29. L'altra historieta.

29. (Sabeu l’altra historieta de la rateta qui escombrava l’escaleta?)


No hi ha pas, entre totes les faules clàssiques catalanes, potser cap altra protagonista tan estúpidament tràgica com la rateta qui escombrava l’escaleta.

D’entre tots els animals, va triar de fer-li precisament la gara-gara al més enemic de tots. El qual, és clar, que se la va cruspir d’una mossada. La va anorrear d’una mossada.

(I això de ‘mossada’ no us duu a l’esment aquells traïdors que hom en diu, amb nom molt fastigós, ‘mossos’? Una tifarada de tifes armats i uniformats qui sempre van contra el poble.)


(...)


Tant se val. Ara començarem a contar la nova historieta d’una rateta encar més estúpida i tràgica. Quin paperot més abjecte el del nefast personatge, amics meus!

Hi havia una lamentable vegada un president de la generalitat qui semblava una rateta. (Era un rata, això també.)

Un dia, aquell rata desnerit va trobar l’avinentesa de ‘realitzar-se’ quan els dos fastigosos gats grossos qui havien envaïda ca seua, van decidir que es farien encar més amigots. Que es reunirien en una de les cambres i que s’hi volien tancar, i ésser-hi tractats a cos de rei.

«I volem, rata, que ens serveixis tant acollonidament com puguis ni sàpigues, i ens mereixem, i també amb un tec (ull viu!) d’allò més collonut.»

Tantost li ho anunciaren, pobra rateta, el neguit, el desfici, el nerviosisme! Ja ho faria prou bé? Ja els tindria prou contents...?

Abans no arribés el transcendental jorn de la trobada a una de les cambres més ben parades de dalt, no aturava d’escombrar bé les escaletes, i de fregar i tindre-ho tot ben lluent, ai, pobre escarràs! I d’escarrassar’s doncs amunt i avall, i treure-hi fetge i freixura mentre ho feia, car prou calia que tot hi fos com qui diu ‘virginal’.

Que tot sigui, es deia, per al més viu plaer dels dos repulsius gatots ben satisfets, i que jo, pobrissona, sigui capaç d’ésser-hi ben obedient i servil i llepaculs, perquè llur generositat ni magnanimitat poguessin exprimir’s amb les sensacionals batusses que em fotrien per caritat, demostrant així com, en el fons, no m’estimaven, deliciosos capitans!

Vestideta amb un davantalet amb floretes, i ben pentinadeta i pintadeta, els rebria vinclant-se fins als esglaons; arrupideta i escarransideta, esglaó rere esglaó, mentre pugessin els majestuosos gatots molt repel·lents.

Com els somriuria i els raspallaria i se’ls sotmetria, i quina felicitat no els mostraria! Fora la millor i més miserable patrona de cambra moblada perquè els dos meravellosos vòmics fartanes poguessin fotre-hi llurs aberrants porqueries sense que ningú no els empudegués!

Com la felicitarien! Quina apoteosi, vós, quina glòria més gloriosa!

(L’entusiasme foll on la duia la seua dèria d’haver de complir amb totes les de la llei el seu deure de servitud, no li hauria jamai permès de sentir, llunyana, remota, inaudible, la veu del poble que cridàvem: «Serveix-los apòzemes, metzines, túixecs, capdecony de merda!»)

Ens hauria acusats tots d’aixafar-li la guitarra. Avui que era el jorn més feliç de la seua vida, el jorn cabdal per al qual no havia nascut, quin enutjós desagraït gosaria encar d’esqueixar-li la grua ni d’aigualir-li el ridícul goig ni d’esguerrar-li el tripijoc?

Quina rateta més ruc!

Potser se n’adonava i tot que, per a arrodonir una jornada tan perfecta, segurament, quan els dos agressius panxuts gatots no s’haguessin atipat ben tips (ells qui mai no li lleixaven absolutament res al plat), tot i que ella, ja ho veieu, sempre dejuna i atupada, tan petitona i desnerida, també haurien resolt, d’una puta vegada, de menjar-se-la de viu en viu, cascun amb un sol mos, perquè, poc que ja no en restava, no en restés ni el pensament.

Calia que se’ls presentés per a la gloriosa avinentesa ben dòcilment amanideta. I pregava, la pobra, que en empassar-se-la i anorrear-la definitivament, no la trobessin, gatots curulls de merda, orxegant i petant i rotant i cagant de tan farts, prou de llur gust.

I potser, oh delit impensable, quin millor epitafi!

Potser comentaven en acabat, descuradament, a part, que aquells miserables ossets tan trenquívols (que era tot allò que li romania al cos, deplorable rateta) al cap i a la fi tampoc no els havia desplagut del tot.


(><><><)