incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dilluns, de febrer 14, 2022

Faules [31]



XXXI

(Faula de l’home i la dona de qui al castell se’ls escapolí la filla.)

Quan la filla havia fet els cinc anys, l’home i la dona, l’estiu, sortiren de vacances. Un dels indrets on anaren fou la vila on l’home havia nascut. S’allotjaren a un hotel a l’ombra del castell. Era un castell que el pare havia d’alguna manera arromançat per a ús de la seua filla. Abans d’anar a dormir, pare i filla es contaven un conte o altre. I un dels dos o tres preferits de la petita s’esdevenia a un castell màgic. N’aprenien ensems els bells noms dels diferents elements: matacans, revellins, merlets, ràfecs, baluards, verdesques, albacars, raiguers...

Fou llavors que el pare li contà també les altres vicissituds — les que s’esdevingueren «de veritat» al «seu» castell. El castell on anava de petit, els vespres a jugar-hi, i sobretot els diumenges, tot sol (clandestinament com qui diu, per comptes d’anar a missa, ben de matí, i hi romania fins l’hora de dinar), a investigar-hi, a recercar-hi, recacejar-hi, ficar-hi el nas. A trobar-hi esvorancs fets per bombardes i endinsar-s’hi, i pous ocults i enfonsar-s’hi, i recollir-hi ferros estranys, i secrets pedres escrites, i bocins de ceràmiques d’èpoques diverses, i minerals de joiells destrossats, i monedes antigues. Era un castell amb romanalles de civilitzacions mil·lenàries. Un castell que havia estat ocupat per invasors de moltes d’espècies, incloses recentment les clericals feixistes d’esperit anorreador, i més enllà les altrament bàrbares, i àdhuc molt rarament i breu potser les instruïdes i tot; ara bé, enemigues, totes enemigues — invasores, el nom ja ho diu.

Aquell castell tenia si fa no fa intacta una muralla molt sòlida, espessa d’uns quants de metres, i alta, molt alta. Era la cèlebre muralla dels suïcidis. Ja llavors costava d’atansar-s’hi, calia travessar barreres i reixats, car una part especial de la població s’hi sentia massa atreta. I els de baix, per comptes de treballar, s’encantaven en excés amb l’eventual espectacle.

Quant a la raó dels contes privats, confidencials, entre filla i pare, i per exemple no pas entre mare i filla, cal dir que les relacions a la família no eren d’allò que hom en podria dir perfectes. La dona era una dona «moderna», creguda, arrogant, despietada; sedega de desgreuges i revenges... Ambiciosa, casada, més que no pas amb el seu home, amb la feina. Enganyada, havent-se lleixat emmalaltir per les antigues malalties dels malalts d’adés, la cobejança i la golafreria, ara exacerbades per les noves animadversions del segle.

Àdhuc quan no és de viatge, incessant rep i fa trucades i tothom ha de callar imperativament i ha de paralitzar-se o fotre finament el camp de casa, car allò seu (la «conferència») era «molt important», i tot allò nostre molt negligible merdegadeta.

Ella, de continu, un malaveig infernal; amunt i avall, amb idees i obsessions glaçades. Bojament centrada en els seus treballs secrets per al govern. Secrets d’estat mai revelats ni pensaments al seu marit (qui de tota manera era un home de tarannà pacifista, antifanàtic, és a dir, antimilitarista i antisupersticiós, i tot a qui aquells ximplets estires-i-arronses entre espies els trobava jocs desgraciats de canalla maligna). La dona sovint agafava l’avió i desapareixia durant setmanes. Home i filla romanien sols i s’entenien d’allò millor. Llavors, al cap de qui sap l’estona, la dona tornava, i de més en més semblava trobar en la filla una fredor que la injuriava. Deia, —«Aquesta nena m’odia.» Les seues absències tan perllongades és cert i natural que generaven malfiança en la petita; quan la mare tornava tot d’una, havia esdevinguda una estranya, una desconeguda, una forastera.

La dona començà llavors d’acusar l’home d’atiar furtivament al cor de la petita la malvolença envers ella. Deia que si li manava re, ho feia de malgoig o s’hi negava en rodó. I allò l’embogia, i esclatava en crits i renecs, i de vegades es barallaven i es feien mal. I en acabat anaven a plànyer-se’n a l’home, com si ell fos qui hagués d’implantar dura justícia devers la culpable. L’home, tenia àdhuc por, inconfessadament, que en un dels seus atacs de bogeria la dona no fotés i tot la mà a la pistola de reglament. La sotjava molt amatentment, prest a intervindre molt seriosament si mai calgués.

Aquell dia que eren a les envistes del castell, que anaven molt favorablement predisposats a visitar, s’escaigué que caminaven i una dona amb brusa safrà i faldilla groga qui caminava vers ells féu un signe amb el nas gairebé inconspicu, i tot d’una la mare digué, —M’he de reunir amb una amiga. Ens veurem d’ací dues hores en aquest banc mateix. Aneu-hi dalt vosaltres dos. Ja hi pujaré un altre dia.

Es tombaren pare i filla i veieren les dues dones tanmateix abillades cridanerament anar-se’n devers la vila, bo i xerrant molt animadament, com si xerressin de ximpleries de dones qui se’n van «de compres pel món». La nena feia sense dissimulació una pronunciada carota de prunes agres. L’home la consolà; davant el banc a l’altre costat de carretera hi havia un petit bar. S’hi arribaren i veus que en acabat pujaren al castell llepant cascú un bon gelat.

Un cop dalt, feren un volt, passaren per uns patis tancats plens de columnes, veieren de lluny la muralla per on primitivament hom es desempallegava de les carronyes i ara els més ardits suïcides es desempallegaven d’ells mateixos. S’embadaliren davant qualsque estàtues viroladament envernissades. I l’imponent monòlit de la torre mestra l’ascendiren, esglaó a esglaó, amb contentació, fins dalt de tot.

Les dues hores de coll que els havia donat la dona s’escolaren, i es presentaren al banc acordat. La dona no hi havia encar fet cap. Passada una mica més de mitja hora d’esperar-la, tornaren al bar del davant, i el pare digué a l’home del bar si li podia fer el favor. Quan veiés una dona, o potser dues, abillades així i aixà, i evidentment esperant, llambregant amunt i avall, la presència d’algú, que els portés aquest paperet que hi deia «Ara tornem, ens trobem ací si fa no fa vers les cinc; després les cinc, a l’hotel.» Eren dos quarts de quatre. I l’home del bar calculà quant li hauria de pagar pel favor. Va dir, —Si venen abans de les quatre, em deureu tant; si després de les quatre, més abans de dos quarts de cinc, tant; i si més tard de les cinc...

El pare, bo i lliurant-li un bon bitllet, l’interrompé. —Lleixeu-vos de números. Aquí teniu això. Ningú no vindrà després de tan tard.

Pare i filla tornaren al banc vers les cinc, hi romangueren un altre quart, s’atansaren al bar i rembraren el paperot. L’home del bar, pretenent que l’havia perdut, el volia guardar qui sap per quina raó, i el pare encar va haver de despendre unes petites estrenes per a rembre’l. En acabat, tot sortint, estripà explícitament el paperot. Se’n desà els bocins per si de cas el gamarús del bar es fes encar l’interessat per la vàcua intriga, i rient-se’n se n’anaren a l’hotel.

Sense cap explicació, la dona no va aparèixer fins al cap de sis dies.

Llavors que els tres tornaven a ésser una família, se n’anaren un cop més a passejar prop el castell un dia després de dinar, i tot d’una la nena es deseixí de la mà de sa mare i s’escapolí per un dels caminets pedregosos que trencaven enllà del camp de Mart. Corria molt de pressa i tant el pare com la pare no la sabien enxampar, més que més que de sobte un destacament de sodats molt atapeïts qui semblaven de maniobres els barrà el pas.

Passats els mals sorges i estossegant en la polseguera, pare i mare reprengueren l’encalç. A un giravolt, els sortí, divertida i fent-los moms i mims, la xiqueta. La mare, enfellonida, la reprengué amb mots folls, i la castigà, sobre, amb tres o quatre mastegots molt maleïts. La petita no plorà gens. Esguardà sa mare amb un odi roent. A son pare ni se l’esguardà.

Caminaren pansits una estona més, i quan el pare assajà d’atenuar la tibantor comentant que bonic que feia retallat al cel tan blau la buada d’una de les portes de pedra que duien al castell, aixecaren els caps, i per segona i definitiva vegada la petita arrencà a córrer, i ara ja podien empaitar-la el dia sencer... Tot fou inútil. Pels revolts laberintins dels atansos al castell, tot esforç era debades. Corregueren fins a l’escruiximent. I ja no la van veure més. Mai més.

Quina desesperació, pare i mare! Per una intuïció de l’home, es plantaren sota la muralla dels suïcides. Hi romangueren hores i hores. Sense cap resultat. Home i dona es reprengueren recíprocament i amb crueltat. La dona embogia d’ira. La gent s’escandalitzava. L’home li deia, —Et faràs notar, vindrà la policia.

La policia és l’últim de recursos que mai no voldrien emprar. Ella per la seua condició d’agent secret de contrada estrangera. Ell perquè sap que, si la petita apareix morta, o no apareix de cap manera, tots els neulers i les sospites els carregaran a llurs esquenes. Tothom els veurà com a assassins, com a fillastres, els encolomaran el «mort», n’hi hagi o no, tant si el cadàver apareix com si fa fretura. Una solució temporal serà, durant els dies que calgui doncs, llegir acuradament la premsa local, i veure els morts qui hi apareixen notificats, sobretot els morts inidentificables.

Es compraren dos parells de binocles, i s’estacionaren a la finestra de l’hotel, i jorn i nit s’esguardaren el castell i els voltants del castell incessantment. Esperaran sense defallir que la xiqueta torni. I quan un resti a la cambra, que l’altre es bellugui, que escorcolli per tota la vila.

Mentrestant, amb les setmanes, els diaris, re; les observacions, re, tènues falses alarmes; fet i fet, sense novetat dia rere dia.

Home i dona s’aprimaven, no menjaven, no dormien, el rosec, el rau-rau, no els lleixava viure. I la dona temia per la seua feina, i segurament els serveis amagats ja conjuminaven qualque desenllaç aterridor. Se’n desempallegarien, se n’adonarien que el seu cap feia catúfols i tindrien por que divulgués secrets i posés en perills letals certs agents incrustats.

La dona, encar amb pitjor aspecte esgavellat de xipòtola, arribà a l’hotel un vespre tota esbufegada. Deia que havia vista la nena a l’estació, en un tren que partia instantani vers la costa est, que la filla al darrer moment se l’ha guaitada amb una ganyota sarcàstica, plena d’odi i de menyspreu. Que la nena anava acompanyada d’un home i potser, més endins, en la foscor, d’una dona.

Aleshores li va dir, —L’home qui se l’enduia era com tu, com tu, com tu!

El marit volgué tranquil·litzar-la, li assegurà que allò devia ésser una al·lucinació, produïda per l’estrès, el cansament, el neguit insofrible, que ell per la seua banda era segur de no tenir al món cap bessó... I llavors hi pensà, i li demanà:

—I la dona qui t’ha semblat veure amb l’home i la nena, és que s’assemblava a tu?

—No. No ho sé... Sí, era com jo... Era exactament com jo! Hi érem els tres! Érem tu i jo, i ella! Això vol dir que m’estima! M’estima, la filla, en realitat! I que som una família molt com déu mana, molt com cal, modèlica, meravellosa! Que en realitat només el tu que lleixa enrere, el tu dissortat, el tu menfotista... I també aquest jo maleït qui soc ara mateix... Un cop haurem fets desaparèixer aquests dos impostors qui són tu i jo... Els espècimens de veritat tornaran a aparèixer i a ésser sencers, totalment conscients d’ésser únics i magnífics, els autèntics i exemplars pares d’una nena fabulosa, una parella de pares enveja de tothom! Som-hi! Som-hi! Enllestim! Fem-ho ara mateix! Sense por!

Fou llavors que la dona es va treure l’arma, i l’home tingué prou esme, en aquell instant cabdal, de llençar-li damunt un feixuc gerro d’aigua gairebé curull. Amb el desori, li arrabassà la pistola, en buidà el carregador, sortí al corredor i tot plegat ho embolicà en una brusa groga i ho ficà calaix de l’incinerador avall.

La dona, amb el cop, romangué estamordida, esmorteïda, atuïda. Era part de terra, mig estesa, rebregada, gemegant sordament. Algú reclamà per la sorollada i pujaren els vigilants de l’hotel. L’home els convencé que tot era en ordre. Re de l’altre món. Tot havia tornat a mare. Un gerro ple d’aigua que havia caigut. Ni s’havia trencat. El líquid l’havien recollit amb unes tovalloles. Ja les ficarien l’endemà a rentar.

Entre els espies tot transcendeix, per vies abstruses, abstretes. S’assabenten dels tics més banals; cada espia és espiat per qui sap quants d’altres espies. Tot se sap. Repugnant xurma supèrflua.

En menys d’una setmana la dona, cada dia més fantasmal, s’havia esfumada; ni rastre. Esdevinguda inexistent, segurament de per de bo. Desapareix com es veu que desapareixen els agents qui l’agència estatal d’espionatge sospita de pèrdua de xaveta. Els escamotegen subtilment, hom els retira de la circulació. Els fiquen on? Qui sap. Al sanatori? Al cementiri? Tant se val. Mai més no se’n canta ni gall ni gallina. Obliterats. I podries anar a reclamar. Tota traça esborrada, delida definitivament, us prendrien per boig.

L’home ningú no l’acusà de re. Ni al país vell ni al nou. Prengué l’avió i tornà sol a llur residència normal d’abans de les malastrugues vacances. Llur remota residència de la Vall d’Avall. Encar ara roman a la finestra, amb els binocles, esguardant la carretera que mena a casa, amb la ceba que, ara que és sol, ara que l’objecte de la seua implacable aversió a la fi s’és fos, tard o d’hora hi albirarà la noia de retorn, però ja així mateix, de més en més, esguardant-se els ocells, els arbres, els núvols, els estels... Les pluges, els vents, els canvis de llums i colors... El pas natural dels jorns, les nits, les saons...

Llavors hi pensa, —I si fos ell qui havien fet desaparèixer? I si sa filla i la dona fossin enjondre...? Qui sap on...? Amb qui...?

—I si tot això «seu» fos simulacre...? Si l’home del tren fos l’«ell mateix» de veritat...?

—I allò del castell, aquella memòria evanescent...? Fantasies... Vaporoses esdevinences en castell encantat...?

Queia la nit, una nit més. Les ombres inaprehensibles s’havien anant instal·lant de bell nou al ponderós present.

—Món indesxifrable, resolgué. Tant se val. T’hi escarrassaràs sempre debades.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall