clafert de sideri senderi, en Climateri

Sempre clafert de sideri senderi, apuntava a son palimpsest veneri l’excels Eleuteri Climateri:

M’agradava d’exhibir el pardal sobretot perquè el tenia tan petitó, i manyaguet i bufó que era doncs una preciositat digna de veure per tothom i tothora, sobretot per als més innocents qui encar no havien vist re de tan cosonet i suaument impel·lidor al tímid acaronament. Anava fent-me tranquil·lament el distret o el líric poètic pels caminets dels parcs, i tantost hi clissava doncs qualque minyoneta mig apartada, que me li clavava davant tot esbraguetat. Ei! – que li feia, amb careta de bon noi, i la xiqueta qui normalment (en veure’m tan xiroi i bledà) em tornava doncs la rialleta, i jo ràpid llavors que li deia simpàticament a la xicarrona que em guaités el pardalet! “Oi com se’m deixondeix i aixeca el vol!” Mes sovint, llas, amb aspecte de bruixa, em venia sa padrina part darrere i me l’atrapava (el pardal) abans no se m’havia envolat, i carall com me l’eixalava, prement-me’l massa fort; putes velles, que els deia, sempre en voleu més, mai no en teniu prou!

Ara de mon vit escapçat i desarrapats pebrots la pelleringa m’és pergamí (pell de cabrit adobada amb ribots de baptisteri) on, amb sospesat criteri, m’escric la vida.

Colors de somni: ferms el blanc, el negre, el carbassa, el blau marí fosc... i, esfilagarsant-se en l’evanescència, ja el verd molsa i el groc. M’havien convidat al Palau de la Degeneralitat que hi alternés entre els blans, àvols, venuts, degenerats, buròcrates qui aclofats hi nien, tostemps coordinant gangrenes. Enmig la tètrica festa, pouant entre els festucs blancs en un bol damunt la taula, sobtadament una aranya negra qui entre els festucs blancs s’amagava m’ha picat el panxell de l’índex, i allò, vós, ja us diré, fa un mal esplèndid. Estroncat conat, bon avís (que em dic), me n’estaré doncs! Menjar blanc negrors de podrimener m’inaugurarien entre atesos teguments, pobrissons (i jo rebent el guardó d’un gam destrenyedor i una anònima tomba prematura). Ara, ep que la fiblada tampoc no era de pa de pessic. Verinosa aranya! Entrí tantost, en damnat vertigen, entre tenebres. Llavors (me’n record molt vagament) he caigut, empès per qui, en forat pregon i negre; deu ésser (això durot on espeteg) el terra dels cellers o subterranis del Palau de la Degeneralitat. I ara a entomar com greixós verm els sorolls somorts continus – una bonior que retruny i reverbera sordament. És això (pel que hom veu) fàbrica tova de degenerescències i d’altres malalties governamentals de desesme i desmenjament, de descoratge i d’atrició fatigosa, i d’anèmica anòmala anomia. Tant se val. M’hi he esmunyit, amagant-me rere portes. He trobada una pila d’uniformes, me’n pos un sobre, és una mena de ponxo de plàstic lluent de color carbassa. Ara me n’adon que els carbassa som els treballadors. Fem totes les feines, les fem pausadament; prou som en un món de pansits, ensopits, buròcrates, de disgustats coordinadors de gangrenes i prou, no gran cosa. Sóc doncs dels carbassa, dels qui no pintem per a re o en tot cas no comptem per a gaire; no pintem pas com els aloers, vull dir, els qui manen, van amb ponxo blau marí i es passen les hores jaguts entre roques de tendres molses i entre fresques aigües subterrànies, fumant opis, menjant prims crus peixets, cardant flascament o flascament estireganyant-se els sexes, i llurs infants popant popes de llets negres clavades entre les roques. Els blaus tenen tots els drets, això vol dir, tenen totes les joies i totes les penes. Són alhora col·ladors i col·lataris i massa sovint s’han de fer, en carregoses cerimònies, molt fastigoses reverències. Els carbasses no tenim re, ni donem ni rebem, ni diem mai re; és com si no hi fóssim, superflus en la nostra innecessària, invisible, feina; només hi som com coixinets i supernumeraris engranatges de motoret ben engreixinat; no aspirem a altre que a la fina rutina del nostre mecanitzat vaivé... Muts carbasses sense il·lació, anem mansament buits, tret que tenim, en plenitud, la felicitat de re no tindre. Tot en tot (consir amb un somriure groc) ah que hi estic bé!

Ésser superior sóc, equilibrat cent per cent; part de dins vigilant-me sempre – pensant-me què pensaré, on cagaré, què cagaré, quan ho faré, quin feix neuronal no dispararé a trets encertívols, quin còndil no ficaré a quin cau glenoïdal, o quin bessó d’os o quin indret al fetge no activaré, quina bona sang no produiré, etc; tot mesurat, alfarrassat, escaujat, recanat i calibrat; cada pas del cos rumiat densament (re d’anar-hi a barrisc) abans de decidir-me àdhuc si ni bleixar; i haig d’excogitar acuradament cada moviment peristàltic que faig o no faig part dels budells; sóc al capdavall un filòsof de totes totes conseqüent, no pas cap baix animalot qui tot ho fa per via natural, d’esme, automàtic; cap ésser inferior, no; per això ni m’alçur ni contradic ni menys card amb ningú mai, no fos cas que re d’impensable llavòrens no s’escaigués.

Plor sovint per ben poca cosa, tinc el sentit del sentiment molt desenvolupat, encetat, en carn viva, agut; i plor pertot arreu i en diverses avinenteses... tret dels funerals, és clar! Als funerals, mai, sempre l’ull eixut. Plorar als funerals és repugnant, em foten fàstic els datspelcul qui ploren als funerals; quan hi plores, vol dir que plores per tu, plores perquè algú s’ha mort, algú de pròxim, algú qui sabies viu no feia gaire, i ara doncs veus que tard o d’hora (sempre massa d’hora) et tocarà a tu. I només penses en tu, i et veus mort, i et compadeixes de tu mateix, que és la cosa més oiosa del món. No plor mai per la meua mort. La meua mort no m’inspira cap mena de sentiment, de pietat. Tinc pietat pel que hom pateix, no tinc pietat per cap mort, i jo mort, no en tindré per mi. Els morts, rai. El que em fa plorar és veure, oir, pensar, imaginar... que algú (viu!) pateix.

Vivíem vagabunds, molts de nós claferts de xacres i pugons, a les entranyes de l’antic velòdrom – anàvem amunt i avall, per baixades i estretalls, i relliscàvem de cul pels tobogans – enraonàvem d’obscurs punts sobre les existències tremoloses de les coses – i esclatava la riota sovint – sobretot quan els qui es pensaven que en sabien més, com sempre, la cagaven estrepitosament. Un dia tallaren assassins d’arbres uns arbres que hi havia prop. Grossos torells just tallats rodolaven llavors pels vessants; un torell, i llavors un altre i un altre i un altre – allò no s’acabava mai – afetgegaren un dels nostres infants – tothom por rai, tothom esglai, tothom malson. Ofensius i estentoris, els xerracs elèctrics o a benzina ens tolien la pau. Se’ns solsien les disquisicions. Ja no parlàvem amb cap traça de re. Érem ara fòssils sense símptomes. La contundència de l’atac sorollós ens robava l’estètica. Els bells parracs d’adés suara ara ens semblaven lleigs. Els itineraris pedagògics s’esfonsaven en pous de neguit i mareig. Pròdigs en epigrames i bones dites que érem abans, i ara tot era llorda farsa sense cap ni centener. La familiaritat, l’entesa, l’encert, tot es perd en impetuositats i en cops de cap eixelebrats. Desenes s’enfugen amb l’aritjolada pell per tot farcell. També fugien els excel·lents éssers alats. Pobres espoliats exclosos cels, sense vestits perdeu la major part del vostre si. Qui voldrà viure-hi? Cels sense briu ni nirvi on ara ens emmirallem, desolats. Exclosos cossos nostres; nus (o vestits com vol la morta societat), el nostre si fa figa, periclita, és naquis. Qui no fa el pes, que es migri i es mori: és llei de vida. Oques al cel despullat, sense el bell maragde de mos avis els arbres, han dibuixades, en cunç adient i cosser, una “T”, una “V”, una “X”; he volgut escatir-ne el missatge; nyeclis; ni a manguis la revifalla d’un cervell atuït; re amb prou seny no em ve a l’esment. Tret que cada lletra m’és ara creu. Creu i ratlla a tot el que visquí en estorta condició als bons anys rodamons. Pansit, romanc guaitant buidors. Només em sent cridat en avinentesa d’amical competició d’alta cerebració. Hi ha tot de papers estripats a l’ampit de la finestra – què són? Vells rebuts o antics poemes? Qui ho escateix ara? Qui escateix si el rebut o el poema eren reeixits? I qui escateix què fa reeixir el rebut o el poema? Havíem dit “visca la terra” quan la terra vivia: cuquets, cuquetes: marietes; floretes, pesolets: clitòries marianes. Tot és, però, ara, ciment i automòbil. I al cel precària maquinota precàriament enjòlita, penjant-li com precari moc del nas metàl·lic precària bombarra. Tothom al cap se’m caga – aquesta és la impressió. Ecs doncs.

Ara diré sí al meu si; i prou; qui sou els altres?: joguines projectades al meu camp d’acció – per al meu divertiment. O cuidaré envolar-me, com adés les excel·lents bèsties del cel. I cauré esclafat sots l’ull mort de la finestra. Darrer badall perquè en negror tot no s’engoli.

N’Eleuteri Climateri es baralla amb un bacteri megateri – poc que se’n desempallega ni amb profús clisteri.

Avui pujaven pel carrer dues xiquetes desvergonyidetes, vuit o nou anys, anaven d’estiu, tot i que només som al començ de la primavera; portaven unes sandalietes de plàstic groc, unes faldilletes diminutes i una bruseta aèria; ha passat lent pel carrer un cotxet d’aquells tan estretets, un “smart” que en diuen, i primer una i, ecoica, l’altra. han dit: –I love your car! –I love your car! Ha passada una dona amb un gos i novament les desvergonyidetes han cridades l’una darrere l’altra: –What a wonderful little mutt! –What a wonderful little mutt! Ara pujaven vora meu, a l’altra banda, i jo, baixant, me les guaitava una mica cohibit, i llavors m’han dit, amb la mateixa despreocupació, gairebé amb eufòria: –I’m sorry you are dying! –I’m sorry you are dying! I han continuat envant i com si no re. Encara m’estava aturat, sobtat per llur reconeixement de la meua condició (de moribund), quan, elles ja una miqueta més amunt, les sentia dir, amb la mateixa entonació eixerida, a algú qui feinejava al seu hortet: –Lucky to have such a magnificent garden! –Lucky to have such a magnificent garden! I encar se n’anaven, s’allunyaven, vantant-ho tot alegrement quan ja no sentia sinó els sorolls inharmònics de la meua sang esfereïda.