Qrim Qatalà CXIV

114


Esperons


Quin estiu, vós! Juny-juliol era a l’alta muntanya, fent-hi de llenyataire temporer – bona manera d’esplaiar’m bo i esperant setembre-octubre-novembre (m’havien dit) on havia de baixar vora l’estany, on em calia ésser per a coses del cinema – i m’havia fet amic d’un dels habituals... Un xicot fort i dur qui tanmateix treballava amb tanta de gràcia natural, i qui sobretot emanava una olor tan atractiva – res a veure, vós, amb la pudor dels altres, llur fortor de suarda, llur fetor de cul mal torcat, ecs, vós, sovint l’angúnia! – mentre que el meu company, una flaire, ell, tan delitosa, diries, que te n’havies com aquell qui diu d’enamorar. Era ell qui m’havia ensenyat, part damunt i amb paciència qui-sap-la, polit i ensems ferm, els secrets més ocults del pelut masclívol ofici. Ell i jo ens veies sempre junts enllestint tasques sens fi – valents i colrats, amb baronívoles mans d’enèrgiques durícies, abatíem arbres llargueruts rai, i en acabat els despullàvem – ben esporgats, escorxats, toscats, estripats, estellats, llescats... i quines llenques, quines pannes, quins torells i bitlles i pilons més fins no en trèiem... I sobretot els rolls i les galaubes, els nostres, un cop enllestits – i ho fèiem a velocitats astoradores que prou devien envejar pler els altres binomis – hi podies passar la llengua sense por de clavar-t’hi cap estella ni aixena ni sisquere trobar-hi que cap grop t’hi raspés gaire. Quines jàsseres ni bigues ni pals ni posts ni tot allò no en deurien treure més tard els bons ebenistes i fusters de les contrades jussanes i sobiranes, i àdhuc, posats a dir, quins rems, ni mànecs, ni bitlles i bitocs, i mandrins i llistons i tot, amb els petits rebuigs no en correrien llavors més tard tot al llarg de manta de pàtria per l’ample univers. Amb la nostra fusta, en fi, a tots ops la millor d’enlloc i enjondre, vós, fiqueu-hi la titola al foc!

Tant se val, no en feu cas; tot això, potser, entusiasmes de la joiosa ocupació, és clar. L’important és que a l’hora de la migdiada en acabat de dinar sempre jaguéssim plegats, ell i jo, entre xerracs, corretjams i altres ormeigs seus i meus, i damunt els oripellats mosaics de fullaraca, al terra generós de la gràvida bategosa forest; hom ens portava el dinar i el selló, i els dos sols, al nostre racó, ens en contàvem, engrescats, de bones i millors; després jèiem l’un a la vora de l’altre i fèiem un petit son benaurat, ben merescut.

Un migdia s’escaigué que esclatés forta tronada. El cappare s’afanya de parella en parella dient a tothom que de moment hauríem de plegar, pel perill dels llamps massa traïdors. I doncs tothom els veus acceleradament emigrant cap al campament, tret de nosaltres dos qui no tenim gens de por ni de llamps ni trons ni calamarses – home, jo sí que en tenia, sempre n’he tinguda, però prop d’ell – em devia comunicar la seua magnètica confiança i el seu bell i fàcil saber-fer – prop d’ell, valent com si m’ha annexat, com si li visc al butxacó de la camisa, a l’alçada del cor, un cor masclíssim, ardit, de callat i ver heroi – prop d’ell, doncs, no en tinc gens, de por.

A l’hora del dinar, per comptes de comptar amb el dinar que hom ens portava quotidianament, i que avui doncs ningú no ens portaria, ens vàrem haver d’espavilar amb les quatre panses i prunes seques que ell duia a les butxaques i amb les quatre ametlles que jo duia a les meues. N’espolsàrem borres, i safatans i corquims, i mastegàrem contents. Allò ens féu riure com si tornéssim a ésser enjogassats minyons d’acampada. Llavors ens jaguérem al peu de l’arbre més alt – condemnat, pobrissó, a ésser abatut així que ens despertéssim i els llamps no empudeguessin gaire – i, no sé què ho féu, segurament la implementació de les meues sempre mig adormides tendències marietes, la qüestió és que, ran d’un llamp molt proper vaig fer veure que m’esglaiava més del que hauria calgut, i me li vaig abraçar (al company, no pas a l’arbre faduc).

No em va rebutjar pas, ell. Al contrari responia favorablement. Que feliç que em féu aquella dolça interacció! Aquell dia, més sols i lluny que no mai, ens esplaiàvem sexualment una mica més enllà d’on no ens havíem esplaiat fins ara. No és pas que copuléssim del tot, mes tret d’això déu-n’hi-doneret el que fèiem, vós. L’estrany és que – per això dic que quin estiu més memorable – l’estrany és que gairebé havent acabada la nostra excursió amorosa, jo llepant-li, com abans el fal·lus, ara l’hàl·lux del peu dret, no sé pas per quin costum adquirit aquells gloriosos jorns de llenyataire profús, vull dir, intens, dedicat... de llenyataire intensament dedicat a la tasca... la qüestió és que l’hàl·lux li estreb com estrebava cap indesitjat trossot de fusta mig desenganxat, i, com qualsevol estella ni brancota que arrenc, veieu que es deixa arrencar tot al llarg de la cama, començant doncs pel dit gros del peu dret fins amunt, amunt, dalt de tot la cuixa i engonal i tot. Admirable, petrificant, situació! Ja que hi ets, fes el mateix amb cada boterut bocí que et sembli que hi faci lleig gep... Orella avall, doncs; nas amunt, i fal·lus amunt, i braç avall... De sobte te n’adones que el teu estimat company s’ha tornat de debò debò de fusta... De fusta, de fusta, vós. El despulles de tot penjoll ni estroncany ni rastà ni estarloc ja mig destralejat com si fos un altre tronc que amaneixes per a l’exportació cap als dilectes fusters de la ciutat, estrebes, arrenques, cada tarranc, cada esperó sobrer que empudegués la volguda llisor, i a poc a poc, entre fragment i fragment, de penca en penca de cos, tot plegat et roman ben pelat, com si, carallot de tu, havies jagut i feta l’amor just amb un altre fi roll i prou!

Amb allò, solivern, tornava al campament tot capficat. Algú em demanà pel company, però en dir-li que s’havia tornat de fusta i jo de pedra, se’n va riure i no va dir res més. Aquell mateix vespre vaig dimitir, m’acomiadí de tothom els qui vaig poder veure part de per allí. Tots em van dir adéu misteriosament enriolats.

Vaig davallar abans del compte al poble de vora l’estany i hi esperí que hi compareguessin – el setembre, l’octubre o el novembre, ja sabeu com són els “artistes” de poc de fiar quant a dates ni promeses – hi esperí amb candeletes, dic, l’arribada dels cineastes.

Els dies s’empaitaren al calendari, i ells ni en pintura. Començava de ficar’m nerviós. De vegades hom trucava a la meua cambra i el cor em feia un salt. Vivia neguitós rai, pobrissó.

Fins que cap a darrers d’octubre van fer cap – vull dir, els qui volien, deien, fer un film tret d’una de les meues historietes rurals i encara en tantejaven els locals. Els havia de trobar a tocar de l’estany, no gaire lluny d’un antic monestir abandonat que ells, en reconèixer els voltants per al film que deien voler fer de la meua historieta, havien pensat que potser convindria força, i per això es veu que el volien adaptar a les necessitats del guió, reparant-ne això i allò, segons llurs molt artístics, estètics, carrinclons, parers.

Abans d’anar-hi, abans d’anar a trobar’ls tots plegats, massa esverat que estava, havia volgut reforçar’m o encoratjar’m una mica amb un parell d’alts conyacs calds... I ara, doblement esperonat per les sengles banyes subsidiàries, postisses, succedànies, lliurades pels dos gots de conyac, me n’anava com qui diu tossant de valent. Som-hi, som-hi, vós.

Llavors, però, un petit tap. Tot eixint del bar de l’hostal del poble, me n’adonava que m’havien pres l’abric; a canvi, me’n trobava un altre que ningú no deia d’ésser el llur, i me’l ficava – era vellot i força pudent, de pell tota ratada, segurament pollosa i tot, però si més no em resguardava del fred; tant se val, car de tota manera el perdia a cap de ben poc, quan, anant a pixar a les estretes latrines de fora, me l’havia de treure perquè era tan ample i gruixut que feia nosa als qui pixaven al meu costat, i doncs, en acabant de pixar, vull despenjar’l d’on l’havia penjat i també s’havia esfumat, sudari màgic, volador; corria, em deia, vós, molt de fredolic part de per allà perquè em sostraguessin dos abrigots seguits en cosa de mitja hora; el pitjor, és clar, escolteu, és que tampoc no hi trobava penjada la bossa amb els guions corregits segons les instruccions que m’arribaven dels astuts cineastes, la bossa amb tot el recapte adient que fins ara duia en bandolera, la qual m’havia treta també per a facilitar l’enorme latent pixera i les llargues i pausades pixarrades dels casuals companys qui llavors s’esqueia que atapeíssim el petit indret; allò, us ho podeu pensar, m’emprenyava força, fins al punt, carallot que sóc, que tornant al bar de l’hostal pispava jo també sense vergonya la bossa d’un solitari vailet d’uns vuit o nou anys, el qual en fer ell un tímid ploricó un pic veure’s robat, em feia en acabat tanta de pena que l’hi tornava abans no me n’anés del tot amb el producte vilment emblat, alhora que em ficava la mà a la butxaca i l’hi afegia a la maneta uns quants bitllets de banc i, com si xanxegés, a la galteta un pessiguet rancament apologètic i amistós.

El vailet fugí esparverat. Musclegí, i enfredorit i sense els scripts, em vaig llençar a l’aventura.

Me’ls guaitava de lluny. Molt mudats, vuit o nou paios, tots de negre abillats, amb corbates i capells negres i camises molt blanques i emmidonades, com si són homes de negocis pus tost farts, seriosos, establerts. Em feien una certa impressió. Cohibit, no gosava atansar-m’hi; atansar-me’ls, vull dir. Eren a la vora de l’estany, assenyalant ací i allà i consultant papers grocs. Del monestir oposat a llur renglera, car eren mig asseguts mig drets, si fa no fa acunçats a tocar de l’aigua, on l’estany llepava, entre còdols, mansament la terra ferma... del monestir, doncs, a una distància d’uns dos cents metres, en venia un sord rebombori; s’hi notava l’activitat d’una o dues colles d’obrers que hi bellugaven materials de construcció.

Al capdavall m’apujava la corretja dels pantalons i em decidia a atansar-me’ls; potser em convidarien a més conyac, o a quelcom si fa fa no fa cald, car, sense abric i amb el fred del capvespre, i més amb la brisa glaçada que s’aixecava de l’estany, em trobava força encarcaradet.

De sobte el sord rebombori que emanava del ruïnós monestir esdevenia boig estrèpit. Vaig tombar el cap esfereït. D’unes rònegues escalinates exteriors en queia una estàtua gegantina, una mena de colós de Rodes, hauríeu dit, tret que, és clar, allò essent rònec monestir abandonat, es tractava d’un altra ídola, d’un Jesuset enorme, amb un cap gros com l’esfera de pedra massissa i tota blanca d’un petit planeta i tot. Les dobles sogues amb que els treballadors el transportaven, es veu que per qualque sinistre miracle es desfeien. I ara queia amb el cap davant el maleït Jesuset esventat, i jo paralitzat d’esglai. L’estatuota, en espetegar a terra, es va partir pel mig, per la cintura. Era un Jesuset nu; el tros del cap i el tors em venia directe, sorollós i compacte com un destacament de vint o trenta tancs de combat. Jesuset assassí, no sé com el vaig saber evitar, qualque mena d’instint de supervivència. Em vaig llençar al costat i va passar relliscant, escatxigant pertot i foradant damunt el terra tota una trajectòria que hauríeu dit rasa o trinxera cavada per catorze escamots de sapadors durant pel cap baix una quinzena. La part de cintura cap avall de la colossal estàtua féu un bot magistral, espectacular, hiperbòlic, en percudir el terra, i, volant de debò, vingué amb un terrabastall eixordador a estavellar’s al vèrtex d’ençà de la renglera de cineastes molt professionals. El pipí del Jesuset assassí es clavà com esperó de pedra al pit de l’artista de més a l’esquerra de la renglera, mentre l’hàl·lux del peu dret empalà el seu no pas menys digne company de l’esquerra. Dos morts instantanis entre els meus acomplits productors d’historieta gòtica qui té lloc entre boires i glaços i naufraigs, i derelictes i carraques. Malament rai, fotrem goig.

Desvetllant-se’m amb l’anècdota el numen... Voldré afegir segurament l’horrorós escunç al guió – em deia, com dic, fent doncs notes mentals.

Suddenly the ropes snapped. The cries of alarm went drivelingly high... “Everyone duck and take cover... murderous gigantic little Jesus falling down the outside stairs of the old broken down monastery near the dismal lake.” Awful ominous rumble. While I, being a simple man from the village, a cuckold whose phony horns always point out to the best less dangerous exit, androitly and cleverly avoided then the head and torso sent toward me like the bloodiest of angels intent on my instantaneous obliteration... the other half of the mammoth shiny white naked statue, meanwhile, split by the impact, riven asunder, waistwise, by whamming once on the slippery shale, whiplashed, now slams and slaloms all over, creating such unseen chaos, a maelstrom of earth water wind shit, that a colossal terror incontinently invests everyone... Here it comes flying... it cuts into the smart strip of priggish would-be interviewers. Damnable spur of stone, the proud cruel cock of horny little Jesus impales to death one of the gorgeously attired technicians; another, his head’s blown off by the criminous big toe of its right foot. All in all, monstrous cursed malignant little Jesus, insidiously syringing hallucar and phallic toxicities all over the vanquished honorable company... Pandemonium ensues, you bet! Only the cool slightly horned observer, solely armed with his apodeictic notebook, keeps his pants unsullied; among the cheap hammy tragedians by such wholesale disaster utterly disowned, only him, the dignified onlooker, raises to the occasion erecting on paper another of his unimpeachable odes!

Minuciós, els detalls del portentós incident els afegia encontinent a l’accelerat script. Estimulat pel numen degudament servit, amb quina satisfacció no els ho portava, saludant tothom i ensems donant-me a conèixer, somrient! Em tracten d’animal, més enfeinats amb els caiguts que no pas, com prou convindria, amb mon amplament meritori cobermòrum. Els ombrívols obrers també han fet cap. Estranya processó. Un esperit morós, un ambient funerari, de mantinent gratuïtament s’han instal·lats.

Acceleradament pansit. La joia de la feina acomplerta estroncada d’espetec. Malmirrosos, desagraïts, desgraciats. Ja ho veig que no farem cap enlloc; m’hi sent com si hi sóc de pus. Saps què? Me’n tornaré cap a l’hostal. A part que es comença a fer fosc. Em fan por els llops. L’impressionant projecte a can pistraus. El guió ja l’estriparem, això rai, ja en farem paper de vàter...

Sí ves, i no sé per què he dit al començament que us ho contava, que us contava tot això, que Quin estiu, vós! si, de fet, ja érem llavors a mitja tardor i tot, com qui diu.

Era al meu llitet de l’hostal en acabat, nit colgada, i em garbellava l’intel·lecte sense reeixir del tot a prémer-m’hi ni llepadums de sintètic varengatge subatòmic on penjar-hi ja no dic ni la bossa ni l’abric que hom em lilaria de tota faisó, ans cap raó per a continuar vivint.

Impàvid sota el xiprer, el meu company episòdic, amb tremp d’excel·lent set-ciències, m’havia adoctrinat quant a les peregrinitats del seu perillós ofici. Alhora, bon bosquetà, per a anar mastegant, m’oferia, amb el que m’havia afigurat que fossin panses i prunes seques, i que ara reveig que de butxaques i butxacons li n’eixien pus tost culs de nabius i cireretes, ginebrons i glans, col·lemes i pixacans, moraguetes, moixernons, cantàrides, cucs eixuts, extractes de rous, ouets estranys... I devia oferir’m, dic, doncs, borrons de peiotl, o què ho sé jo quin afrodisíac més o menys neurovirulent. Tot és que em perdia, telepàtic, al seu cos meravellós, ensumant-ne, embriac, el fragant perfum que exhalava. Oh sublim felicitat, car aquell sentiment de pertànyer’ns – aquell tendre zusammengehörigkeitsgefühl? – qui ens el treia? I nogensmenys, de sobte, amb un cop de destral de més, oh crim primordial, s’ha fos. S’ha fos per sempre pus! Em deixondia abraçat a un perfecte nou roll.

I avui? Entre enderrocs i degenerescències de tètric paisatge, els presumptuosos tècnics m’han pres per opulent fill de bordell. Quin maleït epicaricac! Sense cap mirament ni adu puta sentiment, ve a fotre-se’n dels morts, però sobretot dels qui, molt escandalitzats, els vetllem. Malastruc fetiller, veu noure com si sent ploure! I el seu tanmateix indeleble guió ens ha portada prop a tocar de mà de la pitjor, més poc pròspera, sort. Així es morís, doncs, no mai remut, ans urpat per les urpes armades de verinosos esperons de la més enigmàtica diabòlica bestiarra. S’ho mereix, s’ho mereix; s’ho mereix prou, l’immens tanoca, l’obreptici talòs!

Em volien doncs fals superflu companyó sobtadament occit per comptes dels llurs? Expendable sidekick. Sí ves, qui els ho retrauria? Prou que els comprenc, no pas que els en demanés mai raons. Ells amb llurs nimis associats en servaven íntimes (segurament depravades) dependències – i amb mi? – res, mútues animadversions. I a llur parer, què millor, doncs, que no que fos jo, innocent passer desavesat vampir, qui l’odiós cigaló del lúbric Jesuset assassinés amb l’obtrusiva virolleta? Ja me l’hi veig que m’acora i travessa pit avall, maleït bocí petrificat d’arma del crim que a l’encop atura en sec totes mes inspirades altes volades d’ales quiròpteres i tots mos poètics futurs!

Ara, parlant d’armes, heu mai vist res més lleig que una trista xil·la com la seua, espellussada...? vull dir, sense l’amusant determinatiu prepuci? – oidà, tan diferent de la del llenyataire, de fal·lus, ell, gloriós i sencer! – colta relíquia el seu! – relíquia que ullprès no prenc sinó delicadament d’allò pus! – no pas gens semblant – ni punta de comparació, no fotéssim! – a la fava repel·lent de l’enorme ninot de pedra! – nua torta miserable pua, sense cap mena d’amenitat, la del gegantí petit Jesús disparat! – quin fàstic, vós, quina angúnia!

L’admirable matràs de mon amat... àpex de perfecció, de sublimitat, d’excel·lència. La punxa verinosa del maligne espantall... grotesca abominació!

Com enyoraré per comptes l’artístic indomtable sempre tes estintol de titola de mon coral llenyataire, vós! Ah, i calibrant-hi, com m’hi roman (m’hi romandrà de per vida, i més lluny si cal), als oronells, la flaire purificant, no solament del seu sedós gland o capoll, com cal deliciosament encaperullat, ans del seu cos sencer – i, a les papil·les, el tast paradisíac de la saba que miraculosa en brollava (com la meua més discreta devia agradívolament regalimar-me-l’en), ascensional llenyataire devotament idolatrat! Ah si un pèl abans d’aquella estranya transformació seua no sabia desar-me’n, carallot que sóc, al butxacó, la seua faixa, o mocador de coll, o els calçotets! – com en gaudia ara a alegre cop de llengua i nas!

Tret que per què gruar debades, quan la vençó suara patida se m’encasta de llufa al gep com suosa obstinada ventríloqua paitida, o làmia miolant, o estrijolant aloja d’objurgants litúrgies en nits urgents de bajolant Valpurga. La desencoratjadora desconfita, catacrètica em penja a l’esquena l’arcaica quimèrica fòrcida qui, com sabeu, prou que al primer cadàver ambulant caparrudament s’arrapa – o, si això no, la cefàlicament ofiotricotròpica ogressa – vull dir, el seu cap caòtic niu d’escurçons – quin batibull de serps per cabells! – qui se’m vol, amb brutes ungles i pudents queixals a tota tesa cruspir, rosegat clatell endins, l’inerme esperit.

Ves si no hauria pogut ja néixer gorgòfon, com en Perseu, vós... o en tot cas si més no un bri així, ardit com ell, i de tota bruixa esborrifada (i claferta de llarguerudes berrugues autònomes i sardònicament rients) qui sense cap mena de salconduit se’m penjava damunt, me’n deseixia, doncs, amb quatre mastegots! Prou que em calia, i tost rai, un desllorigador si fa no fa semblant, car m’era vijares que queia, ver, en feixucs prolegòmens de despentinada depressió qui amb aràcnids tentacles embolicant-se’m anava.

Puc fer ganyotes, simi nociu, hostilment editat pels pixavins genocides. Què en trauré? Les naixents ambigüitats panoràmicament continuaven d’estendre-se’m. Sort en tinc que el ciment del son se m’esdernega a encapsular només les perllongades fruïcions – cervell guardonat per un temperament a tots ops optimista.

En llençols apedaçats, l’ànima se m’apedaçava. Amb tot el que he après aquells mesos de muntanya amb les sempre presents veus divinals del llenyataire, qui dubtava que he crescut? He crescut tant que a cada atzagaiada faig, com en somnis de victòria, ineluctable front. Som-hi, tireu-me’n, a totes prou que hi responc!

Em vaig desvetllar com qui diu envernissat amb llimutges de radiants tonalitats. Esperonat per la bona cara que em torna el mirall, potser xiulant, suau, antigueta tonada, i acabant-me doncs de diguem-ne abillar, decidint-me’n de cop sobte de trametre al carall, aquest cop de debò, aquesta autofonomania o dèria suïcida de voler ésser escriptor – enrònia errada, i tant, si prou veig que no en sé prou... I tanmateix, encara àrcade no gaire vigorós, vestit un dia més a la poeta sense un sou – espellifat, desjecte, xarxó – i quina diferència, vós, amb els repulsius aberrants hollywoodians, tan tocats i posats, de vint-i-tants botons i mig...! Esguardant un pèl melangiós finestra enfora, cap a tramuntana on adés, en aquella, com dic, Arcàdia verda-verda, visquí el somni daurat, oh benaurat moixó, per a perenne evocació ans remembrança, i allerat per la forest corprenedora, d’eixarm, del jeure urta a urta amb mon ídol al llarg de l’idil·li més idíl·lic del món... Abans ara de baixar al burocràtic epicentre de l’hostal (on ja ho veig que rac a risc de perdre-hi el recte senderi), segurament a enllestir-hi el compte i olímpicament per sempre pus acomiadar-me’n... Quin cop no re-rep mon amb prou feines restaurat sensori! Jo qui em creia ben empernat rai, i ja ho veus tu com la pell del crani, presa de vertigen, supèrflua se’m sent, i com em tremolen les genives, i em ballen sinistres les dents a ritmes frenètics – (així gaire, i tost agomfi, vós!) – i els ouets se m’esbajoquen tots sols i em fugen, a espellir-hi, teratògens, qui sap on.

Saps què? No m’hi féssiu pensar. Encara no sé pas com sobrava l’ensurt molt greu. De la por, l’angoixa, el desencant, soferts, us n’escamparé qualsque analectes, pellucalles, per tastet. Ni en Buddha mateix, tan equànime ni equiponderat ell, no hi passava, us en recordeu? –espiant ell per un foradet mentre son reialme era anorreat – sa família i son poble ficats en forat – i llavors tots plegats trepitjats per elefants! Així, com a ell si fa no fa, em batega el cor! Esglaiat a mort per la irrupció, estil almogàver esbarra-tothom, de qualque plepa qui, estridulós com gat esgarrapat, em porta plet?

No; no és cap plepa forçut, felló i peguisser... És....

–Viola’m, viola’m! – m’implora – Viola’m, autor! Lleixa’t d’Alps i Pirineus, i espolsem’ns-e els perineus, i au, a la feina; som-hi, som-hi, ara mateix!

És una al·lotella qui m’entra rebentant com qui diu la porta. Una subversiva al·lotella qui se m’ofereix, faldilles enlaire, conyet palès.

Li feia que no, somrient, trobant-la lamentable, pobra noia.

–Ets impotent! – em retreu, amb ulls plorosos de despit, molt rabiüda.

–En sóc? De debò? – responc, somrient bonhomiós, mentre agafava la porta espanyada perquè se n’anés. Car qui se’n fiava, vós!

Semblava tindre deu o dotze anys – ara que aneu a alfarrassar – car d’antuvi la prenc per qualque tràgica actriu belleu vinguda precisament per a fer cap paper en la “meua” pel·lícula, i qui l’assaja amb pathos rai, o qui, així mateix enduta per l’agoge de la pre-representació, se’l pren, com dic, massa seriosament, i exagera pler – mes qui sap – són tan precoces les procaces artistes! – potser només té quatre o cinc anys – o és una vella de quaranta o més; de la canalla dels lascius desfigurats hollywoodians hom ja no sap què creure’s; figurants desfigurats per qui sap els cosmètics i empelts i injeccions. I ella qui doncs? Ni sé si el seu cony és legítim, vull dir, genuí, vós, de femella-femella, ca?

Quin nerviosisme duc, ambtant, quin neguit. Car i si s’escaigués que de fet és la mare o la padrina o la germana gran (o petita) del vailet vergonyós al qual en un instant de feblesa adés emblí la bossa? I ara ve ella a revenjar-se’n... Com? Fent-me-la violar, o dient que la violava, i així acusar’m d’esminyonaire cardaminyonetes...? Fotríem goget, gojat! Qui n’eixia viu, de l’irritable poblet de sometents pitofs i a l’encop sedecs de sangs?

O ja ve armada, i, com pugnaç gall de combat amb ganivetets i punxes esmolades de falsos esperons, es trau de la màniga cap raor roent de cop-descuit, i em traqueotomitza a la xamberga, malament rai, fent-me de la gola un hòrrid insargible patxap – un espantós esguerro patafi samfaina empastif pasterada poti-poti nyap-nyap – això és el que em dic. D’ací que, abans no m’ha acoltellat, nafrat, afeblit, i ben aviat eclipsat, amb sinapsis coalescents m’escarrassi jo a reeixir d’enginyar qualque atlètic subterfugi o altre. Malaguanyada destral que aquest cop no tinc desada al costat, no fos cas! Fins que, obscè, loquaç (jatsia ben poc eloqüent), polífon, simiesc, i sense tindre’n noció, m’embranc a voler-li desambigüar-li el perillós trencacolls de les envitricollades “amors contingents”, alhora traient-me pel xap un magre esbós o nasset de vitet desmaiat – més impotent que no cap minúscul cuquet desnodrit — de fet la llengüeta (car, amb el cop de roc, pla rai) em caplleva menys que no capllevaria el cap de cap tortugueta, per moltes de pessigolles a la closca de la panxa que li féssiu, adés morta d’un atac de cor de l’esglai.

Li deia, si fa no fa: Tendre gendre fui qui amb molt plaga sogra volguérem, impel·lits per qualque substància idiosincràtica que el cos bare secretament ens segregava, sollar el llit matrimonial – no dic pas quin exactament perquè d’això ja no me’n record. D’un fatídic rampell, endollàrem i desendollàrem manta de vegada, i damunt l’enclusa garranyigosa escarritxosa del xic-i-xic, les guspires ultrapassaren els mèdols o límits establerts (per qui? ni idea). Aquella amor contingent, com flor de diàspora, féu néixer embarassos rai. Proteiques, les gelosies es nodriren recíproques fins que vellutats aücs perifèrics no es tornaren esgarips vehements. No pogueren els supersticiosos bombers triar sinó, compel·lits per les feixugues alarmes, de fer’s llavòrens presents. Ànimes monòtones les llurs, com sabeu, per comptes d’apagar el foc a pal·lis i llençols, es foteren, hostils, a tractar’ns de luxuriosos femers. Dies diem docet – un jorn fa de mestre al vinent. Les dones (vaig dir) no m’aperussaran mai més. I sense escrúpols, solipsístic, amb una lògica pedrota, d’un tret, em vaig esclafar l’instintiu apèndix qui tantes de vides no havia desfetes – quatre o cinc, ei. (Me l’hi fiu ballar, etzibant-li espetegosa capcironada.) Ací el teniu, no gaire patxoca, catiu animaló, pitjor que extremunciat, ca?

Astruc, crec, veig que una cosa o altra la ximple al·lotella intel·ligeix. Avia encontinent jutipiris i carotes de fàstic rai, i hi torna, molt més segura: Ets impotent!

Allò volia sentir. Correcte! – que exclam. Més impotent que no deu déus i mig i tot, jotflic, manela! I amb això, remotament esgarrifós (vull dir, que faria por fins i tot vist de lluny, si hom pogués mai veure’l de lluny, és clar, jatsia que, pensant-hi bé – oi? – amb telescopi rai...), amb això, incapaç d’escarnir sisvol la nimfa d’un cuïc, voldríeu que us em violés, poncella immaculada? Remota d’osques i de mosques, si en veniu, recony!

M’esguardava l’aprenent d’assassina, ai, mocosa, com si no hi sóc tot, ço que nogensmenys em convenia qui-sap-lo.

Reprenc, empès amunt per la inèrcia instintiva de la incident follia que com boira de supressió còngruament m’imbuïa: I ni encara que pogués! Ni encara que hagués un virot gegantí i més actiu que no cap canó de dissolut calibre, cap sobirà matràs molt devotament inclinat a cony-batre, floculent madona! No veieu que les dones sou per a manguis – qui, tot plegat, desgraciat? flèbil poeta de pitxirrili, sapastre contista de ferro colat, pinyolaire canta-cançons escanyat – sou... sou... Sou allò que no hi ha... Muses! Muses sobretot! No pas objectes per a enllordar (tan fastigosament, ca?) amb baves ni lleterades ni d’altres porques secrecions! Prou me n’estava, no pas que sóc cap voltor aviciat qui a cap bocí de carn crua s’abalança! La deessa me’n guard, vós; sempre he estat incalculablement finet; cada fricció lúbricament lubrificada en cada funció de fornicació presa amb protoplasmàtic comptagotes! No, no! Ni que pogués, no fotia pas mai el primer pas de fotre-us; només si fóssiu vós qui em fotéssiu (amb gegantí negrot godomassí amb corretges ben afermat davant vostra nívia pelvis), bé m’hi posava, rumbosa: que com? de quatre potes? culet enlaire? Vós diríeu, no fotem, és clar!

En realitat, por rai de tombar-me-li, de girar cua amb el virtual cagallonet penjant, no fos cas que, per comptes d’endinyar-me-la a tall d’encès llenyataire, no m’engegués qualque bare tret al clatell. Me li tornava ambtant espantall més i més acollonit, negligible... Que se’n fastiguegés, confiava, de ses noces puerils, tenint esguard que tractava amb qui tractava. Com gruava alhora que per a mi finissin amb allò les visites incòmodes en mig assolellades galeries... Massa esdevenia massa.

Llavors sabia adonar-me’n. Els sengles miralls ustoris, volcans esborronadors, de sos ulls mastodòntics m’assenyalaven amb llurs llençades llums quin camí no em caldria tanmateix enfilar. Apte candidat esdevinc a fotre’m d’un bot finestra avall. Sense pagar? Exacte!

Pus de fístula sóc qui disparat surt. Ara que només era un segon pis. Hi aterrava com al roure un banyarriquer aprestat a fer-hi córrer el nas, seguint l’aup del fortuït indret on ben amagadet rauré fins que la nit no haurà esclatada com gegantina onada i, gitanot fugitiu o pellaire espellifat, qui, encara expel·lits, de bell nou s’esmunyen, serrejant-serrejant, retruny de serralada llegendari al capdavall no esdevinc.

O potser no pas. Potser només agaf l’escaient autobús que ix de la cantonada.

Nit colgada, l’autobús s’atura davant ca meua — hi sóc el darrer i doncs únic passatger, i l’autobusaire, gentil, s’espera amb el motor roncant i els fars encesos que endevini d’ensopegar la porta mercès a la llum que adreça a la façana. Somrients, ens acomiadem. Mes ara, sense claus, i posseït, de més, per un roí presagi, no pas que obri la porta ni que hi truqui; ivaçós, m’enfil com feia de menut, encamellant la canonada que davalla de la canalera on els teuladins teuladans sovint garlaven i on adés cada matí l’esquirol albí també s’enfilava cap al teulat del veí amunt (ah memòries que si cap hàbil doxògraf hipermnèsic mai plasmés quina altra vida no em donava!); tant se val, grimp doncs fins al balcó de la meua cambra.

Prou la conec, tampoc no fa tants de dies que en fugia – què, un estiu, mitja tardor. Tres de les parets sé que són enfarfegades de calaixeres, amb calaixos petits i grossos, pler dels quals contenen objectes oblidats – secrets, pudents, florits, podrits, inconfessables, criminals – i els altres, sí ves, res, sòpites rucades desades per error. Ara que vés a saber quin conté què! A tots ops, més val no obrir’n mai cap; a part que mai no en trobaries allò volgut en cap instant de desfici o necessitat d’heure-ho... hi ha... hi ha el risc de...

No, no en vull obrir pas cap! Mai més. Quantes de vegades m’hi he tret jo mateix, estès i mort, ert, a mig refrigerar, com si en desolada morgue on sols es desen tots mos antics cadàvers no visc!

Cert que en aquest balcó mateix que cap a ponent, infinit, s’estén, d’ençà de ben petit, carall si m’hi he estès tot nu a l’hora màgica on el Sol callol i roent no es pon. Vespres i vespres magnífics, somiosos, poètics, alats! I hi jec mort, el meu cos hi jeu mort.

Freda llosa d’alabastre on rac, mort per a tothom – no pas per a mi. Àdhuc els insectes s’hi deceben, se m’hi imaginen a mig podrir. Però no vull bellugar’m, no vull bellugar’m, no vull bellugar’m. Que em passin... que em trepitgin les hores, envernissat de partícules, fins que ambre no hi esdevinc.

Tant se val. Cambra, som-hi. Finalment hi entr, actual, i ara qui torna a viure-hi? Ara quin altre impostor me n’usurpa?

Car cert que tot hi és acunçat de faisó amb prou feines recognoscible. Els calaixos a deshora, els llibres un cop més cremats.

No hi ha ningú, mes el llit és desfet com si algú hi hagués jagut no feia pas gaire, i, com dic, pler dels coneguts i desconeguts altres fòtils és palès que han estats tocats recentment — poc hi veus damunt tampoc rastre de pols. A la cambra hi ensumes i pressents l’escalfor i flaire d’algú o altre qui se n’anava suara. Segurament per a tornar de mantinent?

I si aqueix absent doncs ara hi entrés, obrís la porta i se’m presentés? Qui fóra? Un doble? Jo mateix a un altre temps? O potser el meu assassí? Un invasor? Quina mena de monstre estrany o banal? Només un simple comú llogater allí ficat sense que ningú m’ho comuniqués mentre era fora?

Qualque dia ho hauré d’explicar. De moment no puc, perquè vet ací que un maleït tremolor blefarospasmòdic, com felló flagell vingut d’enlloc, se m’abat, amb les quatre parpelles, doncs, i sobretot als rebregadets límits on hi ha els raspallets de les pestanyes, fremint esmeperdudament, i tot plegat doncs ara confonc les lletres dels mots que escriuria. Les mateixes lletres dels mots se’n tornen setrills d’os mòlt. Qui podria?

[Poc que en sé el nom, d’aqueixa deplorable condició diguem-ne oftalmològica, vós; si algú entre els llegidors en tingués esment, prou que li agrairia que l’escrigués com cal amb llapis al marge; i, així agullonat, a la pròxima edició (la definitiva, amb l’explicació que ara hi manca afegida!), ja hi ficaré també, doncs, el nom de l’empudegadora malaltia – si abans, toca ferro, no me n’he mort! – amb, regraciant-lo, el nom i tot del generós col·laborador adventici, si així ho vol.

I tot plegat, pugem-hi de peus, haurà esdevinguda una historieta encara més collonuda, de la qual potser llavors, qui sap, potser sí... Potser sí, que en fotran una pel·lícula, amb d’altres artistes també neuròtiques, això sense dubte. A les quals atansar-m’hi, ni amb un pal de vuit pams, vós, com sabeu.

Tuixegoses, vós!]


(...)


llurs gemecs em feien esclafir


tota tragèdia em fa pujar el moscard al nas
sóc d’allò pus epicaricac.

tantost com puc
amb el cos mig amagat a cap cornàs
mentre els altres sac rere sac
de cendres van buidant-se’n al cap
em fot a riure com un ruc
fins que no se m’acaba el gas.

ves si sóc beneit del cabàs!

només tornant-me’n m’hi ficava un tap.


(...)


Aquesta és la gràcia de l’epicaricàcia


Som testimonis de tot el que s’hi escunça, sense afegir-hi ni treure-hi re.

Ens hi posem bé observant aquest món de ridículs protagonistes — actors, “herois”, ninots — tots plegats titelles carnestòltics, escurris, pallassets. Per molt de mal que sembli que es facin, cap mal no reben, car tot és hi és de per riure: espectacle, putxinel·lis, teatret; façana, cavicorni, fal·laç capellaneig de filosop; tripijocs amb espectres de llençol; falòrnies d’autoret.

Per què hi patiríem, carallots?

Cap recança mai no ens rau, car tot allò bo... prou se’ns estén davant, i ens hi romandrà eternament, ço és, mentre viurem.

Tenim ulls a la cara, no pas al clatell! Som fets per a veure-hi davant, i tothom sap que davant hi ha l’esdevenidor, i l’esdevenidor és el que anem veient davant, i el que hi veiem constantment són les inevitables memòries, d’on que les memòries són l’esdevenidor. I el que no veiem pas al clatell, tot i que qui sap per quin desequilibri intrínsec ens faci l’efecte que avancem de recules, sigui el passat, el passat mai vist, sempre inconegut, inremembrable.

Saps alhora que el que tens al davant sempre augmenta, saps que el que t’espera sempre és més. I veus que allò bo més allunyat, s’allunya encara més, com les certes antigues memòries. Les més remotes, i doncs sovint les més dolces, enyorables, entranyables, cor-reconfortants, sempre doncs raent, cada copet més minúscules, a l’horitzó que sempre retrocedeix, perquè el teu futur, com més vius, creix i creix.

I quin goig doncs no confies tard o d’hora, retrobant-les, retrobar! — si mai fessis com ara si retrocedissis tu mateix, és clar! — vet ací quin roc més essencial no et deses a la faixa, murriet!

El millor (l’òptim) sempre ens espera, només ens caldria potser allargar els braços (o la llengua!) endavant, per a tastar-hi d’allò millor. Sempre al rient remot horitzó, ens hi tornem a veure, ens hi reconeixem, i tant: l’infant feliç, a lloure; a lloure pels camps assolellats...

El futur, l’endavant, rau sempre doncs a mà o si més no a les envistes — les joioses instàncies de la benaurada més tendra jovenesa, i enllà, encara millor, sempre millor, les glòries immarcescibles de la infantesa.

Contents, enriolats, o en tot cas equànimes, veient, inexhauriblement repetits, els instants de rabeig oblidós en la benaurança: entre ocells, gatets; saons, blats, rierols, estanys; pinedes, timonedes, fencs; trens, bicicletes; llits, conys; converses, mots, victòries; flaires, escalfors.

Davant sempre hi ha el benaurat esdevenidor, d’on, ànimes inspirades, n’hem elidides les inútils penes.

Mentre, a l’inrevés, el cul donem al d’arrere invisible, i doncs sempre inexistent.

Semblem avançar (viure) ciant: a les palpentes, de cul, reculant per terrenys desconeguts, qui sempre restaran enrere. No és pot mai patir per re que no es coneix.

Anéssim on anéssim, de recules hi anem, a trobar-hi qui sap què, i eventualment l’estúpida, desmemoriada, mort.

Darrere rau el passat. El passat, com dic, amb la carrinclonota mort qui hi deu fotre neguitosa el trist mec. Ça com lla, això rai, sempre la rebrem de cul, que se’n vagi a la merda — que hi anirà, no té pas altre remei — car no som pas gens aproctes, vós, i prou caguem! — poc es mereix altre, mort invàlida, nul·la, sense importància, rucal ficció. Ningú no la coneixerà. Tothom qui digui “la conec”, supersticiós de merda, menteix.

Totes les dissorts, atzagaiades, catàstrofes; tots els genocidis, flagells, destrets... tots els dols, totes les dolors... són al passat, enrere, ignorables, descartables, infactibles.

Totes les recordades meravelles, davant... prou tenim ulls, prou tenim sensori, prou tenim enteniment! Sabem la vida, ens hi sabem. Ens hi veiem i reveiem... i sempre n’eixim humils enjogassats guanyadors!


~0~0~


Heresiarca no gens hermètic


Esdevinguí adepte als ensenyaments d’en Prístimus Txurtx, guru de la hibridació, on tots esdevenim cèl·lules d’un Sol Organisme qui al capdavall pugui d’una puta vegada matar el fastigosíssim déu dels oliosos llevantins — l’individualista solipsista sàdic qui, pelant-se-la, ens assassina constantment tots plegats sense discriminació, sense unça de puta pietat.

De primer, en Prístimus esdevingué heresiarca, heresiarca no gens hermètic, del gallinisme. Fou ell qui, savi hermeneuta, vull dir, exegeta, de certs vitals texts biològics, establí l’existència incontrovertible del déu gallina. Car, tret de qualque detallet, cap gallina no és gens diferent anatòmicament a cap humà. I se n’adonà, de petit i tot, que al taulell de la cuina, sa padrina mateixa assassinava, al cap dels anys, i sense cap mena de recança, pollastres i gallines a gavadals — pel cap baix, un parell per setmana, vós! Durant seixanta anys, compteu!

I no solament els assassinava, s’hi rabejava en acabat, escapçant-los, esfreixurant-los, esbudellant-los... Els ploma, socarrima, fregeix, rosteix, guisa, bull! Com s’acarnissa amb el cadàver! I en fa bocins. I cada bocí — en Prístimus Txurtx, espatotxí, se n’adonava — corresponia si fa no fa a un bocí del cos humà!

I fou allí que pensà que els humans no sols són assassins de mena, són uns avariciosos i uns egoistes irreprimibles, com no n’hi ha pas d’altres a la història animal, bestial, zoològica, orgànica, d’aquest món. Només ells s’afiguren amb dret de matar tothom, i amb dret de menjar-se’l (mort o viu!), i amb dret d’espletar-lo fins a l’exhauriment, i sense cap mirament i sense cap agraïment. I les gallines, pitjor. No solament els roben els ous — i els pollets si les volen lloques — mes, quan veuen que els esdevenen ancianes, les pelen, trossegen, i a l’olla per al brou mandrós!

I es va dir: per què els humans han de tindre un déu dels humans tan cruel i tan torturador que permet la mort de totdéu i després encara promet a tots els assassins, només seguint qualsque lleis carallots, una vida d’ultratomba felicíssima i infinita? I fotent què, tot plegat? Segurament matant gallines i d’altres animals, i espletant-los fins que no poden més, i llavors menjant-se’ls, vius o morts, o fotent-los daltabaix al canyet, i au. El canyet o l’infern, ca? I va dir en Prístimus Txurtx: Que se’n vagin a la merda, saps!

I instituí, com dic, el gallinisme. On el déu gallina té un paradís reservat per a tot pollastre i gallina, i poll i pollet, i àdhuc gall de combat, on hi despendran, en acabat de morts, una eternitat de fotre el que vulguin, sense por de re. Que hi escatainin, que hi cloquegin, que hi ponguin i desponguin, que hi covin i descovin, que hi escarbotin, i que hi escarotin a cor-què-vos, que s’hi facin bells barrastrals de tota mida i conveniència al llarg i a l’ample de l’altre univers, ells, poble escollit! I sobretot... És clar, i sobretot... Sobretot que espicossin i bequetegin a lloure els ulls de cada collons de fastigós humà viu o mort... pel omnituent déu gallina així ofert en pagament de tant de mal per ells ocasionat al llarg de les edats! Paradís, doncs, el llur, collonut, no fotem! Paradís promès que prou dóna esperances a cada element gallinaci, on els gallinistes, adeptes del gallinisme inspiradament empescat pel gran benèfic heresiarca Prístimus Txurtx, s’incloïen (ens incloíem) no volent-se (volent-nos!) pas, de cap de les maneres, humans.

Car els humans, ca, vós? Els humans — desgràcia incommensurable d’aquest món gairebé llavors destruït totalment justament només degut a la puta agressivitat que sempre s’han portat, per qualque defecte cerebral versemblantment indeturable, inestroncable... (Tret que, com veurem, l’il·luminat Prístimus prou va sàpiguer trobar el procediment a emprar per tal d’esmenar el terrible nelet, l’horrible nyap, la xacra original, d’on tots els astrucs adeptes prou que tot això que en guanyàrem.)

Després, com dic, en Prístimus es repensà; va veure que tots els altres animals — potser tret del més traïdor de tots, el gos infame, esbirro, sequaç, estiracordetes, sempre culimerdejant, ell, amb els més despietats humans (caçadors, soldats, folls, feixistes, i púrria d’aqueixa) — va veure, en Txurtx, que tots els altres animals, pràcticament, no patien pas menys que les gallines a mans dels bípedes botxins. I els inclogué en la religió, doncs, de l’hibridisme — religió que explicava ça enrere, vull dir, ça amunt, al primer paràgraf d’aquesta docta dissertació.


(...)


Uniformat, és a dir, anònim, amb els papers com cal falsificats
no fos cas que si els portés genuïns tothom els trobés sospitosos
procedint vaig, empescant-me alhora cants bescantadors i ofenosos
mes que, a frec de cresp o pels fons, prou clares diuen les amagades veritats.

N’hi ha per a desil·lusionar’s — per a romandre-hi, vós, amb un pam de nas.

Car ara que aturàvem de cavar hi copsaves el revelador panorama:
desolador.

Els fòssils coliseus i estadis trobats en aquest món oblidat.

Tothom hi és fòssil — competidors, espectadors...
i el petit il·lusori objecte de cobejança:
pilota, palet, pistola...
trofeu, anap...
vida, llorer...

Qualsevol enze, cimbell, brill o reclam, tot plegat no re.

No re rere el qual hom s’esdernegava
ara convertit doncs també en pedra.

Car això és el que cops i capeixc:
que tot allò complex torna...
torna indefectiblement...

Torna indefectiblement a la simplicíssima pedra.


(...)


L’avolesa és banal perquè l’home és animal
i com més agressiu més animal
i com més animal més dolent, o malalt,
enverinat per la testosterona.

La testosterona qui assassina ineluctablement el món.

For the world to have a fair chance
castration must be routine, compulsory;

Ço és, tantost neixes, capat.

That’s the only way for humans to become minimally fair
i s’ha acabat.


(...)


Tantost enllestida aquesta segona raonada híbrida tòrrida prèdica, allí mateix, davant tots els seus milions d’adeptes, per a donar exemple, en Prístimus Txurtx es capà. I jo, fidel entès adepte, un dels primers i més arrauxats, també em capí...

Em capí, i, en capar’m, capí ans copsí que palesament allò era el que calia, que aquell era l’endlösung, la solució final que menaria finalment al nostre alliberament. Car, així, que fàcil fora llavors la imminent creació del Sol Organisme que desconfiria definitivament el maleït repel·lent cruel déu assassí dels llefiscosos llevantins!

Sense “mascles” enlloc, com ens és efectivament lleu a collons d’entendre’ns, de coalescents solidaritzar’ns, d’unànimes unir’ns! Emasculats, desouats, en honor dels ous sacrosants de les santes gallines, qui ni quina pulsió mortífera ens impedirà de fer’ns tots plegats un de sol, colossal, omnipotent, titànic, suprem! Som-hi, som-hi, escarabats, caragols, cuques, ocells, peixos, ocelots, tigres, elefants; mosques, microbis, ornitorincs, quelonis, ofidis, batracis; pollastres, és clar; ànecs, taurons, hienes (les hienes “home” rai, ja a mig camí del bon camí, feminitzades per la sàvia — mes que lentíssima, ai llas! — selecció natural — i els cavallets de mar — i certs pingüins — i... i... cada uxori manelet al món). Som-hi, vós! Tot animal... o femella o enfemellit, i prou!

Ens capem tots plegats al món, sense escarafalls ni esgarrapades. Al capdavall hem comprès que era això — això, o morir de continu en indesencastable etern infern. Tot això ens prometia el déu assassí dels imbècils llevantins. Amb la terra insalvable, l’univers infectat, enverinat sense remei.

No; nosaltres rai; ho fem tranquils, lògics, somrients — jo em cap, tu et capes, ell es capa; nosaltres ens capem, vosaltres us capeu, ells es capen — tothom ho capeix: ningú no se n’escapa! — qui voldria ésser traïdor a la sacra família orgànica! — qui voldria anar contra l’organisme salvador, el qui durà la pau eterna i el gaudi sense mentides pertot el putejat univers! — en festa capatòria universal com ens hi posem! — cap festival no fou pas tan festiu en la història de cap planeta, ei! Cap aberrant sacrifici ni abominable emmartirització entre nosaltres — els suaument heroics hibridistes vinguts a sublimar d’una puta vegada l’univers — cap carrinclona fantasia d’un altre batètic creuclavat, esquizofrènic, obnubilat, tocat del bolet! Cap teatralitat manicomial ni morbiditat nosocomial d’antic llevantí frenètic — obsolet, ridiculitzat fins a l’extinció! — la gossa rabiüda qui els va parir tots — quin descans quan el darrer apassionat — ecs! — l’espitxà!

Simbiosi universal — organisme complet — sense enemics — sense paràsits... Els paràsits d’adés, ara totalment integrats, assimilats, ennoblits! Totdéu sanat, és clar, hem romàs només amb els ous bons; cap no en roman de covarot, bòtil, nial, aiguapoll, xarbot, afollat ni estifollat! I heus per on el nostre símbol i distintiu — que collons de creus i d’altres bruts i llords esturments de tortura! — no, no! — el nostre segell d’autenticitat tothom el sap, tothom l’exposa amb urc rai, tothom el veu i ensenya arreu, ubic, magnífic, genial: un bon parell d’ous! Ous autònoms — i serven ambdós la doble promesa de paradís, vós, car prou cap ou restant no amaga ara cap suplici etern, com amaga, no pas l’ou, el cagalló promès del déu merdós dels sanguinaris malignes maleïts llevantins! Amb un parell d’ous sans i genuïns, nets i relluents, tenim assegurada l’assegurança a tot risc — els ous sempre sortiran, desclouran, bons — sempre et descobriran un nou paradís — re d’inferns ni orcs ni xibalbes de deuarra meucarra cruelot. Paradís o paradís, i prou! Heus ací l’avantatge immens del gallinisme!


~0~0~


Per queixalades extemporànies força dolgut


Només de bon matí, sortint de casa, al replà de l’entrada, tot obrint la porta, sorprenc l’esquirol lladre qui se’ns enduia l’ampolla de llet. Vull prendre-l’hi i, amb una sarpada rabent, m’esgarrapa la mà amb què vull engrapar també l’ampolla que ell amb dues mans té fermament arrapada. Com em disposava, anguniat i astorat, a fotre-li un mastegot amb la mà dreta, em clava les dents esmolades com raors a la mateixa mà esquerra que encara servava un segment d’ampolla, d’on que ho deixi anar tot, i que ell alhora ho aprofiti per a fotre el camp amb l’ampolla. Estrany esquirol, em dic, mentre el veig fugir, abans no me’n torni, girant cua, cap a desinfectar-me la mà doblement atesa. Estrany animal, a tots ops, zigodàctil, acrocèfal, talígrad... Pujant fàcilment pel llarg suport de l’alt fanal, al pàmpol del qual, potser fotent-se’n, xarruparà la llet que al gatet i a mi, quimerut, tinyeta, ens sostreu. I aquells ullals esmolats i aquell ronc continu, aquella mena d’insultant marruc que avia... On ho he llegit? Es deu tractar potser d’un damà? D’un rabàs amb la cua dreta? Com més hi pens, menys el veig sinó disfressat de pseudo-esquirol, de grotesc petit monstre embolicat en qualque no gens còmica xarada, vós.

Tot és que tornant al carrer, la mà esquerra amb un pegat i tot, el paraigua penjant al mateix braç, el barret al cap, la cartera a l’altra mà, digne de bell nou, tanmateix sorprès, pitjor, meravellat, per la bonior, pitjor per la tol·le-tol·le, espectaculars, que et trobes pertot. Com si tothom s’ha tornat boig, anant de bòlit, amunt i avall, i aviant sorolls estranys, malalts de vés a saber què, infectats de manies i microbis rai. M’haig d’aturar sovint a veure què es maneguen ni a sentir-hi què s’hi empatollen, car, renoi, quines disquisicions més abrandades ni radicals no amollen, vós. Un dels rústecs bonidors, senescent rai, pobrissó, tanmateix com s’embala, oracle de pa sucat, cretinament enraonant dels ruibarbres que l’any de la quisca es veu que enverinaren els cervells d’un bon grapat de la població. I dient, bramulant, que ara la situació és pitjor, molt pitjor, segurament còsmicament letal, car no és solament els ruibarbres ni els litxis, o els ananassos ni codonys, és la llet de cada mamífer ni peix ni ofidi ni ocell! I se m’atansa i em requereix, com si fos qui sap quin seu deuetó o tòtem, de caritats, pietats, bondats, benifets, foteses... I li vull donar quatre rals i me’ls llença al cap com si li fessin nosa, i s’esclafeix llavors com un orat, alhora que es fica a girar sobre ell mateix, com cap taumàtrop com més anem més accelerat, de tal faisó que, com fou el cas d’en Janus d’antiga memòria, no veig pas que tingui ja clatell, que només tingui dues cares, que sigui aviat tot plegat només cara, i a la cara una tarota que esdevé com més anem més gegantina, i que cuidarà esclatar, i per això el lleix enrere; per una mica no cal fer tanta musica, dic, i demà m’afaitaràs, de les que dius no me’n crec cap, i jo endavant, ja s’ho fotrà.

Així, caminant cap a la feina, un company d’oficina se’m fica a la vora. És ell qui m’informa, es veu que havent oïdes les notícies de l’estranger i tot, com tothom al món troba estrany el capteniment dels mamífers en general. Em diu que ell no és pas que fos ornitòleg ni ictiòleg ni com se’n diu, però que es malfia que tot no sigui cosa de la rebel·lió de les mamelles, massa maltractades pels graponers d’ençà d’eons i eons, i eons rai. Descoratja’t, saps? No siguis il·lús; ara, sense nyaps ni taps, les mamelles s’emancipen, s’autodeterminen, s’independitzen, s’estorcen de tot lligam al cos, i, pítiques, típiques mítiques, pitagòriques, produeixen productes nocius que nouen tothom, i així, tothom nogut, amb quina exuberància interestel·lar no regnaran llavors elles per les molt més cosmètiques estètiques titil·lants constel·lacions!

No sé com guaitar-me’l; em sembla una mica més tocadet del normal, avui, antifràstic, monocromàtic, mal-après. Les seues balàniques manifestacions potser necessitant matís. No t’hi matis, tu; cert que els pits, presos singularment, sense el llast ni sorrada de la nosa del cos, foren mamífers – hò i tant – i més: mamífers de referència, mamífers per definició. Mes això no trau que tots els mamífers ho fan (no pas solament els pits lleguts a campar-se-les lliurement i per cabal, sense lligams), de captindre’s com dimonis amb un coet encès al cul; de maneres imprevistes, sovint excepcionalment agressius i tot, i no pas encara solament contra els humans – prou veus el mal que m’ha fet el rabàs lladregot: sostres de nafres tost tornades cicatrius, tot un rebost de cendres i sofres al braç i a la mà – i prou són coneguts els casos innombrables de cases suïcides on els gossos qui hi han es cruspeixen nadons i xiquets, amb els quals maleïts pares betzols els feien clapar – ans agressius contra la pròpia espècie, i no cal dir contra les altres. Agressius contra tothom – amic, enemic; jove, vell; groc, blau – bípede, quadrúpede; alat, eixalat; pelat i pelut; trobat i perdut – ruc i llest, lleig i bonic; ample i estret; concís i lat...! I contra els objectes inanimats i tot – he vist de bon matí un damà cardant-se un fanal! I contra els elements mateixos – una llopada rapsòdicament fent bocins d’un huracà! Un eixam de borinots ensinistrant un llamp, canviant-ne la intenció! Contra els fenòmens espirituals i tot – set cetacis tàcitament sardanejant amb els sis ectoplasmes no sé pas si de rantells o de marfulls o cuïcs, llavors atacats per fanàtics feixistes simis antisardanistes segurament.

Justament aleshores, per a donar-me més raó, volgueren les escaients circumstàncies que passéssim vora la mar. Ens n’adonem abassegats que, petits i grossos, els peixos enfollits vénen a estavellar-se contra el mur de la costa, de tal faisó que tots plegats, tant els fins ara vàgils, inacostumats als voltants, com els íncoles saxàtils qui sempre s’hi mogueren, perdut universalment el quest, obsessivament, accelerada, s’hi escervellen i rauen de mantinent morts, així afegint-se a les muntanyes sagnants de cadàvers flotants. D’on que tant ell com jo en traguem la conclusió que no és pas que fos doncs solament els mamífers, ans segurament tota altra mena d’animal, qui en una nit es bevien d’un glop tot el seny.

Com si hi caiguéssim ensems, esguardàvem llavors el cel, plens ambdós de fosca temença, no fos cas que de sobte també coloms, pardals, mallerengues i pinsans no es pensessin àligues, òlibes, astors, esparvers, i vinguessin a traucar-nos cavorques i polsos i orelles i oronells endins, i a furgar-nos sota els capells. I alhora ens els abaixem tant com podem, a tall d’elms de cavaller antic. Amb la mà fent de morrió o espirall davant la boca, afegia: Escolta, tu, oi? i qui sap per quina aberrant psitacosi, o psico-psitacosi, els kees, i els agapornis i tot, podrien haver esdevinguts el màxim perill en les cases que, sense gos, s’estalviaven del perill constant i més gros!

Amb això havent bellugat el paraigua, una altra esdevinença notava jo llavors personalment. El terra. El terra, arreu on petgessis, semblava crosta lleugera de pastís tot just cuinat. La virolla del paraigua s’hi enfonsava fins cap a la meitat. Vaig comentar-ho. Guaita, ara, tu. Pertot on vulguis, paviments, voreres, bermes, capterreres, jardins, tant se val, el paraigua s’enfonsa si fa no fa fins a mitja virolla. Estrany, cavà? I encara me n’adonava d’un segon detall curiós. El terra, la crosta de l’ubic pastís on la terra sencera no semblava haver-se tornat, era, mirant-hi com cal, plena de bocins, de meitats esbarriades de nous escloscades, com si durant la nit en queien pertot – no pas bocins bruts de calamarsa, ni flocs de neu solidificats, ni mannà de cap mena– nous, nous de noguera de debò. Vaig vinclar-me a plegar-ne un parell, i, amb precaució, tanmateix vaig voler tastar-ne un (de bocí de nou), i quin fàstic, el vaig haver d’escopinar de seguida; i vaig tastar l’altre, i re... No hi havia pas bocí bo. Tots amb un gustet de nou, això rai, mes de nou florida, lloca, sabatera, putrescent i tot. I el pastís, direu? Doncs el pastís, idèntic, vós. No sé si jo avui tot d’una havia esdevingut intolerant a les llets passades i els olis enrancits emprats per a cuinar-lo; la qüestió, tot fet malbé, immenjable. El company ni gosà tastar re. Sense aixarops alexifàrmics prou faitissos, no es volia pas arriscar a veure pitjors visions ni potser a palmar-la com els malaurats peixos, tossant bojalment al primer mur del primer edifici.

No pas doncs cap miracle que valgués la pena agrair – que dic.

I el company vol aclarir la situació: Saps què? Drogats.

Li dic: Drogats de què? I qui? Tothom? Els esquirols, els rabassos, els damans, els peixos, els xarxets, els cetacis, els muricecs... el planeta mateix?

Em respon: No, no; nosaltres. Drogats.

Em vaig aturar. Faig: Doncs escolta, no; no em trob gens drogat. Em trob perfecte. Tot el que veig és el que hi ha. Ni visions ni alteracions dels sentits ni cap d’aqueixes falòrnies. L’únic que el món ha embogit una miqueta més del boig que ja no era ahir. Això és tot, em sembla. Cap altra explicació. Les coses com són

. Lluny d’osques a més no poder – fa. Les nous part de terra t’ho demostren. Durant la nit ha ploguda certa droga defecada pel no gens amistós espai. I aquesta droga, diguem-ne precisament la llet metzinosa de la via galàctica mateixa, espremuda pels mugrons i pitxolins de les mamelles interespacials segurament disfressades molt garneuament en forma de núvols mamiformes, és la que (ja ho veus tu que brucel·lòtics!) ens fa veure i sentir disbarats i monstruositats rai.

Ara sí que em vols fotre. No vols pas dir que el que veig no és la realitat! Ningú que em digui una cosa així tan contumeliosa no pot de debò debò ésser el meu amic – li retrec. I tots aqueixos peixos morts? De debò no en són? Només ens ho pensem? Una mena de com se’n diu, de febrada? de miratge? O de delusió? O de desviació espectral de la llum? De magí alterat amb tot d’imatges caòtiques? D’estat hipnopòmpic? hipnagògic? D’acció psicodèlica? I tanmateix prou comencen de pudir a podrit! Guaita’n la putrefacta bromera. No és pas que sigui particularment bromidrosífob, tu, mes cert que t’ennuega, que et neguiteja (ca?), la ferum! I no et desmaneguen, eslleneguen, tots aqueixos adés ben coneguts aneguets ara negats i empantanegats i qui ja no s’esderneguen ni s’esdernegaran mai més a espeternegar ni, desdentegadets, a nyequejar pel món?

Diu: Quina exageració! Àzig incident, fortuït empelt; allò que supura com erupció de volcà agullonat. Algun emprenyament o altre natural. T’ho estava explicant... La via làctia...

L’haig de corregir: No; el que tu deies és que m’ho estic imaginant, que s’escau que la imaginació l’hec a tres quarts de quinze! Una droga que he presa, o potser la mossada del lladre ratpenat qui em volia lilar i xurimangar la llet... Que ara doncs vaig de bòlit, que el verí em fa veure el que no hi ha! I amb l’exemple de la fetor dels peixos et deia que em fas qüestionar no sols els ulls, doncs! El nas, les orelles, la llengua, les mans? Per què no tastaves les nous?

Quines nous?

Quines nous! Tu mateix m’has dit que n’eren tuixegosos grums traïdorencament destil·lats pels núvols mamiformes durant la nit. I els edificis...? Parlem-ne! Em diràs que no s’han tots ficats a caminar, a tentinejar, trontollar, com si van a les palpentes, com si van tots pets. No crec pas ens calgui anar a la feina, tu; qui trobaria on rau cada despatx? A part que deu ésser perillós i tot. Ficar-se en cases que deambulen sense cap ni centener.

I era cert. Era indiscutible. I les col·lisions inevitables, i els enderrocaments mutus, polsegueres, ruïnes, tot plegat fent la vida impossible. Dels arbres. Dels arbres, en canvi, no en puc dir re; encara és hora que n’hàgim vist cap, tot i que no crec pas que s’esvalotessin tampoc gaire; sempre han estats, els arbres, ells amb llurs peus tan ben arrelats, gent de força seny.

Alguna cosa o altra deia el company: Aquest matí mateix, mentre tu et barallaves ridículament amb un conill (bon parell!), havent-se-les tot plegat per a heure’n, del llindar o al cancell, la carrinclona lleteta per a l’esmorzar (hà!), la meua mare (fera d’allò més) retreia a la dona per enèsima vegada que gosés donar al nostre nyec el biberó – el “biberó aigualit”, com sempre en diu – i prou sovint que n’esmenta la dita, “biberó aigualit, les sangs aigualeix” – “jo (diu) no vaig donar mai al meu fill altre que els pits; amples cabaloses mamelles de generosos mugrons, que ell, mult furiós, afamegat, xuclava i mossegava... i allò que en rajava era vera llet barrejada amb sang de tigressa... i allò era sa... allò mata tots els mals, i fa l’infant ardit i guanyador, superior, dalt la piràmide de mascles polígams, dalt l’escala social, intel·lectual, física, i per això el meu fill és tan fort, per això se n’entén tant de tot, i no hi ha merdosa droga que l’atenyo! I el teu ja ho veus el nyicris i malaltís i discràtic, pobrissó! El teu ni el voldria partir pel mig en Salomó, i el meu n’hauria volgut fer quinze bocins o setze, per a poblar el poble elet amb gent ben parida a collons. I au!” I au, efectivament, car aquest qui diu ma mare, aquest sóc jo, carallot!

Mes qui li’n fa cas, quan els esdeveniments singulars s’amunteguen. En aquell instant mateix, aquella mena de cossis de cossos enjòlit, els avions, s’estimbaven ensems. Com els peixos i els ocells, esdevenien animals suïcides. Anava a dir-li: Justament aquest matí, abans de llevar-me... Mes prou veig que vaig sol; no sé pas on se n’anava, el company, segurament a la feina, dissortat, ell qui no hi veu prou, que no se n’adona de tot el que s’escunça, amb no re ja acunçat, amb tot damunt davall, davant darrere, anant a parir parteres, deperint a la babalà.

I era nogensmenys veritat que aquell matí mateix, abans de llevar-me, i haver hagut de patir la primera atzagaiada amb l’ornitorinc boig i lladre del replà de l’entrada, prou havia hagut un somni que delitosament em colpia. Hi somiava que era caminant, i venus nues em plovien als braços. Eren noies fetes i ben fetes, perfectes, cardívoles, magnífiques, amoroses, i jo les entomava al vol, i elles reconegudes rai, us podeu imaginar! I ara, adoneu-vos-en, vós, cossos em plouen, mes haig de parar compte que no me’n caigui cap al cap i m’esclafi, car són cadàvers que els avions estimbats han expulsats. I parlant de cossis, precisament vet ací els savis de l’acadèmia d’orismòlegs i noòlegs, de pantòlegs de pandectes rai, tots plegats van arrossegant grosses galledes curulles per a llençar-les capterrera avall, a mar, diguem-ne, o que reguin esborifats herbeis. És clar, ben fet, pobrets savis, són totes llurs ciències i inútils obres magnes acumulades en líquid, servades i desades en la memòria immarcescible de l’aigua, i ara ho vessen, se’n desixen, ho fan malbé tot, car se n’adonaven que tot el que aprenien durant centúries ni mil·lennis no valia ni servia per a re – res no podia explanar ni molla el que s’esdevenia avui.

Els vehicles, per exemple, ningú no els manava ni podia manar; ara feien com els llegués, a lloure, independents, i estrafeien, no pas tant els agressius ocells i aparells voladors, ni els subrepticis sepulcres que per comptes s’aixecaven ells a fer l’avió, com estrafeien, dic, els lladres suricates tetradàctils qui emblaven les llets, i per això entraven a sac a tots els magatzems a despullar-los, a buidar-los, depredar-los de tot el que hi trobessin, a part les llets que partien primer. El desreng, veureu, era doncs universal. Si l’escatilós company, malauradament esporgat de seny, se n’havia anat a l’oficina com si no re, jo al contrari, ben lluny de la ciutat, fugint de presseta, abans no me’n passi tampoc cap de massa grossa.

Fora, al camp, entre cràters, congosts, congestes, arbres, forests, entre només gent com cal. I efectivament, el terra mateix, la coca, sembla millor feta i tot. La tastaré. M’ajupia a pessigar-ne un bocinet, doncs – i no, ecs, no pas gaire bona tampoc encara. Què hi farem. Olis i llets massa agres, que diria, si hagués de ficar-hi messions. O, si això no, qui en sabria tant que escatís on és el nyap d’elaboració. Les farines? la cocció? No pas que sigui pastisser de planetes, pobre de mi; només un picaplets d’alçada o renom regulars, mitjans.

Com em sap greu d’haver vists tots els savis abocant per inservibles totes les ciències al carrer! Prou que m’abelliria ara de saber que en pensa l’astrònom Lalanda de l’Observatori, sempre tant atent ni espatotxí ell. Que em digués si tots els mons a la galàxia feien tant el ruc com el nostre, i si s’havien doncs també tornats coques mal cuites. O era que només era el nostre, el pastitx d’empatx. I els altres bonets rai. Sense cap dels ingredients fets malbé. I segurament que em diria que, verges de les nostres petjades d’enverinament continu, els altres mons de la galàxia tastívols rai, no pas ni pensaments amb cap gust nauseabund com el nostre, és clar, com dic, amb totes les buidarades qui hi afegíem, massa que ens ha durat, pobrissó.

Mes ja ho veig que me n’hauré d’espinyar, de pairar, que hauré de poder-me’n estar. Ni assequible Lalanda, ni accessible company, ni assolible oficina... Ni atansables cactus a l’ampit, ni atenyible gatet a caseta, ni recuperables casos d’esmocalleis provincial, inconsolable, ni ja sinó només evocables lliçons de sobri faquir en la pau familiar del meu manyac raconet.

D’ara endavant, amb mans rudes, d’osteòfits claflertes, fent-hi, per paisatges crus, d’ermità sorrut, esguardant-me’n de les esplugues els murs singulars, ocasionalment esdevingut criptògraf com les oques, esperant tothora potser, emparat pels arbres qui damunt se s’emparren, que qualque dia o altre encara tot no torni si fa no fa de coure’s una miqueta milloret – toquéssim ferro, ca?


~0~0~