Jakarta ‘86 — perkara belakang — [4rt full]

—Amb braç robust, adient taconet.
—En acabat que ella em retrata amb sos molt exactes retrets, prou em conec ans reconec... humit humil betaner (beta petaner).
—Els semidéus qui se la carden, em diu que haig d’anar sempre obeint i colent, seguint d’en Ronsard l’emblemàtica ans lògica sentència...
—“Poc sóc digne d’amâ’us, mesquí mortal; / A la Deessa és un déu que li cal.”
—I tu no hi ets sinó per al servei


~0~0~


—Tot plegat deu sonar exagerat. Nogensmenys, hom es decebria greument pensant que tinc re de què queixar’m. A desgrat de tanta de percebuda inferioritat de relacions pel que fa al meu cas, re no em raspalla amb pues de ferro a repèl; al contrari, no em féssiu salivar, pues de ferro, hà!
—A part que qui saps els clatellots que em queien de trascantó; clatellots, o pitjor (si gens gosava plànyer’m, eh?).


(…)


—Com dic, tant se val; mai no he gosat ni gosaré de plànyer’m, Eleuteri; de re, de re.
—It’d be like a damned dwarf complaining that his mistress dwarfs him: You dwarf me!
—Really?
—Well...
—Really, I dwarf you! You are a fucking dwarf!
—Yeah, sorry.
—Oi?
—Fóra com un nan merdoset qui es plangués que la Deessa l’empetitia — Potser és que m’empetitiu, Deessa.
—De debò?
—Ves...
—De debò, sóc jo qui t’empetiteix? Ets un nan! Capdecony! No m’arribes ni al turmell!
—Hò i tal, perdó! (Tapant-me, com si em neixen tentacles, amb catorze o quinze braços i colzes, que no m’hi ploguin massa garrotades més.)


~0~0~


—Ama la DS que els vers homs la dominin, mes ama tant o més de dominar’m.
—Re no l’excita ni mulla part de sifó que com veure’s posseïda pels VH.
—Tret que s’escorr molt millor quan és ella qui posseeix.
—I en això és on el cuguç serveix.


(...)


—Quan al capdavall el drut molt vigorós, en acabat de manta xingada, tot satisfetot no s’adorm, quin estrany costum, diríeu, el de la dona, qui ve doncs a trobar’m rajant bromeres i, estès jo de sobines, se’m carrega sobre, culivada, a la gatzoneta just damunt mon cap frisós... (straddled and pressed) (agotzonant-se’m i refregant-se’m...) perquè les denses bromeres, doncs, li escuri del trau... les saboroses cremoses bromeres... nèctars barrejats... goluda gola meua endins... (et tous ses partennaires sexuels sont des alpha, així doncs que xorrèstic rai...) de tantes de recents fervents amors.
—Xarrupa que xarruparàs, i ella escorrent-se’m, ara sí que de debò debò.
—Jaquiu-me ésser un bri sorneguer i dir que, si sóc intolerant a la lactosa, no pas precisament a aqueixa preciosa lactosa, si m’enteneu. Llets de milers n’he tastades, i apreciades pler. Ei, més me’n ploguessin, vós!


~0~0~


—Recorda: “Sempre ets el segon.”
—I mai no pots fer-la esperar ni un segon.


(...)


—Segon.
—Sempre tinc el número dos, és a dir, sempre sóc rere el número u; tret que sempre hi ha un número u o altre; algú o altre, prop o lluny, sempre fa el salt al número u.
—Sempre sóc doncs a la cua, estàtic, casolà, sense mai haver pogut accedir a l’accés que oferiria el número u.
—Tous mes partenaires sexuels sont des alpha...
—I sóc l’etern beta tibetà.


(…)


—De totes les lletres m’ha tocada la β. Prou puc, tanmateix.
—Lletra i lleterada de segona “mà”.


(...)


—I mai doncs no he pogut pujat al podi inaccessible de l’accés directe al cony.


(...)


—L’éternel bêta.
—Tu est mon... tu est ma partenaire référentielle, eux les partenaires sexuels et préférentiels. Toi le domestique toujours de service, eux les conviés au festin total.
—Pendant que tu est en acte de service, voilà, ton accès aux ragots est ton grand privilège.
—Prou puc, prou puc.


(...)


—Seulement n’ayant accès à rien as tu accès à tout.
—Evident, car tantost entrava en competició amb cap VH per a obtenir diguéssim (ja òptimament) un vint per cent d’accés (per a un mer vuitanta per a ell), el meu accés lliure de femella íntima es trencava, s’estroncava, s’eixugava... els secrets compartits entre femelles se m’esmunyien irremissiblement... car entrava (encara que només fos per una porteta de servei) a l’esfera mascla, l’esfera de la sang i el fetge cru, del fàstic, de la mort i de l’angoixa... la gàbia dels mastegots i de la competició per a veure qui els endinya més maleïts ni letals... ni qui alhora les diu més sanguinàries ni bèsties.
—Això no fóra pas viure, vós!


~0~0~


—No trobes, em diu mentre li vaig ficant molt delicadament pomadetes (a colzes i genolls, esquena i pelvis sobretot), damunt les marques a la pell encetadeta rebudes ran la sessió ultraamorosa d’anit, no trobes que aqueixos sécs de VH t’entronitzen...?
—Anava a dir, M’entronitzen...? mes, no havent pas permís de parlar, no dic re.
—T’entronitzen de molt sotmès cuguç confirmat, referent i diplomat!
—I son riure cristal·lí, on orgullós em rabeig, segueix.


~0~0~


—No us he parlat de la meua nit de noces? Escolteu, memorable.
—Noces celebrades, doncs, catric-catrac, naltres que sí, fem cap a l’hotel emparaulat... Hi arribem a quarts d’onze o dotze de la vesprada; pugem a la cambra; la dona em fa deixar les sabates fora, enllà la porta, al pom de la qual hi penjava el cartellet acostumat, No emprenyéssiu, voleu...?
—I justament, mentre la comesa encomanada acompleixc, a la cambra de la vora, hi veig que hi deuen haver fet cap si fa no fa al mateix temps que no naltres, i no cal dir que per al mateix propòsit de consumar-hi la diguem-ne cerimònia del casament... hi han segurament fet cap, dic, una altra parella...
—Una altra parelleta d’enamorats...
—En aquest cas, una parelleta d’aranyes negres...
—I s’escau que, com dic, mentre sóc posant fora, al corredor, les nostres quatre sabates, l’aranyeta diguem-ne mascla es trobi així mateix col·locant ell les setze sabatetes que pertanyen a ell i a la “seua” dona.
—Doncs bé. I quines sabatetes més petites, vós!
—L’endemà dematí... La dona havent-me dit que, ara que sortiríem, prou ens calien les sabates, ja enllustrades pel servei de l’hotel (un hotel caret, us ho podeu pensar), qui veig sortir de la cambra de la vora...?
—L’aranya femella! Ella tota ben empolainada, satisfeta... i amb les seues vuit sabatetes ben lluentetes ben posadetes!
—Ja us ho podeu pensar. Les vuit sabatetes que romanien davant la porta entreoberta, encara hi romandrien ara si no fos que el servei de l’hotel, acostumat a aqueixes esdevinences, després de poc ja n’havien disposades.
—Car, com és natural, l’aranyet (l’aranya diguem-ne mascla) havia desaparegut del món dels vius. Cruspit i ja mig paït i tot per la “seua” dona.
—Doncs espereu’s-e, que les similituds tampoc no s’aturaven amb allò; amb allò que la dona es mengi l’home, vull dir; un cas, al capdavall, com dic, no gens estrany al món natural.
—La similitud diguem-ne simbòlica és que la “meua” dona durant la nit també se m’havia menjat. Potser no del tot físicament (car prou em veieu si fa no fa encara en carn i ossos), mes moralment i definitiva i tant!
—Car, establint ben clares les línies mestres de la nostra relació, se m’havia cruspida la diguem-ne ànima. I bon profit que li feia, vós, i de retruc bon profit que em feia... i em fa, escolteu, i em fa! Car quin matrimoni pot viure en harmonia sense les regles abans perfectament establertes...?
—L’única diferència potser... entre el destí, durant la nit de noces, patit per l’aranyeta mascla i el gaudit per mi mateix... potser rauria en el fet que segurament l’aranyet, abans que la senyorassa aranya (ara vídua; encara més ampla i assentada, doncs) no se’l cruspís, havia pogut, ell pobrissó, ficar la cigaleta a un trau o altre, ni que fos només una gloriosa primera i única vegada...
—Jo cap. Cap vegada, és clar.
—Encara fóra la primera avui, després de tants d’anys.
—Aquella apocalíptica, definitòria, determinant, cabdal, nit de noces, jo... només castigadet al racó... ben deixuplinat per causa de la meua ignorància, així aitan excel·lentment corregida...
—I molt humilment i content, vetllant llavors el son immensament tranquil, sense recances, de la immensa beutat qui, immensament astruc, no m’ha tocat!


(...)


—La veuríeu ella (la “meua” DS) sortir de l’hotel l’endemà d’aquella primera nit de la gran revelació... vídua i ampla com l’aranya negra... tret que encara millor, molt millor.
—Com sabeu, no hi pot haver vídua més alegre ni benaurada... ni trempada... ni ginjòlica... que la “vídua” qui, gaudint de tota la seua llibertat, de tots els avantatges de la viduïtat, doncs... continua casada... casada amb el cuguç.


~0~0~


—Sóc, perenne, l’Espia a la Porta Sublim.
—La Porta Sublim qui ressua sublimment llets delitoses d’on subtilment en xarrup.
—En xarrupar’n, acte sublim, esdevinc plenament justificat.
—Sóc on pertanyc!


~0~0~


—Lucky Dog, deep in such Equality.
—Comme tu vois, la cible de nous tous est bien la même.
—Nous trois envisageant toujours le même but.
—Nous deux (le VH du jour et moi) ayant toujours le privilège de librement nous servir.
—Et toi ton privilège, n’est-ce pas? étant forcément aussi donc celui de bien nous servir.
—(Ah, oui; merci, DS, pour le merveilleux éclaircissement.)


~0~0~


—Parlant segurament aquest cop amb el vocabulari oldà de l’estadística, magistralment m’alliçona la DS que ella i els VH són dalt de tot, a l’àpex de la piràmide de molts de pisos... ço que explica llur superioritat en tot, tant físicament com intel·lectualment, com en la societat at large, i d’on, doncs, se’n desprenen llurs privilegis i exclusivitats...
—I que jo sóc al primer esglaó, a baix de tot, diu, d’una escala que pretengués il·lusament d’arribar mai al primer pis de baix de tot de la piràmide, ço que en el meu cas fa de totes totes lògica la meua inferioritat física, intel·lectual, etc, i em dóna la posició que tinc de sotmès servent molt dedicat als meus superiors, específicament a ella i els seus beneïts companys d’alçada inabastable qui totjorn se la carden amb efusió.
—I m’hi veig, m’hi veig, escolteu, m’hi veig molt pictòricament... al primer esglaó de fusta corcada de l’escala atrotinada que es repenja leri-leri al caire de cap balder megalític carreu traient el nas al plint del primer pis de baix de tot de la piràmide.
—Em fotré trompada abans d’haver fotut el primer intent de pas.


~0~0~


—Veig que diu a qualsque coneguts riallers:
—Le petit cocu ne veux pas le croire, mais la sienne n’est ni la moitié de la leur!
—(I tu saludes vergonyosament tothom, sense aixecar gaire els ulls, with a shiteating smile, amb un somriure molt cusc, cast, pudibund.)


(...)


—My husband? (diu) A minor irritation... Certainly not a pain in the ass!
—I encara se’n riuen més fort, de les picants lítotes, molt gormands, els tocatardans bulevardiers.


(...)


—Hò ves, què hi voleu fer! Com fa la tonada, els de la mànega curta mai no hi arribem.
—Quan hi arribarem serà passat-demà... quan tot s’haurà acabat...
—La font s’haurà closa, estroncada, definitivament.


(...)


—Referent al tema de les “mànegues”, Eleuteri; us podeu imaginar que la DS les prefereix com les prefereixc (només m’estim el que s’estima, no fos cas que em toqués rebre més del compte).
—Se les estima molt més quan són llarguetes, sis... set polzades... oi?
—Però sobretot quan són ben dobles, espesses... de respectable gruixària... sis polzades de circumferència pel cap baix.
—Llavors... llurs mànegues! Quan les veieu...! Quines meravelles; les veres meravelles del món, vós! Sobretot trempant, ni cal dir. Gegantines. Vibrants obeliscs de carn. Nyam nyam nyam nyam nyam... Se us fa la boca aigua! Qui fos marieta, escolteu! Quina sort els qui en són! Què no donaries per a ésser’n, cavà?


~0~0~


—I, és clar, que la dona sempre em digui que sóc una merda, sobretot comparat amb els bestiotes qui se la carden (jo un ésser finet i miquetes, sense accés als punts neuràlgics, amb un aparell microscòpic, de vigoria nul·la, etc), l’únic que fa, i no crec pas que se n’adoni, és repetir el que sempre he dit de mi mateix: Sóc una merda.
—És clar així mateix, que els qui sempre diem que som una merda, no és pas aitampoc que no ens estimem. És que som com som.


(...)


—De jovenet ho pensava; diria, Sóc una merda... i hom, els psicòlegs de pa sucat amb vòmit, em retraurien... que m’hauria de saber estimar... que qui més important que no jo mateix per a mi mateix... que què és, aquesta depressió, home, collons!
—Que cal tindre amor propi i que...
—Tret que llavors els tallaria...
—Afegiria, Ah, i sóc escatòfil, capit...?
—A molta honor, copròfil... escatòfil, com dic, sóc!


~0~0~


—És clar també que quan parl de la divinitat del les dones, no dic re de les fofes.
—Les fofes són un horror.


~0~0~


—Sabeu què?
—Que no val a cagar-la. Cal ésser conseqüent...
—Cal ésser conseqüent si en un instant de follia passional li dieu a la dona que és la Deessa més bella ni atractiva ni desitjable de la galàxia.
—Sempre més li ho haureu de dir.
—Li ho direu. I prou.


~0~0~


—Les nostres tannares són de tarannàs ben diferents.
—La meua tostemps ferma, la seua dansant a tots els vents.


(...)


—La meua tannara (mon banyam) no fot sinó a lloc créixer i créixer.
—Les seues canvien amb les modes, amb els temps i els elements, i sobretot amb els grats i desgrats dels druts de torn i avinents.


~0~0~


—Havia vist per la finestra un corb... amb sarró.
—Ha passat un automòbil beix, fumegós, i hi ha de sobte a la carretera un esquirol mort, i del cel encontinent es despenja vivaç i majestuós un bon corb tot negre i lluent, qui porta encreuat al pit a tall de baldric un sarronet tot blanc.
—Peonant molt elegantment, s’atansa al quòndam esclafat i delicadament en pessiga els bocins escollits; en pessiga els ulls, el fetge, el cor, certes carns ben tendres... i tot ho va ficant acuradament al sarró.
—Quan en té prou, aixeca, preciosament i precisa, el vol.
—On s’ho deu endur? Romàntic, adorable, amb qui es repartirà el fi tec meravellós?
—M’ho estava demanant, mentre al magatzem seleccionava molt triadament els assortits queviures, i sobretot la carn tan necessària a l’home fort.
—(Car què ho deu fer, Eleuteri, que tots els VH siguin carnívors? Quins ogres, vós! Quan els tenim a casa, cardant-se’ns la dona pels descosits, els haig de comprar viandes de les més cares i sucoses; la gent de la botiga se’m queda bocabadada que tot de sobte compri carn de la bona, llonzes immenses, jo qui normalment no menj sinó com moixonet... com pardalet cloc-piu... i vegetarià!)
—(I sovint en acabat, a casa, de lacai, l’espectacle esglaiador. Quina esgarrifaó! Aquelles lletges salvatges desfiles de carn entre llurs dentotes quan, tips i satisfets, se’n foten del mort i del qui el vetlla!)
—Tant se val, doncs, com deia, sóc jo que sí enfeinadet... triant triant... quan, rere un monticle de trumfes i cebes, hi veig la visió!
—És una aparició de deessa inconquerible. Una dona alta, rossa, forta, escultural, magníficament arreglada, esclatant de colrada beutat sota el seu ample barret tot negre...
—És la dona... la dona qui ve a trobar’m per a dir’m que se’n va de viatge a veure uns quants de dies un amant, i que doncs em vol donar les darreres instruccions (a acomplir al peu de la lletra) per a aqueixos dies vinents on no hi serà.
—De petit vivíem entre columnes dòriques, Eleuteri, us ho explicat?
—Eren lluents columnes de marbre tot blanc i de marbre tot verd com olivina.
—Doncs bé, quan em deia el cor que algú entre els qui hi érem anava a partir, m’amagava, subtilment i silent com sempre, rere una columna... per al darrer moment eixir’n i assenyadament acomiadar’m.
—Tret que sempre devia eixir’n massa tard, i no era mai vist; i si em veien, no em feien cap cas, com si mai no hi fos.
—Sempre he dubtat de la pròpia essència.
—Quan aquella exalçada visió de dona “meua” se m’atansava al magatzem... no em podia creure que vingués cap a mi.
—No hi sóc, no hi sóc, em deia.
—I tanmateix allí la tinc, davant, adreçant-se’m seriosament, i sé mentrestant què pensa tothom al voltant.
—Com sempre, tothom pensant, Com pot un merdetes així, pràcticament inconspicu, tindre re a veure, i encara menys ésser’n casat, amb la dona més monumental del món?
—I els has de donar la raó. No és lògic ni just ni natural... Com puc ésser’n casat? Com pot ésser que sigui jo qui...? Tot és simulacre... i jo un farsant... un buf de buit disfressat de quelcom sòlid si fa no fa... amagadet rere cap façana falsa... rere una columna de vent... un vent que aixeca una pols si fa no fa amb la meua imaginada imatge... qui... tantost l’airet no es fongui... desconfita es fon.
—Tot prou deu ésser un miratge!
—Cabòries rai, tornant a casa, tot carregat de llegums, fruites, verdures, ultramarins...


~0~0~


—Strictly sex.
—Tothom se’n fot creus. Com pot haver’s ajuntat una valkíria tan estupenda amb un nyicris tan esborradís i abnegat?
—El secret és un llibre obert. Ningú se n’amaga, ni ella ni jo.
—La dona, si em va triar, ho féu perquè, en veient que prou calia triar algú, diguem-ne si fa no fa legal, si volia viure plenament en aqueixes societats tan empaperades, més valia que triés un merdetes com jo. Vaig tindre la sort de caure-li pel costat. Va alfarrassar perfectament qui era — masoquisteta, escopòfil, cagadet, casolà.
—Es va dir, amb un cop d’ull encertat, Vet ací algú qui prendrà bona cura dels eventuals nyecs, i qui farà les feinetes interminables de la casa, a la cuina i de manteniment, i sobretot...
—Sobretot algú qui serà l’excusa i l’escut de protecció contra tot Ver Hom qui mai vulgui amenaçar la meua llibertat ni la meua fortuna, a les quals el merdetes pseudomarit mai no gosarà, a tots ops, ficar culleradeta, per mínima que sigui.
—Strictly sex, els diu per endavant, no fos cas que es fotessin il·lusions, o, al contrari, que tinguessin temences d’ésser atrapats per la Reial Abella qui els transformaria en esclaus. I’m happily married, as you know.
—Tot és més fàcil amb el para-xocs qui sóc i qui esdevinc, més dur i espès i establert amb cada nou batzac rebut, amb cada nova banya afegida.
—Ella maridada, als llibertins no els cal témer drames de dona qui fotria qui sap les totileses per “amor”... Quin descans! Cardar, rai, i amunt!
—I a ella els aleatoris vaivens de les relacions íntimes no li trauran mai el son, car, com diu, això és el que cal, posseïda es vol per a l’orgasme, i en acabat au, ja ens veurem, sense penjolls emocionals; i doncs que, si carda, ho fa estrictament per plaer, i, és clar, inevitablement, també per a demostrar la seua posició dominant al món.
—I això de maridada, és clar, només nominalment. No és la DS de les qui carden amb merdetes com jo; sempre tenen arrenglerada teca molt millor per al tec diguem-ne de conjunció. Per què hi perdrien temps? Per què s’arriscarien debades a tanta d’insatisfacció? I de possible petit escalaborneig, escalabornada, de llur poder? Elles rai! Les Deesses, vàlids adoradors per a donar i vendre.
—Maridada doncs a un marit qui mai no ha tingut dret a la més mínima penetració, constret a un cony tan estret... que és impassable, inexpugnable, ousesclafaire, vit-toledor.
—El letal trencacolls de son cony delitós com ara tancat per un mur. No es diu pas Minerva Mur per no re!
—Un mur fet amb els daus de dura pedra de les múltiples incessants cardades, i cimentat pels profusos sémens dels innombrables Vers Homs.


(...)


—Sémens qui cimenten.
—Els bells druts qui ella de continu “es fa”, llurs innombrables cabalosos sémens són els ciments qui cimenten la bona entesa entre la Deessa omnipotent i el seu fàmul molt humil.
—Cada cardada és maó qui contribueix a la construcció del Panteó.


(...)


—La “meua” Deessa, cardar rai. En pren cada avinentesa... and no regrets!
—L’avinentesa és com el tren... la perd qui no la pren.
—Les Deesses... com més carden... i amb més amants diferents... més s’enlairen al Panteó dels devots.


(...)


—Fàmul, trèmul, abassegat per l’estímul, pels mastegots baig i verd de pòmul, de neguits tothora un cúmul...


(…)


—Fàmul, ofert, devot, adorador, tard o d’hora, hom haurà de declarar-lo sant.
—Sant Cuguç, banyut, batut i màrtir.
—Saint Candaule Carpette, celui des cinq ces (cocu content capon couillon CONtraint).


(...)


—No sweat, escolteu!
—Ni ella ni jo no fórem, ni som, ni mai hem estat, ni serem mai falsos, trufans...
—Al bell inici li vaig dir que sempre li fóra fidel, i ella em va dir que sempre xinaria amb els més adients, amb tots els qui li plagués de xinar, i s’ha acabat.
—Així sempre doncs s’ha esdevingut, i prou. Jo mai no havent doncs xinat amb ningú, i ella amb tothom qui trobés que es mereixés la seua passatgera predilecció.
—És clar que mèrit de ma part, cap; car re no hauria set, estat, ni sigut, per a mi més difícil ni pelut que tractar de “conquerir” cap altre cony de dona...
—I re més difícil per a ella, amb sa immensa beutat i desitjabilitat, que estar’s d’aprofitar les avinenteses de poder xinar amb cada ver bell hom amb tija formidable i traça plantadora impressionant qui tingués la sort de passar-li pel costat.
—Seguint cascú les nostres vies naturals...
—Per li quali ciascuno a suo piacer sollazzando si vada, no fa?


(...)


—La Deessa no ha pogut mai suportar el que altrament prou troba d’allò més lògic, natural i de llei doncs per al seu fàmul.
—Que un qualsevol dels seus druts qui ella encara no ha descartats es plegui a les ordres de la seua pròpia dona, és a dir, diguem-ne d’una altra deessa (una deessa molt menor, mes deessa al cap i a la fi), i hagi de trencar relacions... per missatge interposat... ço és, a través jo mateix... d’on rebre’n llavors rai...
—[“Mateu el missatger”, sempre ha estat el missatge.]
—Ah llavors...! Divinal, revenjosa, ràbia rabiosa!
—How does he dare! Damn his fucking eyes! To do this... to me!
—[I els cops plouen, prou sabeu al cap de qui (alleugem-li la tensió, vós).]


~0~0~


—No cal preocupar’s.
—Sabeu què, Eleuteri? La natura.
—La natura mateixa prou sap proveir el necessari, el que cal i convé a cascú.
—(Així, per al cuguç qui ha de portar el feix afegit dels fills fets pels druts de la dona.)
—El cuguç qui ha de dur al cap la càrrega de cada nou infant... la natura l’hi proveeix els àrguens perfectes de les banyes — una bona estesa de banyes...
—Com més de druts té la dona, i més fills doncs li foten quan se la foten... més estesa, doncs, l’estesa de banyes.
—Pobre Acteó, com s’hauria de fer fotre! Car la “meua” estesa... la meua estesa guanyaria tots els campionats. Mític n’esdevenia, vós, hà!


~0~0~


—Enraonant de fills, Eleuteri.
—Cert que hom troba estrany (sorprenent) que els de més dels pares dels “meus” fills se’n desentenguin tan fàcilment.
—Tantost fets, es fonen, pràcticament. Veuen que la dona els ha posts feliçment, i contents rai.
—I en acabat potser se n’adonaven que sóc tan amatent en la cura de llurs cries que allò els trau tota mena de neguit.
—I, és clar, potser alhora ja tenien nous conys agullats. No són pas Vers Homes per no re, fa!


~0~0~


—Dels folls innombrables qui deveu percebre incessants si gaire estona no us asseieu, de cap vast aeroport com aquest, a un banc... potser diríeu que...
—Belleu cap de tan foll com aquest Zacaries Mur i Cec — qui es fa dir d’Emili Cuguç (i encara familiarment de Mili Guç!) quan signa els seus carrinclonets assaigs poètics...
—I de qui (ai!) al capdarrer massa en sabeu i tot, car se us descorda dient-vos-en rai d’on al cor deu doldre-li, pobre dissortat.
—Doncs sabeu què? Que potser no aneu gaire lluny d’osques, company!


(...)


—I potser quan us dic tot això de la canalla, deveu pensar... que...
—Que això que cada xiquet hagi estat empeltat pel matràs piconador d’altri... d’altri cada cop diferent... és... diguem-ne... prou astorador, estupend, en tot cas inesperat.


(...)


—Cap vostre? I què són, doncs? Mig negres, mig grocs, mig... com en deien? Olivacis...?
—Un toc de fantasia de part vostra, Eleuteri? Us l’ignorava; tan adust. No, no; tots blancs. Ella és molt diguem-ne racista, pel que fa al sexe. De totes les nacions, rai, sempre que sigui de les nacions blanques.
—És com jo mateix, en les antigues meues somiades de truita masturbatòries... Mai no em veuria, ni en els més salvatges somieigs, fent-me el mica íntim amb una negra, i encara menys, molt menys, amb cap asiàtica... Brrr, la idea sola és esgarrifadora. Res d’eròtic, en aquelles gents. Excel·lents persones, diguem-ne, en tot cas no pas pitjors que les blanques (raça fins ara, la blanca, si comparéssim, la més malparida de totes les fetes i desfetes), mes, pel costat del cony... No, no, de cap manera, thank you very much...
—Mes, ui, que em sembla que n’he dita ara una de ben lletja... que potser la vostra dona era, què ho sé jo, laosiana...?
—No.
—O com se’n diu, manxú.
—No.
—Com en Fu... de qui “je me’n fous... comme un fou”.
—Targarina.
—Eh?
—De Tàrrega, era, la dona.
—Ah.


~0~0~


—Si més no, això rai, oi?
—Car sabeu què? Us ho deia, cavà? No em puc pas plànyer!
—Prou vaig fer sort amb les dues padrines. L’una era divertida, atea. L’altra molt patidora, religiosa (supersticiosa). I tanmateix, com tothom amb prou sort, com dic, força d’ambdues que n’aprenia, pler.
—Car quina època més formativa per a l’ànima que la que despens amb la padrina, no fa?
—Cap.


(...)


—Quina sort de padrina!
—Nen, l’energia bàsica...
—L’energia bàsica que fa rodar el món és el cul de les dones. Ni petrolis ni electricitats ni hòsties en vinagre. El cul de les dones. I prou.
—(Abans d’anar a estudi on només m’ensenyarien repel·lent buidarades, jo doncs rai que ja havia apresa de la meua padrina la primera i primordial lliçó — l’essencial veritat que tot manyac minyó hauria de tindre doncs apresa abans que els mestres de l’oficialitat, és a dir, de la barbaritat, no vulguin emmetzinar-li ans podrir-li el cervell.)


(...)


—Culs culs culs culs culs culs culs...!
—Grufar-hi!
—...
—(I el primer i pus saborós que hom grufa... El d’ella!)


(...)


—Amb l’altra, com malmenàvem la competència, com titllàvem d’extremades les cassigalls del veïnatge!
—(I com em veig enyorant ara la deliciosa vida al gineceu, obsequiós faldilletes entre les flairoses faldilles de tietes i padrines, mentre, fent ganxet o cosint, anem criticant totes les qui passen per carrer, rere les cortinetes de les nostres finestres o les persianes dels nostres balcons.)


~0~0~


—Hi ha banyuts vells qui no sé de què es vanten, gamarussos.
—Massa tard! No és el mateix banyut vell que jove, vós!
—Escolteu, Eleuteri. Palès oi? Ésser cuguç quan la teua dona no pot ja concebre degut al nombre d’anys que arrossega, no pot pas tindre el mateix mèrit que ésser cuguç durant els anys on sovint (quatre cinc sis set cops), mitjançant el bell vit de qualque forçut tirànic drut, pla et concebia... Llavors s’hi valia, no fa...? Ah, enyor delitós de la feraç jovenesa on, si a tu no t’era mai permès de cardar gens, això rai, car la teua dona cardava per vint o trenta... mil.


~0~0~


—N’Ubú Banyut, la seua dona li fot banyes amb una estàtua.
—La dona, a manca (o millor a excés) d’estàtua, banyes em fot amb homes estatuescs.
—Són alts, són ben plantats, tenen un aparell sexual majestuós; se’ls aixeca el cigalot part damunt l’elàstic dels calçotets de banyar; quan tenen la dona al costat... la punta la fava els sobreïx de l’elàstic, els puja part damunt el melic.
—Són tots, pel cap baix, dos pams més alts que no jo: llur melic és a dos pams de llur carranxa — la meua cigaleta no arriba, tota trempadeta (màxima trempamenta, quan els veig que fan tan bona parella, cadascun d’ells i la dona), no m’arriba ni a un quart de la distància de la carranxa al melic.


(…)


—I a Ipanema, veieu-los, són doncs estatuescs, forts, alts, trempats, i amb un cigalot enorme, ja dic, i la dona qui amb ells flirteja, festeja, s’entén...
—I els oïc riure, i ara se’n van darrere les roques de la platja, a cardar-hi de valent.
—Sóc un pàmfil i un calçasses; si me’ls atans gaire massa, la dona em diu, amb un emprenyament de caldéu: Fuig, em cag en déu! pàmfil, més que pàmfil! et put l’alè, l’ensumem d’una hora lluny!
—I m’haig d’amagar molt més lluny, a un raconet recòndit, un de més entre els altres deplorables escopòfils desconfits.


~0~0~


—De vegades costa de conjugar, conjuminar, tants d’amants simultanis, vós; portant no pas doble ni triple ni quàdruple... quíntuple o sèxtuple vida!
—I qui l’ajudaria millor en tots els aspectes logístics que ja no l’ajuda el cuguç?
—Per a això hi som, Eleuteri, per a això hi som.


~0~0~


—Amb el front fort pic (com coixinet d’agulletes).

—L’atzavara del racó
més esqueixalada com més anem
i els meus mugrons que sagnen
gotetes espesses de passió
(o em sagnaria de massa sacsada la xil·la
i llavors malament rai, encar pitjor...)

—D’amagatotis doncs mucró al mugró
per a fer’m destrempar mentre esper...

—I ara és la sogra qui truca de Turquia estant, qui diu que duu
el seu amant demà mateix
i só sol amb la canalla
i ara hauré de servir la canalla
la sogra i l’amant de la sogra, qui la sogra farà reietó de la casa
mentre la dona és de missió al Brasil
i privadament haig de fer-hi fort mala cara...

—Home, si fos estat l’amant d’ella (de la dona)
llavors encar com aquell
o al contrari
encar rai, encar millor
altra cosa fóra
hom hi signava
hom s’hi engrescava!

—Mes ara no
malament rai
car ja m’hi veig
pencant doble triple quàdruple
oh, pel cap baix...

—De tal faisó que só qui serveix tothom
qui cuina i neteja i frega i fa els llits i febreix els canfelips
mentre el reietó es carda mandrosament la sogra
i bevent el conyac escalfadet, de cops juga amb la canalla
la qual he de nodrir i netejar i pujar com cal...
corrent amunt i avall
suant la gota negra
donant el biberó, canviant els bolquers al petitó
ajudant el gran a fer els deures, cridant-lo i vestint-lo al matí
duent-lo en el fred i la foscor a l’autobús a dos quarts de vuit
mentre el reietó i la sogra ronquen, i el petitó, quant torn, plorant
i he de córrer i córrer que no faci gaire soroll
perquè no vull fer’m escridassar que els he despertats massa d’hora...

—Ara això rai
sempre hi ha
entre els intersticis de la feina
estones solitàries clafertes d’esperança
car esperar rai
esperant
il·lusionat
il·lusionat!
això.

—Car
la dona viatja amb dos amants alhora aquest cop!
i...

—No sé pas com s’ho farà anar
(cadascun dels amants seus ignora que ella és també amant de l’altre!)
no sé pas com s’ho farà ballar
tot plegat.

—Ara
serà tan interessant (si li lleu més tard de dir-m’ho!)
tan interessant
i excitant...

—Ara ve nadal
tornarà la dona el dia abans i estaré fet malbé de tant haver pencat
mes llavors ella se n’encarregà de tot
em renyarà que quelcom no ho feia prou bé
això segur
mes sobretot em dirà
(i això altre és el que esperava amb candeletes aqueixes tres darreres setmanes)
em dirà
(ep si li va bé, si li ve a tomb)
em dirà com li ha anat
com s’ho ha conjuminat...
si li calia anar a veure els druts l’un després de l’altre
(la mateixa nit!)
o si s’ho combinava de tal manera que visitava
les cambres d’ells... com se’n diu... alternativament
l’un els dies escarsers
i l’altre els parells
o si s’espavilava perquè els dos no es topessin de nit
visitant de puntetes la cambra d’ella
o assolia millor
d’enviar de submissió
(de sub-missió, dec voler dir
car l’únic qui és de submissió absoluta só eu, he-hè)
si s’ho feia doncs caure bé per a trametre de...
hum...
de missió adjacent o subsidiària
a un dels dos amant una setmana
diguéssim cap a Iguaçú de Paranà o a Santa Caterina
i ella i l’altre encar a Rio o a Brasília
en missió ensems
i llavors el contrari...
enviant de sub-missió l’altre i gaudint del serveis del primer...

—És a dir, si el seu gambit és de dividir l’equip
i així allibera un peó per al seu joc més íntim
i té l’altre al rebost en reserva entre selves i titís
o...

—Tant se val
la qüestió...
tots plegats treballant de valent durant el jorn
visitant suburbis de misèrrims xibius i llavors palaus i ministeris costosíssims
i ah a la nit!

—La nit de descans (pseudo-descans!) molt merescut
cardant i relaxant-se...
cardant i relaxant-se ella i el bell amant de torn
a amples llits de luxosos hotels
les exòtiques càlides nits.

—Prou veig però que arribarà exhaurida
i que hauré de treballar encar per a un altre cos...
el cos colt sobretot
el cos qui colc
completament cardat pels amants
i potser llavors no em voldrà dir re
tret que...
tret que l’esperança és el darrer que perdré
i em sembla que só així d’optimista
que...
que ho hauré perdut tot
mes l’esperança, mai...

—I al paradís o pel camí del paradís del beneït no-re
sentiré la dona contant-me
en xiuxiueig secret
els milions de banyes que m’ha anades clavant
més banyes que pollegons no duu l’eriçonet
o banyetes com mucrons als mugronets
oh ah...

—Oh ah!
això em duu a l’esment
les immenses xil·les que se la carden part davant i part darrere
i com se’n riu
pura rialla cristal·lina en diuen
quan redescobreix tornada a casa
la meua xil·la de cusc banyut
sense importància.


~0~0~


—Un dels més imperials voluptuaris qui per aquells dies se’m xinaven la dona, perquè diu que he dita una paraulota (quina no ho he esbrinat encara ara), m’ha tret de casa.
—Despenia la nit fora, amagadet entre els cotxes closos del veí, tot tremolant i immensament acollonit dels gossos, les serps, els lladres i els mosquits.
—Ja em veia rebutjat per la dona, pels ben parits, pel veïnatge, per la societat; ja em veia captaire pollós, malaltot, caduc; odiat, baquetejat, pertot foragitat.
—I començava de confegir mètodes d’acaptar recapte. No fos cas que em calguessin de mantinent.


(...)


—Fa dies que ni pelluc ni menjuc ni manduc;
ni hi suc, ni talluc ni cap teca al pap no em duc.

—A la pitjor cantonada m’emmatxuc, m’hi esmaluc;
lamentable espadó, de bragueta m’esbuc;
tot el que m’hi roman ho trec, m’hi descuc;
hi esdevinc el pidolaire més ruc
i dic... no pas amb cap aüc, tan fluixet com puc:

—Mentre la dona carda amb cap bestiota mameluc,
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Mentre la dona carda amb mant de drut astruc,
rupies, rupies...
rupies per a l’eunuc.

—Carda amb els qui han cada ou com el de l’estruç de feixuc,
prou m’acontentava de tindre’n cap com cap festuc;
rupies... vós... rupies,
rupies per a l’eunuc.

—Carda la dona amb catorze valents al mateix aixopluc
; ah si hom em deia de mig amagar-hi, fredolic fredeluc, el cuc;
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Cascun dels qui se’m carden la dona fan-ho amb truc i retruc;
ai quina por que cap retruc no vingui a trucar’m de retruc,
si en sóc, pobrissó, de poruc;
rupies... rupies per a l’eunuc.

—Carda la dona amb mascles d’enormíssim trabuc,
trabuc qui en treu i en treu, i en treu, tines i tines, de suc...
i no ha la meua tigeta ni ombra de saba ni ballaruc...
rupies... rupies...
rupies per a l’eunuc.

—Carda fins que cada trau, de la umflaó, se li tornava cluc,
fins que tothom, enfitat, n’esdevenia, de tot, tan llefuc,
fins que cada vit de campió deia fava de glot i xaruc,
fins que de cap gland cap glop de bava no en surt, ni lladruc,
ni miol, ni estossec ni piulet; sols l’ofec del lluç condemnat i faduc;
i fins que, ja clapant, tothom n’aviava, ronc rai, i marruc...
mentre jo, sempre sense gaire traça ni lluc,
encara us hi sóc, pansidet, amb el meu inútil, sord remuc...

—quibis...? quibus...? pistrincs...?
o qualsque rupies...? no...?
per a l’eunuc...? per a l’eunuc...?


~0~0~


—Com, per un lúbric traïdor impuls autodestructiu, tot d’una mostrés, borinot de manguis, un mal mig matí, la decrèpita anguila a una parell o tres de minyonetes qui jugaven pel prat rere una cleda on els cavalls pixaven i peixien, ai, que, ran llurs esgargamellades enrogallades demoníaques riotes, rialles, atreta, àvida, una multitud caòtica, colèrica, sense altre a fotre que trobar, tot fet i faitís, qualque objecte d’odi o altre, fervents m’enxampaven... i llavors tacons rai...
—Tacons, doncs, rai; no sé com n’eixia viu; i ambtant trucaven la bòfia.
—Pres per la mafiosa bòfia, més m’han ataconat...
—Més m’han ataconat, i m’han fet confessar crims que mai no havia pensat a cometre ni ben bé sabia que existissin, i a cal jutge m’han dut...
—A cal jutge m’han dut, qui, cagant-se als calçotets i a l’encop trempant, m’ha condemnat nogensmenys a pagar una multota on seré tres mesos...
—On seré tres mesos o quatre que hauré d’espinyar-me-les, dormint sota el pont i qui sap on, i menjant poc i malament, a les escombraries, entre pedregades, i sobre, ai, i sobre...
—I sobre, per a més escarn i escarment, escamots d’enriolades, sornegueres, cruels minyonetes (6, 7, 8 anys) em vénen darrere que els mostri l’arguellada angula...
—L’arguelladeta angula, tan lluny, pobrissona, d’ésser (em retreuen, poixeules) un matràs d’home normal, i encara menys, molt, molt menys...
—Molt menys, molt menys, és clar, d’ésser, el meu raquític cuquet, cap sacratíssim quilomètric botifarrot de cavall, elles, carallot...
—Elles, carallot!
—Elles qui, de porres i matrassos, i de botifarrons de Pegasos prims i grassos, prou en veuen cada dia pler!


~0~0~


—Car tot com ha canviat, cavà? La iniqua ràbia dels ignorants d’ara contra certs homs qui sexualment saben, com vol llur natura, naturalment imposar’s.
—Tants d’anys de viure amb la píndola, la tòtila gent ha oblidat que, temps era temps, els homs forts i com cal (els alfes), si eren una mica decents, només amb les noietes i xiquetes impúbers, les minyonetes qui no poguessin haver tinguda encara llur primera menstruació, es podia de debò cardar en pau, sense fer mal a ningú. Tant per a elles, les noietes com cal, com per a ells, els homs valents, aquell era el temps del ver amor.
—Atès que en acabat, tantost la primera maleïda mala-setmana aparegués, malament rai!
—Tot s’espatllava llavors en tragèdia puta!
—O en casament malastrugós, hà!
—És clar que l’únic sexe decent era amb canalla, o entre canalla, on cap vida no era destruïda. Car amb les noies fèrtils, no solament destruïes la llur, sovint també la teua i tot.
—I tot per què? Per un instant... no gens memorable... altrament que pel dolor que portaria. Per un podrit instant d’oblit, per un ventís instant de plaer il·lusori. Puf!
—Els de més de la gent sempre han estats imbècils. Aquest és un món sense remei. No pas tampoc, llas, que amb això descobríssim pas re nou, vós, fa?


~0~0~