First Five of a few feeble Fables

 

Faules per a Infants qui encar es Popen Colzes i Polzes

1. (Escrivim simplement perquè una força ens hi impel·leix. Per cap altra raó.)

Amb els nostres escrits construïm el nostre món.

Amb mots escaients, aleshores entràrem a aquell bordell d’humiliant desori, ple d’insadollables mutants i d’altres llisquents proctòlegs, i l’omplírem, explosius, de deleàturs.

Eliminacions a dojo.

No en tinguérem pas prou.

En el vertigen de pler de centúries idiosincràtiques, al batibull de les edats, abstrets en espectrals fragments que entrevenien els anfractes i circumval·lacions dels carregats cervells, teníem massa per a triar.

El mot ‘triar’ féu clic. La força ens impel·lia. I escriguérem, és a dir, decretàrem que en Deodor i en Deofracte, l’un era impulsiu, l’altre cautelós.

Els bessons covaven rancúnies recíproques. Quan l’un cantava panegírics als mitjons, l’altre als mitjans; quan el primer als moixons, el segon als moixos qui se’ls menjaven... I així anar fent.

Els dos eren fills del tsar. Qui en seria el triat al tron, vet ací l’engrony. El punt de fricció molt emprenyador.

Ambdós llurs visatge donava un rampeu al del peix bequerut. Un peix sovint ensorrat i ressentit. Quin parell!

Hom se’ls esmava al palau més sumptuós, els guants excelsos de llurs mans a les atlètiques regnes de rucs promptes a les col·lisions. Cascú servant foscs idil·lis amb la mateixa princesa blanca com cigne i abjecta com voltor amb mal de queixals.

L’atmosfera a palau i predis adjacents havia d’ésser onírica per força. Les volves de neus, llur bressoleig a l’oreig noïen la noia. En volia aixopluc ni que fos endinsada a l’harem del tsar.

Corals, els bessons refusaren. Per molt que aquella hurí de cigne molt temptadora, amb el seu culeret i popetes de calda dona els seduís, comptaven, molt assenyadament, que arriscar la vida per una dona, quan n’hi havia al reialme d’innombrables qui eren si fa no fa tan voluptuoses com ella, era de debò d’idiotes.

En allò coincidiren i es feren transitòriament amics, car cal dir que amics n’eren amb intermitència. En frares no pas fratricides ja se sap, un vaivé continu, i amb bessons molt propers, encar més.

La princesa nivosa, qui es deia Dorodea, Dorodea Reig, se li estronca la il·lusió, esdevé incoherent, es palpa les polpes que aquest cop no li servien de re, i es marceix. Son visatge esdevé atmosfèric, gens de fiar.

S’engeloseix furibunda, mes que no s’engelosien els bessons mútuament, i les qui l’engeloseixen són especialment les sortoses concubines del tsar, sempre escoltant les delicioses simfonies d’en Rímskiï-Kòrsakov i divertides el dia sencer conquerint eunucs i esdevenint campiones planetàries d’escacs i de go, esguardant els colossals gladiadors amb ínclit aplom fer estralls, esquenadrets, entre l’esporuguit ramat de presoners de la religió en aquell moment consirada errònia, ço és, perillosa per al poder dels constructors d’armaments. La mateixa historieta de sempre.

La Deodora Reig es retirà al monestir i hi esdevingué escriptora de pa sucat amb oli, car tot d’una una força com una altra se li bellugava per l’esperit i l’hi impel·lia. Què hi farem. Una altra a l’olla del batibull interminable. Va omplir aleshores tot una calaixera de baldufaris claferts d’anònims cartipassos i d’altres subversius palimpsests.

Alguns dels pamflets poètics els arribaren a les mans, i en romangueren encaterinats. Entecats per la mania literària, pensaren de convocar-ne l’autor.

Enigmàtic poeta, amb intuïcions i delicadeses de poetessa, els bessons, cascú a sa manera, se n’enamorà. Aquells poemes seus ni en Puixkin, vós.

I això es demanaven els bessons. Puix quin? Puix quin? Puix quin podia ésser aquell poeta tan enormement collonut?

Trameteren eunucs pertot el reialme que s’encertissin de la identitat d’aquell geni imperial. Es mereixia els millors guardons ni reconeixements que tan rarament no altrejava mai el magne soldanat.

Mentrestant, es rabejaven llegint i rellegint els poemes que els havien atesos. En donarem un tast per a no fer pas gruar el lector d’aquesta narració. Eren tots si fa no fa d’aqueix estil:

«—És en el silenci pregon de la nit al camp, quan tot hi dorm, on de vegades no ixen, vinguts d’enlloc, els acords rítmics dels concerts nocturns oferts pel rellotges de la mort, qui, en zel, truquen a les fustes dels mobles corcats.

«—Així mateix naixem corcats, i la mort és un insecte, molt semblant a un altre rellotge de la mort. Potser, segurament, és un rellotge de la mort de magnitud universal.

«—Els batecs del cor que sents per les galeries arterials del corcat moble vell que va esdevenint ton cos, són els d’un rellotge que va minvant de força d’ençà de l’instant on neix.»

Profund poema, no et fot.

I llavors, som-hi, aviat és dit. Cap dels eunucs no hi reeixí mica en la comesa. Tornà amb el sarró buit i fou castigat degudament. A netejar les latrines de l’harem.

Doncs bé, som-hi, que no ha estat re.

S’escaigué aleshores, a la vida dels bessons, una d’aquelles catàstrofes que tant no abunden pertot arreu. Els bessons, calcats en tot, tant se val llurs tarannàs impulsius o cautelosos, es veieren afectats per la progèria, i en un tres i no res havien esdevinguts alhora vellards impotents, a qui tot els plaers els ve dels ulls, i, si s’hi poden atansar prou, del nas. I prou.

El temps de satisfer llur curiositat intel·lectual se’ls escurçava dramàticament. Per això sortiren de palau, abillats de pelegrins, a trobar el nobilíssim poeta ells mateixos.

Els assidus persecutors, encoratjats per un dels preceptes del més gros de llurs profetes, qui havia dit, segons les cròniques més creïbles, «Per llurs deposicions els coneixereu», és exactament això allò que feien.

Analitzaven llavors curosament totes les buidarades i palters que trobaven lleixats enrere pels fugitius dels món. Analitzant-ne les deposicions no solament n’endevinaven les malalties i les indisposicions que els assetjaven (les guitzes que els fotien les solitàries, per exemple), ans podien extreure’n, per deducció inspirada, les disposicions on els seus instints no els menaven.

Carallots d’ells, allò que s’esperaven amb més de desig era de trobar-s’hi, per cap cantó d’estret rònec abrupte viarany, cap dia benaurat, algun dels delitosos palterets angèlics i perfumats de l’evasiu autor.

No els passava pel cap encar que potser, més assenyaladament, vistes les refinades produccions, que es tractés de cap autora. Ells qui havien amada la Dorodea Reig, ara podrien, fer millor, i dir, ‘En Reig m’hi rabeig!’

Un duler amb un ramat de nous mamuts els indicà, a llurs requestes, que havia sentit a dir que a un dels monestirs de les muntanyes altes, hi vivia un monjo barbamec qui segregava, es veu, poesies esotèriques.

«Sense mandres viren vores de meandres/ De rius qui es vessen amb esclandres.»

I passada la taigà aparentment sens fi, lleixant enrere els arbres atapeïts, de dalt les serralades estant, davallava, eteri, un rou gairebé gebrat, i tanmateix, vellets i tot, s’hi aventuraren. Amunt, amunt.

Al monestir els demanaven si ‘No sereu pas cap d’aquells salvatges barbers misopogons (qui el diable se’ls emporti a l’abís escruixidor dels bàrbars beduïns!), qui posarien impediments àdhuc als cadàvers en taüt, si la barba se’ls mostrava mica?’

Ai llas, d’aquell anímic cop de bala cap bessó se’n rescabala. Reconegueren la Dorodea i caigueren morts.

Això sí, havia estada una mort prou dolça. Moriren somrient.

Havent retrobada l’antiga enamorada, se n’adonaren ensems que no havien perdut re. Al contrari, que tot allò havien guanyat. El plaer dels seus poemes. I, sobretot, que, ella, l’havien portada a la memòria tot aquell temps. Que la deessa de les inspiracions ens rau, un cop coneguda, al més pregon de l’ésser, i que només la mort ens la pot arrabassar, per a tornar-nos, a nosaltres a la lleixa dels afers tancats que ens pertoca al més enllà, i a ella, imperible, de bell nou resplendent al seu pedestal d’on mai no hauria d’haver estat desplaçada per la nostra immaturitat.

Què hi farem. Sempre és massa tard.

(...)

2. (Soca al nu: Soc el nu.)

«—Per a no ofendre els ulls de déu», com li havia dit sa mare, el príncep pollós no s’havia mai despullat. És clar ni rentat com cal.

No cal dir que pudia. Pudia com sa mare sempre pudí.

Doncs bé s’escaigué que un dia on el príncep era de passeig per la natura, un vent antic s’encengué tot sol de cop-descuit, i capgirà una vella soca d’un arbre tot podrit.

Queia alhora una pluja espessa.

El mateix vent antic despullà el príncep.

El príncep esguardà la soca. «—Soca al nu.» Bullia de verms.

Esfereït, esporuguit, el príncep es digué. «—Soc el nu.» Bullia de verms. Bullia de verms i d’altres paràsits i insectes, els quals, tots plegats molt aqueferats, se’l cruspien de pertot.

Una scolipopa qui li popava saba li semblà particularment àvida, golafre, i se la volgué treure amb un bon garguirot, mes el dit mateix vessava de vermina.

El príncep es va dir, «—Ara comprenc perquè ma mare no volia ofendre amb cap mena de nuesa els tan fàcilment escandalitzats ulls d’un déu tan melindrós», i pensava que potser li aniria bé de llençar-se de cap a l’estany de no gaire lluny. L’estany, quan hi arribà, degut al vent antic, encar anava tot esvalotat. Era solcat i remogut per vòrtexs i gorgues dispersos i sobtats, i allò li feia al príncep força de por i de basarda.

Tanmateix decidí d’aventurar-s’hi. Avençà un peu tot corcat i tocà l’aigua neta.

Massa tard!

Tot esbojarrats, exposats als ulls de tothom, i pensant-se doncs que per a ells era la fi del món, els paràsits se l’havien cruspit del tot.

Veié el llord príncep, abans no se li fonguessin, i ell mateix sencer no es fongués, amb uns ulls doncs que li desapareixien ràpidament, esmicolant-se-li en pols i serrill, com el peu agosarat se li tornava així mateix pols i serrill.

I allò fou la fi del príncep, i els pobres orfes verms i paràsits diversos hagueren d’anar a l’aventura, a veure si trobàvem un altre cos tan estúpidament vergonyós com el de la pútrida reina, i son fill carallot, quòndam el príncep.

(...)

3. (Faula d’en Nicolau Voltor, arquitecte orb.)

—Què val més? Tots els programes a la televisió, o un bon cul de dona vist del defora la finestra? — qualcú demanà a la congregació.

—Cul de dona! — responguérem tots, unànimes i doncs a l’uníson, i el vaticinador estrident, l’únic qui se’n desdeia, massa destarotat, pensàvem, car, arquitecte orb, es desmenjava i migrava força aquells dies a construir, a les palpentes, sublims caguerades de massius prototips de catastròfiques catedrals que sorgirien, enmig de sorrals impossibles. Comptava, per si fos poc, omplir-ne d’àspids vius les enrevessades, barroques, façanes. Llavors, havent romàs sol en el seu dissentiment, com ningú no semblava fer-ne doncs cas, s’hi refermà amb efusió. Com més s’hi escanyava, escardalenc, més l’ignoràvem.

És clar que els altres comprenguérem, tanmateix sense tornar-nos-hi, i doncs, com dic, responent als seus estirabots amb el silenci, car en realitat no crèiem pas, íntimament, que tenia ell per què tindre-hi ni veu, entre nosaltres, algú com ell, qui no hi veia gens, de cap ull, car, com dèiem abans, era orb, i damunt un bufanúvols, qui l’únic per què servia era per a immiscir-se on ningú no el demanava, i a fotre pels cantons sobtats esgarips que sovint no servaven ni cap ni centener.

Tot ben explicat.

Es veu, pobre home, que una vegada, rere l’escletxa d’una porta de cambra matrimonial, esguardava encantat el cul prohibit d’una prohibida dona, i, arribant silentment darrere seu, tot d’una, algú li tolgué els ulls amb qualque cullerot i com qui diu d’una estacada. Algú, qui segurament, es deia ell, era un dels druts de la seua pròpia dona, tot i que en realitat no tingué temps, tan sobtat fou l’atac, de veure de debò qui ni quin.

La seua dona (ell l’apellava molt afectuós, Marrofí, i li era prohibit, com dèiem, de veure-li el cul) mai no li ho aclarí.

Li deia, ella, «—Allò que et puc dir, a tot estrebar, és que el més valent de mos druts, la seua cua duu aquella delitosa pua o plectre que em toca les cordes màgiques de l’ànima, i em fa ballar la tonada que ell vol, i em fa veure calidoscopis no mai copsats, i em fa emetre bleixos d’alleujament en acabat que no he albirat mai que ningú no faci ni als films més inspirats.»

Ell qui havia escrit, en un seu «Tractat d’Arquitectura Arcaica, i encar millor, Arcana», que:

«—No hi ha posició més elevada, l’àpex de l’edifici, l’acroteri, com qui diu, per a l’arquitecte catedralici que la de cast cuguç, esdevingut com ara el parallamps espiritual del pinacle o espira més alta.»

I més hesitant i cagadubtes que: «—El cuguç complaent i complagut és l’únic protagonista del triangle. És aquell qui reïx, i n’ix impol·lut i salutíferament intacte, mentre els dos antagonistes qui batallen en lluites fatigoses (i fastigoses) per a guanyar una certa mesura de salvatge plaer sexual... que dura allò que dura, ai... i sant tornem-hi, feinades rai, pobrissons... prou cal plànyer’ls... quina pena! El delicat exquisit filosòfic cuguç, sense suar ni matar-s’hi mica, sense despentinar-s’hi, com qui diu, roman content i assuaujat, amb bona salut i sense que li calgui sollar-se amb barreges folles ni llordes, i els dos cardaires... ai vós, no fa? Quin paperot més trist al cap d’unes breus temporades d’esbojarrament i d’exhaustió!»

Ara afirmava, reformat, que:

«—És conegut d’ençà dels temps més heroics, ni reculats i cultes (és a dir, cults), que els culs de dona són font fecal d’infecció i d’orbetat. Qui en begui ja ha begut oli, i pitjor, s’ha begut l’enteniment i tot.»

Al caos del món, tot és comprensible, si aquest ‘tot’ es redueix a qualque petit detall com el present.

Així, doncs, àdhuc la posició dels qui semblen més lluny d’osques.

Tot és saber-ne el ‘background’, el rerefons, de la persona que emet el parer aparentment inversemblant.

Com en el cas de l’arquitecte orb, no fa? Siguem prou considerats amb els díscols i dissidents. Paciència, companys, això cal.

(...)

4. (Na Melpòmene i el Xe, sorn idil·li.)

La nit del Xe els sortí costosa. No sols se’ls morí d’una hemorràgia cerebral al taxi que de l’aeroport els portava al Casal dels Agermanats on el Xe havia de pronunciar-hi un al·legat que, segons ell, ‘rectificava permanentment l’errònia visió que totes les ciències plegades servaven de la qualitat de l’ésser en general, i la de l’ésser de l’univers mateix’, sinó que ara, de més a més de totes les despeses, incloses les de l’avió, i el pagament dels emoluments deguts, tramès a la Universitat de Xinjiang, perquè el savi pogués vindre al poble, ara els caldria pagar també el cost del seu enterrament, car la família l’havia desnonat per ‘heretge’, com en deien ells, ignars i arnats.

La proclama a lliurar davant l’aplec del Casal s’havia d’anunciar, segons el mateix Xe no els havia comunicat amb antelació, com a ‘Ni Prop ni Lluny del Bé ni del Mal a l’Únic Reialme Imperial de l’Enlloc’. Cercaren per tots els butxacons del mort si no hi duia el paper que hauria de llegir, i no hi trobaren sinó quelcom que no semblava pas gens que fos allò que calia.

Era un full estripat d’una revista on al lloc en blanc hi havia escrit això:

«(Melpòmene a l’acroteri.)

«Amb Melpòmene en relleu a l’acroteri, l’edifici era inconfusible, i tanmateix el sòmines d’en Xe, sempre distret, s’errava de porta i entrava a l’edifici veí.

«El nom del sòmines era efectivament Xe Ça-enjondre, i el diable qui l’enviava a la casa de na Melpòmene a l’acroteri que hi trobés la mestressa que l’adreçaria al bon camí del mai no perdre’s era, palesament, un diable d’allò milloret.

«El Xe Ça-enjondre aquell bon diable, bellament anomenat Euònim, l’havia trobat a l’asil per a orats. Hi era el més mentalment endreçat i doncs menys boig de l’establiment, inclosos infermers i metges, no cal dir.

«Havent-se equivocat de porta, el candidat a diable excels, l’enginyer omnívor Xe Ça-enjondre sabia, fatalista, que ara, és clar, no en sortiria mai més, del laberint on s’havia ficat, amb el cap tot emboirat, bo i empaitant com un carallot, sense mirar enlloc altre, una d’aquelles tortugues qui tan bona sopa no fotien en acabat quan les coïes a foc lent en cassola de fang.

«Al laberint on s’havia perdut, com a la casa on s’errava d’entrar i que li hauria (qui sap!) potser estalviat totes les dissorts que se’n seguiren, doncs, si, en lloc de ficar-se a la casa del veí idiota, es ficava a la casa com cal de la deessa de la bona memòria i la millor dicció per a exprimir-la.

«Ara només, mal indicat pel veí enemic, anava marejat i enlluernat pertot arreu, amb una migranya que el portava perperir.

«Li mancava sucre, o ferro, o qui sap què, aneu a saber, amb un cor que li feia figa, i un cervell caòtic. Hi ha serps verinoses i d’altres cucs madurs a l’aiguamort policrom del seu peremptori cervell. Malament rai.

«Molt de cul es mostrava a la platja del laberint, i certs tendrums a certs indrets de certs individus hom veia a ull nu que esdevenien pus tost erts i règeus. Entre els colonitzadors, un altre ignorant brètol, tot escarranxat, son vit minúscul se li enrigidia, doncs, i molts dels passants s’havien d’esclafar un desficiós deler de trepitjar-li i fer-li miques.

«Braç en fèrula per una caiguda recent voltant incessantment per les de vegades relliscoses cantonades del seu laberint sense eixida, el Xe, sovint demanant ajut a l’Euònim, qui semblava haver-lo donat per impossible, i no el senties piular-li més a l’orella, si més per un cop, perquè no fos tampoc dit, la sort, passavolant crònicament enriolada, l’en féu cas, i féu continent que no sols de voler sentir-lo, ans d’escoltar-se’l i tot.

«Amb allò, davant dels ulls agraïts del Xe, s’obriren nous panorames, noves perspectives.

«I era de sobte ahir (o abans-d’ahir?) i hi havien les dones qui feien bugada entre els peixets de la bassa, i ella en persona, vull dir, na Melpòmene Malson, agenollada vora riba i vinclant-se endavant (amb què hom li podia guaitar el trau secret, un trau que hom s’esguardava per força força estranyat, car el portava rarament tatuat, amb, tot al voltant escenes mitològiques, i, amb tot, això rai que ni se n’adonava (crec!) que en romania embadocat.

«Potser, pobre Xe Ça-enjondre l’hauria renyat, i allò, braç en fèrula i renyat per la mestressa, qui ho podia encobeir. Hom se’n moria de vergonyeta.

«‘Que bé que s’hi està al camp, entre la gent (les dones, especialment!) menys instruïdes, ço és, menys entabanades’, es deia, mentrestant, el Xe, meravellat.

«Quina diferència amb totes aquelles altres, les civilitzades, les ciutadanes, les saberudes, ecs!

«Car cert que aqueixes hom les pateix. Només perquè, com és sabut al món acadèmic, hom és l’autor de tant de pamflet desopilant. Com se li presenten a hom, com l’assetgen massa sovint, tot d’una descobert! Hom se les troba empudegant pel més impensat racó. Colossalment sollades amb perfums i maquillatges, i amb un estrès d’estruç.

«Quants de camins a vila el Xe no he estat atacat per tota mena de femella nimfòmana, vós! Lletraferides, pitjor, lletra-nafrades, lletra-plagades, l’assalten pels viaranys, entre palmes i palmípedes, i li demanen autògrafs a les natges i semences als insalubres traus! Abjecta aberració, ell qui és tostemps qui vol triar, no pas anc ésser el triat, altre que a l’olimp dels bons diables!

«Amb l’ombrel·la rosada, platja dels pecats, hom les serva a respectable distància, o l’empestiferaven a petoneigs. Llurs queixals de moltons, llurs llengües execrables, ai com tremolem, vós! Perill d’extrema, descordada, lubricitat!

«En canvi, amb una argolla de taure al nas, na Melpòmene Malson, allò era fer patxoca!»

Ací s’acabava, en punxa, el text abstrús. Els agermanats no ho pairien pas! Pobres organitzadors els apedregaven amb el primer que trobaven a mà.

Calia oferir-los un altre text. Tret que no fora més decent de portar el Xe a enterrar abans?

En estació hipogea, prengueren els tres — ells dos, i el sensacional cadàver, qui duien a sopols, com si fos algú adormit o potser entrompat — el tren fantasma al Gaió. Al Gaió un enterrament d’estranquis, a qualsevol corral amb soll i tanca de tela metàl.lica amb aviram, resultaria de franc. El capital s’havia esfumat.

A part que no trobarien indret més escaient per al repòs del gran autor. Car era un fet que al Gaió es trobava un monument, humil, però monument així i tot, al Xe.

Cert que, en cel serè o d’apocalipsi, tant se val, tard o d’hora, si abans no l’arroquen, tot monument sol s’arrocarà. Tot monument, per sòlid que sembli, només serva i aguanta al cor un de moment estroncat desig d’esdevenir, un inici de pulsió d’empenta definitiva vers la finalment restauradora mort.

Les escaiences del viscut es desgranen, es deterioren, s’escrostonen, com tòtem tot corcat.

Coneixien la tieta. El seu corral aniria d’allò milloret. La vella bruixa, tornada mòmia vivent, parlava ara sovint amb copròlits que li tomben de la tràgica astoradora destruïda boca i ressonen part de terra amb pudors metàl·liques.

S’aürtaven i empenyien l’aviram al galliner que foradaren, si fa no fa enmig, per a fer-hi el clot adient. Era de nit, i tronava i llampegava, i els gossos, acollonits, no gosaven treure el nas.

Babuí descarnat, el gran Xe, més valia sebollir-lo com més de pressa millor. Aquells darrers anys, per causa de cranc al cos, cranc de rosec silent i constant, havia anat perdent irremissiblement substància, fins que prou que ho veien, ara mateix ossos i pell. Fàcil de dur-lo, això també.

Una llanterna funesta feia tremolosa llum al delicte clandestí. Amb mans estigmatitzades enfonsaren el derelicte dins aquell celler tan escaient. El clima hi ajudaria. Aquell humil corral molt humit, sobretot pel pixum i gatxull que se sobreeixia de la soll, podriria la carcassa a una velocitat respectable.

Tornaren els herois a Vallfosca amb el mateix trenet subterrani. A la solemne capelleta dels agermanats, acròbates i boxadors afeccionats, hom els serviria un altre plat de correcuita. Recolliren a ca seua, el localment molt prestigiós Sevid Lufwa, boxador prou socoltre, sapastre, qui adés fou molt i avui no era re. I tanmateix, així tot...

Remenant a la butxaca cacauets, panses i ametlles, que de trast en trast es duia a la boca i lentament rosegava, se l’endugueren cap al casal.

Rancuniós fins al bessó mai re no li recava; ja podia haver fotut tot el mal del món, anc no en tenia prou. Era un baldragues qui tot ho feia a la xamberga.

Si trobava extremadament difícil i d’allò més confús un simple interruptor del corrent a la paret, imaginem-nos-el amb els aparells d’ara arreu tan plens de pius a prémer. Pobre d’ell.

I nogensmenys, el seu discurs, tot i el seu impediment a la llengua, fou memorable. Molt millor que no hauria estat segurament la sublim proclamació inexistent d’en Xe Ça-enjondre.

I a més era del país. I no li calia intèrpret ni torsimany tan xafallós ni papissot com ell.

Els aplaudiments foren força merescuts. Per a tothom, sobretot per als mateixos pacients qui a la fi aplaudiren.

Era l’hora del bon soparet de germanor. Tothom xiroi, i amb salut. Toquéssim ferro.

(...)

5. (Trencant la pantalla, irromp a escena.)

Tothom adrecen lloances a la carronya qui rau immòbil, podrint-se lentament, al seu pas a pas, sense presses.

Tothom troben que fa ‘Tan bon teatre! Amb totes aqueixes mosques i escarabats, i virons i larves, policroms i multiformes, i insectes variats i de fantasia a tort i a dret, i a per a donar i vendre!’

El públic aflueix. L’espectacle s’ho val. I tanmateix, tot trencant la pantalla del darrere, irromp a escena el gegant. És un gegant impressionant, tot i qui només és encar un infant de pit. Va en bolquers i es xucla un dit. Porta davant, penjat del coll, un cartell on hi diu, ‘ORFE’.

No pas que ningú pugui llegir-ne les lletres petites davall les grosses, tret que s’hi atansés molt a prop, mes qui hi gosaria?

Els mots escrits davall l’indret on amb lletres enormes hi diu ‘orfe’, són les següents: «—No creu en re — ni en els edèns ni els plaers — és anedènic i anhedònic.»

Allò destarotaria i àdhuc potser astoraria encar pus el públic si ho pogués llegir. Per caritat, ningú, ni els armats, suposant que els armats sàpiguen mai de llegir, no se n’atreveix. L’infant de pit sembla imbuït d’intangibilitat. Una por còsmica envaeix tothom qui el veuen. Temen amb raó que a la mínima no esclati en mil bocins i faci alhora esclatar el món, per no dir re del malaurat univers en acabat, lògicament.

Una maleïda angoixa s’instal·la al local. I un silenci sepulcral. Sepulcral, escaientment. Cap ni un dels insectes carronyaires gosa dir piu. Tothom cauen en la introversió. Tothom paralitzats, no gosen tampoc moure’s i fugir. No fos cas que el desori mateix de la fuita no encetés la irresistible conflagració.

I tanmateix, de sobte, els més groller dels ocupants, qui, armats fins a la puta coroneta, vigilaven el públic, perd els estreps. Massa acollonit, dispara ràfegues contra l’orfenet colossal.

Enmig d’un soroll eixordador de vidres trencats, l’orfenet gegantí s’ensorra convertit en mil bocins.

No cal patir! Amb sobtada tendresa general, fluixet fluixet, els veïns es fan la farina blana i es feliciten germanívols.

L’estàtua perillossa de l’infant de pit, tanmateix, cosa que ningú no s’esperava, era feta de cristalls pre-formats. Per molt que la destruíssiu, ressuscitava tota sola per a reformar-se exactament com abans, no cal dir que inclòs el cartell amb la lletra grossa i la petita.

Encar més esparverador, vós, com ara per simpatia, de retruc, el cadàver, qui adés suara tant no feia per a desaparèixer bo i cruspit per la vermina, qui ara mateix tant no bornaven i s’escarransien, vull dir, escarrassaven, demostra tot d’una haver així mateix un seriós talent per a la tasca de la reconstrucció. Ressuscita, i àdhuc els paràsits novament molt aqueferats s’escau que eren de vidre indestructible.

Tothom fan oh i ah-oh, ah. I se’n fan creus d’incredulitat. Amb raó. Car tots aquells miracles fortuïts fan torts imperdonables a l’enteniment del més curtet de gambals.

Al cap d’estona, tips de tanta de falòrnia barata, de tanta de màgia i religió, i de la mòrbida carallotada de les resurreccions, totjorn sotjats per l’enemic, el noi Aristarc i la noia Verdura, això sí, molt discretament, sense fer gens de sorolls, eixiren del teatre.

Caminaven pel carreró de bracet o de la maneta en la llum morent del capvespre i féu n’Aristarc:

«—Noia, ja ho saps. Tots els estúpids mites religiosos de la resurrecció els inspirava la faisó extraordinària (per a ells, car en realitat re de més ordinari), la manera aparentment miraculosa de captenir-se l’òrgan reproductiu del mascle. La xil·la, en un mot. La menina. Un mot ben innocent per a un òrgan ben innocent al seu torn. D’adormida en el son dels innocents, o potser fins i tot morta que semblava feia un instant, tantost no ensumava flaire de xona (o pitjor, trau de la merda), ressuscita immediatament. Això que dic és tan evident que fa cagar. Com pot la gent ésser tan brètola que no ho veu!»

Féu la simpàtica noia Verdura, dolçament:

«—Noi, prou saps que d’altres, però, han adduït que el mite carallot pus tost s’inspirava en el gra que enterrat reviu en arbre, o l’esqueix i l’empelt, o la intussuscepció, o el murgonat, no ho sé, tot de tècniques agrícoles que fan pensar que hi ha resurrecció de l’element. O dels ous dels insectes i d’altres serps i ocells minúsculs qui planten ous en llocs que hom diria poc propicis i tanmateix... ve-li d’on surt... com deia aquell, l’Aristòtil, de les carronyes d’ase en neixen abelles... Tot allò que, caient distretament, toca la mare terra, la impregna de substància vital, i la mare n’infanta vida novella. Hom s’hi fixa i diu, ‘Collons, manel, tot reviu’.»

Féu ell: «—Sí, és clar, tot va lligat, és elemental. Per apropiament i apropament d’idees. Allò natural de la natura és la reproducció. On fórem si doncs no? On fora re? Si és natural, re més natural. No cal fer-ne doncs tantes de complicacions ni xurimandangues, amb ritus i cerimònies que només són vil superstició, és a dir, l’abjecte conreu de la pallusseria i la ignorància. L’enganyifa de la qual mamen i se n’aprofiten els malparits.»

En aquell instant, quan trencaven una rònega cantonada, la ingènua parelleta foren bestialment atacats per l’enemic.

Els assassinaren amb unció.

Redeu, minyons, voleu prova més potent?

L’enemic sempre ressuscita. Al cap de quatre dies de mort i enterrat el tornes a tenir damunt.

Llei natural, llei de vida. Què hi vols fer?

(...)