3. suïcidis lleigs

Ballant damunt l’herbei









Oi que és bonic d’ésser com só

Veig des d’ací el casalot antic on el jovent s’autoassassina

Es pengen de faisons complicades i com més cruels millor

Es veu que s’electrocuten dalt piles de filferros punxeguts

O es pengen entre la ferramenta rovellada d’una trampa de caçar salvatgines

S’esbudellen a la cuina amb ganivets i punyals

S’escapcen i s’amputen i s’hi rabegen mentre ho fan

S’hi fiquen amb tanta de dèria i prou hi reïxen

A convertir els propis cadàvers en brutícies i oradures que no arroplegaves

Ni amb la forca de femar (ep això en sentia

Car mai no m’he atansat al casalot

Ni ganes) mes oi que és bonic de fer el que faig...



Ull entre els arbres el palol melangiós escrostonat

On els encantats carranquegen sense esme

Els maniàtics esmercen fons i energies a bastir boges màquines d’automort

Els deprimits s’atrapen desmenjadament en bertrols esborronadors

Dissenyats per a llur propi darrer martiri

Ull el palol adés sumptuós mes ara claupassat

I una esgarrifaó em recorr i ensems la joia

De trobar’m defora sempre defora

Netejant mandrosament els viaranys

Enamorat per sempre pus del verd pregon de les plantes

Del blau pregon de la mar que espies com t’espia

Tantost fas cap on el prat del fons del jardí suaument s’ajup

Poc faria altre que el faig

Jardiner casat amb la natura plaïble

Fins i tot en esdevinença de tempesta on guaites amusat

La pluja rosa d’ençà de la teua cabaneta

La meua borja de toves

Sagrat mendraig selvàtic a caire de bell prat com es vincla...



I quan la vella sobrevivent de l’antic ric palau

Surt de casa a ballar damunt l’ampla gespa

Un bocinet de minuet mansuet

Oi que és bonic d’ésser el bon jardiner qui allarga la mà

Perquè ella s’hi agafi per a fer el subtil passet

De l’imaginat ritme amable

Llas sempre un instant abans no la tornin a convocar dins el casal

Car es veu que un altre jove cometia també suïcidi

Un altre d’aquells repugnantíssims suïcidis

De jovent qui deu anar minvant – cadellada condemnada

Qui es deu anar autoanihilant fins que no en romandrà

Ni un – confiem-hi

Car casa sense joves rai

Casa sense joves casa sense angoixa ni horror.

2. flueix la fosa

Passaport dolent









Em foten fàstic les gentades

Les cues

Els buròcrates – maleïts follets tancats en gàbies

En sobreïxen bromeres d’odi.



Mes ara el temps es fa curt – ja som al massa tard

Al capdavall el nan esguerrat escarransit

L’atzeb rosset sollat d’ensunya m’agafa el passaport

En lliurar-li li faig avinent que

Se n’adoni que hauria pogut passar amb els mitgesmerdes

I d’altres importants personatges

Mes que me n’estic car sóc molt home del carrer

Molt contrari a privilegis i prebendes.



En deu estar fins més amunt el cagallonet llefec

Massa cansat amb tampons i segells i obliteracions i merdegades

Tot i que s’hi adorm el malparit

Triga un món a tornar’m el document...



El maleït xarop de les hores s’esllenega i el cap se m’ensorra al taulell

Hi dec clapar desfet poc o gaire

El gruix de gentada s’aprima

La sorollada es va esmorteint

Algú altre (una dona subalterna) m’entretoca em lliura

El passaport Malastrugament ni prou fulls no hi tenia

Per a estampar-hi totes les advertències que feien al cas

Mani...?

Cada plana llorda d’anotacions amb tintes i tints de colors somorts

I amb afegitons de gargots que són injúries a la meua persona

M’hi tracten pel cap baix de boig o pitjor

L’anomenat no pot romandre enlloc enllà d’un parell

De dies – i vigilat tothora

No fos cas que fotés nyec d’on que calgués tancar’l de mantinent

Car perillós el mec rai

La ràbia em pot

Trec bromera escarritx de dents

Tret que és clar si sóc tan boig com diuen potser

Em puc permetre de despatxar sense culpa aquest condemnat

Garrí botzinaire qui així em vol...

Se n’ha anat a dinar però.



Fregit per dintre l’estesa de pell tota de penellons roents

Fotent puntades a tort i a dret i no tocant bimba

Em passeig part de fora no pas alleugerit pel zèfir que bufa al migdia

Haig (em dic) haig

De destruir aquest maleït estat (i estat de coses) que em nega

L’humanitat em nega els drets em vol

Oficialment un desastre tothora a frec d’esdevindre’s.



Ni sé on m’enfil

Massa rabiüt

Una banyera

Una banyera precàriament falcada ran de vorera

Esperant els escombriaires qui són a punt de fer cap

Una guitza meua l’envia avall

Roda cada camí més acceleradament

Espetegarà més avall on el carreró s’acaba a la cruïlla plena de trànsit

Hi haurà aixafades i desfetes rai hi haurà morts hi haurà el desastre

Que el tros de merda encaixat en aquella latrina de ferro suara predeia.



Collons com fotré el camp

Cames ajudeu-me pel primer carreret que em surti al costat

I he feta sort perquè duu directament a la mar

Hi ha a baix de tot l’assolellat port dels iots ancorats

I la genteta qui els volta debades com cuques de la llum

Presumint fadament fent malbé així els darrers

Cent seixanta-dos dies que els romanen a viure.



Em fa l’efecte que no em costarà gaire

De barrejar-m’hi

Només em cal travessar l’albelló descobert que davalla com un torrent

(Vora el relleix on força isnell cameig

Equilibrat a despit de les maldiences)

El torrent que em separa de llur sonso luxe llur quica esponera...



Car tot és façana

Tot vernís tot faramalla

La claveguera esbojarrada fa cap a la mar

Abans de fer-s’hi s’enclota hi bromereja enfurismada s’enfonsa dessota el moll

El moll pla per on ara passeig despreocupat

A barrejar’m amb els qui em pertoca

Alts i engomats com jo – els vans desvagats.



No crec que hi faci pas pegat

No se’m deu notar gaire que m’han etiquetat de boig

D’algú qui cal arreu prohibir d’anar enlloc

Com ho esbrinaven?

On ho duc estampat estigmatitzat cremat?

Com si costés gaire de fer veure!

Només em cal estirar el coll fer ganyotes de capità cua-estarrufat

Pel cul manxat i badar els oronells convertir’m els llavis en cul de polla

I llavors adu severament criticar’m

Tocar l’ase a la meua imatge reflectida als aparadors

Nena no faronegis tant

És clar que això rai tot és farons

Res no és prou sòlid tot canemàs feble de teatret leri-leri

A caire de caiguda i bona nit t’empari

Tot pellofa tot pellerofa tot estuf...



Els agonitzants (i els vivents) sempre enjondre qui sap on

M’hi barrejaré sense gaires feines això rai

M’hi barrejaré i també m’estaré al bla aguait per a l’hora de la fosa

On tard o d’hora també haig de relliscar-hi

Potser d’ací a un parell més d’entra-i-surts de pujades

I baixades i ja a la fi consentint-hi de tot grat

Dut pel corrent tou de la fosa avall

Avall un altre peixet panxa enlaire dut per la fosa.

1. gairebé l'heus

El darrer tren ja a frec d’anar-se’n









Sempre difícil d’atrapar el darrer tren

Hi havia abans aquells adéus descoratjadors

Aquelles buideses aquelles soledats aquells instants autèntics

On te n’adonaves que tot s’havia esfumat que tot el passat era parracs cremats

I ara calia fugir del fum que engargussa i escanya

Calia anar cap al clar calia pujar les escales

Evitar’n la merda fresca que jeia damunt l’antiga

I l’antiga damunt la prehistòrica i tot – i ets un mestre a hores d’ara

Esquivant les merdes tanmateix

Mes cal ara córrer el carrer dels decrèpits vigilant a no trepitjar re (palters

O ferramentes o pròtesis o pelleringues despreses o epilèptics)

I t’has de treure de sobre les meuques nonagenàries

Xafallosejant sense queixals i ensems cagant

Tantost els rota – només els cal

Fer voleiar una mica enllà les faldillotes

I no vols tombar’t a llegir el text que deixen damunt les llambordes

Les teues soles plenes de merda

No fos cas que fossin texts que tinguessin encara més cap i centener

Que no l’història del teu viure

I damunt així mateix qui vol relliscar badant-badant

Car s’acaba de sobte el sinistre enlluernador

Carrer on els moribunds tant presumeixen...

Comença ara el penya-segat tan espadat

I cal fer un cop de cap cal prendre una decisió revera cabdal:

Hauries de saltar cap a la lleixa de l’esquerra o la de la dreta...?

Les dues lleixes tan esborronadorament estretes!

La caiguda sens dubte mortal el tall tan sobtat i pregon!

Te n’adones que el relleix de l’esquerra és molt més usat

Llis

Greixós...

Per això t’hi decideixes tret que el tall avall realment fa por

Se t’afluixa el cor tanmateix tan empedreït

I llas et desprens!

Caus irremissiblement t’estromparàs et faràs miques seràs xixines repel·lents

Ací ets on mors quin remei!

I tanmateix les teues mans com garfis s’aferren a la barana i als ferros

D’un balcó que pertany a una botiga que és al vèrtex del relleix de baix

On la gent és més jove però potser també més malparida

La gallimarsot de la botiguera surt boja a pitjar’t amb ganivets de maeller

Perquè deixis anar els barrots i t’estimbis daltabaix

Maleït quimerut – esgaripa – maleït trinxeraire! Tipa n’estic!

Tret que per sort la clienta qui hi havia davant el taulell pledeja al teu favor...?

Això sembla

Es duu les mans al cel li diu que alhora t’esguardi als ulls curulls de por

Que no veieu el pobrissó la terror que pateix

Fet malbé a tesa per la basarda que s’esbotifarrarà en escruix

I consireu si us plau que el bony al plàstic de la finestra

Que us fa d’aparador us l’etzibaven des de dins

Era una batzegada d’un dels nostres

No us el feia pas cap brètol del defora no!

I doncs s’instal·lava el miracle la gallimarsot gira cua

No diu re muscleja jaqueix fer

Pots aixecar’t a força de braços barana amunt i fins a terreny ferm

I ara te’n vas ample relleix avall fins al pis de sota...

Hi ha runes i tolls i ningú pels voltants

Cal sortir per l’embut tanmateix i anar a espetegar al replà

On es reuneixen les bandes de trinxeraires

Cada cop més joves fa l’efecte...

Per sort no et diuen re o gran cosa

Capficats per quelcom d’altre en aquell instant

Mes ara et trobaràs amb els obrers

De les grans obres perennes

Feinejant debades amb les màquines famolenques

Llurs dents de ferro esmolat brutes de ciments – se t’empassaven

Volenters i els obrers d’acord amb el glop grinyolaire

Del teu cos cruspit per la màquina

Llurs ulls durs i plens d’odi llurs ulls...

Per això més val que te’n tornis cap per on l’altra gent passa

Per a fer cap a l’estació tret que és clar

Ara et trobaràs amb la pitjor banda de malparits i trinxeraires

La banda de la bòfia – no els cal cap excusa tenen la puta llei

Que els estintola: poden violar i occir impunement

Com furguen i escorcollen amb quina estufada niciesa

Amb quin fàstic immens

I com t’emboteixen les urpes gola endins

Cercant-hi drogues diuen o qui sap quina altra merda

Si n’ixes viu n’ixes amb la moral entre la merda a les soles

Humiliat fins que et vols morir

I no deixen d’emprenyar – odiosos tifuts

Fins que s’escau que un capità cruel i conreat

No faci acte de presència – un marieta refinat

Reconeix en tu una ànima parenta

Per això et permet d’anar envant envers l’andana

Veia que érets com ell tret que amb la sort de cul

Un escèptic sense il·lusions algú de tornada només ja delerós

De fer’s fins al tren

Les vies tremolen esdevenen roents

El tren

El tren com un drac qui dorm a frec de deixondir’s bleixa més fort

Encara t’hi enfilaràs

Encara ho faràs

Tranquil ara

Tranquil...

Estada de tres dies, i au que no ha estat res

La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja. Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas. Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior. Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia. Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies. Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum...? Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts. Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé. A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m. És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix! Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa... Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt! Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.

Estada de tres dies, i au que no ha estat res

La lluentor de les estisores blanques em duu a la por impaïble Per la nit havia baixat al celler de l’hotel on hi feien (pràcticament a les fosques) uns balls on els cossos es poguessin barrejar; m’he embolicat amb una dona qui també s’està a l’hotel; en pujar amb ella però, ja amb més llum, em fa un gran fàstic; realment no puc trempar, de fet no puc ni acabar de despullar’m; és pitjor que no lletja: és grassa, i put a truja. Al llitet del costat, la seua filleta d’uns cinc anys es desvetlla i es posa a gemegar; en aquell moment la xigala se m’enrigideix; la xicotella és bonicoia i fa bona oloreta, i té un conyet tot net; la dona m’acusa de pedòfil. Agaf els trastets i fot el camp esperitat, no fos cas. Pel matí m’aixec matinet i me’n vaig cap on viuen els marginats – els gitans. Entre els gitans, jo, doncs, com sempre – per carenes nues – cercant-hi mots inoïts, filigranes lingüístiques – per això venia a la vila – a trobar-hi girs del llenguatge genuí – els gitans són els qui enraonen millor la llengua, llur tria d’expressions i de mots és d’allò que en diuen més castís, de més antiga verema, de bona nècsia i prou avior. Sóc parlant amb unes xicotelles massa poques-vergonya per a llur edat, quan se’m filtra part darrere un gità vell i em fot, sense ni com va ni com ve, ganivetada a la cuixa. Esfereït que no fos cas que els crits de les minyones no fessin vindre encara més gitanots tocats i assassins a pelar’m allà mateix, davall pel vessant mig caient, i fent espetegar i llampurnar el roquissar. Torn cap a l’hotel amb l’abric damunt la nafra. Estès damunt el llit, amb una cullera, trec ara cullerada rere cullerada d’aquell podrimener on s’ha tornada la carn – gangrenada o altrament corrompuda – que em voltava l’os de la cuixa. Aquell ganivet vés a sàpiguer quin verí o virus nou no duia. Sóc un home prim i nerviós, tot de tendons i fibres; tinc unes cuixes doncs no gaire gruixudes; ara, tanmateix, per comptes de cuixa dreta només m’hi roman, escarit, un os rostat. Haig de servar llit, és clar. No puc anar caminant ranc amb una cuixa que se’m podria tan isnellament, no fos cas que encara se’m trenqués com un escuradents. Hauré de servar llit, com dic, pel cap baix un parell de dies. Per dissort, la dona lletja i porcina d’ahir mentrestant ha esbrinat a quina cambra vivia; ha alertats tots els veïns que a la vora hi tenen un pedòfil virulent; malament rai, tothom truca a la porta i m’aporrina; tinc por que no esbotzin la porta i tot; em fa l’efecte però que es prou forteta; nogensmenys, al capdavall algú l’espanya, la portota, i tres o quatre energúmens se’m foten dins; i ara qui me’ls treurà ni qui els en desdirà, de llur absurd cobermòrum...? Saps què, al capdavall els ensenyava, mut, la cuixa: l’os esgarrifós amb les quatre pelleringues. S’esfereeixen. “Vagi a l’hospital, home!” I se n’anaven força empegueïts. Llas, tanmateix, ara qui vénen sinó els infants...! Han sentit a dir que hi havia algú qui els apreciava i volen treure’n suc. Els infants són així. Les xicotelles volen un bitllet gros per ensenyar’m llur conyet i deixar’m burxar-hi una estoneta; els xicotells cinc bitllets grossos per a deixar’m xumar’ls els pirulinets cinc minutets. Com me’ls treuré del damunt...? M’abaixava el llençol no pas per a ensenyar’ls cap trempament oblic ans la cuixa escarransida. Els escarafalls i els ecs! Com desfilen! Foten el camp oiats, fent espetagar la porta que no tanca prou bé. A mitjanit si fa no fot, potser pus tost cap a les dues de la matinada, quan els infants clapen i els majors són encara al celler del baix a cercar-hi cossos, la porta s’obria silenciosament. Jo qui no havia aclucat l’ull, aferrat per l’agrípnia, m’esperava potser alguna femella prou jove i flairoseta qui m’escalfés el cor. Per comptes de què, ah! Gàrgola d’horror! Un vellarra malparit em ve amb unes estisores blanques a acoltellar’m. És un vell militar qui sempre ronda part de pel parc i els bosquets i les runes, bo i cercant noiets amb qui cardar o fer-hi les seues bruteses. Ell era el pedòfil dels voltants, és clar. I ara esgaripa amb veu tanmateix fluixa i ronca que no li prendré pas el seu ramat de canalla ni li faré apujar el preu per cap. Qualcú li ha dit (i és una greu butllofa, és clar) que per a xumar pitxolines amoll cinc bitllets dels grossos, mentre a ell només li calia fins ara amollar’n mig. Per això diu que ve a esborrar’m del veïnat. Quan la dona mig truja sent això – i me n’adonava aleshores que el vell boig l’havia arrossegat aquella dona qui originalment no m’havia pogut fer trempar per massa lletja i pudent – capeix que el pedòfil és el vell i que sóc (com si hagués calgut dubtar-ho) innocent. Error cras que foties, puta mare: com te’n rescabalaràs ara..., eximiràs, reeixiràs a innocentar-te’n...? Per si no en tenia prou, la bruixa farta, a sobre, desapareix! Mentre estic servant el braç del pureta – qui tot i vell té gairebé més força que no jo avui, aquesta nit, si tenim present que, mig amb son, estic jagut al llit i he perduda molta de substància amb la ganivetada del gità d’ahir i que per tant feble jo rai – mentre la punta de les estisores blanques del militar veterà és a frec d’enfonsar-se’m a un ull, veig amb l’altre que la dona del començament ha tornada; es veu que havia sortida a agafar les seues estisores de sastressa... Les esmolades estisores de sastressa, l’ara penedida dona del principi les clava a la base del crani del vell, una mica més amunt del clatell. Com m’esborron ara pertot arreu! I el vell o la gàrgola de la seua carota: de lletja a lletgíssima; de monstruosa a monstruosíssima; de grotesca a grotesquíssima... Així se m’enfila l’esgarrifaó, la basarda i l’astorament: arronsant-me, derrocant-me, com si trepigs de monstre anorreador em solquessin amunt, per un cos fet carronya que a una carronya es casa. Car s’esbalçava el vell damunt meu. Sang espessa molt vermella li rajava de la nafra letal... Pensava horroritzat: Treieu-me’l del damunt! Llavors ens guaitàvem l’assassina i jo amb ulls de reconeixença i comprensió. La seua filleta em donarà demà un petonet. Seré l’heroi de l’hotel i encontorns. Públicament exonerat, la bòfia del barri encara voldrà homenatjar’m amb un etzigori banal i amb aquelles rucades i falòrnies que diuen sempre de mal afegitó, banaus! Per sort, ja podré caminar i hauré agafat el cotxot i me n’hauré anat a una altra vila – a escatir-hi modalitats genuïnes de llengua: la meua vocació, vós, a tota esdevinença intorçable.

Romanç del secà insistent

Romanç del secà insistent Amb vareta de saüc Davalla el saurí del tuc I diu: “Saps què he trobat? Suquet part d’aquest costat.” “Suquet? No ho entenc”, li dic Amb bona cara d’amic. Em respon amb mala llet: “D’aquell que es beu a galet! Collons, pallús, vull dir sang! Sang de nimfa morta al fang.” “Estranya llaminadura: Saurí, això, hom s’afigura, No es llepa ni tasta o beu; Hom ho colga amb una creu, I bona nit i bona hora; No es remena ni enyora; No fos cas que portés penes.” “Penes? De quines obscenes Evasions no em vols complícit?” “Poc que parl de res il·lícit; Em veuríeu bandoler? Pobre de mi, un masover...! Us alçuràveu debades, Feu-me doncs cas, i ausades Veureu tot com doncs va anar. Som del meu sant l’endemà. Sóc a comprar a la botiga Quan l’ull se m’entortolliga: Hi ha una dona qui s’asseu Davant meu com en museu L’estàtua d’una deessa... Rere un estintol s’adreça De tal faisó que sóc l’únic Com de submarí neptúnic Qui la veu pel periscopi De mos ulls estil Procopi (Qui guipà na Teodora Pertot nua, amb la bacora Sense drapets i els pits francs); Li veig xuclets i verdancs, Dic, a les cuixes que obre, I se m’eixarranca, a sobre; Les cames amples desclou; Se’m mulla el bec com si plou De la titola trempaire: Voldria burinar enlaire I dins la fosca carranxa Que m’ensenya sense xanxa, Seriosa i coqueta ensems, Mentre els genolls als extrems Passen del seu camp de joc... La titola em surt de lloc, Tinc por que no esbotzi el xap I ara sigui un altre nap Exhibit nu pels prestatges, Amb pans, llets, vins i formatges, Que toquegen els mig morts Qui compren, raquítics, torts, Oiats, mal escorreguts, Mig de pedra, asseguts, Fastiguejats fastigosos... Sols ella i jo vigorosos Semblem en aquest món balb, I ara li veig el fons alb, Vull dir, les calcetes blanques Al bell centre de les anques.” “Tota aquesta hipotiposi No altera la diagnosi: Ni catàlisi ni enzim Desdiu que hi ha hagut un crim, I que tu en saps un bon tros.” “Collons, saurí, us feu l’atroç...” “I tu, l’hisendat, l’estruç; Vull que em diguis sense embús Si qui mataves colgaves Entre les cols i entre els raves, I ara et surt un saurí il·lús I et descobreix l’engargús.” “Si ves, per això us llogava! Jo reu, de ningú em fiava. Poc que som tan llonganissa: Tempta el diable i l’aquissa, Valent ximplet, ai, cabàs! ” “Sóc un home perspicaç. No manlleuta de confés, Ni a qui hom fa dur els neulers.” “Borinot, per xo us volia; Pas que som tan xirivia. Pas que som tan pastanaga, Que us llogués per dur’m la baga Al coll (amb tumbaga gràcil Em casaré amb la mort fàcil, Com heroic trabucaire A qui la gàbia sargaire Fa per penjar’l foramurs; Podrit, tinc millor recurs!) Si em deixeu finir l’història I no hi barregeu xicòria Ni ja d’altres hortalisses, Com ara alls i ravenisses, Farem via i resoldrem El misteri que ara us prem Els pulmons i els que no sonen: La gent com cal enraonen. Vós, acollonit i asmàtic, M’acuseu, melodramàtic, De crims de sang i penúries, D’espúries endreçúries On enterrava cadàvers. Quan (prou de tocar’ns les faves), Us volia perquè el pou Ara sec brollés de nou.” “Si està embussat amb un mort, Triaves molt mal consort: Ni ben pagat sóc mai mut!” “Vejam-lo ara el barrut! A sobre voldreu cobrar: Sang de nimfa qui habità La font del comellar, oi? No pas cap raget xiroi D’aiguaneix de qui el tritlleig Atragués bon safareig De marietes, xicaloris, Papallones, i els desoris De mant insecte content...” “Més val que posis esment En la sang al fang antic Que ara sua i que amb inic Neguit de revenja clama...” “Això us retrec, que a la cama Algú es nafrés i en trobeu Ara el rastre; receleu El mal suquet: aigua vull, No pas sangassa ni bull D’antiga àvola màgia.” “De màgic, res; hemorràgia Diem, que el bastó deixela, I el cos espectral bruela...” “‘La verguella d’évol ruc Espelleix farnat xaruc.’ Gran títol de diari fals Per dir que no val tres rals El que troba amb boig deler Un carrincló barater Com vós: el carnús d’un llop, O de qualque ocell miop.” “Bruela el cos espectral Que no era pas animal; Que era persona, i justícia Li escau, i no pas cap nícia Excusa de criminal Qui ara exposem en ollal De bell nou a la llum clara.” “I què fotreu, cuca rara? Què fotreu, tant descobrir? M’esmocareu com dofí Pescat en aigües salades? O em foteu qualques barrades Com si sou matalasser Amb vares d’avellaner I jo llanut com un ruc...? Estalvieu-vos-em el truc. Ara qui truca sóc eu. Veieu aquest marrameu De cosa que empeny i pitja Com si fos una politja Que m’alcés el carallot...? No us penseu que som bruixot, Duc en butxaca pistola...” “Mestre, us dic, hom es desola Si causava qualque esglai. Sóc pagès, vós samurai. Callaré com papagai Sense llengua, això rai. Veieu-me abaixar l’estuf, I dir, ben humil, que uf! Pus tost vull del bon parruf De la dona sens rebuf Rebre dades ‘bon terreny’...” “Saurí, veig que poses seny... T’ho diré ja perquè ho sàpiguis: Això deia: ‘Que no hi càpiguis, Titola, no t’exonera Del crim de dar l’esponera En espectacle a tant d’orc Zombi perdut, corc eixorc, Per la sinistra botiga... Fot-te endins, pensa’t que ets piga D’aquelles de mal mostrar. Pansit, doncs, i au, a callar...!’ Car sàpiguis, bon saurí, Que al centre del braguetí Alb que li tapava el cony, La princesa hi duia, enfony Que supura en escorranc, Una tacota de sang!” “Era doncs mala-setmana, O bé greu tall en membrana...?” “Moixoni, tros d’ase, vols? Em cor-rosegava sols Llavors el fet que ara ho fes: De mostrar-se’m ex-profés Amb les calces totes brutes. ‘Per qùe? Per què?’, et disputes, ‘Per què sense cap raó M’ensenya, destrempador, Un cony que raja com font?’ Mal averany, vil afront! (Me’n fot si és cap fluxió, O trep fet amb fi raor.) La dona pas que t’honora Com adés la Teodora Ensenyant culet i pits; Maleïda ‘trencavits’! Vol encolomar’t el crim! Fuig ben lluny, amic Joaquim!” “Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?” “Fotia el camp com un ca Sedegós rere un moltó, I ella em segueix amb fervor Com una moixa moguda, Com una boja beguda! (O una monja amb glaucoma Qui es guaita aquell boig a Roma.) No me la trec pas de sobre, No sóc pas prou bon manobre Amb pic, per a deseixir’m D’aital grop, torb o llotim... M’entra a casa tal com gossa Ranquejant i sense crossa. Em somriu com angeló I se’m mor en un racó.” “Quina aventura, senyor! Ara comprenc l’estretor On us ficava la dona!” “La dona mai no perdona! Si tu no et mors, se t’encasta Com sangonella molt casta. Més casta, més sanguinària: No hi ha llei més adversària Per a l’home que el del gep Que el qui s’enamora rep.” “Jo m’enamorava d’aigua.” “Ben fet! I jo amb un paraigua...! S’obre, suau de barnilles; Com barnilles de cotilles Li abraces quan és tot clos; La virolla com el llos D’un clítoris té trempat I amb el mànec cargolat Feu manetes passejant; Sovint t’amagues, jugant, Sota les seues faldilles I no sagna mai ni ai, filles, Què us diré, me l’estim pler; No plora ni fa el paper De la gran puta ploraire. Si es mulla, ho fa amb una flaire De pluja neta i com cal; I no empra mai l’orinal; Empra, és clar, el paraigüer Que l’ambient no fa malbé, Car ni put ni duu entec: És un estri molt llefec. I fort valent: no l’afolla Cap embat de cap virolla. Virolla: piu esmolat Que mant batraci ha enculat Com ara acora el saurí!” “Ah, assassí, assassí!” “Fotràs el nas a mal cau!” “Em passa per vindre en pau. Ah, si ferro fos la fusta, Si la mà fos guant de justa, I la vareta fos glavi...! Mestre, que se’m mulli el llavi, Si us plau en la sang eixuta De la nimfa qui absoluta Batlleix sobre la font cega. Colgueu-m’hi, font de la pega, Que ensems hi esperem eterns.” “Sí faré, saurí; hiverns I estius s’hi escolen idèntics. Belleu brollaran-hi autèntics Salzes, verns, saücs o polls, Com planti també als tolls Fètids de cada carronya Les vares de la vergonya Amb què em vingueres inerme.” “Serà font màgica al terme. Atraurà malt pelegrí...” “Ai, sòmines que ets, saurí. Font serà més maleïda, Amb la sang eixarreïda Que trenca cada bordó De bord caminant felló. No s’hi atansa ningú. Allò que se’n diu tabú. Tot bastó, crossa, mangala, Grèvols s’estellen; s’eixala Cada esperit; vindre cal Amb una espasa essencial. Com el bran del rei Artús, Tret que, és clar, menys gamarús.” “Menys gamarús que n’Artús...? (Et mors, i tot és abstrús.)” “Saurí, n’Artús na Ginebra Es bevia, i entre el gebre I la febre es debatia.” “Bona nit, de bruixeria N’estic tip; amb la princesa Em colguéssiu... Sang encesa...” “Saurí, a dijous divendres Segueix, i vénen les cendres Que s’envolen cap enlloc On sols dijous el renoc Reia, jeia, es rabejava... La nimfa meua rajava Una font de sang dolenta I em seguia amb empenta Com vampira molt roenta...!” Com te’n desixes, pensí, Mentre colgava el saurí. “Com te’n desixes, com fer-ho? Et vols ningú i ets un zero.” A cap crim segueix un crim, I a un crim segueix un no-crim. Això de la sang, Joaquim, És un argument molt prim. De suc, quin fàstic sublim. Voldria’m nat sense al cim D’una muntanya de vidre. D’una muntanya de vidre, D’una muntanya de vidre. Al cim voldria’m nat, Quim, Sense sang i fet de vidre, D’una muntanya de vidre.

També ho diu l'independent

Per què el rugbi és l’esport dels catalans. Segons The Independent del sis de setembre qui sap si per això també. N’extrec aquest parell de bocinets que vanten tant la fortalesa i pugnacitat dels catalans com llur antifaldillisme clerical. [Només la xurma supersticiosa dels criminals zelotes del xarneguisme o gavatxisme (els borbonistes de sempre) s’adhereixen al que diu mai la secta fastigosa, cobejosa, dels catòlics.] “Some rugby historians offer ethnic or racial explanations. They suggest that the Basque and Catalan races – tough, muscular, mountain men – were better suited to rugby than the other populations of France.” [N’hi ha, entre els historiadors, qui en donen raons ètniques o racials. Suggereixen que a la raça catalana – d’homes muntanyencs, resistents i musculats – li anava millor això del rugbi que no pas a d’altres pobles de França.] “Many town dignitaries encouraged rugby precisely because the church detested it. It became an expression of local pride.” [El fet que l’església prohibís i renegués d’aquest esport animà els notables locals (republicans antifanocs) a encoratjar-lo. Esdevingué una expressió d’orgull propi.] Si ho diguéssim naltres, n’Adalbert o jo, ningú no en fotia cap cas. Mes ho diu The Independent (i doncs els enemics que es fotin, com sempre).

Go Cats, go Cats, go!

[The Catalonians – due to play the Americans on October the 14th. Great match! Here is my side’s anthem.] Go Cats, go Cats, go! Pelem’ns-la per Catalònia Victoriosa nació, i idònia. Humana cosa és Pelar-se-la, i l’inrevés Fóra inhumà–– No fer’s la mà: Quin disbarat De monstre impur, De nyicris aixarnegat, O malparit escrú. Pelem’ns-la, pelem’ns-la, valents, No fóssim morts ni feixistes; Anéssim ardits i calents! Al canfelip els borbonistes On es cou la gasòfia Que endrapa el malveí Qui a tot el que toca atròfia Produeix; i esquírria i odi roí Hom li porta com l’ensuma Tan a prop, sense titola, Només amb el nas a la comuna Pensant a ficar la gola On la merda és més tova i pansida. Per això ens la pelem: No ens la volem podrida; Pugnaç ens la volem! Pugnaç, batallera i agressiva Per ningú serà cruspida! Go Cats! Go Cats go! Catalonian Cats, go, go, go! Em cag en l’ou, Som campions! Em cag en l’ou, Som campions! Go Cats, go, go, go!

So balmat de llautó barat

Christopher Hitchins: so de llautó Guaitava ahir en Christopher Hitchins a C-span i em demanava per què els ateus de dreta [els pseudoateus de dreta, o els ateus de pseudodreta?] han de fer tant d’aldarull i de petarrera per dir que són ateus. Com si calgués! Els de més del món – uns cinc mil milions dels sis mil milions si fa no fot que diuen (?) que “som” [maleït excés!] – aquesta ximpleria de creure en un ésser màgic, eteri i enjòlit, qui et vigila a tota hora com un agent camuflat de la puta bòfia i et tracta de mesquí titella, és un concepte carrincló i irrisori que ens passem per la carranxa. Tranquil·lament ateus, no en fotem cap cas. Només quan [com s’esdevé ara entre els moros i d’altres desgraciats (com ara entre els feixistes castelladres i sudamerdicans i els pagerols ignorants del “bible belt”)], només quan hom t’amenaça de mort si no fas “bondat”, fem veure que en fotem i que ens mig creiem doncs totes aquelles criaturades i badomies. Part darrere, és clar, ens hi caguem encar més aferrissadament. [Els mil milions restants qui xuclen el cagalló del dogma religiós i tan xirois, doncs per ells fotran. Mentre no emprenyin, cascú que es mortifiqui com més li llegui ni li plagui.] Els ateus d’esquerra no ens cal esbombar-ho gaire – és quelcom natural: ningú amb dos dits de front no es pot pas creure cap de les vils falòrnies dels capellans. [Ara, és cert que quan et vénen a terroritzar els infants i les velles, caldria fotre’ls a la presó, repugnants ensarronaires.] Precisament per això els ateus de dretes deu ésser que els cal d’insistir-hi i d’escarafallar-s’hi tant. L’home de dretes es belluga entre homes de dreta. Si un home de dreta té l’ànima forta (l’ànim fort), no li cal cap déu per a justificar el seu tarannà d’immens malparit. Ara, per a la gent de dretes d’ànim fluixet o mitjà, que bé que els va un déu “a dalt” qui els sancioni i llicenciï les malifetes! Quina pau d’esperit que duu saber que, dalt ça-sus, un “pare” agressiu i dominador vol que siguis tu el seu representant: que siguis la seua baqueta esmolada i enverinada que fa anar “drets” els perdedors i dominats. Què ha de fer un ateu de dretes per convèncer els companys? Escarafallets rai! Tractar de convèncer la gent de dreta – una gent particularment curta de gambals – (car les bestiades que diuen creure’s, déu meu!) – demana feinades rai. A part que malsdecap rai. Plens de confusió, amb la consciència mal remenada. Car si ets de dreta i ateu, com t’ho fas...? No pots “ésser” les dues coses alhora sense ésser massa malparit – per als de més dels humans massa impossiblement malparit – sense consciència, fent mal a tort i a dret sense cap recança ni remordiment, i amb tota la pau de l’ànima. Pel fet que, si ets de dreta – és a dir, a favor de les injustícies i doncs de les guerres contínues i el comerç que les guerres duen – prou has de creure’t les altres falòrnies de la dreta – i assenyaladament que els rics són superiors – i doncs poderosos per dreta llei – i per això cal que imposin llur sistema d’opressió – [sense l’excusa de déu, ja em diràs amb quin dret altre que el de la nua força?] – car els beneeix un déu – o una bruixa, o una sort, o una capacitat, o un do, o una “democràcia”, o una “constitució”, o un “programa que beneficiarà tothom”, etc., car els pretexts no manquen pas... I beneïts doncs per un déu paternalista qui a llur torn els fa paternals, i doncs autoritaris, envers els pobres o els no pas tan beneïts com ells, tenen tot el dret de fotre ells de deuetons i així destruir-ho tot amb l’excusa que el de dalt els ho aprova. [Criminals de merda.] Els ateus de dretes es veu que l’única falòrnia que no es poden empassar és la falòrnia del déu o déus creadors – els déus precisament qui (míticament) creen doncs el sistema autoritari on el de dreta vegeta i s’entrompa i s’enfita com el capdecony qui és. S’empassen il·lògicament totes les altres. I assenyaladament la que diu que els rics tenen cap dret a imposar llur voluntat – justament com fotria déu. [Mentre “déu” és un concepte ridícul, sempre impaïble per a ningú d’esquerres. No cal ni pensar-hi: ximpleria, infantilisme de cervellet naquis.] Per això els confusos “ateus de dretes”, quan de debò no es poden rebaixar a dir que creuen en tal palesa falòrnia, els cal també fer tant el ruc: perquè se’ls ensorra l’edifici fal·laciós on es rabejaven. Car si l’autoritat dels rics (i per tant armats i millor armats) per imposar (paternalment i amb càstigs rai) llur voluntat, no prové de déu, d’on collons prové...? D’enlloc. Com dic, déu era el pretext, l’excusa – i sense l’excusa no se’ls creu nidéu. Tothom sap que ho fan per malignitat d’ànima, per brutalitat, per crueltat, per ràbia animal. D’on que, com dic, sigui tan difícil de voler ésser ensems de dretes i ateu. Tant d’equilibri: quin mareig. Sense la closca divinal, se’t veuria massa que l’únic que vols és anorrear el feble sense cap raó ni disfressa. I crides i perneges, oiat, mig embriac, mig foll. Sense solta ni volta. Com fa aquell pobre home a la televisió. [Ep, d’afegitó, i parlant de disfresses, sempre es podria disfressar d’home d’esquerres (hi ha capsdeconys qui prou l’hi prenen) – prou hi ha milions de dretans sense déu qui per això es diuen d’esquerres – cap etiqueta no t’impedeix d’ésser un malparit, això rai.]

Els diaris "catalans" - vils instruments de la burgesia botiflera

Els diaris "catalans" - vils instruments de la burgesia botiflera. No dic pas res dels diaris reconegudament feixistes - com ara la bangúardía epanola o er pérío-dico o tota aquella merda provinciana "balenfiano" - tot això caldria ésser un pobre datpelcul per a llegir-ho ni ensumar-ho - ara, però, déu-n'hi-doneret els que es pretenen "nostres"! Enverinats pel mateix franquisme de sempre! Avui mateix, l'Avui t'ensenya, cofoia, les fotos dels gran lluitadors bascs enxampats per les bòfies invasores; per què el rebombori i la panxacontentamenta tan repel·lents? [Sempre donant la versió castelladra dels fets! Ço és, la versiò falsa.] [Ho haurien de mostrar trists (pel que ens allunya de la llibertat) i, a l'inrevés, vantant els ardits herois; i per què no mostren els covards representants dels exèrcits terroristes qui ens ocupen i ens terroritzen amb llur bombes i trets i amenaces i merdes?] Entre els sermons dels missaires i els pudents saliveigs dels "contitufionalihtes", el 90 per cent del que ens presenta l'Avui és dogmàticament franquista. El Diari de Balears informava ara no fa res de l'autoassassinat de l'heroic Xirinacs sota el plec de pseudonotícies que pertanyen a "epana"! [!] [!] [!] Es pot ésser més cudol i insultant? Contínuament hem d'aguantar els mitjans "nostrats" tractant un equip que es diu "epanó", és a dir, que duu el nom i tot de l'enemic, tractant-lo, dic, d'equip "català" - [com es pot mai ésser d'un mateix i alhora de l'enemic odiat...?] Burgesos esquizofrènics; només pensen a vendre - i sobretot a vendre's. Els equips i titelles "esportius" qui representen l'enemic només haurien d'ésser notícia molt divertida i foteta quan hom els fot tacons escandalosos. Altrament, què n'hem de fotre del que foti "epana" o cap equip o titella "epanole"...? [Que es morin tots - que es morin tots d'una puta vegada - no els portem cap altre desig!] Els nostres equips no tenen res a veure amb els equips de l'enemic. I quin balafi de paper i de lletra enraonar del que diuen o caguen o pensen o escriuen els qui fan totes aqueixes brutícies en xarnec. [Cap català no llegirà ni es curarà mínimament del que pugui fer ni escriure ni dir cap enemic (i menys en la seua puta putrefacció de llengua) pel cap baix durant 300 anys...!] [300 anys que l'enemic ens volia fotre esclau! 300 anys on pels ferms serà ignorat! Com si no existís!] [Hum... I al capdavall... existeix...?] No crec pas! Ai els ois! Maleïts escombriaires xafallosos i papissots: que se'ls escolti llur mare - [això si la pobra dona té els budells prou empedreïts]. Ecs! Diaris ridícul fàcils qui-sap-lo de llegir... Fent abstracció dels sermons dels missaires i les bestieses dels desconfits a la bestreta, no té mai més d'un 3 per cent que sigui llegívol - i això amb sort. Redéu si n'hem de fotre, de camí!

Al·lucina l’infant

Al·lucina l’infant “Ping!” fa l’alabastre vermell al pàmpol del llum i la llum balla en ombres fins que tot és ombra d’on els monstres rellueixen brollant intermitents com flors de terror. A frec de mort esgaripa l’infant les parets se li clouen i la foscor l’embolcalla amb ullals de sang ulls desorbitats urpes on pengen parracs de pells de carns. Qui vindrà a treure-l’en no pas ningú o només el son llarg o curt d’un endemà opac o encar sobtadament enlluernat per la mateixa floració de monstres foscs sempre devora i qui tard o d’hora el devoraran.