. Isnellament, t’hi creixen hipnòtics triomfs incessants de patològics esdeveniments...

Durant una estona boja tot desig s’hi executa. Tot l’imaginable existeix. L’inimaginable sospites que també hi deu existir.

Una mà fosca surt d’enlloc i se t’aboca. T’ennuegues.

Tossim. Volem saber per què?

On ens hem empeltat de qualque gam i ens ha calgut fer llongament llit? Ens hem desvetllats amb visatges botits i virolats de colors mòrbides. Algú ens mastegotejava durant la nit. Qui (quin torturador de merda) no ens en feia (als visatges) tot de superflus torts? Caldria identificar’l. El de la mà fosca. Per què se’ns escapa sempre abans no l’enxampéssim, i en flagrant i tot?

Instruments màgics que buiden un trau d’ull roent i flamejant et llencen sense compliment fora, encar transformat només en fetus escarransit, de qui l’atròfia fa feredat.

Cridant, en un rampell molt agressiu, et cagues en les abjectes gònades qui et van parir!

I ara, oi que ets tu? Te’l guipes, al racó mateix, entre runes de ruïnes, on les infermeres enriolades t’han llençat. Seqüències incessants de sapròfits catabòlics se t’atipen al cos, esdevingut amàs fantasmagòric d’extraordinària frangibilitat i grotesca labilitat.

‘Tites, tites’, atien les esculturals infermeres els gegantins sapròfits qui se’t belluguen al voltant de la carcassa a tall de gallines qui bequetegessin un tros gruixut de lívid mòrbid formatge.

Darreres imatges hipnopòmpiques. Ets formatge.

Diu el formatge, i t’ho repeteix, insistent:

—Sàpigues que qualcú m’ha bullit en sosa càustica i m’ha transformat en sabó d’olor.

Es deixondia el dorment amb un somriure.

[≡≡≡]

[La presència de l’ogre sé que causa l’eclipsi. Conreava quelcom al jardí. Amb piruetes de pop, em mossega la serp.]

Com el Sol, el cel sempre m’ha acollonit — sempre m’hi he volgut al més lluny possible; terrible perpètua amenaça — el cel, quina merda, vós!

El cel de la nit encar pitjor — és una barreja absurda d’astres que s’estimben, i d’esclats, d’explosions, un pandemònium continu de catàstrofes horroroses. Quina mena inimaginablement forastera de cogitació podia mai concebre aquest diabòlic embull? Vast, vast. Vast. Et fa rodar el cap. Et ve un fàstic invencible. Et sents escanyat per la por de tot allò. Tant pel quelcom com pel no re inaprehensibles.

Sovint, per a esbaldir, encar que no fos gaire, el neguit dut per qualque acrimoniós crepuscle, eixia, espectral, de nits, ben lluny, pels carrerons tots foscs.

Cert. Parléssim clar, sense embuts. De ben jovenet, quan eixia silent i llambresc, a tall de llangardaix, o millor de talla-robes, a espiar, o transformat de rèptil de parets a rat àpter, extraviat pel reialme de la nit nistagmàtica dels muricecs qui leviten aclaparats de feina i suors, de sobte pres de vertigen, romania consternat, esquifit, pusil·lànime, davant l’imprevist eclipsi.

Oïa, vingudes d’enlloc, estridents esquelleries d’esquerdats esquellots; em temia que, allò rodó, tan gegantí, que es cruspia la lluna plena i sangosa, no fos un ens monstruós vingut de qui sap quin infern. Empedreït, no em bellugava. Em veia cruspit tot d’una.

A quin collons de merda de gàbia boja no som?

N’hi havia per a sebollir’s al tros més avinent i que l’endemà o qui sap a quin altre segle la rella et passés damunt el cadàver o les escadusseres restes romases i et fotés a miques! A miques!

Brut de terra i enlluernat de pànic, negre com un escarabat, tornava a casa, drap fastigós qui s’arracona, tremolant, sense senderi, esperant quin alliberament impossible?

T’has adormit.

Sents certes nits, mentre dormies, venint de l’hort de baix, i aleshores mig et deixondeixen, els gralls bonhomiosament victoriosos dels tecolotls (mussols nàhuatls) aprés la caça.

Avui, somnàmbul, crec que emergeixes de la finestra.

I ara la peripècia. Vas, del rostoll no gens flexible, a l’estany on et somorgolles. El plaer momentani de l’aigua fresca, mentre et banyes entre nimfees i batracis.

Desplaçades, massa estoneta eixutes, les nereides esdevenen, per l’ambient corrosiu de fora de l’aigua, ràpidament rovellades.

Ara les albires. Se t’atansen, ominoses. Són les bruixes desdentegades qui retornen, ganudes com galiots. I ara et perceben!

Despullen llurs goles i becs. La glòria i la felicitat del rebost ben fornit! Se’t llencen, ensems i a l’uníson, damunt. Sents pertot arreu boques. Boques com xuclalls de tentacles de pop, que se t’arrapen a cada vèrtex (com amorrades al broc del porró), i et buiden de tot suc amniòtic. Et buiden, àdhuc, de tot el vi vital de ton vit. Ja no passaràs pas mai d’embrió.

Plou. Els segons marcats pel degoteig de les goteres al sostre, tard o d’hora sents que faran sonar l’hora de l’alarma, i potser seràs un cop més salvat al darrer segon de no haver estat totalment absorbit per les prodigiosament tipes nou o deu sangoneres gegantesques qui t’envolten...

[≡≡≡]

[«Sexhumació», o on el sexe ressuscita.]

Bordells, solc anar-hi. Car em deleixc sovint per presenciar (anava a dir, presidir) la sàfica tendresa d’aquelles deesses sobiranes amb maixelles d’herbívors (‘ai, dolça sor meua, quina equina faç no us ha romasa!’), de tant i tan impetuosament com no són avesades de xuclar el brou delitós i, miraculosament tròfic, de solatges saborosíssims, dels conys capiculats. Són brous que cal ingerir frescs de la font, car altrament, bades i ja s’han corromputs. I qui vol re corromput? No és hom pas algú de la púrria i les classes repel·lentment jussanes, ço és, eclesiàstiques, bancàries, militars ni buròcrates.

Magre melangiós, sé que aquell règim, aquella dieta, fora la sola que de debò no em convindria. I tanmateix, perdut als dèdals de la introspecció, robustament intimidat per la proximitat de les desdenyoses divinitats qui es xuclen recíproques, i amb quina passió per a manguis no pas sols inassolible, ans inimaginable, tot i que, palesa, la tinc davant mateix; i àdhuc, quan havent pagat a la patrona una miqueta més, hi so convidat, voldria fènyer’m desimboltament l’ulcerat, i no gosant-t’hi, d’oferir’ls aquell obtús vaitot, aquella catxa guita, en acabat ja no cal que em foti veure el vergonyós, car la vergonya m’occeix a la vista de tothom, i per comptes m’aixec com un ninot amb un ressort al cul, i reprenc la meua mangala-espasa i el meu copalta i, arrupidet com un caragol, prenc el pom i m’avii avall.

Sucumbeixen, abans no he ultrapassada la porta i tot, les sucoses olímpiques, a unes grasses riallades molt oprobioses que tanmateix em plauen qui-sap-lo. Els alegres soliloquis engegats pel meu molt remenaire apèndix, així com d’altres peces dels budells veïns, amb tota versemblança diríeu que són talment com els roncs de felicitat que avien els ardits felins quan, assidu, els acarones.

Soc al carrer tot seguit i m’embolic de nit. Alguna vegada he pensat, la nit abans de la meua expedició bordellenca, que potser si m’envernissava, abans la sessió, la llengua amb parafina, si no gosaria llavors afegir’m al xucleig. Somiant truites m’he vist sàtir, boc, o egipà, amb por de no re; qui s’obsedeix amb la carn sàfica i hi fotria mos com el més valent; llença les crosses i fa un vaitot, i com qui cau del seu rogenc taüt espatllat, es fot, sense xautar’s pas de cap dels riscs implicats, daltabaix d’aquesta sínia atrotinada (sínia tronada, quin pèssim aixopluc de triar!) que és la vida, i som-hi, ja hi és, xarrupa, xarrupa. Si en xarrupa! Brous divins, les ruanes, els opopònacs, les giripigues, els lletovaris, les tuties, panacees totes.

Ningú no em dirà pas ni ase ni bèstia, això rai, tothom em veu cada cop més naquis i decrèpit. Un vellet sense pecats.

Aprés una nit de disbauxa com aquella, solc anar, a mig matí, ben purgat, i si fa si fa no fa bo, al parc de l’Observatori, on, a un dels bancs em pos a llegir el diari, quan, aquest bon jorn, passant sota castanyers ‘pol·lardats’ del bulevard Francesc Aragó, he aixecat els ulls i a un dels balcons del segon pis i he vista una de les sàfiques meravelles. He cuidat estampar’m el musell a les llambordes!

Tot d’una m’he tornat excepcionalement barrut, i he treta la llengua i, fent-la entrar i sortir ivaçosament i alhora fent-la espetegar al llavi de dalt repetidament, semblava que xarrupava molt baconament, i crec que he assolit de cridar l’atenció de la mestressa qui, encar en negligé, espontàniament, com els sobtats molt sinistres avions apareixen al cel i se’t caguen, diarreics, bombes d’anorreament, amb tota la raó, pobrissona, em llençava, gloriosa, torretes on s’hi escarransien geranis; una m’encerta a la clepsa, i caic fet malbé. Sangs i estranyes bromeres esdevenen, damunt les estigmatitzades llambordes, fantàstiques creixences llefiscoses.

Veig com en somni, la deessa qui ha davallada esperitada. «No diguis re. Ens fotrien ardre en alta foguera.» Amb llàgrimes virginals vol que obeeixi ses règees directrius. Allò em duu la joia al cor, m’adelita enormement.

Ve a posar’m un ferro roent a la plaga. Allò atura es veu l’hemorràgia. Alhora, la dolor és massa forta, i he perdut coneixement.

He tornat a la vida a un llit anònim. Guarit per l’oblit.

Absència d’oblit mena al col·lapse; duus al crani un tresor que cal no remenar gaire i menys encar gens goludament; d’aquelles muntanyes russes d’impressions més o menys trenades en historietes incertes, en traus, de trast en trast, qualque preciosa peça i te’n deleixes, i prou; te n’estàs de prosseguir; acontenta-te’n; rere la goludam, sempre s’hi celen, malignes, el fastig i el fàstic.

Una dona grassa, sutza, amfíbia, exhibeix zel d’administrar’m de trast en trast un elixir hostil. No sabré fins molt més tard qui és. Si, a pagès, és la mare de la deessa sàfica o la meua.

Vespres d’estiu amb tronades diverses. Jagut a mon llit mesquí, me n’arriben les sovint força estridents cordes musicals de l’oceà.

La cambra és macabra. Plena de lligalls florits, em fa la por contaminació que deuen desprendre. Epidèmica pestilència d’escrits de boig. Un altre poeta maleït mort i colgat. Mai se’n cantà gall ni gallina. Welcome to the club.

Sots el centelleig polièdric d’una clepsidra, on una sumptuosa fermentació engega dolls de punyents versemblances, m’enyor d’un temps estrany i inaferrable on el poeta maleït era jo? Era el tit? Soc el tit lívid, qui de vegades rondina, convuls, i engega retrets i ignomínies a tort i a dret?

És veritat? Era l’estúpid presumit qui escrivia tot allò? Volia dir això que era un desgraciat ignorant, a qui li calia mostrar el poc que sabia perquè en realitat no sabia re?

I si la truja grassa i sutza no fos sa mare? I fos la meua?

Ni seua ni meua. Car el malalt assoleix si fa no fa de guarir. Les xarpes del seu enteniment, per a ell, esdevingut modest, troba que esmolades rai.

La reconeix, la dona lletja qui li fa d’infermera és la seua dona. «Què fem ací, Marianna?»

—Ah, Boi! Em reconeixes?

—Com hi he vingut a parar? Era a París i un asteroide, vull dir, un meteorit...

—No, no. Et ferires al tros. Et portaren a casa amb la tartana d’en Guim. El gos els va avisar.

—Vols dir? Vols dir?

—Tothom somia, Boi. Tu també.

—Ah.

La vida, quin engany! Soc un cuc nu en un forat qui, sense mans ni peus, exhuma tanmateix fal·leres i miratges, i catedrals i derricks, i linxs i fènixs, i taurons i manatís, i símptomes atmosfèrics pregonament críptics, i tota una posteritat que, sense cap ni centener, tanmateix se t’imposa com actual i viscuda.

Centúries sense arrest d’esdeveniments infal·liblement innecessaris. Boires ubiques de rebel·lions, conxorxes, santimònies. Apoteosis marmòries, murmuris eteris, vespres de voltors deleteris.

—Soc viu o mort, Marianna?

—Et ferires i entrares en agnòsia. Ara saps qui soc.

—M’havia caiguda, ferm damunt la closca, una torreta despresa de la barana ’un balcó. Queia en trànsit. Un trànsit d’aquells d’on només al paradís et pots despertar. Un cosmètic que esporugueix precipitosament la població, se m’atansa, espectral. Anava de rosa. Aquell cirurgià em feia feredat. Em fotia foc al cap. Un cap encès com una atxa. Volia córrer aflamat per tota la soll. Prestigiosament afalagat, no calia pas esbrinar qui, de la cleda, es portava l’oli. Era el campió de la quadra. Era l’estelló. Em muntava totes les egües. Hora d’anagnòrisi — som enterques carcasses. Nòmades bacanards i delinqüents, perduts per llocs inhospitalaris sempre, ens transporten, baliga-balagues, a gimnàstiques absurdes entre perpetus obstacles. Què fas?

—Ets viu, Boi!

Amb destresa, la vella truja, amb pessics i gargalls, i bateroles eròtiques, i d’altres caparrades de bona puta, em muny l’allioli.

—Ho veus?

—Amb prou feines. És com si esbudellaves un ninot esparracat, i només en sortís corquims i corcadures.

—Bon senyal, que rondinis. Abans tampoc no estaves mai content.

—No és cap consol. Tol-me la vidiella. Pel que em serveix!

—Boi Pigem! Què dius, ara? Posa en decant aquests lúgubres pensaments. Cap ninotaire boig no t’ha parit.

—Com ho saps, carallot?

—Aixanta la mui. Tanca el calaix. Què t’embarbusses? Fot-te a somiar. Tots hi guanyarem.

—Calúmnies de fats absents. Absències calumnioses de ninotaires fats.

—Dorm, dorm, non-non, non-non...

—Armats qualcuns amb tirsos, d’altres amb caduceus, no pas cap amb clava, anàvem, il·lustrats, vers...

[≡≡≡]

[Qui no la fa la pot somiar.]

Anava caminant/

Un mec gens important/

I em vaig trobar un gegant/

Qui em saludava cantant/

No sabia com respondre/

Era a frec de xerri pondre/

Crec que era l’ínclit cavaller Kyrieleison/

Bell veí de Ctesiphon/

Li ix de la bragueta l’olifant/

I sotja, aspriu, endavant/

Perspicu poc dic re/

Ja encomanava el taüt al fuster/

Em va xorar la Durandal/

Que era la meua espasa principal./

Un altre desarmat català/

Davant l’invasor, què farà?/

No farà re; es farà fotre/

Esperarà un jorn a rebotre/

Potser un bell jorn al paradís/

Amb els angelets jugant parxís/

Guaitarà l’infern tot ablamat/

I hi guiparà l’invasor tot cremat/

Li dirà una verge a l’orella/

Com qui amb ungles de meretriu passa la rella:/

«Prou pots, català cagat/

Al cap i a la fi tothom tan pagat/

Com prou veus qui la fa la paga/

Creu-t’ho, però! Re al món no surt de baldraga.»/

[≡≡≡]

[Fòrtuna fàvet fòrtibus.]

Pertanyíem a una de les cèl·lules latents de la PAU. Poble Armat i Unit no fora mai envaït. I ens disposàvem tots a defensar les fronteres d’un estat lliure.

Per un cop, i a la fi, ens emulàvem en la fervor del nostre patriotisme! Som tan a prop de la llibertat!

Ah llas! No ens servia de re — tot anul·lat al millor (pitjor) moment. El mateix capdecony en cap qui declarava la independència, la posava, al cap d’un maleït minut, en dormició permanent. Els agafaven cagarrines o només fotien cagarel·la des del començament, malparits!

Érem a l’infern, horroritzats. La llum crua de la veritat era massa esfereïdora. Enderrocs del nostre amor propi s’esbarriaven deplorablement arreu.

Ens n’esquitllàvem.

Ens va dir en Camp-robí: «—Com digué mon cosí qui fou, en Carles Foureig, els més acarnissats enemics d’un pretès vici són aquells qui secretament se n’aprofiten. És a dir, els qui denuncien un suposat vici qualsevol és perquè privadament en tenen la mà trencada a practicar-lo. Tothom els coneix. Els polítics i la resta dels hipòcrites.»

Amb vituperatiu aplom orquestrem les noses amb dinamita i dracs voraços i ganuts.

I aleshores ens n’adonàvem. Lamentós rebregament de la topogràfica geometria. Un mal als ulls i als altres sentits, palps i antenes, de la nostra pell calapetenca. Excitació camaleònica.

Grop, nyap, insult, al paisatge. Ells, arraïmats, amorriant-se.

A l’hora on, en tòrpida torpor, llangueixen els saigs invasors dels transhumants escamots punitius, eixim dels caus com bombolles dels tolls i, meteòrics, els brutals homeiers estirats a les llosardes, com bàrbars esbojarrats per exuberants passions o per porqueries ingerides, som aquesta vegada nosaltres qui, amb el zel subversiu dels ogres i muricecs, els arrenquem, com els carronyaires, les costelles, i els llevem els lleus de qualsque urpades — lleus que aleshores ens cruspim molt llordament ni golafre.

Morta la cuca, mort el verí (del veí, sàtir satànic) — alleujats bleixem.

Els caus on no raíem, dies i mesos de demorança, al capdavall, desesperançats, els trobàvem ardus d’endurar, com si ens havien esdevinguts intransigents forats al cementiri. Pudien assenyaladament a sofre, i això a increments d’intensitat a mesura que creixien les setmanes.

Atapeïts, bovins, els feréstecs colltorts i caragirats havien victorejat l’esbojarradament bajà dictador de torn. El suc intoxicador de ses envescades papissotes paraulotes se’ls emportava lluny, lluny... Somiosos, ja es veien vils herois uniformats, bo i botxinejant víctimes qui els queien a les peülles com fruits, podrits com caps corcats... Fruïu-ne, fruïu-ne, mentrestant, dalt de tot, havent pujat a l’òrbita inquietant que us duu, com qualssevol altres vaixells impresentables, enjòlit, imponderables, ingràvids, per vies rutilants, satel·litzats per cap orbe encesa que batega com un cor a mig fer figa.

I ara? Carxena. Carnús. Farnat. Carronya. No ho destriem ni els enteròlegs.

Feta la feina, som-hi, convidem-nos-hi, a la llunyària més llunya. Ben lluny de la insostenible fetor. Vers cap altre amagatall. Fins que la sort no decreti, escaient, que cal prou delir un altre ben adient, esporàdic, escamot d’agents nocius, infectes, enemics, hostils. És l’hostilitat que ens forneix motiu i armes. Fòrtuna fàvet fòrtibus. La sort afavoreix els valents.

[≡≡≡]

[Embastant i recosint les idees descosides al centó (o a l’encolatge, o a la flassada apedaçada amb escaigs) sempre inconclús.]

Érem treta-dos o trenta-tres bessons — o, qui sap, per aventura trenta-tants si fa no fa idèntics clons. Com qualsevol altre insecte o peix, la mare ens cagà (o fresà, o pongué, o deslliurà) (tota una tira de sinònims; tria’n, fotràs goig), i suràrem si fa no fa fins avui. No pas tots els cagats, és clar, car, al començament, cert que érem molts més, i ens anàrem menjant nos amb nos. Llavors ens férem grandets i ens abellí llavors de menjar’ns teca més jove — com més prop d’acabada de descloure, millor.

Avui, bo i passat el triatge a l’estació/hospital, hom ens distribueix a un tren o a un altre, destinats ací o allà, condemnats a això o allò.

S’arrauleix l’arrupit entre els patracolaires, maleïts buròcrates de mai no acabar (fan angúnia, llebrosos del capciós reialme dels ressentits).

Ara, tantost no el passes (el triatge), hom t’adossa un homenet tot vestit de blau; el duus perennement encastat a l’esquena, i no saps mai quan et punxarà o t’enverinarà o et travessarà. Vas on vol, alhora terroritzat per la possibilitat de fer cap error en el teu apressar-te vers l’indret on et mena, no fos cas que aquell mal pas fos el darrer que mai no faràs.

L’home blau, quin malparit! Pagellida de letals metzines. La sola tasca que l’inic no acompleix és la de la iniquitat.

Em diu que “tal fotré, tal trobaré”. I un pilot més de mormols obscens a cau d’orella. Soliloquis episòdics claferts de “massa poc!” i d’“excuses de mal pagador”, i d’acusatius clixés semblants. Tot plegat, res d’altre que repapieigs de disbauxat. Epidèrmiques delusions.

Albardà maligne, qui, com la vil espiroqueta, somriu, fastigós, mentre rancament i lenta, i furtivament i arreludament i inexorable, per esglaons espondilis d’espinada, va pujant al tron, on, parasitat pel que te’n roman, et farà malbé la vida.

Gent aparentment de teatre em violaven a un racó de l’estació i ni me n’adonava. M’hi lleixen, a la part d’arrere, tota mena de lleterada. L’estació era plena de clots que feien de seients. Tothom s’enfonsava doncs en asseure’s. I calia asseure’s. No volien ningú dret (ni amb dret de re). D’alguns dels asseguts només en veus mig cos; d’altres només, i amb prou feines, els sura el cap; els infants, ni això. Sebollits, sense futur.

El fons de l’aire és brut, sollat sense remissió; l’atmosfera feta una femta. L’orbe esdevé orb. Tanmateix, trobem solaç en l’afòtica problemàtica.

Com plànula de corall, partíem qualcuns nedant o surant fins que no ens ensopegàvem cap lloc escaient damunt cap roca on ens encastàvem per a no moure’ns-hi mai pus. Aqueixos som nosaltres, irremeiablement fidels al règim imposat.

Saxàtils, camuflats en peu de cabra, esguardàvem les banyistes nues. Ens n’arribaven llurs sentors, àdhuc llurs aflats. Amb allò, tornàvem a la felicitat del total l’oblit. A l’evaporació de les raons i les saons, la desaparició del calendari sencer. De trempar, no hi ha guaridora tutia que millor no actuï.

Dèiem: «Tot ho neg i de tot déu reneg/ I dels àvols guerrers i de llurs lleigs guerreigs/ Als ‘castra’ és on hi viuen tots els castrats del cervell/ Molt de merdacaner i d’estotjamocs/ I allò que no mata, engreixa.»

En el caos silent, arraconadament, m’he fotut a menjar, i tota la resta ho he lleixat estar.

Esplèndid, serè, amb ganyotes i pantomimes escollides (com si no fos conscient de les càmeres espies), en la ficta intimitat de l’estantissa garjola, enganyéssim, aparentment perpetus, la paràlisi, l’agror i l’atròfia.

Desempallegant-se’n de tota solemne mania, hom exhibeix la seua humiliació, sebollit ceballut cagalló, burxant amb sos tentacles, tancats invisiblement com punys de rebel·lió, com qui de debò transgredís contra els intransigents ucasos.

Jardí malmès, de nàquisses llavors. Voldria, bo i passant, i com és d’ús i porta sort, acaronar la cigala de cascuna de les hermes del jardí, i als bells bocs d’alabastre besar el forat tan lluent del cul.

Ai llas, infal·liblement lluny d’osques. Tant se val, vós; anem fent; qui dia passa, any empeny.

Només direm llocs comuns i passarem per indrets fressats. I això ens comprarà, crec, qualsque horetes de pau i tranquil·litat. El món es veu que dona voltes, i belleu en una d’aqueixes voltes, la truita es tomba. Com? Hi ha possibilitats que mai es tombi, amb naltres encar viu dins? Sense haver fet brot? Sense armes?

Tant se val. L’insomni i la fam fins que no ens haurem estorts. Oi que si vols anar ben dormit, fes-te tu mateix el llit? Oi que si vols anar ben dinat, tu mateix el plat?

La cel·la ben neta. Havent passada l’escombra, hom resta embadalit per allò que l’escombra no escombrava (certes arcaiques carcanades d’antics crims irresolts). Voltors hi feren cap (per on?). Estroncant gelosies, s’abalançaren damunt les entranyes (voluminoses, n’hi havia per a tothom) del cancerós ermità.

De retruc, esdevens el badoc escombraire qui pateix. Pateix pel propi esquelet i, sobtadament glaçat de por, tomba el cap, i es troba que, efectivament, rere seu, la mort s’amaneix a despatxar’l a l’altre món.

La mort porta la disfressa del sergent al rebedor del dipòsit de proves i investigacions florides i claupassades.

La llei de l’embut, escrita amb sang i a rajaploma, cal seguir-la ulls clucs, tant amb el tou de la cama com amb el tou dels ossos i el cervell.

La infrangibilitat del mànec és allò que millor no aigualeix la repressió. Estorceu-vos de tot carrincló sentit del ridícul. Prenent exemple del crustaci preventivament abillat amb un arnès fet de mants de vidres, us l’armeu ben armat amb armadures i d’altre crosses i ferramentes.

Com els cetacis, féssim veure que si dormim ho fem amb un sol ull tancat.

La diferència entre individu i persona, rau en el fet que l’individu és independent, i la persona és mou en societat.

Érem doncs persones qui es volien individus desapercebuts entre cossatges i noms de més d’embalum.

I dèiem: «Nosaltres nuls. Ells, els col·laboradors, ja s’ho fotran! Vindran els assassins i sabran a qui mataven.»

Envia’ls a passejar. No els responguis mai. Fes-los el buit. Potser et passaran de llarg. Gosaràs atacar’ls part darrere? Confiem-hi. Ajuda’ls. Ajuda’ls sempre. A caure.

Si mai són a terra, ara és l’hora. Esclafa’ls. Sense pietat. Ja saps qui són, Invasors. Ja saps com són. Infectes.

Marcians simiescs, fent vibrar les larinxs, la sorda ominosa remor que repta els cacoètics invasors, tota la selva alça en caòtica revolta. Confosos en els torniols i contratorniols de la gernació sabem exactament qui hem de matar.

Altrament, no és gens recomanable d’aixecar mai gaire massa el coll. Has vist mai l’arbre llampat? No et vols mai massa alt. Cap arbre que no estigui cansat de la vida no és vol pas rebedor de llamp. (Com diem, nos amb nos, els arbres més assenyats: «Arbre llampat, ja l’ha cagat».)

A part que, sense saber-ho, duus potser darrere un cristal·lí clatell. És com ara una pantalleta prou conforme i acurada — totes les idees (i sobretot les més divertides, les dolentes) t’hi passen, com al cinema.

Com no t’has pogut mai veure el bescoll (ets dels carallots qui diuen que «no hi tenen ulls, al clatell»), poc saps que tothom assabentat del fenomen només cal que, amb qualsevol excusa, se’t posi darrere, per a saber-hi tot allò que conxorxes, o què et transita pels atzucacs i dreceres de la síndria lloca que en dius cap. Les carrinclonades sanguinàries! Hom hi podria badoquejar el dia sencer; millor que no pas cap cine, com dic.

Al capdavall, el cinquè de naltres exhibeix millor que no cap el desdeny que tots portem a les obscenes escenes dels sinistres sociòpates qui ens envaeixen.

Diu, «Car perir, perirem, períssim heroicament!»

La revolta demostrava ésser encar verosa. Recordeu: «La felicitat durà un minut.»

Només durà un minut, la felicitat del dia on esdeveníem independents. I passat el minut, totes les armes i els objectes defensius a les fronteres, ens calgué amagar-ho, no fos cas, encar, que...

Aquesta és la faula dels de la CFMCP.

Els qui pertanyíem a la CFMCP, a la «Colla dels qui Fotem la Mateixa Cara i Posat», no érem mai on hom ens havia ‘guipats’. Sempre som enjondre. Lluny, molt lluny, del lloc del ‘crim’.

Procedíem tots del remot comtat de Campbarbre, nats a indrets ben diferents del comtat — en les nostres relacions (i aquest era el nostre secret) parlant sempre el mateix perfecte (i perfectament antic) innominable ‘idioma nostrat’.

I tots ‘nacionalitzats’ ara en indrets diversos, posseint doncs, si ens calia, intercanviables valuosos documents d’identitats que ens permetrien la impune eliminació d’escollits invasors (els de la merda i la sang) per mà del mateix múltiple personatge, sempre el mateix, i sempre diferent, amb un nom, família, feina, etc. totalment divergents.

La mà morta del trucador de la porta de baix trucava sovint enmig de la fosca nit. Sospitàvem que no fossin els fuls quatre barruts qui portaven les falses samarretes de la selecció quadribarrada. Ah, els bútxares! Quina mancança, la llur, de bones maneres!

Com ens en desempallegàvem? Com n’estroncàvem, de llur verinosa font de desafortunada nosa, el raig nocturn? I si ens enfrontàvem, i eren mortalment perillosos per a un dels aïllats?

Érem amebes abjectes, artístiques, aristocràtiques, i ens diguérem que, ans de no veure’ns vehementment traspassats a conseqüència de qualsevol bretolada com aquella, més ens valia aguaitar fins que no es declarés la novella avinentesa on fórem capaços d’invertir el flux.

Com dèiem els antics romans: «Tot rau en saber aprofitar l’avinentesa i prendre’n la sort.»

«Colcant passa Fortuna

I sa veloç muntura

Duu la cua tan curta i llisquent

Que prou se n’esquitlla

(De les folles urpades

De la part major de la gent).»

La curta cua de la sort em duu a l’esment les trenes de la deessa. Les trenes de la voluptuosa deessa qui corr elegantíssima davant meu — brenys inaferrables — regnes, ah, llas, prohibides per totes les lleis de l’olimp.

Passa avant, inaferrable, per molt que no se’m desficiïn braços, mans i dits — que s’han de fer fotre, com no em faig fotre jo.

Ah, però! Tità colossal! Qui pogués! Llavors, els dos flairosos brenys de tes trenes, gegantí i poderós, te’ls prenc i te’ls engrap amb sengles urpes — i entre-trenes te’m card!

Al llindar del somni (ara trivialment pintoresc, ara minuciós pel que fa a les municions necessàries, ara subsumit al vòrtex dels fragments inintel·ligibles, amb, dalt i engir, els núvols i els bancs de boira prenys de volàtils apòcrifs que no hauria signats mai) bleixos, panteixos, enigmàtics.

Un cel de tanzanita, amb escadusseres grosses volves de neu i ‘guillots blaus’ qui hi volaven, extraordinaris guillots voladors, doncs, tots absolutament d’un blau viu, tret d’una taca molt vermella a cada galta. I, davall, una mar de turquesa, amb, a l’areny, les àmfores, lluents, com si fossin de vidre verd. I ens hi vèiem reproduïts, representats, reflectits. Distorsionats, esmeperduts, amb ulls de metre, astorats, xollats a la xinxola, amb pijames ratllats de presoners de camp de concentració.

Anàvem a les palpentes, per topants ignots, tocant-ho tot, i no sabíem pas on metre’ns. Tàctils, hàptics, burxàvem en el fosc no re, i sovint en sortíem amb els dits poc o molt escapçats. Aleshores ens n’estàvem.

Romaníem inerts i sacsats per tremolors, com conills qui patíssim la passa. No ens bellugàvem de lloc, amorfs.

Prou sabíem on s’amagaven, a l’aguait, els més criminals virulents bacteris. Per això, per exemple, que no cardéssim mai. Cascú a son si, gaudint-hi, es diu: «M’he guanyada l’antipatia dels fatus concupiscents virus i bacteris.»

Nosaltres, pusil·lànimes i pusil·lifàl·lics, acariciant delicadament borratges sense nafrar-les mica, a repelet, llur toc més dolç que no el de cap moix i tot, o potser colpits per les formidables orquídies que, com plagues sagnants als nacrats parracs palatins que portàvem, eren un bàlsam per als ulls enlluernats del nostre magí encès — fantàstic fons de l’abís on lleixàvem que l’encantador centelleig de les arquetípiques imatges s’allongués fins a altes hores del sentdemà...

Car mentre érem a lloc, i amb prou feines vius, la major part d’aquella vida la despeníem al llit, fent-nos-hi el mort. Sabíem que, resurrectes, començaria la folla activitat.

Estalviant energia per a l’hora de la veritat desencadenar la ferotgia.

Si és verosa, hi perdrem bous i esquelles. Tret que som molt de la ceba. Amb allò paguem.

Ens duen secretament a creuclavar. Ja hem arribat al cap del carrer.

Lluny romanen, entre les pedres propícies, els indrets nostrats on brollaren les fonts. Les fonts d’ous i castanyes, de mels i mantegues, de greixons i llardons, de...

Els raigs d’aquell Sol roent i malèfic eren tentacles anarètics, d’imminent destrucció total.

Camp dels morts, on són clavades les forques dels penjats. L’albelló escapçat part dalt (la claveguera oberta) que hi passa al peu s’enduu endavant la sangassa, llisquent i silent com la mel.

De criteri i tarannà molt dignament plebeus, som llops desposseïts qui no aüquem, ans al contrari, qui, formant perspicaç adversa dispersa orquestra, aviem roncs raucs («xar-necs! xar-necs!») de granotes per a enfollir els papissotíssims colons.

Retrat dels quatre indígenes qui mai no es retran per molts de vils retrets que no rebin. Fórem els qui no llogàrem el cul a cap mefític deleteri colon.

Maleït colon de torn, botxí d’escorxador.

Amb genives esurients i ferramentes esmolades, llença macabres bafarades de nafra viva i d’anorreament.

És en C. G. (de nom sencer, en Castellufa Genocida).

Idiota destructor d’insectes, petulant i fatxendós, provocant pertot on passa la mateixa irrisorietat que no provoca l’esfilagarsat espantall qui, amb grotesca truculència sembla creure’s qui sap què, murriet cagalló, follet presumidet.

Al carçre dels inquisidors fèiem carícies a la carn dels insectes qui, commiseratius, ens volien visitar.

En plena insurrecció per la supervivència, havíem esdevinguts — en la tergiversada cacofònica perversa malèfica lexicografia dels invasors — els terroristes, els trinxeraires, els bútxares...

Els maleïts qui ens envaïren, paràsits lingüicides, qui foten exactament com fot la ceratothoa oestroides, qui t’entra a la boca i se’t cruspeix la llengua, i ella mateixa esdevé la llengua, i tot allò que et fiques a la boca, t’ho tasta, i ho jutja (com els jutges del feixisme indesarrelable dels invasors), i, si li fa peça, s’ho cruspeix ella abans, i tu et fas fotre pels segles dels segles, i ja només menjaràs merda.

Amb quin escàndol tota arquitectura se solleva! Hores del terratrèmol sense fi. Se’ns contagia a tots plegats la mateixa instantània sobrietat que es perllongarà indefinidament.

Cap altre remei que d’esdevindre insurrectes d’espetec, com dic.

Ànimes afins, on els afectes sallen recíprocs, ens aixecàvem tots adreçats devers el mateix fit de l’alliberament definitiu.

Tota matèria és viva, i el bon físic n’escandalla les propietats i n’esbrina les possibilitats; el físic és el ver mag.

Estudiant les propietats elèctriques i magnètiques dels materials amb «interaccions exòtiques», especialment els que presenten «frustració magnètica».

Per cada àtom voltat d’una òrbita incompleta d’electrons, aquesta òrbita pot tenir un «moment magnètic». Aquest moment magnètic es fortament connectat amb els moments de tots els altres àtoms amb moment magnètic. Aquesta connexió esdevé una força que obliga els moments tots plegats a voler anar vers la mateixa direcció (en «moviment ferromagnètic») (en el cas que els moments es posessin vers direccions contràries se’n diria «antiferromagnètic»).

Ça com lla, quan la temperatura és molt alta, l’energia tèrmica esdevé prou grossa per tal de superar aqueixa connexió ferro- o antiferromagnètica, i aleshores el material perd l’ordre dels moments magnètics. En canvi, quan la temperatura esdevé més baixa, els moments magnètics tornen a posar-se (ensems i alhora) en un únic ordre magnètic que minimitza les forces entre aqueixos moments magnètics.

Per definició, baixant la temperatura, tot pren un màxim ordre possible. La temperatura no és prou baixa si això no s’esdevé. El moviment revolucionari no va enlloc quan la raó, la lògica, i la calma, no el menen.

Tant se val. Tretze són tretze. Entès això, passarem a explicar l’important (per a nosaltres) en la frustració magnètica.

Amb un quadrat, tenim una sola manera d’organitzar els moments magnètics, i podem així mateix satisfer un ordre antiferromagnètic...

Per a un triangle, però, tenim sis maneres diferents que els moments magnètics vagin tots alhora. El sistema no pot, amb sis opcions, trobar un ordre únic. Ara, com, per definició, tantost la temperatura tendeix vers el zero, tot moment ha de trobar un ordre, només podem deduir que som en presència d’una excepció. I que, doncs, per a poder seleccionar un tipus d’ordre, ens caldrà considerar un altre mecanisme. I ací rau la llebre. Trobar-lo és l’important. No ens podem alçat tots alhora, abans l’organització no estigui a punt.

De fet, bo i estudiant materials amb frustració ens és llavors també possible d’estudias molts de fenòmens que altrament són fora d’abast per a tothom.

Ens n’adonem tot seguit que els tipus d’ordre que ens resulten poden ésser molt més complicats que les mateixes interaccions microscòpiques (d’això en diem «emergència»).

L’objectiu del bon físic en aqueixa avinentesa és de trobar nous materials tocats per l’ordre exòtic i d’entendre’n llavors quins són aqueixos ordres. Emprant mètodes químics i en forns específics, hom crea, al seu laboratori íntim, cristalls de materials encar mai no estudiats.

Trobat el cristall nou (potser amb el mètode hidrotèrmic, dins àcid calent), hom n’esbrina quina física no el compon. Hom en mesura la susceptibilitat magnètica, o la conductivitat, en un refrigeradors que poden anar fins a 0.1 K (0.1 grau sobre el zero absolut). Amb aqueixos resultats a la butxaca, hom pot anar mesurant detalls microscòpics amb neutrons o amb d’altres instruments adients que siguin font de neutrons, com ara cap reactor nuclear o cap accelerador de partícules.

Tornem-hi, érem les hordes tèrboles de l’independentisme. És a dir, érem els ben parits qui lluitàvem contra els genocides qui volien exclusivament el nostre anorreament, la nostra anihilació, el nostre extermini, la nostra desaparició total.

Estagnants fins a l’erupció. Trencant l’esfera aparentment hermètica on érem, fictes adotzenats, feliçment ensinistrats, ninots de ventrílocs amb llengua bífida de letal verí, darrerement, per a acabar-ho d’adobar, consternació!

(Conster-nació! Esdevinguts una nació de ‘cons-ters’, un nom que, assimilats a l’enemic, podríem potser adaptar com a ‘constrets’, és a dir, per a ‘caps de bestiar’, per a ‘esclaus’. Escalaus al capdavall exsangües. Bons per a només una cosa. Suïcidi col·lentiu.)

En aquella saó ja a cara descoberta, ens havien declarats oficialment morts, raça inexistent, raça sense nom, constant únicament en qualque hàpax que calia esborrar perennement. Érem doncs una equivocació i, esborrats, tot tornava a un cert odre. Pel que feia a nosaltres, tot resolt. No calia enraonar-ne mai més.

I, presos i moribunds, desarmats, els supervivents, havíem finalment aquiescent, de subscriure-hi. Prou era hora que se’ns acabés l’agonitzar.

Per als condemnats a mort imminent, i doncs els qui sabem l’hora exacta de la nostra extinció on els malparits no ens hauran totalment pelats, al capdavall quina delitosa llibertat! Tota angoixa se’ns ha finalment fosa.

Alliberament més desitjat.

Ara ja no cal pensar-hi mai més, t’estorces d’aquell rosec indesencastable de no púguer escatir de debò quan collons no t’has de morir, amb quina putada sobtada o de trascantó no et vindrà la maleïda mort a dar’t pel cul d’una burxada definitiva.

Ets tu qui (la mort) la dones pel cul — no pas que la cosa t’enamori — quina gràcia de cardar ossos, això fora de debò haver perdut els escarits romanents de senderi que, en acabat de tanta de tortura, encar et cuegés per qualque racó.

És inconcussa certitud que tota història o faula és inconclusa.

I tota moral afegida, repel·lent cagallonada.

[≡≡≡]

[Infeliç.]

De cops et suïcides per foteses:

Perquè el món és lleig i els pistrincs et manquen

Perquè prou no t’adoren les princeses

O perquè ets llec i els mots se t’entrebanquen.

Quan mal de mort ve amb massa crueltat

O el cruel enemic prem els pinyons

El suïcidi és ben justificat:

No és re que faci riure — cal ficar-hi collons.

Tu decideixes — aquest cos és teu

No pertanys a ningú altre ni a cap déu

Tu n’ets el sol senyor i te’l tractes com vols:

Ta vida depèn de tu i te la tols.

I qui no n’estigui content que es foti:

Tots som lliures de fotre’n el que ens roti.

[≡≡≡]

[Traspàs del pobre noi infeliç qui s’havia volgut poeta.]

Com la mort tranquil·la d’en Carles de la Boueria, qui, mostatxos ben engomats, es lliura dolçament a la immensitat de l’eternitat tènuament assegut a la pèrgola, el traspàs del pobre Guim Guissona s’esdevingué pres per un buf del cel qui se l’endugué mentre rumiava rimes tot caminant pels marges de la idíl·lica séquia.

A l’hora del traspàs és evident que el perdedor, com més ha perdut, més ha guanyat (ço és, la pau), i el guanyador, com més ha guanyat, més ha perdut (ço és, tot l’adquirit pelant-se el cul i fotent a altri tant de mal com ha pogut).

«—La tossuda lluentor del marbre negre de la llosa sots la qual no rac, a mig podrir, rep el cul d’una damisel·la de les qui carden pel cementiri — una bustuària, com en dèiem els romans del temps de l’imperi.

«Del seu cony mig esbatanat se’n sobreïxen les flors de diverses lleterades. Únic pom que mai ningú no m’ha portat ni em portarà en homenatge.

Per a mi el millor, el pus meravellós, pom imaginable. Gràcies, gràcies.»

Les bustuàries, les bandarres de cementiri (antigament apellades ‘bagasses de canyet’) cardàvem damunt les lloses.

Per la por a la mort (i sovint al mort, que no se’ns fotés a tocar el seu violí de processó cap al nostre clot), i així doncs, amb l’esperança d’espantar-la, la mort, els qui portàvem dol, és a dir, sobretot, els qui en portàvem un (de dol) més o menys voluminós, o portàvem un esglai sovint no menys onerós, fèiem, de cops, aquell acte repugnant — un acte bascós — un inapte acte obligat per l’esclavitzador instint animal per a la conservació de l’espècie.

Tothom qui ha mai cardat sap que cardar no és cap plaer. És un infame barrejar brutícies. És en acabat un sentir-se fastigós i sollat i safarós.

Merda massa aromàtica, correm-hi tots a netejar-nos-en — i ecs, si pogués fer-se, del nombre condigne i molt indignant i indigne de contagis!

«—Anava peix pel món i, al camp d’olles, sol·lícitament mel·liflu, me li atansí a demanar-li si no fora excés de presumpció ni de futilitat de ma part d’induir-la, cara bustuària, al mer fet que distengués ni afluixés per a mi, pobre poeta infeliç sense sou ni all a la butxaca, els seus massa fits ni rígids músculs d’esfinx. “Voldria fer-vos-en un vers que retratés la vostra beutat excelsa.”»

De cop-desuit fou atacat i condemnat per un altre bare escamot de l’horda salvatge. Atzufat prodigiosament, els ensangonats borreus i escorxadors no procrastinen ni es demoren pas gens. No ajornen pas la carxena de rigor. De mantinent, doncs, s’afanyaren i enfeinaren a amputar’ns-el. A rostir’n a lloc mateix tendrums, tendons, medul·la. A tampoc no gens polidament (amb berles disseminades pertot arreu) fotre’s a disseccionar son crani. Cullerades de cervell que tasten i declaren insípid.

«—Poeta infeliç volguí, per a fer potser feliç amb una altra trivialitat la inútil diàspora catalana, denunciar les bàrbares hordes invasores. Ho espanyen tot, com correspon als malèfics lladres qui en realitat no són, i naturalment, repugnants sorges de les hordes em desarrelaren, em cremaren, m’assassinaren, em robaren, se’m pixaren, se’m cagaren damunt, i, satisfets, se m’hi instal·laren, és a dir, m’anorrearen, em datpelcularen, em posseïren, i esdevinguí, l’espectre de l’infeliç poeta, qui, mort i colgat i tot, i amb el mateix violí de la mort i del diable, tocava, emèticament, i oferia ‘noves glòries’ a l’abjecta, molt abominable, nació de l’invasor.

«Bona nit.»

[≡≡≡]

[Conys.]

Eu so l’astut i em depeny dins taüt:

Hi visc ocult, i hi card com un brut.

Per un trau, ull el món, i me’n fot del fotut.

Com pels fems el puput, pels conys haig rebotut

No pas tornant del tros, desfet i geperut

Ans drut esquenadret, i amb vit ben verinut.

[≡≡≡]

[Conys sialagogs — baveja’n!]

Enze qui soc, amb un enfit d’ereccions, vaig pel món fitant els conys a l’abast. Qui en trobés els millors! Adients i avinents. Assequibles. A mà. A cop d’ull. Presents.

Sobretot conys salubèrrims, claferts de minerals i vitamines, sumptuosos i estupends, ah, i amb precioses sentors a betzef.

Àvid, com t’hi cabussaves! Ets com les papallones sedegues de sals qui amb llurs probòscides van pouant pels llagrimalls de les tortugues de mar.

Dins el trau d’una meravella de cony com aquell, enfonsa-hi, si t’hi alleren, el periscopi que duus enmig del vult i, com si fos cercapous, recaceja-hi, escauja-hi, escorcolla-hi, troba-hi el tresor, aspira’n el tur sagrat del meliquet entre els llavis molsuts de la cèrvix (o ‘cerviu’), on deu raure, entre d’altres

misteris abissals, l’últim secret.

Llefiscós i lliscós com anguila, ton nas, perllongat en milles i milles, que n’ixi llavors bo i havent-hi reeixit la somorgollada del segle!

Fes-ho, no te n’estiguis, per poc que puguis.

«Conys sialagogs — baveja’n!»

«És clar! I amb llengua ginecòloga escateix, epicuri, on en rauen els millors racons, i tasta’n llavors un bé de déu de nèctars i ambrosies!»

[≡≡≡]

[Conys compromesos.]

Ai que sa nafra exsuda sofre!

No et vols pas entecar d’infern!

I llavors, què?

Nyec! Al calaix.

Mor-te, en Pep dels Ousquitronen, que els qui llavors romanen prou es recomponen.

Mor-te, en Pere Guillem, que els qui romanem ja ens recomponem.

Tant se val, dius? Per a tu faràs. No dic pas re. Tant se val.

Re no et fa de debò por?

«Atès que que hom no compta per a re, i els qui en acabat no romanem prou es recomponen en un tres i no re?»

No et dic que no tinguis raó.

Mes per què el risc d’un cony defectuós quan de conys n’hi ha, com se’n diu? Trilions! «All flavors! Tots els tasts! Fasten your belts! Cenyiu-vos els cinyells!»

Conys a bots i barrals. Fes un copet d’ull girientorn. No hi ha re de tan ubic, cavà?

No et giquis guiar pel vit. El vit guit, tot i el seu ullet, és orb. Les abjectes passions l’extravien. Guia’t pel nas! Amb dos ulls i ben badats, el nas és campió.

De conys rai, doncs. Per molts que n’espelunquessis, no en donaries mai l’abast, ni que visquessis catorze milions d’anys; fora com si, presumptuós, volies aigualir la salabror de l’oceà sencer, i, tot decidit a fer la feta, et traguessis del xap la cigaleta, i amb un rajolí de pixarradeta, et creguessis que ja has fet prou, i tornessis a tastar l’oceà i, ai capsigrany...!

En fi, com et dic, teca rai, conys rai. Tria’n doncs un assortiment selecte, és a dir, uns pocs i bons, molt acuradament; car, sense miraments, n’acabaries ben tost pulveritzat.

No et desesperis. Prou saps com venen dades, ai llas! Viure immergit en aqueixa profusió de conys és com ara fer-ho com diuen que ho ha de fer el pobre Sísif, bo i pujant el quer rodó, perquè, tantost dalt, no se li esmunyi i li rodoli de bell nou avall.

Ull viu, i via fora! El secret és bon ull, bon nas, bon tast, bon toc. I endavant.

[≡≡≡]

[Conys felillers.]

Fuig dels premis. Si mai en rebies cap, malament rai; tot aquell perdut esplet! Els desgraciats qui et felicitarien et trepitgen l’agre on tant d’agraït esforç no esmerçaves perquè la brulla no ensenyés amb la saó i el bon temps ja el nasset. L’hortet de feraç terra negra on amb prou feines no capllevaven els tendres tanys d’enguany, a tesa fet malbé a còpia de desesperants trepitjades. A la coberta de «Time», foto enorme teua amb la cara que hi fots de degenerat satisfet. Tret que, fixant-t’hi bé, empegueït hi lluques ara, al rerefons, passada la teua tarota safrà, darrere la teua urta de gran carallot, tots aquells florits culs de dones qui es destapen i giren cua a l’hora on el fotògraf feia clic. I ara els ulls de tothom qui es dignés mai tanmateix de voler veure’t fugen, poderosament atrets, devers els ufanosos conys uberosament espellits, i així mateix les desvergonyidetes rodonetes rosetes qui, a l’instant cabdal petant-se, et petonejaven molt escarnidorament.

[≡≡≡]

(Jocs casolans i esports conjugals.)

Encadenat per sa dona i el drut

Bonhomiós com en Candaules

Otorrinolaringòleg quimerut

En comptava sèdul les baules.

Era un home ros amb cara de gos pelut

Semblava un adip i sa dona un manatí.

Queia un xàfec molt rondinaire aquell matí

I mentre l’otorrinolaringòleg engolia vi

En la baula tretzena ensopegava el drut

I grotescament eròtic també queia a l’assut.

[≡≡≡]

[Embadocat, com cap babau.]

Repenjats a la barana de riuet universitari, l’afectuosa dona del meu deixeble i jo n’esguardàvem les cabaloses aigües després de les pluges i em semblava que el corrent hauria d’haver anat avall per comptes d’amunt, tret que es veu que duia embranzida de l’alçada de més lluny on hi havia les muntanyes que el parien, i llavors encar comentava que quina cosa que no dugués peixos, quan en la meua jovenesa, quan trepitgí aqueixes mateixes aules d’arrere, alguns estudiants fins i tot hi pescàvem, i em digué ella, molt més jove, és clar, que no ho havia presenciat mai, cap pescador a les vores del riuet, i fou llavors que li assenyalí el peixet color de fang qui sorgia precisament d’un banc de fang del fons del riuet, un peixet curiosament rabassut qui la noia no sabia encar percebre, tot i que li deia exactament on era que es trobava, oh, i més, bo i caminant damunt una roca fangosa!

Caminant, bípede, car vet ací que el rabassut peixet posseïa així mateix dos bracets i dues cametes, als extrems dels quals sengles manetes amb cinc ditets cascuna l’ajudaven a pujar el quer fins a la superfície i, ara que treia el nas, o el vit, una escandalosa protuberància o altra, la noia al capdavall el veié.

Com s’exclamà! Va dir, equivocadament amb l’esvalotament de l’ànima, «Mos deu gripaus als peus com em formiguegen! Senyal que la vagina em raja.»

«Gripaus?» Vaig dir, sense copsar-li... (sempre havent estat tan aturat) (sobretot en coses de sexe), sense capir-li del tot la ben directa indirecta...

Temia pels renocs, pels capgrossos, ara que un depredador envaïa el corrent? Això havia comprès, fent abstracció del mot «vagina suculenta».

La noia em guaità amb un cert disgust, i, embarassat, em disposava a emigrar capjup, quan per sort el peix mamellut, havent-se netejat en gorg sense fang, i com ara si vetllés per amor a la meua dignitat, damunt el mateix quer, començà d’abillar’s ràpidament en múltiples disfresses de cridaneres i estrambòtiques colors, a tall de cefalòpode qui segellés així el seu plaer de viure.

Trigàrem com orfes davant un plat de llenties, al qual no tenim accés fins que els cretins qui pretenen de fer caritat, no ens facin d’antuvi donar humiliants mercès a entitats inconcebiblement sobergues qui ens encolomarien turments eterns amb borreus infernals qui ens fagocitarien i ens cagarien en sincopats ritmes de mai no acabar, admirant el peix policrom.

«Bonic, oi?» Vaig dir, encar força empegueït.

«Què?» Va dir, en realitat guaitant devers el cantó oposat, sense doncs haver fet cap cas del peix, o havent pensat que, vist, que el bombin, la gran cosa.

Un altre estudiant de la meua classe de criptologia me n’adonava que li feia la guerxina.

Cap on era el noi, la noia, fimbrant, se n’anava. Sic trànsit.

[≡≡≡]