Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dilluns, d’agost 18, 2014

    Qrim Qatalà CXIII

    113


    Els otomans Qrat Sirah i Harud Rêve somien que al capdavall també els és llegut de somiar un dia o altre d’ésser lliures


    Jeia ullcluc, a l’ombra de l’om, l’otomà Harud Rêve, ell qui fou qui sense fer gens de soroll sempre s’esmunyia, furtiu fugitiu, cap a indrets de pau.

    —Sempre em fiu escàpol — així ejacula, melangiós — l’únic que em salvà.

    Escàpol de pertot on la por i el desori s’imposessin... de casa, on un pare cruel l’atupava, maltractava... d’estudi, on mestres ignars volien fer-lo idiota com ells... de l’hospital, on l’haurien capat més que ja no el capaven a estudi... de la presó, on malèfics ulls enemics mai no giquen d’espiar’t... de l’exèrcit, on el volien bèstia inútil, supèrflua, perquè assassinés o l’assassinessin, tant se val, la qüestió era mantindre l’estatus-quo, on qui manés continués de manar i qui penqués continués de pencar i de morir per la causa que el manaire havia de continuar manant i s’ha acabat... i escàpol finalment dels marbres mateixos que per palaus i cementiris només assenyalen on sempre rau a l’aguait la mort... escàpol sobretot de la realitat... en el somni reincident de la cervesa i l’entrepà a l’ombra de l’arbre, entre flors silvestres i al prat, on al petarrell del fresc Solell i sots un cel benigne i tot blau, calmament peix el ramat i xerrica el pastor... somni autentificat en la pell banyada per l’airet balsàmic de qui somia despert... tothora fugit de tota autoritat.

    Doll de font, dues bombolles de safrà, tres borinots al colze, ni mot de mut, ni tampoc cap dol ni neguit... només una deu de font, quatre bombolles de safrà als cinc còdols vellutats de molsa i, dalt de tot, mentre el doll m’espetega a la mà, la canella... per sis petits panys de líquens delicadament enjoiellada.

    Ets en Pan en repòs, i et fons amb la natura, re-somiant episodis eròtics, on cap bèstia no s’alçura — perd-t’hi de nit; fes-hi vida d’esborifat insecte — de jorn, conegut el trajecte, veloç t’hi projectes — cap obstacle t’hi objecta, victoriós t’hi injectes — mudat, clenxinat, per tothom vantat, ja mai pus gens desjecte — brau brau bravíssim selecte electe fill predilecte.

    Un altre otomà bon home li demanà, passant, si sabia a quina hora tocava l’eclipsi.

    En Harud Rêve només féu que no amb muscles i cap.

    —Eclipsi, ca? — reprengué l’altre otomà, Qrat Sirah de nom —. Hi ha pel món tènues boirosos laboratoris d’aqueixos d’on ixen nocions semblants. Si encoratgen les harmonies esfèriques als firmaments i hi afegeixen toquets de melodia, o si foten el contrari, ficant-hi el foc destructor d’encara més caos cacofònic, això qui sap qui ho sap.

    El mut molt somnolent amb dues o tres capcinadetes reconegué haver-lo si més no sentit.

    —De la unió inextricable del troglodita i el pinsap, vet ací d’on venim. Tot va començar amb una ventada qui cuidava endur-s’ho tot; arrencava de soca-rel cada arbre ni edifici; llavors, d’enlloc, féu cap la roent temperatura que durà i durà fins que tot no esdevingué en pocs jorns i en menys nits àrid absolut desert, l’escorça sencera de la terra un cremall intransitable, res que hi sobrevisqués... quan, horrible afegitó, l’endemà mateix de la roentor més anorreadora, tot el món esdevenia ara oceà glaçat fins als fons més subliminars — total llençol de glaç blanc, total estesa nevada de neu inexpugnablement dura — i res no hi sobreviuria que per casualitat encara fos si fa no fa viu; ambtant, però, enfonsats a la cova més fosca ni pregona, el plançó de pinsap dut a la sina pel troglodita... un i altre eren els únics qui en podem dir que es belluguessin a volició instintiva de llurs cors encara tebis... això si fèiem abstracció del fet no pas del tot inadmissible que a d’altres coves abissals d’altres binomis així mateix altament acoblables no haguessin, per llur part, reeixit també d’amagar’s prou avall que respirar-hi els fos possible.

    En Harud Rêve féu que sí amb força més vehemència, com si se’n recordés dels anys on tant ell com en Qrat Sirah no foren concebuts d’aquell parell d’herois sobrevivents qui en espluga aitan pregona no resistiren tots els esforços d’anihilament emprats pels elements malèfics.

    —I ara us diré que aquest mateix matí, tant per dintre com per fora, casa nostra i el jardí han apareguts coberts per una capa de dos o tres dits de quitrà semilíquid. Tot de boldrons de treballadors — bertrolades de brètols dels quals bertranades rai — han apareguts a l’encop, també de bon matí, segons ells, a netejar i a aprofitar el quitrà per al bé comú... tret que, és clar, l’únic que foten es regirar-ho tot, calaixos, armaris, rebosts... fins i tot belluguen i recacegen, davant i darrere, els quadres a les parets, a desgrat del fet que el quitrà poc que hi ha atès gens. Tot el que el quitrà no ha enllordat, ho enllorden ara ells. Sé tanmateix que llur invasió, llur escorcoll sense compliments, era inevitable; que arribaria tard o d’hora, qui sap amb quina excusa, o potser amb no cap i tot, infectes cadells ells de qui sap quin maligne binomi.

    En Harud Rêve, pels gests molt afirmatius que aviava ara, pels plecs apregonats a l’entrecella, era palès que es reconeixia en la vida d’en Qrat Sirah, com si el que aquest adés suara vivia, ell també ho hagués viscut, tret que abans, potser molt abans i tot. En pensaments, així reejacula, melangiós: T’ho conec; per les lleis dels tendons, perillosa fórmula, amb tremolins de pressentiment, amb culpabilitat de polsegós joiell tarat, amb pietat ans enuig doncs de vençut qui d’esbiaix s’esvaeix, enfonses en escreix el musell de porc o el bec d’estruç al buit daurat de les brutals desfiguracions; esglaia-te’n i blasma i escarneix, silent, sempre silent, les mentals perversions que amb sobtades intrusives sangs cremen la vernacular arcadiana immaculació així ara irreparablement sollada, ans de guerres i ràbies amb amargs sanglots acarona’n la idea, com qui acaronés, de la repulsiva bèstia qui amb ullals corcats fos a mig cruspir-se’l, el pèl rebec, rude, ert, arnat, brut, eriçat, suat i safarós.

    —Des de l’inici que em vaig sàpiguer vivint en casa diguem-ne no pas pròpia del tot, sabia que a qualsevol moment els invasors, els repel·lents ocupants, apareixerien a fotre-ho tot daltabaix. Que tot ens fóra violat; que, maleïts manefles, pertot hi ficarien les llordes grapes, i que, com arnes de destrossa, abocarien l’escandall barroer de llur impudent ignara agressivitat a qualsevol de les nostres intimitats, i que era doncs inútil al capdavall d’oposar-nos-hi. I perquè ho he sapigut, i ho he reconegut, i m’ho he esperat del primer jorn que hi som, no em planyc pas de re; molt respectuós, servicial, els responc amb escreix a totes les qüestions, inquisicions, a totes les exigències, empestiferades tiferies, i els reconec raó a bastament a cascun dels renys i entretocs, i insinuacions, que, sempre tan lleterets i peguissers ells, amb imprecacions no m’adrecen. No pas que n’estiguin per això més contents; com més amable ni amatent ni disposat a servir’ls no els sóc, llurs matusseres destructives intromissions es van tornant pitjors i tot.

    Sé de què em parles — sembla fer amb el posat aquiescent en Harud Rêve — tot això ho he viscut jo també manta vegada.

    —El branxet fitava les branques i les rels de l’arbrissó arrencat, suara dut a casa pel vell de la casa, fins que efectivament n’eixia, esventat, un ratolí; el branxet es ficava a córrer darrere l’àgil ratolinet qui, esmunyedís, qui sap a quin racó s’havia fos; el branxet malpagat tothora romania remugant. Mes ara dins casa nostra s’ha fet de nit, i del mateix fatídic arbrissó n’ixen les enormes arnes de la mort. Ah, l’esglai; algunes se’ls posen damunt, a vell i vella, a tall d’arracades, penjant-los de les orelles; el vell quin esfereïment, no crec pas que es vulgui morir; per això hi sóc, amb prou feinades, vull dir, amb feinades rai, a treure-les-hi, a desencastar-les-hi-l’en; lentament, la vella tanmateix, sempre silent, resignada, acceptava la visita de les arnes qui li roseguen incessants fins al dedins, d’on que me n’estigui de tocar-l’hi re. Tot és com cal.

    Una certa angoixa de malson se li dibuixa al vult i Harud Rêve obr un instant els ulls i llença un gemec. En acabat, tornar a cloure les parpelles, i roman quiet — serven les seues faccions un aspecte expectatiu.

    —Part de fora la casa, els xapots treballadors qui ens la buidaven absolutament de tot, i ens n’haurien buidats tots plegats naltres també, per a ficar-hi qui sap què ni qui d’aliè i corruptor, me n’adonava ara per la finestra de baix com començaven de fer carotes de por; mig albiraven, ara que la foscor prenia gruix també fora, que se’ls atansaven, enjòlit, ominoses siluetes elefantines. De sobte, fugen cridant, abandonant llurs armes i eines d’investigació (ço és, de fet, de suplici), i també, en caure’ls-els, bon tros dels objectes del botí que pretenien endur’s ran els no gens delicats escorcolls que havien doncs durats el jorn sencer. Benvinguda, benvinguda nit!

    En Harud Rêve, tornat a la nit, entra en benaurança.

    —Per vies i vies en la neu de la fosca nit on els trens s’aturen de vegades, i on els passatgers anònims llavors en pugen i en davallen en silenci de veus, mes prou en remor de trepigs i topades de bagatge — recontava aquest cop el benemèrit otomà Qrat Sirah — i ara (oi, vós?) tot d’una us creureu que hi esdevinc heroi per error?

    Sí, sí, fan, efusius, els gests de l’otomà somiós.

    —Heroi per error, us dic, si un homenot sobtat agredia una dona i, havent jo alhora ensopegat en quelcom de sòlid que a deshora treu el nas part de terra, i doncs jo gairebé caient, aixecant a l’encop amb revolada la mangala que em relliscava de la mateixa mà que em calia per a servar’m on fos, heus que s’escaigués aleshores per casualitat que el tirs o bastó (en enllestir cap endavant l’arc emprès per la impulsió inicial) s’estavellés justament damunt el braç de l’agressor, d’on l’arma en queia, metàl·lica, i potser que l’hi esberlés (al braç atès) qualque os i tot, això atenent als gemecs que ell bo i fugint no aviava, i veient-me jo mateix tot seguit, de bell nou dret i apitrant, ensems que la desconeguda per manguis salvada es fonia entre els qui es bellugaven bo i davallant o pujant o canviant de seient o de vagó, com, a primer pla, prenent-me de bracet, la dona qui m’acompanya em prea cofoiament de campió, i em fa fins i tot un dolç estimet a la galta.

    Oh com somrigué, cordialment amusat, tot recordant-ho, el pacífic dorment.

    —Merda, vós, i llavors com xiulaven les bales; endut per l’impuls, prou m’hi llençava a rebre-les, sense de debò saber per què; una cosa sabia a la part amagada del cervell, que si en cap de les meues rucs ziga-zagues cap projectil no m’assolia a cap bon indret, au, bona nit; viscut i no viscut, allí s’acabava aquella estranyesa estranya: la vida. És clar, ni cal dir, al capdavall s’escaigué que fos jo un dels supervivents. Per això puc recontar això altre encara; cap mèrit, vós, la casualitat de les trajectòries, sort o dissort que té un...

    Bucòlic, sense impediments, el somiaire negligia les incandescències del trets que, a corbes logarítmiques, se li atansaven alhora i se li allunyaven, car al cap i a la fi prou havia sobreviscut... sobreviscut fins ara.

    —Vaig eixir al corral, m’enfilí per la tàpia, travessí la carretereta. Correguí, passada la via, cap als trossos. Torre Blanca enllà, l’Olivet Buit s’eixamplava infinit. Llamps s’enervaren, trons esclataren. Em sentia demanat pels elements — sol·licitat pels meteors — m’abandonava doncs a la tempesta — “féssiu de manguis ço que us rotés — no pas que us posaré cap altra qüestió — al contrari, acceptaré sense intrigar ço que volguéssiu assestar’m” — amb gran irresponsabilitat em ficava tanmateix a trempar — tot i que era innòcua, la meua trempamenta (la meua “banya del diable”, hà!) era segur que els déus hostils — no pas Pan, és clar — s’ho prendrien malament rai — atiarien els folls giraments dels elements, buidarien l’aire de substàncies respirables, eixamplarien els horitzons cap a goles eixarrancades de forats infernals — havia doncs de fer-ho una miqueta millor — morir és una cosa, patir-hi sobre una altra — m’havia d’imbuir de cambres sinistres que empeltessin les de mon cervell de pors destrempadores rai, de branques de convicció i rels de fortitud perquè el meu cos, arbre esvalotat, no se’n rigués enllà del meu catàleg d’estrictes propòsits i d’excel·lents seriositats. Diu el sagaç proverbi que el més culpable sempre és el més perspicaç i per això mai no l’atrapen; sempre atrapen, les forces de la repulsiva repressió, el més botzinejat, aquell qui els culpables de veritat han fet ja tan reconegudament apuntat per a totes les atzagaiades, i no em vull doncs fer la víctima, com no em vull pas fer el savi, mes (què hi farem) ho sóc, els sóc, doblement ho (els) sóc. Llavors amb descoratge veig que re no m’enfonsa, que pel fet que sóc es veu impermeable, ni em mull del tot — m’he volgut negar de vegades i sempre he surat, sempre he romàs al cresp, alhora astorat i ple d’oprobi — mos deixebles fotent-se’n, letàrgics, com si sabessin que no m’enfonsaré mai més — que tant la geometria com l’aritmètica de la meua intuïció (fortuït filòsof) sempre em duran a triar l’indret on enfonsar’s és impossible — per poc pregon, per superficial — i que hi seré doncs xúrria, escombraria escombrada per l’oneig, irrellevant brutícia. Sóc tanmateix una creatura, com se’n diu, ètica — tinc la meua ètica i la meua moral il·lustrades indeleblement en els giravolts del meu més íntim ésser, el més amagat, on t’has de perdre per viaranys onírics o de somieig i badada fantàstica per a fer-hi de debò cap. Allí hi cohabit amb les prepòsteres col·lisions d’estranys encadenaments de neurones, de, com se’n diu, d’idees i conceptes causats per la casualitat dels circuits cerebrals qui s’esvaloten quan ions solts, en orri, s’ensopeguen i s’hi ensopeguen; no es poden evitar, i en l’esclat apareixen eminents pensaments, encants susceptibles d’enamorar el més hedonista dels ideòlegs. Així que què faig? — per comptes d’enfonsar’m vençut pels elements, punit pels déus hostilitzats, em rabeig a l’estany superficial — hi sóc el monument més remarcable — tots els altres monuments d’adés (niells, piscines, rescloses, arbres qui com girafes s’ajeien a beure-hi) es resignen a un segon pla — llur absència no fóra notada per ningú — en escorç apareixc melodramàticament retallat — el reflex poderós del cresp de l’estany m’és nimbe o gambuix que em santifica — no dubtaré pas més — no m’amagaré mai més — elements immaculats, atrapeu-me arbitràriament on vulgueu, oprimiu-m’hi amb fàstic i aversió; això rai, sempre romandré dempeus, entomant la vostra obligatòria ràbia. I així, dogmàticament relaxat, suggeriré a cada deixeble que epicuri dels elements és el que cal ésser per a viure a l’asil d’aquesta edat on mai no hem viscuts més aviciats ni ortodoxos: ben peixats, vestits, cardats, etc... — mes ara, què? — un petit terratrèmol i tot es trasmudava llavors en a prioris d’emboscada i de nafra imminent, de perill i de dolor predicat — ah urc infinit ara esclafat i inferm! — volia perpetuar’m unívoc en immunitats i estacionaments perennes, i ja ho veus tu, tot s’estifolla ràpid. Car és de viciós criminal voler perpetuar l’ull de l’huracà — cal, al contrari, que el santuari sigui per ones envaït de coents càstigs — tota doctrina de l’immobilisme, n’estic persuadit, és simpàtica rai, mes la volten, secretívols com llops, defectes que no volen remeis perquè no n’hi ha pas contra la rigidesa hermètica del taüt inviolable. I ara em capgiraré, m’evaginaré sencer; tot el de dins a fora, tot el de fora dins, etc... — i devot de l’especulació imperfecta em complauré a tol·lar per les ascles del mirall com la màquina irritant de rere tot en realitat és plena de taps i nyaps, i només fila (i no pas gaire bé) per inèrcies nodrida. Prou, tot s’acaba, i també el temporal — hum, ixc de l’estany només amb els mitjons xops; també el cul dels pantalons, car s’escau que un instant (en fantasies topogràfiques esgarriat) he relliscat i tothom se n’ha rigut. Al palau dels artefactes del costat de l’estany hi ha mobles pujant per les escales, i dins els calaixos de certs d’eixos mobles hi han capítols d’arguments d’estudis filosòfics que he volguts escriure del tot, i del tot mai no n’era capaç; també hi ha argent d’aquell transformat en ganivets, culleres, forquilles, tassetes minúscules per al cafè. Encara era prou de matí — l’activitat dels experts s’exacerbava ara — volien desxifrar si entre polze i índex hi duc cap dels pòstums rovellats ambigus símptomes de futurs orígens — els dic que em besin el cul, que sempre he estat prou prudent de mai no pescar (ni pecar) en la clandestinitat — que sempre he tinguda prou sort per a poder-me’n pairar — remotament, quan havia de portar faixa per culpa de qualque hèrnia, llavors és possible (els insinui) que pel fet que cardar ni pelar-me-la em fos d’allò més cruel per a un cos tan rígid i adolorit, hagués potser de fer l’atleta amb els dits i amb culleretes i cassons, divertint-me amb malabarismes de ministrer capdecony, però que ara ja no, que ara tinc uns pulmons de déu-n’hi-do, mig de peix i tot, i que en un llampec, cabussat, em puc atipar de peixos abissals qui erraven orbs i qui jo interceptava tot rotant, vull dir, i rodant, com un catàleg enrotllat-desenrotllat com un pergamí enganxifós — un catàleg de maquinàries automàtiques i intricades, no fotem, és clar. Tot de sobte me n’he adonat que al colze hi duc un borinot novell — aqueix, dic, deu ésser de col·lecció; no em toquéssiu pas ni mica que me’l malmetríeu, datspelsés — car aquest era llur designi, tocar’m. Haptotròpic violent, letal — amb dos cops de karate me’n desfaig, savis de pa sucat amb oli — cap neurocientífic podrà predir on voldré amagar les dades recollides — ni a quin calaix ni a quin moble ni a quines escales de quin palauet — potser les colgaré a quina reixa de quina tanca de quin corralet on quins animalons mortalment s’hi avorreixen, ni sé pas. Tothom roman quiet — tret dels deixebles (allà baix) fotent-se’n de mi, com sempre; tret que menys i menys com més anàvem, per les febres i d’altres malalties delmats, llurs neurones les primeres a perdre tota habilitat de dir’n de noves. De l’estany en pujava ara una fortor de carronya — qui hi gitava l’estoica comportívola vella...? Les fonts que flueixen fluents com serps a la percaça de re per a dur’s al pap ara el batejaven (l’estany pútid) amb verins amb no gens de tacte abocats, com qui del púlpit aboca monçònegues irrisòries qui tanmateix empobreixen (encara pus!) molt de boig fanoc. L’única (o en tot cas la més singular) de totes les veritats d’aquell melodrama decorat amb candors i sacarines rai, esdevenia elàstica i anacrònica com l’ethos d’un heroi de qualcuna d’aquelles subcultures pegues que els il·lustrats viltenim amb repulsió extrema. Era, vull dir, el fenomen ultradestructor del meu apèndix qui penjava amb ulleres de pam i s’enfonyava subterrani com cuc vergonyós a vergonyós ostracisme sotmès — anòmal mon piu (semblant a qualque afamegada anguila) evocava aquella badiella o tub de comunicació que hom creu que les esferes emmirallades d’universos paral·lels serven tothora per a no perdre’s en solituds molt humiliants — havia morta la precoç resurrecció del meu peix a l’entrecuix salvat de l’estany enverinat perquè tornava a veure els tres jutges amb carotes de déus enfilats a llur esquemàtic tribunal, al cantó esmolat del qual hi arrapaven les grapes, i de llurs bústies capellans pudint a alcohols i a corrupcions rai n’eixien que amb consistència de llevat s’aixafaven com escatxics de sang càustics, d’on petits monstres ganuts i molt durs ans cruels en naixien amb passions mercenàries a menjar-se’m les fragilitats. M’havien condemnat de jovençà per haver ensenyat el pipí a unes minyonetes — havia eixit de casa aquell matí content i felicitant-me a la bestreta per tots els èxits que tindria aquell migdia — primer me n’anava a comprar una pila de nou volts per al meu vaixellet... (o com hauria haver pogut dir un diari impossible que no fos tot estrafolla: “en Harud Rêve havia sortit a comprar una pila de nou volts per al seu vaixell de joguina — a l’estany l’havien atrapat ensenyant la titoleta a unes minyonetes — un jurat de tres déus el condemnaven a pagar una multa alta — ara cremarà biblioteques i museus — es tornarà anarquista dels bons, és a dir, dels dolents — tot allò que pertangui a l’estat ni a la ciutat qui aitan injustament el condemnaven serà per ell en revenja destruït”) — al banc del jutjat em naixien, entre les meues ombres projectades pels Solells paral·lels a cada racó de l’escrostonat sostre, meravellosos reguitzells de caràcters — guerrers proterviosos, molt mitgesmerda; greixosos estiuejants de qui les pells xauxinen; cavallers amb arnès de closca de tortuga o belleu d’ambre lluent de qui els elms o qui sap si només els plomalls llencen flames; sords innats de qui el metabolisme continu els mena a simfonies sense rival on cada to, per fosc ni fos que fos, és percebut (com diu Ohm) distintament, i els esclata llavors (com voldria Ampère) en mútuament rebutjats colors, de qui els quadres pintats al magí del qui somia el consola de tot altre cel inassolible. El nombre de volts et diu amb quina pressió no deu eixir la força elèctrica que manté cascun dels personatges; per exemple, aquell qui, flasc, amania cafè per al berenar dels jutges, negligia les maquinetes que l’haurien tant ajudat a acomplir l’absorbent tasca — el penós resultat de tan carallot estalvi fou que amb dits de cera tot se li estavellés amb cert estrèpit damunt la llorda catifa de davant el cadafal, a baix de tot del qual els acusats dels greus pecats ens trobàvem emmordassats i coberts els ulls amb teles d’un negre tan negre que era del tot impenetrable...

    Com ara comonit pel mot cotat suara, teles d’un negre tan negre... sense avís sobrevingué llavors l’inici de l’eclipsi.

    Amb la fosa de la llum, se n’adonà aquest cop en Qrat Sirah que en Harud Rêve no responia amb cap gest ni ganyota a la seua fins adés, per tothom present, ben recordada narració, i doncs que mentre la penombra s’espesseïa, mentre s’enfosquia acceleradament en negra nit, ell també s’havia degut tornar a escapolir, aquesta vegada, però, del viure mateix i tot.

    De puntetes, així mateix, em sembla que en Qrat Sirah, bon home, fora d’objectiu fent mutis llavors viu se’ns esmuny.



    ~0~0~



    hotelet de merdetes rai, redéu


    després de molt de cercar
    i d’equivocar’m vint-i-tres vegades
    pujant i baixant les escales de l’hotelet
    sota els comentaris ridiculitzants
    de mares i filletes
    he trobada finalment ma cambreta.

    llavors de la butxaca m’he treta la claueta
    i l’he ficada al trauet del panyet.

    quin alleugeriment, quina exoneració
    quan la porta grinyolant una miqueta
    s’ha obert!

    tanmateix tantost hi era
    a la meua tranquil·leta cambreta
    veig que hi ha cagant-hi una neneta.

    una neneta ja tota cagadeta
    qui vol que li torqui el culet...
    i les cuixetes i les sofragetes...
    i, si no n’aturava la llisquent merdeta
    els peuets i tot, i sabatetes.

    em sembla que el que et cal
    és un bany o una dutxeta
    és l’únic que et traurà tota la merdeta
    car t’has tota cagadeta...
    ah, i com has entrat a la meua cambreta?

    —totes les maretes en tenen les clauetes!

    —doncs sí que goig farem!


    la còmica exclamació
    que feia estrebant-m’hi fictament els cabells
    es veia rubricada per la seua cristal·lina rialleta.

    i ai que mentre netejava la neneta
    veus que s’obre la porteta de la cambreta
    i una altra neneta ve a fer-hi sa caqueta.

    i per la porta mal ajustada veig les maretes
    rient rient
    burlant-se’n gros
    gras rient
    la gran rioteta.

    i veig la cueta de nenetes
    qui sots llurs curtes faldilletes
    remenen els culs culerets
    no fos cas que al corredoret mateix
    hi tinguessin cap “accident”
    i perquè la caqueta mig els ix
    i totes volen venir a cagar-se-m’hi
    perquè llavors els torqui la merdeta...
    com si no tinc pas àls a fer, vós!

    adéu-siau tranquil·litat de cambreta fosqueta
    on anava al capdavall
    a jeure i a descansar
    de tants de greuges
    ni de petits turments suara soferts...
    potser obrint cap llibret
    potser ficant-me a somiar
    mig adormidet, mig despert.

    això no duu pas carés de mai acabar’s...
    baldament no empitjorés!

    rerefons neguitós
    de rialles de donota...
    car no voldria pas avui també
    a elles haver’ls de torcar la merdota!

    amb l’estona malesquerat romanc i tàbid
    per massa culets ni merdetes desconfit.

    i m’orbiten averanys d’ubics espectres
    qui sense tabús i amb impunitat
    llurs corrosius antisèptics que intimitats esplugarien
    a raigs de desgrat damunt se’m vessen...
    fins que me’n fan deslletar ni desdir
    de l’espiga fer’m créixer.



    ~0~0~



    —Ah, no; doncs, escolta, no sabia pas, no, que de ca meua (de la nova, ca? fa ben poc que ens hi fiquem, què deu fer? un parell de dies, com qui diu); doncs no ho sabia pas, escolta, que, segons la finestra de dalt on et plantessis a guaitar defora, podies copsar-hi bon tros — i més si, allargant el coll, t’hi repenjaves cap aquest costat o l’altre — bon tros del què hi feien (justament ara mateix, sempre en aquest instant precís), què s’hi manegaven, si fa no fa prop llurs pròpies finestres respectives, cascun dels qui, vius o morts, mai no havies coneguts fins ara. Curiós qui sempre fui, opopetre diplomat, dedicat otacust, sempre als afers d’altri ficant-hi el nas — això si podia fer-ho, és clar, només subtilment i adu furtiva — prou espieta doncs, com dic (mes mai ni afaneta ni xerreta!) — ara, albíxeres, tu! — ja ho veus tu, car prou és palès que ni em cal moure de casa ni tampoc fer ús de cap mitjà trampós ni aparellot adjutor — com ara simples ulleres d’allargar la vista o complexes càmeres de fastigós bòfia filtrat, a sou de qualque assassina institució estatal — no em calen sinó els ulls naturals (aitan a prop som!) per a sàpiguer com s’empatolla ni en què s’embolica tothom. Jaqueix l’esguard seguir el corrent de tos desigs o bateroles i au, ja hi ets, tos ulls molt penetrants, enjòlit, amb ales, com qui diu, voladors, xafardejant entre els cairats banussos i caobes dels mobles (els llits els escriptoris les tauletes les calaixeres els armaris les neveres els rebosts... els buiracs i panòplies... i els estoigs i els escrinys) i entre flassades i pomades, entre opopònacs i flascons; i entre òpals, talismans, periaptes, aparells... i als taüts i tot, d’on, oberts, se n’esmunyen rabents llambrents lumaquel·lats estels de qualque nova galàxia de tot just inaugurat univers! I mescla’t, prou pots, a les follies i entre condoms, i remena entre plats i plets, i escumes i llets; i a rampes i paràlisis i catatonies, rellisca-hi allerat; i a nafres infectes i a gangrenes, i a flictenes i eruptius brians, t’hi rabeges de lluny, sense heure’n, sortós tu, la fortor; i gronxa’t sobretot, com en hamaca al suau oreig, entre les adolorides antenes i les feridores banyes que sempre projecten les divertides perversions (gelosies despits assaigs triomfs sofrences paroxismes afolls injúries comiats...). Osta’t i desa’t cap ençà i cap enllà, molla espinada tens qui com fina serp arreu es fot. Tret que, anem a pams... La paradoxa de la complexitat... duu l’espectacle fins adés interdit i ara desclòs, espellit, esbadocat, espampolat, esponcellat, esbatanat... a l’abassegadora prolixitat... Com més deixeles ni desenfonyes, més se’t revelaria pertot... I el que desencofurnes de més amagat, ai...! El cor no pas que m’ho encobeirà. Havies envaïdes les cendres somalles, carrinclonament emmotllades per mestres del figurar en arrogants antropomòrfics ninots... qui tanmateix, amb el primer aflat de l’Eixuta, corren el risc, tantost fets i perfets, de desfer’s en calçobres i segurament només en ventissa pols... I ulls i orelles se t’hi envescaven molt repulsivament, com si furgaven en moixes, lloques, sabateres carronyes d’efervescent femer. Ah, i aquelles tètriques riallotes d’àvol record...! Riallotes de donota molt sovint duen a mort... Què n’ous? Què en clisses? Em corr pel crani un calfred de malaverany. Que què n’oïc? Que què en clis...? Visatges arreu d’homuncles torturats, llurs crits de terror... Maleïdes finestres! En vull de les meues, on escaients erògens pessics estintolin mugrons, titoles, quicarells; on tendreses, seduccions, musiques, profilaxis...es regolfin en balsàmiques, guaridores, sentors. I no pas ja gens d’aqueixos arsènics, úlceres, raneres, demolicions... Massa tristor solleven. Sorrut n’esdevinc... i que què n’ensum...? Me n’ensum gat amagat, i segurament a mig podrir i tot. Car... al capdavall, de tanta de descoberta, a qui hauries de pagar’n el deute? — tots aqueixos diguem-ne beneficis que en treus, totes aqueixes benaurances on et delies per banyar’t... no és pas que... No és pas que es desixen del fet que ets mort...? — i que, si n’ets, esdevens llavors col·latari de mant d’insospitat guardó...? — justament mentre pels elements naturals ets delit...? — altrament com t’ho explanes...? I en acabat, estàs segur que mai havies de debò volgut de tot (de tot!) assabentar-te’n...? Car quant de dolent no se’t revela... ! Sabies que el metge de la cantonada és el botxí...? — a les dones qui cal “ajusticiar” per ordre de quina més cruel autoritat, se’ls atansa part darrere, uniformat i tot amb la seua impol·luta disfressa de bon home, i amb una barrot de ferro massís els etziba dos batzacs precisos, el primer en indret exacte a mitja espinada, d’on els la trenca en escreix, i mentre les víctimes li cauen, el segon de mantinent els el fa espetegar a la base del crani, alçada del clatell, d’on que els xemiqui alhora el cervell. Diguem-ne que el reveig... Embolicat en pulcra esclavina s’atansava, crepuscular, el cansalader pirrònic, carranquejant i pitjor que no borni, precàriament, a les palpentes per la inversemblant passarel·la d’eixelebrats viratges, a cargolar amb la grinyolaire claueta, per a donar-hi corda, dins el cor del rònec rellotge de les al·lusions esbotifarrades, adés instal·lades a quin celler cerebral ple de cuques i rats rosegaires. Del celler n’eixien esbojarrades guspires. Per qualque somàtic terratrèmol o altre, suara esclatava en erupció massiva, i els rosegaires s’esbarrien pel llostre sense matisos... Els ulls se me n’hi anaven, per mèdols inconcrets, a perdre’s amb ells a l’ocre definitiu, i haig d’aclucar’m i haig de fitar davant. Davant, davant. Finestres, finestres. De finestres, me n’uig. De tol·lar-hi, me n’enuig. Fuig! M’havia pensat, carallot, que guipar d’estranquis secretes intimitats m’eixoriviria... i em deprimeix, em desola, em panseix... de tant patir-hi, m’occeix d’afegitó una miqueta més. Saps què...? Hi abandonaré vescoses escates d’intrús, i els culpables de tanta de monstruositat potser, patètics, així denunciats, n’esdevenen abstinents...? Liró, què dic? Ja ho sé que no; no hi ha perill! Esmenes, cap. I ara...? I ara, tranquil; i més val que et vulguis sobtadament obsolet, car qui hi endevines sotjant-te rere la llefiscosa penombra d’una de les finestres...? T’han calat! Són uns ulls lleugerament fosforescents, internament il·luminats d’impura joia — els de l’arquer fòssil qui amb encert científic t’esborrarà. Llambrega amunt. Pengen ja pel cel els voltors indígenes, de qui les decents amenaces et fan reciprocar’ls amb folles mascarades. Ei, qui sóc? I t’encarnes contaminat hereu, compungit heretget, meuca banal, pítia subtil, hipocondríac ermità, apoteòtic encantat, enigmàtic axioma, aspra sinòvia, igni vaccí, esmolet lasciu, túixec luxós, luxant lixiviació, unt inconvicte, caducat episteme, opac suïcida, escapulari sepulcral, rèptil seriós, farfallós dimoniet... De qui les seqüeles calidoscòpiques se centren a endurar les més peludes llunàtiques marejadores sessions... on, sense plànyer llànties, hom enfoca atletes, papallones, varengatges, encluses, tasos i bigalots, estilets, atol·lons, melses, quarks... — prestigis de prestidigitador rai — en ragen a lloure... falcates d’ilerget... àvols perjures virtuts... fluorescents boirines... caòtiques col·lectives dedicions… xifosurs en desús... escapçats tèlsons de nèlsons estifollats... pinces toca-sons, lluscs mol·luscs, brocs escalabornats... meandres, diamants... tríptics, triftongs... equacions exoenzimàtiques… osmòtiques reciprocitats... comminatòries immanències… simis latents... semiocults agalius... i al glaçat gamarús del fosc malastruc badall qui esbiaixadament m’ulla com estruç... si a l’esgardís amb l’arcabús burxés... mal llamp llavors no l’esquerdés... i el descosís... ni mai més no fos al cas... ni no pas enlloc fugir pogués... la finestra edicle, fornícula, ninxolet, fosseta... on és antiga enrunada ídola o oblidat ninotet insignificant, claupassat, erosionat, ratat pels elements, ell i el plint tetraplèuric fosos a la pedra... I no pot... no pot pas... com tu, qui tampoc no pots... i no... no... cert... no puc... Sos blefaroplègics epicàntics ulls, xeròtics i de pingüècules i clotets claferts... ara esdevenint els meus... Mos porucs nistàgmics ulls nictitants... a pleret... quiets... quiets... i esdevinguts... morts... els seus... Dispararàs!



    ~0~0~



    El nazi Bragues Llosa i la meua tieta Cornèlia d’Espernellac


    Enmig l’aplec multitudinari de covards legionaris invasors, es veu que el nazi peruà s’havia tornat a cagar a les calces, i ara d’esquitllentes s’havia doncs esmunyit a amagar’s al cementiri del costat. Tot seguit, el nazi Bragues Llosa d’amagatotis sebollí doncs ses podrides bragues sots la llosa. Molt puerilment, damunt la llosa hi escrigué el millor escrit que mai no sapigué escriure, ridícul betzol. Wer das liest stirbt — hi guixà — i en acabat de torcar’s el cul amb la mà del mort qui havia desbancat per a sebollir-hi les seues fètides bragues, fètid nogensmenys se’n tornà a l’aplec — carranquejant, entrenava, amb veu de gos, la veu, i, com mig electrocutat pallasso, el braç, car on anava, a fondre’s entre els altres pudents carallots legionaris nazis, prou calia prou sovint ben frenèticament ans rampelluda, epilèptica, ensems abuixir-hi i aixecar-hi el braç.

    I així, som-hi, com dic, hi anava esgaripant: Viva pana! — i a l’encop trametent la seua histèrica mà dreta de mig mort cloc-piu a torcar també el cul de qualque núvol, quan... volgué l’escaiença de l’instant que s’ensopegués amb l’otomà qui aquells dies assíduament es cardava, a la més prima claroreta de la matinada sobretot, com bon sarraí, la meua tieta Cornèlia.

    At dawn, Qrat Sirah the Ottoman was an ardent flirt, went into rhapsodies about his other sundry raw idylls of yesteryear, especially when, as a shepherd in wild Bessarabia, he’d had his kicks with more than a few dainty enough goats. Acutely sensitive to noise, la meua tieta Cornèlia, sentia, des el meu llit, que de trast en trast li deia, Calla i carda, collons!

    Doncs bé, el nazi Bragues Llosa i l’otomà, deserts, no gaire lluny de la porta del cementiri, ran qualque ensopegada, potser només llambrec ofensiu i tot, es veu que es van atapeir recíprocament d’objurgacions. L’otomà amb fi sarcasme de savi paixà; el pec franquista quequejant tautològiques obscenitats de molt repel·lent analfabet. Al cap de poc, el nazi, son sòpit repapieig fotent-li figa, es tragué la pistola... i el volia matar allí mateix, Moro fastigós, català adoptiu, no hi ha pitjor pecat!

    Típic de molt bajà sociòpata; tantost perd l’argument, trau la pistola
    — es va dir l’otomà, fotent aitan ivaçosament com podia el camp. Li ho sentia contar a la meua tieta l’endemà dematí.

    Es veu tanmateix que l’otomà Qrat Sirah, delicat romàntic, mentre s’escapolia, va pensar de no fer-ho gaire lluny. Tapant-se el nas, s’amagà prop la llosa sots la qual la mocosa merda d’en Bragues Llosa continuava de podrir’s, i esperà veure on el podrit se n’anava. Llavors l’empaitava secretament de lluny.

    El nazi Bragues Llosa féu cap de nou a l’aplec. Interim corpse, cozily nests into the dumb noise of the noisome mob; another rotten stinky apoptotic flower settled into an enormous bouquet of incestuous pestilential benighted narcissistic duplicates that in crazy brainless loops, in unceasing waves, can’t stop to evacuate always the same slow-witted... the same worthless... the same malodorous pernicious garbage.

    L’otomà esguardava i escoltava aquell degenerat amuntegament d’obtusos paràsits (moribunds buròcrates i cagats militars a l’engròs, més els saigs desvagats de sempre i de costum) qui fotien el carrincló ximplet i vomitaven les datpelculades típiques d’infames datspelcul que són, i diu que a despit del do que sempre ha tingut pel sorneguer desdeny envers les tabollades que bavegen els fanàtics, aquest cop les xanxes mateixes li enfosquien nogensmenys encara més el panorama, li eixien sinistres rai, car allò que presenciava excedia la inhumanitat més bèstia, l’estupidesa més pregona, la perillositat més repulsiva.

    Ens va dir que aviat els ulls mateixos es refusaven a fer-l’en cas, que s’oposaven a esguardar què més s’hi escauria, i que les orelles fotien així mateix, que la lloa martellejant, estrident i cacofònica dels feixistes aglomerats en fètid grumoll devers llur pana dels collons, és a dir a aquella merda pampana qui era llur únic referent diguem-ne intel·lectual, pobres animals sense un dit de seny, se li sobreposaven a tot so decent, i que doncs, ell mateix, tot reculant de basca, feia ja per a anar-se’n, bo i deixant-los que s’acabessin de podrir tots sols... quan llavors precisament li va semblar que les orelles li xiulaven... les parà en ventall... i, de debò, tu, es va sentir al·ludit.

    El Bragues Llordes, vull dir, Lloses, cowardly thug, només “valent” voltat de cagats espantalls com ell, havia volgut intervindre; s’havia atansat al micròfon on hom (en aquell moment un escurril nyicris titella apellat Bava d’Ella) s’hi esgargamellava pels descosits bo i orxegant les pitjors barbaritats — i, with his fulsome asshole of a mouth, pobre Bragues – segurament pensant, I won’t be upstaged by such a silly feeble unseemly traitorous marionette, anyhow – es delia per a esgaripar-hi també ell – en diria de la seua coent suada escarransida banal collita, en bavejaria així mateix una de més grossa que no cap de les del menyspreable traïdor pallasset sense gràcia Bava d’Ella, prou que en confegiria de mantinent qualcuna o altra, només li caldria pouar i monejar pel seu repertori, entre les seues múltiple fútils collonades – altrament molt respectades... pels xarons faducs quilis com ell. I esgaripà (amb veu de gos ronc, doncs, en el seu esgarrifós vernacle) el Bragues, davant els fanocs esfereïts fetitxistes curts de gambals; farfallejava... Escolteu, sabeu que ara mateix que venia m’he trobat un d’aqueixos moros catalans qui no anorrearem pas amb menys delit que ja no anorrearem els separatistes mateixos [“a mort! a mort!” perdia el lleixiu aleshores el merdegam en bloc], i m’he treta la pistola i he engegat un tret... i ha-ha-ha-ha-hà... el moro català s’ha cagat com es caguen sempre que veuen un franquista com nosaltres, homes i dones amb pèls al pit, i molt panolles... panolis... vull dir, panols, disposats a morir per la mare pana! I sabeu què he dit davant la caguerada del moro català, he dit, he dit... he dit... Què volíeu que digués... Més glòria per a pana...! I... Viva pana, viva pana... viva pana!

    Ara els pudents carrinclons tots ensems ho cridaven amb ell, descordats, molt engrescats per l’inarticulat Llordes Bragues. Viva pana, viva pana! I se’n reien com garrins del volpell otomà imaginari.

    És clar, al cap d’estona, amb tanta de pega bestialitat observada d’ençà del seu amagatall foscant, sota aquell cel baig com de carn mortificada, una angoixa incerta, un tèrbol turment, vingué a rosegar l’ànima del tendre otomà. Què hi faig, en aquest naufraig? es va dir, En aquest naufraig de totes les vàlues bones, que tant costaven de guanyar? Ací, en aquest pútid anus de virós infern, de fetor contaminant... on la humanitat es degenera fins a límits inoïts, inesperats, impensables; ni on cap cuca, per fastigosa que fos, no gosava mai aventurar’s? Recony, recony, l’avolesa d’aqueixos molt ridículs dissortats!

    I compongué, per al guaitajorns que eixiria el sendemà o l’altre (un hebdomadari de fulls amples com llençols i acolorits com llenços d’en Miró, on hi tenia un “raconet líric” cap al darrere de la publicació), el sensitiu ans il·lús otomà, això, si fa no fa:

    Què hi faig, què hi faig, enmig d’aquest naufraig?
    no sé pas on vaig, ni tampoc on cony d’anar-hi haig;
    encara si hi fos un gaig, belleu volant trobaria mendraig,
    o nedant estrafaig el solraig, i tinc ben tost la platja a raig;
    o de creure’m assaig que só bell papalló de maig
    qui papalloneig al cel baig de maig, i lib i em satisfaig
    a cent floretes i escaig devora el riu Magre a Alboraig,
    on aviat hi occiré l’araig, car la nit s’atansa i hi enraig
    a les parpelles els cilis rere on en somni el naufraig
    tant no rarefaig que remot s’enfuig rere el teló on ja no vaig;
    o que só neu ara, de creure’m assaig, i lentament em desfaig
    damunt el cresp, torturat pel saig molt cruel del naufraig,
    salvatge ultratge d’esglaiador ans descoratjador naufraig,
    on, malviatge, malviatge, ni sé què hi faig ni contrafaig,
    ni si hi vinc o vaig, ni quin fotut paper doncs de fotre-hi haig!


    Força més gratuïts grotescs excessos ni aberracions hàbilment representava en Qrat Sirah bo i relatant son horrorós sojorn prop els corroïts imbècils del regne molt repulsiu de pana. I ens assegurava que al seu raconet líric cercaria, decebent per poc que pogués la fàtua censura dels maleïts ocupants, totjorn irrespirablement pudents, car ratades llurs pestilents gangrenoses carranxes per llurs paràsits residents – els rats de l’autofàstic i els xicaloris merders de la por – cercaria, dic, rifant-se’ls, d’anar-hi ficant molt subtilment crítiques contra els abominables malparits – la flor activa com dic d’aquella inic ramat d’invasors feixistes – qui, complotaires encara més degenerats que no la resta de l’entecosa tribu, es conjuminaven a enllestir el genocidi, a doncs eliminar’ns per sempre pus, a esborrar’ns del capbreu dels vivents, a delir’ns àdhuc de cada mapa ni de cada història, com si no hem estats mai vius, o a tots ops sinó com ells, ço és, repel·lents lladres assassins falsaris qui en hordes ignorants tot ho contaminen i corquen.

    Alhora, impecable en calçotets i samarreta, epicúriament (com un paixà lleugerament gotz, panxudet, ja ho he dit) s’atipava; era l’hora de l’esmorzar i rondava jo pels voltants, i la tieta i ell em convidaren. Sóc molt llepafilós, estugós, i només damunt la taula hi triava amb complaença selectes bocinets de formatges i cigronets.

    Gosí interpel·lar’l, Qrat Sirah, while you were eavesdropping... en aquell asil a l’estiribel de boigs, llebrosos i psicòpates, de qui els símptomes nazis són tan repel·lentment palesos que de ràbia bulls, de tal faisó que, si en aquell instant et pentinaves, àdhuc la pinta, de tan roent ni febrós tu de ràbia, com dic, despitada pel teu traïment, i tant si és de plàstic com de banya, com dic, la pobra pinta es fon... doncs em respons, si et plau, sense falses vergonyes ni prevencions, si llavors mateix no els hauries volguts matar tots?

    No, home, no, cap; ni el Bragues Llordes. Prou es mor tothom prou aviat
    , equànime, el poètic otomà em contestà.

    Mes me n’adonava alhora que la tieta Cornèlia no hi estava gens d’acord. No n’hi ha prou amb burletes i sornetes; aqueixos damnats bútxares hi van amb tota la mala llet; o els anihilem o ens anihilen. Més val que llur sant Martí els arribi d’hora que no tard, car, si diguéssim tard, en fóra segurament massa. De moment només gosen, en escamots de trinxeraires i de bòfies mig disfressats de persona, a acarnissar’s amb els qui són sols i destituïts, esclaus, dependents, amb aigualits estatuts, mig diluïts. Però la impunitat de què gaudeixen els va envalentint. Jo diria que si més no el Bragues, per capitost tapat i per repatani estront, sempre a mig cagar’s, i perquè s’ha d’aprofitar que ens cau a mà i ens ve a tomb, cal fotre’l sots la llosa ell també, com adés feia ell mateix amb les seues bragues totes enllordades d’infecciosos fems, afirmà. I escrigué en un paperet que l’otomà i jo l’haguérem de signar, i que un cop signat pels tres llavors ella cremà, No descansarem fins veure el podrit Bragues Llordes acabant-se de podrir com les seues podrides llordes bragues sots la mateixa llosa. Som-hi, companys (davai, ribiata!), entre tots tres tost l’enterrem, i au!

    Sort que cremà la tieta el paperot diguem-ne incriminaire, car qui covés després doncs aquell talismà roent (pitjor, radioactiu), puta vida rai. Si mai el fet fos fet, irrecobrable, irredempt, prou se’n sentia, el rebregat posseïdor de l’ou escabrós, no pas...?

    Vora l’indret on els estiomenats datspelcul s’arraïmaven hi havia, molt adient, el cementiri, ja ho he dit, mes també, no gaire més lluny, passat un clos limítrof, amb vaques i vedells, un estany amb peixets de colors — negligibles de mida, i tots d'arestes i escates, i ulls i metzines, segurament. En Bragues Llordes hi anava de cops a pescar; es menjava els uliginosos peixets crus, de viu en viu, tantost reeixia a treure’n cap de l’anguniós tarquim; fàcil de capir-li el lleig repugnant costum: en Bragues Llordes era nazi, i doncs, molt capdecony i molt brut.

    Doncs bé. Un bell jorn de trons i llamps, vora l’estany, la tieta Cornèlia d’Espernellac, se li obrigué de cames. Volia fer-lo atansar per a poder’l tindre’l a tret i endinyar-li un estilet enverinat al cor, mes tot se n’anà en orris ràpidament. Com tots els nazis, en Bragues Llordes és impotent, d’ací l’esquírria que arrossega contra tot el que és ben parit, i lliure i català, i per això així mateix la pistola que duu sempre (és clar, el canó rovellat de la qual trempant rai... i ejaculant mort... ep, i així anar fent... poc cal insistir-hi pel que fa al coll psicològic, substitutiu, de la carrinclona andròmina). Tant se val, la qüestió, que en Bragues Llordes, trempar i atansar-se-li, no gens. Al contrari, maleït pornògraf sapastre, volgué etzibar-li un sermó ple de “moral” i femta de la seua rai.

    La tieta Cornèlia, empegueïda, s’abaixà les faldilles i clavà l’estilet enverinat a un pobre peixet qui cuejant agonitzava. Vés-te’n a la merda, pudent! — cridà, adonant-se encontinent que allò que deia, redundant rai, car en Bragues Llordes prou ja hi és sempre, a la merda. Enfurismada, tornà a pujar a la llemosina i enfilà cap a casa, a rumiar’n, diguem-ne d’estratagemes, de nous i de millors.

    De lluny, a les envistes de l’indret on vivim, sent llavors la tieta un espantós rebombori de ferralla, de trencadissa, de destrucció... Són, no hi ha dubte, els terroristes atacant — la llorda lladra horda de franquistes fotent-ho tot daltabaix.

    Arribant esbufegada, els veu, l’unànime cagalló esgaripant Viva pana, la catèrvola nazi, l’horda franquista qui de la casa arruïnada surt cantant llurs Culs al Sol i altres cançons de podrit brètol ultra i ultracriminal.

    La tieta esglaiadament corrent ara cap al foc. La casa encesa i a bocins, i, dins, ai... Ai! El poètic otomà a tesa violat amb canons de llorda pistola, pobre Qrat Sirah! — i assassinat, i mig rostit.

    Era palès que mentre la tieta mossegava l’ham parat pel maligne Bragues Llordes (i jo era a estudi penetrant encara els secrets més peluts de l’electrodinàmica), l’horda franquista fotia l’únic que mai saben fotre: represaliar covardament i torturar a mort els desarmats.

    Per a nosaltres, ja no hi romania res a fotre. Res a fotre-hi, res a fotre-hi — capitulem, capjups, desfets.

    La tieta Cornèlia, amb un cop de banya, allí mateix decideix, Fora, i lluny! Tan lluny com puguem, minyó! Com més lluny serem d’aquest corromput cadàver que en diuen pana, ara sí que definitivament cent per cent ocupat pels llords nazis podrits, millor respirarem!

    I és així com al capdavall ens n’estorcérem, la tieta Cornèlia i el seu fidel estudiós annex... fugint. Fugint lluny, lluny, ben lluny. Altrament també, com el sacrificat bon Qrat Sirah, allí hi raíem, a la repulsiva pana, tota feta de cementiris i de palters, i de cementiris de palters.

    Ja s’ho fotran.

    Ja s’ho fotran, fins el dia assenyalat on, com dic, tots plegats els haurem vists sots llosa, acabant-s’hi de podrir, maleïts franquistes... llordes bragues d’infecte merdam.



    ~0~0~



    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns