Diu ara n'Eleuteri, ostant-se (no pas les mosques) els voltors!

Diu ara n’Eleuteri, i ostant-se els voltors

Mediterrània: –N’estic fins al collons d’aquell maleït estanyol estantís i nidorós on també hi suren, com mig descompostes caques, tants de mal momificats botiflers....ah avorrits subproductes dels feixismes romans, moros i grecs....oiosos ans molt ridículs d’Ors, Pla, Rafioneroh, Piera....llefiscosos llepaculs, vomitaires d’iniqües bajanades, ells i la plèiade borda de merdetes afins, sempre amorrats als culs podrits del jueu, el moro i el cretí. Mediterrània: –Només s’hi cria verrim de soll de gastrònom repel·lent; bassa de fems, hi buiden les clavegueres més virulents – i les clavegueres, rai! – hi buiden els més fastigosos fanatismes mai aumon no empescats – fariseus i filisteus; grecs i romans; jacobins i franquistes; moros, jueus i cretins – em cag en déus, abjecta troica infernal dels més infames criminals, bèstia malèfica dels tres caps de gos, ignorants i rabiüts (jueus, moros, cretins), deshonor i abominació de la humanitat, ja et dic, del massa pacient gènere humà. Mediterrània: –Ara tot hi és merda, enverinada merda. Religions, feixismes, fictes filosofies... Ecs, ensarronaren durant anys i panys l’engabiada humanitat. És hora d’alliberar-nos-en. Veniu-hi, doncs, bàrbars decents i salvadors, i vesseu-hi a semalades el ciment abassegador, llosa a tesa i gegantina d’oblidat cementiri. Hi entronitzarem damunt, planament i palesa, la Tònia, deessa dels estorts Catalans! Som-hi, som-hi, ara mateix. I que hi balli llavors, damunt l’estrada, als peus de la Bona Fembra Ardida i Armada, el seny ateu i joiós amb ritmes virils d’anglès, d’alemany i de rus!

Barça: –En Lionel Messi és el Lionel Hampton del futbol. Als anys d’en Hampton els infants rebíem xilòfons; ara, pobrissons, em sembla que reben pilotes. –El Barça és l’equip de futbol més veterà i noble del món. Fou creat pel general cartaginès n’Hamílcar Barça ara deu fer, em sembla que, tres mil anys si fa no fa. El seu fill, encar més conqueridor, n’Hanníbal Barça, és el qui va jurar odi etern als castellans. Tres mil anys d’odi encar no han gestada, llas, la llibertat!

Érets la pera, català valent: Érets la pera, Lucrècia Borja! Érets la pera, n’Ausiàs Marc! Érets la pera, Ramon Muntaner! Érets la pera, Roger de Llúria! Érets la pera, comte Gifré! Érets la pera, Jaume Ferrer! Érets la pera, en Carrasclet! Érets la pera, n’Indíbil i l’érets, en Mandoni, tu també! I érets la pera, bon segador! I érets la pera, resistent saguntí! I érets la pera, resistent barceloní! I érets la pera, Joanot Martorell! I érets la pera, minyó de la Terra Lliure! I érets la pera, conqueridor! Érets la pera, foner menorquí! Érets la pera, Joan Sala! Érets la pera, en Faceries! Érets la pera, en Sabater! Érets la pera, Roger de Flor! Érets la pera, Jaume Primer! Érets la pera, Pere del Punyalet! Érets la pera, Ramon Berenguer! Érets la pera, Berenguer Ramon! Érets la pera, Badia! Érets la pera, Guarner! Érets la pera, Joan Lluís Vives! Érets la pera, en Bernat Metge! Érets la pera, en Servet! Érets la pera, n’Arnau! Érets la pera, maulet! Érets la pera, Gaudí, Dalí, Pep Martí! Érets la pera, la mare qui em va parir!

Fills de l’espasa de pedra que brandí, com brandeix, la deessa única: –Som pedra, som estàtues de pedra (li deia), car trempem com si allò amb què trempem fos de pedra. Toca. El meu vit és pedra. I la lleterada (com tota lleterada), suc de pedra. –En acabat dels diluvis i les riuades, hem descobert que aquesta terra és tota feta de rovells i verdets de ferro i coure. Fins ara, temps constant que fou de guerra, tot es descordava – les morals s’afluixaven – les fembres esdevenien doncs encar més brutes, obscenes... –Només una femella romania totjorn intacta. Era l’estàtua al cau de la meua mà. Era la figura de vori al puny de la meua espasa, de qui els mandrets són letals. He mortes així innombrables esquadres d’invasors sense vàlua. Com amb el meu vit, de la figura en dic la Tònia – la Tònia, en honor a la divinitat guerrera qui colen, com sempre colgueren, els Catalans com cal. –La Tònia – deessa única doncs dels Catalans. La seua casa – ca la Tònia – és casa nostra i és la casa – ca la Tònia, ca la Tònia! – que ens donava el nom, imperials. –Per boires (tornem-hi!) apitrarem i pujarem turó pedregós, oblic, costós, amunt, per a reeixir dalt de tot a desfermar les obturades fonts, les embussades, estroncades, encallades fonts. –De Toluges davalla el sometent amb tota la mala llet. És que els indesitjables ens tocaven una estona de massa el voraviu. –Penjàvem, part defora, de l’ampit de la finestra – si caic no caic – abís avall cuidàvem anar – mes no, ni amb l’asfalt ni amb les llambordes no ens casaríem pas – abans ens hauríem comprades armes encertívoles – destruiríem fàcilment fètids esbarts, ramats nauseabunds d’indesitjats malandrins. –Les fonts ragen, dolls xirois. De tota fusta fem llenya, mes de cap pa rosegons; de les bagasses de la font, el repertori ens haurà enlluernat; les escorcollàvem a les palpentes, sense ni bri d’acolloniment latrèutic, no; vescs entre les atzabeges; esgarrifaós delitoses en tastar-los-els; sem els esbravats torsimanys, més abrivats que cap dels contemporanis; i tu, barreja-t’hi, espia’ls d’a prop; tot ho foten a la fotranca, tot ho foten a la tum-tum-la-là; ve-li, foten de cirurgià, i el carnatge i l’ultratge transcendeix àdhuc el miracle que abans els haguéssim mai permesos d’actuar a ca nostra. –Ca la Tònia, onades de llords individus et durien a oblivió, si no baixàvem de mantinent i armats a esclarir l’ambient. No demanen ni fat mcguffin ni sonso pretext, ho fan perquè sí, per a fer mal i prou, i amb l’obsedida estupidesa de l’orb cobejós. A l’atzar escorxen, i ho foten tot en doina; desconjuminat, destrenyut, mortificat, mig obliterat, pacient.

Semblaven d’antuvi nàquissos eixams de mosques colloneres...: –...ens n’adonàvem en acabat que eren malignes escamots d’afamegats voltors.

bestioles engabiades cinc lleigs comparses tinc pels pudents voltants ponderant “enginyosament” la situació col·lisió del col·liri contra l’ull intricades seqüeles de la inhibició constant que els tenalla, s’encanten ara amb els verdets, els rovells, els robins, congriats a la despulla del difunt – brosses i brins d’herba llevats quan hom n’inicia la dissecció exhaureix de veure’ls, i embarassen les flatulències esclatants del cos mort i, pitjor, dels flascs cossos llurs dementre assenteixen, plegats, amb lleugeres sedegues capcinades... (petulant, has romàs a banda mai no et barrejaràs amb la púrria avariciosa, aliena...) buròcrates amadors de carronya s’abraonen damunt l’interfecte què li trauen dels obacs més foscs? carnífexs, s’hi afeccionen tumors hi troben grossos com geps desviaments de tendrums que li etziben al front, ara doncs grotescament dolicocerós... cal riure doncs, hà, ha-hà, ha-ha-hà... no ric pas jo no sóc pas cap lloro ni em faré el mort per a eixir de la gàbia... n’eixiré per recta via, apitrant, segant brèndoles, rebutjant cerimònies, aviant marrameus, escopinant el fel, pron com ariet, com punta de llança, esbarriant els albarans, no pagant el que no dec, mai repetint els sòlits quequeigs “històrics”: saba càustica de papagai gangrenós, rescalfats indecents de l’any de la picaó; hauré fet un cop de cap memorable, hauré fet: prou!

Recta via: –Diu que deia n’Agripí: “Fóra de foll que un mateix es constituís en obstacle a la pròpia via. La via la fas sobrant cada obstacle; tu ets qui salles, fent, peti qui peti, la recta via teua; no ets pas qui s’entre-ensopegarà en cap gamarussa confusió íntimament creada.” Ets, en canvi, qui es reflecteix en els ulls envejosos dels desconfits col·legues qui l’ofec pren si a les fidels despulles duus nous aflats. Avials memòries de la deessa incrustades al tarannà, te la fan reviure a la perfecció. La seua figura als poms i als mantins d’espases i falçs, són la motriu que t’empeny al viatge turó oblic amunt. En homenatge, la seua versemblança, la seua vera semblança, cada arbre i cada pedra ara indeleble duu, anvers i revers, en lleure i dissort, tova i dura, folgant i fulminant. Has esdevingut doncs, prop la font alliberada, digne dels teus. Encar seràs la pera, n’Eleuteri, et dic!