Qrim Qatalà CXXI

Q.Q. 121 — [Extrets de l’estada (7)]

Sibil·la sibil·lina


La nostra minyona havia un moix qui es deia Sibil·lí
un vespre on va tornar pet la nostra minyona l’escorxà
l’endemà encara escorxava ella el moix quan el vam trobar
esglaiadorament escorxat.

Pobre Sibil·lí! Pobra minyona!
cruels com érem com qui diu pel fet d’ésser infants
(crueltat endèmica i condició d’infant anant massa sovint ensems)
en penjàrem a un clau la pell al mur assolellat de l’eixida
on a casa també hi penjàvem les dels conills.

La sangosa despulla l’embrancàrem d’una revolada dalt la teulada
amb l’embranzida i el moviment de torsió la cua ens romangué tot plegat als dits
la tallàrem en tres bocins i els tres ens n’engomàvem barbes
barbes barbes
imperials imperialíssimes barbes.

—Què hi fan tots aqueixos ocellots de malaverany a la teulada?
s’escarafallava la minyona bontròs supersticiosa com totes les minyones.

—Qualque carronya qualque carronya responíem mostatxuts.

—I què se n’ha fet d’en Sibil·lí? Ai ai ai ai ai ai ai! Lo cor se m’escarranseix!
car cert que començava encontinent de témer’s allò pitjor pobra minyona.

—No compreneu minyona que ni moixos ni moixons no viuen pas tants d’anys?
Esguardeu’s-ens com hem crescuts! I tat que barbuts?
i ens recargolàvem exquisits ans tifetes les imperials
com si érem proterviosos molt tafarres savis
savis savis
d’un molt presumptuós aplec de pudentíssims savis.

Gairebé ancians i tot
calguts de mantinent de crosses
de crosses de crosses
i de crosses de paper i d’altres filacteris ni paperets d’estranquis
que ens xiulin d’esquitllèbit les calgudes les calgudes
les calgudes instruccions
no fos cas que ens n’oblidéssim n’oblidéssim totalment
del paperet del paperet
del paperet que d’anar desplegant no ens toca encara.

Vostre moix vostre moix no en fa pas poc que és al cel al cel
al cel cel dels moixos és clar!

Esmeu’s-ens si us plau les dècades les dècades que s’escolaren
d’ençà de les èpoques astrugues
on n’havíeu així mateix l’amable ans benaurada companyia.

Només us cal ara només us cal ara això rai servar’n clara memòria i dolç enyor
com tothom qui perdérem ens si fa no fot amats.

Perdérem ens perdérem ens perdérem ens rai
i nogensmenys no ens perdérem
i nogensmenys i nogensmenys no ens perdérem no ens perdérem no val a badar!

Cor fort panxa plena i vit trempat no fotem!

Parava una mica més bogeta pobra minyona
l’havíem empès encara pus a la beguda
de tal faisó que ara anava com més anàvem més pet.

—Sibil·lí! Sibil·lí! ganyolava pertot malenconiosament i escanyada
mentre el cel mentre el cel mentre el cel s’aombrava sinistrament i reguardosa
i els presagis i els portents i els presagis i els portents esdevenien d’allò més lleigs.

D’allò més lleigs d’allò més lleigs profetessa proclamava escruixida
lamentable tenebrosa la fi
la fi la fi
la fi del món!

I naltres és clar part darrere
l’estona sencera
com ens petàvem de riure.


~0~0~


Darreres notes preses ‘nant a Samarra


El riu és vida, deien abans — i és veritat que totes les viles puixants han un riu considerable — el millor indret és sempre vora el riu o l’oceà.

Vaig anar a passejar a la vora del riu, el contacte amb el corrent em vivifica. Tot i que en aquella hora, una mica tard, de gent no n’hi havia gaire, els qui hi havien s’enjogassaven i reien, allerats rai.

Després d’un parell d’horetes, ja era hora de plegar, diguéssim, l’hora on amb l’inici de la foscor seriosa, tancaven el parc; i doncs la gent començaven de desfilar, ençà de la voreta del riu, devers les eixides. El parc es trobava perfectament mantingut, agençat per a les passejades, per als jocs tranquils, per als festeigs amables, per a les jagudes decoroses dels enamorats. Hi havia al parc ça i lla qualsque guinguetes i xibius on hom lliurava entrepans i refrescs, i aqueixos indrets també, com dic, ja tancaven. Ja no hi romania gaire públic; com més anàvem, menys. Jo també vaig doncs començar a anar-me’n. Sense pensar-hi, gairebé tothom s’havia fos.

Mentre els ressaguers fèiem via, me’n vaig adonar, cinc o sis passos davant meu, d’un home estranyament abrigat pel temps que feia; duia barret i duia una gavardina beix tota cordada. Que me n’adonés era degut al fet que, tot i que jo anava entotsolat, perdut en dolces cabòries, rumiant les meues coses, com qui somia caminant, un sorollet estrany com ara em desvetllava del somieig — m’havia semblat que quelcom li havia caigut a l’home del davant, quelcom si fa no fa metàl·lic. Atès que li anava darrere, en arribar a l’objecte, em vaig ajupir i vaig veure que allò era un ganivet, i el vaig agafar per a tornar-li — era un ganivet tot somall, com si hom l’hagués esbaldit no feia pas gaire a l’aigua que suaument corria vora el riu. Li vaig dir, aixecant una mica la veu mentre me li atansava, Mestre, us ha caigut un ganivet? us ha caigut això?

Es va tombar d’una manera més aviat aspra, esquerpa, i em va respondre, roncament i agra, No, no; això no és meu — i va continuar caminant sense tornar-me a fer cap cas.

Aleshores em dic, Sí, ves, un ganivet trobat — i me’l vaig ficar a la butxaca.

El que no sabia, és clar, és que aquell mateix dia hi havia hagut al parc vora el riu un acoltellament — una noieta hom l’havia occida amb una coltellada, si fa no fa al mateix indret i segurament si fa no fa al mateix temps, on els ciutadans ens esbargíem i qualcuns àdhuc s’hi rabejaven decentment i urbana. I ara, és clar, totes les eixides del parc — prou me n’adonava al capdavall — estaven controlades per escamots de policies. Tothom qui volgués eixir havia de buidar les butxaques i havia d’ésser escorcollat i havia de mostrar documentació.

Abans d’arribar al meu control, ja de llunyet vaig veure l’home abrigat, l’home amb la gavardina beix qui enraonava amb posat sorrut amb un dels policies tot fent senyals amb la testa cap a mi. Ambdós em fitaven, el controlador i l’home de beix. I ara em demanava si l’home de beix no era pas que fos un delator, un xerreta, o un infiltrat, un agent de la bòfia disfressat de paisà, d’home corrent.

En arribar al controlador qui havia, a costat i costat seu, un parell de policies armats cascú amb un fusell a punt de disparar, em va dir que buidés les butxaques. Va agafar amb guants grocs el ganivet i li va ensenyar a l’home de beix, i aquest féu que sí.

I doncs ja em tenien! Se m’enduien emmanillat, car es veu que semblava que sí, que aquell era el ganivet amb què hom acoltellava la noieta.

De bursada, som-hi! Una mica com l’heroi de n’Ambròs (Bierce!), prenia improvisadament revolada, i queia a l’aigua i em sentia salvat!

Alhora dubtant, car sóc un home moderadament llegit, si la meua salvació, entre gaiatells erèctils, i balenes i d’altres estranys embalums de peixos o mig enfonsades plataformes, i taques de petroli de formes suggerents... dubtant si la meua salvació, dic, no és sinó el darrer somni de mon cervell sempre enclí a vanament somiar.

Entre bales que em xiulen com acúfens i tintinabulacions si fa no fa acusmàtiques, o com els bares llisqueigs de les invisibles, les sol·lícites, ço és, emprenyadores, serps d’aigua, amb el verí letal prest als ullals, emergia nogensmenys a l’altra riba. Em treia el fang rebec dels ulls, i, amb el frec, gairebé fosfènicament, la visió m’encaterinava. Car què m’hi ensopegava? Meravella!

Exacte. M’hi he trobada la moto. La meua heroica moto qui, com fidel corser, sempre se’m fa amanosa, com se’n diu, faitissa, trobadissa.

Amb moto doncs ara pertot arreu; per andrones i estretalls, per terrenys fort inhospitalaris, pels indrets del més trencat accés, sovint pràcticament intransitables, i nogensmenys ella i jo som-hi i amunt, llur inaccessibilitat prou hom se’n fot, endavant!

Fins arribar a la llunyana costa i àdhuc encara accedir a les difícils grutes marines on et vols acubillar i recondir. Per això, en acabat d’haver també enfonsada la mai no fementida ni celerada moto, la qual repenges al fons de la ima, cal ara que també tu et somorgollis i alhora cerquis cap entrant submarí que et dugui a qualque tuta sense altre uix que aprés estrènua cabussada.

Mentrestant els sostres de la diguem-ne gruta mestra van claferts de gats salvatges — llurs pells de totes les colors. Hi viuen arrapats amb fortes urpes de quatre potes cap per avall; has de vigilar doncs mentre sovinteges les immersions i les emersions, mentre vas anant fent cogullades dins i fora l’aigua, que no te’n caigui cap al cap, vull dir, de gat, car de trast en trast es deixen caure, patatxap, damunt l’aigua de l’oceà que penetra les grutes, es deixen tombar d’alçades immenses; així arriben al molt pregon fons que és on viuen els peixos albins, abissals, qui són llur sol nodriment.

Una vegada on trec el cap, inspirant a fons, quina me n’escunçava? El cel sencer em devia haver caigut damunt, car ara, a poc a poc, entre boires, me n’adon que he re-esdevingut cuc — subterrani o subaquàtic, de moment tant hi fa.

Atès que alhora el cel hi és tan baix, per l’arronyacada superfície, doncs, ja només puc arrossegar-m’hi — i preferentment d’esquena.

Davant un camp d’estiu per a infants, veig cap per avall que algú hi prenia fotos d’amagat. Arrossegant-m’hi d’esquena, doncs, passava jo pel camí pedregós rere els arbres i sacsava un dels meus guants que semblava tindre-hi una nosa o una brossa a un dels dits. Aquells guants grocs, ara tot d’una em venia a l’esment on els havia haguts. Sempre viatjant amb les butxaques buides, per serres i turons i viles desconegudes on sovint t’ensopegues amb un català o altre amb qui tornar a nuar dolces remembrances — aquest havia una botigueta amb aparells auditius ans implemèntums tàctils i instruments visuals. Sentint-me comentar per a mi mateix la sorprenent abstrusitat de qualque mena de periscopi qui, implex, sap evadir les fronteres globals i àdhuc galàctiques pel que fa als impediments corrosius presentats per les obscures esdevinences còsmiques, se m’atansa amb ulls guspirejants.

Meravellosament deshonest, cap nosa insolent se li interposa, si de sobte li escau d’esdevindre orfe, invàlid, esguerradet, afligit d’un goll monstruós, i, fent el ploricó, histèric, ansiós i fatu, et demana, amb una seua molt zelosa pantomima, les claus del rovellat paradís, ço és, novelles noves de la pàtria.

Quan m’ha venuts els guants que pretén si fa no fa màgics, per mà d’electrònica com qui diu d’empremta futura, s’ajeu al triclini i em fa bla balb adéu de comiat, posant-se no sé pas si a pair o a somiar, mentre, anant-me’n em somiava jo mateix molt aventurós cuc ara empeltat per l’avantatge d’uns guants, la virtut dels quals és fer — com se’n diu? proteic — proteic, l’enguantat.

Proteic, has dit...? Hò, esguarda! T’hi transporta...

Havíem anat a la fira la dona, la nena i jo. La fira consistia aquells dies sobretot en l’exposició a l’altrament nua estesa exterior de feixuga maquinària i nous invents mecànics — tractors, grues, robòtica. Tot és que, tantost entrar-hi, la dona i la nena els cal anar al canfelip. S’han ficades a la caseta dels canfelips, i romanc fora, considerant les noves decoracions de qualsque ruïnes restaurades.

Badant badant, me n’adon que l’estona s’ha feta llarga. Estrany que les femelles no hagi reaparegudes. M’he ficat a la caseta. Les he cridades. Cap resposta. Han degudes eixir per una altra porta. Espetec a córrer amunt i avall per si de cas puc re-enxampar-les, guaitant entre la gentada si hi veig llurs vestits prou cridanerament acolorits. I és aleshores que, saltant entre maquinàries immenses, per terrenys gastats per les proves de demostració que hi han degudes fer sovint, no pas ara, on tot és calm, no essent pas, es veu, l’hora de les exhibicions, segurament els operaris fent la migdiada o dinant, és aleshores, dic, que, ça com lla, prou que m’he recorreguda la fira sencera.

M’he trobat com qui diu a les afores de la fira, tocant als suburbis més pobres. Enllà de la fira, doncs, he continuat nogensmenys caminant, car qui sabia si les femelles no havien també sortides pel mateix estopí, el mateix canó d’embut. Estranyament sentia canalla jugant, i m’ha semblat sentir-hi, entre les veus, el català de la meua filla. Ha deguda trobar amics i amigues d’estudi. Mes no, error. La canalla són uns gitanets molt enjogassats. I ara en sentia enraonar les mares, les gitanes en rotllana, cosint i xerrant. Totes vestides de negre, cap amb els vestits cridanerament acolorits de les meues femelles. Llur català, el català de les gitanes, un català perfecte, meravella de sentir’l en aqueixa contrada tan llunya. En romanc encantadot, tot paradet. Com, per qualque sobtat tic-tac-toc de bolet, transportat a reialmes celestials sortosament mancats de desmanegadores turbulències i semblants empudegaments.

Només el guant groc polimorf, autònom, pel seu propi voler independent, per conducte de la meua mà somnàmbula, m’ha eixorivit amb un rude baronívol clatellot.

Hipnopòmpica eixida d’atzucac. Les ganyes, d’ordinari llur mecanisme ben engreixinat, ara es foten les màrtirs, en convulsiu prolegomen d’un atac d’ofec. Per això em vull bucòlic. Les micròglies essent com són bones piròmanes de vaixells, minyones esversades en les renaixences i en llurs embelliments simultanis, heus que em reduïen al parc molt amable on l’hongarès de beix m’havia traït. Tret que l’hongarès on és? Potser encara no hi ha nascut.

A sacseigs i batzegades, de recules, com titella lligat al darrere de cap vehicle esventat, fins que no reposes al mateix benigne indret on cap ganivet trobat part de terra encara no t’ha tolt el fil del teu altre fat on tornaves a casa, de benaurança ple.

El guant groc, destacat, per staccatos — i tacat de sang! — fa, hipnòtic, els seus inconsistents, constants, passa-passes...

Cada acte escapçat — cada penyora òrfena — les transformacions de les persones en ombres canviants — les transposicions dels fulls d’un llibre per altre, els areopagítics texts draconianament atetitzats, sense que puguis mai retrobar’n el mateix que ara mateix tu mateix atetitzares tampoc al mateix indret — imatges accelerades dels jutges, llurs trets disgustats i en procés d’orxegar davant les viandes sanguinolents de pudors intenses i ofensives — l’avioneta vermella qui debades vol constantment enlairar’s al llarg de la ruta on vénen espitxats els llardosos camions — i vaig caient...

Vaig caient de bell nou a l’estany boirós, paracaigudista qui obr el paracaigudes com la cua els paons — trec els ulls de la finestra de les ulleres i fan de foll ventall els aclucalls mentre caic i recaic, ara supí adés pron — i m’ocloc les orelles per tal de no sentir cap més soroll — soroll que la pell esbotza — al faldar el rellotge mut és aturat de sempre i hi ha un ou d’estruç tot decorat amb una carta nàutica d’un món imaginat — l’evasiva hora m’embolica en cotó-fluixos de cervell — vull saludar el cuc — vull saludar el verm — sóc el mec de fresc matriculat en riscs vescosos on qui es mor diu bona nit — em fotia doncs l’acollonit, individu desgastat...

Em fotia escarotadament l’acollonit, jovençà subreptici — mon alè imperatiu per forrellats i panòplies parracs de vergonya hi penjava. Els malengreixinats eixos grinyolaven dels ferotges mecanismes. La fira feia anys que tampoc no la feien a aquell vague indret ara oblidat.

L’hongarès sàdic, ursí — coratjós pelegrí qui ni de tabús ni d’elfs no té mai mica por, amb gràfic ans neuròtic carisma espècimens intel·lectuals sedueix quan, amb oníriques titàniques sensuals histriòniques contalles, augmenta el volum dels vitriòlics draconianament atetitzats obituaris que estocàsticament es troba escrits a revistes molt antigues, i llavors als oients els vénen basques, n’hi ha qui treuen foc pels queixals, d’altres el fetge per les cànules. Escotomes d’horror anorreen bri a bri els horitzons dels qui com eixalats canaris voldrien arribar massa lluny. Too far afield for you, my lovely. Va d’un posat poc ça poc lla adormit i un paperot d’esllanguit lacònic a aixafar’t, amb la frenesia del carnatge a tot estrop, per mànguils i escorredors d’aparentment inestroncable retòrica iconòtropa, rapaç i esgarrifosa.

Com tot conqueridor, pertany a la mateixa espècie dels enfollits cobejosos — the species insatiable avarice carries ‘em all off ass-side of hell — et la pourrie planète avec.

Amb l’estoïcisme del recollidor de cotó has d’entomar tostemps les verinoses cireretes que l’hongarès remena besunyós com la mare qui el va parir. Fins que rapsòdic no recapitularà, el vaixell traucat del teu cos haurà de romandre a l’escriny asfixiant de la brutícia meteòrica on el seu món no rau. Amb la xiripa dels tritons qui totjorn troben el prisma que els cal per a fugir de la roentor, el seu intel·lecte sura en les ombres i colors més putrefactes de verbositat.

Afrontats de cul, què resolem?

Corda tesa, quiscú quina colquem? Tu damunt la teua, damunt la meua eu, paral·lels? O superposats, tangencials, encreuats, asimptòtics, asíncrons, contradictoris...? Parlava, supòs, amb el guant supí.

—Ho saps? — interpel·lat per manta putarreta gitaneta, pels inhospitalaris afores, l’escapçat, escohesionat, un infructuós sisme li recorr el peritoneu.

Endins la ima, la tuta cova estocàstics llamps. Forrellat indehiscent, que cap tremolí no el conquereixi.

Imprequí inoblidable, que mon taüt d’una embranzida fos quiti de més ultratge i, ensems, que el gint hongarès, tan elegant ell amb les seues calcetes de randa, l’insòlit esbart d’insistents filaberquins d’unes berrugues, supurant bromeres de mamelles sardònixs descloses en taulells marbrats de morgues, li espiguessin a afligir’l com si patia mants de coits amb els iatagans de reptilians botxins de qui els nictitants, com tels de nacre confidencials, em fan la inquietant guerxina. Entoní doncs epinicis, sospitable ministrer, qui, glaçat i sebollit, nogensmenys galvanitza les hordes de vulgivagues temptadrius ans seductrius qui li envaeixen la despulla. Seguit, per comptes de prendre’n el gatge, de bell nou orfe, prenc comiat dels incidentals mugrons i dels precaris patògens qui n’ixen.

Escaujava molt de malgoig el moc de la jungla, desembalbia els dits i moc l’ungla per a gratar’n, potser, de les rebels parpelles, l’estalzí. Massa milers d’hores sotmès a les fogueretes d’esgrifollats rebuigs de laminatge; amb això, qui sap si la química al grier se m’alterava fins a fer’m tornar gallina, de qui la tasca inversemblant fos de seduir, escarbotant presumidament, cul enlaire, les encuriosides abominacions ambients — albins gats qui neden abissals i peixos terroritzats qui es pengen cap per avall als sostres ex-laminats de la meua ara aitan nafrada gruta.

Massa d’hores despeses rostint monstres domèstics, les mateixes hores on romanc esguardant al plató oníric dels murs de la cavorca les melodramàtiques ombres, projectades, a estroboscòpiques tacades, a tall d’estocàstics fotogrames de lleuger maldecap. Ombres sovint tan palesament realçades, tan envanides, tan plenes d’ectoplasmàtics fums, com la mateixa gallina, qui, covant llamps, arrupint les celles, molt intensament, no pas amb aranges ni taronges, ans amb ous mascarats per ulls, s’hi esmerça, s’hi esmerça de valent, bo i tractant de descloure’n, desxifrar’n, quin fos mai el prenyat argument.

Estort ostatge, les ordalies no abdicaven, es declaraven — tanmateix repapiejant, afectades de ximplet irrisori psitacisme — encara embrionàries.

Potser per això, encara a cops d’estaca, eixams d’espases de saigs brutals, amb hacs supèrflues als noms histèrics, en tenebrosos vòrtexs se m’abalançaven. Quadres patètics fets amb flors eixutes i ossos envernissats d’ocells o muricecs n’eren traumàtics testimonis — pedagògiques cohorts (qui, ensumant els rastres, escaujant els esclaus o petjades, els aups colcant, calcant i resseguint, m’encalçaven d’antanyasses ençà, i llavors atenyien perquè tinguéssim plegats una tinguda on hom apel·lés al seny de cascú) opaques irrompen. Em causen calfreds i singlots.

Embruixat per harpies, ni abstret ni rondinaire, em jugava el punt d’honor i el prestigi. Vaig dir, Sí ves!

—Sí ves. Al teatre de la vida m’hi ha tocat un seient allargat — quina sort! — a un racó força atansat a escena, tret que a un racó diguem-ne arraconat, d’on no en veig, com qui diu de biaix, en escorç oblic, sinó una miqueta més d’un quart de l’escenari, amb el mur i els cortinatges impedint-me de guipar’n doncs les gairebé dues tresenes parts romanents, de tal faisó que de l’acció no en pesqui generalment sinó intimacions que haig d’anar desenvolupant mentalment i per cabal, com qui diu al meu fur intern...

Fins que no me n’adon que Per què al capdavall?

Feina inútil, vós! Car el que hom hi fa a escena no és sinó teatre, així que buf! I vet ací, per això mateix que hagi dit que el fet que em toqués un tal seient (allargat!) fos una sort. Car això faig en conseqüència — girar’m d’esquena a la carrinclona xarona insulsa escena que es veu que té lloc damunt la inescandallable totalitat d’aquell molt emprenyador escenari escapçat, i ajaure’m tot llarg, de panxa mateix o de cantó, al meu seient providencialment allargat, al meu triclini — el mateix triclini d’aquell dels guants? el català bruixot, sentimental, electrònic i mandrós? — i ja, per comptes de guaitar re davant, de gairell, guaitar-ho a l’altre costat i al darrere, guaitar-hi aquell altre teatre molt menys artificial, l’espectacle dels vulgars espectadors distrets amb la banalitat de l’acció, i sobretot, és clar, encara millor, amb els ulls clucs, no esguardar re sinó mes dolces àcides elucubracions després d’haver vist aquell públic tan tanoca — quines cares de ninots! quins neguits més casolans, lamentables! — re-situant llurs posats, llurs converses, llurs carotes, molt carregades de trets — exoftàlmics, nassuts, galtuts, llavis de cony golut, i grassos, geperuts, rancs, plens de pets — més ridículs encara que no totes les ridiculeses del teatre.

De què anava la peça? Per anèmics aiguamolls, hi havia ragut el cos del delicte — una noieta acoltellada. Dilecte delicte mon deliqui, perorava l’arlequinat delinqüent qui, delinquint, sinecdòquic i oblic s’embolicava amb la clàmide prop el baldaquí sota el qual, carismàtic, clínic, s’aclimatava a les aclamacions compilades pels criminals qui accedint a la consecució de l’acte clau, llucaven la immortalitat.

Al llaquim de la fotja on el cos adés sereny i ara ivaçosament putrescent de l’acoltellada no havia hores i hores ragut, un col·loqui anacrònic, asclat a tesa per les osques dels defectes dictats pels gelosos encaboriats caníbals a qui pertocava d’analitzar els rebordalls escunçats a l’abdomen esbaconat de l’execrada mòmia, per tal belleu d’esbrinar-hi indicis, hi aparec i desaparec sempre a deshora, com qui al cresp de l’aigua hi fa d’astuciós peixet qui no es jaqueix pas per cap esquer engalipar.

Hi destrien, claustrofòbics (els caníbals dissectors), caluixos a mig pair, despresos replecs de papil·lomes, ossets, cebes, condons, una mànega de granota de burell — detalls tot plegat de casolana orgia.

N’Efialt Calcant, el gaó entre ells, quin llum, pobrissó. Car decreta que, ça com lla, romanents de rostoll indiquen que el genuí assassí havia de tindre pretensions de rude llaurici, ço és, de perínclit pagerol, i havia doncs de vindre de qualque indret perdudament rural.

Absurd! L’Abdó, l’hongarès Abdó, voleu! — volia cridar, mes qui m’hauria oït?

—Adés licantrop inofensiu, tot d’una, desposseït mel·lonimfe, exclòs per aquell xoc emocional de l’osmòtica assistència del seu cercle apostòlic d’esperits rondaires qui en chor de borinots sempre l’aconsellaren, elèctrics, en la millor estratègia, aquell estòlid colós de camperol, ja no doncs empès per l’obès dimoni de seny, ans pel gripau misantrop qui als pitjors destrets de l’a tornajornals se subscriu, la seua fam roent envers les magnètiques excel·lències de la higiènica promesa se li havia tornada de cop i volta podrida fam d’ignorar misses i anihilar masses. Injuriat en la seua modèstia, ara que enjorn la fementida i ell foren u, i tanmateix hom el rebutjava a darrera hora, se li escalabornava el si-mateix en la foscor solitària de la nit. Migpartit, maleïts renecs se li encallen, com enjòdols de torrent, a les tonsil·les. Li creix la ràbia fins que no li esclata en espurnes areopagítiques. Llavors la seua sinistra efígie de difunt tartuf es perd, pus tost que en les carallotades quotidianes d’esgarrifós pagès com fins ara, en propòsits anorreadors on els interfectes es desplomen d’arreu com dels sostres dels magatzems colpits pels terratrèmols s’esbalcen feixucs anònims, umflats jutges, convulsos simis, esmolats falçons — lúgubres calamitats rai. Cataguelàsim (ridiculitzat), entotsolat, inaferrable, corrosiu, per rampes somnolents de pànic, al teclat de l’angúnia els galfons se li resolen en míssils llampegants. Els fars obsessius dels seus ulls ja no veuen el reialme de la realitat sinó amb l’òptica dels semiparalitzats tendrums de les carronyes. Sollat per les tètriques gammes dels vitralls parroquials, nu ans tot camuflat de fangs, l’ofès escolta escoseix rabeigs i caletes, fent, s’escau, pels camps recosits, mantes de marrades ans d’il·ludir’s pels piconats loess dels perversos viaranys al parc que vorejava el riu. Dents de lleó a una clariana, guineus, eriçons, batracis. Amb quina cruesa la basca no el reprèn! Moll o bessó, esculls o niells, les geperudes rels de l’angoixa a sotracs expel·leix. Barroer, no excel·leix pas en trobar-hi pal·liatius. Al contrari, ara li tornava, al cap i davant mateix, el mateix paisatge oníric. Sòlid miratge, amb algú enfangat de beix i ell, l’impol·lut, vora el riu hipnòtic, en aquell “forc de camins” on “esclataren en blasmes”.

—Cascú sospitant de l’altre. Esdevingut múltiple, s’escarransia en dos damunt esglaonades jerarquies de neu — fosfens de bogeria i mareig. Reptilià com tortuga pirata eixia del riu, i amb guants grocs de llot i engrut, engrapant el falçó esmolat, com la tortuga mortífera son bec de queixalada fulgurant, ha esqueixada vora la riba la refocil·lant xicota; llavors, com bare granot de virulent verí, ha tornat a esquitllar’s riu endins.

N’Abdó i eu, a l’encop i unànimes, volíem dir-li que no n’endevinava ni una. Debades, car no hi havíem part, en aquell conciliàbul d’hierofantes fuls qui nogensmenys decidien el nostre fat.

N’Efialt, sol·lícit, volenters, occí l’avial esfinx qui vetllava al conglat l’intempestiu cerndre dels penedits bessons. Noguts pel dol, els lascius bessons es rabegen en el virtuós subterfugi. Amb neguit, els afiblalls es nuen i desnuen. Sortilegis d’oceànics ambres com ossets de joguina engoleixen i, molt polits, perboquen. Llurs coratjoses psiques en pertinaç al·lucinació els duen a atmosferes on huracans obseqüents com tabolls de putarreta en fan miniatures perillosament orfes. Íntimament evocatiu, llur vassall n’Efialt Calcant son errabund martell a velocitats impetuoses llur precoç corrupció toldria d’arrel si mai els fos adversari. Amb corrípies d’esguerrat recitaven ausades rèquiems. Als penetrals del llur esperit, això no contrastant, n’escarneixen els tentacles. Saben que ses onades d’oradura i sollament, d’obscenitat i d’injúria, naufragaven en vaixell adormit enmig les margues alquímiques de la primera imprecació que triessin d’enunciar i que tan vasta projectada duresa, doncs, s’esvaïa com vesper.

El cel de la nit — suspecte llençol tot negre amb estranyes ominoses taques de claror. Taques que t’afigures que podrien pertànyer a les empremtes jaquides per les mans d’un feixuc gegant qui cau, o a les petjades del mateix gegant enjòlit i altrament invisible qui en acabat ha reeixit de tornar’s a aixecar. No tinc gens de sort en aquest món. I ara els estels s’acuncen sols, o el gegant els acunça, o és el meu magí que ho fa, d’acunçar-los en lletres. En lletres, els estels, tot plegat per a pla dir’m que mon fat és tan negre i maleïdament tacat com el llençol brut i amenaçador de la nit perenne.

Hi ha uns espectres femella cleptòmans i nimfolèptics qui m’envesteixen de nits — cada matí a la cartera m’hi manquen dolarets, i els llençols al llit desastrós hi apareixen bruts de molt llordes secrecions. Som les monges boges lletges i nanes, i ens la pelem a batzegades de bananes. Llur demoníaca cançó, llefiscoses filagarses obstinades me’n romanen, a un sensori, llas, força castigat, i àdhuc quan, nogensmenys versemblantment lúcid, sóc si fa no fa immergit al món de les tangibles realitats.

Per la meua sobtada exegesi l’hermetisme del somni heus-lo dinamitat, em dic. I sóc qui n’assaboreix doncs el feixuc significat com qui assaboreix, panxacontentet, qualque intrencable tendrum, quan a la mateixa llum pudent del llum de carbur, hi albir entre la claca allò que m’aboleix la joia d’espetec — l’aparegut.

“—Tots els íncubes de malson ens diem Efialt.
—I Calcant, diràs, d’on em ve el cognom?
—Doncs em ve de lluny, jotfot, i tant. Del Calcant dels temps clàssics, qui fou oracle i qui s’escau que perí rient rient rient. Pensant-se, carallot, que al capdavall tota superposició teòrica que els humans tenen del món no era sinó farsa i collonada, en un mot, que era superstició, incloses doncs les seues sonses pròpies profecies plenes de rucades, inventades aital com rajaven...
—I això, és clar, el mateix jorn on, segons qualque profecia de qualque altre falorniaire com ell, li hauria calgut per força de morir...
—I llavors, uf, per al seu sobtat alleujament, se n’adonava que el jorn ja era gairebé despès del tot, que el jorn adés atziac semblava fondre’s en la nit de la matinada de l’endemà, i doncs, sense que el temut resultat fes cara de fer cap, el neguit basardós tot d’una esfumant-se-li, ai, l’atac! L’atac histèric de rialles folles que l’escanyen...
—Que l’escanyen, literalment.
—Queixos desbarrats, esqueixat literalment...
—Car hom son fat sempre l’ateny.”

Calcant durament damunt loess piconats s’atansen, èpics asteroides, els detritívors. Damunt l’aram llebrós de la platja dels naufraigs, corprès jec. Jeu mon cos irrenascible. Conspicus voltors n’espedacen la carronya.

Quan el meu boterut cadàver l’exposen vora el riu, a la dona li demanen, Reconeixeu aquest cadàver?

—No.

A la xiqueta li demanen, Reconeixes aquest cadàver?

—No.

Ningú no el reconeix. Ningú no reconeix el meu boterut, molt encetat, cadàver.

Seguit, batibull d’estossecs entre fumeres; som, encara vorejant el flum fangós, a la bigarrada seu de cremació dels morts — un procés macabre entre les flors i els plats d’ofrena, un terbolí de colors vives i pudors de basca.

La pols dels tres barrejada. Ens colguen a la mateixa pica prona on adés ça-enrere els pútrids creients batejaren, tot just concebuts, llurs altres, sempre obscens, pobres divins diables.


~0~0~


Del que escriguí fa la viu-viu el flam
No em manca gaire ara per a morir’m
S’extingirà l’eco llunyà del crim
D’haver viscut i vivint fer’n reclam.

Ensems carronya i escrits ens sumim
Als espectrals zeros i ens hi sumam
I ja no ensumam ni teca ni mam
ni fotem de fantasma ni de mim.

Només fotem d’elidit rebombori
Tot pas comptat s’ha tornat il·lusori
Món on mai no fan cap els exequàturs
Ja no hi ha mots solament deleàturs.

Cendres de fulls cremats o cos de foc
El mateix flam se’ns enduu amunt i enlloc.


~0~0~


Visc al somieig on el temps no existeix
Sóc sempre jove i desempallegat
Sense cap càrrega ni mort penjat
Sallant per mars on cada Venus neix.

A illes sóc fingint-me ocell o peix
On re no mor car cada ona amb esclat
Duu i s’enduu sempre el mateix nounat
Entre lluents semences al si beix
Del vast sorral que s’obre al blau i al blanc.

Tot hi és cuixa i destral — incessant coit
Joc avial — ininterromput introit
I lent postludi opulent com el cranc
De qui cada osca s’ompl de la semença
Que diu i rediu que tot recomença.


~0~0~


I a l’escaquer sorrenc de l’illa groga
Soles s’hi trien i destrien lletres
O com si per la mandrosa deessa
Gegantina amb l’escarransit cervell
Molt endevinativament triades
Ni escaientment ni com cal prou no fossin.


~0~0~


Recocollonscollint


Recocollonscollint tota la vida
culls i reculls i recocollonsculls
enciclopèdia ets de mils de fulls.

Intuïtiu el nas va prenent mida
flairant et guia exacta caramida
perquè amb orelles amb tasts tocs i ulls
vagis omplint fulls i n’omplis reculls
que recocollonsculls tota la vida.

I un pic hauràs recocollonscollit
curull curull carall que en foc d’oblit
sembla tot full fet cendra i prou et sembla
que l’edifici amb els volums fa figa —
(és el teu cos que trem i perd el demble
i es va desfent i a fondre’s gens no triga).


~0~0~


Só n’Arquimbau ocell hermafrodita
Entre coloma i colom prou vacil
I no dic pas que em mani cap bacil
Em mana el fet que conyet haig — i tita.

I és bo d’haver aqueixa doble fita
Car si una en manc l’altra em roman gentil
Tothora oscil entre fina i viril
Fineta avui — demà brau qui s’excita.

La mel i el fel — aberrants com els hàpaxs
Subtils em brollen com pedretes d’àbacs
I si ara sóc donzella d’hàbil ascla
En acabat inevitable mascle.

Gens no besuny — rai que amb petge i cutxef
Totes em ponen i en ponc a betzef.


~0~0~


Sóc el colom qui comet oradures
cau al parany cada oratjós autumne
per a sortir’n com coratjós alumne
de la més cruel de les prefectures.

Maleïts pirates d’obencadures
hi sóc entre ells molt dur cap de columna
vils fletxadures d’ultratjós autumne
corretjós ratador d’entolladures.

Bec desitjós hec — rau les corcadures
estorcent reus a culumbicultures
on criminals ens condemnen insomnes —

ens volen esclaus i ens volem indemnes
en calitjós autumne eixits solemnes
i enlairant’ns-e heterodromus omnes.


~0~0~ A qui se’n fot de tot re no li cal
Per re pateix tret si allò li fot mal—
Belleu el nas el colze o el queixal.

Si el cos pren mal llavors malament rai
Altrament rai tot rutlla sense esglai.

És infinit l’espai i hi troba esplai
Entre galàxies i negres forats
Que esborren culpes nelets i pecats
Fets enxampat pels almucantarats
I d’altres cercles virtuals qui el volen
En teranyines on força es gronxolen

Mes que amb l’escombra que la mort empeny
(Vescosa mort de molt merdós capteny)

De cop sobte en polsim es descargolen.


~0~0~


Ah enyors


Ah enyor dels anys lliures on els fats ens eren tan falaguers
Ah colts avantpassats amb cap maleït tabú que us burxés.

Oh si la llorda nuu de la fútil vergonya en canvi ara no ens colgués
Prou sense cap neguit ens cardàvem la primera dona qui arribés.

Cada dia cascú se n’hauria aitambé cardades tantes com pogués
Ens en fotíem pler — a fotimers — aitantes com calgués.

Potser vint-i-vuit potser cent noranta-sis potser mil trenta-tres!

(...)

Ah temps benaurats i heroics on al primer vingut li esclafaves el crani
On et trobaves que viure era l’article genuí i no pas cap repulsiu succedani
On si s’esqueia que cap infant et queia a tret li cardaves un xut instantani
I gos que fotés cap gos qui rosties i et cruspies com qui diu simultani.

Ah i on vivies una eternitat de vint o trenta saons i no pas carrincló i repatani
Arribaves a l’horror del centenari qui es mor d’ençà que fou nat fet cementiri espontani.

Món astruc on cap tros d’estront no s’empescava els malsons ni doncs cap monstre entrevé cap soterrani
On cap malparit no umflava l’univers a merder que ara no hi ha imbècil qui explani.

On no hi cap cap foll inventor de màquina qui no fos sotmès amb l’estri i tota sa nècsia a massacre miscel·lani
I on si algú sortia (encar pitjor!) amb cap esperança no en fèiem miques amb cascú qui li fos coetani!

Món d’adés que amarg enyoraré fins que aquest cony erroni de cosmos fastigós feliçment no es desdebani.


~0~0~


Flum vellutat m’hi banyaré — el nas
M’hi banyaré — l’ull perquè hi vegi l’iris
M’hi banyaré — el vit cas que t’hi tiris.
I amb tant de mi — flum vellutat on vas?

Ara t’hi llenç ço que encar m’ha romàs —
L’orella el peu la llengua dels martiris
Budells i anus — privem-ne els cementiris
I el puny i el cor i el cap en un capmàs.

Tothom al flum i ara tros d’esquelet
Banya-te-m’hi perquè els còdols t’esgranin —

Ossos i ossos que aquest flum distret
Duu a reialmes on caníbals manin —

Se me’n cruspeixen xarrupant els molls
I en pols m’aixafen per a occir-s’hi els polls.


~0~0~


Poeta d’ínfima categoria
vaig exigir entrar al poètic vestíbul
del panteó líric mes ja al períbol
els cerbers àvols de l’enveja pia

mos ullsdepoll en foten atauxia
al paviment on llegir-hi impossíbol
i pels collons em tenen i el turíbul
fins que aglòs gos m’han llençat a la via

ni bordar puc capat i amb llengua morta
i tot i estorta em pruu la pixa torta
i em cerc el trau que adés creia imperdíbol
per a cagar’m als glaons del prostíbul
on les reputes glòries diuen raure—

trau que no trob ni mot — trist minotaure.


~0~0~


La molt puta Penèlope quan a Ítaca sóc
Fa veure que no gaires banyes m’ha encolomades
Diu que només cent trenta ça com lla permutades
I dic collons cent trenta — sols fa sis druts llur moc

Jaquit per any al cony — tampoc no és gaire cóc
Que es cruspeix pobra dona — fet i fet poques culades
Esguard les que eu fotí alhora no ha entomades
I doncs re a rancurar — au saps què anem a jóc.

I som cardant mon moc assajant d’on cal treure’n
Amb peus forcats forçant i ull cluc barrufs veure’n
Car la paia els anys pesen i és lletja i tota usada
Mon carall galdós rai — mos ous gens llet desada.

Tot plegat això fem — esperant que ixi re
Hom s’ensopeix tot pàmfil somiant-se a un llit tirrè.


~0~0~


Rats hipogeus s’emporten els vestits
i naltres nus travessant glaceres
pujant icebergs entre denses bromeres
dargues saltant i esbaldint els sentits
envers els atacs blancs d’efímeres feres.

A noves llaus se’ns estampen els dits
sobtats barratges d’àrdua neu bastits
que ens aïllen a angoixades esperes.

Trepitjant closques d’ous de dur cruixit
en la fosforescència de la nit
els fills perdíem per cavorques presos.

Folls els cridem on ets? on ets? encesos
com més anem més sols i encaixonats
a murs de glaç volent-ne oir els colgats.


~0~0~


Com a Fel·lini i a Peter de Vries
un anunci em duu a la nàusea Nausica—
des la finestra vist l’ull mortifica
lletós satànic lleig joc mostra el fris.

Pits i pilotes natges d’improvís
temptació d’Antoni i apa musica.

I això quina altra merda significa
amb un Jesús banyut d’àrbitre gris?

Ujat de trescar amunt i avall debades
entrí a un xibiu platger esplais i platxèries
cuixes de deesses ones nacrades
sacerdotesses vestals i quitèries...

Som-hi immergit i sóc el nou Antoni—
lo vit contrec perquè no s’il·lusioni.


~0~0~


—Per al meu salvament arribava corrent la dòmina.
—Davallava les escales, la tovallola al coll; i això m’havia ficat a pensar...
—Els criminals qui comencen les guerres d’agressió, si les guanyen, esdevenen grans herois. Aqueixes mateixes guerres, els qui les perden, diguem-ne els agredits, esdevenen criminals. Perdre i esdevindre criminal és tot u. Els perdents sempre perden, han de perdre pels segles dels segles.
—I ara ja era fora. I m’havia ficat a ruminar en tots aquests mots en e... Guerres, esdevenen, sempre, segles... I doncs, així anava. Allunyant-me ondulats prats anglesos enllà. Ruminant...
—Guerres remenen fèretres. Tremendes darreres escenes. Els recents cèlebres cremen delmen esberlen fenen; esguerren verges, especen velles mestresses, defenestren rees, les esverguen devers ertes vergues; després decreten eterns desembres; recepten penes, extrems destrets, regles estretes; gens de respecte mentre es desenfrenen en recerques d’enze; desen desenes de desencerts — què desenceben, desemmerden, desempedreguen? re! — rere les celles recelen, reneguen, de fer re que emplenés els éssers.
—Els perdents n’esdevenen dejectes; es degeneren en desferres; res més els és permès que de cerndre cendres; per eternes estrenes, reben feses esferes de negres defectes que sempre les desfetes revelen; per vespres sense estels, per febles deserts, per èters xerecs, vents de gels i fels, lentes llémenes, els penetren; per les més pegues creences se’ls desfermen les enveges; els desespers prenen les regnes — els desesperen les fredes, ermes, lletges, gens decents, terres. Rebenten els trets. D’espetec els ventres se’ls encenen. Rere feréstegues nepentes, d’excrements sencers s’envesquen...
—Mes llavors aixecava els ulls i, atansant-se’m corrent, ondulats prats anglesos ençà, jove, llambresca, esvelta, per al meu salvament, tornava a rebre’m la dona.
—Foses de pet les fútils cabòries.
—En excés belles — més: perfectes — deesses. Empès per perverses tendreses, sempre deferent, les petges n’entrebeses. N’encertes les entremeses. D’estretes a esteses, sense febleses, se’t reten; et permeten les preteses lletgeses...


~0~0~


Atapeït aplec de savis russos.

Enjaquetat de blau i ulleres dobles
envernissat tant o més que no els mobles
donant raó a cascun dels gamarussos
a la fi hi sóc acceptat sense embussos.

“Eixim del fang insignes i molt nobles
acolorits insectes qui en vasts pobles
o eixams s’acoblen tots lluents com lluços.

Així i aixà eixams eixim al xou
vestits de sedes magistrals i enceses
emmedallats de penes i joies a dou
i anem cap als focs amb les ales esteses.

Caiem a pous de pregoneses fosques
lloscs sense ulleres ja no comptem les osques
(dens enfarfec tot d’enfangades mosques)”.


~0~0~


Eu som eu, idiota bonvivent,
pelant-me-la a un racó
pel molt que em fot por la gent;
prou tothora servant raó
car mai no vivia al present.

Vivia al passat moderat
pel geni del meu esperit
qui sols veu amb ull infinit
els moments on he trempat...

fets llongs per orgasme vetat
(no em cantos, no, fada, ara cap fat fado;
sens lleterada haig més goig, ep, que no el micado)
moments llongs i llongs doncs
per cada orgasme vetat
instant joiós així perllongat
fins a la puta eternitat.


~0~0~