incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dilluns, de març 29, 2021

Sargint la boïga [n]



(Encar qualsque extractes sense importància.)

Li deia que no, que no el reconeixia de re, que no me’n recordava pas d’haver’l mai vist abans, ni de lluny, i, poixeule, ell hi insistia; volia ésser reconegut caigui qui caigui, i m’assegurava que m’errava, que me n’oblidava, que fes un esforç de memòria, que ell era ell, home, ell era aquell quídam qui...

Llavors, tip, l’interrompia, Prou!

I es metamorfosava en gàrgola, sobreïxent grotescament d’odi.

Què altre calia? El matava abans no em matés. Instint de supervivència. Sort de l’arbre amic sota el qual ens trobàvem. Un arbre de justícia, de la vera. Lleixà caure una branca enorme. Eixuta, morta. El maleït desconegut ragué esclafat.

Tustava afectuosament mon amic l’arbre, n’acaronava l’epidermis, les seues joioses decoracions tot al voltant del tronc, les crostes de seriosa escorça ametista i carmí que allotjaven, generoses, simbiòtics líquens i molses, i els clotets cosmètics, com ara coquetes pigues, que són els cops de bec dels ocells passavolants, com ara picots, pica-soques i raspinells (alguns dels quals prou jovenets i encar amb no gaire traça, pobrissons).

(...)

I ara vaccinaven contra la imbecil·litat (tant la nadiua com l’adquirida) i encontinent és clar que em ficava a la cua. Mai no lleixaria passar una avinentesa com aquella!

Per dissort, alhora, com sempre, els més imbècils eren contraris als vaccins i a les vaccinacions. Anem de mal borràs, i sempre n’anirem. Car la imbecil·litat, no hi ha re més resistent a l’esmena.

(...)

Val a dir ací i ara que aleshores posseïa encar les claus per a ficar’m a lloure, i sobretot d’incògnit, i de més a més invisibilitzat per la meua humilitat radical, la meua insignificança i negligibilitat intrínseques a la meua esborradissa persona, que em feien inapercebut, o millor, inútil de despendre-hi la pena o l’estona de fer cap cas del tit, per a ficar’m, dic, a lloure, i d’amagatotis, al palau on vivia la meua mare, un palau d’allò més modern i voluptuós, entre jardins versallescs, i no gaire lluny de la mar escleta, puríssima, i verda; un palau, tornem-hi, amb enormes estances dins les quals, en un racó estratègic, totes hi lluïen un esplendorós televisor gegantesc on només s’hi veien, de continu, excel·lents, sublims, films pornogràfics; essent aquells dies un noiet jove, i alhora un gloriós trempaire, cal dir així mateix que m’abellia un ou, quan era sol, amb els lacais i els senyors a les corregudes de cavall per a gent qui fa goig, o a qualque altre acte aristocràtic per a pixavins i per a cosons tifetes, m’abellia a uf, dic, d’anar-me-la pelant, ample com jo sol, d’estança a estança, jagut en llits sensacionals, i amb la dolça perversitat afegida de mai no descarregar-hi cap lleterada. Car què altre de millor perllonga el plaer de poder veure film rere film que estalviar’t la despesa de vim i de moll d’os concomitants, jotfot, i tant! Ara, però, per a acabar la descripció del palau on vivia aleshores ma mare, diré, tot passant, que exhibia (en annex, com qui diu) un supermercat al soterrani, curullat de teca de tota mena, inclosa la més cara i rara; pels corredors sobreïxents àdhuc t’hi perdies, els ulls nodrits de marques i productes exòtics fins a l’enfit. I no me n’estaré pas de dir (encar menys) que, dalt les vastes esplèndides golfes, el palau ostentava així mateix una universitat decisiva, un centre d’erudició incomparable, car què millor que la ciència*, i com t’alliberaries altrament de totes les supersticions d’esperits i de déus malignes qui et tenallen i t’angoixen i et fan veure arreu conspiracions còsmiques de les quals ets predeterminada joguina de titellaires reconsagrats, a la bestreta condemnada a rebre de valent, i a fer’s malbé de seguida, per molt que s’escarrassi a implorar’n pietat? En fi, una universitat totalment restringida, només adequada per a genis, per als llumeners de cada ram, i per tant la de més anomenada (entre els justament afalagats quatre gats escollits qui en coneixen el secret) de tot l’univers, amb els millors acadèmics, ja ho he dit, estratosfèrics, i (a part que et servissis, vull dir, que empressis, d’estranquis, i com qui diu subversiu, furtiu, amb coratge i fortitud — com ací el tit feia sovint — un tit qui mai no ha rebuda cap altra educació que la que li ha ploguda del cel o la que ha anat ensopegant llençada pels descampats — un tit així mateix transformat per a l’avinentesa en un altre mític xeic espia, i encar millor, xeic espieta — grimpant llavors ell aquella escaleta ascendent, una escaleta precària, retràctil, de fusta mig corcada, trobada en un racó quasi inaccessible, i llavors molt estreta, fosca, i del tot oculta als ulls dels no pas assabentats), doncs això... que a aqueixa excel·lentíssima universitat (com sap el tit, qui s’hi perd, subreptici i infiltrat, manta vegada), cal dir, d’essencial afegitó, que només s’hi podia accedir altrament en un tren especial, privat i exclusiu, i molt luxós (també molt vigilat per bidells molt agressius amb els qui es pretendrien intrusius), un tren obert i permès només a individus degudament ormejats amb pler de “gràvitas”, de ponderació, de soberg cervell, de superlativa categoria i distinció, a part, és clar, com dic, que sabent de lletra a bastament i amb un colló curull de seriositat científica, és clar, no fotéssim, mancaria pus, vós; ara, un pic dins, vull dir, llavors què? Doncs què vols fer-hi? Naturalment, com dic, irremissiblement t’hi perds, allà dalt, massa lluny, un lloc tan reservat i alzinat, extraordinari, noble, supernal, apocatàstic; t’hi perds com et perdies a baix entre els excessius aliments i els tan innecessàriament luxuriants objectes (i tu, espellifat, no podent, és clar, sortir-n’hi sinó mà-buit); ningú, de tu, doncs, enlloc volent-ne saber pet; negant-se rodonament a fer-hi ni el cas més mínim... Un tu esdevingut nul. El tibat, massa primfilat, bafaner, dilecte i oligolèctic personal, ignorant-lo absolutament (car prou tenim feines i tasques molt més substancials ni dignes, vós!), ni albirant-lo (tret que, temerari, el capdecony es volgués mai endur re), com si no hi és, espectral, un buf fètid qui passa fútilment de llarg, qualcú que al capdavall què pinta? Un zero. Del tot invisible, negligible, sense cap interès... Tot això prou que ho deia més amunt; no cal així mateix poc doncs que ens hi rabegéssim fins a aquest punt... Ara, és que hom se n’atipa, de dir-ho, i llavors que se’l creguin mica? Doncs no, gens; no se’l creu nideu. Ara que a hom rai. Els qui no se’l vulguin creure per ells fotran. Tornaré als televisors, i en paus. I m’aventuraré als reialmes de dalt i de baix? Doncs no ho sé, segurament cada cop més escadusserament. Fins que no n’enyor gens les visites d’antanyasses. Fumets esvaïts. Escumes, sensacions ventisses, impressions fugaces, que et farien creure en una cadena sòlida d’allò pus... Una cadena inexistent que t’encadenava al no res. La vida, sí ves!

(...)

[*Uns granets màgics.]

Els imbècils, abassegats per estranys presagis, per acollonidores providències, per diverses falòrnies d’aquest coll tan tort, i sobretot per les repel·lents insinuacions a cau d’orella del mormolaire mut qui (regi d’allò pus, podrit antropòfag), es veu que viu molt amunt, entre núvols llunyans, i tanmateix assoleix d’implantar-t’hi idees implacables de basarda escanyadora i de pansidor i desesperançador automenyspreu, els imbècils, dic, els idòlatres de fantasmes, els cretins, és a dir, els qui no es fien de la ciència, encar es troben a les èpoques fosques i idiotes, encar creuen en esperits malignes, i en déus doncs encar pus brètols ni destructors, i en ectoplasmàtiques presències arbitràries i en forces amagades, i en apofèniques conspiracions còsquimes, vull dir, còsmiques, i prenen els esdeveniments més vulgars i naturals pel mal cantó, pel cantó supersticiós, com si fossin avisos per a ells tot sols, signes reguardosos, portentosos, reprensius, amenaçadors, de la part dels poders malignes del cel, qui cal assuaujar amb els més bèsties remeis apotropaics, amb sacrificis, amb encanteris, amb eixarms i xivarris i amb pregàries, processons, guerres, genocidis... amb tota mena d’odi i d’assassinat... tot s’hi val contra les intencions sempre maleïdes i tortuoses dels monstres celestials... quan, ull viu! Quan, amb uns granets de ciència, oidà, inscrutable no longer, baby! Se’ls esfumava de cop i volta la ruca presumpció d’inescrutabilitat; tant de misteri bord, tant de misteri sense misteri! Amb unes gotetes màgiques de ciència, ausades, prou en tindrien prou per a alliberar’s de tanta d’estúpida, il·lògica, angoixa... i en conseqüència de tantes de seqüencials tortures, injustícies, homeis.

(...)

Diu el cadàver: Manduqueu
Cada lleial ocell maniqueu:
Àliga voltor trencalòs:
Visca qui se n’enduu el tros més gros!
»)

Malgirbat, espentolat, com un aligot esplomatgegat, amb el mateix posat de desconfit indefugible, adquirit ja només haver nascut... Quan ara què dec tindre? Ja cap als quaranta anys. I fora es fa fosc, i veus-me al carrer davant el gruix (tots plegats fent força goig, sobretot les altes i rosses, deu ésser diumenge, mudades amb vestits negres molt elegants), el gruix del veïnatge esguardant-me amb vults disgustats; en boldrons separats, les renegrides portafarcells xiuxiuejant entre elles amb llavis de fàstic. I em fa l’efecte que soc la fita única de llurs malignes ulls fits. Em deuen veure, tothom, com em veig. Cassigall baldragues, afeblit físicament, un ninotet flasc i anèmic, blanquet, finet, i psíquicament pitjor, molt pitjor, un pusil·lànime emblemàtic, sempre dubtant a frec del pou encès de la depressió final que duu al reeixit suïcidi. Ningú per qui no apostaves que fos encar viu l’endemà mateix.

Hi som tota la família, mon pare, ma mare, els meus germans (tots més petits que no jo, i ja molt més escarrabillats, amb oficis i beneficis, ells), i jo, ecs, poètic, i doncs inútil per a la societat. Som davant el cotxe, carregant quelcom de molt feixuc. És una caixa de morts. I ara hem reeixit a carregar-la darrere, i mos pares són prests a partir, tret que ma mare se n’adona que el seu cel·lular no funciona, i vol el meu, i quan soc traient-me’l de la butxaca em cau a terra, i veig que un cantó s’ha ratllat o enllordat i el vull netejar i me n’adon que se’m desfà com rajola de xocolata massa escalfada pels meus dits enfebrosits, i li dic a ma mare, perdó, però se m’ha trencat tot, potser s’ha espatllat, desolat; diu, emprenyada, porta, encar s’hi veu prou (vol dir a través el vidre tot esquerdat), i soc amb la maneta dient adeu a mos germans, i me n’adon que, ara que han closa la porta de darrere, hi he romàs, darrere, carregat al costat de l’immens taüt. I que per això m’acomiadava d’ells, qui romanien rient-se’n, de la putada que em feien, una més.

Hem arribat al castell, i ma mare a l’esplanada de baix hi ha muntada la taula desplegable i hi ha col·locats plats i gots per al petit obscè repàs de l’en acabat de l’enterrament, supòs. I li vaig darrere, ara que travessa el corredor que mena al restaurant del castell, i s’ha aturada perquè l’agafi, i es veu que ha ficat el peu en lloc prohibit, en el replà d’unes escaletes laterals, i un cambrer li diu que el lloc on reposa el peu és lloc que pertany al restaurant i els qui vénen al castell a menjar-hi per llur compte no hi són permesos. Ma mare, tot retirant el peu, li diu que se la fiqui al lloc que ell ja sap (la llengua? on li càpigo?), que no li ha de vindre pas a reptar, a ella, tota una senyora, un pobre no ningú com ell, i ara ja he fet cap a la seua alçada, i caminem pel corredor públic, i el cambrer arrucat es revenja o assuauja la seua ràbia bo i etzibant-me una puntada al cul sense que ma mare, la qual va davant, se n’adoni. I ara pugem a la torre més alta del castell. Em sembla que hem (la família) subornat el senyor Jeroni, qui en guarda l’accés. Dalt de tot de la torre més alta, doncs, ara que ja hi he arribat tot marejat pels incomptables (sis mil tres cents!) esglaons, gairebé no s’hi cap, i tanmateix hi ha el fèretre enmig, cobert no pas amb cap senyera ni estelada, ans amb una vànova immensa i sense altre detall o dibuix que quelcom com ara un atauric banal (banal per a aquell qui no sàpigui llegir’l, car qui sap què hi diu, de secret, de fet). De sobte, ja hi som, em pren de bell nou un vertigen insuperable. Estic segur que cauré. Caic, caic, mama, mama. Quin cadàver més lleig no faré, tot esclafat part de terra i tot escabelladot pels vents dels dalts!

Veig ambtant mon pare i ma mare qui, tot i que més vells (naturalment!), hi són tan tranquils, a frec d’octogonal precipici, i sense immutar’s. No sols això. Veig que no es repengen enlloc, ni als merlets, ni al taüt, com jo faig, tot acollonit, de tal faisó que mon pare m’ho retreu, repugnat. Encar faràs caure el cofí i tot!

I veig que criden, fent-li signes, a un nou-arribat, un altre vigorós vell com ells. Li diuen que s’atansi, que en Lleial és dins. Qui és en Lleial? Tampoc no ho sé. Calcul que un conegut de la guerra. Tots són coneguts de la guerra. Sobrevivents. Gent dura, qui em veuen tan afeblit i merdetes que els faig vindre basca. Em sembla que si gosessin em fotrien ells mateixos daltabaix. Good riddance. Bon desembaràs, collons. El que no comprenc és per què el taüt tot amunt. Impossible de sebollir’l ací. El terra no és de terra, és de ciment, amb un bony al bell mig. Un bony (ara tapat per la caixa i d’ací que tremoli si t’hi repenges), un bony, dic, amb un foradet enmig (és la segona vegada que hi puj; la primera havia fet el sis anys i portava pantalonets de golf i mon oncle Jofre celebrava dalt de tot les seues noces, vull dir, es mullerava amb n’Iris Punxet, a qui mostrava la plana feraç, dient-li diabòlic, si fas prou bonda potser qualque jorn això serà tot teu).

I el foradet, però? Per què serveix? Doncs no ho sé. Per a falcar-hi millor un canó (rotatori?)? Qui sap. Durant el jorn (ara som a l’espessa foscor de la nit), record que, com dic, hom hi pot veure d’ací estant l’estesa incomparable de la benaurada plana, les muntanyes nevades, els meandres dels rius, i recs i canals. Les línies més dretes de les vies fèrries. Les casetes de joguina. Els bancals amb acolorits conreus. I el foradet, hom hi deu clavar qualque instrument de mesurament, o d’observació, o, com dic, qui sap.

Potser mos pares, els quals crec saber tanmateix que no són pas cretins ni de cap altra superstició, al capdavall, per motius de germanor de guerra, s’inclinen a honorar els desigs del mort, aquell Lleial Dallonses, de qui abans d’avui no n’he sabut borrall. Un Lleial mesopotàmic, com se’n diu, d’aquells d’un parell de déus (qui diu pus!), un de bo i un de dolent, els quals es barallen durant l’eternitat, i els morts (una mania com una altra) millor exposats als elements al capdamunt de la torre més alta dels encontorns, menjats pels alats rapinyaires i carronyaires, no pas enlloc podrits. Zoroastrians, crec que en diuen. Maniqueus. Whatever.

El vòmit em puja a la gola. Orxegant com un ocell qui s’escanya amb els pèls o les pues d’un mos rebec, el vent fuetejant com doble gonfanó la sàvena vermella (amb què per respecte al mort en l’hora del seu estrany sebolliment ma mare s’ha embolicats els cabells), fent-me veure d’altres pampallugues, i el fèretre que cuida estimbar-se’m als peus...

Algú (potser l’amic nou arribat dalt de tot) m’ha agafat pel bescoll, o per la pell més flonja de darrere el coll, pessigant-me-la, com si fos cap gatet tinyós. I m’ha dut mig penjat fins a les escales, i m’hi ha empès, i he anat caient, i rebotent als murs de la torre, i tanmateix rai, car conscient (i parcialment content) que tocava sòlid, que al capdavall no he caigut a l’infinit amb el feixuguíssim taüt d’en Lleial damunt.

I ara, arrossegant-me, fent-me tan imperceptible com puc, ran de terra, en la foscor, evitant, si puc, el nerviós Joaquim, el cambrer insultat, davallaré, serpeta, fins al riu, a envejar-hi les rates d’aigua, poètics ens, qui no crec pas que em vulguin, tampoc, de company.

Mes, i si em prenen, al cap dels anys i les centúries, per un element del paisatge? Immòbil. Incòlume. Invulnerable. Codolenc. Petrificat...? Lapidari? Adamantí? Fragós? Rubefacte? Epilític? Litogen? Saxàtil... ? Totalment empedreït, exacte. Amb els meus ullets de porc fragments de lamel·libranquis a la lumaquel·la que esdevinc...? Ah llavors! Tira peixet, oidà, prou puc!

Instal·lat definitivament ran corrent, indistingible, gens diferent (roqueta anònima) a la resta del rupestre litoral. Ben arreladet al terra inassetjable.

Arreladet, arreladet. A prova de terratrèmol.

Igni, però salamandrí, a prova de fi del món.

(...)

(No hi reconec re.)

De bon matí, quan només començava de clarejar, m’he deixondit, tot enfredorit. Pel fet que no havia reeixit a esdevenir cap mena de roca, per modesta que fos, i pel fet que els tremolins de fred per si sols no m’escalfaven gaire, m’he aixecat, he fet un riuet al riu, i m’he ficat a caminar per la voreta, camí de sirga amunt. He vist, tot anant amunt, pler de cases esfondrades. I llavors, més tard, només he vists camps i ocells, i llebrots i guineus, i m’he ensopegat amb un altre riu, un aiguabarreig, i he agafat la voreta del riu afluent, menys forçut que el principal, és clar, i he continuat amunt. Conec algunes herbes i alguns bolets i plantes. Així, essent com soc un homenet molt estudiós, sempre amb el nas entre fulls, un homenet qui, davant cada entravanc trobat, qüestiona mentalment no sols les eminències de la ciència, ans també, és clar, els mestres de la lletra dura, i sovint, si doncs no uns, els altres, prou que em responen bo i oferint-me solucions, és clar, genials, un homenet, doncs, en fi, qui aprèn teòricament molt de recapte als llibres, recapte que qui sap quan pot esdevenir útil... Com avui, ara mateix... Tot això per a dir que amb allò, aquelles fulles i rels, i aquell bolet gros, un carlet sensacional, es pot dir que fam no gaire. Amb l’aigua del riu, set, gens. Si de cas la fam em prengués de debò més tard, això rai, ja m’endinsaria a cap terreny amb arbres fruiters o a cap camp amb qualsevol mastegós gra o farratge que hi cresqués o s’hi fes.

Ara, però, he trobat un pont intacte, i m’he reposat sota, i damunt hi passaven trens. Un sol tren, en realitat. En tota l’estona només ha passat un tren, un tren molt llarg i molt lent. I llavors, havent el tren passat completament, he emergit i he guaitat de dalt estant el panorama. No reconeixia re. Si tombaves els ulls tot als voltants, hi havia, ran d’horitzó, fums de diverses fogueres, o focs, volguts o no.

I llavors caminava i he vist encar la llera d’un altre riu, tot avall, entre boteruts espadats. Més que no pas la llera d’un riu, doncs, era la d’un torrent, car d’aigua no en duia. He pensat que allò duria també amunt i vers un indret o altre. I amb molt de compte, he reeixit a arribar sencer a baix de tot. I m’he ficat a caminar, esguardant les petjades (no gaires) de quins animals. I amb tot allò, no me n’havia adonat que hi havien vies colgades pels fangs gairebé eixuts. Dues veus d’homes qui passaven part de dalt me n’alertaven sense que sabessin que m’hi trobava. Per aquest baixant els trens hi passen sobtadament esvalotats d’allò més, havia dit si fa no fa l’home qui enraonava, explicant-li-ho a l’altre.

En aquell instant, com ara convocat per l’home, un tren feia cap i m’arrambava pla a l’espadat boterut. Era un tren llarguíssim, de color vermell brut, amb un pilot de vagons, i que tenia la particularitat que podia, amb un canvi de cop de mànec a la màquina locomotriu, fer’s sortir rodes, i així estar-se’n de les vies. Allò el feia extremadament perillós. Com si m’hagués llegida la por al pensament, tot d’una s’ha desviat. I s’ha fotut a serpentejar esfereïdorament. Em fregava de molt a prop. Els darrers vagons sens dubte m’esclafarien. Així que, arrapant-me als bonys de l’espadat, fent peu pels caus i relleixos, he grimpat esmeperdudament fins la berma de dalt de tot. El tren embogit encar passava part de baix, estrepitós i interminable.

El cor em feia figa. La terra s’esquerda tota, els trens s’esbojarren sols... Cal fugir enjondre, a qualsevol lloc i ben solitari. Tanta de por passada suara a la gola del llop. Atrapat pel tren famolenc dels empestats cadàvers. Car, segons havia pogut entendre d’un altre bocí de la conversa dels dos homes d’abans, es veu que hi havia hagut durant la nit un terratrèmol devastador. S’ensulsiaven indiscriminadament no pas solament els blocs dels crims, com ara bancs, palaus i gratacels, ans així mateix els edificis més nobles i les torres mestres dels castells. I així, que tothom, en arraïmar’s hores i hores lluny de les construccions, a poc a poc, els malalts empestaven els altres, i la femta i el morb ho envaïen tot, i els assassinats rabiosos sovintejaven, i era llavors que els complotats feixistes, ço és, els militars, sempre preparats a fotre el cop d’estat, a aprofitar tota eventualitat per a imposar llur fèrria llei del malparit radical, la coneguda llei dels armats, car per això s’entrenen de continu, i és l’únic que mai foten, entrenar’s a assassinar i destruir millor. Car ja em direu, oimés, qui són els qui creuen sempre en complots i conspiracions i conxorxes, sovint implicant-hi forces màgiques, diabòliques, divines, satàniques, bíbliques, i d’altres vòmics texts d’aqueix coll tortíssim... Qui són, dic, aqueixos pobres deplorables mesquins sinó solament els qui ja comploten i conxorxen de faisó natural, perquè són de natura feixista, és a dir, conxorxaire, complotista, militar, crèdula, poruga, cretina, acollonida, i només desitgen la pau i la seguretat dels cementiris, doncs això... Els militars, dic, segons els dos homes de dalt, havien pres el poder absolut i ho organitzaven tot a llur faisó; ja se sap doncs com, a cop de fusell, de metralladora, de bomba, de mort generalitzada, de desastre absolut, de puta infecció total. Rauen els concentrats, els amuntegats, per força, vigilats pels saigs i botxins uniformats, rauen, dic, en sangassa i podrimener fins a la coroneta. Què se’n pot esperar d’altre?

M’havia d’amagar fins que aquesta nova nit, que duraria qui sap els segles, no finís i tot tornés a l’altre ordre sempre inestable de quan els feixistes, ço és, els militars i els qui rumien a la faisó militar, ço és, els nihilistes, els anorreadors, els capitalistes, els imperialistes, els colonitzadors, es pansissin o s’escarransissin lleugerament, fins a la nova rebrotada on podrien tornar a imposar llur fúria assassina i tot-destructora. Cicle conegut, habitual, indispensable. Món esguerrat, ara asclat i fes pertot arreu, i amb els trens, damunt, arranant-t’ho tot a llur pas. I pitjor, com tostemps en les mateixes circumstàncies, els espectres del mal, els ectoplasmes armats, manant-hi pertot.

Quan retut de tant endinsar’m a la part àrida, s’esdevingué que em lleixés caure a un clot d’un roquissar i m’hi adormís, i tot d’una s’escaigués que tornava a obrir els ulls, tot hi era totalment fosc, negra nit sense lluna ni celístia. Em temia orb i tot. Ara bé, sentia trepigs i m’hi atansava. Eren segurament trescaires amatents, delerosos de trobar aixopluc, gent menuda qui com jo fugien els assassinats massius de la merda armada. Tots semblaven anar al mateix lloc. Jo, per comptes, caminava contra corrent. Deia perdó, perdó... tot caminant, perquè ningú no se m’ensopegués, i si se m’ensopegava que se n’adonés que no era enemic, que era algú perdut, totalment perdut, i que era algú qui potser cercava algú estimat de part d’arrere, i llavors, una dona, al capdavall, només una dona de tota la gernació silent, compadida, segurament, se m’ha adreçat, amb un mormol.

On aneu? m’ha dit, què heu perdut?

No hi reconec re. Quin indret més estrany, oi? Som on?

Ets a çon Carlet.

I és gaire lluny?

Depèn d’on.

Volia tornar a ciutat.

Quina? Totes són en estat de setge. Amb camps de concentració pertot.

No puc sobreviure amb el que duc. Em calen llibres, em calen murs, em cal escalfor de ciència. Soc un noiet poeta. Sense llibres no visc.

A ciutat és ple de soldats qui maten sense cap mena de raó, a llur estil de sempre, com sabeu. Per què morir per quatre llibres, per quatre lletres, per quatre coneixements?

Sense coneixements no em reconec. Soc buit. Una buidor angoixosa, anguniosa, escanyadora, letal. Què és un ésser buit? Un soldat, un feixista. Tinc por que aviat em faria dels seus.

Et convidaria a la torreta, però em fas por. Massa tocat del bolet. Vine amb mi, tanmateix, et donaré una ampolla de conyac. I un rosegó de pa i un bon bocí de formatge. Tot allò t’aixecarà els esperits.

Ara vinc, li deia, fluixet, ara vinc.

Però feia el contrari, em fonia en la foscor tan lluny com podia de la pobra dona compassiva.

On sou? On sou? sentia al començament que ella xiuxiuejava.

I en acabat no re. M’havia mesclat entre la gent. Tret que pudien massa. I me’n separava com si era ombra dins l’ombra. M’esmunyia del caminet estret i llavors tan fressat. I a les palpentes, entre les pedres, m’endinsava al camp, on qui sap si parant l’orella, al capdavall, tard o d’hora, hi sentiria la remor de l’aigua. I l’escoltaria encantat. Car ara enyorava el riu. M’enyorava novament roca a la vora de l’aigua. A la vora d’un corrent que transportés fragments o llavors de vida, en forma de llavors, de peixos, d’aus aquàtiques, de reg per als sembrats...

Encar que ara, tot ben debatut, què transportaria? Què transportaria ara...? Sinó cadàvers...? Cadàvers sens fi...?

De sobte, sorolls de ràfegues de metralladores prop. Han descobert els maleïts soldats el tresc dels evadits? És encar en vida l’egoista dona qui em volia reanimar?

Qui es lliga al desesper?

(...)

(Vint-i-quatre hores de la vida d’un cuguç.)

Na Castratriu, quan sos druts em veuen crestat d’aquella manera tan extrema, començaven es veu de dubtar. I llur dubte, molt natural, era el següent: I si na Castratriu em castra també a mi...?

Per això la dona l’altre dia em bandejava: Quan soc amb cap amant, que no t’ensuméssim ni a tres quilòmetres i mig, em sents!

Sí, Deessa, és clar! Perdó!


Avui rebia (ella!) un drut qui feia mesos que es veu que no veia, i l’enyor i el desig, imaginables, i tant se val, tantost he vist que el seu taxi s’atansava, a mig esmorzar, ja he fugit esperitat, amb foc a la cua.

Se m’obr la perspectiva d’un altre dia bord. Vint-i-quatre hores (pel cap baix!) a la intempèrie. I segur (més segur que figues seques!) d’altra banda que seran unes vint-i-quatre hores molt nàquisses d’aventures. No em dic ni Ulisses ni Odisseu, ni re. Em dic Dídac de la Carpineda, i au, ni ocell matiner qui endrapa el cuc, ni el cuc (antonomàstic) mai gens ben nodrit, ni gaire gras i estirat.

Així que, aventures, no cal que n’esperi gaires (gens!). No cal que ningú es forneixi contra la son amb cap mena de blefaròstat per a poder no pas perdre’s l’aventura màxima que deslloriga el dia únic. Si hi hec cap aventura serà segur, com sempre, tímida i casolana, cusca, dèbil, negligible i sense importància... A menys, ep, a menys que... el pol magnètic no decideixi de fer cap sobtada capitomba, o cap sot devers els inferns hipogeus, i espectrals i catatòcnics, d’ultrason i d’inframon, als peus tot d’una no se’m badi, èpic badall de mort molt pirotècnica, per tal, d’heroic, engolir-m’hi.

Cert que al carrer, i lluny de casa, no sabia llavors pas on anar. Sense ni virolla a la butxaca, encar menys possibilitats de passar l’estona, a part que fa un dia massa bonic per a despendre’l a la biblioteca. A la biblioteca només m’hi adreçaré avui si mai em cal cagar. Els covards som covards sobretot perquè ens veiem afligits per un païdor feble. Apunta-te’l, adagi axiomàtic, d’allò més sòlid, infrangible. Hi pots pujar a cavall.

I ara que hi caic, millor. Tasca acomplerta per endavant. Et sents de més a més d’allò pus virtuós. Satisfet de tu, cofoi, prou pots. Si et diuen (els savis de la història) que et caldrà restrènyer les avinenteses de pecat, anar pel món pelat és un bon començament de solució per a reeixir en la (no gens àrdua) comesa.

En canvi, somiar no costa sinó l’estona que hi perds. I et dius que: Qui pogués fer com l’arquitecte Çapont! Com n’hi ha qui despenen mitja vida a la cangrí, ell rai, despèn mitja vida al bordell, i feliç i content, no cal dir, eufòric. Ell, qui totes les hores que no treballa les viu al bordell, per força li calen calers a la butxaca i, amb les begudes que hi consumeix, li cal així mateix un bon païdor. I uns oronells fins com la seda, per a absorbir-hi les feromones! Poder immortal de les femelles i llurs feromones, vós! Vidiella amunt, qui en fos capaç! Per a residir-hi d’empertostemps, paradís. Ah, delícies de cony actiu, de qui la flairosa elasticitat enlloc altre, a l’univers, no és ensopegable! I generós com la mateixa terra! Delícies doncs de sines i culs, i d’engonals i d’aixelles, i de melics i de peus de putarres ben- i malhumorades! Això rai, totes (llurs ferums, d’eixauc!) (i tu, nyam-nyam, nyam-nyam) (aire trèptic, nodrisser!) (empapussa-te’n!).

Podria haver eixit de casa si més no lleugerament begut. Podria dir, poètic: Pels corrents del món pet va mon vaixell. Tret que tampoc no soc en, com se’n diu, aquell xiquet amic meu, en Rimbau. L’africà, l’amazònic, el piromàntic, Rimbau, expert en jocs de tòtems i culs. Juet (joguina) de les ones i els eclipsis. Què em sé?

O me n’hauria anat al cine. Memòria d’infància: Nen de pit. Marrec encar mamerri. Ma mare se m’enduu al cine. S’ha barallada amb mon pare, i mon pare se n’ha anat tot sol. I ara som al cine i veus que deman popar. L’home de davant nostre es tomba. Què hi foteu, ací? Era mon pare. No havia tampoc sabut on ficar’s. Tret que ell pencava i duia andoles a la butxaca, saps?

I llavors (marrucant, parrupant, rauc-raucant, corruquejant, entre cabòries) un pensament gens ingrat m’ha violada la ja ben asclada ni corcada ni esquerdada conquilla del cervell. Si no pot ésser bordell, què me’n dius del cementiri? Com diu, metafòric, en Donne: Una tomba és un cony. Ambdós prou s’obren de continu i donen la benvinguda al nou arribat. L’única minúscula diferència: El cony rep, no pas vits, morts.

Així que, ben mirat, som-hi, palès que un cementiri equival si fa no fa a un bordell; amb tot de conys tancats qui tanmateix prou es baden de bat a bat, si certes condicions són acomplertes, per a rebre nous vits ben trempats, o nous morts ben fets (ben podrits?) (ben cuinats?) (ben acabats?) (ben a punt de caramel?); una cosa o altra d’aqueixes.

I ara què fem? Les inscripcions a les tombes gens no inspiren; són ridícules, repel·lents, cretines; fan cagar. Què hi aniria escaient...? Uns bons rims (remotament) rimbaldians, com dic. Precisament en portava, crec, a un lloc o altre. On els he ficats? Pistrincs, cap; ara, versots, rai. Cert que no deuen ésser gran cosa. Jo essent jo. No pas aquell. Lleugers, mínims: Nimietats.

Tot un món de coloms impregnaven el cel
Tot un món de cornelles impregnaven les ones.
D’hordes de brètols, n’hem de tastar el fel
Ans no perdem les darreres estones.

Tot un vol d’ebris vaixells vers l’estel
Ales avancen, com les papallones
Vers flors de matallops i belladones
I de julivertasses, o com la infidel
Vers les tiges tan túrgides de què sempre enraones.

Immòbil foc qui mai no mor, beu-te’l
Atipa-te’n, i idòlatra t’hi afones.

Lluerna calidoscòpica, vel
Guspirejant on ton vult s’esborrona
Com rere finestres els vults s’esborronen
Dels qui us creieu regenerats com rèptils
I ara anacrònics hom us diu: accepti’ls
Els fatídics flamareigs, fútil corruix
D’un Ull envejós qui us romp en escruix.

I ara callaré, car veig que s’atansa no pas gaire lluny d’on rac, la vídua patètica. Oh, la conec. N’Èdipa Mas, la marmanyera d’antany. Famosa al barri veí. Filustrava arreu banyes. Son malaguanyat marit, en Masllorenç de l’Ontocom, feia de carter. I n’Èdipa, com digué en Pynchon, com més banyes, més corns no veia; i els corns prou representen correus, i correus, tothom ho sap, són l’enemic, monopoli d’estat, controlen la vida dels qui es comunicarien, i ho fan sota el sotjar incessant dels censors, els imaginats i autèntics censors, els podrits del darrere, i el seu home, qui sap, duent a les caramaseres missives d’amor, a part d’ésser un maleït col·laborador del règim, quantes de banyes no li fot, pobra immaculada verdulaire. Els corns (cu-cut! cu-cut!) prou són la insígnia dels banyuts. N’Èdipa, apofènica, a la fi confon banyuts i banyegaires. Els banyuts els qui en foten pus, de banyes? Escandallava a les revistes de dones faves, sexuals escàndols. El pusil·lànime carter qui enlletgeix ses il·lusions, el veu herculi i casanòvic. I ara quin greu no li sap. Potser ha comprès que tot era rucada. Que per què donar tanta d’importància a idiotades del cul? Sanglota com sangloten les balenes qui peixen pels arxipèlags enjoiellats d’harmònics emmirallaments. I ara, fluixet, s’ha ficada a cantar. There’s a lull in my life (is a void and empty space when you are not in my embrace; the moment that you go away, there’s no light, there’s no day...). Ha davallada al born i la descavalca la foscor del jorn. Moltes de vídues, llas, esdevenim folles. I les penedides, pitjor. Voldries estalviar-li a la dona, ara que et mors, tanta de ruc contrició. Qui sap. Morta la cuca, tot és possible. Mor-te doncs anònimament. Fica’t al trau tu mateix, d’esquitllèbit, imperceptible, sense fer soroll, cony de la terra qui s’obr magnànimament per a tothom. I es tanca dolçament i elàstica. I au.

Cal no capficar’s en banyes antigues. Al contrari, si hi penses, les assaboreixes com ossos de vell pernil. Si hagués estudiat una miqueta d’història xinesa (com eu fiu quan era a la botiga rere el taulell i lleure, pler, car clientes sovint no gaires), se’n recordava (i aprenia), n’Èdipa, la pobra, d’en Zhang Jue (o Jiao), i els seus adeptes clandestins guerrers dels mocadors groc al cap. El nom del jerarca (Jiao) els era interdit de pronunciar’l (massa diví). Jiao es tradueix en corn (de caça, de correus). Un corn és una banya, originalment. Mot tabú. Un xibolet. Un Setze Jutges d’un Jutjat denunciador de camuflats invasors nyeu-nyeus. I els lacais de l’emperador els feien dir banya, i com si negaven a dir-ho, o s’empescaven pseudònims, es veien enxampats i ajusticiats.

Sí ves, tant se val. De savi gens, em dic, bo i assegut, damunt qualque llosa ben espolsada, i ensumant l’humus amorós i aromàtic. Ara, àdhuc eu, un no ningú, podria, si qualcú m’escoltava (no pas mon cunyat, de qui els vilipendis que de sofrir n’haig si mai ens guipem, tret que ell ben poc, amb les seues ulleres glauques i lletoses, de cul d’ampolla, i damunt sollades tothora amb els excrements de la quadra), podria, dic, a aqueix hipotètic, molt improbable, qualcú, donar-li cuscs consells, la saviesa dels quals ve guanyada únicament per l’experiència.

Si soc sol, a qui dic re? Ficcions, fantasies, de mig mort. Potser atesos pels borborigmes, les remors, de ma apagada veu, pararan mica l’orella. No crec pas! Gamarús!

Si mai us caseu, companys (dic, com qui enraona amb els enterrats) (cal dir que els sebollits, efectivament, són de debò marcolfes aquiescents, molt més amables, crec, que les encar animades amb el – diguem-ne – esperit vital).

Si mai cometíeu la nupcial relliscada, i si mai llavors volíeu tanmateix tindre bones relacions amb la dona, recordeu-vos-en de donar-li sempre la raó (per molta de bestiesa que sostingui), vull dir, la raó en qüestions sense importància (mes a les quals ella tanta en dona), com ara les opinions. Les opinions (servar’n de qualsevol color) és clar que només serveixen per a decebre el servador que sap re. Quan en realitat opinar de re que tracti de política, de moral, de filosofia, d’economia, de temes pàmfils i xarons com aquests, és balafiar energia i adquirir migranyes. La dona la raó sempre per a ella, i prou, i au, la tindreu contenta, i vosaltres de debò, al vostre fur, rai, anireu fent, i creureu el que voldreu.

Nogensmenys, what! Em respon, ronc, ventríloc, rere meu, qui no havia vist ni ensumat. Tan espectral, i de so així mateix atuït, esmorteït. Quelcom que bonia qui sap on. Una bonior sorda. Cuïcs despenjats, els sents qui canten rèquiems barrocs espigolant entre flors mortes. O ho confonia amb el meu tinnit habitual, els acúfens del moribund, la vella tintinabulació companya del repapieig.

Em pensava que no fos un mort. I gairebé, vós. Car resulta que és un altre carallot català. Ha comprès per aventura allò de què m’empatollava: Banalitats, ximpleries; bobanys, catralls, meus. Catalans no en romanem pas gaires. A dying breed. On our last legs. Nèxia evanescent; pitjor: Putrescent, obsolescent.

Soc l’antic hieròdul Coriolà, diu, si fa no fa. Sotmès adés a un poder aliè, nyeu-nyeu, i de totes totes criminal. Transformat pels anys i les penalitats. I ara doncs fet una desfeta, com veieu. Massa obeir, massa rebre, això fan d’hom.

Fanàtics xarnecs malalts d’odi ens volen anorrear i res no els aturarà. Decisió final. Fal·lera esbojarrada, secular. Dogmàtics, llurs ignars genocidis només duien, duen i duran dolor. Cal desenganyar-se’n. L’avarícia dels invasors és un pou de merda i gatxull sens fi. Ja hem begut oli. No els donéssim pas aquest plaer! Només caldria! Només mancaria això! Satisfer’ls la còbea dèria assassina! Abans ens suïcidem. I au. Fet. Tothom feliç. Tertium non datur. No hi ha altre. No hi ha ops tercer. Decebem-nos-en definitivament! Morim perquè volem. No pas perquè ens maten amb tortura.

Direu, què hi faig? Vull dir, viu. Encar no m’he suïcidat? Predicant al desert?

No. Hec el cos enverinat, desconfit, desastrat, defenestrat, fet un femer. Massa disgusts. I ací soc: Esperant la mort, mai desesperat que no farà cap, pobrissona. Hom no es declara pas vençut. Hom confia, nemètic, en la victòria final! I espera, hom espera, espera... Solament, que, massa cansat, massa sense esme, hom l’espera assegut. Tampoc no la voldria hom insultar proixolant-la, empoixevolint-la, amb sos fútils, superflus, insignífics, precs. I al capdavall, esperar, a quin millor lloc que al cementiri?

Perdoneu el badall. Esvaït.

Car ara s’atansa la nit, i què he menjat? Si me’n record bé, només sentors. Sentors de bordell imaginat per un esme estrut i cald. I prou. Feromones de serrall. I eu d’eunuc. La sort! A totes els ponc. Servidoret. Prou puc! Tret que potser és poc. Pel que fa a l’energia somàtica, a l’embranzida corporal. Entès.

Així que caldrà de tota manera anar a joc abans no es faci gaire tard. A clapar amb els morts. Ells sí qui no emprenyen ningú mai. Faig continent d’anar-me’n a gitar. El meu amic català, el suïcida pausat, damunt una tomba no pas gaire llunyana, ha vingut carranquejant a portar’m una flassada pollosa i esvellegada. Agraït, li dic, i bontròs. I ara, tant se val, som-hi, a roncar. Roncarem fins a l’alba novella on no crec (cel de celístia clara), mentrestant, que plogut gens abans no hagi.

Finalment, ben acotxadet, m’ajec a la llosa. Benaurat, somiaré, delirós, sinestètic, que oïc els mormols molt interessants de les converses dels morts. Els morts ebris de terra i cendres.

Lluna romàntica rere els lleugers lleganys, desdentegats, esmaixellats, que poc podrien, ni que ho volguessin, cruspir-se’ns-la. Firmament, avui toll somnolent on el tro infant es cova, flasc, a qualque trau fosc, per fer’s gran, i, esquerat, vindre, sorollós i sorollant, al nostre penible, petitó, món esglaiat.

Rítmica, la neu de la son em cau a les parpelles i m’asserena els ulls; tènues floretes, mannà; ennuegats, se’m neguen de dolcíssims prolèptics plors. Quin mort vetlles? A hores d’ara (saps?) tants!

No soc reu de cap crim. De cap crim gros. Comunicant, combregant, amb allò que hi ha. No havent-hi fet malbé re. Tot virtualment intocat. Com si mai no hi era, ni hi soc. Com no hi seré. Pels segles dels segles.

Homenet calm, accepte, conformat. Consentit. Consentit, no hi ha heroi més bla ni com cal. Exemplar. Pau. De pau, en pau. Acadèmic. Ortodox. Ni cavernícola ni malcarat. No havent manyuclada cap connexió. Moltó. Llanut i tos. Com m’hi pos? Com m’hi voleu? Posat així? Aixà? Foteu-me’n una altra; no ve d’aquesta.

Se n’adonarà la dona (com en deia? na Castratriu!) de la meua absència? M’hauré mort, i quantes de setmanes hauran d’escolar’s perquè es desinflami de corruix i ràbia per la meua deserció, i reconegui que m’he degut haver mort de veritat?

Aviat, hom s’ensopeix, i clapa. Dormint, ens enfonsem lentament i suau. I ja som a l’altre costat de l’aspre cresp, delicadament pedregós, del cementiri. Tots els morts hi cabem, això rai. De bell nou, cony endins de la mare, la mare terra.

L’aspre cresp, prim trespol que ens separa temporalment, una molt curta estona, veïns íntims, morts corals. Uns al replà de baix, eu al de dalt. O al contrari. El vostre sostre mon soler, o a la inversa, mon sostre vostre soler. Germanor última, fratria establerta d’empertostemps. Que bé ens coneixem ara! Ens reconeixem definitivament No ens sabíem pas tan idèntics, cavà?

Agradable companyia. Mentrestant, no discutim pas de re. Tots totalment d’acord. Ens entenem perfectament. Tot tan clar. Única utopia factible. Plegats fem un arbre. Un sol arbre, vosaltres les rels, jo tronc i capçana. O a l’inrevés. Car què és, aquest sord meu deler d’esdevenir rel? Rel, rel, rel...

I així anar fent. Ja en parlarem demà si hi arribem (si fa no fot encar intactes).

(...)

(Savi català, vull dir, maleït.)

Nictalop com tots els somiadors, i com totes les noctiluques (les prostitutes de cementiri), el savi maleït, jagut a la seua tomba, no gaire lluny de la meua, em deia, inspirat: Caguem el que mengem.

Vaig demanar: Això vol dir que mengem merda?

Digué: Exacte.

(...)

Féu aleshores el savi maleït: Tot el que ocupa lloc existeix. Re no pot ocupar el mateix lloc que un altre existent. Allò que re no ocupa no existeix. Qui ho ocupés tot no ocuparia re, ço és, fóra inexistent, ço és, no fóra sinó re. I, ara que hi somii, com m’hi rabeig novament! En la meua millor vida. Quan ocupava fermament l’indret a tot altre objecte prohibit! Que fou, sens dubte (lleixant a part l’estació benaurada on fui bri; efímer bri d’herba vulgar i corrent, vora mar, escoltant els gemecs que nodreixen el malastruc oceà, i rient-me’n dels vertígens del vent sempre carrinclonament ofès), fou l’època, dic, enormement perllongada, on so sòlida llamborda. Millor vida que no cap altra. Cairat, com cal, perfectament situat al món. Era llambordí entre llambordins. Milers i milers d’idèntics llambordins entapissant el paviment de la interminable avinguda. I com relluíem sots la pluja, adornats pels fanals escadussers i els fars dels infames automòbils nocturns! Érem idèntics, érem anònims, érem inconspicus. I tanmateix era personalment conscient que, pel que la condició durés, era únic llambordí qui ocupava el seu únic indret. Meravellosa sensació!

De vegades aixecava els ulls plens de purificadora pluja i hi clissava (i els planyia!), rere els vidres de les finestres, a contrallum, els glaucs ulls envejosos de gent solitària qui, enmig de la fada clamor i el vulgar xivarri, i les patètiques desesperades rialles disparades a la babalà, de les festes on rucament s’arraïmaven i eixamenaven els humans sempre desarrelats, pitjor, sense rels, i enyorosos, delerosos de col·locació segura, indestructible i definitiva, es delien per a gosar d’esbatanar els finestrons i llençar-se’m damunt, esclafats, abraçant-se’m, havent volguts àdhuc fondre-se’m, esdevenir un amb el meu solidíssim jo
.

(...)

Ens mancava, a l’exagerat pati o quadrangle central, un llambordí, i davant el boldró d’amics qui eren, com jo, no re altre que aprenents de teòrics de la ciència (un boldró per cert molt atapeït, on mai no m’han volgut, per petaner, per empedalec, per pudent), al buit lleixat pel llambordí (jo) hi havia colgada una taronja.

Què fots? — la sòlita riota ja començava, i en Witty Guerstany, el cap del boldró dels sis companys, asseguts, molt afetgegats, com figues en cofí, dins llur carretó vermell de vora el pati, em demanava en un to carregat de derisió.

Els dic la veritat, que mai no som al cap del camí, com tots els teòrics de la ciència prou sabem. Que l’instant on descobríssim el darrer bri d’enigma universal, l’univers mateix fotria així mateix el darrer pet (per descomptat així mateix pudent a mort). I que qui sap per quin motiu, de moment inescrutable, els aparentment immutables llambordins, tan estretament i acunçadament ficats en reng pels quatre cantons, nogensmenys així mateix era palès que podien absentar’s sense cap raó temporalment escatible. I doncs que pel fet que un dels llambordins havia fugit (tret que qualque bare enemic nocturn ens l’hagués pispat), i pel fet addicional que ara doncs hi havia un clotet lleig que trencava l’harmonia de l’escaquer, i el defecte en la regularitat i atapeïment del pla paviment es veia compromesa, personalment ho aprofitava per a plantar-hi una taronja.

I que, qui sap, potser en l’ignot futur d’altres llambordes triarien de fugir (o lladres espectrals ens les emblaven), i nosaltres, plantant- hi d’altres taronges, podríem al capdavall obtenir, per a la nostra colta facultat, un altre mític adorable pati dels tarongers.

Com se’n reien tots plegats! Llurs jutipiris espaordidors!

Llavors els dic que sí ves, home, que què hi havia de tan estrany. Personalment havia pogut veure, com segurament tothom altri, adés no feia gaire, que tant en Brett com en Matt, ací presents, havien també plantades taronges pelades.

Que ets ruc! — em diu en Witty —. Les taronges colgades pels eminents condeixebles, en Brett Lyppynsbby i en Matt Guersbaix, eren per a assajar de canviar el règim alimentari dels estranys cucs dels substrats. Els cucs dels substrats, qui viuen doncs sots els paviments enllambordits i qui altrament es nodreixen de sang de suïcides i d’infants qui cauen dels pisos de dalt dels autobusos, i dels alums repulsius i les brutícies horripilants de gossos i vehicles, i de les revoltants perbocades dels embriacs. En Lyppynsbby i en Guersbaix, molt científicament ni filosòfica, s’esqueien d’estudiar, molt sèdulament aquells dies, els cucs singulars. I una taronja colgada sense més objectiu, l’únic que fot és podrir’s, desgraciat!

Doncs vet ací, tot això que aprenc
— els dic —. Moltes gràcies, molt brillants i amables condeixebles meus — si els dic de condeixebles, allò els irrita qui-sap-lo; era com si em ficava a llur mateix llivell —. M’havia captingut com un estruç: No ho faré pas pus! M’havia captingut com un cabàs: No ho faré pus pas!

I afegia, per a atiar llur desig de veure’m mort no pas menys colgat que la podrida taronja: Llambordí escàpol. Llambordí desrengat i fugitiu. Llambordí estort i desertor. Llambordí qui ix, relliscós com peix. Aniré a consultar el professor patidoret com jo, mestre Cagonlou, i serenament i assuaujada, assajarem d’atènyer, molt humils davant els misteris, la raó de la sobtada perversió.

(...)

Havent arribat tard a la meua cambra de la dispesa per a estudiants, em sorprenc lleugerament en veure’m que ja soc gitat al llit. Collons. La confusió em fa pensar, per descomptat, un munt de coses estranyes; si ja era a casa, què fotia encar fora?

I què faig ara? Torn enrere? Al carrer de bell nou? Soc un espectre? Ho és ell? Faig un vaitot i em fonc, no sé pas com, amb el qui jeu? De debò, no sabia pas què fotre, repenjat com un perplex estaquirot a la porta mig badada. Per sort, fou llavors que, del llit estant, em fiquí a parlar: T’he vingut a veure, i m’he trobat malalt i m’he ficat al llit.

I llavors em (el!) reconeixia: Ah, ets tu! — vaig dir.
Qui vols que sigui? Ja m’aixecaré, si vols; encar que estic tan feble, avui, que m’estimaria més passar-hi la nit.
—És clar, és clar! T’hi estàs, t’hi estàs; no et mogos, això rai; de fet, tinc d’altres coses a fer fora; tornaré al matí. Vols abans una aspirina o que passi per la farmàcia?


L’explicació de tot això, és clar, és que mon germà i eu fotem la mateixa cara.

Anant-me’n, he lleixada la porta de la meua (ara, de moment seua) cambra oberta a propòsit; entre la llum del corredor i la llum de la finestra, car tot i que era tard, tanmateix encar s’hi veia, i qualsevol qui passés davant, pel corredor, per a anar a pixar o pel que fos, em veuria jagut al llit, repenjat als coixins i llegint...

Tots són testimonis que he despesa l’entera nit al llit amb raneres al pit.

Ideal tot plegat allò per a aprofitar-ho i assassinar algú; lleixant entre les pistes per als recacejaires d’en acabat, un rellotge o qualsevol altre aparell aturat, bo i assenyalant l’hora de la mort del mort.

L’únic problema, llas, que no trobava, per molt que cerqués meló endins, cap enemic qui volgués (i encar menys que pogués) matar. Els qui voldria de debò pelar, segur que de càmeres al voltant i saigs criminals carregats de metralladores, rai. I dels altres, doncs no, res. No n’hi havia cap que el volia fos. I allò de l’assassinat gratuït, quina ximpleria.

Així que, me’n vaig agraïdament deambulant pel barri de les meuques. Sempre m’hi complac. Sempre m’hi he complagut. Sempre m’hi complauré. Enlloc no soc millor al món. Cel groc amb finestres vermelles.

I de mantinent pensava facetes de la conversa amb mon germà que haurien potser pogut fer més gràcia a cap impossible lector. Per exemple...

Malalt... — diu mon germà.
What’s new? Life’s a crock of shit — responc.

I l’endemà de bon matí, cansat d’anar amunt i avall debades tota la nit, t’hi presentes, i què et diu, d’allò més xiroi?

Malalt, m’he dit, i en acabat d’haver’m empassat el got d’aigua calda amb vinagre, me n’he anat a desembudellar, tu. I llavors esguardava allò dipositat... I ah gloriosa merda! I m’he dit: Sick? Are you kidding me? This is the shit of a healthy man!
—Prou pots!
—I ja em veus. Was ich scheisse ist immer noch besser als was du je gedacht.
—Campió cagaire, veus-me’n fort envejós.
—M’he guaitat al mirall, i he aprovat i acceptat l’autoretret amb un optimisme gairebé perniciós... Car ara, com no pots mancar d’adonar-te’n, tot i els ulls de son, clafert d’il·lusions, bye, bye, em llenç del cap al jorn.
—Espera’t, carallot, encar no m’has dit per què em venies a veure!
—Ja t’ho diré un altre dia. Clapa, clapa, deus estar retut!


Letàrgic com el cavall de tornada de cap cromàtica ràtzia contra uns bàrbars, qui, no gens anicònics, crònicament s’acarnissaven a encendre eròtiques parpelles en ambigus teatres, constret oimés per una anatomia singular, m’ajec, bleixant d’extenuació, amb les quatre potes magnèticament orbitant enlaire. Bona nit. Bon jorn, perdó. Tant se val. Tornem-hi. Whatever.

(...)

(Retrats íntims: En Silvestrell i en Coromines.)

De visita a una cambreta a les golfes, rònega, freda, ronyosa. A cal poeta maleït. Tan jove i tan pelacanyes. I tan ingenu.

—Em dius quants d’anys has?
—Onze.
—Vols que col·laborem, doncs...? Tu onze, jo vuitanta-onze. Què són vuitanta anyets de no re? Una diferència mínima. Quan en faràs vuitanta-onze, jo n’hauré què? Només quatre i quatre, vuit; vuit i vuit, setze. Setze-vuit. Un buf. La major part l’haurem passada a la mateixa centúria i tot. Contemporanis molt propers. No parlem de mil·lennis, ni d’eres, ni d’èpoques, ni d’allò, de glaciacions, i d’eons. Rucades. El temps és infinit. Tot compta merda. Tota hora és alhora present i no mai. Re no existeix de debò, altre que com a transició envers el no re pròxim. Cadena amb cada baula feta de no re. Venint del no re, i justament anant-hi. Davallada ineluctable. Ascensió simultània i concomitant. En realitat, re no es mou. Il·lusió.*
—Els poemes...
—Saps que als vuitanta-vuit anys encar no havia vist mai un cony viu i feral, ço és, com cal, i diguéssim així com el de na Pereta mateixa. L’eixerida, llegendària, Pereta Perera, de can Çafont (la conec, la conec). Bo i aixecant-se les faldilles i ensenyant l’esborronadora, natural, púbica, plaga a la carn (no dic pas que alhora no sagnés amb el menstru horrorós), i és clar, féu llavors una por cervina al mateix diable. Doncs com a en Peret de les Calderes mateix, a mi, en guipar’l (el primer cony), em féu tornar salvatge babuí. Babuí, tal com ho sents. Car, com devia esdevindre-li al pipioli diabló pregonament esborronat, prou m’havia de demanar (eu), angoixosament, quin podia haver estat el sanguinari — pitjor, i més fastigós — sanguinolent — carnífex qui cardà al sotaventre de la pobra minyona aquella esgarrifosa nafrota. I encar rai, t’ho dic, que cap fetus monstruós no s’escaigués aleshores d’eixir’n!
—(?)
—L’avinentesa fou aquesta. Ja em perdonaràs. El tuf de tofa! Algú em fotia de cop sobte un cony execrat al nas! Em trobava a l’hospital, mig mort, i la infermerota, veient-me bleixar el darrer bleix, se’m va fotre a coll-i-be damunt la pobra tarota, vull dir, amb l’uniforme arregussat fins a la barbeta... Se’m fot a la gatzoneta damunt el vult asmàtic, cul ras a l’ull, segurament, dic, per a escanyar’m del tot. I astorat... Seductriu caníbal de bell antuvi ja m’havia prou sorprès que s’esmolés la ferramenta vaginal davant meu... I atabalat, i balb d’estupefacció... Com volies belleu que em captingués... Glaçat... L’esglai! Car què era allò tan espantós? M’esmava a trenc d’ésser engolit per afamegada bestiota! I l’olor, la flaire, la sentor, l’estrany aroma, alhora fètid i no pas, sublim i pèssim, la confusió... Si allò no em reviscolava, malament rai! I sobre, manoi, què és això! No sabia pas que els clítoris haguessin un cap de tse-tse, de tàvec, de gegantina vespa-xana... I què m’hi fot...? Insistent rossegar! Em rosta! Em rosta el nas! Em rostarà els ulls! Insofrible! Quin esfereïment! Esborronat per aquell descosit de carn roent, oidà, perdia l’oremus, anava de cul... Doblement agonitzant, lluitava doncs ara, no pas contra la natural, ans contra l’altra mort: la mort qui se’t cruspeix de viu en viu. I quines forces no em venien tanmateix! Renaixia babuí... Esplèndid, rapsòdic, babuí! Amb unes forces de déu-n’hi-doneret! Amb el ceptre renat i tot. Amb en peret de baix ressuscitat! Com em dic, creu-t’ho! El pollegó a l’entreforc esdevingut columnari, monolític, ja no pas gens escarransit! Me l’esguardava, emmedusadet, vull dir, tot encantat: Tu qui érets l’enfonsat, fill meu, quin llevat t’ha revifat? Lletovaris de figa! Màgics vescs de xona! Sucs essencials de fufa! Panacees de cotxó! Del parruf opopònacs! Benjuïns de petxina!
—(?)
—Son cony s’obria ausades com ocell qui esponerós ales desplega. Solemne cony al·lucinogènic! Ominós abís! Mes si la titola em reneix, rai, això vol dir que no estic tan malalt! Amunt i fora! D’espetec, el perillós opinic me’l treia del damunt, i amb tanta d’embranzida — ai, harpia! ai, pecadriu! — que la fosca ocella al capdavall ens queia finestra avall. Una sensació d’ales minerals, pobra dona, abans no s’estavellés al paviment de baix (damunt la llamborda més faduga, condemnada, predestinada, a rebre morts) i es convertís (la infermera diabòlica), cornucòpia rompuda, en mil bocins... Al contrari, les meues ales de babuí alat, les meues fantàstiques, imaginades, ales, semblants a les del muricec, amb golfos i pollegueres no pas de metall, de tendrum (de tendrum millor que no pas amfiartròtic, flonjo, lleuger, espectral i ultraelàstic), ja em duien enjòlit, a frec de sostre, com qui diu, i pensava escapolir’m i tot per la tarja de la cambra a l’hospital, quan, babuí adés camforat i plàcid, i ara fort engronyat i rascanyós, ni em cal. N’eixia, bo i fent abstracció de noses rai: bromes i calitges, i tentacles i titelles, i consternades, desdentegades, erugues qui ans es volgueren afamegades tènies i se’m rabejaren a l’ànima, consumint-me-la com budells; n’eixia, dic, papu enigmàtic, fent por a totdeu qui-sap-la, només caminant a quatre potes...
—(?)
—Si poguessis escatir, escaujar, apamar, els mecanismes de l’envitricollat itinerari babuïnesc, enllà d’ultratges a ultrança, d’experiències ciclòpies, de tants de repetits mil·lennis espontanis que ens cauen al carbassot i obsessius ens volen la pell...
—Les meues poesies... Ja em perdonareu. Això de les fantasies... Només escric sobre subjectes transcendentals.
—Com qualsevol sòmines qui no sap re del món. Carallot, només la fantasia assaja de mig abolir la desolació hegemònica, d’estalviar engrunes de sanitat, del que fora altrament l’absoluta malastrugança, la total malaurança, d’heure un cervell pensant. Sense fantasia, tot és impossibilitat de continuar, tot és impossibilitat de poder ni voler encar anar, anar-hi, anar fent. Creus que hauria ateses aqueixes exaltades edats fotent-me el realista, el remenador de merda i malaltia? Ni fotent-me de més a més el tifeta i el carrinclonet valent i decidit, l’andròbol, i mascle, i viril, i baronívol... I entreprenedor, progressista, surant... Esperançat amb el fum cofoi del miratge... Crèdul, pitregós, heroic... El ciutadà exemplar? Les forces malèfiques qui regeixen el món et volen brau, et volen valent. Prest al martiri, al sacrifici, al patiment, al condol i al consol. A produir profit, capital. Capital que anirà a parar on anirà a parar. On va a parar sempre. A la butxaca dels malèfics cleptòcrates, els del tron i la trona, els jerarques, els aprofitats, els qui la saben llarga (l’han sabuda d’ençà dels neanderthals), els qui paren no pas la mà, el sac, què dic, l’abís sens fons sencer de la corporació dels antropòfags anorreadors. El guardó et farà cap, això segur. Tard o d’hora. Sens dubte. Creu-t’ho. Litúrgies, lletanies, llanternes, vull dir, màgies: Plens de “fe” (els de la merdosa “fe”, fastigosos egoistes qui volen “salvar” llur “ànima”, per així, en estranya quàntica vida futura, poder-se’n fotre dels infernats, qui de fe només en l’anar fent i no embrutar gaire re), i plens de “fe”, dic, ells, els cretinitzats, en qualsevol capdeconyada, místiques cagarrines: Religious shit. Deliris metafísics. Cobejances dels rics. Bestieses pseudofilosòfiques. Política fanàtica. Enfangats en teories assassines. Cal de mantinent que siguis patriòtic, religiós, moral, virtuós. Fanoc, embogit, ardu, frenètic... ardit. I tu, qui ets viu, i un viu, et vols covard. Et volen home, ecs! I ets dona, no; molt pitjor (vull dir, molt millor), ets doneta. El desig d’odiar és humà, les forces malignes se n’adonen perfectament. No són tan rucs. I què foten? Per tots els mitjans (i els posseeixen tots, els mitjans de comunicació) atien aquest desig d’odi, de fàstic, de menyspreu. I tu què fots? Et lleixaràs endur, com un altre ximplet ninot més? Et fas el propòsit d’odiar el desig. Saps què em passa cada cop que vaig a qualque indret ple de gent? Les firetes? Els circs si són gratis? Els estadis? Els mercats? Se m’eixoriveix un desig, és veritat. El mateix desig. Un desig boig de cagar! I on ho faré? Enlloc no és prou bo. D’antuvi cal trobar-lo, el lloc permès, i en acabat quina pudor, quin fàstic, quina manca de privacitat, de tranquil·litat. Més val no moure’s d’enlloc. Sempre és millor romandre a lloc. Mai no hi seràs tan feliç. Amb una bona cagadora a la vora. Una bona comuna. Un bon forat per a tu sol on deposar el teu producte. El teu poema de merda.
—No; els meus...
—Falòrnies! Creu-t’ho, hà, els teus... Tot el que faràs, quants de cops ha estat fet? Et repeteixes, ens repetim, debades.
—No; original, únic, epistocràtic, soc... Quan l’estre em viola el sensori i m’envaeix doncs la inspiració, genial, soc, tot i que ningú no ho vol reconèixer, no sé pas per què.
—Lloa’t ruc que a vendre et duc. Tots som repetits nombroses vegades (quantes? on?) a través de les eres i els espais. Quants de “jos” no em precedeixen? Quants de “tus” no et precediren? Com es deien? Havien tan sols, tots ells, noms? I ara, vull dir, en aquest precís moment, tots els teus “tus”? Anònims. Com tothom. Formigues de formiguer. La terra, solament (no res altre que) un formiguer. I cada formiga, sempre la mateixa, a desgrat de les insignificants esmenes somàtiques, psíquiques, maniàtiques, d’adés i ara. De qui te’n recordes? Tots aquells avantpassats d’on fas cap? De cap. O de tres o quatre. No re. I de tu? Qui se’n recordarà mai? Inapercebut. Com si mai no has nascut. De què serveix? De què serveix re? Cercle viciós. Viciós. Cercle. Mai no s’acaba. On es podreix es despodreix, i on s’ha despodrit, s’ha podrit. Viciós.
—Quina perversitat us impel·leix a descoratjar’m així? Ja ho sé que la perplexitat davant la inescandallable existència és teca poètica, com ho és la damnació mateixa, i la follia, no cal dir, o què ho sé, les bisbètiques cebes de les glàndules pineals en els diferents personatges, mes... Potser, home, potser... Podríeu...
—Per què vols que et decebi? Ja ets prou grandet! Gloriós poeta, hà! Saps què? Tots somiem. Les bèsties erròniament dites inferiors també. No et pensis pas! I cada somni, què? Decepció, enganyifa. Delusió passatgera i generalitzada. I al capdavall qui somia? Somies tu? jo? ells? (estranya sil·lepsi!) en Coromines? en Silvestrell? I què? Què somia hom? I qui el somia? És el meu somni, el teu, el d’altri? Els somnis van d’un cap a l’altre, fan escales al port d’aquest cervell, o d’aqueix, o de l’altre... A la babalà... Va com va. I com el liró més betzol troba avellanes, així el poeta. En troba, i content, i endavant, tant se val. Vanitosos conreadors d’arbitràries lletres, meaningless signs... I llavors els interpretadors de texts, de les banalitats interminables als texts. Texts triats així com així, caigui com caigui, a la mercè del vocabulari... I triats per qui? Per borinots desvagats i al·lucinats, emmetzinats per la fantàstica il·lusió que cap estocàstica col·lisió neuronal o altra és divinalment inspirada... Casualitats de la somàtica abocada irremissiblement a la destrucció.
—Soc jove, escolteu; no em convencereu pas mai que perquè sou un fracassat, també jo hi estic abocat, com si tot fos matemà...
—Res, home. En pic nat, ja hi ets. Pou avall. Degradació del cos.
—...tic. M’hi dedic de ferm. Hi vaig aferrissadament. M’hi lleix la vida. M’hi mat.
—I escac. Carallot, no et lleixis vendre el món, tret de tal com és: tal qual, as is.
—Del vell el consell, diuen els vells.
—Més val espitxar-la amb un cos tot despès que no voler’s poeta maleït per a morir jovenet (als dotze, tretze anys?) amb tots els cabells al cap. Saps què? Quan vaig emprendre el meu darrer viatge, el meu definitiu viatge, l’últim, perquè ja no en faré mai més cap més, tret, ben aviat, és clar, el de la mort, me n’anava d’allò més lleuger...
—Això de morir-vos aviat és inconsistent (potser és el contrari i tot), amb el que m’heu dit adés, ara no fa gaire.
—Adés? Qui se’n recorda? Tot s’escola i res no val re al cap de no re. No em facis cas. Com deia, doncs... De tots els milions de llibres abassegats, me n’enduia a la butxaca dos o tres, i de les meravelloses plantes, quina, cap altra que un petit plançó de cactus. Res més. Els llibres qui sap qui me’ls cremarà per darrera vegada? Les plantes, potser les més emprenedores, lleixades a la vorera, s’escapoleixen, com jo; potser la pluja salvadora se’ls torna torrentada i es lleixen endur també cap a camps de llibertat, enjondre, lluny dels destructors. Tot el que fem és letal. Fer poemes és letal. Tres minuts despesos amb un sonet, i au, tres minuts que has perdut de vida. Tota activitat duu a la mort. Si t’estàs tres hores assegut preparant un poema, tres hores que ets més a prop de la mort. Fessis el que fessis, l’activitat de jeure, l’activitat d’ésser assegut, tot això mata. Només qui ja és mort no es mor.
—Hi ha la immortalitat del poeta fonamental, patriòtic, sempre ho he sentit a dir; àdhuc de cops n’anomenen un carrer, com si el poeta fos fins i tot un bisbe, un beat, un general...
—Quin paperet! Et vols amb bisbes, amb generals, amb púrria, amb xurma així...? A l’inrevés, home, a l’inrevés. No pas fer-te de la colla dels malignes, ans... Ara que... Hm... On vaig...? Hi ha res més imbècil que voler’s oposar a una força major o a un ésser superior? Prou cal sotmetre’s si hom vol sobreviure, car només havent sobreviscut podria hom (qui sap, eventualment), acabar damunt. Espera’t, calla! Hm... Tens raó... Ara que ho he dit, tot fent córrer a lloure l’enteniment... M’ho deman jo mateix: Això que vol dir? Que cal vèncer la mort? Quines bestieses penses quan t’hi fiques! Encar que no ho vulguis, soles s’imposen. Bacinades, badomies.
—Consoleu-vos, oi? Res no és definitiu fins que ho corregeixes. Esborranys...
—Em diràs que qui no es consola sol és perquè no ho vol. Mentida! Inconsolables! Tots patim sols (ningú no pot patir per tu!) entre la irrespirable pudor i el continu eixordador esclat del cos qui una altra vegada sense remei es destrueix. Com li pertoca. Ineludible. Quan fou? Abans-d’ahir? L’altre? Em tornen a l’esment. Els revenedors de nous, d’avellanes, d’ametlles. Lirons*. Les portaven al remolcador. Anaven de porta en porta. Quan els he vists, els he reconeguts. Eren els mateixos, sí! Les dues parelles qui tanta d’enveja abans no volien provocar en tothom pel carrer, i a la platja encar pus. Gairebé despulladots. Tots quatre rossos i colrats; alts i esvelts i asalts. Gloriosos. Ells autèntics Apol·los, Adonis... Veres Venus, com se’n diu, Afrodites, elles... I què. Es creien, amb força raó aparent, angèlics, divins, tan ben parits... De guipar’ls ja era humiliació per als ulls, insultant miratge. Llur presumpció, llur vanitat i tafarreria, galls de panses, amb crestes alzinades, supèrflues, roents. I ara? Ara que s’han escolats uns quants d’anyets...? On cony ha anada a parar tanta d’idiota beutat? Molt d’insà culat. Insaculant, reensacant, avellanes, ametlles, nous... Qualsevol truc de ruc per a anar sobrevivint, bufant cullera... I tan envellits! Esfereïdor! Desconfits, destarotats. Elles, les rosses, adés tan sobergues, ara totes arrugadotes. Quantes de vegades abans, calladament, somiant somnis impossibles, no m’havia somiat, espectre transformat en heroic cardador, cardar-me-les, acotxadet al llit, sacsant-me el trist adminicle (i apendicle, és clar). I ara...? Qui se les cardaria...? Qui se les carda ara? A part servidor, hà! Servidor, qui gràcies precisament als llibres (car, assidu llegidor, com saps, molta de teòrica, eu, i gens de pràctica, pel que fa al cardar... pel que fa al cardar, i per que fa al viure en general), gràcies als llibres, dic, aprenc que, tot i que el cos es descompon naturalment, pateix una descomposició general i horrorosa, les figues, nogensmenys, rai, car romanen sempre figues fresques! Qui sap si és veritat. Els llibres monçònegues, rai, puja-hi a cavall, t’ho dic, experiència de vuitanta anys afegits. Amb vuitanta anys més de molta de pena i poca de joia, tot això que vas ficant al calaix dels desenganys. Calaix curull, sobreïxent. I no et dic pas que no hi ha haguts períodes que de cardar, m’hauria cardat la qui fos. Per provar-ho una vegada, ca...? O potser no. Potser estic millor així. Somiant que val mica la pena. Mes... Et veig melangiós. Pateixes ara per les vulves obsolescents, o és fascinació pels meus ullets de rèptil maliciós mentre t’enraon de l’arcaica roda del temps on tot és breu repetició, suor, eufòria, disbauxa, naufraig, i daltabaix?
—No, de fet fa estona que ni us escoltava. Crec que m’he ensopit i tot.
—Ben fet! Així és com s’aprèn dels vells. Som-hi. Després d’aqueix colossal preàmbul, podem entrar en matèria, com se’n diu, anar al gra, fer net, trametre tret al fitó, gens catamargs. Si hom no transgredeix, enfolleix, és conegut. A la teua edat... No; molt més tard, fa quatre dies, com qui diu... Decidia esdevenir, com n’has dit? Pervers. Deia a tothom (sense dir re, és clar): Quan penseu “viciós”, penseu en muà: El maniàtic més enjòdol ni estaquirot del món. Soc el viciós qui no se n’amaga, car... Res com el vici per a experimentar l’ésser. Altrament, això... Quan no perd l’estona pelant-se-la al llit, hom s’esclafeix. Hom s’esclafeix davant l’absurditat merdosa de tot plegat. I hom només troba sentit a fer el contrari d’allò que els maleïts conformistes proclamen què cal fotre. La coneixes...?

M’ajec, cos mort, desconfit,
I a feinejar em fic
Amb el meu mànec escollit
.

—Això de qui és...?
—Eh...? Mon pare fou científic i veia doncs el món com és, sense il·lusions ni fantasies, i d’ací que quan es morí, ara fa no re, es morís content. En canvi jo, wrong choice, als onze anys esdevinguí decidit poeta. Poeta! Poeta maleït, el pitjor del món. Pensant-me com tu qui sap què. I ja ho veus: ni content ni sabent merda. Al contrari, cínic, amarg, guanyant-me les minses garrofes fent d’escombrariaire i vivint exiliat al cementiri, amb els exquisits cadàvers. Els exquisits cadàvers, mai millor, ni més agradable, companyia, però, això també. Els dermèstids i els íncoles habituals, en sentim de bones.
—Virolais dels voltors? Harmonies d’hienes? Cançonetes ni romanços de quines menes de detritívors ni estercoraris?
—Converses, converses. Platòniques i de les altres. De debò. Cal parar l’orella i haver un enteniment prou dispost, absorbent, receptiu. Hom n’aprèn encar força, al cementiri, de la interessant xerrameca entre cadàvers veïns (diem-ne, entre col·legues duradors), veïns de fa anys i panys, també (com jo mateix) morts i ben morts. Sovint els sents plànyer’s dels catius, roïns, ínfims lladregots, els ridículs sapastres Coromines i Silvestrell, trencant-los la tranquil·litat i envaint-los el territori, i escorcollant-hi i violant-hi foscament i barroera, no prou avesats tanmateix a tasques dures...
—(?)
—Com deia mon pare: Els científics tothora asimptòticament atansant-nos-hi, i això fins que la colléssim d’una puta vegada, la vera realitat. Els supersticiosos, davant el terratrèmol intel·lectual assolit en esfondrar la soca del nucli dur, se’ls van fonent alhora els fonaments i les cosmètiques crosses de la grollera indecència de la credulitat, i, presos de pànic, veuen com, mil·límetre a mil·límetre, se’ls esfuma, se’ls anul·la, la parcel·la que els separa de l’abís. Com al cel una constel·lació en desallotja una altra, al bordell saba novella ens desallotja la massa potinejada. De les idees gastades hom se’n desempallega amb colpidora rauxa i en lloc d’esdevenir orfes, trobem que un estrany orgull se’ns instal·la, joiós. I així, on abans els supersticiosos s’esplaiaven en els espais caòtics plens de pol·lució i d’enrenou, nosaltres fem la viu-viu, o millor, ens rabegem o si més no ens plaem bo i esplaiant-nos en espais infal·liblement harmònics i geomètrics. T’he contat que mon pare i eu érem de la mateixa edat? Nats el mateix dia i any, a només minuts, o a tots ops menys d’una hora de diferència. Mon pare fa poques setmanes qui es rabeja al ventre de la nostra mare i la seua cigaleta embrionària* li passa pels ouets d’ejacular llavors un únic espermatozou. Un espermatozou amb pressa, precursor, molt determinat a batre rècords i a imposar’s en la lluita a mort per l’existència... I nyac! Un òvul perdut, extraviat, pràcticament obsolet, mes ronsejaire, mandrós, inhàbil a espitxar-la i a ésser despatxat, darrera resta de sèrie d’una àmplia producció de la nostra mare, esdevingué fertilitzat, per bolla estupenda, per casualitat bestial, per quin entortolligament de quarks, quina cosa rara, i au, una altra de tantes particularitats de la sempre grotesca natura a afegir a la nòmina. I així ací som. Mon pare, al cap dels mesos que calgui, ix del trau. I hom se n’encarrega. I re. I en acabat de l’afterbirth, la bufa placentària, i totes les altres merdegades que ixen del trau, com una mena d’afegitó impensat, d’un afterthought, un puixconsir, un escarransit penjoll encar els apareix, els fa cap. Era jo, com aquell qui tampoc no ho vol, allí plantat, naixent com un altre carallot datpelcul.
—I...?
—Oh... Potser no veus de quin bordell enraon. Enraon del bordell on nasquí.
—Ah...
—Hi faig de fútil marmitó, a la cuina, i m’hi trobava una fulla de col desmesuradament colossal, d’allò que se’n diu o se n’hauria de dir patufètica — Patufet? on soc? — ets a la cuina, com un coquí* — la duc (la fulla) al menjador per a mostrar-la faceciosament a la neneta (adormida, ai) — i doncs a sa mare o a sa tia — una altra puta com ma mare, gegantesca negressa de molt mal gènit (si més no envers mi, faldilletes ximplet) — l’he volguda tocar molt lleugerament al muscle mentre xafardeja amb la resta de dominants mestresses, i com s’emprenya! — per a fregar-la o tustar-la tan suaument és clar que no gosava emprar mes mans indignes, havia per comptes plegat un ganivet i el servava pel tall i la tocava molt finament amb el mànec, només per a fer-li avinent que la neneta dormia i volia mostrar-li per a fer-li gracieta aquella fullota de col immensa, molt més grossa que no pas ella, mes la mare (o la tia) m’ulla dogmàtica i superlativa, amb ulls enrabiats que em cremen i em fan, a l’esperit meu tan pusil·lànime, indelebles boïgues, i no pas que es digni mica respondre’m, com si soc arna o insignificant insecte qui, amb aquell terrible esguard seu, en té prou per a cagar’s als calçotets o espontàniament consumir’s en instantània combustió o conflagració efímera, i amb allò, amb la cua encesa, fotia el camp cap a la cuina, com el faldilletes no ningú qui so, com dic, a fer-hi un entrepà de truita sucosa, i hi veig mon pare qui hi treu el nas, a la cuina, i l’hi vull oferir, però no em fot tampoc cap cas, i lleix el segurament deliciós entrepà menyspreat per tothom a la voreta del taulell i em fic a esgranar carrolls de raïm ben rentats per si algú altre, més tard, vagament vol picar-hi... Em trobava de sobte tan buit... Sensació recurrent... Sí, home! Et penses que no ho sé, que no serveixc de re. Mai no he servit de re... Doncs... Amb això, doncs, mon pare... sempre hem tinguda la mateixa edat... Nats alhora... Quan érem al ventre de la mare, un òvul perdut rebé la seua primera molt primerenca llavor i d’allò, començava a formar’m... Un fill i un pare al capdavall nats ensems, bestieses de la bisbètica natura.
—Tornem-hi!
—Eh...? Ah, m’estic repetint. Sòlit repapieig distret i deliciós, els anys s’ho porten. Sorry, entschuldigung. Però és que... Els abominables miops de cervell no volen comprendre que mon pare sigui no sols mon germà, mon bessó. Mon pare, sa mare, és ma mare i ma padrina alhora, tret que mon pare es mullerava, d’on que la seua muller sigui la meua altra mare, la mare jove, mentre la mare de debò és a hores d’ara, què hi farem, la vella. La vella abillada ara, no pas com abans, en tons foscs, com ara el lila ratllat de les flors de verònica. Abans, quan mon pare i eu érem petits, era força voraç sexualment i mental (la nostra mare vera, no pas la meua adquirida). Qualsevol vespre tornant de classes de musica, te la trobaves molt capficadament cercant patològiques etimologies per a les nimfes de son cony. Mes ara sos ulls espurnegen oint (sos ulls oint? tanmateix meravella!), oint clandestines arengues de pàmfils predicadors qui escorcollen les escletxes entre les morenes als budells culans bo i cercant-hi doncs cap altre déu adient. No sols ens degenerem de cos. De cervell també, tret que què és el cervell sinó cos? No em facis cas. Mon pare, hà. Ell, amb el seu carall moby-dickenc (el meu pipinet, en canvi, sí, ha romàs molt sortosament embrionari*). I ara no sé pas per quina raó, una esdevinença com una altra. Soc al llit de mon pare, m’hi he degut gitar i m’hi he adormit, i ara mon pare, en la penombra s’hi ha ficat, car deu ésser hora d’anar a clapar, i al seu llit ma mare (la dona amb la qual s’ha casat, la qual dorm a l’altre llit) tanmateix s’hi arriba només quan vol cardar o vol consols i carícies, i ara no vull pas doncs que en adonar-se’n de la meua presència no es pensi que és la seua dona (ma mare, l’altra, que en diem) i què faig, m’esmuny avall... Em lleix caure com catalèptic escarabat i romanc, fent-me encar el mort, a l’espona fins que no el sentiré roncar, tret que llavors arriba la seua (nostra?) dona (no, ma mare de mentides) i m’empra d’escambell (d’escó, d’estrep) sense pensar-hi, i se li fica al llit i li comença a masegar l’aparell magnífic i esperaré que facin els sorolls del cardar per a lliscar com cap altra freda serp sense cascavells vers a la porta ajustada... Per què et parlava del pare...?
—Indeed, per què?
—Potser volia dir... Ja em veus tu ara. On han acabats els somnis poètics. Com abans mon pare... i els mestres... i els patrons... també la dona... La seua dona... M’ha fotut fora de casa.* I au. Al cementiri hi manques, company, amb la bona gent qui ningú no vol. I t’hi rabeges. Collonut. Enlloc com allí no hi ha aixopluc. Si mai plogués, llavors, com rat o muricec, som-hi, anguilejant, viperins, cercant recer a cap cenotafi, o cripta, o mausoleu. Te n’he parlat, oi? Te’n recordes? Com en Burke i en Hare (tan ben retratats per en Schwob), sovint, mentre hi ets, al cementiri, t’apareixen fantasmalment en la foscor, gairebé tan inapercebuts, vull dir, inapercebibles, com hom mateix. O com qui altre? Com tu. I com el savi català de qui t’enraon (li’n dic Doctor Llamborda) (ara mateix n’oblidava la raó per què), ells dos també tan bons emuladors del nostre perenne: Hom hi és, mes com si mai no hi fos — divisa, emblema, com se’n diu, ensenya, dels qui hom vol llençats a la claveguera del maipús.
—Si endevinés a qui us referíeu, encar...
—Mani? No em facis cas! Tornem-hi. Pensava (pensar fa de rucs) que te n’havia parlat. D’en Silvestrell i en Coromines, home, no fotem! Casolans lladres de cementiri (cada episodi d’allò que et dic que fui i d’allò que et dic que fou a la meua panxa del bou, viu sempre molt precàriament instal·lat en l’estoneta esvaívola de l’endemà casolà), ja ho saps qui vull dir, ells (els lladres) típics robatombes; àdhuc necròfags, em fa; en tot cas, segur, somacleptòmans (lladres de cossos), sarcolèptics (posseïts pel desig de carn). Aixequen les tombes i... Les tombes, vull dir, les lloses dels sepulcres, són de granit i no pas de marbre, prou deus saber per què. Perquè el marbre és més fràgil, i els qui venim al cementiri a fer-hi benauradament les berenades, els humils entrepans, o ganyips, o petits àpats, i hi amanim els enciams i ens hi cau el vinagre, el marbre es taca, i el granit no; i hi ha els qui encenem brases per a escalfar el cafè o torrar-hi castanyes, oh, i pitjor, molt pitjor, els qui sobre les lloses (els bruts, les donotes vulgars, els matussers analfabets, els vitracs — els nyecs i vailets — nyafegosos) s’hi pixen i hi descarreguen menstrus, i s’hi caguen — dejeccions de vegades massa càustiques, o àcides, corrosives, de malvat, i qui vol alabastres ni marbres tots tacats, tot vestit (diguéssim) d’eternitat? En canvi, el granit, rai; amb la pluja net, i au. Doncs bé, tant se val, la diferència entre en Burke i en Hare, d’en Schwob, i els desgraciats Silvestrell i Coromines nostres, eren que els clàssics robaven cadàvers per a vendre’ls als metges (tret que els metges d’ara, cadàvers els en surten per tot trau i descosit), i els nostres sangonosos, pestilents, successors els cadàvers els roben de re que hagin, segons ells, de cap vàlua. Misèries. Degeneració de la societat, entre rics i pobres, entre els maleïts exhibicionistes de la respectabilitat, i els qui només podem exhibir, ecoics, les nafres.
—Potser que pleguem... Es fa tard...
—Com les dones sempre m’han bandejat d’accés a llurs multifacètics conys, la mare terra me n’obr arreu, perquè hi caigui, àdhuc si cal mort — orgasme definitiu.
—I tant...
—Mort de fresc, acabat d’arribar-hi pel teu propi molt ranc peu, què altre pots fotre-hi sinó entaforar’t barroerament al primer forat buit, o mig buit, que trobes? Afer d’infern: A quin t’emboteixes?
—Bé...
—Al cementiri...
—Ja ho trobarem. Bona nit.

Grinyola la porta de la pollosa cambreta a les golfes, i sobtadament, encar amb el mot moll i vescós a la boca, a l’altre cantó ja n’ets.

—Al cementiri...

(Oh... i ara me n’adon... Estertidament... Tot plegat... ni te n’he pogut assabentar encar, sobre els esquena-romputs, els anca-rossegants... En Silvestrell... I en Coromines... Llurs escuixades, aberrants... Vides imaginàries...)

(...)

[*Xil·la embrionària — De minimis non curat lex — L’altra versió.]

Saps que aquell cop on m’enxamparen i em dugueren al jutjat, recony, noi, com se’n foté la jutgessa qui al capdavall em sentencià per exhibicionisme al parc de les nenes! Diu: Et condemnem a la multa mínima (o ni això), car... «the item exhibited is also minimal, not to say microscopic; actually, you should even go scot-free, as what you got there and nothing at all is all one and the same».

L’imbècil matusser gegantesc bòfia de sempre, el qui aquest cop se m’enduia a pagar la (no-)multa, se’n fotia creus: Galdós! Fotrem goig! The little loathsome fart walks away scot-free from his fascinating crime! Que malparit que ets! Prou pots; no ho havia mai vist! Que et lleixessin sortir així, com si re! Com collons t’ho fots? Com te la fas desaparèixer tan completament?

No se’n sabia avenir. No comprenia (no essent català, i encar menys savi, el talòs), no comprenia, dic, que d’on no n’hi ha no en pot rajar.

(...)

[*Anagnòrisis a balquena.]

Davant els auto-evidents científics dels quanta, hom, qui malauradament el nasqueren curt, ximplet i fantasiós, se n’adona tants de cops, de certes amagades clarors, i astoradament, enlluernada, hi cau de cul, i, encar cruelment mastegotejat mentalment, badabadoc hi bada. Xoc rere xoc. Anagnòrisis a manta.

Batibull en batibull, reconec on rac. Agnició sobtada. Em retrobava? Sí, hi soc. I no. Soc ell? És jo? Imatge plena i buida alhora. Joc de miralls fuls, asclats, sens fons, inexistents. Soc pertot i enlloc. Tot és ara i mai. Batibull en batibull. Reconec on rac. Sí, sí... O no. No hi rac. Projecció. Hi rac sense raure-hi. Ficte. Ficta moció.

Potser que em saludés. Potser em retornaré el salut. I què...?

Em reconec? Sí. No. Quants de cops?

Anagnòrisis a balquena. Agnicions a manta.

I en acabat? Son.

(...)

(*Lirons.)

Ara que som a l’estiu del liró
I toca la lireta el pastor
Rere l’esponerosa troanella
Veus que es carda el faune la pastorella.

(...)

(*N’Ip l’entomòleg més fi
I amb fur propi el coquí
.)

Ixc de casa ben coquet
Amb salacot i salabret
A la percaça de les cuquetes
Tant les adotzenadotes
Com les més singularetes.

Se me’n foten unes donotes
Com em veuen tan mudat.

Amb el salabret els he demostrat
Que també sé caçar un muricec
El qual un cop capgirat
Sots llurs estampades faldilles d’estiu
S’escapoleix amb gran desassossec
I els puja a amar’ls el tendre voraviu.

Recoi quin noiet més malparit!
Diuen que hom m’ha degut parir a Pratdip
Que no soc sinó un altre dimoni — o ip.

El faraó u fou n’Ip el Maleït
També els vampirs de Pratdip
Són fills del primer vampir caní — n’Ip.

Dic som-hi doncs i que Ip Ip... Aür!
Car amb la unicitat de mon genotip
Prou em toca el premi d’un propi fur.

(...)

[*Expulsat sense em calguin les paraules.]

Era com aquell matí, on, després de passar-hi una nit estranya, sense somnis ni memòries, com si m’he gitat drogat per qualque verí administrat d’estranquis, en voler’m aixecar, trobava que els peus i les cames es resistien, com si quelcom de vescós els servés a lloc.

Amb un esforç, al capdavall podia desbloquejar’ls. Durant la nit el llit havia estat sabotejat. Era ara emmerdissat, ple d’escombraries; algú hi havia abocats els orinals, o les merdes dels gossos, i els cossis de les brutícies... I ara que treia els peus i els cames veia horroritzat que em regalaven tota mena de femtes i detritus; i em fregava, orxegós, amb els llençols i les flassades, amb llurs indrets menys tacats ni infecciosos, i així i tot, anava fet un cagalló, pudint terriblement, regalimant vèrnixs i tota mena d’escorrialles fastigoses.

Havia ficades totes mes aponeurosis en moviment constant. I correguí cap a la dutxa. Si hagués plogut fora m’hauria llençat per la finestra. I ara sota el raig cridava, Got the hint, got the hint! Car quina indirecta més directa!

Si allò no volia dir, Fot el camp i no tornis!, no sabia pas què.

Mig net, recollia a la babalà quatre coses meues, i au, cap al camp d’olles hi mancava gent!

(...)

La pluja hom l’espera delerós
L’eixut ofega el camp
La bassa toca fons, cap peix no hi lluita amb l’ham
Al cel l’ull odiós
S’ho menjaria tot, i ens vol famèlics
Rostant ossos solsits
O bevent el fum màgic de vells fongs psicodèlics
I a la pols sebollits.

(...)

Em cau el moc i em pix a la sabata...
(Potser fora hora de plegar del món)

...no puc anar enlloc sense crossa o gaiata
(Hò, potser és hora de plegar del món.)

Mes am encar arbres, ocells i flors...
(Potser no em toca encar plegar del món)

... i vaig, davant cap cony, trempant com un talòs
(Qui vol llavors encar plegar del món...?)

(...)

Cap comentari:

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall