1. gairebé l'heus

El darrer tren ja a frec d’anar-se’n









Sempre difícil d’atrapar el darrer tren

Hi havia abans aquells adéus descoratjadors

Aquelles buideses aquelles soledats aquells instants autèntics

On te n’adonaves que tot s’havia esfumat que tot el passat era parracs cremats

I ara calia fugir del fum que engargussa i escanya

Calia anar cap al clar calia pujar les escales

Evitar’n la merda fresca que jeia damunt l’antiga

I l’antiga damunt la prehistòrica i tot – i ets un mestre a hores d’ara

Esquivant les merdes tanmateix

Mes cal ara córrer el carrer dels decrèpits vigilant a no trepitjar re (palters

O ferramentes o pròtesis o pelleringues despreses o epilèptics)

I t’has de treure de sobre les meuques nonagenàries

Xafallosejant sense queixals i ensems cagant

Tantost els rota – només els cal

Fer voleiar una mica enllà les faldillotes

I no vols tombar’t a llegir el text que deixen damunt les llambordes

Les teues soles plenes de merda

No fos cas que fossin texts que tinguessin encara més cap i centener

Que no l’història del teu viure

I damunt així mateix qui vol relliscar badant-badant

Car s’acaba de sobte el sinistre enlluernador

Carrer on els moribunds tant presumeixen...

Comença ara el penya-segat tan espadat

I cal fer un cop de cap cal prendre una decisió revera cabdal:

Hauries de saltar cap a la lleixa de l’esquerra o la de la dreta...?

Les dues lleixes tan esborronadorament estretes!

La caiguda sens dubte mortal el tall tan sobtat i pregon!

Te n’adones que el relleix de l’esquerra és molt més usat

Llis

Greixós...

Per això t’hi decideixes tret que el tall avall realment fa por

Se t’afluixa el cor tanmateix tan empedreït

I llas et desprens!

Caus irremissiblement t’estromparàs et faràs miques seràs xixines repel·lents

Ací ets on mors quin remei!

I tanmateix les teues mans com garfis s’aferren a la barana i als ferros

D’un balcó que pertany a una botiga que és al vèrtex del relleix de baix

On la gent és més jove però potser també més malparida

La gallimarsot de la botiguera surt boja a pitjar’t amb ganivets de maeller

Perquè deixis anar els barrots i t’estimbis daltabaix

Maleït quimerut – esgaripa – maleït trinxeraire! Tipa n’estic!

Tret que per sort la clienta qui hi havia davant el taulell pledeja al teu favor...?

Això sembla

Es duu les mans al cel li diu que alhora t’esguardi als ulls curulls de por

Que no veieu el pobrissó la terror que pateix

Fet malbé a tesa per la basarda que s’esbotifarrarà en escruix

I consireu si us plau que el bony al plàstic de la finestra

Que us fa d’aparador us l’etzibaven des de dins

Era una batzegada d’un dels nostres

No us el feia pas cap brètol del defora no!

I doncs s’instal·lava el miracle la gallimarsot gira cua

No diu re muscleja jaqueix fer

Pots aixecar’t a força de braços barana amunt i fins a terreny ferm

I ara te’n vas ample relleix avall fins al pis de sota...

Hi ha runes i tolls i ningú pels voltants

Cal sortir per l’embut tanmateix i anar a espetegar al replà

On es reuneixen les bandes de trinxeraires

Cada cop més joves fa l’efecte...

Per sort no et diuen re o gran cosa

Capficats per quelcom d’altre en aquell instant

Mes ara et trobaràs amb els obrers

De les grans obres perennes

Feinejant debades amb les màquines famolenques

Llurs dents de ferro esmolat brutes de ciments – se t’empassaven

Volenters i els obrers d’acord amb el glop grinyolaire

Del teu cos cruspit per la màquina

Llurs ulls durs i plens d’odi llurs ulls...

Per això més val que te’n tornis cap per on l’altra gent passa

Per a fer cap a l’estació tret que és clar

Ara et trobaràs amb la pitjor banda de malparits i trinxeraires

La banda de la bòfia – no els cal cap excusa tenen la puta llei

Que els estintola: poden violar i occir impunement

Com furguen i escorcollen amb quina estufada niciesa

Amb quin fàstic immens

I com t’emboteixen les urpes gola endins

Cercant-hi drogues diuen o qui sap quina altra merda

Si n’ixes viu n’ixes amb la moral entre la merda a les soles

Humiliat fins que et vols morir

I no deixen d’emprenyar – odiosos tifuts

Fins que s’escau que un capità cruel i conreat

No faci acte de presència – un marieta refinat

Reconeix en tu una ànima parenta

Per això et permet d’anar envant envers l’andana

Veia que érets com ell tret que amb la sort de cul

Un escèptic sense il·lusions algú de tornada només ja delerós

De fer’s fins al tren

Les vies tremolen esdevenen roents

El tren

El tren com un drac qui dorm a frec de deixondir’s bleixa més fort

Encara t’hi enfilaràs

Encara ho faràs

Tranquil ara

Tranquil...