Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dimecres, d’agost 26, 2015

    Qrim Qatalà CXX



    Extrets de l'estada [6]


    De maig a maig (1965-2015)


    Fes-me reviure a tos futurs escrits
    em deien els ulls del vell totalment paralitzat.

    Uns ulls que guspirejaven de ràbia
    uns ulls molt vius encesos
    que eren l’única manera com el vell totalment paralitzat
    podia dir re.

    Fes-me’l reviure
    aquest cos que ara és bilorda
    mes que part de dins crema com foc.

    Fes-me reviure un dia a tos escrits
    tu qui sembles un boig d’una altra mena.

    Doncs ací sou
    rabiós
    al cap exactament de cinquanta anys.

    Ací sou — present
    present com cal
    tan present com sempre.


    ~0~0~


    Pertot arreu on ja vaig
    sempre hi veig semblant naufraig.

    S’hi podreixen tots els cossos
    els ponts tots cauen a trossos.

    Ningú sap on caure mort
    un altre mort amb més sort
    ja deu jaure sots la pedra
    i diu que duu nom de Fedra.

    Pel cel prou cremen els astres
    fan-ho als focs fills i fillastres.

    Caqui encès amb flames d’ambre
    com un boig de cambra en cambra.

    Sense teulat ni trebol
    sense terra i sense sòl.

    Tot destruït laberint
    i als racons monstres perint.

    Tothom qui hi estira la pota
    hi afig miasmes en flota.

    Irrespirable forat
    que amenaça un temps irat.

    Caòtics ahir o demà
    tot el que fas es desfà.

    Caòtics amarg o dolç
    sense compassió la pols.

    És un món sense mendraig
    on tot cau al primer assaig
    on flagells ragen a raig
    on ja no sé ni el que faig.

    Pertot arreu on ja vaig
    sempre hi veig semblant naufraig.


    ~0~0~


    Cul de mal seure la noieta qui només menja ametlles ha tornat a casa
    ha tornat molt provisionalment
    com qui diu només a dormir-hi en pau
    a recobrar les forces per a tornar a partir a viure a la lleugera
    pertot arreu on li roti de molt estorta nòmada.

    Es recull a qualsevol racó de casa com gateta exhausta
    i dorm per tal de refer-se i amb forces tornar a desaparèixer
    molt independent sense lligams
    rosegant les seus ametlles
    fent-se estimar pels homes com pel vent.

    Compadit de veure-la tan desemparada entre la pols de cap racó
    part de terra a l’ampla cuina
    l’he pujada fins a la planxa negra llisa neta lluent dels llongs fogons
    on ha continuat immòbil amb el seu son pregon.

    L’hi he abrigada una miqueta i he fugit sense fer gens de soroll.

    (...)

    La posava que continués de dormir damunt els fogons elèctrics
    i més tard al cap d’hores me n’adonava escruixit
    que un dels fogons aquell situat justament sota el seu cap
    romania tota l’estona lleugerament encès!

    Dolçament sense agonia el seu cervell lentament cuit
    dins la cassola del crani
    i ara doncs la noieta lliure morta!

    Sense voler sóc qui sense dubte qui més contribuïa al seu traspàs
    l’hi ficava allà damunt per afecte i ara el resultat és que l’he morta!

    No em roman cap més remei
    que permetre ara que cogui a foc lent fins que no esdevingui carbó
    que hom llavors pot dissoldre en negra cendra
    que hom llavors dispersarà arreu.

    Petita que no era s’escarranseix molt més
    com ocellet cremat
    d’ossos molt disminuïts balmats trenquívols antics
    arestes de peix acaronades per les llongues roentors del Sol.

    Ara que les cendres git per endreçúries turmentades
    me n’adonava que l’aire la terra l’aigua
    a diferents graus eren tots per cadàvers integrats.

    I els rats augmentaven de mida esborronadorament
    tips de cadàvers pertot arreu barrejats.

    Rosegava ametlles tanmateix estoicament molt adolorit.


    ~0~0~


    a) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs


    Endimoniat per una imaginació exuberant
    tot em fa por.

    No puc cagar en pau perquè sé que hi ha gent qui es mor cagant.
    No sé fruir gens del cardar perquè sé que hi ha gent qui es mor cardant.

    No gosaré mai ésser valent perquè qui fa re, la paga, sovint amb la vida.

    Em costa un colló d’adormir’m perquè quanta de gent l’espitxa clapant!

    Qui pogués ésser arbre mil·lenari estalviat tanmateix pel foc i el llamp!

    (...)

    b) Fets a tall d’arbre — estàtics moneigs


    Maleït per un magí exuberant,
    Tot em fa por, lentíssim caminant.

    Si m’ajupia al racó a fer les feines,
    Tots els qui fent-la morien prou veig.
    I si algun cop ets qui pàmfil l’embeines,
    Tost se’t panseix — pels morts en ple moneig.

    Ans qui s’adorm si la nit és letal —
    Són munió qui la fosca s’enduu.

    Cruel natura qui tantost com, cru,
    Treus mica el nas, treu ella la destral.

    De créixê amunt i mai més no moure’s,
    Com arbre qui ho veu tot amb calma saba,
    Pels anys dels anys sense el foc del bosc coure’s
    Ni als grops amb llamps retre’s, on tot s’acaba!



    ~0~0~


    Llibre escanyolit venut per guinguetes i xibius de platja de riu


    Diu tothom — Comprava pus tost xerri de moltó moltonejant
    Que no pas llibre escanyolit d’inútil rebel
    .

    Llibre escanyolit que venc per guinguetes i xibius de platja de riu
    No reeixia tanmateix a vendre’n cap ni un.

    Volien algunes d’aspecte de tocat que els vengués per comptes mocadors —
    Llavors feies negoci carallot!

    Vessen mentrestant altaveus musiques immensament idiotes
    S’atipen i se n’atipen els tips.

    Romanc enteranyinat.

    Filaments tènues d’íntima comunicació
    A l’endeví els llençava com les ingènues aranyetes llencen els llurs —
    Sovint elles debades — sempre debades els meus.

    Horitzons
    Horitzons de riu — d’alba a posta — i els aücs nocturns.

    Em guaitava en la celístia les articulacions — cada cop més angulars
    M’estic tornant llagost d’afamegat estiu.

    Del fons de les edats obscenes lletjors
    A tall de gegantines larves
    Senyores fofes i fades m’ofereixen pudents xiuxiuejats consells —
    Per al guariment de gams extraordinàriament fantàstics
    Que hordes de pecs biògrafs no m’hauran imputats.

    Assegut al vent
    Hostilitzat pels elements
    De tot vertigen acomiada-te’n.

    Línies llençades
    Politges vers el cel.

    Sardònics atots d’atabalat portent
    Horitzons de glòria.

    Trip-traps endèmics — com crancs es belluguen els còdols
    Se m’atansen com si se’m volien túmul individualitzat.

    Amb molt deny decor tènues filaments d'íntima comunicació
    A l’endeví llençava —
    Enredat en xarxes.

    Cínic resurrecte
    Com peix qui caminava.


    ~0~0~


    a) MacBeth


    Em diuen que la reina és morta i dic
    Que es podia haver mort més endavant
    Quan s’hauria potser escaigut més,
    Tret que demàs rai — demà i demà,
    Cada demà un passet passat i fora,
    Fins que el temps sencer haurà hom capbrevat.

    Tots els ahirs, què foren sinó llànties
    Que feren llum als folls cap a llurs cendres?

    Un buf i prou! Comparsa fosc, ninot,
    Titella qui, nerviós, presumeix
    A escena i tot seguit desapareix —
    La vida, un acudit dit per un enze
    Ple de forrolla i faramalla i que
    Tampoc no vol dir re.

    (...)

    b) MacBeth


    La vida, quina collonada que t’explica un capdecony, plena de sorollada i bogeria i sense cap ni centener; ninotades de fugaç titella qui, un instant, fa cap a escena a fer-hi el miquetes i el mec, i llavors, com espelma que hom bufa, s’extingeix. Fins avui, el temps s’ha enduts milions d’altres no ningús qui es pensaven ésser qui sap què. I demà? Demàs n’hi ha un fotimer, per a donar i vendre, i tothom qui hi apareixerà, doncs, a fotre-hi el mateix, vós — una miqueta el ruc, i au, l’ànec, com suara feia la reina, cal dir que amb força impertinència.


    ~0~0~


    Repetitiu


    Morir de fàstic, simplement plegar;
    Ja us fotreu, dir, i jeure llavors,
    Els ulls al nyap que és el cel no gens clar,
    I disgustat fondre’s entre inútils flors.

    Hem perdut massa el temps rosegant l’os,
    Sempre el mateix os qui algú altre rostà
    Abans. I tot plegat per què? Pel tros
    Que ens pertocà amb el cos de femar

    Per als qui vénen a podrir’s demà
    A aquest mateix indret clafert de pors,
    Sempre les pors, irresoltes, idèntiques,
    Que rosegaren qui mai s’hi aturà
    I digué prou, ja no faig el talòs,
    Aquest paper és per a faves autèntiques
    .


    ~0~0~


    Ploien godomassins


    —Ploien godomassins i les dones ens hi eixarrancàvem.
    Els ploguts godomassins érem àvols aliens qui envaíem cossos.
    —Les dones envaïdes gaudíem immensament amb els vibrants aliens àvols.

    Els vibrants aliens del planeta Içamodog penetràvem a lloure delerosos cossos.
    —Els penetrants içamodoguians i els cossos penetrats exultàvem ensems.
    Ens plevíem dels cossos avinents molt ens plaïen pitjors verins no en plòiem.

    —Ens hi ploien verins i enverinades replòiem epòxids verins qui enverinèsson mascles.
    Érem dimonis d’Harmagedon i els nostres corns i cornetes eren godomassins.
    —Llurs folls godomassins escopinaven incessants verins delectables i naltres els multiplicàvem.

    Cossos d’àvides femelles reproduïen els verins a escales verament esbojarrades.
    —A velocitats de riallós vertigen repixàvem els enganxifosos verins i els mascles se n’envescaven.
    N’envescaven els per sempre pus enverinats mascles amb exemplar malignitat que molt els preàvem.

    —Mascles carrinclons d’estupiditat provada se n’envescaven fins a l’ofec.
    Terra enverinada fins al pinyol podrit re ja no la rembrà eternament condemnada.
    —Treballàvem ensems per a fer de l’esfera gàbia llefiscosa d’on cap mascle no en fugís.

    N’hem d’agrair a les nostres col·laboratrius la magnífica tasca els prometíem sanguinari paradís.
    —Ens hi esmerçàvem amb més agut delit es negava als nostres pous verinosos la mascla totalitat.
    Àvols aliens honorífics declarem les femelles perfectes espargidores de l’anorreador verí.

    —Ploien godomassins i orgiàstiques ens obríem mènades bestials de brutalitat incomparable.
    Partíem aplaudint devers planetes intactes a la percaça de conys per a envescar-hi esques tòxiques.
    —Els dèiem a reveure car som verament carn de paradís.


    ~0~0~


    Dones salvatges se’m llencen damunt
    Pixen epoxi ja m’han enganxat
    Estarrufats renecs com un tocat
    Puc amollar amb veueta de traspunt —

    Cap cas no em foten tractat de difunt.

    Precipitosament se m’han cardat
    Milers ensems i em deixen tan cardat
    Que em troba la mort d’allò més a punt.

    Som-hi ja hi som se’m rebenta el crani
    Neutró disparat a l’ou de l’urani —

    Desencadena veres veritats
    Falòrnia era tot buides vanitats.

    Asfixiants sentors mentre hom m’escorxa
    Fembres goludes feres en conxorxa.


    ~0~0~


    Si la casa s’ompl — també el jardí
    — i l’espectacle no és observable
    car pertot hi ha ara les empentes —
    hi ha les atabaladores presències
    qui no et permeten
    la contemplació.

    Sí que tot s’escola sense —
    sense esdeveniment mental
    el qual només pot escunçar’s
    en la solitud
    i la concentració.

    I en el somni — en el somni
    en el benaurat somni on
    la multitud
    per a re no compta.


    ~0~0~


    Denses boscúries entrevingudes per malignes geperuts
    Denses foscúries hi pampalluguegen de llurs ulls els llampucs
    Foscúries boscúries ulls geperuts d’afamegats caníbals
    Caníbals caníbals m’untava de femtes
    Muntava finestres
    Me n’anava al ball per dreceres infectes
    Finestres finestres en davallaven nans
    Amb arnades mantellines de moribundes velles
    Gegantins aràcnids qui mastollaven rèquiems
    Aràcnids batracis lleopards baluernes
    Qui disparen zigzags d’esclats indiscernibles de mortíferes arestes
    Tornava sagnant esquelet a mig rostar orb i esparracat
    Foscúries boscúries aràcnids espectres
    Espectres elèctrics llambrecs lladrucs finestres
    Consciències llivells èlitres finestres
    Caníbals sangasses fallences
    Arnats arnats descarnats
    Nemorals femorals caròtides caníbals
    Raptes absoltes fallences mancances sangasses
    Rèquiems finestres zigzags —

    Dèdal maleït no n’eixiràs mai
    Hi ets bruixot inquiet orb i esparracat
    Fàmul famèlic entrevens les sangs podrides del tòxic aiguamort
    Hi atraparàs distrets
    Distrets distrets massa vius indiscrets
    Qui feien drecera devers la macabra bacanal
    On els infernals enjogassats somiaven de perdre’s —

    Dèdal maleït no n’eixiran mai
    Infectes infectes esquelets a mig rostar
    Entrevenen foscúries tòxic aiguamort.


    ~0~0~


    Tota la meua llarga ensopida vida un somni curtet d’un xicotet de set anys


    Estiu de 1954.

    Quan m’he despertat de la migdiada, m’he guaitades les mans i he aviats uns crits esfereïts, uns esgarips horroritzats. Les meues mans eren totes brutes de pregones brutícies entronitzades de llarga data, plenes de durícies i blaus, i treps i esgarranys, i les ungles... hi tinc les ungletes trencadotes, llargotes, llordes, de massa jugar com un salvatget pel carrer. I per això he gisclat com un foll. Perquè me’n recordava que justament anit, com solc fer d’altra banda, em guaitava novament les mans, les meues totes blanquetes mans sempre aitan perfectament manicurades; mans que mai no han fetes re; mans de les quals, a manca de millor, sempre n’he estat orgullosíssim, netes, llises, impecables, d’ungles mestrívolament retallades, a mida sempre de senyoràs magnífic; mans tot plegat d’inútil animal, mans del poeta inepte qui sóc.

    Amb els crits d’horror, els meus germanets, de quatre i tres anys, han aparegut banyats pel Sol qui penetra el finestral. Em guaitaven molt estranyats. Mocosos, bruts també, mascarats, molt colrats, plens de brians, buanyes i trencs. Sempre se m’han temut que sóc un boig.

    Els mateixos crits han atreta també ma mare. Tenia la cara tota vermella, a frec d’esclat com qui diu; una cara tombada vers un costat, per tal de no haver’m de mirar, i encara he vist tot acollonit com la seua cara s’envermellia més pregonament, se li tornava com qui diu negra. Sabia doncs ara del cert que en un instant ma mare esclataria d’allò més terriblement. La trobava immensament irritada. Prou la coneixíem. Tenia por que de mantinent prou em fotria un tacó de campionat. Això si no em matava i tot.

    Aleshores me n’he adonat de la seua nova perruca que duia només a mig instal·lar, de tal manera que li feia al capdamunt una mena d’enorme butllofa, a l’estil de les perruques monumentals que les aristòcrates més presumidotes no portaven, segons les imatges, a la cort d’en Lluís catorzè. Era una perruca rossa clara amb, part darrere, uns blens de ros rovellat. Pel fet que només la duia tot plegat a mig col·locar, li veies baixant-li pel clatell a ma mare encara els seus cabells vermells fosc autèntics, que duia curts i molls, pentinats molt ran de crani.

    Llavors, abans no esclatés, li he comentat dolçament i delerós que que bé que li esqueia la nova perruca, car prou sé que el fet que l’afalaguis sempre l’amanseix, essent com és molt fantasma, molt presumptuoseta, ultracuidada. De seguida un canvi radical a la seua fesomia, i ha començat de somriure, d’estarrufar’s, i de posar’s millor i més enfonsada la sensacional perruca nova, i se m’ha passejat davant esveltament, aixecant peu-nua els talons com si portés sabates altes, i jo ambtant m’hi mostrava ben embadalidet, i llavors em deia, somrient múrriament, que s’arreglava per a anar-se’n al ball de cal dentista, on sempre hi havia possibilitats de relacions “extres... si saps què vull dir”, i em feia la guerxineta, i ara és clar era jo qui esdevenia tot vermellet de galtetes, i llavors ella girava cua amb tota elegància, d’on que la bata blanca plena de taques que duia s’obrís i pogués jo pescar-hi roents llambrecs de belles fermes atlètiques cuixes, i ella, dient que se n’anava a acabar de vestir’s, a mudar’s ben mudada, desapareixia cap al corredor, i jo tombava els ulls cap al finestral on el Sol es ponia enllà de l’arbreda. I tornava a cridar, a cridar horroritzat, tret que per a mi mateix, de cor endins.

    Car me n’adonava tristament que havia somiada tota la meua llarga vida ulterior. Que tot el que havia viscut era somni de nen somiós de set anys, nen mal pujat, de nas no gaire net.

    Les meues impol·lutes imperfectibles mans de poeta inepte, d’inútil animal, ja ho he dit, mai sense cap èxit ni amb les dones de debò ni amb els infants intel·ligents, alhora tothora viltingut pels mascles com cal, miquetes, merdoset, esteteta de pa sucat, pixaví fotent el mec mà-buit, vivint doncs una llarga sotmesa soferta vida de macarrònic diletant, senyor de quatre llibres, quatre parracs, quatre trucs i tripijocs per a anar trampejant, i tot plegant esperant que plogués millor per casualitat — tot re, només somieig vaporós que la veritat de l’ara s’enduia en un buf.

    Car l’onze d’agost de 1954 el món s’havia acabat.


    ~0~0~


    Poeta inepte — animal inútil
    no mostra cuixa — duu bata inconsútil
    se li acaba el món — a tot just set anys
    ara doncs somia — menjat per tartranys

    Se somia poeta — d’inútils afanys
    sa mare inspira — estranys averanys
    ombrívol lluu el Sol — fumeral de rútil
    germanívol nas — fent ganyota fútil

    Ja ho veus tu si és cas — roman esplenètic
    ensuma fracàs — pensament sincrètic
    no hi ha pas demà — tot és estocàstic
    mà d’electroxocs — un instant elàstic
    s’allarga constant — fins que peta en sec
    quina mà és la seua — es fon d’espetec.


    ~0~0~ Oh vasta propietat on visc
    on no en conec encara pler d’indrets
    sorpresa rai que me n’enduc sovint
    si mai m’aventur per intricats recers
    amb monumentals construccions ruïnoses
    clafertes d’estranys matolls d’exòtics jardins
    on boirosos avantpassats
    plantaren plantes fantàstiques
    i erigiren fantàstics edificis
    de soliditats incontrovertibles
    les ruïnes mateixes prou atestant-ne la viabilitat

    Oh vasta vasta propietat
    on fantasmals figures
    geperudes en el perllongat estudi de les manifestacions
    em revelarien les més superficials de llurs preocupacions
    i a tornajornals humilment amb permís
    potser els diria mos eròtics records de tendra jovenesa
    on tot hi era trempar i trempar hora rere hora

    Entre serps i lleopards
    sentors de conys perfumaven la nit
    de jungles perilloses
    mentre ells filosofaven en jardins exòtics
    i absis abassegadors en llurs magnificència
    de finestres gòtiques on penetressin raigs d’inspiració

    Hi havia escuts esculpits a permòdols i culs-de-llàntia
    hi havia restes eficients de remeis aromàtics als gerrers
    feixos de senyals emblemàtics inscrits als carcanyols
    (prenys senyals que en llur esotèrica cal·ligrafia
    els llapons als capitells i els líquens assolien sovint d’imitar)

    I em dic fins que n’esdevinc de mantinent sadoll
    tot escandallant perpètues impressions —
    ah vasta vasta propietat
    les altes gemmes de mordicants mil·lennis prou hi resideixen
    nafres d’atròfia que exposen els corroïts misteris
    osques oscades de coherent rigor

    I me’ls esguardava extàtic
    psítacs petris qui romanien quasi incòlumes als ampits
    i eren ara ells qui m’impartien els més pregons coneixements
    en tost dels avials íncoles mateixos
    qui em precediren en la descoberta de la vasta
    de la vasta propietat on visc

    Esvaïdes figures en sents torniols de bellugueig
    quasi muts mormols prenys de significats
    entre exòtiques embalsamades creixences
    si mai t’aventures doncs a recacejar indrets fins ara pels dèdals interdits
    car prou n’hi ha pler encara que no conec

    No en conec de la vasta propietat on visc
    pler de ruïnosos indrets d’estranys matolls
    de fantàstics jardins.


    ~0~0~


    Tot ens penja


    Tot ens penja...
    l’úvula — o la campaneta
    la badiella
    la neulella
    la cigaleta
    la candela...

    I el malencònic meconi
    sobretot el meconi
    sempre el meconi
    tothora...

    Fins que no ens penja el cos sencer
    fins que pel coll...
    no ens penja el cos sencer
    a la corda
    a la corda d’estendre la roba... de l’anar vivint

    Fins que...
    fins que gotejant gotejant
    no ens haurem eixugat
    eixugat...
    de tota substància
    de tot...
    de tot meconi.


    ~0~0~


    That’s all there is to the circus


    Al sorral darrere el Vinyes hi havia l’envelat on es veu que els del circ hi feien les ximpleries si fa no fa espectaculars que devien fer-hi. Quan hi anàvem, aquell catorze de maig del ‘58, abans d’arribar-hi, i ens havíem avençats a la família per tal de ficar-nos a la cua fins que, més ronsa, la família no hi fes cap, i passàvem doncs l’un i l’altre de la banda d’ençà de la Banqueta, i en aquell moment, a la dreta, carrer Cavallers amunt, aquell carrer per a carros, tan rost i boterut, amplificada pel fet que érem a baix de tot, ens rebé una cridòria d’abassegadora horror. Sorpresos, aturats en sec, vam aixecar els ulls i aquella vegada no era pas el xivarri emprenyador que feia el Marraco per a esfereir la canalla. Era la gent qui xisclaven de por. Un camió vermell davallava desfrenat, tot anant, embriac, a brutals batzegades, de costat a costat de carrer, en aquella hora molt concorregut, car s’esqueia que hi havia força gent qui eixia d’algun o altre dels tres cinemes que hi havia al mateix carrer, on es veu que en un dels quals el camió s’havia aturat a lliurar-hi refrescs. El camió vermell el teníem allí mateix, com qui diu envestint-nos a tot estrop. Sense pensar-nos-hi ara vam córrer, desesperadament. Em vaig aturar a l’alçada d’un carreronet, no gaire lluny, davant part davant, del cinema Vinyes mateix. Em vaig adonar que l’altre no era amb mi. O havia corregut més lluny, o s’havia aturat abans. Vaig romandre una estona recobrant l’aflat i alhora guaitant amunt i avall per si de cas veia el company del cor. Per comptes del company, dos homes duien, sospesada damunt llurs caps, una noieta d’uns catorze anys, tota oberta del ventre. Li penjaven els budells. La duien segurament no gaire lluny, a la Gota de la Llet, per si la podien salvar. Dues dones brunes al balcó de dalt, just damunt on em trobava, la van veure doncs tota esclafada, esventregada, i s’escridassaren i feren gests carrinclons de tràgiques de teatre. El camió havia espetegat a la barana del riu, a mig estimbar-s’hi; una moto caiguda l’havia frenat, falcant-se-li a la roda esquerra del darrere. El motorista, qui duia una jaca de cuir, jeia inert, segurament mort, allà baix a prop. Vaig girar cua i tornar enrere. A la cantonada de davant el cinema Catalunya hi havia un redol de gent. A terra un infant d’onze anys, vestit com jo. Un infant mort, el meu company del cor, ell amb el seues sabates de xarol. El veia entre les cames i malucs de la gent. Li veia l’ull esquerre, fosc i obert a l’infinit com el d’un peix mort. Una de les tenques o carpes o barbs qui pescàvem a cap de les platgetes d’abans de fer cap a la resclosa prop el pont del tren. Amb una llinya amb un ham lligat al bec de baix i mig tartrany d’esquer, en pescàvem. I els peixos morts t’esguardaven inflexibles, amb un ull fit, un ull infinit, que no parpellejava mai. El mateix ull el seu. El mateix ull de peix mort. I en acabat? Res. Allò era tot. El circ, re. El circ ni a l’un ni a l’altre mai no ens ha feta cap gràcia.


    ~0~0~


    L’ull del peix mort on tot i tothom un instant hi cap


    Ara mateix tornem. Només ens n’anem a donar engrunes a les formiguetes, dèiem, i a pleret ens allunyàvem bon tros. Amunt amunt, per turons i clapers, ens perdíem tot trobant-hi niuets. Damunt els formiguers hi esgrunàvem pa blau, i en llençàvem les crostetes i molletes i quan els queien damunt les formiguetes s’esvalotaven de valent; no s’avenien del prodigi d’aquell mannà blavós que els queia del cel ça-sus, segurament de mans de qui sap quins insospitables déus, els déus qui llavors no havíem esdevinguts nosaltres dos.

    Tot d’una, trobàrem un forat ran de terra. Era un forat tot rodó, perfectament circular, idealment geomètric, amb els cantons ben retallats, d’un doblec de diguéssim quatre polzades de gruixària, i clars, mes sense lluentor, com ara si eren de qualque metall mat; ara, clars, clars, comparats amb la total negror que pujava del forat; uns cantons de l’exacta circumferència que hauries dit tanmateix fets amb qualque màquina monstruosa, car el forat, aquell uix cap al desconegut de les últimes fondàries, era al capdavall enorme; car què devia mesurar? per les passades que en férem al voltant, pel cap baix unes noranta, unes noranta serioses passades d’infants de deu anys.

    La negror del forat era densa, gairebé sòlida. Començava just on s’acabava part de baix el doblec clar de metall mat. I no se’n veia on menava ni on podria finir. Qui gosaria escandallar-hi? Allò devia ésser sens fi, sens fons. Un etern estimbar-se en absoluta negror.

    Tantost ens n’adonàvem, que aquella negror era una negror infinita, una basarda angoixosa se’ns ensenyoria. Ens esguardàrem lívids, esglaiats. Les cames ens tremolaven. I tanmateix, veus que els dos, l’un a un cantó, l’altre a l’altre, diametralment oposats, començàrem de jaquir anar engrunes de pa blau damunt aquell ull insolent. La nostra gosadia! Potser esperàvem que s’acluqués, que mogués les parpelles, que ens esfereís fins a la més insuportable terror? Ni l’un ni l’altre no escaparíem pas al seu esguard anorreador. Allò era un gegant sebollit, qui, si l’ull era d’aquella grandària, què calia pensar-ne de la de les urpes, de la de la gola, i els queixals?

    Tret que re no s’esdevingué. L’ull rebé les brossetes de pa blau sense parpellejar, sense re fer. Les engrunes es fongueren en la foscor i prou. Per això, envalentits, amb els peus tant l’un com l’altre hi empenyérem rocs. Els rocs també s’hi fonien, la foscor se’ls empassava i enllà del doblec més clar esdevenien de totes totes inexistents. Cap memòria de cap roc. Com cap memòria de cap de nosaltres, si mai fos cas que hi quèiem.

    I al capdavall ho compreníem. Hipnotitzats per l’ull ho compreníem. Aquell neguit que ens rosegava els òrgans amagats. Ofegats, anguniats, pel no re intrínsec al tot. Confosos davant l’univers bestial, a l’ull del qual, si hi espiàvem, no hi vèiem sinó no re. Foscor infinita, absoluta; i prou, rere la façana no hi ha res més.

    Aquell era l’ull infinit de foscor del monstre universal, el monstre mort qui els ignars humans anomenaven univers. El monstre univers, a la pell a mig podrir del qual els esdeveniments paràsits de la darrera corrupció no trobaven lloc en forma de galàxies i qui sap els catralls sense cap importància, com ara els envitricolls de formiguers, i els d’altres efímeres societats de naquis entitats supèrflues.

    Reculàrem d’esme. Abandonàvem l’ull de la bèstia buida claferts d’aquell feixuc coneixement. Ja no diguérem re mentre tornàvem d’on havíem partit, ara semblava fer centúries o eons, per tal d’anar, a tall d’alts éssers providencials, a esgrunar pa blau a les innocents formigues. Les formigues aitan inútilment perdudes en la pell corrupta de la bèstia univers com nosaltres mateixos. Car què hi havia darrere tot sinó re?

    De sobte havíem esdevinguts vells, ensenyats del tot. L’enganyifa de la jovenesa romania per a nosaltres sense cap virtut, car prou havíem descobert l’ull d’infinita foscor que havia pertangut, quan potser la bèstia encara era viva, al cadàver ara mig putrefacte de l’univers. De jove hom es creu, il·lús, les mentides que presenta la xarona façana, on els esdeveniments fan el ninot damunt la pell corrompuda del monstre total. En acabat, així presos per l’ham de la figuració, hom adquireix un hàbit de comportament i un lloc al formiguer, només adaptant els rutinaris costums als llocs trobats per altri qui ens fan d’inextricables veïns, fins que l’ull del mort absolut tots plegats no se’ns enduu, fosos, cap l’enlloc de foscor infinita, anorreats com les engrunes de pa blau, indistintes, sense pes ni pas. Cap memòria, cap memòria.


    ~0~0~


    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns