24...- ...28 faules...

24. (Faulona on la putarra Rosalia i l’apardalada remeiera na Neus n’enraonen pel carrer.)


El xacrós medita sobre les escandaloses rels de cada xacra, i en dedueix naturalment no re de bo. Les rels de les insurgents malalties s’enfonsen al centre de l’univers, on rau, aparentment inextingible, el pinyol roent del mal.

«Tots els qui heu estats cagats al món i a la vida, no fóssiu capsdecony i abandoneu tota esperança. D’ençà del primer plor, tot serà merda podrida.»

És un vellarra prim i inepte, un escotiflat no ningú qui encepega i trontolla i rellisca pertot arreu... «I damunt, per si fos poc, em faig fiblar per vespes xanes, de cops per eixams sencers, cosa estranya que només em pot passar a mi, car les xanes, com tothom sap, no anem mai en ramat — som egrègies, individualistes, rancunioses, sorrudes, solitàries, com cap déu irritat.»

Tot de sobte s’acolloneix immensament, creu que un terratrèmol s’esdevé, i els tolls i el fang sota seu se li belluguen ambigus, i es creu aviat engolit avall avall per qualsevol novella, just encetada, esquerda que fen voluptuosament el terra.

Uf! I és solament la prolífica bomba, na Rosalia, cantant i putarra de xibiu en un tètric atzucac de no gaire lluny, dona grassa qui cria trenta fills de cop (els paria exemplarment, com qui caga, en l’espai d’una dècada o menys, i prou) qui se li atansa part darrere, per la mateixa vorera.

Pobre xacrós, on s’amagarà? Fa trenta o quaranta anys se la cardava cada dimecres. No era, la paia, tan enorme com ara, però cantava pitjor, això també. Encar li deu diners (ell a ella). Si l’enxampa (ella a ell), malament rai, rebre rai, abonyecs rai, potser se li enduu la precarieta seua vida i tot.

Doncs, com anàvem diem, on s’amagarà...?

Ja s’imagina la catàstrofe, no cal dir ruïnosa, per al seu cos, com dic, ja pels anys i les proeses tan putejat. Per això cerca confort en una porta oberta on s’esmuny fins que passi de llarg la mig esbufegada energúmena.

Quin relleu a la seua sobtada angoixa, vós, quan se n’adona que ningú (ni sobretot cap merda de gos) no ve, furiós, a treure-l’en. Es jaqueix caure de cul, repenjat a la paret, a un racó del rebedor.

El rep, no pas un gos... «Gràcies a la benaurada sort que avui m’acull, ans un pollastre d’allò pus cregut ni vanitós. És un pollastre de tres o quatre anys, savi, conferenciant, molt mestre tites, especulatiu, pobrissó. Si (jo) no fos tan vell ni xacrós, li fotia una puntada al bec.»

El pollastre li diu que és pintor i que tots aquells verament estupends quadres penjats als murs del corredor que duu al menjador, a la cuina, a la cagadora, i a les cambres, són seus. El xacrós estreba el coll, però cap quadre no veu enlloc, ni penjat ni per a penjar.

«Amb què pintes, nen? A ditades amb la merda que reculls als teus bolquers?»

Mal fet. Allò, aquell nefari escarn, li mereix (al vellarra) unes quantes fiblades de bec que no han pas re a envejar a les fiblades de les vespes xanes.

«Saps què? Ja me’n vaig. Això no és cap forma de rebre un estrany.» (Ara que què em planyc? Probablement, si fos ell qui envaïa ca meua, el mocós ja fora mort d’un tret.)

La bomba atòmica segurament ja s’ha fosa vers son cau de perversitat i nequícia i turpitud. «Crec que sortir, ara, per a mi, rai. A despit de les similituds superficials entre els dos fenòmens de la natura, la bomba atòmica de veritat, i la farta cantant mai farta, ambdós fenòmens força perillosos sinó letals, el de la donota, per sa proximitat, és més urgent, i nogensmenys, irònicament, paradoxalment, més fàcil, d’eludir, d’evitar, d’ací el recurs a penetrar (cosa prohibidíssima, i per a manguis, de més a més, tabú, sobretot per por d’infecció — i ara mateix justament era pensant en les avials i massa recurrents passes aviàries patides per certs pollastres i gallines — els gams, vull dir, de la gent malalta qui hi pugui raure, als estranys penetrals on, mal aconsellat, no penetrés), d’ací el recurs inajornable d’emprar com a darrera instància la criminal penetració, dic, de la propietat d’altri. Esper només que el nen de la casa (mitjanament bona, comparada a d’altres) no m’ha reconegut o, a tots ops, que no m’ha denunciat a sa mare, la qual, bona altra, vós! Per sort, crec que és l’hora del fat fulletó al televisor, i la pobra fleuma, com tantes de fleumes en aquest món de fleumes, hi deu estar també clavada.»

«Els daus de l’atzar per una vegada m’han estats propicis. Celebrem-ho doncs tot tornant a casa, i fotent’ns-n’hi un bon conyac ben cald, bo per a la bona part del cervell, no pas la part del dinosaure (un dels més rucs), ans la de qui raona i enraona raonadament (un dels pocs qui ho fem), enraona i raona, vull dir, lògicament, com sempre he fet jo; bé, potser sempre, tampoc; gairebé, gairebé, fóssim modests.»

Fou llavors, just abans d’arribar a ca seua, on l’home xacrós oí que cridaven son nom.

«Oïa que em cridaven i una suor glaçada m’empastifava la pell (massa de grossos pecats al meu dèbit de jovenesa).»

«Senyor Cogombre! Senyor Cogombre!»

«Em vaig mig tombar, molt cautelós, i prop el banyan, arbre-aranya, com ara mig engabiada per ses rels aèries, tot carregada dels seus remeis herbacis, vinguts, segons ella, directament de Xangai, hi havia la vella Neus.

«Més que no pas per inclinacions ‘romàntiques’, entre la Neus i jo no hi hagué mai (mai, ecs!) sinó una mateixa quasi-passió per les ciències biològiques. Quantes de vegades, en anys més verds i reculats, no ens trobàvem al bosc amb sengles plàteres o safates avinentment repulsades, on estendre-hi espècimens, ella del món vegetal, jo de l’animal.»

«Uf, senyor Cogombre, que contenta estic de veure que encar sou viu! L’altra nit hi pensava, en vós. Aquell pobre Cogombre ja deu ésser al clot, em deia; pobrissó, quina vida més amarga, sempre sol com un mussol! Ara prou que me’n penedisc, de no haver-me-li proposada. Sí! Ja ho veieu que desvergonyida, als meus vuitanta i escaig, Cogombre! Us am, us am! Us am!! Si ho voleu, us vinc a fer companyia, pel que ens roman, ca? I amb els meus remeis sempre a tocar de mà, menys xacres, que no, cavà, cavà...?»

«Ai, pobra Neus, jo rai; només he complert el meu destí. I en paus. Vaig néixer de rebot en la subsidiarietat, i en la subsidiarietat m’immergien, i en la subsidiarietat he romàs, i au. I desenganyeu’s-e, eh? Això que dieu gairebé és repapieig; potser que us mediquéssiu d’una manera més seriosa. Un d’aquell líquens tan efectius, deien, contra les dèries amb les falòrnies metafísiques. Personalment, no; no. A ningú no am, com ningú no m’ama, ni mai m’ha amat. I s’ha acabat. Prou. Història tancada. Tothom al cel.»

«Oh, que sou cruel amb vós mateix, Cogombre! Penseu-vos-ho, ca? Ja porteu un pegat tot llardós i negre en comptes d’un ull, i veig que ja aneu gairebé desdentegat del tot.»

«Agomfi, agomfi.»

«Mani?»

«Desdentegat.»

«Ah, vós i la vostra pedanteria pel que fa a les intricacitats més pregones del tema biològic! De què serveix dir els noms en llatí, quan prou tenim el català, un idioma que tothom entén!»

«Grec, grec.»

«Què teniu? Un altre tropell? Què voleu? Farigola? Matafaluga? Petdebruixa? Pixacà?»

«No; dic que agomfi és grec, no pas llatí.»

«Grec, llatí... Tant se val, home, tant se val! Que tantes punyetetes! Ah, veig que ja som davant ca vostra i tot. No em convideu a un xerricó de vi dolç? Faríem tractes sobre allò que us dic.»

«No faig tractes amb sociòpates predatoris! Ep, prou!»

«Ja li surt el mal gènit, ai, verge, correm-hi tots!»

La Neus se n’anava escuada, i el Cogombre, esdevingut adientment monstruós, com li escau d’esdevenir sovint, entrava al seu catau. S’enfonsava llavors a l’aiguamort incandescent on vivien els mutants.

Els mutants són els nous animalons qui el Cogombre cria a ca seua, en aquaris suïssos. En fica de barrejats, força atapeïdament, a llur fang habitual, o dins el llim que els calgui, amb els microbis adients, amanits de més a més amb una bona dosi de gonadotropina coriònica equina, per tal d’estimular llur capacitat gestant, i els barreja, com dic, i no tenen més remei, els animalons, impel·lits bestialment per l’instint generalitzat del cardar, que cardar ells amb ells, alhora que n’hi ha, és clar, com s’esdevé amb els humans, que, al mateix temps qui es carden, es consumeixen, és a dir, a mossegades es cruspeixen, si més no tant com en són capaços, d’on, més que no pas panxes prenyades, animalons fets cadàvers, rai, els quals, és clar, tampoc no duraran gaire, cruspits per d’altres bestioles qui s’escau que a l’instant van si fa no fa sexualment satisfetes, o per a les quals l’instint de halar és més fort que no el de cardar. Car humils meravelles de la biologia, a can Cogombre, vós, rai.

Un dels mutants, un llangardaix femella, una llangardaixa, doncs, d’aspecte nefand, aviciat i despectiu, com una d’aquelles brutes fastigoses noietes escardalenques qui volten els irrisoris cantants de rock...

«Sabeu que la carallot llangardaixa flirteja amb mi? Amb mi, un humà! Heu sentit mai re de tan subversiu! Em diu, car parla la llengua de certs ocells domèstics que comprenc perfectament de tant no haver’ls estudiats, que vol ésser la meua xicota permanent! Només ens mancava aquesta!»

(Ara que, ací, potser cal aclarir que no pas que no l’assisteixi la raó en el punt essencial que, com els més eximis naturalistes prou sabem, els conys de les rèptils siguin molt semblants, gairebé idèntics, als de les mamíferes. Quelcom sabut, dic, pels qui ho sabem, i encar no dilucidat del tot pels experts en la matèria com jo. Tot arribarà, nogensmenys; cal no perdre la paciència; la ciència és cosa de milions d’anys de treball ingenu, vull dir, ingent.)»

Enlluernat per la proposició, el Cogombre es vessa un altre conyac cald al got. Fa memòria d’un dia (crec que encar era de jorn, en tot cas no pas ni vespre ni de nit) on es jaquí seduir per unes algues entre els còdols de vora l’aigua de la sèquia, a les quals impulsivament estampà la llengua. Fenc, va pensar, aquestes algues han un tast de fenc. Se’n va fer un tip. Eren psicodèliques. Creu que allò el convertí en un superhome (de la ciència).

Molt orgullós amb la seua nova visió del món biològic, va pensar: «D’ençà d’avui mateix soc un ‘experimentalista’ (com ens anomenem els experts del ram) de debò debò. Ací i ara comença la vera celebrada història de tots els meus nombrosos descobriments. Benaurat Cogombre, has feta sort! Abans d’anar-me’n d’aquest món de moment encar tan complicat, i el qual jo hauré nogensmenys pràcticament definitivament desxifrat en les meues obres manuscrites, desades a l’estatger de vora l’estufa, em diré, feliç, que fins a l’exhaustivitat, heroic, emprí i adoperí mos anys gloriosos en la més formidable ni immensa recerca de la rebeca realitat. I tothom dirà, aquiescent. ‘Collons, manel. Son mestratge prou creà escola.’ I seré devotament recordat fins a la fi dels temps.»

On, amb això, somrient beatíficament, el Cogombre, encar aclofat a la cadira de braços i amb el got amb nèctar a la mà, perí.

Son cadàver trigà qui-sap-lo d’ésser descobert. De l’avinentesa, n’enraonen avui per casualitat, pel carrer, la putarra Rosalia i la capdetrons remeiera Neus.

«La pudor que sortia de ca seua, mare meua! Una pudorassa que pujava al cel i buidava el paradís. Quina catipén que envaïa el veïnat sencer! És així com saberen que no en feia pas pocs, de mesos, que era mort. I sense ni un amic al món. A bocins l’en treien. Un fàstics immens fins i tot entre els especialistes d’aqueixes porqueries ni brutícies. Un home repulsiu fins a després de mort i tot.»

«Quines coses de dir. Un home aparentment tan fi!»

«Les aparences enganyen, diuen els savis.»

«Quins savis?»

«A mi que m’expliqueu. Els de l’orient.»

«Parlant de la saviesa infinita dels xinesos, us puc recomanar amb tota confiança remeis excel·lents per al vostre excés de greix. Egagròpiles de cobra i pixum d’un bolet summament misteriós que...»

«Quin excés de greix, mala bruixa! Un cos fresc i preat enormement pels clients més exquisits!»

«No us fiquéssiu així. Potser és rancúnia, o envejeta, perquè el senyor Cogombre era tan agradable amb mi que crec que volia festejar-hi, i eventualment que ens caséssim segons els ritus i cerimònies més reconsagrats i tot. I a vós segurament mai ni cas...»

«Ni cas, la pobra! Voleu dir massa! Massa cas! Buf! Infant infame, infant amb fam. Pujàvem a la cambra i se’m llençava golafrement ja sabeu on...»

«Com voleu que ho sàpigui? A part que segurament ves a sàpiguer si això que dieu...»

«Se m’amorrava al cony i ho escurava tot, no hi jaquia re per verd! Les xarrupades! Vampiresques, vós. Quin home més repel·lent. Tot allò que volia (i prou que pagant-hi força i trinco-trinco) era allò. I com més brut fos, millor. I re més. Se n’anava tan tip i tot, llepant-se els llambrots...»

«Quines calúmnies, aquell sant home! Aquell sant savi! Un dia d’aqueixos, quan menys us ho esperareu, us caurà un llamp al suc, i no sabreu ni d’on ve. Ja us ho dic ara mateix — del més enllà! Del més enllà, on el Cogombre és rei. El rei de la casa, ell, un confrare de la confraria més alta imaginable. La biològica! És clar que no pas que em pensi que vós sapiguéssiu què vol dir. Biològic. Això és llatí... O grec... I vós, ignorantota, ni puta... Ni puta idea, vull dir.»

«Saps què? Ves-te’n a la merda, bruixarra.»

«I tu... I tu...» Massa furiosa, s’escanyava la Neus.

La Rosalia ho aprofità, es féu fonedissa; no es volia cansar la veu; aquella nit l’esperaven que cantés al seu curt i estripat concert quotidià, a l’horrorós xibiu de l’atzucac de la vora.


(>>> )


25. (Faulona d’en Juli Lleidatà, l’ilerget qui ensinistra els huracans.)


En acabat d’un procés aparentment insoluble on el rigorós oceà, amb humor tràgica, engegava la meua closca amunt i avall de les faisons més macabres, i em trametia doncs a naufraig rere naufraig, a fi de comptes, macat pertot, mes estalvi nogensmenys, em trobava estès a un sorral soliu d’una illa estranya.

Al cap d’estona, amb signes per a mi (un estudiant assidu de la natura) providencialment força entenedors, un dels locals, n’Epimènides Guillot, em deia si fa no fa on érem.

«Esguarda — fa — i assenyala, en un gest vast, els voltants.

«Les humils cascades de tardor es veuen esventregades pel vent. Un cel densament i atapeïdament emprenyat esdevé masturbatori, i es remou molt, i al capdarrer s’escorr, i sa lleterada és neu, una neu de fetus, d’afolls, humans, força menuts.

«Al cel la nit, els estels són lletges petèquies a les mans de l’ancià. L’ancià als cims de les edats, ses mans toquen el cel. Ara es morirà alleujat. Caldria aplaudir-lo, campió que has arribat si fa no fa sencer.

«Ara hi pensava. Quelcom que s’esdevé molt rarament...

«Els anyells se’ns han menjades totes les llavors, i nosaltres, sense nodriment, passarem un hivern molt febles i masegats; en tot cas, massa manyuclats per a esdevenir, com solíem, rampelluts com en els pitjors malsons, on ens enfelloneixen ombres i pinyols d’estranyes vicissituds, i tots plegats voldrien, astorant-nos per sobtades fosques cantonades, el nostre definitiu col·lapse, així que el primer que fotérem, quan ens adonàrem que de llavors ni una, fou, com diem els holandesos, començar a batre l’esquelet de la mort amb garrots, i correguérem d’esquitllentes per tots els altres masos a pispar-ne. Un cop fórem atrapats i qualcuns del nostre escamot caigueren nafrats; els jaquírem a llur destí; al capdavall els xiripencs sempre estem de sort.

«El pinyol de l’illa de Xiripa és una roca única immensa qui dorm intranquil·la al fons de l’oceà, i tota l’illa en acabat és feta d’altres roques més petites, com ara si fossin filles seues, i totes són totalment rodones, la majoria de mides ciclòpies, gegantines, i rossolen amb les terrorífiques tempestes i els sovintejats terratrèmols, i ens esclafen, i bonanit viola, ja ho hem fet tot en aquesta vida.

«No hi ha malalts a l’illa, tots els xiripencs hi gaudim d’una salut perfecta, llambrescs, vius, astuts, i amb uns nervis esplèndids, de reflexos immediats, per això dic que sempre hi som de sort. És clar, si ets massa badoc o malaltís o malastruc, la roca qui roda s’encarrega de trametre’t a millor vida. Esclafat per ordres de missenyora Natura. Les roques són totes (sense excepció) vitandes, benaurades elles, excel·lents metgesses, car és això, com dic, l’exercici constant, que manté de debò la salut de la població, atès que qui no se n’esmunyís prou a l’hora, de llur sobtat, sempre espontani moviment letal, tururut carxofa, bon profit i més aliment per a la roca mare.

«Tots venim d’avantpassats molt perspicaços, tots ells asos qui tenen com a cosa fort contemptible de témer caure mai en cap vague pànic davant els perniciosos devastadors atacs de l’atmosfera, lúcids acòlits d’allò que hom acensa ésser al capdavall no re altre que qualque vulnerable punt en la tanmateix admirable soliditat de la columna vertebral de l’univers. Univers al qual sempre els xiripencs hem estats d’allò més lleials. No som cap ramat de bens amb instints suïcides qui ens cruspim les llavors, i llavors, afligits, ens abandonem al bordell, i ens rabegen, desesperats, als sorrals urticants, i n’acabem bornis o pitjor, i ara que no podem ni plorar que d’un sol ull, o ni de plorar gens, cap perdíem amb les punxes dels cuirassats animals punxeguts qui en diem ‘espelmes’ i viuen molt barement sebollits a la sorra, i s’encenen a la punta quan tot d’una t’ataquen molt enverinadament, doncs no, no en som, no som bens, som homes plens de salut, i de bell nou ens aixequem i reiniciem la lluita a mort contra els esdeveniment nefasts.

«Lleis novelles ens permeten d’anar pixant, amb pixota tota palesa, pels escocells, i, per a refermar la masculinitat dels tots nosaltres, guerrers, hom aboleix la llenceria rosa per als mascles, i aboleix i condemna a mort per roca que segur que aviat rodola, els qui sempre tremolen i culegen, i garlen, vull dir, papissotegen, en trèmolos, com els efeminats icebergs que tantes de dissorts no ens portarien, si no els lobotomitzàvem fitats ininterrompudament per roents llums estroboscòpics, gitats per fars especialitzats en la comesa.

«Reflecteix — continua n’Epimènides — te n’adones, estrany espècimen d’home qui has indispensable ops de dades de l’indret on t’estavelles?

«A la llum dels potentíssims llums (dels fars específics i redemptors), hi suraven els gegantins mosquits, a tall d’àngels i d’altres horrorosos pterodàctils. Pse. No calia fer-ne gaire cas.

«Unànimes, els immunòlegs trobàvem que els esglaons beatíficament encatifats cap a l’escorça que disfressa d’extàtic el tanmateix ruïnós clima, eren de més a més ominosament podrits, i ens tibàvem i cordàvem fort els eixanguers, perquè no ens caiguessin les faldilles, i, amb testa nerviosa com el de cap altre petit ocell qui esguarda arreu alhora no fos cas, cascú de naltres argüeix llavors vigorosament que malament rai, que caldrà tallar la cosa arran, toldre les catifes enganyoses als esglaons que ens duen a un podriment generalitzat dels elements on l’illa és covada, no pas, com fins ara crèiem, en niu bo i benèfic, ans sota un cul de trons maligne i prest a lleixar anar els cataclismes últims. I així, desil·lusionats un darrer cop, hem esdevinguts totalment escèptics pel que fa a les falornioses ‘autoritats’ de temes i tòpics inventats per xarlatans.

«Al contrari. Som ardits i resistents caçadors, i apreníem de llegir els signes que ens trametia, sempre generosa, i sovint massa i tot, la natura, amb les seues manifestacions en forma de canvis de temps, i n’apreníem tant o més amb les traces jaquides part de terra, i part de pertot arreu, pels animals qui ens nodrien i empaitàvem, sovint durant jornades senceres. I amb això ni cal dir que els nostres escrits (escrits només d’interès general, car no permetríem pas escrits sobre imbecil·litats metafísiques, és a dir, inexistents, com ara coses d’estètica o retòrica o religió) són fets d’aquells signes naturals, signes que en d’altres llocs menys intel·ligents crec que en diuen ‘lletres’ i ‘síl·labes’ i qui sap quines altres collonades sense cap importància. Pse, com dic, tant se val.

«Amb això, és palès que ni déus ni herois no ens parasitin ni l’intel·lecte ni el sensori. Som homes lliures d’especulacions vanes. (Aberració i avorrició de tota especulació. A la merda els especulatius. Pel cul als especulatius. Per què hi perdríem estona i paciència, colla de desgraciats!)

«I tot heroi (heroi, és clar, sempre segons el parer d’altri, qui, pobre home, què en sap, del per què de l’acció heroica de la qual tant no s’empatolla), tot ‘heroi’, dic, és involuntàriament encapollat en qualque pastosa ‘crònica’, i allí, la seua figura deturpada d’inici, hi amuntega guatlles, i tancat el llibre, què? S’hi va fent malbé tristament, pel temps que duri l’escrit... I de cops, pitjor, amb l’afegida desgràcia que alguns de sos ectoplasmàtics espectres, els seus dobles imaginats, no siguin fets néixer del capoll, sempre en formes més i més grotesques i esgarrifadorament caricaturesques, amb ganyotes repulsives de gàrgoles, i fets més bestials, i transformats carrinclonament en dibuixets i films i ninotades semblants, i de vegades en d’altres escrits (ficcions, tractats, biografies, cants èpics) encar molt més capsdecony. Pobres malaurats herois! Qui en voldria mai un fat tan fastigós! Au.»

Havent entès perfectament tot allò que em deia el bon Epimènides, amb els seus críptics signes que qualcú de més talòs no hauria pas mai reeixit gens a aclarir mica, no em calia ara sinó mirar per tal de fugir d’aquell indret potser doncs massa perillós.

Amb perill imminent de jaquir-hi definitivament la pell, ascendia, sense relliscar gaire, al cim de la roca més majestuosa que no guipava pels voltants. Hi havia nerets a la neu, damunt la qual, ballant claqué, mel·liflu fotó qui travessa imperceptible els ploms de l’èter, com un carallot, pretenia trametre un missatge als inescrutables elements de dalt i als sectors poplitis constel·lats per enigmàtiques pigues que mai ningú no ha assolit de desxifrar, i així, havent-hi fet l’abstracte inútil paperet, sense resultats tangibles, ja me’n tornava curosament i força pansida avall, quan, ave atque vale, la terra trem!

Quin ridícul paperet el meu dalt la roca, mon magí ara mateix, recordant-se’n se n’avergonyeix. Magre magnètic (ara que no gaire bon ballarí) ninot, nu damunt la calda neu, amb un colló tot aplanat pel darrer naufraig — ço que el fa desmerèixer entre les altres dues colossals unitats genitals de la seua espectacular trinitat pudenda — no pas per no re som conegut al món mariner com a ‘rei de la fava’ — unitats que s’escau que han les colors ambres, àgates i safrans (safrà l’aplanat), que han les petxines locals...

I mentrestant, què? La terra trem i rodola tot d’una la roca, i mai no m’heu vist més anhedònic (incapaç de felicitat). Ara segur que prendré mal; totes les apercepcions ni ordenances del temps ho manifesten.

Escorxat, humiliat, desconfit, escuat, mort de fàstic, estic prest a retre’m, de jaquir-ho córrer tot, tanmateix estrènuament tractant de fer com l’ou com balla, ço és, de mantindre’m, ajudat per l’instint de l’equilibri, sempre al capdamunt més o menys de la roca que accelera avall, quan, aquest cop, falaguers, uns obstacles granelluts, en forma d’un amuntegament de roques més petites, però ben falcades entre elles, aturen a mitja fatídica ruta la roca assassina.

Estès d’esquena, com a cap rabent tobogan, amb tota la roba feta un bolic darrere, em gic relliscar fins que, al cap de quilòmetres interminables d’accelerada davallada, no estamp enèrgicament les plantes dels peus ben planes a terra.

Uns quants dels locals (femelles sobretot) em fan la gara-gara; troben que, com a atleta, ben pocs. Una dona em presenta el seu fillol, i em diu, per signes que naturalment entenc, que és un xicot depressiu, sense gaire o cap urc, sense gens d’amor propi, sempre en fantasies perdut, basades en nocions apuntades més amunt. Li faig entenedor que més amunt, on...?

Em diu que em giqui de brocs, i veig que em paga amb una bestreta de tot un gruix de petxines àgates i ambres i també safrans, molt vistoses, allò que segurament empren d’argent contant els autòctons. Aquells calers és evident que els podeu canviar per favors sexuals — precisament una de les moltes coses, és clar, que no m’interessen gens, i menys en aquelles condicions, i amb qui? Ecs, no pas. No he voltat el món catorze vegades, gairebé quinze, per a dedicar-me a aqueixes sospitoses porqueries, a aqueixes molses salaces que no poden retre a canvi sinó trastorns rai. Som un home de ciència qui escateix i esbrina, escoseix i reguardeja, tan bé com pot, els punts més amagats ni ocults de la natura puta. I prou.

La indiferible incògnita a resoldre és saber on rossolen de fet les roques que rossolen (totes, pel que sembla), i per quins vessants no es desfilen; caldria creure — ahem, si hom és prou lògic — que al cap de les centúries acabarien totes amuntegades a la mateixa vall, o a les mateixes valls, si s’escaigués que moltes n’hi hagués (que sembla allò més natural, que n’hi hagi força, segons la magnitud de la bola boteruda que forma l’illa en la seua totalitat).

Sembla ésser tanmateix que per l’acció tel·lúrica del vaivé del planeta convuls — vull dir, de la vel·leïtosa boteruda dels bots boigs i els singlots sincopats sense avisar — les valls que dic, amb el canvi de contrapès constant degut als moviments de les roques, al capdavall, doncs, es deuen veure desplaçades — allò que era avall puja amunt, allò d’amunt davalla — i tot plegat què...? Que això rai, que tota una mà de benifets s’estableixen aleshores, ací i allà, per tota la plàstica superfície de l’illa, on per exemple les delicioses garotes que et pots cruspir crues, te les trobes ara tot d’una caminant tranquil·lament pel mig del camp si fa no fa pla.

Podria ésser, és clar, si tot ho sospeses amb prou senderi, que cada roca rodona i sobretot la roca mare, sempre gairebé tota embolicada per la roba força opaca de la mar, la qual roca base, més que rodona del tot, més aviat cal que sigui (per qüestions d’equilibri) si fa no fa oval, no siguin en realitat sinó ous de pedra — d’on no n’eixiran en hora propícia els homes novells, els homes petris, els homes, sí, de pedra!

I començarà de bell nou, de totes les eres, la més triomfal (i l’única de la qual valdrà la pena d’escriure’n i llegir’n la meravellosa història) — l’edat de pedra, ausades!

Amb la meua excel·lent perícia climàtica, és evident que puc accelerar la transformació, doncs, que tot no ho millora. Puc engegar a tort i a dret els ciclons més brutals que ho capgirin tot i n’estimulin la desclosa... Les multitudinàries, unànimes, descloses, amb els homes novells, els homes de veritat, els homes com jo, millors, és clar, perfeccionats, de qui no soc doncs sinó molt humilment per disseny dels fats naturals, el gloriós avantpassat.

Em sembla que això faré. Així que es prepari totdeu!

«Forces irresistibles dels elements, escolteu-me, capsdecony! Escolteu què us comand irrefragablement ni conclusiva!

Som-hi!»


(>>>)


26. (Faulassa amb dos bons bordegassos i dues llurs meravelloses bagasses.)


Em cardava la gossa i el dil·ling-dil·ling se m’hi enferritjava. Apedregats, fugíem ensems capicuats, o capiculats, fins tant de lluny com no podíem, i allí entre els densos matolls de la mitjana, més asserenats, assolíem de descompartir’ns.

La gossa fugia gemegant, i jo, el meu dil·ling-dil·ling, el mal que em feia, cordons!

Així i tot, l’instint més poderós de tots, ergo, el de la curiositat, m’impel·lia sobtadament a l’acció.

Alhora el cervell i el dil·ling-dil·ling se m’eixorivien trempadament.

Pujava de migjorn el xafogós xaloc, i na Verecundina i na Pudendona, dues bagassones pudendes i verecundes, se n’anaven, nuetes, a banyar.

Ho sé perquè les espiava, bavós, rere el baobab.

Me’n sorprengueren, ai, llas, dos cepats bordegassos amb agres continences — llurs promesos xicots.


(Ací s’acabà de cop i volta la meua història de narrador preliminar.)


Pres en flagrant delicte, sense estalvi d’estona, l’estintolaven al penyal, i li buidaven els ulls i el jaquien per mort, i tanmateix, al cap de no gaire, de les cavorques li n’eixien lletges serps, i encar pitjor, enrabiats gats fers qui estranyament corren, no pas amb les cames, ans amb la cua dreta i mig vinclada al capdavall de tot, de forma tal que diries mitja roda, amb la qual tanmateix el furiós gat fer prou sembla rodar ivaçosament. Són gats fers qui si t’enxampen, malament rai. T’esgarrapen i mosseguen a mort.

Corpresos per l’oblit de no haver-lo rematat, ara es blasmen entre ells, els dos xicots, esfereïts integrants de l’escamot de guàrdia, enxampats pels gats fers a la pollancreda.

Els paràsits qui tots portem als cossos, siguin de l’espècie que siguin (els cossos), són extremadament manipulatius (els paràsits). Només treballen (en realitat, només ens fan treballar, mentre ells jeuen dirigint les maniobres), com dic, per a llur exclusiu profit, els malparits.

Quan buides els ulls a algú, sovint els paràsits qui viuen a l’indret privilegiat apellat ‘cervell’ (un altre indret que els paràsits privilegien l’apella hom ‘ventrell’) se senten immensament incomodats, i surten a fotre un cop d’ull per tal de veure què conys passa i si cal, amb extrema violència, corregir la disrupció per a restablir l’estatus-quo que tant no els convé.

Així s’escaigué, es veu, amb el nostre criminal qui espiava les noies. Els gats fers, i les serps més lentes (per manca de potes), mes segurament tan verinoses o més que no els enrabiats, qui tanmateix no corrien amb les potes, ans amb la molt més ràpida cua (i això ens feia sospitar que potser ni rabents i rabiosos gats fers no fossin, ans potser cuques estranyes mai no vistes enlloc encar), devien ésser alguns dels paràsits qui li aritjolaven el cos (al maleït perdulari executat).

Aquesta és una bona explicació, i amb allò contents rai. No ens farem pas rodar el cap inútilment. Ja en tenim prou amb allò que tenim, i amb allò que som capaços de ficar’ns al carbassó, i damunt entendre-ho, que ja és prou proesa, vós.


(Abans de perir, fets malbé per les ferotgíssimes cuques estranyes, aquesta era de moment la història del parell de complidors bordegassos.)


Al voltant de tantes atrocitats, com els rats més rugosos ni anurs ens trobàvem, les dues, narcòtiques, tant la Pudendona com jo (la Verecundina), a cruïlles que duien, sia als buits més hipòxics i irrespirables, sia als hiperventilats rabents grataculs on les crosses esdevenen fútils, àdhuc entravancs.

L’hades, com tothom sap, és ple de gas sarín, i la lluna hi és sempre tètrica i lila, i els morts, despitats, i espitregats, mostrant clarament els ossos mal rostats de l’esquelet, llur fragilitat no pas gens abreujada, ans agreujada, per xancres que tediosament van (l’estona sencera) empitjorant en una incessant recrudescència, com més anem més fastigosa, ara cercant impossibles evasions, (els morts) munten màquines sorolloses que s’estavellen pertot, desviades, amb les col·lisions, per vastes teranyines de viaranys mai fressats en les foscors pregones de tumultuosos oceans d’opacitat indissoluble.

D’allí, es veu, prou semblen parlar’ns els nostres dos xicots, adés suara menjats pels monstres omnívors qui ficaven tossuts èmfasis a fotre-ho tan brutalment com la pruïja de malignitat que els és tothora inherent no els persuadia de fer-ho.

Ens diuen (els nois) que allò és pitjor que no els llimbs terraqüis d’on no venien, i on nosaltres dues, de dol, encar no raem. Als llimbs desdenyables que és viure a l’esfèrula ‘terra’ perduda al cosmos, com més anem més erosionats, on la voluntat de cascú no dura ni pot ésser de debò activa sinó l’instant de néixer, l’instant següent tornant-se definitivament estancada, resclosida, passada, fètida. (Així peroren ells.)

No ens recomanen, oimés, de passar a gual damunt les impaïbles brases oníriques que rauen a la ratlla que separa, roent i sense escrúpols, i tanmateix molt tènuement, la vida de la mort.

«Noies, feu això, per comptes. Per què no us hi entreteniu tant com podreu i no esdeveniu alhora divines, posant en l’aprenentatge de la divinitat tota la luciditat i el coratge? La desil·lusió és mala consellera. Per latents clivelles, desídia i desmoralització lleixen escapar les ja prou sofertes aspiracions escasses, dilueixen els tarannàs, i entravanquen l’entesa. L’entesa, volem dir, de les sobtades il·luminacions (entonades en els típics llors pentàmetres dels polimàtics misantrops) que esclaten als ingents cervells de certs escarabats ni monjos, ni gurus ni mahatmes, ni faquirs i suamis i santons, qui, a llurs coves i racons, i pollosos resclosits cataus i minarets, se les saben totes. Que esdevingui un desafiament constant per a vosaltres (si mai voleu tindre cap possibilitat, per remota que sigui, de rembre’ns d’aquest altre infern) no solament entendre’ls-les (les esclatants il·luminacions cerebrals), ans, oimés, trobar’n de noves i més efectives vosaltres mateixes. Som-hi, doncs, galdoses, pagada la remçó amb la màgia obscena de la religió, la nostra redempció és cosa feta.»

És clar que els noiets engabiats en la zona infernal es refereixen als eixarms o encants ben travats qui, dits amb prou daurada ni curosa cerimònia, fossin prou efectius.

Tret que, és clar, decidim prou de pressa que ens sap molt de greu, però que no ocuparem pas allò que ens romangui d’existència en somiar truites. I ens fem les sornes. Com cal, pràctiques, empíriques, femelles.

Li dic a la Pudendona, «Sents xiular les irreverents calàndries?»

«Exactament, Verecundina, i els petits patatxaps de les llúdries qui escandallen amb ardor els fons dels estanys a la percaça de secretes plataformes submergides, d’on espontàniament no n’ixen, de cops, i es disseminen etèriament pels alts aires, abans ningú altre no les copsi, barbàriques pestilències de bracet amb llurs emblemàtics més aromàtics vaccins, substàncies doncs alhora deletèries i salubres; les llúdries descobridores, narcisistes, molt cregudes, fastigosament presumptuoses, llavors, es pensen que, úniques al món, es mereixen no solament tots els guardons, també els temps sacrificats de tothom. Saps que els diem? Els diem, ‘No ens faços riure, cabàs! Descobriments de pa sucat!’»


(Ací abandonem a llurs fats penosos les dues noietes de bon cor, qui, al capdavall, es declaraven proditòries pèrfides femnes ni mullers, com totes les altres, vídues o pas, envers aquells qui òlim, ai, llas, per a llur malastrugança, llurs fidels amants no foren.)


Deia en Plutó Fosquelles: «I naltres, ací ens veus, morfonent-nos a l’hades més opac, ombres inconsútils de dos guerrers morts al servei de la societat, i traïts, com sembla ésser de rigor al món dels vius, per les dues folles falses fementides fembres qui defensàrem amb inoït valor.»

Respon n’Açanui Fogueres: «Enfosquits pel fum luti i indi qui tot ho dissol, Fosquelles, ja ho veus quina sort no ens havia de tocar. Dues paies qui, més que no dones fines, són ‘escorpines’, o són ‘escurçones’, qui per al primer vingut ja es lleven les ‘calçones’, i on en acabat (quan li han tret tot el suc) l’acoren amb els esmolats tacons de llurs ‘escarpines’.»

«‘Escorpines’, ‘escarpines’, la rima fulgura, Fogueres! Molt bona.»

«Ep, i ara! Has vist? Què és, això, Fosquelles? Qui creus qui són, aqueixos diminuts minúsculs infantons, amb els mitjons negres tot estripats i la roba esvellegada, qui es belluguen part de terra, a tall de rabents ratolins qui mig levitessin i tot...?»

«Crec, gairebé tan líric com tu, si cal, si ho vols, que són els fillets qui ara mai no engendrarem ni pujarem, molt xirois ni severs, amb les dones qui ens traïren, noi.»

«Mes per què paren també a l’hades infernal...? Ah, potser perquè també són morts...? És això, oi...? Moriren abans de néixer!»

«Espera’t. Àdhuc abans d’ésser concebuts i tot!»

«Quines coses té la vida d’ultratomba, no fa? Tot hi sembla encar més complicat que no semblava a l’altre món. Collons, no em fa cap gràcia, tanta de complicació. Pensava que, mort, tot fora molt més planer.»

«I ja ho veus tu, al contrari.»

«Cagada l’hem.»

«Tu ho has dit.»


(Ací jaquirem les ombres infernals que s’entretinguin eternament amb les sòpites típiques rucades que entretenen — que no poden sinó entretindre, es veu, car què altre tindrien com a teca intel·lectual — els miserables morts.)


«mmmnnn...»

«nnnmmm...»

(O no. Car encar semblen ésser-hi. Paréssim l’orella, no fos cas.)


«Mentrestant, ignorats, ací davall...»

«O ací dalt... o ací a la vora...»

«Com ens ho farem? Les eternitats crec que són d’allò més llargues, tu.»

«Farem com els bolets — ens adaptarem, homèrics, a tot allò que el clima aviciat de l’hades maliciós no ens llenci. Hi esdevindrem saprobis i simbionts, això rai. O paràsits, tant d’animalons com de plantes, com de fums ni d’espesses boires. I patògens en general, pel terra, pels aires, pels estanys d’oli que bull i tot... On sia, on trobéssim cap finestra per a sobreviure-hi. Ei, prou havíem estats humans a l’esfèrula de dalt... o de baix... o de... És a dir, prou estàvem acostumats a viure a l’infern, no fa?»

«No, però de debò, on som? Davall, damunt, enjondre, enlloc... Car ja em diràs qui dimonis (ni quin dimoni) ho sap, això. I l’esfèrula, allò que bestialment en dèiem ‘terra’ (com si tot allò que és sòlid no ho fos, d’alguna manera, terra!), on para ara? Ningú no ho sap, i menys els desgraciats qui encar s’hi mortifiquen vanament. Veiem, tot distorçudament, com a un televisor malapte, encar (cada vegada més tènuement) quelcom d’allò que es veu que deuen fer (o no, car pot ésser que tot no sigui sinó al·lucinació infernal), allò que fan, o no fan doncs, els ens amb els quals no ens comunicàrem estretament... A part d’això, ja em diràs...?»

«Fogueres...?»

«Fosquelles...?»

«On ets...?»

«On ets...?»

«On som...? Fo...?»

«Fo...?»


(Aquest cop, sembla que de veritat, se’ns fonen, sí. Uf.)


(><><)


27. (Faularra del barret.)


Érem a dos quarts i deu de mitjanit, havia justament esguardada l’hora al despertador des de la capçalera del llit, on assegut llegia, quan mon barret, que em creia que reposava plàcidament damunt una pila de llibres de damunt l’escriptori, vaig veure impressionat que es ficà a levitar tot sol devers la finestra.

No em vaig jaquir sorprendre gaire estona, vaig saltar del llit i vaig córrer vers la finestra i la vaig cloure d’un espetec.

Quan la tanquí d’una revolada, alhora el barret, aparentment molt irritat, esdevingut tot d’una mon ferotge enemic, se m’estavellà al visatge.

En estavellar-se-m’hi, assolí, el malparit, de clavar’m el volant a l’ull esquerre. Amb el mal que em feia l’ull, vaig haver de córrer al rentamans del racó a rentar-me’l amb aigua freda.

Quan lleví el cap tot xop d’aigua, vaig veure al mirall que el barret darrere meu prenia embranzida. Ara temia que no m’assaltés doncs part darrere i se’m clavés al coll i tot, i m’hi petés a doll tot de venes i artèries. M’arrupia tot arrupit perquè errés l’envestida, i fou llavors on, per comptes, vaig sentir l’espetec amb el vidre que es trencava. Car, efectivament, en lloc d’atacar’m, l’embranzida la feia servir per a trencar el vidre de la finestra i fotre el camp de casa.

No m’ho hauria pensat mai, allò, aquella terrible atzagaiada, del meu barret, sempre tan ferm i lleial, tan de fiar. D’una frugalitat exorbitant, aquell barret havia estat fins ara incorruptible. Si més no, això m’havia pensat tota la vida, i ara, en canvi, ja ho veieu com em pagava la bona voluntat i la confiança que jo, fidelment, no li depositava.

Car a hores d’ara era palès, calia fer-se a l’esgarrifadora idea, que aquell barret que amí de tot cor durant els meus períodes més cabdals, sabia ara tots els meus secrets, àdhuc els més peluts ni repugnants. A qui els revelaria? Com es revenjaria? I de què? Com l’ultratjava? El cap em rodava com una baldufa folla.

Sabeu segurament (tothom la sap) la dita ‘scripta manent, verba volant’. Doncs bé, i si fos que tots els meus mots, per comptes d’envolar’s a l’aire fi, el barret els hagués anant escrivint als seus replecs i folres i cintes interiors? Els seus penetrals inaccessibles... De què m’acusaran? Ai, pobret de mi!

Em desesperí i plorí i em freguí l’ull nafrat i, al capdavall, mercès als bons fats, clapí.

Clapí fins a ben tard. Tantost mig eixorivit, hi queia. El barret! Potser tot no havia estat sinó un altre ventís malson.

En el malson, hi havia, damunt un llit amb cóceres de fluixell totes negres, i els llençols així mateix negres, com les flassades i els cobertors, una dona estesa cara amunt i força rebregadament, com si patís, ella també, de cap malson. Portava només una fina túnica blanca i translúcida, arregussada arreu.

Era una dona molt ben feta, i feta al mateix temps d’una mena de resum de tantes d’altres dones, a les quals ara reconec, en la meu folla carrera de casanova, que els vaig fer terribles torts sovint irreparables.

Hi havia, una mica com al quadre d’en Füssli, un maligne follet amb un barret verd, un barret vivaç, tot eixerit i alterós, qui se li asseia damunt la carranxa on el cony li flamejava, i un cavall negre i lluent qui apareixia rere els cortinatges i s’amania segurament a endinyar-li encontinent son vit ultramonstruós. Ja la planyia, pobra dona.

Jaquia anar ara mateix el malson i respirava a fons. D’una glopada m’empassava sencera la foscor, i la claror retornava. D’inici tímidament, en acabat triomfal. Ara hi veia doncs nítidament i lúcidament.

Allò era tot la meua consciència, gastant-me facècies, despertant-me culpabilitats, redreçant d’ella mateixa — d’amagatotis i d’esquitllèbit i d’estranquis — redreçant, dic, greuges injustificats... Que qui sap d’on altre els treu... Això supòs — això, i què ho sé jo d’afegitó... Més de mandangues semblants, com les que podríem extreure dels astoradors escrits del comediant Freud.

Tanmateix, un vidre a la finestra era romput i el barret no parava enlloc. I l’ull esquerre, i tant, tot vermell. Vermell, a causa de...? No pas per culpa de cap guitza de cavall ultracigalut.

Així que què...? Somni o realitat...?

M’havia aixecat durant la nit, mortificat pel malson, i somnàmbulament no havia pres el barret, creient-me arrapar el del follet, amb el follet dintre i tot, i tot plegat ho havia llençat finestra avall...?

I, tornem-hi, del cavall què me’n dius...? Em vaig esguardar la tita. Feia cara de cansadota. Vaig examinar els llençols, la cócera, les flassades... Ni rastre de lleterada. Qui era doncs qui violava brutalment la voluptuosa súcub del malson...?

Car ara els tornava a veure, en un dels recessos més remots del cervell aparentment encar capaç d’enyorar el malson malcancel·lat d’aquesta nit — dos estranys hi suren... Per quins núvols? Són home i dona, dues barreges de gent coneguda d’ambdós sexes, ocupats ferotgement en fer l’etern fora-dins-dins-fora-fora-dins-dins-fora que solen, condemnats eternament a la solemne bagatel·la.

I calla, però, que, en aquell instant, tot atrotinat, fent tentines, tornava a entrar, pel mateix forat del vidre trencat a la finestra, el barret pròdig.

«Malparit, on t’havies escapat? No has dit pas re a la bòfia? Eh? No contestes?»

Plorant a cascades, al capdavall el barret respon, amb posat de molt penedit, com si carrinclonament no som a una de les ridícules escenes a les embafadores empipadores enfitadores faules dels vòmics toms de les diferents cretinitzants religions.

«Perdó, company. Sí, peccata no pas gens minuta, tu. Visití uns dels més rònecs alts càrrecs i em digué que no enraonava amb barrets buits, és a dir, sense cap cap a dins. “Verga santíssima. Això a cap cap no cap! Un barret sense cap!” El borinot ho deia quequejant i repetitiu, com cap tàvec desmanegat qui et vulgues fiblar sense fibló. Li responc, adequadament: “Quina vespa t’ha picat? Què et pruu? No sembles pas rutllar gaire fi del cervell. Et vinc a contar mants de crims i estralls que així podríeu resoldre, tu i la resta del govern amb la presumptuosa tiferia de costum per a la vostra apoteòtica glorificació davant el públic pec, i què fots? M’aporrines amb retrets. Crec que et recarà un colló de no fer-me cas, i tot perquè només soc un barret! Racista!” “Escolta, si no estàs content, fes-te repicar.” “No siguis somera! Te’n penediràs!” “Ens faràs perdre la xaveta! Fila! Fot el camp!” Ho ha dit cridant, esbojarrat, i m’ha llençat damunt un sac de sorra...»

«Un sac de sorra de boxador! L’esglai! Era gaire gros?»

«Gros, diu! Catedralici, gargantuesc, piramidal.»

«Vatua!»

«Amb la revolada i el pes m’ha jaquit ja ho veus com! Fet una merda... Llavors he comprès que, sense tu, què soc? Un bocí de roba vella, i res més.»

«Calla, home, em faràs plorar a mi també. Ets algú amb tots els drets. Un individu fet i dret, no fotem. Vine, vine, home, fill meu; em fa feliç no saps fins a quin punt que hagis tornat, més o menys senceret, a casa.»

L’abraçada fou antològica. Tots amics.

Acabades les efusions, ens hem tranquil·litzats, i cascú del seu costat, paíem l’esdeveniment, i hi meditàvem.

I de part meua em demanava, amarg, amb una saliva amb tasts de fel i excrement, que quins de mos mancaments ni mancances no havia, tot comptat i debatut, revelats al govern.

Car era cert que de jove les dones em trobaven ‘boniquet’ i llavors, bada, com me n’aprofitava. Criminalment, rai, les pobres figaflors.

Tot allò, el barret n’era sempre testimoni mut — ai, però segurament dolgut, ara me n’adon més clarament que no mai. I els crims contra les dones, rai. Pitjor encar, molt pitjor, les ignominioses fugides de cagat covard davant tot home qui em desafiés. Escaguissant-me, redeu com guillava, amb quina acceleració!

No m’he pogut servar. Al capdavall enraonava. «Em sembla que ara me n’adon per què em traïes avui, barret.»

«Eh?»

«Et devies avergonyir de mi, per totes les meues faltes, comprens? Mancaments, injúries, pecats...»

«Avergonyit de tu, sí. Massa d’acumulació de destrets, de desenganys. Un llogater com tu. Sempre t’he estat fidel. Però ja ho veus, hom arriba a una certa edat i l’hora s’atansa de retre comptes, de trobar les raons que et duien pel mal camí, que et feien errar la via... Hom es veu impel·lit a espolsar’s les culpes. I qui té més a prop per a allevar-les-hi que el perenne llogater de baix? Un llogater de tota manera tan deficient! Tan moralment escapçat!»

«Home, la meua jovenesa, un pipioli sense traça, un poca-substància qui encar no ha encertat d’encertir on para el ver senderi...»

«Tantes d’infidelitats de part teua, tantes de mancances al ritual tanmateix tan simple del bon jan com cal, qui fa allò que és recte. I pot respirar llavors amb uns lleus estorts, sense gaures ni destorbs de consciència. I sobretot...»

«Ai, ai.»

«I sobretot, com li escaigué al comediant mateix, ell amb son pare, a mi amb el meu tan cordial llogater de sempre... Quina enormitat de cometre! Inconcebible! Quina vergonya! Vull dir... Allò que no em defensessis. Mai! A mi! El teu barret íntim! Sempre amb tu, de jorn i de nit, el dia sencer, els anys, les dècades, tota la vida...»

«Home...»

«Que tu siguis un covard pel que fa a tu mateix, a tot estrebar és comprensible. Car què ets sinó un altre merdoset ‘boniquet’ qui no serveix sinó per a cardar’s i enganyar unes pobres bledes sense amor propi? Però el teu barret...! Llençat molt oprobiosament a terra per un brètol brutal i ignorant!»

«Comprenc... Comprenc que estiguis tan emprenyat... Oprimit per l’oprobi. I tant. Tens tota la raó... Fins ahir has estat tan brau! Érets el meu pilar de reforç, el meu molt sòlid boterell... T’ho agrairé fins al final, fins al darrer bleix ni fluix fluix qui flueix extremunciadament... Així i tot... Si podies fer un petit esforç... Posar-te al meu lloc...»

«I tu al meu... Ja ho veig... Qui sap... És clar, és clar. La vida...»

«Hom s’agafa on pot...»

«Ni que siguin les deixalles que ningú altre no vol... Lleixa’m acabar. Anava a dir que tanmateix, jo, pel meu cantó, també me n’adon... No et pensis, també. L’experiència d’ahir amb les abjectes autoritats d’aquest govern de quimeruts i bútxares m’ha oberts els ulls.»

«Els ulls omnituents dels barrets, és conegut. Respecte. Anava a dir ‘barret’.»

«Encar no he acabat. Callaràs?»

«Muts i a la gàbia, noi.»

«El cas és que... Per què negar-ho...? Ara ja ho veig que... A part de tu, dol confessar-ho, però és la puta veri, a part de tu, jo tampoc, massa egoista sempre... Jo tampoc no soc gran cosa. No hec al món altre amic que tu... Per això... Per això he tornat... On vols que vagi, i damunt tot fet malbé... I veig que em perdones...»

«És clar, home, és clar! Al contrari. Què faríem l’un sens l’altre? Quin paper! Som-hi...»

Una altra abraçada amb forts sonors sanglots i tot.

I llavors, a l’uníson, entusiastes: «Sempre junts! Sempre junts!»

(Alhora remota i pròxima, burleta, una veu en off: «Ai carallots, quin remei...»


(<<>>)


28. (Faulassa de l’esplèndida entesa entre els dos bessonets.)


Amb mon germà bessó, tocàvem pels USA, i un vespre, en cap vila vista de fora no pas gran cosa, mon germà, qui sempre li abellia molt de visitar els barris baixos, s’absentà tantost esdevingué fosc. Com trigava més que de costum a tornar, em despertava enmig de la nit, i ara em neguitejava que no s’hagués fet mal, i efectivament, al cap de ben poca estona, la porta de la cambra on érem per primera (i darrera) vegada de la dispesa es badava i mon germà havia aparegut. No l’havia vist mai tan estrany. La seua pell, normalment color castanya, era esblaimada, gairebé blanca fosforescent. Es mantenia tot dret, tot i el petitó i primet que no era, i semblava i tot haver crescut. Enmig de la gola (la laringe, alçada de la nou) hi tenia, a tall de traqueotomia potser, un foradet tot rodó. Era un foradet de bala.

S’havia trobat al barri baix que era de mala raça i algú, desplagut de veure’l, li havia disparat. No podia parlar ara, però comprenia els signes febles que feia. Va llavors somriure i, exhaust, s’ensorrà. Havia entrat en coma. No havia, però, es veu, perduda ni una gota de sang, i tanmateix, la dificultat respiratòria li havia gastades totes les forces.

Mon germà, en les nostres vetllades musicals onsevulla que ens donessin feina, tocava el violí, i jo l’acordió, i ens acompanyàvem mútuament, adés ell, en un concert d’acordió hi ficava els acords subsidiaris, ara, a l’inrevés, en una rapsòdia de violí, l’acordió reforçava certs girs en la composició.

Vaig treure l’acordió del seu estoig, i hi vaig col·locar mon germà, jagut, amb els genolls plegats i cap amunt, ben instal·ladet.

Llavors vaig sortir i vaig cercar amb la maleta a la mà cap hospital en aquella vila del sud. Molt racista, us ho puc assegurar. Enlloc no m’acceptaren el malalt. A part d’ésser de la raça dolenta, no gaudíem, essent com érem estrangers, de cap sistema d’assegurança que ens permetés entrar a l’edifici i sotmetre’ns a la cura dels probablement prou maldestres especialistes.

Me n’adonava, tractant de tornar a la dispesa, que n’havia oblidada l’adreça. La nit s’escolava, i la matinada em trobava encar vagant pels carrers d’aquella vila de la qual n’ignorava el nom. L’home de l’autobús l’havia cridat en arribar-hi, tret que qui se’n recordava ara.

Mon germà bessó, com jo mateix, em sembla que ja ho he dit, no pas que fos gaire gros ni gras, no pas doncs que pesés gaire en la caixa de portar-hi l’acordió ara perdut, car l’havia lleixat a la dispesa, amb el violí i, sota el matalàs, alguns dels pocs diners que havíem arramassats; no pas que pesés gaire massa, doncs, dic, i tanmateix, aprés les hores i hores de portar’l a força de braços, només pensava a jeure i descansar.

Per sort, aquella vila era prop l’aigua. Ara no podria dir de quin oceà. D’aquell de l’est de la contrada, crec; sí. Sigui com sigui, havia arribat a la platja, i m’hi vaig lleixar caure, amb mon germà ‘acordionat’ al costat.

Una puntada em va eixorivir; me l’havia donada un dels treballadors de la neteja de la sorra. Bon home, no em volia esclafar amb el seu tractor de neteja. Li vaig agrair el gest, em vaig aixecar i em vaig endur mon germà. No pas que hagués dormit gaire, mes em trobava força descansat, amb noves forces, diguem-ne.

Ara, calia trobar un mitjà de tornar a casa, i fer que mon germà fos tractat com un ens humà, no pas com cap merda de gos (cap merda de gos, car si era gos i prou segur que el tractaven molt millor).

Guaitant el cel i adonant-me al capdavall per on s’enfilaven els avions, com hi davallaven i com hi ascendien, m’encaminava vers l’aeroport.

Era un aeroport de pobre. Era mig tancat i les indicacions hi eren confuses, i m’he fet empènyer amunt i avall per uniformats insultants. Després he fet cua davant una finestreta, i m’han expulsat de mala manera. Es veu que no era la bona per a manguis.

Al capdavall, algú m’ha dit, fotent-se’n de mi, i la meua maleta boteruda, que res de re. Que no calia que cerqués més. Que de vols cap a la nostra contrada, de la qual no n’havia sentit mai ni el nom, no n’hi havien haguts mai. Que potser hi anés caminant.

Un home gris qui escombrava mandrosament pels racons, se’m va atansar a l’orella i mormolà uns mots enigmàtics. «Tirant tot a l’oest, s’hi pot encar viure passablement; no us caldrà tornar a la vostra contrada inexistent.»

Car no pas que (jo) no hagués pensat, efectivament, que la millor manera, de fer cap a Barcelona, on teníem amics (o si més no coneguts) metges i tot, fora pujant al Canadà, i, encar filtrant-nos d’estranquis a vagons de trens de mercaderies, travessant l’estret rus, i amb el transsiberià arribar a Europa, i continuar així, fins a casa.

Supòs que amb els diners a la butxaca podria anar nodrint mon germà ara i adés, bo i comprant un biberó de llet de tant en tant, i embotint-li el broc per l’esfínter a la gola, tret que no trobés també, durant el llarg viatge, qualque generosa i ampla matrona prou compassiva i popuda (i comprensiva, car de la nostra raça), qui no ens donés a popar mica de la seua llet encar més avinent, calda i nodridora.

Mentre pensava això, he passat davant un gran hotel, i d’un rampell m’hi he ficat, això sí, per una porta de servei, com si fos un dels músics d’una de les orquestres qui devien tocar als pisos de baix, i m’he enfilat vers les cambres, per si de cas en trobava cap de buida. Totes eren closes amb clau. Els presumits qui passaven pels corredors m’ullaven amb no gaire bona llet. Un colós d’home era repenjat a la porta de la seua cambra.

A ell (qui hi hauria malpensat?) (un homenet diminut triant d’acarar’s amb un gegant per comptes d’algú més abordable, una velleta, per exemple?) (tothom hauria suposat que l’homenot em fotria un castanyot, i apa, a pastar fang enjondre), a ell doncs, dic, li vaig dir, en veu ben timbrada, que m’havien dit a la direcció que podia emprar lliurement (pel que fet que eren plens, i prou m’havien promesa una estada lliure com a músic qui els soc), d’emprar, dic, el segon dels seus llits.

No féu gaire bona cara amb la proposta el colós. No pas que em tractés rudement i em digués que no li vingués amb birimboies. No. Em deia, raonablement, que l’altre llit era el de la seua dona. La qual esperava que tornés aviat, per això era a l’aguait a la porta, perquè no es perdés per l’hotel i es fiqués a la cambra equivocada, pobra noia, com li esqueia de fer sovint, sí ves.

Li deia que la dona això rai, les dones rai, molt adorables, molt comcaleretes, molt amigues d’amanyagar i abraçar, i acotiar i fer moixaines, i quin se’n planyeria? Podrien dormir junts, si més no per a una nit o dues que, malauradament i molt contra la meua voluntat, els hauria de mig emprenyar, ai, llas.

Es va apartar de la porta i em vaig instal·lar amb mon germà a l’espona, vers la finestra. Vaig dormir en aquell llit meravellós dotze o més hores seguides. Em despertava i no sabia on fos. Llavors sentia sorolls, i eren la dona i el bon ogre jaguts a llur llit, parlant fluixet, molt gentils, per a no desvetllar’m. Els vaig dir bon dia, tret que era de nit, i me’n vaig anar al bany.

En tornar, ells dormien o ho feien veure. Vaig agafar el meu acordió, i vaig sortir silentment, i la porta de la cambra del davant era oberta, i a plena de llum d’uns projectors, una dona, una meravellosa actriu rossa semblava assajar un número seu. Era jaguda damunt unes pells brillants d’os, d’esquena a terra, davant meu, els peus vers mos ulls, i anava tota nua, i jugava amb un lleó. I aixecava les cames i mostrava son cony i son foradet del cul i el lleó enjogassat (altrament calia assumir que ben tip) somreia agraït que hom s’ocupés tan agradablement d’ell, i em vaig dir quin espectacle més extraordinari, i vaig eixir de l’hotel, tot ple d’un cert urc, per la porta principal, i vaig fer cap als jardins immediats que se n’anaven, en perspectives sumptuoses d’extensions i columnates i gerros de flors i estàtues clàssiques, vers la platja, i tot hi era de primera magnitud i classe, i mon germà en valisa i jo hi érem un pegat ben gros, i tothom qui es dignés esguardar’ns ho feia molt demostrativament de mal grat, de jeia pèssima, disgustat.

Li deia a mon germà, fluixet, amb el pensament i prou, que, si no fos per la gent, quin indret més deliciós de viure-hi, oi, no creus?

Tant se val, dit i fet, la via vam trobar-la al cap d’haver caminades unes tres centes milles polsegoses; llavors hi vivíem setmanes amb un ramat de vedells i llurs mares que anaven, creia, cap al nord, mes que havien tombat vers l’oest, i així, en realitat, acabàvem a Califòrnia.

Els nostres plans transsiberians potser es guerxaven? Potser no. Després de mesos d’haver menjat fenc i popat de qualque vaca, trobar tant de marisc que et pots cruspir cru per les costes i platges era un benifet afegit.

Generalment parlant, els californians eren més comprensibles i humans, menys racistes també. Vaig trobar de casualitat un indret on et guarien de malalties de vagabund de franc. Els vaig presentar mon germà i el guariren en un tres i no res. Li foteren un tap al foradet de bala a la gola, un foradet tan rodonet i perfecte com un foradet de culet d’actriu amb lleó, i el despertaren del coma bo i tocant-li, amb agulles electrificades, les tecles de certs nervis cabdals, fonamentals, que fotien el ronsa d’ençà de rebre el tret.

Vaig dir, «Qui descriurà mai prou acuradament les atrocitats perpetrades pels nervis insurgits?» i després en vaig fer una cançó, que mon germà tocà en un violí manllevat a un altre pòtol com nosaltres, i allò fou un èxit, i parant el barret a les cantonades amb la nostra cançó, férem qualsque pistrincs, i ens compràrem de vell un acordió, i recomençàrem a tocar pels xibius i bars i sales de festa, i ens reférem, i encar hi som.

Els “Bessonets de l’Acordió i el Violí”. Ço és, “BAVS”.

«Tonight for your pleasure we present THE BAVS! Hey, welcome everyone!»

Tot és força collonut si mentrestant tot sembla acabar’s prou collonudament. Demà ja ho veurem (si ho veiem).


(><><)