U de maig, bateig de sang

(U de maig, bateig de sang.)

El bon Roc Falcó era un noi qui coneixia de viure a la mateixa dispesa. Mai no m’havia fet la impressió que fos gaire diferent de tothom, és a dir, que no fos sinó qualcú (un de més) qui va fent dins les possibilitats ofertes per l’espai que el circumscriu.

Doncs bé, tant se val. La qüestió que aquella nit, amb la cambra a les fosques, so repenjat a la finestra, desmenjadament picant a un plat que descansa a l’ampit. Picant-hi, dic, insuls recapte de teca que fa poc m’he feta al pot i al fogonet que tinc amagats a un racó de l’armari. Crònicament frugal, prou hi estic habituat.

I me n’adon que el meu automòbil impedeix, a baix de tot, al carreró estret, que un altre automòbil molt més gros es pugui esmunyir del tot. Per això he baixat tan de pressa com he pogut, abans no me’l fessin malbé, i el frèvol vehicle meu l’he empès a força de braços, perquè l’altre home passés. Ha passat i ha davallat i m’ha demanat on era la festa? Hi havia, a diferents pisos, i fins i tot al terrat de la casota del davant, festes diferents, i li he dit que ell mateix, que triés.

Uns embriacs en sortien (d’una de les festes, suposem) i, bo i aviant renecs i rodant en miscel·lànies circumferències, temia que els arpellots, en llur feble estat de ctòniques, arcaiques, caricatures, no cometessin l’absurditat afegida de voler trencar’m o embrutar’m la pobra màquina. I, amorf i ubic, i amb cara d’enfellonit, amb alacritat m’he ficat a defensar-la, com cigne colossal que la seua valquíria empara. No pas que en sotgés cap, només em feia, cronològicament olímpic, el molt seriosament papu qui, reflectiu, alat o no, reprova, damna i condemna tothom qui sap que s’ho mereix, justament com portentosa estàtua de marbre al cementiri.

Havent salvat el vehicle de moment, he volgut tornar en acabat a pujar a la dispesa i me n’adonava, dinamitat, que no duia la clau. Que amb les presses, l’oblidava dalt. Quin trontoll al cervell. Matusser que so!

I ara? Hauré d’esperar fins al matí que qualcú de la dispesa ixi, o hauré de fer guàrdia vora el vehicle que qualcú torni de matinada, i pugui jo llavors accedir a l’interior, tret que amb quin resultat, atès que també he oblidada la clau del meu indret autòcton unilocular, o sia, de la meua menuda cel·la? No aniré pas (qui gosaria, vós?) a emprenyar el molt desagradable dispeser a aquelles altes hores de foscor!

Així doncs, resolt. Només cal que m’introdueixi a cap de les festes, d’antuvi, amb aspecte d’enganyosa vulnerabilitat (de qualcú ja a mitja festa, si fa no fa torrat, i qui potser vol tornar-hi), bo i ficant-me repenjat desmanegadament al cancell de cap de les cases que als pisos de dalt en celebren. I així és com he anat pujant escales no gaire darrere d’uns tocatardans qui tanmateix no pujaven, com jo, dalt de tot. S’aturaven a un pis de pel mig. I jo amunt, car m’ha semblat que la festa al terrat oferia menys entravancs de mesclar-s’hi.

Hi feien una pel·lícula i he pensat que amb sort hi sortiria, si, com aquell qui hi passa de casualitat, el director, més tard, en veure la meua prestància, la faisó meravellosa del meu atlètic amblar, com un ver mascle clafert d’urc i alambor, troba que allò ullprendrà manta femella, i doncs no m’extingeix capriciosament, tallat d’empertostemps del cel·luloide (o del que sigui).

Hi era doncs passejant-me immergit en la delusió que hi soc heroic i apitrant com cal, quan, quina por, vós, car me n’adon, aquest camí, que el terrat no el circumda re, ni barana ni mur! I són vint o més pisos avall. Un esfereïdor vertigen em pren de mantinent. Amb el cervell inundat sobtadament de sang, tot ho veig tort, i que es belluga follament, leri-leri d’ensorrar’s irremissiblement.

Tret que encontinent haig de fer el cor fort i assajar de tornar el somriure a una rosseta de tènue i esventat gris qui em somriu i és (sense cap mena de por!) molt més a prop del caire a l’infern de baix. Me n’he adonat nogensmenys, vós, que tantost m’ha passada pel costat, el seu somriure s’ha tornat ganyota de fàstic; ha degut ensumar el meu cagat acolloniment.

Ep, i ara pitjor! Una dona de blau, no sols no mostra tampoc cap mena de por; de fet, la veig (i el cor se’m vol morir d’esglai) passar de pla.

—Passar de pla? Què cony vull dir?

La veig continuar caminant com ara si baixés un esglaó, com si la superfície de dalt de tot fos un replà d’una altra superfície que un pèl més avall hom pogués calcigar fàcilment, tret que, amb el mareig que m’ho fa veure tot destarotat, veig tot seguit, sense més solució de continuïtat, la dona de blau caminant amb el mateix ritme part de baix de tot, al carrer estret, il·luminada palesament per un dels fanals.

La suor em xopa. Com ara solcat pels mocs de pler de llimacs, calfreds em volen tremolant. Car puc esguardar girientorn, enlloc no hi veig ni plans ni replans mòbils, ni superfícies alternatives, ni diferents (més o menys translúcids) llivells d’accés avall. No hi veig altre que l’estimbada mortal.

I ara espera’t. Aqueixa xiqueta de groc qui, per comptes d’anar-se’n avall com la dona de blau amb una gambadeta i prou, davalla tanmateix com ara qui davallés molt perillosament per un penya-segat, tot ficant molt cautament, ara un peu a una lleixa de pedra escorredissa, ara un altre peu a un clotet imperceptible, mes també sense cap por, ella, amb l’esquena a la paret del precipitós abís, poquet a poquet, pausadament mes sens arrest. Fins que d’esguardar-la caic de genollons, car el vertigen em vol avall, i m’estic arrapant part de terra com llangardaix.

I aqueix eixelebrat ara? Passa com una exhalació. I fa un bot decidit, com si pren encar més embranzida, abans de llençar’s al buit! És qualcú de bru. Ah, el reconec. El meu veí de cau, el bon i molt normal Roc Falcó.

Ha espetegat immediatament baix de tot. Segur que mort. No; no pas del tot; sembla que es vol incorporar. Allò és massa per a manguis. Prou. Ja en tinc prou. El sé totalment trencat, com se’n diu? Esbotifarrat.

Horroritzat, el cor em vol plegar. Cloc els ulls, recul com un cuc espaordit. Bocaterrós, bo i reptant enrere, quin paper dec fer!

I és clar que me n’adon que faig el ridícul. Massa carrinclonament sensitiu. Un conegut qui se’m mor. Sí ves! La gran cosa. Que xaró, oi, pobrissó, qualcú de la vella generació! Un dels antics degenerats!

Car és evident que no so pas l’únic que l’ha vist abocar’s, i fer’s malbé a baix de tot.

—Mes els disbauxats, els carnals, els ujats, els artístics, els moderns, els foguejats, els impassibles, els triats, nosaltres, rai. Acostumats als miratges. Als esdeveniments diguem-ne (molt caritativament) rars. Els de més (ecs!) saben molt menys que no sabem els de menys. Bah! I au, tal dia fotrà un any. El mort al clot i el viu on pot.

Com si el cos bru d’en Roc Falcó no fos sinó un altre cagalló de gos abandonat al carreró estret.

Encar arrossegant-me panxa avall durant un bon tros, em vehiculava lentament cap a l’eixida.

—Estiguin bonets, responia amb un filet de veu.

I no ajornava pas l’oprobiosa fugida. M’espolsava la pols i l’estalzí de davant, i davallava tentinejant per les escales. Una despulla ambulant, la meua apergaminada pell de vellard lluint com cos dèbilment fosforescent, cos obsolescent d’un extraterrestre massa antic per a caminar encar per aqueixos innombrables mons fet i fet al capdavall del tot incomprensibles, vós.

(...)