incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, d’abril 28, 2021

Sargint la boïga [o]



(El divuit de setembre, C.A.D.)

El divuit de setembre, Cunt Appreciation Day
És de tots els jorns el meu preferit.

Com tothom sap, és quan, manat per dreta llei
Totes les femelles, ja eixint del llit
El conyet es destapen i surten de servei:

Obren carranxes perquè jo eixerit
Els faci que l’han millor que no OK
Bé dient-los txipèn, o aixecant el gros dit.

El divuit de setembre, jorn on faig els anys
Mos ulls se’m maregen com voltors i aufranys.

Soc-hi arreu preant, de gerdes minyones
El present que em fan, oferint bufones
Llurs figues flairoses, pessigolles al nas:

Si això no és el cel, no em vull morir pas.

(...)

(Havent somiat sobre el neguit, el neguiteja el somni.)

Hom s’acotxa de neguits clafert
Hom en somia fins a l’esglai
Hom es diu que cal restar en pau
Hom fa això i res de bo no en trau.

El cel ras se li ompl de gnoms irisats:
Apòstols tòfols gallòfols proixòvols xipòtols
Molt necròfils, transgressors:
Simforofílicament trempen fort
Davant accidents de proporcions
Èpiques, hipotàctics ejaculen
Voris elèctricament helicoides
Fins que, com les casetes dels petits
Crancs-bombolla, se li ensorra el cel ras
Al plomall i reneix, del tot dessonillat.

Vehicles efervescents encar romanen
En glòria asfixiant rere les retines.

Coincidentalment, el bon Beelzebub
Qui sinecdòquic representa tots els gnoms
Avui va molt mogut i amb brevetat sobirana
Apareix i escombra sencer el quadre
Amb son cataclísmic corrent espermàtic.

Cada espermatozou palleja i doncs el llenç
Esdevingut canyella, par ara estany balsàmic
On l’ombra s’emmiralla del vol furtiu al cel
De l’àngel fosc amb ales de muriac acrobàtic.

La nit i sos brums irrellevants
Hom se’ls pren com facècia de tort tast.

On cadires etèries hauria llogades
Ara hom se n’absté, tret que troba el sostre
Esfondrat i gens ambigu el pixum
De la insalubre pluja que a crus trets rep al cap.

Tamborinat, hom amb il·lusió exulta:
Ha retrobats els molt menys angoixants
Llufes, noses i neguits del nou jorn.

(...)

(A la recerca de les caquetes de les odalisques.)

Mesquiter, amb mon caixot em present a l’harem del baixà a recollir-hi les aromàtiques caquetes de les hurís meravelloses. Químicament castrat per crims molt greus que de jovencell (on condicionat per les desastroses vicissituds ambients es veu que esdevinc damnat) cometí llavors contra la castedat, i ara doncs totalment inofensiu, soc benauradament l’únic mesquiter de la vila amb permís de ficar-m’hi, vós, acanéssiu si us plau la bondat que no em fan!

Amb quina il·lusió no m’atansava llavors a la terra promesa! I que m’ho feia escaure, ca? Car sabia l’estona on tenia lloc l’espectacle celestial. Efectivament, hi vaig, murriet de manguis, a l’horeta que sé que foten el ioga, tot just abans dinar. Sota la pèrgola areòstila d’un pati sense boga a cap horitzó, entre una munió de carrolls de flors de càssies, glicines, lilàs i buguenvíl·lies, tots doncs delitosament florits, elles com s’hi posen... i com ens posen!

Car sovint hi esguardàvem (personalment, és clar, sempre que puc, amb companyia o — encar més d’estranquis — sense). Hi érem doncs ahir mateix, badant, bavejant, “extasiats”, jo i dos altres efeminadets eunucs al gineceu del palau, fetillats davant el conys oberts en posicions adients, com dic, de ioga, que les superlatives hurís del serrall feien amb fam i nuetes, a les ordres d’un faquir qui em donava un rampeu gairebé exacte, car també era prim, lleig, capat i renegrit com jo, i, ai, vós, baiaderes sempre verges (el ioga reforçant llurs músculs vaginals i anals), femelles models, dones precioses mostrant llurs esquers, llurs furioses vagines, bufa, sap què...? Què altre! Que hi has de coldre! Que t’hi has d’agenollar, tocat per la “gloriosa gràcia”!

Com aquell, cap temple més adequat, amb sos soldanes sublims qui són vivífiques deesses verament sempiternament verges — mes, ep, vós, verges de debò — no pas de mena merdosa, com les faves cretines de falsos temples repel·lentment burocratitzats, les quals, de verges, vós, re: flasques, bledes, fades, com sabem, prou sovint no representant sinó les amants de l’artista (pintor, escultor) qui les concep.

Encantadores, ullpresos per llurs coruscants eixarms, resplendents encisos, i els tres delerosos de cardar (només de faisó abstracta, vós! Car qui hi gosaria! No pas naltres, no fotem!). La disbauxa (sempre imaginària) dels devots!

Morosos i amorosos, amb nyonya i conya, marabuts partenòfils, aquells conys foramidats, esvorancs per on, “extàtics”, rabits, no espiàvem, otacusts de paradís, les veritats últimes de la benaurança definitiva, de cops, com ara, histèrics, rient a cor què vols (de felicitat!), com dic, per molt capats que fóssim, re no ens impedia que, bo i admirant com dic tanta de beutat irrefragable, no ens trobéssim amb els ravenets, de l’emmeravellament, tots dretets. A despit de l’anorquisme, es manegaven, els putetes maneguets, d’aixecar-se’ns prou... (Fenomen per al qual aitampoc no cal tampoc capficar-se-n’hi ara tant; és com el fet que no cal pas ésser pintor de quadres per a admirar’n ans apreciar’n i gaudir’n tants com vulguis al museu, ni cal ésser cap gallina ponedora per a admirar i fruir del tast d’una bona truita de recapte, no fotem! Cert que sense ous no podem fer cap mena de diguem-ne truita, però prou que amb la nostra glabra i molt poc desenvolupada coseta sempre podem, efusivament i emfàtica rai, trempar d’admiració!) A part que trobàvem els tres, estetes com cal, que cap obra d’art al món no és pas comparable, en pura i escleta (i esclatant!) sublimitat, als conys de les deesses!

Allí érem ara, lil·liputencs, aspirant fins a l’ascensió (en ascensor sense fils, espectral, màgic, veient-nos “raptats”, com els quatre fastigosos il·lusos egoistes gats, “elets” o escollits entre les milionades incomptables altrament — fes-te fotre! — irredemptament destinades a l’infern etern), a mig aire suspesos, en joli, aspirant, dic, les sacres emanacions de llurs fonts d’etern goig i de joia persistent. De més a més ecfràstics, els cantàvem mudament les gaubances on ens sumia l’acte cabdal d’esguardar’ls els bells conys, els més selectes, “excelsos”, del món! Engir o girientorn de 400,000 conys tots badats i llurs corresponents 400,000 pocavergonyetes coprodeus, o foradets de les caquetes, alhora picant-nos l’ullet, ah delícies inassumibles! Miracle dels conys multiplicats! Allò que no hi ha! El més singular dels miracles! És clar que hom en frueix pregonament... Els conys de les quatre-centes mil més caldes paies de l’islam... i enjondre... núbies i circassianes i tot, jotfot!

Si allò... si allò no era incomparable, supereminent, visió miraculosa mai millorable enlloc a l’efímer univers present ni a cap altre! No fotem, escolteu, vós, impossible!

Al capdavall, enlluernats i àdhuc eixorbats pels Sols dels conys, pels conys solars, romaníem aterrats, part de terra, runa i calçobre d’enderroc, totalment desconfits, bo i reptant, palpejant, orbs i balbs, rajoles i catifes, i no pas que ens en planyéssim ni ens en penedíssim gens; al contrari, sense veure’ns-hi de cap ull, joiosament ab òculus i tot, què altre podíem tots tres gruar que d’ésser cruspits, sencers, com cuquets, pels conys sensacionals... I allò fins que el baixà no s’escaigués de baixar tot d’una i no ens eixorivia tots tres plegats a guitzes i mastegots. Baixà el baixà i el sortilegi xemicà. Drac onanista amb aspecte i maneres de gallimarsot tostemps molt despagat, tots li fotérem encontinent les catorze reverències de rigor, mes ell, nogensmenys, el baixà, ni cas. Duríssim:

A la feina, a la feina, gossos, quitzes, gotzons! Inútils, taral·lirots, bandarres, rebuigs!

Així que escarrabilladets rai, ja ens veus de dret i amatents cascú a la tasqueta, eu devers les delitosament flairoses defecacionetes de les princesetes, ells cap a fotre allò que es veu que collons deuen fotre els molt sortosos eunucs residents. Ai llas, doncs, glòria no pas gens infinita, vós, ans passatgera, ventissa, fugaç, transitòria... impermanent... com tot.

Pensava un instant de maleir el malparit... (Ah, baixà qui ens tols la visió suprema! Així qualque jorn no gaire llunyà et trobis tu també jugant al futbol amb tos ulls extraviats pels fangars d’un oasi infecte on entre les verinoses herbes les orbes serps verinoses mosseguen sens arrest!) Mes, si hi pares esment, demana’t per què serveixen les malediccions...? Per què sinó perquè se’t podreixi doncs una miqueta més el fetge, fa?

Com deia en Proust (en un altre paràgraf censurat — la imbecil·litat dels censors, és conegut, no hi ha imbecil·litat més imbecil — de la cabdal “Recerca”, que tanmateix em féu llegir per amistat, sabent-me humil lletraferit, a despit d’ésser alhora no re altre que molt baix escombriaire), deia, en Proust, l’altre, mon amic molt encertat ni perceptiu, vull dir, perspicaç, allò de: Esguardàvem conys ací baix amb el mateix “entusiasme” que els doxòpates cretins al cel no diuen que esguardaran el cony encar pus superlatiu ni tothora relluent de llur “déu”.

Mentrestant, els tres benaurats, com adés fórem i hi fórem, sabíem tanmateix que tornaríem i hi tornaríem. Car no hi ha re més addictiu, com sabeu!

Fent la feina, vaig cavil·lant... Personalment, gloriós, només vull no voler re... en presència del cony sempitern. Car si (com bé diu en Xopi), Qui mata es mata, i Qui odia s’odia, és palès que Qui contempla es contempla! I doncs, tot i eunuc impotent, qui se sap al seu lloc, no pas (com tothora altrament) perdut, bo i contemplant, albirant l’obra mestra de la creació, felicet rai!

Val a dir, en efecte, que el que cal és no voler i prou. Cal no voler i au. Cal tot just (i prou) afluixar-ho tot (nervis, músculs, cobejances, desigs, rucades d’aqueixes) i trametre ulls i ment endavant... Què altre pots fotre un pic ja ets al paradís! Acte de contemplació sense contemplacions. I apa! Tot tira cap envant, i re cap enrere. Un pic has vist el cony, ideal estètic, saps que cap idea (o forma) més ideal (ni doncs formosa) no pot al món existir. D’ací el plaer intel·lectual de, fascinat, ullar ulls de conys! Embegut en la contemplació, tota pena ni dolor de sobte se’t declaren absents!

Hom s’autodeclara ple d’un urc tanmateix modest, capdecony! Capdecony de referència, el més gros de l’univers, àdhuc més que no el capdecony més gros de Lleida, ço és, el qui duu la geganta, la dona d’en Solimà, el soldà, ço és, ella, na soldana Rocçolana...

En aquelles llunyanes (remotes!) belles saons de ma infantesa, si fem memòria, el capdecony més gros de Lleida, el qui portava la geganta, es deia Esteve Lluïseta, i sos ullets rere el tul tenyit i reixat davant el cony de la geganta ardentment ho penetraven tot. De tal faisó que, quan les dones el vèiem desfilar pels carrers, dies cèlebres i potser coledors, acompanyat del mal recós Marraco i dels Nans del cap gros, amb d’altres enfaldillats dignitaris pareguts, les dones, dic, no podíem evitar de gratar’ns efusivament els conys; és que teníem la impressió indomtable que també, tot volent veure millor l’altre món, un follet maliciós ens anava badant les cortinetes roses dels conys i filustrava enfora, com qui diu per la molt escaient finestra del cony, quin fora ara l’estat (segurament cada dia més fastigós) del (nostre) món.

Potser hauré d’aclarir que l’altre Proust és el qui ara mateix escriu “naútxnaia fantàstika”. En Dionís Proust de la Capçalera, de qui l’obra més potent, i per ara única feta pública, és, com tothom prou deu sabre, «A la Recerca d’Allò Pus Collonut».

Tal volta més conegut encar que no ell, ara que ve a tomb, caldria qui sap si esmentar son germà de mare, en Joanet Pedres de la Capçalera, el qual, amb un nom predestinat, un nom benastruc, de bons presagis i averanys, esdevingué l’ínclit inventor qui immortalitzà el capçal llamborda. El capçal llamborda, sí. Per comptes de cap coixí per capçalera, imposà, per als més místics i estoics i espartans, com nosaltres, bufs il·lusoris claferts de gas (un gas molt semblant a la llufa), i obstinadament impotents, als quals doncs no ens llegué (no ens fou llegut) (i contents i feliços que re altre no ens fos llevent) altre que contemplar... I què cony vols contemplar millor que cap vastíssim serrall ple de gimnastes càrnies i nues i atlètiques, carallot...? Imposà, dic, en Pedres de la Capçalera, la llamborda lleugerament encoixinada per capçal, amb la qual nocturnament cofat, rai si collonudament no dorms i somies.

I ara tant se val, plegarem d’aquest coloret. Car ens hi esteníem qui sap si debadetes... I qui molt abassega esdevé bagassa cardada per tots. Qui molt acunça poc escunça. Qui molt abraça poc estreny. Qui molt deleja es mor d’enveja. Qui molt diu (com qui ompl massa pap i niu) poc viu. Etc. Etc. Uf.

(...)

(Endurança caldrà fins la imminent desfeta on del tot desfets no som.)

Intrusiva, se’ns entremet una llamborda forastera qui sobre volia cantar en xerec! Pudia massa, i totes les llambordes del voltant patíem per a treure’ns-la i treure’ns-la... fins que, amb els anys i panys, ens n’acostumàrem. Sí ves. Què podíem altre fotre-hi...? Potser fer’ns escàpols per via de mort — única vera eixida a tota l’estranyesa que ens envaeix i ens nou... i (quin remei...!) ens nourà de continu... i pel que ens resti... com és d’altra banda a hores d’ara totalment i irrebatiblement palès.

(...)

Viarany de retorn al no re, vaig fressant-lo sense fressa ni pressa, mes seguret; això sí, això també, seguret, seguret; sense desviaments ni distraccions, seguret, cap endavant, a trenc ja d’arribar-hi, de fer-hi cap, i fer-hi festa. Quina festa...? La festa de la paradisíaca insensibilitat en el silenci sens fi, de la clara ataràxia definitivament atesa; pura bafarada que es fongué, petit buf que s’esfumà. Per sempre més. D’empertostemps. I au.

(...)

I amb la samarreta suada arribes a Samarra, on saps que la mort amb candeletes i bavejant no t’esperava.

Ací em tens, trosdemerda, li dius.

I ella què fa? Diu, What? Saps què? Per què no n’emprenyes una altra? Prou sé que tu no duus ni un pèmpim a la butxaca.

La mort, doncs, una altra puta qualsevol — de bon preu, si vols — mes d’allò pus lletja i infecta.

Ja s’ho fotran. Que no m’hi comptin (entre els pustulosos postulants) (qui se la cardarien).

(...)

(Nistagmàtics retrets.)

Monja o bruixa de les fosques Espanyes
Jo qui soc savi i metge amb cucurull
Em gita llambregades d’àvol ull
I li faig la figa i li faig les banyes

Molt assíduament i apotropaica
I de més a més de la llei hebraica
N’extrec malediccions per al futur
D’antiga collita i d’impossible atur.

Car com et bats contra el misòleg i obscur
Sinó amb lògica claredat pirenaica
Que la ignara desèrtica duu a embull?

Li endinyes traçut enmig les lletges ganyes
A tornajornals tot un bon recull
De pecs dogmes o afegides buanyes.

(...)

(Certes sensacionals accions de n’Anastasi — de malnom Tanasi — Verderol.)

Tothom al món, com és collons sabut, han el gust al cul. Xarons i carrinclons, només compren allò que és anunciat, propaganditzat, és a dir, allò que és una merda, sense cap qualitat, i que doncs per a vendre-ho cal que sigui esbombat i martellejat pels repel·lents mitjans (d’arrucament general), car és clar que (no fotem, vós) que si fos bo, en un món com cal, el producte, la idea, l’objecte, es vendria sol.

Així veus, doncs, que els desgraciats (els enganyats, els decebuts pels camandulaires “periodístics”) compren només els pitjors productes, els productes més xerecs i excrementicis, els més dolents, els que no valen re i són molt cars, els que s’espatllen de seguida, i només foten nosa, els que no serveixen sinó per a maldecaps i per a l’enfonsament moral i el tedi, i el deler imbecil (autodestructiu) d’heure’n de nous!

No cal dir que la cosa també s’aplica als productes anomenats culturals. Pel que fa als llibres, als quadres, a la musica, a totes les arts, quins són els llibres més venuts, els pintors més exalçats, les cançonetes i simfonies més repulsivament escoltats? Els més merdes, és clar! És a dir, els més venuts. Guaita’t les llistes. Els més dolents sempre els veus amunt, suren i suren, desesperadament, com els cagallons buits, vacus, que són.

Es com si els tirànics, despòtics, “salvadors” qui dicten les modes i maneres de “consumir(-se)”, s’han llegida la merdegosa “abúlia”. Prou hom diu que hi diu, es veu, que els dolents seran els bons, els pitjors els millors, els pèssims els òptims. És doncs com si tots plegats, segons l’abúlia, ja som al cel. Tothom content.

Tant se val.

Així que ja ho saps, es digué, inspirat, en Tanasi, de sobte tan bon agnotòleg, ell. Això rai. La qüestió: si vols vendre re, ven merda. Això cal.

I això féu, jotfot. Se n’anà a Mèxic, on la gent, a part d’ésser tan tanàsia com pertot, és d’allò més supersticiosa; cal comptar’ls entre els campions mundials de la superstició. En Verderol, abans d’anar-hi cal dir que, un vespre fosc, per casualitat, en acabat de cagar i torcar’s, en guaitar quin carés ni quins agalius no presentaven la seua caguerada aquell dia, se n’adonà que el dibuix merdós al paper, hom podia fàcilment interpretar’l com la carota d’algú. És conegut que els humans hem aquest instint, una altra mania cerebral que ara no sé com se’n diu (antropoquelcom? prosopoquisap?), una facultat gairebé universal de reconèixer fesomies, i anguiformes perills i felines temptacions, en formes determinades; un instint, doncs, de veure-hi pertot arreu, als núvols, per exemple, a les goteres al sostre, a les taques d’oli, o de cafè, o del que sigui, a les ombres, a les estranyes siluetes aombrades o entre tenebres, als conglomerats enigmàtics, heteròclits, qualssevol, de guipar-hi, dic, volums entenedors, i sobretot vults, figures, visatges, carotes, com en dic, d’humans i de monstres.

A Mèxic, i a pler d’altres indrets si fa no fot víctimes de l’horrorós adoctrinament canfelipútrid, es veu que hom veu les carotes de llurs ídols pertot arreu (cal suposar que a cada indret on adoren ídols, els ídols que el cervell embacinat els fa veure són els ídols de l’indret, no fotem, és clar). Tant se val. La qüestió que, llavors, allò ho troben miraculós a collons, i ho honoren i ho colen, i ho duen en processons i ho paguen carot, els carallots.

Amb mans i dits traçuts, fent pressió ací i fent relliscar el paper (i més tard el mocador) aixà, n’Anastasi lleu aprengué a reproduir la carota del rei dels cretins tantost torcar’s la merda al cul. A tall veroniquesc, llavors aprengué davant l’espill d’exhibir el mocador amb la merdosa obra d’art.

I se’n va anar a vendre la seua merda als mexicans. Es féu així milions. Es torcava el cul amb tanta d’habilitat que el vult estult del barbat “crist” apareixia inconfusible. On «Miracle», cridava tothom, hieròduls, i estabornits, esborneiats, esbalaïts, petrificats. De genolls. I ep, vós, com volien llavors tots pagar pel mocador miraculós! Tots llurs estalvis, els del poblet sencer, despesos per a adquirir la peça màgica (el mocador cagat) per a fotre’n una sacrosanta, molt reverenda, relíquia a l’altar de llur templet.

I així, de poblet en poblet, escurant les butxaques de tots els datspelcul. I sense donar garses per perdius, sense escamotejar, ni fer veure visions. Car no pas que fotés com d’altres mags, amb trucs idiotes, prepreparats, no, no pas, gens. En Tanasi cagava davant tothom, despullat de pèl a pèl (anava capat per al negoci, per a l’avinentesa — de missió evangelitzadora, com qui diu — i, això rai, ja es faria remetre, reficar, l’aparell cardaire quan fos ric, i es pogués permetre tanta de femella i tant de luxe — i anava al mateix temps vestit només de jesuïta fastigós, i sols li calia llevar’s l’uniforme de monjo ximplet, i amb no re entrecuixes, no escandalitzava pas ningú; al contrari, el trobaven, amb raó, màrtir per a la causa) i demanava llavors un mocador net (el de la dona del cacic de l’indret, especialment, si era possible, o el de la seua amant, o, el que era el mateix, el del seu capellà) i, ja, havent cagat, s’hi torcava, i el resultat sempre era el mateix. Un “crist” llepat!

Al capdavall, hi esdevenia tan famós, es veu, segons ell, que sovint les dones, entusiasmades, li llençaven les calces brutes perquè els hi fes també un “crist” privat.

(...)

Em deia força anys més tard, en Tanasi, que ara ell rai, havent-se prou ja establert de capitost de la indústria i la banca, i essent doncs un altre imprescindible atot de la política i l’economia, i es veu que, amb els mitjans policíacs al seu abast, havia assolit de localitzar’m, i em convocava, digué, nosaltres que havíem estat “íntims” (mentida!), per a proposar’m un “gran afer molt favorable”, el qual afer consistia en la ridícula obligació que li escrigués “fantasmalment” (“tu qui no ets sinó un literat fracassat, empobrit, pelacanyes”) un primer esborrany (“en acabat, els altres esborranys, i no cal dir el resultat final, prou me’ls escriuran fantasmes més falaguerament brillats ni hàbil ni saviets”), un esborrany inicial, doncs, de ses “extraordinàries” memòries, ço és, la seua “incomparabilíssima” autobiografia... Hom es pot imaginar quina mena d’“autobiografia”... L’elitisme sempre fot proselitisme. L’antic venedor de merda (física), en ven encar (teòrica); no pot fotre altre; en vendrà sempre.

No siguis ruc, mon amic. Els atacanyats, els conxorxats de veritat som els rics i poderosos, i perquè podem, això rai, ens empesquem — i fem disseminar pels nostres mitjans de comunicació — els nostres essent els únics permesos! — conxorxes i conspiracions i confabulacions molt més absurdes, i com més absurdes millor, car és llavors que la plebs tostemps ignara no s’ho creu encar amb pus de força i convicció, de faisó que, fascinada (la plebs) amb les conxorxes impossibles, ignori l’existència de la bona, l’autèntica, conxorxa, i, amb la dolenta, amb la repetició de la dolenta, amb la multiplicació de les dolentes, les falses, les extremadament violentes i visionàries, i sense cap toc de possible realitat, s’hi capfiqui de continu i de valent, i sovint tant, tant, que no surti (la ignara plebs) embogida i destralejant a tort i a dret, i sempre contra els falsos atacanyats, els ingenus oferidors de floretes i merdetes, pobrissons, hahahà.

Als rics totes els ponen; per als rics tot és possible. Són el meravellós espill on ens envejosets ens volem en somnis reflectir.

(...)

(M’assec ben assegut i això escric ben escrigut.)

M’assec ben assegut i això escric ben escrigut...
(!)
Ep, no sé pas què m’he cregut (!)
Gairebé m’he morigut
Quan he vist que, enlloc d’“escrit”, he escrit escrigut
(!)
Versificant, bon espai de lleure a lloure he despengut
I per això clos he romangut
I me n’he adonat que com menys m’he mai mogut ni bellugut
Més m’ha succeïgut
Vull dir, ocorregut
(!)
Ai, i ara sobre, per a més martiri, veig que, enlloc de “mort”, deia morigut
I que hauria hagut d’escriure he “despès” a lloure, i no pas despengut
I, com per tothom és sapigut, cal dir havent “romàs” clos, i tampoc romangut
(!)
Què tinc? (!) Hom em diria de begut (!)
Potser un bon clatellot prou m’hauria calgut
D’enlloc plogut, prou m’hauria plagut
(!)
Mes ara, commogut vers mi mateix, me n’he enrigut
I he discorregut que potser poèticament tot és llegut
No crec pas que no res hi sigui defengut
(!)
Amb allò m’he vist, com és degut, agudament socorregut
Prou com qui diu esmoladament bigotut, i envigorigut i forcegut
Gens enllangorigut ni estamordigut ni adolorigut
(!)
Justificat i sostengut, benavingut
Car prou és conegut que com més va, més fot figa el contingut
Més es desencén allò encengut
Més s’escoixén l’escoixengut
No sé per què estic doncs tan sorprengut
Que gairebé tot l’après hagi desaprengut
(!)
Fer les paus doncs s’ha escaigut
M’he petonejada cada galteta tot complagut
Què hi farem si em veig atragut per allò més bonyegut
(!)
I en acabat, au, m’he doncs desassegut
I ja re de pus d’escriure no he volgut ni escrigut
I m’he ajagut, i així, tal com raja, he ragut
Fins que la soneta ben tost també no ha comparegut
(!)
Llavors, és clar, no fotem, com un santet m’he adormigut.
(!)

(...)

(Tollet de gaubances. Font de jovença. Pou d’oblit.)

M’han tramès a una altra clínica. Per sort, aquesta n’és una amb metges es veu que no pas hipòcrites com els altres. Els cartells als corredors i a les cambres no et donen cap mena d’estúpida esperança. Et diuen (albíxeres!) la puta veritat.

[Die already! Never too soon!] [Rather be dead and be done with it! Did you know that you have a hundred percent chance of dying... when you are alive?]

[Viure: Breu incís de constant desencís.][No hi ha paradís.] [I si mai cap te’n sortís, rodoladís, per un magí que massa se t’esporuguís ni se’t descosís, això rai, obrint els ulls de l’enteniment tantost se’t fotia fonedís.]

[No hi ha paradís sinó despès en mentiders il·lusoris temps llunyans.][Goethe: Man denkt an das, was man verließ/ Was man gewohnt war, bleibt ein Paradies.][Allò perdut, allò acostumat, hom, enyoradís/ Es creu ara que fou el paradís.][Vens tot trencadís d’un fosc i infinit abís, i te n’hi tornes encar més trencat ni estantís.]

[Only Cynicism Saves!][Happiness will never arrive. Ineradicable is one’s sorrow.]

[Precs eixoïts per quin déu?][Ai, avorrible plepa, et dic, carallot a qui li pengen les àvols fètides repel·lents candeles! Eixoïda ta fàtua preguera, ve-te’m ací: m’hi fic de valent, i, amb ales cacodemòniques, només per a tu, te n’inaugur estocàstic, tal qual, tal com ragi, a vol de xarpa, pler pertot d’altres volàtils cosmologies, on prou deu cabre-hi, besunyós, qualque paradís o altre, perquè en cap potser lloc no t’hi vulguin també fotre]

[Quan ets a les últimes (i sempre n’ets, tot i que sovint et pensis que no), tot el poc que pots fer, prou et semblarà collonut.][Siné, a les últimes: Fer “cacà” és “nirvanà”, fer pipí el “paradí”.]

[Cal viure l’instant que et toca bo i albirant tranquil·lament com capdeconyegen fútilment els titelles de la història. Divertides sapastrades les llurs!][Tot aquell espectacle carrincló de brills, enzes i ninots qui es pensaven qui sap què! La gran cosa, pobrissons datspelsés! Car què eren i què són de debò i de fet? Ombres ridícules fetes de no re.]

[Exerceix-te en el sa exercici de la cataplexia: la facultat de fer-te veure molt versemblantment mort.][I en tot hauràs reeixit.]

Es palesava doncs el benaurat fet que ja no érem al reialme xarlatà. Que cap malaltia hi fora criptogenètica ni idiopàtica. Ni me n’empeltaven de iatrogèniques ni nosocomials. Que allò era un oasi d’autenticitat. Que ja no ens trobàvem doncs a l’imperi de l’embacinament mèdic. On, del tron avall, tot és esgrogueïment de clavegueres, on els flagells són sobretot mentals. Rucs fal·leres, delusions, desvarieigs, que mai podràs eixir-te’n, que mai faràs cap enlloc.

Un parell de còmplices (en Gombau i en Mateu) abillats molt clínicament amb vestes cendroses, tantost els explicava què, se me’n fotien, i em responien justament com sempre (molt acollonidorament, mes al capdavall molt encertadament) m’havien dit de petitó a casa, si mai, nosofòbic, em planyia de cap mal.

[Això només passa tres dies abans de morir!]

Com he dit enjondre a un altre dels meus escrits apòcrifs, precisament la dita pot esdevindre, al cervell fantàstic, la fórmula de la fula immortalitat, la falsa font de l’eterna jovença.

[Qui no es consola és que ha un magí defectuós.]

Hom ha trobat el vaccí màgic. Hom es vaccina contra la mort. Només us cal un mal nou cada dos dies i això us ajorna la mort indefinidament.

No us cal ni moure d’on sou. Benifets de la civilització. [Dial a Doctor.] Truqueu a «Truqueu un Metge» i us l’en planyeu d’un nou sangprès o alifac o xacra qualsevol. I us ho dirà: Això només passa tres dies abans de...

I sempre han raó, no fotem. Tothom al món som perennement i literalment a uns pocs dies abans de morir.

I en Mateu (qui es pretén alhora mig obstetre, mig psiquiatre, i no feia gaire m’havia dit privadament que, contràriament a la desastrosa fauna qui veia quotidianament, qui no n’eren gens, jo sí; que jo era un geni, doncs, i que només infantaria genis... si mai ensopegava cap ventre adient) reprèn: [Sabeu que pixeu platí? Que cagueu or? Auris palters, ausades!][I que els ronyons us fan pedres? Que tots plegats som, en potència, petrolis, adobs i cendres?][Renoi, quin tresor no amagueu al cos! Prou podeu! Sortireu content de ca nostra, fa?][El cos és un mausoleu vivent, amb un esquelet, per exemple, de qui les facultats calcàries fan feredat.][És una caixa forta dels tresors, hermètica, de la qual només vós heu la clau?][Vós i nosaltres, és clar, els agonòtetes, els campions!]

I les veus burletes retrunyen per les enllumenades parets. En filustres les llustroses ben enllustrades il·lustracions il·lustres, i raus un instant (a l’evanescent rabeig) en tollet de gaubances.

[Pertanys als campions. Als qui no s’han cregut (ensinistrats com viltenibles gossos) els catralls i farfolles de tantes de sinistres llumeneres qui ens volien competint (vols-t’ho creure? sovint a ultrança, per a llur cruel gaudiment).][Brívies emmetzinades, que encroquen els dedins.][Car a qui li cal a la fi cap papissota elegia?][Tot s’ha escolat en un tres i no res. Alhora hi ets i ja no. Et poden venir amb un flabiol. Tes orelles són pols.][Pou de l’oblit. Gall i gallina. Foscor, claror, foscor.][I prou.]

Saps, pàmfil, que tot d’inorgànics elements fan l’orgànic del teu organisme? Durant l’estoneta de no re que despens al món, què ets sinó un empastifament de minerals; una samfaina, una escudella, un lleixiu, de laves; amalgama més o menys abonyegada de matèries inorgàniques qui s’organitzen efímerament en si fa no fa matèries orgàniques? Ets fill de la casualitat inorgànica. Organisme el teu doncs qui també va processant (transformant) els elements inorgànics en molècules biològiques, i alhora enrere, vull dir, a l’inrevés, en marxa contrària. Orgànic i inorgànic, mateix combat, tu, l’un es val l’altre, tot el mateix, i au.

D’això ets fet, això ets. Matèria inorgànica ja mantes vegades utilitzada — i reutilitzable. Reutilitzable passat tu, i generacions gairebé interminables de tus, fins a extreure’n (mai?) tot el suquet.

Enraona amb les pedres — prova-ho! — amb pedres particulars, reconegudes, de la teua coneixença — potser àdhuc íntimes — enraona’n de greus temes filosòfics, i veuràs que les respostes que reps són immensament millors. Car les pedres, els ambres, els éssers d’adés ara esdevinguts serens ammonits, no saben mentir. I els qui ens n’assumim (pedra) tampoc.

Només la veritat. Ni ostietes ni carallotades. Ni tan sols adiàfors no proposem. Cap engany, cap decepció. No ens sentireu proferir ni pies mentides, ni us hi acompanyaran mai els repel·lents ensotanats amb llurs fètids, fats, espoderaments imprecatoris envers qualque ennuvolat ninot. Per als crèduls, el virus imaginatiu, l’excés d’esperançada fantasia, és un paràsit que els va rostant i fent malbé el malastruc cervell. I llavors prou és palès (mèdicament parlant) que no hi ha ningú que faci més mal ni que sigui més enemic que els qui (camandulaires, maçons, mafiosos, idòlatres, fetitxistes) s’aprofiten de la mort per a vendre fum enverinat, vendre merdoses bajanades: cels, inferns, purgatoris, màgies, fames pòstumes, glòries, monuments... O el ridícul invent que en diuen “déu”, albardà assassí, perniciós habitant dels núvols, com dic; nefelobiont limícola i selenomàntic; fantasma fastigós qui entrevé territoris tètrics on les abominables perversions, les tristes manies cultuals, cultuals (amb l’acompanyament marejador de les bogeries instantànies, les visions ideològiques, els ritus ximplets, les litúrgies faves, les cerimònies tan tocades del bolet, les adoracions esclaves de repulsives quimeres...) l’en fan, molt despietadament, fotre el merdeta, el carrincló tifeta, i cruel, cruel, això rai, monstruosament, il·limitadament cruel, sotjador mocós, castigador molt subornable i exclusiu, perennement només a sou dels rics.

Batòfils, limívors, els despietats són (som?) els mateixos qui, de cops — estranyament, car com poden (podem?) ésser tan dolents altrament? — amen (amem?) les plantes, els minerals, les cuques, els cucs, i en són (som?) amics, i els amoroseixen (amorosim?), i en gombolden (gomboldem?), i ejaculen (ejaculem?), amb carota de ninot (si!), que tots són (ells!) també prou “valuosos”, al món, existents. I què vols que fotéssim amb els dits amb el temps superflu? Hi deu haver més teca a fotre que no prémer el gallet a tot instant. O potser no.

Entre dos foscants, no t’has demanat mai què fora altrament la cèlebre matèria fosca? Ni què recony enllumena (pretén enllumenar) cada estel? Falòrnies, repapieigs, imatgeria enfollidora. Pleguem. El món és un batibull. Un envitricoll. Un guirigall. Àvol cabdell. Olla de grills.

[Què els dec? O què els dec deure?] Abans d’anar-me’n. Per la lleugerament esclaridora visita.

[Al contrari. Bentrobat.][Som (qui sap) com les fabuloses, inversemblants, inexistents, meuques qui us són tan agraïdes pel servei, pel bé que els ho fèieu (i amb quin hàbil i planturós instrument!) que us fan pagar zero!][Igual serem. Més fotuts ens hem de veure.][Per quatre dies que... Vull dir, per tres dies que...][Regraciant-vos, doncs, dient-vos mercès. Potser per tots aqueixos vostres forcs de símptomes tan collonudament mortals!][Qui no té un all, una ceba.][I vós, d’alls, com dic, pel cap baix un rast, un forc ben nodrit.][I com ens hem divertits!][Ja tornareu!][O no.][Segurament, no. Recordeu. Això vostre només passa tres dies abans de morir.]

[Bona nit.]

[Bona nit.]

I tant. Hi ha un galló riallós de lluna al cel. Cel sense avions. Plàcid, solacívol, un vol d’ocs torna al nord.

Silent, hom se solaça sol.

(...)

(Hom i el seu llibre del món.) Cada vida escriu el seu llibre del món. Hom s’escarrassa potser a entendre-hi re. Al llibre del món, els personatges s’hi esvaeixen vertiginosament. Cada figureta isnellament neix, creix, pereix... S’hi esvaeix. Tantost apareix, desapareix. Hom perd el quest espigolant pútrides capdeconyades a les cròniques dels ventissos imperis. Tota mena de deceptius, enganyadors, escrits. I assaja de fer millor. Canvis. Canvis incessants. Bales i bacs de raimes amunt i avall, intercalats pertot. Taxonòmicament, topològicament, històricament, genèticament... Cada recapte on sembla que correspon. I de sobte tot es fon. Tan transposar ací i allà, per boldrons, per fragments, per plecs, i embalums i grops, i tot d’una hom se n’adona que tot rau esborrat, que no hi roman re. Cada escrit, full tot blanc. Cada imatge, full tot negre. Enorme volum buit.

(...)

(Sharpest among the sharp, even I came undone: What is it you want me to do? I wondered.)

—Què em vols fer fer?
Em fonc en ta presència
.

Fiu devers l’altre déu
Qui tocat de follia
Ineluctable s’atansava
Amb un Sol traïdor a la mà dreta.

Se’m desenguanta desfeta i molta
La carn de l’esquelet
Bullents els ulls m’espeteguen i salten
Flamívors heliotropis
.

Admirat de sa malignitat
Sa boca una O de foc solar:

Fou el que féreu sempre fems
Féu ell.

I ara els que férem foren encesos
Encesos fems
Que tost tot s’ho menjaren.

Què em vols fer fer?
Còsmica encar retruny la qüestió.

Fins que el darrer carbó es desféu
I en l’eterna nit insomne
Què n’havia de romandre sinó re?

(...)

(Annex Xeix.)

Reprenent mes joves proeses nocturnes on m’enfilava perillosament per terrats i teulades a assistir, sovint adeleradament, a esdeveniments cabdals, a tota avinentesa prest tothora a qualsevol escaiença per rebeca, bròfega, i peluda que semblés, recobrava anit l’antiga agilitat on, encar infant, grimpava caquis figueres moreres cirerers amunt, ben amunt, amunt, per a heure’n els fruits més ferms, sucosets i sencers.

Amb la corda ben embrancada, em vaig hissant llambrescament com bon curador d’arbres. Heus-me de bell nou tot musculat! Ni caquèctic ara, avui, ni epilèptic, ni convulsiu ni ja espassss... mòdic! Mai més per l’anul·latriu anul·lat, em gitava cor obert cap a totes les palpables temptacions propvinents. Som-hi, malèfics esperits nocturns, fa cap qui no sols us fa la competència, us desconfeix palesament i amb esclafadora contundència.

Lleixaves la dona al barranc, la barroera s’estimbava amb el seu cotxet escarransit. Xe, quin descans!

D’incògnit, he reeixit a desempallegar’m de les carronyes repapiejants qui en aplec se m’encastaven, i amb un capteniment exemplar he ascendit incòlume una xifra de quilòmetres que si la deia hom em deia de faroner. Ascensió inajornable mentre bufava el xaloc i de brosses se me n’omplien els ulls. Brosses, dic, àtoms gens simfònics de llicorella, engrunes d’agressiu llautó vingut de les cremades càpsules d’ampolles alcohòliques, i insectes. Insectes oftalmòfags.

Havia estat un dia de festa. I aquelles menes de festa, qui es panseix a mort, igni Prometeu?

Cantaven els zombis per al seu aniversari aquella tan carregosa fada cançoneta que repeteix fins que t’hi caguis, Per molts anys per a tu, per molts anys per a tu... Queixals escalivats per l’àvol vent de llurs emètiques podrides paraules. Fastiguejat, qui fot llavors el camp sempre és davant meu la meua iracunda ombrota. I allò em salva. Car entrompats han pres els cotxet mentre no hi era, i no n’he vist el fum al fons del fou fins al cap d’hores.

Hi davallava xalant i cofoi. A baix grollers organismes fets mocs. Cap mena d’unts no els guarirà. Totes llurs resurreccions... No es ressuscitaran ara pas mai ells mateixos, jotfot!

Amb zel titànic, entre la ronca bordadissa de gossos encadarnats, castigat com totjorn pels elements, reprenc via amunt per la vora tota perpendicular del frau, on flors de virolat violer, color sobretot d’albercoc, usurpen sovint l’indret boterut on m’arraparia. Els meus dits llavors presenten prou despietats llurs solgudes sinistres insurreccions; se’m vessen, sense cap voluntat de part meua, del tou de la mà, i anorreen tota collita, garfis acèrrims d’opressió. Què hi farem, floretes!

I així anar fent, amunt, amunt, hores i hores. I els tèrbols tremolins de la melangiosa aurora barrinen a pleret la boirina, i ara potser fora hora de llençar un cop d’ullet al desgavell metal·lúrgic damunt el marbrat corrosiu paisatge de tot avall. I amb allò, hoc! Excelsos llivells de gaubança m’omplen, obseqüent i agraït, el cor. Morta i ben morta la fètida danesa qui em rompia, amb ses arpes d’harpia, de casa, la insubornable condícia!

Seiem? — es deien ella i els seus. I seien al voltant de la taula de roure espessa com corpenta d’hipopòtam, voltats de llurs decors pestilencials d’eines brutes, i d’adobs i ciments, i d’altres polsims miraculosos arreu mal emmagatzemats... I llavors, entre mormols de claveguera, ressuscitaven, escac per roc, els pitjors insurgents ni proditoris ans cacoètics malfactors de la història amagada, ostatges massa de segles resclosits, tota mena d’incorporis empresonats, trofeus d’oblit sacsats per sobtades malignes riotes, cossos vaporosos insubstancials ectoplasmàtics, als quals nogensmenys es veu que, gràcies a la diabòlica acuïtat òptica dels convocants, hom podia comptar’ls àdhuc les infectes berrugues al nas i d’altres nodes insurrectes molt més podrits i purulents, idees al·lucinants tot plegat que feien esvair els més sensibles, i sovint vomitar, presos de vertigen, uns quants dels vandàlics maimons reunits.

Em lleixaven la casa en orris, i feinada per a l’escarràs llavors rai. Punyent mut rebuig el meu a tot aquell engranatge de desconsideracions envers el proïsme indefens, és a dir, envers el patidoret jo mateix. Qui, amb embalbiments a ambdós braços en acabat d’haver’s vist constret a emprar tot aquell embolic de feixucs i llords ormeigs i adminicles de neteja, entre prou nocives bromeres, es pensa, amb raó, en risc d’haver alhora atrapat cap calipàndria letal o si més no de les extremadament fortes.

I prop al capdavall de dalt de tot, un petit atac d’enyor me la fa veure per primer cop de bell nou.

Érem a Europa, a la Residència Sanitària de Westfàlia, a l’Annex Xeix precisament, on, no sé pas com s’ho feien, mes a les finestres del davant tothora hi feia sol, i a les de darrere sempre nit. I no sé, com dic, quina de les dues situacions era l’artificial, tret que ho fossin totes dues, o potser només una de les dues alternativament, mes, fos com fos, allò era així. Era tothora assolellat davant, i sempre nocturn darrere.

I com les meues preferències tostemps han estat nocturnes, havia entrat un jorn (o una nit) a una de les sales, i m’hi creia sol, i havia anat directament a la finestra del davant i l’havia closa totalment, amb els finestrons ben collats i fermats, i llavors, tot i que les cadires de braços, com en la platea d’un teatre, eren de cara a la finestra diürna, m’havia assegut i, tostemps, com dic, atret per la foscor i altrament neguitosament enlluernat per la claror, havia tombat cap enrere, repenjat de panxa al respatller, i m’havia mès a gaudir de l’espectacle nocturn, totjorn tan interessant!

Els arbres lleixant tanmateix clarianes aclarides per la lluna constant on sovint apareixien parells de bèsties ocupades en llurs meravelloses encantadores fascinants caceres i depredacions, i actes brutals i amorosos, i sovint no sabies quin, si amorós o devorador; en fi, tota aquella fauna salvatge, linxs, llops, llames... i estranys rats i conills i simis... i camaleons i cocodrils i cangurs... i els ullassos esgarrifats dels esgarrifosos lèmurs... hi badaves hores i hores.... I llavors vaig sentir una tosseta, i em vaig esglaiar, i em vaig aixecar a obrir els finestrons del davant i m’exclamí, «Collons, perdó! Poc sabia tota aquesta estona que hi hagués ningú darrere meu! Perdoneu! Perdoneu!»

I hi veies darrere teu, quatre o cinc noies molt retretes i inconspícues, i semblaven no gosar fer’t ni cas, tret belleu de la més boniqueta de les altrament força lletges daneses allí arrengades, la bufona xicotella qui seu al bec de l’esquerra més a prop meu de tot el reng... Per què no les ulles de cua d’ull una segona vegada...? Quatre grofolludes pallangues tot plegat, doncs, i la petita, més fineta, la més joveneta i gracioseta, ep, i l’única que no s’ha pintada gens, ni els llavis (“Ni toc de kutxibeni”, com deia adés la casta modesta verecunda muller del gramàtic Verdú), la qual, tot i que es fa l’humil i la lligamosquetes i l’amaneradeta, la no gens grollereta, no, prou li copses a l’ull una lluentoreta múrria molt atractiva... Oi que et sembla que et vol fer delir, que potser et mig pica l’ullet i tot — un incipient assaig de guerxineta...? Què fas...? Mig t’hi arrapes? Mig li somrius...? Doncs i tant. Tot i que te’n malfies bontròs, és clar, li mig somrius com si l’entens, i a poc a poc t’aixeques i surts al corredor, i exacte: la xicarrona darrere!

Quinze anyets, és clar, i jo, comparat, un ancià. Quina gerda jovencella en faria cas, d’un vellard com jo, si no fos que un interès molt íntimament amagat no la fes bellugar! (En els meus somieigs d’opi potser. Fragments estripats de crònica rosada on eixams de femelles em fan la farina blana, benvolents tothora envers l’inepte garneu malvolent qui so.)

De tot el boldronet de daneses, ella la més eixorivideta. Xerrava l’anglès com els Hàmlets del West End, i jo, a part que ens enteníem sense cap mena de dubte, pel meu més sa i franc accent americà perfectament traït es veu que me li despullava totalment: era evident d’on feia cap, i ella a aprofitar-ho, car volia entrar a Amèrica fos com fos. (Amèrica, vós, contrada on les religions més singularment estúpides són acceptades amb babau respecte; principalment l’horror “evangèlic”. Les religions — o sinistres supersticions, cap diferència — aquell malson excrementici de les molt fosques èpoques reculades — hi són encar feixugament ratant-hi. Hi ha franges de la lúgubre societat pregonament clafertes d’individus no gens intel·ligents contínuament enverinats per repulsius bavosos personatges qui no aturen d’injectar’ls les mateixes insuportablement betzols supersticions dels vells imbècils llevantins, esfereïdores carallotades cregudes universalment, lúgubres franges, dic, que, si t’hi atanses i bades gaire, i s’ensumen que no te les empasses senceres per fastigoses que siguin, ja pots tremolar, car encontinent hom et castiga bíblicament, ço és, de les faisons més salvatges.) I ella, doncs, llas! Aitan humil, la nina, i no podies pas reconèixer ni adonar-te’n, així, a primer cop d’ull, que, de fet, era una altra fleuma plena (pobres de nosaltres!) de delers amb tirats místics! (Qui s’ho anava ausades a esmar, tot i que el xeic espia prou semblava que ens ho denunciava anys arrere, que rere la frescal façana, hi havia doncs quelcom de massa lloca, de fràcid i de podrit, també en certes daneses.)

Ara, jo eixarmat. A la meua edat una joveneta tan rosseta i natural! Natural, vós. I òrfena i verge, oidà, deliciós! I tota peludeta de baix, com convé, per a conservar-hi les bones sentors! Qui hi diu més! Què vols més!

No m’hi estendré. Ha volgut vindre amb mi a la meua cambra, i al cap de ben poc (!) ja em donava permís per a esbotzar-li la cirereta. Primera i única qui anc m’ho ha permès, no fotem. Un ancià al qual la pansidota yilingia li ix sovint pel distret trau de la bragueta descordada i li goteja i tot damunt la sabata. (Em pensava que el mot yilingia no fos pas el nom de la cigala en danès, mes no, estratosfèricament lluny d’osques, pobre de manguis, car — llegida, la nena, més que no tu, qui te n’assabentes més tard i de casualitat — la yilingia es veu que no és pas altre que un força parsimoniós cuc xinès tampoc no gaire llarguet ni doblet, només existent als anys de la quica, ni ho sé, extingit fa una mar de milions de centúries, de mil·lennis, d’això..., tant se val, qui sap, els de debò enamorats som tan fàcils d’enganyar!)

Al cap de quatre dies, com qui diu, ens veus la parelleta pujant el rost coster que duu al consolat, i fets els paperets i les anàlisis de compatibilitat sanguínia, sense entravancs, servidor, qui més diu, antic veterà de cos de marins, el cònsol mateix, entre, al rerefons, no gens eloqüents ni convincents engrunes d’himnes irreparablement mendaços, ens ha casats. I ella feliç, i jo pots comptar.

Poques setmanes d’arribar a Amèrica, com n’aprèn (tret que ja hi vingués ensenyada), la vivaç esqual! De Solveig qui diu que es deia, als meus ulls tristament enlluernats, passa a dir-se’m Solraig. En un mot, se m’autonomitza de totes totes. Adquireix un cercle de tocats com ella, amb els quals es reuneix, ja ho he dit, en remoroses i sovint espetegaries sessions metafísiques. Malament rai. I pitjor. I s’ha comprat no sé pas on l’estranyament espiritualista home-cap. I ha adquirits per mitjans rarets els peixets màgics, els moixos arxiembruixats, els lloros ultrasaberuts... I jo què hi faig, a ca meua? Hi soc de massa? Estic rumiant d’enamorar’m de na Dorotea, la vella veïna (em pens que vídua i tot, un atot de més, a part que ben conegut del seu gos beix qui cada camí que soc a l’hort ve a ensumar assíduament l’aixada), i és boniqueta tot i la seua edat, la veïna, i prou que he remarcat que, quan coincidim a la botiga i enraonem tres segons, m’esguarda tota l’estoneta amb ulls ben tendres, i ensems els tres (beneit gos inclòs) i d’incògnit llavors fugir a la pollosa Arizona, ben lluny de les pobletanes boires i penombres i humitats del purità Vermont...

Mes, calla, ara on som...?

Ara mateix, només som a la matinada en acabat de l’alliberador accident (que versemblantment tot ho resol), i furtivament, com boletaire qui ha fet porreta, força estripadet (i sense cove buit, perdut en qualque relliscada esllavissada avall), enllestida l’àrdua ascensió, he pogut nogensmenys tornar a casa sa i estalvi.

Damunt la meua taula a l’estretet estudi a les golfes hi he tornat a veure el full blau cel. És un dels seus fulls d’instruccions, aquest, el més recent, cafit d’ordres sense ordre, destil·lades al full aital com li vénen a l’esment i amb inscripcions, tintes i llapis diferents, segons l’ormeig o l’instrument a mà, ni que fos un estilet d’escriba egipcià o de sabata alta.

Comença el full: «Seré fora del vuit de novembre al nou de desembre...»

Em dic, Això rai; pel fet que només som al trenta-u d’octubre, prou tinc prou temps de ficar ordre a tot aquest sobtat batibull d’idees abans no em calgui d’anar a cal bòfia a comunicar’ls l’estranya desaparició de la paia, i llavors fica’t a jeure, fins que, al cap d’anys o mesos de recerca capdecony típica de bòfia barroer, no m’ofereixin matusser condol. Així que aprofitem-ho per a respirar ben a fons, car la cosa s’ho val, no fotem, havent lleixat de cop i volta d’haver de sofrir sota el seu molt sever i estret marcatge.

Continua el full, «Durant la meua absència, a part de les feines consuetudinàries que et corresponen, obtempera com sempre, sense desviacions, i fots això: Pren acurada cura dels peixets a la peixera, dels gatets, dels llorets, i de n’Huguetell. Tothom la seua teca prescrita, i per a n’Huguetell les gotetes quotidianes, que ja saps que, pobrissó, aprocte, i sense cap altre trau emuntori, re altre no pot pair ni menjar.»

N’Huguetell, és clar, és l’home-cap. És un home (hom suputa, car de sexe, gens) de cervell molt limitat (podem ben dir que no hi és tot, o que, de mancar-li re, rai, com ara que li manquen, segur, pler de bulls), un home, doncs, diguéssim, a part de curt de gambals, tot plegat constituït d’un cap i quatre membres — dos braços, dues cames — que li surten del cap. El cap blavós, els quatre membres vermellosos, i força atrofiats, tot i que poc o molt pot servir-se’n, una mica, com dic, com ara per a espantar els gats, i que tenen — els membres — la particularitat mai no vista, o no gaire, es veu, que els dits, aitant de mans com de peus, són retràctils, ço és, poden retreure’s endins, formant llavors mans o/i peus tornats monyons. N’Huguetell, la danesa l’havia comprat no sé pas on, i la qüestió és que li era d’allò més en avinença per a les seues sessions de resurrecció. N’Huguetell no diu mai re. Encar menys expressiu doncs que no pas jo mateix, qui tinc permís d’enraonar curt i fluixet, tret que sense que anc, digui allò que digui, servi cap mena d’importància ni pes.

Fa el full encar: «Per al tretze esper un paquetàs molt important. De mida considerable, eh? Si vers el catorze, o a tot estrebar el quinze, no ha fet cap, vull que telefonis la meua cosina Francine i l’alarmis del fet tan alarmant.»

Feines rai, fins després de morta. Amant de controlar, i sobretot de controlar’m, la dona, mon destí. (Jo qui controlar no he volgut fer-ho anc amb ningú. Com si no m’escarrassés ja prou assajant de mig controlar’m jo mateix, i al capdavall no reeixint-n’hi gens gaires vegades, de més!)

La qüestió, que, au, del paper amb els ucasos, un rebrec i al foc. Car si, remot i deprimit, fins suara, clafert d’angúnia se n’anava a la merda el món, tot d’una, el món es reenvigoreix, alhora que quelcom em reenvigoreix, revera com si haig presa cap collonuda píndola que alleuja, assuauja, calma i tempera els nervis, i quina transformació, vós! Ni rabiüt ni crestat ni endolat ni amnèsic ni prematurament mort. Al contrari, com qui, segat per cap caiguda que no li hauria d’haver lleixat cap os sa, ix tanmateix de la tomba on tombava, llosa enlairada, llambresc, amb agilitat simiesca, i, on abans tot era desert angoixant, troba, entre frescs ximecs i ruixim, i escatxics a betzef, escatxics virolats d’un quasi oasi, troba, dic, que tot fa brou, i entoma, noi: dàtils i bananes, i escorpins fregits, i ous ferrats d’estruços i escurçons, pots triar!

I, efectivament, de la nevera a la cuina, quin tip, banyat amb xampany del més car, no em faig de tota mena de teca sublim... Teca de luxe, en temps per a mi molt magres, reservada per al molt capdecony cercle ressuscitaire, tots farts com repulsius dignitaris, i jo primet com el foraster macip qui amargament mes sobri els servia. Sense haver oblidat abans de fer net pel que fot als altres invasius llogaters qui també en voldrien part. Psítacs ronyosos qui tothora em corregirien, i els altres molt nocius infiltrats, malvinguts residents paràsits. I així, moixos, peixos, psítacs, com dic, i, no cal dir, l’obtús capgròs, quatre puntades... i gol! Al carrer! Residu oníric ara benauradament descartat. Som-hi. Car qui mana a ca meua ara so eu! Eu! I he arrencats els camafeus satànics o cretins: tot el mateix. I els afuats ciris policroms. I els segells amb caps de mort cafits de drogues i verins. Totes les poca-soltades dels pocavergonyes histèrics, fanocs, religiosos... Amb els meus dots pirotècnics, rai. Incandescent, es fon tanta de ximpleria i de xorc amulet; i de xurria i de brutícia, i d’escorrialles, màgiques. Tantes de falsament enceses espases angèliques i fantàstiques, tantes de vanes delusions, tant de florilegi del dement.

I m’he retirat, i mai més ningú no em trobarà. On pari ni ragui, ni jo mateix no ho voldré saber.

(...)

On és...?

Deu ésser aquest. Aqueix qui veus, lluny (en Jeroboam Merluix es fa dir ara). Ferotgement antipàtic. Sòlitament clandestí. Esguarda el cel i veu volar-hi, no pas entre pols comuna, no, ans, miraculosament, entre espurnejants pólvores de litargiri, no pas fulles mortes ni ocells esborifats... (Adeu-siau per sempre pus a les adés bel·licoses gralles i als adés acollonits astors, això s’ha acabat del tot.) No. Al seu cel hi volen truges, llibres, llebres, llebrers, llibreters, boxadors... Amb l’embranzida d’un mamut, cada elefant hi passa xiulant com un coet... Tothom hi tornen i roden quiets, enduts pels vents dels esdeveniments, i caurien tant se valia, on els tombessin.

El degut extermini no era gaire remot; aviat els tocaria, segur. Onades incessants d’angoixosa ans xafogosa vergonya general... Apotropaic, hom més val que esperi sempre allò pitjor, i potser al capdavall tampoc no ho endevinarà del tot, on hom llavors pot àdhuc adelitar-se’n pler!

Car és de rucs, de rucs certificats, això de desil·lusionar’s, car prou era ja de rucs d’il·lusionar’s; ni il·lusió ni desil·lusió, doncs, no calen; cal per comptes comprendre la neutra realitat on només hi ha allò que hi ha; i d’allò que hi ha sempre n’hi haurà menys del bo, i en conseqüència més del dolent; ara, doncs, amb calma; amb calma i anar fent, cor fort.

(...)

(Llambordí brillant.)

En la meua genial clarividència, tantost vaig ésser llençat vers el crani de n’Eberard Montardit, el bòfia qui amb el seu brutal escamot hostilitzava els mal munits manifestants, vaig copsar’n, com qui diu amb un cop d’ull mental, sa trista vida ulterior.

Cal dir que sempre he pertangut a la classe de llambordins brillants. Brillants car radioactius, portant traces de plutoni en la nostra constitució, i brillants així mateix, i sobretot doncs, per la nostra immensa intel·ligència.

Quan vaig asclar el crani de n’Eberard Montardit, aquest caigué rodó. Se l’endugueren a l’hospital i el cosiren com pogueren. Tret que ell mai no recobrà ni la parla ni diguem-ne el seny, tot i que d’això, el taral·lirot, mai no n’havia hagut ja gaire.

Va acabar de rentador a un convent. Les monges li portaven la roba bruta i ell la rentava a mà, a l’estil antic dels retardats convents. Les monges, tot i que sabien que en Montardit havia estat bòfia, potser es creien, erròniament, que, tot i que tarumba, encar servava al seu malmès esperit instints diguem-ne mascles. I, cascuna si fa no fot privadament, li feien ensumar llurs robes brutes, sobretot els draps de pit i de cony i cul. Les monges, personatges ignorants per designi del dogmàtic cretinisme que les regia, no sabien que tots els bòfies, pel fet de fer-se’n, són homosexuals i odien les dones. Però, qui sap, potser no anaven tan errades les ximples mongetes, i, gràcies a la meua brillant (!) intervenció, no sols n’Eberard perdia el poc enteniment i la massa parla, ans també, pel costat bo, es guaria de la terriblement greu malaltia del marietisme bofiesc (el datpelculisme guripoide, la homosexualitat feixista), i guanyava així limitat accés als humils delits duts per les diguem-ne tendreses de femella.

La qüestió que les monges, tantost podien, li treien la cigala i hi jugaven apassionadament, i les més murrietes (i alhora menys perverses) li fotien llepar el cony, i netejar’ls amb la llengua el forat del ses (benèfiques mongetes, li deien, Si els pets de monja són tan bons, esma’t, Eberandet, les merdes de monja; re més excel·lent!), i així en Montardit (i allò sí que era miraculós) hi trempava i s’hi escorria prou sovint... I ai llavors els adelitats escarafalls i la taral·la mongívola, vós!

I que content i satisfet i orgullós no n’estava personalment de tot plegat. Una altra obra bona per a la invicta secta dels llambordins brillants.

(...)

[En Bordaló, un pagà (relativament) sa.]

En Teofraste Bordaló, pel fet que es deia com l’instigador del bordaló, ço és, l’orinal o bací de viatge per a les dones, on se’l fiquen sota les faldilles, i hi pixen i caguen i hi descarreguen menstrus, i tot allò que hi fan, i al fons de la gibrelleta un ull dibuixat, abrasiu i sorprès, s’exclama, Monsènyer, què ens cal veure!, i ell, doncs, en Teofraste, no fos cas, cautelós, per aquest fet i perquè era molt sanament malfiat, sempre portava funda per a la llengua. Amb allò xafallosejava i papissotejava, i què? La qüestió que, quan hom li demanava de tastar re, d’antuvi ho tastava amb la llengua ben enfundada, i només d’amagatotis se la desenfundava quan allò que li feien tastar, ell presumia que fos prou sa.

Era en Teofraste un sa pagà. I un pagà entre els cretins de l’hegemònic cretinisme ambient és evident que és l’espècimen més sa que hi ha.

I els caníbals cretins sempre volien que tastés bocins del merdós cos de llur déu i d’altres hòsties d’aqueixes, i d’ací la funda o glossobeina per al seu car atxip, la seua estimada tova, que duia ben estotjadeta dins sa sana (i lacònica, molt concisa) mui.

Fins que els cretins li descobriren el truc. L’acusaren de bruixot i de jueu i de kurd i de català, i l’atuparen i el torturaren i se l’enduien a cremar en foguera, quan, ans d’arribar a la pira mateixa i tot, pel camí, tan mortificat i exsangüe, pobrissó, amb sa vida pagà.

I el sa pagà s’apagà.

(...)

(En Tul·li Gratulls, el de les feinetes sense gaire, pràcticament nul·la, remuneració i ensems portadores de no gens de goig.)

En Tul·li Gratulls s’espera pacientment baix, al carrer, ben amagat rere cap cantonada, i només entra furtivament i escopetejada al gratacels quan veu que sos tres enemics ixen a dinar. Puja esbufegat al pis de dalt, i es fica al piset on hi ha les oficines de l’editorial, on només s’hi troba doncs ara la bellíssima Mait, la secretària extremadament voluptuosa, sublimment superior, deessa resplendent, típica beutat inabastable, inatenyible (inassolible) (inassequible — fat malaurat del pobre, no gens pecador, pencador), mes, ui, tan afable i compassiva, i caritativa amb ell, carallot, l’única meravellosa persona a l’altrament damnat indret qui li ofereix, molt de lluny en lluny, quan pot, trists treballets. Per exemple, feinetes editorials, com ara trasllats de llengües desesperadament críptiques, conegudes exactament per no ningú altre, i no cal dir encar menys per ell mateix, qui, ajudat per munts de diccionaris, tot solet, en un racó polsegós de la biblioteca de Catalunya, al cap de mesos sencers només per a quatre pàgines, no s’empesca sinó un altre impaïble, indesxifrable, pastitx.

Freturós i tafaner com un titella, avui li demana, a na Mait, si pot emprar el telescopi de l’oficina per a mirar per la finestra devers el castell i les altres construccions històriques de baix, les quals és cert que, ara voltades d’altíssims edificis, només es poden veure bé vistes des de dalt de tot. Es tracta d’un telescopi que pertany als maleïts directors, els quals, si ara enxampessin en Tul·li amb l’objecte prohibit, malament rai. Les bufes i cridòries ventant-se-li a betzef.

Abans, aprés dinar, no pugin doncs sos tres enemics, ço és, la lletja i nerviosa altra secretària, la qui el denuncia de continu, i és clar els dos tirànics directors de l’editorial merdosa, abans devots falangistes, i ara, seguint les modes, socialistes, és a dir, falangistes bis, i els quals rarament (i mai després d’un primer cop i veure el resultat, els malparits!) li encomanen feinetes que ningú altre no vol fer, com ara correccions a fulls rebregats, amb manuscrits tots enrevessats i incomprensibles, o petites traduccions de texts letalment tediosos, o cerques de referències amagadíssimes en llibrots oblidats i florits a les golfes ronyoses de les biblioteques, vol impressionar vanament na Mait, bo i pretenent interessos diversos en l’esponerós arbre antropològic, per exemple ara en l’erudita bessa arquitectònica de la sacra història nostrada, i alhora mostrant-li doncs el telescopi espectacularment ultrafàl·lic (per a compensar a la infra-realitat del seu piuet), un cilindre de blanc metall que fa metre i mig de llargada i mig metre de diàmetre, l’afrodítica, afrodisíaca, molt fascinant, Mait, tanmateix sense dedicar-li altre que un petit somrís indiferent, li diu que ok, que s’entretingui sobretot sense fer malbé re.

Pobre Tul·liet Gratulls, qui cada camí que la veia solet a l’oficina, i especialment les seues cuixes colossals, amb la faldilleta trossada fins l’engonal, el cor li feia bum-bum i el sotaventre rum-rum, i es deia que gratulls com aquell, és a dir, quelcom de tan grat als ulls que te’ls has de gratar, no fos cas que allò no fos al capdavall sinó gloriosa visió qui s’esvaeix amb un frec de plecs, vull dir, de pestanyes, gratulls de debò com aquell, dic, enlloc altre cap ni un.

I, déu ens en guard, com havia de córrer en acabat al barri xinès, a desfogar’s com qui diu. Esperant amb candeletes de trobar-s’hi el seu amic en Çapont, el constructor, el qual, com és sabut, tot i que és casat i afillat, despèn tot el que guanya en dones als prostíbuls. És en Çapont, el conegut d’adés no en fotia pocs, d’anys, quan va construir al millor preu la torreta als seus pares, qui, cor-generós, molt magnànim, de cops, se n’adona, percep si en Tul·liet, ai, si se’n deleix de baix, i el veu doncs aleshores tan penosament necessitat ni besunyós que se’n compadeix un colló i li enfila al butxacó de dalt la camisa esfilagarsada les cent peles necessàries per a la bona extremadeta meuca, i les divuit per al llit concomitant.

I quan, com s’escau la majoria (gairebé la totalitat) de vegades, en Çapont no s’hi troba, què? Que en Tul·li emigra vivament vers el riu. Rere la verneda, s’asseu sobre el vellut de l’herbei com un sibarita desdentegat i sense sou, i entre les calitges pudents que s’aixequen de la cínica claveguera que desemboca just davall, conquereix mentalment totes aquelles aristòcrates esfinxs del barri ambigu, i se les carda meravellosament i sense obstacles, fins que no ruixa de vescosa rosada qualsque brins, i àdhuc si s’escau tulipes, dels voltants.

(...)

(Violat per l’hongareseta.)

Només m’havia ficat a la cambra que hi havia oberta a l’hotel mentre caminava pel corredor, per a fer un cop d’ull per la finestra. Nogensmenys, ja ho veus tu que, tantost no sortia, la joveneta entrava. Me li disculp, Perdoneu, només volia guaitar per la finestra. La jovencella aixeca la cama i no em lleixa anar endavant, em bloca el corredor amb la cama estesa, mentre es repenja amb l’esquena a la paret. La llum que entra pel gran finestral de la seua cambra ens enllumena perfectament. És una rosseta no gaire alteta; va despulladeta, només porta unes calcetes balderes; té un cos magnífic, amb uns pits de solemnitat. Se me’n riu. I belluga el nasset com ara dient, Ara m’ho crec. Ja ens coneixem.

[Com la desdic?] Lleixeu-me passar, si us plau.

[Em fa amb el cap,] Cap dins.

[Em faig el sorn. I ara ho diu,] Cap dins, o cridaré, i veuràs l’escàndol.

Serà més escandalós, senyoreta, si em veuen dins.

Qui t’hi veurà? Tancarem la porta. Som-hi
. [I m’hi empeny. I tanca la porta. I es treu les calcetes. I s’estén al llit. I qui gosaria fitar-li el secret ni comptar-li els pelets rossos al voltant del trauet tot rosa per a encertir’s si més no de la seua vera edat aproximada? No pas jo, és clar. Incapaç tota la vida de mai haver sabut fitar cuixes endins i amunt a cap de les dones (no gaires!) qui (massa amables, malaguanyat envit el llur!) amb qui sap les expectatives, pobrissones, al capdavall no se m’eixarrancaven.] Ja ho saps què has de fer.

De cap manera, senyoreta. Estic casat, sabeu?

I jo soc verge. No t’ho creus? Atansa-te’m i destria’m els llavis de baix. Hi veus el tel?


[Ho semblava. No pas que m’hi conegui gens, a part dels llibres.] És clar, sou jove. És natural. Quants d’anys deveu haver fets? Quinze? Setze?

Dotze. Puja’m amunt i treballa-hi. No val a badar.

Home, com voleu que...? Dotze! Quina barbaritat! Totalment destrempat! Ni que em fotéssiu una pistola al clatell. Sabeu què? Soc massatgista afeccionat. La dona, per exemple, em fa fer-li el massatge cada nit abans d’anar-se’n a clapar. Ho voleu provar?

Quants de fills li has fet?

A qui? A la dona? Sis. Tot i que...

Què?

Alguns d’ells no dic pas que siguin totalment meus.

Et fot banyes, eh? Quina millor avinentesa per a rescabalar-te’n, carallot!

No em quitaré pas així. No soc gens de mena venjatiu. Soc un home de conformitat; poques angúnies, sabeu? Un cor massa, no dic delicat, anguniós, neguitós, sí, inofensiu; inofensiu per força.

Un homenic esclau, oi? M’hauràs doncs d’obeir, o ja saps quina te n’espera. Et denunciaré que em vols violar.

I a canvi em violaríeu vós a mi.

Prou en deus estar acostumat. Esclau d’un poble esclau. Qui vol la independència sense violència? Qui tip de riure!

No soc gens polític, senyoreta, on vol anar a parar? Soc un cagadet; no gosaria enviar ningú a la guerra; ara, entre això i lleixar’s atupar de continu... oi que em capeix? Té tota la raó del món!

Saps qui era n’Àttila?
[I és ací, amb aquest clixé, on endevinava que era hongaresa, i no pas noruega, com al començament havia cregut.]

Home, i en Neró i en Julià... i tots els anticretins! Són els meus herois! No he maldat prou perquè els meus fills se’n diguin! Amb no gaire èxit, cal dir! Mes... ara me n’adon on voleu anar a parar... El gran Àttila i nosaltres... No volguéssiu pas revenjar-vos-ens ara, dona... I en la meua humil, insignificant, persona! Els catalans al capdavall no n’hi érem tampoc pas gaires, als Catalonian Fields!

Els Catalaunumi Csata, vols dir!

Els catalans no som mai gaires enlloc. Ni a ca nostra... O potser que esmenés... Encar som menys a ca nostra mateix, com podeu veure pels voltants. Envaïts fins als racons més íntims...

Pobres Catalonians! Encar ara mateix oferint floretes als botxins! Penedits de no lleixar’s anorrear prou, d’encar ésser mig vius! Quina vergonya!

Doncs, com dic, ja ho veieu. I ara sigueu boneta, i em lleixeu escampar la boira, cavà cassí?

Cavà canò?

Home!

Dona! (...) I...? Encar estic esperant el famós massatge...!

Ara mateix. A la vostra disposició... Ben esteseta. Perdoneu, estic una mica nerviós. Si no ho faig prou bé, em toqueu el crostó... Segur que amb les hores em tranquil·litzaré i ho faré collonudet, veureu
...

En aquell instant, la porta s’obr. No l’havia doncs tancada amb clau. Només ho havia fet veure. I entren la parella de noruecs. Vull, dir, és clar, la parella d’hongaresos. Els pares de la minyona sense escrúpols. I els pares tampoc no gaires. Sortosament. Car em pensava que ja venien a fotre’m de cap a la presó.

Violant! [Crida sa mare, com si de debò la reptés.] Quines manies, filla!

És el massatgista de l’hotel, mare
. [Em sembla entendre. Llas, el meu hongarès, penós, molt penós, penosíssim. I llavors li diu quatre mots de no res, i els pares mirant-me i fotent-se’n alhora. Qui sap si l’hongarès és tan concís com el xinès. I si li digués...?, He trobat aquest pobre desgraciat i s’ho lleixarà fer tot i de franc. És clar, és català.]

Ah! En aquest cas, som-hi
. [Fa la mare bo i despullant-se a pèl amb quatre esgarrapades. I què fot el pare? Es fot a riure encar més fort. Tinc ara molta por que també no es despulli ell, i entre tots tres no em fotin pel cul. Barbàrics.]

[Bo i preparant-ho tot, la nena ha continuat, quatre parauletes més, que han impel·lit els pares a esguardar’m amb repugnància i pietat alhora. I segur que si fa no fa els ho deia,] Diu que es conforma; s’acolloneix davant el feixisme monstruós de l’opressor; «amb foll oblit, car la raó sembla mancar-li, sots el fuet s’ajup», un altre eunuc de la sucursal de la cort dels estrangers enemics qui amb extrema esquírria els ocupen; per via d’abstenció, d’inacció, demostra sense voler una desastrosa lleialtat vers el dinàstic anorreador en cap instal·lat a l’escorxador central i vers el lladre i assassí clergat (àulica quisca, maligna, pèrfida) qui sosté (amb toga i uniforme del fàstic casernari més repel·lent) la fètida crueltat i sangosa disbauxa contínues que se sobreïx de l’escorxador central i nega i deleix tothom fins als mèdols últims i avulsos del podrit imperi. L’únic erèctil seu potser que siguin els mugrons, i encar! Poble de capats! Retrospectivament, que bé que els hauria anat que els magnífics huns (i no pas la llorda xereca horda xarneca, tan malèvola i putrefactiva) els haguéssim convertits a la vida impertèrrita dels altres animals intel·ligents, ço és, ocells i insectes, mes ja ho veieu, estòlids titelles, ases de tots els cops, víctimes pansidetes i totalment satisfetes.]

[Quan he tornat tot esvellegat a la nostra cambra a l’altre costat del mateix corredor, la meua santa dona ja havia tornat de fora, de la seua reunió de savis secrets, per a la qual, disfressats de parelleta com cal, es veu que havíem fet el viatge. Veies entrar els savis a un prostíbul privat i molt guardat, on només hi volen gent d’upa i amb carnet especial, i rere les sales luxoses amb meuques de preu inabastable, hi havia, es veu, qui sap de fet, quelcom com ara la sala de reunions, on tots els savis de les forces milionàries, s’instal·laven a revisar les darreres troballes i a decidir-hi les decisions adients.] On t’havies ficat?

[Què li havia de dir? Li deia que passejant pel carrer, esperant que tornés, havia entrat a una llibreria i havia plegat un llibre d’història dels prestatges i m’he ficat, a peu dret, de llegir’l amb tant d’entusiasme i tan embegut en els cabdals esdeveniments històrics que no me n’he adonat com passava el temps. I tantost me n’he adonat, he vingut corrent com un boget. Si m’hagués demanat quina història era aquella història, és clar que li hauria dit d’Hongria, tret que naturalment, tots els meus interessos, per a ella com si no existissin; els ignora santament, com dic. Així que ni ella ha insistit més, ni a mi m’ha calgut donar més explicacions.]

Renta’t, que baixarem a sopar. [Ha manat, concisa, com qui parla també en hongarès (potser).]

(...)

(En Cristòfor Voltor, descobridor, civilitzador, i nomoteta insigne.)

Capítol XIIIè.

[Cristòfor Voltor (més tard, Cristòfor Colom), metge rialler, nauxer del bergantí “L’Impotent” (més tard, vaixell empestiferat), llavors sol mascle no pas impotent a l’illa Coloma, al capdavall emperaire de l’illa i restablidor molt meritori de les meravelloses lleis antigues que aitan bé no rutllaren, vós, durant els segles més fantàstics.]

Bastit com un voltor, mans com garfis, cos quadrat, massiu i fort, i al capdamunt un capet petit i tot pelat, metge a l’hospital de la vila de Çonçaconca, en Cristòfor Voltor, hi és, malgrat el seu aspecte lleugerament repulsiu, força respectat; fins que fortuïtament, gairebé alhora, son pare, i llavors el germà petit d’aquest (l’oncle amat d’en Cristòfor), cauen malalts de càncers diferents. Al cap de pocs mesos, ambdós havent empitjorat perillosament, són, amb pocs dies de diferència, naturalment tramesos a l’hospital de la vila...

Ara els germans es morien, allò era esgarrifadorament corprenedorament definitiu. En Cristòfor hi tenia doncs son pare al pis de dalt i son oncle al de baix. Tant l’un com l’altre els veies a frec d’aviar el darrer piu. I allò ficava de debò nerviós el nostre metge. I el nerviosisme, sobretot quan entrava a una cambra o a l’altra, i ataüllava els ens estimats tan vergassejats i fets malbé pel maleït destí d’ésser presos per una tan cruel malaltia, el fotia a parir de riure, s’esclafia pels quatre costats. No hi podia fer més. Les riallades, unes riallades de voltor (segons no maldeien i injuriaven de seguida els envejosos infermers i d’altres subalterns nosocomials), eixordaven llavors l’hospital sencer. De l’esglai es veu que pler de desnonats l’espitxaven cada camí.

Llavors, és clar, pare i oncle morien, l’un el diumenge, l’altre dimarts vinent. Ambdues vegades, per comptes de plors, les rialles d’en Cristòfor espetegaren i retrunyiren volcànicament. Avergonyit, per tothom malmirat, plegà de l’hospital. Fugí de Çonçaconca. Emigrà a les mars mogudes del migjorn asiàtic. S’havia, durant el viatge que travessà oceans, on s’havia allistat de simple mariner a un enorme vaixell mercant, canviat de nom. Ara ja no es deia de Voltor. Volia oblidar les rialles vultúrides que tant no l’havien fet empegueir. Que com a metge no li havien costats tants de morts. I ara es deia Colom. Els coloms no riuen així. Els coloms són més humils. A tot estrebar, emprenyen per les finestres amb llurs ridículs parrupeigs. I se’t caguen a la coroneta, és conegut.

En Cristòfor Colom s’habituà tantost als excel·lents costums dels pobles de l’arxipèlag indonesi. Amb tantes d’illes i d’illots, qualcuns dels quals sovint d’avui a l’endemà desapareixen engolits, alhora que, a tornajornals, de novells no n’ixen a l’oceànic cresp. I la gent, meravellosa en tots els sentits. Preciosos idiomes. Teca deliciosa, tecs sublims. Intel·ligències palpables. Hi aprengué de fer de mariner de debò, bo i anant d’embarcació a embarcació, tota mena de closca que si fa no fot surés. Excel·lents mariners del migjorn asiàtic, i ell llavors un de més.

S’escaigué que salpant de Malàisia, de cap a Brunei concretament, hi havia un vaixell de dones, un bergantí indonesi, la capitana del qual, na Melquíada, no tenint-les pas totes, essent aquell el seu primer comandament de nau, havia menester de cercar i trobar abans no fos massa tard cap nauxer prou experimentat i reconegudament coneixedor de tots els secrets del navegar, sabent doncs llegir mapes i tota mena d’instruments nàutics, i havent bon nas quant als agalius dels temps, i no cal dir essent força adequadament destre en el maneig del velam, les eixàrcies, els ormeigs i tota la tresca i la verdesca que duu a no enfondrar’t ni en trist i tràgic naufraig tombar, i hom llavors li recomanava aquell home de seny, espartà i molt com cal, és a dir, el nostre Cristòfor Colom, el qual, un pic conegut per la neguitosa capitana, fou doncs de mantinent engatjat de salvador nauxer d’aquell bergantí indonesi que se’n deia, per un altra de les grotesques ironies del destí capdecony, “Lemah Zakar” (literalment, “Fluixa pixa”), és a dir, més normalment, entre nosaltres, “L’Impotent”. El bergantí portava d’estranquis a un port petit d’Austràlia dues centes setanta-sis prostitutes tais, malaies i birmanes. Una selecció magnífica.

Malauradament, s’escaigué llavors que els traïdors vents tempestuosos desviaren el no gens important “L’Impotent” i el desmantellaren com qui diu completament. Un bon plec de belles senyores foren endutes per les ones malignes. Hom tot plegat ara es perdé, sense instruments, pel vast Pacífic. Ambtant, un morb antidona, una mortífera pesta femellenca, o (com crec que en digué, si fa no fa parlant en metge, l’antic Voltor) cap mena de “flagèl·lum pèstium muliebritàtibus” s’instal·lava insidiosa i isnella al damnat bergantí; totes les dones, inclosa na Melquíada, al capdavall mortes de porca mort. I el pobre nauxer tot solet, arrapat amb cap calabrot a un pal escapçat, com un altre xut atrèptic, i sobre mig marejat, a la deriva potser per sempre pus...?

No pas, no pas. Només fins que no descobreix una illeta estranya. Qui sap si és a cap mapa. Potser és nova. Potser és tan anciana, arrugada i blava, que ha passat per alt a tots els cartògrafs.

En Cristòfor hi arribava de nit. Abans de davallar del vaixell, el cremava. No fos cas que el microbi de la pesta encar hi fotés la viu-viu.

L’endemà, descobert pels íncoles bo i encar clapant d’extenuació a la platgeta d’una calancota de sorra borruda, al peu d’un espadat titànicament tallat per cap tel·lúric ganivet brut de pega, o de fel o de despesa lava, tothom llavors quin goig i quina joia, sobretot les femelles. Tot i que cap no pas gens jove, les paies, com saltironen i l’afalaguen, i li toquen extasiades els que no sonen! Massius! I els mascles, diguem-ne els mascles, quins espècimens més lletjots, amb el nas sempre repugnantment tot ratat i concatenadament totalment acollonits, què dic?, millor, anorcs, doncs això, ells igualment fent-li rai les festetes. S’escau que vés a endevinar per quina patologia endèmica, tots els qui havien de néixer homes ho feien escarransidots i impotents, i doncs consubstancialment esclaus. Incapaços de fer servir la cigala. Per qüestions endogàmiques, poble primitiu, sense visitants tantes de saons, és clar que en Cristòfor el galivaven, sense saber encar ben bé com, de prospectiu salvador de la raça. Car ells, els homes, dic, tots borbònics, tots incestuosos, tots degenerats, pitjor que no lemahs zakars (diguem-ne, indegudament, vull dir, no pas gens com cal gramaticalment, però per a entendre’ns), pitjor, molt pitjor doncs que de fluixa pixa. Afligits de la tràgica malaltia que en diuen koro (desaparició de vit). Koro autèntic, ep, no pas psicològic; llur piuet de fet només embrionari, una mena de didalet que ni foradet per a pixar no duu; pixen per un altre foradet adventici, molt a prop del forat del cagar. D’ací que fotés una eternitat (exagerant) que a l’illa no hi fos nat nideu.

En conseqüència, l’exnauxer de “L’Impotent”, guaitem-lo com s’ho fot. Trempant imperialment i endinyant-la a tort i a dret. Infinit harem. Conys innombrables. Bombolleig seqüencial de ventres al toll generacional. Au, doncs som-hi. Totes a la cua. Rere la cua espectacular del nostre senyor rei. Diuen les femelles, Quina pena que ens manquin veïnes, merda d’illa perduda en la immensitat còsmica, car quina enveja, no fot? I ell tranquil, a poc a poc i bona lleterada. Aprofiteu-la. Cardant-se-les totes, no ens n’oblidem ni d’una. A fer’ls fills a betzef, fills amb cigala gegantina, catalana. En no gaires anyets, fills nostres n’hi ha a munts i munts.

Els (no gens) mascles aborígens, en Cristòfor els fot treballar de valent. Construeix una capital del seu imperi nova de trinca. Una preciositat de vila, imitada de les grans capitals a la Grècia clàssica, amb una acròpolis meravellosa, tota rectangular i amb pilots de columnes, edifici que esdevé el palau i temple on en Colom no viu.

Entre els seus fills, no cal dir, segons la sort de la bolla o casualitat genètica, on ara et toca geni, ara et toca idiota, n’hi ha doncs qui ixen intel·ligents, i d’altres molt rucs. Aqueixos darrers, l’illa Coloma, car ara es diu així, com qui diu l’illa d’en Colom, voltada arreu d’abruptes penya-segats, es suïciden fàcilment. No sé pas què els impel·leix a voler fer com els herois grecs, qui en això no eren gaire esparpillats, a fer proeses d’estil de n’Ícar, n’Hèrcules, en Menelau, en Manelic, i companyia, i es llençaven, des dalt de tot, a l’oceà, per a estavellar’s als niells i farallons de baix, o, si doncs no això, on s’ofegaven o on eren deliciosament menjats per taurons i d’altres monstres marins.

A l’illa Coloma, en Cristòfor Colom hi restableix l’ordre antic, al qual mai no hauríem d’haver renunciat com a espècie, no fotem, i tant, és clar! L’ordre, vull dir, de senyors i d’esclaus; on tot rutlla a cop de fuet; cascú on li toca; els intel·ligents i educats hi som els senyors; els imbecils, és a dir, els maldestres i malignes, és a dir, no cal dir, la gairebé absoluta majoria, esclaus. I prou. S’ha acabat.

El fuet sempre al garfi, i si amb el fuet no n’hi ha prou, això rai: una bona panòplia a la nostra disposició de càstigs molt severs, inclòs sense manies el càstig capital. Sense manies, i tant, no fotem, mancaria pus!

Un esclau només pot vindre a balàfia, és a dir, ésser-li llegut d’esdevenir lliure i alhora aleshores poder postular a senyor, si demostra haver adquirit prou saber fer, ço és, intel·ligència, o si ja en neix, d’intel·ligent, ço és, senyor en potència. Car, en efecte, si per cap caprici contingencial, un infant nascut d’esclaus, hom en reconeix immediatament el pesquis, ja l’educa hom de senyor. És natural.

Contràriament, de senyors (hom ho constata diàriament) igualment en pot néixer un betzol, un brètol, un xerec, és a dir, un maligne, d’on que hom el faci (sense cap recança ni falsa pietat, ni re d’aqueixes mel·líflues i absurdes ximpleries “morals”) encontinent esclau, com s’ho mereix i li pertoca.

I ara, amb tanta de lata exposició de ciència de la governació, me n’he cansat un ou, i doncs la continuació l’haurem de lleixar per al capítol... quin? Catorzè. Sí, catorzè. Apa, bons nois.

(...)

Cap comentari:

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall