(ressuscita entre semences) (breus sopars cremats) (n’Eleuteri salvat pel llamp)

(ressuscita entre semences) (breus sopars cremats) (n’Eleuteri salvat pel llamp)

N’Eleuteri al crematori Eleuteri, alacantí ferotge, es presenta al crematori: “Què és aquest orgasme de sofre i d’agror? Què és tant de zel de dol i tan poc de zel amatori? A quin reialme de tenebres no entràvem com cul amunt supositori que, per comptes d’amollar odes de tremp trempatori, bavegem fúnebres gemecs i fètids rots d’amargor? Hidròpics de llàgrima fàcil, quin afany expurgatori us impel·leix a desfer-vos en lleixiu con si la Seca fos rentable? La Seca, sempre bruta, com carboncle imprecatori, cap cosmètic ni unt exhortatori no la trau del seu horari! De re serveixen ritus nefrítics ni carotes de conestable; et toca, et tornes palter, i no ets ni nosa d’erogatori, passes encontinent i franc pel seu adreçador excretori, clavegueram avall.” Torna n’Eleuteri del refectori on trincava per la salut del difunt i escomet con un hun aleatori els restants ploramicaires; estentori i amb rancúnia els recorda que tots hem nascuts desheretats, que els catèters arbitraris per on ens ragen la pena i el desori només pouen en la superfluïtat, en l’enyor de plenitud de quan tots érem ben morts. “Aturem el rebombori, la farsa del predic absolutori; ningú no pecava, collons, per haver viscut! Qui espia, expira; qui expira, expia; i s’ha acabat! Cascú cuc ambulatori qui tost la Seca ha dallat! Ara dic que un cementiri pot ésser un prat assolellat, i em direu de ferroviari visionari qui sotja el paisatge planetari mentre s’allunya, mil·lenari, cap a excèntric territori on la Seca ni nia, ni nua, ni nou. Escolteu els udols de la meua màquina mentre fibla, com xerrac de xicalori irritat i vexatori, les celles de l’espai. Malda a atènyer el cervell masturbatori on hom diu que es deu covar la vana noció de la universalitat; hi envaeix com un atot, ariet d’ivori que assaboreix tendrums. Ah pau! Paradís d’insectes inodors i muts! Tot hi és col·lotge entre deesses toves, de mòrbides carns, d’on cap crit execratori ni romanço explanatori se n’enfuig. S’hi esvaeix com fum transitori cada tort fet o sofert. Ei, i s’hi deu estar prou bé car prou ningú no en torna, delator ni acusatori, castrador i refutatori, a fotre-hi, després, el paperet del ruc. Qui es mor és perquè se n’ha degut cansar; engrapava el pom, tancava la porta, gens moratori, i, si s’hi agafava els dits i es feia mal, sabeu què, doncs massa poc!” Eleuteri, barretet de poc sensori, mes ferreny voler, l’arrencaven llavors, al crematori, de les popes d’una vídua on s’amorrava com mamerri amb queixos alhora dextrorotatoris, levorotatoris, descordats. Inculpatoris, damnats emuntoris, me’l fotien al carrer; me’l descargolaven com cargol amb potes, amb el tornavís bestial de llur força bruta, i ja amb renecs jaculatoris l’ejaculaven al no-re. ωωωωω

Quants de cops m’he vist a l’estiribel, pelat de fred, penellons als dits, gebre a la roba, glaç als oronells. Sempre malvolgut. Sense un ral. I tanmateix mai no m’he trobat sol. Els personatges del meu teatre que ningú no veu, de les meues novel·les i novel·letes que tothom ignora, sempre m’han acompanyat. Sols i alhora ensems esguardem la lluna al cel altrament tan fosc. O veiem els ocells nocturns caçar. O passar, llunyans, els trens. I llegim els papers trobats que d’altra gent han llençats o han oblidats per descurança o per desdeny. I mengem allò que ens donen bonament els camps. ωωωωω

(turmes) (la cosa en té) (ben nodrit) (endrapant vitamines i proteïnes de valent) (i que no me la pelava d’ençà d’un munt de dies) (car calia donar-li bon xorrèstic, pobre Carles) (una miqueta mudat i tot) (he sortit de casa directe cap a can Goig) (per dissort el cotxe se m’enfonsa tot de sobte d’un costat – massa vell, llas – i ara la visibilitat nul·la – i tinc por que trepitjaré infants – m’atur i l’abandon) (el cotxe vermell ara massa antic ans oldà, esbalandrat) (a qualque garatge que el vulgui – me’l vulgui apariar – i a peu i a polit, per veïnatges lloscs, al capdavall m’hi faig) (a can Goig, vull dir) (i hora que n’era, el vit enorme i a frec d’aviar el tret llefiscós per en Carles aitan gruat) (a baix, pobre Carles Goig, doncs, com dic, me li cardava la dona) (la dona d’en Carles sempre oberta a net ple ardit dret vit que se li atansi entrecuixes) (bellíssima, na Clòtxina Goig) (ah, amb profusió de despesa lleterada, me li buidava aitan endins com m’era llegut en eixorat orgasme) (en acabat, perquè li sóc amic) (d’en Carles) (hem pujat a dalt, a la cambra del convalescent, la dona pessigant-se el cony que no li’n goteges micoia, del nutritiu xorrèstic, dic, que a ell) (a en Carles) (vitalment li cal per al seu restabliment) (vet-el, doncs, el magnífic apòstata en Carles Goig) (ara malalt i molt humil, i adés) (llas!) (massa entrecuidat i presumit, pensant-se potser que tenia potestat sobre la dona) (greu malpàs!) (la dona, jotfot, qui tostemps nogensmenys com deessa a l’univers s’imposa) (apòstata, dic, en Carles Goig, atès que apostatava la gelosia) (la gelosia, ecs!) (apostatem-ne plegats i ensems, urbs i orbe, sens esquerdes!) (ben fet!) (car home gelós, no hi ha pitjor flagell) (gelosia és religió criminal en estesa il·limitada) (nou la societat, la humanitat, i nou) (encar pitjor!) (la salut de l’individu) (en Carles Goig s’havia casat amb una dona absolutament meravellosa) (a la qual molt plaïen) (com prou es degut) (els avinents apol·linis elegants mascles qui els senys sensuals li desvetllaven ans lubrificaven) (i cua que feien a baix, vós; sobretot que pagar, és clar, no calia pagar molla) (de bon començ, no li abellia gens, al pobre Carles, que la seua dona li fotés constantment aitals estireganyades ans recargolades banyes) (mes a poc a poc se n’avesava) (vull dir, a dur-les, com prèmit palès, criador de fort urc) (arribava àdhuc a demanar-li de tastar-li al cony la lleterada del drut darrer) (llavors emperò na Clòtxina Goig) (sí ves!) (es feia l’estreta) (i en acabat caigué malalt, pobre Carles Goig) (quin sap quina malaltia exòtica no agafava ni per quina nafra furtiva no li entrava) (el vibrió, el bacteri, el puu bare qui et pruu) (o no et pruu, mes et perfora) (tornant d’un dels seus mandrosos viatges als tròpics indecents on cada cuca viu i de cop-descuit no et fibla) (el tren on aquell matí nefand no anava sorollós davallava, i tot ocupat, clafert, de gom a gom) (atapeïdes gernacions suades) (travessaven deserts sobtadament inundats per aigües negres, olioses) (gossos famèlics menjaven lloques verdures que s’havien llongament xopades en les aigües lletges) (estossegaven persones i animals) (se li encomanà qui sap quin malèfic entec, o gam) (tornà a casa fet una pelleringa, pobre Carles) (es gità al llit a morir-s’hi) (s’hi morí) (hi romangué mort tres dies sencers, jorns i nits, pel cap baix) (sens exagerar) (i llavors el miracle) (per lleterades de druts de la seua esplèndida dona ressuscitat) (es veu que a na Clòtxina li havia ara sabut greu d’haver-li interdit de xarrupar-li la fufa tantost havia plegat de gaudir amb qualque enamorat, i ara, doncs, cada cop que acabava de cardar-se cap amic amorrava el mort a la seua xona que rajava deliciós semen, com dic) (i allò fou la triaga) (millor: el calgut ruà!) (sempre m’ha dit en Carlots, amb un somriure manyaguet i tou, que na Clòtxina és una santa) (una santa de veritat) (m’ha salvada la vida, Eleuteri!) (i ara me la conserva) (em nodreix de les lleterades al cony; no hi ha aumon millor remei ni ausades opopònac; revera, tu!) (i cal creure’l) (la prova!) (ara comença de veure’s les orelles) (cada cop que xarrupa el cony amb la medecina adient les orelles se li eixoriveixen) (amb cada glop esglaons de salut amb lents esclops de vim i volició no escala) (cal dir que na Clòtxina) (nyam!) (dona escultural, de cos llis, suau, tendre, cald, relliscós) (cos de vídua, oimés, qui al capdavall es ret) (no hi ha pas millor!) (negrots de cigalotes exorbitants i nipons amb atzeps tot just incipients, tant se val, tota producció lleteradarística prou bona és per a la salut d’en Carlets) (qui sap si no en fóra per a tot marit ara molt amablement banyut i adés fastigosament i repel·lentment gelós) (no fóssim tòtils) (tothom sap que les obres prohibides – meses per urpes escarransides d’ensotanats malignes en índexs grocs – són les millors amb escreix per a llegir ans musar-hi) (el mateix amb tantes de contraproduents interdiccions) (allò que el poder eclesiàstic i governamental, autoritari, no vol que facis....allò faràs!) (i ressuscitaràs) (i creuràs i et creuràs tostemps i fil per randa sobretot la dona, única entitat als ritmes de l’univers sincronitzada) (mainadera de l’humà inhàbil, per penjarella penal impedit) (altrament que totalment dedicat) (el penjoll oblic) (en trempament fervorós) (al goig orgàstic de la divinal femella) (fa?) (fa?) (doncs som-hi) ωωωωω

(elidint parents, vull dir, parèntesis) (una vegada vaig conèixer una xiqueta qui es deia Violant Parents) (tot els seus parents) (oncles sobretot) (la violaven prou consuetudinàriament) (hà!) (turmes) (la cosa en té) (ben nodrit) (he sortit de casa directe cap a can Goig) (en acabat, perquè li sóc amic) (la gelosia, ecs!) (mes a poc a poc se n’avesava) (atapeïdes gernacions suades) (es gità al llit a morir-s’hi) (i llavors el miracle) (em nodreix de les lleterades al cony; no hi ha aumon millor remei ni ausades opopònac; revera, tu!) (i cal creure’l) (la prova!) (cos de vídua, oimés, qui al capdavall es ret) (no hi ha pas millor!) (tothom sap que les obres prohibides – meses per urpes escarransides d’ensotanats malignes en índexs grocs – són les millors amb escreix per a llegir ans musar-hi) (i ressuscitaràs) ωωωωω

(tot els seus parents) (hà!) (he sortit de casa directe cap a can Goig) (la gelosia, ecs!) (i llavors el miracle) (i ressuscitaràs) ωωωωω

(hà!) (la gelosia, ecs!) (i llavors el miracle) ωωωωω

(la gelosia, ecs!) ωωωωω

Així va anar la cosa: n’Armand Rogall i en Trufis Sofert eren un parell de marietes baixets, rabassuts, grassonets, fastigosets. Vivien a una cambra rònega en unes golfes dalt una casa de molts d’estatges amuntegats de qualsevol manera, un altre d’aquells típics repugnants gratacels, ruscs per a rucs, que brollaven pertot arreu a la ciutat ronyosa. Pels fets afegits de llur mediocritat, llur lletgesa, llur peguesa, llur inclinació, si mai trobaven feina, era prou escadussera sempre, i mal pagada. D’on que decidíssim (em diuen) d’atracar el banc de la plaça del general Bombí que queia ben bé com qui diu (dins la vila sarnosa) a l’indret oposat on vivíem. La sagaç empresa no els va eixir gaire bé. De fet, hi falliren estrepitosament. Mataren els dos desgraciats qui jugaven sonsament a repartir diners rere el taulell, mes no tingueren temps d’atrapar re, cap pesent bossa ni una de tritllejants pistrincs. Tot i que no reïxen a endur-se re, hom, gent qui en aquell moment passen pel carrer, i paren l’orella i obren els ulls a causa de la cridòria de l’alarma, hom els clissa, doncs. Hom, quan la bòfia fa cap, esmenta d’haver-los vists sortint del banc alhora que sonava l’alarma. “Un parell de marietes tirant a repugnants, baixets, rabassudets, etc.” No hi ha gaires parelles d’aquelles a la ciutat merdosa, i al cap de quatre o cinc hores que n’Armand i en Trufis han tornat a casa i hi han sopat, i ja són al llit i tot, senten trucar fort a la porta. “Obriu, policia!” N’Armand em diu que es va aixecar de seguida a obrir la porta. Que s’excusà als quatre inspectors que tenia fred i que, si doncs no els fos insult, els atendria urbanament i contestaria a llurs qüestions al llit ben abrigadet, al costat del seu Trufis, qui, acotxat fins al nas, tremolava qui sap si de fred o de por al costat dret de l’estret llitet que els dos marietes compartien. La bòfia, reprimint carotes de basca, consentí. Em diu n’Armand que les ganyotes de disgust podrien haver prou set fictes. Que prou tothom sap que els “valents” de la bòfia i l’exèrcit, un noranta-nou per cent pel cap baix són marietes – tot i que molts s’autoodien per ésser-ho. Els deia l’inspector en cap que venien a veure’ls perquè justament hi havia gent qui afirmaven haver-los vists sortint del banc que aquell migdia hom havia atracat precisament a l’instant on l’alarma sonava. –Ho érem efectivament, senyor comissari –em diu que n’Armand va respondre, alhora que sota les flassades etzibava cops de guitza a en Trufis, qui tremolava més i més fort–. Érem prou nós; bons ulls els dels vostres moscallons, borinots; altament prear-los-en, cal; caldria sinó. És que en Trugis (això n’Armand ho va comprendre més tard) ja se n’havia adonat que les dues pistoles encar eren dins les butxaques de les jaquetes penjades al penja-robes de darrere la porta. Les pistoles que havien servides per a matar els dos miserables desgraciats al taulell del banc. –Un crim així calia reportar-lo a la policia! –els repta l’inspector, mentre els altres tres buls van ficant el nas arrufat pertot arreu. –Som marietes declarats, senyor inspector, i no tenim ni un ral a la butxaca, i hom ens odia... Comprendreu que no ens punxin gaire les ganes d’anar a declarar justament on per temps hem rebuts tants de cops. –Ah. Mes ens direu ara què hi heu vist, al banc? –Això i tant. Hi hem vist un home barbut, molt prim i alt qui ha entrat mentre nosaltres dos anàvem a veure si podíem demanar un préstec, si podíem manllevar ni que fos prou per a arribar al cap del mes... –Un home barbut, alt, prim –va dir l’inspector, fent escriure els detalls a un dels saigs, i alhora animant amb la mà n’Armand que continués la narració dels fets. –Aquell home llarg (quin aligot!) (quin taral·lirot!) diu als estiracordetes: la borsa o la vida, i un dels merdacaners dels banquers (ves què hi vols fer?) pitja l’alarma, i l’home barbut, llarguerut, amb camisa groga, fa espetegar la pistola... –Les dues pistoles –va saltar en Trufis, amb veu de gallina–. Les dues pistoles, una a cada mà. Una pistola etzibant trets cap a un dels dependents, l’altra escopinant foc cap a l’altre. Quina por, escolteu! –Hum... Camisa groga, dues pistoles... Edat? –Trenta-tres anys! –digué en Trufis. –Si fa no fa –ajustà n’Armand. I així anar fent. La declaració presa, es veu que la bòfia fot el camp. Però d’ençà d’aquella maleïda visita, ni l’un marieta ni l’altre ja no troben repòs; el neguit els rosega; sobretot, em diu n’Armand, en Trufis, al qual reconeix tanmateix prou presència d’esperit per a haver-se adonat que al bandit altot, primot, barbut, li calien dues pistoles, detall on n’Armand, amb l’esverament de la bòfia irrompent, no havia llavors ensopegat. Ça com lla, la qüestió que un dia en Trufis fot el camp. Emigra a Moçambic, s’ha apuntat a l’exèrcit de propaganda del departament d’interior, a “ajudar negrets”, és a dir, pagat una misèria per a adoctrinar “salvatges” quant a les bondats del “caritatiu” sistema imperialista. –No m’escriu mai, el malparit –se’m va plànyer ara n’Armand–. Quan jo li escric, les lletres em tornen dient-me que aquell personatge és desconegut a Moçambic. I és que en Trufis ha agafat un nom de salvatge; se l’ha canviat i s’ha perdut entre els íncoles. O potser s’ha mort de por. Sempre amb la temor que hom ens vigilava, és que perdíem estreps i senderi. Érem al camp. Fins i tot entre les palles, els blats, els fems, els fencs, els fruits de la suor damunt l’agrer, les fruites a mig recollir als arbres per minyons forçudets i minyones rialleres, un nerviosisme el sotsobrava, pobre Armand. –Em sent observat, em sent observat constantment, Eleuteri –em deia, consirós. I m’ensenyava sovint l’anell al dit, i em lloava molt líric les sals que atapeïdetes hi duia dins. –Llaor a l’instantani, llaor a l’instantani cianur, Eleuteri. Si veig cap bòfia prop, m’obliteraré i boranit. Me’n record que bufava, mòrbid, el xaloc. Hiperbòliques pampallugues feia al cel el Sol. Ni que fóssim perduts pel desert, i patint d’agorafòbia sobre! De la ciutat arnada, pudor de càmfora en venia. Orgies d’esqueixos acabats de plantar que el vent aixecava com faldilles. Ens havíem fets vells. Ens hi volíem morir. –Cianur –vaig dir–. No me’l deixaríeu tastar, n’Armand? –Això us enllamineix, n’Eleuteri, de debò? Per sort va començar a tronar. Començàrem a llençar fuets gegantins per a trencar els núvols, a córrer amunt i avall estenent llençols, a fer fogueres perquè el fum tapés la fruita, perquè els llamps ni la calamarsa no hi veiessin de cap ull i no estellessin arbres ni maquessin les carns. Per això encar sóc viu. Perquè el cel ens va caure damunt. Els trons esfereïren la mort. Diu la dita: “contra el vim de la mort, no hi ha remei a l’hort.” A l’hort, no pas, hi convinc. Mes enllà del misteri dels núvols, del misteri de l’opaca atmosfera que ens tapa els ulls...? Entre les llenques inoïdes de matèries impalpables...? Oi? Qui sap... Qui sap si... Qui sap si entrepanat per les inconscients casualitats inorgàniques l’espurna providencial d’una voluntat bessona no fa ventís acte de presència per a guerxar-me l’erroni intent... Hum! Tant se val; sort de la pedregada, doncs. Altrament, temptat per les gracietes irresistibles del criminal marieta grassonet, estic segur que hauria mossegat l’ham molt atractiu del dolç esquer del faitís cianur que feia deliciosament bot i el botet areguet dalt al seu anell relluent. Marededéu, fotríem goig. Seduït pel pampallugueig maliciós, nyac, catacrec. Malament rai, jotflic. ωωωωω