incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, de novembre 03, 2021

Les Faules [XXIII]



XXIII

(Fosca faula de la fula folla.)

La formosa actriu circense dels estripa-drapets tan gimnàstics es deia Imma Korolenka. (Es feia dir oimés na Culada Aknelorok de nom d’artista quan n’era al teatre de varietats, on feia papers de folla, i, de més a més, segons els costums de l’indret, es despullava de més o menys roba en les seues escenes, com dic, de folla còmica). Na Culada A., monument de l’antic vodevil, encar hom recorda ses molt cèlebres i libidinoses aixelles rosses. Als circs ambulants, de ben petita hi aprèn, provocatriu i fragant, d’acròbata, d’equilibrista, de malabarista, de contorsionista...

Llavors, als dotze anys (on cert que és ja prou ben feta, tret que ni brot de pits al brot de pit encar no li brosten ni borronen), supèrflua virginitat, en defuig a cient; en qualque terapèutic psicodrama, esdevé abruptament violada.

L’estuprador, el senyoret propietari d’un dels teatres de poble on aleshores no són. El prohom en Toni Moltó, esvelt i dolç, calb, luxuriós, sovint espontàniament líric, i quan recita se li umflen sos pectorals de glauc trencapins, un altre sorge intoxicat, entecat d’empertostemps d’inguarible avolesa. Aviciat miquetes, als dotze anys ja occí sa padrina. Tres o quatre vegades l’any fa cap d’amagat al cementiri. Nits de fred amb els morts als nínxols, recordant-hi totes les altres vellardes qui en cadira de rodes foren llençades escales avall per a pretendre més tard que caigueren soles.

Si hom espigolés, estupefacte, entre ses llegendàries aventures, o plomés ses fetes, gestes i proeses, veritables o falses, macabres i aberrants, o simplement un pom de galindaines, hauria d’esmentar el seu viatge al fons de l’Àfrica. Un viatge que tampoc no fou tan dramàtic com hom diuen que són generalment. Hi anà, per a entendre’ns, de griot, i alhora de versat adobant, d’erudit senyalador, de gint o gentil bruixot, mudat a l’europea, en les darreres modes. Entre les tèrboles teranyines i les polpes fragmentades de la seua perjurada memòria, sobresurten, entre d’altres històries de venja i revenja, rengs i rengs d’episodis, on, desamarrat, el seu coratge (segons son parer) incisivament no s’aferma.

Fent massatge al cap de tribu nu dins el seu palauet o la seua cabana, no ho sé. El cap, bocaterrosa, ha violat un minyó d’uns sis o set anys. En Moltó amb un cotó fluix i desinfectant, li ha netejat el visatge, tot fet malbé, amb unes dents perdudes a la maixella de baix, i llavors li ha fet entendre, amb qualsque lliçons elementals d’higiene, que caldria que el minyó fes per a conservar la salut, car al capdavall, tot allò, tot aquell desgast físic d’avui, no esdevindria tampoc gran cosa, si hom aplicava les regles higièniques. El cap de tribu se l’escolta encantat, mentre, bocaterrosa, com dic, va rebent el massatge recuperatiu que li administra en Moltó. El cap és un homenàs magníficament bastit. Quin gust de massatjar aquells músculs. El seu vit desproporcionadament i astoradorament gros, gruixut i llarg, tot i destrempat, i bocaterrosa el mascle, s’estén i estén entrecuix avall. Allò és una cobra, vull dir, una anaconda, vós. En Moltó l’adverteix amb cura que, com és de rigor, també li massatjarà aquell vit d’ase majestuós. Ho aprecia el cap de tribu. En Moltó es guanya la confiança del cap. Canvia d’aires amb joiells de força vàlua a la butxaca. Va a parar a una colònia de xinesos. S’ha fet amic del coc principal, un home flonjo. Ha pogut de bracet del sobrecoc de la colònia entrar al sànctum sanctòrum. Allí els ha ensenyat, amb veu persuasiva de mestre amable per a canalleta idiota, ioga macedònic. Sovint rient-se’n part dessota el nas, els murris xinesos li han ensenyat a ell d’altres tècniques d’absurdament distorsionades metamorfosis ensems físiques i íntimes, ensems somàtiques i anímiques; xineses, és clar, les millors del món. Fet i fet, s’entenien tots plegats collonudament. N’ix al cap de sis mesos si fa no fa amb un cabal extraordinari de coneixences guaridores. És un metge famós a mig continent, diu, exagerant, com sempre.

Retroballes prop Harare entre n’Imma Korolenka i el seu antic violador Toni Moltó. Ella ve amb una companyia de teatre terminal, ell és doctor en mantes ciències. Polits i lívids, d’espetec no es reconeixen. Ambdós han envellit. Aleshores, ja gens enferritjats, s’abraonen, es petonegen. Què fots per ací? I tu? Etc. Calfreds d’atàxia àdhuc. Declaracions maldestres al començament d’amor inextingible. Un bedoll de pell llebrosa amb tres besses de mesures idèntiques, trinitat de ciris de flamejants fulles enceses pel Sol, ou llurs precs, i pres a lloure també d’emotiu vertigen, fa al capdavall un somrís de benaurança. La seua espurnejant capçana plora llàgrimes no pas gens afligides, de felicitat.

Imma Culada Korolenka Aknelorok!
—Encar us en recordeu!
—Noms i caps se m’incrusten al cervell com bales al cor de l’afusellat.
—Doncs prou podeu, ca? Quin malson!
—Què voleu dir?
—Galdós!
—No; al contrari. Molt útil m’ha estat. Mon cervell és un museu de caps i noms. Bons i dolents. Mon cervell és l’ídol o déu dels puerils primitius, qui separava els qui podien sense morir-se de fàstic perpètuament ensumar-li el flairós trau del cul i els qui contràriament s’havien de fer fotre per l’eternitat. Hà...!
—Què?
—Re, que duc imprès a l’esment, a la memòria, si voleu, un cas semblant. Imatge tàntrica, enigmàticament voluptuosa. Matisse, Mondrian. La platja.
—Quin embolic!
—Érem de ben joves els déus dels llimbs a la platja. Ens hi esplaiàvem hores de lleure i esgambi. Llavors, inspirats pels territs, còmicament saltironant amb un sola pota vora l’aigua, també separàrem les femelles qui hi clissàvem en dos fatídics boldrons, ergo, el de les garrelles i el de llurs contràries, les sancalloses. Ambdues menes de paies, indesitjables, bones només per a llivells inferiors de l’infern del mai més, on ningú les vol de debò muntar, marrir. Car ben poques femelles, oi? I és clar que no parlem pas d’aquelles fàtues fastigoses donotes qui, panxotes envant, enfonsant a l’apagada cendra (entost de la lluminosa sorra) llurs feixugues petges genocides, com qui conquereix grollerament el món, hi passegen llurs conyots molt repel·lents. Envaeixen els xibius, ara aquest, ara aqueix. Com s’atipen amb els típics nauseabunds xorrèstics de xibiu de platja! Aqueixes, ni cal dir, ni pensar-hi. Fora per sempre de cap vida ulterior. Són les triades, diguéssim, pels qui no compten. Pels pigres grisos fent-hi, a l’aigüeta més tímida, el mort; burgesos conformats, gent sense vàlua, a la vida hi fan el mort, no pas doncs solament a la platja, pertot arreu. Ara, ben poques, com dic, les eidòlons, les formes ideals, les femelles prou com cal, prou belles ni ben parides, amb les columnes de les cames prou monumentals, aqueixes prou són les triades a passar pel purgatori de la tortura de l’estupre, i com més jovenetes, millor. Car oi? Purgatori, què altre deu poder voler dir? Són les úniques destinades a la glòria dels mascles de veritat!
—«Ensangonada Simfonia.» Un nostre compositor a l’aeroport li emblaven la partitura d’una «Simfonia Dolorosa». I qui l’hi emblava es punxava el panxell d’un dit qui sap amb quina grapa mal collada, i en fullejar els fulls, gotes rodones de sang hi afegien notes, i com de tota manera el lladre no hi capia re, llençava els fulls a la paperera, d’on el nostre compositor els recobrava, alleujat, i alhora permetent l’atzar d’afermar-se, i doncs jaquint les vermelles notes novelles romandre-hi, sols aleshores canviant el títol de la simfonia, que nosaltres, els artistes, apreciàrem bon tros, i el públic tanoca gairebé gens.
—Com es deia, el patètic fenomen?
—Mestre Groc Barbullit.
—L’hi tinc, l’hi tinc. A l’eidètic museu de noms i caps. Entre els neutres desgraciats, és clar. I ni que fos entre els qui em fotien torts o en rebien. Tant se val. La qüestió que així, tan ben organitzat, ni de recances ni de malsons doncs a qui l’en pertoca? A manguis, personalment, cap. Car per què concentrar-me, més i menys culpabilitzat, en les tragèdies d’un sol cos nebulós, només amb cap i nom...? Per comptes de poder triar sense límit al món, horitzó estireganyat de caps i noms, perspectiva sens fi...? I doncs no haver mai temps, ni de son ni de vetlla, on despendre’l en un sol cas, luctuós per a manguis... o per a l’altre, no fa? No n’acabàvem mai. El temps de l’ara mateix és més preciós.
—Sofismes, me n’ugeu un no dir.
—Ah sí?
—Ecs! Carrinclones excuses de mal pagador.
—Saps què, noia? Encar no has madurat. Vellarda esfoirada i tot, i ets tan infantil i restreteta com quan et coneguí.
—Malhaja l’hora, malparit!


S’atuparien? S’esguerraven? S’ataconaran? Li deia de “mòmia”, i ell molt pitjor. La seua faç era màsquera mortuòria de cadavre. Màsquera oimés esquerdada, potser pels nombrosos incongrus espasmes que sovint la sondrollaven.

Com escarabats neuròtics, els nogensmenys íntegres i molt honests minyons del poble, els voltàvem eixamenats com cuïcs o rantells. Ni ardits ni acollonits, ni gaire prop ni gaire lluny, ni imperiosos i greus, ni pixamandúrries ni massa humils. Tots volíem veure el duel a ultrança. L’execució de qui per qui. Qui s’ho volia perdre? No pas els marrecs desvagats. Espectacle singular; dos altres ridículs colonitzadors fotent-se-les a mort, qui ho mancava?

No és pas que ens amarés cap torçut sentiment de compersió (ço és, la joia de veure gaudir qualcú estimat). No érem gens epicaris, doncs. Al contrari, menuts i tot, acabant com qui diu de sàller de l’ou, sense saber gaire de re, doncs, érem allò que se’n diu uns epicaricacs de veritat. Avesats als càstigs, practicàvem naturalment l’epicaricàcia, on hom (lleugerament fdònic, o phthònic, ço és, sentint melangia i fàstic pel reeiximent d’altri) se’n fot del mort, però sobretot dels qui en acabat no el vetllen.

Trempant desesperadament, com gossets davant l’assassinat i el desmembrament de la presa, la canalla tanmateix encar esperem les formidables morts dels dos protagonistes, ai, llas, ara.

Gens canallers i gens gossers, tant ell (el marrà rancall) com ella (la querrina recanella), d’escac per roc se’ns giraren i començaren d’encolomar-nos àvols cops de puny i poderoses guitzes. I encar rai (tot i que prou ens n’amenaçaren) que no traguessin fuets ni armes, car ambdós en portaven a les corretges, ferotges. Gossos i canalla doncs, tant se val, ensems, barrim-barram, collons com fugírem!

Crec, guipant-los de més lluny, que al cap de poc s’amagaren a cap cabana de palla i hi marriren com cal de valent, havent fetes allò que se’n diu les paus, o si més no havent signada tàcitament una treva que mai no veuríem trencada, car no pas que ens romangués ni tan sols prou vida per a atendar-nos-hi i no despacientar-nos per a poder-nos-en encertir, cridats que fórem de mantinent pel capellà o bruixot de la tribu que novella batalla prou se’ns atansava i calia doncs, de l’enemic de tot just al costat, estalviar el vilatge.

Morírem com efímers herois, duent a la recent memòria la glòria i el miracle de les folles cabrioles que, damunt la pols ocre de la plaça, no ens féu, d’obsequi i salut, i potser de comiat i tot, per als “morituri” del moment, la meravellosa contorsionista, blanca com atzabó, o llisó o llegany pur del bon temps.

La prodigiosa ballarina, per comptes de despullar-se’ns davant (tots anàvem si fa no fot nus), repetidament se’ns vestí i revestí, esdevenia globular, alhora que nogensmenys molt llambrescament no torniolava, omplint-se llavors el cos tanmateix tan fi amb els parracs més virolats ni sensacionals, hàbits i abillaments de teatre del dinou, abracadabrescs, complicadíssims, capitosos, fascinants... per a recordar-se’n d’empertostemps.

Juràvem, encantats, en orfeó: «Si anar vestit amb tota aqueixa abstrusa maquinària no és màgia, jotflic!» Petrificats en imaginari monument als herois adés inútilment caiguts, és la imatge (o pus tost el filmet) que ens roman imprès a la pedra de rere el front. Per això un somriure ens amaneix lleugerament els vults incoherents.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall