45... 46...

45. (Faula «du faux cocu faussement ému et émoustillé».)



I ara aquell bon altre clown. Un antic rival meu d’estudi, a l’acadèmia d’actors i musics per a minyons. Quan comparàvem xil·les, romania extasiat, ullprès, amb la meua. Em deia que no n’havia mai vistes, ni a les pel·lícules de «cardar i riure», on xil·les professionals rai, cap ni una de tan llargueruda i gruixuda com la meua — i autèntica i real i tangible — acaronable — quelcom de miraculós, vós, en deia — i l’apellava cucurbitàcia, amb el ben entès que no hi devia haver, ni als campionats del gènere, ni cogombre ni carbassó aumon que li fes ombra. Diries que n’estava sospitosament enamorat. Que allò no era pas ni envegeta ni recança — al contrari; era, prou ho dic, embruixament, cor-robament — una xil·la com la d’en Plató fent ombra al mur de la cova: imperfectible — una prosopopeica, antropomorfitzada, figura immanent al seu magí.

Cuguç se’n ve de mena; quan era, no pas un xiquet, com llavors, mes un jovencell primparat (ja feia de bidell a l’acadèmia, i d’ací el seu sobrenom, com veurem), prou m’ho assenyalava: «—Casar-se, rai, tu. Tot com cal. ‘Alles in ordnung.’ ‘Vciò parriadka.’ Ep. Menys de cardar-s’hi la dona. Tasca a més no púguer ingrata, tu. Fatigosa, dispendiosa, vòmica. Balafiu generalitzat; pèrdues d’energia, de baronívola vitalitat, àdhuc de tec a mig pair. Horrorós. Que t’ho facin els altres, ca? Vols un signe més clar d’intel·ligència?»

O com vaig sentir una vegada que responia, molt lògicament, als dos violinistes veneçolans qui, encuriosits i mocosos, li demanaren com és que no el veia ningú mai amb cap ‘sweetheart’.

«—Me, I despise myself. Why could I then ever even stand somebody who likes what I despise?»

Allò volia dir que, si l’avinentesa mai se li presentava, només es mulleraria amb qualcú qui fora segur que, d’ell, se’n serviria (que l’en prendria com a lacai, bidell, servent), i no pas que l’estimés molla. Allò convindria tant a l’un com a l’altra. La dona, amb ell de fiable gos de guàrdia. Ell, feliç desgraciat, aprofitant-se del que anés caient.

Me n’esguard la foto aqueixa d’aquells jorns força reculadets. Filustra-m’hi el fastigós atractiu/repulsiu exquisit — el trist hedonista, ecs!

Ep, res a veure-hi amb l’enraonat, sensible, epicuri... L’epicureisme és un estoïcisme; l’hedonisme és un abandó deleteri, un abandó del cos a les forces malèfiques dels apetits mai prou sadolls.

Me’n desempallegava a temps. Qüestions de deures militars. Tret que ens retrobàvem, i em feia llavors la seua repel·lent proposta. Aviat l’explicaré.

Enganxifós llausanger; com en sap, d’afalagar la vanitat de la ‘víctima’. Hom emprava en acabat el mateix maleït sistema amb les dones. A conseqüència de tant d’assuavir-les amb mots humils i falaguers, quan, pretensioses, començaven de presumir-li de superioritat, ell, interiorment, rient-se’n, es deia, «Ai ja ho veus tu! I com se t’estarrufa, la mocosa! Prou t’ho trobaràs més endavant, carallot!»

Al cap de ben poc, prou li fa creure que és ella qui brandeix el ceptre — tant com a batuta, com com a baqueta.

En fi, per què en parl tant, d’aquell pobre desgraciat? Potser en soc jo, l’envejós?

No, no. Res a envejar a mestre Blai. Vull dir, a en Blai ‘Bidell’ Xirinacs, borrianenc, qui, com el seu admirat n’Hugh, tot allò que volia, ell també, ja ho posseïa a casa. Es feia portar de fora mam i teca ben triats i delicats, i havia a la seua disposició catorze televisors, la majoria al voltant del llit immens i giratori; i, sempre fictament malicós (ai mesquí!), mai no es treia el luxós pijama de seda ni si cal el barnús de pell de camell, tret és clar quan era (prou llongament) a la banyera, la qual era, clàssicament, omplerta de llet de somera; la llum hi era sempre submarina; l’ambient sempre dolç i suau.

Típic masoquista dominant, l’aristòcrata entre els cuguços, era ell, en B. B. Xirinacs, qui feia treballar aquella ambiciosa dona seua, per natura obsedida, ella, com dic, en la seua superioritat, ço que el bon bidell eixorividament prou aprofitava.

I és clar, no fotéssim, que no es capficaria gens tampoc a cardar-se-la — inútil i fatigós treball, reiterarem.

On, és clar així mateix, que prou se l’hagués de fer cardar per altri, pels altres. Per a aqueix propòsit, era ell qui a la dona li donava totes les idees, idees sobretot perquè el fes banyut molt greujat i embacinat (hà, creu-t’ho!), i llavors doncs necessitós — qualcú ben de plànyer, i a rembre i rescabalar. Un benvingut, benaurat, públicament humiliat, pobrissó, al qual tot se li condona. Un altre sacrificat. La bruixa, la mala bua, ella, una autèntica Svengali, el té tot fetillat.

La plebs més excepcionalment amable, fotent-se’n part dessota el nas, mes altivament perdonant-li-ho, car prou en passa d’altres, i de molt més greus, de penes. Les pitjors, ben mirat, tan sovint ‘hornswoggled’ — moralment (i qui sap si materialment i tot) dat pel cul amb les banyes que li foten.

«Sabeu que diuen [de fet, ho havia fet córrer tot ell, en Blai mateix] que es veu obligat a perfumar-se amb el que en diu ‘ambre gris’ que treu del recte de la seua dona quan d’altres hi han descarregat? Quin miserable degenerat! Si la geganta no ho vol, no és pas que no besi el cul de cap altra qualsevol, és que no pot besar ni el de la pitjor qualsevol de totes — la seua dona mateixa! I veieu-lo, amb ulls molls, llavors desconsolat! Al racó, castigat!

«I sabeu, hò, i més, que un d’aquells vespres, bandejat cruelment, llençat fora de ca sa dona, passejant capjupet vora el castell, trobà, entre bardisses, una de les sacres sabates de la mare d’en Göring, qui feia vida, sense amagar’s gens, al castell del seu aristocràtic amant, acompanyada pel seu home! El pare d’en Göring, doncs [un dels seus herois, com sabeu], fent-lo tot orgullós, car allò volia dir que àdhuc als pares dels qui al Valhalla van destinats en eix món de baix, prou els cal fotre també de cuguços sotmesos al poder de llurs mullers?»

N’hi ha qui li envien anònims.

«—Mata-la, desgraciat! Quin turment monstruós de déu d’haver de viure amb una aital gossa aventurera. Això concloc: monstruosa. Un monstre.»

«—Home armat defensa sa propietat. Home capat, tothom hi fa forat.»

«—És lletja com l’esfinx i tothom li endinya el ding-ding.»

«—Cunt-sucking parasite! What a nice model for our dear dear kids! For certain ‘tain’t the imitation of christ! You ought to commit suicide! And i pray to god that some good soul kills you soon!»

«—Ofici de cuguç sistemàtic: no pas millor que d’infame arlot, ecs! Així et morissis!»

El malaconsellen, com ell la malaconsella. I em malaconsella. Aquell dia on ens retrobàvem.

M’esperona. «Em fotràs un gran favor. Carda-te-me-la, home! Que n’emergeixi a una més gloriosa fase novella, on per a naltres en acabat l’exorbitant estarrufament seu farà més gràcia d’esqueixar!»

L’atia. «Cucurbitaceae are good for thee. Or rather crustaceans. Ep, que allò seu no és pas cap cigaleta, ni galera, ni llamàntol ni llagosta... Allò és gegantí carall de mar, espardenya, pixota, trepang... Allò és tauró! Via fora! Cony amb ferramenta de la fal·lòfaga més golafre i tot, prou que n’acaba desdentegat! Escandalla’ns-ho, si us plau. Siguis valenta. Tasta-ho. Emprova-t’ho. Ja me’n tornaràs contesta! El millor de l’univers!»

Que què li responc. Que de cap manera. Mai. Que obtemperi sa mare. Naturalment. Car per quins set sous es cardaria ningú una dona qui ni el seu home no vol cardar’s? Absurd. Cal anar desesperat! Quina malaltia els enteca tots plegats?

Els qui foten cuguços els marits complaents, complaguts, consentidors, consentits, com se’n digui, gens contrits, còmplices... Quin mèrit el llur? Cap ni un. I què es carden sinó l’escòria, el rebuig? De cap manera, ja et dic. No és gens lògic prendre riscs.

En realitat, sots sa fèrula en Bidell no hi rau sinó molt esporàdicament. La gossa aventurera altrament massa entretinguda, no pas solament amb la seua ambició ‘social’, així mateix, en sos períodes de lleure i vacances, a mossegar l’ham dels esquers dels mascles de totes les races qui ell mateix li para davant.

Se l’havia ben triada, punyeteret, per a viure-hi, esplèndidament, de les engrunes. Una dona d’una cobejança, una rapacitat, una goludam, imperioses.

Al mateix temps, ella rai, no pas que li calgués gaires empentes ni cops d’esperons. Prou veu els druts com a trofeus a afegir als predis i vehicles que es compra amb el seu succés professional. Un succés, no cal dir, que ha estat bontròs ajudat per la sortosa possessió pel seu cos d’un forat de carn molt faitís — és a dir, un cony molt trobadís i accessible, i quan els caps de sector de la cardaven, per una efusió, una ficta passió, que els afalagava un colló.

Ara bé, cert que calia fer bé els papers de la comèdia. Al començament, perquè ella es cardés a lloure d’altres, calia tractar l’arestós subjecte amb tacte. Li suscitava, li mormolava, insinuacions...

Eren instigacions, ja dic, dites de mou i manera subtilment humil, somorta; indicacions, suggestions, sovint llagrimoses, monòtones, com si venien de cap (moribund, gairebé espectral, aviat metempsicòtic i tot) fluixet hipocondríac extremadament falaguer. Eren aparentment tímids, i estossegosos i marejadets, entretocs expressats de faisó artificialment dominada, submissiva, els quals ella, al cap de ben poc, es pensava naturalment de collita pròpia, les assumia perfectament, car és clar que al capdavall prou també li convenien (a ella, a ella, i tant), en la seua ambició de creure’s (pitiàticament!) la degudament i bonament dominant.

Li jaqueix trobadissos, perquè se’ls ensopegui com ara per atzar, escrits falsament esquediàstics. Com si fossin molt sentits, sortits de cor qui dol, esquitxoteigs d’esquediasmes (ço és, de bones idees sobtades, espontànies, que escrius al primer tros de paper que trobes).


«I si faldilletes m’autoanomèn
I si esclau t’afalag fort curvilini
En mon repapieig a tu et nomèn
Deessa de cada avió i cada tren
De cada hotel vaixell i monument
De tota pecúnia i tot domini
De cada fuet que l’amant sorprèn
Quan veu que prou me’n bats amb determini.»


«Mestressa, que us m’agemolís davant la brillantor i la sacralitat indisputables de la raó dels vostres molt colts viatges exòtics, on serps, papallons, panteres, granotes, orquídies, guillotines, jungles, simis qui udolen, platges, illes, salzes (desmais), mascarells, tamborells, albarans, i tasques diverses, abstruses i escrues, tanmateix us abelleix plenament de resoldre, magnífica, és només manifestació obscena (és a dir, tímida i abscosa) de la meua admiració imprescriptible.»

A la manifestació del darrer vuit de març — mes i dia on comença de debò l’any! — hi anaren junts, el faldilletes bavallosament arrupidet, i ella, la qual no pas que li calgués disfressar-se de cavallot, car prou és ja normalment entre les més barroeres i lletges, portant cascú la seua cridanera pancarta.

Quin se’n recorda de quina, això suposant que m’ho hagués contat. Quina pancarta, vull dir, de la selecta tria que hom llegeix habitualment en comèdies d’aital taül tombant.

«—Let females of all ages fuck as much as they wish; nature commands it!»

«—Fucking is a fucking human right! And who more human than women; without women no humans!»

«—Aborting then is a fucking human right; don’t ever dare fuck with women’ or girls’ bodies!»

«—Beware the stupid male! Any attempt of aggression against the forces of nature will be met with all the rigors of a very painful annihilation.»


De sobte, era ell, el qui bordava més fort que no ningú. Com el millor i més musculadet marieta, es barallava, pugnaç com un d’aquells miserables minúsculs quissos faldillers, amb totdeu, sobretot entre ningú del públic qui gosés piular en protesta, o replicar als esgaldinys de les femelles, o escridassar-les mica.

Ara, barallant-se, o més aviat fent-ho veure, car és clar que tot era teatre, s’ha reunit amb uns febles discordants qui veu al marge. Persones serioses, amb ulleres, bombins, paraigües...

—Let the women fuck. Let them fuck no end with their silly he-men, while we, the real legitimate males, men of arts and sciences, smoothly orate and concisely perorate about matters always of the gravest import!

Aquell boldronet d’interessats el voltaven. I els deia, ara en veu més ordinària, i calma, gairebé fent-los parar l’orella.

«—No és cap faula, companys. Oràvem entenimentats els vers mascles, homes de les arts i les ciències, i, a la fi de les assenyades magistrals oracions que tocaven els més greus subjectes científics ans artístics, peroràvem succintament, dementre que lluny, en antres sinistres i malsans, les dones cardaven, inferiors, amb cardaires escandalosament rucs, buits, vanitosos, sovint prou desenvolupats i tot per les tedioses gimnàstiques; tots prou els tenim calats — fotuts titelles d’inútil, podrit, cervell.»

«Ensems assentíem.»

«—Això de les dones...»

«—Molt de collonets ans de carall/ Mes, de saber-ne, gens, ni borrall.»

«—Oh, i espera’t. Les dones, tot plegat, malament rai, per un altre cantó, cal reconèixer, força putejades per la natura mateixa. Sotmeses a recurrents flagells d’índole vulvar. Es veu que n'ixen, de continu, afolls, i d’altres barreges abominables. I que, per penetracions alienes, sovint infeccioses, la cosa s’espatlla fàcilment. Les sents, al llit, quan s’hi toquegen. Udolen, es veu, absurdament nafrades per metàl·lics objectes...

«Això superficialment. Llavors, pujant amunt, pitjor, molt pitjor. Esgavells a manta. I això les fa tothora imprevisibles. Víctimes a qualsevol moment dels múltiples trastorns de l’estrany aparell cardaire que s’enfonsa misteriosament al budellam — el complicat mecanisme que en diuen esotèricament ‘uterí’. Hi pateixen tota mena d’esporàdiques travetes somàtiques, de guarició il·localitzable. Aleshores, en crisi, embogeixen i esdevenen molt cruels, com l’exemple viu que ens n’ofereix en Roussel amb la seua regina, que per causa de les amenorrees, decreta exterminis rai entre la botxinejada població.»

«—Som, exclosos del vulgar, els privilegiats qui fruïm d’un intel·lecte meravellosament esmolat.»

«—Ahir mateix sortírem plegats a pixar a la neu, quan l’habitual muntet de les fades ventisses celebritats del moment, qui en respectuós pelegrinatge volen ésser esbalaïts testimonis de la nostra presència autèntica al món de les idees superlatives, abassegadorament seduïts, qualcuns àdhuc agenollats, ens fotien fotos.

«Eren genteta per a nosaltres totalment obscura, mes qui es podien nogensmenys permetre el goig de llur gruat atans degut a llur poder crematístic, obtingut amb llurs èxits pseudoartístics o pseudoacadèmics que molt efímerament ni intranscendentment es veu que prou enlluernaven la turba supèrflua.

«Tant se val. Érem doncs pixant a la neu, i vols-t’ho creure...?

«Amb el plaer sentit durant la molt lenta ni llargueruda ruixada de pixadets, personalment devia haver tancats els ulls una estoneta, i ara me n’adonava que hi soc absolutament sol, amb la titolaina mig glaçada. Els gaudiosos fotògrafs i llurs maquinotes havien esdevingudes les dents lluents d’una llopada.»

«—Tots hi passàvem, noi. Llops d’ulls vermells i ullals qui relluen en la foscor, i el tit, cada tit de nosaltres, exposat enmig la neu, arrambat a la paret... A la paret... A la paret d’enlloc!»

«—L’Acadèmia ha desapareguda! Vols-t’hi jugar que, bo i pixant endormiscadament, he anat relliscant avall, com pingüí bocaterrós damunt la neu glaçada, i he anat a parar qui sap on?

«L’edifici on ens aixoplugàvem els de la convenció no el sé pas veure enlloc. No feia tampoc gaire l’havíem confiscat molt legítimament a un institut de dones, dedicades molt estúpidament a refer les vides — ço és, a reconstruir’n les tristes nàquisses biografies, això també, afegint-hi ‘correccions’ rai, omplint-les de pegots i falòrnies per a elles molt convenients — de marits, pares i frares desapareguts, és a dir, morts. Es tractava sempre d’homes sense vàlua, enginyers, arquitectes, i àdhuc capatassos de mines i pedreres. No res. Les dones ‘estudioses’ (no ens féssiu riure!) escorcollaven als laberints o trencaclosques de llurs deixalles ‘terrenals’, i no sé què cony hi trobaven altre que clixés, bajanades i foteses d’ínfima significació.»

«—Els n’expropiàvem amb totes les de la llei. I ens hi ficàvem amb tota naturalitat ni dignitat nosaltres. I és clar!»

«—Havíeu sentit que en lloc de ‘collonut!’, deien ‘conyut!’, i que en lloc d’acompanyar-ho amb el bonhomiós signe de l’O.K., amb l’oval dels ous i la pixa dreta, feien, aprovatòriament, l’infamant signe de la figa...? Grotesc! El món cap per avall!»

«—Desastrós, però, si em permeteu, continuaré... Doncs bé. Aleshores, amb quina terror no ens trobàvem que l’indret — cosa molt de dona — tot abandonat, fet un femer, envaït de vermina. Entre els caixots de llordes pertinences dels morts sense importància, hi navegaven a lloure rats llargs i llongs, gegantins, i d’allò pus ganuts ni amenaçadors, de tal faisó que cridàvem els empedreïts bombers voluntaris del poblet de la vall qui ens vinguessin, en opitulació o car ajut, a unir-se’ns en fotre’ls embogides guitzes a doll, i a tort i a dret, fins que els n’expulsàrem que els llops ni les àligues blanques se’ls cruspissin en caceres èpiques.

«Doncs bé. Ara cogitava que, si doncs de debò relliscava avall, em calia és clar assajar prou coratjós d’anar amunt, si mai volia retrobar l’erecta luxosa presència material de l’Acadèmia.

«Pel fet que em trobava a cap mena de berma enmig d’un vessant perillós, i assumint que allò fos si fa no fa cap viarany helicoidal de cinglera, bo i vaig desfent camí.»

«—Som-hi, pausadament; prou perínclit ni plantós, bleixant compassadament, vós.»

«—Hi clis. Hores i hores surant, prosperant; puixant, pujant; prodigiós!»

«—Ja ho he dit. Tornava doncs clandestí amb un pom de beràrdies; era, nitós, ran de cingles dentuts i voraços... Tot de sobte, l’esglai; ivaçós, de debò ara m’arrambava tot estès, pla contra el vessant ple de neu.

«Un auto amb els llums molt enlluernadorament encesos s’atansava rabent d’allò pus, i prou em fotia por que, bo i havent presa la pronunciada corba tan acceleradament, no rellisqués devers la vora del caminet i m’estampés damunt la roca de sots la neu.

«Maleïda, pensí. Per la manera de menar la màquina, només podia tractar’s d’una dona. Una dona qui em vol mort. Una dona amb set de folla revenja per la segona i definitiva mort de son pare, frare, marit — què ho sé jo — besoncle, cosinet...

«La por em feia fer un cop d’ull al cel. Les àligues blanques, missatgeres d’en Jou, qui a llurs arpes en transporten els trons, tots llurs vectors veig que, lofòtrics, convergeixen vers la faduga damnada infernada urbs de lla lluny.

«L’esment, l’atiat enteniment, em fuig vers l’estrènua fugida del temps on érem petits herois. Fugint d’inics columnistes i de molt deshonests advocats, els bessonets i el tit correm peus nus vessants avall, pels frescs herbeis i les tendres molses, esquivant mòmies de cogomasses i farineres, i xipollejant xalestament pels nous xaragalls d’aigua gelada i tan neta, just ara mateix produïda per la neu dels cims que es desglaçava amatent.

«Això és allò, em deia, i llavors, oi? Tornats a casa, mentre ara mateix no me’n record ni del pis ni de la cambra, hordes insolents ens envaeixen l’ascensor. Ens cuirassàvem amb disfresses i ganyotes contra els mòrbids fotògrafs.

«Xapescàvem encar, aquest cop pels terrats i les teulades veïnes. Damunt l’acroteri de l’edifici més alt, ens imaginàvem filustrar lla baix els focs follets.

«I ara? Focs follets en aqueixa època, i pel mal cantó? No; allà allò era troca agonitzant de cruanys i brases de cap incendi adés expandit. O belleu etèries fosforescències d’universal espoliari?

«Car encar no havíem oït l’esclat que occiria cada cuquet d’orella milers i milers de quilòmetres girientorn.

«De dalt de tot estant, vastes columnes negres de foc cauen del cel, i destrueixen l’urbs en escruix. Dèiem, —Ai pedaços, hecantoquirs dels cent braços i els cinquanta nassos!

«Ells, i llurs incoherents tirànics ucasos tan catastròficament fadassos!»

«Longànimes, els bessonets i el tit resistiríem fins a la fi. El suplici dels projectils qui se’ns abatien com trets qui ens oscularien amb l’òscul de la mort, o ens atzufaven ans oscaven com si érem estaquirots obstruïts ans esguerrats per rasts i rasts de baules rovellades, i cormes reforçades d’acer, i pilotes enormes d’armat ciment; l’enduraríem supererogatoris fins a la resurrecció, on en contundent licitud pels treballs soferts no observàvem, per comptes, excitants ereccions benaurades i no pas ja sòpites destruccions totals.»

«—Tot culpa de les gelosies polítiques ocasionades per les folles femelles, germans, i és clar. Els sobrevivents esmenàvem la cosa, saps? I tant. Només n’és escàpol, qui es fa escàpol; sa i estalvi, qui sa i estalvi s’ha fet. Altrament, indemne de la desfeta general, no n’eixia nideu.»

«—Qui és vol fer empeltar per esfèrules explosives d’artiller esbojarrat? Amaga’t o t’atueixen, home!»

«—A part doncs que els bessonets, per ops que massa havien tret lo nas part de rere l’estranyament incòlume acroteri, foren volatilitzats, el tit des aquell jorn xacres rai.

«Mes ara calia trobar, part de per l’assortit planisferi del furtiu firmament, l’estel del bon giny qui em tornés a cals molt com cal acadèmics — mos companys de descobertes ni de subtils empescades on l’astorament molt redubtable fora sens erra tothora indubtable per part del públic molt ultratjosament ignot ni incògnit.»

«—Prou havíem reeixit a atènyer, amb força minses dècades, faisons de fer transmigrar, d’ençà de la grollereta malaquita, l’ànima desinfectant del dúctil coure, i amb ell, aliat a l’estany, trobar-hi l’escultòric bronze. I l’acer de l’ull de l’àliga blanca reproduir’l amb ferre i carboni, amb els quals l’auto malèfic, el ‘xevi’ (o pèrfid rabent vehicle qui adés us volia acorat per la seua lluent àliga del capdavant) no era ell mateix suara construït.»

«—Llas! I prou que en deuen encar raure, posseïts justament per perillosos elements de l’abortiva purrialla qui es desdiu dels savis! Amb què altre ens occien, eixorcs i fleumes, sense els molt excel·lents invents que els lliuràvem, sol·lícits, obsequiosos, mascles, esplèndids, gens garrepes ni sòrdids!»

«—Afolls rosegats d’enveja els uns pels altres, preciós artifici que els oferim magnànims, en foten indefectiblement eines de palpable calamitat, de palmària letalitat, de fatalitat de totes totes immancable.»


En Blai ‘Bidell’ Xirinacs se n’esmunyí; se n’esquitllava, silent, car es veu que se li havien fotut àdhuc a ploramiquejar.

La dona a les escapces. Ell reapareix quan la farsa ja plegava veles.


—On pebrots t’havies fotut?

—La multitud, mestressa, m’havia arrossegat lluny de la vostra gentilíssima protecció. Mes, com el bon gosset, prou he sabut, aprés qui sap les àrdues vicissituds i empentes, i ensopecs de massa tous culs i pits, ensumar el delicat esclau, la subtil verjura, els aups finíssims, de vostra sacra presència. I ací so. Moi! Obedient titella. Millor, marioneta — l’expiatori fàrmac amb el clatell rigorosament rapat.

Marioneta, qui, amb un cervell de la mida i la forma d’una nou, guiada per certs enlluernaments apellats idees, es balanceja ximpletament, tota sola, com tirà lleoní qui es mengés tot allò que li plauria.

Segurament el balanceig li ve del ferotge clatellot que acaba de rebre, aplaudida estrepitosament, la furient agressora, pel gros, enllà, de les comares.

Campiona.



(><><)




46. (Faula de l’auca fàcilment escàpola amb el ventijol més lleu.)



S’esqueia que la congregació de savis on el capdecony d’en Blai Bidell s’havia immiscit, bo i errant la via a gratcient, tot aprofitant, el malparit, les empentes de les pudents histèriques, s’esqueia que aleshores, aqueixa congregació, dic, també fos la meua.

Fotent el camp al bell mig de l’auca, ara n’ignoraria per sempre pus l’èpica continuació de l’episodi pròpiament misogin. Lamentablement, hauria mancat el desenllaç de la historieta. Mes ei, qui se’n plany, prou és sa i normal de fugir en tota avinentesa, vull dir, quan en tens prou de la carallotada que s’hi discuteix.

Els elements com cal som del bon tarannà picallós, pròpiament esquius, escapadissos, com se’n diu, dromomaníacs. Tantost albirem el perill, o tantost allí ens hi morim de fàstic, activem el piu del mode sobrevivent. I fugim. Som com el temps, de mena fugissers, i tant.

Així, com ell fugia de les nostres pregones disquisicions, quants de cops no havia personalment fugit, esclafat d’avorriment, de les seues teories ‘psicològiques’ sobre les divisions del domini conjugal. Uf, no. Res de més carregós. Ell i les seues ridícules rucades ‘sociològiques’, amb les estratègies i litúrgies sobre qui deté el poder en la ‘unió matrimonial’. Quan prou és palès que gairebé tothom sembla anar lluny d’osques sobre el subjecte. Car no és pas que la ‘unió faci la força’ — al contrari, la ‘unió’, la maleïda ‘unió’, sempre és forçada, i crea desoris qui-sap-los.

Doncs això, tant se val; com ell se n’anava llavors, me n’havia jo anat adés. I què? Res de nou. Tostemps, tard o d’hora, tots ens n’anem de tot arreu.

Sota el Sol inclement, travessant imponents serralades, cascú per a ell mateix, fugint, fugint, sempre fugint; aquell qui hagués les cametes curtes de la meitat, havent de caminar el doble per a fer el mateix camí; i ni el pares no esperen els fillets, ni els fills grans no esperen els pares.

I així anar fent, periple homèric. Homèric pel cap baix. L’auca continuava.

En acabat de l’extermini sofert per l’indret on romanien, els herois, navegàvem, científics assistits per tots els invents. I llavors què? Era allò una novella illa dels pingüins?

És una obvietat que cada societat evolueix a son ritme. Un ritme molt més ràpid si és curta i tancada, com ara en cap illa de tot altre lloc remota. O subterranis, o en cap cràter o en cap gruta (o àdhuc, ai, en cap mísera esfèrula). I amb un ritme més lent, mes sempre incessant, en vastes extensions densament poblades. Tant se val, l’evolució (ni cap amunt ni cap avall, ni verticalment ni horitzontal), l’evolució i prou, de cada societat, es va escaient sense estroncar-se mai, amb el peculiar desenvolupament de les seues ‘veritats’ i ‘lògiques’ i ‘ètiques’... i tota la tresca i la verdesca dels conceptes o enganyifes inventats pels qui, malparits ubics venedors de merda, se les pensen totes (les putades).

Òbviament, encar, tot és relatiu. Tot és mentida.

«—Instigatrius de totes les guerres, Penèlops de pa sucat — sense dones viuríem en pau.»

(Això ve a tomb recordant l’illa que, ultraastuts, rebutjàrem a primer cop d’ull.)

Car a l’altra illa, l’illa que de bon principi rebutjàrem, hi manaven les dones! Excel·lent exemplar bordell execrable!

Hom pot imaginar-se’n les idees! Les aberracions! Quants de terribles toms lògico-analítics no n’ompliríem!

Tediós monòleg femella, amb cada mascle lobotomitzat tantost eixir de l’ou. Tota significació capiculada, fotuda damunt-davall sense mirar gens prim. Tot allò negre pintat de blanc. I allò blanc de negre — no fotem, i tant.

«—Denigrarem les blanques i emblanquinarem les negres; tothom igual.»

Mesuraven novament el temps per llunes, o menstrus, i encar així com així, si fa no fa. Totes llurs clepsidres les enterboleixen ara sucs d’afolls. El temps ha d’ésser caòtic per definició.

Coreografiaren la geografia. Bajanades, rai. Les dones volen permanentment redecorar-ho tot — sobretot la natura, el cel, el paisatge, l’horitzó. Es desficien sempre per a alterar-ho tot, fer-ho ben xaró carrincló risible. El tast, el gust — al cul.

«—I els obstacles orogràfics els plantarem a la babalà on ans només tot hi era pla — i a canvi, per amor a la sacrosanta igualtat inversa, els tossals, i muntanyes i everests, seran dinamitats, car som les dones formes ideals extremadament convençudes de les bondats compensatòries. Tot moviment tectònic, dictat quiet; tot quietisme, frenèticament fiblat, esperonat, fustigat. I així anar fent.

«Al nostre paradís, tothom amb ovaris, ningú amb collons — ningú no ens hi cap qui sigui gens capaç de pensar, és clar, car així sempre hi tenim tribus de mascles (lobotomitzats doncs) qui poden rodar-hi de faisó diguem-ne silvestre, i són tots (quin remei!) homosexuals, i els cacem.

«Els cacem amb unció. Els cacem com cal. La institució generalitzada de la cacera de l’home — el nostre esport més estimat.»

Afractes, mútics, flocs més innocents que no xais. Cada amazona, en tornar a la tribu, portant al voltant de son coll, com a efímer collar, un pilot de trofeus, banzim-banzam — ço és, tants de collons, tantes de bosses d’ous, tants de ‘màrtirs’ (ull viu, via fora al nom!), com homes o mascles no ha reeixit de pelar.

Com la gata de la faula transformada en dona, qui, tanmateix, dona i tot, no pot estar-se de caçar ratolins per poc que en guipi cap, qui caces (darrere de què o de qui vas) defineix qui ets.

No pas tant “per llurs collonades els coneixereu”, ans “per llurs obsessions idiotes”.

L’arany, ço és, el mascle de l’aranya, reu d’un molt sinistre ineludible fat — on la dona, a mitjans ja de la primera cardada, se’l cruspeix. Això és l’home. L’home desarmat. El qui abandonava les armes.

“Destí dels dodos” el qui se sotmet abandonant les armes.

Anorreats ineludiblement pels invasors. Com allò que els escaigué als betzols catalans del continent — els qui no pogueren o saberen escapolir-se’n.

Els qui no hagueren prou suc al cervell per a dir-se: «—Manel, esquitllem’ns-en! Atès que ens trobem inermes, què altre faríem que esquitllar’ns-en. Prenguéssim els millors vaixells i trobéssim terres noves! Au.»

Anècdotes bestials com aqueixes, a gavadals. Tot postulat il·lustrat en degeneració constant... Llurs doctrines emmirallant-se en negatiu (o en positiu, tant se val) en el repugnant cretinisme antifemella dels merdosos pares dels temples on abans (i pagant el clergat paràsit i estafador sobre!) calia coldre ninots de guix o de pedra, o de mítica fantasmal monstruositat. El feixisme femella dut a la més perniciosa bogeria. Tota possibilitat de llibertat humana abolida.

En aquell reialme illenc n’Obdúlia Campdextermini hi era la paer en cap. Salvatges com totes les dones jaquides a lloure, mataven, amb armes a doll, i sense cap recança, cada pare d’en Bambi i tot.

Diuen arreu, sense retop, a petulant vult descobert, al peu de tots els clàssics de les diverses arts:

«—Com tots els bells escrits (quadres) (simfonies) (edificis) atribuïts als mascles, aquest també és un exercici retòric escrit (pintat) (compost) (construït) per una altra magnífica femella. No hi ha rèplica que valgui.»

Eleven pertot tòtems amb faldilles! Abominable ensarronada! Aberrant simulacre! Robespierre amb faldilles, amb el seu altre ‘ens suprem’ de merda.

Llur religió, ja ho he dit, mirall invertit (i amb el cul enlaire) de la dels cretins selvàtics — els cretins d’adés, els quals ara elles pretenien (sinistra vanitat de llumeneres foses) de substituir i millorar de molt, i amb avantatge, tret que, de fet, és clar, mai tampoc no arreglant re al món, en aquest món tan desgraciat.

«—La deessa única lla dalt s’entreté amb el seu formiguer (o rusc d’abelles, tant se val). La deessa única és una neneta ruqueta, exacerbadament cruel. Hi és la reina mare al cel. Assistida per tot de coristes neurològicament obtuses, ridícules filistees amb ales. Fantasies metropolitanes — tot hi és façana — re no hi és substància, saba, saó...

«Epistèmicament, pinyol sense suc, fruit balmat. On hi havia suc, eixut; on era eixut, moll. Què hi hem guanyat? Hermeneuta bord.

«Entre nosaltres, la reina mare a l’illa, és la ictiòloga en cap, qui anomenà els peixos. De fet, els feminitzava. I au. Rap = rapa. Lluç = lluça.

«I hi és l’herpetòloga, la micòloga, l’ornitòloga, etc. en cap. Tot ho nomena i anomena. Fàcilment. Les bèsties i objectes que ja porten nom de dona (donat, emperò, pels ignorants, obsolets, funeraris, deludits, trompats, mascles en temps prehistòrics que ara doncs no valen absolutament re) cal deturpar’ls ben deturpats.

«Girafa = girofla. Hiena = aïna. Granota = grinura. Llamprea = llipruna. Mallerenga = Millirunga. Cogoma = comaga. Cristina = latrina. Colobra = balegra. Pruna = vedruna. Truita = macuita...

«Tot capgirat, tot capgirat. Sobretot el cervell.»

No cal dir que els clars erudits ni davallàvem del vaixell.

Amb còsmic tacte, pel món, im ganzen Orten, amàvem anar-hi sense impediments. Evitant tot indret maleït. I armats amb les armes més incisives per sempre més. L’arma sempre al puny.

Allà, illa dels ocupats, tots els arbres hi eren figueres. Tota saba, tèbia sopa. Tibià ià liubbliú. Figues arreu. Sopes de figues amb la típica fragant aroma dels esmegmes a les sempre prou sollades partions femelles.

Els vents sempre fastigosament perfumats, com si tots haguessin passats abans pel llufatori.

Els niells al voltant de l’illa, plens de lloques qui covaven sempiternes.

Els rius hi eren de llet de mamella de dona, i qui volia negar-s’hi? Ecs.

Els volcans perbocaven menstrus de dones, i ens haguérem estimats més l’espectacle fascinant dels cràters antics.

Les fonts rajaven vi — en dues aixetes — una de vi dolç, l’altra de vi vi — quan la nostra set era d’aigua.

Hi xericaven les femelles com aplecs de cigales extremadament mogudes.

Les escopinades que serps i d’altres dracs i llangardaixos no gitaven eren de mel.

Dalt els tossals, força escadussers, els temples (exclusivament per a pretèrites deesses), dedicats a n’Athena, sobretot; no pas, però, cap ni un a na Minerva (hom la devia sospitar de massa ‘assenyada’).

Ara, una particularitat. Per a descoratjar-les de fer-hi brutícies, totes les ídoles i estàtues a les viles hi eren transfigurades en colomes, i així i tot, les colomes vives (les no pas fetes encar estàtua, car ‘les guerreres som, com totadona sap, molt amants de la pau’) s’hi cagaven.

«—Tot ho volem net i ben endreçat. Descoratgem tota femella (com la deessa única mana) de fer-hi enlloc que no sigui la selva ni soroll ni fum. Per això tothom va amb un xuclador automàtic al tub d’escapament del cul.»

Totes les dones tenen esperit de minyona. Són Penèlops de pa sucat, oi? Tot el que (si ets homes) endreçares, t’ho desendreçaven, perquè llur visió d’allò que és endreçat és allò que és mort, estètic, ordenat, eixut. Tàcit i taciturn, àrid i insípid, mòrbid i estúpid.

«—Qui inventà les putes dones, malparit! Quina ment més malalta!» — ens dèiem, llunyans, des del vaixell mateix.

Són massa sovint les envejoses dones qui et tenen pels marros, les qui t’empenyen a la cobejança i a la concupiscència — i et desmenges per a omplir’ls les vanes vanitoses necessitats, i no ets sinó cagalló esventat rere les ridícules falòrnies i les fastigoses inútils materialitats d’argent i honors.

«—Com la púdica Finís gruà, volem l’amputació de tot mascle per pàl·lid merdeta que sigui. Canibalitzat en enigmàtiques circumstàncies. I ell agraït. Car quina vida la seua, no fotéssim!»

L’orgasme tempestuós de les dones, genera antimatèria. D’ací que les dones no puguin aprendre mai re; tot ho han oblidat, taula rasa llur cervell, glauba neta, esborrada llosarda a llur ja força curt enteniment.

«—Per llei heraclitiana d’enantiodromia, on tot allò que corr — corr contra el seu contrari.

«Ara, avui, només recordem rucades i greuges — i doncs revenges, retribucions, i a cobrar.»

Les dones, vós, cròtals als escrots. Com ho diràs? O indolents mesquins crancs qui amb minses pinces i moixes maixelles us els raten, llimen i roseguen fins a la rel.

Creen antimatèria, i ep! Raigs gamma en sorgeixen del caos fèrvid, orgàstic, de la tempesta. Pler d’esclats de raigs gamma quotidianament — són electrons escàpols qui esclaten quan percudeixen molècules d’aire...

Camp elèctric esbojarrat. Electrons s’hi esvaloten orgiàstics. Aire menys carregat damunt, els electrons s’hi llencen a tomba oberta. Si toquen àtoms badocs a l’atmosfera emeten raigs gamma. De cops, si cap fotó d’aqueixos raigs gamma frega cap altre àtom qui badoqueja pels environs, es migparteix, esdevé dues partícules, un electró i un positró, el seu contrari, qui l’anorrea.

Ens esvaïm com vapor. N’Obdúlia Campdextermini tingué una premonició. La seua hipnòtica berruga enmig del front se li encengué roent i espurnejant com alarma qui esbojarrada espernetegués.

«—Això és el que farem. Abans la fi del món, crearem la utopia!

«Ho férem, i tant.

«Decretàrem, oceàniques, quines havien d’ésser d’ençà d’ara mateix i fins a la fi de tot univers creador — creadora, car amb ventre paridor — les lleis de l’experiència quotidiana.

«Haurà estada la institució definitiva de l’ERA (l’Època de la Realitat Autèntica). La imposició universal de la RUC (la Realitat Última Constant). Totes les altres lleis — fútils i fal·lacioses, car entecades pel toc del tot-pecador mascle d’adés durant els maleïts temps ni eons negligibles — ara escruixides fins a l’extinció. Ni la flaire més remota de llur gangrena sobre la societat ningú no en flairarà.

«—Mascle, diran...? Quina noció més absurda! Això no ha existit de debò mai. Fantasia fava dels enfavats!»

(L’auca feia ací cap als darrers quadrets, bigarradament il·luminats.)

A la fi, tipa la popu... (Que qui era la popu? La “populitzadora” en cap qui donava a conèixer els nous conceptes de la seua realitat última).

I doncs. Tipa la popu d’haver de consultar tan sovint les “lleis d’equivalència”, la reina mare mateixa es reté, renuncià, desistí...

De què...? De continuar per via eterna en les seues estrafolàries “elucidacions”.

«—Prou! Me n’estic! Saps què? Ja som prou bones. Som-hi!»

Això confessà, cofoia, al seu cercle íntim — el cercle més assassí ni bare ni bel·ligerant — de ministresses i sotsministresses qui administraven i subministraven les obreres amb els ucasos pertinents.

(Per als de la congregació no calia accentuar-ho, i tanmateix ho fèiem, sovint: «—La dona és un subjecte perillós».)

Tot allò concebible existeix, bé com a realitat, bé com a fantasma. En excés del noranta per cent de la humanitat creuen més en els fantasmes que no pas en les realitats concretes.

Així, de debò patafiers, ens pensàrem un moment que totes les dones adoraven llur mare (llur reina mare particular).

Greu espifiada. En realitat, l’odi que li portaven era bestialment assassí.

«—No em diguis mai que m’assembl a ma mare! En re! Ma mare és l’ens més maligne existent!» Et responien, envaïdes per l’histerisme més demostratiu.

També, l’instint femella (no pas mai gens diferent de l’instint de qualsevol altra bèstia al món, inclosa la mascla) convertit (via místiques musiques tocades pels certs datspelcul filosops) en la màxima rucada de la “intuïció màgica”. Quina ximpleria.

Cert tanmateix que hi ha un instint femella ineluctablement copròdrom. El posseeixen també les mosques. Com els de més dels animals, les mosques, sàvies a betzef, ben adaptades a llur circumstància, pràctiques — sense creure’s absurdament, contràriament al que foten d’altres vanitoses espècies molt més imbècils, re de cap altre món.

Les mosques troben sempre la merda per lluny ni amagada que sigui. Agut olfacte com hi ha món el llur — et localitzen el palter arreu de l’univers, i encontinent, productives, com qui diu prescients, ous t’hi ponen.

Doncs bé. L’instint copròdrom de les dones les duu a trobar on hi havia les nocions de merda empescades abans per l’home, per a de mantinent ficar-s’hi a remenar-hi, a capgirar-ho tot, a fotre-ho tot damunt-davall. A fer-hi, de la merda, merda doble. Bugada com més anem més llorda.

I fer-hi, de tot crim, crim bellugat i rebellugat, i així reforçat, més pudent, engruixit, engreixat, pel cap baix doblat.

Quina il·luminació la llur! Un cul al cap, un cap al cul.

Ho hauríem de lleixar córrer. De què ens serveix insistir-hi. Sobretot quan tots n’estem ja prou convençuts.

Oi cavà? No pas?

Au, bah, doncs.



(><><)