Memòries de n’Eleuteri, mariner salvatge

Memòries de n’Eleuteri, mariner salvatge

Vaig sortir fort tard del teatret on actuaven els còmics qui es feien dir Els Ceballuts. Encar rient de valent ran de llurs enginyoses facècies (excel·lien en llur especialitat que era l’acudit sobre porros, calçots, escalunyes, porrassines i totes menes d’alls i ceballots), em vaig despullar i vaig deixar la meua roba a cura d’un dels acompanyadors encomanant-li que l’hi donés si us plau a un dels ceballuts qui conec, molt amic meu, i ja, despullat, d’atleta, vaig córrer llavors cap a la ratlla de sortida. En una d’aquelles corregudes nocturnes (les guanyava aquells dies totes), aquella nit vaig tornar a sortir el darrer i vaig, al cap de cinc hores si fa no fa, tornar a arribar el primer. No hi havia, com dic, aumon corredor millor. En acabat, encar corrent, tret que ara tot sol i fent dreceres, em vaig embotir al túnel principal. Tots els automòbils em venien perillosament de cara, llur fars ferotges m’espetegaven molt desagradablement als ulls. Vaig eixir indemne tanmateix del túnel, i ara doncs ja s’hi veia i tot; les primeres lluors de la matinada s’instal·laven a pleret. Per causa d’enlluernament per culpa del martelleig suara dels fars, veia pampallugues i em vaig repenjar al parapet a reposar (per a desmarejar-me, ca?). Guaitant d’esme cap avall, on corrien d’altres carreteres, vaig copsar-hi una escena de malson. Una mestra jove, inexperta, portava a peu una vintena de pàrvuls cap a estudi. Eren tots plegats en ramat, amuntegats a l’illa del bell mig d’una immensament concorreguda cruïlla – concorreguda per vehicles que acceleraven a tot estrop dels quatre costats. Veies que el ramadet indefens volia travessar tret que el trànsit mai no s’aturava prou. Es neguitejava palesament la canalleta. La mestreta perdia els estreps; no sabia on posar els braços, els ulls. Tot al voltant, les ridícules gàbies de lluents ferrots dels pencaires matutins – tots semblaven sempre fer tard a la repugnant feina que feien – grinyolaven i fumejaven a tota merda; llaus de vehicles agressius davallaven banyats en estrèpits pudents. De sobte, algunes de les minyones de vestidets virolats, tipes d’estar-se quietes al mateix lloc, irromperen davant el tràfic boig – garranyics esfereïdors de rodes i frens – batzacs i ensopecs – abonyecs de metalls, vidres romputs... Per sort, una dona granada havia salvat un dels infants a un pèl de no ésser aixafat en escruix, i ara escridassava amb pler d’escarafalls la mestra pipioli i esglaiava momentàniament la mainada. La mestreta, catatònica, no deia ara ni veia re. La por me l’havia tornada de pedra. Als marges del ramat, els infants menys esverats per la cridòria aprofitaren que ningú no els vigilava per a esbarriar-se pertot arreu, alguns àdhuc per a llençar-se ells a les carreteres. Aquella dona granada, autoritària, massissa, amb molta de presència, amb amples gests de braços i amb crits estentoris, féu aturar la circulació. Semblava una folla qui, colossal, amenacés de trencar-ho tot. Els automòbils del davant devien témer les barrades; impressionats, havien frenat i ara feien un tap; la riuada s’havia estroncada; els de darrere encontinent s’impacientaren – esclataren els clàxons, tot hi era cridòria de botzineig. La canalla, amb tant, amunt i avall i pertot arreu... De mantinent, a qualsevol instant, era palès que qualque vehicle o altre s’empassaria la tènue paciència i que el mudat capdecony qui el guiés – segurament perquè no voldria mancar l’ocasió de fer qualque miserable negoci per a ell massa imperiós, afetgegador – pitjaria l’accelerador petés qui petés i s’abocaria endavant a esclafar cuc qui visqués, i que, llavors, inexorablement, per automatisme inhumà, per irrisori esperit de competició, era obvi que el seguirien tot els altres marietes carros de combat sense ànima ni pietat, sempre sedecs d’ensumar culs repel·lents de rònecs profits, i que, al capdavall, els vint-i-tants minyonets eixerits com gínjols però no gens pròvids, despececs de llurs vides sense nanses ni àncores ni rèmores ni líquens, acabarien fets, damunt els paviments, lluents codonyacs de tendrums, limfes i sangs. Què fer, allí dalt com un estaquirot impotent, sinó tornar-me heroi alat, i botar parapet avall damunt la tela tesa d’un camió, i ja saltar de sostre en sostre de vehicle com per esglaons abonyegats cap al cel, i nu i atlètic, fins que no em faig, aparició resplendent, a l’indret precís on són els innocents atrapats, i així salvar, arramassant-los de quatre en quatre, els vint-i-tants infants i la mestra en menys que no costa de contar fins a sis? Les dues dones m’abraçaven ara amb llàgrimes als ulls; i jo, sí ves, aquestes situacions sempre em fan trempar. La mestreta una crisi de nervis la posseí – me l’hauria d’haver cardada allí mateix damunt l’herbei espars i llord de vora la carretera, i per a treure-li tots els mals, tret que la dona granadota, autoritària – qui es veu que em volia per a ella tota sola – se m’avençà amb el seu altre remei que era el d’etzibar-li deu o dotze mastegots, que administrà tot seguit i cada vegada més forts, fins que la va fer callar i posar seny. Llavors, tots plegats fent bondat, xano-xano fins que som a les portes de l’escola on ja deixem, despenent somriures i petonets als cabells esborifadets, canalleta i mestra. I jo dient ara a la forta matrona que malauradament estava feliçment casat i que passeu-ho bé, fins a una altra. Vaig anar-me’n doncs cap a can ceballut a rembre-hi la roba. El ceballut dormia com un soc. Al costat seu, la seua dona – vaig somriure-li múrriament – no pas a ella, vull dir, car també, tota eixarrancada, clapava de ferm, mes al seu cony badat, garneu, còmplice, que em somreia amb l’ull brillant. Sense fer soroll, em vaig vestir i vaig anar-me’n al bar de l’estació a esmorzar-hi. “Ensaïmada i cafetó, Vicent”, que fiu cap al cambrer, i mentrestant vaig fer una ullada al diari del matí. Hi deia que anit la correguda l’havia tornada a guanyar servidor.

sóc dos sóc dos sóc dos qui corren sóc dos qui corren l’un sempre al costat de l’altre si fa no fa de cops una miqueta davant de cops una miqueta darrere mes sempre al capdavant de l’escamot d’avantguarda punyint-hi de valent esdernegant-nos-hi exultants esbufegant bellugant els braços ràpids bruns nerviosos menuts com ratolins amb molt de briu.

Només diré la carn car tot és carn i tothom qui es guanya les garrofes se les guanya amb la mateixa carn els rics i els qui manen es guanyen la vida amb el treball dels qui ni manen ni tenen re (i el treball que fan el fa la carn) i el qui no fa re en té prou dient el seu nom (i el seu nom és carn) l’obrer es guanya la vida amb la força del braó (i el braó és carn) la marfanta se la guanya amb el canó del cony (i el cony és carn) clergues i polítics (els clercs) es guanyen les garrofes amb la llengua bífida, verinosa (i la llengua és carn) bòfies i armats se les guanyen amb les urpes que disparen trets, bombes, químiques assassines (i llurs urpes són de carn) qui viu fent el mort viu de la pròpia despulla (i la despulla és carn) qui viu menjant viu del ventre (i el ventre és carn) qui fa de gimnasta viu del cos (i el cos és carn) qui viu assegut s’asseu al cul (i el cul és carn) els “artistes” viuen de les gatades que els surt de l’ànima (i l’ànima és carn) els inventors fan calerons amb el suc de llurs cervells (i el cervell és carn) els metges es guanyen la vida amb bocins dels cossos d’altri (i aquells bocins són carn) qui ensinistra infants o animals ensinistra carn (i l’infant és carn) qui viu de somnis viu de carn somniloqüent (i el somni és carn) qui rosta ossos i somia truites prou pot (i l’os, com l’ou, és carn) l’irascible viu del fel (i el fel ix de la carn) qui s’encén (espontàniament o en pira) crema la carn (i les flames són carn) qui ni diu ni no fa re i tanmateix sura sura amb la carn (car existència, morta o viva, n’és: carn) (carn) (carn) (fèlix escarn) (carn)

L’enterramorts exposava els nínxols i els forats perquè s’airegessin tinta xinesa n’eixia en brollador odiós la terra foradada un fruit podrit amb limfa de tinta d’absoluta foscor tots els morts ens rebel·làvem en retòrica feridora que tot ho omplia tot tractàvem de demostrar sense reeixir-hi que ningú no era al seu lloc que tothom tenia la tomba equivocada que cada cos era el de l’altre sabíem tanmateix que el mal ja estava fet que ningú, i menys nosaltres mateixos, mai ja no ens sabria destriar.

N’Anacarsis Llambordí, un del vast elenc dels ceballuts, conegut meu, assaboreix sovint (i s’hi rabeja) el plaer del penedir-se’n – ahir travessava, tot nedant a pleret, un riu molt ample i calm – era capaltard – de sobte una canoa amb quatre o cinc remadors li venia directament a envestir-lo; per sort la pot desviar amb un cop a la quilla abans no el segui – i ara nedarà doncs amb una mica més d’empenta, per tal d’arribar a la vora, no fos cas que els de la canoa encar es tombessin i li vinguessin amb pitjors intencions. Tot mullat, n’Anacarsis ha entrat a la botigueta del negret. Són coneguts i el negret li deixa posar-se un abric, amb pell lluent i negra de morsa folrat. Enraonen animadament deu minuts o així, i llavors es veu que és hora que les dones surtin de l’església; la botiga s’ompl de negres grasses i xerraires. Algunes fan facècies una mica grolleres dient si en Llambordí va despullat sota l’abric; mans furguen, ungles pessiguen. Li volen tocar el minúscul pirulí. Ell somriu empegueïdament, diu qualque gracieta, i fot el camp. Travessarà la ciutat, entre tots aquells presumits mudats qui surten del teatres, i s’arribarà a caseta. Totes aquelles negres qui sortien de l’esglesiola i li tocaven els pebrotets... N’hi havia una, marfanta professional, qui tanmateix es deia Partenó; n’hi havia una altra, verge professional, qui es deia Afrodita! Sí ves! Totes “treballaven” el barcarès; cada barca al port duu al cau un llit de parracs on els malaurats i els indolents hi venim a boixar. A òbol per puta ens surt l’assaig. “Tret que jo sóc massa adust (sec com la pols), haptofòbic,” em va dir n’Anacarsis, “i allò del boixar ho trob balder.” Diu que pelant-se-la en té que li’n sobra bon tros. Vol que l’ensinistri d’acròbata superflu, sobreïxent, com el tit, heroi aitambé, com tothom sap, a trams perduts. “No és tan fàcil, que li dic, tu essent un nan una mica monstruós; baveges menjant, i pel xap et surt la ceba, malament rai; com et faríem cas (ca?), ni les marcolfes d’a millor preu; a part, collons, que prou bé que et guanyes les veces fent riure, amb la teua oldana carn i ton paperot d’estrúmbol qui rep tots els batzacs, la pallussa gent; per què doncs al capdavall, amb prou veces, com dic, per a anar fent, voldries canviar de professió?” “Vull créixer amb la gimnàstica, no ho comprens, em respon, potser massa frustrat.” Ho comprenia, hò. Volia créixer perquè cap marfanta no se li’n rigués quan anés al barcarès a boixar-hi, com qualsevol mascle normal. Érem a l’any 2000, l’any on en Llambordí agafà la depressió final. Es va penjar coll avall d’una biga al soterrani amb la corretja del barnús verd fosc. –Doncs ja ho veus, Eleuteri, a can penjat només parlem de sogues – em va dir la seua germaneta, na Peronella als Onze, casada amb un filisteu de marit amb la cigala plena de xancres adquirits al barcarès amb les negrasses. Un pessigolleig em naixia a la carranxa. Per rara emanació, els letals microbis del seient on es devia asseure sovint l’infectat ara em penetraven la roba. Vehement, aclaparat per la pèrdua de vàlua que de mantinent sofria la meua carn, em vaig disculpar de l’hostalera però tanmateix em despullava de pèl a pèl i llençava al foc de la llar tota la roba. Encesa roba arnada entre terrissa negra, fuentment urent, fuentment cendra tornada. –Et portaré el barnús de n’Anacarsis – va dir na Peronella als Onze. Li mancava al barnús verd fosc la corretja. Sense corretja, ensenyava tot el material, que ara se’m reixinxolava espantosament. “No sóc gens escopòfila, això no fóra pas gens ètic”, em confessa na Peronella, “mes aitanmateix no puc pas evitar els ulls d’anar-se-me’n justament on la cigala, Eleuteri, se t’aixeca.” Aquella confessió m’oscava indeleblement l’ànima. “No vull que te m’enamoris, Peronella”, li deia mentre la prenia per les besanques i en barroc equilibri delinquíem ensems damunt el sofà on cometíem, manxant-manxant, genocidi coetani, simultani, a la pell de molts d’infecciosos microbis. Ocel·lat amb totes dimensions de gotes de lleterada romania ara el barnús del malaguanyat ceballut n’Anacarsis Llambordí. Na Peronella als Onze, la seua sor, una mica esronyonada en acabat de raure bona estona sota els embats de l’atlètic heroi, inharmònica corregué cap a la cuina i en tornà amb un fregall somall amb què volgué netejar potser una mica les taques al barnús verd fosc; aquell barnús, és clar, que era una relíquia a coldre d’un seu avantpassat molt proper. “Amb què em rehabilitaré, Peronella, que li dic, ofensiu t’he malmesos roba i coixins, i no cal dir els ossos; escruixeix el meu nadiu vigor; cada dona que em boix la deix baldada déu-n’hi-do.” Em vaig ficar els dits al sarró (que no havia cremat, no), i en vaig treure un parell de bitllets. Just el que costaven les altres negrotes del barcarès. En aquell instant féu cap l’aloer de la casa, així mateix pistoler. Flagrantment sorprès en l’acte de pagar els serveis de la dona, no vaig llaguir ni dos segons a fotre el camp per la finestra. Cal dir, és clar, que allò era un pis cinquantè. Enjorn emperò vaig espetegar com si no re al balcó del pis quaranta-novè. Era balcó on, passada la vidriera, simfònics ans sinestèsics assajaven ans gestaven grans espectacles el gremi de saigs de la ciutat. Nu a l’hivern, del balcó estant, capisser (voluble com molt traçut còmic de teatret), fent un do de pit, trenquí’n (del finestral) a tesa els vidres, i això sense cap mena de frau; es trencaren sols només amb les vibracions de la meua heroica, marinera, mai penedida, veu; on els gamarussos saigs admirats qui-sap-lo, ni cal dir. –Líric sagaç, em vanten els saigs, et volem al nostre chor; guanyarem cada guardó al concurs gremial. –Llas, els dic, demà parteix de bell nou el vaixell on faig de fogoner; per això em veieu tan forçut i estentori (ca?); i poc que puc pas continuar amb vosaltres fins que no torni del periple al voltant de l’altre món. Tret que en tornar contareu amb el tit, promès. Uniformat de saig, tothom, fantàsticament desagraïts, sense recances, m’escopinaven a l’ull que els venia pus adient (tret que alguns, més juganers, també provaven de tocar-me l’altre, en tret molt parabòlicament encreuat).