Faula final.

47. (Faula final, o Tots hi serem, al port, amb la Cunegunda.)



Sarcoptes se’ns escalaixaven, herculis, i naltres, ànimes càndies, ens els esguardàvem fascinats com ens corrien sota la pell, i com, tot d’una, tard o d’hora, tots, barruts, sense excepció, pretenien d’haver guanyat, i com ho celebraven a l’arribada, bo i fent dringar campanetes, gairebé com férem, jorn gloriós, tots els bons anticanfelipútrids, finalment alliberats del jou de l’invasor.

Creia oir-ne una de llurs sornes homilies.

«—Ull viu, eh? Tots corríem la mateixa única marató.

«N’hi havia qui fèiem prest, i d’altres qui érem més tardans. Hom hi trigava a arribar o ho feia en un tres i no res. I hi havia els qui feien trampa, en suïcidar’s. Ara, els qui érem al tram final exultàvem, exaltats, pel nostre palès gran assoliment.

«Al capdavall, però, és clar que tots arribàvem al mateix lloc, i després de tot no pas tan lluny (en el temps) els uns dels altres. Per a tots la correguda era curta.

«I a tots ens rebia la mateix amiga, la ben coneguda, l’arxiconeguda Cunegunda.»

Se’ns ensopien els súcubs i ens somiaven que érem sos íncubs.

Detonant recíprocs. Passant per les mateixes ordalies. Ens recaven pregonament les mateixes ignorades culpabilitats.

Pecaires ambdós, súcubs i íncubs; ambdós somnàmbuls... Arrupidets en prostètica closca... Claferts de vagues remordiments, contricions... Sotragats per vehements onades, espasmes... Entre esgarrifaons, rodaments...

I a quin vaixell embriac?

Carismàtics com sirenes, els llunyans cantaires de qui sap on ens envaeixen l’enteniment.

Presagis passatgers, tanmateix inaferrables. Entre tenebres i sobtades espetegades d’enlluernadora claror, aventures, hom diria, rai.

Mes, ep, qui sap. Hom es demana...

En nostres furtius nocturns periples i intercanvis de personalitat (anòmals senderis els nostres, de bútxares caricaturescs), quines (brofegades de bugres) no n’hem fetes (i oblidades tantost arribats al port dels desconeguts en la ignota contrada dels pecs fats balbs insomnes)?

—Cabdal qüestió que ens poses ara, noi.

Ah, i tant.

Parlant de ports desconeguts, tots ensems hi som, i ja sense gelosies ni envegetes. Ens hi esperava, al port, una altra desconeguda, na Cunegunda. Na Cunegunda Boc.

Si anit l’ara doncs ja ben coneguda Boc ens rebia al port, aquest matí, a l’hotel, ens eixorivíem sols, sens la Cunegunda, la desapareguda.

Desapareguda, com havia desapareguda la nostra cartera a l’infern de la jaqueta, amb tots els nostres cabals. Sí ves, així anem. De moment, tot collonut. Pa de cada port, com qui diu.

Què ens jaqueix enrere la berganta?

Subtils pudoretes de cabrum. Remembrances de nocions apreses als llunyans escolats paratges dels ‘maipús’. Els mai pus del mai no tornar. Del sempre restar a les escapces.

Com hom se’n remembra, dels membres de la nostra tribu partits vers el valhalla, hom duu a l’esment les dues escarritxadores, Tanngrisne i Tanngnjostr, qui menen el carro de Tor. Llurs trepigs són els trons al cel.

Dolces amaltees, hom en repassa les hores delitoses, on, pels paisatges somiats, hi fa de dolç duler.

O hi fa d’orriaire qui a l’orri fa orri (és a dir, muny) l’òrria. I quan romanen a llurs ubles, si el temps és atziac, o a les fedes els cal.

I llavors els melodiosos esbiecs de querrines i segalls. La joia amb els tot just nats cabridets. La ventissa pena pels esvortons. El pentinar amb els dits les barballeres i la xabonera a les barbes dels bons bocs. Tant els colluts com els crestons. Tant els rancalls (mig o mal castrats) com els ranegolls (els qui llurs ous són amagats amunt).

I amb quin cor més amorós no les esguardes rabejar-se a llur probàtica. O com les tractes, si van esfoiregades o llurs xones no puden prou com cal, o llurs mamelles són semes, o els calen encrics, ço és, adobs per a quan es trenquen cap cama...

I així anar fent... Hom només s’hi estén pels bons records duts a l’esperit, un esperit que ara se’ns va escolant com cos migpartit per simitarra melic avall.

Tornéssim al cas.

La Boc era una encantadora bruixa qui ens embruixava i encantava de valent. Cap de naltres no és gens benemèrit. I d’ésser embruixadots prou ens encanta. Cascú doncs ara en son oníric laberint.

Nats i morts a cada instant. Com cap de naltres tampoc no és el mateix desgraciat quídam a qui foteren la putada de fotre’l al món amb una puntada a l’ull del cul, no pas que serà l’avorrible desferra qui trametran a l’altre barri (l’antic barri de la inexistència), per molt que s’escaigués, per casualitat, que tots plegats no portessin, qui sap, si encar el mateix nom ni el mateix nombre a les matrícules.

Cada instant viscut és un bocí d’oblit. De l’oblit absolut que és viure.

Cada instant neixes i cada instant mors. Ets eternament en el present instant. Només quan no hi ets, a l’instant, és a dir, només quan no ets i prou, s’han acabats els instants on neixes i mors. No n’hi ha cap altre. Sense instants no ets enlloc. No ets re.

Amb la calma pluja, a les llosardes dels tolls, hi perceps les bombolles escriure-hi delicades barcaroles. Les llosardes dels tolls són palimpsests. Les barcaroles als palimpsests dels tolls, instants fugaços d’harmonies esvaïdes tantost.

Tot allò que aprens, ho desaprens, i amb quina celeritat!

Recorda-te’n. Fes l’esperit fort, i fora.

Cascú de naltres totjorn enderiat amb els nostres paràsits mentals. Veure’ls córrer (sovint perduts en cercles) com sarcoptes.

I quan tot fuig, si no has fet (perquè no pots) el cor prou fort, només t’hi romanen els instants dolents, els immanents. I tant.

Els destructius ens immanents — eidètics, representatius, pictòrics — qui, per llur mateixa immanència, romanen, inextricablement encastats per les cruïlles i atzucacs de crani endins. Irritants insectes residents.

Tots els figurants idiotes i les mateixes nocions fictes i enrònies errònies injectades d’adés, lluny avall. Per oracles de tota falòrnia i d’altres àvols ninots de l’embacinadora classe eclesiàstica. Virus xerraires de la invasió del cos. Hi resideixen, com qui diu indesnonables, dins nostres caparrons.

Les delusions, falòrnies o faules, que ens sentim enganyadorament com a consolidades entitats qui ens vaguen per la selvàtica contrada interna, per les teranyines del cervell, amb circells i trencacolls cerebrals — on tenen llavors lloc, sembla, els estrambòtics esdeveniments (les cardades fugaces) (els espetegosos ensopecs convertits en lleterades elèctriques) (les sinapsis entre axons i dendrites, amb descàrregues seminals d’orgasmes de duració del tot negligible).

En acabat que consumeixes l’enter sojorn en alhora aprendre i desaprendre, remorir i reviure, et dius, fútil:

«—Abans no l’he palmada, potser fotré una darrera animalada.»

Embranzida trencadora i dolorosa de la furibunda concupiscència, ens havíem enduta la Cunegunda al llit. Fou la fita que calia atènyer. La humil animalada.

És ací on bades el balcó de la cambra de l’hotel. Vols ostar els dimonis del dedins resclosit, i te n’hi entren, molt més virulents, els de fora. Perniciosos meteors que ragen com ara de canó d’aixeta inestroncable.

Cunegunda infecta. Senties vivament els sarcoptes recórrer’t els dèdals corruptes dels dedins.

En canvi, oi que semblava quelcom força obvi al començament?

El secret de la felicitat, la benaurança i la salut en la longevitat, rau en la sempiterna mínima despesa.

Mínima despesa, tant pel que fa a la vitalitat, com als vulgars doblers corrents, com — ai, qui sap si sobretot — a la semença emmagatzemada al diguem-ne sacre cos (car què altre és ‘nostre’?).

Cal no despendre mai altre que molt necessàriament; cal respectar l’estatus-quo de la natura, cal no remoure mai el fang, cal no desequilibrar els platerets de les balances imposades per l’estat de les coses ja sempre prou a frec de fotre (fins i tot sense que ningú l’emprenyi, de manera diguem-ne ‘natural’) el darrer pet.

La teua pèrdua de substància vol dir que el mon mateix en perd — substància. Ton cos el món. Ton cos i el món sencer, mateix combat, idèntic fat.

Hom tracta el propi cos amb tota la gentilesa de què és capaç. Hom podria pensar que és llei de vida fer-ho. Que això rai, que tothom ho fa. Que tot cervell no pas parasitat per nocions nocives, fal·lacioses, sempre justificarà qualsevol acció ni decisió presa per tal de protegir el seu preciós portador. El cos.

I tanmateix, ai, quant de desgraciat al món! Quant d’autodestructor! Quant de boig i de desencaminat! Fa feredat! T’has mai vist al mirall?

Ton cos en salut i jove, un cos candi — un món jove i en salut. Ton cos deprimit, un cos decandit — món sinistre, moribund.

Ton cos psicòtic — món caòtic. Ton cos vell i deteriorat — el món deteriorat i vell.

Quan el cos s’escarranseix, s’escarranseix el món; l’univers esdevé una trivial curta merdeta. Ton cos mort — el món mor. Tantost ton cos ha tancada botiga, s’ha fos el món. I au. No hi ha re.

Ja pots sortir al balcó quan truquin a baix.

«—Què els roman gaire pa?
«—Gens ni molla!»

I ara què? Silenci etern.

Estalvi d’energia, doncs! Pel que duri la cosa. No gaire, ja ho sabem.

Car oi que és així com la cosa succeeix? D’allò més isnellament, el passat, tantost despès, ha esdevingut ficció.

Mentrestant, no balafiessis pas ni emocions ni afeccions, ni t’engatgessis en certeses. El retorn de tanta de catexi, d’energia emprada, és sempre mancança, buidor, desencant.

Reaprofita-ho, en canvi, tot. I estalvia, i t’estalviaràs molts de torts de tota mena.

Subtilitat, i no pas re sens solta ni volta. Avantconsir, això cal — la prudència del qui, abans d’actuar, prou ho pondera. I frònesis, o premeditació, abans de no cap cop de cap.

Estalvi del repetitiu espai que concentrem fins que no és sòlid, com ara una petita bala de ferro que pots sospesar — oi que és imponderable? — no pesa sinó zero — si la jaqueixes anar perquè caigui, no cau! Sura, inerta.

Aquell espai tan concentrat ha esdevingut un molt reduït espai entrevingut pel temps. Per l’esperit, el fantasma, del temps. Oi que et creies que el temps no existia? Doncs ja ho veus. Et temps és l’ànima de l’espai.

Com més reduït l’espai, més expansiu el temps. Per això que la petita bala de ferro, cansada de surar, s’enlairi. Es vagi enlairant més i més. Lluny i més lluny, angèlica, celestial, paradisíaca. Un ‘gratull’, un miracle, quelcom de si fa no fa astorador, quelcom per a anar admirant, esmeperdut, durant el petit espai de la seua duració.

Allò que no hi ha. Ni mai hi ha hagut. Una fantasia — com la realitat.

Bo i estalviant, fes-ho — pensa-te-les totes.

Estades a la cangrí i a can cigró — ens ajudaven a estalviar.

Zero despesa — en presons i de soldat, tot pagat — quin bé de déu! — plogut del cel — tot pagat pels tributaris de la sempre trompada tribu dels embacinats contribuents.

Cast i cusc, doncs. Abstemi. Sense verinosos licors. Sense sexe infecciós.

Ets un iogui, ja ho has dit, abstinent, ascètic, pur i net, i sobri, i continent i sublimat.

En acabat, tornem-hi, fortitud lul·liana pel cap baix.

Abdica, valent, de tota disbauxa ni luxúria que t’atrofiaven les llavors que ton sacre escrot no desa. Un cos és un tresor. Sigues-ne zelós d’allò pus en prendre’n cura.

Abstinent, abstinent per força (i sobretot amb tota la força de la mera i escleta voluntat) (sense ni assajar doncs de pelar-te-la gens) (ep, si pot ésser, ni cada tretze de mes, triscaidecòfil, jorn de la sort, com feies abans), abstinent per força, dic, degut és clar als mesos de guariment de les nafres infligides, penitent, per les xurriacades a les parts.

Se n’adonarà la Cunegunda de les traces, les superposades cicatrius, els estigmes de la tortura diària?

No crec. La Cunegunda se’n fot, de tu, totalment, i de tothom altri. No et fotis il·lusions, carallot.

Ara que... Qui sap. És tan fàcil per a qualcú de capficar’s en foteses!

Una meretriu d’ínfima qualitat (les ha vistes de totes les colors, i son cos n’ha patits el cops) (ranca, lletja, infecta, desdentegada), i tanmateix potser ara li roman el pansit consol de veure’t, moribund, pitjor.

Doncs no m’ha calgut pas dispensar-me’n. No n’ha fet cap comentari. Potser no li vagava de ficar-se aquella nit les ulleres (se les devia tornar a ficar per a fer-me volar la cartera).

Faig memòria, i és cert que (jo) mentia, en aquelles avinenteses.

Mentia a qui em demanava, a les diferents feines — dependent, cambrer, carreter, escombriaire, agrimensor — que no, que no pas, que sense saber pas com, em despertava sempre amb treps i nafres pertot, treps descominals i arbitraris.

N’hi ha — els deia — qui — brètols, bàrbars, fanocs — em deuen batre d’estranquis mentre soc en coma.

He patit molt, sabeu? És clar, un insurrecte.

Tret que, això rai, tant se valia. Les feines eren les pèssimes en aquelles societats estructurades a base de piràmides on els més alçurats eren el més criminals, el més contraris a l’humà.

Sempre ha estat així? Si et vaga mai de llegir la història, prou te’n convences encontinent. No cal anar mai gaire lluny.

De jove, més il·lús encar que no pas en acabat, com m’hi esmerçava! Calia estalviar nervi i os per a la catàrtica sessió. Estalviar moll d’os, i la substància dels nervis — d’on sempre t’has cregut que és on els ous extreuen llurs lleterades — i estalviar alhora per a pagar la dona forta, i per a després, així mateix, rescabalar el teu pobre cos amb prou bon menjar, no fos cas que ossos i nervis pleguessin de funcionar.

I al capdavall, som-hi, no pas? Havent sobreviscut, per quines esplèndides el·lipsis la teua odissea vital no t’ha dut ara a les envistes de la costa promesa, embolicat encar amb els parracs de l’antic vel de l’amatent Leucòtea?

Per a parar finalment als braços de quina Cunegunda, mariner, ni a quin port de mala mort, on no et mors així mateix tan malament? Eh? Eh?

Renoi, tantes de feinades.

Tantes de feinades, oi?

Tantes de feinades... Debades, debades.

Debades.



(><><><)