Les Faules (XX - XXI - XXII)

XX

(Faula de la mare i son fill el babuïhom.)

—En prostració abjecta, com una espurna de fosfè en l’eterna foscor, inversemblants, els escarcellers qui tan bestialment no la torturaven se li cristal·litzen a la cel·la. L’exigua cel·la n’és ara plena de gom a gom. Hi put a bòfia, abominabilíssima fetor de carnisser qui fa centúries que gens no s’ha rentat. Esguarda’n les estúpides faces enemigues, d’erugues afamegades, àvides i sense quest.

—Balenoide, se’ls peta la mare molt flairosament, car com es sabut prou caga ambre gris. I els cagats escarcellers horroritzats (àdhuc de la bona olor?).

—Cap recança la mare a servar secrets. Secrets arrelats a l’ànima. Trepitjats pels esdeveniments viscuts i nogensmenys reapareguts sencers, sense mancances, si mai calgués.

—Si mai pogués eixir de la gàbia i pogués aleshores tornar a albirar els fars que menen als aixoplucs els ardits desvalguts qui foren abans torturats com ella sense que mai no revelessin tampoc re d’autèntic! La bòfia repulsiva no n’extragué mai sinó baboiades, que es cregueren, perquè què altre podien fotre, i, damunt, essent com són uns impedits imbècils, amb uns cervells excrementicis sovint petrificats en fòssils d’aparença monstruosa. Tothom qui ha vist llurs cervells en cap mena d’autòpsia s’hi trobava hemorroides on els no pas bòfies hi tenim entortolligats magatzems de nocions més o menys potables.

—«Si (amb nas anòsmic!) sotges de fit a fit llurs cervells en forma de caguerada, te n’adones que tots aquells fastigosos giravolts tous són hemorroides,» digué als estudiants un dels cirurgians professors qui els ho mostrava.

—Ambtant, embriònic, lluny dalt de tot del punt de partida de la voraç vagínula, i com qui diu d’enceb engreixat amb escreix (vol sortir com un tret, en escruix), ventríloc, ja es demanava el potencial infant quins podien ésser els perquès de l’existència de les mamelles, sobretot de les mamelles astronòmicament enormes; les donotes qui les han de traginar amunt i avall, es deia, pagarien de grat un parell de vigorosos lacais qui els les transportessin, amb una post ben plantada, i corrent o caminant o ballant o asseguts o dormint o cardant, sempre davant, sempre davant. Imatge risible, cavà?

—Sense fer cap cas de les mudes cavil·lacions de l’infant paràsit, la mare, la qual no s’ha d’amagar de re físicament, i que, per tota panòplia, al seu pit, a banda i banda de post, no hi duu sinó dues dunes (conspícues en llur enormitat) que canvien de posició, no solament segons els moviments de l’individu, així mateix evidentment segons els huracans del viscut.

—Pertany, el nyec innat, amb molt d’urc, a la colla, anava a dir dels ximpanzhomes, mes sos pares (car foren múltiples) foren tots babuïns. La mare humana, fa?

—M’anomenareu, fa el fetus, babuïhom.

—Hom neix com neix. Viure és tot casualitat. Hom prou n’albira ulls clucs l’arbitrarietat (de néixer i amb quins atots dins). “Ulls clucs” (car en tenim prou amb les vibrisses i els pelets rictals — rictals, no pas rectals, car no és pas que ensuméssim — ni doncs “veiéssim” — amb el cul).

—Pusil·lànimes i volpells qui es complauen en ramat a la destrucció del proïsme, i llavors que els malignes trossos de merda qui els manen de fer malbé persones i béns els lloïn i els omplin de medalles de llauna rovellada, els bòfies, cristal·litzats màgicament cascú en individu egregi en presència de la mare, i tanmateix atapeïts tots plegats en la mateixa infame gàbia ínfima, s’arrambaven com mesquines gosses castigades als murs morts on es volien fondre com cadàvers sotmesos a putrefacció acceleradíssima.

—«Moments lírics, d’inspiració forta. Apagaré la ciutat i encendre els fars,» s’ha dit, poètic, algú (ell!) amb la potestat de fer-ho. Cent-mil anys d’acolloniment i d’agemoliment, i també de verí contra l’intrús — l’atacant sobtat, el drac petit o gros, potser sents o t’esmes que sents com li estridulen ominosament les escates a la carn mentre se t’atansa, altrament silenciós com qui et surt davant, i amb una destral et migparteix o t’escapça o t’ascla daltabaix — reneixen sense avís a la memòria de tothom.

—Centelleja la nit com cua de gall, i els arabescs dels budells de cascú s’arrenguen en creus gammades. Els trists betzols de cervell podrit qui, per exemple, cremen llibres “bruts”, “perillosos fullets de virulent masturbació”, alhora i sempre sembrant jull, sègol banyut, vergonya i antipatia, veuen arribat llur dia de fi del món i d’expiació d’idiotes culpes empescades, i exulten com datspelcul pels camins de baix, tot aixecant els braços al cel, no fos cas que manquessin l’ascensor de fum pudent. Que ningú no passi pena ni angúnia, però; prou aviat seran anorreats per carrincló rapte “místic”, ço és, infernal, o ja per deguda abducció sàdica entre mutants si fos possible encar més lleigs que no pas ells.

—Car, a la presó dels atapeïments letals, la veu novella del nounat qui s’ha torcat el llepís sense basques ni vomituricions, i alhora s’ha treta d’una revolada la benastruga capa de guspirejant tel àmnic, ventríloc, com dic, anuncia, greu i amb veu d’aguerrit explorador del cosmos, que no s’apunta pas al malbargany del món, i que, únic en la seua generació, car no naixerà ja ningú més fins a la Renovació (ço que tant pot voler dir mil anys com, segons, cent-mil o més), ell, darrer dels nascuts, farà d’una puta vegada, collons, net.

—Com qui rau al mesenteri vivim al castell aeri.

—Només podrem subsistir amb un president pollós/ I amb una dona absolutament puta.

—Pels espais sideris amb cony tronat/ Cada elector es carda qui a la mà li tomba.

—Tot fet que hom fes és feta per al nostre mentisme/ De desbocats consirs: fumets de metopi:/ Idees esvaïdes tantost desconfit el son/ Dèries indelebles al capdavall fungibles.

—Recança i regust de somni indesxifrat/ Tasts de prunes agres de castell que es fon.

—Va ploure jorn i nit. Llavors anacreòntic s’esmunyia entre les reixes. Podia volar, crec! Car no pas que s’estimbés. Com ara un vent furient de baix se l’enduia amunt. Més tard, mai antic ni pansit, vivia bastint ciutadelles a l’espai. Àdhuc, en acabat de qualque col·lisió, amb crosses, com ranc cosmonauta, el veies passejant per l’espai, vestit amb mortalla i fumant el calumet.

—Amb els segles que s’escolen, el sotraga la monotonia que li forneixen les constel·lacions, esguards emmudits, reduïts al silenci ran el clima somort de les messions eixutes, sordament proposades per un cel fatu que no aposta sinó buidedats tòtiles al joc de les significacions, inanitats sense solta ni volta.

—Per als de baix encar amb prou feines sobreviscuts els queien els estels a nombres inoïts:

—Queien estels a nombres inoïts/ La lluna esclatava com testa afetgegada/ La nit era la capa arnada de la mort.

—Cercàvem esmeperduts cap forat on amagar-nos: Un forat un forat...

—Mentre la carn em passejava l’esquelet/ Se me n’anava en pensaments el cap:/ Soc fill d’un malefici/ Soc del no res encarnat el fútil sacrifici/ I de les cigales dels gegants llurs lleterades/ Que tothora esclaten en enlluernadors focs d’artifici/ Astorat n’enregistr aitants com puc/ I amb greu desfici.

—Com tot macip qui reïx a transformar la corralina on li hauria tocat de viure en indret ultranet al cap de no gaire, allà soc, com ara benaurat ascètic en imaginades pagodes albes on, en diàlegs de prodigiós nihilisme gens tintats de follia ni de sofres ni d’abstrusitats, hom rau en rabeig assenyat, en casa oberta per tot de vidres antibales a cada costat, d’on claror immensa no en neix, i, dins, lluny del fred, vapors constants d’aigua calda als fogons solars. Amb, fora, sempre vist, un pati amb flors; un pati ordenat i harmònic que dona un rampeu al pati del petit Stendhal a Grenoble.

—Efectivament, car tot allò vist al mirall del magí somiador era adés ben burinat a la paret tenebrosa de la cel·la on ens podrírem, eons ha, la mare i jo. Ça enrere, tot era més clar. Ara et trobes tant d’indesxifrables. I resta tantíssim per escrutar!

—I roda, tot roda... I fins que de rodar no dirà prou, corroït, rodant, tot roda... Em roda, romput...

—Babuïhom, acontenta’t; ton passatge jaquí petja; feres del cel paella; tot es fongué després que tantes no et ponguessin...! Traumatonàstic d’ençà de pinyol, gelós pujares fins on les sedoses hèlixs de tos vaixells no volgueren. Què altre hauries volgut?

—Oi que tot és prou, arribat a una certa distància? Al capdavall, què som sinó simis?

—I els gregaris espectadors d’aquell egregi tort què gosaren mai fotre? Constipats, delicats, de color de rovell com espinel·les, llurs fluctuacions al buit, mutilats, no significaven al capdavall mai sinó que hom retut, i no feia pas poc, potser d’ençà del punt d’arrencada i tot, prou s’havia.

(>>>)

XXI

(Faula de la marastra i son fillastre.)

Damunt les llambordes, abans d’eixir del tot del poblat, per la finestra, rere els cortinatges, fórem testimonis de la banal ocurrència. Dues conques (dos letàrgics llangardaixos) es passejaven sota l’aiguat, i sengles llamps les virolles dels paraigües els els fonen, amb l’afegitó menys espectacular de llurs morts concomitants. Romanen part de terra, negres escarabats socarrimats.

Enmig d’enlloc, més tardet, s’havia mig aturada la pluja, i quan el nostre postilló rebia un altre llamp no sé pas si a la coroneta o al capdamunt del fuet alçat, son cavall i ell romanien estoneta atuïts i ma marastra i eu ho aprofitàrem. Davallàrem del carruatge i en aquell indret solitari assolírem fàcilment d’arrecerar-nos vora el camí, rere unes roques amb crespinells i herbes de sant Segimon, i ens ficàrem a cardar. Als meus tretze anys i als seus cinquanta cardàvem aquell estiu pels descosits. Ens enteníem d’allò milloret. Fou solament més tard, durant la meua inquieta adolescència, que ens desavinguérem filosòficament i les nostres relacions s’estroncaren d’espetec.

Me’n record de la desafortunada avinentesa. Enraonàvem de què fora un home lliure, i quan li vaig dir molt sincerament que era poder anar a cagar a l’hort, i sobretot si l’hort era teu, car només qui pot anar a cagar a l’hort tot sol i qual vol és ésser lliure, tot d’una, tigressa i heroïna, em canta ferotgement les quatre caterines. Em va dir que era un poca-substància (i subversiu, i doncs denunciatori) i que la sola lícita i possible llibertat és la que, com qui diu per ucàs natural i diví, pertany a qui, per ric, pot permetre-se-la.

Quant al poble servent (hom ho segella a casual cop d’ull cada dia), la llorda xurma servent (si no serveix, es panseix i mor encontinent), l’eixam de bípedes tuixegosos, amb llur zumzeig marejador i llur zum-zum irritant i pestilent (gregaris infames i infamants, totjorn se t’agrumollen arreu, com estronts, com boldrons de femta), és palès que deuen amar molt coralment llur jou, i que en gaudeixen de continu com de dolç perpetu cony, individualment i estretament cargolat i amb molt d’urc i benaurança, dut de talismànica i amulètica baga o joiell al coll...

I amb allò (amb aquell discurs banal) em descobria que era una marastra ordinària, de pensa convencional, no pas gens poètica ni pregonament elevada com la pensa del tit.

Quan ets tit i et foten anar a escola, ja no ets tu, ets un escolar. I al quarter ets un soldat. A la presó un presoner. Al manicomi, un boig. Al monestir, un monjo. A l’oficina un desgraciat buròcrata. A la fàbrica un obrer, a l’asil un altre fètid vellard, amb la família un familiar, etc. Mai no ets tu-tu. I mai no pots cagar en pau. Has de cagar en comunes, i, pitjor, en canfelips comunals, en latrines, en cagadores més o menys municipals, sempre en companyia, sempre emprenyat pels veïns i llurs emprenyadors cagars, llurs pets, llurs pudors, llurs xerreres, llurs sorolls, llurs hostilitats, llurs fustigacions. A l’hort, a l’hort! Única llibertat. Cagant lliure i sol, sense presses, sense nassos, sense ulls, sense llengües, sense dents, sense vigilants, sense amenaces, sense cops d’esperó als flancs, sense investigadors de merdes ni comptadors de temps de cagaments, sense infiltracions, sense delators, sense admonicions, sense directors, sense censors.

Dura separació que representà tanmateix ma manumissió. No m’hi estendré. No fa al cas de la present situació. Mes diré que fugia l’escanyadora satrapia i, epeòlatra, em metamorfosava, com tot literat, en llepaculs, o en llepafigues, en afalagador sicofant (cal guanyar-se les garrofes) dels imbècils qui et publicarien (només viuen de les treballades prestacions d’altri). Qui vol descendir dels núvols sempre rosats, d’on divertit albirava, independent, com es reprodueixen eternament les mateixes forassenyades miserables malalties mentals apellades relacions humanes, per a malmetre’s perdudament nafrat entre sorres i cendres, abandonat en el desert xorc de la perfecció honorable on de menjar, per a no dir no gens, no gaire?

I en acabat com els ho expliques? Als bòfies i d’altres sospitosos elements qui pertot on vaig quan tinc vint anys i pocs més em prenen per pederasta, per pedòfil? I haig de fotre el camp ben lluny abans no em vulguin engarjolar o àdhuc ja occir a lloc. Car a part que qui es defensa de la difamació entre l’enfalorniada plebs òlim inculcada en les creences més repugnants, tothom prou coneix la bòfia. Cas rutinari: la matusseria i el vilipendi bofiesc engegant un esgavell general entre l’esparracada rampoina. Així que som-hi. A trobar fills hipotètics, putatius plançons, enjondre, tothora enjondre. Això rai, arreu en creixen. Fins que no serà massa tard, és clar.

Em demanava quants de fills li feia a ma marastra els dos o tres anys del nostre intens afer amorós. Mon pare, dinosaure tip i petaner, se li’n fotia tot (que no fossin els negocis, i quin negoci més gros que el de la guerra entre servents?) (som ella i eu sos enviats al consell). I on els ficava (els fills ma marastra) quan se n’anava a la masia de sa tieta a la Dordonya? A què fer-hi sinó a donar a llum a un altre petit meu, del qual mai no n’he hagut notícia fins que, més assentat, no hi he pensat. Per això, doncs, quan me n’adonava, guanyant enteniment en els anys posteriors a la idiota adolescència, havent estudiat filosofia, i filòsof de tarannà que ja nasquí, que fos tan amic dels minyons i minyones, del jovent més tendre del lloc on em trobés. No fos cas (ca?) que fossin mos fills?

Tant se val. Ja ho sé que tinc raó. Tornem al tema que ens ocupava.

Aquell jorn enllestírem la nostra estreta i ens n’adonàrem que tant el cavall com el postilló, esdevinguts nadiuament escopòfils per llur pobretat i doncs per llur condició de súbdits, no pas d’actors lliures i estorts, amb guanys molt segurament desats, i doncs a qui es llegut de cardar amb qui vol quan i on vol, ens esguardaven, com qui diu totalment refets de l’electrocució, bo i miraculosament trempant rere les roques, el postilló amb la faldilla aixecada i en postura de sacrificada esfinx, lliurant-li a son eqüestre muntura (eqüestre muntura, car sa muntura el muntava) sa roseta, és a dir, son esfínter jussà de cavaller, ample i franc, avesat no solament a anar assegut hores i hores damunt la trontollaire enselladura o àdhuc la valsaire gropa, sinó així mateix, com tot gran presumptuós noble personatge, a ésser privadament percudit repetidament per vit equí.

Espontània com flamarada d’infern, la marastra, sense mica de compassió, com farmacèutic qui abans la cicatriu no es tanqui t’hi aboca a trompons terribles corrosius, quin escàndol estel·lar no es manega llavors! Com prestigiosa hidra lliurada a la batalla, els suggereix ans esperona amb la punxeguda mangala de platí i diamants que s’arrauleixin, endins del bosquet d’allà baix, justament a una silenciosa clariana, car ara simbòlicament els endollarà, esfínters jussans amunt, no pas cap dolç tendrum de vit equí, ans el ferro vil de sa tirànica mangala que espurneja amb els iracunds electrificats vectors de son natural indiscutit privilegi.

Car si tot al món és joc de daus. I a qui toca, toca. I si li (si ens!) tocava aristòcrata, què hi fareu! Fotre-us i prou. Si som un dels oligoelements, vull dir, un dels extremadament rars elements afortunats pels daus del fat (als quals doncs ens ha tocada la bona en perpetuïtat, la bella per a la puta eternitat, vós!), què hi pelareu? Re! I vosaltres, hom us clissa d’una hora lluny. Bàrbars ignars i virulents, remintolant idiotesa per cada porus, contaminant-vos-en mútuament. I quines antenes més anèmiques, atrofiades, grotesques en llur deformació! Curiositat anatòmica que prou us “insectifica” com cal. Signe de molt mesquina intel·ligència! I d’instintiva obediència! Així que per força que us hagués de tocar sempiternament la lletja i la dolenta! Prou sou al lloc que us pertoca! Són els febles filferrets que denuncien quins microscòpics opacs cervells no heretàveu per força dels vostres avantpassats! De tal buc tal eixam. La superba comtessa qui us puneix amb totes les de la llei, és clar que en deu conèixer molt més que no pas els rudiments que amb prou feines no sé pas si mai us n’ensumareu. D’on no n’hi ha no en pot rajar. Tot ric ho sap tot i més, dels seus servents. A endurar doncs el despietat tacó, i més tard, si sou encar vius, a fer la mà.

Pútridament esguerrats per la superstició, aitant el cavall com son postilló se sotmeten ras a sos dictats. Mentre els atacona, la severa mestressa no tolera cap mal gest ni piaf. A cops de molt preciosa (i precisa) mangala, turments a les turmes d’ambdós rai. Batzac rere batzac. D’ençà d’aquell migdia, quants de mesos de forçada castedat per als amants! Dos parells de passius collons durament castigats, i això per a no insistir en l’escumosa aplàsia dels esfínters jussans durant pel cap baix sis mesos o pus. Un cagar llavors d’orquestrals gemecs, i aïnades i eguins.

Ostentós carruatge amunt, com els senyorassos qui som, ens asseguérem com déus, i anant on anàvem, sense por de cap bandit, abassegadorament armats que sempre anem, crec que ens endormiscàrem. I què somiàrem? Re. Els rics de debò no somiem. Vull dir, no somiem de debò. Somiar no ens cal pas. Tot els somnis se’ns tornen immediatament realitat a còpia de pistrincs, de patacons, de calers, de parnors (perquè m’entengueu).

Fantasies, sí, veus? Ni somnis ni somieigs, mes fantasies, oi, i tant! Per exemple, tota persona altra, tothom altri, els veiem com els veiem, ço és, com els volem veure al moment que ens dignem mirar-nos-els. Metamorfosats. Transformats en miracles. I llurs metamorfosis són instantànies i varien interminablement. Postillons i cavalls, tant se val, tots els animals al món hi som per a jugar-hi. Com naips, com atots. Només restem persones els qui manem als jocs i els menem. I sempre guanyem els mateixos. I ull viu. Si mai perdéssim (impossible, ja ho sé), malament rai per a tothom. Tendríem molt mal perdre!

Ells juguen a llurs jocs, nosaltres en els nostres, tret que en els nostres ells són joguines dels nostres jocs. I no són persones, són cocodrils, rats, espiadimonis, muriacs, aranyes, paparres, centpeus... Cada animal, tant persona com no pas persona, té si fa no fa de tota manera, és conegut, els mateixos atributs i els mateixos detalls pel que fa als trets i a l’organització general del cos. Tothom tenen (els animals-animals i els animals-persones) ulls, nas, boca, potes, sexe... Cap dificultat doncs a veure en cada animal una persona, com en cada persona un animal. Només nosaltres, si de cas, ben mirat, som diferents. Superiors. Àngels. Espirituals. Benaurats per tots els déus dels innombrables catàlegs sacres, com sabeu! No caguem. Ni rotem; ni petem; ni sagnem, ni bacteris ni saprobis enlloc no ens ocupen ni ens ocuparan. No fem mai pudor. No ens corrompem pas. No ens morim gens. Ascendim com fum a diferents reialmes en trànsfugues òrbites. Som els propietaris del secret-secret. El secret més secret. El secret que mai no trobaríeu ni que tinguéssiu prou pesquis per a cercar de cercar-lo.

«—En Lleir Sükon i la comtessa Cuntcumagan!» Anuncià l’enrancit lacai quan férem cap a palau i entràrem. Tothom, reis i prínceps, cartilaginosos, se’ns apropinqüen. Bútxares qui som tots plegats, només fictament amables guatlles, estrafolles, diu tothom a tothom altri. Repulsives ganyes les dels nostres col·legues al nou consell de guerra. Indiferents, sense neuròtics escrúpols, cascú persuadeix el veí que els més espaordidors mitjans d’anihilació general són necessaris per a la robòtica host. Capciosa resolució aprovada unànimement. Ni molla de frustració entròpica. Pels finestrons badats s’insinuava, esglaiador, el Sol.

Com erupció de pus infecciós en madura butllofa a la tensa pell de la bombolla on ens rabejàvem, les buides converses esclataren. Era l’hora del descans ben guanyat. Embolicats en capes i capes de sucre, hom es complau, per tota musica, en el disseny rapsòdic dels aürts damunt l’enclusa.

—Qui no descansa, més de pressa a la mort s’atansa — remarcà, viu, l’hereu d’un monopoli.
—Els impulsos i llurs emocions, heus on rau el pinyol per a l’entesa del comportament de les puces i els polls qui integren allò que en diem sàviament el vulgar — féu el duc.
—Tantost arribi mon gendre, partiré — apuntà la duquessa.
—Cronologia ininterrompuda de contingut espuri, la història. Baralles de psicòpates. Ah, l’enyor! La nostra horda d’idiotes diarreics nans, fulgents homuncles sarraïns, llurs deplorables sabres que insadollables trossegen carns de cossos fins ara drets i vivents, mes qui es veu que no colien el maligne príncep prou com cal — comentà un, a tall d’arxigeneral un altre arcà arcàdic arcont.
—L’esclat fantasmagòric és immanent a tot distant horitzó. Els fils perniciosos de la pluja còsmica... Hom s’hi amusa un ou. Cru i apàtic, l’oceà subversiu s’engoleix tota mena de vilatges i llogarrets... — sentíem quiratar de prop, en veu mel·líflua.
—En l’opulència hi ha tota la ciència — féu, togat, un doctor exquisit.
—En precària salut, esdevé una altra destructible joguina dels terroristes a l’hospital; plens de menyspreu i fellonia, criden que cal salvar-li, no pas la vida, l’ànima! Quin tip de riure tots plegats! — respongué un altre.
—Per a viure com cal, cal sobretot fer cas d’allò que t’aconsella el clítoris — alliçonà na Cuntcumagan, ma marastra.
—Tantost acabada la infantesa, tot és balb sòpit epíleg — vaig afegir, disgustat.

(>>>)

XXII

(Faula de l’anagnost orb.)

L’anagnost orb s’havia après mant de text de cor, i pel toc del volum sabia què hi ficava; confiava que pogués així conservar la feina pler de jorns i nits de lectura memoritzada.

L’anagnost del palau es tornà orb no pas de sobte, ans gradualment. De primer a l’ull esquerre, una taca rodona i tota blanca se li avantposava davant cada lletra, de tal faisó que, per molt que tombés el cap o l’ull mateix, la taca sempre es col·locava fent nosa al centre del text, fos el que fos, i tots els li desmanegava.

Amb l’ull dret, doncs, llavors, molt sèdulament, l’anagnost llegí tot sol jorns i nits, i es desà a la memòria d’altres clàssics a part dels que ja coneixia d’haver-los recitats tantes de vegades.

Més endavant, com prou era de témer, a l’ull dret aparegué una altra taca idèntica a la primera. Ara no pas que fos orb, mes cert que de llegir, gens no podia. Llavors, quan a palau li ordenaven de llegir davant els qui dinaven, o durant certes nits vora el llit del sàtrapa, o el llit de cap de les odalisques principals, tantost podia, proposava volums, que en triessin, i en triaven un dels seus, o el triava ell mateix, i feia com ara si el llegís. Ningú se n’adonava que no llegia, que només bellugava els ulls de cantó a cantó.

Allò durà tant com durà.

Aleshores, passats els mesos, un jorn nefast, aparegué un ministrer qui pretenia saber de lletra, i com se n’adonà que el vellard llegidor anava de tant en tant a les palpentes, cobejà el seu lloc vora el dictador i volgué demostrar que l’anagnost ja no llegia re. Li ficà davant llibres desconeguts, i escrits en llengües estranyes. I és clar que l’anagnost se n’adonà (eren llibres de toc nou), i tanmateix els llegí com si els sabés. Volgué llavors el bare arribista demostrar que mentia, que al llibre no hi deia allò. Però qui se’l creia? Només qui sabés llegir la llengua estranya; a part és clar que, llegir-llegir, ben poca gent, per a no dir cap, vull dir, ningú, entre els de la casta guerrera qui voltaven el fastigós representant del podrit llunyà monarca.

A més a més, l’anagnost, quan no llegia els texts clàssics que tant (i sobretot als principals de la cort, amb dret a manar-li d’esmerçar-se a la tasca) no els abellia de sentir repetir de continu (com s’escau amb els infants, i amb d’altres cervells puerils i fanatitzats, com són els dels pecs esperits bèl·lics i religiosos), llegia, als llibres nous, unes històries tan emocionants, tan plenes de passió i d’eloqüència, que qui se’n planyeria?

Car això havia descobert el veterà anagnost, que si no sabia el text, això rai, podia explicar, fent veure que eren als fulls de davant seu, algun dels seus somnis i malsons més recurrents. I allò (de tornar-los a veure mentre els contava) li feia reviure totes les colors i tots els sentiments (les pors, les joies, els plaers artístics) que havia ja sentits en viure la vida autèntica del somni. Els explicava les aventures dels herois a les biblioteques infinites on cada volum era tan meravellosament il·lustrat. I com l’heroi i l’heroïna havien de cops perdut el quest de l’altre i es cercaven per viles gegantesques amb gratacels i zigurats que escalaven l’empiri i eixien àdhuc d’òrbita. I entraven a monuments immensos d’esclatants estances amb incomparables quadres, que descrivia, extravagant i entusiàstic, amb tots els ets i uts. I hi excel·lia, doncs, com dic, en les descripcions de tots els miracles perfectament vists mentre dormia. Els vehicles, l’arquitectura, la pintura, les cerimònies, els espectaculars sacrificis... Car tot text i tota il·lustració, tard o d’hora, hauran habitat al somni. I del somni n’hauran eixit per a tornar-hi. Per molts de mil·lennis que mai no s’escolessin.

Sovint, la narració esdevenia anguniada, angoixosa. Hom era a la mateixa vila d’altíssims, sobergs, edificis, però no pas enlloc cèntric, ans als indrets miserables, i hom se n’adonava de sobte que no sabia on parava l’hotel, i de tota manera tant se valia, car n’havia perdudes les claus, i no recordava ni a quin pis es trobava, i pitjor, havia àdhuc perduts els documents que l’identificaven, i es veia limitat a viure molt temorosament i amb resguard entre malmirrosos i ominosos indigents; llur malignitat sovint palpable, llurs mans i armes tostemps a frec d’esgarrifada pell.

I s’esqueia llavors, efectivament, que un gàngster de la seua coneixença assolia d’enxampar-lo en un dels atzucacs més infectes. I li apuntava la ballesta al cap. Volia la seua comissió de totes les vendes i intercanvis de llibres, quadres, cases, i vehicles... Vehicles supersònics, rosats i daurats, esplèndidament lluents i espurnejants... I l’heroi, esdevingut, per culpa del malson, víctima, li volia fer veure al gàngster que quin argent volia que li donés?

Que tot l’argent que li donaria fora argent ja no pas ful ni fals, pitjor, eteri, inventat, fumós, inexistent... I així mateix que el dard amb què l’occiria per tot pagament fora il·lusori, car al capdavall tot era somni. Un somni més d’aquells on ens perdíem al malson del viure.

Què en volia saber el maleït sicari? Tanta d’obscura filosofia certament l’embogia. El desesperava. Tremolant, disparava doncs nogensmenys. I hom es despertava cridant d’esglai...

I que content de tindre a la vora del llit una calda carn de dolç amant molt comprensiu, no pas?

Car així és com abans de la fi no es retrobaven, bella heroïna i molt ardit heroi, vells èpics companys perduts un instant dins la inacabable aventura del viure bo i somiant guerxat, per a somiar o viure, d’ací endavant, dins del que fos possible, molt dretament i com cal... I no cal dir, molt benauradament.

I les odalisques, vós, és clar, amb quins fins setins ni samitells policroms no ens eixugàvem llavors (saps?) les llagrimetes!

(>>>)