Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • diumenge, de setembre 27, 2015

    Jakarta ‘86 — perkara belakang — [sisè full]







    —Un parell de vegades m’ha fet servir de dona vella — dona vella molt indulgent, vós; i de bon grat, quin remei!
    —Dona vella, compreneu? És a dir, si s’escau que aquells dies s’entén amb qualque peix gros, i s’han d’amagar dels maleïts curiosos de la premsa, se m’ha endut que l’acompanyi a l’hotel.
    —Ell pel seu costat hi ha llogada una cambra per a ell tot sol; la dona en llogava una altra, una cambra matrimonial, per a ella i el seu marit nominal, és a dir, servidor; i au, nosaltres hi arribem pel nostre cantó, l’amant per l’altre; tantost hi som tots plegats, som-hi amb el bescanvi; això rai, ell ve a la nostra, jo vaig a la seua.
    —Ells es graten on els pruu, i, enllestides doncs les culades corresponents, la dona em convoca, i apa. Cascun dels dos camps fot el camp a deshora i dispers. Ni vu ni connu.
    —Un camí allò va durar una nit, un altre camí un cap de setmana. I endavant. Ja ho veieu, el rol de dona vella, doncs; un altre paperot que també m’ha tocat de fer.


    ~0~0~


    Els dos Jaumes.

    —Els dos Jaumes (el Sellers i Cellers) qui llavors se la cardaven duien noms homònims i sovint em feia un embolic, les vegades prou sovintejades on em trucaven perquè digués a la dona on l’esperaven per a cardar-se-la; l’embolic on em fotien era degut al fet que no crec pas que es coneguessin entre ells, i doncs que no sabessin tampoc que es cardaven la dona com qui diu simultàniament, o si més no contemporània (car simultàniament, en efecte, suposaria que, ambdós ensems hi anaven de ferm, un d’ells enfilant-l’hi recte amunt, l’altre vagina endavant, d’on, en aquest cas, que se’m faci estrany pensar que no es coneguessin — oi, vós? — ni que fos de vista); bé, tant, se val, la qüestió que, llavors doncs, quan un dels dos trucava i deia, Digues a la Minerva que el Jaume l’espera a les sis del vespre, avinguda Château du Loir; a les sis, no val a badar. I jo responia, Sí, senyor, com vostè mana; moltes gràcies, molt amable, per a servir-lo; el senyor Jaume Sellers, oi? Amb es, oi? No pas amb ce, oi? Ho havia de formular d’una manera d’allò més ingènua, com si era més taujà i ruquet que ja no semblava.
    —Una vegada, tanmateix, marejat per una emergència sorgida a casa, confús, en comunicar-li a la dona, qui tornava de les seues reunions de negocis molt secretes, la nova que aquell amant l’esperava, em vaig errar de primera lletra del cognom, i pel fet que el drut només m’havia dit, Al lloc que ella sap, poc li podia confirmar cap adreça, i així doncs (ai, pobre de manguis!), la vaig trametre al Jaume equivocat!
    —L’esperava que tornés, a altes hores de la matinada, com sempre, plena de monòtona lassitud, retuda, com qui diu esparracada, i doncs que es gités tal qual, on jo llavors l’haig d’anar despullant amb molt de compte, i abrigar-la dins els llençols una miqueta, és clar, en acabat de molt tènuement haver-li ensumats tots els caus, i tastats tots els suquets excedents, mes, collons, manel, que aquella nit torna d’allò més prest, tota farcida de fel i còlera, i ja la veus llençant-me arams i ceràmiques (hi havia la taula parada? tot m’hi volava? estalvis, setrilleres, porrons?), i d’altres vaixells de vaixella que com satèl·lits folls se m’estavellen arreu, i especialment al cap, com si als diversos atuells els sóc monopoli magnètic que ineluctablement els atrau, perquè rels d’esquerdes els neixin pertot ran del contacte amb mon elm fet d’os de crani i prou.
    —Estic demanant gairebé socors, nogut, amb tants de cops metàl·lics, per certes al·lucinacions si fa no fa fascinants (I was such a handsome nude unfruitfully looking for the cobalt buttocks of a purple viper caught in thick clumps of woad, li vaig dir a l’hospital l’endemà), quan, ja caient a banda i banda dels mèdols liminars que tremolen entre consciència i inconsciència, i rabejant-me, com dic, en la insípida obsolescència que m’embolcalla, ivaçosament esdevingut nu heroi ratat com estàtua batuda per les sorres iracundes del desert, el mosaic del terra del menjador se m’atansa irremissiblement com les vores cantelludes de la badia al fantasmal navili derelicte, i ja m’hi veig, trencat en mil bocins, integrat al rerefons, part boteruda del mosaic mateix, atabalats fragments del meu cap tallat en rodó, les òrbites buides fetes nius d’apòcrits, l’estómac presentat en trenta-quatre impossibles positures, la prohibida arquitectura del teranyinam del meu sistema nerviós beneitament exposat en tota la seua impudència, el meu aparellet diguem-ne sexual fent-se malbé entre les urpes d’arnats rapinyaires i d’altres carronyaires de dues, quatre, sis, i dotze o catorze potes, màrtir paròdic qui, amb sol·lícita letargia, s’ofereix a mantes encarnacions perquè més crocs ni corcs al cos no li càpiguen, rosegant-lo i esqueixant-lo doncs paral·lelament i molt polida ans delitosa.
    —Que què hi feia a l’hospital? Explicar fil per randa, amb puerils dibuixets, als pecs investigadors, l’atac sobtat d’un escamot de molt malèfics brètols mentre tornava enmig de la fosca nit d’haver enganyada la meua santa muller amb qualque cassigall anònim trobat sota un pont entre detritus i d’altres cadàvers. (Car allí, ben lluny, vora el riu, m’havia descarregat la dona, molt intel·ligentment, cal convenir, i l’agraït que li n’estic, després que no m’arrenqués del tenebrós, mòrbid, mosaic.)
    —I que què hi somiava entre comes i punts i comes al llit oblidat de l’hospital? Doncs em tornava a veure a la mateixa utopia de sempre. Amb esclops emmerdissats on els bells luxuriosos druts duen als peus escarpins de moda finíssims. I no pas doncs travessant com ells luxosos hotels, ans per sòrdids indrets de fangs i brutícies ple d’esgavellades bardisses, bardissa rere bardissa, laberints descordats de bardisses, bardisses d’esbarzers, bardisses de carpins, esglaiat alhora per mants d’escorpins i d’altres rotunds elements reptilians qui m’ixen de trascantó i em foten tota mena de kick al carpó, mentre jo què hi faig? Què voleu que hi faci, l’estona sencera només fotent-hi el meu mu... mu... mu... com bou arnat, bou ben capadet, de banyes musses, inofensives, banyes on es convertien els raigs ferotges dels druts, raigs que s’estavellaven al meu tos, tos ple d’osques on banyes novelles hi han doncs de cabre pels segles dels segles.
    —Miasmes a l’atmosfera s’engalfonen, s’engalzen, s’engafeten, en síl·labes altament exclamatòries de llunyà orgasme. Hi ha a la utopia somiada un paradís enllà del fangar on em rabeig, un paradís on la dona sé de segur que hi fa d’exuberant reputa. Tu aimes ça, eh, putain, salope! — criden els príapics druts, i ella hi respon amb les simfonies espectaculars de l’orgasme, que del fangar em trameten, com del coma al somni, del meu aiguamort de bou moribund al seu paradís de plaer esbojarrat.
    —Era ella cardant al llit bo amb algun dels infermers, mentre comatós jo raïa com atrotinat estaquirot clavat al llit dolent? Dubtar-ho fóra entabanar’s tot sol, i de valent.
    —Car sempre hi va a tota dinamo, com se’n diu, a tots pistons. Hiperactiva, si gairebé tothom li sembla anèmic, qui pitjor que no el cuguç bonhomiós, obtemperant, badoquet? Cada barrada que em fotia, prou me l’havia cinquanta mil vegades merescuda, us dic. Ella ha sempre tota la raó. Qui la contradiria? No pas eu, company!
    —D’altra banda allò meu, aquells vuit o quinze jorns i nits on romanc en coma, l’endemà que em revivien, i com un carallot hi requeia després que hagués pogut ensinistrar la bòfia pel que fa als ferotges atacants qui m’haurien despatxat a l’altre barri, em fa que allò no era sinó un coma mig coma, car prou tot ho oïa, o em semblava oir-ho mentre el coma garneu el mesquí cervell més m’arnava ans rosegava.
    —No sé pas si és possible trempar enmig de cap coma, mes cert que la humiliació sexual sempre m’ha dut a trempar (d’esquitllèbit, d’amagatotis i d’estranquis, mes trempant nogensmenys!), així que no sé si les rialles venien també de veure’m trempar com més no m’insultaven en chor. Tanmateix, tothom devia somriure albirant l’encantadora petitesa del meu pirulinet. Ara, que molt vigilar, mig mort i tot, que de trascantó no em sanglotés llagrimetes el capet de la sardineta en presència de la deessa. Això ho duc imprès al cervell de faisó aitan empremtada que poc hi havia escaiença que succeís.
    —Ui, de tantes de coses doncs prenc esguard, ni me n’adon mentre romanc quiet i mig mort! Rebia la visita de la santa sogra i tot. Sempre ens hem entès tan bé. D’ençà del dia u on ens coneguérem que m’havia calat. Tret que no coneixia tan bé la seua filla com em coneixia a mi. Masoquista fluix. Un bêta bêtasse et amoureux. Voyeur et complaisant. No hi ha individu més propici a la castració que el qui t’escriu poemes, el qui és molt amorós, fràgil i beneit; per a ell, zero penetracions ja són massa penetracions. Ni ensumar-s’ho. Com més l’hi prohibeixis, més acoquinadet i contentet, i admiradoradoret.
    —Fou ella, la imponent sogra, qui, de present de noces, donà a la seua filla un llibret innecessari, L’Homme non-homme, on l’autora s’esdernegava a voler convèncer les ardides llegidores que la interdicció total de sexe per al mascle l’amansia fins a capar-lo mentalment, transformat en titella tot obtemperant ans aquiescent ans obseqüent. Li deia el llibre que la dona m’abassegués d’amants; al bell començament amb un nombre esbojarrat i tot, un de nou per nit; per a més tard agafar el seu ritme, quan al marit, transformat en la més pura femelleta, son carrinclonet penjoll ja sap que mai no li servirà per a re.
    —Tret que aquell llibre, re, aquell llibre era com si l’hagués escrit la dona, un primer esborrany. Car el llibre diguem-ne virtualment escrit per ella esdevenia molt més sever. Ja molt abans (abans les noces, abans el festeig), és clar, totes les lleis i regulacions de l’emasculació, totes les instruccions, els dictats, les decisions, preses unilateralment per la deessa, tot havia estat establert a l’inici; els dictats me’ls havia lliurats (“els prens o mor-te’m”), i prou, au, cap possibilitat d’impugnació. El meu conte, la meua presentació, el meu argumentari, davant els investigadors, com davant tothom, era doncs el de la dona, el que ella havia decidit al bell començament que fos. La narració es recolzava en tres premisses inalienables, irrovellables...
    —Obeeixes, demanes permís per a tot, sempre dius indefectiblement gràcies!
    —Constret a la monogàmia, sense mai cap accés a cap altra dona, dedicat en cos i ànima al meu servei i al dels meus cardaires, sotmès a la meua voluntat absoluta.
    —Dins la monogàmia, constret a l’abstinència, cap drecera que et menés a cap pensament de relació sexual amb la teua deessa, a qui deus, humilment humiliat, tot servei, reverència, sacrifici.
    —Ets sempre agradable i de servei a tothom qui la deessa convidi, sa mare especialment.
    —I amb les instruccions, els atupaments. Em batia regularment, per pecats mínims, imperceptibles. I cap erecció permesa, m’hi fotia un tàbac terrible. Fins que m’ha adoctrinat aitan bé, que com que trempar en la seua presència és impensable, els tacons que m’estalvii, gat vell!
    —I no us penseu, ella rai. Amb els seus ucasos ressonants, havia cobertes totes les bases, si m’enteneu què vull dir. Per exemple...
    —Si mai tinc un moment feble (és a dir, això suposava, un instant on ella abaixava la guàrdia degut a qualque “influència”, tat? la beguda, diguem-ne, qui sap, o la depressió causada per qualque maleïda negada, per qualque dissort sobtada), fes-te el repulsiu i fes-te el desentès, o fes-te el malalt; a tots ops fes-te escars, car si te’n plevissis, del meu moment d’oblit passatger, ai, les conseqüències, car mai no t’ho perdonaria!
    —I això? Imaginat durant el coma o oït del cert? M’havien fotut a puntades fora el llit i ara hi cardaven salvatgement, ella i qualque metge o infermer o visitant. Hi bevien xampanys? Hi havia d’altres veus gaudint. Era allò una bacanal improvisada i jo hi era emprat de ninot de drap qui hom llença rient amunt i avall, barrim-barram com un baliga-balaga o un estaquirot? Luxs de disbauxa em causaven pampallugues, palpebres mitjançant, i mon concassat cervell, belleu contús mants de cops per mants de batzacs, veia xarones visions de palimpsests omplerts amb embuts de fecunda lleterada que dibuixaven dones sumptuosament barils, i, més que barils, espectacularment estupendes, qui llavors un ressort fatigat, de forma de cigaleta flonja, i sortit d’enlloc, venia de mantinent a esborrar, fent l’operació constantment fútil. Somni recurrent que em fa trempar i destrempar alhora.
    —Delusòries impressions, fal·lacioses falòrnies, índexs sencers d’ossos fraudulents, oceans d’armes d’assalt, xàldigues còsmiques que només són saltarel·les d’ulls glaucs ans sublims, sincròniques brutalitats que es resolen en febles convulsions, precàries precarietats d’histèriques caigudes en pous d’oblics hermetismes, on, lúcids, els traumes s’envolen i s’esmunyen entre rengs i rengs de constel·lacions totalitàries que els robarien el cor si mai els enxarxaven, fets doncs papallons qui no paguen tribut a cap subgènere de bestial eunuc ni mandarí de les paral·leles xanques que de sobte rellisquen i ocasionen, per profanes raons, formes encreuades, creus i semblants signes màgics, cercant segurament la impunitat davant tot tabú compromès o decor abjectament violat.
    —Aquella matinada, sol al meu llit, em vaig desvetllar. L’hostil boira fora la finestra mimava, en volums grassos i tous, cascuns de mos voluptuosos lineaments. Amb esplendor de cortesà empoixevolit vaig catapultar la moixina cap al mim repugnant. La moixina, estavellant-se al vidre, espetegà com espeteguen, al voltant de moltes de fastigoses mediocritats a les pantalles, les carrinclones discussions. Pixats i merdes, emperò, joiosament pintaren la finestra. Cavalls encantats en brollaren amb cues i crines enceses, creant tota mena de guirigall que em duia a l’alliberament d’unes vacances on, erudit innegable, descendeixc per escalinates de fulgurants baranes, francament aparent ans àdhuc belleu aparatós i tot, fins que el garranyic inic del pany de la porta no n’avortà, com amb cormes a les potes dels admirables corsers, el ventriloquat contínuum.
    —Un d’aquells pretensiosos xarlatans qui, amb llurs insensates alquímies, només duen a dol, se m’atansava amenaçadorament. Sempre iatròfob, em preparava a rebre flagrants crims de mèdiques manipulacions, quan, de bell nou per a la meua sort, molt agraïdament, la dona, totjorn heroica, irrompé, i sense cap compunció, abans els odiosos no m’esmoquessin, àdhuc abans cap d’ells no anés a voler-nos ensarronar amb buits mots de barroera propaganda clínica, m’arrencà doncs de les incompatibles urpes dels destralers.
    —Obliteràrem portes bo i fotent definitivament el camp. Encara més primet, se m’enduu a collibè. Gairebé pòstum, enjogassat m’acomiad, amb onades de músculs ressuscitats, d’aquella patuleia ruïnosa. The jig is up. Els opressius excessos en aquella cambrota infestada de no gens tímids mes fort llefecs rats naturalment habituats a rosegar penjarelles, pelleringues i d’altres oronells i lòbuls fàtuament junyits als faitissos comatosos, i on sovint, massa sovint, tot adormit, hi fui designat fitó, marcada presa, del foll ardor dels luxuriosos sacerdots, saps què? S’ha acabat.


    ~0~0~


    —(Cinc anys més tard.)

    —Mil nou cents dies i escaig que no card,
    mil nou cents dies que al forat faig tard.
    —Cony roent qui es cruspeix nap aprés nap,
    com mon nap hi fa cap, s’hi troba un tap.
    —I dic Sí ves, encara com aquell!
    —Cuguç aquiescent — ca seua un bordell.


    ~0~0~


    —M’hi mullerí fantàstica marfanta
    jurí servei davant lo hierofanta
    al tàlem trau sa trompa d’elefanta—
    fútil fotre-hi car mon ventre no infanta
    altre que el que malvanta el sicofanta—
    car és mon cul cràter molt triomfant (eh?)
    de fantasmals orcs qui amb arts de farfanta
    van atzufant (eh?) fort qui molt se’n vanta
    de mullerar fantàstica marfanta.


    ~0~0~


    —Se la cardaven els onze de la cobla
    se la cardava el del flabiol encès
    el del fiscorn qui diu bon jorn empès
    a cap uix que veu vacant i hi boixa
    i hi fica tap i hi xona i hi bitlla i boqueix
    i s’hi endolla i fot i refot i ara hi arra
    i hi quera a sa manera i hi esverga de valent
    ah i el de la vorera qui acarona la barana
    i el de la tenora qui enfarina ranura i bunera
    l’un i l’altre de ferm hi van ensems
    amb tota cardera i verriny manifests
    i amb monocle i cuir el del baix cuita a abaixar-se-li
    per a bitllar-li ell tot sol cascuns dels ulls a les peülles
    car si na Minerva Dicksworth son cony és un vesper
    i vagarros molt aqueferats les xil·les dels onze
    és evident ans és obvi i palès
    que n’ha de sabre un niu el borinot qui li enllustrés les sabates—
    esguardant cuixes amunt sap qui són al món
    al món les més sanes jovençanes
    les més sanes çanes de conyets molt estretets
    i el de na Minerva Dicksworth ai ai balderet balderet bontròs
    ai ai que sobrancer batzoler ampleja boqueja massa
    ai ai que hom s’hi enfeinava tota la vida en excessiu excés
    perquè tot no hi sigui ara al capdavall re altre
    que simulacre o pec assaig o aigualida esdevinença
    i no pas la vera apodíctica autèntica realitat—
    no no la realitat és sempre enjondre
    inassequible inassolible inaccessible inatansable
    fora d’abast tothora lluny d’encalç
    per a qui? per al sòmines somiatruites qui sempre
    sempre ha fet fa i farà curt
    per molt de determini que apiloni ni esbatani
    ni espontani s’hi reordeni i desengruni
    car amb la seua pitxolineta de pitxirril·li que no
    que enlloc no ateny què altre
    què altre li roman que ficar mà d’ull
    ai i que prou s’hi voldria present d’espectral testimoni
    de testimoni anònim i esfumat
    com qui espia a l’estable l’estelló i ses egües
    o a l’hort on mai tampoc hom li n’allerava mai dret d’accés—
    l’hort on tothom altri es veu que hi fa créixer
    sardanes atapeïdes sensacionals opípares sardanes
    de molt eixerits cogombres tomàquets pebrots—
    espiar-hi ballar com nineta autònoma
    son ennegrit granet de raïmet
    ah sumptuosa impossibilitat impossibilitat categòrica
    peremptòria irrevocable arbitrària
    impossibilitat d’esvaívola iridescent nineta
    en ennegrit granet de raïmet subreptici clandestí furtiu
    qui als marges orbs de l’hortet
    tàvec eixalat ans espeuat
    irrefragablement s’enfanga.


    ~0~0~


    —Bateig sovintejat de fresca lleterada.
    —Sóc la bèstia sacrificada a l’altar del cony de la dona. L’oficiant (o drut cardaire) espargeix el seu gra, el fa embeure pels teixits de la vagina, el recte o la boca, i llavors el que en roman ho vessa entre les banyes del sacrificat. L’aixarop em crema els cabells. Llavors em cau un mastegot que em fa perdre el coneixement. Em llevaré carcassa amb la gola tallada i els budells esbarriats? Ah, recurrent cerimònia de perfecció indefugible!


    ~0~0~


    —Dea dominant.
    —Cuguç agenollat volent-se fer perdonar d’ésser tan cuguç, ans no rebent cap perdó ni remçó altre que una altra puntada.
    —D’on en roman immensament agraït.


    ~0~0~


    Self-possessed.

    —Ningú altre no el posseeix.
    —Es dóna pel cul tot solet.


    ~0~0~


    —De ditejar conyets magistral ho trobí.
    —De petitet tu rai — you could do it for free!


    ~0~0~


    —Dark christmas time the best one for exhibiting my sorry dicky very tacky-icky to such puerile carolers — all female and not yet in their teens.
    —Canten nadales ensems minyonetes mes mon glaçat suculent pirulí ningú gens no esglaia, ni cap esgaldiny la tonada n’espatlla.
    —L’única falsa nota la produïda pel gemec impotent de l’esborronat coll escarransit de gallina plomada que em treu el nas pel xap esbatanat. L’havien vist fastigosament penjat a un croc de cal maeller i ara me’l veuen entre cuixes. Pobre desgraciat!


    ~0~0~


    —Els qui menys ho fem, més hi pensem, pornògrafs!


    ~0~0~


    Els qui sempre en parlem, molt poc ho fem.
    —(En mon cas gens.)
    —(Per això que en parli, ai, fins a exhaustió.)


    ~0~0~


    —Com sabeu, l’element diguem-ne erudit de la Història només existeix al cap del qui la diu o l’escriu.
    —I les meues historietes? Mireu, els qui estem tan absolutament dominats pel cantó físic, pel cantó façana que és el cos, ens veiem aculats a viure totes les nostres aventures al reialme íntim de l’enteniment, al rereteatre de l’amagat enteniment qui més pregonament consira i cus.
    —Oi? Les cròniques supèrflues de totes les nostres proeses només poden pertànyer, si fa no fa ben desades, a l’espai on s’escauen — el del fantasier, on sensori i magí en teixeixen les línies o els fils.
    —I on, entre balders mentismes rai, reïxen a fructificar, a tornar’s entitats reïficades.
    —De tal faisó que qui més se les creu al capdavall sóc jo mateix.
    —I tothom altri, els exclosos qui fora esfera volten, peripractes, com inútils meteorits, segur que per molt extravertits que siguin, prou hi duen al cap qualsque parracs de crònica, curts o llongs, segurament menys brodats que els panys de cròniques sovint molt adornats dels intrèpidament sotmesos com jo, mes no pas per això menys fictes que mos enormes esteses de tapís matildenc, i en tot cas molt menys falsos i sotamanosos, perversos i nocius, que els que t’endollarien, infatigables, els sempre insidiosos dominadors.


    ~0~0~


    —El nom cuguç diuen alguns que vindria de cucutium (gorra): Els cornells portem barret per a amagar-nos les banyes.
    Barret de quin color? El color dels més sotmesos, els primers bacallars, els pagerols sense terra ni drets.
    —Segons les cultures, el cuguç era obligat a portar un cert capell de color únic, per exemple, groc entre els bàrbars i verd entre els xinesos. A tots ops, fos quin fos el color del capell, el qui el portava esdevenia de mantinent llord objecte de ludibri i d’improperi, d’esbronc i d’oprobi, d’ultratge i riota.
    —Abans, a l’edat mitjana, es veu que totdéu (mestres dels diferents mesters, els aprenents, els bohemis, els jueus, etc) totdéu havia d’anar marcat per un barret d’un color o altre. Allò que féu veure que s’empescava en Hitler, els seus predecessors en alta cretinitat, els cretins en cap a l’edat mitjana, prou ho havien tot ben codificat.


    ~0~0~


    —Pintaven a l’edat mitjana els habitacles en groc safrà dels qui patien fallida econòmica, i els traïdors, els covards, els banyuts.


    ~0~0~


    —El cuguç, com més “encugucit, cugucificat”, més feminitzat.
    —Les banyes del trempament del drut (alfa), li surten a l’enculat (beta) figurativament pel cap.


    ~0~0~


    —Diu en La Fontaine (davant l’espectacle de la dona d’en Candaules i en Giges cardant, abans la nova parella d’amants no occirà el marit):
    Il fut fait in petto confrère de Vulcan; De là jusqu’au bonnet la distance est petite.
    —La distància del pit al front poc és gaire
    (per a les banyes pujar-hi).


    ~0~0~


    —El cony és l’anell d’en Guigu (d’en Giges, en diuen d’altres). Es trobà l’anell al cadàver d’un gegant altrament nu a un avenc caigut.
    —Cargola’l cap dins, l’atzeb desapareix; cargola’l cap enfora, l’atzeb reapareix.


    ~0~0~


    —Diu en Ronsard:
    —Dur banya al front no és ni bo ni dolent.
    Banyes, rai; prou és l’ànima, qui sent.


    ~0~0~


    —Les banyes, com les espases, simbolitzen la fàl·lica potència del mascle. Són símbol diví. Quan la dona porta banyes, mana. T’ha emasculat. Se t’apropiava ous i, millor, la facultat trempaire, la banya omnipotent.


    ~0~0~


    —La dona qui et fot banyes se t’apropia la trempera.
    —Fes-te fotre, n’has romàs sense.


    ~0~0~


    —A la Xina, banyes polvoritzades, afrodisíac.


    ~0~0~


    —El banyut anunciat a crits de corns: tutut-tutut, cucut-cucut, ara arriba el banyut.
    —Cucut, cuguç, sona a so de corn
    .


    ~0~0~


    —Tot matrimoni comença amb lluna de mel.
    —Mes tard o d’hora tota lluna es presenta banyuda.


    ~0~0~


    —Per a afalagar el qui se la carda, cada dona sap-s’hi fer.
    —Fot grans crits de terror quan qui l’ama se li escorr.


    ~0~0~


    —Davant l’espectacle de la vida, la mateixa beutat és per al beta del tot inaccessible; mentre per a l’alfa a l’aguait esdevé, encontinent, peça de caça a l’abast.
    —Si eu em dic... “No em veig pas prou titolat per a conyèixer-la.” —Ell rai que diu... “Només hauria culgut que la conyegués perquè l’envités a contrempar per la pitriera les favaloses cardaroles entre lleteroles i pixallits.”


    ~0~0~


    —La poetessa Millay es casà amb el seu triat, un poeta (un poeta tan mediocre com jo!) qui s’ocuparia (com jo, com jo!) de totes les tasques casolanes i qui acolliria els amants de la poetessa amb tota civilitat, domesticitat i amabilitat (encara jo!).
    —Tret que la meua dona, llas, no és poetessa, no!
    —És, com sabeu, agent secret (vull dir, clandestí!) de les Nacions Unides, encarregada d’un escamot de justícia instantània d’abast internacional contra tota injustícia històrica. Per això viatja tant.
    —(No hi ha al món tren que m’estaria de prendre, tant se val cap on anés, digué la poetessa.)
    —La dona, larvada, amb la disfressa diplomàtica, es fa suaument a lloc, i llavors hi escoseix el panorama, assumeix la situació, esbossa un pla, el comunica a l’escamot justicier...
    —I l’endemà, per a la joia dels amants de la llibertat, els diaris parlen d’un altre tirà mitjamerda misteriosament i providencialment eliminat del món.
    —Un altre dictador, instal·lat per la gràcia de “déu”, a destruir, tant com pot, cultures, pobles, ambients, qui l’escamot invisible ha despatxat màgicament.
    —És clar, que el merdós concepte de “déu” sempre ha estada l’excusa per a les maleïdes malignes forces de la repressió, el recurs tothora amanós per als més cruels i fastigosos assassins i genocides per a imposar llur agressiva ignorància.


    ~0~0~


    —No és cap poetessa, no. És dona directa de directa acció.
    —Si la dona fos trista poetessa com jo, qui m’adreçaria ni em corregeix? Qui em feia complir? Qui em fotia degut tacó?


    ~0~0~


    —Va dir la poetessa (insadollable, com la deessa)...
    M’hauria cardat també “déu” (aquell imaginat bestiarra), si cap n’hi hagués mai enlloc.
    —Car poc n’hi ha enlloc cap, amb els vers homes prou n’haig de tindre prou
    .


    ~0~0~


    —Durant els viatges és on les deesses ramassen els druts més escaients.

    —The fabric of my faithful love
    No power shall dim or ravel
    Whilst I stay here — but oh, my dear,
    If I should ever travel!
    —Calma jornada, mandrosa m’hi ajac; tu i jo hi som delicades companyes qui es juren suau fidelitat, fins que brutal l’avió no engega motors.


    ~0~0~


    Toquem totes les tecles
    i sols som a dimecres.

    —Hem els dits massa tous
    car ja som a dijous.

    —Ni en romanen les cendres
    arribats a divendres
    .


    ~0~0~


    —Lluminoses banyes del savi il·luminat
    el savi ha descoberta la gran veritat
    que tot cony és sol de la dona propietat
    i que ella l’empra sempre com li ha rotat.


    ~0~0~


    —Les banyes lluminoses dels savis ens pertanyen. Són les banyes de claror de llur pensament tan lúcid. La iconografia antiga ho prova.
    —I així, quan hom ens dóna les banyes dels savis, hom reconeix, potser sense adonar-se’n del tot, que els cuguços pertanyem entre els escollits, pertanyem entre els savis.
    —Reconeguem-ho. Som els cuguços els més savis dels humans.


    ~0~0~


    —Vós en deveu també ésser, Eleuteri?
    —“Vidu”, dieu...?
    —Matàreu la dona! Crim passional per gelosia de drut màxim i per raó de banyes duríssimes. Sou el més ridícul i banal dels llocs comuns, Eleuteri, ara sí que culcaic!
    —Ah, càncer. Perdó, no em feu cas.


    ~0~0~


    —Copseu-me, ca? Quin paperot!
    —Sempre he fotuda aqueixa cara d’ostes, de mastegots. Per això hauria sempre de callar.
    —El gros de la gent es veuen impel·lits a fotre’m carxot vingui o no a tomb, a rebentar’m, a fer’m desaparèixer de tot quadre, escenificació.
    —Per això no dic re, per això no dic mai re. (I sembla sempre que no dient re, he dic tal capdarrer massa. L’odi els sobreïx.)


    ~0~0~


    Violí formatges.
    —Massa acollonit per a violar les formes...
    —Violava tothora formatges, matons, bries, camemberts, livarots, époisses.


    ~0~0~


    —I què hi feia en aquell sòrdid racó fosc de carrer a les altes hores de la nit boirosa?
    —Hi esperava el darrer autobús.
    —Havia retuda la darrera de les meues nou ànimes i sabia que aquell fóra el meu darrer viatge.
    —Viatge enlloc, sense tornada.
    —D’ací el paper de xut en aquell indret desolat, sota el malplugim, entre vents traïdors, i tot embolicat de neguit i basarda.


    ~0~0~


    Un xiquet molt vergonyós.
    —Deia ma mare...
    —És un xiquet molt vergonyós. Sempre s’arronsa per les parets.
    —I sempre el veieu amb el nas entre els fulls d’un llibre.
    —I, de nits, sempre el veieu amb el nas entre les cuixes de les dones qui dormen. Sí, ves, pobrissó; ja ho veieu si és ruquet; es veu que no se’n sap estar. Ficar el nas a la carranxa de la femella qui dorm.
    —Totes les nostres minyones hi han passat...
    —I, si mai hi ha família o amics o coneguts de visita i els hem convidats a romandre qualque nit a casa, pel cas que fos, doncs tant se val, mateix invent: invariablement les dones qui al llit ronquen...
    —I no cal dir totes les seues tietes i padrines...
    —Totes, com dic, totes. Totes s’han sentides nitament ni nítida tastades. Pregonament, profusament, tastades. Tastades de valent. I tant. Totes s’hi han trobades, amb el seu nasset als traus de part davall, veieu què vull dir? I sí, ves, què hi farem.


    ~0~0~


    —Ai cert.
    —I si l’hagués sabuda, li hauria dita la dita llatina que qualsevol psítac sap recitar...
    L’enteniment només entén ço que els sentits li senten.
    —Res a l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits
    .
    —Molt empíric, el xiquet.
    —Com se’n diu? Ficava el nas per amor a educar’m com cal. Autodidacte. Això. Em prenia la meua educació molt a la valenta, ves!


    ~0~0~


    —Re no m’ha plagut tant a la vida mostrar com qui no vol la cosa, per qualque xap distretament desclòs, a tall de pòtol ximplet, mon atzeb de nan.
    —Mon nan atzeb de nen mostrat escaientment a les noietes qui avinents m’han vingudes.
    —N’hi ha qui, sàvies tan jovenetes, se’n riuen, i se’n van rient. Feble estintol el serva, el carallet!
    —N’hi ha de molt bledes qui xisclen com boges i foten lo camp, amb mi escampant la boira devers el cantó oposat i encara més de pressa que no pas les putes fleumes.
    —I n’hi ha (les de més, gràcies a la mare, la marassa natura, qui sap fer les coses sovint tan bé pel que fa als afers del sexe), n’hi ha, dic, el gros de les noietes, qui en romanen d’allò més interessadetes, sobretot quan em veuen trempar fins a límits inoïts i, per llurs esguards sostinguts, per llurs màgics ulls fits que semblen vibrar roents en gairebé imperceptible vaivé, amunt i avall, amb força magnètica, en la millor masturbació possible, allí romanc, fix, bategós, fins que, tot empegueït, no m’escorrc, i, alhora gairebé, un pèl en acabat, com m’esquitll del redubtable indret, tot arrupit, desfet, com qualque timorat gosset color de gos com fuig, qui, punit, ai collons, esguerradet, escarransidot, també com s’esmuny, amb la cua ben arronsada, arrossegant-se de panxa, tan empetitit com pot.
    —I elles testimonis impertèrrits de la meua absoluta desconfita. Són... són noietes qui han no han trobat mai re tan interessant. Bones aprenents, són dominadores en flor.
    —Esdevenia doncs, velis nolis, mestre d’esdevenidores deesses. Didot didàctic sovint sollat de fang, els ensenyava empíricament tot el que hi ha part de baix, tot el que calia veure si més no embrionàriament, d’un primer antuvi que tampoc no esfereís ningú.
    —Saben en acabat que l’home no és re, o a tots ops, no gran cosa. El portador d’un bocinet de carn erèctil qui hom pot ensinistrar i anorrear simplement amb un posat imposant de noieta superior.
    —I a qui altre mostraria el meu dèficit de bocinet? Només a verges puc si de cas mai gosar-hi. Les úniques qui no s’esclafeixen encontinent davant aital irrefragable inconspicuïtat, aital conspícua incongruïtat.
    —I per això n’he dit “mostrar” i no pas “exhibir”. Res a exhibir! (Res a exhibir per al xiquet tan vergonyós.) La dona sempre m’ha dit que mon atzeb de nan no és vit d’home, no hi arriba pas, ni pensaments. Em diu, Això teu és tot just una petita mostra, una escapçadura, un retallet; res a veure amb l’autèntic aparell. That’s just a little sample, not the actual item. Ce n’est qu’un petit échantillon, pas du tout le vrai machin.


    ~0~0~


    —Ara que, com sabeu, s’ha posat de moda per a tothom qui es trobi mig fotut de menjar merda, jo rai gat vell en la memorívola experiència, escolteu.
    —I agraït que haig d’estar també per aquest cantó a la deessa.
    —Car, com potser ja us he dit, de bon començament, els anys que fot, i per a ensinistrar’m com déu mana, la dona em feia llepar-li el cul ben net tantost enllestia de buidar els budells. Se n’anava a cagar, m’agafava per l’orella, em feia agenollar’m davant seu, i tan enjorn com acabava la feina, se’m tombava que l’hi passés la llengua ben passada, alhora que m’havia d’empassar el que en passar la llengua arramassés.
    —I allò em va salvar, és clar.
    —Car sapiguéssiu que abans el meu païdor era un desori. Tota mena de malalties gastrointestinals, i llurs repercussions, és clar. Les cefalees, les bogeries.
    —Ara tot ha esdevingut ben clar per a tot el món educat. Abans era quelcom que només coneixíem els catalans. Els catalans, com sabeu, Eleuteri, sempre a l’avantguarda del saber; de centúries, molt més avençats que no la resta de pallussos entre la humanitat. No ens n’hem creguda cap que no sigui empírica. Res de misticismes ni déus ni merdes metafísiques d’aqueixes.
    —Sempre hem dit els catalans la dita infal·lible que fa... Mal de cap el ventre ho sap.
    —I fins ara no han descoberts els betzols forasters la veritat d’això. Que les neurones dels budells controlen les del cervell.
    —Per xo quan, wife-ridden, als canfelips de la meua tendra jovenesa, mentre era educat per la DS, el miracle s’instal·lava.
    —Quan la DS, per a educar’m en la subjecció total al seu absolut domini, em va anar fent menjar la seua merda, la DS, que té un païdor de ferro (com totes les grans cardaires, un païdor saníssim), beneït corol·lari d’aquell mateix procés, em va anar passant graciosament, amb la seua preciosíssima merda, els bons ingredients perquè el meu païdor esdevingués també sa d’allò pus, d’on que gairebé encontinent totes les malalties al cap, les depressions, les migranyes, les idees suïcides, s’esvaïssin màgicament.
    —L’art de la dominació/submissió duu com veieu pler de benifets afegits.


    ~0~0~


    —Un moment, quan per carallot recomanació mèdica [Si en són els metges, massa sovint, d’animals!], vaig aturar temporalment de menjar merda selecta [Molt llefec copròfag qui sóc; no pas que m’enviï al pap la primera merda que trobi; la merda és ubiqua i el secret del viure és saber’n sempre triar quina t’empasses], doncs, com dic, aturar i patir tot fou u. La fauna estomacal ans intestinal, malament rai, se’m revoltaren a mort. Els torçons i àdhuc els osteòcops foren de caldéu! [Dels metges, infame patuleia, força sovint qui més hi creu pitjor rep.]


    ~0~0~


    —Sempre he considerats molt superiors els grans cagaires. Els qui caguen fort, és a dir, el qui se’n foten de la mort.
    —Superiors, superiors. Els druts i la dona són grans cagaires. Tot i merdosa, llepem-los la bota, com fa la dita.
    —Jo sempre he estat molt cagadet, i mes merdetes són molt merdetes — ínfimes, infames, i costoses.
    —Tot em costa de fer — sobretot cagar — molt costiu, com diem els americans.
    —No fèieu mai de llevadora?
    —Doncs les dolors de cada matí quan sóc cagant al canfelip equivalen amb escreix a les dolors dels parts més malparits.


    ~0~0~


    —El gest de les banyes, fet amb l’índex i l’anular (on el menovell) estesos i la resta de dits plegats, enviat contra algú és perquè hom pensa o creu o sap que aquest algú és portador de no res bo; les banyes són per a aturar la maledicció.
    —El banyut és una mena de mala influència, per això hom li envia banyes en defensa; hom el margina per força, el rebutja, car és portador de mal ull, de mala sort; de fet, hom l’ha diabolitzat, ha esdevingut diable amb el qual ningú no vol fer-s’hi gaire, no fos cas.


    ~0~0~


    Les dues banyes d’un dilema.

    —Conegut. La dona et fot banyes. Ara banya en duus, mes quina de les dues del dilema del banyut?
    —O et surt la banya de l’odi, ira, follia i revenja que et fa anar de bòlit, et fa perdre la xaveta, i t’emmerda en perill molt perillós i qui sap si sangonós.
    —O et surt la de la submissió, complaença, bonhomia, i, feliç i qui sap si panxut hi tot, fas l’orni i —per què no? —posats que hi som, ja en banyera de banya plena de banyes et rabeges i banyes.
    —Sí ves. Prou va sempre tot amb el caràcter de cascú.


    ~0~0~


    —El cuguç Mili Guç assetja les latrines
    Són brutes i mesquines — roba tota cagada
    Enmig hi és apilada (tovalloles i roba
    Tots els colors hi dormen — pixum i femta tova
    En vòmit els transformen) vol arribar a l’aixeta
    A rentar-s’hi l’ungleta i es troba que s’embruta
    Amb sang de prostituta — orxegant fuig corrent
    Que no el vegi la gent — ara és un sospitós
    D’haver fet qualque crim — prou n’ha fets de millors
    N’ha fets de gruix gruixut — l’enxampen pel més prim
    De tindre l’ungla bruta d’un fastigós engrut.

    —Sempre et fots en un nus de merda que hom escruta
    Per a fer-t’ho pagar! — malastruc Mili Guç
    Que et fas un engargús amb el qui altri cagà.


    ~0~0~


    —Per a mi cada mes és juliol.
    —Tret que m’hi plau encara el caragol.


    ~0~0~


    —Si el teu amor els podies veure objectivament només hi veies una altra xifra — ni cap deessa ni cap morro de vaques inquisidor.


    ~0~0~


    —Rèprobe espiava per foradets
    citatori el sensori divagava
    vagament hipnòtic com el barranc fosc
    d’on ixen bombolleigs i garranyics
    on em queia volant com ocell tocat
    el guant groc estranyament pol·luït
    per misterioses sangs i virons.

    Amb l’ull besat a l’estret trau serós
    conspícues imatges em desrenguen
    no de deesses cardant ni cagant
    ans de carronyes actives vetllades
    per monstres d’ullals que ragen icors.

    Ull infectat estrangulat fugia
    de l’ombra crua de la mort que em pren
    fins que no caic com el guant nafrat queia
    al toll enverinat del cingle opac.

    Pampallugues com flametes de ciris
    esfereït hi veig duts per les mortes
    qui adés espií i ara putrefactes
    tremolós se m’enduen a l’estret
    trau serós on a les buides cavorques
    dels orcs qui em vetllen carronya esdevinc.


    ~0~0~


    Capdecony.
    —Tant de fotre’m les calces sollades al cap quan torna a casa. Pudint a cony d’hores i hores, a merda, a secreció, a suor, sovint a lleterada, mon cap per simpatia o osmosi sa carranxa es creia, s’hi adaptava, hi evoluïa.
    —I de tant com tothom constantment no m’ho diuen, palès, palès, vós, palès — em llevava un bon jorn amb un cony per cap.
    —I aquest serà mai l’únic cony que em cardaré.


    ~0~0~


    —Ja capat d’inici.
    —I doncs poc que m’ha calgut sanar’m tot sol per a saber del cert si la dona em fot banyes o no.
    —No pas com aquell capdecony gelós de Joan de qui parla en Pogí de Florència. [Quidam in civitate Eugubii admodum zelotypus, Joannes nomine, nesciebat quo maxime modo animadverteret, si uxor cum altero aliquo consuevisset. Excogitata calliditate zelotypis digna se ipsum castravit, eo consilio ut, si uxor postmodum concepisset, in adulterio fuisse convinceretur.]
    —Diu, Així sanat, mentre prenys la dona no m’esdevé, rai.
    —Només calia que la dona em digués des del començament que penetració, cap. Llavors sempre he sabut de segur que cap de “mos” fills eren meus. Quin descans!


    ~0~0~


    Veritats.
    —Què són les ximpletes veritats científiques davant les incontrovertibolíssimes veritats de la deessa?
    —Mentides.


    ~0~0~


    Llengües.
    —Quina és la més significant de totes les llengües?
    —La que serveix per a torcar el cul de la Deessa.


    ~0~0~


    W.C.
    —Où la langue du cocu s’exprime le mieux.


    ~0~0~


    —Mon padrí, cap d’estació, cuguç.
    —Mentre la seua dona ma padrina cardava amb un passavolant qui esperava el tren, naltres ens n’anàvem a passejar al bosc.
    —Ah bucòlics esdeveniments, descobertes científiques de la natura pròdiga, que ambdós fèiem, altament instruïts!
    —Ma padrina ens encuguceix (dic “ens ” perquè d’ella n’aprenguí els secrets més íntims de la dona, i com els plau que els llepis i àdhuc els xuclis com tenacet mamerri sobretot el trau del ses), ens encuguceix amb tota la raó, car prou som naquis, no fem pas el pes.


    ~0~0~


    Il est cocu le chef de gare.
    —Mon padrí també era molt antixarnec.
    —Havia, amagadet, alta seua possessió, un molt fullejat almanac o anuari suec no sé pas si del 1909, 10 o 11. Totes les reines europees qui hi havia fotografiades o pintades, a cos sencer i amb robes xaronament esplèndides, mon padrí, sempre doncs d’amagat, els retia pregon homenatge, pelant-se-la molt estrènuament, intrèpida, davant llur imatge; dedicada lleteradeta per a aqueixa o aqueixa altra, totes hi passaven, així molt honorades.
    —Mes mai amb la podrida reina castelladra; mai cap honor per als de l’ultrafètid canfelip ponentí. De fet l’havia esborrada tota, bo i gratant-ne de valent la maleïda imatge, amb ardu afany, amb la punta d’un llapis espuntat.


    ~0~0~


    —Els becs de les corones de llorer et fan dues banyes al front.
    —Tots els emperaires, dictadors, centurions i peons romans qui tornen vencedors de la guerra, esdevenen automàticament banyuts. Car hom et corona en el triomf entre despulles amb el llorer.
    —Mentre eren en campanya, les dones, els n’havien posades d’altres.
    —Per extensió, tot soldat qui va a la guerra, com tot mariner qui va de viatge, s’hagi guanyades les banyes de llorer o no, no sols és banyut per vencedor, hom el sospita també banyut tot pla.
    —Tot pencaire. Us en recordeu dels ferroviaris, els pedrapiquers, tants d’obrers al sol, abans hom no pogués permetre’s gorres? Hom es ficava de capell un mocador nuat en banyes, dues o quatre, tant se val.


    ~0~0~


    —Tots els cambrers ens diem Emili
    tots la dona ens fot banyes
    tots som titelles penjats amb fils d’aranyes
    coronats amb corones de banyes
    profuses i cargolades corones
    de les que ens etziben tostemps les dones
    i no hi ha déu qui mai ens l’esquili.

    Cada cambrer és diu Emili
    i és un santet qui duu aurèola d’exili
    enlloc no hi cap ni demanant auxili
    druts legítims li ocupen llit i domicili
    i més val que no demani gaire fotent el quili
    no fos cas que cap malcarat legítim li mutili
    el seu sempre dejú vitet de pitxirril·li.


    ~0~0~


    —Eclipsi total de pitxolineta en presència del mascle legítim.
    Masclam bundrè tab solutamb to tel zet zi utz.
    —Tremolava el macip davant el dèspota.
    —Despietat horitzó on a tall de batecs de llamps i trons pampalluguegen espectrals esborranys de garrotades.


    ~0~0~


    Oh por espectacular!
    —Cal clapar.
    —Cal clapar.
    —Cal clapar pla pla pla pla.
    Oh por espectacular!
    —Cal clapar.
    —Cal clapar.
    —Cal clapar pla pla.
    Oh por espectacular!
    —Cal clapar pla pla pla pla.
    —Pla cal pla.
    —Pla cal pla.
    —Pla cal pla clap clap.
    —Clap clap cal pla.
    —Cal pla clap clap.
    —Clap clap cal pla.
    Oh por espectacular!
    —Cal pla cal pla cal pla clapar.
    —Pla pla.
    —Pla pla.
    —Pla pla pla pla pla pla!


    ~0~0~


    —Si t’acompanyes amb un bastó mentre camines, i de primer un altre caminant sense gos et demana si duus bastó per a espantar els gossos a garrotades, respons rient que gossos... gossos, i d’altres bèsties malignes de les qui de cops (qui sap si rabiüts) es veuen amb cor d’atacar’t per aqueixes endreçúries, com ara guineus, coiots, opòssums, racoons, i àdhuc més rarament el cerf banyut qui massa obsedit per les ganes de cardar no dubta també a vindre’t a cop de banya.
    —Mes si un altre t’ho demana un pèl en acabat, un ara qui passeja un gos, li dius que no, que no, que no faries mai mal a cap gos. Que el bastó t’ajuda en cas de mareig i a les pujades.
    —Versions, versions. Versions de tu, múltiples.


    ~0~0~


    —Ses cuixes grosses m’empetiteixen la pixa.
    Ah holandesa de cuixes opípares!
    Mon nas tot prop de ses feses mucípares
    Feina millor prou faria a sa mixa
    Que no fa trist mon vit mig cuit com guixa
    I qui es perd naquis per zones crinípares
    O es nega asmàtic per fonts sudorípares.

    A son escut fóra ma llengua bixa,
    Bixa qui es mou i es rebrega com bruixa
    I trauca i burxa i xarrupa la cuixa
    Dreta i esquerra i no en jaqueix pas gota
    Del mannà que en raja, fúrfur d’esmalt
    Que com llustrins lacrimals la faç tota
    M’omplen, ninot de sal qui mai fa el salt.


    ~0~0~


    —Estort de tot àvol costellam
    Laughing and happy as a clam
    Joyeux de fuir une patrie infâme
    Ja no pas re altre no am
    Com de banyar’m i rebanyar’m
    Amb banyes de fils d’aram
    En vastes basses de mocam
    De molls traus de femellam

    Llurs conys de goludam
    Em guareixen de tot gam
    M’assadollen de cap fam
    No vull pas cap altre lligam
    Sóc mocós esquer de llur ham
    De llur cimbell buderó de reclam
    Cada peix alat qui barrim-barram
    S’hi afegeix breu aviram
    Perdut per l’esbarzeram
    De les meues banyetes d’aram
    Mes dentetes hi foten nyam-nyam.


    ~0~0~


    —Mostrant l’anguila, si amb còdols me l’alabeaven, amb buines de vaques me l’amanien.


    ~0~0~


    —Em vol tant que, perquè té por que, per anar massa animat durant la xingada, me li mori d’un atac de cor, no m’ha permès mai de cardar; em sembla que estima molt menys els innombrables amants qui se la carden sense arrest.
    —Massa excitat pel raríssim esdeveniment, el cor se’m feia miques, tothora ostatge de la fragilitat de l’ultrasensitiu.
    —Ho fa segurament per a no desmanegar’m. Si veiéssiu l’entusiasme foll quan carda!
    —Fortíssima, vós!
    —Em va veure de bon principi aitan merdetes, no volia pas haver de passar el tràngol emprenyador d’apedaçar’m després de cada cop on se’m cardés.


    ~0~0~


    Adunances beduïnes.
    —Ens retrobem als deserts de coincidents desil·lusions.
    —Se’n tornen, fets pelleringa, druts escandalitzats.
    —Infatigable Aurora de cardera sempre renovellada!
    —Aquesta dona desa al seu cos armaris inexhauribles de cimbells irresistibles; et sedueix implacablement fins que t’ha espremut de tot suc fins a la sang.


    ~0~0~


    Henpecked.
    —De tant picar’m la cresta, se m’hi feien crostes damunt crostes i tot plegat parien banyes.
    Pussywhipped.
    —El seu clítoris fuet que, de tant fustigar’m ans fulminar’m fins que totjorn de jonolls no queia, llavors paria trenta-sis vegades més llarg i elàstic que no pas mon exigu atzeb.


    ~0~0~


    [—Diu n’Edna StVincent Millay, 1923)

    He oblidats de tants d’amants els besos

    He oblidats de tants d’amants els besos,
    N’he oblidats els braços on jaguí
    Ni a quins indrets hi som fins al matí;
    Mes eixa nit llurs ecos desatesos
    Febles als vidres truquen, alaestesos,
    I em neix al cor de recança un verí
    Pels nois sens nom qui mai més de veí
    A mitjanit no els tinc, d’esglai sorpresos.

    Sí, com a l’arbre qui en ple hivern, tot sol,
    Dubta del fet que ses branques s’ompliren
    D’absents ocells on rau ara el silenci,
    M’esdevé a mi, de qui els amants fugiren,
    I, sens voler que re no recomenci,
    Sé que visquí un estiu de cants al Sol.


    ~0~0~


    Cues de pansa.
    —Mon padrinet Jeroni, quan jo n’era petitet, m’ensinistrà perfectament en l’excitant (exhilarant, intoxicant) esport de sobtar femelles en avinenteses compromeses. Sense prendre riscs, com simi subtil qui pertot s’esmuny, espiar-les quan es despullen, clapen, es renten, caguen, se la pelen o carden. També m’ensenyà d’eixonar cigales. (En el seu cas, cigaleta, car com eu la fotia mínima. Se’n deu venir de mena.)
    —En acabat d’haver espiat per finestres i balcons, i a les platges pels racons i caletes i casetes, arribàvem ben trempats, i al llit m’agafava el caparró i me l’amorrava a la seua “mamelleta de baix” que hi xuclés i en xarrupés la lleteta que n’eixís.
    —Feliçment adormit en acabant, sovint el somni deliciós... Hi havia tot al llarg del saulonar de San Llorienzo, la platja a Xixon on fórem aquell estiu, pler d’homenics amb els atzebs enlairats com astes de suïsses banderetes. Atzebs a betzef de bec a bec de sorrera, mil o tres mil atzebs!
    —I jo, mamerri molt afectuós, passant-n’hi, boqueta sedega, tastant curosament cada “popeta de baix”.
    “Menjant” doncs tants i tants d’espotzims d’atzebibs.
    —Per això, vós, que hec (no pas?) aquesta bona memòria!


    ~0~0~


    —Ja ho sé que no pint re i que no sóc ningú i que no tinc dret a denunciar cap injustícia; que tot greuge me l’haig d’empassar de viu en viu i cru; i que tot el que em cau ho tinc ben merescut, perquè sóc català i he nascut esclau i amb uns collons enormes, mentre que és clar és clar és clar el bou castellà impotent greixós avariciós bavós pudent i lladre pinta molt i ha nascut senyoret i té doncs dret al lot sencer.
    És clar és clar és clar. Tot això és clar!
    —Nogensmenys, d’amagatotis rai, pres pel dimoni de l’escriure, l’homenet cagadet qui só, pres pres pres pel dimoni pel dimoni de l’escriure, bum, escriu a rajaploma les barbaritats més esgarrifoses, les bestieses més monumentals.
    —Ah, i les brutícies les brutícies les brutícies!
    —I, el dimoni satisfet, el dimoni complagut, el dimoni tot sadoll, l’homenet cagadet l’homenet cagadet l’homenet cagadet reposa en pau.


    ~0~0~


    Patufets a doll.
    —El bou merdós un dia infaust criminal se’ns engolia.
    —Els catalans n’obrirem la puta aixeta, creieu? La puta aixeta del cul?
    —Qui sap si serem vius encara d’ací trenta anys. Qui sap si llavors podrem encara veure el nostre tros de terra estort de les urpes repel·lents dels filargúrics castellans? Què som? El 1986?
    —Patufets tots emmerdadets. Pel contacte maleït de tots aqueixos anys amb els castellans; llur avarícia merdosa emmerdant tot el que toquen.
    Tat que faran la fi del bou golafre? Quin altre destí el llur, desgraciats?
    —Rebentaran d’un pet
    .
    —I ah, gloriosa llibertat! Allí som, el preciós Patufet català al capdavall estort, estalvi, allerat, amollat, lliure, magnífic! Emmerdat rai, mes oi que ens sabrem rentar a fons immediatament? Tanta de putrefacció de bou merdós!
    —I quan? I quan creieu que trigaran els altres Patufets d’eixir també contents i eixerits com gínjols? D’antuvi, la resta dels Països Catalans, som-hi, som-hi! I llavors quins pobles? Els bascs? Els asturs? Els gallecs? Tots plegats! Tots plegats!
    —Quina sardana gloriosa de Patufets tot cagadets...
    —Cagadets...
    —Mes lliures, vós, lliures! Lliures de l’avarícia del greixós bavós bou repulsiu, putrefacte, vomitiu.
    —Quants d’anys (ca?) que no ens tocava!


    ~0~0~


    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns