Faulelles per a infantons.

 

œæ l·l

’’————

“” ‘ «»

Faules per a Infants qui encar es Popen Colzes i Polzes

1. (Escrivim simplement perquè una força ens hi impel·leix. Per cap altra raó.)

Amb els nostres escrits construïm el nostre món.

Amb mots escaients, aleshores entràrem a aquell bordell d’humiliant desori, ple d’insadollables mutants i d’altres llisquents proctòlegs, i l’omplírem, explosius, de deleàturs.

Eliminacions a dojo.

No en tinguérem pas prou.

En el vertigen de pler de centúries idiosincràtiques, al batibull de les edats, abstrets en espectrals fragments que entrevenien els anfractes i circumval·lacions dels carregats cervells, teníem massa per a triar.

El mot ‘triar’ féu clic. La força ens impel·lia. I escriguérem, és a dir, decretàrem que en Deodor i en Deofracte, l’un era impulsiu, l’altre cautelós.

Els bessons covaven rancúnies recíproques. Quan l’un cantava panegírics als mitjons, l’altre als mitjans; quan el primer als moixons, el segon als moixos qui se’ls menjaven... I així anar fent.

Els dos eren fills del tsar. Qui en seria el triat al tron, vet ací l’engrony. El punt de fricció molt emprenyador.

Ambdós llurs visatge donava un rampeu al del peix bequerut. Un peix sovint ensorrat i ressentit. Quin parell!

Hom se’ls esmava al palau més sumptuós, els guants excelsos de llurs mans a les atlètiques regnes de rucs promptes a les col·lisions. Cascú servant foscs idil·lis amb la mateixa princesa blanca com cigne i abjecta com voltor amb mal de queixals.

L’atmosfera a palau i predis adjacents havia d’ésser onírica per força. Les volves de neus, llur bressoleig a l’oreig noïen la noia. En volia aixopluc ni que fos endinsada a l’harem del tsar.

Corals, els bessons refusaren. Per molt que aquella hurí de cigne molt temptadora, amb el seu culeret i popetes de calda dona els seduís, comptaven, molt assenyadament, que arriscar la vida per una dona, quan n’hi havia al reialme d’innombrables qui eren si fa no fa tan voluptuoses com ella, era de debò d’idiotes.

En allò coincidiren i es feren transitòriament amics, car cal dir que amics n’eren amb intermitència. En frares no pas fratricides ja se sap, un vaivé continu, i amb bessons molt propers, encar més.

La princesa nivosa, qui es deia Dorodea, Dorodea Reig, se li estronca la il·lusió, esdevé incoherent, es palpa les polpes que aquest cop no li servien de re, i es marceix. Son visatge esdevé atmosfèric, gens de fiar.

S’engeloseix furibunda, mes que no s’engelosien els bessons mútuament, i les qui l’engeloseixen són especialment les sortoses concubines del tsar, sempre escoltant les delicioses simfonies d’en Rímskiï-Kòrsakov i divertides el dia sencer conquerint eunucs i esdevenint campiones planetàries d’escacs i de go, esguardant els colossals gladiadors amb ínclit aplom fer estralls, esquenadrets, entre l’esporuguit ramat de presoners de la religió en aquell moment consirada errònia, ço és, perillosa per al poder dels constructors d’armaments. La mateixa historieta de sempre.

La Deodora Reig es retirà al monestir i hi esdevingué escriptora de pa sucat amb oli, car tot d’una una força com una altra se li bellugava per l’esperit i l’hi impel·lia. Què hi farem. Una altra a l’olla del batibull interminable. Va omplir aleshores tot una calaixera de baldufaris claferts d’anònims cartipassos i d’altres subversius palimpsests.

Alguns dels pamflets poètics els arribaren a les mans, i en romangueren encaterinats. Entecats per la mania literària, pensaren de convocar-ne l’autor.

Enigmàtic poeta, amb intuïcions i delicadeses de poetessa, els bessons, cascú a sa manera, se n’enamorà. Aquells poemes seus ni en Puixkin, vós.

I això es demanaven els bessons. Puix quin? Puix quin? Puix quin podia ésser aquell poeta tan enormement collonut?

Trameteren eunucs pertot el reialme que s’encertissin de la identitat d’aquell geni imperial. Es mereixia els millors guardons ni reconeixements que tan rarament no altrejava mai el magne soldanat.

Mentrestant, es rabejaven llegint i rellegint els poemes que els havien atesos. En donarem un tast per a no fer pas gruar el lector d’aquesta narració. Eren tots si fa no fa d’aqueix estil:

«—És en el silenci pregon de la nit al camp, quan tot hi dorm, on de vegades no ixen, vinguts d’enlloc, els acords rítmics dels concerts nocturns oferts pel rellotges de la mort, qui, en zel, truquen a les fustes dels mobles corcats.

«—Així mateix naixem corcats, i la mort és un insecte, molt semblant a un altre rellotge de la mort. Potser, segurament, és un rellotge de la mort de magnitud universal.

«—Els batecs del cor que sents per les galeries arterials del corcat moble vell que va esdevenint ton cos, són els d’un rellotge que va minvant de força d’ençà de l’instant on neix.»

Profund poema, no et fot.

I llavors, som-hi, aviat és dit. Cap dels eunucs no hi reeixí mica en la comesa. Tornà amb el sarró buit i fou castigat degudament. A netejar les latrines de l’harem.

Doncs bé, som-hi, que no ha estat re.

S’escaigué aleshores, a la vida dels bessons, una d’aquelles catàstrofes que tant no abunden pertot arreu. Els bessons, calcats en tot, tant se val llurs tarannàs impulsius o cautelosos, es veieren afectats per la progèria, i en un tres i no res havien esdevinguts alhora vellards impotents, a qui tot els plaers els ve dels ulls, i, si s’hi poden atansar prou, del nas. I prou.

El temps de satisfer llur curiositat intel·lectual se’ls escurçava dramàticament. Per això sortiren de palau, abillats de pelegrins, a trobar el nobilíssim poeta ells mateixos.

Els assidus persecutors, encoratjats per un dels preceptes del més gros de llurs profetes, qui havia dit, segons les cròniques més creïbles, «Per llurs deposicions els coneixereu», és exactament això allò que feien.

Analitzaven llavors curosament totes les buidarades i palters que trobaven lleixats enrere pels fugitius dels món. Analitzant-ne les deposicions no solament n’endevinaven les malalties i les indisposicions que els assetjaven (les guitzes que els fotien les solitàries, per exemple), ans podien extreure’n, per deducció inspirada, les disposicions on els seus instints no els menaven.

Carallots d’ells, allò que s’esperaven amb més de desig era de trobar-s’hi, per cap cantó d’estret rònec abrupte viarany, cap dia benaurat, algun dels delitosos palterets angèlics i perfumats de l’evasiu autor.

No els passava pel cap encar que potser, més assenyaladament, vistes les refinades produccions, que es tractés de cap autora. Ells qui havien amada la Dorodea Reig, ara podrien, fer millor, i dir, ‘En Reig m’hi rabeig!’

Un duler amb un ramat de nous mamuts els indicà, a llurs requestes, que havia sentit a dir que a un dels monestirs de les muntanyes altes, hi vivia un monjo barbamec qui segregava, es veu, poesies esotèriques.

«Sense mandres viren vores de meandres/ De rius qui es vessen amb esclandres.»

I passada la taigà aparentment sens fi, lleixant enrere els arbres atapeïts, de dalt les serralades estant, davallava, eteri, un rou gairebé gebrat, i tanmateix, vellets i tot, s’hi aventuraren. Amunt, amunt.

Al monestir els demanaven si ‘No sereu pas cap d’aquells salvatges barbers misopogons (qui el diable se’ls emporti a l’abís escruixidor dels bàrbars beduïns!), qui posarien impediments àdhuc als cadàvers en taüt, si la barba se’ls mostrava mica?’

Ai llas, d’aquell anímic cop de bala cap bessó se’n rescabala. Reconegueren la Dorodea i caigueren morts.

Això sí, havia estada una mort prou dolça. Moriren somrient.

Havent retrobada l’antiga enamorada, se n’adonaren ensems que no havien perdut re. Al contrari, que tot allò havien guanyat. El plaer dels seus poemes. I, sobretot, que, ella, l’havien portada a la memòria tot aquell temps. Que la deessa de les inspiracions ens rau, un cop coneguda, al més pregon de l’ésser, i que només la mort ens la pot arrabassar, per a tornar-nos, a nosaltres a la lleixa dels afers tancats que ens pertoca al més enllà, i a ella, imperible, de bell nou resplendent al seu pedestal d’on mai no hauria d’haver estat desplaçada per la nostra immaturitat.

Què hi farem. Sempre és massa tard.

(...)

2. (Soca al nu: Soc el nu.)

«—Per a no ofendre els ulls de déu», com li havia dit sa mare, el príncep pollós no s’havia mai despullat. És clar ni rentat com cal.

No cal dir que pudia. Pudia com sa mare sempre pudí.

Doncs bé s’escaigué que un dia on el príncep era de passeig per la natura, un vent antic s’encengué tot sol de cop-descuit, i capgirà una vella soca d’un arbre tot podrit.

Queia alhora una pluja espessa.

El mateix vent antic despullà el príncep.

El príncep esguardà la soca. «—Soca al nu.» Bullia de verms.

Esfereït, esporuguit, el príncep es digué. «—Soc el nu.» Bullia de verms. Bullia de verms i d’altres paràsits i insectes, els quals, tots plegats molt aqueferats, se’l cruspien de pertot.

Una scolipopa qui li popava saba li semblà particularment àvida, golafre, i se la volgué treure amb un bon garguirot, mes el dit mateix vessava de vermina.

El príncep es va dir, «—Ara comprenc perquè ma mare no volia ofendre amb cap mena de nuesa els tan fàcilment escandalitzats ulls d’un déu tan melindrós», i pensava que potser li aniria bé de llençar-se de cap a l’estany de no gaire lluny. L’estany, quan hi arribà, degut al vent antic, encar anava tot esvalotat. Era solcat i remogut per vòrtexs i gorgues dispersos i sobtats, i allò li feia al príncep força de por i de basarda.

Tanmateix decidí d’aventurar-s’hi. Avençà un peu tot corcat i tocà l’aigua neta.

Massa tard!

Tot esbojarrats, exposats als ulls de tothom, i pensant-se doncs que per a ells era la fi del món, els paràsits se l’havien cruspit del tot.

Veié el llord príncep, abans no se li fonguessin, i ell mateix sencer no es fongués, amb uns ulls doncs que li desapareixien ràpidament, esmicolant-se-li en pols i serrill, com el peu agosarat se li tornava així mateix pols i serrill.

I allò fou la fi del príncep, i els pobres orfes verms i paràsits diversos hagueren d’anar a l’aventura, a veure si trobàvem un altre cos tan estúpidament vergonyós com el de la pútrida reina, i son fill carallot, quòndam el príncep.

(...)

3. (Faula d’en Nicolau Voltor, arquitecte orb.)

—Què val més? Tots els programes a la televisió, o un bon cul de dona vist del defora la finestra? — qualcú demanà a la congregació.

—Cul de dona! — responguérem tots, unànimes i doncs a l’uníson, i el vaticinador estrident, l’únic qui se’n desdeia, massa destarotat, pensàvem, car, arquitecte orb, es desmenjava i migrava força aquells dies a construir, a les palpentes, sublims caguerades de massius prototips de catastròfiques catedrals que sorgirien, enmig de sorrals impossibles. Comptava, per si fos poc, omplir-ne d’àspids vius les enrevessades, barroques, façanes. Llavors, havent romàs sol en el seu dissentiment, com ningú no semblava fer-ne doncs cas, s’hi refermà amb efusió. Com més s’hi escanyava, escardalenc, més l’ignoràvem.

És clar que els altres comprenguérem, tanmateix sense tornar-nos-hi, i doncs, com dic, responent als seus estirabots amb el silenci, car en realitat no crèiem pas, íntimament, que tenia ell per què tindre-hi ni veu, entre nosaltres, algú com ell, qui no hi veia gens, de cap ull, car, com dèiem abans, era orb, i damunt un bufanúvols, qui l’únic per què servia era per a immiscir-se on ningú no el demanava, i a fotre pels cantons sobtats esgarips que sovint no servaven ni cap ni centener.

Tot ben explicat.

Es veu, pobre home, que una vegada, rere l’escletxa d’una porta de cambra matrimonial, esguardava encantat el cul prohibit d’una prohibida dona, i, arribant silentment darrere seu, tot d’una, algú li tolgué els ulls amb qualque cullerot i com qui diu d’una estacada. Algú, qui segurament, es deia ell, era un dels druts de la seua pròpia dona, tot i que en realitat no tingué temps, tan sobtat fou l’atac, de veure de debò qui ni quin.

La seua dona (ell l’apellava molt afectuós, Marrofí, i li era prohibit, com dèiem, de veure-li el cul) mai no li ho aclarí.

Li deia, ella, «—Allò que et puc dir, a tot estrebar, és que el més valent de mos druts, la seua cua duu aquella delitosa pua o plectre que em toca les cordes màgiques de l’ànima, i em fa ballar la tonada que ell vol, i em fa veure calidoscopis no mai copsats, i em fa emetre bleixos d’alleujament en acabat que no he albirat mai que ningú no faci ni als films més inspirats.»

Ell qui havia escrit, en un seu «Tractat d’Arquitectura Arcaica, i encar millor, Arcana», que:

«—No hi ha posició més elevada, l’àpex de l’edifici, l’acroteri, com qui diu, per a l’arquitecte catedralici que la de cast cuguç, esdevingut com ara el parallamps espiritual del pinacle o espira més alta.»

I més hesitant i cagadubtes que: «—El cuguç complaent i complagut és l’únic protagonista del triangle. És aquell qui reïx, i n’ix impol·lut i salutíferament intacte, mentre els dos antagonistes qui batallen en lluites fatigoses (i fastigoses) per a guanyar una certa mesura de salvatge plaer sexual... que dura allò que dura, ai... i sant tornem-hi, feinades rai, pobrissons... prou cal plànyer’ls... quina pena! El delicat exquisit filosòfic cuguç, sense suar ni matar-s’hi mica, sense despentinar-s’hi, com qui diu, roman content i assuaujat, amb bona salut i sense que li calgui sollar-se amb barreges folles ni llordes, i els dos cardaires... ai vós, no fa? Quin paperot més trist al cap d’unes breus temporades d’esbojarrament i d’exhaustió!»

Ara afirmava, reformat, que:

«—És conegut d’ençà dels temps més heroics, ni reculats i cultes (és a dir, cults), que els culs de dona són font fecal d’infecció i d’orbetat. Qui en begui ja ha begut oli, i pitjor, s’ha begut l’enteniment i tot.»

Al caos del món, tot és comprensible, si aquest ‘tot’ es redueix a qualque petit detall com el present.

Així, doncs, àdhuc la posició dels qui semblen més lluny d’osques.

Tot és saber-ne el ‘background’, el rerefons, de la persona que emet el parer aparentment inversemblant.

Com en el cas de l’arquitecte orb, no fa? Siguem prou considerats amb els díscols i dissidents. Paciència, companys, això cal.

(...)

4. (Na Melpòmene i el Xe, sorn idil·li.)

La nit del Xe els sortí costosa. No sols se’ls morí d’una hemorràgia cerebral al taxi que de l’aeroport els portava al Casal dels Agermanats on el Xe havia de pronunciar-hi un al·legat que, segons ell, ‘rectificava permanentment l’errònia visió que totes les ciències plegades servaven de la qualitat de l’ésser en general, i la de l’ésser de l’univers mateix’, sinó que ara, de més a més de totes les despeses, incloses les de l’avió, i el pagament dels emoluments deguts, tramès a la Universitat de Xinjiang, perquè el savi pogués vindre al poble, ara els caldria pagar també el cost del seu enterrament, car la família l’havia desnonat per ‘heretge’, com en deien ells, ignars i arnats.

La proclama a lliurar davant l’aplec del Casal s’havia d’anunciar, segons el mateix Xe no els havia comunicat amb antelació, com a ‘Ni Prop ni Lluny del Bé ni del Mal a l’Únic Reialme Imperial de l’Enlloc’. Cercaren per tots els butxacons del mort si no hi duia el paper que hauria de llegir, i no hi trobaren sinó quelcom que no semblava pas gens que fos allò que calia.

Era un full estripat d’una revista on al lloc en blanc hi havia escrit això:

«(Melpòmene a l’acroteri.)

«Amb Melpòmene en relleu a l’acroteri, l’edifici era inconfusible, i tanmateix el sòmines d’en Xe, sempre distret, s’errava de porta i entrava a l’edifici veí.

«El nom del sòmines era efectivament Xe Ça-enjondre, i el diable qui l’enviava a la casa de na Melpòmene a l’acroteri que hi trobés la mestressa que l’adreçaria al bon camí del mai no perdre’s era, palesament, un diable d’allò milloret.

«El Xe Ça-enjondre aquell bon diable, bellament anomenat Euònim, l’havia trobat a l’asil per a orats. Hi era el més mentalment endreçat i doncs menys boig de l’establiment, inclosos infermers i metges, no cal dir.

«Havent-se equivocat de porta, el candidat a diable excels, l’enginyer omnívor Xe Ça-enjondre sabia, fatalista, que ara, és clar, no en sortiria mai més, del laberint on s’havia ficat, amb el cap tot emboirat, bo i empaitant com un carallot, sense mirar enlloc altre, una d’aquelles tortugues qui tan bona sopa no fotien en acabat quan les coïes a foc lent en cassola de fang.

«Al laberint on s’havia perdut, com a la casa on s’errava d’entrar i que li hauria (qui sap!) potser estalviat totes les dissorts que se’n seguiren, doncs, si, en lloc de ficar-se a la casa del veí idiota, es ficava a la casa com cal de la deessa de la bona memòria i la millor dicció per a exprimir-la.

«Ara només, mal indicat pel veí enemic, anava marejat i enlluernat pertot arreu, amb una migranya que el portava perperir.

«Li mancava sucre, o ferro, o qui sap què, aneu a saber, amb un cor que li feia figa, i un cervell caòtic. Hi ha serps verinoses i d’altres cucs madurs a l’aiguamort policrom del seu peremptori cervell. Malament rai.

«Molt de cul es mostrava a la platja del laberint, i certs tendrums a certs indrets de certs individus hom veia a ull nu que esdevenien pus tost erts i règeus. Entre els colonitzadors, un altre ignorant brètol, tot escarranxat, son vit minúscul se li enrigidia, doncs, i molts dels passants s’havien d’esclafar un desficiós deler de trepitjar-li i fer-li miques.

«Braç en fèrula per una caiguda recent voltant incessantment per les de vegades relliscoses cantonades del seu laberint sense eixida, el Xe, sovint demanant ajut a l’Euònim, qui semblava haver-lo donat per impossible, i no el senties piular-li més a l’orella, si més per un cop, perquè no fos tampoc dit, la sort, passavolant crònicament enriolada, l’en féu cas, i féu continent que no sols de voler sentir-lo, ans d’escoltar-se’l i tot.

«Amb allò, davant dels ulls agraïts del Xe, s’obriren nous panorames, noves perspectives.

«I era de sobte ahir (o abans-d’ahir?) i hi havien les dones qui feien bugada entre els peixets de la bassa, i ella en persona, vull dir, na Melpòmene Malson, agenollada vora riba i vinclant-se endavant (amb què hom li podia guaitar el trau secret, un trau que hom s’esguardava per força força estranyat, car el portava rarament tatuat, amb, tot al voltant escenes mitològiques, i, amb tot, això rai que ni se n’adonava (crec!) que en romania embadocat.

«Potser, pobre Xe Ça-enjondre l’hauria renyat, i allò, braç en fèrula i renyat per la mestressa, qui ho podia encobeir. Hom se’n moria de vergonyeta.

«‘Que bé que s’hi està al camp, entre la gent (les dones, especialment!) menys instruïdes, ço és, menys entabanades’, es deia, mentrestant, el Xe, meravellat.

«Quina diferència amb totes aquelles altres, les civilitzades, les ciutadanes, les saberudes, ecs!

«Car cert que aqueixes hom les pateix. Només perquè, com és sabut al món acadèmic, hom és l’autor de tant de pamflet desopilant. Com se li presenten a hom, com l’assetgen massa sovint, tot d’una descobert! Hom se les troba empudegant pel més impensat racó. Colossalment sollades amb perfums i maquillatges, i amb un estrès d’estruç.

«Quants de camins a vila el Xe no he estat atacat per tota mena de femella nimfòmana, vós! Lletraferides, pitjor, lletra-nafrades, lletra-plagades, l’assalten pels viaranys, entre palmes i palmípedes, i li demanen autògrafs a les natges i semences als insalubres traus! Abjecta aberració, ell qui és tostemps qui vol triar, no pas anc ésser el triat, altre que a l’olimp dels bons diables!

«Amb l’ombrel·la rosada, platja dels pecats, hom les serva a respectable distància, o l’empestiferaven a petoneigs. Llurs queixals de moltons, llurs llengües execrables, ai com tremolem, vós! Perill d’extrema, descordada, lubricitat!

«En canvi, amb una argolla de taure al nas, na Melpòmene Malson, allò era fer patxoca!»

Ací s’acabava, en punxa, el text abstrús. Els agermanats no ho pairien pas! Pobres organitzadors els apedregaven amb el primer que trobaven a mà.

Calia oferir-los un altre text. Tret que no fora més decent de portar el Xe a enterrar abans?

En estació hipogea, prengueren els tres — ells dos, i el sensacional cadàver, qui duien a sopols, com si fos algú adormit o potser entrompat — el tren fantasma al Gaió. Al Gaió un enterrament d’estranquis, a qualsevol corral amb soll i tanca de tela metàl.lica amb aviram, resultaria de franc. El capital s’havia esfumat.

A part que no trobarien indret més escaient per al repòs del gran autor. Car era un fet que al Gaió es trobava un monument, humil, però monument així i tot, al Xe.

Cert que, en cel serè o d’apocalipsi, tant se val, tard o d’hora, si abans no l’arroquen, tot monument sol s’arrocarà. Tot monument, per sòlid que sembli, només serva i aguanta al cor un de moment estroncat desig d’esdevenir, un inici de pulsió d’empenta definitiva vers la finalment restauradora mort.

Les escaiences del viscut es desgranen, es deterioren, s’escrostonen, com tòtem tot corcat.

Coneixien la tieta. El seu corral aniria d’allò milloret. La vella bruixa, tornada mòmia vivent, parlava ara sovint amb copròlits que li tomben de la tràgica astoradora destruïda boca i ressonen part de terra amb pudors metàl·liques.

S’aürtaven i empenyien l’aviram al galliner que foradaren, si fa no fa enmig, per a fer-hi el clot adient. Era de nit, i tronava i llampegava, i els gossos, acollonits, no gosaven treure el nas.

Babuí descarnat, el gran Xe, més valia sebollir-lo com més de pressa millor. Aquells darrers anys, per causa de cranc al cos, cranc de rosec silent i constant, havia anat perdent irremissiblement substància, fins que prou que ho veien, ara mateix ossos i pell. Fàcil de dur-lo, això també.

Una llanterna funesta feia tremolosa llum al delicte clandestí. Amb mans estigmatitzades enfonsaren el derelicte dins aquell celler tan escaient. El clima hi ajudaria. Aquell humil corral molt humit, sobretot pel pixum i gatxull que se sobreeixia de la soll, podriria la carcassa a una velocitat respectable.

Tornaren els herois a Vallfosca amb el mateix trenet subterrani. A la solemne capelleta dels agermanats, acròbates i boxadors afeccionats, hom els serviria un altre plat de correcuita. Recolliren a ca seua, el localment molt prestigiós Sevid Lufwa, boxador prou socoltre, sapastre, qui adés fou molt i avui no era re. I tanmateix, així tot...

Remenant a la butxaca cacauets, panses i ametlles, que de trast en trast es duia a la boca i lentament rosegava, se l’endugueren cap al casal.

Rancuniós fins al bessó mai re no li recava; ja podia haver fotut tot el mal del món, anc no en tenia prou. Era un baldragues qui tot ho feia a la xamberga.

Si trobava extremadament difícil i d’allò més confús un simple interruptor del corrent a la paret, imaginem-nos-el amb els aparells d’ara arreu tan plens de pius a prémer. Pobre d’ell.

I nogensmenys, el seu discurs, tot i el seu impediment a la llengua, fou memorable. Molt millor que no hauria estat segurament la sublim proclamació inexistent d’en Xe Ça-enjondre.

I a més era del país. I no li calia intèrpret ni torsimany tan xafallós ni papissot com ell.

Els aplaudiments foren força merescuts. Per a tothom, sobretot per als mateixos pacients qui a la fi aplaudiren.

Era l’hora del bon soparet de germanor. Tothom xiroi, i amb salut. Toquéssim ferro.

(...)

5. (Trencant la pantalla, irromp a escena.)

Tothom adrecen lloances a la carronya qui rau immòbil, podrint-se lentament, al seu pas a pas, sense presses.

Tothom troben que fa ‘Tan bon teatre! Amb totes aqueixes mosques i escarabats, i virons i larves, policroms i multiformes, i insectes variats i de fantasia a tort i a dret, i a per a donar i vendre!’

El públic aflueix. L’espectacle s’ho val. I tanmateix, tot trencant la pantalla del darrere, irromp a escena el gegant. És un gegant impressionant, tot i qui només és encar un infant de pit. Va en bolquers i es xucla un dit. Porta davant, penjat del coll, un cartell on hi diu, ‘ORFE’.

No pas que ningú pugui llegir-ne les lletres petites davall les grosses, tret que s’hi atansés molt a prop, mes qui hi gosaria?

Els mots escrits davall l’indret on amb lletres enormes hi diu ‘orfe’, són les següents: «—No creu en re — ni en els edèns ni els plaers — és anedènic i anhedònic.»

Allò destarotaria i àdhuc potser astoraria encar pus el públic si ho pogués llegir. Per caritat, ningú, ni els armats, suposant que els armats sàpiguen mai de llegir, no se n’atreveix. L’infant de pit sembla imbuït d’intangibilitat. Una por còsmica envaeix tothom qui el veuen. Temen amb raó que a la mínima no esclati en mil bocins i faci alhora esclatar el món, per no dir re del malaurat univers en acabat, lògicament.

Una maleïda angoixa s’instal·la al local. I un silenci sepulcral. Sepulcral, escaientment. Cap ni un dels insectes carronyaires gosa dir piu. Tothom cauen en la introversió. Tothom paralitzats, no gosen tampoc moure’s i fugir. No fos cas que el desori mateix de la fuita no encetés la irresistible conflagració.

I tanmateix, de sobte, els més groller dels ocupants, qui, armats fins a la puta coroneta, vigilaven el públic, perd els estreps. Massa acollonit, dispara ràfegues contra l’orfenet colossal.

Enmig d’un soroll eixordador de vidres trencats, l’orfenet gegantí s’ensorra convertit en mil bocins.

No cal patir! Amb sobtada tendresa general, fluixet fluixet, els veïns es fan la farina blana i es feliciten germanívols.

L’estàtua perillossa de l’infant de pit, tanmateix, cosa que ningú no s’esperava, era feta de cristalls pre-formats. Per molt que la destruíssiu, ressuscitava tota sola per a reformar-se exactament com abans, no cal dir que inclòs el cartell amb la lletra grossa i la petita.

Encar més esparverador, vós, com ara per simpatia, de retruc, el cadàver, qui adés suara tant no feia per a desaparèixer bo i cruspit per la vermina, qui ara mateix tant no bornaven i s’escarransien, vull dir, escarrassaven, demostra tot d’una haver així mateix un seriós talent per a la tasca de la reconstrucció. Ressuscita, i àdhuc els paràsits novament molt aqueferats s’escau que eren de vidre indestructible.

Tothom fan oh i ah-oh, ah. I se’n fan creus d’incredulitat. Amb raó. Car tots aquells miracles fortuïts fan torts imperdonables a l’enteniment del més curtet de gambals.

Al cap d’estona, tips de tanta de falòrnia barata, de tanta de màgia i religió, i de la mòrbida carallotada de les resurreccions, totjorn sotjats per l’enemic, el noi Aristarc i la noia Verdura, això sí, molt discretament, sense fer gens de sorolls, eixiren del teatre.

Caminaven pel carreró de bracet o de la maneta en la llum morent del capvespre i féu n’Aristarc:

«—Noia, ja ho saps. Tots els estúpids mites religiosos de la resurrecció els inspirava la faisó extraordinària (per a ells, car en realitat re de més ordinari), la manera aparentment miraculosa de captenir-se l’òrgan reproductiu del mascle. La xil·la, en un mot. La menina. Un mot ben innocent per a un òrgan ben innocent al seu torn. D’adormida en el son dels innocents, o potser fins i tot morta que semblava feia un instant, tantost no ensumava flaire de xona (o pitjor, trau de la merda), ressuscita immediatament. Això que dic és tan evident que fa cagar. Com pot la gent ésser tan brètola que no ho veu!»

Féu la simpàtica noia Verdura, dolçament:

«—Noi, prou saps que d’altres, però, han adduït que el mite carallot pus tost s’inspirava en el gra que enterrat reviu en arbre, o l’esqueix i l’empelt, o la intussuscepció, o el murgonat, no ho sé, tot de tècniques agrícoles que fan pensar que hi ha resurrecció de l’element. O dels ous dels insectes i d’altres serps i ocells minúsculs qui planten ous en llocs que hom diria poc propicis i tanmateix... ve-li d’on surt... com deia aquell, l’Aristòtil, de les carronyes d’ase en neixen abelles... Tot allò que, caient distretament, toca la mare terra, la impregna de substància vital, i la mare n’infanta vida novella. Hom s’hi fixa i diu, ‘Collons, manel, tot reviu’.»

Féu ell: «—Sí, és clar, tot va lligat, és elemental. Per apropiament i apropament d’idees. Allò natural de la natura és la reproducció. On fórem si doncs no? On fora re? Si és natural, re més natural. No cal fer-ne doncs tantes de complicacions ni xurimandangues, amb ritus i cerimònies que només són vil superstició, és a dir, l’abjecte conreu de la pallusseria i la ignorància. L’enganyifa de la qual mamen i se n’aprofiten els malparits.»

En aquell instant, quan trencaven una rònega cantonada, la ingènua parelleta foren bestialment atacats per l’enemic.

Els assassinaren amb unció.

Redeu, minyons, voleu prova més potent?

L’enemic sempre ressuscita. Al cap de quatre dies de mort i enterrat el tornes a tenir damunt.

Llei natural, llei de vida. Què hi vols fer?

(...)

6. (Caixes d’arengades confitades.)

Visití el professor Freggg (tress ‘g’ si us plau) a la petita vila de Soclcl (dos ‘cl’ si us plau), el més gran filòsof mai creat per la mesquina humanitat, de vastíssima irrevelada erudició; irrevelada, car mai no havia revelat en realitat re.

S’esqueia que era l’únic a posseir, i sobretot a consumir la col·lecció completa de la fantàstica, la fabulosament increïble «Gaseta de Praggg» (tres ‘g’).

Una col·lecció de revistes publicades, gràcies a un concepte singular, un sistema molt enginyós, on els escrits eren a les arestes de l’espinada, arestes que amb els mots, i els fulls sencers per aresta, prenien suaus corbes de simples figures geomètriques, espècies de molt especialitzats i intel.ligents jeroglífics que només entendrien els escassíssim il·luminats en l’idioma únic.

Publicades, dèiem, a arengada única, una per trimestre, i emmagatzemada anualment en caixes de fusta ben doble i hermètica, vull dir, sense possibilitat que els sucs se n’escapolissin, els sucs de confitar, és a dir, vinagres i sals i astutes espècies adients.

Era una col·lecció on els savis, inconeguts de tothom i doncs molt més lliures de pensament, qui, al segle XIX, el més clar de la història, recolliren les raons bàsiques que desarmaven totes les filosofies anteriors, i per descomptat les posteriors, tant les dels pitecantrops com les dels selenites, és a dir, tant les dels prehistòrics homes-simis com les dels presents homes-llunàtics; desarmaven completament totes les inexcusables falòrnies, les increïbles barbaritats de ‘metafísiques’ i ‘teològiques’, és a dir, de temes i envitricolls que només contenien rucades sobre coses inexistents, i alhora naturalment totes les altres mortíferes teories econòmiques, científiques, polítiques, que se’n deseixien. Tot mentides, tot xerrameca en el buit.

Les gasetes es publicaven a arengada única. El professor Freggg n’heretà totes les caixes. Una vintena, deien les dubtoses cròniques. Ell solet, a poc a poc i bona lletra, les consumí. Les consumí de mica en mica, com dic, i com qui diu assaborint-les, i per això en sabia tots els secrets. Que tota teoria al món havia estat, era, i seria, inútil i sovint letal bajanada.

El dia que el visití, a Soclcl hi queia una atmosfera glauca i llora, el glaç s’hi aigualia, i tota cosa dins la boira s’hi fonia de pressa, consumit pel la broma baixa; tot era, com si diguéssim, més acceleradament fungible. Potser per això anava a ca seua a ritme d’ensopegades, com si, massa perspicaç per al meu bé, volgués fugir massa esvalotadament d’aquella confusió ambient que em constrenyia obstinadament a prendre com qui diu només atzucacs que llavors em duien a arrests sobtats, molt desagradables, i al capdavall, tip de taps i enjòdols que em sortien de trascantó i em duien de mal borràs, m’asseia a cap pedrís i, mentre em mullava el cul, em ficava a meditar que al capdavall allò era una mena de lliçó com la que m’hauria impartit el professor Freggg.

Potser era entretoc de la part de l’element atmosfèric mateix, que volia que consiressis sobre el fet que havies perdut, més que no el camí, el quest. Que et calia harmonització amb la natura del moment. I l’apaivagament anímic em portava a fer cabal que això rai, que tampoc no hi ha sortida possible a la maleïda existència mateixa. Que no n’hi hagi en ocasions efímeres no hauria d’ésser tan important i menys aclaparador com això.

O ets, o no ets. I prou. S’ha acabat. Això és tot. Bona nit.

Quan ets, ets, i hi ets, per sempre. I que no ets, no ets, ni hi ets, mai. Per què doncs entrenar-te tant a no ésser? Ja et vagarà, home, ja et vagarà. Eternament.

Fica’t a la feina d’ara sense puixconsirs ni avant-recances, ni reticències, vull dir, sense fregir-te el cervell amb les ineludibles catàstrofes del temps venidor. Ja et vagarà.

Amb allò, se m’afeblia la pressa i pràcticament sense ensopegar més, ni perdre’m pels insidiosos atzucacs, tot i que no s’hi veia bou ni bèstia grossa, fiu cap a la mansió.

En Freggg em rebé rient. Li havia dit, esbufegat que em perdonés l’absurda trigança, o pus tost demorança, que m’havia collons perdut tantes de vegades.

El foc de la llar espetegava xiroiament. La casa, part de dins, era celestial. Amb clarors insospitades.

Li vaig dir, amb humilitat, que allò que m’hauria plagut més de la vida, que hi somiava sovint, era de veure, ull clar, la inversemblant existència de les prodigioses, astoradores, ecplèctiques, caixes de la col·lecció.

M’adreçà devers una mena de sòlid faristol on hi havia efectivament una caixa de fusta forta.

«—La darrera que em roman.»

«—Què se’n féu de les altres?»

«—Sí, ves, consumides, noi.»

«—Per un foc? Un terratrèmol? Qualque guerra de trascantó?»

«—Mon ventrell, és clar. Guaita.»

Obrí la caixa. N’extragué una arengada, i se la cruspí.

Escandalitzat, romanguí boca badat, com un estaquirot; el meu visatge era el d’un sobrepassat taral·lirot.

«—Quina cara fas!» Va dir el professor.

«—Home! És que... Un volum tan valuós, únic, revelador de les veritats més recòndites i doncs més simples, no creieu? És clar que estigui tot destarotat, no fotéssiu, vós, és clar, és clar... Us heu cruspit el volum d’una mossada, l’heu consumit de veritat! Quin paper voleu que foti? Qui s’ho hauria esmat? Ni el més viu ni vivaç dels gats mesquers.»

«—Què altre volies que en fes?»

«—Homes, si me n’haguéssiu donat un tast, no pas de l’arengada, de les esborronadores idees inherents.

«—No, home, no, al contrari. Qui vol mareigs addicionals? Menjat, paït, i cagat a l’hort, com cal, l’hem restablert a la natura, d’on mai no hauria d’haver sortit.»

«—Ah!» Com qui hi cau, car començava de comprendre.

Cagar tanta d’interminable merda era precisament el millor que podia fer cap filosofia.

Per això l’estimat Freggg era un filòsof com cap altre no li podria mai arribar ni a la sola enfangada de la sabata.

(...)

7. (Colliu-les, tot fent via, les roses cada dia.)

Passejant-nos pel paisatge la veiem, dama excel·lent. S’arregussa fins a mitja cuixa les faldilles per a poder eixarrancar-se bé i pixar amb menys escatxics enmig del camp.

Els dic als ulls adelerats: ‘Mai no esteu contents, per què rondineu? No en teniu pas prou?’

Responen, barroers, que és clar que no, que amb allò mai no n’hi hauria prou; insisteixen: ‘Fins als pèls, fins als pèls!’

Déu us castigarà.

Diu el sacre advertiment: ‘Avarus semper pauper’, l’avar, és a dir, el cobejós, sempre serà pobre; o qui massa vol, mai no en té prou, i es fa fotre fins que es mor.

Mes ells tretze són tretze. ‘Colliu-les, tot fent via, les roses cada dia’, fan. I que volen pèls, volen tendrums ben humits i rosats.

Ai, què hi farem!

‘D’on no n’hi ha no en pot rajar/ Amb els ulls anc no hi ha re per a arranjar.’

(...)

8. (Inexistents.)

Ja hi som — la fi del món

Tota una vida de martiri

I creuclavats al cementiri.

Eugues i erugues

I tortes de peu i tortugues

Tots plegats pujàvem al cel

Sense gaires penes ni recels.

L’únic que ho fèiem malament rai

Esclatats amb aquell sobtat esglai.

I ho fèiem fets focs i fums

O a tot estrebar rasclums i resclums

Cendres amunt a cremadents

O en un sol mot — inexistents.

(...)

9. (El sempre absent mai no hi és tot i sovint es confon al rerefons.)

Soc tan discret i inconspicu, tan negligible, insignificant, sense distintius de cap mena, adotzenat, lletjot, petitó, amb nul·la presència, i gens de prestància, que hom podria, amb totes les de la llei, anomenar-me ‘el sempre absent’. Car que hi fos o que hi manqués, cap diferència.

Ombra difusa, confosa en el paisatge.

Immensament suspicaç. Quan a la pell sent prou a prop cap vibració sospitosa, m’immobilitz d’espetec, i em fonc.

Em fonc al rerefons.

Esdevinc un cop més aquell qui no hi és. Aquell qui sembla que mai no hi ha estat. Enlloc. Ni del tot. O potser amb prou feines. O no gens. Pse. Tant hi fot. Per què en parlem? Un no ningú de no re.

(...)

10. (El senyor Mestre, baró del Canyaret.)

Li diu al secretari:

«—Soc, el senyor Mestre, baró del Canyaret, qui vastes lliçons departeix abans, habilidíssim, no les imparteix.

«Au, bah, m’anuncieu a la mestressa, la qual em deu estar esperant en candeletes.»

El ‘cretari gruny i escopina de cantó, llavors respon:

«—I un colló t’anuncii, capdecony.»

«—Me cag en dena! Com que no? No em fotéssiu perdre la paciència, capdetrons! Li dieu que, triomfalment, l’escatòleg feia cap.

«Perquè ho entengueu àdhuc vós, que veig que de lletra no gaire, li dieu, sinó, que ha fet cap a veure-la, recomanat, el meravellós artista escombriaire, el senyor Mestre, mestre de la veritat, jo mateix, bah, i espavil!»

L’altre li jaqueix un visatge ben visitat, a fe dedè. Si els ulls de vellut hi fan de frontispici, els sangtraïts al mentó de colofó.

«—I sobre, abans de fotre’m al carrer amb una guitza al cul, m’ha emblades, pispades, del butxacó totes les respostes a mes pròpies lliçons que duia escrites en lletra petita en un paperet d’estranquis — una ‘crosseta’ que se’n diu en bon català — que sovint duc enganxada a la màniga...

—Ara no les sabré ni jo.»

(...)

11. (Rotlles.)

Li deman, «—Costa gaires pèmpims, el rotlle de papir?»

Em diu que tretze peces d’or.

Li responc, escandalitzat, «—Tretze dòlars d’or? Floc! Això és car!»

Dic al marrec qui duc de la maneta, «—Agafa els trastets, toquem pirandó, fillet. Ens prenen per turistes, i es pensen que ens poden endollar garses per perdius; com si fóssim figues del pitjor paner.»

Per què voldríem vell papirs tan cars, si podem permetre’ns prou de comprar paper de vàter?

Per què voldríem desxifrar ximpleries antigues, quan n’hi ha tantes de contemporànies? Oi que fotéssim allò que fotéssim estem condemnats a perdre sempre el temps?

El temps es perd tot sol, no hi ha remei.

I ara li dic, «—Cert que els antics anaven molt més peu ferm en comprendre l’existència. Almenys ells sabien del cert que, si hi havia déus, havien d’ésser per força els ésser més malignes de l’univers. Ningú més malparit que els déus. Per això tots els dictadors s’hi reflectien. Sacrificaven verges a balquena per a apaivagar-los, o per a implorar-los cap merdós favor. I no cal dir que també sacrificaven perquè sí milions i milions de carns de canons. Com va dir l’altre, ‘Occiu-los tots, justs per pecadors, tant se val, això rai; allà dalt el nostre déu tan especial, qui tampoc no deu ésser tan ruc, segurament, qui sap, reconeixerà els seus’. Tant se val. És evident que els antics sabien perfectament que els déus volen sang i sang i més sang. Mai no en tenen prou. Insadollables. I llavors, ja ho sé que és difícil de creure, però, no sé pas qui, algun maligne més maligne que els malignes déus inexistents, es va inventar l’absurditat suprema, un déu benèvol qui triaria els pitjors per a endur-se’ls a un mortífer paradís qualsevol. Un invent maleït, que tant d’imbècil no ha enverinat. L’invent dels menyspreables malparits aprofitats qui s’aprofiten de la por a la mort que naturalment tots tenim per a vendre’ns, caríssima, la puta falòrnia sense cap ni peus dels déus bon nois. No hi ha déus bon nois. Només podria haver-ne de molt, d’immensament, dolents. Malparits sense pietat ni perdó. Tret que ni aquests no hi són. Perdre el temps, no tenim altre remei que perdre’n, és llei de vida. Però si més no podem triar de perdre’l en altres distraccions que no les metafísiques — abominables enganyifes on cal no caure-hi ni de rellisquentes, saps?»

(...)

12. (Pintoret.)

I què amb la dona qui em ven, bon preu, ‘moût de zouzou qui émoustille’ (o ‘most de conyet que veneri t’inebria’)?

Li dic que em pensava que era una botiga amb flors i amb d’altres refinades curiositat hortícoles, i no pas cap casa de porqueries sexuals, ni que fossin tan selectes com les seues.

«—És que m’abelleix en aquesta saó tan suaument vernal de depènyer garlandes amb fruits, a l’estil d’en Ghirlandaio. Per això em fiava de la vostra perícia floral, i habilitat i sentit de l’equilibri en la tria de flors escaients.

«Que fóssiu potser especialista en l’ikebana, o el moribana, i sobretot el morimoro, que amb les flors hi inclou els fruits ghirlandaioescs, tot plegat una proliferació divina d’estils amb la qual esdevinc un pintoret d’allò més xiroi i celebrat, molt enamorador, el qual, alhora que pinta i tasta, escarneix amb tota luciditat el cant meravellosament sospesat, i sobretot el ball també tan agradablement mesurat, de l’estimat fox-trot.»

Li agafà, qui sap d’on, una d’aquelles ràbies de dona. Inclinacions histèriques. No en sé la terminologia mèdia exacta. Tarannà salvatge, monstruós. O ‘Tota dona és sac de pets’, com deia el clàssic.

Tanta de fementida femna. Fotia el camp mig cagat. Sort que no em ve darrere, tractant-me de violador, i llençant-me al cap flascons de feromones i d’altres mosts de conyets. Més que no pas oratge, oratjol, tot plegat.

Cap bòfia tan virtuós qui hagués hagut de vindre, i qui ens descomparteix i ens garanteix un judici homogeni, sense travetes, tret que qui pagaria al capdavall els plats trencats?

Cap dubte. Que pagui el del cavallet que no va enlloc. Com si no m’ha passades vegades!

(...)

13. (Com manen de fer els santíssims profetes.)

Veníem esquerps a jutjar sencer el poble

Un poble rebel i els condemnàrem tots

A mort immediata començant per mares i fills.

Els fills perquè més tard cercarien revenja

I les mares perquè farien més fills

Qui cercarien revenja i l’anorreament

L’anorreament es fa com déu mana:

Sense que anc ningú més pugui pertànyer-hi.

(...)

14. (Preludi a uns fonaments molt més sòlids.)

Les abraçades dels estels eren verament caloroses. Allò era apocalipsi amb tota la càrrega i sense mica d’el·lipsi. La falòrnia de la despulla en mortalla havia atesos els límits de la indiscreció. El seu foll desfici per a conservar els trets joves, tot i l’implacable càstig dels anys, no li sortia mica bé. Esdevenia mòmia acceleradament. En no re, pols.

Hom podia témer’s que ningú no n’eixia indemne. Massa terrible.

I, efectivament, ningú, tret de certs insectes, i nosaltres, és clar.

Ben ensinistrats cavalls de serps ens feien de ponts segurs ara que, per a sobreviure les bombes ubiques i tot-destructores ens havíem tornats, per meravelloses vies, formigues amb tots els ets i uts, i ens en calien tan sovint.

Ja ho veus tu. Tot de sobte, tant com ho deleràrem, i apa, manel, allò era millor que no pas un miracle! Allò era un gratulls. Quelcom tan admirable que te’ls grataves, no fos cas que, no fotéssim, tu, no fos cas que veiéssim visions.

Ara, en acabat d’haver albirat doncs el descoratjador panorama, tornàvem tranquil·lament a les nostres galeries hipogees i als nostres rebosts i magatzems de gra.

Llavors, sense fer cap progrés, en el nostre anar-fent del dia a dia, esperaríem que la natura renasqués, i tornaríem a eixir a l’aire renovellat, i aniríem prenent, pas a pas, no pas?, i per ubiques meravelloses dreceres, les novelles provisions de gra.

Això sí, ho repetiré, sense progrés, sense que cap espècie es tornés per dissort com aquella bípeda i pelada qui progressà fins a la bomba de la total destrucció, i l’enverinament absolut de la medi ambient.

Confiàvem que un error tan grotesc com aquell cap altra natura al món universal no fos tan malaurada de mai tornar cometre.

(...)

15. (Al cel d’en Saturn, pare de tots, na Venus hi comanda.)

Som a la platja i la bella es belluga amb el fascinant fimbrament del tauró.

Ens ha feta la guerxina, i correm rere seu vers la duna.

La tauró s’hi ha despullada.

Inadequadament engavanyats per la tasca encarregada, ens veiem incapaços d’acomplir-la, i, assenyats, ens diem que tant se val, que res no val tanta de pena.

Que més valia gicar la feina per a altri. Algú amb més urc i urgència, i necessitat de fer-se veure prou ho faria. Sense entrebancs, ell, segurament molt de grat.

«—Sorry, senyoreta.» Mentre, pròpiament empegueïdets, giràvem cua.

Sospitosa conducta, però, en acabat, la del sospitós subjecte, qui mentre tocàvem pirandó s’atansava a la duna amb la tauró.

«—Aquest no li sabrà greu d’aprofitar-se’n, pobra Venus!» Comentàrem.

«—Aquest el conec.» Féu un altre company. «—Caragirat i colltort, botifler, traïdor, sacríleg. Amb goll i galteres, per a acabar-ho d’adobar. Pertot on apareix, es fa odiar i perseguir. ‘Desa’t, tol-te, remou-te, que no ens calgui veure’t mai pus’, li diuen tard o d’hora. A ca nostra el tinguérem de veí. Es feia dir Boabdil Sacs i Pera. El bugre es deu canviar el nom a cada residència on fa niu. Car no pot ésser que s’amagui sense canviar d’identitat. Resultà que era ell qui suposàvem amb raons que es menjava els cànids del barri. Sobretot els gossos més agressius; és clar, que alguns de nosaltres, cauts, trobàvem prou bé, car què hi ha al món civilitzat, i doncs presumptament segur per a viure-hi, de més malparit que certs gossos? Mes així mateix hi passaven, escadusserament, sense que aquests hi tinguessin cap culpa, esparsos guineus i coiots. Tot el veïnatge esfereït, sense saber qui era l’animal. ‘Si enxampem l’assassí, l’espellem, l’escorxem, l’esbocinem i el coem a l’ast. Prou s’ho ha guanyat!’, deien cada cop més gent. Tret que ell s’ho devia ensumar. Havia fotut el camp abans no anaren al seu jardí i hi desenterraven un fotimer d’ossos i pells.»

«—Si l’anéssim a salvar?» Proposàrem.

«—Qui?»

«—Qui cony. La tauró, la Venus, és clar!»

«—Qui vol rebre, tu, pobrissons de nosaltres, decrèpits i malaltissos? Segur que en Saturn qui es al cel trobarà millors herois — i si pot ésser dels semidivins i tot, millor.»

No calgué. L’endemà llegírem que rere certa duna un subjecte sospitós havia estat trobat mig devorat. Damunt el seu front, qui sap qui, potser el salvatge antropòfag mateix que l’havia destrossat, havia potser signat, amb la punta d’un ganivet, encetant-li la pell força a fons, amb dues inicials. ‘V.D.’.

La V., pensàrem nosaltres, podria referir-se a Venus, mes la D. què? Tauró comença amb T.

I llavors qualcú saltà. «—I si V. fos per ‘Venèria’ que també ve de Venus? I la D. típicament ‘Dolença’? Dolença Venèria’? »

«—‘Venereal Disease’, ja veig per on vas. Massa de cardar-se els cànids abans d’executar-los.»

«—No fa?»

«—Qui sap. De certes dones, com de certs gossos, i no cal dir de certs carnívors amagats, com el presumpte botxí i maeller, l’animalot i bútxara d’en Boabdil Sacs i Pera, el qual suposarem que és doncs l’interfecte mig rostat en la luctuosa efemèride d’ahir a la platja del poble, tot es pot esperar.»

«—Sabeu què us dic? No ho aclarirem mai. El món és com és. Un embull, fills meus, un embull.»

(...)

16. (Generació rere generació; i rere generació, generació.)

Tots ens hem fosos com ninots de neu

Semblàrem la gran cosa i no som re.

Cascú l’hem portada la nostra creu

Gràcies doncs,

Tot i que de debò no hi ha pas gens de què.

(...)

17. (L’uix enmig d’enlloc.)

«I en erm desert imagín una porta.»*

Rere la porta el jardí de l’oasi

I el cocodril qui hi viu qui quasi-quasi

(El pensament no pas gens em conhorta)

Surt de l’estany i bròfec se m’emporta

Al barri on fregeixen sant Anastasi.

I tot altre vell màrtir qui s’hi basi

Hi pateix tot fet malbé i pota torta.

No tinc tirada vers les birimboies

En tinc vers el tangible de les fort gerdes noies.

M’esmaré un altre trop que no em dugui de bòlit:

Ni uix enmig d’enlloc ni cigne entre lliris.

Cap miratge de trampa que et fa pagar forts nòlits

Ni cap déu a qui deus fats jutipiris.

(...)

(*JV Foix.)

(...)

18. (Ginys.)

Amb els dos atots alhora de la discreció i del silenci a discreció, no tem sinó la indiscreció i alhora la sorollada abjecta dels ginys mecanitzats, ço és, les maleïdes màquines infernals que, a la repel·lent enverinada superfície, només causen confusió, desori, atzagaiades i estralls, molta de fressa i gens d’endreça, i, a sobre, tot ho omplen contínuament d’angoixosa mort. De mai més respirar-hi com déu mana — totalment inabastable, foll deler.

Amb corrocs i parrups de gats i coloms, xafardejaven pels racons les taràntules. Quina en conxorxaren, pobrissones? Tant se val.

Amb patètica apatia, indulgents, gens agressius, amb filagarses de flasca energia, les lleixàvem xerrar tant com els plagués. Llur soporífica llunyana remor era plúmbia i perfecta per al repòs, tan necessari, vós. Els miralls no deien boles. Esblaimat, cadavèric, fòssil, de llonga data ençà. Havent despès tot tremp hagut i per haver, absent del cas, lluny dels ginys com de tota osca, sense tocar-hi quant a les invencions novelles, segurament encar pus fal·lacioses i despòtiques, entre la runa acumulada de totes les antigues andròmines, orfe de noves fins al mai més, covant amb filets de benaurança mes rerialles de l’ésser-hi exempt, en remota cova subterrània, com cap privat barret de rialles, llepant ací i allà, regalims de sals i d’altres minerals molt necessaris, electròlits reguladors qui neixen naturals de les roques, hom subsisteix, heroi únic, qui escriurà la darrera crònica per a vergonya de l’espècie boja i suïcida qui no sols es malmenà, malmenà el món sencer.

Món malmenat pels ginys abominables, envescats com larves als sacsons de la grassíssima deessa del letal progrés, només hi suren els sòmines, els degenerats estúpids del darrer grau, els viltenibles esclaus dels deleteris ginys.

Tots ens conjurem per a anorrear-los com més aviat millor, el Sol mateix, la natura amb els llamps, terratrèmols, volcans, i l’olímpic firmament amb els cometes, els meteorits, les invasions dels ocults destructors de la neteja planetària, escombriaires còsmics entre els quals sempre m’hauria fet feliç de pertànyer-hi també...

Tot i que la dissort volgué que nasqués amb l’embolcall aparent de l’espècie més imbècil ni psicòtica de la creació, addicta al sobrepuig, i doncs tothora ultrapassant tota fita ni fitó marcats pel seny. La macabra condemnada secta dels qui s’empescaren els ginys, màquines de brutícia il·limitada, omnimortíferes, panòledres.

(...)

19. (Breu interludi delitosament instructiu.)

Boldrons d’estàtues molt realistes de pedra marbre que només pots veure d’ençà de les finestres dels gratacels dels pocs privilegiats de tasts triats i de sublims refinaments. Aèries orquestrals escultures, que sols els és possible d’admirar, jaguts en tous coixins, als pocs esperits exquisits entre la gent de l’olla, qui, lànguids com maharajàs, tot remenant les cireretes, i potser menjussant ‘mèntules de faraó’ (les exclusives caríssimes salsitxes en filaberquí, com les mèntules dels bacons), saben allò que és de debò bo.

Són colossals boldrons harmònics. Equilibrades al·legories amb cavalls, muses, mènades, herois. No és pas art per a la gent baixa (en més d’un sentit). La gent baixa s’acontenta amb gargots abruptes, simiescs, i ninots malparits, abortius, decepcions infectes de l’abstracció ignara.

La bella dona gairebé espitregada (amb un vestit blanc impol·lut obert en ‘V’ fins al melic, de tal faisó que els pitets són sota l’enlluernadora blancor només fins la meitat, amb els mugrons que adés són exposats, adés amagats. Molt atractiu. Trempívol.)

Havent-me convidat a veure les composicions estatuesques, molt elegantment se m’ofereix per a amanir la visió, ella mateixa estàtua de la perfecció. Amb les mans copant-li els pitets, cardem dolçament tot esguardant alhora les obres mestres.

He anat més tard a ca un professor xiulaire, i hi he après de xiular de les faisons més imprevistes ni sensacionals. Per a assenyalar la meua apreciació per l’art únicament ver, ço és, aquell que emula com pot l’artística realitat.

Car quina avorrició, aversió, abjecció, insuperables envers el pseudoart abstracte, invenció dels brètols, trinxeraires, i poca-soltes, sense cap mena de traça, embolicant una troca abans per la realitat ja prou embolicada, només per a engalipar els brètols sense cap gust ni tast, xarons, carrinclons, merdetes, presumptuosos cagallons, fètids tifetes amb diners de massa, desgraciats espantalls, tarzanets del cul estret, repugnants afolls de molt dolenta casa ‘bona’, rabejant-se en l’ociositat paràsita.

(...)

20. (El fenomen apellat Boabdil Sacs.)

(Oferim uns quants de fragments de la crònica del protagonista escrits per ell mateix si fa no fa en tercera persona.)

«—Com qui no vol la cosa, amb breus entretocs hom l’emmenava per la bona via vers la casa d’orats, on pertanyia evidentment.

«A l’hospici, ala de cura psiquiàtrica per a psicòtics, admès i comès, ço és, encomanat, a la disciplina de l’eminència mèdica i doctrinal, és a dir, el psiquiatre Caboix — el de les inconfessables pràctiques i de les exacerbades proeses, sovint absent i procreant — aquell qui posseí moltes de dones, i àdhuc mullers, i totes les rebutjà (repudià, com mana la llei), i tot seguit sovint abjurava del seu rebuig, i tantost abjurava d’haver-ne abjurat, i s’hi refermava, amb més convicció encar, dient als altres especialistes que no hi havia remei, que eren boges, massa boges, perillosament boges, i prou calia tancar-les — és un titella guerxet i cassigall — s’agenolla impensat davant qualssevol benvolgudes bagasses malgirbades qui es troba pel camí, i es grata una miqueta la butxaca, i s’hi aparella instantani, i les fa escardassar de bocadents, o àdhuc, si no té en aquell prou talent per a la bagatel·la, s’hi mullera (així forada més tard, quan el desig li torni), i és clar que allò no dura tampoc gens — i tothom el troba tan ben trobat, tanmateix i pertot, i a les revistes del gremi, tots sos col·legues n’envegem l’embranzida (tots voldríem, si hi gosàvem, fer com ell), i cridem unànimes, ‘Visca el boquer! Visca el boquer Caboix!’.

«L’oclocràcia és quan mana el repulsiu col·lectiu i instaura ses monstruoses galindaines de farfutalla, i lleis de l’embut, i la improvisació, si l’encert l’endevín, més criminals. Els psiquiatres, la falòrnia nostra és absurdament respectada per la plebs (qui no hi entén re, del galimaties que segreguem com cràters que escopinessin merda).

«El psiquiatre-cirurgià-patòleg Caboix, de primer ofici, boquer, sempre ha perseguit el premi Nobel de medicina. Expert cirurgià, et lobotomitza per no re — tret que això no és re, és clar; amb això no n’hi ha prou — el premi Nobel per al lobotomitzadors de professió ja està guanyat.

«El seu truc és de canviar-te l’ànima. Et tol la dolenta, i te’n fica una de nova. I si amb això no li donen el Nobel a ell, ja sabem que els Nobels són tot una trampa política. Del món, n’hi ha per a desesperar-se’n.

«Al marrec, ferotgement psicòtic d’ençà de petitó, en Boabdil Sacs, li furga amb dits ensangonats fins al tèrbol abís de la glàndula pineal — on com tothom prou sap rau l’ànima — un abís tèrbol i molt pregon d’on ara que hi opera pugen esfereïdors sanglots, i on amb gola rogallosa hi escopina un càustic corrosiu gargall.

«Sap que el boig Boabdil ha de tindre una ànima de mil dimonis, una ànima sanguinària de ‘llots-llamps-llops’.

«A la fi, fent crits d’horror, un eteri monstruós personatge, del qual només són visibles, a part les llàgrimes de lava, les hercúlies mastodòntiques urpes i ullals, no n’emergeix renegant.

«—Quin diable encarnat/ a davallar del cel s’ha animat?», es demana en Caboix amb l’ímprobe poeta, tret que és clar que sap que allò era l’ànima qui, hàbil en la qüestió, enflascona ràpidament en un flascó precisament adequat a servar-hi ànimes, criogènicament, per ell inventat i patentat.

«—Car, manoi, escorcolles a la glàndula pineal i mai no saps del cert què n’eixirà. Tota ànima, com les qui sortírem del gerro de Pandora, és ingràvida i és alada — i és salada, sovint, si ve de peix — i esmunyedissa com anguila, i pitjor, t’electrocuta venint d’elèctric peixot. Cal anar-hi isnell i llambresc, i sobtat i subtil, si de debò vols enflasconar-la.»

«Som-hi. Situació cabdal. Un fet que la història del món emmarcarà per als segles dels segles. Som al primer cas. Un cas definidor. Tothom en coneixerà els protagonistes. Fets transitòriament ‘immortals’ dins l’efimereïtat mateixa d’aquest món condemnat. El celebradíssim boquer Caboix i el seu fenomen Boabdil Sacs.

«Quan el miraculós doctor en veurà l’èxit, se’n seguirà ràpidament cas rere cas, un cas repetidíssim de substitució anímica, adoptat al mateix temps per tots els altres cirurgians-carnissers.

«Prou, en un mot. Monejant i ruquejant dins la glàndula pineal, l’hi treu l’ànima de llop i l’en fica una altra de pacífica truja. Car troba al boig li cal una ànima que s’adigui al seu tarannà. Vistes les seues tendències luxurioses, una ànima de truja, mai re millor. Tothom feliç i content.

«Això de les ànimes no és gens complex. Tot vivent ha de cagar. L’ànima viva caga i caga, no atura mai de cagar. Els pensaments són les deposicions de l’ànima. Les bones ànimes tenim bons pensaments. Una ànima dolenta com la del boig Boabdil només pot pensar dolenteries, amoralitats, immoralitats, desastres. És una ànima de totes totes substituïble. Ben fet, tothom el congratula, boquer Caboix, constel·lat.

«Ara, com la truja és femella, no s’adeia gens que una ànima de truja visqués en cos d’un si fa no fa mascle com el boig, i per això l’eminent doctor aprofitava que el tenia estès damunt la taula d’operacions per a castrar-lo. Perfecte.

«—No sé si he esmentat que el mec era boig», fa el doctor, amb fina ironia.

«Adepte a les Bacanàlia i Saturnàlia de cada poble i vila, s’acostumà, gormand, a les cabres i gossos ben guisats amb cebes, i no cal dir, per excés d’entusiasme i de bon vi de Vimbodí que servien els esclaus, als infantons i als garrins i cadells, tant se val, rostits al forn, dels quals, xarrupant i rostant, i fent-se còmicament el llefec, diu delir-se’n, sobretot amb les peces de gurmet, turmes, raoles, lleteroles, saïms...

«Aprofitant els desoris, sovint, amb les joguines letals dels gladiadors, s’enduia bèsties, incloses humanes, per a estuprar-les i llavors ficar-les a les brases de les fogueres, i convidar-ne tots els altres carnívors qui s’escaiguessin de passar prop el seu improvisat campament.

«Les falenes i mortifuigs qui li rodaven pels voltants eren les muses amb ales de mosques, que li deien «—Eixoriveix-te, collons! Tu rai prou pots que finalment has arribat al reialme definitiu de la llibertat total!»

«A l’asil, abans d’operar-lo, per a amansir-lo (el simi neurastènic t’entrava en histèrica i molt atabalada irritació a causa de torts i greuges imaginats), li oferíem allò que dèiem que crèiem que eren els àpats de la seua preferència, i li presentàvem godalls rostits o estofats, i li dèiem que eren ‘déu-els-féu’, és a dir, els nadons abandonats, i àdhuc diversos d’altres albats i afolls, jaquits de nit o matinada a la porta o el reixat de l’edifici, com si fóssim qui sap què, un convent de caritat, amb finestreta dipositària, del segle dinou, i què en podíem fer, a part que la majoria ja ens arribàvem malaguanyadament mortets, altre que coure’ls per a ell?

«A la monja Dorotea, qui protestà contra els nostres mètodes deontològics nogensmenys d’una correcció indisputable, es trobava una bona nit la porta esbotzada pel psicòtic sòmines, alliberat un instant a compte meu, quan més excitadot no el teníem. En acabat de la feta, la Dorotea ja sempre més foté bondat.

«Cal dir que el sistema del boquer Caboix per a tindre sempre raó és impecable. Científic de lògica implacable, la seua filosofia és ara acceptada i adoptada globalment.

«Privadament, davant el mirall, al que diu no s’hi adiu, i de tot el que diu se’n desdiu. Vehementment oposat a totes ses pròpies tesis, en diu, de barbaritats, que cap altre oponent no gosaria d’endinyar-li!

«I així és com després guanya totes les batalles dialèctiques.

«Quan l’espitxarà, si mai l’espitxa, tots els altres psiquiàtriques del món, comdors i varvassors seus, vindran, amb címbals i falaguers, a retre-li homenatge.

«La seua estrafolària mulassa davant l’altar on sacrificaran la teca per a la celebració, hi bavejaran tots plegats estabornits per l’abundància.

«Hi diluviarà moscatell, i, pròspers, ningú no hi comptarà les faves. Extraviats en els èxtasis del somieig, s’atiparan com lladres.

«L’heroi universal raurà en fèretre de palissandre, amb plaques opalines, un fèretre d’allò més carot, encoixinat, únic, i l’hauran maquillat com un pallasso.

«Oi? Quina mania més idiota de voler enganyar el Mestre dels Enganyadors, la mort!

«Què hi voleu fer? La seua ànima divina qui sap a hores de llavors on cony no parava, bo i fotent-se’n de valent de tots els seus lascius adoradors amb ànimes corrompudes, de truges i de hienes, i de caimans?

«—Ànima puríssima, càndia, intacta, per ningú mai toquejada els culs de les dones, i qui em vola pels esborronadors reialmes del més enllà, amb tots els sentinelles estratosfèrics qui em saluden marcialment, car a lloure m’és llegut d’ultrapassar tota frontera celestial, com excels elet espectre de l’ultramon més exclusiu, ço és, el boldró tot especial integrat per l’individu únic — sigui, tant se val, persona, animal, o cosa amb ànima — qui s’ha distingit pel fet d’haver l’ànima més brillant de cascun dels innombrables mons si fa no fot giratoris.

«Bufa, manel, si això no és glòria immarcescible! Si no n’hi ha per a cantar-me i vantar-me amb aürs, peans i hosannes...!

«Au, tant se val, som-hi, com dic, només cal ara que tots els altres exquisits convidats, com querubins garratibats, reconeguin degudament Sa Excelsitud, i entusiastes cridin ensems, en rebre’m amb les millors floretes dels innombrables paradisos extints, ‘Campió, campió! Noi, campió; t’ho has guanyat amb totes les de la llei!’»

«Hipèrboles, rai. Ditirambes a betzef. Com hom es mereix. Com l’immens, òptim, tot-continent, personatge del plaent tarannà i l’encantador visatge es mereix... Amb escreix, amb escreix...»

(...)

21. (Tots passaven isnellament a l’enlloc.)

Els veia moure’s follament, generacions dels mons innombrables. Individus fungibles, fugaços.

Tantost existien, lleixaven d’existir.

Tots passaven isnellament a l’enlloc.

Entre prudències i repensar-s’ho, entre preparacions i recances, no anaven enlloc fins que espontàniament s’hi trobaven.

A l’enlloc.

D’on no en tornaran pas a eixir.

Car cal suposar que tothom sap que repetir la mala jugada és de boigs.

Aprés tants de sofrences ni patiments, repòs ben guanyat, tant per al nou-anat a l’enlloc, com per als encar enxampats entre el decrèpit recapte al rebost de l’existent qui per ell sofriren ni patiren.

(...)

22. (Faulella del bon llop de les estepes.)

Totes pixàvem ensems a la gatzoneta damunt la gespa del jardí,

Quan el llop aparegué.

Les dotze verges de dotze anys sobtadament espaordides,

Se’ns estroncava la pixera.

Ara ens vulnerarà!

Ara ens estuprarà!

Ara ens estriparà!

Dons sí.

Ens hi va fer passar les dotze,

Com les dotze campanades del migdia.

Les dotze travessàrem estrènues les mateixes ordalies...

Pobre llopet!

I prou que li’n romanguérem plegades ben agraïdes!

Més tard, tots els nostres innombrables amants

Prou prearen les nostres tècniques amatòries

Alhora tan subtils i tan apassionades.

Tot un triomf de la bona introducció als essencials principis.

(...)

23. (Aristarc, paràsit acomplert.)

L’únic acompliment de la seua vida havia estat el d’esdevenir un paràsit de la societat. Sobretot de la seua dona i els seus amants.

El paràsit Aristarc, sempre a les ordres d’algú. Cap responsabilitat. Altra que d’acomplir tan bé com pot la fàcil tasca que hom li encomana de fer. Tothom sap que la seua traça i la seua energia són mínimes. Així que per què li manarien que fes res de difícil, o que exigís cap gran esforç? Tot ho hauria fet desastrosament, o s’hi moria o hi emmalaltia, i n’acabava al llit o a l’hospital. Allò encar els sortia més car.

Es feia passar, durant tota la seua sempre molt precària estada a l’incert planeta, per inspirat poeta. Pretenia que era poeta maleït, tret que quan era sol s’ho confessava. Allò que era realment era un maleït poeta. És a dir, no pas maleït per ningú. Ans un poeta tan maleïdament dolent que tot s’ho desava, sense gosar ensenyar-ho altre que com a full guixat i relligat amb veta, i encalaixonat a la calaixera. Per a la pòstuma posteritat. Tot i que sabia que tantost mort, tota aquell paperam inútil anava de dret al foc de la llar, o al cossi de les escombraries.

El seu triomf fou casar-se amb una dona de casa bona qui no volia perdre mai la seua llibertat unint-se amb cap marit qui volgués servar cap mena de dret d’igualtat o pitjor. Una dona magnífica i dominant sense amagar-se’n gens, qui li va posar tota mena de condicions a sempre primmiradament obeir, i a mai no fer-hi infracció, i tota mena de deures a mai tampoc no jaquir d’acomplir, i tota mena encar d’interdiccions a mai no infringir.

Amb cap accés per a ell a cap mena de sexe, i sobretot al molt preat excel·lent sexe d’ella, totalment reservat per als amants, dels quals ell n’ha d’esdevindre lacai quan hi són, i amb cap accés tampoc a cap mena de capital, ni de capacitat de decisió.

Son ànima de paràsit trobava en la unió molt condicionada amb aquella dona immensament superior son ric port, i, costés el que costés, hi romania reeixidament fins a la puta fi.

Aquesta nit, moribund, a les últimes volia lliurar l’ànima al no re, bo i somrient de felicitat. Se’n recordava d’aquell altre capítol de la seua vida tan extremadament benaurat i emblemàtic.

L’esplèndid sopar de la sogra, on ell, perquè no fes mal als ulls a ningú, era consignat a la mansarda. A les golfes. Al recambró dels mals endreços que abans havia estat cambra de les minyones. Fred glaçat a l’hivern, xafogor persistent a l’estiu. Cada apartament de la sumptuosa casa cèntrica hi tenia a les golfes la seua petita cambra per a les minyones, tret que ara que no abundaven, l’aprofitaven per a llogar les cambres a estudiants, o monges, o músics de pas, o era emprat per a arrambar-hi les coses inútils, i els fòtils inservibles o espatllats com l’Aristarc mateix. Que hi compongués balb i tremolós, o asfixiat i sedegós, les seues ‘cosetes’, o ‘merdetes’.

A baix al menjador resplendent, l’hoste d’honor aquella nit perfectament opulent hi era l’amant corrent de la dona. Un home d’aspecte extremadament mascle, alt (calia que parés compte amb els salamons) (i ocasionalment amb les teranyines dels plafons de mon recambró amb goteres de rònec poeta amb una vida pòstuma de caure-hi de cul), ben plantat, vigorós. I al mateix temps destre i cèlebre, hàbil i encimbellat, doctor ‘honoris causa’ de moltes d’universitats de moment de tres països diferents, França, Rússia, Geòrgia.

La sogra i totes les amigues benignament envejoses de la dona de l’Aristarc, i la sogra alhora, discretament i presumidament, demostrant a les amistats, i parents convidats (perquè ho fessin córrer entre coneguts i família) que la seua filla rai, que podia fer molt millor que no amb l’escandalosament lleig i malgirbat cuguç del seu marit, d’aspecte de babuí, petitó, arronyacat, mal fet i vergonyós, i qui de més a més la caca que escrivia, l’escrivia en patuès! I doncs incomparablement molt inferior a aquell virtuós i magnífic amant qui dominava i publicava, tant acadèmicament com per al públic en general, tres literatures de les quals era mestre de perfecció. Rus, francès i georgià.

Dels àpats opípars de baix de cops en tenia dret, si les senyores hi estaven prou de filis, a les delitoses pellucalles — emocionant, impressionant — car se sent llavors tan sortós!

Aquella gloriosa nit fou una de les vegades on fou cridat, per la pereta de la campaneta que alertava el servei, que podia davallar. Encar hi havia a l’indret les amigues més íntimes, i les més xerraires. Tothom rient. I en aparèixer ell, se l’esguardaren amb atenció. S’instal·là el silenci expectant. El sotjaven.

Allò fou la seua consagració. Es llençà damunt les restes de damunt la taula, i se les endugué a la cuina, on aprés li caldria rentar els plats i plàteres. A un racó de la cuina devorà les llepolies. Se’l miraven reunits al passadís. Sorgien de cops fortes riallades. Després se n’anaren novament al menjador.

Allò l’elevava definitivament al papat, al panteó, dels idiosincràtics, casolans, molt ridículs i molt fastigosos cuguços.

Aquella consagració del seu ‘status’ d’inferior sense drets, altres que els de l’irrisori paràsit, l’humorós, hilarant, còmic, carrincló paràsit, l’omplia encar ara (ara més que mai) de goig. Un goig immarcescible. «—Un goig que m’enduc al clot i tot.»

Fou doncs en aquella nit de felicitat exuberant on l’Aristarc es titllà, orgullosament, de gran reeixit paràsit de la societat. No pas tothom pot dir d’haver reeixit fins aquell grau excels en el seu trist pas per l’esfèrula.

Per això somreia, ara que exhalava els seus darrers molt humils petits bleixos, tot ple d’un urc molt personal, i víctima complaguda d’un reguitzell de rauxes de ben ésser, provocades per ses excitades neurones que li lliuraven a lloure, es veu, lliures i lliures de bones hormones — dopamines, serotonines, endorfines, oxitocines...

En la foscor on se sumia, entre esquinçalls de somnis i d’al·lucinacions extravagants, on entre els indrets on era i els que devien ésser-hi a prop només denses tenebres s’hi passejaven, tanmateix victoriós, d’algun cantó o altre, sovint hi apareixia el seu portentós amortallat benigne espectre, colossal en la seua enlluernadorament blanca solitud d’inferior molt superior, qui desxifrava reeixidament l’orquestrat crepuscle on s’allunyava, horitzó rialler.

Tot plegat, prou podem! Que no...?

(...)

24. (En patuès si us plau.)

El gremi campió, en simbòlica i simbiòtica croada, ens aboquem a convèncer, amb arts de dolça persuasió, i amb afeccions de germanor, tots els cars individus constel·lats a la nostra pàtria estel·lar, que no hi ha conflictes que no siguin resolubles.

I llavors llàgrimes agraïdes d’empatia ens repartim, sensacionalment agraciats, i no pas inútils mastegots de brètol i barroer. Sofronemes (actes fets com cal) fem, fets amb sofrosine (enteniment).

I hem escrit pertot arreu, com s’escau.

«No sigueu bruts ni curts de llums, parleu patuès.»

«Parleu patuès, la llengua de l’imperi.»

«Àdhuc els patògens de pitjor pèl parlen patuès — per això els patuesos som tan bons patòlegs, vós!»

«Serveu-vos fidels a l’agre del terrer. Parleu l’idioma de casa i del món, el patuès!»

«No fóssim mesells ni miserables/ ni conreéssim els vicis no gens recomanables/ i al contrari, molt menyspreables/ d’estar-nos-en mai de l’empre del patuès/ i llavors en maleïda avinentesa/ haver d’evitar, molt estúpidament/ de pròpiament enraonar-lo.»

«Féssim a tothom aparès que sense el gran patuès és com si no re mai no hem aprehès.»

«Ningú no se sent omès ni ofès, ni menys defès de sentir-se manumès, com quan si els parlàveu en horripilant ‘dallonsès’.»

«En patuès serem tots amics, car, finalment, ens hem entès!»

«Mai més no hi haurà cap malentès, i un pic cascú comès i empès a emprar, distès, el patuès, no ens engavanya cap contrapès, tot i que portem l’arnès i el tió encès de l’heroic compromès, per qui cascú n’anem gratament ullprès i no gens sorprès, car que ho faci normalment prou n’és palès.»

I malament rai, vós, si no l’empràvem com cal i a perpetuïtat. Anàvem ràpidament a pitjor, i a trist trasbals.

No hi ha ressentida fava, ni rèprobes desenraonats, ni fotetes contumaços, que no demostrem fàcilment que són anacròniques irrisòries arcaiques andròmines, contemptibles i fanàticament zeloses a repetir, com autòmats, com maquinotes nodrides per l’enemic, les instruccions rebudes pels ignars tifetes qui dictaren les antigues supersticioses lleis, amassos de ximpleries inimaginables altre que per cervells molt malalts.

I ens enteníem, i érem entesos per tothom, precisament perquè les dues parts enraonàvem en patuès, l’idioma de casa, i no pas en cap carrincló algaraví imposat, del qual no en dominàvem, ni ganes, l’abominable ànima.

I qui es cregués estúpidament que cap altra llengua fora millor que la nostra per a nosaltres queia, moribund, cervell-corcat en mesquina enganyifa d’enfinya (o carronya). No es podia pas ésser més viltenible, ecs!

Alenàvem adamantins, i empaitàvem vers la gallinassa on pertanyien els quatre desgraciats que per estrany caprici es mostraven idiotament adversatius.

I passàvem a altre. No valia pas la pena de perdre-hi l’estona. Atroçment insignificants, qui s’hi mataria? Sabíem que Hèrcules no es rebaixaria mai a convèncer un simi de cap de les raons incontrovertibles que l’assistien. Incomparables.

«El patuès és la llengua comuna dels patuesos de tot l’espectre, fins i tot els simpàtics captius en els cercles més microscòpics dels polsims que tant no tantalitzen els estranyats forasters.»

Immergits en la nostra follia de mil·lennis, nosaltres — qui tribals sabem que ni la força física ni la moral no són sinó falòrnies de moralista, és a dir, d’imbècil, i que l’única força que de debò no cal ni és, és la força de la voluntat — i qui blau-lluents d’esforç, com sempre hem perseverat, i ara perseverem, ens cal encar perseverar — perseveréssim doncs encar, no fos cas que els temps venidors fossin adversos.

I que a aclaparadores ominoses onades, fins als genolls i els malucs, els taurons invasors no ens salvatgegessin, esporàdics i instantanis, de bell nou pels voltants.

Esdevinguéssim cascú de nosaltres lluminàries de cel·luloide, i adés sinistres i atlètics, adés encantadors i rampants, com ara l’Àgata i l’Agató, la tòrrida i el torrat, adolescents ben garbellats, reciocinadors subjacents, de qui la peculiaritat principal és l’elasticitat tant física com intel·lectual, convencéssim, totèmics, lliscant aeris pels argents vius i les escales de mà de les vies de comunicació, tant químiques com sísmiques, i a sacsades d’energia galopant, la resta de la nostrada humanitat.

Imposéssim-nos als impostors qui, amb sordidesa de camaleó ple de fastigosos tics, ens voldrien fer creure que no som prou universals, i que no passaríem pas la severament escrutadora inspecció dels reguitzells infinits de parots, ni burots ni parrots, afeixugats ni enfetgegats rere el barrots a les finestrelles de les cruïlles ni cràters del cel. Que d’una manera o altra, com cal pencar per a poder menjar, ens cal mostrar, amb urpes corprenedores, com els atots de nostres pudendes ens munten ventrells amunt fins a estavellar-se’ns, ardus i durs, a les ferramentes, on, tocant les tecles de queixals i dents, hi fan ressorgir, espontanis i furibunds, espurneigs de verbs melòdics i mai espuris, ni manllevats ni espigolats a prats i predis enemics, com ara esborronadors copròlits, que a ningú no fascinarien, instantanis, ni els durien, abominables cassigalls, a masturbar-se’n amb tendreses repulsives.

Malastrucs malignes qui ens voldrien, no pas mai més surant, ans enfonsats en estadis ni gorgs pregons claferts i curulls de plom fos.

Tant se val, nosaltres a la nostra, valents!

Cosmopolites, o reclosos i reclusos, tant se val, tots els qui teixim, assortidament i bigarrada, la inacabable filera espiraloide de la nostra hègira vers enlloc, molt enraonats, enraonem en patuès i prou.

I qui tothom que fes continent de fer altre, que es vegi constret, massa avergonyit, a esmenar-se de mantinent!

Amb això, m’acomiad fins a demà.

Au. Passeu-vos-ho bé.

En patuès.

(...)

25. (Enigmàtics caníbals.)

Enigmàtics caníbals se’m mengen amb parsimònia.

Te’ls guaites amb certa sorpresa —

desconeixies que fossis tan bo!

Nàufrag ben salat no els cal amanir-te gens —

ni bolets ni juliverts ni alls.

Veig que se’n llepen els llavis —

i que es diuen amb un esperit de cooperació molt de vantar —

de per què no tastar un bocí o altre particularment excel·lent?

Cru i mig rostit ets deliciós.

Si l’estúpid mite de la resurrecció fos ver

Només podies renéixer però de mant de cagalló dispers.

Això també —

una futura estratosfèrica vida eterna de fètid cagalló —

al cel dels desgraciats!

Fotríem goig!

(...)