incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dijous, de gener 28, 2021

Sargint la boïga [m]



(N’Evarist només usa l’aorist.)

Sòlita escena. Temps enigmàtic. Abassegadora mort.

Com deia, a mitjans segle, les construccions de n’Evarist Çapollancreda, erèctils vespers que eren trofeus de la més refinada retòrica arquitectònica, es veien en acabat destruïdes per qualque trepa de carallots inflamats per qualque demagog palesament obtús i incendiari, i de qui l’opacitat mental i el despit s’injectaven, a través els execrables mitjans de comunicació, a les pútides i pútrides xavetes dels seus repulsius seguidors, sovint acrobàtics i suïcidaris vàndals, sempre pertanyents, com dic, a qualque voluda esbojarrada o altra, formada al carrer, i alhora esperonada i ensarronada per les directius rebudes directament pels provocadors tramesos pel gallinaci dictador, ço és, en Futilet Masdovelles, veterà de tantes de guerres, pobrissó (vull dir, guerres de despatx, és clar, guerres d’arengues i d’incitacions a la violència, fent anar la llengua a tall de verinós cagalló, d’estront plàstic i serpentí), qui, amb els trontolls rebuts, el seu crani tan batzegat, les idees acromàtiques, totes en blanc i negre, i molt simples, de ximplet (o de polític), que hi covava, hauria calgut extreure-les, de tan empedreïdes, i ridículament enquistades, més que no pas amb qualque trepà corrent, amb una bona barrina de barrinar forats de fèrria, molt armada, claveguera.

S’escaigué llavors que la dona de n’Evarist mateix, na Pepa Sacsa-Sacsa, molt creguda i sacsonuda, i, presumidota, la qual, si mai es bellugava gens, tots els sacsons se li sacsaven: plecs i plecs de pell i greix que li eclipsaven el plec principal del cony i tot, de tal manera que hauríeu dit, si per dissort vostra la vèieu a pèl, que era, ja no dic d’allò pus anafrodítica, vull dir, anafrodisíaca, ans igualment àdhuc “acònyica”, se n’assabentà, desvagada, a través els irrisoris, molt covards, escataineigs i cloqueigs dels assidus “valents” als indrets pseudo-informatius, enganxats com mosques mortes molt virulents a les teranyines del món virtual de les comunicacions per a imbècils, se n’assabentà, dic, dels ideals i tiferies del demagog incendiari qui en dèiem, ço és, tornem-hi, en Futilet fastigós i i la seua àvol, malalta, bordissalla, i es féu, la tenebrosa Sax, també, destructora.

Fotrem goig. Assistí na Pepa, d’incògnit, a un dels aplecs, i la indeleble empremta que, si més no un, tot i que, més probablement, tot un pilot, dels aromàtics, gargantuescs, captaires presents no li lleixà a la natja dreta, mossegant-la-hi de valent, alertà, crec, n’Evarist.

Les mahònies florien en ple hivern, i les infàmies dels destructors no trobaven enlloc obstacle. Et sortien de trascantó arreu, com si anaven a cavall de cap infinita reversible (homeomorfa) cinta d’en Moebius. Immers en confitures molt llefiscoses de xafogors asfixiants, en Çapollancreda prengué llavors l’asmàtica cismàtica cacofònica desmanegada Sacsa-Sacsa, com si fos ell son perenne pare, i l’alliçonà dolçament, bo i volent, pobre, fer-li veure que de destruir re no era pas de valents, ans, o bé de cagats, o bé de boigs.

En foté cap cas la Sacsa bis? No crec pas. De sàvia, gens, ni cal dir. Què volíeu d’algú qui s’aliava amb els estúpids anarquistes (els anarquistes essent com és palès els més estúpids de tots els sectaris)?

I ara, com li demostrà llavors son amor paternal n’Evarist? De la manera més bàsica, és clar; vencé amb força de voluntat l’aversió natural, i assajà de cardar-se-la, ficant-hi de més a més tota la tendresa del món. Tret que, tants de sacsons pertot, s’equivocava de sacsó (de plec!), i la faveta, el minúscul pern (escarransidet el seu com el meu mateix) l’hi enfilava, endinyava, enfonsava, doncs, al melic, no pas menys ple de patògens que cap altre dels sacsons, encar que tampoc no tant com el cony-cony, de patògens el campió.

És clar nogensmenys que amb el melic en tingué prou; de debò, vós, mida perfecta per al seu naquis aparell d’arquitecte genial. Tots els inventors, enginyers, arquitectes, constructors, “creadors”, la fem així, o encar més inconspícua, negligible, indetectable. Car per què en voldríem cap, d’òrgan, que ens fes competició amb el principal, que és (com sabem els savis, i ignora la ignara plebs) el cervell.

Tothom pel món es fa fòllega com pot i on pot, és a dir, tothom fot el que pot, i s’obre doncs pas on cap escletxa (per petitona que sigui) no s’escau de raure. I així fou i és i segurament serà (pel que la cosa duri) pel que fa així mateix quant als elegits per la natura (com nosaltres!). La natura mateixa, la qual l’intrencable seu himen tanmateix permet que els seus elegits (en ardit assaig) sovint lleugerament puguin pessigollejar-li.

Tant se val. Lleixarem ara la mòrbida Sax, i aquell merdetes d’en Fútil tifeta, amb el seu sofre asfixiant de mefítica litúrgia, i ens (con)centrarem en el protagonista, en Varist Çapoll.

En Varist n’aprèn ja de petit, d’anar pels soterranis, de voler copsar els fonaments de les coses, i no cal dir les construccions, els edificis. Pels soterranis de cals pares, qui viuen en pis d’un altíssim gratacels enmig de l’urbs, hi ha, passant per un fosc corredor entre dues portes, milers de diaris i de revistes, i àdhuc no pas pocs llibres de trast en trast, descartats pels propietaris d’adés, i ara esperant, amuntegats en capses, d’ésser descarregat al camió del reciclatge, que s’atansa cada divendres.

Nedar entre aquells papers en la quasi total foscor, el fa alhora saberut (car si en llegeix, de recapte, allà baix, amb una lot de butxaca!) i atlètic (car oi la força de braços que cal per a fer-hi fòllega, com dic, esbotzar-s’hi camí!).

Com d’altres savis ens passegem sèdulament per viaranys oxigenats o ascendim ardus turons, ell, per a esbandir’s el cap, i aïllar (per a millor distingir’ls i llavors dominar’ls) els neguits i les perplexitats motivats alhora ran les construccions reeixides i les consegüents destruccions sofertes, neda i neda. Neda i neda assíduament i obsessa.

Riu amunt, riu avall, fins que, tardà, un vespre portentós, esdevé nedador de galeries subaquàtiques. S’escau que, seguint uns esquals amics seus, uns peixos mulars, crec, troba, vora el fons, un forat tot fosc. S’hi fica sense por, com qui davalla al celler de baix de tot, el més inferior, el més tenebrós i pestilencial, el que rau a les pregoneses més insondables, abismals, afòtiques, heroi resolt, neptú resolut.

Es tracta d’una branca oculta del riu, dissimulada doncs per un llarguíssim istme de terra, diguem-ne, per cap mena de molt estesa llenca de terra, vigorós corrent que transcorr part dessota prats i masos, i ramats i conreus, i puigs i planes. Doncs això, i enmig si fa no fa d’aqueix riu submergit, un riu que eixirà molt més lluny amb un nom àdhuc diferent, hi troba la cova.

Més que cova submarina, cova subterrània. I enmig la cova, l’illa.

No hi ha re d’estrany. Com hi ha ocells-peix, és clar que hi ha homes-peix. I ell, nedant amb els esquals, seguint els millors peixos, de qui n’adquireix àdhuc un simulacre de ganyes a les seues galtes tanmateix d’home, és capaç, magnífic home-peix, de travessar viu, tot i que és clar que escarificat pel tur al tub, o, si ho voleu, la vidiella, la interminable canonada, la inexhaurible gola de claveguera, d’aquella infinita galeria, la qual hi ha un moment que es tem i tot que no dugui, milers de quilòmetres enllà, al metzinós oceà de la perenne mala maror. Metzinós, dic, per a un home-peix d’aigua de riu, és clar, no fotem.

En aquesta illa subaquàtica, es diu, som-hi, hom pot, si ho vol, construir-hi cap estructura permanent i indestructible, i amb els inavaluables mitjans de bord. De moment indestructible, doncs, car cap baixúrria ni bretolalla anarquista, dretana, destructiva, no hi farà mai cap. Massa incapaços de seguir les palades dels atlètics aritmètics fluvials. Paradís escabrós privat. Nostre. Només els electes entre els descobridors dels secrets essencials que desllorigarien un bri de l’univers més astorador, esbalaïdor, aclaparador, destarotador, atordidor, hi serem mai presents (o no). Som-hi, tant se val. Ja ho he dit, es diu, només qui, d’acord amb la natura ambient, construeix amb material concret, toca allò sòlid. Car qui vol mai usurpar-la (la natura) pereix inajornable i sense traça.

La prodigiosa, providencial, preternatural, cova, oasi pretensiós, és el niu on d’ençà de llavors en Varist no hi niua. I amb el seu intel·lecte espasmòdic, d’artista, com el meu, d’enginyer, d’arquitecte, de constructor, d’inventor, de taràntula, d’ocell, de peix, d’insecte, de cranc, serà capaç d’aixecar-hi les set noves ecplèctiques meravelles, escatològicament definidores del cresp (la crema!) monumental entre els espècimens d’aqueixa espècie (els humans) tan malastrugament abocada (per trista, carrinclona, fal·lera destructora) al ridícul anorreament propi.

Les seues fantàstiques torretes, tan subtils, ultrasensibles, que s’alcen a l’atri de la galeria que duu a la seua hipogea gran cambra nupcial, maternal i digerent (païdora!), menes d’intricades garites de guaita, o tendinosos colls de sentinella, fetes amb sedosos grànuls (o amb llavors, o amb homeòmers), segons que hom veu, octogonals, com ara toves pastades amb bastonets i brins d’herba secs, i closques de mol·luscs (grotesc idil·li: en Çapoll i les petxines), i tot allò que t’hi ensopegues... Sangglacen anagògiques, torratxes que garanteixen al vailet sempre renovellat un espai tot vellutat, inviolable, on cap enze ni titella ofegant-se de virosa suor, no vindrà, amb pics, o amb excavadores, o amb explosius, vòmits paranoides de la industrialització, a pair-li, entre mecàniques maixelles, la seua, com dic, progressiva carcassa sempre tendent al millorament, precària vindicació que es fa victoriosament contagiosa i encoratja la vocació dels qui, avinents, ens hi voldríem afegir. I d’ací que (ombres dins l’ombra, perfectament sediciosos, avançant egregis, també sedosos, per galeries subaquàtiques) féssim (tanmateix prou humils) tostemps mèrits.

Doncs com deia, tant se val, a mitjans segle... — quin? — ja em perdonareu; si vós no ho sabeu, man tampoc — boirós, n’Evarist només usa l’aorist — es vol intemporal, i amb això, immarcescible, sempre vigent, i si doncs no ell mateix, ses darreres per aventura menys efímeres construccions.

Sòlita escena. Temps enigmàtic. Abassegadora mort. Enriquides esplugues potser indescobribles.

Espeluncaire mai erroni, domina l’aigua, domina la terra, domina l’aire. Instal·lat a ca seua. Oracle transgressiu votat a fer de tot allò irrisòriament tabuesc miracle irrepetible. Encadenat doncs a produir la més esplèndida art cavernícola. Sabent nogensmenys (crec que ho sap com ho sé) que al capdavall tot triomf és enganyifa.

Em sembla que trauré el cap, es deia, un bon matí (o vespre? o què?), pres d’insidiosa pruïja. Lleixava enrere un dels darrers trencalls que hi devien menar, i s’atansava, a frec d’onadetes sinuoses, d’ondulacions a la sorra, al litoral on l’illa pel riu subterrani era llepada. Entre les roques, pler de fecaloides escombraries, pudents records de la fàtua civilització d’allà dalt, d’enjondre, de qui sap (on?).

Afolls mal rostats, i derelictes, i desferres rai, entre la consistent policroma arcaica perenne primordial flora i fauna rupestres. Metàl·liques horrors, arruïnats mecanismes, tot de rovellats fragments de tantes de sempre fútils màquines de destrucció i de castració, d’anorreament... D’anorreament mai reeixit contra la verament punida, mes mai no pas reduïda natura, sempre insubornable, inusurpable, sempre indòmita, sempre rediviva, sempre resistent, renitent, restaurada... Mai trita, mai desconfita... I a la fi, tot esponerosa, sencera, invicta. I quants de banals, superflus, humils, estercoraris qui hi som, damunt, a fer-hi, molt transitòriament, bonic? I, ambtant, però, a lloc només per a menjar’ns, nos amb nos? Car oi que prou tothom es cruspeix tothom i llavors l’expel·leix (ja no us dic en quin altre estat). Prou la vida d’hom (de qualsevol) depèn de la mort d’altri, de les matances contínues, de les toltes vides d’innombrables altres...

Més amunt, esbarts milionaris d’estornells s’eixamenen i torniolen zelosament pel cel. Boirós, imprecís, en Çapoll. Boirós, imprecís, tot plegat. Tot roda al voltant d’enlloc i re no pots acorar amb cap agulla, com et creuries que feies amb el malastruc papalló. Oi que només certes construccions molt lògiques se sostenen? Se sostenen qualque fugaç ventís instant (sempre indeterminat) (a tots ops, qui sap si gaire curt o més llarguet) (oi que tot deu dependre de qui, vull dir, de què, o d’allò que, o qui, en serva el rellotge, l’aparell que escauja, alfarrassa, mesura?). Re, tret d’allò que es concretitza durant un instant, no és pas gens aprehensible. Místics misteris i d’altres misèries semblants, com se’n fot i refot, sempre incòlume, intocable, la natura!

Saps què? Ens tornarem a cabussar. Acabarem (l’acabarem?) la feina.

(...)

[Com jo recordava aquest matí mateix aquell petit episodi on, durant els meus anys d’aferrissat bagasser, era a la mateixa cambreta amb tres bagasses de bon preu, doncs, tot i que només n’havia pagades dues (tres lliures de preu cascuna, la rosseta prenyadeta i la bruna conyvermella, la tercera essent una intrusa qui només entra sense trucar per a indicar, i amb quina il·lusió, a les altres dues que el gran senyor ha arribat, i com es vesteixen les tres de de presseta, totes farcides de goig, i com em lleixen amb la titeta enlaire, i com em diuen d’afanyar’m fora, tret que he volgut veure llur gran alcavot, i era un merdetes negret de les illes carnívores, ell i el seu àvol assistent, un altre maligne fastigoset a ell molt semblant, i jo planyent-me’ls, en realitat planyent-me al principal, el qual ja s’ha tret el ferro, i em mostra impàvid les dents d’or i diamants, i m’amenaça de mort, és clar, i què altre puc fotre que anar-me’n emprenyat i remugant, i dient que no hi tornaria mai més, de parroquià de les seues bledes afillades, i que, a manca de cony, prou ficaria per comptes mon magnífic con fàl·lic a cap boca de rap vermell tampoc no gaire car; al capdavall, cony i boca de rap, la mateixa qualitat de la carn i la mateixa fortor, així que au, així mateix, doncs, recordava avui, a la seua illa submarina, en Varist Çapoll, el petit episodi dels seus anys d’estudiant.]

Es diu que veia les tres o quatre estudiants a l’Institut de les Arts Clàssiques dels escarits suburbis, les quals es volien rentar, a l’aigua de l’aiguaneix vora el camí, la fruita que suara s’havien comprada, i els deia que prou vivia ben a prop, en aquell casalot, dalt de tot, i que al replà de l’entrada, sota les escales, hi havia un safareig, l’aixeta del qual rajava sense descans amb una aigua d’allò més neta, i que doncs, si mai volien beure’n o rentar-hi re, que hi eren les benvingudes, que segurament ningú no (i encar menys jo mateix) els ho retrauria.

Amb allò, les estudiantetes, es veu que van fer córrer que en aquella casa, hom hi donava beguda de franc, i una mica més tard era, en Varistet, a casa seua, dalt de tot, a les seues golfes d’arquitectet en flor, i sense trucar ni re, de sobte va veure que hi entraven tot de gent ben mudada, de tal manera que, lleu, ni s’hi cap, i es veia que es tractava llavors dels professors de les classes de pintura i dibuix, els quals es veu que havien sentit a dir que hi havia reunió ací, on hom serviria begudes abans de l’examen.

Els dic que això és tot el que hi tinc, una ampolla grossa de vi (com més grossa, més bon preu per litre, és clar), i que hi deu haver una equivocació, i tanmateix, els vint o trenta professors, tant se val, xumen de l’ampolla fins que no en lleixen ni gota, i ara se’n tornen cap a l’Institut. I jo rere ells.

Es veia perfectament que era el dia immens del darrer examen de l’any. Hi havia fora una orquestra i tot. Un aire de festa portat pels familiars dels tendres artistes. Em vaig introduir a l’edifici amb unes noietes d’encar no prou edat, mes molt i molt curioses.

I vam veure llavors com, part de dins, tot era ple a petar d’estudiants oficials i d’estudiants lliures o informals (només per a aprendre’n, sense dret al títol). Els oficials s’examinaven dins el vast paranimf, els informals omplien les classes altrament inocupades, i àdhuc el rebedor de baix, i pràcticament tots els esglaons de les escales; cadascú amb la seua taula portàtil i el seu full gros i les seues tintes, i pinzells i plomes i colors.

Aleshores s’escaigué nogensmenys que un parell d’estudiantetes una mica endarrerides no es veiessin obligades a trucar a la porta del paranimf, i que qui els obrís la porta fos un dels models, un bell home tot nu, i les noietes més pipioletes qui ho presenciàrem, les dels sis a nou anyets, com li fitàrem el membre, el carallet, amb quina emoció ni atenció, i en acabat ens dèiem que si pansit ja era tan gros i gruixudet, esma’t, noia, com se li deu tornar quan se li aixeca ben aixecat, i de mantinent ens adonàvem que, a totes, els conyets ens ploraven llàgrimes de joia.

Fora, la petita cobla ens inspirava i encoratjava, i ens cor-robava tot alhora, amb precioses sardanes, i veure ensems tots aquells dibuixos de tants d’estils i de tantes de menes ni trencs ni tirades, i foscs i clars, i de colors sens fi, i en blanc i negre, i còmics i sinistres, i així i aixà, com ens hi xalàvem, vós, formals i informals, opsímates i novelles, totes plegades!

I els models ni les models, això rai, cap ni un gens indecent, ningú entre els mascles trempant, ningú entre les femelles rajant. No pas que calguessin, és clar, mes hi havia inspectors qui ens ullaven i sotjaven, discretament i no tant, les carranxetes, i si ens sorprenien massa inflamadetes, ens haurien tolta tota anuència d’estada, i ens haurien convidat a garfir els trastets i tocar el dos.

Els i les artistes, envides ujats, i ja s’havien escolades hores sens nombre, i quants de deus ni deesses no havíem estel·lificats ni estel·lificades damunt els rics papers, els ulls ens començaven de fer pampallugues, els i les models estranyament tornats enlluernadorament coruscants; per a enfortir’ns, me’n record que les del nostre cercle xarrupàrem, clandestinetes, cascalls.

Flairant tòfones, un dels inspectorassos se’ns atansà, garrí concupiscent; l’havíem d’antuvi confós per un dels barroers uixers de l’uix principal, car duia el lúgubre uniforme dels conserges i bidells, i el convidàvem i tot, mes ell, llavors (ojats quines summitats les seues, d’albardà infaust!), per comptes d’acceptar l’ofert innocu opiet, garfeix, mòrbid, sinistre, macabre, per les trenetes, una de les cusques, impúbers, noietes, qui, precoç tanmateix, dibuixava collonets de model ben escaigut, d’estelló insolent.

Tot i que com Aquil·les anava disfressat mentalment de noieta sense pelets al cony encar, com l’Aquil·les emprenyat per la injustícia dels déus, qui se n’anà tot furiós a reprendre arnès i espasota, i en aquell instant, providencial nogensmenys, blanca alcandora estesa al fil d’eixugar la bugada, entre d’altres robes d’infant, el vent rabiós la despenjava, i l’hi duia, on, en posar-se-la més en derg, només li mancaven barba i turbant, per a ésser el moro més moro i ferotge (conqueridor) del món, així jo mateix, es diu en Varist, lleixant enrere les angúnies d’erudit no gaire entès encar en gaire re, cella-ominós i abominable, amb el meu àvol somriure íntim, car prou rere la meua màsquera de sorrut qui mai no somriu, el fet és que sempre somric, i com qui se’l treu del baldric, em trac un pinzell que, a tall de burxanc o àdhuc de cisell, introduïa llavors al budell culà, i qui sap si a la mateixa rúptil bufeta, i a la resta de budells vòlvuls a manta, de l’injust, injuntiu, bidell, qui amb furor de furot, de burot, voluptuós i sepulcral, la meua amigueta volia apagada.

Quíties les companyes, vagament apaivagada la nostra ràbia, entre els prefracassats artistes, on, si suara baldament cascun d’ells estenia, com un altre fava, la tenda més o menys bigarrada de la seua pretensió, de sobte tots els escarafalls i el pànic, i la xereca i el tumult, i els sanglots que avien, com si es temien que algú se’ls volia menjar cruets i tot, no ens és tan difícil de tombar, hàbils i llambrescs com els mateixos capgirells de la fortuna, solc rere solc, rere el portaestendard impertèrrit qui els so, amb tanta de velocitat i larvàtics, ajupidets, entre les cames de tothom, que esdevenim invisibles als tifes inspectors, grassators infames, vassalls bavosencs de l’opressiva autoritat acadèmica, i, il·lesament, heus-nos, som al carrer.

(...)

(Tothom traïts per la intimitat.)

Trobava que l’horitzó presentava mal carés, uns agalius tètrics, era segur que s’atansava el torb, els núvols eren immensos grotescs grops de fum negre; sort que era a punt de fer cap.

Al capdavall, en arribar, he ficat la camioneta al garatge i he pujat al pis de dalt de tot. He obert la meua cambra i hi havia la dispesera en la mateixa posició on te la trobes sovint, estesa al meu llit, amb el cul suportat per un coixí (el coixí on anirà més tard el meu cap), amb les cuixes amunt i les cames avall, genolls enlaire, completament oberta, ingerint la seua banana matinal pel forat del cul, com insisteixen (es veu) certes escoles de “ioguis” que és quelcom de tan bo per a la meditació, i no cal dir, la higiene i la salut en general.

He lleixada la camioneta a cobert, com m’havíeu encarregat, he dit. Les taronges, mirífiques.
Molt bé, ha respost, i ara moixoni.
Perdó.

M’havia tramès a comprar-li (amb els seus calers, els meus eren escassos, gairebé inexistents) una altra camionada de taronges a l’engròs. Ella llavors els ven més tard a lloure. D’altres cops han estat d’altres fruits i llegums i verdures, segons la cronologia, diguem-ne, i l’estació de l’any i les collites. És quelcom que m’encomana de fer-li perquè potser no soc bo per a re més, però per a menar la seua camioneta no en troba de moment cap, de millor lacai.

Llavors, xarrupant un te ben cald, i esperant que la dispesera enllestís la seua meditació sacrosanta, m’he ficat a pensar que no hi ha res a fer, que les dones sempre m’han pres per castrat. Les poques qui han intentat de fer’m caure en la temptació (en temptacions nogensmenys impossiblement clares i meridianes), no han trobat tanmateix mai cap resposta de caràcter sexual de part meua. És clar que mentrestant la processó anava per dintre i que, sense fer cap paper, m’escorria i tot als calçotets o al pijama, tret que d’assaltar-les, de gosar allargar la mà, de muntar-les (que potser era allò que volien veure si era capaç de fer), gens.

La dispesera rossa del setè (i darrer) pis qui aquell dia es menjava la banana pel forat del cul no era pas la primera que se m’havia ficada al llit per a veure de quin metall soc fet. Troben sempre que el metall és plom. Que soc plumbi, vós; plumbi en tot, també en la conversa. I, quant al sexe, encar pitjor, de mercuri, d’argentviu, quelcom d’esmunyedís, gairebé d’intangible. Res de bronze ni de coure, i menys de ferro o d’acer. Res d’home, en un mot.

La rossa granada (grassa i alta, de cony flairós i pelut) qui, bona bricallaire, revenia marmanya, també, tot i que fos pràcticament analfabeta, havia reeixit a publicar més que no jo i tot. Direu que sí ves, a revistetes de mala mort. Entesos, però és que jo ni això. Doncs bé, era ella qui, un cop, no feia pas gaire, havent capit com anaven les coses del meu costat, m’havia encomanat d’escriure un petit tractat sobre certa secta de castrats (n’hi ha a la història de les religions un fotimer, tret que els d’aqueixa secta no és castraven sols, eren castrats per sacerdotesses, qui llavors els empraven d’esclaus). Vaig fer-hi la recerca adient i li vaig lliurar els paperets al cap d’una setmaneta i mitja, o menys. Ho va signar sense ni mirar-s’ho, ho trameté a una altra deplorable revisteta feminista i li ho publicaren de mantinent.

Tu qui saps tants d’idiomes, fes-me’n un tractat de tres o quatre fulls, més la documentació, vull dir, les fonts? Veure’m si t’ho aprovaré. Se m’havia ficada al llit, com avui, tret que aquella era la primera vegada, i m’havia temptat un migdia, parlant-me del seu fill, i de les guerres als diaris, i d’altre recapte psitacista, sense importància ni interès. I llavors, tot d’una, hi anà encar més fort. Portava una banana gegantesca i em va contar que certes sectes de ioguis, etc... I em va demostrar de quina manera anus i recte s’empassaven la banana, i jo cap reacció extemporània, pobrissó, trempamenta nul·la, aqueix cop, i allò la va convèncer. Útil segons per què.

Útil per a la camioneta, per exemple. Útil també per a anar a clapar — clapar-hi i viure-hi, car cert que, durant el jorn, vivia al llit, escrivint i llegint fins la nit. Fins la nit, que, primet i petit, ombreta inapreciable, imperceptible, esmunyint-me pertot, sense aviar mai cap sorollet, com qui diu invisible, mai present altre doncs que en ombreta boirosa, sortia a espiar els costums i a oir-hi el vocabulari del públic desfermat, el públic qui se sentia segur, i on tot s’hi valia, batusses, aporrinaments, cardades, confabulacions, enverinament, coltellades. Tota mena de gent, tothom, amb uniforme o sense, morals o amorals, traïts (revelats) per la intimitat, falsament aïllats, falsament closos i hermèticament parapetats, traïts per aquell sentiment que els murs de llurs trists habitacles eren impenetrables, inviolables.

Doncs això. Que anés a viure uns mesos, doncs, volia, la superlativa dispesera (havent copsat perfectament que era un innocent inofensiu), no pas ja a la seua dispesa d’ací, amb una cambra bona doncs que la meua absència alliberaria per a llogar-la a un mascle més eficient (també en les tasques sexuals, potser?), ans a una altra dispesa de no gaire lluny on els seus pares (molt ancians) no hi feien (amb la seua supervisió sovintejada) mentrestant de mestres d’operacions. Era un piset molt miserable, amb tres treballadoretes qui només hi venien a dormir, tres minyones sense cap mena d’instrucció, immigrades, qui estalviaven assíduament per a poder més tard portar llurs famílies dels territoris salvatges d’on elles mateixes no procedien. I hi havia encar doncs una cambreta dels mals endreços, estreteta, on amb prou feines si hi cabia el minso matalàs, i sense finestra, altra que un badall a l’envà, un badall que s’obria a la cambra de dues de les treballadoretes, i la dispesera rossa havia pensat que ningú altre no s’avindria a clapar-hi tret del castrat pràcticament esclavitzat, l’inofensiu innocent qui n’he dit, en aquell piset altrament tan perillós, ple de florents noietes i d’incapaços vellards.

Amb allò s’acabava per a mi d’escriure al llit. Havia d’escriure al menjadoret mai no utilitzat per ningú per a res més. I no gaires dies més tard, les dues noietes qui compartien cambreta es barallaren davant meu furiosament. Quin acolloniment. Després, una d’elles, la més esgarrapada, foté el camp. Tornà l’endemà, en absència de l’altra, a prendre-hi (amb l’ajuda d’un company seu, qui sap si l’origen de la disputa), en dues o tres capses, les seues pertinences, i així un llit romangué vacant. Vacant durant menys d’una setmana.

Al cap de poc, arribava una altra noia de més edat. Grassa, fastigosa, adiposa. La dispesera volia que clapés amb la treballadoreta de la meua cambra del costat. La treballadoreta s’hi negà. Tragué la farta apàtica a puntades. La dispesera li digué que dormiria doncs amb mi. En aquell llitet impossiblement estret.

Aquella nit ho vaig comprendre. Abans no eixia, ombreta qui s’escorr com airet fi, la treballadoreta veïna nostra tornava tard de la feina (o de festejar?), i, ella pujava les escales, i, ensopegats a un replà, m’ho va dir. La meua companya de cambra havia sortida just del manicomi. Era un boja perillosa. Ja havia, en vida prèvia, mig tallat la gola a algú mentre dormia.

La dispesera era palès (les meues utilitats de sobte esfumades per causes majors) que em volia mort. Mort, deia jo, no fos cas que potser cap bon dia no gosés, tocat qui sap per quina fleuma idea, havent llegit quelcom de verinós a un llibre estrany, de reclamar (a qui?) els meus escrits per ella signats.

Abans no s’escolés la mateixa nit, ombreta inoïble, només vaig tornar al piset per a prendre la meua maquineta d’escriure i el meu diccionari, amb les carpetes dels fulls escrits i en blanc. Res d’altre, ni el joc de llapis ni el raspall de raspallar els queixals.

(...)

(Tol-te’n, tol-te’n.)

Tants d’anys a dispesa, lliçons de logística, rai. Dures etapes de la vida que calia trampejar. Les complicacions contínues. Les connexions irrealitzables. Els cables esporgats com branquillons. Tota rel segada arran. Fuig-ne, fuig-ne. Tol-te’n, tol-te’n. Tants qui arreu t’empaiten amb intencions assassines, amb tisores, ganivets, simitarres, yatagans. L’autoritat sempre millor armada, més assassina encar. Els llums sacrificats. Foscors preconitzades. Les execucions als degenerats. Els ostatges sebollits. Els rellotges tòxics. Les aigües brutes. Les aixetes amb limonita. Els fums espessos. Els aires enverinats. I tu que els diries mira que em trac el trabuc de la butxaca. I a la butxaca, ni un ral. Amb quatre rals, una arengada; amb dos rals, un panet; de franc, una font amb aigua aspra. I el contacte casual, un mer toc lleuger de la mà al braç, quan passeu paral·lels pel pontet estret. I l’homenot de groc mortalment ultratjat pel frec de no re. Els accidents sobtats que tot ho canvien. Els canvis de personalitat que tanmateix re no eviten. Els desastres s’encadenen. Toques l’ase i si se te n’escaroten! Com si els haguessis injuriats amb els penjaments més blasfems. Flastomies que fan tornar folls els altrament embacinats pels malèfics qui desvergonyidament els venen (a preu de foc i sang, i damunt escurant-los les butxaques) inferns on hom et vulcanitza non-stop, i glòries on hom et mareja amb orgies i trompes monumentals, quan, ple d’enuig i fastig, potser t’estimaves més descansar. Monstres de mal esquerar, agambar. Ramat sense molla de cohesió que se’t tira damunt. Éreu tu i, darrere teu, el de groc, volent-te assassinar per no re, just ran el camí ral on es revolucionaven els motors dels impacients vehicles, fumant, enrabiats, bavejant, no pas susceptibles de cap amortallament (amb capa de mag), de cap mena d’amortiment, d’apaivagament, i el semàfor havia tombat al vermell, i tu hom suposava que llavors t’agemoleixes, i et lleixes fer, i tanmateix què fots? Travesses, travesses. I l’homenot de groc, darrere teu, nyec, vull dir, nyac, cau endut per les rodes del camió esventat. Sang damunt el llord asfalt, teca més tard, entre tandes esbufegades de monstres desfermats, per a llambrescs gossos i intel·ligents corbs.

(...)

(Tornava la bella lletja.)

Cony roent, ardent, comburent
De donota dement
Melangiosa malaltissa depriment.

Tan bonic com era abans el bosc
Alhora eixorivit i dorment!


I ara aqueixa meuca...
Ja ho he dit, vituperablement
Carregosa, fangosa, fastigosa
Fraudulent...
M’ompl de ressentiment.

Delerosament fugim-ne
Car quin acolloniment de romandre-hi
Quin desgrat, quin descontentament
Ara que ens infectava el bosc... la pestilent.

(...)

(Per femna fementida abocat n’Aristarc al suïcidi.)

Prou li deia a n’Aristarc Verdura, mon amic del cor, conegut de quan érem marrecs a estudi, que no, home, que no s’ho prengués collons tan a la valenta, que tot tenia solució, que dones qui el voldrien fer cuguç, rai... Doncs res, vós, cap dels meus arguments no valgueren mica. Es suïcidà.

Car la seua il·lusió és clar que havia estat sempre d’esdevindre el cuguç més cuguç, sinó de l’univers (car qui sap, amb tants d’individus possibles a l’univers, amb tants de modes de viure als diferents indrets de les innombrables galàxies...), d’esdevindre doncs el més cuguç, si més no, entre la rosada rodonor de l’espai per ell (per nosaltres) conegut.

I la seua dona, per a fer’l content, l’“enganyava”, el “trompava” (deia ella, volent dir que li fotia el salt) amb tants i tants (mascles alfa de secrecions fàl·liques que foren l’enveja de cap cascadeta de no re, com ara la del Niàgara o la de l’Iguaçú) (bruns i rossos, i de tot altre tint, tostemps estòlidament erectes, i anant-hi incansables, prenent son cony mirrat per fit inestroncablement atès), que ell doncs, cofoi, rai; convençut que a cuguç ningú no el guanyava.

I llavors no sé com ho descobrí; si sorprengué la seua dona disfressant-se de dona profusament cardada, o en llegí el diari secret; o un vespre atziac on es barallaren, ella li revelà l’horrible veritat; el cas és que la seua dona l’havia enganyat tots aquells trenta anys i escaig. Ni un sol amant no se l’havia de debò cardada. Quan deia que se n’anava a cardar amb un o amb un altre, se n’anava a estudiar a la biblioteca, o aprenia de fer mitja, o era al club de lectores; o feia vacances (soleta!) a Jamaica; i, de tornada de l’aventura, la llet que duia al cony tot vermell i gastat qui sap quin barreig de confitura no era, potser llet condensada i tot, mesclada amb vesc, amb mucílag, i les zones de fricció fetes suposadament per les catifes als hotels, o les barbes de matinada dels molt mascles (sovint assats i massa!) druts, o als genolls quan hom l’havia donada, segons ella, llongament pel ses, tot era fet amb paper esmeril, de vidre, o amb fregaments de llima, o aneu a saber.

La qüestió que, ara que ho sabia, n’Aristarc se n’adonava que no era re. Car si no podia ni esdevenir un cuguç de renom i molt notable i famós, i conegut internacionalment i tot, per la generalitat de la població degudament aclamat, què podia ésser? A aquella tasca i empresa i comesa, hi havia dedicada tota la seua vida. Tota la seua vida despesa en fer el camí bla a la seua dona perquè li fotés banya rere banya; com més, millor! Cuguç de cuguços, cuguç de referència!

I la seua dona ambtant enganyant-lo vilment. I explicant-li com ho feia, no pas allò d’enganyar’l, ans allò de cardar amb tants de mascles herculis, goril·lins, mastodòntics, inversemblants, amb instruments tan hàbils i rajadors, i d’absurdes magnituds.

D’ésser casat amb ella, quina cornucòpia de felicitat! A còpia de corns, com més li’n posava, més dolçament, deliciosament, benaurat ell!

I ara? I ara! Ara, desfet, desconfit, fet malbé. Esvaït. Mès en vençó definitiva. Els greuges se li amunteguen esfereïdorament. Tots aqueixos anys perduts! Mai viscuts! Ara és massa tard per a tot; per a viure, sobretot.

Com pot cap dona vessar, d’un crani tan aparentment intel·ligent, tanta de malícia? Tots aquells amants tan vívids i adàmics, apol·lonis i brutals! Enzes, de tan perfectes, imperfectibles! Perfectament triats. I de tot tipus i tarannà. Monsènyer en Gastó Descrancs, arquitecte, i qui només se’n curava, directe, d’estuprar-la anus amunt; monsènyer en Jac Lesauvage, qui la maltractava davant tothom i pertot arreu, i qui la feia vestir de prostituta, i de qui en tornava doncs plena de molts llepívols blaus; monsènyer en Cristòfor Tudó, l’aimador de la gentilesa, qui només se la cardava a l’aire lliure i net, per platges i boscs, molt maniàtic en el bon sentit, i... Prou! No n’acabaríem mai. Monsènyers a uf. Còpia d’aleatoris personatges empescats d’enlloc, eixits de son magí, o belleu extrets d’obscures novel·lotes. On són? Quin enyor, quina buidor, com en reques ara la presència, com et punxa i dol llur absència, llur desaparició total, llur nul·litat històrica! Car inexistents. Inexistents altre que a la meua tan mal empeltada fantasia. Plena dels palters pudents de la seua, maleïda! Mil vegades maleïda.

Ep, i els diners malaguanyats a Jamaica, per exemple.

L’animava, encoratjava. No, home, no. Encar et deuen raure quatre rals. Què és un viatge a Jamaica? Hauràs llençada la dona. La divorciarem. Establirem el precedent de “crueltat paradoxal”. Faràs un gran bé a la humanitat enganyada per les fementides dones de gèlid cony. A l’illa dels cardaires, t’hi trobes una jamaicaneta ben jove, ben bruna i ben calda, i t’hi cases amb permís de la seua adelerada, molt aprofitada, mama, i au, fet! Molt llépola de carn d’altri! Com et coronarà llavors immensament, la jove teua bruneta, tu tan vellet i bavoset! Constantment, insistentment, trompat de veritat! Construccions frontals, babèliques. Delitós paradís! Ageràsic! Una vellúria verament daurada!

Res a fer-hi. Mes paraules, fumets imperceptibles. Incapaç d’emmarcar’n cap. I només allò emmarcat, es distingeix, i hom ho remarca. Però ell... Esme per a re. Què vols que emmarqui? Si es veu al mirall i veu un esquelet. Macabre. Tan primot. Ni menja ni beu. Massa desesperat, massa desesperat, massa.

No pogué suportar l’horror de la fidelitat. S’hi obsedeix. I tant. Amb raó. Amb la pèrfida fidelitat (sense el meravellós cardar arreu de la seua deessa adorada), tot esdevé estàtic, somort, anquilosat, apàtic, eixorc... Fidelitat (deia ell, amb odi extrem)! Hi ha re de més fat, insípid? Quina vergonya de portar un front tot rònec i escarit, broix i xoll, sense cap magnificent adorn! I quina merda de dona qui amb ningú no us carda! Dissortat, nebulós, extraviat!

Desencant mortal; totes les fantasies foses... Tot allò que t’havia contat. Cardant damunt les maletes... A l’avió mateix... Prenent la dutxa tèbia i ensabonant hores i hores els molt collonuts collons... Anant sense calces per manament del drut... Etcètera, etcètera... Tot buit! Tot inexistent! Ja ho he dit! Vida inútil! Somni esfumat!

Que hom l’enganyés d’aquella manera tan continuada; no trobà lloc on agafar’s; tot al món era mentida.

Comprengué massa tard (una vida bontròs ja despesa) allò que tots els savis hem nogensmenys comprès d’arrencada. Que: «Tota explicació és enganyifa

I que: «Com més explicat, més enganyat.» Que només els sentits (els senys) no enganyen. Que si no ho presencies, que si no ho toques, tot fum. Un estossec i au.

I en fi... Per a ell, aquella veritat fou, tot de sobte, després de (com dic) tants i tants d’anys, pobrissonet, tan il·lusionat i enganyat, fou un espetec massa gros. I es pelà; lògicament.

Sí ves.

(...)

(Impassible a la capçalera.)

Impassible a la capçalera, a l’hora de la darrera agonia, un extraterraqüi molt lleig esguarda (supòs que per a aprendre’n) com m’ho faig.

L’agonia (barbàrica invenció) aixecava llavors el braç per a fotre’m (ja era hora) el cop de gràcia, i l’extraterraqüi adust i lletjot l’agafà pel puny del braç assassí i l’hi trencà (a tall de branquillonet sec). L’agonia patí una agonia de dolor, i allò la féu injuriar esborronadorament l’extraterraqüi.

En sentir’s dir de “lleig”, l’extraterraqüi, sempre impertèrrit, esdevingué estel·lar: ple d’encant, estil i beutat; és a dir, es tornà serp (serp de quines enlluernadores escates! i amb quina inescandallable gracilitat, quina inalfarrassable xamor, extraterràqüies!), i badà llavors la boca (desencaixà les astoradores maixelles) i s’empassà d’un sol mos la seduïda agonia, la qual, cal dir que ella, al seu torn, s’havia de mantinent transformada en mil milions de crancs amuntegats (llurs doloroses pinces semblaven cantar en chor les beceroles, les quals, un pic la policèfala bestiota empassada, foren molt agraïdament ofegades, toltes, subtilitzades, en sec).

Crec, vaig dir llavors, que romandré a lloc i a l’aguait, esperant doncs què en surt ni què se’n fa, de la repel·lent agonia, un pic ben païda; és a dir, un pic ben “editada” pels sucs gàstrics, les secrecions digestives, de l’ara sublimment bell (meravellosament ocre i serpentí) extraterraqüi.

Supòs, vaig afegir, que com tot allò altre “editat” (els de més dels llibres, per exemple), és a dir, tot allò “merdificat” per cap destraler editor — o (pitjor!) per cap editor i, de més a més, l’afegitó desastrós d’un altre exèrcit pantacorrosiu de pseudoeditors (ço és, censors de tot pèl) — i és clar, el cercle d’amics i familiars, entre els quals innombrables “experts”, i és clar així mateix que, si pots, certs especialistes coneguts, i, com dic, coneguts no especialitzats en re (altre que en la xerrameca), ep, i la pesta dels correctors (tothom fotent-hi cullerada!) (milers!) — ja em direu que n’ha de sortir. No en sortirà sinó una altra sòlita, sòpita, balba, banal, fastigosa, molt fètida defecació qualsevol.

(...)

(Perdularis als capcers/ Paquiderms als aqüeductes.)

Paquiderms als aqüeductes
I sota els aqüeductes l’oceà
I al fons de l’oceà els amuntegats cadàvers mutilats
Tots aquells caòtics munts de morts per violència.

El conspecte dels espectres ens glaçava la sang.

Ens hi havíem somorgollat per a escatir entre l’horror si hi trobàvem cap dels culpables.

Sense èxit eixírem i eixuts començàrem d’ascendir el perillós espadat
Dalt de tot arribats a nit colgada ens assaltaven de cop-sobte els perdularis qui hi niaven
Maleïts perdularis als capcers on la vida és molt cruel.

Sort que duc a la corretja el piolet
I a cops de piolet m’he defensat i he defensat els sobrevivents entre nosaltres.

Pler de cranis han romasos que amb el piolet asclava i esberlava.

Ara descendits he estatuït que el capdamunt del precari pedregós espadat
On les neus i les fonts prou rauen
Calia que fossin totalment netejats de perdularis de vida primitiva
Per tal que entre nosaltres tornés la benaurada absència de sovintejats carnatges
I el transport de l’aigua pura de les fonts a les esquenes dels fidels paquiderms
Continués ininterrompuda.

Obviades les odiades interrupcions
Caminàrem ara (quatre potes compassades) sempre serenament.

(...)

(Sots la influència.)

Fumà mon moix mon opi i ara clapa pregon
Prenguí mon macroscopi i en sotgí l’altre món.

Potser allò era impropi mentre la flama es fon
Vull un moix que quan sopi torni de qui sap on.

Me li ensopeixo sòmines rac assegut al tron
Ensems ens envolàrem cascú de l’altre clon.

(...)

(Aquest Gustau oi que tendeix a dir-les sense engaltar.)

Vivíem a La Grevoleda, just al centre-vila, i cada nit (cada nit potser no, però gairebé) la dona s’aixecava del llit, baixava al carrer, anava tres o quatre portes més avall on hi havia un bar nocturn i hi escaujava la clientela, i si li feia patxoca cap mascle, se li atansava, persuasiva, i li exposava exhibicionista bon tros de la seua beutat, i és clar que el seduïa, i el feia pujar encontinent, i au, es ficaven al llit, i els senties cardar, i potser te la pelaves la primera vegada, tu, el seu “home”, o en tot cas el seu marit, jagut a un raconet de la cambra en un bressol per a infant crescudet (fent-hi d’amagatotis, o potser vull dir d’incògnit, de goril·leta o de guardaespatlletes per si de cas cap dels abusius esdevenia massa exuberant en les seues manifestacions cardaires).

Sovint folla de verriny, la senties neguitosament bellugar’s al seu llit, i sabies que preparava reunions amb amants, i en rumiava constantment disbauxes. Llavors em demanava (de cops, ep, molt rarament) com em podia haver dit en Gustau que les dones eren incapaces (trist i pobre el magí llur!) d’imaginar situacions d’alta lubricitat, car només atretes, no pas per la possibilitat, ans per la factualitat de la cosa; és a dir, cardar i pler, rai; ara planejar-ho, incapaces; curtes de fantasia.

Així doncs, segons ell, no pas doncs que no hi participin, en disbauxes; al contrari, re no els escalfa més el cony. Cony calent, magí fred. Els manca (a les dones en general) el magí màgic (per exemple!) dels bons jolius joiosos pornògrafs com eu.

Al costat de la meua hiperactiva dona, la dita del començament (que les paies incapaces d’amanir disbauxes) la trobava ruc, un altre mot seu llençat capriciosament al món, sense calcular els inescrutables capgirells que agafarien (els seus “savis” mots) més tard en els enteniments de certs lectors massa immaturs, influenciables.

Sigui com sigui, allà rac, al meu bressol, clapant com l’angelet qui so, i de sobte els xisclets insolents, els deliris turbulents, els tèrbols insults. Tu aimes ça, eh? Salope! Putain! I, esporàdics, els carxots que ressonen, i els mastegots esclatants que el drut li etziba a les natges mentre la cavalca bo i donant-la assidu pel cul. Crònica pirotècnia. Ai els esglais!

I eu ara despert, pres de pànic. L’ull no em veu sinó xeixs. Es tracta d’un homicida boig qui vol fer’m la pell?

Ah no, uf! Her! Them! At it again. Sant tornem-hi, vós! Alles in Ordnung. Vciò pariadka. Acotxa’t bé, hom s’hi amoroseix.

Comprès. Cardant ella amb un home nou, el qual no havia sentit pas ni pujar. Car de cops baixa al bar de la vora quatre o cinc cops, i es passa la puta nit sense aturar, com si mai no en tingués prou. El seu cony constantment amarat de saba aliena. Un cony que en acabat, al matí (o pus tost al migdia) li haig d’anar apariant. Cansat, fatigat, esfreixurat, enfeixuguit, embarassat, retut. Sabeu què? Fotut. A les últimes. Traient la llengua. I llavors no n’endevín ni una durant tot allò que roman de jorn. Per més d’esmerç que no hi foti, per més d’esforç que no hi esmerci, tot em fa llufa. Allò no pot anar. Fugir de La Grevoleda i trobar la pau, tot u.

Car quines nits, vós. Tret que... No pas que les enyori gens.

Ep, no pas que no em serveixin per a pelar-me-la de tant en tant. Sant tornem-hi, hahà. At it again. A part d’això, però, re. Una nit tranquil·la val molt més que totes les molt heroiques accions d’una dona tan catastròficament excessiva. Cregui’m, cavà?

(...)

Els tres jutges qui llavors em jutgen per exhibicionisme i escopofília (per espieta i mostraire de titeta), abans de condemnar’m, em demanaven si tinc doncs mai gaires calers, amics, ocasions de cardar...

La jutgessa en cap posa les qüestions, el reu (jo) respon.

Moneys?
Nope, your lordship, I mean, your ladyship, none. Only my wife’s got hold of these.

Friends?
Again, only she has those. And quite a lot, saving your honour, yeah, indeed, your highness, ma’am, yeah.

Sex?
Only she... Only she does that... That thing, ma’am, your worship, your honour, yes, yes; only she, and often, you bet.

Does she? With whom? Not with you?
Oh no, never. She’s got plenty of friends, as I was telling your highness, your worship, your ladyship, ma’am, your honour, yes, indeed, indeed
.

Els tres jutges (ella i els dos pàmfils assistents) fan veure, lívids, que es consulten ells amb ells sobre qui sap quines altres bestieses de les llurs.

Pitiful, appalling, pathetic, van dient no prou fluixet, tot brandant tristament el carbassot. Verily, a poor no-good silly worthless little helpless punk.

M’endinyen una multa nominal, cinc o deu lliures, a pagar de la butxaca de la dona, qui, no fotem, prou s’encarregarà més tard de rescabalar-se’n d’altres faisons més categòriques, ep, no patíssiu pas, això rai, ella rai, rescabalar-se’n, rai, això rai. I tant.

(...)

(Conec la clau que clou la boca dels caimans.)

Entrevingut per constants premonicions de destrucció
Soc l’exclòs de totes les nits.

Si de casualitat em trob davant els xibius
On prenen lloc els molt insatisfactoris etzigoris
I n’ix un boig boldró de brètols
Que per a fer’m la pell m’empaita fins als foscs aiguamolls
Poc saben on s’han ficat.

Car conec la clau que clou la boca dels caimans
I puc penetrar sense esgardís el més dens dels esbarzerams
I sé esclafar al dur cuir de la meua intacta pell
Amb gros fibrallut carbassó bord tota classe de vermina.

Prou crec tot convençut que morts n’hi haurà
(N’hi haurà a uf)
Ara cap d’ells serà qui fuig pel tresc que li pertoca.

(...)

(Festí infinit.)

Festí infinit. Psitacismes, és clar. I pleonasmes a betzef. Quelcom bontròs de tall platònic. Pler de xerrameca per a tan poca substància, vós.

Molt despendre saliva bo i repetint trivials rucades per comptes de fer-ho bo i mastegant la bona teca del tec desaprofitat. El païment te l’assegures dolent. Balafies l’estona. De què t’ha servit?

Disgustat. Amb vult de prunes agres, fas rots i pets, i les torçons llavors déu-n’hi-doneret.

No.

L’àpat curt i silent, això cal. I prou.

(...)

(Tot allò aeri no pas natural empastifa letalment l’aire.)

M’havia adormit amb la llengua al cony; al cony de la morta; una morta que no n’era pas quan havia començat a llepar-li el cony; mes ara m’eixorivia i la llengua la trobava eixuta i plena de bonys; m’esguardí al primer mirall, i era la llengua plena de pústules, de com se’n diu, de pàpules; pàpules no pas purulents; fetes nafres totes de crosta.

Me’n recordava llavors que aquell matí em tocava prendre l’avió. Eixit al carrer, estranyament no hi reconeixia re. Demanava a un bon home vestit absurdament si em volia dir on parava l’aeroport. I diu, Aeroquè? De quin planeta dius que tornes? Magre, pelut, i carrinclonament disfressat de primitiu? I xerrant de coses impossibles. Això que dius no és a cap vocabulari civilitzat, home, o és que repapieges esfereïdorament!

Que em tutegés ho trobava fastigosament rude. Què voleu dir? Només us deman si sabeu on rau l’aeroport, diguí.

L’aeroporc? On abruptament verros i verres es trameten, estruts, a estratosferes lúbriques, i, sufocats d’esgarrifós verriny, s’averreixen esmeperdudament i pels descosits, et refereixes? Quin poc senderi, noi, quin enteniment més espantosament obscè el teu!

Bah, vós, prou cagarel·la, si us plau. Prou ho sabeu. Aeroport. L’indret pla d’on parteixen i on arriben els avions.

Els avions
, respongué, escandalitzat, Ecs, tu! Pecat, pecat! No en fa pocs, d’anys, que d’això benauradament no n’hi ha!

Què voleu dir?
torní a dir.

D’ençà que s’estavellaren tots plegats, home! Coses de la gran variació en el magnetisme terrestre, saps? Oh, deu fer quinze vint trenta anys; com podies no haver-te’n assabentat! Ara t’ho dic, i s’esguardà al puny un rellotge que hi duia; un aparell a tall del rellotge d’en Pompeu Fabra, l’home qui sempre es vestia de groc i era el més savi (per ben informat) del món...

Ara t’ho dic, féu, doncs, i de seguida rebé resposta. Això va passar fa exactament vint-i-vuit anys. Tal dia com avui tots els vols caigueren, una mortaldat de cal déu. D’ençà de llavors, d’aquelles màquines fastigoses, que feien tant de soroll i trametien tanta de brutícia a l’atmosfera i pertot, ningú no n’ha vist aup ni pas que en vol veure, tu, no et fot!

Una mena de vertigen pòstum, com qui diu, em prenia llavors. Tot allò què volia dir?

Continuava perorant el molt psofofòbic mal empolainat, Les noves generacions molt sortosament ni n’han sentit a parlar, d’aquelles voladores andròmines deletèries i mefítiques; saps que portaven els pitjors microbis, els més malignes i virulents, d’una cantó del món a l’altre en un tres i no res? De tal faisó, és clar, que la humanitat mateixa se n’anava directament al darrer femer de l’extinció sobtada i sense cap més remei. Providencial magnetisme, tu! Abans, com ara amortallats per un erroni, pruriginós, magnetisme, es veu que els humans anàvem somnàmbuls, rancallosos, amb els senys esmussats, rajant sense avís tota mena de secrecions patològiques, i tot ens pruïa, és clar, i ens fèiem brutícies els uns als altres, ens assassinàvem per nimietats, ens intercanviàvem fluids, mocs, ficàvem la llengua a tots els infectes forats, i els sexes, tu, oi, quin fàstic immens! Les passions, les obsessions, els fanatismes! Tots tocats, tots tacats! Pecat, pecat! Oh i què et diré? No sé d’on collons vens, però si doncs no saps per què servien aquells aparells infernals, ara t’ho dic. Per a afavorir les invasions. Espontànies! I tota la tresca i la verdesca de la mòrbida activitat militar, llurs repulsives buidarades bèl·liques? Maleïda casta! Has sentit a dir d’una cosa gairebé inimaginativament horripilant que es deia bomba atòmica? Quina ignomínia per als àtoms! No, home, no, tot mecanisme que vagi per l’aire als collons: estavellat encontinent! De tal faisó, tu, que tothom qui llença cap bomba li cau ara al seu propi cap de filldeputa datpelcul, com es mereix! A part que... Tot va lligat, home, tot va lligat. Contra cada verí, vaccí! La crisi fa aparèixer la tisi; l’halitosi, la psicosi; la cirrosi, la necrosi; la psitacosi, l’apoptosi; tota lisi, l’afanisi; i la plebs analfabeta, què vols d’altre que el profeta? I cada secta, gent dejecta. I el dogmàtic i el fanàtic, l’hepàtic i l’asmàtic... I el desfici, el malefici... Cal atacar la rel. I la rel és la superpoblació. No hi ha mal pitjor. Massa barreja, és a dir, desequilibri, adulteració. Antinatural. Tot el que desequilibra la natura és malèfic, verinós, urbà. Cal respectar de totes totes cada bestioleta i matollet, cada ens qui viu, i sobretot doncs accentuar l’amor a allò rural, ço és, sa. Tots votem per l’única amor, per la puritat de l’amor bestial, ço és, antisexual. Orquestració, volem, natural; rítmica, harmònica, melòdica, contrapuntística, tu! Prístin ambient! Tothom sa caseta i son jardí! Somni del meravellós, perfecte, atlètic, apol·loni, Cesc Macià fet realitat. Font de tota felicitat. Ideal. Tot a to amb la resta; exemplarment i al llivell terraqüi, és clar. Car tot allò que puja no pot sinó caure. Natural. Gratacels, coets, i dolenteries i brutícies d’aqueixes. Els atziacs resultats de les ambicions, les vanitats. L’horror dels megalòmans, les generalíssimes cagarrines, els dictadors, els tirans, els còbeus i, excepcionalment, les còbees. Dels piramidals, dels macroestructurals, dels exacerbadament industrials. Dels qui ens manarien com si encar romanguessin al món imbècils, és a dir, sectaris, ja ho he dit, comunistes, feixistes, socialistes, tots els àvids de popar de la podrida màquina. Púrria inhumana. Palingenèsia, ressuscitació, rancis afolls incessantment reinsuflats. A la fi ens ficaren de mala jeia. Els qui, antropòfags, amb fals instint indígena, tot ho erotitzen, occípits, mugrons, úvules, jugulars, ocells, elefants... Ens exhaureixen amb llurs disruptius tripijocs. Hom decideix, asèptic, de trametre’ls de mantinent a la merdaó final, la gallinassa harmagedònica, l’apocalíptic femer. Cal ésser ortodox, tu, o tret al clatell i a la cuneta, ca? I prou. Car mals camins sortosament d’adés vers ara, d’haver’n, ja no cap! Defès, interdit! I endavant! Meravellós.

Romania astorat davant la possible significació de tot el que deia. Un rodament de cap m’impedia de seguir fil per randa tots els seus raonaments. La condemna als infausts nefaris aviadors. D’enterramorts de tots els estavellats. Perquè n’aprenguin. I de tots els milions i milions de morts per les pandèmies repetides. Un virus nou successivament delmant, cada tres o quatre anyets, la totalitat de la població. De tal faisó, que ara la humanitat alleugerida, i la natura respirant espontàniament la gruada llibertat. I llur feina feta (els enterramorts aviadors romanents potser llavors subtilment eliminats, com tants de vells, car oi que de vells enlloc?).

En quin món he anat a parar? En quin món m’he ficat, alhora collonut i nefast. Hom s’amorra al cony d’una mòmia, i qui sap a quina altra òrbita no fa cap?

Derelicte enmig de la satisfeta gentada. Tota jove, com dic, tota meravellosa.

Hi dec fer un paperot horrible. Tret que ningú altre no sembla voler veure’m. Desolació, buidor i pànic els meus segurament idèntics als de l’infant perdut enmig de la indiferent voluda, o pitjor, la del vell qui es perd hores i hores sense saber què fer, sense reconèixer cap dels topants, sense saber on anar, immòbil, veient passar milions i milions de visatges estranys, d’éssers totalment desinteressats per la seua presència.

Hi soc de més. Ningú no em vol viu. Estic sentint un perill, una mortal amenaça imminent. Què m’ha dit l’home?

La felicitat hi és de rigor. Per força. De reglament. Qui no és feliç és inhumà. Tots els gens del codi genètic identificats. Un parell de generacions obligades a romandre broixes, xorques, infèrtils, sense descendència. Tothom qui hauria en acabat nascut amb el gen bèl·lic, o el gen “místic”, o cap tret violent o agressiu, o odiós, o foll, i sobretot amb un d’aquells molt defectuosos gens qui et menarien a no respectar com cal l’equilibri de la natura, no solament retuts d’arrel impotents; ja són generalment eliminats sense contemplacions, com els qui esdevindrien homicides, és a dir, els tendents, per embrió mal triat, a l’homicidi.

I ara, reprengué el meu instructor, esdevingut, amb la foscor del capvespre, d’exòtic que semblava, a sinistre i intimidant, au, estigues bonet, home, que haig de pirar. Xino-xanet, això sí. Mai cap pressa, tu! Això de les presses, ridículament antic, obsolet, dels temps atziacs de la picaó. Avui portava aquestes estisoretes a ca l’esmolet. Quin home més xiroi i rialler, ell i la seua roda d’esmolar, i vigorós tanmateix, no et pensis! Bicentenari gairebé! I en acabat, cap al parc, que jugarem a daus damunt la molsa. Sense sorolls ni fums ni amenaces de bombes o de virus, ja ho veus quina bona vida, no fa?

Impàvid, estoic, com tots els altres nous ciutadans, foté el camp tranquil·lament, sense cap trontoll, l’home aparentment inofensiu de conducta impecable.

I eu demanant-me, plantat com un estaquirot enmig d’una carretera sense maleïts vehicles, per quina nutació senil, la terra (com a eixolescent, senescent, planeta), feia doncs vint-i-vuit anys, havia canviada d’orientació, no solament magnèticament, mes, com a conseqüència d’això, en tots els altres sentits? I, com a premi, havia esdevinguda assenyada, i doncs feliç?

O era, encar més probablement, que fa ara mateix vint-i-vuit anys que soc mort? No, no! Això no és més probable! Quina rucada! Això és totalment impossible! No he cregut mai en cap de les bestieses de què els humans d’ara semblen, si més no, molt afortunadament, haver’s també immunitzat. Un món sense cretins ni cap altra mena de “religiós”, vós! Albíxeres! Radiants llivells pertot de benaurança utòpica! Content d’haver clapat amb la llengua al cony màgic! (“Màgic” en un sentit figurat, és clar, car qui creu, com dic, en ximpleries metafísiques, ecs, ecs, ecs!)

Veig que em fonc en la nit. I que si em bellug soc mort. Havent descarrilat entre dos llocs altrament inaccessibles. Un precipici davant, darrere un mur espès i altíssim. Calamitat exuberant. I en la furor canicular, la ferum de carn no gens fresca. Una porta al mur. És ca l’adroguer. Segurament hi haurà qualque mena o altra de queviures. La fam, gens ambigua, aprés vint-i-tants anys dejú, se’m significa, amb una certa provocació. Els pocs pistrincs que me n’adon que dec dur, que duc, doncs... (I com em dic? Sense papers, qui sap! Em puc dir de tot...) Els pocs pistrincs, els mísers escaigs, que per prudència i avantconsir duc amagadets entre l’arcaica borra de l’infern, dic, aprés els decennis, al cap i a la fi què deuen valdre? Aprés tants d’anyots d’inquiet repòs (pretast de l’etern), prou deuen ésser invàlids, o a tots ops gairebé sense cap vàlua. I la sentor que en surt tampoc no és gaire falaguera, enllaminidora. Fètida, nauseabunda. Aturem’ns-hi un instant.

Hi entraré...? Ca! Per què voldria caure-hi...? Bertrol!

Me n’estic. No em bellugaré fins de matí. Si hi arrib viu.

Hi ha finestres al mur? Hi ha rere els durs vidres envejoses esquelètiques caretes qui em sotgen i fiten àvidament? Soc llur futur nodriment? Febles dits cartilaginosos hi timbalegen lleugerament. Rèpliques tots plegats, cascú un altre colèric satèl·lit del veí. Rèmores atapeïdes en petits reductes. Presoners com puces entre substrats de previs elements desmembrats. Vivint de femtes. De carronyes de fa gairebé una trentena d’anys?

Quines coses de pensar! Saviesa, home, seriositat! Fuig d’aqueixes cabòries ni dilemes abstractes i envescats! Segurament pateixes les típiques al·lucinacions famèliques. Totes les incògnites seran escletament explanades. Tard o d’hora. Paciència.

Ha llençat qualcú rere meu amb cap bassetja un projectil? Qui? No pas la meua ombra. Avui no en duc. Sorprès per la trencadissa, el camp d’extermini també s’ha esvalotat.

Lluny, precipici avall, a frec de golafre horitzó, el simulacre d’un vaixell sembla baldament atansar’s. M’hi afegiran? Són els àpats dels maniàtics indígenes reencarnats, prismes fet de tendrums i ossada. Els enlluernem, els encaterinem, els fascinem. Es balancegen fantasiejant com en som, de bons, de saborosos, d’excel·lents. Ens en tasten a la bestreta les pelleringues que hom els llançarà com ara a tall d’obsequi a la fidel gossada. Hom ens escorxa en calda imaginació a ones minúscules. Els botxins els fan vindre l’aigüeta a la boca. Enfilen, pornògrafs, el piu dels ganivets als traus carnis, com qui enjogassat al bilboquet juga. Amb gola mig tallada o només amb un segment tolt, l’oscil·lació no gens estètica de llambrots, galtes, barballeres, maixelles. Les poques dents se’ns esmolen soles. En temps de dol, rampes, escabrositats, xivarri.

Altrament el carnatge prou apàtic. Hom s’hi acarnissa, mesell, on la fètida pudor més es regolfa, per a escarn de totes les apocastàtiques saturnàlies. Al vaixell, delerada vitrina dels ornats potatges, hom hi mortreix a tort i a dret.

O només hi soc covant idees. Em sosvenen a l’esment escenes de la vida prèvia. Hipnòtics precedents que se m’empenyen al primer pla de l’escenari que se m’asseu al digressiu sensori. Nits boreals sense condó per foscs carrerons farcits d’ètniques, caquètiques, meuques. Sense cangueli, optimista rai, davant el risc inclòs. Malgrat les sarcàstiques llebroses amb llurs prostètics i cosmètic emmeravellaments que tampoc no deceben ningú, ni a la llum somorta i sangosa i malvolent. I les hostilitats i els sabotatges sobtats. I les esmolades armes dels irrisoris arlots. I els hegemònics, colossals, profusos, esllavissosos, barrufs que hom creu que hi veu.

Víctimes trivials de l’escotomització tots plegats: en situacions extremes, al capdavall hom ja veu el que vol.

Ara doncs marfós per la buidor imminent, vull lleixar-ho anar, tornar a l’enlloc recomanat. Aïllat, sempre sol davant l’inconegut fatal, hom es deleix per què altre? Floreix ran quin remordiment orgàsmic? O és que li floreixen a les retines gangrenoses, polidament delirós, les postremes imatges? Clafert tothora d’aporètiques cobejances. I de continu aflicte i conflicte no sap pas si riure o sanglotar. Llimbs impermanents, va passant-hi, intolerablement delat, nu, blanc de tot atac físic i psíquic. Dins i fora, llúpies a betzef. La seua carcanada joguina (per què? per a qui?) (quin ignar negligit jerarca?) (quin burlesc monstre de claveguera?) (quins ramats de paràsits íntims, interns, intestinals, anímics...?) (quin absurd, apòcrif, enemic encar...?) (quina altra incopsable irracionalitat...?).

Prou.

(...)

(Escotomització va amb apofènia.)

No solament veus el que vols (i tampoc no veus el que no vols!) en situacions extremes; també ho veus (i no ho veus) tostemps.

Tens un cervell apofènic. Per força apofènic. Per a sobreviure en un univers absurd.

Tot cervell és apofènic, és a dir, troba lligams pertot. Lligams (connexions, concatenacions, embaulaments) que no hi són altre que en el cervell que els troba. Els troba per necessitat.

Per això, de fet, l’únic mai de debò comprensible és la brevetat rutilant del somni.

Els moments més pregonament significatius d’algú són de certs somnis, efectivament. Tot hi és clar, molt més clar, marcat, viu, enlluernador, que no en l’altra “realitat”, la dels senys desperts. Car, en la realitat dels senys (o sentits), re no hi és mai prou íntimament copsat, enfocat, après. Si hom s’hi atura una mica, tot, rere la façana, sembla vindre sense il·lació, dat a la babalà, mal concatenat.

Cal un cervell apofènic, un cervell que vegi, sense manies ni obsessions, fines relacions on tanmateix és clar que no n’hi ha, si més no per tal de comprendre (és a dir, prendre com a entès) allò que només és coincidència, atzar, casualitat.

Així, per a trobar-hi enlloc cap sentit, tot allò que veus (o gairebé) ho lligues. Altrament no trobaves mai re de prou pregon, significatiu, important. Cal trobar-hi sentit on gens no n’hi ha, t’has d’autodecebre, o potser no podries continuar vivint, món massa advers, traïdor. Car (para-t’hi un segon i, epifànicament, revelatòria, ho perceps!) oi que tot hi és de debò caòtic, estocàstic, aleatori...? Sobtades bombolles de sensacions... Sense cap ni peus... Solt i espars... Sense cap raó... Aparegut perquè sí...

Perquè sí, aparegut perquè sí. No pas per a tu, no pas per a fer de tu “quelcom”, algú, autèntic, acomplit, “real”.

No, home, no. Car al capdavall què ets, en tota aqueixa grotescament confusa samfaina? Un efímer, negligible, insignificant, ingredient més.

Un ingredient nugatori. Aviat consumit, aviat oblidat, aviat per sempre pus inexistent. I au.

(...)

(Hom s’assumeix.)

Hom s’assumeix quelcom, i comença, eruptiu, de decebre’s que ho és (quelcom), i ara que se n’ha convençut, va acumulant decepcions (enganys), mentismes, mentides (butllofes), delusions, i es fa bombolla de pretensions, que, escolada l’efímera estoneta de la seua existència, esclatarà talment com les de la pluja (bombolletes). Puf!

(...)

(Violat en escamot.)

Un escamot descordat de brètoles molt roentment escalfades, heus vós que, sense provocació (o a tots ops no gaire), se’m llencen sobre i em violen absolutament. Mes mans i peus (i nas i llengua i titoleta i mentó i genolls, i tot altre gep per poc prominent, pobrissó) vescosament invaginen i evaginen, febrilment i sense repòs, i no cal dir que, si les brètoles em lleixen en acabat viu, de debò només que amb prou feines.

Paralitzat pels esperons de llurs conys. Com més em cavalquen i esperonen, els esperons de llurs conys em percudeixen el benaurat nervi de la mandra, i em lleix anar com ninotet de drap.

Conys a desdir m’ataquen pertot arreu. Són conys molt irats de filles serpetes totes, he filosofat en acabat, al cap d’èpoques de com qui diu frare ermità.

Sap tota mare prou ensenyada que tantost li surt pel forat cap filla serpeta, el millor que pot fer (i generalment, per instint femella, prou fa) és tallar’n encontinent la vidiella, i oblidar-se’n d’empertostemps, bo i fent rodolar la serpeta baixada avall de qualsevol carreró estret i fosc i despoblat, mentre ella agafa, rabent, el flux contrari. I heus d’on deuen brollar les esgarrifoses brètoles qui prou semblen surar profusament tot al llarg del món.

Tant se val, què hi fotrem. Llavors, en aquella avinentesa, tot fet malbé, feia cap a l’estació de les policies. Hi denunciava l’escamot esbojarrat de brètoles, i les policies, les brètoles bòfies de l’estació nocturna, qualcunes m’han tractat de tot, d’altres se n’han fotut bontròs.

Prou pots! (esclafint-se).
Què més voldries, desgraciat! (a desgrat).

Me’n tornava, ranquejant, borni, estossegós, espantall lloca, massa madur, i de qui tota fortitud, òlim o pretèritament prou substancial, ara li havia fotut definitivament el camp... Sí ves.

És ran d’aquella luctuosa (o ben mirat agredolça) escaiença, potser, que esdevenia sotjador de conys.

El sotjador de conys només pot filosofar sotjant allò que en Courbet (em sembla) en digué (molt perspicaçment) l’origen del món (o de l’univers i tot?), ço és, el cony (preferentment pelut).

Un nombre indeterminat de conys (un nombre que depèn de les circumstàncies i dels mitjans — de tota mena — a l’abast) és allò que cal. No soc pas un home de manies. Això vol dir que d’un sol cony a quinze o vint o trenta (un bon escamot de conys), tot s’hi val. La producció filosòfica potser variarà, això sí, segons el nombre. Variarà en qualitat i quantitat, depèn del grau d’excitació (mental!) provocat pels conys i llurs (més o menys encaterinadores) característiques. Tant se val. La qüestió que els conys ho valen tot; i les especulacions al capdarrer molt més encertades no es desixen com més curosament no són (els conys) sotjats.

La meua admiració extraordinària envers els conys em deu vindre, dic jo, de quan era petitet, i mon oncle i padrinet coneixia les dansarines de tots els teatres de la vila, i llurs jocs i premis del gremi, i era ell, el misteriós nou coreògraf, qui sabia tots els secrets de l’accés als apoditeris, i no cal dir, a les cambretes on les artistes i models (i les ballarines) es canviaven de les lleugeres robetes.

Beneïda amicícia, la seua, qui em duia de la maneta, de nyec amunt, a ensumar, com qui ensuma la pluja al prat, o la bona tinta al full blanc, els conys corprenedors (ah les marejadores sentors!) de les actrius sempre superbament meravelloses, vós.

Crec que si connectar lletjors i d’altres atrocitats (metafísiques o de les altres) és cosa de sociòpata o de tocat sense remei, connectar conys (l’obra mestra més fascinant de totes les existents fins ara a la natura) és alhora enigmàtic i programàtic, i el resultat és simptomàtic; simptomàtic del grau de mirífica brillantor atès per l’enteniment de cada bon sotjador filòsof.

(...)

(Quina il·lusió no m’impel·leix vers el carter?)

Soc corrent, mocosa impotència, pels estrets carrerons de l’apagada urbs, rere la fosca silueta del carter. L’estic empaitant només a per a mostrar-li ingènuament, amb urc ximplet, com em rebaixen els de la central de correus l’import dels segells, mercès a l’ús excessivament sovintejat que no faig de llurs serveis, bo i rebent contínuament les darreres novetats (a més a més, segons calgui, és clar, dels reverits clàssics d’antanyasses) de les sacres obres de la pornografia universal, car cert i prou que, d’addicte, en soc d’una manera extravagant, i ara que finalment l’he atès, el meu carter primot, abillat tot de blau molt fosc, me n’adon que a qui vull, carallot, revelar, vescós bleixar i tot, la meravellosa nova, si prou és ell qui ho sap més que no jo; si és ell precisament qui, ull fos, em lliura diàriament la gruada pornografia, i ell doncs qui veu i s’encerteix de l’adreça, i de la nota addicional, afegida pels bons jans de la central mateixa, amb lletres de pam, perquè a ningú, ni al més badoc, no li passi per alt: IMPORT DELS SEGELLS REBAIXAT DE DEU CÈNTIMS I TOT, EN AGRAÏMENT A L’ÚS DESPROPORCIONAT DELS NOSTRES ESFETGEGATS SERVEIS. I me n’estic. I freno d’espetec ran d’ell mateix. I faig veure llavors que vaig (a)caçant quelcom d’altre (o altri) que no pas ell. “Heu pas vista passar la guineu de la cua ratada? M’ha pispat un dels vostres molt preuats paquetets amb paies dintre qui, inspirades beutats, tan efusivament ni cony-esbatanades no carden, no fa?” M’ignora olímpicament, i, tombant pel laberint, impassiblement, maleït tibat, tan abrupte i senyorial, continua de lliurar arreu son altrament tan fastigós recapte. Car crec que només a mi (home com cal, sortós i benaurat) em deu, barri de morts, lliurar la sola bona (boníssima!) teca.

(...)

(Només quan et mors guanyes de debò re.)

Tota pèrdua és il·lusòria, car mai no hem guanyat re.
Tantost nats (on algú ens ha donat el “premi gratuït” de la vida), tot allò que hem guanyat és no re: un horitzó de mort, com més anem més restringit.
Un camí atès l’horitzó, és llavors que guanyem quelcom: el lloc benaurat que els “gratuïts” ens havien arrabassat fotent-nos néixer, els malparits.
Només quan et mors guanyes doncs de debò re.
Ço és, l’altre no re. El de veritat.
Per a mai més (confiéssim) no poder ésser impunement robat.

(...)

(Episodi rere episodi fins al darrer episodi.)

Tants d’episodis en cap vida!
Episodi rere episodi fins al darrer episodi.
Hom en fa un muntet més o menys alt, i prou.
Heteròclita compilació.
Cap il·lació sinó il·lusòria.
O en tot cas, entre episodis, il·lació no pas gaire:
I llavors sempre fugitiva, amb garranyics, mal collada.

(...)

(Episodi.)

Al jardí capvespre de tardor, recollint fulles a mà, amb el rasclet i un cossi, pacíficament i harmònic amb l’admirada natura, quan me n’adoní dels veïns, furiosament armats amb llurs hòrrides màquines bufafulles, empastifant de soroll i odiosa corrupció la pobra atmosfera, i sortia a aixoplugar’m cap al caminet de canyes i m’atansava tranquil al pintoresc estany i era l’hora on els oficinistes eixien de la feina i s’aturaven una estoneta a esguardar amb bonhomia els qui s’hi banyaven, potser envejant-los tendrament la llibertat, o potser enyorant millors dies somiats, i me n’adonava content que els de més dels oficinistes del gènere diguem-ne masculí m’imitaven o m’emulaven en el fet d’haver sàviament tornat a la moda més elegant, la dels cinquanta. I fou aleshores que s’escaigueren de passar prop l’estany també les dues molt venustes bessones daneses, i com ens abraçàrem llavors molt dolçament, i al cap de desitjar’ns recíprocs sort, ja ens diguérem molt afeccionadament arreveure, on aquell oficinista inquisitiu, lleuger conegut qui de cops saludava, se m’atansa i inquireix aquesta vegada si les conec. Em diu que, en copsar la nostra familiaritat, havia romangut (volia dir romàs) molt agradablement tot astorat, i que l’esverava albirar tanta de beutat, de magnificència, de gràcia, en relació tan propera, és a dir, amb algú conegut, i com es fa, i què se sent, de tocar de tan a prop la divinitat. Afegeix que són perfectes i que prou dec saber que atrauen multituds de devots, i àdhuc que ell mateix, qui és clar que de lluny, sempre les havia adorades, i que les havia observades sovint dansar meravellosament al palau i al conservatori. Li responc la veritat. De més jovenetes, qui havia set sinó jo qui les ensinistrava en llurs més sublims moviments coreogràfics? I que era qui aprofitava, hores de lleure, per a jeure amb les dues alhora, a les quals doncs fiu sengles infants, els quals llavors qui sap on, pràctiques, desaren. L’home partí fent-se’n creus. I fou llavors, vist l’hora, on torní a casa a agafar el gavell de peces teatrals pendents d’aprovació, i per a revisar-les, i si s’esqueia llavors renyar els autorets perquè s’esmenessin i, si eren prou vius, les esmenessin, i au, enfilí per això vers la biblioteca, la qual era plena com un ou i, en no trobar seient, m’haig de ficar a la rebotiga, com qui diu, rere el taulell, passat les bibliotecàries qui em somriuen, assidu gat vell, i allí, indret ben calm, on les noies massa fatigades del davant de tant en tant no s’estableixen uns instants a descansar, prenent-se un te, i mastegant o fumant quelcom d’apaivagador, prou amplament m’hi establia jo mateix al meu torn, sabent prou elles que soc el fiable agent qui encamina els millors nous dramaturgs del nostre moment històric, així que això rai, tot en reng.

(...)

(Episodis.)

Volia llegir quelcom d’heroic, ço és, tarzanesc, i aleshores vaig pensar que quina vida més collons heroica al capdavall que no pas la meua? Au bah, tu!

Expert en l’art de l’anar-se’n a la merda. I què és morir sinó (de més a més d’ésser la merda) anar-se-n’hi?

Tantes d’hores vacants de perplexitat inconsolable. Ocasionalment usurpades pel dol.

El guru casolà qui es deleix inajornable a furetejar’m els oronells; en acabat, amb un mastegot ben cardat, un directe al nas, en deleix (vòmer i tendrum a parir parteres), del seu tan impropi fureteig, tota prova.

Rèptils es rabegen al gatxull. Caporals prismàtics, per elms els cranis de gelosos bucèfals, amb fregaments incestuosos, t’esbotzen ara els atzucacs de gola i nas. Malvolents m’envaeixen el vulnerable iglú. Hom m’instiga amb ferros roents el renòs, com si em volen fer màrtir de cap causa.

Pou avall, hi ha el pòlip qui m’estrangula. Catàrtic paó (femella), hebdomadària et sedueix amb afrodisíaques tasques. La seua dissortada carn esguarda de gairell l’exhauridora virulència de la mortalitat.

Miríades de perifèrics macacs saltem fogueres arrebossats amb metàl·lics robusts cossis d’escombraries i esdevenim ígnies estàtues en capgirats vaixells. L’atlètica aritmètica que només s’acorda amb la pols rigorosament immaculada d’hirsutes dèries revela el reialme dels taüts, de qui les maleïdes rels fúngiques tanyen.

Camps de civada suaument pentinats pel vent són solcats adesiara per beutats incandescents qui alteren fugaçment els meus punts de vista, i així, un moment remut, molt temporalment redimit, forassenyadament encès, inversemblantment fascinat, em declar mereixent de dessagnament. Llavors, tot allò pensat ni escrit no vol dir re: el meu cap és pútida carbassa. De tot, hom se’n trufa, fa peans en honor als esborranys, se’n fot de totes les sòrdides semblances, dels calzes lignis, dels lactis sorolls. Dels herculis déus. Llurs megacoets d’empertostemps esdevinguts trits.

El bútxara, gegant truculent, de qui l’animadversió s’acreix com més tot sol no s’aclapara, amenaçant de perforació els fitons als cors irredimibles, lliurava condemnes amb les dents garrotades. Vol que el teu pletge sigui el mateix que ja no és el de tot l’espremut eixam, la congregació de fanàtics excavadors d’hipotètiques salsitxes amb abjectes vestigis d’abstractes artificials destins, ço és, de zelós coratge en defensa de les delusions prostètiques. Un exèrcit d’esgarrifosos afolls, amb apoteòtiques insígnies, degenerats estercoraris, potes en rebel·lió, amb apetit esgarrifós, catastròfics, amb dards penetrants i clatellots esclatants, estupendament malentesos, susciten suïcidis. En conseqüència, estómacs delicats, s’empassen cianurs. Gens escèptics, i en pletòriques plàteres.

Amb impuls d’ultramar, barbàric inquireixes per què les atrocitats i les obstruccions no et foren pas altre que bàlsam? Trastoques les vàlues. Tots els ensenyaments vols falsos. D’enzes, palters. Tip de fondre’t amb comptagotes, omets nous paranys, t’estalvies tota esperança. Qui et traís, tot això que s’ha guanyat: medalla a la banalitat. Car qui és encar prou innocent que ignora que tothom només va pel món cometent torts a tort i a dret?

Contemporanis peus discordants, totjorn amb la força i la virulència de l’escamot, premsen borrasses clafertes de garotes, de glans, de garbes i garbes de pròsperes nues botifarres cisellades en doble façana. El fluid bufó que no n’ix és fecaloide sinòvia. Ara vas ranc. I de cap ull no hi guipes.

(...)

(Sosvinença.) (Hi hagueren conseqüències?)

La noieta qui teníem a casa — la nostra minyona — era molt afeccionada a cardar. Aprofitava els diumenges, quan en acabat de dinar els meus pares se n’anaven al cine, i al cap de no res, arribava un dels seus més o menys ben plantats amants, i es ficaven, gairebé immediatament, a cardar molt efusivament. De la fauna casolana, jo n’era l’únic qui romania altrament a casa, a “estudiar-hi”, sempre retardat, sempre amb assignatures penjades, i aquell primer cop on fui conscient que la minyona cardava, i una estoneta més tard, em trobava a la sala de banys bo i netejant-me la pixa després de pelar-me-la, vet ací que qui hi fes cap, vós? Ella mateixa! Arribava corrent amb les mitges als garrons, les calces als genolls, les faldilles arregussades amunt, fins al coll, els pitets enlaire, el conyet tot empastifadot de lleterada, i féu ah! i s’excusava, i jo em feia al cantó, tot avergonyidet, i li deia que no, que el carallot qui havia de demanar perdó era servidor, i que es rentés sense empatxament, que era obligació meua de lleixar-la tranquil·la, que pogués fer les seues delicades ablucions, i em digué que no calia que me n’anés, i tot roent vaig veure com s’esbaldia l’escletxeta peludeta, i alhora que ho feia aixecava el cap de trast en trast i em somreia dolçament. El seu drut del dia dormia com un soc a la seua cambreta, veïna de la meua, i més tard, de mantinent me n’adonaria del fet sociològic que és típic dels druts proletaris (prou cansats van!) d’adormir’s pregonament tantost no han descarregat, pobrissons. I amb allò, aquell passat-migdia, començaven les confidències i la bona entesa entre ella i jo. I era una noieta, amb la qual, si les posicions respectives i, encar pitjor, les edats, ho haguessen permès, m’hauria agradat un ou de mullerar-m’hi. Tanmateix, allò durà el que durà, i lleixà, crec, que força seqüeles al meu tendre esperit. Desaparegué un bon dia per a maridar’s amb un pagès de casa bona, i no la vaig veure mai més. No pas, però, que sovint i menut no l’hagi somiada (com si me n’enyorés). Potser, em dic ara, en hores de somieigs i fantasies, que el meu enamorament pregon i vergonyós amb la noieta cardadoreta, al capdavall no m’influís més que no podria en acabat intuir qualcú qui no em llegís de gens a prop els secrets que duc de llonga data escrits a l’ànima. Estic segur que la dona que, quan calgué, trií (ajudat per les circumstàncies, és clar, com tothom), molt més tard, per a mullerar-m’hi de debò no fos sinó un emmirallament de l’eixerideta minyona qui tant no m’encaterinava durant els anys formatius que hom en diu. Una dona, la meua, qui, com amb la noieta llavors (ambdues les mateixes o semblants matrius motrius que incuben a la baldor erotismes), poguéssim ara enraonar confidencialment i lliure, simètrica, harmònica, simbiòtica, i de tot, i àdhuc, mancaria pus, és clar, i potser sobretot, de les qualitats làcties de les lleterades dels seus diferents, consecutius, sovint indelebles, amants.

(...)

(Tragèdies, dius, a cabassos. Te n’esperen pertot amb candeletes.)

N’Èdip Reig, mon parent d’Artesa, ni provocà la mort de la merdosa esfinx — la prova: sos fastigosos acòlits, vull dir, els capellans, els esgarrifosament repugnants nyèbits i aplegapets de la tètrica esfinx, ah, malaurança, vós! n’hi ha encar de vius pertot arreu! — ni matà (n’Èdip) son pare (morí a la guerra abans ell no fos ni nat), ni es cardà sa mare (segons les enraonies, se la cardaren a betzef d’altres, i bon profit que els fotés) (o potser, si voleu, pol·luint el concepte, se la cardà ell el cop únic on fou nat, quan sortí del cony matern amb el meló davant).

Tampoc no esdevingué orb sense ulls, ni fou captaire ni escombriaire (això darrer pus tost es refereix a manguis), ni fou mai gens bo a resoldre cap problema, ni li tocaven tostemps els estúpids déus els collons (i com els els haurien pogut tocar, si doncs no hi creia, ni en déus ni en bestieses d’aqueixa mena, home de seny, ell, de seny del bo, vull dir, no pas de l’infame seny dels babaus i i molt malignes burgesos).

Així que n’Èdip, tant se val, no essent, ell, ni rei ni aristòcrata, ni de naixement noble i excels i especial, ni cal dir diví, ni heroi, ni destinat ni ungit, ni punyetes, no és pas que portés cap número de la loteria del protagonisme ni de la notabilitat ni de la teatralitat.

I tanmateix, les putades del món no s’aturen tampoc per re. Badaràs mica, i te’n plouen a cabassos.

Feia poc que s’havia casat (amb la seua cosina Montserrat, una noia de molta vàlua, segons les comares de part d’allà), i la dona ara li esperava un hereu i tot, i aquell matí, un matí qualsevol, després d’haver’s llevat de matinada i haver preparades les classes de ball (era coreògraf a una escola per a senyoretes fines), i haver pres l’esmorzar, i engegat el petit automòbil blau, al mateix carrer seu, no pas deu cases més avall, s’escaigué que, al moment que passava amb el seu automòbil petit i blau, dues germanetes, filles d’una veïna, sortien esbojarradetes de la casa a l’altre costat, on havien visitada una amigueta amb la qual anaven els matins a esperar l’autobús que les duria les tres plegadetes a estudi, i les dues carallotetes, massa excitades i capdetrons, sense pensar què feien, aparegudes d’enlloc, se li havien fotudes davant. Frenà d’esme, i nogensmenys inútilment. L’ensopec el lleixà buit. Va veure els dos petits cossos estesos enmig del carrer. Davallà, i romangué ert, glaçat. I els crits d’horror i els sanglots patètics de les dones se seguiren, ininterromputs, malson durador, i uns homes enrabiats l’ataconaren, i l’ambulància s’endugué els cossets, i la policia se l’endugué, i al cap d’uns pocs dies, hom l’havia clos a la garjola.

De sobte, el meu parent d’Artesa havia esdevingut un altre heroi tràgic. Anònim, ell, com n’hi ha milions i milions, no pas rei, ni important, ni significatiu, ni teatral, ni carregat de símbols i de temes inexhauribles per a cossos acadèmics i si fa no fot filosòfics. Molt xerraires, això sí.

No cal dir que, tot i que romangués com ara catatònic, impassible sempre, com si havia perdut, si doncs no pas la raó, si més no l’ús de mant de sentit, i sobretot el de l’oïda i, com se’n diu, el talent o l’aptitud de la llengua, de l’elocució, car mai no digué re ni per a justificar’s ni per a demanar el que fos, re tampoc no li estalvià que fos silentment sotmès ara i adés als perversos sermons de tota aquella deletèria excrementícia brutícia habitual, capellans, jutges, polítics i militars, els qui pol·lueixen l’harmonia vers la qual cal sempre tendir, a despit de tot horror concomitant. Car cert que haver mai sortit viu del cony de sa mare, és ja d’haver pecat de voler viure, i doncs veure’s condemnat a patir durant una estona, sempre curta, i sempre aparentment tan inacabable, d’allò que hom en diu vida. La seua, en acabat de l’accident, del sobtat daltabaix, es pot resumir dient que sí, ves, una altra tragèdia adotzenada.

La Montserrat, malmirrosa car mal mirada per l’urbs i l’orbe i tot, la gran depressió. I alhora, el xoc emocional (la recança infinita), la féu afollar. Mai més no es parlaren. Bandejats als ulls de tots els coneguts. Culpa per associació. Els parents d’ella iniciaren el ràpid procés d’un divorci indiscutible, i, la cosa feta, la família sencera foté el camp.

Ell, a la presó, fou maltractat com tothom, potser una miqueta més. Cert que si les germanetes les havia matades a la guerra, tothom en canvi l’hauria preat, i àdhuc li donaven qualcuns d’aquells infames medallots que es donen entre ells els uniformats assassins.

Ja he dit que es veu que mai més no féu anar la llengua per a pronunciar mot. Els qui callem tenim sempre raó. I tothom assumeix que som d’acord amb ells, i ens lleixen tranquils. Ell es feia entendre, el poquíssim que havia a dir, amb breus signes, i ocasionalment amb escrits molt curts. Res a explicar. Res a explicar, home de seny, ja ho he dit. I quina sort, excepcionalment, per als qui hagueren de conviure-hi, car, tantes de malastrugues vicissituds, potser hi havia el “clàssic” perill que se’ns hagués convertit en un altre profeta, en un altre, doncs, d’aquells repulsius inspirats, o “infusos” en “ciències” inexistents. Ja que hi som, en un altre camandulaire brut i pudent com en Tirèsies, qui, perquè, monstruós, l’havien nascut amb els ulls al clatell, es pensava, molt fatigosament sentenciós, que veia el futur.

I a qui li calen Tirèsies ni Cassandres? Tots tenim prou un ull al cul, amb el qual veiem que l’esdevenidor sempre ve carregat de merda.

Doncs res, som-hi. Es declarà, per escrit, és clar, davant el capellà, d’haver’s “convertit” a la seua molt cretina superstició, i pogué entrar, en sortir de la presó, a un monestir d’aquells on els monjos no diuen ni ai la puta. I allí què hi féu? A mi què m’expliqueu. No soc dels qui filen mai gaire prim. Qui fila prim, sovint en fa un gra massa, i fila massa prim, i se li trenca el fil. Your guess is as good as mine. Potser ensenyava de dansar als àngels (pus tost, les àngeles! entre les quals les dues germanetes esbojarradetes, vuit i sis anys). Al tam-tam suau del llagrimeig.

El so soliu que sents sensible, i t’esperona vers sorprenents sortides. Escolta’l. M’entens? Massa sensitiu, dissortat n’Èdip, quines menes de congues ni masurques bisbètiques, llunàtiques, no els ensenyes, eloqüent, al clos fosc del teu racó de cel·la, lluny d’empertostemps dels flagells del malviure quotidià?

Car al capdavall... Per què serveix un cos (fes-lo ballar mentre camegi!) sinó perquè es malmeti? Perquè sigui malmès lentament o de cop?

Tot plegat (cervell claudicant, que ranqueja i carranqueja), malament rai.

(...)

(Salamandra a l’alabastre.)

Les dues germanetes, na Petúnia i na Gessamí, fosos per sempre llurs incipients desigs ni fal·leres inconfessables.

Féssim un fugaç llambrec a llurs lloses, encar febrides, lluents, llambrants, enlluernadores si el Sol hi espetega, amb les osques de llurs dates de vida tan clarament inscrites! Unes vides de sis i vuit anyets, i prou. No duraren gaire. Ausades, fugitiu instant el llur, esborrat sobtadament en nefast terrabastall.

I al cap de tants d’anys qui en duu memòria? Qui és aqueix home en faldilles qui, molt lleugerament, sense fer cap fressa ni aviar mormol, mima danses ordinàries? Valsos, minuets, rigodons. I la salamandra groga i negra qui, llampant de rosada, sembla mimar’l al seu torn damunt l’alabastre? O és l’ombra del rovellat pantomim que pessigolleja l’altrament estàtica assolellada del virolat amfibi...?

L’inepte ballarí sembla avui més afectat que no mai per la deterioració del seu cos evidentment claupassat. Li cauen faldilles avall coriacis, codolencs, bocins de carn o d’os. Un testicle miniaturitzat, tot nuós i dur com borda avellana, rebot al paviment enquitranat. La sardònica dansa del petit colló.

Hi ha neptes i marcides o corgelades camèlies on adés, deu fer segles, cresqueren gessamins i petúnies. Irrealitat. Les lloses s’omplen de pàtines. Simultàniament, el Solell esclata al cel, vella carcassa que es crema en atiada foguera. Pròdroms de la fi imminent. A la immediata carronya se li ericen els escassos pèls com cordes d’arpa fetes vibrar per ungles de rèprobes i dimonis. Íntims acords, arpegis xerricants, apresos al boirós bressol o a l’incestuós bertrol, deflectits per estranyes absències. Chors iridescents marruquegen rèquiems. Se li emancipen, bo i brunzint escatològics, els eixams de paràsits; instintius, amb grinyols de rat agredit i esgarips de babuí enferritjat, s’esmunyen lluny, vers els aprimadament estesos laberints babilònics. Escorços oscil·lants, perspectives greument distorsionades. Tothom hi fa net. I ara que el silenci volia fer intrusió, amb el moc sinovial esdevingut arreu eixut, el so planyívol de les articulacions atueix els darrers pampallugueigs dels músculs, que, oblidats, s’enfonsen com antenes de mirmidons desconfits.

Se li gangrenen els tendrums. Les estiòmenes queixalades dels embriònics, larvàtics, atroços, goluts, àtoms del caos no lleixen re per verd. Orfe, no puc encomanar’m a cap altra farsa ni especulació. Vàcues melodies de mortes sirenes. Paper blanc encès pel vent embogit dins un cel esclatat.

Cadavèric, macabre, què ballaré? Espasmòdic, el ball d’una ranera muda.

(...)

Un altre adorador de tombes? Doncs potser sí que era veritat que se’ns havia tornat un fetitxista. Un altre fetitxista empeltat, emmalaltit, pel putrefacte, corrupte, més nefari, negoci de la religió.

Ai la pena, algú de la família! Car oi que els crèduls són la plaga? Com més crèduls romanguin al món, més virulent encar la pesta de l’estupiditat que fa que tot hi sigui mal fet. I només pot la cosa empitjorar’s. Sense l’anorreament dels crèduls, no hi ha progrés vers cap mena de benaurança ni harmonia.

Mentrestant, escèptic absolut, de cap culte adepte, gens cultaire, gens sectarista, doncs, ni irracional, ni crèdul, ni creient, ni supersticiós, ni cretí; en un mot, estort; a l’alt illot, enmig del riu atorrentat de les bestieses, enmig de la molt avorrible duad de les rucades, del fragorós corrent indeturable i sense guals per on davallen totes les imbecil·litats, les barbaritats, les veritats inútils, que els humans s’han dites sense engaltar i pel broc gros durant totes aqueixes mortíferes centúries, per cap escatxic mai tocat, romanc... Romanc fredament a l’espera que tot collons no peti.

(...)

(Més fàcil dit que no fet. Un altre tu.)

No et fotis nerviós. Pensa’t a una altra època.

A una altra època, com t’hi trobes? D’altres dones, d’altra canalla, d’altres preocupacions, neguits, frisances. D’altres enemics. D’altres socis, i vicissituds. D’altres dèries, enrònies, cobermòrums, fal·leres. D’altres curolles. D’altre vocabulari, indeed!

I, sobretot, qualcú totalment diferent. Ço és, un altre tu!

Un altre tu. I què cony hi deu fotre, aquell, perdut allà baix? Oh, i en quines irrisòries rucades no se’t capfica, el carallot! Cavà? Encaparrat en ridícules preocupacions. És clar! Les preocupacions d’altri!

Res a fer-hi. Prou som productes de l’època. L’època que ens toca, i som-hi, au, fes-te fotre. Hom (la sort, la sort) te l’endolla. Pel cul, per la gola. Empassa.

Tot allò que ens capfica ara, no ens capficaria pas en d’altres èpoques. Per inexistents. Perquè no hi foren, no hi existirien. Tot allò que existeix ara, no ha existit mai abans ni existirà mai després.

Temps esborrats, irrecobrables (palimpsèstics, fa?).

Contingents (hahà). Sempre atrapats en flagrant (amb cara de ruc) per l’entrecàs, la fortuïtat del moment.

Atès que fóssim si fa no fa com som (impossible!), prou aniríem capficats en capdeconyades diferents. A mercè de les malalties, de les maltempsades, de les inquisicions, contemporànies (fossin les que fossin). Moguts, motivats, pels esdeveniments d’aleshores. (Moguts poc o molt, depèn de com hem sortit aqueix cop, de com trencàvem l’ou ni amb quina mena de disposició.) Menats pels absurds esdeveniments de l’hora. Esdeveniments sempre estocàstics, aleatoris, casuals. Esporàdicament formats. Espontàniament caiguts d’enlloc.

Res no és inoït. Acostuma-t’hi. Transporta-t’hi. Les dimensions oceàniques del possible. Èxtasis infinitesimals. Infinitesimals malaurances. Estances. Bombolles. Abjectes. Delirants. Collonudes. I llavors... Puf. Testimoni escapçat. Adeu fenòmens.

Així que què? Tant se val, amunt. Com qui ascendeix caralls trempats (a Montserrat) (o on?). Tornem-hi: hà.

(...)

(Tot romanç m’hi és de massa.)

Sinestèsic, ix el xinès qui associa sensacions, simultàniament amb el mesquiter qui neteja pous cecs i fosses sèptiques. L’ensopegada és inevitable. El xinès primmirat, pulcre i fi, i el brut massís proletari, tanmateix hauran el cor travessat alhora, ço és, s’enamoren a lloc, vós, instantanis.

La resta, vós, és una llarga història d’amor que, llas, sí ves, tampoc no m’interessa gens.

(...)

Cap comentari:

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall