XXIX
(Faula de na Mai Tipa i d’en Gos Negre.)
Abans no esdevingués un vell, raquític, arnat, gos negre apedregat per tothom, havia estat un jove força actiu, vull dir, treballadoret, tret que, és clar, físicament no gran cosa, més aviat merdoset i no ningú. I ai, sobretot, cruelment esclavitzat i perdent sempre l’esme per culpa de l’ínclita, mai no vençuda, embranzida del gran enemic interior — el sexe.
Durant el jorn, cada moment de lleure el despenia pelant-me-la, i la nit sortia als carrerons desolats de vora el riu, lluny del centre de la vila, i si mai hi trobava cap gossa jove me l’enduia al meu cau. Pujàvem al piset i la ficava tendrament al llit i em deslligava a fer-li tota mena de carícia més o menys sexual. I la gossa agraïda, crec. Tret que abans del matí, disgustat, bo i anant-me’n a la feina, la tornava a llençar al carrer amb una puntada al cul.
Això fins que una nit de boira, quina sort la meua, car em vaig trobar, perduda, no pas cap gossa — una nena. Una nena no gaire bruta d’uns vuit o deu anys. Me la vaig endur al cau, la vaig ficar al llitet, la vaig despullar, i li acariciava la pell del ventre, tot agraït, i amb extremada dolçor, i ella semblava així mateix molt contenta i marrucava i tot com cap mixeta acariciada, i se n’adonà, tombant el cap, que part de terra, a l’espona mateixa, hi jeia un bocinet de xocolata, una presa o presa i mitja, i allargà el braç i se n’emparà, i em vaig alarmar una miqueta, i li vaig dir que no se’l mengés pas, que qui sabia quants de dies no rondava part de terra, tota ple de pols i de brutícia, i em vaig aixecar i li vaig dir que si li agradava la xocolata ara li’n duia, i ja corria cap al rebost quan me n’adonava que el bocí de xocolata ja se l’havia cruspit i que la nena feia una cara alhora satisfeta i de voler-ne més.
Tornava del rebost amb les sis o set rajoles que hi desava i, sorprenentment, les desembolicà totes plegades i se les embotí senceres boca avall, i sense mastegar-les gaire, se les empassà. Tan magra, pobrissona. Ara feia goig veure com endrapava!
I vaig tornar al rebost i en acabat a la cuina, i li portí una botifarra i mitja, tres llaunes de sardines, i dues cols, i un meló, i un saquet de patates, i un altre de cebes i, sense netejar ni pelar re, molt goludament omnívora, s’ho empassà tot.
I l’endemà de matí havia d’anar a la feina, i la lleixí al llit crec que clapant.
A les hales i firals eren els llocs on treballava. La meua feina consistia a anar duent, amb el meu carretó vermell, els sacs de verdures diverses, del pagès al revenedor, o del pagès al pagès, o del marmanyer al marmanyer, segons llurs tractes i llurs indicacions. I en aquella avinentesa, vaig començar, d’amagat, d’aprofitar els viatges, per a, a poc a poc, arraconar, en un altre sac esvellegat sota una taula abandonada, teca i recapte que anava pispant dels sacs al carretó. O, si s’esqueia que fos dilluns de fira, al firal em llogava als firaires per a netejar-los els corralets improvisats, o menar les paques de palla i els sacs de farratge d’un costat a l’altre. (Prou en tenia la mà trencada, a netejar estables. Només cal pensar en l’afamegada noieta de casa — la meua petita “Cèlia”. Quin admirable metabolisme! Circulació idònia, sense gaures ni ensopegalls. Gens ni mica empedalega. Tot t’ho paeix. Òptima peristalsi, estronts divins, copioses celíaques meravelles!)
Al vespre, quan tothom, tret dels captaires i vagabunds, havien plegat, arrossegava el meu sac ple i me l’enduia, amb el carretó, al nostre cau — el nostre deliciós antre tenebrós.
Dia rere dia, ficava els sacs plens de xorrèstic robat prop la cetàcia minyoneta al llitet, i la minyoneta, tan refinada, ella, s’ho cruspia tot, no en lleixava ni molla.
Ocasionalment, ple d’urc, li havia ofert àdhuc el premi majúscul de cap rossa, o carronya de rossí («Cavall malmès, prou que l’enllesteixen d’un tret, cavà?») — o cos infecte de moltó o del que fos — qui el ramader havia llençada vora el riu, barranc avall. Cert que per les marjals també t’hi trobaves, de cops, escanyats o negats, cossos de marruixes, de mosteles... De guilles, llúdries, gripaus... Tot s’ho engoleix, tot s’ho fot. Tot ho troba tastívol i saborós d’allò pus — se’n llepa els oronells.
Conills i pollastres traspassats de la passa. Corcs i cucs concomitants. Rats de claveguera mig rosegats, heroics perdedors de fratricides batalles hipogees, eixits a la llum per a morir-hi llegendaris.
I de l’aromàtica hala del peix, pler de lluç i de rap, i de reig i calet; xanguet d’esc; seitons, barbs, carpes, albors; trobats part de terra o llençats als cossis, tot plegat no pas gaire fets malbé, amanits amb sargàs i varec, amb romanents de glaçons i tot. Tot s’hi val. «Suquet de peix.» Avall, avall, la paia... Pops, palaies... Fartana, sagristana. Que se n’apeixeixi ben apeixida. Prou de grat se n’ompl el pap! Una mui, la seua, insadollable, inexhaurible, i de ferramenta indestructible, vós. Sa llengua, ràdula altament eficaç. I la gana, gloriosa. Una fortíssima talent!
Llavors, inopinadament, aparentment d’espetec, com llamp en blava i calma, i nítida, atmosfera, aquella altra nit, segurament que molt més tard, encar que això sembli cap inversemblant mentida, no sols enraonà, em demanà, prou fineta, que li acariciés el ventre.
—Com aquella altra benaurada nit de boira on no em trobares, ara fa setanta anys.
«Setanta anys!» Vaig pensar. «Incomprensible! Si semblava que era ahir!»
I me li atansí, i m’aventurí a posar-li amb cura la mà damunt aquell immens ventre seu, i volguí acariciar-l’hi amb la tota la tendresa del món, com me’n recordava agradablement que fiu la nit on la raptí, la nit on me la fiquí a casa, i... («I de mantinent, senyoreta, qui es desempallegarà de qui?»)
Tret que ara, som-hi, tant se val, som on som. El delicat massatge, l’amable afectuós gràcil sensual sensible lleuger eteri acaronament gàstric...
Ai, quina por! Els dits se m’hi enfonsaren, i la mà sencera, i el braç, i el tors, i l’abdomen, i les cames, i els peus, i tot plegat, i m’hi ofegava envoltat de greix, i ja em creia mort i negat, quan, es veu que escanyant-se miraculosament amb qualque os o pell o cotna, estossegà, i, amb aquell terratrèmol, el seu ventre es bombà de sobte, i m’expulsà tot cagadet, i caiguí i m’estavellí tot destarotadot part de terra.
I guaití al voltant i no hi reconeguí re. Setanta anys s’havien escolats sense lleixar empremta al meu molt defectuós sensori.
I on eren els quatre minsos mobles del piset? Semblava com ara si algú se’ls hagués cruspits.
I els quaranta o cinquanta llibres? Tot havia desaparegut. Potser era també que ja no se’n feien més, de llibres.
I el paisatge de cases a la finestra era tot diferent, i no hi reconeixia re. I banzim-banzam, com un zombi, havia davallat fora, i la vila mateixa havia esdevinguda una altra.
La feina? La feina, no en tenia. La nova llotja de contractació on deu parar? Les hales arreu desaparegudes. Els llibres enlloc. Tot allò adés tan joliuament imprès, ara inexistent. Tràgic.
Sense llibres, sense firals ni hales, què hi faig? Superflu, balder.
Vida brutal, batzolera, sense sentit ni raó. Inútil, dispensable. Car a què trau tot? Tot trau a re.
Dalt, la mai tipa balena rebentava el piset. Senties la casa cruixir i espetegar perillosament.
Tanmateix filopàtric, havent-hi doncs tornat, lentament, escales amunt, escales que s’esberlaven i, ruïnoses, perdien furfuracis bocins, i se li revinclaven els ferros de la barana, trobava, encavallades les esquerdes i ascles de la porta crebada, que ja no hi cabia pas. Que ja no hi cabia res més. Trenquívol, vaig caure, empès per la seua rebotida carn, finestra avall. Davall, tot em feia mal, els ossos, les articulacions, la gola, el pit, i hom començà, estranya canalla abillada estranyament, d’apedregar-me, de cridar rere meu, de ratar-me, com gossos rabiüts, les calces, i vaig córrer, ranquejant penosament, cap al riu, abís avall, tret que el riu havia també desaparegut — amb els batracis, les serps, els peixos i els ocells, amb tothom. Re no és com abans.
«I ara on m’amag?» Em deia, totalment desconcertat.
I m’enfonsava, escarransit, a camp obert. Un camp amb unes roques i una vegetació que no sabia ni em vagava pas d’identificar. I fatigat m’amag finalment. M’amag, amarg, entre misteriosos incatalogats punxents matolls, dins un cau tot rònec, antre impropi, abandonat per quina altra estrambòtica fera? No m’hi acostumaré pas!
Tremolant, hi esperava què, maleït sarnós gos negre?
Pregant com qui diu per què? Freturant, dic, què altre?
«L’alliberadora mort, és clar.»
De mantinent, prestament, tot s’anirà apagant... Temps accelerat... Constret al màxim escarransiment...
Agraït. La benaurada fi a tocar de mà.
(>>>)
XXX
(Faula del doble miracle per sempre més inassolible.)
Sapiéssiu que, xano-xano, hi feia cap cada dia a estudiar-hi força. Tret que aquell matí, doncs, tornava a ésser-hi, a la monumental Biblioteca de la Universitat, i de sobte, companys, quin esglai!
Havent comptat els diners que em restaven a la butxaca, hi he degut lleixar caure el carnet que m’identificava. Sense carnet no podré fer els exàmens per a la pensió del govern. Ara recentment feia els setanta-cinc anys i tenia doncs dret de demanar la pensió. Tret que em calia reeixir abans en els exàmens, i d’ací que vingués més sovint, com dic, a la Biblioteca.
I ara, desesperat, anava amunt i avall, capcot, cercant el carnet d’identificació, i àdhuc sortia als aparcaments, i al jardí i a la carretera, i als camins adjacents, i guaitava part de terra, i cada vegada esdevenia més angoixat, i el cor se m’esvalotava més, i la pell em cremava del destret, i m’ofegava de neguit, i tornava a la Biblioteca i, no gosant pas anar-hi per a no empudegar, romania palplantant, no gaire lluny dels taulells on els adjunts de bibliotecari de baix semblaven totjorn força enfeinats.
Al cap d’hores, quan tanta d’activitat semblava que minvava, que el tràfec davant els taulells dequeia, decandia, aflacava, m’he atansat a un dels més joves de rere els aparells, i li he demanat si no havien pas trobat, si us plau, un carnet d’identificació, el meu, que l’havia perdut i m’havia d’examinar, i no podia demostrar enlloc, altre que per la cara al carnet, qui era ni re. M’ha dit que no, força sec, aixecant un pèl els muscles, i ha tombat cua, com si tingués pressa a ocupar-se de matèries de més gravetat ni conseqüència.
Ja no sabia què fer. Em rodava el cap i tot. Era immers en el desori, als llimbs estranys de la distracció, el desconcert, la desconfitura. Anava doncs, tot pansit, a sortir de la monumental Biblioteca de la Universitat, que, oidà, damunt un pilot enorme i molt estès de llibres gruixuts, davant del vidre doble de la gran finestra del costat de la porta, hi he albirat el carnet!
Albíxeres. M’hi he llençat com ara a la piscina, de panxa, de planxa. I l’he assolit d’una esperançada urpada.
I oh, desil·lusió, tanmateix! De mantinent me n’adonava que no era el meu. Que era un carnet d’alguna dona o altra. Un carnet no pas sencer, atès que, a un dels cantons, era palès que havia rebuda una bona estisorada, i al mateix temps el plàstic, dehiscent, se li deseixia, i semblava, el carnet, tot plegat, d’allò que en podríem dir antic i tot, anacrònic, obsolet, fora de circulació.
Era encar estès que em va semblar sentir que, en veu normal, deien el meu nom. Em vaig tombar. Vora la porta, una dona tota mudada, m’havia cridat. Anava vestida a la moda, amb unes faldilles molt estretes que li arribaven a mitja cama, i tot i que no era ja jove, i per això potser anava una mica massa maquillada, tampoc no era d’allò que en diries gens granada; li feies uns trenta, trenta-cinc, anys, uns quaranta menys que no jo, pel cap baix.
I em somreia, superior, i llavors me’n vaig adonar. Anagnòrisi cabdal. La reconeixia — una de les importants bibliotecàries dels fantàstics pisos de dalt. La meua dona, qui de vegades, fa uns pocs anys, hi féu de voluntària, n’havia dutes algunes de trast en trast a sopar i me les havia presentades, i les coneixia doncs lleugerament, i ara, massa tímid, ja no pujava mai als pisos de les oficines més distingides de dalt, on les bibliotecàries s’ocupaven de papers molt delicats i de pes, perquè al mateix temps tenia la impressió que, si mai hi era, les elegantíssimes bibliotecàries, sempre abillades amb les modes més recent i escaients, se me’n reien no pas gaire dissimuladament. Havien segurament llegits alguns dels meus ridículs onírics escrits ficats a un meu indret secret a la xarxa, a part és clar que probablement la dona de més a més els havia revelat un altre detall, el fet coent que a la meua edat jo era encar verge.
La descarada dama vora la porta m’esperava. Me li vaig atansar, humilment. Volia explicar-li la meua situació i sobretot la posició irrisòria on m’havia trobat, abraçant excitadament (potser àdhuc eròticament) tots aquells volums amuntegats, com si a la vera fi havia atès l’orgasme somiat de qualque cim fins ara inaccessible d’erudició i de competència acadèmica.
Li deia tota la carrinclona tragèdia del carnet perdut, mentre caminàvem vers el seu vehicle estacionat a l’aparcament reservat per a les excel·lentíssimes bibliotecàries. No pas que em fes gens de cas. Quan callí, em digué que sabia que la mestressa tornava a ésser de viatge, i que em devia doncs trobar massa solet a casa, i li deia que no, que això rai, ja n’estava prou acostumat, i tant.
Abans d’obrir la porta del seu cotxe, em va dir si volia que em portés fins a casa? Vaig respondre que no, que no, que anava tot brut, pobre cotxe, i la pudor que dec fer, no, no, moltes gràcies.
I em va dir doncs si no la volia convidar a sopar, que així em faria companyia. Li vaig dir, tot empegueït, que no sopava mai, que no païa re de nits, que la dispèpsia nocturna era un mal inguarible, que...
Vols que vingui demà dissabte, a dinar, em va demanar aleshores. I me n’hi vaig excusar quequejant, de més en més escanyat, dient que no sabria què fer-li i que no tinc a casa gairebé re i que...
I pensava que qui fora prou boig de voler lleixar-li veure el meu racó permès, amb l’escarransit fogonet d’alcohol de cremar, i el pot mig rovellat — i per comptes de cap cullera, el calçador de plàstic. Amb, per tota teca, arròs, olives negres i prunes seques. (I és clar de més a més que de fer el disbauxat eixelebrament d’anc permetre-li a la desvergonyida de violar, en la seua absència, les luxoses impol·lutes estances de la muller, el dia que tot de sobte no tornés ja podia dir passi-ho bé al meu niuet, a part que en la seua inaturable iracúndia fort em perillaven coll i clepsa.)
Ja portaré jo uns entrepans, això rai, crec que llavors es va prestar ella. I jo... Perdut... Com dic, no sols era la por que em tenallava, car no sabia imaginar-me com al capdavall em defensava dels seus força probables avenços sexuals en privat, és que tampoc no volia pas que veiés, ja ho he dit, les miserables condicions on vivia... El meu estudi tot desordenat, amb el meu llitet desmanegat...
Tot nerviós, en un filet escardalenc de veu, se m’acabaven les excuses... Se n’atipà, em llambregà amb immens disgust.
Al moment d’entrar al seu cotxe es va treure les sabates. No volia conduir amb aquelles presumides sabates de taló tan altot. I doncs, car les lleixava a la vora de la tanca de l’aparcament, em vaig gentilment ajupir a retre-les per a ficar-les-hi dins, i li vaig demanar on era l’altra, car només n’hi havien tres.
Em va dir que quina altra? Que només tenia tres cames.
Tres cames! Li dic, tot esverat, perdoneu-me, mai no me n’havia adonat!
Estava desolat, com si m’havia caiguda la paella del cel al bescoll i a l’esquena. No sabia què dir. Se’n va riure. Una rialla infernal — encar ara em fa mal a l’ànima.
En puixconsir, a posteriori, se’m fa encar ara estrany que em digués allò de les tres potes. Devia ésser incontrovertiblement veritat, car...
Podria haver-me dit tantes d’altres coses! Que una de les sabates no era seua, que era una sabata perduda damunt l’asfalt, perduda no pas per ella, ans per cap altra bibliotecària, o per qualque convidada, o per cap lladra nocturna, o què ho sé jo. O que, de sabates, en duia dos parells (un de recanvi) al cotxe. Que s’esqueia que una de les sabates restava dintre i l’altra saltava fora.
De tota manera, també és veritat que quan s’ha ficades les espardenyes de conduir, m’ha semblat entrellucar-hi, vora els pedals, tres peus. Així que el dubte continua amb el seu constant rosec.
I ara, vejam, allò que digué llavors encar m’empegueeix ara — i em lleixa tot somiós i alhora destarotat.
Féu: Tros d’ase, no hauries volgut saber si amb tres cames i doncs amb tres cuixes, entre el parell de cuixes no hi tinc un parell de...
No finalitzà el susany, l’escarnuf que m’adreçava. Fou aleshores on tolgué, vull dir, tongué i estisorà la feridora frase amb aquella riallada ferotge. Tancà la porta del vehicle i engegà, encar rient diabòlicament.
Començava de fer-se fosc. Vaig enfilar cap a casa. Havia plogut, i el caminet que triava era tot fangós. No volia caminar entre el dens trànsit vespral. Mentre xipollava de valent trepitjant damunt el fang, la imatge dels seus dos entrecuixos m’entrevenia el sensori i el magí, i l’enteniment mateix, d’una manera fort dolorosa.
Al cap de mesos, em pruu i em cou i em nafra encar. D’ací que ho hagi escrit.
Massa fort, vós. Que hom s’ho afiguri una miqueta... Doble objecte de fascinació en una sola peça! Imatge tremolosament inaferrable. Miracle per sempre pus inaccessible. Hi rac llargues estones encantat ni que només sigui al reialme de la fantasia.
Assidu residu de recança. Per què soc tan vergonyós? Per què no li vaig permetre de pujar a ca nostra? I si llavors, (qui sap, prou hauria estat quelcom factible!) se m’hagués eixarrancada, divinal, de triple cuixa!
Un altre malaveig frustrat, una mancança més a afegir a una escarransidota vida de debò esguerrada.
(En fi, com a notes addicionals, potser diré que de la pensió del govern, re de re — ni ensum. I pel que fa a haver retrobat el galdós carnet — ai pobret, faràs goig, creu-t’ho!)
(>>>)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada