pels trens, parant l’orella

Oït als trens


—Súmmums de l’absurditat.
—Al parlament un funest canfelipútrid, feixista declarat, i parlant en franquista (!), ens vol donar lliçons!
—I ningú no el fot a puntades al carrer!
—Romanc-ne ert, vós! Badocs que som!
—Per què (hom es demana), per què... si el feixisme mer i femer dels governants al Merdís, amb llur dèria secular (que és també la de tots llurs canfelipútrids afins) per a esborrar’ns del món – dèria qui si hem d’ésser clars ha cuidat reeixir, és a dir, hi ha anat d’un pèl que no ens han encara anihilats – no pas que no s’hi esderneguen encara! – per què, dic, suportaríem ara que el franquista fos un idioma enlloc amb prou feines permès, i au?


(...)


—El carrinclonot franquista datpelcul ministre de la bòfia espanyuela, típic espècimen de la púrria inquisitorial canfelipútrida, condecora... no pas un altre miserable ninot assassí de carn i ossos, com sol a fotre sempre...
—Aquest cop condecora un fastigós ninot de guix xaronament pintadot — una puta “verge” dels collons...
—I no li cau la cara de vergonya!
—Ridículs supersticiosos llepabubons, la puta riota del món!


(...)


—Al banc d’una església per a cretins, un merdetes castellàdric toca d’estranquis la cuixa a la veïna.
—La veïna li fot un mastegot que ressona fins sota les faldilles dels carrinclons ninots de guix. I li canta damunt les quatre caterines. Què t’han pensat, espanyuelo!
—Acollonit i esverat, fot el camp el merdetes plorant...
—Plorant i dient mocallós que... Sí que en són de dolentots, els independentistes!
—“Fofialitah” de merda. Massa poc, humiliat botifleret de pa sucat amb caca!


(...)


—El feixisme bubònic (el franquisme) sap quin és el programa.
—De primer fas això: crees (adoctrines a garrotades) una majoria immensa de feixistes bubònics...
—I llavors: els dónes la “democràcia”.
—És a dir, els dónes amb totes les de la llei les mateixes armes del terror genocida d’estat... tret que ara amb la disfressa que els botxins són triats per la majoria, i doncs per força han de tindre raó. Hom legitima el mateix terror que hi havia durant el feixisme... fent del feixisme majoria triada per un públic fet feixista pel terror del feixisme estatal!


(...)


—Repulsius ocupants.
—Paràsits lladres i feixistes tots plegats.


(...)


—En català, si us plau.
—Només els franquistes parlen en bubònic.


(...)


—Etern enemic.
—Qui mai transigeix en l’odi total al canfelipútrid, és un traïdor, és un maleït botifler.
—Qui mai pacta amb el canfelipútrid és un traïdor, és un maleït botifler.
—Només qui tracta sempre el canfelipútrid d’enemic etern és Català.
—L’únic que el Català fa amb el canfelipútrid és tindre’l, en tot, tan lluny com pot.
—Cap tracte, cap pacte, cap cas!


(...)


—A can canfelipútrid.
—A can canfelipútrid són tots folls
se’ns cruspeixen les idees i en caguen afolls

Veig que dels noms en foten nombres
com si van farcits de puerilitats cabalistes

I els homes els degraden en ombres
com aquells altres llepacagallons d’animistes

Qui sap amb quins cacofònics barbarismes
en deuen dir llavors dels vers ombres i nombres!

Sí ves, tothom és com és, i ells són com són
a part de sapastres, lladres presos en flagrant o marron

I, com són els mots els que a tothom fan veure el món
potser ells els veuen amb ombres de nombres qui ocupen el tron...
de llur llord reialme on cascú és si fa no fa el clon
de cap altre nombre qui confús i descomptat no sap ni on
no va, ni si és ell o quin altre qui es descompon
en la nit imminent on tota altra ombra es fon

És clar que com cada altre datpelcul de colon
qui entoma part d’anus i hi entoma pregon
i tant de gairell com de sobines i pron
mentre l’hi etziba xiroi i cantant el kyrieleison
el truculent “indi” salvatge qui alhora me’l ton...

Com ell, doncs, i com tots els altres datspelcul del món
qui es pensen durant un breu jorn qui sap el que són
i és només que es troben efímers i com qui diu per menys d’un segon
asseguts a l’àpex punxent de qualque molt precari con

Al capdavall amb els greus batzacs de mànec de malson
amb què hom el forat del cul li recompon
li ha de fotre tant de mal que tot ho confon

I ja li sembla tindre’l com el de la còsmica gallina qui cron
rere cron astronòmics ous galàctics pon i despon

I ja es voldria no pas zero hemorroïdal i boterut com episemon
ans encara molt menys: aumon!


(...)


—Ecs!pana.
—Pestilent malson.
—Veí tòxic.
—Malaguanyat terratrèmol... que tots aqueixos segles reïx a mancar’ns.
—Baldament ocorregut ens en separés per sempre...
—Ens els trametés a tres quarts de quinze pel cap baix!
—Uf!
—Quin deler quin desig i quines ganes... de no haver’ls d’ensumar mai més!
—Ni quina neguitosa pruïja per al capdarrer púguer... d’una vegada... tornar a respirar!


(...)


—Asspain.
—The lazy ignorant malignant inquisitorial creeps disgustingly vegetating therein...
—What a fucking collective Pain in the Ass!
—What a fucking collective Pain in the Ass we stoical Catalonians have been obliged to endure all those years of asspainish State terrorism...
—All those unending years of blunt asspainish nazism!
—Enough!
—Enough!


(...)


—The crapulous piece of crap Franco was the bloody boss of Asspain for almost 40 years.
—His crappy adoptive sons...
—The damned francoists...
—Never relinquished power during 40 years more...
—Absolutely no change, same repulsive pain in the same repulsive ass.
—The shitty francoists of nowadays: the so-called fuffa-farts (the fofialitah, in their own lingo), same as the so-called pooping-asses (populareh, in their repulsive vernacular)...
—Are the unashamed inheritors of that crapulous piece of bloody crap...
—With the degenerate bubonic plague of a monarchy as the visible hemorrhoidal cancer on the painful ass of all bubonic Asspain.
—The Catalans want out.
—They have been wanting out for those last 8o years; nay, for those last 300 years...
—Since the very instant they were forcefully annexed into the malignant bubonic shit of a cretinous crown.
—The Catalans have never accepted the bubonic crown of shit, never accepted to suffer the unbearable shit of ass pain.
—The Catalans are dying for liberty.


(...)


—Els canfelipútrids al segle vint; és a dir, els franquistes.
—Els franquistes, quan no te’ls trobaves torturant o assassinant “separatistes” o “vermells”, els veies ocupant encara els carrers, ridículament desfilant en qualque tètrica processó o altra.
—Eren processons de cruels cretins encrostonats amb cretones qui, fent-se paradoxalment els màrtirs, i llavors alzinant ciris petarrellosos i xarones ídoles creuclavades, encarcaradament carranquejaven amunt i avall, tot miserablement gargaritzant himnes hiper-carrinclons a honor dels repulsius ninots de llurs ximplets inferns.
—Llurs ximplets inferns... imaginaris!
—Com si, amb llurs interminables atrocitats pseudo-militars... com si no en tinguessin pas prou amb els inferns doncs que contínuament creaven ells mateixos en aquesta ultra-putejada envaïda terra!


(...)


—Els vils datspelcul de sempre han fet veure que es cagaven d’angoixa a les calcetes quan hi ha hagut qualcú qui molt dignament refusava d’encaixar-la amb un altre bubó de merda, un tal Prinfipah Canfelipah, canfelipútrid infame, pudent cagalló llarguerut.
—Quan el que hauria calgut era dir-li, Ni te m’atansis, podrit!
—Ni te m’atansis, podrit! Per què m’hauria d’untar de merda bubònica? I tinc por no fos cas que, amb els darrers budells del darrer cretí, no et vinguin finalment a escanyar com cada bubó de fa segles que prou es mereix, malparit!
—Esmunyedissa corda que sempre semblava caure de les mans massa balbes de l’humiliat esclau, sempre putejat pels llepadors de cul de merdós bubó...
—Corda que al capdavall (prou n’era hora!) sabíem tesar sense recances.
—I llavors, tu mig escanyat, no fos cas que em taquessin els escatxics de corrosiva corrupció on et dessagnes, en merda infecta i repel·lent, que és la teua sang de degenerat.
—Car qui voldria veure’s tacat amb sang tan mefítica i fastigosa...?
—Moralment prou se’n veien (tacats podridament) tots els repulsius desgraciats qui encara es cagaven de goig encaixant-la amb aquella altra merda de bubó.
—Apuntem-nos sempre els noms dels botiflers. No n’oblidéssim cap.
—Car això rai. Tard o d’hora a tot porc li arriba el seu sant Martí.
—I aquest cop la mare de tots els sants Martins dels collons s’atansa ràpidament.
—Baldament fos avui mateix.
—Fóssim-hi, i tant.


(...)


L’Asspain de la purrialla bubònica adés instal·lada pel feixisme assassí.

—Cada bubònic hemorroide cancerós...
—Al cul molt dolorós...
—D’aquell invent vomitegós.


(...)


—Verí és la bava del llord rèptil llagoter, el cortesà, el típic llepaculs de bubó podrit. Heu vist? Un altre llepaculs addicte al règim, un altre franquista amb el nom molt cagat de “periodista”, féu veure que feia un reportatge on el podrit bubó en cap és l’instigador del cop d’estat per a més tard fer-se el valent i declarar-se “demòcrata”, alhora indultant els assassins qui li fotien la feineta... I ara torna a aparèixer aquell pastís de merda qui es fa passar per periodista, i es fot el presumidet i el mitjamerda, i somriu com si cagués, maquiavèl·lic de pa sucat amb merda, i revela que tot ho fotia veure: que ho havia dit tot de per riure... quan l’immens malparit sap que no és pas de riure, que el bubó maleït és el franquista palmari, el franquista rector, per molt cara d’imbècil i de tapa de cagadora (i el seu cervell cagalló cargolat, és clar) que el desgraciat repel·lent no foti, oi?


(...)


—Malparits de mena sempre n’hi ha haguts — i sempre n’hi hauran si ans no hi posem doncs remei. De sempre, entre els naixents, n’hi ha qui ja ixen malparits; n’hi ha qui hom ja els pareix esguerrats de cervell. Com esborrar’ls ans no sigui massa tard? Doncs... per què no afollar’ls de cervell ans hom no els hagi parits del tot? Hom, al crani ara buit, hi instal·la un cervell aprovat. Tinguéssim els cervellaires ocupats! Que llur producte estigui a punt d’instal·lació en quantitats adequades. Car només així eliminem els malparits de mena abans, un cop nats, no s’emparin, com sempre han fet fins ara, de les armes — i assassinin o esclavitzin i maltractin tots els qui no som ni volem ésser malparits (ço és, feixistes, moralistes, religiosos, aprofitats) com ells.


(...)


—La realitat és l’odi del castelladre (el canfelipútrid) contra la nació Catalana, i doncs l’odi a tot el que és Català.
—El canfelipútrid ens vol anihilar.
—Amb la merdegada de la ficció repulsiva, grotesca, d’ecs!pana (que per a ells només vol dir Espanyuela, és a dir, Llepabubònia, ço és, Canfelipútria, el reialme franquista dels degenerats bubons) ens volen escanyar fins a l’anorreament definitiu.


(...)


—Com desitjava cada quan me’n recordava la mort del Franco I i en acabat la del Franco II (i l’un el moriren al llit, i l’altre probablement l’hi moriran, ço que tot plegat és prou merda), també desitj la mort del Franco III, nou rei dels canfelipútrids. Cert que com deia aquell, No serem lliures fins que el darrer bubó no haurà estat penjat amb els budells del darrer franquista; o potser feia la cosa: No serem lliures fins que el darrer franquista no haurà estat penjat amb els budells del darrer bubó. Les dues fórmules em valen. Afegim-hi: I com més tost millor.


(...)


—El fracàs de la via acollonida d’ara portarà a la sola via que triomfa en l’alliberament dels pobles... la via de les armes.


(...)


—No s’hi val mai cap mena de culimerdeig amb els bubònics.
—Als Catalans el bubònic ens sona i ens ha sonat sempre com una merda – no fóra gens estrany que la situació oposada s’obtingués.
—Que els bubònics trobessin que el Català els sona com una merda fóra del tot comprensible. Som incompatibles, qui ho dubta. Només podem conviure ben allunyats, mútuament ignorats.


(...)


—En Gonella Cianòtic i Botifler no se’n cansa de fer mal. Encar va amb els assassins dels Catalans. Encar és un franquista. Encar ens vol morts. Encar crema els llibres en Català. Encar ens vol sense fills.


(...)


—Això em deman: posats a triar, entre un colltort i un caragirat, què triaríeu?
—Entre un colltort i un caragirat, què triaria? Hum. Quant als colltorts… Tot i que nouen com déu… Em fa l’efecte que encar nou més un caragirat... I doncs, triaria un...
—Un colltort, cavà?
—Un colltort ens costa calers – i és clar és un flagell, un enverinador de canalla i de gent curta de gambals... Motiu de pler de bogeries (histerismes, angoixes, suïcidis) en dones i jovent... Però sobretot costa calers: als carallots confiats els calen cerimònies, gossos enfaldillats, processons...
—Dementre que els caragirats, de qui en Diodor de Sicília fa: “A ells (als maleïts traïdors) el mal nom els empaitarà d’empertostemps, i tant com es pugui, i àdhuc enllà de la mort.” [E gue blasfemía di aionos terouméne: kai teleutésantas autous katà to dynatòn metérkhetai.] Els botiflers ens costen la llibertat; per culpa dels caragirats existeix l’esclavatge. Sense caragirats tothom fóra pensat lliure.
—Així doncs, tot i que fàstic rai ambdòs, teniu raó: dels dos empastifs, pitjor és el segon.
—Sentíreu aquells dos caragirats discutint? El Fafa Fufa i Nabidaf i el Pablete Gassolete? Discutien qui era més “espanyuelo”, volent dir qui era més bubònic. Va dir el Fufa: M’escuixes, Pablete? I va dir el Gassolete: T’escuixo, Fafa. I va dir el Fafa: Io só-hi més espanyuelo que tuno, perquè he portato més glòries a bubònia. I va respondre emprenyat el Pablete: Sí, però io encara só-hi més espanyuelo perquè só-hi moix més grosso que tuno. I replica llavors el Fufa: De tu de debono que n’hi ha-hi una penca. Però com diemos els espanyuelos: Com Més Alto Més Animalo. Ha-hà. I van acabar a mastegots. Quin parell de torers! Com merdes de ben poques llums vestides de llums!


(...)


Oh que cansat

Oh que cansat estic
del Fafa Fufa i Nabidaf
i de tanta d’efímera merdeta
de pilotetes ignar.

I com m’agradaria que es morissin
o almenys s’allunyessin ponent enllà
on diuen, i és veritat, que la gent és lletja, bruta,
escarransida i ronyosa
i no han bufada mai cullera
i besen el cul del repel·lent monarca (encara!)
i torturen braus i ballen flamenc.

Maleïts ja sou per als segles dels segles.

Feu el ridícul pel món
ningú no us empata la basa del fotre putada
mariscals del malviure
traïdors merdanyolistes.

Ens condemnaríeu a 20 anys més de
contitufion epanolah
selefion nafionah
la gasòfia
er quan cardo
la canfelipah...


(...)


—Quan Cardo, eh?
—Al canfeliputridam de tot el pútrid canfelip, a tanta de merdegada merdanyola... balls de bastons.
—Comonida aquesta cuca, l’altra.


(...)


—Hi havia aquella repugnant imbècil jacobina qui (en una revista de Marsella per si fos poc!) agressivament deia: “Com parlaran un Bretó i un Català, o un Català i un Andalús, si cascú només coneix la seua llengua? Hauran de callar com xuts perquè ni l’un parla bretó (o andalús) ni l’altre català!”
—Havia de respondre-hi (tot i que no publiquen mai els punts de vista sensats i Catalans, i doncs els vaig esdevenir mut, com tots els Catalans som muts arreu del món on manen els datspelcul feixistes, especialment a Ibèria i a la Gàl·lia). Li vaig respondre, doncs: “Capdecony, trosdemerda! Faran exactament com un castelladre i un ‘francès’! Un Basc i un Català, un Bretó i un Andalús, parlaran en anglès! Totes les llengües han esdevingudes exactament iguals de regionals davant la llengua internacional del moment! El Bretó qui només sap bretó (tot i que és clar sabrà moltes més llengües perquè els Bretons, com els Catalans, i tothom qui ha estat perseguit tants d’anys, som molt més intel·ligents que no els repugnants monolingües hegemònics) i el Català qui no vol saber ni bubònic ni gavatx i s’escau de no saber bretó, parlaran en anglès. Exactament com parlaran (i parlen) un castelladre i un ’francès’! Cal no ésser tan ruc, collons! (A part, és clar, que un Occità i un Català, per exemple, parlarem cascú la nostra llengua, i ens entendrem perfectament!)
—El Català, el Bretó, el Basc, l’Andalús, el Cors, etc. tenen tant de dret d’ésser únics idiomes oficials a llur territori com el franquista a la bubònica Castellàdria o el ‘francès’ a la part ‘francesa’ de l’estat ‘francès’. Cal mai no ésser tan fanàtic que veus la palla en ull aliè i no veus el tremujal al propi, etc.”


(...)


—Ja t’ho he dit. Només 30 mil parlants d’irlandès!
—Quan no hi “transmissió intergeneracional”... una llengua a mal borràs rai.
—Cal sempre parlar en català a totdéu, però encara més als fills.


(...)


—Sóc Català però no puc votar per la Independència de la meua pàtria perquè per a votar Català cal ésser llepabubons (“espanyuelo” en diuen ells, els repel·lents avariciosos).
—Maleïts canfelipútrids, qui vol ésser com ells? Merda de merdanyols!


(...)


—Els qui hem passat a millor vida, és a dir, els qui ens hem feliçment allunyat i ja no malvivim entre la fastigosa ferum canfelipútrida...
—Els qui som sempre enjondre (zagranitsa, tavàritx)...
—Ens pensàvem potser lluny de tota infecció...
—And yet, ah llas! La cirereta damunt el pastís molt merdós de palters i estronts; segons el govern de la “ieneralità de cacallunya” si vols votar per la Independència de Catalònia has d’ésser abans “espanyuelo”!!!
—What! Món d’imbècils, collons!

(...)


—Si un bubònic em parla en bubònic
responc en boiximà
de tot el que diu i no diu
se me’n fot com d’un pià

Si datspelcul uniformats
em diuen de la pàtria amar
dic: la tinc on vaig a cagar
i que me’n fot com d’un pià

Si un altre malparit religiós
em diu que em matarà
si son fastigós ninot no colc
li faig que me’n fot com d’un pià
son ninot i la puta qui el cagà.


(...)


—Els del “fiu da d’anos”, el partit del llepabubonisme pikho, és a dir, les putes mòmies espanyuelolistes franquistes qui porten la repulsiva careta d’hipòcrita datpelculet sempre ficada, surten molt als mitjans. Els la xuclen als periodistes...? Els unten part darrere...? És incomprensible que al del fastigós lerrouxisme assassí encara els sigui llegut de piular.
—Tots plegats, només bubònics canfelipútrids amb careta de tòtil — cascun d’ells molt perillós, infiltrat feixista a favor doncs dels qui sols ens volen despatxar del món, esborrar de la història; els qui ens volen tots plegats assassinats i prou.


(...)


—Ara resulta que l’únic bo que ha fet en tota la seua llarga puta història de botifler en cap, el gens honorable antic president...
—A part que el garneu patètic homenet era banquer — ésser banquer és sinònim d’ésser lladre. Tot va junt. Tots els merdes qui ara foten escarafalls de malaputa s’ho podien haver ensumat!
—Ara resulta, dic, que l’únic bo que mai no ha fotut en tota la seua deplorable carrera, és a dir, de ficar els dinerons a un banc on els espanyuelos no puguin, molt avariciosament com solen, amb brutes grapes àvides, pouar-hi...
—Ara resulta, reiter, que el millor, l’únic de bo que mai no ha fotut, és alhora el pitjor, l’únic de debò ultramalèfic, que mai no ha cagat! Això, és clar, segons els altres botiflers qui segueixen “informant” de la vida pública exclusivament com volen i desitgen i manen els canfelipútrids de ca n’enemic.
—Quina merda, vós. L’antic botifler en cap, aquell qui per a propiciar els franquistes de torn al poder, se’ls va vendre, a preu de traïdor, mitja Catalònia, és a dir, tots els valencians (cap altre traïdor foté mai pitjor)... Aquell qui donà “increbantable” suport als bubons merdilenys, al Quan Cardo, al Canfelipah... Aquell qui es va aliar amb el feixisme bubònic una vegada i altra, amb l’Assnàs, amb els “fofialitah”... Aquell qui, com a molt merescut premi per tanta de botiflera proesa, fou nomenat “espanyuelo de l’ano” pel diari més franquista de ca n’enemic... Aquell qui ens féu perdre desenes i desenes d’anys de llibertat, és a dir, d’independència...
—Aquell qui ens féu desesperar triant d’estintolar el monarca franquista, “per a salvar la demomerdacràcia merdanyola i la cotitufion merdanyola”... justament quan (oh efímera promesa de glòria!) semblava (tret que segurament tot era farsa) que els canfelipútrids s’esbatussaven ells amb ells!
—Ara que “confessa” haver fet el que hauria sempre de fer i haver fet tot Català, és a dir, mai no ficar els seus calers en bancs controlats pels feixistes bubònics, és a dir, merdanyols... ara és quan rep...?!
—Qui ens aixeca encara la camisa? Desgraciats que som!


(...)


—Quina gràcia que siguin els nostres botxins els qui escriguin ara la nostra història!
—Ens afegim al suïcidi col·lectiu quan acceptem gamarusament la versió dels nostres botxins, els qui només hi són per a anorrear’ns.


(...)


—Qualque il·lús bon jan Català els invasors llepabubònics l’han condemnat a la presó per haver desitjada la mort dels bubons per part de l’exèrcit antibubònic basc, qui tantes de mudes joies no ens dugué.
—Els bubons, tothom els vol mudament morts. Tothom, tret dels podrits canfelipútrids qui xuclen de bubó.


(...)


—Quina cagada la de la cancellera Mèrdel!
—Furgant en femers aliens, la Mèrdel s’ha cagat en els Catalans. Després de tanta de tortura, després de tanta de llengua arrencada, després de tant de bombardeig i d’espoliació, la cancellera alemanya, en record de tots els hitlerians qui la precediren, ve i, sobre, se’ns caga.
—Es caga damunt tots els Catalans; damunt els torturats, els assassinats, els perennement insultats... Els qui sempre hi som leri-leri, a caire de genocidi. S’hi caga cagant amb el mateix cul dels qui sempre se’ns han cagat i se’ns caguen i se’ns cagaran... amb els franquistes del Merdís, hereus directes dels hitlerians.
—Doncs, escolti, gràcies, puta “senyora”, ara sí que la ben coneixem.


(...)


—Manifests d’intel·lectualoides fecaloides, bubònics. Amb en Bragues Llordes, com sempre, al capdavant. Franquista diplomat.
—Com sempre, com sempre.
—Sòlit badall! Uns quants de bubònics més vomitant la mateixa merda!


(...)


—Llegeixes al diari que hi ha franquistes al naturalment partit franquista del ps(c?) (què vol dir aquesta c? caca cacoide? canfeliputrefactoide? castelladregoide?) qui troben malament que a hom li calguin traductors per a entendre’s amb gent de la contrada d’Aigües Ronyoses – o vés sàpiguer quina altra, i on es veu que hi parlen qualque idioma sudamericà que no estem els Catalans obligats també a conèixer i també d’afegit un estrany andalús que tampoc els Catalans no tenim per què dominar.
—I per a reblar el fet que es veu que troben malament llogar traductors, afegeixen, es veu, que: “El bubònic és la llengua de la comuna”.
—Pensant-hi bé, tenen raó (fins i tot la gent més ruc n’endevina una ara i adés; són com l’ase qui toca la flauta o l’orquestra de babuïns qui, amb màquines d’escriure i una eternitat, al capdavall reïxen d’escriure el Tirant lo Blanc). El bubònic és llengua de la comuna!
—Hi estem d’acord, veus tu? El bubònic és la llengua del canfelip! Exacte!
—És la llengua dels desgraciats “merdanyols”, justament els qui es posen un cagalló recargolat al capdamunt. Amb més raó que la llengua dels del cagalló sigui la llengua de la comuna.
—És una llengua, tanmateix, que mai no pot ésser la de les Terres Catalanes. A les Terres Catalanes – d’Alacant a Perpinyà – de llengua només n’hi ha una de bona: la catalana. I prou. No som lladres. No hem de parlar papissot.


(...)