(Vint-i-quatre hores de la vida d’un cuguç.)

 

(Vint-i-quatre hores de la vida d’un cuguç.)

Na Castratriu, quan sos druts em veuen crestat d’aquella manera tan extrema, començaven es veu de dubtar. I llur dubte, molt natural, era el següent: I si na Castratriu em castra també a mi...?

Per això la dona l’altre dia em bandejava: Quan soc amb cap amant, que no t’ensuméssim ni a tres quilòmetres i mig, em sents!

Sí, Deessa, és clar! Perdó!

Avui rebia (ella!) un drut qui feia mesos que es veu que no veia, i l’enyor i el desig, imaginables, i tant se val, tantost he vist que el seu taxi s’atansava, a mig esmorzar, ja he fugit esperitat, amb foc a la cua.

Se m’obr la perspectiva d’un altre dia bord. Vint-i-quatre hores (pel cap baix!) a la intempèrie. I segur (més segur que figues seques!) d’altra banda que seran unes vint-i-quatre hores molt nàquisses d’aventures. No em dic ni Ulisses ni Odisseu, ni re. Em dic Dídac de la Carpineda, i au, ni ocell matiner qui endrapa el cuc, ni el cuc (antonomàstic) mai gens ben nodrit, ni gaire gras i estirat.

Així que, aventures, no cal que n’esperi gaires (gens!). No cal que ningú es forneixi contra la son amb cap mena de blefaròstat per a poder no pas perdre’s l’aventura màxima que deslloriga el dia únic. Si hi hec cap aventura serà segur, com sempre, tímida i casolana, cusca, dèbil, negligible i sense importància... A menys, ep, a menys que... el pol magnètic no decideixi de fer cap sobtada capitomba, o cap sot devers els inferns hipogeus, i espectrals i catatòcnics, d’ultrason i d’inframon, als peus tot d’una no se’m badi, èpic badall de mort molt pirotècnica, per tal, d’heroic, engolir-m’hi.

Cert que al carrer, i lluny de casa, no sabia llavors pas on anar. Sense ni virolla a la butxaca, encar menys possibilitats de passar l’estona, a part que fa un dia massa bonic per a despendre’l a la biblioteca. A la biblioteca només m’hi adreçaré avui si mai em cal cagar. Els covards som covards sobretot perquè ens veiem afligits per un païdor feble. Apunta-te’l, adagi axiomàtic, d’allò més sòlid, infrangible. Hi pots pujar a cavall.

I ara que hi caic, millor. Tasca acomplerta per endavant. Et sents de més a més d’allò pus virtuós. Satisfet de tu, cofoi, prou pots. Si et diuen (els savis de la història) que et caldrà restrènyer les avinenteses de pecat, anar pel món pelat és un bon començament de solució per a reeixir en la (no gens àrdua) comesa.

En canvi, somiar no costa sinó l’estona que hi perds. I et dius que: Qui pogués fer com l’arquitecte Çapont! Com n’hi ha qui despenen mitja vida a la cangrí, ell rai, despèn mitja vida al bordell, i feliç i content, no cal dir, eufòric. Ell, qui totes les hores que no treballa les viu al bordell, per força li calen calers a la butxaca i, amb les begudes que hi consumeix, li cal així mateix un bon païdor. I uns oronells fins com la seda, per a absorbir-hi les feromones! Poder immortal de les femelles i llurs feromones, vós! Vidiella amunt, qui en fos capaç! Per a residir-hi d’empertostemps, paradís. Ah, delícies de cony actiu, de qui la flairosa elasticitat enlloc altre, a l’univers, no és ensopegable! I generós com la mateixa terra! Delícies doncs de sines i culs, i d’engonals i d’aixelles, i de melics i de peus de putarres ben- i malhumorades! Això rai, totes (llurs ferums, d’eixauc!) (i tu, nyam-nyam, nyam-nyam) (aire trèptic, nodrisser!) (empapussa-te’n!).

Podria haver eixit de casa si més no lleugerament begut. Podria dir, poètic: Pels corrents del món pet va mon vaixell. Tret que tampoc no soc en, com se’n diu, aquell xiquet amic meu, en Rimbau. L’africà, l’amazònic, el piromàntic, Rimbau, expert en jocs de tòtems i culs. Juet (joguina) de les ones i els eclipsis. Què em sé?

O me n’hauria anat al cine. Memòria d’infància: Nen de pit. Marrec encar mamerri. Ma mare se m’enduu al cine. S’ha barallada amb mon pare, i mon pare se n’ha anat tot sol. I ara som al cine i veus que deman popar. L’home de davant nostre es tomba. Què hi foteu, ací? Era mon pare. No havia tampoc sabut on ficar’s. Tret que ell pencava i duia andoles a la butxaca, saps?

I llavors (marrucant, parrupant, rauc-raucant, corruquejant, entre cabòries) un pensament gens ingrat m’ha violada la ja ben asclada ni corcada ni esquerdada conquilla del cervell. Si no pot ésser bordell, què me’n dius del cementiri? Com diu, metafòric, en Donne: Una tomba és un cony. Ambdós prou s’obren de continu i donen la benvinguda al nou arribat. L’única minúscula diferència: El cony rep, no pas vits, morts.

Així que, ben mirat, som-hi, palès que un cementiri equival si fa no fa a un bordell; amb tot de conys tancats qui tanmateix prou es baden de bat a bat, si certes condicions són acomplertes, per a rebre nous vits ben trempats, o nous morts ben fets (ben podrits?) (ben cuinats?) (ben acabats?) (ben a punt de caramel?); una cosa o altra d’aqueixes.

I ara què fem? Les inscripcions a les tombes gens no inspiren; són ridícules, repel·lents, cretines; fan cagar. Què hi aniria escaient...? Uns bons rims (remotament) rimbaldians, com dic. Precisament en portava, crec, a un lloc o altre. On els he ficats? Pistrincs, cap; ara, versots, rai. Cert que no deuen ésser gran cosa. Jo essent jo. No pas aquell. Lleugers, mínims: Nimietats.

Tot un món de coloms impregnaven el cel

Tot un món de cornelles impregnaven les ones.

D’hordes de brètols, n’hem de tastar el fel

Ans no perdem les darreres estones.

Tot un vol d’ebris vaixells vers l’estel

Ales avancen, com les papallones

Vers flors de matallops i belladones

I de julivertasses, o com la infidel

Vers les tiges tan túrgides de què sempre enraones.

Immòbil foc qui mai no mor, beu-te’l

Atipa-te’n, i idòlatra t’hi afones.

Lluerna calidoscòpica, vel

Guspirejant on ton vult s’esborrona

Com rere finestres els vults s’esborronen

Dels qui us creieu regenerats com rèptils

I ara anacrònics hom us diu: accepti’ls

Els fatídics flamareigs, fútil corruix

D’un Ull envejós qui us romp en escruix.

I ara callaré, car veig que s’atansa no pas gaire lluny d’on rac, la vídua patètica. Oh, la conec. N’Èdipa Mas, la marmanyera d’antany. Famosa al barri veí. Filustrava arreu banyes. Son malaguanyat marit, en Masllorenç de l’Ontocom, feia de carter. I n’Èdipa, com digué en Pynchon, com més banyes, més corns no veia; i els corns prou representen correus, i correus, tothom ho sap, són l’enemic, monopoli d’estat, controlen la vida dels qui es comunicarien, i ho fan sota el sotjar incessant dels censors, els imaginats i autèntics censors, els podrits del darrere, i el seu home, qui sap, duent a les caramaseres missives d’amor, a part d’ésser un maleït col·laborador del règim, quantes de banyes no li fot, pobra immaculada verdulaire. Els corns (cu-cut! cu-cut!) prou són la insígnia dels banyuts. N’Èdipa, apofènica, a la fi confon banyuts i banyegaires. Els banyuts els qui en foten pus, de banyes? Escandallava a les revistes de dones faves, sexuals escàndols. El pusil·lànime carter qui enlletgeix ses il·lusions, el veu herculi i casanòvic. I ara quin greu no li sap. Potser ha comprès que tot era rucada. Que per què donar tanta d’importància a idiotades del cul? Sanglota com sangloten les balenes qui peixen pels arxipèlags enjoiellats d’harmònics emmirallaments. I ara, fluixet, s’ha ficada a cantar. There's a lull in my life (is a void and empty space when you are not in my embrace; the moment that you go away, there’s no light, there’s no day...). Ha davallada al born i la descavalca la foscor del jorn. Moltes de vídues, llas, esdevenim folles. I les penedides, pitjor. Voldries estalviar-li a la dona, ara que et mors, tanta de ruc contrició. Qui sap. Morta la cuca, tot és possible. Mor-te doncs anònimament. Fica’t al trau tu mateix, d’esquitllèbit, sense fer soroll, cony de la terra qui s’obr magnànimament per a tothom. I es tanca. I au.

Cal no capficar’s en banyes antigues. Al contrari, si hi penses, les assaboreixes com ossos de vell pernil. Si hagués estudiat una miqueta d’història xinesa (com eu fiu quan era a la botiga rere el taulell i lleure, pler, car clientes sovint no gaires), se’n recordava (i aprenia), n’Èdipa, la pobra, d’en Zhang Jue (o Jiao), i els seus adeptes clandestins guerrers dels mocadors groc al cap. El nom del jerarca (Jiao) els era interdit de pronunciar’l (massa diví). Jiao es tradueix en corn (de caça, de correus). Un corn és una banya, originalment. Mot tabú. Un xibolet. Un Setze Jutges d’un Jutjat denunciador de camuflats invasors nyeu-nyeus. I els lacais de l’emperador els feien dir banya, i com si negaven a dir-ho, o s’empescaven pseudònims, es veien enxampats i ajusticiats.

Sí ves, tant se val. De savi gens, em dic, bo i assegut, damunt qualque llosa ben espolsada, i ensumant l’humus amorós i aromàtic. Ara, àdhuc eu, un no ningú, podria, si qualcú m’escoltava (no pas mon cunyat, de qui els vilipendis que de sofrir n’haig si mai ens guipem, tret que ell ben poc, amb les seues ulleres glauques i lletoses, de cul d’ampolla, i damunt sollades tothora amb els excrements de la quadra), podria, dic, a aqueix hipotètic, molt improbable, qualcú, donar-li cuscs consells, la saviesa dels quals ve guanyada únicament per l’experiència.

Si soc sol, a qui dic re? Ficcions, fantasies, de mig mort. Potser atesos pels borborigmes, les remors, de ma apagada veu, pararan mica l’orella. No crec pas! Gamarús!

Si mai us caseu, companys (dic, com qui enraona amb els enterrats) (cal dir que els sebollits, efectivament, són de debò marcolfes aquiescents, molt més amables, crec, que les encar animades amb el – diguem-ne – esperit vital).

Si mai cometíeu la nupcial relliscada, i si mai llavors volíeu tanmateix tindre bones relacions amb la dona, recordeu-vos-en de donar-li sempre la raó (per molta de bestiesa que sostingui), vull dir, la raó en qüestions sense importància (mes a les quals ella tanta en dona), com ara les opinions. Les opinions (servar’n de qualsevol color) és clar que només serveixen per a decebre el servador que sap re. Quan en realitat opinar de re que tracti de política, de moral, de filosofia, d’economia, de temes pàmfils i xarons com aquests, és balafiar energia i adquirir migranyes. La dona la raó sempre per a ella, i prou, i au, la tindreu contenta, i vosaltres de debò, al vostre fur, rai, anireu fent, i creureu el que voldreu.

Nogensmenys, what! Em respon, ronc, ventríloc, rere meu, qui no havia vist ni ensumat. Tan espectral, i de so així mateix atuït, esmorteït. Quelcom que bonia qui sap on. Una bonior sorda. Cuïcs despenjats, els sents qui canten rèquiems barrocs espigolant entre flors mortes. O ho confonia amb el meu tinnit habitual, els acúfens del moribund, la vella tintinabulació companya del repapieig.

Em pensava que no fos un mort. I gairebé, vós. Car resulta que és un altre carallot català. Ha comprès per aventura allò de què m’empatollava: Banalitats, ximpleries; bobanys, catralls, meus. Catalans no en romanem pas gaires. A dying breed. On our last legs. Nèxia evanescent; pitjor: Putrescent, obsolescent.

Soc l’antic hieròdul Coriolà, diu, si fa no fa. Sotmès adés a un poder aliè, nyeu-nyeu, i de totes totes criminal. Transformat pels anys i les penalitats. I ara doncs fet una desfeta, com veieu. Massa obeir, massa rebre, això fan d’hom.

Fanàtics xarnecs malalts d’odi ens volen anorrear i res no els aturarà. Decisió final. Fal·lera esbojarrada, secular. Dogmàtics, llurs ignars genocidis només duien, duen i duran dolor. Cal desenganyar-se’n. L’avarícia dels invasors és un pou de merda i gatxull sens fi. Ja hem begut oli. No els donéssim pas aquest plaer! Només caldria! Només mancaria això! Satisfer’ls la còbea dèria assassina! Abans ens suïcidem. I au. Fet. Tothom feliç. Tertium non datur. No hi ha altre. No hi ha ops tercer. Decebem-nos-en definitivament! Morim perquè volem. No pas perquè ens maten amb tortura

Direu, què hi faig? Vull dir, viu. Encar no m’he suïcidat? Predicant al desert?

No. Hec el cos enverinat, desconfit, desastrat, defenestrat, fet un femer. Massa disgusts. I ací soc: Esperant la mort, mai desesperat que no farà cap, pobrissona. Hom no es declara pas vençut. Hom confia, nemètic, en la victòria final! I espera, hom espera, espera... Solament, que, massa cansat, massa sense esme, hom l’espera assegut. Tampoc no la voldria hom insultar proixolant-la, empoixevolint-la, amb sos fútils, superflus, insignífics, precs. I al capdavall, esperar, a quin millor lloc que al cementiri?

Perdoneu el badall. Esvaït.

Car ara s’atansa la nit, i què he menjat? Si me’n record bé, només sentors. Sentors de bordell imaginat per un esme estrut i cald. I prou. Feromones de serrall. I eu d’eunuc. La sort! A totes els ponc. Servidoret. Prou puc! Tret que potser és poc. Pel que fa a l’energia somàtica, a l’embranzida corporal. Entès.

Així que caldrà de tota manera anar a joc abans no es faci gaire tard. A clapar amb els morts. Ells sí qui no emprenyen ningú mai. Faig continent d’anar-me’n a gitar. El meu amic català, el suïcida pausat, damunt una tomba no pas gaire llunyana, ha vingut carranquejant a portar’m una flassada pollosa i esvellegada. Agraït, li dic, i bontròs. I ara, tant se val, som-hi, a roncar. Roncarem fins a l’alba novella on no crec (cel de celístia clara), mentrestant, que plogut gens abans no hagi.

Finalment, ben acotxadet, m’ajec a la llosa. Benaurat, somiaré, delirós, sinestètic, que oïc els mormols molt interessants de les converses dels morts. Els morts ebris de terra i cendres.

Lluna romàntica rere els lleugers lleganys, desdentegats, esmaixellats, que poc podrien, ni que ho volguessin, cruspir-se’ns-la. Firmament, avui toll somnolent on el tro infant es cova, flasc, a qualque trau fosc, per fer’s gran, i, esquerat, vindre, sorollós i sorollant, al nostre penible, petitó, món esglaiat.

Rítmica, la neu de la son em cau a les parpelles i m’asserena els ulls; tènues floretes, mannà; ennuegats, se’m neguen de dolcíssims prolèptics plors. Quin mort vetlles? A hores d’ara (saps?) tants!

No soc reu de cap crim. De cap crim gros. Comunicant, combregant, amb allò que hi ha. No havent-hi fet malbé re. Tot virtualment intocat. Com si mai no hi era, ni hi soc. Com no hi seré. Pels segles dels segles.

Homenet calm, accepte, conformat. Consentit. Consentit, no hi ha heroi més bla ni com cal. Exemplar. Pau. De pau, en pau. Acadèmic. Ortodox. Ni cavernícola ni malcarat. No havent manyuclada cap connexió. Moltó. Llanut i tos. Com m’hi pos? Com m’hi voleu? Posat així? Aixà? Foteu-me’n una altra; no ve d’aquesta.

Se n’adonarà la dona (com en deia? na Castratriu!) de la meua absència? M’hauré mort, i quantes de setmanes hauran d’escolar’s perquè es desinflami de corruix i ràbia per la meua deserció, i reconegui que m’he degut haver mort de veritat?

Aviat, hom s’ensopeix, i clapa. Dormint, ens enfonsem lentament i suau. I ja som a l’altre costat de l’aspre cresp, delicadament pedregós, del cementiri. Tots els morts hi cabem, això rai. De bell nou, cony endins de la mare, la mare terra.

L’aspre cresp, prim trespol que ens separa temporalment, una molt curta estona, veïns íntims, morts corals. Uns al replà de baix, eu al de dalt. O al contrari. El vostre sostre mon soler, o a la inversa, mon sostre vostre soler. Germanor última, fratria establerta d’empertostemps. Que bé ens coneixem ara! Ens reconeixem definitivament No ens sabíem pas tan idèntics, cavà?

Agradable companyia. Mentrestant, no discutim pas de re. Tots totalment d’acord. Ens entenem perfectament. Tot tan clar. Única utopia factible.

I així anar fent. Ja en parlarem demà si hi arribem (si fa no fot encar intactes).

(...)