Un art com un altre (ex-Elizabeth Bishop, 1979) L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena: vocació de perdre’s tenen les coses, perdre-les doncs a res no et condemna. Pèrdues diàries, tomba-hi l’esquena; també a la clau que no saps on poses; l’art d’anar perdent s’aprèn sens pena. Del perdre, n’esdevens mestre de mena; vas perdent indrets, noms, allò que goses, mes res del perdut no et duu condemna. Se’m fonen cases rere la carena; ah, i el rellotge, entre d’altres noses; això rai, és art que aprenc sens pena. Què més perdia? El mapa alena neguitós: jungles, deserts, aloses... Un continent sencer és lleu condemna. I et vaig perdre a tu (l’enyor s’eixamena al teu voltant: gests, veu, gràcies descloses...) L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena: (ho dic?) hom s’hi avesa, a la condemna. |
(Cascú son Teulís per al Ziggurat Coronar en Abracadabrant Mosaic)
Entrada destacada
Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.
Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...
dimecres, d’octubre 22, 2008
Vilaneta de les pèrdues quotidianes
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada