Lletres, Ulls, Marors.

Dues o tres coses encara més importants Lletres En la grisor ambient, car el món és una plana de paper amb ça i lla grops oblongs i pertot, cel avall, lletres negres que constantment hi plouen, hi plouen, doncs, com mosques, lletres. Per terra, com gotes, s’hi amunteguen lletres. A pancartes més pastoses que no la pròpia grisa atmosfera, lletres s’hi encasten que sempre diuen, segures, el què, l’autèntic què de la qüestió, l’autèntic què de la qüestió que els poses. Marors Mentre baixava les escales cap a la porta on em semblava que trucaven, aquest és el pet més llarg, sorollós i pudent que mai no em feia a la vida. Per què tria mon pare, precisament llavors, de tornar de les foscors resclosides de baix, i, mentre obr la porta, pujar les escales ara massa densament fètides, de tal manera que ni pot (no n’és capaç, s’hi ofega), mentre, darrere la porta, al carrer, no hi ha ningú? Per què mon pare, tots aquests anys mort, tria avui (aquest moment repugnant, el pitjor que mai no he tingut), per a tornar a pujar de baix, escales amunt, on el meu pet feixugament roman, com monstre a mig podrir qui en la pudor es rabeja? Ulls Amb l’espasa li trec un ull, i elegant me’n torn de bracet amb la damisel·la, ara, pel meu acte ínclit, escrú, estrenu, ardit i justicier desagreujada, alhora que qui l’escarní roman fet un parrac de sang i tendrums al racó. Me n’adon tanmateix que el seu ull solt, escús, contumeliosament pervers, vermell, esbatanat, insolent, del pescant estant, el turmell m’escoseix de la bella dama... Ah, nou, més greu, insult! Allò m’empoixevoleix pus encara! Amb l’espasa ara li travessaré el cor, mesquí farcell de carnús d’insultador qui al racó de l’església rònega s’arrepapava.