incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, de juny 30, 2021

Sargint la boïga [p]



(Vetllant en Figa.)

Havent anat a visitar mon company en Figa, érem els quatre, ell, sa mare, jo, i la dona d’ell, xerrant de no re (o a tots ops de quelcom que ara mateix m’ha fugit d’esment), quan tot d’una ens n’adonem que en Figa sembla que fa estona que ni respon ni fot re altre; rau tot aclofat a la cadira de braços d’una manera no gens estètica; feia, de fet, angúnia de veure’l; blavós, malmès, terroritzat.

Figa! Figa! — els crits alarmats, com més anàvem més desesperats, de les dues dones, les quals al capdavall s’havien aixecades totes dues amb els solcs del neguit més greu i pregon encreuant-los els trets altrament dolços dels vults, continences obliqües, se’m clavaven a l’ànima. Car no pas que en Figa se’ls fos adormit; era que en Figa se’ns havia mort i ben mort.

No podia pas ara dir quatre banalitats a les dues pobres dones i anar-me’n a escampar la boira. Havia doncs romàs a casa llur per a acompanyar-les durant la vetlla de la nit. I amb allò, el fumet de les espelmes, la penombra, el silenci, és clar que m’havia ensopit...

De sobte, les dues dones qui em criden pel nom amb la mateixa angoixa que abans no record que cridaren en Figa.

Boïga! Boïga! — i agonitz per a desvetllar’m, sense reeixir-hi.

Boïga! Boïga! — continuen els crits, tret que cada vegada més febles i allunyats...

Fins que he oberts els ulls i me n’adonava que jeia a la mateixa fusta enmig de la cambra, entre espelmes ara gairebé exhaurides, on adés no havia jagut en Figa.

M’he mig aixecat, repenjat en un colze, i he esguardat girientorn. En Figa no era enlloc. Les dues dones, sí, eren allí, tret que eren ambdues de sobines part de terra, mig despullades, amb les goles tallades i plenes de sang, i les carranxes obertes i sucoses de mocs.

Llavors me n’adonava, anant avall del colze on em repenjava, la mà m’hi duia un ganivet de cuina tot ensangonat, i si esguardava llavors cos avall em veia que mon sexe era tot ple d’eixarreïda lleterada. Trobava que tot allò no havia ni cap ni centener. Massa marejat, em lleixí caure damunt la fusta, perdut pels laberints alhora hipnopòmpics i hipnagògics.

I fou aleshores, damunt, que el meu nom tornà a retrúnyer.

Boïga! Boïga! — tret que aquest camí no eren veus de dones dolces. Eren veuarres fastigoses de bòfia.

A la cambra del quarter on m’interrogaven, els ho repetia per milena vegada.

Vetllàvem en Figa i m’he ensopit... I això és tot, el cap no m’hi desa re altre. La clau és en Figa. La figa és el clau. Què...? No, no! Vull dir, cal trobar en Figa, cal trobar el seu cadàver! El seu cadàver no es pot haver esfumat.

Fins que un dels bòfies més grossos no es dignà d’aclarir una mica la cosa.

En Figa fot una pila d’anys que fou declarat decés a l’Havana, on jau sebollit.

Ara vaig respondre: Quantes de figues, vull dir, quants de Figues, no hi deu haver al món! I si hagués estat, el mort, una figa, vull dir, un Figa diferent? Jo diria, senyoria, que el Figa qui diem, vitenc rai, ell, campant-se-les a qualque indret si fa no fa meravellós, amb drudes i begudes, i platges i ventijols suaus.

Féu el jutge: Hi ha de més a més el testimoni de la minyona. Segons ha relatat, tot ho filustrava, i amb estupor rai, per un foradet.

I és clar, senyoria, que les minyones, de mentir, no mai
— ironitzí, com un carallot.

Ho ha explicat, fil per randa, molt masturbatòriament, a estil de les minyones cinemàtiques més eloqüents, àdhuc amb un vernís d’erudició que dugués afegida una supèrflua riquesa de matisos.

Doncs prou pot, aquell collons de minyona adés tot inconspícua, i ja ho veieu ara, déu en màquina.

Prou assevera ella que entrelluscava en la nacrada atmosfera com en feies, amb el ben llossat ganivet, de llurs colls, dall i redall, i com, de llurs budells, en dibuixaves encar pus envitricollats arabescs...

Collons, la paia, eloqüent i loquaç.

...i a la seua deposició adduïa que...

Deposition indeed!

...adduïa com, a tall d’en Simbad mateix, un Simbad en el teu cas val a dir que molt més fabulosament malastruc i faduc, manta vegada, tu i el teu instrument frèvol i brèvol, i nogensmenys àvol malèvol, patíeu naufraig aparatós als tanmateix totjorn harmònics estanys de llurs conys, on en el reialme dels nèctars extrems, ton verí no ho empastifava horrorosament tot, com d’altra banda no comprovàvem llavors els assíduament subtils forenses del cos...

Doncs no entenc re. El fat mot molt convençut de qualque untada rossa (o ruca rònega), amb llorda còfia cofada, contra la meua vaga apreciació de la vaporosa realitat. Ara sí que em voldria morir
.

Fa qui m’acusa: Ton desig és eixoït. Cop de maça i au, condemnat a mort.

Així és com en Boïga qui fui no devia passar, ben lliscosament i fàcil, de «Agiop Boïga, l’infrahome»... a «Agiop Boïga, l’inexistent».

Un instant abans l’espetec que damunt el roll no m’escapçava, encar em rabejava en la carrinclona gloriola d’haver sabut reeixir en la lleugerament complexa tasca d’haver espatllada la meua vida d’una faisó aitan esplèndidament total — i això, ep, sense aitampoc matar-m’hi gaire, amb poc mèrit, eixint-me de fet, la feta, com qui diu de fonteta qui neix tota natural dels penetrals de mon tan faduc parvànime jo mateix...

(...)

(Cuc en clotell novament s’encoltella.)

Treu el nas cuc en clotell per a veure tot com va.
Satisfet que tot va com va de bell nou s’encoltella.

Del clotell no em desencoltellaré (es diu oceànic)
Fins que el buixir de la xurma ni llurs sòrdids insults
(Insolents subterfugis per a esquitllar’s de la feina)
No em garanteixin l’absència de cap altre biaix calamitós
Ni l’afegiment de rèmores incisives de plagues ferals
De nafres fecals d’intenses xacres i vacuïtats i frustracions diverses.

Amb luciditat admirable i habilitat sublim es catapulta
Esmolat coltell devers pregons laberints subterranis
On els miralls als murs sorprenen no pas d’estranquis
Meravellosament il·lícits fenòmens i exhauridors simulacres.

Cert que dromòman son constant deler de fotre el camp
L’ha dut sovint a la benaurada descoberta de bells i nous amagatalls...

De moment exhaust els declara escruixidorament extraordinaris
Que es desclotelli ara (es diu cosmòleg perspicu) qui vulgui esnarigar’s
A un món que es desfà com xaruc enlleït paltruu empastifat d’infecció i merda
I no hi perdis el lleixiu — ans instintiu torna a bombolla.

(...)

(Bocinets de diàleg amb mi mateix, ço és, amb el mateix carallot de sempre.)

Ens passem la vida acunçant i endreçant els voltants perquè hi siguin ben visibles i investigables, tant els miracles de la natura com els de la ciència.

Única raó per què vius.

(Avingudes netes on s’hi esdevinguin diguem-ne meravelles.)

(...)

Cert que sempre m’havia volgut pintor de quadres, i tanmateix mai m’he pogut pagar tot el material que cal. Llenços, pinzells, pintures. No fotem. Car, car; carot, massa. D’on, és clar, que de pintar, gens. En canvi, escriure rucadetes i idiotades, rai. Un tros de llapis qualsevol i cap paper si fa no fa en blanc, i au, som-hi.

Ja ho saps, omple’l de betzolades – inspirades, és clar!

(...)

Nedava en records i em venien a l’esment cossos de qui els noms s’havien evaporats.

Swimming in memories, how many people dropped like useless objects! Their bodies, worse than the (roughly) non-organic objects — which after all are durable concepts made of solid matter and imbued with some type of value. While bodies of people, what are they but objects subject to corruption?

Objectes subjectes a corrupció, els cossos et cauen pertot i com més lluny no vas, més no en perds. Els objectes inorgànics, en canvi, són si fa no fa perdurables i s’esperen tranquil·lament que l’objecte que és el teu cos s’hagi desfet per a qui sap si llavors fotre-se’n finament — ara, sense gaires escarafalls; no, escarafalls, ells, mai. Prou poden.

[D’ací, de llur impassibilitat de cops interpretada com a posseïdora de força oracular, que gent imbecil (idòlatra) sovint molt devotament (fetitxista) no els colgui (reverenciï, veneri).]

(...)

És llavors que se’m desvetllaren els instints assassins. Maleïts samaritans qui fotien el nas on ningú no els l’hi volia.

No era pas com quan cridava “tites, tites!” i les gallines m’acollien agraïdes. Ells (cretins de tota ideologia) cercaven la teua humiliació, com els qui et “convertirien” a llur repulsiva superstició.

Amb els amables emprenyadors, la rancúnia m’asfixiava. Cuidava asclar’m.

Esclatí. “Quin tip, tu! La gent em mareja! Arruix! Osta! Mal vent!”

(...)

Ets a l’aeroport i sents la dona de l’altaveu que crida: —Figa! Figa!

I com se’t drecen les orelles! En Figa, et dius, el que et va encolomar el mort i va fugir!

I corries cap on la veu de la dona devia sortir, i esguardaves a dreta i esquerra, i és clar que no trobaves on, i guaitaves amunt i avall, no fos cas que els altaveus portessin un fil prim o altre, seguint el qual en trobessis l’origen, i llavors hi trobessis en flagrant en Figa bo i presentant-s’hi, urgentment sol·licitat, així mateix...

I en aquell moment hi has caigut. Figues en deu haver milions al món. I el Figa teu, qui et diu que encar se’n diu? Qui amb més raons que no pas ell per a canviar’s el nom? Segur que es diu Cigala, o Godall, o Forcípula, o Titola, ara; o qui sap.

I plegaves de fer el ruc enmig de l’aeroport, i tornaves a la calma, i no en feies més cas. Cacera inútil. I et venia a l’esment quan érets a l’INI buidant les papereres, i passaren dos dels professors enraonant.

I era l’un en Pere Reig, l’andorrà qui es canvià el nom per Peristil, perquè n’hi havia tants que el prenien per capellà, i l’encar més improbablement anomenant Abelard Lanorc, l’alsacià.

I en aquell moment la dona de l’altaveu a l’Institut de Cabòries Indestriables (o potser l’Institut de Ciències Indemostrables) cridà: —Lard! Lard!

I en Lanorc com si no ho sentís, continuava dissertant. I en Peristil li tocà el colze. —Em sembla que us criden.

—Quants de milers no us creieu que en deu haver, de Llards i de Llords i de Llardons i de Llardufes? Si no en diu el nom sencer no en faig cap cas. No soc pas com el tifeta qui només espera vibracions a l’aire, i llavors s’exhibeix a la platja, sinistre i ètnic, rumbejant, pit amunt i pitjant la panxota, fotent veure que l’han cridat.

Aleshores cridà la dona de l’altaveu: —Wretch! Wretch!

—Veieu? Ja en criden un altre. Això vol dir que el Llord o Llard cridat abans era un altre. Tret que aquest Wretch em sembla que sou vós.

—Nothing doing. Likewise, there must be, goofing about, for sure, no doubt (you only need to look around!), thousands and thousands of Wretches and Wrecks.

La dona, ecoica, cridà: —Wreck! Wreck!

Digué l’andorrà, satisfet: —You see?

Tret que al cap de no gaire, la dona insistí: —Peristyle, please, Peristyle!

Féu l’alsacià: —There you are; it’s for you, after all!

—Right you are!

I ací la banal, no gens tràgica escena expirà. (Cap de tantes seqüències catastròfiques com hi hauries, fals, pogut incloure.) Fou llavors colgada sense més musiques ni cançons a un estrat o altre de la teua memòria i no ressuscitava sinó ara, força atrofiada, val a dir, que senties el nom d’en Figa a l’aeroport.

(...)

Aquell estiu on feies de substitut del mestre tites, quan natjaves les xiquetes més boniques, algolàgniques se t’escorrien, car els copets a les natges prou devien fer mal, tret que alhora amb el dit del mig de la mateixa mà el conyet els acaronaves.

Era de debò fill de mon pare. Un fill una mica més finet ni delicat, avesat a les circumstàncies novelles, on parar compte prou més rai que calia.

Cal dir que mon pare al seu temps era music i tocava el triangle. Preferentment l’esglaiat triangle pelut de manta de presumida meuca, la qual llavors eh que cantava sovint espinguets i bocinets escardalencs d’escarritxosa òpera...?

(...) (Tot és culpa meua, i au.)

Algú m’ha regirades calces i mitges; tots els calaixos íntims a la babalà!
—Tot és culpa meua.

Algú em fa tostemps la guitza d’amagat, àdhuc l’impermeable m’ha perduda la impermeabilitat!
—Tot és culpa meua.

Algú ha degut maleir els jutges de la pàtria, veig que tots fan una horrible flaire de merdosa putrefacció!
—Tot és culpa meua.

Algú moneja amb el meu ull quan faig non-non; cada matí m’hi trob tot un femer de residus exorbitants a l’escleròtica!
—Tot és culpa meua.

Algú ha volgut debades ajornar el conflicte, car prou el parany li sortia a la biorxa. Hi sembl una bruixa. M’és vijares que m’hi veig harpia. O grogota gorgona. Hò, maleït espill espatllat, m’era ausades vijares que entrava en constrictor malson!
—Tot és culpa meua.

Moixoni que no he acabat! Amorrada al bidet per a l’esfínter anal desestroncar, l’esporàdic mirall irracional damunt la banyera, quina ofenosa omissió no comet quan, sots la calitja, no em pispa d’esquitllèbit tota beutat somàtica! Hi era electrocutada Electra!
—Tot és culpa meua.

Algú amb zel delirós i motilitat d’orat em tol l’onada quan a cabussar’m hi anava!
—Tot és culpa meua.

Algú em desposseïa ignominiosament de parallamps perquè, com ell, tot altre mecanisme instal·lat no se’m descoratgi i doncs plegui. Faré goig amb no re que de debò m’hi rutlli!
—Tot és culpa meua.

Algú, adés, quan era tranquil·lament i ai, delusòria, rostant el frust d’un cucurull dolcet encar, m’hi havia infiltrat un vesper d’insistents bestioles — qui, amb palps i antenes, i garfis de fèrries maixelles, fetillats se t’hi afal·leren. A les nafres bucals t’hi ponen gruixàries d’ous com bunyols. Ep, i hom s’hi ennuega!
—Tot és culpa meua.

Algú ara mateix ix del recambró lasciu amb un xi tot punxegut, i, tot i que habitualment esplenètic i marrit rai, amb quina voracitat ni goludam avui cor endins no te l’enfila! Pels llimbs de les adorables ruralies carolíngies lúcida, ans d’espitxar-la, prou crec reveure-m’hi, acomplerta i expansiva.
—Culpa meua n’és, tot.

Era un individu groller, amb la piula somalla traient el nas corcat pel xap, i una taca de greixum sumptuosa que se li eixamplava cuir cabellut avall. Tenebra ençà, guspireigs esfereïdors d’esferes sanguinàries. Amb l’agressivitat del monstre paranoic, elegíac, sobre, tanmateix, no sé pas què collons es plany. Ell!
—Meua n’és, tota la culpa.

Anava empenyent la carcanada enmig de la senilitat més pronunciada, i nogensmenys segur que somiant apocatàstasis on cascuna de les xacres, i cascuns dels mals, a pleret no se li resolen en graus de salut cada cop més resplendent.
—Guilty, I say!

Diftèric, apneic, prop l’òbit, carcassa a frec d’abís, grasses larves qui se li cruspeixen les crosses, el presoner histèric, nogensmenys apropiadament lobotomitzat, havent lleixades al llord terliç del galter tot de cucades llefiscoses bavalles, amb delicadura de hiena la tenacitat de la verge obliteraria amb fruïció, tret que la porta de la cagadora d’una revolada se li clou de cop amb condemnat estrèpit! Qui sap que en roman!
—No feia tort a ningú, i tanmateix s’autoinculpa. Ho reconeix, moribund: Tot ho era ni fou, culpa seua.

(...)

I en paus.

Perfecte estratagema. La pau i treva de retorn al si familiar.

El culpable castigat a fer carota de pena durant una estoneta més o menys llarga, i envant, noi, que no ha estat re.

(...)

Els déus de la repartició
M’han condemnat a tindre sempre raó.

Amb una explosiva intel·ligència
Només hi veig milers de milions
D’imbècils al món.

I em volen fer la pell
I només puc callar.

(...)

Dying, what for?

In order to restore
The order we had before.

(...)

(Home tancat i malfiat, mai per ningú no m’he vist desil·lusionat.)

Malfia-te’n perennement. De tothom i de tot. Així, mai ningú no m’ha mica desencantat. Sempre he pensat que ningú no pot mai fer sinó el pitjor. Ni que cap màquina no farà figa. Ni que cap element al cel i a la terra no se’t girarà de través. Quan algú m’ha traït, això rai, era quelcom previst, i ho he trobat d’allò més natural; cap mena de xoc ni de recança; no n’esperava pas altra cosa.

I si per excepció la cosa surt pel bon costat, doncs millor, què hi farem? No et contorsionaràs pas perquè de lluny en lluny n’endevinis cap o cap et surti no pas borda. És el joc. Duus les de perdre, tret que ocasionalment de cops per casualitat no guanyes quelcom, no pas mai gran cosa. Foteses.

I els jocs d’amor? Te’ls esguardes amb una fredor estòlida. No m’hi caben (i els trobes risibles i menyspreables) ni gelosies ni enveges. Ni passions ni emocions. Ni “cors”, ni d’altres òrgans interns rucament ratats. Fastigós i incomprensible.

Cossos qui juguen. Per què, si són cossos qui juguen, de vegades es marfonen i es maten? Per l’estupiditat del ramat? Ja ho he dit: Incomprensible.

(...)

Escumes, benaurança. I de sobte, el boig del ganivet. Home estrany.

Li diries, si no et manqués llengua: “Per què matar a la platja en lloc de cardar-hi com faria la meua dona, cuixabadada damunt la sorra calda al Sol clar i l’aigua blava?”

(...)

Dec pertànyer als benaurats “faule Leute” de la cèlebre dita.

Car no hi veig pas la gràcia (don’t see the point) de fotre gairebé re. Un noranta per cent del que veig la gent fotre, o desmenjar’s per fotre, em lleixa del tot indiferent.

Amb les tres tes en tinc prou. Teulat, teca, tranquil·litat.

(...)

(Les religions:)

Imbecil·litats inventades per hordes interminables d’imbècils per a ús, reús, i martiri, d’altres hordes d’imbècils, no pas més rucs, però sí més innocents.

Un immens esforç del tot malaguanyat. Molt de desfici per a acabar amb una llufa pudent de buidor.

La primera llufa del primer ignorant inventor equival si fa no fa a la darrera llufa del darrer tristament engalipat creient.

(...)

(Destí el meu d’encucutit.) o (Bona gent, fem-ho tot per als orfes!)

De ben petit, un pic haver conegut a cap llibre de natura que els cucuts (de fet, les putes “cucutes”) ponien llurs ous al niu d’altri, preferentment el modest, verecund, còlit, i que, ja de nyec, de nadó, amb el seu instint assassí, el petit cucut, en acabat que el còlit i la “còlita” el covessin com cal, amorosament, és a dir, un cop l’ouàs (per comparació amb els ouets) assolia doncs d’espellir’s alhora que s’espellien els germanastres, l’ocupant, el colon, el xerec XRC, el monstruós intrús, tantost desclòs, doncs, malèvol empenyia a cop d’esquena fora del niu tots els petits còlits, de tal faisó que, a partir de llavors, la parella “còlita”, la feinada rai per a nodrir exclusivament aquell gegant... Doncs això deia, que, de ben petit, aquella cruel història, m’encucuteix per sempre pus. Car m’identificava (no pas amb el maleït racista invasor, ans) amb el còlit expulsat.

Em veia i em veig còlit llençat fora del niu, i morint-me ràpidament d’inanició. I somiant en el meu deliri de les hores moribundes. Tot això de petit, car de gran, de somnis, mai de grandesa, ans totjorn de petitesa.

Ara, de petit, com dic, encar prou ingenu, i somiant doncs que, d’una manera o altra, assoleixc de sobreviure. (Em sosvé que posava als diaris – tret que amb quins calers? – trets d’estranquis del calaix de la botiga – aquest anunci: “Orfenet gens ofès s’ofereix a la protecció i àdhuc a l’adopció de quisvulla qui vol fer prou mèrits de misericòrdia” – i qualque dama molt milionària hi respon, i vida regalada que rai adés ja no en raja.) I alhora esdevinc fort i heroic. I em dic àdhuc de superocell, de supercòlit, el qui es revenja i deleix (sense odi ni fel, només és clar sedec de justícia), i deleix, vull dir, destrueix del tot i a tort i a dret, tot allò que pertany a la vida conqueridora dels condemnats cucuts colonitzadors, abjectes ocupants.

Tret que...

I com escateixes quin de tants de milions de cucuts no és el qui t’ha expel·lit? Un o altre. Són tots culpables? Segurament, rau en llur tarannà d’ésser-ho. Ara, i el més culpable de tots? Jo mateix! Per lleixar’m encucutir, i per no haver sabut néixer com cal, a l’ombra d’un astre menys dolent i a qualque lloc més adient, un lloc amb una certa manca de cucutam malparit.

I, en acabat, com arribes a superquelcom? I al capdavall, atès que hi atenyies, què en treus? Ni per què cony serveix, tot això d’ésser un superquelcom o altre? Per què, dic, sinó perquè, quan et mors, caure encar de més alt i de més gros, i doncs de presentar una molt més repugnant carronya? Per això – oi? – i per a res més.

Cavil·la-hi. El cadàver del qui, per causa de mort, s’estrompa i s’estimba i al capdavall s’estavella d’ençà del pis més alt, el pis catorze mil de la pagoda, val a dir que fa molt més fàstic i és molt més lleig de veure que no pas el del qui, pobret, queia només de l’esglaonet més baix de l’escaleta.

(...)

(“Et detreus tant com pots sense vantar’t/ Perquè et passi la mort sense ensumar’t”)

Allí soc, paradet, com un estaquirot, fent sempre el paperot del godomassí (objecte si fa no fot obscè que hom només empra doncs per pura necessitat i si pot ésser força d’amagat); hi soc sense pretendre ésser-hi, fonent-me a la paret, al rerefons, escarransidet camaleó; ah, i capat (només químicament; així que ni perfectament — ço és, de vit i ous – ni imperfecta — ço és, de vit i un ou, o només dels ous, o només del vit, o — tret que això no és de debò anar capat del tot i doncs no compta– només d’un sol ouet), i bo i fingint (no fos cas), fent veure que tinc com qui diu un peu a l’estrep, un peu al darrer esglaó de baix de tot d’una escala de fusta corcada repenjada efímerament al replà més baix del primer pis de baix de tot de la pagoda de catorze mil llivells on habiten els il·lusos habitants de la vanitosa, faduga, damnada, esfera perduda en el pànic nebulós d’un univers sense solta ni volta, sense cap mena de raó ni justificació.

(...)

Veieu-me espectre qui carranqueja pel carrer. Massa pelar-me-la, em fot ésser geperut. Un geperut sense cap sort i qui arronsa el gep per les parets. Deler força frustrat d’esdevenir, sinó invisible, si més no inconspicu, imperceptible... (millor, inapercebut).

(...)

Condolences per a tots els vivents. Només qui neix ja mort es pot dir de sortós i feliç.

(...)

Cal aprendre d’odiar’s. Un cop saps odiar’t (ni que ni sigui gaire massa), els múltiples odis d’altri et rellisquen com plugeta per l’esquena d’un bon ànec vigorós i rialler.

Car cada triomf t’afebleix, com cada desfeta t’enforteix.

(...)

Ombra dins l’ombra, desaparèixer sense morir: Ideal de vida per a l’egregi observador.

(...)

Un cop reeixidament desmanegat, desempallegat de tant de llast feixuc, ço és, de tota individualitat, morir costa molt menys; esdevingut vaixell a la deriva, desmantellat, el naufraig últim se t’instal·la ara amb prou suavitat.

(...)

(Fatídic encontre.)

Temptà i seduí el pobre, cusc, cast, i abstinent faune la malèvola, molt bandarra, verge qui prou pels viaranys agrests de la forest tot mascle letalment tostemps no temptava i seduïa.

(...)

Miraculosa heroïna
Fueteja’m el culet
Trobaràs el gros bitllet
Al butxacó de la sina.

(...)

Llurs conys em somreien, benauradament agomfis, desdentegats. Si m’haguessin mostrats ullals i queixals, com hauria fugit!

Mes no. Creguí que farien bondat i per xo hi restí.

Greu cagada. Car les tres, na Bereniça Llampuga, n’Apol·lònia Pèl·let i na Loli Lallúdria, mèliques se’m foteren a cantar de baix. I em deien, sirenes, que m’hi atansés. Apa, en Fístula, em deien, bernadet pudent, vine’ns al llit amb ton minúscul tornavís, que et lleixarem arreu esbarriar’ns les brutícies.

I romanien amb aquells escruixidors envitricolls de budellam esfigassats, escaguitxats, vessats, i allò era un llenegall on suraven pler d’enjogassats condons a trenc de putrefacció.

I em deia, esdevingut progressivament estultificat camafeu cianòtic, com eixia a tot estrop d’aquell letal trencaclosques.

Eixorcs, grofolluts, goluts, llurs conys jurcaven a empassar-se’m, no pas gaire rosegat ni mastegat i tot. Martiritzat sense fe, a qui no servia doncs per a re guanyar indulgències, si es volguessin mica indulgents, em deia, potser no em corsecaven del tot, i se’n reien en acabat de la facècia, i se’m desdeien. No en volem pas pus, de tu, ecs! I me n’anava broix i mig cuejant, només, això rai, una miqueta més ridiculitzat, vicissitud habitual.

Mes no, ai, car, enxampat d’empertostemps a llur òrbita, mon destí era com el de cada altre planeta d’ésser absorbit pels Sols que em donaven vida. I de què em servia plànyer’m. Qui gemega ja ha rebut. I per xo muts i a la gàbia. I esperar que tost de manguis dolçament re no romangui.

Ínterim, l’estona s’escolava. I al capdavall el tedi impera. I hom se n’oblida. La situació s’estanca. No sé pas si en l’endemig elles en gojaren gaire. Ara, en gogí un colló. Car m’hi havia acostumat. A l’oreig, millor, al rabeig, de la gloriola del mutant atleta, era serp farta. Quin bleix de satisfacció no m’omplia llavors fins a rompre’m! Aquell idil·li a la petxina duraria qui-sap-lo. I em veia saludant el públic atapeït als rengs de l’estadi.

Mercès a tothom, i som-hi, els deia, benauradament desdentegat, agomfi.

(...)

Car si doncs no pots atènyer les fites cabdals, n’hauràs de tindre prou atenyent-ne d’accessòries; això rai, no t’hi capfiquis.

(...)

Les putes qui treballàvem al punt mort de la carretera, entre les dues jurisdiccions, pujàvem pel talús i cagàvem i pixàvem al replà herbós de dalt.

El pixum s’aixaragallava als marges fangosos de baix, i més amunt s’hi agrumollava, aromàtica, la merda.

Quan arribava, esbufegat, l’èpic mesquiter, carregat amb el seu caixot a l’esquena, a fer sacra collita de les caguerades, totes si fa no fa l’injuriàvem malignament, tret d’algunes qui ho fèiem sovint només de per riure, i ell, martiritzat delitosament, com ens ho agraïa!

Deia que érem les millors de les dones, adorables, fastuoses, sumptuàries, llegendàries, màgiques.

Fastigós espècimen no es pot pas dir que del tot humà. Fins al punt que algunes, més irritades que les altres per la seua presència, alguna nit havien conxorxades de clavar-li als collons el xi. Cal suposar que ell, llavors, rebent aquell càstig paradisíac, encar ens hauria coltes pus afeccionadament. Prou que el coneixíem.

(...)

(“Fes de bo a en Bertran, t’ho pagarà cagant.”)

La coneguda dita s’adiu a això que trobava adés n’Ambrose Bierce: «As always and everywhere, the oppressed are unworthy of asylum, avenging upon those who gave them sanctuary the wrongs from which they fled.»

O posa’t enemics a casa i ja l’has cagada. Tot prendran tot. T’assassinaran. Seràs delit.

Els corrosius infiltrats del feixisme totalitari castelladre a Catalònia – els xerecs, els XRCs, els encastelladrits, els canfelipútrids – es revengen, dels torts soferts al lloc miserable d’on fugiren, sobre els babaus catalans qui els donaren refugi. Ultratjosos fellons, garlant en XRC, puden inestroncablement a traïdors. Greu traïdoria de lesa catalanitat, tot a llur voltant en put.

Tot de quilis qui ens volen aniquilats. No solament ens claven proditoris el xi a l’esquena, ens humilien constantment, i nosaltres a callar, i quan parlem ho hem de fer no pas en la nostra meravellosa llengua, ans en l’algaraví fastigós que és el castelladre. Papissots empedalecs, engrinyaires, destorbs; roïns impediments vers la llibertat.

(...)

—Els XRCs, però?
—I tant.
—Els xeixerrcès, doncs?
—Exacte. Els xarnecs. Els Xerecs Racistes Canfelipútrids.
—Ah, és clar.

(...)

(Parlant de presències arbitràries, només vingudes a emprenyar, ens apareix intercalat un nou anunci “nafional” canfelipútrid.)

«asspain is a flaming turd —
if you are a sordid dirty little shitty fly that loves a turd —
you deserve asspain —

(otherwise, you deserve much better)


(...)

(L’intrínsec feixisme dels “fofialitah epanyueloh” ve de lluny.)

Els “fofialitah”, com tots els evangelistes, no són sinó venedors d’horrorosa merda.

En un article de l’antitotalitari J.V. Foix del dotze de setembre de 1931: «(Som) a l’hora precisa que els socialistes espanyols proposen de substituir del projecte de Constitució el mot Espanya, genèric i geogràfic, pel de “nació espanyola”. I l’expressió “llengua castellana” per la de “llengua espanyola”.»

S’ha escolada gairebé una centúria i el somni totalitari dels “fofialitah” ha esdevingut realitat pertot. Àdhuc la majoria de mitjans “catalans” (que al capdavall només esbomben botiflera merda i revomiten sense descans l’adoctrinament lladre) en diuen “epanyol” del fastigós algaraví de l’enemic, i la “nafion epanyuela” és a tots els llavis dels feixistes actius i passius.

Castellà i espanyol. Confondre-ho és de sapastres!

Adoptar el discurs de l’enemic és haver perduda la guerra.

El castelladre ho vol tot per a ell. L’avarícia l’escanya. Disparada cobejança la seua del colon assassí, assedegat de mort, de domini, de destrucció, d’anorreament.

Quan Espanya era un terme geogràfic que incloïa Portugal i Catalònia (sencera) i d’altres nacions, ara s’ha tornat (i aparentment acceptat per tothom) un repel·lent corral on només els feixistes totalitaris hi han cabuda, i quan abans “espanyol” era qualsevol de tants d’idiomes parlats a Espanya, ara només és el castellufa. Monopoli del lladre maniàtic.

Els tifes invasors els sentiu buixir en llur repulsiu llenguatge, i la pell us pruu i la solquen arreu tremolins de fàstic.

I llavors...

«—Quants botiflers amb carota de jutge!
«—Tot n’és ple!»


I...

«—Quants homenots qui escriuen el que els paguen!
«—Tot n’és ple!»


Els pobres datspelcul “catalans” – indignes del nom de català – els qui semblen, de llurs tribunes tutelades, demanar encar un petit esforç, als extraviats “catalans” qui se’ls escolten, per a poder a la fi esdevenir “epanyueloh” cent per cent, car per a ells no hi ha, es veu, millor, és a dir, més repugnant, destí – els qui, a imitació del castelladre totalitari, en diuen, de tot allò que és purament castelladre (o castellà, si voleu), com ara quan diuen el “govern”, l’“economia”, la “justícia”, la “constitució”... “espanyol” i “espanyola”... la caguen de mig a mig, car cal dir allò que de debò tot allò no és. És a dir, govern castellà, economia i justícia i constitució (i monarquia!), castellufes. I etc. I esport castellufa, i prou. (I ací és on us trobeu que tot esportista que “jugui” a favor de l’equip enemic és un traïdor, sense excuses; i s’ha acabat) Hom els ha enverinats a mort. Autoodi, el llur, que sembla que no té remei. Ací hem arribat. Només traiem mig oronell de la bassa de corruptora femta on ens han negat. Lleu no serem sinó una altra fastigosa putrefacció més, ço és, exactament com ells.

La fúria cleptòmana de l’avarícia castelladra no té aturador. Voracitat esbojarrada. I tot el que canfelipútrid s’empassa, tantost ja ho ha cagat: No hi lleixa enrere sinó destrucció i caos excrementicis. És conegut. No hi ha excepcions.

(...)

Amb la nació a la darrera ratlla de la desaparició. A frec de caure a l’abís de la foscor absoluta de l’oblit.

Quin despit haver d’albirar encar arreu tants de traïdors qui s’imaginen que som una nació “normal”, la qual es pot permetre “partidets polítics” i merdetes d’aqueixes, sense voler’s adonar que som a la darrera fase d’una guerra d’exterminació, i que doncs és ara o mai, que cal ficar tots els mitjans a la lluita a mort per la supervivència. Que altrament la nostra desaparició és imminent. Que pràcticament ja hi som: Al pou de no res.

(...)

(Aquest món és una merda; només cal obrir els ulls de l’enteniment, i prou clar que es veu.)

Els jutges a sou del govern depredador de l’invasor han esdevinguts els soldats qui ens fan la guerra d’anorreament definitiu des de primera línia, i són en conseqüència els qui haurien d’ésser eliminats els primers.

(...)

Ben lluny! Savi rat ple de bon consell. No pas írrit ruc ruc, ans rat autodeclarat rat, autentificat, i doncs corrent pertot, escapolint-me, sense cerimònies ni contorsions írrites i doncs vanes, el meu únic neguit: Com trobar millor aixopluc davant l’extremat, tan heroic, coratge de les hordes de bòfies abassegadorament armades davant els nus i inermes? Llaors, i llorers i llagots, i lloances i gaubances, per a vosaltres, bòfies ultraheroics, colossals, herculis, coratjosos fins a l’extermini: Merda covarda!

(...)

Me’n record ara que no vaig fotre cop de barrot damunt la taula fins que enmig de la nit em vaig aixecar i vaig veure que totes les cagadores sobreeixien com volcans de merda. Vaig anar a desvetllar el jardiner, un misantrop, un home molt adust, odiat per tothom, i li vaig donar ordres que expulsés sense romanços, de baix el vestíbul estant, tothom sense excepció. Que digués si calia que la patrona era a l’hospital i que jo havia pres el comandament general i que allò era el que jo manava, i prou.

Mentrestant, tornant al dormitori, m’atansí al llit on la dona clapava pregonament, després de tant haver devorat i begut, i li vaig injectar si fa no fa delicadament un fort somnífer al cul bombat. No es llevaria fins l’endemà o l’altre.

I llavors, quan se n’adoni, que algú amb molta més autoritat s’ha fet càrrec de la situació i hi ha ficada radical esmena, havent pres el ferm comandament de la nau, algú, un adult qui veu el món com roda, i no pas una altra pueril monja lasciva com ella, el xoc que s’endurà potser (baldament!) que la lleixi de debò estesa.

En acabat, començava de córrer els corredors i trucava fortament a totes les portes. S’han acabades les celebracions. Tothom a casa. Fora i ràpid. Foc! Foc! Som-hi.

I quan els desgraciats baixaven es trobaven el malcarat jardiner qui els deia, si el burxaven gaire, i en una veu d’ogre enrogallat, que la dona era finalment a l’hospital d’un atac al cervell i que jo no hi volia ningú. Que tancàvem el castell. Que era massa rònec, que queia per tots els cantons. Que ens el veníem. Que hi fèiem reparacions d’una manera general. Que allò era una soll. Que calia purificar la cosa, que massa de putrefacció... Qualsevol raó. Explicacions sumàries i sense accents ni escarafalls...

Tot allò, de més a més, acompanyat d’empentes sense contemplacions i de clatellots sonors a la fastigosa canallota de tots aquells infames golafres consumidors. Aprofitats de merda. Maleïts invasors.

Com ens costaria en acabat desinfectar la propietat, ara que els tindríem lluny. Lluny, això sí, per sempre més. Car, mentre fos viu, segur que cap d’ells no tornava. Repugnants, vomitius. Car qui sap al capdavall si la dona es despertaria de debò jamai, i, si es despertava, tant se val, nova regla: Hom obeeix o rep.

Car quan la merda vessa, saps que ha arribada l’hora que cal fer net. Tallar d’arrel. Escarransir els collons. Fotre cop de barrot. Prendre les regnes. Imposar la puta llei. Canviar-ho tot.

(...)

«—Tanta arreu de xereca merda espessa!
«—Tot en vessa!»


(...)

Havia anat a cals buròcrates perquè m’identifiquessin. Els dic, M’han fotut un cop al cap i m’han presos els documents. Ara ni puc demostrar qui soc; ni ho sé jo mateix. Ja sé que diu l’assedegat prohom que “Sempre és millor treure que no pas heure”, mes m’he dit que entre poc i massa, i llavors també em deman, si en un lloc així, no és pas perillós d’anar sense saber qui ets ni poder-ho mai dir, si d’un cas, a les autoritats.

D’antuvi em respongueren que ni m’entenien. I els vaig dir, Potser el meu accent els donarà una idea si més no d’on no vinc.

Amb allò, em trameteren a l’oficina de l’expert. Era un home d’un aspecte sorrut qui sovint nogensmenys es fotia a somriure d’una faisó molt amable i (per a ell, interiorment) divertida, i allò et tranquil·litzava i pensaves que potser un home així, gran, cap a la setantena, llarguerut, ossut, feixuc, no gaire gras, una mica de panxota, lletjot, molt arrugat de visatge, de mans enormes, amb dits com tentacles de pop, i de nas potent, i cigar cremant als llavis, i whisky a la vora, t’esbrinarà la identitat i podràs tornar a sirgar pel teu bon marge, com abans de l’amnèsic cop. Car de moment malament rai; no saps ni on vius ni què menjaràs.

S’atansa en Tòfor Manxiula (almenys aquest és el nom al ferro febrit ran d’escriptori) tot un embolcall de plecs i carpetes (la taula n’és plena, de cèdules esparses i gruixuts fitxers, i tres de les parets també en van farcides fins al trebol), i em diu, Vés-te’n i torna d’ací a unes quantes horetes; em fa que fas cara de sociòpata, i per tant és força probable que ja et tinguem fitxat.

He doncs eixit i m’he passejat pels voltants suburbials, i feia bo i m’he allunyat una mica, devers els camps (vents breus, prats blaus, cels grocs) i he davallat per un tarter humit, i hi havia baix de tot una riera, i m’hi he banyat, i m’he eixugat amb la samarreta i l’he lleixada que s’eixamorés al Sol, i en acabat, com encar era somalla, la duia com bandera derrotada, i així, a pleret, me n’he tornat, i he dit als bòfies de baix que pujava a can Tòfor, i he trucat a la seua porta i m’he ficat endins, i en Tòfor no era pas ara sol, que hi havia allí d’altres criminals i d’altres perduts qui s’esperaven blanament i morosa en unes cadires, i en Tòfor ha aixecat el cap i m’ha reconegut (un altre de tants i tants no ningús, per sempre més incomptable, i doncs incomptats), i m’ha dit amb indiferència que tornés dimarts.

I ja he vist que, com sempre, més valia que m’espavilés tot sol. Tornava de moment doncs a la riera i hi esperava la nit.

(...)

Qui ets, deia, narcís, a la imatge capvespral damunt el cresp de l’aigua entollada. I es ficava (la imatge) a descriure’m, ecoica. Espantall desdentegat amb mostatxo triomfal, diu, mocs de caragol t’ixen de les nafres.

No, li dic, em veig enderiat gimnasta antipodista qui còmicament atia el paralític aborigen, de qui els peus esdevindran rels d’un arbrot només mai mogut pel biaix patològic de l’erosionat atzar de la versatilitat tectònica.

Tens tendència, com veig, i deus ara mateix veure àdhuc tu, a recórrer adesiara tot l’espectre de la perversitat. Et deu espontàniament sortir de l’escrot formar sobergament orquestrals barreges de mots sense il·lació. Personalment, pudors sincròniques, les teues i les del paralític, és el que ensum. Ambdós presoners; ell físic, tu psíquic, i doncs per desídia tothora mal torcats. A part que, víctima propícia de tantes de delusions excel·lents, romans tostemps procliu a delir’t pels impúdics suplicis de les imminents apocalipsis d’absoluta horror.

Hò, i això no és res. M’has sentit mai parlar amb d’altri? Has sentit llavors mon verb (i pitjor mon vers!)...? Sempre extremadament barroers. No gens polit matalot. I el meu tracte, doncs? Esquerp! I els meus senys? Hipersensibles. Quant al meu enteniment, contràriament, no gens esmolat. Cal dir la veritat, sobretot de si mateix. Com el gos s’assumeix gos, per lleig, grotesc, ximplet, fastigós i monstruós que sigui, així jo, bèstia inferior.

Ja ets prou esquifit, no cal que t’esquifeixis encar.

Sí, si us plau! Refrega-m’ho! Això aprenc de qualque filòsof dels meus: «Detreu-te en lloc de vantar’t i et passarà la mort pel costat.»

“Ad verecundiam”, típic de tu, amb crosses. Retreus les suposades dites de fictes filòsofs perquè t’assisteixin en les absurditats.

Cert! A propòsit, soc el senyor Cert. En Petroni Cert. Pretenia córrer una “altra” marató — no n’havia correguda mai cap — i només ho feia per a sentir les commiseracions i menyspreances que m’adreçava la xurma dels costats — On va, aquest desgraciat? Si perd la freixura pels descosits! Si aquest extremunciat no pot ni arrossegar els parracs! Ei, aquest repulsiu miserable es mor! Claudicant de sortida, hi lleixa el fetge! Oix, quin fàstic fot! Fètid espantall cadavèric, collons, quina indecència; obscè, quina indignitat! Fora aquest merdós camàlic! Oi que és lleig i geperut, mama! Quin prèmit guanyarà? El del ridícul més esgarrifós? Si sembla un zombi! Papa, papa, por! Quin espectacle, com hi gosen? Vergonya se n’haurien de donar! Permetre de participar un espècimen tan depriment; quin exemple d’oferir a la canalla! — i també per a prendre’m qualsque refrescs de franc. Petroni, em dic, ull viu, via fora, para compte que els obstacles se’t travessen molt més farcits i sovintejats. Aquesta és una via que a part de no anar enlloc s’enfeixugueix gradualment amb destorbs hirsuts, i gaures i traves com més anem més perilloses, ferotges i gruixudes. Com va dir en Dallonses, la Mort Omnipotent, vet ací l’únic “déu” existent. La M.O.

I de la M.O. el seu “modus operandi” no és doncs sinó d’obrar irremissiblement i assídua, constant, destralejant a tort i a dret, tothora a la feina. Esferes o gàbies on som, ens hi té ben atrapadots, i només en sortim morts — és a dir, fets miques — àtoms — menys — partícules, les quals què fotran? Què vols que fotin? Qui se’n cura un all? Que fotin el que puguin, tant se val; igual ho fotran. Paraula de déu (la M.O.): Fes-te fotre! I prou.

Cert.

Bo i nedant entre pàmpols i empelts, ets pinyolet escamnat i aïnant. Ai carona!

(...)

Tot i mancar’m tota mena d’aplom (tret com ara quan soc sol o en companyia de jo mateix), a plom caic de cap a l’aigua. Una certa afinitat amb el meu bessó aquós em duia a voler’l potser àdhuc besar (o a mossegar-li el nas?).

Un peix argentat se’m barallava amb la ferramenta. Amb dents d’argent, somreia ell (mon bessó), i crec que em deia siau car la nit, lúgubre, queia, i se’n devia anar a clapar, sortós ell, entre les nàiades.

Caramoll, veig com se’m fon, camí sense retorn de l’oblit, amat enemic, odiat amic.

(...)

Qui s’odia odia els qui l’amarien... o pretendrien fer-ho.

No soc pas cap vanitosa dona. Mai no he pogut encobeir els repulsius llausangers. Tot el que desemboquen — verinoses mentides.

Tota mena de banal falagueria m’alçura i repugna, i m’insubordina els budells.

Per això en soc ple, de compliments, llagoteries, reptacions, abaixaments, i de iambes i d’altres rítmics síncopes... Tots els estratagemes d’un cos poruc i malaltís, i mal païdor. Perquè m’avorreixin. Perquè em gitin ben lluny. Perquè no em vulguin ni m’insultin preant-me hipòcritament.

I així viure bandejat, ara ja respirant tranquil·lament per indrets impol·luts, lluny de llurs pudors i sorolls. Sorolls embogidors de màquines — exèrcits cacofònics de fastigosa ferralla, tortura i infern. Fora!

Sabré qui soc amb comptagotes, amb els batecs del renoc al xipoll. Car tothora, malgrat el meu constant humiliant agemoliment, val a dir que només el cos se m’envileix — no pas jo mateix; mai. Jo mateix romanc, crec, immune, incòlume, il·lès.

(...)

Aquella dona es gratava el cony.
Trobava agradable que se’l gratés.
Potser volia que la preés?
I després? Què més?
Ni per què? Perquè se me n’enamorés?
O perquè m’assassinés?
Car segur que si no fot l’un fot l’inrevés.
Boges femelles qui es graten el pudent
Vistes de lluny, rai; de prop, malament!

(...)

Les qui et veuen incapaç de caure de cul a llurs lloselles, se’t fiquen, trampistes, com gosses perquè te les cardis ensems totes alhora, i doncs perquè exhaust tost t’hagis mort. Sessos i conys, ulls enigmàtics, els de baix amb sengles petits enzes trempadets i rosetes al capdavall del plec de seductora pell, enzes qui van fent la viu-viu i oscil·len com delitosos esquers, batalls tous de campanetes flonges, fent-te ganyotes, llengotes, guerxines, vaivens...

I les teues ganyotes, llavors? Les ganyotes del boc emissari, calvari amunt, són les del clown (l’histrió) qui escandalla llivells al seu gresol de disfresses per a escatir quina li convindria millor per a l’avinentesa. D’aparença solemne, el desagradable personatge pateix tanmateix un còmic col·lapse. Es troba ridículament tràgic.

Estendard desconfit. Se li deteriorava isnellament la seminal fluïditat. I ara? Hom panteixa de valent, bo i febrint-se la caramella, basquejant-se per a ostar-li tot el rovell, pobrissona. Tot el rovell i tot el florit d’aqueixos quatre (cinc? sis?) mesos on hom anava pioc. Forçant-la debades. El risc sembla impalpable, i tanmateix hi és. Em fa que se’m trencarà, i romandré una miqueta més orfe!

Em duc a l’esment la voluptuosa figura en celadont de l’ogressa na Fortitud, la qual quan era petitet tant no m’engrescava, i em feia atènyer orgasmes encar majorment tots eixutets.

«Oh mànec, mànec! Per què te’m desentens?
No em facis plorar sol. Per què no plorem ensems?»

No cometré cap fellonia, no empitjoraré una situació atzucac. Malarec, hom es resisteix a tombar, a estimbar’s, vici avall. Còsmic, no li abelleix sinó comunicar amb la salvatge natura. Se n’esquitlla, despagat. Torna al verd. Renegant.

(...)

Allí érem, emanacions efímeres d’un trau aitantost badat com de bell nou clos. Quant de botifler amb carota de bisbe! S’enfurisma de sobte com llet que se sobreeixís. Esdevingut volcà, es desfogava.

És que, entre una sorollada irresistible, queien les darreres bombes de la fi del món, i es veu que els pocs sobrevivents cridaven com qui es volgués crebar els lleus; volien morir cridant. Per quina raó? Morir cridant o callant, és exactament el mateix. Anihilat pels dos cantons.

Moriré com he viscut, fent amb mon pare (a cal Copernicà, o a cal Copacabana) un bon vermut.

(...)

Aquesta vegada, m’he aixecat després d’una llarga malaltia i he baixat al jardí cap la bústia per a veure què hi havia, i tot m’ha molt agradablement sorprès. Tant l’entrada al garatge com la mateixa carretera que passa davant ca nostra, com les que veus a través els arbres tot al voltant, són totes negres i llises i perfectes, amb un quitrà nou, i no hi veus ni un automòbil ni hi sents cap maquinota ni hi veus cap empastifador de jardins, tots taxativament interdits, ni hi ha al paviment, com dic, cap esquerda ni cap clot, i allò és meravellós, i l’aire hi és pur i esclet, i el silenci apaivagador, i el cel sense ni un avionot assassí, i les cigales i els ocells qui canten sense emprenyaments, i puges novament cap a la porta de ca teua i te n’adones ara que tota la façana és de vidre, i la porta mateixa és del mateix vidre impol·lut i transparent, antibales, intrencable, i encar millor, car es veu que t’has aixecat guardonat pels senys amb una nou geni per a la l’apreciació de les superfícies, els volums, les colors; els matisos, les essències, les conspícues equilibrades variacions. Com comprens els quadres doncs ara! L’art autèntic i l’artista ver. I àdhuc l’harmònica faisó com són pintades les mateixes parets! Tot ho copses i capeixes; tens un ull impecable, com se’n diu, infal·lible. I et trobes de més a més que tens un novell amant. És un noiet molt fi, un poeta encar menys important que no jo, qui si soc gens estimat per ningú, només ho soc, ara bé, força escalfadament, per tanta poca gent com ara les dues granadetes germanes de la merceria, les quals àdhuc em guardonen a llur torn i de lluny en lluny, amb caldes abraçades on em fonc entre llurs flonges mamelles (assortides mamelles i tovoretes que ja les voldria més d’un bordell dels bons) i un parell de mitjons (supòs que calçotets no gosen), únic guany que mai m’han dut els meus estrenus treballs (poètics). Com diuen sovint, parroquieres (psitacistes) (a tall de lloret): Sou, Jaumet, el millor poeta de la parròquia! I ara un altre fervent admirador, el noiet, és clar, el qual prou diu que m’adora, i me n’adon que àdhuc hem dormit plegats algun cop. El seu vitet és encar més petit que no el meu. Dos centímetres, el seu. He vistes a bordells selectes clauetes de conys tres o quatre cops més desenvolupades. I ell rai que és un natural, glabre del tot, tret del cap, ep. De debò, sense dròpaxs ni afaits ni potingues, ell, sense ni un sol pelet damunt la pell de tot el cos, tan llis i fi, com dic, amb un culet tot rodonet que se’m posa bé perquè hi faci el que pugui. No l’he penetrat mai, això no, això jo no ho faig amb ningú, déu me’n guard, vós, quina grotesca immundícia, quina sufocació, són excessos, vós, que ni les irreverents granotes! I el poètic efeb, com dic, tot i que pèl cap, cabells força rai, i tots negres i lluents, gairebé amb tonalitats de blau irisat, de tan, com se’n diu, atzabegencs, com els colls de certs còrvids qui veus sovint pel jardí; un jardí ple de flors de totes les colors, un oasi feraç i obedient. L’únic qui no sembla ensopegar-s’hi content, amb tota la meua nova trobada comprensió de la melòdica harmonia del món és, sense sorpresa ací, vós, la dona, amb la mateixa irritació de sempre, neguitejada qui sap per quina altra collonada encar — diners, segurament. Mes qui se’n cura? Ensuméssim. Sentors de pinassa i ginebró... Soc feliç. I és com si he ressuscitat tot nou. I la dona se m’atansa, i se m’ofereix per si em cal re, avinagrada tanmateix, i li dic que tot és tan perfecte i meravellós, i em diu que continuï somiant, capdecony.

(...)

Dues faves ambulen davant meu. Dues faves amb llurs gossos faves, és clar. I les portes falses que, amb pler de grinyolaire artificialitat, se’ls esbatanen un instant – i amb quins canins esglaiats escarafalls ara! – per a fer’ls palesos certs altres “misteris” que no volen tampoc dir re. Car cap “misteri” no significa mai al capdavall sinó merda.

(...)

Us els aprov clamorós
Rosses de cony ros.
Me n’enamor de cascú
Brunes de cony bru.

(...)

Com el camàlic me’n ric
Qui porta endergues de ric.

(...)

Vaig sol pel món recollint-hi maduixes
I cireretes i figues i roses
De les que creixen als prats i entre cuixes
I vaig així aprenent moltes de coses.

I et cauen llamps i tanmateix no afluixes
I has après que arreu hom plaers i noses
Cerquen i obvien, i verges i bruixes
Destrien ells com tu mateix no goses.

Per dins me’n ric i tot em sembla idiota
Món d’asos ple, em causen la riota.
Asos són ases i fan pudor els tifes:

Patètics, amb atots i tot fan la patota
Jagut damunt les mars que em són catifes
Els dic ben clar: Fuig-me que m’empastifes.

(...)

Se n’eren tres germans qui anaven a la guerra, i la varen perdre.

I llavors res. Llavors se n’eren quatre gats qui encar gosaven amb impudència treure la llengua, i el repulsiu pistoler fosc arribà i en féu impunement una mortaldat perfecta.

Si n’estava llavors, de cofoi, pobre desgraciat! Li donaren medalles. N’apujaren monuments. Eliminà heroicament el darrer dels catalans, supèrflua escòria.

(...)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall