36... 40...

36. (Som tots a mercè de la dispesera.) (Faula.)



Em dic Ça-xona, Idomeneu. De jovençà universitari, residia a la capital del Migjorn, prop Xixona (d’on s’escau que devem ésser originaris els Ça-xona). En una dispesa prou cèntrica.

Aquell matí, abans de tornar a la facultat (volia esdevenir bacteriòleg), interromput en mos estudis (de bacteriologia doncs, i higienisme) per la irrupció d’una de les dones, amb la qual es veu que aquella nit havia dormit. La dona, esveradament, es fica a la cambra de bany.

—Les ulleres! —Mani?
—Hi he oblidades les ulleres! No em veuràs pas mai sense!
—Ah, esdeveniu invisible, sense ulleres.
—Eh?
—I quan dormiu?
—No diguis rucades.
—Per això deu ésser que preteneu que mai no somieu, o, si ho feu, que re de re no en guardeu. Deu ésser, dic, que, sense ulleres, no els deveu veure, els esdeveniments somiats. Hauríeu de dormir amb ulleres.
—Que n’ets, de tanoca.
—Les heu trobades?
—No ho veus?
—Ah, teniu raó: Heu esdevinguda novament visible.
—Carallot.
—Gràcies.

Cal dir que el meu llit a la dispesa és de matrimoni; això fa que la dispesera disposi qui dormirà amb mi cada vegada que li calgui acceptar un nou client. Som tots a la seua mercè. La seua decisió és inapel·lable. De fet, ni a tu ni a ningú no li demana el parer, les coses són com ella mana, i prou. Per això és la directora de la institució.

Mos veïns de llit, gairebé nit rere nit, mai no pots saber qui seran. De fet, com dic, t’arriben gairebé sempre enmig de la nit, com en cap emergència, quan no hi ha més remei que encabir el personatge on sigui. I el cantó esquerre de mon llit, és lliure, així que...

Dones, homes, canalla, quadrúpedes, aviram, rèptils... Ens, éssers, o entitats (tant se val), heteròclits, amb mides i formes, personalitats i captinences, adoctrinaments i creences, d’allò més variats. Viatjants de comerç, negociants de tota mena, gossos i oques de pas; suïcides deprimits, restrets o amb dissenteria; acadèmics i literats a lliurar-hi conferències i a rebre-hi guardons (ai, pobrissons, molt llefecs ni gormands de guardons insignificants, com sabeu), i centenàries i d’altres moribunds, i infantons blans i tous, balmats i flonjos, als quals encar els penja el moc (i qui de cops, pensant-se de xuclar en mamella, ja us podeu esmar què és allò que xuclen, i quin somni més dolç no voleu que hom no somiï llavors?).

Com a companys de llir, al capdavall, el mostrari sencer, diries.

Lactants i militants, ofensives, les mares i llur canalla. Ja les coneixeu. Amfíbies umflades. Reblertes de sagí. Ara això també, amb tentacles de pop que foten clatellots a tort i a dret.

—Nen, et caurà un altre bolet! Ets més ruc que el cagar cap per avall!

Als ballarins infants, de vegades encar prou sensitius, i qui es voldrien orfes i esvaïts envers fogatges més cordials ni gentils.

Quant als somnis i malsons que les diferents companyies no provoquen, jo rai, car hec a mà un petit magnetòfon vora el llit. Així, cada cop que, si hi soc sol, es desvetll, amb un regust de peix malcuit a la boca, per culpa d’un malson qualsevol, el puc resumir (i alhora assuaujar-me’n) parlant-n’hi.

Sovint, molt sovint, ai, llas (ho acab de dir), sol no n’hi soc pas, al llit. Llavors, com he dit sempre (tot i que aquesta és la primera vegada que ho dic): «Si (quelcom) no ho pots dir nuament, ho insinues.»

Hi ha gent i animals (extremadament) pudents, n’hi ha de freds (àdhuc gèlids), n’hi de massa calds (roents) (amb febre?), n’hi ha qui preguen a les aparicions més criminals. N’hi ha que no saps ni que respirin. N’hi ha qui ronquen com foques o lleons de mar. N’hi ha amb els quals has dormit, i ni ho saps. No ho sabràs mai. Podrien dir-te, «Te’n recordes la nit que clapàrem plegats?» I tu ni ensum ni sospita de l’avinentesa. Potser t’arribaven quan ja clapaves i se n’anaven quan no t’havies encar deixondit. Qui sap.

També, recordes horroritzat l’episodi a la primera dispesa, on una grassa rampant harpia cuidava raure’t ert. Amb un raor que birbillejava sinistrament en la foscor.

I ara és clar que és cert que tems en la negror l’opacitat de certes maniobres de cap altra sollada ogressa amb mortíferes intencions. La por i la sospita es mantenen, llurs circells romanen a lloc, latents, voltant-te el cor, prests a estrènyer. Onírics, en la fosquedat de la lluna orba de la nit tancada, tems que ran de parets hi resideixin silents chors sencers de flagrants tocats del bolet.

I cal esmentar els estranys, incandescents, espectrals, somnàmbuls. Sovint qualque aparatós imbècil, amb dèries eclesiàstiques... Seguint una dinàmica immanent a llur (poca) substància, els pobres devots es deuen trobar a un món paral·lel. S’han agenollats i s’han arrossegats davant qui sap quin antic botxí, qui, com al bou, els escapçarà. Són els bons serfs qui arrisquen llur penosa gangrenosa existència per a la ‘salvació’ de llur senyor. Màrtirs, se li sacrifiquen, assidus, i el senyor, llunyà, inaccessible, com en ressona el panxot de riure que es fot; s’esclafeix, victoriós com un malparit. I, sedec de sang, es veu que en demana més. Que li facin cua i tot, els merdosos devots, car això rai, mai ni el botxí ni la seua esmolada destral poc que gens no se n’ujaran (a part que hi ha tota una llista de bavosos substituts qui malden per tal de prendre-li el lloc).

Pel que fa als mortificants tabarrots pregaires, els faig entendre amb fines insinuacions (potser, això també), als qui semblen menys fanàtics, que... «Hom apella religió (i cascú en té per força una d’exclusiva, per a ell tot sol, encar que molt sovint es cregui adscrit a la que porta un nom o altre, tant se val quina, amb dogmes datspelcul en els quals ell s’hi arrapa o no s’hi arrapa, segons el moment); hom apella religió, doncs, dic, a un reguitzell més o menys tofut (i fotut) d’idees idiotes generades per qualque virus mefític qui, per ximple adoctrinament malparit, se t’empelta al cervellot, i et fa veure i creure simplement subjectives al·lucinacions de boig.»

Dormia amb aquell capellà, i em confessà llavors que es feia escorcollar i escandallar constantment ses i recte, perquè (segons diu) pateix de morenes.

Em diu que és clar que cerca sempre la constatació fidedigna del mateix diagnòstic clínic.

—Són morenes, oi? Són morenes? Són morenes?

—Sí, en són, en són.

—Uf, quin pes no traieu de sobre. Morenes, eh? No pas res de més esotèric? És que sabeu, un rep tantes d’amenaces atees! Hom em maleeix sense repòs. The bitches’ curse. A pleret, a betzef. He feta una patètica carrera de capellà datpelcul, i és clar, al cap de centúries el cul se’n ressent. Ja ho discutien les repapiejants padrines al bancs de l’estació quan feia de conseller d’ètica en l’equip a l’institut. Deien: «El tast del feble conseller dels campions pobletans a favor dels forçuts peons el durà a perdició. Això dels culs, a part de fastigosament pudent, és altament perillós.» I les sàvies àvies de l’edat provecta, vós, la raó no els mancà mai pas. La prova: muà.

Després, sempre hi ha el perill que la dispesera (aparentment no pas tan omniscient com això) t’encolomi de veí un boig assassí, o un boig i prou, o un assassí i prou; de tota manera, un ens no pas tabarra, ell, ans al contrari, entotsolat, silent i furtiu qui, fortuïtament, et pot, en cap rauxa, voler-te mort, i tu, com un estaquirot, dormint al costat.

Hi havia l’home bast qui anava a confessar que havia occida sa muller.

Em diu, «Anava a denunciar’m, car era segur que l’havia matada, i resulta que no.»

Es veu que es retreia, mirant-se al mirall del canfelip. «Què has fet, desgraciat! L’has...»

I llavors se n’adonava. «Has matada no pas la dona, ans la seua merda al canfelip! Vejam com anaven les circumstàncies... Aquest matí, quan et llevaves de molt mala llet, i veies el seu cagallonàs mal enganxat a caire de la tassa tota bruta, què et foties a fer? Rabiós i frenètic hi trepitjaves fanàticament, clafert d’estupiditat i d’odi. I llavors, tot seguit, al cap d’estoneta, et queien les llàgrimes, i et creies, penitent, un altre maleït malèfic ‘feminicida’, i no... No érets (buf, respira!) sinó un altre sòpit carallot ‘femticida’. Has romàs (a part tota la femta esbarriada a les espardenyes i als camals del pijama) parat com un ruc qui veia ballar follament folls follets als catúfols de la sínia. I ben rellevat de tot pecat, regraciaves la merda. Li hauries i tot demanat perdó, tret que érets massa feliç i te n’oblidaves, de la gentilesa.»

Hom aprèn tanmateix força, a dispesa, amb hostes qui, sovint, són, com dic, totalment diferents d’una nit a l’altra. Les confidències entre gent qui segurament que no es veuran mai més abunden.

En Gustau Verga i n’Argeric Verge, se’m deien incompatibles, com gàrgoles vora el terrat, o els mateixos moixons qui es barallen enderiats prop la finestra. «Nosaltres dos, astrònoms imaginaris, qui, visionaris, ullem de lluny en lluny, breus i nocturns, l’hort restret i auster, captiu, del firmament. El nostre magí és hermètic palimpsest, d’ací que l’hort celeste sempre ens sigui immaculadament (i de vegades traumàticament) novell. Darrerement, eclèctiques, sorprenents, paròdiques, les fàtues i bufones flors que ens hi creixien, visitades per orbs extàtics insectes, eren asfòdels esclatants i sanguínies anèmones.»

Incompatibles, cascú un poeta d’una escola o altra. Ara no sé (ni vull saber) quines.

Ep, i parlant d’‘artistes’, un pintor qui pudia tremendament a trementina. M’esperona, molt raonablement, que faci això... «Escarneix els repulsius gargots que hom (l’ignar fatu ‘entès’) en diu d’‘art’! Tant (ni tants) com puguis, trenca’n emprenyat els quadres, i ja ho fots tot, d’una escombrada, a les escombraries.»

La (segons ella molt capaç) musica, una noieta delicada, qui dorm (amb si sabéssiu la voluptat!) amb el seu amat violí, i qui adesiara llepa amb unció l’apte fil de l’arquet, relata que... «Quan mon pare feia de music, trobava que exprimir’s amb notes pentagràmiques era molt més expressiu doncs que no pas amb mots ni paraules. I ma cosina Zineta Mir (n’Alfonsina Mir i Boinà, na Zinó, na Zineta), quan se n’assabentà, trobà, industriosa, que era la millor idea del món. La dificultat per a ella rau aleshores en el fet que a les lleixes del pentagrama no li casen les bones notes, i que tot hi és doncs un nyap, i la pobra es féu violar manta de vegada pels altres musics de les diferents orquestres qui, sense dir re més, es pensaven haver-la entès què era allò, allò que volia — i potser ho era, en el fons, qui sap, ca?»

I el bròfec profeta (predicador) qui conta (és clar) falòrnies? Fariseus i d’altres galifardeus pretenen ésser seus (pertànyer-li idealment), tant i com duri la tortura i expoliació dels reus robats, escarrutxats, les classes explotades. Apofènic (ço és, veu models o arranjaments en llocs on no n’hi ha, és a dir, el seu magí se sobrevalora, i accepta, molt rucament, místics acunçaments al desreng de la realitat), tracta totes les clientes de la seua església si fa no fa (o exactament) com d’altres capellans d’altres sectes (com ara la catòlica) tracten llur harem o serrall molt ridícul de carrinclons ninots de guix xaronament i cridanerament mal pintats, amb gairebé indescriptible luxúria, els capsdecony.

I tant d’escàpol ni fugitiu de terres irredemptes. Totalment despagat, fastiguejat de tot. «No tornaré pas mai a l’infern. Ja només hi romanen botiflers i aixarnegats. Tifes putrefactes, pestilents. És el darrer indret on em perdria. Ecs!»

I el pagès amb l’ase qui porta a vendre, em conta que... «Birbant vora el camí, veus arribar les flames, les plomes, i aquella pudor de resclosit que foten els maleïts vehicles, i llavors, pitjor, la catipèn dels policroms corredors esbufegant damunt llurs bicicles! Gara! Ull viu! Via fora! Vaig avisant pertot arreu les pobres innocents bèsties sotmeses a llur repugnant barbarisme.»

I els dos amants, pusil·lànimes barliqui-barloquis, llurs enigmàtiques ganyotes, llurs contorsions críptiques, llurs genives nues, i qui al llit, tant de bellugueig, s’aürten i empenyen com aviram al galliner, i es discuteixen. «—Si no en vols, ni mai!» «—Ni que visqui encar onze milions d’anys, com certes esponges abissals, no crec que em podràs tornar a dir ‘gola de llop, ni de tauró, ni d’os’; en endavant, te n’hauràs d’espinyar, elis!» «—Pse. Perdre això i no re serà el mateix. De retruc, puc dir-te que un cadàver demostraria un talent molt més seriós per a la tasca. Car qui ets, tot comptat i debatut? De coratge nul, gens ardit, volpell, covard de mena. Encar et veig ahir o abans-d’ahir, perplex davant l’atac sobtat de les innombrables gavines.» «—I tu, bombolleta d’autumne, nas de cera, nas de màstec, pàmfil sobresegut, qui pidolaves comiat, i pregaves si et fos llegut de somicar quan t’escanyaves mentre tanmateix endrapaves de valent, i ens posaves en evidència davant tots els altres pallussos qui al restaurant somreien burletes, com tips escurçons.»

Ni em giquen aclucar l’ull. Els dic... «Nois, quan claparem? Pau, oi, pau. Jaquíssiu el passat jeure, com em convé a mi i tot, si us plau. Demà em toca examen, fa? I el passat què? El passat, no hi ha re més mal·leable, el present te’l masega i pasta al seu tast, i el futur (si n’hi ha cap!) ai què en fotrà! Desastres!»

Amb el piu penjant, de vegades malabarismes vaig fent sense ni pensar-hi. Fins que me n’adon qui em dorm al costat. Put a romàtic. Put a cony. I recordava l’obra clàssica, “Cunt for hire”. On cada dona neix amb el mateix cartell virtual. “Cony a llogar” — diu el cartell, i entre parèntesi afegeix, “per a l’instant i a córrer, o, pagant més, molt més, desgraciat il·lús mascle, per a molt miserable (per a ell) i llarga (o llargueta) durada”. I llavors personalment em reprenia, i m’advertia, em feia avinent... «Para compte. Si hi fites de debò, adona-te’n que, de cada noieta, son cony, què és? Es belluga tal com fa exactament l’esquer que penja del peix abissal. És enze de peix agressor i predator perquè hi piquis. I si hi piques, ja has begut oli. Ja has caigut a la gàbia, o al bertrol — i si doncs no això, a la presó, o al cementiri.»

Cap dona, i com més presumida pitjor, em farà caure al clot fatal. “...to her pudor puff, the lipalip one whose libe we drink at...”, s’hi diu a “Finnegans Wake”.

Ai, princeseta, el teu trau d’ambdues pudors! De part d’avall ets alhora pudorosa i pudent. Un pudor de peix. O pitjor, una fortor nidorosa. Ara ja ho saps, així que menys petulància, si us plau. I ni no pagant pas, d’arròs ni per gràcia, perquè, jove estudiant, potser els feia gràcia, llur uix clos, clos roman (ha de romandre). I qui empeny, és l’empès.

Car soc l’immens bacteriòleg ni higiènic higienista n’Idomeneu, qui, com no pas com un altre lúgubre Barbablava, s’estima més d’estudiar l’estupefaent geografia (sobretot l’ígnia turbulent proteica volcànica orografia) dels formatges que no pas la de les set condemnades faves mullers del conte idiota. Car els set formatges, abans no els escapci ben escapçats, prou van desenvolupant (per escaients bacteris ni fongs assistits, cascun d’ells un altre magnífic Amfió, el gran constructor de ciutats), al cap de mesos, universos fascinants — si més no vists ni visitats pel microscopi.

La meua tesi serà un triomf (crec).

Nogensmenys, què? Res. Aquell somni propulsiu, com tots els somnis de tothom qui no sigui un il·lús, s’estavellà al dur inamovible mut mur de la realitat. En un ràpid esguard a l’errònia drecera que emprenia en néixer devers aquest món infernal, on només destruint altri, et pots mig construir, m’ho hauria dit il·lusionadament clar.

De cops, qualque company nou de trinca, romanc ben sorprès de veure-me-l’hi. Me l’imagín, per comptes d’al meu costat, també de sobines, roncant, son respir molt desordenat, jagut a un banc de l’església, i jo qui me l’esguard, estranyat, doncs, dient-me, has retrobat el rastre del disbauxat qui, piadós, se n’anava valsant cap a confessar’s; i em diu, diu al capellà (qui soc jo), que els domèstics asinins cascavells de l’èxit són la seua debilitat; el capellà, càustic, li fot, per tota penitència, un parell de mastegots, i el jaqueix damunt el banc, mig mort, que acabi de dormir la pítia.

Malhauradament, la fantasia i la realitat disten, com tothom sap. Car prou m’hi trobava, en casos tals. Quants de cops en la mateixa situació.

Tant d’obrer greixós qui, esglaiat, es llevava simultàniament quan em llevava, i convertit en barroer filòsof hipnopòmpic, em deia allò que li passava efímerament pel meló, com qualsevol altre filòsof ‘consagrat’, i ho deia (amb la mateixa prosopopeia) com si fos la gran cosa — i en acabat potser els epígons (no pas seus, els de l’altre) s’hi rabejarien, encar més gloriosos ni llords (com escau als delinqüents qui aprofiten les escorrialles), amb llurs extensions tant o més ximples encar sobre les ‘originals’ tesis ni temes ni teories.

Ni bri impressionat. Com a cada matinal malalt el consolava (si encar hi era) dient-li que «Qui no té un all, té una ceba», tret que prou m’estalviava de dir-li (qui sap com s’ho prenia) allò altre de «Això només passa tres dies abans de morir» que tant m’acollonia de petit, fins que me’n vaig adonar que, si abans dels tres dies, em tornava a plànyer, el respit s’allargava, de tal faisó que, fins i tot, amb aquell estratagema, podia no morir-me mai.

Doncs això, si als qui es planyien de bon matí els oferia la banal solució del tots hi som i cal fer-se fotre, així mateix, als altres, als qui, de llurs luctuoses fluctuants llefiscoses gelees adventíciament allotjades a llurs cranis, n’extreien bestials opinions, també els apaivagava amb el «Quot homines tot sententiae», i per als més llecs, amb l’encar més precís «Tants de caps, tants de barrets». I és clar que mai, a cap de llurs irracionalitats, no els les discutia pas gens, engegava un altre lloc comú com ara «Dos no es barallen, noi, si un no ho vol», i au. Tothom content.

Amb una certa pressa, eixia del pis i corria pels carrers. No volia fer tard. Algun dia, qui sap, bon estudiant, em guanyava (creu-t’ho, gamarús) cap passaport lluny de les opressores dispeses.

Tret que llavors de sobte què encar...?

Que llavors, aprés la miríada d’inconveniències que la dictadora no em feia patir, un matí de mala jeia, m’envesteix tot d’una (enutjada dispesera) i em foragita. D’on surt tanta de ferotgia contra qualcú qui sempre ha feta tanta de bondat?

—Saps què, Ça-xona? Ja en tinc prou, fot-me el camp. Una és massa bona. Hom se n’atipa.

—Digui’m, mestressa! Com es menja? Com pot ésser! Injustificable! Incomprensible!

Zero domini, el meu, del discurs; amb els mots que em llisquen, incerts, vessats, vers totes bandes; inaprehensibles com puces mofetes qui saltironessin pels voltants.

Resulta que el mancament és meu. M’alleva la culpa (a mi!). Es veu que ‘massa’ dels (molt generosament per part d’ella!) ‘convidats’ al meu llit (les nostres relacions tan idíl·liques que creia que eren!), se li planyen l’endemà (i se li volen covards desertors) que, bo i clapant, soc un xerraire, i que la meua xerrameca incessant, les sibil·lines insinuacions (o en diu ‘inseminacions?), els instil·la (com ara fetitxes neurològics!), al ‘subconscient’ (quin invent!), moltes, moltíssimes, d’‘idees criminals’!

Així que re, em veia un cop més al carrer. Tret que, hora d’anar-me’n, escopetejat, i amb el portant, pensava, ‘Oi que em deu deure una bona porció d’allò que li pagava pel llit, si al capdavall tanta d’altra gent (una gernació heteròclita!) hi han dormit també pagant-la (a ella)?’

D’esme li deia: «Ja ho trobarem.»

No em va entendre. Com es va posar! «És això una amenaça?»

«Déu me’n guard.»

«Ah! Perquè si és una amenaça...»

Ja (jo) era caminant avall, avall...



(><><)



37. (Faulassa de l’eunuc nu.)



L’eunuc, únic sa de la tríada, nan carrincló, tot ho endreça al voltant, didàctic, alliçonant els llorets, gens satíric, imposant a l’ambient una certa sumptuositat, una sumptuositat de purgatori, cambra de lentes voluptuoses torturetes, perquè els druts de la muller, quan voraços se la carden, de cap prostíbul tahicià ni haitià, no se n’enyorin tampoc gaire.

Avui s’ensopega amb els dos amics, en Macià i en Melcior, jaient novament i carnal amb fembra maridada — ço és, la seua deessa i, per a avui només, la llur.

En M. i en M. han pujat d’aquella part de l’Àfrica on perquè les dones foten aquells culs tan enormes, els diguem-ne mascles han d’haver els cigalots corresponents, ço és, en un mot, monstruosos.

Els veig com s’apropinqüen, xarons, a la presa, atletes de qui cal esperar que les acrobàcies esdevindran, al llit, vistosos, llampants, arabescs gegantescs, rebuts amb crits per l’agradosa i àdhuc entusiasta ‘víctima’, i amb estoica impassibilitat pel testimoni ignoradament absent.

Per a atiar’ls l’altre apetit, cireretes, que haig abans ben rentades i suareta servides, (ella) els les va oferint boca a boca.

Lacai uniformadet, em tinc, com dic, imperceptiblement prop, per a re que freturessin. Aguantar la capa, hò, mes totalment apotàctic, en la foscor. Només quan em manin, només si mai els calc, treuré el nas. Si no els calc, re; incorpori, indiscernible; confós amb (i en) el rerefons, part inconspícua de la decoració.

Tant se val. Quants de camins ho hauré de repetir? Alguns dels qui versemblantment només servim per a servir (taules o clients de manta condició), això rai; un pic treta la lleugera disfressa, nus, esdevenim qui som de debò part de dins.

En el meu cas, epicuri, frugal, manumès. Epicuri. Frugal. Manumès. Auster, lletraferit, immusteïble.

Sargantilla, fardatxet, petit llargardaix casolà, llocot egregi i sobirà, qui, fora de servei (amb la dona convenientment lluny, de viatge diplomàtic molt important; o encar lluny, i de viatge de vacances amb drut fefaent), llocot, llangardaix d’interior (millor que no llangardaix de la mena que en diem talla-robes), talla-robes entre guspireigs de salpetre, gloriós entre tenebres, al soterrani si voleu, dic, prou puc, així i això soc, aquell qui, llavòrens, feliç i mig ensopit, covar rai, jagut, amb llibrots qualssevol (tots molt finament ni inescrutablement pispats), estesos part davant i pels costats (i no cal dir que la meua altrament oculta biblioteca és quilomètrica), l’estona deliciosament s’allargassa.

Ara (en les meues joveneses qualque pic prou s’havia escaigut) (i els seguicis i escares a cos propi i aliè prou deuen durar encar!) (en les meues velleses què s’escauria no ho vull ni pensar!), ara, dic, pobre eunuc nu, si mai ningú, amb una puntada al cul, el fotés fora de casa, ai, hecatombe, pitjor, harmaguèdon, desastre, flagell i glànola! Trompades a tort i a dret.

Enemics a pleret. Assassins a betzef. Automòbils, bicicletes, tot vehicle mig motoritzat, volen la meua mort! I encar rai que no soc el qui els mena (només caldria sinó!), car llavors, ai, com dic, les víctimes que lleix darrere, en la meua correguda vers l’abís, l’apodiabolosi indeturable provocada pel mareig i la manca total de cap mena de control de maligna màquina letal...

Saps què? No em fotéssiu si us plau cap favor! Estalvieu-me’n la tortura! Em moriré abans de pujar-hi, tat?

Prou. Si m’hi capfic, esdevinc aprosèctic, incapaç de concentrar’m.

Com a bon mediterrani, apotropaic, no fos cas que ofenguem els envejosos esperits qui vigilen que no siguis massa feliç per a putejar’t de mantinent, i pitjor com millor no et trobaves, així que dissimular, un colló, vull dir, un tip. I tant.

No vols pas que les fúries a l’entremon se t’emprenyin quan et clissen, un homenet tan viu i espatotxí; no, no; tu pansidot, la processó joiosa dels agatodemònics esperits teus, part de dins i prou, desviant totjorn la irritació dels poders amagats, i les maleïdes malastrugances que distribueixen tan a lloure, els merdosos divins datspelcul.

Fes-ho veure, saps? Al joc o a la fira de la vida, si totes et toquen maldades, fes-te l’humil tanmateix. O com diu l’antic clàssic oracle, ‘Somriu a la merdosa sort, els fats potser es creuran que et plau, i et lleixaran en pau. Smile at hard luck; the fates may think you like it and quit.’ I tant. Car qui sap qui t’espia. Ets en plena nundinació, regatejant i barriscant, trampejant la cosa, i tot d’una et vols fer el massa viu. Malament rai! A qui cau el llamp forcat? Et solcava mortífer!

A part les força útils supersticions, som-hi. Cal dir que, entre nosaltres, com amb tothom, hi ha de tot: eunucs sortosos i eunucs malastrucs. Tota la policroma iconografia que ens representa duu raó. Banyuts xirois i fins cofois i tot, claferts de murti-bings, com qui diu; i banyuts quilis, miserables fins a la merda, rosegats per passions histèriques, immunes a tot pal·liatiu; res de més irrisori, aqueixos darrers, en excés desgraciats, malanats.

Equilibrat, heus-ho, així em captinc. Ni massa d’un cantó, ni massa de l’altre, com si no hi soc. I si em calguessin pistrins, que no me’n calen pràcticament mai, sempre, furtiu, clandestí, prou hec una sortida; prou em coneixen al gremi; hi comencí de ben jovenet. Anònim, disfressat d’esclau, recollint arreu brutícies, desencastant rebuigs de morralló d’amples boneres de carrer, i alhora, sota el nas, com em cargol de riure, ert a les vorades de les voreres, esborneiats, amb cares d’orats, sempre a caire d’abís, l’abís representat per llur buidor intel·lectual, esperant que isquin dels palaus els senyors; estic parlant, no pas dels eunucs de servei casolà i pacífic, parl ara dels altres, els estòlids lacais amb planxades lliurees, i tantost hom els ho permet, com s’esquitllen a pixar-hi, cagar-hi, fumar-hi, i a mútuament i recíproca pelar-se-les i xuclar-se-les afamegadament, a les fèrries molt pudents latrines de l’estació.



(><><)



38. (Faulassa de sor Electra a la latrina.)



Sor Electra, quina afecció per als papes, vós! Agafava a la biblioteca, per a llegir, només vides de papes, i en cercava, als llibres, les imatges, i quan hi trobava les pintures i les fotografies dels papes més estimats, especialment els dos papes catalans, els Borges, el Borja u i el Borja dos. Sobretot el segon, quin home més valent i decidit, i com cal i baronívol, vós. Honor, virtut, moralitat, mestratge, coratge. I tant. Com envejava sor Electra la Lucrècia, una de les dones més intel·ligents qui mai no han existit. Ésser sempre a prop de son pare, el papa! Rebre’n les meravelloses instruccions, respirar-ne el santíssim aflat!

No era permès endur-se els llibres de la biblioteca a les latrines, tret que, aprofitant el robam que les sors havien de portar, abans d’anar-se’n a fer les feines naturals del cagar, pixar, desempallegar-se del menstru, i així anar fent, sor Electra, clandestinament, s’amagava el llibre que volia sota el faldillam, i si era sola cagant, hi esguardava les imatges i se la pelava de ferm.

És clar que quan hi havia d’altres sors a la latrina, calia anar amb molt més de compte, i pelar-se-la sota el faldillam d’una faisó més discreta, tot veient llavors les imatges al magí. Cal dir que les latrines del convent contenien vint-i-quatre forats, dotze i dotze davant part davant. Comptant que entre totes, les sors només hi érem vint-i-sis, era raríssim que un forat o altre no fos lliure. Altrament que hom tracti d’escandallar l’escàndol! Allò fora pollam esvalotat! Anatema, vós! Dos culs cagant al mateix forat! Caldria que fòssim bessones ‘siameses’!

A part que, generalment, les sors de peu pla no volien cagar alhora que la mare superiora ni amb cap altra de les monges d’autoritat hi caguessin així mateix. A part la pudor (extrema, satànica!) que fotien, sempre et vigilaven, sempre et sotjaven, sempre et clavaven l’esguard, sempre et fitaven amb ulls diabòlics, i havies de parar molt de compte on cardaves les mans, no fos cas que et toquessis l’indret que només poden tocar (més tard) les infernals patums d’allà ensús, ben endalt, amunt, ja m’enteneu, al cel, rere el núvols proterviosament procel·losos ni els vents pluigs.

Qui sap com la mare superiora se n’assabentà, que sor Electra n’era enamorada, dels papes i que potser era una amor, ai, més aviat carnal. La qüestió que un bon dia, a l’hora de la biblioteca, sor Electra, cercant pertot arreu debades llibres de papes, li pujà la mosca al nas.

I efectivament, es veu que la superiora els havia fets retirar tots. Em sembla que com a bona feixista xarnega els havia fets cremar en pira sacrificial i tot, per a més glòria del gloriós.

—On són les vides dels papes, si us plau, mare superiora? — gosà demanar sor Electra.

—Prou papes! Ara toca d’estudiar les vides d’altres sants barons de més vàlua pel que fa a les indulgències i mandangues d’aqueixes! Llista enorme de sanguinaris sadomasoquistes, els (i encar millor) les màrtirs — a pilots, això rai. Teca inacabable, horrors sens fi. Res de més excitant, carallot!

—Però jo...

—Què! — furiosíssima.

—Els papes...

—Ni papes ni paperines! Panxacontents! No són pas exemple de re! Sants Peres amb els pebrots quadrats, massa de pixavagància! Al contrari! Santa Llúcia eixorbada, sant Llorenç ben rostit, santa Àgata del mamellam salvatgement tolt, sant Bartomeu a pleret escorxat... Això són paradigmes del viure com déu mana, cordons!

Pobra sor Electra, no se la pelava llavors gairebé gens; havia pispat un llapis i arrencava d’estranquis qualque paper només mig guixat de cap llibrot de tortures, i ella mateixa, romàntica, s’hi dibuixava papes. Papes trempant i tot sota llurs esplèndidament enfarfegats faldillams pontificals. Tret que allò, és clar, no era pas el mateix que la imatge autèntica de l’enamorat.

Va anar desenvolupant un odi insostenible envers la mare, vull dir, la mare superiora. Quina rancúnia li portava, tu! Una nit va esperar que la superiora doncs anés a cagar, i subreptíciament, anant-hi de puntetes, es va ficar rere seu a les latrines, de mantinent li foté un cop al cap amb el vas de les hòsties de l’imbècil repapiejaire capellà i, llavors que la tenia estamordida, li va empènyer el cap ben avall, per un dels forats plens de merda, i l’hi mantingué fins que la mare, negada, no foté ‘cuïc’.

La mesquita, efectivament, de més a més, feia força dies que s’acumulava i pràcticament sobreeixia. Aquell femellam descordat cagava pels descosits. Dejeccions asssortides, excrecions policromes, un bon quadre de la moderna empastifada a cada forat. En Jim Butsènit, el mesquiter, feia mesos que no el vèiem amb el seu caixot curull de caca. Sor Fedra deia que segur que la súper li havia interdida la tornada, car l’havia pescat sovint volent festejar de per de riure amb les més eixerides.

Sor Fedra, ja que hi som, no amava pas gens aquell geniüt i malcarat de malparit déu-lo-pare, no. Ella, ni cal dir, amava per comptes, molt apassionadament i carnal, aquell jove plàcid pedagog, bell i formós, hiperbòlicament “ros i blanquet” entre tant de bru brut carallot de tolt prepuci, i de més a més pedòfil i pauperòfil, i oligopsükhòfil (amant tot plegat dels pusil·lànimes i miquetes i pobrets d’esperit com jo mateix*), i algolàgnic passiu d’afegitó, molt patidoret, qui us somreia finament i tot, quan més adolorit els dolents no el volien, pobrissó, vull dir, naturalment, oi?

Que què m’empatoll? El fill de mal pare, és clar, déu-lo-fill — el de la creu, cordills!

I tant, escolta, ell mateix, qui altre? (Ep, i això de la creu, com altrament tota sor per sort prou sap, no fotis, tu, quin massa adientíssim godomassí, no fa?)

Tant se val. La qüestió, que sor Electra de mantinent anà, heroica, reptiliana, a posar la feixuga copa daurada on el capellanot no la desava, i se’n tornà sense fer soroll al llit.

Enmig de la nit, cap altra sor amb diarrea es veu que prou devia haver anat a buida a les latrines, i quin crit no endegà. Despertà tot el convent. Acordaren en conxorxa les comandants no dir re a la bòfia. Car allò era segurament déu qui havia castigada la mare, per haver pecat d’amagat.

Vols-t’hi jugar que, com havia fet de temps immemorial ençà, feia encar, amb totes les novelles, per a fer-los pagar la patenta, allò de pelar-los-li molt dolorosament (l’aparell — la pereta! — de baix), per a la pròpia sàdica satisfacció, i per a desdir-les de fer-ho en endavant elles mateixes? I se la pelava ensems ella mateixa sàficament i d’amagatotis? Ep! I sense les dolors en acabat de l’altra! Sense les dolors, ella, de les molt exemplars màrtirs d’adés. Sense eixorbar-se, docns, ni toldre’s els pitots, ni rostir-se a la graella, ni escorxar-se pelleringa a pelleringa? Això és greu, fa? Una hipòcrita de campionat! Meuca colltorta, puta permòdol, vós!

En tot cas, era cert de totes totes que déu, sempre tan murri ni garneu, el càstig exemplar el va dissimular fent-la ensopegar amb (i en) una rajola mig aixecada vora la porta de la latrina, de tal faisó que, en caure, la mare es fotia un cop de caldéu vora el forat i, sense que ningú se n’adonés (era sola a la cagadora comunal), el cap atuït li va anar relliscant vers la merdegada on la pobra és clar s’hi negà.

Sí ves. Coses que s’esdevenen. Res d’estrany.


(...)


[*(«Pusil·lànime, miquetes i pobret d’esperit com jo.»)

(Soc com ell, entrevingut pels crònics presagis de l’androgin.)

Com l’home de n’Electra, qui es diu:

«—Si no soc sinó doncs un paupèrrim misèrrim pagerol, una dona així tan superior, vols que la toqui...?
—Que gosi, desgraciat, mai de tocar-li un pèl...?
—No la tocaré pas, no gosaré pas!
—Fora com ara cosa sacrílega de fer-ho, ni àdhuc de pensar-hi.
—No!
—No en soc gens digne, mare meua!
—Un ens tan excel·lent, una persona òptima i pulquèrrima com aquesta divinal princesa, on vols anar a parar...?
—Què dius? Ets boig! Mai! De cap manera!»


(...)


(I ara, d’afegitó, un mot pel que fa a n’Orestes, qui, fiblat sense descans per la maligna vespa Electra, matà sa mare.)

Sa germana Electra, doncs, constantment, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ta-tà ta-ta-tà ta ma-mare!» I, «Ma-mà ma-ma-mà mata (!) ma-mà ma-ma-mà ma ma-mare!»

En martelleig de quequeig, vessant-li delèteria poció a les orelles, contínua odiosa serp, escurçó insidiós, cròtal incrustat. «Ma-mà ma mata! Mamata! Ma mare! Ta mare!»

I ell, tip del verí, embogit, prenent aquell vespre un bus d’escola buit i aparcat davant la casa del xofer, qui potser era adormit o bé sopant, i fotent ell, n’Orestes, el camp sense fer soroll i llavors estacionant-se en lloc estratègic i esperant-hi que sa mare, tornant de cal perruquer, volgués llavors passar innocentment a l’altra banda, per tal d’aixafar-la com cap coca ni bunyol mal fet.

Ço que fou fet, no pas com volgueren els fats (monstres inexistents), ans com volgué sa fada, fadíssima, germanota, monstre tangible, real, extremadament emprenyador.

I llavors, és clar, més tard, ell, rosegat de nits pels espaordidors malsons...

Sa mare, esdevinguda aranya enorme d’ull gegantins, i qui, ennegrida de negra sang, tota esclafada i tot, i mancant-li qualque pota, amb d’altres potes mal penjades, amb els múltiples ulls lluents tots damunt davall, amb els trets a la biorxa, i ella qui tanmateix, som-hi, amunt, i assoleix d’anar enfilant-se a l’autobús, i aviat entrarà a la cabina, i ell, enfollit, desesperat, què pot fer altre que accelerar, escruixit, esmeperdut, fins que no s’estimba abís avall?

On amb un esgarip d’esglai, mort de por, se’ns torna a desvetllar.

I recomencem-hi. Malsons nus d’insistent rau-rau.

Massa poc.

Ridícul matricida datpelcul. Família de capsdecony empestats per les carrinclones carallotades dels capellans.



(><><)



39. (Phaulassa philosòphica en phorma de phicció.)



Via phora, que ja som dins, i doncs comença la phunció on per phorça hi has d’ésser, tot i no saber-ho (ni saber-te’n el paper), el protagonista.

Aquest és l’hospital on cada gat, rere rígids cortinatges, és totalment, dels becs de les orelles al bec de la cua, d’un color vermell molt viu. No són ni rosats ni rossos ni pèl-roja — són del vermell més encès ni roent.

Aquest és l’hospital on si mai t’hi trobes el malalt qui delerós cerques, arraconat tot sol i abandonat en un recer tot nu, sense cap altre objecte a la cambra irregular i molt estreta que el miserable llit i el molt adolorit moribund damunt, no vol pas dir que, si et distreus, o tombis el cap, per exemple, te’l tornis ja a trobar mai més.

Aquest és l’hospital on cada corredor s’acaba, per molt que pugis i davallis amples esglaons de grans elaborades escalinates, en un mur tot nu, impassable, massís, com la phi del món.

Aquest, ephectivament, és l’hospital dels atzucacs i culs de sac. Els gats roents els veus qui se t’esquitllen — phelins phurtius phugaços — pels llocs més impensats.

Aquest és l’hospital on sovint, a cap corredor o altre, arrambat a una de les dues parets nues, t’hi ensopegues una taula plena de llonzes de pernil i bocins de truita, i llepolies i bons ganyips rai — tot de phranc, aparentment.

I tanmateix, aquest és l’hospital, on, prop la cuina, hi ha un enpheinat restaurant on hom et serveix, o t’hi autoserveixes, justament els mateixos plats exhibits, a la babalà, arbitràriament, en taules inestables, tot curulles, a alguns dels altrament sempre buits corredors.

Aquest és l’hospital on les grasses cuineres i els grassos cuiners phestegen divertits amb el visitant qui sempre saben que voldrà desesperadament — havent-ne ensumades les putrephactives phortors — anar tot seguit al canfelip (si mai el troba, en acabat de perdre’s per indrets orphes de cap mena de senyalització), un recinte empastiphat de merda i pixum phins dalt de tot.

N’ix ben brut, tret que tant se val, car, en sortir-hi tampoc no sabrà mai com tornar enrere. No es trobarà pas cap conegut.

És d’allò més divertit (per als barliqui-barloquis de la cuina) saber que el visitant en aquest hospital no pot pas, vagi on vagi, sinó perdre-s’hi.

Aquest és l’hospital on, si davalles on et penses que hi ha l’entrada, amables guies se’t presten a guiar-t’hi, i al cap de molt romancejar te n’adones phinalment que només coneixen les primeres escales, i ja no saben res més, i se t’excusen dient-te que sí, ves, només són principiants, pha poc, gairebé no res, que han començat, i et diuen, d’aphegit, que, ephectivament, tots els gats hi són de la mateixa color inimaginable, i que tots es diuen igual.

Tots els gats vivament vermells es diuen Vieira. Tret que és cert que hom en deu veure qui es belluguen pertot, i potser, això no obstant, àdhuc només n’hi ha un, sempre el mateix, de Vieira, el qual, ja ho veieu quin cas, s’escau, el punyeteret, de phicar-se pertot arreu, esquivant, a phrec d’ésser sempre esclaphat pels cortinatges inphlexibles (veritables telons d’acer), esmunyint-s’hi nogensmenys, llambrescs, al darrer instant, i philtrant-se en acabat, com phlama phantasmagòrica, per qualsevol altre cantó, ben imprevisiblement.

Sempre atrapat, en Vieira, com el visitant, i de trast en trast lleixant anar un llarg miol, sovint molt penós, aparentment, ell també, doncs, molt apenat.

Aquest és l’hospital d’on mai no en sortiràs, adolorit malalt, sinó menjat lentament i tranquil·la, mos a mos, gairebé delectablement, per cap Vieira qualsevol.



(><><)



40. (Faula del desgast d’adí amb el pas de les hores.)



La formiga Dídaca Didàctica havia esdevinguda arquitecte autodidacte. Va néixer dotada amb una meravellosa habilitat per a concebre construccions.

En guipar els molt excepcionals plans per a la capital del reialme, la regina del niu li donà carta blanca per a emprar pler de soldades i obreres, perquè anessin a les pedreres de cuines i restaurants, i fàbriques, i molls i ports, del reialme exterior, el carrincló reialme dels prodigis geopodrits, per tal així mateix que poguessin anar portant a casa, en ben acunçats arrengats molt nodrits exèrcits, tants de marrofins com els fos factible de carregar.

Marrofins sencers, és clar, duts acuradament per escamots o cohorts en formació testudinada, amb el terròs de sucre al capdamunt. Un terròs que havia d’arribar totalment incòlume, o no servia sinó de reble.

Pregonament lúcida, amb els marrofins feia llavors na Dídaca construir fantàstiques nues catedrals romàniques i baluards i castells amb merlets i matacans, i tota la tresca, i llavors, mentalment i horripilantment atlètica, monumentals subterranis versalles, i sanssoucis, i schönebrunnen... I encar una farcida mar de palaus barrocs, palaus a pilots, amb pinacles, i parapets, i palafits, o sense... I pagodes, piràmides, prismes, panòptics, panteons, pentàgons...

I, ai llas, precisament d’un dels pentàgons, una truculenta formiga es declarà generala en cap i engegà una revolució. La maleïda Revolució dels Tiberis Ininterromputs, on a tota formiga, obrera i soldada, li era llegut d’atipar-se de marrofins.

Com esquelets qui s’ensulsien si paràsits botiflers o microbis invasors en roseguen els espòndils, les estructures dels pulcres sumptuosos edificis, ara perforats pels proditoris alçaprems de les queixalades dels desagraïts fartanes, i llurs pedrots i perpanys, adés esculpits per bons picapedrers, ara doncs com més anàvem més ratats, i gradualment ja amb llurs immaculats blancs carreus anàrquicament enderrocats, les oníricament concebudes, piranesianes, construccions s’anaren ensorrant ineluctablement.

El formiguer singular, no gens adotzenat; l’imperial reialme hipogeu, admiració de tota l’abracabradant, sense parió, història de l’excelsa mirmecologia, féu ràpidament, com tots els altres imperis terràqüiament empescats, a la fi totalment figa.

Es fongué, com es fongueren, com assenyaladament es fonen, els marrofins al cafetó fumós.

Doncs ja ho veus. Aquest esdevingué llavors el panorama.



(><><)