34... 35...

34. (Quest al sest, o faula del perfecte rèprobe perdut en cabòries.)



Amb molts d’assaigs anodins i de cairells roms vers el fit fixat, vers la feliç fita, hom s’encerteix que el sest assesta.

Això és el que fèiem. Sentíem, a l’orella dreta, veus. Eren evidentment acusfens significatius, ço és, capaços d’ésser entesos si hom s’hi ficava amb prou empenta.

Al pou estret de l’orella ens hi introduírem, doncs i amb força de compte, un flasconet electrònic i hi escandallàrem curosament. Veuríem si hi enregistràvem allò que deien o no deien les secretívoles veus.

Qui en sabia fins on s’estenia el sentit de llur eloqüència! Amb la detecció i l’anàlisi de les veus emergents, amb tot allò que n’aprenguéssim, aclariríem potser qui-sap-les enigmàtiques incògnites (crèiem, dic, moderadament fascinats).

Car qui sabia si dins del crani, el cervell, o cap altre amagat cau buit, cap mena de cistell interior, no havia sofert un embaràs arbitrari, i ara aquella horrible nosa esdevinguda un fetus defectuós amb ínfules místiques, ens parlés de misteris astronòmics o d’imminents mastegots siderals que ens caurien de cop-descuit? Qui gosaria fotre l’orni, ni el sorn, a les veus del repulsiu «innocent» qui ens raïa dintre?

Ausades, vós, què ens revelaria el loquaç al·lotet arrupit? I si fos que l’entrellat de la cosmologia fonamental no fos sinó tot un rast de fosques atzaroses troballes sens cap explic lògic?

Calia incloure els estels com a mena de catedrals, molt més que tristament escrostonades, col·lapsades. Col·lapsades pel pes de tant de pàmfil ni de betzol acollonit qui les entrevenien (ço és, freqüentaven), arrapats com ara electrocutadament, amb ferramentes i grapes de vampir, a les parets, com pegellides a les esculleres, o com els peus de cabra encastats al monstruós visatge de les balenes?

Quina vergonya, tanmateix! Un fetus dins! Ésser com les dones! Les dones, les embacinades, les ensarronades, les engalipades, els individus més rucs del món, ecs!

Irracionals. Accepten el parasitisme que hom els endinya sense plànyer’s mica, com les faves bledes cretines que són! Prenys amb un maleït paràsit qui ens faria patir a mort durant mesos, fins que no esclatés enfora tot trencant-nos teixits en escruix! Ecs, ecs, ecs. El carnatge i la ignomínia de l’horrorosa monstruosa metamorfosi de cada humà al ventre de sa puta mare!

I llavors, tot aquell treball sense rebre’n paga! I això ara durant anys! L’esclavització mil·lenària de la dona, ara en tastaríem sens sucre ni sal, i qui ho enduraria? Collons, no pas naltres, vós! No no no. No pas!

El fetus utilitza el cos de la dona com el paràsit l’hoste qui l’aixopluga. Se’l va menjant i el jaqueix fet una merda. Un cos fet malbé. Una altra víctima deplorable. Ens duia efectivament a l’esment els esfexs. Aquelles vespes qui injectaven un insecte i el paralitzaven amb llur ou dins. O l’ofiocordiceps qui zombificava la per sempre pus penitent formiga...

L’home, a la dona, li clava el verinós fibló i la idiotitza; i ho aprofita per a pondre-hi l’ou. Hi desclou l’ou i l’embrió, la larva, el paràsit, ben endins al cos de la dona (o mare), se la va cruspint de viu en viu (!) i fins que no en lleixa sinó la carcassa! Dona desconfita, utilitzada fins al mànec.

Naturalment, els qui odiem les dones les volem monstruosament parasitades de continu, com prou déu ens mana.

Tant se val. Així, doncs, ara, som-hi. Ja hi som...

Grisa onada venjativa, on tots els més virtuosos elements de l’hospital avençàvem de bracet, inconmovibles, cascú les mans ben fermes davant el melic, el braç dret de l’element a la nostra esquerra, el braç esquerre del de la nostra dreta, ben embotits sagnies endins dels nostres sengles closos braços, dones i homes, alts i baixos, del més enlairat ni vanitós metge i cirurgià al més humil ni desgraciat bidell o comptable o merdacaner i mesquiter, i tots plegats, sense excepció, que terribles, vós, tan intensament enfellonits, despietats, amunt i avall per corredors estrets, encadenats de braços, baules de totalitària cadena que no permetia ningú altre de passar enlloc, i ara ens adreçàvem ineluctables a la cambra de la qui, folla, avortiria — una joveneta qui adés pecà i gaudí, i ara volia estalviar-se el preu del pecat, ço és, volia fer-se afollar, ço és, volia que l’ajudéssim de cometre el crim més greu de tots els crims, el més odiós als ulls implacables del bestial omnipotent, el crim insofrible de la mort (del vil assassinat!) de la larva, la cosa, l’embrió, el fetus — innocent i tanmateix rebutjat.

Collons, i llavors com riguérem! Car tantost la jove pecadriu no ens veié arribar, aferrissats antiavortistes qui portem totdeu al suïcidi, una terror insuportable la prengué. De tal faisó que no sabia on anar-se’n ni què fotre altre que llençar’s finestra avall d’ençà del cinquè pis.

S’estavellà al paviment feta una truita repulsiva.

Ei, i com ens hi rabejàrem. Com exultàrem llavors amb la nostra meravellosa feta de sacre salvament!

I jo...?

No re. So qui indesxifrable s’odia amb joia inescandallable. Passava, com sempre, pel mateix pont estret damunt la torrentada de la duad, i al camionàs que cuida aixafar’m i que duu a reciclar, d’ençà de tants de supermagatzems, els aliments malmesos o fora de data, li cau un tros de pa amb formatge; l’he caçat al vol i me l’he endut a la boca, on veig que, molt a prop meu, el conductor, mans al volant, estrenyent-lo com si fos el meu coll, fot una carota de tres déus, nics i inics, enemics, ratant desenemics, com si he comès, recony, ep, qui sap quin crim gruixut — per això que me n’esquitlli a tot gas rere seu, on sé que no pot recular.

I so una mica més tard escopinant avall, damunt el riu fastigós, repenjat a la barana, qualsque arestes que hi havia enganxades al sollat formatge, i al fons pregon veus que l’escopinada espetega al gep d’un bol·lard vora el riu exorbitat — on hom es demana, amb ells ulls del pigall qui guaita amb reguard com a l’orb ‘omni-nescient’ se li atansa la insidiosa mort, per quins set sous sense cap ni peus hi ha bol·lards vora el fúnebre lúgubre tenebrós flum dels difunts?

Oi que cap dels cossos ultradegenerats dels morts no exhibeix ni àncores ni gúmenes, ni bites ni falques per a capfermar-hi llibants ni calabrots?

Cos qui acceleradament se’ns corroeix, cap mena d’aristol ni croc ni cercapous no ens hi neix ni creix.

Ni oblidada erina penjada en repulsives gangrenoses llonzes al cos maloperat i abocat.


Duad que te m’enduus
Aquest cos que se’m descús
No em voldràs pas amarrat a cap norai
Perquè no em morís mai.

Això encar fora càstig més cruel
Que del constant desesperat bruel
(Gruant només morir)
D’haver de viure sens fi.


Em treu del capficament l’atans intuït d’una figureta deliciosa. Efectivament, veig que pel mateix costat on so no fa via cap on rac la simpàtica vellarda dels ulls sempre vius i la llengua descordada.

Els ulls no els pot tancar — de petita, quan la feren anar a costura i hom li féu a mans una d’aquelles estisoretes mig doblegades que, ben esmolades, tallen tan bé, se les va endur d’amagatotis a casa, i, rucadetes que fa la canalla quan hom els fica una arma a l’abast, davant el mirall de la sala de banys on son pare pels matins no es raïa, es tolgué d’ambdós ulls els tendons que menen i maneguen les palpebres i els permet d’aclucar’s, d’on que d’ençà d’aquella feta mai més no pogués tapar’s de forma natural els ulls, i sort que s’escaigué que quan es tolgué els tendons hagués les palpebres ben amunt que, altrament, havent-les ben avall, s’hauria d’haver fet finestretes a les palpebres per a veure-hi mai prou.

Pel que fa a la llengua, sempre ha estada una vellardeta sense cap mota de pèls fent-li molla de nosa pel glòssic aparell — ara, com dic, simpàtica d’allò pus, i molt amiga meua, dona baciva.

Xinxa perversa i insolent (de més a més antiga, molt esversada, avortista) quantes de vegades no m’ha volgut, sovint i menut, com dic, i a la impensada, pessigar els collons amb ungles verinoses? Infructuosament, és clar, car qui me’ls hi trobava? Ni ella, la bruixa.

L’amistat ens ve de veure’ns immortals, freqüentant, antics, atàvics, avials, sempre a força de gastada sabata, les mateixes rònegues tètriques ruïnoses immundes esparracades endreçúries. Humils i pràctics. A l’indolent quest ni percaça d’allò que mai s’ho valgui gaire. Cada palter remenat, qui sap, belleu un tortell amb lluentors de sorpreses i favorets, de cagats anells i perletes, i faves i figuretes d’un altre cul-adipocerós caquistòcrata coronat — totting indeed, on the scrounge for shiny tots — aprofitant allò que a ningú altri fes profit. Trobant-te-n’hi de cops de bones — i teques, per exemple, per a acabar-ne tip. (Cert que abans, en temps primitius, gent més pragmàtica que no ara, allò dels fetus i els embrions, hom se’ls menjava i endavant. Tanmateix es veu que ara no ens fan prou peça. Massa pervertits, mal esquerats, mal avesats. Massa aviciats. Massa d’altre, múltiple, més en avinença, recapte llençat pertot arreu.)

I tant! Quin fotimer, els nostres pòstums joiells! Millors en tot els que ens ensopeguem nosaltres — els autèntics merdacaners i escorcollamerdes de la realitat — que no els que “descobreixen” els carrinclons ineptes insípids acadèmics (arqueòlegs i desgraciats semblants) qui remenen les brutícies i rebuigs, i ennuegadores polsegueres infeccioses, de les fortuïtes micòtiques provisionals posteritats.

Tant se val. Un jorn burell i bromós, sense pluja encar, em va semblar que a la vellardeta dels ulls vius els ulls se li embromallaven, i vaig gosar demanar-li com anàvem. Em va revelar la malaltia del seu peixet vermell, qui no es reviscolava, pobrissó, clocpiu, mig defallit d’eix segle, oscil·lant a un dit pla només del fons de la peixera.

Li vaig dir que no es neguitegés, que coneixia l’indret de la font si fa no fot miraculosa dalt la muntanya, i que m’esperés al cancell que ara tornava. Dit i fet, al cap de no re, heus-me amb el peixet, el qual guaria amb l’aigüeta neta. Els secrets de l’aigua neta només ens els sabem els especialistes d’assestar i ensopegar re bo sense pagar.

S’hi trobava així mateix la seua nebodeta, qui era dormint vora la peixera. Era una noieta qui guipaves de cops entre la pega gent a la platja, indiferents a tota esdevinença, ella un bocí de carn més, colrant-se i fent colrar l’infantó. Ara, la nebodeta, qui com déu mana tornava a estar prenyada, es desvetllava, i se’m posà de costat i em va dir que, aprofitant que guaria el peixet, que ara que se n’anava al canfelip de fora, li vigilés el petit marrec, el qual prou marrit rai, també.

Dit i fet. Amb la mateixa aigüeta, amb quatre culleradetes, li guaria el minyonet, el qual, tot xiroiet començava a fer el barrilaire. Quin farsant ens ha sortit! Potser, si déu decreta, en fotrem un magnífic predicador, un espaterrant polític (tot el mateix).

Au, i que agraïda d’ençà de llavors la nebodeta, la qual la visuraves sovint a l’estaqueta, fent el seu ofici molt honorable de barjaula. Llogava passatgerament el cony a qualque passavolant per quatre pistrincs, i amb allò calerets rai. I sempre que la vellardeta em convidava a ca seua, la nebodeta se’m llençava confiada entre cames que li acariciés, amb dits emasculats, els umflats pits i ventre, gateta moixa — ai, i com s’hi rabeja i com en gaudeix! Bestieses.

I l’aigüeta, re. L’anava a cercar a l’aixeta de ca la dona del cantó prim del barri, la qual, disfressada de mort-seca, ha l’habitud d’habitar sempre prop dels ponts més perillosos ni terminals.

I avui...? Pansit. Sense quest... Cercant cap sest...

Bambolejant rere la bella gitaneta qui espitregada, i amb amples faldilles, és clar, sense calces, car prou les gitanes pixen dretes i sense arregussar-se, i allò és clar que és eròtic d’allò pus, i, sobre, tan joveneta, ja duu, com déu mana, un infantó als braços, mentre va donant mossades a una poma verda agra que ha pispada de l'hort de no gaire lluny, tocant a via, d’on la bona tribu també acampa — aprés treure’n una mica el suc, la noia va escopinant les mossades damunt la terra negra i (què faig, golut?) en vaig recollint els bocins i els vaig xarrupant i trempant.

Ara mateix hi pensava...

Oasi misteriós on el simulacre és ubic.

Per la finestra, horitzó d’immenses llaunes de sardines mal descloses i en diferents estats de rovellament, mentre ençà enllesteixes de bon matí a la cuina el teu suquet de calamars triestí i de quitó indonesi, ara massa endolcit, ara amanit amb picantors diverses — o pels teus imperceptibles enemics amb impertinència qui sap si adulterat amb sal de sulfat de nicotina, on romans llavors ert d’empertostemps tantost t’ho empassaves, i només et pensaves, un instant abans, tastar tabac de qualque bestiola ignara qui d’estranquis encar fos prou inepta i matalota que gosés fumar pel voltant, la qual tanmateix, si isnell i d’improvís la sobtaves, irreductible la reduïes a no re, car és quelcom, l’enverinament dels lleus o freixures, que et duu de debò a parir ni perperir.

Suant a tall de granota, potser que, ja dessonillat, eixissis terapèuticament a la fresca, a oir-hi amb disgust la sorollada dels grinyols cigalescs, i a esguardar-hi els trontolls, i els destrets, els tombs i els terrabastalls, d’altres obsedits insectes.

Llavors, som-hi, ja hi som. Tornem-hi. La visió. Recorda-te’n. Repetitiu. Visions de visitants repetitius per a l’epilèptic.

Al mateix temps, apareixien massa de Sols al maleït cel ominós, i suplicàvem — érem tres cràters de precs — suplicàvem, al suplicant duplicant qui ens duplicava, que no ens dupliqués, si us plau, pus.

Saps que si surts ara mateix, ben armat, a assassinar tots els teus duplicants que aniràs trobant pel món, al cap de milions d’anys hauràs esdevingut quasi-immortal? No sé si t’hi veus, però, amb prou cor, ni (encar menys) amb prou calers.

És clar que, d’ençà dels temps clàssics, que hom sap que tots tenim el nostre doble, o ombra — l’ombra, la xerreta, el traïdor bare testimoni, qui xerrarà tot el mal (i ocasionalment, molt despectivament, el bé) que mai fèiem al món — malignes ombres xerretes, com dic, revelant tota la nostra merda davant els molt ferotges rellotges dels jutges i sutges de l’altra ombra — l’ombra eterna i total de l’ultramon.

No fora pas el primer cop que el gos i jo ens n’anéssim ganyolant de por. S’esqueia que aquella en fos una altra, d’avinentesa, on ens caldria sortir cagant?

Car de no gaire lluny prou l’albirem, fent-se de mica en mica més i més gros i cert, circumscrit.

De l’eixida al balancí assegudet n’era, i heutoscòpic guipà (li va semblar apercebre de bell nou) un visitant doncs, qui, dubtós, pels rostolls eixuts en cel de trons, se li atansava.

Quan l’havia més a prop, el trobava lleig com ell sol, i tanmateix, pels trets al visatge i pels defectes inguaribles a l’escarransida figura, reconeixia que, sovint, als miralls i reflectit als vidres de la caseta, ja havia a bastament vistes hom diria que les mateixes rares singularitats.

Fou aleshores, quan encar el visitant lletjot era relativament lluny, que el gos li grunyia esgarrifat, significant segurament que el personatge no li fotia pas cap gràcia. L’home de l’eixida el servà pel collar, i continuà amb l’altra mà de ventallar’s amb una antiga revista policresta.

Habitualment claustròfil, li abelleix abstreure’s de l’acostumada angoixa ben desadet a la seua cofurna, mes aquest matí on surt (degut a la formidable incomoditat que l’abrusador botorn de fora en congriar’s a dins no li causa) a l’ombra més airejada de l’eixida, es ret del tot, escarxofat, com dona qui es lliurés, a l’esclat del tast d’una taronja.

I ara ja té el conegut estrany gairebé damunt. Vol l’estrany ben conegut pujar les escales, tret que ha por del gos, com sempre.

Se n’era un gos d’aparença homeiera, prest a abalançar’s damunt el nou vingut, i amb uns ulls que treien foc com un volcà que tragués foc pels queixals.

Tot aquell capteniment caní volia dir sobretot una cosa. Que el collogater, amb el mateix cos, normalment agotzonat a un raconet de l’ànima (l’un a l’ànima de l’altre i viceversa), i el seu mestre, no fotien tanmateix pas la mateixa pudor. Si més no això ja ha romàs prou clar. Era evident que l’un pudia a mort encar pitjor que no l’altre.

El nou-arribat traginava una llosa de marbre (potser fals marbre, emperò). Va dir, en una fineta veu d’operàtic castrat, quelcom com ara: «Estic cercant un forat o clot per a caure-hi mort amb la llosa sobre; no sabríeu pas si n’hi hauria cap a punt pels encontorns o les rodalies, senyoria?»

L’home del balancí demanà al de la llosa que, car volia llegir-la, l’hi atansés una mica, i aquell l’hi repenjà al primer esglaó de baix. La llosa portava el seu nom (és a dir, el meu nom, el nom del qui rau al balancí, i potser també doncs el de l’altre, el del replà de baix, si ens dèiem paregudament o àdhuc idènticament, homònims, és clar).

Aleshores se n’adonà (me n’adoní). La parida del parió. Efectivament, el seu collogater de sempre s’havia un instant carnificat, encarnat — i allò, vós, mal signe rai.

Que vegis, i aparentment puguis àdhuc tocar, el teu collogater (i que lleig que és, pobre home, no m’ho hauria imaginat mai que hom pogués ésser-ho tant) és avís segur de mort imminent. No s’hi val a badar.

Sense moure’s, entotsolat, s’escaujà meditabund el cor, el cervell, els vasos sanguinis. Tot assenyalava esborronadores inexactituds, quelcom devia anar-hi de mal borràs, quelcom volia fotre un pet — i bona nit.

Atià el gos: «Mata’l!» I corregué el gos, s’hi llençà fet lava. I es trobà, esfereït, que no mossegava re. Encontinent tot era lava fosa i, tantost feta fum i cendra, esvaïda.

Tot i que la fetor endurava, ni petita pila de fems no hi romania. El gos s’acolloní, sos timids clapits i remucs eren de por. I àdhuc la llosa havia esdevinguda insubstancial. Tothom davant havia fotut, en un cop d’ull, el camp.

S’aixecà del balancí entollat en vertígens. Ja els collons, gola avall, tombats li havien, estavellats se li havien, amb nul espetec (als peus). Breu i feble, mancat de tota mena de coratge, ara doncs casualment citat per la mort, amb peu incert, s’arribava justament on convingut.

Tentinejava vers cap forat ni clot que se li obrís, per a caure-hi — i damunt seu, d’espetec, la rematerialitzada llosa. Aquell succedani noològic, el seu cervell fet confitura, aviava només piu-pius de pollet corcat. El gos li gemegava i ploriquejava a la voreta amb absurda i còmica basarda.

(Això dels collogaters ho va explanar si fa no fa bé n’Aristòfanes al simposi, on també surt a tomb que, amb els mots, prou se t’eixamenen, brunzint-te al voltant i entre orelles, les idees.)

Del mot a la idea. Creació de la crisi. Si l’acció no entrés en crisi, poc valdria la pena ni molla parlar’n. Totes les terrors i les antiterrors neixen amb els conceptes nascuts dels mots sortits atzarosament del poti-poti, del batibull, de l’autocreat univers. Galimaties musical, només harmònic molt rarament, de puta casualitat.

Diu el noi (el xic), «Abans, al món formós, ço és, ideal, érem dobles, això sí, amb un cap i un coll i, amb dues cares oposades, a tall del bon jan en Janus, tret que les cares potser que les féssim una de mascle i l’altre de dona, perquè faci més carrinclona patxoqueta — ep, som-hi, i dos sexes, és clar — i zero melics — i quatre orelles, i quatre ulls (sense ulleres), i dos nassos i dues boques, i dues llengües (potser que sabessin àdhuc llengües nadiues diferents), i etcètera. I en acabat, car ens separaven, un desig d’unió ens rosegava els nítols, un deler boig de reunió amb l’altre amputat, sigui dona, sigui home — o sigui, tant se val — car d’antuvi perfectes hermafrodites — més tard (com diu el noi tothosaus qui s’ho explica), rai, car la tria s’eixampla.»

Bessó del sexe oposat, enyor rosegador, delit d’impossible reunió. Heus les bases, en mots, de la justament ara mateix convertida idea.

La idea de l’heutoscòpic home del balancí (ara, llas, moribund) havia estat (amb això l’angoixa sempre ajornada) que, per comptes de cap viatjant lleig i letal, i enfeixuguit amb fúnebres lloses, la forma que li mancava, i amb la qual qualque dia benaurat es retopava, emmiralladets mútument, potser en acabat de mort, llavors al món de la perfecció i la saviesa de debò, era del sexe oposat i feta una beutat resplendent, i aleshores, i tant, amb la unió inapel·lable, atenyien el bon i anhelat hermafroditisme, on el nou ens consumat posseïa totes les virtuts — tant les més rudes i baronívoles dels mascles, com les més tendres i adorables de les femelles.

I en fi, doncs això, tant se val, segons el mite, tornem-hi, érem dobles, i anàvem pel món amb dues cares i vuit potes, on qui pot estar-se’n de fer-hi l’incís que segueix...? «Que prou cal dir que, com tot món més o menys platònic, la formositat i la monstruositat s’equivalen, vós! Car què hi ha de pus lletjot ni fastigós que aqueixos siamesos si fa no fot aràcnids — monstres qui foren en acabat migpartits pels titans celestes contra qui els repel·lents siamesos no guerrejàrem pas i doncs perdérem, i d’ací el deler d’altri, per si fos cas que mai a un lloc o altre endevinéssim d’ensopegar’ns amb l’altre nostre ‘jo’ qui ens manca. I atènyer així la felicitat de la compleció.»

Tret que és clar que amb la felicitat atesa no n’hi ha mai prou. En llur delusió, els platònics no ho han comprès mai. El cor humà no es pot omplir. I prou. És com el gibrell foradat de les tanoques danaides. Sempre troba a mancar quelcom. En realitat, allò que el desficia no és pas enyor del bessó escapçat. És simplement enyor d’allò que no hi ha. Ni mai hi haurà. Així que molta de merda, company.

«Desencanta-te’n, capdecony. Aquesta justament és la condemna que ve d’haver el maleït do de raó.»

I si hi penses, la veritat al capdavall on és? És qui sap on. Segurament al mateix indret on rau la mentida. Bessons indesencastables.

Car ja m’explicaràs... Bessons siamesos al món hermafrodita de la perfecció. Còmplices en la tasca de mai atènyer l’harmònic recosit...

No et neguis en neguits. No tot és reeixida, saps? Al capdavall, re no n’és. Set d’absolut deu voler dir simplement set de retorn a l’estat d’abans de veure’t generat, concebut. Bec sangós, tota boca diu (chor d’ombres al voltant), i amb raó: «Mor-te.» I au.

I llavors, espera’t, una altra cosa, oi?

Ara, del mateix mou i manera que el platònic collogater pot ésser el teu amic enyorat, per força pot haver esdevingut el teu enemic més temut. Embriònic i tot, potser ja era molt territorial — com cucut nou-nat, et volia expulsar del niu. Ningú no és una illa que no tingui un volcà al cor, o un tresor latent. Això també és evident.

T’entrevé, s’immisceix en ta vida; crec que et vol anorrear i tot. Amb un enemic tan malparit sempre damunt, cal que hom triï: «Anorreat o anorreador.» Si hom vol continuar existint, l’enemic ha d’ésser assassinat sense contemplacions ni floretes.

Assaltat tot d’una per un estrany nerviosisme — la impressió d’ésser espiat de molt a prop per un espectre. Te’n recordes? Sensació prou sovintejada.

Car com al món ideal només hi accedeixes en somnis, així mateix al món de les veritats més amagades. I al capdavall tu qui ets sinó el somni (o pus tost, prou espasmòdicament i autoesquediàstica, el malson) del teu collogater?

Estadant de la teua ànima, et somia i t’hi veu i t’escauja i t’esbrina i escateix, i de tu ho sap tot — i actua en conseqüència i sovint amb tanta d’esquírria.

Car si només et somia, rai; pitjor quan es creu no pas prou correspost i esdevé, per tant, el teu enemic. Has el sentiment d’ésser ensarronat per l’inic, el malparit, de qui les iniquitats, a semblança del sorge sense principis, posseeixen, en alt grau, l’extracte, l’essència, d’un tremend desig de veure’t anorreat.

Fet. Potser et reprèn per tes òrfiques orgies. En gran part imaginades. Petrificat com gripau fat i quec, no el capeixes; et perds, i assages de retrobar on anar.

I et demanes: «Pel laberint de les múltiples el·lipsis de l’amnèsia, el somni que deslloriga els altres on deu raure?» Perplex.

Molt bé. Ara passéssim als prolegòmens del somni.

Entre coixins, gronxant-se suaument al balancí, l’home de l’eixida del davant s’havia ensopit. També el seu gos, en la xafogor, s’amorriava damunt la fusta.

Sort que soc rar com l’antimatèria (l’antimatèria moltíssim més rara que no la matèria), per això no tinc gaires dobles, mai ensopegant de casualitat amb els quals podria instantàniament desaparèixer.

La veu darrere que tostemps li comenta alhora que s’escauen somnis i malsons, bo i tractant de ficar-hi una mica de raó, enraona i diu: «I a propòsit, com fan els cars versos d’Aquella qui es féu Fotre damunt la Llosa del seu Home? Ella, la mateixa qui es planyia que, anant-se ell al mai pus, la jaquia sola i, com déu mana, prenys? I qui se’n curaria llavors d’ambdós? Més ens valdria que la mort se’ns endús.»

Se li presenta la mort en forma del cardador ferotge, i ella s’obr perquè, bo i cardant-se-la, la mati.

Ella és ta mare, és clar. Ara en saps finalment la vera història. Ta mare fou element didelf, ço és, amb dos úters, dues cèrvixs, dues vagines, dues fufes. D’ací, ja ho veus, hom es demana, quants no n’eixíeu alhora i idèntics? I a meitats, damunt! Una meitat d’un del tubs adés buits, l’altra meitat de l’altre, i prou calia llavors cosir-les encontinent, o si més no apegar-les, collar-les si fa no fot mentre eren fresques (les meitats). I al capdavall — oi? — qui sap com us collaven. Amb quina traça? Ni potser amb quina malícia, perquè sortíssiu ben malparits?

O és aquell doble meu qualque projecció fantasmal i enemiga a l’interior del meu magí d’una mort qualsevol de la qual et sents culpable? Projecció doncs de l’impotent qui ets en la realitat transformat, a l’esperit o ànima oculta, al cap d’estona, en el potent, ço és, en el fastigós maligne molt merdós altre jo — del qual no n’hauries de voler sabre re de re, si no et vols doncs pecador.

Com el coneguí? Com coneguí qui era? Com coneguí que ell i jo no fèiem sinó un...?

Em repetiré fins a l’exhaustió. Les naixences monstruoses. Quin ultratge al lleial antiavortista! Com resoldre’n el cru conflicte?

I alhora el desori de totes aqueixes enemistats enquistades, i tantes de dificultats, ni tants de neguits entre incompresos? Entre els qui tenim raó, els fidels deistes, els acompanyats per l’espasa roent de déu, contra els fredament lògics, ànimes perverses?

Com, doncs? Altrament que amb l’eliminació en massa del contrincant enderiadament equivocat, l’heretge, l’ateu, l’afollador, vull dir!

Sort oi que sembla que ben aviat (demà o demà-passat a tot estrebar), com déu deu haver manat des del principi, tots els prenyats (tots!) seran ectòpics (no pas en panxa corrupta i corruptible)! Tothom llavors naixerem perfectes, en exquisides maquinetes generadores de ‘persones’ teotòquiques (déu-paridores) — o teodòquiques (déu-portadores) tant se val. La qüestió que, encar millor (molt, molt millor) que no ara, serem de debò imatges de déu!

«El futur és nostre!» — Els diré, si me’n record, a la pròxima massiva manifestació antiaborció —. «Encar un esforç! Lleu haurem guanyat del tot! Serem tothom únics! Únics! Amb un al món n’hi hauria prou. Déu terraqüi. Tots els altres hi són de trop, de més, trametibles al canyet.»

D’altra banda, doncs, caldrà anar aclarint conceptes, car la victòria nostra total s’atansa com dic acceleradament. Per exemple, és pega superstició que guipar el teu doble, la teua rèplica, es veure’t pràcticament mort — com ara si l’espectre qui si fa no fa ja ets, no et vingués a rebre del “més-enllà”.

I que potser el doble és fet d’antimatèria, per això suposa la teua mort instantània, o si més no imminent.

Al contrari, aprofita-te’n; esdevé el recolzador, ço és, el sostenidor, l’arlot, de ton doble prostituït — sense manies — potser amb els supersticiosos fotràs àdhuc dinerets — se’t cardaran l’espectre — pagaran perquè l’espectre se’ls cardi? Tant se val. Això rai. Hi ha tota mena de gent, capsdecony mai no en manca enlloc. Massa i tot.

Para compte, ca? Veure “dobles” qui no hi són. Malaltia típica d’uns ulls tocats — o pus tost, és clar, diguem-ne, més pròpiament, sempre d’un cervell tocat.

I al capdavall, per què contar la fada historieta d’un altre tocat? Tedi! Tedi, vós!

Sí ves. No dec tindre re millor a fer, amb la calor.

Cos posseït per altri, en plural — per tants com a rampells la fortuna no decreti. Un altre jo, milers, qui sap, d’altres ‘jos’. Personatges ocults, opacs, obscens, obscurs, remugant i empudegant amb paraules alhora llunyanes i properes, com si procedissin de les entranyes de l’espès edredó mateix estès a la cadira de braços.

Llevat que un mal llevat, llavors, les llavors potser feia fermentar, i hi gestaven i fructificaven, així, a l’edredó mateix — ben carallotament anava pensant, com dic — un altre-jo, o molts d’altres ‘jos’, ramats, milions, i quina por! Quina invasió! La repetició! La repetició! Tot de duplicats! Tot de petits clons presoners enjovats a la borra de l’estrany paltruu inextricable de l’edredó qui em rau al costat mateix!

És clar que parl de les llavors vessades fa mesos, nit d’hivern, per la meua aixeteta de baix, a través de cap acte d’autoviolència tot esprement-me-la fort — o àdhuc, força més rarament, bo i pacíficament i involuntària — tot dormint i somiant femelles intangibles i de conys fort francs.

I qui és qui em pensa? Jo mateix? Els altres ‘jos’? Deu ésser per això que tan sovint no tinc tants de malsdecap! (No ho escatiràs pas mai, gamarús.)

Vulgar cas d’autoscòpia, on al·lucines que el teu cos no és amb tu — de vegades, per culpa de cap lesió al cervell, et veus a cinc o sis llocs diferents alhora.

En segons quins estats de somieigs, i de cervell emmalaltit o tocat, es veu que manta de rèplica et fuig pels descosits.

Rèpliques, tangibles imitacions perfectes d’un mateix — hom se n’inventa, i en gesta, i en produeix, sobretot (segons el professor Borra Als-Ous) per a cardar-hi, cardar-se-les — sublim assoliment del desig, re més agraïdament íntim ni narcisista. Fastigi, acme, pinacle, de l’amor carnal. «Cardar amb tu mateix. Glòria sempiterna.»

Malsons molt reproductius, on reps repetidament l’atac dels íncubs concúbits, amb un llit ple de monstres. Tot de ferotges duplicats simultanis.

Allò et duu a l’esment l’antiga faula del cretí (bajà sorge en caserna) (o la cretina) (qualque monjarra) promiscu (promíscua, i pecadora, avortiva, car amb tots els seus pudents prou hi vivien amistançats), qui invocava, per a encomanar-s’hi, pler de sants i santes, i verges i beats i, és clar, amb tanta de suspecta gentalla, amb gros espetec se li enfonsava el llit, per a la riota dels seus soferts veïns (veïnes).

Creu reconèixer arreu els seus sòsies. Si mai anés a ciutat, on tothom put a cabra, amb els ramats de carallots i estaquirots qui hi rauen i monegen, de mantinent es moriria d’aquella allau d’altres ‘jos’ qui li queien damunt.

Dobles protoplasmàtics, fantasmagòrics, no m’atrapareu pas. Lluny, tocant a via, rai. Les gitanes, les gitanes. Dobles impossibles.

Si mai tornava a ciutat, pobrissó, de confusió ens peria encontinent. Món ofensiu d’ens petulants, exasperants, incomprensibles, voltats pertot de fems ardents, segurament privadameent enculats amb ferros roents.

Bressoleig. Indecís. Balançant al balancí, entre arquetips. Extàtics bessons. Matèria i antimatèria. Quèiem malalts simultàniament, emmirallada. Trempàvem així mateix alhora per la mateixa femella, la mateixa gitaneta, idònia. I sabíem prou que ens extingiríem ensems.

Abandonada entre l’agre resclum del rebost del cervell pels ulls que t’acabaven de veure, la teua imatge et sobrevivia. Havies passat a llur davant o prou a prop amb cara grotesca d’angúnia i agonia, i t’havies amagat a un raconet fosc a morir-m’hi.

A quins altres ulls fets d’universals esferes la nostra imatge no sobreviu infinitament, alhora la mateixa i diferent tota l’eternitat?

Clou els senys i jaqueix-te endur per les negres aigües del no re. Del no re (el norrè, ca?) on et nasqueren al norrè (el no re, ca?) on et moriren. Re, norrè, re. (Quin soroll més suspecte. La maquinària se m’espatlla.)

Qui t’hi covà una estoneta efímera, al molt exigu niu terraqüi? Tu repetit sense respit, ramat alhora idèntic i dubtós? (Repetit, com digué en Sartre d’en Genet: «Tothom (esdevé) un mateix.») Amb un de naltres n’hi hauria prou. Ningú no és diferent. Per què no ens hi empatollaríem? Per això no ens comprenem. Caldria abans comprendre’ns nosaltres mateixos.

Tots els altres, com formigues, amb els mateixos vicis i les mateixes llordes habituds que no tu, cascú sense traça, orb, sense comprendre-hi de debò re, perdut al somni de la matèria.

La matèria somia un somni sense solta ni volta. La matèria es fa cos i se somia viva. D’això únicament és feta la vida, de somnis indiferents de la matèria.

S’aturà en sec, atacat per l’estupefacció anticipatòria de qualque imminent calamitat.

Els més nocius pretenem ésser innocus. Noem pels descosits, noem tothom a qui ens atansem o se’ns atansen mica. «Osteu-vos, deseu-vos. Osteu-nos. Fugiu-nos. No us ens cregueu! Gens! Perireu en les angoixes i dolors més inestroncables!»

Massa de ‘tus’ — com més sou, més perillosos.

Dissociació, alteració, alteritat. Patètic anar amunt i avall per a trobar allò que no existeix.

Què hi faig...? Fangant-hi, sense quest.

Quest al sest. No pas que faci coster, que manqui i tot el fitó... És que no en toc ni la fusta on rau la rodella. Errada rock. Tot tret ni tir fa marrada. Ben lluny d’osques. Catamarg (com en dèiem els grecs d’adés).

Reveure-ho. Sovint, quan m’agafa distret, reveig, potser somiant despert, l’indret on érem — això ans de néixer al món imperfecte — perfectes.

Amb instint simbòlic vol comprendre les al·legòriques figuracions de la memòria, quan allò que cal és trametre el símbol a pastar fang — car per què altre serviria un símbol sinó per a embolicar la troca — com si no en fos prou.

Actor qui esdevé tràgic ell mateix en la seua pròpia vida, o còmic segons el rol, doble perillós, el rol pren possessió del seu cos, i no es despertarà del malson, si la tragèdia ho permet, fins que havent plegada la feina, l’ultim teló caigut, no es recobri, per a caure al mateix horrorós parany tantost no accepti un altre rol. L’enteniment... Quin enteniment? Un enteniment que de debò no entén.

El xic i el dolent qui foten el mateix posat i la mateixa cara — idèntics, copiats, repetits — films confusos.

Teoria sobre el somni feliç del marieta. «—Érem tots els del simposi platònic exquisits marietes...?» «—I tant.»

Rere les presències visibles, hi som les invisibles.

Miralls màgics qui, tantost t’hi esguardes, et clonen, et dupliquen (cada cagada de mosca se t’hi metamorfosa!), en imatges no sols perceptibles — tangibles!

Per eixams de brunzents psicopomps orbitat. Les memòries de mi qui tothom altri diuen tindre, i les memòries que jo tinc de mi mateix, mai no casen ni es corresponen gens. Confós, m’ho demanava: «Quantes de vides no he viscudes? O soc belleu un falsari qui usurpa qui soc o no soc? Com s’entén...?»

Tots els presents impostors, individus mai individus, car dividits.

Com tota la llorigada d’un mateix part, o els aligots d’una mateixa covada, cada bessó troba que l’altre n’és un altre (impostor). Ni això. Que hi veu aparicions qui hi són o que, impostores, només semblen ésser-hi.

Llurs aparells sexuals (negligible, perifèrica, parafernàlia) sempre incomplets, espuris, xerecs. Abortius. De fet, ni cuca ni moixó.

Fastigosos hermafrodites en realitat, car al món de debò han alhora fufa i cigaleta, tot i que ambdues, com dic, abortives, embrionàries, inservibles, i doncs doblement (ells) privats d’acció formal, i doncs encar pitjor que no els qui enyorarien llur bessó mancat, car, tornem-hi, ni cuca ni moixó, ni figa ni raïm, deler el llur afollat pels dos cantons — doblement capats.

I se’l voldrien complet, amb l’afegitó cascú del parell? Potser complet (o si més no mig complet i a tongades) com el de les hienes, qui segons ja n’Èsop, cada any canvien (de forma natural) de sexe — i així van tastant-ho tot (pel que fa al cardar), com si l’afer sexual importés gens, al capdavall. Pse.

Per què donar importància a re...? Per què voler més neguits que no porta ja el tràgic fet de viure, cagallonet extraviat entre bombolles efímeres en un univers esquifit, caòtic i molt merdós...?

Te’n recordes dels primitius filòsofs nigerians qui escatien que el planeta no era sinó cagarulleta de formiga, la qual en acabat agregava material vagarós i, com arreu (com en cap altra cagarulla), amb un bon plec de paràsits qui hi peixien — i tot plegat — el tot — sense lleixar d’ésser, és clar, al cap i a la fi, re altre essencialment que cagarulla de formiga?

Doncs si fa no fa. Tes creences de ximplet no són sinó rucadetes, foteses, brollades com verinosos i molt transitoris (sovint tòxics) fongs — boletets a la babalà.

Creure en tot això (com creure en tota altra cosa) és ben bé de tocat. Ve belleu de qualque ultratge fet al fetus — quan n’érets, fa no re, ahir mateix — o potser, en el fons, no ets encar altre que fetus, no has estat mai altre ni seràs mai re altre (que fetus).

Per què despendre gens d’energia en bestieses sobre les preteses pregoneses de la mutilació original? Per què cercar inútilment i boja l’altre ‘tu’? Tan bé que collons s’està sol! Sol fas allò que vols, sense enfarfecs de dubtosa i molt emprenyadora companyia.

Una vegada has creguda cap falòrnia, és perillós de descreure’n. Descregut, com si se t’ha mort el siamès i tothora puts a cadàver. Més val no creure’s mai re. Això t’estalvia d’arrossegar per sempre cap carronya.

Fet i fet, tot ho trob prou escanyadís. No m’ho empàs pas.

De saber-se (de creure’s) ésser u és autoengany. És l’engany més comú i pitjor de tots. L’engany únic. Pare de tots els enganys. L’engany d’on tots els altres enganys no ixen. Millor no creure’s ningú. Ni un ni dos, ni tothom.

Vivim enganyats, cada ésser viu a la natura. Car ens creiem ésser. I no podem fer altre que creure’ns-ho (enganyats, autoenganyats). Car si no volguéssim viure creient-nos-ho, no viuríem. No podríem viure ni un segon, i prou.

Amb sengles urçols a les parpelles dels dos ulls, els nervis òptics em van de bòlit.

Vist prismàticament, ço és, de tots cantons alhora, hom creu veure-hi arreu presències misterioses, de qui l’aparença és semblant — semblances alhora si fa no fa idèntiques i molt conegudes, car són com la que hom no creu veure-hi reflectida — i, alhora, suposa que la seua pròpia es deu projectar al món.

Soc, com deu ésser cascú, ho sàpiga o no, recolzador, ço és, sostenidor, arlot, de mon doble, prostituït. Ja ho he dit. Culpable. Me n’estaré d’ací endavant. M’ho propòs. Ho intentaré. Les repeticions se’m repeteixen en cintres sense fi que recomencen amb les mateixes ximpleries. Fins que no em moriré, d’una puta vegada.

Els del simposi, homes fins, raonables i enraonadors, deuen ésser (hom es demana) tots marietes, si es volen “reunir” amb llur ésser al mirall — o amb l’“altre” qui és com ells, i doncs del mateix sexe. Com dec haver dit abans. Si fa no fa. Tot roda. Pensament llefiscosos, difícils de desencastar.

Doncs i tant. Tant se val. Reveléssim-ho, sense por. Ho són. I què? Ho són, i no se n’amaguen pas — els marietes no som pas com els damnats homes baronívols, militaristes, malaurats inventors de déus falsos i criminals — i repel·lents destructors de dones i cultures.

No saben on amagar’s. Per això causen tanta de sang, de convulsió, de daltabaix, de catàstrofe, d’anorreament. Ho voldrien tot fet no re. Massa neguitosos, porucs. Perseguits pels ulls dels altres — els qui els voldrien ocupar — a dreta llei, pretenen esperar’ls que arribin — car els són, es diuen, mentiders, la mancant meitat. La meitat que gruen. Debades. Sempre inútilment.

Com si qualcú amb sapastres retocs ha comesa qualque endemesa en un díptic. Grotesc. Espantós.

I ara...?

El mareig. L’estranya força de la gravetat va estranyament beguda — això, o és que ha pujada a barca inestable i sotmesa a la dura mala maror del cel hostil.

Per tant...

«—Col·lisions?» «—I tant!» «—Esfondraments?» «—Massius!» «—Morts?» «—Bilions!»

Bilions, i més bilions, repetits, repetits, duad avall, duad avall, duad...



(><><)



35. (Som un nu mos, o faula del pastoret del Torricó.)



Som al prim temps de la primavera, i al bosc s’hi escampen els cobles de moscards i d’altres molt ardits insectes qui copulen implacables.

Cada coble qui copula veig que em fan llengotes si em perceben badant-hi gaire. Així que faig camí, encar admirat per llurs estres descordats, tots ells mortallats d’abraçades, empeltats de besades, i llavors, repenjat com cap altra mòmia a un roure asclat per l’esclat del llamp, musclej, despagadot, com ara enfitat de sobte, confessant-me que al capdavall què altre poden fotre, pobrissons?

Cadascun dels ens de la fada (i faduga!) esfèrula, al capdavall, no pas re altre que joguina dels interruptors cel·lulars de llurs també tan carallots genotips.

Per a la bèstia goluda i mai sadollada, no som cascú sinó un mos nu.

Com minaires oprimits, cal afanyar’s, hora de lleure, a cardar, i a fotre al món la generació propvinent. Això ens manen les fúries que tot ho emboliquen amb llurs ombres translúcides. No fos cas, sinó, que més tard ni això no hi hagués. Au, doncs, prolífics llambrics, claferts subsols.

Totes les femelles de cada espècie prenys a esclat com cap altre llanut capoll, d’on eixiran — triomfals com ara ençà d’estretes gàbies — larves curulles d’urc, estarrufades de goig, i amb els fiblons prests a l’embat.

Inic naufraig de tota humilitat, els novells som ací a menjar-nos-ho tot, car prou sabem instintivament que l’extinció sempre s’atansa seqüencial i gens estètica.

Som-hi, som-hi, sense enquirir quin mal ni quin bé no hi fem! «Català a l’atac eternament!»

I ara emergeixes i, entre els sords cacofònics quequeigs d’horts i conreus, sents que hipogees hi brogeixen les sinistres tòfones, i que lluny buixeixen amb displicència els torrents, mentre, roïns, tot ho arramben i engoleixen; i veus al llençol burell del magí que se’ls esguarden, pensius, meditabunds, apòcrifs secardins pastors; i és així belleu com llavors, més tard, floreixen com mites i llegendes rurals i pastorals, ençà dels talents còmics i genials dels pastors gairebé muts, qui tots sols es teixeixen teranyines on les meravelloses prostitutes masteguen, contemplatives, lentes nous, i al rerefons la vera ans harmònica natura no altera sinó pas a pas el paisatge, on nogensmenys ossos i llops, i escurçons i escorpins, de cops et trenquen el somieig, i demanen que entris en esglaiada acció davant l’altra crua realitat, i quan les contarelles s’escau que de retorn les relaten a llurs mullers, com dic, al cap de mesos amb els folcs de crèdules ‘xisquetes’ per les muntanyes, aqueixes (les mullers) no se’ls en creuen ni això.

(Ho descarten, sàvies, a tall de brutes urbanes «Follies Pastorívoles», protagonitzades per xarxons, lletges barjaules qui trontollen a escena amenitzades pels lladrucs d’experts ximplets.)

I a tornajornals elles els relaten, per comptes, si el galliner s’ha vist envaït per llords immigrants o per astutes guineus, i si la filla, amb sos ulls ambres, i dents de gebre, comença de reeixir a temptar cap dubitatiu hereu dels poblets del costat.

Dies a casa, els curts ramadets mixts ara desats a les cledes dels diferents propietaris de l’indret i voltants, el pastor, desvagat, s’ensopeix. Esguarda l’animal aquell (bípede i pudent com l’os) (no pas gaire dissemblant de l’habitual únic espectador qui l’observava — observava, a muntanya, ses atlètiques proeses entre comes i fonts, i com, minyonívolament, mentre vírgules esporàdiques tomben del cel, estoic, ell, davant els trons, i llurs furients pares, els llamps — els quals damunt trobava, contemplativament, didàctics — i aprés la flagrant tempesta, devers ponent, l’horitzó tardoral aparia apoplèctic — sense fer-hi mai cap paper, com si fos de pedra, l’observador, sense bellugar’s ni bri, bo i repenjat a la soca — un estaquirot tot replegat en ell mateix, com si fos un acordió tancat — l’habitual únic espectador — un altre d’aquells trivials monstres verds nats a tall de gegantesca granota, com ara si semença de granot entrava en fufa de dona, per exemple, i el monstre granota doncs era mig humà, o el monstre humà era mig granota; i no calia pas triar, tant se valia; el monstre amb cap de granota i posat de granota, tret que duu braços i cames d’home — d’home una mica esguerrat — esguarda (l’ensopit pastor a casa, per la finestra) l’animal aquell qui ara lluita amb el vent i amb les mateixes rebeques llavors que assaja d’espargir — ço és, ah, s’esguarda sense veure’l gaire el pagès sembraire qui damunt el tros que fins ara li aparia fort sembrador, ara li apar sangós i amb pedregoses dents d’esmolada ferramenta de verd monstre escarritxós, i es voldria potser (el pagès) obès i il·lustrat, no pas jurcant i basquejant-se per a assolir de plantar re, ans tebi prop la finestra, amb el te a taula i la pipa a la boca, assegut al balancí, de qui damunt la pelfuda catifa els arcs sostenidors s’hi balancegen sense fricció, bo i fent qui sap si una detallada anàlisi de l’interessantíssim llibre que estudia, qui sap per aventura àdhuc si els moviments revolucionaris de la diàspora, entre els quals l’herpautocòria, manera de dispersió de les llavors les quals, en pic al tros, per la gràcia d’autònoms bellugueigs higroscòpics, i amb l’assistència indispensable de les pues que l’envolten (la llavor) s’arrossega i es recargola fins que penetra (a tall d’espermatozou heroic) l’agre qui al capdavall la rep com un ventre eixarmat — i la terra mateixa es declara tipa i fa un rotet de satisfacció.

«Hom hi excel·leix, i se m’encén el ble — el got és mig ple.»

Li diu a la dona, qui li retreu que s’estigui el dia sencer com un estaquirot, sense sàpiguer què fer, tot ensopidot.

«M’esguardava aquest matí les kibànanokurinsàkures, mantegoses, lluents, amb llurs vuit harmònics pètals, i ha passat un ramat compacte de jovent merdós, maleïts brètols que a la xicarrona li destrossaven la trossa.»

I torna a ensopir’s. Oníric oceà on qui hi ets sinó sardineta sense identitat entre milions d’altres, bellugant-te al ritme increat de la inquieta mola — una mola de sardinetes sense bogues ni dissenys altres que els de l’atzar — sardineta qui ara s’hi trau de l’entrecuix la sardineta i ningú l’hi veu.

Insignificant sardineta ets (soc), amb una sardineta ausades encar més insignificant.

A quin dejecte negligible artefacte incongruent no vius, intempestivament i potser transgressiva, sense que ni ho sàpigues, enmig de la folla espasmòdica efervescència de la galàxia hegemònica, primitiu autodidacte, titubant pels guals còsmics, sofrint les humiliacions que t’esquincen, promíscues, les tan febles latents membranes que t’envolten?

Amarga tristor estesa al llarg de la durada del desolador viatge. En l’abaltiment, et sents abruptament obsolet, assetjat per pampallugues semblants a irritants cuïcs i mortifuigs, i enyores el castanyer emblemàtic on assajares de penjar’t més d’una vegada. Malalt, el teu rellotge biològic es fot destarotadament a córrer com un boig...

«No se si t’abelleix berenar ara.»

«Me n’estaré, gràcies, noia.»

De sobte atxul·lat, els embromallats coloms de l’oblit li envaïen el cervell. Explosió del tedi. En quins magmàtics enigmes no rumiaves suara?

El pastor prim, una altra miasmàtica brosseta de l’obsoleta pols de la vergonyosa història del món, ha perdut tot apetit.

Ja no el recobraré mai més.



(<><>)