Etzigoris als xibius

Etzigoris als xibius “Deixa’m consolidar això, vols?” Em va dir n’Urà Arrufat. Al xibiu estret n’Arrufat arrufava les celles davant la necessitat renovellada cada vesprada de destriar les necessitats degenerades dels malparits qui s’hi atansaven. Hi havia rere el vidre, part del carrer, els esvaïts badocs, i llavors els sospitosos de sempre – llurs instints, davall els cassigalls o la nuesa, calia suposar’ls esgarriats, per manca de prou pesquis o ja per innata malignitat. Un dels frescs cadàvers qui tenia seductorament ajagut per als torts desigs dels necròfils feia un ventre perillosament umflat. “Aqueixa dona”, vaig dir, “sembla prenyada, no fa? I si l’infant encar hi fos viu?” N’Urà va fer veure que em prenia per boig, però vaig veure que s’hi atansava i que amb cura palpava el ventre de la morta. Una commoció tingué aleshores lloc. Era allò un pet de gasos de podrimener? No, per al meu solaç i el seu, eren dos germanets, vull dir, dos bessons qui eixien del cony de la morta. I n’eixien vivets! “Misteris de l’embriologia!” vaig exultar. “Sobretot cal moure’ls al pis de dalt, amb la dona”, va dir n’Urà, “no vull pas que quan creixin, pobrissons, hom els estigmatitzi dient que van néixer bordets en un bordell per a degenerats. El context del naixement marca tan contundentment l’infant com les barnilles de la graella el Llorenç qui hom s’escaigui, bon jan, de rostir a la saó.” Amb pressa doncs exasperant, vaig agafar els dos nadons i els vaig apujar fins al pis de la dona de n’Urà. “Ah, Alícia!” vaig dir, “guaita què et duc!” L’Alícia anava sense ulleres i es pensava que els dos nadons nus eren potser els meus collons; no era la primera vegada que me li havia desbraguetat davant. Amb cara de fàstic respongué: “Ja em diràs tu què cal dir que no hàgim ja dit, Profà!” “No, Alícia! Posa’t les ulleres, ca! Ja saps com m’animen les coses del progrés! Cert que no m’animen tant com m’animeu vós dues, tu i la filla, mes fins i tot l’animació que em duu la meua devoció a les dues Alícies és animació que empal·lideix davant l’animació que em duu discórrer de les il·lusions animals.” N’Alícia em diu: “L’animal el seràs tu, mon company.” I ara l’altra em diu: “–o què voldràs d’altre (o mai millor) que les il·lusions?” “Ah, n’Alicieta! Guaita què et duc!” A la petita, qui feia cara de son i sortia de les cortinetes vermelles, no li calien ulleres. “Oh que bufons!” va dir. Mai no esbrín del tot a quina m’adreçaria per a demanar-li... diguem-ne la mà. Mare i filla, les dues m’encaterinen. I a quina de les dues gosaria dir-li: “Si vols ésser la meua druda i mestressa adorada, fot-me banyes, vols? Fins i tot amb ton marit. Tan sovint que n’esdevingui encar més tou.” La mare, amb més experiència, potser se n’esglaiava menys; o potser la filla, amb més innocència... trobant natural allò que és natural – que un vell sigui banyut, o que les femelles cardin pels descosits amb tota naturalitat? L’Alícia major, ja amb trenta-cinc anys; l’Alícia menor, amb dotze anys; ambdues, llur sentors, quin mareig de verriny i luxúria no m’enceten al paltruu! Les rond com borinot – amb el fibló pantegant. I ara els lliur els bessonets, i cascuna s’amorra inevitablement a un sengle pipinet, i es com si els lliurava dos ninos tovets... “Ah, Profà, quin regalet més deliciós!” Els besava cuita-corrents el foradet del cul, primer a la petita i després a la gran, mentre eren jagudes i joguinejant amb els bessons, i ara la feina em crida; les deix soletes mentre pensen nomets. “Com es deia aquell d’aquella pel·lícula? Oh, saps quin nom m’agrada, Fal·laç! Fal·laç, i Empelt! I Milfulles! I Organisme! Mama, ai quin mareig; quin nom triarem! Són tots tan bonics!” A baix, n’Urà s’esborrona, esgarrifa, fa escarafalls... “Profà, Profà, t’hi estàs mitja hora per no res, només per a lliurar al pis de dalt un parell de nounats! Apa, apa...!” “Què hi farem, n’Urà! Prou saps qui som: en Borinot del Cony, sempre besunyant rere les pures flors...” “És epidèlic (evident) que ets massa tendre tot i els anys que arrossegues; t’ho diré urta a urta, Profà; un cony no és cap flor, és un esbós de fruit no gens reeixit, llas, que, tot i que té caires de calaix on s’hi desarien potser joiells màgics, i fites promeses rere les quals jurcar tota una vida, o tenaços projectes de viatges a espais amb àrees sensacionals de façanes terapèutiques, no és altre al cap i a la fi que llenegosa i lloca conjuminació, o imagina-t’hi plàtera llefiscosa de camandulaire on tot el que hi plantes rellisca en el tarquim fastigós, avall, avall, per braçals on no s’hi escallimpen cignes entre lires i lliris ni barques amb dantescs romàntics explicant-te polidament el món, ans hi xipollegen pollosos microbis i macrobis i cargols d’esglaiadores fesomies i pitjors ullals i queixals i fiblons qui d’ençà d’aquell jorn malastruc et governaran la sang; tot plegat, ja ho veus, gens encoratjador, i davallant, com dic, devers un cor on només els cirurgians qui operen a cor obert en saben mai l’amuntegament de fems.” “Em deixes sorprès”, he conclòs, “un home amb dos conys a dalt (un de verd i un de madur), de qui els serrells mateixos (els agosarats pentenills per qui mant de marieta i tot s’estova a la incardinació, i doncs a veure’s rebut amb tots els uts i ets a l’aplec dels comcals) serven aspectes tan fetillers que àdhuc els pus ferotges filòlegs penarien per a trobar-hi epítets de magniloqüència, ditirambes i ja més mundans apel·latius dels anys on hom creia encar en divinitats estatuesques, invocacions fet i fet prou coherents per a descriure’n els tremolins que em desperten a l’ànima.” “Afanya’t, o et fotré un carxot”, va dir, un bri barroer, cansat de les meues efusions. Aviat havíem enllestits (ara un si és no és ressentits i massa silents ran de la baralla dialèctica, tot i que allò, la mala maror, no duraria pas, car tant ell com jo sabíem – ho havíem après a primària – que tota guerra perllongada és inútil, i pitjor: detrimentícia per a ambdues parts, que tot comptat i debatut guerra és al capdavall rancúnia contra recança, i que allò tampoc no s’acaba mai), tant se val, havíem prest enllestits, deia, els paraments. Hi teníem els diferents animals (vius i morts) en gàbies escaients (glaçades, càlides, sotmeses a oscil·lacions... ah, i les selvàtiques, amb xàfecs artificials, i llamps i trons), hi havia en les capelletes adequades els robots i els cadàvers, i les plantes carnívores, i hi havia en llits confortables els moribunds... per a aquells degeneradets ferventment afeccionats a encomanar-s’hi àntraxs, lues i gams rai...ves, és clar, hi havia, com dic, tot allò consuet en aquest gènere de cases, res d’extemporani, tothom ho coneix, no m’hi estendré... Tothom frueix i pren son goig d’allò de què gaudeix; qui fórem nós, desagraïts, a criticar’ls! Mes me n’adon que n’Urà ja ha badada la porta. Els viciosos amb prou calers a la butxaca pogueren entrar... Vaig reconèixer-hi els sòlits clients, en Zac Muricec, na Carmeta Espectre, na Jaumeta als Onze, en Juli Vímet... en Tul·li Caquergue, l’estaquirot armat... en Bàlsam Isnell, metge de vàlua – sempre ve com el llamp i se’n va tronant, sempre citant les màximes catalanes, per exemple, “a grans mals, grans remeis”, o: “si no saps per quin caire agafar’l, cal matar’l, cal matar’l”, i l’hem de vigilar perquè a la mínima tot moribund o prostitut massa greu, ja ens el despatxa, i au, i si a algú li fa mal el queixal, fora, les tenalles, i l’hi treu, i si ou cap carrinclona amb el cap a tres quarts de quinze, xerrant en foraster amb llavis de merda, li etziba mastegot rai... se sap tots els guariments expeditius; esporgant amunt i avall, irromp com un huracà i tot ho fot daltabaix, noses i fanals volen tolts i tallats... Qui més hi veia? Ah, oital, n’Eladi i na Lídia Berguel·li, de ca la Sança... i el president Jeroni Pinyol, de la Generalitat Sobirana (per oposició al de la Generalitat Jussana, llas, qui és addicte, el capdecony, a una casa de la competència, de molt mala reputació!), en Serrallonga Papú, en Policarp Donzell... Al cap d’estona no veig pas que ningú es fiqui avui al “Parany 113”; potser encar m’hi hauré de ficar jo. Em sap greu veure els obrers desvagats, i pitjor: poc apreciats. A la capelleta que en diem “Parany 113” hi tenim n’Anacolut (és anabaptista i té un cul collonut), un adip rabiós qui s’ha cruspit ja mant pigmeu, de qui els improperis àulics quan hom se’ls cruspeix són massa retorçuts perquè ningú no en faci gaire cas. És una capelleta que entrevé sobretot en Tereu Llenties, qui la darrera vegada se’n va tornar (a part sense les parts del cos que l’adip se li menjava) vinclat pel torçó ocasionat per quelcom de massa brut que devia haver menjat, ell. Ja hi sóc, a fer carícies al cul de n’Anacolut, quan, per sort, entra en Tereu. “Ei, tocatardà!” que li dic. Diu: “És que era el meu aniversari i m’han fetes festes a l’oficina.” Dic: “Doncs per molts anys!” “Que no se’ns mènjon els tartranys”, respon mecànicament, i ja es fica al parany que tant el tantalitza, a acoblar-s’hi amb la bèstia rabiüda. Davallava llavors la rampa cap als “Inferns” que en diem, i amb una lot encesa repassava quines noces s’hi seguien. Perspicu doncs a espiar-hi. Els idòlatres (tot i que ja només els animals són religiosos, encar hi ha idòlatres entre els bípedes) feien niu als crematoris; les criptes eren illes del vil fel, i els plasmodis mal·leables qui s’hi desplaçaven amb incoherent meticulositat eren com rellotges nafrats de qui les espurnes escampessin al·legats més o menys didàctics contra la tesi que les capacitats de cada cos només les deslloriga, vull dir, en treu l’entrellat, el déu qui els ha parit. “Camàndules!” vaig tornar a dir. Dels plasmodis, llurs cacofònics singlots, ceballot o feblesa dels erudits, qui en té la més vaga idea ja en sap tant com mai serà permès de mai sabre’n a ningú, inclòs el déu virtual qui, construït per genis, un dia o altre, a ca l’ample si cal, ho sabrà ja tot. Tot al món és massa simple, anava a dir ximple, ximplot. A una serp trepitjada, li lluen, bullen, els ullals de corroent verí. Li deia: “Perdona, noia, no t’havia vista en la foscor.” En Lluquet Espinosa, qui se la xinava, en rep el mos (la queixalada, oi?). En Lluquet és mariner. Li dic: “Tu rai. Els mariners sempre aneu fins, amb tot aquell oli de fetge de bacallà que us dueu al pap!” No gaire lluny n’Otger Larva i Cataló, amb la seua cara de falcó agònic, era ajocat amb un atlant, de qui els ulls eren d’ònix. L’havíem arroplegat (l’atlant, vull dir) mentre fantasmagòric ressuscitava entre les escòries. “Sempre he set molt higiènic”, ens va dir, “temps clàssics ençà, el millor elixir per als nervis totjorn ha set el suc de gràcia còsmica, que raja dels més durs minerals que sobraren els set tels de les atmosferes per a caure, com ous beneïts, a ca nostra. Cal treure’n el suc i vinclar’s al xaloc (expressió que vol dir, entre nós, nodrir’s del que et tramet a l’atzar la natura còsmica). La intransigència en canvi, la inacceptança del que és, relaxa el cos, el fa hàbil a la corrupció. Ara, qui llepa pedres vingudes d’enjondre, de les mufles, antoves i roents buades del més-enllà, aquell a pleret es petrifica. A les darreries de l’edat d’or tothom em vantava: Sou petri, n’Otger, em deien, no sereu destruït mai; sereu ruïna potser, mes d’on altre que de les ruïnes es tornen a aixecar els grans monuments?” Mentre el fèiem presoner, vinga rialles n’Urà Arrufat i jo. N’Urà em deia, a cau d’orella: “Aquests occidus, oi, Profà? Sempre amb llurs supèrflues teories del que és d’una color o altra, quan tothom sap que les colors depenen no pas d’elles mateixes ans dels ulls qui les copsen, no fa?” Sempre s’ha cagat n’Urà (i el tit) en totes les filosofies, mes especialment de les derivatives dels hel·lens, i sobretot de les originàries del mitjà orient dels collons: allò sempre ha estat el forat del cul d’aquesta esfera psicòtica, ca? Me’n cansava d’anar espiant; el tedi em sargia les articulacions; patològics eixams es desprenien girientorn, fecunds com huracans. “Sargeix-me, rapsode”, li dic a un noiet qui hi ha repenjat a una de les columnes del soterrani, “sargeix-me, amb les teues faldilletes de nansú, i la teua veueta de cucot menjamorts mentre desdentegat s’ocupa amb l’etzigori i ulla les televisions que de lluny en lluny li lleu de vore a través dels ulls de la carronya, no pas les eixelebrades articulacions, de qui les cançons són garranyics i grinyols, ans les costures de les orelles amb versets de fins poetes eròtics de fi de segle...” Mes no hi ha res a fer. L’invocava debades. Car veig llavors capllevar de les fondes foscors l’elm que sempre porta el bon client n’Ixent Mig-hom, qui té avui el rapsode amarinat per als seus vicis. L’elm, molt blindat amb ploms i altres molibdens, el porta perquè no vol que els versets tan delicats d’aquella batejada època li trastoquin, carallot, la psique, de qui l’exigu abast, com el de tot altre angoixat degenerat, tanmateix és prou sabuda. Per a ell fotrà. Em vaig ara ensorrar encar més pregonament. M’hi embotia sacsejat per emocions contradictòries, car prou sé si és arriscat ficar’s tan enfons – hom addueix (els aferrissats mirmecòlegs especialment) que les malalties allà encomanades (mercès als alats ebris àvols agents de contagi qui giravolten per les maleïdes i estridents formacions el·líptiques d’aquell pou d’obscenitats i d’abominacions exquisides) equivalen si més no a penjar’t damunt el cràter d’un volcà metzinós d’arsènics i betums amb elàstics d’aquells intrencables i inarrencables, i que tanmateix no t’acaben d’ofegar mai. El seny em diu: “Derelinqueix, noi; on collons et fiques avui?” I la rauxa fa: “El clímax (l’escala) ineluctable del coratge i l’ardidesa et convida a escaujar com déu mana el darrer heretatge de la sana corrupció; fores atot negligible i de sobrepuig un foll d’allò més dramàtic si, en el violent silenci de l’indret on tots els perits (vull dir, traspassats) del bell xibiu estret vostre són sebollits, no hi relligaves despits. Els llurs i els teus deuen encar ésser al capdavall tan semblants! Per què no compareu notes?” Vaig fer cas del segon conseller de la meua consciència, com faig sovint. “Ja sóc a dins!” vaig dir, ulls clucs. Volia engatjar’m amb els esparveradors esparvers del dimoni, constret com un fetiller equivocat a colpir a tort i a dret, cada cop més febrós i feble, com aquell qui diu punxat com un pneumàtic que s’esllufa, quan me n’adon que sóc llepat com ara per tènue boqueta de cuquet. “És això un gosset?” dic en la foscor. Diu n’Alícia jove: “No, Profà; és en Nihil, un dels bessons teus; bada els ulls, ca? Has entrat a ca nostra per la porta secreta que sols saben els qui paguen escreix.” Oidà, reïra, com queia llavors de cul! “No sabia que éreu putes i treballàveu per a nós dos, n’Alícia! I sobre al pitjor dels pous!” “Doncs ja ho veus”, respongué repugnantment filosòfica. L’ànima m’era un desori; els trets de la malícia se m’instal·laven al vult com si era davant cap capdecony de terapeuta. “Això em nafra el pinyol, n’Alícia. Això no ho guareix cap segle d’aquells que corr com si cent anys fossin tres dies. Tinc les articulacions desllorigades, i ara se me’n fa ressò el cervell. Estorç-me d’eix jou, al·lotella! He set tots ests anys profeta sens quest, no n’endevinava ni una mentre els llivells tectònics s’estavellaven cataclísmicament; escumava els somnis i m’encallava al som del més banal.” Les cambres altrament quietes deploraven humidament el meu xerrar discordant – redhibitori com xerrac rovellat, que ningú ja no volgués, desnonat, en orri, perquè causava traumes sentir’n les nimietats. M’escarní n’Alícia: “Tots hem renascuts mantes de vegades. Tu també, tot i que no m’estranyaria pas que la teua meteòrica rèplica fos la primera entre les bípedes, inclosos els papagais de plomes maragdes, a mai no reeixir-hi. Ara, que afalagaria el magí i percudiria l’os de la musica copsar sense equívoc que hi ha hagut mai al món un fracassat tan fracassat com tu. Mira que encallar’t al més som dels teus somnis! Pinta’m lànguida ullpresa pedra riera al rampeu del pont dels ases on el teu inepte papalloneig durament i repetida s’estavella i gens no progressa!” La seua rialla s’allargassava. La meua intuïció em deia que escollís, que tocava decidir’s: o canviava simplement d’adreça, o... jo sempre enclí a dibuixar’m renovat, oblidava aquest jo depressiu, i foscament i lent, com si era una altra insignificança que no arrufa mai la pell de cap carn ni escorça, m’agafava escombra i m’escombrava, amb cara de babau, cap a més nets indrets. Per exemple, cap on viuen els captaires i els desgraciats, els qui mai no tindran un sou a despendre al nostre xibiu estret. L’obvi error havia estat de parlar massa. Els massa parlers no fotem prou. I ara irrompia el reduccionista Urà Arrufat a emfasitzar-ho: “El meu discerniment em diu, Profà, que per ésser massa parler no ets mai prou feiner. T’ho diré acuradament: A baix, que també, és clar, és a dalt, hom s’hi fica nerviós de neguit. Molts de morts nous han fet, en crodolar’s, el soler relliscós. Tindrem clients fins ara segurs qui se’ns desavesaran, i el nelet serà teu. També m’ha vingut el senyor Ixent fent cridòria. Diu que li has interromput el concupiscent connubi fugaç amb l’opalescent atlant. Que no s’ha pogut avui escórrer. Que li abelleix de tractar’t d’aixafaguitarres i de no sé pas què més, ah sí, de satèl·lit espia i d’esqueixagrues i de destarotatripijocs, i que trencarà totes les búrnies i els anaps, i àdhuc els gerros de les flors fètides, si doncs no li tornem els calers.” “Marededeuta, i què has doncs fet?” “No arribarà la sang al riu per aquest cop, Profà. No som encar a aquells afiganyaments i estireganyaments d’on mastegava si fa no fot el clàssic: Tot ço que dius, malvat, és gran mentida, car no féu mai traïció cap de mos servents, ans tot quan fan és fet molt llestament, sens que llur fe no n’és gens empobrida, car, en ma cort, jamai null no s’avança si aquells qui van maldant hi dubten, mes els traïdors els vaig de cert matant i tu, qui ets d’ells, moriràs prest, sens dubtança. I qui mai vol perdre cap client d’aquests de bitllo-bitllo? Li he ofert un cupó perquè pugi a la sínia gegantina de les firetes del costat. Em sembla que serà dalt de tot, voldrà gratar’s les cabres, i s’estromparà. El terra margat el rebrà amb candeletes. I tu mou-t’hi, sòmines, au, i baixa, que la feina rai.” Vaig baixar (o pujar) a la feina, doncs, amb llàgremes d’agraïment entre les lleganyes. I amb embranzida a manta i ganes de quedar d’allò milloret, vós direu! Llavors els engrescava tots plegats: “Mossega-li l’ull; som-hi, nois; qui mostri declivi no direm pas que ha triomfat; els vaixells d’innòcues revoltes no ens faran mai lo pes; cal que ploguin lleterades sens fre; cap frívol obstacle serà pres en consideració; deslleial qui plegui abans d’hora; qui no gaudeix prou, infame camell anorc; el nostre xibiu eixarramplat no es diu pas per re Pausa De Tota Pena, companys; qui entreni inseguretats, ronda per terreny insà; poca vessa i a tota màquina, herois!” i nàquisses exhortacions d’aquest gàlib. I tothom manxava de valent; commogut, m’agafaven tremolins; l’escena evocava frèvoles, quasi insubstancials, agitacions de paradís; sant secular, vaig prendre l’actitud escultural d’un teòleg qui diagnostiqués a bell ull, o a barrisc, on s’esqueia que ragés la font de l’avantatge; em vaig situar doncs entre les aluges i les aloges; la meua arma pus esmolada sempre ha siguda l’abraçada: “Pops i faitides, us petonegeu ara mateix!” vaig manar, “res no és antinatural!” I vaig apercebre’m que, així atiats, els xiu-xius dels xinaires esdevenien més esbufegats. Nogensmenys, esquerp com guineu nocturna, qui era aquell? Ah, n’Eladi Berguel·li. N’Eladi vaig veure que, vencent totes les vicissituds i sobrant amb traça l’acuïtat dels vigilants, s’havia treta d’una butxaca (anava nu, però duia butxaques de pell, tal adotzenat marsupi) una pistola rosàcia. Tenim fama al nostre xibiu que les armes de foc no hi són gens permeses. Coratjosa com la d’una verge de romanço de la vora el foc, arreluda, i amb les calces als garrons, se m’impel·leix la tossa del cos, feréstec, abrupte, bel·ligerant, cap aquella xacra ambulant qui no segueix el reglament. “Eladi!” li dic, “et tramet a l’endemà amb aquest envit de tècnica impecable!” Li fotí doncs un batzac d’aquells on del trep en perds petricó i mig de sang. “Collons, un altre client compromès, Profà!” em ve darrere, amb veu moixa o de moix, n’Urà. L’apedacem, n’Eladi, i ens sabem lloables tanmateix, car portar un indret d’aquests (i amb el palès reeiximent nostre) propel·leix força, d’aitan implex, a l’envelliment i l’agreujament de les tocades condicions. I així i tot ell i el tit encar tan llambrescs i forçuts, i avesats als primers socors. Ara, amb la distància, se me’n riu la memòria, de tots aquells neguits i contracops, mes a l’instant de les proeses el cor i d’altres freixures cert és que t’atenyen un pic on tems i tot que quelcom no faci crec. Tenia a l’abast un flascó de generosa tinguda amb aixarop per a enfortir’m a dins, i gola avall me’n vaig trametre mig litre pel cap baix. Vaig pensar, mig restablert, en el bessó Nihil (i com es deia l’altre?). Vaig trobar, un cop emès, que el nom Nihil (al contrari del que havia col·legit de bon antuvi) no duia tampoc implícit cap rebuig instantani ni instaurava al magí cap procés de menysvaloració. No, no; era un bon nom. Per temps, hom cardava als infants noms suats i asfixiants de sinistres martiritzats; això no augurava re de bo; et rebregava els budells al·ludir amb el nom teu aquells betzols qui, tretze són tretze, patien els pitjors i pus llords ritus (hom en feia morterol, els sofregia com mol·luscs, els tornaven llefiscós facsímil amb qualque piconadora de trucalembut) per un plec viltenible d’infantils al·lucinacions. Ara ningú (o gairebé) no és ja tan deshonest, i anomenem els fills Ximplet, Merder, Piga o Peregrí. Hi havia aquella illenca a qui li abellia a mar fer-hi de gaiatell i per xo anomenà un dels plançons de la seua collita (qualque fillastre antenat o altre) em sembla que Mossada de Solraig. Era un nom que tothom trobava collonut. Aquell Eladi no hi és tot, ve-t’ho aquí. Ara mateix s’ha eixorivit més aïnes pugnaç. Li ha vingut un accés de tensió, m’ha pispat el flascó d’ampla tinguda i s’hi ha pixat! El meu eix, pleixell o estintol és de teixit fort rude, bast, i durador. Li fots barrades i no es torç pas, és com tronc ferri a qui ni l’arnot del cos meu (prou musculat!) no li cal. Ara, que se’m pixin a l’elixir! Que m’adulterin ni pol·lueixin el lletovari! Pobre de mi! D’antuvi en romanc estertit, molt més que no pas escèptic; cairat i escalabornat com un xamfrà massa concorregut, esportellat com vehicle colpit, esbrocat com oracle massa llaminer. Què dic, perdc el senderi! He après en l’aprofundiment i l’afebliment oscil·latori de la voluntat que tot té la importància no pas que té, ans la que li dónes. Més és que al meu remei li’n donava tanta! Ara doncs el sostre em queia damunt com el Solell d’horabaixa a l’horitzó claustrofòbic. Els trets de la cara se’m devien haver enfosquits, llur aclaparament els robava to i qualitat, i no cal dir bons graus d’escorç – llur disseny, mena de preciós esbós d’aiguat, adés fins ara pel cap baix idíl·lic, s’empeltava d’encarnacions oldanes, hi apareixien (segurament) titlles, escacs i saliveigs, cada ruga esdevenia clavegueró relliscós; és la meua cara (m’afigur) com cartell enganxat en mur de ciutadella on cada pec sorge hi ha guixat les seues dèries pallusses. Fotré goig! “Què tens?” era la veu sostinguda de n’Urà, “d’amè que semblaves, sembles xorc i sense més història.” “Tinc el si disfressat de presó on torturen ans anorreen, n’Urà! Recordes suara que era tot de dolçors i gelees reials com castellet de regina? Un energumen malauradament me’l conqueria i hi plantava, entre els merlets de pròpoli i densa ocràcia flairosa cera, ara amargs canons no pas millors que els canons de cony infecte d’on cap matràs no assoleix de treure’n altre que indestriables fètides escuralles. Baldament la barana de marbre del fortí de la meua nèmesi, n’Urà, només deman, no flaquegi ara, car pens insistir-hi, com pel·lícula ablamada, a cop de canó d’indignació entrecuidada fins que, si el meu baluard és conquerit, el seu sigui runes, de tan diminutes, al capdavall incomptables!” “Què t’ha fet i qui, home?” respon n’Arrufat amb faç o visatge sisquer sol·lícit, “socors et duré caigui qui caigui”, afegeix, prou seriós. “Te’m fas tan assequible? Com em solaces!” Sóc un tipus ni de bon tros tan sentimental, mes cert era llavors que, tocat al cor amb la seua ungla tacada d’unts i mels, em faig fondre en purgadors plors. Bo i burxant-me ara amb el dit més fiçós del cosiment l’ull o el botó del melic, em reny íntimament: car mai no n’hi ha per a tant! “No res. N’Eladi se’m pixava a la tutia.” “Carallot, per això? Això rai, te’n farem fer bocois d’alta capacitat per l’alquimista Gratulls, de qui la traça és proverbial! Atura el ploricó i enriola la closca! Aquell reeixit professor, de grat i a gratcient (te’n grataràs els ulls!), afaiçona les millors triagues! Hi nega nens, a l’olla qui bull, i hi buida la marrota de les propines als pots de cada altre tuguri (no pas el nostre, massa apujat i presumit, com si només hi servim pixavins i mitgesmerdes), hi afegeix (fes-te’n càrrec) caguerades d’alts i molt acabalats alts càrrecs (en rep la sacrosanta merda d’anticipat encàrrec), i hi vessa, del vessant a migjorn de Mont Gibell, laves ebúrnies, i ja, perquè el ruà al capdavall no sigui fat ni sonso, ni dugui és clar agror a la gola, hi llença, amb la mà esquerra, peces d’obres mestres retallades i emblades en expedicions furtives a museus i d’altres sostremorts arnats, de les quals peces les anàlisis europees més fiables decretaven que eren cabdals quant a llur autenticitat cultural i significat ontològic, o no sé pas quina falòrnia d’erudit o frare; tant se val, la qüestió que, després, és clar, tot allò ho filtra i s’hi pixa. Hum, bonet!” Me li agemolia als peus. “Mercès, n’Urà, mercès. En sóc tan fotudament addicte!” Tenia n’Eladi sereny i assolat. Vaig veure que m’esguardava amb preocupació. Que no l’arramís ni m’hi volgués barallar, era quelcom que el deixava traït. Amb cara de beneit es veia que no podia pas comprendre la meua equanimitat. Lleu, de cua d’ull, vaig copsar que se m’atansava. “Em convertiria, caparrut, al teu weltanschauung. Em diràs si et plau per quina eina o mitjà hom reïx a assolir aital abandó; humilment et confès, si calles, que tostemps m’ho demanaré o almenys fins a l’hora on, sadoll, empenyi la porta cap a l’infinit pou negre que em garantirà que l’ensopegada sigui definitiva. Tremolava suara aïllat al soscaire d’aquell plint al capdamunt del qual ballava el guivre; em temia que no em vinguessis a fer-m’hi mants retrucs, vull dir, a la nafra que em llegaves no ha gaire, quan com un quelet desguarnit de substància al crani havia amb l’arma de foc volgut assassinar algú (un client vostre!). Cal ésser aturat i poc entès en les matèries que valen tant enguany com antanyasses, ta many als temps de la picaó com als de les naus experimentades en els viatges interestel·lars i així mateix en les ja esmentades de les progressions indeturables, per a no adonar’s, capdecony qui dec ésser, que atacar o ataconar un client d’altri, allò és dur i duu al súmmum, al cresp de la fúria injuriada, i al gènit més agre...” “Saps què?” li vaig dir, “ja et fotràs l’humanista una altra diada, fa? Ara perdona’m, n’Eladi, recull na Lídia, la teua germana, i torna-te’n a casa, que veig que ha sonat el rellotge...” El vaig deixar estar i vaig anar de capelleta en capelleta entretocant els recalcitrants. “Tanquem, tanquem...” anava dient, “tanquem, senyor Papú, senyor Muricec, senyor Vímet; ens és ops de cloure, senyora als Onze, senyora Ço na Tòtila, mestres Vençut i Timbrat, i Panxut i Revingut, del mateix col·legi, ah, i els bessonets Nihil i Tit-tit, amunt, amunt; haurem de dir fins a demà... això s’acaba per a avui... tothom plega, i siau; matalots, i desnerits, i baladrers i menfotistes, tothom ens esquitllem ja cap al cau; gànguils i bacallars a fer non-non, ens veuríem altrament de maleixamús i sorruts rai en sent demà, i ens volem xirois i boiants, plens de renovellada fal·lera; som-hi, som-hi, pleguem, pleguem; prou lleterades, mos amics; és l’hora del lleter; passa el lleter de casa en casa i hi jaqueix la seua ampolleta de daurat o argentat tapet, i les mallerengues i nós ens hi amorrem com ja no ens amorrarem mai més als anus de les Alícies macadament modificades, dutes, llas, a menyscapte en el meu consirer i (supòs) en el de mant oient, oidà, sí-ves!”