Quaranta-quatre

44. (Faula del taxista qui abuixeix sos passatgers.)



Interessat, com a mer afeccionat, a la gloriosa cultura antiga dels inventius xinesos, havia tramesa una merdeta d’article traduït a una revisteta tal-i-quina subvencionada (segurament per justificatius motius de donatiu de ric per a evitar taxes) per qualque ínfima universitat americana.

Sorprenentment, havia estat convocat pel diví crític Herod Kohlhaass. Que com m’havia el sublim consoci mai sabut a Nova York? Ni idea.

Hom em trucava a ca l’amic on m’estava.

—Soc una de les dones qui treballem per a en Herod Kohlhaass. Ha estat altament impressionat pel vostre article sobre els antics escriptors xinesos als “Fragmenta Antiquae”, i us vol parlar. Vinguéssiu demà vers les onze del matí a aquesta adreça que ara us diré, i mostreu a la dona qui us obrirà la porta una agulla de gramòfon (com qui diu, el mot de pas del jorn), i n’haureu l’entrada lliure. Una agulla de gramòfon, ho heu entès?

L’endemà, m’hi presentava. Una dona obria la porta. Era esborronadorament lletja. Hauries dit la mateixa Medusa dels contes de la vora del foc dels puerils grecs dels anys de la picaó. Ara, tantost li ensenyava l’agulla (que no m’havia costat pas poc d’heure a una botiga amb andròmines passades de moda), ella, la hidra, l’harpia, tot d’una somrient beatíficament, esdevinguda de sobte mig formosa i tot, m’ensenyava la seua agulla, que es treia del cap, i que tenia, com els altres cabells que jo havia confosos per serps, estranyament la forma d’un clítoris llarguerut, i em convidava llavors amablement a fotre’m dins.

Passem per nombrosos corredors i cambres, i al capdavall m’introdueix a la presència augusta d’en Kohlhaass. «—Call me Herod, please; after all, we are rightfully colleagues, aren’t we?»

Aquella hipòcrita paternalista patum és un home desproporcionadament gras, es reclina damunt acolorits coixins repenjats a la capçalera d’un clini, és a dir, aquella mena de llit especial, amb el respatller a un bec, allargat amb una mitja projecció per a recolzar-hi un braç, com els que empraven els antics rics romans a llurs menjadors o triclinis.

Al seu costat, en un altre clini paregut, ben recolzats doncs ambdós, com recomanava la Recamier, feliços com si són a qualque paradís sarraí (menys de les hurís), hi ha un altre personatge tan cetaci com ell, també rosat de cara, també petant de salut, aparentment.

En Herod me’l presenta: «—Mon metge de capçalera.» I l’altre somriu, amorós, i atansa la immensa carota a la no menys immensa del gran general, i molt dolçament es besen. Marietes fartanes. La imatge de la prosperitat més meravellosament degenerada, l’opulència més repulsivament vomitiva.

—Us volia demanar molt gentilment si em permetríeu, col·lega, de citar-vos al proemi mateix de l’obra major que estic a frec de dur al degudament esparverat públic. És tracta del deliciós segment... Nena! La revista!

L’antiga Medusa, ara angèlica, l’hi porta encontinent.

—Ací... Com heu escrit vós mateix, parlant del tal Xeiquatge...

—Sí, i tant, en Xeiquatge. El mestrívol filòsof xinès aparegut a escena pel cap baix tres mil sis-cents anys abans que cap de naltres no hi fes també sa luctuosa aparició, senyors.

—Exacte. Com vós dieu al magistral article sobre els escriptors anònims xinesos d’aquell gloriós, mai igualat, període, si s’escau que porten un nom ignorat, o un nom dubtós, prou ens és lícit, als erudits, d’empescar-nos-en un altre de la nostra predilecció. Al cap i a la fi, i ara us citaré (i aquesta, amb el vostre permís, és la cita inicial, a full sencer, per al meu llibre cabdal i clafert de futur), hi dieu: «—Amb els morts, hom en fa el que vol. Són morts.»

El fraudulent metge aplaudeix molt refinadament ni fofa, sense fer gairebé cap sorollet.

Continua vantant el famós aristarc, crític extremadament maligne, temut a l’orbe sencer.

—Astorador reble final. Un místic mastegot espiritual. Abracadabrant, fantàstic, autoritatiu, per a llogar-hi ‘fainting couches’ i tot, vós! Aquell: «—Són morts.» Per a fondre-s’hi! Un petit clàssic. Per a emmarcar. I és clar, i és clar! Esmeperdudament apotegmàtic! Això darrer, mot immortal, dues paraules mai millor a propòsit posades, un cop de colze intel·lectual al plexe, un cop contundent que ja duu implícita i pressuposa l’esplèndidament brillant coda: A fer la mà els fúnebres empatollaments! Teniu tota la raó. Totes les mentides i collonades que diran de nosaltres tantost començarem de podrir, my god, espaordidor! Totalment xinès. Hi toqueu de mig a mig.

—Capità, d’ací tres mil anys, si encar hi ha imbècils qui es foten néixer en aquest horrorós merder, diguin allò que diguin de naltres, qui se’n cura un pet de llebrós?

De mon estirabotet, se’n rigueren els tres. I les dues balenes es petaren, com a comentari encar més hilarant. La princesa no crec que gosés, o que passés enllà de la cul-remenosa llufeta. Ella, com jo, subsidiaris, obligats a ésser més garneus, no podíem pas fer gaire soroll; només als peixos grossos els és allerat i llegut de fer-ne sense retrets ni represàlies.

Tothom hi put com la puta. Estosseguí modestament dins el mocador, tombant el capet i tot.

Llavors, un pic les rialles esfumades, ja em vaig desfer en falsos agraïments. Les fules felicitacions del rei Herod... Segurament, quan me n’anés o em despatxessin, tots aqueixos farsants continuarien de petar-se de valent, tret que aqueixa vegada de riure, a despesa meua.

En realitat, però, era que, de soca-rel, roc per rei, me n’adonava on m’havia ficat. Aqueixa gent de lletres, tothom sabem com són. Llops, llobes, llobatons. I jo el llebretó. (Com deia adés, fa uns quatre mil anyets de no re, el meu savi xinès: «—Havent de fer certes visites a gent de lletres, mon vell anus, companys, me’l tanc, me l’ocloc, com ara amb cadenat, amb impenetrables morenes.»)

Volia fotre el camp urgentment. Abans no em passés allò que em temia que em podia passar. Que se m’abalancessin plegats i em donessin repetidament pel sac.

I els dats pel cul — ep, com tothom prou sap, les malalties zimòtiques en acabat: incomptables! La pesta i flagells afins — anus en foc, flames metastàtiques.

La múrriament somrient ex-Medusa, la puta angèlica ex-harpia, no me n’ajudaria pas molla, a alliberar-me’n, de la potencial abraçada mortífera dels dos ursins professors.

Com si no conec els mestres-tites! Com si no he estat infant no fa tampoc gaire!

Els jaquia isnell enrere, el maimó i son titella, somnolents, jaguts, gitats, mig acotxats, repel·lents gàrgoles retallades al cel safrà, al mur i al sostre encesos per llums foscs amagats rere avant-sòcols.

Tot d’una em vaig acopar amb mà fèrria els aglans, ja força escarransits per l’acolloniment concomitant, i amb mos aglans ben acopats, i amb feixugues freixures, arrenquí l’atzagaia de punta rovellada a la panòplia, i prenguí, ardit, la primera drecera que no trobí. N’acabí, per la brutal encepegada, tot espatllat al peu d’un sobtat mur d’acer, guerrer tristament decrescut, sòrdidament sacrificat.

Qui m’aconhorta? Càndid, santa innocència. La dona dels milions de clítoris al cap.

Una veu de lluny, d’un dels ogres romasos temporalment dejuns: «—Call the ambulance, Angelique, for in labyrinthine tunnels of embarrassed vagueness now hovers our sacred reputation.»

Tranquil·litzava la veu melosa de son amant, el fals metge: «—Soberly let’s abolish all emotion, lover; dwarfed by the oceanic dimensions of the omnivorous horizons, we shall nonetheless acrobatically flee, like we always assiduously fled, innerly and inherently unscathed, to the uninhabited empyrean of our poetry, where, far and farthest from the anarchic tyranny of the common idiots, thrillingly the lingering fluffy choral harmonies of our creations insistently stress the kidnapped impassivity of our rooted gaze.»

—Rooted on the prize, indeed.

I continuaven fotent-se (i fotent-se’n) grassament.

Cal considerar, carallots llegidors (com dic que féu, apòcrif, l’antic Xeiquatge), que la mateixa càrrega no és re per a un i ho és tot per a un altre. No és re per a aquells, ursins, cepats, forçuts; i ho és tot per a l’altre, altrament dit, servidoret, primet, nyicris, decrèpit, carpit...

Espesseït el malson, mig badats els ulls, una turbulència de baranes de tombarell, o ja de carro de la mort, m’acollia.

Era doncs mort en llitotxa, per inflexibles fleixos d’itri embolicat. Sort que na Xuclamel Montcalm és a ma vora. La noia de mon amic, on tranuitava.

L’han deguda avisar per al presumible enterrament.

Escenari pòstum, ja m’hi veig, al clot. Algú bufeteja tendrament el mort.

—Silví! Silví!

—Terror... Nit... Eternament... L’enterrament...

—Per què dius enterrament? No és pas tan greu com això. Em sembla que vols dir casament, home.

—Casament? Entre tu i jo, Xuclamel? Em pensava que érets la xicota d’en Martinet!

—No te’n recordes? Entre jo i en Martinet, el casament, carallot. Per això en Martinet t’hi havia convidat. Perquè sou amics d’estudi, d’ençà del parvulari mateix i tot.

—I què hi faig tot lligat en carro de mort?

—Silví, pollí, quines coses de dir! Això és un taxi qualsevol. I ningú no et lliga. D’on treus aqueixes inconsistència ni atzagaiades?

—Calla, ara que dius atzagaiades em ve la cosa al cap... L’atzagaia a la panòplia...! N’Herodes!

—El rei? El de Rodes a Pilans?

—El rei, el rei! El rei dels crítics al món, l’aristarc d’avui com avui, el màxim castigador dels collons. Inquisitiu aristòcrata avesat a la traïdoria, l’esmolat raor de la seua avolesa no perdona ningú, ni els penedits més penitents qui llavors el llagotegen. Ell, el suprem envejós, encimbellat a una posició de pontífex... I l’altre, l’envejat, el sotmès, el merdetes, l’autor... Esdevingut lleial, sol·lícit, llepaculs... Això si prou vol que no l’ataqui massa cruelment, i li faci perdre tots els dinerets que, bo i venent ses ximpleries, potencialment li’n vindrien... Doncs ell mateix, sí... M’havia fet trucar ahir per una secretària seua que l’anés a veure avui aquest matí.

—La secretària... Devia ésser una de les dones, doncs. Saps què? Era a casa, preparant-me per a la cerimònia, i qualcú ens ha trucat que potser qualcú altre de ca nostra, amb prou assegurança de salut a la butxaca, t’hauria de portar a l’hospital. Un cotxe negre ha arribat llavors i, com dic, un parell de dones t’han descarregat davant la porta, i han pirat com el dimoni. I tu, quin trist quadre no presentes, fill! Nafrat un nothifixis. Amb un immens trep al front, sembla una banya.

—És clar! El condemnat mur d’acer!

Fou aleshores on intervingué el sinistre taxista Toni. Hi abuixia sos ingenus passatgers, en Silví i na Xuclamel.

Havia treballat per als gàngsters. En Toni, sí. Els revelava ara, de més a més, que, un cop, havien trobat el seu taxi (la seua disfressa, el seu camuflatge, a la banda) abandonat al fang vora l’estanyol, amb les portes obertes, i re no mancant-hi, però, dins. L’anaren a trobar, i li demanaren, a ell, a en Toni, que com recony havia anat a parar allà baix, i com era que, a ell, en canvi, el trobaven doncs tan tranquil al llit; els responia (i era la vera veri) que no ho sabia pas, que què els diria?

Va dir: «—Sí ves, no soc gens congru, totalment amnèsic, no me’n record pas de re sobre el vehicle, ni per què hom me’l feia agafar, ni si hi havia qualcú altre dins, ni per què tot plegat ha anat a parar tampoc no sé pas on. No soc ningú, no arribaré mai (ni ganes) enllà d’estiracordetes; m’han nat sense permís i m’han llençat a un món on has d’ésser quelcom per a ésser comptat; i si no hi ets comptat, no et lleixen mai en pau, et mortifiquen; i ni teca no trobes, ni teulat, enlloc; aleshores fas la més humil de les feinetes, estiracordetes últim dels botxins qui torturen els ‘culpables’ de no fer-los prou gràcia. I sabeu què? Vull plegar de tot. Tip i fart. Prou, prou.»

Per qüestions de contactes familiars, per comptes de fotre-li un tret al cap i llençar-lo al riu, el tingueren per totalment sonat a un sanatori durant uns mesets.

Avui, però, diguem-ne restablert, era de bell nou damunt un taxi. I deia a ses víctimes hodiernes que allò... Que allò, que tot allò, el món, la ficció de l’univers, aquell mòrbid garbuix sense cap ni peus, no era sinó una gàbia de hàmsters.

Que, si de debò tinguéssim ulls al cap veuríem que, a la cortina de fons del cel, els estels dibuixats mateixos llagrimegen, que llurs condols haurien àdhuc de commoure’ns.

—Eixelebrats hàmsters a la gàbia. Car... On cony us penseu que aneu? No aneu enlloc. Sempre som a la mateixa gàbia!

—Carro de la mort, porta’m a bon port — féu en Silví, a través de la meua mui, els llavis de la qual se m’obrien, com qui prega, automàticament.

—Maleïda raça de taxistes... Què són sinó encar una altre versió dels miserables culis i camàlics qui arrossegaven rickshaws? — afegí, en un mormol mastegat, na Xuclamel.

—Ho hauria pogut dir el mateix Xeiquatge en una de les seues màximes que m’empescava i li feia dir a l’article! — afirmà, exultant, el sinòfil Silví.

—Bah! Vanta’t ruc que a vendre et duc! — apostrofà en Toni.

—Xuclamel, on anem? No vull anar a l’hospital. He recobrat el coneixement. A ple seny, podria signar i tot mon testament. Tornéssim a casa, vols?

—Ningú no torna enlloc. No hi ha casa. Només hi anem, enlloc. No podem sinó anar-hi. No anem sinó enlloc. No hi ha viatge. Tot és preconcebut miratge. Creus que hi vas, enlloc, i no vas sinó enlloc. Creus que hi ha re, i només hi ha no re. El re que hi ha al no re és tot el que hi ha. La matèria, la ‘res ipsa’, on és? On va? D’on ve...? Enlloc, d’enlloc... I del no re, al no re.

—Atureu-vos! Volem davallar! — la Xuclamel, imperiosa.

—No sou enlloc. On aniríeu? «S’il·lusiona l’il·lús/ I l’aixafa l’autobús.»

—Atureu-vos, malparit! — novament la Xuclamel, mig histèrica.

—És un vidre antibales, desgraciats; podeu fotre-hi tots els cops del món. No sou sinó re, en aquest precís lloc i instant, és a dir, enlloc i d’abans, de no mai. Sou les antigues llambordes on esclataren els quòndam caps dels qui caigueren corrent, o dels qui s’hi estavellaren en escruix, arrabassats pels folls fastigosos venjatius vehicles desbocats.

Exabruptes del trio d’exasperats. Noses, atzimboris, embalums! Malaguanyats intel·lectes! No els serveixen de re! Enraonen exclusivament amb onomatopeies i sortides de to. Expressant aversions recíproques tots plegats.

Com diu en Norman, segurament copiant (sense saber-ho?) en Xeiquatge mateix: «—La set de mort de cascú de naltres contra els altres és inexhaurible.»

—Res no justifica que al món encar siguem vius — tararà tararí tarariu! En som? No en som? — fa ell.

I jo: —Com en Xeiquatge mateix, havia volgut estudiar amb monocle les edats geològiques. I com tu, taxista...

—The name’s Toni, man.

—Com tu, Toni, hi vaig caure de quatre potes. No n’eixirem mai, del curt merder on ens varen néixer ja ofegats. Em deia, m’animava tot solet: «—Som-hi. Amb la categoria pel cap alt de mínim individu perdut entre els infinits altres ens al plàncton — ió d’eó —, tant se val, valent, m’enfrontaré, per gèlides descomposicions d’obsessius volers de folcs inconscients, sense objectiu, a les sortoses escaiences, les escaients esdevinences, les astrugues aventures, les avinenteses faustes...»

—«El teu ull i el seu. Recaceig al peixet i esgaldiny d’esglai — tot devia ésser u. Ell i tu, el peixet i tu, a la mateixa olla, convertits de mantinent en fum que es fon.»

—«De ben petit, terroritzat cada nit pels inaferrables conceptes: ‘Infinitud’, ‘Eternitat’, conceptes de boig, nuncupatius, sense agafatalls on agafar-t’hi. Només dits per dir-los.»

—«En efecte, vós. Quin trist cassigall, quin doneta desvagat, amb quin espintrí meló, pot concebre aqueixes tan anguniosament restretes caguerades...?»

—«Tots som al mateix pot que bull a mort. Equitatiu repartiment del turment eternal, infinit...»

—«Tot es redueix a esgarrifoses polsegueres d’àtoms, a olles barrejades de mons massa cuits, a genètics batibulls i a safaroses samfaines d’apoptosis. Sovint m’ho dic, enmig de la nit. Angoixosa veritat. Faig, esfereït: ‘Mama! Mama!’. Ja ho sé. No hi és. No hi ha ningú. Em dic: ‘Pleguem, pleguem! Quan s’acabarà el martiri? Un martiri per no re?’ Això em tol tot coratge, m’osta tot impuls vers cap altra iniciativa. M’uja, m’uja. M’uja qui-sap-lo.»

—«I tant, noi. Aversió, odi, avolesa, agressió... Mutus, incessants, ubics. De l’univers més gros al més petit microbi.»

—«L’univers mateix, gàbia on els hàmsters orbs són els orbs orbes. Cels de trucalembut, ablamats, fungibles, fonent-se, gastats, desgastats. Incessant dansa macabra. Cada cos, descordat, esbojarrat, amunt i avall, espetecs, col·lisions, tot un daltabaix, un damunt-davall de por, absolutament anàrquic, i capturats, els orbes orbs, ara ací, adés enjondre, per òrbites esbojarrades...»

—Repapieig del cosmos, Toni.

—Repapieig, exacte.

—Terror, terror; no hi ha altre! Terror de mainatge, terror de jovençà, terror de gran, terror de vell; terror, tot terror. Infinitud, eternitat, vertigen, vòmit. Perduts eternament a l’infinit vòrtex del no re. I això és tot allò que hi ha. No hi ha re més.

—El cosmos repapieja. Esfereïdament tan evident: la còsmica immanència, transitorietat, obsolescència... Ho veus pertot. El cosmos que s’autodestrueix ràpidament, per fastigós envelliment. Tot fot el camp. Tot se’n va en orris. Tot s’esfigassa. Tota infinitud a la merda. Tota eternitat s’ha acabada. Prou!

—«Què dieu? Us heu begut l’enteniment? No! No! Res d’això! Vull viure, jo! Em vull casar! Vull ésser feliç... Feliç... Martinet! Martinet! Quin negat malastruc has convidat! Aquest malèfic estaquirot només ens porta la més tràgica mala sort! Taxidriver, stop! You fucking stop! I tell you! Stop! Stop!» — ella, astorada a mort.

—I ara, abans de resoldre l’enigma per a un públic, ja mort per la mera atrocitat del viure, agaféssim la pistola del sogre, l’ogre... El maleït monstre... El gruixut, despietat, crític; l’enorme gripau cendrós, fantasmal; el cap gros de la banda d’energúmens... I fiquem-nos-en el canó a la boca, paladar de dalt amunt. I, à tour de rôle, amollem-nos-hi un tret. Au. Qui vol començar...?

—Comença-hi tu, taxista.

—Un instant. Ara mateix... Que acceleraré tant com podré. A tot estrop damunt el pont del port.


(Ulleu-lo de lluny, ca? Un altre accident al capdavall força vistent.)



(><><><)