QQ. CXII

112


En Torró d’Alacant i n’Èsquil de Bellcaire


En Torró d’Alacant posseeix un esguard categòric, imperatiu. Tot el que esguarda ho fa amb sever reguard — Això no va ni amb rodes, diu, prou sovint. Fa de submarinista. El bitè és la carn que més li plau; avorreix el peix. És entrecuidat i força murri, amb trucs rai dalt la màniga. L’instint de conservació el té desenvolupat d’allò pus. No es fia gens dels txitximeques — Ull viu amb el txitximeca, no s’està mai d’avisâ-us, encara que no vingui gaire a tomb. Pres per la urgència del buidatge, esdevé seriós, rigorós, adust, i no s’atura amb cap romanç — Via fora! Que me’n vaig a cagar, sosté, mentre flatulent i tot, desapareix, per no re opilant mai opilat, a culivar’s a qualque solc prou faitís, amanós. Això quan no caga sots tones i tones d’oceà, car aleshores rai, que no li calen subterfugis ni tritlleigs d’advertència ni opugnar amb els elements. Buidar els budells al fons de l’oceà, quina benaurança, vós! Té de company quan és a terra ferma un babuí de cul lluminós qui es diu Valeri. No pas que el cul d’en Torró sigui de menys haver a grat, car paquiderm i cal·lipigi, el seu, rai. Té la singular fal·lera de l’humiliació davant el déu (o deessa) de cada templet que s’ensopega quan emergeix, i això tant se val la religió, tant se val l’illot rònec, tant se val la brutalitat dels íncoles qui també el (o la) colen. Els déus dels txitximeques, no; ells són l’excepció; llurs déus en diu de — Xena ensucrada; molt decorats i empastifats part defora, com un pastís molt barroc i xaronament acolorit... acolorit com el cul d’en Valeri, mes part dedins en realitat no pas millor que allò que aquell cul caga... com qui diu, tot plegat, pastís del diable, o cagalló envernissat, arrebossat, de cremes i xocolates. Ecs, qui els els podria encobeir? Caldria ésser degenerat, jotflic! Els dels txitximeques no són pas déus com cal, són mecs molt xixís, mes amb el txitxé a tres quarts de quinze. Si li retreus la diguem-ne estranya segregació, discriminació, ell serrant el llavis, fent morros, de sobte vol dir molt, i alhora no vol dir re, fins que al capdarrer t’espetega amb l’exabrupte — Feia vot de castedat a honor i a bendò de cada déu, mes a quin vòrtex de vil lubricitat no queia si adorava en txitximeca! No sóc llavors pas millor que el més salaç ni cul-llepaire mardà, o boc; no em fotreu pas! Tèrbol, enigmàtic, tracta tot el que a terra ferma no és natural (natural com ara els templets clàssics, com ara els babuïns, com ara les pedres, les plantes, els ocells) d’estridències, de subtileses, de tòtils, de carraques, d’àvols inutilitats. Acostumat al silenci del fons de l’oceà és comprensible. N’Èsquil de Bellcaire son barber el ton i, mentre el ton, com se li plany, de cada mort d’humil pardal pels gasos emmetzinats, per cada conill qui en gàbia malviu, per cada empelt artificial, per cada artell que truca fals en aliatge obscè, per cada bri d’estalzí que el cel corromp, per cada animal adulterat perquè es llueixi el merdós gladiador, per cada triaga d’apotecari cancerós, per cada derogatòria disciplina d’uniformat assassí, per tants de tàndems i de bessons, per tantes de parelles qui per minúcies carrinclonament s’occeixen — Per la manca de coratge general, vull dir, individual, tothom permetent que la natura mori (tot i que ressuscitarà, malparits, i no pas valtres!) — i per les usurpacions per part dels verinosos satèl·lits de les pures ones celests, per tots els mecanismes i màquines sense oblidar-se’n cap: llurs sorollades llurs punxes llurs llefiscoses oscil·lacions, la mort ubiqua i ecoica que duen. L’oceà, en canvi, ziggurat invertit on mentre més hi davalles, millor et retrobes, tos engonals es rabegen de bell nou en la pau, ton cervell esdevé genuí no pas apòcrif, la teua més pia identitat et sura a la consciència suara del tot netejada, i el silenci... el silenci... On cada mot hi és per necessitat concís i emfàtic... ple de sentit... cap ambigüitat... cap entrebanc estrepitós que l’interrompi... T’entens... t’entens en tot entendre-ho... I, sovint, en aquell instant de màxima beatitud, és tanmateix quan en Torró esclata, fastiguejat, ronc, clafert d’amenaces — Avions tancs canons bombes... màquines de guerra... eines execrables que tota la natura anorreen aboleixen deleixen... Centúries de virtut anihilades per la juxtaposició infernal dels podrits instruments i els folls assassins qui se’n serveixen! Baldament s’estavellessin tots mentre hi pugen i els assagen! Fóra justícia que a tots els qui pretenen de destruir la vida natural els mitjans de mort els esclatessin horrorosament al nas! Caldria transformar en fems totes les cròniques, llur maleït ventall de barbaritats, que els abusius i els ambiciosos no tinguessin on emmirallar’s! Cada mestre al món caldria empalar’l sense cap decor, per a exemple de neòfits i les noves lleves!

Sóc n’Èsquil de Bellcaire son barber i tot el que diu, mentre en Torró és a la botiga, silent i aquiescent subscric-ho. Subtil il·luminat, no crec que s’erri mai molla. Si ell col déus i deesses d’antics templets, jo el colc com a deuetó submarí, com a petit Neptú subsidiari, amb trident i banyes. Les banyes sobretot prou ens escauen a tots; el trident ens escauria a alguns. Li dic a na Ciril·la, la dona — Qui pogués enfonsar’s com s’enfonsa! Qui pogués com ell retre seguit homenatge a les pregoneses intactes, només afaiçonades per la traça divina, no pas emmerdades amb cap altre nyap humà! I na Ciril·la de gelosia s’abrusa — Llences encens a un altre apòstol pompós qui raus de franc i entres, ximplet, en col·lusió amb la lliga dels folls acadèmics qui ens tornarien a èpoques de dinosaure, on qui sap de quina closca no desclou la propera horror! Ens tornaríeu als mateixos sinistres esdeveniments a la llum ominosa de la mateixa tremolosa foguera; tortures, riotes, escorxaments de viu en viu; moscams, eixams malignes; reflexions esborronadores, i irresolubles enigmes, i no pas cap dels destralers qui ens treien de la penúria intrínseca al viure... ni que en treuen l’entrellat, de la condició humana... I els qui som de bon regent malament rai, pitjor que no cap altri, tothora assetjats pel perill im- i e-minent! Ni un instant mai de goig ni de fruïció ni de gaudi! Tothom t’ensarrona; el primer tocat del bolet qui t’entra a la botiga. Ets... ets un company bord d’allò pus, saps? com allò que no hi ha, més bord impossible! Llassa, més em valdria viure amb el seu babuí en Valeri, si més no n’estic segura que el simi culcontent més seny rai que no tu ni que son sonat propietari, ignorat tutor dels mals exemples, i, a més, pos messions que ell rai que prou reeixiria a capir que ananassos i bananes guanyaven qui-sap-lo amb els vasts benifets de la civilització! Puta gorgona, qui hi dissenteix? Romanc muts i a la gàbia a les vores voraginoses d’aquell aporrinament, i mentrestant, novament convertit, li estic amanint, especiant, un bon suc de cacau amb guants de cuina fort descolorits. Joc inefable que cal sàpiguer jugar si doncs no vols que el bla asil domèstic no se’t torni laberint estrangulador, fet de reganyosos atzucacs i prou — Tens tota la raó, Ciril·la, cirereta. Aquell Torró d’Alacant és un dur trencaclosques, hom s’hi trenca, sinó els queixos, prou els queixals del cervell i tot; ara, tinc la intuïció que la meitat del que diu no s’ho creu ni ell; el que s’escunça és que probablement, com a tants, l’ambient de la barberia el desinhibeix més del compte, no fa? cavà? El proper cop que el veig, ni l’escolt; i, quan se’n va, ben xollat a la xinxola, sense pus xim-xims, encaixada, i au. Cap paper, com qui sent pixar angelets; promès, cirereta, promès! I ens fiquem a beure el cacau com si fos (millor que no ruà) opopònac, amb sengles palletes... Palletes... amb la meua de fímbries, me n’adon, que la farien semblar força a un cercapous en miniatura... I de cercapous a xàvega, i de xàvega a escafandre, i d’escafandre a íctic, i d’íctic a nàutic, i de nàutic a batiscaf... i ja hi som, tornc a somiar en somorgollar’m fins al centre inoït del món. D’aquell bell somni només me n’eixorivirà un altre clatellot — Carallot, a clapar; hora d’acomplir el deute marital! Som-hi que em lleparàs lo cony. On faig veure que ric mig desdentegat, mes part de dintre, tot i que prou sé que “pensar fa de rucs”, que “pensar porta penes” i àdhuc que “gore ot umà”, estava pensant — Com en Torró, jo també avorreixc el peix, i rumiava a l’encop, i de lirisme alzinat pres, i, sobre, en japonès, —Put a xanguet. / —Esmegmes de dona. I m’esguardava d’esquitllèbit els mateixos guants de cuina tot descoloridets, i potser al capdavall oi que, per a guanyar’m la marítima llibertat, tendra frisança llavors no m’escomet de voler-la escanyar... sense fer’m tampoc malbé les finíssimes mans de barber...? (Em sembla que durant la revolució m’haurien escapçat ipsofacte, prenent-me amb totes les de la llei per gran aristòcrata disfressat.) — Ara vinc, cirereta, ara vinc; un segon!


~0~0~


sobtats prenen decisions inexplicables


des de la finestra, des de la porta
fins i tot des de la primera cantonada
que domina, guaitant avall, tantes de cruïlles

estic tractant de comprendre re...
i re no comprenc
cap dels jocs de societat sé prou copsar, capir

—per què l’eixam molestós de motoristes
tresca sense quest
ara cap aquest costat ara cap l’altre?

els veus sense cap mena de projecte ni propòsit discernibles
xauxinant en la indecisió...
i tot de sobte inexplicablement...
buidament...
decidint-se

cada cop aparentment s’erren de mig a mig
fotien el camp cap a un indret tot decidits
i se n’adonen (no sé pas de què, de fet)
se’n desdiuen (canvi de guió)
i se’n tornen ensems (entre la fumerada i la sorollada)
justament sovint cap al cantó oposat
o esbiaixadament, sense ni com va ni com ve...

—i per què la meua dona juga
diries que sense gaires ganes, desmenjadament i tot
amb algú (un mecànic, sembla)
qui seriós l’empaita i qui, tantost no l’heu
de trast en trast, sense gaires explicacions
li fica la mà cony endins?

la mà cony endins (un cony que regala menstru)...
i per què en acabat el joc inexplicat encara reprèn?

—i per què la parella asseguda davant la porta de l’altra casa
té un peix no pas petit al davant part de terra
i no pas que tractin tampoc de vendre’l
tracten es veu de fer-li fer gracietes
que d’altra banda ningú no riu (ni ells, gairebé)
sinó molt desganadament?

cap explicació que demanis ni a la dona
ni a ningú altri (si goses) ni la convenç
ni els convenç
ni em convenç

—per què jugues a aquest joc?
què en traus?
en què consisteix?

em respon: —joc? quin joc?

—com funciona?

—com funciona? funcionant!

i no en trec pas l’entrellat

i sent novament els motoristes flascament decidir
on aniran a empestar tot seguit...
per a tot seguit tornar enrere un cop més
amb el mateix aire col·lectiu
de fracàs...
de fracàs envernissat de joia

tanta de falsedat que es cou al xup-xup
dins l’olla inexplicable de l’indret incògnit
que només és una petita part del mateix tot

la mateixa olla planetària
on han lloc els inexplicables jocs

i la parella del peix
veig que no reïxen mai a fer-se riure mútuament
l’un l’altre no es fan cap gràcia
i s’han d’empescar noves ganyotes...

mentre el peix, adés tan lluent
es va podrint

podrint
podrint
sempre tan seriós.


~0~0~


Corrent exaltat sempre extramurs


Despenia les nits, plujoses o no, corrent fort pels límits.
Hi veia sovint per arbres i cels i edificis jocs de savis mussols.

Un cop, corrent al capdavall d’un precipici,
vaig veure’n dalt de tot, a frec,
un cavall gegantí qui havia enxampat el mussol més enorme.

Assajava l’immens llavorer d’assassinar la Minerva valent,
d’ulls relluents i grossíssims.

La servava el golut entre llordes peülles
i alhora li entaferrava al cap cops de maixelles i ferramenta,
o aixecava una pota i brutal tractava en descarregar-la
d’asclar-li el crani a cops de ferradura.

Semblava la sàvia Minerva feta de duríssim metall...
armada, cuirassada, mecànica,
i el cavall doncs gens no hi reeixia en les seues intencions mortíferes.

Volgué a la fi el cavall horrorós trencar el mussol
i daltabaix del rost penya-segat odiós el llençava.

Mes fou llavors que gairebé incòlume
la Minerva nocturna emprengué el vol victoriosa
i reprengué la dansa i el joc amb els altres mussols petits i grossos.

Continuava corrent per les nits limítrofes
i els prats i rutes marcats amb llunyans minsos llums
o només per llamps i celísties.

Corria ara més content de conèixer
que els cavalls monstruosos no pas sempre guanyen.


(...)


El premi és poder dansar amb la dona més alta
la dona més ferma
la dona més dona (Minerva majestàtica).

Porta un vestit blau tot cenyit
que li envolta volums qui tempten diables.

Li assoleix el melic mon nas tot trempat
un nas al paradís de les sentors volàtils i dels baumes més foscs
i qui ensuma doncs llefiscosos verrinys
de molt moguda femella.

Mon vit tot poruc aixeca una mica les cusques orelles
si assolint sos genolls
cap frec l’en pervé,
tremolins i esgarrifances de timidesa alada.


~0~0~


Trempant i destrempant

a) Activitat eròtica de l’escriure.

El paper — el cony (verge o no) (tot blanc i en blanc, o aprofitat, amb taques, amb defectes, palimpsest).
La ploma — la cigala.
El resultat — cardada rai — cada vegada.

(...)

b) s’ha acabat

s’ha acabat d’escriure escrits
s’ha acabat de plorar plors
s’ha acabat de cridar crits
s’ha acabat de florir flors

s’ha acabat d’acabar acabs
s’ha acabat de cavar caps
s’ha cavat de capar pucs
s’ha capat de cucar cucs

s’ha cucat mon cap de cony
s’ha esconyat mon abonyec
quina conya de cony n’hec
ni quin conyac duc al bony

fot un any que no prenc bany
vaig més brut que un mort d’antany
quina sort d’empènyer el pany
i de púguer cagar a l’hort

si hi empeny la porta espany
a la merda port conhort
als llimacs els faig la cort
als enciams aport acord

tot pixant-me amb vasts pixats
els peixets tots ben peixats
fins que em cans d’aquell esport
s’ha acabat d’escriure escrits

s’ha acabat d’abuixir així
d’escuixar’m amb fluix coixí
dic que prou de fotre el monstre
a firetes on sóc cuit
a les graelles cada nit

s’ha acabat de trempar al buit
s’ha acabat d’ésser’n rostit
fins que no sóc ja carbó
amb què escric els meus escrits

els mots romanen constants
dels conys el setge i l’atans
i els fets es fonen en fum

i me’n fum si reb carbó
de la vida que he viscut

només hi sóc perquè hi sóc
només hi dic perquè hi dic
tot el que faig és cremar
amb el carbó just guixar

ara que la flama ha pres
s’ha acabat de cridar crits
mon cos s’envolava en fum
sens haver mai re comprès

tots aquests gargots escrits
com lumaquel·les de llum
com noctiluca al boirum
els esclats han desconfits
dels fosos focs dels rostits

només el guixat roman
el viscut pel tobogan
de la merda morta es fon

s’ha acabat ni gran ni nan
ja no el faig ni re no em pon.


~0~0~


Neguits rai duts per la identitat


Ens entretenim sempre entre dues visites
maletes taxis dinars negocis...

Festes se sobreïxen dels xibius
les pilotes fan càbits pels camps...

Esmenem de continu l’espai ocupable
i apilem i desapilem sense descans piles.

Fins que el soroll d’una trucada
rebuda a la ment del qui somiava
no desperta tota la casa.

Car cascú dins l’altra realitat
se sent llavors potser cridat...

Per qui demanen...?
(amb una certa angoixa)
per qui demanen...?


~0~0~


Desespera’t, manel, que re no va com cal.
I ara ho arreglaràs pensant alhora que et moriràs
i tot s’haurà doncs resolt per a la satisfacció de tothom.

Tothom — llunes, fotons, universos, ions.

Desespera’t, manel, i bonhomiós somriu als elements
qui cruels se t’abaten per a barrejar-te truita
en la samfaina immunda del tot.

Desespera’t, manel, i aixeca’t tot cagat
tu qui no ets sinó cagueradeta
marginal inconspícua
efímerament pensant
en la total cagada.

Desespera’t i mai no t’hauràs desesperat prou.
la teua mísera avara desesperació
i la còsmica desesperació que convindria al panorama general
no s’adiuen gens.

Manel, desintegra’t
i amunt.


~0~0~


si el carallot el pinten d’esfinx


aparec d’esfinx
i tinc ulls de linx
dits a deus i cincs
i vinc ple de drings

hi aparec ning-ning
oldà ornitorinc___
de dir me n’abstinc

amb bec oxirinc
amb llengua d’escinc
a tot m’hi avinc

silent esdevinc
i la raó que tinc!

ocell sens sirinx
de muda larinx

pel trau trec els brincs:
palimpsests propincs
doneu-me’n pistrincs

en blanc esdevinc
full buit on n’obvinc
ton parer i trinc-
trinc-trinc-trinc... trinc!

(...)

La llegenda continua del carallotet
qui perquè re no deia semblava que deia alguna cosa


La llegenda continua
la llegenda porta cua
la llegenda no és pas closa

el ximplet ni es mou ni sua
ni diu re, amb llengua fosa
(ben segur perquè no gosa)

se li menja el gat i l’evacua
o tota sola se li nua
mut papagai o cacatua

mes per qualque causa tenebrosa
així i tot alguna cosa
sembla dir... en vers o prosa.


~0~0~


Mecanisme perceptiu intervingut


Anava a escriure una idea
mes llavors n’he tinguda una de millor
ço és la idea de no pas escriure-la.

Tot el perdut... guanyat?

Brillantor apagada
ningú no enlluerna.

Els enlluernats se la foten.

Sempre el no-dit s’imposa al dit.

Encar més si el dit és dit a l’ull.


~0~0~


qui só


ni fum ni bec ni card
ni tast la xocolata
ni m’uniform com ninot
ni xarrup suc de culata

prou en tinc amb l’aire i el Sol
i de l’hort la frescal bravata
pus el rajolí de la font
i un romanç d’en Kawabata.


~0~0~


convida’m a maduixa


cusc reconec els aplaudiments de la multitud
sóc campió del córrer soliu i anònim pels indrets pus agrests
només hi rob els rics i els abassegadors
card únicament si elles conysuoses m’ho preguen insistentment
fes-m’ho si us plau fica-me-l’hi de mantinent!
ni (desconhortat jamai) cap greuge gaire estona no des

som-hi doncs ara que em saps
[li dic esguardant-me-li els llavis]
em convides a maduixes...?


~0~0~


paquetets acuradament preparats de mots escaients


veus-lo caure i trencar’s lo cap;
el catacrec fóra esborronador i remouria el ventrell a castes de menys to;
al reng d’implacables aristòcrates d’alt rang, res;
fem córrer equànimement i mestrívola les cremalleres dels paquetets atapeïts
on cascú desa els seus mots adients;
ens veus ponderant impertorbablement quines en triem per a l’avinentesa...
per a l’esdevinença si fa no fa greu;

al terra lluent el toll de fosca sang es va estenent.


~0~0~


En Avençat Procés


M’han omplert l’hortet de legions de llimacs
N’hi ha de grocs n’hi ha de negres
Tots llefiscosos lluents... i afamegadament tot ho anorreen.

Com pot ésser bo per a l’hort?
(I com he de reprimir l’impuls d’aixafar’ls tots a cop d’esclop o secall!)
Com pot ésser bo per a l’hort...? — els deman.

Mes això em contesten — Sabem...
Sabem coses que tu mai no fores capaç de capir
Atès que et diem que és bo... creu-t’ho... i prou.

(...)

Una mica més tard
Hi veig fora els automòbils oficials... negres llargs lluents
Hi veig descendits els enormes barrals buits de la bòfia
Insolents tifes brètols carrinclons...

Voldria demanar’ls raons de l’invasió sobtada
Mes només se me’n foten... llords.

Tu què hi pintes, desgraciat? — em diuen
(I com he de reprimir l’impuls de pujar al terrat i assassinar’ls a cops d’escopeta!)
Desa’t... desa’t abans no ens faços emprenyar!

(...)

I ja no m’és donat de veure el món...
Que per una finestreta al soterrani on visc.

Una finestreta com més anem més bruta fosca estreta...
(Com he de reprimir l’impuls d’enfonsar’m amb una punxa els ulls!)

(...)

Mes (ah, il·lús!) potser encara creixeré feréstec bolet
Qui tot blanc i fi tot ho esbotza...

I els ulls em serviran per a veure
Qui haig d’anar aixafant assassinant esborrant...

Esborrant net... de casa i rodalies.


~0~0~


sóc l’antic xicot qui arribà al pinacle
per la via fulgurant

jaquí l’adotzenat habitacle pairal
amb ritme fascinant

i amunt sense guaitar enrere isnell grimpí

llavors refent camí la resta de la vida despenguí
tractant de desaparèixer en la seguretat
del més complet anonimat

n’anava davallant davallant
evitant col·lidir amb els qui amb cordotes
i grapes i urpes i ganivets traïdors
tractaven d’ocupar l’indret que desocupí

ah ximplets anava pensant
esguardant-me amb disgust
tots els qui decebuts ans trufats
per la glòria buida dels capdamunts
escalaven i s’estimbaven a la babalà

els de menys nus i pausats metòdics serens
els de més amb ganyotes obscenes
vestits amb carrinclones samarretes
que denoten llurs repulsius colors estatals
bojament enderiats devers l’enganyifa barroera

(...)

em repenjava a les baranes per a refer l’aflat
i somiava despert de novament enfonsar'm
als gorgs i torniols perdedors del passat

on de minyó sense les falornioses ambicions
premudes prou aviat en acabat per la inútil societat
de decebuts decebedors emmalaltits per l’avarícia
em semblava haver estat encara marejadorament
i innocentment feliç

(...)

ah 1952 i quin racó més pintoresc
no eren ca meua i els seus voltants
on cada flaire ni cada color ni forma
s’adeien perfectament

i si s’endormiscaven l’hivern
reapareixien amb el bon temps

i tot hi era viu sense pudors ni fums ni sorolls
que no fossin divins.


~0~0~


nina i ninot bella parella
com la murtra i el pebrot
i un estront a l’escudella

com gessamí i ceballot
per al pom que muny l’abella

com bell uncial i gargot
i uns moquets a l’escarsella

com unça de lli i borinot
enfilat a l’ull de l’ullera

o aeronauta
i estaquirot
i azot

o bell doll i taperot
i llum i cremallot
i crema i xerigot

com dos gargalls al got.


~0~0~


que m’he tornat esfereïdorament vell
només ho saben els altres i els miralls —
el darrer d’assabentar-se’n serà el tit:

la imatge que em tinc és boiant
com la de l’innocent ocellet tot just esquerat
a qui el llamp ni el milà no donaven respit:

ni se n’adonava, i a la segona branca
on saltava en escruix ja queia, collit.


~0~0~


Crueltat Inestroncable


On t’has ficat, a quin antre de crueltat?

Al pati, sempre només il·luminat per la foguera
els germanets nus s’assassinen amb escruixidora crueltat
i els hostes hi passen de llarg.

I quant de crit mut pertot!

I tu, ara que demanaries a la cruel dispesera
pel teu bol amb el teu nom
et respon de mal borràs que encara és hora que te l’hagis guanyat
i que “ací tothom hi és perfectament servit
ningú mai se’ns n’ha plangut!”

I torna-te’n doncs al llord ludibri on et reben la resta de cruels comensals
i només t’hi toca, avui com ahir, un os que qui sap qui ja ha rostat
i qui sap qui altre ja ha clafert de burilles i gargalls.

A més de fotre-se’n, et batrien si mai hi fessis el desmenjat
hom prou t’ho adverteix i sovint, “ací s’hi fa bondat”.

Mes torna-te’n al pati polsegós que cal tothora travessar
i esdevén-ne esfereït testimoni — la tortura del nu marrec fermat.

I ai si hi intervens, neutral qui enlloc t’és permès de fotre-hi el nas
car com irrites els cruels germans nus fills de la cruel dispesera!

Ara per culpa teua el noiet torturat, el germanet esclau
sense llengua, sense mans
ganivets prims se li claven amb esquírria repetida
als ulls als polsos al coll.

I els hostes ocres colrats llargueruts passen de llarg.

Com corrs cap a la dispesera!
—Això és insofrible, quina injustícia, tanta de crueltat pertot!
—Muts i a la gàbia, sòmines, o tot se us empitjorarà
a part que, com veieu, el pati prou ras, el mort ben enterrat
tothom en pau, i ara a clapar, que feina rai demà.

I ocres els germanets cruels amb fàstic m’esguarden...
i com prometen trufant-se’m ulteriors tortures més crespes!

Oh si pogués! Oh si pogués!
Si amb esmolada simitarra era capaç de lluitar contra tanta d’ocre crueltat
de nua crueltat, de crueltat insofrible
amb... amb... amb què...?
amb la pròpia justa crueltat!

Amb quatre zigzagades com saltaven els caps dels cruels torturadors!

Mes, ni encara que en fos capaç
on em duria en acabat tal acció...?

Només, després de la cruel dilació de la tortura de l’espera
només n’esdevenia un altre cruel arrencacaps.

No hi ha... Desespera’t, desespera’t...
No hi ha solució.

Cal fotre el camp de l’antre de crueltat
del pati dels cruels ocres assassins
il·luminat per la sempre morent foguera
i de les cruels urpes asfixiants de l’escarnidora dispesera.

Mentre van passant de llarg els hostes indiferents
tots entotsolats amb cruels neguits i amb dèries diferents.


~0~0~