Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dimecres, de març 09, 2022

    Faules 32 -36



    XXXII

    (Faula de la remçó — i la redempció — d’en Jotavè.)

    Pare i mare i filla passejaven matí assolellat dia de primavera. La nena, molt murrieta, se’ls desix de la maneta i es fica a córrer, s’entravanca en una rel a la garangola i cau, i el seu cap ha acabat caire avall de vorera, i heus que aleshores s’hi atansava justament un autobús, i amb una de les rodes li escarxofa la carbassa. L’espectacle és horrorós per a tothom qui passava i el veu, mes per als pares és molt pitjor — dues ànimes qui es trenquen, dos cossos que es desmaneguen, dues goles que s’esgargamellen i es van fonent incoherents fins a la catatonia. Esblaimats, submergits en el més fosc esbalaïment, què ni qui els en rembrà?

    Irrecobrables.

    L’home fou dut al cap de poc a la garjola. I en acabat, sense passar per cap mena d’anacrisi, veloçment jutjat per cap arcont de pas, fou condemnat a penjar en creu obliqua dalt d’un tossal amb aspecte de cap de mort. Màrtir de la fe del dret de l’individu a tornar-s’hi molt emprenyat davant el fanàtic cretinisme dels qui creuen en déus tan malparits, i sobre, per a més martiri, tot reglotant en proclamen la dretura. Massa de nyeu-nyeus presents, de rectes, farisaics, testimonis qui veien com a l’insolent intrús li entaferrava el pare irat un bon tàbac de bon púgil goni i pogoni amunt.

    Efectivament, amb aquell cop, davant tothom, un fastigós preste qui, obès, ampul·lós, oracular, prometia per als pares el consol indiscutible de la massa estupenda bondat d’un déu qui, bavosament enamorat de llur filleta, se l’enduia abans d’hora a la glòria, l’havia empès cap a la carretera precisament l’instant on un altre autobús no s’atansava, i no solament el seu crani, també el cervell nul, la butza enorme i la gàbia rovellada del costellam del preste mentider foren, per a escàndol dels transeünts, esbarriats ruïnosament damunt l’asfalt.

    «Sense cap provocació per part de l’altament virtuós interfecte, el vil acusat li ha cardat un mastegot que li ha causada una mort formidablement horrorosa per aixafament de roda d’autobús a caire de vorera, entrepà esborronador a collons

    Ambtant, la mare, immersa en el desori, el seu fou un plor antològic, fou pluja epilèptica — llàgrimes grosses com argentat xanguet.

    Peixos plovien, pensava en Jotavè Favacuc, pòtol poeta, absentat enmig de la gentada, en terapèutic oblit, del repel·lent espectacle sense flors ni ocells ni sàtirs ni lilàs ni lires.

    Molt diferent a la rebel·lió del pare, la de la mare fou d’assumir com a pròpia el bunyol sencer de la religió. Crec (tots els presents ho assumírem en assumpció braquipneica, massa emocionats) que el poeta se n’enamorava esmeperdudament precisament llavors. Massa poètica, la mare, perquè en resistís l’atracció — imatge pictòrica d’uns blaus cels i uns roses sentimentals que et robaven el cor.

    L’endemà la mare t’entrava a un convent de vora el riu. Hi esdevenia no pas monja, ans secular serventa de les monges i del llur déu tan misericordiós qui es veu que amb papissotes santimònies li desava la filleta com car joiell en un escriny tot vellutat fins que a ella mateixa no li toqués tocar el dos i al paradís pogués llavors obrir l’escriny i ficar-s’hi com qui es fica a la figa, i en estat fetal hi viu eternament.

    Vagant pels abissos subaquàtics dels somieigs, encar en un altre dels seus íntims moròlegs quotidians, davant les portalades del convent, el poeta esdevenia de més en més encomiàstic quant a les qualitats físiques i espirituals de la santa mare. Addicte genuflecte, tendre i casolà, recitava, agomfi i xafallós, epinicis, peans, epitalamis, odes, epodes, i d’altres himnes de gaubança a la virginal presonera sense fer gens de soroll.

    Quan les roïnes monges li trametien, armat amb una clava, un barroer groller ursí lacai anorc que l’ataconés i el fotés fugir, en Favacuc l’evitava com un bandit. Se n’acomiadava de lluny titllant l’eunuc de venut a les forces del mal, d’àvol inhigiènica carronya, fallida relíquia científica llençada a les clavegueres, putrefacció pestilent d’ogre promiscu qui amb les profanes paganes (adoradores de ninots) bruixes qui han raptada la immaculada princesa no sé pas quines brutícies tampoc no s’empescava.

    Sens dubte trobaven les llordes monges molt inconvenient la presència d’aquell esparracat trobaire misteriós i desficiós.

    «És un home prim de costums molt minsos
    Només beu aigua clara i menja pinsos


    Vora el riu toscós, l’home prim i impertinent, el suputaven amb certa raó ésser força amenaçador entre les boires i prop els verns, un altre reietó dels elfs, un massa lleig espantall qui esparveraria els qui oferirien, suara molt pecadors, i ara penitents i disfressats, suculents donatius a les egòlatres sors.

    Profètic dictamina, fugint, en Jotavè, que un dia d’aquests farà ell heroica miraculosa aparició al cap d’un gloriós querúbic, santificat, exèrcit de pindàrics ans anacreòntics confrares qui, amb poms de canyaferla a tall d’ariets irresistibles, n’arranaran les inexpugnables fortificacions i en conqueriran sencer el castell on les fictament devotes, les malignes satàniques encaputxades, no serven de molt punyent ostatge la idònia donzella.

    Cantaran llavors victoriosos ditirambes a llurs singulars exsangües proeses en la incruenta alliberació de la mai sollada amada de l’aede màxim.

    Nartecòfors, ço és, portadors del tirs, el típic bastó fàl·lic dels iniciats en els misteris del déu del vi, els ínclits intrèpids rapsodes, constrets a l’èpica col·lisió, en ucronies impensables, amb enigmàtics paisatges ucrònics qui pul·lulen potser amb malèfics éssers invisibles, és a dir, amb ínfims i impertinents sigil·les, ço és, amb personatges del tot petitons, molt més insignificants que no els antics pigmeus d’Antares o de part enllà amunt, molt lluny d’arribar àdhuc a poder ésser follets i menairons diabòlics dels d’abans a les èpoques folklòriques, potser àdhuc són de mida del que els antics en deien (gens alliçonats en els futurs ingarfibles) microscòpica, tret que han tota mena de manies, neguits i propulsions, ai, llas, com els dels nostres ben tost retuts contrincants.

    En Favacuc, aclaparat contemplatiu espectador de l’espectacular paisatge ciutadà, si, tot entufat, arriba nogensmenys viu a casa en acabat de la seua extremadament perillosa i particularment esbraonadora excursió diària al castell maleït, més tard, com a desgreuge olfactiu contra la fetor de l’eixam engabiat en aquells altres ruscs rucs de casotes o precàries caixes immensament altes, que llencen infectes vòmits, pútides viroses buidarades, pels ullsdebou de dalt de tot, aerodinàmic s’hi espargeix, arreu del cos nu, dels absurds peus a les humils natges, del xorc pipinet a les aixelles intergalàctiques, dels cridaners pèls sota el nas als crítics quatre cabells folls, de les acadèmiques orelles als amplis obstacles, a tall de dentetes de ràdula, presentats per l’extensió de la seua probòscide massa curiosa, que no fos, pobrissona, que s’hagués entecada i encomanada de les letals emanacions a les urpes extemporànies dels passants qui es mig llevaven el barret per a saludar-lo i tanmateix havien segurament gratades suara les errònies tòxiques teranyines a les figues de femnes qui rauen, sedentàries, pudents, al resclum mesquí mefític deleteri dels pitjors, més estantissos, cellers i gàbies, (s’hi aspergeix, sí!) aerosols de sucs accessoris extrets d’afal·lerades, obsedides, molt pruents, espècies exòtiques, que amb espontània elació tot allò potencialment infecciós no conculquen i immolen, i maquen i foragiten, i esberlen i vulneren, fins que no són sinó obsolescent oblidosa espora d’eteri ínfim record del tot ja inaprehensible.

    Sagnia dels dies, pusil·lànime pagès tocat per l’agressiva musa qui s’embasardeix per no re, impotent davant tants de riscs, entabanat per tant d’enemic, en Favacuc exhibeix una habilitat extraordinària i unes fórmules guanyadores que, repetitives, acaben duent-lo quotidianament indemne al cau.

    Cap dels fuliginosos dards vírics i bacterials no han reeixit fins ara d’afligir-li la candorosa carn. Els flagrants escarafalls del miratge hodiern no són mai diferents als escolats en un passat totalment desmemoriat. El tràngol estalviat ha estat sempre el mateix. Cap mena de malbargany no li ha calgut postular que vingués a fer-lo estimar-se més cap altre ahir ni per descomptat cap altre demà, tret d’aquell, imminent, vós, on amb la mare impol·luta tàlems talàmics sempre cast no comparteix!

    Així morologant, el profètic Favacuc, molt cap al tard, fa cap al cau.

    Es troba que el desnonaven. Massa setmanes sense pagar la cambreta a les golfes, traïdors de nit li entaferraven les quatre seues rucades al carrer. La guitarra desguitarrada, els fulls del diccionari estripats i escampats, volum arruïnat, sense remçó possible, i els manuscrits trepitjats i emmerdissats. Els venta quatre puntades i ho engega tot a dida.

    Ferma resolució. S’ha acabat la fingida desesperació sense cap ni centener, ni norai ni agafador. Puja a clapar a un empit del volcà, vers llevant, per tal d’aixecar-se amb el Solell.

    L’endemà, tantost dret, s’atansa a la plaça de l’estació; amb sort, s’hi farà llogar. Efectivament, un pagès adust amb la seua tartana apareix i, no havent-hi millor personal, se l’enduu amb quatre d’altres gitans com ell. Al tros, a arrencar-hi cebes.

    En Jotavè s’atipà de cebes. Una eternitat que no s’atipava amb re. Una elació pregona. Bescanviava les seues etèries cebes somiades per sòlides autèntiques cebes!

    I en acabat, quin goig, vós, de rebre argent comptant pels teus genuïns esforços! A les portes de l’extinció i ara — lloa’t sigui aquell! — es pot comprar una arengada i tot. Estalviant prou, aviat tornarà àdhuc a clapar en bon mendraig o sopluig, sota cobert, sense diccionaris ni guitarres ni d’altres trists impediments d’aquesta depressiva color.

    Treballant i cobrant cada dia — oh nova benaurada aurora! — es veu home gras i feliç, i pròsper i podent doncs anar de trast en trast amb espaterrants putarrones!

    «És un home gras de costums molt grassos
    A llets i pernils prou se’ls fon als braços


    La seua darrera composició volcànica. Què hi farem? Hom es desavesa de vells vicis no pas tampoc tan fàcilment.

    (>>>)



    XXXIII

    (Faula sobre la vida amorosa d’en Nicolau Eimeric.)

    Quan en Nicolau era estudiant es passejaven per un bosquet prop Besalú, ell i el seu mestre, en Dalmau Moner, fidedigne torsimany de les ximpleries de la bíblia, i li deia en Dalmau, molt sever:

    —Besalú, noi, totes les dones hi són bruixes. Adona-te’n que el nom mateix del poble és maleït. Besa-l’U. I l’U per a les dones, com tothom sabem, no és pas nostre pare, el déu del cel eteri — és Satanàs, pare dels volcans i de tot allò que s’hi desprèn, car com saps tot al món es desprèn del foc. I besar l’U vol dir, palesament, besar-lo, i sobretot, és clar, besar-li el forat del cul.

    En Nicolau ho anava aprenent molt acuradament i amatent. I vet ací que arribats a qualque quimèrica cruïlla del camí, on per ordre de la còsmica caòtica Kali totes les esferes al cel esdevingueren sobtadament efímeres, i tots els Sols hi esclataren, i on en Dalmau, com li passava sovint, queia en trànsit entre aquest món i qui sap quin altre — el mateix en Dalmau Moner, dic, qui esdevingué més tard un altre dels tocats del bolet sants del cretins, ell, per la seua admirabilíssima penetració pel que fa al caràcter veritable de l’entitat diabòlica anomenada “dona” — en Nicolau Eimeric, mentrestant, acostumat a les capdeconyades del seu mestre, es repenjà a un arbre i s’entretingué esguardant les papallones i els esquirols i els ocells, esperant que li passés al carallot l’atac estrany aquell, o com li havia dit que era més aviat, el “místic viatge”, on visitava la fi de tot allò existent, material, maleït, i s’instal·lava, finalment victoriós, el déu insubstancial, ço és, benauradament inexistent:

    —El nostre, tu!

    I com tanmateix la cosa durava, en Nicolau es va ficar potser pel branc equivocat i hi va fer qualsque passos, i, com qui no ho vol, s’hi troba una velleta mig empassada per un clot fangós qui amb els ulls li demanava la caritat de treure-l’hi, car a poc a poc es veu que s’hi enfonsava, i naturalment, en Nicolau, bon cor, anava a atansar-se a la voreta del clot, quan el tro apocalíptic d’una veu darrere seu l’aturà en sec.

    —Què fots! Estàs-te’n! No la toquessis pas!

    Era en Dalmau, és clar, qui, un cop passada la crisi epilèptica, o ves a saber quina altra estrambòtica malura no el prenia, condemnat bajà, l’havia interromput a temps. I ara li oferia, un cop més, el moll de l’os de la seua no gens complicada doctrina:

    —Totes les dones són bruixes. Si en toques mai cap, és com si te n’encomanaves, de llur infecció infernal; és, oimés, com si toquessis el mateix Peret de Baix, en Boc de Biterna, el Gran Benguí en Cap, pare del món i de l’univers visible i material. El toques i malament rai! Tantost t’enlleeixis, tantost cremes pertot, tantost ets bullint en caldera amb sosa càustica. Les dones, fill meu, predestinades per llur natura a ésser prostitutes i a portar incessants pecadors al món, futurs soldats de les hosts infernals. De bruixes, de dones, qui més en destrueixi, més esglaons ha pujats vers la porta del cel.

    —No la tocaré pas, mestre.

    I en Nicolau es fornia amb un bastó de part de terra i l’hi allargava perquè la vella s’hi agafés, i llavors estrebava fort, i la vella assolia de poder eixir del fang golut.

    —Llença la vara, Nicolau! Llença-ho tot! Sortim fugint! Toquem el dos!

    La velleta es tragué tres taronges del sarró. Va dir:

    —Un instant, si us plau, Nicolau. Ací teniu aquestes tarongetes per si de cas sentiu set bo i caminant. No us les faig pas a mans directament. Ja veig que el vostre amic avorreix la meua presència. Ací les teniu, vora el faig. I ara passeu-ho bé, la companyia. Encantada.

    La vellarda lletjota desaparegué. I en Dalmau, qui reculava, féu:

    —Altafulla i fumeral amunt, les bruixes, ja ho saps! Se t’apareixen i et desapareixen com angelets.

    En Nicolau anava a plegar les taronges.

    —No t’hi atansessis pas! Endimoniades! Esclataran! Comets una bogeria!

    I aquesta vegada en Dalmau ho endevinava. Car heus que la primera taronja fotia un pet com un ou esclafat i s’espellia i en sortia un colomí deliciós, tot blanc com la meua barba.

    —Un dimoni! Tots els coloms són agents del diable! — cridà en Dalmau, i es va treure una agulla de cap del cap i, bon espasa, travessà amb l’agulla el cor del colomí i l’estacà al tronc del faig mateix—. Uf! Sort que sempre port damunt agulles de cap perquè se’m servi la gorra de capellà. I ara fotem el camp ivaçosament, tu!

    Mes aleshores s’esbadellava la segona taronja i també n’eixia un colomí meravellós, i el pobre, nyac! L’espasa d’una altra agulla de cap el fixava al tronc d’un bedoll mal pentinat.

    Cap dels dos colomins no pogué dir re abans el colossal esgrimidor de les agulles no els agullonés, corclavats com papallones, als troncs més propers. Ara el tercer dels coloms, eixí més viu. I parlant! Deia, en veure que se li atansava el matador:

    —Marieta Datpelcul! Marieta Culcagat!

    Nerviós, ferit, esfereït, en Dalmau, li clavava l’agulla, això també, mes de gairell, mal ficada, sense atènyer-li cap òrgan clau. El colom lleugerament malmès l’abandonava fiblat al tronc d’un roure. I fugia, fugia esperitadament.

    —Els dimonis saben tots els nostres secrets més amagats! Nicolau, no ho diguis a ningú.

    En Nicolau romangué astorat una estoneta. I llavors sentí una harmoniosa veueta de senyoreta fina. Amb veu molt temptadora. Venia del cos del colom (o potser la coloma) blanc com neu resplendent.

    —Nicolau, soc la Coloma de la Pau, vull dir, merda! Al contrari! La Coloma de l’Amor. (Pausa.) La de l’Amor, Nicolau. Arrenca’m l’agulla que em paralitza. En realitat soc una donzella d’allò pus voluptuosa, ja ho veuràs. Ja ho veuràs.

    Amb aquella veueta i les coses que li deia, en Nicolau ja començava de trempar. Se li atansà amb dos dits tremolosos per a desenfitorar-la. Ara, tantost ho féu, ai! Allò no era cap virginal princesa de beutat espurnejant. Allò era una vellarda desdentegada, berrugosa, mostatxuda, geperuda, guerxada, grotesca. Potser era la mateixa vellarda d’adés, la del clot de fang i tot. L’antiga, doncs, esdevinguda traïdora? Ventríloqua? Màgica? En tot cas bruixa sí, segur. Qui sap si escamotejava l’ocell estacat, i al mateix temps eixia de rere el tronc del roure sense que l’enlluernat Nicolau se n’adonés. La vellarda se li arrapava molt estretament i se li fregava com gossa moguda.

    —Oh, estimat, em dic Coloma i viure’m per sempre plegats, i veuràs com escrivim paràboles i comentaris meravellosos que duraran una eternitat; tothom ens n’estarà maleïdament agraïts, i quants de dolents no trametrem a l’infern sota dures tortures i fogueres i esquarteraments. Car oi que soc la teua musa indesencastable? Oi, oi? I tu el meu U? Ai, ruquet, vine’m, així, ben abraçadets!

    I el petonejava pertot arreu, i, ai, llorda, li aixecava la sotana i li petonejava així mateix, molt afeccionadament, el cul.

    (>>>)



    XXXIV

    (Faula d’en Bleix Bardaix.)

    [Cal dir que al teatre del món és evident que només hi puc fer i dir aparts.

    Així doncs, ull viu, via fora. Si bé és cert que com a fabulador soc fabulós, en persona soc extremadament pusil·lànime. Soc massa vergonyós per a ésser capaç de parlar amb ningú; tot contacte o confrontació m’empegueeix a mort. Esdevinc balbuç, caic en quequeig, i ningú no entén les quatre síl·labes inconnexes que assoleixc de treure.

    Doncs bé, tant se val. Soc molt valent en mes remotes intricades galeries íntimes; podríem dir al ventre i vagina (úter cèrvix matriu) del meu magí. Això també.

    Era al meu recambró, escrivint-hi un altre dels meus èpics poemes d’incomptables línies; un altre, un millor, Kàlevala; un romanç llong com d’ací a Istanbul, clafert d’accions tan ardides, sexualment (hi orquestrava i tot absurdes orgies) i política (predicant molt imprudent l’obliteració de l’ossificada oligarquia), i àdhuc molt coratjosament criticant l’òbvia corrupció de cert clergat (oposant-me amb prou sarcasme a llurs cagarrines metafísiques), que (tot i que ningú no l’havia llegit, ni n’havia tampoc llegit cap altre, que prou amagats que els desava), quan trucaven a baix, sempre em pujava el cor a la gola, que no fos la bòfia del control del pensament.

    Aquest vegada fou pitjor. Car la cosa anà de debò. Trucaren a baix. Ma mare havia sortit al balcó per a veure qui era, i la vaig sentir que per comptes de tornar-se’n cap a la cuina, s’atansava al meu forat.]

    —Bleix, els pares de la Beix Boix són a baix.
    —Els Boix són a baix?
    —Diuen que volen parlar amb tu?
    —A... amb... amb mi...?
    —Ves-hi, vols!

    [Ma mare se’n tornava a la cuina tota emprenyada, signe premonitori del malament rai.

    I ara què passaria? Tot i que els meus pecats només constaven als fulls del munt de llibretes guixades, sempre insegur, pobre de mi, que algú o altre no m’hagues nogensmenys clissat. Davallava ara fins a baix de tot, amb els genolls que se m’engrunaven. Badava la porta. I hi veia tota la família. Tret de na Beix, hi eren tots. Pare i Mare, en Bru i na Blau Boix, els germanets, en Blai i en Boi Boix, i àdhuc l’oncle conco, n’Eloi.]

    —Hola, Bleix, vine que hem d’enraonar seriosament.
    —S... sis... senyor...
    —Venim de la part de la teua estimada amigueta, na Beix.
    —Na B... Beixb... B... Boixb... boneta...? No està boneta?
    —Boneta, murriet? (En Bru.)
    —La tenim al llit. (Això de part de na Blau.)
    —Pobrissona! (N’Eloi.)
    —M... Mal... malalta?
    —Escolta, prou! Seriosament. Es veu que d’amagatotis heu fet algunes brutícies...?
    —Bru... bru...
    —Què?
    —Brutícies? No, jo...
    —Diu que prou li has vist lo moix. (L’oncle.)
    —Lolò... lo moix?
    —Lo moix, lo marruix a l’entrecuix.
    —Ai, marrinxó! (Em renyava la Boix.)
    —Al cu... cu... cu...
    —Na Beix i tu, eh, Bleix? Burxant-li l’uix. L’uix per on es neix. (El petit Blai, amb l’índex i el polze de l’esquerra fent un cercle i amb l’índex de la dreta entrant-hi i sortint-hi, rialler.)
    [A part, jo: —Hi ixen cada lluna xemicats afolls.]
    —Prou heu degut haver jagut junts. (Na Blau de nou.)
    —J... ja... jagut?
    —M’entens? I ara som a les conseqüències... (En Bru.)
    —No... no... ja... jagut... jo...? No!
    —Prou has degut haver ficat el moixó al seu moix...
    (Intervingué, irrisori, fent amb la mà, boca de ganut tauró, el menut dels Boix, en Boi Boix...)
    —El moix < < < el moixó... Nyam-nyam-nyam! (Féu com si se’n halés un, i s’endugué amb allò, de sa mare, un clatellotet enriallat.) (Canalleta de deu anys se’n riuen de mi i de la meua innocència sexual. Sempre ho he trobat tècnicament “obscè”, oníric, irreal, desconcertant.) (Hi responguí, ferit:)
    —No... no... Ma... ma... mai!

    [Jo, a part: —Quina mentidera, aquella Beix Boix! Als vint-i-dos anys, sempre arrupidet pertot, amb la meua vergonya que em fa vinclar el coll per a no veure ningú, i amb el meu quequeig empegueït si haig mai de respondre re, tot i que tothom, doncs, em pren naturalment per idiota, assumeixen que ja he vist i tot el moix d’una dona. De manta de dona. Greu error. N’he vistes moltes, de peladetes escletxetes de xiquetes; les gitanetes de vora la séquia abans de la via, per exemple, a l’estiu sempre anaven nues; la filleta de mon germà gran, na Meix Bardaix, li he canviats els bolquers manta vegada. Els de xicarroneta, doncs, rai, res a dir. Els de veritat, però. Els de dona, vull dir. Només n’havia vist de debò un. D’esquitllèbit, de lluny en lluny, cada cop que hi érem de visita. Estilitzat. Al llibre que tenien entre d’altres a un prestatge, a ca la tieta; un llibre petitet, una enciclopèdia d’un sol volum, on a l’entrada “vulva” hi havia, no pas un altre moixonet tot escarransidet com el meu, ans tot un senyor cony de dona complicadíssim, ple de noms estranys, amb sis o set forats, cascun amb un nom particular, i amb protuberàncies i plecs també catalogats, i, vós, quin mareig, tot plegat.

    Ara bé, era cert i veritat, que na Beix Boix, que deu tindre catorze o quinze anys i és molt “eixerida”, de cops, quan em veia passejant el cotxet de na Meix Bardaix, sempre em demanava coses sobre la petita, i un després-dinar passat-migjorn que passejava la menuda, doncs, i ma mare s’esqueia que era a cal dentista, em va voler acompanyar dalt al pis. Era l’hora de la migdiada per a la nebodeta, i abans de ficar-la al bressol li donava un mig biberonet, i li canviava els bolquers, i na Beix al costat fent-li, molt simpàtica, momets.

    I quan va veure na Beix que bé que ho feia, i llavors ja havia acotxadeta na Meix, se’m va llençar al llit de la mare, i s’arregussà les faldillotes, i es tragué les calcetes, i em va dir, —«Ara a mi, ara a mi!»

    Volia que li posés també uns bolquers. Fou llavors quan anava a posar-los-hi que li vaig veure la cosa. Vaig comprendre perquè l’en deien “moix”, pels pèls moixins, suposava, tret que més que no un moix, uix! Allò immensament pelut semblava un rat amb la llengua llefiscosa fora, tot mort, i amb la pudor que deu fer un rat mort, i horroritzat me’n vaig anar a l’aigüera a perbocar-hi. Després he après que tampoc no soc l’únic al món tan espantat per l’aparició del rat ple de mocs sangosos. Pilots d’històrics homes il·lustres es veu que m’acompanyen.

    (Afegiré que una altra tràgica conseqüència de la visió d’aquell miratge de malson és que tampoc mai més ja no he pogut fruir dels “sang al fang” que m’abellien tant, quan sortíem amb la mare i m’hi convidava a la pastisseria a tocar dels porxos, aquells “pastissets per al temps de guerra”, confegits en una forma, no ho sé, de tor boterut, o de con truncat i buit pel mig, amb flonja xocolata de llet solcada pertot per rials d’aixarop de maduixa.)

    Aquella síndrome traumàtica que encar em rau ran d’aquell xoc anímic, no és gens estrany si hom considera que, havent gruat tants d’anys a veure un aparell de dona, i havent-ne sentit pel carrer el desig i la vanaglòria de tants de brètols i brivalls, m’havia feta la il·lusió de quelcom d’altament espiritual. Car, de fet, ben mirat, allò tan lleig no tenia res a veure amb la refinada imatge a la minúscula enciclopèdia. Aquella flor indesxifrable, aquella corol·la estrambòtica solcada de galeries críptiques que menen déu sap on. Un dibuix tot net, acuradament delineat, d’arquitectura educacional, de tal faisó que l’aparell semblava un laberint simètric, fet no pas amb vegetació — amb fustetes de joguina. Na Beix, quan em va veure tornar tot fet un drap brut, va petar a riure. De mantinent, se n’anava encar rient, fent espetegar fort la porta. Vaig recollir els seus bolquers tots pixats — (i què era allò altre que en rajava?). Pudien pitjor que no pas els de la neboda quan els omplia de caquetes. Aquesta era la veritable història del meu haver-li vist, a na Beix, el cony. I ara m’encolomaven un fill seu, un bord, un plançó aliè, il·legítim, parit per qui sap quins foscs tripijocs.]

    —Fora! Fora! Poques vergonyes! (Això era ma mare, qui devia haver escoltada la conversa dalt el balcó i ara, tota esbufegada, irrompia a escena amb una escombra.)
    —Ei, ei, la bruixa, la bruixa. (Els Boix xics.)
    —Aquest xiquet és un tanoca i un badoc! I un faldilletes qui, santa innocència, no sap ni per què més li serviria la pirulineta, però no és cap cràpula purulent! I sobretot encar té una mare i un germà advocat! Un advocat com déu mana, en Marduix Bardaix, de l’eminentíssima firma Gargall i Garbuix, i no l’entabanareu pas amb tanta de facilitat! Boixar, ell, i amb una perduda com la vostra Boix! Hà!
    —Perduda, vós! Mala pècora! (Lo conco, volent-li pispar l’escombra).
    —Pècores, els Bardaix i Mardà! De pressa! Ves a cridar la bòfia, Bleix! Mou-t’hi, mou-t’hi! No et faços lo coix! Prou que els coneixen, a ca la bòfia, els Boix! Lladres, lladres! Bordissalla! (No em bellugava gaire.)
    —Ep! Més respecte! Massa honrats som. Només veníem a endreçar un tort, com bons conciutadans, a assajar d’esborrar molt civilitzadament un greu greuge causat a un membre molt meritori de la nostra família. Una família molt recta, uns Boix sense biaixos. (Els Boix, reculant molt dignament.)
    —Romanços! Apa, apa, au, aire! (Ma mare, ja mig pujant amunt, prenent-me pel braó per a endur-se-m’hi.) —Quina aranya! Descarada, insistent, les puces, pessigollosa... (Remugant, ells, oferint-nos l’esquena.)
    —Prou. Més garbo. Ja trigueu massa. Aviat rebreu un esplet de batlliu que us convoqui als tribunals, si doncs tots plegats no em fugiu de pet, i fent mutis com bons minyons.

    [Jo, a part: —Ço que al capdavall prou foteren, Boix rere Boix, i rere Boix, Boix. Muts... o a la gàbia. Amb les cames al cul. Prou que cascú devia tindre a l’esment l’ombra d’un candidat o altre, dels catorze mil amants de na Beix, a ésser el pare expectant, i cap dels números no pas que era el meu. A la loteria dels rols del teatre del món, per sort per una vegada, aquell no m’ha tocat.

    Fugiren cames ajudeu-me, amb l’anunci de la vinguda de la bòfia, i això, doncs, que la història ja és vella de seixanta anys, quan aquelles rucadetes dels secrets de la genètica encar no s’eren ni ensumades, amb la catalogació dels gens que feia la glòria dels carallots qui aixequen inútils arbres genealògics, com si no volguessin reconèixer que, si tires prou enrere, el noranta-nou per cent pel cap baix dels humans no són mai fills de llurs pares.

    Per això, amb paper d’idiota i tot, ja no cauré mai més al bertrol de les bones cares. No m’atraparan pas mai, les dones del sangonós rat pudent.]

    (>>>)



    XXXV

    (Faula dels romanents d’un biquini esvellegat on ambdós ens la pelàrem prop la platja, als roquissars de dalt.)

    Cal dir que també ens la pelàrem en trobar l’òstracon.

    El cèlebre òstracon de tots els museus. On la noia dansa vinclada totalment enrere, amb el cap que reposa a terra, i doncs amb el cony tot endavant, alzinat i exposat, summitat supernal, amb la coma nemorosa del melic una mica més avall, i llavors la tendra serralada dels dos pitets dreçats — oi tu? — quina geografia incomparable!

    Doncs bé, aqueixos per a mi força saborosos records, venen a tomb perquè avui m’he trobat pel carrer n’Èdip Rovell, i m’ha dit, murri, que caminava “així” perquè duia els collons escaldats. No li he demanat amb què ni com se’ls escaldava, i hom ha passat a d’altres temes.

    De fet, jo qui com dic prou el coneixia quan érem ben marrecs encar, tampoc no n’estic gens segur, que originalment es digués Èdip ni de segon nom; només es deia Carlet, Carlet Rovell, i allò d’Èdip se’n féu dir ell mateix, amb el comprensible urc concomitant, el bon xicot, després que es pogués cardar sa preciosa mare. S’entengueren molt bé. Era una dona meravellosa — sempre que era a ca seua (fent abstracció de l’horror de son marit, un pobre home ferit abans dels quaranta, afàsic i mig paralític, arrossegant, de nits, molt lentament, els peus com una fantasma), em convidava a deliciós pastís casolà, i més tard (ella, eh, ella, no pas n’Èdip) fou qui m’invità al bateig de llur fillet. Un vailet molt trempat, eixeridet i feliç, ben paridet, qui ha esdevingut recentment, als seus vint anyets, pobrissó, mal aconsellat, un carallot col·laborador del règim, un reconegut il·lustrador de tristes bíblies i de tractats dogmàtics i d’altres ucasos i llibrots per a idiotes, tot un plegat verinós de fútils reculls escrits per taüls per a taüls on les follies fantàstiques d’aqueixa color tan agressiva, per a fer por als cagats de mena, sobreïxen de ximpleria i odi, és a dir, faig referència a tota la mèrdica patrística i casuística, amb terrors infernals rai, i sobretot, com dic, sense ni un argument que no sigui miserablement imbècil.

    Èdip i la senyora sa mare van començar llur beneïda unió, ben jovenet ell, uns catorze anys, tard un vespre de neus glaçades, per a fer’s passar el fred, amb una abraçadeta tota innocent dins el llit, i la penetració s’esdevingué tota llisa i suau — una mena d’exercici espiritual que els plagué qui-sap-lo, i al qual, és clar, dolçament s’acostumaren.

    No pas que me’l cregués sempre; crec que me’n deia, de veritats, ben poques, en Carlet Rovell.

    Prou se’m declarà estiracordetes, aprenent de botxí, tothora al peu de la guillotina, escoltant els caps escapçats, havia conclòs, paradoxalment, com mant filòsof dels bons, que el temps no existeix.

    [Ho havia après llavors, o ja instruït de petit, com na Galatea...?

    Pulsions impressionistes ens marquen el sensori — anacoluts continus —proteics non-sequiturs — i en això consisteix l’abstracte inexistent que hom n’ha dit “temps” — percepcions a l’intel·lecte de les adaptacions del cos a les canviants circumstàncies on es banya — d’ècdisi a èndisi, i així anar fent — de fet, són peces esparses d’un trencaclosques caòtic, absurd, incongru — duracions d’un procés evolutiu o altre, generalment putrefactiu; també, però (fugaç com tot esdeveniment), molt provisionalment generatiu. I ací som. Cascú en el nostre trajecte sacsejat, fragmentari. On tota continuïtat, com més llonga, més irrisòria — que hom s’imagini: llonganissa infinita — debades — l’infinit no existeix.]

    Els havia promès, als reus, com és natural, que els encendria un ciri per a llur animeta si li revelaven, tantost escapçats, què albiraven al més enllà. Es veu que qualsque creients molt acollonits acceptaven, d’altres, tot i que tanmateix incrèduls, creient en l’infern, i el trametien a pastar merda, car prou cremarien, i arreu i d’empertostemps.

    Em digué que, per a servar la seua promesa, home d’honor qui era, amb l’encenedor els socarrimava la punta de la fava. I virolat virolet, queia el cap xisclant al cabasset al peu de la guillotineta.

    Car què és al capdavall l’univers sinó un tot-ocupant virolat virolet qui, autoesquediàstic, es belluga repartint sort a tort i a dret?

    Pujàvem un jorn pel bulevard Francesc Aragó, i als jardins de l’Observatori, asseguts a un banc del jardí de l’Observatori, meditàrem sobre l’enigmàtic virolet virolat, i ho descobrírem, plegadets, els dos marrecs, gairebé a tocar del perniciós edifici, la presó de la Salut. Descobrírem la veritat de l’univers.

    Tret que, un cop comprès allò, és llavors on comprens, com a coda de la cosa, de sobte, atacat per la idea, que mai no has comprès re.

    Per exemple, ens dèiem: —On se’n va l’aigua quan aixeques el tomanyí de la bonera de la banyera de l’oceà?

    Car cert que l’univers és boterut com úter. I l’aigua alliberada hi esdevé, enjòlit, amfisbena agençada en cercle, com si fos uròbor qui es consum pels dos becs, larva circular qui es va autodevorant, larva en roda, amb un cap a cada fi, dos caps amb sengles boques d’esmolades dents que masteguen cascuna pel seu costat, i així tot resolt, el drac misteriós de tantes de cultures primitives, el déu dels antics, tot aigua, tot vapor, tot fum.

    Quan el seu partit del feixisme clerical (branques o sectes del feixisme clerical s’entreanul·len incessants en guerres de superstició) perdia allò que se’n diu el poder, és a dir, la facultat de dictar la mort d’altri, en Carlet, car crec que n’Èdip foscament tornava enrere i es refeia la identitat, esdevenia, ell, tan clandestí i anònim, indeterminable, sense qualitats, que, en suau transició, sense que ningú es veu que mai no se n’adonés, anava àdhuc (com s’ho fotia?) canviant de color, es fonia en el to de qualsevol fons on es trobés. Només l’haurien traït els vestits (tret que sempre anava vestit de colors somortes) i, despullat, hauria esdevingut invisible i tot.

    Al capdavall, n’Èdip Rovell, de qui els ganglis limfàtics s’eixamplaven fins a extrems d’horror, hom el declarà als diaris de l’altre règim d’assassins, hom el declarà, dic, l’assassí de l’espai. Hom li allevà que fou ell qui al seu laboratori inic s’empescà el temps — en realitat, és clar, s’empescà solament la vera noció del temps — car el temps prou que ja hi era, abans ell no s’hi fiqués — tret que fins llavors ningú no havia sabut què cony fos allò que semblava rosegar-ho despietadament tot.

    El temps, ara ho sabem tots per a la nostra afegida desesperació, és la putrefacció de l’espai. Quan el temps haurà podrit l’espai del tot, l’espai s’haurà mort. Del podrimener i corrupció de l’espai, re altre no se n’exhala llavors que pútrid temps mort. Una eternitat on només, exclusius, suren els fems. I, al capdarrer, diu, ja em direu: —Qui haurà llavors mai, sinó ningú, per a enyorar-se del que fou quiet i estàtic, ço és, perfecte...?

    Qui dirà (sinó tothom qui sobrevisqui): —Llas! I tan tranquil i sa i equilibrat que no romania l’espai sense el cranc voraç del temps qui tot ho podreix!

    —El cosmos és un cos, l’espai és un cos. Car què és un cos sinó allò que ocupa un espai — i què és el cosmos sinó cos?

    —I cada cos un mos del cos del cosmos?

    —Tant se val. És evident. Com tot altre cos, l’espai s’ha de corrompre, s’ha de podrir. I això és el temps, el grau de degradació, de deterioració, de disgregació de l’espai. Un espai que sempre m’havia cregut (per quina adotzenada lògica?) que era si fa no fot esfèric i anal·lagmàtic, mes que palesament, pel mot incessantment repetit, pels qui en foten cop d’ull abans de no tornar a l’eternitat del no re, és virolat virolet, o potser virolet virolat (car qui sap de quina mena d’anal·lagmàtica propietat pot ésser encar impregnat), el qual, tant se val, encar és cos, encar es podreix, encar en el qual les èpoques es marquen per la dimensió de llur específica putrefacció
    .

    Si fa no fa això. Doncs bé. Un altre dels temes dels quals enraonàrem aquell dia amb n’Èdip me’n record que fou a propòsit de com li anava al nostre condeixeble en Galatea Pròixita, la qual, vull dir, el qual, increïblement es deia (quan el coneguérem de petit al barri i a estudi, abans no fos fitxat per l’escolania per a cantar al chor i se n’anés de la vila), es deia, originalment, dic, per ruc que sembli i per molt que costi de creure, Pigmalió. Pigmalionet Pròixita. I allà dalt a muntanya, entre els frares, s’autocastrà, i heus, apa, així és com es tornà la pròpia Galatea, com ell, en Pigmalió, metamorfosà el seu cos a tall de bocí de carn a esculpir. Car al chor, els capellans li deien que quina veueta més meravellosa la seua, i ell, molt provident, per a no perdre-la, d’esquitllèbit, una nit fosca, fosca, sacrileguet del cul estret, emblà un dels drapets de seda del sagrari, i d’amagatotis, a la comuna, n’estripà un fil ben fort, amb el qual s’escanyà molt estretament (molt, molt — tant com pogué) els collonets, fins que al cap d’una trentena se li havien pansit de tal faisó que amb un copet del mànec d’un tornavís no li caigueren part de terra com dues pansetes més que pansides, eixutes del tot i negres, gairebé carbonitzades.

    De llavors ençà mai no perdia l’extraordinària veueta de molt melòdica virginal divinal marreca i, esdevingut, és clar, na Galatea, es guanyava prou bé les garrofes bo i cantant òpera, sobretot el magníficament exagerat paper de l’extraviada Violeta, amb les cançonetes de la qual enamorà el rotundament groller nabab Balena, el qual fastigós esnob, al seu torn, tot això, ja dic, segons n’Èdip, posà al seu nom, al nom de na Galatea, una soberga vil·la en una porciúncula d’Engolasters on quatre vaques lleteres i tot no hi peixien molt bucòlicament, i no cal dir que esdevingué el seu diguem-ne amant, i així, certs instants de vacances, els despenien junts — i altrament en Pigmalionet doncs, ell rai, car, a tot allò que ara li pertanyia, en Balena rai, el podia fer patir debò debò, bo i negant-l’en l’accés. El sarraí en Balena s’havia cregut que la tisi... que els tubercles... que si s’hi atansés atrapava l’entec... i... Ja et dic que en Pròixita havia fet carrera.

    —El crestat, els seus espinguets esdevindrien al món famosos — li insinuava a cau d’orelleta frare Insidiós, en una de les seues lliçons de cant, mentre de sotamà, cuixeta amunt, li acaronava, i feia per sospesar-li, uns ouets gairebé imponderables, d’altra banda, escàpols, ascendents, poruguets, desapareguts entre els tegumentaris envitricolls del baix ventrell. Amb succés? I tant! Un succés esclatant, n’hi havia per a llogar-hi cadires a l’amfiteatre, perquè els monjos ben eixarrancadament asseguts no preguéssim, bo i pelant-nos-la, tots ensems: —Tumescències! Quin ultratge, déu meu!

    Tot plegat, doncs, això. Que amb tot allò prou faria el marrec carrera.

    Com li veu al bon menut deixeble una bona disposició, l’endemà, d’estranquis i d’amagat, frare Insidiós li fa a mans un llibret de la biblioteca que és fora de límits per als no pas monjos on hi ha tots els tractats i protocols secrets de satanologia, i també els pornogràfics i d’encanteris, i de domini dels imbècils parroquians d’arreu. És un llibret per a iniciar devots molt comesos a la causa de certes supersticions o religions (exactament el mateix), on hom t’ofereix tota mena de mètodes de castració, per exemple.

    Li deien, en acabat, que ho fotia millor i tot que no la Cal·las (la Cal·les? La dels Calers?).

    El zel d’en Zeus devers els sòpits deu déus qui li deuen deu sous. La deu de la seua rancúnia genocida essent tan poca coseta com deu sous, cap dubte que aquest cony de Zeus és el déu més fastigosament míser de tots.

    Nasquérem nàquisses — deien els satanistes del monestir — ço és, menys de conys — ço és, no sols avaginades ans avúlviques, vós. Per la natura tèrmicament i terminalment entabanats. Per això som tan irascibles, com eixams larvaris de tàvecs qui a la userda ubèrrima som atiats per elegíacs jocs de brètola canalleta destinada al sacrifici. Foc pels queixals. Com si sempre tornéssim — enumerant afligidament els infinits errors dels déus creadors — enrabiats de (o per) l’infundibuliforme úter oníric de la realitat on totes les tàctils columnes s’estimbaven tantost te les esguardaven una mica detingudament. Com si, com tostemps, els fats de bell nou ens n’han fetes de l’alçada d’un cloquer arruïnat.

    La deessa de la nit no s’atura mai de xerrar. A la deessa dels malsons no se li estronca mai la xerrera. Pels descosits, escolteu! Quines logorrees sense caps ni peus!

    No en fotéssiu pas cabal — xerren per a no dir re. Nix i Melinoe, la deessa de la nit i la dels malsons.

    Nix catalèptica, Melinoe macròloga — les dues deesses t’envaïen l’intel·lecte indefens — esdevingut ell mateix macròleg, ha esdevingut inundat per un devessall de mots, enverinades buates que emboliquen el malson.

    A part les comunes salutacions de cortesia, doncs, no enraonéssiu mai que no sigui per a dir quelcom de pes (sospesat = pensat). Aprofitant sempre l’instant oportú on ton mot significarà, ço és, valdrà la pena d’escoltar.

    L’instant oportú se’t revela tot sol, apotegmàtic, i en un clic de parpella. Pren-te l’estona. Abans de dir, llegeix-t’ho al magí, així ho pronunciaràs perfectament. La recta pensada et visita l’enteniment. Romans estàtic, ho sospeses, ho paeixes, ho dius, fas pausa de bell nou. No t’embalis pas!

    Cal esperar l’instant precís on l’intrús conqueridor del mot idoni no se t’instal·la com iniqua violació. Se’t bada el cervell com un cony i, per la penetrant idea, concep llavors el discurs. Pel caire més esmolat un mot cairat, cairut, (“gorgiàsticament” “cairós”) no se t’infiltra — lleixa-te’n estuprar, idea cantelluda.

    Els de la incessant xerrera, no és pas solament que no diguin re, és que al mateix temps ho diuen tot, i tard o d’hora ells mateixos tots sols s’han fotut al bertrol de les contradiccions, les bestieses i les apories. Com més loquaç més opac, és a dir, menys eloqüent.

    Intel·lecte macròleg, ambtant, no pot ensopir-se ni dormir degut a un excés, una acumulació, una llau, una invasió... d’agressius eixams de mots en desori, i també de frases obsessivament mesurades, que entrecol·lideixen de continu.

    Sota la maternal ombrel·la estàtica del no re, el vertigen es desferma, foll, de feixucs objectes enjòlit destinats (en la idiòcia del psitacisme) a col·lidir en l’autodestrucció total.

    Fantasmes inexistents et penetrarien l’enteniment si creguessis que re existeix. Si quelcom existís enllà d’allò que toquessis (allò substancial, allò fet de substància) com collons t’ho demostraves que existia si insubstancial (sense substància) re no pot existir? Si quelcom d’intocable et passés pel meló que existia, com collons ho contaves a ningú qui, amb dos dits de front, no et tractés de tocat — hà! — d’orat de merda!

    La mort no existeix. A tot estrebar, pots tocar un mort — ecs! La condició d’ésser mort és inconcebible per a un viu. Per a un mort re no existeix, car ell mateix no existeix, altre que com a objecte làbil i generalment pudent i fastigós.

    Ara, minyons, us contaré un conte de fades — continuà frare Insidiós —. Dama Eduarda Barbablau abassegava herois màrtirs. Relativament bella (tret que com totes les dones, sota els oripells, no pas gran cosa), relativament rica (prou per a atreure cercadors d’aventures), segurament amb títols heretats (i un títol t’obre força portes), es volia (la vanitosa dama) sempre festejada per ardits combatius jovençans qui morissin pel seu “honor”. És a dir, feia col·lecció de xitxarel·los eixelebrats qui se sacrificarien per quelcom inexistent. Quants de xitxarel·los esbarriats arreu qui es lleixen matar per idees! Per collonades sense substància. Per paraulotes abstractes, els miserables carrinclons! Tota noció abstracta és inexistent. Qui s’hi fa perir és el pitjor dels mundanals entabanats.

    [Allò que em contava en Carlet sobre en Pigmi, em duia a l’esment el conte de fades que em contà mon pare ans (jo) no agafés l’avió vers la Petròpoli per a no tornar mai més. Pel fet que amb aquella ardida iniciativa em titllava mentalment d’idealista somiatruites, sembla que, admonitori doncs, volia amonestar-me que potser que reconsiderés o acabaria com un fregall tot brut i mort, bo per a les escombraries.

    Em va dir: —Para compte que et passarà com a aquell babau d’escultor-mecànic qui es deia en Perillós i qui treballava en els encàrrecs que li feia el dèspota en Phàlaris. Pel fet que en Perillós coneixia com trobava en Phàlaris de bons els ànecs rostits, li va fer d’amagatotis un retor d’aram, un retor amb un rotor a la cua [“rotor”, “retor” — em deia (jo mateix) — ans i tot de son arnat ratat retir, mon pare repapieja?], una mena de mànec doncs en forma de cua que podies fer rotar, girar, cua rotatòria, de tal faisó que, dins el retor, qui era buit, un ast (que en Perillós, hipocorístic, anomenava “obelisc”) pogués anar tombant, i així, amb el foc que feies a la panxa del bou, vull dir, a la panxa del retor d’aram, havent-hi enastats dins fins a mitja dotzeneta de retors, quina manera més collonuda tot plegat — no pas? — de coure’ls, i es veu que naturalment el dèspota va trobar que el mecànic-escultor volia anar massa lluny, havent fet una escultura sense permís, de pròpia iniciativa, i podia esdevenir doncs perillós en un futur proper, i el va voler cremar a ell dins el seu retor d’aram mateix. Sort que es veu que no hi cabia del tot, i el volien fer bocins a cops de destral, i en aquell instant caigué una pedregada claferta de llamps molt criminals, i tothom amagant-se, i en Perillós, en l’enrenou, greixinós, esmunyint-se’ls, i, anònim, d’incògnit ara, per comptes d’acabar rostit, tornar-se’n a ca seua a muntanya, amb les orelles penjant i sense patró que li pagués les xarones extravagàncies.

    Com tots els consells que t’ofereixen els senils solemnes túrgids personatges qui es creuen amb una certa autoritat, vaig pensar que més val passar-te’ls pels qui no sonen. Ho vaig lleixar córrer. A part que tampoc no vaig entendre què volia dir aquell conte de fades. Cap conte de fades no vol dir al capdavall re. Com tampoc cap faula.

    De primer, pel fet que havia confós “retor” per “rector”, entenia que en Phàlaris trobava cruel allò de rostir capellans, i que per això volia rostir el malparit d’en Perillós, car prou és sabut que en tota la història de la humanitat dèspotes i capellans sempre han estat cul i merda. Llavors vaig veure al diccionari que un retor no era ni un capellà ni sisvol un rètor, sinó que era un ànec d’ulls grocs (en Goldeneye, vós). I em vaig ficar a pensar si tot el secret del conte de fades no raïa al groc (dels ulls). El groc (altrament) de l’enveja de l’ictèric.

    Tenen els pares, pobres desgraciats carregats de neguits, enveja de la joventut dels fills qui poden emprendre, si són prou valents, aventures per a ells (els pares) per l’edat vetades i per les obligacions adquirides vedades? Qui sap! I al capdavall què hi fa? Cal no perdre follament l’estoneta interpretant coses ininterpretables. Què hi vols interpretar?

    Tota interpretació — desvagat afegitó de pellerofa. Moralitat — escarabat.]

    Se li feia tard. Ans del comiat, semblà recordar-se’n (consells d’urbanitat dels monjos rectament educadors), se’m tombava per a demanar-me: —I tu, què fots?

    —Jo? Com sempre, anar fent.

    —Xeic, no faràs cap mai enlloc.

    —Eh que no?


    (>>>)



    XXXVI

    (Faula de l’amic Xamot.)

    —Era (jo) un no ningú qualsevol abans d’esdevenir, amb mes gimnàstiques (atlètic com n’Atles, l’atlant, bo i aixecant mons) i mos règims (transformació proteica via proteïnes), un colós excepcional.

    Ara que soc l’homenàs més bemparit de l’univers, no enyor pas ma pretèrita fador.

    Horitzons d’ambigüitat, no en veig ni pensaments cap enlloc.

    Hom amb zel excel·lent es metamorfosa en allò que no hi ha, i quina fascinació ni golafreria de la part de certes femelles — regiments indecents, qui fenyen gemecs d’anticipatori plaer.

    Jo dic: —«No matter. I choose not to choose.»

    No soc cap cagaelàstics, hesitant delicadament, i papissotejant, —«Ai no ho sé, ai no ho sé.»

    Ben al contrari, soc jo mateix el més voluptuós, i amb un aflat sumptuós.

    Soc l’enamorat de mi mateix. Gall de panses.

    Per què em caldrien femelles, no fotem!

    A part que allò em feia recordar el cas d’en Xamot. Érem a estudi tres amics, en Xani, n’Honorat i jo; i en acabat, sovint, ell se’ns hi afegia, en Xamot, quan son pare li ho permetia, car havia de treballar a llur bar, tot i que era tan jovenet; allò als tres ja ens anava bé, quan jugàvem al futbolonet o als naips o al billar; altrament, era un entravanc pel fet que en Xamot era un nan tot espatllat; s’assemblava de cos a en Steinmetz, el gran geni matemàtic molt seductorament solidari qui, patint de cifosi, una malaltia congènita qui et transforma l’espinada en un mena de serpeta tota rebregada, amb tendència a recargolar-se, tanmateix excel·lí — com si tota l’energia del cos l’hagués aprofitada el cervell — en les matèries científiques més intricades, especialment en l’electromagnetisme, bàsic per a tothom, i així fou admirat per tots els genis coetanis, en Tesla, en Marconi, n’Einstein, n’Edison... qui el volgueren d’amic, car, per quatre jorns i quatre nits que hi som, al món, qui és un geni de tendència progressiva tothom s’hi atansa a escalfar-s’hi, amb aquella nova esperança que se t’inaugura a l’ànima, que belleu tot no sigui per aventura ja perdut, que quelcom no pugui millorar fins a adobar la trista nostra condició, etcètera.

    De fet, sense en Steinmetz, inventor de llamp artificial i doncs de la protecció dels fils d’alta tensió contra les malignes descàrregues del cel envejós, i mag del càlcul infinitesimal; sense en Steinmetz, dic, el nou Prometeu, desencadenador de la titànica energia elèctrica — descobridor de la fórmula que explica la histèresi, amb el retard típic del flux, on al cor d’un motor de funcionament ferromagnètic sotmès al corrent alternatiu hi ha un decalatge entre el corrent magnètic i el flux elèctric; sense ell, amb la seua fórmula que et permet d’ésser cert de la pèrdua calorífica de cada motor electromagnètic, es veu doncs que ni generadors, ni transformadors, ni en conseqüència pràcticament cap aparell de la revolució electrònica de principis del segle vint que canvià el món en una dinamo de producció accelerada de riquesa; re, vós, no en gaudiríem pas; ni de trens elèctrics, ni de neveres, ni de llums a casa ni als carrers; l’economia moderna sense les aplicacions electromagnètiques s’enfonsava, re no hi funcionava debò debò, tornats a la bestial economia del segle dinou, basada principalment en l’esclavatge...

    Havien passats gairebé trenta anys i els tres companys vàrem decidir de celebrar quelcom o altre amb unes amicals retroballes.

    En acabat d’haver-nos trucat i escrit, ens reunírem a un restaurant, i quan ens en foteren fora tard a la nit, com fora feia prou bo, romanguérem fins la matinada xerrant a un banc del parc, i més tard anàrem a un bordell, no pas a cardar-hi, a continuar-hi la conversa i els records, i alhora bevent-hi força, cal dir-ho, i llavors algú se’n recordà d’en Xamot — com son pare s’havia mort molt jove, més jove que tots nosaltres llavors mateix, i com el fill... En realitat, què se n’havia fet...?

    Potser encar tenia el bar obert, el bar que havia heretat.

    Com es feia de matí, ens hi atansàrem; l’establiment encar hi era, però te’l trobaves tancat amb una porta metàl·lica; entràrem per la porta de l’escala de l’edifici, i s’esqueia que doncs la porta lateral, més estreta, de baix al replà que tirava cap al bar, per casualitat no era tancada amb clau; ens hi ficàrem i tot hi era fosc; n’Honorat i en Xani, força beguts, foteren un crit i l’eco mateix els acolloní; fugiren sense guaitar enrere; jo, més serè, romanguí prop la porta, mormolí: —«Xamot?»

    No fos cas que hi dormís, al bar mateix. I ho endevinava; un llum es filtrà de sota una altra porta a dins; hesitant, no fos cas que sortís algú altre amb una escopeta, vaig repetir el seu nom.

    En Xamot va encendre el llum somort del bar; era un bar buit; no en devia fer pocs, d’anys, que no s’hi servia re; en Xamot aparegué, amb un barnús mig descordat.

    —«Soc en Dallonses, el teu amic de fa molts d’anys a estudi», que faig.

    Em va dir que entrés a la seua cambra; va obrir la finestra i va respirar-hi l’aire del matí; amb prou feines començava de clarejar.

    Altrament, no em feia cap altre paper.

    Vaig romandre alhora despagat i admirat; —«Ep, deus fer molta de gimnàstica tu també!»

    Va dir que i tant, gimnàstica i règim molt estricte; durant més de vint anys, seguits.

    La meua admiració era justificada; espectacularment, en Xamot havia passat, físicament, d’un més deteriorat Steinmetz, fet un gargot, a un enèrgic patufet força semblant al genial actor Danny DeVito.

    Es va posar a mastegar uns forts matolls de verdura.

    Eren porrapis o celerics (adaptació de l’americà celereek), un altre gran invent de la pagesia lleidatana; el porrapi, encreuament de l’api i el porro, és, com tothom hauria de sàpiguer, una incomparable font d’energia vegetal, bo per a tot — el fetge, la digestió; els músculs, sobretot.

    No em deia res més, i jo romania com un carallot guaitant-lo com mastegava i feia les seues meditacions i respiracions.

    Vaig voler tanmateix fer-lo reaccionar: —«És que saps potser com en diuen en alemany, del porrapi?»

    Va mormolar quelcom amb veu tan baixa que no ho vaig copsar; no gosava emprenyar-lo més...

    Comprenia que no se me n’hi havia perdut re... Me n’anava doncs sense fer més soroll; quan havia travessada la buida carcassa que vint o trenta anys abans havia estat un bar per a obrers i gent del barri, i era vora el colze que menava a la porta del replà de l’edifici, sota les escales, vaig tornar a sentir la seua veu: —«Guaita això.»

    M’hi tombí; fiu unes quantes passes vers ell; sense entrar a la seua cambra, restant arrambat al passadís, on abans hi havia raguda la barra, el veia davant meu que jeia al seu petit llit, l’esquena repenjada en coixins, el barnús obert, la seua cigaleta tota eriçadeta...

    Li deia, abans de girar cua de bell nou, —«D’aquestes n’he vistes moltes, noi, això rai...»

    —«Espera’t!»

    Em tombava novament; aquest cop el seu carallet s’havia transformat en un carallot molt desproporcionat si mirem la talla del portador, un cigalot grossot i tot roent, un cigalot de gegant...

    Cridà: —«Ara veuràs la meua energia; el meu mètode físic funciona meravellosament; calla, calla... Ara... Ara!»

    Gairebé no vaig tindre temps de separar-me del raig de lleterada que sortia d’aquell canó seu; la lleterada, a sacsades, a glopades, travessava tota la llargària del bar, uns quinze metres pel cap baix, i espetegava a la paret on hi havia el colze del passadís que duia a la porta estreta de fusta; aquell diluvi de peixets morts era esfereïdor, allò esborronava, volia fugir; esperava que el ruixat s’aturés...

    Fastiguejat pels gargalls de lleterada, una lleterada aigualida i lleugerament sangonosa, me n’anava ara, parant força compte, i tanmateix mig relliscava i em repenjava amb un puny a terra i malauradament el puny anava a parar damunt un dels gargalls, i immensament disgustat, orxegant, tragitant, sacsava la mà per a deseixir-me de la repugnant lleterada, i bo i fent tentines, sense anar a les palpentes ni tocar doncs cap mur, tombava el colze i me n’adonava que els esclats de lleterada a la paret havien rebotut i tot, i els gargalls de semen havien també atès de retop àdhuc la porta — quin malson tot plegat més repulsiu i esgarrifós...!

    El conte de por encar s’acaba pitjor. Abans no isquis al carrer i no se’t fongui la visió de l’espectacle esborronador, sent-ne el diabòlic cloqueig que glaça la sang.

    D’aquell Danny DeVito d’esglai i malson, en sents, dic, abans no tanquessis la porta del seu infern, la ronca riota. D’aquella feta, mai més no he pogut descarregar; no he pogut ni volgut.

    Per això, les dones, cap efecte, vós; és comprensible.

    Al contrari, sempre he romàs ben faixat, i ben abrigat part de baix — com mon mai no molestat vitet mateix dins son capollet (quan té fred, o por) — mai no me’l trec a la finestreta dels pantalons sinó per a pixar...

    Atlètic, ço és, cast, fins a la fi. Fins a la fi, vós.

    (>>>)

    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns