Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dilluns, de maig 25, 2020

    Treballant la boïga [g]




    (Zumzeigs de cortesà capat.)

    Lacai d’un milionari, lloguí quatre-centes putarrones i haguí, a llur davant, de besar’ls a cascuna els ullets del culs. Si no els besava l’ullet del cul a cascuna durant un minut si més no sencer, potser, diguéssim, pel fet que aquella hi duia massa de merda enganxada, o perquè s’havia fotut un pet particularment podrit, em feia el patró tornar a començar. Hi despenguí, besant culs de bruta putarreta, pel cap baix set horetes seguides. On, en acabat, el patró, qui sap si finalment excitat (impossible d’escatir-ho, car extremadament atelosexuat, mai no sabies si el negligible, quasi invisible, ravenet li trempava o no, em besà el cul fins que tant ell com jo no ens adormírem.

    Les putarrotes, esplèndidament pagades, se n’havien anades abans. Ultraseriós, amb el meu visatge més saturn ni culcosit, i amb un tirs d’herbes flairoses a la mà, les acomiadí a la porta amb greus i obsequioses reverències individuals. Les meues sedes escarnien, salades, l’oneig.

    (...)

    Nat amorrat a un cony, a partir de llavors, malencertat objecte gitat al món, tot havia estat davallada infernal, i li havia dit que per això res no em fora més abellidor que de poder espitxar-la amorrat a un altre cony. Llavors, quan l’amable infermera em veié dificultosament endinsat en la meua darrera ranera, se m’encavallà.

    Em moria amorrat a un cony flairosament mullat.

    Última felicitat.

    (...)

    Bo i jugaves, meditabund, amb la teua joguina, rèptil erèctil de qui el joc d’engranatges et fascina, i (perquè sí, i sense esperancetes que ningú de cas te’n fotés pas mai gens gaire) fou llavors que estatuïres aital principi sobre què caldria segurament que tothom altri (a part tu, qui prou ja ho feies) no fes.

    Dius: «Juguéssim amb la joguina a la carranxa i no jutgéssim el proïsme, encar que siguin idiotes datspelcul qui ni de jugar amb llurs joguinetes, ai capsdecony, prou saps que gens no saben

    (...)

    Festejant tímidament amb la caixera on he comprada a mig preu una banana massa madura; tot i que sé que tantost hauré tombada l’esquena se’n fotrà de mi amb les companyes, no puc estar-me’n. Me’n vaig, amb les humiliants riallades i comentaris d’estruç i de merdós vellard verd encar retrunyint-me a les orelles, a pleret, devers el parc, a cruspir-m’hi assegudet la dilecta bananeta, quan, davant un aparador a la plaça de la República, veig que hi ha engegat un televisor magnífic on en aquell instant fan el resum de la lliga de futbol alemanya; no m’hi entenc pas gens de coses de la pilota; ara, allò que m’abelleix és veure-hi les meravelloses combinacions de colors de les samarretes de jugadorets; al mateix temps, no sé quin atàvic (avial!) instint em fa inclinar les preferències per l’equip qui va de blau marí i magrana, el qual veig que, amb l’estoneta que hi pas, ha fet i tot una mà de golets; llavors amunt, que els arbres, i les flors i els ocells, em criden, vós.

    (...)

    Les lleis maritals que t’impòs unilateralment, em diu la dona, són com taquets encallats en arbre de lleves, com fiadors enferritjats i inamovibles, o si vols, millor, com osques en roda de cadell, osques sense retorn. Un pic t’he prohibit l’accés al sexe, per exemple, reservat exclusivament als vers homes, als mascles alfa legítims, ço és, mos druts molt benparits, la interdicció és de debò i de per debò, ço és, d’empertostemps, fins a mai més. Les lleis doncs només poden anar endavant, cap amunt, i esdevenir més restrictives; mai anar cap enrere, en el sentit de la distensió o relaxació. Cap llei no admet mai cap mena de rèplica ni dubte, i menys d’exempció ni d’empetitiment Cada llei que et faig és lliçó de per vida. Tot hi és abassegadorament clar. Raus enjovat eternament a cada llei per mi mai emesa. Sotmès sense fissures a qui t’és sense remei poder absolut. El teu destí fins a la mort és obediència i servei d’eunuc esclau, sense accés a cap cony ni cul, ni a cap centimet extraviat part de terra. Fes-t’hi amb obcecació, obsés en la tasca. I au, prou, torna-te’n; de moment s’ha acabat.

    (...) «Dona, drut i marit — tres cossos en òrbites enxarxades — se’n segueixen normalment segures (mes incalculables) col·lisions per causa d’atraccions gravitacionals sempre encontrades — tret que tu, supèrflua carúncula, hi ets com la mosca a la paret — o com cap escata del gens lepidí, psilodèrmic, congre — o encar com et tercer ull dels tuatares — no hi pintes res — no hi fas ni bonic — ets un marit capat de qui els altres dos quin cas en fotem...? — Cap!»

    (...)

    Bo i passant uns dies a la vila pairal, i visitant-hi doncs ma mare, aquesta, un bell jorn d’hivern, se m’enduu a l’enorme nou edifici que hom anomena centre comercial, el qual, part de dins, resultarà en acabat ésser un laberint de llivells i corredors on les botigues, generalment de luxe, s’arrenguen, satisfetes i àdhuc per al meu tast un pèl massa sobergues. Tant se val. Som arribant-hi, i ma mare accelera el pas no pas cap a la majestuosa entrada principal, ans cap a una d’un costat a un carreró assolellat. Em diu, abans d’entrar-hi, que vol veure-hi una companya que treballa al magatzem dels empaquetaments i rebudes de camions, i que, si al cap de cinc minuts no torna, vol dir que s’ha ficat a l’edifici a comprar-hi per una de les portes dels treballadors, i que m’hi fiqui jo també que segurament ens hi trobarem al cap de no gaire.

    Així, al cap d’un quart d’horeta, com me n’adonava que no volia sortir, hi he entrat, doncs, i per una escaleta de servei també m’he vist en acabat al bell mig de l’activitat, entre les botigues plenes de lluminàries i d’objectes generalment superflus. Ma mare, entre la gentada, de veure-la, però, enlloc. En canvi me n’he anat fins a un extrem d’un dels llivells, em sembla que el de més amunt de tots, i hi havien els grans mobles, i els pianos, i les andròmines de més embalum, i encar més endins, a un racó sense finestres, hi havien ara uns venedors d’objectes de segona mà, i m’ha semblat reconèixer-hi algú, i a ell li ha degut semblar que em reconeixia, i ens hem saludats, francament, com a vells coneguts, essent com era, l’estrany, al capdavall crec que un dels marrecs amb els quals havia anat a estudi quan era ben petit. I ens hem dites les coses que hom es diu en casos semblants, i llavors m’ha recomanat de no comprar-li re, a ell, ni comprar-hi aitampoc re als altres, car tot el que hi tenien per a vendre, «No valia re».

    Li he dit, plagueta, mostrant-li els folres capgirats de les butxaques, vull dir, les butxaques en eversió, evaginades, dels pantalons burell que duc, Si res no val re, tot deu valdre quelcom. Ara, si les coses que els venedors duen, per comptes de no valdre re, valguessin re, llavors sí que els en podria comprar algunes, car com veus això és tot el que port a les butxaques, re.
    —De què fas? Deus fer de mestre d’escola?
    —No, no.
    —Doncs què has estudiat? Filosofia, ca?
    —No he estudiat re.
    —Si no has estudiat re, has estudiat quelcom.
    —Home, d’aprofitar el que la gent es pensa que no val re.
    —I val alguna cosa?
    —I tant. Soc escombriaire.
    —Prou pots. Bona feina!
    —Content de reveure’t. Perdona, cal que torni a davallar, estic cercant ma mare i no la trob aumon
    .

    Tornant avall, carranquejant-hi mecànicament i ja una mica marejat, sentint-me, com em sent sovint entre la gent, com un impostor; un impostor qui, si mai obre la boca, només diu justament el que diria un impostor; tot d’una, al revolt d’una cantonada extremament il·luminada, algú se’m tomba i em diu, «So? What the fuck are you doing here!»

    M’he endut un esglai. Romanc tot parat. La meua molt poderosa dona ací!

    Em desfaig en impetracions, i en súpliques, i en penediments, i en precs i imploracions de perdó, i li dic, amb la veueta més filagarsosa ni ploramicaire, com em reca, vós, i com me’n sap, de greu, i àdhuc com em voldria morir ara mateix, de no haver-la rebuda a l’aeroport, ni saber-li fer encar més blana la farineta..., fins que la donassa, amb cara ara de menyspreu, m’impreca, en un lleidatà d’allò més florit, «Prou, carallot!»

    Qui...? Qui...? What...? Què...?
    —Que no ho veus que soc ta mare? Ruc, més que ruc!


    Ma mare, efectivament, la qual, en entrar al com se’n diu, al polimagatzem gegantí, i en acabat que l’havia llongament i angoixosament perduda pels aquells envitricolls, s’havia ficada, puteta, a caus adients, i s’havia feta ficar aquella perruca rossa, i s’havia fet ficar aquell vestit verd molt cenyit, i s’havia feta pintar i maquillar tan suggestivament ni seductora, i s’havia feta calçar amb aquelles sabates tan libidinoses, i havia reeixida al capdavall a donar un rampeu tan exacte a la meua dona que en romania, d’escarransidet que no estava ja parlant amb la qui em pensava que vos la mestressa, de sobte palplantat i ert, i enfonsat alhora en cabòries, tractant d’escatir, tot volant, que què collons devia voler dir tot allò...

    Sense reeixir-hi tampoc gens, és clar.

    (...)

    Corrent la marató i havent al cap d’estona lleixat totdeu ben enrere, sense guies apostats més lluny qui m’indiquessin vers on anar, m’he vist perdut en contrada exòtica on he trobat tanmateix un conegut. Enraonàvem de la contrada i de la rosàcia i lanuginosa població i de llurs botigues tan delicadament i estranya acunçades i de llur confiança mútua, oblidant les claus a les portes part defora, o àdhuc lleixant les claus de tots els llogaters d’una mateixa casa penjades en claus damunt la porta principal i a l’abast de qualsevol dels passejants, i llavors de l’herba grassa i lluent, d’un verd fosc, i a les clarianetes de la qual, entre pentenills atapeïts, com qui diu, fitant-te, atentes a cap badada teua, segurament per a fuetejar’t a cop de dents, les serps; les àglifes serps blaves, sobretot, mes també qualcunes de molt més grosses i brunes, amb ullals retràctils i amb intencions molt àvols i malignes, i aquestes, ai, llur mossada llavors malament rai, i per això, acomiadant-me, he arrencat novament, i ara me n’anava corrent, la por que em feien, com els conys. Com els conys, li he dit al company, els conys que són exactament com caps de serps, o diguem-ne si vols el contrari, les serps amb llurs caps sempre parions als conys de les dones, i de tota manera, ja em perdonaràs, mes prou haig d’acabar la marató; potser amb tantes de distraccions i tot, aquest camí no acabaré tampoc davant totdeu, saps?

    (...)

    Passejava vora el riu i havia romàs a badar-hi un instant. Havia eixit a treure’m el nerviosisme i cercava als irisats horitzons silenci i solitud, volent-me potser reconciliar a la idea tanmateix inassumible de l’enganyosa existència de les camandulaires constel·lacions en un firmament insegur i fals, totalment fals, quan, per comptes de cap tranquil·litat, heus ací que t’hi ensopegues de cop-sobte l’horrorosa sorollosa aberració de la codolenca, calapetenca, massa segura, voluda idiota.

    Per què la cretinada colltorta, la colltortada cretina, amb tant de deler, i amb desficiosos braços, s’ofereixen al religiós xarlatà de torn? I què es deu empatollar ara el cretí predicador davant la ignara cretinitat qui tant devotament no se l’escolta? Quina altra de les ridícules faules espúries dels cretins no els deu anar contant ara que tots foten, com dic, aquell paper d’encantats, ulls com taronges, com si mai no havien vist cul en finestra? Veig que ha fet presentar pels seus grotescament lleigs ajudants un gran cossi blau que deu ésser força feixuc. I ara es fa aparèixer un altre cossi (verd) més petit i menys pesant, el qual un dels assistents prou és prou per a poder-li dur al costat. Ara pararé si fa no fot l’orella i veuré què diu.

    Diu, En aquest cossi blau aquest matí hi he feta cagar la meua dona, i mes catorzes filles, i per a bona mesura la meua anciana mare, de senilitat incontrovertible, la qual tanmateix m’ha comprès i els seus sacres cagallons hi he poguts afegir gràcies a déu. Ara us n’ensenyaré la pudentíssima merda. N’hi ha de bruna, i de negra, i àdhuc de blanca i de groga; podríem dir que és tot plegat un pou de merda multiracial. Tant se val. Som-hi. En aquest altre cossi hi han, en aigua neta i certs còdols amb molsa, setze granotetes en excel·lent salut. Què passarà si aqueixes granotes tan xiroies les llenç sense miraments al cossi merdós? Vosaltres mateixos en sou testimonis. Vejats doncs miracle!

    I observ, tot i que soc força lluny de l’acció, com, amb carrinclona teatralitat, va ficant les mans al cossi verd i com n’extreu a mans besades verdes granotes bellugoses i com les llença amb fúria al cossi blau. La repulsiva cretinitat qui se l’escolta fa oh i oh. I oh.

    Havent ficades totes les granotes al cossi merdós, el predicador cretí adquireix ara un visatge ploramicós d’allò pus. Els seus trets de beneït beneit datpelcul esdevenen marcadament tràgics, i tot el vult seu envermelleix fins assolir una color de menstru, i el seu cos sencer el solquen tremolins de rèptil qui mudés, i cau llavors de genolls i, com cap caragol hostilitzat, treu bromera i alhora invoca la bruixa Medea i en conseqüència qualque déu o altre ressuscitat, i embolica que fa fort, i me n’estic ujant, i ja vull anar-me’n, i potser llavors ha acabat d’embolicar inútilment la troca, i fot un crit endiablat, d’aquells que et glacen el moll, i per això m’he tornat a tombar només per a veure com s’acaba d’empatollar.

    I comença a treure del cossi blau llefiscoses granotes inertes, i diu, Totes mortes! Totes mortes...!! Car hom, un déu o altre, en aquest cas jo mateix, el déu impecable qui soc, les ha llençades al món... Com a nosaltres el déu del cel! El déu del cel ens llençava al merder del món, perquè hi moríssim enverinats de merda...! Car de quina altra faisó creieu que mai podríem esglaonar cap amunt l’escala eterna que ens mena al paròdic paradís sinó relliscant en contínua merda? Amunt, amunt, peti qui peti, som-hi, au, amb prou feines, amb feines i treballs, ací caic, ací m’aixec... Concepció meteòrica...! Vides culpables...!Món redhibitori...! Qui en vol mai l’ús, cossi de merda...! Millor que t’escanyin amb la mateixa puta vidiella...!

    La cretinitat, excitada, l’aplaudien; amb l’escalfor apassionada de llur deler fanàtic, no si se n’adonaven d’allò que els deia.

    Continuà, Caiem llençats al cossi de la merda i quin esforç no fotem ans d’espitxar-la...! Ens hi afirmem quelcom o altre, granotetes ineluctablement cruspides i recruspides per indeturables forces irreals de massives onades incessants...! En realitat, hom s’afirma negant-se...! Es nega en negació...! Es nega a l’oceà absent del no re! I se n’adona palesament que tot hi són falòrnies fètides, pallussades sense cap ni centener... Que hom no va enlloc, que només rodem ritualment com idòlatres missaires al voltant de la pega il·lusió d’allò que hi deu haver ben tancat, clos i reclòs, al pútrid taüt del miracle abominable, de la màgica fructificació del desig vaporós...! Un anhel sense armadura, sense ferro ni fusta, sense foc ni roc, només fet de fem i del fum estossegós d’un cul parat...! Al contrari...! Em diré granota enmig del sidral excrementici...! Abocat al gatxull de la soll...! Clos irrespirablement virós on hom em cloïa, això faig, passejar-m’hi cul-remenós sota ombrel·la rosa...! Sota ombrel·la rosa...! [Els grotescs acòlits li n’han duta una de molt xaroneta. S’hi exhibeix.] I ran els barrotets de la cleda, desclòs passejant-m’hi...! Clos en closa, feliçment celebrant-m’hi...! Per a enveja dels escarcellers orbs...!

    Involuntàriament, sense ficar-hi re, la cretinitat hi trempàvem. Ara comprenia l’atractiu de les absurdes prèdiques. Tot hi era, amagadament i palès, sexe. Sexe suegós. Sexe vora el riu rebatejós, el qual, per cert, davallava, no pas gràcies a cap déu altre que els déus malignes de les verinoses industrialitzacions, ple de merda, i de química i peixos morts.

    (...)

    Anit recol·lecció d’insomnis amb ídoles immaculades qui, tornades urpents harpies clafertes de pruents i llefiscosos intersticis, et conviden tanmateix a plantar tes orelles a llurs sofrages que puden a boc en verriny, i llavors a cop d’ungles al clatell et provoquen que amb tes banyes els burxos els conys que mimen prou acuradament les boques dels repulsius bufons reials abans hom (el fosc botxí) no els tolgo el cap amb un cop de destral. I, escapçat, amb el sagnant meló servat a l’aixella dreta, et perds, espectre de geòmetra qui, bo i escaujant per llocs ignots, adés s’estimbava, i ara reneix, només armat amb erecta arma fumejant i doncs benauradament calda, per negrors infinites de pous de roent infecció. Confrontat a l’abominació propera, buit aberrant que teixeixen fleixos de mòrbids tendrums, ous allí mateix, pels punxents ossets, als laberints del cervell, la veu imperant de Mestra Tortura (de menuda volia ésser mongeta, i ara havia doncs ineluctablement esdevinguda emèrita Incontrovertible Mare Superiora) que t’ordena, Prem amb prou traça el gallet de la xona fins que no dispari, canó estrepitós, els trets tots molls ans magmàtics de la vaginal lleterada i, emfiteuta embacinat, hauràs aleshores, tret que molt provisionalment, és clar, poquinada la remçó deguda que et rembrà, fins a la propera escala, d’obligat remença pels esglaons eternament repetits d’aquest hipogeu predi mortífer. On, amb aquell respit, tot fluixament i molt alleujadament bleixant, bo i sentint-la ara roncar com drac exhaust, tot i que sempre a frec de letal recaiguda, tu rai, car la gruada condició fetal interinament prou recobraves.

    (...)

    Tornant de l’empori de dalt de tot, em veig (imatge memorable per a tots els bolluts qui hauran la fortuna de contemplar’m) al capdamunt de les escales, heroicament retallat de fúcsia al cel turquesa, carregat amb quatre bosses de prim plàstic blanques (dues per mà) clafertes de policroms queviures. Tret que ara em toca davallar, i, vós, quina por del mareig!

    Ridículament, m’haig de seure al replà de dalt de tot, i davallar el primer esglaó així, assegut, com dic, un primer peu, amb les bosses del mateix cantó al mateix esglaó, i llavors el segon peu, amb les bosses que li toquen, i au, fins ara que, bo i mancant-me’n pocs, d’esglaons, gosaré tornar a ficar’m dret.

    Assegut al darrer esglaó, hi ha el molt conegut (famosíssim per als educats com jo) ancià pintor. Ens coneixem i ens saludem. Al capdavall, els dos prou som artistes. Em va felicitar el primer jorn que parlàrem. I no sabia de què em felicitava. I em va dir que, collons, de la meua darrera obra de teatre, car prou se n’havia assabentat, que n’escrivia. I li vaig dir que efectivament havia estrenades, cada cop a una vila diferent, d’Europa i Amèrica, quatre peces diferents, mes que, ai, tot en tot, només setze gats hi assistiren, quatre gats per obreta, d’on que quin fracàs més gros, aitant cada vegada, com in toto.

    Va passar una noieta cul-remenosa amb un vestidet viola de bruixa que no la tapava gaire, i em va dir, M’han dit que és ta germana. No li podries dir que em vingués a veure a casa. Em morc per amar poder-la, si m’entens què vull dir.

    Ara comprenia la falsa amistat entre artistes abismalment desiguals. Atès que encar romania encantat amb la noieta, haguí prou lleure per a esguardar-me’l amb porfídia. Era lleig i arronyacat. Corquims raïen part de terra. Eren corquims de corcons qui el corcaven i rostaven. Qui el corcaven i rostaven, i qui rostaven i corcaven els seus pinzells, i la paleta, i el cavallet, i el quadre mateix, i les pròpies colors totes eixarreïdes.

    Li vaig dir que ja n’enraonaria amb ma germana. I me n’aní totalment descolorit. Correguí rere la noia, la qual no coneixia de re. Tot esbufegat, li vaig dir que em perdonés.

    Sorry, ma’am. Now, as if starvation weren’t enough, a malignant pestilence came to perch itself on the eager cantilevers of our worried brows. Know that the ancient painter over there (as of today believe it or not the fucker’s still alive) vows to paint you, with your most kind acquiescence, as the new Venus. Gloriously naked. What do I tell him?

    Em volia fotre puntada als eixuts collons, mes, havent viu ficades les bosses blanques davant, s’hagué de conformar fotent guitza a les bosses, que s’esbotzaren i es vessaren en abracadabrants distribucions de colors esglaiadament gebrades. Amb prou feines mai cap quadre astorat de cap pintor ancià o novell hi reeixia més admirablement.

    (...)

    Tal com us ho dic. A part que crec que és més coherent de dir’n l’endemà d’ahir, cavà? Car “avui” no és re, és un col·lapse inestable, és alhora projecte i aspiració, i efímer instant ja transcorregut.

    L’endemà d’ahir, doncs, estrany jorn de grogors. Passant per la biblioteca on els de més dels llibres duen etiquetes grogues, i fent un cop d’ull a l’entrenament de bàsquet, on els minyons juguen amb pilota groga, i saludant de lluny els monuments públics a les lletres, a les arts, als salutaris mites pagans, on cada estàtua ha esdevinguda grogota rai. I al capdavall prou m’haig de dir, Quin jorn més groc!

    I potser, és clar, no cal parlar ni de la boira groga ni de la color del Sol. I em jugava quelcom o altre que faig cap a la platja (de roques i sorres grogues) i el geni qui em surt del naufragat llum d’oli que vols enlluentir és un geni groc, tot groc. I que llavors, en acabat, me’n torn cap a dins i, sota la marquesina amb un anunci groc, amb dents grogues (de nicotina?) hi ha una paieta qui demana un tast al badall de truita amb ceba al seu company tot abillat de rovell.

    Pràcticament tot hi és groc, doncs, i això que les ulleres que duc no són pas de vidre groc; són de vidre incolor. Ara que, home, teniu raó, tot groc, tampoc. Si alcem els ulls a les alçades més sobergues, llavors... Som-hi! I tant! Que hom n’exclogui, doncs, si us plau, certes estàtues de bronze (únicament, com s’escau, sobre subjectes clàssics!) que hi ha al capdamunt dels més gegantescs edificis, ço és, els que contenen les Ciències i la Cultura, que han adquirides (les clàssiques estàtues totes dignes d’ecfràstica peroració) (honor i aürs de llaors a Neró, a Herodes, a Escipió!) han adquirides, dic, llurs colors naturals de bronze a l’estiribel.

    I ara (ull viu i orella neta!) que ens passa pel costat mateix l’arrupit marit amb el fel òbviament sobreeixit qui, quan parla amb la gent, es veu que crida massa, i ella, la seua rotunda dona rossa, colrada, i amb samarreta blanca, la qual alhora passeja el gossot ros, sentim (divertits) que l’arruca, Que crides tant, carallot!

    I a la platja que dèiem les noietes amb biquinet groc? Golden lads and girls all must as chimney-sweepers come to dust, que a hom li ve al cap, sense més ni més, pàmfilament i trista. Tant se val; no et faços cas; no, ni a tu mateix; sovint (massa sovint) desbarres.

    Ara, àdhuc. Ja m’ho diràs. Què hi ha a la teua ampolla groga? Un líquid groc, llimonada? I tornem-hi. Quants de vestidets de les xiquetes, totes rossetes (moltes segurament tenyides), tret que, força, muntadetes en formidables cavalls negres (cavalls negres, ah, una altra excepció!). I les rajoles? Les rajoles dels camins molt propicis que duen pertot; esgrogueïdes, ni cal dir.

    I les pometes ben grogues (verdes foren verí, vós!) dels podofils als jardins. I rumiem-hi: Això ja sembla un d’aquells contefaules que et contaven a la prehistòrica infantesa, fa? Quan encar vivies a la Torre Llora, on tots els ciutadans havien esdevinguts llors, de mitjana color, groguencs, la benaurada color de tothom, car s’havien acabades les ridícules colors malignament discriminatòries. Prou de negres, prou de blancs i prou de sarraïns! Ara tots vivíem d’una puta vegada feliçment mesclats. I de guerres, en conseqüència, cap. Tret que no fossin amb formatges tous i pomes lloques, és clar.

    Car els maleïts patibularis militars, tots arranats d’arrel. Tantost cap infant assenyalava en la seua estúpida personalitat tendències militars, indicis de l’atàvica bestialitat dels dinosaures, neutralitzat i prou, com abans havíem prou sabut neutralitzar el quintacolumnisme del xarnequisme irredempt, i havíem pròpiament instituïda així mateix la implacable eliminació sistemàtica del botiflerisme. Com cal.

    I au, en fi, no us ho diré pas dos cops. Endavant. Endavant, i groga, la color vital.

    (...)

    I llavors, enfilats pel laberint amb ruixes de flors mantegues a les vores, entre els arbres enllaçats amb cintes grogues (per al retorn dels presoners encormats als sofres de l’infern), bo i fent que hi caçàvem no pas bolets (ni sisvol els rossos alzinois a les soques), ans polsims de safrà als safranets, tot d’una l’orella paréssim, car, d’ençà de les llunyàries, potser emergint dels remots agres sepulcres dels exterminats, prou semblaria que s’alcen mendaços mormols, monçonegueres boniors... O, qui sap... Remors de rems moguts pel corrent... Com ara si... While waking up with yourself... Adrift on a tiny rolling riverboat... O calla, no, encar millor, i si érets enmig de molt pregona tanatopsi, quan d’un foscant rerefons de núvols i boires, els súcubes se’t formen, tàctils, tangibles, substancials, acurats, delimitats, detallats, perfectament humans en llur esvelta femenina beutat, i llur irrupció i ton erupció llavors gairebé tot fou u? Una simultaneïtat esveradora...? I ara el rum-rum prové pus tost dels qui no sonen, ço és, de tos batalls muts, per la sortillera insistentment remenats, no pas contenta, tot i el guèiser exorbitant de suara...?

    Ça com lla, tothora això hi entens... Veus del destí... I què diu, eh, què dius que diu, el destí?

    Diu, ventríloc, en veu poderosa com la dels nans grocs, i lluminosa com la de les nanes grogues, en veu alhora doncs d’en Pompeu Fabra, gloriós, i del seu magnífic àlies, en Dick Tracy, ambdós vestits sempre molt nítidament tot de groc (amb l’excepció és clar que la corbata duu les colors del Barça), diu, dic, el destí, la sort, el fat, t’ho pots imaginar, diu, diu...

    Ja ho trobarem. Ja ho trobarem. Tard o d’hora, i segurament sempre abans d’hora que no pas tard, ja ho trobarem.

    (...)

    (D’un guaitajorns abandonat.)

    Lleida, 10-III-1970. Avui he visitat al “Lliri Màgic” les cinc meuques. Les cinc meuques qui hi covaven, llobes qui llavors no m’alletaven pas, i així. I així, d’heroi que n’hauria pogut sortir, en surto. En surto esfereït, desolat, i, cos endins, escanyo. Escanyo (bo i esperelligant-me els nítols) la boira prenys qui s’eixampla del més enorme no ningú. Qui soc? On soc? Ací. Oh. Prop del “Lliri”, a la boira, indesitjat. Evadint-me, talús amunt, aixapeïdament. I demà. Demà, ja estort de l’horda repatània dels invasors nocturns, amarg. Amarg, tolit, sota el mateix fanal de nit on he soferta la pluja corrosiva de la son, sobreviuré. Sobreviuré per als follets cruels de cada cop, i les albes. Les albes expiades d’un sendemà increïble. I prou. Car si al principi fou la llum. Què era la llum sinó un contagi febrós? Ja pots córrer-hi, doncs. Tampoc no vas pas mai enlloc. Com l’escarabat en ampolla tancada i llençada a l’infinit. Hom corre i què. Corre amunt i avall del mateix vagó hermèticament tancat (Terra) del mateix tren esventat (Galàxia) que es belluga boig per la via morta (Univers) que enlloc mai no et durà, ni re.

    (...)

    En acabat de les hores de jazz al fosc xibiu, assegut entre les donasses suades qui ixen a ballar i en tornen esbufegades, i un pic reprès el buf, hi retornen, posseïdes pel ritme, he eixit al capdavall al carrer desolat de la matinada; un vent pluig no anunciava re de bo, i he anat a amagar’m, enfredorit, al nou museu.

    Mira que t’ho diuen ben clar a l’entrada: Només al pis de baix hi ha re a guipar. Als altres pisos encar hi fem les obres, i hi organitzem la disposició general, i no és gens assenyat de pujar-hi, car re no hi rutlla encar i hi ha perill que hom força mal no s’hi foti, pobrissó.

    I tanmateix, què faig tantost no obren sinó pujar dalt de tot? Hi ha oficines i oficinistes qui hi penquen. I mercès al meu posat d’intel·lectual puc fer veure que hi pertanyc, que, o bé soc un d’ells, o bé un qui fa recerca artística de la més pregona; de tant en tant, plantej de trascantó una qüestió prenyada, i l’home o la dona em diuen, amorfs, de cercar a cap altra cambra o de demanar-ho a cap altre mostatxut mostassaf qui en sàpigui pus.

    Quan me n’he cansat, i naturalment no he trobat re del que hi cercava, no sabent-ho de fet ni jo mateix, amb les meues esparses notes escrites als marges d’un diari, i amb la cartera amb tots els carnets que m’acrediten d’intel·lectual amb tots els ets i uts, em disposava doncs ara a davallar, i no era pas l’únic, car carallots com jo, rai.

    Hi havia doncs una gentada pujant per les escales normals, de tal faisó que triaré de baixar per les escales metàl·liques automàtiques, tret que és clar, com deien a baix, de funcionar, gens. I així i tot, passant la barrera, assajaré de fotre-m’hi, i què? Doncs que, aixecant les potes i ficant-les a l’espai que separa les escales que haurien de pujar de les que baixen, i escaient-se alhora que hi ha força gent que puja per les escales que no roden, i, amb les empentes, han empetitit l’espai, la qüestió que ara haig les cames clavades, i no em puc bellugar altrament que assenyalant amb els braços que he caigut al parany, on un bon home vell se n’adona i ve, molt caritatiu, crec que a extricar’m, cosa que no pot fer de cap manera, i això que m’ha alleujat (diguem-ne), o alleugerit, de la càrrega, bo i encarregant-se de prendre’m el diari amb les notes i la cartera amb els carnets i els quatre rals, i ara s’ha atansat al públic i va demanant-los si cap d’ells no és pas metge. I vol la meua bona astrugança que un home meravellosament fort digui que ho és, on el vell lladre li diu on soc i què em succeeix, on a força de braços el metge gentil, de tremp tan entenimentat, m’allibera del cep.

    I ara després de desfer-me-li en agraïments (metge com cal), m’he trobat nu.

    I he cercat pertot el vell, i ver ací que era assegut part de terra en un racó rere la gentada qui encar pujava, i me li he ficat davant i li dic, No serà pas meu aquest diari que feu veure que llegiu?

    Fa que no, el malparit. I les notes? — li dic. I l’hi prenc d’una estrebada. I es fot a cridar, Lladre! Lladre!

    I qui en fa cas? Per sort, el metge forçut. Ha ficada encontinent pau amb un parell de mastegots, un dels quals (percussió còsmica) (encar ara em dringuen les orelles) és per a manguis. I ara vol que li expliquem el cas.

    Els dos carallots diem alhora, cascú els seu plany. M’ha emblada la cartera! M’ha emblat lo diari!

    Incendiàries impressions, iridescents cristal·litzacions, rampelludes espurnes màgiques als seus ulls de diví saberut, el metge bruscament s’encabrita i s’empara de les crosses d’algú i, com si fóssim (el decrèpit lladre i jo) un parell de llúpies o abscessos que calgués elidir abans la infecció no es propagués, barroer atia la voluda i àdhuc (guillotina folla) en bat integrants a tort i a dret tot al voltant, així que, havent-se tornat, amb aquell parell de rudes batutes, coreògraf de qui tots els dansaires pateixen d’esparveranys, amb el cisell rovellat de mon ganivet de butxaca, egoistament fugint em veig de l’improvisat camp de batalla, obrint, com qui el seu taüt obr, la finestra que em duu, d’un salt, enfora.

    Sempre dic el mateix. Ja s’ho fotran. Mentre adorin, els embordeïts, pútrids cadàvers als trons, prou llavors les esporàdiques espontànies guillotines contínues cauran.

    (...)

    Tan bé que hauria estat a casa sense moure’m i heus-me novament sense sàpiguer on fotre’m amb aquest camió totalment desorientat — camió nocturn que sempre es perd i, a peu, aleshores l’haig d’empènyer, desfrenat — l’haig d’arrossegar com ase monstruós qui es nega a continuar — a part és clar que de nit què hi veig? — enlluernaments angoixadors de malignes sobtades llums i sobtats camins que no van enlloc.

    I on collons acab? — a indrets totalment degenerats.

    Hi ha, fugaços, homes a cavall qui castiguen, com ara hordes bàrbares, els qui els surten davant o els qui troben enfonyats en indrets malsans. Esquelètiques Melpòmenes entre tràgics estarlocs d’arbres podrits (zas!), migpartides daltabaix amb un cop de sabre, talment fusta eixuta.

    Avulsos, llavors, qualcuns dels degenerats sobrevivents se m’enganxarien si eu així mateix no me’ls tragués de damunt a fuetades i a cops de gat.

    Vet ací ara mateix aquest pollós purulent Èdip diminut, amb les cavorques buides i sagnants, i les mans pansides i endenyades lligades darrere seu amb ferros rovellats, i em demana ajut, i me l’haig de treure de prop, horroritzat, a cops de sola de sabata — no voldria pas tocar’l amb re altre.

    I on passaré el romanent de la puta nit? — quin desig boig d’embarrancar el vehicle maleït, i assajar el retorn a casa, per a llavors ja no bellugar-m’hi mai pus — si no fos és clar que, sense propietats, les hordes anorreadores em prendrien segurament per un altre degenerat vagant per llocs podrits i inconvenients i em tolien arran en un tres i no res — el camió incomprensible i eu som doncs una mateixa unitat, possessió inalienable cascú de l’altre, i mutus ens salvem, tot i que (com dic) som tan incompatibles que tant l’un com l’altre, si mai trobés cap alternativa, així mateix com si enganxava, vós! — accelerant-hi sense por — no pas pensant-s’hi gens — no s’ho feia pas dir dos camins — prenent la directa — i au — anant, aquest cop sí, fos jorn o nit, tant se val, ardidament i reeixidament directe — directe a l’objectiu calgut.

    (...)

    Cercant l’arcà dels arcans pels amagatalls més sacres, ara, al capdavall, darrere cap altre altar, n’obries, amb adient eina fèrria, el recòndit tabernacle — n’eixia, estrident, un estol d’escarabatots copròfags, necròfags, estercoraris, deleteris, detritívors, adversos, encar estúpidament absorts, inútils, en l’exasperada tasca.

    (...)

    Venint del reialme afortunat de Cornellàndia (conegut per d’altres amb el nom més lletjot de Cuckoldom); hi soc, a l’infecta terra dels cobejosos caparruts, enumerat eunuc, qui, als qui molt gamarussament em tracten de banyut, els dic que de banyes gens, que són antenes com ara les dels insectes superiors, coneixedors de les autèntiques realitats per als malaurats humans sempre ignorades.

    Són antenes, els dic, amb les quals el nostre sisè seny entén en un instant molt més que el comú dels moribunds no comprenia per cent cinquanta anys que hagués vanament viscut, mesquí bajà, ximplet datpelcul.

    (...)

    Els salvatges no n’eren prou a parer dels cretins — per això anaren a “evangelitzar’ls”, ço és, a fer’ls molt més salvatges i ignorants, i malparits i datspelcul, i olímpicament betzols, ço és, crèduls “creients” de les bestieses més porugues i fastigoses, perquè alhora es caguessin, i anihilessin sense recances ni restriccions tots els qui no s’adeien a llur nova, molt més imbècil, imbecil·litat.

    (...)

    Al diari del matí, hi havia apresa (entomada graciosament) la mort del meu enemic jurat, i sortia en conseqüència al carrer amb més bones impressions que no mai.

    I que content de més a més, que, en acabat de la gran mortaldat, els automòbils (aquella repugnant andròmina en rodes) fossin tots abandonats i posseïts per la curiosa gossada qui encar voltava.

    I també que, per comptes, les sobrevivents (sobretot nosaltres les dones) féssim ara, d’aquell món adés estúpidament bastit només de cobejança i d’enveja, un món calmament llisquent, ple de bondat i d’apaivagament.

    Sense mascles ni gallimarsots, a ningú no li passaria pel meló corcat de cremar petrolis ni de balafiar la llum que pol·lueix vespres i nits.

    Soc enmig l’adés letal cruïlla, transformada tranquil·lament ara en plaça per a tothom, i on, assegudes en cadires de boga, fem les nostres delicades feines, les nostres pausades obres manuals, amb ninotets i vestidets, i joiells i petites escultures, que duen, tant a la quitxalla com a la gent gran, grans delectances. I, al costadet nostre, les excel·lents marmanyeres hi venen, sempre a bon preu, gairebé donat, llur deliciós casolà producte, mai enverinat (àdhuc els rebordalls en són, de boníssims), de llurs hortets i els nostres.

    El meu enemic era un enemic autoproclamat, a self-appointed foe. No sé què es pensava que li havia fet. Crec que el molt ruquet es creia que li volia prendre la seua posició de bufó públic, d’albardà del xumet — de qui els actes i gracietes, ecs, vós. No soc pas sol a dir ben sovint, vilia miretur vulgus — que la plebs admiri la merda (i nosaltres, mentrestant, rai, callant i anar fent).

    És que no podia anar més lluny d’osques, ximplet! Sempre m’han fet un fàstic insubornable les posicions oficials, i els malaurats miserables qui, voluntàriament i tot, es veuen obligats a fotre-hi el paperet, i no cal dir, aprofitant el càrrec, el malparit i el lladre.

    Així que, com en la incòngrua historieta de la grua i el pigmeu, el qual, beüt i cobejós, estruç i fictament viril, bo i plomant-la, la va tornar carcassa d’una esgarrapada, es veu només perquè volia emblar-li el frac que es pensava que la grua portava — un frac que es veu que volia ficar’s damunt (amb l’afegitó segurament d’un barret de copa) per tal d’en acabat enfonsar’s (així, abillat més típicament, segons les grotesques convencions fílmiques i teatrals) al sofre i al brac roent del volcans, com a bon escurafumerals qui es veu que ja no era (el pigmeu), i així, amb allò, amb aquella proesa de beüt i beneit, acomplir una tasca encar més heroica que no la que ja feia sobri, car és clar que el qui contava la història havia aglutinat, oblidós, els mots “grua” i “pigmeu”, per a fer’n el mot “pingüí”, i d’ací tot el malentès amb el frac i el brac roent i pruent, i llavors, tant se val, tot i que ningú no li entengué la historieta, l’historiador prou fou prou aplaudit, i com dic, com això, imaginem’ns-e, quants d’altres malentesos pel món, vós!

    Malentesos, rai, i en canvi, carallots qui no entenen re, pler.

    (...)

    Per què no els donem de menjar a les gallines?

    Malaguanyats els qui hom llença a les lentes fumoses fastigoses pires; prou engreixarien l’aviram, i els ous foren encara més nutritius.

    Tan bé que se n’aprofitaven les putes gallines! Amb la talent que duen, vós, una talent atàvica d’àvid dinosaure mai tip!

    (...)

    [Un esbart d’ocells negres de belles lluentors
    I no me n’estenc més — no vull fer’m tediós.]

    (...)

    (Tout coule et le pigeon roucoule.)

    Tout coule, et le pigeon...
    Tout roule, et le pigeon...
    Tout coule et roule et le pigeon
    Pont Mirabeau
    Et le pigeon roucoule.

    Et maintenant pont Mirabeau
    Une ligne suit
    Une ligne très longue... longue... longue... très longue...
    Une ligne qui coule, et roule, et s’allonge...
    Pont Mirabeau
    Jusqu’à son dernier roucoulement...
    Roucoulement...
    De râle.

    (...)

    (Re roman.)

    Pourquoi écrivez-vous?
    C’est plus facile que de ne rien foutre.
    Que era més fàcil d’escriure que de re no fotre — li vaig dir, sense afegir — : I encar més fàcil que de fotre re altre.

    (...)

    Les velles (totes vídues) se’n foten de tothom
    Aquesta és casa meua (ningú no hi porta dol)
    Hi vinc vestit vermell i sign amb sang mon nom
    Hi cerc per a mes nafres desinfectants i alcohol.

    Ara en sents les rialles (coristes en redol)
    Llurs conys pudents que canten tonades de renom
    A doll t’han dit de foll (i anarquista i betzol)
    I et volen terrorista (mants penjaments n’entom).

    Voraç de llum falena (sempre ho he dit ben clar)
    Només armat et guanyes la cara llibertat.

    Ninot bibliòfil (borden) totes tes armes fulls
    Que el foc dels assassins aviat devorarà:
    Exèrcits de pecs bàrbars sense cervells ni ulls
    Esborren de per sempre que mai fores ni nat.

    (...)

    Quants de camins, massa excitat, empaitant secretament la dona devers les seues reunions amb druts benparits, no caic de corcoll, o m’atrapa i m’escuixa un cotxe o un autobús, o m’enfons en qualque pou, o rellisc cap als inferns de qualque riu glaçat...!

    Aquella nit, mig indemne, faig cap tanmateix fins al motel; el meu nas alabatent em mena infal·lible a la finestra on hi cardaria la meua dona — res que m’escalfi tant com veure-la fent (amb sorprenent perfecció) tot allò altre, amb selectes d’altri, que a manguis expressament i sovint molt alçurada li prohibeix...

    Mes ai collons que m’errava de finestra. En aquesta un assassinat hi té lloc.

    Un assassinat? Hum, això també és excitant, també fa trempar (tot el que és prohibit, furtiu i clandestí, “pecaminós!”, fa trempar) — tret que... no tant com veure la dona, és clar! — veure-la cardant i alhora jaquint-los fer tot allò que a mi em veda amb desdeny... — Ah, salivetes! Salivetes, vós!

    Mes... tant se val, el cas és que l’endemà m’entrarà a la caseta l’assassí. Anava a dir-li esfereït que no havia en realitat pas vist re, quan me n’adon que no ve a acusar-me de re, que ve a consultar’m en la meua qualitat d’entès en mantes de matèries, com és de general coneixement al barri.

    Què faig? Truc encontinent i d’amagat la puta bòfia...? No.

    Per comptes, faig l’inspirat i li predic, cretí ell, cretí jo, que aviat l’atraparà la cretina policia per crim comès al motel. Esgarrifat, collons com admira ara la meua ciència! No pensa pas ni a matar’m, tret que la tossa d’una pistola a una de les butxaques és palesa a la seua falda, car no és pas que trempi, no.

    Sort que la bòfia no l’ha trucava pas. Segur que (ell) deia als buls què cony de merda es podien mai creure, d’un comediant, algú conegut a tot el barri com l’adust ximplet...? I si els buls han desig de perdre tanmateix l’estoneta i s’atansen a la cambra que xafagosament els deia, i hi troben el mateix material genètic...? Quin material...? A l’escena de l’assassinat...? O a la finestra...? El seu...? O el meu...?

    I si trucaven ara mateix i venien a demanar’m cap parer o altre, amb la fama que hec de sàpiguer tants de secrets, i els deia d’estranquis (a cau d’orella en un dels racons) que el qui em consultava suara ha confessat...? Que amb la confiança que inspir s’ha pensat que era confessor i/o metge, i és clar que els metges i confessors han jurat de servar el secret, tret que en realitat només soc un trist carrinclonet màgic de firetes...?

    No anirem enlloc. Estalvia’t les cabòries. Qui vols que vingui? Massa acollonit.

    Per això, de bell nou, sobtadament, nyac, no hi soc; un cop més anònim i desaparegut. Havent fugit per la finestra. Que truqui qui vulgui. No hi soc. No hi soc.

    (...) L’havia vist quan en acabat que sentia trucar lleument a la porta, havia esguardat per la finestra. Havia estat mon amic i company, el poeta de Sabadell, qui amb son germà, ambdós vestits amb granotes verdes, m’havien gicat al llindar un paquetet, i segurament urgits o empesos pels encàrrecs, giraven cua i tornaven a pujar a llur camionet repartidor.

    Al paper d’embolicar que embolicava el bell pa hipnagògic que mon amic em regalava, hi deia que, No hi ha pas millor poema que un pa ben fet i ben bo. I és clar que tota la raó era seua, vós.

    De fet, el pa que llavors m’oferia és quelcom que en acabat he colt tota ma vida.

    (...)

    El sojorn del greu pencaire al Partenó. Àdhuc les cariàtides al davant hi fotien trempar les pedres. Triboelèctriques beutats — bruixadament enrampat per les xàldigues de llurs ulls.

    (...)

    Al prostíbul que se’n deia el Partenó (o Casa de les Verges), el frenesí de les noies públiques el tenien encantat. Na Tisífone, n’Al·lecto, na Megera, i les altres, totes plegades, els ditets de llurs fascinants peuets passaven rosaris de vehement fruïció.

    «Car sàpigues que només les empestades aristòcrates han peus de griu!

    «I quan se’ls guipen, ai! Com ara, clàssicament, els paons. Prou és conegut que el paó ha paor de sos peus. Per molt d’urc ni de pompa i ufana que no posi a esbaldir sa cua enjoiellada i immensa, tantost de casualitat sos peus no ulla, quin esfereïment i quina vergonya! “L’horror, l’horror!” — sents llavors que sa veu tan gutural ni ronyosa no exclama.

    «Oh, execració, elles i ells, doncs, pitjor àdhuc (diria hom) que no els egipans! I amb esperons i garfis i urpes d’opinics i cutibuts!

    «Mentre que naltres, rai; els tenim alats — com totjorn lleugeríssimes aloges.»

    (...)

    Al bell bordell era fet rebedor del simbòlic anell, car es casava, durant el seu beneït sojorn, amb totes i cascuna alhora.

    La flairosa bafor de forn de llurs fornícules — «Amb ton piuet de formiga, ferm fornica-hi. Fornica-hi!»

    (...)

    Tot hi eren conys, com segells de filatèlic, i n’havia triats i escodrinyats fins a l’exhaustió.

    El seu dilecte calvari, les dones — llurs culs nus — infranquejables glúties serralades.

    (...)

    Els conys de la noies — un higròmetre qui va com qui diu a repèl — es mulla en temps delitós.

    (...)

    Entrava al bar i pretenia cercar-hi qualcú qui l’esperés. Mentrestant, d’esquitllèbit, s’anava bevent els culs de les copes i gots de licors i cerveses abandonats a la barra pels qui se n’anaven, tot això és clar un pèl abans el geniüt bàrman, potser ocupat o àdhuc dient-los suaument siau, no se n’adonés que els escurava.

    (...)

    Esdevé l’únic senyor del seu univers mental i el fa rodar entre boires cataclísmiques fins que no el resol, de sobte aturat, en espectacles sublims de volguda precisió.

    (...)

    A les forges hipogees de l’esperit artístic, hi neixen hefèstiques flames que al rerefons del magí hi dibuixen formes, iconografies hipnopòmpiques, on la força de la imaginació hi veu relacions de fantàstiques imatges.

    (...)

    Car els predictors al capdavall no predeien, en força artísticament acolorits plecs o lligalls d’espès paperam, sinó banals aproximacions d’allò que mai s’hauria d’esdevindre.

    (...)

    Amava tant el tren que quan era a trenc de passar el tren que més amava, sortí a rebre’l. L’abraçada fou èpica. No en restaren, d’ell ni del tren, sinó ruïna i ferralla.

    (...)

    Hom hauria volgut convertir el gran rapsode en gran cantor, mes les paraules se li censuraven soles — l’home era incapaç de cantar-les — dir-les, recitar-les, rai — mes cantar-les li semblaven (sense cap raó) obscenes.

    No hi hagué res a fotre. No en cantà cap.

    (...)

    L’amic Sànders feia els vuitanta anys, i li dèiem que no es desanimés sobretot pas gens ni mica, que — com prou havíem somiat — davant seu se li estenien encar, pel cap baix, cinquanta anyets d’afegitó.

    (...)

    Anònimament barrejat, un poeta admirat, guipat al metro atapeït per dues noietes vergonyoses, se sentia estarrufar.

    Després, per carrerons estrets i buits, en cases totes fosques, assolia gairebé de fregar-hi els llibres prohibits.

    (...)

    Com efímeres, fent zeros a l’aire, i fent-hi vuits, i fent-hi llaços, fent-hi nusos, sempre debades, sense cap ni centener... Així ell, enjòlit prop els llibres prohibits. Sempre a l’abast, i tanmateix tan lluny.

    (...)

    Que la divisa sigui, Ambire, non ire, ço és, Anar de cul, cal, i no pas anar de dret, car on aniràs sinó enlloc; i doncs, com més de dret vas enlloc, més dejorn et trobes en buidedat.

    I, en contrasemble, com més de cul no vas, més trigues a anar enlloc, i doncs més divertit el merdós viatge, vós.

    (...) Aitan accepte ni suau com sap, assistia sovint femelles a sebollir, ben endins entre les més immundes escombraries, els grotescs subproductes de llurs (indiscrecions?) (pecats?) (relliscades?) (nits d’amor?) (oblits passionals?), saps què? De llurs cardades. I prou.

    No dic pas que ho fessin amb gaire estil ni lluïssor; pus tost semblaven, amb les presses i esgarrapades, pirates pecs enfonsant a la gola hermètica de la terra ingrata, ineptament rai i amb garfis i pegats per comptes de mans i ulls, i potes de fusta en tost de cames, llurs molt mesquins tresors.

    (...)

    Tot i no ésser hitita, m’hi mesclava.
    El gatet burell fosc n’era, i esdevenia, al començament, el meu introductor, i encar millor, el meu torsimany.
    I llavors entrava amb tranquil·litat a un bar hitita, i que bé que m’hi trobava.
    Feia el president de l’entitat, After all, it ain’t that different from the bars for whities or even for blackies.
    I el meu llit en acabat esponerós floria d’hitites.
    Un llit d’hitites és un llit proveït d’allò millor.
    Àdhuc ma tita habitava en cony hitita, de trast en trast.
    I esdevingut soldat hitita, en buits llogarrets transfronterers, ombres premonitòries, vós.
    Mals senyals ens feien decidir de tornar-nos-en.
    Hora de fotre el camp cap enjondre.
    Hora de pocs hurres ni aürs.
    Hora de tocar el dos lluny, devers esferes més pròpies.
    Pròspers hitites, per què bellugar’ns, si ens hi trobàvem tan bé?


    (...)

    (Nothing but the dregs.)

    Atès que cada cas possible ha estat viscut en vida o en ficció, només roman (debades rai) anar dient.
    Per això em feia escombriaire. (La gran carrera.)

    (...)

    (Ai, carallot! Suspèn la teua incredulitat, i ja que hi ets, beu alhora oli; força, força oli.)

    Car comprova-ho, ca?
    Prou cal somorgollar’s a les més espaordidores ni angoixoses pregoneses per a heure’n la més sublim ni percaçada perla.
    I al fons del fons més esglaiador ni fosc, tot hi és cony.
    Cony hi és tot.
    I prou.

    (...)

    (Arrapat a sos peus, mentre sucs de son cony
    El cervell em penetren, em va dient la dona
    .)

    Si entra pertot el drut conqueridor
    El conquerit roman amorrat a la gleva
    I enlloc entrar no entra, ni d’entrar mai no ha.

    (...)

    Ets al balcó on rentes samarretes
    Tomba l’aigua devers carrers malsans.
    Ets al parc hi estalvies els mainatges
    Que rebin damunt la pedra vermella.

    A la cuina de l’alta dama ara hi occies
    Dificultosament els sapròfits aràcnids.
    I al cresp oliós hi assassinaves
    Els glots menjadors de braços i cames.

    A les aigües negres del port hi suren
    Encar dits i mans grotescs d’antropòfags
    De qui les sangonoses ferramentes
    Totes soles se’n riuen hegemòniques.

    Vas llavors a raure hores i hores
    A la cua de les frustracions.
    Inexplicablement hi perds el torn
    Mentre sords t’hi rellisquen els sabons.

    Tomben dels ambons bavalles mefítiques
    En païdors sintètics guaitem les digestions
    Hi ha tot de gimnastes collats a les parets
    Voltors hi entrevenen els horitzons.

    I els flocs de grues dalt els paralitza l’ambre
    Mentre t’empoixevoleix l’insistent
    Helicòpter del ratador mareig:
    Amenaça bubònica t’ha ben umflats tendrums.

    Apareguts espectres en vescs verdencs de gàrgoles
    Grotescs miracles amb llimacs qui s’esclafeixen
    Per les pessigolles dels mocs que els ragen:
    Tot esgomats els teguments ja pleguen.

    Ànimes càndies d’ennegrits paisatges
    Blasmen titelles a arranats hipòdroms
    Qui puerils com acròbates Bartlebys es voldrien:
    Escrivents exhausts qui ometen la fi.

    Falques irrellevants ensaginen la resta
    I hem arribats limítrofs al buit qui com colom
    Com el no re parrupa colgat en la taronja
    Que rebenta el condó que re no protegeix.

    Fàl·lica absència estrepitós esclat
    Espasmòdica illa enmig del toll
    De les serps peremptòries com dreçats olifants:
    Que ejaculin que ejaculi totdeu!

    Que ejaculi el penjat de qui l’ull es perdé
    Esglaiat pels malsons al cataclísmic cel:
    Ordalies de la sulfurosa nit
    On fètids fetus et rosten sinapsis.

    I tot fineix en son etern i en blanc.

    (...)

    (Re no fineix.)

    Car tota continuació (factible) es perd en la destrucció (actual).

    (...)

    Les cases eren com ara daus. Daus blancs, en forma de cubs, doncs, i plantats a frec de cingle, i semblaven de lluny que podrien trontollar, si hom els empenyia amb dits de gegant de part darrere, cap avall. Llavors, mentre esguardàvem dalt la serralada estant, el cel s’enfosqueí tot d’una i una negra tromba d’aigua eixí de la mar com pota de monstre de magnituds esbojarradores, i ho escombrà tot; com ara llençats pel cornet del colós, els daus blancs rodolaren estocàsticament, alguns cap enrere, d’altres cap al costat, un parell cap avall, vessant, com si eren els punts negres dels dau, alhora dones i canalla, de qui els aücs mentre queien, amb la sorollada, eren per a nosaltres muts, com els aücs que llencessin unes formigues caigudes amb els daus mateixos d’un gobelet sacsat i empès com dic per mà de colós o pota salvatge de cap de fibló. Ara, en un tres i no res, el torb cessà, i novament eixí, esclatant, el Sol, i aleshores vàrem veure el darrer dels daus, mig equilibrat, si caic no caic ran de precipici; un home gras era estès al cap darrer del dau, on hi havia la piscina, i servava amb un braç la seua dona, també grassa, també granada, com ell, la qual penjava a un parell de pams de terra, i així, en aquella posició precària ambdós semblaven tanmateix fer de contrapès, i que si reeixissin a desprendre’s alhora del darrere del dau i caure definitivament a terra, el dau bascularia part davant, i de leri-leri que no era, s’estamparia així mateix damunt les roques que brodaven com blanc i verd guipur l’ambre de la platja.

    (...)

    Petrificat, còdol inconspicu, impassible veig estendre’s les edats, on cada catastròfic esdeveniment me’l prenc pel que val — exactament zero.

    Presos en llur intrínseca neutralitat, què són doncs sinó molt ventissos ventets innocus, efímers ciclons, vanes onades...?

    Passatgeres històries (historietes!) de rucs, enfarfegaments de fades dates, son inútil de reis visigots, taules i taules de nul significat...?

    (...)

    (U de maig, bateig de sang.)

    El bon Roc Falcó era un noi qui coneixia de viure a la mateixa dispesa. Mai no m’havia fet la impressió que fos gaire diferent de tothom, és a dir, que no fos sinó qualcú (un de més) qui va fent dins les possibilitats ofertes per l’espai que el circumscriu.

    Doncs bé, tant se val. La qüestió que aquella nit, amb la cambra a les fosques, so repenjat a la finestra, desmenjadament picant a un plat que descansa a l’ampit. Picant-hi, dic, insuls recapte de teca que fa poc m’he feta al pot i al fogonet que tinc amagats a un racó de l’armari. Crònicament frugal, prou hi estic habituat.

    I me n’adon que el meu automòbil impedeix, a baix de tot, al carreró estret, que un altre automòbil molt més gros es pugui esmunyir del tot. Per això he baixat tan de pressa com he pogut, abans no me’l fessin malbé, i el frèvol vehicle meu l’he empès a força de braços, perquè l’altre home passés. Ha passat i ha davallat i m’ha demanat on era la festa? Hi havia, a diferents pisos, i fins i tot al terrat de la casota del davant, festes diferents, i li he dit que ell mateix, que triés.

    Uns embriacs en sortien (d’una de les festes, suposem) i, bo i aviant renecs i rodant en miscel·lànies circumferències, temia que els arpellots, en llur feble estat de ctòniques, arcaiques, caricatures, no cometessin l’absurditat afegida de voler trencar’m o embrutar’m la pobra màquina. I, amorf i ubic, i amb cara d’enfellonit, amb alacritat m’he ficat a defensar-la, com cigne colossal que la seua valquíria empara. No pas que en sotgés cap, només em feia, cronològicament olímpic, el molt seriosament papu qui, reflectiu, alat o no, reprova, damna i condemna tothom qui sap que s’ho mereix, justament com portentosa estàtua de marbre al cementiri.

    Havent salvat el vehicle de moment, he volgut tornar en acabat a pujar a la dispesa i me n’adonava, dinamitat, que no duia la clau. Que amb les presses, l’oblidava dalt. Quin trontoll al cervell. Matusser que so!

    I ara? Hauré d’esperar fins al matí que qualcú de la dispesa ixi, o hauré de fer guàrdia vora el vehicle que qualcú torni de matinada, i pugui jo llavors accedir a l’interior, tret que amb quin resultat, atès que també he oblidada la clau del meu indret autòcton unilocular, o sia, de la meua menuda cel·la? No aniré pas (qui gosaria, vós?) a emprenyar el molt desagradable dispeser a aquelles altes hores de foscor!

    Així doncs, resolt. Només cal que m’introdueixi a cap de les festes, d’antuvi, amb aspecte d’enganyosa vulnerabilitat (de qualcú ja a mitja festa, si fa no fa torrat, i qui potser vol tornar-hi), bo i ficant-me repenjat desmanegadament al cancell de cap de les cases que als pisos de dalt en celebren. I així és com he anat pujant escales no gaire darrere d’uns tocatardans qui tanmateix no pujaven, com jo, dalt de tot. S’aturaven a un pis de pel mig. I jo amunt, car m’ha semblat que la festa al terrat oferia menys entravancs de mesclar-s’hi.

    Hi feien una pel·lícula i he pensat que amb sort hi sortiria, si, com aquell qui hi passa de casualitat, el director, més tard, en veure la meua prestància, la faisó meravellosa del meu atlètic amblar, com un ver mascle clafert d’urc i alambor, troba que allò ullprendrà manta femella, i doncs no m’extingeix capriciosament, tallat d’empertostemps del cel·luloide (o del que sigui).

    Hi era doncs passejant-me immergit en la delusió que hi soc heroic i apitrant com cal, quan, quina por, vós, car me n’adon, aquest camí, que el terrat no el circumda re, ni barana ni mur! I són vint o més pisos avall. Un esfereïdor vertigen em pren de mantinent. Amb el cervell inundat sobtadament de sang, tot ho veig tort, i que es belluga follament, leri-leri d’ensorrar’s irremissiblement.

    Tret que encontinent haig de fer el cor fort i assajar de tornar el somriure a una rosseta de tènue i esventat gris qui em somriu i és (sense cap mena de por!) molt més a prop del caire a l’infern de baix. Me n’he adonat nogensmenys, vós, que tantost m’ha passada pel costat, el seu somriure s’ha tornat ganyota de fàstic; ha degut ensumar el meu cagat acolloniment.

    Ep, i ara pitjor! Una dona de blau, no sols no mostra tampoc cap mena de por; de fet, la veig (i el cor se’m vol morir d’esglai) passar de pla.

    Passar de pla? Què cony vull dir?

    La veig continuar caminant com ara si baixés un esglaó, com si la superfície de dalt de tot fos un replà d’una altra superfície que un pèl més avall hom pogués calcigar fàcilment, tret que, amb el mareig que m’ho fa veure tot destarotat, veig tot seguit, sense més solució de continuïtat, la dona de blau caminant amb el mateix ritme part de baix de tot, al carrer estret, il·luminada palesament per un dels fanals.

    La suor em xopa. Com ara solcat pels mocs de pler de llimacs, calfreds em volen tremolant. Car puc esguardar girientorn, enlloc no hi veig ni plans ni replans mòbils, ni superfícies alternatives, ni diferents (més o menys translúcids) llivells d’accés avall. No hi veig altre que l’estimbada mortal.

    I ara espera’t. Aqueixa xiqueta de groc qui, per comptes d’anar-se’n avall com la dona de blau amb una gambadeta i prou, davalla tanmateix com ara qui davallés molt perillosament per un penya-segat, tot ficant molt cautament, ara un peu a una lleixa de pedra escorredissa, ara un altre peu a un clotet imperceptible, mes també sense cap por, ella, amb l’esquena a la paret del precipitós abís, poquet a poquet, pausadament mes sens arrest. Fins que d’esguardar-la caic de genollons, car el vertigen em vol avall, i m’estic arrapant part de terra com llangardaix.

    I aqueix eixelebrat ara? Passa com una exhalació. I fa un bot decidit, com si pren encar més embranzida, abans de llençar’s al buit! És qualcú de bru. Ah, el reconec. El meu veí de cau, el bon i molt normal Roc Falcó.

    Ha espetegat immediatament baix de tot. Segur que mort. No; no pas del tot; sembla que es vol incorporar. Allò és massa per a manguis. Prou. Ja en tinc prou. El sé totalment trencat, com se’n diu? Esbotifarrat.

    Horroritzat, el cor em vol plegar. Cloc els ulls, recul com un cuc espaordit. Bocaterrós, bo i reptant enrere, quin paper dec fer!

    I és clar que me n’adon que faig el ridícul. Massa carrinclonament sensitiu. Un conegut qui se’m mor. Sí ves! La gran cosa. Que xaró, oi, pobrissó, qualcú de la vella generació! Un dels antics degenerats!

    Car és evident que no so pas l’únic que l’ha vist abocar’s, i fer’s malbé a baix de tot.

    Mes els disbauxats, els carnals, els ujats, els artístics, els moderns, els foguejats, els impassibles, els triats, nosaltres, rai. Acostumats als miratges. Als esdeveniments diguem-ne (molt caritativament) rars. Els de més (ecs!) saben molt menys que no sabem els de menys. Bah! I au, tal dia fotrà un any. El mort al clot i el viu on pot.

    Com si el cos bru d’en Roc Falcó no fos sinó un altre cagalló de gos abandonat al carreró estret.

    Encar arrossegant-me panxa avall durant un bon tros, em vehiculava lentament cap a l’eixida.

    Estiguin bonets, responia amb un filet de veu.

    I no ajornava pas l’oprobiosa fugida. M’espolsava la pols i l’estalzí de davant, i davallava tentinejant per les escales. Una despulla ambulant, la meua apergaminada pell de vellard lluint com cos dèbilment fosforescent, cos obsolescent d’un extraterrestre massa antic per a caminar encar per aqueixos innombrables mons fet i fet al capdavall del tot incomprensibles, vós.

    (...)

    «D’enyor se li n’hi omplien amb llàgrimes els ulls

    A la descàrrega de les andròmines espatllades recobrava una guitarra sense cordes. Quan passava davant les dones d’aspecte molt casolà qui feien cua davant la botiga, n’hi havia qui em deien, «Toca’ns quelcom, toca’ns quelcom», i llavors responia, «No puc; la duc a un amic; no és pas meua; no en sé, no en sé».

    Dalles i falçs segaven gramínies al Sol del capvespre. Prop d’una cantonada, una prostituta melangiosa m’esguardava adoloridament. Com tantes de dones amb instint premonitori, ja me la creia potser plorant la meua mort qui sap si imminent. Aprofitant l’avinentesa em sembla que vaig construir un bon vers: D’enyor se li n’hi omplien amb llàgrimes els ulls. El qual potser faria seguir (qui sap) amb: Ull viu doncs car només qui no sembra recull.

    I ara me n’adonava que la porta petita del museu no era tancada. Que a la part pública del museu hi devien haver els còmics qui assajaven llur funció del dissabte en directe a la televisió. No era pas la primera vegada que els hi veia, bo i entrant de puntetes i fent-me a un raconet l’invisible. Avui ja acabaven. I acabaven amb un acudit segurament molt agut sobre banderes i himnes. Els tres o quatre altres convidats de pedra com jo se’n rigueren bon tros i àdhuc aplaudiren escadusserament abans d’aixecar’s de les cadires i anar-se’n com bons minyons. Els tres actors negres, qui portaven perruques molt llargues de cabells lluents negres i eren darrere una taula com si hi llegissin noves novelles molt candents, també se’n rigueren i comentaren llavors que era un bon gag. Personalment, llas, no podia pas escatir on fos la gràcia; segurament havia mancat la introducció de la meravellosa xanxa, i per això romania amb un pam de nas. Ça com lla, per què capficar-m’hi? Davallava les escales del museu, la part pública, com dic, car les galeries és clar que eren ben closes i segurament plenes d’alarmes, i em sentia tan content que davallava mig cantant i tot. No pas que hi veiés pràcticament gens, davallant les escales. Els llums eren tots apagats i la nit ja havia caiguda. Però cert que, davallar, davallava content com un gínjol. No sé pas per què.

    Per les escales, lleument m’he fregat amb algú només notat, car de veure’l gens, com dic, el qual es veu que pujava, i potser ell ha hagut por, però no pas jo, gens, massa content, massa content.

    I fora havia plogut una mica i el carrer relluïa i m’he ficat a caminar pel bell mig d’allò que a pleret s’havia convertit, no pas ja més en carrer, en carretera, ara. I si no hi havia gens de trànsit, de sobte veies que sí. Ai, faduc! Tots els vehicles em venien de cara, i per les traces rabents. I, ja mig enlluernat pels cada camí més ferotges fars, m’he ficat enmig on semblava que hi havia una illa que els vehicles farien per evitar. Però no. La illa no existia. I ells, a tot estrop, se’m fotien damunt. I em veia mort, i veia alhora la vident, sibil·lítica, prostituta qui melangiosa m’havia llongament atalaiat mentre amb la meua pansida guitarra sense cordes li havia passat pel costat, i la qual, contrastant amb les caramaseres adotzenades, no m’havia demanat, com les putes, de tocar-li quelcom. Prou veia, ella, que, mesquí, prou anava sense cordes.

    El cert en acabat és que, no sé pas com, mes el cas és que encar soc ací. Més o menys sencer. Sense gaires cordes, però prou fi. Mes ella? La duc fixada al cap. Tènue i melangiosa, lligada d’empertostemps a qui sap quina altra cantonada del cervell. I no pas enlloc més. I he pensat, Quina més trista història d’amor! I què? Re. D’enyor se me n’hi omplien, amb llàgrimes, els ulls.

    (...)

    (Mestra Natura No Conta Mentides.)

    Fuig-me a les neus lluny d’on s’escanya la voluda
    Puja’m als cims i atalaia’m les esteses.

    Figura’t de bell nou estort marrec
    Esconillant-te camps a través
    No pas trepitjant dreceres tenebroses
    Cap a la carrinclona turpitud del repulsiu comú.

    Amb entrepà i cervesa fes-me vida bucòlica
    I guaita’t amb eufòria als miralls del cel
    On fuetegen orenetes gavines borinots
    Per cap mèdol ni partició mai neguitejats.

    Al capvespre se t’encenen els caquis
    Vora la runa de la cabana on s’amaguen
    Grasses i secardins les serps i els escorpins.

    Egregi i de nit llavors davalla’m a la vall
    Gaudeix-hi amb tu mateix de lúnules i aigües.

    Salvatge i selvós que la pluja hi esclati
    I s’aclofin els astres i que estels
    Llampecs i ulls de llop l’estona suspenguin.

    I l’atans de la llum paladeja epicuri
    I assegura’t tranquil que no hi hagi demà
    Que tothora sigui ara que tothora sigui ara.

    (...)

    (Mercès adés als meus esclatants poemes, adés al meu reguanyat anonimat prosaic, per llurs buides vides així hi deambul.)

    Esdevinc el vantat mercès als meus esclatants poemes, i allò (en realitat, aquelles dones voluptuoses vestides amb vestits estrets que mostren llurs formes trempívoles) m’esperona a millorar’ls. Car poder entrar a cap família convidat (no pas menys!) pel pare criptomarieta, i llavors poder-m’hi cardar tant la mareta com les filletes, jaquint tot despagat el pobre parinyó, car marieta jo gens, i assistint en acabat a les lluites diguem-ne legals de la desavinguda família, no pas entrant per la porta de cal notari, ans per la finestra, car allò és clar que és molt més poètic, i posant-hi, patrici, amb la meua autoritat autorial, pau, jaquint aquest cop despagat el sorrut i molt lleig notari (no sé pas si marieta o el contrari, tant me fot), allò em satisfà de faisó enorme, per a de mantinent, de bell nou, és clar, desaparèixer de llurs històries enrevessades (ara, mercès al meu traçut i bondadós estil, una mica menys desendreçades), i tornar doncs a esdevindre anònim i prosaic, fins a la propera, si mai arriba, ep, i amb un altre nom, de bell nou ben poètic, fins a la propera; fins a la propera, faig.

    (...)

    (—«Aür, carona!»)

    Aür, carona! — li dic, amb falsa animació, tanmateix content de la fi de l’amarga buidor (la buida amargor) de les vacances.

    Recollíem tots els jocs que havíem pàmfilament cregut com cada any que desempaquetaríem, i que és clar que incòlumes els havíem traginats amunt i avall, com d’empertostemps, i doncs, debades.

    La veia pansida, i la filosòfica cançó d’en Dutronc se’m fixava de bell nou al crani. «El més difícil no és pas de fer-la trempar; el que més costa és de se’n desempallegar (sense fer-li massa mal)

    Com qui ou, santament inspirat, els refilets dels pardals al predi vora el xalet del prohom prop d’on ens permetien (pagant!) d’haver-hi la cabana — el prohom, a qui, segons te n’adones per la tortor cada cop més pronunciada del seu bec, no pot trigar-li gaire l’hora del ragnarök — em repenjava, com faig sovint, a l’ampit de la finestreta i m’abandonava al somieig, i m’hi veia lliure, novament, com de jove, anònim i espontani, esporàdicament parlant únicament i molt lleugerament amb estranys, sense obligacions ni interessos personals que vindrien a marejar ma perpètua comunió amb allò que els meus cinc senys perceben sense respit i que prou se m’afetgeguen al meló, ja curull de sensacions, i que doncs rucades d’altri afeixugarien fins a la bogeria, ínfimes tabes o ventisses converses doncs si calia encetades amb noms inventats i oblidats tantost (Bob és sovint el primer pseudònim que em ve a l’esment), i on enraonàvem de coses quotidianes, com ara dels idiotes pasquins (redactats per renocs ideòlegs amb els paltruus altrament repodrits) que serveixen per a orquestrar la pega plebs, totjorn desorientada, o fustigàvem misericordes les misèries ambient, o escorxàvem enrioladament els qui excel·leixen en matèries sense importància, com ara la religió, l’economia, la política, o, més vulgarment, escaujàvem la preciositat dels diferents espantalls qui copsàvem transitar, o criticàvem el mal ritme dels fars, i ens en fotíem de les banyes del duaner, o...

    Un bleix colpidor es descús d’ençà del llit. Amb aplom de beata, amb els trets carregats, visatge tronat i domèstic, m’hi atansava, ximplet peó qui, encapçalat pels dissortats uniformats de torn, comès a l’assassinat, escomet endavant, i, de mantinent, bo i acaronant-li cuixes i plecs del taboll, li mormolava ben a prop més o menys prístines lloances.

    Pèrfid, covard, novament trempant, repetia, Aür, carona, aür, que no ha estat res, veus?

    (...)

    «Vinc amb la dalla i la falç/ No pas a toldre l’aufals», o els Països Catalans a sang i fetge.

    Durant l’encesa albada, ajagut al llit, ensumant la flaire del seu cony als dits, romania immers en aquell privilegi dels autèntics dissidents, els qui no ens pleguem mai a cap feina, els qui mengem dels camps salvatges i bevem de fonts i pluges; i cardem sense recances i au amb la primera.

    Hi soc, hi soc; escatint-hi els símptomes psicòtics dels cosmos, horitzons ignominiosos de dimensions desconegudes i inescandallables, arbitràries unitats patològiques segurament de totes totes irredimibles, on quelcom d’aitan fabulosament ni fastuosament ni prodigiosament complex com ara un conill blanc, de qui les orelles pots dir que són gonfanons nàutics, els senyals de les quals probablement decideixen en acabat futurs de mants d’estels, i no cal dir de miserables planetes, hi han perfectament cabuda, mes així mateix, bo i llavors juxtaposant a l’adotzenat plebeu paisatge contemporani el de les molt carrinclonament farsants constel·lacions, el vi glaçat on es rabegen les galàxies i aquells odiós tempestuós darrer replà abans la porta on la morbiditat és absoluta, i això, de més a més, sense esmentar els ocults senils sortillers, de qui els sémens, pencant de faisó totjorn incremental, esdevenen eines calamitoses de corrupció invasiva quan els lucratius actes dels diarreics cirurgians obren nafres al cos social.

    I ara que oïc l’aquiló assotar amb vents de justícia d’una puta vegada alhora els mefítics xibius a la platja i els deleteris tuguris al port, és natural que em vegi enllaçant amb els herculis treballs de la descontaminació. Sociòpates a les cantonades, d’aspectes degenerats, dignes successors de les xarones inestètiques hosts dels barbàrics invasors. Emmalanyats per les espiroquetes violades pels promiscus ètics cetacis qui s’esmunyiren per les esquerdes als adés sacres penetrals de çon Sovint.

    Xoren i xurimangen pels descosits. Ecs. Me n’emmalalteixen. I m’emmalalteixen la ferum insalubre i l’esfereïdor aixarnecament dels encanfeliputridits, dels infectats pel “morbus canfelipútridum”, erugues en carruatge damunt catifes de carnatge entrellucats als magatzems ara foscs ara policroms de les infinites avingudes delineades fins a trenc de paper blanc, on, ninots esquemàtics, aixafats, ujats, aixapeïts, fent mania, en plena descomposició, maleitament cansats de pensar’ns-en de bones i florides, ja només cal que ens en pensem d’esborronadorament ben dolentes — segur segur que rutllaran millor. Car fes, obsessiu, memòria, ca? Immarcescible: 2017, when the hopes and tropes of millennia seemed so close to fulfillment, that... Mes abans lleixa’m espolsar aqueixa merda seca de simi poixeule a la panxa de la bella dorment, qui bo i adés somiant en el cavaller servent, i mentre el cavall blanc d’aquest esfereït s’irrita fins a l’assassinat a cops de ferradura del brut jocós antropomorf ninot pelut qui damunt se li caga, tot esdevé panorama xorc, amb pilots i pilots d’infraccions, a tomb i sense; cert, cert; a çon Sovint en sovintegen els casos, inspector; què penseu fotre-hi? A sang i fetge, oi?

    És palesament i ordinària sabut que tota fraternitat cova malalties; a la casa d’orats sé que troben eròtics els bubons i els carboncles, i que el paroxisme del foc i el devessall ciclopi dels afusellaments estocàstics i a nòduls afetgegats, o els daltabaixos i tràngols més túrgids, atapeïts, absoluts i barrejats, els duen orbs, i a esmeperduts orgasmes. On se n’ha anat l’oreig que ens portava l’encant plàcid de les escèniques escates? I les senyoretes a l’empait de qualque idiota pels ponts del carrer Avinyó? Ai, ai. Al sòrdid rabeig de l’àcid continu que corroeix el sollat paradís de les nines en flor, encar ensumant la flaire de l’esvaït esquer (a la molsa gebrada havia tret tendre el nas esvelt escurçó), corpodrit d’angoixa (velluts de molsa als raigs del Sol qui es colgava), la vareta de saüc del meu saurí, o la barnilla de faixa, o la virolla d’ombrel·la, o àdhuc, més a propòsit, el capçal de cordill, d’esotèrics assedegats vaivens i amb afal·lerats delers de troballa, allò massa encasellat vol amb enardiment de bat a bat...

    Ah bon dia, gràcies.

    Enllestit el tec, esguardava tanmateix la piràmide de llevants de tota guisa, i anava a l’empait aquest camí de qualque anòmal capítol per a endrapar de bon matí, quan en aquell món espectral de simulacres irreversibles, les llefiscoses teranyines al cony de l’esportista, les violentes habilitats de la qual, tot i que prou n’estava avesat, i a les de tota la fauna nadiua, i és clar així mateix que a la hilaritat que em provocaven, cada camí que m’assolien, les noves efímeres de llurs ininterromputs simposis d’erudits, cascun dels presents a les pantalles llavors talment un taüt obtús i pretensiós, amb tots els símptomes de no saber dir altre que badomies, em menaven a l’oblit no sols de les circumstàncies ans a la pròpia subjectivitat, ço és, a la intolerant absència del meu jo propi, i bé, tant se val, doncs això, les teranyines que en trec, repetiré, del cony de l’estoica esportista, tothora estrènuament exacerbada, i la qual ara pretenia, abans la dutxa, d’embolicar’s en la tovallola, mes parant molt de compte, ben a prop meu, a fer-s’hi alhora un parèntesi que emmarqués sumptuosament son cony altrament opac i il·lògic, del qual com metzinós escurçó qui tragués higiènic el nas ran l’aterridor dèdal, aitambé treia banyes i foc pels queixals un diminut orfe enigmàtic gland balb i calb qui, amb careta de préssec o millor d’albercoc, devia causar-li qualque caricaturesc pessigolleig o altre, car prou se’l gratava com si li fos epicentre d’allò que més nou i pruu, on noguda i amb prou pruïja, com dic, mecànica i sèdula, amb dits actius tots ensems, qui, en chor discordant, bo i garranyigant-li damunt pentenill i plecs intercrurals, li cercaven solaç, havia instal·lat, neuràlgic, i tanmateix, ai, esdevingut vagament un camí més obscè idiota, els llefres dits de la meua mà, com ara indecent nefròleg qui gorjut, no gaire llefec, i molt llépol de suardes i bromidrosis, de prou hermètic no troba re, els quals m’havia així mateix rucament enllefernats.

    Sense cap altra raó fort disgustat, etzibava llavors cap garguirot al vergonyós capciró bo i recitant-li, sense gens d’èmfasi ni vehemència, a tall de disfressa que ocultés aital frustració, la primera implausible lliçó que em passava pel sensori:

    Em dic «flictena» i soc una entelèquia; ço és, em dic «butllofa a la pell per culpa de manxiula o de cremada» i soc potencialment quelcom que es resoldrà en un pet: duc eternament l’efimereïtat al cor... duc efímerament l’eternitat al cor... soc no re bo i essent... ço és, bombolla buida qui esclata en no re.

    Vaccí contra la sodomia, la corrupta atleta es tapà el rerefons; els dits del seu invulnerable escut de revulsiu acer escarnien els meus:

    Us hem ben embacinats, datspelcul! Talossos, sòmines de solemnitat!

    Ensinistrats retroactivament, amb ferotgia se m’eclipsaren; algú m’ha presos els tentacles en ostatge, confabulava, i, esparverat i paranoide, em qüestionava:

    Qui em desarrelava els peus de cabra qui ans prou duia bellament tasconats als punys? Quina pèrfida ocultació dels meus llambrescs dàtils, els qual adés, col·lectivistes, s’entenien meravellosament, em tramet ara, en successives onades de declivi, a escruixidor enyor? Efímeres ombres, lleugers ectoplasmes, gàrgoles espúries de l’avior fantàstica, en perdia memòria! Us vull renadius! Ganimedes, la plàtera! Xorrèstic! Gemmes! Daus!

    Als clots i xamfrans de les mans, m’hi bullien per les incisures els escamots d’aleatoris ònixs qui crec que tost reeixirien en llur mosaic; passarien de bell nou d’ésser cascun un altre negligible còdol vora mar, absurd i sense objecte, a reviure com fantasmagòrics pops qui, d’ataràctics, letàrgics i taciturns, ensopits al blau camafeu en la son de les eixorques catarsis, entren en òrbites de rancúnia i ixen de polleguera, assedegats de revenja i extermini, si llur artístic esperit, per l’esporàdica musa espontàniament desfermat, malda llavors, com gos nihilista, devers la deficiència, el nyap, el gargall infecciós, el morb elegíac, pol·luït, de la mofa i la derisió perverses, carnisseres, que els tifes peguissers pestífers reparteixen.

    Escarràs conreant mentalment les meues obres, amb sal a la llengua, pres per cap vellutada galivança de marítima fal·lera, havia brutalment enxampada la mort (de qui els pebrotets i l’atzeb eren com sengles pansetes) en l’acte inic de voler tondre’m els ressorts interiors, quan, bo i metent en mecanisme l’infal·lible recurs de recobrar, com dic, els íntims ressorts amb l’estratagema gloriós d’un ardit cop de pit sensacional, i encontinent, en un altre dels meus molt sonats gestes i reeiximents, i proeses i esplets, i, ventríloc, alhora bo i a lloure esventant i aviant lletanies de prestigi provat, què volíeu que fotés, Àiax esquinçat qui aitants d’altres camins monarques i eclesiàstics he volguts fotre a forca i guillotina, sinó metre-la en vitrina en formol onejant, amb, a sota, la llegenda següent:

    —«Vinc amb la dalla i la falç/ No pas a toldre l’aufals

    I en petitet, en un requadret, dalt a l’esquerra:

    —«Mes (horrorós pas en fals!)/ De l’enemic a l’encalç/ Em desconfeixen bogals/ Sublims cèl·lules glials

    I calla, car llavors, interromput en l’ociosa tasca, biògraf anguniosament imaginatiu, submarí pels oceans de sofre on se’m rabegen les cròniques falòrnies, per la finestra que tancaré se m’infiltren, com penjolls d’arracades i joiells portats per monstres dels anys del juràssic, els sorolls d’en Bellsollel, el veí, amb el seu gruixut molt reganyós tractor, industriós i fidel pagès qui sega i tol, com endurits caluixos i d’altres empedreïdes soques viltingudes, els irrellevants tribunals d’espectres disfressats d’espúria mort, els atrofiats integrants dels quals, amb virosa fantasmal roba de seu fastigós, em condemnarien a ordalies la il·lesa virginitat de cada closca dels autòctons encar beneïts per la perla de la autoimmunitat a llurs estúpides, cretines, virulències “pàtries”, i al desorbitat esmerç de les malaltes corcades usureres i avares (ço és, carrinclonament àvides) directrius que ens volen de totes totes definitivament desconfits i àdhuc increats, i a tots ops coralment estimbats pou avall últim, on ensems és clar que a tot el que mai decreten contestéssim, ara que de més a més prou ve a tomb:

    I els collons d’en Vamba, feixistes de merda!

    I prou. Recolzat a la capçalera que encapçala l’estesa cranial d’on els coets espirituals s’enlairen sobirans com òrgans cromàtics que es resolen en xafardeigs als quals d’antuvi dones autèntica vàlua, i aproves — magnífica conducta, en aquell perfecte reialme de goles descordades, ah meravelloses antigues bugaderes qui (culs i cuixes) rentàveu als safareigs i eixamoràveu llavors la bugada a l’oreig que us aixecava encar pus amuntet les faldilles — com titllen d’allò pitjor els costums fratricides de clergues i camperols, veig que al cap i a la fi prou assoleixes tanmateix de reeixir com un xinès eximi, i que signes amb qualque inconspícua xeix (car de què serveix?) aquesta altra ben fresca obra d’art, on que calgui dir allò d’albíxeres, matinet ben aprofitat, o quelcom de si fa no fa.

    (...)

    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns