Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • divendres, d’octubre 12, 2007

    Breu càntic contra els cagallons
















    Breu càntic contra els cagallons








    [Jorn adient (i cada jorn n’és prou)

    per a cantar contra el castelladre en cap,

    el cap reial dels franquistes i tota la púrria inane qui els
    aplaudeix.]





    Ah com em plauria ara mateix veure mort el darrer generalíssim

    dels malastrucs epanole,

    com em plauria de veure’l mort,

    aquell trosdemerda que es fa dir Quan Cago – i com s’hauria de
    dir

    pobra quica desgraciada,

    si sempre és al “tron”!

    (que és com pel món en diem de la tassa de cagar-hi)!



    Com em plauria de veure’l mort,

    i veure mort el seu fill Canfelip – com n’ensopegaven el bon nom

    car el malparit put a merda,

    tots en puden,

    tots puden a merda,

    puden a cagalló: els franquistes els castelladres els epanole...



    Els epanole són l’únic poble al món

    (banda de degenerats qui puden tan ferotgement

    fins que només en pots desitjar la mort),

    són l’únic “poble”

    (els va bé això de “poble” car són provincians a collons,

    puden a la merda i la sangota que trepitgen de continu),

    són els únics tan provincians,

    i tan malastrucs i tan pudents,

    qui gosaren fotre’s un cagalló!

    –un cagalló fumós ondulant tortet fastigós

    al bell mig de llur nom!

    –epana (diuen), epanole!

    i sempre hi afegeixen al capdamunt un cagalló ben pudent!



    Cal ésser datspelcul!



    Com em plauria veure’ls tots morts:

    tots morts:

    tots morts...



    Quin descans!

    i tornarà a esclatar el xampany

    com quan es va morir llur pare,

    l’oiós pare qui els va parir,

    aquell sanguinari cagalló qui en deien de Franco,

    perquè omplia de franc de cagallons sanguinolents

    pertot on passava,

    castelladre exemplar qui ara cada castelladre de la terra merdosa de
    Canfelip

    tracta d’emular,

    per això continuen de dir’s epanole

    (amb el cagalló ple de sang damunt)

    i continuen de fer volar aquell mateix torcaculs dels epanole

    i toquen les mateixes volpelles merdes militars dels epanole,

    i tot és idèntic:

    tot és idèntic,

    tot,

    als anys on era ell el Quan Cago de torn.



    Ah quin fàstic doncs!

    Quin fàstic d’idèntica empastifada!



    Quina joia no fóra per tant veure’ls tots morts,

    cada franquista,

    cada feixista,

    cada castelladre,

    cada cagalló,

    cada merdeta burocràtica,

    morta ara mateix,

    ah joia llavors,

    ah joia:

    ah joia,

    ah!







    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns